Su DongPo (Su Shi). 1036-1101

Literatura Xinesa Song


INSCRIT EN EL MUR DEL TEMPLE XILIN

Serralada des de davant.
pic esmolat de lluny; de prop,
de dalt, de baix:
cada cop diferent.
¿Per què no puc arribar a veure
el rostre autèntic de les muntanyes de Lu?

M’hi trobo al mig.

Brushed on the Wall of Xilin Temple

From the side it is a range; straight on, a peak.
Far, near, high, low, it never looks the same.
I can’t see Mount Lu’s true face
because I’m on the mountain.


To the Tune of “Prelude to the Water Song”

“When will there be a luminous moon?”
I lift my wine and ask the black sky.
I don’t know which year it is tonight in the sky palace.
I wish I could ride the wind and go there,
but I’d be afraid in heaven’s jade towers.
It is too cold to be that high.
So I start to dance with my own shadow.
Nothing is better than the human world!

The moon circles a red pavilion
settling to the carved doors
and shines light on my insomnia.
I don’t think it feels malice,
yet why is the moon so round when lovers separate?
We have sad and happy partings and reunions.
The moon has bright and dark fullness and waning.
Since ancient times nothing has been perfect
but love may last without end
since even a thousand miles apart we can share this full moon.


QUAN YU KE PINTA BAMBUS

Quan Yu Ke pinta bambús,
veu els bambús, no veu la gent.
I no és tan sols que no vegi la gent:
tampoc es veu a si mateix.
Ell mateix es torna bambú
que creix fresc i sense límits.
Zhuangzi ja no és en aquest món.
¿Qui podrà doncs arribar a preuar
aquesta mirada tan fonda i singular?


PAISATGE

Són mortes totes les flors de l’estiu.
Les fulles van com petites ombrel·les.
Els crisantems tardorals són marcits.
Les tiges altes són plenes de gebre.

Tot el paisatge d’un any és difunt,
i només viu en la lleu recordança.
Llimones verdes coronen l’hivern,
i les taronges es dauren.

(mmad)

Poesia xinesa. Dinastia Song

Literatura xinesa  Song


Xina Song 960-1279

2HAX2


Ouyang Xiu 1007 – 1072

To the Tune of “Spring in the Tower of Jade”

You’ve left and I don’t know if you’re near or far.
Everything I see is broken and dull.
The farther you go, the fewer letters come.
Who can I ask? This river is so broad it drowns the fish.

In deep night the wind beats the bamboo-it sounds like autumn,
ten thousand leaves making a thousand cries of grief.
Alone on my pillow I search for dreams of you.
No dream comes. I watch the lamp-guttering, out.

Painting Eyebrows, to the Tune of “Pouring Out Deep Emotions”

A light frost on the curtain in early morning, she rolls it up,
and blows her hands warm, begins to paint her face new.
Longing for him, she draws her eyebrows long as distant mountains.
Thinking about the past,
she sighs over the flowing petals
and easily drops into grief.
She almost sings, but stops herself.
She almost smiles, then knits her brows.
It’s enough to tear your heart.


 

Wang Wei. Poesia

Literatura xinesa Tang


Sense títol

Al conreu de les lletres no li cal el tracte mundà.
Difícil (àrdua, penosa) és la ciència de la filosofia i per assolir-la, camino tot sol.
Estimo els rierols transparents que serpentegen entre les roques.
I estimo també la meva cabana rústega, tan tranquil·la enmig dels pins.

Al capvespre de la vida, la tranquil·litat és la meva única alegria.
Ja res pertorba el meu cor.
Si ho penso, crec que no hi ha determini millor
que acomiadar-me del saber i tornar
als boscos de la meva antiga llar,
on el vent sospira en els pins
i em desfaig de la banda.
Quan la lluna brilla als turons pulso (taño) el llaut.
Si em demanes perquè no m’ocupo dels meus negocis
t’invito a escoltar el cant del pescador.


A Young Lady’s Spring Thoughts

Unbearable to watch these endless silk threads rain through the sky.
Spring wind pulls them apart and intensifies this separation.
Leisurely flowers fall to the green mossy earth.
Only I can know this. No one comes to see me all day.

[Txékhov “ningú no veu”, tot el que passa sense testimoni]


Suffering from Heat

The red sun bakes earth and heaven
where fire clouds are shaped like mountains.
Grass and woods are scorched and wilting.
The rivers and lakes have all dried up.
Even my ligtht silk clothes feel heavy
and dense foliage gives thin shade.
The bamboo mat too hot to lie on,
I dry off, soaking my towel with sweat.
I think of escaping from the universe
to be a hermit in a vastness
where a long wind comes from infinity
and rivers and seas wash away my turbulence.
When I see my body holding me here
I know my heart is not enlightened.
Abruptly I enter a gate of sweet dew
where there is a medicine to cool me.


Questioning a Dream

Don’t be fooled. Why bother with the shallow joys of favor or worry about rejection?
Why flounder in the sea helping others, or being abandoned?
Where can you dig up a Yellow Emperor or Confucius to consult with?
How do you know your body isn’t a dream?


EN EL BOSQUE DE BAMBÚES

Sentado solo entre silenciosos bambúes,
taño mi laúd y silbo unas canciones.
Nadie sabe que estoy en el espeso follaje.
Sólo la brillante luna acude a acompañarme.

