Posted on

Eurípides. Drames.

Literatura grega

Medea    Hipòlit   Hècuba    Les suplicants    Orestes    Ifigènia a Àulida    Les bacants

Medea

La mala fortuna de les dones
p.120
De tot el que té vida al món, i un pensament,
les dones som la planta que més pena fa.
Perquè d’antuvi ens cal, a força de diners,
comprar-nos qui ens esposi i acceptar un senyor
de la persona: un mal, això, que agreuja el mal.
I encara més angúnia: si l’has pres dolent
o bo. Perquè el divorci no es reputa bé
en una dona, i no podem llençar el marit.
Després, quan s’entra en nous costums i noves lleis,
cal ser endevina, si a casa no s’ha après,
per ben usar de l’home amb qui es parteix el llit.
Si, la primera feina havent-nos reeixit,
l’espòs no porta amb violència el jou comú,
fa goig la vida; que, si no, morir val més.
Un home, quan la casa se li fa pesant,
va fora i allibera el cor del seu enuig
en la conversa d’un amic o d’un igual a
nosaltres, un sol ésser per mirar tenim.
I diuen que nosaltres fem sense perill
la vida a casa i que ells es baten llança al puny.
Insensatesa! Més voldria estar amb l’escut
en línia tres vegades que una de parir.

Hipòlit

El mal de les dones
p. 216
Hip: Oh Zeus, ¿per què una pesta de tan mala llei
com són les dones, ha rebut un lloc al sol?
Car, si volies propagar el llinatge humà,
no, no calien dones com a sementer:
que en els teus temples suspenguessin els mortals
or, ferro, o pes de bronze, i amb això cad’ú
comprava grana de fillada pel valor
en què estimés l’ofrena; i es viuria aixi
en cases lliures, sense fembres entremig.
[Avui, tot d’una que hem de dur a casa el mal
que és una dona, hi exhaurim casal i béns.]
I que la dona és un gran mal, ho prova això,
que doni el pare que la va sembrar i nodrir
un dot per col·locar-la, com qui es lleva un mal.

Hècuba

Raça o cultiu
p. 23

¿No fa estrany que un mal terreny,
si el temps i els déus l’ajuden, llevi bé el forment,
i que un de bo, si manca el favor,
mal fruit ens dóna, i tanmateix entre els humans,
el miserable poc és mai res més que vil,
i el noble és sempre noble, i la calamitat
no el desnatura, no, que és sempre un home honest?
¿Ve de la raça la diferència, o del cultiu?
Cert que pujar bé un home porta ensenyament
del que és noblesa, i qui això té ben après,
sap el que és lleig, guiant-se pel cànon de l’honor.

Les Suplicants

Discurs de Teseu sobre l’home
p. 104
TESEU: Ja contra d’altres m’he esforçat a defensar aquesta tesi. Havia dit algú que els mals en l’existència humana abunden més que els béns. La meva idea és oposada a la d’aquests: si es compten les ventures, pugen més que els mals; car no hi hauria homes, si no fos així. I regracio el déu que ens ordenà a cordill la vida, de confusa que era, i bestial; donant-nos la intel·ligència, i la llengua, que és l’herald de la paraula, a fi que distingim la veu; i el fruit que ens alimenta, i amb el fruit el rou que del cel degota, per nodrir-nos el terròs i refrescar l’entranya; i més, contra Mivern, abrics, i ombres contra la xardor del sol; i córre’ el pèlag en vaixells, per establir el canvi mutu del que manca en els terrers. I el que no és visible i el que no entenem, ens ho anuncien els endevins, mirant el foc i els plecs de les entranyes i els ocells del cel. ¿No és caprici, quan un déu regula així la nostra vida, fer com si no fos bastant? Però la humana pensa vol ser més potent que Déu i, amb l’arrogància que tenim al cor, alguns es creuen ser més savis que els eterns. Tu ets d’aquesta corda, un foll, que, subjugat per uns oracles de Febos, vas donà a estrangers les teves filles: bé vivien déus, per tul Mesclant amb sang llotosa la teva clara estirp, si, la ulcerares; quan, en lloc de barrejar el crim amb la innocència, el savi, el que ha de fer, és amb llinatges beneits cercà amistat. Car Déu ajunta els dos casals en un destí i ,en els desastres del sollat perd qualsevol que amb ell se solla, fins si no ha pecat en res. Quan vas emprendre la campanya amb els argius, mentre els vidents parlaven, menyspreant llavors, brutal, l’avís dels númens, perderes la ciutat.
Uns joves se t’enduien, ells que per delit d’honors atien a les guerres sense dret, tudant els pobles! L’un aspira a comandar, l’altre al podé i, tenint-lo, satisfé el seu urc; un altre cerca el lucre, no considerant si perjudica en res el poble que ho sofreix.
[Sí, hi ha tres classes de ciutadans: d’antuvi els rics, inútils, sempre amb el delit d’acréixe’ els guanys; els pobres, que no tenen per anar vivint, temibles., car l’enveja els omple i, seduïts per l’oratòria de perversos campions, ataquen els qui tenen amb fiblons cruels. És la mitjana, en fi, que salva les ciutats, que guarda l’ordre i el que està constituït.] ¿ I vols que te m’aliï? ¿ Quin pretext tindré per al·legà al meu poble, jo, que em faci honor? Vés en bona hora: si ho has mal deliberat, encalça * la fortuna i prescindeix de mi.

Discurs de Teseu sobre la democràcia
p.
L’HERALD: ¿Qui és el vostre rei? ¿A qui he de portar mots de Creont, que és l’amo del país cadmeu d’ençà que Etèocles ha caigut mort per les mans de Polinices, sota el mur dels set portals?

TESEU: El teu discurs comença per l’error, herald, si aquí demanes per un rei. Car el govern no és d’un home, no, que és lliure la ciutat.
El poble hi regna, per uns torns que d’any en any se succeeixen, sense que s’hi doni res a la fortuna: pobre i ric tenen igual.

L’HERALD: Amb el que has dit em dónes, com al joc de daus, un avantatge; car a la ciutat d’on vinc és un de sol que mana, no la multitud; no hi ha xerraires que, estufant-la amb parlaments, d’ací d’allà la girin, per llur propi guany: un que ara plau al poble i l’afalaga molt, ve que el damneja i, encobrint els seus errors amb noves calúmnies, surt impune del procés. Més: ¿com la massa, que de si raona tort, pilotaria la ciutat pel dret camí?
Car és el temps que dóna les lliçons millors,* no la fal·lera. Un pobre jornaler del camp, fins si tenia instrucció, en el seu treball poc ulls li queden per les coses del comú. Ah, no hi ha dubte que pateix la gent de bé, quan un sapastre amb llengua obté les dignitats fadant la turba, ell que abans no era res.

TESEU: És fi i s’explica, de passada, aquest herald. Ja, doncs, que cerques una lluita de raons, escolta: aquest certamen, tu Mas provocat. No hi ha pel poble un enemic com un tirà, quan, la primera cosa, no existeixen lleis comunes: mana un home sol, que té la llei per cosa seva, i ja no hi ha, doncs, igualtat. Però, amb les lleis escrites, el despoderat i el ric s’igualen, com a ciutadans, pel dret.
— El feble pot respondre amb els mateixos mots al qui prospera, quan ne rep algun insult. I ésser lliure està en allò: «¿Qui vol donar un bon consell que tingui a la república?» I el qui ho desitja pot brillar i el qui no vol calla. ¿Es podria imaginar més igualtat? I més, quan és el poble l’amo d un país, té goig que pugin ciutadans plens de vigor; si un home regna, considera això odiós i mata els més insignes, els que de pensar creu més capaços, recelós pel seu poder. ¿Com, doncs, seria encara forta una ciutat, si, com en una prada magenca, hi talla algú l’espiga del coratge i la flor del seu jovent? ¿Per què aplegar riqueses per als nostres fills, si el nostre esforç és sols per a engreixà el tirà? ¿O educaríem filles verges al casal per a delícia del senyor, quan li plagués, i preparar-nos llàgrimes? Ja em puc morir, si m’he de veure desflorà així els meus infants! I per respondre’t basta això que t’he dardat. Però, si et plau, ¿què cerques en aquest país?

No prolongar la vellesa
p. 133

¿De què em valdrà que toqui els ossos del meu fill?
Oh ineluctable velledat, quin odi que et tinc,
quin odi als qui desitgen allargar llurs anys,
que amb pocions i drogues i arts màgiques
en volen tórcer la canal per no morir!
El que caldria, no servint de res al món,
és que morissin, per deixar lloc al jovent.

Orestes

La nit i el son
p. 136

Helena, cantant: Augusta, augusta Nit,
donadora del son als treballats mortals,
vine del fosc abisme,
acudeix, acudeix alada
a la mansió d’Agamèmnon.
Perquè sota els dolors i sota la desgràcia,
estem sucumbint, sucumbint.
Heu fet estrèpit. Ah, silenci,
silenci ¿no et voldràs guardar
de crits la boca lluny del llit d’Orestes,
fornint-li la quieta gràcia del son, amiga?
[…]
Orestes (despertant-se): Oh, son, amic que calmes, remei dels nostres mals
que dolç a mi vingueres quan calia més!
Augusta Oblidança dels dolors que sàvia ets
i que pregada, dea, pels informats!
¿D’on he vingut? I ara! ¿Com me trobo aquí?
No me’n recordo: em sento buit de pensaments.

Ifigènia a Àulida

la fatxenda
p. 209

Agamèmnon: …La gent obscura pot plorar ben lliurement
i dir el que pensa. En canvi, per al ben nascut
això és indigne. L’àrbitre de com vivim,
és la fatxenda, i som esclaus del poble baix.
Jo tinc vergonya de vessar cap llàgrima,
i no vessar-ne em fa vergonya, trist de mi!

Les bacants

Les bacants
p. 276

Primer, se solten sobre els muscles els cabells
i es tiren les pells de cervo amunt, si s’ha desfet
el nus que les corda, i per cinyell dels piguellats
vestits es posen serps que els van llepant el queix.
[…] I s’han posat al front
corones d’heura i de roure i d’arítjol enflorat.
I una pega un cop de tirs al roquissar,
i en salta aigua amb una vena com un rou;
i una altra enfonsa la vara a terra, en el soler,
i el déu tot d’una hi fa brollar una font de vi.
I les que senten un desig del blanc licor,
gratant a terra amb l’extrem dels dits, a eixams
la llet obtenen; i dels tirsos enheurats
van degotant-los dolços correntims de mel.
[…]
Nosaltres amb la fuga evitem que les bacants
ens facin trossos; i elles marxen contra els bous
que alli herbassejaven, sense ferro al puny.
L’haguessis vista! Una vaca de gran braguer,
que bramulava, ella va i entre els seus dits
l’esqueixa; i d’altres fan bocins les jònegues;
i veies les costelles i els forcats unglots
saltant enlaire i per l’herbei; i sota els pins
plou sang, dels trossos xops que pengen del brancam.

Mort de Penteu
p. 290

Però Agave, escumejant i fent uns ulls
torts, que li roden, no sentint com qui té seny,
de Baccos posseïda, no li fa cabal:
li agafa el braç esquerre amb totes dues mans
i, recalcant-se contra els flancs de l’infeliç,
li arrenca el muscle, no en virtut de cap vigor,
no: el déu comunica facilitat als seus braons.
Ino, per l’altra banda, fa també el seu fet,
rompent les carns; i Autònoe i totes les bacants
s’hi aferrissen; i tot és un crit confús,
ell que gemega, pel que encara té de buf,
i elles xisclen; i s’emporta l’una un braç,
l’altra una planta amb la sandàlia; i queden nus
els flancs, a esquinços; i es cada una que amb les mans
sangoses tira i toma trossos de Penteu.
Així es dispersa tot el cos: sota els asprius
penyals i dins la fonda crina dels boscams
-recerca no pas fàcil; ara, el pobre cap,
és a la mare que ha escaigut, i l’ha clavat
al cim d’un tirs i el porta, com el d’un lleó
de la muntanya, pel bell mig del Citeró,
deixant les germanes en els cors de mènades.

Posted on

Sòfocles. Drames.

Literatura Grega  Sòfocles

Antígona  Èdip rei   Electra  Filoctetes  Èdip a Colonos

Antígona

L’home

(333-375)(p. 136) Himne del cor
Hi ha moltes meravelles, i no n’hi ha de més gran que l’home. Ell, fins enllà de la canuda mar alta, amb el llebeig tempestuós fa via, en el buit de les aigües inflades que entorn s’apregonen; i de les divinitats, la suprema, la terra inconsumible, infatigable, és ell que la turmenta, amb l’anar i venir de les relles d’any en any, quan la gira amb la força de l’eguina nissaga.

I la tribu dels ocells de cor lleuger, i les hordes de les bèsties salvatges, i la marina gernació del pèlag, tot, insidiant, ho captura, dins els torterols de la xarxa teixida, l’home inventiu. Domina també amb els seus ginys el ferèstec animal muntanyà; i el cavall de pelut bescoll, el menarà sota un jou que la tossa li volta, i així mateix l’infatigable brau de la serra.

I la paraula, i el pensament que és com un vent, i l’impuls d’habitar ciutats, tot això, s’ho ha ensenyat ell mateix; com a defugir els trets dels glaços, incòmodes per al qui dorm al ras, i els de les males pluges, amb recursos per a tot; sense recursos, no s’aventura a res del futur; només de la mort no es procurarà una fugida; però de les malalties intractables, ha imaginat com evadir-se’n.

Tenint, en la inventiva d’art, un saber que supera tota esperança, adés cap al mal, adés cap al bé camina. Fent una part a les lleis del país i a la justícia fundada en els juraments dels déus, ocuparà el cim de la pàtria; s’exclou de la pàtria el qui s’acompanya del crim per bravata. Que no s’assegui a la meva llar ni amb mi tingui un pensament igual, el qui obra d’aquesta manera!

No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor

(513-525)(p. 142)
C.- ¿Com llavors honores l’un amb una mercè impia per a l’altre?
A.- No et parlarà pas així el mort, si hi apeles.
C.- Sí, si l’honores igual que a l’impiu.
A.- Ha mort que no era esclau seu, sinó germà seu.
C.- Però devastant aquesta terra; l’altre la defensava.
A.- Malgrat això, Hades vol les lleis iguals.
C.- ¿Però no pas que l’home de bé tingui la mateixa sort que el roí?
A.- ¿Qui sap si sota la terra és això la pietat?
C.- No, l’enemic, mai, ni quan és mort, no l’estimaré.
A.- No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor.
C.- Doncs vés sota terra i, si et cal estimar, estima els morts; però mentre jo viuré, no em farà la llei una dona.

Èdip rei

Tirèsias

320 p. 132
Deixa’m tornar a casa: és com més fàcilment portarem tu el teu destí i jo el meu, si em vols creure.
410 p. 135
M’has retret que sóc orb; però tu, tu tens clara la vista i no veus en quin punt de desventura et trobes, ni sota de quin sostre habites, ni amb qui. ¿Saps de qui vas néixer? Ignores que ets odiós als teus, de sota terra i del damunt. Aviat, com un doble fuet, la maledicció d’una mare i del teu pare, acostant-se’t amb peu terrible, et llançarà d’aquest país. Ara hi veus bé, llavors només veuràs la fosca.
455 p. 136
Hi veia i serà orb, de ric que era, mendicarà i, assenyalant davant seu amb un bastó, prendrà el camí de la terra estrangera. I es revelarà germà i pare alhora dels fills amb qui vivia, i fill i marit ensems de la dona de qui va néixer, rival de sembra i assassí del seu propi pare! Vés dins, ara, medita aquests oracles; i si et convences que he mentit, ja pots assegurar que de l’art dels endevins no en sé res.

Èdip coneix

p. 160 1183

Ai las, las! Així tot és veritat! Ah! Llum, que et vegi aquí per darrera vegada, ja que avui em revelo nascut dels qui no devia, unit a qui no devia, assassí dels qui no podia matar!

Electra

Cursa de carros

(p. 50 699

L’endemà, quan a sortida de sol s’obria el concurs reservat als cavalls més veloços, Orestes entra a la lliça amb molts altres conductors de carros. L’un venia d’Acaia, un altre d’Esparta i dos de Líbia, drets dalt de llurs carros de dos jous. Orestes, que tenia unes egües tèssales, era el cinquè. El sisè, arribava d’Etòlia, amb unes poltres rosses; el setè era de Magnèsia; el vuitè, amb un tronc blanc, enià d’origen; el novè procedia d’Atenes, la ciutat que els déus han bastit; un altre, un beoci, completava la desena. Tots s’aturen a l’indret on els àrbitres designats els han atribuït per sorteig els llocs i han posat els carros en línia. Sona la trompeta de bronze i es llancen; tots fan crits a llurs cavalls alhora i amb les mans sacsen les regnes. Tot l’estadi s’omple de la cruixidera dels carros; la pols puja cap al cel. Tots, formant una massa confusa, no estalvien l’agulló: cadascun vol passar el botó de roda dels altres i el panteix de llurs cavalls. Al mateix temps, a la seva esquena i sobre el moviment de les seves rodes, bromereja, percudeix el bleix dels animals. Orestes, que condueix arran de la columna extrema, cada vegada la frega amb el cap del fusell: afluixant la brida al cavall corder de la dreta, reté el que hi passa tocant. Tots els carros fins aleshores es tenien drets, quan els poltres de l’home d’Ènia, desbocats, se l’emporten amb violència, i al moment d’acabar la sisena volta i començar la setena, es tiren a un costat i topen de front amb els carros de Barce. Llavors, per la falta d’un de sol, es trenquen i bolquen els uns sobre els altres, i tot el pal de Crisa s’omple de desferres del naufragi eqüestre. Només l’hàbil cotxer d’Atenes, que s’adona del perill, es tira enfora i frena curt, deixant passar la maror de carros que bull en mig de l’arena. Venia l’últim Orestes, retenint les seves poltres darrera els altres, posant la seva fe en el final. Veu que li resta un sol adversari. Fa espetegar un soroll sec per les orelles de les seves ràpides poltres, es llança al seu encalç … Aparellats els jous, corren, i ara és l’un ara l’altre que fa avançar els seus cavalls d’una testa. Ja, sense defallir, tots els altres tombs el míser els havia fet rectes, dret dlat del seu carro dret, quan de sobte amolla la regna esquerra al moment que el cavall pren la volta, i no s’adona que pega a la punta de la columna: trenca el seu fusell pel mig del botó, llisca per la rampa del carro, es fa un embull amb les tallades corretges, i mentre ell roda per terra, les seves poltres s’escapen pel mig de la lliça. El poble, quan el veu així caigut del carro, esclafeix un xiscle per aquell jove, que tan belles proeses ha fet i ara té un tal desastre, ara rebatut a terra, ara mostrant les cames al cel; fins que d’altres conductors, aturant amb prou feines la cursa de llurs tirs, el desenreden, cobert de sang, en un estat que ni un dels seus amics que el veiés no podria reconèixer la seva pobra despulla.
[…]
Climmenestra.- Oh, Zeus! ¿Què en puc dir? ¿Una sort o una desgràcia, tot i que és un guany? Però que és trist que jo salvi la vida a costa dels meus propis mals!

p. 53
794
Electra.- Insulta: avui et toca a tu d’ésser feliç.

[En realitat Orestes no és mort]

Filoctetes

Clam

p. 126 v 936
Oh cales, oh promontoris, oh bèsties de les muntanyes, única companyia meva, oh roques abruptes, és a vosaltres -perquè no sé ningú més a qui dir-ho-, a vosaltres que elevo el meu plany, als que són sempre aquí, als habituals: vegeu quina obra m’ha fet el fill d’Aquil·les!

Edip a Colonos

 

Justificació d’Èdip

p. 52, 265
Els meus actes, més que fer-los jo s’han fet ells, perquè jo els patís, si dels del meu pare i la meva mare hagués d’enraonar. Tot això, jo ho sé bé. I tanmateix, ¿com seria jo criminal de mena? He tornat el mal que m’havien fet. Fins si hagués obrat en plena consciència, no hauria estat criminal per això. Però ara, és sense saber res que he fet cap on he fet cap, mentre que ells, aquells per qui he sofert, ho sabien que em feien morir!

Plany d’Èdip, mal involuntari
p. 77, 965

Aquesta boca teva deixa anar crims, connubis, desgràcies de tota mena que jo, pobre de mi! he sofert ben de mal grat meu; però així va plaure als déus, potser irritats contra la meva raça feia temps, perquè, a mi en persona, no em sabries pas trobar cap blasme d’un pecat pel qual jo així pecava contra mi i contra els meus. Perquè, explica’m, si una veu divina venia per mitjà d’oracles a anunciar al meu pare que moriria a mans dels seus fills, ¿com a dreta llei me’n pots fer mai retret a mi, que no tenia encara els gèrmens de naixó del meu pare ni de la meva mare, a mi que llavors estava per engendrar? Si després, vingut a la llum ja míser, com hi vaig venir jo, em vaig batre amb el meu pare i el vaig matar, sense tenir consciència del que feia ni de contra qui ho feia, ¿com per un acte involuntari podries raonablement blasmar-me? Quant a la meva mare, desventurat, no tens vergonya, germana teva que era, de forçar-me a parlar del seu matrimoni […] Doncs és la desventura en què jo vaig ésser enxarxat, conduït pr la mà dels déus i si l’ànima de meu pare fos viva, jo no penso que tingués res a objectar-me.

Èdip retroba les filles
p.82, 1104

E.- Acosteu-vos, filla, acosteu-vos al vostre pare. Deixeu-li palpar aquests cossos que ja no esperava que tornessin.
A.- Tindràs el que demanes. El nostre desig i el teu grat van junts.
E.- ¿On sou, doncs, on sou?
A.- Aquí totes dues, prop de tu.
E.- Tanys meus caríssims!
A.- A un pare tot és car.
E.- Ah! els meus dos bastons!
A.- Bastons ben malfadats d’un pare malfadat!
E.- Tinc el que més estimo. Desventurat del tot, ni que morís no ho fóra, amb totes dues vora meu. Estantoleu-me, filla, el flanc a banda i a banda; cenyiu el qui us va engendrar; feu-me descansar de la meva trista solitud errabunda. I el que ha passat, digueu-m’ho en els mots més breus que es pugui: a noies de la vostra edat basta un relat curt.

Posted on

Èsquil. Drames.

Literatura grega Èsquil

Prometeu Encadenat

El do de prometeu de concebre falses esperances

Prom. 248-252
P.-He fet que els homes pel seu futur no temin.
Cor.-I quin remei contra el mal encertares?
P.-He fet que agalius falsos concebessin.

Els dons fets als homes per Prometeu

Prom. 443-460
Mes escolteu les penúries dels homes
tanmateix: eren com nens; jo senderi
els vaig donar, d’ell els vaig fer partícips…
…No tenien de l’hivern cap indici,
i menys de la florida primavera,
ni signe cert de l’estiu fruitós, sense
instrucció operaven; vaig mostrar-los
l’emergència dels astres, llurs
difícils ponents. El nombre, el primer dels recursos
vaig idear per a ells, confegir lletres,
memòria universal i mare d’obres.

Model de la ment com a càlcul

Prom. 789-790
P.-Io, un vast vagabundeig t’indico
primer, a l’àbac de la ment inscriu-te’l,

Coèfores

458. Orestes amb Electra. venja el seu pare matant Egist i la seva mare Climmenestra, perseguit per les Fúries.

La cura dels nens petits

Coef. 749-760
Tàvec de l’ànim m’era el meu Orestes,
el rebí de sa mare per nodrir-lo…
…i amb crits aguts de nit em desvetllava.
He endurat vanament moltes fadigues,
els nins, no tenen seny, i cal pujar-los
com bestioles, no fa? És llei de la dida.
Els infants de bolquers encar no parlen,
si tenen set o gana o bé orinera,
el xic ventre dels nens sol es governa.

Posted on

Tonalitats

[esborrany]

Música  |    Història de la música    La música a l’antiguitat

sad  Característiques de les tonalitats

asdas

Característiques de les tonalitats

(CGAPT) A banda de major i menor (natural, harmònica i melòdica), les tonalitats tindrien associat un determinat caràcter emocional:

Majors

  • C Major: Pure, simple, and joyful. Often seen as a neutral or “default” key, expressing innocence or straightforwardness.
  • D Major: Triumphant, victorious, and majestic. Often associated with glory and grandeur, particularly in orchestral works.
  • E Major: Bright, bold, and confident. Often used for energetic or uplifting music.
  • F Major: Warm, pastoral, and calm. Associated with gentleness or rustic simplicity.
  • G Major: Cheerful, optimistic, and lively. Often used for spirited or lighthearted music.
  • A Major: Joyful, open, and positive. Used for bright, warm expressions, often evoking a sense of celebration.
  • B-flat Major: Noble, grand, and serene. Often associated with a sense of resolution or nobility.

Menors

  • [C Minor: tràgic, no surt a la llista]
  • A Minor: Serious, melancholic, and introspective. Often associated with sadness but also purity.
  • D Minor: The “saddest key” according to some composers, especially Beethoven. It’s often associated with tragedy, sorrow, and dramatic intensity.
  • E Minor: Mournful, yet passionate and sometimes heroic. Frequently used to express longing or emotional depth.
  • F Minor: Dark, serious, and sometimes ominous. Used for deep sorrow or moments of crisis.
  • G Minor: Somber, emotional, and moody. Often used for introspective or melancholic music.
  • B Minor: Dramatic, tragic, and reflective. Often associated with deep sadness or existential struggle.

 

Posted on

Edmund Burke. A Philosophical Inquiry into the origin of our ideas of the sublime and beautiful

[Tenim una noció de sublim com a “Que desperta una emoció pregona per la seva altíssima bellesa, immensa grandesa, per quelcom que ultrapassa la comprensió humana.” (IEC) suggerint una connexió amb un tot transcendent, el mysterium fascinans. Un tractat sobre el sublim ens fa pensar en la contemplació de la naturalesa i l’art.
En canvi Burke associa sublim a una emoció forta per tal com n’és de gran i terrorífica. És més aviat, un repàs a les sensacions i emocions.]

INTRODUCTION: On Taste  79
PART I 101
I. Novelty 101
II. Pain and Pleasure 102
III. The Difference between the Removal of Pain and Positive Pleasure 104
IV. Of Delight and Pleasure, as opposed to each other 106
V. Joy and Grief 108
VI. Of the Passions which belong to Self-Preservation 110
VII. Of the Sublime 110
VIII. Of the Passions which belong to Society 111
IX. The Final Cause of the Difference between the Passions belonging to Self-Preservation, and those which regard the Society of the Sexes 113
X. Of Beauty 114
XI. Society and Solitude 115
XII. Sympathy, Imitation, and Ambition 116
XIII. Sympathy 117
XIV. The Effects of Sympathy in the Distresses of Others 119
XV. Of the Effects of Tragedy 120
XVI. Imitation 122
XVII. Ambition 123
XVIII. The Recapitulation 125
XIX. The Conclusion 126

PART II. 130
I. Of the Passion caused by the Sublime 130
II. Terror 130
III. Obscurity 132
IV. Of the Difference between Clearness and Obscurity with regard to the Passions 133
[IV.] The Same Subject continued 134
V. Power 138
VI. Privation 146
VII. Vastness 147
VIII. Infinity 148
IX. Succession and Uniformity 149
X. Magnitude in Building 152
XI. Infinity in Pleasing Objects 153
XII. Difficulty 153
XIII. Magnificence 154
XIV. Light 156
XV. Light in Building 157
XVI. Color considered as productive of the Sublime 158
XVII. Sound and Loudness 159
XVIII. Suddenness 160
XIX. Intermitting 160
XX. The Cries of Animals 161
XXI. Smell and Taste—Bitters and Stenches 162
XXII. Feeling.—Pain 164

PART III. 165
I. Of Beauty 165
II. Proportion not the Cause of Beauty in Vegetables 166
III. Proportion not the Cause of Beauty in Animals 170
IV. Proportion not the Cause of Beauty in the Human Species 172
V. Proportion further considered 178
VI. Fitness not the Cause of Beauty 181
VII. The Real Effects of Fitness 184
VIII. The Recapitulation 187
IX. Perfection not the Cause of Beauty 187
X. How far the Idea of Beauty may be applied to the Qualities of the Mind 188
XI. How far the Idea of Beauty may be applied to Virtue 190
XII. The Real Cause of Beauty 191
XIII. Beautiful Objects Small 191
XIV. Smoothness 193
XV. Gradual Variation 194
XVI. Delicacy 195
XVII. Beauty in Color 196
XVIII. Recapitulation 197
XIX. The Physiognomy 198
XX. The Eye 198
XXI. Ugliness 199
XXII. Grace 200
XXIII. Elegance and Speciousness 200
XXIV. The Beautiful in Feeling 201
XXV. The Beautiful in Sounds 203
XXVI. Taste and Smell 205
XXVII. The Sublime and Beautiful compared 205

PART IV. 208
I. Of the Efficient Cause of the Sublime and Beautiful 208
II. Association 209
III. Cause of Pain and Fear 210
IV. Continued 212
V. How the Sublime is produced 215
VI. How Pain can be a Cause of Delight 215
VII. Exercise necessary for the Finer Organs 216
VIII. Why Things not Dangerous sometimes produce a Passion like Terror 217
IX. Why Visual Objects of Great Dimensions are Sublime 217
X. Unity, why requisite to Vastness 219
XI. The Artificial Infinite 220
XII. The Vibrations must be Similar 222
XIII. The Effects of Succession in Visual Objects explained 222
XIV. Locke’s Opinion concerning Darkness considered 225
XV. Darkness Terrible in its own Nature 226
XVI. Why Darkness is Terrible 227
XVII. The Effects of Blackness 229
XVIII. The Effects of Blackness moderated 231
XIX. The Physical Cause of Love 232
XX. Why Smoothness is Beautiful 234
XXI. Sweetness, its Nature 235
XXII. Sweetness relaxing 237
XXIII. Variation, why Beautiful 239
XXIV. Concerning Smallness 240
XXV. Of Color 244

PART V. 246
I. Of Words 246
II. The Common Effect of Poetry, not by raising Ideas of Things 246
III. General Words before Ideas 249
IV. The Effect of Words 250
V. Examples that Words may affect without raising Images 252
VI. Poetry not strictly an Imitative Art 257
VII. How Words influence the Passions 258

Posted on

Píndar

Literatura grega

Olímpica X
Eonos, el fill de Licimni, fou el campió
a l’estadi quan hi van córrer els seus peus la cursa
de longitud; procedia de Mideas i empenyia
davant d’ell el seu exèrcit. A la palestra
triomfa Èquem, honor de Tegea, i Doricle,
l’estadant de Tirint, assolí el trofeu
del pugilat; el dels quatre cavalls, se’l guanyà
Samos de Mantinea, l’home fill d’Haliroci.
Fràstor féu blanc amb la seva javelina,
Niceu giravoltà el braç i engegà la pedra més
enllà que no pas els altres; els companys
d’armes van prorrompre en grans
aclamacions. La llum amable
de la bonica lluna il·luminà la nit.
Tot el santuari ressonà de festins joiosos
amb música de cants laudatoris.

Pítica VIII, L’home, el somni d’una ombra
p. 112
La fortuna dels homes puja en un instant, però s’ensulsia igualment
brandada per un destí inflexible.

Éssers d’un dia! Què és l’home? Què no és? L’home és
somni d’una ombra. Però sempre que l’esclat
de Zeus ve, una llum brillant plana sobre els mortals
i un viure ple de mel. Egina, mare estimada, fes que aquesta
ciutat segueixi lliure els rumbs del destí amb Zeus
i el potent Èac, el bon Peleu, el brau Telamó i Aquil·les.

Pítica IX, Quiró a Apol·lo
p. 118

Em preguntes pel llinatge
de la noia, senyor? I m’ho demanes tu, que saps
tots els camins i el terme segur de les coses,
que veus quantes fulles primaverals brosta
la terra, quants grans de sorra arrodolen confusament
el mar, les ones dels rius, el buf
dels vents, que saps
el futur i per on vindrà?

Posted on

Lírica grega arcaica

Literatura grega

Mimmermo  Soló Jenòfanes Arquíloc Semònides  Alcman  Simònides  Safo

MIMNERMO (600 ac)

La vellesa trista i deforme

(5 D) (p.58 5)
El mateix que un somni, dura un temps molt breu
la joventut preciosa; i la vellesa trista i deforme
penja aviat sobre el nostre cap,
hostil i alhora canalla, que canvia el rostre dels homes
i, abraçant-los, malmet la seva vista i la seva ment.
Que, lliure de mals el cos i tristes cuites l’ànima,
als seixanta em prengui la mort fatal.

SOLÓ (600 ac)

Els béns que vol l’home

(1 D) (p. 67)
Filles esplèndides de la Memòria i del Zeus de l’Olimp,
Muses de la Piéride, escolteu aquesta súplica:
doneu-me bonança, pel que fa als déus feliços; i pel que fa
als homes, que tingui sempre un bon nom,
que endolceixi la vida a l’amic i amargui la de l’enemic,
respectat pels uns, terrible pels altres.
Les riqueses, les vull tenir, però amb frau
no les vull servar, la pena al final sempre arriba.
…
Els homes, tant el bo com el dolent, pensem així:
qualsevol té bona opinió de si mateix,
mentre no hi hagi dany, que aleshores plora, però abans ens tingué
a tots bocabadats l’esperança nècia.
Un que viu afeixugat per mals terribles, no pensa
sinó que vindrà un dia en que estigui sa altra vegada;
un altre, que és un covard, es pensa que és molt valent,
i que és de bon veure, i no té cap gràcia al cos;
i el pobre, que pateix les obres de la misèria, imagina
encara que farà moltes riqueses.
Cadascú s’afanya a la seva manera. Hi ha qui en les seves naus
recorre el mar, ric en peixos i, volent dur
a casa el guany, és assotat entretant per vents terribles,
i no posa la seva vida a cap mena de recer;
un altre es passa l’any llaurant el tros plantat,
servint a qui s’encarrega de les arades corbes;
un altre, instruït en les obres d’Atena i d’Hefest inventades,
es guanya el pa amb la feina de les seves mans,
i un altre, iniciat en el seu do per les pròpies Muses olímpiques,
amb el seu saber de les normes de l’art que agrada;
…
a un altre que pateix mals funestos, només en tocar-lo
amb les mans, el torna sa altra vegada.
És el fat qui envia als homes tant el mal com el bé,
i els dons d’un déu immortal no s’excusen.
Sí, hi ha en tota empresa perill, i no hi ha qui sàpiga
on haurà d’acabar la feina començada;
un que vol fer bé les coses, amb tota innocència
es fa caure damunt una desgràcia tremenda, odiosa;
i un altre, un incapaç, els déus en tot moment
li donen bona sort, remei de la seva incompetència.

La prudència

(16 D)(p. 83)
De la prudència no és fàcil saber-ne la invisible mesura,
que, sola, de totes les coses en governa el límit.

Les edats de la vida

(19 D)(p. 83)
Quan fa els set, el noi tendre
perd les primeres dents que li sortiren de nen.
I quan Déu li mesura finalment els segons set anys,
la pubertat creixent ja comença a mostrar-se.
I al tercer septeni, tot espigant-se encara, se li cobreix
el mentó de pèl i li canvia de flor la pell.
I al quart septeni és quan té la força més gran,
de coratge entre els homes indici segur.
I el cinquè és el temps que l’home hauria de pensar en casar-se
i procurar obtenir descendència de fills.
I al sisè madura la ment de l’home en totes les coses
i ja no voldrà després actes sense cura.
I al setè té el millor judici i discurs, així com
a l’octau; i ja en fan els dos catorze, d’anys.
I al novè, li resta poder; però ja és més dèbil,
mirant al coratge perfecte, en llegua i prudència.
I al desè, si hi ha qui l’encalça i arriba fins el límit,
la mort no el vindrà a buscar abans d’hora.

Correcció a Mimnermo sobre la vellesa

(22 D)(p. 85)
Però si em vols fer cas, esborra aquest vers,
i no t’enutgi que jo ho entengui millor;
cànvia’l, dolç poeta, i canta d’aquesta manera:
“Als vuitanta em prengui la mort fatal”.
…
Que no m’arribi una mort sense llàgrimes, no: als amics
voldria deixar, en morir, dolor i laments.
…
I com més vell sóc, més coses aprenc.

JENOFANES (530 ac)

Setanta-set anys de pensador

(53 D)(p. 97)
Ja són setanta-set els anys que duc passejant
el meu pensament per tota la terra grega;
i abans d’aquests en van passar vint-i-cinc des que naixí,
si és que sé dir la veritat sobre l’afer.

ARQUÍLOC (650 ac)

No et deixis endur ni pels èxits ni pels fracassos

(D 116)(p. 131)
Cor, cor, si t’aclaparen maldars
invencibles, amunt!, resisteix al contrari
oferint-li el pit de cara, i a l’ardit
de l’enemic, oposa-t’hi amb fermesa. I si en surts
vencedor, dissimula, cor, no te n’ufanis,
ni, de sortir vençut, t’envileixis plorant
a casa. No deixis que t’importin massa
a la teva joia en els èxits, ni la teva pena en els fracassos.
Entén que en la vida hi impera l’alternança.

Els ànims i les idees

(D 118)(p. 131)
Té l’home mortal, Glauc, fill de Leptines,
els ànims segons se li presenta el dia,
i les idees d’acord amb allò en què treballa.

SEMONIDES (630 aC)

Els destins de l’home

(D 138)(p. 143)
Noi, és Zeus tronant qui en prescriu,
de tot, el desenllaç, i qui el posa
on vol. En canvi, entre els homes
no hi ha seny sinó que, passatgers,
vivim com a bèsties, ignorants
del termini que Déu donarà a tot.
Però, mentre s’encaparren en l’impossible,
als humans sustenta l’esperança:
uns esperen per que vingui el dia,
d’altres confien en que acabi l’any.
No hi ha qui no esperi, per l’any vinent,
fer-se amic de fortuna i béns.
A l’un se li avança la vellesa
abans del termini. A d’altres els consumeixen
dolències vils. I a d’altres, subjugats
per Ares, Hades els envia sota terra.
D’altres, dins del mar, sacsejats
per la tempesta i l’onatge blau,
moren treballant per la vida.
I d’altres es lliguen a un llaç, infeliços!
i a voluntat deixen la llum del sol.
Lliure de tot mal, no hi ha res; innombrables
fats funestos i calamitats
imprevistes, i penes, pateix l’home.
Però, si em féssin cas, no caminaríem
estimant el dany, ni posant l’ànim
en l’amargor, ens torturaríem.

(D 139)(p. 145)
Si fossim assenyats, el que mor
no ens ocuparia més d’un dia.

Sobre les dones

(D 142)(p. 145)
Déu féu les dones diferents
des d’un principi. A l’una, la va treure
de la porca híspida, i a casa seva
tot va rodolant per terra,
embolicat i ple de brutícia;
però ella, bruta i amb la roba bruta,
aposentada en les escombraries, s’engreixa.
…
L’altra surt a la gossa, espabilada
com ella, imatge fidel de sa mare,
que tot ho vol sentir i saber,
i ensumant es fica per tot arreu,
i encara no veient ningú, a aquest li borda.
No l’atura el marit, que l’amenaci
o que a cops de pedra, furiós, la dent
li trenqui o que li parli amb afecte;
fins i tot asseguda amb estranys, segueix
capficada en bordar inútilment.
…
L’altra és del mar i té dues maneres.
Riu contenta avui, i l’estrany
que la vegi a casa en farà l’elogi
dient: “No s’ha vist altra dona
millor ni més amable en tot el món”.
I l’endemà no suporta que la mirin
ni que li rondin a la vora: s’enfurisma,
hostil com una gossa amb cadells,
i és àspera amb tots, i disgusta
per igual amics i enemics;
com el mar…inestable.

L’altra és un ase apallissat i gris
que amb prou feines per la força i amb insults
s’avé finalment a alguna cosa, i qui li dol
fins i tot el que li agrada; entretant,
menja tota la nit dins la cambra
i tot el dia, fins i tot davant la llar.
Per cardar, de tota manera,
qualsevol ximple que vingui ja li resulta.

A una altra la pariria una exquisida
euga de llarga crinera, car no vol
fer de criada ni esllomar-se en això,
no fa anar el molí ni aixeca
la criba ni llença fora les deixalles,
i com que el sutge potser la podria
ennegrir, al forn no s’asseu;
i es per la força que al final conquereix un home.
Es treu el maquillatge dos cops al dia,
i a vegades tres, i s’ungeix amb essències;
i sempre duu el cabell ben pentinat,
llarg, i amb flors boniques que l’adornen.
És bonic de veure una femella així, almenys
per a l’altre, encara que no pel seu amo,
a no ser que sigui un tirà o un rei,
a qui plauen tal mena d’éssers.

L’altra surt a la mona: és la pitjor
calamitat que Zeus envia a l’home.
És molt lletja de cara, i quan creua
el poble a tothom mou a riure;
de tan nana com és amb prou feines avança,
i camina, de tan prima, sense cul.
Pobre de l’home que l’hagi d’abraçar!
Sap tots els trucs i gestos,
com una mona. Què hi fa que se’n riguin!
No vol fer el bé, ans al contrari,
tot el dia examina i considera
com fer a la gent el major dany.

I l’abella, feliç el qui la té!
l’única a qui no li escau cap retret,
ella estira i augmenta la nostra vida.
I estimada al costat del marit amant,
envelleix cuidant dels fills.
Es distingeix entre totes les dones
i una gràcia divina les envolta.
I no vol asseure’s amb les altres
per explicar-se contes sobre el sexe.

De les dones que Zeus dóna a l’home,
aquestes són les millors i prudents.
I totes les altres, perquè ell ho volgué així,
són un horror, i han de seguir-ho essent.
Car la pitjor cosa que féu Zeus
és la dona. Creiem que ens serveix,
i és el pitjor pel qui la té.
Car no passa tranquil u dia sencer
qui amb dona viu casat,
ni li és tan fàcil treure de casa
la fam, hoste cruel, déu implacable.
I quan l’home pensa que podria
estar a casa content perquè els déus
l’afavoreixen i plau a tothom,
surt ella a renyar-lo belicosa (…)
És la cosa més dolenta que féu Zeus,
i és un nus als peus, que a ningú deixa anar,
des que l’Hades rebé aquells
que per una dona es feren la guerra.

ALCMAN (630 a.C.)

Dormen les muntanyes

(D 174)(p. 183)
Dormen les muntanyes
els cims i les valls,
i planes i barrancs,
i el bosc, i tots els animals
que la terra obscura cria,
i les feres de la muntanya, i els eixams,
i el monstre en els fons de la mar braolant;
i dormen les multituds
d’aus de llargues ales.

SIMONIDES (520 aC)

Incertesa de la vida humana

(D 215)(p. 211)
Essent humà, no diguis mai
què passarà demà;
ni, si veus feliç un home,
quan de temps ha de durar-li.
No és més ràpid l’esquinç
de la mosca d’ala llarga
que el mudar dels mortals.

 

L’infant

(D 226)(p. 221)
… “Quina pena que tinc,
fill! Però el teu son no es torba,
i dorms, no pensant en altra cosa
sinó en mamar, i en aquest tronc trist
clavetejat de coure, que en la nit
llueix, i on només
la foscor blava
t’acotxa. No t’importen
ni l’aigua que et passa per damunt
sense tocar-te el cabell, ni el bufec
del vent: sempre reposa
el caparró bonic en la flassada.
Si t’espantés el que fa por,
ja m’hauries escoltat.
Vull que dormis, nen;
i que s’adormi el mar, que a la fi s’adormi
aquesta aflicció inacabable. Que hi hagi
un canvi, pare, Zeus
per la teva mercè. Ai, si algun mot
injust o temerari hagués dit
en suplicar-te, perdona’m-el”.

(D 227)(p. 223)
En veure’l que exhalava l’ànima
innocent, el nen de pit
de la de corones violeta,
tot es van posar a plorar.

[Com l’Erlenkönig de Schubert]

Virtut inaccessible

(D 233)(p. 225)
Hi ha un conte: que la Virtut
viu en un cingle escarpat
on un cor de nimfes àgils
la serveix. Pel que fa als mortals,
no tots la poden veure, i només
qui de dins treu una suor
que li devora l’ànima, pel seu
coratge arriba al cim.

El plaer

(D 237)(p. 229)
Ja que, sense el plaer, quina vida humana
té atractiu, o quin poder? Sense ell,
fins i tot l’existència dels déus
deixaria de ser-nos envejable.

SAFO (600 aC)

Un prat deliciós

(D 250)(p. 241)
Surt de Creta i vine a aquest temple
sagrat, on per tu s’esperen
un hort que riu de pomeres
i altars amb olor d’encens,

i on l’aigua fresca fresseja
entre les branques, i ombregen
els rosers de l’indret, i cau
son de les fulles que tremolen;

i on un prat on pasturen
els cavalls, dóna flors del temps
de primavera, i on l’aire
bufa dolçament…

vine aquí, Cipris,…
i en aquestes copes d’or vessa,
graciosament, afegint-lo
al nostre festival, el nèctar!

Enamorada

(D 252)(p. 245)
Em sembla com un déu, l’home
que seu al teu davant, i tan a prop
t’escolta absort com li parles dolçament
i riure-t’en amb amor.

En això no menteixo, em
salta dins del pit el cor; doncs si
et miro un sol instant, ja no puc
dir ni un mot,

se’m gela la llengua, i un subtil
foc no tarda en recórrer la meva pell,
no veuen res els meus ulls, l’oïda
em zumzeja, i una suor

freda em cobreix, i un temor m’agita
tot el cos, i estic, més que no pas l’herba,
pàl·lida, i sento que em resta poc
per quedar-me morta.

Eros

(D 260)(p. 253)
Eros em va sacsejar l’ànima
com un vent que a la muntanya
sobre els arbres cau.

Voldria la mort

(D 268)(p. 257)
I ja m’està agafant una ànsia
d’estar morta, i veure els lotus
amarats de rosada
a la riba de l’Aqueront.

 

Posted on

Jardins de mar i murtra

Jardins Jardins en un mapa

Karl Faust comprà unes finques de vinya perdudes per la fil·loxera, el 1921 s’hi fa construir una casa per l’arquitecte noucentista Josep Goday i el 1924 es retira de l’empresa i es dedica a la creació del jardí botànic, important espècies de diferents llocs del món. Treballs interromputs per la guerra civil. El 1936 es construeix el templet de Linné, també de Josep Goday. Faust coneix i ajuda Ramon Margalef. Té elements paisatgístics com les pèrgoles o l’escalinata amb xiprers que du al templet. Molt cuidat.

 

Galeria

Posted on

Jardins de Cap Roig

Jardins Jardins en un mapa

Creat pel matrimoni de Nicolau Woevodsky i Dorothy Webster el 1927.  Vint hectàrees amb 800 espècies mediterrànies i cactus. Ara pertanyen a la Fundació la Caixa i estan cuidats impecablement. El jardí mediterrani és modèlic perquè amb les plantes pròpies d’aquí ben podades, brucs i sobretot, llentiscle, aconsegueix un paisatge autèntic i endreçat. Hi ha diverses escultures notables, entre elles, la de Quim Domene inspirada en el poema de Salvat-Papasseït, “La casa que vull”. Des del “castell” que ara té un auditori on s’hi fan festivals, una sèrie de terrasses van acompanyant el desnivell, Monges, Bassin, enamorats. Després un camí llarg amb un mur de pedra, el jardí del coronel, molt acolorit i una zona de lectura, el jardí de la Dorothy, amb butaques i tauletes, i l’aigua que brolla a prop. Pensava que era una llàstima que no hagués portat res per llegir quan en un armari hi vaig trobar una antologia de poesia catalana, una de Salvat-Papasseit i el Rem del 34 de Joaquim Ruyra. Més avall el jardí acull una col·lecció de cactus i té un mirador des d’on es veuen les illes Formigues. 

Galeria

Posted on

Yehuda Amichai. Poesia

L’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat

L’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat

[20]

L’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat. Penso
en l’exactitud amb què les persones descriuen mals i dolors
quan són al metge. Fins i tot aquells que no saben llegir ni escriure
afinen: és un dolor continuat, aquest ve a punxades, i aquest
sembla que estripi per dins, fa un mal que crema, un mal esmolat,
un dolor esmussat. És aquí, exactament aquí, sí, sí.
La felicitat ho confon tot. Després d’una nit d’amor o d’una festa
he sentit a dir: ha estat meravellós, m’he sentit a la glòria.
Fins i tot un astronauta que gravità per l’espai obert
suspès fora del coet només va declarar:
meravellós, fantàstic, no tinc paraules.
La confusió de Ia felicitat i l’exactitud del dolor.
I jo voldria descriure tan exactament un dolor esmolat
com la més profunda felicitat i l’alegria.
He après a parlar entre dolors.

1998

 

Posted on

Parc Samà

Construit el 1881 per Salvador Samà i Torrens (1861-1933), marquès de Marianao, hereu d’una família catalana establerta a Cuba que s’havia enriquit gràcies al tràfic d’esclaus.
El jardí el realitzà el mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre, autor del Parc de la Ciutadella, que comptà possiblement amb l’ajut d’Antoni Gaudí, que aleshores era el seu deixeble. El marquès hi va fer un petit zoo amb espècies de tot el món. És un jardí romàntic amb senderons laberíntics que envolten parterres de gespa i arbres i plantes exòtiques. Té un estany amb tres illes artificials, amb una gruta al centre.

Té un còpia d’un Hèrcules Farnese.

Galeria

Posted on

Terrasses imaginàries: 10 jardins

Vaig pensar la terrassa com a tres Tangrams corresponents a 6 micropaisatges: el bosc de Solius i els camps. L’aigua amb bambús i arbre de ribera i un jardí geomètric. Un hort i la vegetació de sorra. Hi ha un espai cobert i es pot donar la volta caminant. Quan s’entra no es veu de cop tot el conjunt, fent l’efecte que  sigui més gran. Al començament encara podia moure els contenidors però després les rodes es van fer malbé. Vaig afegir 2 tangrams dedicats a paisatges de molsa i coníferes i després uns bonsais amb peces de ceràmica de la Mercè Rius.

Una configuració amb tots els contenidors junts deixant el màxim d’espai.

Una altra possibilitat:

Castellar
El jardí de Castellar era d’una mida molt semblant a la terrassa d’Aymà. Recollint idees del llibre “Diseño de jardines” de Herwig i Stehling, tenia una pèrgola que li aportava intimitat sense aixecar una paret, un menjador, un paisatge amb una muntanyeta i un xiprer, i un saló.

El jardí secret
Al Palazzo Te de Mantova, una gran palau amb patis i jardins extensos, Luis Gonzaga va voler crear un espai més íntim, el seu Giardino segreto, amb una gruta, una sala i un petit jardí d’unes mides similars a les de la terrassa.

Laberint
Recordo els laberints de Villandry, i al jardí d’Horta. En  anglès es distingeix entre “maze“, on hi jha bifurcacions amb camins que no porten enlloc, i “labyrinth“,  on hi ha un únic recorregut però que no va directament al destí sinó que fa moltes giragonses. Pot simbolitzar una peregrinació a la ciutat santa del cel, com el la catedral de Chartres. Aquest està inspirat en un mosaic del Palazzo Te.

Jardí zen
Alguns dels que vam veure a Japó el 2006 tenien una mida semblant a la terrassa. A la Saline Royal (2024) també n’havien realitzat un. Hi hauria una galeria de fusta fosca, el jardí de pedres i una zona de molsa.

Teatre d’aigua
Després del Serapium, l’espai més fascinant de Villa Hadriana és el “Teatro Maritimo” un espai tancat que de fora no s’anticipa i que en entrar hi ha una columnata circular envoltant una bassa amb una illa al mig. Hi ha “illes” semblants als jardins de Boboli, aquesta molt  més gran amb tarongers i llimoners, a Villa Lante, i l’île d’amour al jardí romàntic de Chantilly. Als jardins d’indians com el Parc Samà, o el Parc de Can Solei i Ca l’Arnús a Badalona també proposen illes en estanys artificials.

Hort
L’Hortus conclusus de l’edat mitjana era un jardí tancat, a vegades dedicat al lleure, a vegades dedicat a conrear hortalisses. L’hort ordenat geomètricament va ser reconstruït de manera genial a Villandry.

Jardí natural
El jardí anglès del segle XVIII va transformar les extensions dels voltants de les mansions en paisatges que evocaven una naturalesa ideal. A Hidcote Manor, a primers del sXX  es va mantenir la mateixa idea en espais més reduïts. A vegades l’única intervenció consistia a segar un camí enmig de les herbes salvatges. Aquí traçaríem un sender fins a un banc, amb el mateix pi que tinc ara a un costat.

Posted on

Escultura antiga

notes + galeries de fotos extra

 

Hèrcules Farnese  Galeria

El vaig veure el 2018 a Nàpols, Museo Archeologico Nazionale. El 2024 vaig reconèixer les còpies a Versailles i Vaux le Vicomte, daurat, dominant el final de la perspectiva al castell. (i una petita i imperfecta còpia al Parc Samà)

Heracles “descansa recolzant-se a la clava (el seu bastó) a manera de crossa; damunt la clava hi ha pell del lleó de Nemea, mort per Hèracles en un dels seus treballs. Amb la mà dreta, darrere l’esquena, l’heroi aguanta les pomes d’or del jardí de les Hespèrides, que li asseguraran la vida eterna. Però en la figura es representa el cansament de l’home. La massissa musculatura fa la impressió d’una potència exhausta.”
Una còpia romana del sIII d’un original de Lisip (390-300) que es va trobar el 1546 a les termes de Caracal·la i va passar a la col·lecció d’Alexandre Farnese.

El braç esquerre recolzat a la clava damunt d’una roca, el braç dret darrere, sostenint les pomes de les Hespèrides. Una figura poderosa i feixuga, la cama esquerre avançada, tot el cos descansant sobre la clava, inclinat endavant també. No és un Apol·lo o un Hermes esvelt. Un pit ample, unes espatlles poderoses, unes cames fortes. Potser com un jugador de rugby. Vist de darrere, potser els malucs més expressius de la història de l’art, seguint la inclinació de les cames.

Corredors de la Villa dei papiri  Galeria

Bronzes de dos corredors procedents de la Villa dei papiri, vistos al Museo archeologico nazionale el 2018. Es tractaria d’una còpia d’un original grec del sIV BCE de l’escola de Lisip.
Semblen dos adolescents molt joves. Els dos en una postura similar, la cama esquerre endavant, el cops inclinat. El que està més al fons mira una mica més cap a l’esquerra.

El tors del Belvedere

Vist el 2022 al Museo Pio Clementino al vaticà. Es creu que estracta d’una còpia d’un original de principis del sII BCE.

Una figura asseguda sobre la pell d’un animal. Si estractés d’un lleó seria Heracles i el lleó de Nemea, o potser Àiax, sobre una pantera, contemplant el suïcidi. Va ser admirat per Michelangelo i Raffaello. Una llegenda deia que el papa Juli Ii hauria demanat a Michelàngel de completar-la i aquest hauria refusat.

Laocoont i els seus fills    Galeria

Datada al  s.I CE, signada per Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes, realitzada en marbre blanc. Museu del vaticà, 2024.
Apol·lo envia unes serps marines a estrangular el sacerdot troià i els seus fills (La guerra de Troia) . Volia advertir de l’engany del cavall.

Galeries    Escultura clàssica

Posted on

Literatura grega

Grècia    Cites a dropbox. tag literatura grega 88 Literatura grega.

Llengua Grega. Homer. Lírica. Drama. Èsquil. Sòfocles. Eurípides.

Evolució de l’escriptura: Protosinaític → Fenici → Grec (del que sortiran el llatí i el ciríl·lic)

Homer i Hesíode

(sIX – sVIII BCE) Autor a qui s’atribueixen els pomes de la Ilíada i l’Odissea, les obres literàries més antigues d’Europa . No hi ha dades històriques sobre la seva vida.  Hi ha arguments per pensar que es tractava de la consolidació de narracions orals de joglars itinerants. ( Milman Parry NewYorker).

L’acció se situaria a l’anomenada edat fosca (sXIII-sIX) entre les invasions micèniques i l’època arcaica (2HEG0 ). Hi ha descripcions detallades de la costa jònica (actual Turquia). El llenguatge és una versió arcaica del grec jònic amb mescles d’altres dialectes, en hexàmetre dactílic.

La Ilíada i l’Odissea

Hesíode (776 AC). Teogonia. Els treballs i els dies.

Lírica

 

 

(sVII a sV BCE) Floreix a l’era arcaica (2HEG1) i clàssica (2HEG2). Mentre l’èpica canta els herois en un to elevat, aquesta poesia és més personal, íntima, sovint expressant emocions i reflexions. [També més curta. Com la poesia xinesa]. Era recitada o cantada en banquets (symposium). El melic era cantat, per individus o un cor, acompanyat de lira, d’on vindria el nom) o flauta. Les elegies en hexàmetre èpic.  . Usa diversos metres, com els d’Alceu o Safo. Sovint eren ocasionals: victòries atlètiques (epinikia, epinicis) [Píndar era l’antecedent del Sport i el Mundo deportivo], himnes recordant els morts, triomfs (pean), ditirambes de temes diversos, cantats per cors i que acabarien donant lloc als drames, cançons d’amor, invectives, insults als enemics.
Al sIII BCE, el moviment enciclopèdic d’Alexandria va establir el canon dels 9 poetes lírics:

Alcman (lírica coral, s. VII aC)
Safo (lírica monòdica, 630-570)
Alceu (lírica monòdica, 620-580), temes polítics
Anacreont (lírica monòdica, 582-485), l’amor, la beguda
Estesícor (lírica coral, s. VI aC)
Íbic (lírica coral, s. VI aC)
Simònides (lírica coral, s. V aC)
Píndar (lírica coral, 518-438), odes epinícies cantant les victòries dels atletes.
Baquílides (lírica coral, s. V aC)

Altres

Arquíloc (680-645), sàtires i invectives. Calinos, Tirteu, Mimnermo, Soló, Jenòfanes, Semònides, Simònides.

