A quines ciutats he anat en metro? Barcelona, Madrid, Paris, Londres, New York, Washington, Moscú, Tashkent, Beijing Tokyo, Roma, Budapest. El 2012 vaig passar un dia llegint l’Inferno de la Divina Comèdia.
[foto]
Quins trens nocturns? Barcelona-Madrid, 2000 Turquia Anakara Istanbul , 2005 Xina, 2007 Índia, 2010 Transmongolià, 2014 Tailàndia Bangkok a Chiang Mai, 2022 Uzbekistan: Tashkent- Khiva.
Puc imaginar trajectes de metro amb parades secretes i recorreguts secrets. A moltes ciutats hi ha estacions de metro fantasma, Barcelona, Paris, Estocolm.
En la ficció hi ha hagut metros fantàstics, com un vagó on uns vampirs feien una festa [night watch de Timur Bekmanbetov ? Una peli espanyola d’un tren solitari que acabava en una estació a les afores?]. Trens com Snowpiercer, en film i sèrie, amb agricultura, bestiar, vagons de luxe. Escenes a Some like it Hot amb Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon. North by Northwest amb Gary Grant i Eva Marie Saint. Murder in the Orient Express 1985. New Yorker: The Enduring Romance of the night train.
Imagino vagons amb s’hi viuen activitats inusuals, trajectes que em duen a estacions desconegudes, temps diferents, arribar a les Ciutats Invisibles d’Italo Calvino. Puc imaginar xarxes de metro de diferents ciutats connectades, i enllaços a trajectes en tren nocturn. I del tren nocturn puc passar al món dels despertars inesperats.
Vaig triar el metro per llegir l’inferno de la Divina Comèdia. Imaginava un metro que recorre els 9 cercles de l’infern, o unes línies que són biblioteca.
m1. S’atura enmig d’un túnel fosc i sense voler premo el botó per que s’obri la porta. Davant meu s’obre una altra porta en una estació desconeguda. Sembla Fontana però quan pujo les escales no som al 2023 sinó a la Gràcia de 1974. Fa calor, Franco encara és viu.
m2. El metro s’atura a una estació diferent, al costat hi ha una altra andana. Arriba un convoi buit. Hi pujo. Passa mitja hora fins que s’atura a una estació. Baixo, les parets són d’argila cuita. Alguns maons estan esmaltats de color blau. Al corredor hi ha un relleu monumental d’un toro alat amb un rostre humà amb barba, com el que recordo d’un museu. Pujo les escales i surto a una tenda enmig d’un desert. La porta ha quedat tancada. Hi ha una pista que passa pel costat i, ja que no puc tornar, decideixo seguir-la. Veig petjades de camell. Camino un parell d’hores. Tinc set. Arribo a un petit oasi on puc descansar a l’ombra, però no hi ha aigua. M’hi quedo fins que passa l’hora més forta del sol. A mitja tarda segueixo caminant. Ara tinc fred i a la set s’hi ha afegit la gana. No entenc com puc estar en un desert si el trajecte que he fet en metro només ha durat mitja hora. Ja fosqueja que la pista arriba a una tenda similar a la que havia accedit. Hi ha una porta oberta amb escales que baixen. A l’horitzó, més lluny, sembla que veig unes muralles i uns llums que oscil·len. Dubto si baixar les escales a veure si arriba un metro que em retorni a la meva realitat, o si continuar i explorar què hi ha.
m3. la porta s’obre a un corredor que segueixo i arribo a una altra andana. Al cap d’una estona s’atura un vagó restaurant, s’obren les portes i un maître em pregunta si tinc reserva. Dic que no i em diu que pot buscar una taula. Entro i el tren es posa en marxa. Tots els comensals estan vestits elegantment. Travessem un primer vagó que tot està ple. Al segon hi ha una taula individual. M’assec i em porten la carta. A la taula de la costat un matrimoni gran em saluden amb una inclinació de cap. En una altra taula dues dones elegants em miren. Trio d’entrant una amanida selyodka pod shuboi, de segon carré d’agneau amb verdura i de postre una tarta tatin. Les veïnes em pregunten on vaig i he de confessar que no ho sé, que he arribat una mica per atzar. M’expliquen que estan fent un viatge cultural i parlem de museus, Dresde, Hamburg, comento que prefereixo els museus que no són immensos com el Louvre. Em diuen si penso assistir al concert que hi ha tot seguit. El vagó s’atura a una estació i baixem tots. Anem a una sala ben il·luminada on un quartet de corda. Trio XV/28 de Haydn. El quartet No2 d’Otmar Schoeck. Acabat el concert tornem a l’andana i el cap em pregunta si tinc llit reservat. Dic que no i em diu que hauré d’esperar un proper tren que em retorni a l’inici. On deuen seguir?
