Posted on by amomuseu

Psicologia social

La vida humana :   L’experiència humana   El cos humà  Cervell, Xarxa neuronal  |  Psicologia  |  Vides humanes

Introducció

[fins a quin punt la conducta és individual o és el grup? en el marc conceptual d’un sistema en un medi, quines parts de la conducta es poden tractar amb un medi físic, i quines demanen atendre al medi humà, el grup?
En la condició humana com a emergent del  cervell, Xarxa neuronal, i en    Vigília i son,   Sensacions i percepció,   Aprenentatge i memòria, el grup no es considera. Però a Intel·ligència, imaginació  i  Desenvolupament , Vigotsky assenyalava  el paper de l’entorn social en el desenvolupament, implícit i obvi en el llenguatge.  A  Afectivitat, motivació  notem que bona part del que ens mou i de les emocions tenen a veure amb l’entorn social.  Tenim diferents  Personalitats  depenent del context social.]

[WK] Social psychology is the methodical study of how thoughts, feelings, and behaviors are influenced by the actual, imagined, or implied presence of others. Social psychologists typically explain human behavior as a result of the relationship between mental states and social situations, studying the social conditions under which thoughts, feelings, and behaviors occur, and how these variables influence social interactions.

Diferència amb la sociologia
Se centra en l’individu i un grup petit [amb el qual està en contacte directe], mentre que la sociologia abasta el conjunt de la societat i les seves classes. Treballa amb experiments, observació, enquestes sobre actituds mentre que la sociologia ho fa amb enquestes massives, estadístiques socials i anàlisi històrica. Voldria entendre la manera com l’individu percep i és influït pel grup. La sociologia voldrà entendre l’organització de la societat, la mobilitat social, la criminalitat. (La sociologia va aparèixer un segle abans, amb Auguste Comte (1830–1850), Karl Marx, Émile Durckheim i Max Weber).

Història

1920–1940: Fonaments de la psicologia social científica

  • 1924 Floyd Allport (germà de Gordon Allport , Personalitat), “Social Psychology”. Proposa experiments per mesurar la influència del grup en la conducta de l’individu, per exemple la “social facilitation”, com canvia la manera de fer una tasca quan som observats.
  • 1930s – Kurt Lewin: introdueix el concepte de “camp social i la fórmula B = f(P,E) (el comportament és funció de la persona i l’entorn, behavior, personality, environment). Primers estudis sobre dinàmica de grups. ( Dinàmica de grups i sociometria  )
  • 1935 – Muzafer Sherif: experiment de l’efecte autocinètic, demostrant com sorgeixen normes socials a partir de la interacció grupal.    Identitat de grup i prejudicis )

1950–1970: Conformisme, obediència i influència social

  • 1951 – Solomon Asch: experiments sobre conformisme, mostrant com la pressió del grup pot fer que una persona doni respostes clarament errònies.  (Influència social, conformisme i obediència )
  • 1954 – Muzafer Sherif: “Robbers Cave Experiment”, estudi sobre conflicte intergrupal i cooperació entre grups rivals. (  Identitat de grup i prejudicis  )
  • 1957 – Leon Festinger: formula la teoria de la dissonància cognitiva, segons la qual la incoherència entre creences i comportaments genera tensió i canvis d’actitud. (  Actituds, persuasió i canvi d’opinió )
  • 1961 – Albert Bandura: experiment del ninot Bobo, demostrant l’aprenentatge social per observació i modelatge del comportament.  ( Altruisme/agressió )
  • 1963 – Stanley Milgram: experiment sobre obediència a l’autoritat, mostrant fins a quin punt les persones poden obeir ordres que contradiuen la seva consciència moral. (Influència social, conformisme i obediència )
  • 1971 – Philip Zimbardo: “Stanford Prison Experiment”, analitzant com els rols i el context poden despersonalitzar i portar a comportaments abusius. (Influència social, conformisme i obediència )

1970–1990: Cognició social i identitat

  • 1974 – Henri Tajfel i John Turner: desenvolupen la teoria de la identitat social, explicant la discriminació i l’autoestima en termes de pertinença grupal.  Identitat de grup i prejudicis
  • 1978 – Harold Kelley i John Thibaut: teoria de l’intercanvi social, segons la qual les relacions es mantenen en funció dels costos i beneficis percebuts.  ( Relacions interpersonals)
  • 1980s – Fritz Heider, Harold Kelley i Bernard Weiner: estudis sobre atribució causal, analitzant com interpretem les causes del comportament propi i aliè. (Cognició social i atribució de causes)
  • 1986 – Albert Bandura: introdueix el concepte d’autoeficàcia dins la teoria cognitivista social. (Autoconcepte  )

1990–2010: Emoció, cultura i cognició social aplicada

1995 – Anthony Greenwald: teoria del self implícit i desenvolupament de l’Implicit Association Test (IAT) per mesurar biaixos inconscients. ( Cognició social i biaixos)
2000s – Susan Fiske i Shelley Taylor: consoliden la cognició social com a eix central de la disciplina (com pensem i percebem els altres). ( Cognició social i biaixos)
2000s – John Bargh: estudis sobre processos automàtics, com el context ens influencia sense que ens n’adonem.

2010–avui: Psicologia social digital i xarxes

Christakis i Fowler: estudis sobre la propagació del comportament i emocions en xarxes socials (“Connected”, 2009).
Centola (2010s): investigacions sobre difusió social i comportament col·lectiu online.
Investigacions actuals: influència dels algoritmes, cambres d’eco i polarització en xarxes com Twitter, Facebook o TikTok.
Neurociència social: estudis sobre com el cervell processa la pertinença, el rebuig i la cooperació.

[Interaccions en grups i relacions]

  • Influència social, conformisme i obediència: seguim el grup
  • Dinàmica de grups i sociometria: la conducta depèn del grup, tipus de lideratge
  • Relacions interpersonals: guanys i pèrdues, dimensions de l’amor
  • Altruisme/agressió: ho aprenem socialment

Influència social, conformisme i obediència

Com i per què els individus s’ajusten a les normes o ordres del grup o de l’autoritat.

  • 1951 Solomon Asch, Conformity Experiments: un 70% dels participants s’adaptava a un grup d’actors que assenyalaven una línia de longitud diferent [evolutivament podríem dir que seguir la majoria té els seus avantatges].
  • 1963 Stanley Milgram experiment sobre obediència a l’autoritat. Els subjectes aplicaven descàrregues perilloses i fins i tot mortals (que no sabien que eren falses), seguint les instruccions donades per una figura d’autoritat.
  • 1971 Philip Zimbardo Standord prison experiment, dinàmiques de rol i poder. Estudiants assignats a rols de presoners o guardians adopten comportaments extrems. [explicaria la conducta dels guàrdies dels camps de concentració nazis?]

