Protected: Any 2001
Protected: Any 2002
Dante. Paradiso. Bici
Lectura de la Divina Comèdia. Paradiso
El dia del Paradiso vaig fer 44 km recorrent la ciutat, en un recorregut més o menys definit pel punt de partida, la platja del Bogatell, el camí cap a Horta -on hi ha el carrer Dante-
passant pel Besós i el Turó de la Peira, la biblioteca del Carmel, el claustre del monestir de Pedralbes, on vaig arribar massa tard igual que al telefèric.
Encara que els punts intermitjos estaven més o menys determinats, el camí no, i de tant en tant em sorprenia alguna escena o algun carrer, com per exemple aquest restaurant del Carmel. Algun dia hi he de tornar.
Amb la mateixa idea d’explorar barris a l’atzar del dia del Purgatori, penso que en una propera ocasió, en lloc de localitzar mercats i biblioteques, faré un treball de camp sobre bars, evitant, això sí, els barris de les guies turístiques, Ciutat Vella, Gràcia i Eixample. Compararé què ofereixen, si tenen callos, qui executa la millor truita de patata, si algú encara prepara lletons. Un projecte apassionant pel futur.
Dante. Purgatorio. Bus
Lectura de la Divina Comèdia. Purgatorio.
Suposo que gairebé tothom ha somiat alguna vegada de començar un viatge a l’atzar, un vol a un destí desconegut, agafar el primer tren que passa a una estació, arrencar el cotxe i anar conduint sense saber on. Molt pocs ho han fet realment. Estic content d’haver provat almenys, una versió modesta, la de passar un dia sencer saltant de bus en bus a l’atzar.
La sensació de no saber on em portarà, de no tenir decidit on baixar, és extraordinària. Aporta una dosi d’incògnita i d’incertesa dins d’un marc confortablement acotat. I realment és més emocionant que alguns viatges organitzats, ja sia de luxe o d’aventura, amb totes les parades programades.
Vaig fer 40 km en autobús, i quatre passejades a Sant Andreu, Nou barris, Sant Gervasi i Sants. A més de passar el dia llegint el Purgatori de la Divina Comèdia, observava la gent que hi havia al bus a diferents hores del dia, deambulava per carrers per on no havia passat mai.
Només molt de tant en tant deixem “d’anar a algun lloc”. És com si sempre
portéssim a dins un GPS amb una destinació programada: “45 minuts per arribar”, “gira a l’esquerra”, “tot recte”. Puc imaginar una funció amagada als GPS que proposi, o bé una destinació a l’atzar, o bé que a cada cruïlla decideixi aleatòriament cap on anar.
Dante. Inferno. Metro.
Lectura de la Divina Comèdia. Inferno.
El recorregut per les línies 1, 2, 3, 4 i 5, al final acumularà 117 km segons el traçat al mapa.
Tot i haver-lo associat amb l’infern de manera una mica arbitrària, és un espai i un món en si mateix que trobo molt atractiu. Tinc ganes de repetir l’experiència i tornar-hi a passar un dia sencer, observant la gent, escoltant els músics, menjant als bars que hi ha sota terra …
Sempre em va agradar un anunci de la cocacola on un vagó es convertia en una festa amb la música de Chihuahua. I seria fantàstic tenir a Barcelona alguna cosa semblant a la festa dels vintage cars del NYC subway.
En algun moment cap al final d’una línia anava sol al vagó. Imagino una història (potser ja se n’ha fet alguna pel·lícula) en què en una situació similar, el metro, en lloc d’acabar a una estació, s’endinsa per un ramal desconegut. Al cap de 10 minuts el passatger es comença a inquietar i aviat es troba recorrent estacions subterrànies per un món diferent. De fet, és una mica semblant al que faria un explorador de barris de Barcelona desconeguts.
Fins i tot, en una variant experimental de l’inferno,
els cercles infernals serien diferents estacions de metro. El visitant acompanyat del guia, baixaria per unes interminables escales mecàniques, amb anuncis dels turments al costat i pujaria a un vagó de metro. Pel altaveus s’escoltaria: “propera parada … iracunds!”.
Baixaria i recorreria sales d’aquesta estació, que podrien ser una mena de Carceri de Piranesi. Acabada la visita esperaria el següent comboi, veuria baixar els condemnats per l’ira, i seguiria la línia fins a la
parada dels herètics.
Al metro hi llegeix molta gent. En alguns punts la gent fa bookcrossing i deixa llibres ja llegits per que se’ls emportin d’altres. Penso en tots els llibres que s’hi deuen haver llegit, novel·les, llibres de text, assaig …
També puc imaginar el metro, no com una via de comunicació pels
espais de l’infern sinó com una gran biblioteca, amb sales de lectura mòbils. Hi hauria 10 línies segons la classificació decimal de Dewey, i cada comboi a un subtema. Per exemple, un lector aniria a la línia 1 per filosofia, o la 8 per literatura, i esperaria el tren 850 de literatura italiana. Allà trobaria el prestatge on hi ha Dante i s’hi asseuria fins a acabar-se’l. Com a curiositat, trobaríem la literatura catalana juntament amb l’occità, al novè vagó (849), de la literatura francesa (840), i no pas al comboi de la literatura castellana (860).
