“Bé, si puc menjar gelat de xocolata i veure el futbol per la tele, aleshores estic disposat a seguir vivint. Estic disposat a aguantar un munt de patiment si tinc una possibilitat de tenir això”.
Aquesta fou la inesperada resposta que un professor emèrit amb una malaltia terminal va donar a la pregunta: “quant estàs disposat a patir per tenir una possibilitat de seguir vivint, i quin nivell de qualitat de vida és acceptable per a tu”.
Era una conversa entre un especialista en atenció pal·liativa i un pacient. Quan ens enfrontem als darrers mesos de vida sovint toca triar entre teràpies orientades a allargar la vida, que impliquen una atenció hospitalària agressiva i cara, i opcions orientades a alleujar el dolor.
Aquesta conversa s’esmenta en l’excel·lent assaig d’Atul Gawande, “Deixant passar, què hauria de fer la medecina quan no pot salvar la teva vida” (New Yorker, 02/08/2010 ). La conveniència i legislació sobre aquesta mena de converses van ser tractades també a “Una xerrada franca sobre l’atenció mèdica al final de la vida” (New York Times, 24/08/2010).
El sistema de salut americà “és excel·lent mirant d’evitar la mort amb quimioteràpies de 8.000 $ al mes, 3.000 $ diaris d’atenció intensiva, o operacions de 5.000 $ l’hora”. Una mena de tractament que sovint acaba amb el pacient connectat a un sistema de respiració artificial, el cos i la ment desconnectant-se i sense cap possibilitat de dir adéu a la gent que voldries. D’altra banda, les enquestes indiquen que les principals prioritats serien “a més d’evitar el patiment, estar amb la família, mantenir el contacte amb els altres, seguir mentalment conscient i no tornar-se una càrrega per als altres”.
No tenim -diu Gawande-, una Ars moriendi posada al dia. Aquest era un text medieval que oferia consells per a ben morir. No hi podria estar més d’acord. Em pregunto, però, quina mena de formació haurien de rebre els metges per tal de poder ensenyar als pacients l’Ars moriendi. El que em fascina és la diversitat de possibles respostes a la pregunta “qui nivell de qualitat de vida és tolerable”. Per alguns, qualsevol cosa llevat de la mort és acceptable, per altres, si no poden sentir l’adrenalina dels esports de risc, la vida ja no val la pena. La gent que se suïcida després d’un revés econòmic no es poden imaginar la vida sense cert nivell de confort. Resulta que no podem elaborar una Ars moriendi sense escriure, al mateix temps, una Ars Vivendi. Mantenir el cap clar, poder veure les formes canviants dels núvols per la finestra, les línies que tracen les orenetes a la primavera, una tassa de te amb una pasta, o una mica de formatge i vi negre, veure una comèdia o un musical a la tele, una conversa amb coincidències i desacords.
Galeria d’imatges d’Ars Moriendi al blog bibliodissey