Les escoles del te

La cambra del te

Suquiya

La cambra de te (en japonés Suquiya) no vol ésser altra cosa que una simple casa de pagès – una cabana de palla, com diem nosaltres. Els caràcters ideogràfics originals del Suquiya signifiquen la Casa de la Fantasia. A través del temps, els diversos mestres del te modificaren algun dels caràcters xinesos, segons llur concepció personal de la cambra de te, de manera que el terme Suquiya pot significar també la Casa del Buit o la casa de l’Asimètric. És, efectivament, la Casa de la Fantasia, en quant no és sinó una construcció efímera, bastida per a servir d’asil a una impulsió poètica. És, també, la Casa del Buit, puix que és nua d’ornamentació i que, per tant, ofereix un lloc on col·locar lliurement allò que pot satisfer un caprici estètic passatger. És, finalment, la Casa de l’Asimètric, puix que és consagrada al culte de l’Imperfecte i que hom hi deixa, a posta, alguna cosa inacabada perquè els jocs de la imaginació l’acabin a llur grat. Els ideals del Teisme han exercit, del segle XVI ençà, una influència tan gran, que els interiors ordinaris dels japonesos d’avui fan, als estrangers, l’efecte que són buits, a causa de llur extrema senzillesa i de la puresa de llur sistema de decoració.

Parts de la cambra de te

La creació de la primera cambra de te isolada és deguda a Senno-Soyeki, generalment conegut sota el seu darrer nom de Rikiu, el més gran dels mestres del te. És ell qui, al segle XVI, sota el patronat de Taiko-Hideyoshi, instituí les formalitats de la cerimònia del te i les dugué a llur suprem grau de perfecció. Les proporcions de la cambra de te havien estat determinades abans per un famós mnestre de te del segle XV, dit Jowo. Primitivament, la cambra de te no era altra cosa sinó una part del saló ordinri, separada de la resta de la peça per uns paravents. La part separada així prengué el nom de kakoi (clos), nom que es dóna encara a les cambres de te que formen part d’una casa i no constitueixen edificis inependents. Però, tornem al Suquiya. El Suquiya es compon primerament de la cambra de te pròpiament dita, destinada a no rebre més de cinc persones, nombre que recorda la frase clàssica: “més que les Gràcies i menys que les Muses”; després, d’una avantcambra ( midsuya) on es renten i prparen els estris necessaris al servei del te abans de dur-los a la cambra del te; d’un porxo ( matxiai ), on els invitats esperen que hom els convidi a entrar a la cambra del te, i d’una avinguda ( el roji ), que uneix el porxo a la cambra de te. La cambra de te té una aparença completament orinària. És més petita que les cases japoneses més petites, i els materials amb què és construïda han estat triats amb l’objecte de donar la impressió de la pobresa refinada. No oblidem, tanmateix, que tot plegat és fruit d’una premeditació artística profunda, i que tots els detalls han estat executats amb més cura encara que la que un hom posa a construir els temples i els palaus sumptuosos. Una bona cambra de te costa més cara que una habitació ordinària, puix que la tria i la col·lecció dels materials que la componen, demanen un compte i una precisió infinits: de manera que els fusters emprats pels mestres de te formen una casta d’artesans a part i particularment distingida, les obres dels quals no són ni menys delicades ni menys apreciables que les dels fabricants de mobles de laca.

L’arribada dels invitats

D’altres, com Kobori-Enshiu, cercaven efectes diferents. Enshiu deia que en els versos següents podia trobar-se la idea del roji.

Un floret d’arbres, a l’estiu

un tros de mar,

una pàl·lida lluna al vespre.

El sentit d’aquests mots és fàcil d’atènyer. Desitjava suggerir l’estat d’una ànima tot just desperta, que divagava encara entre els somnis boirosos del passat, que és encara submergida en la suau inconsciència claror espiritual i aspira fora d’ella, en el més enllà.

