Història de la psicologia

La vida humana Psicologia

Introducció Visió global s19 Sensacions i introspecció Psicoanàlisi Gestalt Conductisme P. Desenvolupament i memòria Cognitivisme Connexionisme Neurociència Emocions Personalitat Psicologia social Psicometria

Introducció, temes de la filosofia i psicologia

Filosofia i medicina
Fins al sXIX, la vida humana s’havia estudiat des de la filosofia quant a identificar el que en diríem “la vida interior”, i des de la medicina quant al cos (Història de com s’ha pensat la vida humana ). Els primers “psicòlegs” tenen formació en medicina i filosofia. Quan el 1876 Dewey proposa la seva classificació de llibres per termes, la psicologia amb el 150, la psicologia és dins a la filosofia.

Les metàfores disponibles
A cada moment hem intentant pensar la condició humana segons la metàfora que teníem disponible, una figura de fang, una barreja de líquids, el mecanisme d’un rellotge, un ordinador.
Cada metàfora il·lumina uns aspectes però n’oculta d’altres. Si la ment és un ordinador, la consciència queda sense lloc perquè cap programa no “sent” res. Si la ment és una xarxa bayesiana, el problema es desplaça a entendre com s’aprenen els a priori. Hi ha una tensió recurrent entre dos pols. D’una banda, models centralitzats i representacionals (la cambra fosca de Locke, l’ordinador simbòlic de Fodor), on la ment conté imatges o símbols del món. De l’altra, models distribuïts i relacionals (el connexionisme, la cognició encarnada), on el “significat” no resideix en cap lloc concret sinó en patrons d’interacció. Aquesta tensió ja existia entre Plató (les idees com a entitats discretes) i Aristòtil (la forma com a relació entre parts). Un cas especialment curiós és Freud. La seva metàfora no prové de la biologia del cervell sinó de la física del seu temps: la termodinàmica i la conservació de l’energia. Això explica per què el seu sistema és tan coherent internament i al mateix temps tan difícil de connectar amb la neurociència: va construir un edifici magnífic sobre uns fonaments manllevats d’una altra disciplina. Al sXXI s’han invertit els termnes. Si fins ara agafàvem la tecnologia com a metàfora per entendre la ment, ara s’estudia el cervell per construir millors xarxes artificials (mecanismes d’atenció, memòria associativa de Hopfield, arquitectures inspirades en el còrtex visual).

[Temes i qüestions]

Introspecció, Consciència. Explorar l’experiència conscient. Plotí, Ägustí, Descartes, i el Cogito, Hume, Wundt, la fenomenologia de Brentano i Husserl. William James i el corrent de consciència. El debat ment i cos, el problema fort de la consciència
La sospita de l’inconscient. Leibniz, percepció subliminal. Freud. La neurologia indica que el 47% del temps funcionament en mode pilot automàtic (Què passa al cervell? )
Motivació i causalitat humana [què ens mou? emocions]: Aristòtil, les passions, Hobbes, Hume, Freud, Maslow, Ekman.
Epistemologia, [com adquirim informació, conceptes, rebem estímuls?] Plató i Aristòtil, empirisme anglès (models de com formem idees i sensacions), racionalisme (el debat innat adquirit). Gestalt, Piaget, Connexionisme i representacions distribuïdes.
Personalitat [com som?]. Els 4 temperaments, caràcters, taxonomia a partir del vocabulari.

Visió global

No tindrem tant una successió d’escoles cobreixen tot el terreny i es van acumulant o corregint sinó diferents aportacions que cobreixen àrees diferents. La psicoanàlisi domina motivació/emocions i desenvolupament de la personalitat, un terreny que el conductisme gairebé abandona. La Gestalt és imbatible en percepció però no diu res del son ni del llenguatge. Wundt i la introspecció dominen el corrent de consciència i la sensació, però quan arriba la neurociència cognitiva els instruments es refinen enormement sense que les preguntes canviïn tant. Potser només hi ha competència forta en aprenentatge entre conductisme i Piatget/Vigoysky/cognitivisme (Chomsky).

Introspecció, Wundt i James (1879-1900): corrent de consciència, sensacions
Psicoanàlisi, Freud Jung (1900-1940): son i vigília, motivació i emocions, desenvolupament.
Gestalt, Wertheimer (1910-1940): percepció.
Conductisme, Watson, Skinner (1913-1960): aprenentatge, intel·ligència, llenguatge, motivació i emocions, desenvolupament.
Psic. del desenvolupament, Piaget/Vigotsky (1920-1980): aprenentatge, intel·ligència, llenguatge, desenvolupament.
Psic. social, Lewin, Asch, Milgram (1930s–avui): parcialment percepcio, aprenentatge, emocions. Temes nous com conformitat, pertinença a un grup.
Cognitiu, Miller, Neisser (1950s–1980s): sensació, percepció, aprenentatge, intel·ligència, llenguatge.
Teories diverses sobre les emocions (1884-1991): De James-Lange a Maslow i Richard Lazarus.
Connexionisme (50-80)
Neurociència (1990s–avui): aporten a totes les àrees

Veure taula (no hi apareix la psicologia clínica perquè bàsicament després de Freud el que hi ha és recerca de psicofàrmacs i la taxonomia del DSM i el ICD, no una teoria amb un model. El mateix passaria amb la personalitat.

Cronologia WK

S19 Fisiologia de les sensacions i introspecció

1850s Helmholtz. Fisiologia de la sensació i percepció visual i auditiva. Serà la base d’on partirà Wundt.

1826 Johannes Müller, Handbuch der Physiologie des Menschen, la sensació depèn del nervi excitat i no de l’energia que inicia l’excitació [però els nervis de l’oïda no són excitats per fotons].

1850? Ernst Heinrich Weber
fa experiments sobre com de diferent ha de ser l’estímul per que notem el canvi i nota depèn de la l’estímul. És a dir, no detectem magnituds absolutes sinó increments. Si sostenim un pes de 100g notarem el canvi si hi afegim 3g, però si el pes és de 300, en caldran 9.

1860 Fechner, sensació i estímul
Elemente der Phsychophysik, S=klnR, la sensació depèn logarítmicament de l’estímul, és a dir, un increment aritmètic de la sensació demana un increment geomètric de l’estímul.
Va fer també experiments en estàtica, intentant demostrar que algunes formes i proporcions, com la regla àurea, resultaven més plaents. Influí Gustav Mahler i Sigmund Freud. Veia el fenomen físic i la sensació psíquica com dos aspectes d’una mateixa realitat. Era panpsiquista, veient la vida i la consciència a tot arreu, en forma d’ones. Els humans estarien entre les ànimes de les plantes i les dels estels, que serien com àngels. Déu seria l’ànima de l’univers.

