El poeta Lucreci (99 BCE – 55 BCE) , de qui no se sap gaire, compon un poema de 7400 versos per divulgar la filosofia d’Epicur.
Les edicions modernes (Lachman i Munro) es basen en códexs del s. IX conservats a Leiden. L’editio princeps de 1473 i següents sembla que han alterat bastant el contingut. Totes es remunten a un códex del s IV.
Llibre I
[Elogi d’Epicur, que allibera els homes del termor dels déus. Res no neix del no-res ni res no torna al no-res. Hi ha una matèria fonamental i eterna; la naixença i mort de les coses són agregació i desagregació de les parts. L’espai és infinit i buit excepte on hi ha àtoms. ]
Llibre II
[ Els àtoms no reposen mai, els lliures es mouen en el buit, els agrupats tenen un moviment regular [ la física moderna coincidirà es confirmarà, els gasos ], es mourien tots verticalment sense tocar-se si no fos que es desvien. tenen multiplicitat de formes. Color, sabor, so, calor, són propietats dels agregats, no dels àtoms individuals. Origen de la vida. Els déus no intervenen en la natura.]
Elogi de la filosofia
Veiem que cal ben poc a la natura corpòria, car tot això que li pot llevar dolor li dóna ensems gran plaer. La natura mateixa no reclama res més grat; si no hi ha a les cases nostres àuries imatges de joves, portant a la mà dreta llànties enceses per il·luminar els àpats nocturns, si la casa no refulgeix d’argent ni brilla d’or ni ressonen les cítares a les cambres daurades i enteixinades; no obstant, ajaçats entre nosaltres, sonre la mols tendra, vora l’aigua d’un rierol, sota les branques d’un gran arbre, podem almenys complaure el nostre cos, sense grans despeses, quan el temps somriu i l’estació sembra de flors les herbes verdejants.
El moviment dels àtoms
Unes espècies augmenten, altres minven, i en un breu espai es muden generacions d’éssers animats, passant-se de mà en mà, com els corredors, l’antorxa de la vida.
Les imatges i l’espill del que et dic, estan sempre presents i persisteixen davant dels nostres ulls. en egecte; contempla com s’estén un raig de llum de sol penetrant en la foscor de les cases. Veuràs multitud de cossos menuts barrejar-se de mil maneres dins la mateixa llum del raig de sol, i, talment una lluita eterna, lliurar combats, guerrejar per esquadrons, sense repòs, moguts contínuament per unions i separacions: així podràs imaginar-te com s’agiten els elements primordials en mig del buit immens.
Del lliure albir
Finalment, si sempre són connexes tots els moviments i sempre un de nou neix d’un de vell segons un ordre determinat, i en desviar-se els elements primordials no prenen la iniciativa de cap moviment que trenqués le slleis del fat, per les quals la causa segueix a la causa indefinidament, ¿d’on sorgeix eb mig de la terra aquesta llibertat dels animats? ¿D’on surt, pregunto, aquest poder, pres als fats, que ens fa caminar endavant i que ens porta allí on vol la seva voluntat? ¿I com el moviment dels elements primordials es devia, però no en un temps determinat ni en determinat indret, sinó allí on el mateix esperit els porti? Sóc lluny de dubtar que això té el seu origen en la voluntatd e casdascú, d’on s’estén el movment pels membrs. ¿No veus també que, tan bon punt les quadres són obertes, la cobejosa força dels cavalls no pot llençar-se tan súbita com reclama el seu mateix esperit? Cal que s’exciti per tot el cos el conjunt de la matèria i sigui excitada en tots els membres, perquè segueixi amb el mateix ímpetu el desig de l’esperit; per on veuràs que el principi del moviment és creat en el cor i que de la voluntat de l’esperit és d’on procedeix primer, i d’allí es comunica després al conjunt del cos i dels membres. Però no s’esdevé així quan som impulsats, quan procedim de cop, per la gran força d’un altre, per una gran coacció. leshores tota la matèria del nostre cos sencer, és evidentment enduta i arrabassada malgrat nostre, fins que la voluntat la refrena mitjantçant els membres. Ara veus, doncs, com, per bé que certa força externa empeny a molts, i malgrat ells sovint els obliga a caminar i els precipita i emporta, també tenim en el nostre esperit qualque cosa amb la qual poder combatre aquella força i resistir? A l’albir d’aquesta voluntat, de vegades el conjunt de la matèria es veu obligat a retre’s pel cos i pels membres i refrenar els seus desitjos i romandre enrera. Per tant, cal reconèixer també la mateixa cosa en els elements primordials, en el qual es troba, ultra les topades i el pes, una altra causa de moviment, de la qual nosaltres tenim la natural potestat, car bé hem vist que no res pot néixer del no res. És indubtable que el pes impideix que les topades, és a dir, una força externa, ho fassin tot. Però, si el mateix esperit no obeeix en tots els seus actes a una necessitat interna, gairebé com un vençut, obligat a ésser sempre passiu, és perquè l’escassa desviació dels elements primordials ho produeix, però no en lloc ni en temps determinats.