Dinàmica de grups i sociometria

Els processos psicològics i socials que tenen lloc dins dels grups humans, com es formen, com funcionen, com prenen decisions, com es generen rols, normes i lideratges, i com aquests aspectes influeixen en el comportament dels individus. Kurt Lewin (1890–1947), psicòleg alemany, d’origen jueu, que va emigrar als Estats Units fugint del nazisme.

  • Concepte de “camp” o “field theory”. El comportament (B) és resultat de la interacció entre la persona (P) i el seu entorn (E. ), “B = f(P, E)”. No podem entendre un individu sense analitzar el context social en què es troba.
  • El grup com un sistema dinàmic. Un grup no és només la suma dels seus membres, sinó un camp de forces interrelacionades, quan un membre canvia, tot el grup es reestructura: els grups tenen un equilibri dinàmic que s’adapta constantment.
  • Lideratge i clima grupal. Experiment sobre estils de lideratge (Lewin, Lippitt i White, 1939) amb grups de nens en activitats de manualitats i diferents estils de lideratge, autoritari, democràtic i laissez-faire. Aquests resultaven en alta productivitat però tensió, alta cohesió i creativitat, desorganització i baixa productivitat.
  • Investigació-acció (“action research”). Estudi sobre problemes socials com la discriminació o la productivitat, i intervencions per millorar-los. Inspira els “T-groups” (“training groups”), destinats a millorar la comunicació i la cohesió dins les organitzacions.

Jacob Levy Moreno (1889–1974), mesura i teràpia de grups. L’ésser humà és social per naturalesa i la seva salut mental depèn de la qualitat de les relacions. El canvi personal i social requereix espontaneïtat, creativitat i acció.

  • 1934 Sociometria. “Who Shall Survive? A New Approach to the Problem of Human Interrelations”. Introdueix el sociograma, on cada membre del grup és representat per un node i es traça una línia que indica amb quins altres preferiria fer una activitat (treballar, jugar). Serveix per visualitzar l’estructura afectiva i relacional del grup, detectar rols socials, subgrups, líders i exclosos. És útil en educació, organitzacions, recerca social i psicoteràpia.
  • El Psicodrama. Els participants representen escenes o conflictes personals a través de l’actuació teatral per explorar emocions, rols i relacions interpersonals d’una manera vivencial, no només verbal, dirigits per un terapeuta. Reviure una situació en un espai segur ajuda a comprendre-la i a alliberar tensions. Influiria en la teràpia Gestalt i la teràpia sistèmica familiar.

Relacions interpersonals

Per què ens agraden o estimem unes persones i no altres; com es formen i mantenen les relacions.

  • 1950 Festinger. Westgate Housing: la formació d’amistat depèn més de proximitat que no de creences comunes. En un conjunt d’habitatges construït per la Universitat de Michigan per allotjar estudiants veterans i les seves famílies, uns 270, que no es coneixien prèviament, es van passar qüestionaris sobre personalitat i interessos. Després es van recollir les relacions d’amistat. Es va veure que el factor més important era la proximitat física o contacte més freqüent. Els veïns immediats tenien deu vegades més probabilitats de ser amics que residents separats per unes poques portes. Els residents que vivien prop de les escales o bústies (zones de pas freqüent) tenien més amistats. L’estudi influí en el disseny d’espais socials i urbans, dinàmiques de grups, i formació de xarxes socials. [Steve Jobs va determinar que el disseny de les seus de Pixar i Apple de manera que el personal de diferents departaments haguessin de compartir espais].
  • 1959 John Thibaut i Harold Kelley. Teoria de l’interdependència.”The Social Psychology of Groups” (1959). Tota relació social (amics, parella, companys de feina…) pot entendre’s com un sistema d’intercanvi de costos i beneficis entre persones interdependents. Les persones avaluen les seves relacions segons el nivell de satisfacció i el nivell de comparació amb alternatives possibles. Cada interacció pot generar beneficis com afecte, suport, plaer, seguretat, companyia… i alhora costos com conflictes, renúncies, temps, esforç emocional…
    Cada persona tindria un nivell de comparació (Comparison Level, CL), el llindar del que considera acceptable que depèn de les seves expectatives, experiències prèvies, cultura, valors. Si els resultats actuals són millors que les alternatives, la relació es manté estable, si les alternatives semblen més atractives, augmenta la probabilitat de trencament o distanciament. Qui té més alternatives [la més guapa], té més poder. El 1980 Caryl Rusbult (1980s) va afegir un tercer factor, el model d’Inversió. Si els costos d’abandonar la relació (temps, energia, records, fills…) són alts, es manté la relació.
  • 1966 Hatfield. “Computer Dance Study” Van passar qüestionaris sobre interessos i personalitat a estudiants abans d’un ball i els van aparellar a l’atzar. L’atracció física inicial va ser més determinant que no pas la similitud d’interessos.
  • 196s-197s. Elaine Hatfield, Ellen Berscheid van iniciar una “psicologia científica de l’amor romàntic” que fins no es creia tema d’estudi. “A Theory of Love” (1974) i després “Love and Intimacy” (1978). Van distingir dos tipus d’amor. L’amor passional (passionate love), una foguera emocional molt intens però sovint inestable i temporal, que pot conduir tant a l’èxtasi com a la desesperació. L’amor de company (companionate love) més profund i estable basat en l’afecte, confiança i compromís. Sorgeix amb el temps, un cop l’excitació inicial disminueix. El primer seria producte d’una activació fisiològica quan hi ha una persona atractiva disponible. [Qüestionaris descarregats].
  • 1969 John Bowly a “Attachment” havia exposat la teoria que els vincles afectius entre infants i cuidadors els primers anys de vida definien uns models interns de treball (“internal working models”) sobre les relacions amb els altres (“els altres són fiables?”, “sóc digne de ser estimat?”). Tenim una necessitat biològica innata que si és satisfeta per la mare o cuidador aporta una seguretat interna. (Desenvolupament afectiu)
    Mary Ainsworth ho observà experimentalment. Quan una mare sortia i tornava a entrar a l’habitació on hi havia el nen hi havia quatre patrons bàsics:
    – segur i confiant en la figura d’afecció
    – evasiu que evita el contacte
    – ambivalent buscant contacte però mostrant resistència
    – desorganitzat i contradictori.
    Més tard donaran lloc a adults que confien, que eviten la dependència, molt preocupats per la relació, amb por a la intimitat i reaccions contradictòries.
    Als 198s Cindy Hazan i Phillip Shaver ho van traslladar a les relacions romàntiques: Afecció segura i còmodes amb la intimitat i independència, incòmode amb la intimitat tendent a la distància emocional, afecció ansiosa amb por a ser abandonats, afecció desorganitzada combinant desig i por sovint vinculat a històries de trauma.
  • 1986 Robert Sternberg, teoria triangular de l’amor que recull aspectes dels autors anteriors. No es tracta d’una emoció única sinó la combinació de tres elements.
    –  Intimitat, el component emocional, confiança, comprensió mútua i suport, sentir-se connectat.
    – Passió, component motivacional i físic, desig sexual i atracció física, el motor inicial de moltes relacions.
    – Compromís, component cognitiu i de decisió, la voluntat de mantenir la relació al llarg del temps, malgrat les dificultats.
    Combinant-los tenim:

    • Absència d’amor. Cap dels tres components (relacions superficials).
    • Intimitat. Afecte / amistat. Relació càlida i propera, sense passió ni compromís.
    • Passió. Enlluernament / infatuació. Atracció física intensa, però sense intimitat ni estabilitat.
    • Compromís. Amor buit. Relació mantinguda per decisió o obligació, sense intimitat ni passió.
    • Intimitat + Passió. Amor romàntic. Gran proximitat i desig, però sense compromís ferm (fases inicials).
    • Intimitat + Compromís. Amor company. Afecte profund i estable, però sense passió intensa (matrimoni durador, amistats íntimes).
    • Passió + Compromís. Amor fatxenda / fatuous love. Impuls ràpid a comprometre’s sense coneixement profund (amors “fulminants”).
    • Intimitat + Passió + Compromís. Amor complet / consummate love. Forma més plena i equilibrada d’amor; combina connexió, desig i compromís.

Altruisme / agressió

Què fa que actuem agredint o amb empatia

  • 1960 Leonard Berkowitz revisa la teoria de Dollard i Miller que tota frustració du inevitablement a una agressió (Motivació Teories frustració agressió). Aquesta generaria una predisposició però només es desencadenaria si hi ha estímuls agressius que desencadenin la ira. Per exemple, si un nen no pot jugar amb una joguina, se sentirà frustrat, però només serà agressiu si un altre company se’n riu. [a la inversa recordo el nen que va caure quan anava tot sol i no va dir res, però en trobar-se la mare a la cantonada, es va posar a plorar; expressaríem les emocions quan hi ha algú a qui fer-ho.]
  • 1961 Bandura proposa que les persones aprenen observant la conducta dels altres i les seves conseqüències, no només per experiència directa (com deien els conductistes clàssics)  (Aprenentatge social per imitació. Desenvolupament afectiu ). Aprendre no requereix fer o experimentar-ho tot en pròpia pell — també es pot aprendre per observació o modelatge. El model pot ser real (una persona propera, com un pare, amic o professor) o simbòlic (un personatge de televisió, llibre, influencer, etc.). L’individu ha de tenir una raó o incentiu per imitar la conducta, pot ser una recompensa esperada, reconeixement social, o autoeficàcia (la creença que té una persona en la seva pròpia capacitat per dur a terme una conducta o aconseguir un objectiu.)
    En l’experiment la la nina Bobo, 72 nens i nenes entre 3 i 6 anys van observar un adult tractant agressivament una nina (pegant-la i cridant-li), o de manera normal. Després els nens reproduïen el comportament (els nens tendien a la violència més que les nenes sobretot si el model havia estat un home). Això provava que hi havia un aprenentatge sense recompensa o càstig directe tal com pretenia el conductisme clàssic. L’estudi explica l’aparició de conductes violentes sota la influència dels media, videojocs i xarxes socials.
    [jo vaig veure la Teresa o la Maria renyant les nines tal ho fèiem nosaltres!]
  • 1968 Latané & Darley: simulació d’una emergència; la probabilitat d’ajuda disminueix com més persones hi ha presents (“difusió de responsabilitat”). (bystander effect).

Teràpia sistèmica familiar

Apareix als anys 1950–1970 com una alternativa a les teràpies centrades només en l’individu. La seva idea clau és que els problemes psicològics no sorgeixen només dins de la persona, sinó que formen part d’un sistema de relacions — especialment el familiar.
Recull aportacions de la psiquiatria i teòrics de la comunicació. Gregory Bateson,antropòleg, el comportament humà seria un sistema de comunicacions. L’escola de Palo Alto sobre la comunicació, “no es pot no comunicar” (Paul Watzlawick, Don Jackson, Jay Haley, Virginia Satir, John Weakland). Murray Bowen, Salvador Minuchin, Ivan Boszormenyi-Nagy.
La família com a sistema: els membres estan interconnectats; el canvi en un afecta tots els altres. El símptoma d’un membre pot expressar un desequilibri familiar (no només un problema individual).
Homeòstasi i canvi: Els sistemes familiars tendeixen a mantenir l’equilibri (homeòstasi). Quan aquest equilibri es trenca, apareixen crisis o símptomes, però això també pot permetre el creixement i la reestructuració.
Comunicació i patrons relacionals: Es treballa en com els membres es comuniquen, més que no pas en què diuen.
Intervenció sistèmica: El terapeuta observa la dinàmica de tot el grup (no només de l’individu). L’objectiu és reorganitzar les relacions i rols perquè el sistema funcioni de manera més sana.

Durant les sessions el terapeuta observa patrons de comunicació i relació. Es fan escenificacions, diàlegs guiats o exercicis per fer visibles els rols i les aliances. Es fomenta que cada membre assumeixi la seva part de responsabilitat dins del sistema. No es busca trobar un “culpable”, sinó entendre la lògica del sistema i promoure noves formes de relació.
A diferència de les “Constel·lacions familiars”, està reconeguda com a enfocament psicoterapèutic vàlid per institucions científiques i professionals (com l’APA o l’EFPA a Europa). S’ha mostrat eficaç en trastorns de conducta en adolescents, conflictes de parella o addiccions. Les constel·lacions familiars de Bert Hellinger pretenen que les dificultats actuals es deuen a traumes de generacions familiars anteriors.

Majoritàriament s’aplica a parelles, la família però també pot ser l’entorn de treball o educatiu.
[Un terapeuta que tracta un pacient, si té una visió sistèmica pot detectar que el problema no és exclusivament de l’individu sinó del grup]