1872 Darwin The Expression of the Emotions in Man and Animals

1874, Wilhelm Wundt (1832-1920)
“Grundzüge der physiologischen Psychologie”. Estudià a Tübingen, Heidelberg on fou assistent de Helmholtz i Berlin. El 1879 funda el primer laboratori de psicologia experimental a la Universitat de Leipzig. Era fisiòleg i filòsof. Va ser el primer a anomenar-se psicòleg. Fa experiments sobre l’atenció, l’afectivitat i les percepcions visuals, auditives, tàctils, gustatives, i el temps. [és el primer a mirar de correlacionar, de manera controlada, l’informe introspectiu sobre els estats subjectius, i els estímuls que mesuraria la fisiologia (1858 “tota psicologia comença amb la introspecció”). Alhora descarta un cert idealisme que pretén obtenir veritats universals només per introspecció.
Recull els modes d’associació de Herbart: síntesi, assimilació simultània, complicació, successió.
Els fenòmens més simples s’estudiarien amb el mètode psicofísic [els sentits]. S’han de complementar amb “mètodes comparatius i interessar-se per la psicologia del nen, la dels malalts mentals, les persones d’ètnies diferents, i la dels animals. El mètode comparatiu pot prendre com a objecte un sol individu i estudiar-ne tots els aspectes possibles, o bé pot centrar-se en un fenomen determinat i estudiar-lo en diferents individus. Finalment, el mètode històric consisteix en buscar en la història una font d’informació psicològica, llegir les memòries i correspondència [ en la meva antropologia determinista jo concloïa que al final els informes rellevants sobre les persones són més les biografies que no pas les ciències cognitives].
Va considerar també la Psicologia dels pobles (Völkerpsychologie, 1920), atenent a la història de la llengua, literatura, costums i religió.
Apercepció. Seguint a Leibniz, Wundt no creu que la ment sigui un receptor passiu que rebi estímuls passivament i faci associacions automàticament. L’atenció és activa [es dirigeix cap al que l’interessa] i fa distincions i associacions noves creant noves representacions. [Però se’l considera dins de l’estructuralisme, influït per l’empirisme anglès, segons el qual els estímuls són els “pensaments elementals” a partir del qual es relacionen per associació i es combinen per formar idees més complexes].
Paral·lelisme psicofísic. Rebutja la idea d’interacció entre ment i cos com si fossin dues entitats separades. Els fenòmens mentals i els fenòmens físics transcorren de manera paral·lela, almenys en en els fenòmens més simples que es poden sotmetre als experiments [estímuls / sensacions]. No arriba a dir que no hi ha cap estat mental que no es correspongui a un estat neuronal. [com si fossin dos aspectes d’una mateixa realitat, un que avui podríem fotografiar en els escaneigs, i l’altre recollir de l’informe en primera persona. Leibniz havia fet notar que la vida mental -la voluntat- es mou per causes finals, triant allò que volem, mentre que el món físic es mou per causes eficients. Però, allò que volem, què ho determina?]

1885 Ebbinghaus, Über das Gedächtnis. Estudis sobre la memòria

1884 William James. “What is an Emotion?”
1885 Car Lange. “On Emotions: A Psycho-Physiological Study”

1890 William James. Principles of Psychology
Stream of consciousness: la consciència s’experimenta com a contínua, i no podem tenir el mateix pensament exactament igual deus vegades [ Corrent de consciència, com Heràclit].
Emotion: Primer és l’experiència corporal i després l’emoció. Coneguda després com a teoria de James-Lange. [No plorem perquè estem tristos, estem tristos perquè plorem]. (criticada posteriorment)
Habit. Contínuament anem formant hàbits, que poden ser beneficiosos o no.
Will. A partir d’experiències pròpies, James s’interroga sobre la voluntat i si tenim lliure albir.

Psicoanàlisi (1900-1960)

Freud
1899. Die Traumdeutung. Exposa la teoria que la vivència dels somnis correspon a un desig modificat per una censura. Estan influïts per algun fet viscut durant el dia. El que recorda l’individu seria el contingut manifest i l’analista hauria de trobar el contingut latent.
1905. Tres assaigs sobre teoria sexual. Idea de Libido.
1920. Més enllà del principi del plaer. Eros i Thanatos.
1923. L’Ego i el Id. Motivació.
1930. El descontent en la civilització. Superego.
Biblioteca

Etapes afectives

L’inconscient
La vida psíquica no és transparent: existeix un inconscient actiu que determina el pensament, el comportament i el patiment. El terapeuta accedeix al món inconscient a través d’indicis com la hipnosi, l’associació lliure i els lapsus, l’anàlisi de la transferència en les sessions amb el terapeuta (a qui projecta figures del seu passat com el pare o la mare i repeteix amb ell els seus conflictes antics. La resistència és l’oposició inconscient del pacient a fer conscient allò reprimit [l’analista sempre tindrà raó, si dius que no quadra, és que et resisteixes]) i, sobretot, els somnis. “La interpretació dels somnis” (1900) és l’obra que Freud considerava la seva més important. No són sorolls aleatoris sinó realitzacions disfressades de desitjos inconscients. El somni té un contingut manifest (allò que es recorda) i un contingut latent (el desig inconscient). Entre tots dos opera el treball del somni: condensació, desplaçament, elaboració secundària.

Tòpiques
Freud proposa dues maneres de mapejar la psique: la primera distingeix conscient / preconscient / inconscient; la segona —més coneguda (a partir de “El jo i el ça”, 1923) — distingeix ça / jo / superjo. El ça és el reservori pulsional irracional; el jo negocia entre el ça, la realitat i el superjo; el superjo és la instància moral interioritzada, sovint més severa que les normes reals.

Les pulsions
La vida psíquica és moguda per pulsions que busquen satisfacció. Inicialment Freud oposa pulsions sexuals i d’autoconservació; tardanament (“Més enllà del principi del plaer”, 1920) reformula la dualitat com Eros (pulsió de vida, amor, unió) i Tànatos (pulsió de mort, destrucció, retorn a l’inorgànic). Les pulsions poden satisfer-se, reprimir-se, el mecanisme central i paradigmàtic, sublimar-se o transformar-se a través de diversos mecanismes de defensa: Projecció (atribuir a l’altre allò que no acceptem en nosaltres), formació reactiva (transformar un impuls en el seu contrari), racionalització, desplaçament, regressió, aïllament, etc.

El complex d’Èdip i conflictes infantils no resolts
El nucli de la constitució psíquica és el complex d’Èdip: el desig inconscient pel progenitor del sexe oposat i la rivalitat amb el del mateix sexe, amb l’ansietat de castració en el nen i l’enveja del penis en la nena. Es resol amb la identificació amb el progenitor i la interiorització de la prohibició de l’incest que funda el funda el superjo. Així el subjecte entre en la cultura, accepta la llei i el tabú.
Les neurosis tenen arrels en conflictes infantils no resolts. Freud primer atribueix la neurosi a traumes sexuals reals; posteriorment desplaça l’accent cap a les fantasies inconscients i el conflicte edípic, el conflicte entre la fantasia inconscient i la seva repressió. Allò reprimit no desapareix sinó que retorna disfressat: en símptomes, somnis, lapsus, actes fallits. (Ferenczi, i més tard la clínica del trauma, insistiran en la importància del trauma real.)