Drama

(CGPT). S’estima que es van escriure un miler de tragèdies de les quals se n’han conservat 32, 7 de 90 d’Èsquil, 7 de 120 de Sòfocles i 18 de 92 d’Eurípides. S’haurien escrit centenars de comèdies de les quals en sobreviuen 11 d’Aristòfanes. (Museu de les obres perdudes). (EB) Èsquil presenta més el problema religiós de l’home determinat per les seves accions i la intervenció dels déus, davant de qui han de respondre. Sòfocles manté la mateixa ortodòxia en moral i religió i introdueix més complexitat. Els humans errant, i subjectes a l’ordre de l’univers. Eurípides serà més escètic quant al paper dels déus.

A les Dionisíaques els dramaturgs presentaven tres tragèdies.

525 – 456 ESQUIL

(EB) Hauria pres part a la batalla de Marató contra els perses el 490. El 484 hauria guanyat la competició de les Dionisíaques per primer cop. El 468 perdria davant un jove Sòfocles. Abans d’Èsquil les tragèdies tenien un sol actor, que podia fer diferents papers, contraposat al cor. Èsquil va introduir un segon actor, creant la possibilitat de diàleg, i va reduir el paper del cor. També s’implicava en els decorats, vestuari i coreografia. Literàriament fa servir un to majestuós i metàfores que manté al llarg de l’obra. Moral i teològicament, quan un home està triomfant, els déus li poden enviar més ambició propiciant l’hubris, l’excés i el desastre. [tema de la llibertat humana i determinisme diví) El tema de la venjança en la trilogia de l’orestíada.

  • Els Perses, 472: Humiliació quan arriba a Persèpolis la notícia de la derrota de Salamina.
  • Set contra Tebes, 467: part d’una trilogia, els fills d’Èdip lluiten entre sí.
  • Suplicants, 463. Pelasgus acull les Danaides.
  • Agamémnon, 458. (Tàntal, Atreu, Orestes)
  • Assassinat per Climmenestra en tornar de la guerra de Troia.
  • Coèfores, 458. Orestes amb Electra. venja el seu pare matant Egist i la seva mare Climmenestra, perseguit per les Fúries.
  • Eumènides. 458. Orestes jutjat a Atenes.
  • Prometeu Encadenat, > 458 desafiua Zeus que és mostrat com un tirà. ( La humanitat, diluvi, Prometeu, Pandora)

496 – 406 SÒFOCLES

(EB) Se sap que als 16 anys va ser escollit, pel seu físic, habilitats atlètiques i  art musical, per encapçalar el cor que havia de celebrar la victòria a la batalla de Salamina. Va servir d’stratego sota Pericles i després del desastre que va patir Atenes a Siracusa, va ser un dels proboulos encarregats de restablir l’ordre.
Va competir potser fins a 30 vegades a les Dionisíaques, guanyant-ne 24.  Va introduir un tercer actor. Els seus personatges tenen qualitats definides, personalitats fortes que sovint sobreestimen les seves forces, cometent errors i injustícies sobre altres que desencadenaran nous errors. [estem determinats per la personalitat???] Els humans viuen en l’error i la foscor, però és en la resistència i com s’afronta i aguanta el patiment, que es retroben amb l’ordre universal de les coses i esdevenen més genuïnament humans [com el rei Lear].

  • Les dones de Traquis, Deianira intenta recuperar Hèrcules i sense saber-ho el farà morir amb el mantell enverinat pel centaure.
  • Antígona, que desafia Creont en voler enterrar el seu germà Polinices, mort en l’atac a la ciutat. Mor a la presó, i al dona i el fill de Creont se suiciden.
  • Àiax, ofès per que l’armadura d’Aquil·les ha estat atorgada a Ulisses.
  • Edip Rei. Mata Laios, sense saber que era el seu pare, i esposa Iocasta la seva mare. Es cegarà.
  • Electra, que amb Orestes venja el seu pare Agamémnon.
  • Filoctetes, retirat a una illa amb una ferida al peu haurà de ser recuperat pels grecs per guanyar a Troia.
  • Edip a Colonos, acollit per Teseu a Colonos, i atès per les seves filles Antígona i Ismene.

480 – 406 EURÍPIDES

(EB) No se sap gaire de la seva vida. Es diu que tenia molta curiositat intel·lectual i conversava amb Protàgoras i Anaxàgoras. Aristòfanes el ridiculitzava. Els seus personatges no són tan grandiosos com els d’Èsquil o Sòfocles, sinó humans més normals, amb els seus dubtes. Fa retrats psicològics penetranst, en especial a les escenes d’amor o bogeria. A les obres hi surten déus arbitraris. Fa servir pròlegs i epílegs per situar i tancar l’acció. Va ser l’autor més popular a l’època helenística.

  • El Cíclop
  • Alcestis
  • Medea: que en ser abandonada per Jason matarà la seva rival i els seus propis fills.
  • Els fills d’Hèrcules
  • Hipòlit: Afrofita despitada farà que Fedra se n’enamori i en ser rebutjada l’acusi de violació.
  • Andròmaca
  • Hècuba: l’antiga reina de Troia, ara una esclava, per venjança cega Polymestor i mata els seus fills.
  • La follia d’Hèrcules
  • Les Suplicants
  • Ió
  • Les troianes: reflecteix cokm van actuar els atenesos en capturar Melos, matant els homes i esclavitzant les dones.
  • Ifigènia a Tàurida
  • Electra
  • Helena
  • Les Fenícies
  • Orestes
  • Ifigènia a Àulida
  • Les Bacants: Potser l’obra mestra, Dionisos arriba a Grècia procedent d’Àsia per introduir els seus rituals d’orgies. Es rebutjat a Tebes i el seu rei Penteu l’intenta arrestar. Dionisos el fa tornar boig i anar a la muntanya on les dones de Tebes, la seva mare inclosa, el desmembraran.
  • Resos

450 – 388 Aristòfanes

Tot i que les trames no siguin molt sòlides, 2500 després se segueix representant, pels diàlegs brillants, imaginació i la divertida paròdia com quan se’n riu d’Eurípides.

Els núvols, els ocells, Lisístrata, les dones de Thesmophoria (on critica la misogínia d’Eurípides), les granotes.

Prosa filosòfica i Història

Thales, Anaximandre, Demòcirt, Heràclit. Plató, Aristòtil

Història, Herodot (-484 -425), Guerres Perses. Tucidides (-472 -400) Guerres del Peloponès.

Calímac. Apol·loni de Rodes. Longinus, sobre el sublim

Ateneu de Naucratis. El sopar dels Erudits. sIII CE

Després

Bizanci

Recuperació del llenguatge després de la independència.

Kavafis, Odisseus Elytis

Introducció a la Teresa i la Maria en el viatge de 2005

I també ho han estat per les formes de la lirica grega, on per primera vegada es canten sentiments personals. Totes les generacions de poetes d’europa s’han inspirat en els clássics grecs i llatins. A Catalunya, quan sota les diferents dictadures que hem patit s’intentava tornar a aixecar la nostra llengua, és a Grècia on mirávem; així el noucentisme treballà per traduir al català aquests clàssics. En els moments més durs de la dictadura de Franco, patint la barbarie feixista, és l’ideal de Grècia que enyoràvem i és aquesta enyorança la que inspira les Elegies de Bierville de Carles Riba, que comencen evocant el cap Súnion, per on començarem el nostre viatge. A continuació teniu una introducció a Homer i un resum dels cants de la lliada i l’Odissea, que vaig llegir, per primera vegada a l’adolescència, i que vaig rellegir cap als trenta anys, prenent notes i passant-les al vell ordinador que tenia, hi ha un enllaç a la meva selecció de cites. Després vénen les notes sobre Lírica arcaica, també amb cites, aquest cop, per desgràcia, no tenim cap traducció en català i el que hi trobareu són les meves traduccions improvisades del castellà, finalment l’elegia segona de Carles Riba.

Quan parlavem dels mites grecs intentàvem pensar en el “moment inicial” de la religió, i evocàvem l’angoixa o plenitud en què es pot trobar l’home quan es veu depassat per tot arreu, per l’origen i per la fi, i pel que l’envolta. Hi ha una altra pregunta, que mai arriba a tenir una bona resposta i que és la del sofriment humà. Perquè hi ha tant de dolor i tant de sofriment? És absurd? És merescut? Les religions han intentat donar alguna resposta, com pot ser la del pecat original en el cas del cristianisme. Potser no n’hi ha cap, d’explicació, però un dels intents més profunds i alhora més bells de pensar el problema és el de la tragèdia grega.

Hem de tornar per un moment als déus i els mites. És que potser els déus olimpics es poden comportar arbitràriament? No, ells també estan sotmesos a la necessitat, el destí. I aquest s’entén amb la figura d’unes deesses, les moires, a les quals tothom, déus i homes hi estan sotmesos. N’hi ha tres, Clotho, que fa anar una filosa d’on en sur el fil que és la vida de la persona, Lachesis que en mesura la longitud amb una vara per determinar el temps que és atorgat a cada persona, i finalment Atropos, que tallarà el fil quan se suposa que hem de morir. Les moires no deixen passar cap ofensa contra la pietat religiosa o contra l’ordre del cosmos. Tot excés d’ambició o de poder serà castigat per les terribles Erinnies, o Fúries, tres deesses que tenen serps per cabells.

Així, tothom está sotmès a la necessitat, al desti, però aquest, com es determina, està escrit en algun lloc? La visió que trobem a les tragèdies gregues és, d’una banda, que el destí es deu al propi caràcter, i que aquest sovint fa que l’home cometi l’error de ser excessivament ambiciós, o venjatiu, o poc compassiu. Seria el cas de Xerxes que en “Els Perses” d’Esquil creu que vencerà en la batalla dominant les forces del mar. O de Creont, a l’Antigona” de Sófocles, que oblida el deure familiar de germà quan refusa que siguin enterrats els seus germans que atacaven Tebes. Com més altes siguin les qualitats del personatge, més fàcil és que confii excessivament en elles i caigui en l’error d’excedir la mesura i els límits. Aquest error era designat per l’expressió hybris. La tragèdia ens mostra com

els personatges són victimes de la seva pròpia manera de ser, tot i que no sempre queda clar quin és l’excés comès. A vegades inevitablement han d’afrontar un desti, com Orestes, que ha de venjar crims anteriors i que desprès haurà de patir la venjança ell mateix. Notem però que és una noció molt diferent a la de “culpa i castig”. Sempre assistim a algú que pateix adversitats i que manté les seves virtuts en elles malgrat el sofriment, virtuts que a vegades hauran estat les mateixes que li hauran fet cometre l’error que ha desencadenat la venjança de les Erinnies Les representacions de tragèdies van ser molt populars a Grècia, se celebraven concursos en honor a Dionisos (les festes Dionisiaques) en què els autors competien entre ells. S’han perdut la majoria de les obres. Ens queden set tragèdies d’Esquil (525-456), set de Sófocles (496-406) i una vintena d’Euripides.

Esquil posa l’accent en l’ordre cosmic i religiós mentre que Euripides dibuixa els personatges d’una maneramés realista. Sòfocles és potser qui assoleix un equilibri m mostrar uns personatges que, tot i sotmesos a un destí terrible, conserven les seves virtuts i en la derrota, presenten sempre certa grandesa moral. Potser per això Hölderlin va escriure aquests versos que li són dedicats:

Sophokles: Viele versuchten umsonst das Freudigste freudig zu sagen Hier erspricht endlich es mir, hier in der Trauer sich aus /
Molts han provat en va de dir el més joiós en la joia; ara a l’últim aqui se’m manifesta en el dol

Potser aqui s’expressa el tipus d’alegria que queda per l’essència del caràcter d’un personatge, per la seva bellesa moral més que no pas per si té més o menys sort en la trama de la història.

Aquest carácter “exemplar”, en el sentit de mostrar la bellesa moral, és el que Aristòtil analitza com a funció de la tragèdia. La história descriuria les coses tal com han passat exactament, i aixo faria que la seqüència de fets sovint sigui confosa, no sempre es pot veure bé que els efectes siguin resultat de les causes principals ja que aquestes queden difoses per la presència de molts factors secundaris. La creació poètica de la tragèdia ens mostra els personatges tal com haurien de ser, dibuixant clarament que el destí depèn de manera inevitable del caràcter. [De la mateixa manera que sovint un bon retrat fotogràfic consisteix en treure de la foto tot allò que no és essencial, eliminar detalls del fons que l’únic que fan és distreure]. Segons Aristòtil la funció de la tragèdia seria la catarsi, que etimològicament vol dir “buidar”, “evacuar”, referint-se a purgar els humors malignes. La tragèdia ens presenta situacions extremes que difícilment podríem experimentar en les nostres vides, i ens exposa a sentiments de tristesa, por, compassió i temor. [Segurament no és gaire diferent del que passa quan veiem una bona pel·lícula sentimental i fem una bona plorada.] Aquestes emocions tenen el més gran efecte quan passen de manera inesperada i alhora com a conseqüència d’un antecedent. És així com hi ha els ‘descobriments’ [retrobar el pare o germà perdut, una herència) o els canvis de fortuna’, el canvi de fortuna a desgràcia o l’invers.

Aprofitant les meves velles lectures aqui teniu pàgines sobre Esquil, amb un resum de cadascuna de les set tragèdies, Prometeu, Set contra Tebes, els Perses, Agamemnon, Coèfores, Les suplicants, Les Eumenides i Sófocles, Dones de Traquis, Aiax, Antigona, Edip rei, Electra, Filoctetes, Edip a Colonos. Em falten les d’Euripides.

Posted on

Giverny

Jardins Jardins en un mapa

El 1883 Monet s’instal·la a Giverny comprant una casa amb un jardí d’una hectàrea (100×100 m).  Va fer tallar una avinguda de pins i va crear un jardí amb diferents parterres a diferents alçades i colors. L’avinguda tindria arcs metàl·lics on s’enfilen rosers. Va desenvolupar una passió per les plantes, buscant espècies rares i atractives gastant-hi tot el que podia.

El 1893 va comprar un terreny adjacent que estava travessat per un rierol. Va eixamplar-lo per fer un petit estany ple de corbes i assimetries, inspirat pels jardins japonesos que coneixia de làmines que col·leccionava. Va fer construir un pont japonès.

Claude Monet va arribar a pintar fins a 250 quadres dels nenúfars del seu jardí

Visitat el 1999 amb la família i l’Oriol.

 

Posted on

The Road Not Taken. Robert Frost

Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;

Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,

And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.

I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I—
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.

Dos camins divergien al bosc groc
i, ho sento, no podia emprendre els dos.
Vaig aturar el viatge llargament,
mirant-ne un, allà a la llunyania,
fins que es perdia entre el sotabosc.

Després vaig prendre l’altre, delitós,
i que potser em cridava més i tot:
ple de pastura, convidava a anar-hi;
per bé que, a dir veritat, els passejants
els havien fressat tots dos igual.

Aquell matí tots dos coberts estaven
de fulles no ennegrides per les petges.
El primer el vaig deixar: un altre dia!
I per bé que un camí et porta a un altre,
dubtava si mai més hi tornaria.

Això ho recordaré tot sospirant
en algun lloc llunyà, temps a venir:
dos camins divergien en un bosc,
i jo vaig agafar el menys transitat.
Allò va fer que tot fos diferent.

Posted on

Jardins de Santa Clotilde

Jardins Jardins en un mapa

El Marquès de Roviralta, casat amb Clotilde, influit pels jardins renaixentistes va encarregar el projecte a Nicolau Rubió i Tudurí. Es van començar a construir el 1919. El 1927 Clotilde va morir i les obres es van aturar, reprenent-se el 1929. Es van acabar després de la guerra civil. [Consisteixen en una sèrie de corredors amb xiprers, alguns dels quals tenen vistes al mar. Als graons de les escales hi ha una línia d’heura i sembla una cascada. Algunes escultures d’inspiració clàssica. Amb una llum com la d’avui, el verd clar de la gespa contrasta ambv el verd fosc dels fins, el blau clar del cel i el fosc del mar. Estan ben mantinguts. (18/06/2024)

Galeria

Posted on

El cos humà a la poesia

Poesia  El cos humà

[esborrany]

1595 Shakespeare. Sonet 130

My mistress’ eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red than her lips’ red;
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damasked, red and white,
But no such roses see I in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to hear her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound;
I grant I never saw a goddess go;
My mistress, when she walks, treads on the ground.
   And yet, by heaven, I think my love as rare
   As any she belied with false compare.

1650 Andrew Marwell. To his Coy mistress

1832 Lord Byron. She walks in beauty

1891 Walt Whitman. I sing the body electric

1972 Auden. Talking to myself

1978 Maya Angelou. Phenomenal Woman

1987 Lucile Clifton. Homage to my hips

1990 Li-Young Lee. The City in Which I Love You

Posted on

La representació de la figura humana

El cos humà   421 Art L’ideal de bellesa al llarg de la història

Prehistòria  Antiguitat Postclàssica Renaixement, Barroc, s18 segle19 segle20

[Com s’ha representat la figura humana al llarg de la història? Ideal del cos o retrat? Quines edats, emocions, situacions?] [Què considerem important mostrar? la bellesa? les virtuts morals?  l’original que se surt del comú? la vida quotidiana? Si és la bellesa, quina idea en tenim?

ESBORRANY, pendent de fer galeria

Prehistòria

Al paleolític la figura humana és poc freqüent, a les coves d’Altamira i Lascaux hi ha representacions realistes d’animals però poques d’humans. Venus de Willendorf, dona grassa possiblement representant la fertilitat.

Al neolític trobem figures esquemàtiques. Cogul

Antiguitat

Egipte
Figures esveltes, simètriques. Escenes del món dels morts. Escenes de la vida quotidiana. [podem dir esquemàtic a les parets, retrats a les escultures?] Nefertiti, Tutankhamon, estàtua de fusta de l’escriba Ka’aper.

Assíria i Babilònia
[relleus]

Grècia
[Atletes i déus]. Escultures. Kouroi i kores estàtics a l’època arcaica. Ideal d’home, serenitat, proporcions. Decoració de gerros. A l’època hel·lenística s’expressen les emocions.
Roma
Còpies de les escultures  gregues. Retrat.
Escultura clàssica  Galeria   

[índia]
Maurya (s3-s1 BCE). Representacions de Buda. La natura en forma de dona voluptuosa en postura  tribhanga, 3 corbes. Gupta (s4-s8)

[Xina]
Dinastia Qin 221-202 BCE: els guerrers de Xian en terracota, amb trets individualitzats. Dinastia Han 202BCE-220. Figures de terracotta.

 

Postclàssica

Bizanci sV-XIII
[apareixen els sants com a tema] Mosaics bizantins a Ravenna

Romànic sX-XIII
Representació de sants, martiris, els dimonis i representació del l’amenaça del més enllà. [figures simbòliques] Sant Climent de Taüll. Galeria MNAC

Gòtic sXIV-XV
[Comença la cerca de la representació més natural de la figura].  Galeria MNAC, Mare de Déu dels consellers. Sant Jordi. Giotto (Capella Scrovegni Padova, vist 2017).

L’islam
no representa la figura humana]

Índia
s8-s13 Art Hindú. Buda. Figures mítiques i eròtiques. Temple de Khajuraho.

Nataraja, Shiva com a déu de la dansa

Xina
Dinasties Tang i Sui 220-960. Figures de buda. Pintures de dames de la cort.

Dinastia Song. Escenes de la vida quotidiana. Budes

 

Japó. s12 e-maki, Rotlles amb històries, el cavaller Ban Dainagon [tinc la reproducció]. L’estil onna-e, femení, representa escenes de les dames a palau, el otoko-e, masculí, homes en batalles.
Kamakura 1180-1333. s13 Escultura Kei. Monjos, dimonis mítics.
Muromachi 1333-1573. Arriba el budisme procedent de Xina. Rotlles a tinta representant monjos o escenes zen.

Renaixement i Barroc

Renaixement
[S’estudia l’art clàssic. Apareixen els mites grecs com a tema. Retrats de nobles, naturalitat i expressivitat en les escenes religioses. La imaginació de Bosch. escenes populars]
Itàlia. Florència. Escultura Donatello. Fra Angèlico (Convent de Sant Marc). Botticelli, el naixement de Venus. Mantegna. Crist mort. Leonardo da Vinci, Monnalisa, home de Vitrubi, Sant sopar. Miquel Àngel, la capella Sixtina. Raffaello, la madonna sixtina a Dresde, l’escola d’Atenes.  Giorgione, la tempestat. Tiziano.
Manierisme: Tintoretto.
Nord. Països Baixos. Van Eyck, el matrimoni Arnolfini. Roger van der Weyden, descendiment al Prado. Dürer, Melencolia, Adam i Eva. Grünewald. Cranach. Ieronimusch Bosch. Holbein, els retrats de la cort anglesa. Brueghel i les escenes populars.
Espanya. El Greco.

Barroc
[s’accentua l’expressió de les emocions, els clars i foscos]
Itàlia: Carracci. Caravaggio. Temes mítics i religiosos. Escultures de Bernini [
Nord: Rubens. Rembrandt. Mites i religió. Holanda, escenes d’interior. Vermeer.
Espanya: Velázquez, noblesa, el carrer.

s18
[escenes clàssiques i retrats de la noblesa, la imaginació de Goya i Blake]Anglaterra: Hogarth, Reynolds, Gainsborough. Retrats de l’aristocràcia [que no podia encarregar]. William Blake
França. David, l’assassinat de Marat
Espanya. Goya [noblesa, escenes populars, imaginari , les pintures negres

[Japó]
Edo 1600-1868. Planxes de fusta ukiyo-e. Hokusai. Predomina el paisatge i la natura.

[Xina Min i Qing. Igual que en les dinasties anteriors, amb excepcions, el tema de la pintura ha estat el paisatge, més que no pas la figura humana.]

s19

França: Ingres, escenes simbòliques? [esborrany d’un pit]. Delacroix, temes dramàtics. Millet, les espigadores. Courbet, el quotidià. Manet. Monet. Renoir. Degas. Rodin, el pensador. Toulouse-Lautrec. Cézanne. Gauguin, les dones de Taití. Van Gogh, els autoretrats.
Gran Bretanya: els prerafaelites [escenes religioses i literàries per expressar emocions]. Dante Gabriel Rosetti. John Everett Millais, Ofelila (Tate Modern, Manchester).
USA Whistler, la mare de l’artista.

s20

Nord: EdvardMunch, Melankoli, el crit.
França. Matisse. Cubisme. Picasso. Henri Rousseau.
Chagall, la imaginació dels contes.
Dalí [ el cos humà en un món imaginat]
USA. Edward Hopper, la solitud. Norman Rockwell
[Giacometti i Botero] David Hockney. Lucien Freud.

421 Fotografia

Free Gallery: Índex de temes mítics, Índex de Sants

London: National Portrait Gallery

Posted on

Història dels jardins

421 Jardins Jardins en un mapa

Jardins a l’antiguitat

[Babilònia]

Egipte, Tebes

Villa Hadriana a Tivoli. Villa dei misteri, Pompeia

El jardí medieval

El  claustre, el jardí cortesà

El jardí islàmic

Mogols de Sahalamar Bag i Achabal, Taj Mahal, Jaipur

1250 Alhambra

El jardí renaixentista

Villa Lante

“la visió del jardí en alçat, de manera que el problema sorgit de l’emplaçament en fort pendent que presentaven les vil·les al voltant de Florència se soluciona incorporant-la en el disseny del jardí a través del seu tractament arquitectònic”.  (Ribas)

Bomarzo

El jardí barroc

Le Nôtre i la perspectiva

Vaux le Vicomte. Versailles

El jardí anglès

Capability Brown

Blenheim, Stowe

El jardí romàntic

Buttes Chaumont, central park

Jardí contemporani

Qüestions

2024
[Quan parlem d’estils de jardí, sembla com si donat un terreny, poguessim triar-ne un o un altre. A l’hora d’ordenar l’espai, sí que podem optar per fer palesa la geometria subjacent al relleu, o bé dibuixar la naturalesa com si fossim Claude Lorrain. Però en el cas dels jardins a la italiana, ve donat pel pendent del terreny]
El plantejament de Versailles busca la sorpresa de trobar “salons” a la natura.

2024
Els jardins ens resulten atractius per l’espectacle de la natura, les proporcions dels elements de parterres i basses però també per la introducció d’elements mitològics, escultures i temples. A l’Europa dels segles 16, 17 i 18, tot i tenir una religio cristiana, els jardins es poblen d’escultures inspirades en la mitologia grega, fins i tot quan són encàrrecs de cardenals com Gambara a Villa Lante, o la Villa d’Este. En els cassos més ambiciosos, un jardí podria arribar a proposar un recorregut iniciàtic, com els ritus òrfics que desconeixem, o les ciutats imaginades per Ledoux.
Quin jardí podríem proposar avui? No ens valen els símbols cristians, com les creus de terme o les capelles que es troben ran de carretera a Grècia i Polònia. I tampoc ens ressonen els Hèrcules, Apol·los i Venus. Racionero va proposar un claustre a la Seu d’Urgell on als capitells hi havia dictadors en lloc de dimonis.
Quins altres móns simbòlics trobem a altres cultures? A la Xina i sudest asiàtic, les imatges de Buda, les deïtats dels mandales tibetans; a la Índia el divers i voluptuós panteó de divinitats. A la Xina i el Japó els jardins celebren la naturalesa sense imatges de divinitats, una pedra singular, un xiprer, la grava dels jardins zen.
Quina espiritualitat es pot proposar avui? Quina mena d’espais? Un contrast entre perspectives amples i espais íntims i recollits, com la perspectiva de Versailles i els seus bosquets. Contemplar la història de l’univers i la galeria dels avantpassats. Els cicles de la natura. La loteria del destí. La visió de la història com cases amb les parets ensangonades. La fragilitat de la naturalesa, com un cercle amb una meitat sana i l’altra contaminada. La fragilitat de la vida humana, amb els retrats efímers de Oscar Muñoz. El soroll i el silenci: om el dibuix de l’abocador.
Hem d’inventar una religió en el sentit de la ficció Suprema de Wallace Stevens? Aquest museu ?! esbossa una preparació a l’entrada basada en els 5 obstacles del Nadika. Després es contempla l’ara i aquí estenent-se en l’espai -què passa a altres llocs del món- i el temps -què hi havia abans aquí-. Contemplació de l’inventari immediat que podem veure i sentit, exploració a la terra i la vida, la història, univers: el model matemàtic, el dibuix de la ha de l’univers i la terra (ja fet), la història de les visions del món. com va creixent en espai i temps. La meva vida, reconèixer i acceptar els errors, valorar tot el viscut, recuperar instants amb el palau de la memòria. Explorar l’experiència humana i el món de a cultura.

Potser un jardí que sigui una extensió buida i desolada i en un racó, un tangram de molsa o coníferes evocant la terra enmig d’un vast univers. Potser un espai com el Battistero de Parma.

Posted on

Abadia de Melk

Jardins Jardins en un mapa

Entre 1702 i 1736 es va construir l’actual abadia barroca, sobre un monestir benedictí que es remuntava al 12.  La seva biblioteca tenia una gran col·lecció de manuscrits. AL s18 va ser un centre de la il·lustració i fins i tot tenia una llotja masònica.

El 2000 es van recrear una sèrie de jardins, inspirant-se en l’estil barroc i els jardins anglesos:

  • El Cabinet Clairvoyée al NW
  • El jardí del paradís al sud (amb la inscripció “Paradies ist in uns”)
  • El jardí Walafrid Strabo Garden i el jardí mediterrani.
  • El camí de Sant Benet amb textos per meditar
  • La bassa amb jardí oriental al NE i til·lers de 250 anys

1. Entrance and Exit.
2. Baroque Map of the Abbey and the Abbey Park
3. Laurus Edelbacher “The Father, the Son and the Holy Spirit”
4. Baroque Garden Pavilion
5. Cabinet Clairvoyée
6. St. Benedict’s Path
7. Jardin Oriental – Asian Wooden Pavilion
8. Baroque Water Reservoir – Christian Philipp Müller “The New World”
9. Neo-Baroque Round Pavilion
10. Miguel Horn “Kissing Monkeys”
11. Gor Chahal “Beyond the Horizon”
12. Hans Hoffer “Talking Stones – The Story of Creation”
13. Paradise Garden – “Walahfrid Strabo Garden”
14. Jardin Méditerranéen
15. Campfire Circle – Miguel Horn “The Fire Devils”
16. Ingrid Kralovec “The Ravens Landed in the Abbey Garden”
17. Commemorative Board – The vanished St. Steven’s Church
18. Panoramic Terrace – Northern Bastion, Special Exhibition
19. Shop

Galeria

48.2284, 15.3318

Posted on

Schloss Charlottenburg

Jardins Jardins en un mapa

Schloss Charlottenburg va ser la residència d’estiu dels reis de Prússia de 1701 a 1888. El jardí a la francesa va ser traçat per  1697 von Siméon Godeau el 1697 i el 1819 Peter Joseph Lenné va fer el jardí anglès. Mausoleu per la reina Louise de 1810.

Galeria

Posted on

Swing. Steps

Dansa  Swing   [esborrany]

LINDY

Shim sham

  • 8 double shuffle /pes esquerre R L R R) 8,1234567 (pes esquerre)
  • break obrir R junt obrir L junt 4 passos enrere
  • 8 push, cros over
  • 8 tackie Annie
  • half break falling of the log kick ball change R L kick ball change / full break

tornem-hi fent freeze al full break

video

 

 

Posted on

Palazzo Te

Jardins Jardins en un mapa

La residència d’estiu de Luis Gonzaga II, fill d’Isabella d’Este, edificada el 1535, un conjunt de dependències al voltant d’un pati, ricament decorades amb frescs de Giulio Romano amb temes mitològics, cavalls, la sala mig eròtica dels amors de Cupid i Psique (que també vaig veure a Chantilly) i l’extraordinària gigantomàquia, amb els déus derrotant els titans. Un segon espai obert, que acaba amb un semicercle. A la dreta hi ha el Giardino segreto, un espai més íntim en gran residència (com el Santuario de Chantilly).

Galeria

 

Posted on

Villa Hadriana

Jardins Jardins en un mapa

I visito la Villa Hadriana, el retir de l’emperador a Tibur (avui Tivoli), construïda entre 120 i 130. Em fixo en la manera de posar els maons dels romans, en diagonal. La bassa del PEcile reflecteix els magnífics xiprers i el cel blau. La sala on hi ha set [absis] que potser corresponien als set savis de Grècia [segons el Protàgores de Plató]. El teatre marítim, un bassa circular dins d’un recinte i al centre una illa -té un poder simbòlic-. L’Hospital, que era on s’allotjaven els hospiti, els hostes, amb els mosaics força intactes. Dependències i termes. L’espai del Serapeum, amb les arcades, l’escultura del guerrer, un cocodril. Un museu amb escultures, la roca amb vistes. Vaig tornant pel laberint de runes, la Piazza d’Oro, el temple de Venus. A prop hi hauria d’haver el teatre grec però no hi ha manera d’arribar-hi. El trobaré a la sortida.

Galeria

 

Posted on

Villa d’Este

Jardins Jardins en un mapa

Feta construir pel cardenal Ippolito II d’Este (1509–1572), 1560-1570, net del Papa Alexandre VI, fill de Lucrezia Borgia, una família rica i patrocinadora de les arts i els estudiosos. La Villa té diverses estances amb frescos. El pendent s’organitza en una successió de terrasses i fonts. Per tot arreu se sent l’aigua com baixa. Les he anat resseguint amb tota la calma. Al primer nivell, El bicchierone de Bernini. després la font de l’oval a la dreta, es podia passar rera la cascdsa, la font de la Rometta simbolitzant Roma a l’esquerra. La font del Drac, en restauració i tot seguit, al llarg de la següent terrassa, la meravella de les Cento fontane (en realitat, 300 brolladors). Al següent nivell hi ha dues amples basses (Le Peschiere) que ofereixen la perspectiva necessària per les espectaculars fonts de Neptú i de l’orgue, amb les grans brolladors projectant, les basses en perspectiva a les fonts de Neptú i de l’orgue. Queda un jardí de boixos i xiprers i la font de la natura, simbolitzada per una dona de molts pits [una deïtat oriental?].
Reflexionava sobre els temes dels jardins. A Europa tots es basen en la mitologia grega, potser algun en els sants cristians, però tots aquests cardenals preferien temes grecs. Quins altres? Japonesos i xinesos valoren les pedres i arbres que transmeten la diversitat de la natura. A Orient podríem fer jardins amb els mites egipcis -de fet a la Vil·la Hadriana hi ha un Serapium, pel déu metge egipci-, i potser els assiris o babilonis.

Galeria

 

 

Posted on

Saline Royal. Arc-et-Senans

Jardins Jardins en un mapa

Recinte d’una fàbrica de sal dissenyat per Claude Nicholas Ledoux  (llibre) el 1775 que havia de formar part del projecte de ciutat ideal de Chaux. Com Boullée, aquest arquitecte té una idea racional i utòpica de l’arquitectura, arribant a concebre una ciutat ideal amb edificis dedicats als valors que contribuirien a la millora moral dels ciutadans.

A començaments del s20 el sistema de producció era obsolet i el complex va quedar abandonat fins que el 1982 va ser rehabilitat com a espai museístic i incorporat al patrimoni de la UNESCO. A llarg del cercle s’hi han creat alguns petits jardins contemporanis. Molts d’ells estan en mal estat de manteniment però alguns com el zen, criptògames i el blau del cel tenen molt interès.

Galeria

Posted on

Villa Lante

Jardins Jardins en un mapa

Sóc el primer visitant del jardí i tinc la sort que no hi ha ningú. Un encàrrec del cardenal Gambara atribuit a Jacopo Barozzi de Vignola cap el 1560. No és gaire gran però la sensació de moure’s entre verd i el so de l’aigua és màgic. Un dels jardins que més m’han agradat. Al llarg del pendent s’hi disposen fins a sis fonts. Primer una àmplia terrassa de boix podat amb una font quadrada i 4 mori, després un cercle amb 70 brolladors i uns massissos de flors, una gran taula de pedra amb la font dels gegants, la cadena d’aigua, un canal que la fa baixar des de la font dels dofins i al començament, una bassa amb gruta que simbolitza la pluja o el diluvi, on comença l’aigua a la natura que acabarà al quadrat ordenat de baix de tot. Una meravella absoluta. En una de les loggias hi ha pintat un mapa del jardí.

Galeria

 

Posted on

Sacro Bosco

Jardins Jardins en un mapa

Una fantasia del príncep Vicino Orsino, amb disseny atribuit a Pirro Ligorio, i escultures de Simone Moschino. Algunes es van realitzar a partir de les roques que hi havia al bosc [com es podria fer a Solius].

Salvador Dalí va quedar fascinat pel parc i va fer un curt film sobre ell, cosa que en va afavorir la restauració. També Jean Cocteau. No hi ha un pla racional sinó el desig de sorprendre “sfogare il core”, alliberar el cor. Potser té a veure amb la Hypnerotomachia Poliphili.

La boca de Plutó, amb la inscripció “Ogni pensiero vola”. Hercules i Caco. Una tortuga, una balena, Pegasus, la casa pendente (“mi gira la testa, e mi giro per mio conte. Non è simpatico), un drac, un elefant d’Hannibal atrapant un legionari, una nimfa dormint, la fúria, l’equidna, Persèfone, el ca Cerber, el temple de l’eternitat, dedicat a Giulia Farnese, la dona del príncep.

Galeria

Posted on

Giardino de Boboli

Jardins Jardins en un mapa

Un dels primers jardins italians, comanat pels Medici a mitjan s16, davant del Palazzo Pitti elevant-se fins a donar una vista sobre la ciutat. [Ordena el desnivell de dos turons en dues perspectives, amb vistes sobre la ciutat.] El van dissenyar, primer Niccolò Tribolo, després Bartolomeo Ammanati i Giorgio Vasari. Bernardo Buontalenti en va fer les escultures.

El primer eix parteix d’un amfiteatre fins a la font de Neptú. Es pot pujar directament o amb rampes laterals menys inclinades.
El segon eix fou obra de Giulio Parigi, amb un corredor de xiprers que acaba en l’Isolotto (1618)  una bassa al mig de la qual hi ha com una illa ideal ambb tarongers i llimoners en grans testos.

Galeria

Posted on

Parco Mediceo di Pratolino.

Jardins Jardins en un mapa

El 1560 Francesco de Medici va comprar la propietat. Hi va construir una esplèndida villa amb un gran jardí. En morir la propietat va quedar abandonada. El 1872 la va adquirir el príncep rus Demidoff.

D’aquella època en queda l’anomenat Colosso dell’Apennino, de Giambologna (1579), un gegant que representa les muntanyes dels Apenins, un gegant d’onze metres, agenollat que, sembla esclafar el cap d’un monstre.

Galeria

 

Posted on

Château de Vullierens. Jardins des Iris

Jardins Jardins en un mapa

Antiga fortalesa medieval, el castell data del 1692.  El s20 Doreen Bovet va crear els jardins d’Iris, 50.000 exemplars de 400 espècies. A l’entrada hi ha un anomenat “jardí secret”. Tot es ple d’escultures modernes notables, especialment el Bing Bang, una esfera de centenars de tubs units que en deixar-la anar oscil·la com si fos una explosió. Un laberint de fustes. Al final d’una avinguda de jacints de bosc hi ha el “roi Lézard”, un recorregut pel bosc amb escultures de follets per estimular la consciència pel medi ambient. web

Galeria

Posted on

Chateau Vaux le Vicomte

Jardins Jardins en un mapa

Construit entre 1668 i 1661 per al Superintendent de finances del rei, Nicolas Fouquet, Le Vau arquitecte, Le Brun pintor i decorador i Le Nôtre pels jardins. Vatel com a maître d’Hotel, considerat un dels fundadors de la gran cuina francesa, uns anys després es suicidaria a Chantilly per no servir el plat de peix a temps en un banquet amb 2000 convidats.
Té unes proporcions harmonioses. La sala oval és elegantíssima. S’obre una gran perspectiva que baixa fins al riu i després puja pel bosc fins a una estàtua daurada de l’Hercules Farnese. A dos basses el castell es reflecteix perfectament.
Un intendent ric, un rei pobre, un Colbert que pretenia el lloc de Fouquet van fer que després d’una ostentosa festa el 17 d’agost de 1661, que narra Lafontaine fos arrestat i condemnat. Però Louis XIV reclutaria el mateix equip per començar Versailles.

Galeria

Posted on

Chateau Chantilly

Jardins Jardins en un mapa

Sobre un edifici de 1560 d’Anne de Montmorency, passarà a Louis II de Bourbon, prince de Condé, gran estratega en la guerra dels 30 anys. l castell rebrà Louis XIV, s’hi representaran obres de Molière, i Vatel, que n’era maître d’hotel després d’haver-ho estat a Vaux le Vicomte, se suicidarà tement que el peix no seria servit a temps. arrasat durant la revolució i reconstruit per Henri d’Orleans, Duc d’Aumale que aplegarà una col·lecció d’obres d’art i una biblioteca impressionant. Hi ha les tres Gràcies de Raphael, una galeria amb vitralls il·lustrant la història de Cupid i Psique, i in espai reduit on hi tenia les obres que més apreciava, el “Santuario”.
Jardins formals d’André Le Nôtre (1680?) amb un eix que no està centrat al castell i bassins molt grans en proporcions.
Jardí anglo-chinois, de 1773, per l’arquitecte Jean-François Leroy, amb set casetes d’aspecte rústic. Inspiraran el petit Trianon de Maria Antonieta a Versailles.
Jardí anglès dissenyat per Victor Dubois el 1817, amb elements romàntics com l’île d’Amour i el Temple de Vénus.

Galeria

Posted on

Chateu Chenonceau

Jardins Jardins en un mapa

Acabat de construir el 1560, el 1570 es completa la galeria pont sobre el riu Cher per l’arquitecte Philibert de l’Orme.
Francis I va requisar el castell als seus propietaris, per deutes pendents. El seu fill Henri II el va regalar a la seva maîtresse Diane de Poitiers. Va ser ella qui va encarregar la construcció del pont i uns primers jardins. A la mort del rei, la seva vídua Caterina de Médicis va reclamar el castell, forçant Diana a intercanviar-lo per un altre. Henri III va ser assassinat per un catòlic fanàtic i la seva vídua Louise de Lorraine s’hi quedà reclosa. Henri IV el va regalar a la seva amant Gabrielle d’Estrées. El 1733 el compra Claude Dupin. La seva esposa Louise era una dona culta que tindrà un saló on rebrà gent com Voltaire, Montesquieu,  Buffon, tindrà com a tuor del seu fill a Jean-Jacques Rousseau que començarà a escriure l’Émile at Chenonceau.
Després serà comprat per diversos industrials i des del 1913 pertany a la família Menier, fabricants de xocolata. El 1951 serà restaurat.

[Primera visita el 199X?.
2024: D’entrada el jardí de plantes medicinals és un pàl·lid reflex de Villandry. Però el conjunt és força interessant. Hi ha un jardí molt bonic dissenyat per Russell Page el 1952. Hi ha dos jardins geomètrics dedicats a Diane de Poitiers i Caterina de Medicis. M’encanta la cuina, i el que és una meravella són tots els arranjaments florals que hi ha als corredors i estances.

Galeria

Posted on

Jardins de Versailles

Jardins Jardins en un mapa

Louis XIV va encarregar-ne la construcció a Le Vau i Le Nôtre després de la cèlebre festa del 17/8/1661 de 167 a Vaux Le Vicomte, en uns terrenys de caça que havia establert Louis XIII. EL palau serà acabat per Mansart. S’hi va instal·lar i es va convertir en la capital de França. Així van seguir Louis XV i Louis XVI. Amb la revolució la capital tornaria a Paris. No serà restaurat fins 1830.

Le Nôtre va dissenyar una gran perspectiva est-oest. Després hi anà afegint “bosquets”, sales a l’aire lliure: Bosquet du Marais el 1670, Bosquet du Théâtre d’Eau, Île du Roi and Miroir d’Eau, Salle des Festins, Bosquet des Trois Fontaines, Le the Labyrinthe el 1671, Bosquet de l’Arc de Triomphe el 1672; Bosquet de la Renommée (Bosquet des Dômes), Bosquet de l’Encélade el 1675.

Galeria

[Visita 199X?
2024: El seu geni era, donat un bosc, trobar el traçat geomètric més proper a la natura i després sorprendre el visitant amb salons inesperats.

La Font d’Apol·lo, el Jardin du Roi, amb arbres monumentals, Bassin du Miroir, que tenia músic ai brolladors d’aigua funcionant (l’anterior no), l’íntim Salle des marroniers, el Bosquet de la Colonnade, un espai magníficament arbitrari, com una invitació a meditar sobre l’ordre de l’univers. Bosquet de la Girandole. Els altres 4 a la banda nord: B.Obelisque, Encelade, una pèrgola amb un gegant, i Dôme, cercle amb estàtues. B. Etoile, una gran extensió sense projecte i el Dauphin. En dues avingudes hi ha uns bassins amb escultures daurades i detalls de colors dedicades a Saturn, Flora, Bacchus i Ceres. Següents 4: el delicat bosquet de la Reine i la magnífica sala de ball, elíptica, amb una font dalt de qual es posaven els músics. Els fantàstics bains d’Apollon que mostren els cavalls del sol reposant en una gruta artificial. Teatre de l’eau, un jardí modern fet de fa poc que sembla més rutinari . Al nord queda al gran Bassin de Neptú, que ha engegat els brolladors, i una avinguda que du al catell. A un costat el b.Arc de Triomphe que no té cap arc sinó una escultura representant la glòria de França. B.des Trois Fontaines, molt bonic. Entre els dos, una avinguda que du al castell. Entre les moltes escultures n’hi ha quatre que representen els quatre temperaments. A dalt hi ha dues basses que evoquen els principals rius de França.

M’adono que això és el que jo pretenia fer a Solius amb la placeta dels vents, un caminet enmig dels brucs que de sobte arriba a un espai obert amagat.

 

 

 

geo data

ta1

ty1

 

Posted on

Jardins de Villandry

Jardins Jardins en un mapa

Castell i jardins des del renaixement, el que trobem avui és obra de l’espanyol Joachim Carvalho, d’origen portuguès, nascut a Extremadura, metge brillant casat amb una rica hereva americana que li permetrà comprar i recrear uns jardins renaixentistes el 1902. Belvedere, els quadrats de topiaria del jardí de l’amor, la música, els jardins de l’aigua i del sol, el laberint, le jardin des Simples amb plantes medicinals, els 9 quadrats geomètrics de potager impecable, amb els enciams de diferents colors, que suggereixen que el món podria ser ordenat i bell. Van rotant per no esgotar el terra (guaret) i per combinar els colors.

Galeria

Posted on

Jardins de Marqueyssac

Jardins Jardins en un mapa

En mans de la mateixa família des de 1692. Suposo que deuria començar com a punt defensiu dalt d’un massís calcari de la Dordogne, bosc de pins, alzines, roures i boixos. Cap el 1860 Julien de Cerval traça fins a 5 km de camins i ajusta alguns boixos. I davant del castell en planta milers per crear “le chaos des buis” que ara ens fascina, com si nedessin entre unes onades vegetals immobilitzades. Hi ha un laberint per a nens.

Galeria

Posted on

Jardins botànics

Jardins Jardins en un mapa

BOLOGNA Orto Botanico, 1568

LONDRES, Chelsea Physic Garden 1673

Establert el 1673 com a jardí de plantes medicinals per la Worshipful Society of Apothecaries. Obert al públic el 1983.

Web, Galeria

1853 Botanischer Garten Linz. Visitat el 2004 durant el viatge al Donau. Jardí fundat el 1853.

BLANES 1945 Jardí botànic Pinya de Rosa.

Hi començà plantant cactus l’enginyer  Fernando Rivière de Caralt diferents cactus i avui la col·lecció en té 7000 varietats. una col·lecció molt notable de suculentes però paisatgísticament no té tant d’interès. M’ha recordat els senecios del Kilimanjaro i els arbres de Joshua Tree NP. Uns altres eren com unes columnes. Els antics vivers estan en ruïnes, aquest jardí havia conegut millors dies. Galeria

BARCELONA

Jardins Costa i Llobera. Montjuic.  1970. Projecte conjunt de l’arquitecte Joaquim Maria Casamor i del mestre de l’escola de jardineria, tècnic i especialista en plantes crasses, Joan Pañella.

Antic jardí botànic. 1941. L’any 1930 Pius Font i Quer va crear el Jardí Botànic Històric, a la pedrera de la Foixarda de Montjuïc. Aquest jardí va ser inaugurat el 17 de juliol de 1941. Va quedar afectat per la construcció d’accessos per als nous equipaments olímpics i l’any 1986 fou tancat pels problemes d’estabilitat de les parets. Va ser reobert al públic l’octubre de 2003.

Jardí botànic. 1999.

 

 

 

Posted on

Taoisme

Fonts i textos. Història. Cosmologia. Yin Yang. Wu Wei, el buit i l’aigua. Anonimat i silenci. Personal.

Potser més una forma de vida que no pas una religió organitzada.

Una actitud davant la vida que l’accepta tal com ve, alegre i despreocupat. El corrent més important a Xina juntament amb el confucianisme. Més tard hi haurà influències mútues amb el budisme.

Fonts i textos

Els textos principals són el Daodejing atribuït a Laozi (o Lao Tse sVI – sV), el Zhuangzi de Zhuangzi (3699-288 BCE) i el Lie Zi.

Lao Zi és descrit com un mestre de Zhuangzi però es creu que el Daodejing és una recipilació procedent de diferents fonts.  En principi es tracta d’un manual per a un governant [com la República]. Aquest ha de trobar la natura de les coses sense voler forçar un resultat. El Zhuangzi és una guia per la vida privada. Els homes que assoleixen la perfecció i viuen en harmonia amb la natura no són afectats pels elements.

Història

El pensament es forma als segles V-III, en el període dels Regnes combatents (475-221). Hi ha tradició popular de llegendes, com les dels vuit immortals i una religió organitzada.

Durant l’era (Han 206BCE-220 2HAX1) una sèrie de corrents, textos i tradicions es va concretar en forma organitzada en el moviment Camí dels mestres celestials de Zhang Daoling (142).   El 215 serà reconegut pel senyor de la guerra Cao Cao a canvi de ser legitimat [com fan totes les religions]. El moviment Taiqing (Claredat suprema), busca la immortalitat en elixirs alquímics.

A l’època dels Tres Regnes (220-618) apareixen diverses escoles. L’escola Xuanxue (Saviesa profunda) que desenvolupa la filosofia i integra elements del Confucianisme. L’alquímia com a manera de transformar la matèria i un mateix. L’escola Shangqing de Yang Shi, que compila descripcions detallades dels cels i mètodes xamànics o alquímics de viatges sagrats. L’escola Lingbao incorpora elements del budisme Mahayana, fent servir talismans i recitació d’escriptures [com el rosari]. Ying Tong funda el primer ordre monàstic taoista, inspirat en els budistes.
Lu Xiujing (406–477) mirarà d’unificar les diferents tradicions, per competir amb el confucianisme i budisme. Ordena els diferents textos i deitats. Hi ha tres “coves”, la perfecció (Dongzhen), relacionada amb els tres sobirans mítics, el misteri (Dongxuan), relacionat amb el Lingbao, i l’esperit (Dongshen), relacionat amb la tradició Gran Claredat. El moviment dels Tres purs fusiona deitats taoistes en una trinitat comuna.

A l’era Tang (618-960) el taoisme serà la religió més important de Xina. alguns emperadors com Xuanzong (r. 712–755) seran molt devots i basarà els exàmens en el taoisme. Finançarà santuaris i monestirs. Lu Dongbin funda la meditació jindan que serà influent en la pràctica neidan (alquímia interna) .

A l’era Song (960-1280) l’escola Quanzhen (Perfecció completa) accentua les experiències místiques i l’ascetisme contraposant-ho a les tradicions de déus i esperits. Integra elements del budisme i el confucianisme. Serà predominant quan el seu mestre Qiu Chuji serà fet líder relligiós de Xina per Gengis Khan. Al sud es desenvolupa la tradició Zhengyi Dao amb accent a la litúrgia. Tindrà el suport de diversos emperadors i segueix avui.

Durant la dinastia Yuan 1280/1368 es reben influències del budisme tibetà i tradicions populars.
Sota la dinastia Ming 1368/1644, la religió oficial serà el neo-confucianisme que incorpora molts elements taoistes. Les llegendes dels vuit immortals són molt populars. L’escola Jingming (“Pura il·luminació”) descarta l’alquímia externa i se centra en l’ètica i conrear la ment. Serà popular a la classe “literati”.
Declivi durant la dinastia Qing 1644/1912. L’escola Longmen (“porta del drac”) intenta preservar el taoisme i s’instal·la al White Cloud Temple a Beijing. [Visitat el 16/7/2010 amb la Maria]. Galeria.

Revolució Xinesa 1912/1945 i Mao 1945/1976 la religió és perseguida. El taoisme es preserva tot just al Temple del Núvol blanc. Creix la pràctica del Tai Chi, influit pel taoisme, amb les figures de Yang Chengfu i Sun Lutang.
Amb la relativa apertura i recuperació econòmica (5AX03 1976 en endavant) hi ha més llibertat religiosa i es restauren temples. Entre 1980 i 2000 hi ha un creixement extraordinari de practicants de Txikung.
Es difon a occident on amb autors com James Legge, Alan Watts, John Blofeld, Gia-fu Feng, i Bruce Lee.

Galeria: Temple del núvol blanc (Beijing 2010), Temples a saigon (2014), Temple taoista al Poblenou (2019, desaparegut després de la Covid).

Idees principals

Tao
(EB) El Tao ho conté tot i no es pot dir [anterior a tota concreció], el taoista s’ha de buidar i aleshores es mou sense esforç i sense obstacles, espontàniament. (WK) No pot ser copsat pel pensament humà [transcendència, teologia negativa] i tot nom que el concreti serà inadequat. Per referir-s’hi es fa servir “tao”, que vol dir “camí recte”. Laozi és a un altre pla, que “existia abans del Cel i de la Terra”. És la matriu de la creació i font de tots els éssers. El tao tampoc no és temporal o limitat; és impossible definir-lo, mirar-lo o escoltar-lo; el tao és el no-ésser.
(EB) Macrocosmos i microcosmos. L’univers no es concep ni materialista ni animista, sinó com un con junt de parts jerarquitzades on cada part reprodueix el tot, en particular, el cos humà. (5 elements, 5 direccions, 5 muntanyes sagrades). “En el taoisme religiós l’interior del cos és habitat pels mateixos déus que el macrocosmos. Un adepte sovint cerca el seu mestre diví en totes les muntanyes sagrades de Xina fins que finalment el troba en un dels ‘palaus’ dins del seu cap”.

Yin Yang

(EB) Originalment la part fosca i la part il·luminada d’un turó, esmentat per primer cop en un apèndix de I ching, el llibre dels canvis al s4 BCE. L’alè primordial es va separar en dos: la llum, l’alè eteri del yang, i la terra, l’alè més pesant del yin. Les interaccions de l’un i l’altre van donar lloc a les 10.000 coses. Els dos alens són referits com a chi que vol dir aire, respiració, vapor, originalment el vapor de quan es cou l’arròs. Vol dir també l’energia còsmica. Cada home rep una part d’aquesta força primordial en el moment de néixer [la torxa de la vida] i la seva tasca és no dissipar-la a través de l’activitat dels sentits sinó reforçar-la, controlar-la i incrementar-la per tal de realitzar tota l’extensió potencial.

Els dos principis són presents en tot objecte i pensament. Això vol dir que hi ha un canvi constant i que tot és dinàmic. Cada idea tindria el seu contrari, [a cada moment el succeeix el contrari, esforç cansament – repòs, gana – saciar-se]. El que veiem com contraris són dos aspectes d’una mateixa realitat.
Res és completament Yin o Yang. Són interdependents, com el dia i la nit. Es consumeixen i generen mútuament [com la dialèctica de Hegel però sense síntesi sinó sempre cíclic], un augmenta i l’altre minva i després passa el contrari, com l’aigua que s’evapora fins que l’excés de vapor provoca la pluja. Cadascun es transforma en el seu contrari, la nit en dia, el calent en fred, el naixement acaba en mort.
En el símbol dels peixos els punts indiquen que cadascun està present en l’altre.

YIN: Dona, fosc, força centrífuga, silenci, fred, negre, nit, lluna, hivern, nord, esquerra, receptivitat, buit, introversió, passiu, senar.

YANG: Home, clar, força centrípeta, so, escalfor, blanc, dia, sol, estiu, sud, dreta, creativitat, ple, extroversió, actiu, parell.

WU WEI

(EB) Tot va canviant i tot torna al seu contrari [YIN YANG]  [jo m’he adonat del ritme de les coses, cansar-se i reposar, tenir gana i saciar-la, estudiar i neteja de la casa]
L’home de virtud superior no és virtuós, i és per això que té virtut [no s’esforça, no vol ser virtuós. Jo havia intuït que els veritables mestres de pau interior fan la seva vida sense retirs, sense túniques i sense gongs tibetans. queda també lluny de la consciència esquinçada dels cristians]. “L’home de virtut superior mai no actua (wu-wei) i tot i això, no deixa res per fer”.

Wu-wei (en xinès tradicional 無為, en xinès simplificat 无为) literalment vol dir “no acció”. Però no és un ideal d’inacció absoluta ni tampoc simplement no sobreactuar. És una acció tan d’acord amb les coses que el seu autor no deixa cap traça de si mateix en la seva obra, com un polidor de jade l’eina del qual no deixa cap marca.[Per això sembla que no hagi fet res] No hi ha cap assoliment real sense wu-wei ja que tota intervenció deliberada en el decurs natural de les coses acabarà rectificada per un moviment contrari [molta fe en l’estat natural de les coses …]. El savi que practica el wuwei viu en l’estat natural abans que fos alterat per coneixements i restringit per la moralitat, és com un infant, com un bloc que no ha estat modelat.

[Potser es tracta de “no forçar”. Té un component estoic i epicuri, gaudir del que es pot, aguantar el que n. Potser també té una connexió amb Spinoza, reconèixer’ns com a formant part de l’esdevenir de les coses. Saber pensar-nos en l’experiència d’agents lliures i alhora com a part del tot. No angoixar-se i deixar que les coses flueixin.

El no-res, el buit, l’aigua

(EB) El Tao és buit, acull com una vall, és suau i donador de vida com l’aigua, és la ‘dona misteriosa’, la font de tota vida, la mare de es 10.000 coses [ -> inventari, 10.000 coses existeixen]. [la idea de “ser conjuntament amb el tot” troba dues metàfores.
El buit que pot acollir el que passa. [Flannery O’Connor parla de la identitat com a l’ombra que cobreix la lluna i no ens la deixa veure; hauríem de saber desaparèixer per deixar lloc al sagrat].
L’aigua. Hauríem de saber ser febles i adaptar-nos com l’aigua, que acaba superant el dur i fort i que sempre cerca el fons. Bruce Lee:

“Be Water, My Friend.
Empty your mind.
Be formless, shapeless, like water.
You put water into a cup, it becomes the cup.
You put water into a bottle, it becomes the bottle.
You put it into a teapot, it becomes the teapot.
Now water can flow or it can crash.
Be water, my friend.”

Anonimat i silenci

(Mircea Eliade). Laozi conreava el Tao, viure anònimament i d’amagat, a diferència de Confuci que apostava per l’home superior.
(EB). Quan argumentes hi ha coses que podràs copsar. En el Tao res és dit, en la discussió més important no es diu res. A l’home que vol seguir el Tao se li aconsella “no meditis, no pensis, no segueixis cap escola, cap camí, i assoliràs el Tao. Descarta el coneixement, oblidar les classificacions, assoleix el no-coneixement. Aquesta ignorància del savi no és la mateixa que la del nen, ell pot “seure en l’oblit”. L’autèntic místic no parla perquè quan ho fa ja imposa una dualitat entre qui parla i l’afirmació.

