Posted on

Irene Thomas

Us traduim la publicació de l’Adam Brozoswky, que ens ha semblat interessant per entendre la figura d’Irene Thomas, una gran ballarina de swing que va morir el passat dia 24 :

“En honor a la Irene Thomas, originària de Califòrnia a la que hem perdut avui.

El que crec que era més guay de la Irene és que ella era una “follower” amb veu pròpia , sense importar amb qui ballés. Sovint decidia fent “back leading ” el moviment següent o, fins i tot el canviava completament afegint-l’hi algun moviment

Amb freqüència a la Irene se li van oferir papers a les pel·lícules i era ella qui triava la seva parella, cosa molt poc comú en aquella època. Molts passos clàssics que van ballar Jean Veloz, Jewel McGowan i Kay Smith van ser, segons es diu, “manllevats” a la Irene.

Com que també era una ballarina de tap, tenia un enfocament molt rítmic i únic del seu ball que m’encanta.

Un dels meus passos preferits, de sempre, de la Irene va ser la seva pròpia versió del clàssic moviment del Los Angeles Lindy “Shoulder Twist Release”, que podeu veure-li fer en aquest clip de “Stage Door Canteen”, a partir del minut 2:21. Al final del primer gir, agafa la mà del líder i fa una altra volta perquè … vol!

La Irene, pel que fa als avenços en la dansa en igualtat de rol, va ser una veritable pionera!

Descansa en pau Irene Thomas!“

Posted on

Lil Hardin

Avui 3 de febrer celebrem el naixement de Lil Hardin (Lillian Hardin Armstrong) nascuda el mateix dia de 1898.
Pianista, compositora, cantant i una de les primeres dones a dirigir la seva pròpia banda de Jazz, Lil Hardi mereix un destacat lloc en la història del Jazz.
Membre de la Orquestra del King Oliver, a la qual pertany aquesta foto de grup (per cert, una gran foto; icònica, viva, divertida i moderna), se la considera com una influencia cabdal en el pas del New Orleans a l‘estil Chicago amb les seves aportacions
El seu nom restarà lligat al de Louis Armstrong de qui fou dona i que hom li atorga una cabdal .decisió: donar el “empujoncito” al seu marit per agafar confiança i començar la seva pròpia carrera que el convertiria en la figura més revolucionaria, innovadora i influent de la historia del Jazz.
Per recordar-la no deixeu de escoltar la seva música i la que va suposar el punt àlgid de la seva carrera: amb els Hot Seven i Hot Five.
Als que hageu arribat fins aquí, us proposo un joc: penjar durant una setmana diferents versions de un dels seus temes més coneguts “Struttin’ with Some Barbeque”.
Aquí va la meva, una versió i CANTADA de la magnífica Catherine Russell que ves per on, també està relacionadissima amb l’Armstrong (és la filla del mateix Louis Russell!!).

Posted on

Ella Fitzgerald

Tal dia com avui de l’any 1917 a Newport News, Virginia, va néixer la vocalista Ella Fitzgerald, una de les figures cabdals de la història del jazz.

Amb un domini vocal i una versatilitat extraordinàries, l’Ella va tenir una llarga i fructífera carrera des del 1934, any en que va guanyar un concurs de cantants amateurs al Teatre Apollo de Harlem, fins la seva darrera actuació l’any 1991 al Carnegie Hall, també a Nova York.

Es diu que quan l’any 1935 la van proposar com a cantant per a l’orquestra d’en Chick Web, ell va dir que no la volia, que la trobava lletja, en aquella època les cantants eren un element decoratiu, fins que la va sentir cantar, aleshores es van acabar els “peròs”. Avui en dia encara hi ha molt d’això en el món de l’espectacle. Tenim molt per fer!

Chick Webb es va convertir en tutor de la jove Ella quan la mare va morir i van esdevenir grans amics, tant que quan ell va morir a causa de la tuberculosi òssia que patia, l’any 1939, va ser l’Ella qui es va fer càrrec de la direcció de l’orquestra de Web fins a la seva dissolució l’any 1942

Després, va actuar com a solista en cabarets i teatres i va realitzar gires internacionals amb estrelles del jazz com Benny Goodman, Louis Armstrong, Duke Ellington, Mills Brothers, Ink Spots i Dizzy Gillespie.

Desde els seus inicis va participar en moltes gravacions i era reconeguda per arriscar gravant cançons noves aportant el seu estil propi. El seu estatus va augmentar exponencialment en la dècada de 1950 quan l’empresari de jazz Norman Granz es va convertir en el seu manager. De 1956 a 1964 va gravar la famosíssima sèrie de 19 volums “Cançoner Americà”, en la qual va interpretar prop de 250 cançons destacades de Richard Rodgers, Cole Porter, George Gershwin, Duke Ellington, Jerome Kern, Irving Berlin i Johnny Mercer, els enregistraments es van fer amb primeríssimes figures del jazz i formen part de la història del jazz.

