on situar el que hem viscut, el que podem pensar tot el que hi ha, hi ha hagut, el que voldria recordar o tornar a veure
Qui ets tu, que has omplert el meu cor de la teva absència?
(en una postal que hom es podia endur a l’església de St.François a Lausanne)
“If you believe in god and no god exists
then your belief is an even greater wonder.
Then it is really something inconceivably great.
Why should a being lie down there in the darkness crying to someone who does not exist?
Why should that be?
There is no one who hears when someone cries in the darkness. But why does that cry exist?”
De la creació al diluvi (Gn. 1,1-6,4)
1 Creació. Origen dels temps sagrats3.— 1 Al principi, Déu creà el cel i la terra. 2 La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu batia les ales sobre l’aigua.
3 Déu digué: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum. 4 Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. 5 Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.
6 Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres». I fou així. 7 Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l’aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. 8 Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon.
9 Déu digué: «Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent». I fou així. 10 Déu anomenà el continent terra, i les aigües reunides, mars. I Déu veié que estava bé.
11 Déu digué: «Que la terra produeixi la vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit i llavor a la terra». I fou així. 12 La terra produí la vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit i llavor. I Déu veié que estava bé. 13 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia tercer.
14 Déu digué4: «Que hi hagi llums al firmament del cel per a separar el dia i la nit, que assenyalin les festivitats, els dies i els anys, 15 i des —20→ del firmament del cel il·luminin la terra». I fou així. 16 Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum: un de més gran, que fos sobirà del dia, un de més petit, que fos sobirà de la nit, i les estrelles. 17 Déu els col·locà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra, 18 perquè fossin sobirans del dia i de la nit, i separessin la llum i les tenebres. I Déu veié que estava bé. 19 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia quart.
20 Déu digué: «Que les aigües produeixin animals que hi nedin i es belluguin, i que els animals voladors s’aixequin enlaire sobre la terra ran del firmament del cel». I fou així. 21 Déu creà els grans monstres marins, els animals de tota mena que neden i es belluguen a les aigües, i totes les menes de bèsties alades. I Déu veié que estava bé. 22 Déu els beneí, dient-los: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu l’aigua dels mars, i que les bèsties que volen es multipliquin a la terra». 23 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia cinquè.
24 Déu digué: «Que la terra produeixi tota mena d’animals: cuques i tota mena d’animals domèstics i salvatges.» I fou així. 25 Déu va fer, doncs, tota mena d’animals salvatges i domèstics, i els cucs i les cuques de la terra de tota mena. I Déu veié que estava bé.
Creació i benedicció de l’home. Primera llei sobre els aliments.— 26 Déu digué: «Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s’arrosseguen per terra». 27 Déu creà, doncs, l’home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l’home i la dona. 28 Déu els beneí i els digué: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s’arrosseguen per terra». 29 Déu digué: «Us dono totes les herbes que fan llavor per tota la terra, i tots els arbres fruiters i els que fan llavor: que us serveixin d’aliment. 30 I a tots els animals salvatges, a tots els ocells i a totes les cuques que s’arrosseguen per terra, —21→ a tot el que viu, els dono tota l’herba verda per aliment». I fou així. 31 Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.
2 1 I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els estols que s’hi mouen. 2 Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l’obra que havia fet. 3 Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè aquell dia reposà de tota l’obra que havia creat i havia fet. 4 Així van ser els orígens del cel i de la terra quan foren creats.
Segona narració de la creació. L’home en el paradís 5.— Quan Jahvè Déu va fer la terra i el cel, 5 no hi havia encara cap arbust ni havia brotat cap herba, ja que Jahvè Déu no havia fet ploure damunt la terra ni hi havia ningú per a conrear els camps. 6 Llavors un riu brollà de la terra i regà tota la superfície dels camps.
7 Aleshores Jahvè Déu formà l’home amb la pols del camp, bufant li va fer entrar en el nas un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser viu. 8 Després Jahvè Déu plantà un jardí a Edèn6 , cap a l’orient, i va posar-hi l’home que havia format. 9 Jahvè Déu va fer brotar de la terra fèrtil tota mena d’arbres, agradables a la vista i bons per a menjar, com també l’arbre de la vida, al mig del jardí, i l’arbre del coneixement del bé i del mal.
10 Un riu sortia d’Edèn per regar el jardí, i d’allà es destriava en quatre braços. 11 El primer s’anomena Fison, que va per tot el país d’Hevilà, on hi ha l’or, 12 i l’or d’aquell país és molt bo; s’hi troba també el bdel·li i pedra d’ònix. 13 El segon riu s’anomena Guihon, que va per tot el país de Cus. 14 El tercer riu s’anomena Tigris, a l’est d’Assur. El quart és l’Eufrat. 15 Jahvè Déu prengué l’home i el posà al jardí d’Edén perquè el conreés i el guardés. 16 Llavors Jahvè Déu va donar a l’home aquest manament: «Pots menjar de tots els arbres del jardí, 17 però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis; si un dia en menges, no t’escaparàs pas de la mort»7.
—22→
Déu uneix els esposos. 18 Després Jahvè Déu digué8: «No està bé que l’home estigui sol: li faré qui li faci costat per ajudar-lo». 19 Jahvè Déu formà de la terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els emmenà a l’home per veure quin nom els donaria: el nom que l’home donés a cada un dels animals, havia de ser el seu nom. 20 L’home, doncs, donà noms a tots els ocells i a tots els animals domèstics i salvatges. Però per a ell no hi havia qui li fes costat per ajudar-lo. 21 Llavors Jahvè Déu infongué un son profund a l’home, i s’adormí. Prengué una de les seves costelles i clogué la carn al seu lloc9. 22 Després, de la costella que havia pres a l’home, Jahvè Déu va fer-ne una dona, i l’emmenà a l’home. 23 L’home digué: «Ara sí; aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Aquesta s’anomenarà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs10. 24 11 Per això, l’espòs deixarà el pare i la mare i s’ajuntarà a la seva esposa, i seran una sola carn». 25 I tots dos, l’home i la dona, anaven nus, però no tenien vergonya l’un de l’altre12
Vaig concebre una història de l’univers a escala, fent servir l’autopista des de la Jonquera per representar l’univers i l’origen del sistema solar, la ronda de dalt i el museu de la ciència, a una escala de 1000 anys / 1 cm. M’atreia molt la idea de veure que la vida humana era petita però no desapareixia del tot. Vaig intentar que es dugués a terme presentant-ho a en Wagensberg, en Massanell i altres. [no trobo el document! tanta feina que em va donar de fer els gràfics amb el ratolí!]
Actualització pel Poblenou:
Una aplicació de realitat augmentada?
La meva vida < 1 mm
[ seguir al corredor amb una cronologia de 1 mm per setmana? 52 mm un any ]
De l’origen de l’univers al Paleozoic, 137km 13.700
Si poso el comptakm parcial a zero després de passar el segon pont, el que hi ha sota d’un túnel, hauria de ser a 5.4 km de casa,
5.41 0 Càmbric
4.85 0.56 Ordovicià
4.43 0.98 Silúric
4.19 1.22 Devonià
3.59 1.82 Carbonífer
2.99 2.42 Permià
2.52 2.89 Triàssic
2.01 3.4 Juràssic
1.45 3.96 Cretàcic
0.66 4.75 Paleogè
0.23 5.18 Neogè
Deep time thinking (BBC)
The film shows one week, beginning with Monday, in the life of Paterson, a bus driver from the city of Paterson, New Jersey. Every day follows much the same pattern: Paterson gets up early and goes to drive his bus, where he listens to the passengers talking and, during pauses, writes poetry in a notebook he is carrying with him. When he comes home after work he takes Marvin, his wife’s dog, out for a walk and makes a stop at his bar for a beer, where he observes the other patrons and the owner, Doc (Barry Shabaka Henley), interacting.
His wife Laura loves his poems and has urged him for a long time to publish them or at least make copies. He finally gives in and promises to go to the copy shop on the weekend. But when the weekend arrives and Paterson and Laura come home from an evening out, they find that Marvin has shredded his notebook, destroying all of his poetry.
The next day, a dejected Paterson goes out for a walk and sits down at his favorite site, the Great Falls of the Passaic River. There, a mysterious Japanese man (Masatoshi Nagase) takes a seat beside him and begins a conversation about poetry after Paterson notices that the man is reading a book by his favorite poet, William Carlos Williams, who himself wrote a book-length poem entitled “Paterson”. The man seems to know that Paterson himself is a poet even though he denies it and hands him a gift before leaving, an empty notebook.
The film ends with Paterson writing a new poem in his new notebook.
Anticipats des de la lectura del llibre del te a l’adolescència, admirats en llibres i vistos a Kyoto el 2005.
[ esborrany a treballar ]
de https://ca.wikipedia.org/wiki/Budisme_Zen
El jardí zen, en japonès karesansui és un estil de jardí japonès sec, que consisteix en un camp de sorra poc profunda i que conté sorra, grava, roques i ocasionalment herba, bambús, molsa i altres elements naturals, utilitzats com a forma de meditació pels monjos zen japonesos. Són jardins escena, i per tant de dimensions limitades (com a màxim 10 x 30 metres). La sorra rasclejada representa el mar, al voltant de les roques es rascleja en anells, com si aquestes formessin ondulacions de l’aigua. A la resta del jardí, es rascleja en paral·lel a la plataforma.
Els jardins zen es desenvolupen principalment durant el període Muromachi (1336-1573), en què apareixen els dos ideals estètics bàsics d’aquest jardí:
En el període Azuchi-Momoyama (1574-1599) s’hi introdueixen algunes variacions:
Al segle xx, arquitectes com Shigemori Mirei continuen fent jardins Karesansui en temples zen:
El jardí zen més famós es troba al temple de Ryōan-ji, que està situat al nord-oest de Kyoto. El jardí de roca es va afegir al temple a finals del segle xv, per tal de proveir d’un lloc als monjos per a la seva meditació. Es diu que aquest jardí té un efecte tranquil·litzador.
Hi ha hagut moltes interpretacions per a explicar la distribució d’un jardí zen. Algunes d’aquestes interpretacions són:
Una explicació recent pels investigadors Gert van Tonder de la Universitat de Kyoto i Michael J. Lyons[3] del Laboratori d’Intel·ligència Robòtica i Comunicacions ATR diu que les roques de Ryōan-ji formen un missatge subliminar d’un arbre. Aquesta imatge no pot ser percebuda conscientment quan se les mira, però els investigadors opinen que el subconscient és capaç de percebre la subtil associació en les pedres i creuen que és el responsable de l’efecte tranquil·litzador d’aquest tipus de jardins.
El concepte del disseny del jardí zen s’ha anat adaptant a la creació d’un entorn més natural.
L’orientació del jardí per al relax ha d’encarar l’est; la sorra que representa la pau del mar és la que ha d’estar mirant cap a la sortida del sol.
Els comentaris crítics assumeixen una interpretació molt literal del jardí zen. El terme reflecteix el fet que aquest estil de jardí es va desenvolupar en els temples del Rinzai zen, alguns dels dissenyadors històricament més rellevants, com Muso Soseki i Soami, monjos o practicants del zen més l’estil dels jardins zen tradicionals es va desenvolupar durant un període de la història japonesa en què les pràctiques culturals associades amb el budisme zen (com la cal·ligrafia i la pintura de paisatges) tenien una influència creixent sobre l’art japonès en el seu conjunt. Aquesta àmplia influència sobre la cultura japonesa és la raó que aquest estil de jardineria, que va tenir efectivament el seu origen en temples zen, hagi arribat a trobar-se en cases, negocis i restaurants.
Encara que hi ha una gran varietat d’opinions sobre el valor d’aquests jardins per a la pràctica budista, és incorrecte negar que el seu desenvolupament està estretament associat als temples del Rinzai zen, particularment els grans complexos religiosos de Kyoto.
El concepte de “jardí zen” és considerat un mite per molts crítics, i entre ells per experts en jardineria i budisme japonesos. Opinen que és una creació occidental de finals del segle xx que no té fonament en la jardineria japonesa. El que sí que existeix és, per descomptat, l’estètica del “jardí zen” o “jardí sec”, que no és de cap manera exclusiva dels jardins adjacents als temples zen. Els jardins secs poden trobar-se al costat de cases, restaurants i posades. D’igual manera, al voltant dels temples zen es troben jardins de diferents estils, sense que els jardins secs siguin més que un d’aquests estils.
El terme jardí zen apareix en un llibre anomenat One Hundred Kyoto Gardens, publicat el 1935, escrit per Loraine Kuck en anglès. El primer ús en l’idioma japonès d’aquest terme no es registra fins a 1958. D’això, es pot deduir que alguns estudiosos japonesos de la postguerra es van limitar a adoptar una innovació occidental, acceptant el concepte de “jardí zen” perquè ja s’havia difós entre els estrangers.
El llibre de Wybe Kuiterts, Themes, Scenes & Taste in the History of Japanese Garden Art, publicat el 1988, proposa un important argument en contra de la correlació entre el zen i el jardí zen:
| « | Kuck barreja la seva interpretació històricament determinada (segle XX) del jardí zen amb la d’un jardí antic provinent d’un context cultural completament diferent. La seva interpretació resulta ai |
| xí invalidada … (el jardí medieval) va trobar el seu lloc en temples zen i en llars de guerrers perquè millorava el seu entorn cultural. És qüestionable que la seva apreciació respongui a una emoció religiosa, abans que a una apreciació per la forma. | » |
Kuiterts s’emmarca més adequadament el jardí zen en la perspectiva budista: “(d’acord amb Dogen) el millor jardí per a representar a la doctrina de Buda seria no-res. Com a mínim, no seria un jardí que amb un atractiu estètic distragués de la cerca veritable de la il·luminació“. Kuitert exposa més crítiques en traduir els comentaris d’un monjo, a l’era Muromachi, en Tō-ji: “La gent que practica zen no hauria de construir jardins. Al sutra diu que Bodhisattva Makatsu, que desitjava meditar, primer va abandonar la mundana vida de fer negocis i generar riqueses, així com abandonà la tasca de collir vegetals…”.
La creença que els monjos zen utilitzen els jardins per a meditar es veu desmentida pel fet que al Japó els monjos zen gairebé sempre mediten en interiors, de cara a una paret (soto zen) o al centre de l’estança (rinzai), mai mirant a exteriors. Les fotos de monjos japonesos meditant en jardins secs són esdeveniments preparats.
+ el llibre del t
En la travessa al Pirineu seguint el GR11 en un moment donat saludava la naturalesa, si sentia uns ocells deia un “hola” fluixet, un rierol que travessava, unes floretes roses minúscules enmig d’una tofa de molsa.
Il n’y a qu’un problème philosophique vraiment sérieux : c’est le suicide. Juger que la vie vaut ou ne vaut pas la peine d’être vécue, c’est répondre à la question fondamentale de la philosophie. Le reste, si le monde a trois dimensions, si l’esprit a neuf ou douze catégories, vient ensuite. Ce sont des jeux ; il faut d’abord répondre.
1942
Perdre’m per un barri perifèric, anar a l’atzar almenys una estona, i estar atent a les possibles meravelles, curiositats o les vides que passen.
És un acte de fe en que l’interessant i meravellós pot estar a tot arreu i no només on diuen les guies oficials.
Cada cop que passo per una església m’agrada entrar-hi, estar uns instants en silenci i dir per dins un pare nostre.
No crec en un Déu que hagi creat el món com si fos un pessebre i l’hagi poblat de figuretes de fang, ni en un Déu rellotger que hagi posat en marxa les estrelles i previst l’evolució. No crec que visquem més enllà de la mort, ni que siguem enviats al cel o a l’infern segons una comptabilitat moral. No crec en el pecat original i morbós pretendre que tothom pateixi amb un sentiment de culpa. Trobo poc sa menystenir la vida amb la falsa promesa d’una recompensa en el més enllà.
Però entenc les emocions i les preguntes que han dut a voler pensar com va començar el món i perquè les coses són com són. Entenc que es vuilgui que hi hagi algú amb prou poder com per preveure un ordre on tothom tingui un destí, i on els justos siguin recompensats i valorats i els que causen dolor, castigats. Entenc que puguem estar decebuts amb nosaltres mateixos i les nostres febleses, i que necessitem una guia per ser millors.
No comparteixo les respostes, però sí les emocions i les preguntes. No m’agrada la “lletra” però sí la música.
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.”
(versió de Carles Riba)
El camí, la carretera, el viatge com a manera d’estar en el món, en moviment cap a una destinació coneguda o desconeguda. Es van succeïnt les escenes al nostre costat; els camps, els arbres van passant, el cel va canviant de tonalitat, núvols vénen i se’n van.
El camí ens fa copsar la vida en termes de procés, de canvi de perspectiva,d e descoberta, de transitorietat.
És el que diu el poema de Kavafis.
(les carretres dels USA, els viatges de tardor amb l’Eos)
Caminar per un bosc, en general per la natura, observar els arbres, els arbusts, les flors, la molsa als rierols, ens mostra la vida, individus que neixen individus que moren. En un bosc l’experiència és particularment evident, amb les fulles a dalt i les arrels a baix. En el cas de les fagedes, que de petit vaig conèixer, el fullatge és tan espès que no hi ha gaire sotabosc i la perspectiva és més ampla.
Sempre he tingut present l’observació del professor Lluís a propòsit de Dilthey, en el sentit que les cosmovisions depenien de l’entorn, a la natura, l’home és panteïsta, al desert, teista, i a la ciutat, ateu. [desenvolupar en un altre post].
Cap el 1980 al Japó va començar el moviment del Shinrin-yoku, prendre “un bany de bosc”.
Des del 2008 que cada tardor surto a veure els colors. [completar amb un enllaç al museu de ciència de les diferents comunitats vegetals de bosc, i als boscos que he conegut: mediterrani, pi negre avets alta muntanya, fagedes, els bedolls a europa de l’est, les boscos de finlàndia, la selva de l’amazones, el parc de Chile, els sequoies a Califòrnia.]
1932 Pie Pie Blackbird (soundie sencer)
193?
1934 Kid Millions amb Eddie Cantor
Calling All Stars 1937
Lucky number. 1936
1940 Down Argentina Way
1941 TRen
1941 Chatanooga Choo Choo amb Dorothy Dandridge
1942 I got a Wife (minut 4:13)
1942 Chatanooga Choo Choo
Jumpin Jive a “Stormy Weather”, 1943
1944 Nicholas
1944 Harold Nicholas “Carolina Blues”
1947 improvisant a Londres
sdf
El carrer Vilafranca 40
4/3/1678 Venècia 28/7/1741 Viena. [ wikipedia, diccionari Grove ]
1678 Venècia, virtuós del violí, probablement patia d’asma
1703-1715 Ospedale
1703 és ordenat capellà, amb 25 anys. Li diran il Prete Rosso, pel color dels cabells.
Contractat com a mestro di violino a l’Ospedale della Pietà (ara és un hotel de 5 estrelles, el Metropole, al costat de Chiesa della Pietà – Santa Maria della Visitazione. Hi havia 4 institucions per a orfes mantinguda per la República. Els nois aprenien un ofici i les noies, música). Vivaldi havia de compondre música per les ocasions, fer assajar el cor i l’orquestra i ensenyar teoria.
1711 Viatge a Brescia, Stabat Mater RV 621
1715 1718 Opera impresario
1718 Maestro di Cappella a Mantua, escriu les quatre estacions
1723 1740 Ospedale i viatges
Despite his frequent travels from 1718, the Ospedale paid him 2 sequins to write two concerti a month for the orchestra and to rehearse with them at least five times when in Venice. The orphanage’s records show that he was paid for 140 concerti between 1723 and 1733.
1728 coneix l’emperador que el convida a Viena
1740 Viatja a Viena esperant el favor de l’emperador i estrenar òperes pero aquest mor i els teatres tanquen.
Morí, pobre, el 1741
[El Grove el descriu com un home amb molta vanitat i molta preocupació pels diners. A l’època se’l valorava més com a violinista virtuós més que no pas com a compositor. S’ha estudiat la seva influència en Bach.]
Selecció
Concerto f|r 2 Mandolinen G-dur RV 532: 1. Allegro
Concerto C-dur “con molti istromenti” RV 558: 1. Allegro molto
Concierto, F.III, 2 (P.411) RV 531 dos cellos
Concierto, F.IX, 1 (P.75)
Concierto (L’Inquietude) F.I, 10 (P.208)
Konzert in F dur fur Sopraninoblockflote und Saiteninstrumnete F.VI. 4 – I. Allegro RV 443
b.04 – Sonata No 12 in D minor ‘La Follia’ op 1 RV 63 – Adagio- Tema con 19 variazioni (basat en Corelli)
23-SONATA 4 AL SANTO SEPOLCRO RV.130-Largo molto
MÚSICA SACRA
Hi ha tres Laudate Pueri, dos Nisi Dominus, dos Dixit Dominus, tres Salve Regina
RV601 Magnificat OC20
RV587 Kyrie Eleison OC20
RV591 Credo OC20
RV594 Dixit Dominus OC20
RV626 In furore iustissima irae OC21
RV629 Longe mala, umbrae, terrores OC21
RV625 Clarae stellae OC21
RV623 Canta in prato OC21
RV638 Filieae mastae Jerusalem OC21
RV630 Nulla in mundo pax sincera OC21
RV595 Dixit Dominus OC22
RV593 Domine ad adjuvandum OC22
RV605 Credidi propter quod OC22
RV598 Beatus vir OC22
RV664Judita Triumphans 1 OC 23 i 24
RV627 In turbato mare OC25
RV641 Non in pratis aut in hortis OC25
RV621 Stabat mater OC25
RV631 O qui coeli terraque serenitas OC25
RV612 Deus tuorum militum OC25
RV596 Confitebor tibi OC25
RV795 Beatus vir OC26
RV617 Salve regina OC26
RV606 Laudate Dominum OC26
RV604 In exitu Israel OC26
RV608 Nisi Dominus OC26
RV607 Laetatus sum OC27
RV601 Laudate Pueri OC27
RV633 Vestro Principi divino OC27
RV639 Jubilate Gloria OC27
RV600 Laudate Pueri OC28
RV637 Cur sagittas, cur tela OC28
RV620 Sanctorum meritis OC28
RV616 Salve Regina OC28
RV602 Laudate Pueri OC29
RV618 Salve Regina OC29
RV635 Ascende laeta OC29
RV613 Gaude mater Ecclesia OC29
RV634 Vos aurae per montes OC29
RV589 Gloria OC30
RV803 Nisi Dominus OC30
RV642 Ostro picta OC30
RVAnh23 Gloria OC30
Nisi Dominus (Psalm 126), R.608
Cum dederit dilectis suis somnum; Ecce haereditas Domini, filii: Merces, fructus ventris.
que a partir d’una traducció anglesa seria:
Quan ha atorgat el son a aquells que estima, vet aquí l’herència dels Senyor, els fills, una recompensa, el fruit del ventre.
I que no es correspon del tot amb la traducció del salm a la Bíblia interconfessional (on és el salm 127 seguint una numeració diferent de la Vulgata) on sembla que el que Déu atorga fins quan dormen és el pa.
Coses de les dificultats de les traduccions. segurament la més moderna és més fidel que no el text en llatí de la Vulgata. Però va servir per inspirar Vivaldi.
Si Jahvè no construeix la casa,
és inútil l’afany dels constructors.
Si Jahvè no guarda la ciutat,
és inútil que vigilin els guardes.
Es inútil que us lleveu tan de matí,
i aneu tan tard a reposar,
per menjar el pa que us guanyeu a dures penes. Fins quan dormen, Déu el dóna als seus amics.
La millor herència són els fills, do de Jahvè,
els descendents són la millor recompensa;
els fills que heu tingut quan éreu joves
són com les fletxes en mans d’un guerrer;
feliç l’home que se n’omple el buirac:
si discuteix amb algú davant la gent,
no haurà de retirar-se avergonyit.
MÚSICA INSTRUMENTAL SENSE OPUS
https://en.wikipedia.org/wiki/Joseph_Haydn
31/03/1732
31/05/1809
He was instrumental in the development of chamber music such as the piano trio[2] and his contributions to musical form have earned him the epithets “Father of the Symphony” and “Father of the String Quartet”. Haydn spent much of his career as a court musician for the wealthy Esterházy family at their remote estate. Until the later part of his life, this isolated him from other composers and trends in music so that he was, as he put it, “forced to become original”. Yet his music circulated widely, and for much of his career he was the most celebrated composer in Europe. He was a friend and mentor of Mozart, a teacher of Beethoven, and the older brother of composer Michael Haydn.
