Resum del que penso | L’autonarració com a base de la continuïtat del jo.
- Llibertat determinisme, identitat
- Are You the Same Person You Used to Be?
- Filosofia, un jo sense substància
- Narrativitat: Hardy, spengemann, McIntyre
- Reconstruir el jo, invariants
- Identitats múltiples
- Viure en el passat, present i futur, éssers amfibis
- Amb què ens identifiquem?
Quan feia la recerca d’una antropologia determinista, plantejava, en un experiment en unes circumstàncies determinades, quins factors determinaven l’evolució, i d’aquests, quins eren externs, i quins podríem atribuir al subjecte, al seva identitat i manera de ser. El problema del free-will, de llibertat i determinisme, passava a ser el problema de si té sentit parlar d’identitat, jo, self, o si, pel contrari, era un epifenomen. A Layered ontology proposava com hi pot haver ens d’alt nivell no reductibles. Però a l’hora d’establir quina mena d’entitat és el jo, era difícil afirmar que es tractava d’una substància immutable, una identitat fixa. Una de les hipòtesis més prometedores era que el seguit d’estat mentals o experiències, quedava lligat per la narració que ens fem a nosaltres mateixos sobre el què ens passa. Fins a quin punt és consistent aquesta continuïtat
[2024, James indica que malgrat les interrupcions, el corrent de consciència es percep formant part del mateix jo. Distingim l’estat d’alerta dels somnis perquè en el primer hi ha continuitat i en el segon, no.]
Are You the Same Person You Used to Be? (Joshua Rothman) NY20221010
Fins a quin punt “l’infant és el pare de l’home” com deia Wordsworth? No recordem res dels primers anys de vida, com podem pensar que som els mateixos? Hi ha qui se sent que sempre ha estat el mateix, un “continuador” o continuer, conservant la mateixa identitat al llarg de temps i circumstàncies canviants mentre que altres es veuen diferents, “divisors”, transformant-se. Per exemple, poden estar contents d’haver deixat enrere una etapa fosca. [Alguns experimentaran la seva vida com una narració contínua i coherent, d’altres com una sèrie d’episodis desconnectats.]
A Dunedin (Nova Zelanda), el psicòleg Phil Silva va fer un estudi amb 1037 nens a qui va avaluar a 3, 5, 7, 9, 11, 12, 15, 18, 21, 26, 32, 38 i 45. (Jay Belsky, Avshalom Caspi, Terrie E. Moffitt, and Richie Poulton, “The Origins of You: How Childhood Shapes Later Life”. [Tenim una identitat inicial genètica? ] ¿Som com deia John Stuart Mill, com un arbre que creix i es desenvolupa segons el sòl i el clima? A l’estudi els autors proposen una metàfora més complexa i caòtica, com si fossim “sistemes de tormenta”, depenent de molts factors meteorològics. El destí d’un Harvey, Allison, Ike, o Katrina pot venir donat per la pressió en una altra zona, o pel temps que passa damunt del mar absorbint humitat. Com podem donar raó de la meteorologia humana?
Inicialment els nens van ser classificats en 5 grups després d’avaluar 22 aspectes de la seva personalitat (inquietud, impulsivitat, atenció, amabilitat):
- ben adaptats (40%)
- segurs i refiats (25%)
- reservats o aturats (15%)
- inhibits (10%) tímids i lents a l’hora d’animar-se
- impulsius i difícils de controlar (10%)
- una majoria sense un camí definit
- un grup que “s’aparta del món” buscant una vida que pot ser gratificant però discreta i retirada
- un grup que “està contra el món”, es veurà que tenen més possibilitats de ser acomiadats o tenir problemes amb el joc.
FILOSOFIA: un jo sense substància
Hume a “A Treatise of Human Nature” veu l’experiència humana com un seguit de percepcions. “My hopes vanish when I come to explain the principles that unite our successive perceptions…..all our distinct perceptions are distinct existences, and that the mind never perceives any real connexion among distinct existences”. [No hi hauria una substància immutable que fos el substrat de les diferents experiències, només hi ha les experiències.]. A la dialèctica transcendental Kant se’n farà ressó quan estableixi que no és possible conèixer els temes de la metafísica, el jo, el món i Déu. Les idees de raó són tendències que tenim a pensar.
