Tag: Xina

Xina

Arquitectura: Principis  Història    Urbanisme
Jardins: Principis  Poesia   Història   Ubicació

Arquitectura

Principis

Hi ha una sèrie de principis que es van establir als primers imperis i que s’han mantingut durant 4000 anys fins arribar a la trobada amb els gratacels al segle XX. Aquests principis són comuns a Xina, Japó i Indoxina.

• Estructures de fusta i sostres amb voladissos
  Ús de fusta com a material principal, amb columnes i bigues. Els sostres amb voladissos estan dissenyats per protegir de la pluja i el sol. Els dougong (sistemes modular de mènsules encaixades sense claus) són una innovació única que distribueix el pes i permet grans voladissos.

• Simetria i jerarquia
  Els edificis importants (palaus, temples) tenenm un eix central al voltant del qual es disposen els diferents edificis de manera ordenada. Així es fa referència a l’ordre cosmològic i l’harmonia confuciana. L’arquitectura axial (com a la Ciutat Prohibida) simbolitza el poder centralitzat. (en canvi els jardins seran asimètrics per imitar la naturalesa).
  Els edificis amb portes que donen a l’entrada són més importants que els dels costats.
• A més de la geometria, els símbols també són presents a la decoració, dracs, fènix, núvols, colors com el vermell (prosperitat) i el groc (imperial). (Escultura)
  Elements simbòlics del feng-shui i el taoisme:
  Mampares de cara a l’entrada per aturar els mals esperits que es mouen en línia recta. Decoració amb símbols de les tres divinitats celestials Sanxing, Fu, Lu, shou, els tres estels, Júpiter (fortuna), Mizar de l’Ossa major (prosteritat) i Canopus a la constel·Lació de Carina, l’estel més brillant de l’hemisferi sud. (longevitat). orientació amb una muntanya al nord i aigua al sud, a l’entrada.

•  Cobertes de teula vidriada i colors simbòlics
  Les teules grogues (per a l’emperador) o verdes (per a nobles) tenen significat ritual. Els sostres amb cantonades corbades són típics en temples i palaus.

• Patis interiors i jardins
  Les cases tradicionals (siheyuan) organitzen els espais al voltant de patis, seguint principis de feng shui.
  Tenim els patis 院) i a una escala més petita els “Sky well” (天井) [pou al cel, el nostre celobert que en els blocs de pisos és un espai secundari i a les andaluses un petit paisatge. Aquests patis ajuden a la ventilació i regular la temperatura. Al nord acostumen a estar orientats al sud, protegint-se del vent del nord i fent arribar el màxim de lluma la façana. Al sud els patis són més petits i recullem aigua del sostre (com l’impluvium romà).

Una mansió tindria de l’època Song tindria diversos pavellons distribuïts al voltant de patis interiors, units per passadissos coberts o camins entre jardins i patis. [porta al sud]. El pavelló central era el més important, orientat cap al sud. Aquí es trobava la sala d’actes o recepció (堂屋 tángwū). Al darrere hi havia les habitacions més privades i de més rang (com les dels pares o patriarques). Als laterals i darrere, pavellons per a altres membres de la família, servents, cuines, magatzems, etc. Els membres masculins acostumaven a ocupar espais més propers al centre; les dones i nens vivien en zones laterals o més interiors (*nei yuan*, “pati interior”).
El jardí era fonamental: no només com espai de lleure sinó com a element espiritual i estètic. Hi podien haver llacs artificials, roques decoratives, pavellons de lectura, ponts petits, etc.

• Horitzontalitat
  Mentre que a occident la importància d’un edifici s’expressa en la verticalitat, amb torres, aquí es posa l’èmfasi en l’extensió horitzontal. Els sostres semblen surar en l’espai sobre la base, mentre que els murs verticals tenen menys importància. Les sales de la Ciutat Prohibida, per exemple tenen el sostre relativament més  baix que els equivalents occidentals.

