Memòria – Museu ?!

Psicologia, Cervell i xarxes neuronals

Introducció Filosofia Psicologia Tipus i neurologia Model Memòria i estat mental Vida humana com a memòria canviant Memòria col·lectiva Altres

Introducció

[D’entrada podria semblar que la facultat de la memòria només fa referència a retenir on són les coses, recordar fets que hem viscut, històries que ens han explicat o que hem llegit. Aquesta és la memòria que vam considerar els filòsofs primer, i els psicòlegs després. S’estudia la relació entre l’experiència de conèixer, de rebre un input, i la capacitat de recuperar-lo després a partir de preguntes. És la memòria simbòlica, que relaciona dues conductes la de registrar i la de recuperar.

Però hi ha també una memòria que correspon a l’aprenentatge perceptiu, una memòria muscular adquirida en aprenentatges complexos de ballar, o tocar un instrument, i el condicionament, que també consisteix a fixar una resposta durant un temps. És a dir, no es tracta només de continguts que es desen en una base de dades i els recuperem. Aquesta seria memòria subsimbòlica.

Hi ha dos aspectes més de la memòria no tractats als manuals de psicologia. Una és el paper de la memòria en l’experiència humana, l’experiència del temps i la continuïtat de la identitat. [Aquesta seria la memòria de persona]. L’altra és la relació entre les memòries individuals, els procediments, records, idees sobre el món que han anant tenint tots els éssers humans al llarg de la història, i la memòria col·lectiva, l’esfera de mems.

La memòria a la filosofia

Al Teetet Plató la va comparar a una tauleta de cera, on es gravaven les sensacions. Per Aristòtil era una de les facultats de l’ànima i va identificar el paper de l’associació (similaritat, contrast i contigüitat). CIceró i Quintilià van [???] van treballar el mètode dels loci .

Agustí d’Hipona: la ment té tres facultats, memòria, enteniment i voluntat. A les Confessions, parlava dels “camps i amples palaus de la memòria“.

S’atribueix a Tomàs d’Aquino la frase “Nihil est in intellectu quod non sit prius in sensu”

La mateixa metàfora del Palau de la memòria aplica a la tècnica per recordar usada pels retòrics grecs i llatins. Marc Aureli parlava de retirar-se dins d’un mateix [ article sobre les mans i el mètode dels loci].

L’empirisme de Locke considera la memòria com a la persistència de les impressions. Hume va va diferenciar de la imaginació per la força de les impressions. Contra la idea que tot el que sabem no són més que sensacions enregistrades i associacions a partir d’elles [i noves que podem crear amb la imaginació], els racionalistes com Descartes i Leibniz van defensar que hi havia idees innates i el darrer va afegir a la frase “nisi intellectus ipse” (“excepte el mateix intel·lecte).

La memòria a psicologia

Hermann Ebbinghaus (1850–1909), Über das Gedächtnis (On Memory, 1885), va fer experiments amb síl·labes arbitràries, mesurant com deixem de retenir-lo (corba de l’oblit), que aprenem millor en repeticions separades més que no pas d’un cop, reaprendre per consolidar, i que retenim millor el principi i el final.

William James (Principles of Psychology 1890) va distingir entre una memòria primària a curt termini, i una memòria secundària a llarg termini.

Freud va emetre la hipòtesi que la ment bloqueja el record d’experiències traumàtiques a la Etiologia de la histèria, 1896, i ho va seguir treballant a la Interpretació dels somnis 1900, Psicopatologia de la vida quotidiana 1901 i altres. La memòria reprimida seguiria influint a l’inconscient i el terapeuta hauria de recuperar-la per tractar-la.

Estudiant cassos d’amnèsia, Ribot (1881) va notar que les recents s’esborraven abans que les antigues.

El 1932 Frederic Bartlett (War of the Ghosts) va fer un experiment on es demanava als participants de recordar una llegenda índia. Els participants tendien a distorsionar la història, omplint buits amb elements de la seva pròpia cultura i simplificant o canviant detalls per adaptar-los als seus esquemes cognitius. Així, no es recuperava una rèplica exacta, sinó una reconstrucció influenciada per les experiències i expectatives individuals
En els treballs sobre percepció la Gestalt va poder assenyalar que la memòria és reconstructiva.

[Durant gran part de la primera meitat del segle xx, la memòria no va constituir un tema respectable per als psicòlegs experimentals, la qual cosa reflecteix el domini del conductisme. No obstant això, alguns conductistes —en particular, els estatunidencs— van estudiar l’anomenada conducta verbal utilitzant l’aprenentatge de parells associats, en el qual es representen parells de paraules no relacionades, on el primer membre del parell representa l’estímul i el segon la resposta.

1949. En context de les ciències cognitives Donald Hebb diu que les xarxes neuronals es configuren segons el principi “neurons that fire together, wire together” a The organization of behavior, a neuropsychological theory. (Cervell i xarxes neuronals).

1953. Quan Henry Molaison va ser sotmès a l’extirpació de part dels lòbuls temporals, incloent l’hipocamp, per tractar epilèpsia, va perdre la capacitat de crear nous records declaratius [respondre a preguntes]. En canvi, va seguir tenint la capacitat d’aprendre noves habilitats motores. [memòria implícita, relacionada amb l’amígdala i el cerebel]. La distinció entre els dos tipus de memòria es va consolidar als 70s

La nostra capacitat d’atendre a diversos objectes i retenir-ne la informació és limitada. George Miller a “Magical Number Seven” de 1956 afirmà que la STM està limitada a 7 ± 2 items. Si els agrupem, ampliem aquesta capacitat.