Poesia xinesa. Dinastia Tang

Literatura xinesa  Tang


Xina Tang 618-960

2HAX1


Zhang Jiuling 678-740

AÑORANDO, BAJO LA LUNA, A MI LEJANA AMADA

Sobre el piélago se eleva
la luna con resplandor.
La contemplamos tú y yo
desde dos extremos del país.
Melancólico, lamento
que la noche sea larga,
y te añoro apasionado.
Apago el candil:
me encanta la luz de la luna.
Me cubro con la capa y salgo.
La siento mojada con el rocío.
Me aflige no poder recoger
un puñado de luz y ofrecértelo.
Regreso y me tiendo en el lecho.
Ojalá te vea en el sueño.


Meng Haoran 689-740

MATÍ DE PRIMAVERA

Dormo i no m’adono de l’alba
fins que sento la conversa dels ocells.
Anit els embats del vent i de la pluja.
Qui sap quantes flors deuen haver caigut.


Wang Wei 699-759

Li Bai 701-762

Du Fu 712-770


Liu Zongyuan 733-819

 River Snow

A thousand mountains. Flying birds vanish.
Ten thousand paths. Human traces erased.
One boat, bamboo hat, bark cape -an old man
alone, angling in the cold river. Snow.


Liu CHangQing 725-786

VISITA AL TAOÍSTA CHANG, EN EL ARROYO NANQI

A tu cabaña me lleva la senda
con musgo de frescas huellas.
Nubes blancas cuelgan
sobre la silenciosa duna.
Fragantes hierbas ocultan
tu puerta entreabierta.
Pasada la lluvia,
los pinos lucen más verdes.
Vagando entre los cerros,
llego al nacimiento de un arroyuelo.
Meditación, flores, aguas.
Nos vemos. ¿Qué te iba a decir?
Ya no me acuerdo. Ni hace falta.


Bai Juji 772-846


Yuan Zhen 779-831

Late Spring

Calm day through the thin curtain, swallows talking fast.
Pairs of fighting sparrows kick up dust on the steps.
Wind at dusk, a brushwood gate swings shut.
Flowers drop their last petals. No one notices.


Han Shan finals s7

210

Talking about food won’t fill your stomach.
Talk about clothing won’t keep out cold.
To be full, eat rice.
To stay warm, wear clothes.
Those who don’t understand
complain it’s hard to get help from Buddha.
Look inside your heart. That’s where Buddha is.
Don’t look for him outside.

237

This life is lost in dust.
Like bugs in a bowl
we all day circle, circle
unable to get out.
We’re nothing like immortals.
Our sorrows never end,
years and months flow off like water
and in an instant we’re old men.

262

In this world people live then die.
Yesterday morning I was sixteen,
healthy with a strong life force.
Now I’m over seventy,
strength gone, body withered.
A flower in spring
blossoms at dawn. At night it dies.


Sikong Tu 837-908

Twenty-four Styles of Poetry

The Placid Style

Dwell plainly in calm silence,
a delicate heart sensitive to small things.
Drink from the harmony of yin and yang,
wing off with a solitary crane,

and like a soft breeze
trembling in your gown,
a rustle of slender bamboo,
its beauty will stay with you.

You meet it by not trying deeply.
It thins to nothing if you approach,
and even when its shape seems near
it will turn all wrong inside your hand.

The Potent Style

Green woods, a wild hut.
Setting sun in the transparent air.
I take off my head cloth, walk alone,
often hearing the calls of birds.

No flying swan brings me messages
from my friend traveling so far.
Yet the one I miss isn’t far.
In my heart we are together.

Ocean wind through emerald clouds.
Night islets and the moon, bright.
After one good line, stop.
A great river spreads across your path.

[These last lines suggest the dangers of saying too much, of overwriting, If you go on too long, Sikong Tu warns, you walk right out of the style, whereas a good line stops you like a great river, and echoes profoundly inside of you This effect can be described by two lines from Tang poetry: “The song is over, the musician gone, / but the river and green mountains keep singing.]

The Implicit Style

Without a single word
the essence is conveyed.
Without speaking of misery
a passionate sadness comes through.

It’s true, someone hidden controls the world;
with that being you sink or float.
This style’s like straining full-bodied wine
or like a flower near bloom retreating into bud.

It is dust in timeless open space,
is flowing, foaming sea spume,
shallow or deep, cohering, dispersing.
One out of a thousand contains all thousand.

The Carefree and Wild Style

Abide by your nature,
honestly and unrestrained.
Whatever you pick up makes you rich
when candor is your friend.

Build your hut below a pine,
toss off your hat and read a poem.
You know if it’s morning or evening
but have no idea what dynasty it is.

Do what fits your whim.
Why bother to achieve?
If you free your nature
you’ll have this style.


Li Xang ling sIX

EN LLEVAR-SE

El vent i la rosada són lleus aquest matí.
Sola, em llevo entremig de la seda lleugera.
L’oriol prou refila, riuen flors al camí:
ah, per a qui ha vingut, enguany, la Primavera?

Poesia Xinesa. Dinasties Zhou, Han, Tres regnes

Literatura xinesa


Xina Zhou (1000 – 256 BCE)

2HAX0


Anònim (-324)

Quan el vent

Quan el vent t’infla els dos vestits de seda
sembles una deessa enmig dels núvols.

Les flors de l’esbarzer, quan passes, beuen
el teu perfum. I aquests lilàs que portes,
collits per tu, tremolen d’alegria.

Uns anells d’or els teus turmells cenyeixen
i et brilla amb pedres blaves la cintura.
Al cabell portes un ocell de jade
que hi ha fet niu. Tens a la galta roses
que el collaret de perles emmiralla.