Per últim, no puc estar més d’acord amb el personatge del poeta Syme de Chesterton que, a “The man who was thursday” defensa la poesia del metro en contra d’un anarquista per a qui la poesia només pot ser desordre. De la meva collita, modestament, hi afegiria que, el que és interessant, o sublim, allò pel qual val la pena fer un viatge, o dedicar-hi les vacances, no són només les destinacions exòtiques dels catàlegs d’aventura, els llocs que encapçalen les classificacions del tripadvisor, sinó també el que és quotidià. Em confesso un ferm admirador del projecte de Xavier de Maistre: ser capaç d’emprendre un viatge de descoberta per les cambres i habitacions de casa.
An artist is identical with an anarchist,” he cried. “You might transpose the words anywhere. An anarchist is an artist. The man who throws a bomb is an artist, because he prefers a great moment to everything. He sees how much more valuable is one burst of blazing light, one peal of perfect thunder, than the mere common bodies of a few shapeless policemen. An artist disregards all governments, abolishes all conventions. The poet delights in disorder only. If it were not so, the most poetical thing in the world would be the nderground Railway.” “So it is,” said Mr. Syme.
“Nonsense!” said Gregory, who was very rational when anyone else attempted paradox. “Why do all the clerks and navvies in the railway trains look so sad and tired, so very sad and tired? I will tell you. It is because they know that the train is going right. It is because they know that whatever place they have taken a ticket for that place they will reach. It is because after they have passed Sloane Square they know that the next station must be Victoria, and nothing but Victoria. Oh, their wild rapture! oh, their eyes like stars and their souls again in Eden, if the next station were unaccountably Baker Street!” “It is you who are unpoetical,” replied the poet Syme. “If what you say of clerks is true, they can only be as prosaic as your poetry. The rare, strange thing is to hit the mark; the gross, obvious thing is to miss it. We feel it is epical when man with one wild arrow strikes a distant bird. Is it not also epical when man with one wild engine strikes a distant station? Chaos is dull; because in chaos the train might indeed go anywhere, to Baker Street or to Bagdad. But man is a
magician, and his whole magic is in this, that he does say Victoria, and lo! it is Victoria. No, take your books of mere poetry and prose; let me read a time table, with tears of pride. Take your Byron, who commemorates the defeats of man; give me Bradshaw, who commemorates his
victories. Give me Bradshaw, I say!”
Protected: Any 2003
Protected: Any 2004
Protected: Any 2005
Protected: Any 2006
Protected: Any 2007
Protected: Any 2008
Protected: Any 2009
Protected: Any 2010
Protected: Any 2011
Protected: Any 2012
Protected: Any 2000
Lectura Divina Commedia, 2013
Protected: Any 2013
Protected: Any 2014
Protected: Any 2015
Mirar els núvols
No sé ben bé quan va començar. Potser és l’estar assegut a la meva taula a Poblenou que tinc una vista ampla del cel. Gairebé cada dia cirrus, cumulus, stratus, presenten escenes magnífiques que em fan aixecar i retratar-les. Al Picasa tinc etiquetades com a núvols 247 fotos. N’he volgut fer un vídeo contemplatiu.
Els he contemplat en els viatges, sobretot una tarda durant el viatge a Patagònia, després d’una excursió, descansant sobre l’herba i escoltant Carles Viarnes. O des que m’he fet uns coixins per jeure a la terrassa i a l’estiu m’hi estic una estona a última hora de la tarda.
La taula de vidre que tinc reflecteix el cel i a vegades deixo l’ordinador i miro com es mouen sota meu.
Sembla que no es moguin però en pocs minuts, el cel ha canviat del tot. Em fascina capturar-ho en un timelapse.
I després d’anys de donar-hi voltes les he pintat al dormitori.
Suspendre el temps
De tant en tant, i per uns segons, m’aturo i no faig res, gairebé m’aguanto la respiració.
És una sensació com si aturés el temps, com a vegades en alguna película hi ha una escena on tothom s’ha quedat quiet i el protagonista els observa el que hi ha el voltant.
També a la inversa, com si estiguessim en uns cavallets donant voltes i jo en baixo. Tots els altres segueixen donant voltes inevitablement sense sortir dels cercles d’on estan muntats mentre que jo puc moure’m lliurement, observar des de fora, reincorporar-me o no.
Saludant la naturalesa
En la travessa al Pirineu seguint el GR11 en un moment donat saludava la naturalesa, si sentia uns ocells deia un “hola” fluixet, un rierol que travessava, unes floretes roses minúscules enmig d’una tofa de molsa.
