SIS CONTEMPLACIONS

1. Els àtoms que em formen, l’univers en mi
2. Levolució en mi
3. La història en mi
4. El meu cos en constant reconstrucció
5. El meu relat reescrivint-se
6. El sagrat en mi

En l’espai som en un racó perdut enmig d’un gran buit ple de pols [cita Marc Aureli]. (Com diu Hawking: The progress of the human race in understanding the universe has established a small corner of order in an increasingly disordered universe.) En principi estem sols. En el temps, si representessim un milió d’anys en 100m, tindríem el big bang a uns 140 km, el sistema solar, 4500M d’anys, a 45km, amb la vida a 3500M, gairebé una tercera part del total. Els homínids apareixen a 100m, un milió d’anys. La història dels darrers 10.000 anys ocupa 10 cm, i la nostra vida, potser 80 anys, gairebé 1 mm. Uns viatgers imaginaris recorrerien al llarg d’innumerables vides el buit fred d’estrelles i pols i només un atzar improbable els faria arribar a aqeust planeta blau, ple d’éssers que s’agiten, construeixen, s’afanyen, xerren, es barallen, canten i ballen.

Els àtoms que em formen, l’univers en mi

La matèria que em forma és tan vella com l’univers. L’hidrogen i els protons i electrons tan antics com el big bang [enllaç], els àtoms formats en processos de nucleosíntesi a les gegants roges i supernoves [enllaç, el sistema solar i els àtoms], els grans cicles de la terra el de l’aigua, el redox amb els metalls reductors i l’atmosfera oxidant, el cicle del carboni amb les plantes i la fotosíntesi. L’oxígen que ara hi ha en mi fa uns dies potser era pluja. Durant un temps m’han prestat uns àtoms per que siguin “jo”, i després els retorno. Alguns dels meus àtoms en un moment donat van ser de Shakespeare.

[inventari, què està passant, l’univers en expansió, nucleosíntesi estrelles ][ Sistemes físics – partícules, àtoms, molècules, història de l’univers, gas, estrelles galàxies] [història de la ciència] [biografia, mirant el cel, llibre astronomia i telescopi, estudiant física, astromedia] [experiències col. lecció: el cel estrellat Orió]

L’evolució en mi

Generacions d’avantpassats al llarg de la història, antecessors homínids, petits mamífers avantpassats comuns, l’amfibi que va sortir de l’aigua, els organismes eucariotes. Jo incorporo, codificat en el meu DNA, milers de solucions que s’han trobat per dur a terme un conjunt de processos complexos.

10.000 anys d’història, potser 500 generacions, (10 cm sobre 35km que fa que hi ha vida).
100.000 anys d’homo sapiens escampant-se des d’Etiòpia a l’Àfrica, 5000 generacions. (100cm de 35 km).
Més enllà, uns dos o tres milions d’anys d’evolució humana, l’homo erectus, amb eines i foc, l’homo habilis. (28 m de 35 km).
Els homínids fa 15 Ma. I més enllà? simis i ratolins, que són com cosins. Compartim un 90% de gens amb un ximpanzé i un 88% amb un ratolí. Cenozoic (66 milions d’anys) ( 660 m de 35km).
Antecessors mamífers que van començar al final de Mesozoic (252-66 milions d’anys), en una era de clima càlid i humit dominada pels dinosaures. Es caracteritzen per placenta i alimentació alletant, en lloc d’ous, i l’aparició del neocórtex. (2.5 km de 35 km)
Un rebesavi meu va ser un amfibi que va sortir de l’aigua al paleozoic, fa uns 420 milions d’anys. Les algues es van tornar molses i falgueres. Compartim un 73% de gens amb peixos com el zebra, l’esquelet que porto, un 38% amb cuc cuc rodó. (5.4 km de 35 km)
Més enllà de l’explosió de la vida fa 541Ma, uns 3.500 milions d’anys d’evolució de la vida, trobant formes de mantenir la complexitat. Tenim un 18% de gens comuns amb el fong de la llevadura del pa. 35km. Els primers organismes multicel·lulars, esponges, les algues, les cèl·lules eucariotes, amb un nucli i mitocondries, la fotosíntesi amb les cianobactèries, gràcies a la qual m’alimento. El codi genètic transcriu aminoàcids a partir de DNA, tres grups de bases codifiquen 20 aminoàcids ], en un ball de proteïnes i DNA ininterromput.

