Apunts del Perú (2). Les parets inques

Quan es veuen les construccions inques, de seguida crida l’atenció la inclinació cap endins de les parets, característica que feia els edificis resistents als terratrèmols. Si jo fos peruà patentaria un joc lego de parets inclinades per vendre als turistes. Als edificis més simples hi ha pedres petites sense polir, els més nobles fan servir blocs tallats idèntics.

I a vegades, i això és el que vull destacar, totes les pedres són diferents, respectant la seva forma original, només s’han polit el mínim per encaixar perfectament les unes amb les altres. El resultat és d’una bellesa i originalitat excepcionals, i pel que sé, únic. Els picapedrers inques no tallaven les pedres en blocs idèntics sinó que han de buscar la ubicació on encaixarien de manera natural amb el mínim canvi possible. Al final el que tenim no són maons uniformes sinó peces úniques, a vegades gairebé escultures. No tenim un lego sinó un trencaclosques en tres dimensions. I si jo fos peruà també en patentaria un model d’una paret així.

Aquestes parets i pedres podrien ser una bonica metàfora sobre la comunitat i l’individu, el tot i les parts; en el sentit que per contribuir a una estructura general, no cal deixar de ser individu amb les seves característiques particulars, només adaptar-se una mica. Les pedres petites no són descartades per no arribar a una mida mínima ni les molt grans trossejades per convertir-se en blocs uniformes. El picapedrer inca respecta, en la mesura que pot, la mida i forma natural de cada pedra. Això arriba a la categoria de sublim en algunes parts del Machu Picchu on sembla ben bé que l’artista “llegeixi” i interpreti les formes de les roques i, en una mena de diàleg les complementi, com en el temple del sol i temple del cóndor.

Aquesta “lectura” de la forma natural i el respecte per elles acaba implicant que la simetria no té gaire o gens d’importància. És ben admirable un obelisc, una piràmide, una columna, però és difícil de superar l’elegància i originalitat de la roca Intihuatana al Machu Picchu que a banda de les seves funcions astronòmiques i rituals és en ella mateixa una obra d’art superba. Haurem d’esperar 500 anys per trobar una expressivitat abstracta similar en algunes obres d’Eduardo Chillida o Henry Moore.

 

Apunts del Perú (1). L’altar del Qoricancha

Qui visiti el convent de Santo Domingo, a El Cusco, Perú, hi trobarà restes de l’antic temple del sol (Inti kancha) o temple daurat (Qori Kancha). A més d’admirar els murs de les construccions inques, es pot veure una reproducció del croquis que va fer Joan de Santa Cruz Pachacutic el 1613 del panell d’or que hi havia sobre els altars i que resumia la cosmologia andina.

És admirable com es resumeix tot: entre dues constel·lacions, el sol, la lluna, l’estel del vespre i el matí, una el·lipsi representa Viracocha, el déu demiurg ordenador de tot l’univers. A sota hi ha el món normal, i els factors que en regeixen els canvis. Les estacions de l’any amb un estiu simbolitzat amb estrelles (potser les Plèiades), l’hivern amb núvols, els meteors amb el llamp a l’esquerra, i la pedregada a la dreta, associat al felí quwa. La mare terra “pachamama” (que encara avui és objecte de ritus per part dels peruans que hi vessen unes gotes de la beguda que van a beure, o hi enterren unes fulles de coca, o una galeta, com a tribut) es mostra sota un arc de sant Martí, amb un riu i les muntanyes o “Apus”; a la dreta el símbol de l’oceà primordial que ho envolta. Al centre hi ha l’home i la dona, a l’esquerra, el que es descriu com a “els ulls de tota mena de coses”, entès com a llavor o energia origen de les coses, situat dins de la terra. A la dreta els arbres simbolitzarien els avantpassats o ancestres. El rectangle quadriculat del final correspon als conreus de les terrasses.

Em pregunto què dibuixaríem avui, si volguéssim representar la nostra concepció de l’univers en un dels principals edificis de la ciutat.

La idea d’un déu que ha creat i ordenat les coses ha estat substituïda per la d’un univers que s’expandeix des del “big bang”. En un racó remot i perdut d’aquest univers, i per una casualitat altament improbable, la matèria s’ha complicat fins arribar a la vida i evolucionar fins a una espècie que parla.

La nostra vida segueix tenint la influència de les cícliques estacions de l’any, i del temps, però depèn també de cicles econòmics absurds, de modes sobtades. En aquesta versió moderna de l’altar del Qorikancha, a més de les estacions de l’any agrícola hi hauria unes pantalles amb els índexs de borsa, les notícies a la CNN, el més vist al Youtube, el més cercat a Google.

La pobra “mare terra” no està gaire bé de salut, sobreexplotació de recursos, escalfament global, deixalles …