Posted on

Beethoven 1770 – 1827

Música  |  Compositors i intèrprets

1770 – 1786 Infantesa a Bonn   |   1787 – 1802 Viena 1  |   1802 – 1812 Viena 2, progressiva sordesa  |   1813 – 1827 Darrers anys

1770 – 1786   Infantesa a Bonn

Neix en una família d’origen flamenc. Tant el seu pare com al seu avi  tenien feina com a músics a la cort del príncep arquebisbe de Colònia, amb seu a Bonn. El pare era un personatge mesquí, addicte a la beguda que intentà explotar el talent del seu fill com a concertista de piano fins i tot falsificant la seva edat per tal que semblés més un infant prodigi.

(Groove)The comparative brevity of Beethoven’s formal education, combined with the fact that most of his out-of-school hours must have been devoted to music, explains some of the gaps in his academic equipment, such as his blindness to orthography and punctuation and his inability to carry out the simplest multiplication sum.

Christian Gottlob Neefe, organista de la cort no només el formarà musicalment sinó culturalment, donant-li a conèixer l’obra de pensadors i escriptors.

El 1783 és contractat com a músic a la cort. Amplia el seu cercle d’amistats amb famílies cultes com els Ries, von Breuning, Karl Amenda i el doctor Franz Gerhard Wegeler.

1787 – 1801 Viena

Fa un primer viatge a Viena per conèixer Mozart (Gr però només s’hi estarà dues setmanes). Mor la seva mare. El seu pare entra en depressió i augmenta el seu alcoholisme. Ludwig s’haurà de fer càrrec de la família tocant el violí i donant classes.  Té el suport de la família Brening i del comte Waldstein. El pare morirà el 1792.


Es trasllada a Viena. Coneix Haydn amb qui farà classe però la relació no és fàcil. Es formarà amb Albrechtsberger, expert en contrapunt. Beethoven deia admirar Händel. Guanya fama com a concertista. S’enfronta en un duel musical amb Steibelt interpretant i millorant a vista les seves obres. Entre els concerts i clases a famílies acomodades, millora la seva posició econòmica i el 1801 té resolts els problemes econòmics i viu còmodament amb servei.


“Sotmetiment a les formes clàssiques. Fins al 1800, les seves obres no es distingeixen, formalment, de les de Haydn i de Mozart, però tenen trets originals molt característics; les obres més destacables són les primeres sonates per a piano, els dos primers concerts per a piano i orquestra, la primera simfonia, els quartets opus 18, i el cèlebre Septet opus 20. Cap a la fi d’aquesta època se li manifestà la sordesa, que acabà esdevenint total.”


SONATES DE PIANO

La sonata 13, Op.27 no1 en Eb és la que m’agrada més. El primer moviment ple de variacions.El segon no és un temps lent sinó una mena de giga melencòlica. El lent serà el tercer, una marxa meditativa. Un final feliç 4/4 que frena just abans d’acabar per retrobar la meditació del tercer.

SONATES PER VIOLÍ, CELLO

TRIOS per PIANO

QUARTETS

OBRES ORQUESTRALS

1802 – 1812 Viena 2

Es trasllada a les afores de Viena a Heiligenstadt. Solia passar els estius en contacte amb la natura, a les afores de Viena, Oberdöbling, Unterdöbling, Mödlinq, Hetzemdorf o Nussdorf. En una carta a Wegeler de 19 de juny de 1800 escrivia: “la meva orella ha començat a debilitar-se de tres anys ençà, i la causa primera d’aquesta malaltia deu venir de les meves entranyes … Puc dir amb tota franquesa que la meva vida és ben miserable. Durant  aquests darrers dos anys, he defugit tota societat, perquè m’és impossible de dir a la gent: ‘sóc sord'”. El 1802 s’adona que la vida que podia esperar, no serà possible. La sordesa l’aïlla socialment en no poder admetre què li passa. Arriba a considerar el suïcidi però alhora sent que té moltes coses a dir musicalment. Escriu el seu estat d’ànim en una carta que no arribarà a enviar i que es trobarà al seu escriptori quan morirà, l’anomenat testament de Heiligenstadt .

Carta a Breitkops i Härtel de 1809: Per aquesta raó em plauria que em féssiu arribar, per etapes, les partitures dels mestres que tingueu, com per exemple, el Rèquiem de Mozart, les misses de Haydn, especialment totes les partitures de Mozart, Haydn, Bach, Joahnn Sebastian Bach, Emanuel.

Enamorament de la comtessa Giuletta Guicciardi. The ‘dear charming girl’ who was brightening Beethoven’s days was no doubt the Countess Giulietta Guicciardi. She was now not quite 17: too young, and perhaps too spoilt, to take Beethoven’s devotion very seriously, though no doubt she was flattered for a time by the attentions of a famous composer, a man much admired by her cousins. Much, probably too much, has been made of the fact that it was to her that he dedicated the ‘Moonlight’ Sonata (op.27 no.2), written in 1801.

S’enamora de Josephine Brunsvick, jove vídua, però el caràcter complilcat de Beethoven i la diferència de classe social l’impedeixen tenir una relació plena. Acaba Fidelio, escriu els quartets Rasumovsky que seran molt admirats. Però a banda dels donatius dels amics aristòcrates i ingressos per obres publicades, no té uns ingressos fixos. Fent servir una oferta de Kassel aconsegueix un contracte a Viena: “A document dated 1 March 1809 guaranteed that its three signatories would provide Beethoven with an annuity for as long as he remained domiciled in Vienna; since it covered accidents and old age it also amounted to an insurance policy and a pension. The signatories were the Archduke Rudolph (1500 florins) and the Princes Lobkowitz (700 florins) and Kinsky (1800 florins). There were, as will be seen, difficulties in ensuring the regularity and the full value of the payments, but once those problems were overcome Beethoven was relieved from any rational grounds for financial worry.”

El 1812 fa una estada al balneari de de Teplice a Txèquia. Allà va escriure la carta a “l’estimada immortal“. [ a l’edició de les cartes és a la p.45, atribuida a 1801 a Giulietta Guicciardi, però recera més recent mostra que correspondria a Antonie Brentano, an aristocratic Viennese lady ten years younger than Beethoven who at 18 had married a Frankfurt businessman, Franz Brentano ] . La impossibilitat de consolidar una relació suposarà un daltabaix emocional. [ sordesa avançada, sense ingressos fixes, sense consolidar una relació ] Una vegada passejava amb Goethe quan es van creuar amb l’emperadriu. Goethe els cedia el pas saludant i Beethoven va tirar pel dret, orgullós.

 

MÚSICA

“Continguts expressius densos i canvis bruscos de tonalitat. En la segona etapa reformà l’estructura clàssica de la simfonia, substituint el minuet per un scherzo que permetia una major llibertat en la composició. És el moment de les simfonies tercera a la vuitena, del seu Concert per a violí, dels tres darrers per a piano i orquestra, dels tres quartets Rassumovski, opus 59, i de l’òpera Fidelio. D’aquesta època, són també algunes de les seves sonates més famoses: l’Appassionata, opus 57, per a piano, i la Sonata a Kreutzer, opus 47, per a violí i piano.”

The middle period begins with a famous series of compositions in the heroic vein (1803–8): the ‘Eroica’ Symphony, Leonore (Fidelio) and others. The music of the sub-period 1809–12 follows the same general stylistic impetus, but becomes rather less radical and turbulent as it becomes more and more effortless in technique. Most of Beethoven’s orchestral music dates from the middle period.

SONATES DE PIANO

After he wrote his first 15 sonatas, he wrote to Wenzel Krumpholz, “From now on, I’m going to take a new path.” Beethoven’s sonatas from this period are very different from his earlier ones. His experimentation in modifications to the common sonata form of Haydn and Mozart became more daring, as did the depth of expression. Most Romantic period sonatas were highly influenced by those of Beethoven. After 1804, Beethoven ceased publishing sonatas in sets and only composed them as a single opus. It is unclear why he did so.

 

Altres

SONATES PER VIOLÍ, CELLO

TRIOS

QUARTETS

<! –input type=”button” onclick=”return toggleMe(‘simfonies’)” value=”Simfonies” / –>

ÒPERA

OBRES PER ORQUESTRA

  • Op. 37, 1803 , Piano Concerto No. 3, c minor. The score was incomplete at its first performance. Beethoven’s friend, Ignaz von Seyfried, who turned the pages of the music for him that night, later wrote: I saw almost nothing but empty pages; at the most, on one page or another a few Egyptian hieroglyphs wholly unintelligible to me were scribbled down to serve as clues for him; for he played nearly all the solo part from memory since, as was so often the case, he had not had time to set it all down on paper.
  • Op. 61, 1806, Violin Concerto, D
  • Op. 56, 1808, Triple Concerto for violin, cello, and piano, C
  • Op. 58, 1808, Piano Concerto No. 4, G [ l’havia escoltat molt a l’adolescència, em segueix agradant molt]
  • Op.73, 1811, Piano Concerto No. 5 (“Emperor”), E♭
1813 – 1827

[ sordesa avançada, sense ingressos fixes, sense consolidar una relació ] However the turmoil of the summer of 1812 is to be understood, it proved to be a profound turning-point in Beethoven’s emotional life. It initiated a long period of markedly reduced creativity, and there is evidence that he became deeply depressed. Henceforth Beethoven accepted the impossibility of achieving a sustained relationship with a woman and entering into a shared domestic routine, though he was scarcely reconciled to it; even in 1816, as will be seen, he had by no means overcome his longing.

1814. Recupera certa popularitat amb un concert sobre la victòria de Wellington (o simfonia de la batalla) i les simfonies 7 i 8. Es recupera Fidelio. Amb el Congrés de Viena de 1814 repren més activament la composició (sonata piano op.90) i prepara concerts amb les obres populars. From the point of view of Viennese popular acclaim and fame the year 1814 must be regarded as the high-water mark in Beethoven’s life. Not only were his compositions applauded by large audiences, but he also received in person the commendations of royal dignitaries. Es recupera econòmicament. Alhora, però, degut a la sordesa, deixa de tocar el piano en públic.

El 1815 quan mor el seu germà comença una batalla legal per guanyar la custòdia del seu nebot [ possiblement com a substitució de no haver pogut formar una família ]. Això l’ocuparà moltíssim temps i diners en batalles legals fins al final de la seva vida.

Segueix essent considerat però comença a quedar en segon pla per  l’ascens de popularitat de Rossini. These were indeed unhappy years for Beethoven. He was now thoroughly out of sympathy with the kind of music being written and being applauded in Vienna. The aristocratic milieu that had welcomed and sheltered him in his earlier years in Vienna had been shattered by the military, political and financial upheavals of the Napoleonic wars, with the result that he had lost or broken with almost all his high-born friends apart from the Archduke Rudolph. In spite of his popular successes in 1813 and 1814, his general acceptance as the greatest living composer, and a resurgence of Viennese performances of his works from 1816 onwards (testifying to their growing status as part of the standard repertory), Beethoven found no wide public in Vienna that he could respect, and daydreams of journeys abroad – to England, even to Italy – filled his mind.

Els últims anys Beethoven són difícils, per l’aïllament de la sordesa i per la mala salut. Es relaciona amb amics propers escrivint en llibretes. La novena simfonia, de 1823, serà un gran èxit.

A partir de 1818 la sordesa és gairebé total. his deepening deafness. By 1818 he was virtually stone deaf, so conversation had to be carried on with pencil and paper. This was the start of the ‘conversation books’, nearly 140 of which have survived.
Malgrat tot, recupera una mica l’activitat creadora amb la formidable sonata Hammerklavier (1818) i comença a escriure la Missa Solemnis. Trteballa en una obra de gran envergadura, la que serà la novena simfonia. Des de la seva joventut a Viena que volia escriure una peça basada en l’oda de Schiller. Hi treballa tot el 1823. Té problemes de diners ja que els editors han deixat de confiar en ell perquè no respectava els compromisos d’exclusivitat. The difficulties were increased by the illness and death on 6 August 1823 of Wenzel Schlemmer, who had been Beethoven’s chief copyist for a quarter of a century and on whom he relied greatly.

1824. L’estrena de la simfonia serà un gran èxit: Beethoven responded by agreeing to give a concert. It took place in the Kärntnertortheater on 7 May 1824 and consisted of the op.124 overture, the Kyrie, Credo and Agnus Dei from the mass, and the Ninth Symphony. The theatre was crowded and the reception enthusiastic. Many years later the pianist Thalberg, who was among those present, recalled that after the scherzo had ended Beethoven stood turning over the leaves of the score, quite unaware of the thunderous applause, until the contralto Caroline Unger pulled him by the sleeve and pointed to the audience behind him, to whom he then turned and bowed (Schindler and Mme Unger also remembered the moving incident, though they placed it at the end of the concert). A second performance of the symphony and the Kyrie of the mass (with some other pieces) 16 days later was much less successful.

Els darrers anys es dedica als quartets: The impetus to complete it and to compose others was provided by a commission from Prince Nikolay Golitsïn, a music lover and cellist of St Petersburg. In a letter of 9 November 1822 Golitsïn invited Beethoven to compose ‘one, two or three new quartets’ for whatever fee was thought proper; they were to be dedicated to the prince. In his reply of 25 January 1823 Beethoven accepted the invitation, fixing his honorarium at 50 ducats per quartet and promising to complete the first by the end of February or by the middle of March at latest.

1826 La relació amb el seu nebot Karl s’havia complicat, amb B reclamant gelosament més atenció. Karl intentarà suïcidar-se. B aconseguirà que sigui acceptat a un regiment per seguir una carrera militar.

Tornant de casa el seu germà a Gneixendorf enmalalteix.

Meanwhile news of the seriousness of his condition, and exaggerated reports about his financial needs, had spread far and wide. The firm of Schott sent him a dozen bottles of Rhine wine; the Philharmonic Society of London resolved to provide £100 for his relief. There were occasional letters from Karl, now with his regiment, and some entertainment for the sick man was provided by Breuning’s 13-year-old son Gerhard, who called daily. There was also a stream of other visitors.

When it was clear that the end was near Breuning drafted a simple will, which bequeathed Beethoven’s whole estate to Karl; on 23 March Beethoven copied and signed it (‘luwig van Beethoven’) with great difficulty. He died at about 5.45 p.m. on 26 March. The funeral on 29 March was a public event for the Viennese; the crowd was estimated at 10,000 (fig.10). The funeral oration, written by Franz Grillparzer, was delivered at the graveside in the cemetery at Währing by the actor Heinrich Anschütz. In 1888 Beethoven’s remains were removed, together with Schubert’s, to the Zentralfriedhof (Central Cemetery) in Vienna, where they now rest side by side.

Mor el 26 de març de 1827.

MÚSICA

“Absoluta llibertat melòdica i formal. En l’última fase de la seva vida, creà les darreres sonates per a piano, com l’Hammerklavier, opus 106, els últims quartets, la Gran Fuga per a corda, opus 133, la Missa Solemnis en re major i la Novena Simfonia, en l’últim moviment de la qual introdueix, per primer cop, la veu humana (amb text de Schiller). La seva influència sobre generacions venidores fou inesborrable, car promogué la transformació de la música occidental, de la qual és, potser, el compositor més representatiu.”

Després de 1812 hi ha certa pausa, com si estigués exhaust. No és només que els darrers anys hagués produït obres d’enorme envergadura, l’eroica, les simfonies, i estava ocupat amb múltiples preocupacions.


//The Hammerklavier Sonata of 1818 represented a kind of breakthrough, but only after the matter of his nephew’s guardianship was settled by the courts did Beethoven’s compositional energies flow easily again, in the unbroken series of late-period masterpieces written from 1820 to 1826.

DARRERES SONATES DE PIANO

Beethoven’s late sonatas were some of his most difficult works and some of today’s most difficult repertoire. Yet again, his music found a new path, often incorporating fugal technique and displaying radical departure from conventional sonata form. The “Hammerklavier” was deemed to be Beethoven’s most difficult sonata yet. In fact, it was considered unplayable until almost 15 years later, when Liszt played it in a concert.

TRIOS

op.121a, Kakadu Variations , 1824

SONATES PER CELLO
Opus 102, 1815 Sonata No. 4 in C major, Sonata No. 5 in D major

QUARTETS

SIMFONIES

MISSA

El caràcter i el llegat

Les relacions humanes

He was neither good-looking nor equipped with more than a very rudimentary education; it was by the force of his character that he produced such a powerful effect on those around him…  A basic problem, it seems, was his ineptness at reading his own motives and interpreting those of others; thus misunderstandings were frequent, which his hot temper magnified into quarrels, even fisticuffs. But typically these were followed by reconciliations and scenes of penitence or remorse. Però fascinava la gent; tot al llarg de la seva vida competien per ajudar-lo i fer-li serveis. // Li interessaven les dones i sempre n’estava festejant alguna, però sovint sense possibilitats reals ja que eren de classe superior // tot i ser conscient que necessitava el suport dels aristòcrates for his financial support, he resolutely declined after his departure from Bonn to ‘play the courtier’ or to show the deference and obedience normally expected from musicians in circles of the nobility. He was often most unwilling, for instance, to perform on the piano if called on unexpectedly by his hosts to do so; sometimes he refused outright, and even left the soirée in a temper. He would also break off playing if people showed their inattention by chattering. The formal court etiquette that surrounded the Archduke Rudolph was especially irksome to him, and in the end it was Rudolph who surrendered by giving orders that the rules were not to be applied to Beethoven. Even in matters of dress Beethoven seems to have been unwilling to show the conformity expected of him, though in his earlier years in Vienna he was often smartly turned out.

Déu i la naturalesa

In matters of religion his views, as might be expected, were idiosyncratic and somewhat incoherent. It was not a subject that he discussed much with others. He was brought up in the tolerant Catholicism of the late 18th century, but the formal side of religion held little interest for him, though he went to some trouble while composing the Missa solemnis to ensure that he fully understood the words of the Mass. The deity of his faith was a personal God, a universal father to whom he constantly turned for consolation and forgiveness. That much is clear from the many private confessions and prayers scattered throughout his papers. Among philosophical books he was moved by the moral reflections of Kant. Perhaps more surprisingly, he found certain oriental writings on the immaterial nature of God sympathetic to him, and he copied out a number of their texts. He even framed some ancient Egyptian inscriptions on the nature of the deity and kept them on his writing-desk.

He also felt the presence of God in the beauty of nature, and sought to worship him in the countryside, having been greatly influenced by Christian Sturm’s Betrachtungen der Werke Gottes in der Natur. Beethoven’s love of the country was an enduring characteristic. He left Vienna for some months almost every summer and settled in one of the outlying villages such as Mödling or Heiligenstadt, or in the spa of Baden somewhat further afield. There he would take long, solitary walks in the woods and find refreshment of spirit. ‘No-one’, he wrote to Therese Malfatti in 1810, ‘can love the country as much as I do. For surely woods, trees and rocks produce the echo which man desires to hear’

Vida diària

Yet in relation to the thing about which he cared most – composing, and presenting his works to the public – Beethoven could hardly be said to be ill-organized. He had a regular domestic routine, rising early, making coffee by grinding a precise number of coffee-beans, and then working at his desk until two or three o’clock, when he had a meal. The morning’s work was interrupted, though also in a sense maintained, by two or three short excursions out of doors, during which he continued to make sketches on music paper. Several of these ‘pocket’ sketchbooks have survived, together with a much larger number of ‘desk’ sketchbooks in which Beethoven worked when at home. The significance of these volumes, with page after page of seemingly illegible entries, was not understood by his contemporaries, who regarded his devotion to them as yet one more sign of his eccentricity. Only later did it come to be recognized that the sketchbooks provide a unique documentation, although a somewhat fragmentary and at times enigmatic one, of his creative processes.

Llegat

Va començar a ser mitificat en vida. // In the benevolent formulation of his patron Count Waldstein, Beethoven went to off to Vienna to receive ‘Mozart’s spirit from Haydn’s hands’. Such early consecration is a powerful trope in myths of the great artist. // The decisive turn to this latter view was helped by Wagner’s influential monograph of 1870, written for Beethoven’s centenary, in which he glorified Beethoven’s deafness as a trait of enhanced interiority — the deaf composer forced to listen inwardly.

El sXIX el va mitificar com a romàntic. La crítica del sXX el va voler situar com a clàssic al costat de Haydn i Mozart. S’han estudiat els seus quaderns d’esbossos i la seves transaccions econòmiques. Although the Beethoven myth has been dressed down in the academy, it remains alive as ever in mainstream commercial culture. A good deal of its vitality stems from the kitsch industry: the standard image of Beethoven’s face and mane – the ‘Lion King’ of Western music – is reproduced ubiquitously, while the opening motive of the Fifth Symphony is still Western art music’s most recognizable roar.

La influència musical

The sheer drama and scope of Beethoven’s most ambitious works fostered an overriding perception that his music coheres organically even to the point of inevitability. Beethoven’s art registered as a sublime force of nature: here was a music that fully embodied the recently propounded shift in aesthetics from mimetic imitation of the products of nature to expressive emulation of her processes. The overmastering coherence felt in Beethoven’s music became an imposing measure of the greatness of musical artworks. Not only individual works but whole genres in his output came to assume a wholeness and totality, as well as a sense of teleology: the symphonies, the string quartets and the piano sonatas are all treated as coherent narratives of creative development. Playing these ‘cycles’ in their entirety continues to be a standard test for ambitious performers. // Mainstream symphonic composers above all chafed under the magnitude of Beethoven’s accomplishment; as Schubert put it, ‘who would be able to do anything after Beethoven?’. Few escaped this stifling anxiety, and for some, like Brahms, it was practically overwhelming. // Hermenèutica, buscant el missatge. Beethoven was to exercise a more subtle and no less pervasive influence within mainstream music criticism and theory. From the beginning, his music seemed to demand a more serious and attentive manner of listening. In several landmark reviews, E.T.A. Hoffmann lauded the deep coherence in Beethoven’s music, noting that, as in the case of Shakespeare, the music’s underlying unity could easily elude those critics attuned to conventional surfaces. Music critics could no longer hope to judge this music competently at a first hearing; according to A.B. Marx, whose editorship of the Berliner allgemeine musikalische Zeitung did so much to promote the music of Beethoven, critics needed to learn how to divine the Idea embodied in each of Beethoven’s works. A hermeneutic imperative quickly gathered strength in the face of his music, one which has not abated. His works have been heard to be telling us something, as a kind of secular scripture in need of hermeneutic mediation.

 

 

 

 

FONTS: viquipèdia  |  llista d’obres   | article Grove

LLOCS

  • Casa natal a Bonn, Bonngasse 20 und 24-26
  • Heiligenstadt , 1190 Vienna, Probusgasse 6
  • Oberdöbling, Unterdöbling, Mödlinq, Hetzemdorf o Nussdorf.
  • Gneixendorf prop de Krems an Donau, casa del seu germà.

[ especial el viatge en bicicleta al Rhein, Bonn, Dortmund i simfonia nº8 ]

Posted on

Rumi. textos

Rumi 1207 1273

El tresor de Bagdad

L’elefant

La dansa còsmica

El tresor de Bagdad

Ali, de Bagdad, havia dilapidat la fortuna que havia heretat i demanava a Déu que l’ajudés. En somnis va veure que hi havia un tresor amagat a terra, a la vil·la del Caire. Hi va anar, va reconèixer el lloc que se li havia aparegut en somnis. Anava a cavar la terra quan el va sorprendre una patrulla de la policia que el va arrestar (no es podia sortir de nit pel toc de queda) i li va fer confessar que si ho feia era per trobar un tresor. El tinent de policia se’n burlà: “ja veig que no ets un lladre, sinó un imbècil. Jo també he somiat sovint que un tal Ali, de Bagdad, de tal carrer, tenia un tresor enterrat a casa seva. Però no soc pas tan boig com per fer aquest viatge. Alí va tornar a casa seva i va descobrir-hi les riqueses que posaven fi a la seva misèria. Però va haver de sortir fora per descobrir-les.

L’elefant

Uns indus havien portat un elefant; i el tenien en una casa fosca.
Moltes persones hi van entrar, una per una, a les fosques, per veure’l.
No podent veure’l amb els ulls, ho van provar amb la mà.
L’un posà la ma a la trompa i digué: “aquesta criatura és com una canal d’aigua”.
L’altre li tocà l’orella: li va semblar com un gran bano.
Un altre li va agafar la cama i va dir: “L’elefant té forma de columna”.
Després d’haver-li posat la ma a l’esquena, un altre va dir “Ben bé que aquest elefant és com un tron”.
I de la mateixa manera, cada vegada que algú escoltava alguna cosa sobre l’elefant, l’entenia segons la part que havia tocat.
Les seves afirmacions variaven segons el que havien percebut; l’un en deia dal, l’altre alif.
Si cadascun d’ells hagués pogut dur una llàntia, les seves paraules no haurien estat diferents.
L’ull de la percepció és tant limitat com la palma de la mà que no podia copsar-ne la totalitat (de l’elefant).
L’ull de la mar és una cosa, l’escuma n’és una altra; deixa l’escuma i mira amb l’ull de la mar.
Dia i nit, venint de la mar, es mouen els rissos (flocons) d’escuma; veus l’escuma, no pas la mar. Que n’és d’estrany!
Ens movem (heurtons) els uns contra els altres com si fossim barques [individualitats separades, no integrades]; els nostres ulls són cecs; l’aigua, però, és clara.
Oh tu que t’has adormit en el vaixell del cos, has vist l’aigua; mira l’Aigua de l’aigua.

La dansa còsmica

Cent onades es trenquen a l’oceà sota el vent del samâ’
No pas quelsevol cor és digne de viure el samâ’
el cor que s’uneix a l’oceà dels cors
sota aquest vent es posa a tremolar i reclamar el samâ’.

Som els teus hostes i els hostes del samâ’.
Oh ànima dels companys i sultà del samâ’!
Ets l’oceà de la dolcesa i la mina del samâ’:
Que sigui ornada per tu el pati del samâ’!

Oh dia, aixeca’t! Els àtoms dansen
les ànimes, perdudes en l’èxtasi, dansen.
A l’orella, et diré on du la dansa.

Tots els àtoms que poblen l’aire i el desert
sàpigues bé que són sentits com nosaltres
i que cada àtom feliç o infeliç
és omplert pel sol de l’ànima universal.

 

Posted on

Islam

Islam

[esborrany]

Branques, 90% sunni, 9.5 xii, 0.5 Ibadi i altres.

2.000 milions

 

 

  • Muhammad’s revelation (610–632)
  • Caliphate and civil strife (632–750) Rashidun and Umayyad expansion. With Muhammad’s death in 632, disagreement broke out over who would succeed him as leader of the Muslim community. Abu Bakr, a companion and close friend of Muhammad, was made the first caliph.[46] Under Abu Bakr, Muslims put down a rebellion by Arab tribes in an episode known as the Ridda wars, or “Wars of Apostasy”.[224] The Quran was compiled into a single volume at this time.
  • Classical era (750–1258). The eye, according to Hunain ibn Ishaq from a manuscript dated circa 1200
    Al-Shafi’i codified a method to determine the reliability of hadith.[241] During the early Abbasid era, the major Sunni hadith collections were compiled by scholars such as Bukhari and Muslim while major Shia hadith collections by scholars such as Al-Kulayni and Ibn Babawayh were also compiled. With the expansion of the Abbaside Caliphate into the Sasanian Empire, Islam adapted many Hellenistic and Persian concepts, imported by thinkers of Iranian or Turkic origin.
  • Pre-Modern era (1258–18th century)  Abdülmecid II was the last Caliph of Islam from the Ottoman dynasty. [Islam spread with Muslim trade networks, Sufi orders activity and conquests of the Gunpowder Empires that extended into Sub-Saharan Africa, Central Asia and the Malay archipelago.[282][283] Under the Ottoman Empire, Islam spread to Southeast Europe.[284] Throughout this expanse, Islam blended with local cultures everywhere, as illustrated when the prophet Mohammed showed up in Hindu epics and folklore.
  • Modern era (18th – 20th centuries) The Muslim world was generally in political decline starting the 1800s, especially relative to the non-Muslim European powers. This decline was evident culturally; while Taqi al-Din founded an observatory in Istanbul and the Jai Singh Observatory was built in the 18th century, there was not a single Muslim-majority country with a major observatory by the twentieth century.[321] The Reconquista, launched against Muslim principalities in Iberia, succeeded in 1492. By the 19th century the British Empire had formally ended the Mughal dynasty in India.

Sunni

Sunnites
Els sunnites (ahl as-sunnah, «la gent de la tradició») és la gran majoria que defensa que la direcció de l’islam ha d’estar en mans dels califes sense tenir en compte els llaços de sang amb Mahoma.

The largest denomination in Islam is Sunni Islam, which makes up 75–90% of all Muslims[28] and is arguably the world’s largest religious denomination.[358] Sunni Muslims also go by the name Ahl as-Sunnah which means “people of the tradition [of Muhammad]”.[45][359][360][361][362]

Sunnis believe that the first four caliphs were the rightful successors to Muhammad; since God did not specify any particular leaders to succeed him and those leaders were elected. Further authorities regarding Sunnis believe that anyone who is righteous and just could be a caliph as long they act according to the teachings of Islam, the example of Muhammad. Alternatively, Sunnis commonly accept the companions of Muhammad as reliable for interpretating Islamic affairs.

Shia

Xiïtes

Mesquita d’Alí a Najaf, Iraq, lloc sant dels xiïtes
Els xiïtes (aix-xia, ‘seguidors [d’Alí]’) són l’únic grup dissident d’importància pel que fa a l’ortodòxia sunnita que sobreviu en l’islam. Van sorgir a conseqüència d’una disputa sobre la successió de Muhàmmad a la mort d’Uthman ibn Affan, el tercer dels «califes ben guiats»; aquest grup va declarar-se partidari d’Alí ibn Abi-Tàlib enfront del pretendent omeia Muàwiya. Pels xiïtes, el guiatge de la comunitat és un dret diví reservat als descendents del profeta (Ahl al-Bayt) mitjançant la seva filla Fàtima az-Zahrà i el seu marit Alí ibn Abi-Tàlib, que creien que havia estat designat pel profeta per a succeir-lo. L’imam (que per a ells ha de ser un descendent d’Alí i a qui s’atribueix un caràcter semidiví) és, per la seva mateixa condició, l’únic capacitat per a «explicar la llei de Déu»; així, l’autoritat que se li atribueix dóna peu a l’existència d’una jerarquia religiosa o clergat. Dins d’aquest corrent, els imamites (majoritaris) creuen que a partir d’Alí arrenca una sèrie de dotze imams infal·libles; el dotzè va desaparèixer l’any 873 (ocultació) i esperen que al seu retorn el món sigui redimit i presidit per la justícia (creença en el mahdí). El xiisme conté així un component esotèric i messiànic, que és més o menys important segons les branques.

While the Sunnis believe that a Caliph should be elected by the community, Shia’s believe that Muhammad appointed his son-in-law, Ali ibn Abi Talib, as his successor and only certain descendants of Ali could be Imams. As a result, they believe that Ali ibn Abi Talib was the first Imam (leader), rejecting the legitimacy of the previous Muslim caliphs Abu Bakr, Uthman ibn al-Affan and Umar ibn al-Khattab. Other points of contention include certain practices viewed as innovating the religion, such as the mourning practice of tatbir, and the cursing of figures revered by Sunnis. However, Jafar al-Sadiq himself disapproved of people who disapproved of his great grand father Abu Bakr and Zayd ibn Ali revered Abu Bakr and Umar.[375][376] More recently, Grand Ayatollah Ali Khamenei[377] and Grand Ayatollah Ali al-Sistani[378] condemned the practice.

 

[ IRAK i IRAN ] xiisme

Els països amb majoria xiita són Iran, Iraq, Azerbaidjan i Bahrain.[18] A l’Orient Pròxim, representen entre el 36,3% i el 38,6% de la població.[19] Els musulmans xiïtes constitueixen al voltant del 35% de la població del Líban,[20] 45% a Iemen,[21] 20-40% a Kuwait,[13][22] 20% a Turquia,[13][23] 10-20% al Pakistan[13] i 10-19% a l’Afganistan.[24][25]

Els països amb més d’un milió de població xiïta són, en ordre descendent: Iran, Pakistan, Índia, Irak, Turquia, Iemen, Azerbaidjan, Afganistan, Arabia Saudita, Síria, Nigèria, el Líban i Tanzània.[13][14]

Sufisme
El moviment místic que hom anomenarà sufisme (tassàwwuf) ja existia al segle viii, quan petits cercles de musulmans pietosos, com a reacció davant la creixent atracció pels béns terrenals que mostrava la comunitat islàmica, van començar a cridar l’atenció sobre la importància de la vida interior de l’esperit i la purificació moral. Durant el segle ix, el sufisme es va desenvolupar com una doctrina mística i amb l’ideal d’una comunió directa o, millor encara, una unió d’èxtasi amb Déu. Aquesta aspiració a la unió mística amb Déu violava el compromís islàmic ortodox amb el monoteisme. Per aquesta causa, va ser executat a Bagdad, l’any 922, el sufí al-Hal·laj, acusat d’haver manifestat la seva identitat amb Déu. Destacats sufís van intentar, més tard, aconseguir una síntesi entre el sufisme moderat i l’ortodòxia i, al segle xi, el respectat erudit persa Al-Ghazalí va aconseguir introduir el moviment en l’àmbit de l’ortodòxia sunnita.[1]

Al segle XII, el sufisme va deixar de ser patrimoni d’una elit instruïda i es va transformar en un complex moviment popular. La insistència sufí en el coneixement i en l’amor de Déu va augmentar l’atractiu de l’islam per a les masses i va fer possible la seva extensió més enllà de l’Orient Mitjà, arribant a més zones d’Àfrica i de l’Àsia oriental; les germandats sufís (turuq) es van multiplicar des de l’Atlàntic fins a Indonèsia, tot i que algunes comunitats van abraçar tot el món islàmic i d’altres van ser regionals o locals. L’enorme implantació d’aquestes fraternitats es va deure, en primer terme, a la capacitat i a la generositat de llurs fundadors i dirigents, els quals no sols atenien les necessitats espirituals de llurs seguidors sinó que també ajudaven els pobres, sense importar quines eren llurs creences, i actuaven amb assiduïtat com a intermediaris entre el poble i els dirigents polítics.[1]

 

Sufism (Persian: صوفی گری‎), or Taṣawwuf[1] (Arabic: التَّصَوُّف‎), variously defined as “Islamic mysticism”,[2] “the inward dimension of Islam”[3][4] or “the phenomenon of mysticism within Islam”,[5][6] is mysticism in Islam, “characterized … [by particular] values, ritual practices, doctrines and institutions”[7] which began very early in Islamic history[5] and represents “the main manifestation and the most important and central crystallization of” mystical practice in Islam.[8][9] Practitioners of Sufism have been referred to as “Sufis” (from صُوفِيّ‎ ṣūfiyy / ṣūfī).[5]

Salafisme i  Wahabisme

Moviments ultraconservador, que només venera Déu i rebutja la devoció a sants com a idolatria (per això destrossa les tombes). Apareixen dins del sunnisme.

sorgeix al s xix a Egipte, i s’oposa a la modernització

Aràbia saudí

Actualment, els qui es defineixen com a ‘salafistes’ constitueixen un corrent heteròclit: influïts pel wahhabisme saudita, es preocupen principalment per allò que l’islam autoritza o prohibeix. Els wahhabites interpreten de manera restrictiva el concepte d’ijtihad (examen personal de les fonts religioses fundat en l’Alcorà i la sunna); els salafistes també són conservadors pel seu comportament i la seva pràctica de l’ijtihad, però alhora són socialment actius i tenen l’objectiu d’islamitzar la societat. Sovint estan al capdavant en qüestions científiques i tecnològiques.[2]

Els islamistes polítics començaren a reivindicar aquestes idees. És el cas dels Germans Musulmans egipcis, apareguts el 1928 i influïts pels primers salafistes. A Palestina, el Gihad Islàmic i el Hamàs en són els hereus, i els primers membres de les xarxes d’Al-Qaida provenien de l’àrea d’influència salafista al Pròxim Orient i a Europa.[2]

Paral·lelament a aquesta tendència gihadista, un nombre creixent de salafistes afirmen que tenen una orientació moderada i pacifista; eviten el terreny polític i s’esforcen sobretot a dur ‘una vida musulmana pura’. Han aconseguit inserir-se a l’Occident, al Pròxim Orient i al Magrib entre els joves fidels que temen perdre les seves tradicions i les seves arrels. Se’ls reconeix per la seva aparença: homes amb llargues barbes que duen túniques sobre pantalons curts; dones amb una llarga túnica, hijab i niqab, que amaga la cara i que sovint duen amb texans i vambes…[2]

Al Regne Unit hi ha una tercera tendència: els salafistes reformistes baixen a l’esfera política, i acusen els gihadistes salafistes d’apoderar-se del moviment i de participar en el combat contra la seva radicalització.[2]

 

Posted on

Meditació a l’islam

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

  • La professió de fe (xahada )
  • La pregària ritual (salat): cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels s’han de dirigir a Déu amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten sures de l’Alcorà i sovint es repeteix la invocació «Al·lahu àkbar» («Déu és el més gran!»), coneguda com a takbir.
  • L’almoina (zakat)
  • El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)
  • El pelegrinatge (hajj)

Sufisme

La pràctica contemplativa dins de l’islam correspon a la branca del sufisme o tassàwwuf, que va aparèixer al s.XI. Va elaborar tècniques de meditació detallades insistint en la respiració i repetició de certes frases. L’erudit persa Al-Ghazalí va aconseguir introduir el moviment en l’àmbit de l’ortodòxia Sunnita.

En lloc de voler arribar a Déu a través de la reflexió teològica i l’especulació filosòfica , treballa més l’experiència intuitiva per arribar a les realitats espirituals (tahqiq) mitjançant el desvetllament (kaixf) i la inspiració (ilham). Així es treballa la proximitat a Déu (qurba) o la santedat (walaya). Es diu que el tassàwwuf és ‘cortesia amb cada instant, en tota circumstància i en tot moment.’ [ que ve a ser una manera d’estar present, com el budisme ].

Muraqaba

La meditació sufí s’anomena Muraqaba que voldria dir “observar, estar alerta, atent”.  Deriva de l’observació del cel estrellat per detectar qualsevol canvi.  El que contempla està atent al que passa en ell, al seu voltant i alhora és  conscient que Déu està també atent i mirant, creant una relació recíproca.
Es proposen diferents tipus:
  • Inicials: que es centren en la llum i els diferents colors, el so (l’inaudible so del cosmos), els noms de ¨Déu.
  • Mitjans: familiarització amb la vida després de la mort, la unitat dels cosmos i Déu, el no-res.
  • Superiors: identificació amb el mestre, amb el profeta, amb Déu
Hi ha sis etapes
  • Somnolència: (ghanood غنود) inicialment quedem en una estat entre el son i la vetlla.
  • ʾIdrāk: (Arabic: إدراك – coneixement) baixa la somnolència ens arriba coneixement espiritual de la ment inconscient.
  • Wurūd: (Arabic: ورود  inici) quan es consolida l’anterior desapareix la son i s’activa la visió espiritual. La ment es va acostumant a les visions fins sent que forma part de l’experiència.
  • Gnosi de l’univers, en que es pot arriba a veure, oir, olorar, tocar, qualsevol part de l’univers.
  • Gnosi d’Allah. desapareix el jo (fana) , el que ens limita per la nostra auto-imatge i el nostre paper social, esdevenim insanul-kamil, l’home perfecte; com una gota d’aigua en l’oceà. Aquí comença el el Sair illallah, el viatge cap a Déu i la realitat última de l’univers.
  • Baqaa Bilah: l’home torna a la seva existència normal al món, per guiar els altres però indiferent a les recompenses o seu lloc en el món.

Rumi els dervitxos giròvags

A Turquia en va ser un exponent destacat ” Jalal-ad-Din Rumi (1207 –  1273). La seva escola, coneguda per ser la dels dervixos giròvags (mevlevi), és ben coneguda a Occident, i els textos de Rumi continuen suscitant gran interès”.  (De Mircea Eliade): tots els esperits havien format part d’una mateixa unitat, en un paradís diví “tots hem format part del cos d’Adam i tots hem escoltat aquestes melodies en el paradís. Encara que l’aigua i l’argila hagin vessat el dubte en nosaltres, encara recordem una mica tot allò”. [se suposa que l’estat pur de les ànimes es va perdre i vam entrar en els nostres cossos] gràcies a la música i la dansa, l’esprit es pot despertar, recordar la seva pàtria de debó i prendre consciència del seu fi últim] . Els derviches van vestits de blanc, com el sudari dels morts, i es cobreixen amb un mantell negre que simbolitza la tomba, coberts per un barret que simbolitza l’estela funerària. Hi ha un sheik que fa de mediador entre el cel i la terra. Els músics toquen la flauta de canya, acompanyats de timbals. La sala on giren els derviches representa l’univers, “el gir dels planetes al voltant del sol i a si mateixos. Els tambors evoquen les trompetes del judici final. El cercle dels dansants està dividit en dos semicercles, dels quals un representa l’arc del descens , o la baixada de les ànimes a la matèria, i l’altre l’arc d’ascens de les ànimes cap a Déu. Quan el ritme es torna molt ràpid, el sheik entra a la dansa i gira el centre del cercle; representa el sol. Rûmî deia: “dins de les cadències de la música hi ha un secret amagat; si el revelés, tot el món trontollaria”.

[sufi.odt. dervitxos turquia, flauta]
Posted on

Bob Fosse

Bob Fosse (  1927 – 1987 ), ballarí i coreògraf.

Fosse said that from a director’s point of view there were only three types of show songs:

  • I Am songs – Any song that explains a character, a group of characters, or a situation.
  • I Want songs – These tell us what characters desire, what motivates them. Most love songs fit into this category.
  • New songs – This includes any number that does not fit the other two categories, usually because they serve special dramatic needs.

The Pajama game 1957

Damm Yankees 1958

1961 How to succed

 

Sweet Charity (1969) music by Cy Coleman, lyrics by Dorothy Fields and book by Neil Simon. Un èxit a Broadway i un fracàs de taquilla al cine. If they could see me now.

Cabaret (1972), music by John Kander, lyrics by Fred Ebb

Willkommen

Cabarett

Mein Herr

The Little Prince ,  musical de 1974, Stanley Donen

Balla un número on anticipa Michael Jackson a Billy Jean

Chicago in 1975, music by John Kander, lyrics by Fred Ebb, and book by Ebb  and Bob Fosse.

All That Jazz , 1979 film autobiogràfic, amb un començament antològic

Posted on

Meditació al cristianisme

Meditació Què és? Què pretén?  |   Contemplació a la natura  | [La mirada endins]   |    pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam   | Els espais de l’ànima  |   Música contemplativa  |   Art del silenci   |   Lectures i materials  |   Discussió   |  Personal

El pares del desert
Occident: la regla de Sant Benet, litúrgia de les hores i lectio divina
Contemplació a Orient: Hesicasme, Icones
Místics castellans: Ignacio de Loyola, Teresa de Jesús, Juan de la cruz
Ermitans i kenosi
Els pares del desert, segles III i IV
Al segle III, els pares (i mares) del desert, eren ermitans i ascetes que es van retirar a desert d’Egipte. Alguns dels seus escrits es recullen a Apophthegmata Patrum . Antoni el Gran, (251 – 356) va ser el més conegut. Es traslladà al desert cap el 270 i fundà les primeres comunitats monàstiques. L’escena de les temptacions serà un motiu clàssic a la pintura.
La Tebaida, Fra Angelico, Convent de Sant Marc, 1420

Dürer, sant Jeroni, 1514

Edat mitjana. La lectio divina i la litúrgia de les hores a Occident. Hesicasme a Orient
Benet de Nursia (480 -543) organitzarà ordes monàstiques amb la regla per als monjos que es resumeix com a Ora et Labora. La pregària comuna es feia amb els oficis de la litúrgia de les hores, la pregària privada amb la pràctica de la lectura contemplativa (lectio divina).
La regla prescriu el silenci (VI), la humilitat (VII), la litúrgia de les hores, quins salms s’han de dir (VIII – XVIII), la disciplina i els càstigs ( – XXXI), l’organització pràctica i el servei a la cuina (- XLVII), els horaris (LXVIII):
Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al 14 de setembre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són veritables monjos, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.
La litúrgia de les hores són set oficis:

Hores majors, o principals, que són els oficis més llargs:

  • Matines, o vigília o ofici de lectures: al matí, durant la nit o en sortir el sol
  • Laudes, al matí, cap a les set o vuit del matí
  • Vespres, a mitja tarda, cap a les sis
  • Completes, a primera hora de la nit, abans del descans nocturn

Hores menors, o oficis més breus:

  • Terça, habitualment entre laudes i la missa conventual, a mig matí
  • Sexta, cap al migdia
  • Nona, a primera hora de la tarda

[ la correspondència amb les hores canòniques romanes, la duocedima de la nit -> Matines 5, (prima 6), Secunda -> Laudes 7, (terça 8), (Sexta 12), (Nona 3), Duodecima 5-> Vespres, Tertia nit 9 -> Completes ]

Es llegeixen els salms i un passatge de la Bíblia ( textos de la Litúrgia de les hores al llarg de l’any).

Gregori el Gran (540 – 604), Papa reforma la litúrgia i consolida la pràctica monàstica de Sant Benet. Se li atribueix la invenció del cant “gregorià” que en realitat és del segle IX.

[ Ho vaig viure a Solius, acompanyant els pares. A l’adolescència em vaig copiar salms en una carpeta, atret per la vida contemplativa. De gran, i ja allunyat de la pràctica catòlica, asistia o obstant a Laudes i Vespres quan anava a Montserrat, i pensava en els pares que seguien les Vespres per internet quan ja no podian anar-hi a Solius. Fins i tot s’havien descarregat al mòbil una app que els donava els textos diaris ]

La lectura contemplativa de la Bíblia, la lectio divina, es va consolidar com a pràctica. Té quatre parts, que no s’han d’entendre com quatre passos, sinó com quatre parts d’una única lectura: lectura, meditació, pregària i contemplació. S’han de realitzar en silenci i contemplativament.

Lectio: lectura, què diu el text
Meditatio: meditació, què ens diu Déu al text
Oratio: pregària, què volem dir a Déu sobre aquest text
Contemplatio: contemplació, què fer com a resultat de la pregària

Exemples de lectura eren les Confessions d’Agustí d’Hipona (354 – 430), reflexions de Sant Anselm de Canterbury (1033 – 1109) en el Proslogion  , Hugh of Saint Victor, (1096 – 1141), Guigo II que a la Scala Cluastralium descrivia la pràctica contemplativa com una ascenció a Déu, inspirat en la història de l’escala de Jacob.