    • 1. Eixos de poder i jerarquia: com s’organitza l’autoritat, els rols i les responsabilitats dins del sistema. Es busca veure si les jerarquies són clares o confuses (per exemple, fills amb rol de “pares dels pares”, o parelles amb desequilibri de poder).
      – Autoritat / obediència
      – Autoritat / rebel·lia
      – Dependència / autonomia
      – Control / submissió
      – Lideratge / desorientació
      – Sobreprotecció / negligència
    • 2. Eixos afectius i emocionals. Es tracta d’identificar la qualitat dels vincles i la regulació emocional. Aquí s’observa com es manifesta o s’oculta l’afecte, i quins patrons emocionals es repeteixen entre generacions.
      – Amor / desamor
      – Afecte / fredor
      – Acceptació / rebuig
      – Proximitat / distància emocional
      – Empatia / indiferència
      – Necessitat d’afecte / por a la intimitat
      – Culpa / ressentiment
      – Reconeixement / invisibilitat
    • 3. Eixos de comunicació i aliança: Com es comuniquen els membres i com es configuren coalicions dins del sistema. Es detecten patrons com triangulacions (quan un membre és utilitzat per canalitzar tensions entre dos altres).
      – Transparència / secret
      – Verbal / no verbal
      – Aliança / exclusió
      – Lleialtat / traïció
      – Col·laboració / competència
      – Confiança / desconfiança
    • 4. Eixos de conflicte i agressivitat: Com es gestiona la tensió i el poder destructiu. Es detecten patrons com triangulacions (quan un membre és utilitzat per canalitzar tensions entre dos altres).
      – Conflicte / evitació del conflicte
      – Agressió / inhibició
      – Dominació / submissió
      – Abús / víctima
      – Bullying / silenci / complicitat
      – Enveja / rivalitat
      – Odi / menyspreu / rancor
    • 5. Eixos de pertinença i identitat. Relacionats amb el sentiment de lloc dins del sistema. A vegades un membre “porta” un rol d’un altre (per exemple, un fill que fa de pare absent).
      – Pertinença / exclusió
      – Lleialtat / rebel·lió transgeneracional
      – Identificació / diferenciació
      – Reconeixement / invisibilitat
      – Substitució / absència
    • 6. Eixos de transmissió transgeneracional. Molts sistemistes (com Boszormenyi-Nagy, Bowen o Minuchin) observen patrons que passen d’una generació a una altra. S’analitza com els valors, traumes o rols familiars es transmeten i condicionen les relacions actuals.
      – Secrets familiars
      – Repetició de rols o destins
      – Lleialtats invisibles
      – Expectatives no dites
      – Dol no elaborat
    • 7. Eixos de funció del símptoma. El símptoma individual (per exemple, l’ansietat d’un fill) pot tenir una funció dins del sistema, com mantenir la unió dels pares (“ens ocupem del nen i no del nostre conflicte”), expressar un dolor col·lectiu, representar una lleialtat o un missatge no dit.

[Es pot fer l’exercici d’aplicar l’anàlisi de grup al  senyor i el serfde Hegel, dues relacions inautèntiques]

[ Pertinença a un grup, identitat, biaixos]:

      • Actituds, persuasió i canvi d’opinió: seguim el grup, mantenim l’error dissonància cognitiva
      • Identitat de grup i prejudicis: ens definim pel grup al qual pertanyem
      • Cognició social i biaixos: Kahneman, seguim estereotips
      • xarxes socials i bombolles

Actituds, persuasió i canvi d’opinió

Com es formen les actituds (opinions, emocions, tendències a l’acció) i com poden canviar.

      • 1953 Carl Hovland, “Communication and persuasion” experiments sobre el paper de font, missatge, receptor en la persuassió.
      • 1957 Leon Festinger Dissonància cognitiva (1957). Els participants fan una tasca avorrida i reben 1 $ o 20 $ per dir que ha estat divertida; els que cobren menys acaben convencent-se que realment ho era ;  la dissonància fa que canviïn la seva actitud. Estudi sobre una secta apocalíptica que no va abandonar la seva fe ni tan sols després que la profecia del “final del món” fracassés; van reinterpretar els fets dient que “Déu havia perdonat la humanitat” gràcies a la seva fe.
      • 1967 Daryl Bem suggereix que no actuem segons les nostres actituds sinó que inferim les actituds a partir del que fem. (Autoconcepte)
      • 1969 Wicker revisa la relació entre actituds i conductes i arriba a la conclusió que no hi ha correlació.
      • 1986 Richard Petty & John Cacioppo. “Elaboration Likelihood Model”. Davant d’estímuls [susceptibles de canviar o consolidar les nostres actituds] hi poden haver diferents nivells d’elaboració, des d’un mínim de reacció automàtica que es podria descriure amb condicionament clàssic, que en diríem “ruta perifèrica”, fins a una reflexió més profunda, que en diríem “ruta central”. Les actituds que es formen en aquesta, perduren i són més resistents a persuasió. [Semblant al Thing quick slow de Kahneman Intel·ligència ]
      • [2008 Nudge Theory. Richard Thaler (economista) i Cass Sunstein (jurista) “Nudge: Improving Decisions About Health, Wealth, and Happiness” suposen que les persones no prenen decisions de manera completament racional, sinó que estan influïdes per biaixos cognitius, hàbits i contextos socials. Aleshores, amb una empenta suau (nudge) podem suggerir una conducta. En lloc de confiar-ho tot al missatge i que aquest determini l’acció, pot ser més efectiu modificar el context [fer que la conducta que volem sigui més fàcil, automàtica o socialment acceptada] . Per exemple, més que no pas missatges informant que cal menjar fruita, posar-la més a la vista i en canvi amagar els postres dolços. S’haurien inspirat en la Prospect Theory de Kahneman i Tversky (1979): Tendim a mantenir l’opció per defecte, la informació més immediata o emocional i a seguir el que fa la majoria.]
      • 2012 Jonathan Haidt, “The Righteous Mind”; el raonament humà funciona més com un advocat defensor, justificant allò que creu i desitja, que no pas com un científic objectiu. El raonament moral, seria post hoc: primer sentim (intuïm) què és correcte o incorrecte, i després racionalitzem la intuïció per defensar-la. [ja ho va dir Hume]. (“The emotional tail wags the rational dog.”)
      • [s21 la AI permet generar fàcilment continguts falsos, fake news, que les xarxes socials amplifiquen creant bombolles que reforcen les nostres creences i prejudicis (Desinformació). ]

Identitat de grup, prejudicis

Com la pertinença a grups influeix en la nostra identitat i en el tracte als altres (discriminació, prejudicis, estereotips).

      • 1954 Gordon Allport “The Nature of Prejudice”. El prejudici seria una generalització injustificada basada en estereotips, que pot anar des de sentiments lleus d’antipatia fins a formes extremes com la persecució i la violència. S’origina en la simplificació, l’etnocentrisme (la tendència a considerar el propi grup com a superior), i la frustració que busca un “boc expiatori”.
      • 1954 Muzafer Sherif Conflicte realista de grups (1954). En l’experiment de Robbers Cave es veu com dos grups en un camp d’estiu que han de competir en diferents proves acaben mostrant hostilitat.
      • 1979 Henri Tajfel i John Turner. “Social Identity Theory”.  Experiment 1971 on fins i tot grups arbitràriament formats discriminen l’altre grup. Les persones defineixen part del seu “jo” a través dels grups als quals pertanyen (família, nació, gènere, religió, equip, etc.). “Who am I?” es respon en bona part amb “De quin grup formo part?”. Cal distingir entre la identitat personal (les habilitats apreses, els trets de la personalitat, les experiències biogràfiques, i la identitat social), i a quins grups pertanyem (quina categoria social, ideologia) a quins altres grups ens contraposem. [dretes/esquerres; Barça/Madrid; Unionista/independentista].
        La dinàmica de grups es basa en tres processos. Categoritzar, classificant el món social, “us vs them”. Identificar-nos amb el el nostre grup , adoptant les seves normes i valors (ser part d’un grup valorat augmenta la percepció positiva de si mateix). Comparació social, el ingroup nostre amb els outgroups.
        Hi ha una tendència a afavorir els membres del nostre grup, discriminar els altres. Explica fenòmens de prejudici, nacionalisme, rivalitat esportiva, política d’identitats , etc. Turner ho analitzarà més detalladament a la seva Self-Categorization Theory, 1987.
        [En reflexionar sobre la consistència del “jo”, em venia la imatge d’un espantaocells una estructura de filferro sense personalitat on s’hi enganxaven tot de retalls, plàstics, papers, enduts pel vent] [el jo, invariants] [2023, Exposició a Manchester, Belonging]