Alquímia, 8 immortals

[Hi ha un component de màgica esotèrica, amb llegendes d’herois, talismans, batteja de tradicions i d’imaginació popular]

(EB) Els esperits purs no senten ni la calor ni el fred, cavalquen els núvols com si fossin els seus carruatges. El tema del “passeig espiritual”  es remunta als viatges xamànics. De fet aquestes passejades serien viatges dins d’un mateix, tombs a través de l’infinit en èxtasi. Transcendint les distincions de le coses i l’U amb el Tao, l’home perfecte no te “jo”, l’home sant no té mèrit, el savi no té fama. Viu discretament entre els altres i tot el que aplica al Tao li aplica a ell.

Els “Vuit immortals” són uns personatges que apareixen a la literatura durant la dinastia Yuan i que haurien nascut suposadament a les dinasties Tang o Song practicant l’alquímia i les tècniques de la immortalitat. Són objectes de devoció en el taoisme i presents en la cultura popular [com els sants en el cristianisme]. Cadascun té un poder, que ha vegades es pot transferir a un objecte. (Donen nom a la hortènsia).

He Xiangu (何仙姑), una dona que sosté la flor del lotus. Cao Guojiu (曹國舅), un emperador Song abans de ser immortal. Li Tieguai (李鐵拐), mig boig, associat amb alleujar el dolor dels malalts i necessitats, amb una crossa de ferro i una cantimplora de carbassa. Lan Caihe (藍采和), dona o trans, patrona dels jardiners. Lü Dongbin (呂洞賓), estudiós i poeta, líder dels Vuit immortals. Han Xiangzi (韓湘子), flautista. Zhang Guolao (張果老), símbol de la longevitat. Han Zhongli (汉鍾離), associat amb la mort i el poder crear plata i or, amb un vano. Moltes històries els presenten com alegres amants del vi. Se’ls ha representat en l’art i s’han escrit moltes històries (Tales of the taoist immortals. WONG, EVA). Té influències en les arts marcials de Qijong i apareix en algunes películes de Jackie Chan [els herois que volen els films Wuxia, selecció ]

Personal

[Potser era taoista sense saber-ho, com el que parlava en prosa. Ressona molt l’actitud de no voler destacar, no voler influir, passar desapercebut, no forçar les coses, no protestar ni reclamar, sinó esquivar, esperar a curar-me sol quan estic malalt, fugir del focus. Em queda lluny tota la part d’alquímia de poders en pedres i talismans, que veig com una fugida en la línia de les estampetes de sants i rosaris.
A vegades tinc l’experiència com si suspengués el temps i en quedés fora mentre tota la gent segueix corrent, com encadenats a uns cavallets que donen voltes sense para. Aleshores jo sóc lliure de moure’m].

Posted on

A Dance to the Music of Time. Poussin. 1640

London. Wallace Collection.

Un encàrrec de Giulio Rospigliosi (després el Papa Climent IX). Les quatre figures es poden interpretar com les quatre estacions, Tardor (d’esquena), Hivern, Primavera i Estiu. O també, interpretades com diferents fortunes, la pobresa, el treball, la riquesa i el plaer o luxe.

Va donar nom a la novel·la d’Anthony Powell.

[Podria simbolitzar que ens cal ballar com podem amb la música que toca el temps, és a dir, la circumstància que ens ha tocat viure a cada moment.  La joventut, l’edat adulta, la primera vellesa … ]

Posted on

Writing Myself in History. Adam Lowe

At the end of the world, when the last great library is a forgotten ruin, an historic pile of architecture with foundations millennia old, I will dig through the rubble. I will find its summit, the monument of some dead queen rising from the colls of a rose and thrusting into the clouds an open book in her right palm, as faded as the idealism that built her. Inside, layers of books compress into fossils and the fossils of fossils, whilst the ghosts of fanatical librarians skulk around the book cases and data banks, behind full-moon glass visors, turned out in matching armour of black linen. There, buried beneath the carcasses of waste-lit, pre-apocalypse. I will find the last copy of my soul, bound in crumbling leather with pages that flutter like dust butterflies to the floor beneath my feet. It will contain my whole life. But I’ll bring new pages. jam them into the seams, offer my own prologue and epilogue, scrawl in handwritten footnotes. context, lies, if I must. In the end, I will close it, place it neatly atop the mess. And I will scream.

[la data és estimada, l’autor és nascut el 1985. Vist a l’exposició Belonging al Manchester Museum. Quan considero el problema del lliure albir des d’una perspectiva d’antropologia determinista resulta que per un observador extern, la nostra xarxa neuronal, les nostres experiències es van configurant a cada pas al llarg del temps de manera determinista, com el llibre del poema. I no obstant, a cada instant, en una situació donada, tenim una experiència de llibertat ja que a l’hora de fer uns llista dels factors que hi tenen a veure, hi sortirà el nostre caràcter, les memòries afectives, el nostre marc moral, les nostres expectatives, en definitiva, el que entenem com a jo.]

Posted on

Noches en los ministerios de Europa. Julio Cortázar.

Vale la pena ser traductor free-lance porque poco a poco se van conociendo de noche los ministerios de Europa, y es muy extraño y está lleno de estatuas y de pasillos donde cualquier cosa podría ocurrir y a veces ocurre. Cuando se dice ministerio conviene entender ministerio pero también tribunal de justicia o palacio legislativo, en general enormes artefactos de mármol con muchísimas alfombras y lúgubres ujieres que según el año y el lugar hablan en finlandés, en inglés, en danés o en farsi. Así he conocido un ministerio de Lisboa, después el Dean’s Yard de Londres, un ministerio de Helsinki, una ominosa dependencia oficial en Washington, D. C., el palacio del senado de Berna, y no sigo por modestia pero agrego que siempre era de noche, es decir que si también los conocía de mañana o de tarde mientras trabajaba en las conferencias de las que eran sede momentánea, el verdadero y furtivo conocimiento ocurría de noche y de eso me jacto, porque no sé si otros habrán conocido tantos ministerios de Europa por la noche, cuando pierden la sílaba que los enmascara y se vuelven lo que quizá realmente son, bocas de sombra, entradas de báratro, citas con un espejo donde ya no se reflejan las corbatas o las mentiras del mediodía.

Siempre pasaba así: las sesiones de trabajo se prolongaban hasta tarde, y era un país casi desconocido donde se hablaban lenguas que dibujaban en el oído toda clase de objetos y poliedros inconducentes, es decir que en general no servía de nada entender algunas palabras que luego querían decir otra cosa y casi siempre remitían a un pasillo que en vez de llevar a la calle acababa en los archivos del sótano o en un guardián demasiado cortés para no ser inquietante. En Copenhague, por ejemplo, el ministerio donde trabaje una semana tenía un ascensor como no he visto en ninguna parte, un ascensor abierto que funcionaba sin fin como las escaleras rodantes, pero en vez de la tranquilidad que dan estos mecanismos en la medida en que si se calcula mal la entrada a un peldaño lo peor que puede suceder es que el zapato calce en el siguiente con una sacudida desagradable, el ascensor del ministerio de Copenhague proponía un vasto agujero negro del cual iban emergiendo lentamente las jaulas abiertas a las que había que entrar en el momento justo y dejarse llevar hacia arriba o abajo viendo pasar uno tras otro los pisos que daban a regiones desconocidas y siempre tenebrosas, o peor todavía, como me ocurrió por una manía suicida de la que nunca me arrepentiré demasiado, llegando al punto en que las jaulas, alcanzado el último piso, entraban en un arco de círculo completamente a oscuras y cerrado donde uno se sentía al borde de una abominable revelación porque además de la tiniebla había un largo segundo crujiente y bamboleante mientras la jaula franqueaba la zona entre el ascenso y el descenso, el misterioso fiel de la balanza. Desde luego se terminaba por entender ese ascensor y más tarde hasta era divertido subir a una de las jaulas y fumar un cigarrillo dando vueltas y dejándose mirar ocho o nueve veces por los ujieres de los diferentes pisos que estupefactos contemplaban al de ninguna manera dinamarqués pasajero que no terminaba de bajarse, de entrar en una conducta coherente, pero de noche no había ujieres y en realidad no había nadie salvo algún sereno a la espera de que los cuatro o cinco traductores termináramos nuestro trabajo, y precisamente entonces yo echaba a andar por el ministerio y así los fui conociendo a todos y a lo largo de quince años agregue habitaciones a mis pesadillas, les sumé galerías y ascensores y escalinatas con estatuas negras, las decore con banderas y salones de aparato y curiosos encuentros.

Basta quizá la imaginación para comprender el privilegio de esas estancias en los ministerios, el hecho casi increíble de que un extranjero pudiese vagar a medianoche por recintos a los que jamás hubiera tenido acceso un nacional del país. El guardarropas del Dean’s Yard en Londres, por ejemplo, sus filas de perchas cada una con su etiqueta y a veces un portafolio o una gabardina o un sombrero que permanecían allí vaya a saber por que extraños hábitos del honorable Cyril Romney o del doctor Humphrey Barnes. Ph. D. ¿Qué increíble juego de irracionalidades había permitido que un argentino sardónico pudiera pasearse a esa hora entre las perchas, abrir los portafolios o estudiar el forro de los sombreros? Pero lo que más me alucinaba era volver al ministerio en plena noche (siempre había documentos de última hora por traducir), franqueando una entrada lateral, una auténtica puerta del fantasma de la Ópera con un guardián que me dejaba entrar sin pedirme siquiera la tarjeta de pase, dejándome libre y casi solo, a veces completamente solo en el ministerio lleno de archivos y gavetas y obstinadas alfombras. Atravesar la plaza desierta, acercarme al ministerio y buscar la puertecita lateral, observado alguna vez con recelo por indígenas trasnochadores que jamás podrían entrar así en lo que era de algún modo su propia casa, su ministerio, esa ruptura escandalosa de una realidad coherente y finlandesa me sumía desde el comienzo en un estado propicio a lo que esperaba dentro, la lenta y furtiva divagación por corredores y escaleras y despachos vacíos. Mis escasos colegas preferían circunscribirse al territorio familiar de la oficina donde trabajábamos, los tragos de whisky o de slíbovitz antes de la última tanda de documentos urgentes; a mí algo me citaba a esa hora, tenía un poco de miedo pero con el cigarrillo en la boca me iba por los pasillos, dejaba atrás la sala de trabajo iluminada, empezaba a explorar el ministerio. Ya he hablado de estatuas negras, me acuerdo ahora de los enormes simulacros en las galerías del senado de Berna, en una oscuridad apenas estorbada por una que otra bombilla azul, sus bultos erizados de lanzas, osos y banderas que me precedían irónicamente hasta que empezaba la primera interminable galería; allí los pasos resonaban distintamente, marcando cada vez más la soledad, la distancia que me iba separando de lo conocido. Nunca me han gustado las puertas cerradas, los corredores donde una doble hilera de marcos de roble prolonga un sordo juego de repeticiones. Cada puerta me sitúa frente a la imposibilidad exasperante de vivir una habitación vacía, de saber lo que es una habitación cuando está vacía (no hablo de imaginarla o de definirla, tareas superficiales que consolarán a otros); el pasillo del ministerio, de cualquiera de esos ministerios a medianoche donde las salas no sólo estaban vacías sino que me eran desconocidas (¿habría grandes mesas con carpetas verdes, archivos, secretarías o antesalas con pinturas y diplomas, de qué color serían los tapices, qué forma tendrían los ceniceros, no se habría quedado un secretario muerto dentro de un placard, no habría una mujer juntando los papeles en la antesala del presidente de la Corte Suprema?), la lenta marcha por el exacto medio del pasillo, no demasiado cerca de las puertas cerradas, la marcha que en algún momento me devolvería a la zona iluminada, a la lengua española en bocas familiares. En Helsinki di una noche con un corredor que hacía un codo inesperado en la regularidad del palacio; una puerta se abrió sobre una vasta habitación donde la luna era ya el comienzo de una pintura de Paul Delvaux; llegué a un balcón y descubrí un jardín secreto, el jardín del ministro o del juez, un pequeño jardín entre altas paredes. Se bajaba por una escalerilla de hierro al borde del balcón, y todo era en escala mínima, como si el ministro fuera un turbio enano. Cuando otra vez sentí la incongruencia de estar en ese jardín dentro de un palacio dentro de una ciudad dentro de un país a miles de kilómetros de ese yo habitual de todos los días, recordé el blanco unicornio prisionero en el pequeño recinto prisionero en el tapiz azul prisionero en el Cloister’s prisionero en Nueva York. Al pasar otra vez por la gran sala vi un fichero sobre un escritorio y lo abrí: todas las fichas estaban en blanco. Tenía un lápiz de fieltro que escribía azul, y antes de irme dibujé cinco o seis laberintos y los agregué a las otras fichas; me divierte imaginar que una finlandesa estupefacta se topó alguna vez con mis dibujos y que acaso hay un expediente que sigue su marcha, funcionarios que preguntan, secretarios consternados.

Antes de dormirme recuerdo a veces todos los ministerios de Europa que conocí de noche, la memoria los va barajando hasta no dejar más que un interminable palacio en la penumbra; afuera puede ser Londres o Lisboa o Nueva Delhi, pero el ministerio es ya uno solo y en algún rincón de ese ministerio está lo que me citaba por las noches y me hacía vagar medroso por escaleras y pasillos. Acaso todavía me quedan algunos ministerios por delante y no he llegado todavía a la cita; otra vez encenderé un cigarrillo para que me acompañe mientras me pierdo en los salones y los ascensores, buscando vagamente algo que ignoro y que no quisiera encontrar.

La Vuelta al día en Ochenta Mundos.  L’imaginari

Posted on

Schloss Schönbrunn

Inicis Al s14 pertanyia al monestir de Katterburg. Destruït el 1605, l’emperador Matias el feia servir per caçar, i fou ell qui descobrí una “bonica font”.  El 1642 Eleonor de Gonzaga, esposa de Friedrich II va fer construir uns jardins formals. Van ser destruits pels turcs. Leopold i el seu fill van construir un nou palau i uns jardins dissenyats per Jean Trehet, deixeble de  Le Nôtre. Durant el regnat Marie Theresa es van reformar castell i jardins amb 32 escultures (1777)  i ornaments representant runes romanes. El s19 els jardins es van obrir al públic i una part es va reformar a l’estil anglès.

Galeria

Posted on

Schrödinger. What is Life

La Vida

Erwin Schrödinger. Què és la vida?

(A partir d’unes conferències a Dublin el 1943. Encara no s’havia establert l’estructura i paper del DNA).

The large and important and very much discussed question is:
How can the events in space and time which take place within the spatial boundary of a living organism be accounted for by physics and chemistry?
The preliminary answer which this little book will endeavour to expound and establish can be summarized as follows:
The obvious inability of present-day physics and chemistry to account for such events is no reason at all for doubting that they can be accounted for by those sciences.

  • Un cristall aperiòdic
    The most essential part of a living cell  the chromosome fibre  may suitably be called an aperiodic crystal. In physics we have dealt hitherto only with periodic crystals. To a humble physicist’s mind, these are very interesting and complicated objects; they constitute one of the most fascinating and complex material structures by which inanimate nature puzzles his wits. Yet, compared with the aperiodic crystal, they are rather plain and dull. The difference in structure is of the same kind as that between an ordinary wallpaper in which the same pattern is repeated again and again in regular periodicity and a masterpiece of embroidery, say a Raphael tapestry, which shows no dull repetition, but an elaborate, coherent, meaningful design traced by the great master.     [Ignorant això, a Layered Ontology jo apuntava que la Física és la ciència dels sistemes uniformes, gasos, líquids, sòlids, res a veure amb la complexitat de la vida].
  • Aleatori individual, predictible en grans números
    Per què han de ser tant petits els àtoms i tan grossos els nostres cossos?  (Suppose that you could mark the molecules in a glass of water; then pour the contents of the glass into the ocean and stir the latter thoroughly so as to distribute the marked molecules uniformly throughout the seven seas; if then you took a glass of water anywhere out of the ocean, you would find in it about a hundred of your marked molecules.) [Els àtoms estan vibrant i sotmesos a la incertesa, ab comportaments impredictibles. Només quan en tenim molts i podem tenir comportaments promigs que ens dóna la mecànica estadística. El moviment Brownià mostra les vibracions dels àtoms, l’agitació tèrmica. La inexactitud d’una llei quant al nombre de partícules n és de l’ordre de 1/√n. [Per tenir un comportament ordenat, doncs i protegit dels moviments monoatòmics aleatoris, un organisme viu ha de ser un sistema de moltes partícules.
  • El mecanisme de l’herència
    [Com aconseguim mantenir i transmetre un ordre?] In calling the structure of the chromosome fibres a code-script we mean that the all-penetrating mind, once conceived by Laplace, to which every causal connection lay immediately open, could tell from their structure whether the egg would develop, under suitable conditions, into a black cock or into a speckled hen, into a fly or a maize plant, a rhododendron, a beetle, a mouse or a woman.
    The egg divides into two ‘daughter cells’ which, at the next step, will produce a generation of four, then of 8, 16, 32, 64, . . ., etc. The frequency of division will not remain exactly the same in all parts of the growing body, and that will break the regularity of these numbers. But from their rapid increase we infer by an easy computation that on the average as few as 50 or 60 successive divisions suffice to produce the number of cells2 in a grown man  or, say, ten times the number,2 taking into account the exchange of cells during lifetime. Thus, a body cell of mine is, on the average, only the 50th or 60th ‘descendant’ of the egg that was I.
    [Podem estimar que un gen és de l’ordre d’uns 300 Angstroms, tot just 100 distàncies atòmiques. Els raigs X augmenten les mutacions].
  • Com expliquem que es mantingui l’ordre dels gens?
    How can we, from the point of view of statistical physics, reconcile the facts that the gene structure seems to involve only a comparatively small number of atoms (of the order of 1,000 and possibly much less), and that nevertheless it displays a most regular and lawful activity  with a durability or permanence that borders upon the miraculous? El gen es conserva a 36.6º!
  • Energia quantificada
    Les pertorbacions no tenen efecte perquè l’energia està quantificada i cal aportar un mínim per canviar d’estat. El temps esperat depèn de la temperatura segons τeW/kt. We believe a gene  or perhaps the whole chromosome fibre  to be an aperiodic solid.
  • Ordre, desordre i entropia
    Life seems to be orderly and lawful behaviour of matter, not based exclusively on its tendency to go over from order to disorder, but based partly on existing order that is kept up.
    To the physicist  but only to him  I could hope to make my view clearer by saying: The living organism seems to be a macroscopic system which in part of its behaviour approaches to that purely mechanical (as contrasted with thermodynamical) conduct to which all systems tend, as the temperature approaches the absolute zero and the molecular disorder is removed./ Living Matter Evades the Decay to Equilibrium  /  When a system that is not alive is isolated or placed in a uniform environment, all motion usually comes to a standstill very soon as a result of various kinds of friction; differences of electric or chemical potential are equalized, substances which tend to form a chemical compound do so, temperature becomes uniform by heat conduction. After that the whole system fades away into a dead, inert lump of matter. A permanent state is reached, in which no observable events occur. The physicist calls this the state of thermodynamical equilibrium, or of ‘maximum entropy’. /  It Feeds on ‘Negative Entropy’. How does the living organism avoid decay? The obvious answer is: By eating, drinking, breathing and (in the case of plants) assimilating. The technical term is metabolism. Thus a living organism continually increases its entropy  or, as you may say, produces positive entropy  and thus tends to approach the dangerous state of maximum entropy, which is death. It can only keep aloof from it, i.e. alive, by continually drawing from its environment negative entropy  which is something very positive as we shall immediately see. L’entropia és una mesura del desordre [uniformitat tèrmica] Entropia = k log (Desordre).
  • Is Life Based on the Laws of Physics?
    The unfolding of events in the life cycle of an organism exhibits an admirable regularity and orderliness, unrivalled by anything we meet with in inanimate matter. We find it controlled by a supremely well-ordered group of atoms, which represent only a very small fraction of the sum total in every cell. Moreover, from the view we have formed of the mechanism of mutation we conclude that the dislocation of just a few atoms within the group of ‘governing atoms’ of the germ cell suffices to bring about a well-defined change in the large-scale hereditary characteristics of the organism. 

    An organism’s astonishing gift of concentrating a ‘stream of order’ on itself and thus escaping the decay into atomic chaos  of ‘drinking orderliness’ from a suitable environment  seems to be connected with the presence of the ‘aperiodic solids’, the chromosome molecules, which doubtless represent the highest degree of well-ordered atomic association we know of  much higher than the ordinary periodic crystal  in virtue of the individual role every atom and every radical is playing here.
    Els sistemes físics: Even when the chemist handles a very complicated molecule in vitro he is always faced with an enormous number of like molecules. To them his laws apply. He might tell you, for example, that one minute after he has started some particular reaction half of the molecules will have reacted, and after a second minute three-quarters of them will have done so. But whether any particular molecule, supposing you could follow its course, will be among those which have reacted or among those which are still untouched, he could not predict. That is a matter of pure chance.
    Els sistemes biològics:  In biology we are faced with an entirely different situation. A single group of atoms existing only in one copy produces orderly events, marvellously tuned in with each other and with the environment according to most subtle laws…. Every cell harbours just one of them (or two, if we bear in mind diploidy). Since we know the power this tiny central office has in the isolated cell, do they not resemble stations of local government dispersed through the body, communicating with each other with great ease, thanks to the code that is common to all of them?
  • Si tot és física, no hi ha lliure albir?
    To the physicist I wish to emphasize that in my opinion, and contrary to the opinion upheld in some quarters, quantum indeterminacy plays no biologically relevant role in them, except perhaps by enhancing their purely accidental character in such events as meiosis, natural and X-ray-induced mutation and so on  and this is in any case obvious and well recognized.

    i) My body functions as a pure mechanism according to the Laws of Nature.
    (ii) Yet I know, by incontrovertible direct experience, that I am directing its motions, of which I foresee the effects, that may be fateful and all-important, in which case I feel and take full responsibility for them.
    [S apunta en la direcció dels místics que se senten connectats amb tot, the mystics of many centuries, independently, yet in perfect harmony with each other (somewhat like the particles in an ideal gas) have described, each of them, the unique experience of his or her life in terms that can be condensed in the phrase: DEUS FACTUS SUM (I have become God).
    Però també: Consciousness is never experienced in the plural, only in the singular. ..How does the idea of plurality (so emphatically opposed by the Upanishad writers) arise at all? Consciousness finds itself intimately connected with, and dependent on, the physical state of a limited region of matter, the body. [la negreta és meva. No tot està connectat, en un experiment sobre situacions en les quals jo deicideixo, els factors que influeixen són la meva identitat, la meva manera de ser, ls meves expectatives. Certament amb una base biològica i neurològica, però una part de l’univers que és el que anomenem “jo” o “self”.]
    The only possible alternative is simply to keep to the immediate experience that consciousness is a singular of which the plural is unknown; that there is only one thing and that what seems to be a plurality is merely a series of different aspects of this one thing, produced by a deception (the Indian MAJA); the same illusion is produced in a gallery of mirrors, and in the same way Gaurisankar and Mt Everest turned out to be the same peak seen from different valleys. [S suggeriria que el jo és il·lusori]Yet each of us has the indisputable impression that the sum total of his own experience and memory forms a unit, quite distinct from that of any other person. He refers to it as ‘I’. What is this ‘I’? If you analyse it closely you will, I think, find that it is just a little bit more than a collection of single data (experiences and memories), namely the canvas upon which they are collected. And you will, on close introspection, find that what you really mean by ‘I’ is that ground-stuff upon which they are collected. You may come to a distant country, lose sight of all your friends, may all but forget them; you acquire new friends, you share life with them as intensely as you ever did with your old ones. Less and less important will become the fact that, while living your new life, you still recollect the old one. ‘The youth that was I’, you may come to speak of him in the third person, indeed the protagonist of the novel you are reading is probably nearer to your heart, certainly more intensely alive and better known to you. Yet there has been no intermediate break, no death. And even if a skilled hypnotist succeeded in blotting out entirely all your earlier reminiscences, you would not find that he had killed you. In no case is there a loss of personal existence to deplore. [el jo és fràgil i canviant, però és l’experiència més important qie tenim, i menystenir-lo com a il·lusori  és pobre. Amb una antropologia determinista un dimoni de Laplace veure com es va fent i desfent aquest conjunt de records i d’expectatives i com a cada moment decideix. Determinisme subspecie aeternitatis i experiència de llibertat. I resulta que el nostre punt de vista, allà on estem en l’experiment, és dins la capsa, no fora sub specie aeternitatis]
Posted on

Taj Mahal

Jardins   Mapa

The Taj Mahal is an ivory-white marble mausoleum on the right bank of the river Yamuna in Agra, Uttar Pradesh, India. It was commissioned in 1631 by the fifth Mughal emperor, Shah Jahan (r. 1628–1658) to house the tomb of his beloved wife, Mumtaz Mahal; it also houses the tomb of Shah Jahan himself. The tomb is the centrepiece of a 17-hectare (42-acre) complex, which includes a mosque and a guest house, and is set in formal gardens bounded on three sides by a crenellated wall. Construction of the mausoleum was essentially completed in 1643, but work continued on other phases of the project for another 10 years.

4AI01 Imperi del Gran Mogol de la India 1526 1858

[Gairebé sempre es parla de l’edifici però la major part de l’experiència ve donada per la perspectiva que dóna el jardí, un espai buit d’edificis, l’efecte marc]

The complex is set around a large 300-metre (980 ft) square charbagh or Mughal garden. The garden uses raised pathways that divide each of the four-quarters of the garden into 16 sunken parterres or flowerbeds. Halfway between the tomb and gateway in the centre of the garden is a raised marble water tank with a reflecting pool positioned on a north–south axis to reflect the image of the mausoleum. The elevated marble water tank is called al Hawd al-Kawthar in reference to the “Tank of Abundance” promised to Muhammad.[39]

Elsewhere, the garden is laid out with avenues of trees labelled according to common and scientific names[40] and fountains. The charbagh garden, a design inspired by Persian gardens, was introduced to India by Babur, the first Mughal emperor. It symbolises the four flowing rivers of Jannah (Paradise) and reflects the Paradise garden derived from the Persian paridaeza, meaning ‘walled garden.’ In mystic Islamic texts of the Mughal period, Paradise is described as an ideal garden of abundance with four rivers flowing from a central spring or mountain, separating the garden into north, west, south and east.

Posted on

Fort Amber. Jaipur

Jardins   Mapa

Palau prop de Jaipur

A 11 km de Jaipur, exemple d’arquitectura Rajput, construït el 1592.

4AI01 Imperi del Gran Mogol de la India 1526 1858

The garden, located between the Jai Mandir on the east and the Sukh Niwas on the west, both built on high platforms in the third courtyard, was built by Mirza Raja Jai Singh (1623–68). It is patterned on the lines of the Chahar Bagh or Mughal Garden. It is in a sunken bed, shaped in a hexagonal design. It is laid out with narrow channels lined with marble around a star-shaped pool with a fountain at the center. Water for the garden flows in cascades through channels from the Sukh Niwas and also from the cascade channels called the “chini khana niches” that originate on the terrace of the Jai Mandir.

Posted on

Bach. Comentaris de Gardiner

Bach

Mülhausen.  Actus Tragicus BWV 106 i la qüestió de la fe a l’hora d’escoltar Bach.

1723: BWV 76, 25, 105, 46, 109, 70

1724: BWV 20, 101, 38, 36, 91, 121, 65, 127, 6, 103, 74, 68, 176, Passió segons Sant Joan BWV 245

Música i text, BWV 77. Teologia o música. BWV 78, 95. Motets 229 i 225

Bach a Leipzig, Darrer any 668a, Visió final

[Gardiner explica que la manera de rebre la música de Bach no era amb la devoció dels concerts d’avui. La cantata estava pensada per ser interpretada just abans del sermó dins d’un ofici religiós llarg, i la idea era preparar els fidels per escoltar-lo. Però coincidia que la gent important arribava just per fer-se veure al moment del sermó, irrompia i saludava els coneguts mentre s’asseien. Pintures d’Emanuel de Witte i Hendrick van Vliet, mostren gossos fent pipi a les parets blanques de la Oude Kerk a Delft. S’assajava a correcuita durant la setmana. Els textos eren anònims en general, amb una teologia sinistra que veu el món com “a hospital peopled by sick souls whose sins fester like suppurating boils and yellow excrement” Veure sinó la cantata BWV 199.]

Mülhausen

  • BWV106. Many of his later works, including the two great Passion settings, deal with the same subject as a dichotomy between a world of tribulation and the hope of redemption – quite standard in the religion of the day. But none does so more poignantly or serenely than the Actus tragicus.u This extraordinary music, composed at such a young age, is never saccharine, self-indulgent or morbid; on the contrary, though deeply serious, it is consoling and full of optimism. Unlike some of Bach’s busier contrapuntal inventions, it has good ‘surface’ attraction, no doubt as a result of its unusually soft-toned instrumentation: just two recorders, an organ and a pair of violas da gamba. With this restricted palette Bach manages to create miracles: the opening sonatina comprises twenty of the most heart-rending bars in all of his works. From the yearning dissonance given to the two gambas, to the ravishing way the recorders entwine and exchange adjacent notes, slipping in and out of unison, we are being offered music to combat grief. Jean-Philippe Rameau once implored one of his pupils: Mon ami, faites-moi pleurer! 24 Listening to Bach’s sonatina, we are shown what Rameau meant and are moved. The whole work lasts less than twenty minutes and flows seamlessly through several switches of mood and metre. As often in the best music, there is a brilliant use of silence. After inserting a sequence of pleas for release from this world in which the soprano sings ‘Yes, come, Lord Jesus!’ several times over, Bach ensures that all the other voices and instruments drop out one by one, leaving her unsupported voice to trail away in a fragile arabesque. Then he notates a blank bar with a pause over it. This active, mystical silence turns out to be the exact midpoint of the work.
    The Actus tragicus also raises the delicate issue of religious belief – whether the partial or total presence (or absence) in the listener can influence receptivity to music. It would be invidious to insist that a person needs to hold Christian beliefs in order to appreciate Bach’s church music. Yet it is certainly the case that without some familiarity with the religious ideas with which it is imbued one can miss so many nuances, even the way his later music can be seen to act as a critique of Christian theology.The problem is hardly new. In a letter to Erwin Rhode (1870) Friedrich Nietzsche wrote, ‘This week I heard the St Matthew Passion three times and each time I had the same feeling of immeasurable admiration. One who has completely forgotten Christianity truly hears it here as Gospel.’28 Yet in 1878 he was to complain, ‘In Bach there is too much crude Christianity, crude Germanism, crude scholasticism … At the threshold of modern European music … he is always looking back towards the Middle Ages.’ Nietzsche points to the conflict some people experience in relation to Bach’s church music: put off by the harshness of some of the language, they are nonetheless in thrall to the music and the way it carries the conviction of his faith.In the process of reconciling these opposite responses one can empathise with William James on the subject of religion in general – using ‘every fibre of his intellectual energy to defend and justify freedom of the will’ and, in his phrase, ‘the right to believe’. Religion, he recognised, ‘like love, like wrath, like hope, ambition, jealousy, like every other instinctive eagerness and impulse … adds to life an enchantment which is not rationally or logically deducible from anything else’.29 At the same time it can embrace the torments of the ‘sick soul’ finding consolation in conversion, as seen in Augustine, Luther and Tolstoy, and the fascination of the divided self, as seen in John Bunyan – and indeed Bach.30 With him, music inspires a religious sensibility that is very common but not necessarily tied to a specific dogma. Just as there are many non-religious aficionados of Bach’s church music, so there are atheists among Bach-loving professional musicians. One of the most widely revered figures among contemporary European composers, György Kurtág, recently confessed, ‘Consciously, I am certainly an atheist, but I do not say it out loud, because if I look at Bach, I cannot be an atheist. Then I have to accept the way he believed. His music never stops praying. And how can I get closer if I look at him from the outside? I do not believe in the Gospels in a literal fashion, but a Bach fugue has the Crucifixion in it – as the nails are being driven in. In music, I am always looking for the hammering of the nails … That is a dual vision. My brain rejects it all. But my brain isn’t worth much.

Comença el cicle amb el primer diumenge després de Trinitat.

Primer cicle 1723:

  • BWV75
  • BWV76 (salm 19, The idea of the entire cosmos celebrating God’s rich creation was a gift to a composer of Bach’s conceptual ability. It allowed him to contemplate and expound the meaning of infinity, a concept that was largely sidestepped throughout the Middle Ages, of the cosmos being aware of itself, of how ‘nature and grace speak to all of mankind’, showing us how as humans we can marvel about our own ability to do so. Bach’s vision is reflected in his choice of instruments: regal trumpets in Part I to symbolize God’s glory; a viola da gamba, that ancient instrument he uses at moments of the most intense feeling, to underline the human potential for faith and love in Part II. Treating the poverty/riches antithesis would have been enough for most other composers. Instead Bach and his unknown librettist (could it have been Gottfried Lange, the poet–burgomaster, who was acting almost as his patron in these early years of his cantorate?) looked for ways to enrich the connective tissue. In his First Epistle, John focuses on the meaning of love for humanity – conveyed by Bach in a majestic aria for bass and trumpet (BWV 75/xii) – and then, the following week, on brotherly love (die brüderliche Treue) as the basis of worldly life, the means by which mankind gives honour to God (BWV 76/xi).
  • BWV25. ‘The whole world is but a hospital’ declares the tenor at one point in BWV 25, Es ist nichts Gesundes an meinem Leibe: Adam’s Fall has ‘defiled us all and infected us with leprous sin’.k Sickness, raging fever, leprous boils and the ‘odious stench’ of sin are described in detail in the text of this cantata, making no concession to the listener’s delicacy of feeling or potential queasiness. Although the unknown librettist builds to an impassioned appeal to Christ as the ‘healer and helper of all’ to cure and show mercy, it is Bach’s music that completes the spiritual journey for us. As listeners we sense this happening, but it is difficult to say how he affects a change in our perception of what the words are saying. Take the opening chorus with its gloomy description of a sin-ridden world: ‘there is no soundness in my flesh because of Thine anger; neither is there any rest in my bones, because of my sin’ (Psalm 38:3). Having set things in motion to underscore the words by every corroborative means he could devise (two-voiced canons, sighing motifs and unstable harmonies modulating downwards), Bach had, one might imagine, exhausted his expressive arsenal, but not so. In the fifteenth bar he brings in a separate ‘choir’ made up of three recorders, a cornett and three trombones to intone the familiar ‘Passion Chorale’,l one phrase at a time. Bach has added an independent commentary of his own which gradually works its magic, instilling the idea of hope and consolation. Here he reaches out to his listeners, his music serving as a kind of spiritual blood transfusion, in which the critical agency in the healing process emanates from the music, not the words.
  • BWV 105 i 46 reflecteixen la nova manera de compondre cantates. With summer giving way to autumn, the focus of the appointed texts for each Sunday is on the hazards of living in society – with warnings against false prophets and hypocrites and how to live righteously in a sin-affected world./ Having already acquired the knack of how to vivify a doctrinal message and, when appropriate, of delivering it with a hard dramatic kick, he is now exploring ways of how and when to balance it with music of an emollient tenderness, humouring and softening the severity of his texts while in no way blunting their impact. Time and again one senses Bach’s exceptional level of engagement with the words, his music going far beyond literal mimesis or the codified use of conventional figures and symbols. / Autumn passes to winter the themes of the week become steadily grimmer as the faithful are urged to reject the world, its lures and snares, and to focus on eventual union with God – or risk the horror of permanent exclusion. From week to week this dichotomy appears to grow harsher, with the stress on sin and guilt deepening as the weather worsens.
  • BWV 109, BWV 70. To convey the inner conflict between belief and doubt in BWV 109, Ich glaube, lieber Herr, hilf meinem Unglauben!, we find him assigning two opposing ‘voices’, sung by the same singer, one marked forte, the other piano. / For his final cantata of the Trinity season, BWV 70a, Wachet! betet! betet! wachet!, with its play on words, Bach increases the voltage.
  • Nadal, Epifania.  For Epiphany + 4, what must count as Bach’s most ‘operatic’ cantata bursts into life: BWV 81, Jesus schläft, was soll ich hoffen? Here he gives his listeners a foretaste of the enthralling music they could expect when his imagination was torched by a particularly dramatic incident. Based on Matthew’s description of Jesus’ calming a violent storm on the sea of Galilee that threatens to capsize the ship in which he and his disciples are sailing, it makes a sea voyage into a metaphor for the Christian life. It begins with Jesus asleep on board ship, the backdrop to an eerie meditation on the terrors of abandonment./old-fashioned recorders added to the string band for an aria for alto, the voice Bach regularly uses for expressions of contrition, fear and lamenting. Here he challenges the singer to a serious technical (and symbolic) test of endurance: to hold a low B without quavering for ten slow beats and then to negotiate a series of angular leaps and twists (through diminished and augmented intervals) to evoke the gaping abyss of approaching death./ Life without Jesus – his somnolent silence lasts all the way through the first three numbers – causes his disciples, and of course Christians ever since, acute anguish and a sense of alienation that rises to the surface in the tenor recitative with its dislocated, dissonant harmonies. In the background of the night we hear the words of Psalm 13 – ‘How long wilt thou forget me, O Lord, for ever? How long wilt thou hide thy face from me?’ – and the image of the guiding star precious to all mariners and to the magi. Suddenly the storm bursts. A continuous spume of violent demisemiquavers in the first violins is set against an unabated thudding in the other instruments. It reaches a succession of ear-splitting cracks on diminished seventh chords conveying the rage of ‘Belial’s waters’ beating against the tiny vessel. It is similar to one of Handel’s powerful ‘rage’ arias, demanding an equivalent virtuosity of rapid passagework by both tenor and violins, but imbued with vastly more harmonic tension – what Paradise Lost might sound like if set as an opera. Three times Bach halts the momentum mid-storm for two-bar ‘close-ups’ of the storm-tossed mariner. Though it feels intensely real, the tempest is also an emblem of the godless forces that threaten to engulf the lone Christian as he stands up to his tormentors. It is extraordinary what a vivid scena Bach has created from its beginning in a simple allegro in G major for strings alone. Jesus, now awake (as if he could possibly have slept through all the mayhem), rebukes his disciples for their lack of faith. In an arioso with straightforward continuo accompaniment, almost a two-part invention, the bass soloist assumes the role of vox Christi. After the colourful drama of the preceding scena the very sparseness and deliberate repetitiveness of the music is striking. One wonders whether there is a pinch of dramatic realism here, of yawn-induced rebuke (the repetition of warum?) or even of mild satire – one of those occasions when Bach may be poking fun at one of his Leipzig theological task-masters. There follows a second seascape, almost as remarkable as the earlier tempest, this time as an aria for bass, two oboes d’amore and strings. The strings are locked in octaves, a symbol of order to show that even the pull of the tides, the undertow and the waves welling up can be checked just as they are about to break by Jesus’ commands Schweig! Schweig! (‘Be silent!’) and Verstumme! (‘Be still!’).
  • BWV 67.  The first in this sequence, BWV 67, Halt im Gedächtnis, is especially impressive: the music vibrates with a pulsating rhythmic energy and a wealth of invention. Bach’s task here is to depict the perplexed and vacillating feelings of the disciples, their hopes dashed after the Crucifixion. He conveys the palpable tension between Thomas’s doubts and the need within the group to keep faith (the corno blasts this out as a sustained single note in the opening chorus, an injunction to ‘hold’ Jesus in remembrance). / Three times their anxiety is quelled by Jesus’ beatific utterance Friede sei mit euch (‘Peace be unto you’). At its fourth and final appearance the strings abandon their storm-rousing and symbolically melt into the woodwind’s lulling rhythms. In this way the scene ends peacefully, the concluding chorale acknowledging the Prince of Peace as ‘a strong helper in need, in life and in death’.

Segon cicle 1724: Bach’s decision to ground his Second Leipzig Cycle on Lutheran chorales was by no means arbitrary: it was a key difference between this and the first cycle, in which a scriptural dictum (or Spruch) had provided the opening to most of his pieces. / At all events, to plan a full cycle grounded on hallowed and iconic Lutheran hymns was one of Bach’s most courageous decisions as a composer – one that he sustained for the next nine and a half months with extraordinary consistency. For the next year Bach stuck limpet-like to these hymns: a total of fifty-two new cantatas used them as their starting-point and, once elaborated, gave them fresh currency.

  • BWV 20. That much is clear from the outset of his first cantata, BWV 20, O Ewigkeit, du Donnerwort. It is an astonishing piece, one that sets the tone for the whole cycle and sums up so many of the original features we will encounter – a new range of expression, the use of operatic technique to enliven the doctrinal message and wild contrasts of mood./ Where the previous year’s vision was of a faith-propelled anticipation of eternity in BWV 21, fear, rather than comfort, is now the subtext of BWV 20 – the chilling prospect of an eternity of torture and pain. / Powerful cross-accents and a huge upward sweep for the basses on Traurigkeit (‘grief’) characterise the double fugue. Abruptly the orchestra screeches to a halt on a diminished seventh. Only a bold dramatist would risk stopping the forward momentum to convey trepidation – personal and petrifying – and Bach had good reason to be proud of this. (Any late-coming worshippers entering at that point would have been frozen to the spot, their neighbourly greetings silenced.) Out of the ensuing silence, terse and angular fragments are tossed from oboes to strings and back again in anticipation of the choir’s resumption. / Climbing back into his pulpit, the bass delivers the harrowing prospect of ‘a thousand million years with all the demons’. Then, as he moves from recitative into aria, he abruptly changes tack and tone. We appear to have been shunted into the world of opera buffa, or, rather, of ducks – three of them (all oboes) and a bassoon. /
    Perhaps Bach could see no further way to develop the theme of eternity before offering a speck of hope to the Christian soul now thoroughly battered and bruised. He reminds us that the solution to life’s problems is childlike in its simplicity. / Bach’s depiction of hell is far richer and more polychromatic than that of any other composer before Mozart and Berlioz. So much of his richness comes from the dissonance that runs from the smallest to the largest./ A logical choice for his theme would have been the call to the lost sheep to wake up and throw off the sleep of sin (Ephesians 5:14), the subject of the electrifying bass aria with trumpet and strings which opens Part 2 – Bach’s answer, as it were, to Handel’s ‘The trumpet shall sound’ from Messiah – a taxing piece for both singer and trumpeter, requiring dramatic delivery and technical control. As if that were not enough, the alto soloist now blasts off in a tirade against the carnal world, much along the lines of an Oxford Street sandwich-board-wearer: ‘Repent before it’s too late: the end is nigh.’w And with this message comes a twist calculated to bring the listener up short: ‘Consider … it could be this very night that the coffin is brought to your door!’ It is not very often that Bach resorts to lurid pictorialism of the Hieronymus Bosch kind; yet, in the ensuing duet delivered to the errant pilgrim as though by Bunyanesque angels (alto and tenor), he treats us to a ghoulish cameo of ‘howling and chattering teeth’, of the ominous approach of the hand-drawn hearse as it clatters across the cobbled street. Successions of first inversion chords over a disjointed bass line in quavers with parallel thirds and sixths in the voice parts give way first to imitative and answering phrases, then to an anguished chromaticism evoking the bubbling stream and the drop of water denied to the parched rich man. The voices join for a final flourish. We hear the gurgling of the forbidden water and the continuo playing a last furtive snatch of the ritornello. Then, dissolve … fade out … silence. Extraordinary.
  • BWV 101, Nimm von uns, Herr, du treuer Gott. Ten Commandments (Dies sind die heil’gen zehn Gebot). / Over the final tonic pedal Bach engineers a disturbing intensification of harmony and vocal expression for the words für Seuchen, Feur und großem Leid (‘contagion, fire and grievous pain’). Here we sense Bach working his chosen motifs as hard as he possibly can, a trait we associate more readily with Beethoven./There is a single moment midway, enough to strike horror in the listener, when Bach makes an abrupt Mahlerian swerve from E minor to C minor on the word Warum [willst du so zornig sein?]. Not even Purcell, with his penchant for a calculated spot-lit dissonance, was capable of matching this when setting the same words in his anthem ‘Lord, how long wilt Thou be angry?’ Sudden juxtapositions of sacred text and personal commentary are a potent new dialectical weapon in Bach’s expressive arsenal. / … whole fresh layer of minutely differentiated articulation and dynamic markings now appeared to enable him and future musicians to realise the precise nuances present in his imagination. Deciding to write out a new flute part for the musical highpoint of the cantata, the soprano-alto duet, and as economical as ever with manuscript paper, he wrote it on the back of the cornet part.
  • BWV38 The theme of the hidden granting of faith returns later in the season in BWV 38, Aus tiefer Not schrei ich zu dir, for Trinity +21, based on Luther’s paraphrase of Psalm 130: he describes the cry of a ‘truly penitent heart that is most deeply moved in its distress … We are all in deep and great misery, but we do not feel our condition. Crying is nothing but a strong and earnest longing for God’s grace, which does not arise in a person unless he sees in what depth he is lying.’15 Bach would have known that Luther’s hymn was linked to a time-honoured Phrygian tune, one so perfectly suited to archaic treatment in motet-style that it is hard to imagine him setting it in any other way. /Once again he doubles each of the four voices with a trombone – a technique one might associate more readily with Schütz or even with Bruckner than with Bach. Besides their unique burnished sonority, these noble instruments bring a sense of ritual and solemnity to the overall mood. Bach seems intent on pushing the frontiers of this movement almost out of stylistic reach through the abrupt chromatic twists he gives to its modal tune. / All three of the cantata’s final movements are equally stern and uncompromising. Bach marks the recitative for soprano a battuta – unusually, to be sung in strict tempo – while the continuo thunders out the old tune as if daring the believer to give in to doubts in a magnificent reversal of usual practice, the singer’s weakened faith scarcely having time to express its frailty. As with his cantata for this Sunday from the previous year (BWV 109), he delays the provision and granting of help until the last possible moment. With all the voices given full orchestral doubling (including those four trombones), this chorale is not simply impressive, it is even intimidating in its Lutheran zeal – especially its final Phrygian cadence, with the bass trombone plummeting to bottom E.
  • BWV26 The instrumental ritornello to the opening chorale fantasia of BWV 26, Ach wie flüchtig, ach wie nichtig, is a stupendous musical confectionery illustrating the brevity of human life and the futility of earthly hopes. / Fleet-footed scales, crossing and re-crossing, joining and dividing, create a mood of phantasmal vapour – a brilliant elaboration of an idea that first came to him ten years earlier in Weimar./ There does seem to be a proto-Romantic Gestalt to the way Bach set it as an aria for tenor, flute, violin and continuo: each musician is constantly required to change functions – to respond, imitate, echo or double one another – while contributing to the inexorable forward motion of the tumbling torrent and a brief episode of falling raindrops. Human life first as mist and spray, then as a mountain torrent; next, Bach turns to the inevitability of beauty’s withering like a flower and the moment when man succumbs to earthly pleasures and ‘all things shatter and collapse in ruin.
  • BWV 91 Christmas Day itself began with BWV 91, Gelobet seist du, Jesu Christ, Bach’s majestic setting of Luther’s hymn, whose opening ritornello has the special sense of expectation that is the hallmark of Bach in Christmas mode: fanfares for the horns and running G major scales in the oboes that suggest the dancing of angels. In the unselfconscious abandon of his setting of das ist wahr (‘this is true’) and the syncopated Kyrie eleis! (reminiscent of a similar word-setting in the Zwiegesänge of Michael Praetorius), Bach’s seventeenth-century roots are exposed; and this mood persists in the soprano recitative interwoven with the second verse of the hymn and in the festive tenor aria set for three oboes swinging along in genial accompaniment. / When Bach came to re-work this cantata during the 1730s, in order to illustrate the human aspiration to sing (and, by implication, dance) like the angels, he added lilting syncopations to the vocal lines that clash with the violins’ dotted figure. / The polarity between them is reinforced by means of upward modulations, once in sharps (as if to symbolise man’s angel-directed aspirations), once in flats (as if to represent Jesus’ humanity). The music brings to mind the vivid imagery of Botticelli’s dancing angels or Filippino Lippi’s angelic band in full cry on the walls of the Carafa Chapel in Santa Maria sopra Minerva in Rome. / He may have been inspired by the vision of St John Chrysostom (c. 347–407), which he surely knew – those ‘thousands of Archangels and ten thousands of Angels … six-winged, full of eyes, and soar aloft on their wings, singing, crying, shouting, and saying Agios! Agios! Agios! Kyrie Sabaoth! Holy, Holy, Holy, Lord God of Hosts!
  • BWV 121. Bach adopts a wholly different strategy for its sequel the next day. More than in any other cantata you sense a primitive root, an early Christian origin for the Marian text of BWV 121, Christum wir sollen loben schon, one of the oldest-feeling of all Bach’s cantatas. Luther had appropriated and translated a famous fifth-century Latin hymn, ‘A solis ortus cardine’ (‘From the rising of the sun’), used for Lauds during the Christmas season, and Bach sets its opening verse in motet style, the voices doubled by a cornett and three trombones in addition to the usual oboes and strings. There is something mystical about this tune, not least in the way it seems to start in the Dorian mode and end in the Phrygian (or, in the language of diatonic harmony, on the dominant of the dominant). Replacing the portrayals of dancing seraphim are images of those angular, earnest faces that fifteenth-century Flemish painters use to depict the shepherds gazing into the manger-stall at the reinen Magd Marien Sohn (‘little son born of a spotless maid’). The archaic feel of the opening chorus seems perfectly attuned to the mystery of the Incarnation. Unequivocally modern, however, is the startling enharmonic progression – a symbolic ‘transformation’ no less – at the end of the alto recitative (No. 3) describing the miracle of the virgin birth. This is the tonal pivot of the entire work and, appropriately, it occurs on the word kehren (‘to turn or reverse direction’); with wundervoller Art (Bach’s play on words is his cue for a ‘wondrous’ tritonal shift) God descends and takes on human form, symbolically represented by the last-minute swerve to C major. It is the perfect preparation for the bass aria (No. 4), where bold Italianate string writing and solid diatonic harmonies are used to describe how John the Baptist ‘leapt for joy in the womb when he recognised Jesus’.
  • BWV 65. One of the crowning glories of Bach’s first Christmas season was BWV 65, Sie werden aus Saba alle kommen, for Epiphany 1724, and it is fascinating to observe him attaining the same peak the following year in BWV 123, Liebster Immanuel, Herzog der Frommen – but via a different route. One of the keys to this lies in the instrumentation. Where the atmosphere of the earlier work is oriental and pageant-like, the second opens with a graceful chorus in a little reminiscent of an Elizabethan dance, with paired transverse flutes, oboes and violins presented in alternation./ With their haunting sonority these ‘hunting oboes’ seem to belong to the world of Marco Polo – of caravans traversing the Silk Route – and it remains something of a mystery how a specialist wind-instrument-maker, Herr Johann Eichentopf of Leipzig, could have invented this magnificent modern tenor oboe with its curved tube and flared brass bell around 1722 unless he had heard one of these oriental prototypes played by visitors to one of Leipzig’s trade fairs. / Bach draws on a most opulent scoring for this entrancing triple-rhythm aria for tenor (No. 6). Pairs of recorders, violins, horns, and oboes da caccia operate independently and in consort, exchanging one-bar riffs in kaleidoscopic varieties of timbre.bb The quality of the arias in BWV 123 is more telling still: a tenor aria (No. 3), with two oboes d’amore, describes the ‘cross’s cruel journey’ to Calvary with heavy tread and almost unbearable pathos belying the words ‘[these] do not frighten me.’ Four bars in a quicker tempo to evoke ‘when the tempests rage’ dissolve in a tranquil return to the lente tempo as ‘Jesus sends me from heaven salvation and light.’ This is followed by what is surely one of the finest, but also loneliest, arias Bach ever composed, ‘Lass, o Welt, mich aus Verachtung’ (‘Leave me, O scornful world / To sadness and loneliness!’). The fragile vocal line, bleak in its isolation, is offset by the flute accompanying the bass singer like some consoling guardian angel trying to inspire him with purpose and resolve. Even the B section (‘Jesus … shall stay with me for all my days’) offers only a temporary reprieve because of the expected da capo. Here voice and instrument are intimately linked, but with the wordless flute left to complete what the singer cannot bring himself to utter. A year later Bach returned to this mood of Epiphany blues with a second hugely demanding bass aria, ‘Ächzen und erbärmlich Weinen’ from BWV 13, Meine Seufzer, meine Tränen, describing how ‘groaning and piteous weeping cannot ease sorrow’s sickness.’
  • BWV 127, Herr Jesu Christ, wahr’ Mensch und Gott, occupies a crucial role, for Bach placed a ‘chorale Passion’ like a jewel at its centre, just as he had done the year before. There are features of BWV 127, a strikingly experimental cantata, that function in the same way. The first occurs in the elegiac chorale fantasia that opens the work: here Bach weaves together no fewer than three chorale tunes – an instrumental presentation of the Lutheran Agnus Dei with its clear reference to Christ’s Passion, a funeral lament by the French composer Claude Goudimel (1565), and finally several strains of a chorale melody we recognise as that of the Passion chorale, Herzlich tut mich verlangen, which will feature so prominently in the Matthew Passion. Next, it is noticeable that the following recitative for tenor links the individual’s thoughts of death to the path prepared by Jesus’ own patient journey towards his Crucifixion. / self-quotation unique in Bach’s church music: for the solo part for bass is identical with the four choral entries of the spectacular double chorus ‘Sind Blitze, sind Donner’, one of the highpoints of the Matthew Passion and rightly identified.
  • BWV 6 The ‘Great Fifty Days’ from Easter to Whitsun were rooted in the Jewish tradition of marking the seven weeks plus one day between Passover (the Feast of Unleavened Bread) and Pentecost/Shavuot (the Feast of the Weeks, and also the Day of the Ceremony (Bikkurim) of First Fruits – harvest, in other words). They signalled the completion of Jesus’ work on earth, his last appearances to his disciples, his valedictory message to them to bolster their faith, and his promise to protect them through the coming of the Holy Spirit. It is thus a season of contrasts – of joy at Christ’s resurrection and reappearances, clouded by the prospect of his departure and the adversarial pressures of life in the temporal world. / This duality between a world deprived of Jesus’ light and physical presence and a world of increasing spiritual darkness is very palpable in Bach’s cantata for Easter Monday, BWV 6, Bleib bei uns, denn es will Abend werden. / Bach finds a way of ‘painting’ these two ideas by juxtaposing the curve of descent via trajectories of downward modulation with the injunction to remain steadfast – threading twenty-five Gs, then thirty-five Bs played in unison by violins and violas all through the surrounding dissonance.
  • BWV 103 Ihr werdet weinen und heulen, takes its title. It seems a little strange, therefore, to find that it opens with a glittering fantasia for a concertante violin doubled on this occasion by another unusual instrument – a soprano recorder in D, known as a ‘sixth flute’.
  • BWV 74 Whit Sunday might seem a strange day for a graphic depiction of hell. That, however, is the purpose of the alto aria ‘Nichts kann mich erretten’ from BWV 74, Wer mich liebet, der wird mein Wort halten, which makes demands of a solo violin at the opposite end of the expressive spectrum usually associated with Bach’s writing for that instrument. He seems determined to convey to his listeners with stark realism the image of hellish chains being rattled by Jesus in his struggle with worldly forces. Accordingly he sets up battle formations for his three oboes and strings, asking his violinist to execute fiendish bariolage, with the lowest arpeggiated note falling not on, but just after, the beat. The effect is both disjointed and invigorating. Soon the vocal line embarks on arpeggios that appear trapped within the vehement dialectic, as though it were trying to work itself free from the hellish shackles. At times this search for belief is plaintive, with cross-accented phrases reinforced by the oboe and solo violin against a menacing thud of repeated semiquavers. In the B section victory seems assured and the singer ‘laughs at Hell’s anger’ against colossal smashing chords by the winds and strings in triple and quadruple stops
  • BWV 68 At this point Bach was near to completing his ambitious design for the twelve Sundays leading up to Trinity Sunday, based on biblical citations. His settings of John’s words are full of purpose, never more so than in the final chorus of BWV 68, Also hat Gott die Welt geliebt, when, in place of a chorale, he puts to his listeners the chilling choice between salvation and judgement in the present life: ‘He that believeth on him is not condemned: but he that believeth not is condemned already’ (John 3:18). Bach’s setting is as uncompromising as the text: a double fugue whose two subjects describe the alternatives, the voices doubled by his familiar alliance of archaic brass instruments, a cornett and three trombones.
  • BWV 176. Trinity Sunday marks the last in the sequence of nine cantatas to texts by Christiane Mariane von Ziegler. The title of BWV 176, Es ist ein trotzig und verzagt Ding, translates as ‘There is something stubborn [or defiant or wilful] and yet fainthearted [or despondent or despairing] about the human heart.’ All the permutations of these adjectives apply to Bach’s setting, an arresting portrayal of the human condition – and might also reflect his own views, particularly as regards the intractable attitude of the Leipzig authorities.
  • La passió segons sant Joan BWV 245
    No opera overture of the first half of the eighteenth century that I know comes closer to anticipating the moods of those to Idomeneo or Don Giovanni than the opening of Bach’s John Passion; nor is there a better direct ancestor to Beethoven’s three preludes to Leonore. For pictorial vividness and tragic vision, the turbulent orchestral introduction is without parallel. Like a true overture, it beckons us into the drama – not in a theatre, but in a church or, nowadays, often in a concert hall. The tonality – G minor – is one that from Purcell to Mozart usually implies lamentation. The relentless tremulant pulsation generated by the reiterated bass line, the persistent sighing figure in the violas and the swirling motion in the violins so suggestive of turmoil, even of the physical surging of a crowd – all contribute to its unique pathos. Over this ferment, pairs of oboes and flutes locked in lyrical dialogue but with anguished dissonances enact a very different kind of physicality, one that can create a harrowing portrayal of nails being driven into bare flesh.
    It is entirely possible that such a unique fusion of music, exegesis and drama might have perplexed its original biblically saturated listeners, just as much as it seems guaranteed to pass over the heads of an often biblically disabled modern audience, who do, nonetheless, still find it so gripping./ Bach had set himself the herculean task of composing (as far as conditions and time allowed) new music each week for all the festivals in the church year, his initial target (most likely) a minimum of three annual cantata cycles, each with a Passion setting as its climax. Accordingly, the John Passion was to become his first major ‘planet’ encircled by its co-orbital ‘moons’ – the cantatas he had fashioned so far in his first season. / was his largest-scale work to date, one comprising forty separate movements and lasting over one hundred minutes, greatly exceeding any liturgical needs or directives, and one of a small selection of works that would occupy his thoughts at intervals for the rest of his career. It is significant that for two last performances in the year of his death and one the year before, he reverted in all essentials to its original state.

