Category: Tecnologia

La Terra, geografia  |  [ esborrany ] els materials que trobem al món i què en fem.

[història mineria a wkpd ][ Atlas des Ressources][ història de la tecnologia ]

Or i plata, Coure i estany, ferro i acer, Plom,

Or i plata: La riquesa d’Atenes es basava en part en les mines de plata de Laurium. Obtenien marbre de Thassos. Els romans van extreure or a Las Médulas i plata a Cartagena.

Coure. És un dels metalls més importants. En l’època dels antics romans s’obtenia el coure principalment de Xipre (Cyprus en llatí), d’on prové el nom del metall, ja que cyprium que vol dir (metall) de Xipre, és el genitiu de Cyprus, més tard la paraula cyprium es va escurçar per quedar сuprum i d’aquí ha evolucionat al coure en català. Llautó (Cu-Zn) del que en fan les trompetes, Bronze (Cu-Sn), Alpaca (Cu-Ni-Zn). Ara és bàsic per cables de conducció elèctrica i tuberies. Bronze: (-4000), coure i estany. La tècnica per a la seva obtenció consistia a barrejar el mineral de coure (en general, calcopirita o malaquita) amb el d’estany (cassiterita), en un forn alimentat amb carbó vegetal. El carboni del carbó vegetal reduïa els minerals a coure i estany, que es fonien i aliaven amb del 5 al 10% en pes d’estany. El coneixement metal·lúrgic de la fabricació de bronze va donar origen, en les diferents civilitzacions, a l’anomenada edat del bronze. // Els aliatges basats en l’estany més antics que es coneixen daten del quart mil·lenni aC i es van trobar a Susa (actual Iran) i en altres llocs arqueològics de Luristan i Mesopotàmia.  // Exceptuant l’acer, els aliatges de bronze són superiors als de ferro en gairebé totes les aplicacions. Per la seva elevada calor específica, la major de tots els sòlids, s’empren en aplicacions de transferència de calor. // [ el coure era més comú però no l’estany, que es trobava sobretot a les illes britàniques i fou objecte de comerç].

Plom: Per la seva fàcil utilització, el plom va ser un dels primers metalls usats per l’home, i se sap que prop de l’any 5000 aC els egipcis ja l’usaven en cosmètica. Els xinesos foren els primers a utilitzar-lo en el seu sistema monetari. Els grecs l’usaren a les seves colònies i els fenicis a les seves factories van explotar prop de l’any 2000 aC mines de plom a tota la península Ibèrica, que posteriorment, durant la dominació de la Península pels romans se seguiren explotant, degut a l’ampli ús que se’n donava a l’antiga Roma.  // El plom rares vegades es troba en el seu estat elemental. El mineral més comú és la galena (sulfur de plom). Els altres minerals d’importància comercial són la cerusita (carbonat de plom) i l’anglesita (sulfat de plom), que són molt més rars. (AR 151 bateries, tuberies, pintures)

Ferro i acer (-1200): Entre els segles XII aC i X aC] es produeix una ràpida transició a Orient Mitjà des de les armes de bronze a les de ferro. Aquesta ràpida transició tal vegada fou deguda a la falta d’estany, més que a una millora en la tecnologia del treball del ferro. Aquest període, que es va produir en diferents dates segons el lloc, es denomina Edat de Ferro, substituint a l’edat del bronze. A l’antiga Grècia va començar a emprar-se entorn de l’any 1000 aC, i no va arribar a Europa occidental fins al segle VII aC. La substitució del bronze pel ferro va ser gradual, perquè era difícil fabricar peces de ferro: localitzar el mineral, després fondre-ho a temperatures altes, per a finalment forjar-ho. // És el quart element més abundant en l’escorça terrestre, representant un 5%. Es troba formant part de nombrosos minerals, entre els quals destaquen: l’hematites (Fe2O3), la magnetita (Fe3O4), la limonita (FeO(OH)), la siderita (FeCO3), la pirita (FeS2), ilmenita (FeTiO3). // La reducció dels òxids per a obtenir ferro es du a terme en un forn denominat habitualment alt forn. En ell s’afegeixen els minerals de ferro, en presència de carbó de coc i carbonat de calci, CaCO3 (que actua com a escorificant). // L’Antiga Xina de la dinastia Han, entre el 202 aC i el 220 dC, va crear acer en fondre ferro forjat juntament amb ferro colat, obtenint així el millor producte de carbó intermedi, l’acer, al voltant del segle I aC.[8][9] Juntament amb els seus mètodes originals de forjar acer, els xinesos també van adoptar els mètodes de producció per a la creació d’acer wootz, una idea importada de l’Índia a la Xina cap al segle v. / L’acer wootz va ser produït a l’Índia i Sri Lanka des d’aproximadament l’any 300 aC. Aquest primerenc mètode utilitzava un forn de vent, impulsat pels vents dels monsons.

Alumini. És el metall més comú, un 8% del pes de l’escorça terrestre, un metall lleuger juntament amb el magnesi i el titani.   / Tant a Grècia com a Roma s’emprava l’alum (del llatí alumen, alum), una sal doble d’alumini i potassi com mordent en tintoreria i astringent en medicina, ús encara en vigor. / By itself, “alum” often refers to potassium alum, with the formula KAl(SO₄)₂·12H₂O.  L’ús modern és a partir de la bauxita (de la ciutat de Baux), que és barata, però el procés d’obtenir el metall és car . / Tanmateix, amb les millores dels processos els preus van baixar contínuament fins a col·lapsar-se el 1889 després de descobrir un mètode senzill d’extracció del metall alumini. La invenció de la dinamo per Siemens el 1866 va proporcionar la tècnica adequada per a produir l’electròlisi de l’alumini. La invenció del procés Hall-Héroult a 1886 (patentat independentment per Héroult a França i Hall als EUA) abarateix el procés d’extracció de l’alumini a partir del mineral, la qual cosa va permetre, juntament amb el procés Bayer (inventat l’any següent, i que permet l’obtenció d’òxid d’alumini pur a partir de la bauxita), que s’estengués el seu ús fins a fer comú en multitud d’aplicacions, sobretot a la construcció; és el metall del segle XX.

Magnesi. El magnesi (element químic de símbol Mg i nombre atòmic 12) és un metall blanc brillant, d’aspecte semblant a l’argent. El nom procedix de Magnèsia, que en grec designava una regió de Tessàlia. És el vuitè element més abundant a la natura. Es troba en, magnesita, brueta, carnalita i olivina. Al sXIX s’aïllarà per electròlisi.