Francesc d’Assís, (1182 – 1226) fundà l’orde franciscà, basat en la pobresa i en la vida itinerant. Volia seguir de prop la vida de Jesús. Alternava entre la vida pública, organitzant l’orde, amb viatges a terra santa, i el silenci i la meditació. El càntic al sol, els episodis de la prèdica als ocells o com va amansir el llop a Gubbio revelen una obertura a la naturalesa que no tindran els místics castellans.

Ramón Llull (1232- 1316) “Des del punt de vista teològic, considera que l’home pot utilitzar l’enteniment. La teologia és en realitat un doble procediment: el d’ajudar l’home en la seva tendència natural vers (Déu), i el de possibilitar viure una experiència mística. Tanmateix, reconeix els principis i misteris de la revelació com a postulats metodològics, sense els quals no es podria viure. Seguidor, com a bon franciscà, del pensament de Roger Bacon i sant Bonaventura, Llull va introduir una gran innovació en incloure el pensament moral cavalleresc en la filosofia i la teologia del seu temps. Per això Llull es va embarcar en una croada a favor del pensament místic i cavalleresc i en contra del racionalisme a ultrança representat pel pensador musulmà Averrois“. En l’Ars Magna proposa “descobrir tots els termes simples i trobar la regla que permetés combinar-los. Llull aïlla nou predicats absoluts, que són els nou atributs divins — bonesa, grandesa, eternitat, poder, saviesa, amor, virtut, veritat i glòria—, i nou relacions —diferència-concordança-contrarietat, començament-mitjà-fi, majoritat-igualtat-minoritat—, a les quals ha d’afegir nou qüestions, nou subjectes, nou virtuts i nou vicis. ” [la influència de la Càbala és evident]. Va escriure el Llibre de Contemplació, “Està dividit en diverses seccións; el contingut dels cinc llibres es basen en les vivences de l’autor, la Bíblia, el cant de la Sibil·la, filosofies gregues i arabigues, l’escolàstica, els Pares de l’Església, la descripció de la realitat natural a través dels sentits externs (vista, oïda, olfacte, gust, tacte) i interns (cogitació, apercebiment, consciència, subtilesa, fervor), etc. El que parla de la Trinitat divina: consta de 365 capítols, un per cada dia de l’any, enllaçat en tres volums, els quals engloben cinc llibres i aquests, quaranta distincions.” I el Llibre de Blanquerna, dins del qual hi ha el llibre d’Amic e Amat, on parla de l’amor a Déu en termes de l’amor trobadoresc (com ja havia fet el Càntic dels càntics).

Hortulus animae [ el jardí de l’ànima] . La impremta va permetre imprimir llibres de petit format amb textos similars als de la litúrgia de les hores, i bonics gravats en fusta. Aix`permetia la pràctica privada de la pregària i la contemplació. Es van fer molt populars en edicions alemanyes i llatines a primers del s16. [en vaig veure un a a la biblioteca de ST. Gallen. El nom és inspirador, igual que de les caplles privades en deien lo spazio de l’anima].

Stephan Fridolin al Schatzbehalter de 1470 proposava fins a 100 punts per pregar i meditar i com a recurs de memòria feia servir les mans [ vist a la biblioteca de St.Gallen].

Contemplació a Orient: Hesicasme, Icones
A partir del s.X a Bizanci, les tradicions dels pares del desert donen lloc a un estil de pregària que consisteix en repetir la pregària de Jesús, “Senyor Jesucrist, tingueu pietat de mi”, una frase curta amb un ritme relaxat de respiració, l’hesicasme.
Karen Armstrong a A history of God observa:
“Greek Christians had discovered for themselves techniques that had been practised for centuries in the oriental religions. They saw prayer as a psychosomatic activity, whereas Westerners like Augustine and Gregory thought that prayer should liberate the soul from the body. Greek Christians had discovered for themselves techniques that had been practised for centuries in the oriental religions. They saw prayer as a psychosomatic activity, whereas Westerners like Augustine and Gregory thought that prayer should liberate the soul from the body. …  As we have seen, the Greeks saw this ‘deification’ as an enlightenment that was natural to man. They found inspiration in the transfigured Christ on Mount Tabor, just as Buddhists were inspired by the image of the Buddha, who had attained the fullest realisation of humanity. The Feast of the Transfiguration is very important in the Eastern Orthodox Churches; it is called an ‘epiphany’, a manifestation of God. Unlike their Western brethren, the Greeks did not think that strain, dryness and desolation were an inescapable prelude to the experience of God: these were simply disorders that must be cured. Greeks had no cult of a dark night of the soul. The dominant motif was Tabor rather than Gethsemane and Calvary.”
La contemplació d’icones va ser una pràctica característica de l’església d’Orient. Una pràctica accessible als que no aguantaven amb l’hesicasme. Malgrat les objeccions els iconoclastes, en el sentit que Déu no es podia representar, “the icon was not meant to re-present anything in this world but was an attempt to portray the ineffable mystical experience of the hesychasts in a visual form to inspire the non-mystics. […] The piety of the Greeks was so dependent upon icons that by 820 the iconoclasts had been defeated by popular acclaim.
In his Greater Apology for the Holy Images, the monk Nicephoras claimed that icons were ‘expressive of the silence of God, exhibiting in themselves the ineffability of a mystery that transcends being. Without ceasing and without speech, they praise the goodness of God in that venerable and thrice-illumined melody of theology’. Instead of instructing the faithful in the dogmas of the Church and helping them to form lucid ideas about their faith, the icons held them in a sense of mystery. When describing the effect of these religious paintings, Nicephoras could only compare it to the effect of music, the most ineffable of the arts and possibly the most direct. Emotion and experience are conveyed by music in a way that bypasses words and concepts. In the nineteenth century, Walter Pater would assert that all art aspired to the condition of music; in ninth-century Byzantium, Greek Christians saw theology as aspiring to the condition of iconography. They found that God was better expressed in a work of art than in rationalistic discourse. After the intensely wordy Christological debates of the fourth and fifth centuries, they were evolving a portrait of God that depended upon the imaginative experience of Christians.

MÍSTICS CASTELLANS

Ignasi de Loiola (1491 – 1556), militar primer, fundaria l’orde dels Jesuites. A Manresa, i després d’estar-se a Montserrat,  va redactar uns exercicis espirituals com a preparació. Es prescriu silenci i la lectura d’una sèrie de meditacions (versió online):  La primera semana de actuación es el principio y fundamento. |  segunda es el llamado del rey temporal y ayuda a contemplar la vida del rey eterno.  |  La tercera semana es la primera contemplación (cómo fue Jesucristo de Bethania a Jerusalén)   |  La cuarta semana es la primera contemplación de cómo Cristo nuestro señor le apareció a nuestra señora.

Teresa de Ávila  (1515 – 1582). Fundà l’orde dels carmelites descalços. Va escriure Las moradas, “describe el alma como un castillo de diamante o de cristal puro. En este castillo hay varias estancias, al igual que en el Cielo. La oración es la puerta de ese castillo. Las tres primeras moradas siven de preparación. Es el periodo de la ascesis. La cuarta morada son los dos primeros grados de la oración: la oración de recogimiento y la oración de quietud. La quinta morada es la oración de unión, la unión de la voluntad y del entendimiento. En la sexta morada el alma celebra sus esponsales con Dios. La séptima morada es el matrimonio espiritual, donde el alma se une y se hace una con Dios.”
Juan de la Cruz  ( 1542 – 1591), va pertànyer a l’orde dels carmelites i va escriure Noche oscura, Cántico espiritual y Llama de amor viva. Su poema narra el viaje del alma desde su casa corporal hasta su unión con Dios. El viaje ocurre durante la noche, que representa las dificultades que el alma afronta en viajar desde el mundo y llegar a la luz de la unión con el Creador. Hay unos cuantos pasos en esta noche, que se relacionan en sucesivas estrofas. La idea principal del poema se puede ver como la experiencia dolorosa que la gente soporta cuando procura crecer en madurez espiritual y unión con Dios. El poema se divide en dos libros que reflejan las dos fases de la noche oscura. La primera es una purificación de los sentidos. La segunda y más intensa de las etapas es la de la purificación del espíritu, que es la menos común de las dos. Noche oscura del alma además describe los diez pasos en la escala de amor místico, previamente descrito por Santo Tomás de Aquino y en parte por Aristóteles. [ una negació de la vida oferint una escapada a un suposat nou regne que no existeix. Que diferent de Sant Francesc. Potser és perquè ho va escriure a la presó?]
ERMITANS
Abans d’organitzar-se en comunitats, els que cercaven una vida espiritual s’apartaven del món vivint en coves o refugis naturals. És el que van fer els pares del desert. Els ermitans o anacoretes, podien construir un petit refugi o capella, en un lloc apartat: ermita ,  (hermitage) .
A l’edat mitjana n’hi havia prop dels monestirs. Els rics feien donatius i encarregaven pregàries.
Els monjos de l’orde de cartoixa, cerquen Déu en la solitud “l’objectiu d’un cartoixà és la contemplació pura, en una vida monàstica d’oració pura i continuada. Té un caràcter mig eremític, ja que els monjos viuen en comunitat, però separats i en solitud, com a ermitans. “

Poustinia:A poustinia (Russian: пустынь) is a small sparsely furnished cabin or room where a person goes to pray and fast alone in the presence of God. The word poustinia has its origin in the Russian word for desert (пустыня). A person called to live permanently in a poustinia is called a poustinik (plural: poustiniki).

A poustinik is one who has been called by God to live life in the desert (poustinia), alone with God in the service of humanity through prayer, fasting, and availability to those who might call upon him or her. Those called to life in the poustinia were not uncommon in Russia prior to the suppression of Christianity in the early 20th century.

Catherine Doherty ho popularitzà a occident en un lllibre el 1975. Poustinia seria com “an entry into the desert, a lonely place, a silent place, where one can lift the two arms of prayer and penance to God in atonement, intercession, reparation for one’s sins and those of one’s brothers…. To go into the poustinia means to listen to God. It means entering into kenosis — the emptying of oneself.” She promotes the poustinia as a place where anyone — in any walk of life — can go for 24 hours of silence, solitude and prayer. Ultimately, however, the poustinik’s call is to the desert of one’s own heart wherein he dwells with God alone, whether in the workplace or in a solitary locale.

Kenosi: en teologia seria el buidat de si mateix de Jesús per fer-se receptiu a la voluntat del pare. Segueix l’Epístola als filipencs, 2, 5: “Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús, 6 el qual, essent de condició divina, no cregué haver-se d’aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que s’anorreà prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes. I, trobat en el seu capteniment com un altre home,  s’humilià fent-se obedient fins a la mort, i una mort de creu.”

Aquí el sentit és que Jesús es “buida” de la seva condició divina per esdevenir home, però també ho podem veure en el sentit que per arribar a unir-nos a Déu ens hem de “buidar” de nosaltres mateixos. [ Ho expressa de manera molt maca Flannery Oconnor: “Dear God, I cannot love Thee the way I want to. You are the slim crescent of a moon that I see and my self is the earth’s shadow that keeps me from seeing all the moon. The crescent is very beautiful and perhaps that is all one like I am should or could see; but what I am afraid of, dear God, is that my self shadow will grow so large that it blocks the whole moon, and that I will judge myself by the shadow that is nothing.”  També podríem relacionar aquesta noció de “buidat” o “oblit” de nosaltres mateixos amb la renúncia al jo del budisme.]

Ermitans arreu del món , El pare Yuhanna , un ermità libanès que cada recorre el món pregant mentalment i repartint fins a 10.000 benediccions per tot arreu, començant per Alaska, recorrent Amèrica i saltant després a Àfrica, Europa i Àsia. (National Geographic 2009, The forgotten faithful)

 

Posted on

Kabbalah

(viquipèdia) [ esborrany ]

La càbala (hebreu: קַבָּלָה‎) és la tradició mística del judaisme. El nom càbala prové de l’arrel hebrea q–b–l i significa ‘rebre’. Les arrels primeres de la càbala es troben a la Torà, les escriptures sagrades del judaisme. A causa de la tradició oral centenària, la càbala va incorporar influències diverses, com ara gnòstiques, neoplatòniques i cristianes.

Jewish Kabbalah is a set of esoteric teachings meant to explain the relationship between God, the unchanging, eternal, and mysterious Ein Sof (אֵין סוֹף, “The Infinite”), and the mortal and finite universe (God’s creation).

Alguns místics van començar a llegir el llibre del gènesi com si estigués xifrat, amb significats ocults a descobrir. Espeicalment suggerents eren els capítols sobre la carrossa de Jahvé a Ezequiel o l’esala de Jacob. When read by later generations of Kabbalists, the Torah’s description of the creation in the Book of Genesis reveals mysteries about God himself, the true nature of Adam and Eve, the Garden of Eden (Hebrew: גַּן עֵדֶן‎), the Tree of Knowledge of Good and Evil (Hebrew: עֵץ הַדַּעַת שֶׁל טוֹב וְרַע‎), and the Tree of Life (Hebrew: עֵץ חַיִּים‎), as well as the interaction of these supernatural entities with the Serpent (Hebrew: נָחָשׁ‎), which leads to disaster when they eat the forbidden fruit (Hebrew: פְּרִי עֵץ הַדַּעַת‎), as recorded in Genesis 3.

Al segle II (o més tard) apareix el text del Sefer Yetzirah (“Llibre de la creació”) on apareix  l’arbre de la vida que mostra la creació de l’univers com la pronunciació de deu el sefirot, o atributs divins. Els 22 enllaços es fan correspondre a les lletres de l’alfabet:

[  sembla un desenvolupament de la idea del gènesi, Déu crea el món pronunciant allò que vol crear, i idees neoplatòniques, tot es després de l’u, i tota la creació són diferents aspectes de l’u]

El segle XIII Moisès de León compila el el Zohar (en hebreu: זהר, El llibre de l’esplendor).

Després de l’expulsió de l’estat espanyol el 1492, la localitat de Safed a Galilea esdevingué el centre de les ensenyances cabalístiques. En fou un dels personatges més destacats Isaac Luria (1534-1572), que va fer aportacions molt interessants en qüestions molt relacionades amb la creació del món, entre les quals destaquen la imatge de l’autocontracció de Déu per deixar lloc a la creació (Zimzum), el “trencament de les gerres” durant la creació i l’alliberament de les guspires de llum divines (shebirath hakelim), especulacions sobre l’Infinit (Ein Sof) i diverses ensenyances sobre migració de les ànimes (gilgul).

Al costat de la Kabbalah teosòfica del Zohar Abraham Abulafia desenvolupà un sistema de meditació en la línia de Maimònides, que es podria anmenar ecstàtic-profètic. eveloped his own alternative, Maimonidean system of Ecstatic-Prophetic Kabbalah meditation, each consolidating aspects of a claimed inherited mystical tradition from Biblical times.[41] This was the classic time when various different interpretations of an esoteric meaning to Torah were articulated among Jewish thinkers.[42] Abulafia interpreted Theosophical Kabbalah’s Sephirot Divine attributes, not as supernal hypostases which he opposed, but in psychological terms.

Al segle XIX amb el moviment Hassidic, Ashlag (1884 – 1954 ) la va reinterpretar per estendre-la a les masses, amb comentaris al Zohar i obres d’Isaac Luria.

Com entendre la relació entre un Déu transcendent incognoscible i el món creat que veiem?  [ és un problema semblant al de les idees de Plató ]

The nature of the divine prompted kabbalists to envision two aspects to God: (a) God in essence, absolutely transcendent, unknowable, limitless divine simplicity beyond revelation, and (b) God in manifestation, the revealed persona of God through which he creates and sustains and relates to mankind. Kabbalists speak of the first as Ein/Ayn Sof (אין סוף “the infinite/endless”, literally “there is no end”).

The Zohar reads the first words of Genesis, BeReishit Bara Elohim – In the beginning God created, as “With (the level of) Reishit (Beginning) (the Ein Sof) created Elohim (God’s manifestation in creation)”.

The Sephirot (also spelled “sefirot”; singular sefirah) are the ten emanations and attributes of God with which he continually sustains the existence of the universe.

[Bona part de la Kabbalah consistirà a trobar maneres de veure com tot el que existeix prové d’aquestes deu emanacions del Déu transcendent.  [Hi haurà el problema habitual d’explicar l’origen del mal. Podríem veure-ho com una immnesa pèrdua de temps però al matiex temps é sun intent de “llegir” tot el que existeix com a relacionat i formant part d’un tot] [ com a característic del coneixement esotèric hi ha la convicció que la veritat està amagada, xifrada, i que cal descobrir-la. Els cabalistes – com Hegel – volen “llegir” els textos i la realitat d’una manera nova. ]

 

Posted on

Voyage autour de ma chambre. Xavier de Maistre

Xavier de Maistre (1763 – 1852) fou militar a la Savoia. El 1790, a resultes d’un duel a Torí, va quedar arrestat a casa durant 42 dies. Aleshores va escriure “Voyage autour de ma chambre”, amb les observacions de “viatjar” per casa seva durant aquest temps.

chap I

Le voyage

Non, je ne tiendrai plus mon livre in petto; le voilà, messieurs, lisez. J’ai entrepris et exécuté un voyage de quarante-deux jours autour de ma chambre. Les observations intéressantes que j’ai faites, et le plaisir continuel que j’ai éprouvé le long du chemin, me faisaient désirer de le rendre public; la certitude d’être utile m’y a décidé. Mon cœur éprouve une satisfaction inexprimable lorsque je pense au nombre infini de malheureux auquel j’offre une ressource assurée contre l’ennui, et un adoucissement aux maux qu’ils endurent. te plaisir qu’on trouve à voyager dans sa chambre est à l’abri de la jalousie inquiète des hommes; il est indépendant de la fortune.

No,jo no guardaré pas més el meu llibre in petto; aquí el teniu, senyors, llegiu. He emprès i executat un viatge de quaranta dos dies al voltant de la meva cambra. Les observacions interessants que hi he fet i el plaer continu que he sentit per tot el camí, m’han fent desitjar publicar-lo; la certesa d’ésser útil m’ha decidit. El meu cor té una satisfacció inexpressable quan penso en el nombre infinit de malhaurats als quals jo ofereixo un recurs garantit contra l’avorriment, i un endolciment per als mals que pateixen. El goig que hom troba a viatjar a la pròpia cambra es troba a recer de la gelosia inquieta dels homes; és independent de la fortuna.

chap IV

chambre et fauteuil
Ma chambre est située sous le quarante-cinquième degré de latitude, selon les mesures du père Beccaria; sa direction est du levant au couchant; elle forme un carré long qui a trente-six pas de tour, en rasant la muraille de bien près. Mon voyage en contiendra cependant davantage; car je la traverserai souvent en long et en large, ou bien diagonalement, sans suivre de règle ni de méthode. — Je ferai même des zigzags, et je parcourrai toutes les lignes possibles en géométrie si le besoin l’exige.

C’est un excellent meuble qu’un fauteuil; il est surtout de la dernière utilité pour tout homme méditatif. Dans les longues soirées d’hiver, il est quelquefois doux et toujours prudent de s’y étendre mollement, loin du fracas des assemblées nombreuses. — Un bon feu, des livres, des plumes; que de ressources contre l’ennui ! Et quel plaisir encore d’oublier ses livres et ses plumes pour tisonner son feu, en se livrant à quelque douce méditation, ou en arrangeant quelques rimes pour égayer ses amis ! Les heures glissent alors sur vous, et tombent en silence dans l’éternité, sans vous faire sentir leur triste passage.

chap V

Le lit

Après mon fauteuil, en marchant vers le nord, on découvre mon lit, qui est placé au fond de ma chambre, et qui forme la plus agréable perspective. Il est situé de la manière la plus heureuse : les premiers rayons du soleil viennent se jouer dans mes rideaux. — Je les vois, dans les beaux jours d’été, s’avancer le long de la muraille blanche, à mesure que le soleil s’élève : les ormes qui sont devant ma fenêtre les divisent de mille manières, et les font balancer sur mon lit, couleur de rose et blanc, qui répand de tous côtés une teinte charmante par leur réflexion. — J’entends le gazouillement confus des hirondelles qui se sont emparées du toit de la maison, et des autres oiseaux qui habitent les ormes : alors mille idées riantes occupent mon esprit; et, dans l’univers entier, personne n’a un réveil aussi agréable, aussi paisible que le mien. J’avoue que j’aime à jouir de ces doux instants, et que je prolonge toujours, autant qu’il est possible, le plaisir que je trouve à méditer dans la douce chaleur de mon lit.— Est il un théâtre qui prête plus à l’imagination, qui réveille de plus tendres idées, que le meuble où je m’oublie quelquefois? — Lecteur modeste, ne vous effrayer point; mais ne pourrais-je done parler du bonheur d’un amant qui serre pour la première fois dans ses bras une épouse vertueuse? plaisir ineffable, que mon mauvais destin me condamne à ne jamais goûter! N’est-ce pas dans un lit qu’une mère, ivre de joie à la naissance d’un fils, oublie ses douleurs? C’est là que les plaisirs fantastiques, fruits de l’imagination et de l’espérance, viennent nous agiter. — Enfin, c’est dans ce meuble délicieux que nous oublions, pendant une moitié de la vie, les chagrins de l’autre moitié. Mais quelle foule de pensées agréables et tristes se pressent à la fois dans mon cerveau! Mélange étonnant de situations terribles et délicieuses ! Un lit nous voit naître et nous voit mourir; c’est le theatre variable où le genre humain joue tour A tour des drames intéressants, des farces risibles et des tragédies épouvantables. — C’est un berceau garni de fleurs;— c’est le trône de l’amour;— c’est un sépulcre.

El mirall

Les estampes et les tableaux dont je viens de parler pâlissent et disparaissent au premier coup d’œil qu’on jette sur le tableau suivant : les ouvrages immortels de Raphaël, de Corrége et de toute l’Ecole d’Italie ne soutiendraient pas le parallèle. Aussi je le garde toujours pour le dernier morceau, pour la pièce de réserve, lorsque je procure à quelques curieux le plaisir de voyager avec moi ; et je puis assurer que, depuis que je fais voir ce tableau sublime aux connaisseurs et aux ignorants, aux gens du monde, aux artisans, aux femmes et aux enfants, aux animaux mêmes, j’ai toujours vu les spectateurs quelconques donner, chacun à sa manière, des signes de plaisir et d’étonnement : tant la nature y est admirablement rendue !

Eh ! quel tableau pourrait-on vous présenter, messieurs ; quel spectacle pourrait-on mettre sous vos yeux, mesdames, plus sûr de votre suffrage que la fidèle représentation de vous-mêmes? Le tableau dont je parle est un miroir, et personne jusqu’à présent ne s’est encore avisé de le critiquer ; il est, pour tous ceux qui le regardent, un tableau parfait auquel il n’y a rien à redire.

On conviendra sans doute qu’il doit être compté pour une des merveilles de la contrée où je me promène.

Je passerai sous silence le plaisir qu’éprouve le physicien méditant sur les étranges phénomènes de la lumière qui représente tous les objets de la nature sur cette surface polie. Le miroir présente au voyageur sédentaire mille réflexions intéressantes, mille observations qui le rendent un objet utile et précieux.

Vous que l’amour a tenus ou tient encore sous son empire, apprenez que c’est devant un miroir qu’il aiguise ses traits et médite ses cruautés ; c’est là qu’il répète ses manœuvres, qu’il étudie ses mouvements, qu’il se prépare d’avance à la guerre qu’il veut déclarer ; c’est là qu’il s’exerce aux doux regards, aux petites mines, aux bouderies savantes, comme un acteur s’exerce en face de lui-même avant de se présenter en public. Toujours impartial et vrai, un miroir renvoie aux yeux du spectateur les roses de la jeunesse et les rides de l’âge sans calpmnier et sans flatter personne. — Seul entre tous les conseillers des grands, il leur dit constamment la vérité.

Aquí descarregable en francès.
Aquí una traducció en català en PDF.

Posted on

Meditació al judaisme

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

Carol Deutsch, Yad Vashem
Jewish meditation : El terme hebreu hitbodedut es refereix a auto-reclusió. Pot ser una pràctica per calmar la ment, reflexionar sobre qüestions filosòfiques o intentar la contemplació mística. En aquest aquest cas s’orienta al  devekut, literalment “enganxar-se a Déu”, estar prop d’ell. A més de meditant el devekut també s’assoliria resant o estudiant la Torah.
Misticisme de la carrossa o Merkabah: entre 100 BCE i 1000 CE, s’inspira en les visions del profeta Ezequiel de la carrossa celestial (1, 4-10) i escrits que descriuen la unió amb Déu com una visita a palaus celestials [ deuria influir Teresa de Jesús i las Moradas?]
El Zohar, el llibre de l’esplendor, escrit en arameu el s.II (o potser per Moisés de León)  el s.XIII, comenta el Pentateuc de manera esotèrica.
Sefer Yezirah, el llibre de la creació, del s.IV CE, on es presenta Déu creant el món, pronunciant paraules, les diferents entitats serien diferents combinacions de 22 lletres i 10 números. Cada lletra de l’alfabet correspon també a un número, i convertint les paraules al seu valor numèric se n’obtenen nous significats. Les primeres emanacions són l’aire, l’aigua i el foc. El cosmos comença amb el món (la terra), l’any (el temps), i l’home. Després vénen els set planetes i els signes del zodíac.
Moses Maimonides, (1135 – 1204) descrivia la meditació com calmar la ment i obrir-la a la inspiració divina.
Kabbalah. Hi ha dues tradicions, la profètica d’ Abraham Abulafia (1240–1291), que va escriure manuals de meditació fent servir lletres i mots [la combinatòria de Llull deurà rebre’n alguna influència], i la teosòfica de
Moses ben Jacob Cordovero (1522-1570) i Isaac Luria (1534–1572). Aquest proposà una pràctica meditativa, el Yichudim,  en que els processos de l’ànima reproduïen els de l’univers [si és que ho he entès bé; recorda una mica la Fenomenologia de Hegel]. Un deixeble seu Haim Vital (c. 1543-1620), descrivia la pràctica així [ hi tornen a aparèixer la solitud, i concentrar-se a tenir present la connexió de l’ànima amb el tot ]:
Meditate alone in a house, wrapped in a prayer shawl. Sit and shut your eyes, and transcend the physical as if your soul has left your body and is ascending to heaven. After this divestment/ascension, recite one Mishna, any Mishna you wish, many times consecutively, as quickly as you can, with clear pronunciation, without skipping one word. Intend to bind your soul with the soul of the sage who taught this Mishna. ” Your soul will become a chariot. ..”
Do this by intending that your mouth is a mere vessel/conduit to bring forth the letters of the words of this Mishna, and that the voice that emerges through the vessel of your mouth is [filled with] the sparks of your inner soul which are emerging and reciting this Mishna. In this way, your soul will become a chariot within which the soul of the sage who is the master of that Mishna can manifest. His soul will then clothe itself within your soul.
At a certain point in the process of reciting the words of the Mishna, you may feel overcome by exhaustion. If you are worthy, the soul of this sage may then come to reside in your mouth. This will happen in the midst of your reciting the Mishna. As you recite, he will begin to speak with your mouth and wish you Shalom. He will then answer every question that comes into your thoughts to ask him. He will do this with and through your mouth. Your ears will hear his words, for you will not be speaking from yourself. Rather, he will be speaking through you. This is the mystery of the verse, “The spirit of God spoke to me, and His word was on my lips”.
Al SXVIII apareix al judaisme Hasidic (judaisme 2), de Yisroel ben Eliezer (1700–1760), que posa l’accent més en la vida comunitària. És menys esotèric i es basa més en la lectura de la Torah. El Devekut estaria més l’abast de tots (Devekut meditation ). Hi ha melodies que es canten en trobades i que ajudarien a arribar-hi, anomenades niggunim ( exemple al cello , un altre,  al piano ). Al segle XX Yehuda ashlag serà el principal cabalista i traduirà el Zohar a l’hebreu.

[ jo vaig ser testimoni de les lectures fervents de la Torah al carrer, al mur de les  lamentacions. I de com portaven pregàries en capses de cuir, els filacteris.] [ Veure el capítol sobre misticisme del llibre de Karen Armstrong ] [ 428 Judaisme ]  [ veure també la bonica noció de la celebració del Sabbath com a temps sagrat, en el sentit de saber viure]

Posted on

Okakura Kakuzo. El llibre del te

La copa de la humanitat   |   Les escoles del te  |    La cambra del te   |    Taoisme i Zenisme   |   Les flors   |  Els mestres del te

La copa de la humanitat

El Teisme

Abans d’esdevenir un beuratge, el te va començar per ésser un remei. No és sinó al segle VIII que, a la Xina, va fer la seva entrada en el regne de la poesia, com una de les distraccions elegants de l’època. Al segle XV, el Japó el va ennoblir, convertint-lo en una religió estètica, el Teisme.

El Teisme és un culte basat sobre l’adoració de la bellesa entre les vulgaritats de l’existència quotidiana. Inspira als seus fidels la puresa i l’harmonia, el misteri de la caritat recíproca, el sentit del romanticisme de l’ordre social. És essencialment el culte de l’Imperfecte, puix que és un esforç per acomplir alguna cosa de possible en aquesta cosa impossible que sabem que és la vida.

La filosofia del te no és una simple estètica en l’accepció ordinària del mot, car ens ajuda a expressar , conjuntament amb l’estètica i la religió, la nostra concepció integral de l’home i de la natura. é suna higiene, perquè obliga a la netedat; és una economia, perquè ensenya com el benestar consisteix molt més en la simplicitat que en la complicació de les despeses; és una geometria moral, car defineix el sentit de la nostra proporció en relació amb l’univers. Representa, en fi, el veritable esperit democràtic de l’Extrem Orient en quant fa de tots els seus adeptes uns aristòcrates del gust.

Excés o defecte de te

En el nostre llenguatge corrent, hom diu, referint-se a l’home insensible, als episodis còmico-seriosos del drama individual, que “manca de te”; i al contrari, es condemna l’esteta grosser, que, indiferent a la tragèdia mundana, s’abandona sense mesura, lliurement, al curs de les seves emocions, dient que té “massa te”.

Un estranger s’admirarà, sens dubte, que puguem fer tanta fressa al voltant de no res. “Quina tempestat, en una tassa de te!”, dirà. Però si hom considera, fet i fet, com nés, de petita,a la copa de la joia humana, que de pressa sobreïx de llàgrimes, que fàcilment, en la nostra set inextingible d’infinit, la buidem fins al fons, no ens blasmareu de fer tant de cas d’una tassa de te.

Les escoles del te

El te com a obra d’art

El te és una obra d’art i li cal la mà d’un mestre per a manifestar les seves més nobles qualitats. Hi ha bon te i mal te, com hi ha pintura bona i pintura dolenta – més sovint de dolenta – i no existeixen pas més receptes per a fer te perfecte que per a produir un Tizià o un Sesson. Cada manera de preparar les fulles posseeix la seva individualitat, les seves afinitats especials amb l’aigua i la calor, els seus records hereditaris, la seva pròpia manera de comptar. La veritable bellesa no hi ha de mancar mai. Quant ens pertoca de patir en veure que la societat refusa d’admetre aquesta llei fonamental, i tanmateix tan simple, de l’art i de la vida.

[…]

Com l’Art, el Te té les seves escoles i els seus períodes. La seva evolució es divideix en tres etapes principals: el te bullit, el te batut i el te infús.

[… ]

Tal vegada ens revelem tant en les coses petites perquè tenim tan poques coses grans a ocultar. Els minúsculs fes de la rutina quotidiana revelen tan bé els ideals d’una raça com les més altes volades de la filosofia o de la poesia. Així com les diferents maneres de fer vi caracteritzen els temperaments de les diferents èpoques i de les diverses nacions europees, els ideals del te caracteritzen els diversos tarannàs de la cultura oriental. El pastís de te que es feia bullir, la polsina de te que es batia, la fulla de te que es deixava infusar, marquen les diverses impulsions emocionals de les dinasties xineses Tang, Song i Ming, i per emprar la terminologia de la classificació artísticade què tant s’ha abusat, hom podria designar-les respectuosament com els escoles clàssica, romàntica i naturalista del te.

Luyu i els tres estats d’ebullició

Calgué el geni de la dinastia Tang per a emancipar el te d’aquest estat grosser i elevar-lo a la seva idealització definitiva. Luwuh, que vivia a mitjan del segle vuitè, és el primer apòstol del te. Havia nascut en una època en la qual el Budisme, el Taoisme i el Confucianisme cercaven una síntesi comuna. El simbolisme panteista d’aleshores pretenia de respectar l’universal en el particular. Luwuh, com a veritable poeta que era, va descobrir en el “servei del te” el mateix ordre i la mateixa harmonia que regnava en totes les coses; i en la seva famosa obra, el Xaking, que pot ésser considerada com la Bíblia del Te, formula el codi d’aquest beuratge. […]

el quart capítol és consagrat a l’enumeració i a la descripció de les vint-iquatre parts de “l’equipament del te”, des del braser de tres peus fins al recambró de bambú que conté totes les eines. […] En el capítol cinquè, Luwuh descriu el mètode per fer el te. Prescriu tots els ingredients llevat de la sal. Insisteix també sobre la qüestió tan discutida de la tria de l’aigua i dels graus d’ebullició que ha de tenir. Segons ell, l’aigua de la muntanya és la millor, després ve l’aigua de riu i, finalment, l’aigua de la font ordinària. Hi ha tres estats d’ebullició: el primer, quan les petites bombolles semblants a ulls de peix floten en la superfície; el segon, quan les bombolles són com perles de cristall que volten en una fontana; el tercer, quan les onades salten furiosament dins el pot.

La cerimònia del te

El te deixà de ser un passatemps poètic per convertir-se en un mètode de realització personal. Wangyucheng va celebrar el te “que amarava la seva ànima com una crida directa i delicada amargor del qual li deixava el regust d’un bon consell”. Soyumpa elogiava la força de la seva puresa immaculada, que fa que el te desafiï la corrupció com un home veritablement virtuós. Entre els budistes, la secta Zen meridional formulà un ritual complet del te. Davant una estàtua del Bodhi Dharma, els monjos collien el te i el bevien en un bol únic, amb tot el formulisme d’un sagrament: i és aquest ritual Zen que al segle XV nasqué i es descabdellà al Japó la cerimònia del te.

El te al Japó

El Japó, que ha seguit la petja de la civilització xinesa, ha conegut el te en els seus tres estadis. L’ús del te en infusió és relativament recent entre nosaltres, puix que no és conegut sinó a mitjan segle VII. Ha reemplaçat, en la consumació corrent, el te en pols, però aquest no deixa de ser considerat encara com el te dels tes.

És en la cerimònia del te japonesa que els ideals del te abasten llur realització suprema. La nostra victoriosa resistència a la invasió mongòlica del 1281 ens havia fet capaços de continuar el moviment Song, tan desastrosament interromput a Xina per les incursions nòmades. El te, a casa nostra, esdevingué alguna cosa més que una idealització de la forma de beure: una religió de l’art de la vida. Aquesta beguda va tornar-se un pretext per al culte de la puresa i el refinament, una funció sagrada en la qual l’hoste i el seu invitat realitzen la més alta beatitud de la vida mundana. La cambra del te va ésser un oasi en el trist desert de l’existència, on els viatgers fatigats es podien reunir i abeurar-se a la font comuna de l’amor i de l’art. La cerimònia va ésser un drama improvisat, el pla del qual va ésser tramat a l’entorn del te, de les flors i de les sedes pintades. Cap olor no venia a torbar la tonalitat de la cambra, cap gest no perjudicava l’harmonia, cap mot no trencava la unitat dels voltants, tots els moviments es feien simplement i naturalment – aquests eren els objectius de la cerimònia del te. És estrany que hagi tingut tant èxit. Una filosofia subtil s’hi amaga. El teisme era el Taoisme disfressat.

La cambra del te

Suquiya

La cambra de te (en japonés Suquiya) no vol ésser altra cosa que una simple casa de pagès – una cabana de palla, com diem nosaltres. Els caràcters ideogràfics originals del Suquiya signifiquen la Casa de la Fantasia. A través del temps, els diversos mestres del te modificaren algun dels caràcters xinesos, segons llur concepció personal de la cambra de te, de manera que el terme Suquiya pot significar també la Casa del Buit o la casa de l’Asimètric. És, efectivament, la Casa de la Fantasia, en quant no és sinó una construcció efímera, bastida per a servir d’asil a una impulsió poètica. És, també, la Casa del Buit, puix que és nua d’ornamentació i que, per tant, ofereix un lloc on col·locar lliurement allò que pot satisfer un caprici estètic passatger. És, finalment, la Casa de l’Asimètric, puix que és consagrada al culte de l’Imperfecte i que hom hi deixa, a posta, alguna cosa inacabada perquè els jocs de la imaginació l’acabin a llur grat. Els ideals del Teisme han exercit, del segle XVI ençà, una influència tan gran, que els interiors ordinaris dels japonesos d’avui fan, als estrangers, l’efecte que són buits, a causa de llur extrema senzillesa i de la puresa de llur sistema de decoració.

Parts de la cambra de te

La creació de la primera cambra de te isolada és deguda a Senno-Soyeki, generalment conegut sota el seu darrer nom de Rikiu, el més gran dels mestres del te. És ell qui, al segle XVI, sota el patronat de Taiko-Hideyoshi, instituí les formalitats de la cerimònia del te i les dugué a llur suprem grau de perfecció. Les proporcions de la cambra de te havien estat determinades abans per un famós mnestre de te del segle XV, dit Jowo. Primitivament, la cambra de te no era altra cosa sinó una part del saló ordinri, separada de la resta de la peça per uns paravents. La part separada així prengué el nom de kakoi (clos), nom que es dóna encara a les cambres de te que formen part d’una casa i no constitueixen edificis inependents. Però, tornem al Suquiya. El Suquiya es compon primerament de la cambra de te pròpiament dita, destinada a no rebre més de cinc persones, nombre que recorda la frase clàssica: “més que les Gràcies i menys que les Muses”; després, d’una avantcambra ( midsuya) on es renten i prparen els estris necessaris al servei del te abans de dur-los a la cambra del te; d’un porxo ( matxiai ), on els invitats esperen que hom els convidi a entrar a la cambra del te, i d’una avinguda ( el roji ), que uneix el porxo a la cambra de te. La cambra de te té una aparença completament orinària. És més petita que les cases japoneses més petites, i els materials amb què és construïda han estat triats amb l’objecte de donar la impressió de la pobresa refinada. No oblidem, tanmateix, que tot plegat és fruit d’una premeditació artística profunda, i que tots els detalls han estat executats amb més cura encara que la que un hom posa a construir els temples i els palaus sumptuosos. Una bona cambra de te costa més cara que una habitació ordinària, puix que la tria i la col·lecció dels materials que la componen, demanen un compte i una precisió infinits: de manera que els fusters emprats pels mestres de te formen una casta d’artesans a part i particularment distingida, les obres dels quals no són ni menys delicades ni menys apreciables que les dels fabricants de mobles de laca.

L’arribada dels invitats

D’altres, com Kobori-Enshiu, cercaven efectes diferents. Enshiu deia que en els versos següents podia trobar-se la idea del roji.

Un floret d’arbres, a l’estiu

un tros de mar,

una pàl·lida lluna al vespre.

El sentit d’aquests mots és fàcil d’atènyer. Desitjava suggerir l’estat d’una ànima tot just desperta, que divagava encara entre els somnis boirosos del passat, que és encara submergida en la suau inconsciència claror espiritual i aspira fora d’ella, en el més enllà.

Així, preparat, l’invitat s’acostarà silenciosament al santuari i, si és un samurai, deixarà el seu sabre al prestatge que hi ha sota les bigues, car la cambra del te és, sobretot, la casa de la pau. En acabar, s’inclinarà i entrarà a la cambra per una porteta que no fa més de tres peus d’alçada. Aquesta obligació que incumbia a tots els invitats – qualsevol que fos llur classe – tenia per objecte inculcar-los la humilitat.

Per entrar els invitats sota el porxo, es posen d’acord prèviament respecte l’ordre en què ho han de fer, de manera que travessen la porta d’un a un, sense soroll, i, després d’haver saludat la pintura o bé l’arranjament floral que guarneix el tokonoma, s’instal·len en llurs llocs. L’hoste no entra a la cambra fins que tots els seus invitats són asseguts i la tranquil·litat hi regna; tranquil·litat, deliciós silenci que sols és entelat per la música de l’aigua que bull dins el pot de ferro. El pot canta bé, puix que hom ha tingut la precaució de disposar en el seu fons trossos de ferro a propòsit de produir una melodia particular que evoca els ressons, esmorteïts pels núvols, d’una cataracta, o d’una mar llunyana que es romp contra les roques, o d’un xàfec sobre un bosc de bambús, o els sospirs dels pins sobre un turó llunyà.

Àdhuc a ple dia, la claror de la cambra és endolcida, car el ràfec del teulat inclinat no hi deixa penetrar els raigs del sol. Tot hi és de tonalitat sòbria, de terra fins al sostre; els mateixos invitats han triat curosament llurs vestits de colors discrets. La pàtina del temps amoroseix tots els objectes, perquè res que pugui fer pensar en una adquisició recent no és admès en aquest lloc, enfora de la llarga cullera de bambú i el tovalló de tela, que han d’ésser d’una blancor immaculada i nous. Per usats que siguin, la cambra de te, com els seus estris, han d’ésser d’una netedat absoluta; altrament, l’hoste no fóra un mestre del te. Una de les primeres qualitats d’un veritable mestre del te és de saber escombrar, netejar i rentar, puix que, efectivament, hi ha art en la pulcritud, i no escau d’escometre un objecte antic de metall amb la violència desconsiderada d’una mestressa holandesa.

Rikiu, el camí i les fulles

Hi ha, a aquest propòsit, una història de Rikiu, que posa pintorescament en evidència les idees de netedat, cares als mestres del te. Rikiu mirava el seu fill Xoan, que escombrava i regava l’avinguda, el roji. “Encara no és prou net”, va dir Rikiu, qun Xoan hagué acabat la seva tasca, i li va ordenar de recomençar-la. Després d’una hora de treball, el minyó va girar-se vers Rikiu: “Pare, li va dir, no hi ha res mnés a fer. He rentat tres cops les escales, he rentat les llanternes de pedra, he esbandit els arbres; la molsa i els líquens brillen amb un verd fresc; i sobre terra no hi he deixat ni un bri ni una fulla,” “Folla criatura, rondinà el mestre, que no és així com cal escombrar una avinguda”, i Riki baixà al jardí, i escampà pertot fulles d’or i de porpra, brins del mantell de broct de la tardor! Allò que Rikiu demanava no era sols pulcritud, sinó, a més a més, bellesa i naturalitat.

La casa de la fantasia

El nom que encara es dóna a la cambra de te, la Casa de la Fantasia, implica una estructura destinada a satisfer exigències artístiques personals. La cambra de te és feta per al mestre de te, i no pas el mestre de te per a la cambra de te. No és destinada a la posteritat i, per consegüent, és efímera. La idea que cadascú ha de tenir una casa pròpia és basada sobre un dels costums més antics de la raça japonesa: la superstició Shinto ordenada que tota habitació sigui evacuada a la mort del seu principl ocupant […] Però heus ací que al segle XV, gràcies al predomini de l’indivualisme Zen, aquesta vella idea va amarar-se d’un sentit més pregon, en el que afecta la cambra de te. El Zenisme, d’acord amb la teoria budista de l’anorreament i els seus esforços per establir la dominació de l’esperit damunt la matèria, considerà la casa com un refugi temporal del cos. El cos mateix no era sinó una cabana en una solitud, un lleu abric fet amb les herbes que creixien a la vora i que, tan aviat com no eren mantingudes juntes, es disolien en el no-res original. Així, a la cambra de te, la fugacitat de les coses es troba suggerida pel sostre de la cabana; llur lleugeresa, pels pals de bambú; llur aparent incúria, per l’ús de materials ordinaris. L’eternitat només resideix en l’esperit, que, en concretar-se en aquestes coses simples, les embelleix amb la subtil claror del seu refinament.

La Casa del Buit

L’altra nom que donen a la cambra de te, la Casa del Buit, a més de cloure la teoria taoista del continent-tot, implica la concepció d’una necessitat de canvi en els motius decoratius. La cambra de te és completament buida, ho repeteixo, llevat d’allò que hi pot ser col·locat temporalment per satisfer alguna fantasia estètica. Hom hi duu, quan s’escau, un objecte d’art particular, i un hom ho tria i ho disposa tot a fi de fer valer la bellesa del tema principal. ¿Algú ha pensat a escoltar alhora diversos trossos de música? La comprensió real de la bellesa, ¿no resulta impossible, si no es concentra al voltant d’un motiu central? Veureu així que el decorat de les nostres cambres de te és netament oposat al que es practica a Occident, on sovint es converteix en museu l’interior d’una casa. De tal manera, que per a un japonès, avesat a la simplicitat ornamental i als canvis freqüents de decorat, un interior ocidental permanentment ple d’una pila de pintures, escultures i objectes antics de totes les èpoques, li dóna la impressió vulgar d’una mera exhibició de riquesa. Cal efectivament, una extraordinària facultat d’entusiasme crític, per gaudir de la vista constant d’un mateix objecte, àdhuc si és una obra mestra, i un hom pot suposar dotats d’una capacitat sense límits de sentit artístic aquells qui poden viure diàriament enmig d’una confusió de colors i de formes com se’n veuen sovint a les cases d’Europa i d’Amèrica.

La Casa de l’Asimètric

El nom de Casa de l’Asimètric simbolitza, en fi, una altra fase del nostre sistema decoratiu. Els crítics occidentals han escrit mant comentari a l’absència de simetria que caracteritza els objectes d’art japonès. Això és, també, un resultat de l’elaboració dels ideals taoistes a través del Zenisme. El Confucianisme i el Budisme del Nord no s’oposaven gens a l’expressió de la simetria. La concepció taoista i Zen de la perfecció era, tanmateix, diferent. Atribuïen més importància a la manera de cercar la perfecció mateixa. La veritable bellesa, només pot descobrir-la aquell qui mentalment completa l’incomplet. La virilitat de la vida i de l’art resideix en aquestes possibilitats de descabdellament. A la cambra de te, pertoca a cada invitat de completar per la imaginació, segons els seus gustos personals, l’efecte del conjunt. D’ençà que el Zenisme ha esdevingut la manera de pensar dominant, l’Art de l’Extrem Orient ha evitat deliberadament el simètric perquè expressava no solament la idea del complet, ans la repetició. La uniformitat del dibuix fou considerada com fatal a la frescor de la imaginació. D’aquesta manera, els paisatges i les flors han edevingut els temes favorits de la pintura, més que no la figura humana, la presència de la qual és constituïda pel qui la mira. Un hom es posa massa en evidència i, a despit de la nostra vanitat, un hom es cansa aviat de contemplar-se un mateix.

