Category: Psicologia

La vida humana :   L’experiència humana   El cos humà  Cervell, Xarxa neuronal  |  Psicologia  |  Vides humanes

• Introducció  Història
• [Grups i relacions]:  Influència social, conformisme i obediència    Dinàmica de grups i sociometria   Relacions interpersonals   Altruisme/agressió      Teràpia sistèmica familiar
• [ Pertinença a un grup, identitat, biaixos]:  Actituds, persuasió i canvi d’opinió    Identitat de grup i prejudicis     Cognició social i biaixos  Xarxes socials, bombolles
• [Com pensem els altres i nosaltres mateixos]   Cognició social i atribució de causes  Autoconcepte   
• Neurologia
• Discussió: avantatge evolutiu, situacionisme, 4 tipus de fet
• Museu

Introducció

[fins a quin punt la conducta és individual o és el grup? en el marc conceptual d’un sistema en un medi, quines parts de la conducta es poden tractar amb un medi físic, i quines demanen atendre al medi humà, el grup?
En la condició humana com a emergent del  cervell, Xarxa neuronal, i en    Vigília i son,   Sensacions i percepció,   Aprenentatge i memòria, el grup no es considera. Però a Intel·ligència, imaginació  i  Desenvolupament , Vigotsky assenyalava  el paper de l’entorn social en el desenvolupament, implícit i obvi en el llenguatge.  A  Afectivitat, motivació  notem que bona part del que ens mou i de les emocions tenen a veure amb l’entorn social.  Tenim diferents  Personalitats  depenent del context social.]

[WK] Social psychology is the methodical study of how thoughts, feelings, and behaviors are influenced by the actual, imagined, or implied presence of others. Social psychologists typically explain human behavior as a result of the relationship between mental states and social situations, studying the social conditions under which thoughts, feelings, and behaviors occur, and how these variables influence social interactions.

Diferència amb la sociologia
Se centra en l’individu i un grup petit [amb el qual està en contacte directe], mentre que la sociologia abasta el conjunt de la societat i les seves classes. Treballa amb experiments, observació, enquestes sobre actituds mentre que la sociologia ho fa amb enquestes massives, estadístiques socials i anàlisi històrica. Voldria entendre la manera com l’individu percep i és influït pel grup. La sociologia voldrà entendre l’organització de la societat, la mobilitat social, la criminalitat. (La sociologia va aparèixer un segle abans, amb Auguste Comte (1830–1850), Karl Marx, Émile Durckheim i Max Weber).

Història

1920–1940: Fonaments de la psicologia social científica

• 1924 Floyd Allport (germà de Gordon Allport , Personalitat), “Social Psychology”. Proposa experiments per mesurar la influència del grup en la conducta de l’individu, per exemple la “social facilitation”, com canvia la manera de fer una tasca quan som observats.
• 1930s – Kurt Lewin: introdueix el concepte de “camp social i la fórmula B = f(P,E) (el comportament és funció de la persona i l’entorn, behavior, personality, environment). Primers estudis sobre dinàmica de grups. ( Dinàmica de grups i sociometria  )
• 1935 – Muzafer Sherif: experiment de l’efecte autocinètic, demostrant com sorgeixen normes socials a partir de la interacció grupal.    Identitat de grup i prejudicis )

1950–1970: Conformisme, obediència i influència social

• 1951 – Solomon Asch: experiments sobre conformisme, mostrant com la pressió del grup pot fer que una persona doni respostes clarament errònies.  (Influència social, conformisme i obediència )
• 1954 – Muzafer Sherif: “Robbers Cave Experiment”, estudi sobre conflicte intergrupal i cooperació entre grups rivals. (  Identitat de grup i prejudicis  )
• 1957 – Leon Festinger: formula la teoria de la dissonància cognitiva, segons la qual la incoherència entre creences i comportaments genera tensió i canvis d’actitud. (  Actituds, persuasió i canvi d’opinió )
• 1961 – Albert Bandura: experiment del ninot Bobo, demostrant l’aprenentatge social per observació i modelatge del comportament.  ( Altruisme/agressió )
• 1963 – Stanley Milgram: experiment sobre obediència a l’autoritat, mostrant fins a quin punt les persones poden obeir ordres que contradiuen la seva consciència moral. (Influència social, conformisme i obediència )
• 1971 – Philip Zimbardo: “Stanford Prison Experiment”, analitzant com els rols i el context poden despersonalitzar i portar a comportaments abusius. (Influència social, conformisme i obediència )

1970–1990: Cognició social i identitat

• 1974 – Henri Tajfel i John Turner: desenvolupen la teoria de la identitat social, explicant la discriminació i l’autoestima en termes de pertinença grupal.  Identitat de grup i prejudicis
• 1978 – Harold Kelley i John Thibaut: teoria de l’intercanvi social, segons la qual les relacions es mantenen en funció dels costos i beneficis percebuts.  ( Relacions interpersonals)
• 1980s – Fritz Heider, Harold Kelley i Bernard Weiner: estudis sobre atribució causal, analitzant com interpretem les causes del comportament propi i aliè. (Cognició social i atribució de causes)
• 1986 – Albert Bandura: introdueix el concepte d’autoeficàcia dins la teoria cognitivista social. (Autoconcepte  )

1990–2010: Emoció, cultura i cognició social aplicada

1995 – Anthony Greenwald: teoria del self implícit i desenvolupament de l’Implicit Association Test (IAT) per mesurar biaixos inconscients. ( Cognició social i biaixos)
2000s – Susan Fiske i Shelley Taylor: consoliden la cognició social com a eix central de la disciplina (com pensem i percebem els altres). ( Cognició social i biaixos)
2000s – John Bargh: estudis sobre processos automàtics, com el context ens influencia sense que ens n’adonem.

2010–avui: Psicologia social digital i xarxes

Christakis i Fowler: estudis sobre la propagació del comportament i emocions en xarxes socials (“Connected”, 2009).
Centola (2010s): investigacions sobre difusió social i comportament col·lectiu online.
Investigacions actuals: influència dels algoritmes, cambres d’eco i polarització en xarxes com Twitter, Facebook o TikTok.
Neurociència social: estudis sobre com el cervell processa la pertinença, el rebuig i la cooperació.

[Interaccions en grups i relacions]

• Influència social, conformisme i obediència: seguim el grup
• Dinàmica de grups i sociometria: la conducta depèn del grup, tipus de lideratge
• Relacions interpersonals: guanys i pèrdues, dimensions de l’amor
• Altruisme/agressió: ho aprenem socialment

Influència social, conformisme i obediència

Com i per què els individus s’ajusten a les normes o ordres del grup o de l’autoritat.

• 1951 Solomon Asch, Conformity Experiments: un 70% dels participants s’adaptava a un grup d’actors que assenyalaven una línia de longitud diferent [evolutivament podríem dir que seguir la majoria té els seus avantatges].
• 1963 Stanley Milgram experiment sobre obediència a l’autoritat. Els subjectes aplicaven descàrregues perilloses i fins i tot mortals (que no sabien que eren falses), seguint les instruccions donades per una figura d’autoritat.
• 1971 Philip Zimbardo Standord prison experiment, dinàmiques de rol i poder. Estudiants assignats a rols de presoners o guardians adopten comportaments extrems. [explicaria la conducta dels guàrdies dels camps de concentració nazis?]

Dinàmica de grups i sociometria

Els processos psicològics i socials que tenen lloc dins dels grups humans, com es formen, com funcionen, com prenen decisions, com es generen rols, normes i lideratges, i com aquests aspectes influeixen en el comportament dels individus. Kurt Lewin (1890–1947), psicòleg alemany, d’origen jueu, que va emigrar als Estats Units fugint del nazisme.

• Concepte de “camp” o “field theory”. El comportament (B) és resultat de la interacció entre la persona (P) i el seu entorn (E. ), “B = f(P, E)”. No podem entendre un individu sense analitzar el context social en què es troba.
• El grup com un sistema dinàmic. Un grup no és només la suma dels seus membres, sinó un camp de forces interrelacionades, quan un membre canvia, tot el grup es reestructura: els grups tenen un equilibri dinàmic que s’adapta constantment.
• Lideratge i clima grupal. Experiment sobre estils de lideratge (Lewin, Lippitt i White, 1939) amb grups de nens en activitats de manualitats i diferents estils de lideratge, autoritari, democràtic i laissez-faire. Aquests resultaven en alta productivitat però tensió, alta cohesió i creativitat, desorganització i baixa productivitat.
• Investigació-acció (“action research”). Estudi sobre problemes socials com la discriminació o la productivitat, i intervencions per millorar-los. Inspira els “T-groups” (“training groups”), destinats a millorar la comunicació i la cohesió dins les organitzacions.

Jacob Levy Moreno (1889–1974), mesura i teràpia de grups. L’ésser humà és social per naturalesa i la seva salut mental depèn de la qualitat de les relacions. El canvi personal i social requereix espontaneïtat, creativitat i acció.

• 1934 Sociometria. “Who Shall Survive? A New Approach to the Problem of Human Interrelations”. Introdueix el sociograma, on cada membre del grup és representat per un node i es traça una línia que indica amb quins altres preferiria fer una activitat (treballar, jugar). Serveix per visualitzar l’estructura afectiva i relacional del grup, detectar rols socials, subgrups, líders i exclosos. És útil en educació, organitzacions, recerca social i psicoteràpia.
• El Psicodrama. Els participants representen escenes o conflictes personals a través de l’actuació teatral per explorar emocions, rols i relacions interpersonals d’una manera vivencial, no només verbal, dirigits per un terapeuta. Reviure una situació en un espai segur ajuda a comprendre-la i a alliberar tensions. Influiria en la teràpia Gestalt i la teràpia sistèmica familiar.

Relacions interpersonals

Per què ens agraden o estimem unes persones i no altres; com es formen i mantenen les relacions.

• 1950 Festinger. Westgate Housing: la formació d’amistat depèn més de proximitat que no de creences comunes. En un conjunt d’habitatges construït per la Universitat de Michigan per allotjar estudiants veterans i les seves famílies, uns 270, que no es coneixien prèviament, es van passar qüestionaris sobre personalitat i interessos. Després es van recollir les relacions d’amistat. Es va veure que el factor més important era la proximitat física o contacte més freqüent. Els veïns immediats tenien deu vegades més probabilitats de ser amics que residents separats per unes poques portes. Els residents que vivien prop de les escales o bústies (zones de pas freqüent) tenien més amistats. L’estudi influí en el disseny d’espais socials i urbans, dinàmiques de grups, i formació de xarxes socials. [Steve Jobs va determinar que el disseny de les seus de Pixar i Apple de manera que el personal de diferents departaments haguessin de compartir espais].
• 1959 John Thibaut i Harold Kelley. Teoria de l’interdependència.”The Social Psychology of Groups” (1959). Tota relació social (amics, parella, companys de feina…) pot entendre’s com un sistema d’intercanvi de costos i beneficis entre persones interdependents. Les persones avaluen les seves relacions segons el nivell de satisfacció i el nivell de comparació amb alternatives possibles. Cada interacció pot generar beneficis com afecte, suport, plaer, seguretat, companyia… i alhora costos com conflictes, renúncies, temps, esforç emocional…
  Cada persona tindria un nivell de comparació (Comparison Level, CL), el llindar del que considera acceptable que depèn de les seves expectatives, experiències prèvies, cultura, valors. Si els resultats actuals són millors que les alternatives, la relació es manté estable, si les alternatives semblen més atractives, augmenta la probabilitat de trencament o distanciament. Qui té més alternatives [la més guapa], té més poder. El 1980 Caryl Rusbult (1980s) va afegir un tercer factor, el model d’Inversió. Si els costos d’abandonar la relació (temps, energia, records, fills…) són alts, es manté la relació.
• 1966 Hatfield. “Computer Dance Study” Van passar qüestionaris sobre interessos i personalitat a estudiants abans d’un ball i els van aparellar a l’atzar. L’atracció física inicial va ser més determinant que no pas la similitud d’interessos.
• 196s-197s. Elaine Hatfield, Ellen Berscheid van iniciar una “psicologia científica de l’amor romàntic” que fins no es creia tema d’estudi. “A Theory of Love” (1974) i després “Love and Intimacy” (1978). Van distingir dos tipus d’amor. L’amor passional (passionate love), una foguera emocional molt intens però sovint inestable i temporal, que pot conduir tant a l’èxtasi com a la desesperació. L’amor de company (companionate love) més profund i estable basat en l’afecte, confiança i compromís. Sorgeix amb el temps, un cop l’excitació inicial disminueix. El primer seria producte d’una activació fisiològica quan hi ha una persona atractiva disponible. [Qüestionaris descarregats].
• 1969 John Bowly a “Attachment” havia exposat la teoria que els vincles afectius entre infants i cuidadors els primers anys de vida definien uns models interns de treball (“internal working models”) sobre les relacions amb els altres (“els altres són fiables?”, “sóc digne de ser estimat?”). Tenim una necessitat biològica innata que si és satisfeta per la mare o cuidador aporta una seguretat interna. (Desenvolupament afectiu)
  Mary Ainsworth ho observà experimentalment. Quan una mare sortia i tornava a entrar a l’habitació on hi havia el nen hi havia quatre patrons bàsics:
  – segur i confiant en la figura d’afecció
  – evasiu que evita el contacte
  – ambivalent buscant contacte però mostrant resistència
  – desorganitzat i contradictori.
  Més tard donaran lloc a adults que confien, que eviten la dependència, molt preocupats per la relació, amb por a la intimitat i reaccions contradictòries.
  Als 198s Cindy Hazan i Phillip Shaver ho van traslladar a les relacions romàntiques: Afecció segura i còmodes amb la intimitat i independència, incòmode amb la intimitat tendent a la distància emocional, afecció ansiosa amb por a ser abandonats, afecció desorganitzada combinant desig i por sovint vinculat a històries de trauma.
• 1986 Robert Sternberg, teoria triangular de l’amor que recull aspectes dels autors anteriors. No es tracta d’una emoció única sinó la combinació de tres elements.
  –  Intimitat, el component emocional, confiança, comprensió mútua i suport, sentir-se connectat.
  – Passió, component motivacional i físic, desig sexual i atracció física, el motor inicial de moltes relacions.
  – Compromís, component cognitiu i de decisió, la voluntat de mantenir la relació al llarg del temps, malgrat les dificultats.
  Combinant-los tenim:
  • Absència d’amor. Cap dels tres components (relacions superficials).
  • Intimitat. Afecte / amistat. Relació càlida i propera, sense passió ni compromís.
  • Passió. Enlluernament / infatuació. Atracció física intensa, però sense intimitat ni estabilitat.
  • Compromís. Amor buit. Relació mantinguda per decisió o obligació, sense intimitat ni passió.
  • Intimitat + Passió. Amor romàntic. Gran proximitat i desig, però sense compromís ferm (fases inicials).
  • Intimitat + Compromís. Amor company. Afecte profund i estable, però sense passió intensa (matrimoni durador, amistats íntimes).
  • Passió + Compromís. Amor fatxenda / fatuous love. Impuls ràpid a comprometre’s sense coneixement profund (amors “fulminants”).
  • Intimitat + Passió + Compromís. Amor complet / consummate love. Forma més plena i equilibrada d’amor; combina connexió, desig i compromís.

Altruisme / agressió

Què fa que actuem agredint o amb empatia

• 1960 Leonard Berkowitz revisa la teoria de Dollard i Miller que tota frustració du inevitablement a una agressió (Motivació Teories frustració agressió). Aquesta generaria una predisposició però només es desencadenaria si hi ha estímuls agressius que desencadenin la ira. Per exemple, si un nen no pot jugar amb una joguina, se sentirà frustrat, però només serà agressiu si un altre company se’n riu. [a la inversa recordo el nen que va caure quan anava tot sol i no va dir res, però en trobar-se la mare a la cantonada, es va posar a plorar; expressaríem les emocions quan hi ha algú a qui fer-ho.]
• 1961 Bandura proposa que les persones aprenen observant la conducta dels altres i les seves conseqüències, no només per experiència directa (com deien els conductistes clàssics)  (Aprenentatge social per imitació. Desenvolupament afectiu ). Aprendre no requereix fer o experimentar-ho tot en pròpia pell — també es pot aprendre per observació o modelatge. El model pot ser real (una persona propera, com un pare, amic o professor) o simbòlic (un personatge de televisió, llibre, influencer, etc.). L’individu ha de tenir una raó o incentiu per imitar la conducta, pot ser una recompensa esperada, reconeixement social, o autoeficàcia (la creença que té una persona en la seva pròpia capacitat per dur a terme una conducta o aconseguir un objectiu.)
  En l’experiment la la nina Bobo, 72 nens i nenes entre 3 i 6 anys van observar un adult tractant agressivament una nina (pegant-la i cridant-li), o de manera normal. Després els nens reproduïen el comportament (els nens tendien a la violència més que les nenes sobretot si el model havia estat un home). Això provava que hi havia un aprenentatge sense recompensa o càstig directe tal com pretenia el conductisme clàssic. L’estudi explica l’aparició de conductes violentes sota la influència dels media, videojocs i xarxes socials.
  [jo vaig veure la Teresa o la Maria renyant les nines tal ho fèiem nosaltres!]
• 1968 Latané & Darley: simulació d’una emergència; la probabilitat d’ajuda disminueix com més persones hi ha presents (“difusió de responsabilitat”). (bystander effect).

Teràpia sistèmica familiar

Apareix als anys 1950–1970 com una alternativa a les teràpies centrades només en l’individu. La seva idea clau és que els problemes psicològics no sorgeixen només dins de la persona, sinó que formen part d’un sistema de relacions — especialment el familiar.
Recull aportacions de la psiquiatria i teòrics de la comunicació. Gregory Bateson,antropòleg, el comportament humà seria un sistema de comunicacions. L’escola de Palo Alto sobre la comunicació, “no es pot no comunicar” (Paul Watzlawick, Don Jackson, Jay Haley, Virginia Satir, John Weakland). Murray Bowen, Salvador Minuchin, Ivan Boszormenyi-Nagy.
La família com a sistema: els membres estan interconnectats; el canvi en un afecta tots els altres. El símptoma d’un membre pot expressar un desequilibri familiar (no només un problema individual).
Homeòstasi i canvi: Els sistemes familiars tendeixen a mantenir l’equilibri (homeòstasi). Quan aquest equilibri es trenca, apareixen crisis o símptomes, però això també pot permetre el creixement i la reestructuració.
Comunicació i patrons relacionals: Es treballa en com els membres es comuniquen, més que no pas en què diuen.
Intervenció sistèmica: El terapeuta observa la dinàmica de tot el grup (no només de l’individu). L’objectiu és reorganitzar les relacions i rols perquè el sistema funcioni de manera més sana.

Durant les sessions el terapeuta observa patrons de comunicació i relació. Es fan escenificacions, diàlegs guiats o exercicis per fer visibles els rols i les aliances. Es fomenta que cada membre assumeixi la seva part de responsabilitat dins del sistema. No es busca trobar un “culpable”, sinó entendre la lògica del sistema i promoure noves formes de relació.
A diferència de les “Constel·lacions familiars”, està reconeguda com a enfocament psicoterapèutic vàlid per institucions científiques i professionals (com l’APA o l’EFPA a Europa). S’ha mostrat eficaç en trastorns de conducta en adolescents, conflictes de parella o addiccions. Les constel·lacions familiars de Bert Hellinger pretenen que les dificultats actuals es deuen a traumes de generacions familiars anteriors.

Majoritàriament s’aplica a parelles, la família però també pot ser l’entorn de treball o educatiu.
[Un terapeuta que tracta un pacient, si té una visió sistèmica pot detectar que el problema no és exclusivament de l’individu sinó del grup]

• • 1. Eixos de poder i jerarquia: com s’organitza l’autoritat, els rols i les responsabilitats dins del sistema. Es busca veure si les jerarquies són clares o confuses (per exemple, fills amb rol de “pares dels pares”, o parelles amb desequilibri de poder).
    – Autoritat / obediència
    – Autoritat / rebel·lia
    – Dependència / autonomia
    – Control / submissió
    – Lideratge / desorientació
    – Sobreprotecció / negligència
  • 2. Eixos afectius i emocionals. Es tracta d’identificar la qualitat dels vincles i la regulació emocional. Aquí s’observa com es manifesta o s’oculta l’afecte, i quins patrons emocionals es repeteixen entre generacions.
    – Amor / desamor
    – Afecte / fredor
    – Acceptació / rebuig
    – Proximitat / distància emocional
    – Empatia / indiferència
    – Necessitat d’afecte / por a la intimitat
    – Culpa / ressentiment
    – Reconeixement / invisibilitat
  • 3. Eixos de comunicació i aliança: Com es comuniquen els membres i com es configuren coalicions dins del sistema. Es detecten patrons com triangulacions (quan un membre és utilitzat per canalitzar tensions entre dos altres).
    – Transparència / secret
    – Verbal / no verbal
    – Aliança / exclusió
    – Lleialtat / traïció
    – Col·laboració / competència
    – Confiança / desconfiança
  • 4. Eixos de conflicte i agressivitat: Com es gestiona la tensió i el poder destructiu. Es detecten patrons com triangulacions (quan un membre és utilitzat per canalitzar tensions entre dos altres).
    – Conflicte / evitació del conflicte
    – Agressió / inhibició
    – Dominació / submissió
    – Abús / víctima
    – Bullying / silenci / complicitat
    – Enveja / rivalitat
    – Odi / menyspreu / rancor
  • 5. Eixos de pertinença i identitat. Relacionats amb el sentiment de lloc dins del sistema. A vegades un membre “porta” un rol d’un altre (per exemple, un fill que fa de pare absent).
    – Pertinença / exclusió
    – Lleialtat / rebel·lió transgeneracional
    – Identificació / diferenciació
    – Reconeixement / invisibilitat
    – Substitució / absència
  • 6. Eixos de transmissió transgeneracional. Molts sistemistes (com Boszormenyi-Nagy, Bowen o Minuchin) observen patrons que passen d’una generació a una altra. S’analitza com els valors, traumes o rols familiars es transmeten i condicionen les relacions actuals.
    – Secrets familiars
    – Repetició de rols o destins
    – Lleialtats invisibles
    – Expectatives no dites
    – Dol no elaborat
  • 7. Eixos de funció del símptoma. El símptoma individual (per exemple, l’ansietat d’un fill) pot tenir una funció dins del sistema, com mantenir la unió dels pares (“ens ocupem del nen i no del nostre conflicte”), expressar un dolor col·lectiu, representar una lleialtat o un missatge no dit.

[Es pot fer l’exercici d’aplicar l’anàlisi de grup al  senyor i el serfde Hegel, dues relacions inautèntiques]

[ Pertinença a un grup, identitat, biaixos]:

• • • Actituds, persuasió i canvi d’opinió: seguim el grup, mantenim l’error dissonància cognitiva
    • Identitat de grup i prejudicis: ens definim pel grup al qual pertanyem
    • Cognició social i biaixos: Kahneman, seguim estereotips
    • xarxes socials i bombolles

Actituds, persuasió i canvi d’opinió

Com es formen les actituds (opinions, emocions, tendències a l’acció) i com poden canviar.

• • • 1953 Carl Hovland, “Communication and persuasion” experiments sobre el paper de font, missatge, receptor en la persuassió.
    • 1957 Leon Festinger Dissonància cognitiva (1957). Els participants fan una tasca avorrida i reben 1 $ o 20 $ per dir que ha estat divertida; els que cobren menys acaben convencent-se que realment ho era ;  la dissonància fa que canviïn la seva actitud. Estudi sobre una secta apocalíptica que no va abandonar la seva fe ni tan sols després que la profecia del “final del món” fracassés; van reinterpretar els fets dient que “Déu havia perdonat la humanitat” gràcies a la seva fe.
    • 1967 Daryl Bem suggereix que no actuem segons les nostres actituds sinó que inferim les actituds a partir del que fem. (Autoconcepte)
    • 1969 Wicker revisa la relació entre actituds i conductes i arriba a la conclusió que no hi ha correlació.
    • 1986 Richard Petty & John Cacioppo. “Elaboration Likelihood Model”. Davant d’estímuls [susceptibles de canviar o consolidar les nostres actituds] hi poden haver diferents nivells d’elaboració, des d’un mínim de reacció automàtica que es podria descriure amb condicionament clàssic, que en diríem “ruta perifèrica”, fins a una reflexió més profunda, que en diríem “ruta central”. Les actituds que es formen en aquesta, perduren i són més resistents a persuasió. [Semblant al Thing quick slow de Kahneman Intel·ligència ]
    • [2008 Nudge Theory. Richard Thaler (economista) i Cass Sunstein (jurista) “Nudge: Improving Decisions About Health, Wealth, and Happiness” suposen que les persones no prenen decisions de manera completament racional, sinó que estan influïdes per biaixos cognitius, hàbits i contextos socials. Aleshores, amb una empenta suau (nudge) podem suggerir una conducta. En lloc de confiar-ho tot al missatge i que aquest determini l’acció, pot ser més efectiu modificar el context [fer que la conducta que volem sigui més fàcil, automàtica o socialment acceptada] . Per exemple, més que no pas missatges informant que cal menjar fruita, posar-la més a la vista i en canvi amagar els postres dolços. S’haurien inspirat en la Prospect Theory de Kahneman i Tversky (1979): Tendim a mantenir l’opció per defecte, la informació més immediata o emocional i a seguir el que fa la majoria.]
    • 2012 Jonathan Haidt, “The Righteous Mind”; el raonament humà funciona més com un advocat defensor, justificant allò que creu i desitja, que no pas com un científic objectiu. El raonament moral, seria post hoc: primer sentim (intuïm) què és correcte o incorrecte, i després racionalitzem la intuïció per defensar-la. [ja ho va dir Hume]. (“The emotional tail wags the rational dog.”)
    • [s21 la AI permet generar fàcilment continguts falsos, fake news, que les xarxes socials amplifiquen creant bombolles que reforcen les nostres creences i prejudicis (Desinformació). ]

Identitat de grup, prejudicis

Com la pertinença a grups influeix en la nostra identitat i en el tracte als altres (discriminació, prejudicis, estereotips).

• • • 1954 Gordon Allport “The Nature of Prejudice”. El prejudici seria una generalització injustificada basada en estereotips, que pot anar des de sentiments lleus d’antipatia fins a formes extremes com la persecució i la violència. S’origina en la simplificació, l’etnocentrisme (la tendència a considerar el propi grup com a superior), i la frustració que busca un “boc expiatori”.
    • 1954 Muzafer Sherif Conflicte realista de grups (1954). En l’experiment de Robbers Cave es veu com dos grups en un camp d’estiu que han de competir en diferents proves acaben mostrant hostilitat.
    • 1979 Henri Tajfel i John Turner. “Social Identity Theory”.  Experiment 1971 on fins i tot grups arbitràriament formats discriminen l’altre grup. Les persones defineixen part del seu “jo” a través dels grups als quals pertanyen (família, nació, gènere, religió, equip, etc.). “Who am I?” es respon en bona part amb “De quin grup formo part?”. Cal distingir entre la identitat personal (les habilitats apreses, els trets de la personalitat, les experiències biogràfiques, i la identitat social), i a quins grups pertanyem (quina categoria social, ideologia) a quins altres grups ens contraposem. [dretes/esquerres; Barça/Madrid; Unionista/independentista].
      La dinàmica de grups es basa en tres processos. Categoritzar, classificant el món social, “us vs them”. Identificar-nos amb el el nostre grup , adoptant les seves normes i valors (ser part d’un grup valorat augmenta la percepció positiva de si mateix). Comparació social, el ingroup nostre amb els outgroups.
      Hi ha una tendència a afavorir els membres del nostre grup, discriminar els altres. Explica fenòmens de prejudici, nacionalisme, rivalitat esportiva, política d’identitats , etc. Turner ho analitzarà més detalladament a la seva Self-Categorization Theory, 1987.
      [En reflexionar sobre la consistència del “jo”, em venia la imatge d’un espantaocells una estructura de filferro sense personalitat on s’hi enganxaven tot de retalls, plàstics, papers, enduts pel vent] [el jo, invariants] [2023, Exposició a Manchester, Belonging]

Cognició social i biaixos

Com processen la informació les persones en entorns socials i per què prenen decisions irracionals o estereotipades. [Intel·ligència,  discussió]

• • • 1934 Richard LaPiere va viatjar  amb la seva esposa xinesa a 200 establiments, en una època de forts prejudicis. En una enquesta posterior els hotels van respondre que no acollirien xinesos però en realitat ho havien fet.
    • 1974 Kahneman i Twersky, Prospect Theory. (Teories intel·ligència) La major part de vegades actuem de manera mig automàtica segons esquemes simples, sense avaluar tota la informació.
    • 1984 Susan Fiske i Shelley Taylor. “Social Cognition: From brains to culture”. No processaríem la informació racionalment sinó de la manera més econòmica (“cognitive misers”). Organitzem la informació social mitjançant estructures mentals com:
      • • Esquemes: marcs mentals que ens ajuden a interpretar situacions (p. ex., com “funciona” un sopar amb amics o una entrevista de feina).
        • Estereotips: esquemes aplicats a grups socials, que simplifiquen però també distorsionen la percepció dels altres.
        • Guions (scripts): seqüències d’accions esperades en contextos socials.

      Aquests mecanismes fan que processem la informació ràpidament, però també expliquen molts biaixos i errors de judici. D’entrada apliquem un nivell de processament automàtic: ràpid, inconscient i basat en esquemes (similar al “Sistema 1” de Kahneman). Per exemple, si identifiquem un grup social, apliquem els estereotips. Només si passem al mode reflexiu, més lent, podem corregir els biaixos. Fiske ha assenyalat el paper del poder i l’estatus en la percepció social (les persones poderoses processen menys informació sobre els altres, perquè no “necessiten” adaptar-s’hi). Treballem amb poques dimensions (Stereotype Content Model). Per exemple, en calidesa i competència, veiem els ancians com “amables però poc competents” o els rics com “competents però freds”.

    • 1998 Mahzarin Banaji & Anthony Greenwald desenvolupen el “Implicit Association Test” capaç de recollir biaixos inconscients (Si una persona respon més ràpid quan “blanc” s’associa amb “bo” que quan “negre” s’associa amb “bo”). Es va comprovar que les persones que es declaraven liberals i antiracistes mostren algun grau de biaix implícit cap a grups socials minoritzats.
      Estudis posteriors (Oswald)  han establert que aquests biaixos tenen poca influència, són importants en cas de decisions ràpides i automàtiques, el sistema 1 de Kahneman. [Com diu el meu amic xgpt, els biaixos implícits són com corrents subterrànies: no determinen el rumb del vaixell, però poden desviar-lo si el timoner no està atent.][Això seria un argument a favor de la causalitat  “top-down”. Els experiments de Benjamin Libet el 198s i després  Haggard o Soon van observar que uns milisegons abans que una persona decideixi conscientment fer un moviment, al cervell ja hi ha activitat neuronal detectable (el “readiness potential”). Això ha portat alguns a creure que realment no prenem decisions, només en tenim la il·lusió. Els estudis d’Oswald indicarien que la influència dels biaixos automàtics no és determinant i que podem actuar en funció dels nostres valors i creences. Les crítiques també han fet notar que els experiments de Libet mesuraven moviments motors simples (“prem un botó quan vulguis”), no decisions morals, socials o complexes en les quals el paper de la consciència i el control augmenta molt. [la meva tesina mostrava la limitació dels cassos considerats per la filosofia de la ment]

Xarxes socials, bombolles

Les xarxes amplifiquen tendències a biaixos ja existents. (Cass Sunstein (2001, 2017), Pennycook & Rand (2018–2023), Lewandowsky et al. (2020)

Biaix de confirmació: tendència a buscar, interpretar i recordar la informació d’una manera que confirmi les nostres creences prèvies, i a ignorar o qüestionar la que les contradiu. (Festinger i la dissonància cognitiva, quan rebem informació que contradiu el que creiem experimentem incomoditat mental i mirem de reinterpretar-la).
A més es dóna l’efecte d’exposició repetida (“mere exposure effect”, com més vegades veiem una idea, més versemblant ens sembla), Pensament grupal (“groupthink” les comunitats bloquegen el debat) i el polaritzen, amb opinions cada cop més extremes. Es dóna una heurística d’afinitat, confiem més en la informació compartida per persones “com nosaltres”.

El resultat són:

“Echo chambers”: Els usuaris estan en comunitats on les persones només interactuen amb altres que comparteixen les mateixes opinions. Les idees circulen i es reforcen mútuament, creant una sensació d’unanimitat. (Influència conformisme, Ash. Polarització de grups Moscovici, Myers: els grups tendeixen a adoptar posicions més extremes després de debatre entre si.)
“Filter bubble” (Eli Pariser 2011). Els algoritmes de plataformes com Facebook, YouTube o X (Twitter) seleccionen continguts en funció del que t’agrada o amb què interactues. Això limita l’exposició a perspectives diferents i reforça encara més el biaix de confirmació.

[Com pensem els altres i nosaltres mateixos]

• • • Cognició social i atribució de causes: com expliquem la conducta dels altres, causes internes i externes
    • Autoconcepte: ens pensem com creiem que ens veu el grup, autoeficàcia

Percepció i cognició social, atribuir causes

Com interpretem i donem sentit al comportament dels altres — percepció, atribucions de causa, estereotips, etc. Un dels biaixos que apliquem a nosaltres mateixos és atribuir els èxits a les nostres iniciatives i els fracassos a les circumstàncies externes.

• • • 1958 Fritz Heider , teoria de l’atribució “The Psychology of Interpersonal Relations”. A l’hora d’entendre i explicar el comportament propi i aliè, tendim a comportar-nos com a “psicòlegs naïfs”, atribuint a la intenció i disposició dels subjectes els resultats de les seves accions [quan sovint noi ho són]. Hi ha causes internes (disposicionals com trets, intencions, esforç, capacitats de la persona) i causes externes (situacionals, circumstàncies com el temps, sort, pressió social o context). No observem els fets de manera neutra sinó que els interpretem segons la nostra experiència. Tenim tendència a atribuir intencions a les accions dels altres, fins i tot quan no és clar que en tinguin.
    • 1965 Edward E. Jones i Keith E. Davis amb la Correspondent Inference Theory, senyalen que quan observem el comportament d’algú, intentem determinar si aquest comportament reflecteix realment la seva personalitat o intencions (una “inferència corresponent”) [o si es deu a factors externs]. Factors que ajuden a identificar intencions autèntiques serien les següents. El grau d’elecció (si la persona tria lliurement fer una acció, és més probable que la interpretem com a resultat del seu caràcter o actituds, per exemple si algú parla bé d’algú sense que li hagin manat. “Noncommon effects” com més únics o inusuals siguin els resultats d’una acció, més fàcil és atribuir-los a les intencions de la persona, per exemple si algú rebutja una feina molt ben pagada per treballar en una ONG, interpretem que té valors altruistes. La desitjabilitat social, si algú expressa una opinió impopular amb confiança, la considerem més autèntica.
      A “From acts to dispositions: The attribution process in person perception” (1965) introdueixen el principi de correspondència subjectiva, segons el qual interpretem les accions dels altres assumint que aquests tenen intencions similars a les que nosaltres tindríem si féssim el mateix. Heider ja havia dit que “intentem fer que el món social sigui comprensible aplicant la nostra pròpia psicologia als altres”.
    • 1967 Harold Kelley ho va ampliar amb el model de covariació). Va fer notar que quan observem una acció tenim en compte tres tipus d’informació: Consens (si altres persones actuen igual en la mateixa situació), consistència (si aquesta persona actua així sempre en aquesta situació) i distintivitat (si aquesta persona actua així només en aquesta situació o també en altres). Això permet inferir si el comportament és degut a factors interns (la persona) o externs (la situació). Per exemple, si algú riu a una comèdia i a més ho fa la resta (alt consens), i aquesta persona sempre riu a comèdies (alta consistència) i no riu a altres coses (alta distintivitat), atribuirem la causa a la situació (la comèdia era divertida).
    • [la distinció entre causes internes i externes, si una acció es deu al caràcter i actituds d’una persona i no tant a la es circumstàncies externes, és clau en el debat llibertat i determinisme ]
    • Seguint a Heider, es pot parlar de “agent detection bias” o “intention attribution bias” en el sentit que tenim a creure que hi ha un un “agent” darrere de qualsevol esdeveniment amb conseqüències importants. (desenvolupat també per Daniel Wegner, Bertram Malle o Justin Barrett; les persones tendeixen a percebre intenció i disseny on potser només hi ha atzar o incompetència.). [Això té una gran transcendència, des de creure que hi ha un Déu que ha creat les coses a creure que tots els mals es deuen a una conspiració dels malvats (Bioy Casares)]
    • A l’hora d’explicar-nos la conducta dels altres sovint seguim dreceres heurístiques, com interpretar-ho segons un prototipus o cas conegut, el  hindsight bias on creiem haver predit un fet [la Dominga “ya lo decía yo!], o el confirmation bias on privilegiem la informació que confirma les nostres creences o hipòtesis.
    • [Tot i que no s’ha fet la connexió, els estudis d’atribució en psicologia social en tant que pressuposen la pregunta “Com sabem que els altres tenen una ment, intencions i emocions com les nostres?” connecten amb el problema filosòfic de la intersubjectivitat, el fet que no estic sol al món, sinó que comparteixo una realitat amb altres éssers que també pensen, senten i actuen. La fenomenologia de Husserl, Scheler, Merleau-Ponty plantejava el problema de com accedim a l’experiència de l’altre ja que no podem “veure” directament la ment d’una altra persona, només el seu cos i les seves accions. Entre la teoria de l’atribució i el descobriment de les neurones mirall, tenim una resposta empírica. També suposa una resposta al problema del solipsisme, que planteja el dubte de si només existeixo jo i els meus estats mentals, essent la resta una projecció de la meva ment. El fet que actuem, no com si projectéssim el que ens dóna al gana sinó que d’una banda, com deia Popper, reality strikes back, i de l’altra, reconeixem altres subjectes i els atribuïm una ment i intencions reals, i suposem que compartim una mateixa realitat, prova que vivim com si hi hagués un món exterior i unes altres ments independents de nosaltres.]

Autoconcepte

(“Self-concept”) com ens percebem i entenem a nosaltres mateixos dins del món social, el conjunt d’idees, creences i percepcions que una persona té sobre qui és ella mateixa. Té tres components:

• • • Cognitiu, què sé o crec sobre mi mateix (“Sóc tímid”, “Sóc intel·ligent”, “Sóc esportista”…).
    • Afectiu: com em sento respecte a aquestes característiques (relacionat amb l’autoestima).
    • Comportamental: com actuo en funció de la meva imatge personal (relacionat amb el “self-presentation” o la “identitat social”).

[a Personalitat havíem vist que l’autopercepció es corresponia bastant bé amb el que mesuraven els tests]. A psicologia social s’entén “self-concept” com una construcció que es forma a través de com ens veuen, ens jutgen i ens tracten els altres. Treball rellevant per la reflexió sobre El jo, invariants i continuïtat]

• • • 1890 William James, “The Principles of Psychology” distingeix entre el I-self (subjecte): el jo com a agent que experimenta. Me-self (objecte): el jo com a cosa que pot ser observada i descrita.
    • 1902 Charles Horton Cooley (1902), Teoria del “Looking-glass self”, ens veiem a nosaltres mateixos a través dels ulls dels altres. La nostra autoimatge es forma en funció de com pensem que els altres ens perceben,i com ens sentim respecte a aquestes percepcions. “El jo és un mirall que reflecteix la imatge que creiem que els altres tenen de nosaltres.”
    • 1934 George Herbert Mead, “Mind, Self, and Society”. El “self” es construeix quan aprenem a adoptar el punt de vista dels altres (“taking the role of the other”). Hi ha el “I” (el jo actiu, espontani), i el “Me” (el jo socialitzat, que internalitza les expectatives dels altres).
    • [1937 Piaget “La construction du réel chez l’enfant” (Desenvolupament cognitiu  ). Inicialment, el nadó no diferencia entre ell mateix i el món exterior, el seu univers és una mena de “massa indiferenciada” d’experiències sensorials i motors. “Le moi et le monde extérieur sont d’abord confondus”. A mesura que actua sobre el món (xucla, toca, mou, agafa…), el nen descobreix regularitats i resistències. Algunes coses responen immediatament a la seva acció → el seu cos (subjecte), altres coses no responen o persisteixen per si mateixes → objectes del món exterior. Així, el “jo” neix per contrast amb el “no-jo”. El nen s’adona del que pot controlar (el seu cos, les seves accions) i del que no pot (els objectes externs). Això comença cap els 8-9 mesos amb l’adquisició de l’objecte permanent i es consolida cap els 12-24 mesos . La mare seria el primer “altre” estable que permet al nen prendre consciència de si mateix com a subjecte separat.
    • 1951 Carl Rogers, enfoc humanista de la “Client-Centered Therapy”. Introduir el concepte de “self ideal” (el jo que voldríem ser). El benestar pscicològic dependria de la congruència entre el “self real” i el “self ideal”.
    • 1967 Daryl J. Bem “Self-Perception: An Alternative Interpretation of Cognitive Dissonance Phenomena”, 1972 “Self-Perception Theory”. Coneixem els nostres propis estats interns (creences, actituds, emocions) observant el nostre propi comportament, de manera semblant a com observen el comportament dels altres, com si fóssim observadors externs. El “self-concept” es construeix parcialment a partir de l’autoobservació, no només de la introspecció o de la validació social.
    • 1977 Albert Bandura “Self-Efficacy: Toward a Unifying Theory of Behavioral Change”. La creença en la pròpia capacitat per organitzar i executar les accions necessàries per aconseguir un resultat determinat influeix directament en com pensem, sentim, actuem i perseverem davant de reptes. Amb alta autoeficàcia triarem reptes més difícils i ens esforçarem més davant els obstacles. La confiança en poder sortir-nos-en disminueix l’ansietat. Millora realment el rendiment (efecte Pygmalion personal).
      Adquirim autoeficàcia observant les nostres habilitats reals, per aprenentatge vicari imitant altres persones amb èxit, per persuasió social si els altres ens animen. La calma i el benestar ho reforcen mentre que el cansament o l’estrès la rebaixen.
      Té implicacions en educació i s’ha fet servir en llibres per tenir èxit en negocis o autoajuda. (personalitat, dimensió confiança/por)
    • 1979 Henri Tajfel i John Turner. “Social Identity Theory”. Van ampliar el concepte parlant de “identitat social”, és a dir, la part del nostre “self-concept” que deriva de pertànyer a grups socials (nacionalitat, gènere, professió, etc.). La nostra autoimatge no és només individual, sinó també col·lectiva.

Neurologia

[Nivells de complexitat i emergència, som ordinadors en xarxa]

Gazzaniga, Who is in charge? cap.5

• Cablejats per la interacció social
  “It turns out that we are wired from birth for social interactions.”Els nens de seguida comencen a aprendre imitant (Bandura, Altruisme/agressió  ) i antropoformitzen objectes que sembla que es moguin amb intencionalitat.
• Cervell social com a resultat de l’evolució
  Una de les hipòtesis per explicar el creixement del cervell és que les interaccions socials del grup exigien més activitat cerebral. S’ha vist que hi ha àrees del cervell que responen al que estem veient i escoltant d’un altre, per exemple, replicant el que està dient i anticipant el final de la frase [com els LLM models de llenguatge  AI!]. La necessitat de les interaccions vindria de que sobreviuen millor els grups que aprenen a cooperar més que no pas un grup d’humans que competeixen.
  To have social relationships, you call on five cognitive abilities: (1) you must interpret visual information to recognize others, then (2) be able to remember both faces and (3) who has a relationship with whom; (4) you must process emotional information, and then (5) manipulate information about a set of relationships.
• Coevolució
  Baldwin va fer notar que els trets  `[culturals]no es transmeten genèticament, però en canvi, la tendència a adquirir aquests trets sí que s’hereta [per tant sobreviuen millor els que tenen més predisposició social, que després transmeten continguts.
  “Organisms, through their metabolisms, activities and choices, define and partly create their own niches. They may also partly destroy them. […] Suppose some complex behavioural trait P is socially learnt—individuals learn P from others, where they have no real chance of figuring it out for themselves. This will then create selection pressures for genes that make individuals better at socially acquiring P. But these genes wouldn’t have any selective advantage without the prior culture of P, since that culture is in practice necessary for any individual to learn P. After all, there will not be any advantage to a gene that makes you better at learning P from others, if there aren’t any others to learn P from.
• Social neurosicence
  Social to the Core The great social psychologist Floyd Henry Allport said “Socialized behavior is the supreme achievement of the cortex.”
  Finalment, els neuròlegs s’han adonat que cal estudiar el món social. 1978 David Premark: Complex social interactions depend on our ability to understand the mental states of others. Tenim àrees del cervell dedicades a entendre els estats mentals dels altres, les neurones mirall. “We come to understand the states of others by simulating them in our brain and body.
• Moral per evolució?
  L’origen de la moral, serien els ensenyaments de la religió? O potser és que per tal que sobrevisquin els grups socials hem de seguir certa conducta?
  Psychologist Jonathan Haidt, in an effort to include what is common to all moral systems, not just Western thought, has come up with this definition: “Moral systems are interlocking sets of values, virtues, norms, practices, identities, institutions, technologies, and evolved psychological mechanisms that work together to suppress or regulate selfishness and make social life possible.
  Hi haurien certes reaccions emocionals i morals inscrites al cervell. [aleshores això voldria dir que els que fan el mal estan “mal cablejats” i no es poden reeducar?] Haidt and Craig Joseph have come up with a list of universal moral modules after comparing works about human universals, cultural differences in morality, and precursors of morality in chimpanzees. Their five modules have to do with suffering (it’s good to help and not harm others), reciprocity (from this comes a sense of fairness), hierarchy (respect for elders and those in legitimate authority), coalitionary bonding (loyalty to your group) and purity (praising cleanliness and shunning contamination and carnal behavior).
  Many examples of moral circuits have been identified, and they seem to be distributed all over the brain. We have many innate responses to our social world, including automatic empathy, implicit evaluation of others, and emotional reactions, and these all inform our moral judgments.

[Seguim el grup per avantatge evolutiu? cgpt]

La tendència a seguir les directrius del grup al qual pertanyem, encara que a vegades això suposi anar en contra de l’evidència, o adoptar biaixos cognitius i prejudicis, es pot explicar com a resultat de l’evolució? Tenen més oportunitats de sobreviure els humans que pertanyen a un grup coherent amb les mateixes creences? Aquesta tendència, és transmesa culturalment o bé ha arribat a arrelar genèticament?

S’ha observat a totes les cultures, la qual cosa suggeriria que pot tenir un origen evolutiu. Robin Dunbar, Joseph Henrich i Jonathan Haidt han proposat que el conformisme i la cohesió grupal són estratègies adaptatives. Els humans seríem una espècie altament cooperativa i dependent del grup. En contextos ancestrals, contradir el grup podia significar expulsió o marginació, és a dir, risc vital. David Sloan Wilson proposa que els grups més cohesionats, encara que menys “racionals”, sobreviuen millor que grups desorganitzats. El biaix de confirmació, el pensament grupal (groupthink) o l’obediència jeràrquica serien manifestacions modernes d’aquests mecanismes adaptatius.
Podria tenir una base genètica i alhora, la cultura amplifica i modula aquestes tendències. Les normes, mites i institucions recompensen el pensament grupal (“ser lleial”, “no contradir”). Els infants aprenen per imitació i reforç a adaptar-se a les creences del seu entorn.
[D’una banda, no cal reinventar la roda, sobrevivim millor si aprofitem l’experiència acumulada del grup. De l’altra, per evolucionar a vegades cal trencar amb les creences establertes, com el “eppur si mouve” de Galileu]

Discussió, debat situacionisme / personalitat, evolució

Situacionisme/personalitat

Per Goffman, l’individu no té una “essència” fixa i coherent, sinó que actua com un actor social que interpreta diferents papers segons el “context escènic” — el que ell anomena “front stage” i “back stage”. Això no implica falsedat o engany, sinó adaptabilitat situacional: en funció de les expectatives dels altres i de les normes socials, activem unes parts o unes altres del nostre repertori d’identitats. El comportament és altament dependent de la situació. No podem entendre’l només com a expressió dels trets interns d’una persona.  (Personalitat Psicologia social )

Fritz Heider (i més tard, Ross, Nisbett i altres) van mostrar que els humans tenim una tendència a sobreestimar les causes internes (intencions, caràcter) i a subestimar els factors situacionals. Això és el que s’anomena el “biaix fonamental d’atribució”. Quan jutgem els altres, solem pensar “ha actuat així perquè és dolent, negligent o impulsiu”, en lloc de veure com la situació concreta pot haver forçat o condicionat aquella acció.

Fins a quin punt les nostres accions estan determinades, no pel que som, la nostra personalitat, el nostre projecte de vida, sinó per l’entorn social?

Això té implicacions profundes per a la manera com entenem la responsabilitat moral i legal. Autors de la teoria crítica, de la sociologia del dret i del moviment del “law and society” han utilitzat arguments propers a Goffman per assenyalar que la conducta criminal sovint reflecteix estructures socials (pobresa, exclusió, pressió de grup, etc.), més que intencions malicioses individuals. D’altres han assenyalat qu quan la societat ens etiqueta d’una determinada manera, “delinqüent” acabem actuant segons el rol que se’ns ha assignat.
En la pràctica judicial els advocats defensors fan sovint ús d’aquests plantejaments per minorar la responsabilitat de l’acusat. Es consideren atenuants la coacció, la situació social i l’estat emocional [podríem dir que si actuem amb el sistema 1 de Kahneman, més automàtic i intuïtiu, no som tan responsables com quan ho fem amb el sistema2].
Cas Patty Hearst (EUA, 1976). Cas My Lai (Vietnam, 1968), responsabillitat crims de guerra. Abusos a Abu Ghraib (Iraq, 2004).

[Dins de cada societat hi ha uns quants “tipus”, guions o papers de vida disponibles en funció de la nostra circumstància social i les capacitats heretades genèticament 100.000M de vides]

[4 tipus de fet]

Als 90, quan plantejava un inventari de tot el que existeix, considerava els tres tipus de fet, els ens físics, que es poden mesurar, l’experiència psíquica que podem sentir i inferir als altres, els continguts culturals, que poden actualitzar-se en les ments i tenir diversos suports físics, i un quart tipus de fet que serien les societats, una mena “d’organismes” amb un “DNA cultural”. Quines propietats noves apareixen?

Museu

• • • Introducció: com influencien els grups el que pensem i com actuem? Resum Història.
    • Experiments d’obediència i conformitat: Milgram i descàrregues, Zimbardo i la presó, Asch.  Influència social, conformisme i obediència
    • Pertinença a Grups:
      – Belonging, projecte del Manchester Museum, relectura del colonialisme resseguint la història de les persones i objectes que migren i preguntant-se amb què ens identifiquem: el llenguatge, els llocs, objectes de cada dia.
      – amb quins grups ens identifiquem, i a quins grups ens contraposem (llengüa, nació, política, futbol, fans d’un artista)? quines idees (prejudicis) defineix el nostre grup o els altres als quals ens contraposem?  Identitat de grup i prejudicis
      – quins continguts reps a les xarxes socials? a favor o en contra d’inmigració, Trump/Woke, Barça/Madrid, Catalunya/Espanya.  Xarxes socials, bombolles
    • Relacions, transacció, l’amor:  Relacions interpersonals  (veure també la llista de característiques de relacions.) [Quins guanys i costos tenim a les nostres relacions? Quins components de passió, intimitat i compromís?
    • Observant la conducta dels altres:
      – [Kurt Lewin, la conducta és funció del grup; tipus de lideratge   Dinàmica de grups i sociometria, dibuixa el sociograma a la teva classe o la teva empresa
      – Qüestionari sobre a què atribuïm les seves accions  Cognició social i atribució de causes, intencions i motius interns, circumstàncies externes [hi ha d’haver un dolent]
      – Les “dreceres cognitives”, marcs mentals, estereotipus,  Cognició social i biaixos
      – Altruisme/agressió  Exemples d’agressió: violència de gènere en parella, grups violents en el futbol o moviments polítics (destrucció a les manifestacions), fascinació per la violència en vídeojocs, . Exemples d’altruisme: resposta de la gent quan hi ha hagut una calamitat, voluntariat.
    • Com es formen les opinions [del grup, preguntem-nos-ho sobre els que creiem que estan equivocats]? Per què se sostenen creences manifestament errònies? Les “actituds”, el que creiem, determinem com actuem? Festinger i dissonància cognitiva, el cervell com a advocat defensor i no com a científic.   Actituds, persuasió i canvi d’opinió
    • Com crec que em veuen els altres? Com em presento en diferents grups [els diferents papers que tenim en diferents escenaris]? [com em presento a les xarxes socials? foto caminant pel bosc, fent meditació a la platja, fent esport, mostrant el cos o el cotxe]  Autoconcepte
    • Qui és el malalt? La persona o el grup? Escena de conflicte de parella, família o grup, potser seguida d’una sessió individual on es detecta el l’objecte de la teràpia hauria de ser el grup.  Fulletó amb els eixos de relacions per que el visitant els apliqui a la seva família o grup. Teràpia sistèmica familiar
    • La vida en grup, està “preprogramada” genèticament? o és resultat de l’aprenentatge? Pertànyer a un grup i seguir les seves directrius a vegades acríticament, és una adaptació evolutiva? Neurologia
    • Fins a quin punt la nostra conducta és determinada pel grup [com els ordinadors que estan en una xarxa] o és resultat de les nostres eleccions i projecte de vida?  Discussió

Articles

CHAPTER X SOCIAL PSYCHOLOGY 286

• • • • READING 37: A PRISON BY ANY OTHER NAME . . . 287
        Zimbardo, P. G. (1972). The pathology of imprisonment. Society, 9(6), 4-8.
        Haney, C, Banks, W. C, & Zimbardo, P. G. (1973). Interpersonal dynamics in a
        simulated prison. International Journal of Criminology & Penology, 1, 69-97.
      • READING 38: THE POWER OF CONFORMITY 295
        Asch, S. E. (1955). Opinions and social pressure. Scientific American, 193(5),
        31-35.
      • READING 39: TO HELP OR NOT TO HELP 300
        Darley, J. M., & Latané, B. (1968). Bystander intervention in emergencies: Diffusion  of responsibility. Journal of Personality and Social Psychology, 8, 377-383.
      • READING 40: OBEY AT ANY COST? 308
        Milgram, S. (1963). Behavioral study of obedience. Journal of Abnormal and Social Psychology, 67, 371-378.

La vida humana :   L’experiència humana   El cos humà  Cervell, Xarxa neuronal  |  Psicologia  |  Vides humanes

Introducció     Història   Classificació WHO DSM

• Neurològics: desenvolupament,    demència
• [Alteracions conducta]: Esquizofrènia   Bipolars i depressius   Control d’impulsos    Substàncies
• [Angoixa] Ansietat   TOC
• [Traumes i estrès] Posttraumàtics    dissociatius    somàtics     disruptiu/dissocial     Hikikomori
• Personalitat
• [Altres]  Eliminació i son , Alimentaris    Sexuals, gènere, parafílies

Epidemiologia    Salut mental i benestar    Arts    Discussió: Ment i matèria. Els límits de la condició humana.   Museu

Introducció

[Al nostre voltant podem trobar un amic que pateix depressió, veure algú que parla o crida tot sol al carrer. O potser podem reconèixer en nosaltres mateixos una addicció a les xarxes, una obsessió amb algú que estimem o odiem, una manca de ganes de llevar-nos i posar-nos en marxa al matí. He estat testimoni de la confusió i posterior Alzheimer de la tieta Montserrat, les angoixes del pare, quan perd el fil, la pèrdua de capacitat a l’hora de fer anar l’ordinador o el telèfon. El trastorn alimentari de T i la depressió de M. La personalitat paranoica de la M a la feina i G a l’entorn del Lindy. La depressió de AB a la feina, HD a Lindy. El trastorn bipolar del pare de JB].
[On acaba la vida bona i comença una vida imperfecta? On acaba una vida imperfecta i comença un estat disfuncional? Trastorn mental, salut mental, benestar]

Definició

A mental disorder, also referred to as a mental illness, a mental health condition, or a psychiatric disability, is a behavioral or mental pattern that causes significant distress or impairment of personal functioning. A mental disorder is also characterized by a clinically significant disturbance in an individual’s cognition, emotional regulation, or behavior, often in a social context. Such disturbances may occur as single episodes, may be persistent, or may be relapsing–remitting. There are many different types of mental disorders, with signs and symptoms that vary widely between specific disorders. A mental disorder is one aspect of mental health.

[Notem diferents aspectes del trastorn mental, la incapacitat de funcionar, el patiment personal, l’impacte a la societat. Algú pot tenir intactes les capacitats cognitives i patir una depressió. La societat respon tractant o protegint-se.]

Etimologia

• bogeria: bòger, baud, origen poc clar, potser babau, potser de boja=papallona
• Follia: del llatí follis, buf, sac ple d’aire, buit de substància
• Demència: del llatí dementia, privat de ment, incapaç d’actuar racionalment.

Història

Antiguitat

“Melancolia”: tristesa profunda, desànim o apatia (equivalent a depressió).
“Mania”: excitació, agitació o eufòria (equivalent a mania o hipomania).
“Fòbia” o “terror”: por irracional (ja reconeguda per Hipòcrates).
“Epilepsia sagrada”: morbus sacer per explicar convulsions o brots psicòtics (considerada d’origen diví o demoníac).
“Histeria” (d’hýsteron, úter): atribuïda a dones; s’explicava com un “moviment” de l’úter dins el cos que causava símptomes emocionals o físics.
“Delirium”: confusió o bogeria transitòria (a Roma).

A Mesopotàmia o Egipte s’atribuïa a causes sobrenaturals (possessió per esperits, càstigs divins).
A Grècia i Roma, amb Hipòcrates i Galè, sorgeix la visió naturalista dels quatre humors; els desequilibris d’aquests fluids causaven malalties físiques i mentals, un excés de bilis negra duia a la melancolia i un excés de bilis groga a la mania. Es tractava amb repòs, infusions, purgues i sagnies. ( Història de la medicina: Antiguitat i postclàssica.)

La vida bona a l’antiguitat
Contraposat a la melancolia o mania, Aristòtil (s. IV aC) parlava d’eudaimonia, floriment, vida que val la pena. Estoics, elininant el que estorba, els epicuris l’ataràxia i la pau d’esperit. En la tradició budista també es busca la pau interior.
El terme well-being apareix en anglès des del s. XVII, però s’usava de manera general, no científica, amb el sentit de “estar bé”, “prosperitat” o “estat saludable”. Aquesta noció no apareix fins a la segona meitat del sXX.

Edat mitjana

A l’edat mitjana en lloc de “Mania” es comença a parlar de “Fúria”, “bogeria”, “deliri”, “possessió”, o “malefici” per designar conductes estranyes. Els símptomes d’ansietat o depressió podien anomenar-se “acèdia” (apatia espiritual, tristesa de l’ànima), especialment en monjos. Les persones amb deliris o al·lucinacions sovint es consideraven endemoniades o bruixes. [L’edat mitjana occidental o entén tot en termes religiosos i els mals s’atribueixen a poessessions i pecats a tractar amb exorcismes i penitències]
La medecina àrab [on seguia viva la cultura grega] amb Avicenna i Averrois mantenien la visió mèdica d’origen humoral i tenien hospitals que oferien música, banys i converses. El califa Al-Walid (r. 705–715) va construir un asil per acollir els discapacitats intel·lectuals. A l’occident cristià s’entenien com a possessió demoníaca, càstig diví o prova espiritual. Es feien exorcismes, pregària i penitència i a vegades es recloïen en monestirs o hospitals, aquí amb pobres i altres malalts. A Londres el Bethlem Hospital (o Bedlam) al sXIII tenia una ala per a “dements”.

Edat moderna

Al renaixement [va desapareixent la interpretació de possessió demoníaca],  es manté la teoria humoral, però creix l’interès per causes naturals i psicològiques. El concepte de “melancòlic” s’associa a tipus de personalitat genial (artista, pensador, geni). Els brots psicòtics i la mania continuen considerant-se “bogeria” o “alienació mental”.

Foucault a la seva “Història de la follia a l’edat clàssica” parla del “Gran tancament”, entre els segles XVII i XVIII. Les societats europees creen institucions per recloure mendicants, desviats, prostitutes, malalts i bojos en un mateix espai. La bogeria es comença a percebre com una qüestió d’ordre públic i moral, més que mèdica. A França, per exemple, L’Hôpital Général de Paris (fundat el 1656) era una institució per al control social, no un hospital mèdic. [Els afectats no són subjectes a guarir sinó a apartar de la societat]

A mitjans del segle XVII–XVIII comença l’observació clínica i es proposen les primeres classificacions rudimentàries: “melancolia”, “mania”, “histeria”, “hipocondria”. Thomas Willis i Robert Burton aporten descripcions detallades de la depressió i l’ansietat.