[el DNA que compartim amb altres espècies]

[enllaç a l’exposició de 150km de la història de l’univers]

[inventari: què està passant, evolució]

[aixecant pedres de nen els llibres de biologia col·lecció d’insectes, herbari1, museuet a Castellar + llibres, estudi inventari, els paisatges i animals que he vist, museus de ciències naurals [la part del món natural que he vist]

2. Sistemes vius – espècies i hàbitats, evolució dels animals i plantes, canvis geològics

[l’evolucio en mi, el món viu al meu voltant]

La història en mi

Del punt de vista de la biologia, el meu cos i les meves cèl·lules pertanyen a unel pool genètic que acumula una sèrie de solucions de la vida desenvolupades al llarg de l’evolució de les espècies. Del punt de vista del que penso i el que sento, i de com estic integrat en una comunitat, incorporo també les solucions per a viure que s’han format al llarg de generacions en la història. Seria el meu pool “memètic”. Si l’evolució biològica ha format el meu hardware, la història ha format el meu software, personalitzat segons la meva biografia, el relat que tinc més avall].

Al final dels 137 km de l’exposició de Univers hi ha 10 cm que representen 10.000 anys d’història en què s’ha format el conjunt de mems que m’ocupen. Puc imaginar una trobada dels meus avantpassats, limitant-ho només a ascendents paterns o materns. Si suposo generacions de 20 anys, hi ha 5 parelles per segle. 50 parelles en 1000 anys, 500 en 10.000 anys. Si els pogués convocar, uns 150 serien caçadors arribats a Europa del 8000 al 5000, 250 pagesos de de pobles neolítics, 25 sota domini romà, potser algun soldat, 50 a l’edat mitjana, algun monjo o monja?, (no puc saber si ja eren a Catalunya, o van emigrar d’Àfrica, o del Danubi), ja voldria que algun dels 5 de segle xvi hagués estat un pintor italià, un dels 5 del xvii un filòsof, un dels 5 del xviii un científic, 5 del xix, i al segle 20, l’avi Josep i la iaia Mercè, el pare i la mare]

El que puc arribar a dir és el resultat de formació del català des del s.IX, i abans per l’occità, llatí de Gàl·lia, del llatí i el grec fins a remuntar a un tronc indoeuropeu que vindria a correspondre amb una de les branques de la colonització de l’homo sàpiens pel món. (evolució llengües)(les meves paraules)
el què és bell, just, el que està bé, el que puc pensar, és el recollit per la raó grega, la compassió i redempció cristiana, el projecte il·lustrat de progrés per la raó.
El que puc arribar a fer en la vida està determinat per l’economia actual, que inicialment es basava en caçar i recol·lectar, després a conrear, incorporar el regadiu amb els àrabs, substituir l’energia de sang pel vapor i l’electricitat, la divisió del treball, els serveis i la societat de la informació; l’ofici que m’ha donat el sou per viure, la roba que porto, l’edifici on visc, el cotxe que condueixo, incorporen disseny i tecnologia dels darrers 100 anys.
La idea que tinc del món, que som en un planeta rodó que orbita al voltant del sol en un univers immens, que tot va començar amb una explosió, que tots els materials són combinacions de partícules elementals que formen 103 elements, que es van formar estels i que les espècies han anant evolucionant fins a ser el que són, desplaçant la idea d’un món “acabat” creat per un Déu omnipotent.
Les experiències espirituals que ressonen en mi, la religió que m’han transmès els pares, Sant Francesc, l’espiritualitat “laica” de Plató, Hume i Hegel. La sensibilitat oriental del llibre del Te.
El que vull ser, autorealitzar-me al màxim, o que la relació amb la parella ha de ser una unió d’esperits i de cossos, un ideal romàntic del segle XIX, només possible quan ja hem cobert les necessitats més bàsiques segons Maslow. Modes efímeres van canviant, ara toca estar bronzejat, eternament jove, sibarita en cuina, mostrar (o simular) estar en contacte amb la natura (les imatges de fons a facebook). Quins models incorporem? Ulisses queda llunyà, tenim l’heroicitat austera de John Wayne en alguns westerns, el policia ètic i desencantat de Marlowe , l’aventurer Indiana Jones, el triomfador d’una startup a Silicon Valley, l’influencer popular.
El que és bell, Palladio, el funcionalisme dels ’30, Miró, els prerafaelites, Lorrain i Poussin, Vermeer, la música negra; Brahms, Beethoven, Schubert, Mozart, Haydn, Bach.

