Material genètic, seqüències curtes de DNA o proteïnes que només es reprodueixen dins d’un hoste. [Penetren la membrana i alliberen el seu material genètic que es desplaça fins al nucli on es replicarà. Després torna a la membrana on surt fora de la cèl·lula morta]
Origen al precàmbric. [ Com que depenen d’altres cèl·lules per viure suposo que van aparèixer més tard] Podrien haver evolucionat a partir de plàsmids, fragments de DNA que es mouen entre les cèl·lules, o a partir de bacteris.
Se n’han descrit uns 6.000.
Els virus vegetals només contenen RNA, amiden entre 20 i 500 nm, pe. virus del mosaic del tabac, civada, etc.
Virus del tabac sota microscopi electrònic, 160m augments.
La major part dels virus que afecten animals solen ser icosaèdrics, altres espirals.
En la majoria de casos no són perjudicials i conviuen amb l’hoste. Quan salten d’una espècie a l’altra tenen efectes imprevistos. Els antibiòtics no funcionen [perquè pròpiament no són vida ]. El sistema immune els ataca i els símptomes de malaltia sovint són la sobrereacció del sistema immune.
Com que el sistema immune es debilita poden aparèixer infeccions secundàries [ que si són per bactèris aquestes sí que es tracten amb antibiòtics]
D’altres virus RNA són el de la ràbia (transmès per mossegada, 6 setmanes d’incubació i mort), mixovirus (causen grip, xarampió, rubeola=varicela), reovirus, arbovirus (encefalitis), picornavirus (poliomelitis, meningitis, encostipat de nas i coll).
Són virus de DNA els poxvirus (verola), virus de l’herpes, adenovirus (encostipat d’hivern), papovavirus (verrugues), bacteriòfags)
Theravada: camí dels ancians, de la tradicio Hinayana. Personal ENlighment a través de disciplina monàstica i estudi de les sutras.
Mahayana. El gran camí. Il·luminació per a tots, el bodistva ajorna el seu Nirvana per ajudar els altres. Més popular, es basas en la devoció i la meditació. S’introdueixen deitats per ajudar a la meditació.
Vajrayana. El camí del tro. semblant al mahayana però més directe, El coneixement passa del guru al deixeble. amb l’ensenyament dels tantras. Combinent els chanting, tècniques de ioga avança des i meditació creant imatges a la ment.
Budisme
Mahayana: no preocupar-se de si mateix i volcr-se e totes les coses vives: Xina, Japó. Tailàndia
Hinayana: Primer la il·luminació i després tornar a la terra per ajudar la gent (Tibet).
Siddharta Gautama
El segle I la tradició oral es recull al Cànon Pali (llengua Pali) que regirà el budisme Theravada seguit al sudest asiàtic.
Segles més tard els Sutras en sànscrit al nordoest de la Índia donen lloc a la branca Mahayana, que serà predominant a Xina i Japó. [S’escampa al segle V al llarg de la ruta de la seda]. En aquesta tothom pot aspirar a ser un buda, bodhisattva [ el que cerca la il·luminació. [ el budisme es va originar a la Índia però és vigent a Xina i sudest asiàtic ].
Del Mayahana a Xina durant la dinastia Tang al sVI en sortirà el budisme zen (en japonès: 禅, ‘meditació silenciosa’) és el nom d’una variant del budisme mahayana practicat primer a la Xina amb el nom de chán. Més tard, arribà al Japó sota el guiatge del monjo Eisai (1191) i va ser perfeccionat pel monjo Dogen (1227).
Les principals escoles del budisme zen pròpiament japonès són rinzai, soto i obaku. Es distingeixen per la especialització en les diferents tècniques de meditació, com el koan o el zazen. Influït pel Taoisme, els ensenyaments dels textos tradicionals queden més en un segon pla i es proposa la meditació per arribar directament a la il·luminació interior o satori.
[ El budisme zen va influir en la ritualització de servir el te, convertint en art un acte quotidià. Tot i que no es pot dir que fossin creats expressament per meditar, l’estètica de jardins gairebé buits també es pot considerar un resultat del budisme zen].
[ la meva cerimònia del te, el tangram de molsa a la terrassa ]
Kamo No Chomei (1155-1216). Hojoki
Keno. Assaigs sobre l’oci
Primera Noble Veritat: tota existència està impregnada de patiment, de pena i de frustració per la caducitat d’un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.
Segona Noble Veritat: l’origen del patiment es troba a l’afany de viure, al desig d’actuació, de plaer, de possessió.
Tercera Noble Veritat: el patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d’actuar. L’extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
Quarta Noble Veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí de les vuit passes. Qui el segueix s’acosta a la il·luminació.
Les vuit passes són:
[Saviesa, Pali]
Coneixement recte de les Quatre Nobles Veritats.
Actitud recta: allunyar-se d’odis i enveges.
[conducta recta, Sila]
Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment.
Acció recta: bona conducta moral.
Ocupació recta: guanyar-se la vida sense fer mal.
[Samadhi, entrenament de la ment]
Esforç recte: fomentar tendències bones.
Pensament recte: no cedir als desigs.
Concentració recta: meditació.
[discussió, si el budisme implica la dissoluciño del jo, relacionar amb kenosi a meditació cristiana, Hume i Kant]
Tota existència està impregnada de patiment, de pena i de frustració per la caducitat d’un món en constant canvi.
L’origen del patiment es troba a l’afany de viure, al desig d’actuació, de plaer, de possessió.
El patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d’actuar. L’extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
El camí que condueix al nirvana és el noble camí de les vuit passes.
The unwholesome states (akusala) are described in the Buddhist texts, as those relating to thoughts, emotions, intentions, and these include pancanivarana (five hindrances) – sensual thoughts, doubts about the path, restlessness, drowsiness, and ill will of any kind.
(Descrit al Satipatthana Sutta) ( cites )
Atenció, estar present en el que s’està fent. Originalment tenir persent elñs ensenyaments que ens eviten l’ànsia del desig.
Es proposa la contemplació del:
cos
sentiments
la ment
els fenòmens
( es contemplen els quatre elements, els colors)
Recta concentració: La meditació
El terme Samadhi, voldria dir “recollir, aplegar” en el sentit d’unificar la ment, i també té a veure amb samatha, que vindria a ser “pau interior”.
Hi ha quatre estadis de dhyana, apartament, joia resultat de la concentració, estar present amb la ment i el cos, ni plaer ni dolor.
Per defugir el desig es proposa contemplar la lletgesa:
els cadàvers i la descomposició dels cossos, abans en visites als cementiris
els processos del cos
Quatre contemplacions ( Now, sir, I usually spend my time with my mind well grounded in the four foundations of mindfulness. What four? Here, sir, I practise contemplating body in the body. . . feeling in feelings. . . mind in mind . . . dhamma in dhammas, ardent, clearly comprehending, mindful, having removed longing and discontent with regard to the world.)
la mort, la brevetat de la vida (Nadika el bellíssim text sobre que valdria la pena viure ni que fos per un instant)
el cos, menjar, dormir, caminar (quan s’ordenava un monjo se li donaven els 5 primers cabells del cap, ungles, etc com a objecte de meditació)
la respiració ( anapanasati ), fent llargues respirades. Amb tècniques com: The first, the counting (ganant), ‘suppresses uncertainty. It causes the abandoning of uncertainty’. The second, the pursuing or following (anubandhant), involves following the flow of the breath as it moves in and out of the body continuously; this ‘removes gross discursive thinking and causes unbroken mindfulness of respiration’. The third, the contacting or the touching (phusant) involves allowing attention to rest at the nose-tip or the point of the mouth where the air passes in and out of the body; it ‘removes distraction and makes for steady perception. One attains to distinction through bliss’. The fourth is the establishing or settling (th4pana), which prepares the mind for the attainment of jhtna.
contemplació de la pau
L’estadi final seria el nirvana, com quan el foc de l’ànsia deixa de cremar perquè ja no té més llenya.
L’hinduisme (viquipedia) es desenvolupa en la cultura Veda al Punjab i plana del Ganges cap el 2000 BCE. ( Índia antiga ). Els textos principals són els Upanishads i els Vedes. Hi ha sis doctrines, les principals, elVedanta (de Vyasa) i elIoga (de Patanjali) (les altres són,Samkhya , Mimamsa , Nyaya , i Vaixesika). És seguit avui pel 80% de la població a la Índia i també al Nepal, uns 1000 milions.
El ioga , que vol dir “unió” o “jou”, “proposa com a objectiu la major felicitat per mitjà de la unió de l’atman (ànima individual) amb el Braman (l’ànima universal). Desenvolupa com integrar els aspectes físics, psíquics i espirituals de la persona a través de la pràctica de la meditació, l’ascesi moral i l’exercici corporal. / Per aconseguir-ho, prèviament cal passar per l’autoconeixement i l’autoanàlisi, el desaprenentatge d’idees preconcebudes inconscients, el creixement personal i altres fases. Inclou la cura del cos físic, perquè és qui conté la persona i perquè considera que fent-ho hom pren cura de l’inconscient. Dóna importància a la respiració perquè és controlable conscientment i d’aquesta manera també es pot controlar i tenir cura del cor, la circulació sanguínia i altres aspectes físics i psíquics.”
karma-ioga. Activitat externa amb renúncia progressiva al fruit de l’acció.
bhakta-ioga. Amor, devoció i servei.
raja-ioga. Domini intern de la ment (habitualment identificat amb l’astanga).
jnana-ioga. Coneixement abstracte.
mantra-ioga. Domini del so i del ritme intern i extern.
tantra-ioga. Utilitza les energies psíquiques i fisiològiques.
El segle III CE Patanjali va compilar en les ioga sutras, les principals vuit pràctiques dins de astanga (raja ioga).
Yama (‘prohibicions’: no violència i sensibilitat cap als altres éssers, no mentir, no robar,…)
Niyama(‘preceptes’: neteja física i mental, disciplina recitar els vedes, …)
Asana (‘postura’): la columna vertebral s’ha de mantenir erecta i el cos estable, en una postura còmoda per a la meditació. El hatha ioga s’enfoca en aquest membre.
Pranayama (‘control de la respiració’;prana: energia mística present en l’aire respirat; i yama: ‘control’)
Pratyahara (‘poc menjar’, control dels sentits; Prati: ‘poc’; ahara: ‘menjar; implica el retraïment dels sentits dels objectes externs ).
Dharana (‘sosteniment’; Dhara: ‘sostenir’; l’esforç de concentrar la ment en un pensament, per exemple, el punt entre les celles.
Dhyana (‘meditació’). Aquí ja no som conscients de l’esforç de meditar, la ment contempla sense esforç l’obecte triat.
Samadhi( ‘completa absorció’). Ens identifiquem amb l’objecte de la meditació.
Mentre en el raja ioga la contemplació/meditació, el Dhyana, té un paper molt important, el ioga que s’ha popularitzat més a occident és el Hatha ioga, desenvolupat per Matsyendra el s X, i que treballa diferents postures o Asanas, que ens han d’ajudar a tenir major benestar físic i arribar a la contemplació [ no acaba d’aclarir si es tracta d’identificar-nos ab l’ànima universal o és com un gimnàs ]
En l’estadi final, el Atman (el jo), es fa u amb Brahman.
Ashram: ermita o monestir per a la vida espiritual
Hi ha espais naturals que afavoreixen la contemplació i la meditació, la muntanya, el desert, el mar, el bosc , el cel estrellat, i en el meu cas potser hi afegiria els núvols ]
La muntanya
La solitud al cim d’una muntanya, lluny del confort de la ciutat, i lluny també del seus sorolls i preocupacions, la vista elevada sobre el territori amb el paisatge als nostres peus, ens dóna una perspectiva més gran sobre el món. Alhora, l’esforç per arribar-hi ens fa ser conscients de les nostres limitacions i febleses.
Per això els ermitans han buscat sempre coves i refugis en lloc elevats, com a Montserrat.
Prop de Natzaret hi el Tabor, un humil turó que destaca sobre la plana, que és on Jesús es va transfigurar. (MT, 17,1).
Igual com passa amb Montserrat, tan a prop de Barcelona, només que hom comença a enfilar-s’hi, la perspectiva sobre el món canvia radicalment.
Amb el romanticisme, els excursionistes comencen a pujar munytanyes per trobar una connexió amb tot l’existent. [ a completar amb cites dels romàntics alemanys i anglesos ]
Caspar Friedrich, Der Wanderer über dem Nebelmeer
Ferdinand Hodler. Blick ins Unendliche
El desert
Sempre he recordat com si el meu professor Pere Lluís cités Dewey en el sentit que cada tipus d’entorn o paisatge propiciava un determinat tipus de visió de l’univers: a la selva o el bosc, en la plenitud de la naturalesa, hom esdevindria panteista. A la ciutat, on sembla que l’home es basti per si sol, ateisme. I al desert, enmig del no res, deisme.
El desert és sempre present en la geografia del poble d’Israel. El nou testament hi ha un l’episodi de Jesús temptat pel dimoni al desert (Mt 1-4), que no es correspon tant a una actitud contemplativa. En canvi a Lluc 5, 15 tenim: La seva anomenada s’escampava cada vegada més, i s’aplegaven grans multituds per sentir-lo i fer-se curar de les malalties; 16 però ell es retirava als llocs deserts i pregava. A començaments del segle tercer homes i dones van anar al desert cercant una vida retirada al desert d’Egipte, els pares del desert. Antoni, un dels primers a marxar al desert fundarà una comunitat monàstica. Les seves temptacions pel dimoni seran un tema popular en les arts visuals. Jeroni, que traduiria la Bíblia al llatí, es retirà a un desert al sud d’Antioquia a Síria i serà representat al desert pregant o al seu estudi.
Giovanni Bellini. San Girolamo
El mar
La immensitat del mar, la nostra impotència quan hi ha temporal, i el ritme incansable de les onades que van i vénen, afavoreixen l’experiència de petitesa i alhora de pertinença a quelcom més gran que ens depassa.
Caspar Friedrich. Der Mönch am Meer
Hiroshi Sugimoto. Seascape
Les onades
El bosc
Caminar per un bosc, estar entre els arbres, que en general tenen molta més edat que nosaltres, la presència de multitud de vegetació que ens envolta, els animals que en general no veiem perquè s’amaguen, però que sentim, els cants dels ocells [ sant francesc ] , la fressa d’una sargantana, tot ens fa adonar que som una part més de la comunitat d’éssers vius que neixen i moren. Al Japó caminar al bosc s’ha consolidat com una teràpia, Shirin yoku.
[En Plató, Kant. ]Transmeten que hi ha l’univers és infinit, immens, i nosaltres petits. Transmet que hi ha una regularitat i unes lleis, el sol que surt cada dia, el cicle lunar, les estacions i el sol recorrent el zodíac. Els moviments dels planetes. És un món ordenat i perfecte que es contraposa a l’incert de la vida terrenal [ el Timeu]
Els núvols
Que jo sàpiga no hi ha una tradició contemplativa dels núvols però a mi m’agrada molt mirar-los, identificar-ne els tipus. M’agrada especialment un cel net amb cirrus fins. Representen el contrari de la contemplació del cel astronòmic, amb la seva regularitat. Els núvols varien constantment i ens fan present com en són d’efímeres, les nostres vides i les nostres experiències ( timelapse des del balcó) , però, alhora, no deixen de tenir valor per això, potser amb uns instant ja n’hi ha prou. [ viure com una pluja, tal com deia la Maria, la vida d’un dia de les efímeres a Tisza, Nadika, viure l’estona d’inspirar i expirar ]. Els núvols que miro.
The Third Man is a 1949 film noir directed by Carol Reed, written by Graham Greene, and starring Joseph Cotten, Alida Valli, Orson Welles, and Trevor Howard. The film is set in post–World War II Vienna. It centres on Holly Martins, an American who is given a job in Vienna by his friend Harry Lime, but when Holly arrives in Vienna he gets the news that Lime is dead. Martins then meets with Lime’s acquaintances in an attempt to investigate what he considers a suspicious death.
The atmospheric use of black-and-white expressionistcinematography by Robert Krasker, with harsh lighting and distorted “Dutch angle” camera technique, is a major feature of The Third Man. Combined with the iconic theme music, seedy locations and acclaimed performances from the cast, the style evokes the atmosphere of an exhausted, cynical post-war Vienna at the start of the Cold War.
Greene wrote the novella of the same name as preparation for the screenplay. Anton Karas wrote and performed the score, which featured only the zither.
Els fets : El major Calloway presenta a un incrèduñ Holly Martins les evidències que Harry Lime ha estat traficant amb penicilina adulterada. Una època on encara era possible arribar a un consens sobre els fets, evidències que no es podien desqualificar com a fake news.
La nòria : Holly Martins es troba dalt de la nòria amb Harry Lime en una escena sublim de qüestions morals. Confrontat amb el fet de les víctimes de la penicilina adulterada, HL es pregunta si per cada petita figura que desaparegués a baix, una formigueta, rebés 20.000 lliures, si li resultaria tan difícil de rebutjar. After all it’s not that awful. You know what the fellow said – in Italy, for thirty years under the Borgias, they had warfare, terror, murder and bloodshed, but they produced Michelangelo, Leonardo da Vinci and the Renaissance. In Switzerland, they had brotherly love, they had five hundred years of democracy and peace – and what did that produce? The cuckoo clock. So long Holly.
El final: al cementiri, Holly espera Ana que ve caminant des de lluny i que l’ignorarà. Tot i saber que Harry era immoral, no pot perdonar Holly que l’hagi entregat. És qui ha desfet el seu somni.
[Com es defineix i com s’ha conegut cada etapa? Quins són els seus reptes?]
ETAPES
Paleolític -100.000 a -8000:
Establert al s19 amb l’estudi d’eines de pedra sense polir als jaciments ( “descobriment” de la prehistòria), i al llarg del s20 amb els fòssils d’homínids i anàlisi genètica (Estudi de l’evolució humana) .
Colonització del món gràcies als ponts de terra a l’última era glacial, el foc, refugis, pintures, el llenguatge.
Neolític -8000 a -3300:
Establert al s19 amb l’estudi d’eines de pedra polida als jaciments (“descobriment” de la prehistòria). Al s20 Gordon Childe introdueix el concepte de la revolució neolítica amb l’aparició i expansió de l’agricultura i ramaderia.
[Conrear la terra i ramaderia per augmentar la població que pot suportar un territori. Ceràmica, conreu i ramaderia, regadiu, propietat privada. Des d’ara fins a l’actualitat, es tallaran boscos per obtenir terres cultivables. A l’edat mitjana ja s’havien aprofitat les del vell món. Al s18 s’incorpora el West d’Amèrica del Nord. A s20 i 21 es destrueixen les selves d’Amèrica llatina i Àfrica] [lluita per conquerir terres i recaptar impostos]
Primeres civilitzacions -3300 a -800:
Excavacions al s19, (expedicions arqueològiques ).
[Organitzar-se com a societat, sistema de creences, oficis, metal·lúrgia de bronze i ferro.] [lluita per conquerir terres i recaptar impostos]
Antiguetat clàssica -800 a 500: Cròniques originals gregues i romanes redescobertes al renaixement. Hermenèutica de textos bíblics (edat mitjana).
[Interrogar i proposar què ha de ser la vida, Confuci, Lao Tse, Budha, Plató i Aristòtil, Jesús] Imperi Romà i imperi Han. Esclaus. [lluita per conquerir terres i recaptar impostos, difícil equilibri entre recursos per desenvolupament econonòmic i protecció militar]
Post-clàssica. Edat mitjana 500 1500 (1453) :
Terme introduït al renaixement contraposant-lo a l’antiguitat clàssica.
[A occident 5 segles de col·lapse, es perd la civilització romana, recuperar un ordre, que es mira de justificar en la gràcia divina, fet que atorgarà un gran poder a l’església. Lluites entre nobles que competeixen per dominar un regne incipient, l’església com a justificació del poder. Conflicte entre civilització i pobles bàrbars, relació de poder entre terratinents i serfs] Poder dels propietaris de la terra. La regla implícita és seguir els dictats de la Bíblia. [limitat a Europa].
Moderna (Early Modern] 1453 1789:
Al s16 s’identifica l’època com a moderna, per contraposició a l’edat mitjana i l’antiguitat clàssica. Els regnes compilen les cròniques.
[Es qüestiona el món precedent, impulsat pel redescobriment de l’antiguitat. Nous començaments per l’art, la literatura, el pensament que intentarà conciliar fe i una raó que es vol independent (Descartes, Galileu), el territori que explora navegant noves rutes pel món. Impremta i accés al saber. Creença en el progrés per la raó, el projecte il·lustrat. El govern s’hauria de regir per la raó. Segueix la relació de poder entre terratinents i serfs.
Contemporània 2 [late modern] 1789 1915 (1950?)50:
[Ja des del començament s’identifiquen els canvis que suposa la industrialització s19]
El resultat de l’anterior: el progrés per la revolució industrial, tecnologies, colonització, revolucions de 1789 i 1838: cau l’antic règim basat en la propietat de la terra, el nou serà el del capital, vida regulada pel temps a les escoles i les fàbriques. Occident voldrà aconseguir territoris colonitzats per tenir matèries primeres barates, desenvolupar tecnologies, aprofitar els recursos. L’humanitarisme aspira a construir una societat més justa, es planteja el comunisme. Alhora, el creixement econòmic i l’acumulació de riquesa del capitalisme sense control explota els obrers, els colonitzats i els recursos naturals.
Actual3? 1915 1950 2020 :
[Potser la reflexió més rellevant seria la mirada enrere que fa l’Escola de Frankfurt que certifica el fracàs del projecte il·lustrat després de les guerres mundials] [ Ja no hi ha més utopies ].
[ les ambicions de les nacions i la tensió per l’explotació dels obrers porten a una inestabilitat que durà a dues guerres mundials i la revolució russa i la guerra freda. La revolució russa fracassa. El capitalisme es modera amb la regulació estatal, primer amb el New Deal als USA i hi ha certa prosperitat després de la WWII però a partir dels ’80 el conservadorisme ho trenca i tornen les desigualtats.
El 1991 cau el mur i semblaria que entrem en una etapa de pau, però no serà així. La globalització augmenta les desigualtats i la gent està insatisfeta i es radicalitza. Xina i Rússia creixen com a poders totalitaris. El món islàmic es radicalitza. Apareix internet i la possibilitat de compartir informació. Semblaria que això ens hauria de permetre prendre decisions més racionals però deriva en la creació de bombolles informatives esbiaixades que es realimenten. L’ús de combustibles fòssils altera el clima però es reacciona tard degut a pressions de les empreses. Es busca una vida més lliure menys lligada a una feina fixa amb horaris fixos, menys lligada a una parella fixa, però això porta també a inestabilitat econòmica, solitud i inestabilitat a l’hora de criar els fills. [si durant l’economia agrícola calia conquerir territoris a conrear, durant l’era industrial territoris amb recursos minerals, ara cal conquerir el territori de la informació, de la visió del món, i per això cada bàndol, com a mínim amaga les seves maldats i les bondats de l’altre] [problemes actuals reptes actuals, desigualtats, radicalisme i odi, infelicitat personal, inseguretat en les condicions de vida, canvi climàtic, fake news i absència de veritat compartida]
l’era axial i les grans concepcions religioses del món: Buda, Confuci, Lao Tse, Grècia, Jerusalem.
Civilitzacions: Europa mediterrani i orient. Àsia, Índia i Xina. Amèrica. Àfrica
Llenguatges, fam, guerres
Desenvolupaments
Era axial, religions
Karl Jaspers va introduir el terme Achsenzeit, era pivotal (Axial age ) per referir-se al període que va del s8 al 3 BCE. Noves maneres de pensar van aparèixer a Pèrsia amb Zarathustra (c 600-500), a la Índia amb els Upanishads i el budisme (Buda 480-400), a Xina amb Confuci (551-479) i Lao-Tse (s4 BCE) (i altres com Mo Ti, Chuang Tse, Lieh Tzu ), a Palestina, els profetes d’Israel com Elies, Isaïes i Jeremies i Jesús, a Grècia, Homer (s8), Parmènides (s6), Heràclit (s6), Sòcrates (470-399), Plató (428-348), Aristòtil (384-322).
Al Mediterrani l’era axial acabaria amb Roma (s3 BCE a 3AC), que la consolidaria. Quan Constantí assumeix el cristianisme el 313, defineix la civilització occidental amb l’herència d’Atenes i Jerusalem. Els dos últims segles seran inestables per l’atac de pobles nòmades fins a la caiguda de l’imperi. ( Late Antiquity ).
Israel. [Els profetes de l’antic testament com Isaïes (766-686) ens presenten un Déu que intervé en la història. Amb Jesús de Natzaret (0-33), aquest Déu entra en la història fent-se home i oferint-se com a sacrifici expiatori per salvar la humanitat. Una proposta religiosa que proclama l’amor i la compassió però que ben aviat va incorporar un element d’intolerància respecte les altres religions. Influïts per Plató, afirmaran la separació entre cos i ànima. És una antropologia de la culpa, l’home té un pecat original i està condemnat. És una religió del patiment i de negació de la vida. Igual que se separa ànima i cos, la vida en aquest món no és l’autèntica, sinó la vida eterna, que podrà ser al cel o a l’infern. De manera convenient, aquesta culpa original, i les noves que es produeixen en pecar, només es poden esborrar “contractant el monopoli” dels sacerdots cristians. El 313 Constantí farà el cristianisme la religió oficial de l’imperi. Tindrà un gran poder a l’edat mitjana ja que els reis ho seran “per la gràcia de Déu”. L’Islam al s6 en serà una ramificació, convertint-se en l’altra gran religió monoteista.
Índia. Al llarg de l’època Veda , es compilen els textos Vedes i els Upanishads, definint una sèrie de rituals i 33 divinitats. És modificat pel brahmanisme que estableix el sistema de castes, els cicles de la reencarnació i el Nirvana, les divinitats de Shiva i Vishnu. Siddharta Gautama (566 486 aC) introduí el camí de l’alliberament del patiment eliminant el desig, seguint el camí de 8 passes amb la Saviesa (Pali), la conducta recta (Sila) i l’entrenament de la ment (Samadhi). El budisme es veurà com un alliberament de la rigidesa dels brahmisme però al s8 aquest renaixerà i el desplaçarà: hinduisme. El budisme passarà a ser predominant a la Xina i sudest asiàtic on arriba seguint la ruta de la seda, segle V.
2HAI0 Índia Harappa i Veda -2550 -322. 2HAI1 Índia Màuria -322 -180.2HAI2 Índia Clàssica i Gupta -180 550.
