Sensacions i percepció

La vida humana L’experiència humana Psicologia

Receptors sensacions (interfase) Percepció: Introducció, les dimensions del món, la percepció de la realitat.

Sentits. Receptors

Lleis del sistema sensorial (Psicofísica)

hi ha un llindar mínim per que l’organisme respongui, i un llindar màxim pel sobre del qual la resposta es desorganitza. L’energia és mínima per la vista, oïda i olfacte.
hi ha un llindar diferencial, un mínim per que notem el canvi. [que depèn de la magnitud total, segons la llei de Fechner S=klnE, S sensació, E estímul. Stevens la formulà de manera més general el 1961 com S = k E^α, on k depèn de les unitats ][si apliquem logaritme, no és exactament igual?]
els llindars varien inversament a la densitat de punts receptors i la durada de l’estímul
El procés pel qual l’energia de l’estímul (llum, so, químic, mecànic) és convertit en un senyal a les neurones s’anomena transducció.

[Pinillos, evolució dels sentits als animals]

Exteroreceptors
Situats a la superfície del cos, els cinc 5 sentits clàssics descrits ja des d’Aristòtil tacte (i temperatura, dolor), vista, oïda, gust i olfacte.

Vista. Fotoreceptors que detecten intensitat i color. Fotoreceptors a 2000×2000 pixels (retina), colors amb freqüències entre 5000 (violeta) i 8000 (vermell) Angstroms, [intensitats?] camp de 53 graus + vista perifèrica. Hi hauria uns 120M de bastons i 6M de cons (detecció color), connectats als ganglis de la retina. (WK) Aquesta informació es processa a la retina ja que al nervi òptic només hi ha 1.2M fibres.
Oïda. Receptors mecànics, ganglis espirals a la còclea. Hi hauria de 30m a 50m neurones [el micròfon, un a cada orella] Freqüències entre 16 i 20.000 H, [intensitats?]
Tacte. ´[epidermis]. Receptors mecànics pel tacte i pressió. Entre discs de Merkel, corpuscles de Meissner i Pacini, terminals de Ruffini, es calcula que hi ha milers de receptors mecànics per centímetre quadrat, dels quals 200 serien nociceptors pel dolor. La densitat varia, per exemple, és molt més alta a les puntes dels dits. Termoreceptors per calor i fred (milers). Nociceptors que envien senyals de dolor davant irritació o ferida (milions). [Amb una estimació de 2m² de superfície, 2·10⁴ cm² i suposant 5·10³ sensors, tindríem 10⁸ en total] [potser hi h a preprocés com a la retina?] [“ralet, ralet, pica dineret!”]
Olfacte. Receptors químics. Anàlisi química de partícules volàtils en 5.000 tipus de qualitats amb 400 tipus diferents de receptors amb un total de 5-10M.
Gust. Receptors químics. Anàlisi química de partícules en contacte d’una dissolució amb saliva resultant 5 tipus. Hi hauria uns 5-10m papil·les gustatòries cadascuna amb 50-100 cèl·lules receptors. [7mx70 ~ 50m]

Interoceptors (Visceroceptors)

Situats als òrgans interns i vasos sanguinis, baroreceptors mecànics per la pressió, químics que detecten canvis en els nivells de pH, CO2 i O2. Als intestins: Receptors mecànics (baroceptors) que detecten el moviment i pressió a les parets. Receptors químics sobre nutrients i nivell de pH. Receptors immunològics que detecten patògens. Nociceptors que envien senyals de dolor en resposta a irritació o ferida. Les cèl·lules que segreguen hormones envien senyals al cervell per regular la sensació de gana o sacietat.

Proprioceptors
Receptors mecànics situats als músculs, articulacions i oïda interna. A cada una de les articulacions del cos (unes 15 de les extremitats més els moviments fins de mans, peus i columna) i els músculs que les mouen es recull informació sobre l’angle, velocitat i esforç del moviment. Equilibri, recullen el moviment, i posició del cos respecte de la gravetat.

Receptors d’hormones
Gana i set. Hipotàlem: Aquí s’enllaça el sistema endocrí amb el sistema nerviós. Hi ha receptors per la Ghrelina (gana) i Leptina (sacietat), insulina (sucre), Corticotropina (estrès), antidiurètic (hidratació), Orexina (estar despert), Melanocortina (gana), neuropèptids (gana i energia).
Fatiga. Distribuïts per tot el cos hi ha receptors per Cortisol (estrès i fatiga), adrenalina (epinefrina i norepinmefrina, resposta d’alerta), Serotonina (neurotransmissor que regula l’ànim, son i gana), Dopamina (motivació), tiroides (energia i metabolisme), melatonina (alerta).
Desig sexual, libido. Testosterona i estrogens i dopamina són detectats per receptors al nucleus accumbens.
L’estimació seria difícil però seria al voltant dels milions.

