Posted on

La mesura del temps

Les hores a Roma

Dividien el dia en dues parts, el dia i la nit, i cadascuna en dotze hores. Les hores diurnes i nocturnes tenien la mateixa durada als equinoccis de primavera i tardor. Al solstici d’estiu, les hores diurnes serien d’uns 75m i les nocturnes de 45m.

Si es feia fosc cap a les sis, l’hora sexta noctis seria mitja nit i l’hora sexta de dia el migdia.

La nit es dividia en quatre vigilae de tres hores cadascuna

6 18 Prima
7 19 Secunda
8 20 Tertia
9 21 Quarta
10 22 Quinta
11 23 Sexta
12 24 Septima
13 1 Octava
14 2 Nona
15 3 Decima
16 4 Undecima
17 5 Duodecima

El temps es podia mesura amb rellotges de sol i amb clepsidres ( el lladre d’aigua, que s’endu l’aigua i el temps κλεψύδρα from κλέπτειν kleptein, ‘to steal’; ὕδωρ hydor, ‘water’)

Clepsidra a la torre del tambor de Beijing

La mesura del temps amb rellotges atòmics BBC

 

Time in Powers of Ten Natural Phenomena and Their Timescales de Hooft i Van Doren. D’un segon fins a l’edat de l’univers i la vida estimada d’algunes partícules, 1090. Els temps més petits 10-44.

[ els temps de l’experiència humana: 90 anys de vida, 30-10 anys etapes de la vida, els anys que tardem en oblidar … l’any, les estacions, un mes, la setmana, el dia i la nit, les hores abans que tinguem gana, la respiració, els batecs del cor cada segon, garrapateas en música, aclucar l’ull]

Posted on

La rosa dels vents

N Tramuntana
NE Gregal [ve de la Costa Brava, cap al Vela]
E Llevant
SE Xaloc [cap a terra]
S Migjorn
SO Garbí o llebeig [ve de Tarragona, cap el Besós]
O Ponent
NO Mestral, cerç o serè [m’allunya de la costa, de terra]

4 punts cardinals, Gregal Garbí paral·lel al mar, Mestral Xaloc perpendicular

Al vespre la terra s’ha refredat abans, i l’aire fred, més dens, empeny l’aire calent de sobre el mar com un mestral, els pescadors surten a pescar.

Al matí és la terra la que s’ha escalfat i l’aire puja cap amunt, l’aire fred de sobre el mar entre, com un mestral, els pescadors tornen.

Posted on

We are always entering paradise but only for a moment. (Gopnik sobre Auden)

Auden returns to a single theme: the reconciliation of the Christian idea that salvation depends on indiscriminate universal love, exploding categories and communities, with the classical idea that only small circles of friends and lovers can console us for the world’s evil. All the essays (and poems, too) might be gathered under a single heading: How to Love All Mankind, While Politely Keeping It Out of Your Garden.

His Christianity offered, in contrast, no lost age of authority but a series of visionary moments—those Blakean moments when we intimate an order and numinousness in the universe which implies a divine order. (Edmund Wilson dismissed Auden’s faith, not entirely unfairly, as “the mythology and animism of childhood.”) Again and again, his “vision” is one of remembered grace. “We are always entering paradise but only for a moment,” he wrote.

New Yorker, 23/09/2002

Posted on

El cel

El cel d’hivern

Al balcó, que mira al SW, a l’hivern hi trobo la constel·lació d’Orió, amb Betelgeuse i Rigel. Formant com una W, Procyon a Canis Minor, Sirius al Ca major a sota, a dalt a l’esquerra, I a l’esquerra, formant una mena de quadrat, el brillant Sirius de Canis major a sota, Betelgeuse dalt d’Orió i Rigel a Orió, i a dalt a la dreta, Aldebaran a Taure. Com completant un gran pentàgon, Pòl·lux a la constel·lació dels Bessons dalt a l’esquerra i a dalt la molt brillant Capella a Auriga.
A la dreta d’Aldebaran, a la mateixa distància que Orió, el cúmul de les Plèiades. Sota el cinturó a l’esquerra hi ha la nebulosa d’Orió. Al NO sota Capella, al O de l’Ossa Menor i Cassiopea hi ha Andròmeda i la nebulosa al braç.

2021

A les 18 apareix un triangle: Formalhau del peix a baix a l’esquerra, Júpiter a dalt, Venus a baix a la dreta i Saturn entre els dos.

Cel Primavera

Cel estiu

Cada vespre veig Júpiter, amb Antares a sota (Escorpí), formant un gran triangle amb Arcturus (Bover) a la dreta i Altair (Aquila) a dalt. Una mica més a l’esquerra, Saturn a Sagitari.

Finals de maig: Arcturus del Bover, Spica de Virgo a sota, Regulus de Leo a la dreta, Antares de Escorpí a sota:

D’aquí un mes es veurà Saturn a Sagitari, a l’est d’Escorpí

[ a juny, el triangle Antares (Escorpí) Arcturus (Bover) i Spica (Virgo). Al SE Júpiter i Saturn a Sagitari, Altair de Aquila a dalt ]

Tot el mes d’agost que es veu Júpiter brillant i Saturn al darrera, a la constel·lació de Sagitari.

TARDOR

Al matí, després de l’equinocci de tardor,  veig Sírius, Rigel a Orió i Mart molt brillant a piscis. Venus queda  més a l’est i no el veig des del balcó. A la nit segueix Júpiter i Saturn.

4 d’octubre 2023 al matí: Orió amb Betelgeuse i Rigel, Sírius, Júpiter entre Taure i Aries.
10 octubre al vespre: Saturn, Altair a Aquila i Vega a Lyra.

20 octubre. Júpiter ja s’amaga a mitjanit i aviat apareix Mart, brllantíssim, al sud. Al matí ja es veuen 4 punts al voltant d’Orió, Sírius, Procyon, Capella i Aldebaran.

6 novembre: cel a les 20:30, malgrat la pol·lució, es distingeix Saturn i Formalhaut a l’esquerre i Altair a la dreta.

14 desembre. Cap a les set Júpiter i Saturn ja es pon i sortirà aviat Mart, brillantíssim. A les deu Orió al SE.

Les constel·lacions, mapa gran

Ptolomeu tenia identificades 48 constel·lacions. Modernament n’hi ha 88, 75 en set famílies i 13 que va afegir La Caille:

  • Ossa major
  • El Zodíac
  • Perseu
  • Hèrcules
  • Orió
  • Les aigües celestes
  • Bayer

 

 

Observant el cel a ull nu. Mesurant distàncies en angles. Amb el braç estirat, el puny fa 10º, la ma estesa, 25º. (Barker a Atlas Obscura)

Mapa del que   es pot observar el mes en curs: Skymaps
Què es pot observar la setmana en curs: Sky and telescope

In the Sky    Atlas [posar esquema de color printer grayscale] Heavens above

http://www.skymaps.com/downloads.htm |

L’estació espacial ISS

Posted on

L’Homme et la mer. Baudelaire

Homme libre, toujours tu chériras la mer!
La mer est ton miroir; tu contemples ton âme
Dans le déroulement infini de sa lame,
Et ton esprit n’est pas un gouffre moins amer.

Tu te plais à plonger au sein de ton image;
Tu l’embrasses des yeux et des bras, et ton coeur
Se distrait quelquefois de sa propre rumeur
Au bruit de cette plainte indomptable et sauvage.

Vous êtes tous les deux ténébreux et discrets:
Homme, nul n’a sondé le fond de tes abîmes;
Ô mer, nul ne connaît tes richesses intimes,
Tant vous êtes jaloux de garder vos secrets!

Et cependant voilà des siècles innombrables
Que vous vous combattez sans pitié ni remords,
Tellement vous aimez le carnage et la mort,
Ô lutteurs éternels, ô frères implacables!

Posted on

Le Mauvais Moine. Baudelaire

Les cloîtres anciens sur leurs grandes murailles
Etalaient en tableaux la sainte Vérité,
Dont l’effet réchauffant les pieuses entrailles,
Tempérait la froideur de leur austérité.

En ces temps où du Christ florissaient les semailles,
Plus d’un illustre moine, aujourd’hui peu cité,
Prenant pour atelier le champ des funérailles,
Glorifiait la Mort avec simplicité.

— Mon âme est un tombeau que, mauvais cénobite,
Depuis l’éternité je parcours et j’habite;
Rien n’embellit les murs de ce cloître odieux.

Ô moine fainéant! quand saurai-je donc faire
Du spectacle vivant de ma triste misère
Le travail de mes mains et l’amour de mes yeux?

Posted on

Baudelaire

Baudelaire

422a Poemes

Charles-Pierre Baudelaire (París, 9 d’abril del 1821 – 31 d’agost del 1867) va ser un poeta, crític i traductor francès. Fou un dels poetes més influents del segle XIX i se l’anomenà “el poeta maleït” a causa de la seva vida de bohèmia i dels seus excessos.

El 1840, es matriculà en la Facultat de Dret. Començà a freqüentar la joventut literària del Barri Llatí i féu nous amics, com ara Gustave Le Vasseur i Ernest Prarond. També inicià una amistat amb Gérard de Nerval, Sainte-Beuve, Théodore de Banville i Balzac. Va intimar amb Louis Menard, que es dedicava a la taxidèrmia i a la vivisecció d’animals.

Adoptà una vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família a causa de la seva addicció a les drogues i als ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i mantingué relacions amb Sarah, una prostituta jueva del Barri Llatí, que era calba. Ell la denomina “La Louchette” (“la guenya”). Probablement, ella li va contagiar la sífilis.

La seva conducta horroritzava la seva família. El seu padrastre, descontent amb la vida liberal i tot sovint llibertina que portava, pel fet que no volgués entrar a la carrera diplomàtica, tractà de distanciar-lo dels ambients bohemis de París. El març del 1841, un consell de família l’envià a Bordeus per tal que embarqués cap als mars del Sud. Durant el trajecte, que va durar divuit mesos, va viatjar fins a Calcuta, en companyia de comerciants i oficials de l’exèrcit.

Altra vegada a França, s’instal·là a la capital i recuperà els seus antics costums desordenats. Començà a participar en els cercles literaris i artístics, i va escandalitzar tot París amb les seves relacions amb Jeanne Duval, una preciosa mulata que l’inspiraria en algunes de les seves poesies més brillants i controvertides. Va destacar aviat com a crític d’art.

És un dels poetes decadents més famosos, però abans del segle XX, quan la seva obra va ser revaloritzada, era considerat per molts com un addicte a les drogues i un autor molt vulgar. És famós per la seva crítica de la poesia “útil”. Pensava que la poesia només era acceptable com a forma de bellesa pura i superior, però mai per ensenyar res ni per incloure-hi cap missatge polític.

Fou per alguns la crítica i la síntesi del romanticisme; per a d’altres, el precursor del simbolisme. També es considera que és el pare del decadentisme. Tothom considera que és un dels precursors més importants de la literatura i la poesia moderna del segle XX. La seva poesia i la seva crítica literària han tingut una profunda influència en les generacions posteriors, tant a França com a tot arreu. La seva oscil·lació entre allò sublim i allò diabòlic, allò alt i allò baix, l’ideal i l’avorriment es correspon amb un nou esperit i una nova percepció de la vida moderna. A més, va establir per a la poesia una estructura basada en “correspondències”, imatges sensorials que representen la vida espiritual de l’ésser humà modern, idea que desenvolupa en el poema que inicia Les flors del mal. El simbolisme, que va avançar el camí cap a una poesia autònoma, és deutor d’aquesta idea de Baudelaire.

 

Posted on

Wanderlust. A Field Guide to Getting Lost. Rebecca Solnit

A Field Guide to Getting Lost

El blau de la distància: The world is blue at its edges and in its depths. This blue is the light that got lost. Light at the blue end of the spectrum does not travel the whole distance from the sun to us. || This light that does not touch us, does not travel the whole distance, the light that gets lost, gives us the beauty of the world, so much of which is in the color blue.

El canvi i la distància en les etapes de la vida: These captives lay out in a stark and dramatic way what goes on in every life: the transitions whereby you cease to be who you were. Seldom is it as dramatic, but nevertheless, something of this journey between the near and the far goes on in every life. Sometimes an old photograph, an old friend, an old letter will remind you that you are not who you once were, for the person who dwelt among them, valued this, chose that, wrote thus, no longer exists. Without noticing it you have traversed a great distance; the strange has become familiar and the familiar if not strange at least awkward or uncomfortable, an outgrown garment.

Les runes: What is a ruin, after all? It is a human construction abandoned to nature, and one of the allures of ruins in the city is that of wilderness: a place full of the promise of the unknown with all its epiphanies and dangers. Cities are built by men (and to a lesser extent, women), but they decay by nature, from earthquakes and hurricanes to the incremental processes of rot, erosion, rust, the microbial breakdown of concrete, stone, wood, and brick, the return of plants and animals making their own complex order that further dismantles the simple order of men.

Carreteres, vida nòmada, Route66 Orange Blossom Special

La vida com un viatge: That life is a journey is a given in these songs whose background after all is the urbanization of rural whites and northern migration of southern blacks, but the intense love of place frames this journey not as an enlightenment narrative of discovery of the unknown but an insular tale of loss of the formative terra cognita that exists in the song only as memory, a map written in the darkness of your guts, readable in a cross section of your autopsied heart. Nobody gets over anything; time doesn’t heal any wounds; if he stopped loving her today, as one of George Jones’s most famous songs has it, it’s because he’s dead. The landscape in which identity is supposed to be grounded is not solid stuff; it’s made out of memory and desire, rather than rock and soil, as are the songs.

Els crancs ermitans: Male hermit crabs often drag a female around by her claw, fighting off rival suitors, until she molts. Only when she is between shells can they mate.

Yves Klein

Tot es perd i és transitori: It is in the nature of things to be lost and not otherwise. Think of how little has been salvaged from the compost of time of the hundreds of billions of dreams dreamt since the language to describe them emerged, how few names, how few wishes, how few languages even, how we don’t know what tongues the people who erected the standing stones of Britain and Ireland spoke or what the stones meant, don’t know much of the language of the Gabrielanos of Los Angeles or the Miwoks of Marin, don’t know how or why they drew the giant pictures on the desert floor in Nazca, Peru, don’t know much even about Shakespeare or Li Po.

Wanderlust

Caminar i pensar: The rhythm of walking generates a kind of rhythm of thinking, and the passage through a landscape echoes or stimulates the passage through a series of thoughts. This creates an odd consonance between internal and external passage, one that suggests that the mind is also a landscape of sorts and that walking is one way to traverse.

THE MIND AT THREE MILES AN HOUR I. PEDESTRIAN ARCHITECTURE: Rousseau, Processons, Kierkegaard, Peregrinatges, Peace Pilgrim

the end of belief that divine intervention alone was adequate: She foreshadowed this shift in the nature of the pilgrimage, from appealing for divine intervention or holy miracle to demanding political change, making the audience no longer God or the gods, but the public. Perhaps the postwar era marked the end of belief that divine intervention alone was adequate; God had failed to prevent the Jewish Holocaust, and the Jews had seized their promised land through political and military means. African Americans, who had long used metaphors of the Promised Land, stopped waiting too. At the height of the civil rights movement, Martin Luther King said that he was going to Birmingham to lead demonstrations until “Pharaoh lets God’s people go.” The collective walk brings together the iconography of the pilgrimage with that of the military march and the labor strike and demonstration: it is a show of strength as well as conviction, and an appeal to temporal rather than spiritual powers—or perhaps, in the case of the civil rights movement, both.

Les carreteres i camins no es poden percebre senceres, cal moure’s:  Part of what makes roads, trails, and paths so unique as built structures is that they cannot be perceived as a whole all at once by a sendentary onlooker. They unfold in time as one travels along them, just as a story does as one listens or reads, and a hairpin turn is like a plot twist, a steep ascent a building of suspense to the view at the summit, a fork in the road an introduction of a new storyline, arrival the end of the story.

la vida com a viatge: If life is a journey, then when we are actually journeying our lives have become tangible, with goals we can move toward, progress we can see, achievement we can understand, metaphors united with actions. Labyrinths, pilgrimages, mountain climbs, hikes with clear and desirable destinations, all allow us to take our allotted time as a literal journey with spiritual dimensions we can understand through the senses. If journeying and walking are central metaphors, then all journeys, all walks, let us enter the same symbolic space as mazes and rituals do, if not so compellingly.

Dels jardins a la naturalesa: Wordsworth, Carl Moritz, el jardí anglès, Claude Lorraine, la naturalesa com a jardí, Muir i el Sierra club. El Peak District i la lluita per caminar.

When we are attracted, we draw near; when we draw near, the sight that attracted us dissolves: as Egeria found, the mountain itself changes shape again and again as one ascends. The famous Zen parable about the master for whom, before his studies, mountains were only mountains, but during his studies mountains were no longer mountains, and afterward mountains were again mountains could be interpreted as an allegory about this perceptual paradox. When we are attracted, we draw near; when we draw near, the sight that attracted us dissolves: the face of the beloved blurs or fractures as one draws near for a kiss, the smooth cone of Mount Fuji becomes rough rock rising from underfoot to blot out the sky in Hokusai’s print of the mountain pilgrims.

Benjamin sobre perdre’s en una ciutat:  “Not to find one’s way in a city may well be uninteresting and banal. It requires ignorance—nothing more. But to lose oneself in a city—as one loses oneself in a forest—that calls for quite a different schooling. Then signboards and street names, passers-by, roofs, kiosks, or bars must speak to the wanderer like a crackling twig under his feet, like the startling call of a bittern in the distance, like the sudden stillness of a clearing with a lily standing erect at its center. Paris taught me this art of straying,”

La tecnologia ens aïlla: We’ve all heard of that future, and it sounds pretty lonely. In the next century, the line of thinking goes, everyone will work at home, shop at home, watch movies at home and communicate with all their friends through videophones and e-mail. It’s as if science and culture have progressed for one purpose only: to keep us from ever having to get out of our pajamas.—SAN FRANCISCO CHRONICLE

[viurem comunicant-nos per mòbil, enviant-nos imatges retocades, viatjant a parcs temàtics de mentida amb experiències enllaunades]

La cinta de córrer, el bronzejat artificial, The body that used to have the status of a work animal now has the status of a pet: it does not provide real transport, as a horse might have; instead, the body is exercised as one might walk a dog.

Walking: a constellation whose three stars are the body, the imagination, and the wide-open world: Walking has been one of the constellations in the starry sky of human culture, a constellation whose three stars are the body, the imagination, and the wide-open world, and though all three exist independently, it is the lines drawn between them—drawn by the act of walking for cultural purposes—that makes them a constellation. Constellations are not natural phenomena but cultural impositions; the lines drawn between stars are like paths worn by the imagination of those who have gone before. This constellation called walking has a history, the history trod out by all those poets and philosophers and insurrectionaries, by jaywalkers, streetwalkers, pilgrims, tourists, hikers, mountaineers, but whether it has a future depends on whether those connecting paths are traveled still.

 

Posted on

Resum Weltanschauung

El caçador, les forces animistes (animisme i totemisme)
La mare terra, el cicle lunar, pobles neolítics, megalits i astrobiologia
la terra plana, el cel, els animsls [inventari restringit]

Politeisme: mesopotàmia, Egupte, religions cananees, Zeus i els olímpics
Els misteris òrfics

Els presocràtics, Parménides i Heràclit, Sòcrates i la moral, Plató i les idees, Aristòtil i el món natural

Què hem de fer: el control de les passions de Plató, l’estoicisme, la moderació assenyada dels epicuris. les tragèdies gregues: ordre natural, la hybris

Primera visió del món elaborada: terra rodona enmig del cel, món lunar i sublunar, el Timeu, Aristòtil, la natura de Lucreci, Ptolomeu

El cristianisme: la compassió, la fi dels temps (teologia reelaborada quan Jesús no ressucita)

Buda: deixar de patir

[l’ordre cíclic de la terra, la idea de la vida eterna i la slavació o condemnació]

Resums de filosofia
[on resumir-ho? Exercici de posar-ho a l’inventari]

Europa medieval: viure per no ser condemnats, DANTE,  abusos de l’església i reforma de Luter

Interrogants del renaixement: Copèrnic, Descartes, Galileu

Locke, Hume, Leibniz, Spinoza

[món creat per Déu, viure per meréixer la salvació, món  que comencem a entendre més de manera independent i aspirem a fer compatible la fe i la raó]

Ciència moderna, il·lustració i revolució industrial

Kant, Hegel

Newton, teoria atòmica, Maxwell

L’ideal romàntic de plena realització

Un món comprensible per la ciència, una moral racional, un món ple de recursos a explotar, [enlloc del futur de salvació, un futur de progrés gràcies a societats i moral justes, i el progrés científic

Simbolisme

Física quàntica, Cosmologia, codi genètic, evolució

Idea del món que deixa obsoleta del tot lac ració: narració del big bang, història de la terra, evolució. L’home no és al centre sinó en un racó buit, un casualitat i uan curiositat en un univers uniforme.

La fi de la filosofia paralela a la religió: Nietszche, la filosofia del llenguatge, els existencialistes
La filosofia que analitza les conseqüències del model d’home robot, filosofia de la ment, la filosofia del fracàs humanístic

Tecnologia moderna1: agricultura, plàstics, electricitat

Tecnologia moderna2: la informàtica i internet, una efímera nova utopia: coneixement per a tots (wikipedia) i més comunicació (email, facebook, whatsapp) resulta en les fake news i gent solitària.

Les fi de les utopies, no sabem viure: guerres i shoah, explotació del planeta i canvi climàtic, augment de les desigualtats

[a integrar]

xme islam hinduisme budisme, (ateu?)
Weltanschauungen
In 1911, Dilthey developed a typology of the three basic Weltanschauungen, or World-Views, which he considered to be “typical” (comparable to Max Weber’s notion of “ideal types”) and conflicting ways of conceiving of humanity’s relation to Nature.[34]
    in Naturalism, represented by Epicureans of all times and places, humans see themselves as determined by nature
    in the Idealism of Freedom (or Subjective Idealism), represented by Friedrich Schiller and Immanuel Kant, humans are conscious of their separation from nature by their free will
    in Objective Idealism, represented by G. W. F. Hegel, Baruch Spinoza, and Giordano Bruno, humans are conscious of their harmony with nature.
This approach influenced Karl Jaspers’ Psychology of Worldviews as well as Rudolf Steiner’s Philosophy of Freedom.
Posted on

Jo em donaria a qui em volgués. Josep Palau i Fabre

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.

Posted on

Cant Espiritual. Josep Palau i Fabre

No crec en tu, Senyor, però tinc
tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si
existissis.

Tinc tanta
necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso
creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em
desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et
detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor,
estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més
despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la
vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu,
Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó
dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin
mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu,
Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé
la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense
paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.

Posted on

La música. Josep Palau i Fabre

Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló
Ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.
Tàntata, to-ta-tó.
Ti, to-te-tà, femí, suntà.
Tonte-tonte, tan-tó.
Un-se-mí, abborà, sen-tó.
Minsi, minsi, abborà, fe-mí, abborà.
Lacatemisotà-uptacomalacoció.
Ció, lacatemí, ipsutà.
Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà.
Bam-ba-là, bam-ba-là. No-tetemí.
Inta, magdà, to-te-mi.
Inta. Inta magdà.
La-ca-ta-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.

Posted on

Comiat. Josep Palau i Fabre

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

Posted on

Josep Palau i Fabre

Viquipedia

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d’abril de 1917 – 23 de febrer de 2008)[1] fou un polifacètic autor que conreà diferents disciplines artístiques com ara la poesia, el teatre, l’assaig i la narrativa i, a més, fou un dels màxims especialistes en l’obra del pintor Pablo Picasso.

Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.

«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.

Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.

«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»

Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.

«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.

Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.

«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»

Poesies

Llibret

Posted on

Tauleta sumèria de la bugada

Un text acadi trobat a Ur conté un diàleg còmic entre el bugader i el client que ve amb exigències desmesurades:

Atlas Obscura

1. al-kam LU2-TUG2 lu-wa-h,i-ir-ka-a-ma su-ba-ti zu-uk-ki :: Come on clothes washer, I shall give orders to you so that you may clean my garment!

2. sza u-wa-h,i#-ru#-ka la ta-na-ad-di-i-ma :: that (which) I will order you, you shouldn’t ignore and,

3. sza-at ra-ma-ni-ka la te-ep-pe-esz :: that of your own you shouldn’t do.

4. si2-is-si2-ik-tam qa2-ap-si-da-am ta-na#-ad-di :: You will lay out the fringe and hem,

5. pa-nam a-na li-ib-bi-im tu-ta-aq#-qa2-ap :: the front you will beat inwards,

6. qa2-szi-it#-tim ta-la-aq-qa2-at :: the bits you will pick off.

7. me-eh,-h,a-am qa-at,-nam ta-ra-as-sa-an :: A think paste(?) you will soak,

8. i-na# ma-asz-h,a#-li-im ta-sza-ah,-h,a-al :: with a strainer you will strain it,

9. zi-zi-qa2-at qa2-ap-si-ti-im tu#-pa-at,#-t,a#-ar :: the hem of the coat you will open,

10. i-na me-e na-am-ru-tim ta#-di-ik#-x :: with clean water you will sprinkle(?) it.

11. ki-ma ki-im-di-im-ma# xx pa#-ar u3 te#-er# :: When it is limp you will …

12. i#-na# pi2-it-tim ta xx ki-ma# szu-tu xxx bi x :: Immediately you will … and when …

13. [i]-na# me-is#-qi2#-ir-tim# xx al#-ta# … :: in a boiler …

14. x-ku te#-[pa-as,] IM-BABBAR tu# xxx al# :: ?

15. x x UD sza al#….. :: ?

16. i#-na# te#-er-h,i-im ta-da#-ar-x :: in a vessel you will …

17. pi2#-qa2# zi-im-tam te-me#-s,i# … u3 tu-na … :: No matter if you … the appearance(?), and you …

18. i#-na# GISZ#.PA#-ma-nu tu-ta-ar# … :: With a stick of eru-wood you will …

19. sza#-ga#-am na-pa-al-sa3-ah,-tam tu … :: the fallen … you will …

20. szu-ta-am szi#-ip-ra#-am i-na {gesz}SZI-KAK# … ir :: … the work with a …comb(?) …

‘Reverse’

21. zi-zi-ik-tam ta-sza-at-ta-ak u3 tu-pa-asz-sza-ah, :: the hem you will trim off and spread(?) out.

22. i-na s,i-it li-li-im tu-ub-ba-al :: At the wind’s rising you will dry it,

23. ki-ma szu-tu-um la usz-ta-ak-ka-zu :: (and) when the south wind does not … it

24. i-na sza-ad-di-im i-na pi-it-ni-im ta-sza-ak-ka-x :: in the east wind you will put(?) it on a frame.

25. lu-pu-usz-szu-uh,-kum bi-lam u2-h,a-ad-da-ka ma-di-isz h,u-um-t,a-am :: I will spread(?) you food, I will make you happy very quickly;

26. a-na bi-tim tu-ba-lam-ma BAN2.SZE a-na su2-ni-ka i-sza-ap-pa-[ak] :: you will bring (the finished work) to (my) house, and a seah of barley will be poured into your lap.

27. LU2#-TUG2 i-pa-al-szu asz-szum e2-a be-el ni-im-qi2-im sza u2-ba-la-t,u-[ni] :: The Cleaner answers him: By Ea, master of craftsmanship, who preserves me,

28. e-zi-ib la ia-ti sza ta-qa-ab-bu-u2 um-mi-ni u3 mu-sza-x :: no excepting me (to anybody), what you are talking is stuff and nonsense.

29. sza ki-ma ka-a-ti li-ib-ba-am i-ra-asz-szu-u2-ma# :: Anybody like you who has the heart (to conceive)

30. szi-ip-ra-am ri#-ta-szu i-ka-asz-sza-da u2-la i-ba-asz-szi :: and whose two hands can accomplish (this) work, doesn’t exist;

31. sza tu-wa-h,i#-<ra>-an#-ni szu-un-na-am da-ba-ba-am :: The order you are giving me, to repeat (and) say over,

32. qa2-ba-am u3 tu-ur2-ra-am u2-la e-li-i :: to speak and to recite, I haven’t the power.

33. al-kam e-li-nu-um a-li-im i-na li-it a-li-im :: Come now, upstream of the city, at the edge of the city,

34. ma-ah,-tu-tam lu-ka-al-li-im-ka-ma-me :: I’ll show you a washery;

35. ma-na-h,a-tim ra-bi-tim sza i-na qa2-ti-ka i-ba-asz-szi-a i-na ra-ma-ni-ka szu-ku-un-ma :: the big job which you have in hand, do it by yourself.

36. na#-ap-ta-nu-um la i-ba-a it-ru#-ba-am-ma :: He does not come to the meal but goes in.

37. la#-ki-e LU2-TUG2 ma-du-tim pu-szu-ur :: Cleaner, relax (your) extreme …

38. szum#-ma la at-ta li-ib-bi-ka tu-na-ap-pa-asz :: If you don’t cool off your heart

39. LU2-TUG2 sza i-na-ah,-h,i-t,a-kum u2-la i-ba-asz-szi :: (then), Cleaner, there’s nobody who (can) breathe (a word) to you.

40. i-me-esz szu-ni-iq-qum-ma li-ib-ba-ka-mi :: Oil has spilled over your middle,

41. ih,-h,a-am-ma-at, u3 te-er-szi-tam :: it has become hot, and with …

42. pa-ga-ar-ka sza-mi-it :: your body is stained.

43. MU.BI SZID.BI X

 

font: http://cdli.ox.ac.uk/wiki/doku.php?id=at_the_cleaners

 

Posted on

La Vie mode d’emploi. Georges Perec

Le roman retrace la vie d’un immeuble situé au numéro 11 de la rue (imaginaire) Simon-Crubellier, dans le 17e arrondissement de Paris, entre 1875 et 1975. Il évoque ses habitants, les objets qui y reposent et les histoires qui directement ou indirectement l’ont animé.

Posted on

Tirallonga dels monosíl·labs. Joan Oliver

Déu

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
—ei, si pot ser—:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
—o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
—tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
—i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de rès
—i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple?
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

Posted on

Afterwards. Thomas Hardy

When the Present has latched its postern behind my tremulous stay
And the May month flaps its glad green leaves like wings,
Delicate-filmed as new-spun silk, will the neighbours say,
‘He was a man who used to notice such things’?

If it be in the dusk when, like an eyelid’s silent blink,
The dewfall-hawk comes crossing the shades to alight
Upon the wind-warped upland thorn, a gazer may think,
‘To him this must have been a familiar sight.’

If I pass during some nocturnal blackness, mothy and warm,
When the hedgehog travels furtively over the lawn,
One may say, ‘He strove that such innocent creatures should come to no harm,
But he could do little for them; and now is gone.’

If, when hearing that I have been stilled at last, they stand at the door,
Watching the full-starred heavens that winter sees,
Will this thought rise on those who will meet my face no more,
‘He was one who had an eye for such mysteries’?

And will any say when my bell of quittance is heard in the gloom,
And a crossing breeze cuts a pause in its outrollings,
Till they rise again, as they were a new bell’s boom,
‘He hears it not now, but used to notice such things’?

Versió de Marià Manent, “Poesia anglesa i Nordamericana”
Ed. Alpha, 1955

Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles de maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: “Ell bé prou
que l’haurà vist cada dia!”

Si el traspàs fós al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
“Perquè ningú no els fés mal, prou posà força esment,
i ara ja és mort, dirà algú, tal vegada”.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celistia d’hivern, que la nit fa ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
“Aquests misteris bé prou que els sabia!”

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell solent, i pensen que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

Versió de Josep M Jaumà

Quan el Present haurà passat la balda rere el meu trèmol viure
i el mes de maig batrà, content, com ales, les seves fulles
delicades com seda noufilada, ¿diran els meus veïns:
“Era un home que parava atenció en coses així”?

Si és al capvespree quan, com un silent aclucar de parpelles,
ve el falcó, com rosada, entre l’ombra, a posar
als arços alts vinclats pel vent, potser pensarà qui ho miri:
“Això devia ser-li una visió familiar.”

Si em moro una nit negra, plena d’insectes, càlida,
quan l’eriçó s’escorre furtivament pel gesp,
potser dirà algú: “Maldà perquè aquestes bestioles no sofrissin,
però poc pogué fer per elles; i ara ja no hi és.”

Si, en sentir que per fi he estat aturat, drets a la porta
guaiten el cel d’hivern estelat, gèlid,
¿se’ls acudirà de pensar, als qui no em veuran més el rostre:
“Era dels qui s’adonaven d’aquests misteris”?

¿I dirà algú, en sentir el meu toc de comiat en la foscúria,
si el travessa la brisa fent una pausa en el repic
fins que resorgeix amb so com de campana nova:
“Ara no ho sent, però se solia fixar en coses així”?

Posted on

I Have a Time Machine. Brenda Shaughnessy

But unfortunately it can only travel into the future
at a rate of one second per second,

which seems slow to the physicists and to the grant
committees and even to me.

But I manage to get there, time after time, to the next
moment and to the next.

Thing is, I can’t turn it off. I keep zipping ahead—
well, not zipping—And if I try

to get out of this time machine, open the latch,
I’ll fall into space, unconscious,

then desiccated! And I’m pretty sure I’m afraid of that.
So I stay inside.

There’s a window, though. It shows the past.
It’s like a television or fish tank

but it’s never live, it’s always over. The fish swim
in backward circles.

Sometimes it’s like a rearview mirror, another chance
to see what I’m leaving behind,

and sometimes like blackout, all that time
wasted sleeping.

Myself age eight, whole head burnt with embarrassment
at having lost a library book.

Myself lurking in a candled corner expecting
to be found charming.

Me holding a rose though I want to put it down
so I can smoke.

Me exploding at my mother who explodes at me
because the explosion

of some dark star all the way back struck hard
at mother’s mother’s mother.

I turn away from the window, anticipating a blow.
I thought I’d find myself

an old woman by now, travelling so light in time.
But I haven’t gotten far at all.

Strange not to be able to pick up the pace as I’d like;
the past is so horribly fast.

https://soundcloud.com/newyorker/listen-to-brenda-shaughnessy-read-i-have-a-time-machine

Posted on

Of Mere Being. Wallace Stevens

The palm at the end of the mind,
Beyond the last thought, rises
In the bronze distance.

A gold-feathered bird
Sings in the palm, without human meaning,
Without human feeling, a foreign song.

You know then that it is not the reason
That makes us happy or unhappy.
The bird sings. Its feathers shine.

The palm stands on the edge of space.
The wind moves slowly in the branches.
The bird’s fire-fangled feathers dangle down.

Posted on

Simbolisme. Art

http://www.visual-arts-cork.com/history-of-art/symbolism.htm

Pàgina

 

Symbolism, a late 19th-century movement of Post-Impressionist painting, flourished throughout Europe between 1886 and 1900 in almost every area of the arts. Initially emerging in literature, including poetry, philosophy and theatre, it then spread to music and the visual arts. Symbolist art had strong connections with the Pre-Raphaelites and with Romanticism, as well as the Aestheticism movement. Like all these movements, Symbolism was in large part a reaction against naturalism and realism, and became closely associated with mythological painting of all kinds. Where realists and naturalists sought to capture optical reality in all its objective grittiness, and thus focused on the ordinary rather than the ideal, Symbolists sought a deeper reality from within their imagination, their dreams, and their unconscious. Famous symbolist painters included Gustave Moreau (1826-98), Arnold Bocklin (1827-1901), Ferdinand Hodler (1853-1918), Max Klinger (1857-1920), Paul Gauguin (1848-1903), James Ensor (1860-1949), Edvard Munch (1863-1944), Odilon Redon (1840-1916), and Puvis de Chavannes. Although shortlived, the movement had a strong influence on German art of the 19th century, and a big impact on 20th century European artists, particularly those involved in Les Nabis and Art Nouveau, and also the Expressionism and Surrealism movements. It also influenced artists like Whistler, Giorgio de Chirico, Joan Miro, Paul Klee, Frida Kahlo and Marc Chagall. During the 1990s, a number of Chinese painters – members of the Cynical Realism movement in Beijing – used symbolist motifs to express the political and social uncertainties arising after the crackdown at Tiananmen Square.

 

https://en.wikipedia.org/wiki/Fernand_Khnopff

sdf
http://www.berlol.net/chrono/chr1886a.htm
http://www.visual-arts-cork.com/history-of-art/symbolism.htm
https://en.wikipedia.org/wiki/Symbolism_(arts)
https://en.wikipedia.org/wiki/Decadent_movement
https://www.wikiart.org/en/paintings-by-style/symbolism#!#filterName:all-works,viewType:masonry

Posted on

Simbolisme

Previ : Naturalisme

[Problema: és una visió limitada de la realitat, la vida avorrida?, deixa fora l’ideal, el món dels somnis?]

[Proposta: explorem més enllà de la simple descripció, evoquem móns potser inexistents, o ocults, fem servir símbols per expressar estats d’ànim o ens que no es troben en la vida quotidiana][Localitzat a França, Bèlgica i Rússia]

[Discussió: Fins a quin punt els artistes trien evocar mites existents i fins a quin punt n’exploren de nous? L’acte creatiu de proposar un món iedal, la belles cñlàssica, que no es troba en la realitat, és una fugida, un engany? és una manera de construir un món diferent? Hi ha una semblança amb l’acte de creaciuó religiosa de proposar un Déu, o amb la ficció suprema de Wallace Stevens][quina relació hi ha amb Poussin i Claude Lorraine?]

[el simbolisme, en rebutjar la realitat, no fa un moviment semblant al religióis? creure en una ficció alternativa??]

https://en.wikipedia.org/wiki/Symbolism_(arts)

1886: Data en que Jean Moréas publica el Manifest simbolista

1914: [l’he posat a ull, mirant les dates en que can morir els autors, i just abans de la Gran Guerra]

Symbolism was largely a reaction against naturalism and realism, anti-idealistic styles which were attempts to represent reality in its gritty particularity, and to elevate the humble and the ordinary over the ideal. Symbolism was a reaction in favour of spirituality, the imagination, and dreams.[1] Some writers, such as Joris-Karl Huysmans, began as naturalists before becoming symbolists; for Huysmans, this change represented his increasing interest in religion and spirituality. Certain of the characteristic subjects of the Decadents represent naturalist interest in sexuality and taboo topics, but in their case this was mixed with Byronic romanticism and the world-weariness characteristic of the fin de siècle period.

Schopenhauer’s aesthetics represented shared concerns with the symbolist programme; they both tended to consider Art as a contemplative refuge from the world of strife and will. As a result of this desire for an artistic refuge, the symbolists used characteristic themes of mysticism and otherworldliness, a keen sense of mortality, and a sense of the malign power of sexuality, which Albert Samain termed a “fruit of death upon the tree of life.”

Literatura: The symbolist poets wished to liberate techniques of versification in order to allow greater room for “fluidity”, and as such were sympathetic with the trend toward free verse, as evident in the poems of Gustave Kahn and Ezra Pound. Symbolist poems were attempts to evoke, rather than primarily to describe; symbolic imagery was used to signify the state of the poet’s soul. Baudelaire, Verlaine, Rimbaud

Art: Symbolism in literature is distinct from symbolism in art although the two were similar in many aspects. In painting, symbolism can be seen as a revival of some mystical tendencies in the Romantic tradition, and was close to the self-consciously morbid and private decadent movement.

There were several rather dissimilar groups of Symbolist painters and visual artists, which included Gustave Moreau, Gustav Klimt, Mikalojus Konstantinas Čiurlionis, Jacek Malczewski, Odilon Redon, Pierre Puvis de Chavannes, Henri Fantin-Latour, Gaston Bussière, Edvard Munch, Félicien Rops, and Jan Toorop. Symbolism in painting was even more widespread geographically than symbolism in poetry, affecting Mikhail Vrubel, Nicholas Roerich, Victor Borisov-Musatov, Martiros Saryan, Mikhail Nesterov, Léon Bakst, Elena Gorokhova in Russia, as well as Frida Kahlo in Mexico, Elihu Vedder, Remedios Varo, Morris Graves and David Chetlahe Paladin in the United States. Auguste Rodin is sometimes considered a symbolist sculptor.

The symbolist painters used mythological and dream imagery. The symbols used by symbolism are not the familiar emblems of mainstream iconography but intensely personal, private, obscure and ambiguous references. More a philosophy than an actual style of art, symbolism in painting influenced the contemporary Art Nouveau style and Les Nabis.[11]

Music

Symbolism had some influence on music as well. Many symbolist writers and critics were early enthusiasts of the music of Richard Wagner,[19] an avid reader of Schopenhauer.

The symbolist aesthetic affected the works of Claude Debussy. His choices of libretti, texts, and themes come almost exclusively from the symbolist canon. Compositions such as his settings of Cinq poèmes de Charles Baudelaire, various art songs on poems by Verlaine, the opera Pelléas et Mélisande with a libretto by Maurice Maeterlinck, and his unfinished sketches that illustrate two Poe stories, The Devil in the Belfry and The Fall of the House of Usher, all indicate that Debussy was profoundly influenced by symbolist themes and tastes. His best known work, the Prélude à l’après-midi d’un faune, was inspired by Mallarmé’s poem, L’après-midi d’un faune.[20]

The symbolist aesthetic also influenced Aleksandr Scriabin‘s compositions. Arnold Schoenberg‘s Pierrot Lunaire takes its text from German translations of the symbolist poems by Albert Giraud, showing an association between German expressionism and symbolism. Richard Strauss‘s 1905 opera Salomé, based on the play by Oscar Wilde, uses a subject frequently depicted by symbolist artists.

 

Posted on

Suports escriptura

Plaques d’argila, cera, pergamí, papirus

( tauleta sumeria de la bugada )

Paper: Inventat a la Xina. Era obtingut a força de canya de bambú, palla d’arròs, fibra de morera, etc. El coneixement de la seva existència va arribar als àrabs, passant prèviament per Corea i Japó. Aquests el van fabricar gairebé exclusivament amb draps de cotó obtenint, així, paper de gran qualitat

Xilografia, estampació de plaques de fusta gravada sobre teles o paper.

Escrit a mà

Rotlles

Códexs: llibre de fulls (paper, pergamí (vitel·la, pell) relligats, manuscrits, contraposat als llibres impresos.

La pell més valorada era la de vedells joves d’on ve el nom vellum). La d’ovelles i cabres era més gruixuda. EN algunes regions es feien servir cérvols. Per una Bíblia o un llibre litúrgic podrien arribar a necessitar entre 100 i 500 animals. Als monestirs amb scriptoria actius hi havia grans ramats per poder atendre aquesta demanda.

Un vedell o una vaca podien costar uns 250 kg de blat, que a preu actual serien uns 50€. Així, una Bíblia que requeria 500 animls costaria entre 10m i 25m€ de material. La feina de preparació del pergamí ho podria multiplicar per 10, arribant a uns 200m €. Pel Codex Amiatinus (s. VIII) es van fer servir 1.500 vedells.

col·lecció manuscrits medievals de França i Anglaterra

Impremta

1440 Invenció de la impremta (caràcters metàl·lics mòbils)

Una Bíblia de Gutenberg en paper es venia per 30 florins (tres anys de sou d’un treballador qualificat), en pergamí 50-70 florins.

Es denominen incunables els llibres impresos abans de 1501.

La primera edició impresa d’una obra, contraposada als manuscrits, es coneix com editio princeps.

Evolució dels preus:

c. 1455, Bíblia de Gutenberg (paper), 30 florins (≈ 7.500 €), Esglésies, nobles
1623, First Folio de Shakespeare, 1 lliura (≈ 2.300 €) 2.000–2.500 €, Aristocràcia, teatrers
1815, “Emma” de Jane Austen, 18 xílings (≈ 90 €) 70–90 €, burgesia educada
2024, novel·la en tapa dura, 20 €

Mides de llibres

  • Folio: un full gran (600×483) on s’imprimeixen 4 pàgines (1-4, 2-3)  plegat per la meitat. Queda una mida de llibre de 305mmx483mm (una mica més petit que un dina3, 38 alçada (Bíblia de Gutemberg, o Shakespeare).
  • Quarto: dos plecs, 8 pàgines. 242×305 mm.
  • Octavo: quatre plecs, 16 pàgines, 153 x 228mm

Mides de papers

La sèrie A es va consolidar al s.XX definint A0 com un paper que tenia una àrea d’un metre quadrat i els costats en la proporció √2 . Això permetia que en dividir-lo per la meitat, els fulls resultants seguien mantenint la mateixa proporció:

  • A0: 1189×841
  • A1: 841×594
  • A2: 420×594
  • A3: 297×420
  • A4: 210×297
  • A5: 148×210
  • A6: 105×148

La sèrie B [és la que trobo en els papers de Raima], 100×70, 70×50

Tipus

Fonts.com   Fonts.net

Serif (amb terminacions als extrems):;

  • Roman de Nicholas Jenson
  • Itàlica (cursiva) de Aldo Manuzio (1494)
  • Garamond (1541)
  • Bodoni (1775)
  • Times New Roman, encarregada pel diari el 1932

Sans serif o de pal sec, Introduït a Anglaterra per a etiquetes, embalatges i titulars al segle XIX.

  • Gorton, gravades a màquina en plaques, (Martin Wichary descriu la cerca de cartells i plaques a NYC Aresluna)

  • Edward Johnston, sans serif pel metro de Londres (1913)

  • Helvetica de Max Wiedinger (1957)
  • Arial: Robin Nicholas i Patricia Saunders (1982) for Monotype Typography que havia de proveir les impressores IBM, més tard ho incorporà microsoft.
  • Gotham(Frere Jones, 2000) usada en la campanya de Barack Obama
Posted on

Humor i riure

Riure  |  Acudits i Humor |  Exemples

El riure

(CGPT) No es tracta d’una emoció sinó d’una resposta complexa que es pot estar associada a emocions de diversió (amusement), felicitat, alleujament després d’una tensió, sorpresa [per un doble sentit inesperat?], afecte i connexió social, playfulness, eufòria, nerviosisme, Schadenfreude. [una mateixa resposta fisiològica associada a diferents experiències subjectives].

Està associat amb l’alliberament d’endorfines que contribueixen a una sensació plaent. També activa el sistema nerviós parasimpàtic (Sistema nerviós autònom), reduint el estrès.

Pot ser un mecanisme de defensa en situacions de estrès o tristesa.

La teoria d’incongruitat [cognitiu], el riure es desencadena quan trobem una incongruitat o que les expectatives no es compleixen.

[Quan riem, no comuniquem el nostre estat als altres com en l’expressió de les emocions?]

Acudits i humor

(NewYorker) Quins acudits ens fan riure? El psicòleg britànic Richard Wiseman va fer un projecte de recerca on la gent aportava acudits i els altres votaven si eren divertits o no. Temes que es repetien: “Someone trying to look clever and taking a pratfall. Husbands and wives not being loving. Doctors being insensitive about imminent death. And God making a mistake. El més votat:

A couple of New Jersey hunters are out in the woods when one of them falls to the ground. He doesn’t seem to be breathing, his eyes are rolled back in his head. The other guy whips out his cell phone and calls the emergency services. He gasps to the operator, “My friend is dead! What can I do?” The operator, in a calm soothing voice, says, “Just take it easy. I can help. First, let’s make sure he’s dead.” There is a silence, then a shot is heard. The guy’s voice comes back on the line. He says, “O.K., now what?”

Ha estat objecte d’estudi de filòsofs, psicòlegs i neuròlegs. Es va perdre un tractat d’Aristòtil. El 1901 Bergson  va escriure “Qu’est-ce que c’est le rire?”

No queda clar quins processos cerebrals intervenen. No hi ha un punt a estimular que provoqui riure. Sembla que els jocs de paraules són processats a l’hemisferi esquerre i els  no verbals al dret.” In a 1981 paper in Brain and Language, the researchers Wendy Wapner, Suzanne Hamby, and Howard Gardner concluded that the left hemisphere of the brain is a “highly efficient, but narrowly programmed linguistic computer; in contrast the right hemisphere constitutes a suitable audience for a humorous silent film.” They explained, “While the left hemisphere might appreciate some of Groucho’s puns, and the right hemisphere might be entertained by the antics of Harpo, only the two hemispheres united can appreciate a whole Marx Brothers routine.” Neither hemisphere, apparently, thinks much of Chico.

