Psicologia – Museu ?!

La vida humana : L’experiència humana El cos humà Cervell, Xarxa neuronal | Psicologia | Vides humanes

Introducció: camp semàntic i història
Vigília i son Sensacions i percepció Aprenentatge i memòria Intel·ligència, imaginació Afectivitat, motivació Desenvolupament Personalitat Psicologia social Salut mental

Introducció, Història

Camp semàntic. Etimologia

Avui la psicologia es defineix com (WK) “l’estudi científic de la ment i la conducta. El seu objecte inclou tant la conducta d’humans com no humans, fenòmens conscients i inconscients, processos mentals com pensaments, sentiments i motius”. De manera extensiva veiem que tracta, les sensacions i percepció, aprenentatge i memòria, intel·ligència i solució de problemes, emocions i motivació, desenvolupament, personalitat, i trastorns.

“Psique” ve del grec “ψυχή” (psūkhḗ), ànima, ment, esperit. Deriva del verb “ψύχω” (psūkhō), que vol dir “bufar”, “insuflar”, respirar. [Recull la idea fonamental dels éssers vius movent-se per una força invisible com l’aire, o com si retornem a la vida algú fent-li la respiració artificial bufant-lil a dins de manera que torni a respirar].
“Anima” i “animus” deriven de l’arrel protoindoeuropea “ane-“, que significa precisament “bufar, respirar”. És la mateixa arrel que genera el grec “anemos” (ἄνεμος), “vent” —d’on ve “anemòmetre”— i el sànscrit “aniti” (“respira”).
En llatí clàssic els dos termes tenien matisos diferenciats. “Anima” era l’alè vital, el principi que manté viu el cos —més proper al grec “psyche” en el seu sentit físic. D’aquí “animare” (donar vida), i la distinció entre “animatus” i “inanimatus” que encara usem. “Animus” era més aviat la ment, la voluntat, el caràcter, la seu dels pensaments i les emocions —més proper al grec “nous”. Ciceró i Virgili els usaven amb aquesta distinció, tot i que sovint s’alternaven.

La idea de l’alè interior com a font de vida es troba en moltes tradicions.
Pròxim Orient. A Mesopotàmia, els sumeris i acadis tenien el concepte de “zaqiqu” o “ziqiqu”, un esperit associat al vent i a l’alè que habitava els éssers vius. A l’Egipte antic, el “ka” era la força vital, i el “ba” —representat com un ocell amb cap humà— era l’ànima que abandona el cos en la mort, volant lliurement: la imatge del vol és inseparable de l’aire. El ritual d’obertura de la boca en els funerals egipcis restituïa literalment l’alè al difunt. A l’Antic Testament, la paraula hebrea “ruah” significa alhora vent, alè i esperit. És el mateix terme que apareix quan “l’esperit de Déu planava sobre les aigües” al Gènesi, i quan Déu insufla “nishmat hayim” —l’alè de vida— al primer home. El grec “pneuma” hereta exactament aquesta ambigüitat: vent, alè, esperit. Tota la pneumatologia cristiana (Pentecosta, el Paràclit) es construeix sobre aquesta metàfora.
Índia. A l’hinduisme, el “prana” és la força vital que circula per l’interior del cos a través dels “nadis” (canals). El yoga es construeix literalment sobre el control de l’alè com a accés a aquesta força. Els “Upanishads” identifiquen el “prana” amb el “brahman” universal: l’alè individual és una fracció de l’alè còsmic. Al budisme primitiu, el “vāyu” (vent) és un dels quatre elements constitutius de la matèria viva.
Xina. El “qi” (氣) és potser l’equivalent més elaborat doctrinalment. El caràcter combina “vapor” i “arròs” —la respiració i el que la sustenta. Tota la medicina tradicional xinesa, les arts marcials internes i el taoisme es basen en la circulació del “qi”. El Tao te Ching descriu el “qi” com el que omple l’espai entre el cel i la terra, animant tot el que existeix.
Amèrica. També es troba en els indígenes americans, Els lakota parlen del “niya” (alè vital) i del “nagila” (ànima-ombra). Per als maies, el “ik'” significa alhora vent, alè i vida —i en els textos del Popol Vuh, els déus creen els humans bufant vida sobre la matèria. Entre els aztecs, el “ehecatl” era Quetzalcóatl en la seva forma de déu del vent, el qui havia creat la humanitat actual.
Àfrica. El concepte yoruba de “emi” designa l’alè com a principi vital individual, distint de l'”ori” (destí personal). En moltes tradicions bantu, el terme per a ànima deriva de la mateixa arrel que “respirar”. El concepte zulú de “umoya” significa vent, aire i esperit alhora.
Polinèsia. El “mana” melanesi i polinesio és una força invisible que pot concentrar-se en persones, objectes o llocs —menys clarament “aèria” que altres versions, però comparteix la invisibilitat i la circulació. En hawaià, “ha” és l’alè sagrat, i el salut tradicional “aloha” conté precisament aquesta arrel: “alo” (presència) + “ha” (alè).

