Posted on

La imaginació, experiència de viure amfíbia i la base de la moral

Contacte amb el que no existeix en el present. En l’anàlisi de diferents tipus de sistema que feia a Layered Ontology, remarcava que la capacitat d’imaginar ens recordar el passat, preveure futurs possibles, imaginar futurs diferents. D’alguna manera vol dir estar en contacte amb un estat de coses que no existeix. Això té conseqüències fonamentals per a la condició humana.

Determinar un curs d’acció que no estigui condicionat només per l’immediat, sinó per un estat de coses futur. Planificar. Renunciar a una gratificació immediata en favor d’una gratificació futura. (Experiment Marshmallow).

Viure en el passat, futur o imaginat. Experiència de viure, no només el present, sinó el passat, encara que sigui amb records modificats, en el futur que anticipem, per exemple si aconseguim un lloc de treball, o ens correspon algú de qui estem enamorats, o altres vides possibles que imaginem, si ens toqués la loteria. Tal com deia Proust, som éssers amfibis. És una experiència de vida més complexa. Quant al passat, ens permet adonar-nos i celebrar tot el que hem viscut, però alhora adonar-nos que la majoria de les coses ja no tornaran; hem estat nens un cop, hem estat joves un cop, i no ho tornarem a ser. Quant al futur, ens permet il·lusionar-nos amb expectatives, que poden ser infundades. I això ens du a la frustració. El record de futurs que no s’han acomplert ens du a la melanconia. Viure amargat per fets del passat, o fixat en un futur que no existeix, es impedeix adonar-nos del que està passant ara. Alliberar-nos d’això és el que proposa el budisme, la meditació zen o la guia d’un autor popular com Eckart Tolle. Però dut a l’extrem, viure només el present, és empobridor, tan empobridor com viure en el passat sense obrir-nos al present. És com el protagonista del film Memento, o com quan a Men in Black t’esborren l’experiència per tenir un record fals. Durant el viatge en furgo de 2023, algun dia al vespre revisava memòries de 2005, treballava una cronologia del 1600 i vivia el present de 2023, revivint tres temps alhora.

Experiència de posar-nos en el lloc d’un altre, moral i ficció. La imaginació és també el que ens permet posar-nos en el lloc de l’altre És la base de l’empatia, amb el suport dels mecanismes de les neurones mirall. Podríem especular que és un mecanisme fonamental de supervivència que ens ha aportat l’evolució. Saber llegir les emocions de qui tenim davant, per exemple, ens permet anticipar si ens acollirà o ens atacarà. És també la base de la moral, en el sentit que no voldrem per als altres el que no voldríem per a nosaltres mateixos. És també una base per a l’entreniment, quan per la lectura, teatre o cinema, ens posem en la pell d’un personatge (teatre, viure les emocions).  (En aquest sentit, hi ha indicis que un dels efectes de la pràctica del mindfulness és la pèrdua d’empatia i compassió, que podríem atribuir a la limitació de l’experiència només al que ens afecta a nosaltres ara i aquí).

Posted on

Resum filosofia. Què penso?

El meu món. Contemplació, estudi, treball

Ontologia    Epistemologia    Moral    Estètica     Religió

Ontologia i antropologia, debat lliure albir, llibertat i determinisme

Antropologia determinista, layered ontology, tesina sobre filosofia de la ment, versions de la tesi

Private: 1972. L’univers com a concreció d’una idea

Private: 1990-1997 Antropologia determinista. Layered Ontology. Tesina. Articles

[2023 Abans teníem l’escala dels éssers, inanimat, animals, home. Ara diem que ho reduïm tot a física però tenim sistemes físics molt diferents: sistemes uniformes, sistemes vida: creació i reconstrucció de la complexitat (Schrödinger, cristalls no periòdics) sistemes amb consciència i llenguatge. causalitat basada en la imaginació]
[2024. La psicologia de la Gestalt va fer notar que identifiquem una melodia encara que la transposem -i en diferenrs arranjaments, ritmes, i timbres-, un altres exemple d’invariant i de fisicalisme no reduccionista].