1732: Neix a Rohrau. Infantesa humil, passava gana
1740: 8 anys cor Sant Esteve a Viena
1749: 17 anys, acomiadat, comença a fer de freelance. Aconsegueix alguns patrons
According to Pohl, it was in the spring or summer of 1750 that Haydn occupied his most frequently described early lodgings: a ‘miserable little garret without a stove’ (Griesinger) in the so-called Michaelerhaus, attached to the Michaelerkirche. At this time ‘his entire life was devoted to giving lessons, the study of his art, and performing. He played in serenades and in orchestras for pay, and devoted himself diligently to composition, for “when I sat at my old, worm-eaten clavier, I envied no king his good fortune”’. Here occurred the first of many strokes of luck through which, in addition to his genius and unremitting labour, he gradually improved his professional lot. Griesinger writes: In the same house … lived as well the famous poet Metastasio. He was raising one Fräulein Martinez; Haydn was engaged to give her lessons in singing and on the clavier, in return for which he received free board for three years.
1750s: comença a compondre quartets de corda pel baró Fürnberg.
1757 KAPELLMEISTER COMTE MORZIN
1757: 25 anys, Kapellmeister amb el Comte Morzin
1760: 28 anys Es casa.
Simfonies Morzin: “His pre-Esterházy symphonies (most composed for Count Morzin) comprise nos.1, 37 and 18 (the earliest); 2, 4–5, 10–11, 17, 19–20, 25, 27, 32, 107; and possibly 3 and 15.”
1761 VICE KAPELLMEISTER ESTERHAZY
1761: Esterhazy. Count Morzin soon suffered financial reverses that forced him to dismiss his musical establishment, but Haydn was quickly offered a similar job (1761) by Prince Paul Anton, head of the immensely wealthy Esterházy family. Haydn’s job title was only Vice-Kapellmeister, but he was immediately placed in charge of most of the Esterházy musical establishment, with the old Kapellmeister Gregor Werner retaining authority only for church music. When Werner died in 1766, Haydn was elevated to full Kapellmeister.
(el comte, en veure Haydn petit i moreno va preguntar “qui és aquest moro?”, i Haydn va dir qui era. Si tu ja ets al meu servei! com és que no et coneixia? Et cal un bon vestit, sabates amb taló, i una perruca.
1761 Simfonies Matí, migdia, vespre
Simfonies amb Esterhazy: Haydn’s years as Esterházy vice-Kapellmeister (1761–5) were his most productive as a symphony composer, with about 25 works (nos.6–9, 12–16, 21–4, 28–31, 33–4, 36, 39–40, 72, 108(B)); nos.35, 38 and 58–9 from about 1766–7 are similar. They exhibit great variety of style, subject matter and orchestral treatment, although the common notion that they constituted a distinctly ‘experimental’ phase is untenable. Their stylistic élan and virtuoso brilliance are attributable to the splendour of the court and the professional players now at Haydn’s disposal. One finds works for connoisseurs (nos.6–8, 13, 21–2, 31), others that seek to entertain (nos.9, 16, 33, 36, 72, 108) and still others that combine both stances (nos.34, 39–40). A few present an apotheosis of the chamber symphony: at ease, yet refined and profound (nos. 28–9, 35). Extra-musical aspects are present not only in the Matin–Midi–Soir trilogy (see §3(i)) but also nos.30 (‘Alleluja’), 31 (‘Hornsignal’), and perhaps 22 (‘The Philosopher’) and 59 (‘Fire’, a modern nickname deriving from its supposed origin as incidental music). Although a few symphonies are still in three movements (nos.9, 12, 16, 30), four is now the norm. Concertante scoring is prominent not only in nos.6–8 but in nos.9, 13, 14, 16, 31, 36, 72 and 108; a special effect found in this period alone is the use of four horns rather than the usual two (nos.13, 31, 39, 72).
1762-1764 Quartets Op.1 Haydn. Quartets de corda
1763-1765 Quartets Op.2
Les sonates de piano d’aquest període segurament estaven pensades per a clavicèmbal i per ser interpretades per dames cultes a casa. Sonata no.2 in B (with its astonishing Largo) [HobXVI2, sonata 11, 1760] are more intellectually difficult and stylistically uncompromising than all the early quartets and most of the early symphonies; many works are small and unpretentious and were presumably written for students and amateurs. At least 12 weighty connoisseurs’ sonatas originated in the late 1760s and early 1770s, including nos.19, 20, 45, 46 and seven lost works. Two sets in mixed style followed, nos.21–6 (1773) and 27–32 (1774–6); they include serious works such as the boldly formed nos.22 in E and 26 in A, the passionate no.32 in B minor and the through-composed no.30 in A, as well as numerous lighter works, especially in the 1774–6 set. In 1780 followed Haydn’s first publication with Artaria, the heterogeneous nos.35–9 and 20, including the ‘easy’ no.35 in C, the virtuoso no.37 in D and the serious no.36 in C minor. The three modestly scaled sonatas nos.40–42 (published 1784) are miracles of popular appeal allied with high art, especially no.40 in G. Except for no.51 in D, for Mrs Schroeter, Haydn’s last five sonatas eschew any pretence of modesty. In the late 1780s he composed no.48 in C, with a fantasy-like slow variation movement and a dashing sonata-rondo finale, and the intimate no.49 in E for Mme Genzinger; its brilliant first movement has an unusually long coda and the ABA Adagio is richly expressive, with continual variations of the theme. From London come two virtuoso sonatas for Jansen: nos.50 in C and 52 in E. The former features a remarkable first movement which, though in sonata form, is based on continual variation of a basic motif; the latter is on the largest scale throughout and features a slow movement in the remote key of E major (a tonal relation adumbrated in the development of the first movement and wittily ‘cancelled’ at the beginning of the finale).
Trios de piano 1 – 17, predomina el paper del piano, que a l’època no sonava gaire fort i podia ser fàcilment eclipsat pel violí i cello.
Haydn’s piano trios have been undervalued, in part because of the great distance between their original generic identity and today’s conceptions. 18th-century keyboard trios (like violin sonatas) were understood as ‘accompanied sonatas’: the keyboard dominates, the cello mainly doubles the left hand of the piano in a pitch-class sense, and even the violin is generally more accompanimental than soloistic, although it often receives sustained melodies in second themes, slow movements, minuet trios and rondo episodes. Nevertheless the strings are essential, for integration of the texture, tone colour and rhythmic definition.
[període Sturm und Drang] 1770
1769 Quartets Op.9
Simfonies Sturm und Drang: Haydn’s symphonies of the years around 1770 (nos.26, 41–9, 52, 65) are widely described as exemplifying his Sturm und Drang style; those of 1773–4 (nos.50, 51, 54–7, 60, 64), while less extreme, have many points of contact with it. The most commonly cited feature is the minor mode – of Haydn’s ten symphonies in the minor, six fall between 1765 and 1772 – although most works remain in the major, and most of the novel stylistic features are independent of mode. These include remote keys (no.45, ‘Farewell’, in F minor and major, and no.46 in B major), rhythmic and harmonic complexities, expansion of outward dimensions and harmonic range, rhythmic instability, extremes of dynamics and register, greater technical difficulty, increased use of counterpoint (e.g. in the canonic minuet of no.44, ‘Mourning’), musical ideas that seem dynamically potential rather than self-contained, and contrast within themes instead of merely between them. The slow movements and finales become more nearly comparable to the first movements in size and weight; in the former the violins play con sordino and the tempo is usually slowed to Adagio. No.26 (‘Lamentatione’) has religious associations and no.49 (‘La passione’) may have as well. The programmatic nos.45–6 (they seem to be a pair) are integrated in a through-composed, end-orientated manner not seen again until Beethoven’s Fifth Symphony.
simfonia 44, Farewell 45
1771 piano sonata Cm XVI/20 L33, indicacions de dinàmica que revelarien que ja són per a ser interpretades al fortepiano.
1772 Quartets del sol Op.20
1761 amb el príncep Paul Anton Esterhazy i Nikolaus Esterhazy. Tenia la responsabilitat de compondre, dirigir l’orquestra i muntar òperes.
Simfonies 1775 1780. From about 1775 (in some respects 1773) to 1781 Haydn again changed his orientation. Symphonies nos.53, 61–3, 66–71 and 73–5 are primarily in a light, even popular style (only no.70 is an exception), perhaps reflecting his resumption of operatic composition in 1773; indeed nos.53, 62, 63 and 73 include adaptations of stage-music (see §3(iii)), as had nos.50 (1773) and 60 (1774) before them. This stylistic turn has been interpreted as a kind of relaxation, or even as an outright selling out, but it is better understood as representing the distinct artistic stance of entertainment. They are easy (as Haydn was to say of nos.76–8), but superbly crafted, and abound in striking and beautiful passages, not to mention witty and eccentric ones: works of comic genius that approach the buffa stage. The slow movements exhibit new formal and stylistic options (the hymn-like no.61, the exquisitely ‘popular’ theme in no.53, the play of comic and serious in no.68, the ethereal dream in no.62), while the finales adumbrate rondo and hybrid forms. Slow introductions become important about 1779 and begin to create tangible links to the allegros (nos.53, 71 and 73).
1779 renegocia el contracte que li permet compondre per a altres (fins ara tot era propietat dels Esterhazy) i això es tradueix en menys òperes, més quartets i simfonies.
Simfonies 1780-1785 During the 1780s Haydn’s style changed again, as he began to sell his symphonies abroad, in ‘opus’ format (see §3(iv) above). Although in many respects nos.76–81 (1782–4) are still ‘easy’, they include superb movements such as the opening Vivace of no.81 and the finales of nos.77 (with its contrapuntal development) and 80 (with its cross-rhythm theme). In nos.78 and 80 Haydn returns to the minor, although from no.80 on he usually ends such movements in the major, and places the entire finale in the major as well. The Paris symphonies (nos.82–7) are the grandest he had yet composed. Nos.87, 83 and 85 (1785) already have a new esprit, a combination of learned and popular style, consistency of musical argument and depth of feeling; see the slow movements of nos.83 and 87 and the outer movements of no.85 (the opening Vivace is particularly graceful and harmoniously constructed). In nos.82 and 86 (1786) the trumpets and drums lend added brilliance and the outer movements are on a still larger scale; the Capriccio of no.86 is one of Haydn’s most original slow movements. All these features characterize nos.88 and 90–92 as well (no.89 falls off somewhat). Nos.88 and 92 are the best-known: the former boasts concentrated, in part contrapuntal, outer movements, while the gorgeous Largo theme is set off by entries of the trumpets and drums (withheld from the first movement for this purpose); the latter features an unusually close integration of slow introduction and Allegro, a beautiful Adagio, rhythmically intricate trio and Haydn’s sprightliest and wittiest finale to date.
1781 Quartets op.33, Russos (el 1782 Mozart dedica a Haydn els seus 6 quartets) Haydn. Quartets de corda
1784 Quartet Op. 42
1787 Quartets OP. 50 Prussian
Trios 18 a 23
The effort to hear Haydn’s 27 late piano trios (hXV:5–31, 1784–96) with 18th-century ears is worth making: after the quartets they comprise his largest and greatest corpus of chamber music.
No.12 in E minor (1788–9) [XV 12, 25] has an opening movement of astonishing seriousness with vast expansions towards the end, while the beautiful siciliano slow movement and the ebullient rondo finale are both in E major. No.14 in A (1789–90)[ XV 14 25 includes his first slow movement in a remote key (E major, or VI, adumbrated by B major in the development of the first movement).
Viatges a Londres 1791-1792 i 1794-1795
1790 és famós a tot Europa però està reclòs a Esterhazy. Mor el príncep Nikolaus i el successor mira de reduir despeses. Se li rebaixa el sou però pot viatjar i se’n va a London contractat per l’empresari Salomon [com els productors de jazz]. He spent some of the time in the country (Hertingfordbury), but also had time to travel, notably to Oxford, where he was awarded an honorary doctorate by the University.
In the 1790s, stimulated by his England journeys, Haydn developed what Rosen calls his “popular style”, a method of composition that, with unprecedented success, created music having great popular appeal but retaining a learned and rigorous musical structure.[n 27] An important element of the popular style was the frequent use of folk or folk-like material, as discussed in the article Haydn and folk music. Haydn took care to deploy this material in appropriate locations, such as the endings of sonata expositions or the opening themes of finales. In such locations, the folk material serves as an element of stability, helping to anchor the larger structure.[57] Haydn’s popular style can be heard in virtually all of his later work, including the twelve London symphonies, the late quartets and piano trios, and the two late oratorios.
1788 Quartets Opus 54-55, Tost I Haydn. Quartets de corda
1790 Quartets Opus. 64, Tost II
Trios 24 a 31: From London, nos.24–6 (1794–5), dedicated to Schroeter, include no.25 (with the famous ‘Gypsy Rondo’) and no.26 in the special key of F minor: following a concentrated and brooding Allegro and a gorgeous Adagio in F major (identical in substance with the Adagio of Symphony no.102), the minuet-finale is anything other than anticlimactic. It begins dissonantly on a dominant 9th and this instability is maintained throughout: there is no tonic cadence until the very last bar of the A section, just before the double bar, and in the reprise even this cadence is deceptive, leading to a substantial coda. Rosen praises its ‘intimate gravity … a melancholy so intense it is indistinguishable from the tragic’, while Landon conjectures that the work may represent Haydn’s farewell to Mrs Schroeter (the key is suggestive). By contrast, nos.27 in C and 29 in E (1795–6), dedicated to Jansen, are difficult and extroverted; no.29 is particularly original in construction, and both have rollicking finales that outdo any earlier ones.
1791 Orfeo i Eurídice. Un encàrrec. Algun problema entre el rei i el príncep de Gal·les va impedir que s’estrenés. Va quedar inèdita fins 1951.
1793 Quartets Opus 71, 74 Apponyi
Simfonies London, 93-104 Haydn’s London symphonies (nos.93–104) crown his career as a symphonic composer. Not only do they outdo the Paris symphonies stylistically, but he produced them in person for rapturous audiences; this interaction stimulated him to ever bolder and more original conceptions. Nos.95–6 (1791) most nearly resemble the preceding symphonies, although no.95 in C minor has a gripping opening movement dominated by a striking unison motto, an ominously terse minuet and a brilliant sonata-fugal finale in C major (possibly influenced by the finale of Mozart’s ‘Jupiter’). Those given in 1792 (nos.93–4, 97–8) respond to Haydn’s public: in no.94 the famous outburst in the Andante is actually the least remarkable ‘surprise’; the opening Vivace reaches new heights of tonal wit and expansive brilliance, and the concluding sonata-rondo is the first to exhibit the blend of rhythmic vitality, playful surprise, larger scale and underlying cogency of argument that distinguish Haydn’s London finales. These last features are found in nos.97–8 as well, along with a new romanticism in the opening movement of no.97 (the breathtaking diminished 7th chord in bar 2, which returns at several key points, and the remote flat-side modulations in the recapitulation); in no.98 Haydn composed an extended fortepiano obbligato for himself in the coda of the finale.
TRIOS
Three trios (H. XV:18–20) dedicated to Princess Maria Anna, wife of Prince Anton Esterházy:
No. 32 in A major, Hoboken XV:18 (1793)
No. 33 in G minor, Hoboken XV:19 (1793)
No. 34 in B♭ major, Hoboken XV:20 (1794)
Three trios (H. XV:21–23) dedicated to Princess Maria Josepha, wife of Prince Nicholas Esterházy:
No. 35 in C major, Hoboken XV:21 (1794)
No. 36 in E♭ major, Hoboken XV:22 (1794)
No. 37 in D minor, Hoboken XV:23 (1794)
Three trios (H. XV:24–26) dedicated to Rebecca Schroeter:
1795 Torna a Viena, ara cèlebre
La Creació
Les estacions
Concert per a trompeta
Últimes sis simfonies. The last six symphonies are even more brilliant (clarinets are added, except in no.102); Haydn’s determination to conquer new territory with each work is palpable. No.99 in E is his most elaborate symphonic essay in remote tonal relations; it also features a particularly warm slow movement (in G major), with extensive wind writing (much commented on at the time). No.101 (‘Clock’) has by far the longest minuet and trio Haydn ever composed and a particularly brilliant rondo finale. No.100 (‘Military’) rapidly became his most popular, owing to the slow movement based on a romance (from the lyre concerto hVIIh:3), overlaid by massive percussion outbursts that audiences found deliciously terrifying. No.102 is the least ‘characteristic’ of these six, yet one of the greatest; its most remarkable movement is the Adagio (identical in musical substance to that in the F minor Piano Trio hXV:26), in which the exposition is repeated in order to vary the instrumentation, with muted trumpets and drums. No.103 (‘Drumroll’) offers Haydn’s most telling invocation of the sublime in instrumental music, by means of an astonishing double annunciation: first the ‘intrada’ fortissimo drum roll, then the mysterious bass theme (resembling the ‘Dies irae’), which dominates the Allegro as well and, even more astonishingly, interrupts the recapitulation near the end. No.104 begins with a massive dotted motif on the 5th D–A, which some commentators describe as dominating the entire symphony (fig.13); the first movement is one of Haydn’s freest and the finale has greater relative weight than that in any other of the London symphonies.
1796 – 97 Quartets Opus 76 Erdödy Haydn. Quartets de corda
1799 Quartets Opus 77, Lobkowitz
TRIOS
No. 38 in D major, Hoboken XV:24 (1795)
No. 39 in G major, Hoboken XV:25 (1795) “Gypsy”
No. 40 in F♯ minor, Hoboken XV:26 (1795)
Two stand-alone trios (H. XV:31, 30):
No. 41 in E♭ minor, Hoboken XV:31 (1797) “Jacob’s Dream”
No. 42 in E♭ major, Hoboken XV:30 (1797)
Three trios (H. XV:27–29), known as the “Bartolozzi Trios,” dedicated to Theresa Jansen (Bartolozzi):
No. 43 in C major, Hoboken XV:27 (1797)
No. 44 in E major, Hoboken XV:28 (1797)
No. 45 in E♭ major, Hoboken XV:29 (1797
1803 Físicament malalt, pero segueix tenint idees: [Haydn said] “I must have something to do—usually musical ideas are pursuing me, to the point of torture, I cannot escape them, they stand like walls before me. If it’s an allegro that pursues me, my pulse keeps beating faster, I can get no sleep. If it’s an adagio, then I notice my pulse beating slowly. My imagination plays on me as if I were a clavier.”[n 16] Haydn smiled, the blood rushed to his face, and he said “I am really just a living clavier.”
Es compra la casa amb jardí a Viena [foto]. Die Phantasie spielt mich, als wie ein Klavier.
Mausoleu a l’església d’Eisenstadt
Conservatori a Eisenstadt
Of these, a particularly important one was with Maria Anna von Genzinger (1754–93), the wife of Prince Nikolaus’s personal physician in Vienna, who began a close, platonic, relationship with the composer in 1789. Haydn wrote to Mrs. Genzinger often, expressing his loneliness at Esterháza and his happiness for the few occasions on which he was able to visit her in Vienna; later on, Haydn wrote to her frequently from London. Her premature death in 1793 was a blow to Haydn, and his F minor variations for piano, Hob. XVII:6, may have been written in response to her death [vol 11 18m]
Perhaps more than any other composer’s, Haydn’s music is known for its humor.[53] The most famous example is the sudden loud chord in the slow movement of his “Surprise” symphony; Haydn’s many other musical jokes include numerous false endings (e.g., in the quartets Op. 33 No. 2 and Op. 50 No. 3), and the remarkable rhythmic illusion placed in the trio section of the third movement of Op. 50 No. 1.[54] Much of the music was written to please and delight a prince, and its emotional tone is correspondingly upbeat.
Reflexions
II. 17
17
El temps de la vida humana no és res més que un punt. La seva substància és quelcom que s’escola. La percepció sensorial és tèrbola. La composició de tot el cos es corromp fàcilment. La seva ànima és un terbolí. La fortuna és quelcom d’incalculable. La fama és incerta. Per tal de dir-ho en poques paraules, totes les coses que pertanyen al cos són un riu, les que són pròpies de l’ànima són un somni i un vapor, alhora que la vida és una guerra i un exili, mentre que la fama que es deixa no és res més que un oblit.
3
Se cerquen llocs retirats al camp, a la costa i a la muntanya. Tu també sols anhelar sobretot aquesta mena de coses. Tot això, tanmateix, és molt vulgar, ja que en qualsevol moment que vulguis pots retirar-te en tu mateix. No hi ha cap lloc, en efecte, on una persona pugui retirar-se amb més tranquil·litat i amb més llibertat que en la seva pròpia ànima, sobretot aquella persona que posseeix en el seu interior uns béns de tal mena que, si s’inclina devers ells, aconsegueix tot seguit una tranquil·litat completa. Dic, tanmateix, que la tranquil·litat no és res més que el bon ordre. Per consegüent, concedeix-te constantment aquest retir i renova’t.
21
Si les ànimes perduren, ¿de quina manera l’aire pot contenir-les des de l’eternitat? ¿De quina manera també la terra pot contenir els cossos d’aquells qui han estat enterrats des de fa tant de temps? Així com aquí, en efecte, després de certa permanència, la transformació i la dissolució d’aquests cossos cedeixen el lloc a altres cadàvers, de la mateixa manera també les ànimes que han passat a l’aire, després de romandre-hi durant cert temps, es transformen, es fonen i s’inflamen, tot reassumint-se en la raó seminal del conjunt, alhora que d’aquesta manera cedeixen el lloc a les ànimes que vénen a llur darrera.
32.
Dedica’t a pensar per un moment en l’època de Vespasià i veuràs totes aquestes coses: persones que es casen , tenen fills, enmalalteixen, moren, fan la guerra, celebren festes, comercien, conreen la terra, adulen, es vanen, sospiten, conspiren, desitgen que alguns morin, murmuren dels esdeveniments presents, estimen, atresoren, cobegen un consulat, cobegen un reialme. Doncs bé, la vida d’aquelles persones ja no existeix enlloc.
Canvia ara la teva imatge i passa a l’època de Trajà: hi trobes de bell nou les mateixes coses i també aquella vida ha mort. De la mateixa manera, contempla també tots els altres documents dels temps passats i de totes les nacions i mira quants, després de tots llurs esforços, caigueren al cap de poc temps i es desintegraren en llurs elements.
V
1
De bon matí, quan et despertis de mala gana, proposa’t aquest pensament: «Em desperto per tal de dur a terme una tasca pròpia d’home.» Per consegüent, ¿he de continuar encara indignat, si vaig a fer aquelles coses per mor de les quals he estat engendrat i en virtut de les quals he estat portat al món? ¿O és que he estat format per tal de jaure i escalfar-me al bell mig de cobrellits? «Això, tanmateix, és més agradable.» ¿Has estat engendrat, per tant, per a delectar-te? I, en general, ¿has estat engendrat per a la passivitat, o bé per a l’activitat? ¿No veus que les plantes més petites, els ocells més petits, les formigues, les aranyes, les abelles, duen a terme llur pròpia funció, tot contribuint de llur banda a l’ordenació de l’univers?
Recorda la substància de tot el conjunt, de la qual participes en una petita part. Recorda també el temps de tot el conjunt, del qual se t’ha assignat un interval breu i momentani. Alhora, recorda el destí: ¿quina part d’ell és la teva?
VI
Àsia o Europa només són racons de l’univers. Tot el mar no és res més que una gota de l’univers. L’Atos és solament un terròs de l’univers. Tot el temps present no és res més que un punt de l’eternitat. Totes les coses són insignificants, fàcilment canviables, i desapareixen ràpidament.
VII
32.
Sobre la mort: o és una dispersió, si hi ha àtoms, o bé, si hi ha una unitat universal, és una extinció o un canvi.
39.
