Posted on

As You Like It. Shakespeare

 

qe

As You Like It

a

As You Like It

The word is a stage
[II. vii. 139]

All the worl’s a stage,
And all the men and women merely players:
They have their exits and their entrances;
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages. At first the infant,
Mewing and puking in the nurse’s arms.
And then the whining school-boy, with his satchel
And shining morning face, creeping like snail
Unwillingly to school. And then the lover
Sighing like furnace, with a woeful ballad
Made to his mistress’ eyebrow. Then a soldier,
Full of strange oaths, and bearded like the pard,
Jealous in honour, sudden and quick in quarrel,
Seeking the bubble reputation
Even in the cannon’s mouth. And then the justice,
In fair round belly with good capon lined,
With eyes severe, and beard of formal cut,
Full of wise saws and modern instances,
And so he plays his part. The sixth age shifts
Into the lean and slippered pantaloon
Woth spectacles on nose and pouch on side,
His youthful hose well saved a world too wide
For his shrunk shank; and his big manly voice,
Turning again toward childish treble, pipes
And whistles in his sound. Last scene of all,
That ends this strange eventful history,
Is second childishness and mere oblivion,
Sans teeht, sans eyes, sans taste, sans everything.

dsa

 

Posted on

Guia d’observació de núvols

La terra  |    Meteorologia

10 gèneres amb espècies i varietats

  • Baixa altura
    • Cu Cumulus (Ben definit com cotó fluix, sense pluja)
    • Sc Stratocumulus (mida com la mà sencera, pluja rara i lleugera )
    • St Stratus (capa grisa, pluja rara i lleugera) [poden tapar edificis, no cobreixen tot el cel]
  • Mitjana
    • Ac Altocumulus (1 dit < mida < 3 dit, pluja rara i lleugera)
    • As Altostratus (cel cobert, no fa ombra, pluja lleugera i constant)
  • Estesa
    • Cb Cumulonimbus (cumulus extès verticalment amb amença de tempesta, pluja intensa)
    • Ns Nimbostratus (cel fosc, pluja incessant)
  • Alta (sense pluja)
    • Ci Cirrus (fils): fibratus (Ci fib), uncinus (Ci unc), spissatus (Ci spi), castellanus (Ci cas), floccus (Ci flo) // intortus (Ci in), radiatus (Ci ra), vertebratus (Ci ve), duplicatus (Ci du)
    • Cc Cirrocumulus (mida < dit)
    • Cs Cirrostratus (sol halo, ombra) [el cel blau emblanquinat]

Altres tipus comuns

undulatus [fa com onades]

Observació de núvols: https://cloudatlas.wmo.int/cloud-identification-guide.html

Posted on

Ulysses. Joyce

sad

L’aigua del Roundwood,

L’aixeta i l’aigua del Roundwood reservoir

What did Bloom do at the range?

He removed the saucepan to the left hob, rose and carried the iron kettle to the sink in order to tap the current by turning the faucet to let it flow.

Did it flow?

Yes. From Roundwood reservoir in county Wicklow of a cubic capacity of 2400 million gallons, percolating through a subterranean aqueduct of filter mains of single and double pipeage constructed at an initial plant cost of 5 pounds per linear yard by way of the Dargle, Rathdown, Glen of the Downs and Callowhill to the 26 acre reservoir at Stillorgan, a distance of 22 statute miles, and thence, through a system of relieving tanks, by a gradient of 250 feet to the city boundary at Eustace bridge, upper Leeson street, though from prolonged summer drouth and daily supply of 12 1/2 million gallons the water had fallen below the sill of the overflow weir for which reason the borough surveyor and waterworks engineer, Mr Spencer Harty, C. E., on the instructions of the waterworks committee had prohibited the use of municipal water for purposes other than those of consumption (envisaging the possibility of recourse being had to the impotable water of the Grand and Royal canals as in 1893) particularly as the South Dublin Guardians, notwithstanding their ration of 15 gallons per day per pauper supplied through a 6 inch meter, had been convicted of a wastage of 20,000 gallons per night by a reading of their meter on the affirmation of the law agent of the corporation, Mr Ignatius Rice, solicitor, thereby acting to the detriment of another section of the public, selfsupporting taxpayers, solvent, sound.

What in water did Bloom, waterlover, drawer of water, watercarrier, returning to the range, admire?

Its universality: its democratic equality and constancy to its nature in seeking its own level: its vastness in the ocean of Mercator’s projection: its unplumbed profundity in the Sundam trench of the Pacific exceeding 8000 fathoms: the restlessness of its waves and surface particles visiting in turn all points of its seaboard: the independence of its units: the variability of states of sea: its hydrostatic quiescence in calm: its hydrokinetic turgidity in neap and spring tides: its subsidence after devastation: its sterility in the circumpolar icecaps, arctic and antarctic: its climatic and commercial significance: its preponderance of 3 to 1 over the dry land of the globe: its indisputable hegemony extending in square leagues over all the region below the subequatorial tropic of Capricorn: the multisecular stability of its primeval basin: its luteofulvous bed: its capacity to dissolve and hold in solution all soluble substances including millions of tons of the most precious metals: its slow erosions of peninsulas and islands, its persistent formation of homothetic islands, peninsulas and downwardtending promontories: its alluvial deposits: its weight and volume and density: its imperturbability in lagoons and highland tarns: its gradation of colours in the torrid and temperate and frigid zones: its vehicular ramifications in continental lakecontained streams and confluent oceanflowing rivers with their tributaries and transoceanic currents, gulfstream, north and south equatorial courses: its violence in seaquakes, waterspouts, Artesian wells, eruptions, torrents, eddies, freshets, spates, groundswells, watersheds, waterpartings, geysers, cataracts, whirlpools, maelstroms, inundations, deluges, cloudbursts: its vast circumterrestrial ahorizontal curve: its secrecy in springs and latent humidity, revealed by rhabdomantic or hygrometric instruments and exemplified by the well by the hole in the wall at Ashtown gate, saturation of air, distillation of dew: the simplicity of its composition, two constituent parts of hydrogen with one constituent part of oxygen: its healing virtues: its buoyancy in the waters of the Dead Sea: its persevering penetrativeness in runnels, gullies, inadequate dams, leaks on shipboard: its properties for cleansing, quenching thirst and fire, nourishing vegetation: its infallibility as paradigm and paragon: its metamorphoses as vapour, mist, cloud, rain, sleet, snow, hail: its strength in rigid hydrants: its variety of forms in loughs and bays and gulfs and bights and guts and lagoons and atolls and archipelagos and sounds and fjords and minches and tidal estuaries and arms of sea: its solidity in glaciers, icebergs, icefloes: its docility in working hydraulic millwheels, turbines, dynamos, electric power stations, bleachworks, tanneries, scutchmills: its utility in canals, rivers, if navigable, floating and graving docks: its potentiality derivable from harnessed tides or watercourses falling from level to level: its submarine fauna and flora (anacoustic, photophobe), numerically, if not literally, the inhabitants of the globe: its ubiquity as constituting 90 percent of the human body: the noxiousness of its effluvia in lacustrine marshes, pestilential fens, faded flowerwater, stagnant pools in the waning moon.

Posted on

Nabokov. Speak Memory. Cosmic synchronization

 

Cosmic synchronization

But then, in a sense, all poetry is positional: to try to express one’s position in regard to the universe embraced by consciousness, is an immemorial urge. The arms of consciousness reach out and grope, and the longer they are the better. Tentacles, not wings, are Apollo’s natural members. Vivian Bloodmark, a philosophical friend of mine, in later years, used to say that while the scientist sees everything that happens in one point of space, the poet feels everything that happens in one point of time. Lost in thought, he taps his knee with his wandlike pencil, and at the same instant a car (New York license plate) passes along the road, a child bangs the screen door of a neighboring porch, an old man yawns in a misty Turkestan orchard, a granule of cinder-gray sand is rolled by the wind on Venus, a Docteur Jacques Hirsch in Grenoble puts on his reading glasses, and trillions of other such trifles occur—all forming an instantaneous and transparent organism of events, of which the poet (sitting in a lawn chair, at Ithaca, N.Y.) is the nucleus.

That summer I was still far too young to evolve any wealth of “cosmic synchronization” (to quote my philosopher again). But I did discover, at least, that a person hoping to become a poet must have the capacity of thinking of several things at a time. In the course of the languid rambles that accompanied the making of my first poem, I ran into the village schoolmaster, an ardent Socialist, a good man, intensely devoted to my father (I welcome this image again), always with a tight posy of wild flowers, always smiling, always perspiring. While politely discussing with him my father’s sudden journey to town, I registered simultaneously and with equal clarity not only his wilting flowers, his flowing tie and the blackheads on the fleshy volutes of his nostrils, but also the dull little voice of a cuckoo coming from afar, and the flash of a Queen of Spain settling on the road, and the remembered impression of the pictures (enlarged agricultural pests and bearded Russian writers) in the well-aerated classrooms of the village school which I had once or twice visited; and—to continue a tabulation that hardly does justice to the ethereal simplicity of the whole process—the throb of some utterly irrelevant recollection (a pedometer I had lost) was released from a neighboring brain cell, and the savor of the grass stalk I was chewing mingled with the cuckoo’s note and the fritillary’s takeoff, and all the while I was richly, serenely aware of my own manifold awareness.

Posted on

P.K. Dick. Penfield Mood Organ

A “Do Androids Dream of Electric Sheep? ” (1968) P.K. Dick concep un dispositiu, el Penfield Mood Organ, que envia ones que modifiquen el nostre estat d’ànim i es pot programar per endavant. El nom estaria basat en el neuròleg Wilder Penfield.

Un intent de simular-ho per twitter.

L’aplicació Moodrise (Android Iphone) intenta fer el mateix

Extract from Do Androids Dream of Electric Sheep? by Philip K. Dick (1968)
Chapter 1

A merry little surge of electricity piped by automatic alarm from the mood organ beside his bed awakened Rick Deckard. Surprised — it always surprised him to find himself awake without prior notice — he rose from the bed, stood up in his multicolored pajamas, and stretched. Now, in her bed, his wife Iran opened her gray, unmerry eyes, blinked, then groaned and shut her eyes again.

“You set your Penfield too weak”, he said to her. “I’ll reset it and you’ll be awake and — ”

“Keep your hand off my settings.” Her voice held bitter sharpness. “I don’t want to be awake.”

He seated himself beside her, bent over her, and explained softly. “If you set the surge up high enough, you’ll be glad you’re awake; that’s the whole point. At setting C it overcomes the threshold barring consciousness, as it does for me.” Friendlily, because he felt well-disposed toward the world — his setting had been at D — he patted her bare, pale shoulder.

“Get your crude cop’s hand away,” Iran said.

“I’m not a cop.” He felt irritable, now, although he hadn’t dialed for it.

“You’re worse,” his wife said, her eyes still shut. “You’re a murderer hired by the cops.”

“I’ve never killed a human being in my life.” His irritability had risen, now; had become outright hostility.

Iran said, “Just those poor andys.”

“I notice you’ve never had any hesitation as to spending the bounty money I bring home on whatever momentarily attracts your attention.” He rose, strode to the console of his mood organ. “Instead of saving,” he said, “so we could buy a real sheep, to replace that fake electric one upstairs. A mere electric animal, and me earning all that I’ve worked my way up to through the years.” At his console he hesitated between dialing for a thalamic suppressant (which would abolish his mood of rage) or a thalamic stimulant (which would make him irked enough to win the argument).

“If you dial,” Iran said, eyes open and watching, “for greater venom, then I’ll dial the same. I’ll dial the maximum and you’ll see a fight that makes every argument we’ve had up to now seem like nothing. Dial and see; just try me.” She rose swiftly, loped to the console of her own mood organ, stood glaring at him, waiting.

He sighed, defeated by her threat. “I’ll dial what’s on my schedule for today.” Examining the schedule for January 3, 2021, he saw that a businesslike professional attitude was called for. “If I dial by schedule,” he said warily, “will you agree to also?” He waited, canny enough not to commit himself until his wife had agreed to follow suit.

“My schedule for today lists a six-hour self-accusatory depression,” Iran said.

“What? Why did you schedule that?” It defeated the whole purpose of the mood organ. “I didn’t even know you could set it for that,” he said gloomily.

“I was sitting here one afternoon,” Iran said, “and naturally I had turned on Buster Friendly and His Friendly Friends and he was talking about a big news item he’s about to break and then that awful commercial came on, the one I hate; you know, for Mountibank Lead Codpieces. And so for a minute I shut off the sound. And I heard the building, this building; I heard the — ” She gestured.

“Empty apartments,” Rick said. Sometimes he heard them at night when he was supposed to be asleep. And yet, for this day and age a one-half occupied conapt building rated high in the scheme of population density; out in what had been before the war the suburbs one could find buildings entirely empty… or so he had heard. He had let the information remain secondhand; like most people he did not care to experience it directly.

“At that moment,” Iran said, “when I had the TV sound off, I was in a 382 mood; I had just dialed it. So although I heard the emptiness intellectually, I didn’t feel it. My first reaction consisted of being grateful that we could afford a Penfield mood organ. But then I realized how unhealthy it was, sensing the absence of life, not just in this building but everywhere, and not reacting — do you see? I guess you don’t. But that used to be considered a sign of mental illness; they called it ‘absence of appropriate affect.’ So I left the TV sound off and I sat down at my mood organ and I experimented. And I finally found a setting for despair.” Her dark, pert face showed satisfaction, as if she had achieved something of worth. “So I put it on my schedule for twice a month; I think that’s a reasonable amount of time to feel hopeless about everything, about staying here on Earth after everybody who’s smart has emigrated, don’t you think?”

“But a mood like that,” Rick said, “you’re apt to stay in it, not dial your way out. Despair like that, about total reality, is self-perpetuating.”

“I program an automatic resetting for three hours later,” his wife said sleekly. “A 481. Awareness of the manifold possibilities open to me in the future; new hope that — ”

“I know 481,” he interrupted. He had dialed out the combination many times; he relied on it greatly. “Listen,” he said, seating himself on his bed and taking hold of her hands to draw her down beside him, “even with an automatic cutoff it’s dangerous to undergo a depression, any kind. Forget what you’ve scheduled and I’ll forget what I’ve scheduled; we’ll dial a 104 together and both experience it, and then you stay in it while I reset mine for my usual businesslike attitude. That way I’ll want to hop up to the roof and check out the sheep and then head for the office; meanwhile I’ll know you’re not sitting here brooding with no TV.” He released her slim, long fingers, passed through the spacious apartment to the living room, which smelled faintly of last night’s cigarettes. There he bent to turn on the TV.

From the bedroom Iran’s voice came. “I can’t stand TV before breakfast.”

“Dial 888,” Rick said as the set warmed. “The desire to watch TV, no matter what’s on it.”

“I don’t feel like dialing anything at all now,” Iran said.

“Then dial 3,” he said.

“I can’t dial a setting that stimulates my cerebral cortex into wanting to dial! If I don’t want to dial, I don’t want to dial that most of all, because then I will want to dial, and wanting to dial is right now the most alien drive I can imagine; I just want to sit here on the bed and stare at the floor.” Her voice had become sharp with overtones of bleakness as her soul congealed and she ceased to move, as the instinctive, omnipresent film of great weight, of an almost absolute inertia, settled over her.

He turned up the TV sound, and the voice of Buster Friendly boomed out and filled the room. ” — ho ho, folks. Time now for a brief note on today’s weather. The Mongoose satellite reports that fallout will be especially pronounced toward noon and will then taper off, so all you folks who’ll be venturing out — ”

Appearing beside him, her long nightgown trailing wispily, Iran shut off the TV set. “Okay, I give up; I’ll dial. Anything you want me to be; ecstatic sexual bliss — I feel so bad I’ll even endure that. What the hell. What difference does it make?”

“I’ll dial for both of us,” Rick said, and led her back into the bedroom. There, at her console, he dialed 594: pleased acknowledgment of husband’s superior wisdom in all matters. On his own console he dialed for a creative and fresh attitude toward his job, although this he hardly needed; such was his habitual, innate approach without recourse to Penfield artificial brain stimulation.

Chap22.

At the Penfield mood organ, Iran Deckard sat with her right index finger touching the numbered dial. But she did not dial; she felt too listless and ill to want anything: a burden which closed off the future and any possibilities which it might once have contained. If Rick were here, she thought, he’d get me to dial 3 and that way I’d find myself wanting to dial something important, ebullient joy or if not that then possibly an 888, the desire to watch TV no matter what’s on it.

UBIK: Un món on cal pagar per tot, els apartaments, suposo que de lloguer, demanen insertar monedes cada cop que s’obre la porta, la nevera, o per la neteja. Una vida simulada pels que estan en un estat de semivida. La competència entre els psíquis que poden saber què pensen els altres, els precogs i els que els inhibeixen.

Do androids dream of electric sheep. El Penfield Mood organ. Un món gairebé sense animals on tothom va amb la guia Sidney mirant què poden permetre’s. La màquina d’empatia on tots els ciutadans es connecten per sentir el que sent el seu líder i el conjunt de tots (p.449, p.557). El test Voigt-Kampf d’empatia per detectar els androides.

The Stigma of Palmer Eldricht. Translation drugs [ drogues per transportar-se, viure una estona en una realitat virtual] Els món virtuals alternatius compartits  on s’accedeix consumint una droga i situant-se en un entorn preparat. PP.Layouts. p.263. Accedir a una altra identitat com en les reencarnacions budistes p.307. Pagar diners per evolucionar artificialment i ser més intel·ligent, e-therapy p.288s. Cap.6 Crear un món alternatiu on viure-hi i poder fer-ne participar a voluntat a un altre, convertint-lo en un malson. Dr.Smile, una maleta que fa de psiquiatre automàtic. p.350 Quan un grup és a punt d’entrar en una hal·lucinació, poden triar l’escenari basant-se en un llibre com Moby Dick, després funny o sad version, després i l’estil serà segons Dalí, Picasso, o Giorgio da Chirico.  p.355 “Isn’t a miserable reality better than the most interesting illusion?” p. 418 Al final Palmer Eldricht és més que viure una hal·lucinació controlada per un altre, és un ens que infecta tots els éssers, els fa sentir el que vol i fins i tot. de manera intermitent, els canvia les mans, ulls i mandíbula, com els estigmes de Crist que apareixien en alguns sants.

