Qüestions d’ontologia prèvies | la paradoxa del vaixell de Teseu | la identitat personal , cos i narració | discussió | Gormley i Mallarmé
Qüestions d’ontologia prèvies
Ontologia, la ciència de l’ésser, què hi ha de permanent i de variable. Parménides deia l’ésser, Heràclit que tot canvia. Plató es va fixar en la immutabilitat dels objectes geomètrics i va concebre la possibilitat que tot el que intuïm són còpies imperfectes d’essències immutables. Aristòtil va fer quelcom semblant amb les categories de matèria i forma. I a l’edat mitjana hi va haver el debat dels universals i particulars. Però bàsicament la idea era que el que existia era quelcom immutable, com un bloc cúbic del qual només en canvien propietats secundàries com el el color de la superfície.
Metafísica, EB.
Això havia de ser posat en qüestió per Hume, la causalitat i el jo. I Kant havia de “denunciar” com a idees de la raó, el jo, el món i Déu, és a dir, com a extrapolacions que tenim a fer però de les quals no es pot dir que constiueixin coneixement.
Amb el progrés de la física, la pregunta “què existeix” es respon amb els components elementals de la matèria i energia. Aleshores el debat ontològic és el problema del reduccionisme. En el treball
Layered Ontology proposava una manera d’entendre com hi pot haver entitats d’alt nivell basades en les partícules elementals però que presentin propietats que no s’hi redueixen. Podríem parlar “d’entitat” quan hi haguessin propietats invariants que pogués detectar un dimoni de Laplace actualitzat per identificar aquests invariariants.
Quins són els invariants del cos, que es va renovant constantment? i els invariants del jo, que també es va modificant contínuament, canviant els projectes i expectatives de futur, modificant la idea sobre un mateix i revisant els fets del passat?
La paradoxa del vaixell de Teseu
Segons Plutarc “The ship wherein Theseus and the youth of Athens returned had thirty oars, and was preserved by the Athenians down even to the time of Demetrius Phalereus, for they took away the old planks as they decayed, putting in new and stronger timber in their place, insomuch that this ship became a standing example among the philosophers, for the logical question of things that grow; one side holding that the ship remained the same, and the other contending that it was not the same. (
http://classics.mit.edu/Plutarch/theseus.html).
La nau en la qual Teseu s’havia embarcat i havia tornat amb els fadrins, la galera de trenta rems, fou conservada pels atenesos fins al temps de Demetri de Falèron, llevant sempre les peces de fusta velles i sbstituint-les per d’altres de noves sòlidament ajustades; de manera que aquesta nau és per als filòsofs un exemple equívoc en el raciocini augmentatiu i sostenen, els uns que resta la mateixa, i els altres que no. ( Plutarc. Vides paral·leles. Barcelona. Bernat Metge. 1926.)
La qüestió es citava en un
article del New Yorker sobre obres d’art que s’imprimeixen al museu. On rau la identitat de l’obra d’art, en l’objecte físic, o en els plànols? Si pensem que quan s’han substituït tots els taulons, é sun altre vaixell, en quin moment va deixar de ser-ho? (
il·lustració youtube).
Naturalment la qüestió té a veure amb què considerem rellevant pel que fa al vaixell, si es tracta de les planxes de fusta concretes que el formen, o de la seva forma (la seva causa formal, que diria Aristòtil). Sembla clar que es tracta del segon, el que entenem per vaixell és la seva forma i unes planxes de fusta genèriques. Altra cosa seria si resultés que valoréssim cada planxa en concret, per exemple, si cada poble de Grècia n’hagués aportat una, procedent d’un arbre seu, gravada amb una inscripció determinada. Aleshores el vaixell de Teseu seria el format per aquestes planxes concretes.
I si en un altre cas, a mesura que es van substituïnt les planxes, al mateix temps es modifica l’estructura del vaixell? Encara diríem que es tracta del mateix vaixell però la validació per invariants es torna més complicada. Ja no n’hi ha prou amb validar la “forma” segons un plànol. Cal identificar si es mantenen les funcions bàsiques del vaixell, quilla, proa, popa. Evidentment si modificant-lo el desmuntem i en fem una cabana, ja no és un vaixell. I en el cas de la metamorfosi dels insectes? La papallona, segueix essent el mateix individu que l’eruga?