Cada cos és format d’àtoms variats
També, arreu dels nostres mateixos versos, veuràs moltes lletres comunes a moltes paraules i, no obstant, cal confessar que són entre sí diferents, els versos i les paraules, i que els uns estan formats d’elements distints dels altres; però no és que estiguin formats de poques lletres comunes ni que dues paraules no estiguin mai compostes de le smateixes lletres, sinó que els conjunts no són semblants en general.
Llibre III Psicologia
[Psicologia. L’esperit i l’ànima, relacions amb el cos, l’ànima és mortal. “L’ànima no és una simple harmonia de les parts corpòries, sinó una realitat substancial que consta de dos components: l’ànima o el principi vital i l’animus o esperit, la ment. L’ànima s’estén per tot el cos i és la receptora de les sensacions corpòries; l’animus, no mesclat amb els àtoms corporis, resideix en el pit, on es troba tota la nostra vida písquica, les sofrences i le, que l’“anima no sent.” (Edició Laia p. 31). No cal tenir por de la mort perquè no patirem, l’ànima desapareix.]
Naturalesa dels elements espirituals
183. Així, doncs, l’esperit és més ràpid que qualsevol altra cosa que vegem davant dels ulls, de la qual tot seguit esbrinem la naturalesa. Però, essent mòbil en grau tan alt, cal que estigui format d’elements primordials extremadament rodons i extremadament menuts, els quals puguin moure’s impulsts per una empenta petita.
Relacions de l’ànima i el cos
374. Car, essent molt menors els elements primordials de l’ànima que els que composen el nostre cos i els seus òrgans, per això cedeixen en nombre i estan escampats, clars, pels membres; d’on pots esbrinar, en tot cas, que la mida més petita dels cossos, que colpejant poden desvetllar en el nostre cos els primers moviments sensibles, correspon a la grandària dels intervals que serven els elements primordials de l’ànima. Per això, de vegades, no sentim l’adherència de la pols en el cos, ni el posar-se del guix llençat sobre els membres, ni la boira en la nit, ni sentim la teranyina tènue de l’aranya que ens surt al pas i ens agafa amb el seu filat quan caminem, ni caure’ns sobre el cap llur tela lleu, ni les plomes de les aus, ni els borrissols que volen de l’escardot i que per llur lleugeresa extrema davallen molt a poc a poc; ni sentim el caminar de qualsevol bestiola ni les petjades de cadascuna de les potes que posen damunt nostre els mosquits i altres animalons.
La mort no és cap sofriment
931. Si, per fi, la natura aixeca de sobte la seva veu i ella mateixa així increpa algú de nosaltres: “¿què és per tu de tanta valor, oh mortal, que t’abandones a dolors i dols sense mida? Per què gemegues i plores la mort? Car, si et fou grata la vida ja passada, si tots aquests benestars, aplegats, no s’escolaren com en un vas foradat, ni es perderen eixorcament; per què, com un convidat tip, no et retires de la vida i prens, estult, la quietud segura? I si aquests fruits, malgastats, s’esvaeixen i la vida t’és adversa, ¿per què procures afegir-hi més temps, el qual finirà, a son torn, en malhaurança i tot ell morirà endebades? no fora millor que posessis, a la vida i als sofriments, una fi? Car, no és possible que inventi altra novetat que et plagués: tot serà sempre igual. Si el teu cos no és ja marcit pels anys, ni, magres, els membres, s’esllangueixin, tot roman tanmateix sempre igual, àdhuc si, vivint, arribessis a vèncer totes les generacions; i és encara, fóra igual, si no haguessis maid e morir”. ¿Què respondrem, sinó que la natura ens mou un procés just, i defensa la causa de la veritat?
Però si és un vell carregat d’anys el que es plany, i, dissortat, es dol sens mida de la mort, no tindrà raó de cridar més encara i increpar-lo amb veu més dura? “Deixa ja les llàgrimes, baladrer, i posa terme als plans. Tu, una vegada assolits, marceixes tots els plaers de la vida. Desitges sempre el que no tens, menysprees els bens presents, s’escola la teva vida incompleta i sense goigs, i et surt de sobte la mort, reta, al capçal del llit, abans que puguis anar-te’n amb el cor saciat i ple. abandona, doncs, totes les coses impròpies de l’edat teva i deixa sense pena el lloc als altres: cal fer-ho”.