Antropologia determinista. Complement, El jo, invariants i continuïtat (2022), llibertat i determinisme

[ PENDENT: quatre intents de tesi ]

Els destins de les ànimes, El vaixell de Teseu / La membrana i el flux com a principi d’individuació  /   Causalitat, coevolució

Epistemologia

[la sospita que els filòsofs difereixen, no tant pels seus arguments sinó pel conjunt de fenòmens que consideren com a punt de partida i que no explicitem. Per això caldria fer un inventari, posar damunt la taula els fets i qüestions que es podrien compatir. Per exemple, quan parlem de “l’home”, parlem del significat? parlem de les característiques comuns a 100mM d’éssers humans? Parlem un subjecte adult, blanc, benestant?

Private: 1984. EMERF

Private: Inventari 1985-1995. Quatre tipus de fet.

Problema actual, les fake news  / Les veritats mínimes a compartir / La veritat i la justícia depenent de les empreses tecnològiques

Limitació del que podem saber [2023, esborrany a desenvolupar]. Hi ha com una aspiració a entendre-ho tot, a tenir una explicació de tot, a trobar sentit a tot. És un impuls que ens fa construir la ciència, ens fa construir visions del món religioses, per exemple postulant un més enllà que doni sentit al patiment present. Potser hem de ser una mica més humils i acceptar que no tenim un explicació total, que tenim algunes zones limitades on funcionen explicacions parcials, però que d’altres resten en la foscor. No acabem d’entendre la mecànica quàntica, no acabem d’entendre la consciència, no acabem d’entendre la infinita insatisfacció humana, com no entenem les preguntes al voltant de singularitats com el big bang, no tenim un model de societat que solucioni totes les injustícies definitivament, i pel qual haguem de lluitar. Precedents d’acceptar limitacions, Kant, el teorema d’incompletesa de Gödel. Potser hem d’aprendre a viure sense totes les respostes, amb informació incompleta.

[a treballar: límits al que podem preguntar: què hi havia abans del big bang, la consciència, imaginar-nos que som un observador fora de tot l’univers. La paradoxa que per descriure un univers determinista hem d’imaginar un experimentador fora de l’univers que pugui decidir quins experiments du a terme. Schrödinger a Mnd&matter, Per pensar el món objectiu, el subjecte es situa fora d’ell ( cap3 ) Comparar amb les idees de la raó de Kant.]

Moral, la vida bona

Contemplar l’efímer i acceptar-ho
La meravella de viure l’instant: Nadika (Nabokov, Bellow), Scheler i els moments breus, Auden i el paradís interminent
Efímer: La vida finita i efímera / La curta vida dels efemeròpters. El riu Tisza
Una Cosmovisió sense ordre ni sentit global, Fer un entorn habitable, anar passant alegrement la trista vida

Què em funciona a mi
Els cicles, L’alternança i els cicles quotidians, Administrar recursos: temps, diners, espai, Deixar de fer coses, silenci, no fer res, una vida inútil.

Què persegueix la gent
Identitat i bucle. News, Spotify, tik-tok (la cerca de l’experiència gratificant), La insatisfacció per les expectatives frustrades, l’ànsia infinita. Ésser a través dels altres  El sentit de la vida  La indústria de la salvació

Moral, la vida justa

[ no ha estat el meu tema, esbosso alguns apunts ]

El debat entre nomos i physis. Hume que no es pot deduir el “ha de ser” del que “és”. Emotivisme. L’evolució cap a drets per tothom, almenys nominals: esclaus, dones, nens? animals? generacions futures? Del privilegi assumit com a natural al qüestionament.

El debat de com arbitrar entre les voluntats i llibertats individuals. La democràcia com a mal menor. Com aprendre a viure amb desacords.

El debat de com arbitrar la desigualtat. En quin sentit som iguals, i en quin no? quan és injusta la desigualtat? Hi ha qui té més talent o s’ha esforçat més que jo. Hi ha qui està millor perquè abusa d’una situació de privilegi.

Les decisions amb conseqüències: els pressupostos d’un estat o d’organismes públics, què arreglem, en què invertim, en què fem recerca, a qui ajudem, sanitat i educació pública? que permetem? què censurem?

