El Rec Comtal. Març 2018

A partir d’un article al diari ARA sobre el Rec Comtal vaig anar a parar al documentadíssim bloc d’Enric H. March. S’hi recull molta informació sobre aquesta infraestructura hidràulica que duia l’aigua del Besós a Barcelona des de l’edat mitjana i que potser havia estat precedida d’un aqueducte en temps dels romans.

De Montcada fins als horts de Vallbona es pot seguir encara el recorregut del rec fins que desapareix abans d’arribar a la Trinitat.

La casa de les aigües a Montcada

El Besós on comença el rec

Barri de Vallbona

Els horts de la Ponderosa

Aquest tram estret, entre l’autopista C58 i una tanca és com un jardí secret, humil, com fora del temps. Res fa sospitar que som a 300 metres del nus de la Trinitat.

Aquí el rec desapareix. A partir d’ara haurem de fer un esforç d’imaginació per visualitzar les afores de Barcelona a l’edat mitjana, quan tot eren camps, o més endavant, fàbriques.

Casa de l’Aigua a Trinitat Vella. Les fotos històriques que recull Enric March mostren el barri de la Trinitat encara sense edificar. Es pot intentar resseguir el traçat del rec a través de Sant Andreu, la Sagrera i el Clot fins arribar, passat l’Arc de Triomf, on hauríem trobat l’entrada a la Barcelona medieval al barri de Sant Pere.

Aquí el rastre és als noms dels carrers.

I finalment un fragment conservat al CCM el Born.

Aquí, el track a wikiloc, imperfecte, ja que no sempre vaig saber seguir les indicacions del bloc d’Enric March.

 

+amor, poblenou, barcelona

Alguns grafits són parets brutes, resultat de l’ànsia errònia de voler deixar una empremta com sigui. Però sovint trobem grafits que són obres notables (per exemple els que hi ha a la catedral del Besós), i quan me’n trobo alguna, m’aturo i li faig una foto. Al meu barri, el Poblenou, fa uns anys, en un solar d’un edifici tirat a terra que deixava a la vista les parets de les antigues habitacions, una línia les recorria de punta a punta connectant dues grans inscripcions que deien “+amor”, amb un cor a l’esquerra. Era com veure uns frescos murals de Pompeia en unes runes arqueològiques de barri.

M’agradava imaginar que potser hi havia hagut uns veïns, vivint a cada punta de la finca, que s’havien estimat, al llarg dels anys, I que la línia pintada reflectia això. Ara ja hi ha un edifici nou.

Més tard vaig descobrir més murals que serien atribuïbles al mateix autor o projecte, missatges simples que, malgrat la seva obvietat, no els percebia com a sensibleria sinó com una exhortació o invitació a tenir present. Unes lletres molt grans a Pujades-Llacuna:

Amor … a la parella, als fills i als pares, als amics i amigues, companys de feina, a les albergínies, als colors primaris, als núvols i als bassals … Unes figures a taulat bilbao X sembla que diguin “Alto! + amor!”


I encara, a Pere IV entre Provençals i Fluvia, o en una finestra a Dr. Trueta 142.
A Panoramio es poden veure les ubicacions.
En algunes sèries de ficció, com Heroes o Misfits, apareixen poders sobrenaturals en barris marginals. M’agrada pensar en aquests grafits com en uns frescos amb poders especials. Potser els llocs on hi ha hagut situacions amb molt d’amor emeten una força que l’artista capta i l’impulsa a pintar allà. Potser després, el veí o passejant casual, en passar-hi pel davant i mirar-ho, es transforma i recupera la capacitat d’estimar perduda … almenys per un temps. Puc visualitzar una escena on un personatge vaga pels carrers, intentant tornar a trobar aquell grafit que va canviar la seva vida, trobant a faltar la capacitat de sentir, de tenir cura. Es posa a parlar amb els grafiters per si coneixen aquell que pintava “+amor” … En fi, imaginacions per a un guió d’una sèrie de TV que no existirà mai.

Tornant a la realitat, una parell de clics al google m’han permès descobrir que darrera aquests grafits hi ha un artista brasiler, tom14, democraciaurbana que explica els seus projectes en aquesta entrevista.

Gràcies, Tom14.

La Catedral del Besós

Fa uns mesos es va parlar de tirar a terra la central tèrmica de Sant Adrià del Besós, que ja no es servir, adduïnt raons estètiques. Sempre he admirat l’elegància pura de les tres xemeneies amb el paisatge del Maresme al fons i, si les autoritats estan tan preocupades per l’estètica, haurien de dinamitar el barri de “Diagonal Mar” sencer, producte del pitjor urbanisme a Barcelona des de les atrocitats dels anys 60.

L’edifici no és l’únic atractiu de l’anomenada “Catedral del Besós”, artistes anònims hi han deixat obres l’interès de les quals excedeix de llarg el que es pot trobar normalment al MACBA.

 

Més fotos aquí

Crear un paradís en un entorn difícil

Aquest humil jardí ens alegra la vista als veïns quan hi passem pel davant i gairebé diria que em retorna la fe ne la condició humana. Algú sense ajut, només per amor a bellesa i a la natura ha creat un petit paradís en un entorn difícil, amb coratge, bon gust i perseverància. Potser l’art de viure no és altra cosa que mirar de cultivar un petit paradís propi en circumstàncies normalment no gaire favorables.


 

El gaudi dels bassals: pedalant sobre el cel

Després de moltes setmanes de sequera ha plogut. Ara disfrutem d’un cel net, núvols dramàtics i bassals a terra. Probablement la primera vegada que vam disfrutar dels bassals érem nens i el que fèiem era xipollejar-hi amb botes de goma, convertint la superfície tranquila en una efímera font ornamental.

Com a ciclista, ara tinc una nova manera d’aprofitar els bassals. N’hi ha de prims que acaben essent poc més que una superfície mullada a l’asfalt; fan de mirall i reflexen la imatge del cel i les fulles de les copes dels arbres. En passar-hi en bicicleta, per un moment es té la sensació d’estar pedalant al cel, amb els núvols i els arbres a sota. Si el terreny és planer i ens movem gairebé sense esforç sembla que volem.


Així que, camí de la feina, busco bassals que em donin aquesta sensació.

Els bassals de pluja ens col·loquen lloses de cel al paviment del terra, i mentre no s’assequen tenim llum, colors i formes diferents. Escher ho captà meravellosament en el seu gravat de 1952.