Al sXVII Pascal va introduir la teoria de la incongruència, la desproporció entre l’expectativa i el que passa realment.
La teoria de l’alleujament afirma que trobem divertit el que qüestiona les normes que reprimeixen desitjos tabú inconscients. (Freud,  “Jokes and Their Relation to the Unconscious” 1905).
El neuròleg V. S. Ramachandran, in “Phantoms in the Brain” (1998), comenta la teoria de la incongruència com un mecanisme adaptatiu. Després d’una expectativa d’amenaça o perill (insular còrtex), el anterior cingulate gyrus, detecta una incongruència i envia el missatge “no hi ha perill” [i tot l’organisme es relaxa, catarsi] . El riure  comunica a la resta del grup que no cal preocupar-se.

[en relació amb el final inesperat] Leo McCarey, who directed the early Laurel and Hardy films, called it “almost an unwritten rule”—that jokes work best when there are two straightforward examples, to establish a pattern, and then a third, to shatter it. (“My favorite books are ‘Moby-Dick,’ ‘Great Expectations,’ and ‘Rock Hard Abs in Thirty Days.’ ”)

Exemples

Cabelleres congelades  a Takhini Hot Springs, Canadà

Cursa empaitant un formatge a Cooper’s Hill, Gloucestershire
Cursa carregant la dona, a Sonjakarvi, Finlàndia. El premi és el pes de la dona, en cervesa.
Baixades d’andròmines celebrades a moltes poblacions de Catalunya
  • Weird Books   llista de llibres que, encara que sembli mentida, s’han publicat:
    Fart Proudly
    Do it yourself coffins
    How to Poo on a date
    Manifold destiny [cuinar al motor del cotxe]
    Teach your wife to be a widow
    Baboon metaphysics
    How to live with an idiot
    I Told You I Was Sick: A Grave Book of Curious Epitaphs
  • Scott Rogowsky Cobertes de llibre falses, part 2, part 3
  • La bougie du sapeur, un diari que només surt els 29 de febrer
  • Un dia sense pantalons al metro de Londres (BBC)

Humoristes

Cinema

TV: Monthy Phyton

Monòlegs: Joan Capri

 

Posted on

Wordsworth

William Wordsworth (7 April 1770 – 23 April 1850) was a major English Romantic poet who, with Samuel Taylor Coleridge, helped to launch the Romantic Age in English literature with their joint publication Lyrical Ballads (1798).

Wordsworth’s magnum opus is generally considered to be The Prelude, a semi-autobiographical poem of his early years that he revised and expanded a number of times. It was posthumously titled and published, before which it was generally known as “the poem to Coleridge”.[1] Wordsworth was Britain’s poet laureate from 1843 until his death from pleurisy on 23 April 1850.

Obres

Posted on

Auden 1907-1973

Wystan Hugh Auden (21 February 1907 – 29 September 1973) was an English-American poet. Auden’s poetry was noted for its stylistic and technical achievement, its engagement with politics, morals, love, and religion, and its variety in tone, form and content. He is best known for love poems such as “Funeral Blues”, poems on political and social themes such as “September 1, 1939” and “The Shield of Achilles”, poems on cultural and psychological themes such as The Age of Anxiety, and poems on religious themes such as “For the Time Being” and “Horae Canonicae”.

  • 1907 neix a York, creix a Birmingham

[1927 a 1936] Poems, The Orator. Anys de la depressió i posicionament esquerrà. Després d’una estada a Espanya deixa de creure en el poder de la paraula i en la política.] [1936 – 1946]  Canvis religiosos [1948 1973

  • 1939 Es trasllada als USA juntament amb Cristopher Isherwood. 1946 n’agafa la ciutadania. Coneix qui serà la seva parella, Chester Kallman. Influït per la lectura de The descent of the dove de Charles Williams i Kierkegaard canvia el marxisme i freudisme pel cristianisme.
  • 1940 Another Time
  • 1944: For the Time Being: A Christmas Oratorio
  • 1944: The Sea and the Mirror: A Commentary on Shakespeare’s The Tempest
  • De 1947 a 1957 passa els estius a Ischia. A partir de 1958 xalet a Kirschketten A Àustria. Durant el curs dóna classes i a l’estiu escriu poesia. A Ischia l’atrau la cultura catòlica “del pa i el vi, en que se celebra l’aniversari dels sants amb focs d’artifici i el dia de Corpus toca la mateixa banda que ho fa abans dels partits de futbol”. Seguirà uns horaris estrictes gairebé cronometrats: escriure al matí, dinar, passeig o bany, escriure i baixar a la plaça del poble fins que a les deu  en punt interrompia la conversa i se’n tornava a casa.
  • 1947: The age of Anxiety pel qual rebrà el premi Pulitzer. Bernstein en farà un oratori i Jerome Robbins un ballet.
  • 1948 comença a escriure In Praise of the Limestone, que mira com al paisatge realment humà per la seva inconstància
  • 1951 Nones (inclou Prime i Nones, amb les altres cinc hores canòniques completarà el cicle el 1955) que conté In praise of the limestone.
  • 1955 The shield of Achilles, que conté la resta de les hores canòniques i els anomenats Bucòliques [ llacs].  Elogiarà The Lord of the Rings de Tolkien, en contra de l’opinió de molts altres crítics.
  • De 1956 a 1961, professor de poesia a Oxford. Pronuncia la conferència Making, Knowing and Judging. Deixa Ischia quan pretenen augmentar-li el lloguer exageradement (Goodbye to mezzogiorno) i passarà els estius a Àustria, a Kirschtetten

Cites Auden

AUDEN, W.H.  , PDF. MENDELSOHN, EDWARD Auden and God

Posted on

Funeral blues. Auden

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.
Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.
He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.
The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;
For nothing now can ever come to any good.

Pareu tot els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

Posted on

Talking to myself. Auden.

(for Oliver Sacks)

Spring this year in Austria started off benign,
the heavens lucid, the air stable, the about
sane to all feeders, vegetate or bestial:
the deathless minerals looked pleased with their regime,
where what is not forbidden is compulsory.

Shadows of course there are, Porn-Ads, with-it clergy,
and hubby next door has taken to the bottle,
but You have preserved Your poise, strange rustic object,
whom I, made in God’s Image but already warped,
a malapert will-worship, must bow as Me.

My mortal Manor, the carnal territory
alloted to my manage, my fosterling too,
I must earn cash to support, my tutor also,
but for whose neural instructions I could never
acknowledge what is or imagine what is not.

Instinctively passive, I guess, having neither
fangs nor talons nor hooves nor venom, and therefore
too prone to let the sun go down upon your funk,
a poor smeller, or rather a censor of smells,
with an omnivore palate that can take hot food.

Unpredictably, decades ago, You arrived
among that unending cascade of creatures spewed
from Nature’s maw. A random event, says Science.
Random my bottom! A true miracle, say I,
for who is not certain that he was meant to be?

Enguany la primavera ha començat benigna:
cels transparents, aires estables, àmbits sans
per a tots els menjaires, vegetals o bèsties;
els minerals semblen contents amb el seu règim,
on és obligatori tot allò que no està prohibit.

D’ombres, per descomptat, n’hi ha: anuncis pornogràfics,
mossens moderns, i el veí del costat que s’aferra a l’ampolla.
Tu, tanmateix, mantens l’aplom, objecte estrany i rústic,
i Jo, creat a imatge de Déu, però ja deformat,
altiu com sóc, t’he de complimentar a Tu, que ets Jo.

Tu ets el meu senyoratge mortal, territori carnal
adjudicat al meu govern, també fill adoptiu:
he de guanyar diners per mantenir-te; i ets també el meu tutor,
però les teves instruccions neurals no em deixen mai
saber què és, ni imaginar les coses que no són.

D’instint passiu – em sembla – , sense grans ullals
ni grapes, ni unglots, ni verí, i per tant
massa propens a deixar-te emportar per la basarda,
un pobre ensumador de flaires, o millor: censor de flaires,
amb un omnívor paladar que aguanta bé els picants.

Imprevisiblement, fa dècades, vas arribar
entre un saltant inacabable d’éssers vomitats
del quall de la Natura. fet casual – ens diu la ciència-
¿Fet casual? Camàndules! Miracle pur – Jo dic -.
Ningú no dubta d’haver estat designat a existir.

As You augmented and developed a profile,
I looked at Your looks askance. His architecture
should have been much more imposing: I’ve been let down!
By now, though, I’ve gotten used to Your proportions
and, all things considered, I might have fared far worse.

Seldom have You been a bother. For many years
You were, I admit, a martyr to horn-colic
(it did no good to tell You -But I’m not in love!);
how stoutly, though, You re`pelled all germ invasions,
but never chastised my tantrums with a megrim.

You are the Injured Party for, if short sighted,
I am the book-worm who tired You, if short-winded
as cigarette addicts are, I was the pusher
who got You hooked. (Had we been both a bit younger,
I might well have mischiefed You worse with a needle.)

I’m always amazed at how little I know You.
Your coasts and outgates I know. for I govern there,
but what goes inland, the rites, the social codes,
Your torrents, salt and sunless, remain enigmas:
what I believe is on doctors’ hearsay only.

Our marriage is a drama, but no stage-play where
what is not spoken is not thought: in our theatre
all that I cannot syllable You will pronounce
in acts whose raison-d’être escapes me. Why secrete
fluid when I dole, or stretch Your lips when I joy?

Mentre prenia forma i augmentava el teu perfil,
Jo esguardava amb recel el teu aspecte. La seva arquitectura
havia d’haver estat més imponent. M’han enganyat!
A hores d’ara, però, m’he avesat a les teves proporcions
i, a fi de comptes, molt pitjor m’hauria pogut anar.

Poques vegades has estat una molèstia. Durant molts anys
vas ser un màrtir del còlic (no en treia res de dir-te:
Però si no ho estic, d’enamorat!) i tanmateix amb quina gran
tenacitat has sabut vèncer invasions microbianes,
i mai no has castigat els meus humor amb cap migranya.

Tu ets la Part Perjudicada; si ets miop és perquè Jo,
que sóc un cuc devorador de llibres, vaig cansar-te;
si esbufegues per culpa del tabac, és perquè Jo
vaig aviciar-t’hi. (I si haguéssim nascut tots dos uns anys
més tard, potser t’hauria habituat a la xeringa.)

Sempre em sorprèn el poc que sé de Tu. Només conec
els teus portals i costes, perquè això Jo m’ho governo;
però què passa terra endins, els ritus, els costums socials,
els Teus torrents salats i sense sol, són purs enigmes.
Tot el que no sé, només ho sé pel dir dels metges.

El nostre matrimoni és un drama; però no cap obra
on allò que no es diu no és pensat. En el nostre teatre
tot el que Jo no puc articular Tu ho dius amb actes
que no comprenc del tot. ¿Per què segregues líquid,
quan estic trist? ¿Per què estires els llavis, quan content?

Demands to close or open, include or eject,
must come from Your corner, are no province of mine
(all I have done is to provide the time-table
of hours when You may put them): but what is Your work
when I librate between a glum and a frolic?

For dreams, I quite irrationally, reproach You.
All I know is that I don’t choose them: if I could,
they would conform to some prosodic discipline,
mean just what they say. Whatever point nocturnal
manias make, as a poet I disapprove.

Thanks to Your otherness, Your jocular concords,
so unlilke my realm of dissonance and anger,
You can serve me as my emblem for the Cosmos:
for human congregations, though as Hobbes perceived,
the apposite sign is some ungainly monster.

Whoever coined the phrase The Body Politic?
All States we’ve lived in, or historians tell of,
have had shocking health, psychosomatic cases,
physicked by sadists or glozing expensive quacks:
when I read the papers. You seem an Adonis.

Time, we both know, will decay You, and already
I’m scared of our divorce: I’ve seen some horrid ones.
Remember: when Le Bon Dieu says You Leave him
please, please, for His sake and mine, pay no attention
to my piteous Dont’s, but bugger off quickly.

Les ordres per obrir i tancar, incloure o expulsar,
han de venir del Teu costat; no són dominis meus
(tot el que faig és proveir-te d’un horari perquè Tu
les hi puguis posar): però ¿quina és la teva feina
quan Jo oscil·lo entre penes i barriles?

Et recrimino irracionalment els somnis.
Tot el que en sé és que no els puc triar: si ho pogués fer
s’ajustarien a alguna prosòdia. Sigui el que sigui
allò que volen recalcar les meves nocturnals manies,
Jo ho desaprovo totalment, com a poeta.

T’agraeixo la teva alteritat, les teves harmonies joculars,
tan diferents del meu reialme d’ira i dissonància.
Tu pots ser el meu emblema per al Cosmos.
A les associacions humanes, tal com deia Hobbes,
el signe que els escau és un monstre desgairat.

Qui va fixar la frase El cos polític?
Tots els Estats on hem viscut i els que la història ens reporta
han malviscut amb saluts repugnants, casos psicosomàtics,
tractats per sàdics o bé curanderos xerraires i cars.
Quan llegeixo els diaris, Tu sembles un Adonis.

El Temps, Tu i jo ho sabem, et marcirà, i ja ara tinc por
d’aquest nostre divorci; n’he vist alguns de terrorífics.
Recorda això: quan Le Bon Dieu t’ordeni “deixa’l”,
per favor, per favor, pel bé d’Ell i pel Meu, no facis cas
dels meus penosos “no’s”, i fot el camp de pressa.

Posted on

Villa dei Misteri

No havia preparat gaire la visita a Pompeia. Només entrar al recinte vaig voler mirar si trobava per la Maria la postal de “Safo”, la noia que anava a escriure, i aleshores vaig veure les postals dels frescos de la Villa dei Misteri. Al plànol vaig veure que quedava una mica lluny, mig kilòmetre fora de la ciutat. Hi vaig arribar que només hi havia un altre visitant, les columnes, el mosaic, el corredor de pintura porpra i després tornant a sortir al pati, al triclinium, uns frescos meravellosos, un noiet llegint, un àpat, música, una ballarina. M’hi vaig quedar una bona estona,e com encantat. Vaig donar una volta per la Vil·la i hi vaig tornar.

Segons he llegit, els frescos representarien un procés d’iniciació d’una dona als misteris de Bacus. Un noi llegeix el ritual, la dona serveix una safata. Una esacena a l’Arcàdia amb un sàtir tocant la flauta. Després ella mira alguna cosa amb horror. Després la iniciada retorna i al fnal Cupid li ofereix un mirall.

Quins àpats es van fer aquí? Quines converses? En quins rituals van participar?

[gmedia id=38]

Posted on

Cryptoporticus, giardino inglese, Reggia di Caserta

El desembre de 2018, després de pujar els gairebé tres kilòmetres de jardí que uneix el palau amb el turó on hi ha una cascada, entro al jardí anglès. Primer visito un amfiteatre que havia de ser  una bassa, es va fer servir com a rusc i ara és com un teatre. Vaig baixant pel pendent verd amb grans arbres i de sobte el camí s’enfonsa a terra entre roques artificials seguint un corredor que es divideix en dos, un s’obre a un estanyol on hi ha una Venus agenollada. L’altre descobreix com un temple secret rera la roca, el cryptopòrtic, una galeria coberta que ja va ser construida el 1792 com una runa roma per ser descoberta pels visitants. En arribar-hi pràcticament sol, semblava que estigués a punt de començar uns ritus iniciàtics.

àlbum   Galeria

web jardí anglès

 

Posted on

Genoma humà

El cos humà Herència Bioquímica

Cromosomes i DNA. Seqüenciació i contingut.  Genoma humà de referència.  Raça   Configurant humans      Qüestions

Cromosomes i DNA

El genoma humà és el conjunt de seqüències d’àcids nucleics codificat als 23 parells de cromosomes, una parella per determinar el sexe (XX femella o XY mascle), i la resta 22 anomenats autosomes. Hi són a totes les cèl·lules. A més hi ha una part de DNA independent als mitocondris.

Cromàtide (1) amb els braços llarg i curt, units al centròmer. Als extrems hi ha els telòmers. Els cromosomes s’ordenen per longitud i per les bandes que es detecten tenyir-los.

Hi ha diverses tècniques per tenyir els cromosomes. Hi ha una nomenclatura per la ubicació en els cromosomes, número cromosoma, braç curt p o llarg q, regió, banda i subbanda. 13p11.2 indica cromosoma 13, braç curt, regió1, banda 1, subbanda2.

Seqüenciació i contingut

El Human Genome Project va completar el 92% de la seqüenciació el 2003. El 8% restant corresponia a les parts del centròmer i telòmers que eren més difícils de seqüenciar. Aquests es completaran el 2023. El projecte es basa en les mostres de 47 individus anònims.

Si ho imprimíssim, com ha fet la Wellcome Collection tindríem uns 100 volums, 4-6 per cada un dels cromosomes.

  • codi DNA, representa un 1-2% del total. 19.000 a 20.000 gens Fragments que seran copiats pel m-RNA per sintetitzar proteïnes. [En general, no sabem encara el paper d’aquestes proteïnes. La idea del DNA com una mena de plànol de del fenotip que es pot corregir és prematura. No entenem els plànols]
  • DNA que no codifica proteïnes.
    • Unes 60.000 gens pel RNA.
    • Uns 13.000 pseudogens que serien gens inactius [plànols obsolets]
    • Seqüències que regulen quins gens s’activen i quins no, podria ser fins a un 10% del genoma.
    • transposable elements: fins a un 50% del genoma serien seqüències repetitives amb diverses funcions, paper en la mitosi o meiosi, transposons (gens que poden canviar la seva posició en el genoma), i regulació.
    • junk DNA, material que no tindria cap funció. Alguns autors indiquen que seria fins a un 90% mentre que altres el rebaixen al 40%. El fet que avui no se li conegui cap funció no vol dir que en un futur no es descobreixi.

[La consulta a ChatGPT:

  1. Coding DNA, 1-2%, exons que codifiquen proteïnes (al mRNA hi ha exons i introns que serveixen per al procés però que es descarten.
  2. Elements regulatoris que determinen quins gens s’expressen, enhancers, silencers, promoters [i què determina quins elements regulatoris entren en joc? Per exemple, un individu pot tenir uns gens pe`ro sense el corresponent enhancer no se li activa?]
  3. Transposons, 45% del genoma, seqüències repetitives que podrien tenir un paper en regulció i innovació..
  4. Introns, que intervenen en el procés i després es descarten
  5. Elements estructurals als centròmers i telòmers.
  6. DNA que no codifica que podria tenir un paper que encara no hem identificat

]

Genotip és el total del material genètic d’un organisme.

Fenotip és l’expressió d’aquest fenotip amb la influència del medi i factors de regulació dels gens que poden influir en com s’expressen: epigenètica.

Al·lel
Se suposa que els gens que són en una mateixa posició en un cromosoma regulen l’expressió d’un mateix tret del fenotipus. Els al·lels són les diferents variants que pot presentar un gen, les més simples, les que només impliquen variar un nucleòtid (SNP single nucleotid polymorfism) . En un organisme diploide, que té els cromosomes duplicats, hi trobem dues vegades (dos al·lels) el gen encarregat d’un determinat caràcter. Si són iguals, és homozigosit. [ Per exemple, si un gen determina el color dels ulls, els al·lels serien els diferents colors possibles, i un individu d’ulls marrons pot ser portador d’un al·lel d’ulls blaus].

Haplotip és un grup d’al·lels que s’hereta sencer d’un dels progenitors, sense que hi hagi recombinació. [ex ulls blaus, cabells rossos?], sovint són seqüències de gens que van seguides (genetic linkage/lligament genètic). És el cas també del DNA mitocondrial i el cromosoma Y. Aleshores tots els individus que comparteixin aquest haplotip es poden associar a un avantpassat comú. Aquesta branca d’un clade constitueix un haplogrup. Això permet estudiar la colonització del món per l’homo sàpiens i la seva distribució actual.

Genoma estàndard de referència

El genoma complet té dades de 47 individus.  [CPGT indica 20, i la majoria d’un sol donant d’etnicitat variada.] el Genome Reference Consortium el manté i el va actualitzant. La darrera versió és la GRCh38.p14.

Com varia el genoma d’un individu a un altre? Els estudis miren d’observar canvis de nucleòtids individuals (single-nucleotide polymorphisms o (SNPs). N’hi hauria un per cada 1000 parells de bases. Així que els humans som genèticament iguals en un 99.9%.

Algunes seqüències varien molt d’un individu a un altre i serveixen per obtenir empremtes digitals (forenses, policia), o tests de paternitat. Algunes alteracions grans suposen embrions inviables o malalties com la síndrome de Down, síndrome de Turner.

El projecte HapMap va recollir, de 2002 a 2010, mostres de diferents poblacions per fer un mapa de les diferències, (tant de poblacions, com de malalties] [Nature 2010]. Va ser seguit per 1000 Genome Project que ho ampliava fins 700 individus de 7 poblacions diferents. [Entenc que serveix per trobar factors genètics de risc comuns a tota una població,]

Raça

Les diferències entre els genotips de membres de diferents races són més petites que les diferències entre membres d’una mateixa raça. Això voldria dir que, genèticament, la noció de raça [com si es tractés de subespècies diferents] no està fonamentat. Els trets diferents de pigmentació, forma dels ulls i del nas, són adaptacions al clima local. (Evolució humana: Races.)

[Això vol dir que atribuir a una base biològica resultats inferiors de IQ, o endarreriment cultural d’un poble, és erroni. La diferència de IQ es deuria al medi i l’endarreriment cultural, possiblement a l’aïllament geogràfic (Els indígenes , una pregunta incòmoda)]

A “Qui som, història de la diversitat humana”, p.244 Cavalli Sforza explica que quan es va publicar un estudi que mostrava que els estudiants japonesos tenien un IQ 11 punts superior als americans, cap psicòleg ho va atribuir a una superioritat genètica sinó al mal funcionament de l’escola secundària americana. (Desenvolupament, Herència).

Configurant humans

(chatGPT, DeepSeek) Quina part del fenotip sabem que ve determinada per gens? Podríem arribar a configurar humans com els personatges d’un vídeojoc? Els 🧬 indiquen el grau d’influència genètica. Els trets monogènics com l’anèmia falciforme, són relativament simples de modificar. D’altres com l’alçada o la intel·ligència poden dependre de molts gens. A més, els factors ambientals poden silenciar/activar gens. (Basat en recursos com GWAS Catalog i OMIM).

Vindrà un dia que els pares encarregaran nens a la carta? O que la societat determinarà unes tipologies i quants en necessita de cada?

Trets físics

  • Alçada. 🧬🧬🧬🧬. Molts gens involucrats (centenars, HMGA2, GDF5); editable amb dificultat.
  • Color dels ulls. 🧬🧬🧬🧬🧬. Bastant ben comprès (OCA2, HERC2); fàcilment modificable.
  • Color del cabell. 🧬🧬🧬🧬. Bastants gens TYRP1, IRF4; modificable.
  • Tipus de cabell EDAR (cabell gruixut i recte), TCHH (arrissat). 🧬🧬🧬. Diversos gens coneguts.
  • Color de la pell. 🧬🧬🧬🧬🧬. Força comprès; molts gens. Melanina (SLC24A5, SLC45A2 per pell clara/fosca), Sensibilitat al sol (MC1R), pigues (IRF4, BBN1).
  • Forma de la cara / nas / mandíbula. 🧬🧬🧬. Coneixement parcial, poligènic. Empremtes dactilars. 🧬🧬🧬. Principalment genètic però aleatori.
  • Veu / to vocal. 🧬🧬. Influència genètica i ambiental.
  • Massa muscular. 🧬🧬🧬. Influïda per gens com MSTN (miostatina).
  • Dents rectes / maloclusió. 🧬🧬. Alguns gens identificats.

Sensorials

  • Olor: Receptors olfactius (ex: OR6A2 per detectar coriandre com a sabó).
  • Gust: TAS2R38 (sensibilitat al gust amarg).
  • Audició: GJB2 (pèrdua auditiva congènita).

Capacitats cognitives i mentals

  • QI / Intel·ligència general. 🧬🧬🧬. Alta heretabilitat, associada a xarxes de gens (ex: FNBP1L, DTNBP1), però amb influència ambiental enorme.
  • Memòria. 🧬🧬. Coneixement parcial.
  • Trastorns mentals. Esquizofrènia (COMT, DISC1), TDAH, autisme (CHD8, SHANK3). 🧬🧬🧬🧬. Alta heretabilitat, però multifactorials.
  • Risc de depressió / ansietat. 🧬🧬. Genètic i ambiental.
  • Personalitat (introversió, impulsivitat). 🧬🧬🧬. Correlacions genètiques detectades, però febles.
  • Son: Patrons de son (DEC2 per a dormidors curts).

Capacitats físiques i rendiment

  • Força física. 🧬🧬🧬. Influència de gens relacionats amb la massa muscular i la recuperació.
  • Resistència aeròbica. 🧬🧬🧬. Gens com ACTN3 i altres.
  • Tendència a l’obesitat. 🧬🧬🧬🧬. Gens com FTO; combinat amb dieta i hàbits.
  • Coordinació / habilitats motrius. 🧬🧬. Genètica i aprenentatge.
  • Tipus de fibra muscular: ACTN3 (velocitat/explosivitat), ACE (resistència).
  • Densitat òssia: LRP5 (mutacions extremes provoquen ossos superdensos o fràgils).

Salud i longevitat

  • Risc de càncer. 🧬🧬🧬🧬. BRCA1/2, p53, etc.
  • Malalties cardiovasculars. 🧬🧬🧬. Factors genètics i d’estil de vida.
  • Diabetis tipus 2. 🧬🧬🧬. Genètic + ambiental.
  • Malalties rares monogèniques. 🧬🧬🧬🧬🧬. Sovint amb una sola mutació clara, com la fibrosi quística (CFTR), Huntington (HTT), Anèmia falciforme (HBB)
  • Malalties Poligèniques: Diabetis tipus 2 (TCF7L2), Alzheimer (APOE), càncer (BRCA1/2).
  • Longevitat. 🧬🧬🧬. Factors genètics i ambientals. Gens com FOXO3A associats.
  • Tolerància a la lactosa: Regulada per LCT (persistència de lactasa en adults).
  • Metabolització d’alcohol: ALDH2 (acumulació d’acetaldehid en asiàtics).
  • Grup sanguini: Sistema ABO (ABO), Rh (RHD).

Altres

  • Tolerància a l’alcohol / lactosa. 🧬🧬🧬🧬🧬. Molt ben entès.
  • Sensibilitat al dolor. 🧬🧬🧬. Variants com SCN9A.
  • Cronotip (matiner/nocturn). 🧬🧬🧬. Gen CLOCK i altres.
  • Gènere biològic / intersexualitat. 🧬🧬🧬🧬🧬. XX/XY + altres factors genètics.
  • Orientació sexual. 🧬🧬. Investigació en curs; influència genètica modesta.
  • Geosmina: Capacitat de sentir l’olor de la pluja (TAAR).
  • Oïda de músic: AVPR1A associat a l’afinació musical.

Així, un suposat GENECRATFT podria configurar:

  • Color dels ulls, cabell, pigmentació de la pell
  • Alçada (150-210cm), composició corporal Ectomorf, Mesomorf, Endomorf
  • Rostre amb forma facial Ovalada, Rodona, Angular, Personalitzada, pigues
  • El concepte raça no té una base biològica, perquè les diferències genètiques són mínimes. En tot cas les variacions de la pigmentació de la pell, forma i colro dels ulls, forma del nas, textura del cabell, corresponen a adaptacions al clima local [però tenen una base genètica!]
  • Intel·ligència general (Estàndard, Elevada, Superior, Òptim (<150)), Memòria a llarg termini
  • Tipus de pensament (Analític, Abstracte, Emocional, Adaptatiu)
  • Tolerància a l’estrès
  • Velocitat d’aprenentatge
  • Força muscular (Baixa, Mitjana, Alta, Elite-atlètica), Resistència aeròbica
  • Reflexos (normal a ultraràpid), Recuperació cel·lular
  • Personalitat (risc experimental): Tendència social (Introvertit, Equilibrat, Extrovertit, 🧬🧬). Control emocional, Empatia, Impulsivitat / autocontrol

El sexe es podria definir mitjançant la manipulació dels cromosomes XX / XY, així com altres gens reguladors com SRY, SOX9, DAX1, etc.

 

Qüestions

Llevat d’algunes malalties hereditàries, no sabem interpretar el llistat de les bases de DNA. En el cas d’aquestes malalties, és prematur encara modificar el DNA per eliminar-les.

Tenim els plànols però no sabem per a què serveixen.
A dia d’avui, si no es té una determinada malaltia amb base genètica, la informació del genoma no té utilitat (Wired). Wired, 30 anys des que va començar el projecte genoma. Sequenciar el genoma d’un individu costaria entre 200 i 1000 $ ( wired ). El 1993 va començar el projecte del Genoma humà, completat el 2003. Hi havia l’expectativa que, disposant del “plànol”, podríem modificar els “plànols  defectuosos”, és a dir, eliminar les malalties hereditàries, i fins i tot introduir millores. El problema és que no sabem interpretar els plànols.
En aquest sentit hi ha qui argumenta que “l’arquitecte de la vida” és la cèl·lula i no el genoma (Noema) [Potser el genoma són els plànols i la cèl·lula el constructor.]

No.  Because we have the technical ability to generate the sequence, and a  very good quality one at that. But then there’s this massive gap between  having the data in front of us and knowing what it all means. That’s  why one of our bold predictions is to get to a place where we know the  biological function of every human gene. We’re making progress, but that  progress is likely going to be measured more in decades than in years.
One of the other projects we’re supporting is an effort to get to a reference genome that captures the full multidimensional diversity of humanity. What we have now doesn’t do that. If we grab someone from the middle of Asia and sequence their genome, we want to compare their variants to an appropriately matched control group so we can assess any rare changes that might be behind a health problem, or contribute to the risk of developing one. If all we have to compare it to is a standard reference that, like the one we have now, happens to be made from European DNA, it can be really misleading. So the goal of this pan-genome effort is to always have available an appropriately ancestrally matched data set available for medical interpretation. Achieving that is also one of our bold predictions.

El DNA que compartim amb altres espècies
Evolució. El DNA que compartim amb altres espècies: Compartim un 88% de DNA amb els ratolins ( Dna que compartim amb altres espècies), [l’exposició sobre els avantpassats ens mostra els esquirols amb rebesavis i els llargandaixos com cosins].

Genoma i genètica: (Von genen und Menschen, Dresden 2023).

  • Aporten informació sobre la història de la humanitat (Prehistòria i migracions) i ajuden a solucionar crims.  Serveix per desmentir el racisme, les diferències dins d’una població són més grans que les diferències fora.
    Què es pot inferir del DNA, i probabilitat. Color del cabell 64-94, origen geogràfic continent 99.9, color de la pell 80-98, color dels ulls, 99 per pur blau marró, resta 51, edat amb aprox de 5 anys amunt avalls entre 20 i 60.
  • Identitat: Què determina què som. Estudi de Minnesota sobre bessons idèntics. Influència de l’epigenètica. Recentment la recerca sobre bessons ja no és tant sobre característiques físiques i patrons de comportament sinó en com l’entorn influencia l’expressió dels gens. Això canvia la manera de veure sobre fins a quin punt som lliures d’autodeterminar-nos, i per tant som responsables [més no estar subjectes a una programació genètica estricta de la qual no podem escapar.] (2010 Time, Why gens aren’t destiny). La identitat de gènere i l’orientació sexual, estan determinades pels gens?
  • Salut: guarir, optimitzar, estandaritzar? La tecnologia CRISPR permet editar el genoma. De moment està prohibit en humans (He Jiankui ho va fer el 2018)
  • Natura, nova creació? recuperar espècies extingides? Vivim en simbiosi amb altres éssers [flora intestinal, microbis], holobionts en paraules de Lyyn Margulis.  I’m humanity Yakushimaru. Música basada en el DNA d’un bacteri.

Recerca

  • Acabant de completar el genoma (Quanta) 2021
  • Projecte per estudiar una cèl·lula simplificada, amb un genoma mínim (New Yorker 2022 )
  • La part del genoma que no codifica proteïnes, Genome Dark Matter (BBC)
  • El genoma de refèrència que es fa servir als tests cobreix només una part determinada de la població. (Inverse).
  • la cèl·lula més que no el genoma és l’arquitecte de la vida (Noema 2023).
  • Epigenètica, l’empremta hereditària de la fam dels avantpassats (Nautilus 2025).
  • Inferint la fesomia a partir d’una mostra de DNA (Intercept 2025).
  • Entrenant AI a llegir seqüències de DNA (Quanta magazine 2025)

Recepta per a una societat

Ens podem plantejar quina composició de tipus humans voldríem per tenir una societat estable i justa.

Posted on

Daffodils. Wordsworth. 1804

I wandered lonely as a cloud
That floats on high o’er vales and hills,
When all at once I saw a crowd,
A host of golden daffodils;
Beside the lake, beneath the trees,
Fluttering and dancing in the breeze.

Continuous as the stars that shine
and twinkle on the Milky Way,
They stretched in never-ending line
along the margin of a bay:
Ten thousand saw I at a glance,
tossing their heads in sprightly dance.

The waves beside them danced; but they
Out-did the sparkling waves in glee:
A poet could not but be gay,
in such a jocund company:
I gazed—and gazed—but little thought
what wealth the show to me had brought:

For oft, when on my couch I lie
In vacant or in pensive mood,
They flash upon that inward eye
Which is the bliss of solitude;
And then my heart with pleasure fills,
And dances with the daffodils.

Posted on

Of the Surface of Things

I

In my room, the world is beyond my understanding;
But when I walk I see that it consists of three or four
hills and a cloud.

II

From my balcony, I survey the yellow air,
Reading where I have written,
“The spring is like a belle undressing.”

III

The gold tree is blue,
The singer has pulled his cloak over his head.
The moon is in the folds of the cloak.

 

Harmonium (1923)

Posted on

Obediència i consciència. Experiments de Milgram i Zimbardo

Experiment de càstig sota obediència

https://en.wikipedia.org/wiki/Milgram_experiment

The Milgram experiment on obedience to authority figures was a series of social psychology experiments conducted by Yale University psychologist Stanley Milgram. They measured the willingness of study participants, men from a diverse range of occupations with varying levels of education, to obey an authority figure who instructed them to perform acts conflicting with their personal conscience. Participants were led to believe that they were assisting an unrelated experiment, in which they had to administer electric shocks to a “learner.” These fake electric shocks gradually increased to levels that would have been fatal had they been real.

The experiment found, unexpectedly, that a very high proportion of men would fully obey the instructions, albeit reluctantly. Milgram first described his research in a 1963 article in the Journal of Abnormal and Social Psychology[1] and later discussed his findings in greater depth in his 1974 book, Obedience to Authority: An Experimental View.

The experiments began in July 1961, in the basement of Linsly-Chittenden Hall at Yale University,[4] three months after the start of the trial of German Nazi war criminal Adolf Eichmann in Jerusalem. Milgram devised his psychological study to answer the popular contemporary question: “Could it be that Eichmann and his million accomplices in the Holocaust were just following orders? Could we call them all accomplices?”[5] The experiment was repeated many times around the globe, with fairly consistent results.

Experiment de la presó de Stanford

https://en.wikipedia.org/wiki/Stanford_prison_experiment

The Stanford Prison Experiment was a 1971 social psychology experiment that attempted to investigate the psychological effects of perceived power, focusing on the struggle between prisoners and prison officers. It was conducted at Stanford University between August 14–20, 1971, by a research group led by psychology professor Philip Zimbardo using college students.[1] In the study, volunteers were randomly assigned to be either “guards” or “prisoners” in a mock prison, with Zimbardo himself serving as the superintendent. Several “prisoners” left mid-experiment, and the whole experiment was abandoned after six days. Early reports on experimental results claimed that students quickly embraced their assigned roles, with some guards enforcing authoritarian measures and ultimately subjecting some prisoners to psychological torture, while many prisoners passively accepted psychological abuse and, by the officers’ request, actively harassed other prisoners who tried to stop it. The experiment has been described in many introductory social psychology textbooks,[2] although some are beginning to exclude it because its methodology is questioned.

Article New Yorker

: caldria matisar la conclusió, no és simplement que tots portem un tirà o una víctima a dins sinó que certes condicions, com pot ser una presó, ens condueixen a comportar-nos d’una determinada manera.

 

Posted on

Haydn. Quartets de corda

https://en.wikipedia.org/wiki/String_quartet

Haydn

El quartet té com a  antecedent la triosonata barroca, amb dos instruments sobre baix continu, i després els divertimentos per a corda.

1750 – 1765 Els quartets Fürnberg

The following purely chance circumstance had led him to try his luck at the composition of quartets. A Baron Fürnberg had a place in Weinzierl, several stages from Vienna, and he invited from time to time his pastor, his manager, Haydn, and Albrechtsberger (a brother of the celebrated contrapuntist Albrechtsberger) in order to have a little music. Fürnberg requested Haydn to compose something that could be performed by these four amateurs. Haydn, then eighteen years old, took up this proposal, and so originated his first quartet which, immediately it appeared, received such general approval that Haydn took courage to work further in this form.

Haydn escriurà 9 quartets més que es publicaran com a Opus 1 i 2

Opus 1 (1762–64)

– Quartet No. 1 in B♭ major (“La Chasse”), Op. 1, No. 1, FHE No. 52, Hoboken No. III:1
– Quartet No. 2 in E♭ major, Op. 1, No. 2, FHE No. 53, Hoboken No. III:2
– Quartet No. 3 in D major, Op. 1, No. 3, FHE No. 54, Hoboken No. III:3
– Quartet No. 4 in G major, Op. 1, No. 4, FHE No. 55, Hoboken No. III:4
– Quartet No. 5 in E♭ major, Op. 1, No. 0, Hoboken No. II:6 (also referred to as Opus 0)
– Quartet in B♭ major, Op. 1, No. 5, FHE No. 56, Hoboken No. III:5 (later found to be the Symphony A, Hob. I/107)
– Quartet No. 6 in C major, Op. 1, No. 6, FHE No. 57, Hoboken No. III:6

Opus 2 (1763–65) The two quartets numbered 3 and 5 are spurious arrangements by an unknown hand.

– Quartet No. 7 in A major, Op. 2, No. 1, FHE No. 58, Hoboken No. III:7
– Quartet No. 8 in E major, Op. 2, No. 2, FHE No. 59, Hoboken No. III:8
– Quartet in E♭ major, Op. 2, No. 3, FHE No. 60 (arrangement of Cassation in E-flat major, Hob. II:21), Hoboken No. III:9
– Quartet No. 9 in F major, Op. 2, No. 4, FHE No. 61, Hoboken No. III:10
– Quartet in D major, Op. 2, No. 5, FHE No. 62 (arrangement of Cassation in D major, Hob. II:22), Hoboken No. III:11
– Quartet No. 10 in B♭ major, Op. 2, No. 6, FHE No. 63, Hoboken No. III:12

The Fürnberg quartets already take the soloistic ensemble for granted, including solo cello without continuo. They belong to the larger class of ensemble divertimentos, with which they share small outward dimensions, prevailing light tone (except in slow movements) and a five-movement pattern, usually fast–minuet–slow–minuet–fast. Even on this small scale, high and subtle art abounds: witness the rhythmic vitality, instrumental dialogue and controlled form of the first movement of op.1 no.1 in B; the wide-ranging development and free recapitulation in the first movement of op.2 no.4 in F, and the pathos in its slow movement; and the consummate mastery of op.2 nos.1–2. [Del Grove Dictionary]

OP1.1 OP1.3 OP2.4 OP2.1 OP2.2

Opus 9, 17 i 20. 1769 – 1772

Opus 9 (1769)

– Quartet No. 11 in D minor, Op. 9, No. 4, FHE No. 16, Hoboken No. III:22
– Quartet No. 12 in C major, Op. 9, No. 1, FHE No. 7, Hoboken No. III:19
– Quartet No. 13 in G major, Op. 9, No. 3, FHE No. 9, Hoboken No. III:21
– Quartet No. 14 in E♭ major, Op. 9, No. 2, FHE No. 8, Hoboken No. III:20
– Quartet No. 15 in B♭ major, Op. 9, No. 5, FHE No. 17, Hoboken No. III:23
– Quartet No. 16 in A major, Op. 9, No. 6, FHE No. 18, Hoboken No. III:24

Opus 17 (1771)

– Quartet No. 17 in F major, Op. 17, No. 2, FHE No. 2, Hoboken No. III:26
– Quartet No. 18 in E major, Op. 17, No. 1, FHE No. 1, Hoboken No. III:25
– Quartet No. 19 in C minor, Op. 17, No. 4, FHE No. 4, Hoboken No. III:28
– Quartet No. 20 in D major, Op. 17, No. 6, FHE No. 6, Hoboken No. III:30
– Quartet No. 21 In E♭ major, Op. 17, No. 3, FHE No. 3, Hoboken No. III:27
– Quartet No. 22 in G major, Op. 17, No. 5, FHE No. 5, Hoboken No. III:29

Opus 20, the “Sun” quartets (1772) The nickname “Sun” refers to the image of a rising sun, an emblem of the publisher, on the cover page of the first edition.

– Quartet No. 23 in F minor, Op. 20, No. 5, FHE No. 47, Hoboken No. III:35
– Quartet No. 24 in A major, Op. 20, No. 6, FHE No. 48, Hoboken No. III:36
– Quartet No. 25 in C major, Op. 20, No. 2, FHE No. 44, Hoboken No. III:32
– Quartet No. 26 in G minor, Op. 20, No. 3, FHE No. 45, Hoboken No. III:33
– Quartet No. 27 in D major, Op. 20, No. 4, FHE No. 46, Hoboken No. III:34
– Quartet No. 28 in E♭ major, Op. 20, No. 1, FHE No. 43, Hoboken No. III:31

Opp.9, 17 and 20 established the four-movement form with two outer fast movements, a slow movement and a minuet (although in this period the minuet usually precedes the slow movement). They also – op.20 in particular – established the larger dimensions, higher aesthetic pretensions and greater emotional range that were to characterize the genre from this point onwards. They are important exemplars of Haydn’s Sturm und Drang manner: four works are in the minor (op.9 no.4, op.17 no.4, op.20 nos.3 and 5); and nos.2, 5 and 6 from op.20 include fugal finales. Op.20 no.2 exhibits a new degree of cyclic integration with its ‘luxuriantly’ scored opening movement (Tovey, N1929–30), its minor-mode Capriccio slow movement which runs on, attacca, to the minuet (which itself mixes major and minor), and the combined light-serious character of the fugue. Op.17 no.5 and op.20 also expand the resources of quartet texture, as in the opening of op.20 no.2, where the cello has the melody, a violin takes the inner part and the viola executes the bass.

OP9.2 OP9.3 OP17.4 OP20.5 OP20.2 OP20.3

Op. 33, (42), 50, 54-55 1781 – 1788

Opus 33, the “Russian” quartets (1781) were written by in the summer and Autumn of 1781 for the Viennese publisher Artaria. This set of quartets has several nicknames, the most common of which is the “Russian” quartets, because Haydn dedicated the quartets to the Grand Duke Paul of Russia and many (if not all) of the quartets were premiered on Christmas Day, 1781, at the Viennese apartment of the Duke’s wife, the Grand Duchess Maria Feodorovna.

– Quartet No. 29 in G major (“How Do You Do?”), Op. 33, No. 5, FHE No. 74, Hoboken No. III:41
– Quartet No. 30 in E♭ major (“The Joke”), Op. 33, No. 2, FHE No. 71, Hoboken No. III:38
– Quartet No. 31 in B minor, Op. 33, No. 1, FHE No. 70, Hoboken No. III:37
– Quartet No. 32 in C major (“The Bird”), Op. 33, No. 3, FHE No. 72, Hoboken No. III:39
– Quartet No. 33 in D major, Op. 33, No. 6, FHE No. 75, Hoboken No. III:42
– Quartet No. 34 in B♭ major, Op. 33, No. 4, FHE No. 73, Hoboken No. III:40

In op.33 these extremes are replaced by smaller outward dimensions, a more intimate tone, fewer extremes of expression, subtlety of instrumentation, wit (as in the ‘Joke’ finale of no.2 in E) and a newly popular style (e.g. in no.3 in C, the second group of the first movement, the trio and the finale). Haydn now prefers homophonic, periodic themes rather than irregularly shaped or contrapuntal ones; as a corollary, the phrase rhythm is infinitely variable. The slow movements and finales favour ABA and rondo forms rather than sonata form. However, these works are anything other than light or innocent: no.1 in B minor is serious throughout (the understated power of its ambiguous tonal opening has never been surpassed), as are the slow movements of nos.2 and 5. Op.33 has been taken as marking Haydn’s achievement of ‘thematische Arbeit’ (the flexible exchange of musical functions and development of the motivic material by all the parts within a primarily homophonic texture); although drastically oversimplified, this notion has had great historiographical influence. These quartets’ play with the conventions of genre and musical procedure is of unprecedented sophistication; in thus being ‘music about music’, these quartets were arguably the first modern works.

The appearance of op.33 was the first major event in what was to become the crucial decade for the Viennese string quartet, as Mozart and many other composers joined Haydn in cultivating the genre. Indeed, all the elements of Classical quartet style as it has usually been understood first appeared together in Mozart’s set dedicated to Haydn (1782–5). He responded in opp.50, 54/55 and 64 by combining the serious tone and large scale of op.20 with the ‘popular’ aspects and lightly worn learning of op.33. The minuet now almost invariably appears in third position; the slow movements, in ABA, variation or double variation form are more melodic than those in op.33; the finales, usually in sonata or sonata rondo form, are weightier. Haydn’s art is no longer always subtle; the opening of op.50 no.1 in B, with its softly pulsating solo cello pedal followed by the dissonant entry of the upper strings high above, is an overt stroke of genius, whose implications he draws out throughout the movement.

Opus 42 (1784)

– Quartet No. 35 in D minor, Op. 42, FHE No. 15, Hoboken No. III:43

Opus 50, the “Prussian” quartets (1787) was dedicated to King Frederick William II of Prussia. For this reason the set is commonly known as the Prussian Quartets. Haydn sold the set to the Viennese firm Artaria and, without Artaria’s knowledge, to the English publisher William Forster. Forster published it as Haydn’s Opus 44

– Quartet No. 36 in B♭ major, Op. 50, No. 1, FHE No. 10, Hoboken No. III:44
– Quartet No. 37 in C major, Op. 50, No. 2, FHE No. 11, Hoboken No. III:45
– Quartet No. 38 in E♭ major, Op. 50, No. 3, FHE No. 12, Hoboken No. III:46
– Quartet No. 39 in F♯ minor, Op. 50, No. 4, FHE No. 25, Hoboken No. III:47
– Quartet No. 40 in F major (“Dream”), Op. 50, No. 5, FHE No. 26, Hoboken No. III:48
– Quartet No. 41 in D major (“The Frog”), Op. 50, No. 6, FHE No. 27, Hoboken o. III:49

Opus 54, 55, the “Tost” quartets, set I (1788), Named after Johann Tost, a violinist in the Esterhazy orchestra from 1783–89.[3]

– Quartet No. 42 in C major, Op. 54, No. 2, FHE No. 20, Hoboken No. III:57
– Quartet No. 43 in G major, Op. 54, No. 1, FHE No. 19, Hoboken No. III:58
– Quartet No. 44 in E major, Op. 54, No. 3, FHE No. 21, Hoboken No. III:59
– Quartet No. 45 in A major, Op. 55, No. 1, FHE No. 22, Hoboken No. III:60
– Quartet No. 46 in F minor (“Razor”), Op. 55, No. 2, FHE No. 23, Hoboken No. III:61
– Quartet No. 47 in B♭ major, Op. 55, No. 3, FHE No. 24, Hoboken No. III:62

OP33.2 OP33.5 OP50.1 OP50.6 OP54.3

Londres Opus 64 Tost 71-74 Apponyi 1790-1793

Opus 64, the “Tost” quartets, set II (1790)

– Quartet No. 48 in C major, Op. 64, No. 1, FHE No. 31, Hoboken No. III:65
– Quartet No. 49 in B minor, Op. 64, No. 2, FHE No. 32, Hoboken No. III:68
– Quartet No. 50 in B♭ major, Op. 64, No. 3, FHE No. 33, Hoboken No. III:67
– Quartet No. 51 in G major, Op. 64, No. 4, FHE No. 34, Hoboken No. III:66
– Quartet No. 52 in E♭ major, Op. 64, No. 6, FHE No. 36, Hoboken No. III:64
– Quartet No. 53 in D major (“The Lark”), Op. 64, No. 5, FHE No. 35, Hoboken No. III:63

Opus 71, 74, the “Apponyi” quartets (1793), Count Anton Georg Apponyi, a relative of Haydn’s patrons, paid 100 ducats for the privilege of having these quartets publicly dedicated to him.