Història

• Antiguitat i primeres dinasties (Xia, Shang, Zhou – fins al 221 aC)
  Estructures funeràries (túmuls), palaus de fusta (desapareguts) i ciutats murallades. Primeres mostres d’urbanisme i planificació ritual.
• Dinastia Qin (221–206 aC)
  Uniformització arquitectònica com a part de la unificació de l’Imperi. Construcció del primer tram de la Gran Muralla. Mausoleu de l’emperador Qin Shi Huang amb l’exèrcit de terracota.
• Dinastia Han (206 aC–220 dC)
  Consolidació del model del palau imperial i residències amb patis. Avenç en tècniques de cobertes i decoració. Introducció del budisme, que influirà en temples i pagodes.
• Dinasties del Nord i Sud i Tang (220–907)
  Arquitectura monumental (ex. gran capital Chang’an); influència a Corea i Japó. Introducció del budisme: Els temples de pedra (com les “Grutes de Longmen”) mostren influència índia. Pagodes, estructures en forma de torre (originàries de “stupes” budistes), com la Pagoda de l’Oca Salvatge (Xi’an).
• Dinasta Song (960–1279)
  Refinament i estandardització: El tractat “Yingzao Fashi” (1103) codificà tècniques de construcció. Els Song afegiren més decoració als sostres i columnes. Aparició i desenvolupament de pagodes de maó o pedra.
• Dinastia Yuan (1271–1368)
  Influències mongoles; construccions més massives i fortificades. Expansió de l’arquitectura urbana i religiosa.
• Dinastia Ming (1368–1644)
  Reconstrucció de la Ciutat Prohibida a Beijing. S’estandarditza l’estil de palau imperial: sostres grocs, eix simètric, terrasses elevades. Renovació de la Gran Muralla.

Ciutat Prohibida

Hutongs

• Dinastia Qing (1644–1911)
  Continuïtat estilística amb els Ming, però amb més ornamentació. Influències manxús i tibetanes (ex. Palau d’Estiu, Temple del Cel, harmonia cel-terra). Jardins ornamentals sofisticats com Yuanmingyuan [Palau d’estiu] i Suzhou combinant roques, aigua i pavellons).

• Primera meitat del segle XX (1912–1949)
  Període de transició amb influències occidentals. Construcció d’edificis colonials (Shanghai, Qingdao) amb estils neoclàssics, art déco i victorians.  Intent de crear un estil fusió sino-occidental (ex. universitats amb façanes occidentals i sostres xinesos).
• Període maoista (1949–1976) Arquitectura monumental socialista: grans places, edificis administratius (ex. Gran Sala del Poble (Influència deñ realisme soviètic). Durant la revolució Cultural s’enderroquen molts edificis antics. Prioritat a la funcionalitat i al col·lectivisme (blocs residencials uniformes). Quan es van haver de construir ràpidament instal·lacions per als camps petroliers de Daqing es va recórrer a la tècnica de la terra compactada com a exemple d’autosuficiència i frugalitat impulsat per Mao. A la llarga va resultar ineficient.
• Reformes i obertura (des de 1978)
  Boom urbanístic i verticalització: aparició de gratacels, centres financers i zones especials (Shenzhen). Internacionalització: participació d’estudis d’arquitectura globals. Nou urbanisme xinès: Intent d’integrar la tradició amb la modernitat.
  A partir dels anys 1990–2000, es fa un esforç per recuperar la identitat cultural a través de l’arquitectura.  Façanes inspirades en motius tradicionals,  brises solars amb formes de gelosies o teulades reinterpretades. Barris moderns inspirats en antics hutongs o jardins xinesos. Utilització de materials contemporanis per recrear l’estètica tradicional (acer, vidre, formigó.

Torre CCTV, Rem Koolhaas. Torre Shanghai. Estadi niu d’ocell. Herzog&Meuron. Museu d’Història de Ningbo

Urbanisme

[En els viatges vaig notar l’ordre de l’orientació, la muralla amb les portes, la torre del tambor per senyalar les hores a la nit i la torre de la campana]

Els principis de simetria, jerarquia i orientació que regien l’arquitectura xinesa tradicional també s’aplicaven a l’urbanisme, especialment a les ciutats planificades durant les dinasties imperials. L’ordenació de les ciutats seguia regles estrictes basades en el cosmologia tradicional, el confucianisme i el feng shui, amb un enfocament en l’alineació amb els punts cardinals i la distribució simbòlica del poder.