La nostra “interfase”
[La nostra “finestra” al món exterior seria de l’ordre de 5M-20M, la nostra monitorització mecànica sobre moviment i digestió 10m, la monitorització de danys amb nociceptors 20M i la nostra monitorització sobre la fisiologia a través del sistema endocrí, de 5M. Un cervell artificial que volgués simular la nostra experiència amb prou granularitat, hauria d’aportar un input de 10M]

Vista: 126M de receptors a 1.2M neurones
Oïda: 100m
Tacte: 100M de receptors [potser menys neurones], potser 20M serien nociceptors.
Olfacte: 7M
Gust: 50m
nociceptors [dolor]: 20M Salut, els símptomes
Interoceptors intestins: estimació 2m
Propioceptors musculars: estimació 5m
Receptors d’hormones (gana, set, fatiga/energia, desig sexual): 5M

Percepció

[Estem desperts i atents al món, què passa? Pinillos “la percepció és un procés psicofísic pel qual els estímuls se’ns manifesten com a món][Els receptors transformen un conjunt d’estímuls, externs i interns, en senyals a les neurones. Què fa el cervell amb ells? Com es construeix un món de percepcions? De què ens adonem? Com integrem les dades diverses en percepció? Què descartem i què posem al centre de la nostra atenció? Quin paper hi té l’aprenentatge, la memòria i les expectatives?]

[El subjecte no és una màquina que percep passivament. La percepció és part d’un procés de conducta, “mirar, identificar situació i actuar”, amb una funció de cara a la supervivència de l’organisme [encara que més endavant pugui aparèixer “curiositat pura”, aquesta deriva de la necessitat de disposar d’una bona representació del món]. [Podríem dir que, almenys inicialment, l’home no és una màquina de conèixer sinó una màquina de menjar.] Això vol dir que el subjecte no mira de manera indiferent i exhaustiva, sinó que mira allò que l’interessa. Hi ha doncs un estat d’alerta i una intencionalitat.

[la percepció no és només un input. Es hi ha un aprenentatge perceptiu i una resposta perceptiva]

Introducció i model bàsic
[inventari previ, què percebem? Objectes en l’espai amb formes i colors, olors, un món amb arbres, plantes i animals, edificis i persones. Gust i textura en el menjar, sons, el vent a la pell, el cop i la carícia, >> [[sembla que l’estudi de la percepció és el món de FORA, i l’autopercepció serien les emocions ?]]
(WK) No rebem els senyals dels receptors de manera passiva, els seleccionem i agrupem segons certes regles. Està condicionat per l’aprenentatge, memòria, atenció i expectatives del subjecte. Es passa d’informació de baix nivell a informació d’alt nivell [ex, de píxels a formes i conceptes. La complexitat d’aquest procés s’ha posat de manifest en la dificultat que ha tingut la AI per que els sistemes reconeguessin objectes.]
Es pot debatre si la informació sensible és prou rica per inegrar-se en una percepció o bé si es tracta d’un procés en que tenim una hipòtesi sobre el món i la sotmetem a prova.
Model: Un objectes del món real, estímul o objecte distal, interactua amb els receptors intercanviant energia o reaccions químiques. Els receptors ho transformen a activitat neuronal, transducció, un estímul proximal que el cervell processa recreant una imatge de l’objecte distal, la percepció. [ex. veure una sabata, interpretar un so determinat com “està sonant el telèfon”, que segons l’expectativa podria ser, la meva filla de qui estic esperant la trucada].
(Pinillos) Cal recordar amb Müller que el que “sentim” ho defineix el receptor [seran sons si arriba pel nervi auditiu, imatges si pel nervi òptic, podríem substituir la realitat exterior per impulsos als terminals]. No rebem dades sensorials que integrem de manera conscient. Això ho hem fet a un nivell profund i el que ens arriben ja són percepcions [objectes amb forma i color] i és només per abstracció que arribem a les qualitats primàries [forma i color]. L’estímul no ho és fins que arriba al cervell. Quan es forma el percept cal considerar-ho una resposta, a desgrat dels conductistes, una resposta tan vàlida com un moviment.

