3 dies llegint la Divina Comèdia

L’abril de 2013 tenia disponibles uns dies de vacances i poc pressupost. Feia temps que volia rellegir la Divina Comèdia. L’any 2000 havia recorregut la Mancha en bicicleta llegint el Quijote i va ser una bona experiència. Si Xavier de Maistre va poder fer un viatge al voltant de la seva cambra, bé podria fer jo un itinerari sense moure’m de la meva ciutat, Barcelona. Vaig decidir fer servir la versió de Joan F. Mira en l’edició bilingüe de Proa . Vaig arribar a la conclusió que podria completar tota l’obra en tres dies. Em quedava per determinar un itinerari que seria forçosament arbitrari.
De seguida se’m va acudir que podria fer servir un mitjà de transport diferent cada dia. Pel descens a l’infern, l’opció òbvia era el metro, i vaig estudiar com passar per totes les estacions fent una visita a la Ciutat judicial on potser podria veure condemnats reals.
El dia del Purgatori anaria en bus i faria realitat un experiment fins ara només imaginat: agafar un bus a l’atzar, baixar a qualsevol lloc, deambular per la zona i seguir amb un altre bus aleatori.
El dia del Paradís aniria en bicicleta.


Al llarg de tres dies vaig assistir a la narració del viatge de salvació personal que du a terme Dante, gràcies a l’amor de Beatriu. El viatge permet classificar el que és condemnable a l’infern, recuperable amb treballs al Purgatori i premiat amb vacances perpètues al cel. No em vaig resistir a l’esport de classificar personatges contemporanis a condemnes infernals o penes de recuperació al Purgatori segons el cas.
D’entre les moltes troballes que aporta la lectura, aquí només en remarco una: la idea que el més sagrat, el més sublim, el que caracteritza l’experiència de la unió amb Déu i l’univers és el riure, o més aviat el somriure, tal com recull l’extraordinària i feliç expressió “el somriure de l’univers”.

Cio` ch’io vedeva mi sembiava un riso
de l’universo; per che mia ebbrezza
intrava per l’udire e per lo viso.
Allò que jo veia em semblava un riure
de l’univers, i la meua embriaguesa
entrava per l’oïda i per la vista.
Oh gioia! oh ineffabile allegrezza!
oh vita intègra d’amore e di pace!
oh sanza brama sicura ricchezza!
Oh joia!, oh inefable alegria!,
vida perfecta d’amor i de pau!,
oh riquesa sense desig, segura!

L’estratègia d’alternar la lectura amb el passeig, canviant de lloc gairebé a cada Cant, va funcionar molt bé. La lectura no se’m va fer mai pesada i vaig explorar la meva ciutat amb nous ulls. A l’estil dels diaris de viatge, n’he volgut fer un de doble, la “lectura” de la ciutat, en metro, bus i bicicleta, i el “viatge” al llarg de les pàgines de la Divina Comèdia. Cliqueu aquí per una visió general o aneu directament a l’Infern, el Purgatori, o el Paradís.

La mirada des de la cúpula

En entrar-hi, mirava les espelmes enceses, la profusió d’icones a les parets.

No va ser fins més endavant que vaig aixecar la mirada i aleshores vaig trobar, pintat a cada cúpola, un gran rostre. Pot ser un Crist, la Mare de Déu o algun Sant. L’efecte és molt especial, com si estiguessin allà dalt mirant-nos en silenci, una mirada sèria i serena però no amenaçadora, com dient, “aquí estic, si vols parlar, t’escoltaré”. El fet que no sigui visible quan entres, fins que arribes a sota i mires amunt, i que la resta de visitants ho ignorin, perquè estan mirant a davant i no amunt dóna un caràcter íntim a l’experiència, com si s’estiguessin dirigint a nosaltres personalment.

Des d’aleshores, en veure una nova església, per a cada cúpula-ceba que veia des de fora, ja m’esperava la mirada d’un rostre a dins.