• Orientació nord-sud i eix
  Les ciutats ideals (com Chang’an [actual Xi’an] durant els Tang o Beijing durant els Ming i Qing) es disposaven al llarg d’un eix central que corria de nord a sud. L’emperador, associat amb el Cel (“Tian”), governava des del nord (simbolitzant autoritat), mentre que els súbdits s’orientaven cap al sud (d’aquí que els edificis principals mirin al sud). Els carrers principals s’organitzaven en graella, amb simetria respecte a l’eix central. Per exemple a Chang’an (Dinastia Tang) l’avinguda Zhuque de 155m connectava les portes N i S. Tenia 108 barris en graella envoltats per muralles. A Beijing (Ming i Qing) hi ha un eix N-S des de la Porta Yongding (sud) fins a la Torre del Tambor (nord), passant per la Ciutat Prohibida. En ubicacions de topografia difícil o estructures de canals necessàries per al comerç, el traçat s’adaptava.
• Jerarquia dels espais
  La ciutat prohibida, elc entre del poder, reservada exclusivament a l’emperador i la cort. La ciutat Imperial voltada de muralles que allotjava funcionaris i serveis administratius. La Ciutat Exterior on vivien els comuns, amb barris (“hutong”) organitzats al voltant de patis (“siheyuan”).
• Muralles i portes
  Les ciutats estaven envoltades de muralles (de maó o terra compactada) amb portes monumentals orientades als quatre punts cardinals. La Porta Meridiana (“Wumen”) a Beijing era l’entrada principal (reservada a l’emperador), mentre que les altres portes tenien funcions específiques (ex: la Porta Zhengyang per a rituals).
• Edificis oficials i temples
  Temples ancestrals i altars (com el Temple del Cel a Beijing) es col·locaven seguint l’eix simètric, amb estructures orientades al sud. Els yamen (seus del govern local) ocupaven posicions centrals dins les ciutats.
• Feng shui i elements naturals
  Les ciutats es situaven entre muntanyes al nord (protecció) i riu al sud (recursos i comunicació). Els carrers s’alineaven per evitar “fluxos d’energia negativa” (“sha qi”), seguint corrents d’aigua o relleu natural.

Una Ciutat de Comtat Típica (Dinastia Qing) tenia:

• 1. Centre: “Yamen”, Temple dels Déus Locals.
  El Yamen (衙门) era el centre de poder de la ciutat, on els funcionaris imperials (“mandarins”) administraven justícia, cobraven impostos i gestionaven afers civils. Tenien una gran sala d’audiències (per a judicis i cerimònies), oficines per a funcionaris (registres, impostos) i presons o cel·les per a detinguts (generalment a la part posterior). Ubicat al centre, a l’eix principal nord-sud.
  El Temple dels Déus Locals (城隍庙, Chénghuáng Miào) funcionava com a “jutjat espiritual”, on es creia que el déu local (“Chenghuang”) jutjava les ànimes després de la mort. També era un lloc on els funcionaris feien juraments de lleialtat a l’emperador.
• 2. Eix principal: Carrer amb botigues i cases de comerciants.
  Aquí hi havia les Cases de canvi  (钱庄, Qiánzhuāng), bancs que gestionaven préstecs i transaccions comercials, sovint propietat de famílies mercants poderoses. També albergs i Fondes (客栈, Kèzhàn), per a viatgers i comerciants que transitaven per les rutes comercials (com la Ruta de la Seda o el Gran Canal).
• 3. Zona sud: Mercat principal.
  Els merca principal (市, Shì) estava dividit per gremis (seda, ceràmica, aliments) i obrien en dies específics (segons el calendari lunar). A més hi havia mercats temporals a les portes de la ciutat o en barris perifèrics.
• 4. Zona nord: Temple Confucià i Acadèmia.
  L’Acadèmia Confuciana (书院, Shūyuàn) era el centre educatiu per a la preparació dels exàmens imperials. S’ensenyaven els clàssics confucians i s’organitzaven cerimònies en honor de Confuci. Al Temple Confucià (孔庙, Kǒng Miào) es realitzaven rituals oficials en honor de Confuci.
• 5. Perifèria: Temples budistes/taoistes i barris obrers.Temple Budista (寺, Sì) i Temple Taoista (观, Guàn), centres de culte i vida comunitària, amb jardins i sales per a meditació. Els temples budistes solien tenir criptes per a emmagatzemar textos sagrats.Els funcionaris vivien a prop del “yamen”, els comerciants ocupaven zones properes al mercat i els pagesos vivien fora de les muralles. Les famílies riques tenien cases amb un pati central (Siheyuan 四合院). La gent normal viai en carrers estrets ( Hutong (胡同) [el 2005 a Beijing observava aquestes illes sense sanejament, amb uns lavabos públics a les cantonades, els habitatges merament dormitoris sense finestres i la gent fent vida al carrer]

Algunes ciutats prou riques, com Suzhou o Yangzhou), tenien escenaris fixos (戏台, Xìtái) per a òpera tradicional (“Peking opera” o “Kunqu”).
D’altres infraestructures públiques eren els magatzems de gra  (粮仓, Liángcāng) controlats pel govern per a redistribuir aliments en temps de fam.

Els ponts sobre canals o rius eren punts clau per al comerç. Les portes de la ciutat tenien guàrdies que cobraven peatges.

