Cada cop que passo per una església m’agrada entrar-hi, estar uns instants en silenci i dir per dins un pare nostre.
No crec en un Déu que hagi creat el món com si fos un pessebre i l’hagi poblat de figuretes de fang, ni en un Déu rellotger que hagi posat en marxa les estrelles i previst l’evolució. No crec que visquem més enllà de la mort, ni que siguem enviats al cel o a l’infern segons una comptabilitat moral. No crec en el pecat original i morbós pretendre que tothom pateixi amb un sentiment de culpa. Trobo poc sa menystenir la vida amb la falsa promesa d’una recompensa en el més enllà.
Però entenc les emocions i les preguntes que han dut a voler pensar com va començar el món i perquè les coses són com són. Entenc que es vuilgui que hi hagi algú amb prou poder com per preveure un ordre on tothom tingui un destí, i on els justos siguin recompensats i valorats i els que causen dolor, castigats. Entenc que puguem estar decebuts amb nosaltres mateixos i les nostres febleses, i que necessitem una guia per ser millors.
No comparteixo les respostes, però sí les emocions i les preguntes. No m’agrada la “lletra” però sí la música.