NARRATIVITAT
Barbara Hardy. Tellers and Listeners: Narrative imagination (notes a estudi>tesi>lite>narra.odt liter.odt). Crítica literària que analitza com vivim en un món d’històries, les que expliquem i les que escoltem.
Alasdair McIntyre: A After Virtue, al cap15 proposa que la unitat del jo es basa en la unitat de la narració que enllaça naixement, vida i mort.
Spengemann, The Forms of Autobiography
Daniel Dennett indica que els “jo” no són detectables físicament, que es tracta d’una ficció útil, semblant al centre de gravetat. La gent s’explica histories èr donar raó el món i en elles s’hi veu com un personatge, però es tracta d’una ficció. [Dennet menysté com irrellevant l’experiència subjectiva, que és la receptora d’aquesta narració].
RECONSTRUIR EL JO
Un dels aspectes més interessants d’entendre el jo en termes narratius és que durant el procés de lectura i escriptura estem reavaluant i reconstruint el nostre relat. A mesura que avança la història pot canviar la manera de veure alguns episodis passats, el que semblava prometedor ja no ho és, el que en aquell moment era una experiència difícil i frustrant ara sembla una superació. I les expectatives sobre els capítols a venir també es van reajustant. També, el que recordem dels capítols passats ja no és exacte, tal com podríem comprovar si els rellegíssim.
Així, la continuïtat del jo és similar a la continuïtat d’una narració. Com determinem que el conjunt de frases d’una autobiografia és coherent? EL subjecte canvia de lloc, canvia de forma. Podem fer experiments mentals de cassos en que canvia de cos viatjant en el temps i conserva la memòria. (Al lavabo imagino que cada dia em desperto amb un rostre diferent que em sorprèn en mirar-me al mirall). O bé algú a qui, tot conservant-li el cos, li canviem tots els records per uns altres; segurament diríem que és una altra persona. També podem imaginar el desplaçament de tot l’entorn, com si un dia en tornar a casa la trobés ocupada per algú altre, i ningú no em reconegués. La nostra identitat ve donada per la continuïtat del cos, la continuïtat de l’escenari i personatges que ens envolten però sobretot per la narració.
¿Fins a quin punt és sòlida aquesta continuïtat? L’article de Rothman assenyala que hi ha persones que es mantenen més menys iguals, com una narració en què el protagonista té sempre els mateixos objectius, i d’altres que viuen episodis separats.
Proust afirmava haver “mort diverses vegades” en haver esdevingut algú diferent. “Si l’idée de la mort dans ce temps-là m’avait, on l’a vu, assombri l’amour, depuis longtemps déjà le souvenir de l’amour m’aidait à ne pas craindre la mort. Car je comprenais que mourir n’était pas quelque chose de nouveau, mais qu’au contraire, depuis mon enfance j’étais déjà mort bien des fois. Pour prendre la période la moins ancienne, n’avais-je pas tenu à Albertine plus qu’à ma vie?”.
Cada matí quan despertem reprenem el fil de la nostra narració i ens retrobem a nosaltres mateixos. Igual que el cos s’ha d’anar renovant constantment refent noves cèl·lules, el nostre relat també s’ha de renovar amb noves frases i capítols.
El tipus d’invariant que es dóna en la identitat és fràgil, com un vaixell de Teseu que canvia de forma.
Diferents identitats
desembre 2022
[diversos autors han assenyalat que en la nostra vida assumim diferents papers que segueixen diferents guions, a la feina, a casa com a pare, entre els amics ]
La manera de vestir, maquillar-nos o el cabell, ens permet adaptar-nos a aquests diferents papers.
A instagram i Facebook podem polir i triar la imatge que volem donar de nosaltres mateixos, com a guapos, interessants, sensibles, forts, valents.
