De Humani Corporis Fabrica
Història de la humanitat. El llenguatge
(4 de juny de 2017) Ahir, quan conduïa durant hores, sol, per aquests paisatges meravellosos ( BCN Nordkapp ), em sentia una mica com si m’haguessin atorgat el privilegi de deixar-me explorar a mi tot sol un museu secret, una terra o un domini reservat. Anava mirant els noms dels pobles i pensava en la Toponímia, quants noms de llocs! els pobles, els rius, les muntayes, quàntes coses han estat identificades i etiquetades per l’home! 11 milions a geonames .
I quiants objectes, accions, estats d¡’ànim han estat identificats i etiquetats per diferents idiomes i cultures! L’etnologue referencia uns 7000 llenguatges amb uns 3000 mots cadascun, són 21 milions de mots!
El camí del saber. La idea del món. Weltanschauung
Nota:
Les Weltanschauung aniran a sistemes societat superestructura? o haurien de ser productes històrics? [ ho poso com una altra obra? és una barreja de ciència, filosofia i religió]
a cada època i civilització tenim certa idea de com n’és de gran el món i una estratègia de vida.
Cal tenir en compte que no serà homogènia, hi haurà els avançats, com Copèrnic i Gallileu, i els altres. Ara mateix tenim el movimetn flatearth. Podem fer uan estimació de quants n’hi ha de cada]
[tenim la moral teòric, per exemple la catòlica, la subjacent que hem de tenir una vida uai a facebook i instagram, i la real, que hia ha masturbació, prostitució, i capellans que abusen de nens] que estem apoltronats al sofà, ens posem fons de foto contemplatius a la natura a facebook però passem els caps de setmana al bar]
Quina és la idea general predominant sobre què hi ha i què podem esperar? Potser podríem dir que hi ha una part que encara s’adhereix a una visió religiosa, una part que s’adhereix a una visió científica, l’evolució de l’univers i de la vida, i segurament una gran part que es troba en una zona borrosa. No hi ha un temor per una fi del món propera com en el milenarisme; hi ha una preocupació pel canvi climàtic però no sabem o volem frenar el nostre nivell de consum. Hi ha unes desigualtats enormes entre països rics i pobres. I dins dels països rics, hi ha unes desigualtats enormes. El “precariat” ha substituït el “proletarietat”. La tecnologia de la informació sembla prometre un futur brillant, la bombolla de les startups, però l’escena acaba dominada pels 5 grans: Google, Apple, Facebook, Amazon. Ja no ens queden utopies i pensem que el futur serà pitjor que el passat.
S.XX.b
Comencem a adonar-nos que el planeta no és un sistema obert infinit i que el que fem té un impacte.
La filosofia és confusa i no aporta gaire. Avenços en el multiculturalisme i en el feminisme.
S.XX.a
Després de les dues grans guerres comencem a perdre l’esperança en el projecte il·lustrat, el progrés gràcies a la raó i la justícia. Però econòmicament és una època pròspera. el ’68 hi ha una nova revolta.
El comunisme com a societat sense classes s’estableix a Rússia el 1917 i el 1950 a Xina. Acaba essent una nova versió dels antics imperis.
Filosofia continental [que és un embolic que no aporta gaire, fenomenologia de Husserl, Heidegger), Filosofia del llenguatge i positivisme lògic [en el fons tampoc, és un apèndix de la ciència snse aportar una weltanschauung).
Freud tindrà influència i si abans la gent acudia al confessor per saber què fer, ara aniran al psicòleg per que els descobreixi de quins traumes s’han d’alliberar (una variant de l’autorealitzacio romàntica).
S.XIX
Explotar els recursos del planeta amb la raó i la tècnica (i explotar altres cultures).
Projectes diversos de socialisme utòpic. Revolta 1848.
Hegel: llegir la història com a desplegament alhora lògic i concret de l’Esperit. Versió marxista, la història condueix cap a la societat sense classes.
A nivell personal, l’ideal romàntic d’autorealització, el superhome Nietzsche. La vida ja no és un examen per aconseguir un bon lloc a la vida eterna sinó la possibilitat d’autorealitzar-se a través de l’obra, l’art, l’experiència del món.
s.XVIII
El projecte il·lustrat, el progrés gràcies a la raó, la ciència, la tecnologia i una moral independent de la religió.
Kant, el què podem conpeixer depèn de la nostra naturalesa, la llei moral ne mi, les idees que volem tenir sobre Déu i la finalitat.
S.XVII
El pensament modern inicia el trajecte a independitzar-se de la religió.
La ciència: model heliocèntric, Kepler, la dinàmica de Newton. La idea d’un home material, Lamettrie i Hobbes (Homo, homini lupus).
Descartes: cogito ergo sum, rs cogitans, res extensa. Leibniz i el racionalisme.
Empirisme, Locke i les dades dels sentits. Hume: crítica ala causalitat, a la idea del jo; la moral basada en les emocions.
Rousseau. La naturalesa, el contracte social
S.I-XVI
Fusió de la filosofia grega i la religió cristiana. Déu al món lunar perfecte, el món sublunar imperfecte. La vida aquí és només la rpeparació per la futura vida eterna a la qual accedirem sotmetent-nos a la guia moral de l’església.
Un Déu pare de tots. Jesús i el cristianisme. Assimilació per part de l’imperi romà.
Pensar el món. Filòsofs grecs. Idea del món dels quatre elements. Parménides. Plató i les idees, Aristòtil. Viure praticant la devoció als déus de la religió pública i mirant de pensar el món amb la raó. Es cataloguen els astres i s’entén el món lunar, la terra és rodona, el món sublunar.
Buda, la renúncia al desig per evitar el patiment.
Els déus de l’agricultura amb el cicle de les estacions, amb qui també negociem amb sacrificis. Els déus familiars dels avantpassats dels romans.
Un món “pla”, amb gran part desconeguda.
El Déu pastor a qui s’han d’oferir sacrificis.
El bosc, la selva, les forces animistes.
El camí del saber. Art
Si mirem al voltant trobem que coexisteixen edificis de diferents èpoques, temples grecs i romans, esglésies romàniques, gòtiques, barroques, edificis neoclàssics i modernistes, habitatges de l’Eixample, blocs austers del 50 i 60, la mediocritat dels ’70 imitant malament Le Corbusier, l’arquitectura cridanera dels ’90 i els 2000.
La imatge per consumir a la publicitat és fotografia, gairebé sempre retocada amb Photoshop. Al costat d’això, als museus hi coexisteix l’herència del passat, escultura clàssica, retaules romànics i gòtics, l’esplendor del primer renaixement (un primer retorn) , l’exploració del barroc, les respostes neoclàssiques de Poussin, els prerafaelites, els romàntics francesos, els impressionistes, la primera avantguarda, l’art concret, el vídeo art.
Sembla que hi hagi, d’una banda, els encàrrecs d’obra pública, tant en edificis com en programació de museus, i la subhasta de diner de la gent molt rica.
El vídeo art, els països que han recuperta l’economia fan grans edificis per acollir l’art, Art Basel, moltes direccions.
Després de la WWii, Le Corbusier
Primera avantguardua. Llibertat total i exploració. El cubisme de Picasso. L’abstracció de Mondriaan i després Rothko i Tàpies. Els universos personals de Klee i Miró. El surrealisme de Magritte i Dalí. [els clients seran rics cultes]
Als anys 30, l’austeritat i funcionalisme en arqutectura, Alvar Aalto, Mies Van der Rohe.
L’impressionisme. Nova exploració per reacció al classicisme, les sensacions (equivalent a Debussy en la música sense narració?) Monet, Degas, Cézanne, Van Gogh.
Els salons de l’acadèmia. Goya, Delacroix, Turner. Els classicisme de David. El romanticisme de Caspar Friedrich. Laorrain, Poussin [l’art té els encàrrecs dels nobles però l’artista es promociona ja als salons, ha nascut la crítica de l’art]
Els clients burgesos, l’art a Holanda. Ruysdael, Vermeer
L’exploració de forçar l’expressivitat en els cossos i en la llum, el barroc i el manierisme. Rembrandt. Caravaggio. [el barroc á moltes esglésies espanyoles amb la contrareforma, després que la reforma destruís moltes imatges denunciant-les com a idolatria]
La continuïtat amb el gòtic i la reecra ens donarà Dürer, Cranach, Miquel Àngel, la recerca de l’ordre matemàtic en l’arquitectura, Bramante, Palladio.
La tècnica de l’arc gòtic, el camí per naturalitzar la imatge i la representació.
Un recomençar? La iconografia religiosa romànica, Sant Climent de Tahüll. [els nobles i l’església són els clients]
Arquitectura civil romana, temples grecs, escultura grega
L’art primitiu a les coves
El camí del saber. La música
La música que acompanya les emocions, en cançons íntimes o en bandes sonores, la música que ens agrada per contemplar o analitzar, la música que ens agrada per moure’ns i ballar, tenim un univers sonor molt divers.
A les sales de concerts, seguim interpretant música antiga, barroca i romàntica, i una mica de música nova molt complexa. Les bandes sonores dels films incorporen elements de música moderna sense que ens sorprenguin. Al carrer i als estadis, hi ha músiques populars dels diferents països, cantants folk, ritmes electrònics, ritmes vulgars llatins, hip hop.
Apareix la música electrònica i el rock deixa les arrels de RnB, el pop, rock Simfònic. Kraftwerk, Pink Floyd, Queen. Comença el rap amb els DJ fent cut&paste i el hip hop.
“Acadèmia clàssica” sunvencionada per la CIA produeix música complicada.
Igual que amb la música ocidental a primers del XX, després de la WWII se separa el jazz “culte” que des d’un bebop encara ballable anirà evolucionant cap al freejazz i música intelectual, del jazz popular que anirà cap al RnB, d’on sortirà el rock n roll, el Soul i la Motown. L’originalitat dels Beatles.
[Els discos i la ràdio, la música ja arriba a tothom] El jazz, la trobada entre Àfrica i la tradició occidental. Blues i New Orleans. Louis Armstrong. Les big bands de Basie i Ellington. Gospel.
Explorar. Separació forta entre música culta i música popular. Els pomes simfònics de Mahler. Les atmòsferes de Debussy i Satie (música sense narrativa melòdica). La música atonal de Schönberg. Stravinsky. Música de cafè concert (música lleugera ” blanca”).
Romanticisme. El músic independent (patrons i públic). mateixes formes, piano, cambra, simfonies i el poema simfònic, piano virtuosístic, lieder de Schubert. Beethoven, Schubert, Schumann, Brahms, Chopin, Mendelsshon. Òpera Rossini, Verdi, Wagner. Valsos de Strauss [la música de ball seguirà cap al jazz i el rock, la música d’emocions a les bandes sonores]
Clàssic. Hi comença a haver un públic burgès [música per als patrons i pel públic]. Sales de concert públiques. Sonates, simfonies, concerts, música de cambra, teclat (el piano com a nou instrument). Haydn. Mozart.
Barroc. Les suites de danses cultes (Alemanda, Bourrée minuet sarabanda). Virtuosisme Concerti grossi. Òpera amb lña simfonia com a primer moviment. Bach. Vivaldi. Música teòrica en les fugues. [música per als nobles i prínceps alemanys, i bisbes].
