L’experiència de l’home és sovint de patiment i des de sempre ha trobat alleujament en diferents sistemes de creences o tècniques. Això atorga un poder als qui subministren aquestes creences o tècniques.
Les religions abrahàmiques plantegen que el patiment és resultat d’un pecat original que du inevitablement a la condemnació eterna. L’única manera d’evitar-ho és apuntar-se al seu sistema de protecció, seguir els seus rituals i fer les aportacions econòmiques que calgui. És com un xantatge mafiós. D’aquí que inevitablement han de ser intolerants amb les altres creences, han d’eliminar la competència com sigui. Tant el paradís com l’infern són transcendents i eterns, així que la vida actual en sí té poca importància, només compta per salvar-se o condemnar-se.
Les religions dàrmiques no tenen un infern transcendent, l’infern ja és aquí en la nostra vida de cada dia. No ens n’alliberem ni quan morim ja que ens reencarnem, en un animal, humà o semidéu, seguint un cercle infinit de vides, el samsara. Només ens en podem alliberar seguint un entrenament de meditació i unes tècniques. Aquí no hi ha el monopoli de la salvació de l’església però sí una competència entre mestres i escoles per tenir més deixebles. I es donen casos d’abús com en les esglésies abràmiques (BBC, i BBC, abusos budistes a Myanmar contra roghinyes) . Les tècniques són complicades i insisteixen en la necessitat del mestre a qui s’ha de seguir cegament. En trobem exemples al Bardo Thodol, el Llibre Tibetà dels morts. Els mestres segueixen altres mestres de més prestigi i s’acaba formant com una estafa piramidal. Si en el cristianisme s’acaba formant una societat submisa amb el poder, amb la consciència esqueixada entre el que es vol viure i el que exigeix una moral que privilegia el patiment i el martiri, aquí tenim una societat escapista que es tanca a un monestir.
La versió vigent de la indústria de la salvació ja no recorre a l’amenaça de l’infern, o a la promesa de la il·luminació budista però segueix l’esquema general que estem malament i que necessitem “contractar” alguns serveis de salvació. Semblaria que durant dècades, els terapeutes de l’escola psicoanalítica haurien donat per descomptat que tots tenim traumes sexuals de la infantesa pendents de superar, en sessions setmanals. Aquesta escola ha estat desacreditada, o ha passat de moda, però segueix essent un lloc comú que la vida normal ens porta inevitablement a l’estrès i la frustració, o solitud, i que necessitem un terapeuta, gestalt, meditació, ioga, Txiqung, el que sigui, per trobar la pau. Tots necessitem teràpia o guia, i així trobem serveis de coach de motivació o per que algú ens digui què hem de fer de gimnàs. (Autoajuda).
I per completar aquest mercat de la indústria de la salvació tenim l’adquisició d’objectes i remeis. Des de sempre s’han venut pedres, cristalls, creus, estampetes, escultures de Ganesh, gongs tibetans amb propietats meravelloses. [jo vaig comprar un sant Pancraç de plàstic]. Pocions, ungüents, olis essencials, alcohol, tabac, antidepressius, tranquil·litzants, drogues. Sembla que no podem viure sense l’ajuda d’aIguna substància. [Cada estiu milers van a concerts a embriagar-se d’alcohol i so, fugint de la seva vida; cada vespre milers van a les platges o discoteques buscant un moment que o arriba i deixant-ho tot brut d’ampolles i embalatges de menjar].
[ Vénen ganes de fugir d’aquest mercat de salvadors, sacerdots, mestres zen, gurus, coachs i quedar-me tranquil acceptant les meves limitacions en la línia d’Epicur que recollia Horaci, sense esperar un món millor futur]
El frau de Castaneda, que es va inventar les experiències i explotava sexualment les seguidores. (2024 Altaonline)
Witchtok, cobrant 1.500$ per llegir cartes de Tarot (The Independent)