They had had almost a year in which to become accustomed to a style of music which Bach himself later freely admitted to the authorities was ‘incomparably harder and more intricate’ than any other music performed at the time.

The da capo structure that Bach adopts is no mere formality or structured conceit, as so often in contemporary opera: it is a metaphor for the entire Passion story in miniature. In the A section we are shown Christ glorified as part of the Godhead (‘Glorify thou me with thine own self with the glory which I had with thee before the world was’, John 17:5). The B section then refers to his abasement and anticipates the way he is destined to lay down his life for mankind. Finally, the reprise of the A section serves to mark Christ’s return to his Father in glory and majesty (Jesus prayed earlier that his disciples ‘may behold my glory, which thou hast given me’, John 17:24).l

John’s account is stretched over three ‘acts’. Act I (John 18:1–27) opens with the arrest and interrogation of Jesus at dead of night in the Sanhedrin court and comes to a head with Peter’s denial. Act II (18: 28–40 to 19: 1–16) then deals with the Roman trial in seven scenes on a split stage: the Jewish clergy and the mob outside the Praetorium, Jesus within and Pilate hovering from one to the other. It culminates with the passing of the death sentence. In Act III (19:17–42) the action shifts to Golgotha for Jesus’ Crucifixion, death and burial. With a sermon to accommodate at some point, it looks at first glance as though Bach intends to replicate John’s tripartite structure by placing it at the end of John’s Act I – his Part I, closing with the crowing of the cock in a verse from Matthew (26:75) which he interpolates to voice Peter’s remorse and bitter weeping.

For years I was struck by the way Bach seems to show an instinctive feel for knowing exactly when to interrupt the narrative and slow the pace down, when to intercalate solo arias in order to attach personal relevance to the unravelling of events, and when to insert ‘public’ chorales in which his listeners could voice (or hear voiced) their collective response.

There were sound theological precedents for his scheme in the way Lutherans were instructed first to read their Bible, then to meditate on its meaning, and finally to pray – in that order.

Two features of the trenchant crowd choruses immediately stand out: the rising chromaticism of the four voice lines in canonic imitation, and a manic whirling figure – usually in the flutes, once in the first violins, several times in both – that attached itself to the ‘mob’ ever since they first sent a search party out to arrest Jesus in Part I. Readily identifiable, too, is an incipient dactylic figure (long-short-short) first associated with the ‘delivering up’ of Jesus to Pilate but soon to be used with obsessive insistence – first by the Evangelist to convey (harshly) the whip-lashing ordered by Pilate and then (tenderly) in the long tenor aria meditation on that scourging. This figure will soon become the motto of the two fanatical Kreuzige choruses; but in those its remorseless bellicosity is welded to grinding dissonance, the product of fugal entries that have sprung out of the original oboe/flute collisions we noted in the opening chorus. The ferocity and sheer nastiness of these outbursts is chilling, especially as it reflects on us all (not just on the Jews and Romans): in Luther and Bach’s view we are all simul iustus et peccator, both sinless and sinning, and therefore inescapably implicated in the mob frenzy and mindless brutality that saw an innocent man condemned to be crucified. Bach finds two very different but equally compelling strategies to round out this portrayal: a sarcastic triple rhythm piece for the Roman guard ordered to stage Jesus’ mock coronation (with another of those twirling-whirling figures in the woodwind suggestive of a grotesque game of Blind Man’s Buff); and a pompous swaggering fugue-subject – of the kind that Handel was soon to use in his English oratorios to characterise his Old Testament baddies. Bach uses it to capture the self-righteous laying down of the secular law by the High Priest and his cronies – a clear trap for Pilate. Painters from Giotto to Hans Fries and Pieter Bruegel the Elder had found ways of bringing a vernacular realism to biblical scenes and to faces contorted by hatred.

Next he points to the way each of the five turbae encompasses the full span of chords associated with the ‘ambit’ of each particular key in which they are set and finds here ‘a striking resemblance to the ancient idea of Christ as Creator-Logos binding all things together into a cosmic system, or systema’.

My experience is that in performance this chorale, despite the ravishing cadence that precedes it, as though to herald a reflection of great importance – of fate having been ordained – does not register either as the axis of the trial scene or as the hub of the entire Passion. That prerogative goes to the immensely impressive tenor aria ‘Erwäge’ (No. 20) – a meditation on Christ’s self-sacrifice in which, after the escalating savagery of the turbae, we are offered the metaphor of ‘the most beautiful rainbow’ reflecting the blood and water on Jesus’ flailed back as a reminder of the ancient covenant between God and Noah after the flood.bb Significantly Bach has placed it precisely to straddle the chapter division in John’s Gospel: immediately after the mob’s insistence on Barabbas as the prisoner to be released and culminating in the scourging of Jesus, one of two exceptional moments when Bach lays aside the Evangelist’s narration and gives theatrical specificity and horror to the gruesome reality of Jesus’ flogging by the Roman soldiers. This is one of the most shocking juxtapositions in the whole work: the Evangelist’s outraged and outrageous burst of loud melismatic ‘rage’, followed immediately by the dulcet tonality of the ensuing arioso (‘Betrachte, meine Seel’, No. 19). One moment we see Jesus’ back torn and blood-streaked by flogging, and the next we are encouraged to see it as something beautiful – as the sky in which the rainbow appears as a sign of divine grace – close to what J. G. Ballard had in mind, perhaps, when he refers to the ‘mysterious eroticism of wounds’.31 That Bach attached exceptional importance to this arioso and its succeeding aria is manifest both from their length (with the full da capo of the aria, the scene runs to more than eleven minutes) and its highly unusual scoring – for two violas d’amore and a continuo of (implied) lute, gamba and organ.cc Outwardly this looks like a high-risk strategy: to halt the gripping dramatic forward momentum of the Roman trial scene with its layers of political posturing, collusion and refutation. Yet Bach’s instinct was sound. This, the nadir of Jesus’ physical degradation, was precisely the moment to halt the motion and to reflect and meditate on its consequences for mankind – to balance an arioso and aria of moving subjectivity in response to the overall objectivity of John’s account. The listener is led by means of suggestive (and theologically loaded) metaphors – and still more by beguiling musical textures – to contemplate the lacerated body of Jesus, rather as Grünewald does in his Isenheim Altarpiece and Hans Holbein does in his Dead Christ in the Tomb, with ängstlichen Vergnügen (‘anxious pleasure’) in so far as it leads to a pained, uneasy gratitude.dd The eruptive force, sensuality and eroticism in Bach’s expression of religious sentiment in this central aria may have been another moment to unsettle the Orthodox clergy of Leipzig and turn them against him. In the arioso that follows we are presented with the equivalent of Dürer’s Passiontide woodcuts in which flowers, in this case Himmelschlüsselblumen (primroses or cowslips), bloom from the crown of thorns. Bach is ultra-precise in his choice of instruments here: a pair of violas d’amore, the most tender, consoling instruments in his locker, with their ‘sympathetic’ strings, contrasted with the lute (or, in a later version, harpsichord) to suggest the pricking of the thorns, and serving to point up the contrast by very obvious tonal means – a tritone leap in the voice from C to F on Schmerzen to instigate sharpened harmonies whose raised pitches and upward tritone give instantly recognisable musical equivalence to the forms, with the ensuing celestial relaxation going to the flat keys (G minor) for the blooming of the ‘key-to-heaven-flower’.

Most poignant of all is the way his last words – Es ist vollbracht – are carried through, imitated and transposed by the viola da gamba in the celebrated alto aria (No. 30). The use of this already old-fashioned instrument, with its highly individual and plangent sonority, an etiolated reflection of the human voice, is a calculated device – one that he had used only once previously, in his first cantata cycle (BWV 76) and was to use again in the Matthew Passion. Again, as in ‘Ach, mein Sinn’, Bach adopts the majestic gestural language of the High French style, but here with the opposite effect: where in Peter’s aria it was speeded up to convey extreme agitation, here it is dirge-like to explore the borderline between life and death.hh In the B section the gamba’s tone and melody disappear completely in the wild arpeggiation of the string band – a cameo image of Christ as the hero of Judah.

This aria is Bach’s strongest yet most balanced way of interpreting John’s account – as both a meditation on Christ’s suffering and as the victorious affirmation of his identity, the hidden God revealed through faith on the Cross.

There has to be an explanation why, in our secular age, listening to the John Passion seems to provide so uplifting an experience for so many people. I would suggest that the multilayered structure underpinning Bach’s Passion can be ‘felt’, if not immediately seen or heard, by the listener, in the same way that flying buttresses, invisible to the visitor when entering a Gothic church, are essential to the illusion of lightness, weightlessness and the impression of height.

Pasió segons Santr Mateu BWV 244

Bach’s autograph manuscript score of the Matthew Passion is a calligraphic miracle. /
Uniquely among his autographs, he uses red ink – but generally only for the Gospel words, which thus stand out from the rest like some medieval missal and from the brown-black sepia that was his norm.

… the case of ‘Erbarm es Gott!’ (No. 51) it is not just the hard edge to the rhythms which softens the bridge to the aria ‘Können Tränen’, but the extreme instability of the underlying harmony, made up of chains of seventh chords, which veers from sharps to flats, back to sharps and (just when you expect a final cadence in F minor) makes a last-minute enharmonic swerve to flats – to G minor. Picander’s arioso text refers to a ‘vision of such pain’ (der Anblick solchen Jammers).

… final reminder of this comes in the unexpected and almost excruciating dissonance Bach inserts over the very last chord: the melody instruments insist on B – the jarring leading tone – before eventually melting in a C minor cadence. Looking back at the conclusion of the Matthew Passion, one is struck by how the character of Jesus – a much more human figure than the one portrayed in the John Passion – is delineated powerfully and subtly, even when reduced, as in the whole of Part II, to three lapidary utterances: his final Eli, Eli, lama asabthani?

Bach knew perfectly well what opera was and seems to have decided quite early in life that it wasn’t for him. What most distinguishes his Passions from operas of the time is the way he does away with the convention of a fixed point of reference for the audience, rejecting the idea of a listener who surveys the development of the dramatic narrative more like a consumer – entertained, perhaps moved, ingesting spoon-fed images, but never a part of the action.

In his book The Death of Tragedy, George Steiner maintains there has been no specifically Christian mode of tragic drama even in the noontime of the faith. Christianity is an anti-tragic vision of the world … The Passion of Christ is an event of unutterable grief, but it is also a cipher through which is revealed the love of God for man … Being a threshold to the eternal, the death of a Christian hero can be an occasion for sorrow but not for tragedy … Real tragedy can occur only where the tormented soul believes that there is no time left for God’s forgiveness. ‘And now ’tis too late,’ says Faustus in the one play that comes nearest to resolving the inherent contradiction of Christian tragedy. But he is in error. It is never too late to repent, and Romantic melodrama is sound theology when it shows the soul being snatched back from the very verge of damnation.

Bach set in motion a new burgeoning of the genre, leading his listeners to confront their mortality and compelling them to witness things from which they would normally avert their eyes. Perhaps Steiner might concede that, in this regard, such is the mythic charge to Bach’s two great Passions, they could be considered the natural sequel to the spoken dramas of Racine and the English early-seventeenth-century writers, in so far as their themes resonate far beyond their temporal and liturgical borders, demonstrating that ‘context of belief and convention which the artist shares with his audience’. While there is enough documentary evidence to make it possible to reconstruct the original liturgical setting of Bach’s Passions,p we cannot of course recover the way people experienced them at the time. Since they have proved that they can survive treatments as different as the old massed-choir Victorian rituals (with their strong whiff of sanctimoniousness) and, at the other extreme, the minimalist nostrums of historically informed practice (HIP) – and still move people – we can be certain there is no one definitive way of interpreting them, whether in church, in concert halls or within the secular embrace of the theatre.

Sobre la relació entre música i text

People often complain that music is too ambiguous,’ wrote Mendelssohn in 1842. Everyone understands words, of course, but listeners do not know what they should think when they hear music. ‘With me,’ he said, ‘it is exactly the opposite, and not only with regard to an entire speech but also with individual words. These, too, seem to me so ambiguous, so vague, so easily misunderstood in comparison to genuine music, which fills the soul with a thousand things better than words. The thoughts which are expressed to me by music that I love are not too indefinite to be put into words, but on the contrary, too definite’. It is a startling statement, one many musicians would subscribe to but the very opposite of what some others would expect. The relation of music to language is as complex as that of language to thought. Language can elucidate, but it can also throttle sensibility in the process of its transmission. Music, on the other hand, when it is performed, allows that channel of transmitted thought and sensibility to flow with total freedom: it might not be very good at expressing our everyday mundane transactions, but the thoughts it does express are conveyed more clearly and fully than they would be by words. So what happens when you put the two together – as has happened from the beginning of time until the latest pop song? Any opera or cantata by necessity places text and its musical voicing in a symbiotic relationship, one that creates both opportunities and constraints for the composer.

It is, I hope, obvious from the previous three chapters that in Bach we are dealing with a composer who was never satisfied just to ‘set’ religious texts, whether cantatas, motets or Passions. Emanuel Bach told Forkel that his father ‘worked diligently, governing himself by the content of the text, without any strange misplacing of the words, and without elaborating on individual words at the expense of the sense of the whole, as a result of which ridiculous thoughts often appear, such as sometimes arouse the admiration of people who claim to be connoisseurs and are not’.2 That may well have been the impression Emanuel wanted to give – that his father did not normally flout eighteenth-century conventions of text-setting. But the truth is that Bach’s texted music is far from compliant: it opens the door to all-encompassing moods, which he evokes far more powerfully and eloquently than words could alone, particularly as his textures are so often multilayered and thus able to convey parallel, complementary and even contradictory Affekts.

As Laurence Dreyfus has shown, ‘he develops selective ideas from his texts that spark a dominating instrumental melody, but he also attaches signs, genres and styles foreign to the text that impose, by way of a kind of performance or execution of the text, an obscuring palimpsest on the poetry.’

Abstract music provides us with emotions purified of prescribed narratives and untethered from any pressing reality. / We get the sadness of loss without loss itself, the sensation of terror without any object of terror to which we have to respond, the luminescence of joy that melts away as we perceive it. / Bach was unwilling to have his orchestra reduced to the role of a docile accompanist simply laying down material in an opening ritornello that the singer would later develop and embellish.

Take BWV 169, Gott soll allein mein Herze haben, composed in October 1726, the last and most consistently beautiful of his cantatas for alto solo. Here we find Bach approaching a text in his most collusive manner, formulating a rondo motif to match the motto-like phrase extrapolated from the Sunday Gospel (Matthew 22:34–46): ‘God alone shall have my heart.’ This simple idea (the propositio in rhetorical terms) provides the basis for an overarching unity, while permitting an implied dialogue between this figure – the repeated self-offering to the love of God – and the gloss (confirmatio) given to it by poet and composer.

  • BWV77 i l’ús de la trompeta
    Coming as the climax of a series-within-a-cycle in his first Jahrgang, BWV 77, Du sollt Gott, deinen Herren, lieben, was an opportunity for Bach to give resounding, conclusive expression to the core doctrines of faith already adumbrated in the first four Sundays of the Trinity season. His aim is to demonstrate by means of every musical device available to him the centrality of the two ‘great’ commandments of the New Testament and how ‘on these two commandments hang all the law and the prophets’. This leads him to construct a huge chorale fantasia in which the chorus, preceded by the upper three string lines in imitation, spells out the New Testament statement. At this point he decides to encase the sung New Testament Commandments with a wordless presentation of the Lutheran chorale melody ‘Dies sind die heilgen zehn Gebot’ (‘These are the holy Ten Commandments’) to demonstrate how the entire Law is contained within the commandment to love. Calculating that he can count on his listeners to make the link between tune and text, he introduces it in canon, a potent symbol of the Law, between the tromba da tirarsi (slide trumpet) at the top of his ensemble and the continuo at its base – a graphic device to demonstrate that the Old Testament serves as the bedrock of the New, or rather that the entire Law is understood to frame, and be inseparable from, Jesus’ injunction to love God and one’s neighbour.
    The strange thing is that whenever the chorale tune stops (in fact even before it gets going) the music reveals a searching, almost fragile quality – a quiet innocent introit without the usual eight-foot bass. Then comes a loud stentorian entry of the commandment theme (guaranteed to grab the attention of his congregation, you would think) and the choral voices thunder out ‘Thou shalt love the Lord thy God’ like so many evangelising sculptors chiselling the words out of the musical rock face. Suddenly a huge chasm in pitch, structure and dynamics opens up between the gentle interweaving of the imitative contrapuntal lines and the full, impressive weight of the double canon. Some find it helpful to hear this emphatic representation of height and depth as a spatial metaphor for the divine and human spheres – distant, yet interconnected. Beyond the obvious meshing of Old and New Testament commandments, the former strict in its canonic treatment, the latter freer and more ‘human’ in the working through of its vocal lines, is the symbolic separation of God’s control of the spheres of ‘above’ and ‘below’ (five statements of each, making ten in all). The music at this point is stupendous, the voices first in downward pursuit, then in upward, under the canopy of the trumpet’s final blast of the chorale tune. This is one of those breathtaking, monumental cantata openings that defies rational explanation. The end result is a potent mixture of modal and diatonic harmonies which leaves an unforgettable impression and propels one forwards to the world of Brahms’s German Requiem and beyond, to Messiaen’s Quartet for the End of Time – both overpowering works in which their very different music takes on Bach’s mantle of extending the biblical message through music to answer to the ultimate questions of fear and faith. What follows is a meditation on how ineffectual the believer’s will proves to be when attempting obedience to God’s commandments, and a foretaste of eternal life. Deceptive in its apparent simplicity and intimacy, an aria for alto is couched in the form of a sarabande, its weak phrase-beginnings and feminine cadences holding up a mirror to man’s proneness to fall short.
    As a foil to the singer, Bach decides at this point to recall his principal trumpet – so assured and majestic in the opening chorus, but now single and unsupported except by continuo alone. His role here is to convey human imperfection (Unvollkommenheit) in the baldest terms. If he had set out to write an obbligato melody for the natural (or valveless) trumpet, Bach could hardly have devised more awkward intervals and more wildly unstable notes – recurrent C sharps and B flats, and occasional G sharps and E flats, which either do not exist on the instrument or else emerge painfully out of tune. In other words Bach is putting on display the shortcomings and frailty of mankind for all to hear and perhaps even to wince at.
    To be the agent for illustrating the distinction between God (perfect) and man (flawed and fallible) is a tough ordeal for any musician unless you are a sad, white-faced clown, accustomed to playing your trumpet (badly) at the circus. But before jumping to the conclusion that Bach is being sadistic here, we should look beyond the surface of the music. Richard Taruskin claims that on occasion he ‘seems deliberately to engineer a bad-sounding performance by putting the apparent demands of the music beyond the reach of his performers and their equipment’.14 For that to be true, Bach would have had to allow for no remedial action to be available to his trumpeter using his large mouthpiece to ‘bend’ or ‘lip down’ (or ‘up’) the non-harmonic tones so as to make them slightly more acceptable, or to ask him to play the part on a tromba da tirarsi such as he often calls for in other contexts. The point is the effort Bach is concerned to illustrate as part of the music, and then, in blatant contrast, the ease with which, in the B section of the aria, he coasts through a ten-bar solo of ineffable beauty made up entirely of the diatonic tones of the natural trumpet without a single accidental: like some gleaming aircraft he emerges from a cloud bank into pure sunlight. Suddenly we are permitted a glorious glimpse of God’s realm, an augury of eternal life, in poignant juxtaposition to the believer’s sense of difficulty, incapacity, even, in executing God’s commandments unaided.i The device might be a bit drastic, but it is brilliantly effective. It requires the in-built unevenness of the natural trumpet to make its impact, which is simply lost when played on a modern chromatic valved trumpet. This is just a single example of the advantages historical instruments can bring to Bach performances. The techniques he uses in this cantata are extreme in their sophistication – in the first chorus by laying down the Law and in this aria by presenting the harsh dichotomy between God’s perfection and man’s efforts to imitate it. We are left wondering how an over-worked church musician, locked into numbing routines, could have come up with anything so inventive – and not as an isolated work but, as we saw in Chapter 9, as part of a coherent and highly impressive cantata cycle.
  • Teologia? Música?
    What can have spurred Bach to invent music of such density, vehemence and highly charged originality that it holds us spellbound? It is a question that has exercised scholars from the very beginning. Was it genuine religious fervour and the kind of single-minded dedication he exhibits on his title pages and in signing off each cantata with ‘SDG’ (‘To God alone the Glory’), or rather his innate sense of drama and an imagination instantly fired by strong verbal imagery?
    However, we should not condone the tendency of theologically motivated commentators to treat the cantatas as doctrinal dissertations, as opposed to discrete musical compositions, any more than accept the glee with which aggressive atheists try to debunk any theological basis for Bach’s musical exegesis… the final analysis nothing can gainsay or diminish the overwhelming transformative force of Bach’s music, the very quality that makes his cantatas so appealing to Christians and non-believers alike. When we are presented with thoughts and feelings in music, with far more candour, clarity and depth than we would otherwise be capable of, this can bring a huge sense of relief. We might at first feel preached at or lectured, and resist.

    • BWV78
      BWV 78, Jesu, der du meine Seele, opens with an immense choral lament in G minor, a musical frieze on a par with the exordia of both his Passions for scale, intensity and power of expression. Bach casts it as a passacaglia on a chromatically descending ostinato with the ‘ground’ acting as a counter-balance to a hymn tune, and weaves all manner of contrapuntal lines around it. Where you might expect the three lower voices to provide a respectful accompaniment to the cantus firmus, Bach gives them unusual prominence, mediating between passacaglia and chorale, anticipating and interpreting the chorale text just as the preacher of a sermon might do. Indeed, such is the power of exegesis here, one questions whether Bach was once again inadvertently stealing the preacher’s thunder by the eloquence of his musical oratory. It is one of those opening cantata movements in which you hang on every beat of every bar in a concentrated, almost desperate attempt to dig out every last morsel of musical value from the notes as they come within earshot. Not in one’s wildest dreams, then, could one envisage a more abrupt sequel to this noble opening chorus than the delicious, almost frivolous duet that follows – ‘Wir eilen mit schwachen, doch emsigen Schritten’ (‘We hasten with weak but diligent steps’). Any straightforward reading of the text itself would not suggest a piece of such irreverence and frippery: you expect something dutiful, and instead you get a playful romp. With its moto perpetuo cello obbligato there are echoes of Purcell (‘Hark the echoing air’) and anticipations of Rossini. Bach’s wizardry encourages you to smile, tap your foot or nod in assent to the plea ‘May thy gracious countenance smile upon us.’
    • Passió o asèpsia?
      Passion in a Bach performance is a rare commodity in today’s climate of antiquarian purity and musicological correctness, but its absence jars with the miracle of Bach’s technical expertise, his mastery of structure, harmony and counterpoint, and his having imbued them with such vehemence, meaning and – exactly that – passion.
    • Ocasions en que està menys inspirat
      Though we are accustomed by now to Bach’s original, dramatic and sometimes wayward settings of words to music, we occasionally stumble across a movement that seems misconceived or indicative of a rare lapse of concentration. Take the melody of the soprano aria ‘Lebens Sonne, Licht der Sinnen’ from BWV 180, Schmücke dich, o liebe Seele, for instance. It starts out attractively, but after nineteen consecutive bars in which the singer continues to repeat the same words over and over again (‘Sun of life, light of the mind’), it risks becoming unbearable. The aria ‘Ich bin herrlich, ich bin schön’ from BWV 49, Ich geh und suche mit Verlangen, is not much better. It feels like an early draft of ‘I feel pretty, oh, so pretty’ from West Side Story; but, unlike Bernstein’s (and unlike, say, ‘Nur ein Wink’ from the Christmas Oratorio, where one welcomes each repetition), Bach’s tune does not have enough intrinsic interest beyond a certain surface attraction to warrant so many repetitions of the same words.
    • Trompetes
      One way Bach found to get around the rules and constraints of word-setting was to select an overall idea from the text that sparked the idea of a dominating instrumental sonority in his imagination. He came to know, for example, exactly how best to use the resources of the ceremonial trumpet-led orchestra and choir of his day to convey unbridled joy and majesty without knowing scientifically that the trumpet’s upper partials have a stimulating effect on the nervous system of the listener. /
      One has only to think of the high trumpet writing in any of the choruses of the B minor Mass to realize what a potent and enthralling power this put at Bach’s disposal. / Take the opening of BWV 130, Herr Gott, dich loben alle wir – a song of praise and gratitude to God for creating the angelic host. Bach presents us with a tableau of the angels on parade: these are celestial military manoeuvres, some of them even danced, in preparation for combat. In the cantata’s centrepiece – a C major bass aria scored exceptionally for three trumpets …. Probably no composer before or since has written such a profusion of celestial music for mortals to sing and play – and no one could show off a trio of trumpets to such dazzling effect as Bach.
    • Acceptar la incertesa
      It is in this context that Keats’s famous formulation of negative capability has special pertinence – ‘when a man is capable of being in uncertainties, mysteries, doubts, without any irritable reaching after fact and reason’. Keats’s rationalisation of the subjective allows joy and uncertainties to coexist, and provides an unintended denotation of the effect on the listener of Bach’s consoling music.
    • BWV95
      Bach’s imaginative capacity to convey through music and words the final stretch of the Christian pilgrimage reaches a peak in the second part of the opening chorus of BWV 95, Christus, der ist mein Leben. Here he depicts the struggle between the forces of life and death before the soul reaches its longed-for destination.
      The only true aria in this cantata is one for a high-flying tenor – the mesmerising ‘Ach, schlage doch bald, selge Stunde’ (‘Ah, strike then soon, blessed hour’) – in which two oboes d’amore proceed in almost naked fourths, pausing every now and again to alight on a dissonance (the effect is similar to the way the echo of cracked bells hangs in the air) always accompanied by a persistent pizzicato of the Leichenglocken. But what exactly do they represent? Are they simply symbols introduced to resonate in his listeners’ minds, non-verbal means to trigger rhythmic patterns and sonorities in the aural imaginations of the bereaved?
    • Motets 229 i 225
      Equal fervour, but of a less militant, more sensuous kind, is to be found in the most intimate and touching of his double-choir motets, BWV 229, Komm, Jesu, komm. Bach’s explorations of the dialectical possibilities of eight voices deployed as two antiphonal choirs here, and in his Matthew Passion (see this page), goes many steps beyond the manipulation of spatially separate blocks of sound pioneered by the Venetian polychoralists and the rhetorically conceived dialogues of Gabrieli’s star pupil, Heinrich Schütz.
      ‘Hardly had the choir sung a few bars when Mozart sat up startled; a few measures more and he called out: “What is this?” And now his whole soul seemed to be in his ears. When the singing was finished he cried out, full of joy: “Now there is something one can learn from!” ’29 And why not? BWV 225, Singet dem Herrn, is by far the meatiest and most technically demanding of Bach’s double-choir motets, but that is not what dazzled Mozart in the Thomaskirche in Leipzig in April 1789, leading him to call for the parts, which he then ‘spread all around him – in both hands, on his knees, and on the chairs next to him – and, forgetting everything, did not get up again until he had looked through everything of Sebastian Bach’s that was there’. Nothing in Mozart’s previous experience of church music had prepared him for this – some of the most exhilarating dance-impregnated vocal music Bach ever wrote.
      Passages such as these remind us that Bach’s is a Baroque version of medieval ‘danced religion’. Just as many African languages lack distinct words for music and dance, so these two were once considered inseparable in Christian worship, their pagan, Dionysian fusion legitimised by the early church Fathers.
      To invoke ‘zest and delight of the spirit’, according to Clement of Alexandria (150–216), Christians were to ‘raise our heads and our hands to heaven and move our feet just at the end of the prayer – pedes excitamus’.30 He also instructed the faithful to ‘dance in a ring, together with the angels, around Him who is without beginning or end’ – an idea that, despite successive attempts of the church from the fourth to the sixteenth centuries to crack down on religious dancing in church, still held currency for Renaissance painters such as Botticelli and Filippino Lippi – and, I suggest, Bach, too, particularly in his Christmas music. At least Bach could claim the guarded backing of Luther, who, in accepting the legitimacy of ‘country customs’, said ‘so long as it’s done decently, I respect the rites and customs of weddings – and I dance anyway!’31 This is not very far from Émile Durkheim’s notion of ‘collective effervescence’ – the ritually induced passion or ecstasy that cements social bonds and which, he proposed, forms the ultimate basis of religion.v32 Suddenly we have a window on to those regular get-togethers of the Bach family – how their pious chorale-singing at the start of the day slipped into bibulous quodlibets at nightfall. Bach shared with his relatives a hedonistic vision of community based on the conviviality of human intercourse, one that in no sense clashed with his view of the seriousness of his calling as a musician or the funnelling of his creative talents to the greater glory of God. When Bach is in this mood, you sense that, for all its elegance, its dexterity and its complexity, his music has primitive, pagan roots. This is music to celebrate a festival, the turning-point of the year – life itself.
      He brilliantly chooses to persist with the Singet motto that accompanied the imitative effusion of his initial prelude now as a funky, offbeat commentary to his four-part fugue. This pays high dividends in the build-up of this long movement, as one by one the voices of both choirs re-enter emphatically, this time in reverse order (B-T-A-S), while the rich ‘accompaniment’ is re-distributed among the fugally unoccupied voices. In his second pairing, the finale of the motet, Bach achieves a different type of transition from prelude to fugue by narrowing the focus: suddenly and without a break, eight voices converge and become four. Out of the hurly-burly the united basses of both choirs step forward in a passepied set to the words ‘Let everything that hath breath praise the Lord.’ This might sound straightforward enough, but in practice it is a challenge to achieve a seamless and fluent transition at this point of liftoff. It needs a readjustment of the singers’ ‘radar’ to pass from a full, dense eight-part polyphony in common time to fusion as a single line, one-in-a-bar, with spatially distanced voices now airborne, insubstantial and still dancing. Several episodes follow in quick succession – exposition, stretto, sequence, re-appearance of the subject in the super-tonic, sequence, stretto – each with expectations of an imminent conclusion. But Bach’s high-wire act still has 113 bars to run, and what promised to be a sprint to the line turns out to be a 1,500-metre race. As the singers move into the final straight, you sense the crowd’s excitement. Suddenly it’s no longer a flat race – there’s a big hurdle ahead, one to take the sopranos up to a top B before they can breast the finishing tape, using up the last Odem (‘breath’) of which they are capable.
      Their popularity in our time goes a little way towards reversing the process of desocialisation that chased the choral dance first out of church and then from communal recreation of the kind we are told that the Bach family practised.33 (This was also a feature of my childhood, thanks to my parents’ no doubt unconscious re-creation of this pattern – intense sessions of a cappella singing, followed by physically liberating sessions of English country dancing based on John Playford’s The English Dancing Master (1651)). Through their extraordinary compression and complexity, Bach’s motets make colossal demands of performers, requiring exceptional virtuosity, stamina, and sensitivity to the abrupt changes of mood and texture as well as to the exact meaning of each word. Towards the end of his more than thirty years as music director of Berlin’s Singakademie in 1827, Carl Friedrich Zelter wrote to his friend Goethe, ‘Could I let you hear some happy day one of Sebastian Bach’s motets, you would feel yourself at the centre of the world, as a man like you ought to be. I hear the works for the many hundredth time, and am not finished with them yet, and never will be.’34 After knowing them for more than sixty years I feel exactly the same.
      This music – playing it, participating in it, listening to it – conveys a strong sense of being in the present and screens out all else. The very act of performing such a Bach piece produces a type of realised eschatology, one which implies that ‘end times’ are in a sense already here.

Bach a Leipzig

Had he stayed in Cöthen (a Calvinist court) the project would have never got off the ground. Had he taken up the Halle offer in 1713, he might well have suffered the same fate as his eldest son, Wilhelm Friedemann, and become enmeshed in sectarian controversy there. In worldly Hamburg his energies, like those of his second son Emanuel later on, might gradually have been sapped by administrative duties and by the need to spread his music around the city’s churches even more thinly than in Leipzig. There, too, he would have become easy prey to the sardonic mockery of Johann Mattheson and other fashion-conscious advocates of the modern galant style. In beguiling, Catholic Dresden, with its richly endowed Capelle, he would not have been free to create and perform the succession of Lutheran church cantatas that he carried through.

It was the last time Luther could speak – vicariously but authoritatively – to his flock without widespread dissent. It had to be then, in that decade. Any later and the percolation of enlightened thought into middle Germany might have taken the edge off Bach’s creative zeal as the doors of fashion began to shut him out.

Now Bach the church cantata composer-performer starts to fade out of vision, and for the first time he opens doors to other composers’ works. Churchgoers no longer know, and perhaps do not even care, if he performs works by Telemann, Stölzel or his cousin Johann Ludwig Bach, and the text booklets on sale do not tell them what they are listening to. Compare this to the coffee-house concerts, where the public can see who is in charge at close quarters, even if as part of a throng of enthusiastic listeners they are scattered throughout different interconnected rooms. They are free to get up, move around, stand in the doorways, and comment on the music and the musicians in the style of a genteel academy of cognoscenti. Bach’s role in the mid and late 1730s embraces an increasingly secular world: urban Leipzig on the threshold of the Enlightenment.

  • BWV668a, la darrera composició?
    In acknowledging Bach’s humanity we begin to see how similar to us he was. If we forgo attempts to explain his genius (as a divine gift, or the result of genetics or nurture) we gain something richer – a sense of connection as well as a more nuanced, ‘grainier’ idea of how his music is put together and a clue as to why it should have such a deep emotional affect on us. Perhaps music gave Bach what real life in many respects could not: order and adventure, pleasure and satisfaction, a greater reliability than could be found in his everyday life. It was also there to complete those experiences that otherwise might have existed only in his imagination – part-compensation for those stimulating adventures denied to him but not to Handel, whose travels to Italy provided him with such a fertile source of inspiration. Bach found security in sticking to a regular structure, to proportion and numbers, and to the calendar. It was a trait that took a particular shape, gaining impetus, in his fifties through his almost obsessive absorption with genealogy and family trees.

    Like his early mentor Dietrich Buxtehude, Bach may have kept alive a dream of joining the angelic choir (or ‘concert’) after death, seen by many at the time as the privileged gateway to heaven for musicians. / Buxtehude refers to it in the touching Klag-Lied he composed on the death of his own father, who, like him, had been an organist: Er spielt nun die Freuden-Lieder / Auf des Himmels-Lust-Clavier (‘He is now playing songs of joy / on the heavenly keyboard’). Far from trying to evoke the heavenly music his father was now hearing, Buxtehude’s setting is impregnated with dissonance and a persistent tremulous throb in the strings: it is as though wave after wave of filial love is inspiring him, while inconsolable sorrow buffets him in the act of pinning his music to the page. /
    August Pfeiffer and Heinrich Müller, recognised the role of music in transporting believers to that ideal as part of the ars moriendi.There are signs of this in what could well have been Bach’s very last composition. C. P. E. Bach was not in Leipzig at the time, he reported that his father’s so-called ‘Deathbed’ chorale, BWV 668a, Wenn wir in höchsten Nöten sein, was dictated shortly before his death ‘on the spur of the moment’ (aus dem Stegreif), to an unnamed friend.

    All through this final phase of his life, Bach was searching and penetrating musical terra incognita. It has taken generations of composers and performers to explore the equivalent of those blanks on a map cartographers once charmingly described as ‘here-be-dragons’: to re-trace his routes and come to terms with his findings. Two and a half centuries after his passing, no one could claim that the process is complete. Ignored for a time, then patchily revived, misrepresented, inflated, re-orchestrated, then in a puritanical overreaction scaled down, diminished and minimalised – there seems to be no end to the ways that Bach’s music can be manipulated to fit with the prevailing Zeitgeist and commercially exploited or used for political ends. All the while his music beckons us to view life through his eyes, the eyes of a consummate artist, as though to imply: this is a way of fully realising the scale and scope of what it is to be human within it. Therefore study and listen to it closely – and not just any performance will do, however well intentioned. In the words of a recent biographer, ‘There is no music so demanding to realise in sound, and so quick to reveal a lack of understanding or lack of integrity in approaching it’.

    Herder grasped the crucial idea that the creative and spiritual activity of man leads to expressions of an individual’s vision of life, to be understood only by sympathetic insight – the ability to ‘feel oneself into’ (sich hineinfühlen) the aspirations and concerns of others. One imagines that he might have understood the supreme value of Bach’s vocal works – not primarily as objects or artefacts, but as individual visions of life and as priceless forms of communication with his fellow man. For this is what is so distinctive when we compare Bach’s legacy to that of his forerunners and successors. Monteverdi gives us the full gamut of human passions in music, the first composer to do so; Beethoven tells us what a terrible struggle it is to transcend human frailties and to aspire to the Godhead; and Mozart shows us the kind of music we might hope to hear in heaven. But it is Bach, making music in the Castle of Heaven, who gives us the voice of God – in human form. He is the one who blazes a trail, showing us how to overcome our imperfections through the perfections of his music: to make divine things human and human things divine.

Posted on

L’escola d’Atenes. Rafael. 1510

Identificació possible dels filòsofs i contemporanis en qui s’hauria inspirat.

  • 14: Plató (Leonardo da Vinci), sostenint el Timeu i assenyalent al cel [les idees]
  • 15: Aristòtil amb l’Ètica a Nicòmac.[amb la ma estesa a terra]

  • 1: Zenó de Cítion o Zenó d’Elea? ,  2: Epicur amb una corona de fulles de parra simbolitzant els plaers [interpretació errònia] al cap i un llibre.
  • 3: Desconegut (Frederic II de Màntua?) — 4: Boeci o Anaximandre o Empèdocles? (Prenent nota de Pitàgore)s— 5: Averrois (anacronisme però important per haver transmès els clàssics al Renaixement).
  • 6: Pitàgores (a la pissarra el epogdoon, que mostra les relacions que hi ha entre l’harmonia de la música i les lleis matemàtiques). — 7: Alcibíades o Alexandre el Gran? — 8: Antístenes o Xenofont (historiador)?

  • 9: Hipàcia (Francesco Maria della Rovere o l’amant de Rafael Margarida) 10: Èsquines o Xenofont?
  • 11: Parmènides? — 12: Sòcrates — 13: Heràclit (Michelangelo. els dos amb mal geni?)

  • 16: Diògenes el cínic, al centre, separat dels altres, amb roba deixadai un bol d fusta.  17: Plotí?

  • 18: Euclides o Arquímedes amb estudiants (Bramante)? — 19: Estrabó (geògraf, amb una esfera terrestre) o Zoroastre? (Baldassare Castiglione o Pietro Bembo) — 20: Ptolemeu (sostenint una esfera celeste)— R: Apel·les (el pintor, Rafael) — 21: Protògenes (Pintor, Perugino).

Posted on

Balada del llaüt. Bai Juyi

(el poeta explica que, trobant-se amb un amic al vespre en un vaixell va sentir algú que tocava el llaüt en una embarcació. Era una prostituta de la capital, ara ja gran, que havia après a tocar amb els mestres Mu i Cao. Després d’una joventut admirada per tothom, en fer-se gran i decaure la seva bellesa s’havia casat amb un mercader.  (Antologia de Barnstone i Ping p. 174)

Seeing off a guest at night by the Xunyang River,
I felt autumn shivering on maple leaves and reed flowers.
I dismounted from my horse and my guest stepped on the boat;
we raised our cups for a drink without the music of pipes or strings.

We got drunk but not happy, mourning his departure.
When he embarked, the moon was half drowned in the river.
Suddenly we heard a lute sing across the water
and the host forgot to return home, and the guest stopped his boat.

Following the sound we softly inquired who the musician was,
the lute fell silent and the answer came after a pause.
We steered our boat close and invited her to join us,
with wine refilled and lamp relit, our banquet opened again.
It took a thousand pleases and ten thousand invitations before she appeared,
though with her lute she still hid half her face.
She plucked a few times to tune her strings.

Even before the melody formed one felt her emotion.
Each string sounded muted and each note meditative,
as if the music were narrating the sorrows of her life.
With eyebrows lowered she let her hands freely strum on and on,
pouring pent-up feelings out of her heart.
Softly strumming, plucking, sweeping, and twanging the strings,
she played “Rainbow Garment” then “Green Waist.”

The thick strings splattered like a rain shower,
the thin strings whispered privately like lovers,
splattering and whispering back and forth,
big pearls and small pearls dropping into a jade plate.
Smooth, the notes were skylarks chirping under flowers.
Uneven, the sound flowed like a spring under ice,

the spring water cold and strained, the strings congealing silence,
freezing to silence, till the sounds couldn’t pass, and were momentarily at rest.

Now some other hidden sorrow and dark regret arose
and at this moment silence was better than sound.
Suddenly a silver vase exploded and the water splashed out,
iron horses galloped through and swords and spears clashed.
When the tune stopped, she struck the heart of the instrument,
all four strings together, like a piece of silk tearing.
Silence then in the east boat and the west.
All I could see in the river’s heart was the autumn moon, so pale.

Silently she placed the pick between the strings,
straightened her garment and stood up with a serious face.
She told us, “I was a girl from the capital,
lived close to the Tombs of the Toad.
I finished studying lute at the age of thirteen,
and was first string in the Bureau of Women Musicians.
When my tunes stopped, the most talented players were humbled,
other girls were constantly jealous when they saw me made up,
the rich young city men competed to throw me brocade head scarves,
and I was given countless red silks after playing a tune.
My listeners broke hairpins and combs when they followed my rhythm.
I stained my blood-colored silk skirt with wine
and laughed all year and laughed the next,
and autumn moon and spring wind passed unnoticed.
My brother was drafted and my madame died.
An evening passed, and when morning came my beauty was gone.
My door became desolate and horses seldom came,
and as I was getting old I married a merchant.
My merchant cared more about profit than being with me.
A month ago he went to Fuliang to buy tea.
I am here to watch this empty boat at the mouth of the river.
The bright moon circles around the boat and the water is very cold.
Deep into the night I suddenly dreamed about my young days
and wept in dream as tears streaked through my rouge.”

I was already sighing, listening to her lute,
but her story made me even sadder.
I said, “We both are exiled to the edge of this world
and our hearts meet though we’ve never met before.
Since I left the capital last year,
I was exiled to Xunyang and became sick.
Xunyang is too small to have any music;
all year round I heard no strings or pipes.
My home is close to the Pen River, low and damp,
and yellow reeds and bitter bamboo surround the house.
What do you think I hear there day and night?
Cuckoos chirping blood and the sad howls of apes.
Spring river, blossoming morning and autumn moon night-
I often have my wine and drink by myself.

It is not that there are no folk songs or village flutes,
but their yawps and moans are just too noisy for my ear.
Tonight I heard your lute speak and my ear pricked up, listening to fairy music.
Please don’t decline, sit down to play another tune,
and I’ll write a ‘Song of the Lute’ for you.”

Touched by my words she stood there for a long time,
then sat down and tuned up her strings and speeded up the rhythm.
Sad and touching it was different from her last song
and everyone started to weep.
If you ask, “Who shed most tears in this group?”
The marshal of Jiangzhou’s black gown was all wet.

Balada de la tañedora del laúd

De noche fui a la orilla del río
para despedirme de un amigo.
Sentía el melancólico susurro
de la hojas de los arces
y de las flores de los juncos.
Bajé del caballo.
Ya me esperaba en la barca.
Levantamos las copas y apuramos.
¡Qué lástima no tener
laúdes y flautas
para aprisionar el instante!

El vino no nos dio alegría.
Bajo una luna bañada
en la inmensidad del agua
íbamos a separamos,
tristes, cuando de repente
nos llegaron cautivantes
dulces voces de un laúd
y fuimos retenidos.
Preguntamos en voz baja
quién lo pulsaba.
Cesó la música
sin adelantar respuesta.
Aproximamos la barca.
De nuevo encendí la lámpara.
Volvimos a poner la mesa;
llenamos de vino las copas,
y a la tañedora invitamos.
Sólo tras ruegos repetidos
apareció, con el laúd en los brazos,
y medio cubierto el rostro.

Templa las cuerdas
y, aún sin interpretar,
llena el espacio de emoción.
Una a una vibran de tristeza,
y cada acorde es un lamento
de indescriptibles sufrimientos.
Inclinando la cabeza,
ella sigue tocando,
y así se desahoga
de infinitas penas.
Ora puntea las cuerdas,
ora las rasga;
tañidos fuertes,
después ligeros.
Primero nos endulza
«Vestido de Arco Iris»,
y luego «Verde Cintura».
De las cuerdas gruesas
se desata una furiosa tormenta,
y de las delgadas,
el alegre murmullo de muchachas.

Notas sonoras se mezclan
con susurrantes notas.
Perlas grandes y pequeñas
caen en un plato de jade,
y en medio de frescas flores
trinar y trinar alegres.
Por debajo del límpido hielo,
vienen sollozos de un arroyo.
Congélanse y cesan luego.
¡Qué tristeza más profunda
mora en el fondo del alma!

Por instantes el silencio
expresa más que la música.
De pronto, quebrado jarrón de plata
y agua esparcida, cristalina.
Oigo el galope de corceles
y furiosos ruidos de sables y jinetes;
la ejecución termina.
Por entre las cuerdas
que suenan como al rasgarse
una tela de seda,
el plectro se retira.
De silencio están cubiertas
las dos barcas.
Sólo la luna plateada
yace en el centro del río.

Indecisa, la tañedora
guarda el plectro.
Se estira la ropa,
grave la expresión,
se levanta y dice:
«Nací en la capital;
vivía mi familia
cerca del Mausoleo Siamo.
A la edad de trece
aprendí a tañer el laúd,
y mi nombre estaba en la lista
de las tañedoras más destacadas.
Cada vez que interpretaba,
los maestros me prodigaban elogios,
y con mi bello rostro
me convertí en la envidia
de las artistas celebradas.
Los jóvenes ricos se disputaban
por galantearme y obsequiarme.
Para escuchar una sola pieza
me regalaban con seda abundante;
quebraban, para llevar el compás,
mis horquillas floreadas de plata,
y el vino que derramaban
regaba mi falda púrpura.
Entre acordes y risas
un año siguió al otro.
Pasó el viento de primavera.
Se ocultó la luna de otoño.
El ejército se llevó a mi hermano,
y la muerte, a mi tía.
Se marchitó la flor de mi vida.
Cada vez menos carruajes
se estacionaban frente a mi puerta.
Casé con un comerciante,
quien me trajo a esta aldea.
La separación le importa nada:
a él sólo le atraen las ganancias.
Salió a comprar el mes pasado,
dejándome sola en la barca,
acompañada de la luna
y el gélido río.
Muchas veces, en las noches avanzadas,
sueño con mis felices tiempos pasados,
y corren las lágrimas
como por arroyuelos rosados.»

Escuchando la ejecución,
me penetraba su lamento,
y la desconsolada narración
me carga un pesado dolor.
Estamos en orfandad de la suerte,
y para comprendernos
nos basta un solo encuentro.

«Abandoné la capital el año pasado,
y vine desterrado, enfermo.
En este lugar apartado
no oí ni una canción hermosa
desde tan largo tiempo.
Vivo a la orilla del río,
en húmedo y bajo paraje;
mi casa está rodeada
de cañas amargas
y amarillos juncos.
A mis oídos sólo llegan
desgarradores lamentos de cucos
y aullidos melancólicos de monos.
En las florecientes mañanas de primavera
y en las otoñales noches de luna,
ante una jarra de vino, bebo solo.
Aunque se oyen coplas y flautas,
son feas y me desagradan.
Esta noche me ha sido deleitante
al escuchar su interpretación.
Me purificó el corazón
y me parecieron melodías
de las divinidades.
Le ruego que nos toque algo más.
Improvisaré un poema titulado
La Tañedora del Laúd
y a usted va dedicado.»

La bella dama, conmovida,
permanece de pie largo rato.
Luego se sienta
y, con cadencias aceleradas,
pulsa las cuerdas.
Vibran tan desconsoladas,
que arrancan a todos lágrimas.
El que compone este poema,
bañada su túnica,
es quien llora con más tristeza.

Bai Juyi (772 – 846)

També anomenat “Pipa Xing”.

Posted on

La bona pluja. Du Fu

La bona pluja sap quan és bonic que vingui.
Ve a l’abril per la llavor amagada;
la fosca tria i un ventet amic,
i en silenci la terra deixa tota amarada.

Són negres sobre el camp els núvols en repòs.
L’única llum al riu, en una barca, brilla.
Demà veurem que tot, roig i humit, s’esparpilla
i Txengtú somriurà, ben coberta de flors.

La benigna lluvia conoce su temporada
y llega justamente en primavera.
Con la brisa, se desliza en la noche negra.
Y calladita, reparte frescor y caricias.

Se vuelven obscuras las nubes y las sendas.
Sólo brilla la débil luz de un barco que llega.
El alba nos muestra la ciudad Brocado entre flores encarnadas,
que, totalmente empapadas, inclinan las ramas.

Du Fu 712-770 (Haver estat com una pluja)

Posted on

Estudiar la vida

[Entendre la vida és un camí que va de l’observació del que tenim al voltant fins a conèixer les complexes estructures i processos d’òrgans formats per teixits, formats per cèl·lules, formades per molècules orgàniques que duen a terme reaccions per obtenir energia, substituir el que es degrada i reproduir-se. Un camí que comença amb la mirada a través del microscopi, segueix amb experiments de química que reprodueixen els processos de la vida, i acaba amb l’intent de desxifrar el codi de la vida amb observació i manipulació a nivell molecular]

  • Classificació
  • Com neixen els animals i plantes? A un nivell molt bàsic observem que les plantes sorgeixen de llavors que germinen a terra, creixen si tenen llum i aigua, i es reprodueixen. Els animals, neixen petits, d’ous o placentes, creixen alimentant-se de plantes o altres animals, i es reprodueixen aparellant-se.
  • Com va començar la vida?
  • Conreu i ramaderia, com creixen? com es transforma l’aliment inanimat en part del cos? Quins són els òrgans? Com funcionen? Esquelet cor i venes, pulmons. [no es deu conèixer gaire la fisiologia dels invertebrats]
  • Què és la vida? què anima els organismes vius que els fa diferents de les pedres i l’aigua?

Ciències de la vida fins sXVI. Observant amb els ulls, herbaris, il·lustracions en llibres fets a mà. Aristòtil.  Escala dels éssers, ànima nutritiva en tots els éssers vius. Ànima sensitiva en els animals. A partir de 1500, espècies del nou món. S’han descrit unes 500 espècies animals i 500 plantes.

  • D’on ve la diversitat d’espècies? Poden barrejar-se i anar canviant?
  • Què trobem en mirar a través d’un microscopi?
  • Els animals, tenen ànima o són màquines?
  • Com s’origina el nou ésser, es va desenvolupant progressivament? o ja està acabat en miniatura? La vida, pot aparèixer per generació espontània?
  • Com funciona la “màquina animal”? Respiració i digestió.

Ciències de la vida segles XVII i XVIII. Observant amb el microscopi Hooke i Leeuwenhoek. Jardins botànics. 1757 Linneu 4326 animals i unes 6.000 plantes. Llista espècies. Reproducció sexual de les plantes. Nutrició de les plantes i moviment de la saba. Reproducció, respiració i nutrició en tots els éssers vius. Descartes veu els animals com a mecanismes complexos. Es veurà que les espècies són fixes.  Els organismes es desenvolupen progressivament (hipòtesi epigenetista). La respiració involucra oxigen i suggereix alguna mena de combustió. Experiments que exploren la digestió, músculs i nervis.

  • els organismes, estan formats per teixits i cèl·lules?
  • els processos de la vida, són processos químics?
  • què es transmet i què no per herència?
  • com es distribueixen les espècies segons el clima?
  • Com expliquem la diversitat d’espècies i les que s’han extingit que presenta la paleontologia?

Ciències de la vida. sXIX [amb millors microscopis i tècniques de tinció “veiem” les cèl·lules, bacteris i virus]. Schleiden i Schwann proposen que els organismes estan formats per cèl·lules, Rudolf Virchow que tota cèl·lula prové d’una altra. Detalls de la divisió celular mitosi i meiosi. La química de la vida: processos de fotosíntesi, respiració i digestió. Cuvier i Anatomia comparada. 300m plantes i 400m espècies d’animals identificades. Wallace i els reialmes biogeogràfics. Teoria de l’evolució de Darwin i nou criteri de classificació per clades. Mendel  i l’herència, al·lels dominants i recessius.

  • Quins components i processos tenen lloc dins les cèl·lules? Quines són les molècules de la vida?
  • Com es sintetitza una macromolècula de tanta complexitat com les proteïnes? [Com es codifica la informació de la vida?] La podem modificar?
  • Com es diferencien les cèl·lules per donar lloc als diferents teixits? Podem cultivar cèl·lules per obtenir teixits?
  • Com es relacionen animals i vegetals, entre sí? equilibri i ecologia]

Ciències de la vida. sXX-sXXI. Noves tècniques: Raigs X, cultius de cèl·lules.
Els materials de la vida: Glúcids, Lípids, greixos, proteïnes. Les parts de la cèl·lula: nucli, cromosomes, aparell de Golgi, mitocondries i cloroplasts. Bacteris.
Herència i genètica: cromosomes, DNA i la seva estructura 3 bases codifiquen un aminoàcid. Origen de la vida: Miller obté molècules orgàniques, hipòtesi de la simbiosi de Lynn Margulis. Enginyeria genètica, clonació, CRISPR. Determinació del genoma de les espècies. Nova classificació de la vida basada en la genètica: Bacteris, Arquebacteris, Fongs, plantes i animals. Identificades unes 390m plantes i 1.7M d’animals amb una estimació de 10M possibles.
Biosfera, ecologia, protecció de la biodiversitat. Conducta animal.

Posted on

Arquitectura clàssica

Art  |    Arquitectura   |   Grècia

Edat de ferro

1700-1580 BCE Palau de Minos a Knossos (excavat per Arthur Evans)

s14 BCE Grècia Micènica. Micenes. Schlieman.

Grècia arcaica

Els temples no  eren un lloc de trobada ja que el sacrifici es feia a l’altar fora. Inicialment només hi havia un terreny sagrat, un santuari, amb un munt de pedres on fer l’ofrena. S’haurien començat a fer edificacions per allotjar una estàtua de la divinitat. Inicialment els temples eren de fusta, fang i maons, una casa per la divinitat a prop de l’altar on s’oferien sacrificis.

A partir del 650 coneixen l’arquitectura egípcia i substitueixen la fusta per pedra. Es defineix l’ordre dòric, possiblement a Corint i més tard, cap el 600 el jònic, més a orient.

Tenien els següents elements:

  • Timpà o Pediment, sovint decorat amb escultures
  • Cornisa
  • Fris, alternant triglífs i mètopes on hi podia haver escultures
  • Arquitrau que sostenia el sostre
  • Columnes, en l’ordre dòric, joni o corinti. Capitell,  fusta, base
  • Plataforma


Les colònies d’Itàlia i Sicília són pròsperes i edifiquen grans temples a siracusa i Acragas, amb terra cuita ja que no disposen de marbre pentèlic.

Es defineix una planta que té els següents elements

  • naos, on s’exposa l’escultura, a vegades en una habitació a part (Adyton)
  • pronaos, porxo a l’entrada, i opistòdom a l’altre extrem, sense accés a la naos, afegit per simetria, que podia servir de magatzem o tresor.
  • perístasi: perímetre amb columnes.

També n’hi havia amb planta circular, “Tholos”

Reproducció estàtua Atenea a Nashvile

Grècia clàssica

Els temples seguien unes proporcions determinades per les mides de la planta o diàmetre de les columnes.La proporció entre columnes frontals i laterals era de n / (2n+1), per exemple 5×11, 6×13, o en el cas del Partenó, 8×17. COm que la línia recta visualment sembla caure a la meitat, els arquitectes hi afegien un subtil curvatura per compensar-ho. Les columnes estaven lleugerament inclinades cap a dins. La majoria estaven orientats a l’est, en honor al sol. L’oest s’associava amb l’entrada a l’Hades.
Els elements estaven pintats, blanc en general, blau als trigífs i vermell a les metopes i el pediment. Aquests sovint estaven decorats amb escultures .

Pericles va impulsar la construcció de diferents edificis a l’Acròpolis a Atenes. L’arquitecte Ictinus va disposar diferents edificis:

  • l’entrada amb el Propyleum i el temple d’Atena Nike a la dreta
  • L’Erectèon, seu de cultes més antics, evoca la disputa entre Atena i Posidó, el fundador de la ciutat, Erecteu, amb un traçat condicionat pel fort desnivell. Té dos porxos laterals, un d’ells amb les cariàtides.
  • El Partenó que allotjava la gran estàtura d’Atena de Fídies.