Hem triat enguany un vídeo amb Sammy Davis Jr. on acaben la cançó fent allò que tan bé sabia fer l’Ella, “scat”.

Posted on

Billy Holiday

Avui hauria fet anys una de les més grans cantants de jazz de la història, Billie Holiday.

Eleanora Harris era la filla de Clarence Holiday, un músic professional que va formar part de la banda Fletcher Henderson. Ella i la seva mare van utilitzar el cognom del seu avi matern, Fagan, per un temps; després, el 1920, la mare es va casar amb un home que es deia Gough, i tant ella com Eleanora van adoptar el seu nom. La cantant va adoptar com a nom artístic el cognom del pare biològic i el nom de Billie, inspirant-se en una actriu de pel·lícules, Billie Dove.

L’any 1928 es va traslladar a la ciutat de Nova York amb la seva mare, i després de tres anys de subsistir per diversos mitjans, va trobar una feina cantant en un club de Harlem.

Tot i no tenir una formació musical tenia un sentit instintiu de l’estructura musical i amb una gran experiència en el nivell del jazz i el blues, va desenvolupar un estil de cant profundament emocionant i individual.

El 1933 Holiday va fer els seus primers enregistraments, amb Benny Goodman. Dos anys més tard, una sèrie d’enregistraments amb Teddy Wilson i membres de la banda de Count Basie li van donar un ampli reconeixement i van llançar la seva carrera com a cantant de jazz.

El 1937 i 1938 va fer gires amb Basie i amb Artie Shaw i en aquest últim any es va estrenar al famòs Café Society de Nova York.

Els enregistraments entre 1936 i 1942 van marcar els anys de màxim èxit. Durant aquest període es va associar creativament amb el saxofonista Lester Young, que va ser qui li va donar el sobrenom de “Lady Day”.

El 1947 la van detenir per assumptes relacionats amb drogues i va passar un any a un centre de rehabilitació. A causa de la detenció no va poder obtenir una llicència de cabaret per treballar a la ciutat de Nova York però Holiday va omplir el Carnegie Hall de Nova York durant 10 dies seguits després de que deixessin en llibertat. Va continuar actuant en concerts i en clubs fora de la ciutat de Nova York i va realitzar diverses gires durant els seus últims anys. La constant lluita amb l’addicció a l’heroïna va devastar la seva veu però no la seva tècnica.

Els anys d’amistat i col·laboració professional de Holiday i Young van donar alguns dels millors enregistraments de la interacció entre una línia vocal i un solista instrumental. La salut de Holiday, però, va fallar a causa de l’abús de drogues i alcohol fins la seva mort, l’any 1959. (Font, Encyclopedia Britannica)

Aquesta cançò, “No regrets” ens sembla especialment bonica per a recordar-la.

Posted on

Lionel Hampton

Hoy es el cumpleaños del gran Lionel Hampton
(Louisville, 20 de abril de 1908 – Nueva York, 31 de agosto de 2002)
No sólo tocaba el vibráfono , como es más conocido, sino que también era pianista, baterista, cantante, bailaba y era director de orquesta.Os hemos preparado un video resumen de todas sus grandes cualidades para que disfrutéis como enanos.

Hampton fue el primer vibrafonista del jazz y una de sus grandes figuras desde la década de 1930.Durante una sesión de grabación en 1930, a instancias de Louis Armstrong, Lionel tocó el vibráfono, siendo el primero en improvisar con el durante una grabación.Al principio del video podéis verlo tocando con Louis Amstrong en un fragmento de la divertida e interesante película “A song is born” de 1948, donde a parte de ellos también salían, Benny Goodman, Benny Carter y Tommy Dorsey entre otros.
En este enlace de Youtube podeis ver la película completa:

En 1955 Lionel Hampton vino por primera vez a Barcelona, invitado por el “Hot Club” y el “Club 49”. Desde 1929 no llegaba a la ciudad una Big Band de Jazz solo integrada por músicos afroamericanos.Hicieron dos conciertos en el cine Windsor Palace, en sesión de tarde y de noche, y ambas estuvieron a rebosar.Según cuentan las crónicas de la época, el segundo concierto se alargó más de media hora porque el público no dejaba de ovacionar a la orquesta.El momento culminante llegó con “Hey Bop a re bop” que fue coreado por toda la sala, y que hizo que toda la banda menos la sección rítmica bajaran a la platea para la última canción que fue “Flying home” , donde siguieron tocando mientras se mezclaban con todo el público que ya llegó al más puro delirio swing.

Posted on

Gene Krupa

Avui hauria fet anys el que és, probablement, el baterista de swing més conegut pel gran públic, en Gene Krupa.

Al video el podeu veure en acció a un dels temes més coneguts, amb l’orquestra de Benny Goodman de qui va ser membre de 1934 a 1938 i amb qui va gravar (en format de trio, quartet o big band) alguns dels èxits més importants de Goodman.