 

Posted on

Afectivitat. Emocions. Sentiments

La vida humana    El cos humà  Cervell i xarxa neuronal  Psicologia   L’experiència afectiva   Un museu de les emocions

Introducció  |   Filosofia   |  Teories psicologia   |   Neurologia, plaer i dolor  Dolor, Plaer, homeostasi |  Aspectes i funcions  |  Emocions, sentiments, estat d’ànim i temperament  |  Classificació   riure, ansietat  |   Regulació  |  Emocions al món   |    Qüestions    |

Introducció

Vivim diferents emocions, joia, tristesa, ira, disgust, desencadenats per algun estímul; sentiments com vergonya, il·lusió, orgull; estats d’ànim (mood) positiu o negatiu.

[Què són? què ho causa, quan duren? per a què serveixen? s’han de reprimir o gestionar? els nens]

(EB) Revelen el significat personal que té un fet [la percepció no és neutra] i tenen gran importància per l’adaptació i la supervivència. Motiven la conducta moral, per exemple induint a l’altruisme des de l’empatia. Tenen també un paper important en la creativitat. La filosofia ho va estudiar en relació a la raó i la moral. Els neuròlegs i fisiòlegs miren de trobar la correspondència entre el fet biològic i la seva expressió. [Els psicòlegs, el seu paper en la conducta, i aprenentatge] . Els sociòlegs i antropòlegs estudien què és comú i què varia en diferents cultures. Els novel·listes i dramaturgs, per definir els motius dels seus personatges [les emocions són la causalitat humana].

[No és remarcable que tractant-se d’un tema tan important per al nostre benestar, hagi estat relativament poc estudiat? un capítol petit als llibres de Psicologia]

[En definitiva, som uns sistema que constantment va reaccionant a l’entorn, un entorn que és exterior (el que ens arriba dels sentits) i interior (el nostre cos, reocrds i oensaments). I la resposta, a banda d’un repertori instintiu, après o entrenat, o pensat i meditat, té un “color” emocional:

  • normal o inesperat: sorpresa
  • atacar o fugir, ira, por
  • satisfacció, goig, felicitat, disgust, tristesa]

[Pribram: motivació quant a quer suposa una desviació de la conducta motivada normal [ja sia perquè ens excita una possibilitat millor o perquè ens furstra no poder-ho aconseguir.][les teories no són incompatibles, el repertori, les reaccions possibles poden ser de base biològica, però  què ho desencadena davant un estímul determinat, pot ser personal i cognitiu].

[totes les emocionals són alhora variables de motivació? busquem oi volem que durin les agradables, evitem les desagradables?]

Filosofia

(CGPT). Els filòsofs antics i medievals parlaven en termes de passions de l’ànima (de pathos, passio, patir), i no d’emocions.  Les passions eren sobretot desigs o por que podien afectar la conducta racional i moral i que calia controlar i, de ser possible, eliminar. [Al Fedre (246-254) Plató tenim metàfora del carro de dos cavalls, el blanc que representa la virtut i la raó, i el negre que representa les passions. Els estoics també entenien les passions com una afecció de la qual alliberar-se, buscant l’apatheia (com en el budisme). Aristòtil advoca per la moderació, admetent el paper que poden tenir en la conducta (Retòrica)].

[És de remarcar que els set pecats capitals estan relacionats amb el desig i les emocions. Gola, luxúria i peresa són els excessos dels estímuls homeostàtics bàsics, de satisfer la gana, el descans i la reproducció. L’avarícia derivaria de l’ansietat, la supèrbia de la satisfacció, l’enveja amb la ira. Són contrarestats per les virtuts temprança, castedat, diligència, caritat, humilitat, benevolència i paciència.]

A Les passions de l’ame, Descartes pretén estudiar el cos com una màquina independent de l’ànima, totes les passions són legítimes.
Hume a A Treatise of Human Nature (1773) ho capgirava dient que “Reason alone can never be a motive to any action of the will… it can never oppose passion in the direction of the will… The reason is, and ought to be, the slave of the passions, and can never pretend to any other office than to serve and obey them”. L’home actua per pors i desigs. [Igual que la moral no es deriva de la raó]. Així anticipa la visió de la psicologia que veurà les emocions, no com quelcom a eliminar, sinó formant part de l’experiència humana, una manera d’adaptar-se a les situacions, per exemple, la por fa reaccionar davant d’una amenaça, l’amor contribueix a la cohesió social. I en tot cas, si s’han de controlar, és per al benestar [la vida bona vs la vida justa]. Tenen també un aspecte cognitiu mentre que pels antics, en la seva visió dualista, les passions pertanyien al cos, i la raó i la virtut, a l’ànima.

[Plató, Aristòtil, Sant Agustí, Sant Tomàs, Hobbes, Descartes, Hume]

Teories psicologia

“Emoció”, “emotion” ve del francès “émotion” (sXVI Coromines), “émouvoir”, del llatí emovere, moure, remenar i es va començar afer servir cap el 1830. [ningú tenia “emocions” abans de1830]

Darwin
A “The Expression of the Emotions in Man and Animals”  (1872) va argumentar que l’expressió de les emocions (expressió facial, llenguatge corporal i vocalitzacions) era rellevant per l’evolució [però no ens diu què és una emoció]. Tracta la joia, tristesa, por, ira, disgust, sorpresa, astorament (awe, diferent de por), menyspreu, vergonya, i orgull. (Frontera animals-humans). Algunes expressions, com mostrar les dents en el cas d’ira, es podrien explicar com vestigis d’una resposta agressiva a punt per mossegar. Ara serveixen per amenaçar l’adversari sense haver de començar la lluita [com un gat o un gos]

James-Lange
William James a “What is an Emotion?” (1884) proposa que quan un fet o un record poden desencadenar una reacció fisiològica, una conducta i una expressió [inconscient] i que  i una conducta i que l’emoció és l’experiència de sentir aquesta reacció. Així, ens sentim feliços perquè somriem, tristos perquè plorem, enfadats perquè frown, i amb por perquè fugim.  De manera independent el 1885 Carl Lange publica el 1885 “On Emotions: A Psycho-Physiological Study” on afirma que les emocions consisteixen en les percepcions d’òrgans viscerals. És a dir: percepció estímul → reacció fisiològica → experiència afectiva.

Biologia i evolució.
Els 1960s Silvan Tomkins va aportar la Affect Theory. Hi hauria 9 afectes bàsics, i no pas derivats d’impulsos biològics tals com la gana o el sexe. Positius: Interés-excitació, joia. Neutres: Sorpresa. Negatius: Terror, angoixa, ira, disgust, reacció a mala olor, vergonya. Al llarg de la vida es van fixant certs guions, maneres de reaccionar a les emocions (Script Theory). Tomkins tenia experiència en teatre.  Aquests guions acaben definint la personalitat. Entendre el funcionament d’aquests guions ens ajudaria a evitar les situacions que condueixen a emocions negatives. El seu tractament de l’emoció desafiava tant el conductisme com la psicoanàlisi. Precedeix Ekman en l’estudi de les expressions. Influirà Segdwick (als 90s) i Berlant (2011) a l’hora d’analitzar l’estat emocional de la població i la política (NewYorker . Affect Theory and the new age of anxiety), com a punt de vista alternatiu als arguments ideològics.
Als 1970s Paul Ekman va establir que les expressions facials corresponents a sis emocions bàsiques, felicitat, tristesa, ira, por, sorpresa i disgust, eren les mateixes a totes les cultures. (Pictures of Facial Affect, POFA) Això implicaria que les emocions tenen una base biològica. (Atlas of emotions)
Robert Plutchik (1980s) reconeix la funció adaptativa de les funcions que s’hauria anat fixant al llarg de l’evolució. Identifica 8 emocions que contribueixen a la resposta adequada a cada estímul [de la mateixa manera que el dolor serveix per evitar la destrucció d’un teixit]:

Estímul – Avaluació cognitiva – Emoció/sentiment – conducta -efecte

  • Amenaça – “perill” – Por/terror  – fugir
  • Obstacle -“enemic” – ira -atacar
  • Parella potencial – “possessió” – joia – ritual d’aparellament
  • Pèrdua d’algú estimat – “solitud” – tristesa – plor/ajuda per reintegrar-se
  • Membre del grup – “amic” – acceptació/confiança –  Grooming, sharing Affiliation
  • Objecte desagradable – “verí” – Disgust/fàstic – rebutjar
  • Nou territori – “què hi ha aquí?” – anticipació – explorar
  • Objecte nou de sobte – “Què és això?” – Sorpresa – Alto, m’oriento

 

Constructivista
En els 1960s Richard Lazarus i Magda Arnold van proposar que els humans fem una avaluació cognitiva (cognitive appraisal) d’una situació [però inconscient?] i que reaccionem [fisiològicament i experiencialment] a aquesta avaluació i no directament a l’estímul. La reacció emocional ve mediatitzada per la nostra manera de veure-ho. Així, persones diferents poden reaccionar de manera diferent als diferents estímuls. Schachter i Singer parlen de Two-Factor Theory, les emocions es donen quan interpretem una reacció fisiològica d’acord amb el context. (WK) Mandler, Two process Theory distingeix entre una primera avaluació de la situació, segons si és beneficiosa, perjudicial o indiferent, una segona valoració sobre què podem fer, i finalment, la generació de l’emoció [frustració o fugida si no podem fer res, satisfacció o atac si podem]. (Brit). Les causes que atribuïm als fets que ens afecten intervenen en les reaccions emocionals. Per exemple, sentim llàstima per algú que té una malaltia genètica o ha patit un accident, una causa no controlable. Culpa per un fet que nosaltres podríem haver evitat. Ira per un fet que un altre podria haver evitat.
(P) Pribram (1969) accentua el paper de la memòria, avalua l’impacte de l’estímul en termes de la incongruència respecte la línia de base, vincula l’emoció amb la motivació quant a que suposa una desviació de la conducta motivada normal [ja sia perquè ens excita una possibilitat millor o perquè ens furstra no poder-ho aconseguir.]
Lisa Feldman Barrett, (2017 How emotions are made) qúestiona que les emocions estiguin fixades biològicament. Hi hauria una reacció afectiva bàsica (core affect) amb dues dimensions plaer/disgust i intensitat alta/baixa. Els records d’experiències passades i l’aprenentatge cultural es combinen per l’experiència afectiva d’un nou estímul situació. Concretament l’ansietat seria una construcció social, no una reacció innata a un perill.
El constructivisme social assenyala que les emocions estan condicionades pel context social i cultural. La resposta emocional s’aniria definint a partir de la interacció amb els altres d’acord amb el que s’espera de cada rol [Però sembla que hi pot haver resistència a acceptar la norma social. Per exemple, que una mare no pot sentir depressió postpart, o que un home no ha d’exterioritzar sentiments. Suposo que aquí Freud indicaria que les expectatives social s’interioritzen al superego].
Batja Mesquita, 2003, proposa que les emocions [les repostes] es construeixen a través de les relacions interpersonals (newyorker). I aquestes relacions varien en les diferents cultures [Això explicaria la importància de les experiències afectives els primers mesos de vida. També és cert que hi ha cultures que afavoreixen una contenció en l’expressió de les emocions, com la britànica, o la japonesa, i altres que la fomenten, com les tradicions d’arrencar-se els cabells i cobrir-se el cap amb cendra].

[les teories no són incompatibles, el repertori, les reaccions possibles poden ser de base biològica, però  què ho desencadena davant un estímul determinat, pot ser personal i cognitiu].

Neurologia, plaer, dolor

Neurologia
(Brit) Es distingeixen entre respostes emocionals, ràpids i instintives, en què els estímuls són processats pel sistema límbic sense intervenció del neocórtex  (Anatomia: Sistema nerviós), i respostes emocionals que responen a records o una avaluació racional que impliquen una connexió del tàlem al neocórtex. Els infants començarien amb respostes automàtiques i poc a poc anirien intervenint processos més cognitius.
(WK [redactat millorable]) Els estats mentals de les emocions, agradables o desagradables, es correspondrien a processos del sistema límbic,  l’anomenat cervell mamífer, que allibera neurotransmissors com la dopamina, noradrenalina, serotonina. [entenc que el cervell reptilià també,  cervell trino]. Així per exemple l’emoció de l’amor es correspondria a processos dels circuits del còrtex cingulat (Gyrus) que faciliten tenir cura dels fills. L’emoció de la por seria una reacció instintiva del tàlem, cervell reptilià [en l’ansietat hi intervindria el còrtex prefrontal] i de l’amígdala al sistema límbic.

(veure Anatomia, Sistema nerviós)

Dolor
(CGPT) Hi ha evidències de connexió entre els receptors de dolor i les emocions negatives. Comparteixen circuits neuronals com el còrtex anterior cingulat (ACC) que té un paper en la tristesa i l’ansietat. L’amígdala és present en la percepció del dolor i també en la por i l’ansietat. Els neurotransmissors com la serotonina, norpinefrina i dopamina intervenen tant en el color crònic com en la depressió i l’ansietat. El “dolor” psicològic, com la pena o el rebuig social, activa les mateixes regions del cervell que el dolor físic.
(CGPT) Els nociceptors (receptors) recullen estímuls perjudicials com un tall, calor i agressió química i transmeten el senyal per fibres aferents A-delta, ràpid, dolor agut; i fibres C, més lentes, dolor persistent. Arriben a la medul·la espinal i pugen pel tracte espinotalàmic fins al tàlem des d’on es distribueixen a diferents parts del cervell . Al còrtex somatosensorial  es processa la ubicació, intesitat i tipus de dolor. Al còrtex anterior cingulat (ACC) i la Insula [es valora el dolor emocionalment] i es prepara una resposta. Al còrtex prefrontal es valora cognitivament i es reacciona. El cervell pot modular el dolor amplificant o atenuant els senyals, o bé alliberant opioides endògens com endorfines o encefalines. En el cas del dolor crònic, certes neurones de la medul·la espinal es tornen hipersensitives i envien senyals de dolor en absència d’una ferida.
Té un paper fonamental per la supervivència. L’evolució hauria anat consolidant mecanismes de detecció i evitació de destrucció de teixits.

Homeostasi i plaer

Plaer
Quan s’activa el centre de gratificació del cervell s’allibera dopamina i altres neurotransmissors donant lloc a sentiments de plaer i motivació. El centre pot ser activat per [ el sentit de la vida] :

  • Estímuls biològics: Consum d’aliment , especialment ric en sucre. Activitat sexual. Confort físic, descans, calor, fresca, alleujament del dolor.
  • Estímuls socials: Passar temps amb família i amics, Estimar, estar enamorat.. Quan hom estima, s’allibera oxitocina que du a sentir felicitat i satisfacció. ésser valorat [likes].
  • Fites: Aprendre, adquirir habilitats. Assolir objectius, completar tasques. Activitats creatives.
  • Estímuls externs: escoltar música, contemplar la natura o l’art. Consum de substàncies, alcohol, tabac, opioides.
  • Activitat física: Córrer (“runner’s high”) allibera endorfines i dopamina, contribuint a sentiments d’eufòria [ballar té aquest component més el social].
  • Noves experiències, conductes de risc com el joc o esports extrems.

El centre de gratificació genera l’experiència de plaer, motiva i reforça conductes Està estretament relacionat amb les emocions positives. El Nucleus  Accumbens (NAc), i l’àrea tegmental ventral  (VTA)  intervenen en l’alliberament de dopamina que produeix sensació de plaer. El còrtex prefrontal (PFC) pren part en la presa de decisions i l’anticipació de recompenses [l’esperança a la capsa de Pandora] d’una acció (integra informació del sistema de gratificació) (wk  parabrachial nucleus, orbitofrontal cortex (OFC), and insular cortex.) . En ratolins, s’experimenta amnb microinjeccions de dopamina a la zona. Quan s’activen tots els punts tindríem una experiència d’eufòria.

Seria la base de la motivació. El sistema de gratificació contribueix a la supervivència reforçant conductes com trobar menjar o establir connexions socials. Té un paper fonamental en l’aprenentatge. El mal funcionament de la gratificació pot dur a la depressió, quan el cervell és incapaç d’experimentar plaer. En els casos d’addicció de substàncies s’activa la gratificació sense que hi hagi hagut les conductes naturals que l’haurien hagut de desencadenar (Experiment de Olds i Milne).

Teoria homeostàtica
Quan el cos perd l’equilibri perquè necessita restaurar nivells de sucre, per exemple, es desencadena un impuls (drive, desig) per satisfer-lo. I quan es restaura l’equilibri experimentem plaer alhora que l’impuls desapareix.  [El cicle en què s’alterna necessitat i satisfacció, és el que funciona per a mi. Esforç/cansament/repòs, gana/menjar, aïllament/companyia, embrutar-se/netejar, en el ball intens i reposat. El difícil és trobar el període adequat d’alternança. No passar massa gana, ni tampoc quedar massa tip] (la vida bona). Homer, El ventre avorrible.
En aquest sentit Bud Craig (2003) distingeix entre les emocions tradicionals que serien resultat dels estímuls de l’entorn, de les que es podrien anomenar “emocions homeostàtiques”, resultat de demandes del nostre estat corporal tals com la gana o la fatiga.
Desig i satisfacció
Incentive-Salience Theory: assenyala la la diferència entre el desig i l’experiència de satisfacció, que serien dos mecanismes cerebrals diferents. La dopamina estaria relacionada amb el desig [motivació] mentre que els opiodes ho estarien amb el gaudi. En els casos d’addicció l’ànsia i el desig acaben dissociats del gaudi [Pugem el cim per una vista que no gaudirem, fem una conquesta romàntica sense gaudir dels sentits, reservem taula a un restaurant car sense aturar-nos a assaborir el plat. Té a veure amb el treadmill de l’hedonisme]. [Alternança de desig i satisfacció en la teoria de l’homeostasi].