Temples dòrics

  • Temple de Zeus a Olímpia 460 BCE (6×13)
  • Temple d’Apol·ló a Delos (6×13)
  • Partenó (8×17), temple d’Hefest (6×13)a Atenes
  • Temple de Posidó a Súnion (6×13)
  • Temple de Zeus a Nemea, Temple d’Atena a Thegea
  • Temples d’Hera i Posidó a Paestum [Magna Grècia, sud de Nàpols), Olimpeion a Agrigent, Apol·ló a Siracusa

Temples jònics

  • Heraion a l’illa de Samos a l’Egeu (560)
  • Artemision a Èfes (Jònia, Turquia)
  • Apol·ló a Dydima (Jònia)
  • Atena Polias a Priene (Jònia)
  • Artemision a Magnesia (Jònia)
  • Parts de l’Erectèon a l’Acròpolis
  • Asclepi a Epidaure (Peloponès)
  • Jandial (Pakistan)

Període hel·lenístic

Alexandre expandeix l’imperi i les construccions més importants seran fora de Grècia. Pèrgam a Jònia (Turquia, Museu Berlin 2004), Alexandria a Egipte (el far i la biblioteca), Rodes (amb el colós). L’auster estil dòric passa de moda i predomina el decorat corinti. Serà seguit pels romans.

Temples corintis

  • Serapium i Hermòpolis a Alexandria
  • Temple de Zeus Olímpic a Atenes (175-146 BCE)

Roma

Vitrubi (80-15 BCE). Va escriure els 10 llibres d’arquitectura del que en circulaven còpies a l’Edat mitjana i va ser copiat per l’Scriptorium de Carlemany. Redescobert a la biblioteca de Sant Gall el 1414, tindrà la seva editio Princeps el 1486, sense il·lustracions. Cesare Cesariano en fa il·lustracions el 1521.
Vitrubi sostenia que l’arquitectura havia de tenir utilitas, firmitas i venustas, utilitat, fermesa i bellesa.

  1. Urbanisme, enginyeria civil i qualificacions per a ser arquitecte o enginyer
  2. Materials de construcció
  3. Temps i ordres d’arquitectura, proporcions en edificis i el cos humà (que va dur Leonardo a dibuixar el seu home de Vitrubi).
  4. Continuació del llibre III
  5. Edificis civils
  6. Edificis domèstics
  7. Paviments i revestiments decoratius
  8. Subministrament d’aigua i aqueductes
  9. Ciències, geometria, mesuraments, astronomia, rellotge de sol
  10. Màquines, setge militar, molins d’aigua,  drenatge, pneumàtica
Si els grecs havien fet servir sobretot el marbre pentèlic els romans faran servir el travertí de Tivoli. Aquest era decoratiu, sota hi havia parets de maó. Per les construccions més simplex enguixaven parets de maons sense coure. Com a ciment feien servir pozzolana barrejat amb argila. Van modificar els ordres grecs, afegint el toscà i barrejant el jònic i el corinti, aquest el més popular (descrits per Palladio al primer llibre d’arquitectura):
Si inicialment segueixen els models grecs, a l’època d’August les plantes ja difereixen i la decoració es carrega amb temes florals.  [La volta de les Basíliques i el Panteó és una innovació romana?]

Temples

Els temples [potser perquè estaven menys aïllats] s’orientaven en relació amb els altres. Eren més amples i el peristil a vegades es reduïa a columnes enganxades a la paret.

  • Fortuna Virilis, Mars Ultor, Castor i Pòl·lux, Concord i Antoninus, Faustina a Roma
  • Temple de Minerva a Assís, Pompeia
  • Temple de Bacchus a Baalbek, temple del sol a Palmira a Síria.
  • Maison Carrée a Nimes

Temples circulars

  • Temple des Vesta (deessa de la família) a Roma i Tivoli , Venus a Baalbek.
  • El Panteó a Roma, dedicat a tots els déus, de 44 metres de diàmetre i parets de 6 metres de gruix.

Altres tipus d’edifici

  • Tombes: Cecilia Metella, Adria, Via Appia.
  • Basíliques: edificis civils per administrar justícia o fer transaccions comercials. Basíliques Júlia i Emilia. Basílica de Maxentius prop del Colisseu. [Com és que les esglésies cristianes van seguir el model de la basílica més que el dels temples? potser perquè volien que fos un lloc de trobada?].
  • Banys i termes, Caracalla
  • Amfiteatres: el Colisseu
  • Circus per les curses de cavalls: Circus Maximus de Roma, fragment a Tarragona
  • Teatres, Arles, Nimes [Tarragona]
  • Arcs triomfals: Titus a Roma, Arc de Berà, Jerash
  • Palaus i residències al turó del Palatí. Domus Àurea de Neró.  Villa Hadriana a Tivoli. Palau de Dioclecià a Split. Villa dei misteri a Pompeia.
  • Domus, amb habitacions al voltant d’un pati. Insulae que eren com blocs de pisos.  (L’imaginari, llocs on hauria viscut).
  • Ciutats, amb planificació rectangular seguint el cardo (E-W) i el decumanus (N-S) amb el Forum al centre. Roma tenia la Cloaca Maxima i al museu de Badalona es veu també traçat de clavegueram. Traçat a Barcelona a Catalunya Romana. Algunes ciutats del nord d’Àfrica (Timgad, Tebessa a Algèria, Thuburbo majus a Tunísia [i Jerash a Jordània?]) conserven intacte el traçat.
  • Ponts i aqüeductes (Tarragona).

Basílica de Maxentius

Domus Aurea

Model de Domus ( llocs on hauria volgut viure)

[infñuència Palladio, Piranesi

Piranesi (1720-1778), arquitecte i gravador, va recórrer Roma, excavant i aixecant plànols de les restes romanes. Considerava l’arquitectura romana superior a la grega. Va dur a terme moltes planxes de gravats, Vedute di Roma, Antichità Romane, dirigides als turistes i alhora amb l’aspiració de documentar l’art romà. Especialment interessants són les reconstruccions imaginàries de grans edificis, que semblen apuntar a un paisatge metafísic, i les presons.

walhalla de LudwigII

L’armari de Castellar

Posted on

Escultura clàssica

Art  |    Escultura   |   Grècia

S’han conservat molt poques obres, les integrades en l’arquitectura i tenim un coneixement indirecte a través de les còpies romanes. Galeria 

(en negreta les que he vist)

Art ciclàdic

3000-2000 BC Edat de bronze

A les illes cíclades hi ha una cultura pròspera, contemporània de la minoica, que fa unes escultures de formes simplificades, usualment deesses. (museu art ciclàdic)

[foto casa]

Grècia pre clàssica

900-800 BC Període geomètric

800-650 BC Període orientalitzant

650-480 BC Període Arcaic: sota la influència d’Egipte s’esculpeixen cossos de joves, kouroi homes, kore, dones, inicialment molt estàtics seguint un model teòric.

Grècia clàssica

480-330 S’aconsegueix una representació natural del cos.

Primer

  • Mestre d’Olímpia. Pediments del temple de Zeus. Les mètopes il·lustren els 12 treballs d’Hèrcules.
  • Miró (sV): El Discòbol (còpia romana al museu nacional de Roma). Va treballar sobretot en bronze.
  • L’auriga de Delfos. Delfos.
  • Poseidó. Museu arqueològic d’Atenes
  • Guerrers de Riace

[afegir fotos o galeria]

Plenitud: la figura humana s’idealitza, sense mostrar trets representatius de l’edat, joventut o vellesa, ni les emocions. No es representa un individu sinó un ideal d’home. Acabades les guerres amb Persia el 449, els recursos es poden dedicar a reconstruir i embellir la ciutat d’Atenes, sota Pericles.

  • Fídias: Se li atribueixen Atena en or i ivori pel Partenon, i Zeus assegut a Olímpia (337) (Obres perdudes). Disseny general de les figures del temple del Partenon (British Museum). Les mètopes il·lustren la batalla entre centaures i lapites.
  • Policlet (480-410): Va escriure un canon sobre les proporcions ideals del cos masculí, perdut. A través de còpies romanes coneixem el Dorífor i el Diadumen.
  • Escultures que mostren el cos femení de manera més natural, revelant les formes a través dels plecs del vestit. Fris del temple d’Atena victoriosa (Niké) de Paeonius a l’Acròpolis.

Dorífor de Policlet. Còpia romana del museu de Nàpols.

Tardà:

  • Praxíteles: 395-330 Figures més naturals i relaxades.
    • Hermes portant Dionisos ( possible original, Olímpia),
    • Afrodita de Cnidos . Cap Kauffman al Louvre, suposadament una bona còpia. [7′ el tabic nasal ample i al mateix nivell que el front, l’expressió com de determinació, fermesa i interès i un esbós de somriure confiat). Venus Colonna al museu del vaticà. ). A Villa Hadriana hi ha una reproducció del temple circular i l’escultura. L’original s’hauria encarregat al sIV BCE per al temple de Venus a Cnidos i va ser una de les primeres representacions del cos femení nu, fins aleshores dominat per figures d’herois i atletes masculins. Se’n van fer molts còpies i que va establir un cànon pel cos femení.
    • Apol·ló Saurocton (còpia romana Louvre, postal).
    • Potser Hermes del Belvedere, o deixeble (Museu vaticà)
  • Escopes de Paros: (395-350) Arquitecte dels temples d’Atena a Arcàdia, Àrtemis a Efes, Mausoleu Halicarnas. Tenia renom per l’expressió que donava a les escultures.  Pothos, el desig al museu arqueològic de Nàpols.
  • Lisip:  (390-310) Les escultures es poden apreciar recorrent-les al voltant. Retrat d’Alexandre. Apoxiomenos als museus vaticans. Els Corredors de la Villa dei papiri a Herculanum (museu arqueològic de Nàpols). L’Hèrcules Farnese també s’atribueix a l’escola de Lísip.

Grècia hel·lenística

S’accentua l’expressivitat de les emocions, amb el gest i els plecs de la roba. És en aquesta època que es comencen a fer còpies de les escultures clàssiques.

  • Altar de Pergamom (Berlin)
  • Victòria (Nike) de samotràcia (Louvre)
  • Tors de Belvedere (museu vaticà), que serà molt admirat al renaixement.
  • El Laocoont (museu vaticà)
  • Venus de Milo, nombroses còpies romanes (Louvre)

Roma

Accent en el retrat. Còpies d’originals grecs.

L’escultura clàssica, grega a través de les còpies romanes tindrà una influència enorme al renaixement. Escultors: Donatello (c. 1386-1466).. Michelangelo Buonarroti (1475-1564), Benvenuto Cellini (1500-1571), Bernini (1598-1680) i més tard Antonio Canova (1757-1822). I també pintors com Leonardo da Vinci (1452-1519) i Raphael (1483-1520).
Malgrat diverses evidències, durant segles hem cregut que les escultures clàssiques eren de marbre blanc sense pintar.  [els romans ja no les pintaven?] Els crítics contraposaven la “puresa” i classicisme de l’escultura clàssica a les policromades medievals. (New Yorker 2018/10/29 ).
Als temples budistes i hindus tenim budes, monstres i ganeshes pintats de colors vius com els Orient tenim els “caballitos”.

2005  Museu arqueològic de Delfos. Museu arqueològic d’Olympia. Museu art ciclàdic. Museu arqueològic d’Atenes. (Arquitectura,  Escultura)

Nàpols 2018 [completar galeria]

Roma 2022 [completar galeria]

Posted on

PM Scarlatti

Sonata en Do major, K.421

Sonata en Do major, K.132

Sonata en Fa major, K.541

Sonata en La major, K.208

Scarlatti  Palau de la memòria

Posted on

Fenomenologia de l’esperit. Hegel.

[esborrany] Hegel

Dialèctica del senyor i el serf. La Consciència dissortada.

Dialèctica del senyor i el serf

[master slave]

Com de bell antuvi són desiguals i oposats, alhora que llur reflexió en la unitat encara no s’ha produït, tots dos moments són com dues figures oposades de la consciència. L’una és la consciència suficient per a la qual l’ésser per a si és l’essència, l’altra és la consciència insuficient per a la qual la vida o l’ésser de l’altre és l’essència. Aquella és el senyor, aquesta és el serf. (p.200)

El senyor és la consciència que és per a si, per bé que ja no és solament el concepte d’aquesta consciència, sinó una consciència que és per a si i que està relacionada amb si mateixa mitjançant una altra consciència, és a dir, mitjançant una consciència de tal mena, que pertany a la seva essència el fet que és sintetitzada amb l’ésser suficient o la reïtat simplement. El senyor es refereix en aquests dos moments, a una cosa com a tal, l’objecte de l’apetència, i a la cons ciència per a la qual la reïtat és allò que és essencial. Alhora, tot essent a) com a concepte de l’autoconsciència referència immediata de l’ésser per a si, per bé que tot essent b) des d’ara ensems com a mediació o com un ésser per a si que només és per a si mitjançant un altre, el senyor es refereix a) immediatament a tots dos moments i b) mediatament a cada un mitjançant l’altre. El senyor es refereix mediatament al serf mitjançant l’ésser suficient, car precisament a això està fermat el serf. Aquesta és la cadena de la qual no pogué abstraure’s en la lluita i per això es mostrà com a insufi- cient, per això mostrà que tenia la seva suficiència en la reïtat. El senyor, tanmateix, és el poder sobre aquest ésser, car mostrà en la lluita que aquest ésser només valia per a ell com a quelcom de negatiu. Tot essent el senyor el poder sobre aquest ésser, per bé que aquest ésser és el poder sobre l’altre, en aquesta conclusió el senyor té al seu dessota aquest altre. De la mateixa manera, el senyor es refereix mediatament a la cosa mitjançant el serf. El serf, com a autoconsciència simplement, es refereix també a la cosa d’una forma negativa i la supera.

[(WK) The lord’s self-consciousness is dependent on the bondsman for recognition and also has a mediated relation with nature: the bondsman works with nature and begins to shape it into products for the lord. As the bondsman creates more and more products with greater and greater sophistication through his own creativity, he begins to see himself reflected in the products he created, he realizes that the world around him was created by his own hands, thus the slave is no longer alienated from his own labor and achieves self-consciousness, while the lord on the other hand has become wholly dependent on the products created by his bondsman; thus the lord is enslaved by the labour of his bondsman.]

[Jo només puc arribar a la meva autoconsciència si sóc reconegut per una altra consciència. Però en la relació amo-esclau, l’amo és reconegut per algú que no li és igual. El serf no és res, però el senyor només ho és en tant que reconegut pel serf ]

  • Only fans (BBC).  La gent paga a treballadors de sexe músics celebrities per contingut exclusiu 5bn. 3M de creadors i 240M de fans. Patreon és un altre projecte. En la relació pornogràfica o en la prostitució, l’amo obté un plaer sense ser desitjat com, i alhora el servent tampoc és reconegut.
  • Els fans de K-Pop pretenen determinar la vida privada de les estrelles que adoren. BBC. [Cap dels dos té una vida pròpia. Els fans viuen a través de la vida de luxe de les estrelles i aquestes tampoc són lliures perquè depenen de l’adoració dels fans].
  • Al film Vertigo de 1958, la tragèdia del personatge de Kim Novak és que James Stewart només se l’estima en tant que s’assembla a una altra que no és ella.  I l’amor d’ell també és desesperat, perquè no té un objecte real. Potser aquest és un risc de tots els enamoraments, que projectem una imatge

La consciència dissortada

La duplicació de l’autoconsciència en si mateixa, duplicació que és essencial en el concepte de l’esperit, és amb això present, però encara no és present en la seva unitat, alhora que la consciència dissortada és la consciència de si mateixa com a essència doble que només es contradiu.

[hi ha un salt massa gran entre el sant que voldríem ser i el que som, aleshores vivim dues realitats, la pública virtuosa, i els desigs naturals reprimits són vistos com a vici. EL virtuós és infeliç pel desig reprimit i el viciós també perquè se sent culpable].

Posted on

Penhurst Place and Gardens

421 Jardins   Jardins en un mapa

El castell de Penhurst Place data del sXIV. El 1552 va ser adquirit per Sir William Sidney, soldat i poeta, cortesà de Henry VIII.  Els jardins van començar amb un traçat renaixentista i al sXVII s’hi incorporà el jardí italià i el porxo. Va ser renovat al sXIX pel 1st Lord De L’Isle amb l’estany de nenúfars i el Nut Garden.

Galeria

Posted on

Sissinghurst Castle Garden

421 Jardins   Jardins en un mapa

El terreny ha estat ocupat des de l’edat mitjana. El 1554 va passar a Thomas Sackville, 1st Earl of Dorset, un avantpassat de Vita Sackville-West. Els  segles 18 i 19 va quedar en desús i el 1930 va ser adquirit per Vita Sackville-West, escriptora i poeta. Ella i el seu marit,Sir Harold Nicholson van dedicar els següents 30 anys a fer créixer un jardí concebut com una sèrie de cambres diferents que ofereixen perspectives i ambients cambiants. És notable la col·lecció de roses antigues.

Galeria

Blog dels jardiners

 

 

Posted on

Et in Arcadia Ego. 1637

Uns pastors al bosc contemplen una tomba amb la inscripció “Et in Arcadia ego”. S’interpretaria com a memento mori, la mort que ens avisa “jo també sóc a l’Arcàdia” [i no us en podeu escapar]. Podia haver-se inspirat en l’Ègloga V de Virgili on apareix la tomba de Dafne.

Louvre

Poussin n’havia fet una versió anterior el 1627, i abans Guercino, la primera amb aquest tema. Les crítics assenyalen que el pastor que ressegueix l’ombra de l’altre simbolitza el descobriment de l’art segons la tradició descrita per Plini el vell (Història natural  XXXV 5, 15). Així, l’art és la manera que té l’home d’enfrontar la mortalitat. L’art estaria simbolitzat per la figura femenina.]
Erwin Panofsky suggereix que aquesta segona versió no és tant un avís de la mort com una acceptació contemplativa. Parlaria el difunt dient “jo també vaig ser a l’Arcàdia”, seguint a Herder, schiller i Goethe,  “Auch ich war in Arkadien (geboren)”. [aquesta interpetació podria enllaçar amb l’actitud d’Epicur d’acceptar que la vida és efímera, gaudir el que es pugui (Carpe Diem), i estar agraït pel que hem pogut viure].

L’Arcàdia simbolitzava la vida senzilla sense els afanys de poder i prestigi. Una vida cantada per Horaci a diversos poemes i sobretot al Beatus Ille, o la Oda a una vida solitària de Fray Luis de Leon.

[ jo en tinc una versió modificada i és que ja no tenim on fugir per trobar la pau, la vida al camp ja no és viable, tot està urbanitzat i el món virtual ple de soroll i missatges. Ens cal construir activa i tenaçment un entorn habitable mantenint a ratlla l’abocador de deixalles que ho envaeix tot .
També podem pensar que “et in Arcadia Ego” es pot generalitzar a tot el que és finit. La mort és el final definitiu però tota la vida està plena de finals. Hi ha un final de la infantesa, un final de la joventut, una final d’una etapa vivint a un lloc, un final d’una feina, una final d’una relació. Igual que l’organisme, constantment ens estem reconstruint.]

L’any 2005 en un viatge a Grècia vaig voler passar per l’Arcàdia i fer una excursió pel riu Lousios.

Posted on

Religió i mites a l’antiga Grècia

Grècia   | contenidor  Mites grecs  |   Introducció i fonts   |  La religió: Origen dels mites, història. Creences. Pràctiques. Els filòsofs. [Un museu de mites i religió grega]

MITES

Introducció

[ El seguit de narracions protagonitzades per divinitats gregues que hi ha a la nostra cultura, com el descens d’Orfeu als inferns és completament diferent a les narracions i rituals de la religió cristiana majoritària a occident. No podem sentir el mateix tipus de devoció per Jahvé o Crist que per un Zeus que es converteix en cigne per seduir Leda. La idea de religió que tenim a partir del cristianisme difícilment es pot aplicar a Grècia. No hi ha una divinitat única que crea el món i és un jutge moral.

Darrera aquestes narracions, ¿quines creences i quines pràctiques religioses hi havia? Responien a inquietuds espirituals universals com quin era l’origen de tot, quin final, si hi ha vida després de la mort, si hem de negociar amb forces superior o complir uns rituals?

[la major part del contingut dels mites pertany més a la literatura que no pas a la religió. És difícil imaginar una devoció per aquesta colla de déus que es barallen, violen, enganyen i es revengen. I dins de la literatura i llegenda, una bona part és anecdòtica i fins i tot tragicòmica però hi ha mites d’un simbolisme potent que ressonen en tots els temps.]

Fonts

En cap moment hi ha haver una autoritat que fixés unes creences determinades, així, les fonts són diverses.

Textos: La Teogonia d’Hesíode (8 BCE), Homer, 87 himnes d’Orfeu (text) compilats a l’època hel·lenística. Les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides, les metamorfosis d’Ovidi.

Art: Ceràmica, escultures, inscripcions en antics edificis.

Santuaris: Un espai especial, alguns amb temples alguns dels quals oferien oracles a qui consultar el futur, com el temple d’Apol·lo a Delfos, amb la Pítia, o el de Zeus a Dodona.

Cosmogonia

  • Graves esmenta diverses cosmogonies. Les tres principals, el mite pelàgic, amb Eurínome i la serp Ofió (G1), el mite homèric i òrfic, on tot ve de la nit o del mar Tetis (G2), i el mite olímpic que descriu Hesíode (G3):
    A l’inici tenim tres poders: Caos (el buit que ocupa un buit), Gea (la Terra) i Eros (la renovació). Úranos [d’on surt? i Gea engendren 6 titans, Ceos, Crios, Cronos, Hiperíon, Jàpet i Ocèan i 6 titànides, Febe, Mnemòsine, Rea, Temis, Tetis i Tia (Teia o Tea), 3 cíclops , Brontes (el tro), Estèropes (el llampec) i Arges (el llamp), i 3  Hecatonquirs, gegants de 100 braços, Briàreu (fort), Gies (de membres grossos) i Cotos (copejador). Alguns titans es van aparellar, de Jàpiet i Clímene (filla d’Ocèan) van sortir quatre titans de segona generació: Atlas, Epimeteu, Meneci i Prometeu.
    Dos mites filosòfics, la teogonia d’Hesíode, Ovidi (G4).
  • Les cinc edats de l’home. En l’edat d’or, súbdits de Cronos, vivien sense preocupacions ni feina, mejaven glans, fruita, mel, bevien llet de les cabres, mai no envellien. ballaven, reien, i per a ells la mort era com un somni. En l’edat de plata menjaven pa, els homes estaven sotmesos a les seves mares, no feien la guerra, podien viure fins als 100 anys.  Ignorans i buscaraons, Zeus els destruí a tots. A l’edat de bronze els homes van caure com fruits dels freixes, amb armes de bronze, menjaven pa i carn, eren insolents i cruels. La pesta va acabar amb ells. La quarta raça també era de bronze, més noble i generosa, van lluitar al setge de Tebes, l’expedició dels argonautes  la guerra de Troia, es van convertir en herois i habiten els camps elisis. La cinquena edat és la de ferro, descendent de l’anterior, són cruels, injustos i traidors. (G5)
  • La castració d’Urà (G6) Uranus tanca els titans al Tàrtar però aquests es rebelen dirigits per Chronos que castra Uranus. (G6). Cronos s’aparella amb Rea però va devorant els seus fills, Hera, Hestia, Démeter, Hades, Posidó, fins que Rea, furiosa, amaga Zeus enlloc d’ell li dóna a menjar una pedra. Chronos va acabar vomitant la pedra i els altres germans. Comença una guerra contra els Titans (Tinanomàquia o Gigantomàquia, sovint representada als frisos, frescos al Palazzo Te) amb l’ajuda dels Cíclops. Zeus va posar a Delfos la pedra vomitada per Chronos. Atles fou castigat a aguantar el firmament a sobre. [La interpretació de la Gigantomàquia seria la dels helens -devots de Zeus- ocupant la Tessàlia que seguia els Titans. Pot semblar estrany, però de fet, no hi ha també una narrativa de Déus i sants intervenint en les guerres contra l’islam? Potser l’única diferència és el nivell de la qualitat poètica].(G7)
  • Naixement d’Atenea (G8), filla de Zeus i Metis, neix del cap G9).
  • Erebus, hauria sortit del Caos i personifica la foscor. Amb la nit (Nyx) que, també hauria sorgit del Caos, hauria engendrat les tres parques, Cloto (Nona en romà), que estira el fil de la vida, Laquesis (Decima) que el mesura amb la seva vara, i Àtropos (Morta), que el talla.(G10)
    [WK Nyx amb Erebus engendra Éter i Hemera (el dia) [hemeroteca]. Sense que intervingui un pare, tindrà Moros (fat, destí), Ker (destrucció), Thanatos (mort),  Hypnos (Son), els Oneiroi (somnis) [oníric], Momus (blames), Oizys (dolor, patiment), les Hespèrides, les Moirai (Fates), les Keres (deesses de la mort), Nèmesi (Indignació, venjança), Apate (engany), Philotes (amor), Geras (vellesa) [geriatria], i Eris (discòrdia). Amb Hipnos tindrà Morfeu [morfina], que podia prendre qualsevol forma per aparèixer als somnis dels homes].
  • Naixement d’Afrodita de l’escuma a l’illa de Citera (G11). Ares, Hefest i Hebe amb Hera (G12). Zeus era infidel i insolent i una vegada els altres déus e van lligar mab cent nusos però la Nereida Tetis va anar a buscar Briareu, el gegant de cent mans, i el va deslligar (G13). Zeus engendra Hermes amb Maia, Apol·lo i Artèmis amb Leto, Dionisos amb Sèmele. (G14). Naixement d’Eros (G15).

Els 12 Olímpics

  • Zeus (Júpiter). El déu del cel, el tro i el llamp i també l’artífex cultural suprem. Pare de tots els déus, panhel·lènic, patró de l’hospitalitat i dels juraments. Els seus atributs són el llamp, l’àguila i el ceptre. Se’l sol representar o bé dempeus amb el llamp a la mà dreta alçada, o assegut majestuós. Es podia convertir en qualsevol animal. Casat amb Hera amb qui va engendrar Ares, Hefest i Hebe. Amb Mnemòsine, la deessa de la memòria, les nou muses,Euterpe, Terpsícore, Polímnia, Melpòmene, Talia, Cal·líope, Urània, Clio i Èrato. Amant de Ganímedes. Amb Alcmena engendrà Heracles. Seduí Leda en forma de cigne. es convertí en pluja daurada per arrinar a Dànae que estava tancada a una torre i amb ella engendrà Perseu. Va raptar Europa convertit en toro i se l’endugué a Creta on van tenir Minos, rei de Creta, el valent Sarpèdon i el just Radamantis. [Reforçaria la interpretació de tribus patriarcals consolidant domini de pobles amb deesses com a divinitat principal].
  • Hera (Juno). Deessa del matrimoni. Sempre friosa i buscant venjança per les infidelitats de Zeus.
  • Posidó (Neptú). Déu dels mars, palau amb carros i cavalls-es diu que n’era el creador, aparellat amb Amfítrite gràcies a les arts de Delfí, té per fills a Tritó, Rode i Bentesicime. Gelosa, d’Escila, Amfítrite la va convertir en un monstre amb sis caps. Es va disputar Atenes amb Atena, però se li va atorgar a ella per haver-los fet donatiu de l’olivera. En una ocasió que Démeter s’havia fet egua, la va cobrir, cosa que l’enfurí per sempre. (G16)
  • Ares (Mart). Nascut de Zeus i Hera, el déu traci de la guerra, que es complau en la mortandat i el saqueig de ciutats [odiat pels atenesos que només farien la guerra per defensar la llibertat]. Odiat pels altres déus llevat d’Afrodita i Hades que rep de grat les víctimes de la guerra. (G19)
  • Hermes (Mercuri). Nascut de Maia i Zeus, es desenvolupà molt de pressa, i va robar unes vaques a Apol·lo. Va inventar una lira feta amb closca de tortuga i unes tripes de vaca, i la tocava a l’Arcàdia. Va fer el primer sacrifici de carn. Després va fer una flauta de canya, que també va agradar molt a Apol·lo i li va canviar pel ramat. De tracte en tracte, fou acceptat per Zeus com a encarregat dels tractats i del comerç, la llibertat de trànsit pels passatgers [l’època actual és de comerç i tecnologia, Hermes i Hefest]. Com a Herald duia un barret rodó per protegir-se de la pluja i sandàlies alades que el duien d’un lloc a l’altre en un moment. [icones a olga?]. Va inventar l’alfabet, l’astronomia, l’escala musical, el pugilat, el gimnàs. Entre els seus fills, el lladre Autòlic, i Dafnis, inventor de la poesia bucòlica. [Tenim l’Hermes de Praxíteles a Olímpia?]. (G17)
  • Hefest (Vulcà). Va néixer esmiriat i Hera el llençà de dalt de l’Olimp. El recolliren Tetis i Eurínome que el cuidaren, s’instal·là en una cova submarina on construí la seva primera farga i els féu ornaments. Quan Hera ho veié el tornà a l’Olimp i el féu casar amb Afrodita. Lleig i coix d’una altra vegada que Zeus el rebotà. Era mol hàbil. Va fabricar unes dones mecàniques i uns trespeus que es movien sols (Homer). [van divinitzar la metal·lúrgia, el déu de la tècnica i del bricolatge és el que domina avui; els trespeus que es mouen representen les estacions i el sol] (G23)
  • Afrodita (Venus). Nascuda de l’escuma marina sorgida dels genitals d’Urà llençats per Chronos al mar. No deixava a ningú el seu cenyidor màgic que feia que qualsevol se n’enamorés. Maridada amb Hefest, però amant d’Ares amb qui va tenir tres fills. Va jeure també amb Hermes que havia dit que la desitjava, amb qui va tenir Hermafrodita. Va tenir fills també amb Posidó, amb Dionisos va tenir Príapo, deforme i amb un gran membre. Per castigar-la Zeus va fer que s’enamorés d’Anquises, de qui va tenir Eneas. La mare d’Esmirna va pretendre que era més bella que Afrodita, i va ser castigada fent-la jeure amb el seu pare, de qui va tenir el bell Adonis, que va ser custodiat per Persèfone. Les dues el desitjaven i el volien com a amant. Calíope va arbitrar dividint l’any en tres parts, dues per les deesses i una per descansar. Per gelosia, Ares en forma de senglar va matar Adonis, que va baixar a l’Hades. (G18)
  • Atena (Minerva). Deessa de la guerra, encara que no en gaudia com Ares, inventora de la flauta, la trompeta, l’olla de terrissa, el jou, la brida, el carro i el vaixell. Era també deessa dels números i de les arts de les dones, com filar i teixir. Sense voler-se aparellar amb ningú, en un malentès demanà l’ajuda d’Hefest aquest va creure que li permetia acoblar-s’hi, l’atacà per darrera, ella s’apartà i l’esperma caigué a terra. Ella el va llençar prop d’Atenes, fecundant la mare terra. En sortí Ericteu, un nen amb el cos de serp de cintura en avall. Espantà uns ciutadans que s’estimbaren i en veure-ho Atena, de pena, deixà caure la roca que duia per completar la fortalesa de l’Acròpoli, i d’aquí en va sortir el Mont Licabetus. En una disputa amb Aracne, que havia teixit una tela més bella, esquinçà la seva obra. Aracne es penjà i Atena la convertí en aranya.
    (Pels atenesos la virginitat d’Atena volia dir que la ciutat era invencible. Seria una evolució de la triple deessa transferint els mites i qualitats de la nimfa [la fèrtil] a Afrodita). Hauria nascut del front de Zeus (un recurs mitològic per sotmetre el matriarcat d’un culte existent al nou patriarcal).(G25)
  • Apol·lo. fill de Zeus i Leto, demanà l’arc i fletxes a Hefest i a Dolfos, i matà la serp Pitó, enemiga de la seva mare. Gaia es queixà a Zeus i fou obligat a fundar els jocs Pítics. A l’Arcàdia prengué al déu Pan el do de la profecia. Va competir amb el flautista Marcias amb la seva lira, el va vèncer i en venjança pel repte li llevà la pell. Empaità moltes nimfes, entre elles Dafne, que es convertí en llorer [escultura de Bernini]. Apol·lo també s’enamorà del bell príncep espartà, Jacint, i competia amb el poeta Tàmiris i el vent del nord, que al final va fer caure un disc i el matà, de la seva sang en brollà la flor del Jacint. Després de tants tràngols i ser castigat per Zeus, aprengué moderació i sempre deia les sentències “coneix-te a tu mateix” i “res sense mesura”. [A l’època clàssica va acabar essent la deitat de la música, la poesia, la filosofia, l’astronomia, la matemàtica, la medecina i la ciència].(G21)
  • Àrtemis (Diana). germana d’Apol·lo, també sempre amb arc i fletxes, un arc de plata fet pels Cíclops, protectora dels nens petits i dels cadells, caçadora, amb el poder de causar la pesta i mort súbita, però també de guarir. Verge. Un carro tirat per cèrvoles. Àcteon la va veure com es banyava nua, i ella el convertí en cèrvol i fou devorat pels seus propis gossos. [font a Reggia di Caserta] (G22)
  • Demèter (Ceres). deessa dels sembrats; les seves sacerdotesses inicien les parelles en els secrets del llit. Va tenir fills amb Zeus i a Plutó (diferent de Hades) amb el tità Yasió, a qui Zeus castigà. Demèter era alegre i benèvola fins que Persèfone li fou arrebassada per Hades, raptada -la terra s’obrí i un carro de cavalls amb un auriga invisible se l’endugué a les profunditats. Mentre la cercava fou acollida pels reis d’Eleusis. Un dels seus fills morí per error, però Demèter va prometre grans dons a Triptòlem que li va dir, com la vella Hècate, que Coré havia estat raptada. Quan Demèter sabé que la seva filla havia estat raptada per Hades, no volgué tornar a l’Olimp, recorria la terra impedint que els arbres donessin fruit i que germinés el blat fins que Coré no tornés. La humanitat estava a punt d’extingir-se. Ho hauria pogut fer si no hagués tastat cap aliment. Al final s’arribà a un compromís, Perséfone/Coré s’estaria tres mesos en companyia d’Hades com a reina del Tàrtar, i els nou mesos restants amb Demèter. Abans de tornar a l’Olimp Demèter mostrà a Triptòlem la iniciació als seus cultes i misteris, li donà gra per sembrar, una arada de fusta i un carro tirat per serps. [veure el relleu on es veu Démeter i triptòlem amb una espiga de blat] (Graves assenyala que Core, Démeter i Hècate són la triple deessa, com a donzella, nimfa i vella, també el gra verd, l’espiga madura i el blat ja collit. (G24)
  • Hèstia. deessa de la llar, la construcció, va romandre sempre verge, al marge de les disputes dels olímpics. La primera ofrena sempre era per a ella. (G20)
  • Dionís (Baccus) que va rellevar Hestia. 12. Dionisos, nascut de Zeus i (?) fou desmembrat pels Titans, a instàncies d’Hera, i els trossos bullits en una caldera. Reconstruit per Rea, la seva àvia, Zeus va fer que Hermes el convertís en boc i el deixés amb les nimfes que el van cuidar i mimar. Va inventar el vi. En arribar a l’edat viril, Hera el va reconèixer com a fill de Zeus tot i l’afeminament degut a la seva educació, i el va fer embogir. Anava per tot arreu, amb una colla de sàtirs i mènades. Amb l’ajuda de les amazones va vèncer els titans. Viatjà per la Índia, tornà a Europa. Rea el purificà dels molts assassinats que havia comès. Licurg capturà l’exèrcit de Dionisos, Rea el tornà i féu embogir Licurg, que va confondre el seu fill amb una vinya i el tallà amb una destral, podant-li el nas, orelles i dits com si fossin branques. Va tornar a Beòcia, i a Tebes va convidar les dones a participar a les orgies. Penteu s’hi oposà i empresonà les seves Mènades, que es van escapar, desmembrant els vedells que trobaven, i quan Penteu provà de contenir-les embriagades pel vi, li van arrencar un membre rera l’altre. A uns pirates que el volien vendre com a esclau sense saber que era un déu, va fer brotar una vinya del màstil, un heura s’enroscava als aparells, els rems es van tornar serps, i tot el vaixell era ple d’animals fantàstics; els pirates van saltar a l’aigua i es van convertir en dofins. Es va casar amb Ariadna, abandonada per Teseu. Va castigar Perseu a Argos, que s’hi oposava i feia matar els seus seguidors, fent embogir les dones argives que devoraven crus els seus fills. Acabà pujant a l’Olimp i segué al costat de Zeus, Hestia li cedí el lloc. (Graves diu que Dionisos està relacionat amb la difusió de la vinya a Europa). (G27)
  • Hades , déu de l’inframón no era a l’Olimp.
  • Pan  germà de Zeus, o engendrat per Hermes segons les versions, no era un dels dotze olímpics, amb potes de cabra, un gran membre, vivia a l’arcàdia cuidant ramats, tocava la flauta, s’amagava a l’herba per espiar les nimfes i fer migdiades [Debussy!] . Prenia part en orgies amb les nimfes de la muntanya. Els olímpics el menyspreaven, però en treien partit, Apol·lo n’obtingué el do de la profecia i Hermes la flauta. En un moment donat va córrer la veu que havia mort i de l’espant de la gent en ve l’adjectiu “pànic”. (G26)

[L’armari dels déus: el llamp de Zeus, els cavalls i trident de Posidó, les sandàlies d’Hermes, el cenyidor d’Afrodita, l’arc i la lira d’Apol·lo, arc de plata d’Àrtemis, el casc de la invisibilitat d’Hades.]

Les muses i Orfeu

  • Cal·líope (Καλλιόπη, ‘la del bell esguard, agradable a la vista’). Musa de la poesia èpica. Atributs: una tauleta de cera per escriure.
  • Clio (Κλειώ, ‘aquella que els fa famosos’); Musa de la història. Atributs: un volum enrotllat.
  • Èrato (Ἐρατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica. Atributs: normalment una lira.
  • Euterpe (Ευτέρπη, ‘la molt agradable, la d’agradable geni o La de bon ànim’). Musa de la música. Atributs: una flauta.
  • Melpòmene (Μελπομένη, ‘La melodiosa, la cantant, la poetessa’). Musa de la tragèdia. Atributs: una màscara tràgica i coturns (sandàlies que munten fins als genolls amb plataforma de suro, com les que portaven els actors).
  • Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes i la geometria. Atributs: els colzes repenjats en un pedestal i la mà sostenint-se el mentó.
  • Talia (Θάλεια, ‘la que floreix, la festívola’). Musa de la comèdia. Atributs: una màscara còmica.
  • Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Atributs: una cítara per acompanyar els dansaires amb la música.
  • Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l’astronomia. Atributs: una esfera.

 

Orfeu

Fill del rei Eagre de Tràcia i de la musa Calíope. Apol·ló li reglà una lira i les Muses el van ensenyar a tocar-la. Encantava les feres i els arbers i les roques es desplaçaven per escoltar-lo. Va embarcar amb els argonautes en cerca del velló d’or a la Côlquide i en tornar es casà amb Eurídice. Aquesta moriria per la mossegada d’una serp. Orfeu baixà als inferns i va encantar Caronte, Cerber i el mateix Hades que accedí a deixar tornar Eurídice amb la condició que Orfeu no mirés enrere fins estar els dos a fora. Però Orfeu es girà un cop hagué arribat i perdé Eurídice per sempre.
A Tràcia Orfeu no honorà Dionisos, criticà els sacrificis humans i els excessos sexuals de les Mènades, saludant Apol·lo com al més gran dels déus. Dionisos va fer que les Mènades matessin els seus marits i desmembressin Orfeu. El seu cap tallat, surant al riu, va seguir cantant.(G28).
[en una altra versió, les manades se’n van enamorar però ell les va rebutjar. Aleshores en el decurs d’una orgia, el van matar i desmembrar.

Orfeu als inferns, Jan Brueghel, 1594

L’inframón

(G31). Les ànimes baixen a l’inframón per una entrada prop d’un bosc d’oms negres al costat de l’oceà. Els parents els posen una moneda sota la llengua per pagar el barquer Caront que els durà en una barca a l’altre costat de la llacuna/riu Estígia. El gos Cèrber, amb tres caps en vigila la riba, tant per les ànimes que voldrien fugir com pels vius que hi voldrien entrar. A més hi ha el riu Acheron, de la misèria, el Phlegeton, el Cocytus i el Leteu, el riu de l’oblit. L’Erebus, la foscor, el primer lloc on arriben. A mesura que van arribant, les ànimes són jutjades per Minos, Radamantis i Èac, aquest els europeus, Radamantis els asiàtics i per a Minos queden els casos més difícils. Segons la sentència se’ls envia als camps dels Asfòdels si no són ni bones ni dolentes, al camp de càstigs del Tàrtar si són dolentes o als camps Elisis si són virtuoses. El Tàrtar hi ha tancats els titans i els castigats. A la dreta el palau d’Hades i Persèfone. A l’esquerra, un xiprer blanc fa ombra a l’estany de Leteu on beuen les ànimes comuns. D’altres que en saben més beuen de l’estany del Record.
Els camps Elisis són governats per Cronos, el dia perpetu, no fa mai fred, sempre hi ha música i jocs. En qualsevol moment poden triar renéixer a la terra. A prop hi ha les illes dels benaurats, pels que han passat tres cops per la terra i les tres vegades han assolit l’Elisi. Alguns diuen que es troba prop de la desembocadura del Danubi, ple d’animals, amb les ànimes d’Aquiles i Helena en festa contínua.

Hades és un déu ferotge, amb un carro d’or tirat per quatre cavalls negres. Posseeix el cascde la invisibilitat i són d’ell totes les pedres precioses que hi ha sota terra. Viu sempre a les profunditats llevat de quan té un atac de luxúria. La seva dona Perséfone, no té fills amb ell i prefereix la companyia de la vella Hécate, deessa de les bruixes (que té tres caps lleó, gos i egua).

Les Erínies viuen prop del Erebus i actuen quan un mortal es queixa d’un greuge, més velles que Zeus, amb caps de gos, serps per cabells, ales de ratpenat, els ulls injectats en sang.

Ganímderes, Tique, Nèmesi, Nereides

  • Ganímedes, el més bell dels mortals, raptat per Zeus en forma d’àguila. (G29). Zagreu (G30).
  • Tique i Nèmesi: la primera, la capriciosa fortuna, que a uns els dóna molt i a altres gens. La segona, humilia els que, havent rebut fortuna, no en sacrifiquen una part als déus ni ajuden a alleujar la pobresa dels altres.(G32)
  • Els habitants del mar, 50 Nereides, amables sirenes. Les Gorgones, belles fins que Atena convertí Medusa en un monstre alat d’ulls que enlluernaven, grans dents,llengua sortint, urpes esmolades, cabells de serp, i amb una mirada que convertia els homes en pedra. Les Graies, com cignes. Les hespérides, filles de la nit que canten melodiosament al jardí més occidental que la terra donà a Hera, aquí hi havia lespomes d’or custodiades per la sep Ladó.  (G33) Equidna, meitat dona i meitat serp, devorava homes a la seva cova. Amb Tifó va tenir una descendència monstruosa: Kerberos, el gos de l’infern amb tres caps, la Hidra de Lerna, serp amb molts caps, la Quimera, cabra que respirava foc amb cap de lleó i cos de serp, Ortro, un gos que va jeure amb Equidna altra vegada i va engendrà l’esfinx (cap de dona, cos de lleó,ales d’àliga, cua de serp) i el lleó de Nemea. (G34)

La rebelió dels gegants

  • Enfadats perquè Zeus havia confinat els seus germans Titans al Tàrtar, 24 gegants ataquen el cel llençant roques i torxes enceses. Atacaran els déus que els combatran però només Heracles podrà matar-los. , que lluiten contra el cel (G35)
  • Irada, la mare terra va jeure amb Tàrtar i va engendrar Tifó, el monstre més gran que mai hagi existit, serps enroscades de cintura en avall, braços que s’estenien centenars de llegües amb caps de serp en lloc de mans, cap d’ase que tocava les estrelles i ales enormes que amagaven el sol. Va atacar els déus i va aconseguir tallar els tendons de Zeus que no es podia moure fins que Hermes els va recuperar. Al final va poder llençar-lo al volcà Etna. (G36)
  • Els Alòades, Efialtes i Oto eren gegants que segons una profecia ningú podria matar. Van atacar l’Olimp, el primer volia Hera i el segon Àrtemis. Àrtemis els confondrà i es mataran l’un a l’altre. (G37)

[Altar de Zeus a Pèrgam]

La humanitat, diluvi, Prometeu, Pandora

  • El diluvi de Deucalió, que Zeus envià per destruir la raça humana indignat pel sacrifici d’un nen per Licaon d’Arcàdia. El va convertir en llop. Deucalió va demanar al seu pare, el tità Prometeu, que construís una arca. Tota la humanitat morí llevat de Deucalió i Pirra. La humanitat es renovà quan les roques llençades per ells es convertiren en homes. Però a l’Arcàdia van seguir sacrificant nens i convertint-se en llops. [elaboració de la Grècia civilitzada sobre els costums de l’Arcàdia]. (G38).
  • Atlante i Prometeu. Atlant, el més gran dels Titans, governava l’Atlàntida, un regne amb una costa escarpada, en una terra més enllà de les columnes d’Heracles. Els seus habitants es van tornar malvats i van ser castigats. Atlant i Mebenio es van unir als gegants i Cronos en la lluita contra l’Olimp. Atlant va ser castigat a aguantar el cel. Era el pare de les Plèiades, les Híades i les Hespèrides.
    Prometeu, un altre dels titans, tenia per germans Epimeteu, Atlant i Menecio. Aprengué les arts i ciències d’Atena i persuadí Zeus de perdonar la raça humana. Escollit per determinar com repartir un bou sacrificat, deixà en una part ossos i greix i a l’altra l’estómac -la part menys valorada- i la carn, enganyant Zeus que trià la primera; i encara avui és la part que s’ofereix als déus. Zeus castigà la humanitat a menjar carn crua. Prometeu va robar el foc i l’entregà a l’home. La venjança de Zeus consistí en fer una dona d’argila, que els quatre vents li donessin vida. Pandora, la dona més bella mai creada, fou oferta a Epimeteu, que la rebutjà. La ira de Zeus va fer que encadenés Prometeu a una roca del Càucas on un voltor li devorava el fetge un dia rere l’altre, a la nit se li regenerava. Espantat, Epimeteu es casà amb Pandora. Prometeu havia aconseguit tancar en una capsa tots els mals que podien afligir la humanitat, la vellesa, la fatiga, la malaltia, la bogeria, el vici i la passió. Pandora, la primera d’una llarga casta de dones, bella, però també tonta, malèvola i gandula, no va fer cas de l’advertència de no obrir la capsa, i tots els mals es van escampar. Si no fos que dins la capsa hi havia també l’esperança enganyosa, la humanitat s’hauria suicidat. (G39) (en una altra versió es diu que tenia tots els dons: pan dora i que Zeus li dóna una gerra amb la indicació que no l’obrís sota cap concepte, però Pandora no va resistir la curiositat i la obrir. Aleshores es van escampar tots els mals, les plagues de les collites, les malalties. Al fons de la gerra només hi quedà l’esperança [com al genesi on Eva és temptada a tastar la poma de l’arbre del coneixement i )
    Èsquil, Prometeu encadenat

Eos, Helios, Heleno, Èol

  • Eos, l’aurora, que acompanya Helios fins a occident com a Hesperia. (G40) Orió, caçador, el més bell dels homes. (G41).
  • Helios, que recorre el cel en el seu carro des del palau a l’orient, i retorna per l’oceà, dormint en un vaixell. Culte a Rodos. El seu fill Faetont intentà conduir el carro però no dominava els cavalls, i o bé anava massa lluny, o massa a prop, cremant els humans. (Inicialment de menor importància que la lluna, fins que Apol·lo se’n va apoderar). (G42)
  • Heleno, fill de Deucalió, va tenir com a fills Eol, Juto i Doro. Juto va anar a Atenes on va tenir com a fills Ió [jonis] i Aqueu. Doro va anar al mont Parnàs i va fundar la primera comunitat doria. Així, les principals nacions gregues, jonis, eolis, aqueus i doris, descendeixen d’Heleno.
    Èol va ocupar les illes eolies del mar Tirré on hi havia tancats els vents en una cova. Els deixava anar seguint indicacions de Zeus. Bòreas, el vent del nord a l’hivern. El Zèfir, vent de l’oest a la primavera que fa florir les plantes, Notos el vent del sud que ve d’Etiòpia, Euros, vent de l’est que porta tempestes i pluja.
  • Ió, fill d’Apol·ló i Creüsa, sacerdot a Delfos. [ Eurípides] (G44). Alcione i Ceice (G45).
  • Tereu de Tràcia, es casa amb Procne filla de Pandió, rei d’Atenes. Però s’enamora de l’altra germana, FIlomela, que cantava molt bé i fa veure que procne ha mor, i li talla la llengua per que no parli. Quan es descobreix les anava a matar però els déus el converteixen en puput, Filomela en rossinyol i Procne en oreneta (sense llengua).  (G46), les orenetes sense llengua. Erecteu i Eumolpo (submissió d’Eleusis a Atenes) (G47). Bòreas, Bòreas el vent del nord que una vegada va fecundar tres mil egues. (G48). Àlope o Hipotoont (G49).

Asclepi, oracles, alfabet

  • Asclepi. fill d’Apolo i Corónide, va aprendre medecina del centaure Quiró i d’Apolo. Va aprendre molt i Atenea li va donar dos pots de sang de la medusa, l’extreta de les venes del costat esquerra podia ressucitar els morts i l’altra matar instantàniament. (G50).
  • 51 Els oracles a Grècia: Zeus a Dodona, amb coloms. Olímpia. Delfos, Patras. (G51).
  • Les tres parques van inventar les cinc vocals i les consonants B i T,  Palamedes, fill de Nàuplio, les altres onze consonants. Hermes va reduir els sons a caràcters fent servir formes cuineiformes perquè les grulles volen en forma de cunya. (G52) [Els alfabets]
  • Els dàctils, 5 dits homes que eren ferrers i van fer una cursa que dóna lloc als jocs olímpics, 5 dits dones (G53). Els Telquins, éssers marins amb cap de gos i aletes (G54). Les Empuses, dimonis femenins que podien prendre la forma, de gosses, vaques, o belles dones que jeien amb els homes i els xuclaven les forces vitals fins que morien. (G55).
  • Io, filla del déu fluvial. Zeus se n’enamorà i quan Hera sospità la convertí en una vaca blanca. Però Hera la reclamà i la posà sota la custòdia d’Argus panoptes que tenia cent ulls, i encara que alguns dormissin els altres sempre vetllaven. Hermes, el més hàbil dels lladres l’adormí amb la flauta i el matà. Hera posà els seus ulls a la cua d’un paó reial i féu que un tàvec empaités sense parar a Ió. Io va recórrer Europa, Àsia, sempre turmentada pel tàvec fins que va arribar a les fonts del Nil on Zeus li retornà la forma humana. Es va casar amb Telègon, donà a llum el fill de Zeus i va instituir el culte a Isis (o Dèmeter). (G56). El seu germà Foroneu va fundar la primera ciutat amb mercat i va ser el primer a fer servir el foc robat per Prometeu. (G57)

Cadme, Belo, Leda, Centaures, Endimió, Pigmalió i Galatea, Sísif, alcestis

  • Agenor, fill de Líbia i Posidó, es va establir a Canaan i va tenir per fills a Cadme, Fènix, Cílix, Taso, Fineu i Europa. Zeus se’n va enamorar i es convertí en un toro blanc, bell i dòcil. Hermes portà el ramat prop d’on passejava Europa. Veient que el toro era dòcil, Europa hi començà a jugar, i li posava flors, i garlandes a les banyes. Zeus va entrar a l’aigua amb Europa espantada agafada a les banyes i anà fins a Creta, on es transformà en àguila i violà a Europa. En van tenir tres fills, Minos, Radamant i Sarpédon. El pare va enviar els fills a cercar-la. Van fundar Fenícia, la illa de Taso i altres. Cadme, després de molt voltar, es va trobar Atena que li va dir que abandonés la cerca, seguís una vaca i allà on caigués fatigada, fundés una ciutat. Aquest és l’origen de Tebes. Cadme volgué sacrificar la vaca i anar a buscar aigua a la font de Castàlia, que abans es deia font d’Ares. Però resulta que estava guardada per una serp que matà la majoria dels homes de Cadme. Quan aquest aconseguí occir-la, Atena li digué de sembrar les dents. D’aquí en van néixer homes armats, espartans que es van posar a lluitar entre ells fins a matar-se. Només en van quedar cinc que es van posar al servei de Cadme. Aquest hagué de fer d’esclau d’Ares durant un any per haver mort la seva serp.(G58)
  • Cadme es va casar amb Harmonia, aquestes van ser les primeres noces de mortals i hi van assistir els dotze Olímpics. Démeter va jeure amb Yasion tres vegades en un camp llaurat per assegurar les collites. Més tard Cadme va renunciar al seu tron en favor del seu net Penteu, que la seva filla Àgave havia tingut amb Eguió, un dels cinc homes sembrats. Però en desdenyar Dionís, aquest féu embogir les dones de Tebes i Penteu fou desmembrat per les bacants, amb la seva mare al davant (Eurípides, les bacants). Dionisos va dir que algun dia Cadme conduiria bàrbars contra els grecs. Van emigrar al país dels Enqueleus i van ser elegits governants. Àgave que s’havia casat amb Licoterses, el matà i enrregà el regne a Cadme. Ares al final els perdonà i per evitar això els convertí en serps negres amb taques blaves, i els envià a les illes dels benaurats.(G59)
  • Belo, germà d’Agenor va tenir tres fills, Egipte, Dànau i Cefeu. El primer regnà a Aràbia i a Egipte, el segon a Libia i va tenir 50 filles, les Danaides. A la mort de Belo, Egipte pretenia casar els seus prínceps amb les danaides. Però Dànau sospitava que en realitat les volien matar i va embarcar cap a Grècia i va dir que estava predestinat a ser rei d’Argos [recordo que a la Ilíada sempre parlen dels dànaus i dels aqueus]. Els prínceps d’Egipte ho van tornar a intentar però a la nit de noces, totes les danaides menys una van clavar una agulla que duien amagada al cap al cor dels seus marits. Un dels fills de les danaides, Aminone fou Nàuplio, que descobrí l’art de la navegació i va fundar aquesta ciutat.(G60). Làmia, filla de Belo, governà a Líbia i Zeus li atorgà poder treure’s els ulls i tornar-se’ls a posar. Hera li matà els fills per gelosia i ella matà els dels altres amb crueltat. Es va afegir a les Empuses (G55), jaient amb joves i xuclant-los la sang mentre dormien.
  • Zeus va cobrir Nèmesi (G32) que s’havia transformat en oca prenent la forma d’un cigne. D’aquí en sortiria un ou que seria posat entre les cames de Leda (o Zeus hauria fecundat LEda en forma de cigne). D’ella en naixerien Helena, Càstor i Pòlux. (Dalí, Leda atòmica) (G62).
  • Íxion, hereu del tron lapita acordà casar-se amb Dia però matà el seu pare a traició. Zeus el salvà però intentà seduir Hera per la qual cosa Zeus va formar una falsa Hera, Néfele, a partir d’un núvol i quan el va sorprendre copulant el va lligar  auna roda ardent que gira al firmament. Néfele va infantar el nen Centaure que va jeure amb eugues donant origen a la raça dels centaures, entre els quals el savi Quiron. (G63).
  • Endimió, fill de Zeus i Càlice era molt bell. Selene (la lluna) el va veure quan dormir i el besà suaument. Li va venir una son infinita i no ha envellit mai més. (G64).
  • Pigmalió es va enamorar d’Afrodita  i en no poder-la aconseguir va fer una estàtua de marfil que s’hi assemblés. En jeure-hi Afrodita hi entrà com a Galatea i li donà dos fills.(G65)
  • Èac, fill de Zeus i Egina, patí la ira d’Hera que envià serps al país fent morir la població de set i verí. Èac va demanar a Zeus que tornés a poblar el país amb tants súbdits com formigues pujaven a  una alzina que estava consagrada consagrada a Zeus. Aquesta va tremolar sense que hi hagués vent i Èac, tot i espantat, la va besar. L’endemà havia acabat la plaga, queia la pluja i s’apropava una multitud d’homes que havia vist en somnis. Els anomenaren “mirmidons“, és a dir, formigues, i són frugals i pacients. Lluitaran amb Aquil·les a Troia. Èac era piadós, just i respectat i en morir es convertí en un dels jutges del Tàrtar. (G66)
  • Sísif, fill de Eol, descobrí que Autòlic el robava. Va seduir la seva filla Anticlea, muller de Laertes i amb ella va engendrar Odisseu. Més tard Zeus el castigà a l’Hades per haver revelat secrets. Sísif va enganyar Hades dient que l’ensenyés com funcionaven unes manilles i el va deixar tancat uns dies. Ningú es moria! Després enganyà Perséfone dient que volia fer un bon funeral i tornaria. EL va haver de retornar Hermes a la força i com a càstig el van obligar a oujar una gran pedra pel pendent d’un turó però mai arribava a dalt, sempre queia. (G67)
  • Salmoneu, insolent, morí per un llamp de Zeus, la seva filla Tiro va ser violada per Posidó i va tenir dos bessons, Pelias i Neleu. Després Tiro es casarà amb Creteu amb qui tindrà Eson, pare de Jàson.(G68)
  • Alcestis (Eurípides), filla de Pelias, es casà amb Admet que amb l’ajudà d’Apol·lo, aconseguí enganxar un senglar i un lleó al seu carro, condició de Pelias. Apol·lo també li concedí que, arribat el dia de la seva mort, se li perdonaria la vida si algú de la seva família estava disposat a morir per ell. arribat el dia Admet suplicà els seus pares, que s’hi van negar. Alcestis va acceptar morir per ell però arribada a l’Hades, Persèfone la va tornar a enviar al món superior. (G69).
  • Atamante, germà de Sísif es casà amb Néfele per ordre d’Hera, i va tenir com a fills Frixo, Leuconte i Hele però l’enganyà amb Ino. Aquesta volia fer creure que Beòcia només tindria collites si sacrificaven a Frixo. Ja ho anaven a fer quan Hera va enviar un xai d’or amb ales al qual van pujar Frixo i Hele i van fugir a la Côlquide. Hele va caure i d’aquí el nom d’Helespont. Frixo va sacrificar el xai a Zeus i serà el famós velló d’or que cercaran els argonautes. (G70). Glauc tenia unes eugues a qui no deixava criar, ofenent a Afrodita. Ella ofesa va fer que es desboquessin i el devoressin (G71).
  • Melampo, nét de Creteu, fou el primer mortal amb dons profètics, i medecina. Podia entendre el llenguatge dels animals perquè unes serps joves que havia salvat li havien netejat les orelles llepant-les. Gràcies a això aconseguí un ramat de bous i guarir les dones embogides de Tirint. (G72)

Perseu, Minotaure, Dèdal

  • Perseu:  Fill de Zeus i Dànae, per fer retirar el pretendent de la seva va acceptar enfrontar-se a la medusa, la Gorgona que tenia serps per cabells i petrificava amb la mirada (G73). Per evitar-ho anà acostant-s’hi d’esquena fent servir un escut de mirall, elevant-se amb les sandàlies alades que li havia prestat Hermes i Atena li va guiar la mà. (Escultura vaticà, Canova Caravaggio). Va veure Andròmeda, nua i encadenada a una roca per aplacar Posidó que s’havia irat quan la seva mare, Cassiopea havia dit que ella i Andròmeda eren més belles que les Nereides.Mata el monstre i prengué Andròmeda per muller.(Arnold Böcklin). Va fundar Micenes.
  • Els bessons Dioscurs, Càstor i Pòlux, herois d’Esparta. (G 74). Belerofont matà el monstre femení de Quimera, que projectava foc i tenia cap de lleó, cos de cabra i cua de serp- (G. 75). Antíope (G76). Níobe (G77). Cénide i Ceneu (dones marines G78).  Erígone (G79). El senglar de Calidón i Meleagre (G80). Telamon i Peleu (G81). Aristeu Cirene (G82).
  • Midas (G83), que acollí el Centaure Silè. Aquest li explicava històries d’un continent meravellós, un pou amb dos rierols, un amb arbres el fruit dels quals feien plorar i defallir, i l’altre que rejovenia convertint els vells en joves, després infants fins que desapareixien. Midas tornà Silè a Dionisos i aquest agraït li concedí un desig. Midas demanà que tot el que toqués es convertís en or. Però això també afectava el menjar i es moria de gana. demanà ajuda a Dionisos que li indicà que begués aigua del riu Pàctol. Encara avui té sorra daurada. Més endavant, en no acceptar que Apol·lo havia vencedor d’un concurs demúsica, aquest el castigà amb unes orelles d’ase. (G 83).
  • Cleobis i Biton (G84). Narcís, enamorat de si mateix en veure’s reflectit. La nimfa Eco que només podia repetir mots, castigada per Hera, es clavà una daga i de la sang en sortí la flor del Narcís. (Quadre de Waterhouse) (G85).  Fílide i Cària (G86). Arion (G87).
  • Minos, fill de Zeus i Europa, va ser rei de Creta. Demanà als déus que sortís un toro del mar per sacrificar a Posidó i aparegué un toro blanc tan bonic que Minos en sacrificà un altre. Posidó enfadat va fer que Pasífae s’enamorés del toro, així que ella va demanar ajuda a Dèdal, l’artesà atenenc desterrat a Cnossos, que feia estàtues de fusta, i aquesta va fer l’escultura d’una vaca buida per dins on es col·locà Pasífae que va ser així va ser muntada pel toro. El fill va ser el Minotaure. Per amagar la vergonya Minos féu que Dèdal construís un laberint on viurien amb la seva dona i el Minotaure (G88). Com va Minos era sovint indifel Pasífae l’encantà fent que quan ejaculés en lloc de semen sortissin serps, escorpins i centpeus (G89). Entre els fills que van tenir hi va Glauc i Ariadna (G90). Més tard Minos es convertí en el jutge de les ombres a l’inframon juntament amb el seu germà Radamantis. Catreu, fill de Minos, va tenir tres filles i un fill, que el matà per error. Aèrope es casà amb Clístenes i engendrà Agamèmnon i Menelau. Clímene es casà amb Nauplio, el cèlebre navegant. [ciutat Grècia]. Escila i Niso (G91).
  • Dèdal, un hàbil ferrer que havia après de la mateixa Atenea, va ser desterrat per haver matat el seu deixeble Talos que l’havia superat. Es refugià a Cnossos i fabricà molts enginys per a Minos (G92). Quan volgué escapar, juntament amb el seu fill Ícar, fabricà unes ales amb les plomes enganxades amb cera i avisà al fill que no volés ni massa prop del sol, que la cera no es fongués, ni massa prop del mar, que s’humitegés. Però Ícar volà massa amunt, la cera es va fondre, i va morir. Catreu i Artémenes (G93)

Teseu i Ariadna

Teseu. Va néixer d’Etra i Egeu (i/o Posidó, que també va jeure amb Etra), descendent d’Erecteu, rei d’Atenes. Egeu va amagar en una roca, les sandàlies, escut i espasa a l’espera que Teseu es fes gran i movent la roca pogués de demostrar el seu llinatge.  No el va dur a Atenes per evitar que fos assassinat pels seus nebots. Egeu es va casar amb Medea que havia fugit de Corint després de matar el fill que havia tingut amb Jàson. (G94) Als 16 anys Teseu va recuperar els objectes del seu pare i es dirigí cap Atenes, no per mar, sinó per terra. Volia imitar Heracles i enfrontar-se als perills, els bandits que assaltaven el camí. (G95)
A Epidaure arrabassà la maça de bronze a Perifetes, el matà i se la quedà. Sinis matava la gent lligant-los a dos pins doblegats que els desmenbraven en deixar-los anar. La truja de Cromió. Esciró que s’asseia a una roca d’un penyasegat i obligava els passatgers a que li rentessin els peus; quan s’ajupien els llençava al mar d’una patada. Cerció a Eleusis reptava els viatgers a lluita cos a cos i els matava estrenyent-los amb una abraçada. Damastes (Procust) feia jeure els passatgers a un llit, i si no hi arribaven els estirava els membres amb un potro, i si els sobrava els serrava [metàfora d’algú poc adaptable]. (G96) A Atenes serà reconegut per Egeu i sobreviu l’intent de Medea d’enverinar-lo, que volia afavorir el seu fill.(G97)
L’envia a Creta on Minos havia establert que cada 9 anys s’enviessin 7 nois i 7 noies al laberint on eren devorats pel Minotaure. Egeu li va donar unes veles blanques per assenyalar si havia sobreviscut en tornar, i negres si no era així. Ariadna, la filla de Minos s’enamorà de Teseu i li dóna un cabdell de fil vermell per poder sortir del laberint a canvi de la promesa que es casaria amb ella. Teseu matà el Minotaure i fugí de Creta amb Ariadna. Però l’abandonà a Naxos. Més tard es casà amb Dionisos (G98). De tornada Teseu oblidà canviar les veles i Egeu es llençà al mar, que des d’aleshores s’anomena així. El vaixell de Teseu que va fer el viatge de Creta a Delos va haver de ser reparat i moltes fustes substituides. Federalitzacio de l’Àtica (G99)Teseu farà més endavant una expedició contra les amazones (G100) i raptà Antíope que li donarà Hipòlit (G101). Però es casarà amb Fedra néta de Minos. Farà amistat amb Piritous. En el casament d’aquest amb Hipodàmia, els centaures convidats, no coneixien el vi però quan el van olorar, van rebutjar la llet, es van emborratxar i van violar dones i nois fins que els lapites els van expulsar.[tema del Partenon] (G102)
Amb Piritous raptaran Helena i més endavant voldran pretendre Persèfone, la filla d’Hades. Aquest simulà acollir-los però els feu seure a la cadira de l’oblit, que es transformarà formant part d’ells i per tant no en podien sortir sense mutilar-se. Més tard serà alliberar per Heraclea que a l’arrencarà de la cadira però un tros de carn hi quedarà enganxada. Per això els descendents de Teseu tenen el cul petit (G103). Morirà poc després de tornar. (G104).
Tragèdies d’Eurípides: Medea, Hipòlit.

