Tag: L Catalana

Puys me trob sol en amor, a mi sembla
qu·en mi tot ço sia costuma stranya:
Amor se pert entre gents per absença,
e per la mort la mi·amor no fina,
ans molt més am a vós en mort qu·en vida,
e yo perdon si algú no·m vol creure:
pochs són aquells qui altres cosses creguen
sinó semblants d’aquelles que·ls avenen.

Ma dolor fort lo comun córs no serva;
tota dolor lo temps la venç e gasta;
no dich qu·en tot a tot·altra dessemble:
en quantitat molt prop d’altres se jutja;
en qualitat ab les altres discorda.
Seguint l’Amor d’on ella pren sa forma,
gran part del temps seca dolor me dóna
y algun delit ab altra dolor dolça.

Dins lo cors d’om les humors se discorden;
de temps en temps llur poder se transmuda:
en un sols jorn regna malenconia,
n·aquell mateix còlera, sanch e fleuma.
Tot enaxí les passions de l’arma
mudament han molt divers o contrari,
car en un punt per ella·s fan los actes,
e prestament és en lo cors la causa.

Axí com l’or que de la mena·l traen
està mesclat de altres metalls sútzeus,
e, mes al foch, en fum se’n va la liga,
lexant l’or pur no podent-se corrompre,
axí la Mort mon voler gros termena:
aquell fermat en la part contrassemble
d’aquella que la Mort al món l’à tolta,
l’onest voler en mi roman sens mescla.

Dos volers són que natura seguexen,
e cascú d’ells l’om per natura guien;
sí acte·nsemps fan mal o bé atracen
seguons qual d’ells en l’altre ha domini.
Quant la rahó l’apetit senyoreja,
és naturall de l’hom tota sa obra,
e lo revers sa natura li torba,
e no ateny la ffi qu·en tots fets cerca.

Quant l’apetit segueix la part de l’arma,
l’ome va dret, seguint natura mestra,
car la major part la menor se tira
e ves la fi qe va lo cami troba;
e l’appetit volent son necessari,
l’ome no fall, si no trespassa l’orde,
e si s’estén més que natura dicta,
surt-ne voler fals, oppinionàtich.

Les voluntats que per natura vénen,
en certitut e terme són compreses.
L’altre voler passa d’om les natures;
son senyal cert és que no l’enclou terme.
De tots aquests passions mantengueren
mescladament, sí com mesclats jahien;
mas bé distints són aprés de son opte,
e separats los sent, quasi vissibles.

Molts són al món que mos dits no·ntengueren
e ja molts més que d’aquells no sentiren.
¿Qui creure pot qu·entr·amors vicioses
voler honest treball per estar simple,
gitant de ssi maravellós effecte
estant secret per força dels contraris?
Dolç y agre·nsemps, llur sabor no·s distinta;
ella vivint, mos volers aytals foren.

Dolrre’s del mort ve de amor comuna,
e de açò yo·m sent tot lo dampnatge:
ffugir les gents quisque sien alegres
y aver despit que jamés lo dol fine.
Tot delit fug com a cosa·nemiga
car un bé poch entre grans mals dol porta,
e met poder que·m torn dolor en àbit,
perque de goig la sabor jamés taste.

Senyals d’amor qu·en tal cas hòmens senten,
yo trob en mi que sens dolor se prenen:
si res començ yo·n corromp lo principi,
per qué la fi de res mi no contenta.
Molt e pus fort tot·amor me da fàstig,
e sembl·a mi ser cosa·bominable;
s·algun delit entre mes dolors mescle,
de ffet lo pert e torn a ma congoxa.

Si·l penssament per forç·a·ltra part lance,
d’ell acordant, ab gran sospir lo cobre;
en lo començ ab dolor en mi entra,
no passa molt que m’és dolor plaïble.
Decrepitut ma natura demostra,
car tota carn a vòmit me provoca;
grans amadors per llur aymia morta
són mi semblants en part: al tot no basten.

Si res yo veig d’ella, dolor me dóna,
e si·n defuig, par que d’ella m’aparte;
los temps e lochs ab lo dit la’m senyalen,
segons en ells delits o dolors foren;
e són-ne tals que la’m demostren trista,
altres, e molts, mostrants aquell·alegra.
E pas dolor com jamés li fiu greuge,
e volgr·açò ab la mia sanch rembre.

Amor és dat conéxer pells efectes.
Sa cantitat no té mesura certa:
gran és o poch l’amador segons altre,
e poder pren Amor, segons on entra.
La qualitat és tal com segons guarda,
car de semblants és forçat que s’engendre;
la carn vol carn, l’arma son semblant cerca,
d’ells naix fill bort als engenrrants contrari.

Qui ama carn, perduda carn, no ama,
mas en membrant lo delit, dol li resta.
En tot·amor cau amat e amable;
donchs, mort lo cors, aquell qui ell amava
no pot amar, no trobant res que ame.
Amor no viu, desig mort y esperança,
y en lo no-res no pot haver espera;
quant és del cors, la Mort a no-res torna.