Hedonisme i Eudaimonia
Hedonisme: Atribuït a Epicur. El plaer seria l’impuls bàsic de motivació humana. Busquem maximitzar el plaer i minimitzar el dolor. Desitgem, assolim i gaudim, ens habituem, i tornem a desitjar, condemnats a la insatisfacció per sempre.(cercle inacabable, treadmill,) . L’Eudaimonia, associat amb Aristòtil, relaciona el plaer amb realitzar fites que tinguin sentit, autorealització. [trobar gust en una vida virtuosa. Però això no exclou el gaudi d’una truita de patates] [Epicur s’associa amb l’hedonisme però és inexacte que defensi que el màxim bé per a l’home sigui el plaer sensorial. Cal recordar la noció d’ataràxia, d’estar satisfet amb el que és té. No són tan diferents. Els dos advoquen pel benestar. És diferent de cristianisme i islam que demanen patiment actual per guanyar una felicitat transcendent. O del budisme i potser estoicisme, amb la indiferència. (la vida bona)]

Altres
Expectatives (Reward Prediction Error Theory). Tenim expectatives sobre el que passarà. Quan el resultat les excedeix, sentim plaer, i decepció en cas contrari. Regulat per la dopamina.
Flow Theory (Mihaly Csikszentmihalyi). Plaer quan estem executant una tasca d’acord amb les nostres habilitats, totalment concentrats, absorbits en l’activitat,  amb sensació de control, perdent una mica l’autoconsciència. [esport, bricolatge; Aristòtil deia en algun lloc que la felicitat és executar una tasca sense trobar obstacles].
No hi ha un equivalent a l’ecala McGill per descriure el plaer. L’escala SHAPS avalua la capacitat de ser feliç amb diferents experiències. El qüestionari PANAS, pregunta sobre com s’ha sentit el subjecte els darrers dies. La Subjective Happiness Scale pregunta per l’autopercepció del subjecte sobre si és feliç o no. Oxford Happiness Questionaire.

Qualitat/Actitud
(WK) Qualitat: Atribuïm el plaer amb la sensació, el sabor del menjar, la carícia o l’orgasme, l’experiència fenomenològica. (Alguns objecten que aquesta teoria no pot trobar una qualitat o sensació comuna a totes les experiències plaents).
Actitud: L’experiència de plaer depèn de l’actitud del subjecte (intencionalisme). En diferents persones la mateixa sensació pot donar diferents experiències de plaer. [Sembla trivial, la percepció sempre va acompanyada de l’expectativa i  de l’aprenentatge perceptiu previ].

Glück, Welches Glück, exposició del DHMD. El sentit de la vida

Aspectes i funcions

Component fisiològic i neuronal
Seguint James-Lange, hi hauria una activitat al sistema nerviós autònom i òrgans viscerals. [es tractaria de respostes automàtiques a diferents estímuls]. La neurologia indicaria que en alguns casos, com records, intervé el còrtex. (Brit) sembla que l’hemisferi dret intervé més a l’hora de processar emotions negatives, i l’esquerre per les positives. (Cervell i xarxa neuronal)
[en què consisteixen? acceleració del pols, adrenalina, preparació per l’acció ] Tenen una funció adaptativa. Segons el Component Process Model de Scherer hi ha un component d’avaluació cognitiva de la situació.

Component expressiu
Les emocions s’expressen a través de l’expressió facial, postura i sons. Intervé el 7è nervi cranial, eferent, que des del cervell activa els músculs facials. El 5è nervi o trigèmin, aferent, recull el que està passant a la pell. La informació que aporta al cervell desencadenaria l’experiència [resposta facial inconscient i després en adonar-nos de la ganyota o que ens enrojolem, experimentem l’emoció].(“Smile when you feel blue”, “qui canta els mals espanta”, “whistle a happy tune”)
[Com atribuïm emocions als altres? Expressió facial, accions d’atac o fugida. La sèrie de TV “Lie to Me” (2009-2011) presenta un expert en detectar mentides interpretant les expressions facials, llenguatge corporal. Estaria inspirat en Paul Ekman.
(CGPT). Quan els actors representen emocions, les neurones mirall, poden desencadenar l’experiència de les emocions que es simulen. (Cervell i Xarxa neuronal). Sense necessitat que evoquin experiències pròpies similars, com en el mètode Stanislavski, tal com s’esmentava a propòsit del nervi trigèmin, l’expressió pot desencadenar l’emoció, somriure pot fer sentir-se més feliç [fake it until you make it]. A l’hora d’entrar en el paper, pot ser que s’hi fusionin, barrejant les pròpies emocions amb les del personatge.  Si senten la diferència entre el seu estat emocional real i el que pretenen representar, el que s’anomena dissonància cognitiva, pot ser que de manera inconscient , comencin a sentir l’emoció que representen [si som la narració que ens expliquem, quan substituïm aquesta narració autobiogràfica per una altra, canviem].
L’expressió de les emocions té una triple funció: activa l’experiència pròpia, comunica el nostre estat interior i activa emocions en els altres [si somric quan ballo genero confiança a l’altre]. Els infants, molt abans d’adquirir el llenguatge, ja tenen un repertori d’expressió emocional.  Nens de dies reaccionen plorant si senten plorar altres nens. Capten també l’emoció que expressen les mares. Per exemple travessen un forat si veuen la mare somrient a l’altre costat, però no si fa cara de por.

Component experiencial
Certa activitat fisiològica, amb la intervenció o no de processos cognitius (segons les teories constructivistes), donen lloc a una sèrie d’experiències subjectives [que només es pot estudiar amb informes verbals dels subjectes. I que de fet constitueixen bona part del que narra la literatura].
(Brit) Els conductistes estrictes rebutgen que les emocions es puguin estudiar científicament. D’altra banda alguns estudis indiquen que les emocions afecten la percepció, l’empatia, o la creativitat.

Emocions i adaptació
[Partint del més bàsic.  Estem programats amb el dolor per evitar el que ens pot destruir teixits, i motivats pel cicle desig/plaer per assolir el manteniment de l’organisme, gana, set, repòs i reproducció de l’espècie.
Entorn: la sorpresa ens fa estar alerta a les novetats. Davant d’una amenaça o un competir, la por o la ira ens faran respondre segons si ens supera o no. La joia o disgust ens indiquen què hem de perseguir, com el plaer en restablir l’equilibri, o evitar, com en el cas d’un aliment perjudicial. La tristesa seria resultat de la frustració d’una expectativa no acomplerta i serviria per comunicar als altres la necessitat d’ajuda. Reavaluar les expectatives i conservar recursos per a objectius assolibles evitant conductes de risc. Un mecanisme semblant explica la tristesa com a resposta per superar la pèrdua d’algú estimat [teníem l’expectativa que seria amb nosaltres i haurem d’aprendre a viure sense.][L’esperança que hi havia a la capsa de Pandora ]. [A mesura que apareixen necessitats diferents de les bàsiques, com la piràmide de Maslow, apareixen desigs o aspiracions com ser estimat i valorat pels altres, gaudir de la bona cuina i l’art, i autorealitzar-se. I apareixen els sentiments positius i negatius relacionats].

Emocions, sentiments, estat d’ànim, temperament, personalitat

Segons la seva durada o estabilitat al llarg del temps, podem distingir diferents tipus d’experiència o caracterització emocional.

Emocions
(CGPT) són estats psicològics complexos que tenen tres components, l’experiència subjectiva, la resposta fisiològica i la resposta de conducta o expressiva. Serien respostes primàries i instintives que es formen al sistema límbic reaccionant a un estímul exterior o pensaments i memòries. Les bàsiques serien universals a totes les cultures: ira, por, tristesa, joia, sorpresa i disgust. Durada de segons a minuts.
(wk: predisposició a un cert tipus d’acció responent a certs estímuls que desencadenen una sèrie de canvis fisiològics i cognitius [mala definició, l’emoció no és la predisposició, això seria el temperament.) L’emoció és la reacció fisiològica acompanyada de l’experiència].

Sentiments (feelings)
(CGPT) serien la interpretació conscient i subjectiva de les emocions. Són la representació mental del que està passant en la ment i el cos. Hi ha una avaluació cognitiva i personal influïa per percepcions i records. Per exemple, sentir-se content, satisfet, preocupat, frustrat. Durarien de minuts a hores.
[ Una resposta emocional dilatada, com una ona de longitud llarga que és modulada per ones petites de plaer dolor i emocions]. (P). Young (P. 549) parla “d’estats d’ànim d’una certa persistència, com l’alegria, la tristesa, l’ansietat”. El seu estudi és difícil, donat que a vegades presenten una forta correlació amb una dada externa, “sentiments intencionals” [alegria en retrobar un amic, quan em surt un problema, frustració per no haver acabat d’estudiar el que volia], mentre que d’altres no som conscients del seu origen. A part dels estats d’ànim d’alegria i tristesa s’ha parlat (P.550) de “sentiments formals” com èxit, esperança, desengany, dubte, “sentiments personals” com l’honor, la vanitat, la confiança o l’amor, i “sentiments objectius” determinats per valors lògics, estètics, ètics, religiosos, etc.

Estats d’ànim (mood)
Estats afectius menys intensos i que duren més que les emocions, que no semblen respondre a un estímul determinat. Se’ls pot assignar una “valència” positiva o negativa. Poden estar influïts pel son [i cansament], per l’entorn (naturalesa vs ciutat), [soroll], la nutrició [el mal humor de la Laia quan necessitava menjar], o les hormones. Poden durar des d’hores [mal humor meu i no voler parlar] a dies i fins i tot setmanes.

Trets (traits)
Serien disposicions permanents a certes respostes emocionals i s’integrarien en la personalitat, per exemple, optimisme vs neuroticisme [ho veig tot bé, tot malament].

Temperament
La constància en les respostes emocionals contribuirien a definir el temperament, ja sia les emocions negatives, o la tendència a l’agressivitat. (CGPT) Tindrien una base genètica i serien presents ja a la primera infantesa. (A l’antiguitat, la doctrina dels quatre humors relacionava la proporció dels fluids amb els temperaments colèric, sanguini, flegmàtic i melancòlic). Els seus aspectes més comuns serien: Nivell d’activitat (energia). Reactivitat emocional (com reaccionem a estímuls emocionals). Autoregulació, com gestionem els impulsos i emocions. Sociabilitat: fins a quin punt cerquem interaccions socials.

Personalitat
Incorpora els trets innats del temperament i també els adquirits a través de l’experiència i la socialització. Hi ha els valors, creences, hàbits i estratègies psicològiques per fer front a les decepcions. [enllaç a personalitat]

Classificació

Darwin (1874). 10 emocions
Joia, tristesa, por, ira, disgust, sorpresa, astorament (awe, diferent de por), menyspreu, vergonya, i orgull.

Silvan Tomkins (1960s). 9 emocions
Positius: Interés-excitació, joia. Neutres: Sorpresa. Negatius: Terror, angoixa, ira, disgust, reacció a mala olor, vergonya.

Paul Ekman (1972). 6 emocions
Ira, disgust, por, felicitat, tristesa i sorpresa.
Ampliades a 11 més als 1990s: diversió, menyspreu, contentament, vergonya, il·lusió, culpa, orgull d’èxits, alleujament, satisfacció, plaer sensorial i vergonya

Pluchnik (1980). 8 emocions en 4 parelles
Joia/tristesa. Anticipació/sorpresa. Admiració/disgust. Ira/por

James Russell (1980). Dimensió contínua.
En lloc de categories discretes les emocions es podrien situar en un espai de dues dimensions segons la “valència” (plaer/desagradable) i o l’excitació (alta/baixa). [Ira i terror tindrien el mateix component de ‘alta excitació i desagradable]

Model PAD

Albert Mehrabian i James A. Russell (1974). Situa les emocions en un espai de tres dimensions: plear/desagradable, arousal(excitació) i dominància (si dominem o ens deixem dominar).

 

Classificació segons el tipus d’estímul (Robinson)

(2009). ( WK )

  • Propietats d’un objecte
    • (+) Interès, curiositat, entusiasme / (-) Indiferència, avorriment
    • (+) Atracció, desig / (-) Aversió, disgust
    • (+) Sorpresa / (-) alarma, pànic
  • Anticipació del futur
    • (+) Esperança, excitació / (-) Por, ansietat
  • Relacionat amb un fet
    • (+) Gratitud / (-) ràbia
    • (+) Joia, triomf / (-) pena
    • (+) Paciència / (-) frustració
    • (+) Contentament, satisfacció / (-)decepció
  • Autoavaluació
    • (+) Humilitat, modèstia / (-) orgull, arrogància
    • [(+) Autoestima alta / (-) baixa
  • Social
    • (+) Caritat, [empatia] / (-) enveja, gelosia
    • (+) Simpatia / (-) Crueltat
  • Catexi [sobre una altra persona]
    • (+) Amor / (-) odi

Arbre de Parrot  6 tipus amb tres nivells, emoció primària, secundària i terciàries. Comparat amb Ekman afegeix “amor” que correspondria a desig, i inclou el disgust en tristesa en general. En [ ] el que hi afegeixo jo.

Carlson i Hatfield
(Cultura Inquieta):  classifiquen emocions i sentiments  atenent a les dimensions (les 16 principals després de //)

  • València
    positiva: felicitat, amor, joia [només felicitat a Ekman]
    negativa: tristesa, ira, por [disgust, tristesa, ira, por a Ekman]
  • Intensitat alta o baixa

i distingint tres nivells:

  • Emocions primàries, universals i innates: felicitat, tristesa, ira, por, sorpresa i disgust. [Ekman]. Gust (agrado) – tristesa
  • Emocions secundàries, influïdes per la cultura i història personal: vergonya, culpa, orgull, gelosia//. Eufòria, Admiració, Afecte, Satisfacció – Enfadat, Odi, indignació, impaciència, Enveja, venjança, gelosia
  • Emocions terciàries, més personals i que poden dependre del context. Optimisme, Gratitud

Riure
(CGPT) No es tracta d’una emoció sinó d’una resposta complexa que es pot estar associada a emocions de diversió (amusement), felicitat, alleujament després d’una tensió, sorpresa [per un doble sentit inesperat?], afecte i connexió social, playfulness, eufòria, nerviosisme, Schadenfreude. [una mateixa resposta fisiològica associada a diferents experiències subjectives].

Ansietat
[Afegit per la importància que li dedica Pinillos, sembla una barreja de tristesa i por] Hi conflueixen emocions i motivació, pot ser un estat de curta durada o un tret de la personalitat. Mentre que la resposta al dolor correspon a un dany real que s’ha patit, l’ansietat és una resposta a una anticipació del perill.  Miller, el 1951 va assenyalar que la resposta es pot convertir en patològica perdent la seva funció adaptativa. Des de la psicologia humanística, Rollo May (1950) i Rogers (1951) indiquen que quan un subjecte percep alguna cosa que amenaça el seu “ego-concepte”, el resultat és una catàstrofe psicològica. Semblant quan percebem que els nostres plans no es podran realitzar (Mandler i Watson) [per tant, els que no fan plans són una mica més feliços. També, els que fan plans són els que tenen expectatives. Així que hauríem d’entrenar-nos a fer plans però ser flexibles si no surten. Al cap i a la fi, el que ens diuen els poetes lírics grecs ]. L’estat d’ansietat es pot considerar com un impuls, una motivació a actuar d’una certa manera. [Entenc que el perill que es percep pot ser definit clarament com “perdré la feina”, “vindrà a casa i em destorbarà”, o indefinit mig inconscient]. EL 1953 Janet Taylor elabora un test per reportar l’ansietat, el Manifest Anxiety Scale.
Les característiques que destaquen més o menys tots els autors (Epstein) són; sobre-estimulació primària [donem més importància de la que cal a un fet], incongruència cognoscitiva [expectatives exagerades?] i la manca de respostes apropiades disponibles.

Regulació

(Brit) L’experiència de les emocions pot servir per adaptar-se millor a una situació [fight or flight], conviure millor gràcies a comunicar el nostre estat i saber llegir el dels altres.  En alguns casos però la ira o por extrema poden dur a conductes perjudicials. Quan s’excita repetidament el sistema nerviós simpàtic i les hormones de l’adrenalina, hi poden haver efectes perjudicials.

Què s’ha de fer amb les emocions?
A l’antiguitat, com hem vist, es tractava de contenir-les [potser es confon l’emoció amb l’impuls de la motivació, el drive.] (Brit)El cristianisme  acceptava [i fins i tot animava] l’emoció negativa de la culpa.  Des de Freud, els psicòlegs i psiquiatres intenten alleujar les emocions negatives com la depressió i l’ansietat.
Els infants de 2-7 mesos comencen expressant el neguit amb un plor desesperat. Cap als 20 mesos són capaços d’inhibir-lo. Aleshores apareixen episodis d’ira, amb conductes d’atac o fugida.

Intel·ligència emocional
El terme va aparèixer el 1964 i es va fer popular amb el llibre “Emotional intelligence” de Daniel Goleman. Indicaria la capacitat de:

  • percebre les emocions
  • saber fer-les servir. Per exemple crear el clima emocional adequat per transmetre un missatge com quan ens ofereixen cafè i pastes en una reunió.
  • entendre. Poder predir les emocions dels altres identificant què les causa.
  • gestionar les emocions pròpies i les dels altres

La tesi és que aquesta habilitat es pot aprendre i millorar. El test Mayer–Salovey–Caruso Emotional Intelligence (MSCEIT). El terme ha esdevingut molt popular però ha estat criticat per mancar de base científica. [amb algú que està furiós no es pot raonar, cal detectar aquesta fúria i gestionar-la. És obvi que la capacitat per detectar les emocions dels altres és clau per adaptar-se a les situacions.].

 

Patologies

(CGPT) Emocions que poden dur a patologies.

