Posted on

Musicals 1930

La Dansa  |    El musical

The Great Depression did not stop Broadway – in fact, the 1930s saw the lighthearted musical comedy reach its creative zenith. The Gershwin’s Of Thee I Sing (1931) was the first musical ever to win the Pulitzer Prize for Drama. Rodgers & Hart (On Your Toes – 1936) and Cole Porter (Anything Goes – 1934) contributed their share of lasting hit shows and songs. [MS, el musical negre va declinar, per la depressió i perquè el claqué va deixar d’estar de moda per un ball més tipus ballet)]  Les revistes de Ziegfield van perdre interès i un dels responsables de renovar-ho fou el director i coreògraf Hassard Short. Taking a cue from the London revues of Charlot and Cochran, Short tossed out the overblown sets and curvaceous chorines of the 1920s, relying instead on stronger scores and innovative visual ideas that could please audiences without bankrupting producers. [contenció de costos en època de depressió]   George Gershwin (d’origen jueu Lituània) moria el 1937, víctima d’un tumor cerebral, als 38 anys.

  • 1930 Hot Rhythm (n), Bill Robinson (n)
  • 1930 Singin’ the blues Four flash devils + lindy hoppers (n)
  • 1930 Brown Buddies (n)
  • 1930 Three’s A Crowd, Schwarts i Dietz. Libby Holman sang “Body and Soul” while Clifton Webb danced. Short kept the production simple and the skits fresh, resulting in a major money maker at the height of the Great Depression. Under Short’s direction, this was the first Broadway musical of the 20th Century to eliminate footlights, replacing them with floodlights suspended from the balcony. The practice soon became an industry-wide standard.
  • 1930 Strike Up the Band, Gershwins, a political satire that had the United States and Switzerland go to war over high chocolate tariffs. The jaunty title march and the ballad “I’ve Got a Crush on You” became popular favorites.
  • 1930 Girl Crazy, Gershwins, told of a rich New York playboy falling in love with an Arizona cowgirl. The show starred Ginger Rogers but was stolen by Ethel Merman, a stenographer from Queens who made a sensational Broadway debut belting out “Sam and Delilah” and “I Got Rhythm.”
  • 1930 The New Yorkers, Cole Porter, had Jimmy Durante as a bootlegger and nightclub owner romancing a wealthy socialite. the score included the controversial “Love for Sale,” in which a prostitute sings of walking the streets and selling herself. Although banned from airplay, the song became a popular hit.
  • 1931 Of Thee I Sing, Gershwins, satirical tale of a President who gets elected (and almost impeached) because he marries the woman he loves. It was the first musical ever to win the Pulitzer Prize for drama.
  • 1931 The Band Wagon, Schwarts i Dietz. This witty revue offered “I Love Louisa,” the sensuous “Dancing in the Dark,” and Adele and Fred Astaire in their last joint appearance. Short staged the show on a pair of gigantic turntables, making swift scene changes in full view of the audience – the first use of this technology in a Broadway musical. Some critics suggested that no revue could top The Band Wagon, but that challenge wouldn’t go unanswered for long.
  • 1931 The Cat and the Fiddle, Kern i Harbach, a romantic operetta with a contemporary setting and score. The story involved two music students (one into classical, the other into jazz) who love each other but cannot abide each other’s compositions. Reflecting this, the score alternated the sweeping passion of “The Night Was Made for Love” with jazzier numbers like “She Didn’t Say Yes.”
  • 1932 Music in the Air, Kern and Oscar Hammerstein II. An idealistic small town school teacher confronts the cynical ways of modern show business when he writes the hit song “I’ve Told Ev’ry Little Star.”
  • 1932 Face the Music, Irving Berlin i Hart, It followed The Band Wagon into the same theatre, so Short was able to use the double turntable stage again, to even more dramatic effect. There was a thin excuse for a plot (a corrupt cop pours graft money into a Broadway revue), but the result was more of a revue. Topical humor in the songs and scenes aimed at such diverse targets as high society, show biz tradition, and Albert Einstein. Berlin’s “Let’s Have Another Cup of Coffee” depicted socialites impoverished by the Depression dining with the poor at the automat.
  • 1932 Gay Divorce, Cole Porter, featured Fred Astaire as a novelist who accidentally gets mixed up in a acrimonious divorce case. Always acclaimed for his dancing, Astaire’s straightforward singing showed off Porter’s songs to extraordinary advantage. Despite a limited vocal range, Astaire had a flawless instinct for delivering a lyric. Radio made his recording of Porter’s throbbing, sensual “Night and Day” a hit, and helped the show overcome tepid reviews. It was Astaire’s last appearance on Broadway; his legendary Hollywood years are discussed elsewhere on this website.
  • 1933 Roberta, Kern i Harbach, which told the unlikely tale of an all-American football fullback who finds love and success when he inherits his aunt’s dress shop in Paris. Most critics dismissed Roberta as a bore, but fueled by the success of “Smoke Gets in Your Eyes,” the show managed a profitable run. Beloved comedienne Fay Templeton made her final Broadway appearance as the aging aunt, introducing the haunting “Yesterdays.”
  • 1933 As Thousands Cheer, Berlin and Hart, the most acclaimed Broadway revue of the decade. They used a newspaper format to satirize current events and celebrities. Marilyn Miller (in her last Broadway appearance) dazzled audiences by playing Joan Crawford, heiress Barbara Hutton, a newlywed, and a little girl – among other roles! Berlin’s masterful score included “Easter Parade” and “Heat Wave.” “Easter Parade,” had the chorus dressed in shades of brown and tan, invoking the look of sepia-toned photo magazines (then known as “rotogravures”). “Suppertime,” a disturbing ballad inspired by racist lynchings in the Southern US, was sung to shattering effect by African American vocalist Ethel Waters.
  • 1934 Anything Goes, Cole Porter was the definitive 1930s musical comedy, but it had a rocky gestation period. Although financially wiped out by the Depression, veteran producer Vinton Freedley managed to sign up William Gaxton, Victor Moore and Ethel Merman for the cast, and convinced Porter to write the score. With that powerhouse line-up, Freedley was able to raise money for this tale of mistaken identities and unlikely romance aboard a luxury liner. The show required ongoing revisions, with former stenographer Merman taking down the changes in shorthand during rehearsals and typing them up for the rest of the team. Anything Goes restored Freedley’s finances, cemented Porter’s place in the front rank of Broadway composers, and became the most frequently revived musical comedy of the 1930s. The score included “I Get A Kick Out Of You,” “You’re The Top,” “Blow Gabriel Blow” and the vibrant title tune.
  • 1935 Jubilee, Cole Porter, was an affectionate send-up of British royalty that introduced Porter’s memorable “Begin the Beguine,” one of many Porter songs that featured his trademark transitions between major and minor keys.
  • 1935 Porgy and Bess, Gershwins, adaptació de la la novel·la de DuBose Heyward, about poor blacks living in the dockside tenements of Charleston. It had passion, infidelity, rape and heartbreak — all the makings of grand opera. George Gershwin’s score offered a singular blend of classical, popular and jazz styles that was possible only on Broadway. Most Depression-era critics and theater goers were less than enthusiastic about such a serious show, so the original production was a financial failure.
  • 1935 Jumbo, Rodgers i Hart
  • 1936 On Your Toes, Rodgers i Hart, amb ballet clàssic coreografiat per George Balanchine, Slaughter On Tenth Avenue Ballet.” The score boasted “There’s a Small Hotel” and “Its Got to Be Love.”
  • 1936 Red Hot and Blue, Cole Porter, involved one of the most idiotic plots in theatrical history — a nationwide search for a woman who sat on a waffle iron when she was four. (Seriously.) Ethel Merman introduced Porter’s “Down in the Depths on the 90th Floor,” and sang the show-stopping “Delovely” with newcomer Bob Hope.
  • 1937, Babes In Arms, Rodgers i Hart, had stage struck teenagers putting on a show to raise money for their impoverished vaudevillian parents. Alfred Drake and The Nicholas Brothers were in the youthful cast, and the hit-drenched score included “My Funny Valentine,” “Where or When,” “Johnny One Note” and “The Lady is a Tramp.”
  • 1937 I’d Rather Be Right, Rodgers i Hart was a political satire starring George M. Cohan as a singing, dancing President Franklin Roosevelt. The most memorable number was “Have You Met Miss Jones?”
  • 1938 Leave It To Me, Cole Porter spoofed international diplomacy, with Victor Moore as a bumbling American ambassador trying to get recalled from Soviet Russia. Mary Martin made her Broadway debut singing the coquettish “My Heart Belongs to Daddy.”
  • 1938 I Married An Angel, Rodgers i Hart.
  • 1938 The Boys From Syracuse, Rodgers i Hart, was an adaptation of Shakespeare’s The Comedy of Errors, with two sets of long-lost identical twins getting caught in hilarious identity mix-ups in ancient Greece. Rodgers & Hart’s superb score included “Sing for Your Supper” and “Falling in Love With Love.” Eddie Albert made his musical debut singing “This Can’t Be Love.”
  • 1938 Hellzapoppin, Sammy Fain i Cahrles Tobias. The longest-running Broadway production of the 1930s, 1404 representacions, a rowdy hodgepodge of skits and routines created by the brash vaudeville comedy team of Ole Olsen and Chic Johnson. They had no previous Broadway hits, and several other attempts by former vaudevillians to create revues had failed. So Olsen and Johnson caught critics and audiences off guard with this insane show. The effect was definitely one of barely controlled insanity. Opening with a mock newsreel in which Hitler spoke with a Yiddish accent, Hellzapoppin’ combined zany slapstick stage acts with wild audience participation gags. Midgets, clowns and trained pigeons added a circus touch. New bits were constantly added to freshen the mayhem, delighting return customers.
  • 1939 DuBarry Was A Lady, Cole Porter, told the story of a nightclub men’s room attendant (Bert Lahr) who pines for the club’s sultry vocalist (Ethel Merman). Knocked out by a drugged cocktail, Lahr dreams that he is King Louis XV of France and that Merman is his infamous but disinterested mistress, Madame DuBarry. The two stars stopped the show with “Friendship” and the bawdy “But In The Morning No”.

CINEMA

  • 1930 Der Blaue Engel amb Marlene Dietrich
  • 1930 Morocco, Marlene Dietrich
  • Samuel Goldwyn amb Eddie Cantor van fer musicals com Whoopee (1930), The Kid From Spain (1932), Roman Scandals (1933), Kid Millions (1934) and Strike Me Pink (1936). In accordance with the Hollywood star system, these films followed a set plot formula, with Cantor playing nervous weaklings who somehow outsmart tough bad guys and gets the girl, along the way offering such hit songs as “Makin’ Whoopee,” “My Baby Just Cares for Me” and “Keep Young and Beautiful.” This series gave Broadway choreographer Busby Berkeley his first opportunity to work on film, developing the techniques he would later perfect at Warner Brothers.
  • 1932 Love Me Tonight, Rodgers Hart, dir Robert Mammoulian, Mauric Chevalier, cançó “Isn t It Romantic?” Cada cançó transporta en l’espai i el temps.
  • 1932 Harlem is Heaven amb Bill Robinson.
  • 1933 Forty-Second Street, amb el coreògraf Busby Berkeley i càmeres mòbils que sabien filmar millor les escenes de dansa. The score had just four songs by composer Harry Warren and lyricist Al Dubin. You’re Getting to Be a Habit With Me,” “Young and Healthy,” “Shuffle Off to Buffalo” and the catchy title tune all became hits. Berkeley was the first to take full advantage of synchronizing a filmed image to a previously recorded musical soundtrack. Since microphones were not needed during the filming of musical sequences, Berkeley realized that cameras no longer had to be imprisoned in sound-proof booths during production numbers. For the first time since the introduction of synchronized sound, fluid camera motion and intricate editing were once more achieveable. Berkeley revolutionized screen musicals by exploiting these possibilities.
    Altres produccions de Berkeley a la Warner serien: The Gold Diggers (1933, “We’re In the Money” “Lullaby of Broadway”), Footlight Parade (1933, By a Waterfall,” “Honeymoon Hotel”), Hollywood Hotel (1937, “Hooray for Hollywood”). Amb cançons de Harry Warren, Al Dubin, Richard Whiting, and Johnny Mercer. La idea no era tant integrar cançons i música en un argument com oferir un seguit de números atractius.
  • 1933 Flying Down To Rio, RKO, Astaire i Rogers en un paper secundari que va encantar el públic. Stanley Donen explica: “I was nine, and I’d never seen anything like it in my life. I’m not sure I have since. It was as if something had exploded inside me. . . I was mesmerized. I could not stop watching Fred Astaire dance. I went back to the theatre every day while the picture was playing. I must’ve seen it at least twenty times. Fred Astaire was so graceful. It was as if he were connected to the music. He led it and he interpreted it, and he made it look so effortless. He performed as though he were absolutely without gravity.”
  • 1934 The Gay Divorcee (1934), RKO, Astaire i Rogers protagonistes, they danced and romanced, inventing what became their standard formula – in a high society setting, a charming playboy and a sweet girl with spunk get into a tangle of mistaken identities, fall in love on the dance floor (to something like Cole Porter’s “Night and Day”), resolve their misunderstandings in the nick of time, and foxtrot their way to a black and white “happily ever after” ending. [ la majoria de les coreografies serien d’Astaire i Hermes Pan]
  • 1935 Top Hat (1935), RKO, Astaire i Rogers, which embodies the series at its best. There is a a variation of the “mistaken identities” plot with stylish comic support from Edward Everett Horton, Eric Blore and Helen Broderick, and a solid-gold score by Irving Berlin. “Isn’t This a Lovely Day To Be Caught In The Rain,” “No Strings,” the title tune and the unforgettable “Cheek to Cheek” are deftly integrated into a story of mistaken identities set in an eye-popping black and white art deco vision of Venice. The dialogue is breezy and clever, and the atmosphere one of sophisticated delight.
  • 1935 Roberta, RKO, Astaire i Rogers included Jerome Kern’s “I’ll Be Hard To Handle”
  • 20th century Fox va trencar una barrera quan el 1935 a The Little Colonel va aplegar Shirley Temple amb Bill “Bojangles” Robinson.
  • La Universal va filmar el 1936 Show Boat amb Paul Robeson cantant Ol Man River. Amb Deanna Durbin va fer Three Smart Girls (1936), 100 Men and a Girl (1937), and Mad About Music (1938).
  • 1936 Born to Dance amb Eleanor Powell (Her “Begin the Beguine” with Fred Astaire in Broadway Melody of 1940 is arguably the best tap duet Hollywood ever filmed. Powell retired in the 1940s to marry and raise a family, making a brief nightclub comeback in the 1950s.)
  • 1936 Follow The Fleet, RKO, Astaire i Rogers had Irving Berlin’s “Let’s Face the Music and Dance”
  • 1936 Swing Time, RKO, Astaire i Rogers boasted Jerome Kern’s Fields “The Way You Look Tonight”, “Pick yourself up”
  • 1937 Shall We Dance, RKO, Astaire i Rogers offered George and Ira Gershwin’s
  • 1937 A mile from heaven, amb Bill Robinson
  • “Let’s Call the Whole Thing Off” and “They Can’t Take That Away From Me”
  • 1938 Carefree, RKO, Astaire i Rogers included Berlin’s “Change Partners”
  • 1939 The Story of Vernon and Irene Castle, RKO, Astaire i Rogers
  • Bing Crosby i Mae West a la Paramount Mississippi (1935), Pennies From Heaven (1936) and Sing You Sinners (1938).

 

Posted on

Musicals 1900 – 1920

La Dansa  |    El musical

ANTECEDENTS

El teatre grec i romà, els joglars permeten dir que sempre hi ha hagut comèdia amb música i ball. Més tard tenim John Gay’s The Beggar’s Opera (1728), les sàtires de Jacques Offenbach, les comèdies de Johan Strauss, les operetes com Die Lustige Witve de Franz Lehár, la Zarzuela, el music Hall anglès amb les operetes de Gilbert i Sullivan com el Mikado.

Al segle XIX a Amèrica hi havia els humiliants Minstrel Shows, on actor i ballarins tant blancs com negres, amb la cara pintada, feien una caricatura dels negres presentant-los com a ximples ignorants, amb personatges com Jim Crow i Zip Coon. El gènere seguiria fins ben entrat el s.XX amb intèrprets tant famosos com Al Jonson. S’escriurien cançons expressament per a ell. [ el racisme al món de l’espectacle]. A més, alguns negres actuaven als Medicine Shows i en espectacles per a audiència exclusivament negra, de comèdia i circ, que van posar en marxa al sud l’associació T.O.B.A , en particular les Whitman sisters. [MS] . Els negres fusionaven balls ancestrals amb el que es trobaven d’origen europeu, la Mazurka, la polca, el vals i la quadrilla, la irish Jig i el Lancashire Clog. Marshall Stearns va aplegar Al Minns i Leon James del Savoy, i ballarins de Sierra Leone, Àrica Ocidental i trinidad. I van descobrir afinitats de passos, com el charleston.

El gènere de Vaudeville tenia un seguit d’atraccions de circ, equilibristes, jocs de mans, també cantants i ballarins, i escenes curtes. Del Vaudeville en van sortir artistes extraordinaris com Judy Garland, els Nicholas Brothers. Podien tenir blancs i negres actuant. Alguns Vaudevilles , eren d’intèrprets negres per a audiència negra. I d’aquí en van sortir Ethel Waters (a.k.a. “Sweet Mama Stringbean”), Ma Rainey, Bert Williams – Ziegfeld Follies star, Bessie Smith i Bill “Bojangles” Robinson. Hi havia números de blues amb lletres de doble sentit. Va decaure i es va acabar a mitjans dels ’20.

El Burlesque era un seguit d’acudits amb escenes de comèdia i números musicals. Quan va decaure es va intentar reanimar amb números de Strip tease.

https://musicals101.com/1890-1900.htm

1900s http://www.musicals101.com/1900to10.htm  època encara dominada per musicals importats d’Anglaterra. 1907 The Merry widow de Franz Lehar amb el seu vals posaria més de moda els balls de saló

 

1910’s 1920, Tin Pan Alley

Then (1910s) Jerome Kern, Guy Boulton and P.G. Wodehouse took this a step further with the Princess Theatre shows, putting believable people and situations on the musical stage. During the same years, Florenz Ziegfeld introduced his Follies, the ultimate stage revue, gran decoració i noies boniques, que duraria fins als 40s..( exemple amb noies i blackface).  Most of New York’s music publishers had offices on a three block stretch of , West 28th Street between Fifth and Sixth Avenueswhere the din of pianists at work was compared to housewives banging tin pans, earning that area and the music publishing industry the nickname Tin Pan Alley. És l’època dels balls de saló amb Irene i Vernon Castle que consolidarien el foxtrot. [MS  Es balla el cakewalk, el Turkey Trot. D’altres contribucions negres a l’època serien les composisons de W.C. Handy en blues i Perry Bradford que posaria de moda el Black bottom dance, semblant al Charleston] [Bert Williams fou la primera gran estrella negra a triomfar al món de l’espectacle, com a cantant i balla aNobody, una cançó famosa de 1905, en la versió original de Bert Williams  , ( i Cecile McLorin Salvant , Nina Simone) [ Irving Berlin, jueu d’origen rus ]

Cakewalk de Stormy Weather

Vernon i Irene Castle

  • 1911 Irving Berlin, Alexander’s Ragtime Band
  • 1913 Darktown Follies, revista amb Bert Williams, amb música i actors negres, que va tenir un gran èxit, amb història d’amor entre dos negres. Va introduir el Ballin’ the Jack , de Smith & Burris, dos compositors negres, amb passos de ball incorporats ( Gene Kelly i Judy Garland, Gene Kelly 1959). I també el Texas Tommy.
  • 1914 Watch your step, Irving Berlin, Irene i Vernon Castle

In the 1920s, the American musical comedy gained worldwide influence. The 1920s was the busiest decade Broadway would ever know, with as many as fifty new musicals opening in a single season. With employment rates running high and incomes on the increase, record numbers of people could afford $3.50 a seat. With so much demand for entertainment, these years were a time of extraordinary artistic development in the musical theatre. Broadway saw the composing debuts of Cole Porter (Episcopalià d’una família rica, però Rodgers deia que escrivia melodies del mediterrà oriental,  ” He leaned over and said, “I’ll write Jewish tunes.”, “…he eventually did exactly that. Just hum the melody that goes with ‘Only you beneath and moon and under the sun’ from ‘Night and Day,’ or any of ‘Begin the Beguine,’ or ‘Love for Sale,’ or ‘My Heart Belongs to Daddy,’ or ‘I Love Paris.’ These minor-key melodies are unmistakably eastern Mediterranean.” It’s ironic, Rodgers went on, that despite the abundance of Jewish composers (Rodgers, Berlin, Kern, Gershwin), “the most enduring ‘Jewish’ music” was written by a Episcopalian millionaire born on a farm in Peru, Indiana, Cole Porter.”, Rodgers and Hart [Rodgers, d’origen jueu alemany), the Gershwins and many others. The British contributed several intimate reviews and introduced the multi-talented Noel Coward. Kern (Jerome Kern, jueu d’origen alemany) and Oscar Hammerstein II wrote the innovative Showboat (1927) the most lasting hit of the 1920s.

[ MS amb Suffle Along hi va haver més musicals negres i el  ball es feia més complex. Van escriure números talents com James P. Johnson i Fats Waller. Els bateries aprenien ritmes dels ballarins de claqué. Però els millors ballarins es quedaven al Vaudeville on guanyaven més. Els crítics apreciaven les innovacions dels balladors negres i en particular Bill Robinson. Però es va plantejar una qüestió d’identitat: s’havien de refinar i assemblar més els blancs? s’havien de limitar per ser més fidels a les arrels? No es va acabar d’aprofitar el talent del coreògraf Buddy Bradley, que va acabar treballant a Anglaterra ] A Anglaterra, Noel Coward. Apareixen nous compositors: Rodgers i Hart (Rodgers and Hart’s early shows were lighthearted romps, but some of their songs had surprising, bittersweet undertones. No lyricist ever eclipsed Larry Hart’s gift for capturing the heartbreak of hopeless love. Since romantic frustration plagued his private life, this was not altogether surprising.), Cole Porter i els Gershwins. Al Johnson, America’s top musical stage star of the 1920s was born in a Russian shtetl (a legally segregated Jewish ghetto) in Lithuania sometime during the late 1880s. Soon after his family emigrated to the United States in 1894, young Asa Yoelson decided to become a variety entertainer and changed his name to Al Jolson.

El 1927 es projecta el primer film amb una cançó, the Jazz Singer, amb Al Johnson. Les sales començaran a instal·lar equips de so i aviat filmen amb so pregravat: MGM was the last major studio to switch to sound production, but once it got on the bandwagon, it went first class all the way. The studio’s sound team invented two vital technologies for Broadway Melody – sound editing and pre-recorded soundtracks.  (https://musicals101.com/1927-30film2.htm)

  • 1921 Shuffle Along (negre), música Noble Sissle i Eubie Blake. With the popular songs “Love Will Find a Way” and “I’m Just Wild About Harry,” Shuffle Along became such a hit that the police converted 63rd Street into a one-way thoroughfare to ease the traffic jams a6 curtain time. The show gave several stellar talents their first major breaks, including Josephine Baker, Adelaide Hall and Paul Robeson. (revival)
  • 1922 Plantation Revue (negre)
  • 1923 Runnin’ Wild amb música de James P. Johnson i en particular el número Charleston.
  • 1924 Lady Be Good, Gershwins brought Broadway stardom to Fred Astaire and his sister Adele playing impoverished dancing siblings who try to masquerade their way into a fortune. The title tune and “Fascinating Rhythm” became major hits.
  • 1925 No, No Nanette, Vincent Youmans & Irving Caesar’s, amb Tea for Two, I Want to be happy
  • 1925 Sunny, Jerome Kern, Otto Harbach and Oscar Hammerstein II
  • 1927 Funny Face, Gershwins featured Adele Astaire as a girl trying to get back her diary from her guardian (Fred), opening the way for a series of mishaps. The score included “S’Wonderful,” “My One And Only,” and the title tune.
  • 1927 Good News . The plot about a wealthy football hero who has to pass an exam so he can play in the big game and win the impoverished girl he loves inspired a slew of imitations on stage and screen, but none could match the infectious score composed by Ray Henderson with lyrics by Buddy DeSylva and Lew Brown. Their dance-happy songs included “The Best Things in Life Are Free,” “Lucky in Love” and “The Varsity Drag,” a Charleston-style number that became an international dance craze.
  • 1927 Show Boat,Telling the epic story of how the inhabitants of a Mississippi show boat survive from the 1880’s to the 1920s, this show deals with racism, interracial romance, marital heartbreak and alcoholism – subjects that had previously been considered taboo in musical theatre.The ground-breaking libretto was matched by an innovative, character-driven score with such hits as “Make Believe,”, “Old Man River” and “You Are Love.” Producció audaç de Ziegfield.
  • 1928 Keep Shufflin,(n)
  • 1928 Blackbirds (n), amb Bill Robinson
  • 1928 Paris, Cole Porter, Let’s do it.
  • 1929 Deep Harlem, un musical que volia reflectir la música i dansa de l’Àfrica a Harlem
  • 1929 Hot Chocolates (n)

CINEMA

1927 The Jazz Singer amb Al Johnson

 

Posted on

Musicals, dansa

JCJ Cine, Teatre, Musicals, Ball   |    La dansa

Infantesa

Els ballets russos

Adolescència

Films musicals a la TV. Recordo l’escena dels peus filmats de sota de Busby Berkeley. Gene Kelly Singin’ in the rain, Fred Astaire.
Claqué a un festival de jazz a Sitges.

Adult1

199x

Giselle, Alicia Alonso

Enregistrar musicals en vídeo, Thats’s Entertaintment. Bill Robinson i Nicholas Brothers. La Teresa i la Maria em demanaven que els posés “els nens que ballen”.

1998
Stomp, Arran de terra.

1999: res

Adult2

Musicals al West End de Londres i Broadway a NYC. Apareix Youtube i descobreixo clàssics de dansa negra, Honi Coles i Charles Atkins soft shoe. Interès per la dansa contemporània.

2000

  • Merce Cuningham Grec Teresa

2001

  • Dervitxos sufís a Istambul
  • Ballet el llac dels cignes de Txaikovsky

2003

  • Ain’t misbehavin (Fats Waller ?)

