Quan s’acabi, neteja

Quant a fer neteja i reciclar, el nostre entorn d’objectes artificials no ho té tan ben resolt com la naturalesa. Quan morim, deixem enrere un munt d’objectes: mobles, vaixella, roba, papers, llibres, eines, àlbums de fotos, cintes de vídeo, cartes, quadres. I algú s’haurà d’encarregar de llençar-ho. Una feina difícil com sap tothom que ha hagut de buidar el pis d’algun parent o amic estimat que hagi mort. Què podríem fer per facilitar les coses als que vindran? Avançar-nos a llençar l’innecessari? Potser hi ha cartes o papers que volem conservar mentre vivim però que són personals i no voldríem que llegís ningú més. Què pensem que potser valdria la pena conservar? Hauríem de senyalar on tenim guardats documents legals tals com el testament o escriptures d’immobles?

Els nous suports digitals són una nova versió del mateix problema. Cada cop més no deixarem una capsa de cartró amb antigues cartes i fotografies, llibretes amb diaris personals, notes de viatge, una carpeta amb esbossos, etc. sinó que el que deixarem seran fitxers. Fitxers al nostre dic dur, fitxers a servidors de correu, a les xarxes socials, posts a blogs, imatges a Flickr o Picasa. No sabem molt bé encara què n’haurem de fer. S’han de conservar les coses per sempre? O tot s’ha d’esborrar passat cert temps? Potser hi ha webs valuosos que desapareixeran el dia que no hi hagi ningú per renovar la quota de hosting i el registre de domini. Alguns encara es podran recuperar amb còpies històriques de Google o en alguns casos en quedarà rastre a l’internet archive que periòdicament guarda una imatge puntual d’alguns webs. Qui hauria de poder reclamar un llegat digital? Imaginem el cas d’un escriptor o un pensador que mor sense hereus. Poden els estudiosos reclamar l’accés al seu disc dur i a la seva correspondència digital? Potser avui Kafka li hauria entregat el seu portàtil a Marx Brod amb instruccions per esborrar-ho tot després de llegir-ho.

Però en la majoria de casos els nostres continguts no mereixeran ser guardats per sempre. No són l’equivalent a un manuscrit de Proust, un esbós d’Egon Schiele, o una gravació de Clifford Brown. I a mesura que els usuaris actuals vagin morint, quedaran gigues i gigues de deixalles digitals. En el món “offline”, els nostres hereus tindran accés a les nostres propietats, pisos o comptes corrents, ja sia perquè ja els havíem donat les claus o perquè n’obtindran el corresponent permís legal després. En el món online, què hauríem de fer? Podem contractar el servei de Legacylocker, on podem indicar a qui s’han d’enviar les nostres claus d’accés a comptes de correu, blogs, xarxes socials, fotos, un cop verificada la nostra defunció. Ara bé, això no soluciona el problema, un cop hi accedeixin, què hauran de fer? Guardar-ho tot? Esborrar-ho tot? Repassar-ho tot i fer una tria? És impossible que hi puguin dedicar tant de temps. I què fer amb les perfils de les xarxes socials? A facebook preveuen que un perfil quedi en situació “memorial” si algú prova que l’usuari s’ha mort. Això vol dir que es bloquegen ulteriors accessos que el poguessin modificar, i en restringeixen la consulta als amics. El mur queda obert per tal que familiars i amics hi deixin missatges.

Pels que siguin realment previsors, my wonderful life els permet, a més de planificar el funeral, escriure l’obituari i dissenyar la làpida (!), escriure cartes als qui apreciem, fer una llista d’on tenim les coses, fer una llista de les nostres preferències musicals, records, fotos, escrits, i donar instruccions sobre com s’han de cuidar les mascotes. Però se m’acut que si volem dir alguna cosa a algú, o compartir les nostres descobertes en música, art o cuina, ja ho podem anar fent mentre vivim, no cal fer esperar els nostres descendents i amics a que rebin un correu amb un enllaç al nostre llegat digital quan ja haguem mort. I d’altra banda, tinc seriosos dubtes sobre si cal voler deixar un llegat permanent, com si això ens hagués d’alleujar l’angoixa pel fet que la nostra existència és efímera. Potser més val retirar-se discretament, sense fer gaire soroll ni deixar enrere gaires trastos. La meva filla deia una vegada que potser la nostra empremta podria ser com la d’una pluja que ha caigut. M’agrada molt aquesta idea, una pluja suau, que humiteja la terra, rega les plantes, i després no deixa cap rastre visible. Prefereixo ser com una pluja que arriba i se’n va, que no pas com un bidó de plàstic que queda per sempre.

Un post apropiat pel dia de tots sants; no sé si això es convertirà en una tradició, seguint el de l’any passat, Corredor de la mort, corredor de la vida . D’altres sobre un tema similar: Allargar la vida,  les sabates i les últimes petjades.