Explorar la polifonia. Palestrina. Música instrumental: Gabrieli, el consort. Òpera Monteverdi. Ortiz. Dowland. [música per a l’eslésia i els palaus]
Música per la pregària religiosa: el cant gregorià, danses. Cançons dels trobadors.
Danses amb flautes i timbals, recitals de poesia amb la lira
La música ètnica
42cn El camí del saber. Les narratives
Les sèries de TV
El cinema, teatre i òpera més residuals
llibres per a masses bestsellers com a entreteniment, història, policíaca, drama personal. Literatura
Cinema: 1930-1950: Bèliques, musicals, aventures, drama
Modernitat. Proust. Joyce
El primer cinema: èpica, avenures, comèdia
Teatre de crítica social: Ibsen. Strindberg. Brecht
El realisme del s.XIX Dickens. Flaubert. Tolstoi. Dostoievski.
La novel·a romàntica. Jane Austen. Stendhal Le Rouge et le Noir.
La novel·la burgesa: Pamesa i Clarissa de Richardson. El jove Werther de Goethe.
Robinson Crusoe, Els viatges de Gulliver
Dante. La Divina Comèdia. Cervantes, El Quijote. Shakespeare. Teatre
èpica i novel·la de cavalleria
els grecs: Homer, la tragèdia, lírica
les cançons i la poesia
Proust. À la recherche du temps perdu
Du côté de chez Swann
La reconstrucció del jo en despertar
À l’ombre des jeunes filles en fleurs
Le côté de Guermantes I i II
Sodome et Gomorrhe
La Prisonnière
Du coté de chez Swan
Despertar
Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire: “je m’endors.”
[…]
Mais il suffisait que, dans mon lit même, mon sommeil fût profond et détendit entièrement mon esprit; alors celui-ci lâchait le plan du lieu où je m’étais endormi et, quand je m’éveillais au milieu de la nuit, comme j’ignorais où je me trouvais, je ne savais même pas au premier instant qui j’étais; j’avais seulement dans sa simplicité première le sentiment de l’existence comme il peut frémir au fond d’un animal; j’étais plus dénué que l’homme des cavernes; mais alors le souvenir –non encore du lieu où j’étais, mais de quelques-uns de ceux que j’avais habités et où j’aurais pu être- venait à moi comme un secours d’en haut pour me tirer du néant d’où je n’aurais pu sortir tout seul; je passais en une seconde par-dessus des siècles de civilisation, et l’image confusément entrevue de lampes à pétrole, puis de chemises à col rabattu, recomposait peu à peu les traits originaux de mon moi.
La madeleine
Il y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n’était pas le théâtre et la drame de mon coucher, n’existait plus pour moi, quand un jour d’hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j’avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d’abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d’une coquille de Saint-Jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d’un triste lendemain, je portai a mes lèvres une cuillerée du thé où j’avais laissé s’amollir un morceau de madeleine. Mais à l’instant même où la gorgée mêlée de miettes de gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif a ce qui se passait d’extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m’avait envahi, isolé, sans la notion de sa cause. Il m’avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa breveté illusoire, de la même façon qu’opère l’amour, en me remplissant d’une essence précieuse: ou plutôt cette essence n’était pas en moi, elle était moi. J’avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel. D’où avait pu me venir cette puissante joie? Je sentais qu’elle était liée au goût du thé et du gâteau, mais qu’elle le dépassait infiniment, ne devait pas être de même nature.
Il y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n’était pas le théâtre et la drame de mon coucher, n’existait plus pour moi, quand un jour d’hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j’avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d’abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d’une coquille de Saint-Jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d’un triste lendemain, je portai a mes lèvres une cuillerée du thé où j’avais laissé s’amollir un morceau de madeleine. Mais à l’instant même où la gorgée mêlée de miettes de gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif a ce qui se passait d’extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m’avait envahi, isolé, sans la notion de sa cause. Il m’avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa breveté illusoire, de la même façon qu’opère l’amour, en me remplissant d’une essence précieuse: ou plutôt cette essence n’était pas en moi, elle était moi. J’avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel. D’où avait pu me venir cette puissante joie? Je sentais qu’elle était liée au goût du thé et du gâteau, mais qu’elle le dépassait infiniment, ne devait pas être de même nature.
Albertine disparue
Ésser amfibi
Mais un médecin de l’âme qui m’eût visité eût trouvé que pour le reste, mon chagrin lui-même allait mieux. Sans doute en moi, comme j’étais un homme, un de ces êtres amphibies qui sont simultanément plongés dans le passé et dans la réalité actuelle, il existait toujours une contradiction entre le souvenir vivant d’Albertine et la connaissance que j’avais de sa mort.
Le temps retrouvé
Les transformacions del jo, morts parcials
Si l’idée de la mort dans ce temps-là m’avait, on l’a vu, assombri l’amour, depuis longtemps déjà le souvenir de l’amour m’aidait à ne pas craindre la mort. Car je comprenais que mourir n’était pas quelque chose de nouveau, mais qu’au contraire, depuis mon enfance j’étais déjà mort bien des fois. Pour prendre la période la moins ancienne, n’avais-je pas tenu à Albertine plus qu’à ma vie? Pouvais-je alors concevoir ma personne sans qu’y continuât mon amour pour elle? Or je ne l’aimais plus, j’étais, on plus l’être qui l’aimait, mais un être différent qui en l’aimait pas, j’avais cessé de l’aimer quand j’étais devenu un autre. Or je ne souffrais pas d’être devenu cet autre, de ne plus aimer Albertine; et certes ne plus avoir un jour mon corps ne pouvait me paraître en aucune façon quelque chose d’aussi triste que m’avait paru jadis de ne plus aimer un jour Albertine.
La vida de debó és la literatura
[p. 257]
La vraie vie, la vie enfin découverte et éclaircie, la seule vie par conséquent réellement vécue, c’est la littérature; cette vie qui, en un sens, habite à chaque instant chez tous les hommes aussi bien que chez l’artiste. Mais ils ne la voient pas, parce qu’ils ne cherchent pas à l’éclaircir. Et ainsi leur passé est encombré d’innombrables clichés qui restent inutiles parce que l’intelligence ne les a pas “développés”. Notre vie, et aussi la vie des autres; car le style pour l’écrivain, aussi bien que la couleur pour le peintre, est une question non de technique mais de vision. Il est la révélation, qui serait impossible par des moyens directs et conscients, de la différence qualitative qu’il y a dans la façon dont nous apparaît le monde, différence qui, s’il n’y avait pas l’art, resterait le secret éternel de chacun. Par l’art seulement nous pouvons sortir de nous, savoir ce que voit un autre de cet univers qui n’est pas le même que le nôtre, et dont les paysages nous seraient restés aussi inconnus que ceux qu’il peut y avoir dans la lune.
La vida de debó és l’elaboració de la sensació, no pas l’abstracció ni la posició
[p. 258]
Ce travail de l’artiste, de chercher à apercevoir sous de la matière, sous de l’expérience, sous des mots quelque chose différent, c’est exactement le travail inverse de celui que, à chaque minute, quand nous vivons détourné de nous-même, l’amour-propre, la passion, l’intelligence, et l’habitude aussi accomplissent en nous, quand elles amassent au-dessus de nos impressions vraies, pour nous les cacher entièrement, les nomenclatures, les buts pratiques que nous appelons faussement la vie. En somme, cet art si compliqué est justement le seul art vivant. Seul il exprime pour les autres et nous fait voir à nous-même notre propre vie, cette vie qui ne peut pas s’”observer”, dont les apparences qu’on observe ont besoin d’être traduites et souvent lues à rebours et péniblement déchiffrées. Ce travail qu’avaient fait notre amour-propre, notre passion, notre esprit d’imitation, notre intelligence abstraite, nos habitudes, c’est ce travail que l’art défera, c’est la marche en sens contraire, le retour aux profondeurs où ce qui a existé réellement gît inconnu de nous, qu’il nous fera suivre. ET sans doute c’était une grande tentation que de recréer la vraie vie, de rajeunir les impressions. Mais il fallait du courage de tout genre, et même sentimental. Car c’était avant tout abroger ses plus chères illusions, cesser de croire a l’objectivité de ce qu’on a élaboré soi-même, et, au lieu de se bercer une centième fois de ces mots: “Elle était bien gentille”, lire au travers: “J’avais du plaisir à l’embrasser”.
Les impressions afloren pel dolor [o la nostàlgia]
[p. 259]
[…] (car, si peu que notre vie doive durer, ce n’est que pendent que nous souffrons que nos pensées, en quelque sorte agitées de mouvements perpétuels et changeants, font monter comme dans une tempête, à un niveau d’où nous pouvons la voir, toute cette immensité réglée par des lois, sur laquelle, postés à une fenêtre mal placée, nous n’avons pas vue, car le calme du bonheur la laisse unie et à un niveau trop bas; peut-être seulement pour quelques grands génies ce mouvement existe-t-il constamment sans qu’il y ait besoin pour eux des agitations de la douleur; encore n’est-il pas certain, quand nous contemplons l’ample et régulier développement de leurs oeuvres joyeuses, que nous ne soyons trop portés à supposer d’après la joie de l’oeuvre celle de la vie, qui a peut-être été au contraire constamment douloureuse)
[… p. 261 nota]
Chaque personne qui nous fait souffrir peut être rattachée par nous à une divinité dont elle n’est qu’un reflet fragmentaire et le dernier degré, divinité (idée) dont la contemplation nous donne aussitôt de la joie au lieu de la peine que nous avions. Tout l’art de vivre, c’est de ne nous servir de personnes qui nous font souffrir que comme d’un degré permettant d’accéder à leur forme divine et de peupler ainsi joyeusement notre vie de divinités.
La realitat, expressada després del silenci
[p. 260]
Et quand nous aurons atteint la réalité, pour l’exprimer, pour la conserver nous écarterons ce qui est différent d’elle et que ne cesse de nous apporter la vitesse acquise de l’habitude. Plus que tout j’écarterais ces paroles que les lèvres plutôt que l’esprit choisissent, ces paroles pleines d’humour, comme on ne dit dans la conversation, et qu’après une longue conversation avec les autres on continue à s’adresser facticement à soi-même et qui nous remplissent l’esprit de mensonges, ces paroles toutes physiques qu’accompagne chez l’écrivain qui s’abaisse à les transcrire le petit sourire, la petite grimace qui altère à tout moment, par exemple, la phrase parlée d’un Sainte-Beuve, tandis que les vrais livres doivent être les enfants non du grand jour et de la causerie mais de l’obscurité et du silence. Et comme l’art recompose exactement la vie, autour des vérités qu’on a atteintes en soi-même flottera toujours une atmosphère de poésie, la douceur d’un mystère qui n’est que le vestige de la pénombre que nous avons dû traverser, l’indication, marquée exactement comme par un altimètre, de la profondeur d’une oeuvre.
Infelicitat qui inspira
[p. 270]
Car les bonheur seul est salutaire pour le corps, mais c’est le chagrin qui développe les forces de l’esprit. D’ailleurs, ne nous découvrît-il pas à chaque fois une loi, qu’il n’en serait pas moins indispensable pour nous remettre chaque fois dans la vérité, nous forcer à prendre les choses au sérieux, arrachant chaque fois les mauvaises herbes de l’habitude, du scepticisme, de la légèreté, de l’indifférence.