La tragèdia tebana

Èsquil, Set contra Tebes. Sòfocles, Edip rei, Antígona, Edip a Colonos. Eurípides, Les Suplicants (vídues els argius que havien anat a lluitar contra Tebes), Les Fenicies, Les Bacants.
[el 2005 vaig voler passar-hi, una població petita i normal]

Edip (G85). Cadme, va sembrar els camps amb les dents de la serp, i en van sortir els homes “sembrats”.

  • Laios, es casà amb Iocasta, i fou predit que el fill el mataria. Repudià la dona però aquesta l’emborratxà i així aconseguí quedar embarassada. El fill fou abandonat, però un pastor el trobà i fou acollit pels reis de Corint. L’oracle de Delfos li predigué que mataria son pare i jeuria amb sa mare. Així que abandonà el palau i se n’anà a córrer món. Pel bosc es creuà amb Laios amb qui discutí, i el matà. Tebes estava assolada per l’esfinx, cap de dona, cos de lleó, cua de ser i ales d’àliga [era a Schonbrun a Viena que n’hi havia? al kerameikos?] i a cada viatger li plantejava l’enigma de l’animal que primer va a quatre potes, després a dos, i finalment a tres. Edip resolgué l’enigma, els tebans el van fer rei, i es maridà amb Iocasta.
    Una pesta assolà Tebes i l’oracle digué que cerquessin l’assassí de Laios. Edip prometé desterrar-lo. L’endeví Tirèsias (cec, uns diuen que ho féu Atena quan la sorprengué banyant-se nua, però que a canvi la serp Erictoni li llepàles orelles per tenir el do de la profecia; d’altres que en matar una serp es convertí en dona, i arribà a ser una prostituta famosa, intervení en una disputa entre Zeus i Hera sobre qui gaudia més de l’acte sexual i va dir que “dividint el plaer en deu parts, nou van a la dona i una a l’home”. Tirèsias ho revelà, Edip es cegà i marxà a l’exili, expulsat per Creont, acompanyat per Antigona fins a Colonos, prop d’Atenes, perseguit per les Erínies; on morí. (Graves diu que és una construcció “errònia a partir d’il·lustracions”, si bé no cal exagerar com Freud, la força de la narració és extraordinària).
  • Set contra Tebes (Èsquil, Eurípides Fenícies) G106. Després que Edip fos desterrat, els seus fills Eteocles i Polinices van acordar regnar en anys alterns. Però Eteocles en nega a tornar el poder i Polinices fou desterrat. S’alià amb Adrast per atacar Tebes juntament amb sis cabdills més. Amfiarao i els jocs de Nemea. Cadascun se situa davant de cadascuna de les set portes. Després d’una lluita seran derrotats. Eteocles i Polinices lluiten i es maen l’un a l’altre. El seu oncle Creont pren el tron. No deixa enterrar els enemics morts però la seva germana Antígona ho farà en secret. Creont ho descobreix i ordena el sue fill Hemón, amb qui estava promesa, que l’enterri viva. Però Hemón s’hi casarà d’amagat. Anys més tard Creont ho descobreix i els farà morir els dos. [Antígona]. Els Epígons (G107)

    D’Atreu a Orestes, Tàntal

  • El suplici de Tàntal (G108) era amic de Zeus i convidat menjar amb els déus. Però revelà els seus secrets i robà menjar diví per compartir amb els mortals. També serví als déus el seu propi fill Pèlops, esquarterat i guisat. Va ser castigar a patir gana i set, penjat d’un arbre ple de peres i figues que no pot abastar, i amb l’aigua que li arriba a la cintura però de la qual no pot arribar a beure mai.
  • Pèlops. Zeus farà ressucitar Pèlops, tall bell que Posidó se n’enamorarà. Hereta el tron del seu pare. Pretén Hipodàmia i haurà de competir en una cursa de carros amb Enomao, el seu pare, que tenia unes egües filles del vent. Qui perdia, moria. El podrà vèncer gràcies a un carro i cavalls que li dona Posidó. S’estableix al centre de la península que s’anomenarà Peloponès. G109. Va tenir diversos fills (G110), entre ells Atreu i Tiestes (G111). Aquests competeixen pel tron de Micenes. El segon sedueix la Aèrope, la dona del primer, i aconsegueix que se sàpiga que havia amagat la pell d’un be dedicat a Artemis. Però Zeus afavoreix Atreu fen tornar el sol enrere i aquest recupera el tron. Més tard Atreu convida Tiestes fent veure que l’ha perdonat però abans mata els seus fills, els cuina i serveix a Tiestes en un banquet. Tiestes fuig i seguint l’oracle de Delfos viola la seva filla Pelopia que engendrarà Egist que acabarà matant Atreu.
  • Agamèmnon, fill d’Atreu tornarà fent fora Tiestes i Egist i es casa amb Climmenestra. Tindran com a fills Orestes, Electra, Ifigènia i Crisotemis.  Menelaus es casa amb Helena. (G112). Paris rapta Helena i es desencadena la guerra de Troia. Agamèmnon i Menelaus estarien fora deu anys. Ifigènia seria sacrificada a Aulis [Eurípides]. Egist sedueix Climmenestra i quan aquest torna de la guerra amb Casandra, Climmenestra i llença una xarxa quan es banyava i Egist el mata.
  • Orestes és criat als boscos per uns pastors i Electra viu al palau, pobra.(G113) Quan es fa gran torna a Micenes i amb l’ajuda d’Electra maten Egist i Climmenestra. Però com a càstig pel matricidi Orestes és perseguit per les Erínies, que tenen serps per cabells, cap de gos i ales de ratpenat. (G114). Serà condemnat a mort però salvat per Apol·ló. Desterrat i perseguit per les Erínnies, serà sotmès a judici a Atenes. [ és una escenificació entre el poder matrilineal, representat per les Erínnies i el patriarcat, representat per Apol·ló]. Tot i que és absolt, les Erínnies clamen venjança. Seran pacificades per Atenea que els proposa d’estar-se a una cova i que els facin sacrificis a canvi de que invoquin vents favorables i bones collides. [Èsquil, les Eumènides](G115). Però queden tres Erínnies que persegueixen Orestes fins a Tàuride, on hi havia culte a una imatge sagrada d’Artemis. En tenia cura Ifigènia, que secretament havia estat salvada de ser sacrificada per Artemis. (G116).  Orestes anava a ser executat per Toante, rei de Tàuride però Ifigènia reconeix el seu germà i el salva enganyant el rei. Orestes acabarà tornant a Micenes (G117) i quan mor Menelaus els espartans el faran rei.

Heracles

Sòfocles, Les dones de Traquis. Eurípides, La follia d’Heracles, Alcestis, Els fills d’Hércules. [Tema d’escultures amb al garrot]

  • Naixement i joventut.
    Zeus jeu durant tres nits amb Alcmena fent-se passar per Amfitrió, havent demanat al sol que apagués la llum, les hores que no avancin i la lluna que vagi més lentament. Donaria llum a Heracles, que vol dir “glòria d’Hera” (G118). Alcmena abandona el nen al bosc tement la ira d’Hera però atenea per indicació de Zeus enganya Hera per que l’alleti i el nen xucla tan fort que s’escapa un raig al cel: la via Làctia. Rebrà lliçons de conduir carros, tir a l’arc, lluita, cant, lira i literatura. (G119). Les filles de Tespi (G120). Derrota d’Ergino. (G121). DEgut als seus excessos, Hera el fa embogir i mata els seus fills. Consulta l’Orale de Delfos que li diu que haurà de servir euristeu durant dotze anys i dur a terme els treballs que li encarregui.(G122).
  • Els dotze treballs d’Hèrcules.
    Primer treball: el lleó de Nemea (G123).  Segon treball: la Hydra de Lerna, que tenia cos de gos amb vuit caps, un d’ells immortal i que matava només amb l’alè; quan se li tallava un cap en sortien dos més (G124). Tercer treball: capturar viva la cérvola de Cerínia (G125). Quart treball: el senglar d’Erimant (G126). Cinquè treball: netejar els fems dels estables d’Augies (G127). Sisè treball: les aus estinfàlides (G128). Setè treball: el toro de Creta (G129). Vuitè treball: les eugües de Diomedes (G130). Novè treball: el cinturó d’Hipòlita, la reina de les amazones (que trencaven els braços i cames dels nens mascles per limitar-los a fer les tasques domèstiques. (G131). Desè treball: els bous de Gerió que era un gegant que vivia a Tartessos, l’home més fort del món, amb tres caps i sis braços; les columnes d’Hércules a Cadis (G132). Onzè treball: les pomes de les Hespèrides, d’una pomera d’or regal de la mare Terra a Hera que l’havia plantat al seu jardí diví, al mont Atlas, on els cavalls del sol acabaven el seu viatge. Les Hespérides, filles d’Atlant, les robaven i Hera ho va fer vigilar per un drac. Heracles substituirà Atlant a sostenir el firmament mentre ell agafa tres pomes. De tornada lluita amb Anteu, que recuperava forces quan tocava terra de manera que Heracles li trencarà les costelles a l’aire. A les muntanyes de Câucas troba Prometeu encadenat i suplica a Zeus que el perdoni, cosa que farà. Però per simbolitzar que segueix castigat a ser presoner, durà un anell amb una pedra engastada, el primer de tots. Heracles mata el voltor que cada dia li devorava el fetge. (G133). Dotzè treball: la captura de Cerber (G134). Per això va iniciar-se en els misteris d’Eleusis, restringit als atenesos, per la qual cosa es va fer fill adoptiu. Baixarà al Tàrtar i creuarà el riu Estígia amb Caront, dominant el gos de tres caps.
  • Altres
    L’assassinat de Ífitus (G135). Heracles és venut com a esclau a la reina Onfale. Captura els bessons Cercops que no la deixaven dormir, una bandolers i entabanadors. Heracles els penja de cap per avall i aleshors li veuen el cul que estava bronzejat perquè la pell del lleó n el cobria. Van esclatar a riure i al final Heracles amb ell (d’aquí es va treure el nom de l’homínid Cercopitecus). En una ocasió Heracles i Ònfale es van intercanviar la roba i quan Pan que s’havia enamorat d’ella es va introduir al llit i va intentar fer l’amor a Heracles crient que era ella, va sortir rebotat. Òmfale al final l’allibera i H tornarà a casa amb regals (òmfale, “el melic”, simbolitzaria com un home fort es converteix en esclau d’una dona lasciva i ambiciosa).  (G136). H va a Troia i allibera Hesíone que estava encadenada a una roca i amenaçada per un monstre. El seu pare Laomendont li prometé les egües immortals que Zeus li havia donat per haver raptat Ganímedes. H venç el monstre però Laomedont no li vol donar les egües i h ataca la ciutat amb Telamon. Abans havia embolicat el seu fill acabat de néixer, Àiax, amb la pell de lleo, fent-lo invulnerable excepte al coll i l’aixella que no van quedar coberts. H mata Telamon i tots els seus fills excepte Podarces que havia mantingut que s’havien de donar els cavalls a H. És venut com a esclau però Hesíone el redimirà i canviarà el nom a Príam. (G137).  La conquesta d’Hèlide, Zeus espantamosques, Jocs olímpics. (G138). La presa de Pilos, lluiten Heracles i Atenea contra Ares, Hera, Posidó i Hades. (G139). Els fills d’Hipocoon, Heracles ataca Esparta (G140). Auge (G141). H combat amb Aqueloo per aconseguir Deianira. Aqueloo podia prendre la forma de toro, serp, o home amb cap de toro. Després de matar un coper per accident, marxava a Traquis amb Deianira quan es troben que havien de travessar el riu Eveno que tenia com a barquer el centaure Nesos. Aquest diu que farà creuer Deinaria mentre H el travessa nedant. Però intentarà violar-la. En demanar auxili, H el mata de lluny amb una fletxa. Nesos per venjar-se enganya Deianira dient que si barreja la seva sang amb el semen i oli d’oliva, H sempre li serà fidel. (G142). Heracles a Traquis, combat amb Cicnos (G143). H ataca Ecalia en represàlia perquè no li han entregat Yole (G144). Deianira decideix fer servir la roba impregnada amb la sang de Nesos. En posar-se-la, se li desfan les carns. Serà cremat en una pira i la part divina puja a l’Olimp on, malgrat l’oposició d’Hera, es convertirà en un dels olímpics i farà de porter del cel (G145). Els fills d’Heracles (G146).

La guerra de Troia

Homer, La Ilíada, L’Odissea. Sòfocles, Àiax, Filoctetes. Eurípides, Helena, Hècuba, Les Troianes, Andròmaca, Resos, El Cíclop.

  • Troia i el rapte d’Helena.
    Fundació de Troia (G158). Antecedents, saqueig d’Heracles que l’entrega a Príam. Va tenir molts fills entre els quals Héctor, Paris i Cassandra. Aquesta tindria el do de la profecia i alhora la maledicció que ningú mai no la creuria. Menelaus es casa amb la bella Helena, filla de Tindareu. Paris, bell i intel·ligent, és reclamat per Hermes a jutjar quina és la deessa més bella, Hera, Atenea o Afrodita. Es decideix per aquesta que li promet que farà que Helena s’enamori d’ell. (G159). Agamémnon i Menelaus demanen reparació però Príam no en sabia res ja que Paria encara no havia arribat, i a més Hesíone, la germana de Príam, havia estat raptada per grecs. Aquests començaran a reclutar un exèrcit. Els costarà convèncer a Odisseu d’íTaca, casat amb Penèlope, suposadament fill de Laertes però en realitat de Sísif i Anticlea. Néstor. Aiax de Salamina, Idomeneu de Creta. Aquil·les (amb els seus mirmidons) a qui la seva mare Tetis havia submergit al riu Estigia fent-lo invulnerable, subjectant-lo pel tendó. Va ser criat pel savi centaure Quiró. Diomedes. La flota es reuneix a Àulide. (G160).
  • La guerra.
    Les naus no poden salpar per l’ira d’Artemis que només s’aplicarà amb el sacrifici d’Ifigènia, salvada in extremis per Artemis. [Eurípides] (G161). Segueixen nou anys de guerra (G162). Els grecs conquereixen moltes ciutats del voltant. Enees, i els dardànides, de Romania, serà aliat de Troia. Odisseu acusa amb enganys a Palamedes que serà jutjat i executat. Havia estat inventor del joc de daus, els fars, la balança i les mesures, el disc, l’alfabet i els sentinelles. Aquil·les s’ofen quan Agamémnon es queda Briseida, una esclava que li havia estat assignada. Ell i els seus mirmídons es retiren (G163). Combat de Menelaus i Paris que serà salvat per Afrodita. Àiax i Héctor combaten sense que guanyi ningú i intercanvien regals. Odisseu matà Resos i els seus cavalls. Havia estat profetitzat que Troia no cauria mentre els conservés. Patrocle ataca Troia que hauria caigut sense la intervenció d’Apol·ló. Héctor el mata. Combat entre Aquil·les i Héctor, a qui mata. Príam s’entrevista amb Aquil·les per acordar el rescat del cadàver [una de les millors escenes de la Il·líada]. Segueix la lluita. Una fletxa de Paris guiada per Apol·ló ferirà Aquil·les al taló, l’únic lloc on era vulnerable (G164). Agamémnon concedeix les armes d’Aquil·les a Odisseu causant la ira d’Àixax. Aquest voldrà atacar els grecs en venjança per Atenea el fa embogir i en canvi mata el bestiar. Quan recupera el seny se suïcida. [Sòfocles]. (G165). Els oracles de Troia. L’arquer Filoctetes mata Paris [Sòfocles] (G166). Odisseu es fa seva l’estratagema d’Atena de construir un cavall on s’amagarien 23 guerrers, presentar-lo com a regal als troians en tant que ofrena a Atenea (Timeo Danaos et dona ferentes) i fer veure que la resta de l’exèrcit abandona i el campament i es fa a la mar.  Abans havia convençut Helena de tornar a Micenes (G167) . [Eurípides les troianes]. Laocoont avisava que era un engany i volia fer un sacrifici a Posidó però Apol·lo envia dues serps que van matar-lo a ell i als seus fills [Laocoont]. Els troians refiats fan un banquet. Els grecs baixen del cavall, obren le sportes i saquegen Troia. Hécabe els maleeix (G168) [Eurípides, Hécabe]. El retorn serà difícil. Menalaus marxa sense voler fer sacrificis a Atena però no troba vents propicis. A l’illa de Faros la nimfa Idòtea li diu que només podrà vèncer l’encanteri si captura el seu pare, el déu Proteu, que era capaç de transformar-se en Lleó, serp, pantera, senglar, aigua o arbre [ la poesia ]. Haurà de fer una visita a Egipte i fer sacrificis als déus. Arribarà a Micenes després que Orestes hagi venjat l’assassinat del seu pare Agamémnon a mans d’Egist i Climmenestra. (G169). Diomedes, Idomeneu i Filoctetes tornen a casa i es troben que les dones els han estat infidels. Només el savi Néstor tindrà una vellesa tranquil·la.
  • Els viatges d’Odisseu- [Homer] (G170).
    Els lotòfags, amb el fruit que feia oblidar la missió. El Cíclop Polifem. L’odre que tancava els vents. Els lestrígons que els apedreguen. La deessa Circe que converteix els mariners en porcs. El viatge a l’Hades a consultar Tiresias. Les sirenes, Escila i Caribdis, Odisseu lligat al pal de la nau i els mariners amb les orelles tapades. La nimfa Calipso. Nausicaa. Quan arriba a casa (G171), Penélope fa esperar els pretendents teixint un tapís de dia que desfà de nit. Odisseu es disfressa de captaire i demanarà provar a tensar l’arc. Maten els pretendents.

Jàson i els argounautes, Medea

[Eurípides, Medea]

  • Apol·ló hauria tingut un fill amb Psàmate, Linus, que van ser morts pel pare d’ella Cròtopo, per la qual cosa Apol·ló va castigar la ciutat d’Argos fins que li van fer ofremes (G147). Pelias, fill de Posidó va arrabassar el tron de Yolco i feu matar tots els descendents d’Eol llevat d’Eson que havia renunciat al tro. Però aquest havia tingut un fill d’amagat que va ser enviat al mont Pelió on va ser creiat pel centaure Quiró. Aquest, anomenat primer Diomedes i després Jàson, recuperarà el tron després de prometre alliberar el país d’una maledicció. Havia de tornar amb l’ànima de Iolco i el velló d’or [la pell d’un be]. El velló estava penjat d’un arbre a la Côlquida, més enllà del mar negre, vigilat dia i nit per un drac. Per a la missió, Argos va construir una nau, anomenada Argo. El van acompanyar 55 herois, els argonautes, entre els quals hi havia Orfeu, Càstor, Pòl·lux, Peleu, Hèracles, Teseu, Laertes, Atalanta i Meleagre. (G148).
  • A Mirínia, les Lemnies van matar tots els seus marits que es queixaven que feien mala i olor i prenien noies de Tràcia com a concubines. Però Hipsípila va salvar el seu pare, el rei Toante posant-lo en una barca de rems. Quan va arribar l’Argo d’entrada es disposaven a lluitar però després una anciana eñs va aconsellar que els acollissin i tinguessin fills amb ells. S’haurien quedat allà si Heracles no els hagués recordat el seu deure. Es vanf er a la mar i van ser acollits pel rei Cícic. Tornats a la mar, un vent els va fer tornar enrere i en la negra nit van ser atacats per uns guerrers. Era Cícic que els prenia per pirates i a qui van matar.(G149)
  • Hilas, el preferit d’Heracles, va anar a buscar aigua. Era tan bell que les nimfes se’n van enamorar i se’l van endur a una cova sota l’aigua. Heracles i Polifem el van cercar en va. A Bébricos Pòl·lux derrotarà el rei Àmic que desafiava els visitants a pugilat i els matava. Fineu els aconsellarà sbre què fer a la Côlquide. (G150)
  • A l’estret del Bòsfor hi havia les roques Simplègades que quan s’acostava un vaixell es tancaven i l’esclafaven. Per consell de Fineu van enviar un colom  a qui les roques només van rtallar les ales de la cua i quan retrocedien va passar l’Argo. Després es van protegir dels estols d’aus que ferien els mariners amb ales de bronze. (G151).
  • La presa del velló d’or. El rei Eetes fa veure que accedeix a lliurar el velló però exigeix unes proves impossibles, llaurar el camp d’Ares amb dos toros salvatges que exhalaven foc i sembrar-hi les dents de serp que havien sobrat de Tebes. Afrodita farà que Eros dispari una fletxa i Medea, la filla de Eetes, facilitarà a Jàson un ungüent per protegir-se dels toros. Sembra el cap i de les dents en neixen guerrers armats que lluiten entre ells. Eetes refusa de donar-li el velló i els vol fer matar. Però Medea condueix Jàson al recinte d’Ares on hi ha el velló protegit pr un drac que Medea encantarà. Prenen el velló i fugen amb l’Argo (G152).
  • Els argonautes maten el germà de Medea i tornen a Tessàlia però Jàson i Medea han d’anar a veure Circe per que els purifiqui de l’assassinat. (G153)
  • Tornada de l’Argos, esquiven les sirenes perquè Orfeu encara canta millor. A Creta Medea desactivarà el sentinella de bronze que apedrega els vaixells, destapant la vena per on corria el licor diví que servia de sang. (G154).
  • Entretant Pelies havia mort els pares de Jàson, pensant que no tornaria. No s’atreveixen a atacar la ciutat però Medea simularà ser Àrtemis i prometrà a Pelies que el rejovenirà si el trossegen i bullen en una olla. Els argonautes ocuparan la ciutat sense resistència però Jàson és desterrat.(G155)
  • Jàson i Medea regnaran a Corint. Deu anys després Jàson sospita que Medea aconseguí el tron enverinant el rei i voldrà casar-se amb la tebana Glauce, filla de Creont. Medea els envia com a regal una corona d’or i una túnica blanca. Quan Glauce se les posa és consumida per les flames així com tots els que eren a palau llevat de Jàson que salta per una finestra. Els corintis mataran els fills de Medea. En la versió d’Eurípides és ella qui hauria mort els seus fills. Eurípides ho hauria presentat així després que els corintis li paguessin una suma de diners.(G156)
  • Medea fuig a Tebes però aquests la rebutgen per haver mort Creont. Tampoc l’accepten a Atenes per haver intentat enverinar Teseu.(G157)

Altres

  • Cupido i Psique. (Grec, Eros i psique, llatí, Cupido e Anima[Vitralls a Chantilly. Frescos al Palazzo Te]. Història de Luci Apuleu. Venus estava gelosa de la bella Psique i demanà a Cupido que la ferís amb una fletxa de manera que s’enamorés d’un monstre. però per accident es va ferir ell mateix. Com que no es casa els pares consulten un oracle dient que està destinada a algú que fins i tot els déus temen i l’han de deixar al cim d’un precipici vestida de núvia. Pe`ro no troba cap monstre sinó el vent Zèfir que de l’enduu volant a un palau on es atesa per servents invisibles i a la nit fa l’amor apassionadament a les fosques, amb un amant desconegut. Enyora les germanes i demana al vent que les hi porti. Aquestes per enveja li diuen que talli el cap al monstre desconegut. Descobrirà que és Cupid que se’n va, decebut. Psique, desesperada, cerca Cupido per tot arreu fins que troba el temple de Demèter a qui prega. Aquesta li dirà que Venus ho ha descobert tot i ha empresonat CUpido. Ni ella ni Juno la voldran ajudar. Es lliura voluntàriament a Venus, i és assotada per les seves esclaves Inquietud i Tristesa. Li encarrega la tasca de triar tot de grans de cerals barrejats prometent-li que si ho fa en unes hores aprovarà la unió amb Cupido. L’ajudarà una colònia de formigues. Passa una altra prova d’obtenir llana d’unes ovelles salvatges. I encara li dirà d’anar a buscar aigua del riu Cocit, a l’inframón. Per últim, li ordena baixar a l’Hades i demanar a Proserpina [Persèfone] una mica de la seva bellesa i guardar-la en una capsa negra. Anava a llençar-se des d’una Torre quan aquesta li parla i l’aconsella com superar Cerber (amb uns pastissos de blat), el barquer Caront (pagant-lo amb una moneda). Un cop fora, Psique obre la capsa però en lloc de la bellesa hi ha el son de l’Estígia, que la deixa adormida. Cupido, però, ha pogut escapar-se i li neteja el son dels seus ulls. Els déus els perdonen i podran casar-se, un cop atorgada la immortalitat a Psique. La seva filla es dirà Voluptas (Plaer).
    Il·lustrat als vitralls de Chantilly i frescos del Palazzo Te a Mantova.

Origen dels mites, història de la religió

Segons Robert Graves el mite seria la traducció a taquigrafia narrativa de la pantomima ritual representada als festivals públics i registrada gràficament tot sovint a les parets dels temples, gerros. Tota l’Europa neolítica, a jutjar pels artefactes i mites que han sobreviscut, tenia un sistema d’idees religioses notablement homogeni, basat en l’adoració de la deessa mare de molts títols.
El símbol principal era la lluna, que es veia com a reguladora de les estacions. 28 dies el cicle lunar, 28 dies la menstruació, 364 (?) dies l’any, que donaria lloc a un sistema de 13 mesos de 28 dies. En les seves tres fases podrien representar tres edats de la vida, o bé els tres móns, l’aire, la terra i el subterrani (Selene, Afrodita, Hècate). Alguns ritus suposaven fer una pila que es pintava de blanc (la lluna) i s’hi enterrava un ninot fet de cereals per assegurar la collita. (Nota, al National Geographic de juny 2005 s’esmenta que l’ètnia Csango de Romania presenta a “Baba Maria”, la deessa de la lluna o la verge Maria els nou nats). Quan es va establir la relació entre el coit i la reproducció, el paper dels homes es va tornar més important. Un cop l’any la nimfa o reina tribal elegia un amant anual que era sacrificat quan s’acabava l’any. Més tard la mort va ser simbòlica. Quan el rei representava la reina en algun acte es posava els seus vestits, amb pits falsos.

Molts mites grecs es poden llegir com a elaboracions poètiques de la invasió de tribus aries de culte patriarcal que saquegen temples de deesses, així, tots els herois i déus masculins que maten monstres femenins: Belerofont que mata la Quimera, Perseu la Gorgona medusa, Apol·ló mata la serp Pitó a Delfos. Tots els mites de déus seduint nimfes es poden llegir com a casos de cabdills helens que s’unien a sacerdotesses de la lluna locals. I totes les violacions, en el mateix sentit, cultes patriarcals que substitueixen per la força a cultes matriarcals.

(Història de la religió grega a WK):  Aquesta hipòtesi no és acceptada per tothom. El que sí sembla evident és que els 12 olímpics amb Zeus com a “pare del cel” tenen una arrel indoeuropea. A l’època arcaica i clàssica s’han consolidat unes pràctiques de lleialtat a la polis [com les devocions als sants locals] i alguns santuaris que són venerats a tota Grècia [com Montserrat]. A l’època hel·lenística alguns reis inverteixen molt en construcció de temples, com l’altar de Pèrgam, ara a Berlin, apuntant a una divinització. Això és més evident en la dinastia dels Ptolomeus, per la tradició egípcia.

(Mircea Eliade) Amb Alexandre Magne la cultura grega va arribar fins a la Índia i el grec comú (koiné) es parlava i s’escrivia a laÍndia, Iran, Síria, Palestina, Egipte i Itàlia. Hi haurà influències de l’hinduisme i el budisme.

El Panteó romà
En aquesta època s’incorporen els cultes a altres divinitats. El culte a Isis originari d’Egipte, revernciada com a deessa de la fertilitat i màgia. Atargatis de Síria, Cibeles d’Anatòlia (Frígia), la Gran Mare, amb rituals que incloïen música i dansa,  duts a terme per sacerdots eunucs. Apareix Serapis [Villa Adriana], una evolució dels déus egipcis amb influència grega que els Ptolomeus impulsaran el segle III. De les campanyes a Àsia els soldats van tornar amb un culte mistèric a Mitra, una deïtat d’origen persa.  El cristianisme va tenir els seus adeptes i es va convertir en religió oficial amb Constantí i l’edicte de Milà que acabava amb la seva persecució.  El culte a Dionisos, el déu del vi, la llibertat i l’èxtasi s’expressava en les  Bacchanalia, festivals desinhibits, inicialment secrets [ els festivals pop i les discoteques, amb la música ensordidora, l’alcohol i les drogues estimulants en serien la versió actual]. El maniqueisme (Mani s3 BCE) veia l’univers com una lluita còsmica entre les forces del bé i del mal. Durant el regne d’Aurelià es va imposar el culte a Sol Invictus, el déu sol.

Amb Teodosi (381) es van prohibir els cultes pagans no cristians.
(Mircea Eliade) El 396 Alaric, seguit de monjos cristians, incendia el santuari d’Eleusis. Però el culte a Dèmeter hauria seguit en la devoció a santa Demetra, una estàtua de la qual va ser expoliada a Cambridge. El 1940 una dona vella iu prima va pujar a la parada d’autobús d’Atenes-Corint i com que no duia diners el conductor la va fer baixar a la següent parada, que era Eleusis. Però l’autobús no arrencava fins que els altres passatgers es van posar d’acord per pagar-li el bitllet. Aleshores arrencà i la vella els recriminà el seu egoisme i que serien castigats. I tot seguit va desaparèixer.

Creences

[Graves diu, i jo hi estaria d’acord, que els mites no tenen res a veure amb el subconscient de Jung, que es poden interpretar en clau històrico-política, que no són més misteriosos que les modernes caricatures electorals. Però aleshores, i el culte i els sacrificis? Alguna part d’autèntica fenomenologia religiosa hi deuria haver, penso. I d’altra banda, la “reducció” dels mites a propaganda religiosa política els treu la dimensió poètica universal]

Cada deïtat estava associada amb un aspecte del món o de la vida humana, el sol, el llamp, el mar, l’amor, la guerra. Cada ciutat retia culte a una divinitat en especial [aquest politeisme perdura en els sants cristians, cadascun associat amb alguna cosa, santa Llúcia amb la vista, sant Pancraç, així com la “màgia” de les relíquies i que cada vila tingui el seu sant o mare de déu particular].

No hi havia una cosmogonia equivalent al Gènesi. La Teogonia d’Hesíode era una creació literària. La vida més enllà de la mort tampoc tenia un paper important. Els déus no eren sancionadors de la moral com en el judici final cristià. L’éxcés d’ambició, la hibris, era avorrida i a Atenes constituïa un crim. Però no era equivalent al pecat. A les tragèdies  serà castigat. Tampoc hi havia uns textos sagrats.

(Cornford) Els déus estaven sotmesos al destí, la moira. Hi ha una noció que la naturalesa està ordenada  moralment i que les transgressions tenen conseqüències. Un acte humà immoral contamina la terra. La moira és un ordre superior al dels déus.  És impersonal i no té un designi. [això hauria facilitat la idea d’un món governat per la raó].`Inicialment la naturalesa estaria repartida en diferents dominis [mars, vents] i assignada a diferents daimons impersonals que després  prendrien forma divina. Aquest ordre primordial abastava tant el món físic com el món moral, les forces de la naturalesa i els costums socials. Quan els daimons es personalitzen tenim d’una banda un déu mistèric, Dionisos, que a través dels ritus d’iniciació està en contacte amb els humans, i els déus olímpics que viuen separats i [malgrat les intervencions a la Ilíada], no s’interessen gaire pels afers dels homes. Cornford ho compara amb la figura de Jesús i Déu pare
La tesi fonamental de Cornford és que els filosòfs i científics no arriben a conclusions estudiant les dades de l’experiència sinó per defensar “les creences que va aprendre als genolls de la seva mare”.

(Mircea Eliade). La vida de l’home està plena de patiment i el destí ja està decidit. No es pot esperar una compensació després de la mort, que és una vida disminuïda; no hi ha premi ni càstig, llevat d’Ixíon, Tàntal i Sísif. Els homes haurien de buscar la virtut però si s’enorgulleixen massa i cauen en la hibris, seran castigats. L’home s’ha de conèixer a sí mateix, ser conscient de les seves limitacions i treure el que pugui del dia.
Els Olímpics es reparteixen diferents dominis. Zeus el cel, Posidó el mar i els cavalls,  de tanta importància pels indoeuropeus que van arribar a Grècia. Hefest és el mag i artesà. Apol·lo té la lira i l’arc i anuncia la voluntat de Zeus a través dels oracles, que entraven en uns estats extàtics. Hermes és el menys olímpic dels déus, el company de l’home, astut, que afavoreix lladres i enganys. Serà recuperat per l’alquímia.

Pràctiques

Ofrenes i sacrificis
(WK) Les pràctiques depenien de les tradicions de cada temple. Cadascun tenia els seus sacerdots o sacerdotesses.  Els sacrificis d’animals o ofrenes es feien a un altar que estava davant del temple (arquitectura clàssica). Quan se sacrificava un animal es cremaven les entranyes i s’enduien la carn per menjar. Libacions: ofrenes de vi que es vessava a l’altar. A vegades es llençava un gra d’encens al foc per que cremés [ les ofrenes que veiem als temples budistes ].

Festivals
Les ciutats tenien dates en que dedicaven un festival a una divinitat, Pan a l’Arcàdia, Zeus a Olímpia amb els jocs panhel·lènics, Atenes. Hi havia sacrificis i ofrenes, festes, la gent es vestia millor, s’engalanaven els carrers [com el diumenge de rams]. El festival de Thesmophoria estava dedicat a Dèmeter i Persèfone. Dionisíaques.

Temples i oracles
No eren un lloc de trobada ja que el sacrifici es feia a l’altar fora. Inicialment era un terreny sagrat, un santuari. S’haurien començat a fer edificacions per allotjar una estàtua de la divinitat.

  • Atenes: el Partenó a Atena, L’Erecteion amb les cariàtides, dedicat a Atenes i Posidó. Hephaisteion dedicat a Hefest [el déu del bricolatge].
  • Olímpia: temples dedicats a Zeus (amb una gran estàtua). Cada quatre anys se celebraven els jocs olímpics. Un dels cultes més importants que van començar el 776 aC. Els atletes competien en curses a peu, boxa, curses en quadrigues i s’oferien sacrificis als altars. A l’època Helenistica els reis el van començar a fer sobretot per a consolidar el seu poder polítics. Els romans hi prenien part però aleshores el seu esperit religiós s’havia debilitat força. Van acabar essent prohibits pels emperadors convertits al cristianisme. Temple dedicat a Hera, jocs Hereus per noies. [Recuperats el 1894 per Pierre de Coubertin].
  • Èfes, temple d’Àrtemis
  • Delfos, temple d’Apol·lo, potser el centre de la religió al món grec. Peregrins d’arreu hi arribaven per consultar la Pítia. [ inicialment era una cova, situada al centre del món (centre que s’havia determinat quan Zeus va enviar dues àguiles a donar la volta a l’univers el vol de les quals es va creuar justament a Delfos). El temple dedicat a Apol·ló era habitat per una sacerdotessa, la Pitia, que entrava en un estat d’extasi durant el quales comunicava amb els déus i podia profetitzar sobre el futur (Apolló era el déu de la llum i de la profecia). Al començament nomésprofetitzava un copl’any, després va passar a fer-ho cada mes. Molta gent viatjava a Delfos per consultar l’oracle; calia sacrificar una cabra. Sovint la pregunta era “faig això? o no?” i la Pitia simplement triava ea l’atzar entre faves blanques o negres. D’altres vegades parlava sobre el que li havien revelat els déus. Es fascinant, que al temple hi havia inscrita la frase “coneix-te a tu mateix” (no seria aquesta la resposta implícita a les preguntes sobre el futur?). Igual que els jocs olímpics, Teodosi va tancar l’oracle.]
  • Súnion, a Posidó.
  • Dodona, a Zeus, amb l’oracle més antic.
  • Dydima a Apol·lo
  • Epidaure, dedicat a Asclepi, el déu metge, va ser el “centre de salut” més importat de l’antiguitat fins que va decaure al segle segon.

Misteris
A més de la pràctica pública, qui tenia necessitat o inclinació per una visió mística de l’existència i del més enllà, i una comunitat amb qui compartir aquesta pràctica, podia iniciar-se en un culte que restringia les creences i pràctiques als iniciats.

  • Misteris d’Eleusis dedicats a Demèter i Persèfone. Rituals que simbolitzen el cicle de la vida i la mort, i que oferirien una camí per renéixer a una vida millor. (Mircea Eliade) Hi havia uns misteris petits, oberts a tothom, que se celebraven a la primavera amb ritus de dejuni i purificació [com la quaresma]. A la tardor tenien lloc els misteris grans, que duraven vuit dies, amb processons i sacrificis. Es pot especular sobre els rituals secrets o teleté a partir d’alguns textos d’apologistes cristians. Els rituals reproduïen l’experiència de morir i ressucitar, passant per les tenebres i després trobant un esclat de llum, llocs purs, prats, música i dansa. O potser consistien en arribar a ser acceptats per les deesses Persèfone i Dèmeter, de qui depenia l’agricultura i la renovació de la vida a les collites. La insistència en el secret inspiraria altres ritus iniciàtics [els maçons?]
    (intro 2005: No és probable que puguem visitar Eleusis, però en aquest santuari s’hi van celebrar uns rituals d’iniciació secrets durant més de dos mil anys, desde després del , del 2000 aC fins a la imposició del cristianisme. El mite diu que Démeter, la deessa de l’agricultura, va perdre la seva filla Perséfone quan Zeus la va donar en
    matrimoni al seu germà Plutó, el déu del regne de les profunditats (els morts, les ombres). Indignada, Démeter va marxar de l’Olimp-on vivien els déus-i va intentar suplir la seva absència intentant convertir en immortal el fill humà d’un rei, alimentant-lo amb ambrosia, el menjar dels déus, i posant-lo damunt brases enceses. Però no ho va aconseguir per poc. Moguda pel dolor de no poder veure la seva filla va provocar una sequera terrible. Al final Zeus va accedir a demanar a Plutó que Perséfone sortís dels inferns, tot i que almenys quatre mesos l’any hauria de tornar al costat del seu espós. Així va tornar a créixer el verd a la terra. [Noteu el simbolisme amb el cicle de vida de les plantes anuals, durant quatre mesos sembla que hagin mort, fins que tornen a brotar, créixer i donar fruita, per “morir” altra vegada i tornar al món de les profunditats]. Aleshores Démeter va tornar a l’Olimp però abans va transmete el seus rituals i els seus misteris a uns pocs escollits, amb l’ordre que no podien ser divulgats. El mite es pot entendre en un sentit doble, Démeter transmet als grecs el secret de la vida, en sentit de l’agricultura, que els permetrà conrear cereals i aliments i sobreviure, però també el secret de la vida en el sentit de la immortalitat. Els misteris se celebraven durant vuit dies, un cop l’any, i hi podien prendre part tots aquells que parlessin grec i tinguessin les mans pures-fins i tot les dones i els esclaus, que estaven exclosos de la democràcia. Se saben algunes coses del començament dels ritus, en que els aspirants es purificaven, cantaven i ballaven en honor a la deessa. Del que venia després sembla que hi havia una experiència similar a la de la mort, caminar en la foscor, passar perills [això devia ser com el túnel del
    terror], fins que s’arriba a una gran llum en un prat verd, com si fos la nova vida.)
  • Misteris òrfics, evocant el descens i retorn  dels inferns d’Orfeu. Creien en la transmigració de les ànimes. La purificació permetria un renaixement millor [molt similar al budisme?] (Mircea Eliade. Originari de Tràcia, una deïtat arcaica, i de les primeres a fundar ritus iniciàtics. A l’obra perduda d’Èsquil, les Bassàrides, pujava cada matí al mont Pangeu per adorar al sol, associat amb Apol·lo. En seria el devot per excel·lència i comparteix amb ell la lira. Com realitzar la unió amb el diví? “una certa unió entre el diví i l’humà es realitzava durant les orgies dionisíaques, però era temporal i s’obtenia amb el cost d’una obnubilació (=Trastorn mental caracteritzat per la lentitud de pensament i l’ofuscació. de la consciència. Els òrfics van acceptar la lliçó dionisíaca -la participació de l’home en el diví, i en van treure la conclusió que l’ànima era immortal i divina. Però en lloc de l’orgia el que farien seria la katharsis, la purificació d’Apol·lo. A través de Pitàgores arriba a Plató una idea de l’ànbima immortal tancada en el cos (soma) com si fos un sepulcre (sema). En morir som jutjats i passat un temps ens reencarnem després d’oblidar en beure de l’aigua del Leteu. [Plató, el mite d’Er. Semblança amb el budisme] Però els purs i iniciats en els ritus òrfics arriben a la vida divina sense reencarnar-se [semblant al Nirvana]. S’hi arriba després d’unes deu reencarnacions passant un període de 1000 anys a un lloc de càstig o benaurança. Els òrfics haurien estat els primers a creure en l’infern. Pitàgores uneix la pràctica de la purificació amb la ciència de l’astronomia i la música que justificarien l’existència de quelcom immutable i immortal. Plató trobà en l’orfisme de Pitàgores una base des d’on combatre el relativisme dels sofistes que seria la causa de la corrupció moral humana i ciutadana. Si en general la religió grega no tenia una escatologia, Plató situarà l’ànima immortal com al principal mode d’existència, i no l’ombra de l’Hades (El Banquet, Gorgias, Menó, Fedó, República, Fedre on el l’ordre dels estels al cosmos s’assimila al de l’ànima. [A través de Sant Pau, el dualisme platònic influirà el cristianisme en la negació de la vida terrenal per guanyar una vida divina després de la mort].
    (intro 2005: L’Orfisme. Orfeu, fill d’Apolló, era un dels músics amb més talent. S’estimava Euridice amb passió. Un dia una serp va mossegar-la i Euridice va morir, baixant a l’Hades. Orfeu estava tant trist que va començar a cantar i a tocar amb la lira un lament que expressava la seva desesperació. Tant trista i bella era aquesta música que va arribar a commoure el mateix Plutó, el déu del món de les ombres. Aquest va accedir que Euridice pugués tornar a veure la llum del dia, amb la condició que Orfeu no es giraria en cap moment per assegurar-se que Euridice la seguia. Orfeu va avançar gairebé tot el llarg camí, de les profunditats de l’Hades fins a l’exterior, amb Euridice al darrera i quan ja gairebé era fora es va tombar per veure la seva estimada. A l’instant Euridice va haver de tornar a les profunditats. Després d’això, Orfeu no volia saber res més de les dones, i passejava pels boscos tocant la seva lira. Algunes de les sacerdotesses de Dionisos, Mènades, però, se’n van enamorar, ell les va rebutjar i elles, en el decurs d’una orgia, el van matar i desmembrar. El seu cap va quedar flotant a les aigües i seguia cantant. Orfeu és, amb Ulisses, un dels pocs que ha visitat el món dels morts i n’ha tornat. La história simbolitza el poder de la musica i l’art per vèncer la mort. Seguint aquesta derivació de la història, per primera vegada es va concebre que hi pugués haver una vida espiritual separada de la material (fins ara les ànimes dels morts no es concebien com a espirituals, sinó com una mena d’existència menor, com un fantasma). Els seguidors del culte a Orfeu duien una vida segons unes regles estrictes que els purificava i evitava que l’esperit es contaminés amb la carn. L’anima espiritual era immortal i no desapareixia amb la mort del cos sinó que passava a allotjar-se en un altre (transmigració de les ànimes). Així, a vegades podriem tenir records de vides passades. [Amb això l’orfisme presenta punts de semblança amb el budisme].
  • Misteris dionisíacs, devoció a Dionisos, el déu del vi, la fertilitat i l’èxtasi. Els rituals incloïen música, dansa i substàncies estimulants per induir un estat de possessió divina [com els festivals musicals actuals]. (Mircea Eliade: El març se celebraven les Antesteries i després les Grans Dionisíaques, tastant el nou, fent desfilades i homenatjant els morts que tenien a veure amb la fertilitat i les collites. A les bacants Eurípides descriu l’orgia de les mènades, que recorren els boscos i despedacen bèsties amb les mans menjant la carn crua. A banda de les celebracions públiques hi havien cerimònies secretes iniciàtiques. Entraven en contacte amb el déu i es renovaven.  Diversos testimonis parlen que els participants quedaven  com posseïts d’una mania que els alliberava de totes les prohibicions. Un aspecte tenia a veure amb el mite del Dionisos-nen Zagreu, desmembrat pels titans i en couen els trossos. Però Zeus castigarà els Titans i Rhea farà reviure Dionisos. Els iniciants serien “morts” pel Titans per renéixer després. Embriaguesa, erotisme, mania, fecunditat, són aspectes que atrauran diferents religions, pagesos i intelectuals [que perdura en les raves i concerts avui]
    (intro 2005: Les Dionisíaques eren festivals populars dedicats a Dionisos, un déu diferent dels olímpics, més subversiu, relacionat amb la vida, la reproducció, i l’embriaguesa. Es diu que quan va arribar a Grècia va ser rebutjat pels reis de les ciutats, i aleshores ell va respondre portant les dones a un estat d’èxtasi que les feia sortir de la ciutat i reunir-se al bosc, on ballaven i cantaven buscant Dionisos amb qui fer una orgia. Si se les deixava no passava res, però qui les veia i se’n burlava era desmembrat (el que li va passar a Penteu) i devorat. Se suposava que les adoradores de Dionis, en l’estat d’eufòria, arribaven a tenir una gran força i podien matar i desmembrar qualsevol animal del bosc.
    A les festes dionisiaques, es bevia vi, hi havia reproduccions de fal-lus, i se suposava que enmig d’aquests excessos s’arribava a una vida superior. Era un tipus de culte molt diferent al normal Olimpic, més subversiu ja que no s’acatava l’ordre i a més les dones, fortament oprimides, tenien un paper més rellevant. En una altra versió del mite, Dionisos apareix com un nen que és desmembrat i devorat, i després ressucita. Així, poc a poc arribarien també a la celebració d’uns misteris que recorden de lluny el d’Osiris (també desmembrat i després ressucitat). El culte va evolucionar cap a rituals mistèrics, relacionats amb els d’Eleusis; els iniciats executarien cerimònies que els permetrien esquivar la mort o arribar a un nivell de vida superior. Els rituals consistirien en matar i desmembrar un animal, com si fos Dionisos [i si trobem que això és molt fort, només cal que recordem que a l’Eucaristia evoquem la mort de Jesús i que, simbòlicament, mengem la seva carn i bevem la seva sang].

[intro 2005] Aquests van ser els cultes i ritus més importants fins l’adveniment de l’Helenisme. Tenim un domini d’una eligió politeista, la dels déus olímpics, amb el culte a Dionisos com una mena d’alternativa. Quan grècia s’expandeix per Egipte i Pèrsia amb Alexandre Magne, apareixen nous cultes que competeixen amb els antics. Hi haurà temples dedicats a Isis, a Zoroastre i en alguns casos es barrejaran diferents tradicions. Tota aquest mercat d’ofertes religioses, per dir-ho així, toparà al segle I amb l’incipient cristianisme que pretén ser l’única religió vertadera.

  • Misteris d’Isis, deessa de la fertilitat, màgia i el mar, originaris d’Egipte però populars a Grècia i Roma. Ceremònies d’iniciació i rituals de purificació.
  • Misteris Cabirs a Samotràcia, associats a Hefest i Demèter, (divinitats de sota terra).
  • Misteris mitraics, rituals complexos amb diferents jerarquies, popular entre els soldats. Èmfasi en el coratge, lleialtat, promesa d’immortalitat.

Els filòsofs

[Els filòsofs grecs, en general, no van ser teòlegs. Hem vist que hi havia una devoció social, una creença en el destí i ordre de les coses que, amb l’excepció de l’orfisme, no creia en la immortalitat de l’ànima. Els misteria iniciàtics dionisíacs i d’Eleusis oferien una esperança d’escapar la vida frustrant terrenal.]

(CGPT) Els presocràtics estaven més interessats a entendre la natura que no pas en la religió i els mites. Sòcrates més aviat era escèptic i el seu qüestionar les pràctiques públiques el van dur a ser jutjat i executat. Plató (428-348)  va introduir l’ànima immortal i les formes ideals. Aristòtil (384-322) concebia un déu que posava en marxa el món [sense emocions ni sancionador de la moral], la vida bona és la vida moderada. Epicur (342-270) tenia una visió materialista de l’univers, potser amb uns déus aliens a tot el que passava i proposava viure en pau i feliç, l’ataràxia. Zenó de Cítion (336 -264) inicià l’estoicisme, un univers regit per la raó, i una proposta de vida indiferent al plaer i el dolor. (amb similituds amb el budisme, indica Mircea Eliade, l’ànima s’ha d’alliberar del desig) [en broma jo deia que seria epicuri quan pogués gaudir, i estoic quan em toqués aguantar]. El neoplatonisme de Plotí concebia una jerarquia de nivells d’existència que culminava en l’U d’on emanava tot.

[Un museu de mites i religió grega?]

[com l’exposició que hi havia a Manchester?]

[La lectura dels mites: uns déus “massa humans però que són símbols universals de l’experiència humana, les passions, l’excés d’ambició.

La pràctica social de sacrificis als temples i festivals, Partenó, Olímpia, Súnion [com el Santet del Poblenou], peregrinatge a Delfos.

Dues maneres fonamentals de viure: el quotidià amb èxtasi temporal de les dionisóaques [els caps de setmana i les vacances], o bé l’ordre i la bellesa disciplinada d’Apol·lo.

Apuntar-se a algun dels misteris iniciàtics, la possible unió amb el diví amb Eleusis i els òrfics.

No hi ha una “teologia” semblant a la d’un déu que imparteix justícia en una vida futura tot i que els mites mostren els déus intervenint contínuament, ja sia per preferències o per castigar atrocitats, però només coneixem els càstigs eterns de Tàntal i Sísif. El diví és més aviat un concepte, l’U perfecte de Plató i Plotí, el primer motor d’Aristòtil.