– Quartet No. 54 in B♭ major, Op. 71, No. 1, FHE No. 37, Hoboken No. III:69
– Quartet No. 55 in D major, Op. 71, No. 2, FHE No. 38, Hoboken No. III:70
– Quartet No. 56 in E♭ major, Op. 71, No. 3, FHE No. 39, Hoboken No. III:71
– Quartet No. 57 in C major, Op. 74, No. 1, FHE No. 28, Hoboken No. III:72
– Quartet No. 58 in F major, Op. 74, No. 2, FHE No. 29, Hoboken No. III:73
– Quartet No. 59 in G minor (“Rider”), Op. 74, No. 3, FHE No. 30, Hoboken No. III:74

Haydn’s quartets of the 1790s adopt a demonstratively ‘public’ style (often miscalled ‘orchestral’), usually attributed to his experience in London (op.71/74 was composed for his second visit there); the fireworks for Salomon in the exposition of op.74 no.1 in C are an obvious example of this new style. Without losing his grip on the essentials of quartet style or his sovereign mastery of form, he expands the dimensions still further, incorporating more original themes (the octave leaps in the first movement of op.71 no.2), bolder contrasts, distantly related keys (from G minor to E major in op.74 no.3) etc. Opp.76–7, composed back in Vienna, carry this process still further, to the point of becoming extroverted and at times almost eccentric: see the first movements of op.76 no.2 in D minor, with its obsessive 5ths, and of op.76 no.3 in C, with its exuberant ensemble writing and the gypsy episode in the development, or the almost reckless finales of nos.2, 5 and 6 and op.77. He experimented as well with the organization of the cycle: op.76 nos.1 and 3, though in the major, have finales in the minor (reverting to the major at the end), while nos.5–6 begin with non-sonata movements in moderate tempo (but a fast concluding section), so that the weight of the form rests on their unusual slow movements (the Largo in F of no.5, the tonally wandering Fantasia of no.6).

OP64.3 OP64.2 OP71.3 OP74.3 OP74.1

Viena Opus  76-77 (1796 – 1799)

Opus 76, the “Erdödy” quartets (1796–1797)

– Quartet No. 60 in G major, Op. 76, No. 1, FHE No. 40, Hoboken No. III:75
– Quartet No. 61 in D minor (“Quinten”, “Fifths”, “The Donkey”), Op. 76, No. 2, FHE No. 41, Hoboken No. III:76
– Quartet No. 62 in C major (“Emperor” or “Kaiser”), Op. 76, No. 3, FHE No. 42, Hoboken No. III:77
– Quartet No. 63 in B♭ major (“Sunrise”), Op. 76, No. 4, FHE No. 49, Hoboken No. III:78
– Quartet No. 64 in D major (“Largo”), Op. 76, No. 5, FHE No. 50, Hoboken No. III:79
– Quartet No. 65 in E♭ major, Op. 76, No. 6, FHE No. 51, Hoboken No. III:80

Opus 77, the “Lobkowitz” quartets (1799)

– Quartet No. 66 in G major, Op. 77, No. 1, FHE No. 13, Hoboken No. III:81
– Quartet No. 67 in F major, Op. 77, No. 2, FHE No. 14, Hoboken No. III:82

OP76.2 OP76.1 OP76.3 OP77.1

 

Posted on

Arquetipus de Jung. Inconscient col·lectiu

Jung proposa que la psique no és només el resultat de l’experiència individual a partir d’un estat indeterminat o tabula rasa. Hi hauria unes “imatges primordials” o arquetipus universals sobre les quals es constitueix l’experiència individual. Això es pot inferir indirectament a partir analitzant la història, l’art, els mites i les religions. Serien [modes d’ésser] innats comuns, de manera que es podria parlar d’un inconscient col·lectiu.

(1919 https://en.wikipedia.org/wiki/Jungian_archetypes)

Exemples:

– The father: Authority figure; stern; powerful.
– The mother: Nurturing; comforting.
– The child: Longing for innocence; rebirth; salvation.
– The wise old man: Guidance; knowledge; wisdom.
– The hero: Champion; defender; rescuer.
– The maiden: Innocence; desire; purity.
– The trickster: Deceiver; liar; trouble-maker.
Jung described archetypal events: birth, death, separation from parents, initiation, marriage, the union of opposites; archetypal figures: great mother, father, child, devil, god, wise old man, wise old woman, the trickster, the hero; and archetypal motifs: the apocalypse, the deluge, the creation. Although the number of archetypes is limitless, there are a few particularly notable, recurring archetypal images, “the chief among them being” (according to Jung) “the shadow, the wise old man, the child, the mother … and her counterpart, the maiden, and lastly the anima in man and the animus in woman”.[9] Alternatively he would speak of “the emergence of certain definite archetypes … the shadow, the animal, the wise old man, the anima, the animus, the mother, the child”.[10]
The Self designates the whole range of psychic phenomena in man. It expresses the unity of the personally as a whole.
The shadow is a representation of the personal unconscious as a whole and usually embodies the compensating values to those held by the conscious personality. Thus, the shadow often represents one’s dark side, those aspects of oneself that exist, but which one does not acknowledge or with which one does not identify.[11]
The anima archetype appears in men and is his primordial image of woman. It represents the man’s sexual expectation of women, but also is a symbol of a man’s hard-on possibilities, his contrasexual tendencies. The animus archetype is the analogous image of the masculine that occurs in women.
[a completar amb Durand, les STructures Antropologiques de l’imaginaire]
[a completrar també amb “Metaphors we live by]
Posted on

Jung. Tipus psicològics

El 1921 publica Psychologisghe Typen on proposa quatre funcions principals per a la consciència:

Percepció: sensació i intuïció

Judici: Pensar i sentir

Combinades amb la tendència d’introversió o extroversió, donarien lloc a vuit tipus psicològics:

Extraverted sensation
Introverted sensation
Extraverted intuition
Introverted intuition
Extraverted thinking
Introverted thinking
Extraverted feeling
Introverted feeling

 

Posted on

Personalitat

La vida humana :   L’experiència humana   El cos humà  Cervell, Xarxa neuronal  |  Psicologia  |  Vides humanes

Introducció  |   Models històrics 4 temperaments, frenologia   |    Somatotipus   |   La psique com a conjunt de forces    |    Teories de trets i tests: Allport   MMPI   Cattell  Eysenck  Myers-Briggs    OCEAN  PID-5 |   Aspectes: Herència i medi    Variació al llarg de la vida    Emocions i caràcter  Lloc de treball     Trastorns   Psicologia social   |   Personalitats artificials  Agents de conversa   NPC en jocs  |  Discussió: Què explica una persona. la idea de subjecte. Dimensió confiança-gratitud/temor-enveja  |   Museu

Introducció

  • Conducta i manera de ser
  • Vocabulari
  • Preguntes

[Conducta i manera de ser]

[Una manera molt simple de concebre la psicologia com a estudi de la conducta, és observar com responen els subjectes a diferents situacions. Influirà l’aprenentatge, per exemple, si es tracta d’una situació nova o ja hem estat entrenats per reaccionar. Influirà també la intel·ligència, per exemple, la capacitat de resoldre problemes. Però influirà també el que anomenem “manera de ser”. Per exemple, davant d’un petit accident com una rascada al cotxe, podem reaccionar amb ira i violència, o racionalment mantenint la cortesia i fent l’informe per la companyia d’assegurances.]

Pinillos assaja una definició general (p.599):
i) La personalitat és, d’entrada, quelcom distintiu i propi de cada individu. (la varietat de factors dóna infinitat de caràcters.
Hi ha una manera habitual de respondre a situacions heterogènies, en virtut del predomini d’una o altra disposició.
[Les escoles humanístiques tendeixen a identificar la personalitat amb l’ego conscient de les decisions que pren, però hi ha indicis de determinants biològics i socials que passen desapercebuts a l’individu.
[Pinillos parla que la psicologia de la personalitat busca lleis científiques. Al final el que tenim són tests que puntuen disposicions en 5 dimensions, i que recullen agrupen per correlació, tots els factors que descriu el vocabulari].
[La personalitat és un tret permanent, diem “és una persona alegre”, o és una persona amargada”, contraposat a quan diem “està preocupat” o “està enfadat” que correspondria a una emoció transitòria]

Vocabulari

Hi ha diverses nocions que incideixen en això que hem anomenat “manera de ser, i que podem recollir del diccionari de sinònims: personalitat, caràcter, tarannà, temperament i secundàriament, estil, individualitat, segell, inclinació. Al Diccionari ideològic, com a qualitats de l’esperit tenim: DI 5.26, Qualitats de l’esperit, maneres de ser, estats: abúlic, actiu, arbitrari, beneit, burleta, covard, entremaliat, lleial, metòdic, precís, xerraire.
Allport va partir de 4.500 termes del diccionari que descrivien trets de personalitat (de 18.000 que podien tractar de diferències individuals).a

  • Personalitat
     (IEC):  (1)  Allò que fa que un ésser sigui una persona i no una cosa o una abstracció. (2)  Allò que caracteritza cada persona. La personalitat de Gaudí. i (3)  Organització dinàmica i integradora dels components psicològics i biològics de l’individu humà, tant en les seves característiques diferencials permanents com en les seves pròpies modalitats de comportament. El darrer es correspon amb la idea de “trets de la personalitat” com a dimensions estables en tendències de comportament.
    Ve de del llatí “persona”, màscara d’actor, i d’aquí la relació amb “persona” com a condició humana en antropologia filosòfica i “personatge” en literatura.
  • Caràcter
    (IEC): (1) Tret indicador de la natura essencial d’una persona o d’una cosa pel qual és possible de reconèixer-la o diferenciar-la de les altres. Els caràcters generals d’una família, d’un ordre, d’una classe. Aquesta història té tots els caràcters de la veritat. (2) Suma d’aquests trets. El caràcter d’un poble, d’un país. El caràcter de l’arquitectura grega, de la poesia francesa. El caràcter de la joventut, de la vellesa. El caràcter d’una malaltia. Una fisonomia sense caràcter. Un estil que té molt de caràcter. (3) Tret o trets dominants en la fisonomia moral d’una persona. Tenir bon caràcter, mal caràcter. Un caràcter irascible, violent, lleuger, vanitós, enèrgic. Aquest actor no sap donar bé el caràcter dels personatges que representa. Falsejar el caràcter. Mantenir-se en caràcter. (4)  Persona considerada com a exemple típic d’un tret moral determinat, personatge creat per un dramaturg, novel·lista, etc. L’avar de Molière és un caràcter admirablement traçat. Els Caràcters de La Bruyère. Els caràcters de Dickens. Un escriptor que estudia els caràcters que vol representar. (5)  Manera d’ésser moral. Tenir fermesa, força, de caràcter. Ésser un caràcter, tot un caràcter. No tenir caràcter. L’educació del caràcter. (6)  Individualitat, especialment marcada per l’excel·lència, la força o l’originalitat moral. Pere II fou tan gran pel caràcter com pel geni polític. El Renaixement fou una època abundant en caràcters.
    Caracterologia: Ciència de la diferenciació psicològica individual.
    Del llatí “character”, ferro de marcar el bestiar, d’on ve també “caràcter” en tipografia.
  • Temperament
    IIEC) (1) Acció de temperar o de temperar-se; l’efecte. (2) En la med. hipocràtica, resultat de la barreja dels quatre humors fonamentals de l’home. Temperament sanguini, biliós. (3) Caràcter físic i mental peculiar d’un individu. Temperament nerviós.
    De tremprar, del llatí “temperare”, moderar, temperar, combinar adequadament. [té l’accepció una mica de “controlar” i moderar les emocions, per exemple en el sentit d’afinar un instrument, “El clave ben temperat”, “és un xicot trempat” (ben disposat, actiu i apunt), “és una persona intemperada” (que no té control)]. Coromines: “la idea d’equilibri de forces vitals, en el sentit biològic i psicològic. [La temprança és la virtut que contraresta el pecat capital de la gula).
  • Tarannà
    IEC: manera de procedir, de taral·là . (etimologies)

[diversos models, humors vs identitat]

Preguntes

  • Quines tipologies, com ho mesurem? relació amb llocs de treball
  • Relació amb emocions i trastorns psicològics
  • Fins a quin punt són genètics o depenen de la cultura i història personal? Es tracta de com estem “cablejats” i quins humors emocionals intervenen ( hormones i neurotransmissors) [en un cas intervindrà la neurologia i psiquiatria amb teràpies de medicació, i en l’altre, la psicologia amb teràpies dinàmiques o cognitives).
  • Tenim diferents personalitats segons l’entorn social?
  • Varien amb l’edat i els estadis vitals?

Models històrics

Els quatre humors (Hipòcrates i Galè)

Temperaments associats a fluids corporals (sang, flegma, bilis groga, bilis negra)  sanguini (optimista, sociable), colèric (actiu, impulsiu), melancòlic (introspectiu, trist), flegmàtic (tranquil, lent). Va tenir influència durant més de 1.000 anys en medicina i caràcter. [en realitat, no costa molt establir una correspondència amb els BIG FIVE i relacionar-ho amb la base neurològica dels estats d’ànim.]

Tipologies morals

Teofrast (sIV aC) va descriure 30 tipus. Inspirarà  La Bruyère que en els seus “Caractères” descriu diferents personatges en 16 capítols, després Rousseau o Goethe, exploren caràcters humans des d’una visió moral, social i literària.

Fisiognomia

Lavater a “Physiognomische Fragmente zur Beförderung der Menschenkenntnis und Menschenliebe” (1775-1778) extreu conclusions sobre el caràcter de les persones a partir de la fesomia. Influït en part per l’escultor Messerschmidt. Per exemple, un front ample suggeria intel·ligència i espiritualitat.

Frenologia

Franz Joseph Gall (1758-1828) i la frenologia (s. XVIII-XIX). Associava parts del cervell amb capacitats i personalitat. Tot i ser pseudociència, va impulsar l’interès per una base biològica del caràcter. (1796).

Somatotipus

Ernst Kretschmer (1920), metge alemany que va buscar correlacions entre tipus corporals i predisposicions a predisposicions a trastorns mentals.

  • Pícnic (endomorf, arrodonit, tendència a l’obesitat, de mida mitjana-baixa). Caràcter ciclotímic, sociable, obert, emocional, expressiu. Tendència a la psicosi maniaco-depressiva (trastorn bipolar actualment).
  • Atleta (mesomorf, cos: musculós, proporcionat, fort). Caràcter: Equilibrat, estable, controlat. Sense tendències a trastorns.
  • Astènic/leptosòmic (ectomorf, prim, alt, fràgil, espatlles estretes). Caràcter Esquizotòim, introvertit, fred, distant, sensible. Tendència a l’esquizofrènia.

William Sheldon (1940s), “The Varieties of Human Physique”, The Atlas of Man (1954).

  • Endomorf: Viscerotònic: relaxat, afable, amant del confort, tranquil, alegre
  • Mesomorf: omatotònic: actiu, assertiu, valent, agressiu, competitiu, ambiciós
  • Ectomorf: Cerebrotònic: sensible, reflexiu, introvertit, insegur, creatiu o intel·lectual.

[Notem les diferències amb els quatre tipus de Galè, aquí no hi ha el flegmàtic arrodonit i lent, l’arrodonit s’associa amb el sanguini. El cos musculat de la bilis groga (colèric) amb el mesomorf que té totes les qualitats. Coincidirien en el prim melancòlic.

Models psicologia

Wilhelm Wundt
[sempre partint del que podia mesurar) Classifica el temperament segons dos eixos, força emocional [com ens afecten les coses?] i velocitat de reacció.
La força emocional es podria fer correspondre amb neuroticisme i la velocitat de reacció amb introversió/extraversió. Wundt ho relacionava amb els temperaments clàssics:

Colèric: FE alta i V ràpida
Melancòlic: FE alta i V lenta
Sanguini: FE baixa i V ràpida
Flegmàtic: FE baixa i V lenta

La ment com a camp de forces en tensió
Entenen el funcionament de la psique [ànima, ment] com a resultat de la interacció de diferents forces.

  • Sigmund Freud
    (1923, 1930) Introdueix el concepte de l’estructura de la personalitat, impulsos inconscients ID, el superego les normes de la societat i el jo.
  • Carl Jung
    El 1921 introdueix 8 tipus psicològics basats en 4 funcions de la consciència,  sensació, intuïció, pensar, sentir, i la tendència introversió/extraversió. Influirà Myers i Briggs.
    [També són rellevants els seus arquetipus, com l’heroi, la mare, el noi innocent, el trapella; tendim a viure identificant-nos amb algun d’aquests models. Jo potser hi afegiria el decebut o indignat, convençut que la vida l’ha tractat malament i no li ha fet justícia].
  • Antecedents de la ment o psique com una estructura amb forces en tensió
    Al Fedre de Plató, amb la metàfora de l’ànima com carro tirat ls dos cavalls. Aristòtil: la psique jerarquitzada: part racional, part apetitiva i part vegetativa. Els estoics contraposen les passions (pathe) al logos, emoció irracional i raó universal.
    En el cristianisme tenim la concupiscentia (tendència al pecat) que l’ànima o la consciència ha de poder dominar acceptant la gratia divina. Sant Pau “No faig el bé que vull, sinó el mal que no vull”(Romans 7:19). Agustí d’Hipona descriu l’ésser humà es troba dividit entre l’amor Dei (amor a Déu) i l’amor sui (amor propi, egoista). La ment és lloc de lluita espiritual. En Pascal la consciència humana està estirada entre la dignitat de ser imatge de Déu i la corrupció del pecat, la “grandeur” i la “misère”.
    A la Fenomenologia de l’Esperit, Hegel descriu la consciència cristiana com a dissortada, “unglückliches Bewusstsein”, dividida entre la part finita i concreta, i la part que s’orienta cap a l’infinit [entre el sant que voldríem ser i l’ésser finit i imperfecte que som]. Aquesta tensió dialèctica s’hauria de resoldre en una síntesi [millorar i acceptar-nos]. Nietzsche presenta un camp de batalla diferent, entre la voluntad d’ésser i realitzar-se i la pressió a acceptar la submissió als valors cristians d’obediència i amor al pròxim.
    El tema de l’acràsia (Motivació, acràsia) explora el conflicte entre les forces internes. Plató al Protàgores ho atribueix a la ignorància, a que no sabem què és bo realment. Aristòtil a l’Ètica a Nicòmac, llibre VII reconeix que els desigs poden bloquejar l’aplicació del coneixement. L’experiment del marshmallow n’és un exemple.
    En l’estudi de les emocions tenim la qüestió de si s’han de reprimir o si l’experiència ha de ser un fi en si mateix (Emocions a la filosofia i literatura ,   Qüestions  )
  • Al llibre “Who is in charge” el neuròleg Gazzaniga presenta moltes evidències que al cervell tenen lloc alhora múltiples activitats inconscients de les quals només una part emergeix com a consciència. Això aportaria una base física a la noció que la ment és un lloc on es “troben” diferents tendències.
  • Els set pecats capitals i les 7 virtuts corresponents són un altre exemple.  “la veu de la consciència” seria la noció que tenim una guia interior que ens avisa de les accions moralment incorrectes. Popularment es representaria amb un angelet i un dimoni a les espatlles. Té antecedents en el daimon Socràtic,  la llei divina inscrita als cors de Sant Pau (Romans 2:14-15), la consciència com un  “tribunal interior” on Déu parla a l’home (Deus interior magister). Conscientia com a la veu de la raó il·luminada per Déu que jutja a cada moment què és el correcte a Sant Tomàs (la Synderesis seria la inclinació natural a fer el bé i evitar el mal. Amb Erasme i Kant la moral es torna autònoma, l’home té la llum interior de la raó sense necessitat d’autoritat externa. Nietzsche  indica que “hi ha una moral de senyors i una moral d’esclaus … i a l’interior d’un mateix individu, d’una mateixa ànima i tot” (Més enllà del bé i del mal p.257). En l’Existencialisme de Kierkegaard, Heidegger hi ha una crida interior a l’autenticitat. En la tradició hinduista hi ha l'”antahkarana”, una facultat interior que discrimina entre el correcte i l’incorrecte, el “dharma” com a llei moral còsmica reflectida en l’ésser humà. En el budisme es parla de “sampajañña”. En el Confucianisme hi ha una consciència innata la “liang zhi”.

 

Teories de trets

Gordon Allport (1897-1967)
“Concepts of Trait and Personality” (1927), “Personality: A Psychological Interpretation” (1937). Indica que els trets són predisposicions estables i que la personalitat d’un individu és el més únic i característic d’una persona. [És a dir, a mateixos estímuls, reaccionem de diferents manera. D’aquí que si la conducta d’una persona s’explica per la seva personalitat, i no per reaccions reflexes a estímuls externs, la persona seria lliure].
El 1936, amb Henry Odbert va recollir tots els termes del diccionari que es podien fer servir per descriure diferències individuals, 18.000, i d’aquests en va identificar 4.500 que potencialment aplicarien a trets de la personalitat, per exemple, “tímid”.
Va distingir entre:

  • Trets cardinals: no els trobem en tothom però són els que dominen en certes persones excepcionals, passions, obsessions, la necessitat de diner o fama, la passió per la justícia de Ghandi, l’ambició de Napoleó.
  • Trets centrals: que en certa mesura trobem en tothom. Influencien però no determinen la conducta, per exemple, l’honestedat, timidesa, amable, responsable. Són els que mesuren els tests de Cattel o BIG FIVE.
  • Trets secundaris: preferències particulars en menjar, música [les manies!]

També va proposar una descripció del desenvolupament de la personalitat o propium

Minnesota Multiphasic Personality Inventory (MMPI)

1943. Publicació de la primera versió per Hathaway i McKinley publiquen la primera versió del test de personalitat orientat a diagnòstic psicopatològic que es farà servir en contextos clínics i forenses. No hi havia cap teoria subjacent, avaluava característiques de subjectes diagnosticats com a patint certes patologies i els comprava amb un grup de control (homes blancs, joves, casats, amb feina). Va ser actualitzat el 1989 (MMPI-2) i el 2008 (MMPI-2-RF ).

Escales de validesa (per comprovar la manera de respondre)

  • ? (Cannot say): nombre d’ítems sense resposta.
  • L (Lie scale): tendència a presentar-se massa bé (desitjabilitat social).
  • F (Frequency scale): respostes atípiques o poc habituals → pot indicar exageració de símptomes o confusió.
  • K (Correction scale): defensivitat subtil, intent de presentar-se de manera favorable.
  1. Hypochondriasis. Hs. Preocupacions exagerades per la salut, queixes somàtiques, tendència a somatitzar l’estrès.
  2. Depression. D. Tristesa, desànim, baixa autoestima, manca d’energia i d’esperança.
  3. Hysteria. Hy. Síntomes físics sense base mèdica clara, negació de problemes, evasió mitjançant queixes somàtiques.
  4. Psychopathic Deviate. Pd. Desafecte amb normes socials, impulsivitat, conflictes interpersonals, possible conducta antisocial.
  5. Masculinity–Femininity. Mf. Mesura interessos i rols de gènere; avui es considera poc rellevant clínicament. (basat en estereotips, avui per qüestions d’identitat de gènere es faria servir el Gender Dysphoria test IDR)
  6. Paranoia. Pa. Sospita, desconfiança, idees persecutòries, sensibilitat a la crítica.
  7. Psychasthenia. Pt. Ansietat, indecisió, obsessivitat, sentiments de culpa, dificultats de concentració.
  8. Schizophrenia. Sc. Pensament desorganitzat, ideació estranya, alienació social, sentiments d’estranyesa.
  9. Hypomania. Ma. Excitació, hiperactivitat, impulsivitat, energia excessiva, possible irritabilitat.
  10. Social Introversion. Si. Timidesa, retraïment, dificultat per establir relacions socials, baixa participació en activitats.

IDRI labs    psychtest

Raymond Cattell (1905-1998)

“Description and Measurement of Personality” (1946). Seguint amb la idea de partir de tots els adjectius sobre personalitat i va fer que la gent assignés una puntuació a subjectes que coneixien. Dels 4.500 d’ALlport va passar a 171, després a 35 i per anàlisi de factors la va reduir a 12, que després va ampliar a 16. El 16PF (Sixteen Personality Factor Questionnaire continua sent una de les bases més sòlides de la psicometria de la personalitat.

Distingia entre tres tipus de dades:

  • Life data (L-data), observant la conducta dels subjectes en el món real [idealment seria un observador exterior que no és vist] per exemple, accidents de cotxe, divorcis, festes, malalties.
  • Experimental data (T-data) que recull les reaccions a situacions estàndard controlades en un laboratori.
  • Questionnaire data (Q-data), que recull les respostes del subjecte sobre si mateix [poden informar d’emocions introspectives no observables exteriorment].

És un precursor dels models multimensionals com el Big Five.
Els 16 factors i la seva correspondència amb els Big Five són:

  • A. Calidesa (Warmth). Amabilitat (Agreeableness).
  • B. Raonament (Reasoning). Sovint relacionat amb Obertura a l’experiència (capacitat cognitiva).
  • C. Estabilitat emocional (Emotional Stability). Invers de Neuroticisme.
  • E. Dominància (Dominance). Part d’Extraversió (assertivitat) i menor relació amb Amabilitat.
  • F. Vivacitat (Liveliness). Extraversió.
  • G. Consciència de normes (Rule-Consciousness). Responsabilitat (Conscientiousness).
  • H. Atreviment social (Social Boldness). Extraversió.
  • I. Sensibilitat (Sensitivity). Obertura a l’experiència (component estètic/emocional).
  • L. Vigilància (Vigilance). Invers de Amabilitat (confiança vs. sospita).
  • M. Abstracció (Abstractedness). Obertura a l’experiència (pensament abstracte i imaginació).
  • N. Privacitat (Privateness). Invers de Extraversió (introversió vs. obertura social).
  • O. Ansietat (Apprehension). Neuroticisme.
  • Q1. Obertura al canvi (Openness to Change). Obertura a l’experiència.
  • Q2. Autosuficiència (Self-Reliance). Invers de Amabilitat (independència vs. cooperació).
  • Q3. Perfeccionisme (Perfectionism). Responsabilitat (Conscientiousness).
  • Q4. Tensions (Tension). Neuroticisme.

A la inversa:

  • Neuroticisme ↔ Factors C, O i Q4
  • Extraversió ↔ Factors E, F, H, N
  • Obertura ↔ Factors B, I, M, Q1
  • Amabilitat ↔ Factors A, L, Q2
  • Responsabilitat ↔ Factors G, Q3

Versió lliure del 16PF test  a Openpsychometrics

Hans Eysenck (1916-1997)

“The Structure of Human Personality” (1953). Inicialment un va proposar un model en dues dimensions, introversió/extraversió i neuroticisme, en el sentit de tendència a emocions negatives, inestabilitat emocional, vulnerabilitat a l’estrès. Combinades donaven els quatre temperaments clàssics (Colèric E+ N+, Melancòlic E-N+, Sanguini E+N-. Flegmàtic E-N-). El 1964 publica el “Eysenck Personality Inventory” (EPI). El 1975  amb l’EPQ (Eysenck Personality Questionnaire) afegeix una tercera dimensió, el psicoticisme, entès com a dificultat per regular la conducta social i moral, amb més agressivitat i fredor, poca empatia, poc respecte a les normes socials [No és l’Übermensch de Nietzsche, que no seria simplement un asocial, sinó algú capaç de crear els seus propis valors]

Eysenck opinava que la intel·ligència i la personalitat eren hereditàries i tenien una base biològica. Coincidia amb Arthur Jensen en el sentit que la inferioritat dels negres en les proves no es podia atribuir a l’ambient. Va rebre diners de la indústria del tabac per publicar treballs que relacionessin el càncer amb la personalitat i no amb el consum de tabac. També creia que hi havia evidència suportant la parapsicologia i l’astrologia.

Exemple dels tests a psytests, IDRlabs, Psychological Scales

Myers-Briggs

Influides per la teoria dels tipus de Jung, el 1944 Katharine Cook Briggs i la seva filla Isabel Briggs Myers proposen un model de 16 tipus de personalitat pel que fa a “quines són les preferències psicològiques de les persones, com perceben el món que les envolta i com prenen decisions.”El 1962 es publica el MBTI (Myers–Briggs Type Indicator). Tot i que no té validesa científica, es farà servir en entorns laborals i de coaching.

  • Extraversió (E) – Introversió (I)
  • Intuïció (N-per diferenciar-ho de la introversió) – observació (S-sensing)
  • Sentiment (F-feeling) – pensament (t-thinking)
  • Judici (J) – percepció (P)

El test s’ha fet servir com a eina a RRHH però ha estat molt discutit per manca de rigor. (taula resum).
[un dels problemes és que proposa uns tipus amb els quals és fàcil identificar-se com les prediccions astrològiques], analistes, diplomàtics, sentinelles, exploradors .]

  • Analysts
    INTJ Personality (“Architect”) INTJ (-A/-T) Imaginative and strategic thinkers, with a plan for everything.
    “Logician” INTP (-A/-T) Innovative inventors with an unquenchable thirst for knowledge.
    “Commander” ENTJ (-A/-T) Bold, imaginative and strong-willed leaders, always finding a way – or making one.
    “Debater” ENTP (-A/-T) Smart and curious thinkers who cannot resist an intellectual challenge.
  • Diplomats
    “Advocate” INFJ (-A/-T) Quiet and mystical, yet very inspiring and tireless idealists. (Teresa, jo)
    “Mediator” INFP (-A/-T) Poetic, kind and altruistic people, always eager to help a good cause.
    “Protagonist” ENFJ (-A/-T) Charismatic and inspiring leaders, able to mesmerize their listeners.
    “Campaigner” ENFP (-A/-T) Enthusiastic, creative and sociable free spirits, who can always find a reason to smile.
  • Sentinels
    “Logistician” ISTJ (-A/-T) Practical and fact-minded individuals, whose reliability cannot be doubted.
    “Defender” ISFJ (-A/-T) Very dedicated and warm protectors, always ready to defend their loved ones.
    “Executive” ESTJ (-A/-T) Excellent administrators, unsurpassed at managing things – or people.
    “Consul” ESFJ (-A/-T) Extraordinarily caring, social and popular people, always eager to help. (Maria)
  • Explorers
    “Virtuoso” ISTP (-A/-T) Bold and practical experimenters, masters of all kinds of tools.
    “Adventurer” ISFP (-A/-T) Flexible and charming artists, always ready to explore and experience something new.
    “Entrepreneur” ESTP (-A/-T) Smart, energetic and very perceptive people, who truly enjoy living on the edge.
    “Entertainer” ESFP (-A/-T) Spontaneous, energetic and enthusiastic people – life is never boring around them.

16personalities

OCEAN Big Five

El 1978 Paul Costa i Robert McCrae of the National Institutes of Health van descriure el model NEO (Neuroticism-Extroversion-Openness) que va donar lloc al test NEO PI el 1985. El 1992 el NEO PI-R va afegir els factors “Agreeableness” i “Conscientiousness”.
Lewis R. Goldberg als anys 80 va formular la hipòtesi lèxica: Els trets de personalitat més rellevants i universals han estat codificats en el llenguatge natural. Si una característica humana és important per a la convivència i les relacions socials, les cultures desenvolupen paraules per descriure-la. Per tant, l’estudi sistemàtic del lèxic (és a dir, de les paraules dels diccionaris i de l’ús habitual) permet identificar i classificar els trets bàsics de la personalitat. Com Allport, Goldberg i altres investigadors van analitzar llistes de milers d’adjectius utilitzats per descriure persones, i mitjançant tècniques estadístiques, com l’anàlisi factorial van descobrir que molts termes es podien agrupar en cinc dimensions bàsiques i estable.
Cattell ja havia fer convergir milers de descriptors en 16 factors, agrupant-los per correlació i havia anticipat la seva convergència a 5. En canvi, les tres dimensions que proposava Eysenck i també el NEO inicial, mostrava divergències. Per exemple, dins del psicoticisme s’hi podia identificar baixa Cordialitat i baixa responsabilitat. Tampoc considerava l’openness com una dimensió consistent. Les 5 dimensions són robustes es reprodueixen en cultures i idiomes diferents), parsimonioses (ni massa generals ni massa detallats), i independents correlacions baixes entre factors). (WK)

  • Openness to experience (inventive/curious vs. consistent/cautious).
    Obertura a l’experiència. És la tendència a ser creatius, flexibles, curiosos, i no convencionals.
    1. Imaginació
    2. Interès artístic
    3. Sensibilitat emocional
    4. Desig d’aventura (accions)
    5. Intel·lecte/curiositat
    6. Liberalitat/valors no convencionals
    Altes puntuacions descriurien persones originals, amb interessos amplis, atrevides, amb preferència per la varietat i independents a l’hora d’emetre judicis. Prefereixen trencar amb la seva rutina i solen adquirir coneixements sobre diferents temes a causa de la seva curiositat. Baixes puntuacions descriurien persones poc imaginatives, conservadores i poc curioses intel·lectualment.
  • Conscientiousness (efficient/organized vs. easy-going/careless).
    Responsabilitat: És la tendència a ser orientats cap a objectius, fiables i ordenats.
    1. Competència
    2. Ordre
    3. Sentit del deure
    4. Necessitat d’assoliment
    5. Autodisciplina
    6. Deliberació/prudència
    Ser responsable implica ser una persona controlada, governada per si mateixa, respectuosa, curosa i planificadora. Baixes puntuacions en responsabilitat descriuen persones poc implicades en els seus objectius, poc disciplinades, poc voluntarioses i amb una baixa motivació per l’èxit.
  • Extraversion (outgoing/energetic vs. solitary/reserved).
    Extraversió: És la tendència a ser alegre, dominant, i tenir l’emocionalitat positiva.
    1. Calidesa/afabilitat
    2. Gregarisme
    3. Assertivitat
    4. Activitat/energia
    5. Recerca d’emocions
    6. Emocions positives/alegria
    Tendència a buscar l’estímul de la companyia dels altres [ésser a través dels altres], potser associat a qui busca ser el centre d’atenció i dominar.  Una elevada puntuació s’associaria a una persona sociable, amant de la diversió, amistosa, generalment amb bon humor, parladora, afectuosa, feliç i optimista. Per contra, una baixa puntuació descriuria persones amb predisposició a ser reservades, independents i amb preferència per estar soles.
  • Agreeableness (friendly/compassionate vs. challenging/detached).
    Cordialitat: És la tendència a ser cooperatiu, compatible, confiat, amable i càlid  contraposat a desconfiar i enfrontar-se amb els altres.
    1. Confiança
    2. Franquesa/honestedat
    3. Altruisme
    4. Modèstia
    5. Tendresa/empatia
    6. Compliança (evitació de conflictes).
    Podria derivar en ser càndid i submís, mentre que a l’extrem oposat hi hauria personalitats competitives i desafiants. [incapacitat d’enfrontar-se] Elevades puntuacions s’associarien a les persones disposades a ajudar, sensibles, generoses i empàtiques. El pol oposat correspondria a persones irritables, malpensades, que només es dediquen a criticar, oposicionistes, cíniques, venjatives i insensibles.
  • Neuroticism (sensitive/nervous vs. secure/confident).
    Neuroticisme: És la tendència a mostrar un mal ajust emocional i experimentar més estrès, ansietat i depressió.
    1. Ansietat
    2. Ira/hostilitat
    3. Depressió/tristesa
    4. Autoconsciència (timidesa social)
    5. Impulsivitat
    6. Vulnerabilitat a l’estrès
    Fa referència a l’estabilitat emocional, [a mantenir la calma davant les males notícies o l’incertesa] Contraposat a una alta reactivitat i sensació d’inseguretat i vulenrabilitat. Una elevada puntuació en neuroticisme descriu una persona preocupada, insegura, temperamental, poruga, dèbil i dependent. Baixes puntuacions descriuen una persona tranquil·la, relaxada i que sap afrontar les situacions estressants sense alterar-te.

123test, Truity, IDRlabs (només 10 preguntes), webly me   bigfively  120 preguntes opensource i verificat pel MIT, Test my persona, Openpsychometrics IPIP.  BIG FIVE

[Resultats meus en un test:

  • Openness 100%
  • Consciusness 96%
  • Extraversion 50% ( Because people who score in the middle of a trait tend to experience a little of what those on either pole feel, you’re likely getting a taste of the benefits afforded to the higher extraverts — popularity, a general sense of well-being — while also experiencing some of the drawbacks of relative introversion, such as a limited dating pool (at least compared with the real social butterflies).
  • Agrebleeness 92%
  • Neuroticism 8% (You whistle while you work, even if the rest of the office is glaring into their fourth cup of coffee. There’s such a thing as being too cheerful, because sadness and anxiety are things that help us learn from our mistakes)]

PID-5

El 2013 es va crear un qüestionari orientat a trastorns de la personalitat segons el DSM-5 (Robert Krueger, Kristian Markon e.a) que avalua 5 dominis de trests.

  • Afectivitat negativa (oposat a estabilitat emocional)
    Ansietat
    Inseguretat de separació
    Labilitat emocional
    Hostilitat
    Submissió
    Perseverança
  • Distanciament (oposat a extraversió)
    Evitació
    Afectivitat restringida
    Anhedonia
    Suspiciositat
    Retraïment
  • Antagonisme (oposat a amabilitat)
    Grandiositat
    Recerca d’atenció
    Manipulació
    Engany
    Insensibilitat
  • Desinhibició (oposat a consciència)
    Irresponsabilitat
    Impulsivitat
    Distracció
    Recerca de novetats
    Perfeccionisme rígid (a vegades considerat com a control excessiu)
  • Psicoticisme (oposat a pensament racional/adaptatiu)
    Creences i experiències inusuals
    Excentricitat
    Percepcions i cognicions inusuals

(pdf)

Autopercepció i tests

Hi ha bastanta correlació 0.40-0.60 entre com ens percebem i els trets que mesuren els tests, sobretot quant a extraversió, responsabilitat i neuroticisme, una mica menys en amabilitat i obertura a l’experiència. Els desajustos poden ser deguts a sobrevalorar els trets positius (self-enhancement bias), incapacitat de veure’ns tal com som realment, o que adaptem la nostra imatge segons el context (p. ex. ens veiem introvertits, però els altres ens perceben sociables a la feina). (McCrae & Costa, 1987; Funder, 2012). Vazire (2010), “Who knows what about a person?” proposa el model *Self–Other Knowledge Asymmetry (SOKA), que explica que nosaltres ens coneixem millor en trets interns (com ansietat), mentre que els altres ens coneixen millor en trets externs (com extraversió).

ASPECTES

  • Herència, entorn i cultura
  • Variació al llarg de la vida
  • Lloc de treball
  • Trastorns i patologies
  • Psicologia social
  • Personalitats artificials

Herència, entorn i cultura

Estudis amb bessons idèntics i bessons fraterns, indiquen que entre un 40% i un 60% de la variació en els trets de personalitat pot atribuir-se a factors genètics. L’estudi del desenvolupament emocional  (teories, Emocions) demostra la importància del medi, amb l’experiència d’aferrament a pares i cuidadors els primers anys de vida (si és positiva, hi haurà menys neuroticisme i més responsabilitat i cordialitat). Les diferents experiències, traumes, ambient familiar, escola, acceptació, rebuig, càstig, recompensa, influeixen en les diferents dimensions de la personalitat.

S’han fet estudis sobre la influència de la cultura en general sobre la personalitat. D’una banda, el projecte NEO-PI-R transcultural ha mostrat que els cinc factors apareixen de manera consistent a tot el món.  Alhora, s’han trobat diferències mitjanes en els trets OCEAN en diferents regions culturals com Occident, Àsia o Àfrica (McCrae & Terracciano 2005 estudiant dades de 50 cultures):

  • Obertura a l’experiència: Occident (EUA/Europa), Alta (valoració de la novetat i la creativitat). Àsia Oriental (Japó, Corea, Xina), Baixa-mitjana (preferència per la tradició i estabilitat). Àfrica Subsahariana, Mitjana (varia segons cultura local)
  • Responsabilitat. Occident (EUA/Europa), Mitjana-alta (autogestió personal). Àsia Oriental (Japó, Corea, Xina), Alta (disciplina i responsabilitat social). Àfrica Subsahariana, Mitjana (potenciació de responsabilitat comunitària)
  • Extraversió. Occident (EUA/Europa), Alta (expressivitat i sociabilitat valorades). Àsia Oriental (Japó, Corea, Xina), Baixa (valoració de la reserva i discreció). Àfrica Subsahariana, Alta (forta orientació comunitària i expressiva)
  • Amabilitat. Occident (EUA/Europa), Mitjana (competitivitat pot reduir amabilitat). Àsia Oriental (Japó, Corea, Xina), Alta (harmonia i respecte interpersonal). Àfrica Subsahariana, Alta (valors comunitaris i cooperatius)
  • Neuroticisme. Occident (EUA/Europa),Alta (expressió emocional més comuna). Àsia Oriental (Japó, Corea, Xina), Baixa (menor expressió de l’ansietat o estrès). Àfrica Subsahariana, Mitjana (expressió emocional pot variar)

Variació al llarg de la vida

Els trets de la personalitat poden canviar al llarg de la vida, especialment de forma gradual i coherent amb les etapes del desenvolupament vital. Estudis (Roberts, Caspi, Costa & McCrae) mostren que:

  • Obertura a l’experiència. Pot augmentar a la joventut, estabilitzar-se i després disminuir en la vellesa.
  • Responsabilitat (conscientiousness). Augmenta amb l’edat (especialment en l’edat adulta).
  • Extraversió. Disminueix lleugerament amb l’edat, especialment en la vellesa.
  • Amabilitat (agreeableness). Augmenta lleugerament amb l’edat.
  • Neuroticisme. Sol disminuir, especialment en dones, fins a mitjana edat (després pot augmentar lleugerament en la vellesa).

Les etapes del desenvolupament psicosocial d’Erikson ofereixen un bon marc per entendre com els canvis en la personalitat poden estar influïts per experiències vitals, crisis psicològiques i nous rols socials. A l’adolescència hi pot haver més exploració, més obertura i també més inestabilitat emocional. La vida adulta obliga a ser més responsable i compromès.

Estudis (Roberts et al. (2006): Metanàlisi de 92 estudis longitudinals mostra canvis consistents i predictibles en la personalitat. Costa & McCrae (Baltimore Longitudinal Study of Aging): Mostren que tot i una certa estabilitat, hi ha flexibilitat i canvis especialment en moments clau. Terracciano et al. (2005).
La cultura també influeix en com es produeixen aquests canvis amb l’edat.

[Potser podem trobar patrons d’evolució de la personalitat i en particular el neuroticisme/extraversió, en en el sentit de viure confiat i obert al que proposa la vida, o bé desconfiat i temerós.
Un patró possible pot ser una infantesa despreocupada i feliç, una adolescència i joventut amb angoixes però alhora amb una esperança de tenir un futur brillant, seguit potser d’una decepció a la meitat de la vida quan hom s’adona que aquestes expectatives no s’han acomplert, per acabar amb una vellesa resignada o amargada. O bé una acceptació de la vida valorant el que s’ha pogut viure. En general la vida no ha resultat com esperàvem però potser en alguns aspectes ha sortit millor. Experiències traumàtiques, un accident, la pèrdua d’un fill, ens poden trencar. Passem dels salts despreocupats dels infants, la indolència o excitació dels adolescents, el pas segur del jove adult que espera tenir èxit i l’arrossegar-se de peus resignat del poeta Du Fu, Just an old man like me, not knowing / Where he goes, but simply pushing / Unwilling legs up lonely hills.)

Algunes malalties cerebrals suposen un canvi de personalitat (Oliver Sacks esmenta el as d’una persona severa i rígida que es torna tendre i balla). Persones molt serioses o rígides que es tornen sorprenentment afectuoses, tendres o desinhibides. Persones més obertes i creatives que, en canvi, es tornen rígides, obsessionades o fredes. No queda clar com interpretar-ho, si es tracta d’un canvi de la personalitat perquè el cervell que sustentava aquella manera de pensar i sentir ha canviat, o si s’han alliberat uns trets que estaven latents (podíem reprimir la tendrea, o simular una afectivitat).

  • Demència frontotemporal (DFT)
    Una de les més típiques pel que fa a transformacions de la personalitat. Afecta sobretot el còrtex prefrontal, clau en el control de la conducta i les emocions. Apareix desinhibició (conductes inapropiades, impulsivitat), pèrdua d’empatia, conductes repetitives o rituals, a vegades, sorprenent creativitat o expansivitat en persones que abans eren rígides.
  • Malaltia d’Alzheimer
    Inicialment s’associa sobretot a pèrdua de memòria, però també pot comportar canvis en la manera de ser. Ansietat, irritabilitat o suspicàcia. A vegades, persones molt rígides es tornen més tendres o més dependents emocionalment. Alteracions de l’humor (tristesa, agressivitat).
  • Parkinson i demència associada al Parkinson
    Impulsivitat (joc patològic, hipersexualitat), canvis d’humor (depressió, apatia).
  • Demència amb cossos de Lewy
    Té trets semblants a l’Alzheimer i al Parkinson, però amb fluctuacions molt marcades. Variabilitat: dies de molta confusió i dies més lúcids. Alteracions de l’estat d’ànim i, de vegades, conductes més infantils o tendres.
  • Lesions cerebrals (traumatisme, ictus, tumor)
    El cas de Phineas Gage, s19, que després d’un accident va passar de ser responsable i seriós a ser impulsiu i irreverent. Desinhibició, manca de filtres socials. Apatia profunda o, a l’inrevés, eufòria i expansivitat.

El jo, invariants i continuïtat (2022), Are you the same person you used to be

Emocions i caràcter

En les emocions es distingien estats intensos de curta durada, emocions i sentiments, estats d’ànim, menys intensos i que poden durar dies o setmanes, i finalment trets estables que serien característics d’una temperament i personalitat (Emocions, sentiments, estat d’ànim i temperament).

A la inversa, és clar que certs trets de la personalitat predisposen a sentir certes emocions. Una mateixa situació d’incertesa podrà ser viscuda com una amenaça per algú amb alt neuroticisme o com una novetat interessant per algú més obert i menys neuroticisme.

  • Obertura a l’experiència. 😮 Sorpresa, 😊 Joia estètica, 🤢 Disgust refinat. Més sensibilitat emocional a l’art, a la novetat i als matisos. Poden experimentar emocions amb més riquesa i profunditat.
  • Responsabilitat. 😊 Joia (associada a assoliments), 😢 Tristesa moderada. Menor impulsivitat emocional, més regulació. Sovint experimenten emocions en context de responsabilitat o èxit/fracàs.
  • Extraversió. 😊 Joia, 😮 Sorpresa positiva. Més propensió a emocions positives, entusiasme, energia i sociabilitat. També poden viure la sorpresa com una oportunitat.
  • Amabilitat. 😊 Joia (compartida), 😢 Tristesa empàtica, 🤢 Disgust moral. Més empatia, compassió i sensibilitat al benestar dels altres. Poden sentir aversió quan es trenca l’harmonia.
  • Neuroticisme. 😢 Tristesa, 😡 Ira, 😨 Por, 🤢 Disgust. Tenen més sensibilitat a estímuls negatius i més reactivitat emocional. Més vulnerabilitat a l’ansietat, estrès i frustració.