  • Ansietat. Preocupació excessiva (Generalized Anxiety Disorder (GAD), Panic Disorder, Social Anxiety Disorder, Post-Traumatic Stress Disorder (PTSD).
  • Depressió. Tristesa persistent, sense esperança, manca d’interès. Idees de suïcidi.
  • Ira, atacs d’ira amb conducta agressiva.
  • Culpa, vergonya.  Pensaments obsessius.
  • Disgust, rebuig del propi cos, anorèxia, bulímia
  • Solitud, relacionat amb depressió i ansietat
  • Gelosia, enveja. Personalitat Borderline. Paranoia.
  • Eufòria, deliris de grandesa. (pot ser induït per consum de substàncies)Trastorn bipolar. Personalitat narcisística.
  • Optimisme excessiu [oposat a l’ansietat]

La incapacitat de sentir emocions (emotional numbness) pot dur a comportaments psicòtics, esquizofrènia, paranoia [manca d’empatia]

Les emocions al món

Enquesta Gallup sobre la temperatura emocional del món: Anger, Sadness, Stress, Worry, Physical Pain, Enjoyment,  Well-rested, Learn Something, Smile or Laugh, Treated with respect. Amèrica llatina reporta més emocions positives. Els països amb conflictes tenen més emocions d’ira i estrès.

World Happiness Report: enquesta sobre felicitat, factors edat, ingressos, esperança de vida. Els països escandinaus, amb més nivell de vida i més igualtat reporten més felicitat i satisfacció.

Pew Research Center’s Global Attitudes Survey: enquesta sobre benestar emocional, estrès i ansietat. A les nacions desenvolupades  hi ha més ansietat i estrès relacionaty amb la feina i incertesa econòmica, mentre que als països més pobres hi ha més esperança i resiliència.

Better Life Index OECD. Satisfacció amb la vida (i Habitatge, ingressos, feina, medi ambient , educació). Puntuen alt països com Austràlia, Canadà o Suècia.

European Social Survey (ESS)  [web burocràtica, explicant què fan enlloc de mostrar en primer lloc una gràfica amb els resultats]. Els països del sud tenen més ansietat degut a factors econòmics.

Els països escandinaus reporten més satisfacció i felicitat. Països pròspers econòmicament com Japó o Corea pateixen ansietat i estrès. Orient i nord d’Àfrica reporten més ira, por i estrès. [relació amb islam?]. Amèrica llatina diu riure més i estar més feliç.
[O bé patim per pobresa i conflictes, o bé patim per estrès i ansietat]

Lauren Berlant recupera l’Affect Theory de Silvan Tomkins com a eina per analitzar l’estat emocional de la població en relació a la política, un punt de vista alternatiu a l’anàlisi d’arguments ideològics o econòmics. A “Cruel Optimism” (New Yorker) descriu com els polítics generen unes expectatives que no es poden complir, per exemple a l’era Obama, i com això acaba portant a un descontent que troba en Trump una resposta. Impulsora del “Feel Tank Chicago” i creadora del blog Super valent Thought.

Culturalment hi ha diferents tradicions segons la cultura. Els britànics (Keep Calm and Carry on) i els japonesos contenen l’expressió de les emocions mentre que els països del sud, orient i africans, les exterioritzen. [Això seria explicat per la teoria dels guions de Silvan Tomkins].

Article Big Think

Qüestions

Desig, emocions, eliminar? gestionar? valor principal?
Fins a finals del s19, tant a la filosofia antiga com en la teologia cristiana, les passions, ja que encara no es parlava d’emocions, eren quelcom a eliminar o controlar. En una visió dualista de la condició humana, les passions eren agitacions del cos que pertorbaven la vida espiritual (Homer, El ventre avorrible). Al s20, passem a valorar el benestar, els humans, s’han de sentir bé. Fins i tot al s21, potser es pretén eliminar tota emoció negativa, com si el principal criteri per orientar la vida humana hagués de ser la satisfacció permanent. A Grècia teníem la idea de buscar una vida equilibrada, gaudint el moment quan es podia, amb moderació (Aristòtil i Epicur) i aguantant les adversitats, i per tant gestionant les emocions negatives (estoicisme). Els humans s’han d’educar, física i espiritualment. Amb el cristianisme s’estimula l’emoció de culpa pel pecat,  es valora el patiment com a prova d’obediència a déu i s’exhorta a evitar els plaers (i emocions positives). Els humans han de ser salvats per la vida eterna, i les emocions presents no compten. Ara s’intenta “gestionar” les emocions, mirant d’eliminar les negatives i s’espera que estiguem positius i eufòrics tota l’estona. Els humans han de ser dopats? En tot cas, sempre hi ha hagut una indústria de la salvació, ja sia transcendent, ja sia immanent.
La contenció o exteriorització també varia segons les cultures (Emocions al món).

Excés i moderació
[Els desigs semblen resultat de l’evolució per ajudar a sobreviure l’espècie, generar respostes de conducta que satisfacin les necessitats d’alimentar-nos, refugiar-nos i reproduir-nos. Però es poden tornar-se perjudicials en excés. El consum de pastes i begudes amb gas amb excés de sucre condueix a obesitat. A l’altre extrem, la necessitat de ser acceptat per la resta de la societat du  a voler ser esvelt i a trastorns alimentaris. Una espècie indiferent quant a la reproducció desapareixeria però deslligat de l’objectiu d’establir relacions sanes amb descendència sana, degenera en violència sexual.

Les emocions positives són un fi en si mateix?
S’ha parlat de les funcions de les emocions per ajudar a sobreviure, per fugir del perill, per conviure millor, i si s’han de regular per evitar conductes perjudicials. El dolor serveix per avisar-nos d’una lesió als teixits. El gestionem eliminant la causa, retirant el dit de la flama, apartant l’objecte que ens talla o punxa. Per a què serveix la tristesa, que comparteix circuits neuronals amb el dolor? Per apartar expectatives excessives, el que no podrem realitzar? En aquest sentit, totes les filosofies han tingut la seva proposta, en la línia d’acceptar el destí, com els grecs, eliminar el desig en el budisme, acceptar la voluntat divina en el cristianisme.
L’experiència emocional, serveix per a una altra cosa, o les emocions positives són un fi en si mateix? Per a què vivim? Per a propagar gens? Per a propagar mems? O la vida és un fi en si mateix? I si és un fi en si mateix, ha de consistir en experiències positives, o això ens duria a la conducta de buscar la gratificació constant com en l’experiment d’Olds i Milner? (Identitat i bucle). Ens endollaríem a una màquina de simular experiències (Nozick Experience machine)? Hem d’evitar el patiment al cost que sigui, a través del consum de substàncies ( drogues i medicaments ). O maximitzar les experiència (sentit de la vida, fe de vida). Si poguéssim eliminar el dolor i la tristesa tot i conservant el seu valor informatiu, ho faríem? Quina és la “vida bona“?

Les emocions com a valor, humans, animals, AI
[L’antropologia filosòfica ha privilegiat les facultats intel·lectuals per damunt de les experiències afectives. Tampoc ha estat el principal objecte d’estudi de la filosofia, en part perquè l’experiència subjectiva és difícil de mesurar des de fora. I no obstant, la capacitat de sentir emocions és considerat com un tret inequívocament humà! Quan es debat sobre la dignitat i drets dels animals, un dels arguments és el fet que tinguin emocions (Frontera animals i éssers humans, Drets. Biodiversitat). Ara que les màquines tenen habilitats molt superior a les humanes, el que valorem que ens fa diferents i més valuosos són les emocions, tal com imaginava Philip. K. Dick amb el test Voigt-Kampf per detectar els androides amb aspecte humà (Consciència en màquines).

Emocions, xarxes, algoritmes
[L’entorn de l’home del paleolític era la naturalesa, el segle passat, la ciutat i la premsa, la ràdio i la televisió. Avui la major part del nostre entorn, són les xarxes socials. Els continguts que rebem ens afecten tant com el bon temps o mal temps podien afectar els pagesos segles abans. El 2012 FB va fer un experiment amb 600.000 usuaris filtrant els continguts que rebien, més positiu o negatiu, i avaluant el seu estat d’ànim  (Wired, Atlantic). L’estat d’ànim s’avaluava per les paraules usades als posts. Spotify etiqueta els temes segons el tempo, si animen a ballar, si relaxen. Happy Hits, Mood Booster, Rage Beats, Life Sucks, Coping Lost. (The Baffler, Identitat i bucle). Així, saben l’estat d’ànim dels seus 200M d’usuaris i poden ajustar la publicitat a partir d’aquesta dada. També poden suggerir canviar l’estat d’ànim, per exemple proposant cançons alegres a usuaris deprimits.
Aquest darrer exemple és benigne. El problema és que quan es cedeix el control a algoritmes que maximitzin el temps que els usuaris estan al lloc, els continguts que generen reaccions irades, o que fascinen per la violència, són els que reben més atenció. Es privilegien doncs, missatges d’odi.  Fox News explota l’atracció per l’odi (New Yorker). Els algoritmes de Facebook (Nieman lab) i Youtube (Bloomberg) realimenten la tendència a propagar continguts tòxics. Si hi afegim la capacitat de generar contingut fals ( Desinformació  i   Mal ús de la AI ), els continguts tòxics predominen sobre la informació i l’opinió.  Els adolescents reben més contingut incitant a la misogínia, i en pornografia, s’apunta a comportaments violents ( BBC ). La tendència és tan gran que fins i tot fent servir moderadors de contingut, aquest contingut predomina. I l’anonimat permet vessar tot l’odi (el mal) innat que ja tenim fins al punt que els moderadors pateixen traumes (The Verge, NewYorker i online content, NewYorker i destoxificació d’internet).
Així, Facebook, twitter i TikTok es converteixen en plataformes d’incitació a l’odi afavorint el populisme i l’autoritarisme .  Tenim un món cada cop més enfadat.

Les expectatives
La tristesa i la decepció depenen de les expectatives. Algunes d’aquestes expectatives les hem fabricat nosaltres, amb esperances de ser correspostos de qui estem enamorats, de triomfar professionalment ( l’esperança de  Pandora). Però d’altres vénen donades pel missatge públic. Si per guanyar la nostra confiança els polítics ens presenten un futur perfecte, i es culpen els adversaris de no arribar-hi, si les xarxes socials ens presenten tot de vides fàcils i perfectes, als les quals no arribem, inevitablement aquestes expectatives ens duen a la decepció i a la tristesa.
(Assenyalat per Berlant a propòsit de les expectatives generades per Obama, cruel optimism, 2011. (Affect Theory a Supervalentthought, NewYorker). Al final ja no tenim utopies ni esperança d’un futur millor. (  Manca de sentit i projecte de futur ).

 

Posted on

Agustí d’Hipona. Confessions

Llibre X. Els palaus de la memòria

And I come to the fields and spacious palaces of my memory, where are the treasures of innumerable images, brought into it from things of all sorts perceived by the senses. There is stored up, whatsoever besides we think, either by enlarging or diminishing, or any other way varying those things which the sense hath come to; and whatever else hath been committed and laid up, which forgetfulness hath not yet swallowed up and buried. When I enter there, I require what I will to be brought forth, and something instantly comes; others must be longer sought after, which are fetched, as it were, out of some inner receptacle; others rush out in troops, and while one thing is desired and required, they start forth, as who should say, “Is it perchance I?” These I drive away with the hand of my heart, from the face of my remembrance; until what I wish for be unveiled, and appear in sight, out of its secret place. Other things come up readily, in unbroken order, as they are called for; those in front making way for the following; and as they make way, they are hidden from sight, ready to come when I will. All which takes place when I repeat a thing by heart.

Posted on

10 ballets clàssics

Els 10 ballets clàssics: Rússia 1865 –  1917 Marius Pettipa, Europa 193x Nijinski,

MATT SCHIESL FEBRUARY 16, 2011

Top 10 Greatest Ballets

10 Cinderella
Choreography by Rostislav Zakharov, Music by Sergei Prokofiev

Many different versions of this ballet exist, but the original was performed in 1945, in Moscow, Russia. Prokofiev is one of my favorite composers, with fantastic composing skills, and his Cinderella is no exception. Based on the fairy tale, the ballet is noted for its fantastic score and very humorous tone. The very beginning of the ballet, I think, is one of the most beautiful pieces of music and it’s virtually unknown.9
https://youtu.be/Ww68J0Pi_-o

9 Don Quixote
Choreography By: Marius Petipa, Music By: Ludwig Minkus

Originally Performed in 1869, in Moscow, Russia, this beautiful ballet is based on the book “Don Quixote de la Mancha” by Miguel de Cervantes. The story follows Don Quixote on his quest of chivalry and the slaying of mythical beasts. Originally staged in 4 acts and 8 scenes, it is an immensely charming and fun ballet, with some great music. 8
https://youtu.be/VMOPF4WYYLE

8 The Sleeping Beauty
Choreography by Marius Petipa, Music by: Pyotr Tchaikovsky

No, not the Disney movie, but this beautiful ballet has some of the most beautiful music of all time. Originally performed in 1890, in St Petersburg, Russia, and based on Charles Perraults “La Belle au bois Dormant”, The story tells of Princess Aurora who is cursed to prick her finger on a spinning wheel and sleep for 100 years. This, indeed, comes to pass until she is awoken by a Princes’ kiss. They are married at the end of the ballet. With soaring, beautiful musical numbers, this one jumps onto the list7

7 A Midsummer Nights Dream
Choreographed by Fredrick Ashton, Music By Felix Mendelssohn

The most recent ballet on the list, originally performed in 1962, most of the credit to this ballet actually goes to Balanchine, who put the whole thing together. Mendelssohn didn’t write the music to the ballet knowingly, it was mostly background music to the play version that was reworked into ballet music. The story is obviously based on the play of the same name, by the late great William Shakespeare, and has quickly become one of the most popular American Ballets of all time. 6
https://youtu.be/hzyyvw3YV_I

6 Le Sacre du Printemps (The Rite of Spring)
Choreography by Vaslav Nijinski, Music By Igor Stravinsky

I admit, it took every fiber of my being to not put this one higher (closer to number 1). It is my personal favorite ballet, but I kept it low due to the fact that it is only about 30 minutes in length, but the importance, beauty, and emotion behind this ballet is enormous. It Premiered in Paris, in 1913, and it started a riot. When they went to see the performance, they were not prepared for the…ungrace of it? Being used to soaring melodies of Russian Ballet, audience members were shocked to find gritty harmonies, and less than graceful, and jarring movements. It is much better received by todays audiences. The story is that of a sacrifice of a young girl to the god of spring. She is killing herself through dance.
https://youtu.be/bjX3oAwv_Fs

5 La Bayader (The Temple Dancer)
Choreography by Marius Petipa, Music by Ludwig Minkus

Originally performed in 1877, in St. Petersberg, Russia, this ballet in four acts is considered to be Petipa’s greatest work, by some. The story tells of Nikiya and Solor, who have sworn to be faithful to each other. In his jealousy, the High Brahmin wishes to have Solor the warrior killed, but his plan does not come to pass. Instead, Nikiya is killed by a snake set forth by a man named Rajah, who believes Solor should be with his daughter rather than Nikiya. Solor is about to marry Rajah’s daughter, but the gods, in their anger, kill everybody in the temple. Yes, that was a VERY short version of a rather deep plot line, but nonetheless, it has some of the most celebrated movements (such as the Kingdom of Shades scene) of any ballet.4

https://youtu.be/g-3uM_8Wsjg

4 The Nutcracker
Choreograpy by: Petipa and Ivanov, Music by Pyotr Tchaikovski

This piece was almost universally panned when it premiered, in 1892, in St. Petersberg, but has since grown to be one of the most popular ballets of today, due to its ties with Christmas. Based on E.T.A. Hoffmann’s “The Nutcracker and the Mouse King”, the story tells of a young girl, Clara, who gets shrunk to the size of a mouse, and her beloved nutcracker who goes to war, with other toys, against the evil Mouse King. He is later transformed into a beautiful prince and they go to the kingdom of the Sugar Plum Fairy (Confiturembourg) to rule forever after. With cherished music and wonderful dance, it has become the staple of poplar ballets in the 20th century.3

3 Giselle
Choreography by Coralli and Perot, Music by Adolphe Adam, 1841

One of the most sought after roles of all time for a ballet dancer is the title character in this classic. Based on the poem of Heinrich Heine, it is about a young peasant girl named Giselle, who meets a nobleman dressed as a commoner and falls in love with him, not knowing that he is of noble birth. When another man who loves Giselle, named Hilarion, outs the nobleman, Giselle realises that she cannot be with him, upon which she goes mad and dies of a weak heart. In the second act, when Hilarion goes to grieve at Giselles’ grave, he is greeted by spirits of dead women called Wilis, who throw him into a river and kill him. When the nobleman comes, the Wilis sentence him to death as well, but the spirit of Giselle saves his life, and she then departs at peace to the afterlife. A Ballet filled with emotion and beautiful dance, it is considered a classic among all forms of entertainment.2

2 Romeo and Juliet
Choreography by Leonid Lavrovsky Music by Sergei Prokofiev

Another Ballet based on the works of William Shakespeare, the story is well know. Originally performed in 1938, in Czechoslovakia, it was significantly reworked and revised, and opened anew in 1940, in Leningrad, Russia. This Ballet is considered to be a the epitome of music and movement, and the masterpiece ballet of Prokofiev. This is a ballet that is truly too beautiful to be talked about, but must be seen and heard to be fully understood and loved. The movement, and the music, and the colors, I weep just thinking of it now.1
https://youtu.be/ZB3sd2BAxys

1 Swan Lake
Choreography by Julius Reisinger, Music By Pyotr Tchaikovsky

Premiering in 1877, in Moscow, it was originally titled “The Lake of the Swans” but was shortened to just “Swan Lake” after it was drastically reworked by Marius Petipa and Riccardo Driggo in 1895, and this is how it is known to audiences today. When it first went up it was viewed with harsh criticism, it was believed to be too difficult and unmemorable. However, it has grown to be Tchaikovsky’s masterpiece work, and was also his first ballet. The story is that of Odette, a princess who is cursed by Von Rothbart to become a swan by day, but is human by night. A prince, named Siegfried, sees the swan form of Odette transform into a beautiful woman and falls in love on the spot. They go to a ball together, until morning when she leaves to transform back into her swan alone. The prince looks for her and finds another woman, named Odile (played by the same woman who playes Odette) who looks the twin of the swan queen Odette. This is planned, of course, by Von Rothbart, and when Siegfried falls for Odile, Odette is cursed to be a swan forever. Realizing his mistake Siegfried seeks forgiveness, but Odette is eternally bound to be a swan, so the Prince and the Princess kill themselves and ascend into heaven together. The powerful story is seen by modern day audiences in more ways than just the Opera. An Academy Award movie called “Black Swan” was released in 2010, and it is also the base of the story Shrek, the Disney movie “The Swan Princess”, and many other stories and legends. It is a true masterpiece of ballet, and is always considered one of the, if not the, greatest ballet of all time.

