“Sembla, doncs, que la natura ha indicat com el més adient a la raça humana un sistema de vida mixt, i l’ha avisada secretament que no permetés que cap d’aquests biaixos estiri massa, tant com per incapacitar-la per a d’altres ocupacions i entreteniments. Accepta, ella diu, la teva fal·lera per la ciència, però fes que la teva ciència sigui humana i que estigui tant com pugui en relació directa amb l’acció i la societat. Prohibeixo el pensament abstrús i les recerques pregones, i les castigaré severament mitjantçant la pensarosa melangia que
causen, mitjantçant la inacabable incertesa amb què t’emboliquen i mitjantçant la freda rebuda amb què acolliran les teves preteses troballes, quan les comuniquis. Sigues un filòsof; però enmig de tota la teva filosofia, continua sent un home.”HUME, Investigació sobre l’enteniment humà I.4
Articles presentats el febrer de 1997 al II Congrés de la Sociedad de Lógica, Metodología y Filosofía de la
Ciencia en España
Què queda pendent després de la llei final? (20k)
Les teories de supercordes permeten esperar la unificació de la mecànica quàntica amb la gravetat. Això constituiria una teoria unificada que cobriria tots els fenòmens físics, el fonament de tot el que existeix. En aquest sentit es parla de llei final (final law).
En aquest article assenyalo preguntes que quedarien pendents després de la llei final, i que per tant matisarien l’adjectiu final i fonamental. Aquestes preguntes fan referència a la insuficiència de les explicacions que tenim per justificar la diversitat i complexitat que trobem a l’univers. D’una banda les mateixes lleis fonamentals, i el mateix conjunt de condicions inicials, a més d’explicar l’univers que tenim, en podrien explicar molts d’altres, per exemple, universos sense vida. La llei final doncs, no ens explica perquè aquest univers i no un altre. D’altra banda, les propietats funcionals de les estructures d’alt nivell, com per exemple els organismes vius, semblen, fins a un cert punt, independents de les propietats dels seus components. Si podem concebre lleis finals alternatives que poguessin donar raó del mateix univers que tenim, resultaria que la microestructura de l’univers no és tan fonamental com crèiem.
Com és possible el nou i l‘interessant? (20k)
En la mesura en que tota cosa es forma a partir d’altres de preexistents, no hi hauria res de pròpiament nou. No obstant, normalment parlem de coses noves. Examinarem l’ús de “nou” a la matemàtica i en l’evolució de l’univers per veure que la novetat és una propietat que depèn de la situació epistèmica del qui observa, segons si és una ment finita o no (s’ha dit que per a una ment infinita tota la matemàtica no seria altra cosa que una tautologia immensa). En canvi, la propietat d’interessant, o d’estructura organitzada i complexa, podria ser la mateixa per qualsevol tipus d’observador. Finalment aplicarem aquesta noció al nou en l’àmbit de l’esdevenir personal i de la comunitat.
Perspectives sobre la filosofia de la ment(400k)
Tesina dirigida per Mercè Rius, llegida el 30-09-97
Al primer capítol es fa una perspectiva històrica i temàtica sobre la filosofia de la ment. Es presenta el treball de Ryle, s’exposa la Teoria de la identitat i el funcionalisme i es fa un recorregut per la història de les ciències de la computació. Després, s’examinen els principals punts del debat que s’origina a partir dels models que ofereixen les ciències cognitives i la seva interpretació per part de la filosofia de la ment: la relació entre el físic i el psíquic, la consciència i la percepció de qualitats, i les teories per incorporar les representacions i el contingut mental dins dels plantejaments funcionalistes.
En el segon capítol em demano què podem esperar de la filosofia de la ment, tant en el sentit de què ens pot arribar a donar, com en el sentit de què li podríem demanar. Pot constituir una “filosofia primera” en el sentit d’aportar una base per a l’epistemologia o per a una antropologia filosòfica? Com a teoria bàsica sobre l’home, suggerim que el debat està plantejat potser ens uns termes massa restringits; els referents de la filosofia de la ment són els estats mentals aïllats. Això pretendré mostrar-ho fent una llista dels exemples i casos més freqüents en la literatura de la filosofia de la ment. La conseqüència de tractar l’home només com a màquina cognitiva impediria poder-lo veure com a ésser amb fins o com a agent moral. Quant a la possibilitat que constitueixi una base per a l’epistemologia, al capítol tercer s’exposen la crítica de Rorty pel que fa a una filosofia amb pretensions de sancionar la validesa de les maneres d’adquirir coneixement, els comentaris de Putnam, i la crítica de Varela als plantejaments de les ciències cognitives.
Finalment, al capítol quart, ens demanarem si realment es pot atribuir a la filosofia de la ment la pretensió de constituir una mena de plantejament bàsic, de filosofia primera. Seguirem algunes de les discussions del congrés Mind and Morals que reafirmaran el nostre punt de vista, segons el qual el debat està plantejat en uns termes massa restringits. Això no vol dir que aquest punt de partida no sigui aprofitable. Per veure com és possible eixamplar el debat, retrocedirem fins a dos autors que, si bé no hi han participat, es poden situar dins del pensament de la tradició anglosaxona. Bateson, que també va viure els inicis (i les esperances) dels plantejaments de la cibernètica, insistí molt en la necessitat de tractar simultàniament el sistema i el seu context. Popper, a The Self and its Brain, proposa, al costat del món físic, el món de la cultura (Món 3) dins del qual s’hi inseriria el jo. Els seus treballs, encara que van ser formulats abans de les darreres aportacions de la filosofia de la ment, tenen un caràcter explorador i indagador que permeten situar el problema en un marc més ample, que és justament el que preteníem.
Laplace’s Demon (142k)
Assaig pendent de publicar.
Costa d’afirmar el reduccionisme si l’entenem en el sentit que no hi ha altra cosa que partícules. Però també costa de negar sense renunciar a la “respectable” ontologia de la física. Es pot adoptar una ontologia materialista, amb relacions fortes entre nivells i alhora mantenir l’autonomia de la biologia i la psicologia? Dit d’altra manera, en quin sentit es pot dir que la física no esgota tot el que es pot dir sobre la matèria? La resposta seria que la física no dóna raó de l’estructura, i que l’estructura defineix una jerarquia de nivells. Per tal de discutir la natura de les relacions entre nivells considero el cas d’un dimoni de Laplace intentant detectar ens d’alt nivell. Els podria detectar si les seves capacitats fossin ampliades amb un conjunt de condicions sobre els components de les estructures. La definició d’estructures introdueix diferents capes de complexitat, les quals, segons la proposta de Medawar, es poden veure com un enriquiment. Les estructures de les diferents capes poden presentar característiques com la realització múltiple, la causalitat circular i relacions fortes entre capes de complexitat adjacents. Aquesta propietat no pot ser transitiva a causa de la realització múltiple. Aquesta hipòtesi s’il·lustra amb el cas de les xarxes de telecomunicacions i l’esquema de nivell OSI. Es proposa un esquema de nivells general, tractant la física, la química, les màquines, la biologia i la psicologia. Es conclou que la tesi materialista segons la qual no hi ha altra cosa que les partícules de la física en l’espai, no implica la tesi fisicalista segons la qual tot el que es pot dir sobre conjunts de partícules estigui cobert pel formalisme de la física.
Agraïments: Allan Murphy, Esther Escosa, Joan Creus