A les ciutats tradicionals no hi trobem biblioteques públiques que no van aparèixer fins a finals del s19 i es promouen durant l’època republicana (1912-1949). Es fa més popular el concepte de “lectura pública” (公共閱讀).
Des de la Dinastia Han que existia la Biblioteca Imperial de la dinastia Han que recopilava llibres per ús administratiu, cerimonial i acadèmic. La Siku Quanshu (四庫全書) era un gran catàleg enciclopèdic del segle XVIII. Les famílies aristocràtics i els literati tenien grans col·leccions privades. Les acadèmies confucianes (書院 / shuyuan), des del segle VIII (Tang) i sobretot a Song i Ming, es van establir institucions educatives per a l’estudi clàssic i la preparació dels exàmens imperials. Sovint tenien biblioteques molt bones, tot i que no eren pròpiament “públiques”. Molts temples budistes i taoistes funcionaven com a centres d’estudi i conservació de textos religiosos i filosòfics que a vegades deixaven llegir i copiar a monjos, pelegrins i devots.

Jardins

L’art dels jardins a Xina ha existit durant 3000 anys. Va des dels enormes jardins dels emperadors fins als jardins més íntims dels literati o comerciants benestants. Evoquen un paisatge ideal en miniatura que vol evocar l’harmonia que hi hauria d’haver entre l’home i la natura. Normalment el jardí és un espai limitat per parets i té una bassa o un estany, roques, arbres i, quan són grans, una sèrie de pavellons connectats per camins. Així, integren arquitectura, escultura, pintura i poesia.

El jardí podia ser un lloc per trobar-se amb amics, beure i escriure poesia, o un lloc per trobar la tranquil·litat. A partir de la dinastia Han molts jardins eren retirs de funcionaris caiguts en desgràcia o fastiguejats de les intrigues i corrupció de la cort. Sovint es tenia present el taoisme, buscant allunyar-se del mundà. Les pedres, muntanya, yang, simbolitzarien la cerca de la immortalitat mentre que l’aigua apuntaria al buit i l’efímer, yin, el canvi. Els dos es complementen, [l’aigua acaba erosionant la roca, i la roca desvia l’aigua].

Principis

Ji Cheng

Ji Cheng (计成, 1582–c. 1642) va ser poeta, teòric i dissenyador de jardins. El 1634 va publicar el “El tractat sobre jardins” 园冶 Yuán Yě, establint uns principis:

• Atenció al natural (师法自然): “Si bé tot el que hi ha al jardí és obra de l’home, ha de semblar que hagi estat creat pel cel.” S?ha d’imitar la naturalesa sense fer-ne una còpia literal, sinó captant-ne l’essència. Per exemple, les rocalles havien de semblar “muntanyes en miniatura” amb l’asimetria i fluïdesa del paisatge salvatge.
• Tres Elements: Aigua (estanys, rierols) com a element dinàmic. Rocalles (especialment les del llac Taihu) com a esquelet del jardí. Vegetació (pins, bambús, cirerers) per marcar el pas de les estacions. [símbols taoistes]
• Principi de “demanar prestat” (借景, jièjǐng): Integrar paisatges llunyans (com muntanyes o pagodes) en la composició del jardí mitjançant finestres, passadissos o pavellons oberts.
• Evitar l’ornament excessiu en que cau a vegades la noblesa rica, i buscar la simplicitat elegant dels espais dels erudits.
• [i el principi que el jardí no es pugui veure sencer des d’una perspectiva sinó que es vagi descobrint a mesura que es recorre]

Fragment d’un poema seu sobre el Jardí de l’Ombra dels Cirerers:
“Sota els cirerers en flor, la llum es filtra com aigua,
i les ombres dels arbres escriuen caràcters invisibles a terra.
Si et quedes quiet, sentiràs que el jardí respira,
i les paraules dels antics susurren entre les fulles.”

Les mides (“Spatial Hierarchy in Chinese Gardens”* (Harvard-Yenching Institute, 2019).

