El conte dels sis savis cecs i l’Elefant, i també el conte dels músics de Bremen il·lustren com podem arribar a hipòtesis equivocades a partir d’informació incompleta.
Els sis savis cecs i l’elefant
Fa més de mil anys, en la vall del riu Brahmaputra, vivien sis homes cecs que passaven les hores competint entre ells per a veure qui era el més savi de tots. Per tal de demostrar la seva saviesa, els savis explicaven les històries més fantàstiques que se’ls ocorrien i després decidien d’entre ells qui era el més imaginatiu. Així doncs, cada tarda es reunien al voltant d’una taula i mentre el sol es ponia darrere de les muntanyes i l’olor dels esplèndids menjars que els servien començava a colar-se per sota de la porta de la cuina, un savi rere l’altre relataven la història que, segons ells, havien viscut aquell dia, mentre els altres l’escoltaven, entre incrèduls i fascinats, intentant imaginar les escenes que aquest els descrivia amb gran detall.
Però un dia varen començar a parlar sobre un elefant, i no eren capaços d’arribar a un acord sobre la forma exacta d’un elefant. Les idees eren oposades i com cap d’ells havia pogut tocar-lo mai, van decidir sortir a l’endemà a la cerca d’un exemplar i d’aquesta manera poder sortir de dubtes. De bon matí, a l’alba, es varen possar en camí, amb un guia que els conduriria cap a trobar un elefant. I posats en fila amb les mans a l’esquena, van marxar cap el camí que s’endinsava en la selva més profunda. No havien caminat molt, quan,de sobte, van veure un gran elefant tombat. Mentre s’acostaven l’elefant es va incorporar, però de seguida va perdre interès i es va preparar per a menjar-se l’esmorzar de fruites que ja havia preparat. Els sis savis cecs estaven plens d’alegria i es felicitaven uns als altres per la seva sort. Finalment, podrien resoldre el dilema i decidir quina era la veritable forma de l’animal.
El primer de tots, el més decidit, es va abalançar sobre l’elefant, amb gran il·lusió per tocar-lo. Les presses van fer que el seu peu ensopegués amb una branca i xoqués de front amb el costat de l’animal. – Oh, germans meus! -va exclamar- jo us dic que l’elefant és exactament com una paret de fang assecada al sol.
Va arribar el torn del segon dels cecs, que va avançar amb més precaució, amb les mans esteses davant d’ell, per a no espantarlo. En aquesta posició de seguida va tocar dos objectes molt llargs i punxeguts, que es corbaven per sobre del seu cap. Eren els ullals de l’elefant. – Oh, germans meus! Jo us dic que la forma d’aquest animal és exactament com la d’una llança… sens dubte, aquesta és! La resta dels savis no podien evitar burlar-se en veu baixa, ja que cap s’acabava de creure el que els altres deien.
El tercer cec va començar a acostar-se a l’elefant per davant, per a tocar-lo amb molta cura. L’animal, encuriosit, es va girar cap a ell i li va rodejar la cintura amb la seva trompa. El cec va agafar la trompa de l’animal i la va resseguir de dalt a baix notant la seva forma allargada i estreta, i com es movia a voluntat. – Escolteu benvolguts germans, aquest elefant és més aviat com… com una llarga serp. Els altres savis negaven en silenci, ja que en res s’assemblava a la forma que ells havien pogut tocar.
Era el torn del quart savi, que es va acostar per darrere i va rebre un suau cop amb la cua de l’animal, que es movia per a espantar als insectes que el molestaven. El savi va agafar la cua i la va resseguir de dalt a baix amb les mans, notant cadascuna de les arrugues i els pèls que la cobrien. El savi no va tenir dubtes i va exclamar: – Ja ho tinc! – va dir el savi ple d’alegria- Jo us diré com és la veritable forma de l’elefant. Sens dubte és igual a una vella entenimentada.
El cinquè dels savis va prendre el relleu, i es va acostar a l’elefant pendent d’escoltar qualsevol dels seus moviments. En l’alçar la seva mà per a buscar-lo, els seus dits van resseguir l’orella de l’animal i donant-se la volta, el cinquè savi va cridar als altres: – Cap de vosaltres ha encertat en la seva forma. L’elefant és més aviat com un gran ventall pla.