A Evernote tinc anotacions sobre el sistema de salut als estats units, economia, història, moral, el mal i la necessitat d’odiar El caràcter de les nacions

El mal,  la intolerància, injustícia per a les generacions futures la propagació de la injustícia i el mal.

Zimmer, Hölderlin, Theo Van Gogh

[ les limitacions humanes: Most previous ethical systems presented people with a pretty tough deal. They were promised paradise, but only if they cultivated compassion and tolerance, overcame craving and anger, and restrained their selfish interests. This was too tough for most. The history of ethics is a sad tale of wonderful ideals that nobody can live up to. Most Christians did not imitate Christ, most Buddhists failed to follow Buddha, and most Confucians would have caused Confucius a temper tantrum. Sapiens,  Yuval Noah Harari]

[abril 2024. Si la vida és la constant reconstrucció de la complexitat (pensar la vida), la societat o una relació demanarien el mateix esforç, una reconstrucció igualment constant. Així, no ens hauria de desanimar que totes les societats caiguin una vegada i altra en el conflicte i la corrupció; o que les relacions es vegin amenaçades per la rutina o les discussions. Aquesta és l’evolució natural sense els mecanismes de reconstrucció]

[Octubre 2024. Com fer compatible la idea de llibertat local i determinacioó global amb la responsabilitat? Quan hi ha prou complexitat considerem que un individu fa eleccions segons els seus projectes i consideracions morals quant a les repercussions que les seves accions tenen als altres.
Are Your Morals Too Good to Be True? (NY 09/2024) [Sense fonament religiós, sense fonament de la raó (Hume), amb la sospita que sota tota conducta moral hi ha un objectiu egoista de quedar bé, How does one exist in a post-moral world? What do we do when the desire to be good is exposed as a self-serving performance and moral beliefs are recast as merely brain stuff? Fem veure que tot segueix igual com una ficció? A l’article es comenta l’afirmació de Nietzsche en el sentit que ens hem d’inventar la pròpia moral. Em fa pensar en Wallace Stevens, que ens hem d’inventar la religió. Dues ficcions, la moral i la religió. I si, com en el cas del punt de vista de lliibertat local i determinisme global, és correcte viure “com si” tinguéssim llibertat, responsabilitat moral i ens adheríssim a un marc moral i religiós? Seguint amb l’article, les intencions podran ser egoistes, per tenir millor imatge, però alehores podrem redefinir de persones morals / egoistes, a eqoistes que es preocupen per la imatge i egoistes que no. Entre respectuosos i lladres i assassins, per exemple.  Què ens aporta la distinció més un matís sobre l’estat intern del subjecte?]

 

Estètica

L’efecte marc / Notes d’estètica: Proust, Nabokov, llibre del te, efecte marc / El contrast. repetició i variacions

Valéry: Le lyrisme est le développement d’une exclamation /  La poesia. Significat, coneixement, veritat, la pregunta a Proteu / La diversitat de bellesa femenina  / Turistes en cerca de la bellesa i l’etern

Religió i sagrat

[Pendent Wallace Stevens, taoisme]

 

Posted on

Antropologia determinista. Complement

1990-1997 antropologia determinista

  • L’experiència de llibertat
  • La paradoxa del determinisme que pressuposa la llibertat
  • L’emergència de la consciència
  • 2021 Llibertat, determinisme, algoritmes
  • 2023 Tralfamadore
  • 2023 Bilioteca Akaixà
  • 2023 Writing myself in history

L’experiència de llibertat

“La pregunta és si la determinació externa de la identitat implica que l’home està tan determinat com la pedra i que, per tant, la diferència entre comportament automàtic i autònom és només aparent. La diferència no és aparent perquè la pedra està determinada per un observador tipus capsa negra i en canvi l’home només ho està per un dimoni biògraf. En el primer cas només cal tenir en compte el factor extern del moment. En el segon, cal tenir en compte tots els factors externs al llarg de tota la història de l’individu. El que anomenem llibertat humana es basa en què la identitat ja està formada en el moment en que un observador planteja un experiment per esbrinar si l’home està determinat o no. La llibertat és possible perquè hi ha un decalatge temporal entre la formació de la identitat i l’experiència en què aquesta intervé juntament amb els factors externs del moment. Els factors externs que han anat formant la identitat i els que intervenen en l’experiència no són simultanis. Els primers no estan presents per l’observador capsa negra, només ho estan per un dimoni biògraf.”

