[esborrany] Hegel
Dialèctica del senyor i el serf. La Consciència dissortada.
Dialèctica del senyor i el serf
[master slave]
Com de bell antuvi són desiguals i oposats, alhora que llur reflexió en la unitat encara no s’ha produït, tots dos moments són com dues figures oposades de la consciència. L’una és la consciència suficient per a la qual l’ésser per a si és l’essència, l’altra és la consciència insuficient per a la qual la vida o l’ésser de l’altre és l’essència. Aquella és el senyor, aquesta és el serf. (p.200)
El senyor és la consciència que és per a si, per bé que ja no és solament el concepte d’aquesta consciència, sinó una consciència que és per a si i que està relacionada amb si mateixa mitjançant una altra consciència, és a dir, mitjançant una consciència de tal mena, que pertany a la seva essència el fet que és sintetitzada amb l’ésser suficient o la reïtat simplement. El senyor es refereix en aquests dos moments, a una cosa com a tal, l’objecte de l’apetència, i a la cons ciència per a la qual la reïtat és allò que és essencial. Alhora, tot essent a) com a concepte de l’autoconsciència referència immediata de l’ésser per a si, per bé que tot essent b) des d’ara ensems com a mediació o com un ésser per a si que només és per a si mitjançant un altre, el senyor es refereix a) immediatament a tots dos moments i b) mediatament a cada un mitjançant l’altre. El senyor es refereix mediatament al serf mitjançant l’ésser suficient, car precisament a això està fermat el serf. Aquesta és la cadena de la qual no pogué abstraure’s en la lluita i per això es mostrà com a insufi- cient, per això mostrà que tenia la seva suficiència en la reïtat. El senyor, tanmateix, és el poder sobre aquest ésser, car mostrà en la lluita que aquest ésser només valia per a ell com a quelcom de negatiu. Tot essent el senyor el poder sobre aquest ésser, per bé que aquest ésser és el poder sobre l’altre, en aquesta conclusió el senyor té al seu dessota aquest altre. De la mateixa manera, el senyor es refereix mediatament a la cosa mitjançant el serf. El serf, com a autoconsciència simplement, es refereix també a la cosa d’una forma negativa i la supera.
[(WK) The lord’s self-consciousness is dependent on the bondsman for recognition and also has a mediated relation with nature: the bondsman works with nature and begins to shape it into products for the lord. As the bondsman creates more and more products with greater and greater sophistication through his own creativity, he begins to see himself reflected in the products he created, he realizes that the world around him was created by his own hands, thus the slave is no longer alienated from his own labor and achieves self-consciousness, while the lord on the other hand has become wholly dependent on the products created by his bondsman; thus the lord is enslaved by the labour of his bondsman.]
[Jo només puc arribar a la meva autoconsciència si sóc reconegut per una altra consciència. Però en la relació amo-esclau, l’amo és reconegut per algú que no li és igual. El serf no és res, però el senyor només ho és en tant que reconegut pel serf ]
- Only fans (BBC). La gent paga a treballadors de sexe músics celebrities per contingut exclusiu 5bn. 3M de creadors i 240M de fans. Patreon és un altre projecte. En la relació pornogràfica o en la prostitució, l’amo obté un plaer sense ser desitjat com, i alhora el servent tampoc és reconegut.
- Els fans de K-Pop pretenen determinar la vida privada de les estrelles que adoren. BBC. [Cap dels dos té una vida pròpia. Els fans viuen a través de la vida de luxe de les estrelles i aquestes tampoc són lliures perquè depenen de l’adoració dels fans].
- Al film Vertigo de 1958, la tragèdia del personatge de Kim Novak és que James Stewart només se l’estima en tant que s’assembla a una altra que no és ella. I l’amor d’ell també és desesperat, perquè no té un objecte real. Potser aquest és un risc de tots els enamoraments, que projectem una imatge
La consciència dissortada
La duplicació de l’autoconsciència en si mateixa, duplicació que és essencial en el concepte de l’esperit, és amb això present, però encara no és present en la seva unitat, alhora que la consciència dissortada és la consciència de si mateixa com a essència doble que només es contradiu.
[hi ha un salt massa gran entre el sant que voldríem ser i el que som, aleshores vivim dues realitats, la pública virtuosa, i els desigs naturals reprimits són vistos com a vici. EL virtuós és infeliç pel desig reprimit i el viciós també perquè se sent culpable].