Al sXIX amb el naixement de la psiquiatria apareix la idea que la bogeria és una malaltia mental que pot tractar-se, no un problema moral o espiritual. Deixem de parlar de “bojos” i comencem a parlar de “malalts”.
Philippe Pinel cap el 1793, allibera els interns de les cadenes a Bicêtre i Salpêtrière, i impulsa el tractament moral. Jean-Étienne Esquirol introdueix classificacions clíniques més precises. (Des maladies mentales, il·lustrades). William Tuke crea el “York Retreat” (1796) a Anglaterra, una institució més humanitària basada en la convivència i la disciplina moral. El 1808 Johann Reil encunya el terme “psiquiatria”, la “cura de l’ànima” (1808).

sXIX-XX Psiquiatria, Higiene mental

Emil Kraepelin (1856–1926), considerat el pare de la psiquiatria moderna, classifica els trastorns segons curs, pronòstic i símptomes. Distingeix entre Dementia praecox (predecessor de l’esquizofrènia) i Psicosi maníac-depressiva (predecessor del trastorn bipolar). Serà la base de l’ICD i el DSM moderns.

Els principals diagnòstics de l’època eren histèria, neurastènia i neurosi.
La “histèria” era un diagnòstic paraigua usat abans del 1950 per símptomes emocionals, somàtics, dissociatius o sexuals. S’associava erròniament a les dones i es va carregar de significats culturals i moralistes. Desapareix al DSMIII (1980). Abastava des de trastorns neurològics funcionals (paràlisi, convulsions), trastorns dissociatius (Amnèsia, fugues, personalitats múltiples), trastorn histriònic de la personalitat (persones molt dramàtiques, seductores, expressives, hipersensibles).
La neurastènia, molt popular als EUA fins 1930 (fatiga extrema, cefalees, tristesa, irritabilitat, debilitat nerviosa), correspondria a trastorns depressius, ansietat, estrès posttraumàtic.
La neurosi agrupava tots els trastorns psicològics sense “psicosi”, incloïa ansietat, fòbies, obsessions, histeria, hipocondria, neurastènia, etc. Freud la va usar molt, tot i que en un sentit diferent del clínic actual. El terme desapareix amb el DSM-III (1980) perquè era massa ampli, moralista i vague. Ara es distingeix entre trastorns d’ansietat, TOC, trastorns somàtics.

Entre 1890 i 1930 predominarà la psicoanàlisi de Freud (1890–1930) que atribueix els trastorns com a conflictes inconscients. Els primers psicoanalistes, Freud, Jung Adler, eren però progressivament s’hi incorporen no-metges com Karl Abraham, Melanie Klein o Anna Freud.  Apareix la idea que es pot “tractar l’ànima” sense ser metge. Als EUA, després de la Primera Guerra Mundial, els psicòlegs comencen a treballar en avaluació de soldats, proves psicomètriques i diagnòstic psicològic. Apareix la figura del psicòleg clínic (1943 University of Kansas). Comencen a fer psicoteràpia, sota supervisió psiquiàtrica.

Recerca de tractaments mèdics amb insulina, electroconvulsoteràpia (1938), i lobotomies [si trec la part variada, problema solucionat)

El ICD-6 (1949) serà el primer sistema internacional que inclou trastorns mentals. El 1952 apareix el DSM-I (1952) i DSM-II (1968) fortament influïts per la psicoanàlisi.

Al llarg del segle XIX, l’Estat comença a construir manicomis públics arreu d’Europa, sovint fora de les ciutats, per aïllar i “curar” els malalts mentals. A Catalunya es va fundar el Manicomi de Sant Boi (1853) i l’Institut Mental de la Santa Creu (1886). Els manicomis funcionaven com espais de reclusió permanent, més que no pas de tractament efectiu. El model era mèdic però també disciplinari.

El moviment de la higiene mental
Defensa prevenir el trastorn mental promovent condicions socials saludables. Dorothea Dix (EUA). Isaac Ray publica “Mental Hygiene” el 1863. Aquest seria el precedent del concepte modern de “salut mental”. Fins ara la medecina s’ocupava de les malalties [quan apareixien i ja era tard], no del benestar [com medecina paliativa, que mira la persona i no el combat contra la malaltia]. Clifford Beers, un activista internat en manicomis, funda el moviment “Mental Hygiene Movement” amb el llibre “A Mind That Found Itself” (1908). Entre 1910 i 1930 comencen a aparèixer les primeres polítiques públiques de “mental health” apareixen entre 1910–1930.
El 1946 la WHO defineix la salut com “un estat de complet benestar físic, mental i social…”. El 1949 es funda la Federació Mundial per a la Salut Mental (WFMH).

1950-actualitat Psicofàrmacs. 

A partir dels anys 1950–70, amb l’arribada dels psicofàrmacs, la crítica social (antipsiquiatria) i els moviments pels drets dels pacients, comença el procés de desinstitucionalització. Els manicomis es van tancant o reconvertint en hospitals psiquiàtrics oberts i serveis comunitaris de salut mental.

Amb els primers psicofàrmacs es revoluciona la psiquiatria: antipsicòtic clorpromazina (1952), antidepressiu tricíclic i IMAO, ansiolític benzodiazepínic (1957).

Amb la descoberta dels psicofàrmacs se separen els rols. La psiquiatria assumeix un paper més mèdic, farmacològic i biològic. El psicòleg clínic és el professional (no mèdic, no poden receptar) orientat a l’avaluació i la psicoteràpia. Es consolida al DSMIII.

Amb el DSM-III (1980) s’abandona el model psicoanalític i apareix una classificació descriptiva, criterial i ateòrica (basada en Kraepelin i en evidències). Estandaritza els diagnòstics de trastorn depressiu major, esquizofrènia, trastorn bipolar i diferents trastorns d’ansietat diferenciats
Al s XXI s’integra la recerca genètica, neuroimatge i neurociència cognitiva. Es recorre massivament a la psicofarmacologia.

Les psicoteràpies es basen en l’evidència.

• Teràpia Cognitivoconductual (Cognitive Behavioral Therapy, CBT), treball sobre els pensaments (part cognitiva) i modificació de conductes i hàbits (part conductual).
• Teràpia d’Acceptació i Compromís (Acceptance and Commitment Therapy), acceptació del patiment i de les emocions difícils, Distanciament dels pensaments (defusió cognitiva), Viure d’acord amb valors personals, Compromís en accions significatives. [viure amb la infelicitat ja que no la podrem eliminar].
• Desensibilització i Reprocessament per Moviments Oculars (Eye Movement Desensitization and Reprocessing), guiar moviments oculars per reprocessar experiències traumàtiques.

Es revisa el DSM a IV i5-TR) i ICD (ICD-10 → ICD-11).

Benestar (Well-being)

1960–1980: La salut mental com a benestar.
La psicologia humanista (Maslow, Rogers) impulsa la idea que salut mental no és només “absència de malaltia” sinó [una vida plena i realitzada flourishing>> motivació]. [La salut mental és un afer públic, mesurat en enquestes, un indicador social i un dret objecte de polítiques públiques.

A partir de 1960 es comença a mesurar el “benestar”. Hadley Cantril, “life satisfaction”, 1958–1961. Richard Easterlin introdueix la “Easterlin Paradox“, comparant benestar i ingressos. [sembla que el benestar depèn de com ens sentim comparativament millor respecte de la resta].
Norman Bradburn, “Affect Balance Scale”, 1969. Ed Diener proposa formalment el concepte de Subjective Well-Being (SWB), que inclou afectes positiu i negatiu, i satisfacció vital.
Als 2000 apareix la filosofia positiva amb Martin Seligman que expandeix el concepte de well-being per incloure altres aspectes com significat, relacions i realització personal.
La sociologia i l’economia incorporen la noció de “subjective well-being” en estudis de qualitat de vida.

Trastorns moderns

Ansietat i estrès. Sempre n’hi ha hagut però la forma moderna d’estrès crònic, el “burnout” —relacionada amb ritmes de treball, incertesa econòmica, hiperconnexió digital i pressió per l’èxit— és pròpia de les societats industrials i postindustrials.
Depressió. Es parla de melancolia des de l’antiguitat però avui parlem d’una epidèmia de depressió lligada a l’aïllament social, la pèrdua de comunitat i l’excés de comparació social per exemple, a través de xarxes socials). (Un món infeliç que pot pot suportar viure sense l’ajuda de de drogues i medicaments).
Trastorns alimentaris. L’anorèxia vinculada a ideals de bellesa i a la pressió mediàtica sobre el cos, és clarament contemporània. [necessitat ser atractiu]. Amb els models digitals apareix el el desig de voler assemblar-nos als cossos i rostres ideals resultat d’aplicar filtres.

Hi ha trastorns nous com l’addicció a internet, videojocs o xarxes socials — fenòmens sense equivalent històric, la nomofòbia (por a estar sense mòbil) i altres formes d’ansietat tecnològica. [la necessitat de mirar constantment el mòbil] (Un món que parla, història de la lectura).
FOMO (“fear of missing out”) [ i FOBO, fear of better option; ens sentim infeliços si no vivim el màxim (la massificació del turisme, és un resultat de la idea de vida bona romàntica d’autorealització?]

Classificacions

ICD10 WHO 2019

• F00-F09 Organic, including symptomatic, mental disorders: Alzheimer, demència, malaties degudes a deteriorament del cervell
• F10-F19 Mental and behavioural disorders due to psychoactive substance use
• F20-F29 Schizophrenia, schizotypal and delusional disorders
• F30-F39 Mood [affective] disorders: mania, trastorn bipolar, depressió
• F40-F48 Neurotic, stress-related and somatoform disorders: fòbies, ansietat, obsessiu-compulsiu
• F50-F59 Behavioural syndromes associated with physiological disturbances and physical factors: trastorns alimentaris, disfunció sexual
• F60-F69 Disorders of adult personality and behaviour
  -Personalitat: paranoide, esquizoide, associal, histriònic
  -Canvis de personalitat
  – Piròmans, addicció al joc, cleptomania
  -identitat sexual, preferències sexuals, fetitxisme
• F70-F79 Mental retardation
• F80-F89 Disorders of psychological development: llenguatge, motor
• F90-F98 Behavioural and emotional disorders with onset usually occurring in childhood and adolescence
• F99-F99 Unspecified mental disorder

ICD-11 i equivalència amb DSM

Una classificació més alineada amb el DSM. Mental behavioral or neurodevelopment disorders. (La disfòria de gènere al ICD11 no es cataloga com a un tema de salut mental sinó de salut sexual) (Alzheimer es classifica a malalties del sistema nerviós)

• Neurodevelopmental disorders 6A0(inclou: discapacitat intel·lectual, TEA, ADHD, trastorns d’aprenentatge, comunicació, etc.) // DSM5-1
• Schizophrenia or other primary psychotic disorders 6A2, 6A3 Catatonia // DSM5-2
• Mood disorders Trastorn bipolar 6A6, Depressió 6A7//DSM-5 Bipolar 3 i Depressiu 4
• Anxiety and fear-related disorders, Trastorn general d’ansietat 6B2. fòbies //DSM-5 5
• Disorders specifically associated with stress (inclou PTSD, CPTSD, trastorn d’adaptació) 6B4// DSM-5 -7
• Dissociative disorders 6B6 // DSM-5 – 8
• Feeding and eating disorders 6B8 Anorèxia, bulímia // DSM-5 -10
• Elimination disorders 6C0 // DSM-5 – 11:
• Disorders of bodily distress or bodily experience 6C2 bodily symptoms that the individual finds distressing and to which excessive attention is directed. Body integrity dysphoria involves a disturbance in the person’s experience of the body manifested by the persistent desire to have a specific physical disability accompanied by persistent discomfort, or intense feelings of inappropriateness concerning current non-disabled body configuration. // DSM-5:9
  Factitious disorder 6D5 (simular necessitat de tractament) 6D5 // DSM-5 9 Somatic Symptom and Related Disorders (ensenya Factitious Disorder)
• Disorders due to substance use 6C4. Addictive behaviour (addicció al joc) 6C5 // DSM-5 16
• Impulse control disorders, (ex.: piromania, cleptomania, comprensió més acotada) 6C7 // DSM 15
• Disruptive behaviour and dissocial disorders 6C9 // DSM 15
• Personality disorders and related traits (model dimensional: lleu/moderat/greu + trets) 6D10// DSM-5 18 (amb model de dimensions també)
• Paraphilic disorders 6D3 (exhibicionisme..) // DSM5 19

DSM

• 1. Trastorns del neurodesenvolupament: Discapacitat intel·lectual (lleu, moderada, greu), Trastorns de la comunicació, Trastorn de l’espectre autista, TDAH (trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat), Trastorns d’aprenentatge específics, Trastorns motors (tic, coordinació, Tourette…)
• 2. Esquizofrènia i altres trastorns psicòtics: Trastorn esquizotípic, Esquizofrènia, Trastorn esquizofreniforme, Trastorn esquizoafectiu, Trastorn delirant, Trastorns psicòtics breus o induïts per substàncies.
• 3. Trastorns bipolars i relacionats: Trastorn bipolar I, Trastorn bipolar II, Trastorn ciclotímic, Altres trastorns bipolars especificats o no especificats
• 4. Trastorns depressius: Trastorn depressiu major, Trastorn depressiu persistent (distímia), Trastorn disfòric premenstrual, Trastorn depressiu induït per substàncies o medicaments.
• 5. Trastorns d’ansietat: Trastorn d’ansietat generalitzada (TAG), Trastorn de pànic, Agorafòbia, Fòbies específiques, Fòbia social (trastorn d’ansietat social), Mutisme selectiu
• 6. Trastorns obsessivocompulsius i relacionats: TOC, Trastorn dismòrfic corporal, Tricotilomania, Excoriació (arrencament de pell), Trastorns relacionats amb acumulació
• 7. Trastorns relacionats amb traumes i estrès: Trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT), Trastorn d’estrès agut, Trastorns d’adaptació, Trastorn reactiu de l’aferrament
• 8. Trastorns dissociatius: Amnèsia dissociativa, Trastorn de despersonalització/desrealització, Trastorn dissociatiu de la identitat
• 9. Trastorns somàtics i relacionats: Trastorn de símptomes somàtics, Ansietat per malaltia (hipocondria), Trastorn de conversió (trastorn neurològic funcional)
• 10. Trastorns alimentaris i de la ingestió d’aliments: Anorèxia nerviosa, Bulímia nerviosa, Trastorn per afartament, Pica, Ruminació, Restricció alimentària evitativa
• 11. Trastorns d’eliminació: Enuresi, Encopresi
• 12. Trastorns del son-vigília: Insomni, Hipersomnolència, Narcolèpsia, Apnea del son, Trastorns del ritme circadià
• 13. Disfuncions sexuals: Ejaculació precoç o retardada, Disfunció erèctil, Trastorn del desig sexual, Trastorn de dolor genitopèlvic
• 14. Disfòria de gènere
• 15. Trastorns disruptius, de control dels impulsos i de la conducta: Trastorn oposicionista-desafiant, Trastorn de conducta, Trastorn explosiu intermitent, Cleptomania, Piròmania
• 16. Trastorns relacionats amb substàncies i addiccions: Alcohol, cafeïna, cànnabis, opiacis, estimulants, etc., Trastorn per joc (l’únic no relacionat amb substàncies)
• 17. Trastorns neurocognitius: Deliri, Trastorn neurocognitiu major o lleu (demències, Alzheimer, etc.)
• 18. Trastorns de la personalitat: Grup A: Paranoide, esquizoide, esquizotípic, Grup B: Antisocial, límit (borderline), histriònic, narcisista, Grup C: Evitatiu, dependent, obsessivocompulsiu
• 19. Trastorns parafílics: Exhibicionisme, voyeurisme, fetitxisme, pedofília, sadomasoquisme, etc.
• 20. Altres trastorns mentals: Símptomes no especificats, multifactorials, o vinculats a altres condicions mèdiques.

Neurodesenvolupament i demència

[Quan falla el hardware en la construcció del sistema o es desgasta amb el temps]

Neurodesenvolupament (DSM-1, ICD10 F70-79, ICD11 1 6A0)

• Discapacitat intelectual / Intelectual disability (Mental retardation).DSM(1), ICD10 (F70–F79)
  Consisteix en “deficits in general mental abilities, such as reasoning, problem solving, planning, abstract thinking, judgment, academic learning, and learning from experience”. Es classifica en suau (IQ.50-69), moderada (35-49>) i severa (20-34) . (  Tests d’intel·ligència   )   Sovint es presenta juntament amb altres trastorns, com l’autisme.
  Les causes poden ser genètiques, problemes durant l’embaràs o el part [error en les peces, o error en muntar-les].
  Afectaria un 2–3% de la població, amb un 80% de discapacitat suau. Amb el suport adequat poden arribar a tenir una vida relativament independent.
• Trastorns del llenguatge. (F80-83) (trastorn del llenguatge, trastorn de la fonació, trastorn de la comunicació socialdislèxia, discalcúlia, etc.),Language disorder, speech sound disorder, social (pragmatic) communication disorder, and childhood-onset fluency disorder (stuttering).
• ASD (TEA), trastorn de l’espectre autista F84. Autisme. is characterized by persistent deficits in social communication and social interaction across multiple contexts, including deficits in social reciprocity, nonverbal communicative behaviors used for social interaction, and skills in developing, maintaining, and understanding relationships. A més hi ha fixació i interès per certs temes i especial sensibilitat a llum o soroll. En alguns casos poden presentar altíssimes capacitats, per exemple en matemàtica o memòria. Pot variar molt, des de símptomes lleus a necessitar cura constant. S’ha observat que és hereditari però la base genètica és complexa. No té cura ni tractament. S’estima que un 1% de la població ho és. Un 40-50% lleu, amb bona capacitat de parla i llenguatge, IQ dins o per sobre de la mitjana, capacitat d’autonomia adulta, poden treballar i viure de manera independent amb mínim suport social, abans s’haurien diagnosticat com “Asperger”, més una manera de ser (neurodivergència). Que una patologia. Un 30-40% moderat, amb dificultats de comunicació moderades, necessitat de suport regular a l’escola o al treball, independència parcial però no completa potser amb supervisió en finances, organització, vida domèstica, etc. Un 20-30% amb TEA sever, amb discapacitat intel·lectual associada, comunicació limitada o absent, dificultats d’atonomia que requereixen supervisió contínua.  (Film “Rain Man” de 1988)
• ADHD (TDAH) Attention deficit hyperactivity disorder, F90. Hiperactivitat, dèficit d’atenció, impulsivitat, irritabilitat, autoestima deficient.
  Amb criteris DSM afectaria un 6-7% dels menors de 18 anys, i amb criteris ICD10, un 1-2%.
• Trastorns motors i de coordinació, F95 (Tics, síndrome de Tourette).

Neurocognitius (DSM-17)(ICD 11 8A)

Trastorns neurocognitius (demències). Biològic. Degeneració neuronal progressiva, malalties mèdiques identificables. // Deliri (delirium) — F05, Trastorns neurocognitius majors (F00 per Alzheimer; F01 vascular; F02 per demència en altres malalties). ICD11 ho classifica a malalties del sistema nerviós.

Els grecs ja associaven la vellesa mab demència. El 1901 el psiquiatra Alois Alzheimer la va identificar i descriure a partir del pacient Auguste D.
En totes les demències es comença per una etapa lleu en què es manté l’autonomia, amb oblits petits. Després ve una etapa moderada amb desorientació, confusió, dificultats funcionals (cuinar, pagar, etc.), fins que a l’etapa avançada hi ha una dependència total. La identitat i reconeixement dels familiars es perden només en l’etapa avançada.

La prevalença global de demència a Europa és d’un 7-8%.

• Alzheimer (memòria recent) 60-70%
• Vascular (atenció i marxa) 15-20%
• Frontotemporal (personalitat, empatia) 5-10%
• Cossos de Lewy i parkinson (al·lucionacions 8-10%)

Factors
Genètica: El gen APOE ε4 augmenta el risc (però no el determina). Només un petit percentatge (<1%) de casos són hereditaris al 100% (mutacions en *PSEN1*, *PSEN2*, *APP*).
Vasculars i metabòlics: Hipertensió, diabetis, colesterol alt, obesitat i tabaquisme acceleren el dany neuronal. El cervell és molt sensible a la salut dels vasos sanguinis.
Estil de vida i reserva cognitiva. El nivell educatiu, activitat intel·lectual, relacions socials, exercici físic i dieta (especialment mediterrània) protegeixen el cervell. A més reserva cognitiva, més resistència als danys estructurals.

Sí que és inevitable certa pèrdua de plasticitat neuronal. El volum cerebral es redueix un 0,2–0,5% anual a partir dels 60–65 anys. Processar informació o aprendre coses noves triga més. Però només un 10–12% de persones >65 anys desenvoluparan demència. [no acabarem tots patint Alzheimer si no morim abans]. Aquí tenim les diferències entre l’envelliment normal, la deteriorament cognitiu lleu, i la malaltia neurodegenerativa:

• Memòria. Oblits puntuals (recordes després). Oblits greus, no recordes ni amb pistes. Oblits freqüents que dificulten tasques
• Raonament i llenguatge. Lleugerament més lent. Desorganització del llenguatge. Dificultat per trobar paraules
• Orientació i vida diària. Conservades. Pèrdua d’autonomia. Lleus dificultats
  Causa principal. Envelliment cerebral normal. Neurodegeneració progressiva (plaques, enredos, etc.). Dany neuronal parcial o risc de demència
• Evolució. Estable o molt lenta. Progressiva i irreversible. Pot estabilitzar-se o progressar

Detall: Epidemiologia, evolució dels símptomes de lleu a sever, àrea cerebral afectada

• Malaltia d’Alzheimer (forma amnèsica típica). 60–70%.
  Oblits recents, repetició de preguntes, desorientació temporal. Dificultat amb llenguatge, orientació i judici; canvis d’humor. No reconeix familiars, pèrdua d’autonomia, mutisme.
  Hipocamp, escorça temporal medial, després parietal i frontal. Forma més freqüent.
  La memòria recent és la primera afectada.
• Demència vascular. 15–20%.
  Lentitud mental, dificultat de concentració, petits oblits. Canvis d’humor, marxa insegura, confusió sobtada. Deteriorament irregular, possibles símptomes motors.
  Zones disperses segons els infarts: substància blanca, tàlem, ganglis basals. Sovint curs “en graons”.
  Pot coexistir amb Alzheimer (mixta).
• Demència frontotemporal (DFT). 5–10% (més freqüent <65 anys).
  Canvis de conducta, impulsivitat, pèrdua d’empatia o llenguatge. Desinhibició, llenguatge estereotipat o pèrdua de paraules. Mutisme, apatia, dependència total.
  Lòbuls frontals i temporals anteriors.
  Memòria inicialment preservada; afecta la personalitat.
• Demència amb cossos de Lewy. 5–10%.
  Fluctuacions cognitives, al·lucinacions visuals, lentitud motora. Rigidesa tipus Parkinson, confusió variable. Deteriorament global, dependència total.
  Còrtex parietal-occipital, substància negra.
  Memòria inicialment millor que en Alzheimer; somnis vívids, al·lucinacions.
• Demència de Parkinson. 3–5%.
  Lentitud mental, distracció, apatia. Dificultat per planificar, rigidesa i tremolor. Dependència física i cognitiva.
  Ganglis basals, circuits fronto-subcorticals.
  Símptomes motors precedeixen el deteriorament cognitiu.
• Síndrome de Korsakoff (alcohòlica / carencial). <1% (poc freqüent).
  Amnèsia anterògrada, confabulació. Personalitat conservada però gran buit de memòria. Danys cognitius severs.
  Tàlem i cossos mamil·lars (sistema límbic).
  Relacionada amb dèficit de tiamina (vitamina B1). Pot estabilitzar-se.
• Hidrocefàlia normotensiva. <1–2% (causa potencialment reversible).
  Marxa inestable, incontinència lleu, pèrdua de memòria suau. Tríada clàssica: marxa, memòria, incontinència. Possible millora amb derivació.
  Dilatació ventricular, compressió frontoparietal.
  Pot confondre’s amb Alzheimer, però és tractable en alguns casos.

[Alteracions de conducta]

Esquizofrènia

DSM 2. ICD10 (F20-F29). ICD11 6A2

Es diagnostica quan almenys durant un mes hi ha  deliris (creences falses fixes), al·lucinacions, especialment auditives, discurs desorganitzat, aïllament social i resposta emocional reduïda, comportament molt desorganitzat o catatònic, símptomes negatius significatius (apatia, alògia, abúlia, aplatament afectiu).
El 1887 Kraepelin la denominava “dementia praecox” per diferenciar-la de l’Alzheimer que apareix a la vellesa. El 1911 Eugene Bleuler la va redenominar esquizofrènia per referir-se a la separació entre els processos cognitiu i les percepcions. A la síndrome de Charles Bonnet hi ha al·lucinacions visuals, però el subjecte sap que són fictícies.
No s’ha de confondre amb el trastorn dissociatiu de la identitat (personalitat múltiple).  Es presenta sovint amb altres trastorns d’estat d’ànim, ansietat, TOC i consum de substàncies. Tampoc s’ha de confondre amb el trastorn de personalitat esquizoide (Poca necessitat o desig de contacte interpersonal,  Preferència per activitats solitàries, Emotivitat limitada, Indiferència a l’elogi o la crítica, Pocs amics íntims, Tons afectius freds o poc expressius

Les veus
Les veus de l’esquizofrènia no són aleatòries ni purament fantàstiques; reflecteixen elements del món real o emocional del pacient, encara que la persona no tingui control sobre elles ni les reconegui com a pròpies en el moment del brot. Diversos estudis (Beavan, Read & Cartwright, McCarthy-Jones et al., Walters) troben que la majoria de les vegades són de persones conegudes (reflectint relacions conflictives), figures de ficció o de mitjans (televisió, films, llibres. Aquestes i le sveus que no es reconeixen no serien ben bé personatges sinó que encararien determiunats trets, representacions de pensaments interns que reprodueixen converses internes crítiques, com si fossin “versions externalitzades” de la pròpia ment. Les veus poden ser crítiques, reforçant l’ansietat i depressió (“veus negatives”), o donar instruccions i advertències (“veus directives”)que poden portar conductes de risc o impulsives.
L’afectat percep les veus com a exteriors i reals. Neuroimatges (fMRI) han mostrat que quan una persona sent veus s’activen zones semblants a les del llenguatge intern (àrea de Broca), suggerint que potser confon un pensament propi amb una veu externa. En el cas de le sveus negatives els missatges poden ser “Ets inútil”, “No vals res”, “Tothom et menysprea.” El missatge és proper a la veu interna autocrítica que es troba a vegades en els trastorns alimentaris (“ets gorda”, “ets dèbil”, “no et mereixes menjar”). L’anorèxia nerviosa coincideix amb l’esquizofrènia en missatges crítics i moralitzadors, però en aqyesra ´ltima, sembla com si el cervell “externalitzés” aquests pensaments, fent-los sonar com si vinguessin d’algú altre.

Epidemiologia.
Entre un 0.3-0.7% de la població és diagnosticada amb esquizofrènia al llarg de la seva vida. Aproximadament el 20–25% de les persones diagnosticades amb esquizofrènia tenen un sol episodi psicòtic o pocs episodis aïllats i després es recuperen gairebé completament, podent portar una vida relativament normal sense símptomes significatius la major part del temps (amb tractament i teràpia puntual). Un altre 35–45% solen tenir una evolució intermèdia, amb recaigudes periòdiques però també períodes llargs d’estabilitat funcional (amb tractament periòdic i suport psicosocial continuat).  I finalment, prop del 30–40% presenten una evolució més crònica o persistent, amb símptomes residuals o dificultats de funcionament importants (tractament i suport intensiu).

Causes i tratament
S’ha trobat que hi ha heretabilitat però no s’han identificat gens. S’han identificat com a factors de risc les complicacions durant l’embaràs o el part, el consum de cannabis durant l’adolescència, el consum d’amfetamines. Les situacions d’estrès el poden desencadenar.
Tractament amb teràpia Cognitivoconductual. El suport de la família, el treball i la comunitat ajuda a no recaure.

Mediació d’antipsicòtics

• Antipsicòtics “clàssics” o de primera generació (tipus D2 bloquejadors), apareguts als anys 50–70. Haloperidol, Chlorpromazina, Flufenazina, Trifluoperazina, Zuclopentixol. Efectius sobretot per reduir els símptomes “positius” (al·lucinacions, deliris), però poden donar més efectes secundaris motors (rigidesa, tremolors, acatisia).
• Antipsicòtics “atípics” o de segona generació, anys 90 i endavant, amb acció també sobre la serotonina (5HT2A), a més de la dopamina. Risperidona, Olanzapina, Quetiapina, Aripiprazol, Clozapina *(molt eficaç, però reservada per casos resistents)*, Ziprasidona, Lurasidona, Paliperidona, Cariprazina. Tenen menys efectes motors i, en alguns casos, ajuden també en l’estat d’ànim i l’ansietat.

Trastorns bipolars i depressius

DSM 3,  ICD10 F30-31, ICD11 6A6 / DSM 4, ICD10 F32-33,   ICD11 6A7

Tipus d’episodi

• Episodis de mania. Almenys 1 setmana d’hiperactivitat, augment de l’autoestima, hipersexualitat, ignorar els riscos, gastar diners, deliris de tenir una missió a realitzar, o una relació especial amb Déu. Pot requerir hospitalització.
• Episodis d’hipomania. Almenys 4 dies de símptomes similars però sense deliris, amb capacitat de seguir portant una vida normal.
• Episodi major de depressió. Almenys 2 setmanes de tristesa, irritabilitat, pèrdua d’interès per activitats que abans eren gratificants, sensació de culpa, canvis de pes, gana, dormir, dificultat en concentrar-se, baixa autoestima. Poden durar mesos.

Tipus

• Bipolar I. Almenys un episodi de mania. Hi poden haver de 0–1 episodis per any de mitjana si estan tractats. Al llarg de la vida, la majoria tenen entre 5 i 10 episodis totals (maníacs, depressius o mixtos). Poden passar anys sense cap episodi amb bon tractament. Sense tractament, poden aparèixer fins a 2–3 episodis/any, tot i que això és menys habitual. Per exemple, una persona pot haver tingut un episodi de mania als 19 anys, estar 10 anys sense que passi res, i patir una depressió als 30.
• Bipolar II. Almenys un episodi d’hipomania.  1–2 episodis/any, sobretot depressius; l’episodi hipomaníac és més breu i pot passar més desapercebut.
• Depressiu Unipolar. Sense cap episodi de mania.

La major part del temps les persones estan estables (eutímics). [Tenia la idea errònia que estaven constantment en cicle d’alts i baixos]. Els trastorns bipolars solen aparèixer a l’adolescència o la vintena, els depressius, normalment més tard.

A l’antiguitat es parlava de melancolia i s’atribuïa a un excés de bilis negra. A l’edat mitjana s’associava a una falta de fe. Philip Pinel separa “mania” de “melancolia” i apunta que aquesta seria una malaltia, no una manca de caràcter. Cap el 1890 Kraepelin la va denominar “psicosi maniaco-depressiva”, diferenciant-la de l’esquizofrènia i detectant els dos extrems d’estat d’ànim.  Al DSMI de 1952  es parla de “depressive reaction”.  Als anys 60 i 70 es va anar imposant el terme trastorn bipolar quan hi ha episodis de maniaa i “Major depressive disorder”. Es consoliden al  DSMIII de 1980.

Hi ha un fort component genètic amb un 0.71% de risc heretable i s’han identificat alg7ns gens. Experiència abusives a la infantesa són presents en un 30-50% dels casos. Línies de recerca apunten tant a alteracions del cervell com a alteracions en els neurotransmissors com la dopamina (algunes drogues que produeixen efectes similars a la mania, com la cocaína, amfetamina o cannabis intens, actuen sobre els neurotransmissors).

El tractament de la depressió es basa en:

• ISRS, Inhibidors Selectius de la Recaptació de Serotonina molt utilitzats per depressió major i ansietat, Fluoxetina, Sertralina, Escitalopram, Paroxetina
• ISRN, Inhibidors de la Recaptació de Serotonina i Noradrenalina, efectius en depressió moderada i severa, Venlafaxina, Duloxetina
• Tricíclics (TCA), menys utilitzats actualment per efectes secundaris, Amitriptilina, Nortriptilina

Quan hi ha un diagnòstic de trastorn bipolar han d’anar sempre acompanyats d’estabilitzadors que acuten sobre els neurotransmissors evitant pics.:

• Liti (dopamina, glutamat)
• Valproat (GABA, glutamat)
• Lamotrigina (Glutamat)
• Carbamazepina (Glutamat).

Epidemiologia

• Trastorn Bipolar I (episodi maníac complet): vida 0.6–1% de la població. Anual 0,4–0,6%.
• Trastorn Bipolar II (episodis hipomaníacs + depressius majors; mania completa mai, a vegades l’episodi hipomaníac lleu no es detecta): vida 0.4–1,1%. Anual: al voltant de 0,3–0,5%.
• Trastorn depressiu major (unipolar sense mania): vida 10–20%, segons país i metodologia. Anual: al voltant de 5–7%.

Trastorns de control d’impulsos

DSM-V 15 (juntament a conducta disruptiva en infants i adolescents), icd10, icd11
Piromania, cleptomania, explosió intermitent (atacs de ràbia, Intermittent Explosive Disorder — IED). Poques dades quant a prevalença, essent el IED el més freqüent. No es coneixen gaire les causes ni hi ha consens quant al tractament.

Abús de substàncies, addiccions

DSMV-16, icd10 F10-19, icd11
Trastorns relacionats amb alcohol, opioides, estimulants, cannabis, etc. i conductes addictives com el joc. [Tant en el cas del consum de substàncies com del joc, es tracta de conductes que busquen una recompensa ràpida, ja sia per escapar d’un estat de tristesa o angoixa, o per un impuls.]

Causes (model biopsicosocial)

• Factors biològics: Predisposició genètica (heretabilitat ~40–60%). Diferències en circuits de recompensa (dopamina). Vulnerabilitat neurobiològica (adolescència, estrès crònic).
• Factors psicològics: Trastorns mentals com ansietat, depressió, TDAH, TEPT. Impulsivitat, cerca de novetats. Estratègies d’afrontament poc adaptatives.
• Factors socials: Disponibilitat i acceptació social de la substància. Presència de consum al grup d’iguals. Situacions socioeconòmiques adverses [?]. Trauma, violència, negligència en la infància.

També en els dos casos hi ha una gradació entre:

• l’ús ocasional/recreatiu, sense pèrdua de control, sense conseqüències negatives significatives (socials, laborals, mèdiques o legals), sense símptomes d’abstinència.
• el consum problemàtic, que causa dany clar a la salut física o mental (per exemple, ansietat induïda per substàncies, lesions, riscos durant la conducció, problemes gastrohepàtics…).
• el trastorn que requereix tractament. El DSM-5 estableix com a criteri que es compleixin durant 12 mesos ≥2 criteris (lleu), 4-5 (moderat), ≥6 (greu).

1. Consum en quantitats més grans o més temps del previst.
2. Desig persistent de reduir o impossibilitat de controlar el consum.
3. Molt temps dedicat a obtenir, consumir o recuperar-se dels efectes.
4. Craving (desig intens).
5. Fallides en obligacions socials, laborals o familiars.
6. Problemes socials o interpersonals recurrents.
7. Abandonament d’activitats importants.
8. Consum en situacions físicament perilloses.
9. Consum malgrat saber que causa problemes físics o psicològics.
10. Tolerància.
11. Abstinència.

A banda de la possible medicació en cada cas, en general es tracta amb teràpia CBT, grups de suport comunitari, entrevista motivacional i prevenció de recaigudes (Marlatt).
Dosis de risc, prevalença i tractament mèdic:

• Alcohol
  Baix risc: 2 U/dia i màxim 10 U/setmana, amb dies sense consumir. Risc: > 2 U/dia de manera habitual, o > 10–14 U/setmana, o > 4–5 U en una sola ocasió (binge drinking). altament perjudicial / greu: > 20–28 U/setmana, Episodis repetits de 6–8 U en una mateixa sessió, consum diari amb necessitats fisiològiques (indicatiu de dependència).(1 cervesa (330 ml, 5%) ≈ 1,3 U, 1 copa de vi (100 ml, 13%) ≈ 1,3 U, 1 “cubata” (40 ml destil·lat 40%) ≈ 1 U).
  Prevalença: 5% de la població adulta presenta trastorn per consum d’alcohol en un any.
  Tractament: Naltrexona, Acamprosato, Disulfiram (menys utilitzat per efectes adversos).
• Tabac
  Poc perjudicial (tot i que augmenta el risc cardiovascular i de càncer): 1–5 cigarrets/dia. Perjudicial, fins a 10 cigarretes. Greu: > 10–20 cigarrets/dia, increment marcat de mortalitat, més de 20-30 al dia es considera clínicament dependent.
  Fuma un 20-25% de la població global.
  Medicació substitutiva de nicotina, Bupropió, Vareniclina
• Cannabis
  Bax risc: ≤ 1 vegada per setmana amb THC < 10%. Perjudicial: consum setmanal o diari i THC alt (> 15–20%), risc altíssim a l’adolescència. Greu: consum diverses vegades al dia amb THC alt, símptomes d’abstinència(tetrahidrocannabinol, el component actiu, el % respecte el vegetal).
  Prevalença 1-3%
  Sense tractament mèdic.
• Cocaïna
  No hi ha cap dosi segura i els riscos augmenten molt ràpidament. Poc perjudicial: 1 sessió puntual amb dosis petites (50–100 mg) per via intranasal. Perjudicial: sessions repetides al mes (100–300 mg), la barreja amb alcohol que forma cocaetilè dispara el risc. Fumada via crack és molt més addictiva. Greu: consum setmanal o binge (diverses línies en una sessió), més risc si és injectat, símptomes d’ansietat.
  prevalença 0.3%
  Sense tractament mèdic.
• Opioides (heroïna, fentanil, analgèsics opioides)
  Risc molt alt en el cas de l’heroïna o ábús de medicació fora de supervisió.
  Prevalença de consum menor, però alt risc de dependència i mortalitat. Trastorn al voltant del 0,2–0,4% en adults, però amb grans diferències regionals.
  Mediació: Metadona (substitució), Buprenorfina, Naltrexona depot
• Altres
  Amfetamines / metanfetamina: consum moderat però alt potencial de dependència.
  MDMA / èxtasi: consum relativament freqüent en ambients recreatius però amb menor prevalença de dependència.
  Benzodiazepines i hipnòtics: consum freqüent en context mèdic; la dependència pot ser significativa (fins a un 1–2% en alguns estudis).

Addiccions de conducta

• Addicció al joc (Gambling Disorder)
  Loteria, apostes. Prevalença d’un 1-3% problemàtic. 0.1-1% com a trastorn patològic.(Les xifres més baixes sovint provenen d’Europa; les més altes, d’Amèrica del Nord i alguns països asiàtics. L’aparició de les apostes online ha augmentat la prevalença especialment en homes joves. Hi ha una elevada comorbiditat amb mania/hipomania.
• Addicció als vídeojocs (Gaming disorder)
  Prevalença 0.3-1% en adults i adolescents.

Trastorns d’ansietat

Ansietat

Trastorns d’ansietat, por i fòbies. DSM-5 5, ICD10 F41?  ICD11 6B2.
Experiència incontrolable de sentiments d’angoixa que es deterioraran les condicions de salut, feina, o relacions. Pot causar símptomes físics i cognitius, dificultat per concentrar-se, augment de les pulsacions, dolor al pit, o dolor abdominal. No és el mateix que la por, que seria la resposta emocional a una amenaça externa clara [i si el que passa és que exagerem l’amenaça?]

• Trastorn d’ansietat generalitzada (GAD): Ansietat i preocupació excessiva i persistent sobre molts aspectes de la vida quotidiana, durant almenys sis mesos.
• Trastorn de pànic: Atacs de pànic recurrents i inesperats, amb por intensa i símptomes físics (palpitacions, sensació d’ofec, mareig). Pot incloure ansietat anticipatòria.
• Agorafòbia: Por o evitació de llocs o situacions on seria difícil escapar o rebre ajuda en cas d’un atac de pànic (transport públic, multituds, espais oberts). [malgrat que semblen experiències contràries]
• Fòbies específiques: Por marcada i persistent davant un objecte o situació concreta (animals, sang, volar, alçades, etc.).
• Fòbia social (trastorn d’ansietat social): Por intensa a situacions socials en què la persona pot ser jutjada o avaluada per altres. Sovint inclou evitació d’interaccions socials.
• Trastorn d’ansietat per separació: Ansietat exagerada quan la persona (infant o adult) s’ha de separar d’algú amb qui té un vincle fort.
• Mutisme selectiu: Incapacitació consistent per parlar en determinats contextos socials, tot i poder parlar normalment en altres situacions (com a casa).

Història
(Abans el Trastorn Obsessiu-compulsiu i l’estrès posttraumàtic també s’incloïen aquí).
Els trastorns d’ansietat estan descrits des de l’antiguitat. A Mesopotàmia i Egipte s’interpretaven com a fenomens espirituals o demoníacs que es tractaven amb rituals i amulets. Homer fa servir els termes “phobos” i “deimos” per referir-se a por extrema. “Pànic” prové del déu Pan, responsable d’“terror sobtat” en boscos i llocs oberts. Hipòcrates descriu casos de pànic i ansietat generalitzada i els atribueix a un excés de bilis negra. Defineix la “phobia” com a por intensa causada per imaginar futurs perills. Plató i Aristòtil parlen de la por irracional (“phobos akatalēptos”). Galé sistematitza els trastorns emocionals i parla de “terror sense causa”. Es documenta el primer cas clar d’una fòbia específica: el famós cas de Domicià, que temia la foscor.
A l’Edat mitjana occidental els símptomes s’interpreten en termes espirituals, possessions, melancolia. Als textos mèdics àrabs i jueus (Avicenna, Maimònides) descriuen els símptomes de palpitacions, inquietud i tremolors. Al renaixement es torna a enfocaments més naturalistes.
Al segle XVII – XVIII apareixen els primers noms moderns com “Melancolia ansiosa”, “Vaporisme” (especialment en dones, palpitacions i mareigs atribuïts a “vapors” provinents de les vísceres). Robert Whytt (1765) descriu els primers casos de símptomes físics d’origen emocional (“hipersensibilitat nerviosa”).Al sXIX arriba el concepte modern d’ansietat. George Beard (1869) parla de “neurastènia” (fatiga, irritabilitat, ansietat, hipersensibilitat corporal), la malaltia moderna de la civilització industrial. Sigmund Freud (1895) parla de”neurosi d’angoixa”, caracteritzada per atacs d’angoixa sobtats i tensió crònica. Westphal (1871) descriure l’agorafòbia en termes moderns.
Emil Kraepelin (1899, 1913) va classificar la neurosi d’angoixa, fòbies, neurastània i histèria d’angoixa. És el primer a separar clarament ansietat de psicosi.
Pierre Janet (1903–1911) descriu l’ansietat com a desorganització de l’energia psicològica. Identifica la base fisiològica de les crisis de pànic.

Prevalença (estimacions molt aproximades)
[WK] 4.5% el 2010 (5.2% població dones, 2.8% homes), i un 30% l’hauria patit almenys un cop al llarg de la vida. ([chatGPT 7% i 31%).
– Trastorn d’ansietat generalitzada (GAD): Prevalença de 12 mesos: 1,8% a nivell mundial. Prevalença de per vida: ~ 3,7%
– Trastorn de pànic i atacs de pànic: prevalençá de vida d’un 22%
– Agorafòbia: prevalença de vida 0.8%-3%
– Fòbies específiques i fòbies socials: prevalença anual 9%

Causes i tractament
Es pensa que evolutivament té sentit anticipar el perill perquè el fals positiu té menys conseqüències que el fals negatiu.
Conflueixen diferents factors.
– Genètics. Una heretabilitat moderada 30-50%.
– Neurologia: amígdala hiperreactiva (centre del processament del perill), activació alterada del còrtex prefrontal (que regula la por), desequilibris en serotonina, dopamina i GABA, un sistema d’estrès (HPA) més sensible.
– Experiències i factors ambientals: Una experiència traumàtica o veure algú altre que té por a alguna cosa pot contribuir a adquirir una por. Estrès crònic per problemes a la feina o relacions. Sobreprotecció a la infantesa, amb poca autonomia o missatges constants de perill poden facilitar un perfil ansiós.
– Mode cognitiu: la tendència a ser hipervigilant, inflar la possibilitat de perill, el perfeccionisme i necessitat de control [si tot ha de ser perfecte és gairebé segur que tot no podrà ser perfecte].

Tractament
El principal tractament és teràpia CBT. Auda a modificar patrons de pensament catastrofistes, i exposa gradualment a allò que genera por (desensibilització). Si hi ha atacs de pànic o l’ansietat és molt severa es complementa amb medicació ISRS/IRSN (antidepressius), puntualment amb Benzodiazepines (diazepam, lorazepam o alprazolam) o betablocadors com el propanolol. Les tècniques de respiració també poden ajudar a sortir de l’estat d’hiperventilació, per exemple amb la tècncia 4-4-6 o 4-7-8 (inhalar, pausa, exhalar).

Trastorn obsessiu compulsiu TOC (OCD)

DSM 6. ICD10, ICD10 F42, ICD11

Intrusió de pensaments, obsessions, que causen un neguit que du a una conducta compulsiva com rituals que sabem que que són irracionals. Poden ocupar més d’una hora al dia i penalitzar la feina i qualitat de vida. La gravetat es mesura amb l’escala Yale-Brown   (versió d’autoavaluació). Apareix sovint també amb trastorns bipolars i de depressió.
Els símptomes estan descrits des de l’antiguitat. A l’edat mitjana, les obsessions sexuals s’interpretaven com possessions demoníaques. L’expressió “obsessive–compulsive” ve del terme alemany Zwangsvorstellung (obsession) que feia servir Karl Westphal i que influí en Pierre Janet. Freud atribuïa les obsessions a conflictes d el’inconscient. Als anys 60 Vic Meyer va  introduir la teràpia ERP.
No s’ha de confondre amb l’addicció que és una conducta compulsiva buscant una recompensa (per exemple mirar el mòbil). Aquí la conducta busca reduir l’angoixa d’un pensament obsessiu (passarà alguna cosa dolenta si no faig això).

• Por a la contaminació o a emmalaltir a causa de gèrmens → rentar-se les mans i netejar-ho tot.
• Dubtes excessius i necessitat de certesa absoluta (“He tancat la porta?”, “He apagat els fogons?”) → comprovació contínua
• Obsessions de simetria, ordre o perfecció, necessitat que els objectes estiguin alineats o col·locats d’una manera “perfecta”.
• Pensaments agressius o de fer mal, por d’agredir algú estimat o de fer mal involuntàriament.
• Obsessions sexuals o blasfemes, contraris als propis valors, idees irreverents que generen culpa o por.
• Obsessions de responsabilitat excessiva, pensar constantment en possibles conseqüències negatives, exagerant la responsabilitat sobre els altres.

No es coneixen les causes exactament. Hi ha indicis de component genètic. haver patit experiències traumàtiques o abusives també influeix.

La prevalença és d’un 4.1% (haver-ne patit un cop a la vida) i d’un 3% pels darrers 12 mesos, cosa que voldria dir que és molt persistent. Dels afectats, un 27.5% molt lleu, 47% lleu, 22.9% moderat i un 2.7% sever.

El tractament principal és teràpia CBT i concretament entrenar els afectats a evitar la resposta quan apareix la situació ( ERP Exposure response prevention). En casos molt greus es complementa amb medicació. ISRS (sertralina, fluoxetina, fluvoxamina, paroxetina, escitalopram) i Clomipramina (tricíclic molt efectiu per al TOC, però amb més efectes secundaris).

Traumes i estrès

[Quan la vida és massa dura, experiències traumàtiques]

Estrès posttraumàtic

DSMV-7, ICD10  F43.1, ICD11 6B4, T d’estrès agut / reaccions a l’estrès F43.x, T adaptació F43.2). [Records intrusius]

• Trastorn d’estrès post-traumàtic (PTSD). Conseqüència d’haver patit una violació, abús, desastre natural, guerra, una malaltia greu com el càncer [veiem la mort a prop]. Els símptomes són records intrusius, malsons amb durada superior a un mes. Solen presentar-se tres mesos o fins i tot anys després del fet. Els refugiats o els soldats que han entrat en combat tenen més risc. Als USA, hi ha un 3.5% de prevalença anual i un 9% el viu al llarg de la vida.
• El ICD11 parla Trastorn d’estrès post-traumàtic complex /C-PTSD) quan hi ha una exposició repetida
• Altres: Pena prolongada per la pèrdua d’algú estimat.
• (L’estrès laboral, l’esgotament per la càrrega o condicions de feina, no es consideren un trastorn).

Història
Les evidència de símptomes de trastorn per haver patit un trauma es poden remuntar als grecs. Samuel Pepys en descriu després de l’incendi de Londres de 1666. El terme “estrès post traumàtic” es va consolidar els anys 1970 basat en els diagnòstics de veterans de la guerra del Vietnam.

Causes
Hi ha una heretabilitat moderada, 30%. S’especula amb una explicació evolutiva, d’estar preparats per evitar una circumstància que amenaça la supervivència. La recerca mostra que la reacció d’adrenalina durant el fet traumàtic afecta el cervell alterant l’eix HPA (hipotalem-hipòfisi-adrenalina). Es troba menys cortisol (necessari per tancar un episodi d’estrès) i per tant el subjecte queda en un estat hipervigilant amb la noradrenalina disparada. Estudis amb veterans del Vietnam mostren un hipocamp un 20% més petit. Els records del fet haurien quedat mal processats i davant d’estímuls que en si no són perillosos, el cervell reviu l’experiència traumàtica.

Tractament: Teràpia CBT i desensibilització EMDR.

Trastorns dissociatius

DSMV 8, ICD10 F44x, ICD11 – 6B6
Desconnexió involuntària de personalitat, percepcions, records o moviments corporals.

• Amnèsia (icd11 6b61) . Pèrdua de la memòria episòdica, típicament com a reacció a un fet traumàtic. Pot passar de manera gradual o sobtada. Un dels tipus és la fuga dissociativa en que el subjecte se’n va a passejar, o de viatge, adoptant una nova personalitat. 1.8%
• Despersonalització-desrealització (Dp-Dr, icd11 6B66) . L’experiència del propi jo com estrany o irreal, sense estar-hi connectats, com si l’observéssim de fora. La desrealització és quan el món, altre sobjectes o persones ens semblen irreals. Moltes persones experimenten episodis transitoris; només una minoria acompleix criteris clínics. 1-2% població.
• Identitat (icd11  6B64). Abans anomenat “personalitat múltiple”.  Hi ha discontinuïtat entre el sentit del jo i agència, alternant entre dues o més personalitats. Cada una d’elles té la seva pròpia manera de viure l’entorn, el propi cos i les relacions amb els altres. Hi ha episodis d’amnèsia.
  S’atribueix a experiències traumàtiques i abusos a la infantesa; [l’infant bloquejaria records intolerables saltant a una altra personalitat]. Quedaria confirmat per imatges MRI on s’activen diferents àrees segons quina personalitat pren el control. També s’indica que, en absència d’experiències traumàtiques, podria ser degut a que no s’ha arribat a constituir un jo sòlid.
  La prevalença és d’un 1% entre la població en general i un 8% entre els pacients clínics.
• Altres, com el trance-posession (estat de trànsit, icd11 6B63) en que la identitat personal habitual és substituïda per una exterior, de manera que la conducta i el moviments semblen controlats per aquest.

Casos documentats per Pierre Janet, Charcot, William James i Morton Prine (Miss Beauchamp, 1905, personalitat múltiple) correspondrien a trastorns dissociatius. Durant la primera meitat del sXX, dominada per la psicoanàlisi, estaven integrats dins la histèria i es pensava que era poc freqüent. A partir dels anys 70 creix la recerca sobre víctimes de violència i abús. En part es deu a la publicació de “Sybil” de Flora Screiber el 1973 que presenta una versió dramatitzada (i exagerada) del cas de Shirley Ardell Mason que va arribar a tenir fins a 16 personalitats, cadascuna recordant experiències que la personalitat principal ignorava (se’n van un film el 1976 amb Sally Field) . Els trastorns dissociatius s’introdueixen per primer cop al DSM-III (1980). El DSM-V de 2013 inclou la personalitat múltiple com a Dissociative Identity Disorder.

En general els trastorns dissociatius serien un mecanisme per suportar un trauma psicològic. Els afectats sovint tene un àssat d’abusos emocionals, sexuals o emocionals, o bé circumstàncies amenaçadores.
El tractament principal és psicoteràpia especialitzada en trauma i dissociació. Els símptomes associats com ansietat, depressió, insomni poden ser objecte de medicació.

Trastorns somàtics 

Somatic symptom disorder (SDD). DSMV-9, icd10 F45.0-.4, icd11 6C20. Angoixa excessiva per símptomes de dolor o dificultat per respirar, que no tindrien ba se mèdica per a preocupar-se. Hipocondria i excessiva preocupació per la salut.
Van ser descrits per Wilhelm Stekel i Paul Briquet.
Les causes podrien ser una infantesa amb abusos o sense afecte, juntament amb perfils psicològics negatius i catastrofistes. Afectaria un 5-7% de la població. Cal advertir que hi ha indicis de símptomes mal diagnosticats, especialment en dones, que fa que se les catalogui com a patint aquest trastorn en lloc de tractar els símptomes com a reals.
Tractament per teràpia CBT i antidepressius.

Trastorn disruptiu/dissocial

Conduct Disorder (CD) i Oppositional Defiant Disorder (ODD). DSM-V 15, icd10  F91.x / F93, icd11 6C9

Afecta predominantment infants i adolescents. la prevalença varia del 0.1% al 3% segons el país i eines utilitzades per mesurar-lo. Alta comorbiditat amb ADHD.

Causes
Factors ambientals i familiars: estil educatiu inconsistent, amb càstigs durs o imprevisibles. Conflicte familiar, separacions conflictives, manca d’estructura. Pràctiques parentals coercitives o negligents. Violència domèstica, abús o negligència. Models agressius en l’entorn (pares, germans, grup d’iguals). Factors socials i escolars, assetjament escolar, exclusió social. La teoria més acceptada és la coercitiva de Patterson, que descriu un cercle viciós entre el nen i els adults on la conducta oposicionista es reforça involuntàriament.
També hi intervenen factors neuropsicològics: dificultats en el control inhibitori i les funcions executives (similar a l’ADHD), per regular la ira, baixa tolerància a la frustració.

Els tractaments consisteixen en intervencions familiars (Parent Management Training, PMT) per establir rutines clares, reduir l’escalada de conflictes, reforçar el comportament positiu. Teràpia d’interacció pares-fills (PCIT). Psicoteràpia individual.

Hikikomori

Al Japó i Corea hi ha joves, sobretot homes, que es tanquen a l’habitació a casa, deixen d’estudiar o treballar i eviten quasi tota interacció social. Es parla de Hikikomori quan dura almenys sis mesos, amb un deteriorament significatiu en funcionament social o personal. No hi ha altres tarstorns que expliquin l’aïllament, tot i que sovint hi ha comorbiditat amb depressió.
La prevalença anual és d’un 2% per persones entr 15 i 39 anys. Un 1.2% de prevalença al llarg de la vida. No tenen una categoria al DSm o el ICD, potser perquè hi ha un fort component cultural japonès associat amb la pressió acadèmica,famílies sobreprotectores, estigma social davant el fracàs escolar, problemes d’ansietat o del desenvolupament, dificultats econòmiques/treball precari. [Potser e spodria dir que la pressió social crea un trauma].

Trastorns de personalitat

DSMV- 18, ICD10 F60-69, ICD11 6D10-11

Alteracions de la personalitat que resultarien en dificultats personals (identitat, autocontrol, regulació emocional) i relacions socials (incapacitat per establir relacions satisfactòries, entendre el punt de vista de l’altre). Els ICD11 introdueix tres graus de severitat, de suau, moderat a greu. [Hi ha una gradualitat entre el que seria la manera de ser, els trets de la personalitat (OCEAN) i el  trastorn. Es parlaria de trastorn clínic si hi ha dificultat per mantenir relacions, conflictes continus, impulsivitat que genera conseqüències greus, incapacitat per mantenir una feina. Un altre indicador és si els trets generen patiment propi o aliè, i són estables al llarg del temps (generalment des de l’adolescència o vida adulta primerenca).

La idea de trastorn de la personalitat és moderna. A l’antiguitat teníem el model dels quatre temperaments. Es parlava de caràcters difícils o estranys (Teofrast). Amb el desenvolupament de la psiquiatria al sXIX i XX, apareix el terme “psicopatia” o “degeneració moral” per descriure persones que tenien un comportament problemàtic però no presentaven deliris ni símptomes psicòtics [la pèrdua de control de l’esquizofrènia]. Philippe Pinel va descriure casos de “mania sense deliri”, precursor d’alguns diagnòstics actuals. Kraepelin i Schneider van classificar diversos “caràcters anormals”, antecedents directes dels actuals trastorns de personalitat. El DSM-I (1952) va introduir les “alteracions de la personalitat” i el DSM-III (1980) va crear la categoria moderna de *trastorns de personalitat*, separant-los dels trastorns “clínics”.

En principi no hi ha ni alteracions neurològiques ni experiències traumàtiques. Se suposa que hi ha predisposicions genètiques cap a impulsivitat, agressivitat, vulnerabilitat emocional que es podrien desencadenar per diferents experiències [no cal que siguin traumàtiques] com hiperprotecció o negligència emocional (sense arribar al maltractament); inconsistència en els límits i normes; pares molt temerosos, controladors, distants, crítics; expectatives contradictòries o pressions extremes. Això pot crear des de por a l’abandonament i dependència emocional, a autoexigència extrema i necessitat de control sense necessitat d’un “trauma” explícit.  Influeixen les experiència dels primers anys amb pares i cuidadors, en particular, abusos. Pacients amb trastorns sovint tenien pares que també patien trastorns. Un medi socioeconòmic baix també és un factor. Els “microtraumes” repetits, abusos, invalidació emocional poden provocar [que la personalitat no es consolidi correctament].
El tractament és teràpia CBT complementant amb medicació per tractar símptomes associats.

DSM-5 identifica 10 trastorns de la personalitat agrupats en 3 clústers (A, B, C). Els criteris bàsics generals (comuns a tots) són:

1. Patró persistent d’experiència interna i conducta que s’aparta de les expectatives culturals.
2. És inflexible i generalitzat.
3. S’inicia en l’adolescència o edat adulta primerenca.
4. És estable i de llarga durada.
5. Provoca malestar clínicament significatiu o deteriorament funcional.
6. No atribuïble a una altra condició mèdica o substància.

Clúster A (rar o excèntric)

• 1. Paranoide
  Desconfiança i suspicàcia envers els altres, interpretant les seves intencions com a malicioses.
  Símptomes típics: sospites injustificades, dubte constant de la lleialtat, ressentiment persistent, percepció d’amenaces ocultes.
• 2. Esquizoide
  Distanciament social i afectivitat restringida.
  No desitja ni gaudeix de relacions estretes, prefereix activitats solitàries, mostra poc interès en experiències sexuals, indiferència a crítiques o elogis, fredor emocional.
• 3. Esquizotípic
  Dèficits socials i interpersonals amb distorsions cognitives i conductes excèntriques.
  Idees de referència, pensament màgic, percepcions inusuals, pensament i llenguatge estranys, suspicàcia, ansietat social intensa.

Clúster B (dramàtic, emocional o erràtic)

• 4. Antisocial
  Incompliment de normes socials i drets dels altres.
  Conducta delictiva, engany, impulsivitat, agressivitat, irresponsabilitat, manca de remordiments. (Diagnòstic només ≥18 anys i amb història de trastorn de conducta abans dels 15).
• 5. Límit (Borderline)
  Inestabilitat en relacions, autoimatge i afectes, amb impulsivitat marcada.
  Esforços frenètics per evitar l’abandonament, relacions intenses i inestables, autoimatge inestable, conductes suïcides, buidor crònica, ira intensa, símptomes dissociatius transitoris.
• 6. Histriònic
  Excessiva emotivitat i recerca d’atenció.
  Necessitat de ser centre d’atenció, conducta seductora inapropiada, emocions superficials, ús d’aspecte físic per cridar l’atenció, discurs impressionista, dramatització.
• 7. Narcisista
  Sentit grandiós d’autoimportància, necessitat d’admiració i manca d’empatia.
  Fantasies de poder/èxit, creença de ser especial, explotació dels altres, enveja, arrogància.