[…]
Ces réflexions me faisaient trouver un sens plus fort et plus exact à la vérité que j’ai souvent pressentie, notamment quand Mme de Cambremer se demandait comment je pouvais délaisser pour Albertine un homme remarquable comme Elstir. Même au point de vue intellectuel je sentais qu’elle avait tort, mais je ne savais pas ce qu’elle méconnaissait: c’était les leçons avec lesquelles on fait son apprentissage d’homme de lettres. La valeur objective des arts est peu de chose en cela; ce qu’il s’agit de faire sortir, d’amener à la lumière, ce sont nos sentiments, nos passions, c’est-à-dire les passions, les sentiments de tous. Une femme dont nous avons besoin, qui nous fait souffrir, tire de nous des séries de sentiments autrement profonds, autrement vitaux, qu’un homme supérieur qui nous intéresse.
[…272]
Quant au bonheur, il n’a presque qu’en seule utilité, rendre le malheur possible. Il faut que dans le bonheur nous formions des liens bien doux et bien forts de confiance et d’attachement pour que leur rupture nous cause le déchirement si précieux qui s’appelle le malheur. Si l’on n’avait pas été heureux, ne fût-ce que par l’espérance, les malheurs seraient sans cruauté et par conséquent sans fruit.
Et plus qu’au peintre, à l’écrivain, pour obtenir du volume et de la consistance, de la généralité, de la réalité littéraire, comme il lui faut beaucoup d’églises vues pour en peindre une seule, il lui faut aussi beaucoup d’êtres pour un seul sentiment. Car si l’art est long et la vie courte, les sentiments qu’elle doit peindre ne sont pas beaucoup plus longs. (nota: ce sont nos passions qui esquissent nos livres, le repos d’intervalle qui les écrit.)
[… p. 273]
L’imagination, la pensée peuvent être des machines admirables en soi, mais elles peuvent être inertes. La souffrance alors les met en marche.
El que he viscut
Cap on anem, què farem les properes hores, la setmana que ve, els propers anys? Què esperem? Què he deixat d’esperar? Què m’ha sorprès? D’on venim, què vam fer ahir, l’any passat? Quines etapes hem viscut? Què podria deixar com a epitafi?
Contemplació del viscut
A vegades al vespre repasso tot el que ha passat durant el dia. En alguns viatges, o en una travessa de muntanya de diversos dies, a l’hora d’anar a dormir, també m’agrada tancar els ulls i mirar de recuperar les sensacions i experiències que he tingut, les imatges, les olors, els sabors del que he menjat. Contràriament als qui ens exhorten a viure només el l’instant, sento, com deia Proust, que som éssers amfibis que vivim alhora en el passat i el present. Un passat al llarg del quan anem esdevenint algú diferent, “morint diverses vegades.”
Etapes, escenes, guions
Cada etapa de la vida seria com una obra de teatre que repetim, amb poques variacions, cada dia, amb uns mateixos escenaris, uns mateixos personatges, unes mateixes escenes. Canvia l’obra a mesura que canviem nosaltres i les nostres circumstàncies. A vegades podem entreveure els esborranys de les obres que vindran. Poden ser etapes, la infantesa, l’adolescència, la primera vida adulta, la maduresa, la vellesa.
All the worl’s a stage,
And all the men and women merely players:
They have their exits and their entrances;
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages. (As You Like it)
Quins han estat els meus escenaris? la casa on vivia, en quants llits diferents m’he despertat? què menjava? quins trajectes he fet a l’escola o a la feina? A quins parcs, quins cinemes, museus i sales de ball he anat? On he passat els caps de setmana i les vacances?
Quins personatges m’han envoltat? pares, germans, mestres, companys d’escola i de feina, amics, amigues, parelles, veïns.
Com era jo, el protagonista? quin aspecte tenia, com vestia? quines expectatives del dia tenia quan saltava del llit al matí? Què esperava de l’any? Com pensava que seria el futur?
Què m’he fet mal? quines malalties he patit? quines frustracions he tingut? què lamento haver fet o deixat de fer, què em sap greu? Hauria de fer les paus amb mi mateix?
Què m’ha anat bé? Quines bones qualitats m’han estat donades? En què he tingut sort o he estat afortunat?
A quins llocs he estat? Quins museus i exposicions he vist? Què he llegit? Quina música he escoltat? Quines pel·lícules, obres de teatre o dansa he vist? Què he menjat? Què he estudiat? Què he après a fer? Quines experiències místiques o religioses he tingut? Quina seria la meva col·lecció?
He construit alguna cosa? He plantat un arbre? escrit un llibre?
El futur i les fantasies
Tinc alguna idea de les “obres” que representaré encara? Seguirà el mateix escenari? Hi entraran nous personatges? Com canviaré jo?
A part del que he viscut, a part dels futurs que imagino encara, a part dels futurs que he imaginat i ja no seran, quines fantasies o malsons he tingut? Quines són les vides que no he viscut? Si ara em reencarnés i pogués triar, quina vida triaria? Quin podria ser el meu epitafi?
Budisme. Canon Pali
Hi ha tres reculls
Vinayapitaka: o La disciplina monàstica és un compendi de regles acompanyades d’anècdotes (històriques o ad hoc) en les quals es narra quan, on i com el Buda Gotama va decretar una o altra de les més de dues-centes regles del codi monàstic theravada.
Suttapitaka: el cistell de la instrucció, amb cinc col·leccions de discursos. Aquí hi ha el Samaññaphala i el Satipatthana.
Abhidhammapitaka: És el Cistell dels texts superiors, un compendi en què s’aborden els principis doctrinals dels altres dos pitaka, però reorganitzats de tal manera que permeten estudiar en profunditat la natura de la ment i de la matèria.
Samaññaphal Sutta
-
- Com és un monjo amb pau d’esperit?
Satipatthana Sutta
-
- Sati-mindfulness, pau d’esperit
- els quatre fonaments: el cos, els sentiments, la ment i els darmas
- La consciència del cos: contacte, aire, posició
- La consciència de com estem i de l’estat de la ment
- La pràctica de la marxa conscient
- Consciència de la respiració, caminar
- Consciència de tot el cos, els seus organs i processos
- Consciència del cadàver
- Consciència dels sentiments (estats mentals) i la ment
- Consciència de les coses tal com són
Samaññaphala-Sutta
( Samaññaphala Sutta ) Un rei pregunta a ascetes budistes quins són els beneficis de la contemplació, els quatre nivells de dhayana o meditació.
Com és un monjo amb pau d’esperit?
And how, great king, is a monk endowed with mindfulness and clear comprehension? Here, a monk acts with mindfulness and clear comprehension when walking backwards and forwards, in looking ahead or behind, when bending and stretching, in wearing his outer and inner robe and carrying his bowl, when eating and drinking, chewing and swallowing, when defecating and urinating, when walking, standing, sitting, falling asleep, waking up, talking and keeping silent. In this way, a monk is endowed with mindfulness and clear comprehension. ‘And how, great king, is a monk content? Here, a monk is content with his robe to cover his body and his almsfood to fill his stomach. Wherever he goes he takes just these with him, just as a bird carries his wings as his only burden when he goes into flight. In this way, wherever a monk goes, he is content with his robe to cover his body and his almsfood to fill his stomach and takes just these with him. ‘In this way, great king, a monk is content.
Satipatthana Sutta
The four foundations of mindfulness – the Satipatthana-Sutta
Sati-mindfulness, pau d’esperit
It is sometimes said that it is in those words least susceptible to translation that the life of any tradition may be found. This is certainly true of the word sati, now always translated as mindfulness. The word derives from the root for ‘memory’ (Skst smrti) though this does not quite accommodate all its shades of meaning, which is more an ‘attentiveness directed towards the present’.1 Mindfulness is that quality that characterizes the mind that is alert, awake and free from befuddlement.
==========T
To be mindful is to be steady and awake: one sutta compares sati to the gatekeeper of a citadel who ‘refuses entrance to those unknown, but admits those he knows, for the protection of those inside’ (A IV 110).
els quatre fonaments: el cos, els sentiments, la ment i els darmas
These are the body, the feelings, the mind and dhammas.
1 Body: (a) the first four of the sixteen stages of mindfulness of breathing, (b) mindfulness and clear comprehension in the four postures, (c) mindfulness and clear comprehension in all bodily activities, (d) the thirty-one parts of the body, (e) the four elements, (f) the asubha contemplations. 2 Feeling (vedana). 3 Mind (citta). 4 Dhammas: (a) the five hindrances, (b) five groups of clinging (khandhas), (c) the six sense bases, internal and external,12 (d) the seven factors of enlightenment, (e) the four noble truths (not elaborated in the shorter version reproduced here), (f) the eightfold path (not included in shorter version).
==========
La consciència del cos: contacte, aire, posició
Much of the sutta is devoted to body mindfulness and includes a number of practices involving being aware of what the body is doing at any moment: the contact of the feet on the ground, the air on the face, the manner in which one is walking and all the impressions that meet the senses all come under this. The movement of the breath in and out of the body is also a subject for mindfulness.
==========
You have to be aware of what state your body is in. Is it upright, balanced, relaxed and tranquil? Or is it falling about, unbalanced, slack and loose?
La consciència de com estem i de l’estat de la ment
The second foundation of mindfulness is what is being felt – whether pleasant, neutral or unpleasant. The third foundation of mindfulness is awareness of the tenor of the mind – knowing whether the mind is, for instance, confused, full of hatred, or constricted.
la consciència del dhamma
The fourth foundation of mindfulness is that of dhamma or dhammas. Also one of the most difficult words in the canon to translate, this term is found as a recollection practice where, in the singular, it refers specifically to the teaching. As the fourth foundation of mindfulness here it applies to ‘things as they are’, or ‘phenomena’.13
La pràctica de la marxa conscient
– Highlight on Page 148 | Loc. 2260-63 | Added on Thursday, April 24, 2014, 12:39 AM
Particular mention, however, should be made of mindful walking practice, based upon this sutta, the usual way of complementing and balancing the sitting practice, particularly on extended meditation courses. This is mentioned elsewhere in the canon and is recommended, for instance, to Moggallana as a means of combating sleepiness. A walking place (cakkamana) is often specially designated outside Buddhist temples.
Consciència de la respiració, caminar
– Highlight on Page 150 | Loc. 2300-2303 | Added on Thursday, April 24, 2014, 01:58 AM
Here, monks, a monk goes to a forest, or the roots of a tree or an empty place and sits, folding his legs in a cross-legged position, making his body straight and sets up mindfulness in front of him. Mindful, he breathes in; mindful, he breathes out. As he breathes in a long breath, he knows, “I am breathing in a long breath”, or, as he breathes out a long breath, he knows, “I am breathing out a long breath”.
===
‘And again, monks, a monk, when walking, knows, “I am walking”; when standing he knows, “I am standing”; when sitting he knows, “I am sitting”; when lying down he knows, “I am lying down”; or, however his body is disposed, he knows it. ‘In this way he practises, contemplating the body in the body internally, externally and both internally and externally. . . In this way too, monks, a monk practises contemplating the body in the body.