I va cedir el seu torn a l’últim dels savis perquè ho comprovés per ell mateix. El sisè savi era el més vell de tots i quan es va encaminar cap a l’animal, ho va fer amb lentitud, repenjant el pes del seu cos sobre un vell bastó de fusta. De tan doblegat que estava per l’edat, el sisè cec va passar per sota de la panxa de l’elefant i al buscar-lo, va agafar amb força la seva gruixuda pota. – Germans! Ho estic tocant ara mateix i us asseguro que l’elefant té la mateixa forma que el tronc d’una gran palmera. Ara tots havien experimentat per ells mateixos quina era la forma veritable de l’elefant i creien que els altres estaven equivocats. Satisfeta així la seva curiositat, van tornar a donar-se les mans i van tornar cap a casa seva.
Altra vegada asseguts sota la palmera que els oferia ombra i els refrescava amb els seus fruits, van reprendre la discussió sobre la veritable forma de l’elefant, segurs que el que havien experimentat per ells mateixos era la veritable forma de l’elefant. Segurament tots els savis tenien part de raó, ja que d’alguna manera totes les formes que havien experimentat eren certes, però sens dubte tots alhora estaven equivocats respecte a la imatge real de l’elefant.
Els Músics de Bremen
Vet aquí que hi havia un home que tenia un ase. Durant molts anys, l’animal havia portat els sacs al molí sense rondinar mai, però amb el pas del temps les forces li començaven a fallar i cada dia feia la feina amb més pena que glòria. El seu amo, veient que ja no li feia servei, va començar a pensar a desfer-se’n.
L’ase, que era vell però no pas ximplet, va veure a venir la jugada i es va entristir molt. Però no es va quedar de potes plegades esperant la seva mala sort. Es va dir a si mateix:
—Me n’aniré a Bremen. Allà podré fer-me músic de la banda municipal.
I dit i fet, va agafar el camí i va començar a trescar.
Després de caminar una bona estona, va trobar un gos de caça estirat a la vora del camí, bufant com si acabés de córrer una marató.
—Què et passa, company? Per què bufes d’aquesta manera? —li va preguntar l’ase.
—Ai, amic meu! —va respondre el gos—. Soc vell, cada dia soc més feble i ja no serveixo per anar a caçar llebres. El meu amo m’ha volgut pelar i he hagut de fugir cames ajudeu-me. Però ara, com em guanyaré les garrofes?
—Escolta’m bé —va dir l’ase—. Jo me’n vaig a Bremen a fer-me músic. Vine amb mi! Jo tocaré el llaüt i tu pots tocar el tabal.
Al gos li va semblar una idea de primera i van continuar el camí plegats.
No havien caminat gaire quan van trobar un gat assegut al marge, fent una cara de pomes agres que feia feredat.
—Què et passa, vell bigotis? —va preguntar l’ase—. Fas una cara llarga com un dia sense pa.
—Qui pot estar content quan et va la vida en joc? —va miolar el gat—. Com que m’he fet vell, tinc les dents gastades i m’estimo més jeure vora el foc i fer roncar la gata que empaitar ratolins, la meva mestressa m’ha volgut ofegar. He pogut escapar, sí, però ara no sé on caure mort.
—Doncs vine amb nosaltres a Bremen! —el va animar l’ase—. Tu saps fer serenates nocturnes, així que segur que et fitxen com a músic.
El gat va acceptar la invitació i es va unir a la colla.
Una mica més endavant, van passar per davant d’una masia i van veure un gall enfilat al portal, cantant a plens pulmons i amb tota la seva ànima.
—Cridant així ens trencaràs els timpans! —va dir l’ase—. Què et passa?
—Ho he encertat, oi? —va respondre el gall—. He anunciat bon temps, però demà és diumenge i venen convidats. La mestressa, que no té gens de pietat, ha dit a la cuinera que em vol fer a l’escudella. Aquesta nit em tallaran el coll, així que crido ara que encara puc!
—Au, va, cresta-roja! —va dir l’ase—. Val més que vinguis amb nosaltres. Anem cap a Bremen. Trobarem alguna cosa millor que la mort, segur. Tens bona veu i, si fem música plegats, sonarà d’allò més bé.