I al mateix temps que identifico estrats d’història en mi, en les paraules, les idees, el vestir, la puc trobar en el que m’envolta, en diferents estils artístics superposats en una catedral, en l’urbanisme dels barris (Barcelona), en els camins ancestrals que travessen les muntanyes. Quan viatjo, tot el món és com un jaciment on identificar períodes de cultures anteriors (la història que he explorat).

El meu cos en constant reconstrucció

De nen creixia, d’adult envelleixo; sóc una agrupació ferma, però efímera, de cèl·lules i teixits. Cada minut, cada dia, estic reconstruint aquest conjunt d’estructures i processos fins que ja no en sigui capaç i desparegui. El meu cos té unes 30·10¹² cèl·lules i potser 10¹⁴ microorganismes que es van renovant. El te que acabo de beure, en unes hores ja no hi serà. Amb poques excepcions, les cèl·lules que em formen, hauran estat substituïdes en uns anys. El que sóc a nivell d’identitat corporal s’ha d’anar reconstruint contínuament. Cada dues setmanes hauré renovat les cèl·lules de la pell, en poc més d’un any el fetge, i en 15 tots els músculs. Sóc també els organismes que viuen en mi, ajudant-me a fer la digestió en la flora intestinal.

Sóc un cos, que està bategant, inspiro i expiro. Quan a vegades puc oblidar viure l’ara i aquí, centrar-me en que sóc un cos que respira, m’ajuda. També puc centrar-me en la meva posició, dret, assegut, ajagut, caminant. (Satipatthana Sutra , consciència del cos, i 2)

Inspiro aire (oxígen i nitrogen), expiro diòxid de carboni; bec aigua. Menjo greixos, proteïnes i hidrats de carbó, que a les tres hores sortiran de l’estómac per entrar a l’intestí prim on es descomposen els elements a aprofitar [som com una planta de reciclatge] i cinc hores després passen a la planta de tractament de l’intestí gruixut on es van solidificant les restes fins a formar les femtes en 25 30 hores. (Fritz Khan, Mensch als Industrie Palast)

[3.i la cuina] [esport, malalties]

El meu relat en constant renovació

Igual que l’organisme regenera les cèl·lules, el nostre relat, què ens il·lusiona, què concebim com a agradable, quin futur probable veiem, com interpretem el passat, tot això es va reajustant cada dia en funció del que ens va passant, si es compleixen o frustren les expectatives, si descobrim noves possibilitats. Vivim en termes de la narració que interpreta el que ens passa i el que imaginem. Els diferents capítols d’aquest relat, són com diferents vides, la infantesa, l’adolescència, la vdia adulta. Cada cop que hi ha hagut un canvi profund en el relat és un nou capítol. I com els llibres, els incorporem tots, som com les matrioshkes. Dins meu hi ha el noi que llegia en un prat, que esperava els reis, que somiava ser un heroi o un astronauta, l’adolescent que descobria el món i decidia què volia estudiar i què volia ser, l’enamorat que passejava agafat de la mà, el pare que jugava amb les seves filles, l’home que volia explorar.