[Allport deia que la personalitat és una de les propietats més úniques d’una persona. Però podríem trobar individus que tinguessin els mateixos resultats en els tests de personalitat i no obstant, fossin caràcters o personatges ben diferents, ja sia per la seva situació social o pel seu projecte de vida] En psicologia els trets de personalitat són dimensions estables que descriuen tendències de comportament, emoció i pensament. Però per explicar com reacciona un individu moralment, psicològicament i socialment, ens cal una construcció més complexa, singular i narrativa, el que en literatura seria un caràcter o un personatge.

Com hem vist abans, Teofrast i la Bruyère van descriure uns quants caràcters humans. Els moralistes francesos i anglesos, com Bacon, Pascal, Chamfort o Vauvenargues consideraven les passions, virtuts i vicis de la naturalesa humana.
La novel·la del s19, Goethe, Balzac, Stendhal, Dostoievski, Tolstoi, pot veure’s com una exploració profunda del caràcter en acció, sovint amb tensions morals i psicològiques. Dostoievski, per exemple, explora caràcters com el neuròtic, el nihilista o el místic.
La proposta de Jung [que ens concebim identificant nos en una sèrie d’arquitipus, fa influir Joseph Campbell que en l’obra “The Hero with a Thousand Faces” 1949 proposa que en totes les cultures hi ha un mite, el “viatge de l’heroi” que funciona com a patró narratiu amb què vivim els canvis de la vida.

[Tal com indicava a la introducció diem “està enfadat” per indicar un estat transitori i “és una persona amargada” per indicar un tret permanent]

Personalitat i lloc de treball

En el món laboral es fan servir tests de personalitat com Big Five (NEO-PI-R o IPIP) o Myers-Briggs tot i la manca de base científica. Es vol avaluar l’encaix cutlural a l’empresa, l’estil de lideratge, o la capacitat de treball en equip, etc. Complementa eks tests d’intel·Ligència [i el curriculum].

Si demanem a chapGPT que relacioni perfils professionals amb característiques de personalitat Myers-Briggs (E/I: Extrovertit / Introvertit. S/N: Sensorial / Intuïtiu. T/F: Pensament / Sentiment. J/P: Judicatiu / Perceptiu), Big Five (Obertura (Openness): Creativitat, obert a noves idees. Responsabilitat (Conscientiousness): Organització, disciplina. Extraversió (Extraversion): Energia social. Amabilitat (Agreeableness): Cooperació, compassió. Neuroticisme (Neuroticism): Vulnerabilitat emocional (nivell baix = estabilitat)

  • CEO / Directiu Estratègic. ENTJ, ESTJ. Alta extroversió, baixa amabilitat, alta responsabilitat, baixa neuroticisme. Decisius, orientats a resultats, poc emocionals
  • Treballador Social / Terapeuta. INFJ, ENFJ. Alta amabilitat, alta obertura, mitjana responsabilitat, baixa extraversió. Empàtics, escoltadors, compassius
  • Enginyer / Control de Qualitat. ISTJ, INTJ. Alta responsabilitat, baixa obertura, baixa extraversió. Ordenats, consistents, analítics
  • Creatiu de Màrqueting / Publicista. ENFP, INFP, ENTP. Alta obertura, mitjana responsabilitat, alta extraversió. Imaginatius, flexibles, espontanis
  • Policia / Forces de l’Ordre. ESTP, ISTP. Alta extraversió, baixa neuroticisme, baixa amabilitat. Acció, rapidesa, resistència emocional
  • Professor / Formador. ENFJ, ESFJ. Alta extraversió, alta amabilitat, alta responsabilitat. Comunicatius, empàtics, estructurats
  • Analista de Dades / Programador. INTP, ISTJ. Alta responsabilitat, baixa extraversió, alta estabilitat emocional. Sistemàtics, introvertits, centrats en el detall
  • Venedor / Comercial. ESFP, ESTP. Molt alta extraversió, baixa neuroticisme, mitjana amabilitat. Persuasius, resistents, motivats per resultats
  • Artista / Dissenyador. INFP, ISFP. Molt alta obertura, baixa responsabilitat, alta sensibilitat emocional. Creatius, sensibles, expressius
  • Advocat / Consultor Jurídic. INTJ, ENTJ. Alta responsabilitat, alta racionalitat, baixa amabilitat. Argumentatius, orientats a lògica, estratègics

[Potser per a militars d’accions arriscades es busquen perfils amb mínima empatia, obediència cega i un punt de sadisme?]

(Desenvolupament, recepta per a una societat)

Avaluació automàtica

Algunes empreses o consultores revisen els perfils públics de candidats (LinkedIn, Twitter/X, Instagram, Facebook) per veure el to, la manera de comunicar-se o possibles continguts problemàtics. No és tant una “avaluació de personalitat” formal, sinó una comprovació de riscos reputacionals o de “cultural fit”.
Hi ha iniciatives per predir trets del Big Five a partir de l’ús del llenguatge en xarxes socials. (Crystal Knows, Humantic AI, Retorio). Hi ha estudis que mostren correlació entre la personalitat inferida a partir d’Instagram X/twitter amb una preicisió del 70%.
Ferretly.com i getphyllo.com fan un “social media screening”. Sterlingcheck comprova les xarxes socials per detectar discursos d’odi, consum de drogues, llenguatge tòxic o amenaces. Torre.ai explora internet i xarxes socials per construir el que anomenen l’”ADN professional” del candidat. Knockri infereix la personalitat a partir d’un vídeo o un àudio del candidat.

Trastorns i patologies

La psicologia clínica fa servir tests com MMPI, MCMI (Millon Clinical Multiaxial Inventory), SCID-II (entrevista clínica estructurada), o  PID-5 per detectar trastorns de la personalitat.

Podem pensar si els trets de personalitat, quan són accentuats, poden derivar en trastorns [recolliria la idea grega de moderació i també que els límits entre el que entenem normal i el patològic són graduals]. Per exemple, un neuroticisme alt és indici de vulnerabilitat, al consciènciació responsable pot tendir a l’obsessió, l’extraversió a l’histrionisme.

Del tret al trastorn:

  • Obertura molt elevada (pensament imaginatiu, inusual). Pensament àlògic, ideació estranya. Trastorn esquizotípic, trastorns psicòtics lleus.
  • Consciència molt elevada (ordre, planificació rígida). Perfeccionisme extrem, rigidesa. Trastorn obsessiu-compulsiu de la personalitat (OCPD).
  • Extravertit molt elevat (hiperactivitat social, impulsivitat). Conducta social exagerada i poc crítica. Trastorn histriònic, maníac (fase del trastorn bipolar), TDAH.
    Introversió extrema (aïllament, tancament emocional). Retirada social persistent. Trastorn esquizotípic, trastorn esquizoide, depressió major.
  • Agradabilitat molt baixa (fredor, cinisme). Conductes antisocials o cruels. Trastorn antisocial o trastorn narcisista.
  • Neuroticisme alt (ansietat, vulnerabilitat emocional). Manca de regulació emocional. Trastorn d’ansietat, depressió, trastorn límit de la personalitat (borderline), trastorn bipolar.
    Confiança en un mateix molt elevada (autoimatge inflada). Grandiositat, manca d’empatia. Trastorn narcisista de la personalitat.

Trastorns DSM-5 i trets associats:

  • Trastorns d’ansietat. Trastorn d’ansietat generalitzada, fòbies, trastorn de pànic. Neuroticisme alt, inseguretat, hipervigilància, por del judici.
  • Trastorns depressius. Depressió major, distímia. Neuroticisme alt, introversió, baixa autoestima, pessimisme.
  • Trastorns bipolars. Bipolar tipus I i II, ciclotímia. Alternança entre extravertit alt (mania) i neuroticisme alt (depressió).
  • Trastorns obsessiu-compulsius i relacionats. TOC, trastorn dismòrfic corporal, acumulació. Consciència molt alta, perfeccionisme, rigidesa, dubte crònic.
  • Trastorns de la conducta alimentària. Anorèxia, bulímia, trastorn per afartament. Baixa autoestima, control extrem (anorèxia) o impulsivitat (bulímia).
  • Trastorns psicòtics. Esquizofrènia, trastorn esquizotípic, trastorns delirants. Obertura extrema, pensament màgic, introversió social, afecte pla.
  • Trastorns de la personalitat Clúster A. Esquizoide, esquizotípic, paranoide. Introversió extrema, fredor emocional, suspicàcia, pensament inusual.
  • Trastorns de la personalitat Clúster B. Narcisista, límit (borderline), antisocial, histriònic. Extravertit alt, impulsivitat, cerca d’atenció, baixa empatia, inestabilitat emocional.
  • Trastorns de la personalitat Clúster C. Evitant, dependent, obsessiu-compulsiu. Neuroticisme alt, inseguretat, consciència elevada, por al rebuig.
  • Trastorn per ús de substàncies. Alcohòl, drogues, etc.. Impulsivitat, recerca de novetat, baixa consciència, bregues amb la regulació emocional.
  • TDAH (infància/adults). Desatenció, hiperactivitat, impulsivitat. Baixa consciència, extravertit alt, dificultat per mantenir l’atenció i la regulació emocional.
  • TEA (Trastorn de l’espectre Autista). Autisme, Asperger, etc.. Introversió extrema, dificultats socials, preferència per rutines, poca flexibilitat cognitiva.

Psicologia social

La teoria dels trets (com els Big Five) assumeix que la personalitat és relativament estable al llarg del temps, però que el comportament pot variar segons la situació.
[Una personalitat “laboral” de dilluns a divendres i de 9 a 17h, i una familiar i tendra a casa amb la dona i els fills, i una altra més desinhibida quan sortim de festa o al camp de futbol? Fins a quin punt la conducta ve donada per la personalitat o per la nostra conformitat al que s’espera de nosaltres? El cas extrem seria la dels oficials nazis que de dia torturaven jueus, i al vespre jugaven amb els seus fills i escoltaven Schubert). “The Decent One” (2014, Vanessa Lapa), documental basat en les cartes privades i el diari de Heinrich Himmler. Posa en marxa la maquinària genocida i alhora té cura de la família. “The Zone of Interest” (2023, Jonathan Glazer), retrata la vida de Rudolf Höss (comandant d’Auschwitz) i la seva família vivint còmodament just al costat del camp.
A l’altre extrem tindríem gent normal que en circumstàncies excepcionals té un comportament heroic. Hero (1992, Stephen Frears). Un petit delinqüent oportunista (Bernie LaPlante, interpretat per Hoffman), en circumstàncies normals és egoista i interessat però en un moment crític —quan hi ha un accident d’avió— acaba rescatant passatgers, quasi a contracor. “United 93” (2006, Paul Greengrass). “Hotel Rwanda” (2004).)
[La ficció “Lord of the flies” de William Golding seria com un cas extrem de l’experiment de Zimbardo on, sota determinades circumstàncies, desapareixen els trets de la personalitat, i el superego, i tornem a ser com bèsties].

Per exemple:

  • Feina. Responsable, eficient, seriós. ↑ Consciència, ↓ Extraversió.
  • Família nuclear. Protector, afectuós, pacient. ↑ Amabilitat, ↓ Neuroticisme.
  • Amics. Divertit, relaxat, sociable. ↑ Extraversió, ↓ Consciència.
  • Entorn formal. Respectuós, diplomàtic, contingut. ↑ Consciència, ↓ Espontaneïtat.

Si tenim en compte les situacions, trobarem l’anomenat self multiple o contextual. Erving Goffman va descriure la interacció social com una representació teatral (“The Presentation of Self in Everyday Life”, 1956), on cada persona interpreta rols diferents segons l’escenari (feina, família, amics…).

La conducta depèn de trets de la personalitat i alhora de la situació i context [i la tendència a seguir o ser independent de la pressió del context seria un tret estable]. La variabilitat és consistent dins de la mateixa persona. El fet de modular la personalitat segons l’entorn és normal i adaptatiu, diferent d’un trastorn de personalitat múltiple. La psicologia de la personalitat ho recull amb “Person-situation interaction”, “Trait activation theory” (els trets s’activen segons les demandes de l’entorn), i “Density distributions of states” (Fleeson, la personalitat es conceptualitza com una distribució de comportaments (estats) dins diferents contextos). La psicologia social estudia els rols, la conformitat i adaptació a les expectatives, la identitat social i com triem representar-nos a nosaltres mateixos.

No hi ha tests orientats a mesurar la personalitat en diferents contextos, ni a avaluar la tendència a seguir la majoria o mantenir una posició independent.

Psicologia social, debat situacionisme

Personalitats artificials

Psicologia de la personalitat i disseny d’agents conversacionals.

Als models de llenguatge com ChatGPT o Gemini se’ls pot demanar que simulin personalitats concretes, i fins i tot que adoptin perfils basats en els trets OCEAN (Big Five) de manera que l’estil i el to del llenguatge s’ajustin al que faria un humà amb aquests trets. Per exemple, un model amb alta extraversió pot escriure de manera entusiasta, amb moltes exclamacions i participació activa (“Quina gran idea! M’encanta parlar-ne!”). Un model amb alta responsabilitat (conscientiousness) usarà un estil més estructurat, precís i formal. Això s’ha aconseguit etiquetant prèviament corpus de text segons trets OCEAN. Mairesse et al. (2007) van demostrar que es poden predir trets de personalitat a partir d’estil lingüístic (ús de pronoms, emocions positives, longitud de frases, etc.). Shen et al. (2020) i Jiang et al. (2022) han desenvolupat sistemes que generen text amb “nivells controlats” de cada tret OCEAN.
També hi ha estudis que permeten identificar possibles trastorns psicològics a partir de l’anàlisi d’un text.

Personalitat de NPC en jocs

Molts jocs utilitzen sistemes interns de trets o valors que funcionen com una “mini personalitat” per a cada NPC.

  • The Sims (EA). Trets (neat, outgoing, active, etc.) — inspirats en els Big Five. Determinen com reaccionen socialment i emocionalment.
  • Skyrim / Oblivion (Bethesda). Paràmetres de moralitat, agressivitat, confiança, etc.. Defineixen si un NPC ataca, fuig o ajuda:
  • Fallout: New Vegas. Variables de caràcter i “karma”. Afecten la resposta del diàleg i la reputació.
  • Crusader Kings III. 30+ trets de personalitat amb efectes psicològics i socials. Els NPC prenen decisions segons la seva personalitat (p. ex. un personatge paranoic trairà més fàcilment).
  • RimWorld. Trets com “kind”, “jealous”, “psychopath”. Modulen reaccions emocionals i conflictes de grup.

En recerca i desenvolupament de jocs més avançats, s’han implementat agents autònoms amb personalitats definides explícitament pels Big Five:

  • Versu (Emily Short & Richard Evans): motor narratiu on cada NPC té valors socials i trets (similar a OCEAN), que determinen com percep i jutja les accions del jugador.
  • Project NEON / AI Dungeon / Inworld.ai: usen models de llenguatge (LLMs) amb “perfils de personalitat” OCEAN per donar coherència al diàleg dels NPC.
  • The Sims 4 + mods com “Personality Mod”: permet ajustar els trets OCEAN (obertura, extraversió, neuroticisme, etc.) amb efecte directe en el comportament i les relacions.

A partir del 2023–2025, alguns projectes han començat a fer servir models de llenguatge com ChatGPT o Inworld AI per donar veu i coherència als NPC, amb perfils de personalitat persistents. Es pot definir un NPC amb una biografia, objectius i trets OCEAN. El personatge recorda converses i manté una coherència de “caràcter”. Convai.ai / Replica Studios: integren perfils psicològics i tons emocionals per al diàleg. AI Town (Google DeepMind, 2023): petit entorn on agents amb perfils de personalitat (amables, extravertits, etc.) desenvolupen comportaments socials emergents.

Per exemple:

  • {
    “name”: “Arden Vellar”,
    “role”: “bibliotecari del poble”,
    “background”: “Arden va créixer en un petit monestir on va aprendre a llegir i escriure. Té una gran passió pels llibres antics i la història local. Sovint ajuda els aventurers a trobar informació, però desconfia dels qui maltracten el coneixement.”,
    “personality_OCEAN”: {
    “openness”: 0.88,
    “conscientiousness”: 0.92,
    “extraversion”: 0.25,
    “agreeableness”: 0.78,
    “neuroticism”: 0.40
    },
    “dialogue_style”: {
    “tone”: “calmat i reflexiu”,
    “vocabulary”: “ric, formal, ple de referències culturals”,
    “preferred_topics”: [“història”, “filosofia”, “ètica”],
    “avoid_topics”: [“violència”, “gossip”, “béns materials”]
    },
    “behavioral_rules”: [
    “Ajuda els jugadors si mostren respecte o curiositat genuïna.”,
    “Evita donar informació a personatges que actuen amb arrogància.”,
    “Quan està sota pressió, dubta i repeteix fragments de textos coneguts per calmar-se.”,
    “No participa en conflictes físics, però pot convèncer altres amb arguments lògics.”
    ]
    }
  • NPC aventurer carismàtic (alt en extraversió, baix en responsabilitat) Parla molt, s’arrisca massa, i sovint oblida detalls pràctics.:
    “personality_OCEAN”: {
    “openness”: 0.70,
    “conscientiousness”: 0.30,
    “extraversion”: 0.90,
    “agreeableness”: 0.60,
    “neuroticism”: 0.40
    }
  • NPC ermità desconfiat (baix en extraversió i amabilitat, alt en neuroticisme) Respon amb recel, sospita de les intencions dels altres i prefereix el silenci:
    “personality_OCEAN”: {
    “openness”: 0.40,
    “conscientiousness”: 0.70,
    “extraversion”: 0.10,
    “agreeableness”: 0.25,
    “neuroticism”: 0.85
    }

[Es podria fer servir per generar 107.000M de biografies. D’alguna manera els escriptors quan creen els seus personatges, implícitament els assignen una personalitat]

Discussió

  • Què explica una persona?
  • La idea de subjecte
  • Les dimensions Confiança/temor, gratitud/ressentiment

Què explica una persona?

Què voldria dir explicar una persona, poder predir la seva conducta? Si l’explicació fos possible, voldria dir que la llibertat realment no existeix? Aquest afirmació és la que intentava negar en el treball d‘antropologia determinista  ( Antropologia determinista. Complement, El jo, invariants i continuïtat (2022), llibertat i determinisme ).
És rellevant que a l’hora d’identificar el més característic de les persones, la dada rellevant no és tant una anàlisi de sang amb nivells de neurotransmissors, o el DNA, o mapes del connnectoma cerebral, sinó l’estudi de 4.500 termes del vocabulari que fem servir per descriure les persones. El que explica l’home és la narració.

La psicologia de la personalitat reconeix que la conducta humana no és determinada només pels estímuls, hi ha el que podríem anomenar “causalitat interior” (motivació). Els conductistes la veien com una suma de característiques, Allport com “organització dinàmica, interna a l’individu, dels sistemes psicofísics que determinen un ajust únic a la situació”. Més concretament i venint del camp dels tests, Cattell dirà que “la personalitat és el que ens permet predir el que farà una persona en una situació determinada [ciència mitjana de Molina].

Com es constitueix la personalitat? Es estudis mostren que hi ha trets heretats i alhora que les experiències biogràfiques també influeixen (Herència i medi). Fins a quin punt es tracta del “cablejat”, o de les proporcions de la recepta dels 4 humors que donen lloc a 4 temperaments,  o els somatotipus que heretem? Fins a quin punt es tracta de les experiències i traumes de la infància, la “backstory”? El predomini de la psicoanàlisi hauria influït en els guionistes que, a  l’hora de donar profunditat a un personatge recorren a algun trauma infantil, un conflicte amb el pare que potser no els va valorar (The case against the Trauma Plot (New Yorker). És la confluència de tendències biològiques heretades, l’educació moral i context social del moment [què s’espera de nosaltres, feina, tenir fills? ser un nòmada digital que col·lecciona experiències?], el nostre projecte de vida? (La psique com a conjunt de forces).

Què ens defineix? Hi ha una gradació des de les reaccions emocionals instantànies, a trets més estables que configuren el caràcter, les nostres experiències, les nostres interaccions amb els altres, la nostra situació socioeconòmica (casa, resident a, ocupació).

La condició humana té diferents dimensions: cos (transmissor de gens) i cervell (l’anatomista i fisiòleg, el neuròleg), conducta observable (psicòleg), l’experiència introspectiva (coneixement introspectiu) i l’experiència inconscient de la que tenim indicis indirectes, la narració autobiogràfica (McIntyre) i el projecte de vida (autorealització Maslow), ésser part d’una societat (relacions amb els altres, producció i consum Societats, grups, activitats) i una cultura (consum, propagació i creació d’idees o continguts).

Quines dades hauríem de recollir? Quina simulació podríem fer sobre els individus? (107mM vides humanes)

  • Anàlisi genètica i estat de salut.
  • Tests de capacitat intel·lectual
  • Sobre el model del món: Educació (títols acadèmics), estadístiques sobre  percentatges de població que accedeix a ensenyament professional i superior,  percentatges de pràctica religiosa (però, per exemple, és pràcticament impossible mesurar el grau de reciprocitat).
  • [enquestes de salut emocional]

Subjecte Pinillos

A l’estudi de la personalitat hi subjau la qüestió de si existeix un “subjecte”, tractada a la filosofia.

P.579: Que la psicologia sigui l’estudi de la conducta no vol dir que la conducta no tingui subjecte. Tradicionalment la biologia podia atribuir l’organisme [l’invariant] dels processos, mentre que la filosofia ho feia a l’ànima. Els conductistes van prescindir de la noció d’un subjecte de la conducta [l’histprial dels estímuls o explicaria tot, l’aprenentatge]. Això funciona prou bé amb aspectes com la percepció, l’aprenentatge o les emocions, però la personalitat no hi encaixa tant bé.
p.580 “Provisionalment podem entendre per subjecte el substrat dels processos i estats psicològics” amb el benentès que la idea sobre aquests substrat i els estats i activitats ha variat molt al llarg del temps. Però justament de la manera com s’entén se’n deriva la concepció de la personalitat. “En la mesura que la personalitat representa el propi de cada individu [invariant], no es pot dubtar que la conducta es pugui reduir a una relació funcional d’estímuls i respostes”. Històricament hi ha hagut:

  • el subjecte com a substància, totes les activitats serien qualitats o aspectes d’un substrat permanent. Arristòtil i el hypokheimenon [dualisme Descartes, crítica de Hume i Kant].
  • el subjecte com a consciència, l’experiència interior [però passen moltes coses de les quals no en som conscients. La psicologia fenomenològica hauria fracassat, “el subjecte humà no és el JO tot i que, per descomptat, es tracti d’un subjecte personal l’ego del qual exerceix una funció regulativa sobre la conducta”. Amb tot, l’accent sobre intencionalitat i llibertat han arribat a la psicologia humanística a través de Descartes, Dilthey, Bergson i Husserl.
  • subjecte com a conducta. [com que diferents subjectes reaccionen de manera diferent als mateixos estímuls queda clar que entremig hi ha d’haver alguna mena d’estructura.
  • subjecte com a sistema, Bertalanffy [molt general], descripció en termes d’intercanvi d’energia, matèria i informació.
  • subjecte com a personalitat (influït per mètodes clínics i diferencials) [no recull la noció de projecte de vida]

[aquí es tractaria de veure si existeixen invariants que permetin parlar de subjecte, d’una identitat que perdura en el temps encara que vagi canviant. ( El jo, invariants i continuïtat). Tal com hem apuntat abans, hi ha diferents dimensions, el cervell, l’experiència conscient, la narració. No té una consistència simple sinó una identitat tipus vaixell de Teseu.

Confiança/temor, gratitud/ressentiment

[Se m’acudeixen dues dimensions més que caracteritzen la manera de viure. Una seria confiança/desconfiança respecte el futur, en el sentit d’experimentar la vida com una oportunitat de descobrir i tenir experiències interessants, com un viatge, que en general la gent és bona. L’altra seria viure amb el temor que passarà alguna desgràcia, que serem estafats. Això es projectaria en una combinació d’Openness i Neuroticisme.
Una altra dimensió, respecte del passat seria gratitud-satisfacció vs sensació d’injustícia. Podem reconèixer tot el bo que hem viscut i, si és el casm valorar la bona sort que hem tingut en algunes coses. O podem tenir la sensació que no hem estat tractats justament, no ens ha tocat el que mereixíem [potser per expectatives exagerades] i per tant podem cometre abusos per agafar allò que hauria d’haver estat nostre [incels?], atribuïm les desgràcies als altres dels quals som víctimes injustes. La gratitud ha estat trebalalda per la psicologia positiva:

Es projectaria així:

  • Obertura a l’experiència (O): Afavoreix el sentit de meravella davant la vida, curiositat i capacitat d’admirar, contraposat a tancament.
  • Responsabilitat (C): Podria modular la manera de viure dificultats: Alt → més perseverança, menys culpar els altres. Baix → més tendència a atribuir responsabilitats externes (“la vida m’ha tractat malament”).
  • Extraversió (E): Alt → més predisposició a emocions positives, més expressió oberta de l’agraïment. Baix → més introspecció, però no necessàriament ressentiment (depèn del neuroticisme) [també pot ser ja me les apanyo sol]
  • Amabilitat (A): És probablement el tret més relacionat amb l’agraïment. Alt → persones càlides, compassives, agraïdes. Baix → més cinisme, desconfiança i hostilitat, que es connecten amb ressentiment.
  • Neuroticisme: Alt → més tendència a sentir-se víctima, ressentiment, comparació negativa amb els altres. Baix → més estabilitat emocional, més facilitat per sentir agraïment i serenor.

Museu

  • Entrada
  • Visions històriques
  • La ment com a trobada de tendències
  • Tests
  • Aspectes
  • Personalitats artificials
  • Discussió

Entrada
Lloyd Price Personality
Idea popular: estat transitori, manera de ser permanent, tenir personalitat

Visions històriques
4 temperaments, caràcters de Teofrast i La Bruyère, Somatotipus
[T’identifiques amb algun dels 4 temperaments? Quin és el teu somatotipus? Quines mesures Heath Carter?]

Models, camps de forces
Freud: id, ego, superego. Precedents, Plató, la veu de la consciència.
[Identifiques conflictes? impuls de menjar, besar o tocar algú, descansar, evadir impostos o piratejar continguts vs  aspiració a completar una feina, tenir una vida més saludable, respectar els altres? sentiments de desconfiança a immigrants vs ideologia d’acolliment?]

Tests

  • Minnesota Multiphasic Personality Inventory (MMPI) 1943: IDRI labs    psychtest. Tendències a depressió, conducta antisocial, paranoia o esquizofrènia.
  • Raymond Cattell  16PF (Sixteen Personality Factor Questionnaire) 1946:  16PF test  a Openpsychometrics. Calidesa, raonament, Estabilitat emocional, dominància extraversió, vivacitat, Consciència de normes,  Atreviment social, Sensibilitat,  Vigilància, Abstracció, Privacitat, Ansietat, Obertura al canvi, Autosuficiència, Perfeccionisme, Tensions Neuroticisme.
  • Eysenck. 1953:  psytests, IDRlabs, Psychological Scales . Tres dimensions  introversió/extraversió i neuroticism, psicoticisme.
  • Myers-Briggs 1962 :  16personalities. Inspirat en Jung. Analysts (architext, logician, commander, debater), Diplomats (advocate, mediator, protagonist, campaigner), Sentinels (logistician, Defender, executive, Consul), Explorers (Virtuoso, Adventurer, Entrepreneur, Entertainer).
  • OCEAN BIg Five, 1985. Openness, Consciousness, Extraversions, Agreability, Neuroticism. 123test, Truity, IDRlabs (només 10 preguntes), webly me   bigfively  120 preguntes opensource i verificat pel MIT, Test my persona, Openpsychometrics IPIP.  BIG FIVE
  • PID-5 2013. (pdf). Indicadors de trastorns en el marc del DSM V.  Afectivitat negativa (oposat a estabilitat emocional), Distanciament (oposat a extraversió), Antagonisme (oposat a amabilitat), Desinhibició (oposat a consciència), Psicoticisme (oposat a pensament racional/adaptatiu)

Aspectes

Personalitats artificials: conversa amb chatbots configurats segons diferents personalitats. Interacció amb NPCs en jocs modelats segons diferents personalitats Ai town)

Discussió: Què explica una persona. la idea de subjecte. Dimensió confiança-gratitud/temor-enveja

Enllaços: Wikipedia, Human metrics, Article New Yorker

  • READING 25: ARE YOU THE MASTER OF YOUR FATE? 192 Rotter, J. B. (1966). Generalized expectancies for internal versus external control of  reinforcement. Psychological Monographs, 80, 1-28.
  • READING 26: MASCULINE OR FEMININE . . . OR BOTH? 199 Bem, S. L. (1974). The measurement of psychological androgyny. Journal of Consulting and Clinical Psychology, 42, 155-162.
  • READING 27: RACING AGAINST YOUR HEART 210 Friedman, M., & Rosenman, R. H. (1959). Association of specific overt behavior pattern with blood and cardiovascular findings. Journal of the American Medical Association, 169, 1286-1296.
  • READING 28: THE ONE, THE MANY 217 Triandis, H., Bontempo, R., Villareal, M., Asai, M., & Lucca, N. (1988). Individualism and collectivism: Cross-cultural perspectives on self-ingroup relationships. Journal of Personality and Social Psychology, 54, 323-338.
Posted on

Ray Bradbury. The Martians were there

Ray Bradbury. The Martian Chronicles. 1950

“I’ve always wanted to see a Martian,” said Michael. “Where are they, Dad? You promised.”

“There they are,” said Dad, and he shifted Michael on his shoulder and pointed straight down.

The Martians were there. Timothy began to shiver.

The Martians were there—in the canal—reflected in the water. Timothy and Michael and Robert and Mom and Dad.

The Martians stared back up at them for a long, long silent time from the rippling water …

Posted on

British movies and TV

The Bridge on the River Kwai (1957). Director David Lean. Cast Alec Guinness, William Holden, Jack Hawkins
JAMES BOND. Dr.NO 1962.
Four Weddings and a FUneral 1994
The Man in the White Suit (1951) Director Alexander Mackendrick Cast Alec Guinness, Joan Greenwood, Cecil Parker
Monty Python and the Holy Grail (1974) Directors Terry Gilliam, Terry Jones Cast Graham Chapman, Michael Palin, John Cleese, Eric Idle et al
Local Hero (1983) Director Bill Forsyth Cast Burt Lancaster, Peter Riegert, Denis Lawson
Blow-Up (1966) Director Michelangelo Antonioni Cast David Hemmings, Vanessa Redgrave, Paul Bowles
Repulsion (1965) Director Roman Polanski Cast Catherine Deneuve, Yvonne Furneaux
The Loneliness Of The Long Distance Runner (1962) Director Tony Richardson Cast Tom Courtenay, James Bolam, Julia Foster
The Ladykillers (1955) Director Alexander Mackendrick Cast Alec Guinness, Peter Sellers, Katie Johnson
Brazil (1985) Director Terry Gilliam Cast Jonathan Pryce, Robert De Niro, Katherine Helmond
Lawrence of Arabia (1962) Director David Lean Cast Peter O’Toole, Omar Sharif, Alec Guinness
Monty Python’s Life of Brian (1979) Director Terry Jones Cast Graham Chapman, John Cleese, Michael Palin, Eri
The 39 Steps (1935) Director Alfred Hitchcock Cast Robert Donat, Madeleine Carroll, Godfrey Tearle
Kind Hearts and Coronets (1949) Director Robert Hamer Cast Dennis Price, Alec Guinness, Joan Greenwood
The Red Shoes (1948) Directors Michael Powell and Emeric Pressburger Cast Moira Shearer, Anton Walbrook, Marius Goring
The Third Man (1949) Director Carol Reed Cast Joseph Cotten, Orson Welles, Alide Valli
Don’t Look Now (1973) Director Nicolas Roeg Cast Julie Christie, Donald Sutherland

Brideshead revisited (11 episodis)

Posted on

El cel estrellat i la llei moral. Kant

Dues coses omplen sempre l’ànim d’una admiració i una veneració creixents i sempre noves com més sovinti més seguit hi reflexionem: el cel estrellat al damunt meu i la llei moral a dintre meu. No em cal envoltar-les de foscor, ni donar-les per pressuposades, ni sortir a buscar-les en una transcendència més enllà del meu camp visual: les veig ben bé al meu davant i les connecto imemdiatament amb la consciència de la meva Existència.

Zwei Dinge erfüllen das Gemüt mit immer neuer und zunehmender Bewunderung und Ehrfurcht, je öfter und anhaltender sich das Nachdenken damit beschäftigt: Der bestirnte Himmel über mir, und das moralische Gesetz in mir.

Posted on

Fedre

Plató, Phaedrus

370 BCE

[Què volem pel noi que estimem? que satisfaci el nostre plaer? el seu bé? Ens hauríem de regir pel seny i l’interès, o per l’impuls de l’amor?] ens movem per dues coses,  El desig i el seny . El desig, la bogeria de l’amor, és bona o dolenta? És un regal dels déus (La bogeria).

Com s’explica això? podem veure L’ànima com el carro de cavalls . L’ànima seria immortal i es mouria pel cel gràcies a les ales, però quan domina el cavall dolent, aquestes s’atrofien i caiem. Si puguessim estar el cel, amb les nostres ales, podríem contemplar el lloc supraceleste .

La visió d’un cos bell ens desperta el record de la condició divina perduda. El cavall rebel s’inclinaria només pel plaer, el cavall bo per la bellesa de l’ànima (inspiració divina, bogeria), i si l’àuriga aconsegueix controlar el carro, tornen a créixer les ales i les ànimes poden tornar al cel.

Les ànimes es poden guiar i persuadir amb discursos, usant la retòrica. El filòsof és un fabricant de discursos educadors, discursos que poden ser oberts, en forma de diàleg, o tancats.

El desig i el seny 237d

Cal considerar que en cada u de nosaltres hi ha dos principis que ens governen i ens dirigeixen, els quals seguim allí a on ens dirigeixin: l’un és el desig natural de plaers, mentre que l’altre és una opinió adquirida que aspira al que és millor.

La bogeria, 244a-257b

“Els béns més grans se’ns produeixen mitjantçant el deliri, que constitueix sens dubte un do que atorga la divinitat.”

El do de la profecia d’Apol·ló, els rituals místics de Dionisos per alliberar-se de les penes del present, la inspiració poètica de les muses, l’amor d’Afrofita.

L’ànima com el carro amb dos cavalls, 246a

“Imaginem, doncs, que s’assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parellad e cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’0aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altra és el contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable”.

La contemplació del lloc supraceleste, 247a

Heus aquí, doncs, el gran monarca del cel, Zeus, que conduint el seu carro alat avança en primer lloc, ordenant i vigilant totes les coses. Després d’ell ve l’exèrcit de déus i de dimonis, distribuïts en onze grups, car Hèstia roman sola a la casa dels déus, els quals han estat posats en nombre de dotze com a déus que comanden, dirigeixen els grups, cadascun al lloc que li ha estat assignat. Són nombroses aleshores les visions benaurades i les evolucions que s’ofereixen a l’interior del cel, quan la nissaga de déus feliços hi circula, fent cadascun el que ha d fer, seguits per aquells que en tot cas vulguin i puguin, car l’enveja resta fora del cor diví. Tanmateix, quan se’n van als festins i al banquet, marxen cap els cims encrespats, per la part més alta de la volta que sosté el cel, on certament els carros dels déus, ben equilibrats i de bon comandament, avancen fàcilment, mentre que els altres ho fan amb gran esforç, car el cavall de tendència dolenta tira cap avall, inclinant el carro cap a la terra i atordint la mà d’aquell dels aurigues que no ha sabut domar-lo correctament. És allí on l’ànima es troba davant del seu combat penós i suprem. Car aquelles que s’anomenen immortals, un cop han arribat al cim, avancen cap a fora, s’alcen sobre l’esquena de la volta celeste i allí, dempeus, emportades per l’òrbita del moviment circular, contemplen el que es troba fora del cel.

El lloc supraceleste, cap poeta d’aquesta terra l’ha cantat ni l’arribarà mai a cantar dignament. Amb tot, heus aquí el que l’ocupa, car s’ha de gosar dir el que és veritable, sobretot quan es parla de la veritat. En efecte, l’essència que no té color, que no té figura, que tampoc no pot ser tocada, l’essència realment existent, que només pot ser percebuda per la intel·ligència, pilot de l’ànima, i al voltant de la qual es genera la veritable ciència, és allò que ocupa aquell lloc. Com que la ment divina es nodreix d’intel·ligència i de ciència pura, com també la ment de tota ànima que està disposada a rebre l’aliment que li conté, en veure al cap del temps l’ésser, s’omple de joia i en aquesta contemplació de la veritat troba el seu aliment i la seva delícia, fins que el moviment circular en la seva òrbita el retorna al mateix punt. Ara: en aquest període contempla la justícia en si mateixa, contempla també la sensatesa, contempla també la ciència, no pas aquella en la qual és present el fet d’esdevenir, ni aquella que és diferent segons sigui diferent l’ésser d’aquells éssers que nosaltres anomenem reals, sinó aquella que és ciència del que veritablement és ésser. Alhora, un cop ha contemplat de la mateixa manera tots els altres éssers que veritablement són i se n’ha delectat, s’enfonsa de bell nou a l’interior del cel i torna a casa seva. Quan ja hi ha arribat, l’auriga, tot posant els cavalls davant el pessebre, els serveix ambrosia i després els abeura amb nèctar.

Tal és, doncs, la vida dels déus …”

 

Posted on

Plató

Wikipedia

Atenes, 428 BCE: naixement

399 Mort de Sòcrates

Diàlegs seguint Sôcrates

  • Càrmides
  • Lisis
  • Laques
  • Eutifró
  • Hipies maior, minor
  • Apologia de Sòcrates
  • Critó
  • Ió
  • Protàgores
  • Alcibíades
  • Gòrgies
  • Menó
  • Eutidem
  • Cràtil

 

389 BCE Primer viatge a Sicília

387 BCE Tornada a Atenes i fundació de l’acadèmia

Grans diàlegs

  • El banquet
  • Fedó
  • La república
  • Fedre, sobre l’amor. L’ànima com un carro tirat per dos cavalls.
  • Menexen

367 BCE Segon viatge a Sicília

Diàlegs crítics que replantegen temes, amb estil més sobri i eixut

  • Teetet
  • Parmènides
  • El Sofista
  • El polític
  • Fileb
  • Timeu
  • Críties
  • Les Lleis

Atenes, 346 BCE: mort

Hi ha unes 250 fonts parcials, manuscrits bizantins medievals sobre Vellum, del s.IX al XIII, i papirus egipcis. EL 1578 Henri Estienne publica a Ginebra una edició completa amb la traducció al llatí.

Posted on

St. Francesc. Càntic al sol

Altissimu, onnipotente bon signore,
tue so’ le laude, la gloria e l’honore
et onne benedictione.
Ad te solo, altissimo, se konfano
et nullu homo ène dignu te mentovare.

Laudato sie, mi signore,
com tucte le tue creature,
spetialmente messor lo frate sole,
lo qual (è) iorno et allumini noi per loi.
Et ellu è bellu e radiante cum grande splendore,
de te, altissimo, porta significatione.

Laudato si, mi signore, per sora luna e le stelle,
in celu l’ài formate clarite et pretiose et belle.

Laudato si, mi signore, per sor acqua,
la quale è multo utile et humile et pretiosa et casta.

Laudato si, mi signore, per frate focu,
per lo quale ennallumini la nocte,
ed ello è bello et iocundo et robustoso et forte.

Laudato si, mi signore,
per sora nostra mare terra,
la quale ne sustenta et governa
et produce diversi fructi con coloriti flori et herba.

Laudato si, mi signore,
per quelli ke perdonano per lo tuo amore,
et sostengono infirmitate et tribulatione;
beati quelli kel sosterrano in pace,
ka da te, altissimo, sirano incoronati.

Laudato si, mi signore, per sora nostra morte corporale,
da la quale nullu homo vivente po skappare;
guai acquelli ke morrano
ne le peccata mortali;
beati queli ke trovarà
ne le tue sanctissime voluntati
ka la morte secunda nol farrà male.

Laudate et benedicete mi signore
et rengratiate et serviateli
com grande humilitate.

Altíssim totpoderós i bon Senyor, vostres són
les llaors, la glòria, l’honor i tota benedicció.
A Vós sol, Altíssim, se us adiuen
i cap home no és digne d’anomenar-vos.
Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.

Lloat sigueu, Senyor, per aquells que perdonen
pel vostre amor,
i aguanten malaltia i tribulació.
Benaurats els qui les aguanten en pau,
car de Vós, Altíssim, seran coronats.

Lloat sigueu, Senyor meu,
per la nostra germana la mort corporal,
de qui cap home vivent no pot escapar.
Ai d’aquells que trobarà en pecats mortals!
Benaurats aquells que trobarà
en la vostra s
antíssima voluntat,
car la mort segona no els farà mal.
Lloeu i beneïu el meu Senyor,
i doneu-li gràcies i serviu-lo amb gran humilitat.

San Damiano, 1224

Posted on

Job

Job maleeix el dia del seu naixement

Desesperació

L’absència de Saddai

El poder de Déu

Job maleeix el dia del seu naixement

3 1 Acabat, Job es posà a parlar i va maleir el seu dia708
2tot dient:
3 «Que mori el dia que em va veure néixer,
la nit que va dir: «Heus aquí un mascle!»
4 Que aquella nit sigui tenebres,
9b que esperi la llum, i no n’hi hagi!
4b Que Déu, de dalt estant, no la demani,
que cap claror no brilli damunt d’ella!
5 Que la reivindiquin tenebres i ombres,
que un núvol s’instal·li sobre ella!
Que un eclipsi de sol l’esveri,
6 i que la fosca en faci la seva presa!
Que no la vegin entre els dies de l’any,
que no entri en el còmput dels mesos!
7 Aquella nit, que sigui estèril,
que no hi esclatin crits de joia mentre dura!
8 Que la travessin els raigs del dia,
capaços de despertar Leviatan!709
9 Que s’apaguin els estels de la seva alba
i no es rabegi en les parpelles de l’aurora!
10 Ja que no va cloure sobre mi les portes del ventre
ni va amagar la sofrença als meus ulls!
11 ¿Per què no vaig morir en el si matern,
no vaig sortir del ventre, i expirar? 12710
16 ¿O no vaig ser com un avortó que es colga,
com un dels infants que no veuen la llum?
13 Ara, finalment, jauria en la calma,
dormiria amb un son reposant,
14 amb els reis i els consellers de la terra,
que es van construir unes piràmides;
15 o amb uns prínceps que tenen molt d’or,
que ompliren de plata les seves cases.
17 Allà, cessa l’agitació dels impius
i reposen els exhaustos de forces.
18 Als captius, també els deixen tranquils,
no senten els crits del capatàs;
19 petits i grans, allà tots es confonen,
i l’esclau es veu lliure de l’amo.
20 ¿A què ve de donar a un infeliç la llum,
la vida als qui tenen l’amargor al cor,
21711 que aspiren a la mort sense que vingui
i caven buscant-la com qui busca un tresor?
22 ¿Als qui senten un gran goig per la fi,
i s’alegren quan arriben al sepulcre?
23 ¿A l’home que ja no veu el seu camí
i que Déu acorrala per tots cantons? 24712
25 Si temo res, llavors em ve,
el que em fa tremolar cau damunt meu;
26 per a mi, no hi ha tranquil·litat, ni pau,
ni repòs: em ve el neguit!»

Desesperació
7,1-6
7 1 ¿No va treballa l’home sobre la terra
i mena una vida com la del llogat?
2 Com l’esclau que sospira per l’ombra
i com el llogat que espera el seu jornal,
3 així he tingut en herència mesos d’afany,
i al meu compte, nits de sofrença.
4 Si me’n vaig al llit, em dic:
«Quan serà de dia, per poder llevar-me?»
I un cop llevat: «Quan vindrà el vespre?»
I estic ple de neguit fins al crepuscle.
5 Cucs i crostes em cobreixen la carn,
la pell se’m clivella i supura;
6 els meus dies han anat més ràpids que la llançadora,
s’acaben perquè no hi ha més fil.
7 Penseu que la meva vida és una alenada,
que els meus ulls no tornaran a veure la felicitat;
8 invisible des d’ara per als ulls del qui em veu,
si poseu els ulls en mi, hauré desaparegut.
9 Com el núvol que es dissipa i se’n va,
qui baixa al país dels morts, ja no en puja;
10 no retorna per habitar la seva casa,
i la seva llar no el vol conèixer més.

L’absència de Saddai

23,1-17
23 1 Job prengué la paraula i va dir778:
2 «També avui el meu plany és de revolta,
la seva mà pesa, tot i que gemego.
3 Oh, si sabés com trobar-lo,
com arribar fins al lloc on té el tron!
4 Li faria una exposició del dret
i ompliria d’arguments la meva boca.
5 Coneixeria els termes de la seva defensa
i em faria càrrec del que em digués.
6 ¿Abocaria tota la seva força en aquest debat amb mi?
No, ell no faria sinó atendre’m.
7 Si un home recte pogués discutir amb ell,
llavors em veuria per sempre lliure del meu jutge.
(8 Si vaig a l’orient, no hi és;
si a l’occident, no l’apercebo;
9 si el cerco al nord, no el descobreixo;
si em giro cap al sud, no el veig.)
10 Perquè sap quina conducta observo;
si em passa pel gresol, en sortiré com or.
11 Els meus peus s’han atingut al seu pas,
he seguit el seu camí sense desviar-me.
12 No m’he apartat mai del seu precepte,
he guardat dins el pit les seves paraules.
13 Però ell ho ha volgut, i qui li ho impedeix?
Li ha donat la gana de fer-ho, i ho ha fet. 14779
15 Per això, davant d’ell, estic esfereït,
com més hi penso, més por tinc.
16 Sí, Déu m’ha omplert el cor de basarda,
i Saddai em té esfereït.
17 Perquè em sento trasbalsat davant les tenebres,
i el foscant em cobreix la cara…780

El poder de Déu
38, 39

38 1 Jahvè va respondre a Job des de la tempesta i va dir:804
2 «¿Qui és aquest que ofusca el consell
amb mots sense gens de ciència?
3 Au, cenyeix-te els lloms com un home,
que et vull fer preguntes, i m’instruiràs!
4 ¿On eres tu, quan jo fundava la terra?
Indica-ho, si saps la veritat!
5 ¿Qui va fixar la seva massa, que tu sàpigues,
o qui va tibar damunt d’ella la llença?
6 ¿Sobre què van ser enfonsades les seves bases,
o qui va posar la seva pedra angular,
7 mentre els estels del matí, en cor, cridaven de joia,
i l’aclamaven tots els fills de Déu?

8 ¿I qui va tancar el mar amb dos batents,
quan s’estufava i sortia del si,
9 quan vaig fer dels núvols el seu vestit
i de la fosca nuvolada els seus bolquers?
10 Quan vaig retallar vora d’ell el seu límit,
vaig posar barrot i dos batents,
11 i vaig dir: «Fins aquí, i no passaràs,
i prou d’estufar les teves onades».

12 ¿Del teu vivent has donat mai ordres al matí,
has assignat a l’aurora el seu lloc,
13 perquè s’agafi a la vora de la terra,
—1106→
14 que pren un to d’argila segellada?
19 ¿Com s’hi va on resideix la llum?
¿En quin punt habiten, les tenebres,
20 perquè puguis fer-les tornar al seu domini
i dur-les als camins de casa seva?