Mercuri: The ancient Greeks used cinnabar (mercury sulfide) in ointments; the ancient Egyptians and the Romans used it in cosmetics. In Lamanai, once a major city of the Maya civilization, a pool of mercury was found under a marker in a Mesoamerican ballcourt.[22][23] By 500 BC mercury was used to make amalgams (Medieval Latin amalgama, “alloy of mercury”) with other metals.[24] Alchemists thought of mercury as the First Matter from which all metals were formed. They believed that different metals could be produced by varying the quality and quantity of sulfur contained within the mercury. The purest of these was gold, and mercury was called for in attempts at the transmutation of base (or impure) metals into gold, which was the goal of many alchemists.[15] The mines in Almadén (Spain), Monte Amiata (Italy), and Idrija (now Slovenia) dominated mercury production from the opening of the mine in Almadén 2500 years ago, until new deposits were found at the end of the 19th century. It is found either as a native metal (rare) or in cinnabar, metacinnabar, sphalerite, corderoite, livingstonite and other minerals, with cinnabar (HgS) being the most common ore.

Carbó: El carbó (del llatí carbo) és una roca sedimentària d’origen orgànic, de color negre o marró fosc. Es fa servir principalment com a combustible fòssil pel seu elevat poder calorífic gràcies al fet que té un contingut majoritari de carboni. / Es va fer servir esporàdicament des de l’edat de bronze, el que es trobava a la platja. Cap a l’any 1000, sobretot a Anglaterra on era abundant, es va obtenir per mineria. Amb la revolució industrial es va començar a fer sevir intensament [avui encara l’usen centrals tèrmiques?]

ALTRES NO METALLS (HaT)

• Sal, per evaporació d’aigua de mar [NaCl]
• Argila per ceràmica, que podrà ser vidriada amb afegits
• Pigments per a pintura: negre del sutge, vermell de l’òxid de ferro, groc de carbonat de ferro, mini, o
• calç per a les parets, escalfant pedra calcària en forns de calç
• Sabons: fer bullir greix animal o vegetal amb un àlcali
• Tints per a la roba que es tractaria amb alums abans d’aplicar-hi el tint
• jaciments de petroli, nafta inflamable, quitrà (HaT 751)

Edat mitjana

Due to differences in the social structure of society, the increasing extraction of mineral deposits spread from central Europe to England in the mid-sixteenth century. On the continent, mineral deposits belonged to the crown, and this regalian right was stoutly maintained. But in England, royal mining rights were restricted to gold and silver (of which England had virtually no deposits) by a judicial decision of 1568 and a law in 1688. England had iron, zinc, copper, lead, and tin ores. Landlords who owned the base metals and coal under their estates then had a strong inducement to extract these metals or to lease the deposits and collect royalties from mine operators. English, German, and Dutch capital combined to finance extraction and refining. Hundreds of German technicians and skilled workers were brought over; in 1642 a colony of 4,000 foreigners was mining and smelting copper at Keswick in the northwestern mountains.

Zinc. usat en aliatge per fer llautó. Zinc metal was not produced on a large scale until the 12th century in India, though it was known to the ancient Romans and Greeks.[6] The mines of Rajasthan have given definite evidence of zinc production going back to the 6th century BC.[7] To date, the oldest evidence of pure zinc comes from Zawar, in Rajasthan, as early as the 9th century AD when a distillation process was employed to make pure zinc.[8] Alchemists burned zinc in air to form what they called “philosopher’s wool” or “white snow”.  / The most common zinc ore is sphalerite (zinc blende), a zinc sulfide mineral.. (AR 151) es fa servir en galvanització, aliatges, laminats (metalls zincats) i pintures.

1556 Agricola De re Metallica , text

Treball de metalls: armes, cotes de malla (ferro), eines, tubs d’orgue, campanes (bronze), canons, projectils (plom)

ALTRES (HaT)

• àcid nítric per destil·lació de salnitre amb vidriol. El salnitre seria molt important per a la fabricació de pòlvora (s’obtenia purificant la terra amb fems fermentada per bacteris)
• Àcid clorhídric g
• Àcid sulfúric: Els alquimistes ja coneixien i empraven l’àcid sulfúric. El preparaven escalfant a altes temperatures sulfats naturals i dissolent després en aigua el triòxid de sofre format. En el segle xv, Basilius Valentinus l’obtingué destil·lant sulfat de ferro(II) amb arena. El sulfat de ferro(II) heptahidratat FeSO 4 ⋅ 7 H 2 O  era anomenat vitriol de ferro, i el sulfat de coure(II) pentahidratat CuSO 4 ⋅ 5 H 2 O , del qual també s’obtenia àcid sulfúric, vitriol blau, per la qual cosa l’àcid obtingut l’anomenaven oli de vitriol i esperit de vitriol.

EDAT MODERNA

El carbó, l’acer i el ferro forjat a la revolució industrial

Alumini com a metall

Titani: El titani (anomenat així pels Titans, fills d’Urà i Gea en la mitologia grega) va ser descobert a Anglaterra pel reverend Willian Gregor l’any 1791, a partir del mineral conegut com a ilmenita (FeTiO3). Aquest element va ser redescobert novament quatre anys més tard pel químic alemany Heinrich Klaproth, en aquest cas en el mineral rútil (TiO2) i va ser ell qui el 1795 li va donar el nom de titani. Matthew A. Hunter va preparar per primera vegada, l’any 1910,[2] titani metàl·lic pur (amb una puresa del 99,9%) escalfant tetraclorur de titani (TiCl4) amb sodi a 700-800 °C en un reactor d’acer, amb un procés que seria conegut com, procés Hunter. El titani com a metall no es va usar fora del laboratori fins que el 1946 William Justin Kroll va desenvolupar un mètode per a poder produir-lo comercialment: per mitjà de la reducció del TiCl4 amb magnesi, i aquest és el mètode utilitzat avui en dia (procés de Kroll). El titani és un element químic de nombre atòmic 22 que se situa en el grup 4 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Ti. És un metall de transició abundant en l’escorça terrestre que es troba, en forma d’òxid, en l’escòria de certs minerals de ferro i en cendres d’animals i plantes. El metall és de color gris fosc, de gran duresa, resistent a la corrosió i de propietats físiques semblants a les de l’acer; s’usa en la fabricació d’equips per a la indústria química i, aliat amb el ferro i altres metalls, s’empra en la indústria aeronàutica i aeroespacial. / The element occurs within a number of mineral deposits, principally rutile and ilmenite, which are widely distributed in the Earth’s crust and lithosphere; it is found in almost all living things, as well as bodies of water, rocks, and soils.The metal is extracted from its principal mineral ores by the Kroll and Hunter processes.

