L’origen del conjunt es remunta a un castell amb fossat medieval, documentat ja al segle XII. Quan el comte Wolfgang II von Hohenlohe n’assumí la possessió el 1586, decidí transformar-lo en un gran palau renaixentista, construït entre 1587 i 1605. El nou edifici, amb la seva singular planta triangular oberta cap al sud, ja preveia un espai destinat als jardins, d’acord amb l’ideal renaixentista de la villa suburbana, on arquitectura i natura formaven una unitat.
Quan Carl Ludwig von Hohenlohe-Weikersheim accedí al govern del comtat el 1708, inicià un ambiciós programa per convertir Weikersheim en una residència barroca. El jardí fou el projecte més important d’aquesta transformació. Segons les fonts del mateix castell, el comte va encarregar les obres immediatament després de la seva arribada al poder i no va escatimar despeses, fins al punt que les finances del petit comtat en van quedar molt tensionades.
El jardí s’organitzà segons els principis clàssics del jardí barroc francès: un gran eix central que parteix del palau, parterres geomètrics, basses i fonts i una gran orangerie, acabada el 1723, que tanca visualment el jardí i fa de transició entre l’espai ordenat i el paisatge rural. [els turons de la vall del Tauber s’integren harmoniosament en la perspectiva!]
Com en molts jardins barrocs, la composició tenia un fort contingut simbòlic. El jardí representava un microcosmos en què el sobirà imposava ordre a la natura. Les escultures representen déus de l’antiguitat, les quatre estacions, els planetes, els vents. Com a element singulart hi ha una Galeria de Nans (Zwergengalerie) que mostra personatges de la cort del comte caricaturitzats amb trets grotescos. Lluny de ser simples figures decoratives, reflecteixen el gust barroc pel contrast entre el món idealitzat dels déus clàssics i la representació humorística de la realitat cortesana.