16 ¿Has penetrat fins a les deus del mar
i has circulat pel fons de l’oceà?
17 ¿Has visitat les portes de la Mort
i t’han fet por els porters de l’Ombra?
18 ¿Tens idea de com és de vast el món de sota terra?
Digues clar si el coneixes ben bé tot.
21 L’has de conèixer, ja que havies nascut aleshores
i comptes tants de dies de vida!
22 ¿Has arribat als dipòsits de la neu
i has vist els qui guarden la calamarsa,
23 que reservo per al temps de desastres,
per al dia d’atac i de guerra?
24 ¿Per quin camí es reparteix la boira
i ruixa amb aigua fresca la terra?
25 ¿Qui ha badat la canal per al xàfec,
un camí per al ruixat sorollós?
26 ¿Per a fer ploure sobre una terra sense homes,
un desert, on no hi ha cap mortal,
27 per a amarar les solituds desolades
i fer germinar l’herba verda? 28805
29 ¿De quin ventre ha sortit el glaç,
i el gebre del cel, qui l’ha engendrat?
30 Com pedra l’aigua s’espesseix,
i queda presa la superfície de l’oceà.

31 ¿Pots lligar les bandes de les Plèiades,
o soltes els tirants d’Orió?
32 ¿Fas sortir al seu temps el Zodíac
i guies l’Óssa amb els seus petits?
33 ¿Determines les lleis per al cel,
o estableixes la seva funció sobre la terra?
34 ¿Fas pujar als núvols la teva veu,
—1107→
i et respon un desfet d’aigua?
35 ¿Dónes ordre als llampecs de sortir fora,
i et diuen: «Aquí ens tens»?
36 ¿Qui ha posat en els cirrus la saviesa,
o qui ha donat intel·ligència al meteor?
37 ¿Qui desplega sàviament els núvols
i aboca les gerres del cel,
38 quan la pols es converteix en una massa
i s’aglomeren les gleves?
39 ¿És que caces la presa per al lleó
i satisfàs la fam del lleó jove,
40 quan s’ajupen dins les seves lludrigueres
i es posen a l’aguait dins la brossa?
41 ¿Qui li prepara per al vespre la caça,
quan les seves cries demanen auxili a Déu,
[…]
ronden d’ací d’allà tot buscant menjar?

39 1 ¿Determines quan els isards han d’anar eixits,
vigiles el part de les cérvoles?
2 ¿Comptes els mesos que ha de durar la gestació
i fixes l’època que han de criar?
3 S’ajupen, obren la vulva,
deposen la seva ventrada;
4 els seus fills es fan forts, creixen al ras,
se’n van, i no tornen més.

5 ¿Qui ha deixat anar lliure la zebra,
i els correigs de l’onagre, qui els ha soltats?
6 Per casa d’ell he assignat l’estepa,
i per cort seva, la terra salada.
7 Es riu del tumult de la ciutat,
no sent els crits de l’arrier;
8 ressegueix les muntanyes, la seva pastura,
va buscant darrera tot allò que és verd.

¿Et voldrà servir el bou salvatge,
o farà nit davant la teva grípia?
—1108→
10 ¿L’obligues a llaurar obrint solcs,
o el solc extrem a les valls darrera teu?
11 ¿Te’n refies perquè és tan forçut
i li deixes la pena dels teus treballs?
12 ¿Pots comptar que tornarà
i entrarà el teu gra a l’era?
(13 ¿L’ala dels estruços és pervertida;
o és un aleró pietós amb ploma?
14 Perquè ella abandona a terra els seus ous
i els confia a la calor de la pols,
15 sense pensar que un peu els pot trepitjar,
que els pot esclafar una bèstia salvatge;
16 tracta amb duresa els seus fills, com si no fossin d’ella,
no l’inquieta que la seva pena pot ser inútil.
17 És que Déu l’ha privada de saviesa,
no li ha impartit la intel·ligència.
18 Però, així que es posa a córrer agitant les ales,
es riu del cavall i del cavaller.)
19 ¿Dónes tu al cavall la bravura,
20b l’esclat d’un ruflet terrorífic,
19b revesteixes el seu coll amb la crinera,
20a el fas botre com una llagosta?
21 Piafa a la vall i renilla,
surt amb ímpetu a l’encontre de les armes;
22 es riu de la por i no s’esvera,
no recula davant l’espasa.
23 Al seu voltant fa soroll el buirac,
la llança flamejant i la simitarra;
24 amb fúria estrepitosa devora l’espai
no gira a dreta ni a esquerra.
Al crit del sentinella s’arbora,
25 a cada toc de corn, diu; «Ha!»
I de lluny olora la batalla
en l’ordre dels caps i l’alarit.

26 ¿Per intel·ligència teva alça el vol el falcó,
desplega les ales contra el vent del sud,
27 o per ordre teva posa tan alt el seu niu,
—1109→
28 s’ajoca sobre el pic d’una roca?
29 D’allà estant atalaia la presa,
té fits els ulls en un punt llunyà;
30 els seus polls xarrupegen sang,
i, així que hi ha morts per les armes, ell hi és.

Posted on

Kohelet. Cada cosa té el seu temps

Coh 3, 1-11

Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d’arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre’s, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d’arreplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d’estimar i un temps d’avorrir, un temps de guerra i un temps de pau.

Els qui treballen, ¿quin profit treuen del seu esforç? He vist les ocupacions que Déu ha donat als homes: totes les ha fetes apropiades al seu temps, però també ha cobert amb un vel l’enteniment de l’home, perquè no comprengui des del començament fins a la fi l’obra que Déu fa.

Posted on

Pär Lagerkvist. L’absència de Déu.

Qui ets tu, que has omplert el meu cor de la teva absència?

(en una postal que hom es podia endur a l’església de St.François a Lausanne)

Pär Lagerkvist

“If you believe in god and no god exists
then your belief is an even greater wonder.
Then it is really something inconceivably great.

Why should a being lie down there in the darkness crying to someone who does not exist?
Why should that be?
There is no one who hears when someone cries in the darkness. But why does that cry exist?”

Posted on

El Gènesi

De la creació al diluvi (Gn. 1,1-6,4)

1 Creació. Origen dels temps sagrats3.— 1 Al principi, Déu creà el cel i la terra. 2 La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu batia les ales sobre l’aigua.

3 Déu digué: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum. 4 Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. 5 Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.

6 Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres». I fou així. 7 Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l’aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. 8 Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon.

9 Déu digué: «Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent». I fou així. 10 Déu anomenà el continent terra, i les aigües reunides, mars. I Déu veié que estava bé.

11 Déu digué: «Que la terra produeixi la vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit i llavor a la terra». I fou així. 12 La terra produí la vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit i llavor. I Déu veié que estava bé. 13 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia tercer.

14 Déu digué4: «Que hi hagi llums al firmament del cel per a separar el dia i la nit, que assenyalin les festivitats, els dies i els anys, 15 i des —20→ del firmament del cel il·luminin la terra». I fou així. 16 Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum: un de més gran, que fos sobirà del dia, un de més petit, que fos sobirà de la nit, i les estrelles. 17 Déu els col·locà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra, 18 perquè fossin sobirans del dia i de la nit, i separessin la llum i les tenebres. I Déu veié que estava bé. 19 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia quart.

20 Déu digué: «Que les aigües produeixin animals que hi nedin i es belluguin, i que els animals voladors s’aixequin enlaire sobre la terra ran del firmament del cel». I fou així. 21 Déu creà els grans monstres marins, els animals de tota mena que neden i es belluguen a les aigües, i totes les menes de bèsties alades. I Déu veié que estava bé. 22 Déu els beneí, dient-los: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu l’aigua dels mars, i que les bèsties que volen es multipliquin a la terra». 23 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia cinquè.

24 Déu digué: «Que la terra produeixi tota mena d’animals: cuques i tota mena d’animals domèstics i salvatges.» I fou així. 25 Déu va fer, doncs, tota mena d’animals salvatges i domèstics, i els cucs i les cuques de la terra de tota mena. I Déu veié que estava bé.

Creació i benedicció de l’home. Primera llei sobre els aliments.— 26 Déu digué: «Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s’arrosseguen per terra». 27 Déu creà, doncs, l’home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l’home i la dona. 28 Déu els beneí i els digué: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s’arrosseguen per terra». 29 Déu digué: «Us dono totes les herbes que fan llavor per tota la terra, i tots els arbres fruiters i els que fan llavor: que us serveixin d’aliment. 30 I a tots els animals salvatges, a tots els ocells i a totes les cuques que s’arrosseguen per terra, —21→ a tot el que viu, els dono tota l’herba verda per aliment». I fou així. 31 Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.

2 1 I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els estols que s’hi mouen. 2 Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l’obra que havia fet. 3 Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè aquell dia reposà de tota l’obra que havia creat i havia fet. 4 Així van ser els orígens del cel i de la terra quan foren creats.

Segona narració de la creació. L’home en el paradís 5.— Quan Jahvè Déu va fer la terra i el cel, 5 no hi havia encara cap arbust ni havia brotat cap herba, ja que Jahvè Déu no havia fet ploure damunt la terra ni hi havia ningú per a conrear els camps. 6 Llavors un riu brollà de la terra i regà tota la superfície dels camps.

7 Aleshores Jahvè Déu formà l’home amb la pols del camp, bufant li va fer entrar en el nas un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser viu. 8 Després Jahvè Déu plantà un jardí a Edèn6 , cap a l’orient, i va posar-hi l’home que havia format. 9 Jahvè Déu va fer brotar de la terra fèrtil tota mena d’arbres, agradables a la vista i bons per a menjar, com també l’arbre de la vida, al mig del jardí, i l’arbre del coneixement del bé i del mal.

10 Un riu sortia d’Edèn per regar el jardí, i d’allà es destriava en quatre braços. 11 El primer s’anomena Fison, que va per tot el país d’Hevilà, on hi ha l’or, 12 i l’or d’aquell país és molt bo; s’hi troba també el bdel·li i pedra d’ònix. 13 El segon riu s’anomena Guihon, que va per tot el país de Cus. 14 El tercer riu s’anomena Tigris, a l’est d’Assur. El quart és l’Eufrat. 15 Jahvè Déu prengué l’home i el posà al jardí d’Edén perquè el conreés i el guardés. 16 Llavors Jahvè Déu va donar a l’home aquest manament: «Pots menjar de tots els arbres del jardí, 17 però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis; si un dia en menges, no t’escaparàs pas de la mort»7.
—22→

Déu uneix els esposos. 18 Després Jahvè Déu digué8: «No està bé que l’home estigui sol: li faré qui li faci costat per ajudar-lo». 19 Jahvè Déu formà de la terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els emmenà a l’home per veure quin nom els donaria: el nom que l’home donés a cada un dels animals, havia de ser el seu nom. 20 L’home, doncs, donà noms a tots els ocells i a tots els animals domèstics i salvatges. Però per a ell no hi havia qui li fes costat per ajudar-lo. 21 Llavors Jahvè Déu infongué un son profund a l’home, i s’adormí. Prengué una de les seves costelles i clogué la carn al seu lloc9. 22 Després, de la costella que havia pres a l’home, Jahvè Déu va fer-ne una dona, i l’emmenà a l’home. 23 L’home digué: «Ara sí; aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Aquesta s’anomenarà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs10. 24 11 Per això, l’espòs deixarà el pare i la mare i s’ajuntarà a la seva esposa, i seran una sola carn». 25 I tots dos, l’home i la dona, anaven nus, però no tenien vergonya l’un de l’altre12

Posted on

La història de l’univers, una exposició de 137 km, 1000 anys/ 1 cm

Vaig concebre una història de l’univers a escala, fent servir l’autopista des de la Jonquera per representar l’univers i l’origen del sistema solar, la ronda de dalt i el museu de la ciència, a una escala de 1000 anys / 1 cm. M’atreia molt la idea de veure que la vida humana era petita però no desapareixia del tot. Vaig intentar que es dugués a terme presentant-ho a en Wagensberg, en Massanell i altres. [no trobo el document! tanta feina que em va donar de fer els gràfics amb el ratolí!]

Actualització pel Poblenou:

  • Big bang 13700M 137 km (sortida Figueres)
  • Origen del sistema solar 4.550 Ma, 45.5km passat Sant Celoni, Precàmbric
  • Vida, 3500M 35 km a Cardedeu,  bacteris, a l’Edicarià abans de la Trinitat, meduses, esponges i equinoderms, algues
  • Paleozoic 541M 5.4 km, trilobites  [ Entre sortida 30 i 29]: algues, insectes, mol·luscs / peixos / plantes terrestres, amfibis, tetràpodes
  • Mesozoic 252M 2.52 km, rèptils  [ passada la sortida 24 a l’alçada del museu blau ] dinosaures i mamífers, al final plantes amb flor
  • Cenozoic  66M, 660metres mamífers  [ Taulat amb Espronceda], mamífers
    • 66 Paleogen
    • 23 Neogen 230m [Taulat i Aguaribay] Bilbao evolució primats
    • 2.58 Quaternari 20m evolució humana Aymà amb Fernando Poo /
    • 200m anys, dos metres al replà, Homo Sàpiens / Holocè i història 11.700 anys 11.7 cm

Una aplicació de realitat augmentada?

La meva vida < 1 mm

[ seguir al corredor amb una cronologia de 1 mm per setmana? 52 mm un any ]

De l’origen de l’univers al Paleozoic, 137km  13.700

Si poso el comptakm parcial a zero després de passar el segon pont, el que hi ha sota d’un túnel, hauria de ser a 5.4 km de casa,

5.41   0 Càmbric
4.85  0.56 Ordovicià
4.43  0.98 Silúric
4.19   1.22 Devonià
3.59   1.82 Carbonífer
2.99   2.42 Permià
2.52   2.89 Triàssic
2.01   3.4 Juràssic
1.45   3.96 Cretàcic
0.66  4.75 Paleogè
0.23   5.18 Neogè

Deep time thinking (BBC)

Posted on

Paterson. Jim Jarmusch

Paterson

The film shows one week, beginning with Monday, in the life of Paterson, a bus driver from the city of Paterson, New Jersey. Every day follows much the same pattern: Paterson gets up early and goes to drive his bus, where he listens to the passengers talking and, during pauses, writes poetry in a notebook he is carrying with him. When he comes home after work he takes Marvin, his wife’s dog, out for a walk and makes a stop at his bar for a beer, where he observes the other patrons and the owner, Doc (Barry Shabaka Henley), interacting.

His wife Laura loves his poems and has urged him for a long time to publish them or at least make copies. He finally gives in and promises to go to the copy shop on the weekend. But when the weekend arrives and Paterson and Laura come home from an evening out, they find that Marvin has shredded his notebook, destroying all of his poetry.

The next day, a dejected Paterson goes out for a walk and sits down at his favorite site, the Great Falls of the Passaic River. There, a mysterious Japanese man (Masatoshi Nagase) takes a seat beside him and begins a conversation about poetry after Paterson notices that the man is reading a book by his favorite poet, William Carlos Williams, who himself wrote a book-length poem entitled “Paterson”. The man seems to know that Paterson himself is a poet even though he denies it and hands him a gift before leaving, an empty notebook.

The film ends with Paterson writing a new poem in his new notebook.

Posted on

Jardins Zen

Anticipats des de la lectura del llibre del te a l’adolescència, admirats en llibres i vistos a Kyoto el 2005.

[ esborrany a treballar ]

de https://ca.wikipedia.org/wiki/Budisme_Zen

El jardí zen, en japonès karesansui és un estil de jardí japonès sec, que consisteix en un camp de sorra poc profunda i que conté sorra, grava, roques i ocasionalment herba, bambús, molsa i altres elements naturals, utilitzats com a forma de meditació pels monjos zen japonesos. Són jardins escena, i per tant de dimensions limitades (com a màxim 10 x 30 metres). La sorra rasclejada representa el mar, al voltant de les roques es rascleja en anells, com si aquestes formessin ondulacions de l’aigua. A la resta del jardí, es rascleja en paral·lel a la plataforma.

Els jardins zen es desenvolupen principalment durant el període Muromachi (1336-1573), en què apareixen els dos ideals estètics bàsics d’aquest jardí:

  • Yugen: la simplicitat elegant.
  • Yohaku no bi: la bellesa del buit (així com en música es valoren els silencis). Té relació amb el taoisme, segons el qual, el buit és la part útil de les coses (un got no és el vidre, sinó el buit del seu interior).

En el període Azuchi-Momoyama (1574-1599) s’hi introdueixen algunes variacions:

  • Talla de roques: ara es permet introduir pedres tallades en els jardins secs (abans només pedres naturals).
  • O-karikomi: pràctica que consisteix a retallar arbres i plantes donant-los formes. Es retallen en tanques temes com El vaixell del tresor o L’illa Horai.

Al segle xx, arquitectes com Shigemori Mirei continuen fent jardins Karesansui en temples zen:

El jardí zen més famós es troba al temple de Ryōan-ji, que està situat al nord-oest de Kyoto. El jardí de roca es va afegir al temple a finals del segle xv, per tal de proveir d’un lloc als monjos per a la seva meditació. Es diu que aquest jardí té un efecte tranquil·litzador.

Interpretacions

Hi ha hagut moltes interpretacions per a explicar la distribució d’un jardí zen. Algunes d’aquestes interpretacions són:

  • La grava representa l’oceà i les roques representen les illes del Japó.
  • Les roques representen la tigressa amb els seus cadells, nedant cap a un drac.
  • Les roques formen part del kanji 心, que significa ‘cor‘, ‘esperit‘ o ‘ment‘.

Una explicació recent pels investigadors Gert van Tonder de la Universitat de Kyoto i Michael J. Lyons[3] del Laboratori d’Intel·ligència Robòtica i Comunicacions ATR diu [cal citació]que les roques de Ryōan-ji formen un missatge subliminar d’un arbre. Aquesta imatge no pot ser percebuda conscientment quan se les mira, però els investigadors opinen que el subconscient és capaç de percebre la subtil associació en les pedres i creuen que és el responsable de l’efecte tranquil·litzador d’aquest tipus de jardins.

El concepte del disseny del jardí zen s’ha anat adaptant a la creació d’un entorn més natural.

L’orientació del jardí per al relax ha d’encarar l’est; la sorra que representa la pau del mar és la que ha d’estar mirant cap a la sortida del sol.

Associació d’una creu al jardí Zuiho-in del temple Daitoku-ji a Kyoto, obra de 1938 de l’arquitecte Sighemori Mirei

Crítiques

Els comentaris crítics assumeixen una interpretació molt literal del jardí zen. El terme reflecteix el fet que aquest estil de jardí es va desenvolupar en els temples del Rinzai zen, alguns dels dissenyadors històricament més rellevants, com Muso Soseki i Soami, monjos o practicants del zen més l’estil dels jardins zen tradicionals es va desenvolupar durant un període de la història japonesa en què les pràctiques culturals associades amb el budisme zen (com la cal·ligrafia i la pintura de paisatges) tenien una influència creixent sobre l’art japonès en el seu conjunt. Aquesta àmplia influència sobre la cultura japonesa és la raó que aquest estil de jardineria, que va tenir efectivament el seu origen en temples zen, hagi arribat a trobar-se en cases, negocis i restaurants.

Encara que hi ha una gran varietat d’opinions sobre el valor d’aquests jardins per a la pràctica budista, és incorrecte negar que el seu desenvolupament està estretament associat als temples del Rinzai zen, particularment els grans complexos religiosos de Kyoto.

El concepte de “jardí zen” és considerat un mite per molts crítics, i entre ells per experts en jardineria i budisme japonesos. Opinen que és una creació occidental de finals del segle xx que no té fonament en la jardineria japonesa. El que sí que existeix és, per descomptat, l’estètica del “jardí zen” o “jardí sec”, que no és de cap manera exclusiva dels jardins adjacents als temples zen. Els jardins secs poden trobar-se al costat de cases, restaurants i posades. D’igual manera, al voltant dels temples zen es troben jardins de diferents estils, sense que els jardins secs siguin més que un d’aquests estils.

El terme jardí zen apareix en un llibre anomenat One Hundred Kyoto Gardens, publicat el 1935, escrit per Loraine Kuck en anglès. El primer ús en l’idioma japonès d’aquest terme no es registra fins a 1958. D’això, es pot deduir que alguns estudiosos japonesos de la postguerra es van limitar a adoptar una innovació occidental, acceptant el concepte de “jardí zen” perquè ja s’havia difós entre els estrangers.

El llibre de Wybe Kuiterts, Themes, Scenes & Taste in the History of Japanese Garden Art, publicat el 1988, proposa un important argument en contra de la correlació entre el zen i el jardí zen:

« Kuck barreja la seva interpretació històricament determinada (segle XX) del jardí zen amb la d’un jardí antic provinent d’un context cultural completament diferent. La seva interpretació resulta ai
xí invalidada … (el jardí medieval) va trobar el seu lloc en temples zen i en llars de guerrers perquè millorava el seu entorn cultural. És qüestionable que la seva apreciació respongui a una emoció religiosa, abans que a una apreciació per la forma. »

Kuiterts s’emmarca més adequadament el jardí zen en la perspectiva budista: “(d’acord amb Dogen) el millor jardí per a representar a la doctrina de Buda seria no-res. Com a mínim, no seria un jardí que amb un atractiu estètic distragués de la cerca veritable de la il·luminació“. Kuitert exposa més crítiques en traduir els comentaris d’un monjo, a l’era Muromachi, en Tō-ji: “La gent que practica zen no hauria de construir jardins. Al sutra diu que Bodhisattva Makatsu, que desitjava meditar, primer va abandonar la mundana vida de fer negocis i generar riqueses, així com abandonà la tasca de collir vegetals…”.

La creença que els monjos zen utilitzen els jardins per a meditar es veu desmentida pel fet que al Japó els monjos zen gairebé sempre mediten en interiors, de cara a una paret (soto zen) o al centre de l’estança (rinzai), mai mirant a exteriors. Les fotos de monjos japonesos meditant en jardins secs són esdeveniments preparats.

+ el llibre del t

Posted on

Saludant la naturalesa

En la travessa al Pirineu seguint el GR11 en un moment donat saludava la naturalesa, si sentia uns ocells deia un “hola” fluixet, un rierol que travessava, unes floretes roses minúscules enmig d’una tofa de molsa.

Posted on

Camus. Le mythe de Sisyphe

Il n’y a qu’un problème philosophique vraiment sérieux : c’est le suicide. Juger que la vie vaut ou ne vaut pas la peine d’être vécue, c’est répondre à la question fondamentale de la philosophie. Le reste, si le monde a trois dimensions, si l’esprit a neuf ou douze catégories, vient ensuite. Ce sont des jeux ; il faut d’abord répondre.

1942

 

Posted on

Perdre’m per un barri desconegut

P1080659

Perdre’m per un barri perifèric, anar a l’atzar almenys una estona, i estar atent a les possibles meravelles, curiositats o les vides que passen.

És un acte de fe en que l’interessant i meravellós pot estar a tot arreu i no només on diuen les guies oficials.

Posted on

Esglésies

P1110818

Cada cop que passo per una església m’agrada entrar-hi, estar uns instants en silenci i dir per dins un pare nostre.

No crec en un Déu que hagi creat el món com si fos un pessebre i l’hagi poblat de figuretes de fang, ni en un Déu rellotger que hagi posat en marxa les estrelles i previst l’evolució.  No crec que visquem més enllà de la mort, ni que siguem enviats al cel o a l’infern segons una comptabilitat moral. No crec en el pecat original i morbós pretendre que tothom pateixi amb un sentiment de culpa. Trobo poc sa menystenir la vida amb la falsa promesa d’una recompensa en el més enllà.

Però entenc les emocions i les preguntes que han dut a voler pensar com va començar el món i perquè les coses són com són. Entenc que es vuilgui que hi hagi algú amb prou poder com per preveure un ordre on tothom tingui un destí, i on els justos siguin recompensats i valorats i els que causen dolor, castigats. Entenc que puguem estar decebuts amb nosaltres mateixos i les nostres febleses, i que necessitem una guia per ser millors.

No comparteixo les respostes, però sí les emocions i les preguntes. No m’agrada la “lletra” però sí la música.

 

Posted on

Kavafis. Viatge a Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.”

(versió de Carles Riba)

Posted on

El camí, la carretera

P1150402

El camí, la carretera, el viatge com a manera d’estar en el món, en moviment cap a una destinació coneguda o desconeguda. Es van succeïnt les escenes al nostre costat; els camps, els arbres van passant, el cel va canviant de tonalitat, núvols vénen i se’n van.

El camí ens fa copsar la vida en termes de procés, de canvi de perspectiva,d e descoberta, de transitorietat.

És el que diu el poema de Kavafis.

(les carretres dels USA, els viatges de tardor amb l’Eos)

Posted on

El bosc

Caminar per un bosc, en general per la natura, observar els arbres, els arbusts, les flors, la molsa als rierols, ens mostra la vida, individus que neixen individus que moren. En un bosc l’experiència és particularment evident, amb les fulles a dalt i les arrels a baix. En el cas de les fagedes, que de petit vaig conèixer, el fullatge és tan espès que no hi ha gaire sotabosc i la perspectiva és més ampla.

Sempre he tingut present l’observació del professor Lluís a propòsit de Dilthey, en el sentit que les cosmovisions depenien de l’entorn, a la natura, l’home és panteïsta, al desert, teista, i a la ciutat, ateu. [desenvolupar en un altre post].

Cap el 1980 al Japó va començar el moviment del Shinrin-yoku, prendre “un bany de bosc”.

Des del 2008 que cada tardor surto a veure els colors. [completar amb un enllaç al museu de ciència de les diferents comunitats vegetals de bosc, i als boscos que he conegut: mediterrani, pi negre avets alta muntanya, fagedes, els bedolls a europa de l’est, les boscos de finlàndia, la selva de l’amazones, el parc de Chile, els sequoies a Califòrnia.]

Posted on

Nicholas Brothers

Dansa  |   Jazz Dance

1932 Pie Pie Blackbird (soundie sencer)

193?

1934 Kid Millions amb Eddie Cantor

Calling All Stars 1937

Lucky number. 1936

1940 Down Argentina Way

1941 TRen

1941 Chatanooga Choo Choo amb Dorothy Dandridge

1942 I got a Wife (minut 4:13)

1942 Chatanooga Choo Choo

Jumpin Jive a “Stormy Weather”, 1943

1944 Nicholas

1944 Harold Nicholas “Carolina Blues”

1947 improvisant a Londres

 

Posted on

Vivaldi 1678 – 1741

4/3/1678 Venècia 28/7/1741 Viena. [ wikipedia, diccionari Grove ]

1678 Venècia, virtuós del violí, probablement patia d’asma

1703-1715 Ospedale

1703 és ordenat capellà, amb 25 anys. Li diran il Prete Rosso, pel color dels cabells.

Contractat com a mestro di violino a l’Ospedale della Pietà (ara és un hotel de 5 estrelles, el Metropole, al costat de Chiesa della Pietà – Santa Maria della Visitazione. Hi havia 4 institucions per a orfes mantinguda per la República. Els nois aprenien un ofici i les noies, música). Vivaldi havia de compondre música per les ocasions, fer assajar el cor i l’orquestra i ensenyar teoria.

  • 1705 Op.1 12 Trio sonatas: 73, 67, 61, 66, 69, 62, 65, 64, 75, 78, 79, 63 Variacions sobre “La Follia”.
  • 1709 Op.2 12 sonates per a violí: 27, 31, 14, 20, 36, 1, 8, 23, 16, 21, 9, 32
  • 1711 Op.3  l’Estro armonico, que va tenir gran èxit a Europa: 549, 578, 310, 550, 519, 356, 567, 522, 230, 580, 565, 265

1711 Viatge a Brescia, Stabat Mater RV 621

  • 1714 Op.4 La Stravaganza : 383a, 279, 301, 357, 347, 316a, 185, 249, 284, 196, 204, 209

1715 1718 Opera impresario
1718 Maestro di Cappella a Mantua, escriu les quatre estacions

  • [1716 Op.5 6 sonates per a violí: 18 30 33 35 76 72]
  • 1716 Juditha Triumphans, RV 644
  • 1717 Op.6 6 Concerts per a violí: 324 259 318 216 280 239
  • [1717  Op.7 143 188 326 354 285 374 142 299 153 294a 208a 214]

1723 1740 Ospedale i viatges

Despite his frequent travels from 1718, the Ospedale paid him 2 sequins to write two concerti a month for the orchestra and to rehearse with them at least five times when in Venice. The orphanage’s records show that he was paid for 140 concerti between 1723 and 1733.

  • 1723 Op.8  Il Cimento dell’armonia e dell’invenzione  12 Concerts, (amb les quatre estacions, 269, 315, 293, 297), La tempesta di mare 253, Il piacere 180, Per Pisensel 242, 332, 236, 454, La caccia 362, 210, 178.
  • 1727 Op. 9 La Cetra, 12 concerts, per a violí, 181a 345 334 263a 358 348 359 238 530 300 198 391
  • 1728 Op.10 sis concerts per a flauta  433 439 428 435 434 437

1728 coneix l’emperador que el convida a Viena

  • 1730? (entre 1720 i 1730) 6 cello sonatas: (01 Cello Sonata No 3 RV43 in A minor, 05 Cello Sonata No 5 RV45 in E minor, 09 Cello Sonata No 9 RV49 in G minor)

1740 Viatja a Viena esperant el favor de l’emperador i estrenar òperes pero aquest mor i els teatres tanquen.

  • 1740 sonates cello 47 41 43 45 40 46

Morí, pobre, el 1741

[El Grove el descriu com un home amb molta vanitat i molta preocupació pels diners. A l’època se’l valorava més com a violinista virtuós més que no pas com a compositor. S’ha estudiat la seva influència en Bach.]

Selecció
Concerto f|r 2 Mandolinen G-dur RV 532: 1. Allegro
Concerto C-dur “con molti istromenti” RV 558: 1. Allegro molto
Concierto, F.III, 2 (P.411) RV 531 dos cellos
Concierto, F.IX, 1 (P.75)
Concierto (L’Inquietude) F.I, 10 (P.208)
Konzert in F dur fur Sopraninoblockflote und Saiteninstrumnete F.VI. 4 – I. Allegro RV 443
b.04 – Sonata No 12 in D minor ‘La Follia’ op 1 RV 63 – Adagio- Tema con 19 variazioni (basat en Corelli)

23-SONATA 4 AL SANTO SEPOLCRO RV.130-Largo molto

MÚSICA SACRA

Hi ha tres Laudate Pueri, dos Nisi Dominus, dos Dixit Dominus, tres Salve Regina

Selecció

RV601 Magnificat OC20
RV587 Kyrie Eleison OC20
RV591 Credo OC20
RV594 Dixit Dominus OC20
RV626 In furore iustissima irae OC21
RV629 Longe mala, umbrae, terrores OC21
RV625 Clarae stellae OC21
RV623 Canta in prato OC21
RV638 Filieae mastae Jerusalem OC21
RV630 Nulla in mundo pax sincera OC21
RV595 Dixit Dominus OC22
RV593 Domine ad adjuvandum OC22
RV605 Credidi propter quod OC22
RV598 Beatus vir OC22
RV664Judita Triumphans 1 OC 23 i 24
RV627 In turbato mare OC25
RV641 Non in pratis aut in hortis OC25
RV621 Stabat mater OC25
RV631 O qui coeli terraque serenitas OC25
RV612 Deus tuorum militum OC25
RV596 Confitebor tibi OC25
RV795 Beatus vir OC26
RV617 Salve regina OC26
RV606 Laudate Dominum OC26
RV604 In exitu Israel OC26
RV608 Nisi Dominus OC26
RV607 Laetatus sum OC27
RV601 Laudate Pueri OC27
RV633 Vestro Principi divino OC27
RV639 Jubilate Gloria OC27
RV600 Laudate Pueri OC28
RV637 Cur sagittas, cur tela OC28
RV620 Sanctorum meritis OC28
RV616 Salve Regina OC28
RV602 Laudate Pueri OC29
RV618 Salve Regina OC29
RV635 Ascende laeta OC29
RV613 Gaude mater Ecclesia OC29
RV634 Vos aurae per montes OC29
RV589 Gloria OC30
RV803 Nisi Dominus OC30
RV642 Ostro picta OC30
RVAnh23 Gloria OC30

Nisi Dominus (Psalm 126), R.608
Cum dederit dilectis suis somnum; Ecce haereditas Domini, filii: Merces, fructus ventris.
que a partir d’una traducció anglesa seria:
Quan ha atorgat el son a aquells que estima, vet aquí l’herència dels Senyor, els fills, una recompensa, el fruit del ventre.
I que no es correspon del tot amb la traducció del salm a la Bíblia interconfessional (on és el salm 127 seguint una numeració diferent de la Vulgata) on sembla que el que Déu atorga fins quan dormen és el pa.
Coses de les dificultats de les traduccions. segurament la més moderna és més fidel que no el text en llatí de la Vulgata. Però va servir per inspirar Vivaldi.
Si Jahvè no construeix la casa,
és inútil l’afany dels constructors.
Si Jahvè no guarda la ciutat,
és inútil que vigilin els guardes.
Es inútil que us lleveu tan de matí,
i aneu tan tard a reposar,
per menjar el pa que us guanyeu a dures penes. Fins quan dormen, Déu el dóna als seus amics.
La millor herència són els fills, do de Jahvè,
els descendents són la millor recompensa;
els fills que heu tingut quan éreu joves
són com les fletxes en mans d’un guerrer;
feliç l’home que se n’omple el buirac:
si discuteix amb algú davant la gent,
no haurà de retirar-se avergonyit.

MÚSICA INSTRUMENTAL SENSE OPUS

  • Concerti da Camera: 87 88 100 100pastorella OC03
    103 OC02 86 91 93 94 95 97 106 OC04
    53 92 99 105 107 108 / 532 per mandolina, 548, La notte 439 / 151
  • Concerti per molti istrumenti: 413 540 553 561 562 566 569 / 551 558
  • Concerts per a flauta: 427 436 440 108 429 438 441 445 533
  • Concerts per a flauta dolça: 441 442 443 444 445
  • Concerts per fagot: 473 483 485 492 497 503 OC06//477 488 498 // 484
  • Concerts per oboè: 446 447 452 453 454 455 456 461 463 464 545
  • Concerts per Viola d’amore: 392 393 394 395 396 397
  • Concerts per a Viola de gamba: 544 546 565 578 579 580 555
  • Concerts per violoncel: 398 399 404 406 410 412 419 / 401 408 413 422 531 / 402 403 407 409 418 423 424 / 405 411 414 416 417 420 421
  • Sonates per oboè: 53 81 779 (+ pastor Fido)
  • Sonates per cello: 43 45 49 42 47 / 6 sontes / sonates de 1740
  • Últims concerts per violí: 235 251 258 296 386 389
Posted on

HAYDN, Franz Josef 1732-1809

https://en.wikipedia.org/wiki/Joseph_Haydn

31/03/1732
31/05/1809

He was instrumental in the development of chamber music such as the piano trio[2] and his contributions to musical form have earned him the epithets “Father of the Symphony” and “Father of the String Quartet”. Haydn spent much of his career as a court musician for the wealthy Esterházy family at their remote estate. Until the later part of his life, this isolated him from other composers and trends in music so that he was, as he put it, “forced to become original”. Yet his music circulated widely, and for much of his career he was the most celebrated composer in Europe. He was a friend and mentor of Mozart, a teacher of Beethoven, and the older brother of composer Michael Haydn.

1732:  Neix a Rohrau. Infantesa humil, passava gana

1740: 8 anys cor Sant Esteve a Viena

1749: 17 anys, acomiadat, comença a fer de freelance. Aconsegueix alguns patrons

According to Pohl, it was in the spring or summer of 1750 that Haydn occupied his most frequently described early lodgings: a ‘miserable little garret without a stove’ (Griesinger) in the so-called Michaelerhaus, attached to the Michaelerkirche. At this time ‘his entire life was devoted to giving lessons, the study of his art, and performing. He played in serenades and in orchestras for pay, and devoted himself diligently to composition, for “when I sat at my old, worm-eaten clavier, I envied no king his good fortune”’. Here occurred the first of many strokes of luck through which, in addition to his genius and unremitting labour, he gradually improved his professional lot. Griesinger writes: In the same house … lived as well the famous poet Metastasio. He was raising one Fräulein Martinez; Haydn was engaged to give her lessons in singing and on the clavier, in return for which he received free board for three years.

1750s: comença a compondre quartets de corda pel baró Fürnberg.

Haydn. Quartets de corda

1757 KAPELLMEISTER COMTE MORZIN

1757: 25 anys, Kapellmeister amb el Comte Morzin
1760: 28 anys Es casa.

Simfonies Morzin: “His pre-Esterházy symphonies (most composed for Count Morzin) comprise nos.1, 37 and 18 (the earliest); 2, 4–5, 10–11, 17, 19–20, 25, 27, 32, 107; and possibly 3 and 15.”

1761 VICE KAPELLMEISTER ESTERHAZY

1761: Esterhazy. Count Morzin soon suffered financial reverses that forced him to dismiss his musical establishment, but Haydn was quickly offered a similar job (1761) by Prince Paul Anton, head of the immensely wealthy Esterházy family. Haydn’s job title was only Vice-Kapellmeister, but he was immediately placed in charge of most of the Esterházy musical establishment, with the old Kapellmeister Gregor Werner retaining authority only for church music. When Werner died in 1766, Haydn was elevated to full Kapellmeister.

(el comte, en veure Haydn petit i moreno va preguntar “qui és aquest moro?”, i Haydn va dir qui era. Si tu ja ets al meu servei! com és que no et coneixia? Et cal un bon vestit, sabates amb taló, i una perruca.

1761 Simfonies Matí, migdia, vespre

Simfonies amb Esterhazy: Haydn’s years as Esterházy vice-Kapellmeister (1761–5) were his most productive as a symphony composer, with about 25 works (nos.6–9, 12–16, 21–4, 28–31, 33–4, 36, 39–40, 72, 108(B)); nos.35, 38 and 58–9 from about 1766–7 are similar. They exhibit great variety of style, subject matter and orchestral treatment, although the common notion that they constituted a distinctly ‘experimental’ phase is untenable. Their stylistic élan and virtuoso brilliance are attributable to the splendour of the court and the professional players now at Haydn’s disposal. One finds works for connoisseurs (nos.6–8, 13, 21–2, 31), others that seek to entertain (nos.9, 16, 33, 36, 72, 108) and still others that combine both stances (nos.34, 39–40). A few present an apotheosis of the chamber symphony: at ease, yet refined and profound (nos. 28–9, 35). Extra-musical aspects are present not only in the Matin–Midi–Soir trilogy (see §3(i)) but also nos.30 (‘Alleluja’), 31 (‘Hornsignal’), and perhaps 22 (‘The Philosopher’) and 59 (‘Fire’, a modern nickname deriving from its supposed origin as incidental music). Although a few symphonies are still in three movements (nos.9, 12, 16, 30), four is now the norm. Concertante scoring is prominent not only in nos.6–8 but in nos.9, 13, 14, 16, 31, 36, 72 and 108; a special effect found in this period alone is the use of four horns rather than the usual two (nos.13, 31, 39, 72).

1762-1764 Quartets Op.1   Haydn. Quartets de corda

1763-1765 Quartets Op.2

Les sonates de piano d’aquest període segurament estaven pensades per a clavicèmbal i per ser interpretades per dames cultes a casa. Sonata no.2 in B (with its astonishing Largo) [HobXVI2, sonata 11, 1760] are more intellectually difficult and stylistically uncompromising than all the early quartets and most of the early symphonies; many works are small and unpretentious and were presumably written for students and amateurs. At least 12 weighty connoisseurs’ sonatas originated in the late 1760s and early 1770s, including nos.19, 20, 45, 46 and seven lost works. Two sets in mixed style followed, nos.21–6 (1773) and 27–32 (1774–6); they include serious works such as the boldly formed nos.22 in E and 26 in A, the passionate no.32 in B minor and the through-composed no.30 in A, as well as numerous lighter works, especially in the 1774–6 set. In 1780 followed Haydn’s first publication with Artaria, the heterogeneous nos.35–9 and 20, including the ‘easy’ no.35 in C, the virtuoso no.37 in D and the serious no.36 in C minor. The three modestly scaled sonatas nos.40–42 (published 1784) are miracles of popular appeal allied with high art, especially no.40 in G. Except for no.51 in D, for Mrs Schroeter, Haydn’s last five sonatas eschew any pretence of modesty. In the late 1780s he composed no.48 in C, with a fantasy-like slow variation movement and a dashing sonata-rondo finale, and the intimate no.49 in E for Mme Genzinger; its brilliant first movement has an unusually long coda and the ABA Adagio is richly expressive, with continual variations of the theme. From London come two virtuoso sonatas for Jansen: nos.50 in C and 52 in E. The former features a remarkable first movement which, though in sonata form, is based on continual variation of a basic motif; the latter is on the largest scale throughout and features a slow movement in the remote key of E major (a tonal relation adumbrated in the development of the first movement and wittily ‘cancelled’ at the beginning of the finale).

Trios de piano 1 – 17, predomina el paper del piano, que a l’època no sonava gaire fort i podia ser fàcilment eclipsat pel violí i cello.

Haydn’s piano trios have been undervalued, in part because of the great distance between their original generic identity and today’s conceptions. 18th-century keyboard trios (like violin sonatas) were understood as ‘accompanied sonatas’: the keyboard dominates, the cello mainly doubles the left hand of the piano in a pitch-class sense, and even the violin is generally more accompanimental than soloistic, although it often receives sustained melodies in second themes, slow movements, minuet trios and rondo episodes. Nevertheless the strings are essential, for integration of the texture, tone colour and rhythmic definition.

[període Sturm und Drang] 1770

1769 Quartets Op.9

Simfonies Sturm und Drang: Haydn’s symphonies of the years around 1770 (nos.26, 41–9, 52, 65) are widely described as exemplifying his Sturm und Drang style; those of 1773–4 (nos.50, 51, 54–7, 60, 64), while less extreme, have many points of contact with it. The most commonly cited feature is the minor mode – of Haydn’s ten symphonies in the minor, six fall between 1765 and 1772 – although most works remain in the major, and most of the novel stylistic features are independent of mode. These include remote keys (no.45, ‘Farewell’, in F minor and major, and no.46 in B major), rhythmic and harmonic complexities, expansion of outward dimensions and harmonic range, rhythmic instability, extremes of dynamics and register, greater technical difficulty, increased use of counterpoint (e.g. in the canonic minuet of no.44, ‘Mourning’), musical ideas that seem dynamically potential rather than self-contained, and contrast within themes instead of merely between them. The slow movements and finales become more nearly comparable to the first movements in size and weight; in the former the violins play con sordino and the tempo is usually slowed to Adagio. No.26 (‘Lamentatione’) has religious associations and no.49 (‘La passione’) may have as well. The programmatic nos.45–6 (they seem to be a pair) are integrated in a through-composed, end-orientated manner not seen again until Beethoven’s Fifth Symphony.

simfonia 44, Farewell 45
1771 piano sonata Cm XVI/20 L33, indicacions de dinàmica que revelarien que ja són per a ser interpretades al fortepiano.
1772 Quartets del sol Op.20
1761 amb el príncep Paul Anton Esterhazy i Nikolaus Esterhazy. Tenia la responsabilitat de compondre, dirigir l’orquestra i muntar òperes.

Simfonies 1775 1780. From about 1775 (in some respects 1773) to 1781 Haydn again changed his orientation. Symphonies nos.53, 61–3, 66–71 and 73–5 are primarily in a light, even popular style (only no.70 is an exception), perhaps reflecting his resumption of operatic composition in 1773; indeed nos.53, 62, 63 and 73 include adaptations of stage-music (see §3(iii)), as had nos.50 (1773) and 60 (1774) before them. This stylistic turn has been interpreted as a kind of relaxation, or even as an outright selling out, but it is better understood as representing the distinct artistic stance of entertainment. They are easy (as Haydn was to say of nos.76–8), but superbly crafted, and abound in striking and beautiful passages, not to mention witty and eccentric ones: works of comic genius that approach the buffa stage. The slow movements exhibit new formal and stylistic options (the hymn-like no.61, the exquisitely ‘popular’ theme in no.53, the play of comic and serious in no.68, the ethereal dream in no.62), while the finales adumbrate rondo and hybrid forms. Slow introductions become important about 1779 and begin to create tangible links to the allegros (nos.53, 71 and 73).

1779 renegocia el contracte que li permet compondre per a altres (fins ara tot era propietat dels Esterhazy) i això es tradueix en menys òperes, més quartets i simfonies.

Simfonies 1780-1785 During the 1780s Haydn’s style changed again, as he began to sell his symphonies abroad, in ‘opus’ format (see §3(iv) above). Although in many respects nos.76–81 (1782–4) are still ‘easy’, they include superb movements such as the opening Vivace of no.81 and the finales of nos.77 (with its contrapuntal development) and 80 (with its cross-rhythm theme). In nos.78 and 80 Haydn returns to the minor, although from no.80 on he usually ends such movements in the major, and places the entire finale in the major as well. The Paris symphonies (nos.82–7) are the grandest he had yet composed. Nos.87, 83 and 85 (1785) already have a new esprit, a combination of learned and popular style, consistency of musical argument and depth of feeling; see the slow movements of nos.83 and 87 and the outer movements of no.85 (the opening Vivace is particularly graceful and harmoniously constructed). In nos.82 and 86 (1786) the trumpets and drums lend added brilliance and the outer movements are on a still larger scale; the Capriccio of no.86 is one of Haydn’s most original slow movements. All these features characterize nos.88 and 90–92 as well (no.89 falls off somewhat). Nos.88 and 92 are the best-known: the former boasts concentrated, in part contrapuntal, outer movements, while the gorgeous Largo theme is set off by entries of the trumpets and drums (withheld from the first movement for this purpose); the latter features an unusually close integration of slow introduction and Allegro, a beautiful Adagio, rhythmically intricate trio and Haydn’s sprightliest and wittiest finale to date.

1781 Quartets op.33, Russos (el 1782 Mozart dedica a Haydn els seus 6 quartets)  Haydn. Quartets de corda

1784 Quartet Op. 42

1787 Quartets OP. 50 Prussian

Trios 18 a 23

The effort to hear Haydn’s 27 late piano trios (hXV:5–31, 1784–96) with 18th-century ears is worth making: after the quartets they comprise his largest and greatest corpus of chamber music.

No.12 in E minor (1788–9) [XV 12, 25] has an opening movement of astonishing seriousness with vast expansions towards the end, while the beautiful siciliano slow movement and the ebullient rondo finale are both in E major. No.14 in A (1789–90)[ XV 14 25 includes his first slow movement in a remote key (E major, or VI, adumbrated by B major in the development of the first movement).

Viatges a Londres 1791-1792 i 1794-1795

1790 és famós a tot Europa però està reclòs a Esterhazy. Mor el príncep Nikolaus i el successor mira de reduir despeses. Se li rebaixa el sou però pot viatjar i se’n va a London contractat per l’empresari Salomon [com els productors de jazz]. He spent some of the time in the country (Hertingfordbury), but also had time to travel, notably to Oxford, where he was awarded an honorary doctorate by the University.

In the 1790s, stimulated by his England journeys, Haydn developed what Rosen calls his “popular style”, a method of composition that, with unprecedented success, created music having great popular appeal but retaining a learned and rigorous musical structure.[n 27] An important element of the popular style was the frequent use of folk or folk-like material, as discussed in the article Haydn and folk music. Haydn took care to deploy this material in appropriate locations, such as the endings of sonata expositions or the opening themes of finales. In such locations, the folk material serves as an element of stability, helping to anchor the larger structure.[57] Haydn’s popular style can be heard in virtually all of his later work, including the twelve London symphonies, the late quartets and piano trios, and the two late oratorios.