Clúster C (ansiós o temorós)

• 8. Evitatiu
  Inhibició social, sentiments d’inadequació, hipersensibilitat a l’avaluació negativa.
  Evita relacions si no té seguretat de ser acceptat, por de ridícul, percepció de si mateix com a socialment inepte.
• 9. Dependent
  Necessitat excessiva de ser cuidat que genera conducta submisa i adhesiva.
  Dificultat per prendre decisions sense consell, necessitat que altres assumeixin responsabilitats, por a estar sol, cerca urgent d’altres relacions.
• 10. Obsessiu-compulsiu (de personalitat)
  Preocupació per l’ordre, perfeccionisme i control mental i interpersonal.
  Preocupació per detalls/regles, perfeccionisme que interfereix en tasques, dedicació excessiva a la feina, rigidesa i tossuderia, acumulació d’objectes.

Prevalença
Cluster A ≈ 3,8 %, Cluster B ≈ 2,8 %, Cluster C ≈ 5,0 %.

Dimensions

A la secció III es proposa una avaluació basada en trets (qüestionari PID-5). Es diagnostica trastorn si hi ha un deteriorament (identitat, autodirecció, empatia, intimitat) o indicis de patologia en algun dels dominis següents:

• Afectivitat negativa (vs. estabilitat emocional): Ansietat, inseguretat de separació, labilitat emocional, hostilitat, submissió…
• Distanciament (vs. extraversió): Evitació social, anhedonia, retraïment, afectivitat restringida.
• Antagonisme (vs. amabilitat): Grandiositat, recerca d’atenció, manipulació, engany.
• Desinhibició (vs. responsabilitat/consciència): Impulsivitat, irresponsabilitat, recerca de novetats, distracció.
• Psicoticisme (vs. pensament racional): Creences inusuals, excentricitat, percepcions inusuals.

[Altres]

Eliminació. Son, vigília

• Trastorns d’eliminació. DSMV-11. icd10 F98.x. , icd11 6c0-6c01. Maduració neurològica retardada o dificultats d’aprenentatge; ambient pot influir.// Enuresi / Encopresi (infantils/adolescents) ,  (trastorns del comportament i emocionals de la infància/adolescència).
• Trastorns del son-vigília. DSM-V 12, icd10 F51, icd11 ho classifica com Trastorns del son. 07. Circuits circadians, genètica; però l’estrès i hàbits d’entorn també pesen molt.// Insomni, hipersòmnia, narcolèpsia, trastorns del ritme circadià.

Trastorns alimentaris

DSMV-10. icd10 F50.0-F50.9. Icd11 6B8.
Anorèxia nerviosa: pes baix BMI<18.5 [BMI és pes(kg)/alçada² (metres)]. Afartament. Bulímia (afartament seguit de mecanismes per perdre pes. Afartament [no parar de menjar].
Prevalença 5% molt més freqüent en dones.

Disfuncions sexuals, disfòria de gènere, parafílies

• Disfuncions sexuals.  DSM-V 13, icd10 F52, al icd11 ja no es considera trastorn mental,  sinó disfuncions sexuals HA0. Factors hormonals, vasculars o psicològics (ansietat, expectatives, experiències).
• Disfòria de gènere. DSM-V 14. Icd10 F62, icd11 fora del mental com a Gender Disfunction HA6 Biològic / Identitari. Factors del desenvolupament identitari i possibles bases biològiques; no s’associa a causa ambiental.
• Parafílies. DSMV-19. icd1o F52, icd11 6D3
  Interessos sexuals atípics que suposen un patiment pel subjecte o un dany per a tercers; no es diagnostica segons què excita sinó pels efectes. Un interès sexual atípic, no normatiu, no és un trastorn.
  Fins a mitjans sXX la sexualitat era conceptualitzada sobretot des d’un enfocament moral i legal. Metges com Kraft-Ebing (“Psychopathia Sexualis”, 1886) van classificar una llarga llista de “perversions sexuals”, moltes de les quals avui es consideren variacions normals. Els DSM I i II fins 1968 tenien la categoria de `perversio sexual” que incloïa homosexualitat (no va ser eliminada fins el 1973), fetitxisme, transvestisme, sadomasoquisme… sense gaire distinció entre consens/dany. Fins al DSM-5 (2013) i el ICD-11 (2019) no es reconeix que les pràctiques consensuades i sense dany no són trastorns.
  Voyeurisme: prevalença al llarg de la vida d’un 12% en homes i un 4% en dones, la majoria sense arribar a trastorn clínic.
  Exhibicionisme: prevalença 2-4% en homes.
  Pedofífia: Difícil d’estimar per l’estigma. Però s’estima que un 20% de les dones i un 15% dels homes han patit algun episodi d’abús sexual [recordo haver vist el cartell “prohibida l’entrada si no és acompanyat d’un menor” als parcs infantils dels USA, que jo creia que era una broma.]
  Coerció sexual. [hi ha una categoria en la pronografia] Fantasie so impulsos de forçar una altra persona. Cal remarcar que els nombrosos cassos de violència de gènere, violacions i assassinats, no estan motivats per fantasies sexuals parafíliques, sinó que responen a desig de control, gelosia, dinàmiques patriarcals i altres. És un afer social i criminal, no psiquiàtric.

Epidemiologia

A banda de la prevalença de cada tipus el Global Burden of Disease (GBD, 2019) inclou 12 trastorns mentals principals que representen 125,3 milions de anys viscuts amb discapacitat (YLDs) a escala mundial, aproximadament 14.6% de tots els YLDs globals. En termes de DALYs (disability-adjusted life years), els trastorns mentals també tenen un pes important: el 2019, la taxa estandarditzada per edat era de ~1.566,2 DALYs per 100 000 habitants globalment. A nivell global, els trastorns mentals van passar de ser la 13a causa de DALYs el 1990 a ser la 7a causa el 2019, cosa que mostra que la seva importància relativa ha crescut.

Trastorns depressius ~37-38% DALYS.
Trastorns d’ansietat ~ 23%
Trastorn bipolar (tots els subtipus) ([PMC][4])
Esquizofrènia
Trastorns de l’espectre autista (ASD), Dèficit d’atenció/hiperactivitat (ADHD), Conducta, Alimentaris (anorèxia nerviosa, bulímia), Discapacitat intel·lectual de causa no identificada.

• Esquizofrènia: 0.3-0.7%
• Trastorn Bipolar I (episodi maníac complet): vida 0.6–1% de la població. Anual 0,4–0,6%. Trastorn Bipolar II (episodis hipomaníacs + depressius majors; mania completa mai, a vegades l’episodi hipomaníac lleu no es detecta): vida 0.4–1,1%. Anual: al voltant de 0,3–0,5%. Trastorn depressiu major (unipolar sense mania): vida 10–20%, segons país i metodologia. Anual: al voltant de 5–7%.
• Alcohol 5%, tabac 20%, cannabis 2%, Cocaina 0.2%, opioides 0.3%. addicció al joc 0.5%
• Ansietat: Trastorn d’ansietat generalitzada (GAD): Prevalença de 12 mesos: 1,8% a nivell mundial. Prevalença de per vida: ~ 3,7%. Trastorn de pànic i atacs de pànic: prevalença de vida d’un 22%.  Agorafòbia: prevalença de vida 0.8%-3%.  Fòbies específiques i fòbies socials: prevalença anual 9%
• Toc:  4.1% (haver-ne patit un cop a la vida) i d’un 3% pels darrers 12 mesos, cosa que voldria dir que és molt persistent. Dels afectats, un 27.5% molt lleu, 47% lleu, 22.9% moderat i un 2.7% sever.
• Estrès post traumàtic  3.5% de prevalença anual i un 9% el viu al llarg de la vida. (USA)
• Trastorns dissociatius 2%. Somàtics 5%. trastorn de conducta 2%
• Trastorns de personalitat: Cluster A, excèntric ≈ 3,8 %, Cluster B emocional,  ≈ 2,8 %, Cluster C ansiós ≈ 5,0 %.
• Trastorns alimentaris, 5%

Altres dades:

• EUA: ~23% d’adults amb AMI (Any mental Illness) (≈59M), ~6% amb SMI Serious mental Illness (≈15M).nimh.nih.gov
• Regió OMS Europa: >150M persones amb una condició de salut mental (estimació 2021).
• Demència: ~57M mundial (2021); a l’OCDE >21M (2021); EUA ≈7.2M amb Alzheimer (2025).

Hi ha tres nivells de dependència pels afectats per trastorns, i una mateixa persona pot passar pels tres al llarg de la seva vida.

• Majoria gestionable amb teràpia/medicació en atenció ambulatori (pot portar vida “normal” amb suport ambulatori): ansietats, depressió lleu-moderada, TOC lleu-moderat, TDAH lleu-moderat, trastorns lleus d’adaptació, molts trastorns alimentaris en fase manejable.
• Poden necessitar cuidador / suport domiciliari o habitatge amb suports (períodes llargs o permanents): trastorns psicòtics greus (esquizofrènia amb deteriorament funcional), trastorn bipolar amb episodis freqüents i discapacitat, demències moderades-severes (Alzheimer avançat), discapacitat intel·lectual greu, alguns trastorns autistes amb necessitats elevades. Sovint el suport és familiar + serveis socials/atenció domiciliària o habitatge amb suport.
• Requereixen hospitalització psiquiàtrica (generalment episodis aguts, no sempre permanent): risc immediat de suïcidi o homicidi, síndrome psicòtica aguda, mania greu, intoxicacions/abstinència perillosa, delirium greu o descompensacions que no cedeixen amb tractament ambulatòria. Només una fracció dels pacients està ingressada en un moment donat; molts ingressos són transitòria/estabilitzadora.

Per grans grups DSM (exemples i nivell de suport més habitual)

• Trastorns d’ansietat. la majoria poden portar vida normal amb psicoteràpia (TCC, etc.) i/o medicació. Hospitalització puntual en cas de risc de suïcidi.
• Trastorns depressius: molts responen a teràpia i/o antidepressius i recuperen funcionalitat (treball, relacions). En alguns casos de depressió major amb incapacitat pot caldre un cuidador. Hospitalització quan hi ha risc de suïcidi, incapacitat per cuidar-se o abstinència d’aliment/medicació.
• Trastorns psicòtics (esquizofrènia, trastorns esquizoafectius):una proporció (amb tractament antipsicòtic + rehabilitació psicosocial) pot viure de forma independent amb suport; però molts tenen afectació persistent. Una part important necessita suport diari o habitatge amb suport. Els cuidadors tenen una càrrega molt gran. Ingressos recurrents a hospital per episodis aguts de psicosi.
• Trastorn bipolar: molts pacients funcionen bé amb estabilitzadors/multimodalitat i psicoteràpia. Cuidador en episodis greus i hospitalització enc as de mania greu o depressió amb risc de suïcidi.
• Trastorns del neurodesenvolupament (TEA, discapacitat intel·lectual, TDAH). TDAH i TEA lleus-mitjans sovint permeten vida independent amb suport i intervencions. La discapacitat intel·lectual moderada-severa i TEA amb necessitats elevades acostumen a necessitat de cuidador/família o serveis residencials.
  Trastorns neurocognitius (demències — Alzheimer, vascular, etc.). Independència en els fases inicials; el tractament pot alentir però no revertir. La majoria necessita cuidador i al cap d’uns anys ingrés a uan residència.
• Trastorns per substàncies. Vida normal amb tractament de desintoxicació i teràpies. Hospitalització per desintoxicació supervisada, sobredosi, risc d’autolesió o comorbiditats físiques.
• Trastorns de personalitat. Molts poden millorar amb psicoteràpia i viure una vida funcional. Rarament cuidadors o hospitalització

[La indústria de la salvació: Introducció  Abans de les Teràpies  Teràpies     Autoajuda    Pastilles    Alternatiu

Salut mental i benestar

Fins al segle XIX es parlava de bojos que havien de ser apartats, després de malalts que havien de ser tractats. Cap el 1900 es comença a parlar de salut mental, i no serà fins als anys 70 que apareix la idea de benestar o well-being. [L’antiga pregunta dels filòsofs sobre la vida bona s’ha convertit en una pregunta sobre salut mental i benestar]

La WHO la defineix com “un estat de benestar en què l’individu realitza les seves pròpies capacitats, pot afrontar les tensions normals de la vida, treballar de forma productiva i fructífera, i és capaç de fer una contribució a la seva comunitat”.

Identifica com a factors de risc:

• Circumstàncies socioeconòmiques adverses: pobresa, desigualtat, exclusió social, manca d’habitatge o inestabilitat econòmica.
• Violència, abusos, traumes, discriminació, inseguretat — situacions d’estrès crònic o adversitat familiar/social.
• Factors laborals i de l’entorn de treball: “riscos psicosocials” com sobrecàrrega de feina, falta de control, horaris complicats o poc suport — especialment rellevant per a la salut mental dels treballadors.
• Factors individuals i biològics: predisposició genètica, desequilibris neurobiològics, vulnerabilitat personal, ús de substàncies, i altres condicions de salut.
• Factors estructurals: manca d’accés adequat a serveis de salut mental, suport social deficient, discriminació institucional, desigualtats en salut.
• Factors ambientals i comunitaris: condicions de vida difícils, entorns inestables, degradació social o ambiental.

Qüestionaris que la mesuren (enllaç a descàrregues):

• PHQ-9 – Símptomes depressius
• GAD-7 – Ansietat generalitzada
• WHO-5 Well-Being Index – Benestar emocional global
• GHQ-12 – Salut mental general
• MHC-SF (Mental Health Continuum) – Floreixement, funcionalitat, benestar social

Es diagnostica un trastorn quan els símptomes són intensos o duren prou temps, provocant un deteriorament de la vida quotidiana, en el treball o estudis, les relacions, les rutines bàsiques de son i alimentació, afectant la capacitat de funcionar autònomament.

La salut mental comença a estendre’s cap a la idea de benestar (Well-being) quan a més de l’autonomia funcional inclou la capacitat de regular les emocions i gaudir.

La salut mental parla sobretot de funcionament psicològic adequat i absència de patologia. La idea de benestar inclou aspectes com emocions positives (felicitat, vitalitat), satisfacció amb la vida, sentit i propòsit, qualitat de relacions socials, autonomia i creixement personal. Es parla de model hedònic quan l’accent és en les emocions positives [afectivitat  Qüestions : les emocions positives són un fi en si mateix?]  i eudaimonic quan l’accent és en el sentit vital i la realització personal. [ Fe de vida, què ens fa sortir del llit al matí?]

El model PERMA de Martin Seligman pretén definir i mesurar el que ll considera diferent de la felicitat momentània:

• P – Positivitat (Positive Emotion): experimentar emocions positives de manera regular i autèntica, alegria, gratitud, serenitat, interès, esperança, orgull, diversió, inspiració, admiració, amor. No es tracta d’estar “sempre feliç”, sinó d’amplificar la proporció d’emocions positives respecte a les negatives a la vida quotidiana. Cal practicar la gratitud, assabories de plaer, cultivant optimisme, etc.
• E – Compromís (Engagement): l’estat de “flux” (flow) en què estàs tan immers en una activitat que perds la noció del temps i de tu mateix, concentrat en el moment present, fent ús de les teves fortaleses i habilitats. Cal identificar i usar les teves fortaleses personals (“Character Strengths”), buscant reptes estimulants, practicant aficions absorbents.
• R – Relacions (Positive Relationships). Les bones relacions són un pilar fonamental del benestar, sentir-se connectat, valorat, estimat, recolzat per altres i oferir el mateix. Cal fer actes d’amabilitat, comunicar autènticament, dedicar temps de qualitat, mostrant apreciació als altres.
• M – Significat (Meaning). Sentir que es pertany i serveix a alguna cosa més gran que un mateix, sentit de propòsit, sensació que la vida té valor, connexió amb valors, causes, comunitat, espiritualitat o idees transcendents. La vida tçe un sentit més enllà del propi plaer. Es pot fonmentar implicant-se en activitats altruistes, explorant les pròpies creences, participant en comunitats, reflexionant sobre els valors personals.
• A – Realització (Accomplishment): Cerca de fites, assolir objectius sense que necessàriament estiguin lligats a la felicitat o al significat. Cal establir fites realistes i significatives, celebrant els èxits, perseverar i adquirir habilitats noves.

Qüestionaris que mesuren el benestar (notes de Ed Diener)

• Norman Bradburn, “Affect Balance Scale“, 1969
• Satisfaction with life SWLS, satisfacció general amb la vida, 5 items (Diener, 1985)
• Positive and Negative Affect Schedule (PANAS), mesura 10 emocions positives i 10 negatives, en diferents intervals, dies, setmana, mes. ( Watson, Clark & Tellegen, 1988)
• Flourishing Scale (FS) sobre benestar psicològic, relacions, sentit, competència, propòsit, creixement. 8 items (Diener 2010)
• PERMA-Profiler, Model multimodal de benestar segons el model PERMA (emoció positiva, compromís, relacions, sentit, assoliment) + a vegades salut (PERMA-H) (Butler & Kern, 2016)
• Ryff Scales of Psychological Well-Being (PWB), benestar psicològic en sentit eudaimònic: autonomia, creixement, relacions positives, propòsit, autoacceptació, domini del medi.
• WHO-5 Well-Being Index – Benestar emocional global
• Oxford happiness

causes i tractament visió general

Salut mental  patologies i teràpies    Mental disorders  | mediació i teràpiesTècniques de Dialectical behavior Therapy.  Regulació

salut mental rosenhan experiment https://en.wikipedia.org/wiki/Rosenhan_experiment

Arts i film

Esquirol maladies mentales: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b2100024h/f18.item.zoom

[La indústria de la salvació: Introducció  Abans de les Teràpies  Teràpies     Autoajuda    Pastilles    Alternatiu

picasso, cukcoo’s nest

Jean Etienne Esquirol (1772-1880). Des maladies mentales considérées sous le rapport médical, hygiénique, et médico-légal, 1838

Discussió

Ment i matèria

Hi ha trastorns que es tracten sobretot amb mediació, l’esquizofrènia, bipolar, depressió major, ansietat generalitzada. D’altres es tracten sobretot amb psicoteràpia, fòbies, TOC (teràpia d’exposició), trastorns de personalitat, anorèxia i bulímia. Tot i això cal recordar que gairebé sempre tenim una situació de Diàtesi (vulnerabilitat) i estrès [fet que desencadena l’alteració]. El trastorn apareix quan l’estrès supera el llindar de la vulnerabilitat. Per tant, un mateix trastorn (ex: depressió) pot tenir més pes de vulnerabilitat biològica en una persona i més pes d’esdeveniments traumàtics en una altra. Això explica perquè el tractament ha de ser individualitzat. La teràpia pot canviar el cervell. Per exemple en cas de TOC, le sneuroimatges després d’una teràpia l’actyivitat dels circuits relacionats amb la por i l’obsessió s’han normalitzat. Si fem una analogia amb una lesió al lligament creuat del genoll, la cirurgia és necessària per reparar el dany estructural, i la fisioteràpia és indispensable per recuperar la funció.

Els dos aspectes reflecteixen la dualitat de la condició humana. Des dels grecs que parlaven de cos i ànima, Descartes amb la res cogitans i la res extensa. Si falla le hardware (retards i demència), encara no sabem com reparar-lo. Si fallen els neurotransmissors, una mcia com el model dels quatre temepraments i els quatre humors, els ajustem amb medicació. Si falla la ment, la visió del món, ho hem de tractar amb paraules (confessió, psicoanàlisi) tal com diria el mentalisme o experiencialisme (tot és narrativa, significat, ànima).
La neurociència d’avui ens diria que tot procés mental (un record, una emoció, una creença) té un correlat neurobiològic (una activació de xarxes neuronals, un alliberament de neurotransmissors, una modificació sinàptica), i alhora el cervell és modelat per la ment (l’experiència). Un fet traumàtic (nivell mental/experiencial) produeix canvis físics mesurables en l’amígdala (centre de la por), l’hipocamp (memòria) i el còrtex prefrontal (regulació). La teràpia psicològica no només “consola l’ànima”, sinó que indueix neuroplasticitat: canvia l’estructura i la funció del cervell.

Es parlaria d’un sistema únic, complex i emergent on els processos biològics (neurals) donen lloc a fenòmens emergents que anomenem “ment”, “consciència” o “experiència” i aquests poden influir en la biologia que els sustenta (per això pensar pot canviar el cervell). El trastorn mental seria una alteració del sistema, no únicament cerebral ni únicament mental; es manifesta simultàniament amb alteracions en el neurotransmissor de la serotonina i amb pensaments autocrítics destructius i amb problemes en les relacions socials.

[Però segueix tenint sentit parlar de nivells, la causa subjacent pot ser un desequilibrti de neutrotransmissors que provoquen un episodi psicòtic en absència de fets estressants. I algú amb uns nivells “normals” de neurotrasmissors pot patir una alteració en viure un fet traumàtic. Hi ha causes de baix nivell i causes d’alt nivell]

Els trastorns, dibuixen els límits de la condició humana?

[imaginem un extraterrestre malvat que experimenta amb humans a veure què queda després d’eliminar-ne un aspecte, la capacitat cogbnitiva, que den les emocions. Trec les emocions en un psicòpata i queda la raó …. Trec la memòria i es perd la identitat. [si li trec l’experiència però queda el llenguatge, seria un AI]

• discapacitat intelectual
  Human rights and legal status
  The law treats person with intellectual disabilities differently than those without intellectual disabilities. Their human rights and freedoms, including the right to vote, the right to conduct business, enter into a contract, enter into marriage, right to education, are often limited. The courts have upheld some of these limitations and found discrimination in others. The UN Convention on the Rights of Persons with Disabilities, which sets minimum standards for the rights of persons with disabilities, has been ratified by more than 180 countries. In several European Union states, persons with intellectual disabilities are disenfranchised.[110][111] The European Court of Human Rights ruled in Alajos Kiss v. Hungary (2010) that Hungary cannot restrict voting rights only on the basis of guardianship due to a psychosocial disability.[
  https://en.wikipedia.org/wiki/Convention_on_the_Rights_of_Persons_with_Disabilities
  TEA capacitat d’interactuar socialment
  Alzheimer, necessitat tutor
• esquizofrènia (cervell s’embolica amb les ades externes i el diàleg interior externalitzant la veu crítica)
• trastorn bipolar, depressió
• ansietat, obsessiu compoulsiu [pors fora de control; potser el contrari no es dóna perquè ja s’han extingit darwin award).

Societat malalta?

història trastorns avui, epidemiologia: tenim una societat amb unes condicions de vida que inevitablement fan patir i duen a trastorns mentals?

Museu

[imaginem el procés de diagnòstic: metge de medecina general →  psicòleg, psiquiatra, neuròleg → tractament amb medicació o teràpia → internament a hospital / cas d’un expert citat a un judici per avaluar la sanitat d’un acusat]

el supermercat de le steràpies a la indústria de la salvació

Articles

PDF DSMIV arbre de diagnòstics

CHAPTER VIII PSYCHOPATHOLOGY 227

• READING 29: WHO’S CRAZY HERE, ANYWAY? 227 Rosenhan, D. L. (1973). On being sane in insane places. Science, 179, 250-258.
• READING 30: YOU’RE GETTING DEFENSIVE AGAIN! 235 Freud, A. (1946). The ego and the mechanisms of defense. New York: International Universities Press.
• READING 31: LEARNING TO BE DEPRESSED 242
  Seligman, M. E. P., & Maier, S. F. (1967). Failure to escape traumatic shock.
  Journal of Experimental Psychology, 74, 1-9. x Contents
• READING 32: CROWDING INTO THE BEHAVIORAL SINK 249
  Calhoun, J. B. (1962). Population density and social pathology. Scientific American, 206(3), 139-148.

CHAPTER IX PSYCHOTHERAPY 258

• READING 33: CHOOSING YOUR PSYCHOTHERAPIST 258 Smith, M. L., & Glass, G. V. (1977). Meta-analysis of psychotherapy outcome studies. American Psychologist, 32, 752-760.
• READING 34: RELAXING YOUR FEARS AWAY 264 Wolpe, J. (1961). The systematic desensitization treatment of neuroses. Journal of Nervous and Mental Diseases, 132, 180-203.
• READING 35: PROJECTIONS OF WHO YOU ARE 271 Rorschach, H. (1942). Psychodiagnostics: A diagnostic test based on perception. New York: Grune & Stratton.
• READING 36: PICTURE THIS! 278 Murray, H. A. (1938). Explorations in personality (pp. 531-545). New York: Oxford University Press.

Psicologia Motivació

El hardware dels ordinadors pot enviar senyals sol·licitant una interrupció (Interruption Request IRQ) quan hi ha una entrada de teclat o ratolí, es rep un missatge, o es detecta un error o malfuncionament com pot ser un augment de temperatura. Aleshores el processador interromp la tasca i cedeix el control a un gestor d’interrupcions (handler).

A Windows la comanda msinfo32 ens obre la finestra d’informació del sistema on es poden veure fins 425 IRQs.

A partir de la broma que quan veiem una noia guapa els homes deixem de pensar (en Massip i la Domi) i només la mirem, se m’acut explorar el paral·lelisme. I el chatGPT em genera:

• 0. Màxima. Dolor físic agut. Fisiològica. Sistema nerviós central. ACTIU. Requereix atenció immediata (ex: tall, cremades).
• 1. Alta. Fam intensa. Metabòlica. Hipotàlem. ACTIU. Pot interferir amb concentració o estat d’ànim.
• 2. Alta. Por o perill imminent. Emocional/instint. Amígdala. ACTIU. Pot anul·lar altres processos (mode “lluita o fugida”).
• 3. Mitjana. Notificacions mòbil / missatges. Social. Còrtex prefrontal. VARIABLE. Pot ser ignorat o causar distracció total.
• 4. Mitjana. Sorolls forts / imprevistos. Sensorial. Còrtex auditiu. ACTIU. Salta automàticament, encara que no sigui urgent.
• 5. Baixa. Pensaments recurrents / preocupacions. Cognitiva. Còrtex prefrontal + Default Mode. PERSISTENT. Requereix gestió conscient per evitar sobresaturació.
• 6. Alta. Urgències fisiològiques (WC). Fisiològica. SNA + còlon/bufeta. ACTIU. Incrementa prioritat amb el temps.
• 7. Mitjana. Reclamacions de familiars. Social-emocional. Sistema límbic. VARIABLE. Pot ser ajornat, però genera culpabilitat acumulada.
• 8. Baixa. Set. Fisiològica. Hipotàlem. LATENT. Pot passar desapercebut si es negligeix.
• 9. Mitjana. Obligacions laborals imminents. Cognitiva. Còrtex prefrontal. ACTIU. Pot bloquejar altres activitats si es posposa massa.
• 10. Alta. Crit d’un nadó (si tens fills). Sensorial/Afectiva. Sistema d’alerta parental. PRIORITÀRIA. Pot activar-se fins i tot durant el son.
• 11. Baixa. Soroll de fons / trànsit. Ambiental. Còrtex auditiu + filtratge RAS. SUPRIMIT. Normalment ignorat automàticament.
• 12. Baixa. Desig de procrastinar. Cognitiva. Sistema de recompensa. PERSISTENT. Competeix amb tasques avorrides.

El “gestor d’interrupcions” humà seria l’atenció conscient. Com més entrenat està, millor pot prioritzar.  El sistema operatiu base pot ser l’estat mental (cansat, despert, estressat…). Hi ha interrupcions cròniques (ansietat, dolor lleu constant) que poden consumir cicles d’atenció com a processos en segon pla.

Una segona versió proposa:

• INT0. Alarma d’emergència. Entorn físic. Altíssima. Externa. Interrompre tot i atendre. Alarma d’incendi, crit d’auxili
• INT1. Notificació urgent del mòbil. Dispositiu electrònic. Alta. Externa. Comprovar i decidir acció. Missatge de familiar malalt
• INT2. Crida directa del teu nom. Persona propera. Alta. Externa. Atenció immediata o demanar espera. Company diu: “Ei, tens un moment?”
• INT3. Pensament intrusiu. Ment. Mitjana. Interna. Reconèixer, apuntar, reprendre tasca. “He tancat la porta de casa?”
• INT4. Fam o set. Cos. Mitjana. Interna. Planificar pausa. Sensació de gana a mig matí
• INT5. Soroll brusc. Entorn físic. Mitjana. Externa. Pausa breu, avaluar si és rellevant. Portazo, gos bordant
• INT6. Notificació no urgent. Dispositiu electrònic. Baixa. Externa. Ignorar temporalment o silenciar. Like a Instagram
• INT7. Distracció digital. Autoinduïda. Baixa. Interna. Prendre consciència, bloqueig d’apps. Obres TikTok automàticament
• INT8. Fatiga o cansament mental. Cos / ment. Mitjana. Interna. Pausa activa o descans programat. Mal de cap, ulls cansats
• INT9. Pensament creatiu inesperat. Ment. Variable. Interna. Anotar ràpid i seguir amb la tasca. Bona idea per projecte mentre treballes

Codi: Identificador únic per a cada interrupció (a l’estil microprocessador).
Font: D’on prové la interrupció: física, digital, mental…
Prioritat: Subjectiva però orientativa (Altíssima, Alta, Mitjana, Baixa).
Tipus: Interna (prové del cos o ment) o Externa (ve del món exterior).
Acció Recomanada: Estratègia pràctica per gestionar-la.
Exemple: Cas concret per entendre-la millor.

La taula es podria fer servir per autoavaluació i mindfulness, o coaching i psicologia cognitiva aplicada

Com programaríem el nostre gestor d’interrupcions? Tenim:
Una taula d’interrupcions. Base de dades on es classifiquen i prioritzen tipus d’interrupcions (com la que ja vam crear).
Màscara d’interrupcions. Filtre que desactiva temporalment certes interrupcions (com mode “No molestar”).
Prioritzador. Mòdul que determina quina interrupció té dret a robar el focus, segons context, estat emocional, urgència, etc.
Handler (Gestor). Acció automatitzada o semiautomatitzada que s’executa quan s’activa una interrupció.
Buffer d’interrupcions. Llista d’interrupcions que han estat ajornades o ignorades temporalment (pot provocar “queue overflow” mental).
Senyal de bloqueig (Lock). Estat que evita l’accés a la CPU (atenció) durant tasques crítiques (ex. “flow state”).

Per exemple:
Estàs treballant concentradament → Arriba INT3: Pensament intrusiu → GIH consulta la màscara: INT3 no està bloquejada → Prioritzador detecta que la tasca actual és crítica, però el pensament és important → Handler: apuntar pensament en un post-it i reprèn tasca
“`
Podem intentar configurar-nos en mode de treball, bloquejant INT6 i INT7 durant cert temps i un buffer màxim de 5 interrupcions pendents. En el mode Zen es bloquegen totes les interrupcions llevat INT0 i INT1. En mode Flow es es congela el buffer d’interrupcions i només es permeten accions automatitzades. En mode multitasking es permeten múltiples interrupcions de prioritat mitjana (Risc d’error elevat). Quan caiem en Burnout Mode tenim el buffer ple, màscares fallant, gestor saturat i s’imposa una reinicialització (descans).

Trobo que és un excel·lent complement a la piràmide de Maslow.

Tenim interrupcions bàsiques de dolor, d’alerta per un soroll el plor d’un fill, gana o son. També cansament, avorriment o procrastinació, deixar-nos anar en tiktok.
Tenim interrupcions de la necessitat de ser acceptats, l’atenció al mòbil i xarxes socials, les obligacions familiars.
Tenim interrupcions de “supervivència”, tasques laborals i domèstiques pendents

Psicologia    Intel·ligència

Introducció    Filosofia     Psicologia      Discussió

Introducció

[Pinillos assenyala molt encertadament al capítol sobre el pensament que la percepció “presenta” mentre que el pensament “representa”. El pensament,  representa amb conceptes i la imaginació amb imatges? La imaginació seria un procés afí.

Com el pensament, té una funció representativa, és a dir, “capacitada per operar amb situacions llunyanes en l’espai i el temps” (P.411). Quan es compara amb el pensament es diu que és anterior i que no és tant potent perquè no té el grau d’abstracció adequat, però en canvi conserva quelcom de la concreció perceptual (encara que, com dirà Sartre, tingui un caràcter més pobre) que li permet tenir un caire afectiu. La imaginació és “la boja de casa”, però contribueix a la creativitat. [El pensament és més analític, la imaginació es pot bellugar més per associació simbòlica, és doncs, més integradora]. L’exemple tradicional és que “puc concebre un polígon de mil costats, però no el puc imaginar” [Encara que, ben mirat, aquest “pensar-lo” és descomposar-lo en operacions bàsiques, afegir un costat i reajustar angles, i fer una mena d’inducció, triangle, quadrat, pentàgon, hexàgon, és com una imaginació indicada].
Tal com diu Singer (P.410), els treballs experimentals semblen confirmar la hipòtesi del “corrent de consciència” de James en el sentit que “l’home produeix en el seu interior, un complex flux d’imatges i converses amb si mateix, susceptibles de ser estudiades tant experimentalment com en al clínica”. En el corrent de consciència, “el pensament es barreja amb el diàleg interior, els records amb el sentiment, i el “somniar despert” s’alterna amb la reflexió i els projectes.

[Ep]
Es consideren només imatges també n’hi ha de sonores i, en menor grau, olfactives i tàctils. Recordo que a vegades jugava a reproduir moviments sencers dels Concerts de Brandeburg. En general, la capacitat de recordar és també re-presentar, reconstruint escenes a partir d’indicis (memòria).
Alhora, Pinillos diu que es tracta d’imatges que “acompanyen” el pensament ordinari [i això es podria referir tant a la solució d’un problema científic, l’exploració d’un futur possible o les fantasies que elaborem a instàncies de l’afectivitat]. No crec que es tracti simplement d’il·lustracions acompanyant conceptes, com les imatges en un article de la wikipedia. Hi ha una activitat una mica com de construir jugant, agafant material que tenim a la memòria, i combinant-lo de maneres diferents. Per exemple què passa si suspenc un pes d’una barra, què passaria si fos més guapo, fort o ric del que sóc. En tots aquests cassos es modifica algun dels factors de la situació, la posició del pes, la valoració del jo en l’entorn social. I això implica haver abstret aquests factors. La imaginació intervé en la creació de nous continguts culturals, uns versos, l’argument d’una novel·la, una nova manera de representar l’escena de l’anunciació, una melodia (com quan Haydn deia que tenia un piano dins del cap). Intervé també quan pensem altres futurs possible i per tant tindria un paper fonamental en la motivació, i la corresponent frustració. I finalment, seria també la base de la moral en tant que posar-se en el lloc de l’altre.

Etimologia
Imaginació: del llatí imago, retrat, representació.  Fantasia: del grec fantasia, aparició, espectacle.

Inventari exemples
El record del ball d’ahir, d’una pel·lícula, record o anticipació del salmó que menjaré per dinar, la casa de Solius o un palau imaginari, els planetes al sistema solar, un elefant volant en bicicleta amb un barret, una història. Anticipar les vacances, imaginar una feina millor, una trobada amb una dona que m’interessa. Imaginar la pena d’algú que ha perdut un fill o a qui han diagnosticat una malaltia.
Els projectes que té la gent amb les seves llistes, bricolatge a les ferreteries, receptes al mercat, decoració a Ikea, un vestit de festa a una botiga de roba (Mirant la gent II)

Filosofia

Plató considerava la imaginació (“eikasia”) com una facultat inferior del coneixement, associada a les imatges que podia ser enganyosa, contraposant-ho a les idees. Aristòtil situa la imaginació entre la percepció i el pensament abstracte. La “phantasia” seria la capacitat de retenir i combinar imatges mentals, essencial per al raonament.

Kant va distingir entre la imaginació reproductiva (capacitat de recordar i recrear imatges ja percebudes) i la imaginació productiva (creació d’imatges noves). Ajudaria a estructurar l’experiència sensible segons les categories de la raó.

Sartre va argumentar que la imaginació no és simplement una reproducció d’imatges, sinó una forma activa de construcció de la realitat. A “L’imaginaire” (1940), defensa que la consciència imaginativa ens permet transcendir la realitat immediata i projectar mons possibles. [Jo en vaig fer un treball i no vaig saber captar-ho, el vaig trobar confús; arribant a la mateixa idea de manera independent]. Paul Ricoeur remarca el paper de la imaginació en la construcció de la narració de la identitat i el món, fent servir elements simbòlics.

Psicologia

(Pinillos)
La “imatge” va desparèixer durant una temporada dels tractats de psicologia perquè no constituïa una conducta observable. S’observa que s’activen les àrees corticals de la percepció i, en l’evocació d’un moviment, les mateixes àrees motores. Pel que fa a l’origen de la imatge, si es prolongués des de la percepció, la trobaríem ja en l’etapa senso-motriu, pràcticament des del naixement mentre que no apareix fins a l’inici de la funció simbòlica. Seria producte d’una imitació interioritzada (Piaget Inhelder p.75).

Imatges eidètiques
Es tracta d’una còpia insòlitament viva i persistent d’una percepció, sense que estigui present. Es troba especialment en els nens i sembla que l’home primitiu (tribus Africa) té més imatges eidètiques i més persistents, que no pas l’home occidental.

Imatges icòniques
En ordre de creixent complexitat tindríem configuracions estàtiques, cinètiques (canvis de posició) i de transformació (canvis de forma). Els infants comencen tenint imatges exclusivament estàtiques i no és fins al nivell d’operacions concretes que poden reproduir moviments i transformacions. Això provaria que la facultat d’imaginar moviments i transformacions es basa en les operacions que permeten comprendre aquests processos alhora que permeten imaginar-los. (Per exemple, copsar que quan es passa líquid a un vas més estret, tindrà un nivell més alt, o bé que una fila amb les fitxes separades té el mateix nombre d’elements que una fila amb les mateixes fitxes més juntes.
La memòria que reconeix l’objecte es dóna molt aviat i està lligada a esquemes d’acció o d’hàbit. En canvi la memòria que evoca un objecte absent no apareix fins que tenim la imatge mental. El problema (Piaget Inhelder p.85) és esbrina el grau d’independència respecte de “l’esquematisme general de les accions i de les operacions”.

Imatges reproductores
Evoquen espectacles ja coneguts i percebuts anteriorment. Memòria i records.

Imatges anticipadores
Són imatges que presenten el resultat d’aplicar moviments i transformacions “sense haver assistit abans a la seva realització (tal com és possible imaginar les transformacions d’una figura geomètrica sense haver-les materialitzat encara en el dibuix)”.
Pel seu caràcter intern són difícils d’estudiar. Hom es basa en el dibuix, en la descripció verbal o elecció de dibuixos predisposats. [la fantasia, el somniar despert, no és la posta en escena ]

Imatges hipnagògiques i oníriques
Són les que precedeixen el son. Aquí caldria una elaboració del subconscient. Hi ha una important activitat psíquica que no salta el llindar de la consciència.

Horowitz
A l’hora d’estudiar les imatges Horowitz proposa cinc aspectes:
i) Grau de fidelitat respecte els estímuls externs (les eidètiques ho són força, les hipnagògiques no).
ii) Flexibilitat i grau de control conscient (puc evocar el rostre de la mare, o un solo de Clifford Brown a voluntat, però no puc triar què somnio).
iii) Quantitat, nitidesa, vivesa, durada.
iv) Grau d’afectivitat amb què apareix carregada la imatge. (Més accentuat en la fantasia, l’oníric i l’alucinació).
v) Modalitat sensorial (No només n’hi ha de visuals).

Pot arribar un moment en que el procés tingui lloc amb conceptes abstractes i sigui acompanyat per imatges prototípiques. En aquest nivell ja podem tenir una activitat del subjecte en la qual no hi hauria inputs externs (llevat dels somàtics) ni respostes musculars visibles. Es pot tractar simplement de representació d’una situació, càlcul d’una resposta, nova representació, etc. Les situacions poden arribar a ser complexes, veritables històries com en els somnis. Al costat d’aquestes imatges reproductores i anticipadores que estarien a nivell subsimbòlic, tindríem la imaginació conceptual o pensament imaginatiu on apareixen representacions que no percebem directament sinó que s’elaboren amb operacions mentals sobre abstraccions. [com els gràfics vectorials respecte al mapa de bits].

Creativitat a les arts i ciència
Kant, a la “Crítica del Judici” (1790) remarca el paper de la imaginació en l’experiència estètica, jugant de manera lliure amb les representacions.
Howard Gardner i la seva teoria de les intel·ligències múltiples reconeixen la intel·ligència espacial i artística com formes de pensament imaginatiu fonamentals per a la creació.
Donald Schön parla del concepte de “reflection-in-action”, segons el qual artistes i dissenyadors utilitzen la imaginació per experimentar mentalment amb diferents possibilitats abans de concretar una obra.
Thomas Kuhn, a The Structure of scientific Revolutions (1962) argumenta que els canvis científics revolucionaris no es basen només en dades, sinó en canvis de paradigma impulsats per una nova manera d’imaginar la realitat.
Alfred Einstein, en una entrevista pel “The Saturday Evening Post” el 1929, va dir “Phantasie ist wichtiger als Wissen, denn Wissen ist begrenzt, während Phantasie die ganze Welt umfasst.” (La imaginació és més important que el coneixement. El coneixement és limitat, mentre que la imaginació abraça el món sencer.” Va utilitzar experiments mentals (Gedankenexperimente) per concebre la teoria de la relativitat.
Henri Poincaré, matemàtic i físic, va descriure com els moments d’inspiració en la ciència vindrien d’una interacció entre el pensament inconscient i conscient, en un procés similar al de la creació artística. És el cas de Kelulé que va tenir la idea d’una estructura cíclica pel benzè, a partir de la visió d’una serp que es mossegava la cua, formant un cercle.

Discussió

[No crec que es tracti simplement d’il·lustracions acompanyant conceptes, com les imatges en un article de la wikipedia. Hi ha una activitat una mica com de construir jugant, agafant material que tenim a la memòria, i combinant-lo de maneres diferents. Per exemple què passa si suspenc un pes d’una barra, què passaria si fos més guapo, fort o ric del que sóc. En tots aquests cassos es modifica algun dels factors de la situació, la posició del pes, la valoració del jo en l’entorn social. I això implica haver abstret aquests factors. La imaginació intervé en la creació de nous continguts culturals, uns versos, l’argument d’una novel·la, una nova manera de representar l’escena de l’anunciació, una melodia (com quan Haydn deia que tenia un piano dins del cap). Intervé també quan pensem altres futurs possibles i per tant tindria un paper fonamental en la motivació, i la corresponent frustració. I finalment, seria també la base de la moral en tant que posar-se en el lloc de l’altre.]

Contacte amb el que no està present. Llibertat

Passem de :

input sensible → activació percepció
→ procés [instint, conducta apresa] → Resposta (representació directa)

a estar influïts per escenaris imaginats, per exemple segons les diferents accions que podem triar.

input sensible → activació percepció + imaginació → input del present i del representat → Resposta (representació directa)

En aquest sentit, és la base de la llibertat.

Imaginació, expectatives i frustració
Fetsinger assenyala que de la mateixa manera que la gana motiva, la dissonància cognitiva [entre el que és i el que podria ser] dóna lloc a una activitat orientada a eliminar aquesta dissonància (Teories motivació). És l’esperança de la capsa de Pandora] que pot conduir a un cicle d’eterna insatisfacció i frustració ( Motivació, discussió).

[El fet que ens expliquem el que vivim de manera narrativa fa que també puguem considerar altres narratives possibles.  Paul Ricoeur subratlla que la imaginació narrativa no només crea mons ficticis, sinó que també ens ajuda a reinterpretar la realitat i a donar sentit a l’experiència humana.   [comparem el que és amb el que podria ser]]

Un estudi cita l’experiment dels micos que ja no volen cogombres quan veuen que un altre grup té accés a plàtans ( Insatisfacció per expectatives frustrades.

A l’hora de triar, ens podem precipitar a una compra o experiència per por a perdre l’oportunitat (FOMO, Fear of missing out), o bé ens podem perdre contemplant totes les opcions (FOBO, Fear of a Better Option), per exemple a l’hora de consolidar una relació, o mirant tots els detalls de característiques de productes.

Imaginació i moral

Jesús ens deia “estima l’altre com a tu mateix”. Hume basa la moral en l’emoció i l’empatia. Els dos requereixen la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, que és un acte d’imaginació. Kant a l’imperatiu categòric demana que la nostra actuació es pugui convertir en llei universal i això d’alguna manera també implica imaginar altres circumstàncies diferents a la meva concreta. La neurologia amb les neurones mirall proposa una base per a l’empatia.

Imaginació i creativitat en ciència i les arts. AI

La imaginació és la capacitat que explora noves narracions, representació d’escenes,  música o teories.

[Es pot dir que la AI generativa té capacitat d’imaginar? Al cap i a la fi, pot inventar-se contes, o generar imatges. Potser l’única diferència és que no té voluntat i s’activa a partir del que li demana l’usuari, per exemple “un conte per a un nen de 7 anys on hi surti un tren, la lluna, i un gos”. O bé una imatges “que mostri  uns balladors en una platja solitària segons l’estil de Jack Vettriano”. És que potser l’única diferència és que en el cas dels humans, els “prompts”, les condicions que posem, neixen de les emocions i projecte de vida de l’artista? Aquest voldrà expressar el seu patiment, o explorar unes formes, o trencar amb una tradició. Però un cop proposades les condicions, el procés seria el mateix.
(DS) Igual que els humans es basen en la seva experiència, aprenentatge i cultura, AI es basa en patrons absorbits en grans conjunts de dades. Els dos poden explorar i iterar les respostes, en el sentit que l’obra és una resposta a un pregunta [als anys 90 jo proposava que tot contingut cultural és la resposta a una pregunta, la solució a un problema o dificultat. Amb la AI això encara és més clar] La diferència bàsica és que els humans creen amb intencionalitat, emocions i obejctius (expressar un patiment, tenir èxit), mentre que la AI no té consciència.

Altres

Durand: “Les Structures anthropologiques de l’imaginaire” (1960) i “L’Imagination symbolique” (1964).

2022 La imaginació, experiència de viure amfíbia i la base de la moral

Els meus móns imaginats.

Psicologia

Introducció   |   Filosofia     | Intel·ligència en animals    AI    |    Tests d’intel·ligència  Els genis  |  Teories  Psicologia    |     Preverbal : joc, somni, ritu, dibuix, imaginació   |   Llenguatge    |    Pensament i solució de problemes     Discussió: l’estupidesa    |  Museu

Introducció

Inventari mínim

• Desenvolupament
  • nens amb una torre Montessori, balbucejant les primeres paraules, uns nens jugant a botigues, un dibuix. [el parvulari, etapa infantil 0 a 5/6 anys]
  • nois a classe copiant o fent dictat i fent aritmètica [primària 6/7 a 12/13]
  • nois escrivint un treball o resolent un problema de matemàtica [ESO i batxillerat]
  • una classe d’àlgebra o filosofia a la universitat
  • un enginyer dissenyant el nus de les Glòries, o una central nuclear
• Test d’intel·ligència:
  • Comprensió verbal
  • Raonament perceptiu: completar figures, trencaclosques
  • Memòria de treball, repetir uns dígits i càlcul mental.
  • Velocitat de processament: trobar un símbol
• Animals i màquines: reconèixer’s en un mirall, comunicació i cooperació, ús d’eines
• Genis i estúpids: un accident per selfie, Einstein? Nois a una olimpiada matemàtica?

Preguntes

• Qui té capacitat d’entendre una situació , solucionar problemes i prendre decisions correctes ? Qui no? (qui és llest? qui és estúpid?)
• Com “funciona” la intel·lecció, com s’adquireix? com podem millorar?
• Què vol dir “entendre”? què ens pot induir a error?

[(Pinillos): La percepció presenta, el pensament RE-presenta [ les funcions cognitives preverbals no surten al seu capítol, segurament són a desenvolupament.
En els animals i en el nivell més bàsic de l’home (o el nivell de l’humà que no s’ha pogut desenvolupar per manca de l’entorn adequat, com els enfants sauvages), l’experiència del món consisteix en una sèrie d’estímuls que desencadenen unes respostes reflexes, conductes heretades, o conductes adquirides per aprenentatge (Aprenentatge  i condicionament ). En l’ésser humà hi ha també capacitat de retenir impressions, de retenir missatges gràcies al llenguatge. Això permet construir, o imaginar, un model del món, anticipar diferents escenaris segons diferents conductes, i per tant triar, o calcular, la resposta més adequada.]

[Intervenen, doncs:

• la capacitat d’adquirir informació
• d’elaborar-la amb abstraccions i generalitzacions [inducció]
• la capacitat del llenguatge
• la capacitat d’imaginar
• la capacitat de raonar, de treure les conclusions correctes [deducció] .]

No hi ha una definició generalment acceptada. (WK): ” It can be described as the ability to perceive or infer information; and to retain it as knowledge to be applied to adaptive behaviors within an environment or context.”

[Podem posar l’accent en la capacitat de sobreviure, l’aspecte més pràctic, que té a veure amb els tests o o en la capacitat d’entendre, més contemplatiu. Evidentment estan relacionats, com més capaços siguem de capturar informació correcta sobre el món, més capaços serem de solucionar els problemes que tenim per sobreviure.
Quan els romans van atacar Siracusa el 212 BCE, Arquímedes estava dibuixant figures geomètriques a terra i quan un soldat l’ordenà que l’acompanyés va respondre “Noli turbare circulos meos” i va ser mort. “Es diu que Tales, estant dedicat a l’observació de les estrelles i mirant cap al cel, va caure en un pou; i una esclava tràcia, burleta, li digué que volia saber les coses del cel però no veia el que tenia davant dels peus.” (Plató, Teetet 174a).
És intel·ligent Donald Trump? En el sentit d’entendre, no ho és, però quant a capacitat d’adaptació i sobreviure, és un geni, ha fet diners, s’ha aparellat amb models i ha arribat a la posició de més poder al món. Com diu la cançó If you’re so smart how come you ain’t rich

Les teories sobre la intel·ligència estan estretament relacionades amb l’epistemologia i la lògica.

A la pràctica té una aplicació important en educació i desenvolupament, i a recursos humans, a l’hora de seleccionar el personal.

[Una manera d’explorar la definició d’intel·ligència és identificar els criteris per assignar conducta intel·ligent a animals o màquines]

Filosofia

[a refer el chatGPT][Bona part de la reflexió consisteix a plantejar-se perquè els sentits o percepcions, són insuficients, o ens poden dur a error. O bé perquè en matemàtica tenim coneixements que no hem percebut. O qüestionar perquè a l’hora de construir un model del món tendim a encaixar el que observem en termes de causa i efecte, un jo que existeix en un espai-temps infinit, i segons com, un Déu creador que a la fi dels temps sancionarà moralment la nostra conducta]
Antiguitat i medieval
Plató proposava l’existència de les idees, una ànima immortal que les havia conegut i oblidat i el procés d’arribar al coneixement vertader, com un procés de purificació i records. L’ànima tenia una estructura tripartida: la part racional (logos), la part irascible (thymos) i la part concupiscible (epithymia). Al Fedre es compara l’ànima a un carro alat conduït per la raó, tirat per un cavall blanc obedient que tendeix cap al bé, i un cavall negre més salvatge i desordenat lligat a les passions.
Aristòtil distingeix entre l’intel·lecte actiu i passiu. Hi ha una raó teòrica, que cerca el coneixement per si mateix, com la filosofia i la matemàtica, i una raó pràctica que guia l’acció (phronesis). El coneixement es construeix a partir de l’experiència per inducció [ha biologia].
Per Sant Agustí, l’ànima humana posseeix raó, però necessita la il·luminació divina per assolir la veritat. Tomàs d’Aquino veu la raó per conèixer certes veritats naturals però només la revelació i la fe permeten accedir a les veritats metafísiques i sobrenaturals.

Moderna i contemporània
Descartes considera la raó com la facultat essencial de l’ànima humana, la capacitat de pensar és la base de la certesa i el coneixement, que es fonamenta en la raó i les idees innates, descartant la fiabilitat dels sentits.
Kant assenyala els límits de la raó. Només podem conèixer el fenomen (com les coses ens apareixen), però no el noümen (les coses en si mateixes). Les lleis no matemàtiques serien resultat del que imposa la nostra sensibilitat i la nostra manera d’entendre el món en termes de causa-efecte. Idealisme transcendental, el coneixement és una construcció de la raó a partir de les intuïcions sensibles.
[Hegel no té de fet una epistemologia, sinó una lectura de l’existència i la història en termes de dialèctica. Quan jo com a individu m’adono d’això sóc alhora l’autoconsciència de l’absolut.
Nietzsche qüestiona l’objectivitat del coneixement que podria ser una construcció per reprimir els instints i la voluntat de poder.
Freud proposa que els humans no es regeixen només per la raó sinó pels impulsos inconscients [no és tant diferent de Plató!]. La cultura causa malestar perquè limita els impulsos [no sé si Freud reflexiona que sense aquestes limitacions la vida incivilitzada encara seria pitjor]
[El fracàs del projecte il·lustrat, al segle XVIII hi havia l’esperança que gràcies al coneixement científic i deixar enrere les supersticions, la humanitat deixaria d’estar en guerra i crearia societats més justes amb oportunitats per a tothom. Va seguir el colonialisme i la revolució industrial, l’explotació de pobles i de recursos, el canvi climàtic, dues guerres mundials, Stalin, Hitler.
En la filosofia contemporània es tracta el coneixement amb models de computadores i neurociència (John Searle, Daniel Dennett).

El problema de la desinformació   nombrosos estudis confirmen que l’evidència de fets no ens fa revisar les concepcions que tenim. Aquest problema queda agreujat per la possibilitat de generar evidències artificials, de manera que qualsevol cosa que contradigui el que pensem pot ser qualificat de fake news.

Intel·ligència en animals i homínids

S’estudia l’etologia per identificar patrons que suggereixin resolució de problemes, aprenentatge o adaptabilitat, per exemple en ús d’eines o navegació de rutes. Hi ha proves específiques com el “test del mirall”, que explora l’autoconsciència en espècies com dofins, elefants o primats: si un animal reconeix la seva imatge i no la tracta com un altre individu, podria indicar una forma d’autopercepció. Es proven habilitats humanes com la memòria, la comunicació o la cooperació.

• Ximpanzés (Pan troglodytes): Ús i fabricació d’eines (com branques per pescar tèrmits), aprenentatge social (ensenyen habilitats als seus petits) i tenen habilitats de cooperació i planificació, rudiments de llenguatge de signes en experiments (La ximpanzé Washoe va aprendre a usar més de 350 signes per comunicar-se amb humans).
• Dofins (Tursiops truncatus): Comunicació sofisticada amb xiulets i clics, reconeixen patrons, i passen el test del mirall, suggerint autoconsciència. També usen estratègies de caça en grup i fins i tot “eines” naturals, com quan cobreixen el musell amb esponges per protegir-se mentre busquen menjar al fons marí. Els dofins de Shark Bay, a Austràlia, transmeten aquesta tècnica d’esponges de generació en generació.
• Cefalòpodes (pops i sèpies): Poden canviar de color per camuflar-se, resoldre trencaclosques (com obrir pots per menjar) i escapar d’aquaris. La seva intel·ligència sembla derivar d’un sistema nerviós descentralitzat molt avançat.
• Corbells i corbs (gènere Corvus): Habilitat per usar eines (com doblegar filferros per agafar menjar) i per la seva memòria espacial. També planifiquen a futur, com quan amaguen menjar per recuperar-lo més tard. (Un corb anomenat Betty va improvisar una eina amb un filferro en un experiment, sense entrenament previ.)
• Elefants (Loxodonta africana i Elephas maximus): Memòria excepcional (recorden individus i llocs durant dècades), mostren empatia i comportaments de dol (com tocar els ossos dels morts), i passen el test del mirall en alguns casos.
• Lloros (especialment el lloro gris africà, Psittacus erithacus): Poden aprendre i usar paraules amb context, comptar, i resoldre problemes senzills. La seva capacitat de mimetisme vocal és impressionant i sembla anar més enllà de la simple imitació. (L’Alex, un lloro gris, va aprendre a identificar colors, formes i fins i tot a expressar desitjos com “vull una galeta”.)
• Gossos (Canis lupus familiaris): Destaquen en intel·ligència social, entenent gestos humans (com seguir un dit que apunta) millor que molts primats. També tenen memòria associativa i poden aprendre ordres complexes.
  Rates (Rattus norvegicus): Resolen laberints, aprenen ràpidament per associació (com evitar trampes), i mostren empatia bàsica, com alliberar companyes atrapades.
• Insectes: les abelles (Apis mellifera) fan la “dansa del balanceig” per comunicar la ubicació del menjar i aprenen per associació podent recordar patrons durant dies (Lars Chittka a Queen Mary University). Les formigues mostren intel·ligència col·lectiva amb individus que segueixen regles bàsiques i el formiguer actua com un “superorganisme” que optimitza rutes i construeix estructures complexes (Les “Argentines” adapten estratègies de caça en temps real, altres usen feromones per prendre decisions col·lectives, les talladores de fulles cultiven fongs). Els escarabats del fem, fan boles que transporten en línia recta guiant-se per les estrelles (com la Via Làctia) o la polarització de la llum solar (Marie Dacke, Universitat de Lund).
• És difícil estimar la capacitat cognitiva dels homínids >>? La capacitat cranial dels austrolopithecus és d’uns ~400–500 cm³, similar als ximpanzés. L’home habilis ~600 cm³, l’home erectus 800-1-000, l’Homo Sapiens ~1350-1500 cm³, l’Homo neanderthalensis 1.450-1.600. Basant-nos en la ubiucació de l’os hioide i el gen FOXP2, els neandertals i l’H. Heidelbergensis tenien capacitat de llenguatge i l’homo erectus potser un protollenguatge. Algunes restes arqueològiques poden suggerir capacitat cognitiva. L’H.Habilis fabricava eines de pedra. L’H.Erectus podia fer foc. Les pintures rupestres de l’H.Sàpiens indiquen pensamenmt abstracte.
  

  ---

Intel·ligència en ordinadors, AI

• 1950: Test de Turing: una màquina es podria considerar intel·ligent si era capaç d’enganyar un ésser humà fent-li creure que estava parlant amb una altra persona en lloc d’una màquina (Eliza). No valorava la comprensió real ni la consciència, sinó la capacitat de simular intel·ligència.
• 1950-1980: AI simbòlica (dècades 1950-1980). Manipulació de símbols i aplicació de regles lògiques per resoldre problemes complexos, com jugar als escacs o demostrar teoremes matemàtics.
• 1960/ 1990  Xarxes neuronals . Donald Hebb i Perceptron amb limitacions. “Hivern de la AI”. 1990 Connexionisme Mclelland i Rummelhardt.
• 1990-2010:  Aprenentatge automàtic (Deep learning) Intel·ligència Artificial Basada en Dades.
• 2020: AI Generativa. Models que es basen en xarxes neuronals profundes entrenades amb enormes quantitats de dades, i poden generar respostes o continguts que semblen creatius i contextualment rellevants. Ara es considera que les màquines poden mostrar una forma de “creativitat” artificial, tot i que no tenen consciència ni intencionalitat. Poden interaccionar de manera natural i fluida amb humans. Es discuteix si aquestes capacitats suposen comprensió real, més enllà de la generació de respostes basades en patrons estadístics.

Un museu de la AI

Els tests d’intel·ligència

1883. Francis Galton partia de la hipòtesi que la intel·ligència era hereditària i que bàsicament consistia en la capacitatd e respodnre a estímuls. Va establir un laboratori per mesurar la rapidesa de reflexos, la mida del cap o la força de la mà per agafar. No va obtenir resultats concloents. [A la Wellcome Collection s’exposa un instrument per mesurar el cap i un comptador de butxaca per observar le gent en públic i sumar quants n’hi havia d’atractius, indiferents, o lletjos; home o dona, raça i ètnia.

1905. Binet-Simon. Alfred Binet i Théodore Simon, publiquen un test, sobretot de comprensió verbal, per identificar els infants que no tenien les capacitats esperables per la seva edat i que haurien d’anar a uns institució especial. 6 proves molt bàsiques com agafar un objecte o identificar aliments, per discriminar infants amb incapacitats severes. Anomenar objectes o comparar longituds (idiota). 15 proves, dibuixar de memòria o repetir números (imbècils), 4 proves de raonament o tallar paper (dèbils).
El 1916 Lewis Terman a la Stanford University el va adoptar. S’ha fet servir durant dècades, la darrera edició és de 2003. Són 10 proves que mesuren 5 àrees:

• 1. Raonament fluid (Fluid Reasoning) → Capacitat per resoldre problemes nous i no familiars.
• 2. Coneixement (Knowledge) → Mesura la quantitat d’informació adquirida a través de l’aprenentatge i l’experiència.
• 3. Raonament quantitatiu (Quantitative Reasoning) → Habilitat per treballar amb nombres i conceptes matemàtics.
• 4. Processament visual-espacial (Visual-Spatial Processing) → Capacitat per entendre i manipular formes, patrons i relacions espacials.
• 5. Memòria de treball (Working Memory) → Habilitat per retenir i manipular informació temporalment.