==========
‘And again, monks, a monk acts with clear comprehension when going backwards and forwards. He acts with clear comprehension when looking ahead or behind, when bending and stretching, in wearing his robes and carrying his bowl, when eating and drinking, chewing and swallowing, when defecating and urinating, when walking, standing, sitting, falling asleep, waking up, talking and keeping silent.
Consciència de tot el cos, els seus organs i processos
– Highlight on Page 152 | Loc. 2323-30 | Added on Thursday, April 24, 2014, 02:01 AM
‘And again, monks, a monk takes stock of the body upwards, from the soles of the feet and downwards, from the tips of the hair, bounded by skin, as full of many kinds of impurity, in this way: “In this body there are hairs of the head, hairs on the body, nails, teeth, skin, flesh, sinews, bones, bone-marrow, kidneys, heart, liver, diaphragm, spleen, lungs, large intestines, small intestines, the contents of the stomach, excrement, bile, phlegm, pus, blood, sweat, fat, tears, grease, saliva, mucus, oil in the joints and urine”. It is just as if, monks, there was a bag, open at both ends, filled with various kinds of grain, such as hill rice, husked rice, beans, peas, millet and white rice, and a man with good eyes were to open it and take stock of it in this way: “This is hill rice, this is husked rice, this is beans, this peas, this millet and this white rice”; so, too, monks, a monk reviews the body. . . as full of many different kinds of impurity in this way: “In this body there are hairs of the head. . . oil in the joints and urine” ’.
==========
Consciència del cadàver
– Highlight on Page 153 | Loc. 2342-49 | Added on Thursday, April 24, 2014, 02:04 AM
‘And again, monks, it is as if a monk sees a body discarded in the charnel ground, being devoured by crows, vultures, hawks, dogs, jackals or by various kinds of worms. . . a body discarded in the charnel ground, a skeleton with flesh and blood, bound together by sinews. . . a skeleton, without flesh, smeared with blood, bound together by sinews. . . a skeleton, without flesh and blood, bound together by sinews. . . a body with loose bones scattered in all directions, here a bone of the hand, there a bone of the foot, a shin bone, a breast bone, a hip bone, a back bone and a skull.. . a body with bones bleached white, the colour of shells, he then makes a comparison with his own body. . . a body that is bones in heaps, more than a year old. . . a body that is bones rotted and crumbled to powder… ‘In this way too, monks, a monk practises contemplating the body in the body.
Consciència dels sentiments (estats mentals) i la ment
‘And how, monks, does a monk practise contemplating feeling in feelings? Here, monks, when feeling a pleasant feeling, a monk knows, “I feel a pleasant feeling”; when feeling a painful feeling he knows, “I feel a painful feeling”; when feeling a feeling that is neither pleasant nor painful he knows,
==========
‘And how, monks, does a monk practise contemplating the mind in the mind?20 Here, monks, a monk knows a mind that is with desire as with desire, and a mind that is free from desire as free from desire. He knows a mind with hate as with hate, and one free from hate as free from hate. He knows. . . a deluded mind.. . an undeluded mind. He knows. . . a constricted mind . . . a scattered mind.21 He knows. . . a mind grown great. . . a mind that has not grown great.22 He knows. . . a surpassable mind . . . surpassing mind.23 He knows. . . a composed mind . . . a discomposed mind. He knows . . . a liberated mind . . . an unliberated mind.
Consciència de les coses tal com són
‘And again, monks, a monk practises contemplating dhamma in dhammas in terms of the five aggregates of grasping. And how, monks, does a monk practise contemplating dhamma in dhammas in terms of the five aggregates of grasping? Here a monk reflects: such is material form, such is the arising of material form, such is the ceasing of material form; such is feeling, such is the arising of feeling, such is the ceasing of feeling; such is perception . . . such are formations. . . such is consciousness, such is the arising of consciousness, such is the ceasing of consciousness.
==========
And again, monks, a monk practises contemplating dhamma in dhammas in terms of the six internal and external sense spheres. And how?…. Here, monks, a monk knows the eye, he knows visual objects, and he knows whatever fetter arises dependent on the two. And he knows a fetter that has not yet arisen comes to arise, and he knows how a fetter that has arisen is abandoned, and he knows how a fetter that has been abandoned will not arise in the future. He knows the ear, he knows sounds. . . he knows the nose, he knows smells. . . he knows the tongue, he knows tastes. . . he knows the body, he knows sensory objects. . . he knows the mind and he knows mental objects and he knows whatever fetter arises dependent on the two. And he knows a fetter that has not yet arisen comes to arise, and he knows how a fetter that has arisen is abandoned, and he knows how a fetter that has been abandoned will not arise in the future.
==========
And how does a monk practise contemplating dhamma in dhammas in terms of the four noble truths? Here, monks, a monk knows suffering as it really is, he knows the origin of suffering as it really is, he knows the cessation of suffering as it really is and he knows the way that leads to the cessation of suffering as it really is.
Evolució. El DNA que compartim amb altres espècies
Evolució Arbre de la vida
llevat de forner 18%, raïm 24%, 38% round worm, 44% honey bee, 47% fruit fly, pollastre 65%, 69% platypus, 73% zebra fish, 84% gos, 85% vaca, 88% ratolí, 90% ximpanzè (del National Geographic).
[ Igual que la perspectiva dels avantpassats aquestes dades ens palesen la proximitat i continuïtat que tenim amb totes es formes de vida. Una part important dels “procediments” per viure, un 20%, els compartim amb un fong com el llevat, o el raïm. I la meitat amb una mosca, i un 88% amb un ratolí.]
An automated system for constructing putative homology groups from the complete gene sets of a wide range of eukaryotic species.
Receptes catalanes
Empedrat
Esqueixada de bacallà
Xató
Escalivada
Espinacs a la catalana
Faves i pèsols ofegats
Samfaina
Trinxat cerdà amb rosta
Escudella i carn d’olla
Arròs negre
Paella valenciana
Canelons Rossini
Fideus a la cassola
Fideus rossejat o fideuejat
Bacallà a la llauna
Bacallà amb samfaina
Calamars a la romana
Sarsuela
Ànec amb naps
Conill (i/o pollastre) amb samfaina
Fricandó a la catalana
Oca amb peres
[truita de patates]
Allioli
Bunyols de bacallà
Croquetes
Maionesa
patates braves
Pollastre amb llagosta (o llamàntol, o llagostin
Romesco
Sípia amb mandonguilles
Bunyols de quaresma
Crema cremada
Flam
Peres amb vi
Pomes al forn
Recuit
[en el futur a substituir per una query a una instància de owrdpress ab receptes]
La fruita
H taronja
H mandarina
H llimona, llima
P cireres
P nespres
P prunes
P albercocs
P maduixes
E préssecs
E nectarina
E peres
E meló
E síndria
T raïm
A plàtan
A pomes (golden, fuji, royal gala)
A pinya
A mango
A kiwi
44E La Terra. Evolució biològica i canvis geològics
→La Terra | Cronologia | Ha Geològica | Les preguntes | El model | Els períodes | Pensar
La pregunta sobre l’origen
[ 0 ] Coneixem i explorem la terra, fem mapes de les costes, les muntanyes i els rius. Trobem diferents roques i minerals, i fòssils. Als diferents hàbitats, la muntanya, els boscos, els camps, els deserts, les selves, hi trobem una diversitat d’animals i plantes que intentem classificar (Linneu) [ i si l’home és un d’ells].
Ens preguntem, com ha arribat a ser així? La terra, l’han creat o ha existit des de sempre? I les muntanyes? I la vida? I la diversitat d’espècies? i l’home?
Tenim les aportacions:
- [mites de la creació a fer wiki1 wiki2]
- [Origen sistema solar, explicació ] 1734, timeline cosmology,
- 1824 descobriment dels fòssils de dinosaures
- 1830 A1→ Evolució geològica Lyell , que A2→ les roques i estrats són resultat de processos d’erosió, sedimentació i metamorfisme que haurien d’haver tardat centenars de milions d’anys. Establim una sèrie d’estrats segons els tipus de roca i fòssils que s’hi troben. A3→ Taula cronoestratigràfica
- 1859 A4→ l’origen de les espècies de Darwin, que les espècies van mutant i en competència pels recursos, sobreviuen les que s’adapten millor. L’home és resultat de l’evolució dels primats.
- 1915 A5→ Wegener i la tectònica de plaques, que els continents es desplacen sobre el mantell, 1920 Estructura de la terra
- 1953 Watson i Crick, descobreixen el DNA, s’expliquen els mecanismes d’herència i mutació. Quan al voltant del 2000 es puguin sequenciar el genoma podrem comparar el DNA que compartim amb altres espècies.
- 1982 S’observen canvis en la biodiversitat dels fòssils que permeten inferir 5 extincions massives, causades per canvis climàtics o impactes de meteorits.
Model resultant
- G1→ Història geològica : Moviments de les plaques continentals que convergeixen en Rodínia al Precàmbric, se separen, formen Pangea al final del Paleozoic, es tornen a separar al Mesozoica, xocant Gondwana i la Índia al Cenozoic. convergència a Rodínia i separació, convergència a Pangea i separació. Els xocs causen la formació de les serralades (orogènies). El clima evoluciona per canvis del sol, canvis a l’amosfera per erupcions volcàniques. Això fa avançar o retrocedir les glaceres i el nivell del mar.
- Història biològica. Les espècies es van diversificant, sobrevivint a la competència de la selecció natural i a les extincions massives: bactèries, algues, eucariotes, artròpodes, mol·luscs, peixos, el pas a la terra amb els amfibis, premiers rèptils, molses i falgueres. Després dinosaures, mamífers i coníferes. I finalment els primats, les plantes amb flor, i els homínids. Deixarem de classificar les espècies per semblances morfològiques i voldrem reconstruir les ramificacions de B1→ l’arbre de la vida.
Períodes de l’evolució
- Cronologia de la terra: Períodes, extincions, orogènies Evolució terra -4600 – 2.58 Ma
- -4600 Ma → Precàmbric : atmosfera reductora, aigua, primers organismes, bactèries i arquebacteris, fotosíntesi i canvi a atmosfera oxidant, eucariotes amb endosimbiosi, organismes pluricel·lulars, esponges i meduses.
- -541 Ma → Paleozoic: Càmbric: Explosió de vida marina, trilobites i algues, sediments calcaris. 485 Ordovicià, Orogènia Caledoniana, mol·luscs, 1a extinció. 443 Silúric: Peixos, inici vida terrestre. 419 Devonià: amfibis, molses, 2a extinció. 359 Carbonífer: Gimnospermes, insectes gegants, rèptils. 299 Permià: es completa Pangea, orogènia herniciana, rèptils sinàpsids (mamífers),3a extinció.
- -252 Ma → Mesozoic : Triàssic: amfibis grans, rèptils i coníferes, clima sec 4a extinció. 201 Juràssic: predomini dels dinosaures, petits mamífers, coníferes, inici angiospermes, papallones, Pangea es comença a obrir amb el mar de Tethys, separant Lauràssia i Gondwana. 145 Cretàcic: Andes i Rocoses, 5a extinció que acaba amb els dinosaures.