O totes les coses s’esdevenen a partir d’una sola font d’intel·ligència com per a un sol cos, i no cal que la part es queixi de les coses que s’esdevenen a favor del conjunt universal, o bé hi ha àtoms i res més, sinó agitació i dispersió. ¿Per què et torbes, doncs? Digues al teu guia interior: «Has mort. Has estat destruït. T’has destruït. T’has convertit en bèstia. Interpretes una comèdia. Ets membre d’un ramat. Pastures.»
XII
14.
Cal que hi hagi o una necessitat fatal i ordre inviolable o una providència benèvola o un caos fortuït i sense direcció. Per consegüent, si es tracta d’una necessitat inviolable, ¿per què resisteixes? Però, si es tracta d’una providència que accepta de ser benèvola, fes-te tu mateix digne del socorriment diví. Si, tanmateix, es tracta d’un caos sense guia, gaudeix del fet que en aquest tipus d’agitació tempestuosa tens en tu mateix certa intel·ligència que és guia. Alhora, encara que aquesta agitació tempestuosa t’arrossegui, deixa que arrossegui la teva pobra carn, el teu alè vital i totes les altres coses, car no arrossegarà la teva intel·ligència.
Quina petita part de temps il·limitat i abissal ha estat assignat a cadascú! Ràpidament, en efecte, desapareix en l’eternitat. Alhora, quina part tan petita del conjunt de la substància! Quina part també tan petita també la del conjunt de l’ànima! Ensems, en quina petita porció de tota la terra t’arrossegues! Considerant totes aquestes coses, imagina que res no és important, llevat del fet de dur a terme aquella cosa a la qual et mena la teva naturalesa i experimentar-la tal com la porta la naturalesa comuna.
36.
Home, has estat ciutadà en aquesta gran ciutat! ¿Què t’importa si han estat cinc anys o cent anys? Allò que és conforme a les lleis, en efecte, és igual per a cadascú. Per consegüent, ¿què hi ha de terrible en el fet que et bandegi de la ciutat, no pas un tirà, no pas un jutge injust, sinó la naturalesa que t’hi introduí? És com si un pretor acomiadés de l’escena un actor còmic després d’haver-lo contractat. «Tanmateix, no representat pas les cinc parts de la comèdia, sinó solament tres.» Has parlat bellament. Amb tot, en la vida aquestes tres parts són el drama sencer, car determina la fi aquell qui qualque vegada fou certament la causa de la teva composició, alhora que ara és la causa de la teva dissolució. Tu, tanmateix, no ets pas la causa d’una cosa ni de l’altra. Per tant, vés-te’n amb ànim benèvol, car aquell qui t’acomiada també ho fa amb ànim benèvol.
Enquiridió
17 Recorda que ets actor d’un drama que és tal com vol l’autor: si vol que sigui curt, és curt, si vol que sigui llarg, és llarg. Si vol que facis el paper d’un captaire, recorda que has de fer-lo també encertadament, igual com si es tracta de fer el paper d’un coix, d’un magistrat, d’una persona normal. Allò que és propi de tu, en efecte, és fer magníficament el personatge que se t’ha atorgat. El fet d’escollir-lo, nogensmenys, pertany a un altre.
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?
Per’xò estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre … i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué “Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns dins del meu cor!…
O és que aquest “fe’ etern” és ja la mort?
Mes llavores la vida què seria?
Fóra ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’aprop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi …
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en que s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyo’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
sia’m la mort una major naixença!
Sobre los huesos de los muertos (Hotel de las letras)
Cap Déu omniscient podria suportar tan de dolor
– p 35 | location 531-536 | Added on Thursday, 13 July 2017 13:33:18
Eso pensaba al cantar, pero, en el fondo nunca creí en ningún tipo de distribución personal de la Luz. Ningún Dios se ocupa de eso, ningún contador celestial. Sería difícil que una persona soportara tanto sufrimiento, especialmente para alguien omnisciente, creo que se desintegraría bajo la presión de ese dolor, a menos de que se hubiera pertrechado con anterioridad tras algún mecanismo de defensa, como el ser humano. Sólo una máquina sería capaz de cargar con todo el dolor del mundo. Sólo una maquinaria sencilla, efectiva y justa. Pero como todo tenía que funcionar de manera mecánica, nuestras oraciones eran innecesarias.
M’imagino que surto del meu propi cos
– p 58 | location 876-881 | Added on Friday, 14 July 2017 12:16:10
A veces tengo la impresión de que estoy construida únicamente con los síntomas de enfermedad, de que soy un fantasma hecho de dolor. Cuando no consigo reponerme, imagino que en el estómago, desde el cuello hasta el perineo, tengo una cremallera y que la voy abriendo lentamente, de arriba abajo. Y después saco las manos de las manos, las piernas de las piernas y la cabeza de la cabeza. Que salgo de mi propio cuerpo y éste cae como un montón de ropa vieja. Soy pequeña y delicada, casi transparente. Mi cuerpo es como el de una medusa: blanco, lechoso, fosforescente. Sólo esa fantasía es capaz de proporcionarme cierto alivio. Me ayuda a liberarme también.
No tenim informació sobre el nostre propi cos
– p 72 | location 1103-1113 | Added on Saturday, 15 July 2017 13:57:23
Tengo una teoría. Que nuestro cerebelo no esté conectado apropiada y convenientemente con nuestro cerebro es la mayor pifia de nuestra programación. Fuimos mal diseñados. Deberían sustituirnos por un modelo distinto. Si tuviéramos el cerebelo unido con el cerebro poseeríamos un conocimiento completo sobre nuestra anatomía, sobre aquello que sucede en el interior de nuestro cuerpo. Oh, nos diríamos, ha descendido el nivel de potasio en la sangre. Algo lastima a la tercera vértebra cervical. Hoy no anda muy bien la presión sistólica, hay que salir a hacer ejercicio, con los huevos a la mayonesa de ayer el nivel de colesterol está por encima de lo normal, así que debo cuidar más lo que como. Habitamos el cuerpo, ese equipaje molesto; en realidad no sabemos nada de él y necesitamos emplear diferentes herramientas a fin de conocer sus procesos más sencillos. La última vez que el médico quiso saber qué pasaba en mi estómago me pidió que me hiciera una gastroscopia, lo cual me pareció un escándalo. Tuve que tragarme un tubo muy grueso y sólo entonces, con ayuda de una cámara, el interior de mi estómago se hizo visible. La única herramienta que nos han regalado como premio de consolación, tosca y primitiva, es el dolor. Si existen los ángeles, se estarán partiendo de risa con nosotros: recibieron un cuerpo y no saben nada de él. Se los dieron sin instrucciones de uso.
Imaginant els pensaments dels altres a l’església
– p 199 | location 3048-3065 | Added on Wednesday, 19 July 2017 08:43:56
De vez en cuando me da por entrar en la iglesia y sentarme tranquilamente entre la gente. Siempre me ha gustado el hecho de que la gente se reúna y no deban hablar unos con otros, pues si pudieran hacerlo no tardarían en contarse tonterías o chismes, inventarían historias y presumirían de esto y aquello. Y así se ven obligados a sentarse en hileras, a sumirse en sus pensamientos, a pasar revista a lo sucedido en los últimos tiempos y a imaginar qué puede suceder más adelante. Y de esa forma controlan sus vidas. Al igual que todos los demás, solía sentarme en una banca y sumirme en una especie de duermevela. Pensaba perezosamente, como si los pensamientos llegaran desde fuera de mí misma, desde las cabezas de otras personas, o incluso desde las angelicales cabezas de madera situadas en las proximidades. Siempre imaginaba algo nuevo, diferente de lo que me venía a la cabeza cuando pensaba en casa. Desde ese punto de vista, la iglesia era un buen lugar. A veces tenía la sensación de que allí podía leer los pensamientos de los demás con sólo desearlo. En varias ocasiones me pareció oír los pensamientos de los otros en mi cabeza: «¿Qué haremos con el nuevo papel tapiz en el dormitorio, qué dibujo elegir, es mejor algo completamente liso o con un ligero estampado?». «El dinero en la cuenta tiene un interés muy bajo, otros bancos ofrecen mejores condiciones, el lunes debo ir a examinar qué ofertas tienen y llevar el dinero.» «¿De dónde ha sacado el dinero aquélla?» «¿Cómo se puede permitir todo lo que lleva puesto? Supongo que no comen y todo lo que ganan se lo gastan en modelitos para ella…» «¡Hay que ver lo que ha envejecido ése, cuántas canas! Y pensar que era el hombre más atractivo del pueblo. ¿Y ahora qué? Es una ruina…» «Se lo diré al médico directamente: quiero una baja…» «Jamás, jamás de los jamases aceptaría una cosa así, no voy a permitir que me traten como a un niño…» ¿Y qué tendría que haber de malo en ese tipo de pensamientos? ¿Acaso tengo yo otros? Menos mal que aquel Dios, si es que existía, o incluso si no existía, nos concedía un lugar para pensar con tranquilidad, quizás en eso consiste la oración: pensar en paz, no desear nada, no pedir nada; simplemente poner orden en la propia cabeza. Con eso debería bastar.
[Fenomenologia] [ colors enllaç a física, percepció,
Pantone: El color de l’any (història dels pigments), colors patentats
, Història dels colors a Windsor&Newton, [receptes de colors al llibre de Leonardo da Vinci]
Els noms de colors al diccionari de la llengua catalana:
ALABASTRI, AMARANTI, AMBRAT, ANYIL, ARGENTI, ATZABETGENC, ATZUR, BEIGE, BISTRE, BLANC, BLAU, BRU, BURELL, CALLOL, CAQUI, CARMESI, CARMI, CASTANY, CENDROS, CERULI, CITRI, COCCINI, DAURAT, ENCARNAT, ESCARLATA, FALB, FERRUGINOS, FULIGINOS, GLAUC, GRANAT, GRIS, GROC, LILA, LIVID, LLEONAT, LLOR, MAGENTA, MARRO, MELAT, MORAT, MORAT, MOREU, MUSC, NEGRE, OCRACI, OCROS, OLIVACI, PERU, PONCr6, PORPRA, PORRACI, PURPURA, ROIG, ROS, ROSA, ROSAT, RUBIGINOS, SAFIRI, SALMO, SALMONAT, SAUR, TARONJA, TERROS, TURQUI, VERD, VERMELL, VERMELL, VIOLACI, VIOLAT, VIOLETA, VIRESCENT.
Psicologia Afectivitat, emocions, sentiments. l’experiència afectiva Un museu de les emocions
Introducció Origen i dominis Debat, desviacions (fòbies, manies, moda) El que no m’agrada a mi Altres Arts
[en la classificació de l’arbre de Parrot s’incloïa dins la ira:
Disgust ( Disgust ): Revulsion·Contempt·Loathing .
Hi ha una gradació des de l’atracció, la indiferència, la molèstia, fàstic, el disgust, el que repugna, revulsiu, vomitiu, que pot derivar a la fúria, la fugida o la tristesa] [Abans d’estudiar les emocions vaig començar a anotar tot allò que em desagradava i molestava].
Una de les sis emocions bàsiques identificades per Darwin, Ekman o Plutchik, que l’oposa a confiança. (Classificació )
(WK) Hauria evolucionat per reaccionar a amenaces d’infecció. Així, a la majoria de cultures es reacciona amb disgust a
A més del disgust a patògens, hi hauria el disgust sexual, per evitar parelles que serien “costoses” (i és de remarcar que les dones tenen més disgust sexual ja que normalment carreguen més amb les conseqüències de la unió), i el disgust moral, davant comportament que són perjudicials per a la comunitat.
La insula (àrea de Brockman 13, cervell Estudi a partir de lesions i mapes per histologia ) intervé en al reacció al disgust, tant davant l’exposició a un objecte com a l’expressió de fàstic d’altres. Els afectats per la malaltia no reaccionen a les expressions de disgust dels altres, mentre que els afectats per depressió o trastorn obsessiu compulsiu ho són més. Els experiments amb MRI mostren com els prejudicis racials o estètics generen reaccions de disgust a persones d’una altra raça o obeses.
La reacció de disgust davant d’aliment, parella, o membre de la comunitat perjudicial, es pot desviar a fòbies no justificades o imposicions culturals artificials.
Fòbies
Manies, Gust i moda
Les manies personals i els costums socials
L’ocupació incivilitzada de l’espai comú
Cultura i xarxes
Incomoditats
Ball
Manies
Kamo no chomei
Unpleasant things – a great many things cluttering up the area where someone is sitting. A lot of brushes lying on an ink stone. A crowd of Buddhist images in a private worship hall. A large collection of stones and plants in a garden. Too many children and grandchildren in a house. Too much talk when meeting others. A long list of one’s virtuous acts in a supplicatory prayer. Things that are not unpleasant in large amounts are books on a book cart, and rubbish on a rubbish heap.
Literatura
[incloc aquí el “Tropic of Cancer” de Henry Miller, que no té res d’eròtic, mostra uns personatges infeliços i amargats que volen viure per damunt les seves possibilitats i que menyspreen tothom]. Bret Easton Ellis, American Psycho. William Golding, Lord of the Flies. Cormac McCarthy, The Road.
John Waters 101 things i hate
Cinema
Requiem for a Dream (2000). A Clockwork Orange (1971). Se7en (1995).
qe
As You Like It
a
The word is a stage
[II. vii. 139]
All the worl’s a stage,
And all the men and women merely players:
They have their exits and their entrances;
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages. At first the infant,
Mewing and puking in the nurse’s arms.
And then the whining school-boy, with his satchel
And shining morning face, creeping like snail
Unwillingly to school. And then the lover
Sighing like furnace, with a woeful ballad
Made to his mistress’ eyebrow. Then a soldier,
Full of strange oaths, and bearded like the pard,
Jealous in honour, sudden and quick in quarrel,
Seeking the bubble reputation
Even in the cannon’s mouth. And then the justice,
In fair round belly with good capon lined,
With eyes severe, and beard of formal cut,
Full of wise saws and modern instances,
And so he plays his part. The sixth age shifts
Into the lean and slippered pantaloon
Woth spectacles on nose and pouch on side,
His youthful hose well saved a world too wide
For his shrunk shank; and his big manly voice,
Turning again toward childish treble, pipes
And whistles in his sound. Last scene of all,
That ends this strange eventful history,
Is second childishness and mere oblivion,
Sans teeht, sans eyes, sans taste, sans everything.
dsa
10 gèneres amb espècies i varietats
Altres tipus comuns
undulatus [fa com onades]
Observació de núvols: https://cloudatlas.wmo.int/cloud-identification-guide.html
sad
What did Bloom do at the range?
He removed the saucepan to the left hob, rose and carried the iron kettle to the sink in order to tap the current by turning the faucet to let it flow.
Did it flow?
Yes. From Roundwood reservoir in county Wicklow of a cubic capacity of 2400 million gallons, percolating through a subterranean aqueduct of filter mains of single and double pipeage constructed at an initial plant cost of 5 pounds per linear yard by way of the Dargle, Rathdown, Glen of the Downs and Callowhill to the 26 acre reservoir at Stillorgan, a distance of 22 statute miles, and thence, through a system of relieving tanks, by a gradient of 250 feet to the city boundary at Eustace bridge, upper Leeson street, though from prolonged summer drouth and daily supply of 12 1/2 million gallons the water had fallen below the sill of the overflow weir for which reason the borough surveyor and waterworks engineer, Mr Spencer Harty, C. E., on the instructions of the waterworks committee had prohibited the use of municipal water for purposes other than those of consumption (envisaging the possibility of recourse being had to the impotable water of the Grand and Royal canals as in 1893) particularly as the South Dublin Guardians, notwithstanding their ration of 15 gallons per day per pauper supplied through a 6 inch meter, had been convicted of a wastage of 20,000 gallons per night by a reading of their meter on the affirmation of the law agent of the corporation, Mr Ignatius Rice, solicitor, thereby acting to the detriment of another section of the public, selfsupporting taxpayers, solvent, sound.
What in water did Bloom, waterlover, drawer of water, watercarrier, returning to the range, admire?
Its universality: its democratic equality and constancy to its nature in seeking its own level: its vastness in the ocean of Mercator’s projection: its unplumbed profundity in the Sundam trench of the Pacific exceeding 8000 fathoms: the restlessness of its waves and surface particles visiting in turn all points of its seaboard: the independence of its units: the variability of states of sea: its hydrostatic quiescence in calm: its hydrokinetic turgidity in neap and spring tides: its subsidence after devastation: its sterility in the circumpolar icecaps, arctic and antarctic: its climatic and commercial significance: its preponderance of 3 to 1 over the dry land of the globe: its indisputable hegemony extending in square leagues over all the region below the subequatorial tropic of Capricorn: the multisecular stability of its primeval basin: its luteofulvous bed: its capacity to dissolve and hold in solution all soluble substances including millions of tons of the most precious metals: its slow erosions of peninsulas and islands, its persistent formation of homothetic islands, peninsulas and downwardtending promontories: its alluvial deposits: its weight and volume and density: its imperturbability in lagoons and highland tarns: its gradation of colours in the torrid and temperate and frigid zones: its vehicular ramifications in continental lakecontained streams and confluent oceanflowing rivers with their tributaries and transoceanic currents, gulfstream, north and south equatorial courses: its violence in seaquakes, waterspouts, Artesian wells, eruptions, torrents, eddies, freshets, spates, groundswells, watersheds, waterpartings, geysers, cataracts, whirlpools, maelstroms, inundations, deluges, cloudbursts: its vast circumterrestrial ahorizontal curve: its secrecy in springs and latent humidity, revealed by rhabdomantic or hygrometric instruments and exemplified by the well by the hole in the wall at Ashtown gate, saturation of air, distillation of dew: the simplicity of its composition, two constituent parts of hydrogen with one constituent part of oxygen: its healing virtues: its buoyancy in the waters of the Dead Sea: its persevering penetrativeness in runnels, gullies, inadequate dams, leaks on shipboard: its properties for cleansing, quenching thirst and fire, nourishing vegetation: its infallibility as paradigm and paragon: its metamorphoses as vapour, mist, cloud, rain, sleet, snow, hail: its strength in rigid hydrants: its variety of forms in loughs and bays and gulfs and bights and guts and lagoons and atolls and archipelagos and sounds and fjords and minches and tidal estuaries and arms of sea: its solidity in glaciers, icebergs, icefloes: its docility in working hydraulic millwheels, turbines, dynamos, electric power stations, bleachworks, tanneries, scutchmills: its utility in canals, rivers, if navigable, floating and graving docks: its potentiality derivable from harnessed tides or watercourses falling from level to level: its submarine fauna and flora (anacoustic, photophobe), numerically, if not literally, the inhabitants of the globe: its ubiquity as constituting 90 percent of the human body: the noxiousness of its effluvia in lacustrine marshes, pestilential fens, faded flowerwater, stagnant pools in the waning moon.
Cosmic synchronization
But then, in a sense, all poetry is positional: to try to express one’s position in regard to the universe embraced by consciousness, is an immemorial urge. The arms of consciousness reach out and grope, and the longer they are the better. Tentacles, not wings, are Apollo’s natural members. Vivian Bloodmark, a philosophical friend of mine, in later years, used to say that while the scientist sees everything that happens in one point of space, the poet feels everything that happens in one point of time. Lost in thought, he taps his knee with his wandlike pencil, and at the same instant a car (New York license plate) passes along the road, a child bangs the screen door of a neighboring porch, an old man yawns in a misty Turkestan orchard, a granule of cinder-gray sand is rolled by the wind on Venus, a Docteur Jacques Hirsch in Grenoble puts on his reading glasses, and trillions of other such trifles occur—all forming an instantaneous and transparent organism of events, of which the poet (sitting in a lawn chair, at Ithaca, N.Y.) is the nucleus.
That summer I was still far too young to evolve any wealth of “cosmic synchronization” (to quote my philosopher again). But I did discover, at least, that a person hoping to become a poet must have the capacity of thinking of several things at a time. In the course of the languid rambles that accompanied the making of my first poem, I ran into the village schoolmaster, an ardent Socialist, a good man, intensely devoted to my father (I welcome this image again), always with a tight posy of wild flowers, always smiling, always perspiring. While politely discussing with him my father’s sudden journey to town, I registered simultaneously and with equal clarity not only his wilting flowers, his flowing tie and the blackheads on the fleshy volutes of his nostrils, but also the dull little voice of a cuckoo coming from afar, and the flash of a Queen of Spain settling on the road, and the remembered impression of the pictures (enlarged agricultural pests and bearded Russian writers) in the well-aerated classrooms of the village school which I had once or twice visited; and—to continue a tabulation that hardly does justice to the ethereal simplicity of the whole process—the throb of some utterly irrelevant recollection (a pedometer I had lost) was released from a neighboring brain cell, and the savor of the grass stalk I was chewing mingled with the cuckoo’s note and the fritillary’s takeoff, and all the while I was richly, serenely aware of my own manifold awareness.
A “Do Androids Dream of Electric Sheep? ” (1968) P.K. Dick concep un dispositiu, el Penfield Mood Organ, que envia ones que modifiquen el nostre estat d’ànim i es pot programar per endavant. El nom estaria basat en el neuròleg Wilder Penfield.
Un intent de simular-ho per twitter.
L’aplicació Moodrise (Android Iphone) intenta fer el mateix
Extract from Do Androids Dream of Electric Sheep? by Philip K. Dick (1968)
Chapter 1
A merry little surge of electricity piped by automatic alarm from the mood organ beside his bed awakened Rick Deckard. Surprised — it always surprised him to find himself awake without prior notice — he rose from the bed, stood up in his multicolored pajamas, and stretched. Now, in her bed, his wife Iran opened her gray, unmerry eyes, blinked, then groaned and shut her eyes again.
“You set your Penfield too weak”, he said to her. “I’ll reset it and you’ll be awake and — ”
“Keep your hand off my settings.” Her voice held bitter sharpness. “I don’t want to be awake.”
He seated himself beside her, bent over her, and explained softly. “If you set the surge up high enough, you’ll be glad you’re awake; that’s the whole point. At setting C it overcomes the threshold barring consciousness, as it does for me.” Friendlily, because he felt well-disposed toward the world — his setting had been at D — he patted her bare, pale shoulder.
“Get your crude cop’s hand away,” Iran said.
“I’m not a cop.” He felt irritable, now, although he hadn’t dialed for it.
“You’re worse,” his wife said, her eyes still shut. “You’re a murderer hired by the cops.”
“I’ve never killed a human being in my life.” His irritability had risen, now; had become outright hostility.
Iran said, “Just those poor andys.”
“I notice you’ve never had any hesitation as to spending the bounty money I bring home on whatever momentarily attracts your attention.” He rose, strode to the console of his mood organ. “Instead of saving,” he said, “so we could buy a real sheep, to replace that fake electric one upstairs. A mere electric animal, and me earning all that I’ve worked my way up to through the years.” At his console he hesitated between dialing for a thalamic suppressant (which would abolish his mood of rage) or a thalamic stimulant (which would make him irked enough to win the argument).
“If you dial,” Iran said, eyes open and watching, “for greater venom, then I’ll dial the same. I’ll dial the maximum and you’ll see a fight that makes every argument we’ve had up to now seem like nothing. Dial and see; just try me.” She rose swiftly, loped to the console of her own mood organ, stood glaring at him, waiting.
He sighed, defeated by her threat. “I’ll dial what’s on my schedule for today.” Examining the schedule for January 3, 2021, he saw that a businesslike professional attitude was called for. “If I dial by schedule,” he said warily, “will you agree to also?” He waited, canny enough not to commit himself until his wife had agreed to follow suit.
“My schedule for today lists a six-hour self-accusatory depression,” Iran said.
“What? Why did you schedule that?” It defeated the whole purpose of the mood organ. “I didn’t even know you could set it for that,” he said gloomily.
“I was sitting here one afternoon,” Iran said, “and naturally I had turned on Buster Friendly and His Friendly Friends and he was talking about a big news item he’s about to break and then that awful commercial came on, the one I hate; you know, for Mountibank Lead Codpieces. And so for a minute I shut off the sound. And I heard the building, this building; I heard the — ” She gestured.
“Empty apartments,” Rick said. Sometimes he heard them at night when he was supposed to be asleep. And yet, for this day and age a one-half occupied conapt building rated high in the scheme of population density; out in what had been before the war the suburbs one could find buildings entirely empty… or so he had heard. He had let the information remain secondhand; like most people he did not care to experience it directly.
