Psicologia Intel·ligència
Introducció Filosofia Psicologia Discussió
Introducció
[Pinillos assenyala molt encertadament al capítol sobre el pensament que la percepció “presenta” mentre que el pensament “representa”. El pensament, representa amb conceptes i la imaginació amb imatges? La imaginació seria un procés afí.
Com el pensament, té una funció representativa, és a dir, “capacitada per operar amb situacions llunyanes en l’espai i el temps” (P.411). Quan es compara amb el pensament es diu que és anterior i que no és tant potent perquè no té el grau d’abstracció adequat, però en canvi conserva quelcom de la concreció perceptual (encara que, com dirà Sartre, tingui un caràcter més pobre) que li permet tenir un caire afectiu. La imaginació és “la boja de casa”, però contribueix a la creativitat. [El pensament és més analític, la imaginació es pot bellugar més per associació simbòlica, és doncs, més integradora]. L’exemple tradicional és que “puc concebre un polígon de mil costats, però no el puc imaginar” [Encara que, ben mirat, aquest “pensar-lo” és descomposar-lo en operacions bàsiques, afegir un costat i reajustar angles, i fer una mena d’inducció, triangle, quadrat, pentàgon, hexàgon, és com una imaginació indicada].
Tal com diu Singer (P.410), els treballs experimentals semblen confirmar la hipòtesi del “corrent de consciència” de James en el sentit que “l’home produeix en el seu interior, un complex flux d’imatges i converses amb si mateix, susceptibles de ser estudiades tant experimentalment com en al clínica”. En el corrent de consciència, “el pensament es barreja amb el diàleg interior, els records amb el sentiment, i el “somniar despert” s’alterna amb la reflexió i els projectes.
[Ep]
Es consideren només imatges també n’hi ha de sonores i, en menor grau, olfactives i tàctils. Recordo que a vegades jugava a reproduir moviments sencers dels Concerts de Brandeburg. En general, la capacitat de recordar és també re-presentar, reconstruint escenes a partir d’indicis (memòria).
Alhora, Pinillos diu que es tracta d’imatges que “acompanyen” el pensament ordinari [i això es podria referir tant a la solució d’un problema científic, l’exploració d’un futur possible o les fantasies que elaborem a instàncies de l’afectivitat]. No crec que es tracti simplement d’il·lustracions acompanyant conceptes, com les imatges en un article de la wikipedia. Hi ha una activitat una mica com de construir jugant, agafant material que tenim a la memòria, i combinant-lo de maneres diferents. Per exemple què passa si suspenc un pes d’una barra, què passaria si fos més guapo, fort o ric del que sóc. En tots aquests cassos es modifica algun dels factors de la situació, la posició del pes, la valoració del jo en l’entorn social. I això implica haver abstret aquests factors. La imaginació intervé en la creació de nous continguts culturals, uns versos, l’argument d’una novel·la, una nova manera de representar l’escena de l’anunciació, una melodia (com quan Haydn deia que tenia un piano dins del cap). Intervé també quan pensem altres futurs possible i per tant tindria un paper fonamental en la motivació, i la corresponent frustració. I finalment, seria també la base de la moral en tant que posar-se en el lloc de l’altre.
Etimologia
Imaginació: del llatí imago, retrat, representació. Fantasia: del grec fantasia, aparició, espectacle.
Inventari exemples
El record del ball d’ahir, d’una pel·lícula, record o anticipació del salmó que menjaré per dinar, la casa de Solius o un palau imaginari, els planetes al sistema solar, un elefant volant en bicicleta amb un barret, una història. Anticipar les vacances, imaginar una feina millor, una trobada amb una dona que m’interessa. Imaginar la pena d’algú que ha perdut un fill o a qui han diagnosticat una malaltia.
Els projectes que té la gent amb les seves llistes, bricolatge a les ferreteries, receptes al mercat, decoració a Ikea, un vestit de festa a una botiga de roba (Mirant la gent II)
Filosofia
Plató considerava la imaginació (“eikasia”) com una facultat inferior del coneixement, associada a les imatges que podia ser enganyosa, contraposant-ho a les idees. Aristòtil situa la imaginació entre la percepció i el pensament abstracte. La “phantasia” seria la capacitat de retenir i combinar imatges mentals, essencial per al raonament.
Kant va distingir entre la imaginació reproductiva (capacitat de recordar i recrear imatges ja percebudes) i la imaginació productiva (creació d’imatges noves). Ajudaria a estructurar l’experiència sensible segons les categories de la raó.
Sartre va argumentar que la imaginació no és simplement una reproducció d’imatges, sinó una forma activa de construcció de la realitat. A “L’imaginaire” (1940), defensa que la consciència imaginativa ens permet transcendir la realitat immediata i projectar mons possibles. [Jo en vaig fer un treball i no vaig saber captar-ho, el vaig trobar confús; arribant a la mateixa idea de manera independent]. Paul Ricoeur remarca el paper de la imaginació en la construcció de la narració de la identitat i el món, fent servir elements simbòlics.