1968. Atkinson i Shiffrin, proposen tres estadis: memòria sensorial que reté breus impressions dels estímuls, memòria de curt termini (STM), i memòria de llarg termini (LTM) [a vegades es diu que la memòria a llarg termini es reté per sempre. Però penso ens els casos que estan de viatge recordo el número de cambra o codi d’accés, durant una setmana, és llarg termini? i Tots els telèfons que sabia de memòria durant anys? Després la sensorial es considera part de la STM]

1972. Craik and Lockhart, nivells de procés. [a part del temps, la retenció depèn de la profunditat de procés, una experiència irrellevant es reté menys que una que tingui un significat. Experiment de 1975, Craik i Tulvin.

Memòria icònica. En l’experiment de 1960 de Sperling es mostrava una matriu de 3×4 lletres. En ser demanats per recordar-les, només se’n deien unes poques, però si es preguntava per la fila1, 2 o 3, sortien gairebé totes, provant que s’havia percebut i retingut una imatge icònica de la que no eren conscients.
1974. Model de treball de Baddeley-Hitch. La memòria de curt termini tindria diversos components, un centre que dirigeix l’atenció a un punt o altre, informació sonora i verbal, “bloc” visual, un espai que relaciona el que passa amb records LTM. Els experiments van mostrar que als subjectes els costava més fer dues tasques del mateix tipus, que no pas diferents (visual i sonora).

1974. Loftus i Palmer mostren la influència del context i llenguatge a l’hora de recordar [o avaluar] un fet visual com un accident de cotxe.Les preguntes suggerides (com l’ús de la paraula “xocar” en lloc de “col·lidir”) van influir en les estimacions de velocitat i fins i tot van crear records falsos de vidres trencats que no havien existit. (El testimoni de Lofthus ha servit per qüestionar la fiabilitat dels records testimonis en judicis com el de Harvey Weinstein, NewYorker).

La base neurològica segons tipus de memòria

1900s Richard Semon (1859, 1918) va formular la tesi que cada estat psicològic corresponia a alteracions dels nervis. Un mneme (per la deessa de la memòria mnemosyne, mare de les nou muses) representaria la memòria d’una experiència, un engrama seria la traça que queda al sistema nerviós. El procés de d’enregistrar-la seria l’engrafia i es recuperaria (ecforia) quan aparegués un estímul semblant. Els engrames quedarien gravats a les cèl·lules [model de la tauleta de cera] i aquestes alteracions podrien ser heretades. Durant un temps es va creure que totes les cèl·lules podien tenir memòria, (teoria de la memòria orgànica). El seu llibre ‘Die Mneme’ va influir el projecte Mnemosyne d’Aby Warburg. [La seva idea de Mneme no té a veure amb els memes de Dawkins. Un és la traça que una experiència deixa en un individu, l’altre un contingut que es propaga en un societat. Però el paral·lelisme és interessant: és la cultura la memòria de la societat? Així com estudiem diferents tipus de memòria a psicologia, quins són els tipus de memòria de la societat? Hi ha una part que és explícita, com la memòria declarativa, i una implícita? Si la memòria dels humans és als receptors de les dendrites de les neurones, on és la ‘memòria’ de les societats? És una part en les memòries dels humans que la componen? una part en llibres i documents?].
La noció d’engrama s’ha mantingut com a la unitat d’informació de memòria impresa en una substància física en resposta a estímuls externs.

Els experiments de Karl S. Lashley (1929) amb ratolins van mostrar que si bé l’extirpació de parts del cervell resultava en la pèrdua de capacitat de sortir d’un laberint, aquesta pèrdua no depenia de la ubicació de la part extirpada. Els engrames no es podien localitzar, la informació semblava distribuïda a tot el cervell.

El model general correspondria al d’Atkinson-.Shiffrin amb el detall de Baddeley-Hitch per la de curt termini.

(DS)

Memòria a curt termini (o memòria de treball): còrtex prefrontal, reté informació de segons a minuts, exemple, recordar un número de telèfon mentre el marques.

Memòria a llarg termini declarativa (explícita): es consolida amb l’hipocamp i el còrtex temporal medial per després quedar distribuïda al còrtex cerebral. Emmagatzema fets i esdeveniments que podem explicar verbalment. (memòria semàntica i episòdica), recordar el primer dia d’un viatge o coneixements apresos.

Memòria topogràfica, on està una cosa, on ha passat quelcom. [aquesta seria la que es fa servir al mètode dels loci]
Memòria declarativa. És més fàcilment comunicable a altres persones, perquè fa referència a fets i conceptes i, per tant, està totalment estructurada pel llenguatge.
Memòria episòdica o flaix. Fa referència a les experiències viscudes en un temps i un espai concret. [ Instants ]
Memòria semàntica. S’ocupa d’abstraccions. Mútuament, la memòria episòdica i la semàntica s’influencien, ja que veure un exemple particular pot fer variar la concepció general d’un fenomen i el concepte se sol formar a base de diferents exposicions a l’estímul. Els records sobre la pròpia vida són episòdics, però si esdevenen una narració a còpia d’explicar-los i alterar-los, acaben formant part del component semàntic.