• Jardins Imperials
  Palau d’Estiu (颐和园, Beijing): Superfície: 2.9 km² (inclou el llac Kunming, que ocupa 3/4 de l’àrea). L’emperador Qianlong va expandir-lo el 1750 com a “resposta” als jardins de Jiangnan. Només la Galeria Llarga (长廊) mesura 728 metres.
  Jardí de la Perfecta Brillantor (圆明园, Beijing): Superfície original: 3.5 km² (350 hectàrees), amb 120 estructures paisatgístiques. 5 vegades la Ciutat Prohibida. Els emperadors Qing hi passaven 6 mesos a l’any.
  Muntanya de Chengde (避暑山庄): Superfície: 5.6 km², el jardí imperial més gran. Incloïa prats mongols i temples tibetans en miniatura.
• Jardins de Nobles i Mandarins (Mitjans-grans).
  Elements obligatoris: Estany central (40% de l’àrea), rocalles amb passadissos (15%), pavellons (10%).
  Jardins de Suzhou (propietat d’oficials retirats o mercaders rics): Jardí de l’Administrador Humil: 5.2 hectàrees. Jardí del Passeig: 2.3 hectàrees. (Cost: Equivalent a 20 anys del salari d’un alt funcionari Ming, uns 800kg de plata. Segons la llei Ming: Els no nobles no podien tenir estanys > 400 m² ni roques > 3 metres d’alt. [prevenien un cas com Vaux le Vicomte].
• Jardins de Mercaders Acomodats (Petits però refinats).
  Amb estratègies per aprofitar l’espai amb terrasses, com el “Jardí de la Xarxa de Pesca” (Suzhou, 0.6 hectàrees), amb pisos superiors per ampliar la vista. Finestres circulars que emmarquen paisatges com quadres.
  Jardí Yuyuan (Shanghai): 2 hectàrees (construït per un comerciant de sal el 1559).
• Patis de Cases Siheyuan (Miniatura absoluta)
  Mida típica: 4×4 metres (espai central) contenint els tres elements imprescindibles. Una rocalla simbòlica, una única pedra Taihu (1-1.5 m) representant muntanyes. Un petit estany de menys d’un m2 amb carpes koï. Un sol arbre bonsai (granat, bambú nan o cirerer) en una tina de ceràmica representant un bosc ancestral.
  A les *hutongs* de Beijing, els patis dels siheyuan comercials tenien jardins un 60% més petits que els dels funcionaris. Un petit jardí amb un bonsai i un roca podia costar tres mesos del sou d’un artesà.

[propostes de DeepSeek per adaptar els principis clàssics a espais petits actuals)
Els principis de disseny en espais petits recullen la idea d”Un món en un gra de sorra” (一沙一世界). “Small Spaces, Zen Places”* (Phillip Tang) [ Al la meva terrassa, els dos tangrams de molsa i coníferes, i el de ceràmica de la Mercè, ho evoquen, sense que ho sabés].
En una terrassa de 4 m² es posaria una pedra vertical (60-80 cm) com a punt focal, envoltada de graveta blanca que imiti un riu i un conífera bonsai (alguns recorren a imitacions de fibra perquè les autèntiques pedres Taihu són cares i pesades). Si és possible, integrar vistes llunyanes, si ´no, crear un “marc” amb una finestra de fusta tallada (patrons geomètrics xinesos) que enquadri una planta destacada (ex: un bambú Fargesia en una tina). En lloc d’un estany, una gerra amb una bomba submergible (12W) per crear un raig d’aigua silenciós, o una safata d’acer corten (40×30 cm) amb 5 cm d’aigua i fulles de lotus en pots submergits. Vegetació per a un clima mediterrani: Bambú nan (Fargesia murielae, creix en pots i no és invasiu, arbre de la felicitat (Serissa foetida), heura de fulla petita (Hedera helix, tapissa paretals sense ocupar espai.)
En una terrassa o balcó de 2-4 tindríem “Zona “muntanya” amb una pedra vertical i un bonsai de pi (costat est), “zona “aigua” amb una font en una gerra al centre, i una “zona planura” amb un tatami de cotó amb de 60×60 amb coixins per seure.
En un pati interior (6-10 m²) hi podria haver un passadís serpentejant, lloses de pedra irregulars (30 cm d’ample) entre herba Mondo (Ophiopogon japonicus) i una paret amb finestra circular emmarcant una tina amb bambú.
Detalls que ho farien mé sinteressant: fanals de paper d’arròs amb LEDs càlids (posicionats per projectar ombres de bambú a les parets), campanes de vent en tubs de bambú (afinades en escala pentatònica), estores de cànem i coixins de lli en tons terrosos.

Poesia

La relació entre poesia i jardins a Xina és bidireccional.