Així, preparat, l’invitat s’acostarà silenciosament al santuari i, si és un samurai, deixarà el seu sabre al prestatge que hi ha sota les bigues, car la cambra del te és, sobretot, la casa de la pau. En acabar, s’inclinarà i entrarà a la cambra per una porteta que no fa més de tres peus d’alçada. Aquesta obligació que incumbia a tots els invitats – qualsevol que fos llur classe – tenia per objecte inculcar-los la humilitat.

Per entrar els invitats sota el porxo, es posen d’acord prèviament respecte l’ordre en què ho han de fer, de manera que travessen la porta d’un a un, sense soroll, i, després d’haver saludat la pintura o bé l’arranjament floral que guarneix el tokonoma, s’instal·len en llurs llocs. L’hoste no entra a la cambra fins que tots els seus invitats són asseguts i la tranquil·litat hi regna; tranquil·litat, deliciós silenci que sols és entelat per la música de l’aigua que bull dins el pot de ferro. El pot canta bé, puix que hom ha tingut la precaució de disposar en el seu fons trossos de ferro a propòsit de produir una melodia particular que evoca els ressons, esmorteïts pels núvols, d’una cataracta, o d’una mar llunyana que es romp contra les roques, o d’un xàfec sobre un bosc de bambús, o els sospirs dels pins sobre un turó llunyà.

Àdhuc a ple dia, la claror de la cambra és endolcida, car el ràfec del teulat inclinat no hi deixa penetrar els raigs del sol. Tot hi és de tonalitat sòbria, de terra fins al sostre; els mateixos invitats han triat curosament llurs vestits de colors discrets. La pàtina del temps amoroseix tots els objectes, perquè res que pugui fer pensar en una adquisició recent no és admès en aquest lloc, enfora de la llarga cullera de bambú i el tovalló de tela, que han d’ésser d’una blancor immaculada i nous. Per usats que siguin, la cambra de te, com els seus estris, han d’ésser d’una netedat absoluta; altrament, l’hoste no fóra un mestre del te. Una de les primeres qualitats d’un veritable mestre del te és de saber escombrar, netejar i rentar, puix que, efectivament, hi ha art en la pulcritud, i no escau d’escometre un objecte antic de metall amb la violència desconsiderada d’una mestressa holandesa.

Rikiu, el camí i les fulles

Hi ha, a aquest propòsit, una història de Rikiu, que posa pintorescament en evidència les idees de netedat, cares als mestres del te. Rikiu mirava el seu fill Xoan, que escombrava i regava l’avinguda, el roji. “Encara no és prou net”, va dir Rikiu, qun Xoan hagué acabat la seva tasca, i li va ordenar de recomençar-la. Després d’una hora de treball, el minyó va girar-se vers Rikiu: “Pare, li va dir, no hi ha res mnés a fer. He rentat tres cops les escales, he rentat les llanternes de pedra, he esbandit els arbres; la molsa i els líquens brillen amb un verd fresc; i sobre terra no hi he deixat ni un bri ni una fulla,” “Folla criatura, rondinà el mestre, que no és així com cal escombrar una avinguda”, i Riki baixà al jardí, i escampà pertot fulles d’or i de porpra, brins del mantell de broct de la tardor! Allò que Rikiu demanava no era sols pulcritud, sinó, a més a més, bellesa i naturalitat.

La casa de la fantasia

El nom que encara es dóna a la cambra de te, la Casa de la Fantasia, implica una estructura destinada a satisfer exigències artístiques personals. La cambra de te és feta per al mestre de te, i no pas el mestre de te per a la cambra de te. No és destinada a la posteritat i, per consegüent, és efímera. La idea que cadascú ha de tenir una casa pròpia és basada sobre un dels costums més antics de la raça japonesa: la superstició Shinto ordenada que tota habitació sigui evacuada a la mort del seu principl ocupant […] Però heus ací que al segle XV, gràcies al predomini de l’indivualisme Zen, aquesta vella idea va amarar-se d’un sentit més pregon, en el que afecta la cambra de te. El Zenisme, d’acord amb la teoria budista de l’anorreament i els seus esforços per establir la dominació de l’esperit damunt la matèria, considerà la casa com un refugi temporal del cos. El cos mateix no era sinó una cabana en una solitud, un lleu abric fet amb les herbes que creixien a la vora i que, tan aviat com no eren mantingudes juntes, es disolien en el no-res original. Així, a la cambra de te, la fugacitat de les coses es troba suggerida pel sostre de la cabana; llur lleugeresa, pels pals de bambú; llur aparent incúria, per l’ús de materials ordinaris. L’eternitat només resideix en l’esperit, que, en concretar-se en aquestes coses simples, les embelleix amb la subtil claror del seu refinament.