Cultura i civilització
La cultura exigeix la renúncia pulsional col·lectiva. La religió, la moral i les institucions socials són formes de gestionar —reprimir, sublimar, canalitzar— les pulsions no satisfetes. En “El malestar en la cultura” (1930) Freud argumenta que la civilització es construeix sobre aquesta renúncia, i que el malestar és el preu inevitable: com més civilització, més repressió i més neurosi col·lectiva. [potser es pot establir una connexió amb la consciència dissortada de Hegel. En els dos casos tenim un malestar per la separació entre l’ideal que voldríem complir i el . L’interessant és que en els dos casos aquest ideal l’hem creat nosaltres mateixos i després l’hem externalitzat. La religió, concretament, seria el vehicle privilegiat d’aquesta estructura. Hegel pensa la consciència dissortada com una figura històrica concreta vinculada al cristianisme medieval (l’ascetisme, la mortificació, la devoció). Freud, per la seva banda, a “El futur d’una il·lusió” i “El malestar en la cultura”, veu la religió precisament com el mecanisme cultural que institucionalitza la renúncia pulsional i la culpa col·lectiva. [i a sobre el cristianisme fomenta la culpabilitat per garantir-se els clients. En casos extrems, l’externalització del malestar deriva en l’esquizofrènia amb episodis psicòtics]

Predomini 192s-196s
Introdueix la teoria psicosexual a primers del s20. La psicoanàlisi comença a guanyar reconeixement entre els anys 1910 i 1940, especialment a Europa i després als Estats Units, on molts exiliats, com Anna Freud o Erik Erikson la van difondre. Serà dominant fins als 195s en molts cercles clínics, especialment en psiquiatria, pedagogia i psicologia del desenvolupament. Era vista com l’enfocament principal per entendre els trastorns mentals.
Amb l’avenç de les ciències del comportament (conductisme, psicologia experimental) i els estudis empírics, comença a qüestionar-se. A més la manca de base científica de moltes idees freudianes. La teràpia psicoanalítica, llarga i cara, va perdre pes davant l’aparició de nous models més breus i basats en l’evidència, com la CBT. A partir dels 197s-198s, la psicoanàlisi ja no era el paradigma dominant en la psicologia acadèmica ni en molts sistemes públics de salut. Avui encara té certa presència en països com França, Argentina, Alemanya i parts de l’Amèrica Llatina.

Alfred Adler
(1870-1937). Divergeix en el sentit que la força motriu no és sexual sinó social i compensatòria. L’ésser humà està fonamentalment impulsat pel sentiment d’inferioritat —inherent a la condició humana de néixer desvalgut— i per la recerca de superació i poder (*Wille zur Macht* en sentit psicològic). La neurosi no és un conflicte sexual reprimit, sinó un estil de vida mal adaptatiu que el subjecte ha construït per compensar la inferioritat sentida. Adler elimina pràcticament l’inconscient en el sentit freudià profund i posa l’accent en la teleologia: el comportament s’explica per les metes fictícies que el subjecte persegueix, no per causes passades reprimides. La neurosi és una estratègia orientada al futur, no una cicatriu del passat.

Karl Jung
(1875-1961). Amplia la libido fins a convertir-la en una energia psíquica general i no específicament sexual. A sota de l’inconscient personal (que Freud hauria acceptat parcialment) hi ha una capa compartida per tota la humanitat, formada pels arquetips —patrons universals d’experiència (l’Ombra, l’Anima/Animus, el Self, la Persona). La psique no és un sistema de tensions entre impulsos i prohibicions, sinó un sistema en procés d’individuació: el moviment cap a la integració de totes les parts de la personalitat al voltant del Self. Mentre que per Freud la religió és una il·lusió colectiva, per Jung són expressions legítimes i necessàries de la psique profunda. Els arquetips es manifesten en totes les mitologies perquè formen part de l’estructura de la psique humana.

Estils de teràpia
Tenen visions radicalment distintes sobre “què és” un ésser humà, “què el mou”, i “en quin sentit pot patir i sanar”. Freud veu un ésser pulsional en conflicte permanent; Adler veu un ésser social que busca compensar la seva feblesa; Jung veu una psique en camí cap a la seva pròpia totalitat. Això es tradueix en plantejaments de teràpia diferents, encara que els tres es basen en la conversa i atenció a la biografia. Freud centra la teràpia en la transferència i la seva interpretació. En Adler la teràpia és directiva, educativa i igualitària, el terapeuta i el pacient s’asseuen cara a cara (no al diván), i la feina és identificar i corregir el estil de vida erroni i les metes fictícies. Hi ha molta més psicoeducació i menys arqueologia psíquica. Jung treballa molt amb somnis i imaginació activa, però com a via d’accés als arquetips i al procés d’individuació. El simbolisme és pres molt seriosament com a portador de significat autèntic, no simplement com a distorsió de desitjos reprimits.

Altres
El fil conductor que recorre tots aquests desenvolupaments és un allunyament progressiu del model pulsional biològic de Freud cap a models que emfasitzen la relació, el vincle, el trauma real i la intersubjectivitat. La pregunta que tots intenten respondre —cadascú a la seva manera— és: com es forma un self, i com es deforma? [la majoria són austríacs o alemanys que van emigrar]

Sándor Ferenczi (1873-1933). El col·laborador més proper de Freud, identificació del traume i resposta empàtica del terapeuta, precursor directe de tota la clínica del trauma i de la dissociació.
Heinz Kohut (1913-1981). A partir del treball amb pacients narcisistes que no responien bé al model clàssic proposa que el problema central no és el conflicte entre pulsions i prohibicions sinó els dèficits d’un self que no hauria rebut l’empatia suficient i ha quedat fràgil i fragmentat, amb necessitats arcaiques de mirall (ser vist i admirat) i d’idealització (poder fusionar-se amb algú percebut com a gran i fort).
L’escola britànica [Pediatria]
Desplaça l’accent des de les pulsions cap a les relacions —la psique es forma i es pateix en el vincle amb els altres, no en la gestió interna de la libido.
Melanie Klein (1882-1960) treballa amb nens molt petits i proposa que la vida psíquica comença molt abans del que Freud pensava. Introdueix la posició esquizoparanoide (el nadó divideix el món en objectes totalment bons i totalment dolents, i projecta la seva agressivitat) i la posició depressiva (la capacitat de reconèixer que el mateix objecte és bo i dolent, amb la culpa i el dol que això comporta). Donald Winnicott (1896-1971) suavitza i humanitza el kleinianism, no cal una mare perfecta sinó una “good enough mother”. Ronald Fairbairn (1889-1964) fa el gir més radical, la libido no busca el plaer (com deia Freud) sinó l’objecte —és a dir, la relació, la motivació humana primordial és la connexió, no la descàrrega pulsional. John Bowlby amb l'”attachment theory”) assenyala el paper fonamental del cuidador en els primers mesos (Herència i medi ).
L’escola americana [el jo i desenvolupament → cicle vital]
Mentre els britànics anaven cap a les relacions objectals, als Estats Units es desenvolupava una línia diferent que intentava integrar la psicoanàlisi amb la psicologia acadèmica i la biologia [una psicologia del jo més normal on no tot són traumes i conflictes]. Heinz Hartmann (1894-1970), el jo no és simplement un mediador entre l’id ça i la realitat sinó que té una autonomia pròpia i funcions adaptatives independents de qualsevol conflicte. Hi ha aspectes del jo (percepció, memòria, motricitat) que funcionen sense conflicte psíquic. Erik Erikson, (1902-1994) amplia el model freudià en dues dimensions. L’epigenètica en el sentit que el desenvolupament no s’acaba a la infància sinó que té vuit etapes al llarg de tota la vida, cadascuna amb la seva crisi i resolució— i la dimensió social i cultural —la identitat no és només intrapsíquica sinó que es negocia amb el context cultural. El seu concepte de crisi d’identitat i d’identitat com a assoliment del desenvolupament adolescent ha entrat completament en el vocabulari comú.
[Escola americana II, l’accent dimensió interpersonal i cultural]
Harry Stack Sullivan (1892-1949proposa que la personalitat no existeix aïllada sinó que és essencialment un patró de relacions interpersonals recurrents. La psiquiatria ha d’estudiar allò que passa “entre” les persones, no allò que passa “dins” d’una psique individual. Influeix molt en la psiquiatria americana i en la clínica de la psicosi. Karen Horney (1885-1952) i Erich Fromm (1900-1980) fan una crítica cultural del freudisme. Moltes de les “neurosis” que Freud descrivia no eren universals sinó productes de la cultura occidental moderna —la competitivitat, l’alienació, la repressió cultural. Horney qüestiona específicament el biaix masculí de la teoria freudiana (l’enveja del penis com a fet universal femení li semblava una projecció cultural, no un fet psíquic universal).