- -66 Ma → Cenozoic: [Paleogè] Paleocè: Orogènia alpina, alps, Pirineus, Himalaia. mamífers. 56 Eocè. 34 Oligocè. 23 [Neogè] Miocè: evolució dels primats. 5.3 Pliocè, Savannas, Austropitecus. [Evolució homínids -66Ma -300ma]
- -2.58 Ma→ Quaternari: 2.58 Pleistocè (l’edat de gel) Homo habilis, 1.8 Homoerectus, 200m Homo Sapiens, 60m surten d’Àfrica els halogrups M i N. 11.7m Holocè (etapa interglacial) Evolució humana.
Simulació de la terra al Fanerozoic
Pensar l’evolució
Aquesta història que hem reconstruit acaba en nosaltres mateixos. Considerem l’evolució en nosaltres mateixos com incorporem, codificat en el DNA, milers de solucions dels mecanismes de la vida.
El trajecte no ha estat directe; encara no sabem molt bé com va començar la vida. Les condicions per que comencés demanaven una atmosfera que no fos oxidant (Oparin). Després les bactèries la van canviar i van començar el metabolismes de “respiració”. La vida havia de començar a l’aigua, amb un entorn ric en nutrients, però es va tornar més complexa en sortir-ne fora i colonitzar la terra. Animals i plantes van haver de desenvolupar sistemes per sostenir-se, tals com esquelets i troncs, i sistemes circulatoris per tal que les cèl·lules, bàsicament “bosses de membrana” plenes d’aigua i proteïnes, seguíssin en un medi líquid. Les aletes es van tornar potes. Es va desenvolupar un sistema olfactori que requeria un cervell més gran. Els amniotes van aconseguir ous que sobrevisquessin fora de l’aigua i no haver de tornar-hi per criar. Amb la sang calenta, els mamífers podien viure en zones amb temperatures fredes. Els animals anaven a quatre potes [alguns dinosaurs no] i no podien fer servir eines. Quan els primats van deixar el terra per pasar al arbres, van fer un pas cap al bipedalisme, i quan van tornar a terra, tenien les mans lliures.
Puc imaginar que miro enrera i veig tots els meus avantpassats, al llarg de la història, l’evolució dels homínids, un mamífer com un esquirol, una salamandra grossa, un peix, una mena de cuc.
-
Simearth: joc de simulació de l’evolució a la terra. Alexandra Daisy Ginsberg. The Wilding of Mars, vídeoart, simulació de vida desenvolupant-se a Mart.
Contenidor posts evolució | El museu físic començaria amb un edifici on hi ha exposats els materials resultat d’explorar el món, col·leccions de roques, dibuixos d’estrats, el que va portar Darwin després de l’expedició del Beagle, mapes. Després passaria pels estudis dels científics per formular les hipòtesis de l’esdat de la terra i formació d’estrats, d’explicar les diferències i semblances en les articulacions de les espècies per la teoria de l’Evolució, i per observar les formes dels continents i pensar en les plaques tectòniques i les orogènies. Amb tot això es pot dibuixar un relat dels canvis geològics i biològics fins avui. En acabat és suggerent passar per una galeria dels nostres avantpassats fins a l’origen de la vida. I abans de sortir, passejar per l’arbre de la vida al pati.
El museu real Fitxes: resum, introducció , Precàmbric , Paleozoic, Mesozoic, Cenozoic | avantapassats1, 2, 3 | Materials exposició: figuretes evolució, llibre evolució amb taula estrats i portada NewYorker, destrals paleolític i neolític, taula estratigràfica i mapa de la cronologia imaginada al llarg de la ronda litoral, metre plegable.
Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -10000
Història | Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara
- Evolució fins a l’homo sàpiens
- Els caçadors recol·lectors
- La revolució cognitiva
- La colonització del món
- Haplogrups
- Els llenguatges
L’evolució
Després de 4000 milions d’anys d’evolució biològica i geològica, al llarg del Paleocè i Miocè van evolucionant els primats fins que al Quaternari , fa 2.5 Ma, evoluciona el gènere Homo a l’Àfrica. Es van escampant pel món, en particular els Neandertals a Europa. Evidències d’eines de pedra fa 2Ma i d’ús del foc 1M-300m.
Això ho hem pogut reconstruir per la Teoria de l’evolució de Darwin, el “descobriment” de la prehistòria i l’estudi de l’evolució dels homínids. Ens permet contemplar l’evolució en nosaltres mateixos i imaginar una galeria d’avantpassats que es remunta a les primeres formes de vida. (La prehistòria que he vist).
Els caçadors-recol·lectors
Fa uns 200m apareix l’Homo sàpiens a l’Àfrica oriental. Cronologia de l’evolució de l’homo sàpiens a Smithsonian.
70m. Apareix el llenguatge i el que Yuval N Harari anomena la “revolució cognitiva”. L’home sàpiens comença a colonitzar el món, s’extingeixen les altres espècies d’homínids i la megafauna. La segona extinció va venir amb l’agricultura, i la tercera és l’actual que provoca la indústria. YH diu que no ens creiem els que prrtenen que els nostres avantpassats vivien en harmonia amb la natura. Molt abans de la revolució industrial l’Homo Sapiens ha era l’espècie que duia més animals i plantes a l’extinció. Es parla de l’edat de pedra perquè són les que s’han conservat, però seria més correcte parlar de “l’edat de fusta”. El caçador recol·lector vivia en una societat sense especialització del treball, tothom havia de tenir un coneixement profund de l’entorn. Avui el col·lectiu de la humanitat té un coneixement molt més més profund i variat, però a nivell individual els caçadors-recol·lectors van ser la gent amb més coneixement i habilitats. (YH).
Els caçadors-recol·lectors vivien en grups d’unes poques dotzenes de famílies. Avui vivim en ciutats però el nostre DNA encara és de quan vivíem a la sabana, 5-8 milions d’humans en milers de tribus separades amb diferents cultures i llenguatges (YH). La demografia a la prehistòria (wikipedia) calcula que la vida mitjana dels homínids a la sabana era d’uns 20 anys i que població fa 200m anys era d’uns 50.000 individus. Avui queden encara algunes comunitats aïllades a l’Amazonas i Papua Nova Guinea.
La revolució cognitiva
YH parla de la “Revolució cognitiva” associada al llenguatge, que situa fa 70.000 anys. [Tal com indico a “Layered Ontology“, això permet que estigui en contacte amb el que no existeix, amb ficcions o futurs que imagina.] ¿Com es passa de viure en petits grups a ciutats amb desenes de milers o imperis amb centenars de milions? Segurament per l’aparició de la ficció [YH hi inclou la religió, sistemes de valors]; el fet de compartir uns mites. Des de l’aparició del llenguatge l’home ha pogut viure en una realitat doble, la realitat objectiva dels rius, arbres i llops, i la realitat imaginada de déus, nacions i corporacions [mentre que els déus probablement són imaginaris, d’altres ens poden presentar invariants que permetin considerar-los reals, encara que no els poguem pesar amb una balança]. [ d’ara endavant ja no tenim només l’evolució biològica dels gens sinó també l’evolució cultural dels mems].
Els animistes veneraven ens locals, concrets, animals reals, esperits dels morts, el que avui en diríem “dimonis, fades, o àngels”. Això es contraposaria als “teistes” que cobriria des dels “rabis jueus de la Polònia del s18, als puritans que cremaven bruixes a Massachusetts al s17, sacerdots azteques de Mèxic al s15, místics sufís d’Iran al s12, guerrers víkings del s10, legionaris romans del s2 i buròcrates xinesos del s1. [La revolució cultural implica que d’ara endavant no només hi haurà evolució biològica per mutació del DNA, sinó evolució cultural. La diversificació de l’homo sàpiens a diferents zones de la terra donarà lloc a diferents llenguatges]
Adquisicions
- el foc
- refugis
- pintures (Altamira, Dordogne)
- enterrament dels morts
- eines de pedra, os , fusta, abrics amb pells
Evolució dels llenguatges : Orígens del llenguatge . Símbols
La colonització del món, migracions
La migració de l’home va ser possible gràcies a ponts terrestres que van aparèixer a la darrera glaciació, Würms entre 115000 a 11700 anys enrere, precedida per una època més càlida i plujosa, Riss-würm del 130m a 115m. Un 30% de la superfície terrestre estava ocupada per gel, les glaceres a Europa baixaven fins a 50º de latitud. En quedar tanta massa d’aigua atrapada, el nivell del mar baixà 100 metres. En plena època de glaciació l’home havia de viure a les latituds més càlides. Fa uns 10.000 anys el nivell del mar tornà a pujar i els continents van quedar separats [es correspon al mite del diluvi?]
S’ha imposat la hipòtesi “Out of Africa” segons la qual, en lloc d’evolucionar a tota Euràsia alhora, es va originar a l’Àfrica. Hauria emigrat a la resta del món en dues grans onades, la primera fa uns 130m anys i la segona fa 70m. [I va conviure amb Neandertals fins fa 40m anys i els Denisova fins fa 15m]
Al gràfic es veuen les branques que van quedar a Àfrica, L0, L1, L2 i la L3, que partint d’Àfrica Oriental, va colonitzar el món.
- 200000 70000 Humans al Rift a Àfrica (2PFN0 Paleolític Egipte i Magrib,
2PFS0 Paleolític Àfrica central i sud) - 70000 50000 + Paleolític Orient mitjà (2PO00)+ indomalai (2PAI0 )
- 50000 30000 Europa (2PEB0 Balcans i Itàlia, 2PEC0 Central i Ibèria, 2PES0 Illes britàniques, eslaus), Xina Austràlia AT8: 40000 java 30000 àsia (2PAX0 Xina i Japó, 2PAS0 indoxina, 2PAS1 Indonèsia, 2PZ00 )
- 30000 11700 Rússia (2PR00 ), Amèrica del nord i Amèrica del sud (2PMN0 Amèrica del nord, 2PMS1 Amèrica sud Perú i centre, 2PMS2 Asud Amazònia i Patagònia).
L’Àfrica de l’est, Orient mitjà, Mèxic i Perú són zones favorables. Quan arribi un cllima més sec Centreamèrica, Àfrica Occidental, la Índia i sudest de xina, més humides, seran més propícies. Austràlia i Amèrica estan pràcticament deshabitades.
Haplogrups
La història de les migracions de la humanitat a través de les mutacions d’Haplogroups. És un conjunt d’al·lels, material genètic que s’ha heretat directament del progenitor sense recombinar-se. En el cas dels pares podem seguir un fragment del cromosoma Y i s’etiqueten de la A a la T. En el cas de les mares, DNA mitocondrial.
CromosomaY
- Grups A,B Àfrica
- 100.000 Adam Haplogrup A / Eva, marcadors compartits per tots els humans mutació P305)
- 80.000, mutació M42 (Àfrica de l’est, el tenen la majoria dels homes, queda entre els Mbuti i Biaka dels pigmeus, Hadza de Tanzània) Haplogrup B Àfrica / L1 L2 L3 M42, 80.000,.