Cognició social i biaixos

Com processen la informació les persones en entorns socials i per què prenen decisions irracionals o estereotipades. [Intel·ligència,  discussió]

      • 1934 Richard LaPiere va viatjar  amb la seva esposa xinesa a 200 establiments, en una època de forts prejudicis. En una enquesta posterior els hotels van respondre que no acollirien xinesos però en realitat ho havien fet.
      • 1974 Kahneman i Twersky, Prospect Theory. (Teories intel·ligència) La major part de vegades actuem de manera mig automàtica segons esquemes simples, sense avaluar tota la informació.
      • 1984 Susan Fiske i Shelley Taylor. “Social Cognition: From brains to culture”. No processaríem la informació racionalment sinó de la manera més econòmica (“cognitive misers”). Organitzem la informació social mitjançant estructures mentals com:
          • Esquemes: marcs mentals que ens ajuden a interpretar situacions (p. ex., com “funciona” un sopar amb amics o una entrevista de feina).
          • Estereotips: esquemes aplicats a grups socials, que simplifiquen però també distorsionen la percepció dels altres.
          • Guions (scripts): seqüències d’accions esperades en contextos socials.

        Aquests mecanismes fan que processem la informació ràpidament, però també expliquen molts biaixos i errors de judici. D’entrada apliquem un nivell de processament automàtic: ràpid, inconscient i basat en esquemes (similar al “Sistema 1” de Kahneman). Per exemple, si identifiquem un grup social, apliquem els estereotips. Només si passem al mode reflexiu, més lent, podem corregir els biaixos. Fiske ha assenyalat el paper del poder i l’estatus en la percepció social (les persones poderoses processen menys informació sobre els altres, perquè no “necessiten” adaptar-s’hi). Treballem amb poques dimensions (Stereotype Content Model). Per exemple, en calidesa i competència, veiem els ancians com “amables però poc competents” o els rics com “competents però freds”.

      • 1998 Mahzarin Banaji & Anthony Greenwald desenvolupen el “Implicit Association Test” capaç de recollir biaixos inconscients (Si una persona respon més ràpid quan “blanc” s’associa amb “bo” que quan “negre” s’associa amb “bo”). Es va comprovar que les persones que es declaraven liberals i antiracistes mostren algun grau de biaix implícit cap a grups socials minoritzats.
        Estudis posteriors (Oswald)  han establert que aquests biaixos tenen poca influència, són importants en cas de decisions ràpides i automàtiques, el sistema 1 de Kahneman. [Com diu el meu amic xgpt, els biaixos implícits són com corrents subterrànies: no determinen el rumb del vaixell, però poden desviar-lo si el timoner no està atent.][Això seria un argument a favor de la causalitat  “top-down”. Els experiments de Benjamin Libet el 198s i després  Haggard o Soon van observar que uns milisegons abans que una persona decideixi conscientment fer un moviment, al cervell ja hi ha activitat neuronal detectable (el “readiness potential”). Això ha portat alguns a creure que realment no prenem decisions, només en tenim la il·lusió. Els estudis d’Oswald indicarien que la influència dels biaixos automàtics no és determinant i que podem actuar en funció dels nostres valors i creences. Les crítiques també han fet notar que els experiments de Libet mesuraven moviments motors simples (“prem un botó quan vulguis”), no decisions morals, socials o complexes en les quals el paper de la consciència i el control augmenta molt. [la meva tesina mostrava la limitació dels cassos considerats per la filosofia de la ment]

Xarxes socials, bombolles

Les xarxes amplifiquen tendències a biaixos ja existents. (Cass Sunstein (2001, 2017), Pennycook & Rand (2018–2023), Lewandowsky et al. (2020)

Biaix de confirmació: tendència a buscar, interpretar i recordar la informació d’una manera que confirmi les nostres creences prèvies, i a ignorar o qüestionar la que les contradiu. (Festinger i la dissonància cognitiva, quan rebem informació que contradiu el que creiem experimentem incomoditat mental i mirem de reinterpretar-la).
A més es dóna l’efecte d’exposició repetida (“mere exposure effect”, com més vegades veiem una idea, més versemblant ens sembla), Pensament grupal (“groupthink” les comunitats bloquegen el debat) i el polaritzen, amb opinions cada cop més extremes. Es dóna una heurística d’afinitat, confiem més en la informació compartida per persones “com nosaltres”.

El resultat són:

“Echo chambers”: Els usuaris estan en comunitats on les persones només interactuen amb altres que comparteixen les mateixes opinions. Les idees circulen i es reforcen mútuament, creant una sensació d’unanimitat. (Influència conformisme, Ash. Polarització de grups Moscovici, Myers: els grups tendeixen a adoptar posicions més extremes després de debatre entre si.)
“Filter bubble” (Eli Pariser 2011). Els algoritmes de plataformes com Facebook, YouTube o X (Twitter) seleccionen continguts en funció del que t’agrada o amb què interactues. Això limita l’exposició a perspectives diferents i reforça encara més el biaix de confirmació.

[Com pensem els altres i nosaltres mateixos]

      • Cognició social i atribució de causes: com expliquem la conducta dels altres, causes internes i externes
      • Autoconcepte: ens pensem com creiem que ens veu el grup, autoeficàcia

Percepció i cognició social, atribuir causes

Com interpretem i donem sentit al comportament dels altres — percepció, atribucions de causa, estereotips, etc. Un dels biaixos que apliquem a nosaltres mateixos és atribuir els èxits a les nostres iniciatives i els fracassos a les circumstàncies externes.