A la cambra de te, la por de les repeticions és sempre present. Els diversos objectes que participen en la decoració d’una estada haurien d’ésser triats de manera que cap color ni cap dibuix no s’hi repetís. Si hi poseu una flor vivent tota pintura representant una flor hi ha d’ésser suprimida. Si feu servir una tetera rodona, que el pot de l’aigua sigui angular. Una tassa de porcellana negra no hauria de veïnejar amb una capsa de laca negra. En col·locar un vas sobre un crema-perfums, sobre el tokonoma, aneu amb compte de no posar-lo al bell mig per por de separar l’espai en dues parts iguals. El pilar del tokonoma serà fet d’una fusta diferent que els altres pilars, a fi d’evitar en l’estada tota impressió de monotonia.

Taoisme i Zenisme

El Tao, el corriol

Literalment, el Tao significa el corriol; però sovint ha estat traduït pel Camí, l’Absolut, la Llei, la Natura, la Raó suprema, la Moda, termes que, altrament, no són incorrectes, ja que els taoistes usen un mot diferent segons l’objecte aessencial de la recerca. Laotsé mateix diu a aquest propòsit: “Hi ha una cosa que ho conté tot, que va néixer abns que existissin cel i terra. Que n’és de silenciosa! Que n’és de solitària! S’està sola i no camina. Retorna sense perill a ella mateixa i és la mare de l’univers. Com que ignoro el seu nom l’anomeno el Corriol. És amb recança que en dic l’Infinit. L’Infinit és el Fugitiu, el Fugitiu és l’Esvaïment, l’Esvaïment és el Retorn.” El Tao està més en el Passatge més que no en el Corriol. És l’Esperit del Canviament Còsmic, l’eterna creixença que torna sempre a ella mateixa per produir noves formes. Es caragola sobre ella mateixa com el dragó, que és el símbol favorit dels taoistes. Es plega i replega com fan les boires. Hom pot entendre per Tao la Gran Transició. Subjectivament, és la manera de ser de l’Univers. El seu Absolut és el Relatiu.

Cal recordar primer que el Taoisme, així com el seu successor legítim el Zenisme, representa l’esforç individualista de l’esperit xinès meridional en oposició al comunisme de la Xina septentrional, que té la seva expressió en el Confucianisme. L’Imperi del Mig és tan vast com Europa, i les seves diferències d’idiosincràsia són definides pels dos sistemes fluvials qie el travessen. El IangtséKiang i el Hoang-Ho poden comparar-se a la Mediterrània i a la Bàltica.

La bellesa en l’ara i aquí

Tanmateix, és en el domini de l’estètica on l’acció del Taoisme sobre la vida asiàtica s’ha exercit amb més força. Els historiadors han considerat sempre el Taoisme com “l’art d’ésser en el món”, perquè es refereix al present, és a dir, a nosaltres mateixos. És en nosaltres que Déu es troba amb la natura i que ahir és diferent de demà. El present és l’infinit en moviment, l’esfera legítima del Relatiu. La Relativitat cerca l’adaptació. L’art de la vida consisteix en una readaptació constant al medi. El taoista accepta el món tal com és, i, al contrari que els confucianistes i budistes, s’esforça a trobar la bellesa en el nostre món de desgràcia i d’enuig. L’al·legoria de Song dels Tres Tastadors de Vinagre, explica admirablement la tendència de les tres doctrines. Çaquiamuni, Confuci i Lao Tsé es trobaven aplegats un dia davant una gerra de vinagre -emblema de la vida-, i cadascun hi sucava el dit per tastar-lo. Confuci el va trobar agre, Buda el va trobar amarg, Laotsé el va trobar dolç.

El buit

Els taoistes pretenien que la comèdia de la vida podria esdevenir infinitament més interessant si cadascun servava el sentit de la unitat. Segons ells, a conservar a les coses llur proporció i fer lloc als altres sense perdre el seu lloc, consistia el secret de l’èxit en el drama de la vida. Perquè puguem fer bé el nostre paper, cal que coneguem tota l’obra; la concepció de la totalitat no ha de perdre’s mai en la de la individualitat. I Laotsé ho demostra per la seva metàfora favorita del buit. Només en el buit, pretenia, resideix allò veritablement essencial. trobareu, per exemple, la realitat d’una cambra no pas en el sostre i les parets, sinó en l’espai que clouen. La utilitat d’un cantir està en el buit on es pot posar l’aigua, no pas en la forma del cantir o en la matèria de què és fet. El buit és totpoderós perquè ho pot contenir tot. En el buit només és possible el moviment. Aquell qui pogués convertir-se ell mateix en un buit en el qual els altres podrien penetrar lliurement, esdevindria l’amo de totes les situacions. El tot sempre pot dominar la part.

Aquestes idees taoistes han tingut una grandíssima influència en les nostres teories de l’acció, fins en l’esgrima i la lluita. El jiujitsu, l’art japonès de la defensa personal, deu el seu nom a un passatge del Tao-Teiking. En el jiu-jitsu, un hom s’esforça a atreure i a absorbir la força de l’adversari per la no-resistència, és a dir, pel buit, tot conservant la pròpia força per a la lluita final. Aplicat a l’art, aquest principi essencial es revela en el valor de la suggestió. En no dir-ho tot, l’artista deixa a l’espectador l’ocasió de completar la seva idea, i és així com una gran obra mestra reté irresistiblement la nostra atenció fins al punt que ens pensem formar part d’ella, Hi ha allí un buit on podem penetrar i que podem omplir amb tota la mesura de la nostra emoció artística.

El mestre de l’art de la vida

Aquell qui es converteix en un mestre de l’art de la vida és, a judici del taoista, l’home veritable. D’ençà que neix entra en el reialme dels somnis per no despertar-se a la realitat sinó en el moment de la seva mort. Atenua el seu propi esclat per poder submergir-se en l’obscuritat dels altres. “Vacil·lant com aquell qui travessa un riu a l’hivern; indecís com aquell qui té por dels seus veïns; respectuós com un invitat; tremolós com el glaç que és a punt de fondre’s; simple com un tros de fusta encara no esculpida; buit com una vall; informe com una aigua agitada.” Les tres perles de la vida són, per a ell, la Pietat, l’Economia i la Modèstia.

El Zen

El Zen ha estat oposat sovint al budisme ortodox, com el Taoisme al Confucianisme. Per a penetrar l’ensenyament transcendental del Zen, els mots no fan sinó nosa al pensament; tot l’embalum d’escrits budistes no són sinó comentaris a l’especulació personal. Els adeptes del Zen perseguien la comunió directa amb la natura íntima de les coses i no consideraven els accessoris exteriors sinó com a obstacles a una percepció clara de la veritat. L’amor de l’abstracte empenyia el Zen a preferir els croquis en blanc i negre a les pintures curosament executades de l’escola budista clàssica. Per haver cercat de reconèixer el Buda en ell mateix més que no en les imatges i símbols, alguns adeptes del Zen esdevingueren iconoclastes. Hi ha l’exemple de Tankavoxo, que un dia d’hivern va trencar una estàtua de fusta de Buda per fer foc.

La perfecció en la vida quotidiana

Altrament, el Zen va dur al pensament oriental la idea que la importància del temporal és igual a la de l’espiritual, i que, en les relacions superiors de les coses, no hi ha diferències entre les petites i les grans: un àtom és dotat de les mateixes possibilitats que l’univers. El qui cerca la perfecció pot trobar en la seva pròpia vida el reflex de la claror interior. No hi ha res tan significatiu respecte aquest punt com la regla d’un monestir Zen. Cada membre, exceptuant l’abat, tenia assignada una tasca en al conservació del monestir, i cosa, estranya, era als novicis a qui incumbien les funcions més lleugeres, mentre es reservaven les més fatigants i les més humils als monjos més respectats i més avançats en el camí de la perfecció. Aquestes obligacions formaven part de la disciplina Zen, i calia que l’acció més insignificant fos acomplerta amb una perfecció absoluta. Quines discussions tan grans es degueren promoure així, tot rascant el jardí, tot cavant els naps, tot servint el te! L’ideal enter del Teisme no és altra cosa que el resum de la concepció Zen pel que fa a la grandesa que impliquen els mínims incidents de la vida. El Taoisme ha fornit la base dels ideals estètics; el Zenisme els ha fet pràctics.

El sentit de l’art

L’Arpa domesticada

Coneixeu el conte taoista de l’Arpa domesticada? En la gorja de Lungmen s’aixecava fa molt de temps, molt de temps, un arbre Kiri que era el veritable rei de la boscúria. El seu cim era tan alt, que podia enraonar amb els estels, i les seves rels s’enfonsaven tan pregonament dins la terra, que barrejaven llurs anells de bronze als del dragó d’argent que dormia al seu dessota. I s’esdevingué que un poderós màgic féu d’aquest arbre una arpa meravellosa, l’esprit ferreny del qual només podia ser amansit pel més gran dels músics. Durant molt de temps aquest instrument va formar part del tresor de l’emperador de l Xina, però cap dels qui, l’un darrera l’altre, havien provat d’obtenir una melodia de les seves cordes no aconseguí veure la seva temptativa coronada d’èxit. En resposta a llurs esforços suprems, l’arpa no donava sinó dures notes de desdeny, gens en harmonia amb els cants que ells volien cantar, L’arpa es negava a reconèixer un senyor.

A la fi vingué Peiwoh, el príncep dels arpistes. Amb dits delicats va amoixar l’arpa, com aquell qui cerca amorosir un cavall rebec, i va posar-se a tocar dolçament les cordes. Va cantar la natura i les estacions, les altes muntanyes i les aigües corrents; i tots els records de l’arbre varen despertar! Un altre cop la dolça brisa de la primavera jugà entre les seves branques. les joves cascades, cantant gorja avall, somriuen a les flors en poncella. Un altre cop van sentir-se les veus somnioses de l’estiu amb llurs mirades d’insectes, i el bonic murmuri de la pluja, i el plany del cucut. Escolteu! un tigre ha rugit, i l’eco de la vall li respon. És la tardor; en la nit deserta, tallant com una espasa, la lluna lluenteja sobre l’herba glaçada. L’hivern regna pertot, i a través de l’aire ple de neu giravolten els cignes, i calamarsa sonora colpeja les branques amb una joia salvatge.

Després Peiwoh va canviar de to i va cantar l’amor. El bosc va inclinar-se com un jove ardent perdut en els seus pensaments. allà dalt, semblant a una noia altívola, volava un núvol blanc enlluernador; però el seu pas arrossegava per terra ombres llargarudes, negres, com la desesperació. El to canvià encara. Peiwoh cantà la guerra, les espeses que entrexoquen i els cavalls que renillen. I de l’arpa va alçar-se la tempestat de Lungmen; el dragó cavalcava el llamp; l’allau queia serra avall amb un terrabastall de tro. El monarca celeste, extasiat. va demanar a Peiwoh quin era el secret de la seva victòria.

-Senyor, va respondre, tots han fallit, perquè no canen sinó ells mateixos. Jo he deixat que l’arpa triés el seu tema, i en realitat no sabia si era l’arpa que era Peiwoh o si era Peiwoh que era l’arpa.

Aquest conte ensenya com el sentit de l’art n’és, de misteriós. Una obra mestressa és una simfonia combinada amb els nostres sentiments més refinats. L’art veritable és Peiwoh, i nosaltres som l’arpa de Lungemen. Al màgic contacte de la bellesa, les cordes secretes del nostre ésser es desvetllen; en resposta a llur crida, vibrem i ens estremim.

La devoció per l’art, el samurai i el rotlle

En l’època de l’apogeu del Teisme, els generals del Taiko es mostraven més satisfets que els haguessin fet present, per recompensar-los de llurs victòries, d’una obra d’art preciosa que d’una vasta extensió de territori. Alguns dels nostres drames favorits tenen com a tema la pèrdua i el recobrament d’un objecte d’art cèlebre.

En un d’ells, per exemple, es cala foc al palau del senyor Hosokawa, on es conserva el retrat de Dharuma per Sesson, a causa d’un descuit del samurai en funcions. Resolt a desafiar tots els perills per salvar el preciós quadre, el samurai es precipita a l’edifici ple de flames, s’apodera del Kakemono, però troba obstruïdes per l’incendi totes les sortides. No pensant sinó en la salvació de l’obra mestra, es fa amb l’espasa un ample solc tot al voltant del cos, embolica la seda pintada dins una mànega que s’arrenca, i tot plegat ho enfonsa a la ferida. El foc, a la fi, s’estén i, entre les cendres fumejants de les flames, hi ha l’inestimable tresor.Aquesta tràgica història mostra, alhora que la fidelitat d’un samurai, el preu que sabem atribuir a una obra d’art.

Les flors

La devoció per les flors

Lloem l’home que es consagra al conreu de les plantes; l’home del test de flors és molt més humà que l’home de les tisores. Veiem amb plaer com s’inquieta per la pluja i pel sol, les seves lluites contra els paràsits, la seva por de les glaçades, la seva ansietat quan les poncelles són tardanes, la seva alegria quan les fulles tenen tot llur esclat. A l’Orient l’art de cultivar les flors és un dels més antics, i els contes i les cançons van plens dels amors del poeta i les plantes favorites. Sota les dinasties Tang i Song, els ceramistes varen crear testos meravellosos per a les lantes: no eren testos, sinó veritables palaus de pedres precioses. Cada flor tenia afectat un criat especial encarregat de vetllar-la i de rentar les seves fulles amb un fi raspall de pèl de conill. Ha estat escrit que la peònia ha d’ésser banyada per una noia bonica en vestit de gala i la prunera d’hivern regada per un monjo pàli·lid i fràgil. Una de les danses més populars al Japó, l’haxinoqui, que data de l’època Ashikaga, té com a tema la història d’un cavaller esdevingut pobre que, en una nit glaçada, no tenint altra cosa per escalfar-se talla les seves plantes estimades per acollir un religiós errant. El religiós no és altre, en realitat, que Hojo-Tokiyori, l’Harun-Al-Raschid dels nostres contes, i el sacrifici del bon cavaller és recompensat com pertoca. Avui mateix la representació d’aquesta peça no deixa d’arrencar llàgrimes al públic de Tòquio.

Mestre del te i les flors

Quan un mestre de te ha apariat una flor segons el seu gust, la posa damunt el tokonoma que és el lloc d’honor en tota llar japonesa. Cap altra cosa no serà col·locada prop d’ella que pugui perjudicar l’efecte que ha de produir, ni tan sols una pintura, menys que no hi hagi cap raó estètica particular que aconselli aquesta combinació. La flor és, doncs allí, com un príncep damunt el seu tron, i els invitats o els deixebles, en entrar a l’estada, la saludaran amb una reverència profunda, abans de presentar llurs respectes a l’hoste.

Les escoles

En resum, poden dividir-se en dues branques principals: la formalista i la naturalista; la primera cercava inspiració en les pintures dels mestres, la segona cooiava la natura. / Les nostres simpaties personals van, confessem-ho, als arranjaments florals del mestre de te més aviat que als del mestre de les flors. Els primers són art concebut segons el seu objectiu essencial i en terreny de la seva intimitat veritable amb la vida. Ens agradaria d’anomenar aquesta escola natural en contrast a la naturalista i a la formalista. El mestre de te creu que el seu deure es limita a l’elecció de les flors i es deixa contar llur pròpia història. Entreu a una cambra de te a les acaballes de l’hivern i hi veieu un branquilló de cirerer salvatge combinat amb una camèlia aponcellada: ¿no és això com un eco de l’hivern que se’n va, unit a l’anunciació de la primavera? O bé entreu a la cambra del te en una tarda xafogosa d’estiu i veieu, a l’ombra fresca del tokonoma, un simple lliri en un vas penjat; tot degotat de rosada, fa semblant de somriure a la follia de la vida.

Certament un saló de flors pot ser interessant; però quan es combina un concert amb la pintura i l’escultura, quin encís! Sekixiu va posar una vegada algunes plantes aquàtiques en un recipient pla per suggerir la vegetació dels llacs i dls bassiols, i a damunt, a la paret, penjava una pintura de Soami representant ànec salvatges en ple vol. Shoha, un altre mestre de te, compongué un poema sobre la bellesa de la solitud vora la mar, amb un cremaperfums dels que tenen la forma d’una cabana de pescador i algunes flors silvestres de les que creixen a les platges.

/ Aquests exemples ens mostren tota la significació del sacrifici de les flors. Tal vegada les mateixes flors la comprenen. Elles no són pas covardes com els homes. Algunes de la mor se’n fan una glòria: les flors del cirerer japonès que espontàniament s’abandonen al vent. Aquell qui ha vist les allaus oloroses de Ioshino o d’arashiyana se n’ha pogut informar. Un instant, les flors voleien com núvols de pedres precioses i dansen sobre les aigües de cristall; després vogant sobre l’onada somrient, semblen dir: “Adéu, primavera! Ens n’anem vers l’Eternitat!”

Els mestres del te

La bellesa a la vida de cada dia

En religió, l’Avenir és darrera nostre. En Art, el Present és etern. Els mestres del te sostenien que el veritable sentit de l’art no era possible sinó als qui fan de l’art una influència vivent. Per això procuraven regular llur vida quotidiana sobre el perfecte model de refinament que realitzaven a la cambra de te. En totes les circumstàncies es preocupaven de conservar llur serenitat d’esperit i de dirigir la conversa de manera que mai no trenqués l’harmonia circumdant. El tallat i el color dels vestits, l’equilibri dels cossos, la manera de caminar, tot pot servir a la manifestació d’una personalitat artística. Tema seriós, a fe, puix que aquell qui no s’ha embellit ell mateix no té dret d’acostar-se a la bellesa. Així, els mestres del te s’esforçaven d’ésser alguna cosa més que un artista; volien ésser l’art mateix. Era el Zen de l’estètica. La perfecció és arreu; només cal que ens preocupem de descobrir-la. Rikiu es plaïa a esmentar un vell poema on es diu: “Als qui només s’agraden de les flors, jo els voldria mostrar la primavera en plena florescència, quan habita les poncelles en treball sobre els turons coberts de neu”.

El darrer te de Rikiu

La més mínima sospita bastava a Hideyoxi per a decidir-lo a una execució immediata, i no hi havia cap apel·lació possible a la voluntat del sobirà irritat: el sol privilegi que va consentir acordar al qui havia condemnat, era l’honor de morir per la seva pròpia mà.

El dia fixat per al seu propi sacrifici, Rikiu invita els seus deixebles a la darrera cerimònia del te. A l’hora indicada, els invitats es troben tristament vora el pòrtic. Quan recorrien amb l’esguard l’avinguda del jardí, els arbres varen semblar que tremolaven i sentiren passar, per les remors de llurs fulles, els sospirs dels fantasmes sense asil. les llanternes de pedra grisa eren semblants a sentinelles solemnes davant le sportes d’Hades. Però una ona d’encens preciós els arriba de la cambra del te: és la crida que ordena els invitats d’entrar. D’una un avancen i prenen lloc. En el tokonoma hi ha suspès un kakemono on hi ha escrites les meravelloses reflexions d’un vell monjo sobre l’anorreament de totes les coses terrestres. La fressa del tupí que bull sobre les brases sembla el cant d’una cigala exhalant la seva tristesa a l’estiu que se’n va. … La cerimònia ha acabat; els invitats, retenint amb pena llurs llàgrimes, li diuen adéu i abandonen l’estada. a prec de Rikiu, un de sol, el més pròxim i el més estimat de tots, romandrà i assistirà a la fi. Rikiu aleshores es lleva el seu vestit de te, el plega curosament sobre l’estira i apareix guarnit amb el vestit de mort, d’una blancor immaculada. mira amb tendresa la fulla brillant del punyal fatal i li adreça aquests versos exquisits:

Sigues benvinguda,
oh espasa de l’eternitat!
A través de Buda
i a través de Daruma, igualment,
tu t’has obert camí.

I amb el rostre somrient, Rikiu ha entrat en l’inconegut.

Posted on

Meditació Zen

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

A partir del budisme chan a Xina, al s.VI al Japó es van desenvolupar dues escoles, rinzai i sōtō. (de la viquipedia).

Les pràctiques de meditació són:

Zazen: és la pràctica de meditació d’estar assegut amb l’esquena recta i les cames encreuades sobre un coixí (zafu).

Respiració: concentració en l’acte d’inspirar i expirar per ajudar a estar present.

Koan : una derivació dels gōngān xinesos, que literalment vol dir ‘cas públic’. En origen, feien referència a diàlegs i esdeveniments entre mestre i deixeble que eren registrats de manera escrita. Ja en el Japó, l’escola Rinzai els recollirà i ampliarà, i els usarà com a tècnica de meditació anant més enllà de la simple reflexió. Un koan pot ser una pregunta sense aparent sentit. Una qüestió de les més conegudes és: “¿quin és el so en fer palmes amb una sola mà?”. Una altra és: “¿quin era el teu rostre original abans de néixer?”. El practicant investigarà aquest tipus de pregunta amb una concentració total fins que el seu raonament conceptual quedi erradicat, i així pugui sorgir prajna, la saviesa intuïtiva. Això ocasionarà un despertar (satori, kensho) a la seva naturalesa búdica. El Satori seria l’estat en que ens veiem com realment som (ken=veure, sho=natura o essència). Aquesta il·luminació o revelació ens acostaria més a l’estat de Buda.

Shikantaza: no pensar, ni tan sols voler meditar. Es requereix una atenció constant però tranquil·la per part del practicant. El pensament s’allibera; ni pensa ni deixa de pensar. Es deixa passar. No agafa ni rebutja, com si les ràfegues mentals fossin núvols que travessen el cel sense deixar rastre. Aquesta contemplació tranquil·la i atenta portarà el seguidor a descobrir la seva naturalesa búdica: “si deixem de remoure l’aigua d’un estany, podrem a la fi veure clarament el fons”. En japonès, a aquesta acció d’asseure’s se l’anomena parla de la pràctica de la no-pràctica. El principal exponent d’aquest ensenyament és, sense dubte, el monjo Dogen, l’obra principal del qual, Shobogenzo, ve a ser la guia fonamental de pràctica i ensenyament de l’escola Soto. [No hi ha d’haver la intenció d’arribar al Satori, simplement seure i respirar sense fer res i en tot cas, ja arribarà].

Shojin-ryori, la manera de preparar un àpat amb un esperit semblant al Ikebana o la cerimònia del te.

Va tenir molta influència en l’estètica, amb la cerimònia del te.

Expansió a Occident. El monjo japonès Taisen Deshimaru, que a partir de 1970 estendrà una xarxa de centres arreu d’Europa i que encara avui és la forma majoritària de conèixer el zen a Europa.

 

Posted on

Virus

La vida  Llista d’espècies    Arbre de la vida

Material genètic, seqüències curtes de DNA o proteïnes que només es reprodueixen dins d’un hoste. [Penetren la membrana i alliberen el seu material genètic que es desplaça fins al nucli on es replicarà. Després torna a la membrana on surt fora de la cèl·lula morta]

Origen al precàmbric. [ Com que depenen d’altres cèl·lules per viure suposo que van aparèixer més tard] Podrien haver evolucionat a partir de plàsmids, fragments de DNA que es mouen entre les cèl·lules, o a partir de bacteris.

Se n’han descrit uns 6.000.

Els virus vegetals només contenen RNA, amiden entre 20 i 500 nm, pe. virus del mosaic del tabac, civada, etc.

Virus del tabac sota microscopi electrònic, 160m augments.

La major part dels virus que afecten animals solen ser icosaèdrics, altres espirals.

En la majoria de casos no són perjudicials i conviuen amb l’hoste. Quan salten d’una espècie a l’altra tenen efectes imprevistos. Els antibiòtics no funcionen [perquè pròpiament no són vida ]. El sistema immune els ataca i els símptomes de malaltia sovint són la sobrereacció del sistema immune.

Com que el sistema immune es debilita poden aparèixer infeccions secundàries [ que si són per bactèris aquestes sí que es tracten amb antibiòtics]

D’altres virus RNA són el de la ràbia (transmès per mossegada, 6 setmanes d’incubació i mort), mixovirus (causen grip, xarampió, rubeola=varicela), reovirus, arbovirus (encefalitis), picornavirus (poliomelitis, meningitis, encostipat de nas i coll).

Són virus de DNA els poxvirus (verola), virus de l’herpes, adenovirus (encostipat d’hivern), papovavirus (verrugues), bacteriòfags)

viqui |   wiki |  Vida no cel·lular  |  sobre els virus

Posted on

Budisme

[ esborrany ]

https://ca.wikipedia.org/wiki/Budisme  El canon pali |   els 5 obstacles    |    Bardo Thodol el llibre tibetà dels morts

Theravada: camí dels ancians, de la tradicio Hinayana. Personal ENlighment a través de disciplina monàstica i estudi de les sutras.

Mahayana. El gran camí. Il·luminació per a tots, el bodistva ajorna el seu Nirvana per ajudar els altres. Més popular, es basas en la devoció i la meditació. S’introdueixen deitats per ajudar a la meditació.

Vajrayana. El camí del tro. semblant al mahayana però més directe, El coneixement passa del guru al deixeble. amb l’ensenyament dels tantras. Combinent els chanting, tècniques de ioga avança des i meditació creant imatges a la ment.

 

Budisme
Mahayana: no preocupar-se de si mateix i volcr-se e totes les coses vives: Xina, Japó. Tailàndia
Hinayana: Primer la il·luminació i després tornar a la terra per ajudar la gent (Tibet).

Siddharta Gautama

El segle I la tradició oral es recull al Cànon Pali  (llengua Pali) que regirà el budisme Theravada seguit al sudest asiàtic.

Segles més tard els Sutras en sànscrit al nordoest de la Índia donen lloc a la branca Mahayana, que serà predominant a Xina i Japó. [S’escampa al segle V al llarg de la ruta de la seda]. En aquesta tothom pot aspirar a ser un buda, bodhisattva [ el que cerca la il·luminació. [ el budisme es va originar a la Índia però és vigent a Xina i sudest asiàtic ].

Del Mayahana a Xina durant la dinastia Tang al sVI en sortirà el budisme zen (en japonès: 禅, ‘meditació silenciosa’) és el nom d’una variant del budisme mahayana practicat primer a la Xina amb el nom de chán. Més tard, arribà al Japó sota el guiatge del monjo Eisai (1191) i va ser perfeccionat pel monjo Dogen (1227).

Les principals escoles del budisme zen pròpiament japonès són rinzai, soto i obaku. Es distingeixen per la especialització en les diferents tècniques de meditació, com el koan o el zazen. Influït pel Taoisme, els ensenyaments dels textos tradicionals queden més en un segon pla i es proposa la meditació per arribar directament a la il·luminació interior o satori.

[ El budisme zen va influir en la ritualització de servir el te, convertint en art un acte quotidià. Tot i que no es pot dir que fossin creats expressament per meditar, l’estètica de jardins gairebé buits també es pot considerar un resultat del budisme zen].

[ la meva cerimònia del te, el tangram de molsa a la terrassa ]

Kamo No Chomei (1155-1216). Hojoki
Keno. Assaigs sobre l’oci

Primera Noble Veritat: tota existència està impregnada de patiment, de pena i de frustració per la caducitat d’un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.
Segona Noble Veritat: l’origen del patiment es troba a l’afany de viure, al desig d’actuació, de plaer, de possessió.
Tercera Noble Veritat: el patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d’actuar. L’extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
Quarta Noble Veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí de les vuit passes. Qui el segueix s’acosta a la il·luminació.

Les vuit passes són:

[Saviesa, Pali]
Coneixement recte de les Quatre Nobles Veritats.
Actitud recta: allunyar-se d’odis i enveges.

[conducta recta, Sila]
Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment.
Acció recta: bona conducta moral.
Ocupació recta: guanyar-se la vida sense fer mal.

[Samadhi, entrenament de la ment]
Esforç recte: fomentar tendències bones.
Pensament recte: no cedir als desigs.
Concentració recta: meditació.

[discussió, si el budisme implica la dissoluciño del jo, relacionar amb kenosi a meditació cristiana, Hume i Kant]

Posted on

Meditació al budisme

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

El budisme afirma quatre nobles veritats:

  • Tota existència està impregnada de patiment, de pena i de frustració per la caducitat d’un món en constant canvi.
  • L’origen del patiment es troba a l’afany de viure, al desig d’actuació, de plaer, de possessió.
  • El patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d’actuar. L’extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
  • El camí que condueix al nirvana és el noble camí de les vuit passes.

Les vuit passes són (el del Noble camí òctuple ) són:

[Saviesa, Pali]

  • Coneixement recte de les Quatre Nobles Veritats.
  • Actitud recta: allunyar-se d’odis i enveges.

[conducta recta, Sila]

  • Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment.
  • Acció recta: bona conducta moral.
  • Ocupació recta: guanyar-se la vida sense fer mal.

[Samadhi, entrenament de la ment]

  • Esforç recte: fomentar tendències bones.
  • Pensament recte: no cedir als desigs.
  • Concentració recta: meditació.

Esforç recte

The unwholesome states (akusala) are described in the Buddhist texts, as those relating to thoughts, emotions, intentions, and these include pancanivarana (five hindrances) – sensual thoughts, doubts about the path, restlessness, drowsiness, and ill will of any kind.

Els cinc obstacles descrits al Cànon Pali: desig, mal voler hostilitat, peresa, estrés, dubte o confusió.

El pensament recte o mindulness

(Descrit al Satipatthana Sutta) ( cites )
Atenció, estar present en el que s’està fent. Originalment tenir persent elñs ensenyaments que ens eviten l’ànsia del desig.

Es proposa la contemplació del:

  • cos
  • sentiments
  • la ment
  • els fenòmens

( es contemplen els quatre elements, els colors)

Recta concentració: La meditació

El terme Samadhi, voldria dir “recollir, aplegar” en el sentit d’unificar la ment, i també té a veure amb samatha, que vindria a ser “pau interior”.

Hi ha quatre estadis de dhyana, apartament, joia resultat de la concentració, estar present amb la ment i el cos, ni plaer ni dolor.

Per defugir el desig es proposa contemplar la lletgesa:

  • els cadàvers i la descomposició dels cossos, abans en visites als cementiris
  • els processos del cos

Quatre contemplacions ( Now, sir, I usually spend my time with my mind well grounded in the four foundations of mindfulness. What four? Here, sir, I practise contemplating body in the body. . . feeling in feelings. . . mind in mind . . . dhamma in dhammas, ardent, clearly comprehending, mindful, having removed longing and discontent with regard to the world.)

  • la mort, la brevetat de la vida (Nadika   el bellíssim text sobre que valdria la pena viure ni que fos per un instant)
  • el cos, menjar, dormir, caminar (quan s’ordenava un monjo se li donaven els 5 primers cabells del cap, ungles, etc com a objecte de meditació)
  • la respiració ( anapanasati ), fent llargues respirades. Amb tècniques com: The first, the counting (ganant), ‘suppresses uncertainty. It causes the abandoning of uncertainty’. The second, the pursuing or following (anubandhant), involves following the flow of the breath as it moves in and out of the body continuously; this ‘removes gross discursive thinking and causes unbroken mindfulness of respiration’. The third, the contacting or the touching (phusant) involves allowing attention to rest at the nose-tip or the point of the mouth where the air passes in and out of the body; it ‘removes distraction and makes for steady perception. One attains to distinction through bliss’. The fourth is the establishing or settling (th4pana), which prepares the mind for the attainment of jhtna.
  • contemplació de la pau

L’estadi final seria el nirvana, com quan el foc de l’ànsia deixa de cremar perquè ja no té més llenya.

Posted on

Meditació a l’hinduisme. Dhyana i ioga.

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

L’hinduisme (viquipedia) es desenvolupa en la cultura Veda al Punjab i plana del Ganges cap el 2000 BCE. ( Índia antiga ). Els textos principals són els Upanishads i els Vedes. Hi ha sis doctrines, les principals, el Vedanta (de Vyasa) i el  Ioga (de Patanjali) (les altres són, Samkhya ,  Mimamsa ,   Nyaya , i Vaixesika). És seguit avui pel 80% de la població a la Índia i també al Nepal, uns 1000 milions.

El ioga , que vol dir “unió” o “jou”,  “proposa com a objectiu la major felicitat per mitjà de la unió de l’atman (ànima individual) amb el Braman (l’ànima universal). Desenvolupa com integrar els aspectes físics, psíquics i espirituals de la persona a través de la pràctica de la meditació, l’ascesi moral i l’exercici corporal. / Per aconseguir-ho, prèviament cal passar per l’autoconeixement i l’autoanàlisi, el desaprenentatge d’idees preconcebudes inconscients, el creixement personal i altres fases. Inclou la cura del cos físic, perquè és qui conté la persona i perquè considera que fent-ho hom pren cura de l’inconscient. Dóna importància a la respiració perquè és controlable conscientment i d’aquesta manera també es pot controlar i tenir cura del cor, la circulació sanguínia i altres aspectes físics i psíquics.”

Hi ha diversos tipus de ioga:

  • hatha-ioga. Domini extern i intern del cos.
  • karma-ioga. Activitat externa amb renúncia progressiva al fruit de l’acció.
  • bhakta-ioga. Amor, devoció i servei.
  • raja-ioga. Domini intern de la ment (habitualment identificat amb l’astanga).
  • jnana-ioga. Coneixement abstracte.
  • mantra-ioga. Domini del so i del ritme intern i extern.
  • tantra-ioga. Utilitza les energies psíquiques i fisiològiques.

El segle III CE Patanjali va compilar en les  ioga sutras, les principals vuit pràctiques dins de astanga (raja ioga).

  1. Yama (‘prohibicions’: no violència i sensibilitat cap als altres éssers, no mentir, no robar,…)
  2. Niyama(‘preceptes’: neteja física i mental, disciplina recitar els vedes, …)
  3. Asana (‘postura’): la columna vertebral s’ha de mantenir erecta i el cos estable, en una postura còmoda per a la meditació. El hatha ioga s’enfoca en aquest membre.
  4. Pranayama (‘control de la respiració’;prana: energia mística present en l’aire respirat; i yama: ‘control’)
  5. Pratyahara (‘poc menjar’, control dels sentits; Prati: ‘poc’; ahara: ‘menjar; implica el retraïment dels sentits dels objectes externs ).
  6. Dharana (‘sosteniment’; Dhara: ‘sostenir’; l’esforç de concentrar la ment en un pensament, per exemple, el punt entre les celles.
  7. Dhyana (‘meditació’). Aquí ja no som conscients de l’esforç de meditar, la ment contempla sense esforç l’obecte triat.
  8. Samadhi( ‘completa absorció’). Ens identifiquem amb l’objecte de la meditació.

Mentre en el raja ioga la contemplació/meditació, el Dhyana, té un paper molt important, el ioga que s’ha popularitzat més a occident és el Hatha ioga, desenvolupat per Matsyendra el s X, i que treballa diferents postures o Asanas, que ens han d’ajudar a tenir major benestar físic i arribar a la contemplació [ no acaba d’aclarir si es tracta d’identificar-nos ab l’ànima universal o és com un gimnàs ]

En l’estadi final, el Atman (el jo), es fa u amb Brahman.

Ashram: ermita o monestir per a la vida espiritual

Posted on

Contemplació a la natura

Meditació Què és? Què pretén?  |   Contemplació a la natura  | [La mirada endins]   |    pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam   | Els espais de l’ànima  |   Música contemplativa  |   Art del silenci   |   Lectures i materials  |   Discussió   |  Personal

Hi ha espais naturals que afavoreixen la contemplació i la meditació, la muntanya, el desert, el mar, el bosc , el cel estrellat,  i en el meu cas potser hi afegiria els núvols ]

La muntanya

La solitud al cim d’una muntanya, lluny del confort de la ciutat, i lluny també del seus sorolls i preocupacions, la vista elevada sobre el territori amb el paisatge als nostres peus, ens dóna una perspectiva més gran sobre el món. Alhora, l’esforç per arribar-hi ens fa ser conscients de les nostres limitacions i febleses.

Per això els ermitans han buscat sempre coves i  refugis en lloc elevats, com a Montserrat.

Prop de Natzaret hi el Tabor, un humil turó que destaca sobre la plana, que és on Jesús es va transfigurar. (MT, 17,1).

Igual com passa amb Montserrat, tan a prop de Barcelona, només que hom comença a enfilar-s’hi, la perspectiva sobre el món canvia radicalment.


Amb el romanticisme, els excursionistes comencen a pujar munytanyes per trobar una connexió amb tot l’existent. [ a completar amb cites dels romàntics alemanys i anglesos ]

Caspar Friedrich, Der Wanderer über dem Nebelmeer

Ferdinand Hodler. Blick ins Unendliche

El desert

Sempre he recordat com si el meu professor Pere Lluís cités Dewey en el sentit que cada tipus d’entorn o paisatge propiciava un determinat tipus de visió de l’univers: a la selva o el bosc, en la plenitud de la naturalesa, hom esdevindria panteista. A la ciutat, on sembla que l’home es basti per si sol, ateisme. I al desert, enmig del no res, deisme.

El desert és sempre present en la geografia del poble d’Israel. El nou testament hi ha un l’episodi de Jesús temptat pel dimoni al desert (Mt 1-4), que no es correspon tant a una actitud contemplativa. En canvi a Lluc 5, 15 tenim: La seva anomenada s’escampava cada vegada més, i s’aplegaven grans multituds per sentir-lo i fer-se curar de les malalties; 16 però ell es retirava als llocs deserts i pregava. A començaments del segle tercer homes i dones van anar al desert cercant una vida retirada al desert d’Egipte, els pares del desert. Antoni, un dels primers a marxar al desert fundarà una comunitat monàstica. Les seves temptacions pel dimoni seran un tema popular en les arts visuals. Jeroni, que traduiria la Bíblia al llatí, es retirà a un desert al sud d’Antioquia a Síria i serà representat al desert pregant o al seu estudi.

Giovanni Bellini. San Girolamo

El mar

La immensitat del mar, la nostra impotència quan hi ha temporal, i el ritme incansable de les onades que van i vénen, afavoreixen l’experiència de petitesa i alhora de pertinença a quelcom més gran que ens depassa.

Caspar Friedrich. Der Mönch am Meer

Hiroshi Sugimoto. Seascape

Les onades

El bosc

Caminar per un bosc, estar entre els arbres, que en general  tenen molta més edat que nosaltres, la presència de multitud de vegetació que ens envolta,  els animals que en general no veiem perquè s’amaguen, però que sentim, els cants dels ocells [ sant francesc ] , la fressa d’una sargantana, tot ens fa adonar que som una part més de la comunitat d’éssers vius que neixen i moren. Al Japó caminar al bosc s’ha consolidat com una teràpia, Shirin yoku.

És una experiència que repeteixo anualment i de manera espontània em surt  saludar la naturalesa .

La contemplació del cel , astronomia

[En Plató, Kant. ]Transmeten que hi ha l’univers és infinit, immens, i nosaltres petits. Transmet que hi ha una regularitat i unes lleis, el sol que surt cada dia, el cicle lunar, les estacions i el sol recorrent el zodíac. Els moviments dels planetes. És un món ordenat i perfecte que es contraposa a l’incert de la vida terrenal [ el Timeu]

Els núvols

Que jo sàpiga no hi ha una tradició contemplativa dels núvols però a mi m’agrada molt mirar-los, identificar-ne els tipus. M’agrada especialment un cel net amb cirrus fins. Representen el contrari de la contemplació del cel astronòmic, amb la seva regularitat. Els núvols varien constantment i ens fan present com en són d’efímeres, les nostres vides i les nostres experiències ( timelapse des del balcó) , però, alhora, no deixen de tenir valor per això, potser amb uns instant ja n’hi ha prou. [ viure com una pluja, tal com deia la Maria, la vida d’un dia de les efímeres a Tisza, Nadika, viure l’estona d’inspirar i expirar ]. Els núvols que miro.

Altres: vídeos contemplatius: Núvols , Micropaisatges, Solars

Castiñeira sobre els santuaris a la naturalesa al diari ARA

 

Posted on

The Third Man

The Third Man is a 1949 film noir directed by Carol Reed, written by Graham Greene, and starring Joseph Cotten, Alida Valli, Orson Welles, and Trevor Howard. The film is set in post–World War II Vienna. It centres on Holly Martins, an American who is given a job in Vienna by his friend Harry Lime, but when Holly arrives in Vienna he gets the news that Lime is dead. Martins then meets with Lime’s acquaintances in an attempt to investigate what he considers a suspicious death.

The atmospheric use of black-and-white expressionist cinematography by Robert Krasker, with harsh lighting and distorted “Dutch angle” camera technique, is a major feature of The Third Man. Combined with the iconic theme music, seedy locations and acclaimed performances from the cast, the style evokes the atmosphere of an exhausted, cynical post-war Vienna at the start of the Cold War.

Greene wrote the novella of the same name as preparation for the screenplay. Anton Karas wrote and performed the score, which featured only the zither.

Els fets : El major Calloway presenta a un incrèduñ Holly Martins les evidències que Harry Lime ha estat traficant amb penicilina adulterada. Una època on encara era possible arribar a un consens sobre els fets, evidències que no es podien desqualificar com a fake news.

La nòria : Holly Martins es troba dalt de la nòria amb Harry Lime en una escena sublim de qüestions morals. Confrontat amb el fet de les víctimes de la penicilina adulterada, HL es pregunta si per cada petita figura que desaparegués a baix, una formigueta, rebés 20.000 lliures, si li resultaria tan difícil de rebutjar. After all it’s not that awful. You know what the fellow said – in Italy, for thirty years under the Borgias, they had warfare, terror, murder and bloodshed, but they produced Michelangelo, Leonardo da Vinci and the Renaissance. In Switzerland, they had brotherly love, they had five hundred years of democracy and peace – and what did that produce? The cuckoo clock. So long Holly.

El final: al cementiri, Holly espera Ana que ve caminant des de lluny i que l’ignorarà. Tot i saber que Harry era immoral, no pot perdonar Holly que l’hagi entregat. És qui ha desfet el seu somni.

Posted on

Història. Visió global

Història |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara

[Com es defineix i com s’ha conegut cada etapa? Quins són els seus reptes?]

ETAPES

Paleolític -100.000 a -8000:
Establert al s19  amb l’estudi d’eines de pedra sense polir als jaciments ( “descobriment” de la prehistòria), i al llarg del s20 amb els fòssils d’homínids i anàlisi genètica (Estudi de l’evolució humana) .
Colonització del món gràcies als ponts de terra a l’última era glacial, el foc, refugis, pintures, el llenguatge.

Neolític -8000 a -3300:
Establert al s19  amb l’estudi d’eines de pedra polida als jaciments (“descobriment” de la prehistòria). Al s20 Gordon Childe introdueix el concepte de la revolució neolítica amb l’aparició i expansió de l’agricultura i ramaderia.
[Conrear la terra i ramaderia per augmentar la població que pot suportar un territori. Ceràmica, conreu i ramaderia, regadiu, propietat privada. Des d’ara fins a l’actualitat, es tallaran boscos per obtenir terres cultivables. A l’edat mitjana ja s’havien aprofitat les del vell món. Al s18 s’incorpora el West d’Amèrica del Nord. A s20 i 21 es destrueixen les selves d’Amèrica llatina i Àfrica] [lluita per conquerir terres i recaptar impostos]

Primeres civilitzacions -3300 a -800:
Excavacions al s19, (expedicions arqueològiques ).
[Organitzar-se com a societat, sistema de creences, oficis,  metal·lúrgia de bronze i ferro.] [lluita per conquerir terres i recaptar impostos]

Antiguetat clàssica -800 a 500:
Cròniques originals gregues i romanes redescobertes al renaixement. Hermenèutica de textos bíblics (edat mitjana).
[Interrogar i proposar què ha de ser la vida, Confuci, Lao Tse, Budha, Plató i Aristòtil, Jesús] Imperi Romà i imperi Han. Esclaus. [lluita per conquerir terres i recaptar impostos, difícil equilibri entre recursos per desenvolupament econonòmic i protecció militar]

Post-clàssica. Edat mitjana 500 1500 (1453) :
Terme introduït al renaixement contraposant-lo a l’antiguitat clàssica.
[A occident 5 segles de col·lapse, es perd la civilització romana, recuperar un ordre, que es mira de justificar en la gràcia divina, fet que atorgarà un gran poder a l’església. Lluites entre nobles que competeixen per dominar un regne incipient, l’església com a justificació del poder. Conflicte entre civilització i pobles bàrbars, relació de poder entre terratinents i serfs] Poder dels propietaris de la terra. La regla implícita és seguir els dictats de la Bíblia. [limitat a Europa].

Moderna (Early Modern] 1453 1789:
Al s16 s’identifica l’època com a moderna, per contraposició a l’edat mitjana i l’antiguitat clàssica. Els regnes compilen les cròniques.
[Es qüestiona el món precedent, impulsat pel redescobriment de l’antiguitat. Nous començaments per l’art, la literatura, el pensament que intentarà conciliar fe i una raó que es vol independent (Descartes, Galileu), el territori que explora navegant noves rutes pel món. Impremta i accés al saber. Creença en el progrés per la raó, el projecte il·lustrat. El govern s’hauria de regir per la raó. Segueix la relació de poder entre terratinents i serfs.

Contemporània 2 [late modern] 1789 1915 (1950?)50:
[Ja des del començament s’identifiquen els canvis que suposa la industrialització s19]
El resultat de l’anterior: el progrés per la revolució industrial, tecnologies, colonització, revolucions de 1789 i 1838: cau l’antic règim basat en la propietat de la terra, el nou serà el del capital, vida regulada pel temps a les escoles i les fàbriques.  Occident voldrà aconseguir territoris colonitzats per tenir matèries primeres barates, desenvolupar tecnologies, aprofitar els recursos. L’humanitarisme aspira a construir una societat més justa, es planteja el comunisme. Alhora, el creixement econòmic i l’acumulació de riquesa del capitalisme sense control  explota els obrers, els colonitzats i els recursos naturals.