Era molt comú que els erudits, en visitar un jardí o paisatge, improvisessin versos. Això formava part de les trobades culturals (雅集, yǎjí), on es bevia te, pintava i recitava. A la dinastia Song, els banquets en jardins privats incloïen jocs de improvisació poètica, on els convidats havien de completar un poema sobre un tema donat (per exemple, la floració d’un cirerer del jardí). En les dinasties Ming i Qing els emperadors organitzaven concursos de poesia en llocs com el “Jardí de la Perfecta Brillantor” (Yuanming Yuan). Els versos guanyadors s’inscrivien en pedra o fusta. (“Plorant els cirerers en flor” de Liu Zongyuan (柳宗元) va ser escrit després d’una visita a un jardí abandonat, reflexionant sobre el pas del temps. Durant un banquet al “Jardí de l’Administrador Humil” (s. XVI), els convidats van improvisar poemes sobre les canyes xiuxiuejant al vent. Els versos es van gravar després en taules de fusta penjades als pavellons. Era costum escriure un poema en un full de paper i llançar-lo a l’estany com a ofrena als esperits del paisatge. Això simbolitzava que les paraules es fusionaven amb l’escena.
Els dissenyadors de jardins van plasmar ideals poètics en pedra, aigua i vegetació i sovint incorporen inscripcions (en pedres, pavellons o passadissos) amb versos que evoquen el seu esperit. Els jardins serien com “poemes tridimensionals”. Els dissenyadors buscaven “pintar amb paisatges” (如画, rúhuà), i la poesia era part integral d’això. Les finestres emmarcaven vistes com si fossin versos visuals. Algunes rocalles es disposaven per recordar versos sobre muntanyes llegendàries (com les del poema “Camí a Shu és difícil” de Li Bai). “El pavelló de les Orquídies” (兰亭集序, Lántíngjí Xù) de Wang Xizhi (s. IV) va inspirar jardins (el famós “Jardí de l’Administrador Humil” a Suzhou té una àrea dedicada a aquesta tradició. Poemes de Tao Yuanming (陶渊明, s. IV-V) sobre la vida idíl·lica com “La font dels préssecs en flor” (桃花源记) va influir en jardins que busquen transmetre utopia i retir pastoral, com els dissenys amb camps de crisantems o camins amagats que simulen valls secretes. Poemes de Wang Wei (王维) o Li Bai (李白) pinten paisatges que després es van materialitzar en jardins (“Llac de l’Oest” de Hangzhou té inscripcions dels seus poemes en pavellons.)

• Els pins, símbols de resistència i longevitat, són omnipresents en jardins xinesos (com al “Jardí de la Foresta de Lleons” de Suzhou), representant la fermesa del savi. Sovint es planten junt a roques per contrastar textures.

Bai Juyi (白居易, dinastia Tang)

Sol i dret, el pi es manté verd;
el vent i la gelada no poden canviar la seva naturalesa.
Fins i tot si la neu l’amaga, no perdrà la seva dignitat.

• Els estanys en jardins (com al “Jardí de l’Administrador Humil”) es dissenyaven per reflectir el cel i la lluna, creant escenes que evocades per versos. Els ponts de mig arc completaven el cercle del reflex, simbolitzant la unió del cel i la terra.

Li Bai (李白):
La lluna freda s’enfonsa en l’estany verd,
i la seva llum es dispersa com seda trenada.
Si preguntes per què el món és tan clar,
és perquè el cel s’ha banyat en aquestes aigües.

• Els Pavellons d’hivern en jardins com al Palau d’Estiu) es col·locaven en llocs aïllats, amb finestres que emmarcaven paisatges nevats, recreant aquesta atmosfera de quietud melancòlica. [poema esmentat a l’antologia]

Poema de Liu Zongyuan (柳宗元):
“Mil muntanyes sense ocells en vol,
deu mil camins sense petjades humanes.
En una barca solitària, un vell amb barret de plomes,
pesca sol en el riu gelat.”

• Als jardins de Jiangnan (com el Jardí Yuyuan), es plantaven cirerers prop de passadissos perquè els visitants experimentessin aquesta bellesa fugac (concepte budista mujō). Els poetes improvisaven versos sota els arbres en flor.

Du Fu (杜甫):
“Les flors del cirerer s’obren i cauen en un instant,
com si el temps es burlés de la nostra fragilitat.
Demà, el vent les haurà esborrat totes,
i només quedaran les branques nues com ossos.”

• Les roques esculpides per l’erosió natural (com les del llac Taihu) es col·locaven com a “paisatges en miniatura”. Els poetes les descrivien com “ossos de la terra” o “somnis petrificats”.

Inscripció en una roca del Jardí de la Xarxa de Pesca (Suzhou):
“Mira aquesta roca: no és muntanya ni núvol,
però si t’hi fixes, veuràs tot un univers.”