Àlcalis: (HaT 776) hi havia molta demanda per les fàbriques de teixits. El 1787 Leblanc troba el procés per obtenir-los (sosa) a partir de la sal. Va ser el primer procés químic aplicat a gran escala. Abans s’obtenien de les cendres. Era necessari àcid sulfúric que s’obtenia destil·lant vidriol i més endavant salnitre. El 1860 el belga Solvay va patentar un procés més eficient: The Solvay process or ammonia-soda process is the major industrial process for the production of sodium carbonate (soda ash, Na₂CO₃).

• Gas [metà] (1760), obtingut a partir del carbó i que s’aplicaria a l’enllumenat al s19 [ de petit els fanals del barri eren de gas]
• Derivats del petroli com la parafina per a la il·luminació (1848). Comença la indústria de perforació de pous als USA. Amb l’aparició del motor de combustió i els primers cotxes accessibles pel muntatge en cadena de Ford, la demanda augmentarà.
• Cautxú: obtingut del làtex provinent de l’escorça de certes plantes tropicals

Colorants sintètics [HaT 701], explosius, fabricació de sodi i fòsfor, fertilitzants artificials.

Matèries primeres

Els calendaris    Les hores    Els rellotges mecànics    Els rellotges de quars   Els rellotges atòmics

Els calendaris

Des de la prehistòria, els éssers humans han buscat regular la seva vida a través dels cicles astronòmics: el dia i la nit (rotació de la Terra), els mesos (cicles de la Lluna) i les estacions i els anys (translació de la Terra al voltant del Sol). Alinear aquests tres cicles ha estat un dels grans reptes científics de la humanitat. [perquè resulta que l’any que podem mesurar amb els equinoccis i solsticis dura una mica més de 365 dies)] → El firmament

El dia i la nit

El dia i la nit, el cicle més elemental de claror i foscor, que s’ha inscrit en el rellotge circadiari  del nostre sistema nerviós.

La lluna i els mesos

Les fases de la lluna duren 29.5 dies. S’han trobat fragments d’os d’uns 35.000 anus d’antiguitat que registrarien els cicles de les fases de la lluna. No hi ha evidència de connexió amb els 28 dies que en mitjana dura el cicle menstrual. Els mesos tenen el seu origen en els calendaris lunars. 12 mesos lunars correspondrien a 354 dies.

• Gener: Prové del llatí Ianuarius. Està dedicat a Ianvs (Janus), el déu romà de les dues cares, que representava els començaments, les portes, els ponts i els canvis. Era el déu que mirava cap al passat (l’any que s’acaba) i cap al futur (l’any que comença).
• Febrer: Prové de Februarius. El seu nom ve dels Februa, uns ritus de purificació espiritual i religiosa que els romans celebraven a finals d’hivern per netejar la ciutat abans de l’inici del nou any al març.
• Març: Prové de Martius. Dedicat a Mart, el déu romà de la guerra. Com que l’any començava aquest mes, marcava el moment en què es reprenien les campanyes militars després de l’hivern, a més de coincidir amb l’inici de la primavera.
• Abril: Prové d’Aprilis. L’etimologia és discutida, però la teoria més acceptada és que deriva del verb llatí aperire (obrir), en referència al moment de la primavera en què s’obren les flors i brota la natura. Una altra teoria diu que podria venir d’Afrodita (la deessa grega de l’amor).
• Maig: Prové de Maius. Està dedicat a Maia, la deessa de la fertilitat, la terra i el creixement de la vegetació. Era el mes de l’esplendor de la primavera.
• Juny: Prové de Iunius. Dedicat a Juno, la deessa del matrimoni i de la maternitat, reina dels déus i esposa de Júpiter.
• Juliol: Originalment s’anomenava Quintilis (el cinquè mes). L’any 44 a.C., es va canviar el nom a Iulius en honor a Juli Cèsar, ja que havia nascut en aquest mes i havia reformat el calendari (creant el calendari julià).
• Agost: Originalment es deia Sextilis (el sisè mes). L’any 8 a.C., el Senat romà li va canviar el nom a Augustus en honor al primer emperador de Roma, Cèsar August, per commemorar les seves grans victòries militars.
• Setembre: Prové de September. Significa literalment “el setè mes”, tot i que ara ocupa la novena posició.
• Octubre: Prové d’October. Significa literalment “l’vuitè mes”, tot i que ara és el desè.
• Novembre: Prové de November. Significa literalment “el novè mes”, tot i que ara és l’onzè.
• Desembre: Prové de December. Significa literalment “el desè mes”, tot i que ara tanca l’any com el dotzè.

La setmana

Els antics babilonis (cap al segle xxi a.C.) utilitzaven un calendari lunar. El cicle complet de la Lluna (mes sinòdic) dura exactament 29,53 dies. Haurien arrodonit els 7.38 dies a 7. Aleshores els sobraven 1 o 2 dies al final de cada mes lunar, els quals s’afegien com a dies festius o “buits” fora de les setmanes ordinàries per poder reiniciar el cicle amb la següent lluna nova.

Més enllà de la Lluna, els pobles de Mesopotàmia i, posteriorment, els grecs i els romans, veien set cossos celestes que es movien pel firmament a diferència de les estrelles fixes. Van associar cada dia de la setmana a un d’aquests set déus-planetes:

Lluna (Dilluns)
Mart (Dimarts)
Mercuri (Dimecres)
Júpiter (Dijous)
Venus (Divendres)
Saturn (Dissabte)
Sol (Diumenge)

A diferència dels babilonis, els jueus van adoptar una setmana de set dies basant-se en el relat de la Creació del Gènesi (Déu va crear el món en sis dies i va descansar el setè, el Sabbat).
El gran canvi de la tradició jueva va ser fer la setmana completament independent del cicle lunar. Va passar a ser un cicle continu i infinit de 7 dies, sense importar si quadrava amb els mesos o els anys. El cristianisme i l’islam van adoptar més tard aquest mateix sistema continu, estenent-lo per tot el món.
L’any 321 d.C., l’emperador romà Constantí el Gran va oficialitzar aquest sistema de set dies a tot l’Imperi Romà, fusionant la setmana contínua d’origen jueu amb els noms dels planetes romans. Alhora va establir el diumenge (el dia del sol) com a dia de descans. L’anglès i l’alemany, amb Sunday i Sontag, conserven aquest origen mentre que en les llengües romàniques s’ha adoptat “el dia del senyor”, Domenica.