Lacan
(1901-1981) És una reinterpretació radical de Freud a través de la lingüística estructural (Saussure, Jakobson) i la filosofia continental (Hegel, Heidegger).”L’inconscient està estructurat com un llenguatge”, no és un dipòsit de pulsions biològiques cegues] sinó una xarxa de significants que opera amb lògica pròpia, amb figures retòriques de metàfora i metonímia. El subjecte no és l’origen del sentit sinó un efecte del llenguatge: “no és jo qui parlo, sinó que el llenguatge parla a través de mi”. Organitza la psique en tres ordres, l’imaginari, el Simbòlic i el real. El desig és estructuralment insatisfet: el desig no és desig d’un objecte concret sinó desig de l’Altre, i és constitutivament metonïmic —sempre es desplaça cap a un altre objecte. L’objecte “a” (objet petit a) és el residu irrecuperable, la causa del desig, allò que falta estructuralment. Això té una implicació terapèutica radical: la cura no és la satisfacció del desig sinó el reconeixement de la seva estructura. El subjecte és una ficció imaginària [i?][Venerat per alguns però criticat per una exposició poc clara del seu pensament, per poca ètica en les seves sessions per les que facturava molts diners]

Foucault
(1926-1984). No és psicoanalista ni continua la psicoanàlisi: la pren com a objecte d’estudi i en fa una genealogia crítica. “La Història de la Bogeria” (1961), mostra que el que entenem per “malaltia mental” no és un fet natural descobert per la ciència sinó una construcció històrica lligada a pràctiques d’exclusió social.
“Les Paraules i les Coses (1966)”. Veu la psicoanàlisi i l’etnologia buscant, no la consciència transparent de l’home sinó allò que la desborda,
l’inconscient, l’estructura, el sistema simbòlic. Contribueixen a dissaoldre el jo. La Història de la Sexualitat (1976-1984). Qüestiona el que anomena la “hipòtesi repressiva”: la idea —freudiana però també del sentit comú modern— que la sexualitat és una força natural que la societat reprimeix, i que l’alliberament consisteix a parlar-ne, a treure-la a la llum. La modernitat no hauria “reprimit” el sexe sinó que n’ha produït una proliferació discursiva extraordinària: confessió religiosa, medicina, psiquiatria, pedagogia, demografia, i naturalment la psicoanàlisi mateixa. EL subjecte és un efecte de les pràctiques discursives i de poder. [Pràctiques homosexuals sadomasoquistes. Acusat d’abusar de menors a Tunísia].

Museu psicoanàlisi
[el museu Freud a Viena consisteix en les habitacions del pis on va viure, primeres edicions de llibres. Què podria proposar una exposició?

la sospita de l’inconscient: els somnis, un seient per autohipnosi
les pulsions (i les passions de l’ànima, els 7 pecats capitals), el desig sexual, la ira, la destrucció
els traumes i Edip: Sòfocles, la idea de Freud. els efectes duradors de l’experiència dels primers anys, abusos, absència d’afecte. (Salut mental, traumes).
La psique com a conjunt de forces [una escena de teatre, una habitació on “entren” unes figures que representen les pulsions i són “arrestades” pels “policies” del superjo. El jo que és el jutge, anul·la la detenció, condemna o imposa treball comunitaris (sublimació)]
Exemples de sessió [possibilitat de simular una sessió] Sèrie In treatment, Legion. Sessió amb un LLM que simuli un terapeuta (FreudGPT).
la cultura com a sistema de repressió, la religió, els costums de la societat, una llista de prohibicions, l’incest, el robatori, l’assassinat. [Debat, potser és millor reprimir i sublimar que no pas deixar-nos anar? La cultura, ens fa ser millors o ens castra com pensaria Nietzsche?]

Gestalt (1910-1940)

Simultàniament, la psicologia de la Gestalt (Wertheimer, Köhler, Koffka, dècada de 1910-1920) reacciona contra l’atomisme de Wundt: la percepció no és una suma d’elements, sinó una organització global. “El tot és més que la suma de les parts.”

1921 El filòsof Ehrenfels, deixeble de Franz Brentano havia parlat de Gestalt per referir-se que quan percebem formes o melodies, és quelcom més que la suma de les parts. A més de les qualitats elementals, es percebia la forma, la Gestalt-qualität. Per exemple es pot transposar una melodia [o canviar d’instrument] i conserva la identitat malgrat que els estímuls siguin diferents. Ehrenfeld hauria estat influït pel treball de Mach “Beiträge zur Analyse der Empfindungen” (1886). Wertheimer, deixeble d’Ehrenelfs, va fer experiments i va concloure que primer percebem la melodia i després n’abstraiem les notes.

Els estudiants de Wertheimer, Köhler i Koffka, van seguir els seus experiments. Köhler mostrarà que els ximpanzés arriben a copsar una solució global en lloc de l’aprenentatge atòmic que postulaven Thorndike i Pavlov. El 1921 Koffka exposa els principis a Die Grundlagen der psychischen Entwicklung. Experiments:

fenomen phi, dos objectes que s’il·luminen alternativament donen la il·lusió de moviment.
Tot parts:
- Primacia del tot sobre les parts. Es percep abans el tot que no pas les parts.
- Els tots (figures), tendeixen a articular-se de la manera més completa, simètrica i simple possible [una figura que s’aproxima a un quadrat es veu com un quadrat. Sempre aproximarem les figures a cossos simples. Els contorns mig tancats es veuran com tancats (llei de la clausura). Es difícil, proposar figures arbitràries. [En física quan es tracta de centres de gravetat sempre s’acaba dibuixant una mena d’ou ferrat allargat.]
- Autonomia: els tots tendeixen a ser regulats per factors intrínsecs més que no pas extrínsecs.
- Les parts deriven les seves propietats de la posició o funció que tenen respecte del tot.
- reificació: assumim formes [triangles, esferes) a partir d’informació incompleta i aproximada. (També dita llei de Tancament o closure, o prägnanz originalment en alemany)
- Continuïtat: interpretem els objectes com a continus encara que no els visualitzem sencers [el joc del polze]
multiestabilitat: una mateixa informació pot donar lloc a dues percepcions diferents. El cub de Necker i el vas de Rubin.
Invariància: percebem el mateix objecte independentment de la rotació o mida
Figura fons: (Edgar Rubin). Les dades visuals s’organitzen en figura sobre un fons. La figura té un contorn precís, caràcter de cosa sòlida i densa, colors de la superfície definits, convexa. Els fons té els trets contraris. Koffka va notar que per definir la figura comptava:
- Orientació: la figura s’articula més fàcilment en les dimensions vertical i horitzontal.
- Mida relativa: l’àrea més petita tendeix a constituir-se en figura [el fons és envolvent].
- Densitat d’energia perceptiva: és més gran en la figura i més dèbil en el fons [ens fixem més en la figura].
- Simplicitat: l’organització en figura i fons es fa de la manera més simple possible.
- Agrupació: Els estímuls s’agrupen per semblança, proximitat i simetria