Notables not listed: Paquita, Coppellia (so badly wanted to put it in there), Spartacus, Peter Pan, Anastasia, and Firebird.

 

Posted on

Les olors

LES MEVES OLORS [esborrany]

OLORS

article timeout
Compareu les notes aromàtiques de les fruites vermelles: aranyons, gerds, maduixes silvestres… Noteu les diferències? I entre l’albercoc, el préssec i la nectarina?
la dolçor de les ensaïmades quan aparques a prop del Forn Mistral (ronda de Sant Antoni, 96) i el pa torrat de les fleques amb forn propi com el Turris (Aribau, 158) sembla que fins i tot engreixin! Les notes de cacau del carrer de Petritxol i les seves xocolateries, com la Pallaresa al número 11 i la Granja Dulcinea, fan salivar! L’essència de vermut de la Bodega Salvat (Andalusia, 2) a Sants, enfonsat entre l’alcohol afegit que posen al vi aromatitzat amb herbes, quinina i els records de fusta mullada que fan taverna de barri com els de la Bodega Bartolí al número 41. Els fregits de la xurreria Trèbol del carrer de Còrsega 341, que t’obliguen a comprar encara que sigui un parell de xurros. L’olor de fritada del Moll de la Fusta i el sofregit de les paelles del passeig de Joan de Borbó, sobretot si passeu per davant el Suquet de l’Almirall, quasi tocant a la platja. L’olor forta d’espècies i carn dels carrers que et porten a la rambla del Raval. La d’orxata durant tot l’any de la Sirvent.

Petricor: l’olor de la terra seca quan comença a caure la pluja

article newyorker,  Pàgina amb totes les olors a Fragantica, llibre “Nose Dive” de Harold McGee
Harper:  com treballen les empreses cercant nous perfums, fent servir el mètode tradicional i introduïnt AI

Així és com va practicant la capacitat d’analitzar les fragàncies algú que es dedica a la matèria. A mi em podeu sorprendre a la primera planta d’El Corte Inglés deixant-me testar les noves mostres de perfums al dors de la mà. Precisament la perfumeria va començar amb els sacrificis de les divinitats que es feien amb fum aromatitzat (per fumum) com un antídot contra el cansament i la calor extrema. Abans d’entrar a la catedral de Barcelona notem les olors sacres d’encens que ja empraven per als seus rituals els egipcis. Igual que els encensos menys celestials i més new age de sàndal que inunden les botigues de Gràcia i del carrer de l’Hospital. Un dels millors centres de l’Estat, l’Hospital Clínic, desprèn aquesta olor tan característica dels recintes sanitaris, segurament fruit de la voluntat d’esterilitzar.
Olor de pneumàtic a Fontana
Cafè Torrat
pixums a les cantonades

perfums

[l’olor del bosc de pins amb la pinassa, el mar mediterrà més sec, el mar del nord amb les algues, l’olor del bosc humit amb molsa i bolets]

gespa, flors
[olor dins d’uan esglèsia, la pedra]

Posted on

JCJ Lectura

JCJ Arxius

Recorregut: Infantesa, Adolescència. Adult1. Adult2. Adult3.
Biblioteca illa deserta. Recursos museu

Infantesa

Contes, Pinotxo, Kasperle, Jim Botón i Lucas el Maquinista, Enid Blyton. Teban Sventon. Contes de fades d’Arthur Rackham. Stevenson La Illa del Tresor. Daniel Defoe Robinson Crusoe. Rebelión en la Granja. Explorant la biblioteca de casa.

Adolescència

Primeres lectures dels clàssics grecs, Juli Verne. Herman Hesse, El Lobo Estepario. Kafka. El llibre del Te. Explorant la biblioteca de casa, CPVE del carrer Gran, CPVE Sarrià sortint d’escola, Nova Biblioteca Lesseps (Enciclopèdia espasa, llibre alemany de manualitats). La llibreria Herder i llibreria Francesa. [majoria de textos en castellà per la dictadura]. Biblioteca de Sant Pau. Universitat amb els discos.

Adult 1, 1982-1999

Començo a recollir cites. Poesia catalana, policíaques, clàssics grecs de drama i lírica amb cites anotades en paper i després a l’ordinador, Italo Calvino 1. La illa del Tresor llegida a les nenes. Mirant grans llibreries en els viatges a París, Londres o Alemanya. El nom de la rosa.[formació de la biblioteca, compra intensa de llibres] [la sensació de petitesa a la biblioteca de lletres de la universitat]

 

1997
Contes curts de Kapeck, Musil, l’home sense atributs. Conrad,  Victoria.
Puny de Déu Forsyte, el Lleó d’Àfrica Mahalouf. Cámara de Gas, El Jurado de Grisham. Llibres natura, El maestro de esgrima de Perez-Reverte. Antologia de Javier Marías.

1998
El quartet d’Alexandria, de Durrell, Memòries d’Adrià de M. Yourcenar, Chronos de Benford, Una antologia de Haikus japonesos, El diari de Nora Gil de Mercè Rius, La Peste de Camus, El corazón de las tinieblas de Conrad, La Veneziana de Nabokov, L’home que calculava de Malba Tahan(N), Mañana en la batalla piensa en mi, de Javier Marías, Ors, Oceanografia del tedi.

1999
Mrs Dalloway de Virginia Woolf. La Bíblia, llibres de l’apocalipsi, Job, Tòbit. Diderot, Jacques le Fataliste. Proust, Du coté de chez Swann. Lorca i Antología de la poesía castellana. Montalban: Carvalho. 7 anys al Tibet; Laura Pérez Esquivel, Como el agua para el chocolate. Harry Potter i la pedra filosofal. La forense Kay Scarpetta.

Adult 2 . 2000-2011

Lectura del quijote a la Mancha, Shakespeare en bici per Lleida completat en anys posteriors, Proust, Nabokov. Poesia xinesa. [transició a llegir només en català i anglès, en castellà només originals]

2000
El Quijote al viatge a la Mancha, primera vegada que dedico temps en exclusiva a llegir. Proust, À la Recherche du temps perdu. Tabucchi, Sostiene Pereira.
Poesia: Kavafis i Pessoa. Harry Potter 2 i 3, ciència ficció de Ender, el Médico de Noah Gordon, les excel·lents novel·les de la Kay Scarpetta, Christian Jacq. Llibre de vestimenta masculina pel bagul escriptori de viatge de Stravinsky.

2001
Completo “À la recherche du temps perdu” de Proust, La Prisonnière a l’hivern, Albertine Disparue a la primavera i Le temps retrouvé a l’estiu.  El monte Ararat de Yamad Kemal i uan antologia de les 1001 nits a propòsit del viatge a Turquia. L’antologia de contes sobre cavalls i la crítica literària de Harod Bloom. Novel·les policíaques de Montalbano, PD James, Mary Higgins. El Harry Potter 4.

2002
Italo Calvino: Les ciutats invisibles. Arundanati Roy: El déu de les coses petites. Quim Monzó: Contes. Franz Kafka: La metamorfosi. T.Harris: Hannibal. Saul Bellow: Ravelstein. Xavier Benguerel: Icaria, Icaria. Stendhal: Le Rouge et le noir. Nabokov: Ada o l’ardor. Tanizaki: Elogio de la sombra. Steiner: Nostalgias del absoluto. Chesterton: Father Brown. Antologia de Haikus.
PDJames: Pecado original, Sabor a muerte. Ann Perry: Los escándalos de Fleet Street. PD James: Sabor a muerte. Forsythe: El manifest negre.  Reverte: La Carta Esférica. Chester Himes. Elizabeth George. Donna Leon: Guido Brunetti.

2003
Cites de Sòfocles. Shakespeare (Romeo and Juliet, Richard II, Summer’s Midnight Dream, The merchant of Venice, King John).
Saul Bellow (L’autèntica), Paul Auster (trilogia de NY), contes de Raymond Carver, Sinuhe, Nagib Mahfouz, Guerau de Liost, Artur Schnitzler (Traumvolle, Srta. Elsa), Versions de poesia antiga de Segimon Serrallonga, lectura Haikus, Pere Schlémil, Helen Hanff (84 Charing Cross), Juniziro Tanizaki (la clau), El Incal, Conrad (Nostromo), Celan. Como ver la arquitectura de Bruno Zevi.
Polis (Scarpetta, Camilleri, E. George, Forsythe, Mendell, Sapowski, PD James, Stanislaw Lem),

2004
Shakespeare: Henry IV a la tardor, Henry V el maig, Much Ado about Nothing, El rei Lear, La tempestat, As you like it. Nabokov, Parla memòria, L’encantador, Pnin, Foc Pàl·lid. El Contrabaix de Susskind, Vides d’animals de Coetze. Sebald, Vértigo. Cercas, Soldados de Salamina. Borges, Aleph. Poesia: Benguerel, William Carlos Williams, Ted Hughes. Walt Whitman. Sara Paretski,  Bruixes de Terry Pratchet. PD James. John le Carré, el Jardiner Constant, Patrick O’brien. Patricia Highsmith, Tom Ripley. Chandler, la dama del llac. Simenon, l’home que veia passar els trens.   El Codi da Vinci. New Yorker. Una edició antiga de “tres anglesos s’esbargeixen”, Catalunya des de l’aire.

2005
Shakespeare: Twelfth night, Juli Cesar, Hamlet.  Odes de Píndar. Nabokov: Parla memòria (per segona vegada), Contes. Coetzee Esperant els bàrbars. Poesia xinesa. El somni de les mansions vermelles, Històries del Jutge Dee (Van Gullik). Llibre “Maquinaria pesada”. La Sombra del viento. Petros Markaris.  PDJames. Autostopista galàctic, Harry Potter.

2006
Els aforismes de Zurau de Kafka (regal de la Maria). Memòries d’una Geisha. Reprenc la lectura de Shakespeare: Troilus i cressida, Està bé si acaba bé, Mesura per mesura a Londres, Othello a casa, el rei Lear i Macbeth a Santander.
Japó: Botchan de Natsume Soseki, Lord of Musashi de Tanizaki Junichiro, Norwegian Wood de Murakami Haruki.
Policíaques de Mankell, Rayuela de Cortázar. I en literatura americana, Seize the day i Augie March de Saul Bellow, i el Sebastian Knight de Nabokov.

2007
He acabat de llegir totes les obres de Shakespeare, Antony i Cleopatra, Coriolà, Timó d’Atenes, Pericles, Cymbeline, Un Conte d’Hivern, La tempesta, Enric VIII. Dumas, Els tres mosqueters. Tales of Tao Immortal. Yukio Mishima, El rumor del oleaje. .Dickens, Picwick. Hoffman. L’elixir del diable. Chrétien de Troyes, El Graal. Lahiri, Jhumpa, L’intèrpret d’emocions (Índia que viu als USA). Paul Auster, Brooklyn Folies. Nature Girl. Flaubert, Mme Bovary, Flaubert. Salinger, el guardià del camp de sègol. Rabelais, Gargantua i Pantagruel., William Dalrymple, La ciutat dels Djinns . Orhan Pamuk, Rojo..Mahabarata, Narayan. Poesia de Tagore.
McCallsmith, Friends lovers and chocolate. Ian McEwan, Saturday. Margaret Truman, Muder at Union Station. Noll, Ingrid Die Aphotekarin. Connolly mujer cemento, Andreu Martin, Les claus.
Jeff Hoke Museum Lost Wonder. Confessió PLluis.

2008
Kafka America, Grossman, Vida y destino, Kafka, el procés. Joyce, Portrait of the artist as a young man, Ulysses. Luisa Castro, la segunda mujer. Erich Kästner, Emil und die detektive. / Noah Gordon, El celler. Contes de Nete, Frank Schatzing, Contes de Salinger, Der Schneeman. Noveles policíaques en alemany, acabat Tatort, Joyce, Teresa Solana, Crim imperfecte. / Poesia Angel Gonzalez. Els Codexs.

2009
Llull. Llibre de meravelles. Goethe, FAUST (decebedor). Francesc Pujols, Hiparxiologi. Robert Burton, Anatomy of melancholy. BALLARD, Vermilion Sands. Julian Barnes Talking. VilaMatas, el libro asesino. Delibes La sombra del ciprés es alargada. Philipp K Dick. The Three Stygmata of Palmer Eldritch. Roberto Bolaño. Los detective salvajes (que abandono). Cortázar, el perseguidor. Isabel Allende Casa Espiritus. Melville, Bartleby, Narracions curtes, Benito Cereno, Las Encantadas.L’elegància de l’eriçó, Muriel Barbery. Narracions curtes. Policíaques. Perú: policiaca, Fernando Ampuero. Bryce Echenique: Un mundo para Julius. Ernesto Ferrini, La tristeza de los burros. Vargas Llosa: Pantaleon y las Visitadoras.
Poesia: Vicent Andrés Estellés, Coral Romput.

2010
KSP Saturn o la Melanconia. Gènesi, Èxode, Levític. Els Elements, llibre de química. Colonna, El somni de Polífilo. Steiner, 10 raons per a la tristesa del pensament. Sum Eagleman.
Melville, Billy Budd. Karin Michaels, Bibi, una noia del nord. Màrius Torres, Poesia. Ballard Cocaïne Nights. Murakami. Córrer. Jesús Moncada, Camí de Sirga. Ian Rankin. Mccallsmith, 44 Scotland st. Alice Munro.
Rússia: Tchejov, narracions, el nen, Kashtanka. Montserrat Roig, l’agulla daurada. Gogol, Històries de st. Petersburg, Nevsky Prospekt. Pushkin, Narracions.

2011
Tornant de Rússia: Pushkin, Narracions. Boris Akunin, La conspiración de Moscú. Bulgakov, El maestro y la margarita. Antologia de poesia russa, llibret. Contes de Thekhov. Tot Salvat Papasseit i l’antologia de Maragall. Murakami, De què parlo quan parlo de córrer.  Els dos Incals. He mirat al balcó el llibre sobre l’Evolució. De Maistre, Voyage Autour de Ma Chambre. James Ellroy, Desierto. Michael Connelly. El psicoanalista. Melville, Moby Dick, m’ha costat temps, l’he acabat a l’estiu.
Assaigs importants: Pogue Harrison, Essay on gardens. Mnemosyne d’Aby Warburg. Steiner, Errata. Herman Hesse. Projecte de llegir la Bíblia, llibre de Job.

Adult 3 2012-2027

[Kindle] [les llibreries han deixat de semblar portes a móns desconeguts, camins a seguir i semblen només habitacions  que ja he recorregut i que en general, no m’aportaran gaire. Amb l’excepció de la Britànica, miro més internet i la wikipèdia que no pas consulto la biblioteca]
Burton anatomy of Melancholy, El somni de Polífilo, Gorssman Vida y destino, Lectura de la Divina Comèdia en 3 dies a Barcelona, Les metamorfosis d’Ovidi, alícia en Terra de meravelles. Borges. El Canon Pali.
Tardes llegint poesia xinesa a la terrassa.

Intent de memoritzar poesies. Els quaderns de butxaca

2012
Haurà estat l’any del Kindle i de la subscripció al NewYorker.
Spinoza. Etica. Bloom, Donde está la sabiduría, Alex Ross: The rest is noise. Karen Armstrong: Una historia de Dios. Bíblia: Llibres sapiencials, Isaias, Proverbis. L Foix, diari de 1918.
Kerouac: On the road, The Dharma Bums. Shibumi, Trevanian, L Don Winslow, Satori. Ubik de PKDick. Negra nòrdica. Per Islàndia: sagues i Harold Laxness.

2013
La Divina Comedia. Les Confessions de S. Agustí, manífics llibre X i XI sobre la memòria i el temps. Rousseau, Les reveries du promeneur solitaire.
Rilke. Espriu, cementiri de Sinera. Ariadna al laberint grotesc. Edicions d’Espriu i Ungaretti.
Abraham Verghese, Cutting for Stone. Karel Kapek, l’Any del jardiner. Sackleton, South. McallSmith, The Charming quirks of others. Jaume Cabré, Jo Confesso.China Mieville. La estación de la calle perdido. Yasutaka Tsutsui, conte angoixant. Don winslow, The Loo sanction, The power of the Dog. Scerbarenko. deKok, Assassinats a Amsterdam.

2014
Calvin i Hobbes, obra completa. Textos Pali sobre meditació a Tailàndia. Bree Wilson, Consider the Fork. Malraux, le Musee imaginaire. Poesia de Joan Vinyoli.

2015
Aprendre poesies de memòria a la feina (Thomas Hardy, Pere IV, Maragall). Lydia Davis (narracions curtes i molt depurades), Sándor Márai l’estranya, la gaviota. Roger Pol-Droit 101 experiencias de la vida cotidiana, Joel Dicker Harry Quebert (sobrevalorat). Jordi Cots Moner, La Convenció. Kenko no Chomei. Sant Juan de la Cruz. Nele Neuhaus. Schneeberger must sterben. Truman Capote, Breakfast at Tiffanys. Sergi Pàmies, contes. Trollope The trhree Clerks. Chester Himes, Blind man with a Pistol. Edmund Crispin, mosca dorada. Maj Sjöwall, El hombre que se esfumó. Alex Lemaitre.

2016
Lectures: Kamo no Chomei Hojoki, Kenko Essays on Idleness, Liu Cixin Three Body problem, Lewis Carroll, Alice in Wonderland [lectura per Barcelona], Flannery Oconnor , Italo Calvino. Les ciutats invisibles. I racconti , Robert Galbraith: Cormoran Strike, Neruda i Borges a la Patagònia.