Memòria a llarg termini no declarativa: Ganglis basals, cerebel i medul·la espinal. També dita memòria procedimental. Habilitats motores, condicionament clàssic i aprenentatge procedural, tocar el piano o anar en bicicleta. S’aprèn per mimetisme o repetició, de manera gradual. En els primers estadis, la persona avança més ràpidament, mentre que després el progrés és menor, però la fixació és més segura. Si la tècnica s’aprèn correctament, no s’oblidarà mai.

Ubicació
Al còrtex [recerca per imatges MRI] es localitza la memòria auditiva al lòbul temporal (procés) i còrtex prefrontal (record), la memòria verbal al còrtex temporal esquerre (àrea de Wernicke) per a la comprensió del llenguatge i el còrtex frontal esquerre (àrea de Broca) per a la producció del llenguatge (l’hipocamp intervé en la consolidació de memòria verbal a llarg termini), la memòria visual al lòbul occipital (procés) i el còrtex prefrontal (record).

Cervell i xarxa neuronal

Model

[Experiència susceptible a recordar]
[A través dels sentits tenim una interfase amb el món i el nostre cos que ens arriba en forma de percepcions segons un aprenentatge perceptiu [no enregistrem sensacions aïllades a partir de les quals després fem associacions, sinó conjunts organitzats a partir dels quals [percepcions integrades en una experiència que va acompanyada d’un component afectiu]. De tota aquesta enorme informació potencial, l’atenció es dirigeix a una part limitada (Miller, Magic number 7).

Model de memòria múltiple MTT

El model més acceptat, tot i les crítiques, és del d’Atkinson-Shiffrin

Memòria a curt termini (STM)
Té diferents seccions (Baddeley-Hitch), icònica, ecoica (auditiva), i un centre que decideix què és rellevant de conservar.

Memòria a llarg termini (LTM)
[Una part del STL passa a la LTM, segons els tipus esmentats abans]

Model de memòria associativa SAM

Store, Assume, Modify (SAM).
Store: El nou record es codifica associant-lo amb records anteriors. Cada vegada que accedim a un record, reforcem la seva accessibilitat. (VK Plató considerava que aprendre és recordar (doctrina de l’anamnesi), ja que per comunicar un coneixement es parteix de la memòria; per a captar una nova dada és necessari connectar-la amb les anteriors i l’experiència passada és imprescindible per adquirir-ne de nova.
Assume: A l’hora de recuperar-lo, [els indicis dels quals partim condueixen al record més o menys fàcilment segons les associacions; el context té un paper crucial].
Modify: quan recuperem un record pot ser modificat i actualitzat. Cada cop que hi tornem, reforcem la seva accessibilitat.

La recuperació com a reconstrucció

(DS) Els experiments de Bartlett (Remembering: A Study in Experimental and Social Psychology, 1932) i els d’Elizabeth Loftus, els anys 70 i 80 ven fer evident que els records que es recuperen no són una rèplica exacta del passat, sinó un procés de reconstrucció basat en fragments d’informació emmagatzemats, influenciats per les nostres expectatives, coneixements previs i contextos socials. Bartlett va introduir el concepte d’esquemes, estructures mentals que organitzen el nostre coneixement i experiències. Aquests esquemes influeixen com codifiquem i recordem la informació, omplint buits o distorsionant detalls per adaptar-los a les nostres expectatives. [Kant]. Aquesta reconstrucció pot tenir errors, distorsions i fins i tot canvis en els detalls d’un esdeveniment.
[Com que els records són reconstruïts, els reinterpretem en funció del moment actual. Jo posava l’exemple que al cap.9 d’una novel·la, recordem de manera diferent un personatge presentat al cap.1 que no pas al cap.3, segons si per exemple, un que semblava agradable acaba essent un ximple.]

Oblit, amnèsia, repressió

A partir de l’emmagatzemament, es produeix un oblit progressiu si el cervell no rep nous estímuls per activar el record, tot i que l’oblit absolut mai es dona (encara que així li sembli al subjecte). [seria com si hi hagués una política de conservació segons la qual tot ‘document’ al qual no s’accedeix en x temps, se’n va a la paperera, on s’hi queda fins que és sobreescrit, com les cintes de vídeo d’un sistema de vigilància que es reaprofiten].

(CGPT) La memòria a curt termini desapareix si no es consolida per repetició. Hi pot haver interferència, tant dels records antics impedint consolidar-ne de nous, com nous desplaçant els antics (per exemple, si aprenem un nou número de telèfon). Freud insistia en la la repressió de records traumàtics, però la psicologia moderna ho ha qüestionat [a veure si al final les sessions de psicoanàlisi acabaven construint records falsos!]. Seguint el model SAM, intentem accedir al record a partir de pistes, si les connexions associatives s’han debilitat, poden ser insuficients per recuperar-la.

Factors i patologies

La consolidació de records es veu afectat per la manca de son [que restaura la plasticitat neuronal] i l’estrès que afectaria el funcionament de l’amígdala, quan es segrega cortisol o adrenalina ( hormones ) .

S’ha comprovat que per consolidar records cal deixar períodes de descans abans d’adquirir-ne de nous. La verbalització [afegir una descripció verbal com faig jo als quaderns de viatge], el context significatiu [recordarem une slletres que volen dir alguna cosa més que no arbitràries], i la repetició reforcen la consolidació de records. L’esport, nutrició, vida social i mantenir una activitat intel·lectual com llegir o jugar a escacs contribueixen a la salut del cervell.