L’altra nom que donen a la cambra de te, la Casa del Buit, a més de cloure la teoria taoista del continent-tot, implica la concepció d’una necessitat de canvi en els motius decoratius. La cambra de te és completament buida, ho repeteixo, llevat d’allò que hi pot ser col·locat temporalment per satisfer alguna fantasia estètica. Hom hi duu, quan s’escau, un objecte d’art particular, i un hom ho tria i ho disposa tot a fi de fer valer la bellesa del tema principal. ¿Algú ha pensat a escoltar alhora diversos trossos de música? La comprensió real de la bellesa, ¿no resulta impossible, si no es concentra al voltant d’un motiu central? Veureu així que el decorat de les nostres cambres de te és netament oposat al que es practica a Occident, on sovint es converteix en museu l’interior d’una casa. De tal manera, que per a un japonès, avesat a la simplicitat ornamental i als canvis freqüents de decorat, un interior ocidental permanentment ple d’una pila de pintures, escultures i objectes antics de totes les èpoques, li dóna la impressió vulgar d’una mera exhibició de riquesa. Cal efectivament, una extraordinària facultat d’entusiasme crític, per gaudir de la vista constant d’un mateix objecte, àdhuc si és una obra mestra, i un hom pot suposar dotats d’una capacitat sense límits de sentit artístic aquells qui poden viure diàriament enmig d’una confusió de colors i de formes com se’n veuen sovint a les cases d’Europa i d’Amèrica.

La Casa de l’Asimètric

El nom de Casa de l’Asimètric simbolitza, en fi, una altra fase del nostre sistema decoratiu. Els crítics occidentals han escrit mant comentari a l’absència de simetria que caracteritza els objectes d’art japonès. Això és, també, un resultat de l’elaboració dels ideals taoistes a través del Zenisme. El Confucianisme i el Budisme del Nord no s’oposaven gens a l’expressió de la simetria. La concepció taoista i Zen de la perfecció era, tanmateix, diferent. Atribuïen més importància a la manera de cercar la perfecció mateixa. La veritable bellesa, només pot descobrir-la aquell qui mentalment completa l’incomplet. La virilitat de la vida i de l’art resideix en aquestes possibilitats de descabdellament. A la cambra de te, pertoca a cada invitat de completar per la imaginació, segons els seus gustos personals, l’efecte del conjunt. D’ençà que el Zenisme ha esdevingut la manera de pensar dominant, l’Art de l’Extrem Orient ha evitat deliberadament el simètric perquè expressava no solament la idea del complet, ans la repetició. La uniformitat del dibuix fou considerada com fatal a la frescor de la imaginació. D’aquesta manera, els paisatges i les flors han edevingut els temes favorits de la pintura, més que no la figura humana, la presència de la qual és constituïda pel qui la mira. Un hom es posa massa en evidència i, a despit de la nostra vanitat, un hom es cansa aviat de contemplar-se un mateix.

A la cambra de te, la por de les repeticions és sempre present. Els diversos objectes que participen en la decoració d’una estada haurien d’ésser triats de manera que cap color ni cap dibuix no s’hi repetís. Si hi poseu una flor vivent tota pintura representant una flor hi ha d’ésser suprimida. Si feu servir una tetera rodona, que el pot de l’aigua sigui angular. Una tassa de porcellana negra no hauria de veïnejar amb una capsa de laca negra. En col·locar un vas sobre un crema-perfums, sobre el tokonoma, aneu amb compte de no posar-lo al bell mig per por de separar l’espai en dues parts iguals. El pilar del tokonoma serà fet d’una fusta diferent que els altres pilars, a fi d’evitar en l’estada tota impressió de monotonia.