William Stern introduí el coeficient d’intel·ligència comparant els resultats amb els de la mitjana [100 seria la mitjana]. Stanford Binet test

1939 Wechsler Adult Intelligence Scale, WAIS
Inicialment desenvolupat per  Wechsler a l’hospital de Bellevue,  i en la forma actual publicat el 1955, actualitzar el 2024 (WAIS-5). Creia que el test Binet no mesurava adequadament la “global capacity of a person to act purposefully, to think rationally, and to deal effectively with his environment” i que la noció “edat mental” no servia pels adults. Tampoc tenia en compte aspectes no estrictament intel·lectuals però que ajudaven a dur a terme les tasques. Introdueix la mesura d’aspectes no verbals. Galeria d’exemples

• • • 1. Comprensió verbal (VCI – Verbal Comprehension Index), comprensió i ús del llenguatge; definició de paraules, coneixement general i raonament verbal.
      • Semblances: Identificar com són semblants dos conceptes (per exemple, “En què s’assemblen una poma i una plàtan?”).
      • Vocabulari: Definir paraules.
      • Informació: Respondre preguntes sobre coneixements generals.
    • 2. Raonament perceptiu (PRI – Perceptual Reasoning Index), la capacitat de resoldre problemes visuals i espacials, completar figures, raonament amb blocs i patrons visuals.
      • Disseny de Cubs: Reproduir dissenys amb cubs de colors.
      • Matrius: Completar patrons visuals incomplets.
      • Conceptes amb Imatges: Identificar relacions entre imatges.
    • 3. Memòria de treball (WMI – Working Memory Index), la capacitat de retenir i manipular informació temporalment, repetició de dígits i aritmètica mental.
      • Dígits: Repetir seqüències de números en ordre directe i invers.
      • Aritmètica: Resoldre problemes matemàtics mentals.
    • 4. Velocitat de processament (PSI – Processing Speed Index), rapidesa i eficiència en tasques cognitives simples, cerca de símbols i codificació de números i signes.
      • Trobar Símbols: Identificar símbols específics en un conjunt.
      •  Clau de Números: Associar números amb símbols segons una clau.

La distribució del QI
Segueix una distribució normal, i el valor central seria 100. La desviació estàndard al voltant de 15 punts. Això voldria dir que un 68% de la població té un QI entre 85 i 115 (±1σ) i el 95% es troba entre 70 i 130 (±2σ). Només el 2,5% té un QI superior a 130 (“genis” o molt dotats). Un altre 2,5% té un QI inferior a 70 (discapacitat intel·lectual). A recordar que el QI mesura certes capacitats cognitives (com raonament lògic, verbal, espacial, memòria de treball…), però no capta altres formes d’intel·ligència (emocional, creativa, pràctica…).

Els genis

(VK): La genialitat és una característica relacionada amb una visió original i excepcional en el desenvolupament d’algun art o tasca que supera les expectatives, estableix nous estàndards per al futur, estableix millors mètodes o està per sobre de les capacitats dels competidors. El geni està associat amb la capacitat intel·lectual i la productivitat creativa.

La genialitat no es deriva directament d’un IQ alt. Podem tenir grans habilitats o savantisme (freqüent en autistes), com memoritzar llibres sencers o fer càlculs matemàtics complexos sense que això impliqui genialitat.
Francis Galton, “Hereditary Genius” (1869), argumentà que la genialitat era innata i hereditària. L’estudi longitudinal de Lewis Terman (1920s-50s) sobre nens amb IQ>140 va mostrar que tendien a tenir èxit professional però no tots eren creatius o revolucionaris (cal que hi hagi creativitat i oportunitat). J. P. Guilford (1967) diferencià entre pensament convergent (resposta única) i divergent (creativitat, múltiples solucions) [outside the box]. Els genis destacarien en el pensament divergent. Sternberg i Gardner parlen d’intel·ligències múltiples [la creativitat a més de les habilitats]. Mihály Csíkszentmihályi (1996) apunta que a més de la capacitat excepcional el geni necessitava un entorn i una motivació intrínseca.
Catherine Cox, 1926 va fer unes estimacions del IQ de figures històriques. L’estudi SMPY (Study of Mathematically Precocious Youth, 1970s-act.) identifica nens amb habilitats matemàtiques extremes; molts van esdevenir científics destacats. Dean Simonton, teoria evolucionista de la creativitat, la genialitat sorgeix de la producció massiva d’idees, de les quals unes poques són realment revolucionàries. Teoria dels “10.000 hores” d’Anders Ericsson i Malcolm Gladwell, l’excel·lència vindria de la pràctica deliberada intensa i sostinguda, més que talent innat.

Leonardo da Vinci: Curiositat infinita, combinació d’art i ciència, observació del món.
Isaac Newton: Va desenvolupar el càlcul, les lleis de la mecànica clàssica i la teoria de la gravetat. Exemple de geni solitari, altament autodidacta.
Wolfgang Amadeus Mozart: Compositor des de la infància, amb una memòria auditiva excepcional i mestria tècnica.
Emily Dickinson: Llenguatge condensat, profunditat emocional, estètica única
Albert Einstein: IQ estimat ~160, però la seva genialitat rau en la creativitat científica (relativitat).
Marie Curie: Excel·lència en física i química (dues vegades Premi Nobel) amb una dedicació obsessiva.
Nikola Tesla: Memòria fotogràfica i capacitat de visualització extrema, però amb trastorns obsessionals.
John Nash (Una ment meravellosa): Geni matemàtic (Teoria de Jocs) amb esquizofrènia; cas emblemàtic de la relació entre genialitat i trastorn mental.
Stephen Hawking: Intel·lecte excepcional en física teòrica malgrat una malaltia neurodegenerativa.
Pablo Picasso: Capacitat de reinvenció constant, pensament no lineal
John von Neumann: Càlcul mental prodigiós, amplitud de coneixements, aplicació interdisciplinària
William James Sidis: IQ ~250-300, però va viure aïllat socialment; mostra que sense suport emocional, el potencial es perd.
Ramanujan: Matemàtic indi autodidacte amb intuïcions matemàtiques profundes i fora dels esquemes acadèmics. Cas paradigmàtic d’una ment que sembla “connectar” amb veritats abstractes sense seguir el camí tradicional.

Debat
Herència vs. Entorn (nature(nurture). Els estudis amb bessons suggereixen que el geni té una base genètica, però l’accés a educació i mentors és crucial. El context històric i social juga un paper: molts genis van ser infravalorats o ignorats durant la seva vida.
Geni i bogeria: alguns genis com Van Gogh mostraven trastorns mentals. Hi ha una associació entre bogeria i creativitat? (Saturn i la melancolia).
En ciències o escacs es pot detectar la genialitat en competicions o la capàcitat de resoldre problemes establerts. En art i literatura és més difícil ja que no hi ha una “solució correcta” o un criteri universal i immediat per mesurar l’excel·lència. A més, la genialitat artística potser s’atribueix a posteriori, com en el cas de Van Gogh, Kafka o Emily Dickinson. Com distingir el geni de la moda? Podem pensar en originalitat radical [però Damien Hirscht és original i tonto], profunditat expressiva i simbòlica, influència posterior. Què val la opinió d’un crític [moltes pelis i música d’avantguarda resulten avorrides] o l’aplaudiment del públic [que pot ser banal?] Qui estableix el canon? [el chatGPT en plantejar-li la qüestió parla de coautoria per tenir en compte que qui fa el prompt guia el sistema; el model LLM pot ser l’autor implícit però no té intencionalitat ni consciència. “La genialitat no és propietat individual, sinó relacional: entre el sistema que genera, l’humà que guia, i la comunitat que valida.”.

En algun moment fa uns 200.000 anys, els humans van adquirir la capacitat del llenguatge alhora que aprenien a pensar ( llengües: Origen i evolució). Sempre que tinguin un adequat entorn social amb comunicació, els infants amb un desenvolupament normal adquireixen:

• una conducta de comunicació (Pragmàtica )
• la facultat de designar  ( Semàntica , que pressuposa l’abstracció ja que els noms comuns impliquen classes i conceptes, “gos”, “arbre” contraposat a “aquest gos”, “aquest arbre”)
• de construir diferents combinacions amb diferents significats (composicionalitat, Morfosintaxi ).
• Alhora que comencem a pensar, construïm una identitat narrativa.

Yuval Harari parla d’una revolució cognitiva associada al llenguatge, que situa fa 70.000 anys. [Pot estar en contacte amb el que no està present, el passat, el futur, el possible (“Layered Ontology“)] . Les narracions i mites compartits permetran passar de viure en petits grups a grans ciutats o imperis. (Yuval Harari, Cassirer). Pavlov va assenyalar el llenguatge com a “segon sistema de senyals“, contraposat els estímuls com imatge o so. Cassirer va remarcar que experimentem la realitat [no a través dels senyals directes de les i els sons] sinó a través dels models de la ciència i els mites de la religió. Som “animals simbòlics”. Fins ara, l’única manera que teníem de transmetre canvis anatòmics o de conducta, eren els gens. A partir d’ara ja és possible la transmissió d’idees. (els mems, Richard Dawkins). A l’evolució biològica se li superposa l’evolució cultural, molt més ràpida.

Llenguatge i pensament
Diferents teòrics del llenguatge han plantejat si hi havia (també Semàntica i el problema de la traducció,  ) com una “gramàtica” universal prèvia al llenguatge (Chomsky, mentalese de Fodor). o bé si el pensament es deriva del llenguatge (Sapir-Whorf). [Assimilem l’experiència en termes de predicats? Dubtes a sintaxi].
[Sembla clar que, tot i que no es pot identificar pensament i llenguatge, perquè hi ha evidències d’intel·ligència en animals i sordsmuts, el llenguatge el facilita i alhora el condiciona. Aquí podem recordar, a part dels treballs de Sapir-Whorf,  l’afirmació de Wittgenstein “Die Grenzen meiner Sprache bedeuten die Grenzen meiner Welt.” (Tractatus 1921).

Introducció
[Què vol dir pensar (sense recórrer a la llista de facultats que mesuren els tests d’intel·ligència)?
– Conceptes amb propietats: abstracció sabem definir classes d’objectes ]
– operacions i reversibilitat: sabem operar amb les [IF … THEN …])
– regles, inducció i deducció
– Solució de problemes
Saber pensar seria formar conceptes i operacions correctes a partir de la informació que tenim, que correspondria a la inducció. A l’hora de solucionar un problema, tenim representada la situació a partir dels conceptes que hi apliquen i podem contemplar diferents escenaris en funció de l’operació que trien. Normalment el problema no serà la deducció, a l’hora de calcular el resultat, amb l’excepció, potser de quan intervenen probabilitats. A l’hora de representar la situació no ho recollim tot, triem el que ens sembla rellevant i aquí és on hi ha un component heurístic. Algú tindrà en compte factors i possibilitats que un altre ignora, igual que una gran dibuixant com la Jenny sabia què calia incloure al dibuix i què no.
El pensament, possibilitat pel llenguatge, introdueix un nou tipus de conducta. La conducta instintiva ens dóna un repertori de respostes a uns determinats estímuls (en una conversa serien respostes fixes a una sèrie de preguntes). L’aprenentatge associatiu o operant permet modificar i ampliar aquest repertori. Es pot parlar de “conducta de solució de problemes”? La definició del problema, correspondria al “prompt” que fem a un model de llenguatge LLM?

Teories
Pinillos indica que en psicologia aquest és un calaix de sastre on s’hi fan cabre moltes hipòtesis i que encara no tenim una teoria ben definida. “Problema significa obstacle, impediment [no trobem la pauta de conducta adequada de manera immediata. podríem dir que només ens plantegem problema quan la rutina no serveix] i la seva solució serà trobar una resposta per a la qual no disposàvem de recepta inicialment].

• Gestalt (Alemanya, anys 20–40)
  Köhler, Wertheimer: “Insight problem solving”, la resolució ve sovint de reestructurar la representació mental del problema. Són cèlebres les experiències de Köhler amb ximpanzés a Tenerife (1915) (Pinillos 438) on es presenta primer, fruita accessible, i després, fruita fora de l’abast i un pal. Es descriu que primer els animals s’aproximen a l’objectiu de manera directa. Quan s’hi interposa un obstacle (ex. la distància) es provoca un estat de tensió entre la motivació i les forces de l’ambient que s’hi oposen. Aquesta tensió és inestable i pot ser reorganitzada súbitament mitjantçant un acte perceptiu que posa en relació els aspectes del camp [cognitiu prèviament inconnexos]. Aquesta súbita comprensió de relacions que reposa sobre una irreductible i originària reorganització de les forces del camp constitueix l’essència del descobriment. [els matemàtics genials sovint “veuen” la solució].
• Conductisme: Thorndike: Aprenentatge per assaig i error (“trial and error”). Skinner: Condicionament operant. No expliquen l’ús de representacions internes ni la creativitat en la resolució de problemes.
• Cognitivisme clàssic (Newell i Simon, anys 50–70) (Intel·ligència en ordinadors) . Des de la intel·ligència artificial, Nevell, Shaw i Simon van proposar una teoria de com solucionava problemes la ment humana, amb l’analogia d’un ordinador, el GPS (General Problem Solver) : Elements of a Theory of Human Problem Solving (AI simbòlica).

Comparació amb animals i màquines

• Animals
  Vatsuro ha trobat límits a la capacitat dels animals per a resoldre problemes. Poden arribar a usar instruments però no poden usar instruments per fabricar-ne d’altres. Els animals doncs, poden arribar a superar el nivell de trial-error [condicionament operant) amb una certa comprensió súbita arribant a usar instruments, però no poden usar instruments de segon ordre ni aplicar el segon sistema de senyals. En l’home s’indica que hi ha indicis de reorganització del camp cognitiu després de varis intents, però l’escola de la Gestalt, que és qui manté aquesta posició, no pot explicar gaire bé cóm ocorre. També s’ha observat que l’existència d’hàbits massa forts pot estorbar la resolució del problema. Corbs, dofins, simis han demostrat capacitat de fer ús d’eines i anticipar conseqüències. [El cas de Kelulé]
• IA simbòlica
  IA simbòlica (dècades 60–90). Llenguatges com Prolog es basen en lògica de predicats. Declaren una sèrie de fets i resolen el problema amb “backtracking” i “unification”. la solució és explícita i traçable. Pot ser complexe representar tot el coneixement manualment. [A “The Art of Prolog” i “Advanced Turbo Prolog” es poden veure exemples dels algoritmes per solucionar problemes de manera lògica. (ATP, p.18) El coneixement [la realitat com a possibilitats] es representa com un arbre que es va bifurcant. Una manera de buscar la solució és en profunditat: es tria un camí i es va seguint fins al final. Si no s’ha trobat la solució es retrocedeix fins a la darrera bifurcació i s’explora l’alternativa, i així successivament. La tècnica de recerca en amplada explora les possibilitats a un mateix nivell de profunditat abans de passar al següent (p.29). A aquestes tècniques bàsiques s’hi poden afegir estratègies d’heurística. A més de programes que busquen solucions a una situació que presenta moltes possibilitats i una situació, n’hi ha d’altres, com els sistemes experts, que tenen una base de dades de coneixement (fets + regles) i una estratègia per poder contestar preguntes ( ATP p.60). L’exemple més simple correspon a una classificació de fruites amb diversos atributs cada una. L’estratègia de busca per encadenament endavant, data driven, va demanant les dades dels diferents factors i després troba l’objecte que hi quadra. L’estratègia d’encadenament enrera, pregunta un atribut i adopta com a possible solució el primer objecte que la compleix. Va mirant si es verifiquen els altres atributs i si en falla algún descarta el primer objecte intentat i prova amb el següent que compleix les condicions verificades fins al moment. Aquesta procediment s’anomena goal-driven. [Es com el joc d’endevinar un personatge conegut que fem amb la Teresa. Si jo penso que és la Srta. Ana, després d’haver dit que és dona pregunto “dóna classe a les dominiques?”]
• Parallel Distributed Processing
  A PDP 14 “Schemata and Sequential Thought Processes in PDP Models”, es mostra com la xarxa, en lloc de “calcular” un solució, es relaxa a l’estat que millor s’adequa a les condicions imposades. L’exemple que es posa és el d’una xarxa que pugui identificar en quina mena de cambra estem (dormitori, cuina, despatx) a partir d’una informació parcial. Després de vàries passades entrenant la xarxa, el sistema identifica el tipus de cambra, no per càlcul a partir de regles sinó simplement activant les connexions que millor compleixen les condicions. Això fa que la xarxa del cervell humà sigui molt bona en i) reconèixer patrons i estructures. ii) model causal del món. Els patrons no només són de situacions estàtiques sinó també pel que fa a seqüències de fets, és a dir, a prediccions. iii) Manipulació del món. L’aprenentatge perceptiu H1836 i de tasques complexes H1838 ens ha fet hàbils en manipular l’entorn. La tesi dels autors és que no calculem solucions sinó que les percebem. Això entroncaria amb les teories del pensament creatiu (ex. l’estructura del benzè descoberta per Kelulé, Imaginació). Els autors expliquen també cóm procedim quan no percebem les solucions. En el cas de la multiplicació, aplicaríem seqüencialment regles simbòliques. Però en realitat no estem aplicant lleis matemátiques pures sinó que hi ha hagut un aprenentatge associatiu de les taules de multiplicar. A cada pas de la multiplicació, l’input (4*8) dóna l’ouput après associativament (32) i apliquem la regla. Es veu clarament que desglossem els problemes complexos en patrons i accions simples [altrament n’hi hauria prou amb que ens donéssin els axiomes dels números naturals per deduir-ho tot]. Es difícil trobar un patró nou per resoldre un problema. Gairebé sempre n’adaptem un altre de preexistent. [Aquest punt és molt important. Entronca amb el mecanisme d’acomodació de Piaget H1839 i amb l’estructura metafòrica del nostre sistema conceptual descrita per Lakoff i Johnson]. Així les representacions externes ens permeten afrontar problemes abstractes usant les nostres capacitats motores i perceptuals [No és veritat que sovint hem de pensar amb paper i llapis?] El plantejament de PDP explicaria cóm funciona el pensament creador. Es tracta, com deia la Gestalt, d’una reorganització del camp perceptiu. [Podríem dir que el que té estructures fexibles i està molt acostumat a fer metàfores sap veure les situacions des de diferents punts de vista i així pot trobar la reorganització que hi encaixa. Aquesta reorganització forma part de l’aprenentage conceptual (H2550, inducció H2362 i punt i) de la resolució de problemes). Trobar categories, fer ciència i filosofia no és altra cosa que identificar les maneres de veure les coses que milor funcionen.
  [La creativitat dels  genis tindria a veure amb aquesta capacitat perceptiva superior a la resta dels humans]
• LLMs (Large Language Models, com GPT, 202x)
  A partir de xarxes neuronals entrenades amb grans volums de text, els LLM poden simular passos lògics, inferències i fins i tot raonament multietapa. No sempre són traçables els passos. El model Minerva (DeepMind, 2022) entrenat a partir de textos matemàtics (arXiv, proves formals, etc.) va ser sotmès a problemes de la IMO (Olimpíada Internacional de Matemàtiques) i va obtenir resultats correctes a nivell de “human level performance” en molts problemes que no havia vist textualment.  S’han fet intents de treballar alhora amb OpenAI i un llenguatge per demostrar teoremes com Lean i els LLM van completar parts de proves que no estaven explícites enlloc però no van arribar a demostrar un teorema nou. En sistemes de demostració automàtica (ex. Isabelle, Coq), s’han observat casos en què un LLM proposa un lema intermedi útil per completar una prova — no vist abans.
• [el model del món i les conclusions. Sembla que com més ample i correcte sigui el nostre model del món, construït per inducció i estudi, més capaços serem d’avaluar (deduir) correctament la situació a la qual ens enfrontem i per tant sabrem trobar la solució més adequada. D’aquí que que pensar i solucionar problemes tingui a veure amb les capacitats de percepció i raonament, i també amb els estudis i l’experiència].

[La vida i la cultura com a solució de problemes]

[A motivació es veu la conducta humana definida per satisfer necessitats, primàries i biològiques, o secundàries i cognitives. La conducta pot ser instintiva, apresa (aprenentatge) o bé resultat d’una deliberació.  Per tant, en el sentit que l’estat de satisfacció dura poc, la major part de la vida que no estem en pilot automàtic, estem solucionant problemes. La conducta general es presenta com un conjunt de sèries encaixades de conducta per aconseguir resultats parcials. Per exemple, redacto un informe d’auditoria → per satisfer les exigències de la meva feina → cobrar un sou → pagar una hipoteca per tenir una llar, comprar menjar, comprar vacances i entreteniment. [una conducta de resolució de problemes de segon ordre consistiria a no donar el problema principal per donat sinó replantejar-lo, per exemple, si he d’invertir moltes hores per tenir un lloc de feina més bo i guanyar més diners. El “problema” general seria el de definir la vida bona. Alhora, cada decisió que prenem a la vida, què esmorzo, què compro de roba, a qui voto, a qui demano de ballar, respon a un petit o gran problema ( les eleccions ) i parlem de llibertat en tant que tenim la capacitat d’imaginar i deliberar.

Discussió

[EL FRACÀS DE LA RAÓ]

[Perquè els humans tendim a emprendre accions irracionals o mantenim opinions irracionals? És perquè tenim resistència a acceptar evidències que contradiuen les nostres opinions prèvies? És perquè tenim informació incorrecta? O perquè treiem conclusions incorrectes? (és a dir, què falla més, la inducció, o al deducció)

Leon Festinger (1957), Teoria de la dissonància cognitiva. Va assenyalar que quan tenim dues creences que es contradiuen, o una creença i una evidència incompatible, experimentem incomoditat psicològica. Modifiquem la interpretació de l’evidència abans que canviar les nostres creences profundes.
De sempre hem tendit a no verificar les fonts i sobreestimar l’autoritat de fonts familiars. Avui a més hi ha una sobreinformació als mitjans i xarxes socials i tendim a seleccionar, o l’algoritme ens proposa, la informació que confirma la nostra opinió prèvia. (Zeynep Tufekci o Dan Kahan mostren que la desinformació emocionalment carregada és especialment resistent a la correcció. Fins i tot persones amb alta capacitat de raonament matemàtic ignoren dades si aquestes contradiuen les seves idees polítiques.[ex. Agulló amb prejudicis antiespanyols]) El cervell funciona sovint com un advocat defensor, no com un científic, no busca objectivament la veritat, busca justificar la posició del seu “client” (les creences pròpies).
[Com que hi ha molta informació possible i a vegades la que realment necessitem és incompleta, triem la més còmoda, la del nostre grup o que no té conseqüències incòmodes, ex. “tota la culpa és de Madrid”, mentre que examinar les dades amb detall requereix més temps i esforç].

(Veiem el que volem veure Nautilus (EN), Weakness of rationality NewYorker  EN] Societat, problemes actuals, Desinformació.

L’estupidesa humana, el fracàs de la vida bona

Un 95% de la població mundial té un QI entre 70 i 130. Com s’expliquen doncs, tants comportaments estúpids? Tenim hàbits poc sans com consum de drogues i manca d’exercici. Conductes de risc per a nosaltres (saltar d’un balcó, selfies) i per als altres (conducció imprudent, danys a les obres d’art). Expressem i difonem opinions poc contrastades. No corregim les nostres opinions malgrat evidències en sentit contrari (La Teoria de la dissonància cognitiva (Leon Festinger). Comprem productes i acceptem explicacions de gent famosa i influencers en qui no hauríem de confiar.

“The Basic Laws of Human Stupidity” (1976) de Carlo M. Cipolla: Tothom subestima el nombre d’individus estúpids en circulació. Una persona estúpida és aquella que fa mal als altres i també a ella mateixa. La gent no estúpida subestima sempre el poder destructiu dels estúpids. (Darwin Awards).

Molts comportaments estúpids, ridículs o destructius no són necessàriament fruit d’una baixa intel·ligència, sinó de:

• Impulsivitat i emocions no controlades. “Thinking, Fast and Slow” (2011) de Daniel Kahneman, explica que en sovint, per cansament, optem pel sistema 1 de conducta, automàtic i emocional (Si sembla bona idea als 3 segons, segur que és dolenta al minut 4.).
• Incapacitat de tenir en compte la pròpia ignorància, efecte Dunning-Kruger, (persones que han vist 2 vídeos a YouTube i ja saben més que un metge).
• Excessiva ànsia de reconeixement (això quedarà brutal a Instagram), excessiva ànsia de ser escoltats (opinem i difonem rumors sense confirmar, la desinformació és més ràpida que la llum. La veritat va a peu i sense cobertura.) Pressió social o cultural [prova la droga, salta del balcó d’un hotel a la piscina][ésser a través dels altres, els selfies, els turistes que es van asseure a la cadira d’un museu per fer-se una foto i la van trencar].
• La incapacitat per suportar la infelicitat que ens fa cercar consol en alcohol i drogues, una cultura de la recompensa immediata, una cultura que cerca solucions i explicacions fàcils (remeis màgics, antivacunes, terraplanisme).
• la feblesa humana, aquesta estupidesa, i un estat de coses que no ajuda, incrementen la gent fallida
• [l’estupidesa social: si ens observessin uns extraterrestres veurien com vivim en la pobresa mentre mantenim guerres costoses, com hi ha molta gent infeliç perquè la seva orientació sexual no és acceptada, com la cobdícia fa que l’habitatge i la sanitat siguin un negoci, com el “patriarcat” fa que perdem talent o es deformi la demografia perquè les filles suposen una despesa i no un valor, o com es condemna a un esclavatge sense dret al plaer per la submissió de les dones (talibans, Àfrica).
• Exemples
  A la Xina hi ha 30M més homes que dones, resultat d’avortaments selectius i infanticidis (BBC)
  Uns turistes seuen en una cadira obra d’art a un museu per fer-se una foto i la trenquen. (BBC)
  Cues, baralles i preus disparats fins a 100€ a la revenda per aconseguir un ninu labubu per penjar a la bossa (BBC). (Ésser a través dels altres)
  24/6. He vist la gent arribar al darrer minut per agafar un Ave cap a Cadis, i una parella ha perdut el tren, segurament per entretenir-se fent un cafè.

[Que vol dir “entendre”?]
poder explicar un fenomen o un sistema nou en termes d’altres que ens són familiars? En el cas d’un autòmat mecànic, entendre’l consistiria a desmuntar-lo, identificar les peces, com estan unides i com es mouen quan el posem en marxa. Entendre també també seria tenir una idea de com va començar tot i com han anat canviant les coses fins a la situació actual, i com seguiran evolucionant. Podem tenir tendència a mirar “d’entendre” les coses en termes de per a què serveixen, quina finalitat o funció compleixen. Potser en darrer terme ens agradaria que tot estigués dissenyat i orientat a un bé, un estat final que justifiqui tot l’anterior, un “final feliç”. D’aquí la tendència, potser injustificada a trobar un sentit a la vida.
Al final, entendre, ve a ser tenir “un inventari” dels diferents tipus de peça que hi ha al tauler del món, i la seva posició, i les regles que apliquen al joc. A l’igual que amb les paraules ( Semàntica, problema del diccionari) hi hauria uns bàsics intuïtius que no refereixen a res més, unes experiències bàsiques com moviment en l’espai, plaer, dolor. Notem però, que aquestes experiències bàsiques intuïtives no són les peces bàsiques del nostre model del món, que serien les partícules elementals de la física.
A l’article  Com és possible el nou i l’interessant? plantejava que per a una ment infinita no hi hauria res de nou, ja que ho captaria tot a la primera, per exemple trobaria tots els teoremes vàlids possibles a partir d’un conjunt d’axiomes. Per a aquesta intel·ligència no hi hauria mai res de nou, però sí que podria valorar “l’interessant” a diferència del trivial. En el mateix sentit a Què queda pendent després de la llei final? apunto que una teoria completa de les partícules i forces elementals no dóna raó del més complex i interessant de l’univers.

Els sistemes LLM, entenen? Què vol dir entendre? AI
[L’explosió de la AI amb els LLM revela la possibilitat de conversa intel·ligent sense necessitat d’un model obtingut lògicament per inducció.  Hi ha una comprensió del món? De què està fet i com funciona? O bé només es repeteix d’oïda totes les converses que ha escoltat? D’entrada semblaria que només pot fer el segon, però hi casos que ha proposat línies de recerca encertades, per exemple, a l’hora d’entendre com és que alguns bacteris són resistents als antibiòtics] Alhora, es pot explorar l’ontologia implícita a partir de les respostes.

[És fascinant que la intel·ligència emergeixi sense que s’hi introdueixi cap lògica, cap programa, a partir del “soroll” de milions de textos. Però si ho pensem bé, no és així com comencem a pensar nosaltres de petits? Escoltant frases que no entenem, repetint-les i interaccionant amb els adults? Els sistemes AI serien com nens petits aprenent de pressa].

AI, ja no caldrà pensar?

Un museu de la intel·ligència

• introducció
• intel·ligència en animals, homínids i màquines
• Etapes del desenvolupament cognitiu
• Filosofia. Teories Psicologia
• Nivells: intel·ligència pre-verbal, llenguatge, pensament i solució de problemes
• Tests d’intel·ligència. IQ. Genis. Estúpids
• Discussió

• Introducció
  Petit inventari: Quantes rajoles de 30×30 necessito per una habitació de 3×4 metres? [comprensió verbal] [Quant estalvio cada mes? què podria fer per vacances?]
  Et creus intel·ligent? Culte? Has solucionat algun problema? Has comès alguna estupidesa? Com sabem qui és intel·ligent i qui no? Com “funciona” la intel·lecció, com s’adquireix? com podem millorar? Intel·ligència, capacitat d’executar tasques, cultura, capacitat de sobreviure. Què vol dir “entendre”? què ens pot induir a error?
• Intel·ligència en animals, homínids i màquines
  Reconèixer’s en un mirall, comunicació i cooperació estratègies colectives, ús d’eines. Corbs, dofins, pops, elefants, austrolopitecus, homo habilis (eines i foc)
  Museu de la AI: test de turing, reconeixement de dígits, classificació d’imatges, deducció arbres genealògics, AI generativa.
• Etapes del desenvolupament
  • Etapa sensoriomotriu (de 0 a 2 anys). Nadons: reflex de succió i prensió, reacció al so, mirar i reaccionar a un zing zing. Caminar. Balbuceig.
  • Etapa preoperatòria (de 2 a 7 anys). Infantil. Torre Montessori, gomets dins d’un cercle, llenguatge comptar amb els dits de la mà, construccions de lego, nens jugant a empaitar-se, a botigues, dibuixos. De la paraula única, “mama” a les dues paraules (18-24 mesos) “papa cotxe”, frases “les nines dormen” (2-3 anys), domini bàsic del llenguatge amb 1000 paraules i subordinades.
  • Etapa de les operacions concretes (de 6/7 a 12/13 anys). Primària
    Llegir, escriure, multiplicacions i divisions. CIència i naturalesa. Història.
  • Etapa de les operacions formals (a partir dels 12 anys). (ESO). Escriure treballs, resoldre problemes.
  • Batxillerat i selectivitat (Proves PAU)
  • Universitat, ensenyament i recerca. [Una classe de filosofia] [una classe de matemàtica]
  • Experts, Savis. Mecànic diagnosticant un cotxe, un metge diagnosticant o operant, un enginyer dissenyant el nus de Glòries, Premis nobel
• Filosofia: Plató, Aristòtil, Kant i els límits de la raó. El fracàs del projecte il·lustrat.
• Teories Psicologia
  • Spearman i el factor G
  • Constructivisme de Piaget (desplegament individu). Vygotsky i paper de l’entorn.
  • Thurstone, Cattell, Vernon, Gardner i les diferents habilitats. Goleman, intel·ligència emocional. Kahneman, mode automàtic i mode deliberatiu.
  • Ciències cognitives, neurologia i connexionisme

• Nivells
  • Intel·ligència preverbal: joc, somni, ritu, dibuix, imaginació
  • llenguatge: conducta de comunicació, semàntica, emergència de regles sintàctiques
  • pensament i solució de problemes: “Percepció” de la solució, General problem Solver, Connexionisme i LLMs. [model del món per estudi i experiència]. La vida com a solució de problemes.
• Els tests d’intel·ligència: Binet, WAIS
  • Comprensió verbal: definir una paraula, [entendre unes instruccions “vés a la cuina”] ; Comprensió verbal i aritmètica (“com repartim 8 pomes entre els cosins”?] .
  • Raonament perceptiu: completar figures, trancaclosques.
  • Memòria de treball: repetir uns dígits i càlcul mental.
  • Velocitat de processament: trobar un símbol
• Els genis i els estúpids
  • Leonardo, Newton, Mozart, Van Gogh, Ramanujan. Genis vs savants.  Genialitat en les arts.
  • Estupidesa humana: accidents per selfies, Darwin awards, els anuncis “executiva paga per sexe”. Homes pobres a la Índia cauen en l’estafa de pagar diners per una oferta  de feina que consistia en “impregnar” dones sense fills. BBC [pendent de fer una pàgina sobre l’estupidesa, la cobdícia com a motivació en les estafes, el timo de l’estampeta, els apartaments de vacances barats]
• Discussió. El fracàs de la raó, l’estupidesa. Què vol dir entendre. Ai, ja no caldrà pensar?

Articles

CHAPTER IV INTELLIGENCE, COGNITION, AND MEMORY 93

READING 13: WHAT YOU EXPECT IS WHAT YOU GET 93
Rosenthal, R., & Jacobson, L. (1966). Teachers’ expectancies: Determinates of
pupils’ IQ gains. Psychological Reports, 19, 115-118.
READING 14: JUST HOW ARE YOU INTELLIGENT? 100
Gardner, H. (1983) Frames of mind: The theory of multiple intelligences. New
York: Basic Books.
READING 15: MAPS IN YOUR MIND 110
Tolman, E. C. (1948). Cognitive maps in rats and men. Psychological Review, 55, 189-208.
READING 16: THANKS FOR THE MEMORIES! 11 7
Loftus, E. F. (1975). Leading questions and the eyewitness report. Cognitive Psychology, 7, 560-572.

Psicologia  Memòria

Ciceró (106-43) a De Oratore descriu el “mètode dels llocs” com a tècnica per memoritzar discursos:

Locos esse capiendos et ea quae conlocaremus effigiis notanda; locos esse, quos in animo conligimus, et ea quae memoria tenere vellemus, effigies quasdam et notas optime conlocatas; atque esse eos quidem commodius ordinatos atque distinctos, atque id efficeremus, ut ordo locorum eos ipsos rerum ordines, quorum memoria vellemus, efficeret expressos.
“We must employ places and images: places in which we may arrange our ideas, images by which we may represent our ideas and fix them in memory; and we shall employ a store of places which must be distinct and clear and at moderate intervals, and images that are effective and sharply outlined, sufficiently striking and suitable for awakening memories.” (De Oratore, II. 354).

L’origen de la tècnica es remuntaria a una anècdota del poeta grec Simónides de Ceos (Lírica   556-468): (VK) “Simónides va ser convidat a sopar a casa d’un ric, anomenat Scopas, el qual li havia encarregat que compongués un poema en honor seu per amenitzar la vetllada. Després d’escoltar el poema, Scopas es va queixar que en els seus versos havia nomenat més vegades uns herois de la mitologia anomenats Dioscuros que ell mateix. Dit això li va pagar la meitat del que havia promès i li va demanar que se n’anés a demanar la resta dels diners als esmentats herois. Després de sortir hi va haver un terratrèmol, la casa de Scopas va quedar derruïda i els convidats van morir al seu interior. Durant els treballs de runa van trucar a Simònides perquè identifiqués els cossos dels morts i ell va aconseguir fer-ho, encara que no pels seus rostres, que havien quedat molt desfigurats, sinó perquè era capaç de recordar el lloc exacte on cadascú estava assegut al banquet.”

La tècnica consistiria a situar els elements a recordar en les ubicacions d’habitacions d’un edifici, real o imaginari. Per recuperar els elements es passeja mentalment per les ubicacions on s’han desat.. També es coneix com el “Mètode del viatge”, utilitzat per emmagatzemar llistes d’elements relacionats, o la tècnica de la “habitació romana”, que és més eficaç per emmagatzemar informació no relacionada. També és descrit com al mètode de del “viatge” o de “l’habitació romana”.

El farà servir també Tomàs d’Aquino (1225-1274). Sephan Fridolin (1470) a l’hora de meditar feia servir fins a 100 llocs de les mans (Meditació al cristianisme).  El jesuïta Matteo Ricci (1552-1610) va fer servir el mètode amb l’objectiu d’introduir el cristianisme a la Xina i li dóna el nom dels “Palaus de la memòria”.

Modernament va ser descrit per Frances Yates al seu llibre “The Art of memory” i actualment es fa servir en concursos de memorització. Alguns són capaços de memoritzar 1040 dígits aleatoris en mitja hora.

El Temple of Time de l’educadora americana Emma Willard (1851).

Altres

El rosari cristià té 59 grans, 4 d’introducció (Credo, Parenostre, Ave Maria, Glòria ), 5 desenes de misteris encapçalades per un parenostre (50+5) . Els misteris de goig (dilluns i dissabte), Lluminosos (dijous), Dolorosos (dimarts i divendres), Gloriosos (dimecres i diumenge). El Castillo Interior de Santa Teresa d’Àvila també és un palau mental, així com  els cercles de l’infern a la Divina Commedia

Els mandales tibetans  són mapes per meditar sobre els diferents espais i divinitats (Bardo Tholol).

El Palazzo della Civiltà italiana a l’EUR a Roma fa pensar en el conte de les 1001 nits on es construeix un castell de 360 habitacions per a 360 disciplines:  Amb aquest pensament va fer construir al bell mig de la ciutat un alcàsser amb tres-centes seixanta habitacions i a cada porta va manar que s’hi gravés la disciplina que s’hi impartiria. Una vegada els menestrals hagueren comunicat al rei Giliad que l’alcàsser era llest, el rei hi va internar Uird Khan, que ja era un marrec de cinc anys, i va escollir els tres erudits més grans del reialme per tal que formessin el noi en totes i cadascuna de les branques del saber. Els erudits, un dia en una habitació, un dia en l’altra, començaren a instruir Uird Khan sense donar-li ni un moment de respir.

El palau de la memòria, el palau de la memòria d’Hanníbal Lecter

Dalí, la persistència de la memòria.  Exposició “Dins del cap”

Psicologia, Cervell i xarxes neuronals 

Introducció    Filosofia    Psicologia   Tipus i neurologia    Model   Memòria i estat mental    Vida humana com a memòria canviant   Memòria col·lectiva   Altres

Introducció

[D’entrada podria semblar que la facultat de la  memòria només fa referència a retenir on són les coses, recordar fets que hem viscut, històries que ens han explicat o que hem llegit. Aquesta és la memòria que vam considerar els filòsofs primer, i els psicòlegs després. S’estudia la relació entre l’experiència de conèixer, de rebre un input, i la capacitat de recuperar-lo després a partir de preguntes. És la memòria simbòlica, que relaciona dues conductes la de registrar i la de recuperar.

Però hi ha també una memòria que correspon a l’aprenentatge perceptiu, una memòria muscular adquirida en aprenentatges complexos de ballar, o tocar un instrument, i el condicionament, que també consisteix a fixar una resposta durant un temps. És a dir, no es tracta només de continguts que es desen en una base de dades i els recuperem. Aquesta seria memòria subsimbòlica.

Hi ha dos aspectes més de la memòria no tractats als manuals de psicologia. Una és el paper de la memòria en l’experiència humana, l’experiència del temps i la continuïtat de la identitat. [Aquesta seria la memòria de persona]. L’altra és la relació entre les memòries individuals, els procediments, records, idees sobre el món que han anant tenint tots els éssers humans al llarg de la història, i la memòria col·lectiva, l’esfera de mems.

La memòria a la filosofia

Al Teetet Plató la va comparar a una tauleta de cera, on es gravaven les sensacions. Per Aristòtil era una de les facultats de l’ànima i va identificar el paper de l’associació (similaritat, contrast i contigüitat). CIceró i Quintilià van [???] van treballar el mètode dels loci .

Agustí d’Hipona: la ment té tres facultats, memòria, enteniment i voluntat. A les Confessions, parlava dels “camps i amples palaus de la memòria“.

S’atribueix a Tomàs d’Aquino la frase “Nihil est in intellectu quod non sit prius in sensu”

La mateixa metàfora del Palau de la memòria aplica a la tècnica per recordar usada pels retòrics grecs i llatins. Marc Aureli parlava de retirar-se dins d’un mateix [ article sobre les mans i el mètode dels loci].

L’empirisme de Locke considera la memòria com a la persistència de les impressions. Hume va va diferenciar de la imaginació per la força de les impressions. Contra la idea que tot el que sabem no són més que sensacions enregistrades i associacions a partir d’elles [i noves que podem crear amb la imaginació], els racionalistes com Descartes i Leibniz van defensar que hi havia idees innates i el darrer va afegir a la frase “nisi intellectus ipse” (“excepte el mateix intel·lecte).

La memòria a  psicologia

Hermann Ebbinghaus (1850–1909), Über das Gedächtnis (On Memory, 1885), va fer experiments amb síl·labes arbitràries, mesurant com deixem de retenir-lo (corba de l’oblit),  que aprenem millor en repeticions separades més que no pas d’un cop, reaprendre per consolidar, i que retenim millor el principi i el final.

William James (Principles of Psychology 1890) va distingir entre una memòria primària a curt termini, i una memòria secundària a llarg termini.

Freud va emetre la hipòtesi que la ment bloqueja el record d’experiències traumàtiques a la Etiologia de la histèria, 1896, i ho va seguir treballant a la Interpretació dels somnis 1900, Psicopatologia de la vida quotidiana 1901 i altres. La memòria reprimida seguiria influint a l’inconscient i el terapeuta hauria de recuperar-la per tractar-la.

Estudiant cassos d’amnèsia, Ribot (1881) va notar que les recents s’esborraven abans que les antigues.

El 1932 Frederic Bartlett (War of the Ghosts) va fer un experiment on es demanava als participants de recordar una llegenda índia. Els participants tendien a distorsionar la història, omplint buits amb elements de la seva pròpia cultura i simplificant o canviant detalls per adaptar-los als seus esquemes cognitius. Així, no es recuperava una rèplica exacta, sinó una reconstrucció influenciada per les experiències i expectatives individuals
En els treballs sobre percepció la Gestalt va poder assenyalar que la memòria és reconstructiva.

[Durant gran part de la primera meitat del segle xx, la memòria no va constituir un tema respectable per als psicòlegs experimentals, la qual cosa reflecteix el domini del conductisme. No obstant això, alguns conductistes —en particular, els estatunidencs— van estudiar l’anomenada conducta verbal utilitzant l’aprenentatge de parells associats, en el qual es representen parells de paraules no relacionades, on el primer membre del parell representa l’estímul i el segon la resposta.

1949. En context de les ciències cognitives Donald Hebb diu que les xarxes neuronals es configuren segons el principi “neurons that fire together, wire together”  a The organization of behavior, a neuropsychological theory. (Cervell i xarxes neuronals).

1953. Quan Henry Molaison va ser sotmès a l’extirpació de part dels lòbuls temporals, incloent l’hipocamp, per tractar epilèpsia, va perdre la capacitat de crear nous records declaratius [respondre a preguntes]. En canvi, va seguir tenint la capacitat d’aprendre noves habilitats motores. [memòria implícita, relacionada amb l’amígdala i el cerebel]. La distinció entre els dos tipus de memòria es va consolidar als 70s

La nostra capacitat d’atendre a diversos objectes i retenir-ne la informació és limitada. George Miller a “Magical Number Seven” de 1956 afirmà que la STM està limitada a 7 ± 2 items. Si els agrupem, ampliem aquesta capacitat.

1968. Atkinson i Shiffrin, proposen tres estadis: memòria sensorial que reté breus impressions dels estímuls, memòria de curt termini (STM), i memòria de llarg termini (LTM) [a vegades  es diu que la memòria a llarg termini es reté per sempre. Però penso ens els casos que estan de viatge recordo el número de cambra o codi d’accés, durant una setmana, és llarg termini? i Tots els telèfons que sabia de memòria durant anys? Després la sensorial es considera part de la STM]

1972. Craik and Lockhart, nivells de procés. [a part del temps, la retenció depèn de la profunditat de procés, una experiència irrellevant es reté menys que una que tingui un significat. Experiment de 1975, Craik i Tulvin.

Memòria icònica. En l’experiment de 1960 de Sperling es mostrava una matriu de 3×4 lletres. En ser demanats per recordar-les, només se’n deien unes poques, però si es preguntava per la fila1, 2 o 3, sortien gairebé totes, provant que s’havia percebut i retingut una imatge icònica de la que no eren conscients.
1974. Model de treball de Baddeley-Hitch. La memòria de curt termini tindria diversos components, un centre que dirigeix l’atenció a un punt o altre, informació sonora i verbal, “bloc” visual, un espai que relaciona el que passa amb records LTM. Els experiments van mostrar que als subjectes els costava més fer dues tasques del mateix tipus, que no pas diferents (visual i sonora).

1974. Loftus i Palmer mostren la influència del context i llenguatge a l’hora de recordar [o avaluar] un fet visual com un accident de cotxe.Les preguntes suggerides (com l’ús de la paraula “xocar” en lloc de “col·lidir”) van influir en les estimacions de velocitat i fins i tot van crear records falsos de vidres trencats que no havien existit. (El testimoni de Lofthus ha servit per qüestionar la fiabilitat dels records testimonis en judicis com el de Harvey Weinstein, NewYorker).

La base neurològica segons tipus de memòria

1900s Richard Semon (1859, 1918) va formular la tesi que cada estat psicològic corresponia a alteracions dels nervis. Un mneme (per la deessa de la memòria mnemosyne, mare de les nou muses) representaria la memòria d’una experiència, un engrama seria la traça que queda al sistema nerviós. El procés de d’enregistrar-la seria l’engrafia i es recuperaria (ecforia) quan aparegués un estímul semblant. Els engrames quedarien gravats a les cèl·lules [model de la tauleta de cera] i aquestes alteracions podrien ser heretades. Durant un temps es va creure que totes les cèl·lules podien tenir memòria, (teoria de la memòria orgànica). El seu llibre ‘Die Mneme’ va influir el projecte Mnemosyne d’Aby Warburg. [La seva idea de Mneme no té a veure amb els memes de Dawkins. Un és la traça que una experiència deixa en un individu, l’altre un contingut que es propaga en un societat. Però el paral·lelisme és interessant: és la cultura la memòria de la societat? Així com estudiem diferents tipus de memòria a psicologia, quins són els tipus de memòria de la societat? Hi ha una part que és explícita, com la memòria declarativa, i una implícita? Si la memòria dels humans és als receptors de les dendrites de les neurones, on és la ‘memòria’ de les societats? És una part en les memòries dels humans que la componen? una part en llibres i documents?].
La noció d’engrama s’ha mantingut com a la unitat d’informació de memòria impresa en una substància física en resposta a estímuls externs.

Els experiments de Karl S. Lashley (1929) amb ratolins van mostrar que si bé l’extirpació de parts del cervell resultava en la pèrdua de capacitat de sortir d’un laberint, aquesta pèrdua no depenia de la ubicació de la part extirpada. Els engrames no es podien localitzar, la informació semblava distribuïda a tot el cervell.

El model general correspondria al d’Atkinson-.Shiffrin amb el detall de Baddeley-Hitch per la de curt termini.

(DS)

Memòria a curt termini (o memòria de treball): còrtex prefrontal, reté informació de segons a minuts, exemple, recordar un número de telèfon mentre el marques.

Memòria a llarg termini declarativa (explícita): es consolida amb l’hipocamp i el còrtex temporal medial per després quedar distribuïda al còrtex cerebral.  Emmagatzema fets i esdeveniments que podem explicar verbalment. (memòria semàntica i episòdica),  recordar el primer dia d’un viatge o coneixements apresos.

• Memòria topogràfica, on està una cosa, on ha passat quelcom. [aquesta seria la que es fa servir al mètode dels loci]
• Memòria declarativa. És més fàcilment comunicable a altres persones, perquè fa referència a fets i conceptes i, per tant, està totalment estructurada pel llenguatge.
• Memòria episòdica o flaix. Fa referència a les experiències viscudes en un temps i un espai concret. [ Instants ]
• Memòria semàntica. S’ocupa d’abstraccions. Mútuament, la memòria episòdica i la semàntica s’influencien, ja que veure un exemple particular pot fer variar la concepció general d’un fenomen i el concepte se sol formar a base de diferents exposicions a l’estímul. Els records sobre la pròpia vida són episòdics, però si esdevenen una narració a còpia d’explicar-los i alterar-los, acaben formant part del component semàntic.

Memòria a llarg termini no declarativa: Ganglis basals, cerebel i medul·la espinal. També dita memòria procedimental. Habilitats motores, condicionament clàssic i aprenentatge procedural, tocar el piano o anar en bicicleta. S’aprèn per mimetisme o repetició, de manera gradual. En els primers estadis, la persona avança més ràpidament, mentre que després el progrés és menor, però la fixació és més segura. Si la tècnica s’aprèn correctament, no s’oblidarà mai.

Ubicació
Al còrtex [recerca per imatges MRI] es localitza la memòria auditiva al lòbul temporal (procés) i còrtex prefrontal (record), la memòria verbal al còrtex temporal esquerre (àrea de Wernicke) per a la comprensió del llenguatge i el còrtex frontal esquerre (àrea de Broca) per a la producció del llenguatge (l’hipocamp intervé en la consolidació de memòria verbal a llarg termini), la memòria visual al lòbul occipital (procés) i el còrtex prefrontal (record).

Cervell i xarxa neuronal

Model

[Experiència susceptible a recordar]
[A través dels sentits tenim una interfase amb el món i el nostre cos que  ens arriba en forma de percepcions segons un aprenentatge perceptiu [no enregistrem sensacions aïllades a partir de les quals després fem associacions, sinó conjunts organitzats a partir dels quals  [percepcions integrades en una experiència que va acompanyada d’un component afectiu]. De tota aquesta enorme informació potencial, l’atenció es dirigeix a una part limitada (Miller, Magic number 7).

Model de memòria múltiple MTT

El model més acceptat, tot i les crítiques, és del d’Atkinson-Shiffrin

Memòria a curt termini (STM)
Té diferents seccions (Baddeley-Hitch), icònica, ecoica (auditiva), i un centre que decideix què és rellevant de conservar.

Memòria a llarg termini (LTM)
[Una part del STL passa a la LTM, segons els tipus esmentats abans]

Model de memòria associativa SAM

Store, Assume, Modify (SAM).
Store: El nou record es codifica associant-lo amb records anteriors. Cada vegada que accedim a un record, reforcem la seva accessibilitat.  (VK Plató considerava que aprendre és recordar (doctrina de l’anamnesi), ja que per comunicar un coneixement es parteix de la memòria; per a captar una nova dada és necessari connectar-la amb les anteriors i l’experiència passada és imprescindible per adquirir-ne de nova.
Assume: A l’hora de recuperar-lo, [els indicis dels quals partim condueixen al record més o menys fàcilment segons les associacions; el context té un paper crucial].
Modify: quan recuperem un record pot ser modificat i actualitzat. Cada cop que hi tornem, reforcem la seva accessibilitat.

La recuperació com a reconstrucció

(DS) Els experiments de Bartlett (Remembering: A Study in Experimental and Social Psychology, 1932) i els d’Elizabeth Loftus, els anys 70 i 80 ven fer evident que els records que es recuperen no són una rèplica exacta del passat, sinó un procés de reconstrucció basat en fragments d’informació emmagatzemats, influenciats per les nostres expectatives, coneixements previs i contextos socials. Bartlett va introduir el concepte d’esquemes, estructures mentals que organitzen el nostre coneixement i experiències. Aquests esquemes influeixen com codifiquem i recordem la informació, omplint buits o distorsionant detalls per adaptar-los a les nostres expectatives. [Kant]. Aquesta reconstrucció pot tenir errors, distorsions i fins i tot canvis en els detalls d’un esdeveniment.
[Com que els records són reconstruïts, els reinterpretem en funció del moment actual. Jo posava l’exemple que al cap.9 d’una novel·la, recordem de manera diferent un personatge presentat al cap.1 que no pas al cap.3, segons si per exemple, un que semblava agradable acaba essent un ximple.]

Oblit, amnèsia, repressió

A partir de l’emmagatzemament, es produeix un oblit progressiu si el cervell no rep nous estímuls per activar el record, tot i que l’oblit absolut mai es dona (encara que així li sembli al subjecte). [seria com si hi hagués una política de conservació segons la qual tot ‘document’ al qual no s’accedeix en x temps, se’n va a la paperera, on s’hi queda fins que és sobreescrit, com les cintes de vídeo d’un sistema de vigilància que es reaprofiten].

(CGPT) La memòria a curt termini desapareix si no es consolida per repetició. Hi pot haver interferència, tant dels records antics impedint consolidar-ne de nous, com nous desplaçant els antics (per exemple, si aprenem un nou número de telèfon). Freud insistia en la la repressió de records traumàtics, però la psicologia moderna ho ha qüestionat [a veure si al final les sessions de psicoanàlisi acabaven construint records falsos!]. Seguint el model SAM, intentem accedir al record a partir de pistes, si les connexions associatives s’han debilitat, poden ser insuficients per recuperar-la.

Factors i patologies

La consolidació de records es veu afectat per la manca de son [que restaura la plasticitat neuronal] i l’estrès que afectaria el funcionament de l’amígdala, quan es segrega cortisol o adrenalina ( hormones ) .

S’ha comprovat que per consolidar records cal deixar períodes de descans abans d’adquirir-ne de nous. La verbalització [afegir una descripció verbal com faig jo als quaderns de viatge], el context significatiu [recordarem une slletres que volen dir alguna cosa més que no arbitràries], i la repetició reforcen la consolidació de records. L’esport, nutrició, vida social i mantenir una activitat intel·lectual com llegir o jugar a escacs contribueixen a la salut del cervell.

(CGPT) En el cas de l’Alzheimer, els danys a l’hipocamp dificulten la consolidació de nous records. Primer es deixen desapareixen els records recents, què hem menjat o amb qui hem parlat. L’acumulació de plaques amiloides i cabdells neurofibril·lars afecta les sinapsis i es van perdent els records de fets del passat. Durant un temps persisteix una memòria emocional, és manté una connexió emocional amb persones, llocs [o músiques] familiars. Els de la infantesa i joventut resisteixen més. La memòria procedimental (no declarativa), com anar en bicicleta, menjar amb coberts o tocar un instrument, es mantenen perquè depenen de circuits cerebrals més resistents, com els ganglis basals i el cerebel. En les fases finals, la persona ja no reconeix familiars ni recorda la seva pròpia identitat. [Oliver Sacks, Musicophilia, notes de lectura].

[Memòria =? Contingut o estat mental]

[Estudiar la memòria, no és estudiar els estats mentals en general? Què ocupa la ment a cada moment ( corrent de consciència ) i aquest contingut, si s’esvaeix o bé si deixa una petjada (engrama), susceptib

El que passa, el que desapareix, el que roman
Constantment rebem informació de l’entorn i del nostre cos (interfase), d’aquesta, l’atenció en tria una petita part  que passa a la memòria de curt termini. La majoria serà descartada quan no es necessiti, i alguna passa a la memòria de llarg termini, on romandrà si es reforça, es pot modificar si s’hi torna a accedir, o s’acabarà perdent l’accés si no es fa servir més.

Durant un temps ha quedat una empremta, com una petjada a la sorra de la platja que persistirà fins que una onada s’esborri. És la memòria a curt termini o el que Husserl anomena “retention”. L’existència humana a nivell cel·lular és una construcció i reconstrucció constant (Contemplació de la vida,  El meu cos en constant reconstrucció), i a nivell d’experiència també és la construcció i reconstrucció constant de què faig jo i com em sento en el món ( l’experiència del temps, El meu relat reescrivint-se). Això no seria possible sense el mecanisme de la memòria on d’alguna manera persisteixen experiències passades.

[A invscons distingia els “continguts” a tres nivells, per descriure quin és l’estat o experiència del subjecte a cada moment, en quin món i en quin moment es troba. El que reconeix a cada moment depèn de la memòria i condicionament del passat. A nivell subsimbòlic, emprendrem una conducta instintiva o condicionada, segons l’escenari de necessitats i l’entorn exterior que reconeixem. A nivell simbòlic, l’avaluació de l’input inclou a més records codificats verbalment (experiència apreses i no viscudes). A nivell de vida humana, els inputs i la reacció o contingut que susciten s’inscriuen en el pla del projecte de vida.

Nivell subsimbòlic

Percepcions basades en representacions distribuïdes [no tenia prou en compte la memòria no declarativa de procediments]. Objectes permanents en l’espai, l’entorn natural, l’entorn social. El jo i les seves afeccions. Sensibles de segon ordre (com la melodia que identifiquem en diferents tonalitats i instruments). Hi ha també la memòria procedural, no declarativa (anar en bicicleta), el que s’anomena la memòria del cos. Tenim també una memòria emocional?  La situació: indiferència / sorpresa, confusió / motivació. [el subjecte respon a la situació amb conducta heretada o apresa per condicionament].

Nivell simbòlic

 A l’hora de reconstruir la situació actual a partir de la memòria, ara tenim també la memòria declarativa, que es pot verbalitzar. (aquesta ha estat la part més susceptible a experiments) Aquest vocabulari ens ajuda a reconstruir visions del passat i construir escenaris futurs possibles. Alhora, el llenguatge ens ha permès incorporar informació no viscuda per nosaltres sinó transmesa per la societat. Tenim uns continguts preculturals sobre la naturalesa, la societat i la moral (folk psy); i una part molt limitada, i més o menys distorsionada de la cultura del món. El model científic, les visions religioses i filosòfiques, les propostes estètiques.

• A cada moment tenim, d’una banda, el conjunt de mems de la societat i de l’altra, l’estat del cervell d’un individu amb tot el que podria recordar (o reconstruir) a partir d’uns inputs (cues, senyals) determinats, i el que està passant pel seu cap a cada moment, el  corrent de consciència.
  [Contingut mental, o estat mental a filosofia de la ment: es parla de beliefs i desires [que potser correspondria a el món que reconstruïm, l’estat motivacional (satisfet/desig), i el color emocional]. Es parla de “Narrow Content”, quan atenem a l’estat mental amb independència de l’exterior. Per exemple, dos cervells amb el mateix estat neuronal tindrien el mateix estat mental amb independència que el seu entorn sigui diferent, com un planeta duplicat. Els internalistes argumentarien que l’estat mental és determinat pels estats interns. El “broad Content” diria que l’estat mental és determinat també per factors externs, externalisme. Dos bessons amb el mateix estat intern en planetes diferents, quan diuen ‘aigua’, el significat és diferent, perquè es refereixen a una substància diferent H2O o XYZ. [discussió absurda? si XYZ es comporta igual que l’aigua, i no com àcid sulfúric, la relació és idèntica.]
  La situació ara pot ser de (i) indiferència, repòs (pilot automàtic),  (ii) impuls fort de desig o evitació. Podem tenir un estat de confusió,  ja sia perquè no tenim un bon model del món, no tenim una resposta adequada, o bé tenim conflictes entre els desigs primaris, les possibilitats que calcula el pensament, els condicionantes morals, el dubte de l’Ase de Buridan (FOBO=fear of a better option, FOMO=fear of missing out).

Nivell projecte de vida

[Quin és l’estat del subjecte als diferents nivells a cada moment? A nivell subsimbòlic parlem de l’estat de la xarxa, amb els pesos de les sinapsis, i això recollia la manera d’organitzar les percepcions i les respostes. Són estats amb una durada al voltant de segons. A nivell simbòlic tenim també teníem el model del món, el jo i l’entorn, l’enciclopèdia particular de cada u, i l’estat s’inscriu en “àtoms de conducta”, que durarien de minuts a hores. Amb la constitució del jo i la capacitat d’imaginar i pensar el possible, juntament amb la imitació de models socials, el subjecte es forma un projecte de vida en el qual s’inscriuen els esquemes d’acció (conductes) particulars. Aquest propòsit i intenció permetran parlar d’acció lliure i autonomia.
El projecte de vida està encarnat en un cos que té una constitució biològica (un estat de salut), un caràcter i unes capacitats intel·lectuals determinades per l’herència i el desenvolupament. L’educació i l’entorn determinen la idea del món, i el lloc que ocupa en la societat, el ventall de possibilitats que té a l’abast. La unitat dels actes del subjecte venia de l’estructura d’esquemes encaixats (moure un dit per fer clic al ratolí, enviar un correu, canviar de feina o iniciar una relació), on cada acte, cada àtom de conducta, obeeix a un propòsit, un “voler ser” alguna cosa.
P. 695) “Per modesta que sigui, tota conducta consisteix en dur a terme un pla, l’objectiu del qual és anterior a la seva execució”. De la reacció automàtica als estímuls hem arribat a ser “un ser de cultura que té història, un animal de realitats”, amb una conducta impregnada del que podríem anomenar consciència intel·lectual o intel·ligent”. (P. 687). Intentar escriure una psicologia sense consciència, tot suposant que es tracta d’un epifenomen, “és filosòficament insostenible i psicològicament empobridor” (P. 687). Tal com deia William James, és molt improbable que un producte de l’evolució com la consciència no tingui cap utilitat biològica.
Aristòtil ens diu al De Anima i a l’Ètica a Nicòmac, que la facultat superior de l’home, més enllà del creixement i la reproducció que comparteix amb els animals, és la de tenir un pla o designi a acomplir, to logon econ, (Una altra subfacultat entendria el pla i una altra el duria a terme). Això ha de ser activitat, no potencialitat, ha d’estar d’acord amb la virtut, no s’ha de manifestar en períodes curts sinó al llarg de la vida sencera. (Aristotle, ROSS, p. 191, Et. Nic 1097-1098). Aristòtil dirà també que hi ha contingència real i l’home és responsable d’allò que li apareix com a bo.