Psicologia
(Pinillos)
La “imatge” va desparèixer durant una temporada dels tractats de psicologia perquè no constituïa una conducta observable. S’observa que s’activen les àrees corticals de la percepció i, en l’evocació d’un moviment, les mateixes àrees motores. Pel que fa a l’origen de la imatge, si es prolongués des de la percepció, la trobaríem ja en l’etapa senso-motriu, pràcticament des del naixement mentre que no apareix fins a l’inici de la funció simbòlica. Seria producte d’una imitació interioritzada (Piaget Inhelder p.75).
Imatges eidètiques
Es tracta d’una còpia insòlitament viva i persistent d’una percepció, sense que estigui present. Es troba especialment en els nens i sembla que l’home primitiu (tribus Africa) té més imatges eidètiques i més persistents, que no pas l’home occidental.
Imatges icòniques
En ordre de creixent complexitat tindríem configuracions estàtiques, cinètiques (canvis de posició) i de transformació (canvis de forma). Els infants comencen tenint imatges exclusivament estàtiques i no és fins al nivell d’operacions concretes que poden reproduir moviments i transformacions. Això provaria que la facultat d’imaginar moviments i transformacions es basa en les operacions que permeten comprendre aquests processos alhora que permeten imaginar-los. (Per exemple, copsar que quan es passa líquid a un vas més estret, tindrà un nivell més alt, o bé que una fila amb les fitxes separades té el mateix nombre d’elements que una fila amb les mateixes fitxes més juntes.
La memòria que reconeix l’objecte es dóna molt aviat i està lligada a esquemes d’acció o d’hàbit. En canvi la memòria que evoca un objecte absent no apareix fins que tenim la imatge mental. El problema (Piaget Inhelder p.85) és esbrina el grau d’independència respecte de “l’esquematisme general de les accions i de les operacions”.
Imatges reproductores
Evoquen espectacles ja coneguts i percebuts anteriorment. Memòria i records.
Imatges anticipadores
Són imatges que presenten el resultat d’aplicar moviments i transformacions “sense haver assistit abans a la seva realització (tal com és possible imaginar les transformacions d’una figura geomètrica sense haver-les materialitzat encara en el dibuix)”.
Pel seu caràcter intern són difícils d’estudiar. Hom es basa en el dibuix, en la descripció verbal o elecció de dibuixos predisposats. [la fantasia, el somniar despert, no és la posta en escena ]
Imatges hipnagògiques i oníriques
Són les que precedeixen el son. Aquí caldria una elaboració del subconscient. Hi ha una important activitat psíquica que no salta el llindar de la consciència.
Horowitz
A l’hora d’estudiar les imatges Horowitz proposa cinc aspectes:
i) Grau de fidelitat respecte els estímuls externs (les eidètiques ho són força, les hipnagògiques no).
ii) Flexibilitat i grau de control conscient (puc evocar el rostre de la mare, o un solo de Clifford Brown a voluntat, però no puc triar què somnio).
iii) Quantitat, nitidesa, vivesa, durada.
iv) Grau d’afectivitat amb què apareix carregada la imatge. (Més accentuat en la fantasia, l’oníric i l’alucinació).
v) Modalitat sensorial (No només n’hi ha de visuals).
Pot arribar un moment en que el procés tingui lloc amb conceptes abstractes i sigui acompanyat per imatges prototípiques. En aquest nivell ja podem tenir una activitat del subjecte en la qual no hi hauria inputs externs (llevat dels somàtics) ni respostes musculars visibles. Es pot tractar simplement de representació d’una situació, càlcul d’una resposta, nova representació, etc. Les situacions poden arribar a ser complexes, veritables històries com en els somnis. Al costat d’aquestes imatges reproductores i anticipadores que estarien a nivell subsimbòlic, tindríem la imaginació conceptual o pensament imaginatiu on apareixen representacions que no percebem directament sinó que s’elaboren amb operacions mentals sobre abstraccions. [com els gràfics vectorials respecte al mapa de bits].
Creativitat a les arts i ciència
Kant, a la “Crítica del Judici” (1790) remarca el paper de la imaginació en l’experiència estètica, jugant de manera lliure amb les representacions.
Howard Gardner i la seva teoria de les intel·ligències múltiples reconeixen la intel·ligència espacial i artística com formes de pensament imaginatiu fonamentals per a la creació.
Donald Schön parla del concepte de “reflection-in-action”, segons el qual artistes i dissenyadors utilitzen la imaginació per experimentar mentalment amb diferents possibilitats abans de concretar una obra.
Thomas Kuhn, a The Structure of scientific Revolutions (1962) argumenta que els canvis científics revolucionaris no es basen només en dades, sinó en canvis de paradigma impulsats per una nova manera d’imaginar la realitat.
Alfred Einstein, en una entrevista pel “The Saturday Evening Post” el 1929, va dir “Phantasie ist wichtiger als Wissen, denn Wissen ist begrenzt, während Phantasie die ganze Welt umfasst.” (La imaginació és més important que el coneixement. El coneixement és limitat, mentre que la imaginació abraça el món sencer.” Va utilitzar experiments mentals (Gedankenexperimente) per concebre la teoria de la relativitat.