      • 1958 Fritz Heider , teoria de l’atribució “The Psychology of Interpersonal Relations”. A l’hora d’entendre i explicar el comportament propi i aliè, tendim a comportar-nos com a “psicòlegs naïfs”, atribuint a la intenció i disposició dels subjectes els resultats de les seves accions [quan sovint noi ho són]. Hi ha causes internes (disposicionals com trets, intencions, esforç, capacitats de la persona) i causes externes (situacionals, circumstàncies com el temps, sort, pressió social o context). No observem els fets de manera neutra sinó que els interpretem segons la nostra experiència. Tenim tendència a atribuir intencions a les accions dels altres, fins i tot quan no és clar que en tinguin.
      • 1965 Edward E. Jones i Keith E. Davis amb la Correspondent Inference Theory, senyalen que quan observem el comportament d’algú, intentem determinar si aquest comportament reflecteix realment la seva personalitat o intencions (una “inferència corresponent”) [o si es deu a factors externs]. Factors que ajuden a identificar intencions autèntiques serien les següents. El grau d’elecció (si la persona tria lliurement fer una acció, és més probable que la interpretem com a resultat del seu caràcter o actituds, per exemple si algú parla bé d’algú sense que li hagin manat. “Noncommon effects” com més únics o inusuals siguin els resultats d’una acció, més fàcil és atribuir-los a les intencions de la persona, per exemple si algú rebutja una feina molt ben pagada per treballar en una ONG, interpretem que té valors altruistes. La desitjabilitat social, si algú expressa una opinió impopular amb confiança, la considerem més autèntica.
        A “From acts to dispositions: The attribution process in person perception” (1965) introdueixen el principi de correspondència subjectiva, segons el qual interpretem les accions dels altres assumint que aquests tenen intencions similars a les que nosaltres tindríem si féssim el mateix. Heider ja havia dit que “intentem fer que el món social sigui comprensible aplicant la nostra pròpia psicologia als altres”.
      • 1967 Harold Kelley ho va ampliar amb el model de covariació). Va fer notar que quan observem una acció tenim en compte tres tipus d’informació: Consens (si altres persones actuen igual en la mateixa situació), consistència (si aquesta persona actua així sempre en aquesta situació) i distintivitat (si aquesta persona actua així només en aquesta situació o també en altres). Això permet inferir si el comportament és degut a factors interns (la persona) o externs (la situació). Per exemple, si algú riu a una comèdia i a més ho fa la resta (alt consens), i aquesta persona sempre riu a comèdies (alta consistència) i no riu a altres coses (alta distintivitat), atribuirem la causa a la situació (la comèdia era divertida).
      • [la distinció entre causes internes i externes, si una acció es deu al caràcter i actituds d’una persona i no tant a la es circumstàncies externes, és clau en el debat llibertat i determinisme ]
      • Seguint a Heider, es pot parlar de “agent detection bias” o “intention attribution bias” en el sentit que tenim a creure que hi ha un un “agent” darrere de qualsevol esdeveniment amb conseqüències importants. (desenvolupat també per Daniel Wegner, Bertram Malle o Justin Barrett; les persones tendeixen a percebre intenció i disseny on potser només hi ha atzar o incompetència.). [Això té una gran transcendència, des de creure que hi ha un Déu que ha creat les coses a creure que tots els mals es deuen a una conspiració dels malvats (Bioy Casares)]
      • A l’hora d’explicar-nos la conducta dels altres sovint seguim dreceres heurístiques, com interpretar-ho segons un prototipus o cas conegut, el  hindsight bias on creiem haver predit un fet [la Dominga “ya lo decía yo!], o el confirmation bias on privilegiem la informació que confirma les nostres creences o hipòtesis.
      • [Tot i que no s’ha fet la connexió, els estudis d’atribució en psicologia social en tant que pressuposen la pregunta “Com sabem que els altres tenen una ment, intencions i emocions com les nostres?” connecten amb el problema filosòfic de la intersubjectivitat, el fet que no estic sol al món, sinó que comparteixo una realitat amb altres éssers que també pensen, senten i actuen. La fenomenologia de Husserl, Scheler, Merleau-Ponty plantejava el problema de com accedim a l’experiència de l’altre ja que no podem “veure” directament la ment d’una altra persona, només el seu cos i les seves accions. Entre la teoria de l’atribució i el descobriment de les neurones mirall, tenim una resposta empírica. També suposa una resposta al problema del solipsisme, que planteja el dubte de si només existeixo jo i els meus estats mentals, essent la resta una projecció de la meva ment. El fet que actuem, no com si projectéssim el que ens dóna al gana sinó que d’una banda, com deia Popper, reality strikes back, i de l’altra, reconeixem altres subjectes i els atribuïm una ment i intencions reals, i suposem que compartim una mateixa realitat, prova que vivim com si hi hagués un món exterior i unes altres ments independents de nosaltres.]

Autoconcepte

(“Self-concept”) com ens percebem i entenem a nosaltres mateixos dins del món social, el conjunt d’idees, creences i percepcions que una persona té sobre qui és ella mateixa. Té tres components:

      • Cognitiu, què sé o crec sobre mi mateix (“Sóc tímid”, “Sóc intel·ligent”, “Sóc esportista”…).
      • Afectiu: com em sento respecte a aquestes característiques (relacionat amb l’autoestima).
      • Comportamental: com actuo en funció de la meva imatge personal (relacionat amb el “self-presentation” o la “identitat social”).

[a Personalitat havíem vist que l’autopercepció es corresponia bastant bé amb el que mesuraven els tests]. A psicologia social s’entén “self-concept” com una construcció que es forma a través de com ens veuen, ens jutgen i ens tracten els altres. Treball rellevant per la reflexió sobre El jo, invariants i continuïtat]

      • 1890 William James, “The Principles of Psychology” distingeix entre el I-self (subjecte): el jo com a agent que experimenta. Me-self (objecte): el jo com a cosa que pot ser observada i descrita.
      • 1902 Charles Horton Cooley (1902), Teoria del “Looking-glass self”, ens veiem a nosaltres mateixos a través dels ulls dels altres. La nostra autoimatge es forma en funció de com pensem que els altres ens perceben,i com ens sentim respecte a aquestes percepcions. “El jo és un mirall que reflecteix la imatge que creiem que els altres tenen de nosaltres.”
      • 1934 George Herbert Mead, “Mind, Self, and Society”. El “self” es construeix quan aprenem a adoptar el punt de vista dels altres (“taking the role of the other”). Hi ha el “I” (el jo actiu, espontani), i el “Me” (el jo socialitzat, que internalitza les expectatives dels altres).
      • [1937 Piaget “La construction du réel chez l’enfant” (Desenvolupament cognitiu  ). Inicialment, el nadó no diferencia entre ell mateix i el món exterior, el seu univers és una mena de “massa indiferenciada” d’experiències sensorials i motors. “Le moi et le monde extérieur sont d’abord confondus”. A mesura que actua sobre el món (xucla, toca, mou, agafa…), el nen descobreix regularitats i resistències. Algunes coses responen immediatament a la seva acció → el seu cos (subjecte), altres coses no responen o persisteixen per si mateixes → objectes del món exterior. Així, el “jo” neix per contrast amb el “no-jo”. El nen s’adona del que pot controlar (el seu cos, les seves accions) i del que no pot (els objectes externs). Això comença cap els 8-9 mesos amb l’adquisició de l’objecte permanent i es consolida cap els 12-24 mesos . La mare seria el primer “altre” estable que permet al nen prendre consciència de si mateix com a subjecte separat.
      • 1951 Carl Rogers, enfoc humanista de la “Client-Centered Therapy”. Introduir el concepte de “self ideal” (el jo que voldríem ser). El benestar pscicològic dependria de la congruència entre el “self real” i el “self ideal”.
      • 1967 Daryl J. Bem “Self-Perception: An Alternative Interpretation of Cognitive Dissonance Phenomena”, 1972 “Self-Perception Theory”. Coneixem els nostres propis estats interns (creences, actituds, emocions) observant el nostre propi comportament, de manera semblant a com observen el comportament dels altres, com si fóssim observadors externs. El “self-concept” es construeix parcialment a partir de l’autoobservació, no només de la introspecció o de la validació social.
      • 1977 Albert Bandura “Self-Efficacy: Toward a Unifying Theory of Behavioral Change”. La creença en la pròpia capacitat per organitzar i executar les accions necessàries per aconseguir un resultat determinat influeix directament en com pensem, sentim, actuem i perseverem davant de reptes. Amb alta autoeficàcia triarem reptes més difícils i ens esforçarem més davant els obstacles. La confiança en poder sortir-nos-en disminueix l’ansietat. Millora realment el rendiment (efecte Pygmalion personal).
        Adquirim autoeficàcia observant les nostres habilitats reals, per aprenentatge vicari imitant altres persones amb èxit, per persuasió social si els altres ens animen. La calma i el benestar ho reforcen mentre que el cansament o l’estrès la rebaixen.
        Té implicacions en educació i s’ha fet servir en llibres per tenir èxit en negocis o autoajuda. (personalitat, dimensió confiança/por)
      • 1979 Henri Tajfel i John Turner. “Social Identity Theory”. Van ampliar el concepte parlant de “identitat social”, és a dir, la part del nostre “self-concept” que deriva de pertànyer a grups socials (nacionalitat, gènere, professió, etc.). La nostra autoimatge no és només individual, sinó també col·lectiva.