Si la que am és fora d’aquest segle,
la major part d’aquella és en ésser;
e quant al món en carn ella vivia,
son espirit yo volguí amar simple.
E, donchs, quant més qu·en present res no·m torba?
Ella vivint, la carn m’era rebel·le;
los grans contrasts de nostres parts discordes
canten, forçats, acort, e de grat, contra.

De mon voler jutge cascú la causa,
e farà poch vehent en mi les obres;
la mi·amor per la Mort no és morta,
ne sent dolor, vehent-me lo món perdre.
Yo am, e tem ab honesta vergonya,
l’esperit sol de la qui Déus perdone,
e res de mi ne del món no cobege
sinó que Déu en lo cel la col·loque.

Tornada
Mare de Déu, si és en purgatori
son espirit per no purgats delictes,
sí ton Fill prech no guart los prechs d’on vénen,
mas lla on van. Mos pecats no li noguen!

O vós, mesquins, qui sots terra jaheu
del colp d’Amor ab lo cors sangonent,
e tots aquells qui ab cor molt ardent
han bé amat, prech-vos no us oblideu.
Veniu plorant, ab cabells escampats,
ubers los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d’or
ab que Amor plaga·ls enamorats.

Los colps d’Amor són per tres calitats,
e veure’s pot en les flexes que fir,
per que·lls ferits són forçats de sentir
dolor del colp segons seran plagats.
D’or e de plom aquestes flexes són,
e d’un metall que s’anomena·rgent;
cascú d’aquests dóna son sentiment,
segons que d’ells differenç·à·n lo món.

En aquell temps que primer d’aquest fon,
les flexes d’or Amor totes lançà,
e, desmembrat, huna se n’aturà
ab que·m ferí, de que viur·abandon.
De flexes tals molts passats foren morts;
ja no té pus que fer guerra mortal.
Ab les d’argent sol bast·a fer senyal,
mas los plagats de morir són estorts.

Ab les de plom són huy tots sos deports,
e son poder no bast·a traure sanch.
Amor, vehent lo seu poder tan manch,
han trnquat l’arch; yo·n fas al món reports.
Ab cor sancer crida la sua pau,
per que cascú pot anar en cabells;
per fugir d’ell no cal muntar castells,
lo seu poder pus baix que terra jau.

Mas yo romanch a mort; d’açò fiau.
LA sua pau és guerra per a mi;
si·n guerra fos cella per qui·m ferí,
yo fóra·n pau, vençut e son esclau.
Pau ha lo món, e guerra yo tot sol,
perque Amor guerrejar ha finit;
yo son plagat e no puch ser guarit,
puys la que am, de sa plaga no·s dol.

Tornada
O foll·Amor, qui vostre delit vol,
sobre loch fals ha son contentament;
per ço repòs no té·n l’enteniment,
car sinó·l ver l’enteniment no col.

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d’estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.

Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i Ponents contra d’ells veig armar;
Xaloc, Llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn
fent humils precs al vent Tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn;
grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugits al mar, on són nodrits e fets,
pel gran remei en terra eixiran.

Los peregrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descoberts no seran.
En lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats,
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè Amor per mort és anul·lats;
mas io no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Io so gelós de vostre escàs voler,
que, io morint, no meta mi en oblit;
sol est pensar me tol del món delit,
car nos vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit,
e, io forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal sera vós no veer.
Oh Déu!, per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell io em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor.

Io són aquell pus extrem amador,
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puis io són viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor io só dispost,
mas per mon fat Fortuna cas no em porta,
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Io desig ço que em porà ser gran cost,
I aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser ser estorta
d’un cas molt fer, qual pret Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els clrà donar fe
al que amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte es mostrerà
e los meus dits ab los fets provaré.

Tornada
Amor, de vós io en sent més que no en sé,
de què la part pijor me’n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

¿Quins tan segurs consells vas encerquant,
cor malastruch, enfastijat de viure?
Amich de plor e desamich de riure,
com soferràs los mals qui·t són davant?
Acuyta’t, donchs, a la mort qui t’espera,
e per tos mals te allongues los jorns;
aytant és luny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.

Braços uberts és exid·a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig;
melodiós cantar de sa veu hoig,
dient: “Amich, hix de casa strangera.
En delit prench donar-te ma favor;
que per null temps home nat l’à sentida,
car yo defuig a tot home que·m crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.”

Ab hulls plorant e carra de terror,
cabells rompent ab grans hudulaments,
la vida·m vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu orrible y dolorosa,
tal com la mort crida·l benauyrat;
car si l’om és a mals aparellat,
la veu de mort li és melodiosa.

Bé·m maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador;
no demanant a mi qui és Amor,
en mi sabran sa força dolorossa.
Tots, maldient, sagramentegaran
que may Amor los tendrà·n son poder,
e si·ls recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.

Null hom conech o don·a mon senblan,
que dolorit per Amor faç·a plànyer;
yo son aquell de qui·s deu hom complànyer,
car de mon cor la sanch se’n va lonyan
per gran tristor que li és acostada;
sequa’s tot jorn l’umit qui·m sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida,
e·n mon socors mà no s’i trob·armada.

Tornada
Lir entre carts, l’ora sent acostada
que civilment és ma vida finida;
puys que del tot ma sperança·s fugida,
m·arma roman en aquest món dampnada.