2017
La gran lectura de l’any han estat els contes de Txékhov al llarg del viatge amb la furgo. A més, Natalia Ginzburg Le Piccole Vertu. Italo Svevo, La coscienza di Zeno, decebedor. Olga Tokarczuk, Sobre los huesos de los muertos, molt original. Stanislav. Lem Solaris. Mercè Rodoreda, Mirall Trencat. Sherman Alexie. Golem, Isaac Bashevis Singer.
Samanta Sweblin, Julian Barnes Nothing to be frightened of. Alguns contes de Prudenci Bertrana. Nabokov, Transparent things. Eckart Tolle, El poder del ahora.
Policíaques: Philip Kerr, la trilogia de Berlin. PD James. Jo Nesbo i la sèrie de Harry Hole. Zigmund Miloscevsk,i fiscal Scazi.

2018
Assaig: Dawkins. The Selfish Gene. Epictet i Marc Aureli. Rebecca Solnit, A Field Guide to Getting Lost, Wanderlust. Camus, L’Étranger, Le mythe de Sysiphe, La Peste. jlBadal: les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. Hawking a Brief History of Time. John Gray. The silence of animals.
Georges Perec: La Vie Mode d’Emploi. Benjamin Black i PD James amb la sèrie Dalgliesh. Alexander McCallSmith, The Sunday Philosophy series. Saramago, el Evangelio según Jesucristo.
Auden. Baudelaire, Les Fleurs du Mal. Josep Palau i Fabre, poesia. Wallace Stevens.

2019
Auden i Poesia Xinesa. Il Danubio, Claudio Magris.
À rebours, Huysman. Atlas Shrugged, Ayn Rand. Elena Ferrante. Israel: Batya Gur, Daniel Silva, Gabriel Allon.

2020
Poesia a la terrassa: Auden i Hölderlin. Lucreci, De la Natura. Steiner, The Poetry of thought. Douglas Adams Hitchhiker’s guide galaxy. Station eleven, Emily st Mandel. Conversations, Sally Rooney. A wrinkle in time, Madeleina l’Engle. Bend Sinister, Sebastian Knight Nobokov. Novel·les policíaques i de la cua de palla.

2021
Novel·les de la cua de palla. Policíaque, amb tot John Le Carré. P.K.Dick Ubik. Do androids dream of Electric sheep.Palmer Eldricht. The man in the high castle.Robert Walser Der Spaziergang. Susanna Clarke, Piranesi. Virginia Woolf, Mrs Dalloway. John Waters: 101 things I hate. Poesia: Hölderlin, Rilke. Assaig: Tristan Gooley. How to read Water. Sun Tzu, l’art de la guerra. Darwin Wallace, la lluita per la vida. Cavalli-Sforza, Qui som, història de la diversitat humana. Horace Walpole, El arte de los jardines modernos.

2022
Dostoievsky Karamàzov. Murakami, Balla balla balla, Wind-Up Bird, 1q84. Ha Jin, la Espera. Oliver Sacks, Musicophilia, Tales of Music and the Brain. J.E. Gardiner. Bach, music in the castle of heaven. Julian Barnes, The Man in the red coat. Dovlátov, La maleta. Philip Roth, Goodbye Columbus. Edmund Burke, A philosophical Inquiry into the origin of our ideas of the Sublime and Beautiful. Marcel Danesi, Semiotics. Kashuo Ishiguro. Klara and the Sun. Les mil i una nits. Marco Polo, Il Milione.
Sonets Orfeu al sofà. Jazz Life. Infografia. Terrassa, Poesia Xinesa. Virgili, Bucòliques.
MccallSmith The World according to Bertie, The unbearable lightness of scones, The importance of being Seven, Bertie Plays the Blues. Becky Chambers, A Closed and Common Orbit, A long way to a young, angry planet. Lindsey Davis, Marco Didio Falco 1, 2, 3. Jeff Hoke. Leaping through life

2023
Cormac Mccarthy, The Passenger, Stella Maris. Nabokov, Insomniac dreams. Annie Ernaux, Passion Simple. Zeina Abirached, El piano Oriental. Kurt Vonnegut, Slaughterhouse five. Cortázar, La vuelta al día en 80 mundos. Fred Uhlman, L’amic retrobat. Quincey, Confessions of an english opium-eater.
Alexander McCallSmith. Bertie’s guide to life and mothers, The revolving Door of Life, The Comfort of Saturdays, The forgotten affairs of youth. Dror Mishani, Tres. Donna Tart, The Secret History. Martin Cruz Smith, Estrella Roja, Red Square. Thomas Harris. Silence of the Lambs, Thomas Harris, Hannibal. Marlon James, Black Leopard, Red Wolf.
Virgili, Geòrgiques, com un calendari del pagès. Horaci, odes i èpodes. Poesia xinesa.
Aldous Huxley, Doors of Perception. Hegel, la Raó en la història. Tibetan Book of the dead. Kathryn Schluz, Lost and Found. Schrödinger, What is Life, Mente y materia. Baghavad Gita.

Col·lecció Illa deserta

[provisional]

[ El que més m’ha agradat, el que m enduria a l hospital, la guia de lectura que llegaria tim. La meva selecció d’un prestatge: Italo Calvino, Chejov, Nabokov]

Vassily Grossman: Vida y destino
Ovidi: Les metamorfosis
Bill Watterson: Calvin

El llibre de fades
El maravilloso viaje del doctor Acorta
El libre del Te
Nabokov: Ada, Speak memory

Borges

Pere IV: Tirallonga dels monosíl·labs
Maragall: Cant Espiritual
Thomas Hardy: Afterwards
Brenda Shaugnessy: I have a time machine

Els llibres que valoro com a objecte:

  • Rotlles Japó
  • De la pulcra ceniza (com capses de Marcel Duchamp)
  • Les meves edicions de butxaca
  • El llibre del Te Okakura Kakuzo
  • Calvin obra completa
  • El Coromines
  • Britannica
  • Projecte de gran incunable

La lectura al museu

32c Les meves cites  |   422  Poetes i poesies  | els llibrets, .  Edicions de butxaca  la llibreria,] biblioteques meves i del món.

Posted on

Les meves experiències en art

[esborrany el que he fet i el que he anat descobrint a cada etapa]

V40 Infantesa: postals del pare, reproducció Van Gogh menjador, llibres [pare: subirachs, tàpies, Van gogh, Paul Klee]

V40 Adolescència: visites a algunes exposicions, adolescència, exposició? Escola l’ARC, intents dibuix meu, obres fetes a Alemanya, intents escultura Ytong, [mondrian, kandinsky, els impressionistes]
Assisteixo a algunes classes a l’acadèmia Sant Jordi amb Muñoz i Maria. Inicis fotografia en B/N Banyoles i facultat.

Adult 1 Castellar. Posters a casa. Viatges París, Itàlia, exposició Miró, Antonio López, paisatgistes holandesos, el romànic de Pisa. Escher. Exercicis de dibuix i ombres. Intents de retrats de les filles. Exlibris. Escultures de les filles. Làmpara nau espacial estil Chris Burden.
Fotografia de casa. Diapositives. Vídeos i muntatges.

1997: Dibuix gran al carbonet de les nenes a Solius. Projecte de ceràmiques domino per la Mercè Rius, paraula persona en molts idiomes; camí de taula estiu acabat; PROJECTE retrats vídeo

1998 Aquarel·les dels viatges,  escultures dels caps de la Teresa i la Maria.  Camins de taula que brodarà la mare. La làmpada nau. (vídeo 2016 Lampada nau espacial.) vídeo: Escultures

1999: Nou ex-libris, aquarel·les a les sortides.

Adult 2

2000-2015

Interès per Poussin, Lorraine. Viatges a Egipte, Grècia, Xina i Japó. Recorregut mental per les sales del KHM de Viena. Dibuixos a les reunions de feina.

2000-2001: Dibuixos CR24

2002: Maqueta Gaudí per missió. Nous dibuixos Tanzània.

2003: He copiat dibuixos de Dürer, practicat arbres. També he canviat sovint el quadre que tinc a l’habitació. Una nadala per internet. Aquarel·les al Tour del Montblanc. Dibuix 2003

2004: Nadala foto dels bancs. Proves dibuix contemplació.

2005: Una sessió de sumi-e a tinta al viatge a Xina. Nadala dibuix tinta xina. Projecte tangram3 de bonsais que farà la Mercè Rius. Dibuix contemplació.

2006: Nadala finestra que s’obre a un paisatge. Dibuix Aquarel·les al Camino.

2007: Nadala targetes mosaic Ebre. Retrats dels pares a partir d’una foto. Preparatius dibuix contemplació de l’univers. Models del Lost Wonder. Dibuix

2008-2015
feina: viatges a Madrid, visites al Prado, Thyssen i Sofia
Primeres guies de museus, experiència d’anar-hi amb música.
Grans dibuixos: sol en l’univers, contemplant el món,
Sketchcrawls

2008: Nadala plànol i gomets de fotos.Quadre de la contemplació del món. Aquarel·la. dibuix 2008

2009: Nadala mosaic de fotos Perú. Aquarel·les Montserrat i altres. Il·lustracions dels posts. Dibuix de solitud enmig l’univers i contemplació del món. (galeria).

2010: Nadala llibret Rússia

2011: Nadala siluetes de la família

2012: Nadala pessebre lletres

2013: Fotos de la vida quotidiana i brots de la terrassa amb fons negre. Timelapse. Muntatge de la banda sonora dels pares per celebrar els seus 85 anys. Aquarel·les de sortides, Sketchcrawl de Sant Andreu, el Ficomic a Montjuic. Nadala llibret Espriu

2014: Aquarel·les als viatges. Sketchcrawls de gener i a l’estiu. Nadala calendari d’advent tirallonga monosíl·labs.

2015: Aquarel·les als viatges. Fotos zenitals amb el trípode. Nadala amb espelma a dins.

Adult 3

2016-2027

Museus als viatges. Fotografia i arxiu d’obres d’art als museus. Pàgines dedicades a artistes a Museu?! Dibuixos a la pissarra. Vídeos.

2016: Dibuixos als viatges. Nadala sobre Origami.

2017: Il·lustracions per la nova web i targeta no-business de Vida Contemplativa. Nadala calendari del Pagès.

2018: He fet una aquarel·la de les naus del carrer, com un Hopper del Poblenou. He passat força estones dibuixant retrats i esbossos per les imatges del web i la tarja personal. Dibuixos a la pissarra. Dibuix. Nadala postals de Chartres.

2019: Núvols al dormitori. Vídeos contemplatius.  Dibuix. Nadala Receptes de galetes de Nadal, la mare.

2020: Muntar vídeos “la nau” i “la cuina” amb banda sonora (LMMS, teclat midi i trompeta). Dibuixos del dormitori, cuina i jo mateix com a l’home de Vitrubi de Leonardo. Fotos dels espais de casa on hi apareixo diverses vegades. Dibuix . Nadala mascareta Covid.

2021: Algun dibuix als viatges, il·lustracions pel museu. Taula amb núvols. Vídeo de la roba. Nadala recorregut Sant Martí. Dibuix 2021

2022: Dibuix: Abocador de gener a juny, Dibuix ballarins de blues. Dibuix família a la pissarra. Contes Albert i Jofre. Nadala 2022. Figuretes pessebre. (Dibuix 2022)

2023: Aquarel·la Banyoles. Iris a la pissarra. Dibuix dels néts. Dibuix del cap i Nadala. Vídeo autocar. Dibuix

 

Posted on

Magritte, René 1898-1967

Obres  |    galeria

viquipedia: René François Ghislain Magritte va néixer a Lessines, a la província d’Hainaut. Va ser el gran de tres germans. La seva infància va estar marcada pels canvis de domicili de la seva família, els sotracs financers del seu pare i, sobretot, la dramàtica mort de la seva mare que, l’any 1912, va llençar-se al riu Sambre. Magritte va començar a estudiar pintura als dotze anys amb el mestre de l’escola local. Durant l’adolescència, va créixer la seva passió per les pel·lícules sobre Fantômas i els relats d’Edgar Allan Poe i Maurice Leblanc. Va ser en una fira a Charleroi l’any 1913 quan coneix Georgette Berger, amb qui es casarà l’any 1922.

L’any 1914 va mudar-se a la capital belga per estudiar a l’Acadèmia Reial de Belles Arts de Brussel·les. A l’acadèmia coneix Victor Servranckx i Pierre-Louis Flouquet, amb qui formen el grup 7 Arts. En aquesta època, Magritte realitza els seus primers treballs decoratius i publicitaris. L’any 1923, el poeta Marcel Lecomte li ensenya una reproducció del quadre de Giorgio da Chirico The Song of Love (1914).  Magritte es va posar a plorar de l’emoció i deia que en aquell moment els seus ulls hi van veure per primer cop. També va ser influït pel simbolista  William Degouve de Nuncques .

Després de males crítiques a Brusel·les es trasllada a París on coneix artistes d’avantguarda com Dalí o Miró i s’adhereix al moviment surrealista. Escriu l’assaig “L’engany de les imatges” amb la cèlebre il·lustració “Ceci n’est pas une pipe”.

Torna a Brusel·les i treballa en publicitat. Estades a Londres, exposicions als USA. Durant la WWII canvia a un estil fauvista. Durant un temps sobreviu fent falsificacions de Picasso i Giorgio da Chirico.

A partir dels ’60 és reconegut i popular.

L’any 1973, l’alemany Uwe M. Schneede va classificar l’obra del pintor belga en sis grups temàtics: els quadres de temes detestivescs, els collages, els lingüístics, els quadres dins del quadre, els que tracten la metamorfosi, i els combinatoris.

Quadres detestivescs
La producció d’aquests quadres es concentra durant la dècada dels anys vint. La veu de la calma (1928), L’assassí amenaçat (1927) i El sonàmbul (1927), entre d’altres, s’inspiren en les narracions de Dashiel Hammet, George Simenon i Edgar Allan Poe, de qui era un gran amant. La intenció narrativa de Magritte queda ben representada en L’home del diari (1928), en què, en quatre imatges del mateix interior amb la mateixa perspectiva, seqüenciafílmicament l’acció. Com a analogia amb la novel·la detectivesca, la pinzellada de Magritte estripa l’ordre burgès: cap al 1935, Magritte diu que el seu art “només tindrà valor mentre es resisteixi a la ideologia burgesa, nom on s’extingeix la vida”.

Quadres collage
En aquestes obres, Magritte renuncia a qualsevol discurs narratiu o acció. S’hi estructuren principis fonamentals de la seva producció futura com la visió interior-exterior i la simulació de la perspectiva, ja sigui amb la combinació de fragments de la realitat o per l’ambivalència dels objectes. En destaca El naixement de l’ídol (1926), influït per l’obra de De Chirico, i El joquei perdut (1926).

Quadres lingüístics
Forma part dels quadres lingüístics La traïció de les imatges (1928-29), la imatge d’una pipa i el text Ceci n’est pas une pipe. En aquesta obra, una de les més conegudes de l’autor, Magritte reflexiona sobre la falsa rèplica de la realitat per part d’imatges i paraules: encara que sembli una pipa, el quadre només n’és la representació i, per tant, afirmar que la representació és l’objecte seria una mentida. El 1930, pinta La clau dels somnis: una graella on apareixen objectes i paraules sense relació. La inconnexió evidencia, per Magritte, que imatge i paraula pertanyen a sistemes aïllats i independents: el visual i el lingüístic.

La traïció de les imatges, 1928-1929
Quadres dins el quadre
Les paradoxes lingüístiques van seguides per les reflexions sobre els límits dels quadres dins el quadre: la no-identificació entre obra d’art i realitat, entre allò representat i la seva representació. Amb l’eliminació dels plans que corresponen a la realitat, juga amb la capacitat perceptiva de l’espectador que, amb efectes il·lusoris, confondrà els límits de la ficció dins del quadre. En són exemples La bella presonera (1931), La condició humana (1933) i Els encants de la nit (1929).

Quadres sobre metamorfosi
Inspirat per Kafka i seguint la tendència de molts surrealistes, Magritte utilitza la transformació d’objectes per a emancipar-se d’experiències i records, i fixar-los i ampliar-los. La invenció col·lectiva (1934) o El model vermell (1935) són algunes de les obres més representatives del període.

Quadres combinatoris
Aquests quadres es basen en la juxtaposició i elecció conscient d’elements amb l’objectiu de provocar noves versemblances. En El record d’un viatge III (1951), canvia els materials d’un menjador per fossilitzar-lo com a paisatge rústic. En altres quadres, inverteix les proporcions: en Els valors personals (1951-52), un conjunt d’articles per a la higiene apareixen sobredimensionats en una petita habitació. Amb inversió i transgressió, doncs, el pintor belga sacseja la seguretat natural de l’espectador.

https://www.renemagritte.org/  [ vist exposició, museu Brusel·Les, llibre]

Posted on

Plini el vell. Història natural

https://en.wikipedia.org/wiki/Natural_History_(Pliny)

http://www.gutenberg.org/ebooks/57493

There are about 200 extant manuscripts, but the best of the more ancient manuscripts, that at Bamberg State Library, contains only books XXXII–X.

1469 Imprès a Venècia.

 

Llibre Contingut
I Prefaci, taula de continguts i bibliografia
II Astronomia i meteorologia
III Geografia del Mediterrani occidental
IV Geografia del Mediterrani oriental
V Geografia d’Àfrica, Orient mitjà i Turquia
VI Geografia d’Àsia
VII Antropologia i psicologia humana
VIII Zoologia dels animals terrestres
IX Zoologia dels animal marins
X Zoologia, ornitologia o animals aeris, reproducció animal i els cinc sentits
XI Zoologia, insectes, zoologia comparada i intent de taxonomia
XII Botànica, plantes exòtiques, perfums, espècies de l’Índia, Egipte, Mesopotàmia, etc.
XIII Botànica, incloent-hi les plantes aquàtiques
XIV Botànica, la vinya i el vi
XV Botànica, l’olivera, l’oli i els seus usos, fruita i nogueres
XVI Botànica, incloent-hi més arbres i herbes
XVII Arboricultura, fruiters y sucs
XVIII Com menar una granja
XIX Jardineria i plantes ornamentals, més vegetals, herbes i arbustos
Llibre Contingut
XX Herboristeria, més plantes i arbustos de jardí
XXI Flors i floricultura
XXII Botànica, plantes miscel·lànies
XXIII Botànica, plantes medicinals i propietats o virtuts de diverses plantes, vins, vinagres i fruits
XXIV Medicina, propietats medicinals d’arbres i herbes
XXV Medicina, propietats medicinals d’herbes, farmacologia
XXVI Medicina, arbustos medicinals
XXVII Medicina, herbes medicinals per ordre alfabètic
XXVIII Medicina, usos mèdics de productes animals
XXIX Medicina, usos medicinals de productes animals (continuació)
XXX Preàmbul sobre màgia; més usos medicinals de productes animals
XXXI Medicina, usos medicinals de productes del mar: sals, plantes, esponges, etc.
XXXII Medicina, usos medicinals d’animals marins
XXXIII Mineralogia i metal·lúrgia de l’or, la plata i el mercuri
XXXIV Mineralogia i metal·lúrgia del bronze; estatuària
XXXV Mineralogia, usos de la terra, pigments, discussió sobre l’art de la pintura i l’ús del sulfur
XXXVI Mineralogia, lapidària; escultura, arquitectura, obeliscs, piràmides, laberints cretencs, argila, sorra, pedra, vidre, ús del foc
XXXVII Mineralogia, cristall de roca, ambre, gemmes, diamants, pedres semiprecioses, etc.