El vel d’Irati
El 2014, caminant pel bosc d’Irati, com tantes altres vegades, la ment saltava d’observar els arbres i els colors de les fulles a somiar despert, imaginant futurs possibles, reproduïnt escenes. Segons com el “soroll” del segon impedia que m’arribés la “cançó” del primer. En un moment donat vaig com escapar del soroll mental i gairebé vaig tenir la sensació com si s’obrís un vel, com si apartés una cortina de plàstic semitransparent que m’ocultava el bosc els arbres o me’ls feia veure borrosos.
[una foto amb un plàstic]
Perdre’m per un barri desconegut
Perdre’m per un barri perifèric, anar a l’atzar almenys una estona, i estar atent a les possibles meravelles, curiositats o les vides que passen.
És un acte de fe en que l’interessant i meravellós pot estar a tot arreu i no només on diuen les guies oficials.
Esglésies
Cada cop que passo per una església m’agrada entrar-hi, estar uns instants en silenci i dir per dins un pare nostre.
No crec en un Déu que hagi creat el món com si fos un pessebre i l’hagi poblat de figuretes de fang, ni en un Déu rellotger que hagi posat en marxa les estrelles i previst l’evolució. No crec que visquem més enllà de la mort, ni que siguem enviats al cel o a l’infern segons una comptabilitat moral. No crec en el pecat original i morbós pretendre que tothom pateixi amb un sentiment de culpa. Trobo poc sa menystenir la vida amb la falsa promesa d’una recompensa en el més enllà.
Però entenc les emocions i les preguntes que han dut a voler pensar com va començar el món i perquè les coses són com són. Entenc que es vuilgui que hi hagi algú amb prou poder com per preveure un ordre on tothom tingui un destí, i on els justos siguin recompensats i valorats i els que causen dolor, castigats. Entenc que puguem estar decebuts amb nosaltres mateixos i les nostres febleses, i que necessitem una guia per ser millors.
No comparteixo les respostes, però sí les emocions i les preguntes. No m’agrada la “lletra” però sí la música.
El camí, la carretera
El camí, la carretera, el viatge com a manera d’estar en el món, en moviment cap a una destinació coneguda o desconeguda. Es van succeïnt les escenes al nostre costat; els camps, els arbres van passant, el cel va canviant de tonalitat, núvols vénen i se’n van.
El camí ens fa copsar la vida en termes de procés, de canvi de perspectiva,d e descoberta, de transitorietat.
És el que diu el poema de Kavafis.
(les carretres dels USA, els viatges de tardor amb l’Eos)
El bosc
Caminar per un bosc, en general per la natura, observar els arbres, els arbusts, les flors, la molsa als rierols, ens mostra la vida, individus que neixen individus que moren. En un bosc l’experiència és particularment evident, amb les fulles a dalt i les arrels a baix. En el cas de les fagedes, que de petit vaig conèixer, el fullatge és tan espès que no hi ha gaire sotabosc i la perspectiva és més ampla.
Sempre he tingut present l’observació del professor Lluís a propòsit de Dilthey, en el sentit que les cosmovisions depenien de l’entorn, a la natura, l’home és panteïsta, al desert, teista, i a la ciutat, ateu. [desenvolupar en un altre post].
Cap el 1980 al Japó va començar el moviment del Shinrin-yoku, prendre “un bany de bosc”.
Des del 2008 que cada tardor surto a veure els colors. [completar amb un enllaç al museu de ciència de les diferents comunitats vegetals de bosc, i als boscos que he conegut: mediterrani, pi negre avets alta muntanya, fagedes, els bedolls a europa de l’est, les boscos de finlàndia, la selva de l’amazones, el parc de Chile, els sequoies a Califòrnia.]
Montserrat
Hi vaig anar de petit amb els pares, “la nostra casa de Montserrat”. Suposo que hi vaig anar d’excursió amb l’escola, més endavant amb el centre excursionista de Castellar i amb la Nathalie. Però ho retrobo sobretot el 2009 en fer-hi una estada a les cel·les. Faig les excursions principals recorrent tot el massís. Hi torno amb els pares, la Teresa i la Maria, la Laia. El 2013 faré la volta montserratina de’n Francesc. Hi torno el 2017.
Només sortir del cremallera sembla que hagi viatjat a una terra molt llunyana. Instal·lar-me a la cel·la, amb poques possessions. Començar el dia assistint a Laudes. Ascendir entre les roques, trobar els boixos i les alzines. Tornar al migdia o a la tarda. Assistir a vespres, sabent que els pares ho estaven veient a casa per internet.
Les grans perspectives, les roques verticals, els llocs inaccessibles, el silenci, la bellesa del paisatge, ens fan resituar la nostra posició en el món, una posició més petita, més feble i plena d’admiració pel voltant.
Plaça de la Virreina
sdf
