Mirant la gent ( i III ), les quatre d’edats

En definitiva , es tracta de fer l’exercici de projectar la persona que tenim endavant a les “set edats de la vida“, aquí resumides a quatre. D’aquest exercici n’hi ha precedents diversos, la Cançó Nadalenca de Dickens on Scrooge assisteix a diferents Nadals, o el conte “El Otro” de Borges on coincideixen en un banc el Borges de 19 anys (1918) amb un Borges de 70.

I si per uns minuts, per exemple, el que dura un trajecte entre estacions, realment poguessin coincidir, és a dir, que seguessin al banc, en Joan als 5 anys, als 20, als 40 i als setanta, que es veiessin reflectits a si mateixos a la finestra de davant? Es reconeixeria l’ancià en els altres tres, o ja els ha oblidat? Pensaria a dir-los alguna cosa? El de 40, anticiparia l’ancià que serà? L’infant segur que no, veuria els altres tres com a estranys absoluts.

Tot i aquesta dificultat de connexió sí que tinc la impressió que no som únicament la nostra identitat i paper actual sinó que acumulem les anteriors i anticipem les posteriors, de la mateixa manera que, en un llibre, el capítol actual que estem llegint, va acompanyat dels capítols anteriors i de les expectatives dels que han de venir. (Proust a “Albertine disparue” parla de l’home com d’un ésser amfibi submergit simultàniament en el passat i en la realitat actual).

Així que, com un (doble) borratxo que veu les imatges per duplicat, a vegades jo veig la gent multiplicada per quatre, cadascun acompanyat dels seus altres tres jo’s a les altres edats de la vida.