Sis respostes a la pregunta “Sobre què sou optimistes i perquè” a edge.org veien com a extraordinàriament positiu que la vida s’allargui fins a 120-150 anys. Se’m fa estrany l’accent en la longevitat més que no pas en la idea de qualitat de vida.
(1) Massa d’hora? O massa tard?
Si no m’engresca la idea d’allargassar la vida (una avantpassada meva havia dit que no voldria viure tant de temps, que tindria la sensació que Déu s’havia oblidat d’ella) tampoc crec que s’hagi de posardata de caducitat, com els iogurs al supermercat. La pregunta seria, ja que la mort és inevitable, com o quan voldríeu morir? Quina minva de facultats ens sembla acceptable? A quina edat ja en tindríem prou? Sembla clar que, o bé morim “abans d’hora” en plenitud de facultats, cosa que sembla lamentable, o bé morim sense aquesta plenitud de facultats, en clar declivi, havent passat mesos o anys de decadència, que també és lamentable, i aleshores seria “massa tard”. Quin és el moment adequat? No ho sé, segurament cap. (2) Pla renove?
Un problema hipotètic. Suposem que l’any 3011 la tecnologia permet allargar la vida fins als 500 anys. I suposem també que el planeta pot suportar una quantitat limitada de població, per exemple, 10.000 milions de persones. Pel període de l’any 3011 al 3511 podem triar que hi hagi aproximadament 5 lots de persones de 100 anys de vida, o un sol lot que ocupi 500 anys. O dos que durin 250 anys. Què seria millor? La saviesa i l’experiència i tenir un món bàsicament d’ancians venerables? Una renovació més freqüent? Una barreja? A lliure elecció? No ho sé. Però algun dia caldrà plantejar la qüestió de quant de temps estem dalt l’escenari fins arribar a “l’última escena que acaba aquesta estranya història plena de fets, és la segona infantesa i el mer oblit, sense dents, sense ulls, sense gust, sense res”. [As You like it II, vii](3) Esforços per allargar la vida
S’ha dit que la meitat de la despesa mèdica que fem en tota la vida és en el darrer any, suggerint que que la medecina fa esforços desproporcionats per prolongar la vida. Les xifres no són tan clares segons uninforme de Medicare però és evident que cal traçar un límit entre el que són mesures mèdiques mantenir per una qualitat de vida i les mesures per mantenir les funcions vegetatives d’un organisme. És el que fa el testament vital. D’altra banda, l’aparició detractaments antiedat planteja la qüestió de com aplicar-los o finançar-los. Ha de quedar a disposició dels que s’ho puguin pagar? Viuràs tant com t’ho els teus estalvis t’ho puguin permetre.
(4) Un punt de vista estètic
Tot plegat és una qüestió difícil quan es pensa des de la ciència, la religió, la filosofia, la bioètica … No hi ha un bon final.
Penso que ens ajudaria considerar-ho del punt de vista de l’estètica, com si jutgéssim el guió d’una obra de teatre o de cine, o la interpretació d’una cançó. Si haguéssim d’escriure un bon final pel protagonista, quina seria una bona manera de morir? Una escena llarguíssima i pesada com una cançó que s’allarga fins que els músics desafinen? Un espetec espectacular? Si ho hagués de dir en termes musicals preferiria que fós com en aquelles peces de jazz en que, després de les improvisacions, es recapitula el tema i es repeteix un motiu curt cada vegada més fluix fins que només queda el frec de les escombretes de la bateria i aviat el so s’extingeix.