2004

  • NYC: Never gonna Dance (Dorothy Fields. Jerome Kern), Broadhurst Theater,  31/01/2004. amb Pick yourself up, I won’t dance, hard to handle
  • NYC: Taboo. Plymouth Theatre, amb música de Boy George (va guanyar dos Tonys)
  • NYC New York City Ballet Jewels 6/2/2004
  • London. Anything Goes, Royal Drury Lane.
  • London, Simple Heavenly, Langston Hughes.
  • New York Club i black music night / Festival de claqué a la Cibeles.
2005
  • Tapeplas
  • Chicago (Londres)
2006
  • Guys and Dolls (Londres)
2007
  • La Revista negra de Jerome Savary, sobre cantants i ballarins que arriben a Paris procedents de New Orleans.
2008 –
2009
  • London, Carousel, 27/04/09
  • Rodgers& Hammerstein. You’ll Never Walk Alone.
2010
  • London, Sweet Charity, Cy Coleman, Dorothy Fields. Big Spender, If My Friends Could See Me Now

2011 2012 2013: res

2014

  • Capricis d’Àngels Margarit al MACBA
  • Lausanne, la Teresa em convida a Ballet Béjart, Boléro amb Elisabet Ros, peces de Bach amb Gil Roman
  • Dansa khmer i thai al viatge a Tailàndia
  • Porgy & Bess al Liceu. George & Ira Gershwin. Summertime, I Got Plenty o’ Nuttin’, It Ain’t Necessarily So, I Loves You, Porgy, cants dels venedors.
  • NYC, Lyric, On the Town, 5 desembre. Leonard Bernstein, Conden i Green. New York, New York.

2015

  • La família Addams, fent d’ancestor
  • Sismògraf Olot, Brodas

Adult3

Dansa contemporània i Jazz Between. Musicals al West End de Londres i Broadway a NYC.

2016

  • Sala  Hiroshima, Lali Ayguadé

2017

2018

  • Jazz Between
  • Mercat de Flors, ballet sobre Coltrane
  • Mercat de les Flors, la Veronal (? no he trobat la data ni l’espectacle)

2019

  • Sessions de Jazz Between a Artte

2020

2021

  • Ballet de Lorraine ‘Programa Cunningham: For Four Walls, Rain Forest i Sounddance’ [avorrit, música per un costat i dansa per un altre]
  • Gelabert/Muzijevic/Brown. Framing Time sobre Morton Feldman.
  • Brodas Around the World

2022

  • Solo Alina Sokulska auditori St Martí

2023

  • Crazy for you.  11/12/2023, London. Gilllian Lynne. Trailer yt1,   Trailer2 yt. Slap that that base yt,  I’ve got Rhthm yt. 1992 a partir de diferents números de Gerswhin.
Posted on

El disc de Nebra, 1600 BCE

El disc de Nebra, o disc celeste de Nebra, és la representació més antiga que es coneix de la volta del cel i dels fenòmens astronòmics. Es tracta d’una peça arqueològica descoberta el 1999 a la muntanya de Mittelberg, prop de Nebra, a l’estat de Saxònia-Anhalt, Alemanya. És una placa de bronze, quasi rodona, de 2 kg de massa i té aproximadament un diàmetre de 32 cm. Pertany a la cultura d’Unetice, de fa 3.600 anys; la cultura Unetice (o Aunjetitz, en alemany) és una cultura prehistòrica que es va desenvolupar durant l’edat del bronze a la zona entre els rius Rin i Dnièster i des de la mar Bàltica fins al Baix Danubi. Els experts diuen que representa el firmament, amb l’ús d’elements abstractes.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Disc_de_Nebra

Posted on

Les cinc etapes del dol. Model de Kübler-Ross

Model de Kübler-Ross

Negació: «Em sento bé, això no em pot estar passant, a mi no!». La negació és només una defensa temporal per a l’individu. Aquest sentiment és generalment reemplaçat amb una sensibilitat augmentada de les situacions i individus que són deixats enrere després de la mort.
Ira: «Per què a mi? No és just!», «Com em pot estar passant això a mi?». Un cop a la segona etapa, l’individu reconeix que la negació no pot continuar. A causa de la ira, aquesta persona és difícil de ser acurada degut als seus sentiments d’ira i enveja. Qualsevol individu que simbolitza vida o energia és subjecte a ser projectat ressentiment i enveja.
Negociació: «Déu meu, deixa’m viure almenys per veure els meus fills grans», «Faré qualsevol cosa per un parell d’anys més». La tercera etapa involucra l’esperança que l’individu pot d’alguna manera posposar o retardar la mort. Usualment, la negociació per una vida estesa és realitzada amb un poder superior a canvi d’una forma de vida reformada. Psicològicament, la persona està dient: «Entenc que vaig a morir, però si només pogués tenir més temps …».
Depressió: «Estic tan trist, per què fer alguna cosa?», «Moriré, quin sentit té?», «Trobo a faltar als meus éssers estimats, ¿per què seguir?» Durant la quarta etapa, la persona que està morint comença a entendre la seguretat de la mort. A causa d’això, l’individu pot tornar-se silenciós, rebutjar visites i passar molt de temps plorant i lamentant-se. Aquest procés permet a la persona moribunda desconnectar de tot sentiment d’amor i afecte. No és recomanable intentar alegrar a una persona que està en aquesta etapa. És un moment important que ha de ser processat.
Acceptació: «Això ha de passar, no hi ha solució, no puc lluitar contra la realitat, hauria preparar-me per això». L’etapa final arriba amb la pau i la comprensió que la mort s’està acostant. Generalment, la persona en aquesta etapa vol que la deixen sola. A més, els sentiments i el dolor físic poden desaparèixer. Aquesta etapa també ha estat descrita com la fi de la lluita contra la mort.

Kübler-Ross originalment va aplicar aquestes etapes a les persones que patien malalties terminals, i després a qualsevol pèrdua catastròfica (ocupació, ingressos, llibertat). Això pot incloure esdeveniments significatius de la vida tals com poden ser la mort d’un ésser estimat, el final d’una relació o divorci, drogodependència, un diagnòstic d’infertilitat, etc.

 

https://www.bbc.com/news/stories-53267505

Thousands of academic papers have been written applying the stages to a huge range of emotional experiences, from athletes dealing with career-ending injuries to Apple consumers responding to the iPhone 5.

They’re also used as a management tool: the Kübler-Ross Change Curve is used by big companies from Boeing to IBM – including the BBC – to help shepherd their employees through periods of change.

[ crítica ]

And there’s very little concrete evidence for the existence of five stages of grief. The most extensive longitudinal study on the stages was published in 2007, based on a series of interviews with recently bereaved people. It concluded that although Elisabeth Kübler-Ross’s stages were present in different combinations, the most prevalent emotion reported at all stages was acceptance. Denial (or disbelief, as the study termed it) was very low, and the second strongest emotion reported was “yearning”, which was not one of the original five stages.

Posted on

Fer desaparèixer el jo, o no

[ 2016 ] Viatge a Castella

Torno a gafar el cotxe i travessaré els nusos d’autovies de Madrid, els gratacels de Chamartin a l’horitzó, escoltant el Modern Jazz Quartet.
[mentre conduïa mirant el paisatge pensava que no es tracta, ni d’estar obsessionat amb els nostres projectes de manera que estem cecs al que passa al nostre voltant -el jo ho tapa tot-, ni desaparèixer del tot oblidant-nos de qui som, sinó interactuar, imaginar-nos caminant en el paisatge, explicant-lo a algú. Al cap i a la fi, seria com la lectura, ens identifiquem amb algun personatge, o ens imaginem interactuant amb ell].

Flannery O’Connor tenia una bonica pregària on deia que per poder accedir a Déu, hem de desaparèixer, sinó passa com quan l’ombra de la terra tapa la lluna.

Eckhart Tolle, que em va fer conèixer la Sara Paz proposa de manera similar als budistes, de suprimir el patiment vivint només el present sense records del passat ni expectatives de futur. Crec que és empobridor deixar d’imaginar i de somniar.

Simone Weil, a l’assaig “Réflexions sur le bon usage des études scolaires en vue de l’amour de Dieu”, suggereix que la finalitat principal de l’educació és aprendre a estar atent. Fer-ho amb la geometria o amb la gramàtica és un entrenament per poder pregar en el sentit d’estar atent a Déu: L’attention consiste à suspendre sa pensée, à la laisser disponible, vide et pénétrable à l’objet, à maintenir en soi-même à proximité de la pensée, mais à un niveau inférieur et sans contact avec elle, les diverses connaissances acquises qu’on est forcé d’utiliser. La pensée doit être, à toutes les pensées particulières et déjà formées, comme un homme sur une montagne qui, regardant devant lui, aperçoit en même temps sous lui, mais sans les regarder, beaucoup de forêts et de plaines. Et surtout la pensée doit être vide, en attente, ne rien chercher, mais être prête à recevoir dans sa vérité nue l’objet qui va y pénétrer.

Piaget, en tractar de l’evolució cognitiva, parlava d’assimilació i acomodació, assimilem (modificant-la), matèria, energia i informació de l’exterior, i alhora ens adaptem, l’exterior ens modifica a nosaltres. Maturana i Varela [veure estudi/tesi/3aversió ] amb la idea d’autopoiesi vindrien a dir quelcom semblant. La vida s’autoafirma, sintetitzant els seus components, un procés circular. La cognició no és un procés passiu sinó que també és un procés circular amb adaptacions a l’exterior [ es podrien desenvolupar connexions amb l’idealisme alemany i també amb la identitat construida a partir d’una narració autobiogràfica que té punts de contacte amb l’exterior però que n’és bastant autònoma].

Semblantment, en l’evolució de les espècies, no tenim un entorn fix al qual s’adapten les espècies, sinó que els dos evolucionen alhora. [ Així, ni hem de desaparèixer del tot, ni tapar-ho tot amb el nostre jo; potser com les onades que van i vénen a la platja, ens hem de buidar i omplir alternativament. Deixar que ocupi lloc la nostra narració – sorollosa, repetitiva a vegades – i després desaparèixer per deixar-nos omplir del cel, els núvols, la magdalena de l’esmorzar ]

 

 

Posted on

M.C. ESCHER 1898 – 1972

Obres   Galeria externa

Neix a Leeuwarden. De salut delicada, mostra aptituds pel dibuix però no treu gaire bones notes.

Estudia a la universitat tècnica de Delft i de 1919 a 1922 estudia  a la Haarlem School of Architecture and Decorative Arts, entre altres amb Samuel Jessurun de Mesquita.

1922 Viatges a Itàlia i a Espanya on coneix les rajoles àrabs a l’Alhambra. Viurà a Roma de 1925 a 1935 que es trasllada a Suïssa per l’arribada del feixisme a. El 1924 s’havia casat amb la Suïssa Jetta Umiker. Publica llibres de gravats en fusta.

1936 Torna viatjar a l’Alhambra i comença a estudiar a fons la tessel·lació, els patrons dels dissenys de les rajoles àrabs. D’ara endavant treballarà més a l’estudi que directament a la natura.

1941 S’estableix a Baarn, Holanda, on viurà fins 1970. Aquí és on crea la majoria de les seves obres més conegudes. Publicarà llibres, farà conferències i tindrà relació amb alguns matemàtics.

El seu germà era geòleg i el va iniciar en els grups de simetria. Va estudiar els 17 wallpaper groups canònics a partir dels quals va fer fins a 43 dibuixos i els gravats Metamorphosis I (1937) i  Metamorphosis III, de quatre metres de llarg.

Va concebre construccions i objectes impossibles, com  Still Life and Street (1937) amb el carrer que es confon amb la taula [ i que sempre m’ha fascinat i inspirat els meus ex libris ], Relativity (1953). House of Stairs (1951) , que va atraure el matemàtic Roger Penrose, Ascending and Descending (1960) i  Waterfall (1961).

Estava fascinat pel Jardí de les delícies de Hyeronimus Bosch i va fere servir alguna imatge per la litografia Belvedere.

ch as Drawing Hands (1948), whe

https://mcescher.com/

 

Posted on

El racisme al món de l’espectacle

Minstrel Shows i Black face

Durant tot el segle XIX un dels espectacles d’entreteniment més populars van ser els Minstrel shows  ( més info ) un seguit de números còmics, ball, cançons, que bàsicament feien burla dels negres presentant-los com a ganduls, ignorants, supersticiosos i ximples, amb personatges com Jim Crow i Zip Coon. Els números eren executats per blancs amb la cara pintada de negre ( blackface ). Ocasionalment també hi havia intèrprets negres. El gènere seguiria essent popular fins ben entrat el s.XX, amb intèrprets tant famosos com Al Johnson. S’escriurien cançons i es muntarien coreografies expressament per a aquests tipus d’espectacle. El que en circumstancies normals hauria pogut ser una broma, com quan algú es riu de si matiex, durant dècades va ser una humiliació constant.

Als anys 20 i 30, ocasionalment el talent de músics i ballarins negres va començar a ser valorat seriosament. Però la segregació seguia vigent. Un músic negre podia ser una estrella popular però no podia prendre una copa al mateix local on actuava, tret que fos un local només per a negres. És impossible llegir la biografia de cap music o ballarí afroamericà sense trobar-hi episodis de discriminació i abusos.

Estereotips d’inferioritat

La discriminació presentava també aspectes més subtils. En els films destinats a audiències en general, rarament es podia veure mai un personatge negre ben vestit, elegant com Fred Astaire en frac, per exemple. Sempre apareixien com cambrers, mossos de mudances, cirabotes. Tant Louis Armstrong com Bill Bojangles Robinson apareixen en alguns números vestits amb una pell de lleopard, (Un número excel·lent, d’altra banda) com enviant el missatge que els negres són un poble primitiu, salvatges de l’Àfrica, potser amb cert talent per entretenir, però mai un igual. Ha de ser en films destinats a públic negre, com Stormy Weather, on podem veure els insuperables Nicholas Brothers vestits de frac. L’extraordinària pianista Hazel Scott va acabar vetada per refusar interpretar personatges que la mostraven sota estereotips, com una cambrera. En general, es voldrà impedir que es vegi un negre superant un blanc. Jesse Owens no va ser felicitat per Roosevelt després de guanyar quatre medalles d’or davant de Hitler als jocs olímpics de 1936.

El llegat cultural afroamericà

Els negres hauran de conquerir pas a pas el dret a ser considerats com iguals. Jessie Norman va demostrar que una negra podia cantar òpera igual o millor que els blancs. Alvin aIley, que els negres podien crear un ballet que incorporés les arrels afroamericanes i la tradició clàssica. Toni Morrison, que una història sobre esclaus negres escrita per una dona negra, mereixia el premi Nobel de literatura.

Possiblement, la música de jazz, creada bàsicament per afroamericans, sigui una de les aportacions principals a la cultura universal per part d’Amèrica. No obstant, no va ser fins el 1987 que va quedar consolidat com a llegat cultural al Jazz at Lincoln Center i el 1988 es creava la Jazz Lincoln Center Orchestra sota l’impuls de Wynton Marsalis. De la mateixa manera que la Filharmònica de Viena conserva el llegat musical dels segles XVIII i XIX, la JLCO conserva i promou el llegat del jazz, de Duke Elington, a Thelonius Monk i Coltrane.

Finalment cal esmentar el debat sobre appropiació cultural en l’escena actual del swing sobre si s’oblida deliberadament que tant la música com la dansa que gaudim van ser producte de la creativitat d’afroamericans; com si tot el que tenim avui fos gràcies a que el lindy hop va ser “rescatat” per blancs.

Discriminació i racisme als USA |   El swing

Posted on

Discriminació i racisme als USA

Esclavatge i Guerra civil. 1783 – 1865

L’esclavatge havia estat pràctica habitual a l’Àfrica durant segles. Els presoners fets a un estat eren esclavitzats i a vegades venuts a països musulmans, o Europa. Al segle XVI els van començar a vendre a traficants portuguesos i espanyols. Aquests rarament s’aventuraven a l’interior del continent. Els capturadors africans els obtenien de l’interior i els transportaven a la costa occidental on els intercanvien per mercaderies. La població indígena d’Amèrica del sud havia estat extraordinàriament reduïda per la verola i altres plagues transmeses pels colonitzadors. Els africans no n’estaven afectats i a més eren més resistents a les malalties tropicals que no pas els europeus. Eren mà d’obra barata per a les plantacions. ( article sobre un traficant d’esclaus nigerià )

Es calcula que al llarg de deu segles de tràfic d’esclaus, uns 15 milions van ser lliurats cap al nord d’Àfrica i l’orient i uns 15  milions a través de l’oceà Atlàntic. Molts morien pel camí o al cap d’un temps d’arribar. S’estima que uns 470.000 van anar a parar a les colònies a l’est del Mississipi que acabarien pertanyent als Estats Units el 1783 (amb la compra de Louisiana el 1802 i l’expansió cap a l’Oest).
Els quàquers van liderar l’oposició a l’esclavatge tant a Gran Bretanya com als Estats Units i el tràfic acaria essent prohibit el 1807 i 1808 respectivament. L’esclavatge en sí, la “propietat de persones”, va quedar abolit al nord però va seguir vigent al sud, principalment als camps de cotó que era una economia molt lucrativa. Cap el 1860 hi havia uns 4 milions d’esclaus. Quan Abraham Lincoln va ser elegit amb l’abolició de l’esclavatge al seu programa, uns quants estats del sud es va segregar i confederar, començant una guerra civil que acabaria el 1865 amb la victòria del nord. Les esmenes a la Constitució 13,  14 i 15 abolien l’esclavatge, atorgaven ciutadania als negres i preveien que podrien votar.

Black-codes i Jim Crow. 1865 – 1966

Però després d’un període breu que feia creure en una plena ciutadania dels afroamericans, els estats del sud van anar legislant per negar els drets de vot i imposar la segregació en educació, transport, restaurants i totes les àrees de la vida. Aquest conjunt de lleis, anomenades  Jim Crow, va estar vigent de 1876 a 1965. Es basava en la doctrina “separate but equal” que pretenia que la segregació no violava la igualtat dels ciutadans establerta per la Constitució.
Molts negres van emigrar del sud cap al nord, dels camps de cotó a les indústries, amb l’esperança d’una vida millor. Es van trobar amb un racisme molt semblant.
A l’època de la reconstrucció, amb l’emancipació, molts negres van rebre o adquirir terres per fer de pagesos. En no deixar testaments escrits, moltes d’elles van ser arrabassades als que havien de ser els hereus legítims. Els bancs, a més, no concedien hipoteques als negres, o ho feien amb tipus d’interès molt més elevats que als blancs. El resultat és que entre 1910 i 1997, els afroamericans van perdre el 90% de les seves terres. (Kicked off the land , How black people lose their land) Algun historiador considera que a efectes pràctics el sud va acabar, de fet, guanyant la guerra (How the south won the civil war). A més de la discriminació, la població negra va ser objecte d’atacs per part de grups supremacistes blancs com el KuKluxKlan, amb linxaments. Aquests són evocats a l’estremidora “Strange Fruit” cantada per Billy Holiday o Nina Simone. A l’hora de jutjar acusats negres, els jurats blancs solien ser enormement parcials. És el que retrata la cèlebre novel·la de 1960 To Kill a Mockingbird.

El moviment de drets civils va començar a reivindicar pacíficament els drets dels negres. El 1955 Rosa Parks va refusar cedir el seu seient del bus, de la part reservada als negres, a un passatger blanc que no tenia lloc a la part dels blancs que estava plena del tot.

La segregació deixaria de ser legal amb la  Civil Rights Act of 1964 però encara havien de passar dos anys de lluita del moviments de drets civils per que els negres poguessin votar lliurement. El 1965 van tenir lloc les tres marxes de Selma a Montgomery, la capital d’Alabama.

1966 – actualitat

El racisme de dret podia haver desaparegut, però no de fet. El 1968 Martin Luther King Jr. era assassinat. La discriminació econòmica, l’accés a l’educació es va haver d’anar guanyant pas a pas. A cada insitució hi ha va haver  una “primera vegada” que un negre hi aconseguia entrar, un primer pilot de guerra, un primer cirurgià, etc.
Per part de la policia els negres han estat vistos automàticament com a sospitosos i sotmesos a detencions arbitràries, a vegades amb resultats fatals. El moviment BlackLivesMatter  ho denuncia. El 2017 els negres eren un 12% del total de la població però un 33% de la població de reclusos. El 2020, es registrat per un mòbil l’assassinat de George Floyd en ser asfixiat per un policia que li va pressionar el coll amb el genoll durant 9 minuts.
El sistema de votacions als Estats Units requereix que els votants es registrin abans. Mentre que a molts estats aquest és un tràmit fàcil i alguns permeten fer-ho online, d’altres, i en particular alguns del sud, exigeixen fer-ho presencialment amb una data límit d’entre dues i quatre setmanes abans de la votació. El resultat d’aquesta normativa, pròpia de cada estat, és que bona part dels votants negres o pobres en general, que potser votarien els demòcrates, es queden a casa.

Posted on

Vexations. Satie

Peça de 1893 amb la indicació que es toqui 840 vegades.). Imprès per primer cop per John Cage el 1949.  Es va “executar” per primer cop el 1963. Pianists included: John Cage, David Tudor, Christian Wolff, Philip Corner, Viola Farber, Robert Wood, MacRae Cook, John Cale, David Del Tredici, James Tenney, Howard Klein (the New York Times reviewer, who coincidentally was asked to play in the course of the event) and Joshua Rifkin, with two reserves, on September 9, 1963. Cage set the admission price at $5 and had a time clock installed in the lobby of the theatre. Each patron checked in with the clock and when leaving the concert, checked out again and received a refund of a nickel for each 20 minutes attended. “In this way,” he told Lloyd, “People will understand that the more art you consume, the less it should cost.” But Cage had underestimated the length of time the concert would take. It lasted over 18 hours. (45 segons 840 serien unes 11 hores).

  • Vexations was written in a period when Satie’s approach to harmony was related rather to a modal line of thought than to conventional harmony. Harmonically, Vexations appears to be an exercise in non-resolving tritones. Maybe Satie’s intent was nothing more than to prove that any harmonic and rhythmic system was only a matter of habit for the hearer (and not resulting from innate or divine preconception, as his contemporaries would think): so that after listening 840 times to a chordal system that is at odds with any habitual one, and set in an odd metre, one would possibly start to experience this new system to be as natural as any other – an experiment he was likely to have taken seriously, and maybe directly or indirectly influenced Debussy and/or Ravel.
  • It is also possible that Satie was spoofing the Perpetuum mobile genre: many 19th-century composers had composed such – then very popular – separate pieces with an ‘indefinite’ number of repeats, mostly leaning on dextrous virtuosity. References like “immobilities”, a definite (but disproportionately high) number of repeats, an unconventional harmony, and a “very slow” tempo, instead of the usual very rapid one of a Perpetuum mobile, all might indicate that Satie was making a parody of this genre, spiting the cheap effects of content-less virtuosity in an uninspired harmonic and rhythmical scheme, that his contemporaries would use to suggest “rapture” to their public.

New Yorker 2020 Wikipedia

 

Posted on

El jardí de les delícies. Hieronymus Bosch

Article Interpretació

Imatge en alta resolució

Les portes. La creació. El món abans de la creació de l’home.

El paradís

Déu acaba de crear Eva. A diferència d’altres pannells, aquí no hi veiem la caiguda de l’home, com si passéssim a una vida ideal sense pecat al jardí de les delícies. Al centre una font amb un mussol. Hi ha Elefants, girafes que hauria dibuixat a partir de gravats de Cyriac d’ancona. A la bassa a primer pla, un ésser estrany està llegint un llibre. Al fons, muntanyes de formes fantàstiques amb un estol d’ocells.

El jardí. Representa la [possible?] humanitat sense la caiguda, un jardí on homes i dones ballen. s’abracen, juguen sense culpa.

Al centre un globus blau que simbolitzaria la fertilitat.  on hi ha parelles en acte eròtic, un home acaricia els genitals d’una dona. A la riba, una colla entren [retornen] a l’interior d’un ou. A la dreta una altra construcció blava. EL llibre de Belting assenyala (p.87) que el text de la Vulgata deia que Dëu creà un paradisum voluptatis, un “paradís del plaer”, expressió que posava en problemes els teòlegs de l’abstinència. Al segon capítol s’esmenta un riu que es divideix en quatre per regar les quatre regions (Gn 2:10 De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: 11 el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, 12 i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bedel·li i la pedra d’ònix. 13 El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. 14 El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates.)

Al centre hi ha un estany rodó amb dones bellíssimes. Al voltant una processó muntant unicorns i altres animals fantàstics.
A sota a l’esquerra, un grup en actitud amorosa entre ocells gegants, un home blanc i una dona negra.Homes i dones porten maduixes gegants, cullen fruits dels arbres. Som en un jardí fèrtil.
Un home abraça un mussol. Una parella en una esfera transparent damunt d’una closca on hi ha un home mirant un ratolí damunt un estany, una parella en en una closca flotant on creixen plantes.

A baix, a l’esquerra hi ha un grup de diferents races assenyalant el primer pannell com dient “venim d’aquí”. Dins d’una tina de ceràmica un home és alimentat gerds per un ànec. A la dreta hi ha un grup similar, un home vestit assenyalant una dona en actitud melancòlica dins d’un tub de vidre [ una referència a l’alquímia?]

L’infern.

Hi ha l’infern imaginat i l’infern que hem creat els humans aquí a la terra.

Al fons tenim la guerra i la destrucció, uns incendis que brillen en la nit, una escena magistralment pintada.

Centre dalt. Unes orelles gegants amb un ganivet esclafen víctimes [ som víctimes del que escoltem?] L’home arbre amb els troncs en dues barques. Una gaita que crida tothom a ballar i pecar, al ventre una taverna. A l’esquerra el crani d’una bèstia. A la dreta unes soldats surten d’una làmpada. A sota un riu glaçat.

Centre baix esquerra. La música, símbol de la seducció i temptació, homes crucificats en una arpa i un llaüt, un ésser grotesc llegeix una partitura escrita al cul d’un condemnat.
Centre baix dreta. El senyor de l’infern, assegut en un tron, bec d’ocell, devora humans i els excreta. A sota, el pecat de la luxúria, una dona nua reflectida al cul d’un dimoni.

A baix a l’esquerra, el jugador està clavat a la taula on s’ha jugat la fortuna a les cartes.
A la dreta una crítica de l’església., una truja amb hàbit de monja convenç un home que cedeixi la seva fortuna a l’església.