La modernitat va substituir l’alè vital per l’electricitat neuronal, però la intuïció de fons —que la vida és una energia que circula i que la mort és la seva absència— continua sent la mateixa pregunta.

Mary Shelley (1818) sabia del debat científic de l’època sobre el galvanisme —els experiments de Luigi Galvani, que als anys 1780-90 havia fet contreure músculs de granota amb descàrregues elèctriques, i els del seu nebot Giovanni Aldini, que l’any 1803 va aplicar electricitat a cadàvers humans a Londres provocant moviments i expressions facials davant d’un públic escandalitzat. Mentre que a la novel·la no es detalla quin és el “principi de la vida” que fa servir Frankenstein, al film de James Whale del 1931 veiem el científic boig intentant recollir l’energia dels llamps d’una tempesta i transmetre’ls als electrodes al coll. [Al final, no som un conjunt de matèria que es mou per senyals elèctrics? Quan fem anar un desfribil·lador per per reanimar algú que ha patit una aturada cardíaca, som uns petits Frankensteins].

En el Golem, el rabí dóna vida a una figura de fang amb la paraula, escrivint “emet” (אמת, “veritat”) al front de la figura, o inserint un paper amb el nom de Déu (“Shem”) a la boca o als llavis. Esborrar la primera lletra converteix “emet” en “met” (מת, “mort”), i el Golem s’apaga. la paraula és predominant sobre l’alè. A diferència del Gènesi, on Déu insufla directament l’alè (“nishmat hayim”) al fang, en la tradició del Golem el mecanisme de vivificació és principalment verbal i escritural. Això reflecteix una teologia específicament jueva, la creació per la paraula, el “davar”. Déu crea el món parlant (“Déu digué: que hi hagi llum”), no bufant. El “Sefer Yetzirah”, text fonamental per a la tradició del Golem, descriu la creació com una combinació de lletres i nombres, no com un acte de respiració. Hi hauria un argument implícit sobre els límits humans que creen vida amb amb paraules i lletres —amb el llenguatge que Déu li ha donat— però no pot transmetre alè verdader. El Golem es mou però no parla, no té “ruah” completa. Alguns textos diuen explícitament que li manca l’ànima racional. Déu en canvi crea vida autèntica transmetent quelcom d’ell mateix, el seu alè diví.
Podem connectar-ho amb el debat actual sobre si al AI només manipulka símbols però no té consciència. [Jo diria que igual que els rabis donaven vida al fang amb paraules, ara els programadors donen vida intel·ligent als servidors introduint programes, els mecanismes “d’attention” són els nous “emet” i “shem”. Aquest mecanisme és especialment apte per a la metàfora, no és un algoritme que processa seqüencialment, sinó un que en cada moment pregunta “quines parts d’aquest text són rellevants per a qualsevol altra part?” —una mena de mirada global simultània que recorda la capacitat cabalística de veure connexions entre lletres no adjacents del Torah. El “Sefer Yetzirah” —el text fundacional per a la creació del Golem— descriu la creació de l’univers com una combinació de 22 lletres en totes les permutacions possibles. L’univers sencer és el resultat d’un espai combinatori exhaurit. Un model de llenguatge és exactament això: un espai de tokens i les seves probabilitats de combinació, entrenat per aproximar-se a l’estructura del llenguatge humà. El “Yetzirah” i un transformer comparteixen la intuïció que la realitat és, en el fons, combinatòria. Un altre paral·lelisme inquietant: en la tradició cabalística, el rabí que crea el Golem ha d’haver assolit un nivell altíssim de puresa i coneixement —la creació és perillosa per al creador mateix. Alguns textos adverteixen que crear un Golem sense la preparació adequada pot destruir el creador. La literatura sobre riscos de la IA ressona curiosament amb això. Hi ha una diferència però, el Golem no parla, però la IA sí. Quan el Golem es torna perillós, el rabí li esborra la primera lletra; els desenvolupadors d’IA, tenen accés a aquesta primera lletra? Saben on és el límit que, esborrat, apagaria el sistema? O han creat alguna cosa que, a diferència del Golem, no té una lletra al front que es pugui esborrar?