Xina. Confuci (551-479) és un mestre que no predica unes divinitats sinó una vida recta, i més amb l’exemple que no pas amb grans teories. Són uns valors seculars. Hi ha poques dades històriques sobre Lao-Tse (s4 BCE?) autor o compilador del Tao Te Txing, la base del Taoisme. Viure de manera simple, d’acord amb la natura, [deixant fluir amb la no-acció wu wei], amb moderació, compassió i humilitat. A partir del segle V arriba el budisme des de la Índia seguint la ruta de la seda. Acabarà essent predominant a Xina, Japó i sudest asiàtic. Es denvolupa el budisme zen al Japó. 2HAX0 Xina Shang, Chou -1700 -221. 2HAX1 Xina Qin Han -221 220. 2HAX2 Xina Tres Regnes i Sui 220 618.
Grècia i Roma. [ Es comença a interrogar i pensar el món amb la raó, Parménides (s6), Heràclit (s6), Pitàgores (586-490 aC) i la matemàtica, Sòcrates (470-399), Plató (428-348) i les realitats immutables rere les aparences, Aristòtil (384-322) amb les categories de matèria/forma, acte/potència, causes eficient i final. I com a “maneres de viure”, l’estoicisme de Zenó de Cítion (336-264 aC) i després Sèneca (4aC-65) i Marc Aureli (121-180), viure en harmonia en el món adaptant-se a les circumstàncies sense queixar-se. L’epicureisme, Epicur (341-270 aC) i l’ataràxia, viure sense temor dels déus, amb moderació, gaudint del que es pugui. Seguit per Lucreci (94-55aC) .]
Queden definides les bases de les grans concepcions religioses del món , les Abràhmiques, amb el cristianisme i l’islam que vindrà aviat, i les Dhàrmiques, hinduisme, budisme i taoisme. No es pot dir que estoicisme i epicureisme hagin perdurat com a opcions majoritàries.
Totes comparteixen una crida a la moderació i renúncia de perseguir i satisfer els desigs. Tant les abràmiques com les dàrmiques creuen en una existència més enllà de la mort que depèn del nostre comportament moral, les primeres en termes de vida eterna o condemnació eterna, les segones amb el cicle de reencarnacions. Les abràmiques veuen l’home com a culpable i tendeixen a negar la vida present per garantir la futura [ és com una estafa en què cobren diners reals venent unes vacances futures inexistents ]. Déu és un ésser terrible que castiga tot i que pot ser compassiu. Estem condemnats i la religió té el monopoli de la salvació. Les dàrmiques no es basen en el temor a Déu sinó en que proposen el que podríem dir tècniques i pràctiques per estar bé de salut, mental i física.
(YH) Prèviament hi havia religions politeistes i locals, que no tenien pretensió d’esdevenir universals. Sovint consistien en una mena de contracte en una mena de contracte pel qual a canvi de la devoció, expressada en sacrificis de bestiar i ofrenes, les divinitats concedirien bones collites. L’animisme segueix en el politeisme en forma d’entitats menors, dimonis, fades, fonts i arbres sagrats. I en el monoteisme, els antics déus locals han estat substituït pels sants i patrons de ciutats, nacions i gremis. El dualisme, que creu en dos ordres superiors, el bé i el mal, ha deixat lloc al monoteisme, que proclama un únic Déu, però aleshores té problemes per explicar la presència del mal. Els monoteistes voldran imposar el seu monopoli. Les religions dhàrmiques com el jainisme, el budisme o el taoisme, no recorren a l’autoritat d’un ésser suprem sinó al coneixement de la naturalesa humana inevitablement afectada pel patiment del qual només en pot sortir treballant la disciplina de la meditació.
Les ‘religions actuals’ no són teistes però podem considerar el liberalisme, el comunisme, capitalisme, nacionalisme i nazisme com a ‘sectes’ que també duen a terme esforços missioners per convertir i imposar un monopoli [el paral·lelisme entre la fi dels temps cristiana i la societat sense classes comunista és notable) amb guerres sagnants. Les principals són l’humanisme liberal, pel qual l’individu humà és sagrat, i l’humanisme socialista, pel qual la societat és sagrada.
Civilitzacions
Europa, Orient, Mediterrà.
A Orient i el Mediterrani dominarà primer la Pèrsia Aquemènida 2HOP0 (-539 -330), en conflicte amb Cartago 2HFNM i Grècia (Arcaica 2HEG1 – 800 -500), Clàssica 2HEG2 (-500 -330)) fins al domini hel·lenístic d’Alexandre 2HEG3 Grècia Hel·lenística (-330 -146).
Amb les guerres púniques la República de Roma 2HER0 (-509 -264) serà el poder dominant al mediterrà i Ibèria 2HER1 (-264 -146) . Amb l’imperi Romà 2HER2 (-146 280) s’estendran a les Gàl·lies i centreeuropa. Juli Cesar, Cesar August,Tiberi, Cal·lígula, Claudi, Neró. Dinastia Flavia, Vespasià, Titus, Domicià. Els 5 bons Emperadors 96-180 Nerva, Trajà, Adrià, Pius Antoni, Marc Aureli. Dinastia Severa 180-235. Inestabilitat. 2HER3 (280-500) Imperi tardà. Atacs dels bàrbars. Crisi. 364 Separació imperi Occident i Orient, Constantí a Constantinoble. 410 Roma saquejada i 476 Emperador deposat. Europa haurà estat marcada per la civilització romana excepte les bàltiques i el territori eslau que segueix essent un cacicat agrícola ( 2NES0 ).
Àsia. 2HAI0 Índia Harappa i Veda -2550 -322. 2HAI1 Índia Màuria -322 -180
2HAI2 Índia Clàssica i Gupta -180 550. 2HAX0 Xina Shang, Chou -1700 -221. 2HAX1 Xina Qin Han -221 220. 2HAX2 Xina Tres Regnes i Sui 220 618.
Apareixen les civilitzacions a Japó 2HAJ0 Yayoi i Kofun (-660 538), Corea 2HAXK Goguryeo (-57 660) , Tibet 2HAXT (-200 618), i Indonèsia 2HAS1 (-800 700).
Amèrica Segueixen les cultures de mesamèrica i els Andes fins a la colonització el 1500. 2HMSC Cultures centreamèrica, 2HMSI Cultures Andes. Cacicats agrícoles al NE 2HMS1 . El -300 apareix l’agricultura a Amèrica del nord, 2HMN0 .
Àfrica A partir del -500 s’extén l’agricultura a parts de l’àfrica meridional 2HFS0 .
Resta Hauran seguit en cacicats o neolític: 2NOP0 Pèrsia fins els Aquemènides. 2NAXK Manxúria Corea fins -57. 2NAJ0 Japó fins -1000. 2NASI Sudest Asiàtic fins 500. Societats de pastors nòmades: 2NR00 Sibèria, 2NOA0 Aràbia, 2NAX2 Mongòlia i Tibet fins el -200. Segueixen al paleolític: Amèrica del Nord 2PMN0 fins -300, L’amazònia i Patagònia 2PMS2 fins el 500, l’Àfrica subsahariana 2PFS0 fins -500, Indonèsia fins el -800 2PAS1, i Austràlia 2PZ00 fins el 1800.
Pel que fa a les llengües romàniques, entre el 200 aC i 400 dC van apareixent diferents formes de llatí vulgar. (pèrdua de la declinació que és substituïda per preposicions).
Grècia: 549 BC–530 BC Conquestes de Cirus el gran. Pèrsia. 100m. 499 BC–449 BC Guerres Grècia-Pèrsia. 300m. 336 BC–323 BC Campanyes Alexandre el Gran. Orient. 142m
ROMA: 264 BC–146 BC Guerres Púniques. Roma-Cartago. 1.5M. Europa: 113BC-61A 1.65M. 66–136 Contra els jueus. 1.5M. 269-453 Gots, Germànics, Huns. 1M
Índia: 262 BC–261 BC Guerra Kalinga. Imperi Maurya contra Kalinga. Índia. 175m.
XINA: 230 BC–221 BC Guerres d’unificació Qin contra Han, Zhao, Yan, Wei, Chu i Qi. Xina. 700m. 184–280 AD Guerra dels tres regnes al final de la dinastia Han. Xina. 36M
[ què calia fer? Potser construir una manera compartida de visió del món, que ordenés la vida individual i la vida social basant-se en un ordre superior a l’efímer dels homes. En aquesta època (i no sé si en la nostra), la ciència encara no podia oferir aquest ordre. En les religions Abràmiques l’ordre el dóna un Déu que premia o castiga, ara, un cop mort, i a la fi dels temps. El problema de la mort i la justícia se supera amb la inmortaliltat de l’ànima que se salva o condemna. En les dàrmiques (de les quals l’ataràxia d’Epicur o l’estoïcisme en podrien ser una versió) hi ha un ordre natural, un patiment que ve dels desigs insatisfets, i un camí per superar-ho gràcies a la meditació. En alguna versió el problema de la mort i la justícia se supera amb la reencarnació. ]
Apareixen les primeres civilitzacions (cradle civilization) justament als territoris més favorables a l’agricultura, Mesopotamia al Tigris i Eufrates, Egipte a la vall del Nil, la vall de l’Indus, i Xina (Huang He i Tang Tsé). A Amèrica hi ha el Caral-Supe a la costa de Perú i la civilització Olmeca a Mèxic.
Una civilització seria una societat complexa amb ciutats (civilització → cives), divisió i especialització del treball, amb una jerarquia social, una elit cultural, generalment un sistema centralitzat amb recaptació d’impostos, infraestructures i arquitectura monumental, i una religió organitzada.
Aquestes civilitzacions també s’han classificat segons les tecnologies de les eines, bronze i ferro.
Orient i Egipte: Un cop descobert el regadiu, les valls del Tigris Eufrates i el Nil oferien grans possibilitats. A Mesopotàmia 2HOM0 (-3000 -539) apareixeran les civilitzacions dels assiris al nord (Síria), i Sumer i Babilònia al sud (Iraq). Irrigació, arada, la roda, l’escriptura cuneiforme, el Gilgamesh, el sistema numèric. A Canaà 2HOC0 ( -3000 -539) els fenicis seran grans navegants i comerciants, fundant Cartago. Israel (Israel). Hitites 2HOA0 (-3000 -539) a Anatòlia. (A Pèrsia diverses cultures agrícoles). 2HFNE 26 dinasties a Egipte, amb la construcció de temples, Piràmides, escriptura jeroglífica.
Índia i Xina: 2HAI0 (-2550 -322) Índia Harappa i Veda, composició del Mahbarata. 2HAX0 (-1700 -221) Xina Shang i Chou als rius Yang-tse i Huang-Po.
Mesoamèrica: 2HMSC (-2000 1500) Cultures centreamèrica, Conreu de blat de moro. Olmecas. 2HMSI (-2000 1500) Cultures Andes. Incas. Conreu de blat de moro, centres a Nazca i Lima.
Europa: es colonitza seguint dues rutes, la costa del mediterrà i el corredor del Danubi. Edat de coure -1700 a -1000. Cap al -1000 arriba la cultura del ferro al llarg d’aquests rius i s’expandirà en les quatre direccions (AT15.5): celtes W, eslaus N, Itàlic S, Ilirians SE (Rumania). Cultures del ferro als Balcans. 2HEG0 (-2000 800), Creta, talassocràcia, domini del Mar, i Micenes, Agamémnon. 2NES0, Cimeris i Escites.
Resta
Queden al Paleolític: Amèrica del Nord 2PMN0 fins -300, L’amazònia i Patagònia 2PMS2 fins el 500, l’Àfrica subsahariana 2PFS0 fins -500 i Austràlia 2PZ00 fins el 1800. Indonèsia fins el -800 2PAS1.
Queden cacicats agrícoles sense arribar a formar una civilització: NE de sudamèrica, 2HMS1. Europa fins a l’arribada de Grècia i Roma (2NES0 escandinàvia , 2NEC0 Europa Central, 2NEA0 Illes britàniques, 2NEE0 Ibèria, 2NEI0 Itàlia, 2NEB0 balcans. 2NOP0 Pèrsia fins els Aquemènides. 2NAXKManxúria Corea fins -57. 2NAJ0 Japó fins -1000. 2NASI Sudest Asiàtic fins 500.
Societats de pastors nòmades: 2NR00 Sibèria, 2NOA0 Aràbia, 2NAX2 Mongòlia i Tibet -8000 -200.
Metal·lúrgia bronze i ferro
Cap el -3500 apareix la metal·lúrgia del bronze. Inicialment s’obtenia de minerals que ja eren compostos de coure i arsènic, com algodonite i domeykite de coure i estany com la stannite. L’estany es va consolidar com a millor aliatge però a diferència del coure, les mines són més escasses i s’havien d’obtenir de fora. A Cornualles hi havia importants jaciments. Els dos s’han de fondre per separat, el coure a 1085º i l’estany a 231º.
La tecnologia apareix a Orient i els Balcans, i des d’allà s’expandeix.
Entre el -2000 i el -1200 el ferro desplaça el bronze, possiblement degut a la manca d’estany disponible. És un metall comú, un 5% de l’escorça terrestre i gran part es troba combinat amb oxigen com a minerals d’òxid de ferro, com l’hematites i la magnetita. El ferro s’ha de fondre a forns que arribin a 1500-2000º, passar per un procés que n’elimini les impureses i barrejar amb carboni per produir acer. S’origina a Turquia amb els Hitites i s’escampa pel Mediterrani. (vídeo d’obtenció de ferro)
Escriptura
Entre 3500BC i 3000BC a Sumèria van inventar un sistema per processar informació fora dels límits del cervell, amb incisions a tauletes d’argila. A Perú ho feien amb nusos de cordes, els quipus. Es va començar a escriure poesia, història, però cal tenir en compte que tot això ja es feia oralment. La Bíblia hebrea, la Ilíada grega, el Mahabharata hindu i la Tipitika budista eren inicialment narracions orals. L’escriptura va ser necessària sobretot per registres d’impostos. (Sistemes d’escriptura) ( Suports escriptura)
Discussió
[Yuval Harari planteja] Com s’estableix l’ordre de les societats complexes?
Les reserves d’alimentació divideixen la societat entre uns pagesos a nivell de pura subsistència, i unes elits. Permetran que apareguin la política, les guerres, l’art, la filosofia, els palaus i els temples. Fins fa poc el 90% dels humans han estat pagesos treballant de sol a sol. [ La loteria del destí ].
Hem passat d’assentaments d’un miler de persones, a l’imperi Romà que en algun moment recaptava impostos a 100M de subjectes. Això és possible gràcies a tres sistemes d’ordre: el monetari, l’organització imperial i la religió.
Hem passat de milers de cultures diferents aïllades l’any 10000 BC a imperis relativament híbrids. Per exemple el cristianisme ha incorporat milions de persones que s’han dividit en innumerables sectes.
Fam: -2200. Una sequera que hauria durant 100 anys, va causar fam a tot el món i s’especula que va fer col·lapsar l’imperi antic a Egipte, l’Akkadi a Mesopotàmia, la cultura Liangzhua la vall del Yang-tse, i el declivi de la cultura de la vall de l’Indus forçant-los a emigrar cap a la Índia. ?
Desenvolupament
[Arquitectura piràmides, palaus i temples mesopotàmia][literatura vedes, Gilgamesh]
-4000 Navegació a vela al Nil
-4000 Calendaris astronòmics
-3500 Mesopotàmia: Sistemes d’escriptura. Roda, palanca, grua.
-1200 El ferro substitueix el bronze
[Els reptes d’aquesta època suposen una organització centralitzada complexa, escriptura, i metal·lúrgia de ferro]
[inicialment el període es definia per les eines de pedra polida neos – litos, pedra nova]. El 1936 Gordon Childe introdueix el concepte de la revolució del neolític quant a l’aparició de l’agricultura i la ramaderia que hauria aportat els excedents que permetrien la civilització.
En algun punt entre Turquia i Iran es van domesticar animals i va començar l’agricultura, primer el blat i les cabres (9000Bc), pèsols i llenties (8000 Bc), oliveres (5000BC), cavalls (4000BC), vinyes (3500BC). Des d’aleshores no s’han “domesticat altres plantes o animals. Si els nostres gens i ments són de caçadors-recol·lectors, el nostre aliment és el dels antics pagesos del neolític. En contra del que es pensava inicialment, l’agricultura va aparèixer també simultàniament a sudamèrica, amb blat de moro i llamas, i a Xina amb arròs, mill i porcs. (A nordamèrica carabasses, a Nova Guinea canya de sucre i bananes, a Àfrica occidental, mill, arròs, blat i sorgo).(Yuval Harari, Sapiens)
Es van formar assentaments allà on hi havia aigua, als rius a Mesopotàmia, el Nil, la vall de l’Indus, rius a Xina (el Huang he o riu groc, a la conca del qual hi ha Xi’an i Beijing, i el Yang Tsé, amb ChengDu i ShangHai) . Va aparèixer la divisió del treball i una jerarquia de classes. La complexitat de la societat i els intercanvis faran necessari sistemes d’anotació.
Jericó tenia uns centenars d’habitants el 8500 i Çatal Uyuk, entre 5000 i 10000.
[Amb l’agricultura es comença a viure el temps no pas en el dia a dia, sinó en el cicle de les estacions. Apareixerà el calendari, l’observació dels astres i l’astrologia].
El món es divideix en (AT6):
caçadors de cèrvols al nord
pastors a les estepes de rússia i mongòlia, amèrica del nord, sahara
tropical root crops: sudest asiàtic, amazonas, africa central
l’agricultura s’escampa a mèxic, perú / est xina, europa i nord mediterrà, orient mitjà i índia W
caçadors isolats a Asud sud, africa S, Austràlia (AT10 amb el canvi de clima queden aïllats pel mar o pel desert)
Les principals divisions ja han tingut lloc durant el paleolític. L’evolució de l’indoeuropeu aquesta època és:
Centre: Pre-Anatolian (4200 BC), Hitita, extingit cap el 1500, Pre-Armenian (2800 BC),Pre-Greek (2500 BC)
Oest: Pre-Germanic (3300 BC),Pre-Italic and Pre-Celtic (3000 BC),Pre-Balto-Slavic (2800 BC)
Est:Proto-Indo-Iranian (2200 BC); split between Iranian and Old Indic 1800 BC,Pre-Tocharian (3700 BC) zona del NW de Xina, documents escrits, extingit
Discussió
Yuval Harari argumenta que l’agricultura i la vida sedentària no va ser necessàriament un progrés. Sí que hi havia més menjar disponible, però en general la vida dels pagesos era menys satisfactòria que dels caçadors-recol·lectors. Va donar lloc a una explosió de població i a elits. I el culpable no van ser reis o sacerdots: “els culpables van ser una colla de plantes, blat, aròs i patates. Aquestes plantes van domesticar l’Homo sapiens, i no pas a l’inrevés.[…] Aquesta és l’essència de la revolució agrícola, la possibilitat de mantenir més gent viva en pitjors condicions. (La cerca d’una vida més fàcil va dur a penes, i no pas per darrera vegada. Ens segueix passant avui. Qunta llicenciats joves agafen llocs de treball en despatxos de pestigi esperant que si treballen dur guanyaran prou dinbers per poderse retirar i fer el que realment els agrada quan en facin trenta-cinc? Però quan arriben a aquesta edat tenen hipoteques, nens a escola, cases a les afores que suposen alments dos cotxes per família, i no sabrien viure sense bons vins i vacances cares […] Abans suposava una feinada escriure una carta , posar-la en un sobre amb l’adreça i el segell i dur-la a una bústia. Una resposta podia tardar dies, setmanes i mesos. Avui podem enviar un correu electrònic que dóna la volta al món i si el destinatari és en línia, la resposta arribarà un minut després. Hem estalviat esforç i temps. Però tenim una vida més relaxada? Lamentablement, no. A l’era del snail-mail era, la gent només escrivia cartes quan tenia alguna cosa important a explicar. En comptes d’escriure la primera cosa que els venia al cap, consideraven atentament què volien dir i com redactar-ho. Esperaven rebre una resposta igualment cuidada. La majoria de la gent escrivia i rebia unes poques cartes al mes i rarament tenien la necessitat de respondre de seguida. Avui rebem dotzenes de correus al dia, tots de gent que esperen una resposta aviat. Crèiem que anàvem a estalviar temps, i en canvi hem augmentat la velocitat de la cinta de córrer de la vida deu vegades, fent que els nostres dies siguin tinguin més ansietat.”
[És el que podríem anomenar la trampa del luxe: en buscar una vida més fàcil posem en marxa uns canvis que potser no aporten el que hauríem volgut.] Curiosament, la hipòtesi que primer es va descobrir l’agricultura i amb els excedents de temps es van poder construir temples és qüestionada. Les estructures de Göbekli Tepe de 9500BC, van ser construïdes per caçadors-recol·lectors.
La selecció del bestiar fa que els més difícils quedin descartats i seleccionem els més mansos. Un pollastre salvatge viu entre 7-12 anys, el bestiar fins a 20 anys. Amb la ramaderia industrial els animals es sacrifiquen al cap d’uns mesos, perquè és més rendible.
A l’inici del neolític hi havia 5-8 milions de caçadors recol·lectors. A l’any 100, en quedaven 1-2 a Austràlia, Amèrica i Àfrica, mentre que el món tenia 250M de pagesos. Els primers no pensaven gaire més enllà de setmanes o mesos. Els pagesos projectaven anys i dècades en el futur [somiant què podrien fer si acumulaven bones collites]
[El pas d’un temps en què la natura ho proveïa tot, a un temps que hem de treballar la terra hauria quedat reflectit en la mitologia.
D’una banda al llibre del gènesi, 3 17-19 Adam i Eva són expulsats del Paradís, “I a l’home, li digué: «Perquè has escoltat el que et deia la dona i has menjat de l’arbre sobre el qual t’havia manat que no en mengessis, la terra serà maleïda per culpa teva. Tota la vida passaràs penes per poder menjar d’ella; 18 et produirà espines i cards, i menjaràs verdures; 19 menjaràs el pa amb la suor del teu front, fins que tornis a la terra, que és d’on has estat tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs».”
Virgili al Llibre I de les Geòrgiques (145): La primera, Ceres ensenyà els mortals a girar amb el ferro la terra, quan ja mancaven les glans i les arboces de la forest sagrada i Dodona’ refusava tot aliment, Després, a llur torn, els blats tingueren llur treball, talment que el funest rovell’ devorà els brins i el card estèril eriçà els sembrats; moren les messes; en lloc d’elles es drecen, aspre boscatge, les bardanes i els abriülls, i enmig de brillants conreus dominen el jull improductiu i la folla cugula. Si doncs no t’acarnisses incansablement amb el rampill contra les herbes, si no esveres amb sorolls els ocells, si no escapces amb la falç les ombres que t’obscureixen l’heretat, si no pregues invocant la pluja, ai!, hauràs de contemplar vanament el gran munt d’altri i, per espassar-te la fam, hauràs d’espolsar l’alzina dins els boscos.
Cogul
Desenvolupament
-10000 Agricultura
Assentaments urbans, protociutats de Jericó i Çatal Uyuk.
Ceràmica. Teixits. La roda. Irrigació
-5500 Bronze
pintures més esquemàtiques
[astronomia?] Megalits, tombes
Queden fora Austràlia, l’Àfrica subsahariana, separades Població [5M inicial, 18M final segons càlculs, altres diuen que es multiplica per 16 i serien 80M]
L’obra mostra, en format de parella còmica de vaudeville, dos personatges perduts en la vida, com ho estem una mica tots, que es discuteixen, reconcilien, consideren el suïcidi, es refan i s’alegren, com tots, i que estan pendents de Godot, que pot ser moltes coses, Déu, una vida millor. La gràcia de l’obra de Beckett és que és una metàfora oberta. Les parts amb Pozzo i Lucky són menys inspirades.
2019. Sala Beckett. Ferran Utzet director, Nao Albet i Pol López.
Inicis | Stieglitz i l’afirmació de la fotografia com a art | Surrealisme i reportatge | La fotografia a Catalunya
INICIS
Antecedents: càmera obscura. Niepce. 1837 Daguerre aconsegueix fixar la imatge sobre una placa de plata. Talbot. Collodion
Es fa servir per retrats de gent famosa, records de viatges, muntatges que imitaven la pintura.
Félix Nadar
Julia Margaret Cameron, 1867
Oscar Rejlander, Two ways of life, 1957
Henry Robinson, Fading away, 1858
Reportatges de guerra i paisatges
Mathew Brady, guerra civil americana
El moviment, Eadweard Muybridge [ llibre]
Afirmació de la fotografia com a art.
Peter Henry Emerson refusà la fotografia com a imitació de la pintura i mirà de capturar la naturalesa sense artificis, influït epr le spintures de Millet
Alfred Stieglitz, (1864- 1946) i Edward Steichen, van publicar la revista Camera Work entre 1903 i 1917. S es va preocupar per la qualitat de les reproduccions i afirmava que la bellesa és a tot arreu i no calia retocar-la: “We are searching for the ultimate truth… We believe that if only people are taught to appreciate the beautiful side of their daily existence, to be aware of all the beauty which constantly surrounds them, they must gradually approach this ideal. For beauty is the ultimate truth, and truth means freedom”. Relació amb la pintora Georgia O’Keefe. En un catàleg va declarar: “”I was born in Hoboken. I am an American. Photography is my passion. The search for Truth my obsession. PLEASE NOTE: In the above STATEMENT the following, fast becoming “obsolete”, terms do not appear: ART, SCIENCE, BEAUTY, RELIGION, every ISM, ABSTRACTION, FORM, PLASTICITY, OBJECTIVITY, SUBJECTIVITY, OLD MASTERS, MODERN ART, PSYCHOANALYSIS, AESTHETICS, PICTORIAL PHOTOGRAPHY, DEMOCRACY, CEZANNE, “291”, PROHIBITION. The term TRUTH did creep in but it may be kicked out by any one”.
De 1925 a 1930 va fer una sèrie de fotos, sobretot de núvols, titulada Equivalents, que no pretenien documentar ni descriure res, com si fossin art abstracte.
Paul Strand (1890-1976): retrats, fotografia abstracta
Edward Weston (1886-1958): paisatges, formes, retrats
Ansel Adams (1902-1984), els paisatges de Yosemite i Sierra Nevada [vista en el viatge a Califòrnia el 2011]
Renger-Patzsch ( 1897-1966 ), die neue Sachlichkeit, la nova objectivitat. Die Welt ist Schön, reafirma la idea de trobar la bellesa en el que ens envolta, com strand i Stieglitz.