Actual3? 1915 1950 2020 :
[Potser la reflexió més rellevant seria la mirada enrere que fa l’Escola de Frankfurt que certifica el fracàs del projecte il·lustrat després de les guerres mundials] [ Ja no hi ha més utopies ].
[ les ambicions de les nacions i la tensió per l’explotació dels obrers porten a una inestabilitat que durà a dues guerres mundials i la revolució russa i la guerra freda. La revolució russa fracassa. El capitalisme es modera amb la regulació estatal, primer amb el New Deal als USA  i hi ha certa prosperitat després de la WWII però a partir dels ’80 el conservadorisme ho trenca i tornen les desigualtats.
El 1991 cau el mur i semblaria que entrem en una etapa de pau, però no serà així. La globalització augmenta les desigualtats i la gent està insatisfeta i es radicalitza. Xina i Rússia creixen com a poders totalitaris. El món islàmic es radicalitza. Apareix internet i la possibilitat de compartir informació. Semblaria que això ens hauria de permetre prendre decisions més racionals però deriva en la creació de bombolles informatives esbiaixades que es realimenten. L’ús de combustibles fòssils altera el clima però es reacciona tard degut a pressions de les empreses. Es busca una vida més lliure menys lligada a una feina fixa amb horaris fixos, menys lligada a una parella fixa, però això porta també a inestabilitat econòmica, solitud i inestabilitat a l’hora de criar els fills. [si durant l’economia agrícola calia conquerir territoris a conrear, durant l’era industrial territoris amb recursos minerals, ara cal conquerir el territori de la informació, de la visió del món, i per això cada bàndol, com a mínim amaga les seves maldats i les bondats de l’altre] [problemes actuals reptes actuals, desigualtats, radicalisme i odi, infelicitat personal, inseguretat en les condicions de vida, canvi climàtic, fake news i absència de veritat compartida]

(WK), Com acabarà la humanitat? Doomsdayclock

 

 

 

 

 

Posted on

Antiguetat clàssica -800 a 500

Història |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara

Inici -800,  1  , final 500

  • l’era axial i les grans concepcions religioses del món: Buda, Confuci, Lao Tse, Grècia, Jerusalem.
  • Civilitzacions: Europa mediterrani i orient. Àsia, Índia i Xina. Amèrica. Àfrica
  • Llenguatges, fam, guerres
  • Desenvolupaments

Era axial, religions

Karl Jaspers va introduir el terme Achsenzeit, era pivotal (Axial age ) per referir-se al període que va del s8 al 3 BCE. Noves maneres de pensar van aparèixer a Pèrsia amb Zarathustra (c 600-500), a la Índia amb els Upanishads i el budisme (Buda 480-400), a Xina amb  Confuci (551-479) i  Lao-Tse (s4 BCE) (i altres com Mo Ti, Chuang Tse, Lieh Tzu ), a Palestina, els profetes d’Israel com Elies, Isaïes i Jeremies i Jesús, a Grècia, Homer (s8), Parmènides (s6), Heràclit (s6), Sòcrates (470-399), Plató (428-348), Aristòtil (384-322).

Al Mediterrani l’era axial acabaria amb Roma (s3 BCE a 3AC), que la consolidaria. Quan Constantí assumeix el cristianisme el 313, defineix la civilització occidental amb l’herència d’Atenes i Jerusalem. Els dos últims segles seran inestables per l’atac de pobles nòmades fins a la caiguda de l’imperi. ( Late Antiquity ).

Israel. [Els profetes de l’antic testament com Isaïes (766-686) ens presenten un Déu que intervé en la història. Amb Jesús de Natzaret (0-33), aquest Déu entra en la història fent-se home i oferint-se com a sacrifici expiatori per salvar la humanitat. Una proposta religiosa que proclama l’amor i la compassió però que ben aviat va incorporar un element d’intolerància respecte les altres religions. Influïts per Plató, afirmaran la separació entre cos i ànima. És una antropologia de la culpa, l’home té un pecat original i està condemnat. És una religió del patiment i de negació de la vida. Igual que se separa ànima i cos, la vida en aquest món no és l’autèntica, sinó la vida eterna, que podrà ser al cel o a l’infern. De manera convenient, aquesta culpa original, i les noves que es produeixen en pecar, només es poden esborrar “contractant el monopoli” dels sacerdots cristians. El 313 Constantí farà el cristianisme la religió oficial de l’imperi. Tindrà un gran poder a l’edat mitjana ja que els reis ho seran “per la gràcia de Déu”. L’Islam al s6 en serà una ramificació, convertint-se en l’altra gran religió monoteista.
 Índia. Al llarg de l’època Veda ,  es compilen els textos Vedes i els Upanishads, definint una sèrie de rituals i 33 divinitats. És modificat pel brahmanisme que estableix el sistema de castes, els cicles de la reencarnació i el Nirvana, les divinitats de Shiva i Vishnu. Siddharta Gautama  (566 486 aC) introduí el camí de l’alliberament del patiment eliminant el desig, seguint el camí de 8 passes amb la Saviesa (Pali), la conducta recta (Sila) i l’entrenament de la ment (Samadhi). El budisme es veurà com un alliberament de la rigidesa dels brahmisme però  al s8 aquest renaixerà i el desplaçarà: hinduisme. El budisme passarà a ser predominant a la Xina i sudest asiàtic on arriba seguint la ruta de la seda, segle V.

2HAI0 Índia Harappa i Veda -2550 -322. 2HAI1 Índia Màuria -322 -180.2HAI2 Índia Clàssica i Gupta -180 550.

Xina.  Confuci (551-479) és un mestre que no predica unes divinitats sinó una vida recta, i més amb l’exemple que no pas amb grans teories. Són uns valors seculars. Hi ha poques dades històriques sobre Lao-Tse (s4 BCE?) autor o compilador del Tao Te Txing, la base del Taoisme. Viure de manera simple, d’acord amb la natura, [deixant fluir amb la no-acció wu wei], amb moderació, compassió i humilitat. A partir del segle V arriba el budisme des de la Índia seguint la ruta de la seda. Acabarà essent predominant a Xina, Japó i sudest asiàtic. Es denvolupa el budisme zen al Japó.
2HAX0 Xina Shang, Chou -1700 -221. 2HAX1 Xina Qin Han -221 220. 2HAX2 Xina Tres Regnes i Sui 220 618.
Grècia i Roma. [ Es comença a interrogar i pensar el món amb la raó, Parménides (s6), Heràclit (s6), Pitàgores (586-490 aC) i la matemàtica, Sòcrates (470-399), Plató (428-348) i les realitats immutables rere les aparences, Aristòtil (384-322) amb les categories de matèria/forma, acte/potència, causes eficient i final. I com a “maneres de viure”, l’estoicisme de Zenó de Cítion (336-264 aC) i després Sèneca (4aC-65) i Marc Aureli (121-180), viure en harmonia en el món adaptant-se a les circumstàncies sense queixar-se. L’epicureisme, Epicur (341-270 aC) i l’ataràxia, viure sense temor dels déus, amb moderació, gaudint del que es pugui. Seguit per Lucreci (94-55aC) .]
Queden definides les bases de les grans concepcions religioses del món , les Abràhmiques, amb el cristianisme i l’islam que vindrà aviat, i les Dhàrmiques, hinduisme, budisme i taoisme. No es pot dir que estoicisme i epicureisme hagin perdurat com a opcions majoritàries.
Totes comparteixen una crida a la moderació i renúncia de perseguir i satisfer els desigs. Tant les abràmiques com les dàrmiques creuen en una existència més enllà de la mort que depèn del nostre comportament moral, les primeres en termes de vida eterna o condemnació eterna, les segones amb el cicle de reencarnacions. Les abràmiques veuen l’home com a culpable i tendeixen a negar la vida present per garantir la futura [ és com una estafa en què cobren diners reals venent unes vacances futures inexistents ]. Déu és un ésser terrible que castiga tot i que pot ser compassiu. Estem condemnats i la religió té el monopoli de la salvació. Les dàrmiques no es basen en el temor a Déu sinó en que proposen el que podríem dir tècniques i pràctiques per estar bé de salut, mental i física.
(YH) Prèviament hi havia religions politeistes i locals, que no tenien pretensió d’esdevenir universals. Sovint consistien en una mena de contracte en una mena de contracte pel qual a canvi de la devoció, expressada en sacrificis de bestiar i ofrenes, les divinitats concedirien bones collites. L’animisme segueix en el politeisme en forma d’entitats menors, dimonis, fades, fonts i arbres sagrats. I en el monoteisme, els antics déus locals han estat substituït pels sants i patrons de ciutats, nacions i gremis. El dualisme, que creu en dos ordres superiors, el bé i el mal, ha deixat lloc al monoteisme, que proclama un únic Déu, però aleshores té problemes per explicar la presència del mal. Els monoteistes voldran imposar el seu monopoli. Les religions dhàrmiques com el jainisme, el budisme o el taoisme, no recorren a l’autoritat d’un ésser suprem sinó al coneixement de la naturalesa humana inevitablement afectada pel patiment del qual només en pot sortir treballant la disciplina de la meditació.
Les ‘religions actuals’ no són teistes però podem considerar el liberalisme, el comunisme, capitalisme, nacionalisme i nazisme com a ‘sectes’ que també duen a terme esforços missioners per convertir i imposar un monopoli [el paral·lelisme entre la fi dels temps cristiana i la societat sense classes comunista és notable) amb guerres sagnants. Les principals són l’humanisme liberal, pel qual l’individu humà és sagrat, i l’humanisme socialista, pel qual la societat és sagrada.

Civilitzacions

Europa, Orient, Mediterrà.
A Orient i el Mediterrani dominarà primer la Pèrsia Aquemènida 2HOP0 (-539 -330), en conflicte amb Cartago 2HFNM i Grècia (Arcaica 2HEG1 – 800 -500), Clàssica 2HEG2 (-500 -330)) fins al domini hel·lenístic d’Alexandre 2HEG3 Grècia Hel·lenística (-330 -146).
Amb les guerres púniques la República de Roma 2HER0 (-509 -264) serà el poder dominant al mediterrà i Ibèria 2HER1 (-264 -146) .  Amb l’imperi Romà 2HER2 (-146 280) s’estendran a les Gàl·lies i centreeuropa. Juli  Cesar, Cesar August,Tiberi, Cal·lígula, Claudi, Neró. Dinastia Flavia, Vespasià, Titus, Domicià. Els 5 bons Emperadors 96-180 Nerva, Trajà, Adrià, Pius Antoni, Marc Aureli. Dinastia Severa 180-235. Inestabilitat.
2HER3 (280-500)  Imperi tardà. Atacs dels bàrbars. Crisi. 364 Separació imperi Occident i Orient, Constantí a Constantinoble. 410 Roma saquejada i 476 Emperador deposat. Europa haurà estat marcada per la civilització romana excepte les bàltiques i el territori eslau que segueix essent un cacicat agrícola ( 2NES0 ).
Àsia.
2HAI0 Índia Harappa i Veda -2550 -322. 2HAI1 Índia Màuria -322 -180

2HAI2 Índia Clàssica i Gupta -180 550.
2HAX0 Xina Shang, Chou -1700 -221. 2HAX1 Xina Qin Han -221 220. 2HAX2 Xina Tres Regnes i Sui 220 618.
Apareixen les civilitzacions a Japó 2HAJ0 Yayoi i Kofun (-660 538), Corea 2HAXK Goguryeo (-57 660) , Tibet 2HAXT  (-200 618), i Indonèsia 2HAS1 (-800 700).

Amèrica
 Segueixen les cultures de mesamèrica i els Andes fins a la colonització el 1500. 2HMSC Cultures centreamèrica, 2HMSI Cultures Andes. Cacicats agrícoles al NE 2HMS1 . El -300 apareix l’agricultura a Amèrica del nord, 2HMN0 .

Àfrica
A partir del -500 s’extén l’agricultura a parts de l’àfrica meridional 2HFS0 .

Resta
Hauran seguit en cacicats o neolític: 2NOP0  Pèrsia fins els Aquemènides. 2NAXK Manxúria Corea fins -57. 2NAJ0 Japó fins -1000. 2NASI Sudest Asiàtic fins 500. Societats de pastors nòmades: 2NR00 Sibèria, 2NOA0 Aràbia, 2NAX2 Mongòlia i Tibet fins el -200. Segueixen al paleolític: Amèrica del Nord 2PMN0 fins -300, L’amazònia i Patagònia 2PMS2 fins el 500, l’Àfrica subsahariana 2PFS0 fins -500, Indonèsia fins el -800 2PAS1, i   Austràlia 2PZ00 fins el 1800.

Llenguatges

L’evolució de l’indoeuropeu aquesta època és:

1000-500BC

500 BC – 1 BC/AD:

1 BC – AD 500 Late Antiquity:

Pel que fa a les llengües romàniques, entre el 200 aC i 400 dC  van apareixent diferents formes de llatí vulgar. (pèrdua de la declinació que és substituïda per preposicions).

Fam

Plagues

429–426 BC Plaga d’Atenes 0.1M

165–180 Plaga Antonina, verola (smallpox) o xarampió (measles), afecta 25-33% de la població de l’imperi romà amb 5-10M morts.

Guerres

Grècia: 549 BC–530 BC Conquestes de Cirus el gran. Pèrsia. 100m. 499 BC–449 BC Guerres Grècia-Pèrsia. 300m. 336 BC–323 BC Campanyes Alexandre el Gran. Orient. 142m

ROMA: 264 BC–146 BC Guerres Púniques. Roma-Cartago. 1.5M. Europa: 113BC-61A 1.65M. 66–136 Contra els jueus. 1.5M. 269-453 Gots, Germànics, Huns. 1M

Índia: 262 BC–261 BC Guerra Kalinga. Imperi Maurya contra Kalinga. Índia. 175m.

XINA: 230 BC–221 BC Guerres d’unificació Qin contra Han, Zhao, Yan, Wei, Chu i Qi. Xina. 700m. 184–280 AD Guerra dels tres regnes al final de la dinastia Han. Xina. 36M

Desenvolupament

[Confuci, Buda, Jesús, filosofia grega, Euclides, Astronomia Ptolomeu, Homer, poesia Han]

-300 Astrolabi
-100 carreteres romanes. aqueductes, arcs, cúpules

[ què calia fer? Potser construir una manera compartida de visió del món, que ordenés la vida individual i la vida social basant-se en un ordre superior a l’efímer dels homes. En aquesta època (i no sé si en la nostra), la ciència encara no podia oferir aquest ordre. En les religions Abràmiques l’ordre el dóna un Déu que premia o castiga, ara, un cop mort, i a la fi dels temps. El problema de la mort i la justícia se supera amb la inmortaliltat de l’ànima que se salva o condemna. En les dàrmiques (de les quals l’ataràxia d’Epicur o l’estoïcisme en podrien ser una versió) hi ha un ordre natural, un patiment que ve dels desigs insatisfets, i un camí per superar-ho gràcies a la meditació. En alguna versió el problema de la mort i la justícia se supera amb la reencarnació. ]

Posted on

Primeres civilitzacions -3300 a -800

Història |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara

Inici -3000 final -800,

  • Civilitzacions: Orient i Egipte, Índia i Xina, Mesoamèrica, Europa i Grècia Micènica, resta
  • Metal·lúrgia, Escriptura
  • Discussió
  • Llenguatge, fam, desenvolupaments

Civilitzacions

Apareixen les primeres civilitzacions (cradle civilization) justament als territoris més favorables a l’agricultura,  Mesopotamia al Tigris i Eufrates, Egipte a la vall del Nil, la vall de l’Indus, i Xina (Huang He i Tang Tsé). A Amèrica hi ha el Caral-Supe a la costa de Perú i la civilització Olmeca a Mèxic.

Una civilització seria una societat complexa amb ciutats (civilització → cives), divisió i especialització del treball, amb una jerarquia social, una elit cultural, generalment un sistema centralitzat amb recaptació d’impostos, infraestructures i arquitectura monumental, i una religió organitzada.

Aquestes civilitzacions també s’han classificat segons les tecnologies de les eines, bronze i ferro.

Orient i Egipte: Un cop descobert el regadiu, les valls del Tigris Eufrates i el Nil oferien grans possibilitats.  A Mesopotàmia 2HOM0 (-3000 -539) apareixeran les civilitzacions dels assiris al nord (Síria), i Sumer i Babilònia al sud (Iraq). Irrigació, arada, la roda, l’escriptura cuneiforme, el Gilgamesh, el sistema numèric. A Canaà 2HOC0 ( -3000 -539) els fenicis seran grans navegants i comerciants, fundant Cartago. Israel (Israel). Hitites 2HOA0 (-3000 -539) a Anatòlia. (A Pèrsia diverses cultures agrícoles).
2HFNE 26 dinasties a Egipte, amb la construcció de temples, Piràmides, escriptura jeroglífica.

Índia i Xina: 2HAI0 (-2550  -322) Índia Harappa i Veda, composició del Mahbarata. 2HAX0 (-1700 -221) Xina Shang i Chou als rius Yang-tse i Huang-Po.

Mesoamèrica: 2HMSC (-2000 1500) Cultures centreamèrica, Conreu de blat de moro. Olmecas.  2HMSI (-2000 1500) Cultures Andes. Incas. Conreu de blat de moro, centres a Nazca i Lima.

Europa:  es colonitza seguint dues rutes, la costa del mediterrà i el corredor del Danubi. Edat de coure -1700 a -1000. Cap al -1000 arriba la cultura del ferro al llarg d’aquests rius i s’expandirà en les quatre direccions (AT15.5): celtes W, eslaus N, Itàlic S, Ilirians SE (Rumania). Cultures del ferro als Balcans. 2HEG0 (-2000 800), Creta, talassocràcia, domini del Mar, i Micenes,  Agamémnon.
2NES0, Cimeris i Escites.

Resta

Queden al Paleolític: Amèrica del Nord 2PMN0 fins -300, L’amazònia i Patagònia 2PMS2 fins el 500, l’Àfrica subsahariana 2PFS0 fins -500 i   Austràlia 2PZ00 fins el 1800. Indonèsia fins el -800 2PAS1.

Queden cacicats agrícoles sense arribar a formar una civilització: NE de sudamèrica, 2HMS1. Europa fins a l’arribada de Grècia i Roma (2NES0 escandinàvia , 2NEC0 Europa Central, 2NEA0 Illes britàniques, 2NEE0 Ibèria,
2NEI0 Itàlia, 2NEB0  balcans.  2NOP0  Pèrsia fins els Aquemènides. 2NAXKManxúria Corea fins -57. 2NAJ0 Japó fins -1000. 2NASI Sudest Asiàtic fins 500.

Societats de pastors nòmades: 2NR00 Sibèria, 2NOA0 Aràbia, 2NAX2 Mongòlia i Tibet -8000 -200.

Metal·lúrgia bronze i ferro

Cap el -3500 apareix la metal·lúrgia del bronze. Inicialment s’obtenia de minerals que ja eren compostos de coure i arsènic, com algodonite i domeykite de coure i estany com la stannite. L’estany es va consolidar com a millor aliatge però a diferència del coure, les mines són més escasses i s’havien d’obtenir de fora. A Cornualles hi havia importants jaciments. Els dos s’han de fondre per separat, el coure a 1085º i l’estany a 231º.
La tecnologia apareix a Orient i els Balcans, i des d’allà s’expandeix.

Entre el -2000 i el -1200 el ferro desplaça el bronze, possiblement degut a la manca d’estany disponible. És un metall comú, un 5% de l’escorça terrestre i gran part es troba combinat amb oxigen com a minerals d’òxid de ferro, com l’hematites i la magnetita. El ferro s’ha de fondre a forns que arribin a 1500-2000º, passar per un procés que n’elimini les impureses i barrejar amb carboni per produir acer. S’origina a Turquia amb els Hitites i s’escampa pel Mediterrani. (vídeo d’obtenció de ferro)

Escriptura

Entre 3500BC i 3000BC a Sumèria van inventar un sistema per processar informació fora dels límits del cervell, amb incisions a tauletes d’argila. A Perú ho feien amb nusos de cordes, els quipus. Es va començar a escriure poesia, història, però cal tenir en compte que tot això ja es feia oralment. La Bíblia hebrea, la Ilíada grega, el Mahabharata hindu i la Tipitika budista eren inicialment narracions orals. L’escriptura va ser necessària sobretot per registres d’impostos. (Sistemes d’escriptura) ( Suports escriptura)

Discussió

[Yuval Harari planteja] Com s’estableix l’ordre de les societats complexes?

Les reserves d’alimentació divideixen la societat entre uns pagesos a nivell de pura subsistència, i unes elits. Permetran que apareguin la política, les guerres, l’art, la filosofia, els palaus i els temples. Fins fa poc el 90% dels humans han estat pagesos treballant de sol a sol. [ La loteria del destí ].

Hem passat d’assentaments d’un miler de persones, a l’imperi Romà que en algun moment recaptava impostos a 100M de subjectes. Això és possible gràcies a tres sistemes d’ordre: el monetari, l’organització imperial i la religió.

Hem passat de milers de cultures diferents aïllades l’any 10000 BC a imperis relativament híbrids. Per exemple el cristianisme ha incorporat milions de persones que s’han dividit en innumerables sectes.

Llenguatges, fam, desenvolupaments

Llenguatges, sistemes d’escriptura,  alfabets, Suports escriptura

L’evolució de l’indoeuropeu aquesta època és:

1500 a 1000 BC

Fam: -2200. Una sequera que hauria durant 100 anys, va causar fam a tot el món i s’especula que va fer col·lapsar l’imperi antic a Egipte, l’Akkadi a Mesopotàmia, la cultura Liangzhua la vall del Yang-tse, i el declivi de la cultura de la vall de l’Indus forçant-los a emigrar cap a la Índia. ?

Desenvolupament

[Arquitectura piràmides, palaus i temples mesopotàmia][literatura vedes, Gilgamesh]

-4000 Navegació a  vela al Nil
-4000 Calendaris astronòmics
-3500 Mesopotàmia: Sistemes d’escriptura. Roda, palanca, grua.
-1200 El ferro substitueix el bronze

[Els reptes d’aquesta època suposen una organització centralitzada complexa, escriptura, i metal·lúrgia de ferro]

Posted on

Neolític -10000 -3000

Història |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara

Inici-10000 final -3000

Agricultura

[inicialment el període es definia per les eines de pedra polida neos – litos, pedra nova]. El 1936 Gordon Childe introdueix el concepte de la revolució del neolític quant a l’aparició de l’agricultura i la ramaderia que hauria aportat els excedents que permetrien la civilització.
En algun punt entre Turquia i Iran es van domesticar animals i va començar l’agricultura, primer el blat i les cabres (9000Bc), pèsols i llenties (8000 Bc), oliveres (5000BC), cavalls (4000BC), vinyes (3500BC). Des d’aleshores no s’han “domesticat altres plantes o animals. Si els nostres gens i ments són de caçadors-recol·lectors, el nostre aliment és el dels antics pagesos del neolític. En contra del que es pensava inicialment, l’agricultura va aparèixer també simultàniament a sudamèrica, amb blat de moro i llamas, i a Xina amb arròs, mill i porcs. (A nordamèrica carabasses, a Nova Guinea canya de sucre i bananes, a Àfrica occidental, mill, arròs, blat i sorgo).(Yuval Harari, Sapiens)

Es van formar assentaments allà on hi havia aigua, als rius a Mesopotàmia, el Nil, la vall de l’Indus, rius a Xina (el Huang he o riu groc, a la conca del qual hi ha Xi’an i Beijing, i el Yang Tsé, amb ChengDu i ShangHai) . Va aparèixer la divisió del treball i una jerarquia de classes.  La complexitat de la societat i els intercanvis faran necessari sistemes d’anotació.
Jericó tenia uns centenars d’habitants el 8500 i Çatal Uyuk, entre 5000 i 10000.
[Amb l’agricultura es comença a viure el temps no pas en el dia a dia, sinó en el cicle de les estacions. Apareixerà el calendari, l’observació dels astres i l’astrologia].

El món es divideix en (AT6):

  • caçadors de cèrvols al nord
  • pastors a les estepes de rússia i mongòlia, amèrica del nord, sahara
  • tropical root crops: sudest asiàtic, amazonas, africa central
  • l’agricultura s’escampa a mèxic, perú / est xina, europa i nord mediterrà, orient mitjà i índia W
  • caçadors isolats a  Asud sud, africa S, Austràlia (AT10 amb el canvi de clima queden aïllats pel mar o pel desert)

Expansió

Cronologia Neolític

Les principals divisions ja han tingut lloc durant el paleolític. L’evolució de l’indoeuropeu aquesta època és:

  • Centre: Pre-Anatolian (4200 BC), Hitita, extingit cap el 1500, Pre-Armenian (2800 BC),Pre-Greek (2500 BC)
  • Oest: Pre-Germanic (3300 BC),Pre-Italic and Pre-Celtic (3000 BC),Pre-Balto-Slavic (2800 BC)
  • Est:Proto-Indo-Iranian (2200 BC); split between Iranian and Old Indic 1800 BC,Pre-Tocharian (3700 BC) zona del NW de Xina, documents escrits, extingit

Discussió

Yuval Harari argumenta que l’agricultura i la vida sedentària no va ser necessàriament un progrés. Sí que hi havia més menjar disponible, però en general la vida dels pagesos era menys satisfactòria que dels caçadors-recol·lectors. Va donar lloc a una explosió de població i a elits. I el culpable no van ser reis o sacerdots: “els culpables van ser una colla de plantes, blat, aròs i patates. Aquestes plantes van domesticar l’Homo sapiens, i no pas a l’inrevés.[…] Aquesta és l’essència de la revolució agrícola, la possibilitat de mantenir més gent viva en pitjors condicions. (La cerca d’una vida més fàcil va dur a penes, i no pas per darrera vegada. Ens segueix passant avui. Qunta llicenciats joves agafen llocs de treball en despatxos de pestigi esperant que si treballen dur guanyaran prou dinbers per poderse retirar i fer el que realment els agrada quan en facin trenta-cinc? Però quan arriben a aquesta edat tenen hipoteques, nens a escola, cases a les afores que suposen alments dos cotxes per família, i no sabrien viure sense bons vins i vacances cares […] Abans suposava una feinada escriure una carta , posar-la en un sobre amb l’adreça i el segell i dur-la a una bústia. Una resposta podia tardar dies, setmanes i mesos. Avui podem enviar un correu electrònic que dóna la volta al món i si el destinatari és en línia, la resposta arribarà un minut després. Hem estalviat esforç i temps. Però tenim una vida més relaxada? Lamentablement, no. A l’era del snail-mail era, la gent només escrivia cartes quan tenia alguna cosa important a explicar. En comptes d’escriure la primera cosa que els venia al cap, consideraven atentament què volien dir i com redactar-ho. Esperaven rebre una resposta igualment cuidada. La majoria de la gent escrivia i rebia unes poques cartes al mes i rarament tenien la necessitat de respondre de seguida. Avui rebem dotzenes de correus al dia, tots de gent que esperen una resposta aviat. Crèiem que anàvem a estalviar temps, i en canvi hem augmentat la velocitat de la cinta de córrer de la vida deu vegades, fent que els nostres dies siguin tinguin més ansietat.”

[És el que podríem anomenar la trampa del luxe: en buscar una vida més fàcil posem en marxa uns canvis que potser no aporten el que hauríem volgut.] Curiosament, la hipòtesi que primer es va descobrir l’agricultura i amb els excedents de temps es van poder construir temples és qüestionada. Les estructures de Göbekli Tepe de 9500BC, van ser construïdes per caçadors-recol·lectors.

La selecció del bestiar fa que els més difícils quedin descartats i seleccionem els més mansos. Un pollastre salvatge viu entre 7-12 anys, el bestiar fins a 20 anys. Amb la ramaderia industrial els animals es sacrifiquen al cap d’uns mesos, perquè és més rendible.

A l’inici del neolític hi havia 5-8 milions de caçadors recol·lectors. A l’any 100, en quedaven 1-2 a Austràlia, Amèrica i Àfrica, mentre que el món tenia 250M de pagesos. Els primers no pensaven gaire més enllà de setmanes o mesos. Els pagesos projectaven anys i dècades en el futur [somiant què podrien fer si acumulaven bones collites]

[El pas d’un temps en què la natura ho proveïa tot, a un temps que hem de treballar la terra hauria quedat reflectit en la mitologia.

D’una banda al llibre del gènesi, 3 17-19 Adam i Eva són expulsats del Paradís, “I a l’home, li digué: «Perquè has escoltat el que et deia la dona i has menjat de l’arbre sobre el qual t’havia manat que no en mengessis, la terra serà maleïda per culpa teva. Tota la vida passaràs penes per poder menjar d’ella; 18 et produirà espines i cards, i menjaràs verdures; 19 menjaràs el pa amb la suor del teu front, fins que tornis a la terra, que és d’on has estat tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs».”

Virgili al Llibre I de les Geòrgiques (145): La primera, Ceres ensenyà els mortals a girar amb el ferro la terra, quan ja mancaven les glans i les arboces de la forest sagrada i Dodona’ refusava tot aliment, Després, a llur torn, els blats tingueren llur treball, talment que el funest rovell’ devorà els brins i el card estèril eriçà els sembrats; moren les messes; en lloc d’elles es drecen, aspre boscatge, les bardanes i els abriülls, i enmig de brillants conreus dominen el jull improductiu i la folla cugula. Si doncs no t’acarnisses incansablement amb el rampill contra les herbes, si no esveres amb sorolls els ocells, si no escapces amb la falç les ombres que t’obscureixen l’heretat, si no pregues invocant la pluja, ai!, hauràs de contemplar vanament el gran munt d’altri i, per espassar-te la fam, hauràs d’espolsar l’alzina dins els boscos.

Cogul

Desenvolupament

  • -10000 Agricultura
  • Assentaments urbans, protociutats de Jericó i Çatal Uyuk.
  • Ceràmica. Teixits. La roda. Irrigació
  • -5500 Bronze
  • pintures més esquemàtiques
  • [astronomia?] Megalits, tombes

Queden fora Austràlia, l’Àfrica subsahariana, separades Població [5M inicial, 18M final segons càlculs, altres diuen que es multiplica per 16 i serien 80M]

Posted on

BD Inventari

taula

  • ID (index) int 5
  • nom varchar 50
  • descripcio text
  • tipus varchar 50

taula propietats

  • IDp int 5
  • nompropietat
  • valor propietat caràcter? varchar 50 [ convertir numèric?] amb convert

taula relacions

  • ID1 int5
  • ID2 int5
  • relació varchar 50

taula geometria

  • nomg varchar 6
  • descripcio varchar 100
  • WKT
  • geometria

taula tipus llista de tipus possibles

  • tipus varchar 50

 

Posted on

En attendant Godot. Samuel Beckett

L’obra mostra, en format de parella còmica de vaudeville, dos personatges perduts en la vida, com ho estem una mica tots, que es discuteixen, reconcilien, consideren el suïcidi, es refan i s’alegren, com tots, i que estan pendents de Godot, que pot ser moltes coses, Déu, una vida millor. La gràcia de l’obra de Beckett és que és una metàfora oberta. Les parts amb Pozzo i Lucky són menys inspirades.

2019. Sala Beckett. Ferran Utzet director, Nao Albet i Pol López.

Posted on

L’efecte marc

Tota escena representada en un quadre suposa l’elecció, per part de l’artista, dels límits que la separen de la resta del món. I així ens fa concentrar en allò que l’interessa. Podem mostrar el naixement de Jesús, o la figura d’Hércules en primer pla més que no pas una gran panoràmica del paisatge. Das Grosse Rasenstück, o la llebre de Dürer són exemples de l’eficàcia del que podríem anomenar “efecte marc”:

Ens fa valorar la complexitat de totes les tiges dreçant-se al cel en apropar-nos-les i aïllar-les de la resta.

L’efecte encara és més evident en art abstracte, una línia o una taca de Miró o Tàpies, adquireixen valor quan l’artista decideix posar-les sobre el llenç i aquet penjar-lo en la paret d’un museu.

El mateix passa en fotografia. La tria dels límits i, sovint, deixar el subjecte sobre un fons buit, fan que apareguin les qualitats interessants del tema, com en aquests pèsols d’Emili Godés:

En el cas d’un traç en pintura abstracta, o d’un objecte en fotografia, ens podem demanar fins quin punt la bellesa ja existia, mesclada amb el fons, abans que l’artista decidís dur-la a un primer pla, o bé si és creada justament per l’acte de posar-la dins d’un marc.

El tokonoma japonès és un espai deliberadament buit en espera de ser omplert per un rotlle amb un dibuix o cal·ligrafia, i una peana per mostrar un objecte tal com una ceràmica. El rotlle serà triat en funció de l’ocasió. Aquesta actitud subratlla l’acte d’emmarcar un objecte que considerem especialment bell o adequat per a l’ocasió.

La poesia opera sota un principi semblant, “emmarcant” les paraules en les línies dels versos, o amb una dicció especial. Un text qualsevol, una recepta de cuina, per exemple, semblarà poesia si és recitada com un poema o és impresa en format de vers:

Aigua, farina, sucre, dos ous
pastar-ho, al forn 45 minuts.
Tortada de l’àvia.

Igual que en el cas de la pintura ens podem plantejar si qualsevol text pot ser poesia i només cal “emmarcar-lo”. Potser la bellesa és a tot arreu i només cal fixar-s’hi. Naturalment la resposta és que no tot val igual, la bellesa no és com un expositor de rebaixes d’uns grans magatzems d’on podem agafar-ne el que sigui. Sí que hi ha per tot arreu oportunitats per a l’interessant i el bell, imatges i mots a emmarcar. Però cal un treball actiu, com la de l’hoste del tokonoma, per triar-les, tractar-les i “emmarcar-les”.

El 1951 John Cage va concebre la peça 4’33”, exactament quatre minuts i 33 segons de silenci. Era una reacció contra un món que estava ple de música ambiental. Un món en què no existeix el silenci fa que els sons no es puguin “emmarcar” . Tal s’explica en aquest article:

The value people see in 4’33” is best explained by bread crumbs. One day, Cage was at a restaurant with the abstract painter Willem de Kooning, arguing about art. At one point, De Kooning made a rectangle with his fingers and dropped them over some crumbs on the table. “If I put a frame around these bread crumbs, that isn’t art,” De Kooning piped. Cage shook his head. The frame, he argued, meant everything.
Dump a virtuoso violinist on the street corner, and nearly everyone will walk past without a second look. Put the same violinist in a concert hall and 1,500 people will hang onto every note. The concert hall is a frame—a palace for listening—and when you frame silence there, incidental sounds may froth to the foreground. The hum of the lighting. The ticking of your wristwatch. The mad ringing in your ear. If you stop and contemplate the world buzzing around you, you may realize how rich and interesting it can be.

En música, el marc és el silenci, en dansa, la immobilitat

Un arquitecte d’interiors intel·ligent jugarà amb l’efecte marc per no poblar excessivament un espai de manera que en ressalti un mur il·luminat, una llar de foc amb un sofà.

No som conscients que l’admiració que sentim pel Taj Mahal es deu sobretot a l’ampla perspectiva que dóna el jardí. El mateix palau envoltat de gratacels o altres edificis, sense possibilitat de veure’l sencer,t al com passa amb moltes catedrals, no faria el mateix efecte.

El geni de James Turrell consisteix a crear uns marcs per veure el cel

En gastronomia, la tendència dels menús de degustació a presentar un seguit de racions petites separadament segueix el mateix principi de ressaltar les qualitats d’un plat separant-lo dels altres en l’espai i el temps. En general, tota experiència que vingui precedida d’una estona de silenci sense res més, serà apreciada amb més intensitat. En canvi, un món on la música se succeeix sense interrupció, on consumim imatges a instagram sense parar, on llegim missatges a facebook, twitter i whatsapp de manera contínua, impedeix emmarcar el que és important.

Gener 2021

Potser si l’efecte marc funciona és perquè, en el fons, tot és bell i tot té valor. Només cal mostrar-ho, “emmarcar-ho”, per que sigui evident.

Així, l’art clàssic aconseguia aquest “efecte marc” gràcies a la destresa del pintor o escultor que aconseguien representar quelcom que no es trobava al voltant. La seva destresa, “l’ars” o techné, és el que ens feia arrbar amb força la bellesa de l’atleta, el patiment de Laocoont, l’autoconeixement d’un retrat de Rembrandt. Quan Andy Warhol ens presenta una llauna, quan Tàpies posa una arpillera amb guix, quan Miró deixa un llenç blanc amb una línia que el recorre, ens dirigeixen la mirada cap a altres coses.

Stieglitz  (Història de la fotografia): We are searching for the ultimate truth… We believe that if only people are taught to appreciate the beautiful side of their daily existence, to be aware of all the beauty which constantly surrounds them, they must gradually approach this ideal. For beauty is the ultimate truth, and truth means freedom.

En afirmar la fotografia com a art independent de la pintura, i especialment d’una pintura que proposa continguts ficticis, Stieglitz està dient que la bellesa és arreu i només cal recollir-la i presentar-la bé en un marc o una bona reproducció.

La destrucció de l’espai del marc destrueix l’obra d’art (setembre 2021)

Hi ha peces meravelloses que s’han fet molt populars i se n’ha abusat. La petita música de nit de Mozart, reproduïda als ascensors, als anuncis, s’ha fet mal bé. La nit estel·lada de Van Gogh, reproduïda en samarretes, imants de nevera, tovalloles … també s’ha fet mal bé. Imaginem ara que aquesta obra s’ha mantingut en secret, i que arribes a un museu i, de sobte, en una sala perduda on no hi ha ningú, de la trobes de sobte.

Efecte marc en els concerts (09/2021)

La formalitat dels concerts de música clàssica, la majestuositat de la sala de concerts, el silenci abans de començar, els aplaudiments, tot són contribucions a “emmarcar” i rebre la música amb més atenció. Sense aquesta ajuda, molts passatgers del metro de Washington van passar de llarg de l’actuació del violinista Joshua Bell.

El preu i l’audiència com a efecte marc (09/2021)

En el terreny de l’art, la música, o gastronomia, el preu també funciona una mica com efecte marc. Quan un producte és molt car i no queda a l’abast de tots, aquesta distància funciona una mica com un efecte marc i estableix el producte com a important. És el cas on sovint “emmarquem” una tonteria sense valor elevada artificalement pel mercat especulatiu, com els balloon dogs de Jeff Koons. El mateix passaria amb concerts de músics molt famosos o productes gastronòmics de luxe com el foie o caviar, que objectivament no són pas superiors en exquisidesa a una truita de patates ben feta. A les cates de vins, el factor previ de prestigi emmascara sovint la qualitat que trobaríem en una cata a cegues (per no parlar del cas en què el mateix vi ser posat en ampolles de cellers de diferent rang).

La fama i la popularitat també fan destacar, sovint sense motiu, artistes i productes. Així, escoltem el que toca, visitem els museus i ens aturem a les pees que toca, fem viatges on toca i fotografiem el que toca.

09/2021

El veritable esteta sabrà descobrir valor sense l’ajuda de l’efecte marc, ja sia el passatger del metro que es va aturar davant el violinista, el que menja una truita de patates a un bar del barri, o que s’atura en un mural d’un desconegut. Com els directors de cinema que emmarquen una escena fent un rectangle amb els dits o amb un objectiu especial, l’esteta sabrà troabr la bellesa sense les ajudes dels marcs establerts pel que és popular o té un preu elevat.

La bellesa pot trobar-se tot arreu, però no m’atreviria a dir que tot l’existent és bell, i fundar una religió de la bellesa com voldria Hölderlin. Hi ha odi, mesquinesa i lletjor, en el món i en nosaltres mateixos. Parafressejant Auden, diríem que entrem a la bellesa només en algunes estones i alguns llocs. [ pendent il·lustració abocador]

2023

Les obres de Roy Lichtenstein creen un “efecte marc” en reproduir, pacientment a l’oli, les imatges dels còmics amb les textures de les tècniques de reproducció mecàniques.

Posted on

Demografia i inventari

Year Population Births per 1,000 Births Between Benchmarks Number Ever Born Percent of Those Ever Born
50,000 B.C.E. 2 – – – –
8000 B.C.E. 5,000,000 80 1,137,789,769 1,137,789,769 0.4
1 C.E. 300,000,000 80 46,025,332,354 47,163,122,125 0.6
1200 450,000,000 60 26,591,343,000 73,754,465,125 0.6
1650 500,000,000 60 12,782,002,453 86,536,467,578 0.6
1750 795,000,000 50 3,171,931,513 89,708,399,091 0.9
1850 1,265,000,000 40 4,046,240,009 93,754,639,100 1.3
1900 1,656,000,000 40 2,900,237,856 96,654,876,956 1.7
1950 2,516,000,000 31-38 3,390,198,215 100,045,075,171 2.5
1995 5,760,000,000 31 5,427,305,000 105,472,380,171 5.5
2011 6,987,000,000 23 2,130,327,622 107,602,707,793 6.5
2017 7,536,000,000 19 867,982,322 108,470,690,115 6.9
2030 8,563,000,000 16 1,806,595,106 110,277,285,221 7.8
2050 9,846,000,000 15 2,833,529,982 113,110,815,203 8.7

( font : PRB )

Per simular quantes vides hi ha hagut, partiré de la població total d’un període, és a dir tots els naixements que hi ha hagut. Després amb l’ajuda d’aquesta taula, veiem la població mitjana i podem ajustar una taxa de naixement i morts.
Aleshores, partir de la població inicial puc tenir la població actual a cada moment i els naixements acumulats.

World Population: cronologia amb la població total, fites rellevants en la història de l’alimentació o la salut i mapa dinàmic que s’actualitza amb l’increment de població.

FÓRMULES

Amb una taxa neta de creixement anual de r, tenim P(2)=P(1)*(1+r), P(n)=P(1)*(1+r)(t-1). Surten uns valors baixos els primers segles i a partir del 1700 comencen a arribar als 5-12 per mil. Això vol dir que fins aleshores la mortaldat gairebé igualava la natalitat. ( a la inversa, si tenim els valors de la població, la taxa de creixement és: r=[P(t)/P(0)]^(1/t-1) – 1

Els naixements acumulats serien: N(1)=P(1)n amb n la taxa de naixement, (que és n=r+m, si tenim creixement i mortalitat) N(2)=P(2)n=(P1)*(1+r), N(t)=nP(t)=nP(1)*(1+r)(t-1).I la suma: N(1)+N(2)+…N(t)= nP(1)*(1+ (1+r) + (1+r)2 + (1+r)3 + … (1+r)(t-1))  [ S-1=(1+r) + (1+r)2 + (1+r)3 + … (1+r)(t-1) = (1+r)[S-(1+r)(t-1)  ]   ,   (1+r)(t-1) – 1 = Sr, S =( (1+r)(t-1) – 1 )/r ]

cal posar r dividit per 1000, r’

N(t)=nP(1) [ (1+r)(t-1) – 1 )/r ] = (r+m)P(1)[(1+r)(t-1) – 1 )/r]

https://en.wikipedia.org/wiki/Classical_demography

https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_states_by_population_in_1_CE

https://en.wikipedia.org/wiki/Demographic_history

https://en.wikipedia.org/wiki/Demographics_of_the_world

https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_largest_cities_throughout_history

 

Posted on

Esbossos poesia

Tos (18/12/2019)

Cada cop que tusso és una bomba que explota a dins.

El pit és un camp de batalla destrossat per les explosions.

El bombardeig no para i no hi ha descans per a aquesta terra castigada.

 

Posted on

Història de la fotografia

[ esborrany]   421 Fotografia

Inicis  |   Stieglitz i l’afirmació de la fotografia com a art   |   Surrealisme i reportatge  |    La fotografia a Catalunya

INICIS

Antecedents: càmera obscura. Niepce. 1837 Daguerre aconsegueix fixar la imatge sobre una placa de plata. Talbot. Collodion

Es fa servir per retrats de gent famosa, records de viatges, muntatges que imitaven la pintura.

Félix Nadar

Julia Margaret Cameron,  1867

Oscar Rejlander, Two ways of life, 1957

Henry Robinson, Fading away, 1858

Reportatges de guerra i paisatges

Mathew Brady, guerra civil americana

El moviment, Eadweard Muybridge [ llibre]

Afirmació de la fotografia com a art.

Peter Henry Emerson refusà la fotografia com a imitació de la pintura i mirà de capturar la naturalesa sense artificis, influït epr le spintures de Millet

Alfred Stieglitz, (1864- 1946) i Edward Steichen, van publicar la revista Camera Work entre 1903 i 1917. S es va preocupar per la qualitat de les reproduccions i afirmava que la bellesa és a tot arreu i no calia retocar-la: “We are searching for the ultimate truth… We believe that if only people are taught to appreciate the beautiful side of their daily existence, to be aware of all the beauty which constantly surrounds them, they must gradually approach this ideal. For beauty is the ultimate truth, and truth means freedom”. Relació amb la pintora Georgia O’Keefe. En un catàleg va declarar: “”I was born in Hoboken. I am an American. Photography is my passion. The search for Truth my obsession. PLEASE NOTE: In the above STATEMENT the following, fast becoming “obsolete”, terms do not appear: ART, SCIENCE, BEAUTY, RELIGION, every ISM, ABSTRACTION, FORM, PLASTICITY, OBJECTIVITY, SUBJECTIVITY, OLD MASTERS, MODERN ART, PSYCHOANALYSIS, AESTHETICS, PICTORIAL PHOTOGRAPHY, DEMOCRACY, CEZANNE, “291”, PROHIBITION. The term TRUTH did creep in but it may be kicked out by any one”.

De 1925 a 1930 va fer una sèrie de fotos, sobretot de núvols, titulada Equivalents, que no pretenien documentar ni descriure res, com si fossin art abstracte.

Col·lecció

Georgia O’Keeffe

Equivalent 1930

Bill Brandt (1904-1983)

Paul Strand (1890-1976): retrats, fotografia abstracta

Edward Weston (1886-1958): paisatges, formes, retrats

Ansel Adams (1902-1984), els paisatges de Yosemite i Sierra Nevada [vista en el viatge a Califòrnia el 2011]

Renger-Patzsch ( 1897-1966  ), die neue Sachlichkeit, la nova objectivitat. Die Welt ist Schön, reafirma la idea de trobar la bellesa en el que ens envolta, com strand i Stieglitz.

