Entre 1680 i 1682, el príncep-bisbe de Würzburg, Peter Philipp von Dernbach, va fer construir una residència d’estiu sobre un antic pavelló de caça. L’entorn immediat incloïa una faisanera, horts, estanys per a la cria de carpes i zones boscoses destinades a la caça.
Entre 1702 i 1703, sota el govern del príncep-bisbe Johann Philipp von Greiffenclau, la faisanera es transformà en un jardí formal barroc, inspirat en els models francesos, especialment en la tradició desenvolupada després de Versalles.
El 1763, després de la Guerra dels Set Anys, el príncep-bisbe Adam Friedrich von Seinsheim impulsà una profunda renovació del jardí enriquint-la amb més de dues-centes escultures mitològiques i al·legòriques, grutes artificials, fonts i jocs d’aigua, pavellons ornamentals i escenografies destinades al passeig i al gaudi cortesà. L’escultor Ferdinand Tietz, considerat un dels grans mestres de l’escultura de jardí alemanya del segle XVIII, va executar bona part de les figures entre 1765 i 1768.
A diferència de molts altres jardins barrocs europeus, el de Veitshöchheim no fou profundament remodelat segons el gust paisatgístic anglès del segle XIX. Les modificacions van ser relativament limitades, i això ha permès conservar gran part del seu caràcter del segle XVIII.
[potser per l’onada de calor, quan els vaig visitar el 2026, la vegetació es veia molt seca. Però tot el jardí desprenia un aire joganer, amb les seves escultures i runes fictícies.]