 

Apunts del Perú (2). Les parets inques

Quan es veuen les construccions inques, de seguida crida l’atenció la inclinació cap endins de les parets, característica que feia els edificis resistents als terratrèmols. Si jo fos peruà patentaria un joc lego de parets inclinades per vendre als turistes. Als edificis més simples hi ha pedres petites sense polir, els més nobles fan servir blocs tallats idèntics.

I a vegades, i això és el que vull destacar, totes les pedres són diferents, respectant la seva forma original, només s’han polit el mínim per encaixar perfectament les unes amb les altres. El resultat és d’una bellesa i originalitat excepcionals, i pel que sé, únic. Els picapedrers inques no tallaven les pedres en blocs idèntics sinó que han de buscar la ubicació on encaixarien de manera natural amb el mínim canvi possible. Al final el que tenim no són maons uniformes sinó peces úniques, a vegades gairebé escultures. No tenim un lego sinó un trencaclosques en tres dimensions. I si jo fos peruà també en patentaria un model d’una paret així.

Aquestes parets i pedres podrien ser una bonica metàfora sobre la comunitat i l’individu, el tot i les parts; en el sentit que per contribuir a una estructura general, no cal deixar de ser individu amb les seves característiques particulars, només adaptar-se una mica. Les pedres petites no són descartades per no arribar a una mida mínima ni les molt grans trossejades per convertir-se en blocs uniformes. El picapedrer inca respecta, en la mesura que pot, la mida i forma natural de cada pedra. Això arriba a la categoria de sublim en algunes parts del Machu Picchu on sembla ben bé que l’artista “llegeixi” i interpreti les formes de les roques i, en una mena de diàleg les complementi, com en el temple del sol i temple del cóndor.

Aquesta “lectura” de la forma natural i el respecte per elles acaba implicant que la simetria no té gaire o gens d’importància. És ben admirable un obelisc, una piràmide, una columna, però és difícil de superar l’elegància i originalitat de la roca Intihuatana al Machu Picchu que a banda de les seves funcions astronòmiques i rituals és en ella mateixa una obra d’art superba. Haurem d’esperar 500 anys per trobar una expressivitat abstracta similar en algunes obres d’Eduardo Chillida o Henry Moore.

 

Apunts del Perú (1). L’altar del Qoricancha

Qui visiti el convent de Santo Domingo, a El Cusco, Perú, hi trobarà restes de l’antic temple del sol (Inti kancha) o temple daurat (Qori Kancha). A més d’admirar els murs de les construccions inques, es pot veure una reproducció del croquis que va fer Joan de Santa Cruz Pachacutic el 1613 del panell d’or que hi havia sobre els altars i que resumia la cosmologia andina.

És admirable com es resumeix tot: entre dues constel·lacions, el sol, la lluna, l’estel del vespre i el matí, una el·lipsi representa Viracocha, el déu demiurg ordenador de tot l’univers. A sota hi ha el món normal, i els factors que en regeixen els canvis. Les estacions de l’any amb un estiu simbolitzat amb estrelles (potser les Plèiades), l’hivern amb núvols, els meteors amb el llamp a l’esquerra, i la pedregada a la dreta, associat al felí quwa. La mare terra “pachamama” (que encara avui és objecte de ritus per part dels peruans que hi vessen unes gotes de la beguda que van a beure, o hi enterren unes fulles de coca, o una galeta, com a tribut) es mostra sota un arc de sant Martí, amb un riu i les muntanyes o “Apus”; a la dreta el símbol de l’oceà primordial que ho envolta. Al centre hi ha l’home i la dona, a l’esquerra, el que es descriu com a “els ulls de tota mena de coses”, entès com a llavor o energia origen de les coses, situat dins de la terra. A la dreta els arbres simbolitzarien els avantpassats o ancestres. El rectangle quadriculat del final correspon als conreus de les terrasses.

Em pregunto què dibuixaríem avui, si volguéssim representar la nostra concepció de l’univers en un dels principals edificis de la ciutat.