La consciència és propositivitat, i continuïtat entre l’experiència passada i el propòsit o expectativa de futur. És consciència també, doncs, de la biografia acumulada, i hom contemplarà la seva vida passada, amb nostàlgia, amb el record d’una infantesa trista o alegre. L’home és doncs un projecte, mediocre, interromput i poc explícit en la majoria dels cassos, però un projecte, i un projecte narratiu, perquè en gran part la seva experiència s’organitza i es recorda narrativament, com una autobiografia que es va elaborant.

L’estat de l’ésser humà

(Ara i aquí).
Organisme, la posició, si ens fa mal alguna cosa, si estem cansats, si tenim gana, si tenim energia; pressió, nivell de sucre
Tot el que passa sense que ens n’adonem, percepcions, el que sentim, el que deu passar a nivell inconscient; imatges MRI
El corrent de consciència, percepcions que entren a la memòria de curt termini, emocions, accions; què està fent, què està pensant.
El jo conscient: situació dins del projecte personal que té en marxa, què està fent el jo; va en pilot automàtic, pren una decisió. El jo es veu com a subjecte, actor d’accions propositives (H2810), accions que són producte de la seva voluntat. Alhora, es veu com a patidor dels fets o situacions que li sobrevenen, és a dir, la situació local externa. En tant que aquest estat particular correspon al moment actual de la història que està vivint la persona, serà descriptible en funció del projecte personal i de la configuració narrativa, l’autobiografia que ens narrem a nosaltres mateixos (ara pateixo la incomprensió dels altres, ara em venjo (identitat paranoica), o bé ara estic gaudint del confort o trobo un obstacle a superar (identitat hedonista).

Amnèsia infantil.
La majoria dels adults no podem recuperar experiències anteriors als 2-4 anys. Això seria degut a que l’hipocamp encara s’està formant (Paul Frankland i Sheena Josselyn pel paper de l’hipocamp 2012), que no s’ha desenvolupat el llenguatge (Patricia Bauer 2007) (desenvolupament infantil, llenguatge, enfants sauvages), i que la xarxa neuronal està creixent i reorganitzant-se moltíssim. No obstant, se sap també que les experiències deixen una empremta (Carolyn Rovee-Collier 1999). El moment dels primers records varia segons l’entorn social, els maorís tenen records més antics que els americans (Guardian, 2025).
Quins són els primers records que tenim? Targes exposició CCCB
Començaríem a tenir records quan comencem a dominar el llenguatge, viure l’experiència de la vida en termes narratius, i quan emergeix un “jo” que es percep i es narra amb un passat, present i futur.

Un registre dels estats [un experiment mental de descripció completa d’un ésser humà]

• Registre de tots els nivells fisiològics i anatòmics, pes, alçada, creixement dels òrgans, malalties, rascades, accidents, les pulsacions del cor i nivells endocrins a cada moment de la vida. [no arribem a dir quines proteïnes i on són a cada moment].
• Configuració dels pesos de la xarxa neuronal a cada moment amb indicació dels patrons perceptius, afectius i cognoscitius (llenguatge i pensament).
  Tots els continguts de memòria que he tingut, imatges de persones, on he aparcat el cotxe cada dia, totes les lliçons que he estudiat en algun moment. Totes les idees que han transitat a través de mi.
• Registre de tots els estats de consciència, son i vigília, un dimoni freudià que hagués anat prenent nota de tots els somnis que he tingut, els desigs o sensacions espontànies.
• Tots els projectes que he tingut en marxa alguna vegada, tots els desigs (un soldat Airfix, aprovar, rebre atenció de la noia estimada, èxit professional, acabar una marató), totes les configuracions narratives (heroi, geni incomprès, astut i hàbil que troba oportunitats, resignat a la malaventura amb moments aïllats d’alegria).

A finals del s19 Louis Darget va intentar capturar unes suposades radiacions que emetria el cervell en pensar. foto

[La vida humana com a memòria canviant]

La psicologia no entra a considerar el paper de la memòria en l’experiència humana, l’experiència del temps i la continuïtat de la identitat.

L’experiència en el temps té els modes d’atendre el voltant, reconstruir el passat o imaginar futurs i possibles.
La memòria de reconstruir repetidament un mateix passat seria base de la continuïtat de l’experiència humana (El jo, invariants i continuïtat).  Aquesta reconstrucció és sobretot narrativa, és el evoca Proust quan reconstrueix el despertar, o en l’episodi de la magdalena, que és el millor exemple de memòria episòdica, recuperada a partir de l’input del sabor ( El jo i l’experiència de vida narrativa).

El software, som la nostra memòria?

Si seguim la metàfora del hardware i el software, podem veure el conjunt de cèl·lules com a hardware (El cos: anatomia, el cervell i xarxa neuronal)  i el què som com a software, la informació, aquí no en estats d’energia de silici, sinó en els pesos de la xarxa neuronal, potenciació i inhibició als receptors de les dendrites de la segona neurona de cada sinapsi. [i amb la diferència que no  treballem amb un codi binari sinó més continu, i múltiples connexions, a diferència de les 7 “Logic gates” (AND, OR, NOT, NAND, XOR, XNOR) Veure més avall, hi ha 4.7 bites per sinapsi].
Però segurament seria equivocat dir que “som” aquesta informació, com si es tractés de cos i ànima. No hi ha una experiència deslligada del cos. Som un cos “informat”, que treballa, percep i té plans i expectatives i una experiència emocional.

Derek Parfit, a Reasons and Persons” (1984) considera l’experiment de transplantament d’un cervell a un altre cos i es pregunta qui és la persona que desperta?, la mateixa? o s’ha creat una nova identitat? [si el cos és diferent, és diferent, si és idèntic, és la mateixa persona. [ Despertars inesperats]. L’altre experiment és que el cervell es duplica i s’instal·la en dos cossos diferents. Tenim dues persones iguals? La conclusió seria que la identitat personal no depèn tant de la continuïtat d’una ànima o substància única, sinó de la continuïtat psicològica i la connexió de la memòria.

Constitució de la memòria (identitat)

Igual que un organisme va creixent a partir d’una sola cèl·lula en l’entorn adequat de l’úter; la persona (a manca d’un terme millor) es va definint a mesura que es van acumulant experiències. Potser partim del repertori limitat dels instints (o esquemes de Piaget) de l’infant i el cos aprèn a moure’s, aprenem a reconèixer objectes, adquirim informació del que veiem i del que aprenem a l’escola definint un model del món (alguns tindran la terra plana), anem satisfent necessitats i pujant graons a la piràmide de Maslow, ens inscrivim en una societat amb uns papers determinats, tenim expectatives i fem plans per assolir-les, satisfent-les o frustrant-nos. Aquí l’equivalent a l’úter és la mare i la societat. En lloc del  conjunt de cèl·lules que formen el cos,   tenim, codificat en patrons de la xarxa neuronal, aprenentatges del cos, records, una idea del món. Som un cos amb una història passada i unes expectatives, que es coneix com a subjecte en el món físic i social, amb un model del món, uns valors, uns gustos. Aquesta identitat és fràgil i canviant però té certa consistència ( El jo, invariants i continuïtat narrativa ).

El passat, records i registres

Som doncs el que a cada moment reconstruïm del nostre passat? El que podem concebre i pensar que hem après? el que podem imaginar sobre el futur o concebre en general?

Durant segles, la memòria era sobretot oral, després s’hi van afegir els manuscrits, els dietaris i les memòries, retrats en pintura i marbre, i al segle XX, la fotografia, el vídeo i el registre de les xarxes digitals.  [Dues parts d’aquest museu estan dedicades a preservar aquest passat, la meva vida, i el meu món, amb els instants.]
Kurt Vonnegut concep el planeta Tralfamadore on tot existeix simultàniament.

Quànta informació tenim?

(CGPT) Vocabulari: Als 6 anys, entre 5000 i 10000 paraules, fins a 20.000 als 12 anys i fins a 35000 a l’edat adulta i fins a 60.000. Això correspondria al lèxic, no s’inclouen noms propis. [ Ho trobo exagerat, a les meves paraules, me’n surten 9.000).
Hi ha estimacions sobre la capacitat del cervell, de l’ordre de 10 a 100 terabytes, o fins a 2.5 petabytes. La xifre s’obté a partir del nombre de neurones 86 10exp9, possibles sinapsis 10exp13 i 4.7 bits d’informació per sinapsi. Si ho comparem amb sistemes AI, tenim que chatGPT té 175 10·9 paràmetres ocupant uns 700GB. Els models AI necessiten milers de CPUs consumit megawats mentre que el cervell humà opera a uns 20wats.
És difícil plantejar quima part d’aquesta capacitat es fa servir realment, tot i que alguns s’atreveixen a suggerir un 10 o 20%. D’altra banda, a diferència d’una base de dades digital, els records es van actualitzant, reorganitzant, oblidant o perdent detall en funció del temps. [potser no desem imatges a pixels, com fitxers bmp, sinó instruccions per generar-les com els vectorials en sistemes simples, o el que genera la AI.] Els records no són blocs de dades sinó que es reconstrueixen a partir de patrons neuronals.

Quanta informació tinc jo? paraules, episodis (llocs, persones), llibres, lliçons, pelis. Què és el que tinc ara? Què és el que he tingut capacitat de recordar al llarg de la meva vida? Els noms dels companys de classe, telèfons, minerals, companys de feina, números de compte corrent, matemàtica, física, filosofia, llibreries de TSO a informàtica.
La memòria visual, les imatges que puc evocar, les que sóc capaç de reconèixer com en una cerca per imatge de google, què és un roure, què és un bruc. La memòria auditiva, les melodies, el timbre dels instruments.

Ivana Franke, Half a minute Thought (dades d’un EEG) 2016 CCCB 2022, 35 metres de llistat.

La memòria de la ficció, literatura i cinema
Els estudis mostren que els records de ficcions com novel·les, llibres i vídeojocs tenen gran importància en la ostra vida, igual que els records d’experiències reals  (Psyche)

Memòria individual i memòria col·lectiva

Suports de la memòria col·lectiva
Gràcies a la comunicació, els humans poden compartir continguts i espot parlar de memòria col·lectiva. Durant mil·lennis i fins que es va inventar l’escriptura, aquesta memòria era oral [la imitació també?], transmesa pels ancians [les pintures i objectes també transmetien].  Del 3500 BCE amb els protoalfabets, passant pels gravats, fins que el 1450 que Gutenberg posa en marxa la impremta, aquest era un procés costós. La memòria gràfica es basava en pintura i escultura. La memòria musical no oral comença a ser possible amb la notació de Guido d’Arezzo cap l’any 1000.  A finals del sXIX apareix la fotografia, després el cinema i la televisió.  A partir dels anys 80 apareixen els ordinadors i la memòria digital, primer només textos i, a mesura que augmenta la seva capacitat, imatge i video. A les biblioteques, galeries d’art i museus de ciència s’hi afegirà el World Wide Web. Amb les xarxes socials (Facebook 2004, Twitter 2006, Whatsapp 2009, Instagram 2012)   queda un registre de la vida personal, el que abans quedava limitat a la correspondència. Els ordinadors i dispositius mòbils funcionen com una extensió de la memòria personal que cada cop resulta menys necessària. ja no aprenem poesia de memòria ni hem de retenir números de telèfon, ni tan sols la contrasenya ja que desbloquegem el dispositiu amb biometria.
Fins a l’aparició de la AI generativa el 2024 amb chatGPT, tot contingut col·lectiu havia estat primer un contingut en la memòria d’un humà.

La mida de la memòria col·lectiva

Enciclopèdies

• Plini el Vell (77 DC): 37 llibres i 20.000 entrades.
• Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert, Encyclopédie (1751 a 1772): 72.000 entrades en 28 volums.
• Andrew Bell i William Smellie, Encyclopaedia Britannica (1768 – Actualitat), 65.000 articles a la micropaedia i 700 a la macropaedia.
• Wikipedia (2001), 7M d’articles, (el 2019 el text ocupava 16GB)
• ChatGPT no es pot comparar directament amb una enciclopèdia ja que genera les respostes. Es podria pensar que té milers de milions d’entrades [tantes com preguntes possibles; la qüestió seria quantes preguntes diferents podem fer?]

Les Biblioteques nacionals tenen entre 50 i 200M de documents catalogats.

Spotify té disponibles uns 100M de cançons

Inconscient col·lectiu? [en pàgina a part] Jung, Gilbert Durand, Frobenius

(CGPT) Carl Jung a principis del segle XX va proposar l’existència d’un conjunt de coneixements, experiències i arquetips compartits per tota la humanitat, heretats biològicament i manifestats a través de mites, símbols, somnis, art i literatura, i religió. Seria independent de l’experiència personal i es reflecteix en patrons universals de conducta i pensament.

Figures
El Self (Sí-mateix) → Representa la totalitat de la psique i la recerca d’equilibri entre la consciència i l’inconscient. Sovint es veu en símbols com el mandala o el círcle.
L’Ombra → La part inconscient de la psique que conté els aspectes reprimits o foscos de la nostra personalitat. Es manifesta en figures com el monstre, el dimoni o el criminal.
L’Ànima i l’Ànimus → Representen el principi femení dins dels homes (Ànima) i el principi masculí dins de les dones (Ànimus), reflectint la dualitat interna de cada individu.
El Vell Savi / La Gran Mare → Figures de saviesa i protecció. Es troben en personatges com Merlí, els xamans, les deesses maternals o les dones sàvies de les llegendes.
El Heroi → Figura que simbolitza el viatge de superació i transformació. Exemples: Hèrcules, el Rei Artur, Luke Skywalker.
El Trickster (El Bromista) → Representa la transgressió de normes i la creativitat. Exemples: Loki en la mitologia nòrdica, el Coiot en les llegendes natives americanes, el Joker en la cultura popular.
Imatges i símbols universals
El Sol i la Lluna → Energia masculina i femenina.
El Cercle i el Quadrat → Totalitat i estabilitat.
L’Aigua → Renovació i l’inconscient.
El Foc → Passió, destrucció i transformació.
El Viatge → La vida com un camí de creixement i autodescobriment.

Cirlot, Arquetipus de Jung
L’equació macrocosmos-microcosmos pot presentar-se com a que l’home s’explica per l’univers (Schneider), o que l’univers s’explica per l’home. L’arquetipus és, en primer lloc, una epifania, una aparició del latent a través de l’arcà, visió, somni, fantasia, mite. Aquests serien producte de “l’energia de l’esperit”, de la “vida interior en el perpetu fluir des de les profunditats. De la mateixa manera que en la creació de l’univers brollen éssers i objectes, l’energia de la psique es manifesta mitjnçant la imatge, quelcom entre l’informal i el conceptual, entre el tenebrós i el lluminós.
El fet que els principals arquetipus siguin comuns a tots els homes no seria degut una herència cultural comuna sinó a la naturalesa comuna de l’estructura cerebral. Aquest seria anomenat “inconscient col·lectiu”, quedant oculta la seva naturalesa que no es manifestaria parcialment en les imatges. Constituirien un poderós prejudici instintiu ” i són els auxiliars més eficaços de les adaptacions instintives”. [Això vol dir que estem obligats a pensar en termes d’herois, de períodes agrícoles-meteorològics, i que la nostra conducta depèn d’uns pocs esquemes rectors?]. Correspondria al que en biologia s’anomenen “pautes de comportament”.
L’arquetipus seria l’aspecte mític estrictament humà del símbol en general. L’esquema dels símbols podria funcionar fins i tot sense l’home.

Altres explicacions, Paideuma
Tal com ho formula Jung, la noció és suggerent però en el sentit d’una mena d’ànima col·lectiva de la qual participem tots, no té suport científic. Els indicis de conductes heretades, com la por a les serps, s’expliquen  per l’evolució. Hi ha figures mítiques presents a diferents cultures es poden atribuir a transmissió cultural i dependrien de la forma de vida comuna. Per exemple, els astres són molt importants en una civilització agrícola que depèn de les estacions, i les alteracions que s’observen al cel són les dels planetes mòbils.

En aquest sentit, Frobenius, a l’Esperit de la Cultura (1921), relaciona les visions del món col·lectives amb el medi geogràfic.

el bosc, la naturalesa →  Panteisme
la ciutat →  Ateisme
el desert → Teisme

Gilbert Durand, a “Les Structures anthropologiques de l’imaginaire” (1960) i “L’Imagination symbolique” (1964), remarca el paper de l’imaginari en la manera com els humans perceben i interpreten el món. A partir de la psicologia i l’antropologia, distingeix dues grans etsructures. El “règim diürn”, associat amb la llum, la separació i la distinció clara entre oposats (bé/mal, llum/foscor), relacionat amb mites heroics i estructures dualistes, el campanar. El “règim nocturn”, associat amb la fusió, la síntesi i la complementarietat dels contraris, més integrador, la cova, la cripta.

El projecte Mnemosyne d’Aby Warburg mira de trobar com es transmeten certs detalls icònics que pressuposen unes determinades concepcions del món.

La memòria col·lectiva, un contingut en xarxa. 

La memòria episòdica és particular de cadascú i cadascú la genera amb la seva experiència. Però la memòria col·lectiva , el que sabem sobre el món, les idees que tenim sobre bellesa o moral, els prejudicis, el conjunt de mems,  no la creem sinó que l’absorbim a l’escola, les converses, o els media.

En aquest sent, la metàfora de conèixer com un ordinador aïllat que inspecciona el món com des d’una càmera de vídeo i en fa abstraccions, és errònia. Som més aviat com uns ordinadors que formen part d’una xarxa corporativa i que són configurats a partir d’un servidor.

[Fins a quin com nosaltres mateixos? O som com un espantaocells amb forma humana però que ha agafat consistència de draps i papers enduts pel vent que han quedat enganxats en uns filferros]

Altres

El meu palau de la memòria, el palau de la memòria d’Hanníbal Lecter

Dalí, la persistència de la memòria    Exposició Dins del cap

Mnemosyne de Dante Gabriel Rosetti, 1875 que va començar com a preparació de l’Astarté Siríaca que vaig veure a Manchester el 2023. Du uns versos del mateix Rosetti: Thou fill’st from the winged chalice of the soul
Thy lamp, O Memory, fire-winged to its goal (Tu omples, del càlic alat de l’ànima, La teva llàntia, oh Memòria, amb ales de foc cap al seu destí.), que suggereix l’ànima fornint la memòria que és com una llum que projecta cap a un destí).

Psicologia: Història, Vigília, son, consciència, inconscient,  Sensacions i percepció, Aprenentatge  i condicionament, memòria, Pensament i llenguatge,  Afectivitat, Motivació

Introducció    |    Instints, conducta heretada   |  Condicionament clàssic, operant. Aprenentatge perceptiu. Aprenentatge social per imitació. Aprenentatges complexos. Piaget: acomodació i assimilació.

Introducció

[Organisme resultat de l’evolució, que creix en un medi social [igual que el ADN necessita un medi com l’úter] les capacitats humanes necessiten un úter. Van apareixent necessitats que satisfem amb diferents tipus de conducta:

• instins (heretats genèticament)
• conducta apresa per condicionament (incorporada)
• conducta pensada com a solució de problemes (pròpia o transmesa culturalment)

]

La conducta al nivell més baix apareix inicialment com un repertori de respostes disponibles davant certs estímuls més una capacitat d’anar ampliant i modificant aquest repertori mitjançant l’aprenentatge. “Aprendre” ve de “prendre”, incorporar alguna cosa. Aquesta incorporació no resideix en el DNA [només els instints fixats genèticament]. Direm que l’aprenentatge és una modificació estable de la conducta que s’adquireix amb l’exercici de la conducta.

L’escola associacionista veu l’aprenentatge com la formació d’hàbits per associació d’elements psíquics o conductuals prèviament inconnexes. Aquests elements són estímuls i respostes. S’ha discutit si la conducta s’acumula grdualment o bé si hi ha uns “àtoms de conducta” que s’adquireixen totalment. Les corbes d’adquisició gradual serien aleshores un seguit d’increments atòmics. (Sembla que aprenentatges simples com el condicionament salivar serien continus mentre que d’altres més complexos com les associacions verbals estarien formats per quanta. Hull proposà l’equació que donava la probabilitat de resposta E=DxH on D seria l’impuls o drive (motivació, ex. hores de dejuni) i H l’hàbit adquirit (que es podria posar com H=1-10-aN on N és el nombre d’assaigs reforçats). L’efecte del reforç resultat de la resposta seria disminuir el drive (la gana). El problema és que no tots els aprenentatges obeeixen a una homeostasi, i que es donen cassos d’aprenentatge sense reforç.

L’escola de la Gestalt es pot considerar hereva del racionalisme filosòfic. Va posar de manifest les insuficiències de l’associacionisme (simple suma d’elements) assenyalant la relació entre les parts per formar un tot o Gestalt. Els queda per explicar la gènesi d’aquestes Gestalten ja que s’equivoquen en suposar-les innates.

Se sap (H0111) que els mol.luscs de fa 2.500 milions d’anys ja es poden sotmetre a condicionament simple (clàssic o operant H1833, H1834). Pretendre que tot aprenentatge és associació equival a pensar que aquests milions d’anys no han aportat res de nou.

Es pot assenyalar (P 383) que “en els organismes inferiors la conducta tendeix a estar regulada extrínsecament pels estímuls més intensos que incideixen sobre els seus sentits; a l’increment del cervell li correspon, en canvi, una regulació central més a llarg termini i més independent de l’estimulació actual”. Alhora, “en els animals inferiors el repertori de percepcions està bàsicament prefixat per l’herència, mentre que en els organismes més evolucionats, gran part del seu aprenentatge consisteix en la formació de percepcions adquirides, les unes per simple condicionament i les altres pel fet d’establir explícitament, relacions entre les coses que es veuen. [Adquireixen una representació del món i una identitat històrica, amb un determinisme més intern que extern].

El salt entre mol.luscs i mamífers està en la diferència entre els hàbits neuromusculars (segregar saliva després d’una llum) i els actes neurocognitius de percebre l’estructura d’una situació.

Els nous tipus d’aprenentatge van anar apareixent per satisfer necessitats evolutives. Així, per un animal que hagi d’aprendre a orientar-se ràpidament en grans espais, calen sentits distals i la retenció de mapes cognitius de la situació. Això suposa anar més enllà de les cadenes senso-motrius que suposen el recorregut reiterat del territori.

Si no hi hagués hagut noves formes d’aprenentatge els animals superiors no haurien estat altra cosa que enormes paramecis.

Els nivells superiors d’aprenentatge es recolzen en els inferiors i en situacions d’estrès els bàsics prenen el control. “L’organisme i el seu medi encaixen com el pany i la clau (Uexküll 1909)”.

Conducta heretada, reflexos, instints

[Les respostes fixades davant certs estímuls correspondrien a pesos de la xarxa neuronal que s’haurien anat fixant al llarg de l’evolució]

Darwin a l’Origen de les espècies assenyala que [el repertori] els instints són tan importants com l’estructura corporal de cara a la supervivència. La conducta animal va des de simples tàxies a conductes complexes de caça, aparellament o migració.

El reflex
És la conducta més simple [però per si sola no constitueix conducta ja que no hi ha propòsit, veure debat]. Parlem de reflexos involuntaris, o incondicionats [un repertori de respostes preparades sense que hagi d’intervenir el cervell]. Tenim:

• Monosinàptics: patel·lar, resposta de flexió al cop al tendó del genoll. És un arc reflex, un circuit que connecta una neurona receptora a una eferent. Un dels primers experiments sobre el sistema nerviós va consistir a decapitar una granota i estimular la flexió de la cama (Ciències de la vida s18)]
• Polisinàptics o de flexió: retirada de la ma en tocar un objecte calent, extensors (recuperar l’equilibri en trepitjar un objecte punxegut),
• Reflexos cranials (troncoencefàlics): contracció de la pupil·la en ser il·luminada, tancar els ulls si es toca la còrnia, vomitar si es toca la gorja, vestíbulo ocular que estabilitza la visió [per això fan seguir els dits amb la mirada], salivació amb el menjar.
• S.Autònom: ritme del cor, respiració, digestió.
• Reflexos primitius, que només es donen en els nous nats i desapareixen al cap d’uns mesos: succió, agafar el dit, arquejar l’esquena o aixecar el cap

Alguns reflexos serveixen per valorar possibles danys cerebrals en cas d’accident, el tronc cerebral amb la reacció a la pupil·la, o el reflex patel·lar per la medul·la.

Els reflexos són invariables, mateix estímul implica mateixa resposta.

Instints
(CGPT) Els instints són patrons de conducta innats però més complexos que els reflexos. Mentre que els reflexos donen respostes ràpides i curtes, com retirar la mà si ens estem cremant, els instints poden consistir en una sèrie d’accions orientades a aconseguir un objectiu relacionat amb la supervivència de l’espècie. En els animals podem tenir pautes d’aparellament, lluita fight-flight, la construcció de refugis o paranys, com els nius, les teranyines, els túnels o la migració de les aus i balenes. Són susceptibles d’adaptació, mentre que els reflexos són fixes. Mentre que els reflexos es resolen a la medul·la o el tronc cerebral, els instints integren informació processada al cervell. La conducta instintiva és compartida per tota l’espècie. (Veure conducta heretada als animals, pels estudis). [Sembla que no hi ha una teoria i classificació estàndar]. William James va considerar instints de supervivència i altres com curiositat. Freud va introduir la noció d’instint de vida, Eros, relacionat amb el plaer, la reproducció, la gana, el desig sexual, i l’instint de mort, Thanatos, una tendència inconscient a l’agressió, destrucció i autodestrucció.

(VK)

• Por a les serps i les aranyes en nadons és detectada en nadons de 6 mesos.
• Plor infantil [instint del nadó] i vincle matern (amb intervenció de l’oxitocina).
• Resposta de lluita o fugida.
• Conducta de cooperació o instint social.
• Resistència al canvi.

(CGPT):

• Instint de supervivència: lluita o fugida. Paralització (freeze).
• Autopreservació: evitar el dolor, sobresalt.
• Reproducció: desig sexual i instint paternal
• Social: cohesió de grup i establir vincles, empatia, reconèixer jerarquies dins dels grups.
• Curiositat: explorar l’entorn i solucionar problemes
• Protecció i seguretat: d’un mateix i dels altres, construcció de refugis.
• Satisfer la gana i la set
• Por a les altures, foscor, serps, sorolls forts
• Imitació i aprenentatge

Habituació i sensibilització
[modificacions]
En l’habituació baixa la resposta com a conseqüència de la repetició de l’estímul. Es dóna des dels protozous als vertebrats i fins al nou nat (Pinillos 5.III). En la sensibilització una resposta innata augmenta amb la repetició de l’estímul. Es dóna fins als vertebrats inferiors i sembla que en organismes superiors en l’escala evolutiva desapareix essent substituït per altres mecanismes més complexos com el condicionament clàssic o associatiu (P 5.IV). El condicionament inhibitori o càstig comença als metazous i roman fins a l’home. Es tan eficaç que dos shocks elèctrics en granotes i gossos durant el menjar els pot inhibir fins a morir de gana. Es tracta de la disminució i fins i tot desaparició d’una resposta a conseqüència de l’associació amb una altra resposta que la inhibeix.
[simulables amb una regla de Hebb en la sensibilització i antihebb en l’habituació].

Condicionament clàssic

Quan es repeteix un estímul EI (estímul innat) amb resposta innata RI juntament amb un de neutre EC arriba un moment fins que el neutre sol causa la resposta RC amb ajuda d’una recompensa o reforç. Increment dels pesos que relacionen els patrons dels dos estímuls.

(P 5.VI 245-280) L’experiència clàssica de Pavlov (1903) és la repetició d’un estímul sonor juntament amb la col·locació de pols de carn a la llengua, fet que dóna una salivació innata fins que només el so causa la salivació. El requisit necessari és la contigüitat entre els dos estímuls tot i que sovint cal un reforç, una recompensa al compliment de la RC després del EC. Simplement la regla de Hebb reforçaria els pesos entre el patró so i patró aliment de manera que després l’input parcial del so posarà en marxa tot el patró so-aliment amb al resposta consegüent.

El condicionament és possible en organismes tan elementals com els cucs  i fins a l’home. Aquest mecanisme opera des de reaccions motores d’embrions de pollastre a associacions paraula-saliva (semàntica) en els humans. És interessant remarcar la continuïtat entre l’associacionisme de Hume i el condicionament clàssic. Pavlov indicarà que en l’home les coses es compliquen més degut a l’existència del “segon sistema de senyals” (pensament i llenguatge). Pavlov treballà el condicionament apetitiu amb el reforç de l’aliment mentre que Bekhterev tracta el condicionament evitatiu amb shocks elèctrics.

Els condicionaments es poden separar entre exteroceptius i interoceptius segons la procedència dels estímuls. Parlem de condicionament de segon ordre i superiors quan usem un EC ja adquirit per associar-ne un de nou.

La llei d’adquisició del condicionament estableix l’adquisició de la resposta condicionada RC per contigüitat de l’estímul innat EI i el condicionat EC. La llei de l’extinció afirma la desaparició de la RC quan el EC no va seguit del reforç (el menjar després de la campana). Mentre que el reforç és necessari en els aprenentatges elementals com aquest, sembla que un excés de motivació estorba en aprenentatges més complexos. En els inicis de l’aprenentatge s’observa una generalització de l’EC, és a dir, que es respon a una sèrie d’estímuls semblants, mentre que més endavant es discriminen millor els E i es produeix una diferenciació (per exemple, el gos només respondrà a sons amb freqüències compreses en un interval determinat). [En termes de patrons de xarxes neuronals, aquesta classificació suposa afegir nodes discriminatoris als esquemes (H1720)]. La llei de la intensitat afirma una correlació entre la intensitat entre la intensitat de l’estímul (EC i EI) i l’eficàcia del condicionament.

Tot i que és possible condicionar organismes descerebrats, l’escorça cerebral participa gairebé sempre. És provat que l’aprenentatge incrementa el nombre de connexions entre neurones amb el consegüent augment de massa cortical. Es parla de focus dominant quan en una zona del cervell s’hi acumulen excitacions estables. Aquests controlarien d’altres zones no dominants de manera que l’excitació d’una de les segones tindria un patró eferencial controlat per les primeres.

Òbviament el condicionament amplia les possibilitats adaptatives de l’organisme més enllà del que donen de si els reflexos i els mecanismes preassociatius. Fins ara teníem una conducta automàtica basada en reflexos. [En podríem dir respostes de “contacte”. El gos saliva per contacte amb el menjar. Aquest mecanisme permet anticipar-se i respondre a un senyal de menjar. Està emergint el món de la informació superposat al món físic. Fins ara havia interaccionat matèria i energia. Quan tenim un organisme i un entorn, a més de matèria i energia hi comença a haver recepció d’informació, hi comença a haver una representació del món.]

Condicionament operant

Fixació de respostes possibles a un estímul mitjançant reforç.
[El condicionament operant suposa que hi ha un repertori de respostes possibles] que es van assajant (trial and error) fins que queda reforçada l’adequada. Les respostes no són conseqüència d’un estímul sinó espontànies. Per exemple quan el ratolí apren a obrir la porta per obtenir el formatge no és estimulat directament a fer això.

Skinner renuncia a usar la ment o la biologia en l’estudi i s’até a l’observació estricta de la conducta. Evita també parlar d’instrument perquè suposa finalitat. (Es interessant notar que el reforç directe sobre l’àrea de plaer, Olds i Milner) fixa la resposta molt eficaçment però en canvi s’extingeix molt de pressa [no crea mapa cognitiu?]).

En general el CC regeix més aviat el sistema autònom (conducta vegetativa) i el CO el sistema cerebro-espinal que regula els moviments musculars voluntaris. Tot i això el CO pot arribar a modificar els batecs del cor, la pressió arterial o les contraccions intestinals (Miller 1969). En l’home s’ha arribat a poder controlar les ones Ó i d’altres aspectes de l’activitat bioelèctrica del sistema nerviós.

La diferència fonamental és que el CC modifica una resposta innata ja existent (un reflex, un instint) condicionant-la a un altre estímul mentre que en el CO el reforç no prefixa la naturalesa dels operants. Els estímuls de CC són simples, un senyal lluminós o un so imposat des de fora, mentre que en el CO l’estímul (la palanca a accionar) forma part de la situació experimental i és el subjecte que l’ha de trobar activament. La resposta del CC no té caràcter supervivencial (la salivació del gos de Pavlov no és menjar), ni caràcter afectiu, extingint-se amb facilitat i sense causar fustració. En canvi les respostes del CO faciliten la supervivència creant estratègies de conducta, tene un signe afectiu clar i són resistents a l’extinció (P 296).

En els experiments es varia la proporció de vegades que es premia l’operant amb el reforç i el temps que transcorre entre la resposta i el premi. Es veu que l’adquisició [fixació de la resposta] és més ràpida i més resistent a l’extinció que en el condicionament clàssic. En els animals la tècnica de reforç pot arribar a modelar la conducta fins a extrems insospitats. Per exemple, en pocs minuts es pot obligar a un colom a rodar com els caballitos. La conducta humana té però d’altres mètodes d’aprenentatge més eficaços.

[Sembla el mecanisme de selecció de gens de l’evolució però aplicat a la conducta. Hi ha una sèrie de conductes que apareixen aleatòriament i “sobreviuen” les que s’adapten millor].

Aprenentatge aversiu
La resposta davant d’un estímul negatiu pot ser emocional si no es pot evitar [un cop donat e1, per a qualsevol resposta ri tenim e2 dolorós. Això donarà una resposta d’ansietat a e1. [S’assembla al CC. Si a la llum li segueix un xoc elèctric no evitable, la sola llum provocarà la resposta emocional. El mateix passaria en alguns cassos amb la figura del pare i la pallissa].

Quan l’estímul nociu no es pot evitar però sí es pot esquivar o disminuir el càstig tenim una resposta de fugida. [No podem evitar el senyal lluminós però sí disminuir el xoc accionant una palanca, no podem evitar la presència del pare però podem escapar a la pallissa fugint].

Quan donada la situació prèvia l’individu pot evitar l’estímul nociu tenim un condicionament d’evitació [evitem trobar-nos amb el pare marxant de casa].

Aprenentatge perceptiu

Formació d’un mapa cognitiu per patrons , esquemes (  Ciències cognitives i Xarxes neuronals). (Percepció)

[En successives passades d’estímuls simultàniament presents e1, e2, …, s’estableix un esquema de conjunt E amb relacions entre els ei que podran ser:

• i) connexió necessària.
• ii) estímuls incompatibles.
• iii) probabilitats parcials de que es doni ej si es dóna ei. Aquest conjunt d’estímuls relacionats és el que anomenàvem esquema o percepció (H1720) o bé “mapa cognitiu”. Recordem que el mapa cognitiu podia incloure també el conjunt d’accions que es podien emprendre en una situació determinada i els resultats corresponents.

Els aprenentatges clàssic i operant, amb els seus repertoris e-r, no permetrien que el subjecte s’enfrontés a una realitat complexa i canviant. Cal remarcar que en l’aprenentatge clàssic, on s’associen estímuls i respostes individualment, a N estímuls li poden correspondre N respostes; mentre que si també es recullen les relacions entre estímuls, aleshores podem tenir N! respostes.

Tipus:

• Aprenentatge d’orientació. Per moure’s en l’espai l’organisme necesita una representació del medi on es mou. Gleitman (1955) sotmeté a shock a unes rates durant el trajecte des de diferents punts fins a una posició on parava. Les rates van aprendre a anar a aquesta posició, és a dir, van aprendre a orientar-se en l’espai (place learning).
• Aprenentatge de relacions. Lashley mostrà com, animals entrenats a executar una tasca tal com pot ser obrir una porta amb la pota, en anular-se-li la possibilitat de fer-ho amb la pota, s’adaptaven fent-ho d’una altra manera. Això provava que no s’havia associat l’estímul de la situació amb l’acció muscular de la pota, sinó que s’havia adquirit un “mapa cognitiu” on l’acció sobre la porta, es faci com es faci, quedava relacionada.
• Aprenentatge latent. Es pot veure que la conducta a l’atzar (rates recorrent un laberint) sense el reforç que suposaria el premi d’aliment en trobar el recorregut correcte, també conforma un mapa cognitiu de manera que quan l’organisme té una necessitat (ex. la rata es posa a dieta), sap trobar ràpidament la sortida al laberint sense haver estat entrenada. Vol dir que havien adquirit un mapa cognitiu. Es pot veure doncs que els animals inverteixen energia aprenent sense reforç i que se sap generalitzar i adaptar. (Per salvar els seus plantejaments els conductistes diran que hi ha un transfer dels hàbits apresos a la nova situació).
• Aprenentatge de configuració. Platonov mostrà el 1912 que estímuls que individualment no es podien associar a una resposta separadament, sí que ho podien fer com a conjunt (un estímul tèrmic no es podia fer servir per condicionar clàssicament (H1833) a la resposta salivar, mentre que la suma d’un estímul tèrmic i un tàctil sí que ho podien fer). Això prova que el tot és més que la suma de les parts.
  No obstant la interpretació teòrica d’aquest fet variava segons les escoles. Mentre que per Köhler hi ha una Gestalt prèvia, innate, on s’inscriuen els estímuls, Pavlov dirà que les gestalten s’han anat constituint en associacions successives.
  Per Tolman no tot es redueix a connectar estímuls amb respostes. Els plantejaments estrictament conductistes no podien explicar perquè es podia respondre a estímuls no exactament idèntics. Per això cal suposar que el subjecte elabora un “mapa cognitiu”, un conjunt d’estímuls relacionats de manera que si és donada una part, aleshores s’infereix el total [això correspon a la noció d’esquema, on donada una informació parcial el sistema busca el best match i infereix la situació global corresponent. Per exemple, si es veu una cuina s’infereix que en els armaris hi haurà plats i a la nevera aliments]. La prova de que s’estableix un mapa de relacions entre estímuls i que no els tractem aïlladament, la tenim en l’experiència amb gallines que responien a una diferència d’intensitats de gris més que no pas al seu valor absolut.

L’aprenentatge perceptiu permetrà que, abans de parlar, els nens aprenguin a fer discriminacions complexes, com la identificació d’un objecte entre altres, la identificació d’una persona des de diferents angles o l’expectativa de l’estímul que seguirà a un altre. Aquestes expectatives s’avaluen en probabilitats i Brunswick (1951) provà la finesa del procés d’assignació i correcció de probabilitats (probability matching). Es interessant notar que només l’home és capaç d’aquesta discriminació, els animals usen expectatives màximes, optant el 100% per estímuls que només han aparegut un 75%. (P.351).
L’home també és capaç de discriminacions incidentals, recordar associacions entre formes i colors arbitràries.

La discriminació invertida consisteix a canviar un criteri après abans. Si inicialment el petit de dos trapezis és el bo, després es fa a l’inrevés (l’experiència es pot complicar més). Els nois poden adaptar-se fàcilment al canvi [serà que adquireixen l’esquema que es tracta d’una situació on hi ha un estímul bo que va canviant, només caldrà fer un parell d’intents per saber si es tracta del gran o el petit]. Els animals i els nens petits no són capaços d’aquesta discriminació.

[En l’aprenentatge perceptiu sembla fonamental el probability matching o detector de regularitats (PDP), H1812.2. Serà per acumulació de patrons al llarg de l’experiència que el subjecte podrà arribar a viure en un món que no està format per sèries aleatòries d’estímuls sinó en un món raonablement constant i uniforme, amb canvis regulars i d’altres d’accidentals. Tindrem també un conjunt de situacions típiques, un context, i l’assignació de probabilitats determinarà què és l’habitual i què és l’excepcional. Aquest procés comença amb l’adquisició de l’objecte permanent en el nen (H5000).
En la vida normal què tenim? que tot input activa el model del món que hem adquirit. Cada dia quan ens despertem fem IPL del model del món i el carreguem en memòria fins que ens adormim, aleshores què passa?
La pràctica de l’aprenentatge perceptiu suposa l’adquisició d’una representació del món. És el que Piaget anomena la construcció del real. En aquest procés cal remarcar l’adquisició de l’objecte permanent després d’una constància perceptiva, la situació d’aquests objectes en un espai euclidià, situació dels fets en un temps lineal i l’adquisició d’un jo.]

Aprenentatge Social. Imitació

[o vicari,  Observational Learning o modeling, segons la Social Learning Theory de Bandura] L’observació d’un model que executa un acte i és reforçat constitueix un reforç secundari per l’observador.

[Aquest aprenentage suposa un pas previ molt important: que el subjecte s’ha format un patró d’ell mateix en el món, i un patró dels altres subjectes, de manera que els pot identificar com a semblants. Seria també el fonament de la intersubjectivitat i la comprensió. D’on vindria? Podem observar externament el propi cos i el dels altres, així com les accions que executen. Això permetrà atribuir als altres subjectes les sensacions i emocions purament internes. La comunicació verbal jugarà un paper importantíssim que encara no podem tractar al nivell subsimbòlic. És clar que existeix perquè els simis ho fan (neurones mirall)].

Una vegada més es fa palesa l’existència d’un mapa cognitiu. En la imitació s’executen respostes noves sense haver estat adquirides abans amb un entrenament del tipus condicionament instrumental. Així un nen evitarà jugar amb ganivets si ha vist que un altre nen es talla.

Els experiments de Bandura els 1960s van mostrar que els nens incorporaven conducta, no per condicionament operant, sinó observant el que feien els adults. Hi havia també una identificació amb adults del propi sexe.

Aprenentatges complexos

Hi ha activitats com ballar, tocar un instrument musical, escriure a màquina,  anar en bicicleta, conduir que no es poden pensar com una resposta simple (caminar, baixar una palanca). Intervenen diversos muscles amb moviments coordinats que es van rectificant contínuament segons varia l’entorn (jugar a tenis).

S’ha vist que l’adquisició d’aquestes habilitats demana una pràctica espaiada amb descans.

Acomodació i Assimilació. Piaget

[tot i que avui ja no s’accepta la idea d’estadis de desenvolupament ben delimitats, les nocions d’assimilació i acomodació segueixen essent importants].

Assimilació: el nen respon a una nova situació sense modificar els seus esquemes previs. La nova informació s’interpreta d’acord amb el que ja es coneix.

Acomodació: una nova situació fa que el nen modifiqui el seu esquema o en creï un de nou per adaptar-se millor.

Cada experiència del subjecte s’ha d’inscriure en esquemes preestablerts [al començament el món del nen és teta/no_teta]. Hi haurà experiències que encaixaran totalment, d’altres que ho faran parcialment i d’altres que seran rebutjades. Cada experiència té un component que es repeteix i un de nou. Hi ha un equilibri entre la necessitat d’estabilitat cognitiva i l’adaptació a la realitat. [és com progressa la ciència, mirem de treballar amb el que coneixem fins que una experiència ens obliga a replantejar el nostre model]

[Codeterminació
L’ameba que engoleix una partícula d’aliment, l’assimila, transformant-la en estructures pròpies i desfent-se dels components que no li serveixen. Alhora, l’estructura anatòmica i els processos fisiològics digestius han d’estar adaptats al tipus de menjar que té disponible (Richmond p.97). Així la forma de l’ameba determina el tipus d’aliment digerit mentre que el tipus d’aliment digerit determina la forma de l’ameba.
Varela apuntava en el mecanisme complex d’interacció subjecte-ambient. En l’assimilació, el subjecte actua sobre el medi sense canviar ell, mentre que en l’acomodació és ell qui canvia. En l’evolució no són només les espècies les que canvien adaptant-se al medi, també canvien el medi. Herbívors i pastures evolucionen alhora, flors i insectes evolucionen alhora.

Reflexió

reflex: es parla de reflex INVOLUNTARi, incondicionat perquè és automàtic i no intervé la voluntat. P236 insisteix en que no constitueixen conducta, ja que aquesta és sempre una “interacció de l’organisme amb el seu medi” i suposa “una radical propositivitat que pertany al sistema com a tal, a l’organisme o subjecte, i no a cap de les seves parts o estructures parcials. ” [conducta per tant, implica un mínim de complexitat i aquesta és la resposta al problema de llibertat i determinisme: la llibertat no requereix l’indeterminisme, requereix el determinisme del subjecte.

El 47% del temps estem en mode de pilot automàtic. Actuant per reflex o conductes apreses que ja no ens cal

aprenentage i condicionament és canviar, quins vénen de fora i quins vénen de dins? si vull millorar el ball, vaig a un curs, en canvi, si repetidament estic sotmès a estrès i ansietat, aprenc a desconfiar de tot.

apernentatge previ al llenmguatge, entrena tot l’organisme, respostes motores i emocionals lligades

museu imaginari: laboratori on aprenem? se’ns condiciona

Articles de referència

CHAPTER III LEARNING AND CONDITIONING 65
READING 9: IT’S NOT JUST ABOUT SALIVATING DOGS! 65
Pavlov, I. P. (1927). Conditioned reflexes. London: Oxford University Press.
READING 10: LITTLE EMOTIONAL ALBERT 72
Watson, J. B., & Rayner, R. (1920). Conditioned emotional responses. Journal of
Experimental Psychology, 3, 1-14.
READING 11: KNOCK WOOD! 78
Skinner, B. F. (1948). Superstition in the pigeon. Journal of Experimental Psychology,
38, 168-172.
READING 12: SEE AGGRESSION . . . DO AGGRESSION! 85
Bandura, A., Ross, D., & Ross, S. A. (1961). Transmission of aggression through imitation
of aggressive models. Journal of Abnormal and Social Psychology, 63, 575-582.

La vida humana: L’experiència humana   |   El cos i el cervell    | Psicologia       Vides humanes  |

Introducció  |   Herència i medi   |   Teories d’estadis cognitiu, afectiu i moral | Desenvolupament físic
Desenvolupament cognitiu   |  Llenguatge   |  Percepció del món i de si mateix
Emocions  i etapes psicosocials, Freud, Erikson, Allport   |   Discussió     |   Museu

Introducció

[Com passem d’una gota a un nadó a un adult? o vell?
D’un zigot a un organisme, D’un infant que balbuceja i depèn de la mare a un adult fort que soluciona problemes?El desenvolupament atén a com creix el cos, i com s’adquireixen noves capacitats fins a esdevenir un adult autònom cap als 35-30 anys. Seguiria la maduresa fins als 50-60 i després una involució.
També podem contemplar el conjunt de la vida, el cicle vital que va de la infantesa, joventut, edat adulta i vellesa  (Les quatre edats de la vida:  “com un (doble) borratxo que veu les imatges per duplicat, a vegades jo veig la gent multiplicada per quatre, cadascun acompanyat dels seus altres tres jo’s a les altres edats de la vida”.

100mM de vides diferents
Fins a quin punt som iguals o diferents? La psicologia diferencial ho mesura als tests d’intel·ligència i de personalitat. Tots els humans  seguim unes etapes fixes, com cotxes produïts en sèrie? O, pel contrari, tots som individus diferents amb una biografia única,  100.000M de vides diferents (Les vides dels homes, biografies)? Aquestes biografies, són tipificables en funció de l’escala social dins de cada cultura?

Herència i medi
Aquestes diferències, es deuen a l’herència genètica o al medi?
Els humans són l’espècie animal amb el període de desenvolupament més llarg. Fins a quin punt és plàstic? Hi ha alguns períodes crítics per aprendre a parlar, per la creixença o per confiar en els altres. Si fallen, després ja no es recupera. Es distingeix entre maduració i aprenentatge. El primer seria el desenvolupament natural sense intervenció del medi. S’ha comprovat que l’estimulació precoç no avança capacitats com la de poder aprendre a caminar. Alhora, la manca d’exercici i estimulació, retarda la maduració. Això ressalta la importància del medi.

Biologia i Física
Aristòtil distingia a cada ens, la matèria i la forma i quatre causes, eficient, material, formal i final. A l’inici, cada ésser, l’embrió d’un gos o el gla d’una alzina, conté ja la forma final en potència. Cada espècie es desenvolupa fins adquirir la seva forma definitiva. En el cas dels animals es parla de “forma tancada” i en el cas de les plantes, de “forma oberta”.
En Física quan estudiem un sistema, les condicions inicials (càrrega i camp de forces), en determinen l’evolució. Podem especular que en els humans la “càrrega” és l’herència genètica i el camp de forces tot l’entorn que anirà tenint, des de l’úter, als aliments, progenitors i circumstàncies de la vida.

Què canvia i què roman
Què és el que canvia? el cos, canvis el cervell, desenvolupament cognitiu i llenguatge, desenvolupament afectiu. Fins a quin punt som els mateixos que en el passat i es manté una identitat? (O es tracta d’una continuïtat com la del vaixell de Teseu). (el jo, invariants).

Herència i medi

• Minnesota, estudis amb bessons. Herència
• Plasticitat, períodes crítics
• 75% herència, 25% medi
• Estadis
• Factors del medi
• Jensen i la qüestió de la raça
• WEIRD

[A part de la semblança física “els testos s’assemblen a les olles”, quins altres trets són hereditaris?  El genoma humà    Configurant humans]. Galton (1869) va estudiar les correlacions d’herència de la fama en l’home, arribant a uns percentatges del 50%, però aquí s’hi barregen molts factors ambientals. Holzinger (1927) va mesurar quin percentatge h de la variància de la intel·ligència era degut a l’herència, és a dir, quin percentatge del fenotipus es deu al genotipus. Per fer-ho va ponderar les variàncies observades en bessons idèntics i en bessons fraterns arribant a la conclusió que un 80% del fenotip es basava en el genotip.

Estudis amb bessons: The Minnesota Twin Study

Una investigació famosa en psicologia i genètica conductual, dirigida pel psicòleg Thomas J. Bouchard i el seu equip a la Universitat de Minnesota a partir de 1979 va analitzar bessons idèntics (monocigòtics) i bessons bivitel·lins (dicigòtics) criats junts i separats des de la infància, per determinar fins a quin punt els trets psicològics, les capacitats intel·lectuals i el comportament són heretats (genètica) o influenciats per l’entorn (criança).  Es van estudiar més de 100 parells de bessons idèntics criats per separat, comparant-los amb bessons criats junts i bessons no idèntics. Es van fer proves de:

• Intel·ligència (IQ): Un 70-80% de la variància en el QI s’atribueix a factors genètics, fins i tot quan els bessons van créixer en entorns diferents.
• Personalitat (extroversió, neuroticisme, etc.), una heretabilitat del ~40-60%.
• Hàbits (com consum de tabac o preferències religioses): fins i tot preferències aparentment culturals (com hobbies o aversions alimentàries) mostraven influència genètica.
• Característiques físiques (com l’envelliment).

Es va veure que l’entorn familiar compartit (criar-se en la mateixa llar) tenia menys influència del que es pensava en trets com la intel·ligència o la personalitat.
L’estudi va revolucionar la comprensió de “naturalesa vs. criança” (nature vs. nurture”), demostrant que els gens tenen un paper més important del que es creia en molts aspectes de la conducta humana. Tanmateix, també va destacar que l’entorn no és irrellevant, sinó que interactua amb la genètica de maneres complexes.
L’estudi tenia limitacions, els bessons estudiats eren majoritàriament blancs i nord-americans, cosa que limita la seva aplicabilitat a altres poblacions. No es podia estudiar encara el paper de l’entorn en l’expressió dels gens [epigenètica, quins plànols es fan servir de tots els disponibles.]

Plasticitat

[Pinillos](Skeels i Dye 1939). Part d’un grup d’orfes discapacitats van ser extrets de l’orfenat i posats sota la cura d’una noia una mica discapacitada que els féu de mare, jugant amb ells i ensenyant-los algunes coses. Després foren duts a un jardí d’infància normal. El seu IQ va millorar en 32 punts, mentre els que van romandre a l’orfenat va descendir en 21 punts. “Vint anys després el grup experimental va mantenir la seva superioritat respecte del grup de control”, van acabar el batxillerat i van ser capaços de guanyar-se la vida. Un terç d’ells fins i tot va arribar a la universitat.
Una altra experiència (Spitz 1945) mostra [que la plasticitat pot fer baixar més que no pas pujar les capacitats “naturals” degudes a l’herència]. Un grup de nens procedents de mares inadaptades o subnormals que podien jugar i tenir cura dels fills, al llarg del primer any van passar de 97 a 105 pel que fa a desenvolupament. Un altre grup de nens procedents de mares normals però que no podien encarregar-se’n per problemes socials, va baixar de 131 a 72.

Períodes crítics

S’ha observat que hi ha uns períodes crítics per a certes capacitats. Si no es reben els estímuls adequats en el període clau, aquestes ja no es podran desenvolupar completament mai. [i estimular abans tampoc no serveix].

• Desenvolupament del llenguatge. Fins als 5-7 anys (amb una sensibilitat especial abans dels 3 anys). La plasticitat cerebral per a l’adquisició del llenguatge es redueix amb l’edat, i certes estructures (com l’àrea de Broca) perden la capacitat d’adaptar-se. (Enfants Sauvages.)
• Desenvolupament físic i nutrició. Els primers 2-3 anys (i fins a l’adolescència en alguns aspectes). Una nutrició insuficient, sobretot abans dels 5 anys pot causar un retard en el creixement i el desenvolupament cerebral (iode, ferro o proteïnes).
• Vinculació afectiva i desenvolupament emocional. Primers mesos i anys de vida (especialment 0-3 anys). Els nadons que no estableixen un vincle segur amb un cuidador (per negligència, institucionalització, etc.) poden desenvolupar trastorns de l’aferrament, amb dificultats per a regular emocions o establir relacions a llarg termini (Bowly Attachment theory). Nens criats en entorns amb poca estimulació afectiva (com els orfenats romanesos dels anys 90) mostren alteracions en l’eix estrès-emoció, incloent nivells elevats de cortisol i problemes de salut mental. (ampliat a   Relacions interpersonals)    
• Hàbits socials i morals. Infància primerenca i adolescència. Nens criats en entorns violents o amb absència de models morals clars poden tenir dificultats per a desenvolupar empatia o un sentit ètic sòlid.

75% Herència 25 % medi

Es distingeix entre maduració i aprenentatge. La maduració suposaria l’aparició “natural” de pautes de conducta sense aprenentatge, és a dir, l’emergència de conductes específiques biològicament imposades [un desenvolupament [automàtic, sempre que l’entorn no ho impedeixi]. En canvi l’aprenentatge faria referència a canvis de conducta relativament estables que s’adquireixen com a resultat d’una pràctica.
[L’herència ens dóna un límit superior, del qual la majoria queda molt lluny degut a causes ambientals. Eliminar les mancances que impedeixen el desenvolupament normal (com els nens dels orfenats, pot tenir resultats espectaculars). Els estímuls adequats són especialment importants en els períodes crítics. En canvi, quan el punt de partença és més favorable, resulta molt més difícil aconseguir millores apreciables i durables en estructures com la intel·ligència en general i altres aptituds.] [Per molt que jo hagués entrenat, mai no hauria estat un atleta d’elit, igual que no tinc un talent musical o per les arts tot i que m’hi esforci]

Estadis

Els temps necessaris per anar adquirint les diferents capacitats porta definir uns estadis:

• i) Una estructura conductual transitòriament estabilitzada, amb un accés a aquesta estructura, una estabilització i una dispersió quan es comencen a adquirir noves possibilitats.
• ii) Hi ha un ordre de successió dels equilibris relatius que caracteritzen cada estadi.
• iii) A cada estadi hi ha un període de receptivitat i disposició a l’aprenentatge (període crític).

[No hi ha doncs una simple acumulació de capacitats. Els humans són particularment plàstics en el primer terç de la seva vida, més tard les circumstàncies biogràfiques seran el més rellevant. Els estadis depenen fortament del tipus de societat (WEIRD). Veure les diferents Teories  d’estadis de desenvolupament cognitiu i afectiu.

Factors del medi

[Quines són les forces que actuen sobre el sistema? Assagem una llista [aquí el 199x anticipava les esferes de Bronfenbrenner]:

• El propi cos: sa o propens a malalties
• L’entorn físic: L’alimentació, l’habitatge, el paisatge, la pol·lució
• les relacions amb els altres subjectes: un pare i una mare que juguin, manifestin afecte, el to de veu. El grup de nens amb qui juga, la mestra. El grup d’amics i adolescents. la parella, els fills. Els veïns i ciutadans. Els companys de feina.
• l’entorn social: [família amb o sense recursos] grups socials i papers que té disponibles el subjecte (restriccions de costums i morals). Propietats i serveis accessibles. Llocs de treball
• Entorn cultural (relacionat amb l’anterior): Entrenament rebut a l’escola, matemàtica i llenguatge. Models del món, geografia i ciències naturals. Procediments de treball. [nocions sobre els altres, moral, drets humans]. La religió, el sagrat
• Experiències biogràfiques especialment importants, no reduïbles a les estadístiques generals anteriors, algun fet que capgira la manera de veure les coses. La il·luminació de Pau camí de Damasc no és el mateix que rebre un contingut cultural religiós. Els amors i desamors.

Jensen i la qüestió de la raça

Arthur Jensen va estimar una diferència de 15 punts de IQ entre blancs i afroamericans i ho va atribuir parcialment a factors genètics (How Much Can We Boost IQ and Scholastic Achievement?, 1969). En principi havia tingut en compte factors ambientals. Argumentava que els esclaus capturats al s18 eren els més dèbils i que les massives inversions en favor de l’educació dels negres (percentatges fixos de beques, llocs de treball, etc) no han donat els resultats esperats. [el 2025 Trump acaba amb les polítiques de diversitat]
Els estudis de genètica més moderns han determinat que hi pot haver més diferències entre dos africans que no pas entre un americà i un europeu. Els tests tenen un vocabulari preparat per a entorns blancs. A països amb menys desigualtat racial com Canadà, les diferències d’IQ són més petites.  (Genoma humà, raça).

WEIRD (Western, Educated, Industrialized, Rich, Democratic)

Els estadis cognitius i psicosocials s’han fet en societats occidentals i és qüestionable si es poden generalitzar.
En desenvolupament cognitiu s’ha vist que en algunes cultures l’etapa de les operacions formals s’assoleix més tard o no arriba. L’autorealització de l’individu que proposa Erikson per l’edat adulta no es dóna en cultures on el sentit de la vida pot venir més de la comunitat o del rol familiar.
Els estudis d’antropòlegs com John and Beatrice Whiting en diferents societats (Mèxic, Kenya, Filipines, etc.) van mostrar que el desenvolupament emocional i social es veu molt influït pel context cultural i econòmic. Per exemple en els maies de Guatemala l’aprenentatge no es dóna amb la instrucció formal sinó observant i participant. A la cultura Kung del sud d’Àfrica, els infants són cuidats col·lectivament i desenvolupen autonomia molt d’hora. Entre els Inuit, s’ha documentat una socialització emocional basada en contes i gestió subtil del comportament, no càstigs.

• Infància. Centrada en l’estimulació cognitiva i emocional individual (jocs educatius, atenció parental intensa) // Participació primerenca en activitats familiars, criança compartida (germans, comunitat).
• Educació. Escola formal des de ben petits; èmfasi en pensament abstracte i autonomia // Aprenentatge per observació i pràctica dins tasques quotidianes; instrucció informal.
• Autonomia. S’encoratja la independència emocional i de pensament des de jove. // L’autonomia es guanya progressivament dins un context de responsabilitat col·lectiva.
• Afectivitat. Expressió emocional verbal i reconeixement individual de sentiments. // Emocions modulades segons el rol social; s’afavoreix l’harmonia del grup.
• Adolescència. Etapa allargada amb crisi d’identitat, recerca personal i rebel·lia social. // Pot ser curta o gairebé inexistent; es marca sovint amb ritus de pas i entrada a rols adults.
• Moral i valors. Moral basada en drets individuals, justícia i principis universals (Kohlberg). // Moral orientada al respecte a l’autoritat, la tradició, el grup i l’honor familiar.
• Cognició. Enfocament en pensament lògic, abstracte i científic (model Piaget). // Coneixement pràctic, contextual, sovint més orientat a l’acció que a la teoria.
• Vellesa. Sovint associada a pèrdua i dependència; menys reconeixement social. // Les persones grans tenen estatus de saviesa, guia o autoritat espiritual.
• Identitat. Fort èmfasi en la construcció d’una identitat pròpia i única. // Identitat més definida pel grup (família, tribu, rol social) que per l’individu.