Taoisme i Zenisme

El Tao, el corriol

Literalment, el Tao significa el corriol; però sovint ha estat traduït pel Camí, l’Absolut, la Llei, la Natura, la Raó suprema, la Moda, termes que, altrament, no són incorrectes, ja que els taoistes usen un mot diferent segons l’objecte aessencial de la recerca. Laotsé mateix diu a aquest propòsit: “Hi ha una cosa que ho conté tot, que va néixer abns que existissin cel i terra. Que n’és de silenciosa! Que n’és de solitària! S’està sola i no camina. Retorna sense perill a ella mateixa i és la mare de l’univers. Com que ignoro el seu nom l’anomeno el Corriol. És amb recança que en dic l’Infinit. L’Infinit és el Fugitiu, el Fugitiu és l’Esvaïment, l’Esvaïment és el Retorn.” El Tao està més en el Passatge més que no en el Corriol. És l’Esperit del Canviament Còsmic, l’eterna creixença que torna sempre a ella mateixa per produir noves formes. Es caragola sobre ella mateixa com el dragó, que és el símbol favorit dels taoistes. Es plega i replega com fan les boires. Hom pot entendre per Tao la Gran Transició. Subjectivament, és la manera de ser de l’Univers. El seu Absolut és el Relatiu.

Cal recordar primer que el Taoisme, així com el seu successor legítim el Zenisme, representa l’esforç individualista de l’esperit xinès meridional en oposició al comunisme de la Xina septentrional, que té la seva expressió en el Confucianisme. L’Imperi del Mig és tan vast com Europa, i les seves diferències d’idiosincràsia són definides pels dos sistemes fluvials qie el travessen. El IangtséKiang i el Hoang-Ho poden comparar-se a la Mediterrània i a la Bàltica.

La bellesa en l’ara i aquí

Tanmateix, és en el domini de l’estètica on l’acció del Taoisme sobre la vida asiàtica s’ha exercit amb més força. Els historiadors han considerat sempre el Taoisme com “l’art d’ésser en el món”, perquè es refereix al present, és a dir, a nosaltres mateixos. És en nosaltres que Déu es troba amb la natura i que ahir és diferent de demà. El present és l’infinit en moviment, l’esfera legítima del Relatiu. La Relativitat cerca l’adaptació. L’art de la vida consisteix en una readaptació constant al medi. El taoista accepta el món tal com és, i, al contrari que els confucianistes i budistes, s’esforça a trobar la bellesa en el nostre món de desgràcia i d’enuig. L’al·legoria de Song dels Tres Tastadors de Vinagre, explica admirablement la tendència de les tres doctrines. Çaquiamuni, Confuci i Lao Tsé es trobaven aplegats un dia davant una gerra de vinagre -emblema de la vida-, i cadascun hi sucava el dit per tastar-lo. Confuci el va trobar agre, Buda el va trobar amarg, Laotsé el va trobar dolç.

El buit

Els taoistes pretenien que la comèdia de la vida podria esdevenir infinitament més interessant si cadascun servava el sentit de la unitat. Segons ells, a conservar a les coses llur proporció i fer lloc als altres sense perdre el seu lloc, consistia el secret de l’èxit en el drama de la vida. Perquè puguem fer bé el nostre paper, cal que coneguem tota l’obra; la concepció de la totalitat no ha de perdre’s mai en la de la individualitat. I Laotsé ho demostra per la seva metàfora favorita del buit. Només en el buit, pretenia, resideix allò veritablement essencial. trobareu, per exemple, la realitat d’una cambra no pas en el sostre i les parets, sinó en l’espai que clouen. La utilitat d’un cantir està en el buit on es pot posar l’aigua, no pas en la forma del cantir o en la matèria de què és fet. El buit és totpoderós perquè ho pot contenir tot. En el buit només és possible el moviment. Aquell qui pogués convertir-se ell mateix en un buit en el qual els altres podrien penetrar lliurement, esdevindria l’amo de totes les situacions. El tot sempre pot dominar la part.