Si em mires, veig el riu Iuen que passa.
Si em parles, sento clarament la música
del vent del meu país a la pineda.

Quan, al capvespre, un cavaller et trobava,
es pensà que era l’alba i amb mà dura
parà el cavall. Si un mendicant s’acosta
pel teu camí, la seva fam oblida.

(Marià Manent, Com un núvol lleuger)


Dinastia Han (221 BCE – 220)

2HAX1


Jia Yi (200-168 BCE)

The Owl

He melts ten thousand things like brass
or scatters them, and so he doles
out being and nonbeing in one mass.
There are no rules by which to bind
the thousand shifts, ten thousand changes
with no known end. One day you find
they chance to make you human. Strange
fortune that turned you to this form,
but why hold on to it so tight?
In death again you’ll be transformed,
so why be worried, why feel fright?
The fool adores himself alone;
disdains all others, hoards his life
but men of wisdom don’t disown
the rest, they have a broader sight.
The greedy die for gold in towers,
the heroes die for fame and live
as names, vain men die for power,
but common people just survive.
The driven and the needy are sent
far off, are pushed to east and west.
But the great man will not be bent,
at ease with change, his mind at rest.
The stupid man, bound by conventions,
will suffer like a man in jail; how
free the sage is, with purged attention,
he’s unattached, alone with Dao.
The masses live a messy riot
with likes and hatreds in their hearts,
but the immortal man is quiet,
he moves with Dao in peace, apart.
Releasing mind and leaving shapes
behind, he loses self, transcends
and floats without support in space.
He soars with Dao beyond all ends
and sails off on a current, rides
until he finds a river isle
and leaves his body to the tide,
giving up selfhood with a smile.
His life is like a floating weed,
his death is like taking a nap.
He quiet as the void, and freed
to drift, his unmoored boat escapes.
He does not treasure his own life.
His open boat in emptiness
drifts on, and so this man can live
unburdened and without distress.
Be free and have trust in your fate
and be a man who seeks what’s true
and though the thorns and weeds may scrape,
what can such trifles mean to you?”


Tres regnes 220-618

2HAX2


s3-s4 Zi Ye segles 3-4)

The songs of “Lady Midnight,” or Zi Ye, were attributed to young woman who lived during the Jin dynasty. The sexual frankness of her work suggests that she was a singing girl.

Four Seasons Song: Autumn

She opens the window and sees the autumn moon,
snuffs the candle, slips from her silk skirt.
With a smile she parts my bed curtains,
lifting up her body-an orchid scent swells.

Literatura Xinesa

[cultura xinesa general, pendent]  Cites a dropboxtag literatura xinesa  891 Literatura xinesa i japonesa   (Evolució dels llenguatgesSistemes d’escriptura)

Introducció.  Dinasties Zhou, Han   Tang     Song


Introducció

(Guojian Chen). Xina és un país de poesia. Va començar abans que altres cultures. El Xi Jing es va compondre entre els segles 11 i 6 BCE. La seva producció és enorme. La recopilació de la dinastia Tang arriba als 48.900 poemes, de 2000 poetes, i la Song, de 3820. Un dels motius és que l’emperadriu Wu Zhetian, que va regnar de 684 a 704 va introduir la poesia en els exàmens dels que optaven a un lloc de funcionari. L’havien de conèixer i havien de saber-ne escriure. Però no hi ha poetes professionals, són funcionaris o gent que té una altra ocupació.
[La biografia típica d’un poeta és un jove amb talent que s’examina del jinsghi per aconseguir una posició, després entra en desgràcia per adversaris polítics i és degradat, havent de viatjar lluny. Després potser rehabilitat i tornat a degradar fins que es retira a la muntanya].

Els temes
(GC) No és una poesia d’èpica, o de la grandiositat del cosmos com la hindú, [és una poesia íntima, més de l’instant, igual que la pintura i la cal·ligrafia]. Els seus temes són la naturalesa i el paisatge. La nostàlgia, la separació, ja sia per ocupar un càrrec lluny, per la vida bohèmia o per ser reclutat en una campanya de guerra. L’amistat, que era més valorada que l’amor. El vi. La denúncia i protesta social. Hi ha una relació amb la música (Ci) i amb la pintura. Sovint els autors també eren pintors, com Wang Wei, Tang Yin, que cal·ligrafiaven els textos al costat del dibuix [la cal·ligrafia també tenia un aspecte estètic]. Influència de confucianisme (Du Fu), budisme (Wang Wei) i taoisme (Li bai). Brevetat, citant Raúl A Ruy, el sabor del te no és el més important, sinó l’aroma que deixa. Els versos acaben de cop i deixen com un aroma que es prolonga fins i tot quan els mots ja s’han acabat. La repetició de certes imatges com la lluna, les flors, el crisantem, el bambú, els salzes, la muntanya, el riu, el mar, el rierol, els núvols, el cel, el vent i la brisa, la rosada, la boira, el gebre, el sol que es pon, ocells, barques, veles, copa de vi …  La crítica xinesa situa els poetes en el corrent del romanticisme [lirisme], i realisme. Li bai posaria més l’accent en els seus sentiments, emocions i imaginacions, i Dufu en la realitat social i la vida real. El primer fa servir la hipèrbole i proposa móns i personatges fantàstics. La segona descriu amb detall la vida real.
(Marià Manent) Els poetes xinesos semblaven dotats d’una sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge, per l’evolució imperceptible de la Natura. S’adonaven del bell instant en què es marceix Primavera; observaven com s’enfosqueixen les flors de presseguer després de la pluja o com el reflex dels arbres trasmuda color dels ocells. La simplicitat, l’emoció tàcita amb que formulen llurs observacions delicades deixa al fons de l’ànima una melodia flotant de suggestions. Així el poema de T’ao Tx’ien on canta la «solitud interior” en contacte amb el món plàcid, es clou amb uns versos que fan pensar en els bells mots de Plott: “Si algú interrogués la Natura sobre la seva tasca i ella accedís gentilment a escoltar i a respondre, diria: No t’escau d’inquietar-me amb preguntes, sinó de comprendre en silenci, tal com jo estic silenciosa, i treballo sense parlar.”