Andreas Feininger (1906 – 1999), format a la Bauhaus, escenes de Manhattan i formes [ llibre Anatomia de la Natura]

 

Raoul Hausmann (1886-1971) [autor del Cap mecànic, llibre ] Dada

Man Ray (1890-1976),  americà amb carrera a Paris, surrealisme  i creació de formes noves. [ llibre ]

Lewis Hine (1874-1940) va documentar les condicions del treball infantil

Dorothea Lange (1895 – 1965) va documentar la vida de la gent durant la Depressió per encàrrec de la Farm Security Administration:

Migrant mother

Walker Evans (1903 – 1975) també per la Farm Adm.

 

EL REPORTATGE PERIODÍSTIC

El 1924 apareix la càmera Ermanox i el 1925 la Leica, cosa que permet fer fotos d’exposició ràpida i gran angular pels reportatges de notícies.

André Kertész (1894 – 1985): captar el moment (tot i que també va elaborar composicions).

Henri Cartier-Bresson (1908-2004): la càmera com a extensió de l’ull, captar el moment decisiu.

Robert Capa (1913 – 1954), reporter de guerra, mort al Vietnam

 

LA FOTOGRAFIA A CATALUNYA

http://patrimoni.gencat.cat/ca/coleccio/la-fotografia-artistica-catalunya

Des del primitiu daguerreotip fins als actuals suports i canals de distribució, la fotografia catalana ha estat protagonista d’una revolució de poc menys de dos segles.

Mesos després d’aparèixer el daguerreotip a França (1839), Ramon Alabern es converteix en el primer català en fer fotografies amb aquest nou invent. Poc després, fotògrafs com José Martínez Sánchez o Juan Martí seran testimonis de la Revolució Industrial.

A finals del segle XIX apareixen els primers fotògrafs artístics catalans (Joan Vilatobà, Miquel Renom o Pere Casas Abarca), propers al Simbolisme i l’Impressionisme, mentre que la segona generació segueix el Pictorialisme (Joaquim Pla i Claudi Carbonell).

L’Avantguardisme també arriba a la fotografia catalana, i el treball de professionals com Josep Sala, Pere Català Pic o Gabriel Casas suposa una revolució artística i tècnica.

[no esmenta Agustí Centelles, mesquí ]

Pere Català

Emili Godes, Pèsols, 1930

No és fins la dècada dels cinquanta que ressorgeix la tradició de la fotografia documental. Una nova generació (Francesc Català Roca, Ramon Masats, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Joan Colom, Leopoldo Pomés, Colita o Eugeni Forcano) mostrarà la realitat de manera crítica i irònica.

Als setanta i vuitanta augmenta la difusió i prestigi cultural de la fotografia, que finalment entra als museus. Amb l’arribada de l’era digital se’n democratitza encara més l’ús.

Colita

 

TEMES [classificació meva provisional]

la bellesa que està a tot arreu:

  • el reportatge de la vida quotidiana o la guerra
  • la figura humana , el retrats, el glamur
  • el paisatge
  • objectes, formes abstractes

El reportatge de la vida quotidiana, de la guerra

[ Worldpress photo]

Don McCullin (born 1935)

Bert Hardy (1913-1995)

Margaret Bourke-White (1904-1971)

Weegee (1899-1968) crónica de successos, accidents, crims

Eve Arnold (1912-2012)

Bruce Davidson (born 1933)

Tomas Höpker  (1936) [llibre]

Tony Ray-Jones (1941-72)

Alfred Eisenstaedt (1898-1995)

W. Eugene Smith (1918-1978)

Robert Doisneau (1912-1994), le baiser de l’hotel de Ville

Robert Frank (born 1924) , influent treball sobre la vida a Amèrica

William Eggleston (born 1939)

Elliot Erwitt (born 1928)

Martin Parr (born 1952)

Diane Arbus (1923-1971) documentar la gent marginal

James Nachtwey (born 1948) documentar conflictes, la guerra de l’Irak

El paisatge

[National Geographic]

Sebastio Salgado (1944)

Joel Meyerowitz (born 1938)

Frans Lanting (born 1951)

O Winston Link (1914-2001) Els trens

Art Wolfe (born 1951) Natura

Fulvio Roiter (1926-2016) [llibre]

Hiroshi Hamaya (1915 1999) [llibre]

Steve McCurry (born 1950)

David Doubilet (born 1946) fotografia submarina

La figura humana, retrat, glamour, moda

Horst P Horst (1906-1999)

Yousuf Karsh (1908-2002) retrats

Arnold Newman (1918-2006) [llibre]

Cecil Beaton (1904-1980)

Richard Avedon (1923-2004)

Irving Penn (1917-2009)

Philippe Halsman (1906-1979), fotògraf de moda, retrats creatius, gent saltant

David Bailey (born 1938) , retrats de celebritats brit, Beatles

Annie Leibovitz (born 1949)

Robert Mapplethorpe (1946-1989) flors i nus

Nick Knight (born 1958)

Els objectes, formes abstractes

Luigi Veronesi (1908 – 1998) [ llibre]

Harold Edgerton (1903-1990) inventor del flash estroboscòpic

 

Hiroshi Sugimoto (1948), galeria

Andreas Gursky (born 1955)

Michael Kenna (born 1953) paisatge i forma

Llibres fotografia

https://www.digitalcameraworld.com/features/the-best-photographers-ever

https://collections.eastman.org

Posted on

Música britànica

The Beatles: A Solius hi havia el single a Hard day’s Night que en terry li havia regalat al pare. El primer disc que vaig comprar amb els meus estalvis el Sgt.byrd purcell morley dowland beatles rollings

 

Posted on

Escoltar com plou

Estar ajagut al llit i sentir com plou. Pensar en l’aigua amarant la terra, les gotes caient sobre les fulles. A l’estiu, agrair la fresca que ens porta. A l’hivern, sec i calentó dins de casa.

Durant el viatge al Danubi, una nit de pluja, pensava en les gotes que anirien a parar al riu, i quan tardarien en recórrer els 2840 km fins al mar Negre.

La idea d’haver estat com una pluja.

 

Posted on

A7 33. El corredor

A7 33 | El  corredor | L’ habitació de les nenes i lavabo2 | La cuina  i la galeria  | El   taller |  El  lavabo i el dormitori i estudi | El menjador  i la llibreria |  La terrassa   |    Sortir de casa, el garatge

És el primer es veu quan s’obre la porta, un corredor llarg.

Entrada
A l’esquerra, una zona de graffitti, a la dreta, un organitzador i un armari amb sabates.

Centre
A l’esquerra, [ la porta de “l’habitació de les nenes”] , un marc per exposar fotos antigues, [la porta del lavabo], una selecció de vuit fotos de l’any passat, [ porta de la cuina].
A la dreta, un museuet de ciències naturals, un marc per a dibuixos, [ porta del menjador].

Fons
Secció geogràfica, el món, Catalunya, Barcelona. Una ampliació fotogràfica gran. [ porta del taller], [ porta del dormitori]

Grafitti

Podem guixar a la paret a casa? El 2008 durant un viatge a Irlanda amb la Maria vam veure una exposició d’un artista que es deia [ ] i que havia pintat a les parets de la sala, entre altres coses la frase “fart whenever you want”.  En tornar vaig pensar que a casa meva hi podia fer el que em donés la gana i vaig escriure aquesta frase. Més tard hi vaig voler pintar un plànol dels jardins de Stowe. I fa poc hi he començat a esbossar un home de Vitrubi. I hi he olgut posar la frase que solia dir el meu avi Josep quan li preguntaven què tal: “Anem passant alegrement la trista vida”. És un lema magnífic. I l’altre, “Què és pitjor, la ignorància o la indiferència? Ni ho sé, ni m’importa”.

Sabates

Si poguessin parlar, les sabates podrien explicar la nostra biografia, els llocs on hem anat, com hem gastat les soles, si caminant, ballant, o arrossegant-nos per casa. Algunes fa molt de temps que les tinc. Quantes sabates hauré tingut al llarg de la meva vida? Tal com deia Ballard, “crec en la història dels meus peus“. Afortunat, de tenir sabates, i poder-les portar, per anar on vull, fer esport, excursions, ballar. Vol dir que no m’ho ha impedit ni la salut ni les tragèdies de la història.

Les que porto normalment, al carrer, terrassa, per córrer, pel caiac

Les de cordons de vestir, de claqué, que m’hauria agradat fer
Les d’estiuLes de muntanya, xiruques històriques del 1982, Bestard de muntanya de 1985 amb la sola canviada a fàbrica, tants camins, l’Aneto, el GR11, sortides amb raquetes.

Les vambes de ballar

Col·lecció d’espardenyes

Col·lecció de sabates menorquines

Galeria de fotos i dibuix

Igual com els museus tenen un fons i un espai limitat per exposar, vaig decidir que cada any, de totes les fotografies que tinc en triaria vuit i les posaria en marcs. Aquestes vuit fotos m’acompanyaran tot l’any i em recordaran moments de l’any anterior, que a mesura que van passant els mesos es tornen més preciosos. M’imposo d’incloure una foto de la vida de cada dia a casa.




×

Quan vaig estar repassant fotos de la joventut dels pares vaig voler afegir un marc per exposar aquest passat més remot,  una mirada més llunyana.


×

De tant en tant faig un dibuix una mica més gran que els esbossos petits en llibretes.

Museuet

Sempre he tingut curiositat, i cap als deu anys, aquesta estava volcada a observar els animals, sobretot insectes. Aixecar una pedra i descobrir a sota unes formigues o uns escarabats era com obrir una capsa sorpresa. A la biblioteca consultava llibres sobre com col·leccionar insectes. Em vaig proveir d’un pot amb serradures de suro i a la drogueria comprava acetat d’etilè per matar els insectes. Els recollia en les excursions dels Lluïsos de Gràcia, i a vegades a Barcelona, saltava la tàpia d’algun jardí abandonat a Sarrià, prop de l’escola. Veient el meu interès, els pares em van comprar una col·lecció de libres de ciències naturals excel·lents. Anys més tard estudiava física pero jo volia anar més enllà de les equacions de classe; jo hauria volgut saber quines eren les matèries primeres del món, i en què les transformàvem. Quan anava d’excursió, hauria volgut saber identificar tots els arbres i plantes que m’envoltaven. Em fascinaven les vitrines de l’antic museu de ciències naturals al par de la ciutadella. Vaig comprar-me llibres per identificar les plantes i anys més tard, a Castellar, vaig preparar un espai per exposar un herbari i alguns dels insectes. Amb la flora d’Oriol de Bolós intentava, el millor que podia, identificar plantes que recollia a les excursions. El vaig traslladar quan vam venir a viure al Poblenou. Hauria volgut tenir anotats tots els animals que he observat al llarg de la vida, ja que evidentment no els tindré dissecats. Ho he intentat de nou aquí.


Geografia

Ja a Castellar vaig voler tenir una foto aèrea del poble, una mapa de Catalunya en relleu, i un mapa del món, per situar-me on estic. I quan vaig venir a viure a Ayma, vaig voler fer el mateix. M’agrada aturar-m’hi i trobar els llocs de la ciutat on visc, Barcelona, Catalunya, i el que he pogut explorar del món.



Foto gran

Al final hi ha un marc per a fotos grans. Hi he tingut un núvol, el mar, unes fulles amb rosada i de fa temps hi ha una foto de quan deuria tenir uns 9 anys, assegut enmig d’un camp llegint un llibre o anotant en una llibreta. I amb tots els anys que han passat, em reconec en aquest noi curiós i amb ganes d’anotar i registrar.

Oníric

Si arribéssim a un pis desconegut amb un corredor amb tot de portes tancades, no sentim una emoció en explorar-ho? A casa els pares hi havia un corredor que a mi em semblava molt llarg i la porta de l’habitació dels pares quedava una mica a les fosques. Quan era petit jo accelerava el pas perquè em feia por.  Una instal·lació de Jaume Plensa proposava tot de portes de bronze amb diferents títols: “desig”, “temps”, “ira”. Algun conte posa el protagonista davant de dues portes, que porten a destins diferents.

Puc imaginar un pis màgic on cada dia canvien els espais que hi ha rera les portes del corredor. Podrien ser les mateixes habitacions però canviant en el temps, dècades endavant, dècades enrera, amb mobles i decoracions diferents. Podria ser cada habitació s’obrís a un temps i una part del món diferent, un balcó dona al desert, la següent porta al Matterhorn, l’altra un carrer de Kyoto amb els cirerers florits, una biblioteca de llibres secrets. Podria ser que, com versions de la trobada de Marina Abramovic amb Ulay, aparaguéssin les persones que he conegut al llarg de la vida, a l’altre costat d’una taula. Podria ser que rera cada porta hi haguessin personatges i escenes diferents, els que esperaven Godot, un quartet de corda, Ledward Kaapana i la ballarina de I Kona , una noia esperant per ballar amb mi, un dona que està al llit esperant per fer l’amor, uns que m’escridassen, el cuiner que sortia a la peli sobre Dexter Gordon esperant per fer-me tastar un plat, un matemàtic a una pissarra  per comentar-me un teorema.

Posted on

Un fill ens ha estat donat. Jordi Cots i Moner

Eres tan sols un poblet llunyà,
i m’acompanyaves.
Jo t’esperava, amb l’aire,
i avui ja em parles venint
amb tanta resurrecció!
I Ell et posarà el Vent
a les llavors de la veu,
i serem germans.
Què puc deixar-te?
El color i els rius
de les meves paraules.
I trobaràs els camins
que m’esquinçaven els arbres.
Però amb tu
seré sempre en els començaments,
que així m’expliques.

Posted on

Exposicions

[ De cada tema voldria preparar una exposició per la vitrina.

  • dina5 plegable que fa com una sala
  • QR per continguts multimedia
  • el que existeix com fitxes en un tauler: peces en calaixos debricolatge (particules elementals, petites figuretes d’animals, persones petites, quadres, música, llibrets, sentiments, els fets com a banderetes? una etiqueta on hi ha la peça
Posted on

El firmament

La Terra, geografia   ↑ ||     les estrelles, el sol, la lluna  |   Les estacions   |   l’hora solar  |  Els planetes   [ esborrany, materials] . [  , 4e el cel  (contenidor a eliminar?),  el disc de Nebra , ) , contemplació del  cel  ,   || → [història d el’astronomia, com l’univers se’ns ha anat fent més gran, de punts lluminosos, a esfera de gas amb combustió nuclear, galàxies i forats negres]

LES ESTRELLES

→ El cel que veig al balcó. Cada 24 hores les veiem desplaçar-se de E a W, i cada dia una mica més a l’oest [un grau, per això dividim la circumferència en 360º?].   Al febrer tinc Orió al SW a les 23, a l’abril ja s’ha post. Al juny Arcturus, al setembre Altair, Júpiter i Saturn a Capricorni, el desembre torno a tenir Orió al S.

Posicionem l’estrella mesurant-ne l’alçada (angle sobre l’horitzó) i l’azimut, la direcció com a angle mesurat a partir del nord (90º E, 180º S, 270º W). Però com que aquesta posició varia constantment i les estrelles tenen un moviment regular, és més convenient referir-les a un sistema de coordenades celestes, que mesura la declinació, angle sobre l’equador celeste, equivalent a la latitud, i l’ascensió recta, equivalent a la ongitud, mesurada a partir d’un punt a la constel·lació de piscis on la trajectòria del sol al llarg de l’eclíptica talla l’equador celeste. Una projecció plana del cel, amb una finestra adaptada a la nostra latitud, ens podrà donar el cel visible cada dia i cada hora: el planisferi  (descarregable) . L’astrolabi fou un instrument usat des de l’antiguetat que incorporava un planisferi i un regle per mesurar l’altitud de les estrelles. Amb aquest sistema de coordenades es van compilar diversos catàlegs d’estrelles, des d’uns milers a l’antiguetat, a centenars de milers amb l’ajuda de telescopis i plaques fotogràfiques. [ Veiem “girar” les estrelles perquè la terra rota sobre si mateixa cada 24 hores. Les veiem en posicions diferents a la mateixa hora cada dia pel moviment de traslació de la terra al voltant del sol].

EL SOL i LA LLUNA

Per saber la situació del sol sobre la referència de les estrelles, podem fer-ho manera aproximada mirant les constel·lacions després de la posta i abans de la sortida. [ De manera més exacta, anotem l’altitud i azimut a les 12, i mirem més tard quin estel hi ha a la mateixa posició]. Veurem sembla recórrer de W a E un cercle inclinat 23.5º respecte de l’equador celeste, l’eclíptica, que dividim en 12 seccions de 30º, 12 constel·lacions, “les cases del sol” que constitueixen el zodíac.  Des de l’equinocci de primavera -on comencem a comptar l’ascensió recta, estem per sobre l’equador: Peixos, Àries, Taure, Bessons, Cranc, Leo, Virgo a l’equinocci de tardor passem a sota l’equador celeste amb Balança, escorpí, Sagitari, Capricorni i Aquari. [ El 14 d’abril a les 23h tinc al SW, balança, verge, lleó, cranc, bessons, Taure, Aries just a la posta de sol; per l’est aniran sortint Escorpí, Sagitari, Capricorni, Aquari, Peixos i Aries ][→ post sobre el Zodíac i astrologia]. [ A l’estiu el sol està 23.5º més amunt que als equiccnocis, i a l’hivern 23.5º més avall].

El camí del sol (model descarregable ) mostra el recorregut aparent per a cada latitud i època de l’any, cap a l’estiu sortint més al NE i ponent-se EW, pujant més amunt al cel. Per damunt del cercle polar a l’estiu no es pon, i a l’hivern és fosc tot el dia. Als equinoccis surt i es pon exactament a E i W.

Les estacions: degut a la inclinació de l’eix de la terra, els hemisferis sud i nord tenen més exposició al sol segons l’època de l’any. Les dividim en quatre, definint els equiccnocis quan el dia i la nit tenen la mateixa durada i els solsticis la màxima i mínima. Quan el sol està per sobre l’equador, a l’hemisferi nord tenen més hores de llum, i una estació més càlida; i quan està per sota, menys, fa més fred.

La lluna dóna la volta en 29.5 dies alhora que va canviant la seva fase, la part il·luminada pel sol. Com que també va girant sobre si mateixa [de W a E] en el mateix període, sempre veiem la mateixa cara.

La volvelle, la roda del sol i la lluna (descarregable i 2 de astrolabeproject ) era un instrument medieval amb tres cercles mòbils que permetia seguir el permet seguir el moviment del sol i de la lluna. (1) La base amb els 4 punts cardinals no té ús conegut [ crec que podria servir com a planisferi girant el cercle del zodíac ?] (2) la roda del zodíac, 2a cercle del calendari amb els 360 dies de l’any 2b les constel·lacions del zodíac així sabem on es troba el sol cada dia de l’any 2c hores del migdia a la posta del sol 2d hores de la posta del sol a mitja nit, doblant-les tenim el que dura el dia i la nit; 18 i 6 (9,3) hores al solstici d’estiu, 6 i 18 (3,9) al d’hivern 2d l’alçada del sol sobre l’horitzó a les 12 del migdia [fet per la latitud d’Oxford a 52º] (3) el cercle del sol, per situar a la data, amb tres punts més que permeten veure l’oposició. Té marcat els 29.5 dies que la lluna tarda en donar la volta al sol, 27.3 dies al voltant de la terra +  1/12 que la terra es desplaça resecte del sol durant un mes, el període entre dues llunes plenes. (4) el cercle de la lluna. El podem situar si sabem la seva posició en el zodíac o bé sabem quants dies han passat des de l’última lluna plena. Podrem veure la fase i la posició relativa respecte del sol.

El moviment del sol ha servit per mesurar el temps (descarregable d’aquí) marcant el moviment de l’ombra d’un gnomon adaptat a la latitud. Marquem les hores separades 15º (360/24). Les dotze hora solar és quan el sol està més amunt i per tant projecta l’ombra més petita. El temps solar mitjà seria dividir entre 24 l’interval entre dos migdies. Com que la terra recorre una el·lipsi, el sol aparenta moure’s més de pressa al periheli (gener) que a l’afeli. Els moments en que ni s’avança ni s’endarrereix són el periheli (primers de gener) i l’afeji (primers de juliol), amb els valors extrems a l’abril i a l’octubre. A l’efecte de l’el·lipsi s’hi afegeix el de les estacions degut a la inclinació de l’eclíptica: pel que fa a l’ascensió recta, el sol aparenta anar més de pressa als solsticis i més lent als equiccnocis (avança més en declinació) (l’equació del temps , Taules  2.2047 E)

A Barcelona (41.397520, 2.204694 ), per la longitud que té , haurien de ser les dotze solars 8.8 min abans de les 13:00 (UTM+1), és a dir, a les 12:51′. El sol s’endarreix uns 14′ min al febrer (13:05), és a l’hora en punt a l’abril (12:51), torna fluctuar avantçant-se al maig (12:47), el juny en punt, retrocedeix al juliol (12:57), en punt a primers de setembre, i s’avança uns 17′ al novembre (12:34), en punt al desembre. Interseccions a la gràfica de dalt.

Posició del sol. Per la meva latitud, als equiccnocis el sol té 49º d’elevació (90º-41º de latitud, a l’hivern baixa a 25.5º (els 23.5 ) i a l’estiu puja a 72º.

ELS PLANETES (naked eye planets )

Els planetes inferiors. Dos d’ells els trobem sempre molt a prop del sol, Mercuri (període 3 mesos) i Venus (període 9 mesos). Els veiem després de la posta o a l’alba. Mercuri apareix poc al llarg de l’any, entre dues i set setmanes però surt entre sis o set vegades l’any. Venus surt durant uns 8 mesos. [Això es deu a que la seva òrbita està continguda en l’òrbita de la terra. No els trobarem mai al meridià a mitjanit. Després de la conjunció inferior, els trobarem a l’alba poc abans que surti el sol. Cada dia el planeta apareix una mica més al W fins que arriba a l’elongació màxima W.En el cas de mercuri, surt una hora abans que el sol, i Venus, unes tres hores. El planeta comença a retrocedir cap al sol, anant a l’est (disminueix l’angle) i deixem de veure’l quan està darrera d’ell a la conjunció màxima. No serà visible durant unes setmanes fins que apareix al vespre per pondre’s poc després del sol. Va augmentant l’angle fins que arriba l’elongació màxima a l’est. Després torna a disminuir fins que tornem a la conjunció mínima, davant del sol.

Els planetes superiors, amb una òrbita més gran que la terra a vegades són visibles tota la nit: Mart amb un període de 2 anys, Júpiter de 12 i Saturn de 26 (el 2021 a Capricorn). Es desplacen de W a E però segons la posició de la terra semblen retrocedir parcialment:

 

 

[ seguir a ha astronomia i el cosmos, la història de com el nostre univers s’ha anat fent més gra, el catàleg de ptolomeu, el telescopi, herschel i estimació distància estrelles, galàxies]el disc de Nebra . ]  [els mites de l’astrologia i el zodíac]

Els planetes:

  • Mercuri: Evenings from January 15 to January 31; mornings from February 28 to March 20; [conjuncio sup?], evenings from May 3 to May 24; mornings from June 27 to July 16; [ conjunció sup] evenings from August 31 to September 21; mornings from October 18 to November 1
  • Venus: It is visible in the morning in the eastern sky at dawn from Jan. 1 to 23. It appears in the evening in the western sky at dusk from May 24 to Dec. 31. When the year opens, it will be visible very low near the east-southeast horizon about 90 minutes before sunrise. Within several weeks it moves too close to the sun to be seen. Superior conjunction is on March 26. Venus will be out of view until late spring when it emerges above the west-northwest horizon soon after sunset. It will gradually increase in prominence through the balance of the year. Its greatest angular distance (elongation) east of the sun is on Oct. 29.
  • Mart: It will be visible in the evening from Jan. 1 through Aug. 22; and in the morning from Nov.r 24 through Dec. 31. [ movent-se d’Àries cap a Geminis, a Leo el juliol]
  • Júpiter: Evenings from Jan. 1 to 9; mornings from Feb. 17 to Aug. 19; evenings again from Aug. 20 to Dec. 31. Through all of 2021, the king of the planets will be situated against the star background of Capricornus the Sea Goat.
  • Saturn: All through 2021, Saturn will be found within the boundaries of Capricornus the Sea Goat. Evenings from January 1 to 6; Mornings from February 10 to August 1; evenings again from August 2 to December 31.

Materials: aplicació pc: Stellarium  |   descarregables: planisferi, rod del sol i la lluna, camí del sol, astrolabi.

Posted on

El mal

[ esborrany]

la corrupció i la cobdícia  |  Racisme  |    la mentida en política  |  la intolerància   |   la crueltat i l’odi   |    l’odi als mitjans digitals  problemes actuals   |  Abús de genère  |    la manca de respecte, la imbecilitat  |    impuls de violència inherent a la condició humana

vida i violència a les cases del món

la corrupció (cobdícia) a tot el món

Salut: el negoci de captar drogoaddictes per facturar el tractament , els hospitals que facturen tractaments mèdics innecessaris no coberts per l’assegurança ( Atlantic 2019 08 )  ( New Yorker, 2020 ) , sobrediagnosi i tractament la indústria del càncer.

Engany:Tiversa  empresa de ciberseguretat que fabricava les amenaces

Esclavatge: ofertes falses de feina per treballar a “fàbriques” de scam online BBC (2022 09) i BBC (2023 08 30)

A la Bonàrea han de tenir els pinyons, anxoves i pernil a la caixa. A la que els humans tenim l’oportunitat de robar, ho fem.

Racisme

[Als USa prohibeixen explicar la història documentada]

[ Apropiació cultural]

2023. Egipte protesta quan es fan servir els seus símbols per a la cultura afroamericana, per exemple Beyonce o Rihanna vestides com a Nefertiti. Ho veuen com una falsificació de la seva història, eurocèntrica i afrocèntrica (BBC)

la mentida

  • acusar l’oposició de terrorisme falsament, per aconseguir un guany polític
  • Fox News   com a propaganda:  The genius was seeing that there’s an attraction to fear-based, anger-based politics that has to do with class and race.”
  • Alex Jones es va fer ric afirmant que la matança de Sandy Hook era un muntatge per arrabassar les armes als americans (BBC)

la intolerància

  • homofòbia. 2023 A Nigèria, amb lleis anti LGBTI, els criminals paren trampes als gais i després els apallissen i extorsionen. (BBC)

la crueltat i l’odi

  • el cas del youtuber que va humiliar un sense sostre
  • The root of all cruelty. The next morning the “scrubbing parties” began. Members of the Austrian SA, working from lists, from personal knowledge, and from the knowledge of passersby, identified Jews and forced them to kneel and clean the streets with brushes.
  • Crits racistes a l’esport
  • Pot ser que la necessitat d’odiar, de tenir un enemic, sigui una constant de la condició humana? I només els que tenim una vida molt comfortable ens en escapem? Tenim tots un component de paranoia?, una tendència a atribuir la mala fortuna, o el risc de les noters vides, a altra gent? Potser això està connectat amb les limitacions cognitives (  Veiem el que volem veure  ) i com ens fa vulnerables a manipulacions amb fake news. L’odi als musulmans a la Índia ( cançons BBC)
  •  el xinès que filmava nens africans fent-ne burla i després venia els vídeos a les xarxes socials BBC
  • abús de poder , tortures presons russes, BBC
  • el mal absurd, japonesos que pugen vídeos llepant el menjar dels plats de sushi en moviment (BBC)
  • Els moderadors de continguts de Facebook (El Nacional) 2023
  •  Una xarxa de produir vídeos torturant a simis, BBC 2024

L’odi als mitjans digitals, emparat per l’anonimat, el fàstic per la condició humana

[els humans, així que tenim l’oportunitat de fer mal i causar dolor de manera impune, ho fem]

A tots els sectors ideològics, hi ha una actitud d’atac violent i desconsiderat, és com si la majoria tinguessim una enorme frustració i ràbia, continguda per la por i que, quan la poden descarregar sense por a les conseqüències, són com criminals. Esgarrifa pensar el resultat d’un experiment en que, com una mena de vudú actualitzat, diguéssim als sujectes que poden controlar uns implants al cos dels enemics, Puigdemont i Torra pels de Vox, Marchena i Pérez de los Cobos pels independentistes. Serien torturats sense cap mena de dubte.

Abús de gènere

Comerç amb fotos de dones a reddit, obtingudes d’instagram o de filmacions ilegals (BBC)

Al Japó no només hi ha abús de tocaments al metro (chikan) sinó que s’ha muntat un negoci de venda de filmacions, (BBC)

La manca de respecte, la imbecilitat

Els turistes britànics a Amsterdam, borratxos, orinant i vomitant  (BBC)

Turista rus despullat a una muntanya sagrada a Bali  (BBC)

Impuls de violència inherent a la condició humana

Som febles i vulnerables i quan tenim una mica de poder, n’abusem. Des del poder de deixar bruta la platja sense conseqüències, a insultar en l’anominat en les xarxes socials, a abusar sexualment d’empleats, de les parelles. En les jerarquies, a la feina o militar, que freqüent és veure com es llepa al cul al superior mentre s’esclafa l’inferior.

Som cruels per naturalesa?

Eichmann deia al seu judici que només complia ordres (reflexió Hannah Arendt).
L’experiment de Milgram i Zimbardo

2024. Els influencers com Andrew Tate causen una epidèmia de violència cap a dones (BBC). Cada cop hi ha gent atreta per la violència sense una ideologia darrere, pornografia extrema i s’apunten a grups terroristes no per canviar res sinó per atracció per la violència! [les manifestacions dels CDR, les celebracions de triomfs futbolístics](BBC). A l’estiu de 2024 esclata la violència de l’extrema dreta alimentada per missatges falsos a les xarxes socials (El Nacional)

[Sembla com si tinguéssim un impuls per destruir i atacar, i que aprofitem qualsevol ocasió per a exercir-la, fonamentada o no, ja sia l’odi cap a immigrants, independendistes, dones, els seguidors de l’equip de futbol contrari.] [Potser és un vestigi de l’evolució]

Posted on

Stanford Marshmallow Experiment

The Stanford marshmallow experiment was a study on delayed gratification in 1972 led by psychologist Walter Mischel, then a professor at Stanford University. In this study, a child was offered a choice between one small reward provided immediately or two small rewards if they waited for a short period, approximately 15 minutes, during which the tester left the room and then returned. The reward was either a marshmallow or pretzel stick, depending on the child’s preference. In follow-up studies, the researchers found that children who were able to wait longer for the preferred rewards tended to have better life outcomes, as measured by SAT scores, educational attainment, body mass index (BMI), and other life measures. A replication attempt with a more diverse sample population over 10 times larger than the original study showed only half the effect size of the original study and suggested that economic background rather than willpower explained the other half of the variation.

Sobre la influència de les circumstàncies respecte de la força de voluntat, per exemple els resultats milloren si, tot i saber que tenen una llaminadura a l’abast, està tapada.

https://www.newyorker.com/magazine/2019/10/28/can-brain-science-help-us-break-bad-habits

Posted on

Geografia Oceania

Geografia  |   lkjh

 

Oceania

  • Micronesia which lies north of the equator and west of the International Date Line, includes the Mariana Islands in the northwest, the Caroline Islands in the center, the Marshall Islands to the west and the islands of Kiribati in the southeast.
  • Melanesia to the southwest, includes New Guinea, the world’s second largest island after Greenland and by far the largest of the Pacific islands. The other main Melanesian groups from north to south are the Bismarck Archipelago, the Solomon Islands, Santa Cruz, Vanuatu, Fiji and New Caledonia.[71]
  • Polynesia stretching from Hawaii in the north to New Zealand in the south, also encompasses Tuvalu, Tokelau, Samoa, Tonga and the Kermadec Islands to the west, the Cook Islands, Society Islands and Austral Islands in the center, and the Marquesas Islands, Tuamotu, Mangareva Islands, and Easter Island to the east.
Posted on

Geografia Amèrica del sud

Geografia  |  Centre Amèrica i Caribe  |  Orinoco i Amazonas  |  Andes   |

Correspon al reialme Neotropic [A grans trets és la serralada dels andes i la conca de l’Amazonas]. Els Andes es van començar a formar al Cenozoic i segueixen.

Els rius principals, Orinoco, Amazonas, Paranà

Neotropical

CENTRAL AMERICA: Boscos tropicals i subtropicals

CARIBE: Cuba, Jamaica. Haiti, Puerto Rico. Boscos Tropicals i subtropicals secs i humits

ORINOCO i AMAZONAS

The Orinoco is a region of humid forested broadleaf forest and wetland primarily comprising the drainage basin for the Orinoco River and other adjacent lowland forested areas. This region includes most of Venezuela and parts of Colombia.

Amazonia The Amazonia bioregion is mostly covered by tropical moist broadleaf forest, including the vast Amazon rainforest, which stretches from the Andes mountains to the Atlantic Ocean, and the lowland forests of the Guianas. The bioregion also includes tropical savanna and tropical dry forest ecoregions.

ELS ANDES

The Northern Andes in Venezuela, Colombia, and Ecuador: Boscos tropicals

The Central Andes in Peru and Bolivia: Boscos tropicals, desert

The Southern Andes (south of Llullaillaco) in Argentina and Chile. Mediterrani, prats de muntanya

EST

[Centre i est del Brasil) Eastern South America Eastern South America includes the Caatinga xeric shrublands of northeastern Brazil, the broad Cerrado grasslands and savannas of the Brazilian Plateau, and the Pantanal and Chaco grasslands. The diverse Atlantic forests of eastern Brazil are separated from the forests of Amazonia by the Caatinga and Cerrado, and are home to a distinct flora and fauna.

SUD

Southern South America The temperate forest ecoregions of southwestern South America, including the temperate rain forests of the Valdivian temperate rain forests and Magellanic subpolar forests ecoregions, and the Juan Fernández Islands and Desventuradas Islands, are a refuge for the ancient Antarctic flora, which includes trees like the southern beech (Nothofagus), podocarps, the alerce (Fitzroya cupressoides), and Araucaria pines like the monkey-puzzle tree (Araucaria araucana). These magnificent rainforests are endangered by extensive logging and their replacement by fast-growing non-native pines and eucalyptus.

Deserts, Estepa Patagònia, Boscos temperats de Valdivia, flora subpolar

 

Posted on

Geografia Amèrica del Nord

Geografia  |   lkjh

Correspon al reialme Neartic.

Les Rocky Mountains s’extenen per tot l’oest, de Canadà a Mèxic, (orogènia laramy 80-55ma)  i les Appalachian Mountains a l’est (orogènia caledonia 490-390 Ma).

Els principals rius són el Yukon, Mackenzie a Alaska, el Mississipi i Missouri al centre, el Colorado i el Río Grande que limita amb Mèxic.

    • The Canadian Shield bioregion (55 a 70º latitud) extends across the northern portion of the continent, from the Aleutian Islands to Newfoundland. It includes the Nearctic’s Arctic Tundra and Boreal forest ecoregions. In terms of floristic provinces, it is represented by part of the Canadian Province of the Circumboreal Region.
    • The Eastern North America bioregion includes the temperate broadleaf and mixed forests of the Eastern United States and southeastern Canada, the Great Plains temperate grasslands of the Central United States and south-central Canada, the temperate coniferous forests of the Southeastern United States, including Central Florida. In terms of floristic provinces, it is represented by the North American Atlantic Region and part of the Canadian Province of the Circumboreal Region.


    • The Western North America bioregion includes the temperate coniferous forests of the coastal and mountain regions of southern Alaska, western Canada, and the Western United States from the Pacific Coast and Northern California to the Rocky Mountains, as well as the cold-winter intermountain deserts and xeric shrublands and temperate grasslands and shrublands of the Western United States. In terms of floristic provinces, it is represented by the Rocky Mountain region.
    • Northern Mexico and Southwestern North America. The Northern Mexico bioregion includes the mild-winter to cold-winter deserts and xeric shrublands of northern Mexico, Southern California, and the Southwestern United States, including the Chihuahuan, Sonoran, and Mojave Deserts. The Mediterranean climate ecoregions of the Southern and Central Coast of California include the California chaparral and woodlands, California coastal sage and chaparral, California interior chaparral and woodlands, and California montane chaparral and woodlands. The bioregion also includes the warm temperate and subtropical pine and pine-oak forests, including the Arizona Mountains forests and the Sierra Madre Occidental, Sierra Madre Oriental, and Sierra Juarez and San Pedro Martir pine-oak forests.

     

 

Posted on

Antàrtica

Geografia  |   lkjh

 

Posted on

Geografia Àfrica

Geografia  |   lkjh

[ Del punt de vista de les ecoregions, el mediterrà i els deserts formen part del Paleartic, juntament amb Europa, Rússia, Orient mitjà i Xina]

[Mediterrà i conca del Nil]: Clima mediterrani costa nord, muntanyes de l’Atlas, conca del Nil, prats inundats.

Sahara and Arabian deserts. Deserts: de la latitud 35 fins a 15, uns 2000 km. A great belt of deserts, including the Atlantic coastal desert, Sahara desert, and Arabian desert, separates the Palearctic and Afrotropic ecoregions. This scheme includes these desert ecoregions in the palearctic realm; other biogeographers identify the realm boundary as the transition zone between the desert ecoregions and the Mediterranean basin ecoregions to the north, which places the deserts in the Afrotropic, while others place the boundary through the middle of the desert.]

El reialme Afrotropical és dividit en 8 zones, una de la península aràbiga que es veu a Orient mitjà)

  • Sahel and Sudan. Franja semiàrida al voltant de 15º latitud. Savana d’acàcia.  [Travessada pels rius Senegal, Níger i alt Nil]. South of the Sahara, two belts of tropical grassland and savanna run east and west across the continent, from the Atlantic Ocean to the Ethiopian Highlands. Immediately south of the Sahara lies the Sahel belt, a transitional zone of semi-arid short grassland and acacia savanna. Rainfall increases further south in the Sudanian Savanna, also known simply as the Sudan, a belt of taller grasslands and savannas. The Sudanian Savanna is home to two great flooded grasslands, the Sudd wetland in South Sudan, and the Niger Inland Delta in Mali. The forest-savanna mosaic is a transitional zone between the grasslands and the belt of tropical moist broadleaf forests near the equator. [Muntanyes Simien]
  • Boscos Tropicals. [La vall del Congo] Forest zone The forest zone, a belt of lowland tropical moist broadleaf forests, runs across most of equatorial Africa’s intertropical convergence zone. The Upper Guinean forests of West Africa extend along the coast from Guinea to Togo. The Dahomey Gap, a zone of forest-savanna mosaic that reaches to the coast, separates the Upper Guinean forests from the Lower Guinean forests, which extend along the Gulf of Guinea from eastern Benin through Cameroon and Gabon to the western Democratic Republic of the Congo. The largest tropical forest zone in Africa is the Congolian forests of the Congo Basin in Central Africa. A belt of tropical moist broadleaf forest also runs along the Indian Ocean coast, from southern Somalia to South Africa.
  • East African grasslands and savannas Acacia-Commiphora grasslands; Serengeti [Kenia Tanzania]
  • Eastern Africa’s highlands.  Afromontane region, from the Ethiopian Highlands [Simien] to the Drakensberg Mountains of South Africa, including the East African Rift. Distinctive flora, including Podocarpus and Afrocarpus, as well as giant Lobelias and Senecios. Ethiopian Highlands; Albertine rift montane forests; East African montane forests and Eastern Arc forests
  • Southern African woodlands, savannas, and grasslands Miombo woodlands; Zambezian mopane and Baikiaea woodlands; Bushveld
    Deserts of southern Africa Namib Desert; Kalahari Desert; Karoo; Tankwa Karoo; Richtersveld. EL riu Okavango va des d’Angola fins a un delta al desert de Kalahari. EL ambeze desemboca a l’ïndic. El riu Orange travessa sudàfrica per acabar a l’Atlàntic.
  • Cape floristic region The Cape floristic region, at Africa’s southern tip, is a Mediterranean climate region that is home to a significant number of endemic taxa, as well as to plant families like the proteas (Proteaceae) that are also found in the Australasian realm
  • Madagascar and the Indian Ocean islands Madagascar and neighboring islands form a distinctive sub-region of the realm, with numerous endemic taxa like the lemurs. Madagascar and the Seychelles are old pieces of the ancient supercontinent of Gondwana, and broke away from Africa millions of years ago. Other Indian Ocean islands, like the Comoros and Mascarene Islands, are volcanic islands that formed more recently. Madagascar contains several important biospheres, as its biodiversity and ratio of endemicism is extremely high.
Posted on

Geografia Austràlia

Geografia  |   lkjh

 

Australasia

Australasia comprises Australia, New Zealand, the island of New Guinea, and neighbouring islands in the Pacific Ocean. Most of Australasia lies on the southern portion of the Indo-Australian Plate, flanked by the Indian Ocean to the west and the Southern Ocean to the south.[73] The bulk of Australasia sits on the Indo-Australian Plate, together with India.

PAPUA NOVA GUINEA

Boscos tropicals humits

AUSTRÀLIA

Northern Territory: Sabana tropical

Western Australia: Altiplà, clima mediterrà a la costa i desert a l’interior. A l’est té el Great Victoria Desert.

The Eastern Highlands:  Great Dividing Range, amb boscos de caducifolis emperats a l’estreta franja de la costa i savana tropical i subtropical a les muntanyes. A uns 100 km de la costa hi ha la Great Barrier Reef.

Al sud hi ha la conca dels rius Murray i Darling. Clima mediterrà. Uns 100 km més al sud la illa de Tasmania.

Nova Zelanda

Boscos i prats temperats a una latitud de 41º

Posted on

Àsia sudest

Geografia  |  Indoxina  |  Arxipèlag malai

 

[ Juntament amb la Índia Indoxina i l’arxipèlag de malaisia forma el reailme Indo-malai.

The Indochina bioregion includes most of mainland Southeast Asia, including Myanmar, Thailand, Laos, Vietnam, and Cambodia, as well as the subtropical forests of southern China.

Sunda shelf and the Philippines Malesia is a botanical province which straddles the boundary between Indomalaya and Australasia. It includes the Malay Peninsula and the western Indonesian islands (known as Sundaland), the Philippines, the eastern Indonesian islands, and New Guinea. While the Malesia has much in common botanically, the portions east and west of the Wallace Line differ greatly in land animal species; Sundaland shares its fauna with mainland Asia, while terrestrial fauna on the islands east of the Wallace line are derived at least in part from species of Australian origin, such as marsupial mammals and ratite birds.]

Indoxina

Clima tropical, calent i humit en general.

A l’oest limitant amb la Índia les muntanyes Arakan o Rakhine Mountains, i després la vall del riu Irrawaddy. Al nord les muntanyes a Chiang Mai i Luang Prabang (Laos), el clima és subtropical. El poderós Mekong travessa el centre de la península.

ARXIPÊLAG

Indonèsia: Les illes de Sumatra, Java, , Borneo i Sulawesi, . Nova Guinea i Timor es consideren part d’Austràlia geogràficament. Clima tropical, abril-octubre seca, novembre març humida

Filipines: clima Tropical, les illes principals Luzon i Mindanao

 

Posted on

Geografia Índia

Geografia  |   lkjh

A l’oest (Pakistan) hi trobem la vall de l’Indus, que limita amb les muntanyes del Baluchistan i el desert del Thar.  (Orient mitjà)

Al triangle del sud els Western and Eastern Ghats que envolten el Deccan (boscos tropicals secs, desert).

Al nord hi ha l’himalaia (i després Xina) i la vall del Ganges i les muntanyes Aravalli hills, Satpura i Vindhya . Al delta del Ganges hi arriba el riu Bramaputra (boscos subtropicals humits). A l’est hi ha les  muntanyes xx de Birmània (Sudest asiàtic)

La Índia està entre le slatituds 35 i 7, amb el tròpic de càncer (latitud de 23º) que el creua. El clima és tropical i subtropical sec i humit. L’Himalaia frena vents freds de l’Àsia central. El desert del Thar atrau vents monsons carregats d’humitat a l’estiu que descarreguen fortes pluges entre juny i octubre.

[ Juntament amb àsia sudest forma el reialme indo-malaiIndian Subcontinent. The Indian Subcontinent bioregion covers most of India, Pakistan, Bangladesh, Nepal, Bhutan, and Sri Lanka. The Hindu Kush, Karakoram, Himalaya, and Patkai ranges bound the bioregion on the northwest, north, and northeast; these ranges were formed by the collision of the northward-drifting Indian subcontinent with Asia beginning 45 million years ago. The Hindu Kush, Karakoram, and Himalaya are a major biogeographic boundary between the subtropical and tropical flora and fauna of the Indian subcontinent and the temperate-climate Palearctic realm.]

Posted on

Orient Mitjà

geografia   |    Turquia, Mediterrà, Mesopotàmia, Desert d’Aràbia, Pèrsia

[ En principi Pakistan pertanyeria sencer al rialme Indomalia però les muntanyes del Baluxistan pertanyen al Paleartic, així que ho deixo fora. Aquestes muntanyes són una estribació de l’himalaia i separen actualment Afghanistan del Pakistan. La denominació actual “Orient mitjà” inclou Egipte]

Turquia: la península d’Anatòlia, entre el mar negre i el mediterrani. Amb les muntanyes Köroğlu i Pontic al nord, els Taurus al sud. A l’est les muntanyes on neixen el Tigris i l’Eufrates, el llac de Van i la muntanya Ararat. Al sudoest el clima és mediterrani. Al nord i centre, la meseta d’anatòlia amb estepa i boscos temperats. Hi ha una gran biodiversitat, aquí encara creixen en estat salvatge els precursors de la majoria de conreus.

Mediterrà:  Síria Líban Israel, el riu Jordà, el mar de Galilea i el mar mort.

Mesopotàmia: Tigris Eufrates (Síria, Iraq), és tot desert, amb les franges dels rius fins que a partir de Bagdad hi ha una vall aluvial.

Desert d’Aràbia: [la costa NW està inclosa en el reialme Afrotropical: Southern Arabian woodlands. South Arabia, expressed as being mostly Yemen and parts of western Oman and southwestern Saudi Arabia, has few permanent forests. Some of the notable are Jabal Bura’, Jabal Raymah, and Jabal Badaj in the Yemeni highland escarpment, and the seasonal forests in eastern Yemen and the Dhofar region of Oman. Other woodlands scatter the land and are very small and are predominantly juniper or acacia forest]

Iran (muntanyes nord i est): Al nord el Caucas, el mar Caspi, les muntanyes Alborz, a l’oest les muntanyes Zagros limitant amb la vall de Mesopotàmia, al centre l’altiplà d’Iran. A l’est les muntanyes del Baluchistan que el separen de Pakistan. Tenim boscos a les muntanyes, bàsicament nord i oest,  i desert i estepa a la resta.