Posted on

Hieronymus Bosch 1450-1516

Obres

Jheronimus van Aken (= d’Aquisgrà), nascut a HertogenBosch (o Den Bosch), capital de Brabant nord, en el si d’una família rica. No es coneixen detalls de la seva infantes ai joventut. “Cal destacar que Hieronymus Bosch va formar part activament i va desenvolupar encàrrecs artístics per a la confraria de Nostra Senyora, una organització religiosa fundada el 1318 que se centrava en el culte a l’estàtua de la Verge (Zoete Lieve Vrouw), ubicada a l’interior de la catedral gòtica de Sant Joan, símbol de la fe del període medieval i de la prosperitat comercial, i orgull cívic de la ciutat. El seu nom figura com a confrare a partir del 1486 i fins a la seva mort. Se sap també que va ser un dels membres notables de la confraria, l’únic artista dels notables que, tot i no tenir la formació teològica necessària, va accedir al lloc gràcies a la seva condició social.  Aquesta posició li va permetre establir relacions amb persones d’alt nivell, com Felip, duc de Borgonya i posterior rei de Castella (Felip I el Bell). ”

Llista d’obres (wikipedia)

Obres a HBosch.org

[ A partir de 2008, cada cop que viatjava a Madrid visita el Prado per veure el retaule del Jardí de les Delícies, a la sala 56a. Me’n vaig arribar a comprar un llibre. El 2016, l’aniversari de la seva mort, vaig fer un viatge a Den Bosch per veure una exposició que li era dedicada. Vaig voler veure les visions del més enllà altra vegada a Venècia.]

Posted on

Swing, música i dansa, 1926 1940

La Dansa

  • El naixement del swing 1926 – 1935: context | Harlem Renaissance | Canvis en la música i el ball
  • L’escena a Harlem, hot swing i sweet swing
  • La popularitat del swing
  • El declivi

Vídeos   Lindy Hop, vídeos Jazz dance. Bebop, Steps

[ continguts proposats a la bcnswing]

antecedents del swing

Harold lloyd i el shimmy

black bottom dance

 

 

 

 

El context: migració de negres del sud, feliços 20, la llei seca (1920 – 1933), crack de la Borsa de 1929 depressió i New Deal, 1939-1945 WWii

La guerra civil havia acabat el 1865 i s’havia abolit l’esclavatge. Però aquest va ser substituït per la segregació racial i les lleis “Jim Crown”. Això va fer que primers del segle XX, bona part de la població negra que vivia al sud, emigrés cap al nord, el que es coneix com la Great migration. Es calcula que 1.6 milions van emigrar del sud rural al nord entre 1916 i 1940. Hi havia força oportunitats de feina a la indústria degut a la primera guerra mundial.

El 1920 es promulga Llei seca prohibint la venda de begudes alcohòliques, que duraria fins el 1933. Va sorgir un mercat negre controlat per la màfia i una sèrie de locals clandestins, els speakeasies (speakeasies = parla fluix), on sovint hi actuaven grups de jazz.

Després d’una dècada relativament pròspera, el 1929 tenia lloc al crac a la borsa i els Estats Units entrarien en una gran depressió econòmica que va ser combatuda amb el New Deal de Roosevelt. L’economia es començaria a recuperar a mitja dècada dels ’30 però no ho faria del tot fins a l’esforç industrial de la segona guerra mundial. Amb tot, als estats del sud la pobresa va seguir i entre 1940 i 1970 hi hauria una segona onada migratòria de 5 milions.

Harlem Renaissance

La concentració de d’afroamericans buscant una vida millor, en unes condicions més lliures que les del sud, tot i que no exemptes de racisme, van permetre que aparegués una cultura pròpiament afroamericana en que s’anomenaria Harlem Renaissance, amb aportacions en literatura, moda, música i teatre musical.

El 1925 apareix l’antologia d’Alain Locke’s The New Negro amb escriptors com Langston Hughes, Zora Neale Hurston, o Claude McKay, Els negres prenen conciència del valor de la pròpia cultura. Per exemple, aquest poema de Langston Hugues:

Weary Bues

Swaying to and fro on his rickety stool
He played that sad raggy tune like a musical fool.
Sweet Blues!
Coming from a black man’s soul.
O Blues!
In a deep song voice with a melancholy tone
I heard that Negro sing, that old piano moan—
“Ain’t got nobody in all this world,
Ain’t got nobody but ma self.

En moda, les dones van començar a anar amb faldilles més curtes, amb plomes; els homes amb vestits Zoot d’amples espatlles, pantalons de cintura alta, grans barrets, sovint de colors vius. En aquesta escena de MalcomX de Spike Lee, que per cert va ajudar a coreografiar Frankie Manning, podem veure Denzel Washington vestit així:

En música, pianistes com James P. Johnson, Fats Waller i Lucky Roberts van començar a tocar en un estil diferent del Ragtime. La ma esquerra saltava fent una nota greu als temps 1-3 i un acord als 2-4 mentre la dreta improvisava. Es va acabar anomenant “Stride”, o “Harlem stride”. Tot i que la Depressió va posar en dificultats alguns clubs, va ser una època brillant pel Jazz. Louis Armstrong havia gravat feia poc les sessions amb els Hot Five i Hot Seven i tocava al Connie’s Inn. El Cotton Club va fitxar Duke Ellington el 1927. Count Basie arribaria a New York a mitjans dels ’30. El jazz es valorava no només per part del públic negre sinó pel blanc i també amants de la música a Europa. Els compositors blancs per a shows de Broadway es van interessar per la música i la vida negra. Gershwin estrenaria l’òpera Porgy and Bess el 1935. La influència de la música negra es trobarà en moltíssims temes de shows de Broadway, escrits per compositors com Gershwin, Cole Porter o Irving Berlin. Després aquests temes passaran a ser repertori dels músics de jazz , el que s’acabarà anomenant American Songbook.

Amèrica seguia essent un país racista però els negres podien reclamar la seva identitat i la seva cultura. No eren els ximples que retrataven els minstrel shows, ignorants que entretenien amb música i balls primitius. La seva literatura mereixia ser publicada i llegida, la seva música, escoltada i estudiada. A París, la ballarina procedent del vodevil Josephine Baker triomfava als teatres, creava tendència i era admirada per artistes d’avantguarda com Jean Cocteau, Fernand Léger o Matisse. L’arquitecte Alexander Loos que va arribar a dissenyar una casa per a ella.

En el món de l’espectacle, a més dels Minstrel shows que estaven basats en estereotips humiliants, hi havia espectacles de vodevil, alguns d’ells amb intèrprets negres i orientats a un públic exclusivament negre. Aquí es podia veure dalt d’un escenari un personatge negre que no era ridícul. En el vodevil hi van actuar artistes tan importants com les cantants de blues Bessie Smith o Ma Rainey i ballarins com Bill “Bojangles” Robinson. El 1921 es va estrenar a Broadway el musical Shuffle Along , de Noble Sissle i Eubie Blake, amb música i ball negre, que va tenir una gran acollida.

Nova música

¿Com passem de la música de bandes de New Orleans

a la música swing?

De les bandes de carrer, als locals de prostitució al barri de Storyville de New Orleans, als vaixells que recorrien el Mississipi, tot  seguint la gran onada migratòria, les bandes de jazz es van anar establint a New York, Chicago i a Kansas City. Els propers anys el jazz evolucionaria molt, tant pel que fa els solistes com pel conjunt de l’orquestra.

Els solistes explorarien noves possibilitats seguint el camí inaugurat per Louis Armstrong. Sobre una mateixa base harmònica, els solos podien ser molt més rics i complexos. Per la part de conjunt, el jazz de New Orleans tenia una corneta fent la melodia principal mentre que clarinets i trombons hi responien tot entrellaçant-s’hi. Tots improvisaven pràcticament sense arranjaments. Ara les orquestres tenen més músics i les parts de conjunt s’han d’organitzar, en blocs de trompetes i trombons d’una banda, i saxos per l’altra. Seguiran arranjaments preparats, escrits o bé memoritzats. Ho podem comparar amb el canvi de la música del renaixement, amb veus que s’entrellacen entre elles gairebé en pla d’igualtat, als concerts barrocs, on contrasta el lluïment del solista sobre uns blocs d’acomanyament de l’orquestra.

És interessant comprarar dues gravacions del mateix any 1927, El Potato Head Blues de Louis Armstrong amb els Hot Seven i el Rocky Mountain Blues de l’orquestra de Fletcher Henderson. En el Potato Head Blues hi trobem les parts de tutti típiques de l’estil de New Orleans, on trompeta, clarinet i trombó entrellacen les línies melòdiques gairebé en peu d’igualtat mentre que en els breaks, queda  només amb la secció rítmica amb el solista. Aquí hi tenim un dels millors solos de la història del jazz.

En el Rocky Mountain Blues de l’orquestra de Fletcher Henderson els solos són similars; el seu trompetista Tommy Ladnier també era de New Orleans, com Armstrong, però les seccions amb l’orquestra sencera estan organitzades en arranjaments molt precisos.

L’orquestra de Henderson i el seu arranjador Don Redman van definir una mica com sonarien les orquestres de jazz a la dècada següent. Tot i així, amb la Depressió després del crac del ’29, tenia problemes econòmics i va vendre els seus arranjaments a l’orquestra de Benny Goodman. El 1934 va haver de dissoldre l’orquestra i va passar a treballar amb Benny Goodman com a pianista i arranjador.

A Kansas City, l’orquestra de Bennie Moten, amb Count Basie al piano i fent arranjaments, va crear un estil influït pel blues, molt sincopat, i amb uns motius musicals curts molt ben definits, els riffs, sovint alternats entre els metalls i les canyes. Els riffs van passar al llenguatge musical de la majoria d’arranjaments. Aquí amb el Moten Swing:

Cada orquestra, amb el seu arranjador i els seus músics va anar desenvolupant el seu propi estil. Els arranjaments eren escrits, memoritzats i a vegades improvisats i tot.
Al Cotton Club, l’orquestra de Duke Ellington té una personalitat singular, uns arranjaments molt originals i sofisticats i un so que més”rugós” i menys “llis”, un estil que s’anomenaria “jungle”.

Una altra de les característiques és que el ritme va canvia una mica, de dividir les notes en dues iguals, o fer un sol beat, a fer-ho en una llarga i una curta en un ritme de treset. És el que s’acabarà anomenant justament “ritme swing”. Aquí en un vídeo didàctic:

 

Aquí Wynton Marsalis mostra com es construeix la pulsació amb la secció rítmica, baix als temps 1 i 3, guitarra al 2 i 4, i la bateria amb el shuffle, “el fonament del swing”.

A New York, hi havia l’orquestra de Fletcher Henderson al Roseland Ballroom, Cab Calloway i Duke Ellington al Cotton Club, i Chick Webb al Savoy Ballroom, que s’havia inaugurat el 1926. El 1935 arribaria a New York l’orquestra de Count Basie, abans Bennie Moten, procedent de Kansas City. També a Kansas City hi havia Andy Kirk amb Mary Lou Williams al piano i arranjaments. Jimmy Lunceford començà a Memphis i es traslladà més tard a New York. Des de 1928, Earl Hines actua al Grand Terrace Cafe a Chicago.

La dècada dels 30 començava amb unes orquestres extraordinàries desenvolupant una nova música.

Nou ball

Al llibre “Frankie Manning Ambassador of Lindy Hop” de Franklie Manning i Cynthia Millman s’explica com el lindy es va anar formant a partir de tres balls que es feien a Harlem a finals dels anys 20, el Charleston, el Collegiate i el Breakaway.

El Charleston: Amb arrels centre africanes, es diu que va començar a la ciutat de Charleston, South Carolina i hauria arribat a Harlem amb la gran migració. Es va fer molt popular amb la peça del pianista de stride James P. Johnson al show de Broadway Runnin’ Wild de 1923. Era un ball molt alegre que van adoptar també els blancs. Josephine Baker el va presentar a París amb gran èxit. Les faldilles curtes de les “flappers”, els passos desinhibits, obrint i tanant les cames, fent kicks, van acabar simbolitzant els feliços roaring twenties, que acabarien amb el crack del 1929.

Aquí tenim Josephine Baker el 1927, ballant el Charleston, guapíssima i fent la pallassa (recordem que venia del vodevil):

El Collegiate. Frankie Manning diu que el veia ballar a l’Alhambra, “de vuit temps amb el patró de peus similar al Charleston i el Breakaway, però sense separació entre els balladors. Més aviat estaven en una posició relativament estreta, gairebé abraçats de cintura cap amunt i enfocat a un ràpid treball de peus”.

Aquí en un concurs del Harvest Moon:

El Breakaway. Tot i mantenint la connexió, els balladors se separaven una mica, i a vegades es deixaven anar d’una mà (d’aquí el nom break away); ni junts del tot com en el collegiate, ni separats del tot com en el Charleston.
Marshall Stearns, al llibre Jazz Dance, explica que el 17 juny de 1928 va començar una marató de ball al Manhattan Casino, inicialment amb 80 parelles. Ballaven una hora i descansaven 15 minuts, dia i nit. Això va durar fins el 4 de juliol. Quedaven quatre parelles d’empeus, una d’elles George “Shorty” Snowden, amb el número 7 a l’esquena. Les quatre parelles es repartirien un premi de 5000$. A les tardes, els espectadors podien oferir un premi de 5 o 10$ per que competissin entre sí alguna de les parelles que quedaven. I en una d’aquestes Snowden diu que va decidir fer un breakaway, projectar la parella com en un swingout i improvisar unes passes. Això va trencar la monotonia de la marató, bàsicament Collegiate, i l’efecte va ser elèctric, tant pel públic com pels músics. “Shorty havia posat en marxa alguna cosa”.

En el curt After Seben de 1929 es veu molt bé barreja de Collegiate shag i passes inicials de lindy, encara en una posició molt vertical:

El breakaway s’aniria modificant, incorporant més passos del Charleston i en lloc de ser una variació del Collegiate, acabaria convertint-se en el Lindy Hop.

S’han recollit diferents testimonis sobre el nom del ball. La majoria coincideixen a indicar que es va unir “lindy” i “hop”, fent referència a la travessa de l’Atàntic per part de l’aviador Charles Lindbergh el 1927. Incidentalment, cal recordar que Lindbergh estava fermament convençut de la superitat de la raça ària i de la necessitat de preservar la puresa de la sang. No deixa de ser una trista ironia que un ball que és un producte de la cultura afroamericana hagi estat batejada amb el nom d’un racista.

El 1934, amb 20 anys, Frankie Manning comença a ballar amb els Whitey Lindy Hoppers i modifica el Lindy prenent una postura més horitzontal, com la d’un corredor. Al llibre esmentat explica que als anys ’90, quan assessorava ballarins professionals a fer el lindy hop, aquests aprenien els passos ràpidament però els costava molt canviar la postura erecta més pròpia del ballet a una més horitzontal, menys vertical i més de propera al terra: “the challenge was to get them to change from an upright position to dancing down“:

El 1935 Frankie Manning comença a fer passos aeris com els que apareixen al cèlebra fragment de Hellzapoppin de 1941. El lindy era un ball social però alhora un ball d’exhibició. El públic quedava bocabadat amb les figures acrobàtiques i el ritme rapidíssim.

Hellzapoppin 1941

I aquí un ball més relaxat, més representatiu del que podia ser el lindy social, amb l’orquestra de Lucky Millinder, “I want a big fat mama”, 1941:

[ una pàgina amb un recull més complet de lindy hop ]

L’Escena a Harlem | hot swing i sweet swing

Quina era l’escena a Harlem a principis dels ’30? Podríem fer servir de guia aquest mapa:

La llegenda diu “Un mapa dels night-clubs a Harlem. Les estrelles indiquen els llocs oberts tota la nit … L’única omissió important és la ubicació dels diferents speakeasies, però com que n’hi ha uns 500, no tindreu gaires problemes”.

Hi apareixen les sales:

  • Cotton club, Cab Calloways band
  • Savoy Ballroom, Doing the Lindy Hop
  • Lafayette Theatre, amb Don Redman’s band
  • Small’s Paradise

Hi surten també grans ballarins com Bill ‘Bojangles’ Robinson, famós pel seu número en unes escales, o ‘Snake Hips’ Tucker.

Al seu llibre Frankie Manning esmenta el Savoy ballroom, l’Alhambra Ballroom, l’Apollo Theater, El morocco, Small’s Paradise, Dunbar Ballroom, Audubon Ballroom, Rockland Palacei el Lafayette Theather.

Hi havia doncs una esplèndida escena d’entreteniment amb dansa i música.

La música es vivia també a través de la ràdio. Els discos eren un luxe perquè les gramoles costaven una fortuna.

L’altra manera de viure la música i el ball era en jams a cases particules, les “Rent parties”. Els llogaters contractaven un pianista i a vegades més músics i muntaven una jam per recaptar fons i pagar el lloguer. Ho podem veure en aquest esplèndid soundie de Fats Waller:

Aquesta era l’escena en la comunitat afroamericana. Quina era l’escena en el món dels blancs? La música que sonava era més suau i menys rítmica, i es ballava més el foxtrot:

Aquest és el “sweet swing”, contraposat al “hot swing” dels negres. És una música agradable, que permet també una dansa elegant i de primera categoria com la d’un Fred Astaire, però és un altre món. Les orquestres més populars eren les de Guy Lombardo & His Royal Canadians i Les Brown & His Band of Renown. Més endavant triomfaria la Glenn Miller Orchestra.

A vegades hi havia punts de contacte, com per exemple quan Guy Lombardo  va actuar, amb gran expectació de públic, al Savoy Ballroom. Però Shorty George comentava que “no podies ballar lindy de debó amb la música de Lombardo”.

Val la pena aturar-nos un moment per adonar-nos de la relació entre la música i el ball. Evolucionaven alhora. Hi havia una demanda de música i orquestres perquè la gent anava a ballar a les sales, i la gent hi anava perquè el música els engrescava.

A “Jazz Dance” Marshall Stearns explica com l’arribada de l’orquestra de Bennie Moten amb Count Basie al piano va suposar més impuls i alhora més fluïdesa: “en cert sentit, el Lindy és música swing coreografiada. A diferència del jazz Dixieland i el Toddle amb què es ballava, un estil com de botar amunt i avall, la música swing i el Lindy fuïen més suau i horitzontalment. Hi havia més continuïtat rítmica.”

El 1933 Willie Bryant va rellevar Lucky Millinder per dirigir la banda al Lafayette Theater i va ensenyar a tots els músics de la banda a fer el Shim Sham. HI havia Teddy Wilson, Benny Carter, Ben Webster i Cozy Cole. Va ser el primer cop que els músics deixaven la tarima per fer un número de ball. (JD 196)

Els balladors escoltaven la música atentament. Leon James explica que quan Dizzy Gillespie actuava amb la banda de Tewdy Hill, abans del bebop, molts l’etiquetaven de pallasso per les seves extravagàncies, però que els balladors estaven encantats. “Cada vegada que feia un lick esbojarrat, nosaltres miràvem d’improvisar un pas boig que hi lligués. I ell seguia i tocava encara coses més boges encara a veure si érem capaços de seguir-lo, com un joc, amb els músics i balladors desafiant-se els uns als altres.”

Grans músics inspiren grans balladors i a l’inrevés. Lester Young ho diu molt bé: “M’agradaria que el jazz es toqués més sovint per ballar. El ritme dels balladors et retorna quan estàs tocant.” Una de les raons per les que va crear-se un jazz de primera categoria a les bandes del Savoy va ser la presència de grans balladors.

Aquesta influència mútua entre música i ball s’ha donat sempre. A primers dels anys ’20, quan balladors de claqué negres van començar a aparèixer a Broadway, els bateries de jazz en treien idees. O si anem enrera al 1600 trobem que les peces que integren una Suite barroca, com les famoses suites per a cello de Bach, són danses: l’Alemanda, la Courante, la Sarabanda (per cert, una dansa d’origen afroamericà, ja és estrany com va acabar essent un moviment lent meditatiu) , la gavota, la Bourrée, el Minuet i la Giga. Alguns cursos d’interpretació de música barroca ofereixen classes de dansa per que els músics sàpiguen millor com interpretar-les.

Durant uns anys, el jazz feia una música d’alta qualitat i molt ballable. A la dècada dels ’40 i següents però, la música tornaria a canviar, amb el bebop i el Rhythm&blues, i els balls també canviarien. Al seu llibre Frankie Manning explica que quan es va llicenciar de l’exèrcit la majoria de grups i bandes tocaven bebop “que era un so tan estrany per les meves orelles que no el podia entendre. Jo estava acostumat a música per ballar, però aquest nou so només era per escoltar”.

La popularitat del swing, Benny Goodman

Així com les comunitats estaven segregades, la música i el ball de negres i blancs, tot i ésser més o menys coneguts per tots, també seguien camins separats.

El productor musical John Hammond, coneixedor del jazz dels negres, va suggerir a Benny Goodman de fer servir els arranjaments de Fletcher Henderson i més endavant l’encoratjà a contractar músics negres com el pianista Teddy Wilson, el guitarrista Charlie Christian o el vibrafonista Lionel Hampton. Així, era una de les primeres orquestres integrades del país i el seu so era més “negre” que el d’altres orquestres populars del moment com la de Guy Lombardo, cosa que feia que no sempre fos ben acollida per part d’un públic acostumat al “sweet swing”.
El 1934 va començar una programa de ràdio patrocinat per l’empresa de galetes Nabisco que es deia Let’s Dance. S’emetia els dissabtes a les 10:30 del vespre. Durava tres hores i hi actuaven l’orquestra de Kel Murray, Xavier Cugat i Benny Goodman al final. A aquesta hora ja era molt tard a la costa est, però en canvi era una bona hora a la costa oest, amb tres hores de diferència. Així, quan en una gira per l’oest el 19 d’agost de 1935 l’orquestra va actuar al McFadden’s Ballroom a Oakland, va ser rebuda per per una colla d’entusiastes balladors que havien estat escoltant el programa de ràdio Let’s Dance. El “hot swing”, ni que fos en la versió més adaptada de l’orquestra de Goodman, va començar a tenir èxit entre el públic blanc. Potser el concert que va fer el 16 de gener de 1938 al Carnegie Hall de New York, simbolitza el moment en que el “hot swing”, el jazz creat pels negres, va ser reconegut i popular pel públic en general. Els anys trenta acabarien essent coneguts com l’era del swing.

No sabem si avui coneixeríem el swing sense les intervencions de John Hammond, un productor blanc de família acomodada, i sense el programa de ràdio de les galetes Nabisco. Una de les conseqüències lamentables de la discriminació racial és que, a més de ser una injustícia, ens perdem les aportacions d’una cultura, en aquest cas l’afroamericana, perquè no acceptem que la puguin crear, o posem barreres per que la donin a conèixer i explotar comercialment. Molts temes musicals creats per negres van ser apropiats per blancs sense reconèixer-ne l’autoria. Va passar amb el swing, amb el Rhythm&blues i segueix ara amb el Hip Hop. No sabem quines músiques i quins balls més ens hem perdut, per culpa de la discriminació dels afroamericans, de la mateixa manera que no sabem la ciència, art, música i literatura creada per dones, o que hauria pogut haver estat creada per dones, que ens hem perdut per culpa de la discriminació de gènere.

El declivi

A partir de 1940, acabada la segona guerra mundial, l’època del swing i les grans orquestres va declinar. Es poden identificar diferents factors, la vaga de músics, la dificultat de mantenir econòmicament les orquestres, i el canvi en la música.

Els músics afiliats als sindicats feia temps que demanaven a les discogràfiques el pagament de royalties. Com que no cedien van començar una vaga el juliol de 1942 que duraria fins el 1944. Els programes de ràdio que es basaven en novetats de discos es van quedar sense material. Les discogràfiques van reaccionar reeditant material antic i gravant a vocalistes acompanyats per un grup vocal però finalment van capitular. Però aleshores el focus havia canviat de l’orquestra als vocalistes com Frank Sinatra, Bing Crosby, Perry Como. En lloc de tenir un vocalista ocasional a una orquestra famosa, ara hi hauria un grup de músics acompanyant un vocalista famós. Pels clubs resultava més econòmic un grup petit acompanyant un vocalista que no pas una big band sencera.

L’orquestra de Fletcher Henderson ja havia plegat el 1934 i havia passat a escriure els arranjaments per a Benny Goodman. Chick Webb, que estava molt malament de salut, havia mort el 1939. El 1940 es van desfer per problemes econòmics les orquestres de Cab Calloway i Jimmy Lunceford. A Chicago Earl Hines també va plegar el 1940 i va estar de gira amb un grup fins el 1947. Andy Kirk a Kansas City va aguantar fins el 1948. Benny Goodman va resistir un temps.

Count Basie va haver de desfer la banda i va estar actuant i gravant amb petits grups fins que va tornar a formar una orquestra i es va reinventar. Va fer servir arranjaments de Neal Hefti amb qui va fer el famós Atomic Basie de 1958. Va incorporar novetats com la flauta travessera i alguns solos tenien característiques del bebop, però sempre va mantenir una pulsació swing. Va mantenir la banda fins que moria el 1984.

Duke Ellington va aconseguir aguantar la banda fent gires per Europa tot i que la seva popularitat va minvar i, com passava amb altres big bands, es pensava que el seu estil havia quedat antiquat. Però el famós concert de Newport de 1956, amb el Diminuento i Crescendo in blue i els 27 chorus de Paul Gonsalves, van revitalitzar l’orquestra i va seguir en actiu fins la seva mort el 1974, sense parar de compondre i concebre peces més complexes.

Per últim, molts músics es trobaven incòmodes havent de tocar els mateixos arranjaments dels mateixos estàndards una i altra vegada. Amb menys feina a les big bands i alhora amb ganes d’experimentar, músics com Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Charles Mingus, Thelonius Monk i altres van provar a fer un jazz més independent del ball. Els tempos podien ser rapidíssims, amb breaks i interrupcions més difícils de seguir. Els solos i les harmonies també eren menys previsibles.
Potser això és el que va fer dir a Frankie Manning dient que el bebop era una música més per escoltar que no pas per ballar. El lloc del jazz ja no era tant les sales de ball com el Savoy sinó clubs com Minton’s, el Birdland o el Village Vanguard.

En tot cas, si el bebop es balla, és d’una altra manera. Després de la guerra Frankie Manning va seguir ballant uns anys però a primers dels ’50 ho va deixar i el 1955 va començar a treballar a correus. No va ser fins el 1984 que un bon dia Norma Miller el va trucar per dir-li que al Smalls’ Paradise, l’antic nightclub de Harlem, havien tornat a organitzar jams de swing els dilluns al vespre.

Paral·lelament a aquest jazz més intel·lectual, es pot dir que del swing se’n va derivar també una música molt ballable, que no tenia l’etiqueta de “jazz” sinó de “Rhythm and blues”, amb una estructura basada en els 12 compassos del blues i una pulsació similar a la del swing però també incorporant altres ritmes, amb bandes com la de Louis Jordan o Big Joe Turner. Aviat van incorporar les guitarres elèctriques que van anar agafant més protagonisme per sobre dels metalls. Inicialment eren bandes i discos dirigits només a una audiència negra, amb segells com Chess records que van enregistrar a músics com Bo Diddley, Willie Dixon, Chuck Berry, Howlin Wolf, Muddy Waters o Buddy Guy. Tal com havia passat als anys ’30 amb el swing, ara als ’50 i ’60 aquesta música que inicialment era feta per negres i consumida per negres, va acabar essent valorada també pels blancs. Elvis Presley vindria a ser com el Benny Goodman del rock and roll. El R&B també va ser la influència principal del pop britànic, amb Beatles i Rolling Stones.

