La història i els canvis de les societats, ¿tenen una direcció?¿és una evolució més o menys lineal, des d’un estadi més primitiu a una societat madura, com si al llarg de generacions es perfeccionés l’espècie? ¿és un seguit d’estadis que se succeeixen de manera dialèctica , en el sentit que cada nou desenvolupament porta implícit un moviment que l’ha de contrarestar? ¿es tracta de canvis imprevisibles perquè hi ha factors massa complexos, com la meteorologia? ¿El homes, podem canviar la història? la fem, o estem limitats a patir-la?
Hi ha una direcció en la història?
Les ciències humanes a inicis del s19 seguien la idea de l’evolució. Les societats, com les espècies animals, passarien per una sèrie d’estadis, des del caçadors recol·lectors, antigues civilitzacions basades en els ídols, cristianisme, Il·lustració i estat modern. Al s20 Franz Boas rebutjaria aquesta hipòtesi. (S19 i s20, Ciències humanes ).
Al s14, l’historiador àrab Ibn Khaldun ja reflexionava sobre els desastres i la fi de les civilitzacions.
Una versió més moderna seria la de Francis Fukuyama i The End of History and the Last Man (1992) on afirma que les democràcies liberals i el capitalisme de mercat lliure són l’estadi final a l’evolució sociocultural de la humanitat.
Tot i les reserves de Boas, sí que es poden identificar els reptes que té cada societat a cada època (Civilitzacions) tal com ho il·lustra perfectament el joc de Sid Meier Civilization. En l’esborrany de visió global intento identificar els reptes de cada etapa.
No hi ha direcció i el patiment sembla inevitable
La contemplació del seguit de conflictes i guerres al llarg de la història és trista i sembla que el patiment sigui inevitable. (vida i volència cases món , vida i volència cases món , Problemes actuals). La feblesa de la naturalesa humana, incapaç de compassió i sempre amb ambició de més seria la causa del mal.
Qui té el poder i privilegis el defensa amb violència, i només amb violència és derrocat. Qui el substitueix també ha de recórrer a la violència, i ho fa perquè un cop instal·lat li agrada el poder i el privilegi, o per sobreviure ja que sempre hi haurà una oposició que el voldrà fer caure. Quan ha reformes correctes els perjudicats fan un cop d’estat, com Franco. El seguit de cops d’estat a Amèrica del sud i Àfrica. La segona meitat del s20 el món es escenari de la lluita entre USA i la URSS, amb les guerres de Corea, Vietnam, i Àfrica.
Hi ha també antagonismes ancestrals quan hi ha pretensions oposades, els cristians primitius pretenent tenir la veritat absoluta, cristians i sarraïns amb les croades, cristians contra jueus (expulsats pels Reis Catòlics i objectificats com a culpables de tot) , Catalunya i Espanya, Irlanda, Israel i Palestina, els greuges entre occident i orient han generat el monstre de l’eslam radical. Supremacisme blanc contra negres als USA, Turquia amb els armenis i els kurds, els Balcans amb els serbis musulmans, hindús i musulmans a la Índia. I com que no es poden eliminar, com virus d’un ordinador, es perpetuaran.
Els excessos capitalistes generen el comunisme, que es torna un monstre. El temor al comunisme a la dècada dels ’30 genera el feixisme. Gairebé sempre l’acumulació de riquesa es basa en l’explotació. Els esclaus a l’antiguitat, el colonialisme obtenint matèria primera barata i mercats on vendre car, el cotó i el sucre treballats per esclaus a Amèrica; avui Apple i Adidas fabricant a Xina i venent a sobrepreu aquí. Les fortunes que forcen els legisladors a favor seu, la història de les tabaqueres i les petrolieres. (Balzac a Le Père Goriot escrivia: “Le secret des grandes fortunes sans cause apparente est un crime oublié, parce qu’il a été proprement fait.”). En les democràcies actuals sembla funcionar un cercle viciós: el que volem els votants sovint és castigar un altre, moguts per l’odi natural o la desinformació, i els polítics en lloc de fer el que haurien de fer, ens prometen i diuen allò que volem sentir. Els brams de C’s són per satisfer un públic, no per solucionar res. I el que volem sentir no funcionarà. Lúcidament Jean-Claude Juncker va dir ‘We all know what to do, but we don’t know how to get re-elected once we have done it.’
No només no sembla que hi hagi direcció, sinó que el patiment sembla inevitable, hi ha una mena de dialèctica perversa. I com deia Scheler, “Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.”
Si no hi ha direcció, ¿Es poden explicar els canvis? Determinisme?
Després de la WWII, l’Escola de Frankfurt (S19 i s20, Ciències humanes ) donaria per frustrat el projecte il·lustrat. La raó no ens ha fet progressar. Les desigualtats de la globalització, l’esgotament de recursos i canvi climàtic provocat pel capitalisme i el terrorisme islàmic també sembla desmentir la idea de Fukuyama que el món tendeix poc a poc a estats amb democràcies liberals i lliure mercat.
Si no hi ha una direcció, podem entendre almenys què passa? Podem explicar-ho? Yuval Harari es pregunta què fa avui l’anglès estigui més estès que el danès, hi hagi 2000M de cristians i només 150k de Zoroastrians. Si tornessim 10.000 anys enrere amb les mateixes condicions inicials, tornaria a passar el mateix? Segurament no. Hi ha molts camins possibles amb bifurcacions [i a vegades són punts inestables, on qualsevol petita fluctuació pot fer anar cap un lloc o l’altre. En una vall ampla, hi ha un sol camí. En un coll estret, en pocs metres decidim entre diverses opcions]. [ Potser és un sistema complex, com la meteorologia]. YH diu que és un sistema caòtic perquè petites variacions enlles forces poden donar lloc a resultats molt diferents. I a més si aconseguíssim fer prediccions, els humans modificarien les seves accions en funcióde les prediccions per la qual cosa el resultat no seria l’esperat (caos de nivell 2).