És a dir que seria a l’inrevés de Kant que deia que érem fenomènicament determinats i noumènicament lliures. Tenim una experiència de llibertat malgrat que del punt de vista d’un observador extern, un dimoni biògraf que hagués resseguit la formació de la identitat de manera que la nostra reacció en qualsevol situació fos completament previsible.

La paradoxa

Notem que el determinisme presenta una paradoxa i és que per experimentar i establir lleis, cal que el subjecte que experimenta estigui fora del sistema. És a dir, tenim una part de l’univers que és el sistema sotmès a experimentació, i l’experimentador, que té lliure albir per poder anar variant les condicions del sistema.

I have noticed even people who claim everything is predestined, and that we can do nothing to change it, look before they cross the road.

Stephen Hawking (Black Holes and Baby Universes and Other Essays )

La consciència

Molt s’ha discutit sobre la irreductibilitat de l’experiència, des del What is like to be a bat de Nagel, i tots els llibres de David Chalmers. Crec que Dennett i els Churchland s’equivoquen del tot quan simplement eliminen el problema. Potser algun dia sabrem quines condicions ha de complir un sistema, ja sia un conjunt de neurones, o un conjunt de xips, per tal que aparegui consciència, l’experiència. Però el que és clar és que no es tracta d’un epifenomen.

2021

Llibertat, Determinisme i algoritmes

Els algoritmes a partir de Big Data prediuen què comprarem, i potser com ens sentim, quines malalties tindrem. En l’article de Wired s’apunta que aixòi equival a tractar les persones com a coses i que es repeteix el problema del fatalisme teològic. [ no comparteixo l’argument. la condició humana i el que entenem per llibretat no s’ha de basar en la seva impredictibilitat. S’ha de basar en que les nostres eleccions siguin complexes i no automàtiques,  basades en una identitat canviant]. Sí que és cert que l’aplicació errònia  d’aquests algoritmes té conseqüències indesitjables. Per exemple, si prediuen que les persones d’unes determinades característiques de gènere o raça, no seran adequades per a segons quins llocs de treball, la predicció farà que es compleixi, ja que no se’ls donarà una oportunitat.

Quan parlem que la condició humana com a causalitat complexa basada en el recorregut vital podem caure en la simplificació de recórrer a un trauma del passat com a explicació  que dóna profunditat a un personatge. Aquest article del New Yorker es planteja si aquest recurs, que tant fan servir escriptors i guionistes, dóna profunditat als personatges o els redueix a un conjunt de símptomes [ des de comèdies com The bodyguard fins a Psicosi, la quantitat de films que es basen en superar una por al pare, o un complex d’Èdip és molt gran]. L’article assenyala, amb raó, que el que ens determina pot ser més divers i que reduir-ho a un únic fet traumàtic és una simplificació empobridora. [ però això no desfà la idea que som completament determinats pel passat; només que els factors poden ser alguna cosa més que un trauma, o una etapa freudiana que en realitat no ha existit]

2023 Tralfamadore

Kurt Vonnegut. Slaughterhouse-Five. El planeta Tralfamadore no viu el temps com un seguit d’instants que se succeeixen on només hi ha el present que segueix un passat que ja no existeix i un futur que no existeix encara. Tots els instants existeixen i un individu, a través de la quarta dimensió, els pot visitar tots [com si es traslladés al llarg d’un corredor a diferents habitacions], tal com fa el protagonista Bill Pilgrim.