[Les “dimensions” del món, escenari, esdevenir, significat]
[(Pinillos) Hi ha dues experiències bàsiques del món que se’ns dóna, el sincrònic, com trobem el món en un moment donat, objectes en l’espai, i el diacrònic, el corrent de consciència.]

Configuració i Gestalt
L’escola de la Gestalt va mostrar que percebíem el món [objectes en l’espai] segons unes determinades lleis que ens presenten objectes i no una suma d’estímuls. [la suma es faria a nivell inconscient? Potser la noció de representació distribuïda de xarxes neuronals en pot donar raó]
Corrent de consciència
Henri Bergson en filosofia i William James als seus Principles of Psychology han indicat que l’experiència consisteix en un “camp organitzat figuralment” i un esdevenir sense interrupció. Els canvis d’un moment a l’altre en la qualitat de la consciència mai no són abruptes [i la sorpresa?]. Encara que hi hagi una interrupció, la consciència se sent com a formant part del mateix jo [invariants].
Significació
[Pinillos aquí és poc clar 199] Hi ha una relació entre l’activitat perceptiva i la intel·ligència del subjecte. El percebut té un significat i es pot considerar una forma de coneixement [s’enmarca en el model del món que tenim, conmfirmant-lo o corregint-lo.]. Experiments de figures ambigües com la jove/sogra, conill/ànec. El significat s’emmarca en les expectatives del subjecte. Pinillos recupera la distinció escolàstica entre la simplex aprehensio, [rebem dada] i el iudicium que és quan ens pronunciem dient què és.
[Com que la percepció és intencional i està afectada per la motivació i interessos del subjecte, la situació social i cultural (biografies H6XXX, H9XXX) pot influenciar-la. Tal com dèiem abans, almenys inicialment, l’home no és una màquina de conèixer, sinó de menjar, i els objectes percebuts rebien un cert valor de cara a la supervivència. Així el nombre d’hores en dejú es correlaciona amb les respostes perceptives relacionades amb l’aliment [La percepció no és neutre sinó que l’atenció dirigida s’atén a les necessitats. Així els primitius no classifiquen les plantes com ho farien els botànics sinó en comestible, útil, indiferent i perillosa]. Un altre experiment mostra que, amb monedes de la mateixa mida, es veuen més grans les que tenen més valor.