El llegat del swing

Potser es pot dir que la música  jazz swing de la dècada dels 30 s’havia dividit en tres branques :

  • un jazz per escoltar, el bebop
  • una música per ballar, el Rhthm & blues i després rock ‘n roll
  • una música popular dels vocalistes

Si hi afegim el gospel, el soul, que ve a ser una fusió del gospel i el R&B, el Motown i més tard el hip hop, no és cap exageració afirmar que la majoria de música que ens ha fet emocionar i ballar els darrers cent anys és producte o influència de la creativitat afromericana, en gran part de la música swing.

Si hom escolta els premis Grammy en les categories jazz, segons com costa de reconèixer-ne les arrel. Aquí el guanyador de millor àlbum instrumental de 2019, “Finding Gabriel” de Brad Mehldau.

I també pot costar de veure la continuïtat en aquest tema de Kendrick Lamar, guanyador de 5 grammys el 2018 en la categoria de Hip hop,

Però hi ha una continuïtat, igual que passa en biologia, que espècies aparentment allunyades comparteixen una bona part del DNA.  Una de les maneres de veure aquest DNA compartit són les versions de temes moderns en clau de swing i a l’inrevés, com resulta possible la transformació només canviant la base rítmica.

Aquí el Billy Jean de Michael Jackson en una versió swing de “Jazz de copes”

I aquí Louis Armstrong fent hip hop:

El 1988 es creava la Jazz Lincoln Center Orchestra sota l’impuls de Wynton Marsalis. De la mateixa manera que la Filharmònica de Viena conserva el llegat musical dels segles XVIII i XIX, la JLCO conserva i promou el llegat del jazz de totes les èpoques, de Duke Ellington, a Thelonius Monk i Coltrane. I als concerts el públic és acollit amb un “Welcome to the house of Swing“. El swing ha passat a simbolitzar el jazz en general.

dansa popular
(JD intro)
buit de 1945 a 1954
1955 rock n roll, els blancs descobrien el que els negres havien estat ballant des dels 20. Much of it was blues. It was played by economical jazz combos with a honking tenor saxophone, and characterized by a big (and often mushy and monotonous) off-beat.
Elvis Presley, twist (earl tucker) Mashed potato (lliscar), chicken james brown, billy preston amb ray charles

 

Posted on

Pregària de la serenitat

God, grant me the serenity to accept the things I cannot change,
courage to change the things I can,
and wisdom to know the difference.

God, give me grace to accept with serenity
the things that cannot be changed,
Courage to change the things
which should be changed,
and the Wisdom to distinguish
the one from the other.

Living one day at a time,
Enjoying one moment at a time,
Accepting hardship as a pathway to peace,
Taking, as Jesus did,
This sinful world as it is,
Not as I would have it,
Trusting that You will make all things right,
If I surrender to Your will,
So that I may be reasonably happy in this life,
And supremely happy with You forever in the next.

Amen.

Reinhold Niebuhr, 1932

Senyor, concedeix-me la serenitat
per acceptar tot allò que no puc canviar,
el coratge per canviar el que puc canviar
i la saviesa per entendre la diferència.

Vivint dia a dia;
gaudint de cada moment;
Acceptant les privacions com un camí cap a la pau;
acceptant aquest món impur tal com és
i no com jo crec que ha de ser
tal com va fer Jesús,
Confiant que faràs totes les coses bé
així, lliurant-me a la teva voluntat,
podré ser raonablement feliç en aquesta vida
i aconseguir la felicitat suprema a la teva vora en la próxima.
Amén.

Es fa servir sovint a les reunions d’alcohòlics anònims

Posted on

Ballet, posicions i moviments

La Dansa  |  Història de la dansa | El ballet, història  posicions i moviments |  Els musicals   |   Estudi de la dansa   |   Danses participatives: el swing, la dansa urbana  |  Altres

Les cinc posicions bàsiques

Resum sessió

  • Pliés: en 1a 2a 4a 5a, flexió i gran flexió.
  • Tendues en 5a:estirar la cama recta sense que el peu s’aixequi de terra.
  • Degagés en 5a, més enllà del tendu, disparar la cama fregant el terra.
  • Developpés i fondus: developpé, doblegar cama i extendre; fondue el mateix amb flexió.
  • Rond de jambe à terre, Rond de jambe en l’air.
  • Frappés: amb el peu al tou de la cama, disparar i tornar a lloc.
  • Estirament de barra.
  • Grand battements

Treball al centre: Grand Adagio, desplaçaments, pirouettes, salts, pas de bourrée, grand jeté.

Vocabulari de passos, Royal ballet

Llista de passos en ordre d’aprenentatge segons el llibre Que-sais-je. Entre [[]] els que no fèiem a classe.

  • Pliés
  • Tendus: estendre la cama fregant el terra
  • Degagés: com el tendu però al final desenganxant la cama fins a 45º
  • [[Emboité: (descrit al llibre com a caminar de 5ª en 5ª fent degagés de la cama que pasa de darrera a davant), a internet, desplaçaments en diagonal girant, [ ho confonc amb el deboulé]]]
  • [[Relevé: posar-se de puntetes]]
  • [[Battement: aixecar la cama i tornar a lloc]]
  • Fondus flexionar i estirar
  • Developpés [desplegar amb la cama estirada partint d’un passé, tornar amb tendu]
  • [[Detiré: estirar la cama del tot tocant el peu amb la mà]]
  • [[Attitude: equilibri sobre una cama, l’altra aixecada endavant o enrera]]
  • [[Arabesque: semblant, cama enrera]]
  • Rond de jambe
  • Reverence
  • Glissade: desplaçament de costat lliscant
  • Chassé: desplaçament de costat lliscant
  • Pas de bourrée / creuar per davant 1 quiet, 2 comencem a moure a la dreta, 3 queda l’altre creuat  / pes dreta davant (L) 1 punta darrera l, 2 punta davant a punt per fer el pas lateral a la dreta, 3 pes darrera r punt l davant // 1 punta darrera r, 2 punta davant l a punt per pas lateral a l’esquerra, 3 pes darrera punta r davant
  • [[Pas de Basque: desplaçament combinant degagé, rond de jambe, glissade]]
  • Port de bras: braços a primera, cinquena, segona i allongé
  • [[Detourné]]
  • [[Temps de cuisse]]
  • [[Soubressaut]]
  • [[Changement de pied]]
  • [[Assemblé]]
  • Grand Battement
  • (Adagio)
  • Salts

Passos

  • Pirouette
  • Valse
  • Balancé
  • Pas de bourrée

Rutina

Una sessió, barra:

  • Plies: 1st 2nd 4th 5th position: 2 demi plié & 1 grande plié. 1st port de bras are front and back. 2nd port de bras are side to side. 4th plié back leg * weight off front leg!* port de bras are front and back. 5th plié sous-sus and hold releve for 4 slow counts. Finish in 5th position. [flexió i gran flexió]
  • Tendues in 5th: Feet: Front, Side, Back, Side: 2 slow and 3 fast. Arms: 3rd 2nd arabesque & 2nd. Then port de bra side to side. To finish, balance in arabesque 45-90 degrees. *lift inside leg and hold for slow 4 counts. [estirar la cama recta sense que el peu s’aixequi de terra]
  • Degagés in 5th: Front: 4 and 1 passé that closes to the back. Back: 4 and 1 passé that closes to the front. Side: 4 and 1 passé that rises to releve. Hold releve for a slow 4 counts. Port de bras front and back. [més enllà del tendu, disparar la cama fregant el terra]
  • Fondue and Developpés: Part I: movement goes; front, side, back side: fondue front 45 degrees then 90 degrees, holding 2 counts and 1 count close in 5th, moving their working leg do a plie into a sous-sus and end in plié. Next section: do a pirouette after the sous-sus. Last section: Front, side, back, side: Developape, take as high as they can go slowly for 4 counts. To finish, plié sous-sus and balance in attitude to the front. [ developpé, doblegar cama i extendre; fondue el mateix amb flexió]
  • Rond de jambe à terre : 2 slow “prepatory” going dehors, 3 faster going dehors, then brush working leg front and back 45 degrees, the 90 or higher close in 5th position. Then do the whole thing dedans. To finish: do grande port bras dehors and en dedans. To finish, plié pirouette and balance in passé.
  • Rond de jambe en l’air: 4 slow singles dehors and then dedans. The inside leg then lunges keeping toes pointed and weight off that foot! After you pull up they can then set foot on floor and port de bra back. Then plié sous-sus and balance 4 slow counts. 4 slow singles dehors, then 2 doubles. And then do whole thing dedans. Then the inside leg then lunges keeping toes pointed and weight off that foot! After you pull up they can set foot on floor and port de bras back. Then plié sous-sus and balance 4 slow counts.
  • Frappés: version I: 4 plain front, side, back, side. Next, do one set of slow double frappes front, side, back, side. Finish with, port de bras front and back.
  • Version II: 4 plain frappes: front, side, back, side. Double frappes front, side, back, side 2 times. 8 counts of petite battements. Then plié sous-sus into a passé then plie su-su into a pirouette. Finish with a balance in passé for 4 counts. [amb el peu al tou de la cama, disparar i tornar a lloc]
  • Barre Stretch: Front and side and in arabesque: 2 demi plié, then do a port de bras front and back then slide back and forth along the barre. Etc. Then make them do splits and hold them to the count of a slow 10!
  • Grand battements: 4 front, side, back, side. 2 slow 3 fast front, side, back, side. Port de bras front and back. To finish, do a balance in attitude back for 4 slow counts. *Do combination 2 times*

Treball al centre:

  • Grande Adagio  in 1st position facing front. 1 grande plié. Then, Developpé front taking 4 counts: passé then extend leg out and finish in 5th position. Do that front, side, back, side. Then do; plié su-su moving to 5th position and do passé on right and then left side. Next do pirouette right and then left –from 5th position.
  • Version II:  do the same beginning, however, start combination in 5th and start facing corner and when you get to arabesque do a promenade and then  penchée in arabesque. To finish after the  penchée do a tombé pas de bourrée into a 4th position pirouette.
  • Moving across the floor: 2 soutenu turns and 2 piquée turns into 3 quick counts of chaîné turns and to finish tombé pas de bourrée and do double pirouettes in 4th position.  Do combo at least 2 times across the floor and make them do it 2 at a time.
  • Moving across the floor: Balance front and back and side to side, then 2 slow soutenu turns into a tombé pas de bourrée and do pirouettes in 4th position then swivel around and do an dedan pirouette in 4th position. Do combo at least 2 times across the floor and make them do it 2 at a time.
  • Moving across the floor: 2 lame ducks into bourrées quickly across floor: 3 counts into an arabesque turn. Do combo at least 2 times across the floor and make them do it 2 at a time.
  • Moving across the floor: Do emboité jumps turning (do them slowly-movement goes corner to corner: jump off right foot onto the left and land with right foot in front of the left ankle. This movement is often done while turning and traveling.) Into a tombé pas de bourrée and do pirouettes in 4th. Do combo at least 2 times across the floor and make them do it 2 at a time.
  • Back in the Center:  petite allegro: 4 jumps- in 1st, 2nd, and 5th. Version II:   échappé  sauté in 4th position front  close in a 5th position, then do  échappé sauté in 2nd , to échappé sauté in 4th to the back. 8 jumping passés moving back and then 8 jumping passes moving front. Do combo at least 2 times in 2 large groups.
  • Back in the Center:  Assemblés .4 total: right leg side close right leg in front 5th position then left leg side close left leg in front 5th position. Then 4 entrechats. Then moving right: 2 glissades and then do 3 pas de chat. Finish with a tombé pas de bourrée into a 4th position and do pirouettes. * Then do combo to the left. * Do combo at least 2 times in 2 large groups.
  • Moving across the floor: Do Tour jetés across the floor. Do combo at least 2 times 1 at a time.Moving across the floor: Do tombé pas de bourrée glissade grand jeté across the floor in the “zig-zag” pattern. Do combo at least 2 times, 1 at a time.
  • Moving across the floor: 2 sissonnes in arabesque moving forward, 2 jumping passés-right and left *2 times and then moving backwards pique arabesque and do 2 tour jetés in a row. To finish tombé pas de bourrée glissade into a ring leap/calypso.
  • Back in the Center:  practice pirouettes from 5th position and then practice fouetté en tournant.
Posted on

Emocions a la literatura, cinema, música i dansa

Psicologia, Afectivitat, emocions, sentiments.  L’experiència afectiva. Un museu de les emocions.

Literatura  Gèneres a ficció i cinema  Música   Dansa

Literatura

[La poesia lírica grega, i la xinesa, expressen sentiments universals com l’efímer i la brevetat de la vida, o l’amor]. (Brit): A la Iliada trobem els déus manipulant els humans a través de les seves emocions. (CGPT)En general a l’èpica no hi trobem una descripció dels pensaments interiors però s’infereix a partir de les accions. [com la tristesa i ira d’Aquiles per la mort de Patrocle, l’enveja en les discussions per armes i esclaves, el desig d’Ulisses per seguir el cant de les sirenes].  El mateix passaria a les tragèdies. A la literatura cavalleresca, la Divina Commedia o el romanç amorós, els personatges encarnen virtuts, defectes o sentiments però sense arribar a una descripció. En Shakespeare i Cervantes hi trobem monòlegs que revelen els sentiments i conflictes interiors.
Però no és fins al s18 que apareix la novel·la amb Pamela (1740) i Clarissa (1748) de Samuel Richardson que, en forma epistolar, els personatges descriuen les seves emocions. Al s19 amb  Jane Austen, Fyodor Dostoevsky, Leo Tolstoy, George Eliot, i en especial la “Madame Bovary” de Gustave Flaubert, la vida interior interior dels personatges és explorada en detall. Al s20, James Joyce (Ulysses, 1922) i Virginia Woolf (Mrs. Dalloway, 1925) intenten seguir instant a instant el  Corrent de consciència.
[llegint podem suposar les emocions dels personatges i empatitzar]
Poesia per tema

Gèneres

Llibres

Les llibreries solen presentar les obres de ficció en les categories:

  • Literatura
  • Ficció històrica
  • Ciència ficció i fantasia. Arthur C. Clarke. Isaac Asimov. Robert Heinlein. Becky Chambers.
  • Thriller i suspens:
  • Romàntica
  • Misteri i crim: Conan Doyle, Sherlock Holmes. Philip Marlowe. John Le Carré.
  • Joves (Young Adult)

Amb les possibilitats d’autopublicació del llibre electrònic l’oferta s’ha diversificat en milers de microgèneres, acció i aventura, bèliques, històries nàutiques, epistolars, gòtica, mèdiques, Far West, Feel Good, Religiosa i espiritual, rural, sàtira i humor, terror, vida urbana.  [Hi ha com una coevolució en que els autors s’adapten a les tendències dels lectors i aquestes van trobant els seus nínxols particulars.
(CGPT) Amazon parteix de la classificació de la indústria de publicació BISAC, que té unes 4000 categories , i segons estudis d’indústries orientades a KDP (Kindle Direct Publishing) com KPD Rocket o Kindlepreneur, l’hauria expandit fins a unes 16000. Els autors inclouen les paraules clau que guien els potencials lectors cap al nínxol corresponent.

(NewYorker 2021 sobre com Amazon ha canviat la manera d’escriure novel·les. Vox 2024 sobre la indústria de generar novel·les assistit per intel·ligència artificial. )

Cinema

Als videoclubs, i ara a venda de dvds, hi havia categories com

  • Acció i aventura: Die Hard 1988
  • Animació: Tom&Jerry, Jungle Book
  • Ciència ficció: Blade Runner
  • Comèdia
  • Drama
  • Fantasia
  • Infantil i familiar
  • Policíaques
  • Romàntiques
  • Terror i sobrenatural
  • Thriller

Igual que amb Amazon i el Kindle, Netflix classifica uns 4000 films i 2000 programes de televisió en unes 3000 categories.

[Podem especular que cada gènere serveix a un determinat tipus d’emoció. La ficció romàntica a l’amor, acció i bèl·lica a la ira, el thriller i el terror a la sorpresa, en ocasions a tendències violentes i sàdiques, l’eròtica al plaer sensual, les policíaques, una barreja d’interès humà i intel·lectual, el drama per l’empatia, i experimentar les penes i alegries dels personatges. A la ciència ficció vivim móns millors o pitjors que el que vivim, proveïnt una fuga de la realitat que ens sembla grisa i poc interessant. A vegades la manipulació emocional és molt òbvia. Moltes pel·lícules d’acció comencen presentant un personatge que comet accions abominables, fent créixer el desig que algú li trenqui la cara. I quan finalment l’heroi se’l carrega en la lluita final, sentim una satisfació (la catarsi d’Aristòtil). És un recurs barat aixecar l’interès de l’espectador amb el risc d’una catàstrofe, un terratrèmol, un avió oi vaixell que s’estavellarà. L’amenaça a la destrucció de tot el món és gairebé sinònim de film dolent. O bé quan es pretén commoure l’espectador amb situacions òbviament emotives com les malalties d’algú estimat, a les novel·les o sèries d’hospitals, per exemple. Isabel Coixet a “Cosas que nunca te dije”.

El consum de ficció associat a les emocions encaixa bastant amb la teoria de Freud que els nostres desigs es desplacen al pla imaginari.

Música

Spotify té una classificació per gèneres:

  • Pop
  • Hip-Hop
  • Rock
  • Jazz
  • Country
  • Electronic/Dance
  • Classical
  • R&B
  • Reggae
  • Folk & Acoustic
  • Latin
  • Metal
  • Blues
  • World Music

I una classificació per estats d’ànim o activitats:

  • Chill
  • Happy
  • Sad, “coping loss”
  • Party, “dancing”
  • Workout
  • Focus
  • Romantic
  • Sleep

Després aquestes es desgranen en potser 5000 subcategories diferents que els permeten fer playlists ajustades als interessos de cada usuari i, més important, al seu estat emocional del moment, amb la qual cosa té informació sobre l’estat d’ànim dels seus 200M d’usuaris.
Segons l’article del MIT, hi ha 6291 microgèneres.

Assaig de playlist:

  • Mysterium tremens: Bach, Passions. Rèquiem de Mozart
  • Tristesa, nostàlgia clàssica: Schubert trio 898. Schönberg, Verklärte nacht.
  • Tristesa jazz i pop: Bolero Piensa en mi.
  • Alegria:
  • Ira, energia
  • Por

Emocions a la música i la dansa

[Omès per la Britannica] (CPGT) Hi ha estudis amb evidències de com la música indueix a diferents emocions en funció del tempo, el ritme, la tonalitat major o menor, les melodies previsibles o inesperades, harmonia consonant o dissonant, la dinàmica. [De sempre s’ha fet servir tambors per animar els soldats dels exèrcits, balades per la tendresa, música alegre per la dansa] (Estudis de Gabrielsson and Lindström 2001, Juslin and Laukka 2003, Koelsch et al. 2005, Hunter, Schellenberg, and Schimmack 2008).

Plató a la República descriu quines emocions corresponen a cada escala (Música a l’antiguitat). Les modernes també tenen associat un aspecte emocional.
Podríem assajar una taula d’adjectius com la que fem servir a l’hora d’avaluar els vins?

  • el ritme, lent ràpid, pesant o lleuger (avancem ràpid, un pas tranquil però ferm,  o ens arrosseguem), obstinato que indica un destí indefugible.
  • el volum, fort o fluix
  • seguit i decidit, dubitatiu
  • “textura espessa” / clara, segons si hi ha molta densitat d’instruments i so, o bé si hi ha silencis (immobilitat intercalada)
  • la melodia i l’harmonia,

Tant la música com la dansa expressen emocions, estats d’ànim, són reconeixibles frases que evoquen una explosió d’energia i alegria vs fatiga i tristesa, afecte suau o agressió furiosa. Es poden fer correspondre amb les emocions bàsiques identificades pels psicòlegs?  Podem assajar quina mena de moviment o frase musical hi associaria un músic o coreògraf?

  • felicitat alegria: moviment d’aproximació, braços oberts, salts / tonalitat major ritme viu, frase ascendent
  • Sorpresa: interrupció del moviment, salt, o caiguda /
  • Ira: moviment d’aproximació, braços agressius / ritme brusc, volum alt
  • Disgust: moviment d’allunyament, evitar mirada / to menor? final brusc?
  • tristesa: moviment lent, cercles dubitatius, caiguda a terra
  • Por: semblant al disgust?

A les coreografies de ballet hi ha un repertori de gestos que vénen del llenguatge emocional, recollir-se amb els braços creuats, acollir amb els braços oberts, assenyalar, mirar …

Després potser hi hauria músiques i moviments que suggeririen sentiments i emocions que no hem tingut mai de manera natural, com un nou món a descobrir.

Podríem concebre un projecte semblant al dels temes de la poesia lírica? Intentar classificar frases musicals i de dansa d’acord amb la mena d’emoció que expressen?

[ Certa música ens fa ballar, l’Ave Maria de Schubert ens posa la pell de gallina i gairebé ens fa saltar les llàgrimes potser un sentiment alhora de bellesa i de com n’és de fràgil]

[Els balls de saló, tenen emocions associades? El tango i els flamenc són més seriosos i passionals. El blues, més íntim i sensual. En el swing, es somriu. ]

ALTRES

Inside out

Posted on

Estudi de la dansa

Teatre, Cinema, Dansa  |  La Dansa  |  Història de la dansa |  El ballet  |  Els musicals   |   Estudi de la dansa   |   Danses participatives: el swing, la dansa urbana  |  Altres

[Aprendre a deixar-se anar i sentir el cos, consciència del cos] [ a completar ]

El treball del ballador

  • [La condició física]: Han de treballar la musculatura i la flexibilitat dels lligaments des de molt d’hora. A més cal que tinguin una bona coordinació, equilibri, sentit del ritme i musical, i capacitats interpretatives.
  • [El llenguatge]: Ballet, posicions i moviment

EL LLENGUATGE DE LA DANSA

(EB) Crear una coreografia té tres etapes.

  • Aplegar el material de moviments d’acord amb les tradicions amb què es vol treballar, que pot anar des del ballet clàssic, a danses africanes o els espasmes del contemporani.
  • Frases: Cada tipus de dansa té un vocabulari de passos però aquests s’han de convertir en una frase, ” a series of movements bound together by a physical impulse or line of energy and having a discernible beginning and end”. Podrà tenir patrons de ritme, accents més forts o fluixos. Les frases es podran repetir, alterades o no, alternar entre elles, jugar amb els clímaxs intensos i els moments més quiets .
  • Crear l’estructura final: [equivalent a organitzar les frases musicals en moviments sencers d’una sonata o simfonia]. Si la dansa ha de seguir un ritual  o narrativa, s’haurà d’adaptar a aquesta estructura; i evidentment també ho ha de fer a la música. Però sobretot l’estructura ha de ser orgànica, una moviment en segueix un altre amb una lògica de continuïtat o de trencament, aprofitant contrastos entre passatges de molta energia i meditatius, solos, duets i conjunt.

Escriure una coreografia

(EB) La dansa només es podia transmetre per imitació perquè no hi havia manera de registrar-la tal com e sfa amb música. El 1892 Stepanov publicava el Alphabet des mouvements du corps humain. El 1928 Rudof Laban proposava un sistema per referenciar tots els moviments del cos, el Labanotation (un resum aquí). El 1956 Joan i Rudolf Benesh introduïen la choreology, més visual.

Una idea de moviment ha de tenir en compte,

  • la música. Sempre hi és present, fins i tot quan la dansa s’executa en silenci, les passes dels balladors produeixen so i ritme. Les frases del moviment es fan correspondre amb les frases musicals, seguint el ritme, el dibuix, el caràcter.  El coreògraf a vegades voldria escapar als condicionaments de la música.
  • set & design [decorat], l’escenari, la il·luminació, el maquillatge, el vestuari [ no és el mateix el llac els cignes amb tutús que amb malles de bachata] . El lloc “Perhaps the most important influence on the way spectators perceive dance is the place in which it is performed. Religious dances usually take place within sacred buildings or on sacred ground, thus preserving their spiritual character. Most theatre dance also occurs in a special building or venue, heightening the audience’s sense that it has entered a different world. Most venues create some kind of separation between the dancers and the audience in order to intensify this illusion.” ( Per això és extraordinari l’efecte de Victoria Aletta interpretant el llac dels cignes al carrer verdi el maig de 2020 en ple confinament )
  • la història (drama): Throughout history there has been a rough division between dramatic dance, which expresses or imitates emotion, character, and narrative action, and purely formal dance, which stresses the lines and patterns of movement itself. Hi ha danses que segueixen un argument, expliquen una història, o que imiten fets de la vida, com una cacera. Amb tot “Because dance movements are often closely related to everyday forms of physical expression, there is an expressive quality inherent in nearly all dancing.” [ la diferència estaria en que la dansa formal ens dóna les emocions del moviment en estat pur, i no associades a un argument ]. [ Argument i expressió emocional no és el mateix; el ballet romàntic podia explicar una història però no podíem atribuir sentiments als ballarins, que serien com símbols sense vida pròpia, elements decoratius com uan mena de gimnàs acrobàtic. Fokine va reaccionar proposant moviments més expressius. ] [ Potser el millor ballet és el que no il·lustra servilment una narrativa però alhora tampoc és una decoració, sinó que revela, a través del moviment, aspectes bàsics de la condició humana, l’impuls, l’alegria, l’energia, el desànim]

Proves de l’Institut del teatre

A

a) Té per objectiu avaluar l’habilitat de ballar segons els següents paràmetres:

Col·locació corporal: consciència dels eixos vertical, lateral i profund; deles diagonals i dels plans que travessen el cos i el seu domini en l’execució dels diferents tipus de moviment
Coordinació corporal i control del ritme: habilitat de saber moure el cos sencer i/oalguna de les seves parts, successivament o simultàniamenten l’execució d’una acció determinada i habilitat de seguir amb el cos (o una part) els valors temporals d’una música, en les seves dinàmiques
Flexibilitat muscular i potència física: tenir la musculatura del cos elàstica, preparada per executar amb cura i refinadament els moviments que requereix la dansa i habilitat de desenvolupar la força necessària per executar moviments que requereixin una fermesa física determinada en general i per impulsar el cos en el salt en particular.
Domini espacial: habilitat d’ubicar-se en l’espai a partir de les orientacions del cos respecte a la sala, de les direccions dels moviments delcos i/o de les seves parts, dels trajectes, dels nivells i de les àrees que ocupa; i relacionar-ho amb l’espai que genera el propi cos a partir deles formes.
Nomenclatura: saber utilitzar la nomenclatura de la dansa clàssica, i/o contemporània i/o flamenca d’acord amb el 6è nivell dels estudis de Grau Professional
Interpretació: habilitat de controlar, projectar i comunicar l’emoció que pugui generar el moviment durant l’execució. També s’observarà l’habilitat de retenir i executaramb precisió les frases de moviment dictades i mostrades durant l’exercici.
b).Execució de dues classes de dansa a triar entre l’estil clàssic,contemporani i flamenc.

