Burton. Anatomia de la melancolia (1)

Sperate miseri Tingueu esperança, els infortunats
Cavete felices Alerta, els feliços

No estigueu ni solitaris ni ociosos.

Així acaba la formidable “The Anatomy of melancholy” de Robert Burton (1576 – 1640),  vicari a l’església de St. Thomas a Oxford, una ment d’una curiositat sense límits, que podia satisfer tenint accés a la biblioteca Bodleian. Recomano comprar el llibre i llegir-lo. Qui vulgui el pot trobar online . En un seguit de posts us en presento un resum amb enllaços a una selecció de cites.

L’obra va més enllà d’un tractat sobre la melancolia, el que avui catalogaríem com a depressió, potser. En unes 1400 pàgines, a més d’analitzar les seves causes i esmentar els possibles remeis, aquest lector infatigable que és Burton ens mostra l’espectacle de les fortunes i aventures humanes, fa una anàlisi lúcida de les nostres follies, com qui estudia un formiguer des de lluny. A estones ens pot fer pensar en Erasme de Rotterdam.

Qui de nosaltres no és un ximple o un boig? No sabem si plorar, amb Heràclit, o riure,  amb Demòcrit. Burton diu que Demòcrit seguiria rient a la seva època, al segle XVII, i jo bé puc afegir que estaria ben distret avui. Ens fem reparar l’ànima amb teràpies diverses, ens apliquem bricolatge afectiu amb guies d’autoajuda, necessitem trobar l’autenticitat en aventures prefabricades a destinacions exòtiques, ens operem per estar més atractius, prenem estimulants per animar-nos, tranquilitzants per dormir, antidepressius …

Una lectura llarga, no sempre  fàcil però gairebé sempre fascinant; Burton escriu sobre la melancolia per fugir-ne, ens diu; un viatge pels paisatges diversos de la condició humana, amb denúncies amargues sobre la religió i la superstició, i laments per les guerres  sagnants.

Però si Burton és admirable quan ens resumeix i filtra les seves vastes lectures, i quan observa el comportament dels humans que l’envolten, resulta irresistible quan escriu el que li dóna la gana i especula salvatgement. Així es pregunta, què encarregaríem com a treballs d’Hércules al segle XVII? és a dir, què cal fer? No s’atura aquí sinó que no s’està de formular la seva “utopia particular”. Al llarg de 25 pàgines desgrana com disposaria les ciutats, els rius, com serien les cases, escoles, universitats, carreteres.

El primer llibre descriurà la melancolia en general i les seves causes. Ningu no n’estaria lliure, i l’expressió “melancolia, el caràcter de la mortalitat” fa estremir. [És inherent a la condició humana? una conseqüència inevitable de la capacitat de poder imaginar? De poder imaginar una vida sense mort, o sense vellesa, o poder imaginar una vida sense haver comès errors i causat dolor, o una vida amb una mica més de sort …]. En línia amb el cèlebre problema XXX.1 d’Aristòril/Teofrast segons el qual tots els grans homes han estat
melancòlics, afirma que tenen molt desenvolupada la imaginació.

Acabada una part introductòria on es repassa l’anatomia i malalties en general, i es proposa una definició de melancolia, Burton procedeix a analitzar-ne les causes. El nostre voraç lector les farà constar totes, des de les circumstàncies de la vida com haver nascut pobre, o estar empresonat, o el fet d’envellir i patir la decadència física i la proximitat de la mort. També fa constar les causes divines i el nostre erudit no s’oblida d’enumerar molt exactament els diferents tipus de dimonis, ens n’ofereix un tractat sencer i en particular uns de vistos a Barcino. Esmenta un cas de possessió que ens pot recordar la vomitada de l’Exorcista.

Com a causes naturals cal tenir en compte el que es menja, la gula, el menjar massa, o seguir un règim massa estricte; com s’evacua, el restrenyiment i les hemorroides; la qualitat de l’aire que es respira, l’exercici i les activitats en general, el dormir.
Segur que Burton parla per experiència pròpia quan avisa dels riscos de l’estudi i la contemplació solitària, i l’estudi.

Les passions de l’ànima, que bàsicament són quatre, joia, desig, tristesa, por, també són causa de melancolia. Mai no estem satisfets amb el que tenim. Ens podem obsessionar amb la cacera, amb la cuina, o gastar tota la fortuna per aparentar en edificis extravagants.

Per experiència pròpia pot parlar de les misèries dels estudiosos i erudits, i no deixa passar l’ocasió de fer una crítica ferotge de la universitat, que admet a qualsevol amb tal de treure-li els diners, i que gradua a ximples que s’han après unes quantes coses de memòria
després d’haver-se passat uns anys picant lògica. Quan critica l’excés de curiositat, el temps invertit en esbrinar qüestions supèrflues, no puc evitar pensar que Burton no és sincer del tot. Si ell s’hi entrega amb total delit! Altres factors seran l’educació, les calumnies, l’empresonament, la pobresa. No deixa passar l’ocasió per denunciar que el diner ho compra tot.

El tercer bloc d’aquest primer llibre està dedicat als símptomes, i prudentment avisa als possibles afectats de melancolia, que no ho llegeixin ja que, hipocondríacs, podrien posar-se pitjor. És molt interessant la referència al gravat de Dürer (veure el post sobre el llibre de Klibansky, Panfsky i Saxl sobre Saturn i la melancolia),  Saturn i el problema XXX.1 d’Aristòtil on es formula la hipòtesi que els homes de geni són melancòlics i estan afectats de bogeria.