(CGPT) En el cas de l’Alzheimer, els danys a l’hipocamp dificulten la consolidació de nous records. Primer es deixen desapareixen els records recents, què hem menjat o amb qui hem parlat. L’acumulació de plaques amiloides i cabdells neurofibril·lars afecta les sinapsis i es van perdent els records de fets del passat. Durant un temps persisteix una memòria emocional, és manté una connexió emocional amb persones, llocs [o músiques] familiars. Els de la infantesa i joventut resisteixen més. La memòria procedimental (no declarativa), com anar en bicicleta, menjar amb coberts o tocar un instrument, es mantenen perquè depenen de circuits cerebrals més resistents, com els ganglis basals i el cerebel. En les fases finals, la persona ja no reconeix familiars ni recorda la seva pròpia identitat. [Oliver Sacks, Musicophilia, notes de lectura].

[Memòria =? Contingut o estat mental]

[Estudiar la memòria, no és estudiar els estats mentals en general? Què ocupa la ment a cada moment ( corrent de consciència ) i aquest contingut, si s’esvaeix o bé si deixa una petjada (engrama), susceptib

El que passa, el que desapareix, el que roman
Constantment rebem informació de l’entorn i del nostre cos (interfase), d’aquesta, l’atenció en tria una petita part que passa a la memòria de curt termini. La majoria serà descartada quan no es necessiti, i alguna passa a la memòria de llarg termini, on romandrà si es reforça, es pot modificar si s’hi torna a accedir, o s’acabarà perdent l’accés si no es fa servir més.

Durant un temps ha quedat una empremta, com una petjada a la sorra de la platja que persistirà fins que una onada s’esborri. És la memòria a curt termini o el que Husserl anomena “retention”. L’existència humana a nivell cel·lular és una construcció i reconstrucció constant (Contemplació de la vida, El meu cos en constant reconstrucció), i a nivell d’experiència també és la construcció i reconstrucció constant de què faig jo i com em sento en el món ( l’experiència del temps, El meu relat reescrivint-se). Això no seria possible sense el mecanisme de la memòria on d’alguna manera persisteixen experiències passades.

[A invscons distingia els “continguts” a tres nivells, per descriure quin és l’estat o experiència del subjecte a cada moment, en quin món i en quin moment es troba. El que reconeix a cada moment depèn de la memòria i condicionament del passat. A nivell subsimbòlic, emprendrem una conducta instintiva o condicionada, segons l’escenari de necessitats i l’entorn exterior que reconeixem. A nivell simbòlic, l’avaluació de l’input inclou a més records codificats verbalment (experiència apreses i no viscudes). A nivell de vida humana, els inputs i la reacció o contingut que susciten s’inscriuen en el pla del projecte de vida.

Nivell subsimbòlic

Percepcions basades en representacions distribuïdes [no tenia prou en compte la memòria no declarativa de procediments]. Objectes permanents en l’espai, l’entorn natural, l’entorn social. El jo i les seves afeccions. Sensibles de segon ordre (com la melodia que identifiquem en diferents tonalitats i instruments). Hi ha també la memòria procedural, no declarativa (anar en bicicleta), el que s’anomena la memòria del cos. Tenim també una memòria emocional? La situació: indiferència / sorpresa, confusió / motivació. [el subjecte respon a la situació amb conducta heretada o apresa per condicionament].

Nivell simbòlic

A l’hora de reconstruir la situació actual a partir de la memòria, ara tenim també la memòria declarativa, que es pot verbalitzar. (aquesta ha estat la part més susceptible a experiments) Aquest vocabulari ens ajuda a reconstruir visions del passat i construir escenaris futurs possibles. Alhora, el llenguatge ens ha permès incorporar informació no viscuda per nosaltres sinó transmesa per la societat. Tenim uns continguts preculturals sobre la naturalesa, la societat i la moral (folk psy); i una part molt limitada, i més o menys distorsionada de la cultura del món. El model científic, les visions religioses i filosòfiques, les propostes estètiques.

A cada moment tenim, d’una banda, el conjunt de mems de la societat i de l’altra, l’estat del cervell d’un individu amb tot el que podria recordar (o reconstruir) a partir d’uns inputs (cues, senyals) determinats, i el que està passant pel seu cap a cada moment, el corrent de consciència.
[Contingut mental, o estat mental a filosofia de la ment: es parla de beliefs i desires [que potser correspondria a el món que reconstruïm, l’estat motivacional (satisfet/desig), i el color emocional]. Es parla de “Narrow Content”, quan atenem a l’estat mental amb independència de l’exterior. Per exemple, dos cervells amb el mateix estat neuronal tindrien el mateix estat mental amb independència que el seu entorn sigui diferent, com un planeta duplicat. Els internalistes argumentarien que l’estat mental és determinat pels estats interns. El “broad Content” diria que l’estat mental és determinat també per factors externs, externalisme. Dos bessons amb el mateix estat intern en planetes diferents, quan diuen ‘aigua’, el significat és diferent, perquè es refereixen a una substància diferent H2O o XYZ. [discussió absurda? si XYZ es comporta igual que l’aigua, i no com àcid sulfúric, la relació és idèntica.]
La situació ara pot ser de (i) indiferència, repòs (pilot automàtic), (ii) impuls fort de desig o evitació. Podem tenir un estat de confusió, ja sia perquè no tenim un bon model del món, no tenim una resposta adequada, o bé tenim conflictes entre els desigs primaris, les possibilitats que calcula el pensament, els condicionantes morals, el dubte de l’Ase de Buridan (FOBO=fear of a better option, FOMO=fear of missing out).