“At that moment,” Iran said, “when I had the TV sound off, I was in a 382 mood; I had just dialed it. So although I heard the emptiness intellectually, I didn’t feel it. My first reaction consisted of being grateful that we could afford a Penfield mood organ. But then I realized how unhealthy it was, sensing the absence of life, not just in this building but everywhere, and not reacting — do you see? I guess you don’t. But that used to be considered a sign of mental illness; they called it ‘absence of appropriate affect.’ So I left the TV sound off and I sat down at my mood organ and I experimented. And I finally found a setting for despair.” Her dark, pert face showed satisfaction, as if she had achieved something of worth. “So I put it on my schedule for twice a month; I think that’s a reasonable amount of time to feel hopeless about everything, about staying here on Earth after everybody who’s smart has emigrated, don’t you think?”
“But a mood like that,” Rick said, “you’re apt to stay in it, not dial your way out. Despair like that, about total reality, is self-perpetuating.”
“I program an automatic resetting for three hours later,” his wife said sleekly. “A 481. Awareness of the manifold possibilities open to me in the future; new hope that — ”
“I know 481,” he interrupted. He had dialed out the combination many times; he relied on it greatly. “Listen,” he said, seating himself on his bed and taking hold of her hands to draw her down beside him, “even with an automatic cutoff it’s dangerous to undergo a depression, any kind. Forget what you’ve scheduled and I’ll forget what I’ve scheduled; we’ll dial a 104 together and both experience it, and then you stay in it while I reset mine for my usual businesslike attitude. That way I’ll want to hop up to the roof and check out the sheep and then head for the office; meanwhile I’ll know you’re not sitting here brooding with no TV.” He released her slim, long fingers, passed through the spacious apartment to the living room, which smelled faintly of last night’s cigarettes. There he bent to turn on the TV.
From the bedroom Iran’s voice came. “I can’t stand TV before breakfast.”
“Dial 888,” Rick said as the set warmed. “The desire to watch TV, no matter what’s on it.”
“I don’t feel like dialing anything at all now,” Iran said.
“Then dial 3,” he said.
“I can’t dial a setting that stimulates my cerebral cortex into wanting to dial! If I don’t want to dial, I don’t want to dial that most of all, because then I will want to dial, and wanting to dial is right now the most alien drive I can imagine; I just want to sit here on the bed and stare at the floor.” Her voice had become sharp with overtones of bleakness as her soul congealed and she ceased to move, as the instinctive, omnipresent film of great weight, of an almost absolute inertia, settled over her.
He turned up the TV sound, and the voice of Buster Friendly boomed out and filled the room. ” — ho ho, folks. Time now for a brief note on today’s weather. The Mongoose satellite reports that fallout will be especially pronounced toward noon and will then taper off, so all you folks who’ll be venturing out — ”
Appearing beside him, her long nightgown trailing wispily, Iran shut off the TV set. “Okay, I give up; I’ll dial. Anything you want me to be; ecstatic sexual bliss — I feel so bad I’ll even endure that. What the hell. What difference does it make?”
“I’ll dial for both of us,” Rick said, and led her back into the bedroom. There, at her console, he dialed 594: pleased acknowledgment of husband’s superior wisdom in all matters. On his own console he dialed for a creative and fresh attitude toward his job, although this he hardly needed; such was his habitual, innate approach without recourse to Penfield artificial brain stimulation.
Chap22.
At the Penfield mood organ, Iran Deckard sat with her right index finger touching the numbered dial. But she did not dial; she felt too listless and ill to want anything: a burden which closed off the future and any possibilities which it might once have contained. If Rick were here, she thought, he’d get me to dial 3 and that way I’d find myself wanting to dial something important, ebullient joy or if not that then possibly an 888, the desire to watch TV no matter what’s on it.
UBIK: Un món on cal pagar per tot, els apartaments, suposo que de lloguer, demanen insertar monedes cada cop que s’obre la porta, la nevera, o per la neteja. Una vida simulada pels que estan en un estat de semivida. La competència entre els psíquis que poden saber què pensen els altres, els precogs i els que els inhibeixen.
Do androids dream of electric sheep. El Penfield Mood organ. Un món gairebé sense animals on tothom va amb la guia Sidney mirant què poden permetre’s. La màquina d’empatia on tots els ciutadans es connecten per sentir el que sent el seu líder i el conjunt de tots (p.449, p.557). El test Voigt-Kampf d’empatia per detectar els androides.
The Stigma of Palmer Eldricht. Translation drugs [ drogues per transportar-se, viure una estona en una realitat virtual] Els món virtuals alternatius compartits on s’accedeix consumint una droga i situant-se en un entorn preparat. PP.Layouts. p.263. Accedir a una altra identitat com en les reencarnacions budistes p.307. Pagar diners per evolucionar artificialment i ser més intel·ligent, e-therapy p.288s. Cap.6 Crear un món alternatiu on viure-hi i poder fer-ne participar a voluntat a un altre, convertint-lo en un malson. Dr.Smile, una maleta que fa de psiquiatre automàtic. p.350 Quan un grup és a punt d’entrar en una hal·lucinació, poden triar l’escenari basant-se en un llibre com Moby Dick, després funny o sad version, després i l’estil serà segons Dalí, Picasso, o Giorgio da Chirico. p.355 “Isn’t a miserable reality better than the most interesting illusion?” p. 418 Al final Palmer Eldricht és més que viure una hal·lucinació controlada per un altre, és un ens que infecta tots els éssers, els fa sentir el que vol i fins i tot. de manera intermitent, els canvia les mans, ulls i mandíbula, com els estigmes de Crist que apareixien en alguns sants.
La vida humana El cos humà Cervell i xarxa neuronal Psicologia L’experiència afectiva Un museu de les emocions
Introducció | Filosofia | Teories psicologia | Neurologia, plaer i dolor Dolor, Plaer, homeostasi, altres | Aspectes i funcions | Emocions, sentiments, estat d’ànim i temperament | Classificació riure, ansietat | Regulació | Emocions al món | Qüestions | Articles
Vivim diferents emocions, joia, tristesa, ira, disgust, desencadenats per algun estímul; sentiments com vergonya, il·lusió, orgull; estats d’ànim (mood) positiu o negatiu.
[Què són? què ho causa, quan duren? per a què serveixen? s’han de reprimir o gestionar? els nens]
(EB) Revelen el significat personal que té un fet [la percepció no és neutra] i tenen gran importància per l’adaptació i la supervivència. Motiven la conducta moral, per exemple induint a l’altruisme des de l’empatia. Tenen també un paper important en la creativitat. La filosofia ho va estudiar en relació a la raó i la moral. Els neuròlegs i fisiòlegs miren de trobar la correspondència entre el fet biològic i la seva expressió. [Els psicòlegs, el seu paper en la conducta, i aprenentatge] . Els sociòlegs i antropòlegs estudien què és comú i què varia en diferents cultures. Els novel·listes i dramaturgs, per definir els motius dels seus personatges [les emocions són la causalitat humana].
[No és remarcable que tractant-se d’un tema tan important per al nostre benestar, hagi estat relativament poc estudiat? un capítol petit als llibres de Psicologia]
[En definitiva, som un sistema que constantment va reaccionant a l’entorn, un entorn que és exterior (el que ens arriba dels sentits) i interior (el nostre cos, records i pensaments). I la resposta, a banda d’un repertori instintiu, après o entrenat, o pensat i meditat, té un “color” emocional:
]
[[totes les emocions són alhora variables de motivació? busquem i volem que durin les agradables, evitem les desagradables?]
(CGPT). Els filòsofs antics i medievals parlaven en termes de passions de l’ànima (de pathos, passio, patir), i no d’emocions. Les passions eren sobretot desigs o por que podien afectar la conducta racional i moral i que calia controlar i, de ser possible, eliminar. [Al Fedre (246-254) Plató tenim metàfora del carro de dos cavalls, el blanc que representa la virtut i la raó, i el negre que representa les passions. Els estoics també entenien les passions com una afecció de la qual alliberar-se, buscant l’apatheia (com en el budisme). Aristòtil advoca per la moderació, admetent el paper que poden tenir en la conducta (Retòrica). Epicur advoca per una moderació raonable, sense pretendre eliminar-les del tot].
[En el cristianisme, les passions s’han de sotmetre a l’obediència a l’església. Els set pecats capitals estan relacionats amb el desig i les emocions. Gola, luxúria i peresa són els excessos dels estímuls homeostàtics bàsics, de satisfer la gana, el descans i la reproducció. L’avarícia derivaria de l’ansietat, la supèrbia de la satisfacció, l’enveja amb el desig i tristesa, la ira. Són contrarestats per les virtuts temprança, castedat, diligència, caritat, humilitat, benevolència i paciència.]
[En el budisme, el desig és la causa la la insatisfacció humana i cal entrenar-se per eliminar-lo].
A “Les passions de l’âme”, Descartes pretén estudiar el cos com una màquina independent de l’ànima, totes les passions són legítimes.
Hume a A Treatise of Human Nature (1773) ho capgirava dient que “Reason alone can never be a motive to any action of the will… it can never oppose passion in the direction of the will… The reason is, and ought to be, the slave of the passions, and can never pretend to any other office than to serve and obey them”. L’home actua per pors i desigs. [Igual que la moral no es deriva de la raó]. Així anticipa la visió de la psicologia que veurà les emocions, no com quelcom a eliminar, sinó formant part de l’experiència humana, una manera d’adaptar-se a les situacions, per exemple, la por fa reaccionar davant d’una amenaça, l’amor contribueix a la cohesió social. I en tot cas, si s’han de controlar, és per al benestar [la vida bona vs la vida justa]. Tenen també un aspecte cognitiu mentre que pels antics, en la seva visió dualista, les passions pertanyien al cos, i la raó i la virtut, a l’ànima.
[Plató, Aristòtil, Sant Agustí, Sant Tomàs, Hobbes, Descartes, Hume]
“Emoció”, “emotion” ve del francès “émotion” (sXVI Coromines), “émouvoir”, del llatí emovere, moure, remenar i es va començar a fer servir cap el 1830. [ningú tenia “emocions” abans de1830]
Darwin
A “The Expression of the Emotions in Man and Animals” (1872) va argumentar que l’expressió de les emocions (expressió facial, llenguatge corporal i vocalitzacions) era rellevant per l’evolució [però no ens diu què és una emoció]. Tracta la joia, tristesa, por, ira, disgust, sorpresa, astorament (awe, diferent de por), menyspreu, vergonya, i orgull. (Frontera animals-humans). Algunes expressions, com mostrar les dents en el cas d’ira, es podrien explicar com vestigis d’una resposta agressiva a punt per mossegar. Ara serveixen per amenaçar l’adversari sense haver de començar la lluita [com un gat o un gos]
James-Lange
William James a “What is an Emotion?” (1884) proposa que quan un fet o un record poden desencadenar una reacció fisiològica, una conducta i una expressió [inconscient] i que l’emoció és l’experiència de sentir aquesta reacció. Així, ens sentim feliços perquè somriem, tristos perquè plorem, enfadats perquè frown, i amb por perquè fugim. De manera independent el 1885 Carl Lange publica el 1885 “On Emotions: A Psycho-Physiological Study” on afirma que les emocions consisteixen en les percepcions d’òrgans viscerals. És a dir: percepció estímul → reacció fisiològica → experiència afectiva.
Biologia i evolució.
Els 1960s Silvan Tomkins va aportar la Affect Theory. Hi hauria 9 afectes bàsics, i no pas derivats d’impulsos biològics tals com la gana o el sexe. Positius: Interés-excitació, joia. Neutres: Sorpresa. Negatius: Terror, angoixa, ira, disgust, reacció a mala olor, vergonya. Al llarg de la vida es van fixant certs guions, maneres de reaccionar a les emocions (Script Theory). Tomkins tenia experiència en teatre. Aquests guions acaben definint la personalitat. Entendre el funcionament d’aquests guions ens ajudaria a evitar les situacions que condueixen a emocions negatives. El seu tractament de l’emoció desafiava tant el conductisme com la psicoanàlisi. Precedeix Ekman en l’estudi de les expressions. Influirà Segdwick (als 90s) i Berlant (2011) a l’hora d’analitzar l’estat emocional de la població i la política (NewYorker . Affect Theory and the new age of anxiety), com a punt de vista alternatiu als arguments ideològics.
Als 1970s Paul Ekman va establir que les expressions facials corresponents a sis emocions bàsiques, felicitat, tristesa, ira, por, sorpresa i disgust, eren les mateixes a totes les cultures. (Pictures of Facial Affect, POFA) Això implicaria que les emocions tenen una base biològica. (Atlas of emotions)
Robert Plutchik (1980s) reconeix la funció adaptativa de les funcions que s’hauria anat fixant al llarg de l’evolució. Identifica 8 emocions que contribueixen a la resposta adequada a cada estímul [de la mateixa manera que el dolor serveix per evitar la destrucció d’un teixit]:
Estímul – Avaluació cognitiva – Emoció/sentiment – conducta -efecte
Constructivista
En els 1960s Richard Lazarus i Magda Arnold van proposar que els humans fem una avaluació cognitiva (cognitive appraisal) d’una situació [però inconscient?] i que reaccionem [fisiològicament i experiencialment] a aquesta avaluació i no directament a l’estímul. La reacció emocional ve mediatitzada per la nostra manera de veure-ho. Així, persones diferents poden reaccionar de manera diferent als diferents estímuls. Schachter i Singer parlen de Two-Factor Theory, les emocions es donen quan interpretem una reacció fisiològica d’acord amb el context. (WK) Mandler, Two process Theory distingeix entre una primera avaluació de la situació, segons si és beneficiosa, perjudicial o indiferent, una segona valoració sobre què podem fer, i finalment, la generació de l’emoció [frustració o fugida si no podem fer res, satisfacció o atac si podem]. (Brit). Les causes que atribuïm als fets que ens afecten intervenen en les reaccions emocionals. Per exemple, sentim llàstima per algú que té una malaltia genètica o ha patit un accident, una causa no controlable. Culpa per un fet que nosaltres podríem haver evitat. Ira per un fet que un altre podria haver evitat.
(P) Pribram (1969) accentua el paper de la memòria, avalua l’impacte de l’estímul en termes de la incongruència respecte la línia de base, vincula l’emoció amb la motivació quant a que suposa una desviació de la conducta motivada normal [ja sia perquè ens excita una possibilitat millor o perquè ens frustra no poder-ho aconseguir.]
Batja Mesquita, 2003, proposa que les emocions [les repostes] es construeixen a través de les relacions interpersonals (newyorker). I aquestes relacions varien en les diferents cultures [Això explicaria la importància de les experiències afectives els primers mesos de vida. També és cert que hi ha cultures que afavoreixen una contenció en l’expressió de les emocions, com la britànica, o la japonesa, i altres que la fomenten, com les tradicions d’arrencar-se els cabells i cobrir-se el cap amb cendra].
Lisa Feldman Barrett, (2017 How emotions are made) qüestiona que les emocions estiguin fixades biològicament. Hi hauria una reacció afectiva bàsica (core affect) amb dues dimensions plaer/disgust i intensitat alta/baixa. Els records d’experiències passades i l’aprenentatge cultural es combinen per l’experiència afectiva d’un nou estímul situació. Concretament l’ansietat seria una construcció social, no una reacció innata a un perill.
El constructivisme social assenyala que les emocions estan condicionades pel context social i cultural. La resposta emocional s’aniria definint a partir de la interacció amb els altres d’acord amb el que s’espera de cada rol [Però sembla que hi pot haver resistència a acceptar la norma social. Per exemple, que una mare no pot sentir depressió postpart, o que un home no ha d’exterioritzar sentiments. Suposo que aquí Freud indicaria que les expectatives social s’interioritzen al superego].
[les teories no són incompatibles, el repertori, les reaccions possibles poden ser de base biològica, però què ho desencadena davant un estímul determinat, pot ser personal i cognitiu].
Neurologia
(Brit) Es distingeix entre respostes emocionals, ràpides i instintives, en què els estímuls són processats pel sistema límbic sense intervenció del neocòrtex), i respostes emocionals que responen a records o una avaluació racional que impliquen una connexió del tàlem amb el neocòrtex a través de l’hipocamp. (Anatomia: Sistema nerviós). Els infants començarien amb respostes automàtiques i poc a poc anirien intervenint processos més cognitius.
(WK [redactat millorable]) Els estats mentals de les emocions, agradables o desagradables, es correspondrien a processos del sistema límbic, l’anomenat cervell mamífer, que allibera neurotransmissors com la dopamina, noradrenalina, serotonina. [entenc que el cervell reptilià també, cervell trino]. Així per exemple l’emoció de l’amor es correspondria a processos dels circuits del còrtex cingulat (Gyrus) que faciliten tenir cura dels fills. L’emoció de la por seria una reacció instintiva del tàlem, cervell reptilià [en l’ansietat hi intervindria el còrtex prefrontal] i de l’amígdala al sistema límbic.
[(Amor, neurobiologia): En el desig sexual intervé la testosterona, la dopamina en l’enamorament i l’oxitocina en l’amor que té cura.]
(veure Anatomia, Sistema nerviós)
Paper de les hormones: Oxitocina (lligam de parella o grup ), Adrenalina i cortisol (activa al circulació aturant la digestió per reaccionar), insulina (pàncrees, estat d’ànim, millora la memòria i la cognició, el dèficit afecta la dopamina i la motivació, i augmenta el cortisol), sexuals (estrogen, testosterona), tiroxina (excitació i alegria / apatia, tiroides).
Paper dels neurotransmissors: Glutamat/GABA (general, excitació o repòs), Dopamina (plaer i eufòria), Serotonina (estabilitzador estats d’ànim), Norepinefrina i epinefrina (reacció estrès), Endorfines (bloqueig dolor i benestar).
Dolor
(CGPT) Hi ha evidències de connexió entre els receptors de dolor i les emocions negatives. Comparteixen circuits neuronals com el còrtex anterior cingulat (ACC) que té un paper en la tristesa i l’ansietat. L’amígdala és present en la percepció del dolor i també en la por i l’ansietat. Els neurotransmissors com la serotonina, norpinefrina i dopamina intervenen tant en el color crònic com en la depressió i l’ansietat. El “dolor” psicològic, com la pena o el rebuig social, activa les mateixes regions del cervell que el dolor físic.
(CGPT) Els nociceptors (receptors) recullen estímuls perjudicials com un tall, calor i agressió química i transmeten el senyal per fibres aferents A-delta, ràpid, dolor agut; i fibres C, més lentes, dolor persistent. Arriben a la medul·la espinal i pugen pel tracte espinotalàmic fins al tàlem des d’on es distribueixen a diferents parts del cervell . Al còrtex somatosensorial es processa la ubicació, intesitat i tipus de dolor. Al còrtex anterior cingulat (ACC) i la Insula [es valora el dolor emocionalment] i es prepara una resposta. Al còrtex prefrontal es valora cognitivament i es reacciona. El cervell pot modular el dolor amplificant o atenuant els senyals, o bé alliberant opioides endògens com endorfines o encefalines. En el cas del dolor crònic, certes neurones de la medul·la espinal es tornen hipersensitives i envien senyals de dolor en absència d’una ferida.
Té un paper fonamental per la supervivència. L’evolució hauria anat consolidant mecanismes de detecció i evitació de destrucció de teixits.
Homeostasi i plaer
Plaer
Quan s’activa el centre de gratificació del cervell s’allibera dopamina i altres neurotransmissors donant lloc a sentiments de plaer i motivació. El centre pot ser activat per [ el sentit de la vida] :
El centre de gratificació genera l’experiència de plaer, motiva i reforça conductes Està estretament relacionat amb les emocions positives. El Nucleus Accumbens (NAc), i l’àrea tegmental ventral (VTA) intervenen en l’alliberament de dopamina que produeix sensació de plaer. El còrtex prefrontal (PFC) pren part en la presa de decisions i l’anticipació de recompenses [l’esperança a la capsa de Pandora] d’una acció (integra informació del sistema de gratificació) (wk parabrachial nucleus, orbitofrontal cortex (OFC), and insular cortex.) . En ratolins, s’experimenta amnb microinjeccions de dopamina a la zona. Quan s’activen tots els punts tindríem una experiència d’eufòria.
Seria la base de la motivació. El sistema de gratificació contribueix a la supervivència reforçant conductes com trobar menjar o establir connexions socials. Té un paper fonamental en l’aprenentatge. El mal funcionament de la gratificació pot dur a la depressió, quan el cervell és incapaç d’experimentar plaer. En els casos d’addicció de substàncies s’activa la gratificació sense que hi hagi hagut les conductes naturals que l’haurien hagut de desencadenar (Experiment de Olds i Milne).
Teoria homeostàtica
Quan el cos perd l’equilibri perquè necessita restaurar nivells de sucre, per exemple, es desencadena un impuls (drive, desig) per satisfer-lo. I quan es restaura l’equilibri experimentem plaer alhora que l’impuls desapareix. [El cicle en què s’alterna necessitat i satisfacció, és el que funciona per a mi. Esforç/cansament/repòs, gana/menjar, aïllament/companyia, embrutar-se/netejar, en el ball intens i reposat. El difícil és trobar el període adequat d’alternança. No passar massa gana, ni tampoc quedar massa tip] (la vida bona). Homer, El ventre avorrible.
En aquest sentit Bud Craig (2003) distingeix entre les emocions tradicionals que serien resultat dels estímuls de l’entorn, de les que es podrien anomenar “emocions homeostàtiques”, resultat de demandes del nostre estat corporal tals com la gana o la fatiga.
Desig i satisfacció
Incentive-Salience Theory: assenyala la la diferència entre el desig i l’experiència de satisfacció, que serien dos mecanismes cerebrals diferents. La dopamina estaria relacionada amb el desig [motivació] mentre que els opiodes ho estarien amb el gaudi. En els casos d’addicció l’ànsia i el desig acaben dissociats del gaudi [Pugem el cim per una vista que no gaudirem, fem una conquesta romàntica sense gaudir dels sentits, reservem taula a un restaurant car sense aturar-nos a assaborir el plat. Té a veure amb el treadmill de l’hedonisme]. [Alternança de desig i satisfacció en la teoria de l’homeostasi].
Hedonisme i Eudaimonia
Hedonisme: Atribuït a Epicur. El plaer seria l’impuls bàsic de motivació humana. Busquem maximitzar el plaer i minimitzar el dolor. Desitgem, assolim i gaudim, ens habituem, i tornem a desitjar, condemnats a la insatisfacció per sempre.(cercle inacabable, treadmill,) . L’Eudaimonia, associat amb Aristòtil, relaciona el plaer amb realitzar fites que tinguin sentit, autorealització. [trobar gust en una vida virtuosa. Però això no exclou el gaudi d’una truita de patates] [Epicur s’associa amb l’hedonisme però és inexacte que defensi que el màxim bé per a l’home sigui el plaer sensorial. Cal recordar la noció d’ataràxia, d’estar satisfet amb el que és té. No són tan diferents. Els dos advoquen pel benestar. És diferent de cristianisme i islam que demanen patiment actual per guanyar una felicitat transcendent. O del budisme i potser estoicisme, amb la indiferència. (la vida bona)]
Altres
Expectatives (Reward Prediction Error Theory). Tenim expectatives sobre el que passarà. Quan el resultat les excedeix, sentim plaer, i decepció en cas contrari. Regulat per la dopamina.
Flow Theory (Mihaly Csikszentmihalyi). Plaer quan estem executant una tasca d’acord amb les nostres habilitats, totalment concentrats, absorbits en l’activitat, amb sensació de control, perdent una mica l’autoconsciència. [esport, bricolatge; Aristòtil deia en algun lloc que la felicitat és executar una tasca sense trobar obstacles].
No hi ha un equivalent a l’ecala McGill per descriure el plaer. L’escala SHAPS avalua la capacitat de ser feliç amb diferents experiències. El qüestionari PANAS, pregunta sobre com s’ha sentit el subjecte els darrers dies. La Subjective Happiness Scale pregunta per l’autopercepció del subjecte sobre si és feliç o no. Oxford Happiness Questionaire.
Qualitat/Actitud
(WK) Qualitat: Atribuïm el plaer amb la sensació, el sabor del menjar, la carícia o l’orgasme, l’experiència fenomenològica. (Alguns objecten que aquesta teoria no pot trobar una qualitat o sensació comuna a totes les experiències plaents).