Llibre IV Teoria de la sensació
[ (35 quae rerum simulacra vocamus, ) Els simulacres, la vista, l’audició, el gust, l’olfacte, la fam i la set, el son, els somnis, l’amor. Els sentits no enganyen, en tot cas els judicis de la ment. (Ed. Laie 32)El nombre de simulacres és infinit, l’ànima en copsa només una part sotmetent-los a un acte de voluntat, selecció o coherència. Durant el son, que és un desordre dels àtoms del cos i de l’ànima, lànima surt en part del cos, en part es replega en els punts més interns, en part s’espargeix aquí i allà pel cos, se suspenen els moviments recíporcs que generen la sensibilitat. Lucreci fa una despietada, brutal i llarga anàlisi psicofisiològica de la passió eròtica, concebuda com una sofrença tediosa, ridícula i vergonyant.
Rapidesa de formació dels simulacres [fotons]
183 En primer lloc, els cossos lleugers i compostos de parts menudes són, ben sovint, ràpids, com ens és llegut de veure. En el nombre d’aquests, hi ha la llum i la claror del sol: són substàncies fets d’elements primordials menuts, que colpejant-se, per a dir-ho així, mútuament, no dubten de travessar les regions de l’aire a impulsos de les topades successives.
La visió de l’esperit
723. I ara, veges quins s´´on els objectes que commouen el nostre ànim, i escolta en poques paraules d’on vénen le sidees que arriben al nostre esperit. En primer lloc dic això, que van errívols pertot una multitud de simulacres de moltes menes, subtils, que es solden fàcilment entre ells en l’aire, que s’encontren, com teranyines o fulloles d’or. En efecte, aqustes element són d’un teixit molt més subtil que el d’aquells que fereixen els nostres ulls i provoquen la visió, perquè penetren a través dels porus del cos i deixondeixen en el seu fons la substància tènue de l’ànima, de la qual exciten la sensibilitat. Així és com veiem centaures, i formes d’Escil·les i cares de gos cerber i fantasmes dels difunts, dels quals la terra estotja els ossos dintre el seu si. Això és perquè simulacres de tota mena són emportats arreu: els uns, es formen espontàniament dins el mateix air; els altres, es desprenen de diversos objectes, i d’altres es componen de les figures reunides dels precedents. Cert és que la imatge del centaure no prové d’un de viu, puix que mai ha existit tal mena d’ésser; amb tot, quan per atzar la iamtge d’un cavall s’acosta a la d’un home, tot seguit s’adhereixen fàcilment l’una a l’altra…
779 En primer lloc, on es pregunta com és que quan ve a algú desig d’un objecte, immediatament el seu esperit en té la idea. ¿És que els simulacres són amatents a la nostra voluntat i, al mateix moment que ho volem, la imatge acudeix a nosaltres, tant si desitgem el mar, com la terra o fins i tot el cel? Assemblees, comitives, àpats, combats, ¿tot la natura ens ho crea i ens ho aparella així que pensem el mot? I això, malgrat que cada esperit concep objectes molt dissemblants d’aquells que, en la mateixa contrada i en el mateix lloc, conceben els altres. ¿Què direm, doncs, quan en somnis veiem simulacres avançar rítmicament i moure els membres flexibles; i quan estenen àgilment en alternància els braços flexibles i reprodueixen, als nostres ulls, el gest de la dansa harmoniosa?
El son
916 Per començar, el son es produeix quan l’energia de l’ànima es troba dispersada per tot l’organisme, i una part dels seus elements fugen llançats a fora, i una part, més amuntegada, es retira al fons del nostre cos. Aleshores, finalment, els membres es relaxen i es dixen anar. Perquè no hi ha dubte que en nosaltres la sensibilitat é sobra d el’ànima; i així, quan el son la té impedida, aleshores cal admetres que l’ànima ha estat petorbada i llançada fora de nosaltres: no del tot, però; peru`q el cos jauria eternament amarat del fred de la mort.
Els somnis
962 Els afanys a què ordinàriament està lligat cadascú, o els objectes que ens han tingut ocupats molt de temps i als quals l’esperit ha prestat una atenció particular, són els mateixos que, sovint, ens sembla trobar en els nostres somnis: els advocats creuen pledejar causes i confrontar lleis, els generals combatre i tenir casa a perills, els mariners passar-se la vida sostenint guerra amb els vents i nosaltres, àdhuc, dur endavant aquesta obra i explorar sense treva la natura i exposar les nostres descobertes en la llengua dels pares.