Dels 8mM d’humans vius avui, només uns 1.5-2 viurien en societats WEIRD. Els nascuts abans de 1900, uns 94mM vivien en societats agrícoles, tradicionals, tribals o preindustrials. Si volem fer una estimació de les societats WEIRD dels darrers 200 anys, amb una població de 1mM el 1800 i 2.5 mM el 1950, i 8 mM actuals, podem especulat un total de 5-6 mM d’humans que hauran viscut en societats WERID, un 5-7% del total.

Teories

• Desenvolupament cognitiu: Piaget, Vygotsky, Watson, Bandura, Gesell
• Desenvolupament afectiu i social: Freud, Erikson, Bowly Bronfenbrenner, Baltes
• Deenvolupament moral: Piaget, Kohlberg

Desenvolupament cognitiu

• L’autor principal és Jean Piaget (1896-1980) que identifica 4 etapes que serien universals, sensoriomotora (0-2), preoperacional (3-5), operacions concretes (6-12) i formals (>12)). Les capacitats estarien fonamentades en la biologia i es despleguen madurant a l’exploració activa.
• [Es complementa amb] Lev Vygotsky (1896-1934) que remarca el paper de la cultura i la interacció social, el suport en l’aprenentatge influeix molt. (Intel·ligència).
• Els conductistes com Watson (1878-1958) i Skinner (1904-1990) ignoren les possibles etapes universals determinades per la biologia i posen l’accent en l’aprenentatge per condicionament, operant o clàssic. [Podem programar el que sigui.]
• Albert Bandura (1925-2021) Posa èmfasi en el context social i els reforços. Els nens incorporen el comportaments adults per observació i imitació. Parla de self-efficacy com a la confiança que té el subjecte en les pròpies capacitats (algú amb poca autoeficàcia desistirà de tasques que creu que o podrà fer, o hi posarà menys energia).
• Arnold Gesell (1880-1961) va defensar que el desenvolupament és principalment un procés biològic i genètic, dirigit per la maduració, no tant per l’aprenentatge o l’entorn com proposen els conductistes. En això coincidiria amb Piaget però per ell el principal factor és el desenvolupament motor, lingüístic i cognitiu, més que no pas l’acumulació d’estructures cognitives. A partir de l’observació va definir quines conductes serien esperables a cada etapa (p. ex., quan un nen hauria de caminar o parlar), d’utilitat per la pediatria. Defensa el respecte al ritme individual de cada nen. No considera tan rellevant l’entorn cultural com ho faria Vygotsky o Bronfenbrenner.
  [Piaget, un software que creix per la pràctica, no supervisat. Skinner, un software que s’entrena des de fora. Gesell, la màquina va creixent i la conducta va apareixent].

Desenvolupament afectiu i social

• Fins al 1960 es va acceptar el model psicosexual de Freud (1856-1939) amb les etapes oral, anal, fàl·lica, latent, genital. Si queden conflictes no resolts aquests repercutiran en la vida adulta.
• La teoria psicosocial d’Erik Erikson (1902-1994) identifica 8 etapes que abasten tota la vida, de la infantesa a la vellesa. Cada una té els seus aspectes socials particulars i uns reptes a resoldre.
• John Bowlby (1907-1990) i Mary Ainsworth (1913-1999) amb la Teoria de l’Aferrament (Attachment) estudien els vincles emocionals en la infància (aferrament segur, insegur, etc.) [a Anglaterra els nens de classe mitjana alta eren cuidats per mainaderes amb contacte esporàdic amb la seva mare].
  [Durant molt de temps el desenvolupament s’entenia com la fabricació d’un adult capaç de produir, i per tant el vell era un inútil].
• Urie Bronfenbrenner (1917-2005) estudia el paper de l’entorn en el desenvolupament per analogia als sistemes ecològics.
  Microsistemes, l’entorn immediat format per la família, escola, amics, barri. Un mesosistema, la rerelació entre microsistemes, com es connecten família-escola, etc.
  Exosistema, els entorns que afecten indirectament com la feina dels pares i serveis socials.
  Macrosistema, la cultura, valors socials, lleis, sistema econòmic.
  Cronosistema, canvis en el temps: transicions vitals, canvis històrics i culturals. [tant en l`mabit biogràfic com la societat?]
• Paul Baltes (1939–2006) va canviar la comprensió de l’envelliment i el desenvolupament en l’edat adulta amb el Berlin Aging Study. Va qüestionar que el desenvolupament sigui universal o marcat per etapes biològiques com Piaget o Gesell. Al llarg de la vida hi ha diferents trajectes vitals. [La vellesa no seria sinònim de decadència] per exemple, si bé la intel·ligència fluida (raonament ràpid) disminueix, la “intel·ligència cristal·litzada” (coneixement acumulat) es manté o millora amb l’edat. [d’aquí el respecte pels ancians en les cultures antigues amb pocs canvis]. Sempre queda una capacitat per adaptar-se i per envellir bé hi ha estratègies com la que resumeix el model SOC: Selecció: Enfocar-se en metes vitals prioritàries (p. ex., abandonar feines físiques per dedicar-se a hobbies intel·lectuals). Optimització: Millorar habilitats per assolir aquestes metes (p. ex., practicar piano diàriament). Compensació: Trobar alternatives quan hi ha límits (p. ex., fer servir audiollibres si la vista falla).

Desenvolupament moral

Jean Piaget va distingir entre moral heterònoma (7-8 anys) i moral autònoma (9-10 anys). Lawrence Kohlberg (1927-1957) ho amplia a tres estadis fins a una moral universal.

• Infància, moral heterònoma o preconvencional
  Piaget: Moral heterònoma (fins als 7–8 anys). Les regles són vistes com immutables, dictades pels adults. Es basa en càstig i obediència.
  Kohlberg: (1) La moralitat es basa en l’autoritat externa, el càstig i la recompensa. (no robo perquè si m’atrapen em castigaran). Hedonisme instrumental o relativisme naïf. (2) L’acte correcte és el que satisfà els propis interessos o un intercanvi equitatiu. [jo t’ajudo a canvi d’alguna cosa]
• Moral autònoma o convencional (preadolescència – adolescència)
  Piaget: Moral autònoma (a partir dels 9–10 anys. L’infant entén que les normes poden ser acordades i modificades. Comença a valorar la intenció més que la conseqüència.
  Kohlberg: (3) Bona conducta / conformitat interpersonal. Es valora ser acceptat i estimat. L’acte correcte és el que agrada o ajuda els altres. (4) Manteniment de l’ordre social i de l’autoritat. Es valora el compliment de la llei i el deure social. (Robar està malament).
• Moral postconvencional (a partir de l’edat adulta – no tothom hi arriba). Principis ètics abstractes.
  Kohlberg: (5) Contracte social i drets individuals. Les normes són vistes com acords socials que poden canviar si vulneren drets fonamentals. (6) Principis ètics universals. L’acte correcte es basa en principis ètics universals (com la justícia, la dignitat humana), per exemple faré el que és moralment correcte encara que vagi contra la llei i pugui ser castigat.

Desenvolupament físic

El cos huma: Reproducció i Creixement

• Infància (0–12 anys)
  Desenvolupament físic general:  Creixement accelerat fins als 2 anys, després més lent però constant. Desenvolupament de la coordinació motriu fina i gruixuda.
  Capacitats: Força i resistència molt limitades, però creixent. Millora la velocitat i coordinació. L’activitat física regular i el joc ajuden.
• Adolescència (12–20 anys)
  Canvis hormonals: Explosió de testosterona i estrògens → augment de massa muscular, densitat òssia, alçada i capacitat pulmonar. Canvis notables en velocitat, força i resistència, especialment en nois.
  Capacitats màximes: ràpida millora en salt, carrera, força muscular, agilitat. Es pot començar a entrenar força amb supervisió adequada. El cos es prepara per arribar al seu potencial atlètic.
• Joventut i adultesa primerenca (20–35 anys)
  Màxim rendiment físic: Punt culminant en força (25-30), velocitat (18-25) i resistència (alta fins als 35).
  Variació segons hàbits: L’entrenament, dieta, descans i absència d’addiccions permeten mantenir el pic més temps. Els atletes d’elit comencen a notar petits descensos a finals dels 30.
• Adultesa mitjana (35–60 anys)
  Canvis físics: Disminució lenta però progressiva de força (1%/any després dels 40 si no es compensa), massa muscular (sarcopènia), velocitat de reflexos, elasticitat i flexibilitat.
  Hàbits protectors: Exercici regular (especialment força i resistència). Bona alimentació, son, gestió de l’estrès.
  Comencen alguns problemes: presbícia (visió propera) a partir dels 40. Oïda, primeres pèrdues d’aguts a finals dels 50. Articulacions: poden aparèixer dolors, rigidesa o artritis incipient.
• Vellesa (> 60 anys)
  Declivi físic més evident: Pèrdua de força i massa muscular més accelerada si no es compensa (2–3%/any). Ossos: osteoporosi, més en dones. Flexibilitat i equilibri disminueixen. Augmenta el risc de caigudes.
  Capacitats físiques: La resistència es manté millor que la força pura. La coordinació i temps de reacció disminueixen. L’activitat física moderada i regular pot mantenir autonomia i retardar el declivi.
  Problemes de salut més freqüents: Artrosi (artritis degenerativa): genolls, malucs, dits. Presbícia (visió borrosa de prop). Hipoacúsia (pèrdua auditiva progressiva). Dolors musculars i articulars crònics.
  A més de les forces, un 10-15% dels majors de 65 anys desenvoluparan alguna forma de demència, Alzheimer (70% dels casos), demència vascular, cossos de Levy, afectant la memòria, el llenguatge i la capacitat de jutjar.

Podem especular que els humans estem “programats” genèticament per reproduir-nos als 16-20 anys (màxima fertilitat, al Romeu i Julieta es diu que ja li toca ser mare amb 15 anys) i morir-nos poc després dels 35 (màxim de força per caçar i defensar el grup), després d’haver criat una nova generació i haver transmès els seus gens. Després acabem essent uns humans dependents física i cognitivament.(Tot i que alguns milionaris s’obsessionen per viure eternament: Límits de la condició humana ).
És interessant l’anomenada “hipòtesi de l’àvia” (grandmother hypothesis) segons la qual una dona més enllà de la menopausa i per tant, ja no fèrtil, una àvia, ajudaria a criar 3-4 néts mentre la mare encara és fèrtil. Això hauria afavorit un augment de la longevitat humana.
Avui la medecina moderna ens permet viure fins els 85 i la vida social s’ha tornat més complexa i les parelles no assoleixen les condicions per tenir fills fins passats els 35.

Desenvolupament cognitiu i pensament

Etapes del desenvolupament cognitiu segons Piaget:

• Etapa sensoriomotriu (de 0 a 2 anys)
• Etapa preoperatòria (de 2 a 7 anys)
• Etapa de les operacions concretes (de 7 a 11 anys)
• Etapa de les operacions formals (a partir dels 12 anys).
• Més enllà dels 12 anys

Etapa sensoriomotriu (de 0 a 2 anys)

El coneixement es basa en l’experiència sensorial i en les accions motrius. Adquisició de l’objecte permanent (entendre que els objectes continuen existint encara que no es vegin). El pensament és egocèntric i no hi ha representació simbòlica estable encara.

Etapa preoperatòria (de 2 a 7 anys)

Desenvolupament del llenguatge i ús de símbols per representar objectes. Pensament egocèntric: dificultat per veure el punt de vista dels altres. Capacitat limitada per al raonament lògic. No comprenen encara la conservació (per exemple, que la quantitat d’aigua és la mateixa encara que canviï de recipient).

• Preconceptes 18 mesos a 5 anys. És un entremig entre el símbol imaginat i el concepte pròpiament dit. Tenim representacions i funcions simbòliques com la imitació, el joc, la imaginació o el llenguatge. Encara no se sap operar amb característiques i distingir entre l’objecte (“pare”) i la classe (“home”). Les classes d’objectes es pensen amb cassos particulars que no es distingeixen entre sí. Pensem amb imatges mentre que més endavant la tasca principal la farà el pensament amb l’acompanyament subsidiari de la imatge. Amb els conceptes encara no es poden dur a terme veritables implicacions i es fan transduccions com “tinc un pastís → és el meu aniversari), juxtaposicions com agregar les parts sense conèixer les seves funcions (les rodes del cotxe), sincretisme relacionant tota mena de coses i egocentrisme, per tal com es distorsiona la percepció de la realitat per satisfer el punt de vista de l’individu (renyo la Maria: “ets tonto”, menjar poc apetitós → “no tinc gana”). No hi ha un espai geomètric general sinó el que es desprèn de la manipulació amb objectes (figura, proximitat, separació). Pel que fa al temps es reconeix el ritme diari.
• Reversibilitat de classes. Piaget parla de reversibilitat d’inversió quan la operació té una inversa que restableix la situació inicial. Per exemple un desplaçament en l’espai, o passar aigua d’un recipient a un altre, afegir o treure una unitat. Unir elements per formar una classe o separar-los en una classificació. La reversibilitat s’aconseguiria (Pinillos) per inversió [moviment oposat], negació [doble negació?], eliminació i cancel·lació [treure l’element que hem posat abans?].
• Reversibilitat de relacions (reciprocitat): [Es podria parlar de relació i proporcionalitat, es reconeix la influència simultània de dos factors sobre una característica, per exemple, el volum d’un recipient és producte de la base per l’altura]. Les operacions que conserven quelcom, variant un factor però quedant compensat per la variació de l’altre tenen reversibilitat recíproca. A més de l’exemple de la conservació de la quantitat en un recipient més baix però més ample, Piaget parla de sostenir amb la mà un objecte mitjantçant l’aplicació d’una força oposada al pes [es conserva la posició perquè més pes quedaria compensat per més força] o de quan seguim amb la mirada un objecte que es mou [es conserva la posició en el camp visual perquè compensem el desplaçament de l’objecte amb el de la mirada]. La reversibilitat s’aconseguiria (Pinillos 463) per simetria, equivalència, reciprocitat i compensació.
• Les operacions possibles serien les següents:]
  • Formació de classes: Triat un grup de característiques puc activar tots els patrons (objectes) corresponents. Per exemple puc formar la classe “home” a partir dels patrons de tots els homes concrets. Aquesta explicació recull tant l’aspecte lògic com el fet que els límits del concepte poden ser difusos, per exemple, en el cas de la classe home, quan ens acostem als límits dels homínids, de l’embrió o d’un cos dismunuit física i psíquicament.
  • Formació d’una sèrie. Classificació i ordenació: Donat un conjunt de patrons (classe) i una propietat (node c.), puc obtenir la partició dels elements de la classe que estan activats.
  • Número: [cardinalitat d’un conjunt, correspondències entre membres d’una classe (dits de la mà) i membres d’una altra. En aquest cas parlaríem d’operació amb reversibilitat recíproca, si apareix un nou objecte a la col.lecció li assignarem un altre dit.] [construcció per addició d’un element. Reversibilitat d’inversió, recuperem la situació anterior treient una unitat].
  • Desplaçaments en l’espai. Caracterització de les formes per propietats de simetria.

Etapa de les operacions concretes (de 7 a 11 anys)

Millora del raonament lògic, però aplicat a situacions concretes i tangibles. Comprensió dels conceptes de conservació, classificació, sèrie i reversibilitat. Menys egocentrisme: capacitat per entendre altres perspectives.Abstraccions de propietats que permeten formar classes d’objectes i classificacions. Operacions amb propietats, elements i classes.
Quan recuperem les propietats de les representacions, podem fer diverses operacions basant-nos en els nivells propietat i objecte: formar classes, classificar, comptar, desplaçar en l’espai. Les representacions conceptuals que obtenim com a resultat d’aquestes operacions permeten superar l’estadi del preconcepte i diferenciar entre el membre i la classe, la juxtaposició, la transducció, el sincretisme, etc.
Parlem d’operacions concretes perquè sempre es tracta d’operar mentalment de la mateixa manera que ho faríem físicament [les operacions amb classes consisteixen a bellugar elements entre receptacles, classificar segons el color és separar aquestes peces, etc]. Per exemple, si es presenta al nen un problema expressat de forma verbal sense cap contrapartida física, pot passar que no sigui capaç de dur a terme les accions mentals que calen per resoldre el problema. Mentre que si se li entreguéssin objectes manipulables, el problema es podria resoldre. (Richmond p.68) (Veure també l’heurística “perceptiva PDP” en la resolució de problemes). Segons Piaget, el lligam del mental amb el físic fa que no es puguin dur a terme operacions que impliquin alhora les dues menes de reversibilitat.

• Conceptes
  [Contingut de memòria (al cervell a l’àrea associativa frontal) obtingut com a resultat d’operacions sobre percepcions i les seves característiques), amb símbols associats. Com dèiem a semàntica, primer hi ha hagut una associació entre representació i signe, i després el signe s’ha convertit en concepte, adquirint consistència lògica, quan el subjecte ha après a treballar amb classes. Així hi haurà conceptes-classe com “gos” i “taula” (noms comuns), conceptes-propietat com “verd”, “rapidesa”, “alegria”, conceptes-activitat com “córrer”, “abstraure”. Les definicions dels diccionaris ens dónen pistes sobre les operacions que l’han format. Alhora el concepte remet a la referència és a dir, a totes les percepcions que pertanyen a la aquesta classe. Treballar amb conceptes és treballar amb classes. Això és una manera de tractar la informació molt més potent. Permetrà, per exemple, les inferències lògiques.
  Bruner (1956) (Pinillos p.430) va fer experiments amb targes que contenien diferents elements pel que fa a forma i color i classificà els conceptes en [estava en aquesta línia d’associar els conceptes amb classes resultants d’operacions] conceptes conjuntius (presència dins d’una mateixa classe de més d’una característica o propietat), disjuntius (la classe que conté almenys un dels elements del conjunt) i relacionals (per exemple les targetes que tenen més requadres que no pas figures).
  Hull (1920), des del conductisme, plantejà el concepte com una resposta comú a estímuls diferents [ex. idèntica resposta a tots els estímuls diferents de gossos concrets que es poden incloure en la classe “gos”]. El problema d’aquest plantejament és que no permet distingir entre una resposta maquinal a estímuls diversos i la comprensió intelectual del fonament de la resposta [la comprensió serien les operacions mentals que han construït el concepte per unió de propietats abstretes]. Com que el procés no es pot explicar simplement en termes dels estímuls sensibles i les respostes musculars (concepte com a fet neuromuscular), els conductistes van haver de postular, en contra del seu radicalisme inicial, un procés intermig (procés neurocognitiu central). Això s’anomenà teoria mediacional: E1 → (rm1 → em1→) R / E2 → (rm1 → em1→) R / E3 → (rm1 → em1→) R. Aquesta mena d’associació es diferencia del condicionament clàssic en que en el primer depenem d’estímuls sensibles presents mentre que en el segon, els estímuls mediacionals em, ja pertanyen al segon sistema de senyals, tenen forma verbal.

Etapa de les operacions formals (a partir dels 12 anys).

Capacitat per al pensament abstracte, hipotètic-deductiu i per a raonar lògicament sobre idees. Pensen sobre conceptes morals, filosòfics, científics i teòrics. Desenvolupament de la capacitat per planificar i pensar a llarg termini.
Gagné (Pinillos p.429) estableix una jerarquia des de l’aprenentatge de respostes E-R, a l’encadenat de seqüències E-R, E’-R’, l’aprenentatge verbal, l’aprenentatge de conceptes, l’aprenentatge de principis o regles i la solució de problemes.
(Piaget Inhelder, Richmond) Les operacions concretes encara eren una manipulació de classes com a traducció directa d’operacions físiques. Als onze anys ja hi ha prou entrenament com per tractar classes complexes. Això dóna al noi un flux d’informació tan ric que en principi no sap tractar [en el cas de la palanca pot arribar al mateix resultat combinant els diversos factors]. En intentar ordenar aquest flux el noi aprèn a examinar el paper dels diferents factors mantenint-los tots constants llevat d’un, cosa que li permet copsar el paper de cada factor. Això suposa aplicar les dues reversibilitats simultàniament.
A l’hora de resoldre un problema, com que ja sap tractar amb classes abstractes pot fer hipòtesis, experiments [mentals] i deduir resultat. Ja no treballa amb el medi. Es ara que s’aprèn a treballar amb proporcions x = a*b/c*d o bé amb dos sistemes de referència.
Pinillos parlarà de “conducta abstracta” en contraposició a la conducta concreta. Aquesta es basa en detalls anecdòtics. La conducta abstracta podrà classificar les coses segons les seves propietats (forma, color) o la seva funció (ganivet -> per tall i el color és anecdòtic).

• Deducció. Predicció.
  [Un cop sabem formar classes, podem obtenir regles a través de la manipulació de classes. La forma bàsica de les regles és A => B, la deducció, que correspon a que la classe descrita per B està inclosa en la classe descrita per A. Una vegada més, podríem imaginar un patró d’activació corresponent a les relacions d’inclusió, unió i intersecció entre classes (sempre que s’activa el patró A s’activa el patró B) que ens donés raó d’això a nivell de topologia neuronal. Hi hauria una “deducció subsimbòlica” que ens inferiria característiques d’un esquema un cop s’ha activat el patró a partir d’una informació parcial. Així és com treballem normalment, però aquesta deducció no té un caràcter necessari sinó el d’una inferència probable. Quan la classe s’ha construit per operacions mentals rigoroses, aleshores tenim conclusions necessàries. De tota manera sembla (Pinillos 455) que la correcció silogística del raonament ordinari és molt alta). [Veure també lògica i Aristótil]. La informació de classes i subconjunts es pot formular en forma de regles, per exemple, que la classe de l’atribut racional contingui la classe home, equival a l’enunciat “tots els homes són racionals”.] [La deducció intervindrà de forma massiva en la predicció del futur, base de la conducta propositiva. Donada una situació, i el meu model del món, començaré a calcular quines accions possibles tinc, quins resultats se’n desprenen i com quedarà la meva afectivitat.
• Inducció i Probabilitat
  [La deducció consisteix en operacions sobre classes ja construïdes. La inducció i la probabilitat tenen a veure amb la constitució d’aquestes classes. Anem rebent dades d’objectes i aquests aniran encaixant o no en classes ja establertes. Per exemple, si tots els animals amb pèl són mamífers placentaris, queda formada una classe amb aquests atributs. La inducció (deixant de banda la matemàtica) presenta més problemes de fonamentació que la deducció. Què passa si apareix un element que no encaixa, com per exemple un mamífer no placentari? Formaríem dues subclasses, la dels mamífers placentaris i la dels no placentaris. Els models de PDP introdueixen una generalització natural: si conec dos animals que mosseguen, en principi mosseguen tots fins que no es demostri el contrari.
  La formació de classes equival a la formació de coneixement. La major part del coneixement que tenim és d’inferència subsimbòlica. Les classes no sempre estan ben definides i presenten contorns difusos. (Pinillos) Sovint la inducció inclou també la formació de conceptes i la solució de problemes per trobar la regla o característica que es repeteix i que permet la generalització (Boost 1940, Tomàs d’Aquino 1270). La seva validesa ha estat precisada per Hume.
• [Quan tenim coneixement clar? Quan tenim objectes que es comporten bé.]
  • Coneixement matemàtic: les lleis d’inferència lògica es basen en les operacions amb classes. Les lleis sobre números (aritmètica, funcions, anàlisi) es basen en la unicitat del procediment de construcció (tot número natural és parell o senar es basa en la construcció de número afegint unitats). Les lleis sobre l’extensió contínua també es basen en la unicitat del procediment de construcció (“per dos punts hi passa una recta” es basa en la construcció d’una recta com a línia més curta que passa per dos punts).
  • Coneixement físic: Suposem la llei de la palanca d = k*p*l (la desviació és proporcional al pes penjat i a la longitud respecte del punt de suport). Del punt de vista de la reversibilitat suposa relacionar la desviació com a funció del pes i la longitud del braç. Aquí com en el llenguatge, el conductisme no podria explicar cóm podem preveure cassos que no han estat informats abans. A nivell subsimbòlic no queda gaire clar com quedaria l’esquema corresponent a aquesta situació. Podem veure que més pes implica més desviació, i que més lluny també. Però fins que no tenim procediments per mesurar desviació, pes i longitud  i relacionar-los numèricament, no podrem formular la llei. La física es basaria en identificar situacions, mitjançant procediments de preparació d’experiments i mesura de paràmetres, i aplicar les relacions d’aquests paràmetres. Que costa molt arribar a aquest nivell ho prova que només s’arriba a l’estadi de les operacions formals cap als 12 anys, i que en la història de la ciència, a part dels inicis d’Arquímedes, vam haver d’esperar fins a Galileu per formular lleis quantitatives. Inducció descriptiva: “Els cossos sempre cauen”. Té el caràcter de llei perquè mai ha estat contradit però el seu valor epistemològic serà precisat per Hume.
  • Coneixement en biologia, descriptiu: quan no tenim paràmetres fàcilment quantificables, no podem anar més enllà d’una classificació de les espècies, és a dir, a establir una bona classificació de classes. Però en aquest cas, la conducta i els fenòmens dels animals són molt més complexos que no pas, per exemple, la desviació de la palanca.
  • Coneixement probabilístic: en alguns cassos la construcció de l’experiment admet vàries possibilitats a l’atzar. Les combinacions de les possibilitats elementals es podran calcular deductivament.

Assimilació i acomodació
El coneixement es construeix amb dos mecanismes:

• Assimilació: l’infant incorpora nova informació o experiències fent-les encaixar als esquemes mentals que ja té. (Si un infant sap què és un gos (animal amb quatre potes, pelut i que borda), pot veure una ovella i dir-li “gos”, perquè assimila aquest nou animal al seu esquema existent de “gos”.)
• Acomodació: l’infant modifica els seus esquemes mentals per tal d’adaptar-se a nova informació que no encaixa amb el que ja sabia. (Quan l’infant s’adona que l’ovella no borda i que es diu “ovella”, ha de reajustar el seu esquema per diferenciar entre gossos i ovelles. Això és acomodar.)

[De manera més general i del punt de vista de causalitat entre un sistema i el seu entorn, l’assimilació és quan modifiquem l’entorn adaptant-lo a nosaltres -n’extreiem nutrients que convertim en material per la ruta catabòlica-, mentre que l’acomodació ens quan ens modifiquem nosaltres per adaptar-nos a l’entorn. La causalitat complexa es dóna quan passen els dos alhora.
En la discussió el fracàs de la raó podem apuntar que arriba un moment que ens resistim a “l’acomodació” a corregir el nostre punt de vista d’acord amb nova informació].

A remarcar que les etapes corresponen al sistema educatiu: (nadons), infantil, primària, ESO.

Més enllà dels 12 anys

Les teories del desenvolupament cognitiu acostumen a acabar amb la capacitat de les operacions formals cap als 12 anys. Realment, a partir d’aquesta edat, tot el progrés es deu a l’educació? El cervell ja no madura més? Quan comença el declivi del cervell? Hi ha fases generals per a tothom? Dit d’altra manera, si no morim abans per una malaltia, quan ens fem vells, tots els humans anirem perdent facultats fins arribar a la demència?

• Desenvolupament postadolescent (aprox. 12–25 anys)
  El còrtex prefrontal, responsable de la planificació, regulació emocional, empatia i presa de decisions, no es completa fins als 25 anys aprox. També millora el control inhibitori, el pensament abstracte avançat, la meta-reflexió (pensar sobre com pensem) i la moral complexa (ètica, justícia social, dilemes). La neurociència moderna parla d’un cervell “plàstic” fins a l’adultesa avançada, sobretot si rep estímuls nous.
  Hi ha aspectes del pensament que Piaget no va tractar com el pensament dialèctic, la capacitat de gestionar la contradicció, la tolerància a la incertesa.
• A partir dels 60-70 anys comença un declivi cognitiu: baixa la velocitat de processament, la memòria de treball (recordar números o tasques simultànies) i la flexibilitat cognitiva. Però es manté o millora el vocabulari, el coneixement general, les estratègies de regulació emocional, l’experiència i saviesa. (Baltes tracta de l’envelliment sa i maneres de compensar el declivi).

El llenguatge

• Etapa prelingüística (0–12 mesos): Reflexos i sons vegetatius (0–2 mesos), dons reflexius com plors, esternuts i deglució, sense control voluntari. Balbuceig (cooing) (6–8 setmanes) amb vocals com /a/, /u/, /e/, sovint en situacions agradables. Balbuceig ampliat (4–6 mesos), baba, dada, sense significat. Balbuceig canònic (6–10 mesos), “mama”, “papa”, “baba”, interpretades pels adults com a paraules i reforçades emocionalment.
• Etapa de la paraula única (12–18 mesos): Primeres paraules (unes 50) amb significat referencial, normalment objectes familiars, persones properes (“mama”, “cotxe”, “teta”, “aigua”), accions (“pam!”), o paraules socials (“adeu”, “sí”).
• Etapa de les dues paraules (18–24 mesos): frases telegràfiques com “mama cotxe”, “nen menja”, “no dormir”. No hi ha morfologia verbal o articles. Explosió del vocabulari, aprenen 10-20 paraules noves cada setmana.
• Expansió gramatical (2–3 anys). Apareixen verbs conjugats, plurals, articles, “el nen juga”, “les nines dormen”. Inicien les preguntes (“què és això?”) i negatives (“no vull sopa!”). Errades regularitzadores.
• Domini bàsic del llenguatge (3–4 anys). Reconeixen aproximadament 1.000 paraules. Frases més llargues i complexes, coordinació (“i”, “però”) i subordinació (“perquè”, “quan”). Domini de conjugacions verbals regulars i moltes irregulars. Conceptes abstractes com “avui” o “després”, emocions com “content” o “trist”. Comprensió i ús d’estructures narratives senzilles.
• Consolidació i refinament (4–6 anys i més enllà). Millora la pronunciació, l’estructura sintàctica i l’ús pragmàtic del llenguatge (adequació al context). Aprenen expressions figuratives, metàfores senzilles, ironia. Inici llengua escrita. Reconeixen fins a 10.000 paraules.

L’infant començaria associant estímuls auditius (paraules) amb estímuls visuals o accions que tenen lloc simultàniament. La repetició reforçaria les connexions sinàptiques entre àrees cerebrals (sobretot entre l’àrea de Broca (entén però no pot parlar) i l’àrea de Wernicke (parla sense sentit), entre d’altres (lesions al cervell )). Això s’ha simulat en xarxes neuronals recurrents (RNNs) i transformers. Els models connexionistes de McClelland i Rumelhart poden explicar l’aprenentatge de paraules i patrons gramaticals com un procés emergent a partir d’exposició massiva. (A PDP el capítol 17 exposa “A distributed model of memory” que dóna raó de la característica de la memòria de poder recollir sota una mateixa etiqueta, referents perceptius diversos. Això explicaria com els infants tenen competència lingüística als 5 anys abans de manipular classes d’objectes als 7 anys).

Com els LLM, els infants aprenen a parlar mitjançant exposició i ús estadístic del llenguatge. Com els LLM, sense que s’hagin introduït explícitament les regles d’una gramàtica universal en el sentit de Chomsky, incorporen les regularitats i les estructures com l’ordre dels complements, l’acord verbal, les relacions jeràrquiques, etc. No hi hauria una gramàtica realment universal perquè moltes llengües indígenes, tonals, ergatives o sense distincions temps-modals trenquen patrons que crèiem “universals”. Més aviat hi ha conjunts de regularitats probabilístiques i no tant regles absolutes ( Greenberg i tipologies  Teories  lingüística ).

[Abans de saber les paraules, els nens ja capten pel to de veu si se’ls està renyant o adulant. És el que m’explicava el pare que feia a en Jeroni. “Ets molt maco!” amb to enfadat provoca por i rebuig, mentre que “criatura insoportable et fotaré una bufa” pronunciat dolçament, suscita aprovació]

Les primeres paraules:

• Persones: mama, papa, nen, nena.
• Animals: gos, gat, vaca.
• Objectes quotidians: taula, cadira, cotxe, sabates, llit, tele
• Accions: menjar, beure, dormir, dóna, mira, balla, pica, obre, tanca.ç
• Qualitats: gran, petit, bo, dolent.
• Socials: hola, adéu, no, sí, gràcies, Uh
• Adjectius: gran, bonic, calent, fred
• Parts del cos: ull, panxa, nas, boca, peu, mà
• Aliments: poma, llet, aigua, galeta, plàtan, xocolata, suc, formatge
• Naturalesa: sol, pluja, arbre, flor

[Importància del context i la motivació per comunicar]

Enfants sauvages
Victor de l’Aveyron (s19, França) trobat als 12 anys als boscos, tractat pel Dr. Itard. Genie (1970, USA) fins als 13 anys tancada en una habitació. trobada als 13 anys. Oxana Malaya (1990. Ucraïna), va viure amb gossos fins als 8 anys.
Aquests casos d'”enfant sauvage”, infants criats entre animals o en aïllament extrem, mostren que els nens han d’estar exposats a l’entorn humà abans dels 5-7 anys. A partir dels 12-13 anys la capacitat d’aprendre gramàtica es redueix dràsticament, encara que es puguin aprendre vocabulari i comunicació bàsica. [igual que els gens no s’expressen sense un entorn adequat, les capacitats lingüístiques no apareixen sense l’exposició a un entorn humà.]

S’ha observat que la manca d’un entorn amb llenguatge afecta no només la capacitat d’adquirir llenguatge més tard (com en el cas de Genie), sinó també la construcció d’una identitat autobiogràfica coherent. Hi ha teories que proposen que el llenguatge és fonamental per formar memòries autobiogràfiques. Fins que un infant no disposa de les eines lingüístiques per estructurar i narrar una experiència, li costa codificar-la d’una manera que pugui recuperar posteriorment.
Els nens comencen a tenir records autobiogràfics justament quan comencen a dominar el llenguatge narratiu, al voltant dels 3-4 anys. Això coincideix amb l’emergència d’una consciència del “jo” en el temps, una capacitat relacionada amb l’ús del llenguatge per parlar sobre un mateix en passat i futur.

Les patologies de la parla i el llenguatge són tractades pels logopedes.

La percepció del món i de si mateix

El món, objectes
A llenguatge hi ha una llista de les primeres paraules que fan servir els infants. [invscons 1750]. Casa, taula, cadira.

El jo i les seves afeccions
[Piaget Inhelder, invscons 1752]. Tenim un adualisme inicial. No hi ha frontera entre el món interior viscut i el conjunt de les realitats externes. La vida afectiva transcorre entre estats de temsió i de laxitud. Es busquen estímuls agradables i s’eviten els desagradables. Si abans teníem els objectes externs aquí hi ha l’experiència interna. Els exemples serien les parts del cos (boca, nas, orella), gana, set, caca, pipi.

Els altres subjectes i la societat
Paper de la intersubjectivitat: l’entrenament de la xarxa no és eficaç, fins i tot en aquest nivell baix, si no es dóna en un medi cultural ric, on hi hagi certes regularitats. L’etapa sensomotriu necessita de la mare. [El pare m’havia fet notar que en l’educació de deficients es mostraven efectius els jocs que fa la mare per instint com el “ralet, ralet”. Al igual que les altres, aquestes percepcions, que aquí tenim com a elaboració, ja que l’entrada bàsica d’aquest nivell són sensacions, seran dada del nivell següent. El subjecte és un subjecte social, membre d’una comunitat.]
(Piaget i Inhelder) L’estudi del somriure mostra cóm es passa d’un reflex fisiològic a una comunicació entre persones, una manera de distingir entre persones i coses. Es desencadenen mecanismes d’imitació, el riure (i el plor) s’encomanen, i el nen riu quan els altres riuen. Més endavant es passa a la comunicació i es reacciona de manera específica davant de diferents persones. [Heus ací el solipsisme desfet.] Papa, mama. [invs1753]

Els Sensibles de segon ordre
[invs 1754] (Relacions o abstraccions de propietats d’objectes i processos.). Es parla de “sensibles de segon ordre” per referir-se a la percepció d’entitats que no tenen un correlat sensible directe, com la melodia que s’identifica encara que variï el timbre, la intensitat, tempo o tonalitat. La percepció ens dóna una “representació del món” (P.215) que inclou no només la realitat sensible, el medi de les coses i els processos físics, la pròpia realitat intraorgànica i l’entorn social sinó també el conjunt de relacions, significats i formes que es donen en els significants sensibles, el que s’ha anomenat sensibles “de segon ordre” i superiors que ja freguen els conceptes que s’aconsegueixen amb l’abstracció i el simbolisme verbal. En el cas dels nens, les primeres abstraccions que apareixen són el color, la quantitat, calent-fred, dur-tou, gran-petit, dins-fora.

La representació del món a cada etapa
[L’escenari de muntanyes amb animals, arbres, els altres companys de la tribu, el jo i seves afeccions, les diferents situacions que es donen, ja sien regulars com el dia i la nit o les estacions de l’any, o bé probables com llocs de cacera, imprevistos com el llamp, les diferents accions o estratègies de què disposa per actuar en aquest escenari, tot això seria la representació del món de l’home primitiu.
L’escalfor de la sina materna, l’habitació, la mare i el pare, la llet, el plat, la cullera, la tovallola, llum i foscor, constituirien el món del bebè.
Aquest escenari és inicialment un agregat de situacions inconnexes. Etapes: cada etapa té la seva representació del món, en principi cada vegada més ample. Els continguts no seran idèntics a totes les èpoques, de fet caldria esbossar la rm corresponent a cada etapa de cada tipus de biografia de cada tipus de societat. [Quin és el món d’un nen petit al cap d’uns mesos? El llit, les sensacions de fred-calor, gana, cagat-pixat-net, la mare que dóna el pit, …] [Quina és la representació del món d’un neoantropi: l’habitat del bosc amb plantes i animals classificats segons utilitat o perill, geografia de llocs (font, fruits) amb itineraris, pare-mare-fills, uns processos regulars com el dia i la nit, d’altres d’imprevistos com la pluja o el llamp, algunes tecnologies bàsiques…]. A mesura que la intel·ligència va madurant amb l’ajuda del simbolisme verbal es pot anar emmagatzemant més informació, més objectes, relacions i lleis causals, de manera que obtenim un univers amb menys fissures, més compacte. [Una visió del món construïda on les coses tenen un origen en la història i se succeeixen causalment, Inventari de tot ]

Desenvolupament afectiu i relacions socials

• Emocions
• Freud
• Erikson

Emocions

Arnold (el 1960) proposava:

• i) Percepció neutra de la situació.
• ii) Avaluació del percebut com a bo o dolent.
• iii) Emoció, experiència afectiva.
• iv) Expressió amb unes pautes fisiològiques.
• v) Acció.

És interessant notar com van apareixent en el nen les diferents emocions (Bridges, Pinillos 554 + chatGPT 2025):

• Primers mesos
  0m Activitat, repòs, excitació, indiferència [plor]
  3m Plaer, agradable, 9m alegria i felicitat
  12m afecte pels adults, afecte paternal
  Emocions bàsiques: alegria, por, fàstic, sorpresa, ira i tristesa. Aparició del vincle afectiu (apego): Bowlby i Ainsworth van mostrar com la relació amb la figura cuidadora estableix la base emocional. Regulació emocional: molt limitada, depèn del cuidador (autorregulació externa). L’establiment d’un vincle segur afavoreix la confiança i l’autoregulació futura.
• Primera infància (1–3 anys)
  15 afecte pels nens, 5 anys afecte filial
  3m Dolor, desagradable, 6m ira, 18m hostilitat, 24m agressivitat i obstinació
  9m por, 12m gelosia, 18m enveja, 24m pena, desengany.
  L’expressió de les emocions té lloc sobretot al rostre, principalment amb les celles, ulls i boca (tres posicions fonamentals per a cada un a Recherche No.117 1410).
  Comença la diferenciació del jo: l’infant sap que és una persona separada. Emocions socials: vergonya, culpa, orgull. Primeres conductes d’autocontrol emocional: evitar situacions, buscar suport, parlar del que sent. Pot haver-hi explosions emocionals (ràbia, frustració) per falta de regulació madura. És l’etapa on cal acompanyar emocionalment amb paraules, exemples i límits clars però afectuosos.
• Infància mitjana (4–7 anys)
  Millor comprensió d’emocions pròpies i alienes. Desenvolupament de l’empatia incipient. Inici de normes socials emocionals (no mostrar emocions segons context). Joc simbòlic i narrativa emocional: ús de contes per entendre sentiments. S’aprèn a posar nom a les emocions i a adaptar-les al context social.
• Infància tardana (8–12 anys)
  Emocions més complexes: decepció, enyorança, humiliació, justícia moral. Empatia cognitiva més avançada. Capacitat de simular emocions, dissimular, o controlar la seva expressió. Pressió social i autoestima com a nous factors emocionals. Creix l’autoconsciència emocional i es comencen a desenvolupar estratègies pròpies de regulació.
• Adolescència (12–18 anys)
  Emocions intenses i fluctuants. Apareixen crisis d’identitat, inseguretat, por al rebuig, enamorament, etc. Major consciència de l’emoció interna vs. expressió externa. Risc d’impulsivitat emocional, sobretot per la immaduresa del cervell prefrontal. S’aprèn a reflexionar sobre les emocions pròpies, però és una etapa fràgil emocionalment.
• Etapa adulta (18–65 anys)
  Millora la regulació emocional (sobretot en l’edat mitjana). Més capacitat d’equilibri emocional, adaptació i resolució de conflictes. En l’adultesa jove: passió, amor, pèrdues afectives. En l’adultesa mitjana: crisi vitals, però també maduresa emocional i estabilitat afectiva. Es busca coherència entre emocions, valors i decisions vitals.
• Vellesa
  Disminució d’intensitat emocional, però millor regulació i acceptació. Es prioritzen relacions significatives i emocions positives (hipòtesi de la selectivitat socioemocional). Possibles emocions de duel, solitud, gratitud, serenitat, esperança o por a la mort. Molts adults grans desenvolupen una saviesa emocional, amb perspectiva i calma.

Freud

[(199x)En l’home hi ha competició entre diferents nivells de la personalitat, l’id (pulsions instintives), el ego (canalització dels impulsos d’acord amb el possible i normes socials, conducta simbòlica), i el superego (interiorització de les censures i repressions [té a veure amb la moral autònoma?] A cada etapa hi ha alguna cosa que centra l’interès de les pulsions instintives, la boca, els genitals, etc. L’instint biològic subconscient s’ha d’harmonitzar amb la vida en societat, “l’home no pot viure en societat més que per un esforç continu de socialització. L’educació és la renúncia a la manera de viure natural per la cultural. El nen va interioritzant progressivament les censures socials per un procés d’introjecció i el primitiu conflicte entre els seus desigs i la realitat exterior es converteix en un conflicte intern”. (PA 69).
En aquest sentit Piaget parla del pas d’una moral heterònoma, on el nen se sotmet a l’autoritat del pare per por, cap a una moral autònoma, cap als set anys i coincidint amb les operacions concretes, on el nen ha interioritzat aquestes normes. (Piaget, Inhelder p.128).
El desenvolupament de la personalitat suposa una progressió a través de la superació de les diferents fases. Quan hi ha problemes l’infant es pot quedar en una d’elles, fixació, o fins i tot tornar a una fase anterior, regressió. “La tornada d’allò que va ser reprimit té un paper important en la gènesi de les neurosis i les perversions, per exemple la fase anal en la neurosi obsessiva o l’oral en la maníaco-depressiva”.]

[A desenvolupament del llenguatge s’indica que els infants capten abans l’amor o l’hostilitat del to d’una frase que no pas el contingut]

• Fase oral (0-2): plaer per succió i alimentació.
  El centre dominant del plaer és la boca, i la relació del nen amb el món es realitza per mitjà de la incorporació, succió del pit de la mare, o per substitució d’aquest quan es xuma el dit o un altre objecte. Com que el nen s’autodefineix a través d’aquesta experiència oral i aquesta gratificació depèn de la mare, la gènesi de la personalitat s’estableix per la via d’una mena d’osmosi afectiva amb ella. De que la mare frustri o complagui en excés aquesta forma primària de plaer, depèn que el desenvolupament es fixi en aquesta fase, determinant un caràcter oral, o bé que continuï la seva evolució normal cap a fases superiors. Aquest és el moment dels primers contactes amb la realitat i de les primeres frustracions (caigudes, cremades, crits, etc.). (Erikson parla de relació de confiança o desconfiança envers la mare). Quan més endavant surten les dents (1 any) el nen seguirà la seva activitat mossegant.
• Fase anal (2-4): plaer en el control d’esfínters. Associat a l’autonomia, control, ordre.
  Dels dos als quatre anys la satisfacció va lligada a l’evacuació intestinal. Hi ha una experiència agradable en el pas dels excrements per l’esfínter, que es pot controlar, retenint o cedint. Això suposa l’oportunitat de controlar per part del nen la seva interioritat corporal i experiencial, però també l’oportunitat de gratificar o agredir els pares. L’aprenentatge de la netedat suposa una nova frustració, la prohibició de jugar i embrutar-se amb els excrements. Mentre que la fase oral era passiva, ara el nen entra en una etapa activa on s’adona que la satisfacció dels seus pares depèn del fet que ell s’oposi o no als seus desigs. Pot fer-los contents resistint les seves pulsions autoeròtiques, però aleshores buscarà una substitució d’aquesta repressió i buscarà una substitució jugant amb fang, sorra o trencant les joguines.
  Es parla d’un “caràcter anal”, amb diferents modalitats sadomasoquistes segons si l’aprenentatge del control dels esfínters es duu a terme segons unes pautes massa estrictes o massa laxes. La socialització de l’activitat anal és el primer contacte de l’infant amb l’autoritat. [Suposo que al neolític els nens cagaven on volien i per tant no hi havia sadomasoques.]
• Fase fàl·lica (4-6): interès pel gènere, genitalitat i complexos d’Èdip/Electra.
  Dels quatre als sis anys comença la manipulació dels òrgans genitals, propis i dels altres, amb diverses formes de masturbació [parlen de “vulva” i de “tita”]. Les relacions afectives amb els pares del sexe oposat tenen un cert matís eròtic, sentint-se atrets, alhora que tenen gelosia dels pares del mateix sexe. Es el que s’anomena complex d’Edip (o d’Electra). Pel nen la mare representa allò que voldria posseir, i el pare, allò que voldria ser. El pare ocupa el lloc que voldria [a vegades les nenes parlen que es voldrien casar amb el pare, volen ocupar el lloc de la mare] i això pot originar un sentiment de culpa. La identificació amb el pare del mateix sexe té importància en tant que serà la manera d’interioritzar, per imitació, les prohibicions i els models de conducta que constituiran el seu super-jo. “El complex d’Edip no té, però, res d’anormal. Es una etapa necessària en el desenrotllament de la personalitat, i no és traumatitzant si els pares no reprimeixen inútilment el nen.
  Si falla la identificació amb les figures parentals del propi sexe, es pot presentar homosexualitat. El narcisisme podria venir d’una fixació masturbatòria [quedar-se en aquesta etapa].
• Fase de latència (6-12): energia sexual reorientada cap a l’aprenentatge i socialització.
  “Dels sis anys fins a la pubertat s’observa una disminució de les pulsions sexuals que facilitarà la superació del complex d’Edip (si no és impedida per les relacions d’autoritat que molt sovint instauren els pedagogs) i la primera etapa important de socialització.
  [Vol dir que les pulsions primàries perden força? i que el noi -operacions concretes- viu en un món social que comença a conceptualitzar, sense més problemes fins que a la pubertat comenci la sexualitat real?]
  El noi es volca en el descobriment del món exterior [i les pulsions interiors no tenen tanta força], distingeix ja clarament el món subjectiu de l’objectiu, alhora que, per un procés d’introjecció [el contrari de la projecció, no són els nens i els primitius qui projecten sobre la realitat la pròpia subjectivitat?], interioritza totes les normes i prohibicions socials i morals.
• Fase genital (12-15): sexualitat madura i relacions adultes.
  “L’adolescent pateix profunds canvis fisiològics i psicològics i comença el pas de l’imaginari al real, de la vida dominada pel principi del plaer a la conducta dirigida pel principi de realitat. La líbido repren la seva activitat oberta, enfocada en interessos decididament heterosexuals, modulats per les pautes que la societat prescriu com a normals.
  [Els centres de plaer antics, boca, anus, genitals eren subjectius, interns, i han anat deixant de tenir interès. Ara l’objecte del desig no és autosatisfacció sinó satisfer-se amb l’altre, és això el principi de realitat?] Una de les dificultats d’aquesta etapa és que la maduresa fisiològica no es correspon amb els papers -estudiant- que la societat adscriu a l’adolescent.

Aquestes fases ja no es consideren científicament vigents en la psicologia del desenvolupament actual, però no són totalment obsoletes en el sentit clínic o històric. Es reconeix la importància de les experiències dels primers anys de vida quant al desenvolupament emocional, per exemple amb la teoria de l’aferrament de Bowlby i Ainsworth. Però no hi ha evidència que, en la fase anal, el control dels esfínters tingui a veure amb el control del caràcter, o que en la fase fàl·lica es doni el complex d’Edip. En general es creu que Freud atribuïa un caràcter sexual al que simplement era una experiència de plaer en els nens [com quan antropomorfitzem els animals]

Erikson

A cada etapa es consolida un tipus de relació amb les persones que l’envolten, amb uns reptes i unes qualitats que s’adquireixen.

• 1. Confiança vs Desconfiança. 0 – 1,5 anys. Esperança. Desenvolupar confiança bàsica cap al món i les figures cuidadores. Vincle d’aferrament amb cuidadors, les relacions psicològiques radicals s’estableixen amb la mare i d’elles en depèn la gènesi de les actituds bàsiques de confiança o desconfiança envers els altres.
• 2. Autonomia vs Vergonya/Dubte. 1,5 – 3 anys. Voluntat. Desenvolupar control sobre el cos i decisions pròpies. el radi de les relacions s’amplia als dos pares, i el que en resulta és la formació d’estructures personals d’autonomia i domini de si mateix, o bé d’inseguretat i conformisme [paper de l’autoritat en el control de la micció?].
• 3. Iniciativa vs Culpabilitat. 3 – 5 anys. Determinació. Explorar, prendre iniciativa, jugar i actuar per compte propi. Intervé ja la família bàsica en la definició de les fites vitals i en el foment de la iniciativa o dels sentiments de culpabilitat.
• 4. Laboriositat vs Inferioritat. 6 – 12 anys. Competència. Desenvolupar competències socials, escolars i laborals. S’amplia l’àmbit de les relacions interpersonals a l’escola i el veïnat. La competició o cooperació, el saber, els sentiments de superioritat i inferioritat, es forgen en l’exercici d’aquestes relacions. Autoestima, reconeixement social.
• 5. Identitat vs Confusió de rols. 12 – 20 anys. Fidelitat. Construir una identitat pròpia, definir qui sóc. els grups i els líders tenen una influència profunda i susciten fidelitats a models que afecten a la consolidació de la pròpia identitat personal, així com als sentiments d’integració o marginació social.
• 6. Intimitat vs Aïllament. 20 – 40 anys. Amor. Establir relacions íntimes i compromeses. Les relacions socials passen a un nivell més diferenciat, on l’amor i l’amistat, la solidaritat i l’aïllament, la generositat i l’egoisme es reconfiguren d’acord amb pautes de més maduresa i abast. Recerca d’identitat, intensificació emocional.
• 7. Generativitat vs Estancament. 40 – 65 anys. Cura. Contribuir a la societat i a les futures generacions (treball, criança). Joventut i primera maduresa . El treball i les responsabilitats familiars generen comportaments de producció i de cura dels fills, que cristalitzaran en actituds altruistes o egocèntriques [Jordi], socialment molt rellevants. Estabilitat emocional, relacions de parella i família.
• 8. Integritat vs Desesperança. +65 anys. Saviesa. Reflexionar sobre la vida viscuda i acceptar-la. Quan es van esgotant les seves possibilitats vitals, l’home afronta el doble problema de ser a través del que ha estat, i d’anar deixant de ser. La saviesa de la renúncia [a la immortalitat? deixar lloc als altres] i la integritat, enfront de la insensatesa, la desesperació o la deshonestedat, tanquen el procés del desenvolupament psicosocial de l’home. Reflexió sobre la vida, gestió de pèrdues.

[Potser es poden relacionar aquests estadis amb la piràmide de Maslow?

• 1, 2, 3 fins als 5 anys, trobar la satisfacció de necessitats amb els cuidadors → Fisiologia
• 4 (6-12 anys) consolidar capacitats i competir → seguretat
• 5 Adolescència: Construir identitat i ser acceptat → amor pertinença
• 6, 7, 8 adult i vell, vida professional i finalment acceptar-se → reconeixement, autorealització

Allport i el “propium”

A “Pattern and Growth in Personality” (1955) Allport proposa un seguit d’etapes de desenvolupament del que anomena “propium”, aquelles dimensions nuclears i centrals de la personalitat que constitueixen el sentiment del propi “jo” [identitat personal]

1.  (0-2). Sensació corporal del jo (infància primerenca): consciència del cos com a entitat pròpia. Erikson, confiança desconfiança. Piaget, permanència de l’objecte i reconeixement del propi cos.
2. (2-4) Identitat del jo: sentiment de continuïtat en el temps (“jo sóc el mateix que ahir”). Erikson, autonomia vergonya, control del cos. Piaget, ransició cap a l’**estadi preoperacional** (2–7 anys). Apareix el llenguatge i la representació simbòlica. |
3. (4-6) Autoestima: reconeixement del valor propi i orgull per assoliments.Erikson, iniciativa culpa, inici d’activitat pròpia, joc i fantasia. Piaget, preoperaciona, joc simbòlic, egocentrisme cognitiu.
4. (6-12) Extensió del jo: percebre persones, objectes i activitats com a part del propi jo. Erikson, indústria inferioritat, desenvolupament de competències, sentiment d’eficàcia. Piaget, operacions concretes, consolidació d’un jo en relació amb l’entorn social.
5. (preadolescent i adolescent) Imatge del jo: consciència de com un és vist pels altres; apareix la comparació i la idealització. Erikson, identitat difusió del rol. Piaget, transició a les operacions formals, pensament abstracte, reflexiu; autoconsciència creixent.
6. (adolescència joventut) Racionalitat o competència del jo: capacitat per resoldre problemes i establir objectius [què vull ser i anar-hi]. Erikson, pas de confusió a jove adult intimitat aïllament. Piaget, operacions formals, ús del raonament hipotètic-deductiu, capacitat de planificar objectius.
7. (adults) Lluita pròpia o esforç del jo (“propriate striving”) [potser crisi quan ens adonem que no som qui pensàvem, o que no realitzarem allò que havíem pensat, o que la vida que hem tingut hauria pogut ser una altra?]: orientació a llarg termini, establiment de metes vitals i sentit de direcció. Erikson, generativitat estancament (adult), integritat desesperança (vellesa). Piaget, sense nous estadis.

Podríem dir que Allport aporta el contingut del “jo” que creix des de la sensació corporal fins al projecte vital. Erikson assenyala les crisis vitals que l’impulsen i que cal resoldre a dada etapa per desenvolupar una identitat sana. Piaget descriu les estructures cognitives que el fan possible.

Discussió

• Gent fallida. Eugenèsia.
• Llicència de reproducció
• Educació, entre l’entrenador sàdic i el gentle parenting
• Desenvolupament vs cicle de vida, plenitud vs desengany

Gent fallida, eugenèsia

[Recordo observar les amigues de la Teresa i la Maria, com a infantil i primària semblava que totes tenien les mateixes oportunitats, i més endavant, inexorablement, les que venien de famílies més humils, no progressaven. És a dir, tot i compartir una part del medi, l’escola, una altra part del medi, la família tenia un pes més important. Alhora, trobaríem molts exemples de genis i talent procedents de famílies humils.
Hem vist que un 75% de les capacitats són hereditàries. Alhora és evident que a la societat hi ha un cert nombre de “gent fallida“, gent que no se’n sortirà mai i que dependran de subsidis socials o cauran en la delinqüència. Davant d’això, la societat pot optar, o bé per compensar-ho amb polítiques de benestar, o bé per l’eugenèsia.

(VK)  Thomas Malthus argumentava que els pobres no són iguals als més privilegiats, ja que no tenen les virtuts morals de la prudència, capacitat de previsió, disciplina i racionalitat que caracteritzen la classe mitjana; per la qual cosa va arribar a la conclusió que la causa de la pobresa era la fertilitat elevada. [no és aquesta potser la causa de la pressió migratòria d’Àfrica?]. Francis Galton (cosí de Charles Darwin), qui en els seus treballs de 1874 i 1887 va reemplaçar la selecció natural per una selecció artificial que afavorirà la reproducció dels individus pertanyents a les elits i obstaculitzarà la dels no aptes. En el passat les propostes d’eugenèsia han estat marcades per prejudicis no científics, com la creença que els blancs eren superiors als negres. Per no parlar de la selecció de sexe en cultures en què tenir una filla penalitzava econòmicament la família, com Xina i Índia.

En la primera meitat del segle xx, diversos països van  promulgar lleis per esterilitzar malalts mentals, els qui patien alguna malaltia hereditària (1928 Suïssa cantó de Vaud, 1933 Alemanya (eutanàsia a malalts mentals), 1935 països escandinaus que també van plantejar esterilitzar pares que no poguessin criar els fills adequadament.

La immigració de gent més pobra fa que siguin vistos com a “inferiors” que vénen a gastar recursos, a ocupar un lloc en l’espai social que hauria de ser per un altre i que tenen una fertilitat més elevada.  Va passar a Europa amb les migracions de l’est, als USA al s20. Passa avui amb als USA amb immigració llatina i altres, a Europa amb immigració del Magrib, Àfrica subsahariana i Orient.

La ciència ha demostrat que relacionar trets físics del fenotip com el color de la pell, cabell i ulls, amb la intel·ligència, no té cap fonament. (Si fa anys americans d’origen escandinau menyspreaven els asiàtics, avui tenim Sundar Pichai a Goole i Satya Nadella a microsoft, i els xinesos estan superant la resta del món gràcies a la seva iniciativa i esforç).

Aleshores, què falla, el tipus de societat? No seleccionaríem en funció del hardware, que seria més o menys semblant, ja sia Intel o AMD, sinó en funció del programa instal·lat, per exemple, linux per sobre de windows vista. I en els humans, a diferència dels ordinadors, no tenim la possibilitat de desinstal·lar i desplegar una altra plataforma [que és el que voldríem fer amb els programes d’integració, però que sembla que fracassen].

Llicència de reproducció?

S’hauria d’introduir una llicència per ser pares? Cada dia arriben al món milers de nens sense uns pares adequats per tenir-ne cura. Pot ser que no tinguin mitjans econòmics i per motius culturals facin servir mètodes anticonceptius. Pot ser que estiguin en una relació tòxica. Si per adoptar s’han de complir uns requisits, per què no s’haurien de complir uns requisits similars per la concepció natural? Seria semblant als països que comproven que el visitant té vol de tornada i l’allotjament pagat, per evitar que sigui una càrrega econòmica. [Sembla que estem en un moment en que baixa la natalitat de les classes mitjanes que haurien de ser capaces de pujar ciutadans autosuficients mentre que segueix alta la natalitat de les classes vulnerables que requeriran subsidis.  [Si els meus veïns pateixen un desastre natural la solidaritat és natural, si els meus veïns tenen 10 fills en lloc de 2, i després pretenen que jo els mantingui, no ho és]].

Educació

Com ha de ser l’educació? En què ha de consistir el desenvolupament? Sembla que en arribar a un adult autosuficient capaç de dur una vida gratificant (la vida dona). A la nota sobre Els drets de la gent gran, es parla del dret de l’infant a ser un infant, i no simplement un adult en potència. És a dir, que la infantesa és un període que val la pena en si mateix, no només en tant que preparació d’un adult. El “gentle parenting” , o criança respectuosa (Sarah Ockwell-Smith, The Gentle Parenting Book”, 2016) posa l’accent en el respecte mutu, l’empatia, la comunicació i la comprensió emocional entre adults i infants. Aquest model rebutja el càstig, el crit o les amenaces com a mètodes de disciplina, i en canvi promou la guia positiva [no es pot dir no], l’auto-regulació emocional i l’educació conscient. Hauria fomentar infants emocionalment sans, més segurs d’ells mateixos i amb millors habilitats socials. [però acaba produint petits dictadors que no suporten la frustració].
Què hem de fer, una infància sense frustracions, aprovant tots els cursos sense suspendre mai, cedint a tots els capricis sense aixecar la veu ni imposar-se mai?  A l’altre extrem tenim el model dels entrenadors esportius cruels i sàdics que abusen física i psíquicament dels atletes per tal d’aconseguir els millors resultats. Com trobar l’equilibri?