Neurologia

[Nivells de complexitat i emergència, som ordinadors en xarxa]

Gazzaniga, Who is in charge? cap.5

  • Cablejats per la interacció social
    “It turns out that we are wired from birth for social interactions.”Els nens de seguida comencen a aprendre imitant (Bandura, Altruisme/agressió  ) i antropoformitzen objectes que sembla que es moguin amb intencionalitat.
  • Cervell social com a resultat de l’evolució
    Una de les hipòtesis per explicar el creixement del cervell és que les interaccions socials del grup exigien més activitat cerebral. S’ha vist que hi ha àrees del cervell que responen al que estem veient i escoltant d’un altre, per exemple, replicant el que està dient i anticipant el final de la frase [com els LLM models de llenguatge  AI!]. La necessitat de les interaccions vindria de que sobreviuen millor els grups que aprenen a cooperar més que no pas un grup d’humans que competeixen.
    To have social relationships, you call on five cognitive abilities: (1) you must interpret visual information to recognize others, then (2) be able to remember both faces and (3) who has a relationship with whom; (4) you must process emotional information, and then (5) manipulate information about a set of relationships.
  • Coevolució
    Baldwin va fer notar que els trets  `[culturals]no es transmeten genèticament, però en canvi, la tendència a adquirir aquests trets sí que s’hereta [per tant sobreviuen millor els que tenen més predisposició social, que després transmeten continguts.
    “Organisms, through their metabolisms, activities and choices, define and partly create their own niches. They may also partly destroy them. […] Suppose some complex behavioural trait P is socially learnt—individuals learn P from others, where they have no real chance of figuring it out for themselves. This will then create selection pressures for genes that make individuals better at socially acquiring P. But these genes wouldn’t have any selective advantage without the prior culture of P, since that culture is in practice necessary for any individual to learn P. After all, there will not be any advantage to a gene that makes you better at learning P from others, if there aren’t any others to learn P from.
  • Social neurosicence
    Social to the Core The great social psychologist Floyd Henry Allport said “Socialized behavior is the supreme achievement of the cortex.”
    Finalment, els neuròlegs s’han adonat que cal estudiar el món social. 1978 David Premark: Complex social interactions depend on our ability to understand the mental states of others. Tenim àrees del cervell dedicades a entendre els estats mentals dels altres, les neurones mirall. “We come to understand the states of others by simulating them in our brain and body.
  • Moral per evolució?
    L’origen de la moral, serien els ensenyaments de la religió? O potser és que per tal que sobrevisquin els grups socials hem de seguir certa conducta?
    Psychologist Jonathan Haidt, in an effort to include what is common to all moral systems, not just Western thought, has come up with this definition: “Moral systems are interlocking sets of values, virtues, norms, practices, identities, institutions, technologies, and evolved psychological mechanisms that work together to suppress or regulate selfishness and make social life possible.
    Hi haurien certes reaccions emocionals i morals inscrites al cervell. [aleshores això voldria dir que els que fan el mal estan “mal cablejats” i no es poden reeducar?] Haidt and Craig Joseph have come up with a list of universal moral modules after comparing works about human universals, cultural differences in morality, and precursors of morality in chimpanzees. Their five modules have to do with suffering (it’s good to help and not harm others), reciprocity (from this comes a sense of fairness), hierarchy (respect for elders and those in legitimate authority), coalitionary bonding (loyalty to your group) and purity (praising cleanliness and shunning contamination and carnal behavior).
    Many examples of moral circuits have been identified, and they seem to be distributed all over the brain. We have many innate responses to our social world, including automatic empathy, implicit evaluation of others, and emotional reactions, and these all inform our moral judgments.

 

[Seguim el grup per avantatge evolutiu? cgpt]

La tendència a seguir les directrius del grup al qual pertanyem, encara que a vegades això suposi anar en contra de l’evidència, o adoptar biaixos cognitius i prejudicis, es pot explicar com a resultat de l’evolució? Tenen més oportunitats de sobreviure els humans que pertanyen a un grup coherent amb les mateixes creences? Aquesta tendència, és transmesa culturalment o bé ha arribat a arrelar genèticament?

S’ha observat a totes les cultures, la qual cosa suggeriria que pot tenir un origen evolutiu. Robin Dunbar, Joseph Henrich i Jonathan Haidt han proposat que el conformisme i la cohesió grupal són estratègies adaptatives. Els humans seríem una espècie altament cooperativa i dependent del grup. En contextos ancestrals, contradir el grup podia significar expulsió o marginació, és a dir, risc vital. David Sloan Wilson proposa que els grups més cohesionats, encara que menys “racionals”, sobreviuen millor que grups desorganitzats. El biaix de confirmació, el pensament grupal (groupthink) o l’obediència jeràrquica serien manifestacions modernes d’aquests mecanismes adaptatius.
Podria tenir una base genètica i alhora, la cultura amplifica i modula aquestes tendències. Les normes, mites i institucions recompensen el pensament grupal (“ser lleial”, “no contradir”). Els infants aprenen per imitació i reforç a adaptar-se a les creences del seu entorn.
[D’una banda, no cal reinventar la roda, sobrevivim millor si aprofitem l’experiència acumulada del grup. De l’altra, per evolucionar a vegades cal trencar amb les creences establertes, com el “eppur si mouve” de Galileu]

Discussió, debat situacionisme / personalitat, evolució

Situacionisme/personalitat

Per Goffman, l’individu no té una “essència” fixa i coherent, sinó que actua com un actor social que interpreta diferents papers segons el “context escènic” — el que ell anomena “front stage” i “back stage”. Això no implica falsedat o engany, sinó adaptabilitat situacional: en funció de les expectatives dels altres i de les normes socials, activem unes parts o unes altres del nostre repertori d’identitats. El comportament és altament dependent de la situació. No podem entendre’l només com a expressió dels trets interns d’una persona.  (Personalitat Psicologia social )

Fritz Heider (i més tard, Ross, Nisbett i altres) van mostrar que els humans tenim una tendència a sobreestimar les causes internes (intencions, caràcter) i a subestimar els factors situacionals. Això és el que s’anomena el “biaix fonamental d’atribució”. Quan jutgem els altres, solem pensar “ha actuat així perquè és dolent, negligent o impulsiu”, en lloc de veure com la situació concreta pot haver forçat o condicionat aquella acció.