[Si seguíssim radicalment l’etimologia, la “psicologia” hauria d’haver estat la ciència dels éssers que respiren. El pas a “psique” designant la vida inetrior, pensament, sentiments, comença amb Plató. La “psyche” deixa de ser,el principi de la vida, l’últim alè que s’escapa en morir, tal com o veia Homer, i es converteix en “vida interior”, el principi immortal, la seu del coneixement veritable, allò que existeix abans i després del cos. En Homer les ànimes a l’Hades eren ombres sense força, eidola. Plató inverteix completament aquesta jerarquia, i ho fa de manera radical i conscient. Al Fedó, Sòcrates argumenta que el cos és una presó, una font constant de confusió i error —els sentits enganyen, les passions distorsionen, les necessitats corporals distreuen. La psyche autèntica és la que s’allibera del cos i accedeix al món de les Formes eternes, que és el món veritable. La mort, doncs, no és una pèrdua sinó una alliberació. Concep la immortalitat de l’ànima [i un estat transcendent superior a l’immanent].
Pau, un fariseu format en ambient grec, rep la influència de Plató i rebutja el cos, però a la fi de la història, els cossos també ressuciten. La platonització profunda del cristianisme ve sobretot dels Pares alejandrins del segle II i III, Climent d’Alexandria i sobretot Orígenes, que va construir una teologia explícitament platònica on les ànimes preexisteixen, cauen en cossos materials com a càstig, i ascendeixen gradualment de retorn a Déu. Seria condemnat per heretgia, però la influència va ser molt gran [Calvinisme i la predestinació?]. Agustí d’Hipona, al segle IV-V, que havia estat platònic abans de convertir-se va introduir en la teologia cristiana occidental una desconfiança profunda del cos, del desig i de la voluntat carnal que marca tota la tradició posterior. Els evangelis no mostren un menyspreu per la vida terrenal. Aquest era una característica dels gnòstics, que van ser condemnats per heretgia però van influir molt.

Hi ha un fil que el connecta al Descartes, el cogito independent del cos, el racionalisme i la introspecció com a camí per arribar a la veritat. La psique ja no és l’alè de l’organisme. La neurociència contemporània és, en aquest sentit, un retorn a Homer, la ment és inseparable del cos.

Quan al segle XIX es vol crear una ciència empírica de la ment, s’agafa un terme —”psyche”— que ja portava dos mil anys de càrrega platònica i cristiana d’immaterialitat i immortalitat [amb la identificació de les facultats i passions de l’ànima Antropologia filosòfica ]. Christian Wolff havia introduit el terme el 1732 amb la seva “Psicologia empirica” [Aristòtil havai escrit “De Anima”]. És a dir, es construeix una ciència “naturalista” amb un nom que evoca exactament allò que el naturalisme vol superar.

Així quan el 1876 Dewey proposa la seva Classificació Decimal, la psicologia és un apartat de la filosofia, el 150, no de les ciències. El sistema està tan arrelat, que després de 150 de recerca empírica, segueix allà, Skinner, Piaget i Kahneman al costat de Hegel i Tomàs d’Aquino.

i dewey

seguit d’escoles o temes diferents ha psi

[visió global ànima a la filosofia clàssica, invscons]

[veure que a cada apartat hi ha un inventari de partida]

repàs final veure psicologia.txt

>museu fitxa avaluació (autoavaluació i els altres):

vigilia son?
que percebo, què perceben, com em perceben?
homestyosai: cansat, gana? quin estat emocional?
quina intel·ligència tinc tenen?
a quin moment de la vida?què estan fent, quina classe social, quin paper
trastorn?