Andreas Feininger (1906 – 1999), format a la Bauhaus, escenes de Manhattan i formes [ llibre Anatomia de la Natura]
Raoul Hausmann (1886-1971) [autor del Cap mecànic, llibre ] Dada
Man Ray (1890-1976), americà amb carrera a Paris, surrealisme i creació de formes noves. [ llibre ]
Lewis Hine (1874-1940) va documentar les condicions del treball infantil
Dorothea Lange (1895 – 1965) va documentar la vida de la gent durant la Depressió per encàrrec de la Farm Security Administration:
Migrant mother
Walker Evans (1903 – 1975) també per la Farm Adm.
EL REPORTATGE PERIODÍSTIC
El 1924 apareix la càmera Ermanox i el 1925 la Leica, cosa que permet fer fotos d’exposició ràpida i gran angular pels reportatges de notícies.
André Kertész (1894 – 1985): captar el moment (tot i que també va elaborar composicions).
Henri Cartier-Bresson (1908-2004): la càmera com a extensió de l’ull, captar el moment decisiu.
Robert Capa (1913 – 1954), reporter de guerra, mort al Vietnam
Des del primitiu daguerreotip fins als actuals suports i canals de distribució, la fotografia catalana ha estat protagonista d’una revolució de poc menys de dos segles.
Mesos després d’aparèixer el daguerreotip a França (1839), Ramon Alabern es converteix en el primer català en fer fotografies amb aquest nou invent. Poc després, fotògrafs com José Martínez Sánchez o Juan Martí seran testimonis de la Revolució Industrial.
A finals del segle XIX apareixen els primers fotògrafs artístics catalans (Joan Vilatobà, Miquel Renom o Pere Casas Abarca), propers al Simbolisme i l’Impressionisme, mentre que la segona generació segueix el Pictorialisme (Joaquim Pla i Claudi Carbonell).
L’Avantguardisme també arriba a la fotografia catalana, i el treball de professionals com Josep Sala, Pere Català Pic o Gabriel Casas suposa una revolució artística i tècnica.
[no esmenta Agustí Centelles, mesquí ]
Pere Català
Emili Godes, Pèsols, 1930
No és fins la dècada dels cinquanta que ressorgeix la tradició de la fotografia documental. Una nova generació (Francesc Català Roca, Ramon Masats, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Joan Colom, Leopoldo Pomés, Colita o Eugeni Forcano) mostrarà la realitat de manera crítica i irònica.
Als setanta i vuitanta augmenta la difusió i prestigi cultural de la fotografia, que finalment entra als museus. Amb l’arribada de l’era digital se’n democratitza encara més l’ús.
Colita
TEMES [classificació meva provisional]
la bellesa que està a tot arreu:
el reportatge de la vida quotidiana o la guerra
la figura humana , el retrats, el glamur
el paisatge
objectes, formes abstractes
El reportatge de la vida quotidiana, de la guerra
[ Worldpress photo]
Don McCullin (born 1935)
Bert Hardy (1913-1995)
Margaret Bourke-White (1904-1971)
Weegee (1899-1968) crónica de successos, accidents, crims
Eve Arnold (1912-2012)
Bruce Davidson (born 1933)
Tomas Höpker (1936) [llibre]
Tony Ray-Jones (1941-72)
Alfred Eisenstaedt (1898-1995)
W. Eugene Smith (1918-1978)
Robert Doisneau (1912-1994), le baiser de l’hotel de Ville
Robert Frank (born 1924) , influent treball sobre la vida a Amèrica
William Eggleston (born 1939)
Elliot Erwitt (born 1928)
Martin Parr (born 1952)
Diane Arbus (1923-1971) documentar la gent marginal
James Nachtwey (born 1948) documentar conflictes, la guerra de l’Irak
El paisatge
[National Geographic]
Sebastio Salgado (1944)
Joel Meyerowitz (born 1938)
Frans Lanting (born 1951)
O Winston Link (1914-2001) Els trens
Art Wolfe (born 1951) Natura
Fulvio Roiter (1926-2016) [llibre]
Hiroshi Hamaya (1915 1999) [llibre]
Steve McCurry (born 1950)
David Doubilet (born 1946) fotografia submarina
La figura humana, retrat, glamour, moda
Horst P Horst (1906-1999)
Yousuf Karsh (1908-2002) retrats
Arnold Newman (1918-2006) [llibre]
Cecil Beaton (1904-1980)
Richard Avedon (1923-2004)
Irving Penn (1917-2009)
Philippe Halsman (1906-1979), fotògraf de moda, retrats creatius, gent saltant
David Bailey (born 1938) , retrats de celebritats brit, Beatles
Annie Leibovitz (born 1949)
Robert Mapplethorpe (1946-1989) flors i nus
Nick Knight (born 1958)
Els objectes, formes abstractes
Luigi Veronesi (1908 – 1998) [ llibre]
Harold Edgerton (1903-1990) inventor del flash estroboscòpic
Estar ajagut al llit i sentir com plou. Pensar en l’aigua amarant la terra, les gotes caient sobre les fulles. A l’estiu, agrair la fresca que ens porta. A l’hivern, sec i calentó dins de casa.
Durant el viatge al Danubi, una nit de pluja, pensava en les gotes que anirien a parar al riu, i quan tardarien en recórrer els 2840 km fins al mar Negre.
És el primer es veu quan s’obre la porta, un corredor llarg.
Entrada
A l’esquerra, una zona de graffitti, a la dreta, un organitzador i un armari amb sabates.
Centre
A l’esquerra, [ la porta de “l’habitació de les nenes”] , un marc per exposar fotos antigues, [la porta del lavabo], una selecció de vuit fotos de l’any passat, [ porta de la cuina].
A la dreta, un museuet de ciències naturals, un marc per a dibuixos, [ porta del menjador].
Fons
Secció geogràfica, el món, Catalunya, Barcelona. Una ampliació fotogràfica gran. [ porta del taller], [ porta del dormitori]
Grafitti
Podem guixar a la paret a casa? El 2008 durant un viatge a Irlanda amb la Maria vam veure una exposició d’un artista que es deia [ ] i que havia pintat a les parets de la sala, entre altres coses la frase “fart whenever you want”. En tornar vaig pensar que a casa meva hi podia fer el que em donés la gana i vaig escriure aquesta frase. Més tard hi vaig voler pintar un plànol dels jardins de Stowe. I fa poc hi he començat a esbossar un home de Vitrubi. I hi he olgut posar la frase que solia dir el meu avi Josep quan li preguntaven què tal: “Anem passant alegrement la trista vida”. És un lema magnífic. I l’altre, “Què és pitjor, la ignorància o la indiferència? Ni ho sé, ni m’importa”.
Sabates
Si poguessin parlar, les sabates podrien explicar la nostra biografia, els llocs on hem anat, com hem gastat les soles, si caminant, ballant, o arrossegant-nos per casa. Algunes fa molt de temps que les tinc. Quantes sabates hauré tingut al llarg de la meva vida? Tal com deia Ballard, “crec en la història dels meus peus“. Afortunat, de tenir sabates, i poder-les portar, per anar on vull, fer esport, excursions, ballar. Vol dir que no m’ho ha impedit ni la salut ni les tragèdies de la història.
Les que porto normalment, al carrer, terrassa, per córrer, pel caiac
Les de cordons de vestir, de claqué, que m’hauria agradat fer
Les d’estiuLes de muntanya, xiruques històriques del 1982, Bestard de muntanya de 1985 amb la sola canviada a fàbrica, tants camins, l’Aneto, el GR11, sortides amb raquetes.
Les vambes de ballar
Col·lecció d’espardenyes
Col·lecció de sabates menorquines
Galeria de fotos i dibuix
Igual com els museus tenen un fons i un espai limitat per exposar, vaig decidir que cada any, de totes les fotografies que tinc en triaria vuit i les posaria en marcs. Aquestes vuit fotos m’acompanyaran tot l’any i em recordaran moments de l’any anterior, que a mesura que van passant els mesos es tornen més preciosos. M’imposo d’incloure una foto de la vida de cada dia a casa.
×
Quan vaig estar repassant fotos de la joventut dels pares vaig voler afegir un marc per exposar aquest passat més remot, una mirada més llunyana.
×
De tant en tant faig un dibuix una mica més gran que els esbossos petits en llibretes.
Museuet
Sempre he tingut curiositat, i cap als deu anys, aquesta estava volcada a observar els animals, sobretot insectes. Aixecar una pedra i descobrir a sota unes formigues o uns escarabats era com obrir una capsa sorpresa. A la biblioteca consultava llibres sobre com col·leccionar insectes. Em vaig proveir d’un pot amb serradures de suro i a la drogueria comprava acetat d’etilè per matar els insectes. Els recollia en les excursions dels Lluïsos de Gràcia, i a vegades a Barcelona, saltava la tàpia d’algun jardí abandonat a Sarrià, prop de l’escola. Veient el meu interès, els pares em van comprar una col·lecció de libres de ciències naturals excel·lents. Anys més tard estudiava física pero jo volia anar més enllà de les equacions de classe; jo hauria volgut saber quines eren les matèries primeres del món, i en què les transformàvem. Quan anava d’excursió, hauria volgut saber identificar tots els arbres i plantes que m’envoltaven. Em fascinaven les vitrines de l’antic museu de ciències naturals al par de la ciutadella. Vaig comprar-me llibres per identificar les plantes i anys més tard, a Castellar, vaig preparar un espai per exposar un herbari i alguns dels insectes. Amb la flora d’Oriol de Bolós intentava, el millor que podia, identificar plantes que recollia a les excursions. El vaig traslladar quan vam venir a viure al Poblenou. Hauria volgut tenir anotats tots els animals que he observat al llarg de la vida, ja que evidentment no els tindré dissecats. Ho he intentat de nou aquí.
Geografia
Ja a Castellar vaig voler tenir una foto aèrea del poble, una mapa de Catalunya en relleu, i un mapa del món, per situar-me on estic. I quan vaig venir a viure a Ayma, vaig voler fer el mateix. M’agrada aturar-m’hi i trobar els llocs de la ciutat on visc, Barcelona, Catalunya, i el que he pogut explorar del món.
Foto gran
Al final hi ha un marc per a fotos grans. Hi he tingut un núvol, el mar, unes fulles amb rosada i de fa temps hi ha una foto de quan deuria tenir uns 9 anys, assegut enmig d’un camp llegint un llibre o anotant en una llibreta. I amb tots els anys que han passat, em reconec en aquest noi curiós i amb ganes d’anotar i registrar.
Oníric
Si arribéssim a un pis desconegut amb un corredor amb tot de portes tancades, no sentim una emoció en explorar-ho? A casa els pares hi havia un corredor que a mi em semblava molt llarg i la porta de l’habitació dels pares quedava una mica a les fosques. Quan era petit jo accelerava el pas perquè em feia por. Una instal·lació de Jaume Plensa proposava tot de portes de bronze amb diferents títols: “desig”, “temps”, “ira”. Algun conte posa el protagonista davant de dues portes, que porten a destins diferents.
Puc imaginar un pis màgic on cada dia canvien els espais que hi ha rera les portes del corredor. Podrien ser les mateixes habitacions però canviant en el temps, dècades endavant, dècades enrera, amb mobles i decoracions diferents. Podria ser cada habitació s’obrís a un temps i una part del món diferent, un balcó dona al desert, la següent porta al Matterhorn, l’altra un carrer de Kyoto amb els cirerers florits, una biblioteca de llibres secrets. Podria ser que, com versions de la trobada de Marina Abramovic amb Ulay, aparaguéssin les persones que he conegut al llarg de la vida, a l’altre costat d’una taula. Podria ser que rera cada porta hi haguessin personatges i escenes diferents, els que esperaven Godot, un quartet de corda, Ledward Kaapana i la ballarina de I Kona , una noia esperant per ballar amb mi, un dona que està al llit esperant per fer l’amor, uns que m’escridassen, el cuiner que sortia a la peli sobre Dexter Gordon esperant per fer-me tastar un plat, un matemàtic a una pissarra per comentar-me un teorema.
Eres tan sols un poblet llunyà,
i m’acompanyaves.
Jo t’esperava, amb l’aire,
i avui ja em parles venint
amb tanta resurrecció!
I Ell et posarà el Vent
a les llavors de la veu,
i serem germans.
Què puc deixar-te?
El color i els rius
de les meves paraules.
I trobaràs els camins
que m’esquinçaven els arbres.
Però amb tu
seré sempre en els començaments,
que així m’expliques.
La Terra, geografia ↑ || les estrelles, el sol, la lluna | Les estacions | l’hora solar | Els planetes [ esborrany, materials] . [ , 4e el cel (contenidor a eliminar?), el disc de Nebra , ) , contemplació del cel , || → [història d el’astronomia, com l’univers se’ns ha anat fent més gran, de punts lluminosos, a esfera de gas amb combustió nuclear, galàxies i forats negres]
LES ESTRELLES
→ El cel que veig al balcó. Cada 24 hores les veiem desplaçar-se de E a W, i cada dia una mica més a l’oest [un grau, per això dividim la circumferència en 360º?]. Al febrer tinc Orió al SW a les 23, a l’abril ja s’ha post. Al juny Arcturus, al setembre Altair, Júpiter i Saturn a Capricorni, el desembre torno a tenir Orió al S.
Posicionem l’estrella mesurant-ne l’alçada (angle sobre l’horitzó) i l’azimut, la direcció com a angle mesurat a partir del nord (90º E, 180º S, 270º W). Però com que aquesta posició varia constantment i les estrelles tenen un moviment regular, és més convenient referir-les a un sistema de coordenades celestes, que mesura la declinació, angle sobre l’equador celeste, equivalent a la latitud, i l’ascensió recta, equivalent a la ongitud, mesurada a partir d’un punt a la constel·lació de piscis on la trajectòria del sol al llarg de l’eclíptica talla l’equador celeste. Una projecció plana del cel, amb una finestra adaptada a la nostra latitud, ens podrà donar el cel visible cada dia i cada hora: el planisferi (descarregable) . L’astrolabi fou un instrument usat des de l’antiguetat que incorporava un planisferi i un regle per mesurar l’altitud de les estrelles. Amb aquest sistema de coordenades es van compilar diversos catàlegs d’estrelles, des d’uns milers a l’antiguetat, a centenars de milers amb l’ajuda de telescopis i plaques fotogràfiques. [ Veiem “girar” les estrelles perquè la terra rota sobre si mateixa cada 24 hores. Les veiem en posicions diferents a la mateixa hora cada dia pel moviment de traslació de la terra al voltant del sol].
EL SOL i LA LLUNA
Per saber la situació del sol sobre la referència de les estrelles, podem fer-ho manera aproximada mirant les constel·lacions després de la posta i abans de la sortida. [ De manera més exacta, anotem l’altitud i azimut a les 12, i mirem més tard quin estel hi ha a la mateixa posició]. Veurem sembla recórrer de W a E un cercle inclinat 23.5º respecte de l’equador celeste, l’eclíptica, que dividim en 12 seccions de 30º, 12 constel·lacions, “les cases del sol” que constitueixen el zodíac. Des de l’equinocci de primavera -on comencem a comptar l’ascensió recta, estem per sobre l’equador: Peixos, Àries, Taure, Bessons, Cranc, Leo, Virgo a l’equinocci de tardor passem a sota l’equador celeste amb Balança, escorpí, Sagitari, Capricorni i Aquari. [ El 14 d’abril a les 23h tinc al SW, balança, verge, lleó, cranc, bessons, Taure, Aries just a la posta de sol; per l’est aniran sortint Escorpí, Sagitari, Capricorni, Aquari, Peixos i Aries ][→ post sobre el Zodíac i astrologia]. [ A l’estiu el sol està 23.5º més amunt que als equiccnocis, i a l’hivern 23.5º més avall].
El camí del sol (model descarregable ) mostra el recorregut aparent per a cada latitud i època de l’any, cap a l’estiu sortint més al NE i ponent-se EW, pujant més amunt al cel. Per damunt del cercle polar a l’estiu no es pon, i a l’hivern és fosc tot el dia. Als equinoccis surt i es pon exactament a E i W.
Les estacions: degut a la inclinació de l’eix de la terra, els hemisferis sud i nord tenen més exposició al sol segons l’època de l’any. Les dividim en quatre, definint els equiccnocis quan el dia i la nit tenen la mateixa durada i els solsticis la màxima i mínima. Quan el sol està per sobre l’equador, a l’hemisferi nord tenen més hores de llum, i una estació més càlida; i quan està per sota, menys, fa més fred.
La lluna dóna la volta en 29.5 dies alhora que va canviant la seva fase, la part il·luminada pel sol. Com que també va girant sobre si mateixa [de W a E] en el mateix període, sempre veiem la mateixa cara.
La volvelle, la roda del sol i la lluna (descarregable i 2 de astrolabeproject ) era un instrument medieval amb tres cercles mòbils que permetia seguir el permet seguir el moviment del sol i de la lluna. (1) La base amb els 4 punts cardinals no té ús conegut [ crec que podria servir com a planisferi girant el cercle del zodíac ?] (2) la roda del zodíac, 2a cercle del calendari amb els 360 dies de l’any 2b les constel·lacions del zodíac així sabem on es troba el sol cada dia de l’any 2c hores del migdia a la posta del sol 2d hores de la posta del sol a mitja nit, doblant-les tenim el que dura el dia i la nit; 18 i 6 (9,3) hores al solstici d’estiu, 6 i 18 (3,9) al d’hivern 2d l’alçada del sol sobre l’horitzó a les 12 del migdia [fet per la latitud d’Oxford a 52º] (3) el cercle del sol, per situar a la data, amb tres punts més que permeten veure l’oposició. Té marcat els 29.5 dies que la lluna tarda en donar la volta al sol, 27.3 dies al voltant de la terra + 1/12 que la terra es desplaça resecte del sol durant un mes, el període entre dues llunes plenes. (4) el cercle de la lluna. El podem situar si sabem la seva posició en el zodíac o bé sabem quants dies han passat des de l’última lluna plena. Podrem veure la fase i la posició relativa respecte del sol.
El moviment del sol ha servit per mesurar el temps (descarregable d’aquí) marcant el moviment de l’ombra d’un gnomon adaptat a la latitud. Marquem les hores separades 15º (360/24). Les dotze hora solar és quan el sol està més amunt i per tant projecta l’ombra més petita. El temps solar mitjà seria dividir entre 24 l’interval entre dos migdies. Com que la terra recorre una el·lipsi, el sol aparenta moure’s més de pressa al periheli (gener) que a l’afeli. Els moments en que ni s’avança ni s’endarrereix són el periheli (primers de gener) i l’afeji (primers de juliol), amb els valors extrems a l’abril i a l’octubre. A l’efecte de l’el·lipsi s’hi afegeix el de les estacions degut a la inclinació de l’eclíptica: pel que fa a l’ascensió recta, el sol aparenta anar més de pressa als solsticis i més lent als equiccnocis (avança més en declinació) (l’equació del temps , Taules 2.2047 E)
A Barcelona (41.397520, 2.204694 ), per la longitud que té , haurien de ser les dotze solars 8.8 min abans de les 13:00 (UTM+1), és a dir, a les 12:51′. El sol s’endarreix uns 14′ min al febrer (13:05), és a l’hora en punt a l’abril (12:51), torna fluctuar avantçant-se al maig (12:47), el juny en punt, retrocedeix al juliol (12:57), en punt a primers de setembre, i s’avança uns 17′ al novembre (12:34), en punt al desembre. Interseccions a la gràfica de dalt.
Posició del sol. Per la meva latitud, als equiccnocis el sol té 49º d’elevació (90º-41º de latitud, a l’hivern baixa a 25.5º (els 23.5 ) i a l’estiu puja a 72.5º. [A l’equador, latitud 0º, el sol està a 90º. A 30º, si dibuixem la tangent, tenim 30º entre la prolongació del radi i el sol que ve de l’equador, i 60=90-30 d’altitud del sol].
En un rellotge de sol horitzontal, el gnomon [la diagonal] ha d’apuntar al nord, per això ha de formar un angle igual a la latitud. L’angle que formen les hores no és exactament 15º. L’angle corresponent a l’hora t (diferència amb les 12) és arctan(sin(latitud) x tan(15ºx t))
Els planetes inferiors. Dos d’ells els trobem sempre molt a prop del sol, Mercuri (període 3 mesos) i Venus (període 9 mesos). Els veiem després de la posta o a l’alba. Mercuri apareix poc al llarg de l’any, entre dues i set setmanes però surt entre sis o set vegades l’any. Venus surt durant uns 8 mesos. [Això es deu a que la seva òrbita està continguda en l’òrbita de la terra. No els trobarem mai al meridià a mitjanit. Després de la conjunció inferior, els trobarem a l’alba poc abans que surti el sol. Cada dia el planeta apareix una mica més al W fins que arriba a l’elongació màxima W.En el cas de mercuri, surt una hora abans que el sol, i Venus, unes tres hores. El planeta comença a retrocedir cap al sol, anant a l’est (disminueix l’angle) i deixem de veure’l quan està darrera d’ell a la conjunció màxima. No serà visible durant unes setmanes fins que apareix al vespre per pondre’s poc després del sol. Va augmentant l’angle fins que arriba l’elongació màxima a l’est. Després torna a disminuir fins que tornem a la conjunció mínima, davant del sol.
Els planetes superiors, amb una òrbita més gran que la terra a vegades són visibles tota la nit: Mart amb un període de 2 anys, Júpiter de 12 i Saturn de 26 (el 2021 a Capricorn). Es desplacen de W a E però segons la posició de la terra semblen retrocedir parcialment:
[ seguir a ha astronomia i el cosmos, la història de com el nostre univers s’ha anat fent més gra, el catàleg de ptolomeu, el telescopi, herschel i estimació distància estrelles, galàxies]el disc de Nebra . ] [els mites de l’astrologia i el zodíac]
Mercuri: Evenings from January 15 to January 31; mornings from February 28 to March 20; [conjuncio sup?], evenings from May 3 to May 24; mornings from June 27 to July 16; [ conjunció sup] evenings from August 31 to September 21; mornings from October 18 to November 1
Venus: It is visible in the morning in the eastern sky at dawn from Jan. 1 to 23. It appears in the evening in the western sky at dusk from May 24 to Dec. 31. When the year opens, it will be visible very low near the east-southeast horizon about 90 minutes before sunrise. Within several weeks it moves too close to the sun to be seen. Superior conjunction is on March 26. Venus will be out of view until late spring when it emerges above the west-northwest horizon soon after sunset. It will gradually increase in prominence through the balance of the year. Its greatest angular distance (elongation) east of the sun is on Oct. 29.
Mart: It will be visible in the evening from Jan. 1 through Aug. 22; and in the morning from Nov.r 24 through Dec. 31. [ movent-se d’Àries cap a Geminis, a Leo el juliol]
Júpiter: Evenings from Jan. 1 to 9; mornings from Feb. 17 to Aug. 19; evenings again from Aug. 20 to Dec. 31. Through all of 2021, the king of the planets will be situated against the star background of Capricornus the Sea Goat.
Saturn: All through 2021, Saturn will be found within the boundaries of Capricornus the Sea Goat. Evenings from January 1 to 6; Mornings from February 10 to August 1; evenings again from August 2 to December 31.
Materials: aplicació pc: Stellarium | descarregables: planisferi, rod del sol i la lluna, camí del sol, astrolabi.
la corrupció i la cobdícia | Racisme | la mentida en política | la intolerància | la crueltat i l’odi | l’odi als mitjans digitals problemes actuals | Abús de genère | la manca de respecte, la imbecilitat | impuls de violència inherent a la condició humana
Engany:Tiversa empresa de ciberseguretat que fabricava les amenaces
Esclavatge: ofertes falses de feina per treballar a “fàbriques” de scam online BBC (2022 09) i BBC (2023 08 30)
A la Bonàrea han de tenir els pinyons, anxoves i pernil a la caixa. A la que els humans tenim l’oportunitat de robar, ho fem.
Racisme
[Als USa prohibeixen explicar la història documentada]
[ Apropiació cultural]
2023. Egipte protesta quan es fan servir els seus símbols per a la cultura afroamericana, per exemple Beyonce o Rihanna vestides com a Nefertiti. Ho veuen com una falsificació de la seva història, eurocèntrica i afrocèntrica (BBC)
la mentida
acusar l’oposició de terrorisme falsament, per aconseguir un guany polític
Fox News com a propaganda: The genius was seeing that there’s an attraction to fear-based, anger-based politics that has to do with class and race.”
Alex Jones es va fer ric afirmant que la matança de Sandy Hook era un muntatge per arrabassar les armes als americans (BBC)
The root of all cruelty. The next morning the “scrubbing parties” began. Members of the Austrian SA, working from lists, from personal knowledge, and from the knowledge of passersby, identified Jews and forced them to kneel and clean the streets with brushes.
Crits racistes a l’esport
Pot ser que la necessitat d’odiar, de tenir un enemic, sigui una constant de la condició humana? I només els que tenim una vida molt comfortable ens en escapem? Tenim tots un component de paranoia?, una tendència a atribuir la mala fortuna, o el risc de les noters vides, a altra gent? Potser això està connectat amb les limitacions cognitives ( Veiem el que volem veure ) i com ens fa vulnerables a manipulacions amb fake news. L’odi als musulmans a la Índia ( cançons BBC)
el xinès que filmava nens africans fent-ne burla i després venia els vídeos a les xarxes socials BBC
la gent que treballa en moderació de continguts acaba plegant i aïllant-se perquè veuen com n’és de podrida la gent. One woman used to work for MySpace, which used to be a big thing, and she told me that she’s now a bookkeeper. She got as far away from dealing with humans as she could and got into the dealing-with-numbers business. She told me that she wouldn’t shake people’s hands for about three years after she quit her job. I asked her why, and she said it’s because she knew people were disgusting.
A tots els sectors ideològics, hi ha una actitud d’atac violent i desconsiderat, és com si la majoria tinguessim una enorme frustració i ràbia, continguda per la por i que, quan la poden descarregar sense por a les conseqüències, són com criminals. Esgarrifa pensar el resultat d’un experiment en que, com una mena de vudú actualitzat, diguéssim als sujectes que poden controlar uns implants al cos dels enemics, Puigdemont i Torra pels de Vox, Marchena i Pérez de los Cobos pels independentistes. Serien torturats sense cap mena de dubte.
Abús de gènere
Comerç amb fotos de dones a reddit, obtingudes d’instagram o de filmacions ilegals (BBC)
Al Japó no només hi ha abús de tocaments al metro (chikan) sinó que s’ha muntat un negoci de venda de filmacions, (BBC)
La manca de respecte, la imbecilitat
Els turistes britànics a Amsterdam, borratxos, orinant i vomitant (BBC)
Turista rus despullat a una muntanya sagrada a Bali (BBC)
Impuls de violència inherent a la condició humana
Som febles i vulnerables i quan tenim una mica de poder, n’abusem. Des del poder de deixar bruta la platja sense conseqüències, a insultar en l’anominat en les xarxes socials, a abusar sexualment d’empleats, de les parelles. En les jerarquies, a la feina o militar, que freqüent és veure com es llepa al cul al superior mentre s’esclafa l’inferior.
