La mirada a la història i l’efímer

Història, Contemplació


La mirada al cel ens fa adonar de la nostra petitesa en la immensitat de l’espai. La mirada a la història de l’univers, els canvis geològics i l’evolució biològica a la terra ens fa adonar de la nostra petitesa en el temps. Si ho representem en 137km, la història de la humanitat de 10.000 anys són 10 cm, i la nostra vida no arriba a 1 mm.

La mirada a la història ens presenta múltiples cultures que floreixen i es moren, edificis que es basteixen i acaben convertits en runa, literatura que entusiasma i després s’oblida, o la pintura, com deia Dante al Purgatori: “Oh vana gloria de l’umane posse! / com’poco verde in su la cima dura, /se non e` giunta da l’etati grosse! / Credette Cimabue ne la pittura / tener lo campo, e ora ha Giotto il grido, / si` che la fama di colui e` scura.”

Tot passa i tot desapareix. La vida és finita i efímera. El sentiment que hauríem volgut viure altres coses, o conservar algunes que desapareixen és comú a totes les vides humanes. El pas del temps és uns dels grans temes de la poesia.
Podem intentar abastar tot el que està passant ara? Tot el que ha passat?
A cada moment estan passant moltíssimes coses que no podem acabar de copsar. Què està passant ara a diferents llocs del món? Què podem veure? Podem imaginar que podem viatjar a qualsevol moment en  l’espai i temps i veure quines civilitzacions hi havia al món, i en aquell punt, quin paisatge.

Hegel contempla “un quadre immens d’esdeveniments i fets de configuracions infinitament diverses de pobles, Estats, individus, que es succeeixen sense parar. ” I observa que “La història ens arrabassa del més noble, del més bell, pel qual nosaltres ens interessem: les passions ho han esfondrat; és caduc. Tot sembla que passa, i que res roman. Tot viatger ha sentit aquesta malenconia.” Ell voldrà veure en el canvi un desplegament necessari de la raó però sense aquesta fe, la història apareix sense sentit.

Juntament amb el sentiment d’insignificància, podem tenir el de formar part de tot, com un dels components d’ una ona, o una veu d’un cor, que contribueix a l’harmonia total. Potser som insignificants i fins i tot redundants, però com la pluja (idea de la Maria), o els que contribueixen a fer pinya als castells, no per això deixem de tenir sentit.

La curta vida dels efemeròpters. El riu Tisza

El 2006 llegia un article al National Geographic sobre la “florida” del riu Tisza. Descrivia la vida dels efemeròpters, que no arriba a durar un dia sencer després d’estar un any en estat de nimfa.

Em va atrapar com a metàfora potent de la vida, finita, curta, però alhora, amb prou marge com per fer una mirada al món, meravellar-se’n, fins i tot aparellar-se. Estava bé trobar-se comfortable amb aquesta finitud, agrait per trobar-nos aquest món, “tan divers, tan temporal“, que diu Maragall. Vaig trobar connexions riques amb Nabokov i Saul Bellow. Em va inspirar el tema del blog, nosaltres humans, vivint com les efímeres, volant al llarg del riu:


BLOG 2006

ephemeropter

Insecte de vida adulta breu, sovint inferior a un dia, durant el qual vola al llarg el riu, s’aparella, pon ous i mor.

“Al riu Hypanis al Bòsfor cimeri, cap a l’època del solstici d’estiu, són arrossegades pel corrent cap al mar el que semblen unes bosses poc més grans que un gra de raïm de les quals en reventar-se en surten uns quadrúpedes alats. L’insecte viu i vola fins al vespre però, quan el sol se’n va, decau i mor al capvespre havent viscut només un dia, circumstància per la qual s’anomena ephemeron.” Aristòtil, Història dels animals, llibre V, cap 9.

Com les efímeres també nosaltres volem entre la foscor prèvia i el capvespre. Durant el vol, a més de menjar i aparellar-nos, podem contemplar, meravellats, les cases a sota, els arbres, les formes dels núvols al cel, conversar amb les altres efímeres, escoltar els ocells o una ràdio.

