El Rec Comtal. Març 2018

A partir d’un article al diari ARA sobre el Rec Comtal vaig anar a parar al documentadíssim bloc d’Enric H. March. S’hi recull molta informació sobre aquesta infraestructura hidràulica que duia l’aigua del Besós a Barcelona des de l’edat mitjana i que potser havia estat precedida d’un aqueducte en temps dels romans.

De Montcada fins als horts de Vallbona es pot seguir encara el recorregut del rec fins que desapareix abans d’arribar a la Trinitat.

La casa de les aigües a Montcada

El Besós on comença el rec

Barri de Vallbona

Els horts de la Ponderosa

Aquest tram estret, entre l’autopista C58 i una tanca és com un jardí secret, humil, com fora del temps. Res fa sospitar que som a 300 metres del nus de la Trinitat.

Aquí el rec desapareix. A partir d’ara haurem de fer un esforç d’imaginació per visualitzar les afores de Barcelona a l’edat mitjana, quan tot eren camps, o més endavant, fàbriques.

Casa de l’Aigua a Trinitat Vella. Les fotos històriques que recull Enric March mostren el barri de la Trinitat encara sense edificar. Es pot intentar resseguir el traçat del rec a través de Sant Andreu, la Sagrera i el Clot fins arribar, passat l’Arc de Triomf, on hauríem trobat l’entrada a la Barcelona medieval al barri de Sant Pere.

Aquí el rastre és als noms dels carrers.

I finalment un fragment conservat al CCM el Born.

Aquí, el track a wikiloc, imperfecte, ja que no sempre vaig saber seguir les indicacions del bloc d’Enric March.

 

Postals de la terrassa, finals d’hivern 2009

S’han succeït les nadales, el cirerer d’arboç, creix un pi d’un pinyó, la mimosa, el marfull, i coincidint amb l’inici de la primavera ha florit el cirerer.

Tants records
em retornen –
cirerers florits

Basho

M’ha alegrat la companyia d’una marieta que s’ha establert a la terrassa. No es deixa veure gaire. Espero que es mengi els pulgons.

 

Magnòlia

Per primera vegada la magnòlia de la terrassa ha florit. Les flors no duren gaire. Quan encara no s’han obert tenen la forma d’una tulipa d’un blanc puríssim que contrasta amb el verd lluent de les fulles.

Aviat s’obren i en pocs dies els pètals es tornen de color marró i cauen. Cada dia he anat mirant l’arbre per anar seguint com canviaven, com uns llums que apareixen de sobte, emeten una llum i fragància blanca durant uns dies i després s’apaguen. Egoista com sóc, la darrera en florir la vaig tallar per tenir-la més a prop. Ara hauré d’esperar fins l’any que ve a veure si torna a florir.

Les fotos poden donar una idea d’aquest blanc. Però com podria descriure l’olor? Una mescla de fragància floral, un punt de llimona i una presència d’herba fresca i bosc.

És famosa la història del príncep indi que es va fer construir un pavelló sense finestres enmig d’un bosc de magnòlies dins del gran jardí del seu pare, el maharaja, per traslladar-s’hi a viure en l’època de floració. Va estar a punt de morir de gana perquè, quan els servents li duien les safates amb els plats més exquisits no podia suportar que cap altre olor destorbés la fragància de les magnòlies. Per sort l’època de floració no és llarga, i va sobreviure amb aigua i avellanes. Així va seguir, cada any traslladant-se al pavelló de les magnòlies i dejunant mentre tingués aquestes flors blanques al voltant. O bé el cas de la noble dama russa que es va quedar cega i, per no caure en la depressió, va demanar que cada dia li portessin un pètal de magnòlia. En l’època de floració, els jardiners tallaven les flors just quan s’obrien i guardaven els 9 pètals de cadascuna embolicats en seda i conservats en gel.

PS: Aquestes històries me les acabo d’inventar. Però ben bé podrien haver estat certes.

Primavera amb restriccions d’aigua

Les restriccions d’aigua per la sequera m’han obligat a tallar el rec automàtic a la terrassa. El meu pla d’emergència consisteix en:

  • fregar el terra sense fer servir sabó i aprofitar l’aigua bruta per regar.
  • Recollir en una galleda l’aigua de la dutxa que deixem córrer mentre esperem que surti calenta.

I espero que amb això aconsegueixi mantenir vives meravelles com  aquestes:

un brot a un roser

el cirerer florit


estepa blanca (cistus albidus)


caps d’ase (Lavandula stoechas)


que, en col·laboració amb una oreneta despistada, m’avisen, per si no me n’havia adonat, que la primavera ja és aquí.