1932 Senden, experiments amb pacients amb cataractes congènites que recuperen la vista. Aprenentatge perceptiu. (Percepció)
1946 Michotte. La percepció de la causalitat.
1953 The “cocktail party problem”. Colin Cherry planteja com fa la gent per concentrar-se en una conversa en una festa en què n’hi ha diverses en marxa. (2024, eina basada en AI, BBC)

Conductisme 1913-1960

Aprenentatge i memòria

1903 El condicionament clàssic. Pavlov

Conductisme Clàssic (1913-1930): L’era de Watson
Aquesta etapa marca el naixement del conductisme amb la publicació del “manifest” de John B. Watson, Psychology as the Behaviorist Views It (1913). Proposa que la psicologia ha d’abandonar la introspecció i centrar-se exclusivament en la conducta observable. Defineix la conducta com una relació directa de Estímul-Resposta (E-R). Amb el cas del “Petit Albert” (1920) va demostrar que les emocions humanes (com la por) podien ser apreses mitjançant el condicionament clàssic, associant un estímul neutre (una rata blanca) amb un soroll estrepitos i aterridor.

Neoconductisme (1930-1950): Tolman i Hull
Durant aquests anys, els investigadors van començar a introduir variables “internes” per explicar per què un mateix estímul no sempre provoca la mateixa resposta. Tolman (Conductisme Propositiu) va introduir el concepte de mapes cognitius i aprenentatge latent. En els seus experiments amb laberints, va observar que les rates aprenien la disposició del camí fins i tot sense recompensa immediata, creant una representació mental de l’entorn. Clark L. Hull (Conductisme Deductiu) va intentar crear una “física de la conducta” mitjançant fórmules matemàtiques. La seva teoria de la reducció de l’impuls suggeria que l’aprenentatge només es produïa si la resposta satisfeia una necessitat biològica (com la gana).

Conductisme Operant (1950-1960s): L’era de Skinner
B.F. Skinner va dominar la psicologia de postguerra retornant a l’estudi de la conducta observable però amb un enfocament nou. El Condicionament Operant. A diferència de Watson, Skinner es va centrar en les conseqüències de la conducta. Si una acció és seguida d’un reforç, la probabilitat que es repeteixi augmenta.
La Caixa de Skinner. Mitjançant aquest dispositiu, va estudiar com els animals (coloms o rates) aprenien a realitzar tasques complexes (prémer palanques) basant-se en diversos programes de reforç (fix, variable, d’interval, etc.). Aquest període culmina amb obres com Science and Human Behavior (1953) i Verbal Behavior (1957), on Skinner va intentar explicar des del llenguatge fins a l’organització social a través del control del comportament. [Que va ser desafiat per Chomsky]

1932 Bartlett, War of the Ghosts (1932), sobre la memòria com a procés de reconstrucció.
1938 B.F. Skinner, The Behavior of Organisms: An Experimental Analysis. Condicionament Operant.

Desenvolupament i intel·ligència. Piaget. Vigotsky 1920-1980

Galton (1822-1911) sobre herència de la intel·ligència tests i eugenisme [ minnesota twins 1989]

Piaget, que treballa de manera paral·lela durant tota la primera meitat del segle XX però amb un impacte creixent des dels anys 60, proposa una epistemologia genètica: l’infant no és un adult petit, sinó que construeix el coneixement activament en estadis qualitativament diferents.

Les capacitats cognitives són adquirides per l’infant a mesura que interacciona amb el medi i altres humans.
El procés d’adaptació té dos components. Assimilació: Interpretar la nova informació basant-se en el que ja sabem (encaixar el món en els nostres esquemes). Acomodació: Canviar els nostres esquemes mentals quan la realitat no hi encaixa (canviar el nostre pensament per entendre el món). Quan l’infant es troba amb una informació que no entén, entra en “desequilibri”. El procés de resoldre aquesta confusió mitjançant l’acomodació és el que realment fa avançar la seva intel·ligència.
El desenvolupament no és una línia contínua, sinó que passa per quatre estadis definits (sensoriomotor, preoperacional, operacions concretes i operacions formals). L’ordre d’aquestes etapes és el mateix per a tothom, ja que cada una es basa en l’anterior.

La neurociència cognitiva s’integra progressivament des dels anys 80-90, afegint el substrat biològic a les teories cognitives.

Jean Piaget (Enfocament cognitiu-evolutiu): com els nens construeixen un model mental del món a través d’etapes biològiques.

1923 – Le Langage et la pensée chez l’enfant (El llenguatge i el pensament en l’infant): On analitza el pas del pensament egocèntric al socialitzat.
1926 – La Représentation du monde chez l’enfant (La representació del món en l’infant): Explora com els nens entenen conceptes com la causalitat i el realisme.
1936 – La Naissance de l’intelligence chez l’enfant (El naixement de la intel·ligència en l’infant): Presenta el concepte d’esquemes i les subetapes del període sensoriomotor.
1947 – La Psychologie de l’intelligence (La psicologia de la intel·ligència): Una síntesi del seu pensament sobre les operacions logico-matemàtiques i les etapes del desenvolupament.
1970 – L’Épistémologie génétique (L’epistemologia genètica): Defineix la seva teoria definitiva sobre com es genera el coneixement.

Lev Vygotsky (Enfocament socio-cultural): emfatitza el paper de la interacció social i la cultura en el desenvolupament cognitiu. La seva obra va ser breu però intensa a causa de la seva mort prematura.

1925 – La consciència com a objecte de la psicologia del comportament: Un dels seus primers assajos on marca distància amb el conductisme pur.
1930 – L’instrument i el símbol en el desenvolupament de l’infant: On comença a perfilar la mediació a través d’eines culturals.
1934 – Myshlenie i rech (Pensament i llenguatge): La seva obra mestra (publicada pòstumament). Introdueix la relació dialèctica entre el llenguatge i el pensament, i el famós concepte de la Zona de Desenvolupament Pròxim (ZDP).
1978 – Mind in Society (L’estat de la ment en la societat): Una recopilació d’assaigs fonamentals que es va publicar en anglès dècades després i que va ser clau per a la seva difusió a Occident.

Memòria

1960. Sperling prova que hi ha una memòria icònica [retenim la foto, no el contingut]. (Memòria).
1968. Atkinson i Shiffrin, proposen tres estadis de memòria, sensorial, curt termini i llarg termini
1974. Baddely. Experiment de tasques simultànies visuals i verbals. (Memòria).
1975. Craik i Tulving, nivells de procés, Memòria amb significat i sense.

Cognitivisme 1950-1980

Intel·ligència Llenguatge AI

El cognitivisme sorgeix com una reacció al conductisme, que havia bandejat qualsevol referència a processos interns per considerar-los no observables i per tant no científics. La proposta cognitivista és, en essència: “els processos mentals interns existeixen, són reals, i podem estudiar-los científicament” si els conceptualitzem com a “processos de manipulació d’informació” d’una manera similar a com ho fa un ordinador. Això va obrir també el camí cap a la AI: Si la ment és bàsicament un sistema que processa informació, un ordinador que processa informació seria intel·ligent.