Actitud: L’experiència de plaer depèn de l’actitud del subjecte (intencionalisme). En diferents persones la mateixa sensació pot donar diferents experiències de plaer. [Sembla trivial, la percepció sempre va acompanyada de l’expectativa i de l’aprenentatge perceptiu previ].
Glück, Welches Glück, exposició del DHMD. El sentit de la vida
Component fisiològic i neuronal
Seguint James-Lange, hi hauria una activitat al sistema nerviós autònom i òrgans viscerals. [es tractaria de respostes automàtiques a diferents estímuls]. La neurologia indicaria que en alguns casos, com records, intervé el còrtex. (Brit) sembla que l’hemisferi dret intervé més a l’hora de processar emotions negatives, i l’esquerre per les positives. (Cervell i xarxa neuronal)
[en què consisteixen? acceleració del pols, adrenalina, preparació per l’acció ] Tenen una funció adaptativa. Segons el Component Process Model de Scherer hi ha un component d’avaluació cognitiva de la situació.
Component expressiu
Les emocions s’expressen a través de l’expressió facial, postura i sons. Intervé el 7è nervi cranial, eferent, que des del cervell activa els músculs facials. El 5è nervi o trigèmin, aferent, recull el que està passant a la pell. La informació que aporta al cervell desencadenaria l’experiència [resposta facial inconscient i després en adonar-nos de la ganyota o que ens enrojolem, experimentem l’emoció].(“Smile when you feel blue”, “qui canta els mals espanta”, “whistle a happy tune”)
[Com atribuïm emocions als altres? Expressió facial, accions d’atac o fugida. La sèrie de TV “Lie to Me” (2009-2011) presenta un expert en detectar mentides interpretant les expressions facials, llenguatge corporal. Estaria inspirat en Paul Ekman.
(CGPT). Quan els actors representen emocions, les neurones mirall, poden desencadenar l’experiència de les emocions que es simulen. (Cervell i Xarxa neuronal). Sense necessitat que evoquin experiències pròpies similars, com en el mètode Stanislavski, tal com s’esmentava a propòsit del nervi trigèmin, l’expressió pot desencadenar l’emoció, somriure pot fer sentir-se més feliç [fake it until you make it]. A l’hora d’entrar en el paper, pot ser que s’hi fusionin, barrejant les pròpies emocions amb les del personatge. Si senten la diferència entre el seu estat emocional real i el que pretenen representar, el que s’anomena dissonància cognitiva, pot ser que de manera inconscient , comencin a sentir l’emoció que representen [si som la narració que ens expliquem, quan substituïm aquesta narració autobiogràfica per una altra, canviem].
L’expressió de les emocions té una triple funció: activa l’experiència pròpia, comunica el nostre estat interior i activa emocions en els altres [si somric quan ballo genero confiança a l’altre]. Els infants, molt abans d’adquirir el llenguatge, ja tenen un repertori d’expressió emocional. Nens de dies reaccionen plorant si senten plorar altres nens. Capten també l’emoció que expressen les mares. Per exemple travessen un forat si veuen la mare somrient a l’altre costat, però no si fa cara de por.
Component experiencial
Certa activitat fisiològica, amb la intervenció o no de processos cognitius (segons les teories constructivistes), donen lloc a una sèrie d’experiències subjectives [que només es pot estudiar amb informes verbals dels subjectes. I que de fet constitueixen bona part del que narra la literatura].
(Brit) Els conductistes estrictes rebutgen que les emocions es puguin estudiar científicament. D’altra banda alguns estudis indiquen que les emocions afecten la percepció, l’empatia, o la creativitat.
Emocions i adaptació
[Partint del més bàsic. Estem programats amb el dolor per evitar el que ens pot destruir teixits, i motivats pel cicle desig/plaer per assolir el manteniment de l’organisme, gana, set, repòs i reproducció de l’espècie. Reforçarien les conductes que ens ajuden a sobreviure.
Entorn: la sorpresa ens fa estar alerta a les novetats. Davant d’una amenaça o un competir, la por o la ira ens faran respondre segons si ens supera o no. La joia o disgust ens indiquen què hem de perseguir, com el plaer en restablir l’equilibri, o evitar, com en el cas d’un aliment perjudicial. La tristesa seria resultat de la frustració d’una expectativa no acomplerta i serviria per comunicar als altres la necessitat d’ajuda. Reavaluar les expectatives i conservar recursos per a objectius assolibles evitant conductes de risc. Un mecanisme semblant explica la tristesa com a resposta per superar la pèrdua d’algú estimat [teníem l’expectativa que seria amb nosaltres i haurem d’aprendre a viure sense.][L’esperança que hi havia a la capsa de Pandora ]. [A mesura que apareixen necessitats diferents de les bàsiques, com la piràmide de Maslow, apareixen desigs o aspiracions com ser estimat i valorat pels altres, gaudir de la bona cuina i l’art, i autorealitzar-se. I apareixen els sentiments positius i negatius relacionats].
Segons la seva durada o estabilitat al llarg del temps, podem distingir diferents tipus d’experiència o caracterització emocional.
Emocions
(CGPT) són estats psicològics complexos que tenen tres components, l’experiència subjectiva, la resposta fisiològica i la resposta de conducta o expressiva. Serien respostes primàries i instintives que es formen al sistema límbic reaccionant a un estímul exterior o pensaments i memòries. Les bàsiques serien universals a totes les cultures: ira, por, tristesa, joia, sorpresa i disgust. Durada de segons a minuts.
(wk: predisposició a un cert tipus d’acció responent a certs estímuls que desencadenen una sèrie de canvis fisiològics i cognitius [mala definició, l’emoció no és la predisposició, això seria el temperament.) L’emoció és la reacció fisiològica acompanyada de l’experiència].
Sentiments (feelings)
(CGPT) serien la interpretació conscient i subjectiva de les emocions. Són la representació mental del que està passant en la ment i el cos. Hi ha una avaluació cognitiva i personal influïa per percepcions i records. Per exemple, sentir-se content, satisfet, preocupat, frustrat. Durarien de minuts a hores.
[ Una resposta emocional dilatada, com una ona de longitud llarga que és modulada per ones petites de plaer dolor i emocions]. (P). Young (P. 549) parla “d’estats d’ànim d’una certa persistència, com l’alegria, la tristesa, l’ansietat”. El seu estudi és difícil, donat que a vegades presenten una forta correlació amb una dada externa, “sentiments intencionals” [alegria en retrobar un amic, quan em surt un problema, frustració per no haver acabat d’estudiar el que volia], mentre que d’altres no som conscients del seu origen. A part dels estats d’ànim d’alegria i tristesa s’ha parlat (P.550) de “sentiments formals” com èxit, esperança, desengany, dubte, “sentiments personals” com l’honor, la vanitat, la confiança o l’amor, i “sentiments objectius” determinats per valors lògics, estètics, ètics, religiosos, etc.
Estats d’ànim (mood)
Estats afectius menys intensos i que duren més que les emocions, que no semblen respondre a un estímul determinat. Se’ls pot assignar una “valència” positiva o negativa. Poden estar influïts pel son [i cansament], per l’entorn (naturalesa vs ciutat), [soroll], la nutrició [el mal humor de la Laia quan necessitava menjar], o les hormones. Poden durar des d’hores [mal humor meu i no voler parlar] a dies i fins i tot setmanes.
Trets (traits)
Serien disposicions permanents a certes respostes emocionals i s’integrarien en la personalitat, per exemple, optimisme vs neuroticisme [ho veig tot bé, tot malament].
Temperament
La constància en les respostes emocionals contribuirien a definir el temperament, ja sia les emocions negatives, o la tendència a l’agressivitat. (CGPT) Tindrien una base genètica i serien presents ja a la primera infantesa. (A l’antiguitat, la doctrina dels quatre humors relacionava la proporció dels fluids amb els temperaments colèric, sanguini, flegmàtic i melancòlic). Els seus aspectes més comuns serien: Nivell d’activitat (energia). Reactivitat emocional (com reaccionem a estímuls emocionals). Autoregulació, com gestionem els impulsos i emocions. Sociabilitat: fins a quin punt cerquem interaccions socials.
Personalitat
Incorpora els trets innats del temperament i també els adquirits a través de l’experiència i la socialització. Hi ha els valors, creences, hàbits i estratègies psicològiques per fer front a les decepcions. [enllaç a personalitat]
Darwin (1874). 10 emocions
Joia, tristesa, por, ira, disgust, sorpresa, astorament (awe, diferent de por), menyspreu, vergonya, i orgull.
Silvan Tomkins (1960s). 9 emocions
Positius: Interés-excitació, joia. Neutres: Sorpresa. Negatius: Terror, angoixa, ira, disgust, reacció a mala olor, vergonya.
Paul Ekman (1972). 6 emocions
Ira, disgust, por, felicitat, tristesa i sorpresa.
Ampliades a 11 més als 1990s: diversió, menyspreu, contentament, vergonya, il·lusió, culpa, orgull d’èxits, alleujament, satisfacció, plaer sensorial i vergonya
Pluchnik (1980). 8 emocions en 4 parelles
Joia/tristesa. Anticipació/sorpresa. Admiració/disgust. Ira/por
James Russell (1980). Dimensió contínua.
En lloc de categories discretes les emocions es podrien situar en un espai de dues dimensions segons la “valència” (plaer/desagradable) i o l’excitació (alta/baixa). [Ira i terror tindrien el mateix component de ‘alta excitació i desagradable]
Albert Mehrabian i James A. Russell (1974). Situa les emocions en un espai de tres dimensions: plear/desagradable, arousal(excitació) i dominància (si dominem o ens deixem dominar).
Classificació segons el tipus d’estímul (Robinson)
(2009). ( WK )
Arbre de Parrot 6 tipus amb tres nivells, emoció primària, secundària i terciàries. Comparat amb Ekman afegeix “amor” que correspondria a desig, i inclou el disgust en tristesa en general. En [ ] el que hi afegeixo jo.
Carlson i Hatfield
(Cultura Inquieta): classifiquen emocions i sentiments atenent a les dimensions (les 16 principals després de //)
i distingint tres nivells:
Riure
(CGPT) No es tracta d’una emoció sinó d’una resposta complexa que es pot estar associada a emocions de diversió (amusement), felicitat, alleujament després d’una tensió, sorpresa [per un doble sentit inesperat?], afecte i connexió social, playfulness, eufòria, nerviosisme, Schadenfreude. [una mateixa resposta fisiològica associada a diferents experiències subjectives].
Ansietat
[Afegit per la importància que li dedica Pinillos, sembla una barreja de tristesa i por] Hi conflueixen emocions i motivació, pot ser un estat de curta durada o un tret de la personalitat. Mentre que la resposta al dolor correspon a un dany real que s’ha patit, l’ansietat és una resposta a una anticipació del perill. Miller, el 1951 va assenyalar que la resposta es pot convertir en patològica perdent la seva funció adaptativa. Des de la psicologia humanística, Rollo May (1950) i Rogers (1951) indiquen que quan un subjecte percep alguna cosa que amenaça el seu “ego-concepte”, el resultat és una catàstrofe psicològica. Semblant quan percebem que els nostres plans no es podran realitzar (Mandler i Watson) [per tant, els que no fan plans són una mica més feliços. També, els que fan plans són els que tenen expectatives. Així que hauríem d’entrenar-nos a fer plans però ser flexibles si no surten. Al cap i a la fi, el que ens diuen els poetes lírics grecs ]. L’estat d’ansietat es pot considerar com un impuls, una motivació a actuar d’una certa manera. [Entenc que el perill que es percep pot ser definit clarament com “perdré la feina”, “vindrà a casa i em destorbarà”, o indefinit mig inconscient]. EL 1953 Janet Taylor elabora un test per reportar l’ansietat, el Manifest Anxiety Scale.
Les característiques que destaquen més o menys tots els autors (Epstein) són; sobre-estimulació primària [donem més importància de la que cal a un fet], incongruència cognoscitiva [expectatives exagerades?] i la manca de respostes apropiades disponibles.
(Brit) L’experiència de les emocions pot servir per adaptar-se millor a una situació [fight or flight], conviure millor gràcies a comunicar el nostre estat i saber llegir el dels altres. En alguns casos però la ira o por extrema poden dur a conductes perjudicials. Quan s’excita repetidament el sistema nerviós simpàtic i les hormones de l’adrenalina, hi poden haver efectes perjudicials.
Què s’ha de fer amb les emocions?
A l’antiguitat, com hem vist, es tractava de contenir-les [potser es confon l’emoció amb l’impuls de la motivació, el drive.] (Brit)El cristianisme acceptava [i fins i tot animava] l’emoció negativa de la culpa. Des de Freud, els psicòlegs i psiquiatres intenten alleujar les emocions negatives com la depressió i l’ansietat.
Els infants de 2-7 mesos comencen expressant el neguit amb un plor desesperat. Cap als 20 mesos són capaços d’inhibir-lo. Aleshores apareixen episodis d’ira, amb conductes d’atac o fugida.
Intel·ligència emocional
El terme va aparèixer el 1964 i es va fer popular amb el llibre “Emotional intelligence” de Daniel Goleman. Indicaria la capacitat de:
La tesi és que aquesta habilitat es pot aprendre i millorar. El test Mayer–Salovey–Caruso Emotional Intelligence (MSCEIT). El terme ha esdevingut molt popular però ha estat criticat per mancar de base científica. [amb algú que està furiós no es pot raonar, cal detectar aquesta fúria i gestionar-la. És obvi que la capacitat per detectar les emocions dels altres és clau per adaptar-se a les situacions.].
Patologies
(CGPT) Emocions que poden dur a patologies.
La incapacitat de sentir emocions (emotional numbness) pot dur a comportaments psicòtics, esquizofrènia, paranoia [manca d’empatia]
Enquesta Gallup sobre la temperatura emocional del món: Anger, Sadness, Stress, Worry, Physical Pain, Enjoyment, Well-rested, Learn Something, Smile or Laugh, Treated with respect. Amèrica llatina reporta més emocions positives. Els països amb conflictes tenen més emocions d’ira i estrès.
World Happiness Report: enquesta sobre felicitat, factors edat, ingressos, esperança de vida. Els països escandinaus, amb més nivell de vida i més igualtat reporten més felicitat i satisfacció.
Pew Research Center’s Global Attitudes Survey: enquesta sobre benestar emocional, estrès i ansietat. A les nacions desenvolupades hi ha més ansietat i estrès relacionaty amb la feina i incertesa econòmica, mentre que als països més pobres hi ha més esperança i resiliència.
Better Life Index OECD. Satisfacció amb la vida (i Habitatge, ingressos, feina, medi ambient , educació). Puntuen alt països com Austràlia, Canadà o Suècia.
European Social Survey (ESS) [web burocràtica, explicant què fan enlloc de mostrar en primer lloc una gràfica amb els resultats]. Els països del sud tenen més ansietat degut a factors econòmics.
Els països escandinaus reporten més satisfacció i felicitat. Països pròspers econòmicament com Japó o Corea pateixen ansietat i estrès. Orient i nord d’Àfrica reporten més ira, por i estrès. [relació amb islam?]. Amèrica llatina diu riure més i estar més feliç.
[O bé patim per pobresa i conflictes, o bé patim per estrès i ansietat]
Lauren Berlant recupera l’Affect Theory de Silvan Tomkins com a eina per analitzar l’estat emocional de la població en relació a la política, un punt de vista alternatiu a l’anàlisi d’arguments ideològics o econòmics. A “Cruel Optimism” (New Yorker) descriu com els polítics generen unes expectatives que no es poden complir, per exemple a l’era Obama, i com això acaba portant a un descontent que troba en Trump una resposta. Impulsora del “Feel Tank Chicago” i creadora del blog Super valent Thought.
Culturalment hi ha diferents tradicions segons la cultura. Els britànics (Keep Calm and Carry on) i els japonesos contenen l’expressió de les emocions mentre que els països del sud, orient i africans, les exterioritzen. [Això seria explicat per la teoria dels guions de Silvan Tomkins].
Desig, emocions, eliminar? gestionar? valor principal?
Fins a finals del s19, tant a la filosofia antiga com en la teologia cristiana, les passions, ja que encara no es parlava d’emocions, eren quelcom a eliminar o controlar. En una visió dualista de la condició humana, les passions eren agitacions del cos que pertorbaven la vida espiritual (Homer, El ventre avorrible). Al s20, passem a valorar el benestar, els humans, s’han de sentir bé. Fins i tot al s21, potser es pretén eliminar tota emoció negativa, com si el principal criteri per orientar la vida humana hagués de ser la satisfacció permanent. A Grècia teníem la idea de buscar una vida equilibrada, gaudint el moment quan es podia, amb moderació (Aristòtil i Epicur) i aguantant les adversitats, i per tant gestionant les emocions negatives (estoicisme). Els humans s’han d’educar, física i espiritualment. Amb el cristianisme s’estimula l’emoció de culpa pel pecat, es valora el patiment com a prova d’obediència a déu i s’exhorta a evitar els plaers (i emocions positives). Els humans han de ser salvats per la vida eterna, i les emocions presents no compten. Ara s’intenta “gestionar” les emocions, mirant d’eliminar les negatives i s’espera que estiguem positius i eufòrics tota l’estona. Els humans han de ser dopats? En tot cas, sempre hi ha hagut una indústria de la salvació, ja sia transcendent, ja sia immanent.
La contenció o exteriorització també varia segons les cultures (Emocions al món).
Excés i moderació
[Els desigs semblen resultat de l’evolució per ajudar a sobreviure l’espècie, generar respostes de conducta que satisfacin les necessitats d’alimentar-nos, refugiar-nos i reproduir-nos. Però es poden tornar-se perjudicials en excés. El consum de pastes i begudes amb gas amb excés de sucre condueix a obesitat. A l’altre extrem, la necessitat de ser acceptat per la resta de la societat du a voler ser esvelt i a trastorns alimentaris. Una espècie indiferent quant a la reproducció desapareixeria però deslligat de l’objectiu d’establir relacions sanes amb descendència sana, degenera en violència sexual.
Les emocions positives són un fi en si mateix?
S’ha parlat de les funcions de les emocions per ajudar a sobreviure, per fugir del perill, per conviure millor, i si s’han de regular per evitar conductes perjudicials. El dolor serveix per avisar-nos d’una lesió als teixits. El gestionem eliminant la causa, retirant el dit de la flama, apartant l’objecte que ens talla o punxa. Per a què serveix la tristesa, que comparteix circuits neuronals amb el dolor? Per apartar expectatives excessives, el que no podrem realitzar? En aquest sentit, totes les filosofies han tingut la seva proposta, en la línia d’acceptar el destí, com els grecs, eliminar el desig en el budisme, acceptar la voluntat divina en el cristianisme.
L’experiència emocional, serveix per a una altra cosa, o les emocions positives són un fi en si mateix? Per a què vivim? Per a propagar gens? Per a propagar mems? O la vida és un fi en si mateix? I si és un fi en si mateix, ha de consistir en experiències positives, o això ens duria a la conducta de buscar la gratificació constant com en l’experiment d’Olds i Milner? (Identitat i bucle). Ens endollaríem a una màquina de simular experiències (Nozick Experience machine)? Hem d’evitar el patiment al cost que sigui, a través del consum de substàncies ( drogues i medicaments ). O maximitzar les experiència (sentit de la vida, fe de vida). Si poguéssim eliminar el dolor i la tristesa tot i conservant el seu valor informatiu, ho faríem? Quina és la “vida bona“?
Les emocions com a valor, humans, animals, AI
[L’antropologia filosòfica ha privilegiat les facultats intel·lectuals per damunt de les experiències afectives. Tampoc ha estat el principal objecte d’estudi de la filosofia, en part perquè l’experiència subjectiva és difícil de mesurar des de fora. I no obstant, la capacitat de sentir emocions és considerat com un tret inequívocament humà! Quan es debat sobre la dignitat i drets dels animals, un dels arguments és el fet que tinguin emocions (Frontera animals i éssers humans, Drets. Biodiversitat). Ara que les màquines tenen habilitats molt superior a les humanes, el que valorem que ens fa diferents i més valuosos són les emocions, tal com imaginava Philip. K. Dick amb el test Voigt-Kampf per detectar els androides amb aspecte humà (Consciència en màquines).
Emocions, xarxes, algoritmes
[L’entorn de l’home del paleolític era la naturalesa, el segle passat, la ciutat i la premsa, la ràdio i la televisió. Avui la major part del nostre entorn, són les xarxes socials. Els continguts que rebem ens afecten tant com el bon temps o mal temps podien afectar els pagesos segles abans. El 2012 FB va fer un experiment amb 600.000 usuaris filtrant els continguts que rebien, més positiu o negatiu, i avaluant el seu estat d’ànim (Wired, Atlantic). L’estat d’ànim s’avaluava per les paraules usades als posts. Spotify etiqueta els temes segons el tempo, si animen a ballar, si relaxen. Happy Hits, Mood Booster, Rage Beats, Life Sucks, Coping Lost. (The Baffler, Identitat i bucle). Així, saben l’estat d’ànim dels seus 200M d’usuaris i poden ajustar la publicitat a partir d’aquesta dada. També poden suggerir canviar l’estat d’ànim, per exemple proposant cançons alegres a usuaris deprimits.
Aquest darrer exemple és benigne. El problema és que quan es cedeix el control a algoritmes que maximitzin el temps que els usuaris estan al lloc, els continguts que generen reaccions irades, o que fascinen per la violència, són els que reben més atenció. Es privilegien doncs, missatges d’odi. Fox News explota l’atracció per l’odi (New Yorker). Els algoritmes de Facebook (Nieman lab) i Youtube (Bloomberg) realimenten la tendència a propagar continguts tòxics. Si hi afegim la capacitat de generar contingut fals ( Desinformació i Mal ús de la AI ), els continguts tòxics predominen sobre la informació i l’opinió. Els adolescents reben més contingut incitant a la misogínia, i en pornografia, s’apunta a comportaments violents ( BBC ). La tendència és tan gran que fins i tot fent servir moderadors de contingut, aquest contingut predomina. I l’anonimat permet vessar tot l’odi (el mal) innat que ja tenim fins al punt que els moderadors pateixen traumes (The Verge, NewYorker i online content, NewYorker i destoxificació d’internet).
Així, Facebook, twitter i TikTok es converteixen en plataformes d’incitació a l’odi afavorint el populisme i l’autoritarisme . Tenim un món cada cop més enfadat.
Les expectatives
La tristesa i la decepció depenen de les expectatives. Algunes d’aquestes expectatives les hem fabricat nosaltres, amb esperances de ser correspostos de qui estem enamorats, de triomfar professionalment ( l’esperança de Pandora). Però d’altres vénen donades pel missatge públic. Si per guanyar la nostra confiança els polítics ens presenten un futur perfecte, i es culpen els adversaris de no arribar-hi, si les xarxes socials ens presenten tot de vides fàcils i perfectes, als les quals no arribem, inevitablement aquestes expectatives ens duen a la decepció i a la tristesa.
(Assenyalat per Berlant a propòsit de les expectatives generades per Obama, cruel optimism, 2011. (Affect Theory a Supervalentthought, NewYorker). Al final ja no tenim utopies ni esperança d’un futur millor. ( Manca de sentit i projecte de futur ).
CHAPTER VI EMOTION AND MOTIVATION 158
READING 21: A SEXUAL MOTIVATION . . . 158
Masters, W. H., & Johnson, V. E. (1966). Human sexual response. Boston: Little,
Brown.
READING 22:1 CAN SEE IT ALL OVER YOUR FACE! 1 68
Ekman, P., & Friesen, W. V. (1971). Constants across cultures in the face and
emotion. Journal of Personality and Social Psychology, 17, 124—129.
READING 23: LIFE, CHANGE, AND STRESS 1 75
Holmes, T. H., & Rahe, R. H. (1967). The Social Readjustment Rating Scale.
Journal of Psychosomatic Research, 11,213-218.
READING 24: THOUGHTS OUT OF TUNE 183
Festinger, L., & Carlsmith, J. M. (1959). Cognitive consequences of forced compliance.