Si volem aprendre dels filòsofs, haurem de discutir amb els sofistes i Sòcrates per veure que tot és relatiu, matricular-nos a l’acadèmia de Plató que ens recomanarà la disciplina de l’ànima per ser immortal com els òrfics, al Liceu d’Aristòtil amb la moderació, al jardí d’Epicur amb l’ataràxia, o sota el pòrtic (Stoa) on Zenó ensenyava l’estoïcisme.

Al s20 i 21 hi ha hagut un certa recuperació de la religió grega.

Un lladre s’atura a llegir un llibre sobre la Ilíada narrada del punt de vista dels déus i és detingut (BBC)

Posted on

Hip-hop

as

[com fer un collage i pintar a sobre, collage de ritmes i motius ja fets i rapejar a sobre] La manera de fer i consumir música hip-hop

Inicis 1973-1989

1973 Al mes d’agost, davant l’apartament 1520 Sedgwick Ave (Bronx NYC) on la seva germana organitzava una festa, el DJ de funk i Soul  va tenir la idea de mesclar dos tocadiscos per fer sonar contínuament un break instrumental de música funky, per exemple James Brown, (“Give It Up or Turnit a Loose”) que era el que aportava més energia per ballar. Aquesta tècnica se’n deia el “The Merry-Go-Round”.

Inicialment només es feia amb giradiscos i mescladors. A mitjans dels 80 es comencen a disposar de sintetitzadors i drum machines com els Roland  TR-808 and TR-909. Samplers digitals com el E-mu SP-1200 permet més flexibilitat que els giradiscos analògics.

Public Enemy – “Fight the Power” (1989): Known for its political message and association with Spike Lee’s film “Do the Right Thing,” this video is a classic example of conscious hip-hop.

 

  • Fatback Band. King Tim III (Personality Jock). Hustle! the Ultimate Fatback.
  • The Sugarhill Gang. Rapper’s Delight – Single Version. The Sugarhill Gang – 30th Anniversary Edition (Expanded Version)
  • The Sequence. Funk You Up – 12” Version. A Complete Introduction to Sugar Hill Records
  • Kurtis Blow. The Breaks. The Best Of Kurtis Blow
  • Funky 4 + 1. That’s the Joint. That’s the Joint
  • Spoonie Gee,The Sequence. Monster Jam. Monster Jam
  • Blondie. Rapture. Greatest Hits: Blondie
  • Grandmaster Flash & The Furious Five. The Adventures of Grandmaster Flash On the Wheels of Steel – Extended Mix. The Greatest Mixes
  • Afrika Bambaataa,The Soulsonic Force. Planet Rock. Planet Rock
  • Grandmaster Flash. The Message. Kings of the Streets – The Definitive Anthology
  • The Fearless Four. Rockin’ It. Rockin’ It
  • Cold Crush Brothers. Punk Rock Rap. Tuff City Records: Original Old School Recordings, Vol. 1
  • Herbie Hancock. Rockit. Future Shock
  • Afrika Bambaataa,The Soulsonic Force. Looking for the Perfect Beat – Original 12 Version. Planet Rock: The Album
  • Run–D.M.C.,Jason Nevins. It’s Like That. The Greatest Hits
    • Whodini. Friends. The Collection
    • Cold Crush Brothers. Fresh Wild Fly & Bold. Tuff City Records: Original Old School Recordings, Vol. 2
    • T La Rock. It’s Yours (Radio Mix). It’s Yours
  • Worlds Famous Supreme Team. Hey DJ. Hey DJ (1984)
    • Newcleus. Jam On It. Jam On Revenge
  • Utfo. Roxanne, Roxanne. Hits (1984)
    • Roxanne Shante. Roxanne’s Revenge. The Ol’ Skool Flava of…Nia
  • Fat Boys. Fat Boys. Fat Boys (1984)
  • Slick Rick,Doug E. Fresh. La-Di-Da-Di. The Art Of Storytelling (1986)
  • LL COOL J. I Can’t Live Without My Radio. Radio (1985)
  • Schoolly D. P.S.K. ‘What Does It Mean’?. Schoolly D (1986)
  • Run–D.M.C.,Aerosmith.Walk This Way (feat. Aerosmith). Raising Hell (1986)
  • Beastie Boys. Paul Revere. Licensed To Ill  (1986)
  • Ultramagnetic MC’s. Ego Trippin’. Critical Beatdown (Re-Issue) (1986)
  • ICE-T. 6 ‘N the Mornin’. Rhyme Pays. (1986)
  • Kool Moe Dee. How Ya Like Me Now. How Ya Like Me Now (Expanded Edition). (1987)
  • LL COOL J. I Need Love. Bigger And Deffer. (1987)
    • Eric B. & Rakim,Marley Marl. Eric B. Is President. Paid In Full.
  • Mantronix. King Of The Beats – Instrumental. The Best Of Mantronix (1985 – 1999). (1988)
  • DJ Jazzy Jeff & The Fresh Prince. Parents Just Don’t Understand. He’s the DJ, I’m the Rapper (Expanded Edition). (1988)
  • Audio Two. Top Billin’. 100 Greatest Hip-Hop. (1988)
  • MC Lyte. Lyte as a Rock. Lyte As A Rock. (1988)
  • Big Daddy Kane. Raw (Edit) – 45 Version. Raw (Edit) / Word to the Mother (Land) [45 Version]. (1988)
  • Marley Marl,Big Daddy Kane,Craig G,Kool G Rap,Masta Ace. The Symphony. In Control Volume 1. (1988)
  • MC Lyte. I Cram to Understand U. Lyte As A Rock.(1988)
  • Tone-Loc. Wild Thing. Loc-ed After Dark. (1989)
  • Rob Base & DJ EZ Rock. It Takes Two. It Takes Two.(1988)
  • Jungle Brothers. I’ll House You. Straight Out The Jungle.
  • N.W.A – “Straight Outta Compton” (1988) Vídeo.
  • N.W.A.. Fuck Tha Police. Straight Outta Compton.
  • Public Enemy. Fight The Power. Fear Of A Black Planet. (1989)
  • Too $hort. Life Is …Too $hort. Life Is…Too $hort. (1989)
  • Slick Rick. Children’s Story. The Great Adventures Of Slick Rick (Deluxe Edition).(1988)
  • 3rd Bass,Zev Love. The Gas Face. Best Of 3rd Bass. (1989)
  • Queen Latifah,Monie Love. Ladies First. All Hail the Queen. (1989)
  • Public Enemy. Bring The Noise. It Takes A Nation Of Millions To Hold Us Back.(1988)
  • De La Soul. Me Myself And I. Rap Story, Vol. 1.(1989)
  • Biz Markie. Just a Friend. Biz’s Baddest Beats: The Best of Biz Markie.(1989)
  • The D.O.C.. It’s Funky Enough – Remastered Single. No One Can Do It Better.(1989)
  • 2 LIVE CREW. Me So Horny. As Nasty As They Wanna Be.(1989)

1990s:

Nous samplers com la sèrie Akai MPC. Ús del protocol MIDI per integrar teclats i sintetitzadors. Les DAW, digital audio workstations es tornen més accessibles i es poden muntar diferents pistes en un ordinador. Programes seqüenciadors.
El 1996 2Pac és assassinat per una banda. El 2023 es deté el responsable (BBC)

  • Digital Underground. The Humpty Dance. Sex Packets. (1990)
  • MC Hammer. U Can’t Touch This. Please Hammer Don’t Hurt ‘Em. (1990)
  • Vanilla Ice. Ice Ice Baby. Vanilla Ice Is Back! – Hip Hop Classics (1990)
  • Brand Nubian. All for One. One for All. (1990)
  • Geto Boys. Mind Playing Tricks on Me. We Can’t Be Stopped. (1991)
  • A Tribe Called Quest,Busta Rhymes,Dinco D,Charlie Brown. Scenario (feat. Busta Rhymes, Dinco D & Charlie Brown) – LP Mix. The Low End Theory.(1991)
  • Black Sheep. The Choice Is Yours. A Wolf In Sheep’s Clothing.(1991)
  • Salt-N-Pepa. Let’s Talk About Sex. Blacks’ Magic. (1991)
  • Yo-Yo,Ice Cube. You Can’t Play with My Yo-Yo (feat. Ice Cube). Make Way For The Motherlode. (1991)
  • Naughty By Nature. O.P.P. Naughty By Nature.(1991)
  • Dr. Dre,Snoop Dogg. Nuthin’ But A G Thang. The Chronic.
  • Ice Cube. It Was A Good Day. Greatest Hits.(1992)
  • Sir Mix-A-Lot. Baby Got Back. Mack Daddy.(1992) (amb la simfònica de Seattle)
  • Arrested Development. Tennessee. 3 Years, 5 Months And 2 Days In The Life Of….
  • Digable Planets. Rebirth Of Slick (Cool Like Dat). Reachin’ (A New Refutation Of Time And Space).(1993)
  • House Of Pain. Jump Around. House of Pain (Fine Malt Lyrics).(1993)
  • Positive K. I Got A Man. The Skills Dat Pay Da Bills.(1993)
  • Pete Rock & C.L. Smooth. They Reminisce Over You (T.R.O.Y.). Mecca And The Soul Brother.(1993)
  • UGK. Pocket Full of Stones. Too Hard To Swallow. (1993)
  • Wu-Tang Clan,Method Man,Raekwon,Inspectah Deck,Buddha Monk. C.R.E.A.M. (Cash Rules Everything Around Me) (feat. Method Man, Raekwon, Inspectah Deck & Buddha Monk). Enter The Wu-Tang (36 Chambers) [Expanded Edition].(1993)
  • Cypress Hill. Insane in the Brain. Black Sunday.(1993)
  • The Pharcyde. Passin’ Me By. Bizarre Ride II The Pharcyde.(1993)
  • 8Ball & MJG. Comin’ Out Hard. Comin Out Hard. (1993)
  • Common. I Used to Love H.E.R.. Resurrection.(1994)
  • Da Brat. Funkdafied. Funkdafied.(1994)
  • Nas. N.Y. State of Mind. Illmatic.(1994)
  • Craig Mack,Busta Rhymes,LL COOL J,Rampage,The Notorious B.I.G.. Flava in Ya Ear Remix (feat. The Notorious B.I.G., LL Cool J, Busta Rhymes, Rampage). Bad Boy’s 10th Anniversary- The Hits.(1994)
  • Beastie Boys. Sabotage. Ill Communication.(1994)
  • The Notorious B.I.G.. Juicy – 2005 Remaster. Ready to Die (The Remaster).(1994)
  • Gang Starr,Nice & Smooth. DWYCK. Hard To Earn.
  • Warren G,Nate Dogg. Regulate. Regulate… G Funk Era.
  • Snoop Dogg,Daz Dillinger. Murder Was The Case (feat. Dat Nigga Daz). Doggystyle.
  • E-40,Suga T. Sprinkle Me (feat. Suga-T). In A Major Way.
  • Goodie Mob. Cell Therapy. Soul Food.(1995)
  • Coolio,L.V.. Gangsta’s Paradise. Gangsta’s Paradise.(1995)
  • 2Pac. Dear Mama. Me Against The World.
  • Mobb Deep. Shook Ones, Pt. II. The Infamous.
  • Method Man,Mary J. Blige. I’ll Be There For You / You’re All I Need To Get By. Tical (Deluxe Edition).
  • Foxy Brown,JAY-Z. I’ll Be. Ill Na Na.
  • Lil’ Kim. No Time. Hard Core.
  • Bone Thugs-N-Harmony. Tha Crossroads. E. 1999 Eternal.
  • Wu-Tang Clan,Ol’ Dirty Bastard,Inspectah Deck,Method Man,Cappadonna,U-God,RZA,GZA,Masta Killa,Ghostface Killah,Raekwon. Triumph (feat. Ol’ Dirty Bastard, Inspectah Deck, Method Man, Cappadonna, U-God, RZA, GZA, Masta Killa, Ghostface Killah & Raekwon). Wu-Tang Forever.
  • Busta Rhymes,Jamal. Put Your Hands Where My Eyes Could See (feat. Jamal). When Disaster Strikes…. (1997)
  • Master P,Silkk The Shocker,Mia X,Fiend. Make ‘Em Say Ugh. Ghetto D.
  • Missy Elliott. The Rain (Supa Dupa Fly). Supa Dupa Fly. (1997)
  • Ms. Lauryn Hill. Doo Wop (That Thing). The Miseducation of Lauryn Hill.
  • DMX. Ruff Ryders’ Anthem. It’s Dark And Hell Is Hot.
  • The Roots,DJ Jazzy Jeff,Jazzyfatnastees. The Next Movement. Things Fall Apart.
  • Mos Def. Mathematics. Black On Both Sides.
  • B.G.. Bling Bling. Chopper City In The Ghetto.

Els 2000

Els sintetitzadors i instruments virtuals comencen a substituir els instruments reals. Apareix l’ Auto-Tune que faran servir artistes com T-Pain i Kanye West. Inicialment per corregir l’afinació però que també permeten alterar la veu. Es comença a distribuir música online, a la dècada següent apareix Spotify i Apple Music.

  • Dead Prez. Hip-Hop. Let’s Get Free.(2000)
  • Eminem,Dido. Stan. The Marshall Mathers LP.
  • Outkast. Ms. Jackson. Stankonia.
  • Nelly. Country Grammar (Hot Shit). Country Grammar.
  • Ludacris,Pharrell Williams. Southern Hospitality (Featuring Pharrell). Back For The First Time.
  • Nas. One Mic. Stillmatic.
  • 50 Cent. In Da Club. Get Rich Or Die Tryin’.
  • Lil Jon & The East Side Boyz,Ying Yang Twins. Get Low. Crunkest Hits.
  • Talib Kweli. Black Girl Pain. The Beautiful Struggle.
  • Kanye West. Jesus Walks. The College Dropout.
  • Three 6 Mafia. Stay Fly. Most Known Unknown (Explicit).
  • Rick Ross. Hustlin’. Port Of Miami.
  • Lupe Fiasco,Nikki Jean. Hip-Hop Saved My Life (feat. Nikki Jean). Lupe Fiasco’s The Cool.
  • Jeezy,Nas. My President. The Recession. (2009)
  • David Banner,Chris Brown,Yung Joc. Get Like Me. The Greatest Story Ever Told.
  • Lil Wayne,Robin Thicke. Tie My Hands. Tha Carter III.
  • Jay Electronica. Exhibit C. Exhibit C.

2010s

Es comença a poder crear música en smartphones i tablets. A les actuacions  s’integren pantalles gegants. Es comencen a fer servir eines AI.

  • Nicki Minaj. Super Bass. Pink Friday (Complete Edition).(2011)
  • Macklemore & Ryan Lewis,Macklemore,Ryan Lewis,Wanz. Thrift Shop (feat. Wanz). Thrift Shop (feat. Wanz).
  • J. Cole,TLC. Crooked Smile (feat. TLC). Born Sinner (Deluxe Version).
  • Kanye West. Blood On The Leaves. Yeezus.
  • Drake. Started From the Bottom. Nothing Was The Same (Deluxe).

[completar vídeos,

enllaçar ha dansa hiphop

elements culturals de moda

 

enllaç amb la nova manera de crearmúsica dilla

Missy Elliott – “Work It” (2002): Missy Elliott’s innovative and visually striking videos have made a significant impact, and “Work It” is one of her most iconic works.

Eminem – “Stan” (2000): This video tackled themes of obsession and celebrity culture, and it remains one of Eminem’s most powerful visual works.
OutKast – “Hey Ya!” (2003): Known for its creative use of split screens and vibrant visuals, this video captured the eccentric style of OutKast.
Kanye West – “Stronger” (2007): Kanye West is known for his groundbreaking videos, and “Stronger” is a visually captivating example that drew inspiration from anime.

2008 Lil Wayne a Milli

 

 

Beyoncé – “Formation” (2016): While not exclusively a hip-hop video, “Formation” addresses social and political issues and showcases Beyoncé’s influence on hip-hop culture.

Posted on

Lavoisier. Química i respiració

1743 – 1794 Seguint la tradició familiar fa la carrera d’advocat però pel seu compte estudia botànica amb Bernard de Jussieu, física amb l’abat Nollet, química amb Laplanche i Guillaume François Rouelle, i mineralogia amb Jean Étienne Guettard.

Compra accions de la Ferme générale, una empresa privada contractada pel govern francès per recaptar els impostos indirectes. Es casa amb Marie-Anne Pierrette Paulze, de catorze anys que estudià llatí i anglès, i dibuix amb Jacques Louis David. Il·lustrarà obres de Lavoisier.

El 1772 entra a l’Acadèmia Francesa de les Ciències i munta un laboratori a l’arsenal. Acusat per Marat, serà condemnat i guillotinat.

La combustió i teoria del flogist. Fins aleshores s’explicava la combustió per la presència d’una substància de pes negatiu que s’alliberava en creamr, fusta → cendra + flogist. Però Lavoisier va escalfar en recipients amb aire un diamant, sofre, plom, estany, i va poder observar que es formava una capa d’òxid que pesava més. Per tant alguna mena de material havia passat de l’aire al metall.

El gasòmetre. El gas obtingut escalfant per una reacció química  A passava per un tub a una campana sobre un bany de mercuri (anteriorment aigua) [el desplaçament del nivell d’aigua mesuraria la pressió i volum?].

La composició de l’aire. Va observar que una part de l’aire intervenia en la respiració, combustió i calcinaci,  i l’anomena “oxigène”, originador d’àcids. L’altre l’anomena “azote”, sense vida.

La composició de l’aigua. Boyle i Cavendish havien obtingut l’anomenat “aire imflamable” aplicant àcids a metalls. Priestley havia escalfat òxid de mercuri amb llum concentrada i observat que s’alliberava un gas que anomena “aire desflogisticat”. Aquest era el que intervenia en la respiració i la combustió. Combinat amb l’altre, donava aigua, i per això l’anomenà “hidrogène”, generador d’aigua. Fent passar vapor d’aigua damunt ferro molt calent s’obtenia òxid de ferro i hidrogen. Això demostrava que l’aigua no era un element [des dels grecs es pensava que tot estava format per combinació dels quatre elements].

La respiració. Va observar que els animals inspiraven oxigen i expiraven hidrogen de carboni i va especular sobre l’origen de la calor en els animals. Va construir un calorímetre que es mantenia a 0º per un embolcall de gel. Posant un conillet d’índies i mesurant el pes del glaç que s’havia fos tenien una mesura de la clor despresa.

La llei de conservació de la massa. On voit que, pour arriver à la solution de ces deux questions, il fallait d’abord bien connaître l’analyse et la nature du corps susceptible de fermenter, et les produits de la fermentation ; car rien ne se crée, ni dans les opérations de l’art, ni dans celles de la nature, et l’on peut poser en principe que, dans toute opération, il y a une égale quantité de matière avant et après l’opération ; que la qualité et la quantité des principes est la même, et qu’il n’y a que des changements, des modifications. (Al tractat de Química de 1789)

Tractat de Química. 1789 Traité Elementaire de Chimie PDF

  • De la formation des fluides aeriformes et de leur descomposition, de la combustion des corps simples & de la formation des acides. (anàlisi de l’aire de l’atmosfera, descomposició del gas oxigen amb sofrem fòsfor i carbó, formació d’àcids, quantitat de calòric en diferents reaccions)
  • De la combination des acides avec les bases salifiables & de la formation des dels neutre. (Taules de reaccions químiques).
  • Description des Appareils & des Opérations manuelles de la Chimie. (Gasòmetre, calorímetre)

Es descarta definitivament la idea antiga dels quatre elements i es proposen la llum, el calor i 33 elements que no es poden descompondre: oxigen, nitrogen, hidrogen, sulfur, fòsfor, clor, fluor, carboni, ferro, coure, plata, or, mercuri, plom, estany, antimoni, arsènic, bismut, cobalt, manganès, molibdè, níquel, platí, tungstè i zenc. (link)

Els àcids que es formen amb l’oxigen es denominen amb els sufixs “ic” i “ous” segons si tenen més o menys oxigen, per exemple, àcid sulfúric. I les sals corresponents: “ate” (sulfat de coure) o “ite” (sulfit de coure).

 

Experiments i aparells de Lavoisier del Museo Galileo

Posted on

Ciències de la vida. sXX-sXXI

Ciències de la vida

La cèl·lula. Cromosomes i herència | L’estructura del DNA Origen de la vida i evolució  |   Enginyeria genètica i clonació  |  Biosfera. Ecologia i ecosistemes. Conservació   |  Conducta animal
SXXI: tècniques enginyeria genètica, CRISPR

[Tècniques. Millores en els microscòpis òptics, binocular (Ives 1902), il·lumianció ultraviolada, tècniques de tinció, micromanipulació i cultiu de teixits fora de l’organisme permetran explorar la cèl·lula amb més detall. Els raigs X permetran una nova manera de mirar] amb el microscopi electrònic] [Conreus de teixits en plaques de Petri, un dels elements més comuns als laboratoris] [ enzims de restricció per manipular DNA]. Els reptes de la biologia animal: desenvolupament de l’embrió i la diferenciació de cèl·lules.

La cèl·lula i química de la vida. Es coneixen més parts, nucli, cromosomes, aparell de Golgi, mitocondries i cloroplasts. Bacteris.  El citoplasma és un col·loide, un gel electronegatiu Glúcids, Lípids, proteïnes i aminoàcids. Glúcids i proteïnes formen enormes macromolècules. Krebs determina el pel qual [“es carreguen les piles de ATP” a partir de glúcids i oxígen”. Carrel fa cultius de teixits fora de l’organisme. Estudi de la mitosi. Diferenciació somàtica: teixits conjuntiu, ossi, hematies, sistema immunitari.   Protistes i virus: cultius de flora microbiana. Pasteur va considerar que hi deuria haver microorganismes invisibles al microscopi en no trobar l’agent de la rabia.  Loeffer, Frosch, stanley segueixen la recerca iniciada per Beijerinck. Fisiologia. Respiració: Wieland i Thunberg (1912-1920), després Warburg i Keilin (1921-1949) identifiquen les etapes de l’oxidació i el paper dels metalls com a catalitzadors. Cicle de Krebs (1937)  Zoologia. Invertebrats. Estudi d’hormones, sistema nerviós i reproducció. Botànica. Paper de l’hormona auxina en el creixement. Transport al Floema per gradient de pressió, Munch 1930, Sussex i Sadava 1983.

Genètica
Cromosomes i herència. El botànic Hugo de Vries amb l’onagre, i Carl Correns van localitzar als cromosomes els elements que transmetien l’herència. Theodor Boveri ho farà amb cucs i Walter Sutton amb llagostes (insecte). Morgan farà experiments amb la Drosophila, la mosca del vinagre. Confirmarà les lleis de Mendel, a la segona generació, 1/4, la meitat dels mascles, té els ulls blancs, que és un al·lel recessiu. Això prova que la informació es transmet a través dels cromosomes sexuals. Fenotip:  estudi de com es manifesta el genotip segons l’ambient.(genètica fisiològica). Evolució. S’altera artificialment els gens per causar i estudiar-ne les mutacions.

Placa de Petri (Petri 1887, a partir de Koch 1881)

L’estructura del DNA. Oswald Avery ja havia especulat que la informació genètica era al DNA i no a les proteïnes. El 1941 George Beadle i EdwardTatum van fer experiments introduint errors en el DNA i van comprova que les proteïnes sortien defectuoses. El 1929 Phoebus Levene havia establert que el DNA està format per nucleòtids, un monosacàrid, un fosfat i una base que podia ser Adenina, Citosina, Timina o Guanina. La foto 51 de Rosalind Franklin va ser interpretada per James Watson com a corresponent a una hèlix i amb Francis Crick van proposar una estructura de doble hèlix. Les dues cadenes s’uneixen per les bases, amb G-C, i A-T.

El 1961 van observar que si inserien tres nucleòtids en un virus, aquest fabricava una nova proteïna, un nou aminoàcid, però no si només s’inserien una o dues bases. Així, el “codi de la vida”, consistia entre 3 bases per a cada un dels 22 aminoàcids.

Les proteïnes es sintetitzen els ribosomes. el rmRNA, és el missatger que fa una còpia del “plànol” del DNA i el trasllada.

[Origen de la vida]. Miller obté molècules orgàniques simulant les condicions de la terra prebiòtica i confirma la hipòtesi d’Oparin.
Simbiosi. Lynn Margulis recull els treballs de Schimper, Mereschkowski i Paul Jules Portier, juntament amb els resultats més detallats sobre cloroplasts i  mitocondris obtinguts amb el microscopi electrònic i fonamenta la hipòtesi de la simbiosi per explicar l’origen dels eucariotes: dos organismes s’haurien unit per simbiosi, els cianobacteris  donant lloc als cloroplasts i bacteris Rickettsiales els mitocondris.

Enginyeria genètica. Joshua Lederberg observa que alguns bacteris poden intercanviar gens. A la dècada dels ’60  Arner i Matthew meselson descobreixen els enzims de restricció, els bacteris es poden “defensar” de la infecció d’uns virus amb uns enzims que tallen el seu DNA. Als ’70 Hamilton O. Smith, Thomas Kelly and Kent Wilcox iaïllen enzims que tallen el DNA per un lloc determinat [fan un únic tall al cromosoma? o tallen tots els punts?]. 1973 Herbert Boyer i Stanley Cohen tallen DNA de bacteris a lloc específics. I amb l’intercanvi de plàsmids, fan servir un altre enzim per unir fragments. El 1977 aconsegueixen sitetitzar una hormona, i el 1978 insulina, que serà aprovada per la FDA el 1982.
Clonació. En principi les cèl·lules somàtiques només fan còpies d’elles mateixes, només les de l’embrió tenen capacitat de generar un organisme o altres cèl·lules. El 1984 Willadsen aconsegueix fusionar cèl·lules extretes de l’embrió amb un òvul, però no progressarà. Wilmut i Campbell a l’Institut Roslind d’Escòcia aconseguiran fecundar un ou amb material genètic de la pell, i trasplantant després l’embrió a un úter, obtenint un clon de l’ovella donant.

Biosfera.
El 1926 Vernadsky té una visió global dels cicles de la vida, combinant geologia, química i biologia, i assenyalant la influència dels èssers vius en la circulació de la matèria:
Cicle de carboni, CO2 capturat per les plantes de l’atmosfera i absorbit també per les arrels, traslladat de les plantes als herbívors i d’aquests als carnívors, alliberat per la respiració d’animals i plantes. Els cadàvers es descomponen per bacteris i fongs tornant al sòl.
Cicle del nitrogen. Les plantes l’obtenen del sòl a través de les arrels i els animals l’obtenen a partir d’elles. Els bacteris i els fongs descomponen els cadàvers i alliberen amoníac, uns altres el converteixen en nitrits, uns altres a nitrats, poden tornar a ser absorbits per plantes o tornar a l’atmosfera per bacteris desnitrificants. Els llamps poden tornar a convertir el nitrogen en nitrats.

Ecologia i ecosistema. La noció de competència pels recursos introduïda a l’Evolució de les Espècies de Darwin el 1859 du a estudiar les relacions dels organismes entre ells i amb l’ambient.
El botànic Eugen Warming veu com algunes plantes s’adapten a temperatures extremes. Eugene i Howard Odum identifiquen les interaccions entre espècies com a perjudicials o [col·laboratives]. Per tal de coexistir les espècies han de trobar un “nínxol” que encaixi en la cadena tròfica. Arthur Tansley aportarà una visió global veient que hi ha un flux d’energia que comença amb el sol [fotosíntesi] fins a la pèrdua de calor dels éssers vius.
Conservació. Es pren consciència que cal conservar la diversitat biològica, i es funda la IUCN i el WWF.

Aportació de la genètica a la classificació de la vida i evolució. Nova classificació. El 1960, quan es pot observar el nucli cel·lular dels eucariotes es proposa 4 regnes: Procariotes (sense nucli: bacteris, virus), Eucariotes (Protistes, plantes, animals). El 1969 Whittaher remarca que els fongs tenen un metabolisme diferent d’animals i plantes i els situa en un regne a part dels eucariotes, 5 regnes. El 1977 Woese distingeix entre bacteris i Arquebacteris, basant-se en RNA i el metabolisme (rebutjat per Lynn Margulis).

Conducta animal. Konrad Lorenz estudia aprenentatge adquirit en ocells i assenyala l’existència de la empremta, l’adquisició d’una conducta que té lloc a una edat determinada. Tinbergen, el ritual de festeig del peix espinós. Skinner, observa que un animal que havia accionat una palanca de menjar, era capaç de repetir-ho. Throndike ceria que així es podrien explicar la majoria de conductes d’animals que semblen intel·ligents, simplement la repetició del que s’ha trobat per atzar. Però Wolfang Köhler, estudiant ximpanzès en captivitat notarà que són capaços de solucionar problemes, és a dir que tenen un propòsit [una pregunta]. A partir de 1970, l’etologia considerarà també la genètica i l’ecologia.

  • 1902 Teoria cromosòmica de Sutton i Boven
  • 1905 William Bateson proposa el terme “genètica”.
  • 1910 Equacions de Lotka-Volterra per descriure les poblacions d’espècies predadors-presa.
  • 1910 Mereschkowski proposa per primer cop la teoria de la simbiosi  The Theory of Two Plasms as the Basis of Symbiogenesis, a New Study of the Origins of Organisms
  • 1910 Carrel fa cultius de cèl·lules embrionàries, els teixits poden sobreviure fora de l’organisme.
  • 1911 Morgan descobreix que els gens són als cromosomes.
  • 1913 Es funda la British Ecological Society sota de direcció de Arthur Tansley.
  • 1916 Lennart von Post estudia la disribució d’espècies vegetals mitjançant el pol·len.
  • 1918 Paul Jules Portier a Les Symbiotes afirma que els mitocondris es van originar per simbiosi.
  • 1920 Hans Winkler proposa el terme “genoma”
  • 1924 Oparin formula la hipòtesi sobre com s’haurien pogut ensamblar molècules orgàniques.
  • 1926 Vladimir Vernadski: “tota la matèria passa per cicles naturals” (La Biosfera).
  • 1930 Ernst Munch proposa la translocació per explicar el transport de nutrients a les plantes al floema.
  • 1930 El microscopi electrònic
  • 1933 Morgan. El paper dels cromosomes en l’herència
  • 1933 Severo Ochoa identifica el RNA, rebrà el Nobel el 1959.
  • 1935 Arthur Tansley proposa el terme “ecosistema”.
  • 1935 Danielli i Dawson indiquen que la membrana cel·lular oleica està recoberta de proteïnes. El 1972 Singer i Nicolson ho refinaran dient que estan intercalades.
  • 1937 Krebs mitocondries. Cicle.
  • 1939 Ruska observa un virus amb un microscopi electrònic
  • 1941 Herman Kalckar descobreix l’ATP com a molècula que transporta energia en les cèl·lules.
  • 1943 Oswald Avery demostra que el DNA conté els gens de les cèl·lules
  • 1945 Dorothy Hodgkin descobreix l’estructura de la penicilina.
  • 1948 Es funda la International Union fort the Conservation of Nature.
  • 1952 Experiment de Miller i Urey que simulen la terra prebiòtica i obtenen aminoàcids a partir de metà, amoníac, aigua i hidrogen sotmetent-lo a descàrregues elèctriques. Confirmen la hipòtesi d’Oparin i Haldane.
  • 1953 Watson i Crick expliquen l’estructura de la doble hèlix de DNA.
  • 1953 Frederick Sanger determina la seqüència d’aminoàcids de la insulina.
  • 1954 Andrew Huxley i Jean Hanson mostren que als músculs, els filaments de la proteïna actina llisquen sobre la miosina per contraure’l tot consumint energia ATP.
  • 1955 Joe Tin Hijo compta els cromosomes humans, 46 [2×23].
  • 1958 F.C. Stewart obté pastanagues a partir de les seves cèl·lules.
  • 1958 Joshua Lederberg descobreix que alguns bacteris poden intercanviar gens enviant-los en petits anells de DNA anomenats plàsmids.
  • 1959 Edelman i Porter descobreixen l’estructura de proteïnes dels anticossos.
  • 1961 Melvin Calvin rep el Nobel de química per les reaccions de la fotosíntesi.
  • 1961 Peter Scott funda el World Wildlife Fund.
  • 1965 Hayflick descobreix el creixement anormal de cèl·lules que poden dur al càncer.
  • 1967 Lynn Margulis, On the origin of mitosing cells. 1981  Symbiosis in Cell Evolution
  • 1967 Kornberg, Goulian i Sinsheimer sintetitzen la molècula del DNA.
  • lorenz, pavlov, conducta animal
  • 1970 S’identifiquen les bases del gen d’un virus
  • 1973 Herbert Boyer i Stanley Cohen tallen DNA de bacteris a lloc específics. I amb l’intercanvi de plàsmids, fan servir un altre enzim per unir fragments.
  • 1975 Miklos Udvardy actualitza els reialmes biogeogràfics de Wallace.
  • 1976 Dawkins gen egoista, EO Wilson societats formigues
  • 1977 Carl Woese proposa classificar els éssers vius en Bacteria, Archea i Eucaria. Es basa en la seqüència de mRNA.

 

  •  1979 James Lovelock. Gaia, la terra com un organisme que s’autoregula.
  • 1983 Sussex i Sadava sobre el floema.
  • 1990 Inici del projecte el Genoma humà.
  • 1995 Publicació del primer genoma d’un bacteri
  • 1996 Dolly, ovella clonada
  • 1998 Genoma d’un cuc Caenorhabtidis

S XXI

Tècniques

Aplicacions de clonació.  2008 clonació terapèutica per guarir el Parkinson a ratolins. Intents de clonar espècies en perill o fins i tot espècies desaparegudes com el mamut. Les promeses de teràpies basades en cèl·lules mare no s’han fet realitat. (Technology Review).

Genoma. Projecte de seqüenciar el DNA de totes les espècies (New Yorker)

CRISPR. Edició de cèl·lules somàtiques per eliminar malalties. L’aplicació en embrions que perpetuarien la mutació està prohibida perquè el risc de conseqüències no previstes és massa gran. No

  • 2000 Genoma de la mosca del vinagre
  • 2002 Primer virus artificial
  • 2006 Es completa el Genoma humà
  • 2012, Jennifer Doudna i Emmanuelle Charpentier fusionen dos mol·lècules de RNA i ho combinen amb Cas9 de manera que podran tallar el DNA per on es vulgui. El 2020 rebran el premi Nobel.
  • 2018 He Jiankui edita 7 embrions que després seran fecundats in vitro. Dos dels quals han progressat. Ha estat condemnat per la comunitat internacional. (New Yorker)
Posted on

Ciències de la vida. sXIX

Ciències de la Vida

Tècniques   |   Teoria cel·lular  |   Digestió    |    Anatomia comparada, Classificació, Inventari de la vida  |    Reialmes biogeogràfics   |    Teoria de l’evolució   |    Herència

Tècniques. El microscopi millora (Abbe 1878, amb Carl Zeiss), amb lents acromàtiques. Preparació de talls fins gràcies als micròtoms. Coloració de preparacions amb anilines que permet identificar diferents components orgànics, proteïnes, greixos o teixits nerviosos. Eines per micromanipulació, agulles i escalpels. Fotografia (1870) i cinema per enregistrar el moviment.
Apareixen els grans museus d’història natural, com els de París, Londres i New York [Viena]. Es creen parcs geològics, jardins i botànics i col·leccions d’herbaris. Apareixen les revistes especialitzades.

Teoria cel·lular. Bichat comença l’estudi dels teixits, la histologia, amb tècniques com la dissecació, maceració o cocció) i n’identifica 21, alguns especilitzats i també el teixit conjuntiu.
Schleiden (1804-1881), professor de Botànica a Jena, el 1838 conclou que tots els teixits de les plantes estan formats per cèl·lules i que l’embrió de la planta es desenvolupa a partir d’una sola cèl·lula. El 1839 Theodor Schwann (1810-1882), zoòleg a Berlin afirma el mateix pels animals. Col·laboren i encara no conceben la divisió per mitosi, així que pensen que les noves cèl·lules “cristalitzen” d’alguna manera en el material que hi ha entre elles. [això és el que deuria passar a l’origen de la vida ?]. El 1858 Rudof  Virchow i després Pasteur confirmaran que tota cèl·lula ve d’una altra cèl·lula i que no hi ha generació espontània. Les tècniques de coloració permetran visualitzar els cromosomes [quants augments?]. Fleming, Hertwig i Weisman observaran els processos de reproducció de cèl·lules de la mitosi i la meiosi. En la mitosi es duplica el material genètic i després es divideix el nucli i la cèl·lula. En la meiosi primer es donen dues cèl·lules amb la meitat de cromosomes, i després aquestes es tornen a dividir per donar 4 gàmetes haploides. (Reproducció). Dutrochet (1827) descobreix el paper de l’òsmosi a la membrana. 1877 Pfeffer sobre la permeabilitat cel·lular.  Van’t Hoff i Arrhenius n’enuncien les lleis (1884).

Microorganismes. Observats al sXVII per Leeuwenhoek, 1828 Ehrenberg els dóna nom. Ferdinand Cohn les classifica per la forma, bacils (bastonets), cocos (esferes), espirils (helicoïdals), vibrions (coma). 1870, Pasteur i Koch.  Algunes poden obtenir energia de minerals en un procés similar a la fotosíntesi (Vinogradski). Algunes aprofiten l’amoníac dels cossos en descomposició obtenint energia i fent nitrats que podran fer servir els vegetals. (Procariotes). [l’estudi dels virus requereix el microscopi electrònic]

Fisiologia animal
Digestió. [Com es transformen els aliments?] els sucres es dissolen directament, la amilanasa desfà el midó, Theodor Schwamm va veure que la mucosa gàstrica desfeia les proteïnes. Kühne els anomenarà enzims. Claude Benard troba que el pàncrees segrega sucs capaços d’actuar sobre tots els nutrients.  Poc a poc s’identifica què passa a cada etapa: boca, estómac, intestí prim, intestí gruixut. (Fisiologia animal). La glucosa és el combustible que circula per la sang i es crema als teixits. La combustió amb què havien especulat Lavoisier i Laplace, origen de la calor del cos, no té lloc als pulmons sinó als teixits.
Respiració. 1838 fermentació o respiració anaeròbica observada per Cagniard de la Tour.  Felix Hope-Seyler descobreix com l’oxígen és recollit per la sang. El 1897 Büchner troba que extractes de llevat (sense la cèl·lula sencera) també poden fer fermentar la glucosa, ho fan els enzims.
Músculs. Es contrauen per l’acció de dues proteïnes la miosina (Kühne 1864) i l’actina (Halliburton 1887).

Fisiologia vegetal. [fins ara es pensava que les plantes es nodrien només amb aigua i podien ser ajudades pels fems. Saussure farà una sèrie d’experiments, publicant-ne els detalls per tal que d’altres els puguin replicar. Fotosíntesi Priestley ja havia indicat que les plantes sanejaven aire enrarit per combustió, és a dir, descomponien el CO2 fixant el carbó i alliberant oxigen. Això es produïa a la llum del sol i no amb la calor. Saussure prova que el carboni de les plantes l’han obtingut de l’aire. Proposa que el nitrogen l’adquireixen del sòl i no de l’atmosfera. A la nit no hi ha un procés de fixació del carboni però sí respiració, idèntic al dels animals, una mena de combustió lenta a tots els teixits. S’investiga el paper dels fongs en la fermentació i es treuen extractes de llevat que poden fer el mateix, per exemple transformar el sucre en alcohol. Els anomenen zimasa o diastasa i se’n van descobrint: emulsina (Liebig 1937), Lipasa (Claude Bernard 1849), Sacarasa (Berthelot).
Transport. L’òsmosi pot explicar l’absorció d’aigua a les arrels, però l’ascensió de la sàvia pel xilema s’ha de deure a un altre fenomen; la capilaritat encara està poc estudiada. Garreu (1849) mostra que l’evaporació d’aigua a les fulles és proporcional al nombre d’estomes.  Strasburger 1891 mostrarà el paper de la capilaritat). El transport de nutrients pel floema no s’entendrà fins al s20)
Liebig mostrarà que l’humus i els fems no aporten altra cosa que minerals. Sachs i altres determinaran els que són essencials: nitrogen, fòsfor, sofre, calci, potassi i magnesi. A més tenen un paper en petites quantitats, el ferro, zenc, magnanesi, i boro. Juntament amb l’aigua, carboni i oxigen són els 13 elements que componen les plantes. Boussingault demostra que les plantes no obtenen nitrogen de l’aire, mentre que es troba un augment de nitrats, el nitrogen amoniacal del sòl s’ha oxidat. Julius von Sachs demostra que la producció de midó es deu a l’activitat clorofílica de la llum.

Regulació i conducta. Berthold observa que la castració dels galls en disminueix l’agressivitat (1849). Edward Sharpley-Schafer veu que el nivell de sucre de la sang està regulat per les hormones insulina i glucagón, segregats pel pàncrees. Douglas Spalding (1841-1877) estudia la conducta  dels animals, innata i adquirida i assenyala l’efecte Baldwin, quan la conducta adquirida és un avantatge per a la supervivència en l’evolució. Audubon a Amèrica, Hans Christian Mortensen i  Hans Christian Cornelius Mortensen que marquen els ocells amb anells, aporten coneixement sobre els patrons de migració. Nikolai Przhevalsky i Vladimir Kovshov ho fan pels mamífers a l’Àsia.  Es troba que hi ha un coneixement innat de les rutes que pot ser modificat amb l’aprenentatge. Cap el 1850 Helmholtz estudia el calor animal, transmissió de senyals pel sistema nerviós, i els sentits de l’oïda i la vista. El 1891 Pavlov comença els experiments de condicionament amb gossos. Karl Ludwig.

Anatomia comparada. Cuvier estudia fòssils i espècies vivents i creu poder arribar a formular lleis, fins al punt que a partir d’un sol os es pot reconstruir l’animal sencer. Comparant els òrgans, distingeix vertebrats, mol·luscs, articulats i radiats. Estableix el principi de les correlacions orgàniques. Segueix la recerca Geoffroy Saint-Hilaire que assenyala la importància de les connexions entre els òrgans a l’hora de trobar la mateixa organització bàsica en tots els vertebrats. Els alemanys  Kielmeyer, Oken, fan notar la semblança entre els estadis de desenvolupament de l’embrió i l’escala de les espècies [“l’ontogènia resumeix la filogènia”]. Meckel compara la placenta a les brànquies dels peixos. Richard Owen proposa la teoria teoria  vertebral del crani que després serà descartada per Th. Huxley que observa que en els embrions el crani es comença a formar abans que  front i mandíbula, nas i maxilar superior, cintura pectoral i occipital, parietals. Gegenbauer situarà l’anatomia comparada del punt de vista de l’evolució.
Classificació. Malgrat l’observació de microorganismes per Hooke (1665) i Leeuwenhoek (1674), Linneu (1735) no els esmenta i no és fins el 1866 que Haeckel proposa tres regnes: Protoctista, Plantae, Animalia.
Inventari de la vida. La classificació de les espècies que Linneu havia deixat en 4370 [animals], es transformarà a partir de Darwin i mirarà d’incorporar les troballes de l’anatomia comparada, l’embriologia i la paleontologia. S’incorporen els cucs plans, paràsits nematodes, tardígrads i s’amplia enormement el coneixement de mol·luscs i insectes. [Una estimació de chatGPT dóna 300m espècies de plantes i 400m espècies d’animals identificades.

Reialmes Biogeogràfics. Expedicions per estudiar la fauna marina [la fauna del fons del mar encara està pendent] Zoogreografia, per saber com estan distribuits els animals (Schmarda 1853), Wallace. Huxley proposa tres grans zones, Arctogea (paleàrtic, neàrtic, oriental i etiòpica), Neogea (neotropical) i Notogea (austràlia). Es plantegen preguntes sobre com és possible que hi hagi la mateixa fauna en regions separades. Alexander von Humboldt va observar que el clima determinava el tipus de vegetació encara que les espècies fossin molt diferents. Alfred Russell Wallace generalitza les regions a Philip Sclater havia identificat pels ocells i proposa els següents reialmes biogeogràfics: Neàrtic, Paleartic,  Etiopia (Afrotropic), oriental (Indomalaia), Austrià (Australàsia i oceania), i neotròpic. (ecoregions).  Haeckel introdueix el concepte d’ecologia i Spencer estudia l’evolució de les poblacions. La idea de la competència per uns recursos limitats serà fonamental en Darwin.

Teoria de l’evolució. [Les espècies, són fixes o canvien?]  Les troballes de fòssils que corresponen a espècies diferents de les actuals. Com que no creu en l’evolució Cuvier afirma que alguna catàstrofre les va fer desaparèixer.  Lamarck creu que els trets adquirits es poden transmetre, i així s’explicaria la diversitat d’espècies. Charles Darwin, tenint en compte Malthus i les observacions proposa a l’origen de les espècies de 1859, que es donen una diversitat de modificacions. Aquestes entren en competència i en sobreviu una.

Herència. Es creia, amb raó, que els individus hereten característiques dels pares. Però com? Per exemple creuant flors blanques i vermelles, se n’obtindrien de rosades? Els experiments de Mendel el 1866 amb pèsols al jardí del monestir on era abat, van dur-lo a la conclusió que les característiques del color, el que més endavant s’anomenaria gen, s’heretaven senceres, és a dir, o blanc o vermell. Una dominava sobre l’altra (gen recessiu). Aquest darrer podia quedar emmascarat fins a una propera generació.  Els seus resultats van ser redescoberts el 1902 per Hugo de Vries Carl Correns. Més endavant es localitzarà el suport dels trets hereditaris als gens dels cromosomes.

  • 1800s Bichat Traité des membranes.
  • 1801 Persoon classifica els bolets
  • 1804 NT Saussure estableix que la fotosíntesi és un procés químic. Recherches chimiques sur la végétation.
  • 1806 Lamarck. tableau du règne animal. 1815. Histoire naturelle des animaux sans vertèbres.
  • 1811 Christian Sprengel descobreix el paper dels insectes en la polinització.
  • 1817 Cuvier Le régne animal. Basant-se en l’anatomia comparada estableix quatre tipus fonamentals: vertebrats, mol·luscs, articulats i zoòfits.
  • 1818 Geoffroy saint Hilaire, Philosophie anatomique.
  • 1821 Fries. Systema mycologicum
  • 1822 Es troben ossos d’Iguanadon que suporten la hipòtesi d’extinció d’espècies. 1861 Descobriment de l’Archaeoteryx.
  • 1827 Dutrochet, òsmosi.
  • 1828 Christian Ehrenberg observa bacteris.
  • 1831 Borwn descriu el nucli cel·lular.
  • 1833 Müller, Handbuch der Physiologie des Menschen.
  • 1837 Karl von Baer. Sobre els embrions. Über Entwickelungsgeschichte der Thiere
  • 1838 Schleiden. estudi cèl·lula
  • 1839: Purkyně observà el citoplasma cel·lular.
  • 1842 Justus von Liebig estableix que el calor corporal es deu a processos químics.
  • 1847 Theodor Schwann 214 tot està format de cèlules.
  • 1848 Richard Owen. On the Archetype and Homologies of the vertebrate skeleton.
  • 1848s Helmholtz mesura la velocitat de transmissió d’un estímul nerviós. Estudis dels sentits, acústica i òptica.
  • 1849 Arnold Berthold observa que la castració dels galls fa que disminueixi l’agressivitat.
  • 1849 Garreu mostra que l’evaporació d’aigua a les fulles és proporcional al nombre d’estomes.
  • 1850 Claude Benard troba que el pàncrees segrega sucs que actuen sobre tots els nutrients. Aïlla el glucogen i estableix la funció del fetge.
  • 1851 Garreu i Mohl, per separat estableixen la respiració de les plantes com un procés separat, similar al dels animals, que fixa oxigen i allibera CO2.
  • 1851 Wilhem Hofmeister estudia l’alternança de generacions en el cicle reproductiu de les plantes.  (DK 152) Biologia vegetal (DK 154)
  • 1854s Pasteur estudia el llevat de la cervesa i el vi. Amb esterilització rigorosa prova que no hi ha  generació espontània. Ho aplicarà a las malalties contagioses com el carboncle i la rabia. 1864. Demostra que els microbis presents a l’aire fan fermentar els liquids. 1870 teoria microbiana juntament amb Robert Koch. 1879 vacuna contra el còlera. 1882 vacuna contra la tuberculosi
  • 1857 Kölliker identificà els mitocondris.
  • 1857 Kelulé proposa l’estructura dels àtoms de carboni.
  • 1858 Rudolf Virchov generalitza que tota cèl·lula, inclosos tumors i pus, ve d’una altra cèl·lula: Omnis cellula e cellula. Die Cellularpathologie.
  • 1859 Primera edició de L’origen de les espècies de Darwin. 1871 L’origen de l’home.
  • 1860 Boussingault, experiments sobre el procés de nitrificació de les plantes.
  • 1860. Wallace. The geographical distribution of animals.
  • 1862 Julius Sachs descobreix el paper de la llum solar. Lehrbuch der Botanik. Formula l’equació clàssica de la fotosíntesi: 6CO2+6H2O→C6H12O6+6O2.
  • 1864 Wilhem Kühne aïlla la miosina que actúa als músculs. 1878 denomina els  “enzims” que descomponen les proteïnes.
  • 1866 Haeckel introdueix el terme Oecologia per designar les relacions dels animals i plantes amb el seu ambient.
  • 1866. Gregor Mendel proposa que certes característiques s’hereten a través d’uns partícules que anomenarà gens.
  • 1867. Spencer, Principes of Biology, amb teories sobre la població d’animals segons la seva fertilitat.
  • 1869 Lechartier i Bellamy mostren que la fermentacio alcohòlica és un fenomen general, la glucòlisi anaeròbia (en absència d’oxígen).
  • 1870 Carl Gegenbauer. Grunzüge der vergleichenden Anatomie.
  • 1874 Johann Lieberkühn troba unes fisures a l’intestí que alliberen més enzims.
  • 1875 Strasburger. Divisió cel·lular i cromosomes a les plantes.
  • 1876 Hertwig estudia la reproducció d’eriçons de mar, la fecundació de l’òvul per l’espermatozou i dedueix que el material cel·lular s’havia de dividir.
  • 1877 Pfeffer Osmotische Untersuchungen.
  • 1879 Fleming. Divisió cel·lular i cromosomes als animals. Un tint d’anilina es fixa al material àcid de la cèl·lula i l’anomena cromatina. Va poder observar com en la divisió cel·lular, la mitosi, aquest es duplicava.
  • 1880 Vinogradski descobreix la quimiosintesi, procés pels quals alguns bacteris poden sintetitzar components orgànics a partir de CO2 o metà fent servir l’oxidació de compostos inorgànics com sulfit d’hidrogen, o ions de ferro. Hi ha les Gammaproteobacteria que oxiden sulfurs, les Campylobacterota, les Aquificota, archea que es basen en metà, o les neutrofíliques que oxiden el ferro. Va inventar una columna amb fang, aigua i cel·lulosa per  conrear diferents tipus de bacteris. El 1890 descobreix bacteris que intervenen en la nitrificació.
  • 1883 August Weissman detallarà les dues fases de la meiosi, fins a obtenir 4 gàmetes.  Proposa que els trets hereditaris es transmeten només a través de les cèl·lules sexuals i no les somàtiques. Estudiant l’herència, talla la cua a generacions de rates per demostrar que les característiques adquirides no s’heretaven. Descobrí que les cèl·lules actuals comparteixen una semblança estructural i molecular amb cèl·lules de temps remots.
  • 1883 Andreas Schimper observa que la divisió de cloroplasts a les plantes s’assembla  a la que duen a terme els cianobacteris i suggereix que les palntes es van originar per la unió simbiòtica de dos organismes.
  • 1884. Tinció de Gram, en les preparacions per al microscopi.
  • 1884 Van’t Hoff i Arrhenius formulen les lleis d l’òsmosi.
  • 1886. Mercllin Berthelot descobreix com el nitrogen és fixat per bacteris.
  • 1887 Halliburton aïlla la proteïna muscular actina.
  • 1888 Waldeyer-Hartz  estudia els filaments de cromatina de Fleming i els anomena “cromosomes”.
  • 1891 Strasburger, transport per capilaritat al xilema.
  • 1891 Pavlov comença els seus experiments sobre fisiologia de la digestió i condicionament a l’institut de medecina experimental de Sant Petersburg.
  • 1891 Hans Driesch descobreix que les cèl·lules dels embrions d’eriçons de mar poden generar qualsevol altra cèl·lula del cos: cèl·lules mare.
  • 1898 Martinus Beijerinck observa el virus del tabac.
Posted on

Ciències de la vida segles XVII i XVIII

Estudiar  la vida

SEGLE XVII

L’enciclopèdia d’Aldrovandi publicada el 1616 encara és bàsicament un recull del que s’ha escrit sobre els animals, no conté observacions pròpiament dites. La classificació distingeix entre: (1) Animals de sang vermella (vertebrats): quadrúpedes vivípars, ovípars, aus, peixos i cetacis, serps i dracs (éssers fabulosos. (2) Tous (llimacs, pops i calamars), testacis (caragols i petxines), crustacis, insectes (que inclou també els cucs de terra [semblança erugues i cucs?], zoòfits (animals que Aristòtil tampoc havia pogut classificar, anèmones de mar, holotúries. Tampoc presenta avenços la Historia Naturalis de Jonston. Els anatomistes de formació mèdica estudien els músculs i sistema digestiu, limitant als vertebrats, majoritàriament, i posen les bases per una anatomia comparada.

 

El microscopi. El 1590 Hans i Zachaias Janssen construeixen el primer microscopi compost. .Robert Hooke amb la seva Micrographia (1665) mostra per primer cop les potes d’una mosca i les ales dels insectes. Observa cèl·lules de suro, 40 μm. Malpighi estudia l’anatomia dels invertebrats. Leeuwenhoek construeix un microscopi millorat. Observa els microorganismes d’una bassa, els espermatozous, pugons, cloroplasts de 60 μm i potser bacteris de 2 μm. Jan Swammerdam avançarà en l’anatomia dels invertebrats. [ aquest avenç encara no arriba a concebre els organismes com a conjunt de teixits formats per cèl·lules.]. Claude Perrault comença a examinar els vegetals. (Vídeos A journey to the microcosmos)

Fisiologia. Treball pioner de Van Helmont sobre la digestió. Harvey descriu la circulació de la sang en els dos sentits, venes i artèries. Els vasos limfàtics. El moviment muscular i el sistema nerviós. Descartes i la glàndula Pineal.

Preguntes. Els animals, tenen ànima o són màquines? Descartes tenia el model dualista amb la connexió a la glàndula pineal. El progrés en la construcció de màquines  com rellotges permet imaginar els animals com a mecanismes complicats. S’hi oposarà Willis (1672 De anima brutorum)

  • 1605 Michal Sedziwoj suggereix que a l’aie hi ha un “elixir de vida”.
  • 1623 Gaspard Bauhin (1560-1620), metge i anatomista suís descriu unes 6000 espècies a la seva obra Pinax Theatri Botanica. Anticipa Linneu en fer servir una nomenclatura binomial.
  • 1627 Francis Bacon investiga sobre el paper dels nutrients i l’aigua en el creixement de les plantes. Sylva Sylvarum.
  • 1628 Harvey. Exercitationes anatomicae de motu cordis et sanguinis. sobre la circulació de la sang. 1651, que les cries dels animals es desenrrotllen a partir d’ous.
  • 1644 Van Helmont, estudia diferents ciències i medecina. Va ser un pioner de la química, procedent de l’alquímia que va introduir el terme “gas”, identificant el diòxid de carboni. Va estudiar la digestió assimilant-la a quelcom semblant a la fermentació més que no pas a una “cocció” o “agitació mecànica”. Fa un experiment amb un salze, mesurant la seva alçada, el seu pes, el de la terra i l’aigua. En 5 anys l’arbre va guanyar 74kg mentre que la terra era pràcticament la mateixa, 57 grams menys. D’aquí que el guany havia de venir de l’aigua (1648).
  • 1653 Thomas Bartholin, Vasa lymphatica. Vasos que recullen fluids als intersticis de les cèl·lules i els retornen a les venes. Més endavant es descobrirà el paper que tenen de distribució de limfòcits del sistema immune.
  • 1658 Jan Swammerda observa els glòbuls rojos al microscopi.
  • 1665 Robert Hooke. Micrographia. Observant el suro introdueix per primer cop el terme “cèl·lula”.
  • 1666. Marcello Malpighi estudià medecina i filosofia a Bologna i serà professor a la Universitat de Pisa. Anatome Plantarum, De viscerum structura exercitatio, De pulmonis epistolae, De polypo cordis. Identifica dos moviments de la sàvia de les arrels cap amunt i de les fulles cap avall. Observació dels estomes. Vasos espirals que compra, erròniament, amb la tràquea dels animals. [anticipa que els éssers vius estan formats per cèl·lules?]. 1671 Anatomia Plantarum.
  • 1669 Nicolas Steno proposa que els fòssils són restes d’animals extingits.
  • 1670. Thomas Willis. De Motu musculari. Distingeix entre els moviments voluntaris i els reflexes.
  • 1674. Leeuwenhoek descriu Infusoria (protistes), bacteria (obtingudes en general de la saliva humana), 1677 la vacuola als espermatozous, 1682 les fibres musculars. És el primer a tenyir les preparacions. [PDF Opera Omnia]
  • 1679. Abat Mariote, científic que formulà independentment la llei de Boyle, observà la nutrició de minerals i l’ascensió de la sàvia a les plantes que es compara a la circulació de la sang en els animals.
  • 1682. Grew. The anatomy of plants.
  • 1694 Rudolf Camerarius, professor de medecina i director dels jardins botànics a Tübingen descobreix la reproducció sexual de les flors tallant els estams: De sexu plantarum epistola (1694). Quan assenyala que el pol·len és transportat pel vent cita Virgili que a les Geòrgiques deis que algunes eugues eren fecundades pel vent de l’oest. [ això revela com va costar d’arribar a tenir clars els detalls de la reproducció]
  • 1686-1704. John Rey. Historia Plantarum on descriu  18699 espècies. [no totes serien acceptades com a espècies diferents avui] Introdueix la idea que cal indicar la comunitat a la qual pertany l’espècie vegetal. El 1710 es publicarà pòstumament The History of Insects.