2023 Cròniques de l’Akaixà

Diferents membres del moviment teosòfic, Helena Blavatsky (1831–1891),  C. W. Leadbeater’s Clairvoyance (1899) van recollir la noció budista que tot el que succeeix d’alguna manera queda per sempre. Tot el que passa emetria una energia que quedaria enregistrada en un fluid immaterial, semblant a l’èter, que ho impregna tot. Tot el que passa, tot el que cadascun dels humans ha pensat, experimentat, desitjat. Els teosofistes, entre ells Rudolf Steiner, creien amm l’entrenament adequat i en cert estat mental, hi podrien accedir. Alice A. Bailey escrivia al seu llibre Light of the Soul on The Yoga Sutras of Patanjali (1927):

The akashic record is like an immense photographic film, registering all the desires and earth experiences of our planet. Those who perceive it will see pictured thereon: The life experiences of every human being since time began, the reactions to experience of the entire animal kingdom, the aggregation of the thought-forms of a karmic nature (based on desire) of every human unit throughout time.

2023 Adam Lowe. Writing myself in history.  I no obstant, a cada instant, en una situació donada, tenim una experiència de llibertat ja que a l’hora de fer uns llista dels factors que hi tenen a veure, hi sortirà el nostre caràcter, les memòries afectives, el nostre marc moral, les nostres expectatives, en definitiva, el que entenem com a jo.

2024. The Book of the Dead (Sir E. A. Wallis Budge). “Thoth, the Author of the he was called the “scribe (or secretary) of the Great Company of the Gods,” and as he kept the celestial register of the words and deeds of men, he was regarded by many generations of Egyptians as the “Recording Angel.”

Posted on

Esbossos poesia

Tos (18/12/2019)

Cada cop que tusso és una bomba que explota a dins.

El pit és un camp de batalla destrossat per les explosions.

El bombardeig no para i no hi ha descans per a aquesta terra castigada.

 