Els gèneres shi i ci
(ChatGPT)El shi 詩 es remunta al shijing (el llibre de les odes) a la dinastia Zhou i culmina a la dinastia Tang (618–907 en la forma regulada Lüshi de 8 línies. En són exemple Li Bai i Du Fu. La Jueju té 4 línies. Hi ha 5 o 7 caràcters per línia, monosíl·labs, que permeten jugar amb patrons tonals “even (平) and deflected (仄)”. Els seus temes són sovint la bellesa de la natura, la filosofia, l’amistat, la nostàlgia tones, la brevetat de la vida. Fa servir imatges concretes que evoquen una idea emocional o filosòfica més ampla.
La poesia Ci (詞) predomina a la dinastia Song, no té regles tan estrictes i acostuma a compondre’s sobre una melodia preexistent. Tot i que més tard ja perdien el contacte amb la melodia inicial, estaven pensades per ser cantades i tenen musicalitat. Els temes refereixen més a experiències personals, sentiments, melancolia, nostàlgia més que no pas la natura i al reflexió filosòfica del shi. En són exemples Su Shi (Su Dongpo), amb temes que van de l’humor a la melancolia, i Li Qingzhao, sobre l’amor i el pas del temps.

[el meu primer contacte amb la poesia xinesa van ser les lletres de Das Lied Von der Erde, una traducció al castellà d’una traducció a l’alemany. Després les versions de Marià Manent “L’aire daurat” i “Com un núvol lleuger”.


Dinasties Zhou, Qin, Han, tres regnes

2HAX0 Xina Shang, Chou -1700 -221. 2HAX1 Xina Qin Han -221 220. 2HAX2 Xina Tres Regnes i Sui 220 618.

Poesies

El llibre de les odes. En general té poemes de 4 caràcters. Es diu que havia aplegat 3000 poemes dels quals Confuci en va seleccionar 305. Les poesies més cultes, dels “literati”, presentaven simetria yin-yang [oposats?]. Les cançons tindrien un format més lliure. Al període dels Regnes Combatents (475-221) apareix el poeta Qu Yuan trenca amb la norma dels 4 caràcters.

Daodejing


Dinastia Tang

3AX01 Xina Tang 618 960.

L’edat d’or de la civilització xinesa, amb progressos en arts, ciències però sobretot en poesia. La introducció de la poesia com a requisit per accedir a llocs de funcionari per l’emperadriu Wu Zhetian (regnat de 684 a 704) va atraure el talent. S’havien de compondre poemes sobre un tema donat i també s’avaluaven els que havia escrit lliurement. La poesia permetia progressar socialment.
Hi hauria una primera etapa, abans de la rebel·lió de An Lushan el 755, 718-713, i després la culminació amb Li Bai, DuFu i Wang Wei.
La poesia toca molts temes i sovint és ocasional, és a dir, no només recull els moments especialment profunds i intensos sinó que es fa servir com a dietari, anotant la trobada o el comiat d’un amic. [d’aquí la frescor i espontaneïtat].

Poesies

Wang Wei 699-759
Nascut d’una família noble. Dotat com a poeta, músic, pintor (Sumi-e), i cal·lígraf. Càrrec de Censor del departament de música. Degradat, empresonat durant la rebel·lió de An Lushan, després rehabilitat, va viure els seus darrers anys retirat a la muntanya de Wang Chuan a la província de Lan Tian, llegint llibres budistes [algunes poesies tenen un ressó taoista]. Va excel·lir en la poesia de la naturalesa i el paisatge i d’ell Su DongPo en diria, “a la seva pintura hi ha poesia, i en la seva poesia, pintura”.

Li Bai  701-762
Va estudiar els llibres clàssics, sobretot Confuci. Era alt, fort i hàbil amb l’espasa. Als 20 anys va passar un temps a la muntanya amb taoistes. Després va començar un període de viatges. No es va presentar a cap examen confiant que algú reconeixeria el seu talent i accediria directament a un càrrec. El 742 el van recomanar per un càrrec i va arribar a ser assessor de l’emperador. Però es va adonar que el càrrec era decoratiu i no podia aportar res. Va renunciar. Empresonat i alliberat amb els disturbis de la rebel·lió de An Lushan. Segons la llegenda va morir quan, des d’una barca, borratxo, va intentar abraçar la lluna reflectida a l’aigua. Canta l’aspiració a la llibertat, la vida dels ermitans, el menyspreu als poderosos, l’afecte als amics, exaltació de la naturalesa, la brevetat de la vida, el vi, l’amor. Recorre a les hipèrboles i fa servir un llenguatge planer.

