Corredor de la mort, corredor de la vida

Cada any per Tots Sants recordem els difunts i possiblement pensem, ni que sigui per un moment, en la mort.  Bona part de la filosofia i la religió és una reflexio sobre això. En literatura tenim el recent Nothing to be frightened of de Julian Barnes.

Recordo una notícia sobre un llibre escrit pel cuiner de la presó de Texas sobre els àpats dels condemnats a mort. Als Estats Units tenen dret a veure el seu guia espiritual (veure post Maslow als aeroports), triar el menú del darrer àpat (aquí se’n recull una llista deadmaneating.blogspot.com ) i preparar una última declaració que serà feta pública (aquí n’hi ha una llista del departament de Justícia Criminal de l’estat de Texas l’estat de Texas).
Confesso que no he pogut resistir la curiositat una mica morbosa de donar-hi un cop d’ull. Mig em justifico pensant que com que jo tampoc no m’escaparé de la mort, en certa manera també estic al corredor, només que la data és incerta. Darrer àpat i declaració final són una bona oportunitat per pensar sobre la pròpia actitud davant la mort.
La majoria de les eleccions de darrer àpat no són d’alta cuina sinó fast food, per exemple “hamburgesa de bacon i formatge amb jalapeños, patates fregides, pastís de poma amb gelat de vainilla, te”, o “un pollastre rostit sencer, amanida Thousand Island, una torrada, dues cocacoles baixes en calories, patates fregides, pastís de poma” (i perquè una cocacola baixa en calories?).
La tria del darrer àpat és una versió reduïda de resposta a la pregunta “què em fa feliç?”, a la invitació “Carpe Diem”. Una versió ampliada inclouria la possibilitat de triar una darrera vista o escena, escoltar una música, potser una darrera excursió a un lloc. No sé quines serien les meves eleccions. Vist així, del punt de vista de la darrera oportunitat, gairebé tot em sembla preciós i exquisit, un menú sofisticat o una simple poma, una copa de vi i un tros de formatge; anar a veure per darrer cop un llac al Pirineu o contemplar les cares de la gent que va a treballar al matí.
Moltes de les últimes declaracions que he llegit expressen penediment als familiars de la víctima assassinada, i afecte per la família pròpia. Sovint troben consol en la religió. Alguns s’adrecen també als companys de presó i guardes. D’altres refusen de dir res. Algun acaba amb un renec de ràbia.

A la meva família, als meus amics, a la gent que m’ha acceptat essent la persona que sóc. A les famílies Sullivan i Hayden, no he vingut aquí amb la intenció de fer-me passar per la persona que no sóc. Mai vaig pretendre ser la millor persona. No sóc el millor pare, ni el millor fill, o el millor amic del món. He fet el millor que he pogut amb el que tenia. He vingut sense odi ni amargor al cor. A la meva família i a tots vosaltres, només puc demanar perdó per tot el mal que us he causat. Que Déu ens perdoni en aquest dia. Estic a punt, quan vulgueu.

Sí, només volia dir que estic agraït per tota l’amistat i suport que m’heu donat aquests anys. Ja us veuré quan arribeu allà. Ànims. I als companys del corredor, el mateix. Ànims i a seguir lluitant. El mateix als meus amics de ploma i altres amics. Us estimo.

Aaa … doncs no ho sé. Mmm … No sé què dir. No sé (pausa). No sabia que hi hauria gent aquí, ei!

La lectura fa estremir, sobretot pel final “estic a punt, guarda”. Aquesta declaració permet al condemnat fer públic una mena de balanç de la vida, demanar perdó pel mal que s’ha fet i expressar afecte. Tot i que potser no és molt probable que la majoria de nosaltres fem explícit un balanç així, suposo que en un moment o altre sí que pensarem en la gent a qui hem fet mal, volent o no, i en aquells  a qui potser voldríem haver expressat el nostre afecte i no ho vam fer. Si em poso a pensar què diria jo, és un exercici difícil.
Pels qui realment ho volguessin fer es comença a proposar el que s’anomena “carta llegat” o “testament moral” on a més es transmeten valors i experiències. Això pot ser particularment rellevant en cas de parents que siguin malalts terminals i vulguin deixar un missatge guia als fills.
Deia que en certa manera, no podent escapar-ne, tots estem vivint al corredor de la mort. Només que no tenim fixada la data d’execució, i la nostra cel·la és més confortable, potser tenim sofà i televisió, i llibres, i fins i tot una vista agradable. Podem rebre visites o  compartir cel·la. Podem cuinar el que vulguem o fins i tot sortir a un restaurant. No hi ha guàrdies que ens vigilin, podem passejar i explorar barris, ciutats, muntanyes i rius, i tornar només si volem. Les diferències són tantes que em fa pensar en aquell acudit: “cambrer, porti’m un cafè amb llet, però sense llet, i en lloc de cafè, whisky”. Això és un whisky, no un cafè amb llet! Això no és el corredor de la mort, és el corredor de la vida!

Track de la vida, geografies emocionals

Un track de GPS de tota la vida ens podria dir on hem estat a cada minut, les coordenades geogràfiques dels llocs on hem viscut, o cap on hem viatjat. Però no sabríem si en aquell instant determinat estàvem creatius o al contrari, immersos en la rutina, seguint el ramat; gaudint del lleure o fent una feina dura i desagraïda; interessats en projectes o avorrits, feliços o deprimits. Aquestes serien coordenades a situar en una geografia vital o emocional. Podria ser un paisatge així:

1. Seguint el que fa el ramat
2. dopat amb l’entreteniment
3. la plana del tedi
4 .el pou de la depressió
5. portant la feixuga càrrega pel pendent costerut, com Sísif
6. fent girar la nòria de la rutina
7. el deliciós jardí de l’amor
8. la sala de les arts i les ciències
9. el taller de la creativitat, construint projectes
10 .explorant el món, els paisatges i les cultures
11. el pati del lleure, el joc, i el descans
12. el núvol de l’èxtasi
Aquests gargots tenen precendents il·lustres (es poden trobar al magnífic bloc strangemaps):
El mapa alemany del Regne de l’amor (Reich der Liebe) de 1777, que mostra recorreguts des del País de la joventut, on hi ha el bosc de l’amor o el riu dels desigs, cap a altres territoris com són el País del descans, la Terra de l’amor desgraciat, amb els rius de llàgrimes, les muntanyes sense esperança, el desert de la malenconia; o el País de la luxúria, amb les valls de les malalties venèries, la meravellosa Terra de l’amor feliç, amb bones vistes, la font de la joia, el País dels solters o la perillosa Terra de les obsessions, amb la ciutat dels somnis. Qui pot negar haver visitat bona part d’aquestes terres?
També tenim el francès “Carte de Tendre”, amb la geografia de l’amor mesurada en “lieues d’amitié” (kilòmetres d’amor). Seguim el decurs del “Riu de l’atracció” des del poblet de la “Nova amistat” fins a la ciutat de Tendre-sur-reconnaissance, passant per les viles de “Petits soins” o “Grans Favors” i evitant-ne d’altres com la fortalesa de l’Orgull o el poble de L’Oblit que ens podrien dur a la mar de l’Enemistat o al llac de la indiferència. No en coneixeu més d’un que ha perdut la bona ruta per no saber-se orientar?
I més recentment, del 2004, “Every englishman is an island” de Grayson Perry, una geografia de la ment, representada com una illa envoltada dels mars de les patologies mentals com la paranoia, amb regions “Esnob” (on hi ha per exemple la Música clàssica, chardonnay, ioga), Sexe i amor, Cliche, els Somnis, els Desigs, les Pors. Com seria el nostre mapa?