Aquestes idees taoistes han tingut una grandíssima influència en les nostres teories de l’acció, fins en l’esgrima i la lluita. El jiujitsu, l’art japonès de la defensa personal, deu el seu nom a un passatge del Tao-Teiking. En el jiu-jitsu, un hom s’esforça a atreure i a absorbir la força de l’adversari per la no-resistència, és a dir, pel buit, tot conservant la pròpia força per a la lluita final. Aplicat a l’art, aquest principi essencial es revela en el valor de la suggestió. En no dir-ho tot, l’artista deixa a l’espectador l’ocasió de completar la seva idea, i és així com una gran obra mestra reté irresistiblement la nostra atenció fins al punt que ens pensem formar part d’ella, Hi ha allí un buit on podem penetrar i que podem omplir amb tota la mesura de la nostra emoció artística.

El mestre de l’art de la vida

Aquell qui es converteix en un mestre de l’art de la vida és, a judici del taoista, l’home veritable. D’ençà que neix entra en el reialme dels somnis per no despertar-se a la realitat sinó en el moment de la seva mort. Atenua el seu propi esclat per poder submergir-se en l’obscuritat dels altres. “Vacil·lant com aquell qui travessa un riu a l’hivern; indecís com aquell qui té por dels seus veïns; respectuós com un invitat; tremolós com el glaç que és a punt de fondre’s; simple com un tros de fusta encara no esculpida; buit com una vall; informe com una aigua agitada.” Les tres perles de la vida són, per a ell, la Pietat, l’Economia i la Modèstia.

El Zen

El Zen ha estat oposat sovint al budisme ortodox, com el Taoisme al Confucianisme. Per a penetrar l’ensenyament transcendental del Zen, els mots no fan sinó nosa al pensament; tot l’embalum d’escrits budistes no són sinó comentaris a l’especulació personal. Els adeptes del Zen perseguien la comunió directa amb la natura íntima de les coses i no consideraven els accessoris exteriors sinó com a obstacles a una percepció clara de la veritat. L’amor de l’abstracte empenyia el Zen a preferir els croquis en blanc i negre a les pintures curosament executades de l’escola budista clàssica. Per haver cercat de reconèixer el Buda en ell mateix més que no en les imatges i símbols, alguns adeptes del Zen esdevingueren iconoclastes. Hi ha l’exemple de Tankavoxo, que un dia d’hivern va trencar una estàtua de fusta de Buda per fer foc.

La perfecció en la vida quotidiana

Altrament, el Zen va dur al pensament oriental la idea que la importància del temporal és igual a la de l’espiritual, i que, en les relacions superiors de les coses, no hi ha diferències entre les petites i les grans: un àtom és dotat de les mateixes possibilitats que l’univers. El qui cerca la perfecció pot trobar en la seva pròpia vida el reflex de la claror interior. No hi ha res tan significatiu respecte aquest punt com la regla d’un monestir Zen. Cada membre, exceptuant l’abat, tenia assignada una tasca en al conservació del monestir, i cosa, estranya, era als novicis a qui incumbien les funcions més lleugeres, mentre es reservaven les més fatigants i les més humils als monjos més respectats i més avançats en el camí de la perfecció. Aquestes obligacions formaven part de la disciplina Zen, i calia que l’acció més insignificant fos acomplerta amb una perfecció absoluta. Quines discussions tan grans es degueren promoure així, tot rascant el jardí, tot cavant els naps, tot servint el te! L’ideal enter del Teisme no és altra cosa que el resum de la concepció Zen pel que fa a la grandesa que impliquen els mínims incidents de la vida. El Taoisme ha fornit la base dels ideals estètics; el Zenisme els ha fet pràctics.