A2: teoria

A3:  a.Té per objectiu avaluar l’habilitat de l’aspirant d’improvisar i/o composar a partir d’unes pautes donades. b.L’exercici consistirà en seguir un procés d’improvisació i composició, dirigit per un docent.

PROVA B, Té per objectiu posar el cos en disposició per a moure’s.

ExerciciB1

a.Té per objectiu mostrar les capacitats creatives durantla realització d’una seqüència de moviments amb el propi cos i de transformar-la, tot integrant canvis segons les pautes de temps, espai i energia.
b.L’aspirant haurà de presentar una seqüència de moviments, de 2 minuts com a màxim, elaborada i per a un solintèrpret. La presentació serà feta davant la comissió avaluadora durant una sessió enelcurs de la qual aquesta podrà fer ala persona aspirant qualsevol pregunta, així com també proposar alguna transformació del fragment coreogràfic.
c.El temps màxim pera aquest exercici és de quinze minuts.
d.S’avaluarà la capacitat de transformar la proposta coreogràfica des del punt de vistadel temps, l’espai i l’energia.

Posted on

Nataraja

El déu hindú Shiva en la forma de ballador còsmic (nata=dansa, raja=senyor)

(EB) In the most common type of image, Shiva is shown with four arms and flying locks dancing on the figure of a dwarf, who is sometimes identified as Apasmara (a symbol of human ignorance; apasmara means “forgetfulness” or “heedlessness”). Shiva’s back right hand holds the damaru (hourglass-shaped drum); the front right hand is in the abhaya mudra (the “fear-not” gesture, made by holding the palm outward with fingers pointing up); the back left hand carries Agni (fire) in a vessel or in the palm of the hand; and the front left hand is held across his chest in the gajahasta (elephant-trunk) pose, with wrist limp and fingers pointed downward toward the uplifted left foot. The locks of Shiva’s hair stand out in several strands interspersed with flowers, a skull, a crescent moon, and the figure of Ganga (the Ganges River personified as a goddess). His figure is encircled by a ring of flames, the prabhamandala.

In the Nataraja sculpture, Shiva is shown as the source of all movement within the cosmos and as the god whose doomsday dance, represented by the arch of flames, accompanies the dissolution of the universe at the end of an eon. His dance of creation is said to have been performed in Chidambaram (an important Shaiva centre in South India), a place that is identified with both the centre of the universe and the human heart. The gestures of the dance represent Shiva’s five activities (panchakritya): creation (symbolized by the drum), protection (by the “fear-not” pose of the hand), destruction (by the fire), embodiment (by the foot planted on the ground), and release (by the foot held aloft).

Posted on

Blues

[ esborrany ]

I remember, anyway, church suppers and outings, and, later, after I left the church, rent and waistline parties where rage and sorrow sat in the darkness and did not stir, and we ate and drank and talked and laughed and danced and forgot all about “the man.” We had the liquor, the chicken, the music, and each other, and had no need to pretend to be what we were not. This is the freedom that one hears in some gospel songs, for example, and in jazz. In all jazz, and especially in the blues, there is something tart and ironic, authoritative and double-edged. White Americans seem to feel that happy songs are happy and sad songs are sad, and that, God help us, is exactly the way most white Americans sing them—sounding, in both cases, so helplessly, defenselessly fatuous that one dare not speculate on the temperature of the deep freeze from which issue their brave and sexless little voices. Only people who have been “down the line,” as the song puts it, know what this music is about. I think it was Big Bill Broonzy who used to sing “I Feel So Good,” a really joyful song about a man who is on his way to the railroad station to meet his girl. She’s coming home. It is the singer’s incredibly moving exuberance that makes one realize how leaden the time must have been while she was gone. There is no guarantee that she will stay this time, either, as the singer clearly knows, and, in fact, she has not yet actually arrived. Tonight, or tomorrow, or within the next five minutes, he may very well be singing “Lonesome in My Bedroom,” or insisting, “Ain’t we, ain’t we, going to make it all right? Well, if we don’t today, we will tomorrow night.” White Americans do not understand the depths out of which such an ironic tenacity comes, but they suspect that the force is sensual, and they are terrified of sensuality and do not any longer understand it. The word “sensual” is not intended to bring to mind quivering dusky maidens or priapic black studs. I am referring to something much simpler and much less fanciful. To be sensual, I think, is to respect and rejoice in the force of life, of life itself, and to be present in all that one does, from the effort of loving to the breaking of bread. It will be a great day for America, incidentally, when we begin to eat bread again, instead of the blasphemous and tasteless foam rubber that we have substituted for it. And I am not being frivolous now, either. Something very sinister happens to the people of a country when they begin to distrust their own reactions as deeply as they do here, and become as joyless as they have become. It is this individual uncertainty on the part of white American men and women, this inability to renew themselves at the fountain of their own lives, that makes the discussion, let alone elucidation, of any conundrum—that is, any reality—so supremely difficult. The person who distrusts himself has no touchstone for reality—for this touchstone can be only oneself. Such a person interposes between himself and reality nothing less than a labyrinth of attitudes. And these attitudes, furthermore, though the person is usually unaware of it (is unaware of so much!), are historical and public attitudes.
On jukeboxes, he liked the bluesmen especially: Arthur Crudup, who wrote “That’s All Right,” Elvis Presley’s first hit, and John Lee Hooker, a Mississippi plantation worker, who went North to work as a janitor in a Detroit Ford factory and, in 1948, recorded a droning, spooky hit called “Boogie Chillen.”
There is no indisputable geography of the blues and its beginnings, but the best way to think of the story is as an accretion of influences. Robert Palmer, in his book “Deep Blues,” writes of griots in Senegambia, on the West Coast of Africa, singing songs of praise, of Yoruba drumming, of the African origins of the “blue notes,” the flatted thirds and sevenths, that are so distinctive in early Southern work songs and later blues. There are countless studies on the influence of the black church and whooping preachers; of field hollers and work songs sung under the lash in the cotton fields of Parchman Farm, the oldest penitentiary in Mississippi; of boogie-woogie piano players in the lumber and turpentine camps of Texas. The Delta blues, the kind of music that would one day galvanize Chicago, originated, at least in part, on Will Dockery’s plantation, a cotton farm and sawmill on the Sunflower River, in Mississippi, where black farmers lived in the old slave quarters. Charley Patton and Howlin’ Wolf were residents. So was Roebuck (Pops) Staples, the paterfamilias of the Staple Singers. Accompanying themselves on guitar, they sang songs of work, heartbreak, the road, the rails, the fragility of everything.
“The blues contain multitudes,” Kevin Young, the poet and essayist (and this magazine’s poetry editor), writes. “Just when you say the blues are about one thing—lost love, say—here comes a song about death, or about work, about canned heat or loose women, hard men or harder times, to challenge your definitions. Urban and rural, tragic and comic, modern as African America and primal as America, the blues are as innovative in structure as they are in mood—they resurrect old feelings even as they describe them in new ways.”
When Guy hears that, he said, “I can’t help thinking: Somebody forgot us, forgot the blues.”
Well, not entirely. There are still some extraordinary musicians around who play and sing the blues with the sort of richness that Guy admires: Robert Cray, Gary Clark, Jr., Bonnie Raitt, Adia Victoria, Keb’ Mo’, Derek Trucks and Susan Tedeschi, Shemekia Copeland. Guy has even coached a couple of teen-age guitar prodigies: Christone (Kingfish) Ingram, who comes from the Delta, and Quinn Sullivan, who first performed onstage with Guy when he was seven. But as Copeland, a singer and the daughter of the guitarist Johnny Copeland, told me, “The blues as Buddy knows it, as he does it, really will be gone when he is gone.” In fact, she went on, “there are some artists now who think that if they call themselves blues artists it’s like saying, ‘I have herpes.’ Like it’s some terrible thing.”
Rashawnna, who now works part time at Legends, said that, if blues is often about the journey, hip-hop is about the conditions of the street. “I believe the connection is through the lyrics and the expression,” she went on. “The blues came from being down and out, and making the best of it. Hip-hop is an explanation of growing up in the ghetto, telling our story, making the best of things.”

post sobre el blues. si l’efecte marc ens diu que la bellesa és a tot arreu, el blues ens diu que hi ha dolor i esperança a tot arreu + link JLCO i les mates. estic futu però tiro endavant

Posted on

Homer. La Il·líada. L’Odissea

Grècia    Cites a dropbox. 88 Literatura grega.  Homer  Mites: La guerra de Troia

Ilíada: Resum dels cants. Hefest el ferrer fa un trespeus i uns robots. Hefest forja l’escut d’Aquil·les  Aquil·les i Príam

L’Odissea: Resum dels cants. Conta’m Musa. L’Aurora. Transformacions del Vell de la mar. El son dolç. El ventre avorrible. El meu nom és Ningú. Un son com una mort tranquil·la. La pobre condició humana. Els somnis. Resum de l’Odissea

Fonts

La Ilíada

Resum dels cants

(51 dies)

I.- (1) Ultratge d’Agamémnon a Aquil.les en prendre-li Briseida, botí de guerra. Aquil.les es retira de l’exèrcit grec. Tetis demana venjança a Zeus.
II.- (2) Zeus provoca, per un somni, la marxa de l’exèrcit grec contra Troia. Descripció dels components dels dos exèrcits.
III.- Pacte per decidir la guerra per un combat entre Menelau, l’ofès, i Paris, raptor d’Helena. Venç Menelau.
IV.- Els déus fan que els Troians violin el pacte. Primera abraonada dels exèrcits.
V.- Gestes de Diomedes que arriba a ferir Afrodita i Ares. Contraatac dels troians.
VI.- Continua el combat. Hèctor amb Andròmaca i Astíanax, el fillet.
VII.- Hèctor i Paris tornen al combat. Hèctor repta els troians i s’enfronta en combat a Aias. Els herois es despedeixen amistosament. Els aqueus construeixen un mur al voltant de les naus.
VIII.- (3) Es reprèn el combat amb la victòria dels troians que es deturen en arribar la nit. Zeus prohibeix la intervenció dels deús.
IX .- Els aqueus, reunits en assamblea, resolen demanar a Aquil.les que torni. Aquest refusa.
X.- Nou consell nocturn dels aqueus. Ulisses i Diomedes fan una incursió nocturna a l’exèrcit Troià i maten un espia.
XI.- (4) Recomença el combat amb gestes d’Agamémnon, Ulisses i Diomedes fins que, ferits, els grecs retrocedeixen. Héctor fa retrocedir Aias. Aquil.les envia Patrocle a informar-se sobre els ferits.
XII.- Els troians assalten el mur defensat pels dos Aies. Sarpédon obre i els troians travessen el mur.
XIII.- Aquests són encoratjats per Posidó. Gestes d’Idomeneu, Antíloc, Menelau, Eneas i Deífob. Els dos Aies resisteixen però Héctor avança.
XIV.- Hera sedueix Zeus per que Posidó pugui ajudar els aqueus que, finalment, fan retrocedir els troians. Héctor és ferit i els troians són repel.lits.
XV.- Zeus es desperta, irritat, i socorre els troians que arriben a les naus.
XVI.- Hèctor cala foc a les naus. Aquil.les consent que Patrocle i els mirmídons intervinguin. Les gestes de Patrocle fan retrocedir els troians. Mor Sarpèdon [estimat de Zeus]. Patrocle persegueix els troians, fins que és mort per Hèctor, amb l’ajuda dels déus.
XVII.- Menelau defensa el cos de Patrocle. Hèctor s’apodera de les armes d’Aquil.les. Hi ha una lluita entorn el cadàver de Patrocle, que s’enduen els aqueus. Els troians tornen a avançar.
XVIII.- Aquil.les, en saber la mort de Patrocle, fa un crit que frena els troians. S’acaba el dia. Assamblea dels troians i Aquil.les es lamenta. Tetis encarrega unes noves armes per a Aquil.les a Hefest. Aquest forja les noves armes.
XIX.- (5) Aquil.les i Agamémnon es reconcilien (deessa error). Discurs del prudent Ulisses.
XX.- Combat d’Aquil.les i Eneas. Gestes d’Aquil.les.
XXI.- Aquil.les prop del riu Escamandre, que l’ataca irat. Lluita del foc i de l’aigua.
XXII.- Aquil.les arriba a Troia. Lament de Príam com a vell. Persecució i combat d’Héctor i Aquil.les. Mort d’Hèctor. Dol d’Andròmaca: qui cuidarà del fill?
XXIII.- (6) Dol d’Aquil.les i funerals de Patrocle amb (7) cursa de carros, pugilat, lluita, cursa a peu, combat, llançament de disc, tir a l’arc i git de la javelina.
XXIV.- (8) Els déus decideixen rescatar el cadàver d’Hèctor. Príam, ajudat per Hermes arriba al campament dels aqueus amb dons per rescatar el cadàver. Aquil.les l’acull, parlen, preparen el sopar, mengen plegats i Príam dorm en el llit que li ha fet preparar Aquil.les. (9) Príam torna a Troia i es fan els funerals d’Hèctor.

Atena, Hera, Posidó, Hermes i Hefest donen suport als aqueus. Apol·lo, Afrodita, Ares i Àrtemis, als troians.

Els herois grecs:

  • Ulisses: Ítaca, illa del mar jònic
  • Agamemnon: Micenes (Peloponès)
  • Menelaus: Esparta (Peloponès), germà d’Agamemnon
  • Aquil·les i Patrocle: Phtia aTessàlia (NE tocant a Macedònia)
  • Diomedes: Argos (Peloponès)
  • Àiax: Salamis (illa prop d’Atenes)
  • Nèstor: Pylos (Peloponès)
  • Idomeneu: Creta
  • Àiax menor: Locris

Hefest el ferrer fa un trespeus i uns robots

XVIII 372
Va trobar-lo suant i movent-se, apressat, entre manxes,
car uns trespeus fabricava, vint en conjunt, que volia
que s’aixequessin voltant les parets de l’esplèndida sala.
Rodes d’or a cada un havia posat a la base.
D’esta faisó, al propi impuls, a l’aplec dels déus entrarien
per a tornar-se’n després a l’estatge. Un encís de la vista!
Ja els estava acabant, sols les nanses obrades calia
que hi afegís, les quals preparava forjant-ne les juntes.

XVIII 410
Féu-li i, monstre coix i fogós, s’aixecà de l’enclusa
mentre ses primes cames sota seu s’agitaven.
Va separar les encluses del foc i totes les eines,
que manejava al treball, va aplegar dintre capsa de plata.
Va passar-se una esponja a la cara, al fort coll, als dos braços
i a la pitrera peluda, la túnica va revestir-se,
va agafar un gros bastó i sortí coixejant a la porta.
Dues serventes fetes d’or vers llur amo es llançaren
com autèntiques joves vivents; en llur cor tenen pensa,
tenen ús de paraula, estant dotades de força
i de destresa al treball, rebuda dels déus imperibles.
Aqueferades llavors llur senyor sostenien.

Hefest forja l’escut d’Aquil·les

XVIII 468
Féu-li, va deixar-la allà i partí vers les manxes,
les decantà cap al foc i ordenà que es posessin a l’obra.
Tot el conjunt de vint manxes llavors al gresol alenaven
bo i engegant un buf variat i ardorós que l’aidava,
ara d’ací després d’allà mentre ell s’afanyava,
de la manera que Hefest i l’avanç de la feina volien.
Va tirar al foc l’estany, el bronze inflexible, la plata,
una enclusa gegant, després les seves tenalles
va engrapar amb una mà i amb l’altra un martell indomtable.
Va començar per forjar un escut enorme i compacte,
que ell obrà de cap a cap. A l’entorn va posar-hi
triple vorell espitllant. Hi afegí un baldric fet de plata.
Constituïen cinc capes el gruix de l’escut. De seguida
va formar-hi amb art consumat nombrosos obratges.
Va figurar-hi la terra, el cel, el pèlag, la lluna
plena, el sol incansable, així com també tots els astres
de la corona que envolta el cel, d’Orió la puixança,
Plèiades, Híades, l’Ossa, que sol també designar-se
amb el vocable de Carro, la qual en son lloc giravolta
mentre va espiant Orió i jamai en les aigües
de l’Oceà no pren part al bany com fan tots els altres.
Dues belles ciutats d’humans parladors va afegir-hi.
Un casament i grans festins en l’una hi havia.
Hom s’hi enduia ciutat a través amb grans himnes de boda
des de llurs cambres les núvies a la claror de les atxes.

XVIII 497 [ciutat en pau]
S’atapeïa l’àgora d’homes. Hi havia un conflicte:
es disputaven dos homes pel preu de sang d’un altre home
assassinat. L’un deia, cridant, al poble que estava tot pagat.

XVIII 509 [ciutat en guerra]
L’altra ciutat dos exèrcits voltaven, els quals resplendien
per l’armadura dels homes. Un doble designi els atreia:
enderrocar-la del tot o entre els dos exèrcits partir-se
tots els béns que dins seu l’amable ciutat encloïa.

XVIII 541
Va posar-hi, endemés, un tou guaret, un camp fèrtil,
ample, de tres llaurades. Hi feien tirar llurs parelles
molts llauradors, anant i venint d’un cap a l’altre.
Quan, arribats a l’extrem del conreu, mitja volta donaven,
se’ls acostava un home i posava a llurs mans una copa
plena d’un vi exquisit. Es giraven pels solcs delerosos
de travessar el profund guaret i arribar a l’altra banda.
Rera d’ells s’ennegria el guaret, com si fos veritable
camp llaurat baldament ésser d’or, amb un art admirable.
Va posar-hi també una hisenda reial, on segaven
uns jornalers que al puny tenien llurs falçs talladores.
Part dels manats espessos queien a terra pels rengles,
mentre d’altres eren lligats amb vencills pels feixaires.
Tres feixadors hi havia, drets, rera els quals la canalla
arreplegava manats i, portant-los als braços, els duia
als feixadors. Entre ells, al mig del rengle, es trobava,
mut, el rei, portant el ceptre, amb el cor ple de joia.
Sota un roure els heralds preparaven l’àpat a banda,
atrafegats a l’entorn d’un gran brau immolat, i les dones
força blanca farina al dinar dels obrers escampaven.
Va afegir-hi una vinya de molts raïms carregada,
bella i d’or. Negres brots hi penjaven. Uns aspres de plata
la sostenien d’un cap a l’altre. Un rec l’envoltava,
fet d’esmalt. A l’entorn una cleda d’estany va traçar-hi.
Sols hi havia un camí, pel qual els portaires passaven,
quan a la vinya arribava el moment de fer la verema.
Plens d’acudits jovenívols, fadrins i fadrines portaven
dintre cistelles trenades els dolços raïms. A llur centre
un infant els tocava, airós, una lira sonora
bo i modulant una bella cançó amb sa veu delicada,
mentre els altres amb cants i crits colpejaven la terra
tots alhora i amb peus saltadors anaven seguint-lo.
Va figurar-hi també un folc de vaques de banyes alçades.
Hi eren les vaques fetes d’or i d’estany. Se n’anaven
a pasturar sortint, llançant braols, de la quadra
vers un riu sorollós al llarg de canyars vincladissos.
Quatre pastors, fets d’or, avançaven en rengle amb les vaques,
mentre els anaven seguint nou gossos de cames lleugeres.

XVIII 587
Va figurar-hi il.lustre baldat també una pastura
tota espaiosa, en bonica canal, d’ovelles blanquines
amb els estables, les pletes i, en fi, les barraques cobertes.
Va modelar-hi il.lustre Baldat una plaça de dansa
com aquella que Dèdal a Cnossos ampla una volta
va construir a l’honor d’Ariadna de rínxols formosos.
Dignes d’un dot de molts bous lla fadrines dansaven
amb els fadrins, agafant-se la mà pel canell uns als altres.
Elles portaven fines teles i els joves vestien
túniques ben teixides, on, tímid, l’oli lluïa.
Elles portaven formoses corones i els joves espases,
fetes d’or, que estaven penjades de xarpes de plata.

XVIII 607
Va posar-hi per fi del riu Oceà la gran força
prop de l’últim vorell de l’escut de compacta estructura.

Aquil·les i Príam

XXIV 507
Féu-li i Aquil·les sentí el desig de gemir pel seu pare.
Va agafar la mà del vell i lleument va apartar-la.
Rememoraven tot dos: llargament el vell plorava Hèctor,
l’interfector de guerrers, arraulit a les plantes d’Aquil·les,
mentre Aquil·les plorava el seu pare i a estones Patrocle.
Van escampar-se els gemecs de tots dos per tota la casa.
XXIV 587
Quan les captives l’hagueren rentat, ungit d’oli i amb bella
peça de lli embolcat i amb la túnica, Aquil·les va alçar-lo
personalment i el va posar sobre un llit.
XXIV 621
Féu-li. Aquil·les diví s’aixecà i degollà un xai blanquíssim.
Sos companyons el van escorxar i adornar com calia.
L’esmicolaren amb traça i van travessar-lo amb els astos,
van rostir-lo amb destresa i del foc el conjunt retiraren.
Autodemont llavors prengué el pa i va posar-lo a la taula
dintre formosos paners, mentre Aquil·les la carn repartia.
Vers els menjars preparats i servits ell les mans allargaven.
Quan ja prou satisfets de mutus esguards estigueren,
Príam, fill de Dàrdan, estava admirant-se d’Aquil·les.
Quina estatura i parença! Es diria un déu, vist de cara.
I eix del dardànida Príam d’igual faisó s’admirava,
tot contemplant son noble aspecte i oint ses paraules.
XXIV 643
Féu-li i Aquil·les manà als companys i captives que anessin
a posar un llit sota el pòrtic, que belles flassades de porpra
hi col.loquessin, damunt hi estenguessin tapissos i a sobre,
per a servir d’embolcalls, hi possessin mantells d’alta llana.
XXIV 656
Ara digues, respon amb franquesa la meva pregunta:
quants jorns vols dedicar a celebrar les fúnebres honres
d’Hèctor diví? Jo aquest temps no em mouré i retindré el meu exèrcit.

L’Odissea

Resum dels cants

EL VIATGE DE TELEMAC

(23) Assamblea dels déus. On es debat la sort d’Ulisses, que encara no ha pogut tornar de Troia, retingut ara per Calipso. Es determina d’ajudar-lo.

(28) Consells d’Atena. Atenea parteix al costat de Telèmac i l’insta a viatjar en cerca de noves del seu pare.

(34) Festí dels pretendents.

(38) Junta dels Itaquesos sobre l’espera de Penèlope i el retorn d’Ulisses. Telèmac s’embarca.

(52) A Pilos, Telèmac va a casa de Nèstor. Història del retorn de Nèstor. Hostatgia.

(65) A Esparta, Telèmac visita Menelaos. Història del retorn de Menelaos, els enganys del vell del mar. Hostatgia.

(87) L’emboscada dels pretendents que resolen matar Telèmac. Laments de Penèlope. Consol d’Atena.

LES AVENTURES D’ULISSES

(97) La cova de Calipso. Hermes va a la cova de Calipso per ordenar la partença d’Ulisses.

(105) El raig d’Ulisses, que construeix un rai amb vint avets. S’embarca però Posidó el fa Naufragar. Se salva gràcies a l’ajut d’una nimfa.

(114) Arribada entre els Feacis: Nausica anava a rentar roba i acull Ulisses.

(125) Entrada al palau d’Alcínous, hostatgia, narració del naufragi de la nau on anaven els companys, amb el salvament d’Ulisses a l’illa d’Ogígia que habita Calipso.

(136) Presentació d’Ulisses als Feacis. Li preparen un vaixell de tornada i s’organitzen uns jocs. Els feacis destaquen en l’art de la dansa. Banquet. El cantor glossa els amors d’Ares i Afrodita. Obsequis a Ulisses. El cantor comença a cantar la guerra de Troia i Ulisses s’entristeix.

[Narració d’Ulisses] que es presenta i explica les seves aventures.

(155) Cícons i Lotòfags.
Ulisses i els companys saquegen la ciutat, però en retardar la fugida són atacats pels Cícons i pateixen danys. Els lotus que mengen els lotòfags tenen efectes dopants.

(159) El Cíclop.
Arriben a l’illa del gegant que els tanca a la cova i es menja alguns companys. Ulisses l’adorm amb un vi espès i diu anomenar-se “Ningú”. Amb una estaca roent a l’ull el deixen cec i fugen sota els xais gegants.

(174) Eol i els Lestrígons.
El senyor dels vents els donà el favorable tot tancant els altres en un sac. Els companys d’Ulisses van obrir-lo per cobdícia, es van desfermar i es van perdre quan ja eren prop d’Itaca, anant a parar al país dels gegants Lestrígons on alguns foren devorats.

(179) Circe i els porcs.
Circe, la metzinera, convertí els companys en porcs: Hermes aconsella a Ulisses per resistir l’encanteri. Hi restaren un any.

(190) La consulta dels morts.
Guiats per Circe van al final de l’Oceà i a la terra dels morts, els atrauen amb un ritu (p.194) i pregunten a Tirèsias. Ulisses parla amb la seva mare però no la pot abraçar perquè és un fantasma. Altres, com Agamèmnon (Orestes i Climmenestra) li expliquen la seva fi, Aquil.les li demana pel seu fill, parla amb Aias, amb qui estava enemistat, Orió, veu els suplicis de Tàntal i Sísif. Tornen a l’illa de Circe i emprenen el camí.

(214) Les sirenes.
Ulisses mana que el lliguin per escoltar el cant de les sirenes, Escil.la, monstre de sis caps que engolirà sis companys, i Caribdis, que empassa i escup aigua tres cops al dia.

(224) Les vaques del sol.
Arribats a aquesta illa, esperen el vent favorable. Però maten les vaques del sol i són castigats per Zeus.

[Fi de la narració d’Ulisses]

(229) El darrer pas de mar.
Els feacis condueixen Ulisses a Itaca i el deixen a terra amb els presents.

LA VENJANÇA D’ULISSES

(237) Arribada a Itaca.
Ulisses no reconeix la terra. Se li presenta Atena en forma d’home a qui conta una història falsa. Cal cautela. Atena va a cercar Telèmac a Esparta. Ulisses troba el porquer Eumeos.
(246) Conversa d’Ulisses i Eumeos.
Aquest acull Ulisses, que sembla un captaire, elogia l’antic amo i explica els fets dels precendents. Ulisses li diu que procedeix de Creta.
(259) Al camp, maten un porc per l’hostatgia [també en fan els humils!]

(263) El retorn de Telèmac de casa de Menelaos. Presents d’hostatgia. Tornen d’amagat de Nèstor que no l’hauria deixat partir.
(274) Al camp Ulisses diu voler anar a captar al casal. Eumeos explica la seva història, arriba Telèmac.
(282) Ulisses és reconegut per Telèmac.