Journal of Abnormal and Social Psychology, 58, 203-210
Llibre X. Els palaus de la memòria
And I come to the fields and spacious palaces of my memory, where are the treasures of innumerable images, brought into it from things of all sorts perceived by the senses. There is stored up, whatsoever besides we think, either by enlarging or diminishing, or any other way varying those things which the sense hath come to; and whatever else hath been committed and laid up, which forgetfulness hath not yet swallowed up and buried. When I enter there, I require what I will to be brought forth, and something instantly comes; others must be longer sought after, which are fetched, as it were, out of some inner receptacle; others rush out in troops, and while one thing is desired and required, they start forth, as who should say, “Is it perchance I?” These I drive away with the hand of my heart, from the face of my remembrance; until what I wish for be unveiled, and appear in sight, out of its secret place. Other things come up readily, in unbroken order, as they are called for; those in front making way for the following; and as they make way, they are hidden from sight, ready to come when I will. All which takes place when I repeat a thing by heart.
Els 10 ballets clàssics: Rússia 1865 – 1917 Marius Pettipa, Europa 193x Nijinski,
MATT SCHIESL FEBRUARY 16, 2011
10 Cinderella
Choreography by Rostislav Zakharov, Music by Sergei Prokofiev
Many different versions of this ballet exist, but the original was performed in 1945, in Moscow, Russia. Prokofiev is one of my favorite composers, with fantastic composing skills, and his Cinderella is no exception. Based on the fairy tale, the ballet is noted for its fantastic score and very humorous tone. The very beginning of the ballet, I think, is one of the most beautiful pieces of music and it’s virtually unknown.9
https://youtu.be/Ww68J0Pi_-o
9 Don Quixote
Choreography By: Marius Petipa, Music By: Ludwig Minkus
Originally Performed in 1869, in Moscow, Russia, this beautiful ballet is based on the book “Don Quixote de la Mancha” by Miguel de Cervantes. The story follows Don Quixote on his quest of chivalry and the slaying of mythical beasts. Originally staged in 4 acts and 8 scenes, it is an immensely charming and fun ballet, with some great music. 8
https://youtu.be/VMOPF4WYYLE
8 The Sleeping Beauty
Choreography by Marius Petipa, Music by: Pyotr Tchaikovsky
No, not the Disney movie, but this beautiful ballet has some of the most beautiful music of all time. Originally performed in 1890, in St Petersburg, Russia, and based on Charles Perraults “La Belle au bois Dormant”, The story tells of Princess Aurora who is cursed to prick her finger on a spinning wheel and sleep for 100 years. This, indeed, comes to pass until she is awoken by a Princes’ kiss. They are married at the end of the ballet. With soaring, beautiful musical numbers, this one jumps onto the list7
7 A Midsummer Nights Dream
Choreographed by Fredrick Ashton, Music By Felix Mendelssohn
The most recent ballet on the list, originally performed in 1962, most of the credit to this ballet actually goes to Balanchine, who put the whole thing together. Mendelssohn didn’t write the music to the ballet knowingly, it was mostly background music to the play version that was reworked into ballet music. The story is obviously based on the play of the same name, by the late great William Shakespeare, and has quickly become one of the most popular American Ballets of all time. 6
https://youtu.be/hzyyvw3YV_I
6 Le Sacre du Printemps (The Rite of Spring)
Choreography by Vaslav Nijinski, Music By Igor Stravinsky
I admit, it took every fiber of my being to not put this one higher (closer to number 1). It is my personal favorite ballet, but I kept it low due to the fact that it is only about 30 minutes in length, but the importance, beauty, and emotion behind this ballet is enormous. It Premiered in Paris, in 1913, and it started a riot. When they went to see the performance, they were not prepared for the…ungrace of it? Being used to soaring melodies of Russian Ballet, audience members were shocked to find gritty harmonies, and less than graceful, and jarring movements. It is much better received by todays audiences. The story is that of a sacrifice of a young girl to the god of spring. She is killing herself through dance.
https://youtu.be/bjX3oAwv_Fs
5 La Bayader (The Temple Dancer)
Choreography by Marius Petipa, Music by Ludwig Minkus
Originally performed in 1877, in St. Petersberg, Russia, this ballet in four acts is considered to be Petipa’s greatest work, by some. The story tells of Nikiya and Solor, who have sworn to be faithful to each other. In his jealousy, the High Brahmin wishes to have Solor the warrior killed, but his plan does not come to pass. Instead, Nikiya is killed by a snake set forth by a man named Rajah, who believes Solor should be with his daughter rather than Nikiya. Solor is about to marry Rajah’s daughter, but the gods, in their anger, kill everybody in the temple. Yes, that was a VERY short version of a rather deep plot line, but nonetheless, it has some of the most celebrated movements (such as the Kingdom of Shades scene) of any ballet.4
https://youtu.be/g-3uM_8Wsjg
4 The Nutcracker
Choreograpy by: Petipa and Ivanov, Music by Pyotr Tchaikovski
This piece was almost universally panned when it premiered, in 1892, in St. Petersberg, but has since grown to be one of the most popular ballets of today, due to its ties with Christmas. Based on E.T.A. Hoffmann’s “The Nutcracker and the Mouse King”, the story tells of a young girl, Clara, who gets shrunk to the size of a mouse, and her beloved nutcracker who goes to war, with other toys, against the evil Mouse King. He is later transformed into a beautiful prince and they go to the kingdom of the Sugar Plum Fairy (Confiturembourg) to rule forever after. With cherished music and wonderful dance, it has become the staple of poplar ballets in the 20th century.3
3 Giselle
Choreography by Coralli and Perot, Music by Adolphe Adam, 1841
One of the most sought after roles of all time for a ballet dancer is the title character in this classic. Based on the poem of Heinrich Heine, it is about a young peasant girl named Giselle, who meets a nobleman dressed as a commoner and falls in love with him, not knowing that he is of noble birth. When another man who loves Giselle, named Hilarion, outs the nobleman, Giselle realises that she cannot be with him, upon which she goes mad and dies of a weak heart. In the second act, when Hilarion goes to grieve at Giselles’ grave, he is greeted by spirits of dead women called Wilis, who throw him into a river and kill him. When the nobleman comes, the Wilis sentence him to death as well, but the spirit of Giselle saves his life, and she then departs at peace to the afterlife. A Ballet filled with emotion and beautiful dance, it is considered a classic among all forms of entertainment.2
2 Romeo and Juliet
Choreography by Leonid Lavrovsky Music by Sergei Prokofiev
Another Ballet based on the works of William Shakespeare, the story is well know. Originally performed in 1938, in Czechoslovakia, it was significantly reworked and revised, and opened anew in 1940, in Leningrad, Russia. This Ballet is considered to be a the epitome of music and movement, and the masterpiece ballet of Prokofiev. This is a ballet that is truly too beautiful to be talked about, but must be seen and heard to be fully understood and loved. The movement, and the music, and the colors, I weep just thinking of it now.1
https://youtu.be/ZB3sd2BAxys
1 Swan Lake
Choreography by Julius Reisinger, Music By Pyotr Tchaikovsky
Premiering in 1877, in Moscow, it was originally titled “The Lake of the Swans” but was shortened to just “Swan Lake” after it was drastically reworked by Marius Petipa and Riccardo Driggo in 1895, and this is how it is known to audiences today. When it first went up it was viewed with harsh criticism, it was believed to be too difficult and unmemorable. However, it has grown to be Tchaikovsky’s masterpiece work, and was also his first ballet. The story is that of Odette, a princess who is cursed by Von Rothbart to become a swan by day, but is human by night. A prince, named Siegfried, sees the swan form of Odette transform into a beautiful woman and falls in love on the spot. They go to a ball together, until morning when she leaves to transform back into her swan alone. The prince looks for her and finds another woman, named Odile (played by the same woman who playes Odette) who looks the twin of the swan queen Odette. This is planned, of course, by Von Rothbart, and when Siegfried falls for Odile, Odette is cursed to be a swan forever. Realizing his mistake Siegfried seeks forgiveness, but Odette is eternally bound to be a swan, so the Prince and the Princess kill themselves and ascend into heaven together. The powerful story is seen by modern day audiences in more ways than just the Opera. An Academy Award movie called “Black Swan” was released in 2010, and it is also the base of the story Shrek, the Disney movie “The Swan Princess”, and many other stories and legends. It is a true masterpiece of ballet, and is always considered one of the, if not the, greatest ballet of all time.
Notables not listed: Paquita, Coppellia (so badly wanted to put it in there), Spartacus, Peter Pan, Anastasia, and Firebird.
LES MEVES OLORS [esborrany]
OLORS
article timeout
Compareu les notes aromàtiques de les fruites vermelles: aranyons, gerds, maduixes silvestres… Noteu les diferències? I entre l’albercoc, el préssec i la nectarina?
la dolçor de les ensaïmades quan aparques a prop del Forn Mistral (ronda de Sant Antoni, 96) i el pa torrat de les fleques amb forn propi com el Turris (Aribau, 158) sembla que fins i tot engreixin! Les notes de cacau del carrer de Petritxol i les seves xocolateries, com la Pallaresa al número 11 i la Granja Dulcinea, fan salivar! L’essència de vermut de la Bodega Salvat (Andalusia, 2) a Sants, enfonsat entre l’alcohol afegit que posen al vi aromatitzat amb herbes, quinina i els records de fusta mullada que fan taverna de barri com els de la Bodega Bartolí al número 41. Els fregits de la xurreria Trèbol del carrer de Còrsega 341, que t’obliguen a comprar encara que sigui un parell de xurros. L’olor de fritada del Moll de la Fusta i el sofregit de les paelles del passeig de Joan de Borbó, sobretot si passeu per davant el Suquet de l’Almirall, quasi tocant a la platja. L’olor forta d’espècies i carn dels carrers que et porten a la rambla del Raval. La d’orxata durant tot l’any de la Sirvent.
Petricor: l’olor de la terra seca quan comença a caure la pluja
Així és com va practicant la capacitat d’analitzar les fragàncies algú que es dedica a la matèria. A mi em podeu sorprendre a la primera planta d’El Corte Inglés deixant-me testar les noves mostres de perfums al dors de la mà. Precisament la perfumeria va començar amb els sacrificis de les divinitats que es feien amb fum aromatitzat (per fumum) com un antídot contra el cansament i la calor extrema. Abans d’entrar a la catedral de Barcelona notem les olors sacres d’encens que ja empraven per als seus rituals els egipcis. Igual que els encensos menys celestials i més new age de sàndal que inunden les botigues de Gràcia i del carrer de l’Hospital. Un dels millors centres de l’Estat, l’Hospital Clínic, desprèn aquesta olor tan característica dels recintes sanitaris, segurament fruit de la voluntat d’esterilitzar.
Olor de pneumàtic a Fontana
Cafè Torrat
pixums a les cantonades
perfums
[l’olor del bosc de pins amb la pinassa, el mar mediterrà més sec, el mar del nord amb les algues, l’olor del bosc humit amb molsa i bolets]
gespa, flors
[olor dins d’uan esglèsia, la pedra]
JCJ Arxius
Recorregut: Infantesa, Adolescència. Adult1. Adult2. Adult3.
Biblioteca illa deserta. Recursos museu
Contes, Pinotxo, Kasperle, Jim Botón i Lucas el Maquinista, Enid Blyton. Teban Sventon. Contes de fades d’Arthur Rackham. Stevenson La Illa del Tresor. Daniel Defoe Robinson Crusoe. Rebelión en la Granja. Explorant la biblioteca de casa.
Primeres lectures dels clàssics grecs, Juli Verne. Herman Hesse, El Lobo Estepario. Kafka. El llibre del Te. Explorant la biblioteca de casa, CPVE del carrer Gran, CPVE Sarrià sortint d’escola, Nova Biblioteca Lesseps (Enciclopèdia espasa, llibre alemany de manualitats). La llibreria Herder i llibreria Francesa. [majoria de textos en castellà per la dictadura]. Biblioteca de Sant Pau. Universitat amb els discos.
Començo a recollir cites. Poesia catalana, policíaques, clàssics grecs de drama i lírica amb cites anotades en paper i després a l’ordinador, Italo Calvino 1. La illa del Tresor llegida a les nenes. Mirant grans llibreries en els viatges a París, Londres o Alemanya. El nom de la rosa.[formació de la biblioteca, compra intensa de llibres] [la sensació de petitesa a la biblioteca de lletres de la universitat]
1996
Helena Lubienska de Lenval, El Silenci; Jostein Gaardner, El Món de Sofia; Montserrat Roig, Digues que m’estimes; Reverte, La piel del tambor; Miquel de Palol, El jardí dels set crepuscles; Italo Calvino, Si una nit d’hivern un viatger; William Gibson, Neuromancer.
1997
Contes curts de Kapeck, Musil, l’home sense atributs. Conrad, Victoria.
Puny de Déu Forsyte, el Lleó d’Àfrica Mahalouf. Cámara de Gas, El Jurado de Grisham. Llibres natura, El maestro de esgrima de Perez-Reverte. Antologia de Javier Marías.
1998
El quartet d’Alexandria, de Durrell, Memòries d’Adrià de M. Yourcenar, Chronos de Benford, Una antologia de Haikus japonesos, El diari de Nora Gil de Mercè Rius, La Peste de Camus, El corazón de las tinieblas de Conrad, La Veneziana de Nabokov, L’home que calculava de Malba Tahan(N), Mañana en la batalla piensa en mi, de Javier Marías, Ors, Oceanografia del tedi.
1999
Mrs Dalloway de Virginia Woolf. La Bíblia, llibres de l’apocalipsi, Job, Tòbit. Diderot, Jacques le Fataliste. Proust, Du coté de chez Swann. Lorca i Antología de la poesía castellana. Montalban: Carvalho. 7 anys al Tibet; Laura Pérez Esquivel, Como el agua para el chocolate. Harry Potter i la pedra filosofal. La forense Kay Scarpetta.
Lectura del quijote a la Mancha, Shakespeare en bici per Lleida completat en anys posteriors, Proust, Nabokov. Poesia xinesa. [transició a llegir només en català i anglès, en castellà només originals]
2000
El Quijote al viatge a la Mancha, primera vegada que dedico temps en exclusiva a llegir. Proust, À la Recherche du temps perdu. Tabucchi, Sostiene Pereira.
Poesia: Kavafis i Pessoa. Harry Potter 2 i 3, ciència ficció de Ender, el Médico de Noah Gordon, les excel·lents novel·les de la Kay Scarpetta, Christian Jacq. Llibre de vestimenta masculina pel bagul escriptori de viatge de Stravinsky.
2001
Completo “À la recherche du temps perdu” de Proust, La Prisonnière a l’hivern, Albertine Disparue a la primavera i Le temps retrouvé a l’estiu. El monte Ararat de Yamad Kemal i uan antologia de les 1001 nits a propòsit del viatge a Turquia. L’antologia de contes sobre cavalls i la crítica literària de Harod Bloom. Novel·les policíaques de Montalbano, PD James, Mary Higgins. El Harry Potter 4.
2002
Italo Calvino: Les ciutats invisibles. Arundanati Roy: El déu de les coses petites. Quim Monzó: Contes. Franz Kafka: La metamorfosi. T.Harris: Hannibal. Saul Bellow: Ravelstein. Xavier Benguerel: Icaria, Icaria. Stendhal: Le Rouge et le noir. Nabokov: Ada o l’ardor. Tanizaki: Elogio de la sombra. Steiner: Nostalgias del absoluto. Chesterton: Father Brown. Antologia de Haikus.
PDJames: Pecado original, Sabor a muerte. Ann Perry: Los escándalos de Fleet Street. PD James: Sabor a muerte. Forsythe: El manifest negre. Reverte: La Carta Esférica. Chester Himes. Elizabeth George. Donna Leon: Guido Brunetti.
2003
Cites de Sòfocles. Shakespeare (Romeo and Juliet, Richard II, Summer’s Midnight Dream, The merchant of Venice, King John).
Saul Bellow (L’autèntica), Paul Auster (trilogia de NY), contes de Raymond Carver, Sinuhe, Nagib Mahfouz, Guerau de Liost, Artur Schnitzler (Traumvolle, Srta. Elsa), Versions de poesia antiga de Segimon Serrallonga, lectura Haikus, Pere Schlémil, Helen Hanff (84 Charing Cross), Juniziro Tanizaki (la clau), El Incal, Conrad (Nostromo), Celan. Como ver la arquitectura de Bruno Zevi.
Polis (Scarpetta, Camilleri, E. George, Forsythe, Mendell, Sapowski, PD James, Stanislaw Lem),
2004
Shakespeare: Henry IV a la tardor, Henry V el maig, Much Ado about Nothing, El rei Lear, La tempestat, As you like it. Nabokov, Parla memòria, L’encantador, Pnin, Foc Pàl·lid. El Contrabaix de Susskind, Vides d’animals de Coetze. Sebald, Vértigo. Cercas, Soldados de Salamina. Borges, Aleph. Poesia: Benguerel, William Carlos Williams, Ted Hughes. Walt Whitman. Sara Paretski, Bruixes de Terry Pratchet. PD James. John le Carré, el Jardiner Constant, Patrick O’brien. Patricia Highsmith, Tom Ripley. Chandler, la dama del llac. Simenon, l’home que veia passar els trens. El Codi da Vinci. New Yorker. Una edició antiga de “tres anglesos s’esbargeixen”, Catalunya des de l’aire.
2005
Shakespeare: Twelfth night, Juli Cesar, Hamlet. Odes de Píndar. Nabokov: Parla memòria (per segona vegada), Contes. Coetzee Esperant els bàrbars. Poesia xinesa. El somni de les mansions vermelles, Històries del Jutge Dee (Van Gullik). Llibre “Maquinaria pesada”. La Sombra del viento. Petros Markaris. PDJames. Autostopista galàctic, Harry Potter.
2006
Els aforismes de Zurau de Kafka (regal de la Maria). Memòries d’una Geisha. Reprenc la lectura de Shakespeare: Troilus i cressida, Està bé si acaba bé, Mesura per mesura a Londres, Othello a casa, el rei Lear i Macbeth a Santander.
Japó: Botchan de Natsume Soseki, Lord of Musashi de Tanizaki Junichiro, Norwegian Wood de Murakami Haruki.
Policíaques de Mankell, Rayuela de Cortázar. I en literatura americana, Seize the day i Augie March de Saul Bellow, i el Sebastian Knight de Nabokov.
2007
He acabat de llegir totes les obres de Shakespeare, Antony i Cleopatra, Coriolà, Timó d’Atenes, Pericles, Cymbeline, Un Conte d’Hivern, La tempesta, Enric VIII. Dumas, Els tres mosqueters. Tales of Tao Immortal. Yukio Mishima, El rumor del oleaje. .Dickens, Picwick. Hoffman. L’elixir del diable. Chrétien de Troyes, El Graal. Lahiri, Jhumpa, L’intèrpret d’emocions (Índia que viu als USA). Paul Auster, Brooklyn Folies. Nature Girl. Flaubert, Mme Bovary, Flaubert. Salinger, el guardià del camp de sègol. Rabelais, Gargantua i Pantagruel., William Dalrymple, La ciutat dels Djinns . Orhan Pamuk, Rojo..Mahabarata, Narayan. Poesia de Tagore.
McCallsmith, Friends lovers and chocolate. Ian McEwan, Saturday. Margaret Truman, Muder at Union Station. Noll, Ingrid Die Aphotekarin. Connolly mujer cemento, Andreu Martin, Les claus.
Jeff Hoke Museum Lost Wonder. Confessió PLluis.
2008
Kafka America, Grossman, Vida y destino, Kafka, el procés. Joyce, Portrait of the artist as a young man, Ulysses. Luisa Castro, la segunda mujer. Erich Kästner, Emil und die detektive. / Noah Gordon, El celler. Contes de Nete, Frank Schatzing, Contes de Salinger, Der Schneeman. Noveles policíaques en alemany, acabat Tatort, Joyce, Teresa Solana, Crim imperfecte. / Poesia Angel Gonzalez. Els Codexs.
2009
Llull. Llibre de meravelles. Goethe, FAUST (decebedor). Francesc Pujols, Hiparxiologi. Robert Burton, Anatomy of melancholy. BALLARD, Vermilion Sands. Julian Barnes Talking. VilaMatas, el libro asesino. Delibes La sombra del ciprés es alargada. Philipp K Dick. The Three Stygmata of Palmer Eldritch. Roberto Bolaño. Los detective salvajes (que abandono). Cortázar, el perseguidor. Isabel Allende Casa Espiritus. Melville, Bartleby, Narracions curtes, Benito Cereno, Las Encantadas.L’elegància de l’eriçó, Muriel Barbery. Narracions curtes. Policíaques. Perú: policiaca, Fernando Ampuero. Bryce Echenique: Un mundo para Julius. Ernesto Ferrini, La tristeza de los burros. Vargas Llosa: Pantaleon y las Visitadoras.
Poesia: Vicent Andrés Estellés, Coral Romput.
2010
KSP Saturn o la Melanconia. Gènesi, Èxode, Levític. Els Elements, llibre de química. Colonna, El somni de Polífilo. Steiner, 10 raons per a la tristesa del pensament. Sum Eagleman.
Melville, Billy Budd. Karin Michaels, Bibi, una noia del nord. Màrius Torres, Poesia. Ballard Cocaïne Nights. Murakami. Córrer. Jesús Moncada, Camí de Sirga. Ian Rankin. Mccallsmith, 44 Scotland st. Alice Munro.
Rússia: Tchejov, narracions, el nen, Kashtanka. Montserrat Roig, l’agulla daurada. Gogol, Històries de st. Petersburg, Nevsky Prospekt. Pushkin, Narracions.
2011
Tornant de Rússia: Pushkin, Narracions. Boris Akunin, La conspiración de Moscú. Bulgakov, El maestro y la margarita. Antologia de poesia russa, llibret. Contes de Thekhov. Tot Salvat Papasseit i l’antologia de Maragall. Murakami, De què parlo quan parlo de córrer. Els dos Incals. He mirat al balcó el llibre sobre l’Evolució. De Maistre, Voyage Autour de Ma Chambre. James Ellroy, Desierto. Michael Connelly. El psicoanalista. Melville, Moby Dick, m’ha costat temps, l’he acabat a l’estiu.
Assaigs importants: Pogue Harrison, Essay on gardens. Mnemosyne d’Aby Warburg. Steiner, Errata. Herman Hesse. Projecte de llegir la Bíblia, llibre de Job.
[Kindle] [les llibreries han deixat de semblar portes a móns desconeguts, camins a seguir i semblen només habitacions que ja he recorregut i que en general, no m’aportaran gaire. Amb l’excepció de la Britànica, miro més internet i la wikipèdia que no pas consulto la biblioteca]
Burton anatomy of Melancholy, El somni de Polífilo, Gorssman Vida y destino, Lectura de la Divina Comèdia en 3 dies a Barcelona, Les metamorfosis d’Ovidi, alícia en Terra de meravelles. Borges. El Canon Pali.
Tardes llegint poesia xinesa a la terrassa.
Intent de memoritzar poesies. Els quaderns de butxaca
2012
Haurà estat l’any del Kindle i de la subscripció al NewYorker.
Spinoza. Etica. Bloom, Donde está la sabiduría, Alex Ross: The rest is noise. Karen Armstrong: Una historia de Dios. Bíblia: Llibres sapiencials, Isaias, Proverbis. L Foix, diari de 1918.
Kerouac: On the road, The Dharma Bums. Shibumi, Trevanian, L Don Winslow, Satori. Ubik de PKDick. Negra nòrdica. Per Islàndia: sagues i Harold Laxness.
2013
La Divina Comedia. Les Confessions de S. Agustí, manífics llibre X i XI sobre la memòria i el temps. Rousseau, Les reveries du promeneur solitaire.
Rilke. Espriu, cementiri de Sinera. Ariadna al laberint grotesc. Edicions d’Espriu i Ungaretti.
Abraham Verghese, Cutting for Stone. Karel Kapek, l’Any del jardiner. Sackleton, South. McallSmith, The Charming quirks of others. Jaume Cabré, Jo Confesso.China Mieville. La estación de la calle perdido. Yasutaka Tsutsui, conte angoixant. Don winslow, The Loo sanction, The power of the Dog. Scerbarenko. deKok, Assassinats a Amsterdam.