El sentit de l’art

L’Arpa domesticada

Coneixeu el conte taoista de l’Arpa domesticada? En la gorja de Lungmen s’aixecava fa molt de temps, molt de temps, un arbre Kiri que era el veritable rei de la boscúria. El seu cim era tan alt, que podia enraonar amb els estels, i les seves rels s’enfonsaven tan pregonament dins la terra, que barrejaven llurs anells de bronze als del dragó d’argent que dormia al seu dessota. I s’esdevingué que un poderós màgic féu d’aquest arbre una arpa meravellosa, l’esprit ferreny del qual només podia ser amansit pel més gran dels músics. Durant molt de temps aquest instrument va formar part del tresor de l’emperador de l Xina, però cap dels qui, l’un darrera l’altre, havien provat d’obtenir una melodia de les seves cordes no aconseguí veure la seva temptativa coronada d’èxit. En resposta a llurs esforços suprems, l’arpa no donava sinó dures notes de desdeny, gens en harmonia amb els cants que ells volien cantar, L’arpa es negava a reconèixer un senyor.

A la fi vingué Peiwoh, el príncep dels arpistes. Amb dits delicats va amoixar l’arpa, com aquell qui cerca amorosir un cavall rebec, i va posar-se a tocar dolçament les cordes. Va cantar la natura i les estacions, les altes muntanyes i les aigües corrents; i tots els records de l’arbre varen despertar! Un altre cop la dolça brisa de la primavera jugà entre les seves branques. les joves cascades, cantant gorja avall, somriuen a les flors en poncella. Un altre cop van sentir-se les veus somnioses de l’estiu amb llurs mirades d’insectes, i el bonic murmuri de la pluja, i el plany del cucut. Escolteu! un tigre ha rugit, i l’eco de la vall li respon. És la tardor; en la nit deserta, tallant com una espasa, la lluna lluenteja sobre l’herba glaçada. L’hivern regna pertot, i a través de l’aire ple de neu giravolten els cignes, i calamarsa sonora colpeja les branques amb una joia salvatge.

Després Peiwoh va canviar de to i va cantar l’amor. El bosc va inclinar-se com un jove ardent perdut en els seus pensaments. allà dalt, semblant a una noia altívola, volava un núvol blanc enlluernador; però el seu pas arrossegava per terra ombres llargarudes, negres, com la desesperació. El to canvià encara. Peiwoh cantà la guerra, les espeses que entrexoquen i els cavalls que renillen. I de l’arpa va alçar-se la tempestat de Lungmen; el dragó cavalcava el llamp; l’allau queia serra avall amb un terrabastall de tro. El monarca celeste, extasiat. va demanar a Peiwoh quin era el secret de la seva victòria.

-Senyor, va respondre, tots han fallit, perquè no canen sinó ells mateixos. Jo he deixat que l’arpa triés el seu tema, i en realitat no sabia si era l’arpa que era Peiwoh o si era Peiwoh que era l’arpa.

Aquest conte ensenya com el sentit de l’art n’és, de misteriós. Una obra mestressa és una simfonia combinada amb els nostres sentiments més refinats. L’art veritable és Peiwoh, i nosaltres som l’arpa de Lungemen. Al màgic contacte de la bellesa, les cordes secretes del nostre ésser es desvetllen; en resposta a llur crida, vibrem i ens estremim.

La devoció per l’art, el samurai i el rotlle

En l’època de l’apogeu del Teisme, els generals del Taiko es mostraven més satisfets que els haguessin fet present, per recompensar-los de llurs victòries, d’una obra d’art preciosa que d’una vasta extensió de territori. Alguns dels nostres drames favorits tenen com a tema la pèrdua i el recobrament d’un objecte d’art cèlebre.