Posted on

Geografia Xina i Japó

Geografia  |   lkjh

[ És una de les grans regions del Paleartic (Ecoregions) juntament amb l’Eurosiberiana, el mediterrà i els deserts ]

Xina

Al nordest les muntanyes de Tian Shan i el desert de  Taklamakan . Al nord el desert de Gobi limitant amb Mongòlia. Al sudest la meseta del Tibet que limita amb les muntanyes del Karakoram i Pamir a l’oest amb Pakistan, i l’Himalaia al sud amb la Índia. Al centre hi ha les grans planes travessades pels grans rius.

Al nord limitant amb Rússia, el riu Amur (Heilong Jiang). El Yellow River (Huang He) neix al Tibet i desemboca al nord, al mar groc. Separats per les muntanyes Qin , més al sud el més llarg, el Yangtze del Tibet a prop de Shanghai. (Clima de boscos caducifolis temperats). Al  sud clima subtropical, amb el Zhujiang (Pearl River), amb les contribucions del Xi (Oest), Dong (Est), and Bei (Nord), acabant amb un gran delta a Hong Kong [paisatge de turons verticals].

El riu  Mekong comença a Xina al nord de l’himalaia i creuarà tot el sudest asiàtic. El Brahmaputra neix al Tibet i serà un tributari del Ganges.

Mongòlia

Al sud limita amb el desert de Gobi a Xina. Al sudoest les muntanyes Altai, al nord les muntanyes Sayan. El centra i sud és estepa i desert. Al nordest més prats. És una terra molt freda, amb vents procedents de Sibèria.

La península de Korea

Les illes del Japó:

Hokkaido, Honshu, Shikoku, Kyushu

 

Posted on

Geografia Rússia

[ Divisió una mica arbitrària, però ajuntar-ho amb tota Àsia o amb Europa no em sembla que ajudi]

A l’Oest limitaria amb els Urals. Al sud amb el massís de muntanyes de l’Àsia Central (Iran i Afganistan), les muntanyes Altai, limitant amb Xina i Mongòlia, Mongòlia i el riu Amur limitant amb Xina.

Hi ha una gran plana entre els Urals i el  riu Yenisei, la Sibèria Occidental, travessada pel riu Ob, amb un desert al sud (actualment Kazakstan). La Sibèria Oriental és més muntanyosa i limita a l’est amb el riu Lena abans del massís Verkhoyansk. Al sud hi ha les muntanyes Sayan al nord de Mongòlia amb el llac Baikal.

La major part de Sibèria són boscos de Taiga i estepes al sud.

Posted on

Europa

geografia    |    límits  |   Mediterrà, Illes , Plana Centreuropa, Rússia, Caucas

D’acord amb la classificació biogeogràfica en ecoregions, pertany al reialme Paleàrtic amb part de la regió eurosiberiana i el mediterrà (les altres són els deserts del Sahara i Aràbia, Àsia central i Àsia Oriental.

Va estar unida amb el Neàrtic (Amèrica del Nord) per un pont de terra a l’estret de Bering i en comparteixen moltes espècies.

La convenció és que limita al sud amb el mediterrà i les muntanyes del Caucas, i a l’est amb el Volga, Urals (inclou bona part de la Rússia actual).

Europe is most commonly considered to be separated from Asia by the watershed divides of the Ural and Caucasus Mountains, the Ural River, the Caspian and Black Seas and the waterways of the Turkish Straits. The European climate is largely affected by warm Atlantic currents that temper winters and summers on much of the continent, even at latitudes along which the climate in Asia and North America is severe. Further from the sea, seasonal differences are more noticeable than close to the coast.

És bàsicament una gran plana amb les muntanyes de l’orogènia alpina (66M) al sud: Pirineus, Alps i Càrpats (a més els apenins a Itàlia, relleu interior a Ibèria, massif central a França) i les highlands i muntanyes de noruega de l’orogènia caledoniana (400M).

El Rin i el Danubi són els eixos principals S-N i W-E. El Volga que desemboca al Mar Caspi. El Don i Dnieper al Mar negre (NS), amb el Danubi (WE). Vistula i Oder al bàltic (i el Neva del llac Ladoga passant per Sant Petersburg).  Elba, Rin, Seine i Loire a l’Atlàntic. L’Ebre, el Rhône i el Po al mediterrani.

El corrent del golf fa de “calefacció central” fent un clima més temperat que d’altres ubicacions a la mateixa latitud. A mesura que ens desplacem a l’est baixen les temperatures.

Flora

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/66/Europe_biogeography_countries_en.svg/1024px-Europe_biogeography_countries_en.svg.png

DIVISIONS

  • Península Ibèrica
  • Península itàlia
  • Península Escandinava
  • Illes britàniques
  • Els balcans [sud Danubi + Bulgària]
  • [NDanubi Rumania]
  • Grècia
  • [WRin, França i Països Baixos]
  • [ERin fins Oder, Alemanya, Polònia, Hongria]
  • [EE Oder – Volga] [ Rússia]

hjk

 

Posted on

Moviments culturals, autors, obres, països

Com estructuro la història de la cultura?

  • General (pintura, poesia, dansa, etc)
  • tipus (drama, lírica, novel·la)
  • moviments (simbolisme,
  • nacions (literatura catalana, música francesa …)
  • autors i obres

GENERAL

Una pàgina descrivint-ho tot

tipus: post cat:obra #:nomtipus, ex poesia , poesia lírica

moviments: post cat: historia cultura #nom dansa, etc

literatura per nació: pàgina query: cat: autors, obres #literatura catalana

autor: post cat: biografia #nom, literatura catalana, moviment

obra: post cat: obra #nom autor, literatura ctalana, moviment

Posted on

XCIV Puys me trob sol en amor, a mi sembla. Ausiàs March

Puys me trob sol en amor, a mi sembla
qu·en mi tot ço sia costuma stranya:
Amor se pert entre gents per absença,
e per la mort la mi·amor no fina,
ans molt més am a vós en mort qu·en vida,
e yo perdon si algú no·m vol creure:
pochs són aquells qui altres cosses creguen
sinó semblants d’aquelles que·ls avenen.

Ma dolor fort lo comun córs no serva;
tota dolor lo temps la venç e gasta;
no dich qu·en tot a tot·altra dessemble:
en quantitat molt prop d’altres se jutja;
en qualitat ab les altres discorda.
Seguint l’Amor d’on ella pren sa forma,
gran part del temps seca dolor me dóna
y algun delit ab altra dolor dolça.

Dins lo cors d’om les humors se discorden;
de temps en temps llur poder se transmuda:
en un sols jorn regna malenconia,
n·aquell mateix còlera, sanch e fleuma.
Tot enaxí les passions de l’arma
mudament han molt divers o contrari,
car en un punt per ella·s fan los actes,
e prestament és en lo cors la causa.

Axí com l’or que de la mena·l traen
està mesclat de altres metalls sútzeus,
e, mes al foch, en fum se’n va la liga,
lexant l’or pur no podent-se corrompre,
axí la Mort mon voler gros termena:
aquell fermat en la part contrassemble
d’aquella que la Mort al món l’à tolta,
l’onest voler en mi roman sens mescla.

Dos volers són que natura seguexen,
e cascú d’ells l’om per natura guien;
sí acte·nsemps fan mal o bé atracen
seguons qual d’ells en l’altre ha domini.
Quant la rahó l’apetit senyoreja,
és naturall de l’hom tota sa obra,
e lo revers sa natura li torba,
e no ateny la ffi qu·en tots fets cerca.

Quant l’apetit segueix la part de l’arma,
l’ome va dret, seguint natura mestra,
car la major part la menor se tira
e ves la fi qe va lo cami troba;
e l’appetit volent son necessari,
l’ome no fall, si no trespassa l’orde,
e si s’estén més que natura dicta,
surt-ne voler fals, oppinionàtich.

Les voluntats que per natura vénen,
en certitut e terme són compreses.
L’altre voler passa d’om les natures;
son senyal cert és que no l’enclou terme.
De tots aquests passions mantengueren
mescladament, sí com mesclats jahien;
mas bé distints són aprés de son opte,
e separats los sent, quasi vissibles.

Molts són al món que mos dits no·ntengueren
e ja molts més que d’aquells no sentiren.
¿Qui creure pot qu·entr·amors vicioses
voler honest treball per estar simple,
gitant de ssi maravellós effecte
estant secret per força dels contraris?
Dolç y agre·nsemps, llur sabor no·s distinta;
ella vivint, mos volers aytals foren.

Dolrre’s del mort ve de amor comuna,
e de açò yo·m sent tot lo dampnatge:
ffugir les gents quisque sien alegres
y aver despit que jamés lo dol fine.
Tot delit fug com a cosa·nemiga
car un bé poch entre grans mals dol porta,
e met poder que·m torn dolor en àbit,
perque de goig la sabor jamés taste.

Senyals d’amor qu·en tal cas hòmens senten,
yo trob en mi que sens dolor se prenen:
si res començ yo·n corromp lo principi,
per qué la fi de res mi no contenta.
Molt e pus fort tot·amor me da fàstig,
e sembl·a mi ser cosa·bominable;
s·algun delit entre mes dolors mescle,
de ffet lo pert e torn a ma congoxa.

Si·l penssament per forç·a·ltra part lance,
d’ell acordant, ab gran sospir lo cobre;
en lo començ ab dolor en mi entra,
no passa molt que m’és dolor plaïble.
Decrepitut ma natura demostra,
car tota carn a vòmit me provoca;
grans amadors per llur aymia morta
són mi semblants en part: al tot no basten.

Si res yo veig d’ella, dolor me dóna,
e si·n defuig, par que d’ella m’aparte;
los temps e lochs ab lo dit la’m senyalen,
segons en ells delits o dolors foren;
e són-ne tals que la’m demostren trista,
altres, e molts, mostrants aquell·alegra.
E pas dolor com jamés li fiu greuge,
e volgr·açò ab la mia sanch rembre.

Amor és dat conéxer pells efectes.
Sa cantitat no té mesura certa:
gran és o poch l’amador segons altre,
e poder pren Amor, segons on entra.
La qualitat és tal com segons guarda,
car de semblants és forçat que s’engendre;
la carn vol carn, l’arma son semblant cerca,
d’ells naix fill bort als engenrrants contrari.

Qui ama carn, perduda carn, no ama,
mas en membrant lo delit, dol li resta.
En tot·amor cau amat e amable;
donchs, mort lo cors, aquell qui ell amava
no pot amar, no trobant res que ame.
Amor no viu, desig mort y esperança,
y en lo no-res no pot haver espera;
quant és del cors, la Mort a no-res torna.

Si la que am és fora d’aquest segle,
la major part d’aquella és en ésser;
e quant al món en carn ella vivia,
son espirit yo volguí amar simple.
E, donchs, quant més qu·en present res no·m torba?
Ella vivint, la carn m’era rebel·le;
los grans contrasts de nostres parts discordes
canten, forçats, acort, e de grat, contra.

De mon voler jutge cascú la causa,
e farà poch vehent en mi les obres;
la mi·amor per la Mort no és morta,
ne sent dolor, vehent-me lo món perdre.
Yo am, e tem ab honesta vergonya,
l’esperit sol de la qui Déus perdone,
e res de mi ne del món no cobege
sinó que Déu en lo cel la col·loque.

Tornada
Mare de Déu, si és en purgatori
son espirit per no purgats delictes,
sí ton Fill prech no guart los prechs d’on vénen,
mas lla on van. Mos pecats no li noguen!

Posted on

LXXIX O vós, mesquins, qui sots terra jaheu. Ausiàs March

O vós, mesquins, qui sots terra jaheu
del colp d’Amor ab lo cors sangonent,
e tots aquells qui ab cor molt ardent
han bé amat, prech-vos no us oblideu.
Veniu plorant, ab cabells escampats,
ubers los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d’or
ab que Amor plaga·ls enamorats.

Los colps d’Amor són per tres calitats,
e veure’s pot en les flexes que fir,
per que·lls ferits són forçats de sentir
dolor del colp segons seran plagats.
D’or e de plom aquestes flexes són,
e d’un metall que s’anomena·rgent;
cascú d’aquests dóna son sentiment,
segons que d’ells differenç·à·n lo món.

En aquell temps que primer d’aquest fon,
les flexes d’or Amor totes lançà,
e, desmembrat, huna se n’aturà
ab que·m ferí, de que viur·abandon.
De flexes tals molts passats foren morts;
ja no té pus que fer guerra mortal.
Ab les d’argent sol bast·a fer senyal,
mas los plagats de morir són estorts.

Ab les de plom són huy tots sos deports,
e son poder no bast·a traure sanch.
Amor, vehent lo seu poder tan manch,
han trnquat l’arch; yo·n fas al món reports.
Ab cor sancer crida la sua pau,
per que cascú pot anar en cabells;
per fugir d’ell no cal muntar castells,
lo seu poder pus baix que terra jau.

Mas yo romanch a mort; d’açò fiau.
LA sua pau és guerra per a mi;
si·n guerra fos cella per qui·m ferí,
yo fóra·n pau, vençut e son esclau.
Pau ha lo món, e guerra yo tot sol,
perque Amor guerrejar ha finit;
yo son plagat e no puch ser guarit,
puys la que am, de sa plaga no·s dol.

Tornada
O foll·Amor, qui vostre delit vol,
sobre loch fals ha son contentament;
per ço repòs no té·n l’enteniment,
car sinó·l ver l’enteniment no col.

Posted on

LXVIII No em pren així com al petit vailet. Ausiàs March

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d’estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.

Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.

Posted on

XLVI Veles e vents. Ausiàs March

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i Ponents contra d’ells veig armar;
Xaloc, Llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn
fent humils precs al vent Tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn;
grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugits al mar, on són nodrits e fets,
pel gran remei en terra eixiran.

Los peregrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descoberts no seran.
En lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats,
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè Amor per mort és anul·lats;
mas io no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Io so gelós de vostre escàs voler,
que, io morint, no meta mi en oblit;
sol est pensar me tol del món delit,
car nos vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit,
e, io forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal sera vós no veer.
Oh Déu!, per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell io em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor.

Io són aquell pus extrem amador,
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puis io són viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor io só dispost,
mas per mon fat Fortuna cas no em porta,
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Io desig ço que em porà ser gran cost,
I aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser ser estorta
d’un cas molt fer, qual pret Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els clrà donar fe
al que amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte es mostrerà
e los meus dits ab los fets provaré.

Tornada
Amor, de vós io en sent més que no en sé,
de què la part pijor me’n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Posted on

XI ¿Quins tan segurs consells vas encerquant…?. Ausiàs March

¿Quins tan segurs consells vas encerquant,
cor malastruch, enfastijat de viure?
Amich de plor e desamich de riure,
com soferràs los mals qui·t són davant?
Acuyta’t, donchs, a la mort qui t’espera,
e per tos mals te allongues los jorns;
aytant és luny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.

Braços uberts és exid·a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig;
melodiós cantar de sa veu hoig,
dient: “Amich, hix de casa strangera.
En delit prench donar-te ma favor;
que per null temps home nat l’à sentida,
car yo defuig a tot home que·m crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.”

Ab hulls plorant e carra de terror,
cabells rompent ab grans hudulaments,
la vida·m vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu orrible y dolorosa,
tal com la mort crida·l benauyrat;
car si l’om és a mals aparellat,
la veu de mort li és melodiosa.

Bé·m maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador;
no demanant a mi qui és Amor,
en mi sabran sa força dolorossa.
Tots, maldient, sagramentegaran
que may Amor los tendrà·n son poder,
e si·ls recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.

Null hom conech o don·a mon senblan,
que dolorit per Amor faç·a plànyer;
yo son aquell de qui·s deu hom complànyer,
car de mon cor la sanch se’n va lonyan
per gran tristor que li és acostada;
sequa’s tot jorn l’umit qui·m sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida,
e·n mon socors mà no s’i trob·armada.

Tornada
Lir entre carts, l’ora sent acostada
que civilment és ma vida finida;
puys que del tot ma sperança·s fugida,
m·arma roman en aquest món dampnada.

Posted on

Història, blocs, fets

Història  |  Societats, civilitzacions idees |  Història blocs fets  |  Societats, grups, activitats  |  Civilitzacions

Fet social elemental i invariants dels fets socials  | Infraestructura, estructura, super estructura   |   Blocs de grups socials, vides individuals, activitats cícliques.

[El fet social]

[Què és el que existeix? persones, comunitats, països, civilitzacions, cultures, idees?

[Hi ha els relats dels llibres d’història que identifiquen unes civilitzacions, un relat basat en  els jaciments i els documents.  Es remarquen els canvis de poder a cada societat causats per invasions, guerres, batalles, o eleccions. Hi ha els estudis sobre parentiu i mites de societats que aporta l’antropologia cultural. Hi ha els canvis en la manera de produir degut a les diferents tecnologies disponibles. Podem considerar què passa prestant a atenció a diferents coses: la formació i evolució de grups socials, ciutats, pobles, civilitzacions. O bé les vides dels individus a cada Què considero? les vides dels individus? les ciutats, els pobles, les civilitzacions? les tecnologies, les idees?  Puc observar la terra, el terreny i els biomes. Em puc fixar en la vida d’un humà, la seva conducta observable, inferir els seus estats mentals.

Els fets físics consisteixen en matèria i energia, que podem mesurar. Una part particular d’aquests fets són els de la vida, sistemes complexos que creixen,  es reprodueixen i muten en un entorn. El fet humà és té una capa física i biològica però el seu tret irreductible és l’experiència. El fet cultural és un contingut amb un suport físic però relativament independent d’ell que entra a formar part de l’experiència humana. Què caracteritzaria el fet social (elaborat a invssoci als 90)?

  • un grup, o membre d’un grup, duent a terme
  • una activitat o sostenint una relació amb
  • un altre subjecte (grup) o algun dels entorns possibles, entorn físic, social, entorn cultural, individual

Així tenim diferents entorns i tipus d’activitat:

  • Entorn físic: territori on establir residència i obtenir recursos per satisfer les necessitats (biomes), delimitat per veïns o obstacles naturals. Conté també les construccions i objectes construits pels humans.
  • Activitats d’infrastructura: Producció d’aliments, obtenció de materials per satisfer necessitats.
  • Activitats d’estructura: parentiu, formació i organització de grups, residència, aparellament, ciutadania, integració versus exclusió
  • Activitats de superestructura / entorn cultural: costums, visió del món compartida pels membres del grup, valors, lleis, art, ciència, tecnologia
  • Entorn individual: afegiria un entorn individual donat per les necessitats o expectatives dels membres de la societat: alimentació, refugi, reproducció, afecte, integració social, saber, resposta a la mort i no transcendència, justificació de les desigualtats socials (s.moral). Aquestes necessitats varien segons les societats i les èpoques, i determinen la satisfacció o insatisfacció. Aquestes expectatives són factors que han de tenir en compte els economistes a l’hora de predir el comportament de la població.

Invariants

Quins serien els invariants a observar en els grups socials? Quins són els canvis per organitzar la vida dels grups socials en diferents blocs? Hi ha un conjunt d’activitats, fets. que relacionen els humans, territori, objectes i continguts culturals. Com es delimiten els períodes antiga, medieval. moderna. I dins dels períodes, les civilitzacions? Què detectaria un dimoni de Laplace millorat?

Observació d’estructures i activitats. A l’hora d’imaginar un inventari, no faríem la llista de les vides individuals i tots els seus actes, sinó la llista dels diferents grups.

  • a quin territori resideixen, són sedentaris o nòmades
  • com satisfan les seves necessitats d’aliment (recol·lecció, caça, agricultura, ramaderia) i refugi? quines eines i infraestructures tenen disponibles? Quina energia fan servir (sang, vapor, combustibles fòssils, elèctrica)? Quines tecnologies?
  • com s’aparellen, quants fills tenen, qui se’n cuida.
  • com es distribueix la feina? quina jerarquia de classes socials hi ha? què pot aspirar a viure algú (biografies tipus) esclaus, pagesos, artesans, soldats. Gremis. Com s’estableix o canvia l’autoritat? Dictadura, democràcia. Relacions amb altres comunitats.
  • quins costums hi ha? quines lleis? Quin llenguatge? quina idea del món i de com va començar? Quines tecnologies? Quines històries s’expliquen?Com es transmeten?

Canvis, delimitació de períodes

  • Modificacions en la manera de produir, degut a factors climàtics o noves tecnologies (agricultura, vapor, automatització)
  • Modificacions en l’estructura de poder, per una invasió, una guerra, una revolució o un canvi (una altra societat imposa la seva estructura i redistribueix el poder, imperi romà, bàrbars). Consolidació de noves formes de govern (declaració d’independència, Constitució.
  • Modificacions en el territori o recursos (descobriment Amèrica, nous materials)
  • Modificacions en les idees i comunicació: Canvia la religió dominant (Politeisme a cristianisme a laic) o la manera de comunicar (oral, impremta de Gutenberg, ràdio, televisió), descobriments científics i tecnològics.

Infraestructura, estructura, Superestructura

Resulta útil classificar-ho ens els àmbits que proposa l’antropòleg Marvin Harris, als quals afegim el territori ( Societats, grups, activitats)

  • territori
  • infraestructura: activitats de reproducció i producció
  • estructura: formació i organització de grups, residència, aparellament, ciutadania
  • superestructura: costums, visió del món compartida pels membres del grup. Podem fer una història de la cultura, les arts, la ciència, la tecnologia, la visió del món.

Hi podríem afegir les biografies “tipus“, les diferents maneres de viure que hi ha en una societat segons la seva estructura, per exemple, caçador, cabdill, esclau, pagès, artesà, capitalista, assalariat. Els 100.000 de vides que estimem que hi ha hagut pertanyerien a alguna de les “biografies tipus” que admet cada societat.

Blocs, fets, civilitzacions

Així proposem estudiar el passat de les societats en uns blocs històrics  que tindran uns invariants de territori, manera de produir (caçadors recol·lectors, agricultura, indústria), estructura (qui té el poder i quina forma), i weltanschauung o visió del món. Aproximadament  Cada bloc suposa una població en un territori amb un conjunt de fets que es repeteixen, activitats cícliques. A més puc destacar alguns fets puntuals, com el concili de Calcedònia, una batalla, que es corresponen a una societat.

  • 300 blocs descrivint societats amb un mapa associat i una classificació de civilització. (en una BD externa) [Aquesta proposta vol evitar la simplificació que el món sencer canvia d’etapa simultàniament passant del paleolític, neolític, bronze, tots alhora. També vol evitar la simplificació eurocèntrica que estableix una caòtica edat mitjana quan, per exemple a la Xina hi ha una civilització estable i pròspera, els Tang i Song. I la simplificació de donar raó només del més representatiu a cada etapa, com si no existís Austràlia abans del s19.
  • Activitats cícliques: que duen a terme les societats  (Societats, grups activitats) Catalogades a Societats>Activitats>economia, parentiu, comunicació, religió. Per exemple, llaurar la terra, casar-se, educar, ritus funeraris. Si cal un post pot estar a les dues categories.
  • Fets puntuals: batalles, descobertes, biografies de personatges remarcables. Es podran presentar en una cronologia. Categories de fets història subdividits en econòmia, militars, polítics, religió, infrastructures [eliminar els de períodes que puc deduir per la data]. Poden ser una batalla, un concili religiós, la construcció d’un aqüeducte.

Aquests blocs es poden pertànyer a uns 7 tipus bàsics de civilització, segons la cultura i tipus d’economia, i poden situar-se a una de les 5 “cases” de la història. A cada bloc s’han anat succeint milers de vides humanes.

Al projecte de museu es descriuen els itineraris possibles.

Posted on

Actes de Joan

Acts of John  , Nou testament apòcrif, segle II AC

94 Now before he was taken by the lawless Jews, who also were governed by (had their law from) the lawless serpent, he gathered all of us together and said: Before I am delivered up unto them let us sing an hymn to the Father, and so go forth to that which lieth before us. He bade us therefore make as it were a ring, holding one another’s hands, and himself standing in the midst he said: Answer Amen unto me. He began, then, to sing an hymn and to say:

Himne

Glory be to thee, Father.
And we, going about in a ring, answered him: Amen.
Glory be to thee, Word: Glory be to thee, Grace. Amen.
Glory be to thee, Spirit: Glory be to thee, Holy One:
Glory be to thy glory. Amen.
We praise thee, O Father; we give thanks to thee, O Light, wherein darkness
dwelleth not. Amen.

95 Now whereas (or wherefore) we give thanks, I say:
I would be saved, and I would save. Amen.
I would be loosed, and I would loose. Amen.
I would be wounded, and I would wound. Amen.
I would be born, and I would bear. Amen.
I would eat, and I would be eaten. Amen.
I would hear, and I would be heard. Amen.
I would be thought, being wholly thought. Amen.
I would be washed, and I would wash. Amen.
Grace danceth. I would pipe; dance ye all. Amen.
I would mourn: lament ye all. Amen.
The number Eight (lit. one ogdoad) singeth praise with us. Amen.
The number Twelve danceth on high. Amen.
The Whole on high hath part in our dancing. Amen.
Whoso danceth not, knoweth not what cometh to pass. Amen.
I would flee, and I would stay. Amen.
I would adorn, and I would be adorned. Amen.
I would be united, and I would unite. Amen.
A house I have not, and I have houses. Amen.
A place I have not, and I have places. Amen.
A temple I have not, and I have temples. Amen.
A lamp am I to thee that beholdest me. Amen.
A mirror am I to thee that perceivest me. Amen.
A door am I to thee that knockest at me. Amen.
A way am I to thee a wayfarer. [amen].

96 Now answer thou (or as thou respondest) unto my dancing. Behold thyself in me who speak, and seeing what I do, keep silence about my mysteries.

Thou that dancest, perceive what I do, for thine is this passion of the manhood, which I am about to suffer.

[… ]

This cross of light is sometimes called the (or a) word by me for your sakes, sometimes mind, sometimes Jesus, sometimes Christ, sometimes door, sometimes a way, sometimes bread, sometimes seed, sometimes resurrection, sometimes Son, sometimes Father, sometimes Spirit, sometimes life, sometimes truth, sometimes faith, sometimes grace.

 

Posted on

El patiment normal

[esborrany][a refer, visió global sobre el patiment, treure el normal]

referència al dolor com a resultat de l’evolució / experiència dolor  / emocions begatrives / sentiments negatius

el patiment “normal” i que serveix per la vida

En una sèrie de posts intento una mirada global [contenidor societats]sobre els diferents patiments:

El patiment extrem, que ja no ens aporta, individual i vingut de fora

La mirada és incompleta sense el que en podríem dir “patiment normal” o biogràfic. El patiment que no és causat per conflictes o injustícies socials, ni tampoc per patologies, el patiment que comporta simplement el fet d’estar viu. Totes les emocions i sentiments negatius, com la ira, el disgust, la por, la tristesa.

L’infant que plora perquè té gana, perquè ha caigut, perquè no li deixen agafar el mòbil

La ira i odi cap algú, veins que fan soroll, el que no ens agrada

L’enamorat rebutjat, la parella a qui han abandonat, la gelosia

La frustració i estrès a la feina

El cansament, l’insomni, l’avorriment

La cerca desesperada de trobar un alicient que ens faci sentir vius o atenuar el dolor buscant emocions en concerts, esports extrems o comsum de drogues. L’ànsia infinita a ser reconegut i valorat (ésser a través dels altres). Tots volem tenir un públic que ens aplaudeixi, volem sortir en obres de teatre, volem lectors dels nostres llibres. Volem likes a les nostres fotos d’instagram, volem pujar a l’Everest, volem ser joves i atractius.

Posted on

Murakami, Haruki. Cites

Abandoning a Cat. Individus redundants però únics, com gotes de pluja

sdf

Abandoning a Cat

Individus redundants però únics, com gotes de pluja

At any rate, there’s really only one thing that I wanted to get across here. A single, obvious fact:
I am the ordinary son of an ordinary man. Which is pretty self-evident, I know. But, as I started to unearth that fact, it became clear to me that everything that had happened in my father’s life and in my life was accidental. We live our lives this way: viewing things that came about through accident and happenstance as the sole possible reality.
To put it another way, imagine raindrops falling on a broad stretch of land. Each one of us is a nameless raindrop among countless drops. A discrete, individual drop, for sure, but one that’s entirely replaceable. Still, that solitary raindrop has its own emotions, its own history, its own duty to carry on that history. Even if it loses its individual integrity and is absorbed into a collective something. Or maybe precisely because it’s absorbed into a larger, collective entity.
Occasionally, my mind takes me back to that looming pine tree in the garden of our house in Shukugawa. To thoughts of that little kitten, still clinging to a branch, its body turning to bleached bones. And I think of death, and how very difficult it is to climb straight down to the ground, so far below you that it makes your head spin.

 

Posted on

Els plaers

[esborrany, coses que ens fan gaudir, oposades al patiment]

totes aquelles activitats que ens donen plaer [a part de l’art el joc i esport uqe ha he posat en un altre lloc)

menjar: quanta gent està esmorzant, dinant o sopant? menjant un kafee kuchen, bevent un bon vi?

ballarm

passejar

descansar

Posted on

El progrés

[esborrany, coses que ens fan gaudir, oposades al patiment]

[encara que estigui bastant qüestionat després de les atrocitats del segle XX]

construcció d’infraestructures que ens haurien de fer la vida més fàcil, pous, canals, carreteres, ponts

aplicació de noves tecnologies que ens haurien de fer la vida més fàcil, energia elèctrica, internet

noves maneres d’organitzar la societat que ens han de prmetre una vida més justa: separació de poders, democràcia, drets de les dones

les iniciatives de la UN, WHO per erradicar la pobressa i la malaltia

fer millores a la casa pròpia

Posted on

El joc, l’esport, l’humor

[esborrany, coses que ens fan gaudir, oposades al patiment]

ESPORT I COMPETICIÓ

Els jocs olímpics a l’antiguetat, competicions d’atletisme, futbol

Competicions absurdes: córrer amb la dona a coll i premi en cervesa, empaitar un formatge, llançament de botes, pinyols

HUMOR

 

humor

Sàtira, comèdia

Film: Buster Keaton, Marx Brothers, Stan Laurel Oliver Hardy, Harold Lloyd, Charlot

Cartoons: Calvin i Hobbes

Posted on

Les relacions humanes

[esborrany]

107.000 vides. Vides humanes

Les relacions amb els altres van molt més enllà de la necessitat biològica de procrear o de la col·laboració econòmica amb la divisió del treball. Tenim necessitat de ser acceptats i valorats pels altres  (ésser a través dels altres). Si la nostra identitat es basa en una narració, necessitem algú que l’escolti i la valori.  (Solitud i aïllament).

D’infants volem l’amor dels pares, fins al punt de sentir gelosia dels germans.
Després, i potser tota la vida, volem ser valorats per la colla, voldrem tenir vestits de moda, bon aspecte físic, i ara, a l’època de les xarxes socials, likes a Instagram.
Ens enamorem de qui, si ens correspon ens farà sentir el millor de nosaltres (Hegel i la dialèxtica senyor serf). La importància d’aquests sentiments es veu en la poesia i la música. Quantes lletres de cançons són sobre amor i desamor (A Zagreb museum broken relationships) .
Voldrem ser acceptats pels veïns i companys de feina, decorant la casa, comprant el cotxe, fent les vacances

Potser per això hi ha una ànsia infinita a ser escoltat i si la vida normal no ens la satisfà hem d’anar a teràpia només per que algú ens escolti. Hi més autors i actors en cerca de públic que no pas a la inversa.
Hi ha una ànsia tan gran de trobar l’amor que, a part de les aplicacions com meetic o tinder, existeix una indústria colossal de fins a 120.000 persones explotades per enviar missatges i estafar a gent solitària (BBC). El negoci dels coach que cobren i estafen per assessorar com recuperar un ex (We’re so ex Slate)

Imaginem unes estadístiques fictícies

  • els fills, els pares [quants pares han vestit i acompanyat els nens a escola? quantes mares han donat el pit? quants fills han agafat de bracet els seus pares ancians?]
  • l’amistat [ amb qui voldríem compartir un vespre o conversar?]
  • els veïns, els companys de feina [qui ens ha dit “bon dia” amb un somriure?]
  • l’amor [quanta gent s’ha enamorat avui? quànta gent fa anys que s’estima?]

Quan comencem un relació aniria bé tenir un manual d’instruccions com el que d’una rentadora, que ens expliqui com funciona, quines precaucions hem de prendre, el manteniment, quins són els senyals d’alerta, els codis d’error i què feren cada cas.

Quan iniciem una relació amb una nova parella, potser hauríem de demanar referències a l’anterior, com quan optem a un lloc de treball a una nova empresa, ex. perquè vam deixar o ens van acomiadar de l’anterior?

Tenint en compte la fragilitat de les relacions, quan t’impliquis amb algú per tenir fills considera si serà un bon ex, ja que segurament estaràs amb ell més temps com a ex que no pas com a amant.

Posted on

Depressió i suïcidi

DEPRESSIÓ

WHO, Depression is a common mental disorder, characterized by persistent sadness and a loss of interest in activities that you normally enjoy, accompanied by an inability to carry out daily activities, for at least two weeks. In addition, people with depression normally have several of the following: a loss of energy; a change in appetite; sleeping more or less; anxiety; reduced concentration; indecisiveness; restlessness; feelings of worthlessness, guilt, or hopelessness; and thoughts of self-harm or suicide. Depression is treatable, with talking therapies or antidepressant medication or a combination of these.

Depression is a common mental disorder. Globally, more than 300 million people of all ages suffer from depression.
Depression is the leading cause of disability worldwide, and is a major contributor to the overall global burden of disease.

SUÏCIDI

WHO, Close to 800 000 people die due to suicide every year, which is one person every 40 seconds. Suicide is a global phenomenon and occurs throughout the lifespan. Effective and evidence-based interventions can be implemented at population, sub-population and individual levels to prevent suicide and suicide attempts. There are indications that for each adult who died by suicide there may have been more than 20 others attempting suicide.

Web pels que busquen un companya/a per suïcidar-se junts (BBC). És el darrer clam de la solitud.

Posted on

Drogues, alcohol, antidepressius, analgésics

El cos humà  El patiment

Abús de medicaments legals. Abús de substàncies legals. Abús de substàncies il·legals. Debat

[La vida se’ns fa tant insuportable que no som capaços de tirar endavant sense ingerir medicaments, legals dels quals abusem, o drogues. La metgessa d’urgències de la Clínica del Remei em deia que un terç dels que arribaven estaven prenent antidepressius ]

ABÚS DE MEDICAMENTS LEGALS

ANALGÈSICS

  • Morfina, codeina
  • Oxycodone (Percocet, OxyContin), Hydrocodone (Vicodin), Meperidine (Demerol).
    El doctor que cedia a les demandes d’analgèsics dels pacients fins a tornar-se addictes (article) . Purdue Pharma, de la família Sackler, va promoure agressivament l’Oxicontyn sense prevenir del risc d’addició (article ). El resultat ha estat una epidèmia amb desenes de milers de morts. Un cop habituat, la retirada dels medicaments és molt difícil. A vegades els addictes canvien a l’heroïna perquè és més barata. In 2017, an estimated 1.7 million individuals in the United States suffered from substance use disorders related to prescription opioid pain relievers and 652,000 suffered from a heroin use disorder. During 2017, there were more than 70,200 overdose deaths in the United States and 47,600 of those overdose deaths involved opioids.
  • Enantium, ibuprofen, paracetamol
  • [ una de les causes més importants  d’impacte de les malalties és el dolor d’esquena]

ESTIMULANTS: Adderall, Ritalin, amfetamines

ANTIDEPRESSIUS: PROZAC [ hi ha un debat important sobre si realment són efectiu]

VIAGRA

ANSIETAT: Xanax, Klonopin. Són addictives

DORMIR: benzodiacepines: Ambien, Diazepan, Lorazepam

Psicofarmacologia de la vida quotidiana , Jamieson Webster. Molts pacients tenen una barreja de tot, depressió, ansietat, dificultat per dormir. [ Amb la tecnologia, la vida hauria de ser fàcil. Però tots patim ansietat]
Suplements vitamínics. La gent està cansada, o mancada d’energia, i busquen solucions màgiques en una indústria poc regulada. (Article Atlantic)
2023 A UK, 8M prenen antidepressius i 2M els han pres durant més de 5 anys tot i que no està  recomanat (BBC)
Craddle to grave, instal·lació al British Museum
En general, les pastilles més comunes als tractaments mèdics.

ABÚS DE SUBSTÀNCIES LEGALS

ALCOHOL: More than 3 million people died as a result of harmful use of alcohol in 2016, according a report released by the World Health Organization (WHO) today. This represents 1 in 20 deaths. More than three quarters of these deaths were among men. Overall, the harmful use of alcohol causes more than 5% of the global disease burden

TABAC: Tobacco kills up to half of its users. Tobacco kills more than 8 million people each year. More than 7 million of those deaths are the result of direct tobacco use while around 1.2 million are the result of non-smokers being exposed to second-hand smoke. Around 80% of the world’s 1.1 billion smokers live in low- and middle-income countries.

ABÚS DE SUBSTÀNCIES IL·LEGALS

WHO: It is estimated that 275 million people used illicit drugs, such as cannabis, amphetamines, opioids, and cocaine, in 2016 which translates into an annual prevalence of illicit drug use of 5.6%. Cannabis is most used with 192 million users. Some 31 million of people who use drugs suffer from drug use disorders. It is estimated that there are almost 11 million people who inject drugs. (informe)

Relaxació, eufòria, alleujament dolor

  • 192 milions cannabis. Eufòria, relaxament
  • 34 milions opioids (sintètics Demerol, Oxycodone, Fentanyl, Methadone, Percodan, Percocetheroina) [legal] Disminueix dolor i patiment.
  • 19 opiates (obtinguts de les roselles, heroin, opium, morphine and codeine). Eufòria, alleujament del dolor.

Estimulants

  • 34 milions amfetamines i estimulants
  • 21 milions MDMA, èxtasi. Increment energia, empatia i capacitat de sentir plaer
  • 18M cocaïna. De les fulles de coca. Estimulant, eufòria.

Espiritual

  • Psilocybin, compost que s’extreu d’alguns bolets i fa tenir visions i experiències espirituals

Florida Suffle (el negoci de la rehabilitació) quarta onada d’epidèmia de Fentanyl (BBC) que permet un high més prolongat. (Felicitat vs autenticitat) Intent de prohibir l’exportació de precursors de Fentanyl per part de Xina a Mèxic [que ja té una indústria i xarxa de subministrament de droga als USA on hi ha una demanda enorme] BBC

L’enormitat del patiment mundial es propaga. Si hi ha violència i inestabilitat a Mèxic i l’Ecuador (20224, les bandes controlen el país, BBC), és per l’enorme demanda dels Estats Units, i Europa. I aquesta demanda es deu a tota la gent que no pot suportar la vida sense consumir.

15734 persones van iniciar tractament d’addició a Catalunya el 2023, 44% alcohol, 24% cocaïna, 14% cannabis (aquesta la més consumida) (EL Nacional)

DEBAT

Prohibir, regular o no les substàncies legals
[Durant molt de temps no s’ha actuat contra el tabac per interessos dels productors. Philip Morris va demandar Uruguay per la seva legislació antitabac. A Espanya es va prohibir als llocs de treball el 2006 i a restaurants el 2011 [crec que a Caixabank va ser el 2002].
Actualment Rússia, països de l’antiga USSR, Alemanya, França i UK tenen índexs molt elevats d’alcoholisme [A Polònia a les caixes dels supermercats petites neveres servien ampolletes de vodka. A Suècia i Finlàndia, són un monopoli estatal. Un 25% dels accidents de circulació es poden atribuir a consum d’alcohol.
Hauríem d’imposar alcoholímetres als vehicles i que no arrenquessin si el conductor no està dins els límits?
Quan costa a les finances públiques el tractament dels que han abusat de tabac i alcohol? Se’ls hauria de refusar el pagament?
Permetre o prohibir el consum de substàncies il·legals
La prohibició o regulació del consum de substàncies il·legals dóna lloc a una indústria criminal colossal, entre 500 bilions (UNODC) i 1.6-4 trilions, entre un 2-5% del GPD mundial (IMF). Al problema de salut s’hi afegeix el problema de violència que acaba alterant la vida de països sencers com Mèxic, Ecuador. A Catalunya hi ha nombroses plantacions clandestines de marihuana.
L’epidèmia de la droga als USA res remunta a quan van tornar els soldats del vietnam addictes a la marihuana i droga barata. En lloc de regular i legalitzar Nixon va emprendre una batalla. (How America lost the war on drugs). Hi ha hagut molts arguments per descriminalitzar el consum ja que enviar a la presó a joves consumidors els consolida com a delinqüents fora del sistema. No obstant, l’experiment d’Oregon de 2021 de descriminalitzar la droga ha fracassat (NPR).
Portugal: Des de 2001 possessió i consum està permès i els individus són enviats a rehabiltació i no a la presó. A Holanda, Espanya, Txèquia, Uruguay, Costa Rica, Itàlia, Suïissa, permeten la possessió i ús de petites quantitats de cannabis.
Aeroports, sala meditació i fumar
2014, aeroport de Ginebra. Una sala de meditació oberta a totes les creences. Un gran avenç de la tolerància impensable fa 5 segles en època de Calví. La estava buida … i la sala de fumadors, estava plena! La victòria de la química sobre la contemplació? En un món sense drogues il·legals, imagino un aeroport amb sala de fumadors, dispensador de morfina, cocaïna, heroïna, pastilles de tota mena … També imagino l’altre extrem, una civilització on el silenci i els llocs per facilitar la meditació es consideren essencials.
El consum, és una fugida, o una trobada?

L’alcohol, ens fa ser nosaltres mateixos, més autèntics alliberant-nos de repressions imposades? o ens embruteix en eliminar la identitat que hem construït i ens deixa com a zombies? La gent que va al primavera Sound o fa botellots i beu fins a l’embriaguesa, fugen de si mateixos? o es troben? (autenticitat).

El consum  fa més lliures i més creatius? 
Escriptors, artistes, músics, han fet servir opioides per alleujar el dolor, estimular la creativitat o escapar de la realitat.
Samuel Taylor Coleridge, Thomas de Quincey (Confessions of an English Opium-Eater), Edgar Allan Poe, Charles Baudelaire, Elizabeth Barrett Browning, William S. Burroughs, Jean Cocteau, Vincent van Gogh, Amedeo Modigliani. Làudan, principalment.
Els músics de jazz, Charlie Parker, Billie Holiday, Mils Davis, Chet Baker, John Coltrane, Art pepper, Stan Getz, Sonny Rollins, Fats Navarro, Elvin Jones. Heroina.
Oliver Sacks va experimentar amb LSD (NewYorker).
Molts professionals als USA fan servir Adderal habitualment (pioneerworks)

Drogues i dopatge
Certes substàncies milloren el rendiment en els esports. El 1999 es va crear l’agència antidopatge WADA que prohibeix drogues que augmentin el rendiment (esteroides, EPO, hormones de creixement), drogues recreatives quan s’està competint (cannabis i cocaïna) i mètodes com doping de sang i gens.
El 2024 es proposen uns Enhanced Games on el dopatge estigui permès.
2024, addicció als esteroides per millorar el físic (GQ)

Drogues i misticisme
[Podríem experimentar amb seguretat, com Ulisses i les sirenes?]
La psilocibina, extreta de bolets, s’ha fet servir amb èxit per tractar la depressió (BBC) i els usuaris reporten experiències místiques (Nature). Altres substàncies com el 5-MeO-DMT extret de gripaus, duen a experiències místiques (NewYorker). Un sola dosi d’èxtasi (MDMA) va fer desistir de les seves idees a un supremacista blanc (BBC).

Posted on

Solitud i aïllament

Loneliness i solitude

En anglès es distingeix entre “loneliness”, (Loneliness is a complex and usually unpleasant emotional response to isolation. Loneliness typically includes anxious feelings about a lack of connection or communication with other beings, both in the present and extending into the future. As such, loneliness can be felt even when surrounded by other people and one who feels lonely, is lonely. The causes of loneliness are varied and include social, mental, emotional, and physical factors. ) i “solitude” ( Solitude is a state of seclusion or isolation, i.e., lack of contact with people. It may stem from bad relationships, loss of loved ones, deliberate choice, infectious disease, mental disorders, neurological disorders or circumstances of employment or situation (see castaway). Short-term solitude is often valued as a time when one may work, think or rest without being disturbed. It may be desired for the sake of privacy. A distinction has been made between solitude and loneliness. In this sense, these two words refer, respectively, to the joy and the pain of being alone.)

Potser ho podríem traduir per “sentir-se sol”, trobant a faltar més contacte amb altres, i “estar sol”.

No hi ha dades globals però a UK un 5% de la població diu reporta sentir-se sol sempre o sovint.

Un article de Forbes The Economist/KFF findings add to a wave of recent research showing high levels of loneliness. A recent Cigna survey revealed that nearly half of Americans always or sometimes feel alone (46%) or left out (47%). Fully 54% said they always or sometimes feel that no one knows them well. Loneliness isn’t just a U.S. phenomenon. In a nationwide survey released in October from the BBC, a third of Britons said that they often or very often feel lonely. Nearly half of Britons over 65 consider the television or a pet their main source of company. In Japan, there are more than half a million people under 40 who haven’t left their house or interacted with anyone for at least six months. In Canada, the share of solo households is now 28%. Across the European Union, it’s 34%.

Estudi de Cigna als USA

2023 . El responsable de salut dels USA avisa que gairebé la meitat de la població pateix un sentiment de solitud i que suposa un risc per a la salut equivalent a fumar 15 cigarrets al dia. (BBC)

No afecta només a la gent gran que viu sola sinó que molts joves també ho tenen.

[ jo havia apuntat que si la nostra experiència és en gran part narrativa, és a dir, que ens expliquem a nosaltres mateixos què passa al món, què som i què volem, existim en la mesura que algú escolta, entén i comparteix aquesta narració]

Tenim una ansietat enorme a ser reconeguts i valorats, a “existir per als altres“. En èpoques anteriors, i en cercles d’alta societat, podia consistir en ser acceptat i convidat als salons. Avui a les xarxes socials, tots publiquem continguts que esperem que siguin valorats amb “likes”. Jo vaig començar un blog contemplatiu i també mirava si era llegit. La gent escriu les memòries i les vol fer llegir als altres esperant la seva aprovació i felicitació. Sospito que tota la gent que s’apunta cursos per escriure, no ho fa per explorar, sinó per a ser llegit. Tal com passa amb les converses, o el teatre, hi ha més oferta d’autors, que no pas de lectors, més gent que vol ser escoltada que no oïents.