Du Fu 712-770
Va seguir el confucianisme. No va poder accedir a un càrrec oficial per frau del ministre Linfu. Va passar dificultats econòmiques, coneixent així les penalitats del poble. En tornar a casa el 755 es va trobar que el seu fill petit havia mort de gana. Coneix Li Bai i es fan amics. Quan finalment rep el càrrec de Censor Imperial, les crítiques franques faran que sigui destituït. Passarà els darrers anys a ChengDu on construirà una cabana. Canta la naturalesa, l’amistat, la nostàlgia per estar lluny de casa, denuncia les injustícies i les penes de la gent humil.

Bai Juji 772-846
[Des de jove despunta amb talent però no serà fins el 799 que pot examinar-se, treure’s el jinshi (doctorat) i assolir un càrrec administratiu. Segueix DuFu i el confucianisme. L’emperador l’anomena conseller el 804 després d’haver llegit alguns dels seus poemes però quan és prou franc i honest per criticar-lo, és degradat. Tindrà altres càrrecs i sempre amb l’oposició dels alts funcionaris que el calumniaran. Al final se n’afarta i el 829 es retira de la cort. Tindrà el sobrenom de “Ermità de la muntanya perfumada”, “el cavaller borratxo”.
Té poemes de denúncia social i altres sobre la naturalesa i la vida retirada. Feia servir un llenguatge clar i accessible. Segons la llegenda, llegia les seves poesies a una vella pagesa i canviava els versos que no entenia, de manera que el recitaven tant gent humil com prínceps.

 


Dinastia Song

3AX02 Xina Song 960 1280.

L’imperi passa a tenir la capital a Kaifeng [600km al sud de Beijing, i a l’est de Xi’An]
Predomina la poesia Ci (詞) que no té regles tan estrictes i acostuma a compondre’s sobre una melodia preexistent. Tot i que més tard ja perdien el contacte amb la melodia inicial, estaven pensades per ser cantades i tenen musicalitat. Els temes refereixen més a experiències personals, sentiments, melancolia, nostàlgia més que no pas la natura i al reflexió filosòfica del shi. En són exemples Su Shi (Su Dongpo), amb temes que van de l’humor a la melancolia, i Li Qingzhao, sobre l’amor i el pas del temps. Més dirigida a l’intel·lecte que no expressant les emocions del poeta.

Poesia

Su DongPo (Su Shi) 1036-1101
S’examina de Jinshi el 1058 i el 1061 als exàmens imperials i obtindrà el càrrecd e director de la biblioteca imperial. S’oposa a certes reformes que es volien imposar i en sentir-se aïllat es trasllada a un lloc memys important. Com altres, serà calumniat i empresonat durant un temps i després desterrat. Que tant la poesia com la pintura haurien de ser tan fluids com l’aigua. Pensament de Confuci amb influències budistes. Eixampla les possibilitats del gènere ci, cantant la naturalesa i expressant estats d’ànim.


3AX03 Xina Yuan 1280 1368. 3AX04 Xina Ming 1368 1644

 

4AX01 Xina Qing 1644 1912

 

5AX01 Revolució Xinesa 1912-1945. 5AX02La Xina de Mao 1945-1976. 5AX03 Den Xiao Ping i Revolució econòmica 1976-2020

Bai Juyi, 772-846

Literatura xinesa Tang


LA CITARA

Deixo la cítara sobre la taula
i m’assec ple d’emoció.
No em cal polsar-ne les cordes:
el vent fa que sonin soles.

(Manel Ollé)


Night Rain

Chirp of an early cricket. Silence.
The lamp dies then flares up again.
Night must be raining outside the window:
plink, plunk on the banana leaves.


Song of an Evening River

A ray of setting sun paves the water,
half the river is emerald, half the river ruby.
I love the third night in the ninth month-
dewdrops turn into pearls, the moon into a bow.


Balada del llaüt

(el poeta explica que, trobant-se amb un amic al vespre en un vaixell va sentir algú que tocava el llaüt en una embarcació. Era una prostituta de la capital, ara ja gran, que havia après a tocar amb els mestres Mu i Cao. Després d’una joventut admirada per tothom, en fer-se gran i decaure la seva bellesa s’havia casat amb un mercader.  (Antologia de Barnstone i Ping p. 174)

 

Seeing off a guest at night by the Xunyang River,
I felt autumn shivering on maple leaves and reed flowers.
I dismounted from my horse and my guest stepped on the boat;
we raised our cups for a drink without the music of pipes or strings.

We got drunk but not happy, mourning his departure.
When he embarked, the moon was half drowned in the river.
Suddenly we heard a lute sing across the water
and the host forgot to return home, and the guest stopped his boat.

Following the sound we softly inquired who the musician was,
the lute fell silent and the answer came after a pause.
We steered our boat close and invited her to join us,
with wine refilled and lamp relit, our banquet opened again.
It took a thousand pleases and ten thousand invitations before she appeared,
though with her lute she still hid half her face.
She plucked a few times to tune her strings.

Even before the melody formed one felt her emotion.
Each string sounded muted and each note meditative,
as if the music were narrating the sorrows of her life.
With eyebrows lowered she let her hands freely strum on and on,
pouring pent-up feelings out of her heart.
Softly strumming, plucking, sweeping, and twanging the strings,
she played “Rainbow Garment” then “Green Waist.”

The thick strings splattered like a rain shower,
the thin strings whispered privately like lovers,
splattering and whispering back and forth,
big pearls and small pearls dropping into a jade plate.
Smooth, the notes were skylarks chirping under flowers.
Uneven, the sound flowed like a spring under ice,

the spring water cold and strained, the strings congealing silence,
freezing to silence, till the sounds couldn’t pass, and were momentarily at rest.