La percepció de la realitat

Percepció d’objectes i figures. Objecte permanent. Segueixen les lleis d’organització de configuració que va descobrir la Gestalt, figura sobre fons, agrupació, etc. A més de la integració figural [organització de les dades espacials en una estructura figura-fons], hi ha una integració temporal que permet a l’organisme de fer durar les seves configuracions perceptives a desgrat de les variacions inevitables de l’estimulació [correspondria al temps de la memòria sensible <1s? Això voldria dir que tota dada que rep la nostra atenció ocupa un quantum mínim de temps? Això implicaria a més que mentre dura aquesta ocupació no estem disponibles per a una altra dada? No vol dir també que el flux de consciència, si bé no s’interromp, està compost per unitats discretes d’una mida mínima?]
[L’adquisició de l’objecte permanent és un cas d’aprenentatge perceptiu, [estadis Piaget, Gesell]
Percepció de relacions
Es obvi que en l’adquisició de l’objecte permanent s’han adquirit també relacions entre les parts i dades sensibles, més que no pas valors absoluts. [Així podem reconèixer una figura humana reduïda encara que no tingui els valors normals, com és el cas de ninots i nines]. L’adquisició de relacions no era gaire acceptada per conductistes que, en principi, només acceptarien estímuls purs. La prova de que no és així és que es poden entrenar gallines perquè responguin a una relació, per exemple, la diferència d’intensitat de gris entre dues targes. La resposta depèn de la relació, no de la intensitat absoluta de gris.
Percepció de mida, profunditat i espai. En principi la mida de l’objecte ve donat per la mida de la imatge retinal. Això es veu alterat pel fet que tendim a mantenir constant la mida de l’objecte respecte de petites variacions (Thouless 1931: una moneda inclinada és una elipsi que seguim veient rodona). La percepció de l’espai on es troben els objectes es fa per la vista [camp visual i posicions relatives de les imatges dels objectes, la nitidesa i velocitat de moviment segons la llunyania, la variació amb la distància segons les lleis de la perspectiva] i es complementa amb d’altres dades com l’esforç d’acomodació dels ulls, l’equilibri per [referir la vertical i l’horitzontal], el so [eco i acústica de l’espai com els ratpenats], etc. [La percepció dels objectes en diferents punts de l’espai s’hauria de complementar amb la manipulació d’objectes rígids, desplaçaments i rotacions que faran intuïtiva la geometria de l’espai euclidià (M3210)] [La conservació de relacions de la forma dels cossos en diferents punts de l’espai, adquirida per a.perceptiu H1836, recull de manera implícita les lleis de transformacions projectives (M3240). La manipulació dels cossos rígids equival a transformacions de congruència [el cos ocupa els mateixos espais] (M3210). És a través d’aquesta manipulació i l’experiència del nostre propi cos movent-se en l’espai que la geometria de l’espai euclidià serà intuïtiva per nosaltres.]
Percepció del moviment. Es combina una integració del moviment de la imatge en la retina amb la percepció del moviment muscular que fa girar el cap i els ulls [A ull constant el moviment de la imatge correspon al de l’objecte]. D’altres modalitats poden ser la percepció de desplaçaments de cossos al llarg de la nostra pell o la percepció del desplaçament del nostre propi cos on, a més de la vista hi intervenen l’equilibri i els propioceptors musculars (H16xx). [Aquí percebem la variació de la relació de la figura sobre un fons, el prototipus seria un punt que es desplaça al llarg d’una recta graduada].
Percepció del temps i el canvi. [A més del canvi que suposa el despaçament en l’espai, hi ha el canvi qualitatiu. En el canvi, hi ha una part que varia mentre que una altra es conserva. Així percebem la realitat com un continu, tant per les relacions simultànies entre objectes coexistents en l’espai, com pels fets que es van succeint. En el canvi de color o temperatura es conserva la forma. En el creixement d’una planta o una ànima, almenys entre moments no gaire distants, es conserven les proporcions entre les parts. La realitat no és un seguit de diapositives aleatòries sinó quelcom compacte i continu. Un altre aspecte unificador de l’experiència de la realitat és la conservació del “jo” com a espectador i actor. Tot acte perceptiu és un “jo veig” i aquesta és una relació que es conserva ja que jo m’autoidentifico contínuament]. D’una banda es pot dir que el temps “es presenta com l’experiència de l’esdevenir, un fluir existencial que no es pot aturar, fent del present una transició incapturable entre l’abans i el després” [però el fet que les percepcions durin un mínim de temps, donaria una unitat mínima durant la qual les coses es mantindrien constants i que podríem identificar com a present]. De l’altra tenim el temps científic mesurat usant com a patró un sistema amb canvis regulars com pot ser el pèndol [el temps és percepció de canvi i encara que sovint tendim a pensar-lo com una magnitud espacial, aquesta transposició duu a extrapolacions no sempre lícites, com el viatge en el temps].
Com a percepció del canvi, el present seria l’interval durant el qual les coses es mantenen constants i per tant la seva durada varia segons el que estiguem observant; pot ser el pols, la respiració (percepció interna del temps). Aquests intervals, unitats “ara” poden arribar fins als 5 segons. Els experiments de laboratori (P 191) mostren que se sobreestima la durada d’intervals menors a un segon i s’infraestima la dels altres. Si el que observem no són fenomens fisiològics sino els canvis de records, vivències o emocions, el seguit d'”ara”s és molt més difícil d’establir.
L’organisme té capacitat d’estimar aproximadament intervals de temps més llargs mitjançant els ritmes circadiaris que tenen una durada d’unes 24 hores. Es diu que amb l’edat el temps passa més de pressa. També passa el mateix quan l’experiència viscuda és interessant i absorbeix la nostra atenció [els estius de petit eren infinits. Serà que hi ha menys intervals de repòs. I l’experiència contemplativa on els instants són plens i alhora freguen la intemporalitat?].
percepció de la realitat social
[Pinillos sembla que tracta, no la percepció d’altres persones sinó la influència del context cultural, per exemple que, a igualtat de mida, les monedes que sabem que tenen més valor són percebudes com a més grans]
(WK) La percepció social o interpersonal tracta de com ens formem impressions i fem inferències [atribuïm estats interns] sobre l’altra gent. Avaluem situacions que situem en un marc de normes socials. A partir de l’expressió del rostre, del to de veu o la postura del cos podem inferir les emocions de l’altre. El que atribuïm als altres està influït per la nostra situació. (Firtz Heider 1958) Per exemple, els que tenen una bona posició atribueixen a mancances internes i no a factors externs la pobresa d’altres persones. (fem hipòtesis sobre factors interns o externs (situació)).
Parla: els oients són capaços de distingir mots en condicions molt diverses [soroll ambient, diferent afinació i accent] Es té en compte també el moviment dels llavis. Podem reconèixer un mot encara que manqui un fonema.
Rostres: reconeixem els rostres i les seves expressions (Darwin i l’expressió de les emocions).
El tacte: el tacte afectiu és processat de manera diferent.
[ La percepció dels altres subjectes com a diferents dels objectes, obeeix a l’observació de semblança cultural i de conducta. La inferència perceptiva els atribuiria una consciència semblant a la que jo experimento.) Òbviament la diferència fonamental amb els altres objectes i animals és que els subjectes parlen i que tenen una vida interrelacionada. Però fins i tot a nivell subsimbòlic sembla que es pot parlar d’una percepció de la realitat social.] [>> la qüestió del solipsism.
Percepció de decidir [agency]
Adonar-se d’haver pres una decisió. Els esquizofrènics no la tenen. L’experiment de Libet de 1983 mostra un retard entre l’activitat neuronal i la consciència d’haver pres la decisió.