Desenvolupament vs cicle de vida, plenitud vs desengany

Hem de pensar en termes de desenvolupament en el sentit de “fabricar” un adult eficient?  D’una banda és natural que sigui així, el desenvolupament és l’etapa de criança i educació fins que som autònoms. El desenvolupament cognitiu es fixa sobretot en els primers 12 anys. El  desenvolupament físic ens revela que genèticament comencem a ser obsolets a partir dels 35 anys des que hem posat en marxa una nova generació. Fent una caricatura, tindrem una infància infeliç preparant adults, moments eufòrics a la joventut, seguida d’una etapa adulta estressada i centrada a produir, i per acabar, una vellesa trista i amarga reflexionant que mai no hem estat feliços ni fet els que volíem i amb un sentiment que la vida és breu i incerta, un dels grans temes de la poesia (Carpe Diem , El pas del temps). Life is short, anunci xbox 2002.

Si no podem la mirada simplement en mantenir el pool genètic sinó en la vida dels individus (la vida bona), intentarem, com fa Erikson, d’identificar els reptes de cada etapa i què s’ha d’assolir, mirant d’arribar a una vellesa que miri enrere amb acceptació. ( Teories Baltes, Erikson i Etapes psicosocials).

[O sinó, és que la vida ser un desengany amarg? Veiem els nens saltant contents plens d’energia, posant-se a ballar quan senten música, feliços només de moure’s i sense pensar en el futur. A l’adolescència i joventut  forgem  unes expectatives que no es compliran i aleshores ens convertim ens uns ressentits contra el món que no ens ha ofert allò que esperàvem? Puc imaginar un vídeo que mostra la transició del rostre ple de curiositat d’un nen a la ganyota amarga de l’adult; els primers passos insegurs, els saltirons i corredisses, la passa segura i orgullosa del jove i primer adult, fins al vell arrossegant els peus (Dufu: Just an old man like me, not knowing
Where he goes, but simply pushing Unwilling legs up lonely hills.)

Museu

• Entrada
• Herència i medi
• Teories, Desenvolupament cognitiu, Desenvolupament afectiu
• Exposicions especials
  • llenguatge
  • el model del món
  • fabricant humans
  • la diversitat humana
  • recepta per a una societat
• Debat

[entrada]

• El visitant, a quin punt es troba del cicle de vida, de les 8 etapes d’Erikson? Què recorda de la seva educació?,  conserva les notes, àlbums, treballs? Si té fills, observa com van adquirint capacitats i paraules?
• Com passem d’un zigot a un adult? D’un infant que balbuceja i depèn de la mare a un adult fort que soluciona problemes?
• Fins a quin punt som iguals o diferents? les diferències, són hereditàries, o es deuen al medi?
• Què canvia i què roman?

[Herència i medi]

Minnesota twin study
Períodes crítics: nutrició, vinculació afectiva, llenguatge
Estadis, maduració i aprenentatge (WEIRD)
la qüestió de la raça

[Teories]

• Desenvolupament cognitiu: Piaget, Vygotsky, Watson, Bandura, Gesell
  Desenvolupament afectiu i social: Freud, Erikson, Bowly Bronfenbrenner, Baltes
  Deenvolupament moral: Piaget, Kohlberg
• Desenvolupament físic: programats per reproduir-nos 16-20 i morir als 35-40.

[Desenvolupament cognitiu] Piaget, acomodació i assimilació

Etapa sensoriomotriu (de 0 a 2 anys)
Etapa preoperatòria (de 2 a 7 anys)
Etapa de les operacions concretes (de 7 a 11 anys)
Etapa de les operacions formals (a partir dels 12 anys).
Més enllà dels 12 anys

Emocions [de curt termini a llarg termini]

• 0-1: bàsiques. 1-3: Empatia, gelosia, desengany, vergonya, culpa. 4-7: emocions socials. 8-12: emocions compelxes, enyorança, humiliació.
• Freud: fases oral, anal, fàlica, latència, genital
• Erikson:
  4 etapes de 0 a 12 anys: confiança, autonomia-dubte, iniciativa-cupabilitat, laboriositat-inferioritat.
  5 Adolescència 12-20, identitat-confusió
  6. Adult 1 20.40: intimitat aïllamment
  7. Adult 2: 40-65: generativitat-estancament.
  8. Vellesa: 65-80 Integritat-desesperança.

EXPOSICIONS ESPECIALS

[Llenguatge]
dels aggos i mama, a discursos

[El món]
[Com de gran és el teu món? el barri? la terra (plana?)? l’univers?
de les sensacions de gana i set i el pit de la mare. El cotxet, l’habitació i els pares. Joguines i menjar, el món accessible a quatre grapes. La guarderia i el parc de jocs, les habitacions de casa, altres nens. La mestra, el cel, cotxes i avions … la idea del món adulta, creacionista o científica, amb llacunes.

Fabricant humans, ingredients genètics i educació entrenament

Com “cuinem” els humans? Podem comparar l’herència genètica als ingredients i l’educació i el medi a la recepta? Una mala elaboració pot desaprofitar uns bons ingredients. I al mateix temps no podrem tenir un resultat excel·lent sense una bona matèria primera. L’altra metàfora seria la dels ordinadors amb un hardware determinat i un programari instal·lat. (els conductistes en lloc de configurar els humans genèticament, els programarien per aprenentatge)

Simulador de configuració d’humans, barrejant el que sabem actualment del genoma humà i jocs.
Sims: Aspecte (la cara, el cos, la roba, etc.). Personalitat (creatiu, malvat, mandrós). Intel·ligència/habilitats. Skyrim i Baldur’s Gate permeten personalitzar l’aspecte i distribuir punts entre força, intel·ligència, carisma, etc. RimWorld té trets de personalitat, nivells d’habilitats i personalitat (psicòpata o mandrós). Dragon Age.
[és la nostra vida com un joc amb un personatge assignat i la resta de la gent NPC?] [Questió: què canviaríem de nosaltres mateixos ? Voldríem ser un altre totalment diferent? o una versió millorada? (filtres, la necessitat de ser atractiu, La imatge invisible que tenim de nosaltres mateixos)

[ La diversitat humana. 100mM]

Si suposadament poguéssim estudiar les biografies dels 100mM d’humans que han existit, com els classificaríem i explicaríem les diferències? D’una banda els estudis del genoma humà ens indiquen  els humans tenim un 99,9% de gens iguals.. I no obstant aquest 0.1% és el responsable d’un 75% de les diferències dels fenotip. Si cada tret del fenotip segueix una distribució com d’una corba normal (Intel·ligència amb 15 punts de desviació estàndar ) tindríem un 70% dels humans més o menys iguals.
En estudiar les societats proposava definir uns blocs i per cada societat i economia, feudal agrícola, democràcia industrial, una sèrie de biografies tipus on encaixaria la majoria de la població. Després tindríem les puntes de la corba normal, els individus excepcionals, els que demanarien una biografia particular (Plató, Mozart, Miró) o bé per la rellevància de les seves accions (Enric VIII, Napoleó, Hitler), ho són per la seva genialitat o perquè s’han trobat en una circumstància que fa molt rellevants les seves accions. [i la part baixa de la corba, els psicòpates, els que queden a la frontera de la condició humana …].

Recepta per a una societat

Fabricaríem tots els humans iguals? Tots seguint el model de bellesa, tots a la mateixa alçada, tots amb la mateixa intel·ligència? Si diversifiquem, seria decoratiu? és a dir, una distribució d’alçada, pigmentació, intel·ligència i personalitat?
Imaginem que som els responsables de recursos humans d’una nova societat. Programaríem soldats agressius, artistes creatius i emocionals, treballadors socials compassius, CEOs racionals, operaris constants i resilients?
Podríem preparar una programa barreja del Civilization de Sid Meier i la psicohistòria d’Asimov per simular com evolucionen societats cuinades amb diferents receptes.

Personalitat: lloc de treball

[debat]

• Gent fallida. Eugenèsia.
• Llicència de reproducció
• Educació, entre l’entrenador sàdic i el gentle parenting
• Desenvolupament vs cicle de vida, plenitud vs desengany

CHAPTER V HUMAN DEVELOPMENT 126

• READING 17: DISCOVERING LOVE 126
  Harlow, H. F. (1958). The nature of love. American Psychologist, 13, 673-685.
  READING 18: OUT OF SIGHT, BUT NOT OUT OF MIND 1 34
• Piaget, J. (1954). The development of object concept. In J. Piaget, The construction of reality in the child (pp. 3-96). New York: Basic Books.
• READING 19: HOW MORAL ARE YOU? 143
  Kohlberg, L. (1963). The development of children’s orientations toward a moral
  order: Sequence in the development of moral thought. Vita Humana, 6, 11-33.
• READING 20: IN CONTROL AND GLAD OF IT! 150
  Langer, E. J . , & Rodin, J. (1976). The effects of choice and enhanced personal
  responsibility for the aged: A field experiment in an institutional setting. Journal of Personality and Social Psychology, 34, 191-198. Contents ix

La vida humana    El cos humà  Cervell i xarxa neuronal  Psicologia   [Motivació vs patiment]

Definicions. Components. Tipus (Maslow). Teories. Discussió, Acràsia, Llibertat.

Definicions

(P) Schopenhauer deia que la motivació era la causalitat vista des de dins.

[Notem que emoció, motivació i motiu tenen la mateixa etimologia del llatí movere. ´”Emoció” potser es refereix al que ens mou des de fora, la nostra reacció a una cosa que ens passa, mentre que motiu o motivació seria el que ens mou des de dins. Motiu és el que explica el que fem, l’objectiu de la nostra conducta”.]

(WK) “és un estat intern que indueix els individus a emprendre una conducta orientada a un objectiu”. “La motivació neix de les experiències anteriors, de la creença o expectativa sobre un fet futur i de les emocions associades a una tasca.”

La satisfacció de la necessitat o impuls resulta en una experiència gratificant (Psicologia, afectivitat, homeòstasi i plaer) o frustrant. La satisfacció sovint no és permanent (Satisfacció i plaers, Adaptació hedònica),  i resulta en un cicle (amor i desig, cicle) de desig, frustració/satisfacció, desinterès i nou desig insatisfet.

Components i estadis

Components

• Direcció: [l’objectiu de la conducta, “descansar a les vacances”, “anar a ballar”]
• Energia o intensitat
• Persistència

Estadis

• definir l’objectiu
• esforços per arribar-hi

Tipus

Primària (biològica) / Secundària (cognitiva)

Motius primaris o biològics: La satisfacció de necessitats de l’organisme, gana, set, excreció, repòs, refugi, sexe. (Emocions Dolor, Plaer). Desencadenen conductes instintives.  ( Conducta  animal).
(P) Young i Cattell tenen a la llista de motius primaris la curiositat, el joc i l’instint social. La relació entre l’homeòstasi de l’organisme i l’impuls a actuar no és directa. Es pot tenir l’impuls de menjar sense contraccions gàstriques.

Motius secundaris o cognitius: Sentiments de pertinença, ser valorat (ésser a través dels altres, la necessitat de ser atractiu), autorealització, contribuir a crear un món més just.
(P) Actitud: Allport (1935) en parla com “un estat de disposició nerviosa i mental, organitzada a través de l’experiència, que influeixi dinàmica o direccionalment en els respostes que un individu dóna als objectes i situacions” en què es troba. Maslow (1943) i la piràmide de necessitats.
Assolir fites: Zeigarnik (1927) i Ovsiankina (1928) i Tamara Dembo, del laboratori de Kurt Lewin, van fer experiments que van demostrar la tendència a completar tasques, identificant nivells d’aspiració (Anspruchniveau).  McClelland (1961) introdueix el achievement motivation al qual atribueix el desenvolupament dels pobles.
[En el subjecte subsimbòlic hi havia senyals simples com el plaer, el dolor, el desig sexual o la gana, que desencadenaven una pauta de conducta destinada a satisfer aquesta necessitat. Ara la situació és més complexa perquè abans de la resposta automàtica s’hi interposa la concepció del món i la meva situació en ell. Hi ha un estat inestable del subjecte amb intervenció de processos cognoscitius (H2300, H2720) que genera una conducta (H2800).

[Veig que duc a terme sèries encaixades d’accions a les quals hi haurà associats sentiments de satisfacció i frustració. Veig [associació subsimbòlica] que en les meves accions hi intervé el reconeixement de l’altre (Hegel), els objectius que em proposo estan mediatitzats per missatges culturals publicitaris, etc. Això explica que apareguin les següents necessitats secundàries (P 509):

• curiositat, informació i saber, comprendre el món.
• acomplir objectius, tenir un sentit al conjunt de la vida.
• afecte i pertinença a un grup, reconeixement, social, comunicació. (En les relacions interpersonals hi haurà superioritat / inferioritat, competició / cooperació (Erikson).

Desmotivació i acràsia
La desmotivació és la manca d’interès o apatia. (Acedia en in context religiós), quan res ens interessa. Relacionat amb la depressió, o amb amb expectatives tan altes que sabem que no val la pena intentar aconseguir-les.
L’acràsia és quan en principi sí que sabem què voldríem aconseguir, per exemple, dur una vida més ordenada, fer més esport, però som incapaços de dur-ho a terme.  Ha estat objecte de discussió a filosofia.

També:

• Intrínsec/extrínsec: [Segons si respon a projectes personals], o a factors exteriors tals com premis o amenaces de càstig.
• Conscient/inconscient (Racional/irracional): Hi pot haver motius dels quals no som conscients, creences o desitjos on confessats, pors o traumes, conflictes no resolts.
• Curt o llarg termini
• Egoista/altruista

Teories

Instints. McDougall, 1908. Els individus tindrien un [repertori] d’instints innats que es s’activarien en la presència d’un estímul exterior. Els intents d’explicar la conducta van donar lloc a llistes de desenes d’instints.

Freud i psicoanàlisi. 1915. [A més de satisfer les necessitats bàsiques], els humans tindrien uns instints innates que influencien les emocions i pensaments. Els instints de vida, Eros, són el desig sexual i l’autopreservació´, els de mort, Thanatos, l’agressivitat i destrucció [vista la crueltat innecessària dels humans, que no es pot explicar en termes de supervivència, potser Freud tenia fonaments per assenyalar el Thanatos]. A l’hora de determinar l’acció, el ·principi del plaer, la libido, és la força inconscient de l’ID, que és regulat pel principi de realitat de l’Ego, segons el que realment és possible assolir i tenint en compte les normes socials i morals de la societat del superego. Bona part de la motivació seria inconscient, amb desigs i pors que són reprimits i no arriben a la consciència. [també La Consciència dissortada de Hegel].
El conflicte entre les pulsions primàries i les restriccions del que és possible (ego) o acceptable (superego) donen lloc a uns mecanismes d’adaptació (Psicologia Avui):

• Sublimació: desviació de les pulsacions sexuals o agressives cap a fins superiors que presenten un cert valor social, la creació artística o treball intel·lectual.
• Fantasia: es trasllada una pulsió reprimida al pla imaginari “per tal de satisfer-la, simbòlicament, per mitjà de la creació d’imatges que poden ser diürnes (cf. joc, més o menys conscients, o nocturnes en el cas del somni.
• Desplaçament de l’objecte de la pulsió cap a un substitut. Es el cas del nen que xuma el dit en lloc del pit, o de qui fa bronques a casa perquè no les pot fer a la feina.
• Projecció d’un mateix en altres persones. [quan volem que els fills realitzin el que no hem pogut fer nosaltres] Quan un subjecte deprimit acusa els que l’envolten d’estar de mal humor.
• Substitució: es compensa una frustració amb un comportament que en redueixi la tensió, per exemple la masturbació.
• Regressió: es torna a una etapa del desenvolupament psíquic ja superada. L’enuresi (incontinència d’orina) d’un nen que ha tingut un germà petit.
• Repressió. Els conflictes acaben sovint amb la repressió de les pulsions (sota criteris del jo -el conscient- i superjo -conjunt de normes morals).

(A partir de 1960 la seva teoria deixa de ser acceptada majoritàriament)

Homeostasi. Cannon, 1932, The Wisdom of the body. Quan es produeix un desequilibri o deprivació de l’estat del subjecte, aquest actua per corregir-lo. Tenim: deprivació → necessitat → impuls (drive) → estructura regulativa → desig (conducta apetitiva) → acció (conducta consumatòria) → reequilibri que disminueix l’impuls i dóna una sensació de gratificació. (La teoria de reducció de l’impuls es deu a Hull) . Quan el subjecte avalua la diferència entre el que és i el que podria ser, es produeix una “dissonància” que seria la clau de la motivació. [És un dels trets més importants de la condició humana: gràcies a la imaginació, interactuem amb la realitat possible, no només amb la realitat present. Insatisfacció per expectatives frustrades i els micos que ja no volen cogombres quan han vist els plàtans).
L’autoregulació és proposada per autors tan diversos com Thornsdike, Hull, Miller, Tolman, Köhler, Lewin o piaget.

Incentius. Young (1961) va fer experiments matisant la simple regulació homeostàtica, podem menjar pel plaer de fer-ho [això es pot explicar pels instints i la teoria de l’evolució. Com a resultat d’aquesta estem programats a buscar sucre; per això els habitants de Hawai es tornen obesos quan tenen accés a una dieta rica en greixos] i, per exemple, la carència de vitamines no condueix a cercar aliments amb vitamines.

Cognoscitiva. [Imaginar una realitat millor i anar-hi]. Alfred Fouillé (1890) parlava d’idees força, “el que pot ser”. Festinger (1957) assenyala que de la mateixa manera que la gana motiva, la dissonància cognitiva [entre el que és i el que podria ser] dóna lloc a una activitat orientada a eliminar aquesta dissonància [altra vegada l’esperança de Pandora].

Humanística.
Allport (1937). Tot i que els motius inicialment poden estar basats en necessitats biològiques o experiències de la infantesa, com pretendria Freud, després poden esdevenir “funcionalment independents” d’aquest origen i estar definits pels valors i propòsits conscients de l’individu. remarca que cada individu és únic, contraposant-ho als instints biològics o psicoanalítics universals. Té una personalitat d’acord amb les seves experiències, valors i trets de la personalitat. Els individus madurs acabarien orientant la vida a la realització i creixement personal.
Maslow (1943) amb ordena la motivació des dels motius més bàsics als superiors, fisiologia, Seguretat, Amor i pertinença, reconeixement, autorealització, remarcant que fins que no se satisfà un nivell no plantegem el següent. Herzberg ho aplica als llocs de treball. Hi ha unes necessitats bàsiques a cobrir, higiene i seguretat, salari i després motivació de reconeixement de la tasca i autorealització en la feina.

Motivació, càstig i estímul
[el garrot i la pastanaga] (P) El càstig modifica la conducta aplicant un estímul dolorós. L’efecte no és proporcional a la intensitat de l’estímul aversiu. Per exemple, la reprimenda privada obté millors resultats que el sarcasme públic [el mal ja està fet]. Hurlock (1925) en un experiment amb nens fent sumes va observar que el grup lloat millorava un 20%, el censurat un 14%, i l’ignorat un 11%.

Frustració i agressió
Quan no podem assolir l’objectiu, ja sia per limitacions pròpies o per circumstàncies externes es dóna una frustració. (Ira , Tristesa). Dollard i Miller (1939) van proposar la teoria que la resposta a la frustració és una agressió, física o verbal, a altres persones o cap a un mateix. [jo 1982-1999]. Howland i Dollard (1940) van correlacionar els índexs de preu del cotó i els linxaments a negres. Davant d’una agressió, hauríem d’identificar a quina frustració correspon, i si es tracta d’eliminar un obstacle o de descarregar una tensió emocional. Quan no es pot actuar directament sobre la causa de la frustració, sigui perquè no és socialment acceptable o perquè seria perillós, aquesta es desplaça cap a un altre objectiu.  Per exemple, si no podem actuar sobre el nostre cap a la feina, podem vessar el mal humor a la família.
La resposta a la frustració també pot ser la retirada o estudiar la solució al problema. [el caiac punxat a Eindhoven].
[La resposta a la frustració, orientada a buscar un culpable a qui agredir també podria ser l’explicació a la tendència a formular o seguir teories conspiratòries com a explicació dels nostres mals, tals com Qnon o els Incels o de l’increment d’atacs amb armes o ganivets. Programats per odiar?]

Discussió

Cicle i insatisfacció
La satisfacció de la necessitat o impuls resulta en una experiència gratificant (Psicologia, afectivitat, homeòstasi i plaer) o frustrant. La satisfacció sovint no és permanent (Satisfacció i plaers, Adaptació hedònica),  i resulta en un cicle (amor i desig, cicle) de desig, frustració/satisfacció, desinterès i nou desig insatisfet.→

Acràsia
El problema de la feblesa de la voluntat (“weakness of will”) o acràsia. Hi ha ocasions en que sabem quina és l’opció racional i moralment millor però en canvi en triem una altra. [per exemple, anar a dormir d’hora per llevar-nos descansats l’endemà]. Com s’explica que conscientment elegim l’opció menys bona? Aristòtil parlava d’acràsia com a manca de control, o quan els desigs i les emocions dominen la raó. Al s20, Donald Davidson ha estudiat com motius contradictoris poden dur a accions en contra del que pensem que és millor. [¿o és que potser ens movem sempre per emocions i la raó els és subordinada, tal com deia Hume?  Emocions a la filosofia i literatura ]

Llibertat i determinisme
(P)Pinillos remarca que el tractament de la motivació en la psicologia suposa que els actes humans són necessaris. Costa encaixar-hi la llibertat i la responsabilitat. La teoria de la decisió s’ha començat a estudiar més en el context de la cibernètica. Skinner dirà que parlem de llibertat quan ignorem els determinants.
[L’antropologia subjacent a la moral pressuposa un ésser lliure que pren decisions de les quals n’és responsable. Un model antropològic que consisteixi en un repertori d’instints que s’activen davant d’un estímul determinat no és compatible. Els models humanístics d’Allport o Maslow, en que a mesura que tenim cobertes les necessitats bàsiques la conducta es defineix per motius d’autorealització i integració sí que hi encaixen]. [El que salva la condició humana del determinisme de la física no és l’indeterminisme, sinó la determinació interna (llibertat i determinisme)]
[Les necessitats secundàries, ésser reconegut per als altres  i tenir un propòsit, són indicis de la identitat complexa, el que en podríem dir sistema que obeeix a una causalitat interna complexa, que té uns projectes, una imatge de si mateix i una percepció de la imatges que els altres tenen de mi. Jo existeixo en la mesura que sóc reconegut pels altres i aquests m’assignen un estatus. Per exemple, si els altres m’ignoren, que em distingeix d’una pedra, funcionalment? A part dels meus processos interns, jo no funciono, no sóc usat com a home. En canvi, un totem, un tros de fusta, pot ser usat com a divinitat.].

[La conducta
I la manera de satisfer les necessitats té diferents nivells:

• els instints [programació fixa genètica]
• la conducta apresa, condicionament
• la conducta creada, pensament i solució de problemes  ]

[Somniar, la motivació artificial

La piràmide de Maslow ens presenta les necessitats naturals, de les biològiques a les humanístiques. Però la nostra capacitat d’imaginar i somniar ens presenta futurs possibles i desitjables que poden anar més enllà.  Això potser ens fa perseguir impossibles que ens faran infeliços.]

Les prioritats en la conducta, com les irqs dels ordinadors.

Que ens fa sortir del llit cada dia el matí en lloc de suicidar-nos? (Fe de vida / cansament vital   Tisza)

Ψ  La vida humana  L’experiència humana  El cos humà  El cervell  Psicologia

Despert, adormit, ritme circadiari    Atenció   El son  l’inconscient  Corrent de consciència  la vida de la ment  Articles

Despert, adormit, ritme circadiari

[un cop estudiat el cos, si observem la conducta dels humans, el primer que veurem és que passen unes hores desperts i unes hores adormits. I que quan estan desperts s’adonen d’algunes coses que tenen al voltant, que els fan reaccionar, que generen una conducta i d’altres els passen per alt]

Estar despert
“Estar conscient voldria dir que l’individu s’adona de si mateix i el seu entorn, incloent els propis pensaments i somnis. L’experiència conscient es basa en la integració de diferents parts del sistema nerviós.
Neurològicament parlant, la consciència consistiria en una sèrie de xarxes corticals i subcorticals del cervell que treballen amb sinergia per mantenir l’atenció, l’estat d’alerta i l’autoconsciència (attention, alertness, and awareness., wakefulness, arousal[l’anglès té més vocabulari?]
El son és un estat fisiològic amb la consciència reduïda.” (teachmephisiology)

[Com s’encén i s’apaga?]
Intervenen dues parts del tronc cerebral (brainstem, sistema nerviós).

• Sistema d’activació reticular (RAS)
  El nucleus coeruleus conté neurones noradrenergic que es projecten al cervell i cerebel, activades per orexina de l’hipotàlem. El nuclis raphe tenen cèl·lules que contenen serotonina, connectat al nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem que regulen el ritme circadiari. Els nuclis del complex pontomesencephalotegmental intervenen per canviar les ones lentes del son a ritmes de freqüència més elevada. El nucli tuberomammillary conté neurones histaminergic neurones que tenen un paper en l’estat d’alerta i la memòria.
• L’Hipotàlem
  El nucli  suprachiasmatic (SCN) rep input de la retina sobre la intensitat de la llum i estableix el ritme circadià. L’hipotàlem lateral té neurones que segreguen el neurotransmissor hypocretina (orexina) que excita el RAS i atura el son REM. El nucli ventrolateral preòptic (VLPO) té neurotransmissors com el GABA que inhibeixen el RAS i fan adormir. [interruptors d’encendre i apagar, si funciona bé el flip-flop no hi ha l’estat de somnolència intermig].
• Regulació endocrina
  La glàndula pineal segrega melatonina responen a senyals del sistema nerviós central. Al vespre augmenta, arriba al màxim cap a mitjanit i va disminuint fins al matí que ens despertem. La llum blava de les pantalles l’inhibeix. El cortisol està al màxim al matí, ajudant a estar alerta.

Al llarg del dia estem més alerta al final del matí i la tarda, amb una baixada després de dinar. L’homeòstasi implica que estem millor després d’una bona nit de descans. Factors ambientals com la llum, el soroll, l’interès de les tasques, l’estat anímic, la gana i la set , la fatiga mental acumulada per la quantitat d’informació processada, influeixen el grau d’alerta.

(CGPT). L’alternança de vigília/son, activitat/descans és un procés homeostàtic. Durant l’estat de vigília anem acumulant necessitat de dormir. El sistema glimfàtic neteja el rebuig metabòlic del cervell i funciona sobretot durant el son (si no es fa bé pot produir alzheimer NPR). Dormir ajuda els organismes a conservar energia. L’organisme està en estat anabòlic, reparant teixits i deixant descansar les connexions sinàptiques.  Durant el son s’eleva el llindar dels receptors fent ens arribin menys estímuls. L’activitat cerebral baixa però és més alta que en estat d’hivernació o coma.
Al llarg de la nit se succeeixen cicles de 90-120′ que després del N1, passa per N2 i N3, torna a N2 (no REM) i després passa a N4 amb moviment ràpid dels ulls (Rapid Eye Movement REM).  passen per les fases següents:

• N1. Son lleuger que dura els minuts de transició entre estar despert i adormit. Baixa l’activitat muscular. Els moviments dels ulls s’alenteixen (no REM). Dalí s’adormia assegut amb cullereta a les mans per despertar-se a abans d’entrar en el son profund i així recollir les imatges i formes que s’estaven formant a la seva ment.
• N2. Son més profund no REM. 20′. Apareixen salts sobtats d’activitat cerebral i complexes K. (no REM)
• N3. Son profund no REM amb ones delta. És la part del son més restauradora.
• N4. Son amb somnis  vius, amb moviments d’ulls ràpids i activitat cerebral. El pols i respiració és més irregular i puja la pressió sanguínia. No obstant el cos està com en una paràlisi temporal, o atònia, que impedeix que actuem durant els somnis. (Però hi ha recerca indicant que els somnis no consisteixen a desconnectar el cos sinó a atendre els seus impulsos individualment NewYorker).

Homer
Il·líada. VII 482: Mes, a la fi, s’adormiren i el do de la son acceptaren. XIV 231: Va encontrar-hi el Son, germà de la Mort.
L’Odissea. IV, 791 (p. 92) Tant com rumia un lleó espaordit al mig d’una turba / de caçadors, que li menen un cercle, entorn, de perfídia, / tant cavil·lava ella quan, dolç, el son va acudir-li./ i s’adormí de sobines, i tots els seus junts s’afluixaren. (El son dolç.) Un son com una mort tranquil·la.

El ritme circadiari

(WK) Des de Teofrast (ciències de la vida), els ritmes circadiaris d’aproximadament 24 hores s’han observat en animals, plantes, fongs i cianobacteris. (Cada nit, milions d’organismes de plàncton pugen a la superfície pkt)Haurien evolucionat de manera independent. Són endògens tot i que s’ajusten a indicadors externs, de llum, temperatura i cicles redox, anomenats zeitgebers [jetlag]. Els animals que viuen sota terra sense visió, com certs talps, tenen els seus ritmes endògens. [la segregació de melatonina/cortisol marcaria el rellotge].

Ones EEG

Quan mesurem l’activitat cerebral el tipus d’ones detectades varia segons l’estat d’alerta:

• Beta (13-30 Hz), baixa amplitud. Estat d’alerta, pensar activament com quan s’està solucionant un problema. (Presents també a la fase REM del son, associats amb somnis vívids)
• Alpha (8-13 Hz), amplitud moderada. Estat relaxat i calmat, ulls tancats, meditant (somnolència?)
• Theta (4-8 Hz), amplitud de moderada a alta. Son lleuger, somnolència, alguns estats de meditació. (Presents també a la fase REM del son)
• Delta (0.5-4 Hz), amplitud alta. Somni profund, estadis 3 i 4 del son no REM (NREM). Predominen en la fase de son profund restaurador.
• Sleep Spindles (12-16 Hz) and K-Complexes, Observats a la fase 2 del son NREMun salt (K) seguit d’un “eix de son” que indicaria la transició a un estat de son més profund.
• Es parla també d’ones Gamma (30-100 Hz) en estats d’alta concentració cognitiva, però els resultats són discutits [la màquina a ple funcionament!]

Atenció

[un cop estem desperts, què passa?]

(WK) Atenció o focus seria centrar-se en un fenomen o aspecte descartant-ne d’altres. En paraules de William James (1890) “Attention is the taking possession by the mind, in clear and vivid form, of one out of what seem several simultaneously possible objects or trains of thought. Focalization, concentration, of consciousness are of its essence.” [és quan la ment està desperta, que hi ha alguna experiència en marxa, una obertura al món exterior, al nostre cos, a una idea, ara i aquí]

• Activa. Helmholtz ja havia dit que tenia un caràcter anticipatori.  L’organisme s’obre al rebre dades sensibles. [l’ull és un òrgan prènsil, s’ha dit, que “agafa la imatge”, girant el globus ocular i enfocant el que li interessa. Ibn Alzaqqaq, la mirada:  Els ulls d’aquest cérvol em maten./ El seu llanguir em fa llanguir./ Nua sempre per matar-me,/ l’espasa són, que només envaina el son.]
• Amplitud i selectivitat. Els adults poden atendre a 6-15 objectes alhora. Això implica seleccionar una part dels estímuls. Wundt resentava una matriu de 4×4 amb 16 lletres i mesurava quantes en recordàvem després de cert temps d’exposició. S’han fet experiments per mesurar la capacitat de fer diverses tasques alhora com conduir i parlar [ballar, parlar amb la parella i estaralerta a la lletra].
• Organització. Objecte en focus (Blickpunkt) sobre un fons (Blickfeld) que queda més difús als marges. Si es pot l’objecte s’integra en formes ordenades (Gestalt). Per exemple en el cas visual, a un cub o una esfera.

Què ocupa el centre de la nostra atenció depèn:

• determinants interns fisiològics, si estem desperta o adormits
• determinants interns psicològics, l’expectativa de què busquem (sets, aufgaben) [si fa hores que estem en dejú, ens fixarem en aliments. En un moment donat, cap als 59-60 em vaig començar a fixar en els nadons per ser avi, quan van sortir els problemes als balcons d’Aymà vaig començar a veure xarxes i bastides arreu].
• determinants externs com la intensitat, la situació en el camp visual (dalt a l’esquerre als llibres o webs), l’inesperat o novetat, com destaca sobre el fons

La teoria de la xarxa d’atenció distingeix entre:

• l’activitat d’estar alerta i a punt, regulat per la norepinefrina. (alerting)
• l’activitat d’orientar-se a un estímul determinat, acetilcolina i còrtex parietal. (Orienting)
• l’activitat de gestionar conflictes i prendre decisions, associat amb el còrtex prefrontal i la dopamina (executive control)

L’atenció com a resposta activa pot consistir en:

• orientació, si hi ha un canvi de postura (com per mirar a una altra direcció altre lloc)
• locomotriu, si ens traslladem (per mirar una altra cosa)
• investigadora, si manipulem un objecte [per mirar a l’altre costat]

La distracció pot ser deguda a que hi ha diferents estímuls que competeixen entre sí. O la fatiga. O segons la psicoanàlisi, a la repressió.

Mantenir l’atenció
[Es parla que acostumats a rebre continguts al mòbil, cada cop és més curta la durada de temps que som capaços de mantenir l’atenció. Abans es deia que una conferència o presentació havia de durar un màxim de 45′.  Els anunciants lluiten per captar la nostra atenció en un entorn de múltiples estímuls (The Battle for attention ). L’orde del tercer ocell és una agrupació d’amants de l’art que practiquen l’atenció continuada a una obra seguint un ritual de quatre episodis de set minuts.

L’inconscient

[La psicologia es proposava estudiar la conducta observable i li costa tenir en compte els informes subjectius de la introspecció. És molt difícil doncs acceptar que hi ha una ment inconscient.] [Que al cervell hi passen coses de les que no som conscients, és evident, igual que el cor batega. Però és “vida mental”? D’altra banda, la psicologia estudia i considera la conducta reflexa que potser és més un fenomen fisiològic que no pas “vida mental”. La possibilitat d’obtenir imatges de l’activitat neuronal, fa que sigui observable allò que abans ens semblava ocult. Suposo que la rellevància del que s’anomena l’inconscient és que, almenys des del punt de vista del psicoanàlisi, forma part del que podríem anomenar la nostra identitat, o personalitat]

La noció té antecedents en la filosofia i literatura. Al s19, William James va estudiar l’ús que n’havien fet els psicòlegs. Wundt i Fechner s’hi refereixen en el sentit que la ment processa de manera inconscient les dades abans que siguin percepcions.

Freud i Jung
A partir de l’estudi de certes psicosis va inferir que a més de la ment conscient (ego) hi havia un conjunt d’impulsos o traumes que estaven reprimits i dels quals no érem conscients. Després ho va concretar en el id, referint-se als impulsos i superego per referir les normes interioritzades que reprimeixen els impulsos. L’ID i el superego no serien accessibles per introspecció però es revelarien en els somnis, lapsus, associació lliure, o símptomes neuròtics. A partir d’aquí l’anàlisi podria revelar què està passant a nivell inconscient.
Per Jung l’inconscient estava format per una part personal i una col·lectiva que seria l’acumulació d’estructures psíquiques i experiències arquetípiques heretades. [potser hi ha arquetipus culturals que subjauen als costums de les societats, però serien apresos. Pretendre que són heretats implicaria una base genètica.]

Ciències cognitives
(CGPT) Hi ha evidència de d’activitat inconscient, per exemple si es mostra molt ràpid la paraula “doctor” reconeixerem abans paraules associadescom”infermera” (“priming”). Si se’ns mostren imatges o missatges que no duren prou com per que en siguem conscients, aconsegueixen un impacte. En la publicitat subliminal, es pot influir en la marca triada. Duem a terme accions que no són actes reflexes, sense ser-ne conscients. Per exemple, conduir a la feina.  O tocar un instrument, nedar o anar en bicicleta.  A l’hora de prendre decisions, les imatges MRI mostren que s’activen les regions del cervell abans que siguem conscients de pensar la decisió. Els tests de biaix (IAT implicit association test), mostren l’existència de biaixos dels quals no som conscients.  Tenim reaccions emocionals o intuicions que no corresponen a cap percepció de la qual siguem conscients. Casos com el de Kelulé que va concebre la l’estructura del benzè mentre dormir, indicarien que el cervell està actiu encara que no sigui conscient.

Mind-wandering
[somniar despert no ho arriba a traduir ] (CGPT millor que wk): quan l’atenció s’allunya d’una tasca o percepció de l’entorn cap a pensaments generats internament, sentiments o records. La ment ja no està en el moment present sinó que se’n va a altres pensaments espontàniament, sovint no relacionats.  pot passar mentre fem altres activitats, conduir, llegir, conversar [quan surto a córrer, quan me’n vaig a dormir]. Pot ser deliberat o espontani.
Maneres d’estudiar-lo. Mostra d’experiències (Experience Sampling Method ,ESM) s’interromp algú i se li demana en què estava pensant en aquell moment. Informes sobre què es pensa (Mind-Wandering Questionnaire (MWQ), Mindful Attention Awareness Scale (MAAS). Quan estem en repòs sense estar executant una tasca, l’activitat cerebral que recull un EEG o fMRI és un estat caracteritzat com a “default mode network” (DMN). (Què passa al cervell? ). Sembla que estem un 47% del temps en aquest estat. Mesurant les interrupcions de l’atenció obtenim informació de com de sovint entrem en estat de somiar desperts.
[Suposo que el contingut del mind-wandering indica una mica el nostre estat emocional inconscient. Si apareix algú que odiem, o algú de qui estem enamorats, o si ens imaginem situacions en què triomfem, o ataquem un enemic] [D’aquí vindria la teràpia de meditació d’estar present i mirar de no tenir pensaments obsessius de traumes passats o angoixa pel futur]

Discussió
[Em sorprèn que no s’esmenti que la major part de la nostra memòria existeix sense que n’estiguem conscients tota l’estona.]
[Per ser que l’inconscient i el corrent de consciència no estiguin molt valorats, sembla evident que hi estem molt de temps, i potser Freud, o la Global workspace theory són importants. És a dir passem d’una posició on el que compta per a la condició humana és la vida conscient i en particular la percepció i resolució de problemes, mentre que l’inconscient o els somnis són irrellevants, a una posició en què hi ha una important activitat inconscient des de la qual n’emergeix la conscient].
[ Que la major part del temps estem en mode de pilot automàtic  ho revela l’expressió “m’aturo a pensar”.

Corrent de consciència

La percepció té una dimensió sincrònica [tot el que ens és present en un moment donat] i una diacrònica, la successió d’estats mentals.

William James va introduir el concepte a “The Principles of Psychology” (1890) per referir-se al continu flux de pensaments a la ment conscient. “La percepció del fet que, dins de cada consciència personal, el pensament se senti continu vol dir que, i) Encara que hi hagi una interrupció (son), la consciència sent que és la mateixa que abans de la interrupció, com formant part del mateix jo [fem IPL del mateix programa-representació del món]. ii) Els canvis d’un moment a l’altre en la qualitat de la consciència mai són abruptes.” (El jo, invariants i continuïtat narrativa).

Bergson assenyala que quan analitzem l’experiència del canvi distingim etapes discretes que se succeeixen però l’experiència és fonamentalment contínua. Aquest nexe es pot concretar més dient que “la percepció del que passa ara no és independent de les percepcions que l’han precedit ni tampoc del que s’espera percebre” (Pinillos 182).

[És una aproximació incorrecte, però clarifica plantejar el següent: quins són els continguts que se succeeixen en el corrent de consciència? La pel·lícula d’un seguit d’imatges, ja sia directes de l’exterior o evocades per la memòria, superposat al seguit d’estats afectius plaer / dolor,  indiferència / avorriment / excitació, satisfacció / frustració després d’una activitat, reaccions emotives de por, fúria, riure, excitació… ]

En literatura el presenta sobretot James Joyce  a l’Ulysses (1922), en particular als capítols 3 i 18. Virgínia Woolf a [Ms Dalloway? 1925). [A “The murders in the rue Morgue” (1841) Poe presenta Dupin deduint el fil dels pensaments del seu acompanyant].

(CGPT) Avui la psicologia cognitiva investiga com passem d’un pensament a un altre. El registre de  l’activitat al cervell mostra estats re repòs iq eu el cervell està actiu encara que el subjecte no estigui executant tasques. La “narrative psychology” estudia com els individus creen narratives que ordenen i estructuren el seu continu flux d’experiències.

La Global workspace theory (GWT) de Bernard Baars i Stan Franklin (1980s), seguint els desenvolupaments del PDP, proposa que la consciència i la cognició d’alt nivell emergeixen a partir de diferents processos de baix nivell que estan competint entre sí. La ment seria com un teatre on estan passant moltes coses, molts processos en paral·lel, dels quals només “veiem”, és a dir, som conscients, els que estan il·luminats pel focus. [el resultat de la competència és el que determina on apunta el focus. El fet que variem tan sovint d’objecte de l’atenció voldria dir que el focus va apuntant a llocs diferents] [no és tan diferent a la metàfora de l’iceberg].[en definitiva, hi ha evidència d’activitat inconscient, que es pot estudiar amb imatges del cervell i, segons la psicoanàlisi a través dels somnis, hipnosi i lapsus del llenguatge. Per la part conscient, el tros d’iceberg que sobresurt, tenim els informes subjectius que podria recollir la fenomenologia.]

(Gazzaniga i Split brain): La neurologia ha trobat diversos mòduls d’activitat mental inconscient que funcionen de manera automàtica. La consciència seria una propietat emergent. En casos [simples], la resposta del cos ha precedit la sensació de consciència.

Qüestions: La vida mental

[Els manuals de Psicologia contraposen l’estat de vigília a l’estat de son i. Quan tracten l’estat de vigília surten els estudis sobre l’atenció i com ens focalitzem en la realitat que ens envolta. Simplificadament sembla que només tenim dos estats, adormit o desconnectat (amb somnis) i despert atenent al que tenim al voltant. Sembla com si la mental només consistís a atendre els estímuls.
Però els estudis de l’activitat al cervell mostren que un 47%  del nostre temps desperts anem en “pilot automàtic” (mind-wandering), és a dir que els nostres pensaments no depenen dels estímuls ni de la tasca que estem duent a terme.  Tenim a més els somnis i l’afirmació de la psicoanàlisi que una part important de la nostra afectivitat és inconscient.

L’estudi de la percepció ens la mostra com un corrent de consciència que percep la realitat organitzant-la en objectes sobre un fons. Els detalls aconseguits amb l’estudi del cervell  indicarien que és un seguit de moments discrets,d’uns 30ms-80ms. [A més de la percepció, tenim la imaginació, el record, el llenguatge, el pensament i la solució de problemes].
[Aquest seguit d’estats mentals, que en un 47% poden ser relativament desconnectats, és el que som. Seguint les reflexions de Hume i Kant, no hi hauria una base per pensar en un “jo” substancial]

Tot el que passa a la xarxa neuronal, es pot considerar vida mental? O bé només és vida mental la que és conscient? Hi hauria un conjunt d’activitat rellevant, processant informació de l’entorn, imaginant escenaris de futur, processant afectacions de les emocions, de les quals només una petita part emergeix a la consciència com si fos la punta d’un iceberg?
La metàfora de l’iceberg es deu a Freud. Hi hauria el pre-conscient just sota la superfície, amb la memòria que podem recuperar. La part més gran de l’iceberg és l’inconscient (Unconscious Mind), un conjunt de records i desigs que no són accessibles a la consciència però que influeixen el nostre comportament. (CGPT) Actualment la psicologia cognitiva distingeix entre processos implícits, ràpids, automàtics, inconscients, i processos conscients, més lents i deliberats. Des de l’economia de la conducta es posa de manifest que moltes decisions pateixen de biaixos inconscients.

Articles

CHAPTER II PERCEPTION AND CONSCIOUSNESS 35
READING 5: TAKE A LONG LOOK 36
Fantz, R. L. (1961). The origin of form perception. Scientific American, 204(May),
61-72.
READING 6: TO SLEEP, NO DOUBT TO DREAM . . . 42
Aserinsky, E., & Kleitman, N. (1953). Regularly occurring periods of eye mobility
and concomitant phenomena during sleep. Science, 118, 273-274.
Dement, W. (1960). The effect of dream deprivation. Science, 131, 1705-1707.
READING 7: UNROMANCING THE DREAM 49
Hobson, J. A., & McCarley, R. W. (1977). The brain as a dream-state generator:
An activation-synthesis hypothesis of the dream process. American Journal of Psychiatry,
134, 1335-1348.
READING 8: ACTING AS IF YOU ARE HYPNOTIZED 56
Spanos, N. R (1982). Hypnotic behavior: A cognitive, social, psychological perspective.
Research Communications in Psychology, Psychiatry, and Behavior, 7, 199-213.

La vida humana  Psicologia

Pensar l’home de l’antiguitat al s18  Psicologia s19

Pensar l’home de l’antiguitat al s18

[fins al s19, barreja de filosofia, antropologia filosòfica, i medecina]

Història

grecs
4 elements, estoics tabula rasa, pitagòrics i Plató ànima. Aristòtil DE anima [pneuma, l’única metàfora disponible, rellotge, ordinadir]. Plotí i agustí introspecció.

Aristòtil distingia entre qualitats específiques, com la llum o el so, captades per un sol sentit, i qualitats comunes com moviment/repòs, número, forma i magnitud. Després hi hauria unes qualitats accidentals “aquell objecte blanc és el fill de Diares”.

Plotí, fenomenologia i introspecció

1) fenomenologia i introspecció [des de dins] Plotí, Brentano, Wundt, GEstalt (UK, alemanya)

2) mecanistc, trobar causes observables
s17
Hobbes i Locke, causes i motivació innata i adquirida

Locke i després els empiristes van separar les qualitats primàries (forma, posició) o mecàniques de les secundàries com llum, so, textura, que es podrien reduir a les primeres.
Descartes: model mecànic del cos i reflexos, la ment.

s18
Malebranche. LaMettrie L’homme machine. Condillac, model mecanic
Locke Essay concerning human understanding. Hume i associació d’idees, [com peces fixes que es combinen] <-> Gestalt
Leibniz monades que segueixen el seu impùls independentment de les relacions. Tetens afegeix l’afectivitat a més de l’enteniment i la voluntat. [ voluntat i el problema de weakness of will]

Psicologia al s19

teoria: associacionisme (sensacions i percepció, James Mill, stuart Mill). Introspecció, Wilhem Wundt 1874 laboratori fisiologia i report verbal de la introspecció.

Helmholtz

1826 Johannes Müller, Handbuch der Physiologie des Menschen, la sensació depèn del nervi excitat i no de l’energia que inicia l’excitació [però els nervis de l’oïda no són excitats per fotons].

1850? Ernst Heinrich Weber
fa experiments sobre com de diferent ha de ser l’estímul per que notem el canvi i nota depèn de la l’estímul. És a dir, no detectem magnituds absolutes sinó increments. Si sostenim un pes de 100g notarem el canvi  si hi afegim 3g, però si el pes és de 300, en caldran 9.

1860 Fechner, sensació i estímul
Elemente der Phsychophysik, S=klnR, la sensació depèn logarítmicament de l’estímul, és a dir, un increment aritmètic  de la sensació demana un increment geomètric de l’estímul.
Va fer també experiments en estàtica, intentant demostrar que algunes formes i proporcions, com la regla àurea, resultaven més plaents. Influí Gustav Mahler i Sigmund Freud. Veia el fenomen físic i la sensació psíquica com dos aspectes d’una mateixa realitat. Era panpsiquista, veient la vida i la consciència a tot arreu, en forma d’ones. Els humans estarien entre les ànimes de les plantes i les dels estels, que serien com àngels. Déu seria l’ànima de l’univers.

1872 Darwin The Expression of the Emotions in Man and Animals

1874, Wilhelm Wundt (1832-1920)
“Grundzüge der physiologischen Psychologie”. Estudià a Tübingen, Heidelberg on fou assistent de Helmholtz i Berlin. El 1879  funda el primer laboratori de psicologia experimental a la Universitat de Leipzig. Era fisiòleg i filòsof. Va ser el primer a anomenar-se psicòleg. Fa experiments sobre l’atenció, l’afectivitat i les percepcions visuals, auditives, tàctils, gustatives, i el temps. [és el primer a mirar de correlacionar, de manera controlada, l’informe introspectiu sobre els estats subjectius, i els estímuls que mesuraria la fisiologia (1858 “tota psicologia comença amb la introspecció”). Alhora descarta un cert idealisme que pretén obtenir veritats universals només per introspecció.
Recull els modes d’associació de Herbart: síntesi, assimilació simultània, complicació, successió.
Els fenòmens més simples s’estudiarien amb el mètode psicofísic [els sentits]. S’han de complementar amb “mètodes comparatius i interessar-se per la psicologia del nen, la dels malalts mentals, les persones d’ètnies diferents, i la dels animals. El mètode comparatiu pot prendre com a objecte un sol individu i estudiar-ne tots els aspectes possibles, o bé pot centrar-se en un fenomen determinat i estudiar-lo en diferents individus. Finalment, el mètode històric consisteix en buscar en la història una font d’informació psicològica, llegir les memòries i correspondència [ en la meva antropologia determinista jo concloïa que al final els informes rellevants sobre les persones són més les biografies que no pas les ciències cognitives].
Va considerar també la Psicologia dels pobles (Völkerpsychologie, 1920),  atenent a la història de la llengua, literatura, costums i religió.
Apercepció. Seguint a Leibniz, Wundt no creu que la ment sigui un receptor passiu que rebi estímuls passivament i faci associacions automàticament. L’atenció és activa [es dirigeix cap al que l’interessa] i fa distincions i associacions noves creant noves representacions. [Però se’l considera dins de l’estructuralisme, influït per l’empirisme anglès, segons el qual els estímuls són els “pensaments elementals” a partir del qual es relacionen per associació i es combinen per formar idees més complexes].
Paral·lelisme psicofísic. Rebutja la idea d’interacció entre ment i cos com si fossin dues entitats separades. Els fenòmens mentals i els fenòmens físics transcorren de manera paral·lela, almenys en en els fenòmens més simples que es poden sotmetre als experiments [estímuls / sensacions]. No arriba a dir que no hi ha cap estat mental que no es correspongui a un estat neuronal.  [com si fossin dos aspectes d’una mateixa realitat, un que avui podríem fotografiar en els escaneigs, i l’altre recollir de l’informe en primera persona. Leibniz havia fet notar que la vida mental -la voluntat- es mou per causes finals, triant allò que volem, mentre que el món físic es mou per causes eficients. Però, allò que volem, què ho determina?]

1885 Ebbinghaus, Über das Gedächtnis. Estudis sobre la memòria

1884 William James. “What is an Emotion?”
1885 Car Lange. “On Emotions: A Psycho-Physiological Study”

1890 William James. Principles of Psychology
Stream of consciousness: la consciència s’experimenta com a contínua, i no podem tenir elmateix pensament exactament igual deus vegades [com Heràclit].
Emotion: Primer és l’experiència corporal i després l’emoció. Coneguda després com a teoria de Jam,es-Lange. [No plorem perquè estem tristos, estem tristos perquè plorem]. (criticada posteriorment)
Habit. Contínuament anem formant hàbits, que poden ser beneficiosos o no.
Will. A partir d’experiències pròpies, James s’interroga sobre la voluntat i si tenim lliure albir.

Freud
1899. Die Traumdeutung. Exposa la teoria que la vivència dels somnis correspon a un desig modificat per una censura. Estan influïts per algun fet viscut durant el dia. El que recorda l’individu seria el contingut manifest i l’analista hauria de trobar el contingut latent.
1905. Tres assaigs sobre teoria sexual. Idea de Libido.
1920. Més enllà del principi del plaer. Eros i Thanatos.
1923. L’Ego i el Id. Motivació.
1930. El descontent en la civilització. Superego.
Biblioteca

Introdueix la teoria psicosexual a primers del s20. La psicoanàlisi comença a guanyar reconeixement entre els anys 1910 i 1940, especialment a Europa i després als Estats Units, on molts exiliats, com Anna Freud o Erik Erikson la van difondre. Serà dominant fins als 195s en molts cercles clínics, especialment en psiquiatria, pedagogia i psicologia del desenvolupament. Era vista com l’enfocament principal per entendre els trastorns mentals.
Amb l’avenç de les ciències del comportament (conductisme, psicologia experimental) i els estudis empírics, comença a qüestionar-se. A més la manca de base científica de moltes idees freudianes. La teràpia psicoanalítica, llarga i cara, va perdre pes davant l’aparició de nous models més breus i basats en l’evidència, com la CBT. A partir dels 197s-198s, la psicoanàlisi ja no era el paradigma dominant en la psicologia acadèmica ni en molts sistemes públics de salut. Avui encara té certa presència en països com França, Argentina, Alemanya i parts de l’Amèrica Llatina.

1903 El condicionament clàssic. Pavlov

1921 Gestalt
El filòsof Ehrenfels, deixeble de Franz Brentano havia parlat de Gestalt per referir-se que quan percebem formes o melodies, és quelcom més que la suma de les parts. A més de les qualitats elementals, es percebia la forma, la  Gestalt-qualität. Per exemple es pot transposar una melodia [o canviar d’instrument] i conserva la identitat malgrat que els estímuls siguin diferents. Ehrenfeld hauria estat influït pel treball de Mach “Beiträge zur Analyse der Empfindungen” (1886). Wertheimer, deixeble d’Ehrenelfs, va fer experiments i va concloure que primer percebem la melodia i després n’abstraiem les notes. Els estudiants de Wertheimer, Köhler i Koffka, van seguir els seus experiments. Köhler mostrarà que els ximpanzés arriben a copsar una solució global en lloc de l’aprenentatge atòmic que postulaven Thorndike i Pavlov. El 1921 Koffka exposa els principis a  Die Grundlagen der psychischen Entwicklung. Experiments:

• fenomen phi, dos objectes que s’il·luminen alternativament donen la il·lusió de moviment.
• Tot parts:
  • Primacia del tot sobre les parts. Es percep abans el tot que no pas les parts.
  •  Els tots (figures), tendeixen a articular-se de la manera més completa, simètrica i simple possible [una figura que s’aproxima a un quadrat es veu com un quadrat. Sempre aproximarem les figures a cossos simples. Els contorns mig tancats es veuran com tancats (llei de la clausura). Es difícil, proposar figures arbitràries. [En física quan es tracta de centres de gravetat sempre s’acaba dibuixant una mena d’ou ferrat allargat.]
  • Autonomia: els tots tendeixen a ser regulats per factors intrínsecs més que no pas extrínsecs.
  • Les parts deriven les seves propietats de la posició o funció que tenen respecte del tot.
  • reificació: assumim formes [triangles, esferes) a partir d’informació incompleta i aproximada. (També dita llei de Tancament o closure, o prägnanz originalment en alemany)
  • Continuïtat: interpretem els objectes com a continus encara que no els visualitzem sencers [el joc del polze]
• multiestabilitat: una mateixa informació pot donar lloc a dues percepcions diferents. El cub de Necker i el vas de Rubin.
• Invariància: percebem el mateix objecte independentment de la rotació o mida
• Figura fons: (Edgar Rubin). Les dades visuals s’organitzen en figura sobre un fons. La figura té un contorn precís, caràcter de cosa sòlida i densa, colors de la superfície definits, convexa. Els fons té els trets contraris.  Koffka va notar que per definir la figura comptava:
  • Orientació: la figura s’articula més fàcilment en les dimensions vertical i horitzontal.
  • Mida relativa: l’àrea més petita tendeix a constituir-se en figura [el fons és envolvent].
  • Densitat d’energia perceptiva: és més gran en la figura i més dèbil en el fons [ens fixem més en la figura].
  • Simplicitat: l’organització en figura i fons es fa de la manera més simple possible.
• Agrupació: Els estímuls s’agrupen per semblança, proximitat i simetria

Intentcionalisme. Franz Brentazo 1874 no tenim “peces” com sesnacions i sentiments sinó actes dirigits a un objecte a un obejcte. Evolucionisme: Darwin emocions a l’home i animals, Galton sobre herència de la intel·Ligència tests i eugenisme [ minnesota twins]. USA Funcionalisme William james, Principles Psychlogy 1890, què fa la ment per sobreviure + DEwey
pràctica: fisiologia sistema nerviós, Charles Nell, Johannes Müller, Helmholtz. Estucid neurosis Charcot i Freud. [enllaç a l’experiència humana]

s20 inicis fins 30′
Gestalt: cal veure el conjunt el tot és més que la suma de les parts [es limita a percepcó? també solució de problemes ] Wertheim, Koffka, Kurt Lewin
Behaviorisme: USA Watson, obserbales

1927. Experiments sobre la motivació a completar tasques al laboratori de Kurt Lewin. Zeigarnik (1927) i Ovsiankina (1928) i Tamara Dembo.

1930s. Piaget, tècniques d’observació clínica dels nens. Psicologia del desenvolupament.

1932 Cannon, The Wisdom of the body sobre l’homeostasi com a base de la motivació.

1932 Senden, experiments amb pacients amb cataractes congènites que recuperen la vista. Aprenentatge perceptiu. (Percepció)

1932 Bartlett, War of the Ghosts (1932), sobre la memòria com a procés re reconstrucció.

1938 B.F. Skinner, The Behavior of Organisms: An Experimental Analysis. Condicionament Operant.

1939. John Dollard i Neal E. Miller. Frustration and aggression

1943. Maslow, A Theory of human motivation.

1946 Michotte. La percepció de la causalitat.

1947 Eysenck: Dimensions of Personality: introversió/extroversió, neuroticisme

1949 Donald Hebb: Neurons that fire together, wire together. (Cervell i xarxes neuronals)
Hipòtesi de la plasticitat de les neurones en l’aprenentatge perceptiu. [Proposa que les representacions [i la memòria], en lloc d’estar localitzades en un punt del estaven distribuïdes]. Havia observat tot i extirpar àrees extenses del córtex, la intel·ligència dels subjectes no es veia gaire alterada. Suposava que cada vegada que una neurona excita una veïna, baixa la resistència sinàptica (es reforça la connexió). Això explica també la plasticitat del cervell. [ servirà de base pel Parallel Distributed Processing i les xarxes neuronals artificials que es fan servir avui en Deep LEarning]

1953 Experiment d’Olds i Milner sobre la conducta en activar els centres de gratificació del cervell.

1953. Hawthorne Effect. L’observació dels subjectes afecta la resposta. Per exemple si uns treballadors són enquestats sobre si més llum augmenta la productivitat, s’hi fixen més i augmenta la productivitat.

1953 Aserinsky i Kleitman descobreixen l’estadi REM del son.

1953 The “cocktail party problem”. Colin Cherry planteja com fa la gent per concentrar-se en una conversa en una festa en què n’hi ha diverses en marxa. (2024, eina basada en AI, BBC)

1953. Henry Molaison és sotmès a lobotomia de part dels seus lòbuls temporals, incloent l’hipocamp per tractar epilèpsia. No podrà formar records declaratius. (memòria)

1956 George A. Miller. The Magical Number Seven, Plus or Minus Two”  sobre quants objectes podem percebre.

1958 Fritz Heider.  Psicologia de les relacions interpersonals.

1960. Sperling prova que hi ha una memòria icònica [retenim la foto, no el contingut]. (Memòria).

1968. Atkinson i Shiffrin, proposen tres estadis de memòria, sensorial, curt termini i llarg termini

1961s. Albert Bandura. Bobo Doll experiment, els nens reproduïen la conducta passiva o agressiva que havien observat en adults sobre una nina.

1974. Loftus i Palmer, experiment de recordar un vídeo d’un accident i la influència del context cultural. (Memòria).

1974. Baddely. Experiment de tasques simultànies visuals i verbals. (Memòria).

1975. Craik i Tulving, nivells de procés, Memòria amb significat i sense.

1976 Paul Ekman test de reconèixer emocions per les expressions facials. (Pictures of Facial Affect, POFA)

1983 Experiment de Libet. Hi ha un retard de 0.5 a 1s. entre que s’activa l’àrea de decisions i que el subjecte n’és conscient.

1995 Daniel Goleman. Emotional Intelligence

https://en.wikipedia.org/wiki/Timeline_of_psychology

[esborrany ] el cos humà  Ésser a través dels altres  El cos i els vestits al llarg de la història

[Cada societat valora un determinat tipus d’aspecte físic. Si en societats més primitives ser un home alt i fort tenia avantatges com a caçador o com a guerrer, ara no es justifica. Al viatge a Etiopia de 2023, en un mercat les dones felicitaven l’holandesa que tenia un marit de 2m i el volien pesar a una balança. També podia tenir sentit voler una dona forta, fèrtil.
Segurament segueix tenint sentit trobar més desitjable qui tingui bona salut. Però la societat va canviant el model més valorat i els que no hi encaixen pateixen ser discriminats. Naomi Wolf va denunciar-ho al llibre “The Beauty Myth” de 1990. La pressió és més forta sobre les dones [?]]