Posted on

El vaixell de Teseu

Qüestions d’ontologia prèvies  |   la paradoxa del vaixell de Teseu   |    la identitat personal , cos i narració   |   discussió    |   Gormley i Mallarmé
Qüestions d’ontologia prèvies
Ontologia, la ciència de l’ésser, què hi ha de permanent i de variable.  Parménides deia l’ésser, Heràclit que tot canvia. Plató es va fixar en la immutabilitat dels objectes geomètrics i va concebre la possibilitat que tot el que intuïm són còpies imperfectes d’essències immutables. Aristòtil va fer quelcom semblant amb les categories de matèria i forma. I a l’edat mitjana hi va haver el debat dels universals i particulars. Però bàsicament la idea era que el que existia era quelcom immutable, com un bloc cúbic del qual només en canvien propietats secundàries com el el color de la superfície. Metafísica, EB.
Això havia de ser posat en qüestió per Hume, la causalitat i el jo. I Kant havia de “denunciar” com a idees de la raó, el jo, el món i Déu, és a dir, com a extrapolacions que tenim a fer però de les quals no es pot dir que constiueixin coneixement.
Amb el progrés de la física, la pregunta “què existeix” es respon amb els components elementals de la matèria i energia. Aleshores el debat ontològic és el problema del reduccionisme. En el treball Layered Ontology proposava una manera d’entendre com hi pot haver entitats d’alt nivell basades en les partícules elementals però que presentin propietats que no s’hi redueixen. Podríem parlar “d’entitat” quan hi haguessin propietats invariants que pogués detectar un dimoni de Laplace actualitzat per identificar aquests invariariants.
Quins són els invariants del cos, que es va renovant constantment? i els invariants del jo, que també es va modificant contínuament, canviant els projectes i expectatives de futur, modificant la idea sobre un mateix i revisant els fets del passat?
La paradoxa del vaixell de Teseu
Segons Plutarc “The ship wherein Theseus and the youth of Athens returned had thirty oars, and was preserved by the Athenians down even to the time of Demetrius Phalereus, for they took away the old planks as they decayed, putting in new and stronger timber in their place, insomuch that this ship became a standing example among the philosophers, for the logical question of things that grow; one side holding that the ship remained the same, and the other contending that it was not the same. ( http://classics.mit.edu/Plutarch/theseus.html). La nau en la qual Teseu s’havia embarcat i havia tornat amb els fadrins, la galera de trenta rems, fou conservada pels atenesos fins al temps de Demetri de Falèron, llevant sempre les peces de fusta velles i sbstituint-les per d’altres de noves sòlidament ajustades; de manera que aquesta nau és per als filòsofs un exemple equívoc en el raciocini augmentatiu i sostenen, els uns que resta la mateixa, i els altres que no. ( Plutarc. Vides paral·leles. Barcelona. Bernat Metge. 1926.)
La qüestió es citava en un article del New Yorker sobre obres d’art que s’imprimeixen al museu. On rau la identitat de l’obra d’art, en l’objecte físic, o en els plànols? Si pensem que quan s’han substituït tots els taulons, é sun altre vaixell, en quin moment va deixar de ser-ho? (il·lustració youtube).
Naturalment la qüestió té a veure amb què considerem rellevant pel que fa al vaixell, si es tracta de les planxes de fusta concretes que el formen, o de la seva forma (la seva causa formal, que diria Aristòtil). Sembla clar que es tracta del segon, el que entenem per vaixell és la seva forma i unes planxes de fusta genèriques. Altra cosa seria si resultés que valoréssim cada planxa en concret, per exemple, si cada poble de Grècia n’hagués aportat una, procedent d’un arbre seu, gravada amb una inscripció determinada. Aleshores el vaixell de Teseu seria el format per aquestes planxes concretes.
I si en un altre cas, a mesura que es van substituïnt les planxes, al mateix temps es modifica l’estructura del vaixell? Encara diríem que es tracta del mateix vaixell però la validació per invariants es torna més complicada. Ja no n’hi ha prou amb validar la “forma” segons un plànol. Cal identificar si es mantenen les funcions bàsiques del vaixell, quilla, proa, popa. Evidentment si modificant-lo el desmuntem i en fem una cabana, ja no és un vaixell. I en el cas de la metamorfosi dels insectes? La papallona, segueix essent el mateix individu que l’eruga?
La identitat personal , cos i narració
La qüestió és rellevant perquè la nostra identitat corporal i la manera com ens percebem nosaltres mateixos, la permanència del jo, requereixen aquesta mena d’invariant complex. Quan vaig acabar el treball de l’ontologia per nivells, volia explorar l’invariant de la identitat. I aviat em vaig adonar que no podíem assignar a cada persona una identitat fixa, no podíem basar la identitat en el que en podríem dir “caràcter”, com un conjunt de trets genètic heretats. AIxò em va dur a explorar la identitat narrativa. Aquí l’invariant és molt més fràgil, és el que ens hauria de permetre distingir una autobiografia coherent d’un conjunt de capítols desconnexes.
Alhora, el cos tampoc és quelcom fix, sinó que les cèl·lules es van renovant contínuament, algunes parts com la pell, cada setmana, els músculs i ossos cada 15 anys (identitat corporal). A més, al nostre cos hi ha més microorganismes que no pas cèl·lules amb el nostre DNA (outsourcing biològic). És un cas evident de vaixell de Teseu.
Però, què som a nivell d’experiència? Un observador extern podria descriure la nostra conducta al llarg dels anys. algú meticulós podria mirar de transcriure les experiències que va sentint. Si escrivim un diari, veurem que el nostre projecte de vida, el que volem ser, els que ens preocupa, va canviant. Canvia fins al punt  que Proust que no té por a la mort perquè ja ha mort diverses vegades. , o la d’Alícia quan es pregunta si aquest matí és la mateixa que ahir. Hume havia posat de manifest la fragilitat del “jo” com a substància, però tanmateix, hi ha una continuitat. Proust descriu molt bé la transició entre el son i la vetlla quan reprenem la consciència de qui som.
Per seguir amb el vaixell de Teseu, potser podríem comparar-ho amb els plans de viatge, la ruta que es va definint a cada moment. La ruta pot anar canviant, i la inicial segurament no serà la mateixa que la que tenim als tres anys de viatge, o als sis. Vents diferents, canvis en l’estructura del vaixell, illes que no coneixíem que han aparegut a la ruta, d’altres que han resultat diferents de les esperades, han fet que haguem d’anar modificant el viatge. Semblantment, també modifiquem el relat sobre el que esperem, i sobre com interpretem les decisions i trajectòria feta fins ara.  Com en un procés de lectura i i escriptura, constantment revisem les expectatives sobre com seguirà, i també canviem la valoració de les escenes i personatges del passat. La continuïtat es veu en que el punt on som avui, és resultat de les decisions, veles rumb, que vam fer en el passat i que apuntaven a una destinació que potser era diferent d’on som ara.
Discussió
Potser l’invariant és la continuïtat, com en topologia quan es parla d’una línia o una àrea connexa. Les noves cèl·lules apareixen de les anteriors, els nous materials s’assimilen en processos metabòlics existents. En el cas del vaixell de Teseu, es van substiuïnt els taulons d’un a un quan es van gastant; no desmuntem tot el vaixell i n’apareix un altre de nou que no té res a veure amb l’anterior. En l’esquema narratiu, la visió del passat es va modificant a mesura que els fets del present el reinterpreten, així com les expectatives de futur, que es veuen confirmades o desmentides. Podem concebre condicions per informar un Dimoni de Laplace de manera que identifiqui cossos amb vida i narracions autobiogàfiques.
Podem especular sobre com seria voler detectar Déu. Només podríem indirectament, a partir d’invariants en la conducta i informes d’individus o grups socials, que actuen “com si” Déu els parlés o inspirés.
ENLLAÇOS
Antony Gormley , una escultura que proposa el cos com a “lloc” on passen coses
 revela que no hi ha consistència quant aconfiança en un mateix, perseverància, estabililtat d’humor, conscienciació, originalitat i ganes d’aprendre [ és difícil esperar que les ganes d’aprendre siguin les mateixes als 77 que als 14!]
Posted on

