Sartre 1905-1980
[esborrany]
Sartre vs. Heidegger: El primat de la subjectivitat i la llibertat
La comparació entre Sartre i Heidegger és potser la més clàssica i, alhora, la que amaga un profund malentès. Comparteixen un punt de partida comú: l’anàlisi de l’existència concreta, allò que Heidegger anomena “Dasein” (ser-aquí) i Sartre desenvolupa com a “realitat humana” . No obstant això, les seves conclusions divergeixen radicalment .
El punt de partida: l’existència. Heidegger intenta superar la tradició filosòfica i el seu subjectivisme. Per a ell, el “Dasein” és un “ser-en-el-món” que no es pot entendre com un subjecte aïllat. La seva anàlisi se centra en el “sentit de l’Ser” . En canvi, Sartre, tot i partir de Heidegger, el “recartesianitza”. El seu punt de partida és la subjectivitat conscient. La famosa màxima “l’existència precedeix l’essència” significa que l’home primer existeix, es troba a si mateix, i després es defineix per les seves accions.
L’home com a projecte. Aquesta diferència de base porta a concepcions oposades de la llibertat. Per a Heidegger, la llibertat està lligada a l’autenticitat i a l’assumpció de la pròpia finitud (el “ser-per-a-la-mort”). Sartre, en canvi, porta la llibertat a un extrem: l’home està condemnat a ser lliure. No és una cosa que es guanyi, sinó la mateixa estructura de la consciència.
La mirada de l’altre. Un altre contrast clau el trobem en les relacions intersubjectives. Per a Heidegger, el “ser-amb” (“Mitsein”) és una estructura co-originària del “Dasein”. Sartre, però, ofereix una visió molt més conflictiva a través de la fenomenologia de “la mirada”. Ser mirat per l’altre és experimentar una objectivació, una “mort de les meves possibilitats”, ja que l’altre em redueix a allò que jo no puc controlar completament: la meva facticitat. Aquest “infern són els altres” és el revers de la seva llibertat radical.
Sartre vs. Cassirer: L’home com a projecte o com a animal simbòlic
La comparació amb Ernst Cassirer és potser la més contrastada, ja que oposa dos paradigmes antropològics molt diferents.
L’home com a creador de símbols. Cassirer defineix l’home com un “animal symbolicum” . La nostra característica principal no és la raó pura, sinó la capacitat de crear i utilitzar símbols (llenguatge, mite, art, religió, ciència). Aquests símbols no són un reflex passiu de la realitat, sinó que “constitueixen” el món humà. L’home viu en una realitat simbòlica que ell mateix ha construït.
Dues concepcions de l’essència humana. Per a Cassirer, l’home té una “essència” o, si més no, una “tasca” definible: la de construir i habitar aquest univers simbòlic. Per a Sartre, en canvi, l’home no té una naturalesa donada; no és res més que el conjunt dels seus actes . L’home no està definit pel símbol, sinó pel “projecte”. El símbol és un producte, una cosa ja feta; el projecte és la llibertat en acció, la transcendència cap al futur.
Un diàleg implícit. Tot i que no van mantenir un diàleg explícit, les seves posicions són antagòniques i representatives de dues grans tendències del pensament del segle XX: d’una banda, la tradició de la filosofia de la cultura (Cassirer), que busca comprendre les objectivacions humanes; de l’altra, l’existencialisme (Sartre), que posa l’accent en la llibertat subjectiva i la creació de si mateix.
[Sartre va tenir informació suficient sobre els camps soviètics molt abans d’admetre-ho públicament. La seva ruptura amb Camus el 1952 és paradigmàtica: Camus tenia raó sobre l’estalinisme i Sartre estava equivocat, i la manera com Sartre va gestionar aquell debat — amb arrogància intel·lectual i mala fe en sentit literal — no el deixa ben parat. El seu argument que no calia criticar els camps per no desmoralitzar el proletariat francès és, filosòficament, exactament el tipus de mala fe que ell mateix havia teoritzat i condemnat.]