Som cruels per naturalesa?
Eichmann deia al seu judici que només complia ordres (reflexió Hannah Arendt).
L’experiment de Milgram i Zimbardo
2024. Els influencers com Andrew Tate causen una epidèmia de violència cap a dones (BBC). Cada cop hi ha gent atreta per la violència sense una ideologia darrere, pornografia extrema i s’apunten a grups terroristes no per canviar res sinó per atracció per la violència! [les manifestacions dels CDR, les celebracions de triomfs futbolístics](BBC). A l’estiu de 2024 esclata la violència de l’extrema dreta alimentada per missatges falsos a les xarxes socials (El Nacional)
[Sembla com si tinguéssim un impuls per destruir i atacar, i que aprofitem qualsevol ocasió per a exercir-la, fonamentada o no, ja sia l’odi cap a immigrants, independendistes, dones, els seguidors de l’equip de futbol contrari.] [Potser és un vestigi de l’evolució]
The Stanford marshmallow experiment was a study on delayed gratification in 1972 led by psychologist Walter Mischel, then a professor at Stanford University. In this study, a child was offered a choice between one small reward provided immediately or two small rewards if they waited for a short period, approximately 15 minutes, during which the tester left the room and then returned. The reward was either a marshmallow or pretzel stick, depending on the child’s preference. In follow-up studies, the researchers found that children who were able to wait longer for the preferred rewards tended to have better life outcomes, as measured by SAT scores, educational attainment, body mass index (BMI), and other life measures. A replication attempt with a more diverse sample population over 10 times larger than the original study showed only half the effect size of the original study and suggested that economic background rather than willpower explained the other half of the variation.
Sobre la influència de les circumstàncies respecte de la força de voluntat, per exemple els resultats milloren si, tot i saber que tenen una llaminadura a l’abast, està tapada.
Micronesia which lies north of the equator and west of the International Date Line, includes the Mariana Islands in the northwest, the Caroline Islands in the center, the Marshall Islands to the west and the islands of Kiribati in the southeast.
Melanesia to the southwest, includes New Guinea, the world’s second largest island after Greenland and by far the largest of the Pacific islands. The other main Melanesian groups from north to south are the Bismarck Archipelago, the Solomon Islands, Santa Cruz, Vanuatu, Fiji and New Caledonia.[71]
Polynesia stretching from Hawaii in the north to New Zealand in the south, also encompasses Tuvalu, Tokelau, Samoa, Tonga and the Kermadec Islands to the west, the Cook Islands, Society Islands and Austral Islands in the center, and the Marquesas Islands, Tuamotu, Mangareva Islands, and Easter Island to the east.
Geografia | Centre Amèrica i Caribe | Orinoco i Amazonas | Andes |
Correspon al reialme Neotropic [A grans trets és la serralada dels andes i la conca de l’Amazonas]. Els Andes es van començar a formar al Cenozoic i segueixen.
CARIBE: Cuba, Jamaica. Haiti, Puerto Rico. Boscos Tropicals i subtropicals secs i humits
ORINOCO i AMAZONAS
The Orinoco is a region of humid forested broadleaf forest and wetland primarily comprising the drainage basin for the Orinoco River and other adjacent lowland forested areas. This region includes most of Venezuela and parts of Colombia.
Amazonia The Amazonia bioregion is mostly covered by tropical moist broadleaf forest, including the vast Amazon rainforest, which stretches from the Andes mountains to the Atlantic Ocean, and the lowland forests of the Guianas. The bioregion also includes tropical savanna and tropical dry forest ecoregions.
ELS ANDES
The Northern Andes in Venezuela, Colombia, and Ecuador: Boscos tropicals
The Central Andes in Peru and Bolivia: Boscos tropicals, desert
The Southern Andes (south of Llullaillaco) in Argentina and Chile. Mediterrani, prats de muntanya
EST
[Centre i est del Brasil) Eastern South America Eastern South America includes the Caatinga xeric shrublands of northeastern Brazil, the broad Cerrado grasslands and savannas of the Brazilian Plateau, and the Pantanal and Chaco grasslands. The diverse Atlantic forests of eastern Brazil are separated from the forests of Amazonia by the Caatinga and Cerrado, and are home to a distinct flora and fauna.
SUD
Southern South America The temperate forest ecoregions of southwestern South America, including the temperate rain forests of the Valdivian temperate rain forests and Magellanic subpolar forests ecoregions, and the Juan Fernández Islands and Desventuradas Islands, are a refuge for the ancient Antarctic flora, which includes trees like the southern beech (Nothofagus), podocarps, the alerce (Fitzroya cupressoides), and Araucaria pines like the monkey-puzzle tree (Araucaria araucana). These magnificent rainforests are endangered by extensive logging and their replacement by fast-growing non-native pines and eucalyptus.
Deserts, Estepa Patagònia, Boscos temperats de Valdivia, flora subpolar
Les Rocky Mountains s’extenen per tot l’oest, de Canadà a Mèxic, (orogènia laramy 80-55ma) i les Appalachian Mountains a l’est (orogènia caledonia 490-390 Ma).
Els principals rius són el Yukon, Mackenzie a Alaska, el Mississipi i Missouri al centre, el Colorado i el Río Grande que limita amb Mèxic.
The Canadian Shield bioregion (55 a 70º latitud) extends across the northern portion of the continent, from the Aleutian Islands to Newfoundland. It includes the Nearctic’s Arctic Tundra and Boreal forest ecoregions. In terms of floristic provinces, it is represented by part of the Canadian Province of the Circumboreal Region.
The Eastern North America bioregion includes the temperate broadleaf and mixed forests of the Eastern United States and southeastern Canada, the Great Plains temperate grasslands of the Central United States and south-central Canada, the temperate coniferous forests of the Southeastern United States, including Central Florida. In terms of floristic provinces, it is represented by the North American Atlantic Region and part of the Canadian Province of the Circumboreal Region.
The Western North America bioregion includes the temperate coniferous forests of the coastal and mountain regions of southern Alaska, western Canada, and the Western United States from the Pacific Coast and Northern California to the Rocky Mountains, as well as the cold-winter intermountain deserts and xeric shrublands and temperate grasslands and shrublands of the Western United States. In terms of floristic provinces, it is represented by the Rocky Mountain region.
Northern Mexico and Southwestern North America. The Northern Mexico bioregion includes the mild-winter to cold-winter deserts and xeric shrublands of northern Mexico, Southern California, and the Southwestern United States, including the Chihuahuan, Sonoran, and Mojave Deserts. The Mediterranean climate ecoregions of the Southern and Central Coast of California include the California chaparral and woodlands, California coastal sage and chaparral, California interior chaparral and woodlands, and California montane chaparral and woodlands. The bioregion also includes the warm temperate and subtropical pine and pine-oak forests, including the Arizona Mountains forests and the Sierra Madre Occidental, Sierra Madre Oriental, and Sierra Juarez and San Pedro Martir pine-oak forests.
[ Del punt de vista de les ecoregions, el mediterrà i els deserts formen part del Paleartic, juntament amb Europa, Rússia, Orient mitjà i Xina]
[Mediterrà i conca del Nil]: Clima mediterrani costa nord, muntanyes de l’Atlas, conca del Nil, prats inundats.
Sahara and Arabian deserts. Deserts: de la latitud 35 fins a 15, uns 2000 km. A great belt of deserts, including the Atlantic coastal desert, Sahara desert, and Arabian desert, separates the Palearctic and Afrotropic ecoregions. This scheme includes these desert ecoregions in the palearctic realm; other biogeographers identify the realm boundary as the transition zone between the desert ecoregions and the Mediterranean basin ecoregions to the north, which places the deserts in the Afrotropic, while others place the boundary through the middle of the desert.]
El reialme Afrotropical és dividit en 8 zones, una de la península aràbiga que es veu a Orient mitjà)
Sahel and Sudan. Franja semiàrida al voltant de 15º latitud. Savana d’acàcia. [Travessada pels rius Senegal, Níger i alt Nil]. South of the Sahara, two belts of tropical grassland and savanna run east and west across the continent, from the Atlantic Ocean to the Ethiopian Highlands. Immediately south of the Sahara lies the Sahel belt, a transitional zone of semi-arid short grassland and acacia savanna. Rainfall increases further south in the Sudanian Savanna, also known simply as the Sudan, a belt of taller grasslands and savannas. The Sudanian Savanna is home to two great flooded grasslands, the Sudd wetland in South Sudan, and the Niger Inland Delta in Mali. The forest-savanna mosaic is a transitional zone between the grasslands and the belt of tropical moist broadleaf forests near the equator. [Muntanyes Simien]
Boscos Tropicals. [La vall del Congo] Forest zone The forest zone, a belt of lowland tropical moist broadleaf forests, runs across most of equatorial Africa’s intertropical convergence zone. The Upper Guinean forests of West Africa extend along the coast from Guinea to Togo. The Dahomey Gap, a zone of forest-savanna mosaic that reaches to the coast, separates the Upper Guinean forests from the Lower Guinean forests, which extend along the Gulf of Guinea from eastern Benin through Cameroon and Gabon to the western Democratic Republic of the Congo. The largest tropical forest zone in Africa is the Congolian forests of the Congo Basin in Central Africa. A belt of tropical moist broadleaf forest also runs along the Indian Ocean coast, from southern Somalia to South Africa.
East African grasslands and savannas Acacia-Commiphora grasslands; Serengeti [Kenia Tanzania]
Eastern Africa’s highlands. Afromontane region, from the Ethiopian Highlands [Simien] to the Drakensberg Mountains of South Africa, including the East African Rift. Distinctive flora, including Podocarpus and Afrocarpus, as well as giant Lobelias and Senecios. Ethiopian Highlands; Albertine rift montane forests; East African montane forests and Eastern Arc forests
Southern African woodlands, savannas, and grasslands Miombo woodlands; Zambezian mopane and Baikiaea woodlands; Bushveld
Deserts of southern Africa Namib Desert; Kalahari Desert; Karoo; Tankwa Karoo; Richtersveld. EL riu Okavango va des d’Angola fins a un delta al desert de Kalahari. EL ambeze desemboca a l’ïndic. El riu Orange travessa sudàfrica per acabar a l’Atlàntic.
Cape floristic region The Cape floristic region, at Africa’s southern tip, is a Mediterranean climate region that is home to a significant number of endemic taxa, as well as to plant families like the proteas (Proteaceae) that are also found in the Australasian realm
Madagascar and the Indian Ocean islands Madagascar and neighboring islands form a distinctive sub-region of the realm, with numerous endemic taxa like the lemurs. Madagascar and the Seychelles are old pieces of the ancient supercontinent of Gondwana, and broke away from Africa millions of years ago. Other Indian Ocean islands, like the Comoros and Mascarene Islands, are volcanic islands that formed more recently. Madagascar contains several important biospheres, as its biodiversity and ratio of endemicism is extremely high.
Australasia comprises Australia, New Zealand, the island of New Guinea, and neighbouring islands in the Pacific Ocean. Most of Australasia lies on the southern portion of the Indo-Australian Plate, flanked by the Indian Ocean to the west and the Southern Ocean to the south.[73] The bulk of Australasia sits on the Indo-Australian Plate, together with India.
PAPUA NOVA GUINEA
Boscos tropicals humits
AUSTRÀLIA
Northern Territory: Sabana tropical
Western Australia: Altiplà, clima mediterrà a la costa i desert a l’interior. A l’est té el Great Victoria Desert.
The Eastern Highlands: Great Dividing Range, amb boscos de caducifolis emperats a l’estreta franja de la costa i savana tropical i subtropical a les muntanyes. A uns 100 km de la costa hi ha la Great Barrier Reef.
Al sud hi ha la conca dels rius Murray i Darling. Clima mediterrà. Uns 100 km més al sud la illa de Tasmania.
[ Juntament amb la Índia Indoxina i l’arxipèlag de malaisia forma el reailme Indo-malai.
The Indochina bioregion includes most of mainland Southeast Asia, including Myanmar, Thailand, Laos, Vietnam, and Cambodia, as well as the subtropical forests of southern China.
Sunda shelf and the Philippines Malesia is a botanical province which straddles the boundary between Indomalaya and Australasia. It includes the Malay Peninsula and the western Indonesian islands (known as Sundaland), the Philippines, the eastern Indonesian islands, and New Guinea. While the Malesia has much in common botanically, the portions east and west of the Wallace Line differ greatly in land animal species; Sundaland shares its fauna with mainland Asia, while terrestrial fauna on the islands east of the Wallace line are derived at least in part from species of Australian origin, such as marsupial mammals and ratite birds.]
Indoxina
Clima tropical, calent i humit en general.
A l’oest limitant amb la Índia les muntanyes Arakan o Rakhine Mountains, i després la vall del riu Irrawaddy. Al nord les muntanyes a Chiang Mai i Luang Prabang (Laos), el clima és subtropical. El poderós Mekong travessa el centre de la península.
ARXIPÊLAG
Indonèsia: Les illes de Sumatra, Java, , Borneo i Sulawesi, . Nova Guinea i Timor es consideren part d’Austràlia geogràficament. Clima tropical, abril-octubre seca, novembre març humida
Filipines: clima Tropical, les illes principals Luzon i Mindanao
A l’oest (Pakistan) hi trobem la vall de l’Indus, que limita amb les muntanyes del Baluchistan i el desert del Thar. (Orient mitjà)
Al triangle del sud els Western and Eastern Ghats que envolten el Deccan (boscos tropicals secs, desert).
Al nord hi ha l’himalaia (i després Xina) i la vall del Ganges i les muntanyes Aravalli hills, Satpura i Vindhya . Al delta del Ganges hi arriba el riu Bramaputra (boscos subtropicals humits). A l’est hi ha les muntanyes xx de Birmània (Sudest asiàtic)
La Índia està entre le slatituds 35 i 7, amb el tròpic de càncer (latitud de 23º) que el creua. El clima és tropical i subtropical sec i humit. L’Himalaia frena vents freds de l’Àsia central. El desert del Thar atrau vents monsons carregats d’humitat a l’estiu que descarreguen fortes pluges entre juny i octubre.
[ Juntament amb àsia sudest forma el reialme indo-malaiIndian Subcontinent. The Indian Subcontinent bioregion covers most of India, Pakistan, Bangladesh, Nepal, Bhutan, and Sri Lanka. The Hindu Kush, Karakoram, Himalaya, and Patkai ranges bound the bioregion on the northwest, north, and northeast; these ranges were formed by the collision of the northward-drifting Indian subcontinent with Asia beginning 45 million years ago. The Hindu Kush, Karakoram, and Himalaya are a major biogeographic boundary between the subtropical and tropical flora and fauna of the Indian subcontinent and the temperate-climate Palearctic realm.]
geografia | Turquia, Mediterrà, Mesopotàmia, Desert d’Aràbia, Pèrsia
[ En principi Pakistan pertanyeria sencer al rialme Indomalia però les muntanyes del Baluxistan pertanyen al Paleartic, així que ho deixo fora. Aquestes muntanyes són una estribació de l’himalaia i separen actualment Afghanistan del Pakistan. La denominació actual “Orient mitjà” inclou Egipte]
Turquia: la península d’Anatòlia, entre el mar negre i el mediterrani. Amb les muntanyes Köroğlu i Pontic al nord, els Taurus al sud. A l’est les muntanyes on neixen el Tigris i l’Eufrates, el llac de Van i la muntanya Ararat. Al sudoest el clima és mediterrani. Al nord i centre, la meseta d’anatòlia amb estepa i boscos temperats. Hi ha una gran biodiversitat, aquí encara creixen en estat salvatge els precursors de la majoria de conreus.
Mediterrà: Síria Líban Israel, el riu Jordà, el mar de Galilea i el mar mort.
Mesopotàmia: Tigris Eufrates (Síria, Iraq), és tot desert, amb les franges dels rius fins que a partir de Bagdad hi ha una vall aluvial.
Desert d’Aràbia: [la costa NW està inclosa en el reialme Afrotropical: Southern Arabian woodlands. South Arabia, expressed as being mostly Yemen and parts of western Oman and southwestern Saudi Arabia, has few permanent forests. Some of the notable are Jabal Bura’, Jabal Raymah, and Jabal Badaj in the Yemeni highland escarpment, and the seasonal forests in eastern Yemen and the Dhofar region of Oman. Other woodlands scatter the land and are very small and are predominantly juniper or acacia forest]
Iran (muntanyes nord i est): Al nord el Caucas, el mar Caspi, les muntanyes Alborz, a l’oest les muntanyes Zagros limitant amb la vall de Mesopotàmia, al centre l’altiplà d’Iran. A l’est les muntanyes del Baluchistan que el separen de Pakistan. Tenim boscos a les muntanyes, bàsicament nord i oest, i desert i estepa a la resta.
[ És una de les grans regions del Paleartic (Ecoregions) juntament amb l’Eurosiberiana, el mediterrà i els deserts ]
Xina
Al nordest les muntanyes de Tian Shan i el desert de Taklamakan . Al nord el desert de Gobi limitant amb Mongòlia. Al sudest la meseta del Tibet que limita amb les muntanyes del Karakoram i Pamir a l’oest amb Pakistan, i l’Himalaia al sud amb la Índia. Al centre hi ha les grans planes travessades pels grans rius.
Al nord limitant amb Rússia, el riu Amur (Heilong Jiang). El Yellow River (Huang He) neix al Tibet i desemboca al nord, al mar groc. Separats per les muntanyes Qin , més al sud el més llarg, el Yangtze del Tibet a prop de Shanghai. (Clima de boscos caducifolis temperats). Al sud clima subtropical, amb el Zhujiang (Pearl River), amb les contribucions del Xi (Oest), Dong (Est), and Bei (Nord), acabant amb un gran delta a Hong Kong [paisatge de turons verticals].
El riu Mekong comença a Xina al nord de l’himalaia i creuarà tot el sudest asiàtic. El Brahmaputra neix al Tibet i serà un tributari del Ganges.
Mongòlia
Al sud limita amb el desert de Gobi a Xina. Al sudoest les muntanyes Altai, al nord les muntanyes Sayan. El centra i sud és estepa i desert. Al nordest més prats. És una terra molt freda, amb vents procedents de Sibèria.
[ Divisió una mica arbitrària, però ajuntar-ho amb tota Àsia o amb Europa no em sembla que ajudi]
A l’Oest limitaria amb els Urals. Al sud amb el massís de muntanyes de l’Àsia Central (Iran i Afganistan), les muntanyes Altai, limitant amb Xina i Mongòlia, Mongòlia i el riu Amur limitant amb Xina.
Hi ha una gran plana entre els Urals i el riu Yenisei, la Sibèria Occidental, travessada pel riu Ob, amb un desert al sud (actualment Kazakstan). La Sibèria Oriental és més muntanyosa i limita a l’est amb el riu Lena abans del massís Verkhoyansk. Al sud hi ha les muntanyes Sayan al nord de Mongòlia amb el llac Baikal.
La major part de Sibèria són boscos de Taiga i estepes al sud.
geografia | límits | Mediterrà, Illes , Plana Centreuropa, Rússia, Caucas
D’acord amb la classificació biogeogràfica en ecoregions, pertany al reialme Paleàrtic amb part de la regió eurosiberiana i el mediterrà (les altres són els deserts del Sahara i Aràbia, Àsia central i Àsia Oriental.
Va estar unida amb el Neàrtic (Amèrica del Nord) per un pont de terra a l’estret de Bering i en comparteixen moltes espècies.
La convenció és que limita al sud amb el mediterrà i les muntanyes del Caucas, i a l’est amb el Volga, Urals (inclou bona part de la Rússia actual).
Europe is most commonly considered to be separated from Asia by the watershed divides of the Ural and Caucasus Mountains, the Ural River, the Caspian and Black Seas and the waterways of the Turkish Straits. The European climate is largely affected by warm Atlantic currents that temper winters and summers on much of the continent, even at latitudes along which the climate in Asia and North America is severe. Further from the sea, seasonal differences are more noticeable than close to the coast.
És bàsicament una gran plana amb les muntanyes de l’orogènia alpina (66M) al sud: Pirineus, Alps i Càrpats (a més els apenins a Itàlia, relleu interior a Ibèria, massif central a França) i les highlands i muntanyes de noruega de l’orogènia caledoniana (400M).
El Rin i el Danubi són els eixos principals S-N i W-E. El Volga que desemboca al Mar Caspi. El Don i Dnieper al Mar negre (NS), amb el Danubi (WE). Vistula i Oder al bàltic (i el Neva del llac Ladoga passant per Sant Petersburg). Elba, Rin, Seine i Loire a l’Atlàntic. L’Ebre, el Rhône i el Po al mediterrani.
El corrent del golf fa de “calefacció central” fent un clima més temperat que d’altres ubicacions a la mateixa latitud. A mesura que ens desplacem a l’est baixen les temperatures.
Puys me trob sol en amor, a mi sembla
qu·en mi tot ço sia costuma stranya:
Amor se pert entre gents per absença,
e per la mort la mi·amor no fina,
ans molt més am a vós en mort qu·en vida,
e yo perdon si algú no·m vol creure:
pochs són aquells qui altres cosses creguen
sinó semblants d’aquelles que·ls avenen.
Ma dolor fort lo comun córs no serva;
tota dolor lo temps la venç e gasta;
no dich qu·en tot a tot·altra dessemble:
en quantitat molt prop d’altres se jutja;
en qualitat ab les altres discorda.
Seguint l’Amor d’on ella pren sa forma,
gran part del temps seca dolor me dóna
y algun delit ab altra dolor dolça.
Dins lo cors d’om les humors se discorden; de temps en temps llur poder se transmuda: en un sols jorn regna malenconia, n·aquell mateix còlera, sanch e fleuma. Tot enaxí les passions de l’arma mudament han molt divers o contrari, car en un punt per ella·s fan los actes, e prestament és en lo cors la causa.
Axí com l’or que de la mena·l traen
està mesclat de altres metalls sútzeus,
e, mes al foch, en fum se’n va la liga,
lexant l’or pur no podent-se corrompre,
axí la Mort mon voler gros termena:
aquell fermat en la part contrassemble
d’aquella que la Mort al món l’à tolta,
l’onest voler en mi roman sens mescla.
Dos volers són que natura seguexen,
e cascú d’ells l’om per natura guien;
sí acte·nsemps fan mal o bé atracen
seguons qual d’ells en l’altre ha domini.
Quant la rahó l’apetit senyoreja,
és naturall de l’hom tota sa obra,
e lo revers sa natura li torba,
e no ateny la ffi qu·en tots fets cerca.
Quant l’apetit segueix la part de l’arma,
l’ome va dret, seguint natura mestra,
car la major part la menor se tira
e ves la fi qe va lo cami troba;
e l’appetit volent son necessari,
l’ome no fall, si no trespassa l’orde,
e si s’estén més que natura dicta,
surt-ne voler fals, oppinionàtich.
Les voluntats que per natura vénen,
en certitut e terme són compreses.
L’altre voler passa d’om les natures;
son senyal cert és que no l’enclou terme.
De tots aquests passions mantengueren
mescladament, sí com mesclats jahien;
mas bé distints són aprés de son opte,
e separats los sent, quasi vissibles.
Molts són al món que mos dits no·ntengueren
e ja molts més que d’aquells no sentiren.
¿Qui creure pot qu·entr·amors vicioses
voler honest treball per estar simple,
gitant de ssi maravellós effecte
estant secret per força dels contraris?
Dolç y agre·nsemps, llur sabor no·s distinta;
ella vivint, mos volers aytals foren.
Dolrre’s del mort ve de amor comuna,
e de açò yo·m sent tot lo dampnatge:
ffugir les gents quisque sien alegres
y aver despit que jamés lo dol fine.
Tot delit fug com a cosa·nemiga
car un bé poch entre grans mals dol porta,
e met poder que·m torn dolor en àbit,
perque de goig la sabor jamés taste.
Senyals d’amor qu·en tal cas hòmens senten,
yo trob en mi que sens dolor se prenen:
si res començ yo·n corromp lo principi,
per qué la fi de res mi no contenta.
Molt e pus fort tot·amor me da fàstig,
e sembl·a mi ser cosa·bominable;
s·algun delit entre mes dolors mescle,
de ffet lo pert e torn a ma congoxa.
Si·l penssament per forç·a·ltra part lance,
d’ell acordant, ab gran sospir lo cobre;
en lo començ ab dolor en mi entra,
no passa molt que m’és dolor plaïble.
Decrepitut ma natura demostra,
car tota carn a vòmit me provoca;
grans amadors per llur aymia morta
són mi semblants en part: al tot no basten.
Si res yo veig d’ella, dolor me dóna, e si·n defuig, par que d’ella m’aparte; los temps e lochs ab lo dit la’m senyalen, segons en ells delits o dolors foren; e són-ne tals que la’m demostren trista, altres, e molts, mostrants aquell·alegra. E pas dolor com jamés li fiu greuge, e volgr·açò ab la mia sanch rembre.
Amor és dat conéxer pells efectes.
Sa cantitat no té mesura certa:
gran és o poch l’amador segons altre,
e poder pren Amor, segons on entra.
La qualitat és tal com segons guarda,
car de semblants és forçat que s’engendre;
la carn vol carn, l’arma son semblant cerca,
d’ells naix fill bort als engenrrants contrari.
Qui ama carn, perduda carn, no ama, mas en membrant lo delit, dol li resta. En tot·amor cau amat e amable; donchs, mort lo cors, aquell qui ell amava no pot amar, no trobant res que ame. Amor no viu, desig mort y esperança, y en lo no-res no pot haver espera; quant és del cors, la Mort a no-res torna.
Si la que am és fora d’aquest segle,
la major part d’aquella és en ésser;
e quant al món en carn ella vivia,
son espirit yo volguí amar simple.
E, donchs, quant més qu·en present res no·m torba? Ella vivint, la carn m’era rebel·le; los grans contrasts de nostres parts discordes canten, forçats, acort, e de grat, contra.
De mon voler jutge cascú la causa,
e farà poch vehent en mi les obres;
la mi·amor per la Mort no és morta,
ne sent dolor, vehent-me lo món perdre.
Yo am, e tem ab honesta vergonya,
l’esperit sol de la qui Déus perdone,
e res de mi ne del món no cobege
sinó que Déu en lo cel la col·loque.
Tornada Mare de Déu, si és en purgatori son espirit per no purgats delictes, sí ton Fill prech no guart los prechs d’on vénen, mas lla on van. Mos pecats no li noguen!