Cada dia que transcorre es repeteix un guió establert, anar a classe, anar a la feina, amb certes expectatives de com anirà. Cada setmana té unes tasques obligatòries a fer, i un marge per a l’elecció. El relat té detalls quotidians, el que recolliria un dietari que descriu si plou o fa sol, si s’està cansat o no. I té un marc més ample, el que voldríem que passés, que ens fés cas una noia, que guanyi el nostre equip, que ens aprovin un projecte.

El que dóna continuïtat a la nostra vida és la continuïtat del relat que, no obstant, es va modificant, com el vaixell de Teseu [enllaç al post]. Revisem el significat dels capítols anteriors, modifiquem les expectatives el que vindrà. S’acumulen decepcions, frustracions, però també experiències que voldríem fer eternes com diu el Cant Espiritual de Maragall [enllaç].

Viure bé seria com un exercici de redacció? Escriure bé cada capítol amb els seus detalls, adaptant-nos a les circumstàncies i alhora construint un relat amb sentit? (com en el conte de Karen Blixen).

[A afegir-hi les relacions humanes, un relat és una conversa, al llarg del temps canvien els qui m’escolten i els qui escolto, els que formen part de la meva vida]

[llegat i epitafi]

4. Fenomenologia i consciència, el meu relat, la meva vida

El sagrat en mi

L’experiència del sagrat va ser definida per Rudof Otto com a mysterium tremens et fascinans (numinous a wikipedia). Un aspecte de l’experiència mística es descriu com a sentir-se part d’un tot més gran. Un tot que ens depassa, ens transcendeix, i alhora temem. Experimentem la grandesa i la bellesa del món i l’univers, experimentem la nostra feblesa, la nostra finitud amb la certesa de morir, i experimentem la injustícia. Tot i que ens pugui meravellar l’ordre dels estels o el cicle de les estacions que renova la vida cada any, hi ha un la diferència entre com són les coses i com voldríem que fossin; la malaltia, la mort, els desastres naturals, les injustícies socials, la crueltat; l’angoixa, ansietat, la ira, la depressió o manca de sentit per viure.

Sovint aquesta experiència s’organitza en termes d’un ens superior que ens transcendeix, omniscient i omnipotent, que ha creat el món amb l’home. Hi ha un ordre, un sentit, un destí i una justícia oculta que, en un altre àmbit fora del temps, corregirà el caos, la manca de sentit, la vida efímera i plena d’injustícia que trobem. O bé pensem, amb Spinoza i els budistes, que el tot és com és, que és sagrat i nosaltres en formem part. Les imperfeccions i manca de sentit només ens apareixen així perquè la nostra experiència és limitada. O potser no ens cal aquesta ni transcendència teista o la integració panteista i vivim omplint-nos de sensacions. O potser ens adherim a una fe en l’home i en la justícia que no requereix de cap altre fonament.

Cada època i cada cultura, i fins i tot, com apunta William James, cada tipus de caràcter psicològic, té la seva manera de viure i elaborar aquestes experiències, inferint l’existència d’un transcendent, elaborant mites, consolidant rituals, rebutjant tradicions i buscant camins nous.

Jo em moriré, i la humanitat desapareixerà quan s’apagui el sol. Però entretant, quina meravella improbable ni que sigui enmig de tanta misèria i limitació! “Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat. ” (Max Scheler).

[ Ara veig més el religiós com un anhel que existís allò que no hi és, una nostàlgia d’un món millor, més bell – en algun cas, simplement més fàcil i favorable. Pero m’atrapa molt la idea que podem ser portadors temporals, transmissors del sagrat, potser simplement un ésser capaç de somiar, que es realitzaria -em resisteixo a fere ser “encarnar” – de diferent manera en cada un de nosaltres; les ganes de viure d’un nen que s’adona que pot moure les cames,

[el diví en mi, llegat i epitafi]