- 70.000 mutació Haplogrup CT M168 (70.000) (M168, 70.000, l’home que va tenir aquesta mutació vivia segurament al Rift al nordest d’Àfrica i va ser dels primers a abandonar-la, segurament per l’estret Bab-al-Mandeb i seguint la costa fins a la Índia, arribarà a Austràlia fa 50m).Haplogrups C D E.
- Haplogrup CF P143, 60.000, orient pròxim, grup sortint d’Àfrica, d’on surt el F i el C
- 55.000 mutació HaplogrupF M89 (-45.000) present en el 90% de no africans Haplogrups FGH que dóna lloc a les branques G i HIJK/ grup N antecedent de la majoria de poblacions.
- 17.000 G-M201 (Turquia, Caucas, mediterrani, Georgia). [ Aquest és el meu]. Els esquelets més antics confirats per test de DNA portant l’haplogrup G2a es van trobar a la cova l’avellaner a Les Planes d’Hostoles, i es van datar per radiocarboni cap el -5000. És la primera branca del F que surt d’Àfrica.
- 40.000 mutacions L15 i L16, grups IJK
- 40.000 mutació M9
Grups DNA mitocondrial: Hi ha tres grups principals:
- L (Àfrica)
- L0, L1, L2, L3, L4, L6 (Àfrica)
- L3 → M (CDEGQ) i N (OASR(V)IWXY)
- mutació R, 70.000 a Orient mitjà
- mutació V, 14.000 a Orient mitjà
[aquest és el meu]. Mitochondrial haplogroup V , bàsicament europeu, que es va extendre fa uns 13m anys per Europa des Balcans juntament amb els R i H. Possiblement la gent que va descobrir l’agricultura al creixent fèrtil. És present sobretot entre els Saami a Finlàndia i a Catalunya.
.png)
Els llenguatges
-
-
- llenguatge
Aquí se separen les tres grans famílies de llenguatges:
- Àfrica subsahariana: Niger–Congo i Khoisan
- Est Dene Caucasian
-
- [continent]:[Xina] E.X Sino-Tibetan , Hmong–Mien, (Indoxina E.I, Kra–Dai , Austroasiatic )
-
Austral E.A [ separació pel cobriment del pont de terra] Austronesian Papuan, Australian , Andamanese
-
- Oest NOSTRATIC
-
- Eurasiàtic
- Indo-European
- [ nord] Uralic, (Bàltiques, lapònia), Paleosiberian , Altaic (turc, mongol i potser korea, Japó)
- Dravidian (sud índia)
- Afro-Asiatic (orient mitjà i nord d’àfrica), Nilo-Saharan? en vindran les llengües semítiques ( etiòpic, àrab sud, fenici, hebreu, l’arameu, àrab, babiloni, assiri) i el copte a Egipte, berber.
- Amerindi [ per trencament del pont] : Eskimo–Aleut , Algic , Uto-Aztecan, Na-Dené (and Dené–Yeniseian?), American
- Caucasians [ diversos llenguatges del Càucas i el basc ¿ van quedar aïllats de la resta ?] Caucasian
- Eurasiàtic
-
- llenguatge
-
Adquisicions
- el foc
- refugis
- pintures (Altamira, Dordogne)
- enterrament dels morts
- eines de pedra, os , fusta, abrics amb pells
Reconstrucció de la vida dels infants al paleolític, un estudi difícil i ignorat (Aeon) [quan es pensa la condició humana es pensa en un mascle adult blanc, i s’obliden dones, nens i vells]
El sistema solar2
Origen
Els elements que hi ha al sistema solar
I els elements que van a parar al cos humà:
https://en.wikipedia.org/wiki/Composition_of_the_human_body
https://www.thoughtco.com/chemical-composition-of-the-human-body-603995
SIS CONTEMPLACIONS
1. Els àtoms que em formen, l’univers en mi
2. Levolució en mi
3. La història en mi
4. El meu cos en constant reconstrucció
5. El meu relat reescrivint-se
6. El sagrat en mi
2. Levolució en mi
3. La història en mi
4. El meu cos en constant reconstrucció
5. El meu relat reescrivint-se
6. El sagrat en mi
En l’espai som en un racó perdut enmig d’un gran buit ple de pols [cita Marc Aureli]. (Com diu Hawking: The progress of the human race in understanding the universe has established a small corner of order in an increasingly disordered universe.) En principi estem sols. En el temps, si representessim un milió d’anys en 100m, tindríem el big bang a uns 140 km, el sistema solar, 4500M d’anys, a 45km, amb la vida a 3500M, gairebé una tercera part del total. Els homínids apareixen a 100m, un milió d’anys. La història dels darrers 10.000 anys ocupa 10 cm, i la nostra vida, potser 80 anys, gairebé 1 mm. Uns viatgers imaginaris recorrerien al llarg d’innumerables vides el buit fred d’estrelles i pols i només un atzar improbable els faria arribar a aqeust planeta blau, ple d’éssers que s’agiten, construeixen, s’afanyen, xerren, es barallen, canten i ballen.
Els àtoms que em formen, l’univers en mi
La matèria que em forma és tan vella com l’univers. L’hidrogen i els protons i electrons tan antics com el big bang [enllaç], els àtoms formats en processos de nucleosíntesi a les gegants roges i supernoves [enllaç, el sistema solar i els àtoms], els grans cicles de la terra el de l’aigua, el redox amb els metalls reductors i l’atmosfera oxidant, el cicle del carboni amb les plantes i la fotosíntesi. L’oxígen que ara hi ha en mi fa uns dies potser era pluja. Durant un temps m’han prestat uns àtoms per que siguin “jo”, i després els retorno. Alguns dels meus àtoms en un moment donat van ser de Shakespeare.
[inventari, què està passant, l’univers en expansió, nucleosíntesi estrelles ][ Sistemes físics – partícules, àtoms, molècules, història de l’univers, gas, estrelles galàxies] [història de la ciència] [biografia, mirant el cel, llibre astronomia i telescopi, estudiant física, astromedia] [experiències col. lecció: el cel estrellat Orió]
L’evolució en mi
Generacions d’avantpassats al llarg de la història, antecessors homínids, petits mamífers avantpassats comuns, l’amfibi que va sortir de l’aigua, els organismes eucariotes. Jo incorporo, codificat en el meu DNA, milers de solucions que s’han trobat per dur a terme un conjunt de processos complexos.
- 10.000 anys d’història, potser 500 generacions, (10 cm sobre 35km que fa que hi ha vida).
- 100.000 anys d’homo sapiens escampant-se des d’Etiòpia a l’Àfrica, 5000 generacions. (100cm de 35 km).
- Més enllà, uns dos o tres milions d’anys d’evolució humana, l’homo erectus, amb eines i foc, l’homo habilis. (28 m de 35 km).
- Els homínids fa 15 Ma. I més enllà? simis i ratolins, que són com cosins. Compartim un 90% de gens amb un ximpanzé i un 88% amb un ratolí. Cenozoic (66 milions d’anys) ( 660 m de 35km).
- Antecessors mamífers que van començar al final de Mesozoic (252-66 milions d’anys), en una era de clima càlid i humit dominada pels dinosaures. Es caracteritzen per placenta i alimentació alletant, en lloc d’ous, i l’aparició del neocórtex. (2.5 km de 35 km)
- Un rebesavi meu va ser un amfibi que va sortir de l’aigua al paleozoic, fa uns 420 milions d’anys. Les algues es van tornar molses i falgueres. Compartim un 73% de gens amb peixos com el zebra, l’esquelet que porto, un 38% amb cuc cuc rodó. (5.4 km de 35 km)
- Més enllà de l’explosió de la vida fa 541Ma, uns 3.500 milions d’anys d’evolució de la vida, trobant formes de mantenir la complexitat. Tenim un 18% de gens comuns amb el fong de la llevadura del pa. 35km. Els primers organismes multicel·lulars, esponges, les algues, les cèl·lules eucariotes, amb un nucli i mitocondries, la fotosíntesi amb les cianobactèries, gràcies a la qual m’alimento. El codi genètic transcriu aminoàcids a partir de DNA, tres grups de bases codifiquen 20 aminoàcids ], en un ball de proteïnes i DNA ininterromput.
[enllaç a l’exposició de 150km de la història de l’univers]
[inventari: què està passant, evolució]
[aixecant pedres de nen els llibres de biologia col·lecció d’insectes, herbari1, museuet a Castellar + llibres, estudi inventari, els paisatges i animals que he vist, museus de ciències naurals [la part del món natural que he vist]
2. Sistemes vius – espècies i hàbitats, evolució dels animals i plantes, canvis geològics
[l’evolucio en mi, el món viu al meu voltant]
La història en mi
Del punt de vista de la biologia, el meu cos i les meves cèl·lules pertanyen a unel pool genètic que acumula una sèrie de solucions de la vida desenvolupades al llarg de l’evolució de les espècies. Del punt de vista del que penso i el que sento, i de com estic integrat en una comunitat, incorporo també les solucions per a viure que s’han format al llarg de generacions en la història. Seria el meu pool “memètic”. Si l’evolució biològica ha format el meu hardware, la història ha format el meu software, personalitzat segons la meva biografia, el relat que tinc més avall].
Al final dels 137 km de l’exposició de Univers hi ha 10 cm que representen 10.000 anys d’història en què s’ha format el conjunt de mems que m’ocupen. Puc imaginar una trobada dels meus avantpassats, limitant-ho només a ascendents paterns o materns. Si suposo generacions de 20 anys, hi ha 5 parelles per segle. 50 parelles en 1000 anys, 500 en 10.000 anys. Si els pogués convocar, uns 150 serien caçadors arribats a Europa del 8000 al 5000, 250 pagesos de de pobles neolítics, 25 sota domini romà, potser algun soldat, 50 a l’edat mitjana, algun monjo o monja?, (no puc saber si ja eren a Catalunya, o van emigrar d’Àfrica, o del Danubi), ja voldria que algun dels 5 de segle xvi hagués estat un pintor italià, un dels 5 del xvii un filòsof, un dels 5 del xviii un científic, 5 del xix, i al segle 20, l’avi Josep i la iaia Mercè, el pare i la mare]
- El que puc arribar a dir és el resultat de formació del català des del s.IX, i abans per l’occità, llatí de Gàl·lia, del llatí i el grec fins a remuntar a un tronc indoeuropeu que vindria a correspondre amb una de les branques de la colonització de l’homo sàpiens pel món. (evolució llengües)(les meves paraules)
- el què és bell, just, el que està bé, el que puc pensar, és el recollit per la raó grega, la compassió i redempció cristiana, el projecte il·lustrat de progrés per la raó.
- El que puc arribar a fer en la vida està determinat per l’economia actual, que inicialment es basava en caçar i recol·lectar, després a conrear, incorporar el regadiu amb els àrabs, substituir l’energia de sang pel vapor i l’electricitat, la divisió del treball, els serveis i la societat de la informació; l’ofici que m’ha donat el sou per viure, la roba que porto, l’edifici on visc, el cotxe que condueixo, incorporen disseny i tecnologia dels darrers 100 anys.
- La idea que tinc del món, que som en un planeta rodó que orbita al voltant del sol en un univers immens, que tot va començar amb una explosió, que tots els materials són combinacions de partícules elementals que formen 103 elements, que es van formar estels i que les espècies han anant evolucionant fins a ser el que són, desplaçant la idea d’un món “acabat” creat per un Déu omnipotent.