L’any solar i les estacions

L’any i les estacions. Amb l’arribada de l’agricultura, es va fer vital predir les estacions. Es van construir monuments de pedra (com Stonehenge) que funcionaven com a autèntics marcadors solars per registrar els solsticis i els equinoccis. Va resultar que 12 mesos lunars quedaven curts d’11 dies per l’any solar.

A Mesopotàmia, els Caldeus feien servir un calendari de 12 mesos lunars als quals afegien dies quan detectaven que desquadraven amb les collites.
A Egipte, que depenia de les inundacions del Nil, van abandonar el cicle lunar. i van fixar un any de 365 dies, dividit en 12 mesos de 30 dies, més 5 dies festius extres (anomenats epagòmens). Tot i la seva precisió, perdia gairebé un dia cada quatre anys respecte a l’any solar real.

Els calendaris julià i gregorià

Els romans utilitzaven inicialment un calendari lunar molt caòtic de 10 mesos (que començava al març) i que sovint es modificava per motius polítics.
Per posar fi al desordre, Juli Cèsar, assessorat per l’astrònom Sosígenes d’Alexandria, va reformar el sistema adoptant el model solar egipci.V an fixar la durada de l’any en 365 dies i, per corregir el desfasament astronòmic, van introduir un dia de traspàs cada quatre anys al mes de febrer. Aquest calendari va dividir l’any en els 12 mesos actuals.

El calendari julià aproximava l’any durava exactament 365,25 dies però el soalr real dura una mica menys: 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 46 segons. Són 11′ 14” de diferència que acumulen un dia cada 128 anys. Així, al sXVI el calendari oficial s’havia avançat 10 diesa la realitat astronòmica. El papa Gregori XIII va promulgar una reforma mitjançant la butlla Inter Gravissimas l’any 1582 que va eliminar aquests 10 dies i, per que no tornés a passar es va establir que els anys seculars (els que acaben en “00” com 1700, 1800, 1900) no serien de traspàs excepte si eren divisibles per 400 (com l’any 2000).

Les hores abans dels rellotges mecànics

Roma

Els romans dividien el dia en dues parts, el dia i la nit, i cadascuna en dotze hores. Les hores diurnes i nocturnes tenien la mateixa durada als equinoccis de primavera i tardor. Al solstici d’estiu, les hores diurnes serien d’uns 75m i les nocturnes de 45m.

Si es feia fosc cap a les sis, l’hora sexta noctis seria mitja nit i l’hora sexta de dia el migdia.

La nit es dividia en quatre vigilae de tres hores cadascuna

6 18 Prima
7 19 Secunda
8 20 Tertia
9 21 Quarta
10 22 Quinta
11 23 Sexta
12 24 Septima
13 1 Octava
14 2 Nona
15 3 Decima
16 4 Undecima
17 5 Duodecima

El temps es podia mesura amb:

• Rellotges de sol
• rellotges de sorra
• el consum d’espelmes

Clepsidres ( el lladre d’aigua, que s’endu l’aigua i el temps κλεψύδρα from κλέπτειν kleptein, ‘to steal’; ὕδωρ hydor, ‘water’)

Clepsidra a la torre del tambor de Beijing

Els rellotges mecànics

El Foliot

La regla de sant Benet va adoptar les hores romanes, que tenien una durada variable segons l’estació (A l’estiu les diurnes serien de 75′ i les nocturnes de 45′).

• Matines (o Vigílies). Prové de les vigiliae (guàrdies nocturnes) romanes. Cap a les 2:00 o 3:00 de la matinada (en plena nit).
• Laudes. Pregàries de l’alba.. Al trenc d’alba (cap a les 5:00 o 6:00 del matí).
• Prima. La “hora prima” romana (la primera hora de sol). Cap a les 6:00 o 7:00 del matí (a la sortida del sol).
• Tèrcia. La “hora tertia” romana (tercera hora de llum). Cap a les 9:00 del matí (a mig matí).
• Sexta. La “hora sexta” romana (sisena hora de llum, el migdia). A les 12:00 del migdia. D’aquí prové la nostra paraula “festa de la siesta” (el descans després de l’hora sexta).
• Nona. La “hora nona” romana (novena hora de llum). Cap a les 15:00 de la tarda (a mitja tarda).
• Vespres. El capvespre, el final del dia clar romà. Cap a les 18:00 de la tarda (a la posta de sol).
• Completes. L’ofici que “completa” el dia, abans del descans. Cap a les 20:00 o 21:00 de la nit (abans d’anar a dormir).

Durant el dia podien guiar-se amb rellotges de sol però era difícil quan fer sonar les campanes per matines. Les clepsidres no eren fiables. Cap a finals del sXIII es van inventar els primers rellotges mecànics amb un mecanisme d’escapament.

Un pres de pedra o ferro lligat a una corda feia girar un eix. Normalment aquest eix hauria accelerat fins que el pes hagués arribat a terra. Cal un mecanisme per frenar aquesta caiguda i fer-lo girar a intervals iguals (
Després de diversos engranatges, l’últim era una roda de corona dentada que era frenada alternativament per dues pales d’un eix vertical. Aquet a dalt tenia una barra amb dos pesos (el Foliot). Quan la roda de corona empenyia l’eix, el foliot començava a girar cap a un costat [s’escapava]; quan canviava de pala, havia de frenar i girar cap a l’altre. Per ajustar l’hora quan es desviava, els encarregats del rellotge movien els pesos del foliot cap a dins (perquè anés més ràpid) o cap a fora (perquè anés més lent), guiant-se un cop al dia amb un rellotge de sol.

Inici de la difusió : Les grans capitals comercials i ciutats estat italianes van ser les primeres a traslladar aquesta tecnologia dels monestirs a l’esfera pública (1300–1350). Per exemple, la ciutat de Milà va instal·lar un dels primers rellotges públics al campanar de Sant Eustorgio el 1309, i Pàdua en va posar un altre el 1344. Durant la segona meitat del segle XIV, la febre dels rellotges de torre va arribar a les principals ciutats de França, Anglaterra i Alemanya (com el de París el 1370 o el de Westminster el 1367). A Catalunya, la transició va ser primerenca gràcies a la corona: el rei Pere el Cerimoniós en va fer instal·lar un a Perpinyà el 1356 i la [Catedral de Barcelona](https://historiesdebcn.com/el-gran-rellotge-dels-flamencs-de-barcelona/) va començar a tocar les hores de forma oficial el 1387.

