La mirada des de la cúpula

En entrar-hi, mirava les espelmes enceses, la profusió d’icones a les parets.

No va ser fins més endavant que vaig aixecar la mirada i aleshores vaig trobar, pintat a cada cúpola, un gran rostre. Pot ser un Crist, la Mare de Déu o algun Sant. L’efecte és molt especial, com si estiguessin allà dalt mirant-nos en silenci, una mirada sèria i serena però no amenaçadora, com dient, “aquí estic, si vols parlar, t’escoltaré”. El fet que no sigui visible quan entres, fins que arribes a sota i mires amunt, i que la resta de visitants ho ignorin, perquè estan mirant a davant i no amunt dóna un caràcter íntim a l’experiència, com si s’estiguessin dirigint a nosaltres personalment.

Des d’aleshores, en veure una nova església, per a cada cúpula-ceba que veia des de fora, ja m’esperava la mirada d’un rostre a dins.