1015 Molts es debateguen i fan gemecs de dolor, i com si fossin mossegats per les dents d’una pantera o d’un cruel lleó, ho omplen tot de grans clams.
1027 Sovint els més nets, encadenats pel son, creient aixecar-se el vestit davant d’una bassa o d’una bota escapçada, escampen tot el líquid filtrat dins llur cos i arrossen el magnífic esplendor de les tapisseries babilòniques. També l’adolescent, quan la sement comença a escampar-se pels vasos del seu cos, el dia en què esdevé madura dins l’organis,e vénen a visitar-lo simulacres destacats de diverses persones nuncis d’un rostre bell i d’un color avinent, que commouen i estimulen en ell les parts inflades per l’abundor de sement, fins que, com si hagués realitzat l’acte, llança el líquid a llargues onades i solla el vestit.
Perills de la passió d’amor
1074 Qui evita l’amor no està mancat dels plaers de Venus; ans, al contrari, pren els seus avantatges sense pena … En realitat, en el moment de la possessió l’ardor dels amants fluctua en incerts errabundeigs, i no saben si fruir de primer amb els ulls o amb les mans. Subten del que cerquen, estrenyen violentament, fan mal i sovint claven les dents sobre els llavis gentils, hi aixafen besades: tot perquè el paler no és pur, i sota d’ell hi ha uns fiblons que els instiguen a ferir l’objecte, qualsevol que sigui … És l’únic cas en què, com més tenim, més crema de cruel desig el nostre cor, la menja i la beguda penetren dins el nostre organisme; i com que hi poden ocupar llocs fixos, és fàcil per això de satisfer el desig de beure i menjar. Però d’un rostre humà i d’un bell color, res no entra en el nostre cos, per a gaudir-ne, sinó uns simulacres tènues: mísera esperança sovint emportada pel vent. Tal com un que, assedegat en somnis, cerca de beure i no troba aigua amb la qual pogués apaivagar l’ardència en els seus membres, però estén la mà cap a simulacres d’aigües i malda inútilment, i sedeja tot bevent en mig d’un riu impetuós: així, en l’amor, Venus es val de simulacres per a jugar amb els amants, i aquests no poden sadollar-se contemplant davant d’ells la persona amada, ni les mans llurs podrien arrencar res d’aquells tendres membres quan van errívoles i inquietes arreu del cos. Per últim, quan, units els cossos, frueixen de la flor de l’edat, quan el cos ja prsagia el gaudi i Venus està a punt d’ensementar el camp femenil, estrenyen àvidament el cos, barregen llurs salives, omplen amb llur alè una boca que premen amb les dents: debades, perquè res no poden arrencar d’aquell cos que abracen, ni penetrar-hi, i fondre-s’hi amb tot el cos enterament; car hi ha moments que semblen voler fer això i esforçar-s’hi;: tanta passió posen a estrènyer els braços de Venus, quan els membres es liquiden allanguits per la força de la voluptat. Per últim, quan el desig aplegat en els nervis troba sortida, per un moment es fa una petita pausa en la violenta ardor. Després torna el mateix frenesí i esl reprèn aquella fúria; perquè no saben què és el que desitgen assolir, ni poden trobar el mitjà que vencerà llur mal: fins a tal punt ignorants es corsequen per la secreta ferida!
1154 Perquè sovint els homes cecs per la passió imaginen i atribueixen encisos que elles no tenen. Així veiem dones estrafetes i lletges de diverses maneres, fer les delícies d’algú i brillar en el màxim honor. I els enamorats es riuen l’un de l’altre i mútiament s’aconsellen d’apaivagar Venus (amb sacrificis), perquè són afligits d’una passió vergonyosa; i els mísers no s’adonen de llur pròpia desgràcia, sovint grandíssima. La negra és de color de mel, la deixada i pudent és negligida, la d’ulls verds, una Minerva; tota ella de cordes i fusta, una gasela; la nana, la pigmea, és una de les Gràcies, un granet de sal; l’alta i gegantina, és un esbalaïment i plena de majestat. La balbuça, que no pot dir paraula, xerroteja; la muda, és modesta; la geniüda, odiosa i xerraire, és una flama. Esdevé un gràcil amoret aquella que no pot viure de magror; i la que ja és morta per la tos, una delicada. Però, una de grossa i mamelluda, és la mateixa Ceres després d’infantar Bacus; la camusa és una SIlena i una Sàtira; la llaviüda, el petó mateix. Però fóra llarg si volgués dir la resta d’aquest gènere.