Nivell projecte de vida

[Quin és l’estat del subjecte als diferents nivells a cada moment? A nivell subsimbòlic parlem de l’estat de la xarxa, amb els pesos de les sinapsis, i això recollia la manera d’organitzar les percepcions i les respostes. Són estats amb una durada al voltant de segons. A nivell simbòlic tenim també teníem el model del món, el jo i l’entorn, l’enciclopèdia particular de cada u, i l’estat s’inscriu en “àtoms de conducta”, que durarien de minuts a hores. Amb la constitució del jo i la capacitat d’imaginar i pensar el possible, juntament amb la imitació de models socials, el subjecte es forma un projecte de vida en el qual s’inscriuen els esquemes d’acció (conductes) particulars. Aquest propòsit i intenció permetran parlar d’acció lliure i autonomia.
El projecte de vida està encarnat en un cos que té una constitució biològica (un estat de salut), un caràcter i unes capacitats intel·lectuals determinades per l’herència i el desenvolupament. L’educació i l’entorn determinen la idea del món, i el lloc que ocupa en la societat, el ventall de possibilitats que té a l’abast. La unitat dels actes del subjecte venia de l’estructura d’esquemes encaixats (moure un dit per fer clic al ratolí, enviar un correu, canviar de feina o iniciar una relació), on cada acte, cada àtom de conducta, obeeix a un propòsit, un “voler ser” alguna cosa.
P. 695) “Per modesta que sigui, tota conducta consisteix en dur a terme un pla, l’objectiu del qual és anterior a la seva execució”. De la reacció automàtica als estímuls hem arribat a ser “un ser de cultura que té història, un animal de realitats”, amb una conducta impregnada del que podríem anomenar consciència intel·lectual o intel·ligent”. (P. 687). Intentar escriure una psicologia sense consciència, tot suposant que es tracta d’un epifenomen, “és filosòficament insostenible i psicològicament empobridor” (P. 687). Tal com deia William James, és molt improbable que un producte de l’evolució com la consciència no tingui cap utilitat biològica.
Aristòtil ens diu al De Anima i a l’Ètica a Nicòmac, que la facultat superior de l’home, més enllà del creixement i la reproducció que comparteix amb els animals, és la de tenir un pla o designi a acomplir, to logon econ, (Una altra subfacultat entendria el pla i una altra el duria a terme). Això ha de ser activitat, no potencialitat, ha d’estar d’acord amb la virtut, no s’ha de manifestar en períodes curts sinó al llarg de la vida sencera. (Aristotle, ROSS, p. 191, Et. Nic 1097-1098). Aristòtil dirà també que hi ha contingència real i l’home és responsable d’allò que li apareix com a bo.

La consciència és propositivitat, i continuïtat entre l’experiència passada i el propòsit o expectativa de futur. És consciència també, doncs, de la biografia acumulada, i hom contemplarà la seva vida passada, amb nostàlgia, amb el record d’una infantesa trista o alegre. L’home és doncs un projecte, mediocre, interromput i poc explícit en la majoria dels cassos, però un projecte, i un projecte narratiu, perquè en gran part la seva experiència s’organitza i es recorda narrativament, com una autobiografia que es va elaborant.

L’estat de l’ésser humà

(Ara i aquí).
Organisme, la posició, si ens fa mal alguna cosa, si estem cansats, si tenim gana, si tenim energia; pressió, nivell de sucre
Tot el que passa sense que ens n’adonem, percepcions, el que sentim, el que deu passar a nivell inconscient; imatges MRI
El corrent de consciència, percepcions que entren a la memòria de curt termini, emocions, accions; què està fent, què està pensant.
El jo conscient: situació dins del projecte personal que té en marxa, què està fent el jo; va en pilot automàtic, pren una decisió. El jo es veu com a subjecte, actor d’accions propositives (H2810), accions que són producte de la seva voluntat. Alhora, es veu com a patidor dels fets o situacions que li sobrevenen, és a dir, la situació local externa. En tant que aquest estat particular correspon al moment actual de la història que està vivint la persona, serà descriptible en funció del projecte personal i de la configuració narrativa, l’autobiografia que ens narrem a nosaltres mateixos (ara pateixo la incomprensió dels altres, ara em venjo (identitat paranoica), o bé ara estic gaudint del confort o trobo un obstacle a superar (identitat hedonista).