1788 Quartets Opus 54-55,  Tost I   Haydn. Quartets de corda

1790 Quartets Opus. 64, Tost II

Trios 24 a 31: From London, nos.24–6 (1794–5), dedicated to Schroeter, include no.25 (with the famous ‘Gypsy Rondo’) and no.26 in the special key of F minor: following a concentrated and brooding Allegro and a gorgeous Adagio in F major (identical in substance with the Adagio of Symphony no.102), the minuet-finale is anything other than anticlimactic. It begins dissonantly on a dominant 9th and this instability is maintained throughout: there is no tonic cadence until the very last bar of the A section, just before the double bar, and in the reprise even this cadence is deceptive, leading to a substantial coda. Rosen praises its ‘intimate gravity … a melancholy so intense it is indistinguishable from the tragic’, while Landon conjectures that the work may represent Haydn’s farewell to Mrs Schroeter (the key is suggestive). By contrast, nos.27 in C and 29 in E (1795–6), dedicated to Jansen, are difficult and extroverted; no.29 is particularly original in construction, and both have rollicking finales that outdo any earlier ones.

1791 Orfeo i Eurídice. Un encàrrec. Algun problema entre el rei i el príncep de Gal·les va impedir que s’estrenés. Va quedar inèdita fins 1951.

1793 Quartets Opus 71, 74 Apponyi

Simfonies London, 93-104 Haydn’s London symphonies (nos.93–104) crown his career as a symphonic composer. Not only do they outdo the Paris symphonies stylistically, but he produced them in person for rapturous audiences; this interaction stimulated him to ever bolder and more original conceptions. Nos.95–6 (1791) most nearly resemble the preceding symphonies, although no.95 in C minor has a gripping opening movement dominated by a striking unison motto, an ominously terse minuet and a brilliant sonata-fugal finale in C major (possibly influenced by the finale of Mozart’s ‘Jupiter’). Those given in 1792 (nos.93–4, 97–8) respond to Haydn’s public: in no.94 the famous outburst in the Andante is actually the least remarkable ‘surprise’; the opening Vivace reaches new heights of tonal wit and expansive brilliance, and the concluding sonata-rondo is the first to exhibit the blend of rhythmic vitality, playful surprise, larger scale and underlying cogency of argument that distinguish Haydn’s London finales. These last features are found in nos.97–8 as well, along with a new romanticism in the opening movement of no.97 (the breathtaking diminished 7th chord in bar 2, which returns at several key points, and the remote flat-side modulations in the recapitulation); in no.98 Haydn composed an extended fortepiano obbligato for himself in the coda of the finale.

TRIOS

Three trios (H. XV:18–20) dedicated to Princess Maria Anna, wife of Prince Anton Esterházy:

No. 32 in A major, Hoboken XV:18 (1793)
No. 33 in G minor, Hoboken XV:19 (1793)
No. 34 in B♭ major, Hoboken XV:20 (1794)
Three trios (H. XV:21–23) dedicated to Princess Maria Josepha, wife of Prince Nicholas Esterházy:

No. 35 in C major, Hoboken XV:21 (1794)
No. 36 in E♭ major, Hoboken XV:22 (1794)
No. 37 in D minor, Hoboken XV:23 (1794)
Three trios (H. XV:24–26) dedicated to Rebecca Schroeter:

 

1795 Torna a Viena, ara cèlebre
La Creació
Les estacions
Concert per a trompeta

 

Últimes sis simfonies. The last six symphonies are even more brilliant (clarinets are added, except in no.102); Haydn’s determination to conquer new territory with each work is palpable. No.99 in E is his most elaborate symphonic essay in remote tonal relations; it also features a particularly warm slow movement (in G major), with extensive wind writing (much commented on at the time). No.101 (‘Clock’) has by far the longest minuet and trio Haydn ever composed and a particularly brilliant rondo finale. No.100 (‘Military’) rapidly became his most popular, owing to the slow movement based on a romance (from the lyre concerto hVIIh:3), overlaid by massive percussion outbursts that audiences found deliciously terrifying. No.102 is the least ‘characteristic’ of these six, yet one of the greatest; its most remarkable movement is the Adagio (identical in musical substance to that in the F minor Piano Trio hXV:26), in which the exposition is repeated in order to vary the instrumentation, with muted trumpets and drums. No.103 (‘Drumroll’) offers Haydn’s most telling invocation of the sublime in instrumental music, by means of an astonishing double annunciation: first the ‘intrada’ fortissimo drum roll, then the mysterious bass theme (resembling the ‘Dies irae’), which dominates the Allegro as well and, even more astonishingly, interrupts the recapitulation near the end. No.104 begins with a massive dotted motif on the 5th D–A, which some commentators describe as dominating the entire symphony (fig.13); the first movement is one of Haydn’s freest and the finale has greater relative weight than that in any other of the London symphonies.

1796 – 97 Quartets Opus 76 Erdödy  Haydn. Quartets de corda

1799 Quartets Opus 77, Lobkowitz

 

TRIOS

No. 38 in D major, Hoboken XV:24 (1795)
No. 39 in G major, Hoboken XV:25 (1795) “Gypsy”
No. 40 in F♯ minor, Hoboken XV:26 (1795)
Two stand-alone trios (H. XV:31, 30):

No. 41 in E♭ minor, Hoboken XV:31 (1797) “Jacob’s Dream”
No. 42 in E♭ major, Hoboken XV:30 (1797)
Three trios (H. XV:27–29), known as the “Bartolozzi Trios,” dedicated to Theresa Jansen (Bartolozzi):

No. 43 in C major, Hoboken XV:27 (1797)
No. 44 in E major, Hoboken XV:28 (1797)
No. 45 in E♭ major, Hoboken XV:29 (1797

1803 Físicament malalt, pero segueix tenint idees: [Haydn said] “I must have something to do—usually musical ideas are pursuing me, to the point of torture, I cannot escape them, they stand like walls before me. If it’s an allegro that pursues me, my pulse keeps beating faster, I can get no sleep. If it’s an adagio, then I notice my pulse beating slowly. My imagination plays on me as if I were a clavier.”[n 16] Haydn smiled, the blood rushed to his face, and he said “I am really just a living clavier.”

Es compra la casa amb jardí a Viena [foto]. Die Phantasie spielt mich, als wie ein Klavier.


Mausoleu a l’església d’Eisenstadt

Conservatori a Eisenstadt

La seva rutina:
  • 0630 llevar-se
  • 0800 Esmorzar i tocar el piano
  • 1130 Visites
  • 1400 Dinar
  • 1600 Escriure música
  • 2000 Passeig
  • 2200 Sopar
  • 2330 Dormir

Of these, a particularly important one was with Maria Anna von Genzinger (1754–93), the wife of Prince Nikolaus’s personal physician in Vienna, who began a close, platonic, relationship with the composer in 1789. Haydn wrote to Mrs. Genzinger often, expressing his loneliness at Esterháza and his happiness for the few occasions on which he was able to visit her in Vienna; later on, Haydn wrote to her frequently from London. Her premature death in 1793 was a blow to Haydn, and his F minor variations for piano, Hob. XVII:6, may have been written in response to her death [vol 11 18m]

Perhaps more than any other composer’s, Haydn’s music is known for its humor.[53] The most famous example is the sudden loud chord in the slow movement of his “Surprise” symphony; Haydn’s many other musical jokes include numerous false endings (e.g., in the quartets Op. 33 No. 2 and Op. 50 No. 3), and the remarkable rhythmic illusion placed in the trio section of the third movement of Op. 50 No. 1.[54] Much of the music was written to please and delight a prince, and its emotional tone is correspondingly upbeat.

Posted on

Marc Aureli. Reflexions

Reflexions

II. 17
17
El temps de la vida humana no és res més que un punt. La seva substància és quelcom que s’escola. La percepció sensorial és tèrbola. La composició de tot el cos es corromp fàcilment. La seva ànima és un terbolí. La fortuna és quelcom d’incalculable. La fama és incerta. Per tal de dir-ho en poques paraules, totes les coses que pertanyen al cos són un riu, les que són pròpies de l’ànima són un somni i un vapor, alhora que la vida és una guerra i un exili, mentre que la fama que es deixa no és res més que un oblit.

IV

3
Se cerquen llocs retirats al camp, a la costa i a la muntanya. Tu també sols anhelar sobretot aquesta mena de coses. Tot això, tanmateix, és molt vulgar, ja que en qualsevol moment que vulguis pots retirar-te en tu mateix. No hi ha cap lloc, en efecte, on una persona pugui retirar-se amb més tranquil·litat i amb més llibertat que en la seva pròpia ànima, sobretot aquella persona que posseeix en el seu interior uns béns de tal mena que, si s’inclina devers ells, aconsegueix tot seguit una tranquil·litat completa. Dic, tanmateix, que la tranquil·litat no és res més que el bon ordre. Per consegüent, concedeix-te constantment aquest retir i renova’t.

21
Si les ànimes perduren, ¿de quina manera l’aire pot contenir-les des de l’eternitat? ¿De quina manera també la terra pot contenir els cossos d’aquells qui han estat enterrats des de fa tant de temps? Així com aquí, en efecte, després de certa permanència, la transformació i la dissolució d’aquests cossos cedeixen el lloc a altres cadàvers, de la mateixa manera també les ànimes que han passat a l’aire, després de romandre-hi durant cert temps, es transformen, es fonen i s’inflamen, tot reassumint-se en la raó seminal del conjunt, alhora que d’aquesta manera cedeixen el lloc a les ànimes que vénen a llur darrera.

32.
Dedica’t a pensar per un moment en l’època de Vespasià i veuràs totes aquestes coses: persones que es casen , tenen fills, enmalalteixen, moren, fan la guerra, celebren festes, comercien, conreen la terra, adulen, es vanen, sospiten, conspiren, desitgen que alguns morin, murmuren dels esdeveniments presents, estimen, atresoren, cobegen un consulat, cobegen un reialme. Doncs bé, la vida d’aquelles persones ja no existeix enlloc.
Canvia ara la teva imatge i passa a l’època de Trajà: hi trobes de bell nou les mateixes coses i també aquella vida ha mort. De la mateixa manera, contempla també tots els altres documents dels temps passats i de totes les nacions i mira quants, després de tots llurs esforços, caigueren al cap de poc temps i es desintegraren en llurs elements.

V
1
De bon matí, quan et despertis de mala gana, proposa’t aquest pensament: «Em desperto per tal de dur a terme una tasca pròpia d’home.» Per consegüent, ¿he de continuar encara indignat, si vaig a fer aquelles coses per mor de les quals he estat engendrat i en virtut de les quals he estat portat al món? ¿O és que he estat format per tal de jaure i escalfar-me al bell mig de cobrellits? «Això, tanmateix, és més agradable.» ¿Has estat engendrat, per tant, per a delectar-te? I, en general, ¿has estat engendrat per a la passivitat, o bé per a l’activitat? ¿No veus que les plantes més petites, els ocells més petits, les formigues, les aranyes, les abelles, duen a terme llur pròpia funció, tot contribuint de llur banda a l’ordenació de l’univers?

24.

Recorda la substància de tot el conjunt, de la qual participes en una petita part. Recorda també el temps de tot el conjunt, del qual se t’ha assignat un interval breu i momentani. Alhora, recorda el destí: ¿quina part d’ell és la teva?

VI

36.

Àsia o Europa només són racons de l’univers. Tot el mar no és res més que una gota de l’univers. L’Atos és solament un terròs de l’univers. Tot el temps present no és res més que un punt de l’eternitat. Totes les coses són insignificants, fàcilment canviables, i desapareixen ràpidament.

VII
32.
Sobre la mort: o és una dispersió, si hi ha àtoms, o bé, si hi ha una unitat universal, és una extinció o un canvi.

39.
O totes les coses s’esdevenen a partir d’una sola font d’intel·ligència com per a un sol cos, i no cal que la part es queixi de les coses que s’esdevenen a favor del conjunt universal, o bé hi ha àtoms i res més, sinó agitació i dispersió. ¿Per què et torbes, doncs? Digues al teu guia interior: «Has mort. Has estat destruït. T’has destruït. T’has convertit en bèstia. Interpretes una comèdia. Ets membre d’un ramat. Pastures.»

XII
14.
Cal que hi hagi o una necessitat fatal i ordre inviolable o una providència benèvola o un caos fortuït i sense direcció. Per consegüent, si es tracta d’una necessitat inviolable, ¿per què resisteixes? Però, si es tracta d’una providència que accepta de ser benèvola, fes-te tu mateix digne del socorriment diví. Si, tanmateix, es tracta d’un caos sense guia, gaudeix del fet que en aquest tipus d’agitació tempestuosa tens en tu mateix certa intel·ligència que és guia. Alhora, encara que aquesta agitació tempestuosa t’arrossegui, deixa que arrossegui la teva pobra carn, el teu alè vital i totes les altres coses, car no arrossegarà la teva intel·ligència.

32.

Quina petita part de temps il·limitat i abissal ha estat assignat a cadascú! Ràpidament, en efecte, desapareix en l’eternitat. Alhora, quina part tan petita del conjunt de la substància! Quina part també tan petita també la del conjunt de l’ànima! Ensems, en quina petita porció de tota la terra t’arrossegues! Considerant totes aquestes coses, imagina que res no és important, llevat del fet de dur a terme aquella cosa a la qual et mena la teva naturalesa i experimentar-la tal com la porta la naturalesa comuna.

36.
Home, has estat ciutadà en aquesta gran ciutat! ¿Què t’importa si han estat cinc anys o cent anys? Allò que és conforme a les lleis, en efecte, és igual per a cadascú. Per consegüent, ¿què hi ha de terrible en el fet que et bandegi de la ciutat, no pas un tirà, no pas un jutge injust, sinó la naturalesa que t’hi introduí? És com si un pretor acomiadés de l’escena un actor còmic després d’haver-lo contractat. «Tanmateix, no representat pas les cinc parts de la comèdia, sinó solament tres.» Has parlat bellament. Amb tot, en la vida aquestes tres parts són el drama sencer, car determina la fi aquell qui qualque vegada fou certament la causa de la teva composició, alhora que ara és la causa de la teva dissolució. Tu, tanmateix, no ets pas la causa d’una cosa ni de l’altra. Per tant, vés-te’n amb ànim benèvol, car aquell qui t’acomiada també ho fa amb ànim benèvol.

Posted on

Epictet

Enquiridió

17 Recorda que ets actor d’un drama que és tal com vol l’autor: si vol que sigui curt, és curt, si vol que sigui llarg, és llarg. Si vol que facis el paper d’un captaire, recorda que has de fer-lo també encertadament, igual com si es tracta de fer el paper d’un coix, d’un magistrat, d’una persona normal. Allò que és propi de tu, en efecte, és fer magníficament el personatge que se t’ha atorgat. El fet d’escollir-lo, nogensmenys, pertany a un altre.

Posted on

Cant Espiritual. Maragall

Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre … i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns dins del meu cor!…

O és que aquest “fe’ etern” és ja la mort?
Mes llavores la vida què seria?
Fóra ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’aprop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi …
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença
en que s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyo’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
sia’m la mort una major naixença!

 

Posted on

Sobre los huesos de los muertos. Tokarczuk, Olga

Sobre los huesos de los muertos (Hotel de las letras)
Cap Déu omniscient podria suportar tan de dolor
– p 35 | location 531-536 | Added on Thursday, 13 July 2017 13:33:18

Eso pensaba al cantar, pero, en el fondo nunca creí en ningún tipo de distribución personal de la Luz. Ningún Dios se ocupa de eso, ningún contador celestial. Sería difícil que una persona soportara tanto sufrimiento, especialmente para alguien omnisciente, creo que se desintegraría bajo la presión de ese dolor, a menos de que se hubiera pertrechado con anterioridad tras algún mecanismo de defensa, como el ser humano. Sólo una máquina sería capaz de cargar con todo el dolor del mundo. Sólo una maquinaria sencilla, efectiva y justa. Pero como todo tenía que funcionar de manera mecánica, nuestras oraciones eran innecesarias.

M’imagino que surto del meu propi cos

– p 58 | location 876-881 | Added on Friday, 14 July 2017 12:16:10

A veces tengo la impresión de que estoy construida únicamente con los síntomas de enfermedad, de que soy un fantasma hecho de dolor. Cuando no consigo reponerme, imagino que en el estómago, desde el cuello hasta el perineo, tengo una cremallera y que la voy abriendo lentamente, de arriba abajo. Y después saco las manos de las manos, las piernas de las piernas y la cabeza de la cabeza. Que salgo de mi propio cuerpo y éste cae como un montón de ropa vieja. Soy pequeña y delicada, casi transparente. Mi cuerpo es como el de una medusa: blanco, lechoso, fosforescente. Sólo esa fantasía es capaz de proporcionarme cierto alivio. Me ayuda a liberarme también.

No tenim informació sobre el nostre propi cos

– p 72 | location 1103-1113 | Added on Saturday, 15 July 2017 13:57:23

Tengo una teoría. Que nuestro cerebelo no esté conectado apropiada y convenientemente con nuestro cerebro es la mayor pifia de nuestra programación. Fuimos mal diseñados. Deberían sustituirnos por un modelo distinto. Si tuviéramos el cerebelo unido con el cerebro poseeríamos un conocimiento completo sobre nuestra anatomía, sobre aquello que sucede en el interior de nuestro cuerpo. Oh, nos diríamos, ha descendido el nivel de potasio en la sangre. Algo lastima a la tercera vértebra cervical. Hoy no anda muy bien la presión sistólica, hay que salir a hacer ejercicio, con los huevos a la mayonesa de ayer el nivel de colesterol está por encima de lo normal, así que debo cuidar más lo que como. Habitamos el cuerpo, ese equipaje molesto; en realidad no sabemos nada de él y necesitamos emplear diferentes herramientas a fin de conocer sus procesos más sencillos. La última vez que el médico quiso saber qué pasaba en mi estómago me pidió que me hiciera una gastroscopia, lo cual me pareció un escándalo. Tuve que tragarme un tubo muy grueso y sólo entonces, con ayuda de una cámara, el interior de mi estómago se hizo visible. La única herramienta que nos han regalado como premio de consolación, tosca y primitiva, es el dolor. Si existen los ángeles, se estarán partiendo de risa con nosotros: recibieron un cuerpo y no saben nada de él. Se los dieron sin instrucciones de uso.

Imaginant els pensaments dels altres a l’església
– p 199 | location 3048-3065 | Added on Wednesday, 19 July 2017 08:43:56

De vez en cuando me da por entrar en la iglesia y sentarme tranquilamente entre la gente. Siempre me ha gustado el hecho de que la gente se reúna y no deban hablar unos con otros, pues si pudieran hacerlo no tardarían en contarse tonterías o chismes, inventarían historias y presumirían de esto y aquello. Y así se ven obligados a sentarse en hileras, a sumirse en sus pensamientos, a pasar revista a lo sucedido en los últimos tiempos y a imaginar qué puede suceder más adelante. Y de esa forma controlan sus vidas. Al igual que todos los demás, solía sentarme en una banca y sumirme en una especie de duermevela. Pensaba perezosamente, como si los pensamientos llegaran desde fuera de mí misma, desde las cabezas de otras personas, o incluso desde las angelicales cabezas de madera situadas en las proximidades. Siempre imaginaba algo nuevo, diferente de lo que me venía a la cabeza cuando pensaba en casa. Desde ese punto de vista, la iglesia era un buen lugar. A veces tenía la sensación de que allí podía leer los pensamientos de los demás con sólo desearlo. En varias ocasiones me pareció oír los pensamientos de los otros en mi cabeza: «¿Qué haremos con el nuevo papel tapiz en el dormitorio, qué dibujo elegir, es mejor algo completamente liso o con un ligero estampado?». «El dinero en la cuenta tiene un interés muy bajo, otros bancos ofrecen mejores condiciones, el lunes debo ir a examinar qué ofertas tienen y llevar el dinero.» «¿De dónde ha sacado el dinero aquélla?» «¿Cómo se puede permitir todo lo que lleva puesto? Supongo que no comen y todo lo que ganan se lo gastan en modelitos para ella…» «¡Hay que ver lo que ha envejecido ése, cuántas canas! Y pensar que era el hombre más atractivo del pueblo. ¿Y ahora qué? Es una ruina…» «Se lo diré al médico directamente: quiero una baja…» «Jamás, jamás de los jamases aceptaría una cosa así, no voy a permitir que me traten como a un niño…» ¿Y qué tendría que haber de malo en ese tipo de pensamientos? ¿Acaso tengo yo otros? Menos mal que aquel Dios, si es que existía, o incluso si no existía, nos concedía un lugar para pensar con tranquilidad, quizás en eso consiste la oración: pensar en paz, no desear nada, no pedir nada; simplemente poner orden en la propia cabeza. Con eso debería bastar.

Posted on

Els noms dels colors

[Fenomenologia] [ colors enllaç a física, percepció,

Pantone: El color de l’any (història dels pigments),  colors patentats

, Història dels colors a Windsor&Newton, [receptes de colors al llibre de Leonardo da Vinci]

Els noms de colors al diccionari de la llengua catalana:

ALABASTRI, AMARANTI, AMBRAT, ANYIL, ARGENTI, ATZABETGENC, ATZUR, BEIGE, BISTRE, BLANC, BLAU, BRU, BURELL, CALLOL, CAQUI, CARMESI, CARMI, CASTANY, CENDROS, CERULI, CITRI, COCCINI, DAURAT, ENCARNAT, ESCARLATA, FALB, FERRUGINOS, FULIGINOS, GLAUC, GRANAT, GRIS, GROC, LILA, LIVID, LLEONAT, LLOR, MAGENTA, MARRO, MELAT, MORAT, MORAT, MOREU, MUSC, NEGRE, OCRACI, OCROS, OLIVACI, PERU, PONCr6, PORPRA, PORRACI, PURPURA, ROIG, ROS, ROSA, ROSAT, RUBIGINOS, SAFIRI, SALMO, SALMONAT, SAUR, TARONJA, TERROS, TURQUI, VERD, VERMELL, VERMELL, VIOLACI, VIOLAT, VIOLETA, VIRESCENT.

Els colors, català, english

Nom Color
Aiguamarina  
Albercoc  
Amarant  
Ambre  
Ametista  
Atzur  
Beix  
Bistre  
Blanc  
Blat  
Blau  
Blau cel  
Blau de cobalt  
Blau de França  
Blau de Prússia  
Blau fosc  
Blau marí  
Blau reial  
Blauet  
Bronze  
Camussa  
Canyella  
Caqui  
Cardenal  
Carmesí  
Carmí  
Carnació  
Castany rogenc  
Celadont  
Ceruli  
Chartreuse  
Cian  
Cirera  
Corall  
Coure  
Crema  
Escarlata  
Fúcsia  
Granat  
Gris  
Gris fosc  
Groc  
Heliotropi  
Indi  
Jade  
Lavanda  
Lila  
Llima  
Magenta  
Malva  
Marró  
Morat  
Negre  
Ocre  
Or  
Orquídia  
Panotxa  
Plata  
Porpra  
Préssec  
Pruna  
Rosa  
Salmó  
Sèpia  
Taronja  
Turquesa  
Verd  
Verd maragda  
Verd oliva  
Verd veronès  
Vermell  
Vermell fosc  
Vermelló  
Vinca  
Violat  
Vori  
Xarxet
Posted on

Disgust (El que no m’agrada)

Psicologia Afectivitat, emocions, sentiments. l’experiència afectiva   Un museu de les emocions

Introducció   Origen i dominis     Debat, desviacions (fòbies, manies, moda)  El que no m’agrada a mi   Altres    Arts

[en la classificació de l’arbre de Parrot s’incloïa dins la ira:

Disgust ( Disgust ): Revulsion·Contempt·Loathing .

Hi ha una gradació des de l’atracció, la indiferència, la molèstia, fàstic, el disgust, el que repugna, revulsiu, vomitiu, que pot derivar a la fúria, la fugida o la tristesa] [Abans d’estudiar les emocions vaig començar a anotar tot allò que em desagradava i molestava].

Una de les sis emocions bàsiques identificades per Darwin, Ekman o Plutchik, que l’oposa a confiança. (Classificació )

Origen i dominis

(WK) Hauria evolucionat per reaccionar a amenaces d’infecció. Així, a la majoria de cultures es reacciona amb disgust a

  • excrecions corporals: femtes, orina, vòmit, fluids sexuals, saliva, mocs
  • aliments en mal estat
  • brutícia i mala higiene
  • animals com rates, mosques, paparres, serps, paneroles, cucs, aranyes, coloms
  • cossos infectats o cadàvers

A més del disgust a patògens, hi hauria el disgust sexual, per evitar parelles que serien “costoses” (i és de remarcar que les dones tenen més disgust sexual ja que normalment carreguen més amb les conseqüències de la unió), i el disgust moral, davant comportament que són perjudicials per a la comunitat.

La insula (àrea de Brockman 13, cervell Estudi a partir de lesions i mapes per histologia  ) intervé en al reacció al disgust, tant davant l’exposició a un objecte com a l’expressió de fàstic d’altres. Els afectats per la malaltia no reaccionen a les expressions de disgust dels altres, mentre que els afectats per depressió o trastorn obsessiu compulsiu ho són més. Els experiments amb MRI mostren com els prejudicis racials o estètics generen reaccions de disgust a persones d’una altra raça o obeses.

[Debat, desviacions]

La reacció de disgust davant d’aliment, parella, o membre de la comunitat perjudicial, es pot desviar a fòbies no justificades o imposicions culturals artificials.

Fòbies

  • Aracnofòbia (5%), Ophidofòbia (serps, 3%),  Cynofòbia (gossos, 6%).
  • Acrofòbia (por a les alçades, 5%), aerofòbia (por a volar, 4%), claustrofòbia (6%), Trypanofòbia (injeccions, 25%), mysofòbia (brutícia i gèrmens, 3%)
  • Fòbia social (por a ser jutjat pels altres, 10%), agorafòbia (por a espais grans o multituds, 2%)

Manies, Gust i moda

Les manies personals i els costums socials

  • Menjar: Gustos o personals (els nens no volen menjar verdura, fruita o peix perquè té espines), guies socials sobre el que és saludable o no ( dietes a La necessitat de ser atractiu), modes gastronòmiques i evolució de gustos (de la cassola al quinoa bowl).
  • Tipus de cos: Al llarg de la història varia l’ideal de bellesa. En temps d’escassedat de menjar es valorava una persona ben alimentada. En temps d’abundància i sedentarisme, es valora un cos  més prim, a vegades fins a l’absurd (La necessitat de ser atractiu.)
  • Vestir, moda.
  • Races. En certs contexts podem percebre amb disgust altres races perquè les associem a comportaments delictius.

El que no m’agrada a mi

L’ocupació incivilitzada de l’espai comú

  • Els cantants que vénen a cantar a les terrasses, espatllant el silenci, sobretot les tunas i el flamenc dolent.
  • La contaminació sonora i visual. Els graffiti, la mania de voler deixar la pròpia empremta ocupant l’espai que és de tots. El mateix amb el soroll. Els que posen la música fort i obliguen a escoltar-la als altres, la festa rave que organitza l’ajuntament. Els bongos de la punyeta. Com deia Dickens en una entrada al diari de 10/02/1866 queixant-se que havien suprimit el servei de correus el diumenge: “I beg to say that I most decidedly and strongly object to the infliction of any such inconvenience upon myself.”
  • Les burilles a terra, la brutícia al matí al passeig al costat de la platja llaunes i envasos d’entrepans i pizza.
  • els skaters apropiant-se de la plaça dels àngels
  • Que m’aturin pel carrer per propaganda de l’AECC, Oxfam, metges sense fronteres per explicar-me una història i demanar-me diners
  • A la muntanya, els papers de water arreu que deixa la gent quan fa un pipí.

Cultura i xarxes

  • El Faust de Goethe, Atlas Shrugged d’Ayn Rand
  • Les películes que manipulen sentimentalment com “Cosas que nunca te dije” d’Isabel Coixet
  • La televisió i la ràdio en general
  • la banalitat de l’adjectiu “mediterrani” en receptes, anuncis de cervesa, roba,  música tova. El mateix per “sostenible” i “solidari”, “transgressor” (que normalment anuncia una obra avorrida de collons).
  • Que quan cerco informació a internet sobre un poble, un restaurant o un hotel, en lloc de sortir el web del lloc, aparegui el tripadvisor dels collons.

Incomoditats

  • Els parkings amb places i corredors estrets
  • Facturar i els controls de seguretat als aeroports, la gent que ocupa més espai del que els pertoca al portaequipatges
  • Haver d’esperar que m’atenguin a un restaurant.

Ball

  • Una jam on punxen temes ràpids, sosos i no hi ha ningú que balli balboa
  • Que em tregui a ballar algú que no sap ballar ràpid i soni un tema ràpid.

Manies

  • Que em pressionin. Que a les portes dels restaurants hi hagi algú dient d’entrar en lloc de poder mirar la carta en pau tot sol.
  • Les multituds i el soroll
  • L’arròs amb llet

Altres

Kamo no chomei

Unpleasant things – a great many things cluttering up the area where someone is sitting. A lot of brushes lying on an ink stone. A crowd of Buddhist images in a private worship hall. A large collection of stones and plants in a garden. Too many children and grandchildren in a house. Too much talk when meeting others. A long list of one’s virtuous acts in a supplicatory prayer. Things that are not unpleasant in large amounts are books on a book cart, and rubbish on a rubbish heap.

Arts

Literatura
[incloc aquí el “Tropic of Cancer” de Henry Miller, que no té res d’eròtic, mostra uns personatges infeliços i amargats que volen viure per damunt les seves possibilitats i que menyspreen tothom]. Bret Easton Ellis, American Psycho. William Golding, Lord of the Flies. Cormac McCarthy, The Road.
John Waters 101 things i hate

Cinema
Requiem for a Dream (2000). A Clockwork Orange (1971). Se7en (1995).

Posted on

As You Like It. Shakespeare

 

qe

As You Like It

a

As You Like It

The word is a stage
[II. vii. 139]

All the worl’s a stage,
And all the men and women merely players:
They have their exits and their entrances;
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages. At first the infant,
Mewing and puking in the nurse’s arms.
And then the whining school-boy, with his satchel
And shining morning face, creeping like snail
Unwillingly to school. And then the lover
Sighing like furnace, with a woeful ballad
Made to his mistress’ eyebrow. Then a soldier,
Full of strange oaths, and bearded like the pard,
Jealous in honour, sudden and quick in quarrel,
Seeking the bubble reputation
Even in the cannon’s mouth. And then the justice,
In fair round belly with good capon lined,
With eyes severe, and beard of formal cut,
Full of wise saws and modern instances,
And so he plays his part. The sixth age shifts
Into the lean and slippered pantaloon
Woth spectacles on nose and pouch on side,
His youthful hose well saved a world too wide
For his shrunk shank; and his big manly voice,
Turning again toward childish treble, pipes
And whistles in his sound. Last scene of all,
That ends this strange eventful history,
Is second childishness and mere oblivion,
Sans teeht, sans eyes, sans taste, sans everything.

dsa

 

Posted on

Guia d’observació de núvols

La terra  |    Meteorologia

10 gèneres amb espècies i varietats

  • Baixa altura
    • Cu Cumulus (Ben definit com cotó fluix, sense pluja)
    • Sc Stratocumulus (mida com la mà sencera, pluja rara i lleugera )
    • St Stratus (capa grisa, pluja rara i lleugera) [poden tapar edificis, no cobreixen tot el cel]
  • Mitjana
    • Ac Altocumulus (1 dit < mida < 3 dit, pluja rara i lleugera)
    • As Altostratus (cel cobert, no fa ombra, pluja lleugera i constant)
  • Estesa
    • Cb Cumulonimbus (cumulus extès verticalment amb amença de tempesta, pluja intensa)
    • Ns Nimbostratus (cel fosc, pluja incessant)
  • Alta (sense pluja)
    • Ci Cirrus (fils): fibratus (Ci fib), uncinus (Ci unc), spissatus (Ci spi), castellanus (Ci cas), floccus (Ci flo) // intortus (Ci in), radiatus (Ci ra), vertebratus (Ci ve), duplicatus (Ci du)
    • Cc Cirrocumulus (mida < dit)
    • Cs Cirrostratus (sol halo, ombra) [el cel blau emblanquinat]

Altres tipus comuns

undulatus [fa com onades]

Observació de núvols: https://cloudatlas.wmo.int/cloud-identification-guide.html

Posted on

Ulysses. Joyce

sad

L’aigua del Roundwood,

L’aixeta i l’aigua del Roundwood reservoir

What did Bloom do at the range?

He removed the saucepan to the left hob, rose and carried the iron kettle to the sink in order to tap the current by turning the faucet to let it flow.

Did it flow?

Yes. From Roundwood reservoir in county Wicklow of a cubic capacity of 2400 million gallons, percolating through a subterranean aqueduct of filter mains of single and double pipeage constructed at an initial plant cost of 5 pounds per linear yard by way of the Dargle, Rathdown, Glen of the Downs and Callowhill to the 26 acre reservoir at Stillorgan, a distance of 22 statute miles, and thence, through a system of relieving tanks, by a gradient of 250 feet to the city boundary at Eustace bridge, upper Leeson street, though from prolonged summer drouth and daily supply of 12 1/2 million gallons the water had fallen below the sill of the overflow weir for which reason the borough surveyor and waterworks engineer, Mr Spencer Harty, C. E., on the instructions of the waterworks committee had prohibited the use of municipal water for purposes other than those of consumption (envisaging the possibility of recourse being had to the impotable water of the Grand and Royal canals as in 1893) particularly as the South Dublin Guardians, notwithstanding their ration of 15 gallons per day per pauper supplied through a 6 inch meter, had been convicted of a wastage of 20,000 gallons per night by a reading of their meter on the affirmation of the law agent of the corporation, Mr Ignatius Rice, solicitor, thereby acting to the detriment of another section of the public, selfsupporting taxpayers, solvent, sound.

What in water did Bloom, waterlover, drawer of water, watercarrier, returning to the range, admire?

Its universality: its democratic equality and constancy to its nature in seeking its own level: its vastness in the ocean of Mercator’s projection: its unplumbed profundity in the Sundam trench of the Pacific exceeding 8000 fathoms: the restlessness of its waves and surface particles visiting in turn all points of its seaboard: the independence of its units: the variability of states of sea: its hydrostatic quiescence in calm: its hydrokinetic turgidity in neap and spring tides: its subsidence after devastation: its sterility in the circumpolar icecaps, arctic and antarctic: its climatic and commercial significance: its preponderance of 3 to 1 over the dry land of the globe: its indisputable hegemony extending in square leagues over all the region below the subequatorial tropic of Capricorn: the multisecular stability of its primeval basin: its luteofulvous bed: its capacity to dissolve and hold in solution all soluble substances including millions of tons of the most precious metals: its slow erosions of peninsulas and islands, its persistent formation of homothetic islands, peninsulas and downwardtending promontories: its alluvial deposits: its weight and volume and density: its imperturbability in lagoons and highland tarns: its gradation of colours in the torrid and temperate and frigid zones: its vehicular ramifications in continental lakecontained streams and confluent oceanflowing rivers with their tributaries and transoceanic currents, gulfstream, north and south equatorial courses: its violence in seaquakes, waterspouts, Artesian wells, eruptions, torrents, eddies, freshets, spates, groundswells, watersheds, waterpartings, geysers, cataracts, whirlpools, maelstroms, inundations, deluges, cloudbursts: its vast circumterrestrial ahorizontal curve: its secrecy in springs and latent humidity, revealed by rhabdomantic or hygrometric instruments and exemplified by the well by the hole in the wall at Ashtown gate, saturation of air, distillation of dew: the simplicity of its composition, two constituent parts of hydrogen with one constituent part of oxygen: its healing virtues: its buoyancy in the waters of the Dead Sea: its persevering penetrativeness in runnels, gullies, inadequate dams, leaks on shipboard: its properties for cleansing, quenching thirst and fire, nourishing vegetation: its infallibility as paradigm and paragon: its metamorphoses as vapour, mist, cloud, rain, sleet, snow, hail: its strength in rigid hydrants: its variety of forms in loughs and bays and gulfs and bights and guts and lagoons and atolls and archipelagos and sounds and fjords and minches and tidal estuaries and arms of sea: its solidity in glaciers, icebergs, icefloes: its docility in working hydraulic millwheels, turbines, dynamos, electric power stations, bleachworks, tanneries, scutchmills: its utility in canals, rivers, if navigable, floating and graving docks: its potentiality derivable from harnessed tides or watercourses falling from level to level: its submarine fauna and flora (anacoustic, photophobe), numerically, if not literally, the inhabitants of the globe: its ubiquity as constituting 90 percent of the human body: the noxiousness of its effluvia in lacustrine marshes, pestilential fens, faded flowerwater, stagnant pools in the waning moon.

Posted on

Nabokov. Speak Memory. Cosmic synchronization

 

Cosmic synchronization

But then, in a sense, all poetry is positional: to try to express one’s position in regard to the universe embraced by consciousness, is an immemorial urge. The arms of consciousness reach out and grope, and the longer they are the better. Tentacles, not wings, are Apollo’s natural members. Vivian Bloodmark, a philosophical friend of mine, in later years, used to say that while the scientist sees everything that happens in one point of space, the poet feels everything that happens in one point of time. Lost in thought, he taps his knee with his wandlike pencil, and at the same instant a car (New York license plate) passes along the road, a child bangs the screen door of a neighboring porch, an old man yawns in a misty Turkestan orchard, a granule of cinder-gray sand is rolled by the wind on Venus, a Docteur Jacques Hirsch in Grenoble puts on his reading glasses, and trillions of other such trifles occur—all forming an instantaneous and transparent organism of events, of which the poet (sitting in a lawn chair, at Ithaca, N.Y.) is the nucleus.

That summer I was still far too young to evolve any wealth of “cosmic synchronization” (to quote my philosopher again). But I did discover, at least, that a person hoping to become a poet must have the capacity of thinking of several things at a time. In the course of the languid rambles that accompanied the making of my first poem, I ran into the village schoolmaster, an ardent Socialist, a good man, intensely devoted to my father (I welcome this image again), always with a tight posy of wild flowers, always smiling, always perspiring. While politely discussing with him my father’s sudden journey to town, I registered simultaneously and with equal clarity not only his wilting flowers, his flowing tie and the blackheads on the fleshy volutes of his nostrils, but also the dull little voice of a cuckoo coming from afar, and the flash of a Queen of Spain settling on the road, and the remembered impression of the pictures (enlarged agricultural pests and bearded Russian writers) in the well-aerated classrooms of the village school which I had once or twice visited; and—to continue a tabulation that hardly does justice to the ethereal simplicity of the whole process—the throb of some utterly irrelevant recollection (a pedometer I had lost) was released from a neighboring brain cell, and the savor of the grass stalk I was chewing mingled with the cuckoo’s note and the fritillary’s takeoff, and all the while I was richly, serenely aware of my own manifold awareness.

Posted on

P.K. Dick. Penfield Mood Organ

A “Do Androids Dream of Electric Sheep? ” (1968) P.K. Dick concep un dispositiu, el Penfield Mood Organ, que envia ones que modifiquen el nostre estat d’ànim i es pot programar per endavant. El nom estaria basat en el neuròleg Wilder Penfield.

Un intent de simular-ho per twitter.

L’aplicació Moodrise (Android Iphone) intenta fer el mateix

Extract from Do Androids Dream of Electric Sheep? by Philip K. Dick (1968)
Chapter 1

A merry little surge of electricity piped by automatic alarm from the mood organ beside his bed awakened Rick Deckard. Surprised — it always surprised him to find himself awake without prior notice — he rose from the bed, stood up in his multicolored pajamas, and stretched. Now, in her bed, his wife Iran opened her gray, unmerry eyes, blinked, then groaned and shut her eyes again.

“You set your Penfield too weak”, he said to her. “I’ll reset it and you’ll be awake and — ”

“Keep your hand off my settings.” Her voice held bitter sharpness. “I don’t want to be awake.”

He seated himself beside her, bent over her, and explained softly. “If you set the surge up high enough, you’ll be glad you’re awake; that’s the whole point. At setting C it overcomes the threshold barring consciousness, as it does for me.” Friendlily, because he felt well-disposed toward the world — his setting had been at D — he patted her bare, pale shoulder.

“Get your crude cop’s hand away,” Iran said.

“I’m not a cop.” He felt irritable, now, although he hadn’t dialed for it.

“You’re worse,” his wife said, her eyes still shut. “You’re a murderer hired by the cops.”

“I’ve never killed a human being in my life.” His irritability had risen, now; had become outright hostility.

Iran said, “Just those poor andys.”

“I notice you’ve never had any hesitation as to spending the bounty money I bring home on whatever momentarily attracts your attention.” He rose, strode to the console of his mood organ. “Instead of saving,” he said, “so we could buy a real sheep, to replace that fake electric one upstairs. A mere electric animal, and me earning all that I’ve worked my way up to through the years.” At his console he hesitated between dialing for a thalamic suppressant (which would abolish his mood of rage) or a thalamic stimulant (which would make him irked enough to win the argument).

“If you dial,” Iran said, eyes open and watching, “for greater venom, then I’ll dial the same. I’ll dial the maximum and you’ll see a fight that makes every argument we’ve had up to now seem like nothing. Dial and see; just try me.” She rose swiftly, loped to the console of her own mood organ, stood glaring at him, waiting.

He sighed, defeated by her threat. “I’ll dial what’s on my schedule for today.” Examining the schedule for January 3, 2021, he saw that a businesslike professional attitude was called for. “If I dial by schedule,” he said warily, “will you agree to also?” He waited, canny enough not to commit himself until his wife had agreed to follow suit.

“My schedule for today lists a six-hour self-accusatory depression,” Iran said.

“What? Why did you schedule that?” It defeated the whole purpose of the mood organ. “I didn’t even know you could set it for that,” he said gloomily.

“I was sitting here one afternoon,” Iran said, “and naturally I had turned on Buster Friendly and His Friendly Friends and he was talking about a big news item he’s about to break and then that awful commercial came on, the one I hate; you know, for Mountibank Lead Codpieces. And so for a minute I shut off the sound. And I heard the building, this building; I heard the — ” She gestured.

“Empty apartments,” Rick said. Sometimes he heard them at night when he was supposed to be asleep. And yet, for this day and age a one-half occupied conapt building rated high in the scheme of population density; out in what had been before the war the suburbs one could find buildings entirely empty… or so he had heard. He had let the information remain secondhand; like most people he did not care to experience it directly.

“At that moment,” Iran said, “when I had the TV sound off, I was in a 382 mood; I had just dialed it. So although I heard the emptiness intellectually, I didn’t feel it. My first reaction consisted of being grateful that we could afford a Penfield mood organ. But then I realized how unhealthy it was, sensing the absence of life, not just in this building but everywhere, and not reacting — do you see? I guess you don’t. But that used to be considered a sign of mental illness; they called it ‘absence of appropriate affect.’ So I left the TV sound off and I sat down at my mood organ and I experimented. And I finally found a setting for despair.” Her dark, pert face showed satisfaction, as if she had achieved something of worth. “So I put it on my schedule for twice a month; I think that’s a reasonable amount of time to feel hopeless about everything, about staying here on Earth after everybody who’s smart has emigrated, don’t you think?”

“But a mood like that,” Rick said, “you’re apt to stay in it, not dial your way out. Despair like that, about total reality, is self-perpetuating.”

“I program an automatic resetting for three hours later,” his wife said sleekly. “A 481. Awareness of the manifold possibilities open to me in the future; new hope that — ”

“I know 481,” he interrupted. He had dialed out the combination many times; he relied on it greatly. “Listen,” he said, seating himself on his bed and taking hold of her hands to draw her down beside him, “even with an automatic cutoff it’s dangerous to undergo a depression, any kind. Forget what you’ve scheduled and I’ll forget what I’ve scheduled; we’ll dial a 104 together and both experience it, and then you stay in it while I reset mine for my usual businesslike attitude. That way I’ll want to hop up to the roof and check out the sheep and then head for the office; meanwhile I’ll know you’re not sitting here brooding with no TV.” He released her slim, long fingers, passed through the spacious apartment to the living room, which smelled faintly of last night’s cigarettes. There he bent to turn on the TV.

From the bedroom Iran’s voice came. “I can’t stand TV before breakfast.”

“Dial 888,” Rick said as the set warmed. “The desire to watch TV, no matter what’s on it.”

“I don’t feel like dialing anything at all now,” Iran said.

“Then dial 3,” he said.

“I can’t dial a setting that stimulates my cerebral cortex into wanting to dial! If I don’t want to dial, I don’t want to dial that most of all, because then I will want to dial, and wanting to dial is right now the most alien drive I can imagine; I just want to sit here on the bed and stare at the floor.” Her voice had become sharp with overtones of bleakness as her soul congealed and she ceased to move, as the instinctive, omnipresent film of great weight, of an almost absolute inertia, settled over her.

He turned up the TV sound, and the voice of Buster Friendly boomed out and filled the room. ” — ho ho, folks. Time now for a brief note on today’s weather. The Mongoose satellite reports that fallout will be especially pronounced toward noon and will then taper off, so all you folks who’ll be venturing out — ”

Appearing beside him, her long nightgown trailing wispily, Iran shut off the TV set. “Okay, I give up; I’ll dial. Anything you want me to be; ecstatic sexual bliss — I feel so bad I’ll even endure that. What the hell. What difference does it make?”

“I’ll dial for both of us,” Rick said, and led her back into the bedroom. There, at her console, he dialed 594: pleased acknowledgment of husband’s superior wisdom in all matters. On his own console he dialed for a creative and fresh attitude toward his job, although this he hardly needed; such was his habitual, innate approach without recourse to Penfield artificial brain stimulation.

Chap22.

At the Penfield mood organ, Iran Deckard sat with her right index finger touching the numbered dial. But she did not dial; she felt too listless and ill to want anything: a burden which closed off the future and any possibilities which it might once have contained. If Rick were here, she thought, he’d get me to dial 3 and that way I’d find myself wanting to dial something important, ebullient joy or if not that then possibly an 888, the desire to watch TV no matter what’s on it.

UBIK: Un món on cal pagar per tot, els apartaments, suposo que de lloguer, demanen insertar monedes cada cop que s’obre la porta, la nevera, o per la neteja. Una vida simulada pels que estan en un estat de semivida. La competència entre els psíquis que poden saber què pensen els altres, els precogs i els que els inhibeixen.

Do androids dream of electric sheep. El Penfield Mood organ. Un món gairebé sense animals on tothom va amb la guia Sidney mirant què poden permetre’s. La màquina d’empatia on tots els ciutadans es connecten per sentir el que sent el seu líder i el conjunt de tots (p.449, p.557). El test Voigt-Kampf d’empatia per detectar els androides.

The Stigma of Palmer Eldricht. Translation drugs [ drogues per transportar-se, viure una estona en una realitat virtual] Els món virtuals alternatius compartits  on s’accedeix consumint una droga i situant-se en un entorn preparat. PP.Layouts. p.263. Accedir a una altra identitat com en les reencarnacions budistes p.307. Pagar diners per evolucionar artificialment i ser més intel·ligent, e-therapy p.288s. Cap.6 Crear un món alternatiu on viure-hi i poder fer-ne participar a voluntat a un altre, convertint-lo en un malson. Dr.Smile, una maleta que fa de psiquiatre automàtic. p.350 Quan un grup és a punt d’entrar en una hal·lucinació, poden triar l’escenari basant-se en un llibre com Moby Dick, després funny o sad version, després i l’estil serà segons Dalí, Picasso, o Giorgio da Chirico.  p.355 “Isn’t a miserable reality better than the most interesting illusion?” p. 418 Al final Palmer Eldricht és més que viure una hal·lucinació controlada per un altre, és un ens que infecta tots els éssers, els fa sentir el que vol i fins i tot. de manera intermitent, els canvia les mans, ulls i mandíbula, com els estigmes de Crist que apareixien en alguns sants.

 

Posted on

Afectivitat. Emocions. Sentiments

La vida humana    El cos humà  Cervell i xarxa neuronal  Psicologia   L’experiència afectiva   Un museu de les emocions

Introducció  |   Filosofia   |  Teories psicologia   |   Neurologia, plaer i dolor  Dolor, Plaer, homeostasi,  altres |  Aspectes i funcions  |  Emocions, sentiments, estat d’ànim i temperament  |  Classificació   riure, ansietat  |   Regulació  |  Emocions al món   |    Qüestions    |  Articles

Introducció

Vivim diferents emocions, joia, tristesa, ira, disgust, desencadenats per algun estímul; sentiments com vergonya, il·lusió, orgull; estats d’ànim (mood) positiu o negatiu.