Now some other hidden sorrow and dark regret arose
and at this moment silence was better than sound.
Suddenly a silver vase exploded and the water splashed out,
iron horses galloped through and swords and spears clashed.
When the tune stopped, she struck the heart of the instrument,
all four strings together, like a piece of silk tearing.
Silence then in the east boat and the west.
All I could see in the river’s heart was the autumn moon, so pale.

Silently she placed the pick between the strings,
straightened her garment and stood up with a serious face.
She told us, “I was a girl from the capital,
lived close to the Tombs of the Toad.
I finished studying lute at the age of thirteen,
and was first string in the Bureau of Women Musicians.
When my tunes stopped, the most talented players were humbled,
other girls were constantly jealous when they saw me made up,
the rich young city men competed to throw me brocade head scarves,
and I was given countless red silks after playing a tune.
My listeners broke hairpins and combs when they followed my rhythm.
I stained my blood-colored silk skirt with wine
and laughed all year and laughed the next,
and autumn moon and spring wind passed unnoticed.
My brother was drafted and my madame died.
An evening passed, and when morning came my beauty was gone.
My door became desolate and horses seldom came,
and as I was getting old I married a merchant.
My merchant cared more about profit than being with me.
A month ago he went to Fuliang to buy tea.
I am here to watch this empty boat at the mouth of the river.
The bright moon circles around the boat and the water is very cold.
Deep into the night I suddenly dreamed about my young days
and wept in dream as tears streaked through my rouge.”

I was already sighing, listening to her lute,
but her story made me even sadder.
I said, “We both are exiled to the edge of this world
and our hearts meet though we’ve never met before.
Since I left the capital last year,
I was exiled to Xunyang and became sick.
Xunyang is too small to have any music;
all year round I heard no strings or pipes.
My home is close to the Pen River, low and damp,
and yellow reeds and bitter bamboo surround the house.
What do you think I hear there day and night?
Cuckoos chirping blood and the sad howls of apes.
Spring river, blossoming morning and autumn moon night-
I often have my wine and drink by myself.

It is not that there are no folk songs or village flutes,
but their yawps and moans are just too noisy for my ear.
Tonight I heard your lute speak and my ear pricked up, listening to fairy music.
Please don’t decline, sit down to play another tune,
and I’ll write a ‘Song of the Lute’ for you.”

Touched by my words she stood there for a long time,
then sat down and tuned up her strings and speeded up the rhythm.
Sad and touching it was different from her last song
and everyone started to weep.
If you ask, “Who shed most tears in this group?”
The marshal of Jiangzhou’s black gown was all wet.


Balada de la tañedora del laúd

De noche fui a la orilla del río
para despedirme de un amigo.
Sentía el melancólico susurro
de la hojas de los arces
y de las flores de los juncos.
Bajé del caballo.
Ya me esperaba en la barca.
Levantamos las copas y apuramos.
¡Qué lástima no tener
laúdes y flautas
para aprisionar el instante!

El vino no nos dio alegría.
Bajo una luna bañada
en la inmensidad del agua
íbamos a separamos,
tristes, cuando de repente
nos llegaron cautivantes
dulces voces de un laúd
y fuimos retenidos.
Preguntamos en voz baja
quién lo pulsaba.
Cesó la música
sin adelantar respuesta.
Aproximamos la barca.
De nuevo encendí la lámpara.
Volvimos a poner la mesa;
llenamos de vino las copas,
y a la tañedora invitamos.
Sólo tras ruegos repetidos
apareció, con el laúd en los brazos,
y medio cubierto el rostro.

Templa las cuerdas
y, aún sin interpretar,
llena el espacio de emoción.
Una a una vibran de tristeza,
y cada acorde es un lamento
de indescriptibles sufrimientos.
Inclinando la cabeza,
ella sigue tocando,
y así se desahoga
de infinitas penas.
Ora puntea las cuerdas,
ora las rasga;
tañidos fuertes,
después ligeros.
Primero nos endulza
«Vestido de Arco Iris»,
y luego «Verde Cintura».
De las cuerdas gruesas
se desata una furiosa tormenta,
y de las delgadas,
el alegre murmullo de muchachas.

Notas sonoras se mezclan
con susurrantes notas.
Perlas grandes y pequeñas
caen en un plato de jade,
y en medio de frescas flores
trinar y trinar alegres.
Por debajo del límpido hielo,
vienen sollozos de un arroyo.
Congélanse y cesan luego.
¡Qué tristeza más profunda
mora en el fondo del alma!

Por instantes el silencio
expresa más que la música.
De pronto, quebrado jarrón de plata
y agua esparcida, cristalina.
Oigo el galope de corceles
y furiosos ruidos de sables y jinetes;
la ejecución termina.
Por entre las cuerdas
que suenan como al rasgarse
una tela de seda,
el plectro se retira.
De silencio están cubiertas
las dos barcas.
Sólo la luna plateada
yace en el centro del río.