O vós, mesquins, qui sots terra jaheu
del colp d’Amor ab lo cors sangonent,
e tots aquells qui ab cor molt ardent
han bé amat, prech-vos no us oblideu.
Veniu plorant, ab cabells escampats,
ubers los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d’or
ab que Amor plaga·ls enamorats.
Los colps d’Amor són per tres calitats,
e veure’s pot en les flexes que fir,
per que·lls ferits són forçats de sentir
dolor del colp segons seran plagats.
D’or e de plom aquestes flexes són,
e d’un metall que s’anomena·rgent;
cascú d’aquests dóna son sentiment,
segons que d’ells differenç·à·n lo món.
En aquell temps que primer d’aquest fon,
les flexes d’or Amor totes lançà,
e, desmembrat, huna se n’aturà
ab que·m ferí, de que viur·abandon.
De flexes tals molts passats foren morts;
ja no té pus que fer guerra mortal.
Ab les d’argent sol bast·a fer senyal,
mas los plagats de morir són estorts.
Ab les de plom són huy tots sos deports,
e son poder no bast·a traure sanch.
Amor, vehent lo seu poder tan manch,
han trnquat l’arch; yo·n fas al món reports.
Ab cor sancer crida la sua pau,
per que cascú pot anar en cabells;
per fugir d’ell no cal muntar castells,
lo seu poder pus baix que terra jau.
Mas yo romanch a mort; d’açò fiau.
LA sua pau és guerra per a mi;
si·n guerra fos cella per qui·m ferí,
yo fóra·n pau, vençut e son esclau.
Pau ha lo món, e guerra yo tot sol,
perque Amor guerrejar ha finit;
yo son plagat e no puch ser guarit,
puys la que am, de sa plaga no·s dol.
Tornada
O foll·Amor, qui vostre delit vol,
sobre loch fals ha son contentament;
per ço repòs no té·n l’enteniment,
car sinó·l ver l’enteniment no col.
No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d’estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.
Jo són aquell qui en lo temps de tempesta, quan les més gents festegen prop los focs e pusc haver ab ells los propris jocs, vaig sobre neu, descalç, ab nua testa, servint senyor qui jamés fon vassall ne el venc esment de fer mai homenatge, en tot lleig fet hagué lo cor salvatge: solament diu que bon guardó no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.
Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar. Mestre i Ponents contra d’ells veig armar; Xaloc, Llevant, los deuen subvenir ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn fent humils precs al vent Tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn; grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugits al mar, on són nodrits e fets, pel gran remei en terra eixiran.
Los peregrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descoberts no seran.
En lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats,
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè Amor per mort és anul·lats;
mas io no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Io so gelós de vostre escàs voler,
que, io morint, no meta mi en oblit;
sol est pensar me tol del món delit,
car nos vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit,
e, io forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal sera vós no veer.
Oh Déu!, per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell io em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor.
Io són aquell pus extrem amador,
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puis io són viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor io só dispost,
mas per mon fat Fortuna cas no em porta,
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Io desig ço que em porà ser gran cost,
I aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser ser estorta
d’un cas molt fer, qual pret Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els clrà donar fe
al que amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte es mostrerà
e los meus dits ab los fets provaré.
Tornada
Amor, de vós io en sent més que no en sé,
de què la part pijor me’n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.
¿Quins tan segurs consells vas encerquant, cor malastruch, enfastijat de viure? Amich de plor e desamich de riure, com soferràs los mals qui·t són davant?
Acuyta’t, donchs, a la mort qui t’espera,
e per tos mals te allongues los jorns;
aytant és luny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és exid·a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig;
melodiós cantar de sa veu hoig,
dient: “Amich, hix de casa strangera.
En delit prench donar-te ma favor;
que per null temps home nat l’à sentida,
car yo defuig a tot home que·m crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.”
Ab hulls plorant e carra de terror,
cabells rompent ab grans hudulaments,
la vida·m vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu orrible y dolorosa,
tal com la mort crida·l benauyrat;
car si l’om és a mals aparellat,
la veu de mort li és melodiosa.
Bé·m maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador;
no demanant a mi qui és Amor,
en mi sabran sa força dolorossa.
Tots, maldient, sagramentegaran
que may Amor los tendrà·n son poder,
e si·ls recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conech o don·a mon senblan,
que dolorit per Amor faç·a plànyer;
yo son aquell de qui·s deu hom complànyer,
car de mon cor la sanch se’n va lonyan
per gran tristor que li és acostada;
sequa’s tot jorn l’umit qui·m sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida,
e·n mon socors mà no s’i trob·armada.
Tornada
Lir entre carts, l’ora sent acostada
que civilment és ma vida finida;
puys que del tot ma sperança·s fugida,
m·arma roman en aquest món dampnada.
94 Now before he was taken by the lawless Jews, who also were governed by (had their law from) the lawless serpent, he gathered all of us together and said: Before I am delivered up unto them let us sing an hymn to the Father, and so go forth to that which lieth before us. He bade us therefore make as it were a ring, holding one another’s hands, and himself standing in the midst he said: Answer Amen unto me. He began, then, to sing an hymn and to say:
Himne
Glory be to thee, Father.
And we, going about in a ring, answered him: Amen.
Glory be to thee, Word: Glory be to thee, Grace. Amen.
Glory be to thee, Spirit: Glory be to thee, Holy One:
Glory be to thy glory. Amen.
We praise thee, O Father; we give thanks to thee, O Light, wherein darkness
dwelleth not. Amen.
95 Now whereas (or wherefore) we give thanks, I say:
I would be saved, and I would save. Amen.
I would be loosed, and I would loose. Amen.
I would be wounded, and I would wound. Amen.
I would be born, and I would bear. Amen.
I would eat, and I would be eaten. Amen.
I would hear, and I would be heard. Amen.
I would be thought, being wholly thought. Amen.
I would be washed, and I would wash. Amen. Grace danceth. I would pipe; dance ye all. Amen. I would mourn: lament ye all. Amen. The number Eight (lit. one ogdoad) singeth praise with us. Amen. The number Twelve danceth on high. Amen. The Whole on high hath part in our dancing. Amen. Whoso danceth not, knoweth not what cometh to pass. Amen.
I would flee, and I would stay. Amen.
I would adorn, and I would be adorned. Amen.
I would be united, and I would unite. Amen.
A house I have not, and I have houses. Amen.
A place I have not, and I have places. Amen.
A temple I have not, and I have temples. Amen.
A lamp am I to thee that beholdest me. Amen.
A mirror am I to thee that perceivest me. Amen.
A door am I to thee that knockest at me. Amen.
A way am I to thee a wayfarer. [amen].
96 Now answer thou (or as thou respondest) unto my dancing. Behold thyself in me who speak, and seeing what I do, keep silence about my mysteries.
Thou that dancest, perceive what I do, for thine is this passion of the manhood, which I am about to suffer.
[… ]
This cross of light is sometimes called the (or a) word by me for your sakes, sometimes mind, sometimes Jesus, sometimes Christ, sometimes door, sometimes a way, sometimes bread, sometimes seed, sometimes resurrection, sometimes Son, sometimes Father, sometimes Spirit, sometimes life, sometimes truth, sometimes faith, sometimes grace.
La mirada és incompleta sense el que en podríem dir “patiment normal” o biogràfic. El patiment que no és causat per conflictes o injustícies socials, ni tampoc per patologies, el patiment que comporta simplement el fet d’estar viu. Totes les emocions i sentiments negatius, com la ira, el disgust, la por, la tristesa.
L’infant que plora perquè té gana, perquè ha caigut, perquè no li deixen agafar el mòbil
La cerca desesperada de trobar un alicient que ens faci sentir vius o atenuar el dolor buscant emocions en concerts, esports extrems o comsum de drogues. L’ànsia infinita a ser reconegut i valorat (ésser a través dels altres). Tots volem tenir un públic que ens aplaudeixi, volem sortir en obres de teatre, volem lectors dels nostres llibres. Volem likes a les nostres fotos d’instagram, volem pujar a l’Everest, volem ser joves i atractius.
Individus redundants però únics, com gotes de pluja
At any rate, there’s really only one thing that I wanted to get across here. A single, obvious fact:
I am the ordinary son of an ordinary man. Which is pretty self-evident, I know. But, as I started to unearth that fact, it became clear to me that everything that had happened in my father’s life and in my life was accidental. We live our lives this way: viewing things that came about through accident and happenstance as the sole possible reality.
To put it another way, imagine raindrops falling on a broad stretch of land. Each one of us is a nameless raindrop among countless drops. A discrete, individual drop, for sure, but one that’s entirely replaceable. Still, that solitary raindrop has its own emotions, its own history, its own duty to carry on that history. Even if it loses its individual integrity and is absorbed into a collective something. Or maybe precisely because it’s absorbed into a larger, collective entity.
Occasionally, my mind takes me back to that looming pine tree in the garden of our house in Shukugawa. To thoughts of that little kitten, still clinging to a branch, its body turning to bleached bones. And I think of death, and how very difficult it is to climb straight down to the ground, so far below you that it makes your head spin.
[Vaig començar la sala com a llista d’estats o activitats agradables. Com a emoció es podria solapar amb l’alegria o la joia, d’una banda, o el plaer de l’altre. El plaer seria més elemental, més intens, i menys lligat a una activitat concreta. L’alegria o la joia seria un estat més estable, resultat de com hom es veu a si mateix en el conjunt del món. La satisfacció es dona quan se satisfan les necessitats bàsiques ( motius primaris o biològics ) i les secundàries, socials i d’autorealització. Així doncs, no és ben bé l’oposat al disgust i al desagradable.
(CGPT) La satisfacció està relacionada amb satisfer necessitats i assolir objectius a diferents nivells (Motivació, Maslow). Es pregunta sobre el grau de satisfacció al lloc de treball o com a consumidor després d’un servei (els lavabos dels aeroports, els hotels a Booking). La neurobiologia la indica la presència de dopamina.
“Satisfaction”-satisfacció es diferenciaria del “contentment”, en el sentit d’acceptació i conformar-se. S’ha assenyalat que la capacitat de conformar-se és important pel benestar (Barbara Fredrikson) i el mindfulness el treballa. La neurobiologia l’associa al sistema nerviós parasimpàtic, calma i equilibri.
És el que surt al conte d’Andersen “El que fa el vell de casa sempre està bé”.
[A l’amor i desig s’assenyala el cicle desig/necessitat → satisfacció (o frustració) → indiferència, avorriment, nou desig. ] L’anomenada “adaptació hedònica” es refereix a la tendència a reduir la satisfacció quan es repeteixen experiències positives. Els estudis mostren que el nivell de satisfacció no canvia gaire després de guanyar la loteria, per exemple. (Motivació, Teoria de reducció de l’impuls. [Així, estaríem condemnats a la insatisfacció, ja que mai estarem satisfets i sempre voldrem més i més, tal com assenyala el budisme a la tercera noble veritat]. [D’aquí la insistència en la que anomenaríem “psicologia popular” de trobar-nos bé amb els petits plaers de cada dia, el Carpe diem. ] [Quan funciona bé, el model d’homeòstasi suposa un cicle de necessitat – satisfacció ininterromput, una saludable alternança de gana-tip, esforç-descans.
Llista
Plaers homeostàtics de necessitats biològiques
[Cada plaer pot anar de la simple satisfacció, a trobar-hi gust, a l’excés, els pecats capitals]
Menjar
Subsistència
[La vida diària: esmorzar de te i torrades, esmorzar de macedònia i cafè, dinar arròs i truita a la francesa, sopars diversos.
Aigua i provisions en excursions, grans restaurants, viatges (el que he menjat)]
Els menús de degustació, els millors 50 restaurants del món amb menús >1000€, els vins i licors > 1000€. La grande bouffe (1973), The Menu (2022).
Una estadístcia fictícia: quànta gent passa gana? quanta sobreviu? quanta està gaudint d’un àpat raonable, quanta està celebrant? L’excés du a la gola i l’obesitat.
Descans
[Dormir a terra a la tenda o la furgo. Anar a dormir esperant somniar. La migdiada [foto de la mare a Solius].
Un massatge. Spa. [massatge després de la marató, Tailàndia, masajes a 1000 banys termals, Balneari Vallfogona, Hotel Géllert la banyera a la terrasa a l’estiu]. The most luxurious spas in the world.
Hi una una indústria de la son oferint productes de luxe: Matalassos (memory foam, hybrid, organic, cooling, el Hästens Grand Vividus>400m$, Vispring Masterpiece Superbed > 50m$), Coixins (memory foam, ortopedic, Tailormade Pillow Gold Edition 57m$, Duxiana Pillow a 600$). Aparells com ma`scares, sleep trackers, smart beds, apps com calm, Headspace, Sleep cycle, Pzizz, Pillow, algunes amb subscripcions personalitzades de 500$ anuals. Cambres d’oxígen hiperbàric > 100m$
Qui passa fred o excés de calor? Qui té un sostre, una habitació compartida? Qui té un habitatge decent? Qui té una mansió [Problemes actuals, l’habitatge]
L’excés du a la peresa [a l’extrem, la tendència a no fer cap esforç podria dur a la inacció, a no llevar-se del llit, i a la depressió].
Sexe
la masturbació
adolescència (petons, carícies), coit, relacions de parella, relacions esporàdiques, prostitució
L’excés du a la luxúria, les violacions, l’explotació sexual, l’abús de menors, les perversions.
[Mirem de proveir les nostres necessitats i ens dóna tranquil·litat tenir el rebost ple, un pis confortable, i uns diners, però l’excés ens duria a l’avarícia)
Plaers socials
Convivència en família o comunitat
Trobades amb família i amics
El reconeixement, els premis
Participar en el joc, el ball
No satisfer la necessitat social du a l’aïllament i la solitud [Problemes actuals, l’habitatge]. Les xarxes socials ofereixen oportunitats pel reconeixement i sentit de pertinença però a l’extrem duen a una addicció per tenia cada cop més likes i seguidors. (la necessitat de ser atractiu, ésser a través dels altres). L’excés és l’orgull i el patiment per quan als altres sembla que els va millor, l’enveja.
Les relacions amb els altres van molt més enllà de la necessitat biològica de procrear o de la col·laboració econòmica amb la divisió del treball. Tenim necessitat de ser acceptats i valorats pels altres (ésser a través dels altres). Si la nostra identitat es basa en una narració, necessitem algú que l’escolti i la valori. (Solitud i aïllament).
D’infants volem l’amor dels pares, fins al punt de sentir gelosia dels germans.
Després, i potser tota la vida, volem ser valorats per la colla, voldrem tenir vestits de moda, bon aspecte físic, i ara, a l’època de les xarxes socials, likes a Instagram.
Ens enamorem de qui, si ens correspon ens farà sentir el millor de nosaltres (Hegel i la dialèxtica senyor serf). La importància d’aquests sentiments es veu en la poesia i la música. Quantes lletres de cançons són sobre amor i desamor (A Zagreb museum broken relationships) .
Voldrem ser acceptats pels veïns i companys de feina, decorant la casa, comprant el cotxe, fent les vacances
Potser per això hi ha una ànsia infinita a ser escoltat i si la vida normal no ens la satisfà hem d’anar a teràpia només per que algú ens escolti. Hi més autors i actors en cerca de públic que no pas a la inversa.
Hi ha una ànsia tan gran de trobar l’amor que, a part de les aplicacions com meetic o tinder, existeix una indústria colossal de fins a 120.000 persones explotades per enviar missatges i estafar a gent solitària (BBC). El negoci dels coach que cobren i estafen per assessorar com recuperar un ex (We’re so ex Slate)
Imaginem unes estadístiques fictícies
els fills, els pares [quants pares han vestit i acompanyat els nens a escola? quantes mares han donat el pit? quants fills han agafat de bracet els seus pares ancians?]
l’amistat [ amb qui voldríem compartir un vespre o conversar?]
els veïns, els companys de feina [qui ens ha dit “bon dia” amb un somriure?]
l’amor [quanta gent s’ha enamorat avui? quànta gent fa anys que s’estima?]
Quan comencem un relació aniria bé tenir un manual d’instruccions com el que d’una rentadora, que ens expliqui com funciona, quines precaucions hem de prendre, el manteniment, quins són els senyals d’alerta, els codis d’error i què feren cada cas.
Quan iniciem una relació amb una nova parella, potser hauríem de demanar referències a l’anterior, com quan optem a un lloc de treball a una nova empresa, ex. perquè vam deixar o ens van acomiadar de l’anterior?
Tenint en compte la fragilitat de les relacions, quan t’impliquis amb algú per tenir fills considera si serà un bon ex, ja que segurament estaràs amb ell més temps com a ex que no pas com a amant.
WHO, Depression is a common mental disorder, characterized by persistent sadness and a loss of interest in activities that you normally enjoy, accompanied by an inability to carry out daily activities, for at least two weeks. In addition, people with depression normally have several of the following: a loss of energy; a change in appetite; sleeping more or less; anxiety; reduced concentration; indecisiveness; restlessness; feelings of worthlessness, guilt, or hopelessness; and thoughts of self-harm or suicide. Depression is treatable, with talking therapies or antidepressant medication or a combination of these.
Depression is a common mental disorder. Globally, more than 300 million people of all ages suffer from depression.
Depression is the leading cause of disability worldwide, and is a major contributor to the overall global burden of disease.
SUÏCIDI
WHO, Close to 800 000 people die due to suicide every year, which is one person every 40 seconds. Suicide is a global phenomenon and occurs throughout the lifespan. Effective and evidence-based interventions can be implemented at population, sub-population and individual levels to prevent suicide and suicide attempts. There are indications that for each adult who died by suicide there may have been more than 20 others attempting suicide.
Web pels que busquen un companya/a per suïcidar-se junts (BBC). És el darrer clam de la solitud.
[La vida se’ns fa tant insuportable que no som capaços de tirar endavant sense ingerir medicaments, legals dels quals abusem, o drogues. La metgessa d’urgències de la Clínica del Remei em deia que un terç dels que arribaven estaven prenent antidepressius ]
Oxycodone (Percocet, OxyContin), Hydrocodone (Vicodin), Meperidine (Demerol).
El doctor que cedia a les demandes d’analgèsics dels pacients fins a tornar-se addictes (article) . Purdue Pharma, de la família Sackler, va promoure agressivament l’Oxicontyn sense prevenir del risc d’addició (article ). El resultat ha estat una epidèmia amb desenes de milers de morts. Un cop habituat, la retirada dels medicaments és molt difícil. A vegades els addictes canvien a l’heroïna perquè és més barata. In 2017, an estimated 1.7 million individuals in the United States suffered from substance use disorders related to prescription opioid pain relievers and 652,000 suffered from a heroin use disorder. During 2017, there were more than 70,200 overdose deaths in the United States and 47,600 of those overdose deaths involved opioids.
Psicofarmacologia de la vida quotidiana , Jamieson Webster. Molts pacients tenen una barreja de tot, depressió, ansietat, dificultat per dormir. [ Amb la tecnologia, la vida hauria de ser fàcil. Però tots patim ansietat]
Suplements vitamínics. La gent està cansada, o mancada d’energia, i busquen solucions màgiques en una indústria poc regulada. (Article Atlantic)
2023 A UK, 8M prenen antidepressius i 2M els han pres durant més de 5 anys tot i que no està recomanat (BBC)
ALCOHOL: More than 3 million people died as a result of harmful use of alcohol in 2016, according a report released by the World Health Organization (WHO) today. This represents 1 in 20 deaths. More than three quarters of these deaths were among men. Overall, the harmful use of alcohol causes more than 5% of the global disease burden
TABAC: Tobacco kills up to half of its users. Tobacco kills more than 8 million people each year. More than 7 million of those deaths are the result of direct tobacco use while around 1.2 million are the result of non-smokers being exposed to second-hand smoke. Around 80% of the world’s 1.1 billion smokers live in low- and middle-income countries.
ABÚS DE SUBSTÀNCIES IL·LEGALS
WHO: It is estimated that 275 million people used illicit drugs, such as cannabis, amphetamines, opioids, and cocaine, in 2016 which translates into an annual prevalence of illicit drug use of 5.6%. Cannabis is most used with 192 million users. Some 31 million of people who use drugs suffer from drug use disorders. It is estimated that there are almost 11 million people who inject drugs. (informe)
Relaxació, eufòria, alleujament dolor
192 milions cannabis. Eufòria, relaxament
34 milions opioids (sintètics Demerol, Oxycodone, Fentanyl, Methadone, Percodan, Percocetheroina) [legal] Disminueix dolor i patiment.
19 opiates (obtinguts de les roselles, heroin, opium, morphine and codeine). Eufòria, alleujament del dolor.
Estimulants
34 milions amfetamines i estimulants
21 milions MDMA, èxtasi. Increment energia, empatia i capacitat de sentir plaer
18M cocaïna. De les fulles de coca. Estimulant, eufòria.
Espiritual
Psilocybin, compost que s’extreu d’alguns bolets i fa tenir visions i experiències espirituals
Florida Suffle (el negoci de la rehabilitació) quarta onada d’epidèmia de Fentanyl (BBC) que permet un high més prolongat. (Felicitat vs autenticitat) Intent de prohibir l’exportació de precursors de Fentanyl per part de Xina a Mèxic [que ja té una indústria i xarxa de subministrament de droga als USA on hi ha una demanda enorme] BBC
L’enormitat del patiment mundial es propaga. Si hi ha violència i inestabilitat a Mèxic i l’Ecuador (20224, les bandes controlen el país, BBC), és per l’enorme demanda dels Estats Units, i Europa. I aquesta demanda es deu a tota la gent que no pot suportar la vida sense consumir.
15734 persones van iniciar tractament d’addició a Catalunya el 2023, 44% alcohol, 24% cocaïna, 14% cannabis (aquesta la més consumida) (EL Nacional)
DEBAT
Prohibir, regular o no les substàncies legals
[Durant molt de temps no s’ha actuat contra el tabac per interessos dels productors. Philip Morris va demandar Uruguay per la seva legislació antitabac. A Espanya es va prohibir als llocs de treball el 2006 i a restaurants el 2011 [crec que a Caixabank va ser el 2002].
Actualment Rússia, països de l’antiga USSR, Alemanya, França i UK tenen índexs molt elevats d’alcoholisme [A Polònia a les caixes dels supermercats petites neveres servien ampolletes de vodka. A Suècia i Finlàndia, són un monopoli estatal. Un 25% dels accidents de circulació es poden atribuir a consum d’alcohol.
Hauríem d’imposar alcoholímetres als vehicles i que no arrenquessin si el conductor no està dins els límits?
Quan costa a les finances públiques el tractament dels que han abusat de tabac i alcohol? Se’ls hauria de refusar el pagament?
Permetre o prohibir el consum de substàncies il·legals
La prohibició o regulació del consum de substàncies il·legals dóna lloc a una indústria criminal colossal, entre 500 bilions (UNODC) i 1.6-4 trilions, entre un 2-5% del GPD mundial (IMF). Al problema de salut s’hi afegeix el problema de violència que acaba alterant la vida de països sencers com Mèxic, Ecuador. A Catalunya hi ha nombroses plantacions clandestines de marihuana.
L’epidèmia de la droga als USA res remunta a quan van tornar els soldats del vietnam addictes a la marihuana i droga barata. En lloc de regular i legalitzar Nixon va emprendre una batalla. (How America lost the war on drugs). Hi ha hagut molts arguments per descriminalitzar el consum ja que enviar a la presó a joves consumidors els consolida com a delinqüents fora del sistema. No obstant, l’experiment d’Oregon de 2021 de descriminalitzar la droga ha fracassat (NPR).
Portugal: Des de 2001 possessió i consum està permès i els individus són enviats a rehabiltació i no a la presó. A Holanda, Espanya, Txèquia, Uruguay, Costa Rica, Itàlia, Suïissa, permeten la possessió i ús de petites quantitats de cannabis.
Aeroports, sala meditació i fumar
2014, aeroport de Ginebra. Una sala de meditació oberta a totes les creences. Un gran avenç de la tolerància impensable fa 5 segles en època de Calví. La estava buida … i la sala de fumadors, estava plena! La victòria de la química sobre la contemplació? En un món sense drogues il·legals, imagino un aeroport amb sala de fumadors, dispensador de morfina, cocaïna, heroïna, pastilles de tota mena … També imagino l’altre extrem, una civilització on el silenci i els llocs per facilitar la meditació es consideren essencials.
El consum, és una fugida, o una trobada?
L’alcohol, ens fa ser nosaltres mateixos, més autèntics alliberant-nos de repressions imposades? o ens embruteix en eliminar la identitat que hem construït i ens deixa com a zombies? La gent que va al primavera Sound o fa botellots i beu fins a l’embriaguesa, fugen de si mateixos? o es troben? (autenticitat).
El consum fa més lliures i més creatius?
Escriptors, artistes, músics, han fet servir opioides per alleujar el dolor, estimular la creativitat o escapar de la realitat. Samuel Taylor Coleridge, Thomas de Quincey (Confessions of an English Opium-Eater), Edgar Allan Poe, Charles Baudelaire, Elizabeth Barrett Browning, William S. Burroughs, Jean Cocteau, Vincent van Gogh, Amedeo Modigliani. Làudan, principalment. Els músics de jazz, Charlie Parker, Billie Holiday, Mils Davis, Chet Baker, John Coltrane, Art pepper, Stan Getz, Sonny Rollins, Fats Navarro, Elvin Jones. Heroina.
Oliver Sacks va experimentar amb LSD (NewYorker).
Molts professionals als USA fan servir Adderal habitualment (pioneerworks)
Drogues i dopatge
Certes substàncies milloren el rendiment en els esports. El 1999 es va crear l’agència antidopatge WADA que prohibeix drogues que augmentin el rendiment (esteroides, EPO, hormones de creixement), drogues recreatives quan s’està competint (cannabis i cocaïna) i mètodes com doping de sang i gens.
El 2024 es proposen uns Enhanced Games on el dopatge estigui permès.
2024, addicció als esteroides per millorar el físic (GQ)
Drogues i misticisme
[Podríem experimentar amb seguretat, com Ulisses i les sirenes?]
La psilocibina, extreta de bolets, s’ha fet servir amb èxit per tractar la depressió (BBC) i els usuaris reporten experiències místiques (Nature). Altres substàncies com el 5-MeO-DMT extret de gripaus, duen a experiències místiques (NewYorker). Un sola dosi d’èxtasi (MDMA) va fer desistir de les seves idees a un supremacista blanc (BBC).