• Els bambús es planten en cantonades de jardins (com al Jardí del Passeig) per crear jocs de llum i ombra, i el seu soroll s’integrada en el “concert natural” del jardí (aigua + vent + ocells).

Su Shi (苏轼, dinastia Song):
“Sense bambú, la vida es torna vulgar.
Sense el seu xiuxiueig, el vent perd la seva música.
Sense la seva ombra, la llum és massa crua.”

Història

• Dinastia Han (206 aC – 220 dC)
  • Jardins imperials a Chang’an i Luoyang (no conservats, només restes arqueològiques).
• Dinastia Jin (265–420)
  • Jardí de l’Erudit (referències literàries, no conservat).
• Dinastia Tang (618–907)
  • Jardins imperials a Chang’an (com el Jardí Huaqinga Lintong, restaurat).
  • Llac de l’Oest (西湖, Xī Hú) a Hangzhou (Zhejiang). No és un jardí tancat, sinó un paisatge cultural modelat des de la dinastia Tang (s. IX), amb temples, pagodes i illots artificials.
• Dinastia Song (960–1279)
  • Jardí del Mestre de les Xarxes o xarxa de pesca (网师园, Wǎngshī Yuán, Suzhou). Fundat el 1140, reconstruït el 1770 (Qing).
  • Jardins de la Muntanya de Wuyi (Fujian), associats al neoconfucianisme i al teisme, amb pavellons i temples integrats en un paisatge natural (desenvolupats des de la dinastia Song).
• Dinastia Yuan (1271–1368)
  • Jardí de la Foresta de Lleons (狮子林, Shīzǐ Lín, Suzhou). Creat el 1342. famós pels seus penya-segats i roques calcàries.
  • Jardí de la Retirada i la Reflexió(退思园, Tongli, prop de Suzhou).
• Dinastia Ming (1368–1644)
  • Jardí de l’humil Administrador(拙政园, Suzhou, 1509).
  • Jardí de la Pervivència(留园, Suzhou).
  • Yǐng Yuán(影园, “Jardí de l’Ombra dels Cirerers”, Yangzhou, dissenyat per Ji Cheng, 1634, no conservat.
  • Wù Yuán(寤园, “Jardí de la Quietud Recuperada”, Hui-zhou/Anhui, Ji Cheng, s17, no conservat.
  • Jardí Yuyuan (豫园, Yù Yuán, Shanghai), construït el 1559 (dinastia Ming) per un oficial retirat, és un exemple clàssic de jardí privat del sud de Xina.
• Dinastia Qing (1644–1911)
  • Yuanmingyuan(圆明园, Beijing), jardí de la Perfecta Brillantor, construït al segle XVIII (dinastia Qing) com a residència imperial, va ser saquejat i cremat el 1860 per forces franco-britàniques durant la Segona Guerra de l’Opi. Avui en dia és un conjunt de ruïnes emblemàtiques.
  • Jardins imperials del Palau d’Estiu(颐和园, Beijing) construït inicialment el 1750 durant el regnat de l’emperador Qianlong (Qing), però destruït i reconstruït el 1886 després de les Guerres de l’Opi.
  • Jardí de la Tranquil·litat (静园, Jìng Yuán, Beijing), un jardí imperial de la dinastia Qing, dissenyat amb elements del sud de Xina.
  • Jardí del Llac de l’Oest(Hangzhou, més aviat un paisatge-jardí integrat, restaurat).
  • Jardí Yuyuan(豫园, Xangai, creat a finals Ming però ampliat i restaurat Qing).
• Època moderna (segle XIX – XX)
  • Yu Yuan(愚园, Nanjing, finals s19).
  • Reconstruccions contemporànies a Suzhou, Nanjing i Yangzhou.

Jardins per ubicació i itinerari
(en parèntesi els que no suggereix DeepSeek a un itinerari de 7 dies Beijing, Suzhou, Hangzhou, Yangzhou i Shanghai)

BEIJING
(Jardins Imperials i Siheyuan). Tema: El poder i la intimitat (2 dies)

• Palau d’Estiu (颐和园). Passeig per la Galeria Llarga (728 m) i puja al Turó de la Longevitat per veure com l’aigua i l’arquitectura es fusionen.
• Ruïnes del Jardí de la Perfecta Brillantor (圆明园, Yuanmingyuan, Jardí de la Perfecció Rodona). Visita emocional als vestigis del jardí saquejat, amb parades als llocs on s’inscrivien poemes
• Parc Beihai (北海公园, amb restes de jardins imperials). Jardí imperial més “humà”, amb el temple White Dagoba i petits pavellons per a te.
• Visita un siheyuan restaurat al Barri de Shichahai (ex: Gongwangfu), amb patis de 4×4 m amb bonsais i roques. (Taller de plantació de mini-bambús en pots de ceràmica, Teatre Lao She amb una obra sobre la vida als hutongs)
• Jardí de la Tranquil·litat (静园, Jìng Yuán, Beijing) Un jardí imperial de la dinastia Qing, dissenyat amb elements del sud de Xina. )