Indecisa, la tañedora
guarda el plectro.
Se estira la ropa,
grave la expresión,
se levanta y dice:
«Nací en la capital;
vivía mi familia
cerca del Mausoleo Siamo.
A la edad de trece
aprendí a tañer el laúd,
y mi nombre estaba en la lista
de las tañedoras más destacadas.
Cada vez que interpretaba,
los maestros me prodigaban elogios,
y con mi bello rostro
me convertí en la envidia
de las artistas celebradas.
Los jóvenes ricos se disputaban
por galantearme y obsequiarme.
Para escuchar una sola pieza
me regalaban con seda abundante;
quebraban, para llevar el compás,
mis horquillas floreadas de plata,
y el vino que derramaban
regaba mi falda púrpura.
Entre acordes y risas
un año siguió al otro.
Pasó el viento de primavera.
Se ocultó la luna de otoño.
El ejército se llevó a mi hermano,
y la muerte, a mi tía.
Se marchitó la flor de mi vida.
Cada vez menos carruajes
se estacionaban frente a mi puerta.
Casé con un comerciante,
quien me trajo a esta aldea.
La separación le importa nada:
a él sólo le atraen las ganancias.
Salió a comprar el mes pasado,
dejándome sola en la barca,
acompañada de la luna
y el gélido río.
Muchas veces, en las noches avanzadas,
sueño con mis felices tiempos pasados,
y corren las lágrimas
como por arroyuelos rosados.»

Escuchando la ejecución,
me penetraba su lamento,
y la desconsolada narración
me carga un pesado dolor.
Estamos en orfandad de la suerte,
y para comprendernos
nos basta un solo encuentro.

«Abandoné la capital el año pasado,
y vine desterrado, enfermo.
En este lugar apartado
no oí ni una canción hermosa
desde tan largo tiempo.
Vivo a la orilla del río,
en húmedo y bajo paraje;
mi casa está rodeada
de cañas amargas
y amarillos juncos.
A mis oídos sólo llegan
desgarradores lamentos de cucos
y aullidos melancólicos de monos.
En las florecientes mañanas de primavera
y en las otoñales noches de luna,
ante una jarra de vino, bebo solo.
Aunque se oyen coplas y flautas,
son feas y me desagradan.
Esta noche me ha sido deleitante
al escuchar su interpretación.
Me purificó el corazón
y me parecieron melodías
de las divinidades.
Le ruego que nos toque algo más.
Improvisaré un poema titulado
La Tañedora del Laúd
y a usted va dedicado.»

La bella dama, conmovida,
permanece de pie largo rato.
Luego se sienta
y, con cadencias aceleradas,
pulsa las cuerdas.
Vibran tan desconsoladas,
que arrancan a todos lágrimas.
El que compone este poema,
bañada su túnica,
es quien llora con más tristeza.


Bai Juyi (772 – 846)

També anomenat “Pipa Xing”.

Du Fu. Poesia

Literatura xinesa Tang

[llegit a les tardes d’estiu de 2024, fresc a la banyera a la terrassa]


LA BONA PLUJA D’UNA NIT DE PRIMAVERA

[Maria:  (Haver estat com una pluja)]

La bona pluja sap quan és bonic que vingui.
Ve a l’abril per la llavor amagada;
la fosca tria i un ventet amic,
i en silenci la terra deixa tota amarada.

Són negres sobre el camp els núvols en repòs.
L’única llum al riu, en una barca, brilla.
Demà veurem que tot, roig i humit, s’esparpilla
i Txengtú somriurà, ben coberta de flors.

(Marià Manent)

La bona pluja sap triar el seu temps:
és primavera quan tot ho fa créixer.
Seguint el vent, oculta entra en la nit.
Calant el món, cau fina i sense fressa.

Camins del camp, i negres tots els núvols,
barques del riu i encès un sol fanal:
a l’alba veus el sòl rogenc xop d’aigua
i amb flors pertot la Ciutat del Brocat.

(Joan Ferrater)

JÚBILO POR LA LLUVIA DE UNA NOCHE PRIMAVERAL

La benigna lluvia conoce su temporada
y llega justamente en primavera.
Con la brisa, se desliza en la noche negra.
Y calladita, reparte frescor y caricias.

Se vuelven obscuras las nubes y las sendas.
Sólo brilla la débil luz de un barco que llega.
El alba nos muestra la ciudad Brocado entre flores
encarnadas, que, totalmente empapadas, inclinan las ramas.

(Guojian Chen)

Spring Night Happy About Rain

The good rain knows when to fall,
It comes when spring blossoms.

It steals in on the wind, submerged in night,
moistening all things gently without sound.

Black wilderness, black paths, black clouds;
only a torch on a riverboat sparks.

At dawn I see all things red and wet,
and flowers drown the City of Brocade. [ChengDu]

(Barnstone)

GOOD RAIN ON A SPRING NIGHT

A good rain falling
Just when it should
In springtime; riding
On the wind it fills
A whole night, soaking
The land with its goodness;
Clouds hang heavily over
Country paths; a lone light
Shines from a passing boat;
Morning and I see a damp
Redness on the branches,
Laden down with flowers.

(Antologia bilingüe)


EL POETA SOMNIA

Que trista cau la pluja! Diguem ara:
el cel plora el temps clar. L’avorriment,
com un núvol feixuc, ens aclapara.
On són joia i enginy? Seurem, lluny del rellent.

Fem versos que recordin l’estiu. Damunt la fulla
haurem de dibuixar-los suaument
com les flors ben obertes que als arbres pren el vent.
Cada cop que el pinzell la tinta mulla,
bec el vi de l’estiu en glop ardent.
Així no em volaria
com els núvols i el fum el pensament,
car el temps, amor meva, se’ns esmuny cada dia,
més lleuger que un vol d’ànecs a ponent.


LA PLUGETA

Quin seny tan fi, plugeta lleu! Ja la llavor t’espera;
dus al quintà cremat de sol frescors de primavera.
Vas néixer fosa al cor del vent, alguna nit estranya:
els solcs s’amaren del teu plor, i és verda la muntanya.