(297) A la ciutat. Telèmac conta a Penèlope el que ha sabut. Melanti fa burla d’Ulisses i Eumeos que anaven a la ciutat (304). Ulisses fa la capta entre els pretendents. Antínous li dóna un cop. Penèlope el crida.

(316) Pugilat d’Ulisses contra el pretendent Iros.
(320) Discurs d’Ulisses sobre la natura de l’home. Penèlope dóna llargues als predentes amb alegria d’U. Invectives de cambreres i pretendents. Pla d’Ulisses i Telèmac per amagar les armes.

(331) Conversa d’Ulisses i Penèlope al lavatori. Reconegut per Euriclea. Penèlope explica els seus infortunis i Ulisses una història falsa, i prediu el retorn de l’amo.
(349) Abans de la matança U. s’adorm pensant en la venjança i parla amb Atena. Penèlope invoca Artemis. S’aixeca el dia.

(362) El concurs de l’arc. Intents fracassats dels pretendents.
(375) Matança dels pretendents sota les sagetes d’Ulisses. Melanti dóna armes als pretendents. Ataquen Ulisses, Telèmac, Eumeos i el bover.

(389) Finalment Ulisses és reconegut per Penèlope. Neteja de la casa, penjament de les serventes, torment de Melanti. Penèlope no es creu encara el retorn d’Ulisses que li diu Euriclea. Per evitar represàlies, arreglen la casa per simular un casament en lloc d’una matança. La retrobada es fa per la referència al llit fet de soca d’olivera massissa.
(402) Marit i muller, Ulisses explica les seves desventures.

(405) Segona evocació dels morts. Els pretendents arriben a l’Hades on comenten la trista mort sense funerals.

(412) Ulisses i Laertes.
U. troba el seu pare afligit, treballant les terres. Reconeixement.
(419) Les paus. Els familiars dels pretendents. Atena atura la baralla.

Conta’m Musa
I, 1-10
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

L’Aurora

III, 404 (p.65)
Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora,
va aixecar-se del llit el vell Nèstor, mestre dels carros.

Transformacions del Vell de la mar

IV, 443 (p. 82)
Aleshores nosaltres, cridant, arremírem, els braços
tirant-li l’entorn; però el Vell no oblidà ses manyes astutes.
Fóra cas! De primer es tornà un lleó de grans barbes
i després un dragó, una pantera, un senglar que imposava,
i es va fer aigua corrent, i un arbre amb la copa florida.
Nosaltres, a peu ferm, el temíem, amb cor incansable.

El son dolç

IV, 791 (p. 92)
Tant com rumia un lleó espaordit al mig d’una turba
de caçadors, que li menen un cercle, entorn, de perfídia,
tant cavil.lava ella quan, dolç, el son va acudir-li.
i s’adormí de sobines, i tots els seus junts s’afluixaren.

El ventre avorrible

VII, 218 (p. 131)
[Ara deixeu-me sopar, baldament la pena m’acori;
car no hi ha cosa més gossa del que és aquest ventre avorrible,
sempre manant-nos que fem memòria d’ell, a la força,
per cruixits que estiguem i que ens ompli el cor la tristesa,
com jo tinc ara el cor de tristesa ple; i ell tothora
crida a menjar i a beure i em fa oblidà’ els infortunis,
tots els que he patit, i omplir-lo: això és el que em mana.
XV, 343 (p. 274)
Pels moridors no hi ha cosa més dura que fer de captaire.
És el ventrell maleït, que dóna tan males cabòries
a la gent, quan ens vénen l’errar i el tribull i la pena.

El meu nom és Ningú

IX, 367 (p. 167)
Cíclop, ¿em preguntes l’il.lustre nom? Vaig a dir-te’l.
Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,
m’has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m’anomenen,
sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya.
IX, 408 (p. 168)
-Doncs, Polifem, què et passa que tant t’aclapara, que crides
així en la nit immortal i ens poses que no dormiríem?
¿Es el teu bestiar, que ha vingut un humà i se l’emmena?
¿O és que et maten a tu amb ardit o bé per la força?
I el puixant Polifem de dintre l’espluga cridava:
-¿Que si em maten? Ningú! I què ha de ser per la força!
I ells, responent, digueren aquestes paraules alades:
-Doncs si ningú no et fa violència, sol com habites,
el que és un mal que ha enviat el gran Zeus, no sabem que s’esquivi.

Un son com una mort tranquil.la

XIII, 78 (p. 231)
Quan, vinclant-se, ja feien saltar l’escuma amb les pales,
li va caure damunt les parpelles un son sense pena,
sense surt, que talment semblava una mort molt tranquil.la.

La pobre condició humana

XVIII, 130 (p. 320)
Doncs, una cosa et puc dir, i tu recull-la i escolta’m.
Res de més poc aguant no cria la terra que l’home,
de tot quant per la terra veiem que alena i camina.
No, ell no pensa que mai haurà de sofrir desventura,
mentre els déus li procuren virtut i pot moure les cames.
Ara, quan ve que els déus benaurats aparellen tristeses,
ell també les endura, per força, amb cor incansable.
Car l’esperit dels homes terrals canvia amb el dia
i és segons que els duu el Pare dels déus i dels homes.
Veus, jo també havia de ser feliç entre els homes:
ara, he fet molt el boig, cedint al meu urc i als meus braços
i refiat que el meu pare i els meus germans em valdrien.
No, que ningú mai no sigui desmoderat en cap cosa,
ans gaudeixi, callant, dels dons que el cel li dispensi.

Els somnis

XIX, 559 (p. 346)
-Hoste, hi ha somnis que són impossibles, talment d’un llenguatge
indestriable, i no tot se n’arriba a complir per als homes.
Car són dos tanmateix els portals dels somnis inanes:
sí, un que té els batents de banya i l’altre de vori.
Doncs, quan el somni ens ve pel portal de vori serrívol,
és un engany i porta paraules que en res no acaben;
i els que vénen per l’altre portal de banya polida,
en veritat acaben, qui sigui dels homes que els vegi.

Resum de l’Odissea

XXIII, 310 (p. 402)
I comançà com havia domat els cícons d’antuvi
i com després va fer cap al gras terrer dels lotòfags;
tot el que el Cíclop va fer i com ell va cobrar-se l’esmena
pels robustos companys que s’havia menjat, implacable;
com va fer cap a Eol, el qual de bon cor el va rebre
i l’envià; però encara no era del fat que a la seva
pàtria vingués; ans de nou el va arrabassar la tempesta
i se’l va endur gemegant per la mar poblada de peixos;
com abordà llavors a Telèpil de Lestrigònia,
que destrossaren les naus i els companys de les belles gamberes,
[tots; i Ulisses tot sol va escapar-ne, amb la seva nau negra.]
I de Circe contà l’astúcia i la molta inventiva,
i com anà també a l’estatge romàtic de l’Hades
per demanar consell al buf de Tirèsias de Tebes,
amb el vaixell de molts bancs; i hi va veure tots els seus homes
i la mare que l’infantà i que el nodrí criatura;
com de les sirenes marines sentí la cantúria,
com va fer cap als Esculls Errants i al terror de Caribdis
i d’Escil.la, que mai sense dany mariners no esquivaren;
com a l’illa del Sol matà les vaques la colla
i com el ràpid vaixell li colpí amb fumosa centella
Zeus, el qui alt retruny, i els companys generosos finaren
tots alhora i ell sol defugí les parques funestes;
com va atènyer l’illa d’Ogígia i la nimfa Calipso,
la qual va retenir-lo, glatint perquè fos el marit d’ella,
dins de covals balmats, i li deia i tot de posar-lo
a recer de mort i vellura per tots els seus dies;
ara, que mai el seu cor dins el pit va deixar-se convèncer;
com a Feàcia arriba després de moltes fatigues,
i aquella gent, de bon cor, talment com un déu honorant-lo,
li donaren camí en un vaixell al país dels seus pares,
carregat de presents de bronze i or i de robes.

Fonts

Després de segles de tradició oral, estudiosos de la biblioteca d’Alexandria com Zenodotus, Aristòfanes de Bizanci i Aristarc de Samotràcia en van estandaritzar el text i en van fer edicions en les quals es basen manuscrits posteriors.

Papirs egipcis: Oxyrhynchus Papyri (Ilíada i Odissea), sI a IV. Chester Beatty Papyri, Ilíada sIII.

Manuscrits medievals: Venetus A i B (Marcianus Graecus 453 i 454), sX, biblioteca Marciana a Venècia. Ilíada. Codex Ambrosianus, sX, Biblioteca Ambrosiana de Milà, Ilíada i Odissea.

Posted on

Les veritats mínimes a compartir

El 2006 Harry Frankfurt escrivia l’assaig On Truth sobre la importància que existeixi una veritat.

Vivim en un món on són qüestionades les evidències sobre fets més que diversos, un avió estimbat a Ucraïna, l’eficàcia de les vacunes, fins i tot si la terra és rodona! La visió sobre la història és encara més fàcilment alterada. Sempre s’ha dit (no és clar qui), que “la història l’escriuen els vencedors”. Però si bé podem discrepar sobre les valoracions, fer-ho sobre els jaciments, els documents, les fotografies, és alarmant. Està documentada la tendència de la ment humana a no canviar d’idea encara que ens presentin amb evidències contràries. Si a això hi afegim la capacitat de les xarxes socials de generar notícies amb aparença de veritat [ la tecnologia permet deep-fakes, manipulació de fotografies i vídeos que difícils de detectar], i s’amplifica amb la lògica dels algoritmes que per generar més clics ens presenten només aquelles informacions que coincideixen amb els nostres prejudicis previs, [ o es genera artificalment per campanyes pagades]  el resultat és que vivim en bombolles ideològiques separades sense diàleg ni consens possible.

Quines són les veritats mínimes que hem de compartir si hem d’entendre’ns, si hem de poder conversar? Fins a quin punt podem qüestionar el que se’ns presenta com a evidència?

Per exemple, no necessitem compartir, o fins i tot, tenir una opinió sobre les teories de supercordes a Física. No cal que estiguem d’acord sobre quina és la millor música. Però qüestionar l’holocaust, l’eficàcia de les vacunes, o que la terra sigui rodona, és una aberració.

Dues creences bàsiques a compartir: evidència, reconeixement de l’altre

La il·lustració de l’inventari, mostra com la idea que tenim sobre el món és una reconstrucció.

Potser les dues creences més bàsiques serien:

(1) Hi ha experiències que podem compartir. D’una banda hi ha experiments científics que podem repetir i obtenir els mateixos resultats. I de l’altra hi ha llocs que podem visitar (si viatjo a tals coordenades trobaré la ciutat que m’han descrit), si visito tal arxiu trobaré tal document, tals fotografies, si consulto la pàgina d’un llibre hi trobaré la citació d’un autor.

(2) El reconeixement de l’altre. L’altre és un ésser humà com jo, pot patir, com jo, pot aportar coses valuoses, com jo. Pot tenir opinions diferents de les meves i hem de troba runa manera de conversar. He d’acceptar que jo podria estar equivocat i trobar una manera comuna d’esbrinar la veritat sobre els fets, i constatar les diferents interpretacions. He d’acceptar que jo puc estar equivocat i acceptar una manera de comprovar-ho. He d’acceptar que en alguns punts no hi ha veritat o mentida sinó que diferents punts de vista poden ser vàlids sense que cap dels dos estigui equivocat, per exemple sobre quin menjar o música produeix més plaer.

Entre la ingenuïtat i la paranoia. Ciència, mitjans de comunicació, conspiracions.

Entre acceptar-ho tot acríticament i sospitar que que tot és fals, un engany resultat d’una conspiració, quina és la posició intermèdia raonable?

Les publicacions cientifiques, les estadístiques dels organismes internacionals com la UN o la WHO, segurament no són perfectes i poden estar subjectes a influències i pressions, però tenen mecanismes per ser sotmeses a escrutini i revisió. És saludable qüestionar resultats que han estat finançats per parts interessades, sobretot en salut. Es falsifiquen o s’alteren resultats pel que fa a l’eficàcia de medicaments o pròtesis. Es falsifiquen o alteren resultats que obligarien a les indústries a aplicar mesures mediambientals que els reduirien els beneficis. En general doncs, ens creuem d’entrada els resultats publicats amb la precaució de deixar amb interrogants els que afavoreixin interessos econòmics.

Hi ha agències de notícies fiables, però el seu accés acostuma a ser de pagament. France Press, Associated Press (USA), EFE (d’origen franquista), Reuters [ la informació gratuïta acostuma a finançar-se amb anuncis o finançament interessat ].  Així, els diaris més o menys seriosos tenen sistemes de subscripció. El informació “gratuïta” que es propaga per les xarxes socials d’entrada no té cap mena de credibilitat. Els mitjans de comunicació de molts països amb censura i limitació de llibertats poden estar sota sospita. Però hi ha alguns referents, el New Yorker, el New York Times, el Washington Post, The Guardian, Le Monde, Der Spiegel, Die Zeit, la BBC, en qui d’entrada, podem confiar. (A Espanya ja no n’hi ha cap, potser en algun moment El País o la Vanguardia ho van ser. La premsa i els media està en mans dels bancs i els grups d’interès. Només cal veure com amaguen les informacions sobre la monarquia i com menteixen sobre Catalunya. M’atreviria a dir que l’Ara i TV3 són relativament equànims pr comparació). Tampoc són creïbles els mitjans dels països no democràtics o pseudodemocràtics com la Xina, Índia i Rússia. La meitat dels mitjans als USA, com Fox News, tampoc. No podem donar credibilitat a cap informació que aparegui a les xarxes socials o a mitjans no reputats, però és raonable acceptar les agències de notícies i els seriosos.

[Nota: Totes les narracions que estiguin orientades a legitimar un poder, o a aconseguir-lo guanyant unes eleccions són sospitoses. Per exemple la teoria que el blanc és superior al negre per justificar l’esclavatge i els privilegis econòmics. Que l’home és superior a la dona. Que una civilització, ex. els espanyols, és superior a una altra, els indígenes d’Amèrica llatina, que la nació espanyola no és nacionalisme excloent però que les reivindicacions dels catalans, sí. Que els catalans tot ho fem bé i qui té la culpa de tot és Madrid. Que no va existir l’holocaust.]

No és raonable pensar que la immensa majoria està enganyant i una petitíssima minoria està en possessió de la veritat. No vivim en un Show de Truman  (o com deia l’acudit de la desfilada “com pot ser que tots vagin amb el pas canviat menys jo?”). Sempre cal tenir present Adolfo Bioy Casares: “El mundo atribuye sus infortunios a las conspiraciones y maquinaciones de grandes malvados. Entiendo que se subestima la estupidez”. Cal tenir present que la fragilitat i vulnerabilitat humana fa que ens costi d’acceptar que el patiment, o que les cosis vagin malament, és perquè les coses són així, i potser nosaltres som limitats i no hi podem fer més. Som imperfectes i el món és imperfecte de per si, sense que ningú hagi hagut de maquinar i preparar una gran conspiració en una reunió secreta a Davos a Suïssa  I segurament si no vivim millor i no hem tingut més èxit en la vida és perquè, a banda de la sort, no teníem prou talent d’entrada o no ens hem esforçat prou.

[Nota: sí que  hi ha un món injust, dominat pel diner, però és perquè els polítics no actúen i legislen per evitar-ho; i no ho fan perquè necessiten diners per crear un estat d’opinió, i com que els votants no tenim prou sentit crític, acabem votant Vox i Trump; Sánchez, Podemos i la Cup no aporten gaire més]

– existeix la ciència, existeixen religions, arts músiques, diferents maneres de viure.

– Hi ha un ampli consens sobre que el món està compost de de matèria i energia, i que ds del big bang ha format estrelles, galàxies i planetes en els quals ha sorgit la vida. Les lleis físiques fonamentals només són accessibles als especialistes i hi ha recerca en curs per trobar una teoria unificada.

– Quan a la història humana hi ha un consens força ample: caçadors al paleolític, inicis de l’agricultura, les primeres civilitzacions, Grècia, Roma, dinastia Tang, Renaixement, descobriment del nou món, ciència, il·lustració, revolució industrial i colonialisme, segle XX, electricitat, ordinadors i initernet. Però zones de disputa. Amèrica va ser “descoberta” o “atacada”? Alguns neguen l’holocaust, o el genocidi armeni. Fins no fa gaire bastants defensaven una lectura literal de la Bíblia. En tot cas, les evidències, els jaciments, documents, fotografies, haurien d’estar protegits contra la destrucció o alteració i accessibles a tothom. A partir d’aquí que els historiadors proposin la seva reconstrucció.

– Vida humana, estils de vida, art, religió. A un nivell molt fonamental, tota vida humana és digna, encara que sigui una minoria que en defensi la igualtat (arreu es discrimina per genere, orientació sexual, ètnia, classe social, però ja no hi ha programes com les croades o el nazisme, per exterminar una part de la humanitat). Encara estan vigents “programes” per convertir el món, isis vol islamitzar, fa uns anys, els estats units pretenien “democratitzar” a la força. Aquests programes no són acceptables. Hi ha diversitat d’estils de vida, gustos d’art, musicals; no és acceptable imposar-ne un (malgrat que tots els estats i tots els poder afavoreixen el que els fa una propaganda favorable). Hem de reconèixer el dret de l’altre a tenir els seus propis gustos. Hauria de ser compartit per tots que vivim en un planeta fràgil i vulnerable i que el canvi climàtic és una emergència.

Posted on

L’alternança i els cicles quotidians

La contemplació, potser hauria de ser cíclica?

Quan penso si la contemplació l’hauria de fer tothom i tota l’estona, crec que no. No hauríem de superar les nostres misèries tancant-nos en un món més  petit sinó modificant els nostres hàbits i la vida quotidiana perquè ho poguin contenir tot, la contemplació del transcendent i els grans espais i ritmes de l’univers, i la truita de patata, i escombrar el terra. Potser alternar les dues coses seria el que resulta millor, el ora et labora de Sant Benet.

No seria aquest un principi general? L’alternança de de la gana i el saciament amb el menjar, la set i el beure, l’esforç i cansament amb el descans, embrutar-nos i netejar-nos. Ja ho deia la Tirallonga dels monosíl·labs de Pere Quart.

Alternar les tasques intel·lectuals d’estudi amb les de la casa. Quan fa molta estona que estic assegut a l’ordinador em vindrà de gust escombrar, o fer bricolatge.

Aquesta és una “dieta” de vida que em va bé.

Psicologia, Afectivitat, Plaer Dolor, Teoria Homeostàtica: gana-saciar.

Quan feia la ruta Quijote anava pedalant fins que estava cansat. Aleshores m’asseia i llegia fins que estava cansat de llegir, que tornava a pujar a la bicicleta.

Posted on

Mirar els núvols

No sé ben bé quan va començar. Potser és l’estar assegut a la meva taula a Poblenou que tinc una vista ampla del cel. Gairebé cada dia cirrus, cumulus, stratus, presenten escenes magnífiques que em fan aixecar i retratar-les. Al Picasa tinc etiquetades com a núvols 247 fotos. N’he volgut fer un vídeo contemplatiu.

Els he contemplat en els viatges, sobretot una tarda durant el viatge a Patagònia, després d’una excursió, descansant sobre l’herba i escoltant Carles Viarnes. O des que m’he fet uns coixins per jeure a la terrassa i a l’estiu m’hi estic una estona a última hora de la tarda.

La taula de vidre que tinc reflecteix el cel i a vegades deixo l’ordinador i miro com es mouen sota meu.

Sembla que no es moguin però en pocs minuts, el cel ha canviat del tot. Em fascina capturar-ho en un timelapse.

I després d’anys de donar-hi voltes les he pintat al dormitori.

Pàgina amb tots els posts sobre núvols

Posted on

Suspendre el temps

De tant en tant, i per uns segons, m’aturo i no faig res, gairebé m’aguanto la respiració.

És una sensació com si aturés el temps, com a vegades en alguna película hi ha una escena on tothom s’ha quedat quiet i el protagonista els observa el que hi ha el voltant.

També a la inversa, com si estiguessim en uns cavallets donant voltes i jo en baixo. Tots els altres segueixen donant voltes inevitablement sense sortir dels cercles d’on estan muntats mentre que jo puc moure’m lliurement, observar des de fora, reincorporar-me o no.

Posted on

Xicoia

Xicoia. O lletsó, s’anomenen “dent de lleó” per la forma dentada de les fulles. Aquesta m’ha crescut al balcó. Passa que les fulles tenen una forma molt particular que no he sabut trobar en els llibres ni a internet.

Posted on

La meva contemplació

Totes les tradicions espirituals han proposat alguna forma de contemplació o meditació. A la discussió em plantejava si potser cadascu havia de trobar la “dieta” contemplativa que li anava millor. Quina seria la meva?

Curiositat, contemplació i inventari
37 el meu recorregut, gairebé tota la meva vida, des de la curiositat pels insectes i plantes quan tenia uns 9 anys, fins al treball que faig ara en aquest museu virtual, passant per les carreres que he volgut estudiar, és el resultat del meravellament davant tot el que existeix. L’espiritualitat franciscana que m’han transmès els pares també hi deu haver tingut a veure. Potser la meva manera de contemplar és conèixer, entendre, classificar. Des de la llista de tot el que voldria saber, el CRC Handbook per saber les propietats de tots els materials del món, l’aspiració a saber cada objecte artifical de quina matèria prima és fet, la idea d’un inventari, la idea d’un museu que ho catalogui tot, les idees, els sentiments, igual que es cataloguen els escarabats a un museu de biologia. [ història d ela meva curiositat: insectes, la ràdio als 15 anys per sentir en ona curta tot el món, la biblioteca de casa, del barri, la herder i la llibreria francesa, sicos universitat, la tv per satèlit a castellar, internet]
Referents i influències
A l’adolescència, el llibre del te, que m’impulsaria  a intentar fer una cabana. La idea de buscar la bellesa en el quotidià m’acompanyaria tota la vida. El primer post que vaig fer al blog el 2007 era entendre la cerimònia del te com buscar  truita zen.
Les vespres a Solius, i la fe que em transmetien els pares em van atraure. Vaig copiar a mà els salms per fer-los servir. Als 18 anys deixaria de creure en el més enllà però encara batejaríem les filles. Després deixaríem d’anar a missa. Suposo que durant uns anys encara m’hauria pogut identificar com a cristià “no practicant”. La religió i el sagrat m’interessaven i em segueixen interessant. Vaig fer el treball “La religió des del pragmatisme”, m’he llegit la Bíblia i des de 2015 estic treballant la idea de religió com a ficció conscient en la línia del que suggereix Wallace Stevens. No he resat mai de manera regular però fins fa poc, quan corrents arribava al Besós, o quan acabava la nedada, deia un parenostre. Encara ho faig quan entro a una església., que segueix essent un espai on m’hi trobo bé.
Les caminades “místiques” per les Gavarres a Solius, a l’adolescència.
Escoltar música, ajagut, fins a gairebé deixar de notar el cos.

Vida contemplativa en imatges

El 2007, quan vaig posar en marxa el primer blog, em fascinava la idea de les efímeres, que viuen un sol dia i durant aquest temps ho fan tot. Vaig dibuixar la capaçalera del bloc representant-ho:

Més tard vaig fer un dibuix d’un home suspès al cel contemplant el món.

O bé enmig del no-res

A les reunions de feina seguia tenint aquesta idea al cap, mig d’estar sol enmig de l’espai, mig la idea de cada dia com un paper en blanc a omplilr, les parets d’un cub que es desplega, 6 cares de 4 hores, dormir, el matí, la tarda, el vespre.


La meva targeta de “negoci” es diu justament vida contemplativa



El silenci i el buit com a condició de l’espiritual, Feldman, Rothko, Miró, Mompou.

Veure també els espais de l’ànima / personal

La vida finita i l’instant
M’he trobat a gust amb la idea d’una vida finita, especialment amb un text de Saul Bellow i Nabokov. Ho complementa la idea de l’efímer, primer amb les efímeres de Tisza, que només viuen un dia i més tard amb el fragment del Nadika , amb els monjos que en tindrien prou de viure un dia, una tarda, o el temps d’una respiració. La vida és finita però hi ha prou temps per a viure moltes coses, val la pena. I està bé desaparèixer sense deixar rastre, haver estat com una pluja.
He intentat recollir aquests moments ( 37 els meus llocs i experiències) , caminar per un bosc, mirar els núvols; com si recollís minerals, els identifiqués i els guardés en una capsa amb una etiqueta.
Quina és la meva pràctica?
Cap on vaig? No m’he plantejat mai cap objectiu de  purificació” , “unió amb la divinitat” o “salvació”. M’agrada pensar i adonar-me de la meva vida individual finita en el marc del que hem pogut reconstruir de la vida del món, la història de l’univers. Ser part del tot però no una “sopa”, sinó conservant la individualitat. Quan concebia l’exposició de 150 km, em fascinava pensar en el meu 1 mm d’història, tan petit, però no pas inexistent, en els 150km. L’el·laboració de l’inventari de tot el que existeix on m’ha empès la curiositat, m’ha dut finalment a estendre trobar-me en l’ara i aquí, i anar estenent el que contemplo en l’espai i el temps; i les sis contemplacions.
Sí que sé reconèixer que em satisfà no “perdre el temps” en reunions, o fent zàpping, les ànsies quotidianes, i alhora, que “perdre el temps” mrant els núvols, preparant un jardí, em fa sentir bé. Detecto en mi els 5 obstacles del Canon Pali, ànsia, mal voler, peresa, confusió, estrès i dubte, i miro de calmar-los. He anat recollint notes sobre la vida.
No reso, no sec en meditació ( crec que hauria de ser qualcom temporal i alternat, i que és més ric si el jo no desapareix). Cada dia treballo en el meu museu i, de tant en tant, m‘aturo uns segons, miro els núvols. Alternar l’estudi amb la música, les tasques de la casa, el brogit i el recolliment, el cansament i el repòs. Aquesta “dieta”, que no és sinó una regla de Sant Benet Ora et labora, relaxada, em va bé.

[ com faig real l’experiència del museu imaginat?

  • contemplació a la natura: pujar a la terrassa, arribar-me al mar. La mirada
  • endins, assegut al llit? a l’alfombra? al matí o al vespre
  • estones d’aturar-me, cada dues hores deixar de mirar la pantalla i estar una estona sense fer res + ioga ulls
  • meditar ara i aquí, les sis meditacions, els dies que no faci esport?
  • estudiar textos de les tradicions? Contemplar
  • el meu espai de l’ànima, la capella portàtil, i potser el “temps” de l’ànima]
Posted on

Contemplació. Discussió

La meditació, ens les seves diferents versions, és una pràctica per canviar l’estat de l’ànima, o la ment,  ja sia per arribar a una pau interior, o fins i tot a una unió amb la divinitat.