La història de l’univers, una exposició de 137 km, 1000 anys/ 1 cm

Vaig concebre una història de l’univers a escala, fent servir l’autopista des de la Jonquera per representar l’univers i l’origen del sistema solar, la ronda de dalt i el museu de la ciència, a una escala de 1000 anys / 1 cm. M’atreia molt la idea de veure que la vida humana era petita però no desapareixia del tot. Vaig intentar que es dugués a terme presentant-ho a en Wagensberg, en Massanell i altres. [no trobo el document! tanta feina que em va donar de fer els gràfics amb el ratolí!]

Actualització pel Poblenou:

  • Big bang 13700M 137 km (sortida Figueres)
  • Origen del sistema solar 4.550 Ma, 45.5km passat Sant Celoni, Precàmbric
  • Vida, 3500M 35 km a Cardedeu,  bacteris, a l’Edicarià abans de la Trinitat, meduses, esponges i equinoderms, algues
  • Paleozoic 541M 5.4 km, trilobites  [ Entre sortida 30 i 29]: algues, insectes, mol·luscs / peixos / plantes terrestres, amfibis, tetràpodes
  • Mesozoic 252M 2.52 km, rèptils  [ passada la sortida 24 a l’alçada del museu blau ] dinosaures i mamífers, al final plantes amb flor
  • Cenozoic  66M, 660metres mamífers  [ Taulat amb Espronceda], mamífers
    • 66 Paleogen
    • 23 Neogen 230m [Taulat i Aguaribay] Bilbao evolució primats
    • 2.58 Quaternari 20m evolució humana Aymà amb Fernando Poo /
    • 200m anys, dos metres al replà, Homo Sàpiens / Holocè i història 11.700 anys 11.7 cm

Una aplicació de realitat augmentada?

La meva vida < 1 mm

[ seguir al corredor amb una cronologia de 1 mm per setmana? 52 mm un any ]

De l’origen de l’univers al Paleozoic, 137km  13.700

Si poso el comptakm parcial a zero després de passar el segon pont, el que hi ha sota d’un túnel, hauria de ser a 5.4 km de casa,

5.41   0 Càmbric
4.85  0.56 Ordovicià
4.43  0.98 Silúric
4.19   1.22 Devonià
3.59   1.82 Carbonífer
2.99   2.42 Permià
2.52   2.89 Triàssic
2.01   3.4 Juràssic
1.45   3.96 Cretàcic
0.66  4.75 Paleogè
0.23   5.18 Neogè

Deep time thinking (BBC)