- Les experiències espirituals que ressonen en mi, la religió que m’han transmès els pares, Sant Francesc, l’espiritualitat “laica” de Plató, Hume i Hegel. La sensibilitat oriental del llibre del Te.
- El que vull ser, autorealitzar-me al màxim, o que la relació amb la parella ha de ser una unió d’esperits i de cossos, un ideal romàntic del segle XIX, només possible quan ja hem cobert les necessitats més bàsiques segons Maslow. Modes efímeres van canviant, ara toca estar bronzejat, eternament jove, sibarita en cuina, mostrar (o simular) estar en contacte amb la natura (les imatges de fons a facebook). Quins models incorporem? Ulisses queda llunyà, tenim l’heroicitat austera de John Wayne en alguns westerns, el policia ètic i desencantat de Marlowe , l’aventurer Indiana Jones, el triomfador d’una startup a Silicon Valley, l’influencer popular.
- El que és bell, Palladio, el funcionalisme dels ’30, Miró, els prerafaelites, Lorrain i Poussin, Vermeer, la música negra; Brahms, Beethoven, Schubert, Mozart, Haydn, Bach.
I al mateix temps que identifico estrats d’història en mi, en les paraules, les idees, el vestir, la puc trobar en el que m’envolta, en diferents estils artístics superposats en una catedral, en l’urbanisme dels barris (Barcelona), en els camins ancestrals que travessen les muntanyes. Quan viatjo, tot el món és com un jaciment on identificar períodes de cultures anteriors (la història que he explorat).
El meu cos en constant reconstrucció
De nen creixia, d’adult envelleixo; sóc una agrupació ferma, però efímera, de cèl·lules i teixits. Cada minut, cada dia, estic reconstruint aquest conjunt d’estructures i processos fins que ja no en sigui capaç i desparegui. El meu cos té unes 30·1012 cèl·lules i potser 1014 microorganismes que es van renovant. El te que acabo de beure, en unes hores ja no hi serà. Amb poques excepcions, les cèl·lules que em formen, hauran estat substituïdes en uns anys. El que sóc a nivell d’identitat corporal s’ha d’anar reconstruint contínuament. Cada dues setmanes hauré renovat les cèl·lules de la pell, en poc més d’un any el fetge, i en 15 tots els músculs. Sóc també els organismes que viuen en mi, ajudant-me a fer la digestió en la flora intestinal.
Sóc un cos, que està bategant, inspiro i expiro. Quan a vegades puc oblidar viure l’ara i aquí, centrar-me en que sóc un cos que respira, m’ajuda. També puc centrar-me en la meva posició, dret, assegut, ajagut, caminant. (Satipatthana Sutra , consciència del cos, i 2)
Inspiro aire (oxígen i nitrogen), expiro diòxid de carboni; bec aigua. Menjo greixos, proteïnes i hidrats de carbó, que a les tres hores sortiran de l’estómac per entrar a l’intestí prim on es descomposen els elements a aprofitar [som com una planta de reciclatge] i cinc hores després passen a la planta de tractament de l’intestí gruixut on es van solidificant les restes fins a formar les femtes en 25 30 hores. (Fritz Khan, Mensch als Industrie Palast)
[3.i la cuina] [esport, malalties]
El meu relat en constant renovació
Igual que l’organisme regenera les cèl·lules, el nostre relat, què ens il·lusiona, què concebim com a agradable, quin futur probable veiem, com interpretem el passat, tot això es va reajustant cada dia en funció del que ens va passant, si es compleixen o frustren les expectatives, si descobrim noves possibilitats. Vivim en termes de la narració que interpreta el que ens passa i el que imaginem. Els diferents capítols d’aquest relat, són com diferents vides, la infantesa, l’adolescència, la vdia adulta. Cada cop que hi ha hagut un canvi profund en el relat és un nou capítol. I com els llibres, els incorporem tots, som com les matrioshkes. Dins meu hi ha el noi que llegia en un prat, que esperava els reis, que somiava ser un heroi o un astronauta, l’adolescent que descobria el món i decidia què volia estudiar i què volia ser, l’enamorat que passejava agafat de la mà, el pare que jugava amb les seves filles, l’home que volia explorar.
Cada dia que transcorre es repeteix un guió establert, anar a classe, anar a la feina, amb certes expectatives de com anirà. Cada setmana té unes tasques obligatòries a fer, i un marge per a l’elecció. El relat té detalls quotidians, el que recolliria un dietari que descriu si plou o fa sol, si s’està cansat o no. I té un marc més ample, el que voldríem que passés, que ens fés cas una noia, que guanyi el nostre equip, que ens aprovin un projecte.
El que dóna continuïtat a la nostra vida és la continuïtat del relat que, no obstant, es va modificant, com el vaixell de Teseu [enllaç al post]. Revisem el significat dels capítols anteriors, modifiquem les expectatives el que vindrà. S’acumulen decepcions, frustracions, però també experiències que voldríem fer eternes com diu el Cant Espiritual de Maragall [enllaç].
Viure bé seria com un exercici de redacció? Escriure bé cada capítol amb els seus detalls, adaptant-nos a les circumstàncies i alhora construint un relat amb sentit? (com en el conte de Karen Blixen).
[A afegir-hi les relacions humanes, un relat és una conversa, al llarg del temps canvien els qui m’escolten i els qui escolto, els que formen part de la meva vida]
[llegat i epitafi]
4. Fenomenologia i consciència, el meu relat, la meva vida
El sagrat en mi
L’experiència del sagrat va ser definida per Rudof Otto com a mysterium tremens et fascinans (numinous a wikipedia). Un aspecte de l’experiència mística es descriu com a sentir-se part d’un tot més gran. Un tot que ens depassa, ens transcendeix, i alhora temem. Experimentem la grandesa i la bellesa del món i l’univers, experimentem la nostra feblesa, la nostra finitud amb la certesa de morir, i experimentem la injustícia. Tot i que ens pugui meravellar l’ordre dels estels o el cicle de les estacions que renova la vida cada any, hi ha un la diferència entre com són les coses i com voldríem que fossin; la malaltia, la mort, els desastres naturals, les injustícies socials, la crueltat; l’angoixa, ansietat, la ira, la depressió o manca de sentit per viure.
Sovint aquesta experiència s’organitza en termes d’un ens superior que ens transcendeix, omniscient i omnipotent, que ha creat el món amb l’home. Hi ha un ordre, un sentit, un destí i una justícia oculta que, en un altre àmbit fora del temps, corregirà el caos, la manca de sentit, la vida efímera i plena d’injustícia que trobem. O bé pensem, amb Spinoza i els budistes, que el tot és com és, que és sagrat i nosaltres en formem part. Les imperfeccions i manca de sentit només ens apareixen així perquè la nostra experiència és limitada. O potser no ens cal aquesta ni transcendència teista o la integració panteista i vivim omplint-nos de sensacions. O potser ens adherim a una fe en l’home i en la justícia que no requereix de cap altre fonament.
Cada època i cada cultura, i fins i tot, com apunta William James, cada tipus de caràcter psicològic, té la seva manera de viure i elaborar aquestes experiències, inferint l’existència d’un transcendent, elaborant mites, consolidant rituals, rebutjant tradicions i buscant camins nous.
Jo em moriré, i la humanitat desapareixerà quan s’apagui el sol. Però entretant, quina meravella improbable ni que sigui enmig de tanta misèria i limitació! “Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat. ” (Max Scheler).[Té una visió de l’home obert a l’espiritual no només contemplativa sinó realitzant-lo, Déu es fa ne l’home]
[ Ara veig més el religiós com un anhel que existís allò que no hi és, una nostàlgia d’un món millor, més bell – en algun cas, simplement més fàcil i favorable. Pero m’atrapa molt la idea que podem ser portadors temporals, transmissors del sagrat, potser simplement un ésser capaç de somiar, que es realitzaria -em resisteixo a fere ser “encarnar” – de diferent manera en cada un de nosaltres; les ganes de viure d’un nen que s’adona que pot moure les cames,
[el diví en mi, llegat i epitafi]
ARA i AQUÍ
Què passa al meu al voltant? Què sentim? Què hi deu haver més enllà en el temps i l’espai? | Què passa dins meu? | què contemplo a partir d’aquí?
Vivim alhora la realitat que ens envolta i els nostres records i especulacions, éssers amfibis tal com deia Proust. Recordem experiències similars, projectem possibilitats a viure en aquest escenari, ens preguntem com s’ha originat el que tenim davant.
[ estendre en el temps, viatjar en el temps sense moure’m de lloc, AQUÍ
estendre’m en antecessors d’avantpassats – aquí –
viatge en l’espai instantani ARA
Què passa al meu voltant
- Mirar, escoltar, sentir: on sóc, un carrer, un bosc? Quins colors, quines formes, quines olors, quins sons, com és la gent que passa? fa fred o calor, com és el cel? el vent, agita les fulles? volen ànecs al cel, orenetes, mosquits? QUè dibuixaria, retrataria, enregistraria?
- Estendre en el temps: Aquests edificis, qui els va construir, qui hi va viure per primera vegada, qui hi viurà més endavant? Aquesta dona gran, com era de petita? Aquesta gent, va a treballar, estan pensant en el cap de setmana? Els que veig al mercat, quina recepta tenen al cap, quin projecte el que estudien cargols a la ferreteria? Aquests objectes de la botiga dels Xinos, qui els va dissenyar a llapis per primer cop abans d’entrar en producció? Aquests pans que veig al forn, on va créixer el blat que es va fer servir per obtenir la farina? Aquesta columna de la catedral de la Seu d’urgell, qui s’hi recolzava fa 500 anys? Com era aquest terreny abans que s’hi establís la ciutat? Quines bèsties fantàstiques hi pasturaven fa 200 milions d’anys? Aquest sol que m’escalfa, quan es va formar? [ Fins fa uns 30Ma Catalunya estava sota les aigües, no hi havia dinosaures terrestres al Poblenou. Ev geològica] . [ Aquí ] .