m4. Baixo del vagó, pujo unes escales i em trobo en un barri que sembla abandonat. Vivendes on sembla que no hi viu ningú, papers a terra, naus industrials amb pintades. Camino fins al final del carrer. Sento alguns crits, un gos que borda. Decideixo tornar però em trobo que l’estació de metro està tancada. No tinc ni idea d’on sóc. Em poso a caminar. Al cap de mitja hora arribo a una zona on sembla que hi hagi una mica de vida. Recorda la Zona Franca. Els cartells estan en un idioma que no conec. Algú em crida alguna cosa en un idioma que no reconeixo i faig veure que no l’he sentit. Segueixo caminant decidit com si sabés on vaig. Al final veig el que sembla una estació. Baixo les escales, compro un bitllet i agafo el primer metro que arriba a veure on em porta.
m5. Passo a una línia diferent de metro i baixo a la següent estació. El primer que em sorprèn és que ningú no mira el mòbil. Però tampoc es miren entre ells. La gent sembla tenir la mirada fixa al buit. Observo que fan uns moviments amb els dits a l’aire. Un d’ells cau a la via i un tren se l’endu. Al cap d’un moment ve una mena de robot aspirador com una roomba i neteja les restes. Al meu costat n’hi ha un que repeteix els moviments de la mà, frenèticament i després es frega la parpella i mira al voltant, desorientat. M’adono que tots estan vivint i desplaçant-se amb alguna mena de visualitzador de realitat augmentada. Ningú no mira el que té al voltant realment. És com quan a la meva època, a l’hora de conduir ja gairebé només miràvem al GPS i no la carretera. Miro de sortir de l’estació i és un laberint de corredors sense cap cartell. Tothom va caminant segur i decidit cap a la seva destinació gràcies a les orientacions que van rebent dels implants que deuen portar. Miro de seguir on va la majoria. Pugen a una mena de corredor que es mou com els que hi ha als aeroports. A la sortida uns guàrdies m’aturen i em demanen activi la identificació. Suposo que no detecten l’implant que deu portar posat tothom. M’escanegen. [ cada estació 20 anys en el futur a seguir] [combinar tothom dormint programat per despertar-se al cap de xx anys ]
m6. Arribem a una estació anomenada “Final”. Baixen dos homes grans, una dona gran i el revisor recorda a un home més jove que ha li toca baixar. El tren segueix circulant. Baixo a certes estacions, en algunes treballo, en altres em diverteixo. I en acabar el dia sempre tornem a passar per l’estació “Final” i baixen alguns, a vegades protestant. Fins que un dia en comprar l’abonament la màquina en retorna alguns diners i m’imprimeix un bitllet que posa “final”. Quan arribo a l’estació no em faig pregar. Hi ha un corredor gris amb pantalles planes de televisió que tenen imatges de passatgers en altres moments. En moltes m’hi veig a mi mateix, a vegades llegint, a vegades mirant altres passatgers, una noia guapa. Ens reuneixen a tots uns empleats amables i entrem a un vagó que du la data d’avui. Tenim uns seients reclinables reservats. Perdo el coneixement només que arrenca.
m7. Xarxes de metro de tot el món connectades. a quina metros he estat BCN Madrid Paris, Londres, NYC, Washington, Budapest, Roma, moscu, tashkent, pekin delhi
m8. Cruïlla de la reencarnació. Al Bardo Thodol, el llibre tibetà dels morts, s’exposen els rituals i tècniques per tal que, en el moment després de morir, quan estem en l’estat transitori abans de reencarnar-nos en déus o a l’infern, puguem evitar recomençar el cicle de patiment. Hi ha sis menes d’éssers: déus (deva), déus jelosos (asura), humans (manuṣya), animals (tiryak), esperits famolencs (preta), i éssers infernals (nāraka). Els rituals poden consistir en pregàries per orientar la consciència que surti pel millor orifici. És un moment on ens hi juguem molt i depenent de l’entrenament o rituals executats, podem anar a parar a una existència o una altra. Puc visualitzar una aquesta situació en termes de metro, sis línies diferents corresponents als sis modes d’existència, i una possible sortida a l’exterior, el Nirvana. Hi ha un distribuïdor semblant al del soterrani de plaça Catalunya, amb escales a l’exterior, i corredors que porten a diferents línies de metro. Jo tinc un bitllet de sortida determinat pel meu trajecte anterior. Hi ha unes guixetes on “mestres espirituals” poden ajudar-me a canviar el bitllet que porto per un altre millor. O bé, tal com es descriu en el capítol X (?), en el moment de la transició apareixen diferents deïtats emanant llums intenses corresponent a diferents virtuts, que potser voldrem evitar, mentre que d’altres llums ments brillants poden semblar més suportables però ens duran a una reencarnació terrible. En aquest distribuïdor apareixen deïtats i llums que són confuses, i hem de recordar els ensenyaments per sortir.
vagó festa cortines
vagó orgia
vagó teràpia
vago presoners
vagó que sembla normal i de sobte tots m’estan mirant robots, monstres, la gent va envellint 10 anys a cada estació, o rejovenint
metro divina comedia
Una xarxa de metro imaginària Barcelona-Madrid-Paris-Roma-Budapest, Istambul-Moscow-Tashkent, Delhi-Beijing-Tokyo, Berlin-Stockholm,London, NYC-Washington. Enllaç a plànol gran.
[ els trens del món]