SUZHOU
(2 dies) Considerats com l’apogeu de l’art dels jardins xinesos, molts són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Complementar amb un concert de música Pingtan (tradicional de Suzhou) al jardí Kunqu Museum i sopar al Songhelou, restaurant del segle XVIII amb vistes al canal. Visita al Suzhou Museum (dissenyat per I.M. Pei), amb el seu jardí modern inspirat en Ji Cheng.

• Jardí de l’Administrador Humil (拙政园, Zhuōzhèng Yuán). 1509 (Ming). Pavelló “Aroma de Lotus” i l’àrea inspirada en el poema Lántíngjí Xù.
• Jardí de la Xarxa de Pesca (网师园, Wǎngshī Yuán). 1140 (Song), reconstruït el 1770 (Qing). Jardí petit (0.6 ha) amb el famós petit pont “Pas de la Lluna”.
• Jardí Canglang (沧浪亭): Un dels més antics (s. XI), amb muralles que “prenen prestats” els paisatges urbans.
• (Jardí del Passeig o pervivència (留园, Liú Yuán). 1593 (Ming), ampliat durant la dinastia Qing.)
• (Jardí de la Foresta de Lleons (狮子林, Shīzǐ Lín). 1342 (Yuan), famós pels seus penya-segats i roques calcàries.)
• (Jardí de la Retirada i la Reflexió (退思园, Tongli, a prop de Suzhou))

HANGZHOU
El paisatge natural com a jardí

• Paisatge del Llac de l’Oest (西湖景区, integració de muntanyes, aigua i jardins). No és un jardí tancat, sinó un paisatge cultural modelat des de la dinastia Tang (s. IX), amb temples, pagodes i illots artificials. Passeig en barca fins a l’Illa dels Tres Llacs que Reflecteixen la Lluna (inspiració per a molts jardins privats). (Espectacle Impressió del Llac de l’Oest, Zhang Yimou)
• Temple de Lingyin (灵隐寺) – Jardins monàstics amb roques esculpides amb figures budistes i fonts naturals.

YANGZHOU
Jardins Poètics i Tradició Literària. Versos en verd. ( Taller de cal·ligrafia al Yangzhou Museum, escrivint poemes sobre jardins.)

• Jardí Geyuan (个园). Únic per les seves rocalles de les quatre estacions (roques blanques per a l’hivern, pedres roges per a l’estiu).
• Jardí He (何园, Heyuan). Combina arquitectura occidental i xinesa, amb passadissos suspesos sobre l’aigua.
• (Jardí de l’Ombra dels Cirerers (影园, Yǐng Yuán, avui desaparegut).

SHANGHAI
Jardins Urbans i Adaptacions Modernes. El jardí en la metròpoli

• Jardí Yuyuan (豫园) – Busca els detalls: els dracons de fang als murs, les finestres amb forma de cinc batalles. 1559 (Ming), construït per un oficial retirat, és un exemple clàssic de jardí privat del sud de Xina.
• Adaptacions contemporànies: Zhujiajiao, poble d’aigua amb jardins privats de mercaders (ex: Kezhi Garden). Houtan Park: Jardí ecològic dissenyat per Yu Kongjian, amb influències de Ji Cheng.

ALTRES

• NANJING: Zhan Yuan (瞻园, el més antic de la ciutat, encara visible). Yu Yuan (愚园, finals del XIX, restaurat). Xu Yuan (煦园, jardí de príncep).
• Anhui (Hui-zhou): Jardí Wù Yuán (寤园, obra de Ji Cheng, ja desaparegut).
• Fujian: Jardins de la Muntanya de Wuyi (Fujian) , associats al neoconfucianisme i al teisme, amb pavellons i temples integrats en un paisatge natural (desenvolupats des de la dinastia Song).

VISITATS

2005: Ciutat prohibida, palau d’estiu, temple del cel (Beijing i Xian),  Jardins de ChengDu (Sichuan)
2010: Ciutat prohibida, palau d’estiu, temple del cel Beijing.

Arts decoratives i roba

mobles i objhectes

mobles i tauiles

el te

els literati

sabatilles