Què fem per resultar més atractius?

• Exercici físic
  Gimnàs, des de l’antiga Grècia. Culturisme. Ioga, Pilates, Crossfit, running.
• Dieta
  Mediterrània, saludable pel cor (milions a Europa i USA). Vegetariana (5-10% població mundial) i Vegan (1-2%), per raons ètiques. Low-carb, Keto, Atkins, per baixar pes (milions a EUropa i US), més proteïna i el mínim d’hidrats de carboni (pa, pasta, arròs, patata, llegum). Paleo, per millorar la salut (milions a Europa i USA), el que menjaven els humans abans de l’agricultura, carn, peix, fruits, res de blat i arròs. Sense Gluten (1-2%), celíacs diagnosticats o per que creuen que estaran millor. Dejuni intermitent, per perdre pes i millorar la salut (milions). Flexitarian, com els vegetarians però ocasionalment carn i peix.
• Trastorns alimentaris.
  Aproximadament  un 0.3-0.4% de les dones i un 0.1% dels homes hauran patit anorexia nervosa en algun moment de les seves vides.
• Medicació.
  Milions de persones, un 20% dels adults a USA, consumeixen medicació per perdre pes, amb una despesa d’uns 655 bilions anuals als USA. (Orlistat (Xenical, Alli), Phentermine, Liraglutide (Saxenda), Semaglutide (Wegovy) i recentment, Ozempic. (935$ per un tractament que dura un mes).
• Cirurgia per perdre pes
  Reducció d’estómac o introducció d’un globus. Aproximadament 500.000 el 2019.
• Cura de la pell i cosmètica
  Cura de la pell: netejadors/cleansers, cremes hidratants/moisturizers, sèrums antiedat, cremes solars, exfoliants, cremes pels ulls.  Cosmètica: base, coloret, ombra d’ulls, delineador d’ulls, rímel(màscara per les pestanyes, pintallavis, màscara o rímel cremes pels ulls. El mercat el 2022 d’estimava en 380$ bilions. Als US es gasten uns 300$cada any. [Higiene: sabons, xampú, afaitar, el lavabo de A733]. Hair care: uns 90$ bilions el 2022.
• Cirurgia estètica
  Augment de pit (1.8 M), Liposucció (1.5M), rinoplàstia(0.9M), abdominoplàstia (0.8M), Facelift (0.4M), bosses dels ulls (1.3M), bòtox (6M), dermal filler (4M), transplantament de cabell. Els països on és més popular són els USA, Brasil (augment de pit i cul), Corea del sud (rinoplàstia, ulls, retoc de la mandíbula).
• L’impacte dels media. Els influencers tenen un gran impacte a l’hora d’establir tendències, publicant recomanacions, proves i tutorials a instagram, youtube i tiktok. Els nano-influencers tenen de 1m a 10m seguidors i guanyen de 10 a 100$ per post, els mega-influencers/celebrities, més de 1M i guanyen de 10m a 1M per post. La indústria està valorada en 16 bilions el 2022. Hi ha estimacions que les empreses tenen un ROI de 5.2$ de retorn per cada 1$ invertit. (Huda Kattan (@hudabeauty) té >50M de seguidors a instagram i guanya uns 18m$ per post, James Charles (@jamescharles) >25M. En moda, Chiara Ferragni (@chiaraferragni) > 25M, i Camila Coelho (@camilacoelho) > 9M. The Age of Instagram face, tots volem tenir el mateix rostre.
• Moda, roba/apparel, sabates/footwear, accessoris, suposen un mercat de 1.7$ trilions el 2022. (368B a USA, 435B a Europa, creixent a Àsia amb 475B). 1.5T en roba, 400B en sabates, 280B en accessoris. Un 25% ja es compra online. D’una banda hi ha la moda assequible de Zara, H&M i Shein, i de l’altra, el luxe de Gucci, Louis Vuitton i Chanel. [ Comprem falsificacions de productes de luxe (bbc, nyt) per ser més valorats].

[Valorem uns jeans gastats i trencats com a símbol d’algú que ha viatjat i tingut experiències interessants. Valorem una pell bronzejada com a símbol d’algú que té una vida activa i esportiva a l’aire lliure. Però en lloc de tenir les experiències i la vida activa, comprem jeans que ja vénen trencats de fàbrica i ens fem malbé la pell prenent al sol o en cabines de bronzejat.]

2023. Wellcome Collection. The Cult of Beauty | Wellcome Collection.  (i) Els diferents models de bellesa, la pressió social, operacions quirúrgiques segons cultures (nasos a Iran), deformacions de llavis i coll a Àfrica [Etiòpia], trastorns alimentaris, soft per modificar la imatge.(ii) La indústria de la bellesa, exercici, cotilles, perfumeria.
2024. Riscos de salut en nenes de fins 8 anys per aplicar-se productes estètics antienvelliment. (BBC).
2025.  Una noia xinesa que ja  era ben atractiva ha passat per 100 operacions (BBC).

Qüestions

On trobem l’equilibri entre la deixadesa i l’obsessió? Com aprenem a valorar la la diversitat de la bellesa femenina   (L’ideal de bellesa al llarg de la història)? Si poguessim canviar-nos a voluntat sense gaire esforç, acabaríem tots iguals per mirar d’assemblar-nos al model que té més èxit al moment actual ?

La vida humana   L’experiència humana  Psicologia

Receptors sensacions (interfase)  Percepció: Introducció, les dimensions del món, la percepció de la realitat. Qüestions

Sentits. Receptors

Lleis del sistema sensorial (Psicofísica)

• hi ha un llindar mínim per que l’organisme respongui, i un llindar màxim pel sobre del qual la resposta es desorganitza. L’energia és mínima per la vista, oïda i olfacte.
• hi ha un llindar diferencial, un mínim per que notem el canvi. [que depèn de la magnitud total, segons la llei de Fechner S=klnE, S sensació, E estímul. Stevens la formulà de manera més general el 1961 com S = k E ^α, on k depèn de les unitats ][si apliquem logaritme, no és exactament igual?]
• els llindars varien inversament a la densitat de punts receptors i la durada de l’estímul
• El procés pel qual l’energia de l’estímul (llum, so, químic, mecànic) és convertit en un senyal a les neurones s’anomena transducció.

[Pinillos, evolució dels sentits als animals]

Exteroreceptors
Situats a la superfície del cos,  els cinc 5 sentits clàssics descrits ja des d’Aristòtil tacte (i temperatura, dolor), vista, oïda, gust i olfacte.

• Vista. Fotoreceptors que detecten intensitat i color. Fotoreceptors a 2000×2000 pixels (retina), colors amb freqüències entre 5000 (violeta) i 8000 (vermell) Angstroms, [intensitats?] camp de 53 graus + vista perifèrica. Hi hauria uns 120M de bastons i 6M de cons (detecció color), connectats als ganglis de la retina. (WK) Aquesta informació es processa a la retina ja que al nervi òptic només hi ha 1.2M fibres.
• Oïda. Receptors mecànics, ganglis espirals a la còclea. Hi hauria de 30m a 50m neurones  [el micròfon, un a cada orella] Freqüències entre 16 i 20.000 H, [intensitats?]
• Tacte. ´[epidermis]. Receptors mecànics pel tacte i pressió.  Entre discs de Merkel, corpuscles de Meissner i Pacini, terminals de Ruffini, es calcula que hi ha milers de receptors mecànics per centímetre quadrat, dels quals 200 serien nociceptors pel dolor. La densitat varia, per exemple, és molt més alta a les puntes dels dits. Termoreceptors per calor i fred (milers). Nociceptors que envien senyals de dolor davant irritació o ferida (milions). [Amb una estimació de 2m² de superfície, 2·10⁴ cm² i suposant 5·10³ sensors, tindríem 10⁸ en total] [potser hi h a preprocés com a la retina?] [“ralet, ralet, pica dineret!”]
• Olfacte. Receptors químics. Anàlisi química de partícules volàtils en 5.000 tipus de qualitats amb 400 tipus diferents de receptors amb un total de 5-10M.
• Gust. Receptors químics. Anàlisi química de partícules en contacte d’una dissolució amb saliva resultant 5 tipus. Hi hauria uns 5-10m papil·les gustatòries cadascuna  amb 50-100 cèl·lules receptors. [7mx70 ~ 50m]

Interoceptors (Visceroceptors)

Situats als òrgans interns i vasos sanguinis, baroreceptors mecànics per la pressió, químics que detecten canvis en els nivells de pH, CO2 i O2. Als intestins: Receptors mecànics (baroceptors) que detecten el moviment i pressió a les parets. Receptors químics sobre nutrients i nivell de pH.  Receptors immunològics que detecten patògens. Nociceptors que envien senyals de dolor en resposta a irritació o ferida. Les cèl·lules que segreguen hormones envien senyals al cervell per regular la sensació de gana o sacietat.

Proprioceptors
Receptors mecànics situats als músculs, articulacions i oïda interna. A cada una de les articulacions del cos (unes 15 de les extremitats més els moviments fins de mans, peus i columna) i els músculs que les mouen es recull informació sobre l’angle, velocitat i esforç del moviment. Equilibri, recullen el moviment, i posició del cos respecte de la gravetat.

Receptors d’hormones
Gana i set. Hipotàlem: Aquí s’enllaça el sistema endocrí amb el sistema nerviós. Hi ha receptors per la Ghrelina (gana) i Leptina (sacietat), insulina (sucre), Corticotropina (estrès), antidiurètic (hidratació), Orexina (estar despert), Melanocortina (gana), neuropèptids (gana i energia).
Fatiga. Distribuïts per tot el cos hi ha receptors per Cortisol (estrès i fatiga), adrenalina (epinefrina i norepinmefrina, resposta d’alerta), Serotonina (neurotransmissor que regula l’ànim, son i gana), Dopamina (motivació), tiroides (energia i metabolisme), melatonina (alerta).
Desig sexual, libido. Testosterona i estrogens i dopamina són detectats per receptors al nucleus accumbens.
L’estimació seria difícil però seria al voltant dels milions.

La nostra “interfase”
[La nostra “finestra” al món exterior seria de l’ordre de 5M-20M, la nostra monitorització mecànica sobre moviment i digestió 10m, la monitorització de danys amb nociceptors 20M i la nostra monitorització sobre la fisiologia a través del sistema endocrí, de 5M. Un cervell artificial que volgués simular la nostra experiència amb prou granularitat, hauria d’aportar un input de 10M]

• Vista: 126M de receptors a 1.2M neurones
• Oïda: 100m
• Tacte: 100M de receptors [potser menys neurones], potser 20M serien nociceptors.
• Olfacte: 7M
• Gust: 50m
• nociceptors [dolor]: 20M Salut, els símptomes
• Interoceptors intestins: estimació 2m
• Propioceptors musculars: estimació 5m
• Receptors d’hormones (gana, set, fatiga/energia, desig sexual): 5M

Percepció

[Estem desperts i atents al món, què passa? Pinillos “la percepció és un procés psicofísic pel qual els estímuls se’ns manifesten com a món][Els receptors transformen un conjunt d’estímuls, externs i interns, en senyals a les neurones. Què fa el cervell amb ells? Com es construeix un món de percepcions? De què ens adonem? Com integrem les dades diverses en percepció? Què descartem i què posem al centre de la nostra atenció? Quin paper hi té l’aprenentatge, la memòria i les expectatives?]

[El subjecte no és una màquina que percep passivament. La percepció és part d’un procés de conducta, “mirar, identificar situació i actuar”, amb una funció de cara a la supervivència de l’organisme [encara que més endavant pugui aparèixer “curiositat pura”, aquesta deriva de la necessitat de disposar d’una bona representació del món]. [Podríem dir que, almenys inicialment, l’home no és una màquina de conèixer sinó una màquina de menjar.] Això vol dir que el subjecte no mira de manera indiferent i exhaustiva, sinó que mira allò que l’interessa. Hi ha doncs un estat d’alerta i una intencionalitat.

[la percepció no és només un input. Es hi ha un aprenentatge perceptiu i una resposta perceptiva]

Introducció i model bàsic
[inventari previ, què percebem? Objectes en l’espai amb formes i colors, olors, un món amb arbres, plantes i animals, edificis i persones. Gust i textura en el menjar, sons, el vent a la pell, el cop i la carícia, >> [[sembla que l’estudi de la percepció és el món de FORA, i l’autopercepció serien les emocions ?]]
(WK) No rebem els senyals dels receptors de manera passiva, els seleccionem i agrupem segons certes regles.  Està condicionat per l’aprenentatge, memòria, atenció i expectatives del subjecte. Es passa d’informació de baix nivell a informació d’alt nivell [ex, de píxels a formes i conceptes. La complexitat d’aquest procés s’ha posat de manifest en la dificultat que ha tingut la AI per que els sistemes reconeguessin objectes.]
Es pot debatre si la informació sensible és prou rica per inegrar-se en una percepció o bé si es tracta d’un procés en que tenim una hipòtesi sobre el món i la sotmetem a prova.
Model: Un objectes del món real, estímul o objecte distal, interactua amb els receptors intercanviant energia o reaccions químiques. Els receptors ho transformen a activitat neuronal, transducció, un estímul proximal que el cervell processa recreant una imatge de l’objecte distal, la percepció. [ex. veure una sabata, interpretar un so determinat com “està sonant el telèfon”, que segons l’expectativa podria ser, la meva filla de qui estic esperant la trucada].
(Pinillos) Cal recordar amb Müller que el que “sentim” ho defineix el receptor [seran sons si arriba pel nervi auditiu, imatges si pel nervi òptic, podríem substituir la realitat exterior per impulsos als terminals]. No rebem dades sensorials que integrem de manera conscient. Això ho hem fet a un nivell profund i el que ens arriben ja són percepcions [objectes amb forma i color] i és només per abstracció que arribem a les qualitats primàries [forma i color]. L’estímul no ho és fins que arriba al cervell. Quan es forma el percept cal considerar-ho una resposta, a desgrat dels conductistes, una resposta tan vàlida com un moviment.

[Les “dimensions” del món, escenari, esdevenir, significat]
[(Pinillos) Hi ha dues experiències bàsiques del món que se’ns dóna, el sincrònic, com trobem el món en un moment donat, objectes en l’espai, i el diacrònic, el corrent de consciència.]

• Configuració i Gestalt
  L’escola de la Gestalt va mostrar que percebíem el món [objectes en l’espai] segons unes determinades lleis que ens presenten objectes i no una suma d’estímuls. [la suma es faria a nivell inconscient? Potser la noció de representació distribuïda de xarxes neuronals en pot donar raó]
• Corrent de consciència
  Henri Bergson en filosofia i William James als seus Principles of Psychology han indicat que l’experiència consisteix en un “camp organitzat figuralment” i un esdevenir sense interrupció. Els canvis d’un moment a l’altre en la qualitat de la consciència mai no són abruptes [i la sorpresa?]. Encara que hi hagi una interrupció, la consciència se sent com a formant part del mateix jo [invariants].
• Significació
  [Pinillos aquí és poc clar 199] Hi ha una relació entre l’activitat perceptiva i la intel·ligència del subjecte. El percebut té un significat i es pot considerar una forma de coneixement [s’enmarca en el model del món que tenim, conmfirmant-lo o corregint-lo.]. Experiments de figures ambigües com la jove/sogra, conill/ànec.  El significat s’emmarca en les expectatives del subjecte. Pinillos recupera la distinció escolàstica entre la simplex aprehensio, [rebem dada] i el iudicium que és quan ens pronunciem dient què és.
  [Com que la percepció és intencional i està afectada per la motivació i interessos del subjecte, la situació social i cultural (biografies H6XXX, H9XXX) pot influenciar-la. Tal com dèiem abans, almenys inicialment, l’home no és una màquina de conèixer, sinó de menjar, i els objectes percebuts rebien un cert valor de cara a la supervivència. Així el nombre d’hores en dejú es correlaciona amb les respostes perceptives relacionades amb l’aliment [La percepció no és neutre sinó que l’atenció dirigida s’atén a les necessitats. Així els primitius no classifiquen les plantes com ho farien els botànics sinó en comestible, útil, indiferent i perillosa]. Un altre experiment mostra que, amb monedes de la mateixa mida, es veuen més grans les que tenen més valor.

La percepció de la realitat

• Percepció d’objectes i figures. Objecte permanent. Segueixen les lleis d’organització de configuració que va descobrir la Gestalt, figura sobre fons, agrupació, etc. A més de la integració figural [organització de les dades espacials en una estructura figura-fons], hi ha una integració temporal que permet a l’organisme de fer durar les seves configuracions perceptives a desgrat de les variacions inevitables de l’estimulació [correspondria al temps de la memòria sensible <1s? Això voldria dir que tota dada que rep la nostra atenció ocupa un quantum mínim de temps? Això implicaria a més que mentre dura aquesta ocupació no estem disponibles per a una altra dada? No vol dir també que el flux de consciència, si bé no s’interromp, està compost per unitats discretes d’una mida mínima?][La realitat consisteix en objectes que es mouen en l’espai]
  [L’adquisició de l’objecte permanent és un cas d’aprenentatge perceptiu, [estadis Piaget, Gesell]
• Percepció de relacions
  Es obvi que en l’adquisició de l’objecte permanent s’han adquirit també relacions entre les parts i dades sensibles, més que no pas valors absoluts. [Així podem reconèixer una figura humana reduïda encara que no tingui els valors normals, com és el cas de ninots i nines]. L’adquisició de relacions no era gaire acceptada per conductistes que, en principi, només acceptarien estímuls purs. La prova de que no és així és que es poden entrenar gallines perquè responguin a una relació, per exemple, la diferència d’intensitat de gris entre dues targes. La resposta depèn de la relació, no de la intensitat absoluta de gris.
• Percepció de mida, profunditat i espai. En principi la mida de l’objecte ve donat per la mida de la imatge retinal. Això es veu alterat pel fet que tendim a mantenir constant la mida de l’objecte respecte de petites variacions (Thouless 1931: una moneda inclinada és una elipsi que seguim veient rodona). La percepció de l’espai on es troben els objectes es fa per la vista [camp visual i posicions relatives de les imatges dels objectes, la nitidesa i velocitat de moviment segons la llunyania, la variació amb la distància segons les lleis de la perspectiva] i es complementa amb d’altres dades com l’esforç d’acomodació dels ulls, l’equilibri per [referir la vertical i l’horitzontal], el so [eco i acústica de l’espai com els ratpenats], etc. [La percepció dels objectes en diferents punts de l’espai s’hauria de complementar amb la manipulació d’objectes rígids, desplaçaments i rotacions que faran intuïtiva la geometria de l’espai euclidià (M3210)] [La conservació de relacions de la forma dels cossos en diferents punts de l’espai, adquirida per a.perceptiu H1836, recull de manera implícita les lleis de transformacions projectives (M3240). La manipulació dels cossos rígids equival a transformacions de congruència [el cos ocupa els mateixos espais] (M3210). És a través d’aquesta manipulació i l’experiència del nostre propi cos movent-se en l’espai que la geometria de l’espai euclidià serà intuïtiva per nosaltres.]
• Percepció del moviment. Es combina una integració del moviment de la imatge en la retina amb la percepció del moviment muscular que fa girar el cap i els ulls [A ull constant el moviment de la imatge correspon al de l’objecte]. D’altres modalitats poden ser la percepció de desplaçaments de cossos al llarg de la nostra pell o la percepció del desplaçament del nostre propi cos on, a més de la vista hi intervenen l’equilibri i els propioceptors musculars (H16xx). [Aquí percebem la variació de la relació de la figura sobre un fons, el prototipus seria un punt que es desplaça al llarg d’una recta graduada].
• Percepció del temps i el canvi. [A més del canvi que suposa el despaçament en l’espai, hi ha el canvi qualitatiu. En el canvi, hi ha una part que varia mentre que una altra es conserva. Així percebem la realitat com un continu, tant per les relacions simultànies entre objectes coexistents en l’espai, com pels fets que es van succeint. En el canvi de color o temperatura es conserva la forma. En el creixement d’una planta o una ànima, almenys entre moments no gaire distants, es conserven les proporcions entre les parts. La realitat no és un seguit de diapositives aleatòries sinó quelcom compacte i continu. Un altre aspecte unificador de l’experiència de la realitat és la conservació del “jo” com a espectador i actor. Tot acte perceptiu és un “jo veig” i aquesta és una relació que es conserva ja que jo m’autoidentifico contínuament]. D’una banda es pot dir que el temps “es presenta com l’experiència de l’esdevenir, un fluir existencial que no es pot aturar, fent del present una transició incapturable entre l’abans i el després” [però el fet que les percepcions durin un mínim de temps, donaria una unitat mínima durant la qual les coses es mantindrien constants i que podríem identificar com a present]. De l’altra tenim el temps científic mesurat usant com a patró un sistema amb canvis regulars com pot ser el pèndol [el temps és percepció de canvi i encara que sovint tendim a pensar-lo com una magnitud espacial, aquesta transposició duu a extrapolacions no sempre lícites, com el viatge en el temps].
  Com a percepció del canvi, el present seria l’interval durant el qual les coses es mantenen constants i per tant la seva durada varia segons el que estiguem observant; pot ser el pols, la respiració (percepció interna del temps). Aquests intervals, unitats “ara” poden arribar fins als 5 segons. Els experiments de laboratori (P 191) mostren que se sobreestima la durada d’intervals menors a un segon i s’infraestima la dels altres. Si el que observem no són fenomens fisiològics sino els canvis de records, vivències o emocions, el seguit d'”ara”s és molt més difícil d’establir.
  L’organisme té capacitat d’estimar aproximadament intervals de temps més llargs mitjançant els ritmes circadiaris  que tenen una durada d’unes 24 hores.  Es diu que amb l’edat el temps passa més de pressa. També passa el mateix quan l’experiència viscuda és interessant i absorbeix la nostra atenció [els estius de petit eren infinits. Serà que hi ha menys intervals de repòs. I l’experiència contemplativa on els instants són plens i alhora freguen la intemporalitat?].
• percepció de la realitat social
  [Pinillos sembla que tracta, no la percepció d’altres persones sinó la influència del context cultural, per exemple que, a igualtat de mida, les monedes que sabem que tenen més valor són percebudes com a més grans]
  (WK) La percepció social o interpersonal tracta de com ens formem impressions i fem inferències [atribuïm estats interns] sobre l’altra gent. Avaluem situacions que situem en un marc de normes socials. A partir de l’expressió del rostre, del to de veu o la postura del cos podem inferir les emocions de l’altre. El que atribuïm als altres està influït per la nostra situació. (Firtz Heider 1958) Per exemple, els que tenen una bona posició atribueixen a mancances internes i no a factors externs la pobresa d’altres persones.  (fem hipòtesis sobre factors interns o externs (situació)).
  Parla: els oients són capaços de distingir mots en condicions molt diverses [soroll ambient, diferent afinació i accent] Es té en compte també el moviment dels llavis. Podem reconèixer un mot encara que manqui un fonema.
  Rostres: reconeixem els rostres i les seves expressions (Darwin i l’expressió de les emocions).
  El tacte: el tacte afectiu és processat de manera diferent.
  [ La percepció dels altres subjectes com a diferents dels objectes, obeeix a l’observació de semblança cultural i de conducta. La inferència perceptiva els atribuiria una consciència semblant a la que jo experimento.) Òbviament la diferència fonamental amb els altres objectes i animals és que els subjectes parlen i que tenen una vida interrelacionada. Però fins i tot a nivell subsimbòlic sembla que es pot parlar d’una percepció de la realitat social.] [>> la qüestió del solipsism.
• Percepció de decidir [agency]
  Adonar-se d’haver pres una decisió. Els esquizofrènics no la tenen. L’experiment de Libet de 1983 mostra un retard entre l’activitat neuronal i la consciència d’haver pres la decisió.
• [(invscons 1751)A partir dels esquemes de les xarxes neuronals adquirim objectes permanents, seqüències causa-efecte i situacions. Percebem la realitat com a un conjunt d’objectes en l’espai, amb propietats diverses, els que es poden tocar, menjar, com es mouen. Percebem regularitats i seqüències causa-efecte segons les accions que fem. Acabem tenint un model del món, del que és esperable]

Aprenentage perceptiu
(Pinillos 195) Els experiments de Senden amb pacients operats de cataractes (1932) que en recuperar la vista, inicialment no copsaven els objectes tal com predeia la Gestalt, no identificaven un gat, o les mides d’uns llistons. William James ja havia dit que un nou nat tenia una confusió d’estímuls. [Fins que no anem veient què es repeteix i què no). Antecedents també de Berkeley, Locke i Voltaire. [Interpretem correctament la informació visual gràcies a la interacció física. Aquests experiments dels 60s indiquen el mateix que el moviment embodied cognition]

Teories

• Estructuralisme de Wundt i Titchener. Es proposaven descobrir l’estructura de la ment, mirant de trobar els seus components elements i com s’integraven. Es presentava un objecte i es preguntava sobre la forma, color, totes les qualitats elementals. A partir d’aquí, l’associació havia de donar raó de la construcció de l’objecte percebut.
• La Gestalt mostrarà que el que es presenta a la consciència és el tot i que arribem a les qualitats elementals per abstracció [vol dir que la integració dels estímuls es fa sense ser-ne conscient]
• El Funcionalisme de James relaciona la percepció amb les intencions i motivacions del subjecte; així s’explicaria perquè percebem algunes coses i d’altres no (enfoquem al que ens interessa, filtrem, no ho recollim tot).
• Bruner i Postman (1949) fan notar la importància de les expectatives, (tenim unes hipòtesis sobre el que ens envolta que es veuen confirmades o corregides).
• Donald Hebb (1949), hipòtesi de la plasticitat de les neurones en l’aprenentatge perceptiu.
• Gibson a “The Ecological Approach to Visual Perception” (1979) defensa que la percepció és un procés directe sense necessitat d’una elaboració cognitiva complexa. L’entorn proposa unes possibilitats d’interactuar, de fer-se accessible (affordance). Una cadira per seure, un mànec d’una porta per estirar. Té a veure amb el que més tard se’n dirà “usabilitat”. Els estímuls de l’entorn presenten uns invariants que poden ser detectats [les formes de la sensibilitat de Kant no s’ho poden inventar tot, els òrgans de la sensibilitat han evolucionat per adequar-se als invariants de la realitat]. Més que no pas basar-se en un model o imatge mental interior, la percepció es construiria a partir de la interacció amb l’entorn.
• Pinillos, resposta perceptiva:”Una percepció és una resposta amb la mateixa entitat psicològica, si no més, que la reacció muscular que es vulgui. El que és, a desgrat de conductistes, és una resposta interior, o millor dit, un acte d’experiència, que el cas de la percepció pot tenir caràcter de resposta, i en de la imaginació i el pensament pot tenir-lo de proposta.”[tindrà caràcter de resposta ja que és la reacció a un input sensible (H1600), reacció que es fa d’una manera o altra segons l’aprenentatge perceptiu. La sortida del procés perceptiu -patró xarxa- pot ser l’entrada per un altre procés.] [Podríem parlar doncs de resposta perceptiva (H1930) com al resultat del procés pel qual les dades sensibles activen un patró estable o esquema. No només tindrem respostes estrictament perceptives en el sentit de la formació d’imatges corresponents a objectes externs, sinó també respostes afectives que correspondran a la formació d’estats afectius determinats].
• Representacions distribuïdes i esquema a Parallel Distributed Processing.

Qüestions

Epistemologia
[Els sentits i la percepció, són un accés a la realitat tal com és?]
Antiguitat: Empèdocles, Demòcrit i Epicur van proposar que la percepció consistia en la interacció dels elements o àtoms emesos pels objectes, amb els òrgans del cos. Plató contraposava el coneixement de veritats matemàtiques i morals amb la informació imperfecta dels sentits. Aristòtil identifica matèria i forma i estableix com els òrgans capten la forma dels objectes. Els estoics ho van comparar amb la impressió que un segell deixava en una tauleta de cera. Els escèptics van remarcar que els sentits ens poden enganyar i que cal suspendre els judicis [fins a fer més proves?].
Moderna. Locke (1632–1704), la ment és una tabula rasa i tot el coneixement arriba a través dels cinc sentits. Hume (1711–1776) indica que rebem impressions a través dels sentits i formem idees a partir d’elles, però no podem afirmar gaire res del cert [si el sol sortirà demà]. Thomas Reid (1710–1796) s’adhereix a una filosofia del sentit comú i “direct realism” donant per bo el que ens dóna la percepció. Descartes  (1596–1650) parteix del dubte sobre el que ens arriba pels sentits i afirma que el coneixement vertader només arriba per la raó. Spinoza i Leibniz insistiran en l’existència d’idees innates que no hem rebut pels sentits. Kant a la filosofia crítica explica les idees innates com a [incrustades] en la nostra sensibilitat.
Contemporània. La fenomenologia de Husserl voldria centrar-se en l’experiència subjectiva i no en la discussió metafísica [però no aclareix res]. El pragmatisme de Peirce, William James i Dewey remarquen que el que compta és si la idea que tenim sobre el món tal com ens la donen les percepciosn, funciona o no, si ens permet predir i actuar sobre ell.  [un cop prenem les precaucions necessàries per evitar unes poques il·lusions òptiques, de què serveixen les distincions entre realitat en sí i realitat fenomènica?]

Informació vs experiència
L’experiència de la qualitat sensible, juntament amb les emocions, aporta un component que va més enllà de la simple informació. Cervell: Consciència i qualia. Els exemples en la filosofia de la ment.

Notes
(2010411 sensacions i emocions [les experiències rarament deuen ser informació sensorial pura, un color, una olor; deuen anar lligades a plaer-desagradable i records biogràfics.
[El palau de la memòria] [ què passa quan pensem, veiem imatges? potser escenes? escoltem la nostra veu en un monòleg interior? NY
[Edmund Burke fa un repàs de tots els sentits i els efectes que tenen quant a la bellesa i el sublim]

La vida humana :   L’experiència humana   El cos humà  Cervell, Xarxa neuronal  |  Psicologia  |  Vides humanes

Introducció i història     Vigília i son    Sensacions i percepció   Aprenentatge i memòria    Intel·ligència, imaginació     Afectivitat, motivació    Desenvolupament     Personalitat    Psicologia social    Salut mental

Introducció, Història

Introducció  PENDENT  desenvolupament, personalitat, patologies i teràpia, psicologia social?

[visió global ànima a la filosofia clàssica, invscons]

[veure que a cada apartat hi ha un inventari de partida]

Història de la psicologia

Vigília, son, inconscient, somnis

Vigília, son, consciència, inconscient

Despert, adormit, ritme circadiari    Atenció   El son  l’inconscient  Corrent de consciència  la vida de la ment  Articles

Somnis
Introducció. Els somnis en les cultures. Interpretació. Somnis lúcids. Diaris. Art, literatura, cinema, La qüestió somni/realitat.

Sensacions i percepció

Receptors sensacions (interfase)  Percepció: Introducció, les dimensions del món, la percepció de la realitat. Qüestions

Aprenentatge i memòria

Aprenentatge  i condicionament[Pavlov, Skinner, Watson]

Introducció    |    Instints, conducta heretada   |  Condicionament clàssic, operant. Aprenentatge perceptiu. Aprenentatge social per imitació. Aprenentatges complexos. Piaget: acomodació i assimilació.

Memòria

Introducció    Filosofia    Psicologia   Tipus i neurologia    Model   Memòria i estat mental    Vida humana com a memòria canviant   Memòria col·lectiva   Altres

Intel·ligència, Imaginació

Intel·ligència

Introducció   |   Filosofia     | Intel·ligència en animals    AI    |    Tests d’intel·ligència    |  Teories  Psicologia    |     Preverbal : joc, somni, ritu, dibuix, imaginació   |   Llenguatge    |    Pensament i solució de problemes     Discussió: l’estupidesa

Imaginació: Introducció    Filosofia     Psicologia      Discussió

Afectivitat i motivació

Afectivitat

Introducció  |   Emocions a la filosofia i literatura   |  Teories psicologia   |   Neurologia, plaer i dolor  Dolor, Plaer, homeostasi |  Aspectes i funcions  |  Emocions, sentiments, estat d’ànim i temperament  |  Classificació   riure, ansietat  |   Regulació  |  Emocions al món   |    Qüestions       // (Experiència afectiva: Emocions i sentiments )   Un museu de les emocions

Motivació

Definicions. Components. Tipus (Maslow). Teories. Discussió, Acràsia, Llibertat.

Desenvolupament

Introducció  |   Herència i medi   |   Teories d’estadis cognitiu, afectiu i moral | Desenvolupament físic
Desenvolupament cognitiu   |  Llenguatge   |  Percepció del món i de si mateix
Emocions  i etapes psicosocials, Freud, Erikson   |   Discussió     |   Museu

Personalitat

Introducció  |   Models històrics 4 temperaments, frenologia   |    Somatotipus   |   La psique com a conjunt de forces    |    Teories de trets i tests: Allport   MMPI   Cattell  Eysenck  Myers-Briggs    OCEAN  PID-5 |   Aspectes: Herència i medi    Variació al llarg de la vida    Emocions i caràcter  Lloc de treball     Trastorns   Psicologia social   |   Personalitats artificials  Agents de conversa   NPC en jocs  |  Discussió: Què explica una persona. la idea de subjecte. Dimensió confiança-gratitud/temor-enveja  |   Museu

Psicologia social

• Introducció  Història
• [Grups i relacions]:  Influència social, conformisme i obediència    Dinàmica de grups i sociometria   Relacions interpersonals   Altruisme/agressió      Teràpia sistèmica familiar
• [ Pertinença a un grup, identitat, biaixos]:  Actituds, persuasió i canvi d’opinió    Identitat de grup i prejudicis     Cognició social i biaixos  Xarxes socials, bombolles
• [Com pensem els altres i nosaltres mateixos]   Cognició social i atribució de causes  Autoconcepte   
• Neurologia,  Discussió: avantatge evolutiu, situacionisme

Salut mental

 413 Psicologia 

visió invscons

input – memòria i procés – resposta

a nivell subsimbòlic, simbòlic, persona, que correspondria una mica a: procés PDP, conducta seqüencial, vida narrativa

una xarxa

Introducció

Objecte
[La psicologia estudia “la conducta humana”, segons la definició de la Britànica el 1990, i “la conducta i la ment humana” segons la wikipedia el 2024. Recullen informació des de fora. Aquesta inclou , sense tenir en compte els informes en primera persona.l’home des de fora + xarxa  neuronal, no introspectiu sentits a cavall delsdos.

model invscons: input – sistema – output : que modifica l’entorn i el propi sistema

utilitat:

Tests
Salut mental
Educació
Feina
Militar
Salut i benestar, cnavi social

on van els somnis i l’inconscient?

veure article psicologia per escoles i àrees

Ha

fins s 19 és mig filosofia

s19 psicologia

Psicologia

sentits, sensibilitat.
Percepció [aquí els estudis, que prenen com a punt d partida l’experiència] [invscons, subsimbòlic, simbòlic ]. Atenció, son i vigília. ampliació a xarxes neuronals. no solapar amb invsbiom. el son [el descobriment del subconscient]

aprenentatge. [desenvolupament, herència i medi]

pensament i llenguatge.  les facultats de l’intel·lecte. Simon Vouet alegoria intel·lecte, voluntat, memòria, 1640. [article ny sobre perquè no som racionals. problema de weakness of will]

motivació i emocions

Personalitat

exposicio

cervell

jeff hoke: el teatre de la ment,. architecture of imagination, mental modelling

41 la vida humana   |  El son   A733 El dormitori  el vol del llit  els meus somnis

Introducció. Els somnis en les cultures. Interpretació. Somnis lúcids. Diaris. Art, literatura, cinema, La qüestió somni/realitat.

Introducció

[En l’estat de son es poden tenir somnis, representacions d’objectes i situacions no percebudes directament. No es tracta de la imaginació anticipadora que acompanya la predicció del futur o l’elaboració d’una situació hipotètica. La realitat que es construeix en el somni és produïda fora de la consciència. Per això, fins que no s’establí l’existència d’un substrat inconscient, podien ser vistos com quelcom extern al subjecte. Els endevins grecs creien que els somnis eren missatges que venien “de fora” (Cirlot). Respon doncs a situacions afectives i són solucions als problemes del subjecte, o temors que en el pla conscient no s’ha atrevit a formular.]

(WK) Un somni seria una “successió d’imatges, idees, emocions i sensacions que passen involuntàriament a la ment durant certs estadis del son”. Els humans passaríem unes dues hores somniant cada nit. Cada somni amb una durada de 5 a 20 minuts. ” [no és com una experiència completa de viure en un món imaginari?]. Els somnis recordats sembla que passen majoritàriament a la fase REM. Com que això també s’observa en mamífers, s’especula que els animals també podrien dormir.

[Obtenim informació sobre els somnis a partir del que es recorda en despertar.] (Brit) Els informes de subjectes de laboratori són d’unes 100 paraules. Un 35% dels enquestats reporten haver tingut un somni la nit anterior.
L’escenari acostuma a ser una variació del quotidià que coneix el subjecte. Els episodis són inconnexes, podem estar en un escenari i al cap d’un moment a una piscina [jo entrava a un lavabo i tot seguit era en un vagó de tren, juny 2024].
En l’estat de somnolència entrant o sortint del son, estat hipnagògic,  hi ha petits somnis que són menys elaborats i menys intensos dramàticament.  Malsons. A l’estadi 3 de son profund apareix una sensació de pes sobre el pit i certa ansietat. S’anomena Incubus [pintura de Dante Gabriel Rosetti]. Els nens es desperten de sobre aterroritzats, pavor nocturnus, i l’endemà no recorden res.

[Cirlot]
“El que el mite representa per un poble, una cultura o un moment històric, la imatge simbòlica del somni, la visió, la fantasia o l’expressió lírica, ho representen per una vida individual. L’inconscient fou proposat teòricament per Carus, Schopenhauer i Hartmann i establert experimentalment per Charcot, Bernheim, Janet, Freud i d’altres. Aquest “descobriment no fou sinó internalitzar un domini que abans de suposava exterior a l’home. Per exemple, els endevinaires grecs creien que els somnis venien “de fora”.

“En el somni l’ésser humà es posa en contacte amb les seves aspiracions més profundes, amb les lleis de l’ordre geomètric o moral de l’univers, i també amb la sorda agitació de l’inferior”. En els somnis es barregen els grans arquetipus amb residus d’imatges de caràcter existencial sense valor simbòlic com puguin ser records o expressions del fisiològic. Els símbols onírics no són diferents dels símbols mítics. Passa que el nivell dels somnis és diferent segons les diferències d’intensitat (sentiments, generositat) i de qualitat (formació intelectual i moral). L’afirmació de Freud que “tot somni és un desig reprimit” es pot mantenir ja que els nostres anhels són un índex de les nostres aspiracions i possibilitats, ja sia desigs sexuals com el desig d’integrar-se en el cosmos. I per tant els somnis reflectiran problemes sexuals o grans visions còsmiques.

Atonia REM
Durant l’estadi REM hi ha una paràlisi muscular gairebé completa. El cos es desconnecta del cervell de manera que no intentarem dur a terme les accions dels somnis. així evitaríem fer-nos mal. La desconnexió es basa en una reducció dels neurotransmissors de norepinephrina, serotonina i histamina.  La protuberància anular, o pont troncoencefàlic envia senyals que inhibeien les neurones motores a la medul·la espinal,paralitzant els músculs voluntaris. Els músculs de la respiració i moviment ocular segueixen actius.
Segons una investigació, no es tractaria de tallar el contacte amb el cos sinó en entendre el cos amb impulsos individualitzats (New Yorker)

Somnis en diferents cultures

L’experiència dels somnis en que sembla que vivim en un escenari diferent sense que el cos es mogui podria haver suggerit la noció d’una ànima separada del cos.

Orient
Tant els babilonis com els egipcis, descriuen somnis on una deitat o algú important, s’apareix per dictar què s’ha de fer. Per exemple Gudea que regnà a Lagash de 2144 a 2124 reconstruí el temple de Ningirsu per que se li va dir en un somni. Hi havia somnis “bons” enviats pels déus, i “dolents”, pels dimonis. Es conserva una col·lecció de somnis i la seva interpretació com a presagis,  el Iškar Zaqīqu.

Israel
A la Bíblia Jacob somnia una escala que puja al cel. Els somnis de Josep ie l Faraó (set anys de vaques grasses i set de vaques flaques). Déu s’apareix a Salomó en somnis oferint-li el que vol. Daniel veu els plans de Déu en somnis. Un àngel s’apareix a Josep en somnis per que no repudiï Maria i després per fugir a Egipte.

Hinduisme i budisme
El somni és un dels tres estats de l’ànima, juntament amb estar despert i el son (Upanishad  Mandukya als Vedes).
Al budisme, el mateix somni apareix diverses persones al mateix temps, o en diferents reencarnacions. Es descriuen al canon Pali i al Milinda Pañhā. Al Llibre Tibetà dels morts, els somnis és un dels sis estats.

Grècia
(Cosmogonia), els somnis (oneroi) eren fills de la Nit i podien ser enviats per Zeus com a Agamémnon a la Il·líada. Morfeu, fill de la Nit i del Son (Hipnos), tenia grans ales per viatjar a qualsevol lloc del món i adoptar qualsevol forma presentant-se en el somni. Antiphon va escriure un llibre sobre els somnis el s5 BCE. Hipòcrates creia  que podien informar de malalties. Plató al llibre IX de la República diu que els desigs reprimits com l’incest, assassinat, adulteri es manifesten el els somnis [com Freud!].  Aristòtil creia que es generaven per suplir activitats fisiològiques que no espodien completar durant elson, com mirar d’obrir els ulls. Ciceró descriu un llarg somni a Somnium Scipionis. Creia que estaven influits per fets i converses durant els dies precedents. Herodot era de la mateixa opinió.

Islam
Déu es revela a Mahoma en somnis. En un d’ells, el viatge de la nit, és dut a Jerusalem i després al cel.

Incubus i súcubes
Súcube: dimoni femení que s’apareix en somnis als homes per tenir-hi sexe i absorbir-los energies. En la tradició cabalística, Lilith, la primera dona d’adam s’hauria convertit en súcube. Incubus, dimoni que s’apareix en somnis a les dones.

Interpretació dels somnis

Els antics havien interpretat els somnis com a missatges sobre el destí, ordres enviades per déus, o profecies. Predir el futur basant-se en els somnis s’anomena oneiromància. Va ser practicat per totes les cultures antigues.

[Si no són missatges dels déus, o presagis sobre el futur, què ens diuen els somnis sobre nosaltres?] (WK)

Psicoanàlisi
Freud (1856-1939) A Traumdeutung (1900) i Jenseits des Lustsprinzips (1920) Freud proposa que els somnis es basen en fets del dia anterior i que resulten de posar en escena, contingut manifest, [es podria dir que segueixen la idea de catarsi dels drames grecs] un contingut latent de desigs i impulsos no satisfets que una censura interior vol reprimir (el superego). Sovint es tractaria de desigs dels quals no som conscients. En aquest sentit són una font  d’informació de la vida de l’inconscient i el subjecte no pot interpretar el somni sense l’ajuda de l’analista. Aquest identificaria com desplacem l’objecte de les nostres emocions, com condensem diverses idees. Si en els somnis realitzem els desigs, els somnis traumàtics serien l’excepció. Per Freud els somnis serien la principal via d’accés al subconscient. Es queixava de ser mal entès i acusat, sense fonament, de suggerir que tots els somnis tenien una base de desig sexual.
Les imatges que s’elaboren però, no són còpia del procés real sinó que estan codificades simbòlicament. El simbolisme oníric es basa, com el dels mites, en semblances entre diferents nivell de realitat (Cirlot, Durand). Els mecanismes que usem són: sublimació (desviar l’energia sexual cap a l’art o d’altres activitats), la fantasia, el desplaçament (el dit del nen substitueix el pit), la projecció (s’atribueix a un altre), la substitució, la regressió (retorn a una etapa anterior) o la repressió. Amb la condensació, moltes idees latents són condensades en una història curta. La finalitat d’aquests mecanismes d’elaboració del somni és obtenir una expressió que esquivi la censura. Els objectes més deformats són els que més ens interessen i més canviem. Així “certes antítesis poden ser tractades com a identitats, i associacions extrínseques com la contigüitat en l’espai i el temps, es podran substituir per associacions intrínseques com similitud, identitat i causalitat.
A l’hora d’interpretar-lo (Freud, IS, p.365) caldrà definir si s’ha de prendre en sentit positiu o negatiu (relació antinòmica), si s’ha d’interpretar històricament com a reminiscència, si és simbòlic o literal.

A “La interpretació dels somnis” s’esmenten uns cassos típics:

• i) Vergonya davant la pròpia nuesa. (Record de quan anàvem nus essent infants [?]. Relació amb “El vestit nou de l’emperador” [Adam i Eva nus, por a mostrar la nostra intimitat?].
• ii) La mort de persones estimades. (Alguna vegada se n’havia desitjat, efectivament, la mort). Relació amb el mite d’Edip.
• iii) Angoixa davant d’un examen que es pot suspendre.
• iv) Els objectes allargats, bastons, campanars, armes com espases, són símbols dels genitals masculins.
• v) Els estoigs, capses, calaixos i estufes corresponen al cos femení.
• vi) Simbolització dels genitals masculins per persones i dels femenins per un paisatge. [Això ho he viscut personalment: jo caminant per la muntanya ondulada és com si acaronés o penetrés el cos femení.]
• vii) Pujar i baixar escales simbolitza el coitus.
• viii) (p.393) Arreglar un ram de flors en el centre d’una taula, lliris, violetes i clavells (carnation) simbolitzaria la puresa virginal (lliris), el masculí (violeta=violació) i l’acte sexual.

Jung (1875-1961). Creia les persones que apareixen als somnis representen diferents aspectes del subjecte. Per exemple, si apareix n assassí, aquesr representaria els impulsos homicides del subjecte. Els arquetipus de l’inconscient col·lectiu apareixerien al somni simbolitzats per personatges, animals o objectes. Els impulsos reprimits identificats per Freud correspondrien a la idea d’ombra de Jung.  Els somnis no serien només la posada en escena de satisfacció de desigs, podrien contenir records, plans, idees filosòfiques, fantasies. La nostra vida inconscient seria tan important com la conscient. Jung indicarà que en els somnis apareixen símbols comuns als mites. Es tracta dels arquetipus que serien comuns a la naturalesa humana. Entre ells hi ha la mare, l’heroi, el femení.

Hall
Entre 1940 i 1985 Calvin S. Hall va recollir més de 50.000 informes de somnis que codificà segons un conjunt de paràmetres:

• Personatges
• Interaccions socials: Agressió, amistat, sexualitat
• Activitats (caminar, parlar, pensar)
• Èxit o fracàs
• Sort o mala sort
• Emocions
• Escenaris
• Objectes

L’emoció més comuna era l’ansietat, i en general les negatives eren més comunes que les positives. Els somnis sexuals no serien més d’un 10% i es presenten sobretot en adolescents. Els casos confirmen la competència amb el progenitor del mateix sexe, d’acord amb l’especulació de Freud. La seva teoria és que es tracta d’un procés cognitiu. [il·lustrar un pensament?]. Més info a The Quantitative study of dreams.

Altres
El 1970s  Ann Faraday va popularitzar la interpretació dels somnis. Aquests serien escenificacions de preocupacions que haurien aparegut els dies anteriors. Neurobiologic: Allan Hobson suggereix que les ones beta dels somnis generen senyals aleatoris al córtex i aleshores el cervell construeix una escenificació per donar-hi sentit [no explica la correlació amb esdeveniments o preocupacions dels dies anteriors.]
(Directori sobre somnis). Repàs de les categories més comunes:  Perseguit, Caiguda, Volar, nu, perdut, dents, examen, mort, casa, diner, sexe, noves habilitats, embaràs, guerra, aigua.
Ian Wallace: 9 tipus de somni més comuns: una cambra sense usar, un vehicle fora de control, caure, volar, un examen pel qual no estem preparats, nu en públic, ganes de fer pipí sense trobar lavabo, ens cauen les dents, em persegueixen.

Somnis lúcids

El subjecte arriba a adonar-se que està somniant i no només és testimoni del somni sinó que pot arribar a controlar què passa. Però l’atonia REM, la incapacitat de moure els membres, segueix vigent.

Són coneguts des de l’antiguitat. Tant l’hinduisme amb el ioga nidra com el budisme tibetà, el practicaven. Aristòtil, Galè i Sant Agustí l’esmenten. El metge i filòsof Sir Thomas Browne (1605–1682) descrivia com muntar-se un espectacle per a ell mateix (Religio Medici).  El 1867 el Marie-Jean-Léon, Marquis d’Hervey de Saint Denys va publicar anònimament Les Rêves et Les Moyens de Les Diriger; Observations Pratiques. El 1913 el psiquiatre holandès  Frederik van Eeden el 1913 introdueix el terme “somni lúcid”.  El  1980 Stephen LaBerge que acabaria fundant el Lucidity Institute a la universitat de Stanford fa experiments per comparar la percepció del temps, comptar o cantar durant somnis lúcids. Els somnis tindrien lloc en la fase REM. Paul Tholey, va entrenar una sèrie de subjectes a pensar que la seva vida era un somni, de manera que en els somnis també fossin conscients que estaven somniant. 

Dormio. El MIT ha desenvolupat un dispositiu portàtil que detecta en el moment en que passem a l’estat hipnagògic i aleshores envia paraules o frases per dirigir el somni. Si detecta que ens despertem ens dirigeix cap adormir altra vegada. En despertar-se es comparen els somnis amb les indicacions. Podria servir per estimular la creativitat, solucionar problemes, o teràpies. (MIT Targeted Dream Incubation Dormio, Nature)

BBC, com arribar a ser un somniador lúcid. 2024 Tècniques: Anotar els somnis. Identificar temes que es repeteixen. Acceptar la lògica dels somnis. Llevar-se d’hora i tornar al llit.  (Wired).

Diaris de somnis

Llista.
Georges Perec, La boutique obscure. Insomniac Dreams. Nabokov, Vladimir Vladimirovich,Barabtarlo, Gennady

Leonardo da Vinci els esmenta als seus diaris. William Blake, somnis i visions místiques. Carl Jung, El llibre vermell (Liber Novus), Sigmund Freud comenta alguns dels seus somnis a Traumdeutung. André Breton’s “Nadja”. Lou Andreas-Salomé’s, diari de somnis. Karen Blixen.  Anaïs Nin’s Diaries. La col·lecció de somnis d’alemanys durant el nazisme, compilada per Charlotte Beradt

Somnis en l’art

1500 Nicolas Dipré. El somni de Jacob

1518 Raffaello. El somni de Jacob

1544 Battista Dossi. Die Nacht der Traum. 1544. Gemälde Galerie Alte meister. Dresden. Somnus, el déu del son ruixa la dorment amb aigua del Leteu, el riu de l’oblit.

1814 Hokusai El somni de la dona del pescador

1944 Dalí Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans de despertar-se

Literatura

sVIII BC Homer Els somnis

1399 Bernat Metge. Lo somni

1499 Francesco Colonna. Hypnerotomachia Poliphili

1635 Calderón de la Barca. La vida es sueño

1865 Lewis Carroll, Alice in Wonderland. Through the Looking Glass.

1926 H. P. Lovecraft

1940 José Luis Borges. Las ruinas circulares

1965 Philip K. Dick The Three Stigmata of Palmer Eldritch

1967. Cortázar. Noches en los ministerios de Europa, la noche boca arriba

1979 Michael Ende. La història inacabable.

Cinema

[la possibilitat de viure a dos móns, el real i el dels somnis on tot és possible, dóna molt de joc en el cinema]

The Lathe of Heaven (1980). A Nightmare on Elm Street (1984), Wes Craven. Dreamscape (1984), Joseph Ruben.

The Cell (2000), Tarsem Singh. Waking Life (2001), Richard Linklater. Mulholland Drive (2001), David Lynch. Vanilla Sky (2001), Cameron Crowe. Eternal Sunshine of the Spotless Mind (2004), Michel Gondry. The Fall (2006), Tarsem Singh. The Science of Sleep (2006), Michel Gondry. Paprika (2006), Satoshi Kon.

Inception (2010), Christopher Nolan.

La qüestió dels somnis

The Dream argument, com podem saber si estem desperts o somniant?

Zhuangzi
Al text taoista del Zhuangzi, s’explica que una vegada Zhuang Zhou somià que era una papallona que volava feliç i no sabia que era Zhuang Zhou. Aleshores es va despertar i allà estava el sòlid Zhuang Zhou. Però, era de debó el Zhuang Zhou que havia somiat que era una papallona? o era una papallona somiant que era Zhuang Zhou?
He who dreams of drinking wine may weep when morning comes; he who dreams of weeping may in the morning go off to hunt. While he is dreaming he does not know it is a dream, and in his dream he may even try to interpret a dream. Only after he wakes does he know it was a dream. And someday there will be a great awakening when we know that this is all a great dream. Yet the stupid believe they are awake, busily and brightly assuming they understand things, calling this man ruler, that one herdsman—how dense! Confucius and you are both dreaming! And when I say you are dreaming, I am dreaming, too. Words like these will be labeled the Supreme Swindle. Yet, after ten thousand generations, a great sage may appear who will know their meaning, and it will still be as though he appeared with astonishing speed.

Alguns mestres budistes assenyalen que tot el que ens arriba pels sentits és com un gran somni [contraposat a què? què seria real? Podem distingir el “somni” que anomenem real per la seva continuïtat, per que no el controlem del tot, per que no passa entre intervals de somnolència. Mentre que la suposada realitat a la qual només tenen accés els mestres és una construcció teològica]

Occident
Plató ho planteja al Teetet (158b-d). Aristòtil a la Metafísica (1011a6). esl escèptics del sIII BCE, com Arcesilaus, Carneades i Philo de Larissa feien servir aquest argument per negar la possibilitat de coneixement cert.
1641 Descartes ho planteja a les meditacions metafísiques. Puc dubtar de tot menys que estic pensant. Cogito ergo sum. Locke va indicar que en elssomnis no patim dolor, o almenys, mai amb la mateixa intensitat que desperts.
Bertrand Russell assenyalà que els somnis presenten discontinuïtat i incoherències. [ invariants ]. Dennet afirma que no hi ha experiència dels somnis sinó que són pseudorecords que fabriquem quan ens despertem [aleshores, com és que només apareixen en estat de somnolència i tenen característiques molt diferents al somniar despert?]

Simulació jocs
[La versió moderna seria si estem vivint dins d’un joc]
Tron (1982). Abre los ojos (1997). Existenz (1999)
El 1999, The Matrix planteja que mentre estem connectats a tubs com gallines en una granja, els nostres cervells viuen una realitat simulada. El personatge Morfeu [que aquí no és el que ens du als somnis sinó qui ens desvetlla), ofereix a Neo la píndola blava, que el deixa sedat vivint en un món fictici, o la píndola vermella, que el situa al món real. En l’àmbit reaccionari de l’anomenada manosphere, la píndola vermella suposa adonar-se que la narrativa progressista vigent, que parla de patriarcat, és una mentida.

notes museu

(1) Experiència pròpia, hotel amb habitacions per dormir, escans mri, llibreta per anotar somnis.

(2)  teoria i història

(3) Somnis en la història,

(4) Somnis en la cultura, quadres, música

(5) Exposició immersiva,

Laboratori de somnis a Montreal, (Atlas Obscura, primera referència a un malson a Egipte)

The Stanford marshmallow experiment was a study on delayed gratification in 1972 led by psychologist Walter Mischel, then a professor at Stanford University. In this study, a child was offered a choice between one small reward provided immediately or two small rewards if they waited for a short period, approximately 15 minutes, during which the tester left the room and then returned. The reward was either a marshmallow or pretzel stick, depending on the child’s preference. In follow-up studies, the researchers found that children who were able to wait longer for the preferred rewards tended to have better life outcomes, as measured by SAT scores, educational attainment, body mass index (BMI), and other life measures. A replication attempt with a more diverse sample population over 10 times larger than the original study showed only half the effect size of the original study and suggested that economic background rather than willpower explained the other half of the variation.

Sobre la influència de les circumstàncies respecte de la força de voluntat, per exemple els resultats milloren si, tot i saber que tenen una llaminadura a l’abast, està tapada.

https://www.newyorker.com/magazine/2019/10/28/can-brain-science-help-us-break-bad-habits

L’experiment de Olds i Milner

https://en.wikipedia.org/wiki/Brain_stimulation_reward,  http://alfre.dk/the-pleasure-center/]

In 1953, James Olds and Peter Milner, of McGill University, observed that rats preferred to return to the region of the test apparatus where they received direct electrical stimulation to the septal area of the brain.[7] From this demonstration, Olds and Milner inferred that the stimulation was rewarding, and through subsequent experiments, they confirmed that they could train rats to execute novel behaviors, such as lever pressing, in order to receive short pulse trains of brain stimulation.[7] Olds and Milner discovered the reward mechanisms in the brain involved in positive reinforcement, and their experiments led to the conclusion that electrical stimulation could serve as an operant reinforcer.[7][8] According to B.F. Skinner, operant reinforcement occurs when a behavior is followed by the presentation of a stimulus, and it is considered essential to the learning of response habits.[9] Their discovery enabled motivation and reinforcement to be understood in terms of their underlying physiology, and it led to further experimentation to determine the neural basis of reward and reinforcement.[8] Since the initial discovery, the phenomenon of BSR has been demonstrated in all species tested, and Robert Heath similarly demonstrated that BSR can be applied to humans.

http://alfre.dk/the-pleasure-center/]

In a highly controversial experiment by Robert Heath in the 1950s, patients with violent tendencies had electrodes implanted in their brains in the hopes that stimulation would calm them down. Patients reported mild euphoric or pleasant feelings in response to the stimulus, but nothing close to the intense sensation that drove the rats to extreme behavior and exhaustion. These experiments were not specifically looking for areas of pleasurable brain stimulation, however, so it may be the case that targeting other areas or combinations of areas would result in a more intense sensation.

Either way, even without direct neural stimulation, we may still be susceptible to behavior analogous to that of the rat, continuously pushing a lever for more self-stimulation. Indeed, some scientists believe that addictions (such as alcohol or drug abuse) result from a reward deficiency syndrome, in which a deficiency in the brain’s reward centers results in a constant craving for relief in the form of substance abuse.

Experiment de càstig sota obediència

https://en.wikipedia.org/wiki/Milgram_experiment

The Milgram experiment on obedience to authority figures was a series of social psychology experiments conducted by Yale University psychologist Stanley Milgram. They measured the willingness of study participants, men from a diverse range of occupations with varying levels of education, to obey an authority figure who instructed them to perform acts conflicting with their personal conscience. Participants were led to believe that they were assisting an unrelated experiment, in which they had to administer electric shocks to a “learner.” These fake electric shocks gradually increased to levels that would have been fatal had they been real.

The experiment found, unexpectedly, that a very high proportion of men would fully obey the instructions, albeit reluctantly. Milgram first described his research in a 1963 article in the Journal of Abnormal and Social Psychology[1] and later discussed his findings in greater depth in his 1974 book, Obedience to Authority: An Experimental View.

The experiments began in July 1961, in the basement of Linsly-Chittenden Hall at Yale University,[4] three months after the start of the trial of German Nazi war criminal Adolf Eichmann in Jerusalem. Milgram devised his psychological study to answer the popular contemporary question: “Could it be that Eichmann and his million accomplices in the Holocaust were just following orders? Could we call them all accomplices?”[5] The experiment was repeated many times around the globe, with fairly consistent results.

Experiment de la presó de Stanford

https://en.wikipedia.org/wiki/Stanford_prison_experiment

The Stanford Prison Experiment was a 1971 social psychology experiment that attempted to investigate the psychological effects of perceived power, focusing on the struggle between prisoners and prison officers. It was conducted at Stanford University between August 14–20, 1971, by a research group led by psychology professor Philip Zimbardo using college students.[1] In the study, volunteers were randomly assigned to be either “guards” or “prisoners” in a mock prison, with Zimbardo himself serving as the superintendent. Several “prisoners” left mid-experiment, and the whole experiment was abandoned after six days. Early reports on experimental results claimed that students quickly embraced their assigned roles, with some guards enforcing authoritarian measures and ultimately subjecting some prisoners to psychological torture, while many prisoners passively accepted psychological abuse and, by the officers’ request, actively harassed other prisoners who tried to stop it. The experiment has been described in many introductory social psychology textbooks,[2] although some are beginning to exclude it because its methodology is questioned.

Article New Yorker

: caldria matisar la conclusió, no és simplement que tots portem un tirà o una víctima a dins sinó que certes condicions, com pot ser una presó, ens condueixen a comportar-nos d’una determinada manera.