Llibre V Cosmogonia
[El món i l’univers no són eterns, el sol, la lluna, origen de la vida animal i vegetal, origens de la civilització, el llenguatge, el foc, mals de la religió, el bronze, el plom, el ferro, l’agricultura. Els déus no intervenen. ] [ en ua història de la història, sembla un dels primers intents d’interrogar-se sobre el progrés i evolució humana]
Argument del llibre cinquè
64 Per altra banda, com ara l’ordre del meu raonament m’ha dut ací, em cal explilcar la raó per què el món és constituït amb un cos mortal i, alhora, sotmès a naixença; i per quins mitjans aquell agrupament de matèria formà la terra, el cel, el mar, els astres, el sol i el disc de la lluna; aleshores, quins éssers animats srotiren de la terra i quins altres no han nascut mai; i de quina manera el gènere humà començà a servir-se entre ell d’un llenguatge de sons diversos mitjantçant els noms de les coses; i com s’esmunyí dins els cors aquella temença dels déus que, per tota la terra, protgeix i fa sacres els temples, els llacs, els boscos, les ares i les matges dels déus. A més, explicaré per quina virtut la natura sobirana governa el curs del sol i els passos de la lluna; que per ventura no creguéssim que aquests cossos, lliures entre el cel i la terra, acompleixen volutàriament llur cura perenne, pel plaer d’afavorir la creixença de les messes i dels animals, ni penséssim que giren segons algun ordr establert pels déus.
El món no és creació dels déus ni aquests res no tenen a veure amb ell
195 Perquè encara que jo ignorés la natura dels elements primordials, amb tot gosaria confirmar i demostrar a base dels mateixos fenòmens del cel i de moltes altres coses, que la natura no ha estat de cap manera disposada per a nosaltres per obra dels déus: de tants defectes és dotada!
De primer, de tot això que cobreix la immens estesa del cel, una part és àvidament posseïda per les muntanyes i els boscos, recer de les feres; n’ocupen també les roques, i els vastos aiguamolls, i el mar que amplament separa les ribes de les terres. Després, gairebé dues parts són robades als mortals per una ardent xardor i per la contínua caiguda del gel. El que resta de conradís, la natura, abandonada a ella mateixa, ho cobriria d’esbarzers, si no li ho disputés per viure l’esforç de l’home habituat a plànyer-se sobre el feixuc aixadell i a fendre la terra amb l’arada enfonsada.
218 A més d’això ¿per què la natura nodreix i multiplica per terres i mars i el gènere horrible de les feres, enemic de la humana nissaga? ¿Per què les estacions porten llurs malalties? ¿Per què la mort prematura roda d’ací i d’allà? I aleshores, encara l’infant, com un mariner escopit per les onades cruels, jeu nu a terra, sense paraula, freturós de tot auxili vital, des del moment en què la natura, arrencant-lo amb esforç del ventre de la mare, l’exposa a les riberes de la llum; omple l’espai amb el seu vagit planyívol, com és just, si li resten tants de mals a travessar en el curs de la vida! En canvi, el bestiar petit i gros i les salvatgines creixen, i no els calen bergansins, ni és qüestió de proclar-los la xerroteria manyaga i entratallada d’una tendra dida; ni van en cerca de vestits que varien segons les èpoques de l’any; per últim, no els calen armes, ni altes muralles per a protegir llurs béns, perquè la mateixa terra i la natura industriosa infanta pròdigament de tot per a tots.
Naixença del món i de les seves parts
417 Però, ¿de quna manera aquesta acumulacio de matèria ha format la terra i el cel, i els abismes del mar i el curs del sol i de la lluna? Ho explicaré seguint l’ordre. Perquè, certament, no és pas per designi d’una intel·ligència sagaç que els elements primordials de les coses s’han col·locat cadascun en el seu ordre, ni en realitat podrien convenir entre ells cap moviment, ans els elements innombrables dels cossos, llançats per les topades de moltes maneres i des de l’infinit del temps, i emportats per llur propi pes, no han cessat de moure’s i d’aplegar-se de totes les maneres i d’assajr tot allò que poguessin crear per llurs combinacions entre ells: per això s’esdevé que anat d’ací i d’allà per la immensa durada, i a còpia de provar tota mena d’unions i de moviments, a l’últim fan els aplecs que, confegits de sobte. esdevenen sovint l’origen d’aquests grans cossos de la terra, del mar, del cel i de les espècies animades.