La Molla de torsió (Segle XV)

Al voltant de la primera meitat del segle XV, algun artesà genial va adonar-se que una cinta de ferro o acer enrotllada sota pressió (una molla o ressort) podia acumular energia i alliberar-la a mesura que es desenrotllava. Va eliminar la necessitat de tenir peses de pedra penjant de cables de diversos metres. Gràcies a això, els rellotges van deixar d’estar lligats a les torres i es van poder fer petits. Al principi, la molla tenia molta força quan estava totalment enrotllada i perdia força en descarregar-se, fent que el rellotge s’endarrerís. Per solucionar-ho, es va inventar el fusee (un con helicoïdal) que regulava la força de la molla de manera constant. Cap al 1505, Peter Henlein a Alemanya va fer els famosos “Ous de Nuremberg”, els primers rellotges portàtils que es podien dur al coll o a la butxaca.

El Pèndol (1656)

El foliot es movia a batzegades irregulars depenent de la fricció de les dents. L’any 1583, Galileu Galilei va descobrir l’isocronisme del pèndol: un pèndol triga exactament el mateix temps a fer una oscil·lació tant si el recorregut és ample com si és estret. Galileu va dissenyar un plànol, però mai el va arribar a construir. Christiaan Huygens va patentar el primer rellotge de pèndol operatiu el 1656. La precisió va millorar tant que, per primer cop, els rellotges van començar a tenir una segona agulla més fina per als minuts i, poc després, la dels segons. També va donar l’origen als icònics rellotges de paret de peu dret (els rellotges d’avi).

El Volant Regulador amb Espiral (1675)

El pèndol era perfecte per a les parets, però si movies el rellotge de lloc (com en un vaixell o a la butxaca), el pèndol fallava. Es necessitava un “pèndol” que no depengués de la gravetat. Huygens (i l’anglès Robert Hooke en paral·lel) van inventar el volant regulador acoblat a una molla espiral de cabell l’any 1675. Com funciona: És una petita roda metàl·lica que gira ràpidament cap a un costat i cap a l’altre, frenada i impulsada per un finíssim filferro enrotllat en espiral. Actua exactament igual que un pèndol però gràcies a l’elasticitat de la molla, funcionant perfectament en qualsevol posició.

El cronòmetre marí de Harrison

Tot i que Huygens va revolucionar la història en introduir la molla espiral i el volant regulador, els seus rellotges marins van fallar en les proves oceàniques. El mar té tres enemics mortals per a la mecànica: el balanceig constant, els canvis bruscos de temperatura i la humitat salina. John Harrison, un fuster i rellotger autodidacta, va guanyar el repte proposat pel govern britànic (l’Acta de la Longitud de 1714) solucionant aquests problemes.

Va dissenyar un sistema de balancins interconnectats amb molles (en els models H1, H2 i H3) que es compensaven mútuament. Si el vaixell es movia a la dreta, la inèrcia d’un balancí contrarestava l’altre, fent el mecanisme immune als cops i la gravetat.
Va inventar la banda bimetàl·lica (unió de llautó i acer). Com que cada metall es dilata a un ritme diferent, la banda es corbava amb la calor o el fred i ajustava automàticament la longitud de la molla reguladora, auto-compensant els canvis tèrmics per primer cop a la història.
Els rellotges de Huyghens necessitaven olis animals o vegetals per lubricar els engranatges. Al mar, el greix s’assecava amb la sal o es tornava viscós amb el fred. Harrison va utilitzar fusta tropical auto-lubricant (Lignum vitae) en els primers models i va inventar l’escapament de llagosta (grasshopper escapement) que gairebé no patia fricció i no requeria lubricació, eliminant l’error provocat pel greix ranci.
Amb el revolucionari H4 (1759), va demostrar que la millor solució era un rellotge semblant a un de butxaca gegant (de 13 cm). Funcionava a molt alta freqüència, reduint la mida dels components i aconseguint que fos molt més robust. En un viatge de 81 dies a Jamaica el 1761 va patir un error de només 5,1 segons en total.
Aquest invent va permetre cartografiar el món amb precisió mil·limètrica i va salvar la vida de milers de mariners que abans es perdien a alta mar.

El Rellotge de Taula i de Paret (Segles XV – XVII)

Abans d’anar a les parets, els rellotges domèstics es col·locaven sobre les taules dels rics. Com hem vist, la invenció de la molla de torsió a inicis del segle XV va fer desaparèixer les peses gegants, permetent crear màquines d’uns 20 o 30 centímetres.
Durant el Renaixement, tenir un rellotge a casa era un privilegi exclusiu de reis, ducs i grans mercaders. Molts eren veritables obres d’art fetes de bronze o or.
Amb la introducció del pèndol de Huygens (1656), els rellotges de paret es van tornar molt més precisos i l’alta burgesia els va començar a col·locar a les sales d’estar. Van aparèixer els icònics rellotges de llanterna britànics o els rellotges de peu dret (longcase clocks), dissenyats amb caixes de fusta llargues precisament per protegir el pèndol i les peses que baixaven.

2. El Rellotge de Butxaca (Segles XVIII – XIX)

El 1675 el rei Carles II d’Anglaterra va introduir la moda de l’armilla. Per adaptar-se a aquesta nova vestimenta masculina, els rellotgers van haver d’aplanar el disseny dels rellotges perquè cabessin a la petita butxaca de l’armilla. Va néixer així la forma clàssica del rellotge de butxaca que tots coneixem. Durant el segle XVIII, els descobriments derivats de la recerca de Harrison (com els aliatges bimetàl·lics i nous mecanismes d’escapament com el de corretgera) van fer que aquests petits rellotges de butxaca fossin prou precisos per ser útils en el dia a dia de la burgesia, de metges o de militars.

3. La producció en massa: El temps per a tothom (Segle XIX)

Fins a mitjans del segle XIX, qualsevol rellotge es feia de manera totalment artesanal: un mestre rellotger fabricava cada engranatge a mida, de manera que les peces d’un rellotge no servien per a cap altre. Això feia que fossin caríssims. La veritable democratització del temps va arribar de la mà de la Revolució Industrial amb la industrialització americana i suïssa: A mitjans del segle XIX, companyies americanes (com Waltham Watch Company) i manufactureres suïsses van mecanitzar les fàbriques per produir peces estandarditzades i intercanviables. Això va reduir els costos de fabricació de manera dràstica.
La febre del ferrocarril: A partir de 1840, l’extensió del tren va fer obligatori que tothom sabés l’hora exacta per no perdre el transport o per evitar xocs de trens a les vies (el que va obligar també a crear les zones horàries). Els conductors de trens, els caps d’estació i, finalment, els propis treballadors de les fàbriques van començar a comprar massivament rellotges de butxaca econòmics (fets d’acer o níquel en lloc de plata o or).

