Caldria una esquerra que gestionés a immigració i una dreta que volgués receptar impostos per tenir uns bons serveis públics.
Partint de la idea de la divisió del treball i dels bancs de temps, hauríem d’aportar a la societat les mateixes hores que n’obtenim, amb alguna mena de correcció quan les hores d’algú són molt més productives. Des d’aquest punt de vista tenim les elits, que obtenen múltiples vegades més hores de servei de les que aporten (fons d’inversió, viatges de luxe), i tenim les classes “vulnerables” que obtenen habitatge i serveis socials sense tampoc aportar res. Entremig hi ha els que perden.
La gent clama contra la gentrificació com si fos el pla maquiavèlic d’algú entestat en fer malbé la vida dels veïns. Ningú es pregunta com es guanyen la vida els expats que poden comprar o llogar habitatges als nostres barris. Perquè nosaltres no som competitius?
Serveis públics, sanitat educació cultura privada? Entre Esterhazy i les subvencions.
2026
La gent es queixa que no hi ha oferta d’habitatge però després també es queixa que les promocions urbanístiques es mengen el territori. Potser hauríem de ser menys i no créixer.
Economist i afordability: Meanwhile, voters make contradictory demands: higher wages but cheaper haircuts; rising prices for the homes they own, lower prices for the ones their children want to buy.
Extrems: el bonisme que ens deixa a mercè de criminals, el rigor de Singapur o Filipines contra les drogues
Extrems: entre els nimby a Catalunya que no volen promocions urbanístiques ni plantes d’energia renovable, i la imposició a Xina que tira endavant projectes.
La gran polèmica sobre la gent que ha fet transició. Entre els que veuen com atac no poder posar al passaport el seu nou sexe i els que reclamen que es faci constar la seva condició. Una solució simple: nascut home, transició a dona ddmmaaaa.
Juliol 2026
Potser la mena de societat a qual hauríem de tenir és aquella en què tots els ciutadans guanyessin un sou digne, suficient per pagar el lloguer o la hipoteca d’un habitatge decent, i cotitzar prou impostos per sostenir els serveis socials de sanitat i educació i la inversió pública d’infraestructures.
I ni la dreta ni l’esquerra van en aquesta direcció.
La dreta afavoreix el guany sense límits d’alguns individus, sense sous mínims, pocs impostos, amb infra finançament de sanitat o educació que només serà accessible als rics. Evitarà regulacions a favor dels ciutadans, ja sia de medi ambient, o de salut, prohibint components perjudicials en els aliments. És un model per empreses que volen clients rics, o captius de monopolis. i treballadors pobres i sense drets. Clients rics i treballadors pobres, és un model no sostenible. Recordo la notícia que quan Zara va decidir apujar el sou dels seus treballadors, les seves accions van baixar. Entre la cobdícia dels inversors i la cobdícia dels consumidors que volem roba barata, productes barats (el model de les empanades argentines), destruïm els treballadors i comerços de la classe mitjana.
Si empresa té grans beneficis és que que hi ha molta diferència entre el que ven i els seus costos. Per tant, està cobrant de més als seus clients [Apple] i està pagant de menys als seus treballadors, i potser està sobreexplotant o pagant de menys un recurs natural de matèries primeres, o estalviant-se els costos medioambientals i contaminant. I treballadors amb sous que no cotitzin el mínim que sostenir els serveis públic estan degradant l’equilibri del sistema El CEO serà recompensat si els accionistes tenen un bon dividend. Per tant les seves decisions estaran orientades a fer productes i serveis de manera eficient però també a no pagar prou i estalviar-se costos mediambientals i de salut. La paradoxa és totes les empreses volen clients rics i treballadors pobres. Amb la AI la posen en marxa per estalviar sous però pretenen seguir venent al mateix preu.
L’esquerra sembla creure en una societat que té infinits recursos capturats pels rics i que l’únic que cal fer és recaptar-los i redistribuir-los. D’una banda hi ha els rics que cotitzen i de l’altra els “vulnerable” als quals l’estat hauria de subministrar habitatge gratuit, baixes indefinides si se’ls fa pesat treballar. Una societat que obre les portes a una immigració sense lloc de treball sense haver previst habitatge, ni ampliar les plantilles de metges i mestres. També una societat amb un creixent tercer sector que viu molt bé com a encarregat de fer de Robin Hood i que acumula el poder. Un societat de ciutadans no tenen recursos per pagar-se la cultura i només poden accedir als museus i espectacles que els gestors culturals decideixen subvencionar. Una societat on cada cop hi ha menys ciutadans autosuficients i més vulnerables, cada cop menys recursos per infrastructures, sanitat i educació. L’exemple claríssim és el de l’habitatge. En lloc de construir habitatge públic, la societat “expropia” els propietaris que tenen llogaters que no arriben a pagar el lloguer i pretén que el sector privat, que es mou amb un legítim interès econòmic faci la feina que hauria d’haver fet el sector públic. És com si en sanitat no haguessim construït hospitals i contractat metges pagats amb recursos públic i ens estranyéssim que els privats vulguin tenir un benefici. Tampoc és un model sostenible.
minister Pat McFadden appeared to complain about Labour backbenchers saying: “Every meeting I have is ‘who can we tax in order to pay benefits to others’. They’re asking the wrong questions.” (BBC). La pregunta hauria de ser què hem de fer per tal que siguin autosuficients.
Ningú vol pagar el que toca. Tothom vol serveis de primera a preu de tercera. Les empreses no volen pagar un sou just per tenir més beneficis; volen treballadors eficients i dedicats amb sou mínim. Els que es declaren vulnerables no volen pagar un lloguer, o una hipoteca; volen un pis decent i sanitat pública sense contribuir res a la societat. Els pares volen mestres que facin de tutors i psicòlegs privats, els pacients com si paguessin una clínica privada a Suïssa. La gent ve a fer turisme a Barcelona i dorm a la platja. Volem trobar una platja neta i amb espai però sense pagar.
Quan l’esquerra diu que hi ha d’haver ajudes per les famílies amb baixos ingressos, s’equivoca. No hi ha d’haver ajudes, hi ha d’haver bons ingressos, ingressos suficients per pagar l’habitatge, la sanitat i l’educació. Aquest plantejament es conforma amb una vulnerabilitat crònica i deixa de lluitar pels bons llocs de treball.
[A mi no em molesta que hi hagi rics, a mi em molesta que hi hagi treballadors explotats. I sovint, va relacionat].