Aleshores, en aquestes condicions, no es podia veure ni aquesta roda del sol que vola amb pròdiga llum per amunt de l’espai, ni els astres de la gran volta, ni el mar, ni el cel, ni àdhuc la terra, ni l’aire, ni res de semblant a les coses que veiem. No hi havia en l’origen sinó, formada de poc, una certa massa tempestuosa d’elements primordials de tota mena, la discòrdia dels quals torbava totes les distàncies, els trajectes, les combinacions, els pesos, els xocs, els aplecs, els moviments, tot barrejant-ho en una guerra, perquè amb la disemblança de llurs formes i la varietat de llurs figures era impossible que romanguessin units així ni comunicar-se entre ells moviments que fossin concordes. Després, les diverses parts comencen a destriar-se, i els elements semblants a unir-se amb els semblants i a dividir amb barreres el món, a distribuir-ne els membres i a disposar en ordre les seves grans parts; això és: a separar el cel profund de la terra, i a posar de banda el mar, a fi que les seves aigües apareguessin en un llit separat; i a banda igualment els focs purs, i sense mescla, de l’èter.
471 Després seguí la naixença del sol i de la lluna, els globus dels quals roden pels aires entre la terra i l’èter: ni la terra pogué incorporar-los a la seva substància ni l’èter immens tampoc, perquè no eren ni prou pesants per a assolar-se al fons ni prou lleugers oer a poder esmunyir-se a través de les regions més altes. Amb tot, suspesos en l’espai intermedi, giren com uns cossos vivents, i són unes parts del conjunt del món: d’igual manera que en nosaltres certs membres poden romandre en repòs, mentre que d’altres són en moviment.
Els moviments dels astres
526 Determinar mab certitud quina d’aquestes causes obra en aquest món on som, és difícil; jo ensenyo solament el que és possible i el que s’esdevé en el tot, en mig d’aquests diversos mons creats de tan diversa manera, i m’aplico a fer veure les múltiples causes que poden produir els moviments dels astres en l’univers; d’aquestes causes cal que sigui una solament la que animi el moviment dels astres; però quina d’elles és, no pot de cap manera afirmar-ho qui avança passa a passa.
Orígens de la vida vegetal i animal
773 Després d’això, puix que he escatit de quina manera pot cada fenomen esdevenir-se a través de l’atzur del vast univers, a fi que poguéssim saber quina força i quina causa engega els cursos variats del sol, i els passatges de la lluna, i de quina manera oiden prsentar-se’ns amb la llum aturada i cobrir de tenebres la terra que no s’ho espera, quan, per dir-ho així, acluquen els ulls per obrir-los novament i passejar la mirada per tots els llocs, brillants d’una clara llum, ara torno al temps en què el món era nou i els camps de la terra eren tendres, i diré quines noves produccions decidiren de fer néixer per primera vegada a les riberes de la llum i de confiar als vents incerts. De bell antuvi la terra produí tota mena d’herbes i la verda brillantor en el flanc dels pujols i per totes les planes; els prats florits refulgiren amb un esclat verdejant, després fou donada als arbrs diversos una gran rivalitat de créixer aire amunt amb les regnes amolaldes. I com la ploma, els pèls i les cerres neixen primer que tot en els membres dels quàdrupedes i en el cos dels ocells, així la terra novella aleshores començà per llevar les herbes i els arbustos; després infantà les espècies vivents, que es formaren en gran multitud, de mil maneres, sota variats aspectes. Perquè ni els animals poden haver caigut del cel, ni les espècies terrestres haver sortit dels salabrosos fondals. [ doncs sí!].
La vida dels primers homes
925 I aleshores vivia en els camps una raça humana més dura, com s’esqueia, ja que els havia creat la dura terra; una raça bastida interiorment d’òssos més grans i més sòlids, amb vísceres lligades per músculs vigorosos, que no es blegava fàcilment per la calor, ni pel fred, ni pel canvi d’aliment ni per cap malaltia. Durant moltes revolucions del sol per l’espai. arrossegaven una vida errívola a la manera de bèsties.
954 Ni sabien encara tractar els objectes pel foc, ni servir-se de pells ni vestir el cos amb despulles de salvatgina, però habitaven els boscos, i les coves de les muntanyes i les selves i abrigaven llurs rasposos membres entre la brossa, obligats a evitar les fuetades dels vents i les pluges. Ni podien albirar el bé comú, ni sabien usar entre ells de costums i de lleis. Tot allò quela fortuna oferia de presa a cadascú, s’ho emportava a grat seu, ensenyat a usar de les seves forces i a viure cadascú per ell mateix.