SEGLE XVIII

D’on ve la diversitat d’espècies?
Fins aleshores era una creença comuna que en les espècies inferiors, la vida podia aparèixer de qualsevol cosa, com una humitat. I en les superiors, que es podien creuar totes. Poc a poc amb Ray i Linneu s’imposa el fixisme, alhora que s’admet que algunes espècies puguin modificar-se. Buffon considera els canvis deguts al clima (exterior), aliment (interior) i la domesticació. Així creu que les 200 espècies de quadrúpedes descrites es podrien agrupar en 38 tipus originals. L’avi de Darwin considerava que totes les formes de vida es remuntarien a un filament orgànic primordial a partir del qual haurien anat evolucionant els altres.

Com s’origina el nou ésser? És que hi ha un organisme en miniatura a l’espermatozou, o a l’òvul (germen)? o és que l’organisme es va desenrotllant progressivament (epigenetistes)? No hi havia una noció de com es poden barrejar o unir esperma i òvul per donar lloc a un embrió. Wolf demostrarà la hipòtesi epigenetista.

Generació espontània, hi ha animàlculs arreu? Si posem matèria orgànica en un pot, aviat s’enterbolirà i al microscopi es podran veure microorganismes. Buffon creu que hi ha per tot arreu unes molècules orgàniques que poden donar lloc a la vida en qualsevol moment. Un experiment de posar en un pot amb suc de carn i mirar d’esterilitzar-lo també va donar lloc a gèrmens (Needham 1745), per Spallanzani ho farà de manera més estricta, i no apareixen.

FISIOLOGIA ANIMAL. Respiració. Lavoisier fa experiments amb conillets d’índies mesurant el calor que desprenen (en un calorímetre de gel). Dirà que la “màquina animal” és regulada per la respiració, que consumeix hidrogen i carboni i subministra calor, la transpiració, que ajusta la calor, i la digestió, que retorna a la sang el que perd en respirar.  L’alliberament de calor tindria lloc als pulmons.  Spallanzani apuntava que tenia lloc a tots els teixits. Quant a la digestió Réaumur va fer experiments amb ocells i mamífers arribant a la conclusió que era mecànica en els granívors i química en els carnívors; no hi havia putrefacció.  Spallanzani va fer més experiments. Per obtenir mostra dels sucs gàstrics els feia ingerir petites esponges que recuperava fent-los vomitar o obrint-los. Encara no es va identificar el caràcter àcid del suc gàstric. Es formulen diverses teories inspirades en ebullició i explosió per explicar la contracció dels músculs. Boorhaave especulava els nervis eren com un tub que enviava pressió als músculs [model hidràulic]. Haller troba que els músculs tenen la propietat “d’irritabilitat” que conserven just després d’extirpar-se encara que no estiguin connectats als nervis. [ alguns invertebrats tenen fibres estriades com els vertebrats però hi ha diferències, en alguns sobretot en no estar lligats a una estructura d’esquelet sinó en molts cassos a una closca externa, [mentre que cargols i pops no tenen extremitats amb articulacions, insectes i crustacis, sí]]. Sistema nerviós. Els moviments reflexos (esternut, contracció de la pupil·la) tindrien lloc sense necessitar un senyal del cervell però en canvi requereixen la medula espinal tal com es veu amb granotes decapitades. Whytt, Unzer i Prochaska proposen teories que, sense tornar a l’animisme, refusen el mecanicisme de Descartes [hi ha sistemes físics que no són engranatges i molles]. Amb el descobriment de l’electricitat Galvani farà el primer experiment d’excitar una pota de granota.

La zoologia avança amb el microscopi, les col·leccions i les edicions il·lustrades com les de Maria Sibylla Merian (que inspiraria l’interès per les papallones a Nabokov), Lyonet, Frisch, Roesel von Rosenhof. Les col·leccions particulars creixen. S’amplien els dominis coneguts amb expedicions a Sibèria i Àsia Central, organitzades per Caterina la Gran, Islàndia (Dinamarca), i el Pacífic (James Cook). Linneu classifica els animals coneguts. Apareixen les Faunes, que descriuen els animals d’una regió determinada. Buffon compara les faunes del Vell i Nou món. Gràcies al microscopi es va completant l’inventari: protozous, celenterats (es descobreix la naturalesa animal dels pòlips), cucs intestinals, rotífers, briozous i braquiòpodes, mol·luscs, insectes (Réumur).

Classificació de les plantes. El 1690 Paul Herman havia distingit entre plantes amb llavors contingudes en un receptacle (angiospermes), i plantes amb llavors nues. El sistema de Linneu, reconegut per ell mateix com a artificial, es basava en el nombre d’estams, i tipus de flors. Això donava lloc a 24 classes dividides en diferents ordres. A França serà important el treball de Jussieu al Jardin du Roi. Adanson voldrà tenir en compte tots els aspectes i no tan sols els de reproducció. Aquest projecte només es completarà amb la genètica al s21. Igual que amb els animals, es compilen “flores” de regions determinades. El 1748 La Mettrie publica L’homme Plante, on identifica les grans funcions de tots els éssers vius: nutrició, respiració i generació. Els tres grans temes de recerca eren la circulació de la sàvia (Hale), els intercanvis de gas (Ingenhousz)[llum i fotosíntesi] i els moviments dels vegetals, les flors que s’obren i tanquen [ Rilke  Sonets a orfeu 2.V], les fulles que s’orienten.

Reproducció de les plantes. Es consolida la idea de la reproducció sexual, amb els òrgans masculins, els estams i el femení, el pistil. Sprengel trobarà el paper dels insectes a l’hora de propagar el pol·len. Els fruits, a més de contenir reserves per la planta són ingerits per animals que els escampen. Hedwig descobreix el cicle reproductor de les molses, amb alternança de generacions. Hofmeister al s19 comprendrà que sempre hi ha una alternança de generacions, en molses i falgueres en organismes diferents, i en les plantes amb flor els gametòfits viuen sobre l’esporòfit.

Fisiologia vegetal. Bacon i Van Helmont havien establert que les plantes absorbien aigua. Hales (1727) observa que l’aigua s’evapora a les fulles i és substituïda per la que s’absorbeix del terra.  Ingenhousz que les plantes necessiten llum, aigua i diòxid de carboni. (No serà fins el 1804 que Saussure descriurà la fotosíntesi i el 1961 Melvin Calvin el detall de la reacció química. El 1930 E.Münch proposarà la translocació pel transport de nutrients a través del floema).

[Notem que al s18 es comencen a publicar les obres  en francès o anglès, en lloc del llatí.]

  • 1727 Hales. Vegetable staticks. Mesura i compara la quantitat d’aigua absorbida per les arrels amb la que alliberen les fulles, i ho compara amb el que passa amb tubs capil·lars. 1733 Hemostaticks sobre transport de nutrients en els animals.
  • 1734-1742, Réaumur. Memoires pour servir a l’Histoire des insectes, 6 vols, descrivint-ne l’anatomia, fisiologia i conducta.
  • 1735 Linneu, que ja des de petit col·leccionava plantes, es farà metge i al Systema Naturae proposa una classificació jeràrquica de tota la natura en cinc nivells: regne, classe, ordre, família, Gènere i espècie. 1753 Species Plantarum. 1758 estén la nomenclatura binomial a totes les espècies.
  • 1740. Charles Bonnet descobreix la partenogènesi en pugons.
  • 1745 Needham descriu la presència d’animàculs o infusoris.
  • 1749 a 1783 Buffon. Théorie de la Terre (1749), Histoire naturelle de l’homme (1749), Histoire naturelle générale et particullière avec la description du Cabinet du Roi (44 volums). Histoire des oiseaux en 9 vols (1770-1783), Histoire des quadrupèdes (1755-1767). Matemàtic i després intendent du Jardin du Roi. A Montbard feia experiments per determinar si es podien creuar gossos i llops, o llebre i conill, per afinar el concepte d’espècie. Va assenyalar les diferències entre les faunes del vell i nou continent i que hi havia espècies que s’havien perdut.
  • 1749 Kew Botanical Garden
  • 1752 Réaumur, Sur la digestion des oiseaux.
  • 1759 Caspar Friedrich Wolf, Theoria Generationis. Estudia el desenvolupament d’un pollastre al microscopi i demostra que els òrgans no estaven preformats d’acord amb la hipòtesi epigenetista. Però no es troba una explicació de com apareix un organisme determinat a partir d’un embrió aparentment indeferenciat [ encara avui no ho sabem explicar del tot].
  • 1763. Michel Adanson. Familles des plantes.
  • 1768. Spallanzani observa que els ous de les granotes requereixen l’esperma per donar lloc a embrions (fecundació externa).  Aconseguirà fecundar artificialment una gossa. Abans Jacobi havia fent el mateix amb peixos. 1783 Demostra que els sucs gàstrics dissolen la carn.
  • 1770 Lavoisier planteja que els aliments alliberen calor en el cos com si fos una combustió.  1777. Memoire sur les changements que le sang eprouve dans les poumons et sur le mécanisme de la respiration. 1798 Sur la respiration des animaux.
  • 1779. Jan Ingenhousz. Experiments Upon vegetables. Seguint a Lavoisier, mostra que les plantes emeten oxígen de dia, quan estan a la llum, i gas carbònic a la nit. I que obtenen tot el carboni de l’atmosfera.
  • 1782 Senebier. Memoires physico-chimiques sur l’influence de la lumière solaire fa experiments amb llum artificial i veu que el carboni també és absorbit per les arrels,
  • 1782 Johann Hedwig estudia el cicle reproductor de les molses i les falgueres.
  • 1783 El metge i anatomista John Hunter va arribar a tenir 14.000 espècimens d’animals. Va establir que els animals de sang calenta mantenien la temperatura constant.
  • 1789 Gilbert White. The Natural History and Antiquities of Selborne . Descriu les plantes i animals a Selborne i les seves interaccions, anticipant l’ecologia. Assenyala el paper dels cucs de terra a l’hora de mantenir un terra sa.
  • .1791 Galvani. De viribus electricitatis in motu musculari commentarius.
  • 1793 El jardin i cabinet du Roi es converteixen en el Múseum d’Histoire Naturelle
  • 1793. Sprengel. Das endeckte Geheimnis der Natur. Estudia fins a 1000 tipus de pol·len i du a terme 500 hibridacions en 138 espècies.
  • 1796 Jean Senebier demostra que les plante absorbeixen CO2 inorgànic.

 

Posted on

Bucòlica IX. Virgili.

Virgili

LÍCIDAS: Ah!, és possible concebre un crim tan gran? Ah!, Menalcas, les consolacions dels teus versos, ¿ens haurien pogut ésser preses juntament amb tu? ¿Qui hauria cantat les Nimfes? ¿Qui hauria sembrat la terra d’herba florida i cobert les fonts d’una ombra verdejant? O, ¿qui hauria compost aquells versos que vaig sentir l’altre dia, sense tu saber-ho, quan te n’anaves a veure Amarillis, la nostra estimada? Titir, fins que jo torni-no vaig pas gaire lluny-peix les cabres; després de la pastura, mena-les a beure, Titir, i, mentre les menis, guarda’t de trobar-te amb el boc-escomet amb els corns-, vigila!”.

L. Heu, cadit in quemquam tantum scelus? Heu, tua nobis
paene simul tecum solatia rapta, Menalca?
quis caneret nymphas; quis humum florentibus herbis
spargeret, aut viridi fontes induceret umbra?
vel quae sublegi tacitus tibi carmina nuper,
cum te ad delicias ferres, Amaryllida, nostras?
Tityre, dum redeo—brevis est via—pasce capellas,
et potum pastas age, Tityre, et inter agendum
occursare capro, cornu ferit ille, caveto.

Versió de Miquel Dolç
Ai las! ¿Pot concebre ningú un crim com aquest? Ai las! Les consolacions que et devem, ¿haurien pogut ésser-nos arrabassades amb tu, Menalcas?Aleshores, ¿qui hauria cantat les Nimfes? ¿Qui hauria escampat per terra les herbes florides o cobricelat les fonts d’una ombra verdejant? ¿Quin altre hauria compost aquells versos que et vaig replegar l’altre dia, sense dir-te res, quan anaves prop d’Amaril·lis, la nostra delícia? “Títir, fins al meu retorn -no vaig gens lluny- pastura les meves cabres i, una vegada sadolles, mena-les a beure, Títir; però quan les menis, mira de no trobar el boc: fereix amb les banyes, para compte!

Posted on

Bardo Thodol

Conegut també com a “El llibre tibetà dels morts” , és un conjunt d’instruccions a tenir en compte abans o just després de morir, pre evitar tornar a entrar en el seguit infinit de reencarnacions de vids de patiment, el samsara. Hauria estat escrit pel lama Padmasambhava al segle viii i després amagat per tal que fos descobert en el futur.

Les descripcions de les visions i presències de deïtats són d’una imaginació desbordant. La seva complexitat de detall demana l’ajuda de ser visualitzat com edificis i entitats en l’espai, un mandala.

  • 1. Natural Liberation of the Nature of Mind: The Four-session Yoga of the Preliminary Practice.
    Trobar refugi en certes meditacions. Mandala del mont Meru

  • 2 A Prayer for Union with the Spiritual Teacher, [entitled] Natural Liberation, without Renunciation of the Three Poisons.
  • 3 Root Verses Of The Six Intermediate States.
    According to this cycle of teachings, the circle of birth and death can be seen as being composed of six intermediate states. These six modalities of existence: our waking living state, dreaming, meditation, the time of death, and the two successive phases of the after-death state.
  • 4. The Introduction to Awareness: Natural Liberation through Naked Perception
    Just like the nucleus of the sun, which is itself naturally originating. Look at your own mind to see whether it is like that or not!
    Be certain that all that appears is naturally manifest [in the mind], Like the images in a mirror which [also] appear naturally. Look at your own mind to see whether it is like that or not! Be certain that all characteristics are liberated right where they are, Like the clouds of the atmosphere, naturally originating and naturally dissolving. Look at your own mind to see whether it is like that or not!
    If, upon looking outwards towards the external expanse of the sky, There are no projections emanated by the mind, And if, on looking inwards at one’s own mind, There is no projectionist who projects [thoughts] by thinking them, Then, one’s own mind, completely free from conceptual projections, will become luminously clear. [This] intrinsic awareness, [union of] inner radiance and emptiness, is the Buddha-body of Reality, [Appearing] like [the illumining effect of] a sunrise on a clear and cloudless sky,. It is clearly knowable, despite its lack of specific shape or form.
    Now follows the esoteric instruction which reveals the three times to be one: Abandon your notions of the past, without attributing a temporal sequence! Cut off your mental associations regarding the future, without anticipation!
    There is no duality between the object viewed and the observer. Without focusing on the view, search for the observer! Though one searches for this observer, none will be found.
    There is no duality between the object of meditation and the meditator. Without meditating on the object of meditation, search for the meditator! Though one searches for this meditator, none will be found.
    There is no duality between the action and the actor. Without focusing on the action, search for the actor! Though one searches for this actor, none will be found.
  • 5. The Spiritual Practice entitled Natural Liberation of Habitual Tendencies
    [Visualització de deïtats que bloquegen les tendències naturals que ens fan seguir en el cicle]
    This divine assembly of the awareness holders will emerge from the throat [centre], And fill the space before us. Amidst a plethora of musical sounds they will manifest in myriad dancing postures, Pounding and vibrating throughout all world-systems, [And generating] a vibrant beaming path of light, Indicative of spontaneously arising pristine cognition. [ fa pensar en les assemblees beatífiques del cel de Dante ]
    In the central channel branch of the skull, within one’s brain, Amidst an expanse of light, composed of naming seminal points of rainbow-light, [Stands] Samantabhadra in the form of Mahottara Heruka. He has three faces: brown, white and red; and six arms: The three right arms brandish a vajra, a khatvariga, and a small drum, And the left hold a bell, a blood-filled skull, and a noose of entrails. Mahottara Heruka is joyously and indivisibly embraced by Krodhesvari. May these two, the central male and female consorts, guide all beings [to liberation]! OM. [ és com un rosari per anar recorrent deïtats de memòria, però molt més acolorit!]
  • 6 Natural Liberation of Negativity and Obscuration through [Enactment of] the Hundredfold Homage to the Sacred Enlightened Families.
    I bow down to Krodhesvari, wrathful Queen of [Reality’s] Expanse, Dark blue, holding a vajra, Offering a blood-filled skull to her consort’s mouth, She joyously embraces him, in supreme bliss.
    I bow down to PukkasI of the south-eastern direction, Acting on behalf of living beings as one of the Matarah, Wrathful, red-yellow, and aloof on her throne of human corpses, [Clutching and] devouring entrails To draw [sentient beings] free from the dissonant realms.
    I bow down to Candall of the north-western direction, Acting on behalf of living beings as one of the Matarah, Wrathful, pale yellow, and aloof on her throne of human corpses, Tearing apart the head and body of a bloated corpse To sever erroneous thoughts [at their roots].

  • 7 Natural Liberation through Acts of Confession
    From beginningless time, without end, I have roamed throughout cyclic existence – Led astray by the momentum of my mistaken past actions and improper past behaviour, 1 have mistaken the path and become lost on the path. I regret with powerful remorse the negative past actions I have committed, of any kind. Drawn by the momentum of momentary yet violently resonant past acts, I have sunk into this ocean of suffering, the sea of cyclic existence. The fires of blazing hatred have unabatingly seared my mind, The dense darkness of delusion has blinded my discriminative awareness, The ocean coasts of desire have drowned my consciousness, The mountain of fierce pride has entombed me in the lower existences, The cruel whirlwind of envy has sucked me into these turning worlds, Where, entwined by the tight knot of egocentricity, I have fallen into the pit of desire, this chasm of blazing fires. Unbearably brutal misery has poured down on me like heavy rain. [Damaged] by such extreme and unbearable suffering, [Seared] by the blazing ferocious fires of my negative past actions, The shoots of my consciousness and sense faculties have been blunted. If my body, this illusory aggregate, can no longer withstand [all this pain], How can you bear [to witness] this, O Compassionate Lord of Loving Kindness?21 Obscured fool [that I am, burdened by] the most negative, evil past acts, Propelled by the momentum of these past actions, I have taken birth as the personification of rampant egohood within this world-system of desire. I regret having taken such birth, and am dismayed by my past acts! Yet, regardless of my regret and my dismay, past actions cannot be re-made. The momentum of past actions is as strong as a river’s inexorable flow, So how can the mighty river of past actions be reversed in a mere moment! All that ripens is born from one’s own past actions, And I am one who has been swept along by the violent whirlwind of my past actions, And accordingly have roamed over countless past aeons, Lost within the dark prisons of cyclic existence. O Lord of Loving Kindness, through the blessing of your compassion, Purify the obscurations [generated by] my past actions and dissonant mental states, And secure me in the presence of your mother-like loving kindness!
    [totes les vides viscudes, quànta carn i sang acumularien][quàntes accions absurdes] During countless births in countless aeons, That if our flesh and bones were to be collected together, Their accumulated mass would fill this world, And if our pus and blood were to be collected together, Their accumulated mass would fill a vast ocean, And if the residue of our past actions were to be collected together, Their extent would be beyond conception and inexpressible. Though I have continued endlessly in a cycle of births and deaths, Throughout the three world-systems, The actions that I have committed have been pointless and unproductive. Yet, from amongst all these many countless births, The actions committed in the course of just a single lifetime Could have been worthwhile if only I had trained well, Pursued the path of unsurpassed enlightenment, And thus attained the genuine final nirvana.
    But, swayed by the virulence of past actions and the great potency of dissonant mental states, I have assumed bodies, these networks of flesh and blood, and roamed throughout cyclic existence, Thrust into [a succession of] prison-like existences, Where the suffering is hard to bear. All my transgressions, resonant with such unbearably intense suffering, Have been born out of my own past actions. Please, through your great compassion, shatter the momentum of [these] past actions, And reverse the vital energy of past actions, [generated by] dissonant mental states! When, overpowered by the influence of perverse past actions [rooted in] fundamental ignorance, I wander perpetually within the darkness of unknowing, Why do you not release me, [suffusing me] with the lamplight of your pristine cognition? When I can no longer bear the continuing fruition of my transgressions and past actions, Why do you not embrace me with the enlightened activity of your great compassion? When I fall into the abyss of error, Why do you not catch me in the palm of your swift compassion? When I am afflicted by the irresistible diseases of the three poisons, Why do you not cure me with the medicine of your compassionate skilful means? When the fires of my suffering – the continuing maturation of my own past actions – blaze, Why do you not release a compassionate shower of cooling rains? When I sink into the swamp of suffering in cyclic existence, Why do you not draw me up with the hook of compassionate skilful means? Were I to attain the resultant [states of enlightenment], By training, again and again, in the three world-systems of cyclic existence, What need would there be for your sublime compassion then? Given that this [release] would be the potent inheritance of my [positive] past actions, Would there be anyone to whom I would need to express my gratitude? [But], O spiritual warrior, you who are endowed with the power of compassion, Since the momentum of my [negative] past actions is so potent, Do not be ineffective! Do not be indifferent! Do not be inactive! From your heart, O compassionate conquering deity, gaze upon me now! Draw me up from the swamp of cyclic existence! Lead me swiftly to the supreme level of the three buddha-bodies.
  • 8 Natural Liberation through Recognition of the Visual Indications and Signs of Death [observar els indicis de la pròxima mort per estar preparat].Indicacions de quina mena de reencarnació tindrà.
    [when dying] the right hand quivers, one talks nonsensically, And bodily warmth recedes from under the right armpit, [This indicates that] one will be born as an antigod. If nasal mucous and vital wind flow through the left nostril, And bodily warmth recedes from the left eye, [This indicates that] one will be born as a human being. If animal sounds are emitted from the mouth, urine is secreted from the urethra, And bodily warmth recedes from the genitals, [This indicates that] one will be born as an animal. If the skin turns yellowish and lustreless, And there is salivation, accompanied by sensations of hunger, While reproductive fluid is secreted, [This indicates that] one will be reborn as an anguished spirit. If the right leg shakes, defecation takes place, Anger is felt, and bodily warmth recedes from the soles of the feet, It is said that this person will be born in the hells. If one experiences intense pride, bodily warmth recedes from the ears, And consciousness is emitted via the ears, [This indicates that] one will be born as a yaksa.46 If good circumstances prevail [at the time of death], And if there is minimal impairment of the vital organs, and clear mindfulness, And if one’s spiritual teacher and fellow practitioners gather together, with an inspired perspective, And if serum and other signs appear at the crown of the head, And consciousness is transferred from the crown of the head, Then, it is said that one will achieve liberation, or take birth among the higher realms.47 Therefore, it is most important [to create] the right circumstances at the time of death. Furthermore, there are indications and signs of a higher or lower rebirth That arise after the death of a sentient being. These relate to changes occurring in the sky, which should be examined over [an appropriate] number of days: If the sky turns dark brown, or vaporous [clouds] well up, Or if there are winds, chilling breezes, blizzards and so forth, All these are indications that the [deceased] will be born among the hell realms. If a lustreless mist hangs in the sky, and the sun and moon fade, If there is no wind or breeze, and the sun is obscured, Or if there are traces of rain, or else if it rains in the evening, All these are indications that the [deceased] will be born among the realms of anguished spirits. If the sky turns brownish, and there is unbroken black cloud, Or if there is a mist and an unpleasantly brown sky, All these are indications that the [deceased] will be born among the animal realms. If the clouds in the sky turn yellowish black and assume terrifying forms, And hurtle fiercely back and forth, driven by the wind, Or if there is thunder and lightning, and the sun and moon become invisible, All these are indications that the [deceased] will be born among the antigod realms. If the sky is bright and the sun and moon are clearly visible, [Or the atmosphere is] utterly clear, without wind or breeze, All these are indications that the [deceased] will be born among the god realms. If the sky is bright and clear, and fine white silken clouds appear, Or if the sun and moon are encircled by aureoles of light, All these are the indications that the [deceased] will be born among the human realms.
  • 9 Natural Liberation of Fear through the Ritual Deception of Death
  • 10 Consciousness Transference: Natural Liberation through Recollection [coses a tenir en compte en el moment de la transició, visualitzar llums, apretar el cul]
    Then, sitting on a comfortable seat in the posture of the bodhisattvas, one should, in the following manner, close the orifices [of the body which lead to rebirth] within cyclic existence: The body should be upright and erect. The hands should cover the knees, forming the earth-touching gesture,10 and the shoulders should be drawn upwards. Then, in one’s own heart one should visualise an azure blue syllable hum, blazing with light, from which a single syllable hum breaks away and descends to the rectum, precisely blocking the orifice through which the hells are entered.
    Furthermore, if consciousness is transferred through the pathway of the eyes, [it is said that] one will be born as a universal monarch, and if it is transferred through the left nostril, one will obtain an unimpaired human body. These are the three optimum apertures [associated with those of superior capacity]. One will, however, be born as a yaksa if [consciousness is transferred] through the right nostril, or as a god of the world-system of form if [it is transferred] through the ears, and as a god of the world-system of desire if [it is transferred] through the navel. These are the three medial apertures [associated with those of average capacity]. Lastly, one will be born as an animal if [it is transferred] through the urethra, as a anguished spirit if [it is transferred] through the sexual passage,29 and as a hell being if it is transferred through the rectum. These are the three inferior apertures [associated with those of inferior capacity].
  • 11 The Great Liberation by Hearing [el que s’ha de narrar en veu alta al moribund per tal que pugui fer una bona transició][descripció de les llums que veurà]
    O, Child of Buddha Nature, listen very intently and without distraction. There are six kinds of intermediate state, namely: the intermediate state of living or natural existence, the intermediate state of dreams, the intermediate state of meditative stability or concentration, the intermediate state of the time of death, the intermediate state of reality, and the intermediate state of consequent rebirth.
    O, Child of Buddha Nature, from the hearts of the male and female buddhas of the five enlightened families, the light rays of the ‘four pristine cognitions combined’, very fine and clear, like a spider’s web, will dawn before your heart, [like the] entwined light rays of the sun. First, a sheet of radiant white48 light rays, bright and awesome, [indicative of] the pristine cognition of reality’s expanse, will emanate from the heart of Vairocana, and touch your heart. Above49this sheet of light, a white seminal point resembling a mirror facing downwards will arise, emanating light rays, extremely radiant, bright and dazzling, adorned with five distinct seminal points of like nature, each of which in turn will be adorned by greater and lesser seminal points, [forming an array] with no centre or horizon. [Second], a sheet of radiant blue light, [indicative of] the mirror-like pristine cognition, [will emanate] from the heart of Vajrasattva. Above this, like a turquoise bowl facing downwards, a radiant blue seminal point will arise, [also] adorned by [an array of] greater and lesser seminal points. [Third], a sheet of radiant yellow light, [indicative of] the pristine cognition of sameness, [will emanate] from the heart of Ratnasambhava. Above this, like a gold cup facing downwards, a radiant yellow seminal point will arise, [also] adorned by [an array of] greater and lesser seminal points. [Fourth], a sheet of radiant red light, [indicative of] the pristine cognition of discernment, [will emanate] from the heart of Amitabha. Above this, like a coral bowl facing downwards, a radiant red seminal point will arise, extremely luminous and dazzling, [resplendent] with the luminosity of pristine cognition. It too will be adorned with five distinct seminal points of like nature, each of which in turn will also be adorned by greater and lesser seminal points, [forming an array] with no centre or horizon. All of these [lights and seminal points] will indeed arise, and touch your heart.
  • 12 Aspirational Prayers
  • 13 A masked drama of Rebirth
  • 14 Liberation by Wearing

Els centenars de deïtats amb 2 caps i 6 braços és com una mena de rosari. Es resa per que en el moment de la reencarnació, en lloc de tornar a començar el cicle, l’accés al retorn quedi bloquejat i entri al Nirvana. Aquí l’infern no és al més enllà, és la vida normal que tenim. I la pregària un fórmula que es ven com a màgia per evitar que es repeteixi l’infern que vivim. COm en el cas del cristianisme, també és basa en una amenaça de la condemnació eterna.

Si els escrits de l’església, i els concilis, estan tots orientats a assegurar el poder, amb el xantatge de la condemnació eterna i la persecució de la competència dels que anomenen heretges, aquí tenim el xantatge de la condemnació del cicle etern de reencarnacions i la propaganda a buscar un mestre espiritual. Els mestres segueixen altres mestres de més prestigi i s’acaba formant com una estafa piramidal. Si en el cristianisme s’acaba formant una societat sumisa amb el poder, amb la consciència esqueixada entre el que es vol viure i el que exigeix una moral que privilegia el patiment i el martiri, aquí una societat escapista que es tanca a un monestir

[bona part dels textos són “trucs” per trobar la sortida correcta en el moment de transició, com si estiguessim al metro a pl Catalunya i en la confusió poguessim anar cap a una de les diverses línies disponibles, verda, vermella, FGC, Renfe, . Al tantu per ons’escapa la consciència, si surt pel cap, budahood, si pel cul, a l’infern]

 

Budisme, la indústria de la salvació

Posted on

Beatus Ille. Epodes II. Horaci

Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit del venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos. Així, doncs, marida les sarments, ja crescudes, de les vinyes als alts pollancres o vigila, en una vall pregona, els mugidors ramats dispersos, talla amb el podall les branques inútils i n’empalta de més productives o posa dins d’unes gerres netes la mel espremuda o esquila les indefenses ovelles, o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d’empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos, a tu, Priap, i a tu, pare Silvà, protector dels termes! Li és grat d’ajeure’s, sia sota una vella alzina, sia damunt l’atapeïda gespa. S’escolen mentrestant entre uns marges alts els rierols, es lamenten dins els boscatges els ocells i les fonts amb la remor de l’aigua que raja fan venir un son lleuger. Però, quan el temps hivernal de Júpiter tonant aglomera les pluges i les neus, ell amb la gossada acaça de totes bandes els feroços senglars cap a les xarxes teses davant d’ells, o bé en un pal llis para les teles de malles amples, parany per als golafres tords, i atrapa en els llaços uns bons premis, una poruga llebre i una grua migradora. ¿ Qui no s’oblida, amb aquests esplais, de les cruels angoixes que porta l’amor?

I si, a més d’això, una dona honesta tingués la seva part en la cura de la casa i d’uns infants xamosos i, com una pagesa sabina o com la muller d’un àpul feinador, amuntegués a la sagrada llar la llenya seca a l’arribada del marit cansat i, en tancar el gras bestiar dins el clos de canyissos, munyís els braguers botits i, bo i traient de la dolça gerra el vi de l’any, aparellés uns menjars no comprats, el que és a mi, no em plaurien pas més les conquilles del llac Lucrí o el rèmol o els escars de Creta, si per cas una fragorosa tempesta de les mars orientals n’empenyia alguns cap a la nostra, ni l’ocell africà ni el francolí de Jònia no baixarien pas al meu estómac més delitosos que l’oliva collida de les branques més opulentes de l’arbre o l’agrella que estima els prats i les malves saludables a un cos carregat o l’anyella immolada per les festes Terminals o el cabrit rescatat del llop. Durant aquests àpats, com és de plaent de veure les ovelles tornant de pressa a casa després de la pastura, de veure els fatigats bous portant al bescoll llangorós la rella girada i els esclavets nats a la casa, eixam que indica la seva riquesa, asseguts a l’entorn dels Lars brillosos!”

Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.

422 Horaci

‘Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium,
paterna rura bubus exercet suis
solutus omni faenore
5neque excitatur classico miles truci
neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
ergo aut adulta vitium propagine
10altas maritat populos
aut in reducta valle mugientium
prospectat errantis greges
inutilisque falce ramos amputans
feliciores inserit
15aut pressa puris mella condit amphoris
aut tondet infirmas ovis.
vel cum decorum mitibus pomis caput
Autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
20certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
Silvane, tutor finium.
libet iacere modo sub antiqua ilice,
modo in tenaci gramine:
25labuntur altis interim ripis aquae,
queruntur in Silvis aves
frondesque lymphis obstrepunt manantibus,
somnos quod invitet levis.
at cum tonantis annus hibernus Iovis
30imbris nivisque conparat,
aut trudit acris hinc et hinc multa cane
apros in obstantis plagas
aut amite levi rara tendit retia
turdis edacibus dolos
35pavidumque leporem et advenam laqueo gruem
iucunda captat praemia.
quis non malarum quas amor curas habet
haec inter obliviscitur?
quodsi pudica mulier in partem iuvet
40domum atque dulcis liberos,
Sabina qualis aut perusta Solibus
pernicis uxor Apuli,
sacrum vetustis exstruat lignis focum
lassi Sub adventum viri
45claudensque textis cratibus laetum pecus
distenta siccet ubera
et horna dulci vina promens dolio
dapes inemptas adparet:
non me Lucrina iuverint conchylia
50magisve rhombus aut scari,
siquos Eois intonata fluctibus
hiems ad hoc vertat mare,
non Afra avis descendat in ventrem meum,
non attagen Ionicus
55iucundior quam lecta de pinguissimis
oliva ramis arborum
aut herba lapathi prata amantis et gravi
malvae salubres corpori
vel agna festis caesa Terminalibus
60vel haedus ereptus lupo.
has inter epulas ut iuvat pastas ovis
videre properantis domum,
videre fessos vomerem inversum boves
collo trahentis languido
65positosque vernas, ditis examen domus,
circum renidentis Laris.’
haec ubi locutus faenerator Alfius,
iam iam futurus rusticus,
omnem redegit idibus pecuniam,
70quaerit kalendis ponere.

 

 

Posted on

Qui pot saber si els déus afegiran el dia de demà?. Odes IV.VII. Horaci

Han desaparegut les neus, ja torna l’herbatge als prats i el fullam als arbres; la terra es renova i els rius, en llur minvada, corren dintre de llurs marges. Una de les Gràcies, amb les Nimfes i amb les seves germanes bessones, es posa a menar nua les danses. No esperis pas que res sigui immortal; t’ho adverteixen el curs de l’any i l’hora que s’emporta el dia vivificador. Els freds s’assuaugen amb els ponentols, la primavera és trepitjada per l’estiu, que morirà bon punt la tardor, carregada de fruita, haurà vessat a dojo els seus dons, i ben tost torna l’hivern inert.

Tanmateix les ràpides llunes reparen els danys del cel; però nosaltres, quan hem baixat allà on baixà el pietós Eneas, allà on baixaren, tot i llurs riqueses, Tullus i Ancus, no som més que pols i una ombra. ¿Qui pot saber si els déus celestials afegiran el dia de demà a la suma dels dies viscuts fins avui? Tot allò amb què hauràs regalat el teu cor, que t’és amic, escaparà a les mans àvides d’un hereu. Quan t’hauràs mort i Minos haurà pronunciat, respecte a tu, la seva fulgurant sentència, ni el teu llinatge, Torquat, ni la teva eloqüència ni la teva pietat no et restituiran a la vida; car ni Diana allibera de les tenebres dels Inferns el cast Hipòlit ni Teseu és prou fort per a rompre les cadenes letees del seu estimat Pirítous.

422 Horaci

Diffugere nives, redeunt iam gramina campis
arboribusque comae;
mutat terra vices et decrescentia ripas
flumina praetereunt;

Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audet
ducere nuda choros:
inmortalia ne speres, monet annus et almum
quae rapit hora diem.

frigora mitescunt Zephyris, ver proterit aestas
interitura, simul
pomifer autumnus fruges effuderit, et mox
bruma recurrit iners.

damna tamen celeres reparant caelestia lunae:
nos ubi decidimus
quo pius Aeneas, quo dives Tullus et Ancus,
pulvis et umbra sumus.

quis scit an adiciant hodiernae crastina summae
tempora di superi?
cuncta manus avidas fugient heredis amico
quae dederis animo.

cum semel occideris et de te, splendida, Minos
fecerit arbitria,
non, Torquate, genus, non te facundia, non te
restituet pietas;

infernis neque enim tenebris Diana pudicum
liberat Hippolytum
nec Lethaea valet Theseus abrumpere caro
vincula Pirithoo.

Diffugere nives, redeunt iam gramina campis
arboribusque comae;
mutat terra vices et decrescentia ripas
flumina praetereunt;

Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audet
ducere nuda choros:
inmortalia ne speres, monet annus et almum
quae rapit hora diem.

frigora mitescunt Zephyris, ver proterit aestas
interitura, simul
pomifer autumnus fruges effuderit, et mox
bruma recurrit iners.

damna tamen celeres reparant caelestia lunae:
nos ubi decidimus
quo pius Aeneas, quo dives Tullus et Ancus,
pulvis et umbra sumus.

quis scit an adiciant hodiernae crastina summae
tempora di superi?
cuncta manus avidas fugient heredis amico
quae dederis animo.

cum semel occideris et de te, splendida, Minos
fecerit arbitria,
non, Torquate, genus, non te facundia, non te
restituet pietas;

infernis neque enim tenebris Diana pudicum
liberat Hippolytum
nec Lethaea valet Theseus abrumpere caro
vincula Pirithoo.

 

Posted on

Vixi. Odes III. XIXX

Mecenas, llinatge de reis etruscs, per a tu hi ha, de fa temps, a casa meva un vi suau dins una gerra encara mai no abocada, i roses i gla aromàtica

per als teus cabells. Desix-te de tot destorb, no estiguis 182 sempre contemplant l’aiguosa Tíbur, el territori d’Efules en pendís i els turons del parricida Telègon.

Deixa l’opulència que t’enfastideix i aquesta torre que s’acosta als alts nuvolats; oblida’t del meravellós espectacle del fum, de les riqueses i del brogit de la venturosa Roma. Sovint, als rics, els agrada un canvi, i uns sopars polidament preparats en una modesta llar de gent humil, sense cortinatges ni porpra, han desarrugat més d’un front consirós.

Ja el pare resplendent d’Andromeda mostra el seu foc ocult, ja s’enfereeixen Proció i l’estel del furibund Lleó, i el sol torna a portar els dies xardorosos;

ja el pastor amb el seu ramat llangorós cerca, cansat ombres, el rierol i els matolls de l’esborrifat Silvà, i a la ribera silenciosa manquen els vagarívols vents.

Tu et preocupes pel bon governament de l’Estat i, anguniós per la Ciutat, temoreges pensant què poden preparar els seres i Bactres, que fou el reialme de Cirus, i els pobles, ara desunits, del Tànaïs,

Provident, el déu tanca dins una espessa nit els esdeveniments del temps venidor i riu si un mortal es neguiteja més que no li és lícit. Pensa que és el present

que has d’endegar amb esperit serè; la resta flueix com el riu, que adés llisca pacífic dins la seva llera fins al mar Tirrè, adés fa rodolar pedres esmolades,

troncs arrencats de soca-rel, bestiar i cases, tot ensems, amb clamor de les muntanyes i del boscatge proper, quan el feroç devessall

enfureix les aigües quietes dels rius. Serà amo de si mateix i viurà content aquell qui dia rere dia ha pogut dir: «He viscut. Demà pot el Pare omplir el cel de negres nuvolades

o d’un sol clar; no, per això, invalidarà allò que he deixat rere meu ni canviarà i farà que no hagi existit allò que l’hora fugissera ha portat una vegada».

La Fortuna, que es complau a ésser cruel i s’obstina a fer el seu capritxós joc, trafega els fugaços honors, ara generosa amb mi, ara amb un altre.

La lloo quan roman amb mi; però, si bat les seves ràpides ales, renuncio a allò que m’ha donat, m’embolco dins el meu valer i vaig en cerca de l’honesta pobresa sense dot.

No és el meu tarannà, si l’arbre mestre cruix als embats del garbí, d’abaixar-me fins als llastimosos precs i de fer tractes amb els déus, mitjançant vots, per evitar que les mercaderies de Xipre i de Tir

augmentin les riqueses de la mar cobdiciosa; en tal cas, amb la protecció d’un bot de dos rems, em duran per les marors de l’Egeu l’oratjol i els bessons Pòlluxs.”

 

Tyrrhena regum progenies, tibi
non ante verso lene merum cado
cum flore, Maecenas, rosarum et
pressa tuis balanus capillis

iamdudum apud me est: eripe te morae
ne semper udum Tibur et Aefulae
declive contempleris arvum et
Telegoni iuga parricidae.

fastidiosam desere copiam et
molem propinquam nubibus arduis,
omitte mirari beatae
fumum et opes strepitumque Romae.

plerumque gratae divitibus vices
mundaeque parvo sub lare pauperum
cenae sine aulaeis et ostro
sollicitam explicuere frontem.

Iam clarus occultum Andromedae pater
ostendit ignem, iam Procyon furit
et stella vesani Leonis,
sole dies referente siccos;

iam pastor umbras cum grege languido
rivumque fessus quaerit et horidi
dumeta Silvani, caretque
ripa vagis taciturna ventis.

tu civitatem quis deceat status
curas et urbi sollicitus times
quid Seres et regnata Cyro
Bactra parent Tanaisque discors.

prudens futuri temporis exitum
caliginosa nocte premit deus
ridetque, si mortalis ultra
fas trepidat. quod adest memento

conponere aequos; cetera fluminis
ritu feruntur, nunc medio alveo
cum pace delabentis Etruscum
in mare, nunc lapides adesos

stirpisque raptas et pecus et domos
volventis una, non sine montium
clamore vicinaeque silvae,
cum fera diluvies quietos

inritat amnis. ille potens sui
laetusque deget cui licet in diem
dixisse “vixi: cras vel atra
nube polum pater occupato

vel sole puro; non tamen inritum
quodcumque retro est efficiet neque
diffinget infectumque reddet
quod fugiens semel hora vexit.”

Fortuna saevo laeta negotio et
ludum insolentem ludere pertinax
transmutat incertos honores,
nunc mihi nunc alii benigna.

laudo manentem; si celeres quatit
pennas, resigno quae dedit et mea
virtute me involvo probamque
pauperiem sine dote quaero.

non est meum, si mugiat Africis
malus procellis, ad miseras preces
decurrere et votis pacisci
ne Cypriae Tyriaeque merces

addant avaro divitias mari:
tunc me biremis praesidio scaphae
tutum per Aegaeos tumultus
aura feret geminusque Pollux.

 

Posted on

Licímnia, quell moment que torç el coll per rebre les teves ardents besades. Odes II.XII. Horaci

No voldries pas que les llargues guerres de la feroç Numància ni l’aferrissat Hannibal ni la mar de Sicília, enrogida de sang púnica, s’avinguessin amb les suaus melodies de la meva cítara

ni, encara menys, que s’hi avinguessin els cruels Làpites i Hileu, feixuc de vi, ni els fills de la Terra, dominats pel braç d’Hèrcules quan, davant el perill de llur assalt, va tremolar la casa refulgent

del vell Saturn. Tu, en la prosa dels historiadors, narraràs millor els combats de Cèsar, Mecenas, i la desfilada pels carrers, amb cadenes al coll, d’uns reis que adés ens amenaçaven.

Quant a mi, la Musa ha volgut que celebri amb dolços cants madona Licímnia, que lloi la claror dels seus ulls resplendents i el seu cor fidelíssim a un amor recíproc.

No desdigué de la seva gentilesa prendre part en les danses, ni competir en plasenteries, ni en els jocs allargar els braços a les noies vestides de festa, el dia sagrat en què tothom acut a venerar Diana.

¿Que potser tu donaries a canvi de les riqueses que tingué Aquèmenes o dels tresors de Migdó, rei de la fèrtil Frígia, un rull de la cabellera de Licímnia, o a canvi dels palaus opulents dels àrabs

donaries aquell moment que torç el coll per rebre les teves ardents besades o que, amb una severitat fàcil de vèncer, et nega uns besos que li agrada que li robis, més que no pas a tu, que els hi demanes, i que de vegades ella et roba primer?

422 Horaci

Nolis longa ferae bella Numantiae
nec durum Hannibalem nec Siculum mare
Poeno purpureum sanguine mollibus
aptari citharae modis

nec saevos Lapithas et nimium mero
Hylaeum domitosque Herculea manu
Telluris iuvenes, unde periculum
fulgens contremuit domus

Saturni veteris: tuque pedestribus
dices historiis proelia Caesaris,
Maecenas, melius ductaque per vias
regum colla minacium.

me dulcis dominae Musa Licymniae
cantus, me voluit dicere lucidum
fulgentis oculos et bene mutuis
fidum pectus amoribus;

quam nec ferre pedem dedecuit choris
nec certare ioco nec dare bracchia
ludentem nitidis virginibus sacro
Dianae celebris die.

num tu quae tenuit dives Achaemenes
aut pinguis Phrygiae Mygdonias opes
permutare velis crine Licymniae
plenas aut Arabum domos,

cum flagrantia detorquet ad oscula
cervicem aut facili saevitia negat
quae poscente magis gaudeat eripi,
interdum rapere occupet?

Posted on

Quis non Latino sanguine. Odes II.I. Horaci

¿Quina planura hi ha que, grassa de sang llatina, no testimonii amb sepulcres els nostres combats impius i l’estrèpit, sentit fins pels medes, de l’esfondrament d’Hespèria?

¿Quin gorg o quins rius han ignorat aquesta luctuosa guerra? ¿Quin mar no ha perdut el seu color amb els carnatges de la Dàunia? ¿Quina costa hi ha on no hagi rajat la nostra sang?

Però, Musa massa agosarada, no abandonis els teus jocs, no cantis unes complantes pròpies de Ceos; vine amb mi a cercar, dins la cova de Venus, melodies amb un plectre més lleuger.

quis non Latino sanguine pinguior
campus sepulcris inpia proelia
testatur auditumque Medis
Hesperiae sonitum ruinae?

qui gurges aut quae flumina lugubris
ignara belli? quod mare Dauniae
non decoloravere caedes?
quae caret ora cruore nostro?

sed ne relictis, Musa procax, iocis
Ceae retractes munera neniae,
mecum Dionaeo sub antro
quaere modos leviore plectro.

 

Posted on

Carpe Diem. Odes I. XI. Horaci

Tu, no esbrinis és sacríleg de saber-ho- quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui què sigui!

Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com 5 si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança.

Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.

Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. ut melius, quidquid erit, pati.
seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, vina liques et spatio brevi
spem longam reseces. dum loquimur, fugerit invida
aetas: carpe diem quam minimum credula postero.

Posted on

Mapa arquitectura

421 Arquitectura

Posted on

Temple Komyo-ji. Tadao Ando. 1999

421 Arquitectura   Mapa arquitectura

Capella de la Ibaraki Kasugaoka Church, membre de la United Church of Christ al Japó. Un contenidor de formigó que deixa passar la llum per unes obertures

Reconstrucciño d’un antic temple budista de la secta Terra Pura.   COnstrucció de fusta que es reflecteix en una bassa. (Architectuul)

Galeria

Posted on

L’església de la llum. Tadao Ando. 1989

421 Arquitectura   Mapa arquitectura

Capella de la Ibaraki Kasugaoka Church, membre de la United Church of Christ al Japó. Un contenidor de formigó que deixa passar la llum per unes obertures que formen una creu.

Galeria

Posted on

Ciències de la vida fins sXVI

La vida   |    Ciències de la vida

Antiguitat: Aristòtil, Teofrast. sXVI Catàlegs. [Observació]

343 BCE. Aristòtil. Història dels animals  on fa una biologia general dels animals, descrivint 400 espècies de les quals n’havia dissecat 50. Són especialment acurades les observacions de la vida marina a voltant de l’illa de Lesbos. A Parts dels animals  fa anatomia i fisiologia comparades i a Generació dels animals el seu desenvolupament. Ens arribà a través de l’àrab del Kitāb al-Hayawān (850) i la primera traducció llatina és del s13.  No serà fins al s19 que es tradueix a l’anglès i francès.

  • Llibre I:  Els animals i parts del cos humà.
  • Llibre II: Parts dels animals amb sang vermella, extremitats i dents dels gossos, els cavalls, l’home, l’elefant, els simis, el cocodril, el camaleó, els ocells, els peixos i les serps.
  • Llibre III: Els òrgans interns, les venes, els tendons, els ossos, la sang, la medul·la òssia, la llet, el quall i el formatge, i el semen.
  • Llibre IV: animals sense sang (invertebrats), cefalòpods, crustacis. Els sentits dels animals i el son, consideració sobre si els peixos dormen.
  • Llibres V i VI: La reproducció, espontània i sexual d’invertebrats marins, ocells, quadrúpedes, serps, peixos i artròpodes.
  • Llibre VII: La reproducció en l’home, pubertat, concepció, embaràs, lactància, l’embrió, el part, alletament i malalties dels infants.
  • Llibre VIII: El caràcter i els hàbits dels animals, aliment, migració, salut, malalties i influència del clima.
  • Llibre IX: La conducta social dels animals, signes d’intel·ligència en ovelles i ocells.

Al llibre VIII proposa una escala dels éssers:

I. Els éssers humans,
II. quadrúpedes vivípars,
III. cetacis,
IV. animals amb sang ovípars,
V. cefalòpodes,
VI. crustacis,
VII. els animals segmentats,
VIII. els mol·luscs amb conquilles,
IX. els oòfits (entre animals i vegetals),
X. les plantes superiors,
XI. les plantes inferiors,
XII. els éssers inanimats.

Atribueix una ànima vegetativa a les plantes, amb capacitat de créixer i reproduir-se.  Una ànima sensitiva als animals, amb capacitat de sentir i moure’s i una ànima racional als humans.

Teofrast  (372-287 BCE), deixeble d’Aristòtil, conegut com el pare de la botànica, hauria plantat el primer jardí botànic al Liceu d’Aristòtil. A De Historia Plantarum descriu l’anatomia de les plantes i les classifica en arbres, arbusts, herbàcies perennes, i herbes. A De Causis Plantarum tracta de la propagació i creixement, com a guia per a pagesos.

37 BCE Varro Rerum Rusticarum. 29 BCE Virgili a les Geòrgiques Sobre agricultura.

79 CE Plini el Vell. Naturalis Historia. Els llibres VIII-XI tracten de zoologia. XII al XXIII de botànica i aplicacions medicinals.

Edat mitjana

850? Al-Jahiz. (776-868) Llibre dels animals on descriu 350 espècies. Introdueix idees sobre la lluita per sobreviure, amb implicacions per a l’evolució, i la cadena alimentària, amb implicacions per l’ecologia.

SEGLE XVI

Al s16 s’incorporen les espècies descobertes al Nou Món, Orient i Àfrica. Encara no hi ha un sistema clar per classificar tots els animals i plantes. Alguns ho faran per ordre alfabètic, segons si tenen sang o no (seguint Aristòtil), segons si es creu que neixen de la terra (abelles, granotes, rates!), o sexualment (animals superiors). Il·lustradors com Belon (1557) contribuiran a la divulgació. En botànica es comencen a compilar herbaris i s’editen obres com el Herbarum vivae eicones de Otto Brunfels (1530). Seguint també a Gesner es comença a sistematitzar la classificació de les plantes, dicotiledònies, monocotiledònies (labiades, lleguminoses. L’estudi de les plantes està orientat sobretot a les seves propietats medicinals i gairebé tots els autors eren metges d’ofici que van impulsar jardins botànics a les universitats.

  • 1530. Brunfels. Herbarum vivae eicones [pdf 115]
  • 1542 Leonard Fuchs, 500 espècies vegetals descrites a De Historia Stirpium
  • 1555 Andrea Cesalpino (1519-1603) professor de medecina i responsable del jardí botànic a la universitat de Pisa. A De Plantis, estableix un sistema de classifica basat en els fruits i llavors, en lloc de fer-ho en ordre alfabètic o segons les propietats medicinals. Esbossa una “fisiologia” de les plantes, identificant nutrició, creixement i reproducció i situant “l’ànima de la planta” on el tronc s’uneix a les arrels. Com si fos un animal cap per avall, veu les arrels com la boca, i la sàvia que va fins als òrgans reproductors, equivalents a l’úter (HaC200).
  • 1559 Conrad Gessner (1516 – 1565), metge a Zürich, va compilar una Bibliotheca universalis i un tractat de Zoologia, Historia animalium i treballava en una botànica quan va morir. Va recollir exemplars als Alps i mantenia correspondència amb estudiosos de tot Europa que li enviaven materials. [pdf 116]
  • 1561 Aldovrandi, metge a la Universitat de Bologna i impulsor del seu jardí botanic, lectura philosophiae naturalis ordinaria de fossilibus, plantis et animalibus.
  • 1574. Lobel. Plantarum seu Stirpium historia. [pdf 114]
  • 1577 Geronimo Mercuriale suggereix la les mosques transmeten malalties.
Posted on

Die Sünde. Franz von Stuck. 1912

Una de les diferents versions (altres a Munic i a Villa von Stuck) [ Juntament amb la Judit de Klimmt, ambdós del moviment Sezession, representa una dona segura del seu poder de seducció]

Franz von Stuck. Alte Nationalgalerie. Berlin. 1912

Posted on

Neustrelitz

Jardins Jardins en un mapa

Els jardins de la residència dels ducs de Mecklemburg-Strelitz van ser dissenyats pel paisatgista prussià Jean Joseph Lenné sobre un antic jardí barroc.

Un temple d’estil clàssic recorda la reina Louise de Prússia.

 

Mecklemburg-Strelitz

Galeria

Posted on

Sanssouci. Potsdam

Jardins Jardins en un mapa

Fridrich der Grosse el va encarregar a Georg Wenzeslaus von Knobelsdorff  el 1745 com a residència d’estiu, un lloc d’esbarjo on escapar de la pompa i cerimònia de la cort (sanssouci, sense preocupacions). .ion, rather than a seat of power.Molt més petit que Versailles, tot just 10 habitacions, en estil rococó. Els jardins són unes terrasses de vinya amb una bassa al final. Al parc hi ha un pavelló xinès.
És on el rei tocava la flauta acompanyat del fill de Bach i on li va encarregar l’ofrena musical.

Galeria

Posted on

Schloss Branitz

Jardins Jardins en un mapa

Amb 60 anys, Hermann, príncep de Pückler-Muskau va crear un parc a l’estil anglès on abans hi havia només una extensió de sorra. Va concebre’l fent una transició de bosc a jardí més definit des de l’exterior fins al voltant del castell, amb diversos llacs. Un tret remarcable són dues piràmides, record del viatge del príncep a l’Orient de 1834 a 1840. Una d’elles és enmig d’un llac i hi va ser enterrat.

Branitz Park

Galeria

Posted on

Giorgione. Venus adormida. 1510

Gemälde Galerie Alte Meister. Dresden.

Acabada per Tiziano. (wk)

7′ 2024.

Atribuida a Giorgione (1477-1510) de fa temps es considerava que els paisatges els havia acabat Tiziano (1490-1576) i ara potser es creu que també va fer la figura. (Els edificis de la dreta apareixen en una altra obra de Tiziano)

És el primer nu de la pintura occidental (hi ha un gravat amb una posició semblant a la  Hypnerotomachia Poliphili de 1499. El naixement de Venus de Botticelli de 1480 està més cobert.). [I un dels millors, si comparem amb les resta). La Tempestat que s’exposa a la Galleria de l’Accademia de Venècia, el primer paisatge.

[La figura té una serenitat dolça. Fa pensar en la calor de l’estiu per que s’hagi pogut adormir sense tenir fred. Fa pensar també en la confiança de poder estar nua sense que haver de patir per si algú la mira o li vol fer mal. El cap recolzat al braç dret i la ma esquerra descansant relaxadament sobre la vulva.
Hi ha un contrast de tons, la seva pell blanca i el llençol blanc, emmarcats en el coixí vermell i l’herba fosca.
Hi ha cinc plans: L’herba amb flors, un segon prat amb la bardissa a l’esquerra, Un poble amb una fortalesa i dos arbres. Uns camps i boscos més lluns i, al fons, unes muntanyes i un mar o un llac.]

 

Posted on

Antonello da Messina. Sant Sebastià. 1477

Gemälde Galerie Alte Meister. Dresden

La pintura sorprèn, primer per l’audaç perspectiva, amb un punt fuga baix, a l’alçada dels genolls que fa la figura de Sant Sebastià si aparentment més alta que els edificis del paisatge urbà.
En segon lloc, sorprèn per la calma. Un home acaba de ser martiritzat, lligat a un pal, ferit amb quatre fletxes. El cos nu, no expressa cap dolor, suaument corbat, i la mirada d’ell amunt a l’esquerra, com meditant. L’escenari que l’envolta també li és indiferent, ningú fa cas al màrtir. A l’esquerra un home dormint a terra, una dona amb un nen als braços. A la dreta dos soldats. A dalt al pont, dos grups de dones que han estès una catifa. Més al fons s’endevina una ciutat ideal, edificis blancs, nets, uns arbres. Dos homes grans conversant, i més lluny, en la gran esplanada, dues parelles més.

Un paisatge urbà molt buit, grans espais i perspectives, recorda la pintura metafísica de Giorgio da Chirico.

Antonello da Messina té un Sant Jeroni notable a la National Gallery.

Sant Sebastià s’ha representat sempre com un jove delicat i serè. Un de les representacions més conegudes és la de Guido Reni. La bellesa del cos i  el patiment sofert amb serenitat van fer que molts gais s’hi veiessin reflectits, entre ells, Oscar Wilde i Mishima, que es va fer retratar com a tal. Com amb d’altres obres, com per exemple l’èxtasi de Sta.Teresa, hi ha una expressió que és tant èxtasi com agonia. (Liverpool Museum, Artnet ).

Posted on

Rafael. Madonna Sixtina

Dresden. Gemäldegalerie Alte Meister.

Juny 2024. Estic 7 minuts observant-la a la postal. Tantes vegades que l’havia visitat, i ara hi trobo coses noves, com uns rostres d’àngels difuminats rera la cortina, la dinàmica de les mirades de les figures, la mare de Déu i el nen mirant a l’espectador, sant Sixte a ell, Sta Bàrbara als putti, i aquests amunt (diuen que potser Rafaello es va inspirar en uns nens que miraven l’aparador d’un forner), el moviment de la mare de Déu.