A les acaballes del segle XIX, el rellotge havia passat d’ocupar tota la torre d’una catedral a costar l’equivalent al sou d’unes poques setmanes d’un obrer, instal·lant-se definitivament a les parets de la majoria de cuines i a les butxaques de la població general.

El rellotge al canell

Durant tot el segle XIX, el rellotge de polsera es va considerar un objecte de joieria purament femení, un ornament elegant que es duia com una polsera decorativa. El primer rellotge de polsera documentat de la història el va fer el prestigiós rellotger Abraham-Louis Breguet l’any 1810 com un encàrrec especial per a la reina de Nàpols (Carolina Bonaparte, germana de Napoleó). Posteriorment, el 1868, la firma Patek Philippe en va crear un altre de gran luxe per a la comtessa hongaresa Koscowicz.

Els homes no van començar a portar rellotges al canell fins a la WWI. Les batalles de trinxeres requerien atacs d’artilleria perfectament sincronitzats al segon. Si l’artilleria havia de bombardejar una zona fins a les 09:15 i la infanteria havia de carregar a les 09:16, un error d’un minut significava que els soldats moririen sota el foc dels seus propis companys. Un oficial que liderava una càrrega enmig del fang i el fum necessitava les dues mans lliures per subjectar el fusell, la metralladora o l’espasa. No es podia permetre el luxe de deixar anar l’arma, cordar-se l’armilla, treure el rellotge de la butxaca, mirar l’hora i tornar-lo a guardar. Era una pèrdua de segons vitals. Inicialment adaptaven els rellotges de butxaca. Acabada la guerra la societat civil va veure que aquells objectes ja no eren joies delicades de l’alta societat femenina, sinó un símbol de coratge, duresa, masculinitat i, sobretot, de practicitat moderna. A partir dels anys 20, les grans marques van deixar de dissenyar armilles i van començar a perfeccionar el rellotge de polsera per a tothom, tancant el cercle de la democratització definitiva del temps que portem avui dia.

Charles Lindberg va dissenyar i encarregar a Longines el Longines Hour Angle que tenia un bisell que es podia moure de manera que podia estimar la longitud a partir de l’observació del sol.

Els rellotges de butxaca seguien bàsicament el disseny de Huyghens i no necessitaven les innovacions de Harrison. Però els rellotges de canell estaven sotmesos a uns canvis de temperatura feien la molla del volant es dilatés i el rellotge s’endarrerís. Per solucionar-ho van fer un volant amb dos metalls, (llautó a l’exterior, acer a l’interior). Amb la calor, els extrems es corbaven cap a dins, reduint el diàmetre de la roda i compensant exactament la pèrdua de força de la molla espiral.
A principis del segle XX (molt abans del quars), la ciència dels materials va eliminar la necessitat de fer aquestes filigranes mecàniques. El físic Charles Édouard Guillaume va inventar uns aliatges de níquel i acer anomenats Invar i Elinvar (el que li va valdre el Premi Nobel de Física el 1920) que tenen la propietat única de no dilatar-se ni canviar d’elasticitat amb els canvis de temperatura. A partir de llavors, els rellotges mecànics normals de polsera van poder utilitzar volants i espirals d’una sola peça d’aquests aliatges, aconseguint una estabilitat tèrmica perfecta sense necessitat de mecanismes extra.

Suïssa [Com va arribar Suïssa a dominar la fabricació de rellotges?]

Al sXVI, amb la Reforma Protestant, milers de hugonots (protestants francesos) van fugir de les persecucions a França i es van instal·lar a Suïssa. (4EF01 França 1498-1610, Reforma Luter 4ED01 ,  4ECH1 Suïssa independent 1648- 1848 ) Molts d’aquests refugiats eren artesans, joiers i rellotgers altament qualificats que van portar els seus coneixements a la ciutat. Però allà es van trobar que les lleis puritanes de Calví prohibien portar joies, or, plata o qualsevol ornament que mostrés vanitat. Això va deixar els rics joiers locals i francesos completament arruïnats d’un dia per l’altre. Però com que el rellotge es considerava un instrument pràctic (un estri científic i necessari per saber l’hora), Calví no el va prohibir. Els orfebres i joiers van unir forces amb els rellotgers refugiats i van començar a bolcar tot el seu talent a fer del rellotge la joia més sofisticada, decorada i desitjada d’Europa.

A mesura que Ginebra es saturava, la rellotgeria es va expandir cap al nord, a la regió muntanyosa de les muntanyes del Jura (ciutats com La Chaux-de-Fonds o Le Locle). Allà hi vivien pagesos i ramaders que patien hiverns llarguíssims i gèlids en els quals no es podia treballar la terra de cap manera. Els suïssos van inventar un sistema de producció revolucionari anomenat Établissage. Durant l’hivern, milers de famílies de pagesos es tancaven a casa i es dedicaven a fabricar peces diminutes de rellotges a mà des de les seves finestres (on hi havia millor llum). Una família es feia experta a fabricar només engranatges, una altra fabricava molles, una altra les caixes. L’empresari (l’établisseur) els havia proveït del material i eines. A la primavera passava per les cases recollint totes les peces fetes durant els mesos freds, les portava a un taller central i feia que un mestre rellotger les unís. Aquest sistema va permetre a Suïssa fabricar milions de peces a un cost infinitament més baix que a països com Anglaterra o França, on els rellotges encara es feien de principi a fi per una sola persona en tallers reials caríssims.

Quan va arribar la Revolució Industrial al segle XIX, Suïssa va saber automatitzar aquest procés cooperatiu mantenint una obsessió malaltissa per la precisió, creant escoles oficials de rellotgeria a tot el país per evitar que es perdés l’ofici. A més, el fet de ser un país neutral que no patia les destruccions de les grans guerres europees va permetre que les seves fàbriques i línies de producció continuessin treballant i perfeccionant-se de manera ininterrompuda durant segles.