La creença en els déus
1170 ja aleshores, en efecte, els mortals veien amb la imaginació, estant desperts, figures de déus d’una extraordinària bellesa, les quals, encara més en els somnis, apareixien d’una meravellosa creixença. Els atribuïen, doncs, sensibilitat i vida, perquè els semblava que movien els membres i emetien paraules altives en harmonia amb llur bellesa excelsa i llur magnífica força. Els donaven una vida eterna, perquè llur aspecte es renovellava sempre i llur forma romania, i també perquè creien que, fornits de tanta vigoria, no podien ésser vençuts fàcilment per cap força. Creien, per això, que llur ventura ultrapassava de molt la dels altres, perquè la temença de la mort no ha turmentat mai cap d’aquests éssers, i, al mateix temps, perquè els veien en somnis acomplir mil accions prodigioses sense que els n’agafés cap fatiga.
A més, observaven els fenòmens del cel acomplir-se en un ordre immutable, i tornar les variades estacions de l’any, sens epoder conèixer les causes per les quals això s’esdevenia. Així, doncs, tenien com un refugi emetre-ho tot a les mans dels déus i fer que tot girés a un senyal de llur testa. posaren en elc el els estatges i els palaus dels déus, perquè en el cel veu hom rodolar la nit i la lluna, el dia i la nit i els astres severs de la nit i els focs errívols del cel nocturn, i les flames que volen, els núvols, el sol, les pluges, la neu, els vents, els llamps, la calamarsa, i els sobtats estrèpits i els grans murmuris amenaçadors.
Mals de la religió
1195 Oh llinateg malaurat dels humans, d’haver atribuït als déus tots aquests efectes i d’haver-hi afegit encare ires curels! Que gemecs es procuraren aleshores per a ells, que ferides per a nosaltres, que llàgrimes per als nostres descndents!
Ni la pietat és mostrar-se tothora cobert amb un vel i fer evolucions davant d’una pedra i acostar-se a tots els altars, ni inclinar-se prosternat fins a terra ni estendre oberts els palmells de cara als santuaris dels déus ni amarar les ares amb la sang dels quadrúpedes, ni penjar ex-vots damunt d’ex-vots; no, més aviat és poder mirar tot amb esperit tranquil.
L’art de la guerra
1297 I primer fou pujar un home tot armat sobre els flancs d’un cavall i regir-lo per mitjà del fre mentre combatia amb la dreta, que no pas de tenir cara als perills de la guerra dalt d’un carro de dos cavalls. I es junyiren dos cavalls abans de junyir unt ir de quatre, i de pujar armat de cap a peus dalt d’un carro falçat. Després, els cartaginesos ensinistraren els bous de Lucània, llòbregues bèsties, amb l’esquena munida d’una torre, amb una mà qie sembla una serp, a sofrir les ferides de la guerra i a desbaratar els grans escamots de Mart. Així la discòrdia funesta infantà un mitjà darrera l’altre per a dur l’horror als pobles en armes, i de dia en dia afegí un augment als terrors de la guerra.
1380 Imitar amb la boca la límpida veu dels ocells fou molt abans que els homes sabessin amb llur cant expandir versos harmoniosos i delitar les orelles. I els xiulets del zèfir a través de les buides canyes ensenyà als camperols de bufar dins els buits canons. Després, de mica en mica, aprengueren les dolces complantes que escampa la flauta animada pels dits dles músics, la flauta inventada en els boscos fora camí, en les selves i en les deveses per les solituds que cerquen els pastors i durant llurs ocis divins. És així com poc a poc el temps treu al mig de tothom cada descoberta, i que la ciència d’eleva a les riberes de la llum.
Aquests plaers els acariciaven i els encisaven l’ànima quan ja eren sadolls de menjar; perquè és aleshores que totes aquestes coses són grates. Així, sovint, ajaçats entre ells sobre una gespa tendra, vora l’aigua d’un rierol, sota les branques d’un arbre encelat, podien donar plaer al cos, sense grans despeses, sobretot quan el temps somreia i l’estació pintava de flors les herbes verdejants. Aleshores era l’ocasió dels jocs, de les converses, de les dolces riallades. Aleshores, doncs, prenia ufana la camperola Musa; aleshores l’enjogassada alegria els persuadia de cenyir-se el cap i les espatlles amb corones de flors i de fulles enrellaçades, i avançar, fora de tota mesura, movent els membres feixugament, ide percudir la terra mare amb peu feixuc; d’on naixien els enriolaments i les dolces riallades, perquè aleshores tot floria per a ells més nou i més meravellós.