La idea d’un déu que ha creat i ordenat les coses ha estat substituïda per la d’un univers que s’expandeix des del “big bang”. En un racó remot i perdut d’aquest univers, i per una casualitat altament improbable, la matèria s’ha complicat fins arribar a la vida i evolucionar fins a una espècie que parla.

La nostra vida segueix tenint la influència de les cícliques estacions de l’any, i del temps, però depèn també de cicles econòmics absurds, de modes sobtades. En aquesta versió moderna de l’altar del Qorikancha, a més de les estacions de l’any agrícola hi hauria unes pantalles amb els índexs de borsa, les notícies a la CNN, el més vist al Youtube, el més cercat a Google.

La pobra “mare terra” no està gaire bé de salut, sobreexplotació de recursos, escalfament global, deixalles …

 

Viatge amfibi

El Neckar amb viatge amfibi: bicicleta i caiac
380 km de Villingen a Mannheim. El riu és navegable a partir de Plöchingen.
El transport
Els paquets han de ser compacte si es vol dur en un cotxe, autocar o avió.
A la bossa verda un caiac PuffinII plegat, a l’altra, la bicicleta, l’equipatge i un remolc carry freedom modificat.

De bossa a bici

Es munta la bicicleta, el remolc, i es carrega el caiac i l’equipatge a dins.

De bici a caiac

Arribats al riu, es plega la bici i el remolc, es munta el caiac i es carrega a dins.

Viatge amfibi!
Aquí hi ha algunes fotos.

De Barcelona hi podeu arribar en cotxe, avió a Stuttgart o amb els autocars EurolinesDeutsche Bahn.

Mapa i guia per la ruta en bicicleta: la guia del Neckar Radweg de Esterbauer.

Mapa del riu i notes sobre les rescloses: Wassersport-Wanderkarte WW3, Deutschland-Südwest  de Juebermann.

 

 

El “Suau”, una beguda singular en un món cada cop més uniforme

suauLa globalització té avantatges però alhora contribueix inevitablement a certa uniformitat. Viatgem on viatgem trobem les mateixes marques de roba, els mateixos plats de pasta, shawarma, paella o sushi. Encara hi ha certa diversitat quant a embotits, formatges o vins, però a un bar és difícil que trobem alguna cosa nova pel que fa a begudes refrescants (llevat del món de les cerveses locals a l’Europa central).

Difícil però no impossible! A les terres de l’Ebre, i concretament a Benissanet, Móra d’Ebre i Móra la Nova, hi vaig “descobrir” el “Suau” Quim, una beguda feta a base de cafè, gasosa i algun component més que contribueix a donar-li un sabor molt característic. Aquesta beguda havia estat relativament estesa a Catalunya al segle passat, i molta gent gran la recorda. Però fa molts anys que havia desaparegut. El nom sembla que té a veure amb els “Zuavos”, els soldats d’infanteria francesos reclutats inicialment entre els membres d’una tribu berber a Zwawa, Argèlia, i dels quals en podreu recordar el quadre de Van Gogh.

La beguda sorprèn agradablement, refresca i estimula, i és una combinació nova d’elements ja coneguts: primer ve la sensació familiar de la gasosa passant per la llengua i la gola i just després el gust del cafè i alguna cosa més (potser vainilla? O canyella?). Així, d’alguna manera és quelcom més nou i original que la cocacola a la qual estem acostumats, i alhora té un gust a més antic i fonamental. A la pàgina de Ribera d’Ebre ilercavonia; s’esmenta la fàbrica de begudes de Juan Solé (“Saurí”) que des de 1890 fins el 1983 va estar elaborant begudes refrescants i licors, entre els quals el “ponche espumoso Zuavo”. Avui és a Benissanet on Joaquin Cots ha recuperat aquesta tradició. La difusió del “Suau” és encara molt petita, és pràcticament impossible trobar-lo fora de les poblacions esmentades. Hi ha molts motius per anar a visitar la Ribera d’Ebre. Tastar el “Suau” n’és un més.