Melencolia I

Fa gairebé 30 anys que en el transcurs d’un viatge a Alemanya vaig comprar una reproducció del gravat Melencolia I fet per la Deutsche Druckerei atret per l’expressió meditativa de la figura, i pel missatge que semblaven ocultar tots els objectes que l’envoltaven. Uns 10 anys més tard vaig comprar el llibre “Saturno y la melancolía”, de Klibansky, Panofsky i Saxl, publicat originalment el 1964, però no va ser fins recentment que  vaig trobar l’ocasió de llegir-lo. Situen el gravat de Dürer en el marc de l’evolució de les idees i iconografia sobre la malenconia i Saturn.

Dürer hauria fusionat la representació de la malenconia saturniana, una figura amb la fesomia fosca i el cap recolzat a la mà, amb la representació de la geometria com a art lliberal, una figura amb estris matemàtics i geomètrics. La hipòtesi de l’assaig és que el gravat Melencolia I, correspondria a una concepció d’ Agrippa de Nettesheim explicada a Occulta Philosophia, una melancholia imaginativa que seria el primer estadi d’un grup de tres, essent els següents la malenconia rationalis i la mentalis.

Els antics havien associat quatre fluids corporals a quatre combinacions de propietats fonamentals. Això es consolidaria amb Hipòcrates i Galè i s’hi  associarien quatre menes de caràcter or temperaments:

Sang              càlid, humit   sanguini
Bilis groga     càlid, sec       colèric
Bilis negra    fred, sec        melancòlic ( melan = negre, chola = bilis )
Flegma          fred, humit    flegmàtic

Teofrast, el probable autor de Problemata XXX.1 (durant un temps atribuït a Aristòtil)  va formular una teoria sobre el geni en afirmar que la bilis negra tindria la propietat d’amplificar les facultats o les emocions, ja que es pot tornar o molt freda o molt calenta. Freda produiria un estat de torpor, mentre que calenta ens duria a l’èxtasi i, en excés, a la bogeria. Aquells que no arriben a l’extrem serien “superiors als altres en agudesa mental o en les arts”. Freda en excés podria arribar a dur a la depressió i al suïcidi. Un punt de vista alternatiu, sense relació amb la bilis negra, el trobem al Fedre on Plató havia presentat la idea del “furor diví”, una mena d’èxtasi que permet al filòsof, l’amant o el poeta arribar a l’aprehensió supraracional de les idees pures.

Aquesta idea de malenconia no va ser del tot compartida. Tant pels estoics, com per a Galè, la malenconia serà una malaltia que incapacitava. Més que no pas una manera de ser que possibilitava alhora el geni i el depressiu, la tristesa es veia a vegades com un resultat de l’activitat intel·lectual, la tesi s’invertia. Saturn, el déu destronat i desterrat s’associava amb el fred, l’agricultura, la vellesa, l’orfanesa, els avars, els egoistes i els melancòlics. A l’antiguetat tardana i a l’edat mitjana predomina aquest sentit negatiu, tot i que pels neoplatònics Saturn s’associaria amb l’intel·lecte (representat com a déu que medita, amb el cap recolzat a la mà), i pels òrfics amb l’arquitecte del món.

Marsilio Ficino, neoplatònic, va ser el primer a associar el furor diví de Plató amb la malenconia. Igual que cos i ànima estaven lligats per el spiritus, un fluid molt subtil, l’univers sencer seria també com un organisme, amb una ment universal i una matèria universal lligats pel que anomenava spiritus mundanus. La mens imaginativa correspondria a Mart, la racional a Júpiter, i la contemplativa a Saturn.

Al gravat de Dürer  hi trobem símbols relacionats amb la representació de la malenconia: la clau i la bossa, símbols del poder i la riquesa, el puny tancat de l’avar i sobretot el cap inclinat recolzat en una mà. Interpretaríem com a símbols de Saturn, el gos, el ratpenat i la marina amb barquetes. La garlanda al cap podria ser un antídot contra la depressió dels melancòlics saturnins, potser el ranuncle aquàtic o el creixen. El número 4 del quadrat màgic seria una invocació a Júpiter. Al mateix temps hi trobem motius que corresponen a la representació de la geometria com una de les set arts liberals i que cobreixen tant la teoria (l’esfera, el llibre, el tinter), la geometria descriptiva (el cèlebre romboedre) o les aplicacions pràctiques (les eines de l’ebanista, el martell, el ribot, les tenalles).

Occulta Philosophia, Agrippa segueix la idea de Ficino segons la qual els poders de les coses terrenals serien “emanacions de la unitat divina transmesos pels astres” i també per “demons” de rang inferior. Després de parlar d’astrologia i talismans, en el tercer llibre tracta del vaticinium, la revelació directa, on “l’ànima, inspirada per les potències superiors, reconeix els fonaments últims de les coses d’aquest món i del següent, i veu miraculosament tot el que és, ha estat o serà en el futur més remot.” Això només pot passar quan l’ànima no està ocupada en altres coses sinó lliure (vacat). Aquesta “vacatio animae” pot adoptar tres formes: els somnis vertaders (somnia), l’elevació de l’ànima mitjantçant la contemplació (raptus) i la il·luminació de l’ànima pels dèmons (furor). Aquest furor que recorda el de Plató, pot procedir de les muses, de Dionís, d’Apolo, de Venus o de la malenconia.

Així, hi hauria tres estadis de malenconia. El primer correspon a la facultat de la imaginatio, les arts mecàniques com l’arquitectura i la pintura i profetitzaria sobre desastres naturals com diluvis (que precisament surt al gravat!). El segon correspon a la facultat de la ratio, el coneixement de les coses naturals i humanes i podria fer profecies sobre fets polítics. Al tercer hi trobem la mens, que s’ocupa del coneixement dels secrets divins, angeologia i teologia i podria fer prediccions sobre fets religiosos. El gravat de Dürer il·lustraria el primer estadi. Això explica també el “1” del títol.

Dürer va estar molt interessat per l’art de la mesura i en va escriure un llibre on deia que serviria, no només “per a pintors sinó també per a orfebres, escultors, picapedrers i fusters”. La geometria era la ciència per antonomàsia. Als trenta anys, entusiasmat per les possibilitats de la teoria que havia après de Jacopo de Barbari, va creure que potser podria definir  la bellesa única i universal amb el compàs i l’escaire. No seria aquest el projecte del llibre d’esbossos de Dresde?

Deu anys més tard, poc abans de fer el gravat M1 escrivia al  Nachlass “què és la Bellesa, no ho sé […] no hi ha cap home viu sobre la terra capaç de dir o demostrar quina podria ser la figura més bella de l’home. Ningú més que Déu pot jutjar la Bellesa […] Jo penso que no hi ha cap home viu que pugui contemplar fins al final el que és més bonic fins i tot en una petita criatura, molt menys en l’home  […].

[ quan escrivia això, pensava en per això l’aquarela de les herbes? o la de la llebre?]

Però Déu coneix aquestes coses, i si a ell li plau de revelar-ho a algú, també ho sap aquesta persona … Però jo no sé mostrar cap mesura particular que s’aproximi a la bellesa suprema.”

A més de la referència a la idea d’Agrippa, en el Melencolia 1 potser  hi ha un rastre de la fatiga per la cerca de la bellesa absoluta. Les mans deixen anar els instruments geomètrics i una mirada cansada es perd en l’horitzó.