• Vacheron Constantin (Fundada el 1755), especialistes en complicacions extremes. El 2015 van fabricar el Reference 57260, el rellotge mecànic més complex de la història, amb 57 complicacions (incloent-hi diversos calendaris i cronòmetres sincronitzats a la vegada). Disseny: Tradicionalment clàssic, minimalista i d’estil Art Déco.
• Patek Philippe (Fundada el 1839). Potser la marca més prestigiosa i amb més valor de col·leccionisme del món. Van inventar el sistema de donar corda sense clau (amb la corona actual) l’any 1842, el primer calendari perpetu per a rellotge de polsera (1925) i han registrat més de 80 patents històriques. Van dominar el disseny de luxe clàssic amb el model Calatrava (1932). Però el seu gran èxit de masses modern va ser el Nautilus (1976), dissenyat pel geni Gérald Genta,  inspirat en l’ull de bou d’un vaixell, demostrant que el disseny geomètric de l’esfera podia ser més valuós que l’or mateix.
• Audemars-Piguet . Van ser els primers a fer un rellotge de polsera amb repetició de minuts (que sona com un carilló al prémer un botó) el 1892 i moviments “esqueletitzats” (transparents) el 1934. El seu èxit actual es deu gairebé al 100% a una revolució del disseny, el Royal Oak (1972), també de  Gérald Genta, que introduïa un bisell octogonal amb cargols vistos inspirat en un casc de bussejador antic. Va trencar tots els esquemes estètics de l’època
• Rolex va fer la primera caixa hermètica resistent a l’aigua (el Rolex Oyster, 1926) i es van enfocar a fer rellotges esportius icònics i ultra-llegibles (com el Submariner o el GMT-Master).
• Cartier (Fundada el 1847) basa el seu èxit en el disseny de formes. Van crear el Cartier Santos (1904) per a l’aviador Alberto Santos-Dumont, trencant la norma dels rellotges rodons per fer-los quadrats, i més tard el Cartier Tank (inspirat en les línies dels tancs de la Primera Guerra Mundial). La seva mecànica interna inicialment es comprava a altres marques (com Jaeger-LeCoultre), demostrant que el seu èxit va néixer purament de l’estètica de la caixa.

Juvenia es va fundar l’any 1860 per l’artesà i empresari d’origen alsacià Jacques Didisheim-Goldschmidt a la localitat de Saint-Imier, Suïssa. Com a curiositat, el nom de la marca el va triar com a homenatge a la seva dona, que es deia Juvenia. Poc després de la seva fundació, el taller es va traslladar a la reconeguda ciutat rellotgera de La Chaux-de-Fonds per expandir el negoci. Juvenia destaca en la història de l’orologia per haver estat una de les poques firmes clàssiques que ha mantingut una producció ininterrompuda des del segle XIX i per haver estat pionera en llançar un dels primers rellotges de polsera per a dones a la dècada de 1880.

[El model que he heretat de l’avi es deuria fabricar entre el 1900 i la dècada de 1920. Les inscripcions del guardapols volen dir:

• “0900” indica la puresa del metall de la caixa, confirmant que és de plata de llei de gran qualitat (90% de plata pura), una proporció habitual a la Suïssa de principis del segle XX. El número “1610”: És el número de sèrie de la caixa de Juvenia.
• “Ancre 15 Rubis”: utilitza un escapament d’àncora, el sistema que va perfeccionar i estendre la rellotgeria a finals del segle XIX perquè era molt més precís i fiable que els anteriors. Els “rubins” d’un rellotge no hi són per decoració, sinó que són coixinets de pedra preciosa sintètica on recolzen els eixos dels engranatges. El metall contra el metall es gasta ràpidament; en canvi, el metall contra el rubí gairebé no té fricció. Tenir 15 rubins en aquella època era el segell que distingia un rellotge de bona qualitat i mitja-alta gamma, dissenyat per durar generacions sense desgastar-se.
• “Spiral Breguet” (Espiral Breguet) es refereix al finíssim filferro enrotllat que fa moure el volant regulador. L’any 1795, el genial rellotger Abraham-Louis Breguet va descobrir que si agafava l’última volta exterior d’aquesta espiral i la corbava cap amunt i cap a dins, l’espiral es contreia i s’expandia de manera perfectament concèntrica. Això millorava dràsticament la precisió del rellotge davant els canvis de posició.
• “Levées Visibles” (Paletes visibles) Fa referència a les paletes de rubí que hi ha a la peça de l’àncora (la que frena i deixa anar la roda d’escapament a cada “tic-tac”). Significa que el disseny de la maquinària està fet de manera que l’artesà rellotger pot veure i ajustar directament aquestes petites pedres sense haver de desmuntar tot el mecanisme.
• Té una palanca per ajustar la velocitat si el rellotge s’avança o s’endarrereix.

Els rellotges de quars

1880 L’efecte piezoelèctric. Els germans Pierre i Jacques Curie van trobar que si s’aplicava pressió física a determinats cristalls (com el quars), aquests generaven electricitat. Poc després, es va descobrir l’efecte invers: si li apliques un corrent elèctric, el quars es deforma i vibra a una freqüència exacta i constant.
El 1927 Warren Marrison i J.W. Horton van construir el primer rellotge de quars als Laboratoris Bell. Eren tan grans com armaris i extremadament cars, utilitzats només per laboratoris científics, observatoris astronòmics i centres oficials de mesura del temps.

El 1969 l’empresa japonesa Seiko va llançar al mercat el Seiko Quartz Astron 35SQ, el primer rellotge de polsera de quars del món. Una petita pila fa passar corrent elèctric a través d’un minúscul cristall de quars tallat en forma de diapasó. El quars vibra exactament 32.768 vegades per segon. Un xip electrònic compta aquestes vibracions i, cada vegada que arriba a aquest número, envia un pols elèctric per moure la busca dels segons o canviar el dígit d’una pantalla digital. Una precisió imbatible: Mentre que un bon rellotge mecànic de l’època es podia desviar uns quants segons al dia, el rellotge de quars més senzill només es desviava uns 15 segons al mes. El quars era tan barat de fabricar en massa (gràcies a la indústria japonesa i americana) que durant els anys 70 i 80 gairebé fa desaparèixer la històrica indústria dels rellotges mecànics suïssos, que van haver de reconvertir-se en objectes de luxe o col·leccionisme.

Els ordinadors tenen dos sistemes cronomètrics diferents basats en el quars. El RTC (Real Time Clock) manté la data i l’hora de l’escriptori, amb un circuit de quars idèntic al d’un rellotge de polsera que funciona a la freqüència estàndard de 32.768 Hz. El Clock Rate és un cristall que vibra a 1-4 GHz i sincronitza els milers de milions de transistors de dins del xip.