Funciona, ens guareix o ens salva?

La gent que ho practica, a què arriba, és un creixement o una fugida?

Hauria de ser una pràctica i un estat permanent, deixant de fer la resta d’activitats? O ha de ser com un tractament temporal? Ho hauria de fer tothom o només aquells que hi estiguin interessats? En aquest cas, ¿tenen una funció per a la resta de la comunitat? ¿ o els concerneix només a ells?

Guarir-nos ara o una reserva pel més enllà?

El diagnòstic budista que som infeliços perquè ansiem coses que no són necessàries, és evident. Potser el treball budista per fer desaparèixer l’ego, i el treball dels cristians per evitar el pecat són dues versions del mateix, però sense la càrrega de culpa. Els cinc obstacles descrits al Cànon Pali (desig, mal voler hostilitat, peresa, estrés, dubte o confusió) es poden fer correspondre una mica amb els set pecats capitals: (gula luxúria avarícia, ira enveja orgull, peresa, –, –).  La diferència és que el budisme ho fa per que ens sentim millor ara i aquí,  i el cristianisme ho fa per evitar la condemnació eterna. Notem que l’estrès i la confusió no apareixen a la llista; al cristianisme no li importa si ara ens sentim bé o no, només l’importa no caure en el pecat. Alguns místics apunten que la pràctica ens permet arribar a la unió amb Déu, un pas més enllà encara que la il·luminació budista. I també és cert que sovint, la tasca dels confessors pretenia aportar una pau d’esperit amb el sagrament del perdó. Però no deixa de ser cert que primer s’ha afirmat la culpa bàsica de l’home, com una malaltia congènita, i que l’església té l’única medecina bona.

En un cas l’objectiu és guarir-nos; en l’altre aconseguir una reserva segura per les vacances perpètues en el més enllà. No aconseguir el ticket implica la condemnació eterna. I el cristianisme es presenta com l’única agència de viatges que pot expedir bitllets vàlids.

Creixement o fugida?

En un primer moment pot ser bo retirar-se del mundà, de la televisió, els chats de whatsapp, twitter, les xafarderies. És com fer neteja i llençar andrònimes innecessàries deixant espai pel que realment és important i ampliant la perspectiva.

Però quan veig imatges de monjos budistes recitant sutres tot el dia, o quan llegeixo els escrits dels místics castellans exhortant a renunciar a tot, o quan veig les sessions de meditació zen on passen hores asseguts respirant, tinc la impressió que es tracta més d’una fugida que no pas d’un creixement o plenitud. Llegir Sant Joan de la Creu no fa pensar en una persona sana, sinó en un pertorbat mental. No estem canviant l’espai abans ocupat per foteses per un espai més net i buit, o un espai nou. És com si canviéssim tots els quadres que teníem, no pas per uns quadres millors, sinó per imatges de Buda i creus. En el cas del cristianisme, gairebé els trobo com uns estafadors que em volen fer renunciar a la vida ara i aquí, venent-me unes accions per a un resort de vacances que, en realitat, no existeix. En el cas del budisme o el zen, eliminem les angoixes a base d’eliminar-nos a nosaltres mateixos, com si ens anestesiéssim.

Hi ha també un risc de banalització. L’espectacle els ioguis indis, exhibint les seves habilitats de flexibilitat recorden més un concurs de culturisme que no pas un tipus de vida amb pau interior.  La majoria del zen modern i les sessions de mindfulness són una mena d’homeopatia espiritual, és a dir un frau que ocasionalment funciona, un no res dins d’una càpsula de falsa espiritualitat.

Ampliar i estendre

La pau interior no s’hauria d’aconseguir anul·lant la nostra capacitat de percebre o raonar, com per exemple sota els efectes d’una droga, sinó més aviat essent capaços de situar el que percebem i pensem en un context més ample. Potser l’allunyament de la vida quotidiana ha de ser per poder tenir una perspectiva més ampla, i després tornar-hi. Com quan observem un jardí des d’un punt elevat i després baixem a admirar-ne els detalls. O com quan fem un viatge lluny de casa i valorem algunes coses de la nostra vida que donàvem per descomptat mentre que altres que semblaven més importants ens adonem que no ho són tant.
A Joan de la Creu de la noche oscura del alma hi contraposaria Francesc d’Assís i el Càntic al sol. Déu i l’espiritual no és la negació, és la totalitat, la naturalesa, les seves criatures i la gent del barri i la ciutat. Sembla empobridor anul·lar-ho tot per concentrar-nos en la respiració i en canvi no fer cas del tacte d’un carícia, d’un moviment de ball, d’unes llenties, d’una copa de vi, d’un cafè i un cigarret.
Potser hauríem de saber trobar Déu, o la bellesa, en totes les coses. La cerimònia del te no seria altra cosa que això, fer bonic un berenar amb amics. I “ora et labora” que proposa Sant Benet, és més equilibrat. No hi ha una negació de la vida per aspirar a un més enllà que no existeix; o esborrar el jo per deixar de pensar en nosaltres mateixos i només ser conscients que respirem.

Separar-nos per sentir-nos més units?

El moviment d’apartar-nos una mica de la vida quotidiana també serveix per sentir-nos formant part de tot el que existeix. La metàfora d’una ona al mig del mar, o una veu en un cor. Però aquesta integració no és a expenses de l’anul·lació del jo. La contribució de la meva veu al cor consisteix en que sigui la meva veu.

Pot semblar contradictori que per sentir-nos formant més part de tot ens haguem d’allunyar i aïllar. En la vida religiosa hi ha un moviment en direcció a la comunitat, a la trobada, a la pregària en comú, i un altre moviment cap a la solitud i el recollliment. L’un ens fa sentir part de la comunitat humana, i l’altre part del món i la natura.
[Sempre he tingut present l’observació del professor Lluís a propòsit de Dilthey, en el sentit que les cosmovisions depenien de l’entorn, a la natura, l’home és panteïsta, al desert, teista, i a la ciutat, ateu. [desenvolupar en un altre post].] ;
Reduir els estímuls, el silenci i l’espai, potser deixen lloc per a aquesta presència subtil que és la panoràmica de la vida com un seguit d’afanys d‘un jo fragilíssim enmig de 500 generacions, compartint les solucions de la vida amb tots els altres éssers vivents, amb una matèria vella com l’univers.
El contrari d’aquest silenci i espai buits, d’eliminar estímuls és omplir-ho tot i que hi càpiga res més, potser perquè aquesta visió ens resulta insuportable. És el que trobem en una discoteca: saturació de llum, de so, d’espai, i d’intoxicació de l’organisme.  En menor mesura, la música, la ràdio, la televisió enceses tota l’estona. l’estómac ple tota l’estona a base d’anar picant entre hores. A una banda tenim el desert, el buit, el silenci i, amb una mica de sort, la pau d’esperit. A l’altra passem de l’estrès de la feina de dilluns a divendres, a l’estrès del lleure el cap de setmana.
L’efecte marc, que és un dels mecanismes principals de l’art i la poesia, també entraria en joc aquí. Només en un marc prou ample d’espai i silenci podem contemplar el més ample, l’univers i els temps llargs, i el més petit, l’herba com creix, les nostres cèl·lules renovant-se, la nostra respiració.

La contemplació, potser hauria de ser cíclica?

Quan penso si la contemplació l’hauria de fer tothom i tota l’estona, crec que no. No hauríem de superar les nostres misèries tancant-nos en un món més  petit sinó modificant els nostres hàbits i la vida quotidiana perquè ho poguin contenir tot, la contemplació del transcendent i els grans espais i ritmes de l’univers, i la truita de patata, i escombrar el terra. Potser alternar les dues coses seria el que resulta millor, el ora et labora de Sant Benet.

No seria aquest un principi general? L’alternança de de la gana i el saciament amb el menjar, l’esforç i cansament amb el descans, embrutar-nos i netejar-nos. Ja ho deia la Tirallonga dels monosíl·labs de Pere Quart.

Igual per a tots, o a mida?
Karen Armstrong apunta que cada cultura ha elaborat la religió que necessitava, un déu de la guerra o un déu compassiu. William James a “Les Varietats de l’experiència relligiosa” apunta que diferents caràcters psicològics responen a diferents tipus de religiositat.
Això podria suggerir que no hi ha un únic model bo de vida contemplativa. I se m’acut que pot ser com la cuina, la dieta o l’exercici. Mentre que hi pot haver uns principis generals com no menjar en excés i fer una dieta variada, no hi ha una única dieta o un únic règim d’exercicis. Els podem triar segons els que s’adaptin millor a les nostres necessitats. O bé podem tenir en compte el nostre entorn natural i cultural. Al meditarrani serà més natural una cuina de farina i oli, al sudest asiàtic, d’arròs i soja. En països de tradició cristiana, apartar del tot les pràctiques cristianes és un esnobisme tan absurd com deixar de menjar arròs a la cassola per menjar sempre sushi. Al mateix temps, benvinguda la llibertat d’explorar i tastar altres receptes espirituals.
Jo tinc la meva.

2022

Tinc reserves sobre les propostes Zen, o de guies d’autoajuda de viure l’Ara i aquí.  Si bé pot ser una mesura per corregir una obsessió pel passat o per expectatives inassolibles, l’experiència humana és més rica si som capaços de viure i revisar el passat, i d’imaginar futurs possibles (la imaginació, éssers amfibis, Fer desaparèixer el jo).
Igualment trobo d’eficàcia molt limitada les propostes de “retirs per desconnectar” en un entorn natural i relaxant. Sí que serveix per recordar-nos que és possible una altra manera de viure, per introduir una mica de silenci i natura a la nostra vida. Però si la nostra vida és un estrès continu i només estem bé els caps de setmana de festa o quan fem un retir a les vacances, la majoria dels dies viscuts seran infeliços. Hem d’aconseguir un entorn habitable per anar passant alegrement la trista vida. Una proposta ambiciosa de vida espiritual no hauria de ser a un retir a la natura, hauria de ser al metro anant a la feina, o conduint per la ronda de dalt.
Posted on

A733 Menjador

A7 33 | El  corredor | L’ habitació de les nenes i lavabo2 | La cuina  i la galeria  | El   taller |  El  lavabo i el dormitori i estudi | El menjador  i la llibreria |  La terrassa   |    Sortir de casa, el garatge

Aquí començo el dia, fent gimnàs. No acostumo a esmorzar o dinar a la taula. Faig un cafè i un cigarret al balcó. A vegades a la tarda, una estona de dansa, un te gungfu contemplatiu, una estona al sofà mirant un llibre. Alguna vegada toco el piano. Al vespre, sopar i després, una pel·lícula o una sèrie al projector.

[ falta un bon dibuix ]

Taula i pissarra

Una taula que es pot ampliar, per quan som més colla, cosa que només passa de tant en tant amb la família. Darrera, una pissarra que vaig fer pintar el 2016 i que serveix per fer proves, o personalitzar una trobada. A la làmpada hi ha un mòbil amb diferents globus terraquis que em va regalar la Laia.

La taula normalment és per 4+2 persones, i ampliada seria per a 10, apretadets. A l’estiu de 2018 vaig voler preparar unes taules desmuntables per poder extendre-les a tot el menjador, i així arribar a 18.

I el 2022 l’he disposat per poder fer un esmorzar bufet amb filles i néts

A la paret, el dibuix que representa algú mirant el món des de l’espai. D’altres temporades hi he tingut un dibuix d’algú assegut en una superfície buida, enmig del nores, o un cercle zen.

El piano i els retrats

Tota la paret sud és blanc i negre, l’espai de la pissarra, i després el piano que havia estat del tio Pepito. El pare m’explica que tenia un moble de partitures i les anava tocant totes, Brahms, Schumann, Weber … i de tant en tant li podia dir “torna a tocar aquesta”. Un luxe com el del comte Kaiserling que quan tenia insomni li demanava a Goldberg que li toqués les variacions de Bach. La mare a vegades tocava alguna peça d’Albéniz, “Rumores de la Caleta”. I l’amic del pare Arthur Terry quan venia de visita, provava alguna peça de jazz. Jo vaig estudiar una mica de piano a l’adolescència arribant potser fins a segon o tercer, però sense estudiar seriosament. Quan van buidar el pis del carrer Balmes el vaig fer dur a Castellar i vaig encarregar una restauració a l’Audenis. Vaig intentar reprendre’l i pel meu compte vaig arribar a tocar algun ragtime. Més tard va servir per que la Teresa comencés.

Quan vaig venir a viure aquí vaig comprar un piano més nou per la Teresa a Castellar i vaig fer venir aquest aquí. És tan fràgil que ja no es pot tornar a afinar a 440Hz. En algun moment he intentat reprendre els exercicis de principiant, com el Mikrokosmos de Bela Bartok. Però només l’obro per esbossar alguns acords de blues, molt de tant en tant. Recentment, que he reprès la música i començat a fer harmonia, em serveix per explorar progressions. Dalt del piano hi tinc un metrònom antic que vaig comprar per eBay.

Quan va néixer l’Agnès la Teresa em va regalar un marc amb una foto. I aleshores vaig pensar que també m’agradaria tenir fotos d’ella i de la Maria. Hi vaig afegir els pares i més tard els altres néts, quan han anat arribant. Cada any les actualitzo. A la columna a l’esquerra del piano hi marco l’alçada dels néts quan vénen a casa.

No recordo quin quadre tenia damunt del piano fa uns anys.  Quan els pares se’n van anar a la residència i vam buidar Vilafranca 33, vaig voler conservar aquests quadres que havia vist a casa tants anys, una aquarel·la de Jordi Freixas Cortés, una escena de l’estany de Banyoles

i una escena urbana de Francesc Todó i Garcia.

Moble multimèdia i paret blanca

El 2002 aquí hi havia una televisió de tub i un equip de música de la Nathalie.  Aviat es va complementar amb un projector que tenia dalt de la llibreria. Quan em vaig quedar el pis el 2007  vaig posar un moble LAK allargat de color negre, una televisió de pantalla plana que desapareixeria el 2014, i un equip de música Kenwood que sona prou decent. Inicialment encara hi havia un lector de DVD però aviat tota la música i imatge va passar a ser digital i vaig necessitar un servidor multimèdia, primer un Western Digital i el 2018 un servidor Synology connectat a un androidTV. No he incorporat Alexa ni Spotify. Com ha canviat la manera d’escoltar música!, i de veure ficció . Des dels cinemes de reestrena al barri, la televisió, els videoclubs, a les plataformes de streaming; des que jeia al llit de Vilafranca 33 als 17 anys escoltant les variacions Goldberg en una maleta tocadiscos, a recórrer les sonates de Scarlatti en un ipod anant a la feina.

Però intento que aquesta tecnologia, aparells i cables no siguin visibles. La fullola del moble d’Ikea saltava i el 2018 em vaig embarcar a fer un moble nou, de contraxapat de bedoll. Tindria una tapa per accedir a la pletina per LPs, tot i que la faig servir rarament, un calaix per extreure un projector que queda prop de la paret i que no he de tenir penjat a la llibreria, i un cremador de bioetanol per tenir flames al menjador, ja que no tinc llar de foc.

Aquest moble i la paret blanca de darrera són com un paisatge amb un horitzó pla, i un cel blanc al darrera, com si fos una versió del “Negre sobre gris” de Rothko.

La catifa

Després d’una primera catifa molt barata vaig comprar aquesta d’un color neutre. Hi començo els estiraments de gimnàs cada dia. A vegades m’assec a terra amb les cames creuades i tinc una estona de te Gungfu. Visitant el palau de Reggio di Caserta, el cartell corresponent a l’oratori del rei Ferdinando II deia “Lo spazio dell’anima. L’oratorio di Ferdinando II”. L’expressió és preciosa. I si ho relaciono amb les “capelles portàtils” que vaig veure a Etiòpia i amb la pràctica japonesa de canviar les imatges segons l’ocasió, em va venir la idea de preparar unes bases per postals de manera que pogués crear-me com una capella efímera al voltant:

El balcó

El balcó és estret però hi ha prou lloc per tenir-hi una taula plegable i un parell de cadires. Havent dinat hi faig un cigarret i un cafè tot llegint. Als vespres, un cigarret veient cine a través del vidre. Alguna vegada hi menjo.

El balcó estret reflectit a la finestra sembla la cabina d’un caça de combat, a punt de sortir volant sobre les teulades de les naus. Sembla que estigui a punt de sortir volant i em recorda el Flying Komarov.

El paisatge de les naus em fa pensar en un mar d’onades i en el passat industrial d’aquest carrer.

A les nits, quan faig el cigarret al vespre, miro d’identificar els estels que veig. A l’estiu, uns veïns treuen una taula al carrer, entre els cotxes aparcats, i sopen prenent la fresca.

El sofà

Espai de migdiades, o d’estar ajagut escoltant músic. A mitja tarda o al vespre, miro llibres grossos, que fullejo poc a poc, mirant les il·lustracions, amb un te o un negroni. I havent sopat, es converteix en un cinema.
Durant anys va ser una peça de tela clara, que rentava molt de tant en tant. El 2020 el vaig canviar per un model de pell, amb ajuda de la Teresa i la Maria. Com que sovint hi prenc una tassa de te, un cocktail, potser un tros de pastís i algun vegada també hi sopo, he acabat fent unes tauletes que poso als braços del sofà per poder-hi aguantar una copa o un plat.

I gràcies al projector -i també per la qualitat del so de l’equip-  al vespre em transporta a un món alternatiu. Veig rostres en primer pla, boscos, les onades del mar.

La llibreria

La llibreria biblioteca sempre ha estat un espai important. De petit explorava els prestatges de casa els pares i de tant en tant obria un llibre per veure de què anava. Vaig tenir un parell de prestatges meus quan vaig tenir una habitació per mi sol. A Castellar vam dedicar un espai al costat del garatge amb una butaca i unes prestatges de roure massís. A Ciudad Real tot era més precari i vaig instal·lar una Billy d’Ikea per acollir provisionalment els llibres. A Ayma vam ampliar amb més prestatges Billy. Vaig voler posar una vitrina per fer “exposicions temporals” amb objectes o il·lustracions sobre algun tema. Durant el temps que la Teresa va ser a casa se’m va acudir com posar una barra de ballet davant d’un prestatge. Després d’un muntatge precari el 2016 amb la reforma de la casa vaig encarregar al ferrer uns suports a mida per la barra. Vaig incorporar una “espatllera” que servia per fer gimnàs i funcionar també com escala de biblioteca. Els prestatges barats de fullola de la Billy es degradaven i vaig demanar pressupost per fer un prestatges nous. Però sense incorporar l’espatllera ni la barra de ballet sortia molt car. El 2020 em vaig atrevir a construir-la jo, amb contraxapat de bedoll, fent-me tallar a mida al Leroy Merlin fins a 220 peces diferents, 36 prestatges i muntants compostos.

Ja que consolidava la separació entre muntants per l’espatllera, se’m va acudir aprofitar l’espai per posar uns compartiments que podrien contenir els petits quaderns de poesia de butxaca, com una mena de llibreria secreta. Vaig cometre alguns errors en l’execució i alguns encaixos no són prou fins. Però ara tinc una llibreria de fusta bonica, amb una vitrina d’exposicions, una barra de ballet, una espatllera i compartiments de biblioteca secreta.

llibreria : el món dels llibres

El gimnàs, les llums, la dansa

En principi cada dia, menys diumenge, faig unes respiracions de pranaiama, estiraments, la meva edat en esquats, les dominacions (pull-ups) que puc (9), abdominals i flexions.

Els llums, la dansa

Un mateix espai queda transformat segons la il·luminació. Vam començar amb el llum de la taula i un al sostre que vam encarregar a un fuster. Jo volia que fos molt pla per no ocupar lloc, i el 2000 encara no hi havia els plafons LED. La majoria de les làmpades eren molt lletges.  Els pares em van regalar la làmpada TMM de Miguel Milà (1961) . Un llum LED petit damunt el sofà per tenir un punt de llum que no estorbés la visió amb el projector i un llum damunt del piano. Alguna vegada, anant a treballar, veia a un concessionari de cotxes de l’Avda. Sarrià una instal·lació de llums que canviaven de colors i sempre tenia ganes de fer alguna cosa semblant. Quan vaig fer la llibreria nova el 2016 vaig instal·lar un rail doble de LEDS, amb 4 bombilles blanques i 4 que podien canviar de color. [clic imatge].

A les tardes d’hivern, a vegades il·lumino l’espai amb una llum blava i improviso uns moviments de dansa amb una tria de música.

Posted on

Sumi-e

Sumi-e

Començà a la dinastia Tang . El poeta Wang Wei en fou un autor important.

East Asian writing on aesthetics is generally consistent in stating that the goal of ink and wash painting is not simply to reproduce the appearance of the subject, but to capture its spirit. To paint a horse, the ink wash painting artist must understand its temperament better than its muscles and bones. To paint a flower, there is no need to perfectly match its petals and colors, but it is essential to convey its liveliness and fragrance. In this, it has been compared to the later Western movement of Impressionism. It is also particularly associated with the Chán or Zen sect of Buddhism, which emphasises “simplicity, spontaneity and self-expression”, and Daoism, which emphasises “spontaneity and harmony with nature,” especially when compared with the less spiritually-oriented Confucianism.

In landscape painting the scenes depicted are typically imaginary, or very loose adaptations of actual views. Mountain landscapes are by far the most common, often evoking particular areas traditionally famous for their beauty, from which the artist may have been very distant. Water is very often included.

El 2005 en un viatge a Xina vaig poder tenir dues hores de classe de sumi-e, pintant canyes de bambú, els troncs amb un pinzell gruixut, les fulles d’un sol traç.

Vaig entendre que era una nova manera de art. Aquí no construíriem una única obra invertint mil hores en fer retocs minuciosos. Aquí practicaríem mil vegades com fer una fulla d’un sol traç. Un cop fet no es pot corregir. En aquest sentit, s’assembla més a la interpretació musical. Assagem una peça moltes vegades per després executar-la bé.

Ho vaig provar de fer a casa. La Laia em va convidar a fer-ho al seu estudi. En lloc de bambús i vaig voler fer pins, que és un arbre més propi del nostre paisatge. Les agulles es presten bé a l’exercici de fer-les d’un sol traç. Pel tronc vaig practicar amb un fregall per tal d’evocar l’escorça del tronc. Llàstima que no en vaig fer cap foto.

Posted on

Art del silenci

[Quin és l’art que ajuda o invita al silenci o el recolliment? No és el mateix que el que representa una escena de meditació. Aquesta seria una proposta.]

El Sumi-e

la pintura a tinta xina, gairebé és en sí una pràctica contemplativa, per tal com demana estar concentrat en l’acte de traçar la pinzellada. Va ser un art practicat pels monjos Zen. Els quadres no representen una escena amb exactitud fotogràfica, evoquen un instant, les muntanyes en la boira, els pètls d’una flor. Deixen molta part del llenç buida.

Vermeer , algunes de les escenes d’interiors de Vermeer, sense mostrar explícitament algú que medita, tenen una llum suau que suggereixen el silenci a la intimitat.

Noia llegint una carta

Hammershoi , el pintor danès d’interiors buits i en silenci

Pols ballant als raigs de sol. 1900

Hopper

Rooms by the Sea. 1951

E. Hopper. Morning Sun. 1952

Rothko , que ja hem esmentat per la seva capella. Aquestes pintures semblen evocar un horitzó desolat que van fer pensar a un crític en el quadre de Caspar Friedrich, Mönch am Meer, on la figura del monjo seria el propi espectador.

Black over grey, 1969

Hiroshi Sugimoto , i els seus paisatges marins.

Bill Watterson Calvin & Hobbes

Doing nothing. 1989

 

Posted on

Johannes Vermeer

Obres

Vermeer fou mestre a l’escola de pintura de Delft des de l’any 1653 i, més tard, escollit degà (1662-1663). Va ser altament considerat en vida, tot i que sembla que no va gaudir d’una salut gaire bona. El seu nom, però, va ser pràcticament oblidat fins que el 1866, el crític d’art Thoré-Bürger va publicar un assaig atribuint-li 66 pintures (de les quals només 35 són atribuïdes directament a ell avui dia).

https://ca.wikipedia.org/wiki/Johannes_Vermeer_de_Delft

Símbols en les obres

Posted on

prova per copiar a javascript

Jardins Zen

Encara que no es feien servir per meditar per part dels monjos i l’adjectiu “zen” va ser posat per occidentals, no deixa de ser cert que són espais que suggereixen silenci i recolliment, per tal com no hi ha una acumulació exhuberant de plantes sinó el buit i uns pocs elements.

Posted on

Edward Hopper

Obres   | Galeria externa |    viqui

1882 Nyack

1900 New York School of Art

1906 – 1910 Viatges per Europa

“En aquests moments Hopper abandona les nostàlgies europees que l’havien influït fins llavors i comença a elaborar temes relacionats amb la vida quotidiana nord-americana, modelant i adaptant el seu estil a la vida d’allà. Entre els temes que aborda, abunden sobretot les representacions d’imatges urbanes de Nova York i dels penya-segats i platges de la propera Nova Anglaterra. ”

A través d’imatges urbanes o rurals, immerses en el silenci, en un espai real i metafísic alhora, Hopper aconsegueix projectar en l’espectador un sentiment d’allunyament del tema i de l’ambient en el qual està fortament immers, per mitjà d’una acurada composició geomètrica del llenç, per un sofisticat joc de llums, fredes, tallants i intencionadament «artificials», i per una extraordinària síntesi dels detalls. L’escena apareix gairebé sempre deserta; en els seus quadres gairebé mai trobem més d’una figura humana, i quan n’hi ha més d’una el que destaca és l’alienació dels temes i la impossibilitat de comunicació resultant, que aguditza la soledat.

1967 Mort

film que evoca la seva llum: Shirley – Visions of Reality (Austria 2013 di Gustav Deutsch)

http://www.edwardhopper.net/

Posted on

Contemplació. Materials i lectures

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

Hindu

Budisme

Zen

  • Dogen zenji, genjo koan(ebook)
  • Kyokun, Tenzo – Instrucciones al cocinero de un monasterio zen, del maestro Dogen (ebook)
  • Budismo Zen – El Gran Shobogenzo del Maestro Dogen (291 p. PDF)
  • Kenko no CHomei Hojoki. essays on iddleness (ebook)
  • Dogen (film sobre la vida del fundador)
  • Laia montserrat. Un cirerer al balcó

Cristianisme

  • Salms copiats a mà
  • Pregàries d’avui i de sempre, pregària viva
  • Agustí, les confessions (llibre, ebook, cites a agusti.odt)
  • Ramon Llull, llibre d’Amic e Amat
  • Tomàs de Kempis, la imitació de Déu
  • Teresa de Jesús, las moradas
  • Ignacio Loyola Ejercicios espirituales ( ebook. Llibre)
  • Relats d’un pelegrí rus
  • Lubienska de Lenval, Le Silence

Jueu

  • Ashlag, Y. – Comprehending The Spiritual (pdf 4 pags)
  • Zohar, Moisés Leon (ebook. Zophar.odt amb cites)
  • Iefer Sefirah (ebook)

Islam

  • Sufís: sufi.odt, notes de mircea eliade
  • Anthologie du Sufisme
  • La sabiduría sufí

General

Karen Armstrong. Historia de Dios Buda: ebook  | cites i notes historiadedios.odt

Posted on

Hammershøi, Vilhelm

Hammershoi, 1864  Copenhaguen, 1916 |   Obres

Va treballar sobretot a Copenhaguen, pintant retrats, interiors i alguns paisatges. Els seus interiors, que semblen plens de silenci, van ser pintats sobretot a ka seva llar a Strandgade 30 (where he lived with his wife from (1898 a 1909), and Strandgade 25 (1913 a 1916). Va viatjar força per Europa. Va ser valorat per Emil Nolde i Rilke.