Invertim una enorme quantitat de diners i energia per tenir millor aspecte i ser acceptats pels altres, gimnàs, operacions d’estètica, cosmètica, moda.

La compulsió a a comprar roba que portarem poc i després llençarem, amb el problema d’explotació laboral i els residus que genera (Europa vol acabar amb el fast fashion el 2030), és un símptoma d’una enorme ansietat per ser acceptats i no estar sols.

la necessitat de ser atractius.

2024

Hi ha una ànsia tan gran de trobar l’amor que, a part de les aplicacions com meetic o tinder, existeix una indústria colossal de fins a 120.000 persones explotades per enviar missatges a gent solitària ( Scam desde  Myanmar BBC). Sextorsió des de Nigèria (BBC manuals online, 27 suïcidis BBC ).

Hikikomori. A Corea del Sud hi ha uns 500m joves entre 19 i 34 que s’han retirat del món i no volen contacte amb ningú.

Posted on

Salut

El cos humà  Ha de la medecina

Símptomes i proves. Tractaments. Malalties  Classificació WHO IVD10. Mortalitat, Idescat Salut. L’impacte de les malalties, Global Burden Disease. Epidèmies. Qüestions, assistència.

Símptomes i proves

Llista

Em fa mal:
l’abdomen, l’esquena, el pit, l’orella, el cap, la pelvis, les dents, el rectum, la pell, la cama, el braç

Sento:
calfreds, febre, parestèsia (formigueig), atordiment, mareig (desmai, la cambra dona voltes), sequedat de boca,  nàusees, gripós, com si anés a vomitar, dispnea (no puc acabr de respirar bé), son, suor, set, cansat, febre.

No puc:
Respirar bé, sentir bé (sorolls massa fort, xiulet orelles), moure un braç o una cama, defecar normalment, orinar normalment, veure (ceguesa, visió borrosa, doble), dormir normalment, olorar normalment, parlar normalment, defecar femtes sòlides, parar de rascar-me, parar de suar, empassar normalment, sentir el gust de les coses, caminar normalment.

[Apps de diagnòstic com ADA]

Proves

  • [Inspecció visual de marques, palpar ganglis, martellet als genolls pels reflexos]
  • Auscultar el cor i pulmons (1816)
  • Temperatura (1860), 36.6º
  • Pressió (1905), Hipotensió: <90 – <60, normal 120-80, alta 140 – 100
  • Anàlisi de sang.  Comptador glòbuls vermells, leucòcits i plaquetes (a primers d20.  Glucosa, colesterol, enzims, a mitjans s20. Normalitzat i automatitzat a finals del s20.
  • Anàlisi d’orina.(es remunta als Egipcis. s20)
  • Anàlisi DNA (s21)
  • electrocardiograma (1905)
  • Imatge: raigs x (1895), ecografia (1941), tomografia axial TAC (1960), Ressonància magnètica (1970)
  • Biòpsia (1850), extracció de mostres de teixit per examinar al microscopi.

Indicadors salut

Tractaments

  • Preventius: vacunes DPT (Diftèria, tètanus, Pertussis), Polio, Hib i PCV (meningitis i pneumònia), HepatitisB, PCV, Rotavirus (diareea i vòmits), Xarampió, parotiditis, MenC (meningitis), varicela.
  • Canvis d’hàbits de nutrició i exercici, rehabilitació
  • Pastilles
    • Cardiovasculars, pressió alta i colesterol (Atorvastatin (Lipitor), Lisinopril (Prinivil, Zestril), Amlodipine (Norvasc), Metoprolol (Lopressor, Toprol XL):** A **beta-blocker** used to treat high blood pressure, heart failure, and angina.
    • Antibiòtics: Amoxicillin (Amoxil), Azithromycin (Zithromax).
    • Diabetis: Metformin (Glucophage), Insulin.
    • Analgèsics i antiinflamatoris: Ibuprofen (Advil, Motrin), Acetaminophen (Paracetamol, Tylenol), Hydrocodone/Acetaminophen (Vicodin, Norco)
    • Medicació gastrointestinal: Omeprazole (Prilosec), Pantoprazole (Protonix)
    • Salut mental: Sertraline (Zoloft), Escitalopram (Lexapro), Alprazolam (Xanax)
    • Respiració: Albuterol (Ventolin, ProAir),  Fluticasone/Salmeterol (Advair)
    • Tiroides: Levothyroxine (Synthroid, Levoxyl)
    • Anticoagulants: Warfarin (Coumadin), Rivaroxaban (Xarelto) i Apixaban (Eliquis), [Sintron]
  • Reposicionar i immobilitzar traumatologia. Cauteritzar ferides.
  • Cirurgia. Cataractes (20M), cesàrees (19M), 8M extirpacions de tumors, vesícula biliar (300m als USA), apendicitis (300m als USA), hèrnies (1M als USA), bypass coronari (400m als USA), histerectomia (treure l’úter, 600m als USA), amígdales (300m als USA), biòpsies de pits (1.6M als USA), fusió de dues vèrtebres (450m als USA). Pròtesis (1.5M pròtesis de cadera i genoll. 30M arreu del món necessitarien implantació de membres artificials, i un 5-10% les rebrien.). Transplantaments: 150m, 43m als USA (24m ronyó, 9.5m fetge, 4m cor, 2.5 pulmó, 200 pàncrees.

Malalties

Classificació de les malalties per la WHO: ICD10

I Certain infectious and parasitic diseases
II Neoplasms
III Diseases of the blood and blood-forming organs and certain disorders involving the immune mechanism
IV Endocrine, nutritional and metabolic diseases
V Mental and behavioural disorders
VI Diseases of the nervous system
VII Diseases of the eye and adnexa
VIII Diseases of the ear and mastoid process
IX Diseases of the circulatory system
X Diseases of the respiratory system
XI Diseases of the digestive system
XII Diseases of the skin and subcutaneous tissue
XIII Diseases of the musculoskeletal system and connective tissue
XIV Diseases of the genitourinary system
XV Pregnancy, childbirth and the puerperium
XVI Certain conditions originating in the perinatal period
XVII Congenital malformations, deformations and chromosomal abnormalities
XVIII Symptoms, signs and abnormal clinical and laboratory findings, not elsewhere classified
XIX Injury, poisoning and certain other consequences of external causes
XX External causes of morbidity and mortality

Mortalitat

WHO

Quan es desgranen entre per grups d’ingressos es veu que als països pobres la primera causa és la mortalitat infantil. Al països rics l’Alzheimer puja a la segona posició.

L’observatori de salut destaca els següents temes:
Pol·lució de l’aire, Resistència antimicrobis, tecnologia d’asistència, mortaldat infantil, medi ambient i salut, demència, Salut global, esperança de vida i principals causes de mort i discapacitat , Alcohol i salut, Finançar la salut i monitor de desigualtat en salut, impostos per la salut, recursos humans, Hepatitis, HIV, immunitzacio i vacunes, Normatives, Malària, maternitat i reproducció, salut mental, malalties tropicals oblidades, malalties no comunicables, nutrició, salut bucal, abús de substàncies, seguretat vial, objectiu de cobertura universal de salut, malalties de transmissió sexual, objectius de desenvolupament sostenibles, tabac, tuberculosi, malalties evitables amb vacunes, prevenció de la violència, sanitat de l’aigua, dones, estadístiques.

Idescat Salut, mortalitat

Impacte de les malalties

Global burden of disease

Una manera de mesurar l’impacte de les malalties és el DALY, que compta els anys perduts per morir abans de l’esperança de vida i els anys que no hem pogut viure plenament:

Aquest indicador mesura els “anys perduts” degut a malalties. Estudi publicat al Lancet.

Disease and injury were highly prevalent; only a small fraction of individuals had no sequelae. Comorbidity rose substantially with age and in absolute terms from 1990 to 2013. Incidence of acute sequelae were predominantly infectious diseases and short-term injuries, with over 2 billion cases of upper respiratory infections and diarrhoeal disease episodes in 2013, with the notable exception of tooth pain due to permanent caries with more than 200 million incident cases in 2013. Conversely, leading chronic sequelae were largely attributable to non-communicable diseases, with prevalence estimates for asymptomatic permanent caries and tension-type headache of 2·4 billion and 1·6 billion, respectively. The distribution of the number of sequelae in populations varied widely across regions, with an expected relation between age and disease prevalence. YLDs for both sexes increased from 537·6 million in 1990 to 764·8 million in 2013 due to population growth and ageing, whereas the age-standardised rate decreased little from 114·87 per 1000 people to 110·31 per 1000 people between 1990 and 2013. Leading causes of YLDs included low back pain and major depressive disorder among the top ten causes of YLDs in every country. YLD rates per person, by major cause groups, indicated the main drivers of increases were due to musculoskeletal, mental, and substance use disorders, neurological disorders, and chronic respiratory diseases; however HIV/AIDS was a notable driver of increasing YLDs in sub-Saharan Africa. Also, the proportion of disability-adjusted life years due to YLDs increased globally from 21·1% in 1990 to 31·2% in 2013.

[ És difícil simplificar, però amb tantes dades no hi ha manera de fer-se una idea de quànta gent hi ha malalta en un moment donat, i de què pateix. Les causes més importants, prsents a tots els països, són el dolor d’esquena i la depressió.

A Austràlia, les principals causes de YLD són:

  1. Low back pain
  2. Major depressive disorder
  3. Other musculoskeletal disorders
  4. Neck pain
  5. Migraine
  6. Anxiety disorders
  7. Chronic obstructive pulmonary disease (COPD)
  8. Asthma
  9. Age-related and other hearing loss
  10. Diabetes mellitus

]

Epidèmies

Epidèmies de salut actuals

Epidèmies al llarg de la història

Antiguitat

165–180 Plaga Antonina, verola (smallpox) o xarampió (measles), afecta 25-33% de la població de l’imperi romà amb 5-10M morts.

Edat mitjana

541–549 Plaga de justinià, (pesta bubònica causada pel bacteri Yersinia pestis), Bizanci, Europa , Nord d’àfrica i Orient. Afecta 7-56% de la població amb 15-100M morts.

735–737 Verola, 33%població del Japó, 2M.

1346–1353 La pesta negra (pesta bubònica causada pel bacteri Yersinia pestis), mor un 30-60% de la població Europea, uns 75-200M. (un estudi recent revela que la presència d’un gen oferia resistència a la plaga però avui dóna lloc a malalies autoimmunes BBC)

Edat moderna

No hi ha dades concretes però s’estima que l’arribada dels europeus va causar una despoblació general, sobretot per verola però també per xarampó, grip, febre groga, pesta bubònica, possiblement amb 10-100M de víctimes.

1519–1520 Xarampió, 23–37% població de Mèxic, 5-8M morts
1545–1548 Epidèmia Cocoliztli, sense identificar, afecta 27-80% de la població de Mèxic amb 5-15M morts.
1576-1580 Epidèmia Cocoliztli, 50% oblació Mèxic, 2-2.5M

1629–1631 Plaga de Milà o italiana, pesta bubònica, 1M.

1656–1658 Plaga de Nàpols, pesta bubònica. 1.25M

1772–1773 Pesta bubònica, 0.3% població de Pèrsia. 2M

Contemporània

1846–1860 Còlera, 0.08% població mundial. >1M.

1855–1960 Tercera plaga de pesta bubònica, 12-15M

1918–1922 Tifus (bacteris en malescondicions higièniques i massificació), Rússia, afecta 1-1.6% població amb 2-3M morts.

Actual

1918–1920 grip de 1918 (spanish flu), H1N1 influenza A virus, entre 1-5% de la població mundial,  17-100M

1957–1958 Grip virus  A/H2N2, 1-4M.

1968–1969 Grip de Hong Kong virus A/H3N2, 1-4M

1981–fins ara, HIV/AIDS immudeficiència adquirida, 40M.

2019, COVID-19, (SARS-CoV-2), 7-25M (a agost de 2022)

Hi ha registres de més plagues amb nombre de víctimes menor o desconegut. Sense arribar a constituir una plaga per que no té un temps limitat, des del s18 Europa sobretot està afectada per tuberculosi (bacteri Mycobacterium tuberculosis) amb 10M d’infeccions anuals i 1.5 morts a dia d’avui.

La WHO estima que hi ha prop de 300M de persones infectades del virus de l’Hepatitis B, 1.5 nous cada any, i 58M d’HepatitisC amb 1.5 noves cada any, causant 0.8M i 0.3M de morts.

La història no l’escriuen només els humans, també ho fan els microbis de les pandèmies  (New Yorker 2020/04/06)

Altres

Evidències de malalties antigues (Mentalfloss): càncer 1.7M, tuberculosi 70m, Càries 15m, malària 5.5m, lyme 5.3m, Leishmaniasi 4m

Qüestions

El negoci de la salut, pública i privada
Les farmacèutiques fan recerca en medicaments més que no pas en vacunes perquè generen més beneficis. (Perquè no podem curar el refredat). Alguns medicaments es mantenen a un preu artificialment alt.  (Reuters). La indústria del càncer diagnostica i tracta de més (Scientific American). Les equitity compren hospitals i espremen els pacients (NewYorker, Vox). Les asseguradores contracten empreses per denegar tractaments (Propublica). El sistema sanitari americà està més orientat a facturar que a la salut dels pacients, sense transparència en els costos i tractaments. És la segona causa de fallida econòmica de les famílies. (New Yorker). Tres farmacèutiques van promoure l’abús d’opioids Fentanyl i Oxycontin (BBC).

Assistència
Hi ha cobertura pública de salut a Austràlia, Canada, Europa i Japó, finançat per impostos o per una assegurança mèdica obligatòria. En la majoria hi ha copagament de medicació i en alguns casos per hospitalització i procediments.
La dificultat de la informatització (KHN). S’arriben a subcontractar metges a la Índia per passar en net les notes. (New Yorker).
[Com racionalitzar la despesa mèdica? no trobo l’article on es deia que la meitat de la despesa mèdica de la nostra vida la fem l’últim any. La por a la mort i l’interès per facturar s’alien per medicalitzar la vida dels malalts crònics i dels vells.]

Recull d’articles sobre salut

Posted on

França. Literatura

Edat mitjana
Chétien de Troyes, tristany. François Villon
16eme. rabelais, la Pleiade: Ronsard.
17eme Mme Lafayette, La fontaine. Corneille. Molière, Racine. Rostand i el Cyrano
18eme Voltaire, Rousseau, Montesquieu, Choderlos de Laclos- les liasdons dangereuses, Marquis de Sade: Justine
19eme: Stendhal, Balzac, Dumas, Victor Hugo, Gustave Flaubert, zola, Jules Verne, Baudelaire
20eme Gide, PROUST, Louis-Ferdinand Celine (Voyage autour de la niut), Malraux, Camus, Georges Perec: La vie mode d’emploi. Mallarmé, Verlaine, Rimbaud, Valery, Rene Char
Posted on

França. Cuina

1789
1822
Marie-Antoine Carême passe ses jeunes années à travailler dans une pâtisserie. Son talent s’épanouissant dans la réalisation de pièces montées, constructions extravagantes de pâte et d’architectures de sucre, attire l’attention de Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord, le futur ministre de l’empereur Napoléon Ier19.
La carrière de Carême contribue au raffinement de la cuisine française. La base de son style provient de ses sauces, qu’il nomme les sauces « mères » : la sauce espagnole, le velouté, la sauce béchamel. Souvent considérées comme des fonds de sauce, elles sont bien souvent à la base des autres sauces et sont encore connues aujourd’hui. Chacune de ces sauces est réalisée en grande quantité dans sa cuisine car elles servent de base à de multiples produits dérivés.
* Sauce Béchamel, milk-based sauce, thickened with a white roux.
* Sauce Espagnole, a fortified brown veal stock sauce, thickened with a brown roux.
* Sauce Velouté, light stock-based sauce, thickened with a roux or a liaison, a mixture of egg yolks and cream.
* Sauce Hollandaise, an emulsion of egg yolk, butter and lemon or vinegar.
* Sauce Tomate, tomato-based
[el roux és farina+greix com mantega o llard, blanc vol dir que no es deixa torrar, i brown que es deixa fer una mcia més
1912
Toutefois, la modernisation et l’organisation de la haute cuisine française sont le plus souvent attribuées à Auguste Escoffier. Son influence commence avec l’apparition des grands hôtels en Europe et en Amérique durant les années 1880-1890. L’hôtel Savoy de César Ritz est l’un des premiers hôtels dans lequel Escoffier travaille, mais son influence se développe surtout lorsqu’il est responsable des cuisines du Carlton, à Cannes, de 1898 à 1921.
Afin d’optimiser le service des plats, il met au point le système de brigade de cuisine, qui rationalise la répartition des tâches de l’équipe de cuisiniers suivant cinq pôles spécialisés, chacun responsable d’une partie du repas. Ces cinq pôles comprennent le garde-manger qui prépare les plats froids, l’entremétier qui prépare les légumes et les féculents, le rôtisseur qui prépare les rôtis et les grillades, le saucier qui prépare les sauces et les soupes et le pâtissier qui prépare les pâtisseries et les desserts.
Posted on

França. Art

Tapís de Bayeux
romànic: Vezelay
gòtic: Sainte Chappelle. the Chartres Cathedral, c. 1145.  Other notable Gothic churches in France include Bourges Cathedral, Amiens Cathedral, Notre-Dame de Laon, Notre Dame in Paris, Reims Cathedral, the Sainte-Chapelle in Paris, Strasbourg Cathedral.
renaixement, Chateaux de la Loire
barroc: Nicolas Poussin with his rational control, proportion, Roman classicism. Another proponent of classicism working in Rome was Claude Gellée, known as Le Lorrain, who defined the form of classical landscape. the amazing candle-lit paintings of Georges de La Tour.
Versailles. ELs jardins de Le Notre
Rococo i neoclasicisme: JAcques Louis David [mort de Marat a Brusel·les] , Ingres
romanticisme de: Eugène Delacroix, who had a successful public career and was the main opponent of Ingres. Before him, Théodore Géricault opened the path to romanticism with his monumental Raft of the Medusa
Fragonard
impressionisme: d to Claude Monet with his cathedrals and haystacks, Pierre-Auguste Renoir with both his early outdoor festivals and his later feathery style of ruddy nudes, Edgar Degas with his dancers and bathers. Other important impressionists were Alfred Sisley, Camille Pissarro and Gustave Caillebotte.
After that threshold was crossed, the next thirty years became a litany of amazing experiments. Vincent van Gogh, Dutch born, but living in France, opened the road to expressionism. Georges Seurat,
Matisse
Marcel Duchamp
Dubuffet
Niki Saont Phalle
Posted on

França. Música

Ars Antiqua. École de Notre Dame, Perotin 1200
Lully 1632 1687
Sainte Colombe 1640 2700
Marin Marais 1656 1728
Couperin 1668 1733
Rameau 1683 1764
Charpentier 1643 1704
Ofenbach, Delibes, Bizet
Fauré, Debussy, Satie, Cesar Franck
Ravel, Poulenc, Messiaen, Honegger, Holst, Saint Saens
One of the major French composers of the time, and one of the most innovative composers of the early Romantic era, was Hector Berlioz.
In the late 19th century, pioneers such as Georges Bizet, Jules Massenet, Gabriel Fauré, Maurice Ravel and Claude Debussy revitalized French music. The last two had an enormous impact on 20th-century music – both in France and abroad – and influenced many major composers such as Béla Bartók and Igor Stravinsky. Erik Satie was also a very significant composer from that era. His music is difficult to classify.
Chevalier, Charles Trenet, Piaf, Brassens, Brel, Gilbert Becaud
musette
Posted on

Tora blava

https://ca.wikipedia.org/wiki/Tora_blava

La Tora Blava (Aconitum Napellus), ja llueix ben florida al Parc natural del Cadí-Moixeró. Ara bé, no us deixeu enganyar per la seva bellesa, ja que estem parlant de la planta més tòxica d’Europa!

Tota la planta, des de l’arrel fins a les fulles i les flors, conté una substància altament tòxica (només calen 2 mg d’aquesta substància per matar a un ésser humà adult).

Es diu que en el passat es fregaven les puntes de les fletxes amb aquesta planta per fer-les més mortíferes.

 

Posted on

A7 33 Cuina

A7 33 | El  corredor | L’ habitació de les nenes i lavabo2 | La cuina  i la galeria  | El   taller |  El  lavabo i el dormitori i estudi | El menjador  i la llibreria |  La terrassa   |    Sortir de casa, el garatge

La vida a la cuina  |  El rebost  |  Cuinar  |  Netejar  |  Deixalles  |  Vaixella   |  Galeria  i climatització  |  Aigua, gas, llum   |  El que menjo

És el lloc on passem diverses vegades al dia, repetint tasques i rituals.

La cuina és el lloc del processos i les transformacions:

  • cuinar (transformacions per calor), i fermentar (pa i pastissos)
  • netejar (arrencar per fricció, dissoldre)
  • canvis de fase: de líquid a vapor en bullir, de líquid a sòlid

És el lloc on hi ha les temperatures extremes de casa, 220ºC al forn, 1960ºC la flama del fogó de gas  , i -26ºC al congelador de la nevera. És el lloc on mesurem volums (vasos graduats, tassa, bol), massa (balança) i temperatura (forn, nevera, termòmetre).

És el lloc on s’emmagatzemen més varietat de substàncies, els aliments al rebost, i els productes de neteja (la neteja bàsicament consisteix en la dissolució de greixos en aigua.)

És el lloc de la vaixella, plats, vasos, coberts, safates, teteres i tasses.

És el lloc dels fluxs de materials: entren bosses amb aliments, productes de neteja i en surten bosses de deixalles.

És el lloc principal dels fluxs d’aigua i energia  (gas).

LES HORES A LA CUINA

Al matí, recullo de l’escorredor els plats rentats al vespre, passo el fregall pel marbre, escombro el terra i deixo fora la mantega per l’esmorzar.

Després del gimnàs, potser esport i la dutxa, em preparo l’esmorzar: aigua al bullidor pel te o cafè, un batut a la Nutribullet amb una fulla de bleda, gingebre, plàtan, llimona i taronja, una torrada salada amb paté, formatge (a vegades sobrassada), una dolça amb melmelada (a vegades mel o codony) i una pasta casolana, magdalenes, pastís, o galetes digestive si no n’he fet.

El dinar és lleuger, una amanida o un arròs blanc que ja està fet i una truita a la francesa. A vegades una macedònia.

El sopar és més elaborat, verdura i peix, llegum i carn, pasta. En general només he d’escalfar el que he cuinat en una sessió de cuina setmanal. Divendres o dissabte faig patates al vapor, arròs, sopa, una paella, pasta, llegum. A vegades compro força carn i la preparo a la barbacoa.

Una neteja més a fons els dissabtes, i una rentadora de roba els diumenges; un cop al mes, canvi de llençols.

QUÈ ENTRA AL REBOST

  • Verdura: patata, moniatos, pastanagues, gingebre / albergínies, tomàquets, carbassons / espinacs, bledes (de la terrassa), col, bròquil, mongeta, enciams (iceberg, fulla de roure, roma).
  • Fruita: taronja, llimona, mandarina / poma / maduixots, cireres (figues) / préssec, pera, pruna, albercoc / meló, síndria / plàtan, kiwi / raïm, kiwi
  • Llegum: llenties,mongeta, fesolets, cigrons, pèsols
  • Gramínees: arròs, quinoa, farina, pasta (espagueti, macarrons, sopa)
  • Llevat fresc, llevat en pols
  • olis: girasol, 04, amanir / vinagre de mòdena / mostassa, salsa de soja / llard / tahini / pasta de curry / pasta de miso
  • espècies i condiments: sucre, sal, pebre negre, pebre vermell, comí, cardamom, clau, curry
  • conserves: paté, tonyina, maionesa, olives, salsa de tomàquet, pebrot escalivat
  • ous / paté / pernil, pernil dolç, fuet, bull
  • Làctics: formatge  (formatge a làmines, filadèlfia, parmesà) / llet, nata per cuinar, nata per muntar, iogurts
  • nous, cacauets, panses, prunes, avellanes
  • peix: (orada, llobarro / salmó /truita de riu, verat /rap, turbot /bacallà /sèpia / gambes )
  • carn: xai (cuixa, costella), porc (solomillo, hamburguesa, salsitxa, galtes), pollastre (sencer, pit, fetge)
  • galetes digestive, xocolata
  • Infusions: cafè (mòlt, càpsules), te (negre, matcha, oolongs)
  • Gasificats: cervesa, gasosa, cocacola, tònica
  • Vins: negre, blanc, cava, vermut
  • Esperits: whisky, ginebra, Oporto

[ futur enllaç al museu de la fenomenologia del rebost tag picasa] [ ets el que menges, enllaç a nutrició i metabolisme del cos] [ la renovació del cos al lavabo ]

×

Carmanyoles (tàpers) [creats el 1946 per Earl Tupper , d’on ve Tupperware i tàper, com diem normalment ]

CUINAR

Netejar: enciams i verdures (si cal, centrifugar), fruita

Tallar, pelar, triturar, trinxar: ganivets, batedora i picadora, ratllador // tall i barreja ( morter, batedora, Nutribullet )

Coure:

  • fregir
  • sofregir (amb poc oli i foc baix), ofegar o guisar (afegir líquid després del sofregit), estofar
  • planxa
  • el forn, microones
  • bullir, al vapor

Paelles

Motlles rebosteria

Colar i filtrar, morter

Estris i aparells:

Electrodomèstics:

  • 3 fogons de gas. Instal·lada el 2016. Les cuines de gas es van començar a instal·lar a la meitat del segle XX, tot i que la tecnologia ja existia a mitjans del XIX. Així substituïen les “cuines econòmiques” de llenya i carbó -n’hi havia hagut una al carrer Vilafranca 40 – que eren una evolució de les estufes de ferro colat que van aparèixer al XIX. Abans, llar de foc.
  • Forn. Instal·lat el 2016. Les primeres patents de resistències que s’escalfen amb electricitat són de finals del XIX i es comencen a instal·lar a primers del XX, a Catalunya als anys 60 (?).
  • Microones. Instal·lat el 2016. Cap el 1930 es va descobrir que les microones (60 MHz) generades per un magnetró escalfaven l’aigua dels aliments. Els anys 60 es van començar a fabricar al Japó i cap els 80 arribaven a Catalunya.
  • Nevera. Canviada el 2003. Temperatura de 2.6º a l’interior i -26 al congelador.  El frigorífic va ser inventat el 1876 per Charles Tellier. (un líquid refrigerant circula per un serpentí dins de la nevera i absorbeix calor per evaporar-se. A fora, un motor comprimeix el vapor que es licúa alliberant calor en un radiador. Esquema ). De petit al carrer Vilafranca teníem una nevera que era un armari on s’hi posava un cub de gel. Passava un camió amb barres i el repartidor cridava “hielo!” i jo baixava amb una galleda a buscar-ne”. Abans d’això es depenia del gel que s’obtenia dels pous de glaç.

NETEJA

Recollida: Amb escombra i recollidor agafem la pols, molles i altres coses de terra. Amb draps i el pal de fregar traslladem pols a la tela (i potser taques de greix).

Dissolució de greixos: El greix resultat de cuinar o el que queda als plats és dissolt amb detergents i sabons, ja sia a mà o al rentaplats. Els sabons són una sal composta d’un àcid greixi  una base NaOH. Es coneixen des de 2000 BC. Es feien barrejant cendres de plantes amb algun greix, oli d’oliva o llard.  Els detergents  modifiquen els sabons tradicionals que eren menys efectius en aigües amb calç incorporant silicats i altres substàncies tensioactives.

Productes que tinc a casa:

  • Sabó de rentar plats a mà: tensioactius
  • Detergent de rentavaixella: blanquejants oxigenats, tensioactius, policarboxilats, fosfonats
  • Sabó de rentar roba: tensioactius
  • Gel WC: tensioactiu no iònic
  • Netejador desgreixador: tensioactiu no iònic
  • Neteja vidres: sense etiquetar
  •  Lleixiu (sal alcalina hipoclorit de sodi NaCLO) Té un efecte detergent i també bactericida per desinfectar.
  • Amoníac (base forta, NH3), pot dissoldre els greixos.
  • Salfumant (àcid clorhídric, HCl), corrosiu, serveix per treure les taques de calç.

Electrodomèstics:

Rentadora: Encara és la Bosch original de 2002. A mitjans del s XVIII es posava la roba en un barril amb aigua que es feia girar. A primers del s XX es van patentar els primers prototipus als USA, un motor que feia girar el barril. Els primers models automàtics són dels 40 i l’aparell es popularitza després de la segona guerra mundial. A Catalunya arribarà durant els ’60. Això vol dir que els meus avis i altres avantpassats rentaven la roba al safareig a la galeria, i abans, als pobles, als safareigs comunitaris.

Rentaplats: Un electrolux de 2017 de que substituí un Miele de 2002. Prototipus a finals del XIX, popularitzat després de la segona guerra mundial. A Catalunya arribarà cap els ’70.

Les armes de la neteja

QUÈ SURT:

Deixalles als fluxos de la casa:

  • Orgànica: 1-2 bosses a la setmana pells de fruita i verdura, closques d’ou, ossos i espines, restes de te
  • General: 1 per setmana. alguns envasos barreja, brutícia, restes de bricolatge
  • Paper: embalatges, NewYorker, papers de treball
  • Vidre: envasos de vi i cervesa, melmelada
  • Plàstic: envasos de beguda, envasos d’alimentació, bosses

LA VAIXELLA

Ús habitual

Vaixella de reserva per un dinar familiar que no es va arribar a fer, 18 serveis.

El món del te i les infusions






La roba de taula:

EL QUE MENJO. Les meves receptes

TEMPORADA

  • HIVERN. Nadal: l’escudella i la carn d’olla, el rostit de Nadal, el torrons, St. Esteve: Canelons. Reis i el tortell. Quaresma: truites, botifarra d’ou, coca de llardons. Crema i bunyols de St. Josep. Xató, Crema de porro, Trinxat amb rosta, calçots, Mongeta i botifarra, Albergínia farcida, espinacs amb panses i pinyons.
  • PRIMAVERA. Pasqua: espatlla de xai i mona. Arrossos, verdures carxofes i pèsols, faves i pèsols ofegats. Bacallà. Maduixots.
  • ESTIU. Sant Joan: coca. Gaspatxos. Cremes fredes de patata o porro. Amanides. Pastís d’estiu, salmorejo. Tall fred, fiambre, tonyina, bacallà esqueixat.
  • TARDOR. Oktoberfest, Tots Sants: crema de carabassa, caça, castanyes i moniatos, panellets. Crema de Carabassa, espinacs a la catalana, cigrons guisats, fideus amb sípia
    Albergínia farcida, patata i bleda, risotto amb ceps, fesolets amb botifarra de perol, galtes de porc, fricandó, mandonguilles amb sípia, pollastre amb xamfaina. Bolets. Codony

Plats

  • Verdura. Al vapor: patata, bròquil. Saltejat: bledes, mongeta. Al forn: albergínies. Samfaina, pisto. Patates fregides. Wok. Mousse de bròquil.
  • Amanides: enciam, espinacs / arròs, patata, quinoa, pasta, llenties / tomàquet, pebrot, pastanaga / fruites: meló, cítrics / ou dur, surimi, tonyina, salmó fumat, bacallà esqueixat, anxoves / carns: bacon, salami, pernil, pollastre, salsitxa, cansalada / formatge / olives, fruits secs / oli, vinagre, maionesa, mostassa, iogur, mel
  • Pasta: Aglio e oli, cacio e pepe, Napolitana, Bolognesa, Puttanesca, Carbonara, sobressada, callos. Fideuà. Lasagna. Canelons.
  • Llegum: cigrons, llenties, fesolets
  • Sopes: texturades de pasta i llegum, brous de verdura, miso. Cremes: pastanaga, pebrot, pèsols, porro, carabassa, patata, crema de carbassó, bròquil. Ramen. Borscht. Solyanka. Shorbat Adas
  • Arròs: blanc, paella, risotto. Omurice, sushi, Biryani
  • Carns. POLLASTRE: al forn, guisat al vi o cervesa. Pit sous-vide. Fetgets. Magret d’ànec. PORC: botifarra, llom, Galtes, hamburguesa bbq, mandonguilles, fiambre, filet. VEDELLA: estofat, filet, fricandó, rodó. XAI: costelles bbq, espatlla al forn. Caça.
  • Peix. Salmó, verat, truita de riu, orada, llobarro, lluç, bacallà (a bras, a la llauna, amb samfaina), Turbot, sardines, Rap (la marinera, allagostat, all cremat), llenguado, terrina. Calamars a la romana, Farcits. Gambes, musclos.
  • Altres: croquetes, morcilla, pa amb tomàquet i embutit o pernil, blinis, rotlles d’albergínia i formatge, foie, olivada
  • Ous: truita a la francesa, truita de patates, pastís de truites, truita de botifarra d’ou, carbassó, albergínia, carxofa, platillo d’ou i botifarra negra, ous remenats amb bolets o espàrrecs, ous ferrats (amb patates fregides), ou dur, ou dur farcit de tonyina i maionesa, ou passat per aigua, ous escalfats i Benedict.
  • Pa i coques. Pa sense pastar. Pizzes, coca de recapta, coques de porro i brie. Entrepans: tramezzini, smorrebrod, lliure, croquemadame. Empanades: panades i cocarrois, empanadilles, quiche.
  • Viatges. ÍNDIA: Paneer, palak paneer, Kadhai paneer, pollastre tandoori, malai kofta, arròs biryani, Dhal. TAILÀNDIA: Curri verd (thai), nudels al wok. JAPÓ: Ramen, sushi. ORIENT PRÔXIM: Hummus, Tzatziki, babaganuix. AMÈRICA LLATINA: Guacamole, Palta a la reina. RÚSSIA: Borscht, Selyodka pod Shuboi, Olivié, Blinis dolços.
  • POSTRES. PASTISSOS de massa fermentada: tortada, pastís de moniato, pastís de pastanaga, tarta Sacher, magdalenes, scones. Brioix. Pasta brisa: Linzertorte, pastís de formatge, Sfogliatelle. Pasta choux, lioneses, eclairs. Pasta de full, Tarta Tatin. GALETES de nadal, Oatcakes, shortbreads, mostaccioli. Gelats i mousses. TRADICIONALS: crema catalana, flam. Bunyols de l’empordà, mel i mató, codonyat, pa amb vi i sucre, postres de músic.

A Star Trek hi ha un food replicator que sintetitza el plat desitjat. Jo no tinc un food replicator, però també puc fer gairebé tots els plats que imagino (clic a la imatge):

Tant de bo pogués evocar també tot el menjava a casa, quan era petit i que, en la major part, he oblidat. O repetir els esmorzars i àpats de tots els viatges, Àfrica, la Xina, el Japó, la Índia, Perú, Rússia, Tailàndia. Imagino un aparell semblant a un microones on tinc dos selectors:

  • mes any
  • esmorzar / dinar / sopar / altres

I així, podria posar, per exemple, “març de 1972”, seleccionar “esmorzar” i quan l’aparell fes “PIP”, obrir la porta trobar què vaig esmorzar aquell dia, potser un got de llet i unes galetes a casa, i després un entrepà. O un pollastre rostit un diumenge.

Posted on

A7 33

A733 | El  corredor | L’ habitació de les nenes i lavabo2 | La cuina  i la galeria  | El   taller |  El  lavabo i el dormitori i estudi | El menjador  i la llibreria |  La terrassa   |    Sortir de casa, el garatge

Des del 10 de març de 2002 visc al tercer tercera del número 7 del passatge d’Aymà. Un pis que vam comprar el 2001 quan encara estava en construcció. Construcciones Marrero no ens va donar plànols. Es va adaptar força a canvis que vam demanar.

Està entre la rambla i el cementiri.  41.39755 2.20464   (41° 23′ 51.18″N  2° 12′ 16.7″ E). Dades del cadastre.

El passatge Aymà o Aymar segons el nomenclàtor era “el cognom del propietari dels terrenys, Agustí Aymar i Gelabert (? – 1871). Cordoner de Barcelona. A partir de 1847 féu una sèrie d’establiments, vint-i-cinc dels quals per a matalassers, en una part del seu terreny amb ús d’aigües de la sèquia de la Llacuna.” En un treball sobre l’època Isabelina es descriu el  “capitost progressista i benestant advocat barceloní Agustí Aymar i Gelabert, advocat, propietari i gran contribuent barceloní, Aymar seria vocal de la Junta Definitiva
de Barcelona a la Revolució de 1868.”

És al barri del Poblenou, on havia nascut la mare, al districte de Sant Martí i que vaig recórrer el 2020 i 2021 durant la pandèmia de la Covid.

Mirant per la finestra penso què hi havia abans aquí: unes fàbriques, abans potser uns camps de conreu, a l’època dels romans, una llacuna? quina vegetació abans? i al cretàcic? I què vindrà després? qui viurà en aquest pis? quines converses? quin sexe? com redecoraran? pujarà el nivell del mar i tot serà engolit? si un dia el tiren a terra, quina mena d’edifici el substituirà? Algunes coses duren més que altres, però aquest pis que ara m’acull, no crec que perduri com el panteó de Roma. Jo mateix, al lavabo, penso en la renovació del meu cos,  respiro, menjo, bec. On van a parar les meves deixalles, el CO2 que exhalo? On eren els àtoms que em formen fa una setmana, i fa 100 anys?

Inspirat pel relat de Xavier de Maistre que va fer un viatge per la seva cambra, començo un viatge pel meu pis.


A vegades quan passo un dia sencer sense sortir-ne sembla que visqui en una estació espacial, com una nau que solca l’espai. (escena twin peaks ].

En aquesta “nau” , què hi entra i què surt? quins fluxos hi ha?  (  aigua, gas, llum, benzina).

Espècies a A733, Terrassa, Lavabo.

Posted on

El vaixell de Teseu

Qüestions d’ontologia prèvies  |   la paradoxa del vaixell de Teseu   |    la identitat personal , cos i narració   |   discussió    |   Gormley i Mallarmé
Qüestions d’ontologia prèvies
Ontologia, la ciència de l’ésser, què hi ha de permanent i de variable.  Parménides deia l’ésser, Heràclit que tot canvia. Plató es va fixar en la immutabilitat dels objectes geomètrics i va concebre la possibilitat que tot el que intuïm són còpies imperfectes d’essències immutables. Aristòtil va fer quelcom semblant amb les categories de matèria i forma. I a l’edat mitjana hi va haver el debat dels universals i particulars. Però bàsicament la idea era que el que existia era quelcom immutable, com un bloc cúbic del qual només en canvien propietats secundàries com el el color de la superfície. Metafísica, EB.
Això havia de ser posat en qüestió per Hume, la causalitat i el jo. I Kant havia de “denunciar” com a idees de la raó, el jo, el món i Déu, és a dir, com a extrapolacions que tenim a fer però de les quals no es pot dir que constiueixin coneixement.
Amb el progrés de la física, la pregunta “què existeix” es respon amb els components elementals de la matèria i energia. Aleshores el debat ontològic és el problema del reduccionisme. En el treball Layered Ontology proposava una manera d’entendre com hi pot haver entitats d’alt nivell basades en les partícules elementals però que presentin propietats que no s’hi redueixen. Podríem parlar “d’entitat” quan hi haguessin propietats invariants que pogués detectar un dimoni de Laplace actualitzat per identificar aquests invariariants.
Quins són els invariants del cos, que es va renovant constantment? i els invariants del jo, que també es va modificant contínuament, canviant els projectes i expectatives de futur, modificant la idea sobre un mateix i revisant els fets del passat?
La paradoxa del vaixell de Teseu
Segons Plutarc “The ship wherein Theseus and the youth of Athens returned had thirty oars, and was preserved by the Athenians down even to the time of Demetrius Phalereus, for they took away the old planks as they decayed, putting in new and stronger timber in their place, insomuch that this ship became a standing example among the philosophers, for the logical question of things that grow; one side holding that the ship remained the same, and the other contending that it was not the same. ( http://classics.mit.edu/Plutarch/theseus.html). La nau en la qual Teseu s’havia embarcat i havia tornat amb els fadrins, la galera de trenta rems, fou conservada pels atenesos fins al temps de Demetri de Falèron, llevant sempre les peces de fusta velles i sbstituint-les per d’altres de noves sòlidament ajustades; de manera que aquesta nau és per als filòsofs un exemple equívoc en el raciocini augmentatiu i sostenen, els uns que resta la mateixa, i els altres que no. ( Plutarc. Vides paral·leles. Barcelona. Bernat Metge. 1926.)
La qüestió es citava en un article del New Yorker sobre obres d’art que s’imprimeixen al museu. On rau la identitat de l’obra d’art, en l’objecte físic, o en els plànols? Si pensem que quan s’han substituït tots els taulons, é sun altre vaixell, en quin moment va deixar de ser-ho? (il·lustració youtube).
Naturalment la qüestió té a veure amb què considerem rellevant pel que fa al vaixell, si es tracta de les planxes de fusta concretes que el formen, o de la seva forma (la seva causa formal, que diria Aristòtil). Sembla clar que es tracta del segon, el que entenem per vaixell és la seva forma i unes planxes de fusta genèriques. Altra cosa seria si resultés que valoréssim cada planxa en concret, per exemple, si cada poble de Grècia n’hagués aportat una, procedent d’un arbre seu, gravada amb una inscripció determinada. Aleshores el vaixell de Teseu seria el format per aquestes planxes concretes.
I si en un altre cas, a mesura que es van substituïnt les planxes, al mateix temps es modifica l’estructura del vaixell? Encara diríem que es tracta del mateix vaixell però la validació per invariants es torna més complicada. Ja no n’hi ha prou amb validar la “forma” segons un plànol. Cal identificar si es mantenen les funcions bàsiques del vaixell, quilla, proa, popa. Evidentment si modificant-lo el desmuntem i en fem una cabana, ja no és un vaixell. I en el cas de la metamorfosi dels insectes? La papallona, segueix essent el mateix individu que l’eruga?
La identitat personal , cos i narració
La qüestió és rellevant perquè la nostra identitat corporal i la manera com ens percebem nosaltres mateixos, la permanència del jo, requereixen aquesta mena d’invariant complex. Quan vaig acabar el treball de l’ontologia per nivells, volia explorar l’invariant de la identitat. I aviat em vaig adonar que no podíem assignar a cada persona una identitat fixa, no podíem basar la identitat en el que en podríem dir “caràcter”, com un conjunt de trets genètic heretats. AIxò em va dur a explorar la identitat narrativa. Aquí l’invariant és molt més fràgil, és el que ens hauria de permetre distingir una autobiografia coherent d’un conjunt de capítols desconnexes.
Alhora, el cos tampoc és quelcom fix, sinó que les cèl·lules es van renovant contínuament, algunes parts com la pell, cada setmana, els músculs i ossos cada 15 anys (identitat corporal). A més, al nostre cos hi ha més microorganismes que no pas cèl·lules amb el nostre DNA (outsourcing biològic). És un cas evident de vaixell de Teseu.
Però, què som a nivell d’experiència? Un observador extern podria descriure la nostra conducta al llarg dels anys. algú meticulós podria mirar de transcriure les experiències que va sentint. Si escrivim un diari, veurem que el nostre projecte de vida, el que volem ser, els que ens preocupa, va canviant. Canvia fins al punt  que Proust que no té por a la mort perquè ja ha mort diverses vegades. , o la d’Alícia quan es pregunta si aquest matí és la mateixa que ahir. Hume havia posat de manifest la fragilitat del “jo” com a substància, però tanmateix, hi ha una continuitat. Proust descriu molt bé la transició entre el son i la vetlla quan reprenem la consciència de qui som.
Per seguir amb el vaixell de Teseu, potser podríem comparar-ho amb els plans de viatge, la ruta que es va definint a cada moment. La ruta pot anar canviant, i la inicial segurament no serà la mateixa que la que tenim als tres anys de viatge, o als sis. Vents diferents, canvis en l’estructura del vaixell, illes que no coneixíem que han aparegut a la ruta, d’altres que han resultat diferents de les esperades, han fet que haguem d’anar modificant el viatge. Semblantment, també modifiquem el relat sobre el que esperem, i sobre com interpretem les decisions i trajectòria feta fins ara.  Com en un procés de lectura i i escriptura, constantment revisem les expectatives sobre com seguirà, i també canviem la valoració de les escenes i personatges del passat. La continuïtat es veu en que el punt on som avui, és resultat de les decisions, veles rumb, que vam fer en el passat i que apuntaven a una destinació que potser era diferent d’on som ara.
Discussió
Potser l’invariant és la continuïtat, com en topologia quan es parla d’una línia o una àrea connexa. Les noves cèl·lules apareixen de les anteriors, els nous materials s’assimilen en processos metabòlics existents. En el cas del vaixell de Teseu, es van substiuïnt els taulons d’un a un quan es van gastant; no desmuntem tot el vaixell i n’apareix un altre de nou que no té res a veure amb l’anterior. En l’esquema narratiu, la visió del passat es va modificant a mesura que els fets del present el reinterpreten, així com les expectatives de futur, que es veuen confirmades o desmentides. Podem concebre condicions per informar un Dimoni de Laplace de manera que identifiqui cossos amb vida i narracions autobiogàfiques.
Podem especular sobre com seria voler detectar Déu. Només podríem indirectament, a partir d’invariants en la conducta i informes d’individus o grups socials, que actuen “com si” Déu els parlés o inspirés.
ENLLAÇOS
Antony Gormley , una escultura que proposa el cos com a “lloc” on passen coses
 revela que no hi ha consistència quant aconfiança en un mateix, perseverància, estabililtat d’humor, conscienciació, originalitat i ganes d’aprendre [ és difícil esperar que les ganes d’aprendre siguin les mateixes als 77 que als 14!]
Posted on

Càtul

Nulli se dicit mulier mea nubere malle
quam mihi, non si se Iuppiter ipse petat.
dicit: sed mulier cupido quod dicit amanti,
in vento et rapida scribere oportet aqua.

Diu la meva amant que amb ningú no voldria ajuntar-se
més que amb mi, ni si fos Júpiter qui li ho pregués.
Diu. Però el que diu una dona a un amant desitjós
cal escriure-ho al vent i al torrent de les aigües.