Publicació

Posted on

Rars i breus. Scheler

SCHELER, MAX,

Quina coincidència afortunada, quan en aquest món el qui té bona voluntat obté algun èxit i més encara si assoleix el que anomenem “grandesa històrica”, és a dir,  efectivitat i vigència en la història! Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.

Welch seltener Glücksfall, wenn in dieser Welt der sittlich Gutwillige und Gutgesinnte auch Erfolg hat – das erreicht, was wir »historische Größe« nennen, d. h. erhebliche Wirkmacht auf die Geschichte. Kurz und selten sind die Blüteperioden der Kultur in der menschlichen Geschichte. Kurz und selten das Schöne in seiner Zartheit und Verletzlichkeit.

Short-lived and rare are the flowering periods of culture in human history. Short-lived and rare is beauty in its tenderness and vulnerability.

Die Stellung des Menschen Im Kosmos

 

Posted on

Proust. À la recherche du temps perdu

Du côté de chez Swann

La reconstrucció del jo en despertar

La madeleine

À l’ombre des jeunes filles en fleurs

Le côté de Guermantes I i II

Sodome et Gomorrhe

La Prisonnière

Albertine disparue

Le Temps retrouvé

Du coté de chez Swan

Despertar

Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire: “je m’endors.”

[…]

Mais il suffisait que, dans mon lit même, mon sommeil fût profond et détendit entièrement mon esprit; alors celui-ci lâchait le plan du lieu où je m’étais endormi et, quand je m’éveillais au milieu de la nuit, comme j’ignorais où je me trouvais, je ne savais même pas au premier instant qui j’étais; j’avais seulement dans sa simplicité première le sentiment de l’existence comme il peut frémir au fond d’un animal; j’étais plus dénué que l’homme des cavernes; mais alors le souvenir –non encore du lieu où j’étais, mais de quelques-uns de ceux que j’avais habités et où j’aurais pu être- venait à moi comme un secours d’en haut pour me tirer du néant d’où je n’aurais pu sortir tout seul; je passais en une seconde par-dessus des siècles de civilisation, et l’image confusément entrevue de lampes à pétrole, puis de chemises à col rabattu, recomposait peu à peu les traits originaux de mon moi.

La madeleine
Il y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n’était pas le théâtre et la drame de mon coucher, n’existait plus pour moi, quand un jour d’hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j’avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d’abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d’une coquille de Saint-Jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d’un triste lendemain, je portai a mes lèvres une cuillerée du thé où j’avais laissé s’amollir un morceau de madeleine. Mais à l’instant même où la gorgée mêlée de miettes de gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif a ce qui se passait d’extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m’avait envahi, isolé, sans la notion de sa cause. Il m’avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa breveté illusoire, de la même façon qu’opère l’amour, en me remplissant d’une essence précieuse: ou plutôt cette essence n’était pas en moi, elle était moi. J’avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel. D’où avait pu me venir cette puissante joie? Je sentais qu’elle était liée au goût du thé et du gâteau, mais qu’elle le dépassait infiniment, ne devait pas être de même nature.

Ésser amfibi

Mais un médecin de l’âme qui m’eût visité eût trouvé que pour le reste, mon chagrin lui-même allait mieux. Sans doute en moi, comme j’étais un homme, un de ces êtres amphibies qui sont simultanément plongés dans le passé et dans la réalité actuelle, il existait toujours une contradiction entre le souvenir vivant d’Albertine et la connaissance que j’avais de sa mort.

Le temps retrouvé

Les transformacions del jo, morts parcials

Si l’idée de la mort dans ce temps-là m’avait, on l’a vu, assombri l’amour, depuis longtemps déjà le souvenir de l’amour m’aidait à ne pas craindre la mort. Car je comprenais que mourir n’était pas quelque chose de nouveau, mais qu’au contraire, depuis mon enfance j’étais déjà mort bien des fois. Pour prendre la période la moins ancienne, n’avais-je pas tenu à Albertine plus qu’à ma vie? Pouvais-je alors concevoir ma personne sans qu’y continuât mon amour pour elle? Or je ne l’aimais plus, j’étais, on plus l’être qui l’aimait, mais un être différent qui en l’aimait pas, j’avais cessé de l’aimer quand j’étais devenu un autre. Or je ne souffrais pas d’être devenu cet autre, de ne plus aimer Albertine; et certes ne plus avoir un jour mon corps ne pouvait me paraître en aucune façon quelque chose d’aussi triste que m’avait paru jadis de ne plus aimer un jour Albertine.

La vida de debó és la literatura

[p. 257]

La vraie vie, la vie enfin découverte et éclaircie, la seule vie par conséquent réellement vécue, c’est la littérature; cette vie qui, en un sens, habite à chaque instant chez tous les hommes aussi bien que chez l’artiste. Mais ils ne la voient pas, parce qu’ils ne cherchent pas à l’éclaircir. Et ainsi leur passé est encombré d’innombrables clichés qui restent inutiles parce que l’intelligence ne les a pas “développés”. Notre vie, et aussi la vie des autres; car le style pour l’écrivain, aussi bien que la couleur pour le peintre, est une question non de technique mais de vision. Il est la révélation, qui serait impossible par des moyens directs et conscients, de la différence qualitative qu’il y a dans la façon dont nous apparaît le monde, différence qui, s’il n’y avait pas l’art, resterait le secret éternel de chacun. Par l’art seulement nous pouvons sortir de nous, savoir ce que voit un autre de cet univers qui n’est pas le même que le nôtre, et dont les paysages nous seraient restés aussi inconnus que ceux qu’il peut y avoir dans la lune.

La vida de debó és l’elaboració de la sensació, no pas l’abstracció ni la posició
[p. 258]

Ce travail de l’artiste, de chercher à apercevoir sous de la matière, sous de l’expérience, sous des mots quelque chose différent, c’est exactement le travail inverse de celui que, à chaque minute, quand nous vivons détourné de nous-même, l’amour-propre, la passion, l’intelligence, et l’habitude aussi accomplissent en nous, quand elles amassent au-dessus de nos impressions vraies, pour nous les cacher entièrement, les nomenclatures, les buts pratiques que nous appelons faussement la vie. En somme, cet art si compliqué est justement le seul art vivant. Seul il exprime pour les autres et nous fait voir à nous-même notre propre vie, cette vie qui ne peut pas s’”observer”, dont les apparences qu’on observe ont besoin d’être traduites et souvent lues à rebours et péniblement déchiffrées. Ce travail qu’avaient fait notre amour-propre, notre passion, notre esprit d’imitation, notre intelligence abstraite, nos habitudes, c’est ce travail que l’art défera, c’est la marche en sens contraire, le retour aux profondeurs où ce qui a existé réellement gît inconnu de nous, qu’il nous fera suivre. ET sans doute c’était une grande tentation que de recréer la vraie vie, de rajeunir les impressions. Mais il fallait du courage de tout genre, et même sentimental. Car c’était avant tout abroger ses plus chères illusions, cesser de croire a l’objectivité de ce qu’on a élaboré soi-même, et, au lieu de se bercer une centième fois de ces mots: “Elle était bien gentille”, lire au travers: “J’avais du plaisir à l’embrasser”.

Les impressions afloren pel dolor [o la nostàlgia]
[p. 259]

[…] (car, si peu que notre vie doive durer, ce n’est que pendent que nous souffrons que nos pensées, en quelque sorte agitées de mouvements perpétuels et changeants, font monter comme dans une tempête, à un niveau d’où nous pouvons la voir, toute cette immensité réglée par des lois, sur laquelle, postés à une fenêtre mal placée, nous n’avons pas vue, car le calme du bonheur la laisse unie et à un niveau trop bas; peut-être seulement pour quelques grands génies ce mouvement existe-t-il constamment sans qu’il y ait besoin pour eux des agitations de la douleur; encore n’est-il pas certain, quand nous contemplons l’ample et régulier développement de leurs oeuvres joyeuses, que nous ne soyons trop portés à supposer d’après la joie de l’oeuvre celle de la vie, qui a peut-être été au contraire constamment douloureuse)
[… p. 261 nota]
Chaque personne qui nous fait souffrir peut être rattachée par nous à une divinité dont elle n’est qu’un reflet fragmentaire et le dernier degré, divinité (idée) dont la contemplation nous donne aussitôt de la joie au lieu de la peine que nous avions. Tout l’art de vivre, c’est de ne nous servir de personnes qui nous font souffrir que comme d’un degré permettant d’accéder à leur forme divine et de peupler ainsi joyeusement notre vie de divinités.

La realitat, expressada després del silenci
[p. 260]

Et quand nous aurons atteint la réalité, pour l’exprimer, pour la conserver nous écarterons ce qui est différent d’elle et que ne cesse de nous apporter la vitesse acquise de l’habitude. Plus que tout j’écarterais ces paroles que les lèvres plutôt que l’esprit choisissent, ces paroles pleines d’humour, comme on ne dit dans la conversation, et qu’après une longue conversation avec les autres on continue à s’adresser facticement à soi-même et qui nous remplissent l’esprit de mensonges, ces paroles toutes physiques qu’accompagne chez l’écrivain qui s’abaisse à les transcrire le petit sourire, la petite grimace qui altère à tout moment, par exemple, la phrase parlée d’un Sainte-Beuve, tandis que les vrais livres doivent être les enfants non du grand jour et de la causerie mais de l’obscurité et du silence. Et comme l’art recompose exactement la vie, autour des vérités qu’on a atteintes en soi-même flottera toujours une atmosphère de poésie, la douceur d’un mystère qui n’est que le vestige de la pénombre que nous avons dû traverser, l’indication, marquée exactement comme par un altimètre, de la profondeur d’une oeuvre.

Infelicitat qui inspira
[p. 270]

Car les bonheur seul est salutaire pour le corps, mais c’est le chagrin qui développe les forces de l’esprit. D’ailleurs, ne nous découvrît-il pas à chaque fois une loi, qu’il n’en serait pas moins indispensable pour nous remettre chaque fois dans la vérité, nous forcer à prendre les choses au sérieux, arrachant chaque fois les mauvaises herbes de l’habitude, du scepticisme, de la légèreté, de l’indifférence.
[…]
Ces réflexions me faisaient trouver un sens plus fort et plus exact à la vérité que j’ai souvent pressentie, notamment quand Mme de Cambremer se demandait comment je pouvais délaisser pour Albertine un homme remarquable comme Elstir. Même au point de vue intellectuel je sentais qu’elle avait tort, mais je ne savais pas ce qu’elle méconnaissait: c’était les leçons avec lesquelles on fait son apprentissage d’homme de lettres. La valeur objective des arts est peu de chose en cela; ce qu’il s’agit de faire sortir, d’amener à la lumière, ce sont nos sentiments, nos passions, c’est-à-dire les passions, les sentiments de tous. Une femme dont nous avons besoin, qui nous fait souffrir, tire de nous des séries de sentiments autrement profonds, autrement vitaux, qu’un homme supérieur qui nous intéresse.
[…272]
Quant au bonheur, il n’a presque qu’en seule utilité, rendre le malheur possible. Il faut que dans le bonheur nous formions des liens bien doux et bien forts de confiance et d’attachement pour que leur rupture nous cause le déchirement si précieux qui s’appelle le malheur. Si l’on n’avait pas été heureux, ne fût-ce que par l’espérance, les malheurs seraient sans cruauté et par conséquent sans fruit.
Et plus qu’au peintre, à l’écrivain, pour obtenir du volume et de la consistance, de la généralité, de la réalité littéraire, comme il lui faut beaucoup d’églises vues pour en peindre une seule, il lui faut aussi beaucoup d’êtres pour un seul sentiment. Car si l’art est long et la vie courte, les sentiments qu’elle doit peindre ne sont pas beaucoup plus longs. (nota: ce sont nos passions qui esquissent nos livres, le repos d’intervalle qui les écrit.)
[… p. 273]
L’imagination, la pensée peuvent être des machines admirables en soi, mais elles peuvent être inertes. La souffrance alors les met en marche.

Posted on

Budisme. Canon Pali

Hi ha tres reculls

Vinayapitaka: o La disciplina monàstica és un compendi de regles acompanyades d’anècdotes (històriques o ad hoc) en les quals es narra quan, on i com el Buda Gotama va decretar una o altra de les més de dues-centes regles del codi monàstic theravada.
Suttapitaka: el cistell de la instrucció, amb cinc col·leccions de discursos. Aquí hi ha el Samaññaphala i el Satipatthana.
Abhidhammapitaka: És el Cistell dels texts superiors, un compendi en què s’aborden els principis doctrinals dels altres dos pitaka, però reorganitzats de tal manera que permeten estudiar en profunditat la natura de la ment i de la matèria.

Samaññaphal Sutta

    • Com és un monjo amb pau d’esperit?
Satipatthana Sutta
    • Sati-mindfulness, pau d’esperit
    • els quatre fonaments: el cos, els sentiments, la ment i els darmas
    • La consciència del cos: contacte, aire, posició
    • La consciència de com estem i de l’estat de la ment
    • La pràctica de la marxa conscient
    • Consciència de la respiració, caminar
    • Consciència de tot el cos, els seus organs i processos
    • Consciència del cadàver
    • Consciència dels sentiments (estats mentals) i la ment
    • Consciència de les coses tal com són

Samaññaphala-Sutta

(  Samaññaphala Sutta ) Un rei pregunta a ascetes budistes quins són els beneficis de la contemplació, els quatre nivells de dhayana o meditació.

Com és un monjo amb pau d’esperit?

And how, great king, is a monk endowed with mindfulness and clear comprehension? Here, a monk acts with mindfulness and clear comprehension when walking backwards and forwards, in looking ahead or behind, when bending and stretching, in wearing his outer and inner robe and carrying his bowl, when eating and drinking, chewing and swallowing, when defecating and urinating, when walking, standing, sitting, falling asleep, waking up, talking and keeping silent. In this way, a monk is endowed with mindfulness and clear comprehension.  ‘And how, great king, is a monk content? Here, a monk is content with his robe to cover his body and his almsfood to fill his stomach. Wherever he goes he takes just these with him, just as a bird carries his wings as his only burden when he goes into flight. In this way, wherever a monk goes, he is content with his robe to cover his body and his almsfood to fill his stomach and takes just these with him. ‘In this way, great king, a monk is content.

Satipatthana Sutta

 

The four foundations of mindfulness – the Satipatthana-Sutta

Sati-mindfulness, pau d’esperit

It is sometimes said that it is in those words least susceptible to translation that the life of any tradition may be found. This is certainly true of the word sati, now always translated as mindfulness. The word derives from the root for ‘memory’ (Skst smrti) though this does not quite accommodate all its shades of meaning, which is more an ‘attentiveness directed towards the present’.1 Mindfulness is that quality that characterizes the mind that is alert, awake and free from befuddlement.
==========T
To be mindful is to be steady and awake: one sutta compares sati to the gatekeeper of a citadel who ‘refuses entrance to those unknown, but admits those he knows, for the protection of those inside’ (A IV 110).

els quatre fonaments: el cos, els sentiments, la ment i els darmas

 

These are the body, the feelings, the mind and dhammas.

1 Body: (a) the first four of the sixteen stages of mindfulness of breathing, (b) mindfulness and clear comprehension in the four postures, (c) mindfulness and clear comprehension in all bodily activities, (d) the thirty-one parts of the body, (e) the four elements, (f) the asubha contemplations.  2 Feeling (vedana). 3 Mind (citta). 4 Dhammas: (a) the five hindrances, (b) five groups of clinging (khandhas), (c) the six sense bases, internal and external,12 (d) the seven factors of enlightenment, (e) the four noble truths (not elaborated in the shorter version reproduced here), (f) the eightfold path (not included in shorter version).
==========

La consciència del cos: contacte, aire, posició

Much of the sutta is devoted to body mindfulness and includes a number of practices involving being aware of what the body is doing at any moment: the contact of the feet on the ground, the air on the face, the manner in which one is walking and all the impressions that meet the senses all come under this. The movement of the breath in and out of the body is also a subject for mindfulness.
==========

You have to be aware of what state your body is in. Is it upright, balanced, relaxed and tranquil? Or is it falling about, unbalanced, slack and loose?

La consciència de com estem i de l’estat de la ment

The second foundation of mindfulness is what is being felt – whether pleasant, neutral or unpleasant. The third foundation of mindfulness is awareness of the tenor of the mind – knowing whether the mind is, for instance, confused, full of hatred, or constricted.

la consciència del dhamma

The fourth foundation of mindfulness is that of dhamma or dhammas. Also one of the most difficult words in the canon to translate, this term is found as a recollection practice where, in the singular, it refers specifically to the teaching. As the fourth foundation of mindfulness here it applies to ‘things as they are’, or ‘phenomena’.13

La pràctica de la marxa conscient

– Highlight on Page 148 | Loc. 2260-63 | Added on Thursday, April 24, 2014, 12:39 AM
Particular mention, however, should be made of mindful walking practice, based upon this sutta, the usual way of complementing and balancing the sitting practice, particularly on extended meditation courses. This is mentioned elsewhere in the canon and is recommended, for instance, to Moggallana as a means of combating sleepiness. A walking place (cakkamana) is often specially designated outside Buddhist temples.