[Malgrat aquesta afirmació que la història no serveix per predir el futur, es diu sovint que “qui no coneix la història està condemnat a repetir-la].
[Un altre aspecte més complex és el paper de la causalitat humana en la història. Igual que la descripció d’un sistema macroscòpic es dedueix la les propietats del conjunt de les seves partícules, la descripció d’una societat hauria de deduir-se del conjunt de conductes dels seus individus, cadascun mogut per les seves passions. En el model de Hobbes ( Leviathan, 1651) es tracta d’una interacció violenta fins que es modera amb el contracte social. En el model de Rousseau (Du contrat social, 1762) hi ha una interacció amigables fins que la “civilització” i la propietat de les terres ens fa ambicionar més coses. Yuval Harari renova aquest punt de vista. En contra de la idea que l’autoritat é sinevitable, l’antropòleg David Graeber i l’arqueòleg David Wengrow a “The Dawn of Everything: A New History of Humanity” indiques evidències que la solució autoritària no era inevitable. Hi havia societats antigues igualitàries (NewYorker 2021).
Asimov a The Foundation (1951) concep la phychohistory, una ciència que combinaria la història, la sociologia i la matemàtica estadística [avui hauria dit Big Data] per fer prediccions sobre com es comportaran les societats. [ No és casual que s’engresqués a escriure una cronologia del món. En mecànica estadística de gasos no necessitem saber la trajectòria de cada partícula, el que aquí seria un individu, només el promig].
[Probablement, som una barreja de violència però també amb una -limitada- capacitat de bondat i compassió. I la civilització, d’una banda ens aporta la moderació del contracte social, l’externalització de la violència a l’estat, però al mateix temps crea més necessitat de consumir, amplifica els sentiments d’odi i augmenta les desigualtats].
Podem influir en la història? Mems
La història és el resultat de les decisions humans, els plans dels reis i governants, les reaccions dels súbdits o ciutadans. Però ha fracassat el projecte il·lustrat de progressar amb la raó, que només va dur al colonialisme, amb l’explotació salvatge de recursos i persones. Ha fracassat el comunisme de progressar amb la col·lectivització dels mitjans de producció, que va dur a la pobresa i assassinat de milions. I ha fracassat les democràcies liberals i la globalització, que ha dut a les desigualtats econòmiques, legislació influïda pels lobis, i polítics que es limiten a dir el que suggereixen les enquestes de la seva base de votants.
Aleshores podem plantejar si realment fem la història, si és el resultat del nostre projecte de futur o si això és només una aparença i la història avança per forces cegues, resultat de les nostres limitacions, i ens limitem a patir-la. [Ho formulava el 2004 a propòsit del Fòrum de les cultures].
[en contra d’això] YH diu que la història [la sociologia], si bé no serveix per fer prediccions acurades del futur, sí que ens eixampla els horitzons i ens fa entendre que la nostra situació actual no és ni natural ni inevitable, que hi ha moltes possibilitats [Graeber i Wengrow]. “No podem explicar bé els canvis que fa la història però sí que podem afirmar que no es fan en benefici dels humans” [YH defensa que la revolució agrícola ens va esclavitzar].
Igual com passa amb l’evolució [Dawkins, The Selfish Gene], la història no contempla la felicitat dels organismes individuals que normalment són massa ignorants i febles per canviar-ne el decurs a favor seu. Cada cop més les cultures es veuen com uns virus mentals, els mems, que es propaguen allotjant-se en les ments de la gent. Com els virus, no tenen en compte el benestar de l’amfitrió, i a vegades el poden matar [com els antivacunes]. Una creença com el cel dels cristians o el paradís comunista pot fer que un humà hi dediqui la vida, sacrificant-se o matant per ella. Les cultures que s’imposen són les que excel·leixen a propagar els seus memes, sense tenir en compte els costos o beneficis pels seus hostes humans [ com l’islam ]. [I als gens i mems hi podríem afegir el comportament dels mercats, que funcionen per maximitzar beneficis a curt termini, no pas per beneficiar l’economia i els humans. Adam Smith estava equivocat en creure que la lliure competència conduiria a una millora de la productivitat. Els algoritmes cecs que estem posant en marxa per part de la AI, tampoc milloraran el nostre benestar, només maximitzaran el paràmetre amb que hagin estat programats]
[En aquest sentit, els odis ancestrals entre societats als quals fèiem referència abans són com uns virus que no es poden eliminar. I no podem fer un “reset”, no hi ha antivirus]. [En la mateixa línia, donats uns territoris amb característiques semblants, què fa diferent una societat? Noruega i Nigèria són igualment riques en recursos minerals, la primera és modèlica i la segona un estat fallit on hi ha corrupció i bandits que segresten la gent. Pensem en els mems com el software que es carrega a una xarxa d’ordinadors. I si poguéssim “reiniciar” una societat, com si fos una xarxa d’ordinadors i a partir d’un USB carregar un nou programa? Podríem aconseguir fer saltar endavant una societat, fer que israelians i palestins, espanyols i catalans, convisquessin en pau. Però les societats no es poden reiniciar. I els que ho intenten, prohibint una llengua, modificant els llibres d’història, tenen intencions totalitàries.]
A Mind and Matter (cap.2) Schrödinger planteja la sensació que la història és inevitable i no hi podem fer res.