 

Posted on

Ode to a Nightingale. Keats

My heart aches, and a drowsy numbness pains
My sense, as though of hemlock I had drunk,
Or emptied some dull opiate to the drains
One minute past, and Lethe-wards had sunk:
‘Tis not through envy of thy happy lot, 5
But being too happy in thine happiness,
That thou, light-winged Dryad of the trees,
In some melodious plot
Of beechen green, and shadows numberless,
Singest of summer in full-throated ease. 10

O for a draught of vintage! that hath been
Cool’d a long age in the deep-delved earth,
Tasting of Flora and the country-green,
Dance, and Provençal song, and sunburnt mirth!
O for a beaker full of the warm South! 15
Full of the true, the blushful Hippocrene,
With beaded bubbles winking at the brim,
And purple-stained mouth;
That I might drink, and leave the world unseen,
And with thee fade away into the forest dim: 20

Fade far away, dissolve, and quite forget
What thou among the leaves hast never known,
The weariness, the fever, and the fret
Here, where men sit and hear each other groan;
Where palsy shakes a few, sad, last grey hairs, 25
Where youth grows pale, and spectre-thin, and dies;
Where but to think is to be full of sorrow
And leaden-eyed despairs;
Where beauty cannot keep her lustrous eyes,
Or new Love pine at them beyond to-morrow. 30

Away! away! for I will fly to thee,
Not charioted by Bacchus and his pards,
But on the viewless wings of Poesy,
Though the dull brain perplexes and retards:
Already with thee! tender is the night, 35
And haply the Queen-Moon is on her throne,
Cluster’d around by all her starry Fays
But here there is no light,
Save what from heaven is with the breezes blown
Through verdurous glooms and winding mossy ways. 40

I cannot see what flowers are at my feet,
Nor what soft incense hangs upon the boughs,
But, in embalmèd darkness, guess each sweet
Wherewith the seasonable month endows
The grass, the thicket, and the fruit-tree wild; 45
White hawthorn, and the pastoral eglantine;
Fast-fading violets cover’d up in leaves;
And mid-May’s eldest child,
The coming musk-rose, full of dewy wine,
The murmurous haunt of flies on summer eves. 50

Darkling I listen; and, for many a time
I have been half in love with easeful Death,
Call’d him soft names in many a musèd rhyme,
To take into the air my quiet breath;
Now more than ever seems it rich to die, 55
To cease upon the midnight with no pain,
While thou art pouring forth thy soul abroad
In such an ecstasy!
Still wouldst thou sing, and I have ears in vain—
To thy high requiem become a sod. 60

Thou wast not born for death, immortal Bird!
No hungry generations tread thee down;
The voice I hear this passing night was heard
In ancient days by emperor and clown:
Perhaps the self-same song that found a path 65
Through the sad heart of Ruth, when, sick for home,
She stood in tears amid the alien corn;
The same that ofttimes hath
Charm’d magic casements, opening on the foam
Of perilous seas, in faery lands forlorn. 70

Forlorn! the very word is like a bell
To toll me back from thee to my sole self!
Adieu! the fancy cannot cheat so well
As she is famed to do, deceiving elf.
Adieu! adieu! thy plaintive anthem fades 75
Past the near meadows, over the still stream,
Up the hill-side;
and now ’tis buried deep
In the next valley-glades:
Was it a vision, or a waking dream?
Fled is that music? do I wake or sleep? 80

 

I
Em fa mal el cor i una punyent letargia
atabala els meus sentits, com si després
d’haver begut cicuta o apurat un fort
narcòtic m’haguera enfonsat al Leteu:
no perquè tinga enveja de la teua felicitat,
sinó pel goig que em fa la teua gràcia
quan, alada de llum, nimfa dels arbres,
en algun lloc melodiós
de verdes fagedes i ombres infinites
lliures a l’estiu la plenitud del teu cant.

II
¡Ah, si un glop de vi refredat un llarg temps
a la terra pregona, em fera gust
a Flora i campanya, a balls
i cançons provençals, i a solellada festa!
¡Ah, si el càlid sud omplira el meu got
d’un magnífic i enardidor hipocràs,
amb bombolles enllaçant-se a la vora
i la meua boca tenyida de porpra,
i que en beure abandonara el món d’amagat
per perdre’m amb tu a la foscor del bosc!

III
Perdre’m lluny, fondre’m i oblidar
tot allò que, entre les fulles, tu mai no has conegut:
el cansament, la febre i el neguit que se senten
ací on s’escolten els gemecs dels homes
i la tremolor sacseja els seus darrers cabells blancs,
on la joventut esdevé un espectre
i el pensament s’amara de dolor
quan mor l’esperança,
on la bellesa no pot conservar la seua brillantor
ni preservar un nou amor per al demà.

IV
Lluny! Molt lluny! Perquè he de volar cap a tu,
no conduït per Bacus y els seus lleopards,
sinó en les invisibles ales de la poesia,
tot i que la ment dubte, negada i confusa.
Ja sóc amb tu! Suau és la nit
i potser la Lluna regnarà al seu tron,
amb les seues màgiques estrelles al voltant,
però ací no hi ha llum,
només la que davalla del cel quan bufa la brisa
per rieres serpejants de molsa obscura.

V
No puc veure les flors que hi ha sota els meus peus,
ni el blanc encens que penja de les branques,
i, en la perfumada foscúria, imagine
els encants propis de l’estació presents
a l’herba, a les garrigues i als fruiters silvestres,
als rosers de pastor i als blancs espins,
a les violetes que es marceixen sota la fullaraca
i a la filla primogènita de mitjan maig:
rosa d’almesc que germina arrosada de vi,
amb brunzit de mosques en les vesprades d’estiu.

VI
Escolte en la foscúria, i si prou sovint
vaig estimar la mort com un remei,
cridant-la amb tendresa en versos absorts
que escampaven per l’aire el meu alè assossegat,
ara més que mai em sembla bell morir,
extingir-me sense dolor al cim de la nit,
alhora que tu vesses l’ànima a fora
en un èxtasi de cants
que seguiran encara que em convertisca en terra
i ja no puga admirar el teu rèquiem profund.

VII
Tu no has nascut per a la mort, ocell immortal,
ni generacions feréstegues et faran rodar per terra.
La veu que escolte en la nit ja la sentiren
en un altre temps emperadors i bufons;
potser aquest mateix cant va il·luminar un camí
en el trist cor de Ruth, quan amb nostàlgia
plorava envoltada de camps de blat estrangers,
i també va encisar altres vegades
els màgics finestrals oberts a l’escuma
de perillosos mars en indrets de prodigi ja oblidats.

VIII
Oblidats! Paraula que repica com una campana,
mentre m’allunye de tu anant cap a la meua soledat.
Adéu! La fantasia no sap enganyar tan bé,
follet mentider, com la seua fama faria pensar.
Adéu! Adéu! El teu himne llastimós s’esvaeix
al passar prop dels prats, sobre el rierol quiet,
allà al vessant, i després s’enfonsa profundament
a les clarianes de la propera vall.
Ha estat una visió o he somniat amb els ulls oberts?
La música ja s’ha acabat. Dorm o estic despert?
Envia per correu electrònic

Posted on

Identitat i bucle. News, Spotify, tik-tok, felicitat vs autenticitat

Centre de plaer  |   Fake News   |  Emocions i música a Spotify   |   Vídeos tiktok | Amazon Netflix |   Vida autèntica o netflix?  |   filtres i cirurgia estètica |   beure i soroll als concerts, desinhibició o  fugida

[ la cerca de l’experiència gratificant]

CENTRE DE PLAER

Podríem pensar que sentim plaer quan estem fent el que és més adequat per a l’organisme. Però l’experiment de Olds i Milner sobre Brain Stimulation reward,  mostra que els ratolins arriben a oblidar-se de menjar per prèmer una palanca que estimula una determinada regió del cervell. El que era un mitjà per reforçar els comportaments favorables com adquirir aliment, esdevé un fi en si mateix.

Robert Nozik va imaginar una Experience Machine , una màquina a la qual estaríem connectats i que ens subministraria les experiències que volem. El Penfield Mood Organ concebut per Philip K. Dick, o els implants de memòria de Total Recall, en són un exemple en la ficció. A Matrix veiem un univers on els humans han quedat reduïts a bestiar per generar energia a les màquines mentre viuen una experiència fictícia.

De fet, les addicions a les medecines antidepressius o antidolor, o les drogues com cannabis, coaïna, heroïna i alcohol, són una versió de l’experiment de Olds i Milner a escala humana.

I els jocs online, on podem ser avatars atractius i interessants en una realitat alternativa, és una versió del que planteja Nozick.

Els continguts culturals que reforcen el que prèviament ens agrada, seleccionat pels algoritmes d’Amazon en llibres, Spotify en música, TikTok en clips, Netflix en sèries, Facebook en notícies.

FAKE NEWS i LA VISIÓ DEL MÓN

Diversos articles assenyalen que per sobreviure el cervell tria l’explicació més simple i que sembla adaptar-se més a la idea que ja tenim del món:

https://getpocket.com/explore/item/how-your-brain-decides-without-you

Això té conseqüències importants, per exemple, que costa molt que noves evidències ens facin canviar la idea que teníem.

https://www.newyorker.com/magazine/2017/02/27/why-facts-dont-change-our-minds . Els estudis mostren que, un cop hem format una opinió, la informació de fets que la contradiuen no ens la fa canviar. Una hipòtesi que ho explicaria és que, en l’evolució de l’home, la raó no va aparèixer per solucionar problemes abstractes sinó per ajudar a viure en una comunitat que comparteix tasques. [L’escena a The third man on Calloway convenç Holly Martins de la culpabilitat de Harry Lime].

Quan youtube i facebook desenvolupen algoritmes per maximitzar el temps que passem a la xarxa això fa que veiem els continguts que emocionalment reforcen més els nostres punts de vista previs. Les notícies més compartides són les que es basen i generen odi, com els vídeos tòxics  (Niemanlab , Bloomberg ) . Això ens fa cognitivament més limitats i, sobretot, vulnerables a campanyes intencionades per influir l’opinió. Qualsevol fet que pot contradir l’evidència es pot atribuir a una conspiració ( Newyorker sobre les conspiracions ). [ i segurament subestimem l’estupidesa].

Així s’acaba negant l’existència de l’holocaust dient que les fotos són trucades, l’arribada a la lluna, o que la terra és plana ( flat earth).

Facebook va dur a terme un experiment ( article a Atlantic)  amb 600.000 usuaris als quals s’enviaven continguts feliços i amargs. Al cap d’uns dies, els posts dels usuaris eren més o menys alegres o tristos segons al que havien estat exposats. [això vol dir que aplicant l’agoritme que subministra els continguts que reforcen les nostres expectatives, quedem presoners dels nostres prejudicis]

SPOTIFY i LES EMOCIONS
Spotify té algoritmes per generar playlists corresponent a diferents estats d’ànim: Happy Hits, Mood Booster, Rage Beats, Life Sucks, Coping Lost. També crea una llista personalitzada en funció del que escoltem. Això començà el 2015 quan van adquirir Echo Nest que treballava en “music intelligence” firm Echo Nest. Van treballar amb les 1.5 billion generades pels usuaris.
El potencial per a la publicitat és enorme: les companyies poden inserir els seus anuncis sabent l’estat d’ànim dels usuaris:“At Spotify we have a personal relationship with over 191 million people who show us their true colors with zero filter,”. Van estudiar què escoltaven al llarg del dia 600 individus i permeten als anunciants segregar l’oferta segons si “Working, Chilling, Cooking, Chores, Gaming, Workout, Partying, and Driving. WPP, una empresa global de marketing, juntament amb Spotify té les preferències i comportaments de 100 milions d’usuaris a 60 països.
Quan algú està escoltant “Coping with loss”, Spotify li suggereix música més alegre.This is because Spotify specifically wants to be seen as a mood-boosting platform.
[les empreses saben com ens sentim segons el que estem escoltant] [ no només saben com ens sentim sinó que poden influir en com evolucionem, i fins i tot dur-nos cap a estats d’ànim que ens facin més susceptibles a consumir el que ens anuncien ]
Youtube també ens suggereix música basant-nos en el que escoltem.
Al final quedem tancats en el nínxol de les nostres preferències.
[ per això jo exploro els premis grammy per mirar d’escoltar el que surt del la meva bombolla]
TIKTOK i els memes
https://www.newyorker.com/magazine/2019/09/30/how-tiktok-holds-our-attention algoritmes que aprenen què ens agrada per retenir la nostra atenció

Una empresa que facilita unes eines per que els usuaris pugin vídeos curts amb l’esperança que es facin virals. Fent servir AI, a partir de les primeres eleccions dels usuaris,  aconsegueixen “descobrir” què fa que quedin enganxats a la pantalla.Some social algorithms are like bossy waiters: they solicit your preferences and then recommend a menu. TikTok orders you dinner by watching you look at food.The algorithm gives us whatever pleases us, and we, in turn, give the algorithm whatever pleases it. As the circle tightens, we become less and less able to separate algorithmic interests from our own. Perhaps the time had come to let the algorithm treat the rest of us like babies, too. Maybe it knows more about what we like than we do. Maybe it knows that if it can capture our attention for long enough it won’t have to ask us what we like anymore.

Amazon K.D.P
(nota 2021) Kindle direct publishing. L’autor és remunerat per les pàgines llegides:
Amazon’s “Guide to Kindle Content Quality” warns the writer against typos, “formatting issues,” “missing content,” and “disappointing content”—not least, “content that does not provide an enjoyable reading experience.” Literary disappointment has always violated the supposed “contract” with a reader, no doubt, but in Bezos’s world the terms of the deal have been made literal. The author is dead; long live the service provider.
On Amazon, the promise of easy consumption is even more pointed: with the discernment of algorithms, books aren’t just readable; they’re specifically readable by YOU.

But Amazon brings such targeting to the next level. Romance readers can classify themselves as fans of “Clean & Wholesome” or “Paranormal” or “Later in Life.” And Amazon, having tracked your purchases, has the receipts—and will serve you suggestions accordingly. These micro-genres deliver on a hyper-specific promise of quality, but also end up reinforcing the company’s promise of quantity.

NETFLIX
(nota 2021) Recull dades per intentar predir què ens agradaria veure a continuació i, del seu immens catàleg, ens proposa la selecció que creu que ens agradarà més, i fins i tot tria la imatge que calcula que ens resultarà mes atractiva.

DEBAT

Fins a quin punt aquests mecanismes són un reforç per a la nostra identitat, i fins a quin punt ens redueixen a un algoritme simple i banal?

Perquè una vida de patiment hauria de ser més “autèntica” que una vida agradable. Perquè les emocions generades en una experiència artificial són menys vàlides que les emocions offline? Quina és la “vida bona“?

La idea sobre què passa al món que ens formem a través de les xarxes socials, la música i les emocions associades que tenim, els continguts de diversió que consumim, ja no són els resultat de la nostra identitat forjada al llarg de la vida, de la curiositat d’explorar. Són el resultat de la gratificació immediata que ens forneixen els algoritmes. En la mesura que la condició humana és un sistema complex i interessant, tot això ens deshumanitza.

2021

La peli Matrix presenta un univers on els humans viuen connectats a una màquina que els extreu energia mentre uns sensors connectats al cervell els fan viure en una realitat alternativa. A vegades voldríem ser millors del que som, més atractius, més valents. Després de la peli Avatar hi havia fans que volien viure una vida alternativa com a personatges interessants en un altre món.  (  https://www.vice.com/en/article/akvzqz/virtual-digital-clothes-fashion-game-skins-metaverse la gent compra vestits digitals per dur als móns virtuals ). Les emocions que sentim en participar en certs videojocs ens fan sentir com si fossim uns altres, més forts. El mecanisme és similar al que tenim en identificar-nos amb personatges d’una novel·la o d’un film. Alguna vegada he tingut somnis molt agradables, volant, elevant-me per sobre les copes dels arbres en una plaça, ballant com Fred Astaire. I en el moment de despertar-me, hauria volgut poder tornar a entrar en aquest univers diferent. (també hi ha malsons dels que volem sortir, i trobar una vida més agradable fora).

Sembla clar que no hauríem de renunciar a la vida autèntica, amb imprevistos, per viur una realitat construïda per generar experiències gratificants. Però em fascina la idea de viure en do universos paral·lels i poder saltar de l’un a l’altre.

2022

Voldríem viure sense dolor? Paul Bloom, article NewYorker. The Sweet Spot: The Pleasures of Suffering and the Search for Meaning. ¿Per què els humans ens apuntem a experiències o camins que comporten patiment? Pujar una muntanya [en Sergio quan em deia a propòsit d’una cursa “te cansarás”], tenir fills, sacrificar-se per salvar algú. Assumim patiment si això ens ha de dur a una vida amb més sentit. [Però això no vol dir que tot dolor tingui un sentit, ja sia com a càstig o per una recompensa futura.]

Rilke sobre el patiment a les “Cartes a un jove poeta”: Así, pues, no tiene de qué asustarse, querido señor Kappus, si ante usted se alza una tristeza tan grande como nunca la haya sentido; o si una inquietud como luz o sombra de nubes cae sobre sus manos y hace efecto en usted. Tiene que pensar que algo le acontece, que la vida no le ha olvidado, que lo tiene en sus manos y que no le dejará caer. ¿Por qué quiere excluir de su vida toda inquietud, dolor o melancolía? ¿Ignora que tales estados trabajan en usted? ¿Por qué quiere acosarse a sí mismo con preguntas sobre su origen y su fin?

Què és més autèntic, el que som, o allò que de debó voldríem ser?
Les aplicacions de filtres per selfies , Meitu, Meitu2
 la imatge que volem tenir, instagram i cirurgia estètica. New Yorker: The age of instagram face
Tota la gent que surt de festa el cap de setmana, o  que va a un concert, busca arribar a un estat més animat, gràcies a l‘alcohol o altres substàncies, i gràcies a una música eixordadora. Això, és una vida més plena que la que hem tingut durant les hores de feina al llarg de la setmana? és més autèntic perquè estem més desinhibuts?  o és una fugida perquè veure’ns a nosaltres mateixos tal com som ens deprimeix?
Posted on

Brain Stimulation Reward. Olds i Milner

L’experiment de Olds i Milner

https://en.wikipedia.org/wiki/Brain_stimulation_reward,  http://alfre.dk/the-pleasure-center/]

In 1953, James Olds and Peter Milner, of McGill University, observed that rats preferred to return to the region of the test apparatus where they received direct electrical stimulation to the septal area of the brain.[7] From this demonstration, Olds and Milner inferred that the stimulation was rewarding, and through subsequent experiments, they confirmed that they could train rats to execute novel behaviors, such as lever pressing, in order to receive short pulse trains of brain stimulation.[7] Olds and Milner discovered the reward mechanisms in the brain involved in positive reinforcement, and their experiments led to the conclusion that electrical stimulation could serve as an operant reinforcer.[7][8] According to B.F. Skinner, operant reinforcement occurs when a behavior is followed by the presentation of a stimulus, and it is considered essential to the learning of response habits.[9] Their discovery enabled motivation and reinforcement to be understood in terms of their underlying physiology, and it led to further experimentation to determine the neural basis of reward and reinforcement.[8] Since the initial discovery, the phenomenon of BSR has been demonstrated in all species tested, and Robert Heath similarly demonstrated that BSR can be applied to humans.

http://alfre.dk/the-pleasure-center/]

In a highly controversial experiment by Robert Heath in the 1950s, patients with violent tendencies had electrodes implanted in their brains in the hopes that stimulation would calm them down. Patients reported mild euphoric or pleasant feelings in response to the stimulus, but nothing close to the intense sensation that drove the rats to extreme behavior and exhaustion. These experiments were not specifically looking for areas of pleasurable brain stimulation, however, so it may be the case that targeting other areas or combinations of areas would result in a more intense sensation.

Either way, even without direct neural stimulation, we may still be susceptible to behavior analogous to that of the rat, continuously pushing a lever for more self-stimulation. Indeed, some scientists believe that addictions (such as alcohol or drug abuse) result from a reward deficiency syndrome, in which a deficiency in the brain’s reward centers results in a constant craving for relief in the form of substance abuse.

Posted on

Ausiàs March

Ausiàs March, també escrit Ausiàs Marc, (Regne de València,[1] 1400 – València, 3 de març del 1459)[2] va ser un poeta i cavaller valencià medieval, originari d’una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d’Or valencià. La seva poesia, en llengua catalana, tingué una repercussió notable en la lírica castellana del segle XVI al XVIII. S’han conservat 128 poemes d’Ausiàs March provinents dels manuscrits i edicions antigues, que han estat classificats sovint segons la temàtica: d’amor, de mort, morals i espirituals.

Poesia

 

Posted on

CV Cant Espiritual. Ausiàs March

Puix que sens tu algú a tu no abasta,
dóna’m la mà o pels cabells me lleva;
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira.
Jo vull anar envers tu a l’encontre;
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo són cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m’empatxa.

Llevar mi vull e prou no m’hi esforce:
ço fa lo pes de mes terribles colpes.
Ans que la mort lo procés a mi cloga,
plàcia’t, Déu, puix teu vull ser, que ho vulles.
Fes que ta sang mon cor dur amollesca:
de semblant mal guarí ella molts altres.
Ja lo tardar ta ira em denuncia;
ta pietat no trob en mi que obre.

Tan clarament en l’entendre no peque
com lo voler he carregat de colpa.
Ajuda’m, Déu! Mas follament te pregue,
car tu no vals sinó al qui s’ajuda,
e tots aquells qui a tu se apleguen
no els pots fallir, e mostren-ho tos braços.
Què faré jo, que no meresc m’ajudes,
car tant com puc conec que no m’esforce?

Perdona mi si follament te parle!
De passió parteixen mes paraules.
Jo sent paor d’infern, al qual faç via;
girar-la vull e no hi disponc mos passos.
Mas jo em record que meritist lo lladre
tant quant hom veu no hi bastaven ses obres.
Ton espirit lla on li plau espira:
com ne per què no sap qui en carn visca.

Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no et tinc ne de res no t’encolpe;
jo son tot cert que per tostemps bé obres
e fas tant bé donant mort com la vida:
tot és egual quant surt de ta potença,
d’on tinc per foll qui vers tu es vol iréixer.
Amor de mal e de bé ignorança
és la raó que els hòmens no et coneixen.

A tu deman que lo cor m’enfortesques,
sí que el voler ab ta voluntat lligue;
e puix que sé que lo món no em profita,
dóna’m esforç que del tot l’abandone;
e lo delit que el bon hom de tu gusta,
fes-me’n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m’està molt rebel·le,
haja afalac, que del tot no em contraste.

Ajuda’m, Déu, que sens tu no em puc moure,
perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits los mals hàbits,
que la virtut al gustar m’és amarga.
Oh Déu, mercé! Revolta’m ma natura,
que mala és per la mia gran colpa;
e si per mort jo puc rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença.

Jo tem a tu més que no et só amable
e davant tu confés la colpa aquesta;
torbada és la mia esperança
e dintre mi sent terrible baralla.
Jo veig a tu just e misericorde;
veig ton voler qui sens mèrits gracia:
dónes e tols de grat lo do sens mèrits.
Qual és tan just, quant més jo, que no tema?

Si Job lo just por de Déu l’opremia,
què faré jo que dins les colpes nade?
Com pens d’infern que temps no s’hi esmenta,
lla és mostrat tot quant sentiments temen.
L’arma, qui és contemplar Déu eleta,
en contra aquell blasfemant se rebel·la:
no és en hom de tan gran mal estima.
Doncs, com està qui vers tal part camina?

Prec-te, Senyor, que la vida m’abreuges
ans que petjors casos a mi enseguesquen;
en dolor visc faent vida perversa,
e tem dellà la mort per tostemps llonga.
Doncs, mal deçà e dellà mal sens terme!
Pren-me al punt que millor en mi trobes;
lo detardar no sé a què em servesca:
no té repòs lo qui té fer viatge.

Jo em dolc perquè tant com vull no em puc dolre
de l’infinit damnatge, lo qual dubte;
e tal dolor no la recull natura
ne es pot asmar, e menys sentir pot l’home.
E doncs, açò sembla a mi flaca excusa,
com de mon dan, tant com és, no m’espante;
si el cel deman, no li dó basta estima.
Fretura pas de por e d’esperança!

Per bé que tu irascible t’amostres,
ço és defalt de nostra ignorança;
lo teu voler tostemps guarda clemença,
ton semblant mal és bé inestimable.
Perdona’m, Déu, si t’he donada colpa,
car jo confés esser aquell colpable:
ab ull de carn he fets los teus judicis.
Vulles dar llum a la vista de l’arma!

Lo meu voler al teu és molt contrari,
e em só enemic pensant-me amic ésser.
Ajuda’m, Déu, puix me veus en tal pressa!
Jo em desesper si los mèrits meus guardes.
Jo m’enuig molt la vida com allongue,
e dubte molt que aquella fenesca.
En dolor visc, car mon desig no es ferma,
e ja en mi alterat és l’arbitre.

Tu est la fi on totes fins termenen,
e no és fi si en tu no termena;
tu est lo bé on tot altre es mesura,
e no és bo qui a tu, Déu, no sembla.
Al qui et complau, tu, aquell, déu nomenes;
per tu semblar, major grau d’home el muntes;
d’on és gran dret del qui plau al diable
prenga lo nom d’aquell ab qui es conforma.

Alguna fi en aquest món se troba;
no és vera fi, puix que no fa l’hom fèlix:
és lo començ per on altra s’acaba,
segons lo córs que entendre pot un home.
Los filosofs qui aquella posaren
en si mateixs, són esser vists discordes:
senyal és cert que en veritat no es funda;
per consegüent, a l’home no contenta.

Bona per si no fon la llei judaica:
en paradís per ella no s’entrava,
mas tant com fon començ d’aquesta nostra,
de què es pot dir d’aquestes dues una.
Així la fi de tot en tot humana
no da repòs a l’apetit o terme,
mas tampoc l’hom sens ella no ha l’altra:
sent Joan fon senyalant lo Messies.

No té repòs qui nulla altra fi guarda,
car en res àls lo voler no reposa;
ço sent cascú, e no hi cal subtilesa,
que fora tu lo voler no s’atura.
Sí com los rius a la mar tots acorren,
així les fins totes en tu se n’entren.
Puix te conec, esforça’m que jo t’ame!
Vença l’amor a la por que jo et porte!

E si amor tanta com vull no m’entra,
creix-me la por, sí que, tement, no peque,
car no pecant jo perdré aquells hàbits
que són estats perquè no t’am la causa.
Muiren aquells qui de tu m’apartaren,
puix m’han mig mort e em tolen que no visca.
Oh senyor Déu, fes que la vida em llargue,
puix me apar que envers tu jo m’acoste!

Qui em mostrarà davant tu fer excusa
quan hauré dar mon mal ordenat compte?
Tu m’has donat disposició recta
e jo he fet del regle falç molt corba.
Dreçar-la vull, mas he mester ta ajuda.
Ajuda’m, Déu, car ma força és flaca!
Desig saber què de mi predestines:
a tu és present i a mi causa venible.

No et prec que em dóns sanitat de persona
ne béns alguns de natura i fortuna,
mas solament que a tu, Déu, sols ame,
car jo só cert que el major bé s’hi causa.
Per consegüent, delectació alta
jo no la sent, per no dispost sentir-la;
mas, per saber, un home grosser jutja
que el major bé sus tots és delitable.

Qual serà el jorn que la mort jo no tema?
E serà quan de ta amor jo m’inflame.
E no es pot fer sens menyspreu de la vida
e que per tu aquella jo menyspree.
Lladoncs seran jus mi totes les coses
que de present me veig sobre los muscles:
lo qui no tem del fort lleó les ungles,
molt menys tembrà lo fibló de la vespa.

Prec-te, Senyor, que em faces insensible
e que en null temps alguns delits jo senta,
no solament los lleigs qui et vénen contra,
mas tots aquells que indiferents se troben.
Açò desig perquè sol en tu pense
e pusca haver la via que en tu es dreça;
fes-ho, Senyor, e si per temps me’n torne
haja per cert trobar ta aurella sorda.

Tol-me dolor com me veig perdre el segle,
car, mentre em dolc, tant com vull jo no t’ame,
e vull-ho fer, mas l’hàbit me contrasta;
en temps passat me carreguí la colpa.
Tant te cost jo com molts qui no et serviren
e tu els has fet no menys que jo et demane;
per què et suplic que dins lo cor tu m’entres,
puix est entrat en pus abominable.

Catòlic só, mas la fe no m’escalfa
que la fredor llenta dels senys apague,
car jo lleix ço que mos sentiments senten
e paradís crec per fe i raó jutge.
Aquella part de l’esperit és prompta,
mas la dels senys rossegant la m’acoste;
doncs, tu, Senyor, al foc de fe m’acorre,
tant que la part que em porta fred abrase.

Tu creïst me perquè l’ànima salve,
e pot-se fer de mi saps lo contrari.
Si és així, per què, doncs, me creaves,
puix fon en tu lo saber infal·lible?
Torna a no res, jo et suplic, lo meu ésser,
car més me val que tostemps l’escur càrcer!
Jo crec a tu com volguist dir de Judes
que el fóra bo no fos nat al món home.

Per mi, segur havent rebut baptisme,
no fos tornat als braços de la vida,
mas a la mort hagués retut lo deute
e de present jo no viuria en dubte!
Major dolor d’infern los hòmens senten
que los delits de paraís no jutgen;
lo mal sentit és d’aquell altre exemple,
e paradís sens lo sentir se jutja.

Dóna’m esforç que prenga de mi venja:
jo em trob ofés contra tu ab gran colpa,
e si no hi bast, tu de ma carn te farta,
ab que no em tocs l’esperit, que a tu sembla,
e, sobretot, ma fe que no vacil·le
e no tremol la mia esperança;
no em fallirà caritat, elles fermes.
E de la carn, si et suplic, no me n’oges.

Oh, quan serà que regaré les galtes
d’aigua de plor ab les llàgremes dolces!
Contricció és la font d’on emanen:
aquesta és clau que el cel tancat nos obre.
D’atricció parteixen les amargues,
perquè en temor més que en amor se funden;
mas, tals quals són, d’aquestes me abunda,
puix són camí e via per les altres

Posted on

El cicle de l’any

Hivern  Primavera   Estiu    Tardor

el pas de l’any a la cuina     [afegir canvis a la terrassa]

HIVERN

És el temps de les sopes, els jerseis de llana, dies clars i nets, prendre el sol a la terrassa.

  • Nadal, nit de Nadal íntima [camí de taula]
  • cursa dels nassos
  • terrassa: floreixen les lletereses, marfull, ametller
  • raquetes, ametllers
  • trinxat, calçots
  • dijous gras, botifarra d’ou

PRIMAVERA

  • bunyols
  • Setmana santa: Passió segons sant Mateu
  • xai i mona [camí de taula]
  • arriben les orenetes (abril)
  • canvi de roba el maig

ESTIU

Infantesa, els estius llargs sense treballar
Mongat i la sorra escolant-se pel terra de fusta a la dutxa. Blanes, l’olor del mar i els carrers nets. Banyoles, calor, fresca al sòtano i comics de superman. Andorra, els rius i prats. Solius adolescència: jocs amb veïns, piscina, Cala Rovira.

Casat
1981-1999. Calor a Castellar, jocs amb les nenes. 15 dies a Solius, jocs. Caps de setmana a Comarruga. 2000-2013 Unes setmanes a Solius.

Jubilat

  • comença amb els pètals grocs de les tipuanes.
  • Darrers dies amb edredó. Comencen les bermudes.
  • travessa muntanya
  • [ falta un àpat d’estiu amb el camí de taula: gaspatxo, alguna amanida freda, ensaladilla russa, terrina de peix, gelat]
  • Préssecs, albercocs. Amanides fredes, pasta, patata. Gelats.
  • banys al matí
  • banyera a la terrassa
  • cubs
  • setmana amb la Teresa, la Maria i els néts

Finals d’estiu

  • rebroten les lletereses i el marfull. (I l’espígol)
  • A la Costa Brava i Solius amb la furgo

Sobre l’estiu

TARDOR

primera tardor: [ com és aquest temps, que ja no fa la calor de l’estiu, però les temperatures encara són temperades, els arbres encara no han canviat el color …]

  • viatget amb EOs
  • mitja marató de collserola
  • Oktoberfest
  • Ja no es veuen orenetes (19/10 últim dia)

Tardor ben entrada

  • Les fulles dels pollancres del costat del cementiri es tornen grogues
  • canvi d’hora
  • Tots sants: canvi de roba, àpat de tardor: crema de carabassa, patata moniato i caça, panellets [camí de taula]
  • terrassa: colors grocs gingko i auró
  • novembre: núvols d’estornells
  • excursió a veure els colors de tardor
  • 8/12 Aniversari
  • Viatge a una ciutat

 

Posted on

L’expectativa del descobriment

Quan en un viatge, un cop instal·lat a l’hotel, baixo al carrer a trepitjar la ciutat desconeguda que m’espera.  O quan arribo a un país llunyà, com Etiopia, i a l’aeroport començo a entreveure la personalitat del país que m’espera, sortint de la neutralitat dels espais dels aeroports. O quan començo una ruta, com el viatge amfibi de 2007, o una travessa amb la motenda.

El descobriment també pot ser al costat de casa, com en l’experiència de la lectura de la Divina Comèdia, o durant el confinament de la Covid, explorant el Poblenou.

Posted on

Escalfament global

La terra, geografia  |   El clima  |  Identificació del problema   |   Conseqüències i previsions  |  Accions   |   Debat   ( El problema del  Canvi climàtic   )

IDENTIFICACIÓ DEL PROBLEMA, L’EFECTE HIVERNACLE.

L’energia del sol és absorbida per l’atmosfera i pel terra, que escalfa uns 14º. Una part és fixada per les plantes en la fotosíntesi. Retorna fora per reflexió dels núvols i aerorols i radiació del terra. Part d’aquesta radiació és aturada per gasos com el diòxid de carboni que fan un efecte d’hivernacle. L’augment d’aquests gasos, per combustió de combustibles fòssils, i per disminució dels boscos que capturen CO2 i retornen oxígen, augmenta l’efecte hivernacle i la temperatura del planeta.

https://www.lenntech.com/greenhouse-effect/global-warming-history.htm

The greenhouse effect was proposed by Joseph Fourier in 1824, discovered in 1856 by Eunice Newton Foote,[281] expanded upon by John Tyndall,[282] and investigated quantitatively by Svante Arrhenius in 1896.[283]The hypothesis was reported in the popular press as early as 1912.[284] The scientific description of global warming was further developed in the 1930s through the 1960s by Guy Stewart Callendar.

1896 S’identifica el CO2 com responsable de l’absorció de radiació infraroja amb un efecte hivernacle.

Svante Arrhenius (1859-1927) was a Swedish scientist that was the first to claim in 1896 that fossil fuel combustion may eventually result in enhanced global warming. He proposed a relation between atmospheric carbon dioxide concentrations and temperature. He found that the average surface temperature of the earth is about 15oC because of the infrared absorption capacity of water vapor and carbon dioxide. This is called the natural greenhouse effect. Arrhenius suggested a doubling of the CO2 concentration would lead to a 5oC temperature rise. He and Thomas Chamberlin calculated that human activities could warm the earth by adding carbon dioxide to the atmosphere. This research was a by-product of research of whether carbon dioxide would explain the causes of the great Ice Ages. This was not actually verified until 1987.

1950 Mesures més precises determinen que l’excés de CO2 no és absorbit del tot pels oceans. It is thought that only nearly a third of anthropogenicCO2 is absorbed by oceans. Les dades de temperatura mitjana semblen indicar que anem cap a una nova edat glacial.

1976 Stephen Schneider had first predicted global warming in 1976. This made him one of the world’s leading global warming experts.

1980 Es confirma l’augment de temperatura, l’efecte hivernacle causat per les emissions de CO2 i la modificació del territori disminuint la superfície de boscos que l’absorbeixen (Però un bosc fosc absorbeix més llum que un camp agrícola).

1988 Les naciones unides funden el IPCC, el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic.

Als ’90 algunes de les dades són qüestionades.

Global anthropogenic greenhouse gas emissions in 2010 were equivalent to 49 billion tonnes of carbon dioxide (using the most recent global warming potentials over 100 years from the AR5 report). Of these emissions, 65% was carbon dioxide from fossil fuel burning and industry, 11% was carbon dioxide from land use change, which is primarily due to deforestation, 16% was from methane, 6.2% was from nitrous oxide, and 2.0% was from fluorinated gases.[70] Using life-cycle assessment to estimate emissions relating to final consumption, the dominant sources of 2010 emissions were: food (26–30% of emissions);[71] washing, heating, and lighting (26%); personal transport and freight (20%); and building construction (15%).

https://en.wikipedia.org/wiki/Global_warming

CONSEQÜÈNCIES i PREVISIONS

Els principals efectes són l’augment del nivell del mar, sequera, fenòmens meteorològics extrems com onades de calor, huracans i pluges torrencials.

Això afectarà sobretot les zones de latituds properes a l’equador.

A concern is that positive feedbacks will lead to a tipping point, where global temperatures transition to a hothouse climate state even if greenhouse gas emissions are reduced or eliminated. A 2018 study tried to identify such a planetary threshold for self-reinforcing feedbacks and found that even a 2 °C (3.6 °F) increase in temperature over pre-industrial levels may be enough to trigger such a hothouse Earth scenario

MITIGACIÓ i ACCIONS

Climate change can be mitigated through the reduction of greenhouse gas emissions or the enhancement of the capacity of carbon sinks to absorb greenhouse gases from the atmosphere.[192] There is a large potential for future reductions in emissions by a combination of activities, including energy conservation and increased energy efficiency; the use of low-carbon energy technologies, such as renewable energy, nuclear energy, and carbon capture and storage; decarbonizing buildings and transport; and enhancing carbon sinks through, for example, reforestation and preventing deforestation.

There are diverse opinions on how people could mitigate their carbon footprint. One suggestion is that the best approach is having fewer children, and to a lesser extent living car-free, forgoing air travel, and adopting a plant-based diet.[215] Some disagree with encouraging people to stop having children, saying that children “embody a profound hope for the future”, and that more emphasis should be placed on overconsumption, lifestyle choices of the world’s wealthy, fossil fuel companies, and government inaction.

1998 the Kyoto Protocol was negotiated in Kyoto, Japan. It requires participating countries to reduce their anthropogenic greenhouse gas emissions (CO2, CH4, N2O, HFCs, PFCs, and SF6) by at least 5% below 1990 levels in the commitment period 2008 to 2012. The Kyoto Protocol was eventually signed in Bonn in 2001 by 186 countries. Several countries such as the United States and Australia have retreated.

2016 Acord de Paris amb l’objectiu de limitar l’escalfament global per sota dels 2ºC, que compromet cada país a establir objectius per mitigar el canvi climàtic i informar-ne regularment.

https://ec.europa.eu/clima/policies/international/negotiations/paris_en

DEBAT

The global warming problem came to international public attention in the late 1980s.[258] Significant regional differences exist in how concerned people are about climate change and how much they understand the issue.[21] In 2010, just a little over half the US population viewed it as a serious concern for either themselves or their families, while 73% of people in Latin America and 74% in developed Asia felt this way.[259] Similarly, in 2015 a median of 54% of respondents considered it “a very serious problem”, but Americans and Chinese (whose economies are responsible for the greatest annual CO2 emissions) were among the least concerned.

From about 1990 onward, American conservative think tanks had begun challenging the legitimacy of global warming as a social problem. They challenged the scientific evidence, argued that global warming would have benefits, feared that concern for global warming was some kind of socialist plot to undermine American capitalism,[264] and asserted that proposed solutions would do more harm than good.

In the 20th century and early 2000s some companies, such as ExxonMobil, challenged IPCC climate change scenarios, funded scientists who disagreed with the scientific consensus, and provided their own projections of the economic cost of stricter controls.[269] In general, since the 2010s, global oil companies do not dispute that climate change exists and is caused by the burning of fossil fuels.[270] As of 2019, however, some are lobbying against a carbon tax and plan to increase production of oil and gas,[271] but others are in favour of a carbon tax in exchange for immunity from lawsuits which seek climate change compensation.

Infografia BBC, a nivell individual el que té més impacte és deixar de menjar carn vermella.

Posted on

Evolució del clima

[esborrany]

https://en.wikipedia.org/wiki/Paleoclimatology

Phanerozoic climate

500 million years of climate change
Main article: Phanerozoic
Major drivers for the preindustrial ages have been variations of the sun, volcanic ashes and exhalations, relative movements of the earth towards the sun, and tectonically induced effects as for major sea currents, watersheds, and ocean oscillations. In the early Phanerozoic, increased atmospheric carbon dioxide concentrations have been linked to driving or amplifying increased global temperatures.[20] Royer et al. 2004[21] found a climate sensitivity for the rest of the Phanerozoic which was calculated to be similar to today’s modern range of values.

The Huronian glaciation, is the first known glaciation in Earth’s history, and lasted from 2400-2100 million years ago.
The Cryogenian glaciation lasted from 720-635 million years ago.
The Andean-Saharan glaciation lasted from 450–420 million years ago.
The Karoo glaciation lasted from 360–260 million years ago.
The Quaternary glaciation is the current glaciation period and began 2.58 million years ago.

Al llarg del quaternari que és una era freda en conjunt, s’observen períodes d’uns 100.000 anys pels cicles de fred-calor

Temperatura mitjana dels últims 12.000 anys

ESDEVENIMENTS CONEGUTS

 

Posted on

El musical

La Dansa  |  Musicals cronològic  |  Musicals categoria

Musicals 1900 – 1920   |   Musicals 1930   |   Musicals 1940  |   Musicals 1950   |   Musicals 1960   |   Musicals 1970   |   Musicals 1980-20xx

Jazz Dance ,  Nicholas Brothers ,  Fred Astaire RKO 1930 i Fred Astaire II  ,   Gene Kelly , Altres vídeos musicals  || Jerome Robbins , Bob Fosse  //   Musicals que he vist

El musical, un gènere específicament nord americà, amb la influència en música i ball de la cultura afroamericana tot i que la gestió de teatre i cinema estava dominada per blancs.

[ Stearns: This book deals with American Dancing that is performed to and with the rhythms of jazz – that is, dancing that swings … The characteristic that distinguishes American vernacular dance -as it does jazz music – is swing, which can be heard, felt, and seen, but defined only with great difficulty.] [ A Swing hi trobem la dansa social dels ’30 ]

Hi trobarem la confluència del talent de compositors, lletristes i cantants, que acabaran configurant el que s’anomena Great American Songbook , coreògrafs i ballarins.

Compositors: Cole Porter, Rodgers & Hart, Duke Ellington, Irving Berlin, George & Ira Gershwin, Harold Arlen, Jerome Kern, Johnny Mercer, Rodgers iHammerstein, Cy Coleman, Styne, Adler & Ross, Loesser, Kander & Ebb, Lerner Loewe, Stephen Sondheim.

Cantants: Ella Fitzgerald, Frank Sinatra

Coreògrafs: Bob Fosse, Jerome Robbins

Ballarins: Nicholas Brothers, Fred Astaire, Gene Kelly

Musicals 1900 – 1920 Sempre hi ha hagut teatre amb música i dansa. Al segle XIX tindrem les sàtires de Jacques Offenbach, les comèdies de Johan Strauss, les operetes com Die Lustige Witve de Franz Lehár, la Zarzuela i el music Hall anglès amb les operetes de Gilbert i Sullivan com el Mikado.

La música i dansa d’arrel afroamericana apareix al segle XIX en els humiliants Minstrel Shows. El teatre musical encara era importat de Gran Bretanya.

El musical de Broadway comença a la dècada dels 10 i esclata a la dècada dels ’20, amb el foxtrot d’una banda, el Charleston de l’altra com a ball social, i la creativitat de compositors que escriuen i publiquen es concentren el carrer 28 entre al 5a i la 6a, el que s’anomenarà Tin Pan Alley. Irving Berlin, Jerome Kern, els Gershwin. The Wizard of Oz, No No Nanette, Shuffe along musical negre.

Musicals 1930  Malgrat la depressió, és l’època en què la comèdia musical triomfa a Broadway, amb Cole Porter (Anything Goes) i Gershwin (Porgy and Bess). Bill Robinson es fa popular. En la dansa social apareix el swing. El musical es comença a filmar. Busby Berkeley (42nd street). Fred Astaire fa 10 grans films amb Ginger Rogers a la RKO (Top Hat).

Musicals 1940  La comèdia lleugera es va mantenir però alhora va evolucionar cap a un espectacle en què cançons i dansa s’integraven en la història: Oklahoma de Rodgers i Hammerstein. Films de Fred Astaire amb Rita Hayworth. A Cabin in the Sky, film negre dirigit per Vicente Minnelli. Stormy Weather amb la seqüència dels Nicholas Brothers. On the Town (Bernstein).

Musicals 1950 La música de Broadway es va convertir en la música popular del món occidental, amb musicals memorables que tenien bones històries i excel·lents cançons i coreografies. Compositors com Rodgers & Hammerstein (The King and I), Loesser (Guys and Dolls), Bernstein. Directors com George Abbott, Jerome Robbins, Bob Fosse (aquests darrers, coreògrafs), i estrelles com Gwen Verdon, Mary Martin, Ethel Merman. Silk Stockings (Cole Porter). My Fair Lady (Loewe Lerner). Royal Wedding amb Fred Astaire ballant pel sostre, The Band Wagon. An American in Paris  i Singin’ in the Rain (Gene Kelly).

Musicals 1960 Encara hi ha musicals clàssics com Hello, Dolly! i Fiddler on the Roof però els gustos musicals canviaven cap el  rock’nroll i el teatre musical no s’hi adaptà. Tot i així es van crear obres memorables com Cabaret, Sweet Charity (Cy Coleman) i films extraordinaris com West Side Story, Mary Poppins, My fair Lady, The Sound of Music, Hello Dolly.

Musicals 1970  Una barreja de Revivals, creacions originals com A Chorus Line, Sweeny Todd (Stephen Sondheim), i superproduccions comercials com Evita (Andrew Lloyd Weber). JesusChrist superstar. Grease. Chicago. Hair. All That Jazz.

Musicals 1980-20xx

Seguirà la tendència de grans produccions Brit hits  com Cats, Les Miserables, Phantom of the Opera i Miss Saigon. Revivals, Lullaby of Broadway, My one and Only. Novetats com Rent, The Producers, The Adams Family.  Bring in da noise, amb tap dance de Savion Glover. Films de dibuixos que després es duran a Broadway, Aladdin, The Lion King. Hamilton incorpora el rap.

FONTS

musicals101   | Broadway database  |   accuradio broadway  |  Streetswing