També hi ha circuits de quars a

• l’equipament mèdic com marcapassos, les màquines d’ecografies, els escàners de tomografia computada (TC) i les ressonàncies magnètiques utilitzen quars per sincronitzar les ràdiofreqüències i les imatges amb precisió mil·limètrica.
• Electrodomèstics de cuina: El microones, la rentadora o el forn necessiten un oscil·lador de quars per comptar el temps dels programes, els minuts de cocció o mostrar l’hora a la pantalla.
• Automòbils: Un cotxe modern té desenes de petits rellotges de quars. No només serveixen per al rellotge del quadre de comandament, sinó per sincronitzar els sistemes d’injecció de combustible, el desplegament de l’airbag o els frens ABS.
• Sistemes de comunicació casolans: El teu encaminador (router) de Wi-Fi, el descodificador de la televisió i els comandaments a distància necessiten el batec del quars per transmetre les freqüències de ràdio o infrarojos sense interferències.

Els rellotges atòmics

Louis Essen va construir el primer rellotge atòmic l’any 1955 al Laboratori Nacional de Física del Regne Unit, utilitzant àtoms de Cesi-133.
S’escalfen àtoms de cesi per convertir-los en gas i es fan passar per un tub. Quan es bombardegen amb microones els electrons dels àtoms de cesi canvien d’estat d’energia (com un interruptor) i un detector recull aquests canvis. L’any 1967 es va establir que un segon correspon a 9.192.631.770 vibracions d’un àtom de Cesi. Trigarien 100M d’anys a desviar-se un segon.
Es fan servir als satèl·lits GPS. Els servidors d’internet estan sincronitzats a l’Hora Universal Coordinada (UTC), que calculen uns 400 rellotges atòmics repartits pel món.

Els rellotges tradicionals segueixen basats en quars. Els mòbils i rellotges intel·ligents corregeixen posssibles desviacions quan es sincronitzen amb la xarxa.

La mesura del temps amb rellotges atòmics BBC

Time in Powers of Ten Natural Phenomena and Their Timescales. Hooft, Vandoren. D’un segon fins a l’edat de l’univers i la vida estimada d’algunes partícules, 10⁹⁰. Els temps més petits 10^-44 , la vida mitjana d’algunes partícules elementals van del més curt en els mesons, al més llarg en els protons. La durada d’algunes estrelles o forats negres. [PDF099]

→ l’experiència del temps

Plaques d’argila, cera, pergamí, papirus

( tauleta sumeria de la bugada )

Paper: Inventat a la Xina. Era obtingut a força de canya de bambú, palla d’arròs, fibra de morera, etc. El coneixement de la seva existència va arribar als àrabs, passant prèviament per Corea i Japó. Aquests el van fabricar gairebé exclusivament amb draps de cotó obtenint, així, paper de gran qualitat

Xilografia, estampació de plaques de fusta gravada sobre teles o paper.

Escrit a mà

Rotlles

Códexs: llibre de fulls (paper, pergamí (vitel·la, pell) relligats, manuscrits, contraposat als llibres impresos.

La pell més valorada era la de vedells joves d’on ve el nom vellum). La d’ovelles i cabres era més gruixuda. EN algunes regions es feien servir cérvols. Per una Bíblia o un llibre litúrgic podrien arribar a necessitar entre 100 i 500 animals. Als monestirs amb scriptoria actius hi havia grans ramats per poder atendre aquesta demanda.

Un vedell o una vaca podien costar uns 250 kg de blat, que a preu actual serien uns 50€. Així, una Bíblia que requeria 500 animls costaria entre 10m i 25m€ de material. La feina de preparació del pergamí ho podria multiplicar per 10, arribant a uns 200m €. Pel Codex Amiatinus (s. VIII) es van fer servir 1.500 vedells.

col·lecció manuscrits medievals de França i Anglaterra

Impremta

1440 Invenció de la impremta (caràcters metàl·lics mòbils)

Una Bíblia de Gutenberg en paper es venia per 30 florins (tres anys de sou d’un treballador qualificat), en pergamí 50-70 florins.

Es denominen incunables els llibres impresos abans de 1501.

La primera edició impresa d’una obra, contraposada als manuscrits, es coneix com editio princeps.

Evolució dels preus:

c. 1455, Bíblia de Gutenberg (paper), 30 florins (≈ 7.500 €), Esglésies, nobles
1623, First Folio de Shakespeare, 1 lliura (≈ 2.300 €) 2.000–2.500 €, Aristocràcia, teatrers
1815, “Emma” de Jane Austen, 18 xílings (≈ 90 €) 70–90 €, burgesia educada
2024, novel·la en tapa dura, 20 €

Mides de llibres

• Folio: un full gran (600×483) on s’imprimeixen 4 pàgines (1-4, 2-3)  plegat per la meitat. Queda una mida de llibre de 305mmx483mm (una mica més petit que un dina3, 38 alçada (Bíblia de Gutemberg, o Shakespeare).
• Quarto: dos plecs, 8 pàgines. 242×305 mm.
• Octavo: quatre plecs, 16 pàgines, 153 x 228mm

Mides de papers

La sèrie A es va consolidar al s.XX definint A0 com un paper que tenia una àrea d’un metre quadrat i els costats en la proporció √2 . Això permetia que en dividir-lo per la meitat, els fulls resultants seguien mantenint la mateixa proporció:

• A0: 1189×841
• A1: 841×594
• A2: 420×594
• A3: 297×420
• A4: 210×297
• A5: 148×210
• A6: 105×148

La sèrie B [és la que trobo en els papers de Raima], 100×70, 70×50

Tipus

Fonts.com   Fonts.net

Serif (amb terminacions als extrems):;

• Roman de Nicholas Jenson
• Itàlica (cursiva) de Aldo Manuzio (1494)
• Garamond (1541)
• Bodoni (1775)
• Times New Roman, encarregada pel diari el 1932

Sans serif o de pal sec, Introduït a Anglaterra per a etiquetes, embalatges i titulars al segle XIX.

• Gorton, gravades a màquina en plaques, (Martin Wichary descriu la cerca de cartells i plaques a NYC Aresluna)

• Edward Johnston, sans serif pel metro de Londres (1913)

• Helvetica de Max Wiedinger (1957)
• Arial: Robin Nicholas i Patricia Saunders (1982) for Monotype Typography que havia de proveir les impressores IBM, més tard ho incorporà microsoft.
• Gotham(Frere Jones, 2000) usada en la campanya de Barack Obama