[Actualment l’Hypanis s’anomena Buh meridional, a Ukraina.]

Nabokov, un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra

Saul Bellow, la tanda per viure

El sorral entre dos mars a Macbeth


EL 2014 llegia el Canon Pali i trobava una antiga expressió de la idea que val la pena viu ni que sigui per un instant, el Maranassati Sutta.


Viatge al Danubi, maig de 2019

Poc després d’entrar a Sèrbia des d’Hongria, passat Novi Sad, vaig trobar un lloc on passar la nit al costat del riiu Tisza. Era finals de maig i encara no era el moment de la florida de els efímeres. En vaig capturar una similar petita, i vaig passar un vespre en pau, un instal en aquet vol meu, efímer.



The brief lives of mayfly adults have been noted by naturalists and encyclopaedists since Aristotle and Pliny the Elder in classical times. The German engraver Albrecht Dürer included a mayfly in his 1495 engraving The Holy Family with the Mayfly to suggest a link between heaven and earth. The English poet George Crabbe compared the brief life of a daily newspaper with that of a mayfly in the satirical poem “The Newspaper” (1785), both being known as “ephemera”.

Haver estat com una pluja (Maria)

La Maria comentava aquest post de juliol de 2007 dient que l’empremta que podem deixar en morir podria ser com la pluja, que amara la terra i en deixa un rastre subtil.

La idea em va agradar molt perquè evita voler trobar sentit a la vida buscant ser quelcom permanent, com els obeliscs i mausoleus de reis. En tot cas, el sentit el trobaria en formar part del tot, haver estat durant un temps una entitat diferenciada de matèria, energia, consciència, com una veu que participa en un cor. I la nostra aportació podria ser com la d’una pluja, que fa que segueixi creixent la vida.

Com un casteller que forma part de la pinya, una pluja no és única, ni imprescindible, fins i tot podríem dir que és redundant. Però és necessària; no és inútil o absurda. Voler ser com una pluja ens fa estar en pau amb el fet que no som únics, no tenim un paper especial, i que la nostra vida és efímera.


Murakami, Abandoning a Cat. Individus redundants però únics, com gotes de pluja. , octubre 2019

Du Fu, la bona pluja

 

La vida finita i efímera

El que he viscut

La nostra vida, és curta, com la de les efímeres, que viuran un sol dia volant al llarg del riu Tisza. El que Nabokov anomenava “un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra” i Saul Bellow “un interval de llum que s’ha fet esperar milennis“.

Podem lamentar-nos que acabem morint i que la vida sigui finita i breu. Però si contemplem el que hem viscut, o tot el que ens queda per viure, ens adonarem que, si no hi ha cap accident que ens l’escurci, tenim un lapse de temps prou generós, suficient per viure diverses vides.

És com el que es queixa de no haver tingut prou temps per respondre les preguntes d’un examen. Normalment es pot fer un examen raonablement bé, si has estudiat. De la mateixa manera es pot viure raonablement bé.

Proust afirmava haver “mort diverses vegades” en haver esdevingut algú diferent. A alguns la vida fins i tot se’ls pot fer llarga, o insuportable. D’altres no en tindrien mai prou, sempre insatisfets. Tant de bo tinguem pau d’esperit, l’ataràxia d’Epicur, i abandonem aquest món satisfets.


[veure cites d’Epictet i Marc aureli]

Agost 2021: la trampa de la productivitat , volem fer moltes coses i ser eficients perquè ens angoixa la nostra vida finita de 4000 setmanes. Però al final el resultat és que vivim angoixats aquestes 4000 setmanes. És com si en un bon restaurant, en lloc d’assaborir 4 plats amb calma, ben asseguts, miréssim d’engolir tot el que podem a peu dret barallant-nos en la cua del buffet lliure.

2024. Píndar, el somni d’una ombra