La identitat personal , cos i narració
La qüestió és rellevant perquè la nostra identitat corporal i la manera com ens percebem nosaltres mateixos, la permanència del jo, requereixen aquesta mena d’invariant complex. Quan vaig acabar el treball de l’ontologia per nivells, volia explorar l’invariant de la identitat. I aviat em vaig adonar que no podíem assignar a cada persona una identitat fixa, no podíem basar la identitat en el que en podríem dir “caràcter”, com un conjunt de trets genètic heretats. AIxò em va dur a explorar la identitat narrativa. Aquí l’invariant és molt més fràgil, és el que ens hauria de permetre distingir una autobiografia coherent d’un conjunt de capítols desconnexes.
Alhora, el cos tampoc és quelcom fix, sinó que les cèl·lules es van renovant contínuament, algunes parts com la pell, cada setmana, els músculs i ossos cada 15 anys (
identitat corporal). A més, al nostre cos hi ha més microorganismes que no pas cèl·lules amb el nostre DNA (
outsourcing biològic). És un cas evident de vaixell de Teseu.
Però, què som a nivell d’experiència? Un observador extern podria descriure la nostra conducta al llarg dels anys. algú meticulós podria mirar de transcriure les experiències que va sentint. Si escrivim un diari, veurem que el nostre projecte de vida, el que volem ser, els que ens preocupa, va canviant. Canvia fins al punt que Proust que no té por a la mort perquè ja
ha mort diverses vegades. , o la d’Alícia quan es pregunta si aquest matí és la mateixa que ahir. Hume havia posat de manifest la fragilitat del “jo” com a substància, però tanmateix, hi ha una continuitat. Proust descriu molt bé la
transició entre el son i la vetlla quan reprenem la consciència de qui som.
Per seguir amb el vaixell de Teseu, potser podríem comparar-ho amb els plans de viatge, la ruta que es va definint a cada moment. La ruta pot anar canviant, i la inicial segurament no serà la mateixa que la que tenim als tres anys de viatge, o als sis. Vents diferents, canvis en l’estructura del vaixell, illes que no coneixíem que han aparegut a la ruta, d’altres que han resultat diferents de les esperades, han fet que haguem d’anar modificant el viatge. Semblantment, també modifiquem el relat sobre el que esperem, i sobre com interpretem les decisions i trajectòria feta fins ara. Com en un procés de lectura i i escriptura, constantment revisem les expectatives sobre com seguirà, i també canviem la valoració de les escenes i personatges del passat. La continuïtat es veu en que el punt on som avui, és resultat de les decisions, veles rumb, que vam fer en el passat i que apuntaven a una destinació que potser era diferent d’on som ara.
Discussió
Potser l’invariant és la continuïtat, com en topologia quan es parla d’una línia o una àrea connexa. Les noves cèl·lules apareixen de les anteriors, els nous materials s’assimilen en processos metabòlics existents. En el cas del vaixell de Teseu, es van substiuïnt els taulons d’un a un quan es van gastant; no desmuntem tot el vaixell i n’apareix un altre de nou que no té res a veure amb l’anterior. En l’esquema narratiu, la visió del passat es va modificant a mesura que els fets del present el reinterpreten, així com les expectatives de futur, que es veuen confirmades o desmentides. Podem concebre condicions per informar un Dimoni de Laplace de manera que identifiqui cossos amb vida i narracions autobiogàfiques.
Podem especular sobre com seria voler detectar Déu. Només podríem indirectament, a partir d’invariants en la conducta i informes d’individus o grups socials, que actuen “com si” Déu els parlés o inspirés.
ENLLAÇOS
Antony Gormley , una escultura que proposa el cos com a “lloc” on passen coses
revela que no hi ha consistència quant aconfiança en un mateix, perseverància, estabililtat d’humor, conscienciació, originalitat i ganes d’aprendre [ és difícil esperar que les ganes d’aprendre siguin les mateixes als 77 que als 14!]