En la seva versió forta diríem: “Els processos psicològics són processos de representació i manipulació de símbols segons regles formals; la ment és un sistema computacional que opera sobre representacions internes, i entendre la psicologia és especificar quines representacions usa el sistema i quines operacions hi aplica.”

Els estats mentals (creences, desitjos, representacions) són “representacions computacionals reals”.
El pensament és “manipulació sintàctica de símbols” segons regles formals.
Això és el que Fodor anomena el “Llenguatge del Pensament” (“Mentalese”): hi ha un codi intern amb estructura combinatòria, com un llenguatge.

[part de les instruccions per processar símbols seria innata] ja que, segons va mostrar Chomsky, no podem explicar que poguem generar infinites oracions a partir de recursos finits (recursivitat del llenguatge). Aquesta capacitat no es pot aprendre per reforç com pretenien els conductistes, no hi ha prou estímul (poverty of stimuli). Chomsky porta el cognitivisme cap a la qüestió de l'”arquitectura innata” de la ment, no només del processament. És racionalista, en un sentit quasi cartesià.

El cognitivisme clàssic mai va resoldre del tot una tensió central: la diferència entre “sintaxi i semàntica”. Un ordinador manipula símbols segons regles formals, però els símbols no “signifiquen” res per a la màquina. La ment humana, en canvi, treballa amb continguts que “tenen sentit”. Searle ho va formular amb l'”argument de l‘habitació xinesa“: la manipulació sintàctica de símbols no és suficient per produir comprensió. Aquesta tensió és la que impulsa les crítiques posteriors al cognitivisme clàssic —el connexionisme, l’embodied cognition, i la cognició situada— que qüestionen que la metàfora computacional simbòlica sigui suficient per explicar la ment.

1956 Logic Theorist d’Allen Newell, Herbert A. Simon, and Cliff Shaw que aocnseguirà provar teoremes de Principia Mathematica de Russell.
1956 Miller (1956, “The Magical Number Seven”) demostra experimentalment que la “capacitat de processament conscient és limitada i mesurable”. El concepte de “chunk” i la memòria de treball com a sistema de capacitat limitada és una aportació que no requereix acceptar tota la metàfora computacional forta. Miller obre la porta a una “psicologia cognitiva experimental” que pot ser agnòstica sobre si la ment “és” realment un ordinador. The Magical Number Seven, Plus or Minus Two“.
1959 Noam Chomsky. Review of B. F. Skinner’s Verbal Behavior
1967 Neisser (“Cognitive Psychology”) posa l’accent en que la ment “construeix activament” la seva representació del món. No és un receptor passiu de senyals, sinó un sistema que aplica “esquemes” —estructures de coneixement previ— per interpretar l’input. Això va més en la línia de Bartlett i Piaget que no pas de la metàfora computacional pura.
1975 Jerry Fodor. The Language of Thought

Connexionisme 50-80

[No mirem estímuls i respostes, no mirem com es processa la informació, sinó fem models de com treballa una xarxa de neurones.] AI

Els fonaments (Anys 40 – 50): El naixement de la xarxa
Es passa de veure l’aprenentatge com un “emmagatzematge” de dades a veure’l com una reconfiguració física de la xarxa.

1943 (McCulloch i Pitts): Van crear el primer model matemàtic d’una neurona biològica. Van demostrar que una xarxa de neurones simples pot realitzar operacions lògiques complexes.
1949 Donald Hebb: Neurons that fire together, wire together. (Cervell i xarxes neuronals). Hipòtesi de la plasticitat de les neurones en l’aprenentatge perceptiu. [Proposa que les representacions [i la memòria], en lloc d’estar localitzades en un punt del estaven distribuïdes]. Havia observat tot i extirpar àrees extenses del córtex, la intel·ligència dels subjectes no es veia gaire alterada. Suposava que cada vegada que una neurona excita una veïna, baixa la resistència sinàptica (es reforça la connexió). Això explica també la plasticitat del cervell. [ servirà de base pel Parallel Distributed Processing i les xarxes neuronals artificials que es fan servir avui en Deep Learning]. Aquesta és la base biològica de l’aprenentatge: l’experiència modifica la força de les connexions sinàptiques.

El Perceptró i el “hiat” (Anys 60 – 70)

1958 (Frank Rosenblatt): Crea el Perceptró, una xarxa que podia aprendre a reconèixer patrons.
1969 (Minsky i Papert): Van publicar un llibre demostrant les limitacions de les xarxes d’una sola capa. Això va congelar el finançament del connexionisme durant una dècada, afavorint la psicologia cognitiva clàssica (basada en regles i símbols logicomatemàtics).

El renaixement del Connexionisme (Anys 80)

1986 (Rumelhart i McClelland): Publiquen el manifest del “Processament Distribuït en Paral·lel” (PDP). Proposen que la informació no està en un “fitxer”, sinó repartida per tota la xarxa.
Van demostrar que els models de xarxes podien aprendre el passat dels verbs o el reconeixement de paraules de forma molt més similar a com ho fa un humà que no pas un programa d’ordinador amb regles rígides.

Neurociència 90s

[Mirem què passa al cervell]
Anys 90 (L’era de la neuroimatge): L’aparició de la RMNf (Ressonància Magnètica funcional) permet veure el cervell en viu. 1988 es considera l’any de la fundació formal de la Neurociència Cognitiva com a síntesi de psicologia, biologia i computació. [Ens podem preguntar si només és fan “fotos” que acompanyen els processos psicològics, sabríem “on” s’activa el cervell durant una tasca concreta. O bé si es proposa un mecanisme sobre com funciona un procés i si canvia el model. “Max Bennett i Peter Hacker” a “Philosophical Foundations of Neuroscience” assenyalen que molts enunciats neurocientífics inclouen l’error d’atribuir al cervell predicats que només tenen sentit aplicats a la persona (el cervell “decideix”, “tem”, “aprèn”). La psicologia segueix sent necessària per explicar el nivell “intencional i significatiu” de l’experiència, que la neurociència pot “acompanyar” però no “substituir”.