2014
Calvin i Hobbes, obra completa. Textos Pali sobre meditació a Tailàndia. Bree Wilson, Consider the Fork. Malraux, le Musee imaginaire. Poesia de Joan Vinyoli.
2015
Aprendre poesies de memòria a la feina (Thomas Hardy, Pere IV, Maragall). Lydia Davis (narracions curtes i molt depurades), Sándor Márai l’estranya, la gaviota. Roger Pol-Droit 101 experiencias de la vida cotidiana, Joel Dicker Harry Quebert (sobrevalorat). Jordi Cots Moner, La Convenció. Kenko no Chomei. Sant Juan de la Cruz. Nele Neuhaus. Schneeberger must sterben. Truman Capote, Breakfast at Tiffanys. Sergi Pàmies, contes. Trollope The trhree Clerks. Chester Himes, Blind man with a Pistol. Edmund Crispin, mosca dorada. Maj Sjöwall, El hombre que se esfumó. Alex Lemaitre.
2016
Lectures: Kamo no Chomei Hojoki, Kenko Essays on Idleness, Liu Cixin Three Body problem, Lewis Carroll, Alice in Wonderland [lectura per Barcelona], Flannery Oconnor , Italo Calvino. Les ciutats invisibles. I racconti , Robert Galbraith: Cormoran Strike, Neruda i Borges a la Patagònia.
2017
La gran lectura de l’any han estat els contes de Txékhov al llarg del viatge amb la furgo. A més, Natalia Ginzburg Le Piccole Vertu. Italo Svevo, La coscienza di Zeno, decebedor. Olga Tokarczuk, Sobre los huesos de los muertos, molt original. Stanislav. Lem Solaris. Mercè Rodoreda, Mirall Trencat. Sherman Alexie. Golem, Isaac Bashevis Singer.
Samanta Sweblin, Julian Barnes Nothing to be frightened of. Alguns contes de Prudenci Bertrana. Nabokov, Transparent things. Eckart Tolle, El poder del ahora.
Policíaques: Philip Kerr, la trilogia de Berlin. PD James. Jo Nesbo i la sèrie de Harry Hole. Zigmund Miloscevsk,i fiscal Scazi.
2018
Assaig: Dawkins. The Selfish Gene. Epictet i Marc Aureli. Rebecca Solnit, A Field Guide to Getting Lost, Wanderlust. Camus, L’Étranger, Le mythe de Sysiphe, La Peste. jlBadal: les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. Hawking a Brief History of Time. John Gray. The silence of animals.
Georges Perec: La Vie Mode d’Emploi. Benjamin Black i PD James amb la sèrie Dalgliesh. Alexander McCallSmith, The Sunday Philosophy series. Saramago, el Evangelio según Jesucristo.
Auden. Baudelaire, Les Fleurs du Mal. Josep Palau i Fabre, poesia. Wallace Stevens.
2019
Auden i Poesia Xinesa. Il Danubio, Claudio Magris.
À rebours, Huysman. Atlas Shrugged, Ayn Rand. Elena Ferrante. Israel: Batya Gur, Daniel Silva, Gabriel Allon.
2020
Poesia a la terrassa: Auden i Hölderlin. Lucreci, De la Natura. Steiner, The Poetry of thought. Douglas Adams Hitchhiker’s guide galaxy. Station eleven, Emily st Mandel. Conversations, Sally Rooney. A wrinkle in time, Madeleina l’Engle. Bend Sinister, Sebastian Knight Nobokov. Novel·les policíaques i de la cua de palla.
2021
Novel·les de la cua de palla. Policíaque, amb tot John Le Carré. P.K.Dick Ubik. Do androids dream of Electric sheep.Palmer Eldricht. The man in the high castle.Robert Walser Der Spaziergang. Susanna Clarke, Piranesi. Virginia Woolf, Mrs Dalloway. John Waters: 101 things I hate. Poesia: Hölderlin, Rilke. Assaig: Tristan Gooley. How to read Water. Sun Tzu, l’art de la guerra. Darwin Wallace, la lluita per la vida. Cavalli-Sforza, Qui som, història de la diversitat humana. Horace Walpole, El arte de los jardines modernos.
2022
Dostoievsky Karamàzov. Murakami, Balla balla balla, Wind-Up Bird, 1q84. Ha Jin, la Espera. Oliver Sacks, Musicophilia, Tales of Music and the Brain. J.E. Gardiner. Bach, music in the castle of heaven. Julian Barnes, The Man in the red coat. Dovlátov, La maleta. Philip Roth, Goodbye Columbus. Edmund Burke, A philosophical Inquiry into the origin of our ideas of the Sublime and Beautiful. Marcel Danesi, Semiotics. Kashuo Ishiguro. Klara and the Sun. Les mil i una nits. Marco Polo, Il Milione.
Sonets Orfeu al sofà. Jazz Life. Infografia. Terrassa, Poesia Xinesa. Virgili, Bucòliques.
MccallSmith The World according to Bertie, The unbearable lightness of scones, The importance of being Seven, Bertie Plays the Blues. Becky Chambers, A Closed and Common Orbit, A long way to a young, angry planet. Lindsey Davis, Marco Didio Falco 1, 2, 3. Jeff Hoke. Leaping through life
2023
Cormac Mccarthy, The Passenger, Stella Maris. Nabokov, Insomniac dreams. Annie Ernaux, Passion Simple. Zeina Abirached, El piano Oriental. Kurt Vonnegut, Slaughterhouse five. Cortázar, La vuelta al día en 80 mundos. Fred Uhlman, L’amic retrobat. Quincey, Confessions of an english opium-eater.
Alexander McCallSmith. Bertie’s guide to life and mothers, The revolving Door of Life, The Comfort of Saturdays, The forgotten affairs of youth. Dror Mishani, Tres. Donna Tart, The Secret History. Martin Cruz Smith, Estrella Roja, Red Square. Thomas Harris. Silence of the Lambs, Thomas Harris, Hannibal. Marlon James, Black Leopard, Red Wolf.
Virgili, Geòrgiques, com un calendari del pagès. Horaci, odes i èpodes. Poesia xinesa.
Aldous Huxley, Doors of Perception. Hegel, la Raó en la història. Tibetan Book of the dead. Kathryn Schluz, Lost and Found. Schrödinger, What is Life, Mente y materia. Baghavad Gita.
2024
Robert Galbraith, The Running Grave. Empar Moliné. Benvolguda. Richard Osman, The Thursday Murder Club, The Bullet that missed. Ruth Galloway, Dying Fall. Alex Michaelides, Les donzelles, The Silent Patient. Dashiell Hammet, Red Harvest. Neal Stephenson, Snow Crash. Chris Offut, Country Dark. Sophie Kinsella, Undomestic Goddess. Percival Everett, The Trees. Thomas Pynchon, Vici inherent. Markus Sakey. Brilliance. Sara Paretsky, Indemnity Only, Windy City Blues, Killing orders, Deadlock.
Yoko Ogawa, Le musée du silence, La policía de la memoria. Vasco Pratolini Cronaca dei Poveri Amanti. La Bruyère, les Caractères. Manuel Mújica Laínez, Bomarzo. Capote, Breakfast a Tiffany’s. Elizabeth von Arnim, Vera. Georges Perec, La boutique obscure, 124 dreams. Upton Sinclair The Jungle. Henry Miller, Tropic of Cancer. Haruki Murakami, A la caça de l’ovella.
Llibre egipci dels morts. Salvador Dalí, The Secret Life of. Athenaeus of Naucratis, El Banquet dels erudits.
Al-Mutanabi, poesia. Lev Rubinstein, Here I am. Poesia Xinesa: Marià Manent, Com l’Aire daurat. Antologia de Tony Barnstone. Antologia de Guojian Chen. Antologia de DuFu. He transcrit la selecció de les lectures i n’he incorporat algunes al museu.
[provisional]
[ El que més m’ha agradat, el que m enduria a l hospital, la guia de lectura que llegaria tim. La meva selecció d’un prestatge: Italo Calvino, Chejov, Nabokov]
Vassily Grossman: Vida y destino
Ovidi: Les metamorfosis
Bill Watterson: Calvin
El llibre de fades
El maravilloso viaje del doctor Acorta
El libre del Te
Nabokov: Ada, Speak memory
Borges
Pere IV: Tirallonga dels monosíl·labs
Maragall: Cant Espiritual
Thomas Hardy: Afterwards
Brenda Shaugnessy: I have a time machine
Els llibres que valoro com a objecte:
32c Les meves cites | 422 Poetes i poesies | els llibrets, . Edicions de butxaca la llibreria,] biblioteques meves i del món.
[esborrany el que he fet i el que he anat descobrint a cada etapa]
V40 Infantesa: postals del pare, reproducció Van Gogh menjador, llibres [pare: subirachs, tàpies, Van gogh, Paul Klee]
V40 Adolescència: visites a algunes exposicions, adolescència, exposició? Escola l’ARC, intents dibuix meu, obres fetes a Alemanya, intents escultura Ytong, [mondrian, kandinsky, els impressionistes]
Assisteixo a algunes classes a l’acadèmia Sant Jordi amb Muñoz i Maria. Inicis fotografia en B/N Banyoles i facultat.
Adult 1 Castellar. Posters a casa. Viatges París, Itàlia, exposició Miró, Antonio López, paisatgistes holandesos, el romànic de Pisa. Escher. Exercicis de dibuix i ombres. Intents de retrats de les filles. Exlibris. Escultures de les filles. Làmpara nau espacial estil Chris Burden.
Fotografia de casa. Diapositives. Vídeos i muntatges.
1996: Dibuix per brodar un camí de taula d’espigues, catalogar dibuixos, figuretes de fang pel pessebre, esbossos amb llapis miniatura, inici bodegó a l’oli.
1997: Dibuix gran al carbonet de les nenes a Solius. Projecte de ceràmiques domino per la Mercè Rius, paraula persona en molts idiomes; camí de taula estiu acabat; PROJECTE retrats vídeo
1998 Aquarel·les dels viatges, escultures dels caps de la Teresa i la Maria. Camins de taula que brodarà la mare. La làmpada nau. (vídeo 2016 Lampada nau espacial.) vídeo: Escultures
1999: Nou ex-libris, aquarel·les a les sortides.
2000-2015
Interès per Poussin, Lorraine. Viatges a Egipte, Grècia, Xina i Japó. Recorregut mental per les sales del KHM de Viena. Dibuixos a les reunions de feina.
2000-2001: Dibuixos CR24
2002: Maqueta Gaudí per missió. Nous dibuixos Tanzània.
2003: He copiat dibuixos de Dürer, practicat arbres. També he canviat sovint el quadre que tinc a l’habitació. Una nadala per internet. Aquarel·les al Tour del Montblanc. Dibuix 2003
2004: Nadala foto dels bancs. Proves dibuix contemplació.
2005: Una sessió de sumi-e a tinta al viatge a Xina. Nadala dibuix tinta xina. Projecte tangram3 de bonsais que farà la Mercè Rius. Dibuix contemplació.
2006: Nadala finestra que s’obre a un paisatge. Dibuix Aquarel·les al Camino.
2007: Nadala targetes mosaic Ebre. Retrats dels pares a partir d’una foto. Preparatius dibuix contemplació de l’univers. Models del Lost Wonder. Dibuix
2008-2015
feina: viatges a Madrid, visites al Prado, Thyssen i Sofia
Primeres guies de museus, experiència d’anar-hi amb música.
Grans dibuixos: sol en l’univers, contemplant el món,
Sketchcrawls
2008: Nadala plànol i gomets de fotos.Quadre de la contemplació del món. Aquarel·la. dibuix 2008
2009: Nadala mosaic de fotos Perú. Aquarel·les Montserrat i altres. Il·lustracions dels posts. Dibuix de solitud enmig l’univers i contemplació del món. (galeria).
2010: Nadala llibret Rússia
2011: Nadala siluetes de la família
2012: Nadala pessebre lletres
2013: Fotos de la vida quotidiana i brots de la terrassa amb fons negre. Timelapse. Muntatge de la banda sonora dels pares per celebrar els seus 85 anys. Aquarel·les de sortides, Sketchcrawl de Sant Andreu, el Ficomic a Montjuic. Nadala llibret Espriu
2014: Aquarel·les als viatges. Sketchcrawls de gener i a l’estiu. Nadala calendari d’advent tirallonga monosíl·labs.
2015: Aquarel·les als viatges. Fotos zenitals amb el trípode. Nadala amb espelma a dins.
2016-2027
Museus als viatges. Fotografia i arxiu d’obres d’art als museus. Pàgines dedicades a artistes a Museu?! Dibuixos a la pissarra. Vídeos.
2016: Dibuixos als viatges. Nadala sobre Origami.
2017: Il·lustracions per la nova web i targeta no-business de Vida Contemplativa. Nadala calendari del Pagès.
2018: He fet una aquarel·la de les naus del carrer, com un Hopper del Poblenou. He passat força estones dibuixant retrats i esbossos per les imatges del web i la tarja personal. Dibuixos a la pissarra. Dibuix. Nadala postals de Chartres.
2019: Núvols al dormitori. Vídeos contemplatius. Dibuix. Nadala Receptes de galetes de Nadal, la mare.
2020: Muntar vídeos “la nau” i “la cuina” amb banda sonora (LMMS, teclat midi i trompeta). Dibuixos del dormitori, cuina i jo mateix com a l’home de Vitrubi de Leonardo. Fotos dels espais de casa on hi apareixo diverses vegades. Dibuix . Nadala mascareta Covid.
2021: Algun dibuix als viatges, il·lustracions pel museu. Taula amb núvols. Vídeo de la roba. Nadala recorregut Sant Martí. Dibuix 2021
2022: Dibuix: Abocador de gener a juny, Dibuix ballarins de blues. Dibuix família a la pissarra. Contes Albert i Jofre. Nadala 2022. Figuretes pessebre. (Dibuix 2022)
2023: Aquarel·la Banyoles. Iris a la pissarra. Dibuix dels néts. Dibuix del cap i Nadala. Vídeo autocar. Dibuix
2024: Dibuix dels néts. Sortides a dibuixar amb Hanna. Il·lustració Tralfamadore. Jardins alternatius per la terrassa. Travessa. Dibuixos de contemplació: Hèrcules Farnese, Corredors. Nadala. Nou projecte Jantar Mantar pel solar. Solius reimaginat (sh3d). Dibuix
viquipedia: René François Ghislain Magritte va néixer a Lessines, a la província d’Hainaut. Va ser el gran de tres germans. La seva infància va estar marcada pels canvis de domicili de la seva família, els sotracs financers del seu pare i, sobretot, la dramàtica mort de la seva mare que, l’any 1912, va llençar-se al riu Sambre. Magritte va començar a estudiar pintura als dotze anys amb el mestre de l’escola local. Durant l’adolescència, va créixer la seva passió per les pel·lícules sobre Fantômas i els relats d’Edgar Allan Poe i Maurice Leblanc. Va ser en una fira a Charleroi l’any 1913 quan coneix Georgette Berger, amb qui es casarà l’any 1922.
L’any 1914 va mudar-se a la capital belga per estudiar a l’Acadèmia Reial de Belles Arts de Brussel·les. A l’acadèmia coneix Victor Servranckx i Pierre-Louis Flouquet, amb qui formen el grup 7 Arts. En aquesta època, Magritte realitza els seus primers treballs decoratius i publicitaris. L’any 1923, el poeta Marcel Lecomte li ensenya una reproducció del quadre de Giorgio da Chirico The Song of Love (1914). Magritte es va posar a plorar de l’emoció i deia que en aquell moment els seus ulls hi van veure per primer cop. També va ser influït pel simbolista William Degouve de Nuncques .
Després de males crítiques a Brusel·les es trasllada a París on coneix artistes d’avantguarda com Dalí o Miró i s’adhereix al moviment surrealista. Escriu l’assaig “L’engany de les imatges” amb la cèlebre il·lustració “Ceci n’est pas une pipe”.
Torna a Brusel·les i treballa en publicitat. Estades a Londres, exposicions als USA. Durant la WWII canvia a un estil fauvista. Durant un temps sobreviu fent falsificacions de Picasso i Giorgio da Chirico.
A partir dels ’60 és reconegut i popular.
L’any 1973, l’alemany Uwe M. Schneede va classificar l’obra del pintor belga en sis grups temàtics: els quadres de temes detestivescs, els collages, els lingüístics, els quadres dins del quadre, els que tracten la metamorfosi, i els combinatoris.
Quadres detestivescs
La producció d’aquests quadres es concentra durant la dècada dels anys vint. La veu de la calma (1928), L’assassí amenaçat (1927) i El sonàmbul (1927), entre d’altres, s’inspiren en les narracions de Dashiel Hammet, George Simenon i Edgar Allan Poe, de qui era un gran amant. La intenció narrativa de Magritte queda ben representada en L’home del diari (1928), en què, en quatre imatges del mateix interior amb la mateixa perspectiva, seqüenciafílmicament l’acció. Com a analogia amb la novel·la detectivesca, la pinzellada de Magritte estripa l’ordre burgès: cap al 1935, Magritte diu que el seu art “només tindrà valor mentre es resisteixi a la ideologia burgesa, nom on s’extingeix la vida”.
Quadres collage
En aquestes obres, Magritte renuncia a qualsevol discurs narratiu o acció. S’hi estructuren principis fonamentals de la seva producció futura com la visió interior-exterior i la simulació de la perspectiva, ja sigui amb la combinació de fragments de la realitat o per l’ambivalència dels objectes. En destaca El naixement de l’ídol (1926), influït per l’obra de De Chirico, i El joquei perdut (1926).
Quadres lingüístics
Forma part dels quadres lingüístics La traïció de les imatges (1928-29), la imatge d’una pipa i el text Ceci n’est pas une pipe. En aquesta obra, una de les més conegudes de l’autor, Magritte reflexiona sobre la falsa rèplica de la realitat per part d’imatges i paraules: encara que sembli una pipa, el quadre només n’és la representació i, per tant, afirmar que la representació és l’objecte seria una mentida. El 1930, pinta La clau dels somnis: una graella on apareixen objectes i paraules sense relació. La inconnexió evidencia, per Magritte, que imatge i paraula pertanyen a sistemes aïllats i independents: el visual i el lingüístic.
La traïció de les imatges, 1928-1929
Quadres dins el quadre
Les paradoxes lingüístiques van seguides per les reflexions sobre els límits dels quadres dins el quadre: la no-identificació entre obra d’art i realitat, entre allò representat i la seva representació. Amb l’eliminació dels plans que corresponen a la realitat, juga amb la capacitat perceptiva de l’espectador que, amb efectes il·lusoris, confondrà els límits de la ficció dins del quadre. En són exemples La bella presonera (1931), La condició humana (1933) i Els encants de la nit (1929).
Quadres sobre metamorfosi
Inspirat per Kafka i seguint la tendència de molts surrealistes, Magritte utilitza la transformació d’objectes per a emancipar-se d’experiències i records, i fixar-los i ampliar-los. La invenció col·lectiva (1934) o El model vermell (1935) són algunes de les obres més representatives del període.
Quadres combinatoris
Aquests quadres es basen en la juxtaposició i elecció conscient d’elements amb l’objectiu de provocar noves versemblances. En El record d’un viatge III (1951), canvia els materials d’un menjador per fossilitzar-lo com a paisatge rústic. En altres quadres, inverteix les proporcions: en Els valors personals (1951-52), un conjunt d’articles per a la higiene apareixen sobredimensionats en una petita habitació. Amb inversió i transgressió, doncs, el pintor belga sacseja la seguretat natural de l’espectador.
https://www.renemagritte.org/ [ vist exposició, museu Brusel·Les, llibre]
William Byrd
William Byrd 1543 1623
Madrigals and Songs
Thomas Morley
John Dowland
provaplaylist ds audio
“El mundo atribuye sus infortunios a las conspiraciones y maquinaciones de grandes malvados. Entiendo que se subestima la estupidez.”
Fuente: Breve diccionario del argentino exquisito, 1978.
https://en.wikipedia.org/wiki/Natural_History_(Pliny)
http://www.gutenberg.org/ebooks/57493
There are about 200 extant manuscripts, but the best of the more ancient manuscripts, that at Bamberg State Library, contains only books XXXII–X.
1469 Imprès a Venècia.
|
|
SCHELER, MAX,
Quina coincidència afortunada, quan en aquest món el qui té bona voluntat obté algun èxit i més encara si assoleix el que anomenem “grandesa històrica”, és a dir, efectivitat i vigència en la història! Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.
Welch seltener Glücksfall, wenn in dieser Welt der sittlich Gutwillige und Gutgesinnte auch Erfolg hat – das erreicht, was wir »historische Größe« nennen, d. h. erhebliche Wirkmacht auf die Geschichte. Kurz und selten sind die Blüteperioden der Kultur in der menschlichen Geschichte. Kurz und selten das Schöne in seiner Zartheit und Verletzlichkeit.
Short-lived and rare are the flowering periods of culture in human history. Short-lived and rare is beauty in its tenderness and vulnerability.
Die Stellung des Menschen Im Kosmos
Mensch als Industrie Palast
Du côté de chez Swann
La reconstrucció del jo en despertar
À l’ombre des jeunes filles en fleurs
Le côté de Guermantes I i II
Sodome et Gomorrhe
La Prisonnière
Despertar
Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire: “je m’endors.”
[…]
Mais il suffisait que, dans mon lit même, mon sommeil fût profond et détendit entièrement mon esprit; alors celui-ci lâchait le plan du lieu où je m’étais endormi et, quand je m’éveillais au milieu de la nuit, comme j’ignorais où je me trouvais, je ne savais même pas au premier instant qui j’étais; j’avais seulement dans sa simplicité première le sentiment de l’existence comme il peut frémir au fond d’un animal; j’étais plus dénué que l’homme des cavernes; mais alors le souvenir –non encore du lieu où j’étais, mais de quelques-uns de ceux que j’avais habités et où j’aurais pu être- venait à moi comme un secours d’en haut pour me tirer du néant d’où je n’aurais pu sortir tout seul; je passais en une seconde par-dessus des siècles de civilisation, et l’image confusément entrevue de lampes à pétrole, puis de chemises à col rabattu, recomposait peu à peu les traits originaux de mon moi.
Mais un médecin de l’âme qui m’eût visité eût trouvé que pour le reste, mon chagrin lui-même allait mieux. Sans doute en moi, comme j’étais un homme, un de ces êtres amphibies qui sont simultanément plongés dans le passé et dans la réalité actuelle, il existait toujours une contradiction entre le souvenir vivant d’Albertine et la connaissance que j’avais de sa mort.
Si l’idée de la mort dans ce temps-là m’avait, on l’a vu, assombri l’amour, depuis longtemps déjà le souvenir de l’amour m’aidait à ne pas craindre la mort. Car je comprenais que mourir n’était pas quelque chose de nouveau, mais qu’au contraire, depuis mon enfance j’étais déjà mort bien des fois. Pour prendre la période la moins ancienne, n’avais-je pas tenu à Albertine plus qu’à ma vie? Pouvais-je alors concevoir ma personne sans qu’y continuât mon amour pour elle? Or je ne l’aimais plus, j’étais, on plus l’être qui l’aimait, mais un être différent qui en l’aimait pas, j’avais cessé de l’aimer quand j’étais devenu un autre. Or je ne souffrais pas d’être devenu cet autre, de ne plus aimer Albertine; et certes ne plus avoir un jour mon corps ne pouvait me paraître en aucune façon quelque chose d’aussi triste que m’avait paru jadis de ne plus aimer un jour Albertine.
[p. 257]
La vraie vie, la vie enfin découverte et éclaircie, la seule vie par conséquent réellement vécue, c’est la littérature; cette vie qui, en un sens, habite à chaque instant chez tous les hommes aussi bien que chez l’artiste. Mais ils ne la voient pas, parce qu’ils ne cherchent pas à l’éclaircir. Et ainsi leur passé est encombré d’innombrables clichés qui restent inutiles parce que l’intelligence ne les a pas “développés”. Notre vie, et aussi la vie des autres; car le style pour l’écrivain, aussi bien que la couleur pour le peintre, est une question non de technique mais de vision. Il est la révélation, qui serait impossible par des moyens directs et conscients, de la différence qualitative qu’il y a dans la façon dont nous apparaît le monde, différence qui, s’il n’y avait pas l’art, resterait le secret éternel de chacun. Par l’art seulement nous pouvons sortir de nous, savoir ce que voit un autre de cet univers qui n’est pas le même que le nôtre, et dont les paysages nous seraient restés aussi inconnus que ceux qu’il peut y avoir dans la lune.