Ahir molts núvols abrandats pel cel feien corrua,
i cada llum dels mariners era una estrella nua.
Avui tot són colors frescals i papallons i merles:
ai, quina olor, jardí del Rei, brodat amb tantes perles!

(mmad)


Song of a Thatched Hut Damaged in Autumn Wind

Wind howled angrily in high autumn’s September
and tore off three layers of reed from my thatched roof.
The reeds flew over the river and scattered on the bank.
Some flew high and hung from the trees.
Some flew low and swirled and sank into pools.
The kids from the southern village took advantage of my old age,
played pirate and stole my reeds while I watched them
openly carrying armfuls into the bamboo groves.
My lips cracked, my throat dried, and I couldn’t yell out.
I returned home and leaned on my stick, sighing.
In a moment the wind stopped and clouds stood ink black,
the autumnal sky stretched into darkness in desert silence.
My cotton quilt is tattered from use and cold as iron.
In an ugly dream, my small son rips the lining with his feet.
The roof is leaking by my bed’s headboard and nowhere is dry.
The rain like yarn spins down forever.
I’ve had little sleep since the An Lushan Rebellion.
Such a wet and long night, when will it end!
I wish I had a house with thousands of rooms
to shelter all the cold people under the sky and give them happy faces.
We’d be calm as mountains when it stormed and rained.
Oh, let this big house appear before my eyes
and I will die of cold in my damaged hut, happy.

SONG OF THE AUTUMN WIND AND THE STRAW HUT

An autumn wind ripped clear
Three layers of thatch from my hut
Spreading it over the river,
Along the banks, into the marsh
Or driving it up into branches
Of tall trees.
Over from the south village ran
A bunch of boys, seeing me old
And feeble, stealing the thatch
In front of my eyes; hauling it
Off to their bamboo grove,
I Shouting at them until my mouth
Was dry, throat sore; then
Going inside with a sigh, leaning
On my stick; the gale stopped
But black clouds gathered
Hastening the night.
I looked at my bedding quilt, now
As cold as iron, all torn with
The restless feet of my children;
Rain streamed through the roof
Like unbroken strings of hemp
Drenching all, and I pondered on
How much sleep I had lost since
This rebellion began, hoping
The night would pass swiftly,
Wondering in my dream whether
It would be possible to build
An immense house with thousands
Of rooms, where all who needed
Could take welcome shelter; a mansion
As solid as a hill, not fearing
Wind or rain; then thinking how
If only such could be,
Would I be content to see my poor hut
Demolished with I myself
Frozen to death.

[Bai Juyi i la seva túnica]


EL CREPÚSCULO

Han vuelto a los establos ovejas y vacas.
Todos han cerrado sus puertas de leño.
Brisa. Luna. Noche plateada.
Ríos y montañas pintorescos, mas ajenos.
El sosegado arroyo murmura entre las peñas.
El rocío perla las hierbas de otoño.
La luz del candil baña mi blanca cabeza.
¿Por qué parpadea con tanto gozo?


IMPROVISACIÓN

La luna, en el río,
por poco la alcanzo
con mi mano.
El farol del mástil
brilla solitario
a media noche.
Silenciosas,
las garzas pernoctan
sobre las arenas.
Detrás de la barca,
los peces, ruidosos,
saltan en el agua.


ON SEEING THE SWORD DANCE OF A PUPIL OF MADAME GONGSUN

In the second year of the Da Li period, the tenth month, the nineteenth day, at the home of Yuan Chi, magistrate of Kuizhou, I saw the girl Li the Twelfth from Linying do a sword dance. She was so good that I asked her who was her teacher, and she told me that she was taught by Gongsun the First, who I saw in the third year of Kai Yuan do both the Sword Dance and the Felt Cap Dance at Yancheng. Gongsun did her dance with strength and freedom. In the beginning of Xuan Zong’s period, Gongsun was the best of the two schools Pear Garden and Spring Court. Her beauty faded as my white bairs grew, and now even her student does not look young. I saw how the movements of teacher and pupil were the same. This thing I have seen has caused me to write a poem. Once Zhang Xu of Wu, a calligrapher, saw Gongsun doing the West River Sword Dance at Ye, and afterwards his writing improved vastly, showing both strength and rbythm.

Once there was a beauty called
Gongsun whose Sword Dance
Was loved by all; row on row
The audience looked spellbound at her,
Feeling as they were seeing heaven
Struggling against the earth;
She bent back and it seemed
There came the suns shot out by Yi;
When she rose in the air it was
As if there were gods astride
Dragons in the clouds; watching her
One could see thunder, lightning,
Storm, then quiet rays over
A peaceful sea; but soon her
Loveliness was heard of no more;
Now her art is carried on but
By this beauty of Linying in far
Kuizhou, where she dances and sings;
Talking with her I think of
Other days, and am filled with sadness;
In the old court were eight
Thousand ladies, and of them Gongsun
Led in the Sword Dance;
This fifty years have passed
Like the turning of a hand
And the old court has been
Submerged under the waves of war;
Pear Garden dancers have vanished
Like the mist, and now but
The beauty of this one shines
In the chill sunlight; trees
By the imperial graves have
Grown high; grasses in this old city
By the Qutang Gorge have faded;
Feasting, music and song have ended;
After-pleasure comes the sadness
Of watching the moon in the east;
Just an old man like me, not knowing
Where he goes, but simply pushing
Unwilling legs up lonely hills.