Sensació i percepció: El model clàssic era essencialment passiu i ascendent (“bottom-up”): l’estímul arriba, es processa progressivament i es percep. La neurociència ha demostrat que la percepció és massivament “predictiva i constructiva”. El descobriment de les “neurones de predicció d’error” (Rao & Ballard, 1999) i el marc del “predictive coding” (Karl Friston) mostra que el cervell no “rep” informació sinó que genera hipòtesis contínues i les contrasta amb la realitat sensorial. Les “il·lusions perceptives” ja no s’expliquen com a “errors” sinó com a “prova” del funcionament predictiu del sistema. El descobriment de la “plasticitat sensorial” (cecs que processen “visió” tàctil al còrtex visual) ha qüestionat la modularitat estricta de Fodor.
Son i vigília: El model clàssic del son com a estat passiu de “repòs” ha estat completament abandonat. La neurociència ha mostrat que el son és “actiu i funcionalment complex”. La descoberta del “son REM” (Aserinsky & Kleitman, 1953) i dels seus correlats neuronals va obrir un nou camp. Però és el treball posterior sobre la “consolidació de la memòria durant el son” (reactivació hipocampal, “replay”) el que ha canviat el model funcional: el son no és absència de procés, sinó una fase específica de “processament”. El “sistema glimfàtic” (descobert el 2013) ha afegit una funció completament nova i imprevisible: el son com a neteja metabòlica del cervell. Això no és “foto”; és un mecanisme nou que obliga a repensar per “què” dormim.
Aprenentatge: La “potenciació a llarg termini (LTP)”, descoberta per Bliss i Lømo (1973), va proporcionar un substrat cel·lular clar per a la memòria associativa. Això confirma i “reifica” el model hebb ià (“neurons that fire together, wire together”), però no el “crea”: Hebb ja l’havia postulat el 1949 sense neurociència. El descobriment de la “neurogènesi adulta” a l’hipocamp ha canviat el model del substrat de l’aprenentatge. La distinció entre memòria “declarativa vs. procedimental” (Squire, Milner) ha estat fonamentada neurociència (cas H.M., cerebel vs. hipocamp), i ha forçat a reconèixer que “aprendre” no és un procés unitari. Ara bé, els “models computacionals d’aprenentatge” (reforç, supervisat) continuen sent més explicatius a nivell psicològic que les dades neurals pures. La neurociència aquí sovint confirma i localitza, però els models funcionals sovint precedeixen les troballes neurals.
Desenvolupament: Ha confirmat la plasticitat cerebral; el cervell literalment canvia la seva estructura física quan “assimila” i “acomoda” informació, tal com deia Piaget. Mentre que la psicologia antiga creia en “mòduls” aïllats (un lloc per al llenguatge, un per a la visió), la neurociència actual parla de connectivitat funcional. Les funcions complexes sorgeixen de la interacció de moltes àrees diferents treballant en xarxa, no d’un sol “xip” cerebral. S’ha demostrat que no hi ha un “jo” o una CPU central al cervell. La consciència i el pensament són propietats emergents de la xarxa neuronal global.
També ha confirmat la “hipòtesi dels períodes crítics” (Hubel & Wiesel) amb bases moleculars clares, cosa que ha donat suport a polítiques d’intervenció primerenca. Ha revelat que la “poda sinàptica” massiva a l’adolescència coincideix amb canvis psicològics importants, cosa que ha canviat com entenem la impulsivitat i la presa de decisions en adolescents (còrtex prefrontal en maduració). Però el debat natura-nurtura, o la pregunta sobre “com” l’experiència modela el desenvolupament, segueix essent principalment “psicològica i epistemològica”, no resoluble des de la neurociència sola. La neurociència del desenvolupament freqüentment aporta “per quan” i “on”, però el “com” i el “per què” psicològic sovint queda obert.
Emocions: Aquest és potser el camp on la neurociència ha tingut un impacte més disruptiu. El model “James-Lange” (l’emoció com a percepció de canvis corporals) ha rebut suport des de la “hipòtesi del marcador somàtic” de Damasio, amb base en lesions de la vmPFC. El model de l'”amígdala com a centre de la por” (LeDoux) ha dominat dècades, però és ara “contestat per la teoria constructivista de les emocions” (Lisa Feldman Barrett), que sosté que les emocions no estan “localitzades” sinó que són “construccions predictives” basades en interoceptció i context. La neurociència ha demostrat que la distinció entre “emoció” i “raó” com a sistemes separats és neuralment insostenible (contra el model popular del cervell “trino” de MacLean, molt sobreestimat popularment).

1953 Aserinsky i Kleitman descobreixen l’estadi REM del son.
1953. Henry Molaison és sotmès a lobotomia de part dels seus lòbuls temporals, incloent l’hipocamp per tractar epilèpsia. No podrà formar records declaratius. (memòria)
1983 Experiment de Libet. Hi ha un retard de 0.5 a 1s. entre que s’activa l’àrea de decisions i que el subjecte n’és conscient.

Emocions i motivació

1900 James-Lange
1927. Experiments sobre la motivació a completar tasques al laboratori de Kurt Lewin. Zeigarnik (1927) i Ovsiankina (1928) i Tamara Dembo.
1932 Cannon, The Wisdom of the body sobre l’homeostasi com a base de la motivació.
1939. John Dollard i Neal E. Miller. Frustration and aggression
1943. Maslow, A Theory of human motivation.
1953 Experiment d’Olds i Milner sobre la conducta en activar els centres de gratificació del cervell.
1976 Paul Ekman test de reconèixer emocions per les expressions facials. (Pictures of Facial Affect, POFA)
1995 Daniel Goleman. Emotional Intelligence

Personalitat

1927 Gordon Allport “Concepts of Trait and Personality” (1927), “Personality: A Psychological Interpretation” (1937). Taxonomia a partir dels trets del diccionari.
1943 . Minnesota Multiphasic Personality Inventory (MMPI) Taxonomia trastorns mentals.
1946 Raymond Cattell “Description and Measurement of Personality” Taxonomia.
1953 Eysenck: “The Structure of Human Personality” , Dimensions of Personality: introversió/extroversió, neuroticisme.
1962 Myers- Briggs. Basat en Jung, popular però poc científic.
1978 Paul Costa i Robert McCrae, OCEAN, Big Five. Openness,

Psicologia social

1953. Hawthorne Effect. L’observació dels subjectes afecta la resposta. Per exemple si uns treballadors són enquestats sobre si més llum augmenta la productivitat, s’hi fixen més i augmenta la productivitat.
1958 John Calhoun construeix una “utopia” per ratolins, amb espai i menjar il·limitat, “l’Univers 25″. Apareixen els ” Beautiful Ones”, un grup de mascles que van deixar de lluitar i aparellar-se, només es dedicaven a menjar, dormir i netejar-se el pelatge. Les femelles van començar a abandonar les cries, a ser agressives amb elles o, directament, a deixar d’alimentar-les. La mortalitat infantil va arribar al 96% en algunes zones. Van aparèixer episodis de violència extrema sense cap finalitat (ni per menjar, ni per territori), incloent el canibalisme, malgrat que tenien menjar de sobres. Els individus es reunien en masses compactes als menjadors (hiper-sociabilitat forçada), però individualment estaven totalment desconnectats dels altres. Finalment la comunitat va col·lapsar (Behavioral sink), va deixar de reproduir-se i es va extingir. (The Guardian).
1958 Fritz Heider. Psicologia de les relacions interpersonals.
1961s. Albert Bandura. Bobo Doll experiment, els nens reproduïen la conducta passiva o agressiva que havien observat en adults sobre una nina.
1974. Loftus i Palmer, experiment de recordar un vídeo d’un accident i la influència del context cultural. (Memòria).

Psicologia social: Història

Psicometria

Orígens: mesura dels sentits i de la ment (1860–1900)

Francis Galton (1869–1890) va ser el primer a intentar mesurar sistemàticament les capacitats humanes: temps de reacció, agudesa sensorial, força de prensió. Creia que la intel·ligència era heretable i que es manifestava en habilitats físiques. Va introduir conceptes fonamentals com la correlació i la distribució normal aplicada a trets humans.
Wilhelm Wundt va fundar el primer laboratori de psicologia experimental (Leipzig, 1879), establint que els processos mentals podien mesurar-se amb rigor. El seu deixeble James McKeen Cattell va portar aquestes idees als EUA i va encunyar el terme “mental test” (1890).