- La simultaneïtat 1: què està passant ara a tot arreu? creix lentament l’herba als prats del Pirineu, baixen les aigües del Ter i del llobregat. “This grand show is eternal. It is always sunrise somewhere; the dew is never all dried at once; a shower is forever falling; vapor is ever rising. Eternal sunrise, eternal sunset, eternal dawn and gloaming, on sea and continents and islands, each in its turn, as the round earth rolls.” [ John Muir, Journal, 1913 ]. A Tokio són 7 hores més tard ja sopen, 3:30 a Nova Delhi, a New York preparen l’esmorzar, 6 hores menys, i a San Francisco són 9 hores menys i estan dormint. Quànta gent riu? quànta gent plora? qui està fent l’amor, qui està colpejant? neixen i moren humans a cada moment, animals i plantes. Tots els 1080 àtoms de l’univers estan vibrant, uns movent-se lliurement en un gas, d’altres al voltant de posicions d’equilibri en un sòlild. Un monjo libanès recorre tot el món amb les seves pregàries. Nabokov parlava de la sincronicitat còsmica. Walt Whitman absorbia tot el que passava al ferry de Brooklyn. Joyce a l’Ulysses desgrana tot el que passa quan obrim l’aixeta i ve aigua de l’embassament de Roundwood. [què passa al món], Càmeres arreu del món. [ Què està passant ara arreu del món?] [107.000M de vides, estadístiques fictícies]
- Simultaneïtat 2, Més enllà: els vents i corrents oceànics es mouen, les plaques tectòniques es desplacen i aixequen serralades, el mar amb les marees i onades, la pluja, els rierols i els rius, l’erosió esculpint roques i arrodonint còdols, s’acumulen els sediments, 1 mm cada 30 anys. Vibra l’aire amb diferents sons. Cèl·lules que es divideixen, unes que barregen el material genètic, llavors que germinen, arrels que s’enfonsen, fulles i flors, borrons i flors, ous d’insectes, papallones volant, crustacis, rèptils, ocells, fetus que creixen, individus que neixen i comencen a caminar, creixen i moren. Les espècies van mutant i evolucionen. (La terra i la vida)
Aigua, oxigen, carboni, nitrogen i altres elements van circulant. Els hàbitats i la composició de l’atmosfera es modifiquen, el magma bull, orbita la terra al voltant del sol, amb la resta dels planetes, com un engranatge precís, crema l’hidrogen i l’heli dins dels forns dels estels, s’allunyen les galàxies les unes de les altres. Vibren les molècul·les i els àtoms, l’espai és ple d’ones, la calor que radien els cossos, el decaïment radioactiu, oscil·len els electrons als cables de coure. (L’univers i la matèria)
També les antenes de telefonia, i dels ruters wifi, plens de zeros i uns que codifiquen missatges. Un post de facebook, un vídeo de tiktok són vistos 1M de cops, s’estrena una sèrie, un film, una cançó es descarrega de Spotify, milers estan llegint un Harry Potter que acaba de sortir, a les universitats de tot el món, estudiants de primer de Física treballen càlcul diferencial. Milers comencen a creure en la mateixa religió dels seus pares, milers deixen de creure, d’altres es converteixen.
Uns arriben a la vida, altres la deixen, uns dormen, altres ja esmorzen, són a l’escola o treballant, dinen, descansen (què estaven fent a cada hora ) . Uns s’enamoren, quants amants hi ha com els de les afores de Plzen, uns decideixen viure junts, altres trenquen, altres s’aguanten. Molts es traslladen, en cotxe, en tren, en avió, anant a treballar, de viatge, transportant mercaderies. S’ingressen sous, es compren coses, es llencen coses. Es consumeix electricitat, gas, aigua. S’extreuen minerals, es recullen collites, es mata bestiar. Surt elegit un nou govern, hi ha un cop d’estat, s’aprova una llei legalitzant o prohibint les parelles homosexuals. (107.000M de vides, estadístiques fictícies) - [Inventari]
Què passa dins meu?
- D’on vinc ara? del llit, de casa? Cap on vaig? Quin és el meu propòsit? Què em fa il·lusió? què em frustra? Què he estat fent l’última setmana, mes, dies, anys? Que crec que m’espera?
- Què està passant al meu cos? respiro, batego, digereixo, em fa mal alguna cosa? Estic cansat?
- Si cada estat d’ànim fos un espai, a quin lloc estic de la meva geografia emocional? Què somio?
- M’observo a mi mateix: quins pensaments, imatges, emocions, plans, records, van i vénen?
1. Els àtoms que em formen, l’univers en mi
2. Levolució en mi
3. La història en mi
4. El meu cos en constant reconstrucció
5. El meu relat reescrivint-se
6. El sagrat en mi
El Canon Pali. Els cinc obstacles
La neteja
(Totes les tradicions culturals tenen metàfores o tècniques de purificació. Plató parlava de l’ànima guiant el caro estirat pels cavalls dels sentits. El canon Pali parla de cinc obstacles per quedar en pau d’esperit, una pau que compara a una bassa d’aigua clara i fresca.
- el desig [gula, luxúria, avarícia] seria com l’aigua tenyida. Alliberar-me’n és com quedar lliure d’un deute. Puc pensar considerar com es corrompen i en són d’efímers els objectes del desig.
- el mal voler [enveja, orgull, ira] com l’aigua calenta, alliberar-me’n és com sortir d’una malaltia i recuperar el gust per les coses. [Una tovallola freda que ens atempera? Al pare nostre: “Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. A Mateu 5:23-25 23 Si, doncs, presentes la teva ofrena a l’altar, i allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, 24 deixa la teva ofrena davant l’altar i vés primer a fer les paus amb el teu germà, i després torna i presenta la teva ofrena. 25]
- la peresa [peresa] [depressió o cansament?], com aigua bruta amb algues, aliberar-me’n com sortir d’una presó. [Saltar del llit, escombrar la cuina, fer gimnàs]
- estrés [ ] [ansietat, neguit, por], com l’aigua agitada pel vent; alliberar-me’n com l’eslcau que gràcies a un amic deixa el seu amo [la majoria de coes que ens preocupen encara no han arribat i potser no arribaran, viure el present i preocupar-me només del que toca]
- confusió [ ] [dubte] com estar perduts en un bosc i posar-se a caminar en una direcció [fer plans i traçar un mapa].
Geografia emocional
Un track de GPS de la vida em diu el que hauria pogut anotar un observador exterior. però com estava a cada moment, quin era el meu estat mental?
A quina habitació de la geografia emocional estic?
Si segueixo la metàfora de la geografia emocional i em reconec tancat en una cambra fosca, puc pensar a sortir-ne, mirar per la finestra, anar a l’estudi, o a la sala de ball.
Les habitacions emocionals i fenomenològiques:
- el pou depressiu,
- la sala de ball alegre
- el balcó finestra al món on entra aire fresc (vel Irati)
- el quarto de la frustració i la rancúnia
- quarto d’àlbums i fotografies de records (Jinka)
- quarto de plans pel futur
- quarto imaginari [sovint en paral·lel al del balcó finestra]
Una teràpia basada en els llocs. En el món físic, si estem en una cambra freda i fosca, sabem moure’ns a una altra cambra més lluminosa i càlida. O quan fa molta estona que estem tancats sabem, que ens anirà bé sortir a donar un tomb.
De la mateixa manera, si ens representem l’estat emocional com una ubicació en una mena de palau de la memòria emocional, primer, prendrem consciència de com estem i quanta estona fa que som a un lloc i podrem optar per moure’ns!
Entrada. Preparació
Autoobservació i neteja
Abans de començar la visita a un museu està bé aturar-se un moment per preparar-nos. Si ens autoobservem potser ens adonarem que ens aniria bé descansar una mica, potser menjar alguna cosa, anar al lavabo, deixar abric i bossa al guardaroba, decidir quin serà el recorregut de la nostra visita.
De la mateixa manera, abans de visitar la “casa de l’ànima”, pot anar bé practicar l’autoobservació. Tenir consciència de com estem seria el fonament de la pau d’esperit segons el Satipasana Sutra.
La consciència del meu cos. En quina posició estem? drets, asseguts, ajaguts, caminant. Estem descansats? respirem bé o tenim el nas tapat? Estem lleugers o amb una digestió feixuga? Ens fa mal alguna articulació? Estarem millor en una estona, o pitjor?
La consciència si ens sentim bé o estem patint.
La consciència de l’estat emocional. Experimentem confusió? rancúnia? temor? excitació?
Juntament amb l’anomenat dhamma, que és una noció molt ampla i borrosa, aquests serien els quatre fonaments del mindfulness que traduiria com a pau d’esperit.
Podríem tenir a la nostra disposició tota la paleta d’emocions i sentiments i identificar el nostre estat emocional com si fos un pantone. I encara més, podríem imaginar que tenim a la nostra disposició un Penfield Mood Organ.
Un cop autoobservats sabrem si estem a punt per la visita, o bé si abans ens convé un descans o alguna mena de preparació. Pensem, per exemple, en un viatger al Japó quan, després de caminar tota la jornada arriba al Ryokan, es neteja a consciència i després es banya per quedar ben relaxat.
El canon Pali compara la pau d’esperit a una bassa d’aigua clara i fresca i identifica cinc obstacles, el desig, el mal voler, la peresa, l’estrès i la confusió, i suggereix com alliberar-se’n.
Si estic molt preocupat per una possible angoixa futura o no em puc treure del cap una amargor del passat, és com si davant tingués un vel, una cortina de plàstic que no em deixa veure bé les coses. [esborrany preparació per entrar]
Identifiquem què ens amoïna, i traiem-nos-ho de sobre, com quan deixem l’abric i la motxilla a l’armariet guarda-roba del museu.
I ja podem passar al jardí de l’ara i aquí.
prova bcnswing
Avui hauria fet 111 anys el que és, probablement, el baterista de swing més conegut pel gran públic, en Gene Krupa.
Al video el podeu veure en acció a un dels temes més coneguts, amb l’orquestra de Benny Goodman de qui va ser membre de 1934 a 1938 i amb qui va gravar (en format de trio, quartet o big band) alguns dels èxits més importants de Goodman.
Tal dia com avui de l’any 1912 va nèixer el gran pianista Teddy Wilson. Aquest músic de jazz nord-americà va ser un dels pianistes més importants l’època de les big-bands, als anys 30 i 40; també va ser considerat una influència important en les generacions posteriors de pianistes de jazz.
La família de Wilson es va traslladar a Alabama el 1918, on el seu pare va trobar feina al Tuskegee Institute. Ell va tocar diversos instruments a l’escola secundària i va entrar al Talladega College com a director musical. Després d’un any, va abandonar la universitat, es va traslladar a Detroit el 1929 i es va incorporar a la banda de Speed Webb; l’any1931 es va traslladar a Chicago.
A partir del 1933, Wilson va gravar i treballar amb Louis Armstrong, Jimmie Noone, Benny Carter i Willie Bryant.
L’any 1935 va ser protagonista d’un fet inusual en aquella època: després de tocar en una jam session informal amb Benny Goodman i Gene Krupa, Wilson es va convertir en un membre estable de l’original Benny Goodman Trio (aviat es convertirà en quartet amb la incorporació del vibrafonista Lionel Hampton), un dels primers grups integrats racialment de músics blancs i negres de la història dels EEUU.
Durant aquells anys Wilson també va començar a dirigir una sèrie de gravacions de petits grups (1935-42) produïdes per John Hammond, incloent sèries clàssiques amb Billie Holiday i amb Mildred Bailey.
Va crear i dirigir la seva pròpia Big-band l’any 1939, però la va dissoldre l’any 1940 per dedicar-se a grups de més petit format. El pianista va tenir molts retrobaments amb Goodman al llarg dels anys, però va es va centrar a dirigir, sobretot, el seu propi trio a partir de 1944. (Font: Encyclopedia Britannica).
Aquí, en acció, amb la meravellosa Billie Holiday a “I can’t believe that you are in love with me”,
I Can’t Believe That You’re In Love With Me is a 1926 popular song composed by Jimmy McHugh, with lyrics by Clarence Gaskill. More than 20 recordings were ma…
youtube.com
I Can’t Believe That You’re In Love With Me is a 1926 popular song composed by Jimmy McHugh, with lyrics by Clarence Gaskill. More than 20 recordings were ma…