Consciència de la respiració, caminar

– Highlight on Page 150 | Loc. 2300-2303 | Added on Thursday, April 24, 2014, 01:58 AM
Here, monks, a monk goes to a forest, or the roots of a tree or an empty place and sits, folding his legs in a cross-legged position, making his body straight and sets up mindfulness in front of him. Mindful, he breathes in; mindful, he breathes out. As he breathes in a long breath, he knows, “I am breathing in a long breath”, or, as he breathes out a long breath, he knows, “I am breathing out a long breath”.

===

‘And again, monks, a monk, when walking, knows, “I am walking”; when standing he knows, “I am standing”; when sitting he knows, “I am sitting”; when lying down he knows, “I am lying down”; or, however his body is disposed, he knows it. ‘In this way he practises, contemplating the body in the body internally, externally and both internally and externally. . . In this way too, monks, a monk practises contemplating the body in the body.
==========

‘And again, monks, a monk acts with clear comprehension when going backwards and forwards. He acts with clear comprehension when looking ahead or behind, when bending and stretching, in wearing his robes and carrying his bowl, when eating and drinking, chewing and swallowing, when defecating and urinating, when walking, standing, sitting, falling asleep, waking up, talking and keeping silent.

Consciència de tot el cos, els seus organs i processos

– Highlight on Page 152 | Loc. 2323-30 | Added on Thursday, April 24, 2014, 02:01 AM

‘And again, monks, a monk takes stock of the body upwards, from the soles of the feet and downwards, from the tips of the hair, bounded by skin, as full of many kinds of impurity, in this way: “In this body there are hairs of the head, hairs on the body, nails, teeth, skin, flesh, sinews, bones, bone-marrow, kidneys, heart, liver, diaphragm, spleen, lungs, large intestines, small intestines, the contents of the stomach, excrement, bile, phlegm, pus, blood, sweat, fat, tears, grease, saliva, mucus, oil in the joints and urine”. It is just as if, monks, there was a bag, open at both ends, filled with various kinds of grain, such as hill rice, husked rice, beans, peas, millet and white rice, and a man with good eyes were to open it and take stock of it in this way: “This is hill rice, this is husked rice, this is beans, this peas, this millet and this white rice”; so, too, monks, a monk reviews the body. . . as full of many different kinds of impurity in this way: “In this body there are hairs of the head. . . oil in the joints and urine” ’.
==========
Consciència del cadàver
– Highlight on Page 153 | Loc. 2342-49 | Added on Thursday, April 24, 2014, 02:04 AM

‘And again, monks, it is as if a monk sees a body discarded in the charnel ground, being devoured by crows, vultures, hawks, dogs, jackals or by various kinds of worms. . . a body discarded in the charnel ground, a skeleton with flesh and blood, bound together by sinews. . . a skeleton, without flesh, smeared with blood, bound together by sinews. . . a skeleton, without flesh and blood, bound together by sinews. . . a body with loose bones scattered in all directions, here a bone of the hand, there a bone of the foot, a shin bone, a breast bone, a hip bone, a back bone and a skull.. . a body with bones bleached white, the colour of shells, he then makes a comparison with his own body. . . a body that is bones in  heaps, more than a year old. . . a body that is bones rotted and crumbled to powder…  ‘In this way too, monks, a monk practises contemplating the body in the body.

Consciència dels sentiments (estats mentals) i la ment

 

‘And how, monks, does a monk practise contemplating feeling in feelings? Here, monks, when feeling a pleasant feeling, a monk knows, “I feel a pleasant feeling”; when feeling a painful feeling he knows, “I feel a painful feeling”; when feeling a feeling that is neither pleasant nor painful he knows,
==========

‘And how, monks, does a monk practise contemplating the mind in the mind?20  Here, monks, a monk knows a mind that is with desire as with desire, and a mind that is free from desire as free from desire. He knows a mind with hate as with hate, and one free from hate as free from hate. He knows. . . a deluded mind.. . an undeluded mind. He knows. . . a constricted mind . . . a scattered mind.21 He knows. . . a mind grown great. . . a mind that has not grown great.22 He knows. . . a surpassable mind . . . surpassing mind.23 He knows. . . a composed mind . . . a discomposed mind. He knows . . . a liberated mind . . . an unliberated mind.

Consciència de les coses tal com són

 

‘And again, monks, a monk practises contemplating dhamma in dhammas in terms of the five aggregates of grasping. And how, monks, does a monk practise contemplating dhamma in dhammas in terms of the five aggregates of grasping? Here a monk reflects: such is material form, such is the arising of material form, such is the ceasing of material form; such is feeling, such is the arising of feeling, such is the ceasing of feeling; such is perception . . . such are formations. . . such is consciousness, such is the arising of consciousness, such is the ceasing of consciousness.
==========

And again, monks, a monk practises contemplating dhamma in dhammas in terms of the six internal and external sense spheres. And how?…. Here, monks, a monk knows the eye, he knows visual objects, and he knows whatever fetter arises dependent on the two. And he knows a fetter that has not yet arisen comes to arise, and he knows how a fetter that has arisen is abandoned, and he knows how a fetter that has been abandoned will not arise in the future. He knows the ear, he knows sounds. . . he knows the nose, he knows smells. . . he knows the tongue, he knows tastes. . . he knows the body, he knows sensory objects. . . he knows the mind and he knows mental objects and he knows whatever fetter arises dependent on the two. And he knows a fetter that has not yet arisen comes to arise, and he knows how a fetter that has arisen is abandoned, and he knows how a fetter that has been abandoned will not arise in the future.
==========

And how does a monk practise contemplating dhamma in dhammas in terms of the four noble truths? Here, monks, a monk knows suffering as it really is, he knows the origin of suffering as it really is, he knows the cessation of suffering as it really is and he knows the way that leads to the cessation of suffering as it really is.

Posted on

Receptes catalanes

Empedrat
Esqueixada de bacallà
Xató
Escalivada

Espinacs a la catalana
Faves i pèsols ofegats
Samfaina
Trinxat cerdà amb rosta
Escudella i carn d’olla

Arròs negre
Paella valenciana

Canelons Rossini
Fideus a la cassola
Fideus rossejat o fideuejat

Bacallà a la llauna
Bacallà amb samfaina
Calamars a la romana
Sarsuela

Ànec amb naps
Conill (i/o pollastre) amb samfaina
Fricandó a la catalana
Oca amb peres

[truita de patates]
Allioli
Bunyols de bacallà
Croquetes
Maionesa
patates braves
Pollastre amb llagosta (o llamàntol, o llagostin
Romesco
Sípia amb mandonguilles

Bunyols de quaresma
Crema cremada
Flam
Peres amb vi
Pomes al forn
Recuit

 

 

 

[en el futur a substituir per una query a una instància de owrdpress ab receptes]

 

Posted on

La fruita

H taronja
H mandarina
H llimona, llima
P cireres
P nespres
P prunes
P albercocs
P maduixes
E préssecs
E nectarina
E peres
E meló
E síndria
T raïm
A plàtan
A pomes (golden, fuji, royal gala)
A pinya
A mango
A kiwi

Posted on

Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -10000

Història |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara

Inici -100.000,final -10000

L’evolució

Després de 4000 milions d’anys d’evolució biològica i geològica, al llarg del Paleocè i Miocè van evolucionant els primats   fins que  al Quaternari , fa 2.5 Ma, evoluciona el gènere Homo a l’Àfrica.  Es van escampant pel món, en particular els Neandertals a Europa. Evidències d’eines de pedra fa 2Ma i d’ús del foc 1M-300m.

Això ho hem pogut reconstruir per la Teoria de l’evolució de Darwin, el  “descobriment” de la prehistòria i l’estudi de l’evolució dels homínids. Ens permet contemplar l’evolució en nosaltres mateixos i imaginar una galeria d’avantpassats que es remunta a les primeres formes de vida. (La prehistòria que he vist).

Cronologia evolució

Els caçadors-recol·lectors

Fa uns 200m apareix l’Homo sàpiens a l’Àfrica oriental. Cronologia de l’evolució de l’homo sàpiens a Smithsonian.
70m. Apareix el llenguatge i el que Yuval N Harari anomena la “revolució cognitiva”.  L’home sàpiens comença a colonitzar el món, s’extingeixen les altres espècies d’homínids i la megafauna.  La segona extinció va venir amb l’agricultura, i la tercera és l’actual que provoca la indústria. YH diu que no ens creiem els que prrtenen que els nostres avantpassats vivien en harmonia amb la natura. Molt abans de la revolució industrial l’Homo Sapiens ha era l’espècie que duia més animals i plantes a l’extinció. Es parla de l’edat de pedra perquè són les que s’han conservat, però seria més correcte parlar de “l’edat de fusta”. El caçador recol·lector vivia en una societat sense especialització del treball, tothom havia de tenir un coneixement profund de l’entorn. Avui el col·lectiu de la humanitat té un coneixement molt més més profund i variat, però a nivell individual els caçadors-recol·lectors van ser la gent amb més coneixement i habilitats. (YH).

Els caçadors-recol·lectors vivien en grups d’unes poques dotzenes de famílies. Avui vivim en ciutats però el nostre DNA encara és de quan vivíem a la sabana, 5-8 milions d’humans en milers de tribus separades amb diferents cultures i llenguatges (YH). La demografia a la prehistòria (wikipedia) calcula que la vida mitjana dels homínids a la sabana era d’uns 20 anys i que població fa 200m anys era d’uns 50.000 individus. Avui queden encara algunes comunitats aïllades a l’Amazonas i Papua Nova Guinea.

La revolució cognitiva

YH parla de la “Revolució cognitiva” associada al llenguatge, que situa fa 70.000 anys. [Tal com indico a “Layered Ontology“, això permet que estigui en contacte amb el que no existeix, amb ficcions o futurs que imagina.] ¿Com es passa de viure en petits grups a ciutats amb desenes de milers o imperis amb centenars de milions? Segurament per l’aparició de la ficció [YH hi inclou la religió, sistemes de valors]; el fet de compartir uns mites. Des de l’aparició del llenguatge l’home ha pogut viure en una realitat doble, la realitat objectiva dels rius, arbres i llops, i la realitat imaginada de déus, nacions i corporacions [mentre que els déus probablement són imaginaris, d’altres ens poden presentar invariants que permetin considerar-los reals, encara que no els poguem pesar amb una balança]. [ d’ara endavant ja no tenim només l’evolució biològica dels gens sinó també l’evolució cultural dels mems].

Els animistes veneraven ens locals, concrets, animals reals, esperits dels morts, el que avui en diríem “dimonis, fades, o àngels”. Això es contraposaria als “teistes” que cobriria des dels “rabis jueus de la Polònia del s18, als puritans que cremaven bruixes a Massachusetts al s17, sacerdots azteques de Mèxic al s15, místics sufís d’Iran al s12, guerrers víkings del s10, legionaris romans del s2 i buròcrates xinesos del s1. [La revolució cultural implica que d’ara endavant no només hi haurà evolució biològica per mutació del DNA, sinó evolució cultural. La diversificació de l’homo sàpiens a diferents zones de la terra donarà lloc a diferents llenguatges]

Adquisicions

  • el foc
  • refugis
  • pintures (Altamira, Dordogne)
  • enterrament dels morts
  • eines de pedra, os , fusta, abrics amb pells

    La colonització del món, migracions

La migració de l’home va ser possible gràcies a ponts terrestres que van aparèixer a la darrera glaciació, Würms entre 115000 a 11700 anys enrere, precedida per una època més càlida i plujosa, Riss-würm del 130m a 115m. Un 30% de la superfície terrestre estava ocupada per gel, les glaceres a Europa baixaven fins a 50º de latitud. En quedar tanta massa d’aigua atrapada, el nivell del mar baixà 100 metres. En plena època de glaciació l’home havia de viure a les latituds més càlides. Fa uns 10.000 anys el nivell del mar tornà a pujar i els continents van quedar separats [es correspon al mite del diluvi?]

S’ha imposat la hipòtesi “Out of Africa” segons la qual, en lloc d’evolucionar a tota Euràsia alhora, es va originar a l’Àfrica. Hauria emigrat a la resta del món en dues grans onades, la primera fa uns 130m anys i la segona fa 70m. [I va conviure amb Neandertals fins fa 40m anys i els Denisova fins fa 15m]
Al gràfic es veuen les branques que van quedar a Àfrica, L0, L1, L2 i la L3, que partint d’Àfrica Oriental, va colonitzar el món.

  • 200000 70000 Humans al Rift a Àfrica (2PFN0 Paleolític Egipte i Magrib,
    2PFS0 Paleolític Àfrica central i sud)
  • 70000 50000 + Paleolític Orient mitjà (2PO00)+ indomalai (2PAI0 )
  • 50000 30000 Europa (2PEB0 Balcans i Itàlia, 2PEC0 Central i Ibèria, 2PES0 Illes britàniques, eslaus), Xina Austràlia AT8: 40000 java 30000 àsia (2PAX0 Xina i Japó, 2PAS0 indoxina, 2PAS1 Indonèsia, 2PZ00 )
  • 30000 11700 Rússia (2PR00 ), Amèrica del nord i Amèrica del sud (2PMN0 Amèrica del nord, 2PMS1 Amèrica sud Perú i centre, 2PMS2  Asud Amazònia i Patagònia).

L’Àfrica de l’est, Orient mitjà, Mèxic i Perú són zones favorables. Quan arribi un cllima més sec Centreamèrica, Àfrica Occidental, la Índia i sudest de xina, més humides, seran més propícies. Austràlia i Amèrica estan pràcticament deshabitades.

Cronologia paleolític

Haplogrups

La història de les migracions de la humanitat a través de les mutacions d’Haplogroups. És un conjunt d’al·lels, material genètic que s’ha heretat directament del progenitor sense recombinar-se. En el cas dels pares podem seguir un fragment del cromosoma Y i s’etiqueten de la A a la T. En el cas de les mares, DNA mitocondrial.

CromosomaY

  • Grups A,B Àfrica
  • 100.000 Adam Haplogrup A / Eva, marcadors compartits per tots els humans mutació P305)
  • 80.000, mutació  M42 (Àfrica de l’est, el tenen la majoria dels homes, queda entre els Mbuti i Biaka dels pigmeus, Hadza de Tanzània) Haplogrup B Àfrica / L1 L2 L3 M42, 80.000,.
  • 70.000  mutació Haplogrup CT M168 (70.000) (M168, 70.000, l’home que va tenir aquesta mutació vivia segurament al Rift al nordest d’Àfrica i va ser dels primers a abandonar-la, segurament per l’estret Bab-al-Mandeb i seguint la costa fins a la Índia, arribarà a Austràlia fa 50m).Haplogrups C D E.
  • Haplogrup CF P143, 60.000, orient pròxim, grup sortint d’Àfrica, d’on surt el F i el C
  • 55.000 mutació HaplogrupF M89 (-45.000) present en el 90% de no africans Haplogrups FGH  que dóna lloc a les branques G i HIJK/ grup N antecedent de la majoria de poblacions.
    • 17.000 G-M201 (Turquia, Caucas, mediterrani, Georgia). [ Aquest és el meu]. Els esquelets més antics confirats per test de DNA portant l’haplogrup  G2a es van trobar a la cova l’avellaner a Les Planes d’Hostoles, i es van datar per radiocarboni cap el -5000. És la primera branca del F que surt d’Àfrica.
  • 40.000 mutacions L15 i L16, grups IJK
  • 40.000 mutació M9

Grups DNA mitocondrial: Hi ha tres grups principals:

  • L (Àfrica)
  • L0, L1, L2, L3, L4, L6 (Àfrica)
  • L3 → M (CDEGQ) i N (OASR(V)IWXY)
    • mutació R, 70.000 a Orient mitjà
    • mutació V, 14.000 a Orient mitjà

[aquest és el meu]. Mitochondrial haplogroup V , bàsicament europeu, que es va extendre fa uns 13m anys per Europa des Balcans juntament amb els R i H. Possiblement la gent que va descobrir l’agricultura al creixent fèrtil. És present sobretot entre els Saami a Finlàndia i a Catalunya.

Els llenguatges

Adquisicions

  • el foc
  • refugis
  • pintures (Altamira, Dordogne)
  • enterrament dels morts
  • eines de pedra, os , fusta, abrics amb pells

Reconstrucció de la vida dels infants al paleolític, un estudi difícil i ignorat (Aeon) [quan es pensa la condició humana es pensa en un mascle adult blanc, i s’obliden dones, nens i vells]

Posted on

El Canon Pali. Els cinc obstacles

La neteja

(Totes les tradicions culturals tenen metàfores o tècniques de purificació. Plató parlava de l’ànima guiant el caro estirat pels cavalls dels sentits. El canon Pali parla de cinc obstacles per quedar en pau d’esperit, una pau que compara a una bassa d’aigua clara i fresca.

  • el desig [gula, luxúria, avarícia] seria  com l’aigua tenyida. Alliberar-me’n és com quedar lliure d’un deute. Puc pensar considerar com es corrompen i en són d’efímers els objectes del desig.
  • el mal voler [enveja, orgull, ira] com l’aigua calenta, alliberar-me’n és com sortir d’una malaltia i recuperar el gust per les coses. [Una tovallola freda que ens atempera? Al pare nostre: “Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. A Mateu 5:23-25 23 Si, doncs, presentes la teva ofrena a l’altar, i allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, 24 deixa la teva ofrena davant l’altar i vés primer a fer les paus amb el teu germà, i després torna i presenta la teva ofrena. 25]
  • la peresa [peresa] [depressió o cansament?], com aigua bruta amb algues, aliberar-me’n com sortir d’una presó. [Saltar del llit, escombrar la cuina, fer gimnàs]
  • estrés [ ] [ansietat, neguit, por], com l’aigua agitada pel vent; alliberar-me’n com l’eslcau que gràcies a un amic deixa el seu amo [la majoria de coes que ens preocupen encara no han arribat i potser no arribaran, viure el present i preocupar-me només del que toca]
  • confusió [ ] [dubte] com estar perduts en un bosc i posar-se a caminar en una direcció [fer plans i traçar un mapa].