Si fer l’acció fos el final de tot seria millor fer-ho de pressa. Si aquest assassinat pogués deixar enxarxades totes les conseqüències i amb el seu desenllaç capturés l’èxit, de manera que només aquest cop ho fos tot i fos també la fi de tot , en aquest món (aquest sorral del temps entre dos mars) saltaríem contents a l’altra vida.
Nabokov i Bellow han comparat la vida a un esclat de llum entre dues infinitats de foscor. Acabo de descobrir que a Macbeth, I vii, Shakespeare ho compara a un estret banc de sorra entre dos mars infinits. El mar, com a símbol del caos infinit, que envolta el fràgil terreny per on començarem a anar de quatre potes, correrem alegres després, caminarem cansats fins que ens enfonsem a l’altra riba. Però, almenys tindrem temps de jeure una estona, mirar les estrelles, menjar un plàtan.