En un d’ells, per exemple, es cala foc al palau del senyor Hosokawa, on es conserva el retrat de Dharuma per Sesson, a causa d’un descuit del samurai en funcions. Resolt a desafiar tots els perills per salvar el preciós quadre, el samurai es precipita a l’edifici ple de flames, s’apodera del Kakemono, però troba obstruïdes per l’incendi totes les sortides. No pensant sinó en la salvació de l’obra mestra, es fa amb l’espasa un ample solc tot al voltant del cos, embolica la seda pintada dins una mànega que s’arrenca, i tot plegat ho enfonsa a la ferida. El foc, a la fi, s’estén i, entre les cendres fumejants de les flames, hi ha l’inestimable tresor.Aquesta tràgica història mostra, alhora que la fidelitat d’un samurai, el preu que sabem atribuir a una obra d’art.

Les flors

La devoció per les flors

Lloem l’home que es consagra al conreu de les plantes; l’home del test de flors és molt més humà que l’home de les tisores. Veiem amb plaer com s’inquieta per la pluja i pel sol, les seves lluites contra els paràsits, la seva por de les glaçades, la seva ansietat quan les poncelles són tardanes, la seva alegria quan les fulles tenen tot llur esclat. A l’Orient l’art de cultivar les flors és un dels més antics, i els contes i les cançons van plens dels amors del poeta i les plantes favorites. Sota les dinasties Tang i Song, els ceramistes varen crear testos meravellosos per a les lantes: no eren testos, sinó veritables palaus de pedres precioses. Cada flor tenia afectat un criat especial encarregat de vetllar-la i de rentar les seves fulles amb un fi raspall de pèl de conill. Ha estat escrit que la peònia ha d’ésser banyada per una noia bonica en vestit de gala i la prunera d’hivern regada per un monjo pàli·lid i fràgil. Una de les danses més populars al Japó, l’haxinoqui, que data de l’època Ashikaga, té com a tema la història d’un cavaller esdevingut pobre que, en una nit glaçada, no tenint altra cosa per escalfar-se talla les seves plantes estimades per acollir un religiós errant. El religiós no és altre, en realitat, que Hojo-Tokiyori, l’Harun-Al-Raschid dels nostres contes, i el sacrifici del bon cavaller és recompensat com pertoca. Avui mateix la representació d’aquesta peça no deixa d’arrencar llàgrimes al públic de Tòquio.

Mestre del te i les flors

Quan un mestre de te ha apariat una flor segons el seu gust, la posa damunt el tokonoma que és el lloc d’honor en tota llar japonesa. Cap altra cosa no serà col·locada prop d’ella que pugui perjudicar l’efecte que ha de produir, ni tan sols una pintura, menys que no hi hagi cap raó estètica particular que aconselli aquesta combinació. La flor és, doncs allí, com un príncep damunt el seu tron, i els invitats o els deixebles, en entrar a l’estada, la saludaran amb una reverència profunda, abans de presentar llurs respectes a l’hoste.

Les escoles

En resum, poden dividir-se en dues branques principals: la formalista i la naturalista; la primera cercava inspiració en les pintures dels mestres, la segona cooiava la natura. / Les nostres simpaties personals van, confessem-ho, als arranjaments florals del mestre de te més aviat que als del mestre de les flors. Els primers són art concebut segons el seu objectiu essencial i en terreny de la seva intimitat veritable amb la vida. Ens agradaria d’anomenar aquesta escola natural en contrast a la naturalista i a la formalista. El mestre de te creu que el seu deure es limita a l’elecció de les flors i es deixa contar llur pròpia història. Entreu a una cambra de te a les acaballes de l’hivern i hi veieu un branquilló de cirerer salvatge combinat amb una camèlia aponcellada: ¿no és això com un eco de l’hivern que se’n va, unit a l’anunciació de la primavera? O bé entreu a la cambra del te en una tarda xafogosa d’estiu i veieu, a l’ombra fresca del tokonoma, un simple lliri en un vas penjat; tot degotat de rosada, fa semblant de somriure a la follia de la vida.

Certament un saló de flors pot ser interessant; però quan es combina un concert amb la pintura i l’escultura, quin encís! Sekixiu va posar una vegada algunes plantes aquàtiques en un recipient pla per suggerir la vegetació dels llacs i dls bassiols, i a damunt, a la paret, penjava una pintura de Soami representant ànec salvatges en ple vol. Shoha, un altre mestre de te, compongué un poema sobre la bellesa de la solitud vora la mar, amb un cremaperfums dels que tenen la forma d’una cabana de pescador i algunes flors silvestres de les que creixen a les platges.