La proposta va agradar al gall i tots quatre van continuar el viatge.
Però Bremen era lluny i no hi podien arribar en un sol dia. Quan es va fer fosc, van arribar a un bosc i van decidir passar-hi la nit. L’ase i el gos es van ajeure sota un roure immens, el gat es va enfilar a una branca i el gall va volar fins a dalt de tot, on se sentia més segur.
Abans d’adormir-se, el gall va guaitar als quatre vents i va veure una llumeta que brillava a la llunyania.
—Companys! —va cridar—. Hi ha d’haver una casa no gaire lluny, perquè veig llum!
—Doncs aixequem el camp i anem-hi —va dir l’ase—, que aquest hostal de sota l’arbre no és gaire còmode.
El gos va pensar que un parell d’ossos o una mica de carn no li anirien gens malament, així que van enfilar cap a la llum. Quan van arribar a la casa, que estava ben il·luminada, l’ase, com que era el més alt, va mirar per la finestra.
—Què hi veus, ruquet? —va preguntar el gall.
—Què veig? —va contestar l’ase—. Veig una taula parada amb estovalles blanques, plena de bon menjar i beure, i una colla de lladres que s’estan posant les botes.
—Això ens aniria com l’anell al dit —va dir el gall, llepant-se el bec.
Els animals van començar a cavil·lar com podien fer fora els lladres. I, finalment, van trobar la manera. L’ase es va posar dret amb les potes del davant a l’ampit de la finestra; el gos va saltar a l’esquena de l’ase; el gat es va enfilar sobre el gos, i el gall va volar i es va posar sobre el cap del gat.
Quan van estar ben col·locats, a un senyal convingut, van començar el seu concert: l’ase va bramar, el gos va bordar, el gat va miolar i el gall va cantar. Tot seguit, es van llançar contra la finestra, trencant els vidres amb un estrèpit espantós.
Els lladres, en sentir aquell daltabaix terrible, es van pensar que entrava un fantasma o un monstre de l’infern i van fugir esperitats cap al bosc, tremolant de por.
Els quatre músics es van asseure a taula, es van cruspir tot el que havien deixat els altres i van menjar com si no haguessin de tornar a tastar res en un mes.
Quan van estar tips, van apagar el llum i van buscar un racó per dormir, cadascú segons el seu costum. L’ase es va ajeure a la palla de l’era, el gos darrere la porta, el gat vora les brases de la llar de foc i el gall es va posar a la biga del sostre. I com que estaven tan cansats, es van adormir de seguida.
Passada la mitjanit, els lladres van veure des de lluny que a la casa ja no hi havia llum i que tot semblava tranquil. El capità dels lladres va dir:
—No hauríem d’haver estat tan gallines.
I va enviar un dels seus homes a inspeccionar la casa. L’espia ho va trobar tot en silenci. Va anar a la cuina per encendre un llum i, en veure els ulls del gat que brillaven en la foscor, es va pensar que eren brases vives. Hi va acostar un llumí per encendre’l, però el gat, que no estava per bromes, li va saltar a la cara i el va esgarrapar i bufar.
L’home, mort de por, va voler fugir per la porta del darrere, però el gos, que era allà ajagut, es va aixecar d’un salt i li va clavar les dents a la cama. Quan passava corrents per l’era, l’ase li va etzibar una guitza de campionat. I el gall, que s’havia despertat amb tot el xivarri, va cridar des de la biga:
—Quicquiriquic!
El lladre va córrer com si el perseguís el dimoni fins a trobar el seu capità i li va dir:
—Ai, capità! A la casa hi ha una bruixa horrible que m’ha esgarrapat la cara amb unes ungles llargues. A la porta hi ha un home amb un ganivet que m’ha punxat la cama. A l’era hi ha un monstre negre que m’ha apallissat amb una maça de fusta. I a dalt de tot de la teulada hi ha el jutge, que cridava: «Porteu-me’l aquí!». Així que he fugit tan ràpid com he pogut.
Des d’aquell dia, els lladres no es van atrevir mai més a tornar a la casa. I als quatre músics de Bremen els va agradar tant aquell lloc que van decidir quedar-s’hi a viure per sempre més.