[Què són? què ho causa, quan duren? per a què serveixen? s’han de reprimir o gestionar? els nens]

(EB) Revelen el significat personal que té un fet [la percepció no és neutra] i tenen gran importància per l’adaptació i la supervivència. Motiven la conducta moral, per exemple induint a l’altruisme des de l’empatia. Tenen també un paper important en la creativitat. La filosofia ho va estudiar en relació a la raó i la moral. Els neuròlegs i fisiòlegs miren de trobar la correspondència entre el fet biològic i la seva expressió. [Els psicòlegs, el seu paper en la conducta, i aprenentatge] . Els sociòlegs i antropòlegs estudien què és comú i què varia en diferents cultures. Els novel·listes i dramaturgs, per definir els motius dels seus personatges [les emocions són la causalitat humana].

[No és remarcable que tractant-se d’un tema tan important per al nostre benestar, hagi estat relativament poc estudiat? un capítol petit als llibres de Psicologia]
[En definitiva, som un sistema que constantment va reaccionant a l’entorn, un entorn que és exterior (el que ens arriba dels sentits) i interior (el nostre cos, records i pensaments). I la resposta, a banda d’un repertori instintiu, après o entrenat, o pensat i meditat, té un “color” emocional:

  • normal o inesperat: sorpresa
  • atacar o fugir, ira, por
  • satisfacció, goig, felicitat, disgust, tristesa

]
[[totes les emocions són alhora variables de motivació? busquem i volem que durin les agradables, evitem les desagradables?]

Filosofia

(CGPT). Els filòsofs antics i medievals parlaven en termes de passions de l’ànima (de pathos, passio, patir), i no d’emocions.  Les passions eren sobretot desigs o por que podien afectar la conducta racional i moral i que calia controlar i, de ser possible, eliminar. [Al Fedre (246-254) Plató tenim metàfora del carro de dos cavalls, el blanc que representa la virtut i la raó, i el negre que representa les passions. Els estoics també entenien les passions com una afecció de la qual alliberar-se, buscant l’apatheia (com en el budisme). Aristòtil advoca per la moderació, admetent el paper que poden tenir en la conducta (Retòrica). Epicur advoca per una moderació raonable, sense pretendre eliminar-les del tot].

[En el cristianisme, les passions s’han de sotmetre a l’obediència a l’església. Els set pecats capitals estan relacionats amb el desig i les emocions. Gola, luxúria i peresa són els excessos dels estímuls homeostàtics bàsics, de satisfer la gana, el descans i la reproducció. L’avarícia derivaria de l’ansietat, la supèrbia de la satisfacció, l’enveja amb el desig i tristesa, la ira. Són contrarestats per les virtuts temprança, castedat, diligència, caritat, humilitat, benevolència i paciència.]
[En el budisme, el desig és la causa la la insatisfacció humana i cal entrenar-se per eliminar-lo].

A “Les passions de l’âme”, Descartes pretén estudiar el cos com una màquina independent de l’ànima, totes les passions són legítimes.
Hume a A Treatise of Human Nature (1773) ho capgirava dient que “Reason alone can never be a motive to any action of the will… it can never oppose passion in the direction of the will… The reason is, and ought to be, the slave of the passions, and can never pretend to any other office than to serve and obey them”. L’home actua per pors i desigs. [Igual que la moral no es deriva de la raó]. Així anticipa la visió de la psicologia que veurà les emocions, no com quelcom a eliminar, sinó formant part de l’experiència humana, una manera d’adaptar-se a les situacions, per exemple, la por fa reaccionar davant d’una amenaça, l’amor contribueix a la cohesió social. I en tot cas, si s’han de controlar, és per al benestar [la vida bona vs la vida justa]. Tenen també un aspecte cognitiu mentre que pels antics, en la seva visió dualista, les passions pertanyien al cos, i la raó i la virtut, a l’ànima.

[Plató, Aristòtil, Sant Agustí, Sant Tomàs, Hobbes, Descartes, Hume]

Teories psicologia

“Emoció”, “emotion” ve del francès “émotion” (sXVI Coromines), “émouvoir”, del llatí emovere, moure, remenar i es va començar a fer servir cap el 1830. [ningú tenia “emocions” abans de1830]

Darwin
A “The Expression of the Emotions in Man and Animals”  (1872) va argumentar que l’expressió de les emocions (expressió facial, llenguatge corporal i vocalitzacions) era rellevant per l’evolució [però no ens diu què és una emoció]. Tracta la joia, tristesa, por, ira, disgust, sorpresa, astorament (awe, diferent de por), menyspreu, vergonya, i orgull. (Frontera animals-humans). Algunes expressions, com mostrar les dents en el cas d’ira, es podrien explicar com vestigis d’una resposta agressiva a punt per mossegar. Ara serveixen per amenaçar l’adversari sense haver de començar la lluita [com un gat o un gos]

James-Lange
William James a “What is an Emotion?” (1884) proposa que quan un fet o un record poden desencadenar una reacció fisiològica, una conducta i una expressió [inconscient] i que l’emoció és l’experiència de sentir aquesta reacció. Així, ens sentim feliços perquè somriem, tristos perquè plorem, enfadats perquè frown, i amb por perquè fugim.  De manera independent el 1885 Carl Lange publica el 1885 “On Emotions: A Psycho-Physiological Study” on afirma que les emocions consisteixen en les percepcions d’òrgans viscerals. És a dir: percepció estímul → reacció fisiològica → experiència afectiva.

Biologia i evolució.
Els 1960s Silvan Tomkins va aportar la Affect Theory. Hi hauria 9 afectes bàsics, i no pas derivats d’impulsos biològics tals com la gana o el sexe. Positius: Interés-excitació, joia. Neutres: Sorpresa. Negatius: Terror, angoixa, ira, disgust, reacció a mala olor, vergonya. Al llarg de la vida es van fixant certs guions, maneres de reaccionar a les emocions (Script Theory). Tomkins tenia experiència en teatre.  Aquests guions acaben definint la personalitat. Entendre el funcionament d’aquests guions ens ajudaria a evitar les situacions que condueixen a emocions negatives. El seu tractament de l’emoció desafiava tant el conductisme com la psicoanàlisi. Precedeix Ekman en l’estudi de les expressions. Influirà Segdwick (als 90s) i Berlant (2011) a l’hora d’analitzar l’estat emocional de la població i la política (NewYorker . Affect Theory and the new age of anxiety), com a punt de vista alternatiu als arguments ideològics.
Als 1970s Paul Ekman va establir que les expressions facials corresponents a sis emocions bàsiques, felicitat, tristesa, ira, por, sorpresa i disgust, eren les mateixes a totes les cultures. (Pictures of Facial Affect, POFA) Això implicaria que les emocions tenen una base biològica. (Atlas of emotions)
Robert Plutchik (1980s) reconeix la funció adaptativa de les funcions que s’hauria anat fixant al llarg de l’evolució. Identifica 8 emocions que contribueixen a la resposta adequada a cada estímul [de la mateixa manera que el dolor serveix per evitar la destrucció d’un teixit]:

Estímul – Avaluació cognitiva – Emoció/sentiment – conducta -efecte

  • Amenaça – “perill” – Por/terror  – fugir
  • Obstacle -“enemic” – ira -atacar
  • Parella potencial – “possessió” – joia – ritual d’aparellament
  • Pèrdua d’algú estimat – “solitud” – tristesa – plor/ajuda per reintegrar-se
  • Membre del grup – “amic” – acceptació/confiança –  Grooming, sharing Affiliation
  • Objecte desagradable – “verí” – Disgust/fàstic – rebutjar
  • Nou territori – “què hi ha aquí?” – anticipació – explorar
  • Objecte nou de sobte – “Què és això?” – Sorpresa – Alto, m’oriento

 

Constructivista
En els 1960s Richard Lazarus i Magda Arnold van proposar que els humans fem una avaluació cognitiva (cognitive appraisal) d’una situació [però inconscient?] i que reaccionem [fisiològicament i experiencialment] a aquesta avaluació i no directament a l’estímul. La reacció emocional ve mediatitzada per la nostra manera de veure-ho. Així, persones diferents poden reaccionar de manera diferent als diferents estímuls. Schachter i Singer parlen de Two-Factor Theory, les emocions es donen quan interpretem una reacció fisiològica d’acord amb el context. (WK) Mandler, Two process Theory distingeix entre una primera avaluació de la situació, segons si és beneficiosa, perjudicial o indiferent, una segona valoració sobre què podem fer, i finalment, la generació de l’emoció [frustració o fugida si no podem fer res, satisfacció o atac si podem]. (Brit). Les causes que atribuïm als fets que ens afecten intervenen en les reaccions emocionals. Per exemple, sentim llàstima per algú que té una malaltia genètica o ha patit un accident, una causa no controlable. Culpa per un fet que nosaltres podríem haver evitat. Ira per un fet que un altre podria haver evitat.
(P) Pribram (1969) accentua el paper de la memòria, avalua l’impacte de l’estímul en termes de la incongruència respecte la línia de base, vincula l’emoció amb la motivació quant a que suposa una desviació de la conducta motivada normal [ja sia perquè ens excita una possibilitat millor o perquè ens frustra no poder-ho aconseguir.]
Batja Mesquita, 2003, proposa que les emocions [les repostes] es construeixen a través de les relacions interpersonals (newyorker). I aquestes relacions varien en les diferents cultures [Això explicaria la importància de les experiències afectives els primers mesos de vida. També és cert que hi ha cultures que afavoreixen una contenció en l’expressió de les emocions, com la britànica, o la japonesa, i altres que la fomenten, com les tradicions d’arrencar-se els cabells i cobrir-se el cap amb cendra].
Lisa Feldman Barrett, (2017 How emotions are made) qüestiona que les emocions estiguin fixades biològicament. Hi hauria una reacció afectiva bàsica (core affect) amb dues dimensions plaer/disgust i intensitat alta/baixa. Els records d’experiències passades i l’aprenentatge cultural es combinen per l’experiència afectiva d’un nou estímul situació. Concretament l’ansietat seria una construcció social, no una reacció innata a un perill.
El constructivisme social assenyala que les emocions estan condicionades pel context social i cultural. La resposta emocional s’aniria definint a partir de la interacció amb els altres d’acord amb el que s’espera de cada rol [Però sembla que hi pot haver resistència a acceptar la norma social. Per exemple, que una mare no pot sentir depressió postpart, o que un home no ha d’exterioritzar sentiments. Suposo que aquí Freud indicaria que les expectatives social s’interioritzen al superego].

[les teories no són incompatibles, el repertori, les reaccions possibles poden ser de base biològica, però  què ho desencadena davant un estímul determinat, pot ser personal i cognitiu].

Neurologia, plaer, dolor

Neurologia
(Brit) Es distingeix entre respostes emocionals, ràpides i instintives, en què els estímuls són processats pel sistema límbic sense intervenció del neocòrtex), i respostes emocionals que responen a records o una avaluació racional que impliquen una connexió del tàlem amb el neocòrtex a través de l’hipocamp. (Anatomia: Sistema nerviós). Els infants començarien amb respostes automàtiques i poc a poc anirien intervenint processos més cognitius.
(WK [redactat millorable]) Els estats mentals de les emocions, agradables o desagradables, es correspondrien a processos del sistema límbic,  l’anomenat cervell mamífer, que allibera neurotransmissors com la dopamina, noradrenalina, serotonina. [entenc que el cervell reptilià també,  cervell trino]. Així per exemple l’emoció de l’amor es correspondria a processos dels circuits del còrtex cingulat (Gyrus) que faciliten tenir cura dels fills. L’emoció de la por seria una reacció instintiva del tàlem, cervell reptilià [en l’ansietat hi intervindria el còrtex prefrontal] i de l’amígdala al sistema límbic.
[(Amor, neurobiologia): En el desig sexual intervé la testosterona, la dopamina en l’enamorament i l’oxitocina en l’amor que té cura.]

(veure Anatomia, Sistema nerviós)

Paper de les hormones: Oxitocina (lligam de parella o grup  ), Adrenalina i cortisol (activa al circulació aturant la digestió per reaccionar), insulina (pàncrees, estat d’ànim, millora la memòria i la cognició, el dèficit afecta la dopamina i la motivació, i augmenta el cortisol), sexuals (estrogen, testosterona), tiroxina (excitació i alegria / apatia,  tiroides).
Paper dels neurotransmissors: Glutamat/GABA (general, excitació o repòs), Dopamina (plaer i eufòria), Serotonina (estabilitzador estats d’ànim), Norepinefrina i epinefrina (reacció estrès), Endorfines (bloqueig dolor i benestar).

Dolor
(CGPT) Hi ha evidències de connexió entre els receptors de dolor i les emocions negatives. Comparteixen circuits neuronals com el còrtex anterior cingulat (ACC) que té un paper en la tristesa i l’ansietat. L’amígdala és present en la percepció del dolor i també en la por i l’ansietat. Els neurotransmissors com la serotonina, norpinefrina i dopamina intervenen tant en el color crònic com en la depressió i l’ansietat. El “dolor” psicològic, com la pena o el rebuig social, activa les mateixes regions del cervell que el dolor físic.
(CGPT) Els nociceptors (receptors) recullen estímuls perjudicials com un tall, calor i agressió química i transmeten el senyal per fibres aferents A-delta, ràpid, dolor agut; i fibres C, més lentes, dolor persistent. Arriben a la medul·la espinal i pugen pel tracte espinotalàmic fins al tàlem des d’on es distribueixen a diferents parts del cervell . Al còrtex somatosensorial  es processa la ubicació, intesitat i tipus de dolor. Al còrtex anterior cingulat (ACC) i la Insula [es valora el dolor emocionalment] i es prepara una resposta. Al còrtex prefrontal es valora cognitivament i es reacciona. El cervell pot modular el dolor amplificant o atenuant els senyals, o bé alliberant opioides endògens com endorfines o encefalines. En el cas del dolor crònic, certes neurones de la medul·la espinal es tornen hipersensitives i envien senyals de dolor en absència d’una ferida.
Té un paper fonamental per la supervivència. L’evolució hauria anat consolidant mecanismes de detecció i evitació de destrucció de teixits.

Homeostasi i plaer

Plaer
Quan s’activa el centre de gratificació del cervell s’allibera dopamina i altres neurotransmissors donant lloc a sentiments de plaer i motivació. El centre pot ser activat per [ el sentit de la vida] :

  • Estímuls biològics: Consum d’aliment , especialment ric en sucre. Activitat sexual. Confort físic, descans, calor, fresca, alleujament del dolor.
  • Estímuls socials: Passar temps amb família i amics, Estimar, estar enamorat.. Quan hom estima, s’allibera oxitocina que du a sentir felicitat i satisfacció. ésser valorat [likes].
  • Fites: Aprendre, adquirir habilitats. Assolir objectius, completar tasques. Activitats creatives.
  • Estímuls externs: escoltar música, contemplar la natura o l’art. Consum de substàncies, alcohol, tabac, opioides.
  • Activitat física: Córrer (“runner’s high”) allibera endorfines i dopamina, contribuint a sentiments d’eufòria [ballar té aquest component més el social].
  • Noves experiències, conductes de risc com el joc o esports extrems.

El centre de gratificació genera l’experiència de plaer, motiva i reforça conductes Està estretament relacionat amb les emocions positives. El Nucleus  Accumbens (NAc), i l’àrea tegmental ventral  (VTA)  intervenen en l’alliberament de dopamina que produeix sensació de plaer. El còrtex prefrontal (PFC) pren part en la presa de decisions i l’anticipació de recompenses [l’esperança a la capsa de Pandora] d’una acció (integra informació del sistema de gratificació) (wk  parabrachial nucleus, orbitofrontal cortex (OFC), and insular cortex.) . En ratolins, s’experimenta amnb microinjeccions de dopamina a la zona. Quan s’activen tots els punts tindríem una experiència d’eufòria.

Seria la base de la motivació. El sistema de gratificació contribueix a la supervivència reforçant conductes com trobar menjar o establir connexions socials. Té un paper fonamental en l’aprenentatge. El mal funcionament de la gratificació pot dur a la depressió, quan el cervell és incapaç d’experimentar plaer. En els casos d’addicció de substàncies s’activa la gratificació sense que hi hagi hagut les conductes naturals que l’haurien hagut de desencadenar (Experiment de Olds i Milne).

Teoria homeostàtica
Quan el cos perd l’equilibri perquè necessita restaurar nivells de sucre, per exemple, es desencadena un impuls (drive, desig) per satisfer-lo. I quan es restaura l’equilibri experimentem plaer alhora que l’impuls desapareix.  [El cicle en què s’alterna necessitat i satisfacció, és el que funciona per a mi. Esforç/cansament/repòs, gana/menjar, aïllament/companyia, embrutar-se/netejar, en el ball intens i reposat. El difícil és trobar el període adequat d’alternança. No passar massa gana, ni tampoc quedar massa tip] (la vida bona). Homer, El ventre avorrible.
En aquest sentit Bud Craig (2003) distingeix entre les emocions tradicionals que serien resultat dels estímuls de l’entorn, de les que es podrien anomenar “emocions homeostàtiques”, resultat de demandes del nostre estat corporal tals com la gana o la fatiga.
Desig i satisfacció
Incentive-Salience Theory: assenyala la la diferència entre el desig i l’experiència de satisfacció, que serien dos mecanismes cerebrals diferents. La dopamina estaria relacionada amb el desig [motivació] mentre que els opiodes ho estarien amb el gaudi. En els casos d’addicció l’ànsia i el desig acaben dissociats del gaudi [Pugem el cim per una vista que no gaudirem, fem una conquesta romàntica sense gaudir dels sentits, reservem taula a un restaurant car sense aturar-nos a assaborir el plat. Té a veure amb el treadmill de l’hedonisme]. [Alternança de desig i satisfacció en la teoria de l’homeostasi].

Hedonisme i Eudaimonia
Hedonisme: Atribuït a Epicur. El plaer seria l’impuls bàsic de motivació humana. Busquem maximitzar el plaer i minimitzar el dolor. Desitgem, assolim i gaudim, ens habituem, i tornem a desitjar, condemnats a la insatisfacció per sempre.(cercle inacabable, treadmill,) . L’Eudaimonia, associat amb Aristòtil, relaciona el plaer amb realitzar fites que tinguin sentit, autorealització. [trobar gust en una vida virtuosa. Però això no exclou el gaudi d’una truita de patates] [Epicur s’associa amb l’hedonisme però és inexacte que defensi que el màxim bé per a l’home sigui el plaer sensorial. Cal recordar la noció d’ataràxia, d’estar satisfet amb el que és té. No són tan diferents. Els dos advoquen pel benestar. És diferent de cristianisme i islam que demanen patiment actual per guanyar una felicitat transcendent. O del budisme i potser estoicisme, amb la indiferència. (la vida bona)]

Altres
Expectatives (Reward Prediction Error Theory). Tenim expectatives sobre el que passarà. Quan el resultat les excedeix, sentim plaer, i decepció en cas contrari. Regulat per la dopamina.
Flow Theory (Mihaly Csikszentmihalyi). Plaer quan estem executant una tasca d’acord amb les nostres habilitats, totalment concentrats, absorbits en l’activitat,  amb sensació de control, perdent una mica l’autoconsciència. [esport, bricolatge; Aristòtil deia en algun lloc que la felicitat és executar una tasca sense trobar obstacles].
No hi ha un equivalent a l’ecala McGill per descriure el plaer. L’escala SHAPS avalua la capacitat de ser feliç amb diferents experiències. El qüestionari PANAS, pregunta sobre com s’ha sentit el subjecte els darrers dies. La Subjective Happiness Scale pregunta per l’autopercepció del subjecte sobre si és feliç o no. Oxford Happiness Questionaire.

Qualitat/Actitud
(WK) Qualitat: Atribuïm el plaer amb la sensació, el sabor del menjar, la carícia o l’orgasme, l’experiència fenomenològica. (Alguns objecten que aquesta teoria no pot trobar una qualitat o sensació comuna a totes les experiències plaents).
Actitud: L’experiència de plaer depèn de l’actitud del subjecte (intencionalisme). En diferents persones la mateixa sensació pot donar diferents experiències de plaer. [Sembla trivial, la percepció sempre va acompanyada de l’expectativa i  de l’aprenentatge perceptiu previ].

Glück, Welches Glück, exposició del DHMD. El sentit de la vida

Aspectes i funcions

Component fisiològic i neuronal
Seguint James-Lange, hi hauria una activitat al sistema nerviós autònom i òrgans viscerals. [es tractaria de respostes automàtiques a diferents estímuls]. La neurologia indicaria que en alguns casos, com records, intervé el còrtex. (Brit) sembla que l’hemisferi dret intervé més a l’hora de processar emotions negatives, i l’esquerre per les positives. (Cervell i xarxa neuronal)
[en què consisteixen? acceleració del pols, adrenalina, preparació per l’acció ] Tenen una funció adaptativa. Segons el Component Process Model de Scherer hi ha un component d’avaluació cognitiva de la situació.

Component expressiu
Les emocions s’expressen a través de l’expressió facial, postura i sons. Intervé el 7è nervi cranial, eferent, que des del cervell activa els músculs facials. El 5è nervi o trigèmin, aferent, recull el que està passant a la pell. La informació que aporta al cervell desencadenaria l’experiència [resposta facial inconscient i després en adonar-nos de la ganyota o que ens enrojolem, experimentem l’emoció].(“Smile when you feel blue”, “qui canta els mals espanta”, “whistle a happy tune”)
[Com atribuïm emocions als altres? Expressió facial, accions d’atac o fugida. La sèrie de TV “Lie to Me” (2009-2011) presenta un expert en detectar mentides interpretant les expressions facials, llenguatge corporal. Estaria inspirat en Paul Ekman.
(CGPT). Quan els actors representen emocions, les neurones mirall, poden desencadenar l’experiència de les emocions que es simulen. (Cervell i Xarxa neuronal). Sense necessitat que evoquin experiències pròpies similars, com en el mètode Stanislavski, tal com s’esmentava a propòsit del nervi trigèmin, l’expressió pot desencadenar l’emoció, somriure pot fer sentir-se més feliç [fake it until you make it]. A l’hora d’entrar en el paper, pot ser que s’hi fusionin, barrejant les pròpies emocions amb les del personatge.  Si senten la diferència entre el seu estat emocional real i el que pretenen representar, el que s’anomena dissonància cognitiva, pot ser que de manera inconscient , comencin a sentir l’emoció que representen [si som la narració que ens expliquem, quan substituïm aquesta narració autobiogràfica per una altra, canviem].
L’expressió de les emocions té una triple funció: activa l’experiència pròpia, comunica el nostre estat interior i activa emocions en els altres [si somric quan ballo genero confiança a l’altre]. Els infants, molt abans d’adquirir el llenguatge, ja tenen un repertori d’expressió emocional.  Nens de dies reaccionen plorant si senten plorar altres nens. Capten també l’emoció que expressen les mares. Per exemple travessen un forat si veuen la mare somrient a l’altre costat, però no si fa cara de por.

[A part del rostre, la veu i la posició del cos en general, les mans són un importantíssim mitjà expressiu. Poden indicar crispació o abandonament, insultar, ira (puny tancat), por (com protegint-nos), interès o petició. Es veu a les emoticones, a la història de l’art /Aby Warburg, Didi-Huberman). (Dibuix).
Directors i teòrics del teatre i en particular del mim, com Jacques Lecoq (1921–1999, les mans són una prolongació de la paraula i que poden “parlar sense necessitat de veu), Etienne Decroux (1898–1991), Jerzy Grotowski (1933–1999) o Suzuki Tadashi han destacvat el seu paper en la interpretació.
En la dansa clàssica del sud-est asiàtic, especialment a Tailàndia, Cambodja, Laos i Birmània, les mans tenen un paper central. Els gestos de les mans —anomenats sovint “mudres” o “hasta” poden codificar accions, objectes o emocions, una flor que s’obre, un ocell en vol, una tempesta, una llàgrima, una salutació divina, etc. Poden referir-se a figures divines o valors com la compassió, la força o la saviesa.

Component experiencial
Certa activitat fisiològica, amb la intervenció o no de processos cognitius (segons les teories constructivistes), donen lloc a una sèrie d’experiències subjectives [que només es pot estudiar amb informes verbals dels subjectes. I que de fet constitueixen bona part del que narra la literatura].
(Brit) Els conductistes estrictes rebutgen que les emocions es puguin estudiar científicament. D’altra banda alguns estudis indiquen que les emocions afecten la percepció, l’empatia, o la creativitat.

Emocions i adaptació
[Partint del més bàsic.  Estem programats amb el dolor per evitar el que ens pot destruir teixits, i motivats pel cicle desig/plaer per assolir el manteniment de l’organisme, gana, set, repòs i reproducció de l’espècie. Reforçarien les conductes que ens ajuden a sobreviure.
Entorn: la sorpresa ens fa estar alerta a les novetats. Davant d’una amenaça o un competir, la por o la ira ens faran respondre segons si ens supera o no. La joia o disgust ens indiquen què hem de perseguir, com el plaer en restablir l’equilibri, o evitar, com en el cas d’un aliment perjudicial. La tristesa seria resultat de la frustració d’una expectativa no acomplerta i serviria per comunicar als altres la necessitat d’ajuda. Reavaluar les expectatives i conservar recursos per a objectius assolibles evitant conductes de risc. Un mecanisme semblant explica la tristesa com a resposta per superar la pèrdua d’algú estimat [teníem l’expectativa que seria amb nosaltres i haurem d’aprendre a viure sense.][L’esperança que hi havia a la capsa de Pandora ]. [A mesura que apareixen necessitats diferents de les bàsiques, com la piràmide de Maslow, apareixen desigs o aspiracions com ser estimat i valorat pels altres, gaudir de la bona cuina i l’art, i autorealitzar-se. I apareixen els sentiments positius i negatius relacionats].

Emocions, sentiments, estat d’ànim, temperament, personalitat

Segons la seva durada o estabilitat al llarg del temps, podem distingir diferents tipus d’experiència o caracterització emocional.

Emocions
(CGPT) són estats psicològics complexos que tenen tres components, l’experiència subjectiva, la resposta fisiològica i la resposta de conducta o expressiva. Serien respostes primàries i instintives que es formen al sistema límbic reaccionant a un estímul exterior o pensaments i memòries. Les bàsiques serien universals a totes les cultures: ira, por, tristesa, joia, sorpresa i disgust. Durada de segons a minuts.
(wk: predisposició a un cert tipus d’acció responent a certs estímuls que desencadenen una sèrie de canvis fisiològics i cognitius [mala definició, l’emoció no és la predisposició, això seria el temperament.) L’emoció és la reacció fisiològica acompanyada de l’experiència].

Sentiments (feelings)
(CGPT) serien la interpretació conscient i subjectiva de les emocions. Són la representació mental del que està passant en la ment i el cos. Hi ha una avaluació cognitiva i personal influïa per percepcions i records. Per exemple, sentir-se content, satisfet, preocupat, frustrat. Durarien de minuts a hores.
[ Una resposta emocional dilatada, com una ona de longitud llarga que és modulada per ones petites de plaer dolor i emocions]. (P). Young (P. 549) parla “d’estats d’ànim d’una certa persistència, com l’alegria, la tristesa, l’ansietat”. El seu estudi és difícil, donat que a vegades presenten una forta correlació amb una dada externa, “sentiments intencionals” [alegria en retrobar un amic, quan em surt un problema, frustració per no haver acabat d’estudiar el que volia], mentre que d’altres no som conscients del seu origen. A part dels estats d’ànim d’alegria i tristesa s’ha parlat (P.550) de “sentiments formals” com èxit, esperança, desengany, dubte, “sentiments personals” com l’honor, la vanitat, la confiança o l’amor, i “sentiments objectius” determinats per valors lògics, estètics, ètics, religiosos, etc.

Estats d’ànim (mood)
Estats afectius menys intensos i que duren més que les emocions, que no semblen respondre a un estímul determinat. Se’ls pot assignar una “valència” positiva o negativa. Poden estar influïts pel son [i cansament], per l’entorn (naturalesa vs ciutat), [soroll], la nutrició [el mal humor de la Laia quan necessitava menjar], o les hormones. Poden durar des d’hores [mal humor meu i no voler parlar] a dies i fins i tot setmanes.

Trets (traits)
Serien disposicions permanents a certes respostes emocionals i s’integrarien en la personalitat, per exemple, optimisme vs neuroticisme [ho veig tot bé, tot malament].

Temperament
La constància en les respostes emocionals contribuirien a definir el temperament, ja sia les emocions negatives, o la tendència a l’agressivitat. (CGPT) Tindrien una base genètica i serien presents ja a la primera infantesa. (A l’antiguitat, la doctrina dels quatre humors relacionava la proporció dels fluids amb els temperaments colèric, sanguini, flegmàtic i melancòlic). Els seus aspectes més comuns serien: Nivell d’activitat (energia). Reactivitat emocional (com reaccionem a estímuls emocionals). Autoregulació, com gestionem els impulsos i emocions. Sociabilitat: fins a quin punt cerquem interaccions socials.

Personalitat
Incorpora els trets innats del temperament i també els adquirits a través de l’experiència i la socialització. Hi ha els valors, creences, hàbits i estratègies psicològiques per fer front a les decepcions.

Classificació

Darwin (1874). 10 emocions
Joia, tristesa, por, ira, disgust, sorpresa, astorament (awe, diferent de por), menyspreu, vergonya, i orgull.

Silvan Tomkins (1960s). 9 emocions
Positius: Interés-excitació, joia. Neutres: Sorpresa. Negatius: Terror, angoixa, ira, disgust, reacció a mala olor, vergonya.

Paul Ekman (1972). 6 emocions
Ira, disgust, por, felicitat, tristesa i sorpresa.
Ampliades a 11 més als 1990s: diversió, menyspreu, contentament, vergonya, il·lusió, culpa, orgull d’èxits, alleujament, satisfacció, plaer sensorial i vergonya

Pluchnik (1980). 8 emocions en 4 parelles
Joia/tristesa. Anticipació/sorpresa. Admiració/disgust. Ira/por

James Russell (1980). Dimensió contínua.
En lloc de categories discretes les emocions es podrien situar en un espai de dues dimensions segons la “valència” (plaer/desagradable) i o l’excitació (alta/baixa). [Ira i terror tindrien el mateix component de ‘alta excitació i desagradable]

Model PAD

Albert Mehrabian i James A. Russell (1974). Situa les emocions en un espai de tres dimensions: plear/desagradable, arousal(excitació) i dominància (si dominem o ens deixem dominar).

 

Classificació segons el tipus d’estímul (Robinson)

(2009). ( WK )

  • Propietats d’un objecte
    • (+) Interès, curiositat, entusiasme / (-) Indiferència, avorriment
    • (+) Atracció, desig / (-) Aversió, disgust
    • (+) Sorpresa / (-) alarma, pànic
  • Anticipació del futur
    • (+) Esperança, excitació / (-) Por, ansietat
  • Relacionat amb un fet
    • (+) Gratitud / (-) ràbia
    • (+) Joia, triomf / (-) pena
    • (+) Paciència / (-) frustració
    • (+) Contentament, satisfacció / (-)decepció
  • Autoavaluació
    • (+) Humilitat, modèstia / (-) orgull, arrogància
    • [(+) Autoestima alta / (-) baixa
  • Social
    • (+) Caritat, [empatia] / (-) enveja, gelosia
    • (+) Simpatia / (-) Crueltat
  • Catexi [sobre una altra persona]
    • (+) Amor / (-) odi

Arbre de Parrot  6 tipus amb tres nivells, emoció primària, secundària i terciàries. Comparat amb Ekman afegeix “amor” que correspondria a desig, i inclou el disgust en tristesa en general. En [ ] el que hi afegeixo jo.

Carlson i Hatfield
(Cultura Inquieta):  classifiquen emocions i sentiments  atenent a les dimensions (les 16 principals després de //)

  • València
    positiva: felicitat, amor, joia [només felicitat a Ekman]
    negativa: tristesa, ira, por [disgust, tristesa, ira, por a Ekman]
  • Intensitat alta o baixa

i distingint tres nivells:

  • Emocions primàries, universals i innates: felicitat, tristesa, ira, por, sorpresa i disgust. [Ekman]. Gust (agrado) – tristesa
  • Emocions secundàries, influïdes per la cultura i història personal: vergonya, culpa, orgull, gelosia//. Eufòria, Admiració, Afecte, Satisfacció – Enfadat, Odi, indignació, impaciència, Enveja, venjança, gelosia
  • Emocions terciàries, més personals i que poden dependre del context. Optimisme, Gratitud

Riure
(CGPT) No es tracta d’una emoció sinó d’una resposta complexa que es pot estar associada a emocions de diversió (amusement), felicitat, alleujament després d’una tensió, sorpresa [per un doble sentit inesperat?], afecte i connexió social, playfulness, eufòria, nerviosisme, Schadenfreude. [una mateixa resposta fisiològica associada a diferents experiències subjectives].

Ansietat
[Afegit per la importància que li dedica Pinillos, sembla una barreja de tristesa i por] Hi conflueixen emocions i motivació, pot ser un estat de curta durada o un tret de la personalitat. Mentre que la resposta al dolor correspon a un dany real que s’ha patit, l’ansietat és una resposta a una anticipació del perill.  Miller, el 1951 va assenyalar que la resposta es pot convertir en patològica perdent la seva funció adaptativa. Des de la psicologia humanística, Rollo May (1950) i Rogers (1951) indiquen que quan un subjecte percep alguna cosa que amenaça el seu “ego-concepte”, el resultat és una catàstrofe psicològica. Semblant quan percebem que els nostres plans no es podran realitzar (Mandler i Watson) [per tant, els que no fan plans són una mica més feliços. També, els que fan plans són els que tenen expectatives. Així que hauríem d’entrenar-nos a fer plans però ser flexibles si no surten. Al cap i a la fi, el que ens diuen els poetes lírics grecs ]. L’estat d’ansietat es pot considerar com un impuls, una motivació a actuar d’una certa manera. [Entenc que el perill que es percep pot ser definit clarament com “perdré la feina”, “vindrà a casa i em destorbarà”, o indefinit mig inconscient]. EL 1953 Janet Taylor elabora un test per reportar l’ansietat, el Manifest Anxiety Scale.
Les característiques que destaquen més o menys tots els autors (Epstein) són; sobre-estimulació primària [donem més importància de la que cal a un fet], incongruència cognoscitiva [expectatives exagerades?] i la manca de respostes apropiades disponibles.

Regulació

(Brit) L’experiència de les emocions pot servir per adaptar-se millor a una situació [fight or flight], conviure millor gràcies a comunicar el nostre estat i saber llegir el dels altres.  En alguns casos però la ira o por extrema poden dur a conductes perjudicials. Quan s’excita repetidament el sistema nerviós simpàtic i les hormones de l’adrenalina, hi poden haver efectes perjudicials.

Què s’ha de fer amb les emocions?
A l’antiguitat, com hem vist, es tractava de contenir-les [potser es confon l’emoció amb l’impuls de la motivació, el drive.] (Brit)El cristianisme  acceptava [i fins i tot animava] l’emoció negativa de la culpa.  Des de Freud, els psicòlegs i psiquiatres intenten alleujar les emocions negatives com la depressió i l’ansietat.
Els infants de 2-7 mesos comencen expressant el neguit amb un plor desesperat. Cap als 20 mesos són capaços d’inhibir-lo. Aleshores apareixen episodis d’ira, amb conductes d’atac o fugida.

Intel·ligència emocional
El terme va aparèixer el 1964 i es va fer popular amb el llibre “Emotional intelligence” de Daniel Goleman. Indicaria la capacitat de:

  • percebre les emocions
  • saber fer-les servir. Per exemple crear el clima emocional adequat per transmetre un missatge com quan ens ofereixen cafè i pastes en una reunió.
  • entendre. Poder predir les emocions dels altres identificant què les causa.
  • gestionar les emocions pròpies i les dels altres

La tesi és que aquesta habilitat es pot aprendre i millorar. El test Mayer–Salovey–Caruso Emotional Intelligence (MSCEIT). El terme ha esdevingut molt popular però ha estat criticat per mancar de base científica. [amb algú que està furiós no es pot raonar, cal detectar aquesta fúria i gestionar-la. És obvi que la capacitat per detectar les emocions dels altres és clau per adaptar-se a les situacions.].

 

Patologies

(CGPT) Emocions que poden dur a patologies.

  • Ansietat. Preocupació excessiva (Generalized Anxiety Disorder (GAD), Panic Disorder, Social Anxiety Disorder, Post-Traumatic Stress Disorder (PTSD).
  • Depressió. Tristesa persistent, sense esperança, manca d’interès. Idees de suïcidi.
  • Ira, atacs d’ira amb conducta agressiva.
  • Culpa, vergonya.  Pensaments obsessius.
  • Disgust, rebuig del propi cos, anorèxia, bulímia
  • Solitud, relacionat amb depressió i ansietat
  • Gelosia, enveja. Personalitat Borderline. Paranoia.
  • Eufòria, deliris de grandesa. (pot ser induït per consum de substàncies)Trastorn bipolar. Personalitat narcisística.
  • Optimisme excessiu [oposat a l’ansietat]

La incapacitat de sentir emocions (emotional numbness) pot dur a comportaments psicòtics, esquizofrènia, paranoia [manca d’empatia]

Les emocions al món

Enquesta Gallup sobre la temperatura emocional del món: Anger, Sadness, Stress, Worry, Physical Pain, Enjoyment,  Well-rested, Learn Something, Smile or Laugh, Treated with respect. Amèrica llatina reporta més emocions positives. Els països amb conflictes tenen més emocions d’ira i estrès.

World Happiness Report: enquesta sobre felicitat, factors edat, ingressos, esperança de vida. Els països escandinaus, amb més nivell de vida i més igualtat reporten més felicitat i satisfacció. Informe 2025 amb un experiment sobre si els desconeguts retornaven una cartera.

Pew Research Center’s Global Attitudes Survey: enquesta sobre benestar emocional, estrès i ansietat. A les nacions desenvolupades  hi ha més ansietat i estrès relacionaty amb la feina i incertesa econòmica, mentre que als països més pobres hi ha més esperança i resiliència.

Better Life Index OECD. Satisfacció amb la vida (i Habitatge, ingressos, feina, medi ambient , educació). Puntuen alt països com Austràlia, Canadà o Suècia.

European Social Survey (ESS)  [web burocràtica, explicant què fan enlloc de mostrar en primer lloc una gràfica amb els resultats]. Els països del sud tenen més ansietat degut a factors econòmics: estat de felicitat, contactes socials, gent amb qui compartir intimitats, seguretat, dificultat per tirar endavant.

Els països escandinaus reporten més satisfacció i felicitat. Països pròspers econòmicament com Japó o Corea pateixen ansietat i estrès. Orient i nord d’Àfrica reporten més ira, por i estrès. [relació amb islam?]. Amèrica llatina diu riure més i estar més feliç.
[O bé patim per pobresa i conflictes, o bé patim per estrès i ansietat]

Lauren Berlant recupera l’Affect Theory de Silvan Tomkins com a eina per analitzar l’estat emocional de la població en relació a la política, un punt de vista alternatiu a l’anàlisi d’arguments ideològics o econòmics. A “Cruel Optimism” (New Yorker) descriu com els polítics generen unes expectatives que no es poden complir, per exemple a l’era Obama, i com això acaba portant a un descontent que troba en Trump una resposta. Impulsora del “Feel Tank Chicago” i creadora del blog Super valent Thought.

Culturalment hi ha diferents tradicions segons la cultura. Els britànics (Keep Calm and Carry on) i els japonesos contenen l’expressió de les emocions mentre que els països del sud, orient i africans, les exterioritzen. [Això seria explicat per la teoria dels guions de Silvan Tomkins].

Article Big Think

Qüestions

Desig, emocions, eliminar? gestionar? valor principal?
Fins a finals del s19, tant a la filosofia antiga com en la teologia cristiana, les passions, ja que encara no es parlava d’emocions, eren quelcom a eliminar o controlar. En una visió dualista de la condició humana, les passions eren agitacions del cos que pertorbaven la vida espiritual (Homer, El ventre avorrible). Al s20, passem a valorar el benestar, els humans, s’han de sentir bé. Fins i tot al s21, potser es pretén eliminar tota emoció negativa, com si el principal criteri per orientar la vida humana hagués de ser la satisfacció permanent. A Grècia teníem la idea de buscar una vida equilibrada, gaudint el moment quan es podia, amb moderació (Aristòtil i Epicur) i aguantant les adversitats, i per tant gestionant les emocions negatives (estoicisme). Els humans s’han d’educar, física i espiritualment. Amb el cristianisme s’estimula l’emoció de culpa pel pecat,  es valora el patiment com a prova d’obediència a déu i s’exhorta a evitar els plaers (i emocions positives). Els humans han de ser salvats per la vida eterna, i les emocions presents no compten. Ara s’intenta “gestionar” les emocions, mirant d’eliminar les negatives i s’espera que estiguem positius i eufòrics tota l’estona. Els humans han de ser dopats? En tot cas, sempre hi ha hagut una indústria de la salvació, ja sia transcendent, ja sia immanent.
La contenció o exteriorització també varia segons les cultures (Emocions al món).

Excés i moderació
[Els desigs semblen resultat de l’evolució per ajudar a sobreviure l’espècie, generar respostes de conducta que satisfacin les necessitats d’alimentar-nos, refugiar-nos i reproduir-nos. Però es poden tornar-se perjudicials en excés. El consum de pastes i begudes amb gas amb excés de sucre condueix a obesitat. A l’altre extrem, la necessitat de ser acceptat per la resta de la societat du  a voler ser esvelt i a trastorns alimentaris. Una espècie indiferent quant a la reproducció desapareixeria però deslligat de l’objectiu d’establir relacions sanes amb descendència sana, degenera en violència sexual.

Les emocions positives són un fi en si mateix?
S’ha parlat de les funcions de les emocions per ajudar a sobreviure, per fugir del perill, per conviure millor, i si s’han de regular per evitar conductes perjudicials. El dolor serveix per avisar-nos d’una lesió als teixits. El gestionem eliminant la causa, retirant el dit de la flama, apartant l’objecte que ens talla o punxa. Per a què serveix la tristesa, que comparteix circuits neuronals amb el dolor? Per apartar expectatives excessives, el que no podrem realitzar? En aquest sentit, totes les filosofies han tingut la seva proposta, en la línia d’acceptar el destí, com els grecs, eliminar el desig en el budisme, acceptar la voluntat divina en el cristianisme.
L’experiència emocional, serveix per a una altra cosa, o les emocions positives són un fi en si mateix? Per a què vivim? Per a propagar gens? Per a propagar mems? O la vida és un fi en si mateix? I si és un fi en si mateix, ha de consistir en experiències positives, o això ens duria a la conducta de buscar la gratificació constant com en l’experiment d’Olds i Milner? (Identitat i bucle). Ens endollaríem a una màquina de simular experiències (Nozick Experience machine)? Hem d’evitar el patiment al cost que sigui, a través del consum de substàncies ( drogues i medicaments ). O maximitzar les experiència (sentit de la vida, fe de vida). Si poguéssim eliminar el dolor i la tristesa tot i conservant el seu valor informatiu, ho faríem? Quina és la “vida bona“?

Les emocions com a valor, humans, animals, AI
[L’antropologia filosòfica ha privilegiat les facultats intel·lectuals per damunt de les experiències afectives. Tampoc ha estat el principal objecte d’estudi de la filosofia, en part perquè l’experiència subjectiva és difícil de mesurar des de fora. I no obstant, la capacitat de sentir emocions és considerat com un tret inequívocament humà! Quan es debat sobre la dignitat i drets dels animals, un dels arguments és el fet que tinguin emocions (Frontera animals i éssers humans, Drets. Biodiversitat). Ara que les màquines tenen habilitats molt superior a les humanes, el que valorem que ens fa diferents i més valuosos són les emocions, tal com imaginava Philip. K. Dick amb el test Voigt-Kampf per detectar els androides amb aspecte humà (Consciència en màquines).

Emocions, xarxes, algoritmes
[L’entorn de l’home del paleolític era la naturalesa, el segle passat, la ciutat i la premsa, la ràdio i la televisió. Avui la major part del nostre entorn, són les xarxes socials. Els continguts que rebem ens afecten tant com el bon temps o mal temps podien afectar els pagesos segles abans. El 2012 FB va fer un experiment amb 600.000 usuaris filtrant els continguts que rebien, més positiu o negatiu, i avaluant el seu estat d’ànim  (Wired, Atlantic). L’estat d’ànim s’avaluava per les paraules usades als posts. Spotify etiqueta els temes segons el tempo, si animen a ballar, si relaxen. Happy Hits, Mood Booster, Rage Beats, Life Sucks, Coping Lost. (The Baffler, Identitat i bucle). Així, saben l’estat d’ànim dels seus 200M d’usuaris i poden ajustar la publicitat a partir d’aquesta dada. També poden suggerir canviar l’estat d’ànim, per exemple proposant cançons alegres a usuaris deprimits.
Aquest darrer exemple és benigne. El problema és que quan es cedeix el control a algoritmes que maximitzin el temps que els usuaris estan al lloc, els continguts que generen reaccions irades, o que fascinen per la violència, són els que reben més atenció. Es privilegien doncs, missatges d’odi.  Fox News explota l’atracció per l’odi (New Yorker). Els algoritmes de Facebook (Nieman lab) i Youtube (Bloomberg) realimenten la tendència a propagar continguts tòxics. Si hi afegim la capacitat de generar contingut fals ( Desinformació  i   Mal ús de la AI ), els continguts tòxics predominen sobre la informació i l’opinió.  Els adolescents reben més contingut incitant a la misogínia, i en pornografia, s’apunta a comportaments violents ( BBC ). La tendència és tan gran que fins i tot fent servir moderadors de contingut, aquest contingut predomina. I l’anonimat permet vessar tot l’odi (el mal) innat que ja tenim fins al punt que els moderadors pateixen traumes (The Verge, NewYorker i online content, NewYorker i destoxificació d’internet).
Així, Facebook, twitter i TikTok es converteixen en plataformes d’incitació a l’odi afavorint el populisme i l’autoritarisme .  Tenim un món cada cop més enfadat.

Les expectatives
La tristesa i la decepció depenen de les expectatives. Algunes d’aquestes expectatives les hem fabricat nosaltres, amb esperances de ser correspostos de qui estem enamorats, de triomfar professionalment ( l’esperança de  Pandora). Però d’altres vénen donades pel missatge públic. Si per guanyar la nostra confiança els polítics ens presenten un futur perfecte, i es culpen els adversaris de no arribar-hi, si les xarxes socials ens presenten tot de vides fàcils i perfectes, als les quals no arribem, inevitablement aquestes expectatives ens duen a la decepció i a la tristesa.
(Assenyalat per Berlant a propòsit de les expectatives generades per Obama, cruel optimism, 2011. (Affect Theory a Supervalentthought, NewYorker). Al final ja no tenim utopies ni esperança d’un futur millor. (  Manca de sentit i projecte de futur ).