La vida de debó és l’elaboració de la sensació, no pas l’abstracció ni la posició
[p. 258]
Ce travail de l’artiste, de chercher à apercevoir sous de la matière, sous de l’expérience, sous des mots quelque chose différent, c’est exactement le travail inverse de celui que, à chaque minute, quand nous vivons détourné de nous-même, l’amour-propre, la passion, l’intelligence, et l’habitude aussi accomplissent en nous, quand elles amassent au-dessus de nos impressions vraies, pour nous les cacher entièrement, les nomenclatures, les buts pratiques que nous appelons faussement la vie. En somme, cet art si compliqué est justement le seul art vivant. Seul il exprime pour les autres et nous fait voir à nous-même notre propre vie, cette vie qui ne peut pas s’”observer”, dont les apparences qu’on observe ont besoin d’être traduites et souvent lues à rebours et péniblement déchiffrées. Ce travail qu’avaient fait notre amour-propre, notre passion, notre esprit d’imitation, notre intelligence abstraite, nos habitudes, c’est ce travail que l’art défera, c’est la marche en sens contraire, le retour aux profondeurs où ce qui a existé réellement gît inconnu de nous, qu’il nous fera suivre. ET sans doute c’était une grande tentation que de recréer la vraie vie, de rajeunir les impressions. Mais il fallait du courage de tout genre, et même sentimental. Car c’était avant tout abroger ses plus chères illusions, cesser de croire a l’objectivité de ce qu’on a élaboré soi-même, et, au lieu de se bercer une centième fois de ces mots: “Elle était bien gentille”, lire au travers: “J’avais du plaisir à l’embrasser”.
Les impressions afloren pel dolor [o la nostàlgia]
[p. 259]
[…] (car, si peu que notre vie doive durer, ce n’est que pendent que nous souffrons que nos pensées, en quelque sorte agitées de mouvements perpétuels et changeants, font monter comme dans une tempête, à un niveau d’où nous pouvons la voir, toute cette immensité réglée par des lois, sur laquelle, postés à une fenêtre mal placée, nous n’avons pas vue, car le calme du bonheur la laisse unie et à un niveau trop bas; peut-être seulement pour quelques grands génies ce mouvement existe-t-il constamment sans qu’il y ait besoin pour eux des agitations de la douleur; encore n’est-il pas certain, quand nous contemplons l’ample et régulier développement de leurs oeuvres joyeuses, que nous ne soyons trop portés à supposer d’après la joie de l’oeuvre celle de la vie, qui a peut-être été au contraire constamment douloureuse)
[… p. 261 nota]
Chaque personne qui nous fait souffrir peut être rattachée par nous à une divinité dont elle n’est qu’un reflet fragmentaire et le dernier degré, divinité (idée) dont la contemplation nous donne aussitôt de la joie au lieu de la peine que nous avions. Tout l’art de vivre, c’est de ne nous servir de personnes qui nous font souffrir que comme d’un degré permettant d’accéder à leur forme divine et de peupler ainsi joyeusement notre vie de divinités.
La realitat, expressada després del silenci
[p. 260]
Et quand nous aurons atteint la réalité, pour l’exprimer, pour la conserver nous écarterons ce qui est différent d’elle et que ne cesse de nous apporter la vitesse acquise de l’habitude. Plus que tout j’écarterais ces paroles que les lèvres plutôt que l’esprit choisissent, ces paroles pleines d’humour, comme on ne dit dans la conversation, et qu’après une longue conversation avec les autres on continue à s’adresser facticement à soi-même et qui nous remplissent l’esprit de mensonges, ces paroles toutes physiques qu’accompagne chez l’écrivain qui s’abaisse à les transcrire le petit sourire, la petite grimace qui altère à tout moment, par exemple, la phrase parlée d’un Sainte-Beuve, tandis que les vrais livres doivent être les enfants non du grand jour et de la causerie mais de l’obscurité et du silence. Et comme l’art recompose exactement la vie, autour des vérités qu’on a atteintes en soi-même flottera toujours une atmosphère de poésie, la douceur d’un mystère qui n’est que le vestige de la pénombre que nous avons dû traverser, l’indication, marquée exactement comme par un altimètre, de la profondeur d’une oeuvre.
Infelicitat qui inspira
[p. 270]
Car les bonheur seul est salutaire pour le corps, mais c’est le chagrin qui développe les forces de l’esprit. D’ailleurs, ne nous découvrît-il pas à chaque fois une loi, qu’il n’en serait pas moins indispensable pour nous remettre chaque fois dans la vérité, nous forcer à prendre les choses au sérieux, arrachant chaque fois les mauvaises herbes de l’habitude, du scepticisme, de la légèreté, de l’indifférence.
[…]
Ces réflexions me faisaient trouver un sens plus fort et plus exact à la vérité que j’ai souvent pressentie, notamment quand Mme de Cambremer se demandait comment je pouvais délaisser pour Albertine un homme remarquable comme Elstir. Même au point de vue intellectuel je sentais qu’elle avait tort, mais je ne savais pas ce qu’elle méconnaissait: c’était les leçons avec lesquelles on fait son apprentissage d’homme de lettres. La valeur objective des arts est peu de chose en cela; ce qu’il s’agit de faire sortir, d’amener à la lumière, ce sont nos sentiments, nos passions, c’est-à-dire les passions, les sentiments de tous. Une femme dont nous avons besoin, qui nous fait souffrir, tire de nous des séries de sentiments autrement profonds, autrement vitaux, qu’un homme supérieur qui nous intéresse.
[…272]
Quant au bonheur, il n’a presque qu’en seule utilité, rendre le malheur possible. Il faut que dans le bonheur nous formions des liens bien doux et bien forts de confiance et d’attachement pour que leur rupture nous cause le déchirement si précieux qui s’appelle le malheur. Si l’on n’avait pas été heureux, ne fût-ce que par l’espérance, les malheurs seraient sans cruauté et par conséquent sans fruit.
Et plus qu’au peintre, à l’écrivain, pour obtenir du volume et de la consistance, de la généralité, de la réalité littéraire, comme il lui faut beaucoup d’églises vues pour en peindre une seule, il lui faut aussi beaucoup d’êtres pour un seul sentiment. Car si l’art est long et la vie courte, les sentiments qu’elle doit peindre ne sont pas beaucoup plus longs. (nota: ce sont nos passions qui esquissent nos livres, le repos d’intervalle qui les écrit.)
[… p. 273]
L’imagination, la pensée peuvent être des machines admirables en soi, mais elles peuvent être inertes. La souffrance alors les met en marche.
Hi ha tres reculls
Vinayapitaka: o La disciplina monàstica és un compendi de regles acompanyades d’anècdotes (històriques o ad hoc) en les quals es narra quan, on i com el Buda Gotama va decretar una o altra de les més de dues-centes regles del codi monàstic theravada.
Suttapitaka: el cistell de la instrucció, amb cinc col·leccions de discursos. Aquí hi ha el Samaññaphala i el Satipatthana.
Abhidhammapitaka: És el Cistell dels texts superiors, un compendi en què s’aborden els principis doctrinals dels altres dos pitaka, però reorganitzats de tal manera que permeten estudiar en profunditat la natura de la ment i de la matèria.
Samaññaphal Sutta
( Samaññaphala Sutta ) Un rei pregunta a ascetes budistes quins són els beneficis de la contemplació, els quatre nivells de dhayana o meditació.
Com és un monjo amb pau d’esperit?
And how, great king, is a monk endowed with mindfulness and clear comprehension? Here, a monk acts with mindfulness and clear comprehension when walking backwards and forwards, in looking ahead or behind, when bending and stretching, in wearing his outer and inner robe and carrying his bowl, when eating and drinking, chewing and swallowing, when defecating and urinating, when walking, standing, sitting, falling asleep, waking up, talking and keeping silent. In this way, a monk is endowed with mindfulness and clear comprehension. ‘And how, great king, is a monk content? Here, a monk is content with his robe to cover his body and his almsfood to fill his stomach. Wherever he goes he takes just these with him, just as a bird carries his wings as his only burden when he goes into flight. In this way, wherever a monk goes, he is content with his robe to cover his body and his almsfood to fill his stomach and takes just these with him. ‘In this way, great king, a monk is content.
The four foundations of mindfulness – the Satipatthana-Sutta
It is sometimes said that it is in those words least susceptible to translation that the life of any tradition may be found. This is certainly true of the word sati, now always translated as mindfulness. The word derives from the root for ‘memory’ (Skst smrti) though this does not quite accommodate all its shades of meaning, which is more an ‘attentiveness directed towards the present’.1 Mindfulness is that quality that characterizes the mind that is alert, awake and free from befuddlement.
==========T
To be mindful is to be steady and awake: one sutta compares sati to the gatekeeper of a citadel who ‘refuses entrance to those unknown, but admits those he knows, for the protection of those inside’ (A IV 110).
These are the body, the feelings, the mind and dhammas.
1 Body: (a) the first four of the sixteen stages of mindfulness of breathing, (b) mindfulness and clear comprehension in the four postures, (c) mindfulness and clear comprehension in all bodily activities, (d) the thirty-one parts of the body, (e) the four elements, (f) the asubha contemplations. 2 Feeling (vedana). 3 Mind (citta). 4 Dhammas: (a) the five hindrances, (b) five groups of clinging (khandhas), (c) the six sense bases, internal and external,12 (d) the seven factors of enlightenment, (e) the four noble truths (not elaborated in the shorter version reproduced here), (f) the eightfold path (not included in shorter version).
==========
Much of the sutta is devoted to body mindfulness and includes a number of practices involving being aware of what the body is doing at any moment: the contact of the feet on the ground, the air on the face, the manner in which one is walking and all the impressions that meet the senses all come under this. The movement of the breath in and out of the body is also a subject for mindfulness.
==========
You have to be aware of what state your body is in. Is it upright, balanced, relaxed and tranquil? Or is it falling about, unbalanced, slack and loose?
The second foundation of mindfulness is what is being felt – whether pleasant, neutral or unpleasant. The third foundation of mindfulness is awareness of the tenor of the mind – knowing whether the mind is, for instance, confused, full of hatred, or constricted.
la consciència del dhamma
The fourth foundation of mindfulness is that of dhamma or dhammas. Also one of the most difficult words in the canon to translate, this term is found as a recollection practice where, in the singular, it refers specifically to the teaching. As the fourth foundation of mindfulness here it applies to ‘things as they are’, or ‘phenomena’.13
– Highlight on Page 148 | Loc. 2260-63 | Added on Thursday, April 24, 2014, 12:39 AM
Particular mention, however, should be made of mindful walking practice, based upon this sutta, the usual way of complementing and balancing the sitting practice, particularly on extended meditation courses. This is mentioned elsewhere in the canon and is recommended, for instance, to Moggallana as a means of combating sleepiness. A walking place (cakkamana) is often specially designated outside Buddhist temples.
– Highlight on Page 150 | Loc. 2300-2303 | Added on Thursday, April 24, 2014, 01:58 AM
Here, monks, a monk goes to a forest, or the roots of a tree or an empty place and sits, folding his legs in a cross-legged position, making his body straight and sets up mindfulness in front of him. Mindful, he breathes in; mindful, he breathes out. As he breathes in a long breath, he knows, “I am breathing in a long breath”, or, as he breathes out a long breath, he knows, “I am breathing out a long breath”.
===
‘And again, monks, a monk, when walking, knows, “I am walking”; when standing he knows, “I am standing”; when sitting he knows, “I am sitting”; when lying down he knows, “I am lying down”; or, however his body is disposed, he knows it. ‘In this way he practises, contemplating the body in the body internally, externally and both internally and externally. . . In this way too, monks, a monk practises contemplating the body in the body.
==========
‘And again, monks, a monk acts with clear comprehension when going backwards and forwards. He acts with clear comprehension when looking ahead or behind, when bending and stretching, in wearing his robes and carrying his bowl, when eating and drinking, chewing and swallowing, when defecating and urinating, when walking, standing, sitting, falling asleep, waking up, talking and keeping silent.
– Highlight on Page 152 | Loc. 2323-30 | Added on Thursday, April 24, 2014, 02:01 AM
‘And again, monks, a monk takes stock of the body upwards, from the soles of the feet and downwards, from the tips of the hair, bounded by skin, as full of many kinds of impurity, in this way: “In this body there are hairs of the head, hairs on the body, nails, teeth, skin, flesh, sinews, bones, bone-marrow, kidneys, heart, liver, diaphragm, spleen, lungs, large intestines, small intestines, the contents of the stomach, excrement, bile, phlegm, pus, blood, sweat, fat, tears, grease, saliva, mucus, oil in the joints and urine”. It is just as if, monks, there was a bag, open at both ends, filled with various kinds of grain, such as hill rice, husked rice, beans, peas, millet and white rice, and a man with good eyes were to open it and take stock of it in this way: “This is hill rice, this is husked rice, this is beans, this peas, this millet and this white rice”; so, too, monks, a monk reviews the body. . . as full of many different kinds of impurity in this way: “In this body there are hairs of the head. . . oil in the joints and urine” ’.
==========
Consciència del cadàver
– Highlight on Page 153 | Loc. 2342-49 | Added on Thursday, April 24, 2014, 02:04 AM
‘And again, monks, it is as if a monk sees a body discarded in the charnel ground, being devoured by crows, vultures, hawks, dogs, jackals or by various kinds of worms. . . a body discarded in the charnel ground, a skeleton with flesh and blood, bound together by sinews. . . a skeleton, without flesh, smeared with blood, bound together by sinews. . . a skeleton, without flesh and blood, bound together by sinews. . . a body with loose bones scattered in all directions, here a bone of the hand, there a bone of the foot, a shin bone, a breast bone, a hip bone, a back bone and a skull.. . a body with bones bleached white, the colour of shells, he then makes a comparison with his own body. . . a body that is bones in heaps, more than a year old. . . a body that is bones rotted and crumbled to powder… ‘In this way too, monks, a monk practises contemplating the body in the body.
‘And how, monks, does a monk practise contemplating feeling in feelings? Here, monks, when feeling a pleasant feeling, a monk knows, “I feel a pleasant feeling”; when feeling a painful feeling he knows, “I feel a painful feeling”; when feeling a feeling that is neither pleasant nor painful he knows,
==========
‘And how, monks, does a monk practise contemplating the mind in the mind?20 Here, monks, a monk knows a mind that is with desire as with desire, and a mind that is free from desire as free from desire. He knows a mind with hate as with hate, and one free from hate as free from hate. He knows. . . a deluded mind.. . an undeluded mind. He knows. . . a constricted mind . . . a scattered mind.21 He knows. . . a mind grown great. . . a mind that has not grown great.22 He knows. . . a surpassable mind . . . surpassing mind.23 He knows. . . a composed mind . . . a discomposed mind. He knows . . . a liberated mind . . . an unliberated mind.
‘And again, monks, a monk practises contemplating dhamma in dhammas in terms of the five aggregates of grasping. And how, monks, does a monk practise contemplating dhamma in dhammas in terms of the five aggregates of grasping? Here a monk reflects: such is material form, such is the arising of material form, such is the ceasing of material form; such is feeling, such is the arising of feeling, such is the ceasing of feeling; such is perception . . . such are formations. . . such is consciousness, such is the arising of consciousness, such is the ceasing of consciousness.
==========
And again, monks, a monk practises contemplating dhamma in dhammas in terms of the six internal and external sense spheres. And how?…. Here, monks, a monk knows the eye, he knows visual objects, and he knows whatever fetter arises dependent on the two. And he knows a fetter that has not yet arisen comes to arise, and he knows how a fetter that has arisen is abandoned, and he knows how a fetter that has been abandoned will not arise in the future. He knows the ear, he knows sounds. . . he knows the nose, he knows smells. . . he knows the tongue, he knows tastes. . . he knows the body, he knows sensory objects. . . he knows the mind and he knows mental objects and he knows whatever fetter arises dependent on the two. And he knows a fetter that has not yet arisen comes to arise, and he knows how a fetter that has arisen is abandoned, and he knows how a fetter that has been abandoned will not arise in the future.
==========
And how does a monk practise contemplating dhamma in dhammas in terms of the four noble truths? Here, monks, a monk knows suffering as it really is, he knows the origin of suffering as it really is, he knows the cessation of suffering as it really is and he knows the way that leads to the cessation of suffering as it really is.
Empedrat
Esqueixada de bacallà
Xató
Escalivada
Espinacs a la catalana
Faves i pèsols ofegats
Samfaina
Trinxat cerdà amb rosta
Escudella i carn d’olla
Arròs negre
Paella valenciana
Canelons Rossini
Fideus a la cassola
Fideus rossejat o fideuejat
Bacallà a la llauna
Bacallà amb samfaina
Calamars a la romana
Sarsuela
Ànec amb naps
Conill (i/o pollastre) amb samfaina
Fricandó a la catalana
Oca amb peres
[truita de patates]
Allioli
Bunyols de bacallà
Croquetes
Maionesa
patates braves
Pollastre amb llagosta (o llamàntol, o llagostin
Romesco
Sípia amb mandonguilles
Bunyols de quaresma
Crema cremada
Flam
Peres amb vi
Pomes al forn
Recuit
[en el futur a substituir per una query a una instància de owrdpress ab receptes]
H taronja
H mandarina
H llimona, llima
P cireres
P nespres
P prunes
P albercocs
P maduixes
E préssecs
E nectarina
E peres
E meló
E síndria
T raïm
A plàtan
A pomes (golden, fuji, royal gala)
A pinya
A mango
A kiwi
Història | Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara
Després de 4000 milions d’anys d’evolució biològica i geològica, al llarg del Paleocè i Miocè van evolucionant els primats fins que al Quaternari , fa 2.5 Ma, evoluciona el gènere Homo a l’Àfrica. Es van escampant pel món, en particular els Neandertals a Europa. Evidències d’eines de pedra fa 2Ma i d’ús del foc 1M-300m.
Això ho hem pogut reconstruir per la Teoria de l’evolució de Darwin, el “descobriment” de la prehistòria i l’estudi de l’evolució dels homínids. Ens permet contemplar l’evolució en nosaltres mateixos i imaginar una galeria d’avantpassats que es remunta a les primeres formes de vida. (La prehistòria que he vist).
Fa uns 200m apareix l’Homo sàpiens a l’Àfrica oriental. Cronologia de l’evolució de l’homo sàpiens a Smithsonian.
70m. Apareix el llenguatge i el que Yuval N Harari anomena la “revolució cognitiva”. L’home sàpiens comença a colonitzar el món, s’extingeixen les altres espècies d’homínids i la megafauna. La segona extinció va venir amb l’agricultura, i la tercera és l’actual que provoca la indústria. YH diu que no ens creiem els que prrtenen que els nostres avantpassats vivien en harmonia amb la natura. Molt abans de la revolució industrial l’Homo Sapiens ha era l’espècie que duia més animals i plantes a l’extinció. Es parla de l’edat de pedra perquè són les que s’han conservat, però seria més correcte parlar de “l’edat de fusta”. El caçador recol·lector vivia en una societat sense especialització del treball, tothom havia de tenir un coneixement profund de l’entorn. Avui el col·lectiu de la humanitat té un coneixement molt més més profund i variat, però a nivell individual els caçadors-recol·lectors van ser la gent amb més coneixement i habilitats. (YH).
Els caçadors-recol·lectors vivien en grups d’unes poques dotzenes de famílies. Avui vivim en ciutats però el nostre DNA encara és de quan vivíem a la sabana, 5-8 milions d’humans en milers de tribus separades amb diferents cultures i llenguatges (YH). La demografia a la prehistòria (wikipedia) calcula que la vida mitjana dels homínids a la sabana era d’uns 20 anys i que població fa 200m anys era d’uns 50.000 individus. Avui queden encara algunes comunitats aïllades a l’Amazonas i Papua Nova Guinea.
YH parla de la “Revolució cognitiva” associada al llenguatge, que situa fa 70.000 anys. [Tal com indico a “Layered Ontology“, això permet que estigui en contacte amb el que no existeix, amb ficcions o futurs que imagina.] ¿Com es passa de viure en petits grups a ciutats amb desenes de milers o imperis amb centenars de milions? Segurament per l’aparició de la ficció [YH hi inclou la religió, sistemes de valors]; el fet de compartir uns mites. Des de l’aparició del llenguatge l’home ha pogut viure en una realitat doble, la realitat objectiva dels rius, arbres i llops, i la realitat imaginada de déus, nacions i corporacions [mentre que els déus probablement són imaginaris, d’altres ens poden presentar invariants que permetin considerar-los reals, encara que no els poguem pesar amb una balança]. [ d’ara endavant ja no tenim només l’evolució biològica dels gens sinó també l’evolució cultural dels mems].
Els animistes veneraven ens locals, concrets, animals reals, esperits dels morts, el que avui en diríem “dimonis, fades, o àngels”. Això es contraposaria als “teistes” que cobriria des dels “rabis jueus de la Polònia del s18, als puritans que cremaven bruixes a Massachusetts al s17, sacerdots azteques de Mèxic al s15, místics sufís d’Iran al s12, guerrers víkings del s10, legionaris romans del s2 i buròcrates xinesos del s1. [La revolució cultural implica que d’ara endavant no només hi haurà evolució biològica per mutació del DNA, sinó evolució cultural. La diversificació de l’homo sàpiens a diferents zones de la terra donarà lloc a diferents llenguatges]
Adquisicions
La migració de l’home va ser possible gràcies a ponts terrestres que van aparèixer a la darrera glaciació, Würms entre 115000 a 11700 anys enrere, precedida per una època més càlida i plujosa, Riss-würm del 130m a 115m. Un 30% de la superfície terrestre estava ocupada per gel, les glaceres a Europa baixaven fins a 50º de latitud. En quedar tanta massa d’aigua atrapada, el nivell del mar baixà 100 metres. En plena època de glaciació l’home havia de viure a les latituds més càlides. Fa uns 10.000 anys el nivell del mar tornà a pujar i els continents van quedar separats [es correspon al mite del diluvi?]
S’ha imposat la hipòtesi “Out of Africa” segons la qual, en lloc d’evolucionar a tota Euràsia alhora, es va originar a l’Àfrica. Hauria emigrat a la resta del món en dues grans onades, la primera fa uns 130m anys i la segona fa 70m. [I va conviure amb Neandertals fins fa 40m anys i els Denisova fins fa 15m]
Al gràfic es veuen les branques que van quedar a Àfrica, L0, L1, L2 i la L3, que partint d’Àfrica Oriental, va colonitzar el món.
L’Àfrica de l’est, Orient mitjà, Mèxic i Perú són zones favorables. Quan arribi un cllima més sec Centreamèrica, Àfrica Occidental, la Índia i sudest de xina, més humides, seran més propícies. Austràlia i Amèrica estan pràcticament deshabitades.
La història de les migracions de la humanitat a través de les mutacions d’Haplogroups. És un conjunt d’al·lels, material genètic que s’ha heretat directament del progenitor sense recombinar-se. En el cas dels pares podem seguir un fragment del cromosoma Y i s’etiqueten de la A a la T. En el cas de les mares, DNA mitocondrial.
CromosomaY
Grups DNA mitocondrial: Hi ha tres grups principals:
[aquest és el meu]. Mitochondrial haplogroup V , bàsicament europeu, que es va extendre fa uns 13m anys per Europa des Balcans juntament amb els R i H. Possiblement la gent que va descobrir l’agricultura al creixent fèrtil. És present sobretot entre els Saami a Finlàndia i a Catalunya.
.png)
Adquisicions
Reconstrucció de la vida dels infants al paleolític, un estudi difícil i ignorat (Aeon) [quan es pensa la condició humana es pensa en un mascle adult blanc, i s’obliden dones, nens i vells]
La neteja
(Totes les tradicions culturals tenen metàfores o tècniques de purificació. Plató parlava de l’ànima guiant el caro estirat pels cavalls dels sentits. El canon Pali parla de cinc obstacles per quedar en pau d’esperit, una pau que compara a una bassa d’aigua clara i fresca.