Henri Poincaré, matemàtic i físic, va descriure com els moments d’inspiració en la ciència vindrien d’una interacció entre el pensament inconscient i conscient, en un procés similar al de la creació artística. És el cas de Kelulé que va tenir la idea d’una estructura cíclica pel benzè, a partir de la visió d’una serp que es mossegava la cua, formant un cercle.
Discussió
[No crec que es tracti simplement d’il·lustracions acompanyant conceptes, com les imatges en un article de la wikipedia. Hi ha una activitat una mica com de construir jugant, agafant material que tenim a la memòria, i combinant-lo de maneres diferents. Per exemple què passa si suspenc un pes d’una barra, què passaria si fos més guapo, fort o ric del que sóc. En tots aquests cassos es modifica algun dels factors de la situació, la posició del pes, la valoració del jo en l’entorn social. I això implica haver abstret aquests factors. La imaginació intervé en la creació de nous continguts culturals, uns versos, l’argument d’una novel·la, una nova manera de representar l’escena de l’anunciació, una melodia (com quan Haydn deia que tenia un piano dins del cap). Intervé també quan pensem altres futurs possibles i per tant tindria un paper fonamental en la motivació, i la corresponent frustració. I finalment, seria també la base de la moral en tant que posar-se en el lloc de l’altre.]
Contacte amb el que no està present. Llibertat
Passem de :
input sensible → activació percepció
→ procés [instint, conducta apresa] → Resposta (representació directa)
a estar influïts per escenaris imaginats, per exemple segons les diferents accions que podem triar.
input sensible → activació percepció + imaginació → input del present i del representat → Resposta (representació directa)
En aquest sentit, és la base de la llibertat.
Imaginació, expectatives i frustració
Fetsinger assenyala que de la mateixa manera que la gana motiva, la dissonància cognitiva [entre el que és i el que podria ser] dóna lloc a una activitat orientada a eliminar aquesta dissonància (Teories motivació). És l’esperança de la capsa de Pandora] que pot conduir a un cicle d’eterna insatisfacció i frustració ( Motivació, discussió).
[El fet que ens expliquem el que vivim de manera narrativa fa que també puguem considerar altres narratives possibles. Paul Ricoeur subratlla que la imaginació narrativa no només crea mons ficticis, sinó que també ens ajuda a reinterpretar la realitat i a donar sentit a l’experiència humana. [comparem el que és amb el que podria ser]]
Un estudi cita l’experiment dels micos que ja no volen cogombres quan veuen que un altre grup té accés a plàtans ( Insatisfacció per expectatives frustrades.
A l’hora de triar, ens podem precipitar a una compra o experiència per por a perdre l’oportunitat (FOMO, Fear of missing out), o bé ens podem perdre contemplant totes les opcions (FOBO, Fear of a Better Option), per exemple a l’hora de consolidar una relació, o mirant tots els detalls de característiques de productes.
Imaginació i moral
Jesús ens deia “estima l’altre com a tu mateix”. Hume basa la moral en l’emoció i l’empatia. Els dos requereixen la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, que és un acte d’imaginació. Kant a l’imperatiu categòric demana que la nostra actuació es pugui convertir en llei universal i això d’alguna manera també implica imaginar altres circumstàncies diferents a la meva concreta. La neurologia amb les neurones mirall proposa una base per a l’empatia.
Imaginació i creativitat en ciència i les arts. AI
La imaginació és la capacitat que explora noves narracions, representació d’escenes, música o teories.
[Es pot dir que la AI generativa té capacitat d’imaginar? Al cap i a la fi, pot inventar-se contes, o generar imatges. Potser l’única diferència és que no té voluntat i s’activa a partir del que li demana l’usuari, per exemple “un conte per a un nen de 7 anys on hi surti un tren, la lluna, i un gos”. O bé una imatges “que mostri uns balladors en una platja solitària segons l’estil de Jack Vettriano”. És que potser l’única diferència és que en el cas dels humans, els “prompts”, les condicions que posem, neixen de les emocions i projecte de vida de l’artista? Aquest voldrà expressar el seu patiment, o explorar unes formes, o trencar amb una tradició. Però un cop proposades les condicions, el procés seria el mateix.
(DS) Igual que els humans es basen en la seva experiència, aprenentatge i cultura, AI es basa en patrons absorbits en grans conjunts de dades. Els dos poden explorar i iterar les respostes, en el sentit que l’obra és una resposta a un pregunta [als anys 90 jo proposava que tot contingut cultural és la resposta a una pregunta, la solució a un problema o dificultat. Amb la AI això encara és més clar] La diferència bàsica és que els humans creen amb intencionalitat, emocions i obejctius (expressar un patiment, tenir èxit), mentre que la AI no té consciència.
Altres
Durand: “Les Structures anthropologiques de l’imaginaire” (1960) i “L’Imagination symbolique” (1964).
2022 La imaginació, experiència de viure amfíbia i la base de la moral
Els meus móns imaginats.