Aprenentage perceptiu
(Pinillos 195) Els experiments de Senden amb pacients operats de cataractes (1932) que en recuperar la vista, inicialment no copsaven els objectes tal com predeia la Gestalt, no identificaven un gat, o les mides d’uns llistons. William James ja havia dit que un nou nat tenia una confusió d’estímuls. [Fins que no anem veient què es repeteix i què no). Antecedents també de Berkeley, Locke i Voltaire. [Interpretem correctament la informació visual gràcies a la interacció física. Aquests experiments dels 60s indiquen el mateix que el moviment embodied cognition]

Teories

Estructuralisme de Wundt i Titchener. Es proposaven descobrir l’estructura de la ment, mirant de trobar els seus components elements i com s’integraven. Es presentava un objecte i es preguntava sobre la forma, color, totes les qualitats elementals. A partir d’aquí, l’associació havia de donar raó de la construcció de l’objecte percebut.
La Gestalt mostrarà que el que es presenta a la consciència és el tot i que arribem a les qualitats elementals per abstracció [vol dir que la integració dels estímuls es fa sense ser-ne conscient]
El Funcionalisme de James relaciona la percepció amb les intencions i motivacions del subjecte; així s’explicaria perquè percebem algunes coses i d’altres no (enfoquem al que ens interessa, filtrem, no ho recollim tot).
Bruner i Postman (1949) fan notar la importància de les expectatives, (tenim unes hipòtesis sobre el que ens envolta que es veuen confirmades o corregides).
Donald Hebb (1949), hipòtesi de la plasticitat de les neurones en l’aprenentatge perceptiu.
Gibson a “The Ecological Approach to Visual Perception” (1979) defensa que la percepció és un procés directe sense necessitat d’una elaboració cognitiva complexa. L’entorn proposa unes possibilitats d’interactuar, de fer-se accessible (affordance). Una cadira per seure, un mànec d’una porta per estirar. Té a veure amb el que més tard se’n dirà “usabilitat”. Els estímuls de l’entorn presenten uns invariants que poden ser detectats [les formes de la sensibilitat de Kant no s’ho poden inventar tot, els òrgans de la sensibilitat han evolucionat per adequar-se als invariants de la realitat]. Més que no pas basar-se en un model o imatge mental interior, la percepció es construiria a partir de la interacció amb l’entorn.
Pinillos, resposta perceptiva:”Una percepció és una resposta amb la mateixa entitat psicològica, si no més, que la reacció muscular que es vulgui. El que és, a desgrat de conductistes, és una resposta interior, o millor dit, un acte d’experiència, que el cas de la percepció pot tenir caràcter de resposta, i en de la imaginació i el pensament pot tenir-lo de proposta.”[tindrà caràcter de resposta ja que és la reacció a un input sensible (H1600), reacció que es fa d’una manera o altra segons l’aprenentatge perceptiu. La sortida del procés perceptiu -patró xarxa- pot ser l’entrada per un altre procés.] [Podríem parlar doncs de resposta perceptiva (H1930) com al resultat del procés pel qual les dades sensibles activen un patró estable o esquema. No només tindrem respostes estrictament perceptives en el sentit de la formació d’imatges corresponents a objectes externs, sinó també respostes afectives que correspondran a la formació d’estats afectius determinats].

Notes

(2010411 sensacions i emocions [les experiències rarament deuen ser informació sensorial pura, un color, una olor; deuen anar lligades a plaer-desagradable i records biogràfcs.

[el palau de la memòria] [ què passa quan pensem, veiem imatges? potser escenes? escoltem la nostra veu en un monòleg interior? NY

[Edmund Burke i el repàs de tots els sentits i els efectes que tenen quant a la bellesa i el sublim]