Web sobre Hammershoi

Documental de la BBC

 

Obra  |    Galeria Hammershoi

Posted on

Músiques contemplatives

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

De fet, la millor música per a la contemplació és el silenci. Però totes les tradicions espirituals han fet servir música per resar i contemplar:

Gregorià  ,   Ritu oriental Soeur Marie Keyrouz,  Palestrina

Niggunim jueva,  Sufí

Índia , Japó shakuhachi, zen

[ Totes tenen una mètrica lliure, que es pugui acompassar a la respiració. Quan és vocal individual, com el gregorià o el sufí, és un clam. Els instrumentals de flauta o cello (japonès, sufí, jueu), són també declamatius. El so més “envolvent” i potser més similar a la bona música ambiental moderna són els ragas indis ]

[ hi ha molta música religiosa, especialment Bach, que espot descriur perfectament com a “espiritual” però no la proposaria com a “contemplativa” perquè és “narrativa”. De la mateixa manera que un espai contemplatiu és, sobretot, un espai buit, la música també ha de ser més com un espai envolvent que no pas com un camí que ens porta a un lloc. Alhora, no pot ser una música ambiental banal.]

Satie, Vexations

Morton Feldman, Triadic memories

Philip Glass

Basinsky

 

Posted on

Espais de l’ànima

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

Visitant el palau de Reggio di Caserta, el cartell corresponent a l’oratori del rei Ferdinando II deia “Lo spazio dell’anima. L’oratorio di Ferdinando II” (Per la data hauria de ser Ferdinando IV de les dues Sicílies 1751-1825) . Tenia també un “studiolo” on es retirava a llegir i escriure. L’expressió és preciosa. Quins són els espais de l’ànima?

En general seran espais no molt grans, ja que estan pensats per al recolliment i la solitud, i no pas per a celebracions rituals amb multituds. Seran austers en la decoració.

Les coves dels ermitans

La tradició pictòrica representa Sant Jeroni, com a traductor de la Bíblia al seu estudi. La National Gallery en té dues que vaig tornar a veure el 2017.  Antonello da Messina

Vicenzo Catena

La cel·la d’un monjo. La cabana (poustinia) d’un ermità oriental:

Esglésies i capelles

Una ermita abandonada o una església petita, buida, com la de Porqueres:

Els propietaris rics a vegades es construïent una capella privada al jardí.

Sant Benedict a Kobelmoor

Beatriz Meyer, Tatuí. Quan estava amb la Laia vaig imaginar un espai completament diàfan, només terra i sostre, al qual es pujava per una escala que després quedava amagada. Tots els objectes quedarien sota els tatami.

[ Capelles privades  ] [ Pavelló de pregària i meditació ]

A vegades hi destinaven l’habitació d’una casa, com la de Reggio di Caserta que titulaven Spazio dell’anima.]

Al MNAC n’hi ha una modernista [ a veure si trobo la foto]

El Duc d’Aumale a Chantilly tenia un “Santuario” on exposava les obres d’art més preuades.

Al Palazzo Te de Mantova, Luis Gonzaga tenia un “Giardino segreto”, un espai més petit amb una cambra prèvia on es retirava a meditar:

I en alguns pisos, quan hi ha menys espai, és només una vitrina o un armari. Aquí hi ha un reportatge de decoració al Brasil.

No posem aquí tots els petits llocs de culte o devoció que hi ha arreu del món, creus de terme, escultures de la mare de Déu, petits altars hindus o budistes.

Hojoki bonichi i la cambra del te

Kamo No Chomei va escriure Hojoki, sobre la vida retirada en una petita cabana . [ afegir cites ]

L’austeritat dels monjos zen va influir en el desenvolupament de la cerimònia del te [ afegir cites ]. La idea de viure “amb cura”, com si el sagrat es trobés a tot arreu.

Jardins Zen

Encara que no es feien servir per meditar per part dels monjos i l’adjectiu “zen” va ser posat per occidentals, no deixa de ser cert que són espais que suggereixen silenci i recolliment, per tal com no hi ha una acumulació exhuberant de plantes sinó el buit i uns pocs elements.

Espais laics

La capella Rothko

A alguns aeroports hi ha capelles, mesquites, o espais neutres pels que volen una estona de recolliment. (post Maslow als aeroports). Aquest és el de Ginebra, una sala pensada per a tots els cultes:

 

A les Nacions Unides hi ha la sala de meditació que va concebre Dag Hammarskjold el 1957, la Room of Quiet.

La “moda” del mindfulness impulsa també la decoració amb la creació de “cambres de meditació” que en general són espais diàfans, amb llum natural i coixins a terra. La majoria semblen més per lluir a instagram que no pas per dur una vida contemplativa. ( 1 , 2 , 3 )

10 Ways To Create Your Own Meditation Room

Art

Hi ha obres d’art pensades, o que semblen pensades, per meditar, com la “Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari” de Joan Miró.

[Espais portàtils]

[ Al museu d’Addis Ababa a Etiopia vaig veure uns tríptics de mida petita que semblaven com un altar romànic portàtil. No sé si realment es feien servir per crear com una “capella instantània”]

Les icones venerades a l’església oriental també es podien endur de viatge. Potser podríem considerar també com a espais de contemplació portàtil, les estampes, rosaris i medalles, que ajuden en un moment donat a obrir un temps de pregària i contemplació.

[ Personal ]

La cabana a Solius. Suposo que deuria tenir 15 anys quan vaig llegir el llibre del te i em va marcar tant que vaig voler construir-me una cabana a l’extrem del terreny de Solius. El pare em va ajudar a transportarun pal enquitranat  i vaig serrar bambús del bosc de Can Dalmau. Vaig intentar fer una coberta de bruc amb plàstic a sota. Per estar assegut a terra sense cadira se’m va acudir fer una fossa on tenir les cames. No va acabar de reeixir i vaig desfer-la un any després però aquesta aspiració m’ha acompanyat sempre.
La vida contemplativa dels monjos, tenir el dia ordenat en estones  m’atreia i vaig copiar-me uns quants salms en una llibreta.

La taula i la finestra. Suposo que he passat la major part del meu temps lliure en una taula, amb un llibre i un ordinador, i una finestra. La finestra és la mirada a l’exterior, al que està passant ara i aquí. La taula és la mirada a l’estudi, la cència, la literatura, les arts, el que han deixat escrit els altres, en menor mesura al que considero jo explorant sobre el paper i consolidant en escrits.

La taula a Vilafranca 40, a Castellar, ex-libris, A Ciudad Real 24, a Ayma7, il·lustració per la taula i la finestra.

×

La furgo. Quan la vaig dissenyar, tenia present totalment la idea de la cabana del te, un habitacle per viatjar i alhora on poguer passar una tarda llegint, dibuixant o fent música.

×

 

Un “espai de l’ànima” de butxaca. Alguna vegada em preparava un te estil gongfu, ab el raku japonès, assegut a terra a la catifa. I alguna vegada m’encenia també el foc. Ajuntant les idees dels desplegables d’Etiopia, el que suggeria el “spazio dell’anima”, i el que sempre havia vist fer al pare de posar-se una postal en un marc, vaig pensar si podia fer-me com una capella portàtil, delimitar l’espai on era amb 5 porta postals o il·lustracions. Vaig pensar un suport de fusta amb una ranura que em va costar de fer i vaig explorar què hi voldria posar, quins serien els vitralls de la meva capella? Hi podria haver reproduccions d’obres d’art que evoquessin la contemplació, alguna il·lustració meva, el pas del temps en la història de l’univers.

×

Posted on

Kathryn Schulz

Kathryn Schulz, The Self in Self-Help

The journalist Josh Rothman once wrote a lovely description of what a cloud really is: not an entity, as we perceive it, but just a region of space that’s cooler than the regions around it, so that water vapor entering it condenses from the cold, then evaporates again as it drifts back out. A cloud is no more a thing, Rothman concluded, than “the pool of light a flashlight makes as you shine it around a dark room.” And the self, the Buddhists would say, is no more a thing than a region of air with thoughts passing through.

Posted on

Ficciones. Borges

1944

El jardín de le senderos que se bifurcan

Artificios: Funes el memorioso

Funes el memorioso

Ahora su percepción y su memoria eran infalibles.

Nosotros, de un vistazo, percibimos tres copas en una mesa; Funes, todos los vástagos y racimos y frutos que comprende una parra. Sabía las formas de las nubes australes del amanecer del treinta de abril de mil ochocientos ochenta y dos y podía compararlas en el recuerdo con las vetas de un libro en pasta española que sólo había mirado una vez y con las líneas de la espuma de que un remo levantó en el Río Negro la víspera de la acción del Quebracho. Esos recuerdos no eran simples; cada imagen visual estaba ligada a sensaciones musculares, térmicas, etc. Podía reconstruir todos los sueños, todos los entresueños. Dos o tres veces había reconstruido un día entero; no había dudado nunca, pero cada reconstrucción había requerido un día entero…

Una circumferencia en un pizarrón, un triángulo rectángulo, un rombo, son formas que podemos intuir plenamente; lo mismo le pasaba a Ireneo con las aborrascadas crines de un potro, con una punta de ganado en una cuchilla, con el fuego cambiante y con la innumerable ceniza, con las muchas caras de un muerto en un largo velorio. No sé cuántas estrellas veía en el cielo.

Éste, no lo olvidemos, era casi incapaz de ideas generales, platónicas. No sólo le costaba comprender que el símbolo genérico “perro” abarcara tantos individuos dispares de diversos tamaños y diversa forma; le molestaba que el perro de las tres y catorce (visto de perfil) tuviera el mismo nombre que el perro de las tres y cuarto (visto de frente)…

Era el solitario y lúcido espectador de un mundo multiforme, instantáneo y casi intolerablemente preciso.

…Le era muy difícil dormir. Dormir es distraerse del mundo; Funes, de espaldas en el catre, en la sombra, se figuraba cada grieta y cada moldura de las casas precisas que lo rodeaban.

…Sospecho, sin embargo, que no era muy capaz de pensar. Pensar es olvidar las diferencias, es generalizar, abstraer. En el abarrotado mundo de Funes no había sino detalles, casi immediatos.

 

Posted on

Manifest de la Cloud Appreciation Society

WE BELIEVE that clouds are unjustly maligned
and that life would be immeasurably poorer without them.

We think that they are Nature’s poetry,
and the most egalitarian of her displays, since
everyone can have a fantastic view of them.

We pledge to fight ‘blue-sky thinking’ wherever we find it.
Life would be dull if we had to look up at
cloudless monotony day after day.

We seek to remind people that clouds are expressions of the
atmosphere’s moods, and can be read like those of
a person’s countenance.

Clouds are so commonplace that their beauty is often overlooked.
They are for dreamers and their contemplation benefits the soul.
Indeed, all who consider the shapes they see in them will save
on psychoanalysis bills.

And so we say to all who’ll listen:
Look up, marvel at the ephemeral beauty, and live life with your head in the clouds!

 

Posted on

Autoajuda, filosofia positiva

[ esborrany, per complementar les traduiciuons espirituals i de meditació ]

[ potser seria el succesor secular d’aquestes tradicions. Samuel Smiles (1812–1904) published the first self-consciously personal-development “self-help” book—entitled Self-Help—in 1859. Its opening sentence: “Heaven helps those who help themselves”, En principi no és res més que l’adagi castellà ” a quien madruga, Dios le ayuda”. Ha acabat generant una industria de publicacions i consultes de coach que substitueixen el mestre zen i el confessor cristià. Contraposat a la renúncia del jo budista, o la culpabilització dels cristians, en general el coaching i la filosofia positiva té dos missatges:

  • visualitza el que vols aconseguir, pots aconseguir tot el que et proposis. Això seguiria potser l’ideal romàntic de l’autorealització. No hi ha límits.
  • tot està bé, tot és positiu. Si perds la feina serà per trobar-te tu mateix, si pateixes una malaltia greu serà per adonar-te dels autèntics valors

Aquests canvis de perspectiva buscarien evitar la frustració dels que no estan contents amb la seva situació, ja sia convencent-los que la poden canviar, ja sia convencent-los que en realitat estan bé. La positive psychology, seria l’estudi de la vida feliç, contraposat a l’estudi de les patologies. Positive psychology began as a domain of psychology in 1998 when Martin Seligman chose it as the theme for his term as president of the American Psychological Association. It is a reaction against psychoanalysis and behaviorism, which have focused on “mental illness”, meanwhile emphasising maladaptive behavior and negative thinking. It builds further on the humanistic movement, which encouraged an emphasis on happiness, well-being, and positivity, thus creating the foundation for what is now known as positive psychology. Positive psychologists have suggested a number of ways in which individual happiness may be fostered. Social ties with a spouse, family, friends and wider networks through work, clubs or social organisations are of particular importance, while physical exercise and the practice of meditation may also contribute to happiness. Happiness may rise with increasing financial income, though it may plateau or even fall when no further gains are made.

Ara l’objectiu és “estar bé”, [ i que ho sembli]. Les tradicions espirituals transcendentals, proposaven la salvació alliberant-nos dels desigs (budisme), evitant el pecat (cristianisme). Les tècniques consistien a examinar els desigs o les accions prohibides. La filosofia positiva voldria fer.nos mirar la relaitat de manera que ens sentíssim bé.

Amb les xarxes socials, hi ha com una pressió per a presentar la nostra vida com a positiva i rebre el reconeixement (“like”) dels altres. Si abans havíem d’aparentar ser sants i virtuosos, mereixedors del més enllà, ara hem d’aparèixer sans ( a través del ioga i pilates), i feliços, amb fotos a instagram del nostre pis i les nostres vacances. No hem de mostrar que mereixem el cel en el més enllà sinó que hem aconseguit el cel aquí.

Posted on

Llocs de Catalunya

Llocs [ esborrany ] Barcelona    |    Catalunya    |   Món  |  Oníric, Llocs fantàstics

Els meus llocs a Catalunya

[ fer-ho per etapes i posar la llista?]

solius, s’alqueria
raquetes: rasos de peguera, ensija
núria, vall del madriu
sant llorenç del munt, montcau i la mola

Click title to show track
Catalunya
2016-2020

ertert

Posted on

Barcelona

Llocs [ esborrany ] Barcelona   |    Catalunya    |   Món  |  Oníric, Llocs fantàstics

[la barcelona dels barris, la barcelona al llarg de la meva vida]

[ història de barcelona, afegir dades ha ciutat] [ història de Catalunya EVN mm 4.3] [ aquí ]  Nomenclàtor  |   Barcino a la Catalunya romana

La Barcelona on he viscut |   Explorar els barris   |    Cada carrer dels districtes

1957 – 1981 Vilafranca 40, Rius i Taulet, Costa i Llobera, Jesuïtes de Casp, Institut francès, Institut britànic, Goethe Institut, Facultat de Física. Balmes 77 avis

1982 – 2000 Visites als pares, Caixa de Barcelona, La Caixa, Homer

2000 – 2001  Ciudad Real,  Plaça Cerdà

2002 – : Aymà 7

Explorar els barris

2009: Descobreixo el plaer d’explorar en bicicleta barris perifèrics desconeguts, El carrer Aiguafreda a Horta, 9 barris.

2012: Lectura de la Divina Comèdia en metro, bus a l’atzar i bicicleta.

2016: Lewis Carroll, Alice in Wonderland, diversos llocs on prendre el te.

2020: Amb el confinament de la pandèmia exploro el Poblenou.

2021 Provençals. Singuerlin i Ciutat Meridiana (lectura Piranesi de Susanna Clarke). La VErneda

2022 El camp de l’Arpa i el Clot, Sant Martí.

2023 Sant Andreu, El Besòs i el Maresme

Districtes, cada carrer ( Every street)

El 20/04/1897 s’integren a Barcelona Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles i les Corts,(enllaç). Més endavant s’hi afegirien Vallvidrera, Horta i Sarrià (1921). Des de 1860 s’havia començat a desplegar el Pla Cerdà.

Rodalies
Besós

Click title to show track
Barcelona
2016-2020

[a integrar]:  rec comtal (Besòs)

A Vallbona corre l’aigua, però després el rec es torna invisible i només ressorgeix en restes arqueològiques: al Born CCM i al carrer de la Marquesa. Actualment hi ha dos trams del rec protegits: el que hi ha al Born CCM, que és Bé Cultural d’Interès Nacional, i la zona del Molí de Sant Andreu, que és Bé d’Interès Local. La resta del rec no té cap tipus de protecció legal.
Un altre tram visible va sortir a la llum durant les obres al carrer Doctor Aiguader el 2011. És la sortida al mar i va funcionar entre els anys 1715 i 1721. L’aigua, en aquest cas, va adquirir un valor defensiu. És un tram provisional que es va fer amb motiu de la construcció de la ciutadella borbònica i va funcionar com a barrera de seguretat i fossat. Al Born CCM es pot veure part de l’antic traçat juntament amb un dels ponts que el creuava: el pont de la Carnisseria, a tocar del desaparegut carrer dels Ventres, batejat així pels artesans que hi feien cordes d’instruments musicals amb l’estómac de certs animals. Al sòl del tram del rec que passa pel Born els arqueòlegs hi van descobrir ceràmica, ossos d’animals i una gran quantitat de llavors de raïm.
A Vallbona corre l’aigua, però després el rec es torna invisible i només ressorgeix en restes arqueològiques: al Born CCM i al carrer de la Marquesa. Actualment hi ha dos trams del rec protegits: el que hi ha al Born CCM, que és Bé Cultural d’Interès Nacional, i la zona del Molí de Sant Andreu, que és Bé d’Interès Local. La resta del rec no té cap tipus de protecció legal.
Posted on

[ la mirada interior ]

[ fenomenologia en general, experiències contemplatives ]   |   [ meditació ]

[ esborrany ]

Contraposat a la “mirada exterior”, quan em trobo dalt d’una muntanya, davant del mar o enmig d’un bosc, la “mirada interior” és quan em giro per observar-me a mi mateix.

Contemplar el nostre passat i el futur. Potser el més freqüent d’aquesta mirada interior és quan, abans d’abandonar-nos al son repassem què hem fet i viscut al llarg del dia i anticipem què ens espera demà. Podem eixamplar a la setmana passada, els mesos de l’estació, com ha estat aquest hivern, com està essent aquesta primavera de 2020 marcada pel confinament? Sovint no anem gaire més enllà dels plans de dos o tres dies, i tenim la mirada projectada en un futur que ens agradaria viure. Puntualment podem visualitzar unes quantes dècades. Potser, als quaranta, ens adonarem que el futur on hem arribat no és el que volíem, o que el que hem viscut els darrers anys és decebedor. Aquí estem visualitzant el que hem fet, projectant futurs possibles o desitjables. Ens veiem com personatges en una història. És potser el jo autobiogràfic, la narració en primera persona que reprenem cada cop que ens despertem i que una mica és la que dóna consistència a la nostra fràgil identitat. Viure en molts cassos pot ser la successió d’estats d’autobservació de futurs immediats, empaitant el que desitgem i fugint del que ens espanta. És una vida limitada, que ignora el que tenim al voltant, tant pel que fa a la natura (la mirada enfora), als altres éssers humans, nosaltres mateixos pel que fa a distàncies més amples, o més curtes.

Contemplació del cos i les emocions. La tradició budista o zen i, en menor mesura, la cristiana, proposen de corregir aquesta limitació amb unes tècniques de concentració que volen sortir dels limits de l’ànsia del futur i ens fan atendre al que està passant ara i aquí, la postura del nostre cos i la respiració.

Contemplació crítica, exàmen de consciència. Si som conscients de l’existència dels altres, i de la nostra relació amb ells, podem interrogar-nos sobre les conseqûències que tenen  les nostres accions o omissions. Totes les tradicions espirituals inclouen alguna mena d’interpelació moral. En la tradició catòlica s’exhorta a “l’exàmen de consciència” previ a la confessió, o a l’administració dels últims sagraments. Sovint aquest examen estava orientat a fer sentir culpable al “pecador”, per tal que necessités la mediació dels ministres de l’església per salvar-se. Així es venien les butlles, s’obtenien donatius per a monestirs i s’encarregaven retaules. El pare m’explicava que als darrers dies l’avi Josep, el sacerdot que visitava la residència li oferí d’administrar-li els últims sagraments, per rebre l’absolució definitiva. I l’avi, després d’uns moments de silenci, va respondre “no sabria pas què dir-li”, frase que revela una pau d’esperit remarcable.

Ara i aquí

 

 

Posted on

Pràctiques meditatives

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

Una sessió de ioga hindu. Meditació a l’hinduisme

Unir-nos als cants d’uns monjos tibetans. Meditació al budisme.

Monjos recitant 100 sutras

La meditació zen.

La meditació al cristianisme.

Les vespres a un monestir:

O la repetició dels hesicasts dels cristians ortodoxes:

La meditació a l’islam. La dansa mística dels dervitxos sufís

La meditació jueva

[ Coaching, auto-ajuda, ioga, pilates]

Posted on

Habitació nenes i lavabo convidats

A7 33 | El  corredor | L’ habitació de les nenes i lavabo2 | La cuina  i la galeria  | El   taller |  El  lavabo i el dormitori i estudi | El menjador  i la llibreria |  La terrassa   |    Sortir de casa, el garatge

 

Dos llits, una taula, un armari. Aquesta és l’habitació destinada a la Teresa i la Maria, que tenien 13 i 16 anys quan vam comprar aquest pis. En visites espaiades, aquesta habitació les ha vist passar de l’adolescència a adultes. Els primers anys hi venien totes dues. La Teresa hi va viure uns mesos mentre feia un màster a l’Elisava. Més tard potser una d’elles es quedava a dormir quan anava a un concert a Barcelona, algun cop acompanyada d’amics. I un bon dia s’hi van quedar a dormir amb les seves parelles. Ara quan vénen amb els néts els deixo la meva habitació. I el 2016, després de prejubilar-me, vaig fer-ne pintar una paret de groc.

Aquests llits s’omplien d’abrics quan fèiem una trobada familiar.

Hi ha el record de com em feien redescobrir el món a mesura que elles l’anaven descobrint. També el record de l’absència quan em vaig separar.

Damunt l’armari hi ha l’espineta que vaig construir el 2012 i el kit per la viola de gamba que encara tinc pendent.

Al costat, el lavabo “de les nenes”, o dels convidats. El moble el vam encarregar a un fuster i el tauler de fusta ha aguantat bé el pas del temps. Aquest era el lavabo “bonic” perquè tenia llum natural, contraposat a l’altre que no en tenia i a més tenia unes rajoles imitació marbre depriments. M’hi “trasllado” quan cedeixo el meu dormitori a les filles amb marits i nens.

La nau

Vaig recuperar aquesta làmpada que vam fer al garatge de Castellar quan éren nenes. L’any 1995 havíem vist una exposició de Chris Burden amb unes escultures que representaven vaixells fets amb llaunes i taps de suro. Vaig pensar que podríem fer una nau espacial amb plaques d’ordinador velles, i uns fusos de telers que m’havia regalat un amic. Serviria també de làmpada, com si la llum impulsés unes veles. Anys més tard sabria que Carl Sagan havia concebut una “vela solar” impulsada per la radiació del sol i el 2019 s’estan concretant iniciatives en aquest sentit. Cadascun es va encarregar de fer un “mòdul”, un espai on habitaven hi convivien uns quants passatgers de l’espai. Al de la Teresa hi havia un piano, i al de la Maria un violoncel. Jo faig voler fer la sala de comandament. A més vam fer uns mòduls que suposadament acollien els animals i plantes necessaris pel viatge i per colonitzar un altre planeta.

Imaginàvem que era una nau que viatjava a l’estrella més propera al sistema solar, α centauri, a 4.37 anys llum a la constel·lació del Centaure, a 60º sud.  En realitat quan ho ampliem prou, es tracta d’un sistema estelar triple, format per un binari d’estrelles similars al sol, A,B, i una tercera C, anomenada Proxima Centauri:

La distància és de 4.13 1013 km. Tenint en compte que Mart és a 56 106 km i tardem 250 dies en arribar-hi, ni que anéssim 250 vegades més ràpid que ara, tardaríem 2000 anys en arribar-hi. Caldria pensar en un viatge de 80 generacions. I ben mirat, no és la terra com una nau que creua l’espai cap el futur, encara que sigui orbitant el sol? Com la nau, tenim recursos limitats, problemes d’organització i de convivència. Segurament seria un viatge en el buit i a  les fosques (exposició sonora), però podem imaginar que ens trobaríem planetes i altres éssers com a Star Trek o Battlestar Galactica .

El projecte va quedar aturat pendent de millorar l’acumulació i generació d’energia per produir la llum que havia d’impulsar les veles solars i també pel fet que es desconeixia l’existència de planetes potencialment habitables. Però el 2016 es va descobrir un exoplaneta orbitant al voltant de Proxima Centauri, que seria batejat com a Proxima Centauri b. Finalment el projecte era viable i es va procedir a reclutar els pioners que emprendrien el viatge. Tenint en compte que el viatge duraria generacions, caldria equipar la nau amb laboratori i materials per continuar la recerca. Les comunicacions amb la terra per compartir coneixements cada cop serien més lentes, a la meitat del viatge un missatge tardaria dos anys en arribar.

Un viatge interestelar    Vídeo 1998: La làmpada nau

Actualització 2023, l’habitació dels néts

A finals de 2023 adapto A733 per acollir les dues famílies. Munto lliteres al que era l’habitació de les nenes i un sofà llit al taller. Quan hi som tots hi ha dos llits de matrimoni, un alberg juvenil amb 2 lliteres i el sofà del menjador per a mi. El gener de 2024 vaig anar dormint un dia a cada llit, el sofà del taller i les quatre lliteres. Tenia la fantasia que podia sentir les sensacions de cada un d’ells, posar-me a la seva pell.

Posted on

prova

Posted on

Richter, Gerhard

Obres  |    https://www.gerhard-richter.com/