Amnèsia infantil.
La majoria dels adults no podem recuperar experiències anteriors als 2-4 anys. Això seria degut a que l’hipocamp encara s’està formant (Paul Frankland i Sheena Josselyn pel paper de l’hipocamp 2012), que no s’ha desenvolupat el llenguatge (Patricia Bauer 2007), i que la xarxa neuronal està creixent i reorganitzant-se moltíssim. No obstant, se sap també que les experiències deixen una empremta (Carolyn Rovee-Collier 1999). El moment dels primers records varia segons l’entorn social, els maorís tenen records més antics que els americans (Guardian, 2025).
Quins són els primers records que tenim? Targes exposició CCCB

Un registre dels estats [un experiment mental de descripció completa d’un ésser humà]

Registre de tots els nivells fisiològics i anatòmics, pes, alçada, creixement dels òrgans, malalties, rascades, accidents, les pulsacions del cor i nivells endocrins a cada moment de la vida. [no arribem a dir quines proteïnes i on són a cada moment].
Configuració dels pesos de la xarxa neuronal a cada moment amb indicació dels patrons perceptius, afectius i cognoscitius (llenguatge i pensament).
Tots els continguts de memòria que he tingut, imatges de persones, on he aparcat el cotxe cada dia, totes les lliçons que he estudiat en algun moment. Totes les idees que han transitat a través de mi.
Registre de tots els estats de consciència, son i vigília, un dimoni freudià que hagués anat prenent nota de tots els somnis que he tingut, els desigs o sensacions espontànies.
Tots els projectes que he tingut en marxa alguna vegada, tots els desigs (un soldat Airfix, aprovar, rebre atenció de la noia estimada, èxit professional, acabar una marató), totes les configuracions narratives (heroi, geni incomprès, astut i hàbil que troba oportunitats, resignat a la malaventura amb moments aïllats d’alegria).

A finals del s19 Louis Darget va intentar capturar unes suposades radiacions que emetria el cervell en pensar. foto

[La vida humana com a memòria canviant]

La psicologia no entra a considerar el paper de la memòria en l’experiència humana, l’experiència del temps i la continuïtat de la identitat.

L’experiència en el temps té els modes d’atendre el voltant, reconstruir el passat o imaginar futurs i possibles.
La memòria de reconstruir repetidament un mateix passat seria base de la continuïtat de l’experiència humana (El jo, invariants i continuïtat). Aquesta reconstrucció és sobretot narrativa, és el evoca Proust quan reconstrueix el despertar, o en l’episodi de la magdalena, que és el millor exemple de memòria episòdica, recuperada a partir de l’input del sabor ( El jo i l’experiència de vida narrativa).

El software, som la nostra memòria?

Si seguim la metàfora del hardware i el software, podem veure el conjunt de cèl·lules com a hardware (El cos: anatomia, el cervell i xarxa neuronal) i el què som com a software, la informació, aquí no en estats d’energia de silici, sinó en els pesos de la xarxa neuronal, potenciació i inhibició als receptors de les dendrites de la segona neurona de cada sinapsi. [i amb la diferència que no treballem amb un codi binari sinó més continu, i múltiples connexions, a diferència de les 7 “Logic gates” (AND, OR, NOT, NAND, XOR, XNOR) Veure més avall, hi ha 4.7 bites per sinapsi].
Però segurament seria equivocat dir que “som” aquesta informació, com si es tractés de cos i ànima. No hi ha una experiència deslligada del cos. Som un cos “informat”, que treballa, percep i té plans i expectatives i una experiència emocional.

Derek Parfit, a Reasons and Persons” (1984) considera l’experiment de transplantament d’un cervell a un altre cos i es pregunta qui és la persona que desperta?, la mateixa? o s’ha creat una nova identitat? [si el cos és diferent, és diferent, si és idèntic, és la mateixa persona. [ Despertars inesperats]. L’altre experiment és que el cervell es duplica i s’instal·la en dos cossos diferents. Tenim dues persones iguals? La conclusió seria que la identitat personal no depèn tant de la continuïtat d’una ànima o substància única, sinó de la continuïtat psicològica i la connexió de la memòria.

Constitució de la memòria (identitat)

Igual que un organisme va creixent a partir d’una sola cèl·lula en l’entorn adequat de l’úter; la persona (a manca d’un terme millor) es va definint a mesura que es van acumulant experiències. Potser partim del repertori limitat dels instints (o esquemes de Piaget) de l’infant i el cos aprèn a moure’s, aprenem a reconèixer objectes, adquirim informació del que veiem i del que aprenem a l’escola definint un model del món (alguns tindran la terra plana), anem satisfent necessitats i pujant graons a la piràmide de Maslow, ens inscrivim en una societat amb uns papers determinats, tenim expectatives i fem plans per assolir-les, satisfent-les o frustrant-nos. Aquí l’equivalent a l’úter és la mare i la societat. En lloc del conjunt de cèl·lules que formen el cos, tenim, codificat en patrons de la xarxa neuronal, aprenentatges del cos, records, una idea del món. Som un cos amb una història passada i unes expectatives, que es coneix com a subjecte en el món físic i social, amb un model del món, uns valors, uns gustos. Aquesta identitat és fràgil i canviant però té certa consistència ( El jo, invariants i continuïtat narrativa ).

El passat, records i registres

Som doncs el que a cada moment reconstruïm del nostre passat? El que podem concebre i pensar que hem après? el que podem imaginar sobre el futur o concebre en general?

Durant segles, la memòria era sobretot oral, després s’hi van afegir els manuscrits, els dietaris i les memòries, retrats en pintura i marbre, i al segle XX, la fotografia, el vídeo i el registre de les xarxes digitals. [Dues parts d’aquest museu estan dedicades a preservar aquest passat, la meva vida, i el meu món, amb els instants.]
Kurt Vonnegut concep el planeta Tralfamadore on tot existeix simultàniament.

Quànta informació tenim?