/ Aquests exemples ens mostren tota la significació del sacrifici de les flors. Tal vegada les mateixes flors la comprenen. Elles no són pas covardes com els homes. Algunes de la mor se’n fan una glòria: les flors del cirerer japonès que espontàniament s’abandonen al vent. Aquell qui ha vist les allaus oloroses de Ioshino o d’arashiyana se n’ha pogut informar. Un instant, les flors voleien com núvols de pedres precioses i dansen sobre les aigües de cristall; després vogant sobre l’onada somrient, semblen dir: “Adéu, primavera! Ens n’anem vers l’Eternitat!”

Els mestres del te

La bellesa a la vida de cada dia

En religió, l’Avenir és darrera nostre. En Art, el Present és etern. Els mestres del te sostenien que el veritable sentit de l’art no era possible sinó als qui fan de l’art una influència vivent. Per això procuraven regular llur vida quotidiana sobre el perfecte model de refinament que realitzaven a la cambra de te. En totes les circumstàncies es preocupaven de conservar llur serenitat d’esperit i de dirigir la conversa de manera que mai no trenqués l’harmonia circumdant. El tallat i el color dels vestits, l’equilibri dels cossos, la manera de caminar, tot pot servir a la manifestació d’una personalitat artística. Tema seriós, a fe, puix que aquell qui no s’ha embellit ell mateix no té dret d’acostar-se a la bellesa. Així, els mestres del te s’esforçaven d’ésser alguna cosa més que un artista; volien ésser l’art mateix. Era el Zen de l’estètica. La perfecció és arreu; només cal que ens preocupem de descobrir-la. Rikiu es plaïa a esmentar un vell poema on es diu: “Als qui només s’agraden de les flors, jo els voldria mostrar la primavera en plena florescència, quan habita les poncelles en treball sobre els turons coberts de neu”.

El darrer te de Rikiu

La més mínima sospita bastava a Hideyoxi per a decidir-lo a una execució immediata, i no hi havia cap apel·lació possible a la voluntat del sobirà irritat: el sol privilegi que va consentir acordar al qui havia condemnat, era l’honor de morir per la seva pròpia mà.

El dia fixat per al seu propi sacrifici, Rikiu invita els seus deixebles a la darrera cerimònia del te. A l’hora indicada, els invitats es troben tristament vora el pòrtic. Quan recorrien amb l’esguard l’avinguda del jardí, els arbres varen semblar que tremolaven i sentiren passar, per les remors de llurs fulles, els sospirs dels fantasmes sense asil. les llanternes de pedra grisa eren semblants a sentinelles solemnes davant le sportes d’Hades. Però una ona d’encens preciós els arriba de la cambra del te: és la crida que ordena els invitats d’entrar. D’una un avancen i prenen lloc. En el tokonoma hi ha suspès un kakemono on hi ha escrites les meravelloses reflexions d’un vell monjo sobre l’anorreament de totes les coses terrestres. La fressa del tupí que bull sobre les brases sembla el cant d’una cigala exhalant la seva tristesa a l’estiu que se’n va. … La cerimònia ha acabat; els invitats, retenint amb pena llurs llàgrimes, li diuen adéu i abandonen l’estada. a prec de Rikiu, un de sol, el més pròxim i el més estimat de tots, romandrà i assistirà a la fi. Rikiu aleshores es lleva el seu vestit de te, el plega curosament sobre l’estira i apareix guarnit amb el vestit de mort, d’una blancor immaculada. mira amb tendresa la fulla brillant del punyal fatal i li adreça aquests versos exquisits:

Sigues benvinguda,
oh espasa de l’eternitat!
A través de Buda
i a través de Daruma, igualment,
tu t’has obert camí.

I amb el rostre somrient, Rikiu ha entrat en l’inconegut.