Internet i en particular el Multiverse ofereixen més possibilitats de viure vides diferents. En tenim un bon exemple al film avatar. En una article del NY, “Why do we live in a multiversal moment? One theory holds that the ascent of the multiverse matches our need to keep up many identities. We may feel like different people as we slide from Instagram to Slack to the family group chat; we code-switch as we move between work and home and parent-teacher conferences. Victorians might have been wowed by the two-faced Dr. Jekyll and Mr. Hyde, this theory goes, but nowadays we require something stronger—hence a TV show like “Loki,” whose titular antihero has numerous manifestations, including a man, a woman, a child, an alligator, and a President.”
Stevenson va imaginar Jekyll i Hyde, i Hegel va identificar assenyalar la consciència dissortada, que pateix perquè voldria ser una essència immutable i s’experimenta com a canviant [també cristianisme trencat entre l’ideal virtuós que voldríem ser i el que som i sentim realment]. Hi ha els trastorns de personalitat múltiple (no confondre amb esquizofrènia que és una pèrdua de percepció de la realitat). (DID Dissociative identity disorder).
Jo havia assenyalat unes ulleres especials que ens permetessin veure la imatge invisible que tenim de nosaltres mateixos.
A Identitat i bucle, recullo mecanisme en que la música, les notícies i informació que triem ens determinen de manera gairebé involuntària, fent-nos elegir allò que és més gratificant a curt termini. Ens fa qüestionar fins a quin punt som autònoms i originals.
[Tota aquesta complexitat sembla suggerir que no hi ha una identitat fixa i definida sinó propostes d’identitat que competeixen entre sí, com un escriptor que anés provant diferents personatges i els hagués d’anar modificant segons el que va passant]
Panoptikon (2023)
[Imagino el son com la possibilitat de saltar en el temps a diferents moments de la vida] [ Imagino la possibilitat d’enregistrar els somnis capturant l’activitat de les neurones. Primer estudiem quins patrons al cervell corresponen a les imatges i sons que estem veient fins que som capaços de traduir l’activitat neuronal . Després fem servir la mateixa tècnica per enregistrar el somni. I l’endemà cada matí reviso el món imaginari de la nit.] De la mateixa manera, puc concebir que, igual que si ens haguessin estat filmant tota a vida, que vindria aser el ostre registre extern, haurien pogut enregistrar què veia i què sentia a cada moment, que seria el nostre registre intern. Aleshores, igual que mirem un àlbum de fotos de la nostra vida, podria connectar-me a una màquina i tenir una instantània de què veia i com em sentia a cada moment de la vida. Un Panoptikon de tots els moments de la vida, com la possibilitat de viatjar en el temps al llarg de la meva vida. I encara hi podríem afegir la projecció a que en el moment t1 tinc del futur a t2. És tot el contrari al que proposa Eckart Tolle.
L’existència humana, no seria aquesta successió de moments? I el que caracteritza la condició humana, no seria l’estat amfibi que diu Proust, l’estat que a cada moment podem recordar el passat i projectar el futur? Vivim en un panoptikon limitat i imperfecte. No hi ha un jo immutable, igual que no hi ha un cos immutable. Segurament si poguessim fer aquests salts en la nostra successió d’estat, sovint no ens reconeixeríem, el moment reproduït seria bastant diferent al record que n’hem reconstruit.
Éssers que vivim en el present, passat futur
2023
Com en la lectura d’una narració, llegim la frase actual i alhora recordem els capítols passats i tenim una expectativa del que pot passar. Proust deia que erem éssers amfibis, vivint alhora en el passat i el present.
