[ fenomenologia en general, experiències contemplatives ] | [ meditació ]
[ esborrany ]
Contraposat a la “mirada exterior”, quan em trobo dalt d’una muntanya, davant del mar o enmig d’un bosc, la “mirada interior” és quan em giro per observar-me a mi mateix.
Contemplar el nostre passat i el futur. Potser el més freqüent d’aquesta mirada interior és quan, abans d’abandonar-nos al son repassem què hem fet i viscut al llarg del dia i anticipem què ens espera demà. Podem eixamplar a la setmana passada, els mesos de l’estació, com ha estat aquest hivern, com està essent aquesta primavera de 2020 marcada pel confinament? Sovint no anem gaire més enllà dels plans de dos o tres dies, i tenim la mirada projectada en un futur que ens agradaria viure. Puntualment podem visualitzar unes quantes dècades. Potser, als quaranta, ens adonarem que el futur on hem arribat no és el que volíem, o que el que hem viscut els darrers anys és decebedor. Aquí estem visualitzant el que hem fet, projectant futurs possibles o desitjables. Ens veiem com personatges en una història. És potser el jo autobiogràfic, la narració en primera persona que reprenem cada cop que ens despertem i que una mica és la que dóna consistència a la nostra fràgil identitat. Viure en molts cassos pot ser la successió d’estats d’autobservació de futurs immediats, empaitant el que desitgem i fugint del que ens espanta. És una vida limitada, que ignora el que tenim al voltant, tant pel que fa a la natura (la mirada enfora), als altres éssers humans, nosaltres mateixos pel que fa a distàncies més amples, o més curtes.
Contemplació del cos i les emocions. La tradició budista o zen i, en menor mesura, la cristiana, proposen de corregir aquesta limitació amb unes tècniques de concentració que volen sortir dels limits de l’ànsia del futur i ens fan atendre al que està passant ara i aquí, la postura del nostre cos i la respiració.
Contemplació crítica, exàmen de consciència. Si som conscients de l’existència dels altres, i de la nostra relació amb ells, podem interrogar-nos sobre les conseqûències que tenen les nostres accions o omissions. Totes les tradicions espirituals inclouen alguna mena d’interpelació moral. En la tradició catòlica s’exhorta a “l’exàmen de consciència” previ a la confessió, o a l’administració dels últims sagraments. Sovint aquest examen estava orientat a fer sentir culpable al “pecador”, per tal que necessités la mediació dels ministres de l’església per salvar-se. Així es venien les butlles, s’obtenien donatius per a monestirs i s’encarregaven retaules. El pare m’explicava que als darrers dies l’avi Josep, el sacerdot que visitava la residència li oferí d’administrar-li els últims sagraments, per rebre l’absolució definitiva. I l’avi, després d’uns moments de silenci, va respondre “no sabria pas què dir-li”, frase que revela una pau d’esperit remarcable.