En anglès es distingeix entre “loneliness”, (Loneliness is a complex and usually unpleasant emotional response to isolation. Loneliness typically includes anxious feelings about a lack of connection or communication with other beings, both in the present and extending into the future. As such, loneliness can be felt even when surrounded by other people and one who feels lonely, is lonely. The causes of loneliness are varied and include social, mental, emotional, and physical factors. ) i “solitude” ( Solitude is a state of seclusion or isolation, i.e., lack of contact with people. It may stem from bad relationships, loss of loved ones, deliberate choice, infectious disease, mental disorders, neurological disorders or circumstances of employment or situation (see castaway). Short-term solitude is often valued as a time when one may work, think or rest without being disturbed. It may be desired for the sake of privacy. A distinction has been made between solitude and loneliness. In this sense, these two words refer, respectively, to the joy and the pain of being alone.)
Potser ho podríem traduir per “sentir-se sol”, trobant a faltar més contacte amb altres, i “estar sol”.
No hi ha dades globals però a UK un 5% de la població diu reporta sentir-se sol sempre o sovint.
Un article de Forbes The Economist/KFF findings add to a wave of recent research showing high levels of loneliness. A recent Cigna survey revealed that nearly half of Americans always or sometimes feel alone (46%) or left out (47%). Fully 54% said they always or sometimes feel that no one knows them well. Loneliness isn’t just a U.S. phenomenon. In a nationwide survey released in October from the BBC, a third of Britons said that they often or very often feel lonely. Nearly half of Britons over 65 consider the television or a pet their main source of company. In Japan, there are more than half a million people under 40 who haven’t left their house or interacted with anyone for at least six months. In Canada, the share of solo households is now 28%. Across the European Union, it’s 34%.
2023 . El responsable de salut dels USA avisa que gairebé la meitat de la població pateix un sentiment de solitud i que suposa un risc per a la salut equivalent a fumar 15 cigarrets al dia. (BBC)
No afecta només a la gent gran que viu sola sinó que molts joves també ho tenen.
[ jo havia apuntat que si la nostra experiència és en gran part narrativa, és a dir, que ens expliquem a nosaltres mateixos què passa al món, què som i què volem, existim en la mesura que algú escolta, entén i comparteix aquesta narració]
Tenim una ansietat enorme a ser reconeguts i valorats, a “existir per als altres“. En èpoques anteriors, i en cercles d’alta societat, podia consistir en ser acceptat i convidat als salons. Avui a les xarxes socials, tots publiquem continguts que esperem que siguin valorats amb “likes”. Jo vaig començar un blog contemplatiu i també mirava si era llegit. La gent escriu les memòries i les vol fer llegir als altres esperant la seva aprovació i felicitació. Sospito que tota la gent que s’apunta cursos per escriure, no ho fa per explorar, sinó per a ser llegit. Tal com passa amb les converses, o el teatre, hi ha més oferta d’autors, que no pas de lectors, més gent que vol ser escoltada que no oïents.
Invertim una enorme quantitat de diners i energia per tenir millor aspecte i ser acceptats pels altres, gimnàs, operacions d’estètica, cosmètica, moda.
La compulsió a a comprar roba que portarem poc i després llençarem, amb el problema d’explotació laboral i els residus que genera (Europa vol acabar amb el fast fashion el 2030), és un símptoma d’una enorme ansietat per ser acceptats i no estar sols.
Hi ha una ànsia tan gran de trobar l’amor que, a part de les aplicacions com meetic o tinder, existeix una indústria colossal de fins a 120.000 persones explotades per enviar missatges a gent solitària ( Scam desde Myanmar BBC). Sextorsió des de Nigèria (BBC manuals online, 27 suïcidis BBC ).
Hikikomori. A Corea del Sud hi ha uns 500m joves entre 19 i 34 que s’han retirat del món i no volen contacte amb ningú.
Estar bé només amb la companyia de l’ombra: poesia xinesa i “Me and my Shadow”
Em fa mal:
l’abdomen, l’esquena, el pit, l’orella, el cap, la pelvis, les dents, el rectum, la pell, la cama, el braç
Sento:
calfreds, febre, parestèsia (formigueig), atordiment, mareig (desmai, la cambra dona voltes), sequedat de boca, nàusees, gripós, com si anés a vomitar, dispnea (no puc acabr de respirar bé), son, suor, set, cansat, febre.
No puc:
Respirar bé, sentir bé (sorolls massa fort, xiulet orelles), moure un braç o una cama, defecar normalment, orinar normalment, veure (ceguesa, visió borrosa, doble), dormir normalment, olorar normalment, parlar normalment, defecar femtes sòlides, parar de rascar-me, parar de suar, empassar normalment, sentir el gust de les coses, caminar normalment.
[Apps de diagnòstic com ADA]
Proves
[Inspecció visual de marques, palpar ganglis, martellet als genolls pels reflexos]
Auscultar el cor i pulmons (1816)
Temperatura (1860), 36.6º
Pressió (1905), Hipotensió: <90 – <60, normal 120-80, alta 140 – 100
Anàlisi de sang. Comptador glòbuls vermells, leucòcits i plaquetes (a primers d20. Glucosa, colesterol, enzims, a mitjans s20. Normalitzat i automatitzat a finals del s20.
Preventius: vacunes DPT (Diftèria, tètanus, Pertussis), Polio, Hib i PCV (meningitis i pneumònia), HepatitisB, PCV, Rotavirus (diareea i vòmits), Xarampió, parotiditis, MenC (meningitis), varicela.
Canvis d’hàbits de nutrició i exercici, rehabilitació
Pastilles
Cardiovasculars, pressió alta i colesterol (Atorvastatin (Lipitor), Lisinopril (Prinivil, Zestril), Amlodipine (Norvasc), Metoprolol (Lopressor, Toprol XL):** A **beta-blocker** used to treat high blood pressure, heart failure, and angina.
Anticoagulants: Warfarin (Coumadin), Rivaroxaban (Xarelto) i Apixaban (Eliquis), [Sintron]
Reposicionar i immobilitzar traumatologia. Cauteritzar ferides.
Cirurgia. Cataractes (20M), cesàrees (19M), 8M extirpacions de tumors, vesícula biliar (300m als USA), apendicitis (300m als USA), hèrnies (1M als USA), bypass coronari (400m als USA), histerectomia (treure l’úter, 600m als USA), amígdales (300m als USA), biòpsies de pits (1.6M als USA), fusió de dues vèrtebres (450m als USA). Pròtesis (1.5M pròtesis de cadera i genoll. 30M arreu del món necessitarien implantació de membres artificials, i un 5-10% les rebrien.). Transplantaments: 150m, 43m als USA (24m ronyó, 9.5m fetge, 4m cor, 2.5 pulmó, 200 pàncrees.
I Certain infectious and parasitic diseases
II Neoplasms
III Diseases of the blood and blood-forming organs and certain disorders involving the immune mechanism
IV Endocrine, nutritional and metabolic diseases
V Mental and behavioural disorders
VI Diseases of the nervous system
VII Diseases of the eye and adnexa
VIII Diseases of the ear and mastoid process
IX Diseases of the circulatory system
X Diseases of the respiratory system
XI Diseases of the digestive system
XII Diseases of the skin and subcutaneous tissue
XIII Diseases of the musculoskeletal system and connective tissue
XIV Diseases of the genitourinary system
XV Pregnancy, childbirth and the puerperium
XVI Certain conditions originating in the perinatal period
XVII Congenital malformations, deformations and chromosomal abnormalities
XVIII Symptoms, signs and abnormal clinical and laboratory findings, not elsewhere classified
XIX Injury, poisoning and certain other consequences of external causes
XX External causes of morbidity and mortality
Quan es desgranen entre per grups d’ingressos es veu que als països pobres la primera causa és la mortalitat infantil. Al països rics l’Alzheimer puja a la segona posició.
L’observatori de salut destaca els següents temes:
Pol·lució de l’aire, Resistència antimicrobis, tecnologia d’asistència, mortaldat infantil, medi ambient i salut, demència, Salut global, esperança de vida i principals causes de mort i discapacitat , Alcohol i salut, Finançar la salut i monitor de desigualtat en salut, impostos per la salut, recursos humans, Hepatitis, HIV, immunitzacio i vacunes, Normatives, Malària, maternitat i reproducció, salut mental, malalties tropicals oblidades, malalties no comunicables, nutrició, salut bucal, abús de substàncies, seguretat vial, objectiu de cobertura universal de salut, malalties de transmissió sexual, objectius de desenvolupament sostenibles, tabac, tuberculosi, malalties evitables amb vacunes, prevenció de la violència, sanitat de l’aigua, dones, estadístiques.
Una manera de mesurar l’impacte de les malalties és el DALY, que compta els anys perduts per morir abans de l’esperança de vida i els anys que no hem pogut viure plenament:
Aquest indicador mesura els “anys perduts” degut a malalties. Estudi publicat al Lancet.
Disease and injury were highly prevalent; only a small fraction of individuals had no sequelae. Comorbidity rose substantially with age and in absolute terms from 1990 to 2013. Incidence of acute sequelae were predominantly infectious diseases and short-term injuries, with over 2 billion cases of upper respiratory infections and diarrhoeal disease episodes in 2013, with the notable exception of tooth pain due to permanent caries with more than 200 million incident cases in 2013. Conversely, leading chronic sequelae were largely attributable to non-communicable diseases, with prevalence estimates for asymptomatic permanent caries and tension-type headache of 2·4 billion and 1·6 billion, respectively. The distribution of the number of sequelae in populations varied widely across regions, with an expected relation between age and disease prevalence. YLDs for both sexes increased from 537·6 million in 1990 to 764·8 million in 2013 due to population growth and ageing, whereas the age-standardised rate decreased little from 114·87 per 1000 people to 110·31 per 1000 people between 1990 and 2013. Leading causes of YLDs included low back pain and major depressive disorder among the top ten causes of YLDs in every country. YLD rates per person, by major cause groups, indicated the main drivers of increases were due to musculoskeletal, mental, and substance use disorders, neurological disorders, and chronic respiratory diseases; however HIV/AIDS was a notable driver of increasing YLDs in sub-Saharan Africa. Also, the proportion of disability-adjusted life years due to YLDs increased globally from 21·1% in 1990 to 31·2% in 2013.
[ És difícil simplificar, però amb tantes dades no hi ha manera de fer-se una idea de quànta gent hi ha malalta en un moment donat, i de què pateix. Les causes més importants, prsents a tots els països, són el dolor d’esquena i la depressió.
165–180 Plaga Antonina, verola (smallpox) o xarampió (measles), afecta 25-33% de la població de l’imperi romà amb 5-10M morts.
Edat mitjana
541–549 Plaga de justinià, (pesta bubònica causada pel bacteri Yersinia pestis), Bizanci, Europa , Nord d’àfrica i Orient. Afecta 7-56% de la població amb 15-100M morts.
735–737 Verola, 33%població del Japó, 2M.
1346–1353 La pesta negra (pesta bubònica causada pel bacteri Yersinia pestis), mor un 30-60% de la població Europea, uns 75-200M. (un estudi recent revela que la presència d’un gen oferia resistència a la plaga però avui dóna lloc a malalies autoimmunes BBC)
Edat moderna
No hi ha dades concretes però s’estima que l’arribada dels europeus va causar una despoblació general, sobretot per verola però també per xarampó, grip, febre groga, pesta bubònica, possiblement amb 10-100M de víctimes.
1519–1520 Xarampió, 23–37% població de Mèxic, 5-8M morts
1545–1548 Epidèmia Cocoliztli, sense identificar, afecta 27-80% de la població de Mèxic amb 5-15M morts.
1576-1580 Epidèmia Cocoliztli, 50% oblació Mèxic, 2-2.5M
1629–1631 Plaga de Milà o italiana, pesta bubònica, 1M.
1656–1658 Plaga de Nàpols, pesta bubònica. 1.25M
1772–1773 Pesta bubònica, 0.3% població de Pèrsia. 2M
Contemporània
1846–1860 Còlera, 0.08% població mundial. >1M.
1855–1960 Tercera plaga de pesta bubònica, 12-15M
1918–1922 Tifus (bacteris en malescondicions higièniques i massificació), Rússia, afecta 1-1.6% població amb 2-3M morts.
Actual
1918–1920 grip de 1918 (spanish flu), H1N1 influenza A virus, entre 1-5% de la població mundial, 17-100M
2019, COVID-19, (SARS-CoV-2), 7-25M (a agost de 2022)
Hi ha registres de més plagues amb nombre de víctimes menor o desconegut. Sense arribar a constituir una plaga per que no té un temps limitat, des del s18 Europa sobretot està afectada per tuberculosi (bacteri Mycobacterium tuberculosis) amb 10M d’infeccions anuals i 1.5 morts a dia d’avui.
La WHO estima que hi ha prop de 300M de persones infectades del virus de l’Hepatitis B, 1.5 nous cada any, i 58M d’HepatitisC amb 1.5 noves cada any, causant 0.8M i 0.3M de morts.
La història no l’escriuen només els humans, també ho fan els microbis de les pandèmies (New Yorker 2020/04/06)
El negoci de la salut, pública i privada
Les farmacèutiques fan recerca en medicaments més que no pas en vacunes perquè generen més beneficis. (Perquè no podem curar el refredat). Alguns medicaments es mantenen a un preu artificialment alt. (Reuters). La indústria del càncer diagnostica i tracta de més (Scientific American). Les equitity compren hospitals i espremen els pacients (NewYorker, Vox). Les asseguradores contracten empreses per denegar tractaments (Propublica). El sistema sanitari americà està més orientat a facturar que a la salut dels pacients, sense transparència en els costos i tractaments. És la segona causa de fallida econòmica de les famílies. (New Yorker). Tres farmacèutiques van promoure l’abús d’opioids Fentanyl i Oxycontin (BBC).
Assistència
Hi ha cobertura pública de salut a Austràlia, Canada, Europa i Japó, finançat per impostos o per una assegurança mèdica obligatòria. En la majoria hi ha copagament de medicació i en alguns casos per hospitalització i procediments.
La dificultat de la informatització (KHN). S’arriben a subcontractar metges a la Índia per passar en net les notes. (New Yorker).
[Com racionalitzar la despesa mèdica? no trobo l’article on es deia que la meitat de la despesa mèdica de la nostra vida la fem l’últim any. La por a la mort i l’interès per facturar s’alien per medicalitzar la vida dels malalts crònics i dels vells.]
La Tora Blava (Aconitum Napellus), ja llueix ben florida al Parc natural del Cadí-Moixeró. Ara bé, no us deixeu enganyar per la seva bellesa, ja que estem parlant de la planta més tòxica d’Europa!
Tota la planta, des de l’arrel fins a les fulles i les flors, conté una substància altament tòxica (només calen 2 mg d’aquesta substància per matar a un ésser humà adult).
Es diu que en el passat es fregaven les puntes de les fletxes amb aquesta planta per fer-les més mortíferes.
La vida a la cuina | El rebost | Cuinar | Netejar | Deixalles | Vaixella | Galeria i climatització | Aigua, gas, llum | El que menjo
És el lloc on passem diverses vegades al dia, repetint tasques i rituals.
La cuina és el lloc del processos i les transformacions:
cuinar (transformacions per calor), i fermentar (pa i pastissos)
netejar (arrencar per fricció, dissoldre)
canvis de fase: de líquid a vapor en bullir, de líquid a sòlid
És el lloc on hi ha les temperatures extremes de casa, 220ºC al forn, 1960ºC la flama del fogó de gas , i -26ºC al congelador de la nevera. És el lloc on mesurem volums (vasos graduats, tassa, bol), massa (balança) i temperatura (forn, nevera, termòmetre).
És el lloc on s’emmagatzemen més varietat de substàncies, els aliments al rebost, i els productes de neteja (la neteja bàsicament consisteix en la dissolució de greixos en aigua.)
És el lloc de la vaixella, plats, vasos, coberts, safates, teteres i tasses.
És el lloc dels fluxs de materials: entren bosses amb aliments, productes de neteja i en surten bosses de deixalles.
Al matí, recullo de l’escorredor els plats rentats al vespre, passo el fregall pel marbre, escombro el terra i deixo fora la mantega per l’esmorzar.
Després del gimnàs, potser esport i la dutxa, em preparo l’esmorzar: aigua al bullidor pel te o cafè, un batut a la Nutribullet amb una fulla de bleda, gingebre, plàtan, llimona i taronja, una torrada salada amb paté, formatge (a vegades sobrassada), una dolça amb melmelada (a vegades mel o codony) i una pasta casolana, magdalenes, pastís, o galetes digestive si no n’he fet.
El dinar és lleuger, una amanida o un arròs blanc que ja està fet i una truita a la francesa. A vegades una macedònia.
El sopar és més elaborat, verdura i peix, llegum i carn, pasta. En general només he d’escalfar el que he cuinat en una sessió de cuina setmanal. Divendres o dissabte faig patates al vapor, arròs, sopa, una paella, pasta, llegum. A vegades compro força carn i la preparo a la barbacoa.
Una neteja més a fons els dissabtes, i una rentadora de roba els diumenges; un cop al mes, canvi de llençols.
QUÈ ENTRA AL REBOST
Verdura: patata, moniatos, pastanagues, gingebre / albergínies, tomàquets, carbassons / espinacs, bledes (de la terrassa), col, bròquil, mongeta, enciams (iceberg, fulla de roure, roma).
Infusions: cafè (mòlt, càpsules), te (negre, matcha, oolongs)
Gasificats: cervesa, gasosa, cocacola, tònica
Vins: negre, blanc, cava, vermut
Esperits: whisky, ginebra, Oporto
[ futur enllaç al museu de la fenomenologia del rebost tag picasa] [ ets el que menges, enllaç a nutrició i metabolisme del cos] [ la renovació del cos al lavabo ]
×
Carmanyoles (tàpers) [creats el 1946 per Earl Tupper , d’on ve Tupperware i tàper, com diem normalment ]
CUINAR
Netejar: enciams i verdures (si cal, centrifugar), fruita
Tallar, pelar, triturar, trinxar: ganivets, batedora i picadora, ratllador // tall i barreja ( morter, batedora, Nutribullet )
3 fogons de gas. Instal·lada el 2016. Les cuines de gas es van començar a instal·lar a la meitat del segle XX, tot i que la tecnologia ja existia a mitjans del XIX. Així substituïen les “cuines econòmiques” de llenya i carbó -n’hi havia hagut una al carrer Vilafranca 40 – que eren una evolució de les estufes de ferro colat que van aparèixer al XIX. Abans, llar de foc.
Forn. Instal·lat el 2016. Les primeres patents de resistències que s’escalfen amb electricitat són de finals del XIX i es comencen a instal·lar a primers del XX, a Catalunya als anys 60 (?).
Microones. Instal·lat el 2016. Cap el 1930 es va descobrir que les microones (60 MHz) generades per un magnetró escalfaven l’aigua dels aliments. Els anys 60 es van començar a fabricar al Japó i cap els 80 arribaven a Catalunya.
Nevera. Canviada el 2003. Temperatura de 2.6º a l’interior i -26 al congelador. El frigorífic va ser inventat el 1876 per Charles Tellier. (un líquid refrigerant circula per un serpentí dins de la nevera i absorbeix calor per evaporar-se. A fora, un motor comprimeix el vapor que es licúa alliberant calor en un radiador. Esquema ). De petit al carrer Vilafranca teníem una nevera que era un armari on s’hi posava un cub de gel. Passava un camió amb barres i el repartidor cridava “hielo!” i jo baixava amb una galleda a buscar-ne”. Abans d’això es depenia del gel que s’obtenia dels pous de glaç.
NETEJA
Recollida: Amb escombra i recollidor agafem la pols, molles i altres coses de terra. Amb draps i el pal de fregar traslladem pols a la tela (i potser taques de greix).
Dissolució de greixos: El greix resultat de cuinar o el que queda als plats és dissolt amb detergents i sabons, ja sia a mà o al rentaplats. Els sabons són una sal composta d’un àcid greixi una base NaOH. Es coneixen des de 2000 BC. Es feien barrejant cendres de plantes amb algun greix, oli d’oliva o llard. Els detergents modifiquen els sabons tradicionals que eren menys efectius en aigües amb calç incorporant silicats i altres substàncies tensioactives.
Productes que tinc a casa:
Sabó de rentar plats a mà: tensioactius
Detergent de rentavaixella: blanquejants oxigenats, tensioactius, policarboxilats, fosfonats
Sabó de rentar roba: tensioactius
Gel WC: tensioactiu no iònic
Netejador desgreixador: tensioactiu no iònic
Neteja vidres: sense etiquetar
Lleixiu (sal alcalina hipoclorit de sodi NaCLO) Té un efecte detergent i també bactericida per desinfectar.
Amoníac (base forta, NH3), pot dissoldre els greixos.
Salfumant (àcid clorhídric, HCl), corrosiu, serveix per treure les taques de calç.
Electrodomèstics:
Rentadora: Encara és la Bosch original de 2002. A mitjans del s XVIII es posava la roba en un barril amb aigua que es feia girar. A primers del s XX es van patentar els primers prototipus als USA, un motor que feia girar el barril. Els primers models automàtics són dels 40 i l’aparell es popularitza després de la segona guerra mundial. A Catalunya arribarà durant els ’60. Això vol dir que els meus avis i altres avantpassats rentaven la roba al safareig a la galeria, i abans, als pobles, als safareigs comunitaris.
Rentaplats: Un electrolux de 2017 de que substituí un Miele de 2002. Prototipus a finals del XIX, popularitzat després de la segona guerra mundial. A Catalunya arribarà cap els ’70.
HIVERN. Nadal: l’escudella i la carn d’olla, el rostit de Nadal, el torrons, St. Esteve: Canelons. Reis i el tortell. Quaresma: truites, botifarra d’ou, coca de llardons. Crema i bunyols de St. Josep. Xató, Crema de porro, Trinxat amb rosta, calçots, Mongeta i botifarra, Albergínia farcida, espinacs amb panses i pinyons.
PRIMAVERA. Pasqua: espatlla de xai i mona. Arrossos, verdures carxofes i pèsols, faves i pèsols ofegats. Bacallà. Maduixots.
ESTIU. Sant Joan: coca. Gaspatxos. Cremes fredes de patata o porro. Amanides. Pastís d’estiu, salmorejo. Tall fred, fiambre, tonyina, bacallà esqueixat.
TARDOR. Oktoberfest, Tots Sants: crema de carabassa, caça, castanyes i moniatos, panellets. Crema de Carabassa, espinacs a la catalana, cigrons guisats, fideus amb sípia
Albergínia farcida, patata i bleda, risotto amb ceps, fesolets amb botifarra de perol, galtes de porc, fricandó, mandonguilles amb sípia, pollastre amb xamfaina. Bolets. Codony
Plats
Verdura. Al vapor: patata, bròquil. Saltejat: bledes, mongeta. Al forn: albergínies. Samfaina, pisto. Patates fregides. Wok. Mousse de bròquil.
Carns. POLLASTRE: al forn, guisat al vi o cervesa. Pit sous-vide. Fetgets. Magret d’ànec. PORC: botifarra, llom, Galtes, hamburguesa bbq, mandonguilles, fiambre, filet. VEDELLA: estofat, filet, fricandó, rodó. XAI: costelles bbq, espatlla al forn. Caça.
Peix. Salmó, verat, truita de riu, orada, llobarro, lluç, bacallà (a bras, a la llauna, amb samfaina), Turbot, sardines, Rap (la marinera, allagostat, all cremat), llenguado, terrina. Calamars a la romana, Farcits. Gambes, musclos.
Altres: croquetes, morcilla, pa amb tomàquet i embutit o pernil, blinis, rotlles d’albergínia i formatge, foie, olivada
Ous: truita a la francesa, truita de patates, pastís de truites, truita de botifarra d’ou, carbassó, albergínia, carxofa, platillo d’ou i botifarra negra, ous remenats amb bolets o espàrrecs, ous ferrats (amb patates fregides), ou dur, ou dur farcit de tonyina i maionesa, ou passat per aigua, ous escalfats i Benedict.
Pa i coques. Pa sense pastar. Pizzes, coca de recapta, coques de porro i brie. Entrepans: tramezzini, smorrebrod, lliure, croquemadame. Empanades: panades i cocarrois, empanadilles, quiche.
POSTRES. PASTISSOS de massa fermentada: tortada, pastís de moniato, pastís de pastanaga, tarta Sacher, magdalenes, scones. Brioix. Pasta brisa: Linzertorte, pastís de formatge, Sfogliatelle. Pasta choux, lioneses, eclairs. Pasta de full, Tarta Tatin. GALETES de nadal, Oatcakes, shortbreads, mostaccioli. Gelats i mousses. TRADICIONALS: crema catalana, flam. Bunyols de l’empordà, mel i mató, codonyat, pa amb vi i sucre, postres de músic.
A Star Trek hi ha un food replicator que sintetitza el plat desitjat. Jo no tinc un food replicator, però també puc fer gairebé tots els plats que imagino (clic a la imatge):
Tant de bo pogués evocar també tot el menjava a casa, quan era petit i que, en la major part, he oblidat. O repetir els esmorzars i àpats de tots els viatges, Àfrica, la Xina, el Japó, la Índia, Perú, Rússia, Tailàndia. Imagino un aparell semblant a un microones on tinc dos selectors:
mes any
esmorzar / dinar / sopar / altres
I així, podria posar, per exemple, “març de 1972”, seleccionar “esmorzar” i quan l’aparell fes “PIP”, obrir la porta trobar què vaig esmorzar aquell dia, potser un got de llet i unes galetes a casa, i després un entrepà. O un pollastre rostit un diumenge.
Des del 10 de març de 2002 visc al tercer tercera del número 7 del passatge d’Aymà. Un pis que vam comprar el 2001 quan encara estava en construcció. Construcciones Marrero no ens va donar plànols. Es va adaptar força a canvis que vam demanar.
El passatge Aymà o Aymar segons el nomenclàtor era “el cognom del propietari dels terrenys, Agustí Aymar i Gelabert (? – 1871). Cordoner de Barcelona. A partir de 1847 féu una sèrie d’establiments, vint-i-cinc dels quals per a matalassers, en una part del seu terreny amb ús d’aigües de la sèquia de la Llacuna.” En un treball sobre l’època Isabelina es descriu el “capitost progressista i benestant advocat barceloní Agustí Aymar i Gelabert, advocat, propietari i gran contribuent barceloní, Aymar seria vocal de la Junta Definitiva
de Barcelona a la Revolució de 1868.”
És al barri del Poblenou, on havia nascut la mare, al districte de Sant Martí i que vaig recórrer el 2020 i 2021 durant la pandèmia de la Covid.