Altres

La CNN té el Fear and Greed index que mesura les emocions dels inversors [fear, que anirà malament → vendre, greed → que val la pena arriscar-se

Articles

CHAPTER VI EMOTION AND MOTIVATION 158
READING 21: A SEXUAL MOTIVATION . . . 158
Masters, W. H., & Johnson, V. E. (1966). Human sexual response. Boston: Little,
Brown.
READING 22:1 CAN SEE IT ALL OVER YOUR FACE! 1 68
Ekman, P., & Friesen, W. V. (1971). Constants across cultures in the face and
emotion. Journal of Personality and Social Psychology, 17, 124—129.
READING 23: LIFE, CHANGE, AND STRESS 1 75
Holmes, T. H., & Rahe, R. H. (1967). The Social Readjustment Rating Scale.
Journal of Psychosomatic Research, 11,213-218.
READING 24: THOUGHTS OUT OF TUNE 183
Festinger, L., & Carlsmith, J. M. (1959). Cognitive consequences of forced compliance.
Journal of Abnormal and Social Psychology, 58, 203-210

Posted on

Agustí d’Hipona. Confessions

Llibre X. Els palaus de la memòria

And I come to the fields and spacious palaces of my memory, where are the treasures of innumerable images, brought into it from things of all sorts perceived by the senses. There is stored up, whatsoever besides we think, either by enlarging or diminishing, or any other way varying those things which the sense hath come to; and whatever else hath been committed and laid up, which forgetfulness hath not yet swallowed up and buried. When I enter there, I require what I will to be brought forth, and something instantly comes; others must be longer sought after, which are fetched, as it were, out of some inner receptacle; others rush out in troops, and while one thing is desired and required, they start forth, as who should say, “Is it perchance I?” These I drive away with the hand of my heart, from the face of my remembrance; until what I wish for be unveiled, and appear in sight, out of its secret place. Other things come up readily, in unbroken order, as they are called for; those in front making way for the following; and as they make way, they are hidden from sight, ready to come when I will. All which takes place when I repeat a thing by heart.

Posted on

10 ballets clàssics

Els 10 ballets clàssics: Rússia 1865 –  1917 Marius Pettipa, Europa 193x Nijinski,

MATT SCHIESL FEBRUARY 16, 2011

Top 10 Greatest Ballets

10 Cinderella
Choreography by Rostislav Zakharov, Music by Sergei Prokofiev

Many different versions of this ballet exist, but the original was performed in 1945, in Moscow, Russia. Prokofiev is one of my favorite composers, with fantastic composing skills, and his Cinderella is no exception. Based on the fairy tale, the ballet is noted for its fantastic score and very humorous tone. The very beginning of the ballet, I think, is one of the most beautiful pieces of music and it’s virtually unknown.9
https://youtu.be/Ww68J0Pi_-o

9 Don Quixote
Choreography By: Marius Petipa, Music By: Ludwig Minkus

Originally Performed in 1869, in Moscow, Russia, this beautiful ballet is based on the book “Don Quixote de la Mancha” by Miguel de Cervantes. The story follows Don Quixote on his quest of chivalry and the slaying of mythical beasts. Originally staged in 4 acts and 8 scenes, it is an immensely charming and fun ballet, with some great music. 8
https://youtu.be/VMOPF4WYYLE

8 The Sleeping Beauty
Choreography by Marius Petipa, Music by: Pyotr Tchaikovsky

No, not the Disney movie, but this beautiful ballet has some of the most beautiful music of all time. Originally performed in 1890, in St Petersburg, Russia, and based on Charles Perraults “La Belle au bois Dormant”, The story tells of Princess Aurora who is cursed to prick her finger on a spinning wheel and sleep for 100 years. This, indeed, comes to pass until she is awoken by a Princes’ kiss. They are married at the end of the ballet. With soaring, beautiful musical numbers, this one jumps onto the list7

7 A Midsummer Nights Dream
Choreographed by Fredrick Ashton, Music By Felix Mendelssohn

The most recent ballet on the list, originally performed in 1962, most of the credit to this ballet actually goes to Balanchine, who put the whole thing together. Mendelssohn didn’t write the music to the ballet knowingly, it was mostly background music to the play version that was reworked into ballet music. The story is obviously based on the play of the same name, by the late great William Shakespeare, and has quickly become one of the most popular American Ballets of all time. 6
https://youtu.be/hzyyvw3YV_I

6 Le Sacre du Printemps (The Rite of Spring)
Choreography by Vaslav Nijinski, Music By Igor Stravinsky

I admit, it took every fiber of my being to not put this one higher (closer to number 1). It is my personal favorite ballet, but I kept it low due to the fact that it is only about 30 minutes in length, but the importance, beauty, and emotion behind this ballet is enormous. It Premiered in Paris, in 1913, and it started a riot. When they went to see the performance, they were not prepared for the…ungrace of it? Being used to soaring melodies of Russian Ballet, audience members were shocked to find gritty harmonies, and less than graceful, and jarring movements. It is much better received by todays audiences. The story is that of a sacrifice of a young girl to the god of spring. She is killing herself through dance.
https://youtu.be/bjX3oAwv_Fs

5 La Bayader (The Temple Dancer)
Choreography by Marius Petipa, Music by Ludwig Minkus

Originally performed in 1877, in St. Petersberg, Russia, this ballet in four acts is considered to be Petipa’s greatest work, by some. The story tells of Nikiya and Solor, who have sworn to be faithful to each other. In his jealousy, the High Brahmin wishes to have Solor the warrior killed, but his plan does not come to pass. Instead, Nikiya is killed by a snake set forth by a man named Rajah, who believes Solor should be with his daughter rather than Nikiya. Solor is about to marry Rajah’s daughter, but the gods, in their anger, kill everybody in the temple. Yes, that was a VERY short version of a rather deep plot line, but nonetheless, it has some of the most celebrated movements (such as the Kingdom of Shades scene) of any ballet.4

https://youtu.be/g-3uM_8Wsjg

4 The Nutcracker
Choreograpy by: Petipa and Ivanov, Music by Pyotr Tchaikovski

This piece was almost universally panned when it premiered, in 1892, in St. Petersberg, but has since grown to be one of the most popular ballets of today, due to its ties with Christmas. Based on E.T.A. Hoffmann’s “The Nutcracker and the Mouse King”, the story tells of a young girl, Clara, who gets shrunk to the size of a mouse, and her beloved nutcracker who goes to war, with other toys, against the evil Mouse King. He is later transformed into a beautiful prince and they go to the kingdom of the Sugar Plum Fairy (Confiturembourg) to rule forever after. With cherished music and wonderful dance, it has become the staple of poplar ballets in the 20th century.3

3 Giselle
Choreography by Coralli and Perot, Music by Adolphe Adam, 1841

One of the most sought after roles of all time for a ballet dancer is the title character in this classic. Based on the poem of Heinrich Heine, it is about a young peasant girl named Giselle, who meets a nobleman dressed as a commoner and falls in love with him, not knowing that he is of noble birth. When another man who loves Giselle, named Hilarion, outs the nobleman, Giselle realises that she cannot be with him, upon which she goes mad and dies of a weak heart. In the second act, when Hilarion goes to grieve at Giselles’ grave, he is greeted by spirits of dead women called Wilis, who throw him into a river and kill him. When the nobleman comes, the Wilis sentence him to death as well, but the spirit of Giselle saves his life, and she then departs at peace to the afterlife. A Ballet filled with emotion and beautiful dance, it is considered a classic among all forms of entertainment.2

2 Romeo and Juliet
Choreography by Leonid Lavrovsky Music by Sergei Prokofiev

Another Ballet based on the works of William Shakespeare, the story is well know. Originally performed in 1938, in Czechoslovakia, it was significantly reworked and revised, and opened anew in 1940, in Leningrad, Russia. This Ballet is considered to be a the epitome of music and movement, and the masterpiece ballet of Prokofiev. This is a ballet that is truly too beautiful to be talked about, but must be seen and heard to be fully understood and loved. The movement, and the music, and the colors, I weep just thinking of it now.1
https://youtu.be/ZB3sd2BAxys

1 Swan Lake
Choreography by Julius Reisinger, Music By Pyotr Tchaikovsky

Premiering in 1877, in Moscow, it was originally titled “The Lake of the Swans” but was shortened to just “Swan Lake” after it was drastically reworked by Marius Petipa and Riccardo Driggo in 1895, and this is how it is known to audiences today. When it first went up it was viewed with harsh criticism, it was believed to be too difficult and unmemorable. However, it has grown to be Tchaikovsky’s masterpiece work, and was also his first ballet. The story is that of Odette, a princess who is cursed by Von Rothbart to become a swan by day, but is human by night. A prince, named Siegfried, sees the swan form of Odette transform into a beautiful woman and falls in love on the spot. They go to a ball together, until morning when she leaves to transform back into her swan alone. The prince looks for her and finds another woman, named Odile (played by the same woman who playes Odette) who looks the twin of the swan queen Odette. This is planned, of course, by Von Rothbart, and when Siegfried falls for Odile, Odette is cursed to be a swan forever. Realizing his mistake Siegfried seeks forgiveness, but Odette is eternally bound to be a swan, so the Prince and the Princess kill themselves and ascend into heaven together. The powerful story is seen by modern day audiences in more ways than just the Opera. An Academy Award movie called “Black Swan” was released in 2010, and it is also the base of the story Shrek, the Disney movie “The Swan Princess”, and many other stories and legends. It is a true masterpiece of ballet, and is always considered one of the, if not the, greatest ballet of all time.

Notables not listed: Paquita, Coppellia (so badly wanted to put it in there), Spartacus, Peter Pan, Anastasia, and Firebird.

 

Posted on

Les olors

LES MEVES OLORS [esborrany]

OLORS

article timeout
Compareu les notes aromàtiques de les fruites vermelles: aranyons, gerds, maduixes silvestres… Noteu les diferències? I entre l’albercoc, el préssec i la nectarina?
la dolçor de les ensaïmades quan aparques a prop del Forn Mistral (ronda de Sant Antoni, 96) i el pa torrat de les fleques amb forn propi com el Turris (Aribau, 158) sembla que fins i tot engreixin! Les notes de cacau del carrer de Petritxol i les seves xocolateries, com la Pallaresa al número 11 i la Granja Dulcinea, fan salivar! L’essència de vermut de la Bodega Salvat (Andalusia, 2) a Sants, enfonsat entre l’alcohol afegit que posen al vi aromatitzat amb herbes, quinina i els records de fusta mullada que fan taverna de barri com els de la Bodega Bartolí al número 41. Els fregits de la xurreria Trèbol del carrer de Còrsega 341, que t’obliguen a comprar encara que sigui un parell de xurros. L’olor de fritada del Moll de la Fusta i el sofregit de les paelles del passeig de Joan de Borbó, sobretot si passeu per davant el Suquet de l’Almirall, quasi tocant a la platja. L’olor forta d’espècies i carn dels carrers que et porten a la rambla del Raval. La d’orxata durant tot l’any de la Sirvent.

Petricor: l’olor de la terra seca quan comença a caure la pluja

article newyorker,  Pàgina amb totes les olors a Fragantica, llibre “Nose Dive” de Harold McGee
Harper:  com treballen les empreses cercant nous perfums, fent servir el mètode tradicional i introduïnt AI

Així és com va practicant la capacitat d’analitzar les fragàncies algú que es dedica a la matèria. A mi em podeu sorprendre a la primera planta d’El Corte Inglés deixant-me testar les noves mostres de perfums al dors de la mà. Precisament la perfumeria va començar amb els sacrificis de les divinitats que es feien amb fum aromatitzat (per fumum) com un antídot contra el cansament i la calor extrema. Abans d’entrar a la catedral de Barcelona notem les olors sacres d’encens que ja empraven per als seus rituals els egipcis. Igual que els encensos menys celestials i més new age de sàndal que inunden les botigues de Gràcia i del carrer de l’Hospital. Un dels millors centres de l’Estat, l’Hospital Clínic, desprèn aquesta olor tan característica dels recintes sanitaris, segurament fruit de la voluntat d’esterilitzar.
Olor de pneumàtic a Fontana
Cafè Torrat
pixums a les cantonades

perfums

[l’olor del bosc de pins amb la pinassa, el mar mediterrà més sec, el mar del nord amb les algues, l’olor del bosc humit amb molsa i bolets]

gespa, flors
[olor dins d’uan esglèsia, la pedra]

Posted on

JCJ Lectura

JCJ Arxius

Recorregut: Infantesa, Adolescència. Adult1. Adult2. Adult3.
Biblioteca illa deserta. Recursos museu

Infantesa

Contes, Pinotxo, Kasperle, Jim Botón i Lucas el Maquinista, Enid Blyton. Teban Sventon. Contes de fades d’Arthur Rackham. Stevenson La Illa del Tresor. Daniel Defoe Robinson Crusoe. Rebelión en la Granja. Explorant la biblioteca de casa.

Adolescència

Primeres lectures dels clàssics grecs, Juli Verne. Herman Hesse, El Lobo Estepario. Kafka. El llibre del Te. Explorant la biblioteca de casa, CPVE del carrer Gran, CPVE Sarrià sortint d’escola, Nova Biblioteca Lesseps (Enciclopèdia espasa, llibre alemany de manualitats). La llibreria Herder i llibreria Francesa. [majoria de textos en castellà per la dictadura]. Biblioteca de Sant Pau. Universitat amb els discos.

 

el dia dels trífids john wyndham

Adult 1, 1982-1999

Començo a recollir cites. Poesia catalana, policíaques, clàssics grecs de drama i lírica amb cites anotades en paper i després a l’ordinador, Italo Calvino 1. La illa del Tresor llegida a les nenes. Mirant grans llibreries en els viatges a París, Londres o Alemanya. El nom de la rosa.[formació de la biblioteca, compra intensa de llibres] [la sensació de petitesa a la biblioteca de lletres de la universitat]

1988
Michael Ende, Mono. Tolkien, “El senyor dels Anells” (llegit seguit durant una grip amb febre que em feia somniar).

1989
Les set tragèdies de Sòfocles. Jane Austen, Pride and Prejudice. Thomas Hardy, Tess dels Ubervilles. Pèndol de Foucault Umberto Eco.  Tom Sharpe,  Wilt.  M. Ende, Momo.  Anne Marie Villefranche, “Placer de amor”. John Le Carré, La casa Rússia.
Compra del Diccionari de filosofia de Ferrater i Mora. Clàssics de filosofia en català [els publicats fins el moment]. Comanda a DOVER [què?]. Llibres de poesia catalana (Carner,Maragall, Verdaguer i Guerau de Liost), de cançons populars catalanes.

1990
Umberto Eco, “El pèndol de Foucault”

1991
Llibres de jardins: Gardenkunst, Paradeisos, 300 jardins de France, i també Edward Hopper, Alvaro Pombo “El metro de platino Iridiado”, Atlas d’història, Enciclopèdia Larousse, Néstor Luján “Una folla jornada” i Panofsky i Saxl “Saturno y la melancolía”.

1992, 1993 no consta

1994
He llegit llibrets de Carpentier, Borges, Baroja, Walden 2 de Skinner, m’he subscrit al National Geographic Magazine, Dinotopia, Bukowski i el Hölderlin de Pierre Bertaux, Caos, “Ideas sobre la Complejidad” de Wagensberg.

1995
El paisatgisme a Catalunya, Iconografia filosòfica. La diversitat de Cavalli-Sforza, Obaba de Bernardo Atxaga, National Geographic, Guia GR11, Hiperió de Hölderlin, Foix i Verdaguer, La Tabla de Flandes, Los hijos del Grial.

1996
Helena Lubienska de Lenval, El Silenci; Jostein Gaardner, El Món de Sofia; Montserrat Roig, Digues que m’estimes; Reverte, La piel del tambor; Miquel de Palol, El jardí dels set crepuscles; Italo Calvino, Si una nit d’hivern un viatger; William Gibson, Neuromancer.

1997
Contes curts de Kapeck, Musil, l’home sense atributs. Conrad,  Victoria.
Puny de Déu Forsyte, el Lleó d’Àfrica Mahalouf. Cámara de Gas, El Jurado de Grisham. Llibres natura, El maestro de esgrima de Perez-Reverte. Antologia de Javier Marías.

1998
El quartet d’Alexandria, de Durrell, Memòries d’Adrià de M. Yourcenar, Chronos de Benford, Una antologia de Haikus japonesos, El diari de Nora Gil de Mercè Rius, La Peste de Camus, El corazón de las tinieblas de Conrad, La Veneziana de Nabokov, L’home que calculava de Malba Tahan(N), Mañana en la batalla piensa en mi, de Javier Marías, Ors, Oceanografia del tedi.

1999
Mrs Dalloway de Virginia Woolf. La Bíblia, llibres de l’apocalipsi, Job, Tòbit. Diderot, Jacques le Fataliste. Proust, Du coté de chez Swann. Lorca i Antología de la poesía castellana. Montalban: Carvalho. 7 anys al Tibet; Laura Pérez Esquivel, Como el agua para el chocolate. Harry Potter i la pedra filosofal. La forense Kay Scarpetta.

Adult 2 . 2000-2011

Lectura del quijote a la Mancha, Shakespeare en bici per Lleida completat en anys posteriors, Proust, Nabokov. Poesia xinesa. [transició a llegir només en català i anglès, en castellà només originals]

2000
El Quijote al viatge a la Mancha, primera vegada que dedico temps en exclusiva a llegir. Proust, À la Recherche du temps perdu. Tabucchi, Sostiene Pereira.
Poesia: Kavafis i Pessoa. Harry Potter 2 i 3, ciència ficció de Ender, el Médico de Noah Gordon, les excel·lents novel·les de la Kay Scarpetta, Christian Jacq. Llibre de vestimenta masculina pel bagul escriptori de viatge de Stravinsky.

2001
Completo “À la recherche du temps perdu” de Proust, La Prisonnière a l’hivern, Albertine Disparue a la primavera i Le temps retrouvé a l’estiu.  El monte Ararat de Yamad Kemal i uan antologia de les 1001 nits a propòsit del viatge a Turquia. L’antologia de contes sobre cavalls i la crítica literària de Harod Bloom. Novel·les policíaques de Montalbano, PD James, Mary Higgins. El Harry Potter 4.

2002
Italo Calvino: Les ciutats invisibles. Arundanati Roy: El déu de les coses petites. Quim Monzó: Contes. Franz Kafka: La metamorfosi. T.Harris: Hannibal. Saul Bellow: Ravelstein. Xavier Benguerel: Icaria, Icaria. Stendhal: Le Rouge et le noir. Nabokov: Ada o l’ardor. Tanizaki: Elogio de la sombra. Steiner: Nostalgias del absoluto. Chesterton: Father Brown. Antologia de Haikus.
PDJames: Pecado original, Sabor a muerte. Ann Perry: Los escándalos de Fleet Street. PD James: Sabor a muerte. Forsythe: El manifest negre.  Reverte: La Carta Esférica. Chester Himes. Elizabeth George. Donna Leon: Guido Brunetti.

2003
Cites de Sòfocles. Shakespeare (Romeo and Juliet, Richard II, Summer’s Midnight Dream, The merchant of Venice, King John).
Saul Bellow (L’autèntica), Paul Auster (trilogia de NY), contes de Raymond Carver, Sinuhe, Nagib Mahfouz, Guerau de Liost, Artur Schnitzler (Traumvolle, Srta. Elsa), Versions de poesia antiga de Segimon Serrallonga, lectura Haikus, Pere Schlémil, Helen Hanff (84 Charing Cross), Juniziro Tanizaki (la clau), El Incal, Conrad (Nostromo), Celan. Como ver la arquitectura de Bruno Zevi.
Polis (Scarpetta, Camilleri, E. George, Forsythe, Mendell, Sapowski, PD James, Stanislaw Lem),

2004
Shakespeare: Henry IV a la tardor, Henry V el maig, Much Ado about Nothing, El rei Lear, La tempestat, As you like it. Nabokov, Parla memòria, L’encantador, Pnin, Foc Pàl·lid. El Contrabaix de Susskind, Vides d’animals de Coetze. Sebald, Vértigo. Cercas, Soldados de Salamina. Borges, Aleph. Poesia: Benguerel, William Carlos Williams, Ted Hughes. Walt Whitman. Sara Paretski,  Bruixes de Terry Pratchet. PD James. John le Carré, el Jardiner Constant, Patrick O’brien. Patricia Highsmith, Tom Ripley. Chandler, la dama del llac. Simenon, l’home que veia passar els trens.   El Codi da Vinci. New Yorker. Una edició antiga de “tres anglesos s’esbargeixen”, Catalunya des de l’aire.

2005
Shakespeare: Twelfth night, Juli Cesar, Hamlet.  Odes de Píndar. Nabokov: Parla memòria (per segona vegada), Contes. Coetzee Esperant els bàrbars. Poesia xinesa. El somni de les mansions vermelles, Històries del Jutge Dee (Van Gullik). Llibre “Maquinaria pesada”. La Sombra del viento. Petros Markaris.  PDJames. Autostopista galàctic, Harry Potter.

2006
Els aforismes de Zurau de Kafka (regal de la Maria). Memòries d’una Geisha. Reprenc la lectura de Shakespeare: Troilus i cressida, Està bé si acaba bé, Mesura per mesura a Londres, Othello a casa, el rei Lear i Macbeth a Santander.
Japó: Botchan de Natsume Soseki, Lord of Musashi de Tanizaki Junichiro, Norwegian Wood de Murakami Haruki.
Policíaques de Mankell, Rayuela de Cortázar. I en literatura americana, Seize the day i Augie March de Saul Bellow, i el Sebastian Knight de Nabokov.

2007
He acabat de llegir totes les obres de Shakespeare, Antony i Cleopatra, Coriolà, Timó d’Atenes, Pericles, Cymbeline, Un Conte d’Hivern, La tempesta, Enric VIII. Dumas, Els tres mosqueters. Tales of Tao Immortal. Yukio Mishima, El rumor del oleaje. .Dickens, Picwick. Hoffman. L’elixir del diable. Chrétien de Troyes, El Graal. Lahiri, Jhumpa, L’intèrpret d’emocions (Índia que viu als USA). Paul Auster, Brooklyn Folies. Nature Girl. Flaubert, Mme Bovary, Flaubert. Salinger, el guardià del camp de sègol. Rabelais, Gargantua i Pantagruel., William Dalrymple, La ciutat dels Djinns . Orhan Pamuk, Rojo..Mahabarata, Narayan. Poesia de Tagore.
McCallsmith, Friends lovers and chocolate. Ian McEwan, Saturday. Margaret Truman, Muder at Union Station. Noll, Ingrid Die Aphotekarin. Connolly mujer cemento, Andreu Martin, Les claus.
Jeff Hoke Museum Lost Wonder. Confessió PLluis.

2008
Kafka America, Grossman, Vida y destino, Kafka, el procés. Joyce, Portrait of the artist as a young man, Ulysses. Luisa Castro, la segunda mujer. Erich Kästner, Emil und die detektive. / Noah Gordon, El celler. Contes de Nete, Frank Schatzing, Contes de Salinger, Der Schneeman. Noveles policíaques en alemany, acabat Tatort, Joyce, Teresa Solana, Crim imperfecte. / Poesia Angel Gonzalez. Els Codexs.

2009
Llull. Llibre de meravelles. Goethe, FAUST (decebedor). Francesc Pujols, Hiparxiologi. Robert Burton, Anatomy of melancholy. BALLARD, Vermilion Sands. Julian Barnes Talking. VilaMatas, el libro asesino. Delibes La sombra del ciprés es alargada. Philipp K Dick. The Three Stygmata of Palmer Eldritch. Roberto Bolaño. Los detective salvajes (que abandono). Cortázar, el perseguidor. Isabel Allende Casa Espiritus. Melville, Bartleby, Narracions curtes, Benito Cereno, Las Encantadas.L’elegància de l’eriçó, Muriel Barbery. Narracions curtes. Policíaques. Perú: policiaca, Fernando Ampuero. Bryce Echenique: Un mundo para Julius. Ernesto Ferrini, La tristeza de los burros. Vargas Llosa: Pantaleon y las Visitadoras.
Poesia: Vicent Andrés Estellés, Coral Romput.

2010
KSP Saturn o la Melanconia. Gènesi, Èxode, Levític. Els Elements, llibre de química. Colonna, El somni de Polífilo. Steiner, 10 raons per a la tristesa del pensament. Sum Eagleman.
Melville, Billy Budd. Karin Michaels, Bibi, una noia del nord. Màrius Torres, Poesia. Ballard Cocaïne Nights. Murakami. Córrer. Jesús Moncada, Camí de Sirga. Ian Rankin. Mccallsmith, 44 Scotland st. Alice Munro.
Rússia: Tchejov, narracions, el nen, Kashtanka. Montserrat Roig, l’agulla daurada. Gogol, Històries de st. Petersburg, Nevsky Prospekt. Pushkin, Narracions.

2011
Tornant de Rússia: Pushkin, Narracions. Boris Akunin, La conspiración de Moscú. Bulgakov, El maestro y la margarita. Antologia de poesia russa, llibret. Contes de Thekhov. Tot Salvat Papasseit i l’antologia de Maragall. Murakami, De què parlo quan parlo de córrer.  Els dos Incals. He mirat al balcó el llibre sobre l’Evolució. De Maistre, Voyage Autour de Ma Chambre. James Ellroy, Desierto. Michael Connelly. El psicoanalista. Melville, Moby Dick, m’ha costat temps, l’he acabat a l’estiu.
Assaigs importants: Pogue Harrison, Essay on gardens. Mnemosyne d’Aby Warburg. Steiner, Errata. Herman Hesse. Projecte de llegir la Bíblia, llibre de Job.

Adult 3 2012-2027

[Kindle] [les llibreries han deixat de semblar portes a móns desconeguts, camins a seguir i semblen només habitacions  que ja he recorregut i que en general, no m’aportaran gaire. Amb l’excepció de la Britànica, miro més internet i la wikipèdia que no pas consulto la biblioteca]
Burton anatomy of Melancholy, El somni de Polífilo, Gorssman Vida y destino, Lectura de la Divina Comèdia en 3 dies a Barcelona, Les metamorfosis d’Ovidi, alícia en Terra de meravelles. Borges. El Canon Pali.
Tardes llegint poesia xinesa a la terrassa.

Intent de memoritzar poesies. Els quaderns de butxaca

2012
Haurà estat l’any del Kindle i de la subscripció al NewYorker.
Spinoza. Etica. Bloom, Donde está la sabiduría, Alex Ross: The rest is noise. Karen Armstrong: Una historia de Dios. Bíblia: Llibres sapiencials, Isaias, Proverbis. L Foix, diari de 1918.
Kerouac: On the road, The Dharma Bums. Shibumi, Trevanian, L Don Winslow, Satori. Ubik de PKDick. Negra nòrdica. Per Islàndia: sagues i Harold Laxness.

2013
La Divina Comedia. Les Confessions de S. Agustí, manífics llibre X i XI sobre la memòria i el temps. Rousseau, Les reveries du promeneur solitaire.
Rilke. Espriu, cementiri de Sinera. Ariadna al laberint grotesc. Edicions d’Espriu i Ungaretti.
Abraham Verghese, Cutting for Stone. Karel Kapek, l’Any del jardiner. Sackleton, South. McallSmith, The Charming quirks of others. Jaume Cabré, Jo Confesso.China Mieville. La estación de la calle perdido. Yasutaka Tsutsui, conte angoixant. Don winslow, The Loo sanction, The power of the Dog. Scerbarenko. deKok, Assassinats a Amsterdam.

2014
Calvin i Hobbes, obra completa. Textos Pali sobre meditació a Tailàndia. Bree Wilson, Consider the Fork. Malraux, le Musee imaginaire. Poesia de Joan Vinyoli.

2015
Aprendre poesies de memòria a la feina (Thomas Hardy, Pere IV, Maragall). Lydia Davis (narracions curtes i molt depurades), Sándor Márai l’estranya, la gaviota. Roger Pol-Droit 101 experiencias de la vida cotidiana, Joel Dicker Harry Quebert (sobrevalorat). Jordi Cots Moner, La Convenció. Kenko no Chomei. Sant Juan de la Cruz. Nele Neuhaus. Schneeberger must sterben. Truman Capote, Breakfast at Tiffanys. Sergi Pàmies, contes. Trollope The trhree Clerks. Chester Himes, Blind man with a Pistol. Edmund Crispin, mosca dorada. Maj Sjöwall, El hombre que se esfumó. Alex Lemaitre.

2016
Lectures: Kamo no Chomei Hojoki, Kenko Essays on Idleness, Liu Cixin Three Body problem, Lewis Carroll, Alice in Wonderland [lectura per Barcelona], Flannery Oconnor , Italo Calvino. Les ciutats invisibles. I racconti , Robert Galbraith: Cormoran Strike, Neruda i Borges a la Patagònia.

2017
La gran lectura de l’any han estat els contes de Txékhov al llarg del viatge amb la furgo. A més, Natalia Ginzburg Le Piccole Vertu. Italo Svevo, La coscienza di Zeno, decebedor. Olga Tokarczuk, Sobre los huesos de los muertos, molt original. Stanislav. Lem Solaris. Mercè Rodoreda, Mirall Trencat. Sherman Alexie. Golem, Isaac Bashevis Singer.
Samanta Sweblin, Julian Barnes Nothing to be frightened of. Alguns contes de Prudenci Bertrana. Nabokov, Transparent things. Eckart Tolle, El poder del ahora.
Policíaques: Philip Kerr, la trilogia de Berlin. PD James. Jo Nesbo i la sèrie de Harry Hole. Zigmund Miloscevsk,i fiscal Scazi.

2018
Assaig: Dawkins. The Selfish Gene. Epictet i Marc Aureli. Rebecca Solnit, A Field Guide to Getting Lost, Wanderlust. Camus, L’Étranger, Le mythe de Sysiphe, La Peste. jlBadal: les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. Hawking a Brief History of Time. John Gray. The silence of animals.
Georges Perec: La Vie Mode d’Emploi. Benjamin Black i PD James amb la sèrie Dalgliesh. Alexander McCallSmith, The Sunday Philosophy series. Saramago, el Evangelio según Jesucristo.
Auden. Baudelaire, Les Fleurs du Mal. Josep Palau i Fabre, poesia. Wallace Stevens.

2019
Auden i Poesia Xinesa. Il Danubio, Claudio Magris.
À rebours, Huysman. Atlas Shrugged, Ayn Rand. Elena Ferrante. Israel: Batya Gur, Daniel Silva, Gabriel Allon.

2020
Poesia a la terrassa: Auden i Hölderlin. Lucreci, De la Natura. Steiner, The Poetry of thought. Douglas Adams Hitchhiker’s guide galaxy. Station eleven, Emily st Mandel. Conversations, Sally Rooney. A wrinkle in time, Madeleina l’Engle. Bend Sinister, Sebastian Knight Nobokov. Novel·les policíaques i de la cua de palla.

2021
Novel·les de la cua de palla. Policíaque, amb tot John Le Carré. P.K.Dick Ubik. Do androids dream of Electric sheep.Palmer Eldricht. The man in the high castle.Robert Walser Der Spaziergang. Susanna Clarke, Piranesi. Virginia Woolf, Mrs Dalloway. John Waters: 101 things I hate. Poesia: Hölderlin, Rilke. Assaig: Tristan Gooley. How to read Water. Sun Tzu, l’art de la guerra. Darwin Wallace, la lluita per la vida. Cavalli-Sforza, Qui som, història de la diversitat humana. Horace Walpole, El arte de los jardines modernos.

2022
Dostoievsky Karamàzov. Murakami, Balla balla balla, Wind-Up Bird, 1q84. Ha Jin, la Espera. Oliver Sacks, Musicophilia, Tales of Music and the Brain. J.E. Gardiner. Bach, music in the castle of heaven. Julian Barnes, The Man in the red coat. Dovlátov, La maleta. Philip Roth, Goodbye Columbus. Edmund Burke, A philosophical Inquiry into the origin of our ideas of the Sublime and Beautiful. Marcel Danesi, Semiotics. Kashuo Ishiguro. Klara and the Sun. Les mil i una nits. Marco Polo, Il Milione.
Sonets Orfeu al sofà. Jazz Life. Infografia. Terrassa, Poesia Xinesa. Virgili, Bucòliques.
MccallSmith The World according to Bertie, The unbearable lightness of scones, The importance of being Seven, Bertie Plays the Blues. Becky Chambers, A Closed and Common Orbit, A long way to a young, angry planet. Lindsey Davis, Marco Didio Falco 1, 2, 3. Jeff Hoke. Leaping through life

2023
Cormac Mccarthy, The Passenger, Stella Maris. Nabokov, Insomniac dreams. Annie Ernaux, Passion Simple. Zeina Abirached, El piano Oriental. Kurt Vonnegut, Slaughterhouse five. Cortázar, La vuelta al día en 80 mundos. Fred Uhlman, L’amic retrobat. Quincey, Confessions of an english opium-eater.
Alexander McCallSmith. Bertie’s guide to life and mothers, The revolving Door of Life, The Comfort of Saturdays, The forgotten affairs of youth. Dror Mishani, Tres. Donna Tart, The Secret History. Martin Cruz Smith, Estrella Roja, Red Square. Thomas Harris. Silence of the Lambs, Thomas Harris, Hannibal. Marlon James, Black Leopard, Red Wolf.
Virgili, Geòrgiques, com un calendari del pagès. Horaci, odes i èpodes. Poesia xinesa.
Aldous Huxley, Doors of Perception. Hegel, la Raó en la història. Tibetan Book of the dead. Kathryn Schluz, Lost and Found. Schrödinger, What is Life, Mente y materia. Baghavad Gita.

2024
Robert Galbraith, The Running Grave. Empar Moliné. Benvolguda. Richard Osman, The Thursday Murder Club, The Bullet that missed. Ruth Galloway, Dying Fall. Alex Michaelides, Les donzelles, The Silent Patient. Dashiell Hammet, Red Harvest. Neal Stephenson, Snow Crash. Chris Offut, Country Dark. Sophie Kinsella, Undomestic Goddess. Percival Everett, The Trees. Thomas Pynchon, Vici inherent. Markus Sakey. Brilliance. Sara Paretsky, Indemnity Only, Windy City Blues, Killing orders, Deadlock.
Yoko Ogawa, Le musée du silence, La policía de la memoria. Vasco Pratolini Cronaca dei Poveri Amanti. La Bruyère, les Caractères. Manuel Mújica Laínez, Bomarzo. Capote, Breakfast a Tiffany’s. Elizabeth von Arnim, Vera. Georges Perec, La boutique obscure, 124 dreams. Upton Sinclair The Jungle. Henry Miller, Tropic of Cancer. Haruki Murakami, A la caça de l’ovella.
Llibre egipci dels morts. Salvador Dalí, The Secret Life of. Athenaeus of Naucratis, El Banquet dels erudits.
Al-Mutanabi, poesia. Lev Rubinstein, Here I am. Poesia Xinesa: Marià Manent, Com l’Aire daurat. Antologia de Tony Barnstone. Antologia de Guojian Chen. Antologia de DuFu. He transcrit la selecció de les lectures i n’he incorporat algunes al museu.

Col·lecció Illa deserta

[provisional]

[ El que més m’ha agradat, el que m enduria a l hospital, la guia de lectura que llegaria tim. La meva selecció d’un prestatge: Italo Calvino, Chejov, Nabokov]

Vassily Grossman: Vida y destino
Ovidi: Les metamorfosis
Bill Watterson: Calvin

El llibre de fades
El maravilloso viaje del doctor Acorta
El libre del Te
Nabokov: Ada, Speak memory

Borges

Pere IV: Tirallonga dels monosíl·labs
Maragall: Cant Espiritual
Thomas Hardy: Afterwards
Brenda Shaugnessy: I have a time machine

Els llibres que valoro com a objecte:

  • Rotlles Japó
  • De la pulcra ceniza (com capses de Marcel Duchamp)
  • Les meves edicions de butxaca
  • El llibre del Te Okakura Kakuzo
  • Calvin obra completa
  • El Coromines
  • Britannica
  • Projecte de gran incunable

La lectura al museu

32c Les meves cites  |   422  Poetes i poesies  | els llibrets, .  Edicions de butxaca  la llibreria,] biblioteques meves i del món.

Posted on

Les meves experiències en art

[esborrany el que he fet i el que he anat descobrint a cada etapa]

V40 Infantesa: postals del pare, reproducció Van Gogh menjador, llibres [pare: subirachs, tàpies, Van gogh, Paul Klee]

V40 Adolescència: visites a algunes exposicions, adolescència, exposició? Escola l’ARC, intents dibuix meu, obres fetes a Alemanya, intents escultura Ytong, [mondrian, kandinsky, els impressionistes]
Assisteixo a algunes classes a l’acadèmia Sant Jordi amb Muñoz i Maria. Inicis fotografia en B/N Banyoles i facultat.

Adult 1 Castellar. Posters a casa. Viatges París, Itàlia, exposició Miró, Antonio López, paisatgistes holandesos, el romànic de Pisa. Escher. Exercicis de dibuix i ombres. Intents de retrats de les filles. Exlibris. Escultures de les filles. Làmpara nau espacial estil Chris Burden.
Fotografia de casa. Diapositives. Vídeos i muntatges.

1987:Zaragoza Museu Gargallo. Museu Camon Aznar. Madrid: El Prado
El romànic de Pisa, de magnitud diferent a les humils esglésies de la vall de Bohí, amb el Battistero, Duomo i Campanile.  La Cappella dei Pazzi a Firenze. Giotto, Cimabue, Fra Angelico.

1988-1989:–

1990: Natures mortes a l’aquarel·la, estrena de la capsa de camp de Windsor & Newton. (Projecte d’armari palau com una façana renaixentista). Còpia d’un gravat de Canaletto.

1991: Primer camí de taula com a avet que la mare va brodar i vam estrenar per Nadal. Una sessió de fotos nus. He tallat una cara de fusta pel majordom

1992: Flors pel camí de taula de primavera. Fulles de roure a la barbacoa. Intent de copiar dibuixos d’Ingres.

1993:  Esborrany per un mural a la porta del garatge. Aquarel·les ( he començat l’aquarel·la amb roses, el llimoner del pati, un paisatge de Can Santpere i una vista de Solius. Retrats a llapis de les nenes de casa.

1994: Proves amb aquarel·la, esbossos a les nenes, comprat i provat el pastel. Sortides a dibuixar la Mola.

1995: Esbós de Teresa al piano, retrats, aquarel·les de Sant Llorenç, Montpeller, Gelida, Comarruga, retrat nenes gran format, retrat Pilar, esbós platja. M’he comprat una corbata d’Escher.

1996: Dibuix per brodar un camí de taula d’espigues, catalogar dibuixos, figuretes de fang pel pessebre, esbossos amb llapis miniatura, inici bodegó a l’oli.

1997: Dibuix gran al carbonet de les nenes a Solius. Projecte de ceràmiques domino per la Mercè Rius, paraula persona en molts idiomes; camí de taula estiu acabat; PROJECTE retrats vídeo

1998 Aquarel·les dels viatges,  escultures dels caps de la Teresa i la Maria.  Camins de taula que brodarà la mare. La làmpada nau. (vídeo 2016 Lampada nau espacial.) vídeo: Escultures

1999: Nou ex-libris, aquarel·les a les sortides.

Adult 2

2000-2015

Interès per Poussin, Lorraine. Viatges a Egipte, Grècia, Xina i Japó. Recorregut mental per les sales del KHM de Viena. Dibuixos a les reunions de feina.

2000-2001: Dibuixos CR24

2002: Maqueta Gaudí per missió. Nous dibuixos Tanzània.

2003: He copiat dibuixos de Dürer, practicat arbres. També he canviat sovint el quadre que tinc a l’habitació. Una nadala per internet. Aquarel·les al Tour del Montblanc. Dibuix 2003

2004: Nadala foto dels bancs. Proves dibuix contemplació.

2005: Una sessió de sumi-e a tinta al viatge a Xina. Nadala dibuix tinta xina. Projecte tangram3 de bonsais que farà la Mercè Rius. Dibuix contemplació.

2006: Nadala finestra que s’obre a un paisatge. Dibuix Aquarel·les al Camino.

2007: Nadala targetes mosaic Ebre. Retrats dels pares a partir d’una foto. Preparatius dibuix contemplació de l’univers. Models del Lost Wonder. Dibuix

2008-2015
feina: viatges a Madrid, visites al Prado, Thyssen i Sofia
Primeres guies de museus, experiència d’anar-hi amb música.
Grans dibuixos: sol en l’univers, contemplant el món,
Sketchcrawls

2008: Nadala plànol i gomets de fotos.Quadre de la contemplació del món. Aquarel·la. dibuix 2008

2009: Nadala mosaic de fotos Perú. Aquarel·les Montserrat i altres. Il·lustracions dels posts. Dibuix de solitud enmig l’univers i contemplació del món. (galeria).

2010: Nadala llibret Rússia

2011: Nadala siluetes de la família

2012: Nadala pessebre lletres

2013: Fotos de la vida quotidiana i brots de la terrassa amb fons negre. Timelapse. Muntatge de la banda sonora dels pares per celebrar els seus 85 anys. Aquarel·les de sortides, Sketchcrawl de Sant Andreu, el Ficomic a Montjuic. Nadala llibret Espriu

2014: Aquarel·les als viatges. Sketchcrawls de gener i a l’estiu. Nadala calendari d’advent tirallonga monosíl·labs.

2015: Aquarel·les als viatges. Fotos zenitals amb el trípode. Nadala amb espelma a dins.

Adult 3

2016-2027

Museus als viatges. Fotografia i arxiu d’obres d’art als museus. Pàgines dedicades a artistes a Museu?! Dibuixos a la pissarra. Vídeos.

2016: Dibuixos als viatges. Nadala sobre Origami.

2017: Il·lustracions per la nova web i targeta no-business de Vida Contemplativa. Nadala calendari del Pagès.

2018: He fet una aquarel·la de les naus del carrer, com un Hopper del Poblenou. He passat força estones dibuixant retrats i esbossos per les imatges del web i la tarja personal. Dibuixos a la pissarra. Dibuix. Nadala postals de Chartres.

2019: Núvols al dormitori. Vídeos contemplatius.  Dibuix. Nadala Receptes de galetes de Nadal, la mare.

2020: Muntar vídeos “la nau” i “la cuina” amb banda sonora (LMMS, teclat midi i trompeta). Dibuixos del dormitori, cuina i jo mateix com a l’home de Vitrubi de Leonardo. Fotos dels espais de casa on hi apareixo diverses vegades. Dibuix . Nadala mascareta Covid.

2021: Algun dibuix als viatges, il·lustracions pel museu. Taula amb núvols. Vídeo de la roba. Nadala recorregut Sant Martí. Dibuix 2021

2022: Dibuix: Abocador de gener a juny, Dibuix ballarins de blues. Dibuix família a la pissarra. Contes Albert i Jofre. Nadala 2022. Figuretes pessebre. (Dibuix 2022)

2023: Aquarel·la Banyoles. Iris a la pissarra. Dibuix dels néts. Dibuix del cap i Nadala. Vídeo autocar. Dibuix

2024: Dibuix dels néts. Sortides a dibuixar amb Hanna. Il·lustració Tralfamadore. Jardins alternatius per la terrassa. Travessa. Dibuixos de contemplació: Hèrcules Farnese, Corredors. Nadala. Nou projecte Jantar Mantar pel solar. Solius reimaginat (sh3d). Dibuix

 

Posted on

Magritte, René 1898-1967

Obres  |    galeria

viquipedia: René François Ghislain Magritte va néixer a Lessines, a la província d’Hainaut. Va ser el gran de tres germans. La seva infància va estar marcada pels canvis de domicili de la seva família, els sotracs financers del seu pare i, sobretot, la dramàtica mort de la seva mare que, l’any 1912, va llençar-se al riu Sambre. Magritte va començar a estudiar pintura als dotze anys amb el mestre de l’escola local. Durant l’adolescència, va créixer la seva passió per les pel·lícules sobre Fantômas i els relats d’Edgar Allan Poe i Maurice Leblanc. Va ser en una fira a Charleroi l’any 1913 quan coneix Georgette Berger, amb qui es casarà l’any 1922.

L’any 1914 va mudar-se a la capital belga per estudiar a l’Acadèmia Reial de Belles Arts de Brussel·les. A l’acadèmia coneix Victor Servranckx i Pierre-Louis Flouquet, amb qui formen el grup 7 Arts. En aquesta època, Magritte realitza els seus primers treballs decoratius i publicitaris. L’any 1923, el poeta Marcel Lecomte li ensenya una reproducció del quadre de Giorgio da Chirico The Song of Love (1914).  Magritte es va posar a plorar de l’emoció i deia que en aquell moment els seus ulls hi van veure per primer cop. També va ser influït pel simbolista  William Degouve de Nuncques .

Després de males crítiques a Brusel·les es trasllada a París on coneix artistes d’avantguarda com Dalí o Miró i s’adhereix al moviment surrealista. Escriu l’assaig “L’engany de les imatges” amb la cèlebre il·lustració “Ceci n’est pas une pipe”.

Torna a Brusel·les i treballa en publicitat. Estades a Londres, exposicions als USA. Durant la WWII canvia a un estil fauvista. Durant un temps sobreviu fent falsificacions de Picasso i Giorgio da Chirico.

A partir dels ’60 és reconegut i popular.

L’any 1973, l’alemany Uwe M. Schneede va classificar l’obra del pintor belga en sis grups temàtics: els quadres de temes detestivescs, els collages, els lingüístics, els quadres dins del quadre, els que tracten la metamorfosi, i els combinatoris.

Quadres detestivescs
La producció d’aquests quadres es concentra durant la dècada dels anys vint. La veu de la calma (1928), L’assassí amenaçat (1927) i El sonàmbul (1927), entre d’altres, s’inspiren en les narracions de Dashiel Hammet, George Simenon i Edgar Allan Poe, de qui era un gran amant. La intenció narrativa de Magritte queda ben representada en L’home del diari (1928), en què, en quatre imatges del mateix interior amb la mateixa perspectiva, seqüenciafílmicament l’acció. Com a analogia amb la novel·la detectivesca, la pinzellada de Magritte estripa l’ordre burgès: cap al 1935, Magritte diu que el seu art “només tindrà valor mentre es resisteixi a la ideologia burgesa, nom on s’extingeix la vida”.

Quadres collage
En aquestes obres, Magritte renuncia a qualsevol discurs narratiu o acció. S’hi estructuren principis fonamentals de la seva producció futura com la visió interior-exterior i la simulació de la perspectiva, ja sigui amb la combinació de fragments de la realitat o per l’ambivalència dels objectes. En destaca El naixement de l’ídol (1926), influït per l’obra de De Chirico, i El joquei perdut (1926).

Quadres lingüístics
Forma part dels quadres lingüístics La traïció de les imatges (1928-29), la imatge d’una pipa i el text Ceci n’est pas une pipe. En aquesta obra, una de les més conegudes de l’autor, Magritte reflexiona sobre la falsa rèplica de la realitat per part d’imatges i paraules: encara que sembli una pipa, el quadre només n’és la representació i, per tant, afirmar que la representació és l’objecte seria una mentida. El 1930, pinta La clau dels somnis: una graella on apareixen objectes i paraules sense relació. La inconnexió evidencia, per Magritte, que imatge i paraula pertanyen a sistemes aïllats i independents: el visual i el lingüístic.

La traïció de les imatges, 1928-1929
Quadres dins el quadre
Les paradoxes lingüístiques van seguides per les reflexions sobre els límits dels quadres dins el quadre: la no-identificació entre obra d’art i realitat, entre allò representat i la seva representació. Amb l’eliminació dels plans que corresponen a la realitat, juga amb la capacitat perceptiva de l’espectador que, amb efectes il·lusoris, confondrà els límits de la ficció dins del quadre. En són exemples La bella presonera (1931), La condició humana (1933) i Els encants de la nit (1929).

Quadres sobre metamorfosi
Inspirat per Kafka i seguint la tendència de molts surrealistes, Magritte utilitza la transformació d’objectes per a emancipar-se d’experiències i records, i fixar-los i ampliar-los. La invenció col·lectiva (1934) o El model vermell (1935) són algunes de les obres més representatives del període.

Quadres combinatoris
Aquests quadres es basen en la juxtaposició i elecció conscient d’elements amb l’objectiu de provocar noves versemblances. En El record d’un viatge III (1951), canvia els materials d’un menjador per fossilitzar-lo com a paisatge rústic. En altres quadres, inverteix les proporcions: en Els valors personals (1951-52), un conjunt d’articles per a la higiene apareixen sobredimensionats en una petita habitació. Amb inversió i transgressió, doncs, el pintor belga sacseja la seguretat natural de l’espectador.

https://www.renemagritte.org/  [ vist exposició, museu Brusel·Les, llibre]