La primera era dels tests d’intel·ligència (1900–1920)

El gran salt el van donar Alfred Binet i Théodore Simon a França (1905), encarregats pel govern per identificar nens amb dificultats d’aprenentatge. La seva escala mesurava judici, raonament i comprensió — no habilitats sensorials — i introduïa el concepte d'”edat mental”. Era el primer test amb un objectiu pràctic i una base empírica sòlida.
William Stern (1912) va proposar dividir l’edat mental entre l’edat cronològica per obtenir el “quocient d’intel·ligència” (QI), que Lewis Terman va popularitzar a la Stanford-Binet (1916), la versió nord-americana que definia la norma a 100.
La Primera Guerra Mundial va provocar un salt d’escala enorme: l’exèrcit dels EUA necessitava classificar rapidament milions de reclutes. Robert Yerkes va coordinar l’elaboració de l’Army Alpha (per a persones alfabetitzades) i l’Army Beta (per a no alfabetitzades o immigrants), els primers tests d’intel·ligència de grup administrats massivament (1917–1918). Quasi 2 milions de soldats van ser avaluats. Fou el primer gran ús institucional de la psicometria per a “selecció i classificació”.

Personalitat, actituds i mesura multidimensional (1920–1950)

Paral·lelament als tests d’intel·ligència, creixia l’interès per mesurar la personalitat. Robert Woodworth va publicar el “Personal Data Sheet” (1917), el primer qüestionari de personalitat estandarditzat, dissenyat per detectar neurosi en soldats.
En el camp de la intel·ligència, Charles Spearman va proposar el factor “g” (intel·ligència general) i va desenvolupar l’anàlisi factorial com a eina per identificar estructures latents. L.L. Thurstone (1938) va contestar-lo amb la seva teoria de les Aptituds Mentals Primàries: 7 factors independents (comprensió verbal, fluïdesa verbal, raonament, espai, memòria, aritmètica, velocitat perceptiva).
En mesura de personalitat, Hermann Rorschach va publicar el seu test de taques de tinta (1921) i el TAT (“Thematic Apperception Test”) de Murray (1935) van inaugurar els tests projectius, molt influents en la psicologia clínica durant dècades.
El MMPI (“Minnesota Multiphasic Personality Inventory”, 1943) va marcar un punt d’inflexió: construït empíricament i estandarditzat, oferia perfils clínics (hipocondria, depressió, histèria, etc.) i es va convertir en el test de personalitat clínica més utilitzat del segle XX.

La Segona Guerra Mundial i la psicologia aplicada (1939–1945)

La Segona Guerra Mundial va ser un accelerador tecnològic per a la psicometria. L’exèrcit dels EUA va ampliar massivament l’ús de tests per a selecció de pilots, classificació d’aptituds tècniques i detecció de trastorns psicològics. Es va crear la bateria AGCT (“Army General Classification Test”). La OSS (precursora de la CIA) va desenvolupar procediments de selecció de candidats per a missions especials que combinaven proves de personalitat, situacionals i entrevistes estructurades — precursors directes de l'”assessment center” modern.

L’auge de la psicologia industrial i dels tests d’aptituds (1950–1970)

En la postguerra, els tests es van expandir des de l’àmbit militar i clínic cap a l’educació i les empreses. Les bateries d’aptituds generals (“DAT”, “GATB”) van ser àmpliament adoptades per a orientació professional i selecció de personal.
David Wechsler havia publicat el WAIS el 1955, una alternativa a la Stanford-Binet que mesurava intel·ligència de manera multidimensional (CI verbal + CI manipulatiu) i es va convertir en l’estàndard clínic.
En personalitat, Raymond Cattell va construir el 16PF (1949) a partir d’anàlisi factorial, identificant 16 factors de personalitat. Hans Eysenck va proposar un model bidimensional (neuroticisme / extraversió) i posteriorment va afegir el psicoticisme. Tots dos models van preparar el camí per al Big Five, la taxonomia dominant avui: obertura, responsabilitat, extraversió, amabilitat i neuroticisme, consolidada per Costa i McCrae amb el NEO-PI-R (1985).

Tests educatius, estandardització i controvèrsies (1960–1990)

El SAT (Scholastic Aptitude Test) ja existia des de 1926, però va créixer fins a convertir-se en l’instrument de selecció universitària massiu als EUA. A Europa, l’avaluació educativa es va institucionalitzar amb les proves d’accés a la universitat nacionals.
Les dècades de 1960 i 1970 van veure intensos debats sobre biaix cultural en els tests. L’estudi Jensen (1969), que atribuïa parcialment les diferències de QI entre grups racials a factors heretables, va generar una controvèrsia científica i política que encara dura. Crítics com Stephen Jay Gould (“The Mismeasure of Man”, 1981) van qüestionar els fonaments teòrics i l’ús social dels tests d’intel·ligència.

La psicometria moderna: TRI, neurociència i tests computacionals (1990–actualitat)

La Teoria de Resposta a l’Ítem (TRI/IRT) va substituir progressivament la teoria clàssica dels tests. En comptes de sumar puntuacions, la TRI modela la relació entre el nivell de destresa d’una persona i la probabilitat de respondre correctament cada ítem, permetent comparar resultats entre formes diferents d’un test. Això va fer possibles els tests adaptatius per ordinador (CAT), on el test s’ajusta en temps real al nivell del candidat — el GRE i el GMAT van adoptar aquest format als anys 90.
En l’àmbit de la selecció de personal, les bateries de tests cognitius s’han complementat amb tests de personalitat del Big Five, tests d’integritat i, més recentment, amb “assessment centers” i simulacions situacionals. Les metaanàlisis de Schmidt i Hunter (1998) van mostrar que els tests d’aptitud cognitiva general són els millors predictors del rendiment laboral, per davant de les entrevistes no estructurades.
En clínica, el DSM-5 (2013) ha promogut una psicometria dimensional (escales de gravetat contínues) en paral·lel al diagnòstic categorial. El PROMIS (sistema de mesura de resultats de salut) és un exemple d’instruments d’autoreport basats en TRI per a l’àmbit mèdic.

Resum per àmbits i poblacions objecte de mesura

Intel·ligència — Binet-Simon (1905), Stanford-Binet (1916), WAIS/WISC (1955–actualitat). Poblacions: nens en dificultat escolar → tota la població, especialment clínica i diagnòstic.
Personalitat — Rorschach (1921), TAT (1935), MMPI (1943), 16PF (1949), NEO-PI-R (1985). Poblacions: pacients clínics, candidats laborals, recerca.
Àmbit militar — Army Alpha/Beta (1917), AGCT (1943), bateries d’aptitud específiques. Poblacions: reclutes per a classificació massiva; personal per a missions especials.
Selecció de personal — bateries d’aptituds (DAT, GATB), tests Big Five, SJT (tests de judici situacional), “assessment centers”. Poblacions: candidats a llocs de treball, des d’operaris fins a directius.
Educació — SAT (1926), proves d’accés nacionals, PISA (1997). Poblacions: estudiants per a selecció universitària i avaluació de sistemes educatius.
Àmbit clínic — MMPI-2/RF, WISC, bateries neuropsicològiques (Halstead-Reitan, Luria-Nebraska). Poblacions: pacients amb trastorns mentals, lesions cerebrals, demència.

Tests d’intel·ligència , Personalitat: Teories de trets i tests, Psychology Tools: qüestionaris.