En les vetlles, trobaven per a consol de l’insomni sotmetre la veu a les múltiples modulacions del cant i recórrer amb el llavi corb els forats d’una canya; d’on encara avui els que vetllen conserven aquesta tradició, només que han après a servar la diferència de ritmes; però tanmateix, no assaboreixen un fruit de dolçor més intens del que assaboria aquella raça boscana de fills de la terra. Perquè tot allò que és a l’abast de la mà, si no coneixíem abans res de més agradós, ens plau sense reserva i ens sembla que ho ultrapassa tot; però una descoberta posterior i millor fa malbé els anteriors i canvia els nostres sentiments envers tot allò que és antic. Així s’agafà desmenjament per les glans, així foren abandonats els jaços fets d’herbes i guarnits de fullatge. Igualment el vestit de pell de fera caigué en el menyspreu … Perquè el fred torturava els fills de la terra, nus, sense pells; en canvi, a nosaltres no ens fa cap mal de no posseir un vestit de porpra i or guarnit amb grans brodadures, mentre en tinguem un de plebeu que pugui defensar-nos del fred.
Així, doncs, el gènere humà treballa sense profit i debades, sempre, i consum la seva vida en buits dalers, perquè indubtablement no coneix quin és el terme de la possessió i ben bé fins on pot créixer el veritable plaer. Aquesta ignorància ha endinsat de mica en mica la nostra vida en l’alta mar i ha sollevat des del pregon les grans marors de la guerra.
[newyorker 20180115 sobre la percepció de desigualtat i com els micos rebutgen un cogombre amb que estaven contents quan han vist un plàtan]
Llibre VI
[El llamp (discutit a fons per deslligar-lo de qualsevol explicació basada en els déus), els núvols, la pluja, els terratrèmols, els volcans, el Nil, el magnetisme. “l’home és una petitíssima part del món, però el món és una part més petita encara del tot; així com l’organisme humà és sotmès a inflamacions i febres, també el nostre món pateix les seves xacres. ]
Elogi d’Atenes i d’Epicur
9 Perquè aquest home veié que tot allò que reclamen les necessitats de la vida era gairebé ja adquirit pels mortals, i que, en la mesura del possible, llur existència ja era assegurada; veié homes poderosos sobreeixint de riqueses, d’honors i de glòria i enorgullint-se de la bona anomenada de llurs infants, i amb tot no en trobà no un que dins seu no tingués angoixes de cor, i que amb neguits de l’esperit no turmentés la seva vida sense cap repòs i no fos aobligat a donar-se mal temps amb doloroses complantes. Aleshores comprengué que el mal venia del vas mateix, que amb la seva impuresa corrompia tot el que li aboquessin de fora, tot allò plaent que li entrès; en part perquè el veia escoladís i esquedat, de guisa qie era impossible d’omplir-lo mai per cap mitjà; en part, perquè observava que amb el seu llòbrec regust embrutava dins seu, per a dir-ho així, to allò que rebia.
Els déus no produeixen el llamp
388. Perquè si Júpiter i els altres déus sotraguen amb efereïdor brogit la volta lluminosa del cel i llancen el lamp per lla on cadascun vol, ¿per què no fan de manera que tants homes com no es miren de cometre crims abominables siguin colpits i exhalin del pit traspassat les flames del llamp, exemple terrible per als altres mortals? ¿Per què, al contrari, l’innocent, a qui la consciència no acusa de cap vergonya, és embolcallat i impdit per les flames i arrossegat de sobte pel terbolí celeste i pel foc? ¿Per què, també, cerquen els llocs deserts i esmercen treball debades? ¿ës que aleshores exerciten llurs braços i fortifiquen llurs músculs? ¿Per què toleren que el tret del pare s’esmussi contra terra? ¿Per què ell mateix ho permet i no el reserva contra els seus enemics? En fi, per què Júpiter mai no llança el seu llamp contra la terra des d’un cel enterament pur, i escampa tant de brogit? ¿Espera que els núvols s’hagin amuntegat sota els seus peus per a davallar aleshores ell en persona i des d’allí afinar de prop la direcció dels seus trets? Després ¿amb quina finalitat engega contra el mar? ¿De què faretret a les ones i a la massa líquida i a les planures flotants?
La pedra d’imant
907 Pel que resta, començaré a explicar per quina llei de la natura el ferro pot ésser atret per aquesta pedra que els grecs anomenen “magnes”, del nom de la seva pàtria; perquè neix, diuen, com en la seva pàtria, en el teritori de Magnèsia. Els homes es meravellen d’aquesta pedra; perquè forma sovint una cadena d’anelles que té suspeses.