Mirant per la finestra penso què hi havia abans aquí: unes fàbriques, abans potser uns camps de conreu, a l’època dels romans, una llacuna? quina vegetació abans? i al cretàcic? I què vindrà després? qui viurà en aquest pis? quines converses? quin sexe? com redecoraran? pujarà el nivell del mar i tot serà engolit? si un dia el tiren a terra, quina mena d’edifici el substituirà? Algunes coses duren més que altres, però aquest pis que ara m’acull, no crec que perduri com el panteó de Roma. Jo mateix, al lavabo, penso en la renovació del meu cos, respiro, menjo, bec. On van a parar les meves deixalles, el CO2 que exhalo? On eren els àtoms que em formen fa una setmana, i fa 100 anys?
Inspirat pel relat de Xavier de Maistre que va fer un viatge per la seva cambra, començo un viatge pel meu pis.
A vegades quan passo un dia sencer sense sortir-ne sembla que visqui en una estació espacial, com una nau que solca l’espai. (escena twin peaks ].
Qüestions d’ontologia prèvies | la paradoxa del vaixell de Teseu | la identitat personal , cos i narració | discussió | Gormley i Mallarmé
Qüestions d’ontologia prèvies
Ontologia, la ciència de l’ésser, què hi ha de permanent i de variable. Parménides deia l’ésser, Heràclit que tot canvia. Plató es va fixar en la immutabilitat dels objectes geomètrics i va concebre la possibilitat que tot el que intuïm són còpies imperfectes d’essències immutables. Aristòtil va fer quelcom semblant amb les categories de matèria i forma. I a l’edat mitjana hi va haver el debat dels universals i particulars. Però bàsicament la idea era que el que existia era quelcom immutable, com un bloc cúbic del qual només en canvien propietats secundàries com el el color de la superfície. Metafísica, EB.
Això havia de ser posat en qüestió per Hume, la causalitat i el jo. I Kant havia de “denunciar” com a idees de la raó, el jo, el món i Déu, és a dir, com a extrapolacions que tenim a fer però de les quals no es pot dir que constiueixin coneixement.
Amb el progrés de la física, la pregunta “què existeix” es respon amb els components elementals de la matèria i energia. Aleshores el debat ontològic és el problema del reduccionisme. En el treball Layered Ontology proposava una manera d’entendre com hi pot haver entitats d’alt nivell basades en les partícules elementals però que presentin propietats que no s’hi redueixen. Podríem parlar “d’entitat” quan hi haguessin propietats invariants que pogués detectar un dimoni de Laplace actualitzat per identificar aquests invariariants.
Quins són els invariants del cos, que es va renovant constantment? i els invariants del jo, que també es va modificant contínuament, canviant els projectes i expectatives de futur, modificant la idea sobre un mateix i revisant els fets del passat?
La paradoxa del vaixell de Teseu
Segons Plutarc “The ship wherein Theseus and the youth of Athens returned had thirty oars, and was preserved by the Athenians down even to the time of Demetrius Phalereus, for they took away the old planks as they decayed, putting in new and stronger timber in their place, insomuch that this ship became a standing example among the philosophers, for the logical question of things that grow; one side holding that the ship remained the same, and the other contending that it was not the same. ( http://classics.mit.edu/Plutarch/theseus.html). La nau en la qual Teseu s’havia embarcat i havia tornat amb els fadrins, la galera de trenta rems, fou conservada pels atenesos fins al temps de Demetri de Falèron, llevant sempre les peces de fusta velles i sbstituint-les per d’altres de noves sòlidament ajustades; de manera que aquesta nau és per als filòsofs un exemple equívoc en el raciocini augmentatiu i sostenen, els uns que resta la mateixa, i els altres que no. ( Plutarc. Vides paral·leles. Barcelona. Bernat Metge. 1926.)
La qüestió es citava en un article del New Yorker sobre obres d’art que s’imprimeixen al museu. On rau la identitat de l’obra d’art, en l’objecte físic, o en els plànols? Si pensem que quan s’han substituït tots els taulons, é sun altre vaixell, en quin moment va deixar de ser-ho? (il·lustració youtube).
Naturalment la qüestió té a veure amb què considerem rellevant pel que fa al vaixell, si es tracta de les planxes de fusta concretes que el formen, o de la seva forma (la seva causa formal, que diria Aristòtil). Sembla clar que es tracta del segon, el que entenem per vaixell és la seva forma i unes planxes de fusta genèriques. Altra cosa seria si resultés que valoréssim cada planxa en concret, per exemple, si cada poble de Grècia n’hagués aportat una, procedent d’un arbre seu, gravada amb una inscripció determinada. Aleshores el vaixell de Teseu seria el format per aquestes planxes concretes.
I si en un altre cas, a mesura que es van substituïnt les planxes, al mateix temps es modifica l’estructura del vaixell? Encara diríem que es tracta del mateix vaixell però la validació per invariants es torna més complicada. Ja no n’hi ha prou amb validar la “forma” segons un plànol. Cal identificar si es mantenen les funcions bàsiques del vaixell, quilla, proa, popa. Evidentment si modificant-lo el desmuntem i en fem una cabana, ja no és un vaixell. I en el cas de la metamorfosi dels insectes? La papallona, segueix essent el mateix individu que l’eruga?
La identitat personal , cos i narració
La qüestió és rellevant perquè la nostra identitat corporal i la manera com ens percebem nosaltres mateixos, la permanència del jo, requereixen aquesta mena d’invariant complex. Quan vaig acabar el treball de l’ontologia per nivells, volia explorar l’invariant de la identitat. I aviat em vaig adonar que no podíem assignar a cada persona una identitat fixa, no podíem basar la identitat en el que en podríem dir “caràcter”, com un conjunt de trets genètic heretats. AIxò em va dur a explorar la identitat narrativa. Aquí l’invariant és molt més fràgil, és el que ens hauria de permetre distingir una autobiografia coherent d’un conjunt de capítols desconnexes.
Alhora, el cos tampoc és quelcom fix, sinó que les cèl·lules es van renovant contínuament, algunes parts com la pell, cada setmana, els músculs i ossos cada 15 anys (identitat corporal). A més, al nostre cos hi ha més microorganismes que no pas cèl·lules amb el nostre DNA (outsourcing biològic). És un cas evident de vaixell de Teseu.
Però, què som a nivell d’experiència? Un observador extern podria descriure la nostra conducta al llarg dels anys. algú meticulós podria mirar de transcriure les experiències que va sentint. Si escrivim un diari, veurem que el nostre projecte de vida, el que volem ser, els que ens preocupa, va canviant. Canvia fins al punt que Proust que no té por a la mort perquè ja ha mort diverses vegades. , o la d’Alícia quan es pregunta si aquest matí és la mateixa que ahir. Hume havia posat de manifest la fragilitat del “jo” com a substància, però tanmateix, hi ha una continuitat. Proust descriu molt bé la transició entre el son i la vetlla quan reprenem la consciència de qui som.
Per seguir amb el vaixell de Teseu, potser podríem comparar-ho amb els plans de viatge, la ruta que es va definint a cada moment. La ruta pot anar canviant, i la inicial segurament no serà la mateixa que la que tenim als tres anys de viatge, o als sis. Vents diferents, canvis en l’estructura del vaixell, illes que no coneixíem que han aparegut a la ruta, d’altres que han resultat diferents de les esperades, han fet que haguem d’anar modificant el viatge. Semblantment, també modifiquem el relat sobre el que esperem, i sobre com interpretem les decisions i trajectòria feta fins ara. Com en un procés de lectura i i escriptura, constantment revisem les expectatives sobre com seguirà, i també canviem la valoració de les escenes i personatges del passat. La continuïtat es veu en que el punt on som avui, és resultat de les decisions, veles rumb, que vam fer en el passat i que apuntaven a una destinació que potser era diferent d’on som ara.
Discussió
Potser l’invariant és la continuïtat, com en topologia quan es parla d’una línia o una àrea connexa. Les noves cèl·lules apareixen de les anteriors, els nous materials s’assimilen en processos metabòlics existents. En el cas del vaixell de Teseu, es van substiuïnt els taulons d’un a un quan es van gastant; no desmuntem tot el vaixell i n’apareix un altre de nou que no té res a veure amb l’anterior. En l’esquema narratiu, la visió del passat es va modificant a mesura que els fets del present el reinterpreten, així com les expectatives de futur, que es veuen confirmades o desmentides. Podem concebre condicions per informar un Dimoni de Laplace de manera que identifiqui cossos amb vida i narracions autobiogàfiques.
Podem especular sobre com seria voler detectar Déu. Només podríem indirectament, a partir d’invariants en la conducta i informes d’individus o grups socials, que actuen “com si” Déu els parlés o inspirés.
revela que no hi ha consistència quant aconfiança en un mateix, perseverància, estabililtat d’humor, conscienciació, originalitat i ganes d’aprendre [ és difícil esperar que les ganes d’aprendre siguin les mateixes als 77 que als 14!]
Nulli se dicit mulier mea nubere malle
quam mihi, non si se Iuppiter ipse petat.
dicit: sed mulier cupido quod dicit amanti,
in vento et rapida scribere oportet aqua.
Diu la meva amant que amb ningú no voldria ajuntar-se
més que amb mi, ni si fos Júpiter qui li ho pregués.
Diu. Però el que diu una dona a un amant desitjós
cal escriure-ho al vent i al torrent de les aigües.
My heart aches, and a drowsy numbness pains
My sense, as though of hemlock I had drunk,
Or emptied some dull opiate to the drains
One minute past, and Lethe-wards had sunk:
‘Tis not through envy of thy happy lot, 5
But being too happy in thine happiness,
That thou, light-winged Dryad of the trees,
In some melodious plot
Of beechen green, and shadows numberless,
Singest of summer in full-throated ease. 10
O for a draught of vintage! that hath been
Cool’d a long age in the deep-delved earth,
Tasting of Flora and the country-green,
Dance, and Provençal song, and sunburnt mirth!
O for a beaker full of the warm South! 15
Full of the true, the blushful Hippocrene,
With beaded bubbles winking at the brim,
And purple-stained mouth;
That I might drink, and leave the world unseen,
And with thee fade away into the forest dim: 20
Fade far away, dissolve, and quite forget
What thou among the leaves hast never known,
The weariness, the fever, and the fret
Here, where men sit and hear each other groan;
Where palsy shakes a few, sad, last grey hairs, 25
Where youth grows pale, and spectre-thin, and dies;
Where but to think is to be full of sorrow
And leaden-eyed despairs;
Where beauty cannot keep her lustrous eyes,
Or new Love pine at them beyond to-morrow. 30
Away! away! for I will fly to thee,
Not charioted by Bacchus and his pards,
But on the viewless wings of Poesy,
Though the dull brain perplexes and retards:
Already with thee! tender is the night, 35
And haply the Queen-Moon is on her throne,
Cluster’d around by all her starry Fays
But here there is no light,
Save what from heaven is with the breezes blown
Through verdurous glooms and winding mossy ways. 40
I cannot see what flowers are at my feet,
Nor what soft incense hangs upon the boughs,
But, in embalmèd darkness, guess each sweet
Wherewith the seasonable month endows
The grass, the thicket, and the fruit-tree wild; 45
White hawthorn, and the pastoral eglantine;
Fast-fading violets cover’d up in leaves;
And mid-May’s eldest child,
The coming musk-rose, full of dewy wine,
The murmurous haunt of flies on summer eves. 50
Darkling I listen; and, for many a time
I have been half in love with easeful Death,
Call’d him soft names in many a musèd rhyme,
To take into the air my quiet breath;
Now more than ever seems it rich to die, 55
To cease upon the midnight with no pain,
While thou art pouring forth thy soul abroad
In such an ecstasy!
Still wouldst thou sing, and I have ears in vain—
To thy high requiem become a sod. 60
Thou wast not born for death, immortal Bird!
No hungry generations tread thee down;
The voice I hear this passing night was heard
In ancient days by emperor and clown:
Perhaps the self-same song that found a path 65
Through the sad heart of Ruth, when, sick for home,
She stood in tears amid the alien corn;
The same that ofttimes hath
Charm’d magic casements, opening on the foam
Of perilous seas, in faery lands forlorn. 70
Forlorn! the very word is like a bell
To toll me back from thee to my sole self!
Adieu! the fancy cannot cheat so well
As she is famed to do, deceiving elf.
Adieu! adieu! thy plaintive anthem fades 75
Past the near meadows, over the still stream,
Up the hill-side;
and now ’tis buried deep
In the next valley-glades:
Was it a vision, or a waking dream?
Fled is that music? do I wake or sleep? 80
I
Em fa mal el cor i una punyent letargia
atabala els meus sentits, com si després
d’haver begut cicuta o apurat un fort
narcòtic m’haguera enfonsat al Leteu:
no perquè tinga enveja de la teua felicitat,
sinó pel goig que em fa la teua gràcia
quan, alada de llum, nimfa dels arbres,
en algun lloc melodiós
de verdes fagedes i ombres infinites
lliures a l’estiu la plenitud del teu cant.
II
¡Ah, si un glop de vi refredat un llarg temps
a la terra pregona, em fera gust
a Flora i campanya, a balls
i cançons provençals, i a solellada festa!
¡Ah, si el càlid sud omplira el meu got
d’un magnífic i enardidor hipocràs,
amb bombolles enllaçant-se a la vora
i la meua boca tenyida de porpra,
i que en beure abandonara el món d’amagat
per perdre’m amb tu a la foscor del bosc!
III
Perdre’m lluny, fondre’m i oblidar
tot allò que, entre les fulles, tu mai no has conegut:
el cansament, la febre i el neguit que se senten
ací on s’escolten els gemecs dels homes
i la tremolor sacseja els seus darrers cabells blancs,
on la joventut esdevé un espectre
i el pensament s’amara de dolor
quan mor l’esperança,
on la bellesa no pot conservar la seua brillantor
ni preservar un nou amor per al demà.
IV
Lluny! Molt lluny! Perquè he de volar cap a tu,
no conduït per Bacus y els seus lleopards,
sinó en les invisibles ales de la poesia,
tot i que la ment dubte, negada i confusa.
Ja sóc amb tu! Suau és la nit
i potser la Lluna regnarà al seu tron,
amb les seues màgiques estrelles al voltant,
però ací no hi ha llum,
només la que davalla del cel quan bufa la brisa
per rieres serpejants de molsa obscura.
V
No puc veure les flors que hi ha sota els meus peus,
ni el blanc encens que penja de les branques,
i, en la perfumada foscúria, imagine
els encants propis de l’estació presents
a l’herba, a les garrigues i als fruiters silvestres,
als rosers de pastor i als blancs espins,
a les violetes que es marceixen sota la fullaraca
i a la filla primogènita de mitjan maig:
rosa d’almesc que germina arrosada de vi,
amb brunzit de mosques en les vesprades d’estiu.
VI
Escolte en la foscúria, i si prou sovint
vaig estimar la mort com un remei,
cridant-la amb tendresa en versos absorts
que escampaven per l’aire el meu alè assossegat,
ara més que mai em sembla bell morir,
extingir-me sense dolor al cim de la nit,
alhora que tu vesses l’ànima a fora
en un èxtasi de cants
que seguiran encara que em convertisca en terra
i ja no puga admirar el teu rèquiem profund.
VII
Tu no has nascut per a la mort, ocell immortal,
ni generacions feréstegues et faran rodar per terra.
La veu que escolte en la nit ja la sentiren
en un altre temps emperadors i bufons;
potser aquest mateix cant va il·luminar un camí
en el trist cor de Ruth, quan amb nostàlgia
plorava envoltada de camps de blat estrangers,
i també va encisar altres vegades
els màgics finestrals oberts a l’escuma
de perillosos mars en indrets de prodigi ja oblidats.
VIII
Oblidats! Paraula que repica com una campana,
mentre m’allunye de tu anant cap a la meua soledat.
Adéu! La fantasia no sap enganyar tan bé,
follet mentider, com la seua fama faria pensar.
Adéu! Adéu! El teu himne llastimós s’esvaeix
al passar prop dels prats, sobre el rierol quiet,
allà al vessant, i després s’enfonsa profundament
a les clarianes de la propera vall.
Ha estat una visió o he somniat amb els ulls oberts?
La música ja s’ha acabat. Dorm o estic despert?
Envia per correu electrònic
In 1953, James Olds and Peter Milner, of McGill University, observed that rats preferred to return to the region of the test apparatus where they received direct electrical stimulation to the septal area of the brain.[7] From this demonstration, Olds and Milner inferred that the stimulation was rewarding, and through subsequent experiments, they confirmed that they could train rats to execute novel behaviors, such as lever pressing, in order to receive short pulse trains of brain stimulation.[7] Olds and Milner discovered the reward mechanisms in the brain involved in positive reinforcement, and their experiments led to the conclusion that electrical stimulation could serve as an operant reinforcer.[7][8] According to B.F. Skinner, operant reinforcement occurs when a behavior is followed by the presentation of a stimulus, and it is considered essential to the learning of response habits.[9] Their discovery enabled motivation and reinforcement to be understood in terms of their underlying physiology, and it led to further experimentation to determine the neural basis of reward and reinforcement.[8] Since the initial discovery, the phenomenon of BSR has been demonstrated in all species tested, and Robert Heath similarly demonstrated that BSR can be applied to humans.
http://alfre.dk/the-pleasure-center/]
In a highly controversial experiment by Robert Heath in the 1950s, patients with violent tendencies had electrodes implanted in their brains in the hopes that stimulation would calm them down. Patients reported mild euphoric or pleasant feelings in response to the stimulus, but nothing close to the intense sensation that drove the rats to extreme behavior and exhaustion. These experiments were not specifically looking for areas of pleasurable brain stimulation, however, so it may be the case that targeting other areas or combinations of areas would result in a more intense sensation.
Either way, even without direct neural stimulation, we may still be susceptible to behavior analogous to that of the rat, continuously pushing a lever for more self-stimulation. Indeed, some scientists believe that addictions (such as alcohol or drug abuse) result from a reward deficiency syndrome, in which a deficiency in the brain’s reward centers results in a constant craving for relief in the form of substance abuse.
Ausiàs March, també escrit Ausiàs Marc, (Regne de València,[1] 1400 – València, 3 de març del 1459)[2] va ser un poeta i cavaller valencià medieval, originari d’una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d’Or valencià. La seva poesia, en llengua catalana, tingué una repercussió notable en la lírica castellana del segle XVI al XVIII. S’han conservat 128 poemes d’Ausiàs March provinents dels manuscrits i edicions antigues, que han estat classificats sovint segons la temàtica: d’amor, de mort, morals i espirituals.
Puix que sens tu algú a tu no abasta, dóna’m la mà o pels cabells me lleva; si no estenc la mia envers la tua, quasi forçat a tu mateix me tira.
Jo vull anar envers tu a l’encontre;
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo són cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m’empatxa.
Llevar mi vull e prou no m’hi esforce:
ço fa lo pes de mes terribles colpes.
Ans que la mort lo procés a mi cloga,
plàcia’t, Déu, puix teu vull ser, que ho vulles.
Fes que ta sang mon cor dur amollesca:
de semblant mal guarí ella molts altres.
Ja lo tardar ta ira em denuncia;
ta pietat no trob en mi que obre.
Tan clarament en l’entendre no peque
com lo voler he carregat de colpa.
Ajuda’m, Déu! Mas follament te pregue,
car tu no vals sinó al qui s’ajuda,
e tots aquells qui a tu se apleguen
no els pots fallir, e mostren-ho tos braços.
Què faré jo, que no meresc m’ajudes,
car tant com puc conec que no m’esforce?
Perdona mi si follament te parle!
De passió parteixen mes paraules.
Jo sent paor d’infern, al qual faç via;
girar-la vull e no hi disponc mos passos.
Mas jo em record que meritist lo lladre
tant quant hom veu no hi bastaven ses obres.
Ton espirit lla on li plau espira:
com ne per què no sap qui en carn visca.
Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no et tinc ne de res no t’encolpe;
jo son tot cert que per tostemps bé obres
e fas tant bé donant mort com la vida:
tot és egual quant surt de ta potença,
d’on tinc per foll qui vers tu es vol iréixer.
Amor de mal e de bé ignorança
és la raó que els hòmens no et coneixen.
A tu deman que lo cor m’enfortesques,
sí que el voler ab ta voluntat lligue;
e puix que sé que lo món no em profita,
dóna’m esforç que del tot l’abandone;
e lo delit que el bon hom de tu gusta,
fes-me’n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m’està molt rebel·le,
haja afalac, que del tot no em contraste.
Ajuda’m, Déu, que sens tu no em puc moure,
perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits los mals hàbits,
que la virtut al gustar m’és amarga.
Oh Déu, mercé! Revolta’m ma natura,
que mala és per la mia gran colpa;
e si per mort jo puc rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença.
Jo tem a tu més que no et só amable
e davant tu confés la colpa aquesta;
torbada és la mia esperança
e dintre mi sent terrible baralla.
Jo veig a tu just e misericorde;
veig ton voler qui sens mèrits gracia:
dónes e tols de grat lo do sens mèrits.
Qual és tan just, quant més jo, que no tema?
Si Job lo just por de Déu l’opremia,
què faré jo que dins les colpes nade?
Com pens d’infern que temps no s’hi esmenta,
lla és mostrat tot quant sentiments temen.
L’arma, qui és contemplar Déu eleta,
en contra aquell blasfemant se rebel·la:
no és en hom de tan gran mal estima.
Doncs, com està qui vers tal part camina?
Prec-te, Senyor, que la vida m’abreuges
ans que petjors casos a mi enseguesquen;
en dolor visc faent vida perversa,
e tem dellà la mort per tostemps llonga.
Doncs, mal deçà e dellà mal sens terme!
Pren-me al punt que millor en mi trobes;
lo detardar no sé a què em servesca:
no té repòs lo qui té fer viatge.
Jo em dolc perquè tant com vull no em puc dolre
de l’infinit damnatge, lo qual dubte;
e tal dolor no la recull natura
ne es pot asmar, e menys sentir pot l’home.
E doncs, açò sembla a mi flaca excusa,
com de mon dan, tant com és, no m’espante;
si el cel deman, no li dó basta estima.
Fretura pas de por e d’esperança!
Per bé que tu irascible t’amostres,
ço és defalt de nostra ignorança;
lo teu voler tostemps guarda clemença,
ton semblant mal és bé inestimable.
Perdona’m, Déu, si t’he donada colpa,
car jo confés esser aquell colpable:
ab ull de carn he fets los teus judicis.
Vulles dar llum a la vista de l’arma!
Lo meu voler al teu és molt contrari,
e em só enemic pensant-me amic ésser.
Ajuda’m, Déu, puix me veus en tal pressa!
Jo em desesper si los mèrits meus guardes.
Jo m’enuig molt la vida com allongue,
e dubte molt que aquella fenesca.
En dolor visc, car mon desig no es ferma,
e ja en mi alterat és l’arbitre.
Tu est la fi on totes fins termenen,
e no és fi si en tu no termena;
tu est lo bé on tot altre es mesura,
e no és bo qui a tu, Déu, no sembla.
Al qui et complau, tu, aquell, déu nomenes;
per tu semblar, major grau d’home el muntes;
d’on és gran dret del qui plau al diable
prenga lo nom d’aquell ab qui es conforma.
Alguna fi en aquest món se troba;
no és vera fi, puix que no fa l’hom fèlix:
és lo començ per on altra s’acaba,
segons lo córs que entendre pot un home.
Los filosofs qui aquella posaren
en si mateixs, són esser vists discordes:
senyal és cert que en veritat no es funda;
per consegüent, a l’home no contenta.
Bona per si no fon la llei judaica:
en paradís per ella no s’entrava,
mas tant com fon començ d’aquesta nostra,
de què es pot dir d’aquestes dues una.
Així la fi de tot en tot humana
no da repòs a l’apetit o terme,
mas tampoc l’hom sens ella no ha l’altra:
sent Joan fon senyalant lo Messies.
No té repòs qui nulla altra fi guarda,
car en res àls lo voler no reposa;
ço sent cascú, e no hi cal subtilesa,
que fora tu lo voler no s’atura.
Sí com los rius a la mar tots acorren,
així les fins totes en tu se n’entren.
Puix te conec, esforça’m que jo t’ame!
Vença l’amor a la por que jo et porte!
E si amor tanta com vull no m’entra,
creix-me la por, sí que, tement, no peque,
car no pecant jo perdré aquells hàbits
que són estats perquè no t’am la causa.
Muiren aquells qui de tu m’apartaren,
puix m’han mig mort e em tolen que no visca.
Oh senyor Déu, fes que la vida em llargue,
puix me apar que envers tu jo m’acoste!
Qui em mostrarà davant tu fer excusa
quan hauré dar mon mal ordenat compte?
Tu m’has donat disposició recta
e jo he fet del regle falç molt corba.
Dreçar-la vull, mas he mester ta ajuda.
Ajuda’m, Déu, car ma força és flaca!
Desig saber què de mi predestines:
a tu és present i a mi causa venible.
No et prec que em dóns sanitat de persona
ne béns alguns de natura i fortuna,
mas solament que a tu, Déu, sols ame,
car jo só cert que el major bé s’hi causa.
Per consegüent, delectació alta
jo no la sent, per no dispost sentir-la;
mas, per saber, un home grosser jutja
que el major bé sus tots és delitable.
Qual serà el jorn que la mort jo no tema?
E serà quan de ta amor jo m’inflame.
E no es pot fer sens menyspreu de la vida
e que per tu aquella jo menyspree.
Lladoncs seran jus mi totes les coses
que de present me veig sobre los muscles:
lo qui no tem del fort lleó les ungles,
molt menys tembrà lo fibló de la vespa.
Prec-te, Senyor, que em faces insensible
e que en null temps alguns delits jo senta,
no solament los lleigs qui et vénen contra,
mas tots aquells que indiferents se troben.
Açò desig perquè sol en tu pense
e pusca haver la via que en tu es dreça;
fes-ho, Senyor, e si per temps me’n torne
haja per cert trobar ta aurella sorda.
Tol-me dolor com me veig perdre el segle,
car, mentre em dolc, tant com vull jo no t’ame,
e vull-ho fer, mas l’hàbit me contrasta;
en temps passat me carreguí la colpa.
Tant te cost jo com molts qui no et serviren
e tu els has fet no menys que jo et demane;
per què et suplic que dins lo cor tu m’entres,
puix est entrat en pus abominable.
Catòlic só, mas la fe no m’escalfa que la fredor llenta dels senys apague, car jo lleix ço que mos sentiments senten e paradís crec per fe i raó jutge.
Aquella part de l’esperit és prompta,
mas la dels senys rossegant la m’acoste;
doncs, tu, Senyor, al foc de fe m’acorre,
tant que la part que em porta fred abrase.