Nabokov a la versió russa de “Parla memòria”, al principi del capítol 6 deia : “I have wandered far—yet my past is still by my side, and a particle of the future is also with me.” L’editor de “Insomniac Dreams”, Gennady Barabtarlo assenyala que “The Gift and The Real Life of Sebastian Knight, the last Russian novel and the first English one, composed adjacently, both employ an elaborate device of real narration running backward, against the current of progressive unfolding of information. The reader of either book learns at the end that there is no end: the storyline begins on the last page and takes you back to the level right above the entrance, in a never-ending helicoid rereading process. Indeed, retrograde analysis may be a happy way to describe Nabokov’s axiom of proper reading of a novel. In a chess game, as in life, ground rules forbid taking moves back; but in a retrograde chess problem one is supposed to, indeed must, take moves back, one by one, all the way to the beginning, a solid metaphor for the notion of reading backward, as it were: retracing one’s steps.”. “Any fiction must harness time and reproduce its progress. At higher levels this illusion is made to resemble time-elapsing by techniques similar to cinematic montage: synchronization, juxtaposition, jump-cutting, etc. Nabokov perfected the art of time management in a novel by flipping the hourglass, as it were, so that events which had not yet happened could be checked against those that had, reversing the chain of causality.”
A Slaughterhouse-Five Kurt Vonnegut introdueix el planeta de Tralfamadore, els habitants del qual viuen en tots els temps alhora, passat i present. I el protagonista, Bill Pilgrim a qui han abduit, es troba saltant a diferents moments de la seva vida.
Hegel, a “La raó en la història”: “Però el que l’esperit és ara, ho ha estat sempre; ara només és la consciència més rica, el concepte de si mateix elaborat més pregonament. L’esperit té en ell encara tots els graons del passat, i la vida de l’esperit en la història és ser un moviment circular de diferents graons que, en part, apareixen en l’actualitat i, en part, aparegueren en configuracions passades. Encara que recorreguem el passat, per llarg que sigui, ens ocupem del present, perquè tenim a veure amb la idea de l’esperit i en la història del món tot ho considerem només com a manifestacions seves. La filosofia té a veure amb el present, l’efectiu. Els moments que sembla que l’esperit ha deixat ja endarrere, els té sempre en la seva pregonesa actual. Igual que en el passat ha hagut de recórrer els seus moments en la història, també els ha de recórrer en el present, en el concepte de si.”
[ Sembla suggerir que l’ontogènia resumeix la filogènia, el creixement de l’infant a home resumeix l’evolució de les espècies i la història. I alhora, quan jo penso això, ja no sóc només jo, sóc l’esperit absolut pensant-se a sí mateix. També sembla suggerir que l’Esperit és l’Esperit fent-se, és a dir, que no és que només tingui valor el resultat final mentre que el camí per arribar-hi és un mal necessari, tot havia de ser així. Potser això considera si, en la teologia cristiana, Déu s’havia d’encarnar i morir per salvar un món imperfecte, en lloc d’haver estat sempre perfecte i sense un món a qui salvar.]
A l’article sobre els drets dels vells escrivia: “Si els infants no han de ser uns adults abans d’hora, ¿Podríem dir que els vells no han de ser uns adults caducats? De la mateixa manera que la vida de l’infant val la pena en si mateixa i no només com una etapa necessària per arribar a ser un adult independent, la vida de la gent gran val pena en si mateixa encara que hagi deixat de ser un adult que treballa i produeix. Són uns temps especials, primer, un temps de descobrir i meravellar-nos i, al final, un temps de mirar enrere i saber valorar l’oportunitat de viure que hem tingut.”
Dalí, Galatea de les esferes. 1952
Escher, 1956
2011 Transport. Antony Gormley
2023
Belonging. Una exposició al Manchester Museum plantejava amb què ens identifiquem (què ens fa sentir a casa), language, places, every day objects, relationships). [La consistència de la nostra identitat, de reprendre el fil narratiu necessita una regularitat dels temps, la nostra rutina de cada dia, la casa o el lloc on dormim, els objectes, paraules, música. En un viatge tenim provisionalment un nou entorn, la cambra d’un hotel per uns pocs dies, els companys de viatge a Uzbekistan. Caminant per Manchester en passar per una llibreria on sonava jazz, l’entorn de llibres i el Blues in Time de Gerry Mulligan i Paul Desmond em van fer sentir “a casa”. En la mesura que construïm i determinem el nostre entorn de manera activa, consolidem la nostra identitat.]