(CGPT) Vocabulari: Als 6 anys, entre 5000 i 10000 paraules, fins a 20.000 als 12 anys i fins a 35000 a l’edat adulta i fins a 60.000. Això correspondria al lèxic, no s’inclouen noms propis. [ Ho trobo exagerat, a les meves paraules, me’n surten 9.000).
Hi ha estimacions sobre la capacitat del cervell, de l’ordre de 10 a 100 terabytes, o fins a 2.5 petabytes. La xifre s’obté a partir del nombre de neurones 86 10exp9, possibles sinapsis 10exp13 i 4.7 bits d’informació per sinapsi. Si ho comparem amb sistemes AI, tenim que chatGPT té 175 10·9 paràmetres ocupant uns 700GB. Els models AI necessiten milers de CPUs consumit megawats mentre que el cervell humà opera a uns 20wats.
És difícil plantejar quima part d’aquesta capacitat es fa servir realment, tot i que alguns s’atreveixen a suggerir un 10 o 20%. D’altra banda, a diferència d’una base de dades digital, els records es van actualitzant, reorganitzant, oblidant o perdent detall en funció del temps. [potser no desem imatges a pixels, com fitxers bmp, sinó instruccions per generar-les com els vectorials en sistemes simples, o el que genera la AI.] Els records no són blocs de dades sinó que es reconstrueixen a partir de patrons neuronals.

Quanta informació tinc jo? paraules, episodis (llocs, persones), llibres, lliçons, pelis. Què és el que tinc ara? Què és el que he tingut capacitat de recordar al llarg de la meva vida? Els noms dels companys de classe, telèfons, minerals, companys de feina, números de compte corrent, matemàtica, física, filosofia, llibreries de TSO a informàtica.
La memòria visual, les imatges que puc evocar, les que sóc capaç de reconèixer com en una cerca per imatge de google, què és un roure, què és un bruc. La memòria auditiva, les melodies, el timbre dels instruments.

Ivana Franke, Half a minute Thought (dades d’un EEG) 2016 CCCB 2022, 35 metres de llistat.

Memòria individual i memòria col·lectiva

Suports de la memòria col·lectiva
Gràcies a la comunicació, els humans poden compartir continguts i espot parlar de memòria col·lectiva. Durant mil·lennis i fins que es va inventar l’escriptura, aquesta memòria era oral [la imitació també?], transmesa pels ancians [les pintures i objectes també transmetien]. Del 3500 BCE amb els protoalfabets, passant pels gravats, fins que el 1450 que Gutenberg posa en marxa la impremta, aquest era un procés costós. La memòria gràfica es basava en pintura i escultura. La memòria musical no oral comença a ser possible amb la notació de Guido d’Arezzo cap l’any 1000. A finals del sXIX apareix la fotografia, després el cinema i la televisió. A partir dels anys 80 apareixen els ordinadors i la memòria digital, primer només textos i, a mesura que augmenta la seva capacitat, imatge i video. A les biblioteques, galeries d’art i museus de ciència s’hi afegirà el World Wide Web. Amb les xarxes socials (Facebook 2004, Twitter 2006, Whatsapp 2009, Instagram 2012) queda un registre de la vida personal, el que abans quedava limitat a la correspondència. Els ordinadors i dispositius mòbils funcionen com una extensió de la memòria personal que cada cop resulta menys necessària. ja no aprenem poesia de memòria ni hem de retenir números de telèfon, ni tan sols la contrasenya ja que desbloquegem el dispositiu amb biometria.
Fins a l’aparició de la AI generativa el 2024 amb chatGPT, tot contingut col·lectiu havia estat primer un contingut en la memòria d’un humà.

La mida de la memòria col·lectiva

Enciclopèdies

Plini el Vell (77 DC): 37 llibres i 20.000 entrades.
Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert, Encyclopédie (1751 a 1772): 72.000 entrades en 28 volums.
Andrew Bell i William Smellie, Encyclopaedia Britannica (1768 – Actualitat), 65.000 articles a la micropaedia i 700 a la macropaedia.
Wikipedia (2001), 7M d’articles, (el 2019 el text ocupava 16GB)
ChatGPT no es pot comparar directament amb una enciclopèdia ja que genera les respostes. Es podria pensar que té milers de milions d’entrades [tantes com preguntes possibles; la qüestió seria quantes preguntes diferents podem fer?]

Les Biblioteques nacionals tenen entre 50 i 200M de documents catalogats.

Spotify té disponibles uns 100M de cançons

Inconscient col·lectiu? [en pàgina a part] Jung, Gilbert Durand, Frobenius

(CGPT) Carl Jung a principis del segle XX va proposar l’existència d’un conjunt de coneixements, experiències i arquetips compartits per tota la humanitat, heretats biològicament i manifestats a través de mites, símbols, somnis, art i literatura, i religió. Seria independent de l’experiència personal i es reflecteix en patrons universals de conducta i pensament.