Fins a quin punt les nostres accions estan determinades, no pel que som, la nostra personalitat, el nostre projecte de vida, sinó per l’entorn social?

Això té implicacions profundes per a la manera com entenem la responsabilitat moral i legal. Autors de la teoria crítica, de la sociologia del dret i del moviment del “law and society” han utilitzat arguments propers a Goffman per assenyalar que la conducta criminal sovint reflecteix estructures socials (pobresa, exclusió, pressió de grup, etc.), més que intencions malicioses individuals. D’altres han assenyalat qu quan la societat ens etiqueta d’una determinada manera, “delinqüent” acabem actuant segons el rol que se’ns ha assignat.
En la pràctica judicial els advocats defensors fan sovint ús d’aquests plantejaments per minorar la responsabilitat de l’acusat. Es consideren atenuants la coacció, la situació social i l’estat emocional [podríem dir que si actuem amb el sistema 1 de Kahneman, més automàtic i intuïtiu, no som tan responsables com quan ho fem amb el sistema2].
Cas Patty Hearst (EUA, 1976). Cas My Lai (Vietnam, 1968), responsabillitat crims de guerra. Abusos a Abu Ghraib (Iraq, 2004).

[Dins de cada societat hi ha uns quants “tipus”, guions o papers de vida disponibles en funció de la nostra circumstància social i les capacitats heretades genèticament 100.000M de vides]

[4 tipus de fet]

Als 90, quan plantejava un inventari de tot el que existeix, considerava els tres tipus de fet, els ens físics, que es poden mesurar, l’experiència psíquica que podem sentir i inferir als altres, els continguts culturals, que poden actualitzar-se en les ments i tenir diversos suports físics, i un quart tipus de fet que serien les societats, una mena “d’organismes” amb un “DNA cultural”. Quines propietats noves apareixen?

Museu

      • Introducció: com influencien els grups el que pensem i com actuem? Resum Història.
      • Experiments d’obediència i conformitat: Milgram i descàrregues, Zimbardo i la presó, Asch.  Influència social, conformisme i obediència
      • Pertinença a Grups:
        – Belonging, projecte del Manchester Museum, relectura del colonialisme resseguint la història de les persones i objectes que migren i preguntant-se amb què ens identifiquem: el llenguatge, els llocs, objectes de cada dia.
        – amb quins grups ens identifiquem, i a quins grups ens contraposem (llengüa, nació, política, futbol, fans d’un artista)? quines idees (prejudicis) defineix el nostre grup o els altres als quals ens contraposem?  Identitat de grup i prejudicis
        – quins continguts reps a les xarxes socials? a favor o en contra d’inmigració, Trump/Woke, Barça/Madrid, Catalunya/Espanya.  Xarxes socials, bombolles
      • Relacions, transacció, l’amor:  Relacions interpersonals  (veure també la llista de característiques de relacions.) [Quins guanys i costos tenim a les nostres relacions? Quins components de passió, intimitat i compromís?
      • Observant la conducta dels altres:
        – [Kurt Lewin, la conducta és funció del grup; tipus de lideratge   Dinàmica de grups i sociometria, dibuixa el sociograma a la teva classe o la teva empresa
        – Qüestionari sobre a què atribuïm les seves accions  Cognició social i atribució de causes, intencions i motius interns, circumstàncies externes [hi ha d’haver un dolent]
        – Les “dreceres cognitives”, marcs mentals, estereotipus,  Cognició social i biaixos
        – Altruisme/agressió  Exemples d’agressió: violència de gènere en parella, grups violents en el futbol o moviments polítics (destrucció a les manifestacions), fascinació per la violència en vídeojocs, . Exemples d’altruisme: resposta de la gent quan hi ha hagut una calamitat, voluntariat.
      • Com es formen les opinions [del grup, preguntem-nos-ho sobre els que creiem que estan equivocats]? Per què se sostenen creences manifestament errònies? Les “actituds”, el que creiem, determinem com actuem? Festinger i dissonància cognitiva, el cervell com a advocat defensor i no com a científic.   Actituds, persuasió i canvi d’opinió
      • Com crec que em veuen els altres? Com em presento en diferents grups [els diferents papers que tenim en diferents escenaris]? [com em presento a les xarxes socials? foto caminant pel bosc, fent meditació a la platja, fent esport, mostrant el cos o el cotxe]  Autoconcepte
      • Qui és el malalt? La persona o el grup? Escena de conflicte de parella, família o grup, potser seguida d’una sessió individual on es detecta el l’objecte de la teràpia hauria de ser el grup.  Fulletó amb els eixos de relacions per que el visitant els apliqui a la seva família o grup. Teràpia sistèmica familiar
      • La vida en grup, està “preprogramada” genèticament? o és resultat de l’aprenentatge? Pertànyer a un grup i seguir les seves directrius a vegades acríticament, és una adaptació evolutiva? Neurologia
      • Fins a quin punt la nostra conducta és determinada pel grup [com els ordinadors que estan en una xarxa] o és resultat de les nostres eleccions i projecte de vida?  Discussió

Articles

CHAPTER X SOCIAL PSYCHOLOGY 286

        • READING 37: A PRISON BY ANY OTHER NAME . . . 287
          Zimbardo, P. G. (1972). The pathology of imprisonment. Society, 9(6), 4-8.
          Haney, C, Banks, W. C, & Zimbardo, P. G. (1973). Interpersonal dynamics in a
          simulated prison. International Journal of Criminology & Penology, 1, 69-97.
        • READING 38: THE POWER OF CONFORMITY 295
          Asch, S. E. (1955). Opinions and social pressure. Scientific American, 193(5),
          31-35.
        • READING 39: TO HELP OR NOT TO HELP 300
          Darley, J. M., & Latané, B. (1968). Bystander intervention in emergencies: Diffusion  of responsibility. Journal of Personality and Social Psychology, 8, 377-383.
        • READING 40: OBEY AT ANY COST? 308
          Milgram, S. (1963). Behavioral study of obedience. Journal of Abnormal and Social Psychology, 67, 371-378.
| PDF text