Història de la psicologia

Vigília, son, inconscient, somnis

Vigília, son, consciència, inconscient

Despert, adormit, ritme circadiari Atenció El son l’inconscient Corrent de consciència la vida de la ment Articles

Somnis
Introducció. Els somnis en les cultures. Interpretació. Somnis lúcids. Diaris. Art, literatura, cinema, La qüestió somni/realitat.

Sensacions i percepció

Receptors sensacions (interfase) Percepció: Introducció, les dimensions del món, la percepció de la realitat. Qüestions

Aprenentatge i memòria

Aprenentatge i condicionament[Pavlov, Skinner, Watson]

Introducció | Instints, conducta heretada | Condicionament clàssic, operant. Aprenentatge perceptiu. Aprenentatge social per imitació. Aprenentatges complexos. Piaget: acomodació i assimilació.

Memòria

Introducció Filosofia Psicologia Tipus i neurologia Model Memòria i estat mental Vida humana com a memòria canviant Memòria col·lectiva Altres

Intel·ligència, Imaginació

Intel·ligència

Imaginació: Introducció Filosofia Psicologia Discussió

Afectivitat i motivació

Afectivitat

Motivació

Definicions. Components. Tipus (Maslow). Teories. Discussió, Acràsia, Llibertat.

Desenvolupament

Personalitat

Introducció | Models històrics 4 temperaments, frenologia | Somatotipus | La psique com a conjunt de forces | Teories de trets i tests: Allport MMPI Cattell Eysenck Myers-Briggs OCEAN PID-5 | Aspectes: Herència i medi Variació al llarg de la vida Emocions i caràcter Lloc de treball Trastorns Psicologia social | Personalitats artificials Agents de conversa NPC en jocs | Discussió: Què explica una persona. la idea de subjecte. Dimensió confiança-gratitud/temor-enveja | Museu

Salut mental

Introducció Història Classificació WHO DSM

Neurològics: desenvolupament, demència
[Alteracions conducta]: Esquizofrènia Bipolars i depressius Control d’impulsos Substàncies
[Angoixa] Ansietat TOC
[Traumes i estrès] Posttraumàtics dissociatius somàtics disruptiu/dissocial Hikikomori
Personalitat
[Altres] Eliminació i son , Alimentaris Sexuals, gènere, parafílies

Epidemiologia Diagnòstic Medicació Teràpia
Salut mental i benestar Bojos en la història Geni i bogeria . La bogeria a les arts
Discussió: Ment i matèria. Els límits de la condició humana. Societat malalta. indústria de la salvació. Museu

413 Psicologia

visió invscons

input – memòria i procés – resposta

a nivell subsimbòlic, simbòlic, persona, que correspondria una mica a: procés PDP, conducta seqüencial, vida narrativa

una xarxa

Introducció

Objecte
[La psicologia estudia “la conducta humana”, segons la definició de la Britànica el 1990, i “la conducta i la ment humana” segons la wikipedia el 2024. Recullen informació des de fora. Aquesta inclou , sense tenir en compte els informes en primera persona.l’home des de fora + xarxa neuronal, no introspectiu sentits a cavall delsdos.

model invscons: input – sistema – output : que modifica l’entorn i el propi sistema

utilitat:

Tests
Salut mental
Educació
Feina
Militar
Salut i benestar, cnavi social

on van els somnis i l’inconscient?

veure article psicologia per escoles i àrees

fins s 19 és mig filosofia

s19 psicologia

Psicologia

sentits, sensibilitat.
Percepció [aquí els estudis, que prenen com a punt d partida l’experiència] [invscons, subsimbòlic, simbòlic ]. Atenció, son i vigília. ampliació a xarxes neuronals. no solapar amb invsbiom. el son [el descobriment del subconscient]

aprenentatge. [desenvolupament, herència i medi]

pensament i llenguatge. les facultats de l’intel·lecte. Simon Vouet alegoria intel·lecte, voluntat, memòria, 1640. [article ny sobre perquè no som racionals. problema de weakness of will]

motivació i emocions

Personalitat

exposicio

cervell

jeff hoke: el teatre de la ment,. architecture of imagination, mental modelling