Figures
El Self (Sí-mateix) → Representa la totalitat de la psique i la recerca d’equilibri entre la consciència i l’inconscient. Sovint es veu en símbols com el mandala o el círcle.
L’Ombra → La part inconscient de la psique que conté els aspectes reprimits o foscos de la nostra personalitat. Es manifesta en figures com el monstre, el dimoni o el criminal.
L’Ànima i l’Ànimus → Representen el principi femení dins dels homes (Ànima) i el principi masculí dins de les dones (Ànimus), reflectint la dualitat interna de cada individu.
El Vell Savi / La Gran Mare → Figures de saviesa i protecció. Es troben en personatges com Merlí, els xamans, les deesses maternals o les dones sàvies de les llegendes.
El Heroi → Figura que simbolitza el viatge de superació i transformació. Exemples: Hèrcules, el Rei Artur, Luke Skywalker.
El Trickster (El Bromista) → Representa la transgressió de normes i la creativitat. Exemples: Loki en la mitologia nòrdica, el Coiot en les llegendes natives americanes, el Joker en la cultura popular.
Imatges i símbols universals
El Sol i la Lluna → Energia masculina i femenina.
El Cercle i el Quadrat → Totalitat i estabilitat.
L’Aigua → Renovació i l’inconscient.
El Foc → Passió, destrucció i transformació.
El Viatge → La vida com un camí de creixement i autodescobriment.

Cirlot, Arquetipus de Jung
L’equació macrocosmos-microcosmos pot presentar-se com a que l’home s’explica per l’univers (Schneider), o que l’univers s’explica per l’home. L’arquetipus és, en primer lloc, una epifania, una aparició del latent a través de l’arcà, visió, somni, fantasia, mite. Aquests serien producte de “l’energia de l’esperit”, de la “vida interior en el perpetu fluir des de les profunditats. De la mateixa manera que en la creació de l’univers brollen éssers i objectes, l’energia de la psique es manifesta mitjnçant la imatge, quelcom entre l’informal i el conceptual, entre el tenebrós i el lluminós.
El fet que els principals arquetipus siguin comuns a tots els homes no seria degut una herència cultural comuna sinó a la naturalesa comuna de l’estructura cerebral. Aquest seria anomenat “inconscient col·lectiu”, quedant oculta la seva naturalesa que no es manifestaria parcialment en les imatges. Constituirien un poderós prejudici instintiu ” i són els auxiliars més eficaços de les adaptacions instintives”. [Això vol dir que estem obligats a pensar en termes d’herois, de períodes agrícoles-meteorològics, i que la nostra conducta depèn d’uns pocs esquemes rectors?]. Correspondria al que en biologia s’anomenen “pautes de comportament”.
L’arquetipus seria l’aspecte mític estrictament humà del símbol en general. L’esquema dels símbols podria funcionar fins i tot sense l’home.

Altres explicacions, Paideuma
Tal com ho formula Jung, la noció és suggerent però en el sentit d’una mena d’ànima col·lectiva de la qual participem tots, no té suport científic. Els indicis de conductes heretades, com la por a les serps, s’expliquen per l’evolució. Hi ha figures mítiques presents a diferents cultures es poden atribuir a transmissió cultural i dependrien de la forma de vida comuna. Per exemple, els astres són molt importants en una civilització agrícola que depèn de les estacions, i les alteracions que s’observen al cel són les dels planetes mòbils.

En aquest sentit, Frobenius, a l’Esperit de la Cultura (1921), relaciona les visions del món col·lectives amb el medi geogràfic.

el bosc, la naturalesa → Panteisme
la ciutat → Ateisme
el desert → Teisme

Gilbert Durand, a “Les Structures anthropologiques de l’imaginaire” (1960) i “L’Imagination symbolique” (1964), remarca el paper de l’imaginari en la manera com els humans perceben i interpreten el món. A partir de la psicologia i l’antropologia, distingeix dues grans etsructures. El “règim diürn”, associat amb la llum, la separació i la distinció clara entre oposats (bé/mal, llum/foscor), relacionat amb mites heroics i estructures dualistes, el campanar. El “règim nocturn”, associat amb la fusió, la síntesi i la complementarietat dels contraris, més integrador, la cova, la cripta.

El projecte Mnemosyne d’Aby Warburg mira de trobar com es transmeten certs detalls icònics que pressuposen unes determinades concepcions del món.

La memòria col·lectiva, un contingut en xarxa.

La memòria episòdica és particular de cadascú i cadascú la genera amb la seva experiència. Però la memòria col·lectiva , el que sabem sobre el món, les idees que tenim sobre bellesa o moral, els prejudicis, el conjunt de mems, no la creem sinó que l’absorbim a l’escola, les converses, o els media.

En aquest sent, la metàfora de conèixer com un ordinador aïllat que inspecciona el món com des d’una càmera de vídeo i en fa abstraccions, és errònia. Som més aviat com uns ordinadors que formen part d’una xarxa corporativa i que són configurats a partir d’un servidor.

[Fins a quin com nosaltres mateixos? O som com un espantaocells amb forma humana però que ha agafat consistència de draps i papers enduts pel vent que han quedat enganxats en uns filferros]

Altres

El meu palau de la memòria, el palau de la memòria d’Hanníbal Lecter

Dalí, la persistència de la memòria Exposició Dins del cap

Mnemosyne de Dante Gabriel Rosetti, 1875 que va començar com a preparació de l’Astarté Siríaca que vaig veure a Manchester el 2023. Du uns versos del mateix Rosetti: Thou fill’st from the winged chalice of the soul
Thy lamp, O Memory, fire-winged to its goal (Tu omples, del càlic alat de l’ànima, La teva llàntia, oh Memòria, amb ales de foc cap al seu destí.), que suggereix l’ànima fornint la memòria que és com una llum que projecta cap a un destí).