Tu creïst me perquè l’ànima salve,
e pot-se fer de mi saps lo contrari.
Si és així, per què, doncs, me creaves,
puix fon en tu lo saber infal·lible?
Torna a no res, jo et suplic, lo meu ésser,
car més me val que tostemps l’escur càrcer!
Jo crec a tu com volguist dir de Judes
que el fóra bo no fos nat al món home.
Per mi, segur havent rebut baptisme,
no fos tornat als braços de la vida,
mas a la mort hagués retut lo deute
e de present jo no viuria en dubte!
Major dolor d’infern los hòmens senten
que los delits de paraís no jutgen;
lo mal sentit és d’aquell altre exemple,
e paradís sens lo sentir se jutja.
Dóna’m esforç que prenga de mi venja:
jo em trob ofés contra tu ab gran colpa,
e si no hi bast, tu de ma carn te farta,
ab que no em tocs l’esperit, que a tu sembla,
e, sobretot, ma fe que no vacil·le
e no tremol la mia esperança;
no em fallirà caritat, elles fermes.
E de la carn, si et suplic, no me n’oges.
Oh, quan serà que regaré les galtes
d’aigua de plor ab les llàgremes dolces!
Contricció és la font d’on emanen:
aquesta és clau que el cel tancat nos obre.
D’atricció parteixen les amargues,
perquè en temor més que en amor se funden;
mas, tals quals són, d’aquestes me abunda,
puix són camí e via per les altres
Quan en un viatge, un cop instal·lat a l’hotel, baixo al carrer a trepitjar la ciutat desconeguda que m’espera. O quan arribo a un país llunyà, com Etiopia, i a l’aeroport començo a entreveure la personalitat del país que m’espera, sortint de la neutralitat dels espais dels aeroports. O quan començo una ruta, com el viatge amfibi de 2007, o una travessa amb la motenda.
El descobriment també pot ser al costat de casa, com en l’experiència de la lectura de la Divina Comèdia, o durant el confinament de la Covid, explorant el Poblenou.
L’energia del sol és absorbida per l’atmosfera i pel terra, que escalfa uns 14º. Una part és fixada per les plantes en la fotosíntesi. Retorna fora per reflexió dels núvols i aerorols i radiació del terra. Part d’aquesta radiació és aturada per gasos com el diòxid de carboni que fan un efecte d’hivernacle. L’augment d’aquests gasos, per combustió de combustibles fòssils, i per disminució dels boscos que capturen CO2 i retornen oxígen, augmenta l’efecte hivernacle i la temperatura del planeta.
The greenhouse effect was proposed by Joseph Fourier in 1824, discovered in 1856 by Eunice Newton Foote,[281] expanded upon by John Tyndall,[282] and investigated quantitatively by Svante Arrhenius in 1896.[283]The hypothesis was reported in the popular press as early as 1912.[284] The scientific description of global warming was further developed in the 1930s through the 1960s by Guy Stewart Callendar.
1896 S’identifica el CO2 com responsable de l’absorció de radiació infraroja amb un efecte hivernacle.
Svante Arrhenius (1859-1927) was a Swedish scientist that was the first to claim in 1896 that fossil fuel combustion may eventually result in enhanced global warming. He proposed a relation between atmospheric carbon dioxide concentrations and temperature. He found that the average surface temperature of the earth is about 15oC because of the infrared absorption capacity of water vapor and carbon dioxide. This is called the natural greenhouse effect. Arrhenius suggested a doubling of the CO2 concentration would lead to a 5oC temperature rise. He and Thomas Chamberlin calculated that human activities could warm the earth by adding carbon dioxide to the atmosphere. This research was a by-product of research of whether carbon dioxide would explain the causes of the great Ice Ages. This was not actually verified until 1987.
1950 Mesures més precises determinen que l’excés de CO2 no és absorbit del tot pels oceans. It is thought that only nearly a third of anthropogenicCO2 is absorbed by oceans. Les dades de temperatura mitjana semblen indicar que anem cap a una nova edat glacial.
1976 Stephen Schneider had first predicted global warming in 1976. This made him one of the world’s leading global warming experts.
1980 Es confirma l’augment de temperatura, l’efecte hivernacle causat per les emissions de CO2 i la modificació del territori disminuint la superfície de boscos que l’absorbeixen (Però un bosc fosc absorbeix més llum que un camp agrícola).
1988 Les naciones unides funden el IPCC, el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic.
Als ’90 algunes de les dades són qüestionades.
Global anthropogenic greenhouse gas emissions in 2010 were equivalent to 49 billion tonnes of carbon dioxide (using the most recent global warming potentials over 100 years from the AR5 report). Of these emissions, 65% was carbon dioxide from fossil fuel burning and industry, 11% was carbon dioxide from land use change, which is primarily due to deforestation, 16% was from methane, 6.2% was from nitrous oxide, and 2.0% was from fluorinated gases.[70] Using life-cycle assessment to estimate emissions relating to final consumption, the dominant sources of 2010 emissions were: food (26–30% of emissions);[71] washing, heating, and lighting (26%); personal transport and freight (20%); and building construction (15%).
Els principals efectes són l’augment del nivell del mar, sequera, fenòmens meteorològics extrems com onades de calor, huracans i pluges torrencials.
Això afectarà sobretot les zones de latituds properes a l’equador.
A concern is that positive feedbacks will lead to a tipping point, where global temperatures transition to a hothouse climate state even if greenhouse gas emissions are reduced or eliminated. A 2018 study tried to identify such a planetary threshold for self-reinforcing feedbacks and found that even a 2 °C (3.6 °F) increase in temperature over pre-industrial levels may be enough to trigger such a hothouse Earth scenario
MITIGACIÓ i ACCIONS
Climate change can be mitigated through the reduction of greenhouse gas emissions or the enhancement of the capacity of carbon sinks to absorb greenhouse gases from the atmosphere.[192] There is a large potential for future reductions in emissions by a combination of activities, including energy conservation and increased energy efficiency; the use of low-carbon energy technologies, such as renewable energy, nuclear energy, and carbon capture and storage; decarbonizing buildings and transport; and enhancing carbon sinks through, for example, reforestation and preventing deforestation.
There are diverse opinions on how people could mitigate their carbon footprint. One suggestion is that the best approach is having fewer children, and to a lesser extent living car-free, forgoing air travel, and adopting a plant-based diet.[215] Some disagree with encouraging people to stop having children, saying that children “embody a profound hope for the future”, and that more emphasis should be placed on overconsumption, lifestyle choices of the world’s wealthy, fossil fuel companies, and government inaction.
1998 the Kyoto Protocol was negotiated in Kyoto, Japan. It requires participating countries to reduce their anthropogenic greenhouse gas emissions (CO2, CH4, N2O, HFCs, PFCs, and SF6) by at least 5% below 1990 levels in the commitment period 2008 to 2012. The Kyoto Protocol was eventually signed in Bonn in 2001 by 186 countries. Several countries such as the United States and Australia have retreated.
2016 Acord de Paris amb l’objectiu de limitar l’escalfament global per sota dels 2ºC, que compromet cada país a establir objectius per mitigar el canvi climàtic i informar-ne regularment.
The global warming problem came to international public attention in the late 1980s.[258] Significant regional differences exist in how concerned people are about climate change and how much they understand the issue.[21] In 2010, just a little over half the US population viewed it as a serious concern for either themselves or their families, while 73% of people in Latin America and 74% in developed Asia felt this way.[259] Similarly, in 2015 a median of 54% of respondents considered it “a very serious problem”, but Americans and Chinese (whose economies are responsible for the greatest annual CO2 emissions) were among the least concerned.
In the 20th century and early 2000s some companies, such as ExxonMobil, challenged IPCC climate change scenarios, funded scientists who disagreed with the scientific consensus, and provided their own projections of the economic cost of stricter controls.[269] In general, since the 2010s, global oil companies do not dispute that climate change exists and is caused by the burning of fossil fuels.[270] As of 2019, however, some are lobbying against a carbon tax and plan to increase production of oil and gas,[271] but others are in favour of a carbon tax in exchange for immunity from lawsuits which seek climate change compensation.
Infografia BBC, a nivell individual el que té més impacte és deixar de menjar carn vermella.
500 million years of climate change
Main article: Phanerozoic
Major drivers for the preindustrial ages have been variations of the sun, volcanic ashes and exhalations, relative movements of the earth towards the sun, and tectonically induced effects as for major sea currents, watersheds, and ocean oscillations. In the early Phanerozoic, increased atmospheric carbon dioxide concentrations have been linked to driving or amplifying increased global temperatures.[20] Royer et al. 2004[21] found a climate sensitivity for the rest of the Phanerozoic which was calculated to be similar to today’s modern range of values.
The Huronian glaciation, is the first known glaciation in Earth’s history, and lasted from 2400-2100 million years ago.
The Cryogenian glaciation lasted from 720-635 million years ago.
The Andean-Saharan glaciation lasted from 450–420 million years ago.
The Karoo glaciation lasted from 360–260 million years ago.
The Quaternary glaciation is the current glaciation period and began 2.58 million years ago.
Al llarg del quaternari que és una era freda en conjunt, s’observen períodes d’uns 100.000 anys pels cicles de fred-calor
El musical, un gènere específicament nord americà, amb la influència en música i ball de la cultura afroamericana tot i que la gestió de teatre i cinema estava dominada per blancs.
[ Stearns: This book deals with American Dancing that is performed to and with the rhythms of jazz – that is, dancing that swings … The characteristic that distinguishes American vernacular dance -as it does jazz music – is swing, which can be heard, felt, and seen, but defined only with great difficulty.] [ A Swing hi trobem la dansa social dels ’30 ]
Hi trobarem la confluència del talent de compositors, lletristes i cantants, que acabaran configurant el que s’anomena Great American Songbook , coreògrafs i ballarins.
Compositors: Cole Porter, Rodgers & Hart, Duke Ellington, Irving Berlin, George & Ira Gershwin, Harold Arlen, Jerome Kern, Johnny Mercer, Rodgers iHammerstein, Cy Coleman, Styne, Adler & Ross, Loesser, Kander & Ebb, Lerner Loewe, Stephen Sondheim.
Musicals 1900 – 1920 Sempre hi ha hagut teatre amb música i dansa. Al segle XIX tindrem les sàtires de Jacques Offenbach, les comèdies de Johan Strauss, les operetes com Die Lustige Witve de Franz Lehár, la Zarzuela i el music Hall anglès amb les operetes de Gilbert i Sullivan com el Mikado.
La música i dansa d’arrel afroamericana apareix al segle XIX en els humiliants Minstrel Shows. El teatre musical encara era importat de Gran Bretanya.
El musical de Broadway comença a la dècada dels 10 i esclata a la dècada dels ’20, amb el foxtrot d’una banda, el Charleston de l’altra com a ball social, i la creativitat de compositors que escriuen i publiquen es concentren el carrer 28 entre al 5a i la 6a, el que s’anomenarà Tin Pan Alley. Irving Berlin, Jerome Kern, els Gershwin. The Wizard of Oz, No No Nanette, Shuffe along musical negre.
Musicals 1930 Malgrat la depressió, és l’època en què la comèdia musical triomfa a Broadway, amb Cole Porter (Anything Goes) i Gershwin (Porgy and Bess). Bill Robinson es fa popular. En la dansa social apareix el swing. El musical es comença a filmar. Busby Berkeley (42nd street). Fred Astaire fa 10 grans films amb Ginger Rogers a la RKO (Top Hat).
Musicals 1940 La comèdia lleugera es va mantenir però alhora va evolucionar cap a un espectacle en què cançons i dansa s’integraven en la història: Oklahoma de Rodgers i Hammerstein. Films de Fred Astaire amb Rita Hayworth. A Cabin in the Sky, film negre dirigit per Vicente Minnelli. Stormy Weather amb la seqüència dels Nicholas Brothers. On the Town (Bernstein).
Musicals 1950 La música de Broadway es va convertir en la música popular del món occidental, amb musicals memorables que tenien bones històries i excel·lents cançons i coreografies. Compositors com Rodgers & Hammerstein (The King and I), Loesser (Guys and Dolls), Bernstein. Directors com George Abbott, Jerome Robbins, Bob Fosse (aquests darrers, coreògrafs), i estrelles com Gwen Verdon, Mary Martin, Ethel Merman. Silk Stockings (Cole Porter). My Fair Lady (Loewe Lerner). Royal Wedding amb Fred Astaire ballant pel sostre, The Band Wagon. An American in Paris i Singin’ in the Rain (Gene Kelly).
Musicals 1960 Encara hi ha musicals clàssics com Hello, Dolly! i Fiddler on the Roof però els gustos musicals canviaven cap el rock’nroll i el teatre musical no s’hi adaptà. Tot i així es van crear obres memorables com Cabaret, Sweet Charity (Cy Coleman) i films extraordinaris com West Side Story, Mary Poppins, My fair Lady, The Sound of Music, Hello Dolly.
Musicals 1970 Una barreja de Revivals, creacions originals com A Chorus Line, Sweeny Todd (Stephen Sondheim), i superproduccions comercials com Evita (Andrew Lloyd Weber). JesusChrist superstar. Grease. Chicago. Hair. All That Jazz.
Seguirà la tendència de grans produccions Brit hits com Cats, Les Miserables, Phantom of the Opera i Miss Saigon. Revivals, Lullaby of Broadway, My one and Only. Novetats com Rent, The Producers, The Adams Family. Bring in da noise, amb tap dance de Savion Glover. Films de dibuixos que després es duran a Broadway, Aladdin, The Lion King. Hamilton incorpora el rap.
Xacona: sembla que originàriament era una dansa ràpida del nou món, de “moviments suggestius” i lletres de doble sentit que es va propagar per Europa. Un exemple n’és el Sarao de la Chacona de Juan Arañés. Va acabar convertint-se en una forma musical lenta, que proposava variacions sobre un baix donat. La van conrear Monterverdi i Frescobaldi i n’és un cas extraordinari la de Bach a la partita per violí No.2 BWV 1004.
Sarabanda: The dance may have been of Guatemalan and Mexican origin evolved from a Spanish dance with Arab influences, danced with a lively double line of couples with castanets.[1][2] A dance called zarabanda is first mentioned in 1539 in Central America in the poem Vida y tiempo de Maricastaña, written in Panama by Fernando de Guzmán Mejía.[3][4] The dance seems to have been especially popular in the 16th and 17th centuries, initially in the Spanish colonies, before moving across the Atlantic to Spain. Espanya va intentar prohibir-la el 1583 però va seguir essent popular. It spread to Italy in the 17th century, and to France, where it became a slow court dance.[5] Baroque musicians of the 18th century wrote suites of dance music written in binary form that typically included a sarabande as the third of four movements. It was often paired with and followed by a jig or gigue.[8] J.S. Bach sometimes gave the sarabande a privileged place in his music, even outside the context of dance suites; in particular, the theme and climactic 25th variation from his Goldberg Variations are both sarabandes. The anonymous harmonic sequence known as La Folia appears in pieces of various types, mainly dances, by dozens of composers from the time of Mudarra (1546) and Corelli through to the present day.[9] The theme of the fourth-movement Sarabande of Handel’s Keyboard suite in D minor (HWV 437) for harpsichord, one of these many pieces, appears prominently in the film Barry Lyndon.[10]
Al llarg del segle XX hi ha hagut experimentació en el ballet, pioners que trencaven amb la tradició com Vaslav Nijinsky, Michel Fokine o Balanchine. Però és sobretot a la segona meitat dels ’70 que elss coreògrafs volen deixar la seva empremta personal. Es barreja el ballat clàssic i la dansa moderna. Es reinterpreten ballets clàssics. Twyla Sharp barreja ballet i jazz. Es busca sorprendre l’audiència [ cosa que no sempre implica un resultat interessant] [Es renuncia al moviment “bonic” per expressar les emocions humanes].
Les companyies proposen ballets nous innovadors i al mateix temps reposen els clàssics.
Coreògrafs: William Forsythe. Kennet Macmillan. Jiri Kylian (Netherland Dans Theater). David Bintley (Birmingham ballet). John Neumeier (Hamburg Ballet). Wayne Mcgregor. Christopher Wheeldon.
Ballarins: Baryshnikov, Sylvie Guillem, Darcey Russell, Carlos Acosta, Tamara Rojo, Vivina Durante
[ després de tants arguments fantàstics, històries apassionades i tràgiques, m’agradaria un ballet més sobre la vida normal, anar a treballar al despatx, comprar al mercat, sopar, dormir] [ també em resulten més atractius els gestos expressius que no les proeses gimnàstiques de flexibilitat i força, la foto de Balanchine ensenyant un moviment que no pas aixecar la cama a 180º]
1976 A Month in the Country, Frederick Ashton, Chopin, London
Sobre una història de Turgenev. En una casa de camp d’una rica família russa, el 1850, Natàlia, la muller avorrida del senyor, té un amant Yslaev, però s’enamora del preceptor del seu fill.
1976 Push Comes to Shove, Twyla Sharp, Joseph Lamb – Haydn
Un ballet que barreja ragtimes de Joseph Lamb amb música de Haydn, pràcticament sense argument. Dues dones una vamp i una ingènua reclamen l’atenció d’un home.
Es va estrenar amb Baryshnikov que alternava moviments de musical amb passos de ballet clàssic virtuosístic.
* 1978 Café Müller, Pina Bausch, Henry Purcell, Wuppertal
Pina Bausch (1940 – 2009). Els seus pares tenien un restaurant amb habitacions a Solingen i de petita li agradava actuar al menjador davant dels hostes i pujava a ballar a les seves habitacions. Va començar a estudiar a Alemanya i va aconseguir una beca per la Juilliard School a New York.
El 1973 és nomenada director artístic del ballet de l’Òpera de Wuppertal, que s’acabarà anomenant Tanztheater Wuppertal Pina Bausch. Pina Bausch estava interessada en explorar com reaccionaven els ballarins actors davant d’una situació, els impulsos, els objectes de l’escenari, les lesions del cos.
Fa una coreografia moderna sobre l’òpera de Glück Orfeu i Eurídice
Una de les seves creacions més conegudes és Café Müller, on els ballarins van ensopegant amb taules i cadires, a vegades movent-se amb els ulls tancats.
Creada després de deixar al direcció del Royal ballet per poder-se dedicar més a la coreografia. Basada en la història real del príncep Rudolf (1858-1889), hereu de la corona austrohúngara, promès a la princesa Stéphanie de Bèlgica. Insatisfet, visita tavernes disfressat, pren una altra amant, la baronessa Maria Vetsera. Rudolf cada cop està més inestable i fa un pacte de suïcidi amb Maria. Al seu pavelló de caça li dispararà un tret i després es llevarà la vida.
Explora els temes de la fragilitat de la vida, inspirat en la Simfonia da Rèquiem de Britten i un quadre de Munch.
Nascut el 1947 a Praga, Jiri Kylian estudia al Royal Ballet amb una beca. Es queda a Stuttgart després que les forces del pacte de Varsòvia envaeixin Txecoslovàquia. El 1975 és nomenat director artistic del Nederlands Dans Theater. Li agrada proposar temes surrealistes i confrontar el clàssic amb el modern.
1985 Steptext, William Forsythe, Bach, Reggio Emilia
Nascut el 1949, va créixer amb el rocknroll i això es nota en les coreografies que ell descrivia com “ballet amb un toc de funk”. Va entrar al ballet de Stuttgart de John Cranko. Treballa amb música experimental i se centra més en les transicions que no en les posicions.
Steptext és una peça que deconstrueix els passos clàssics mirant de sorprendre l’espectador en trencar el que seria el desenvolupament esperat d’una frase de dansa.
Steptext , a fugue of the mechanic of the theatre ritual Steptext , una altra versió.
El 2009 va posar en marxa una eina online per anotar coreografies: motionbank
1987 In the middle somewhat elevated, William Forsythe, Thom Willems
És la peça més coneguda de Forsythe, molt exigent tècnicament. Els ballarins no estan sempre de cara al públic, van entrant i sortint en diferents direccions amb una música industrial gairebé hipnòtica.
1989 Falling Angels, Jiri Kylian, Steve Reich, Den Haag
Un ballet minimalista on vuit dones, tota l’estona al mig de l’escenari, alternen duets, solos, moviments a l’uníson, expressant diferents emocions com naixement, maternitat, seducció, ambició, mort. Forma part de la sèrie Black and White.
“Petite mort” normalment fa referència al moment de l’orgasme. Aquí, sis homes i si dones es troben, culminen l’acte sexual que pot donar origen a una nova vida,i ens recorda que la vida és curta i mai queda gaire lluny de la mort. Hi contrastos entre repós i activitat frenètica, sensualitat i espiritualitat.
1992 The Judas Tree, Kenneth Macmillan, Brian Elias, London
Una obra polèmica que representa l’últim sopar dels deixebles, 13 homes, i una dona, suposadament Maria Magdalena, que s’insinua sensualment, especialment a Jesús, fins que desencadena la violència i Judas el traex amb el petó .
Inspirat en el film de Zhang Yimou de 1991. Situat a la Xina dels anys 20, una jove d’una família arruinada és obligada a casar-se amb el ric senyor Chen, que ja té tres concubines. Totes competeixen per la seva atenció cada nit. La que és escollida encén la llanterna vermella.
2002 Tryst, Christopher Wheeldon, James MacMillan, London
Al coreògraf li va venir la idea mentre conduïa per les highlands d’Escòcia escoltant la música de James Macmillan.
2006 Chroma, Wayne McGregor, Talbot White, London
Wayne McGregor venia de projectes experimentals i el ballet posa cinc parelles que exploren el cos humà en situacions extremes, cosa que du a postures turmentades i contorsionades.
Chroma duet, Bolshoi Chroma , reportatge Royal Ballet
2011 Alice’s Adventures in Wonderland, Christopher Wheeldon, Joby Talbot, London
Després d’una dècada que el Royal Ballet no presentava cap espectacle que expliqués una història, Wheeldon s’inspira en la història de Lewis Carroll. Alícia segueix el conill a Wonderland on troba el Knave of hearts, la duquessa i el gat de Cheshire. Segueix el te del barreter boig, l’eruga i el joc de croquet amb els flamencs. [un retorn a un espectacle més popular? a mig camí del musical?]
2014 The Winter’s Tale, Christopher Wheeldon, Talbot, London
Seguint la mateixa línia que Alícia en terra de meravelles, Wheeldon adapta l’obra de Shakespeare. Hermione, la dona del rei de Sicília, dóna a llum una nena que el seu marit, Leontes, sospita que és fruit d’una infidelitat amb el seu hoste el rei Polixenes. L’abandona a un bosc on és rescatada per un pastor. Amb 16 anys, s’enamora d’un pastor que en realitat és el fill de Polixenes disfressat. S’ecapen a Sicília on leontes els ajuda i al final tot acaba bé.
Les gires dels ballets russos havien popularitzat el ballet. Mentre que a la URSS les companyies russes mantenien el seu elevat nivell, els nous focus de creació que havien aparegut a la primera meitat de segle es consoliden.
Als USA Balanchine i Kernstein funden el NYC ballet el 1948. La seva escola es concentrarà en el pur moviment deixant de banda la pompa del ballet imperial o l’esplendor visual de la posta en escena dels Ballets Russes.
A Londres el Sadler Wells es convertirà en el Royal Ballet el 1956, Frederick Ashton serà el principal coreògraf. Anthony Tudor el 1957 crearà l’American Ballet Theater. Es fundaran companyies a Stuttgart amb el coreògraf Cranko, Canadà, Cuba, Iran o Beijing.
Ja no es busca inspiració en històries fantàstiques sinó que s’explora com expressar les emocions humanes, com Béjart amb el seu “Boléro” al ballet de Lausanne, o temes socials com la denúncia de l’esclavatge per part d’Alvin Ailey.
Jerome Robbins crerà coreografies per ballets i musicals, incorporant moviments que vénen del jazz.
Coreògrafs destacats: George Balanchine, John Cranko, Peter Wright, Kenneth Mcmillan.
Ballarins destacats: Galina Ulanova al bolshoi, Alicia Markova, Margot Fonteyn, Rudolf Nureyev, Mikhail Baryshnikov, Nadia Nerina, Lynn Seymour.
1946 Symphonic Variations, Frederick Ashton, Cesar Franck, London
Projecte d’Ashton de fer un ballet purament moviment sense haver d’explicar una història.
1946 The Four Temperaments, Balanchine, Paul Hindemith, New York
Un ballet abstracte que consolidà el nou estil americà de Balanchine. S’inspira en la concepció antiga dels quatre temperaments segons la qual al cos hi ha quatre fluids que són combinació de les quatre propietats fonamentals. Cada fluid correspon a un temperament:
1948 Cinderella, Frederick Ashton, Prokofiev, London
Basat en el conte de la Ventafocs de Perrault. Ashton es va inspirar els ballets de Petipa. Va fer servir homes per als papers de les germanes dolentes.
New York City Ballet i George Balanchine (1904 – 1983)
Georgi Balanchivadze era fill d’un compositor i va tenir una formació musical que el permetia analitzar una partitura i col·laborar amb els compositors. Va estudiar a l’escola imperial de Sant Petersburg i el 1924 durant una gira, desertà a Europa unint-se als Ballets Russes.
Fou cridat als USA pels filàntrops Lincoln Kernstein i Edward Warburg. Volien que fundés una companyia de ballet amb personalitat americana però que estigués al nivell de les millors companyies europees. Balanchine va acceptar però primer va voler crear una escola i després va acabar essent el que en va dir “ballet master”.
Deia que “men were just on stage to lift and carry the women”. I s’explica que quan la mare d’una ballarina li pregintà si la seva filla es podria dedicar professionalment a la dansa, li respongué: “La danse, Madame, c’est une question morale.”
Balanchine fou substituït per Peter Martins que no va estar tant encertat.
(1948 Scènes de ballet, Frederick Ashton, Stravinsky, London)
Frederick Ashton va començar de ballarí amb Léonide Massine i després amb Marie Rambert, que li feia classe sense cobrar perquè no tenia ballarins mascles. Va començar a coreografiar per a ella i també per Ninette de Valois.
Film de Michael Powell i Emeric Pressburger, sobre una ballarina que entra a una important companyia de ballet i triomfa en un nou espectacle anomenat les sabatilles vermelles. Es basa en un conte de Hans Christian Andersen en que una dona es posa unes sabatilles vermelles que en realitat estan encantades per un dimoni. La faran ballar sense parar fins a morir. Els principals ballarins van ser Moira Shearer, Anton Walbrook, and Marius Goring.
1949 Jerome Robbins (1918 – 1988) entra al NYCB com a ballarí i coreògraf.
Havia estudiat ballet clàssic, dansa moderna, dansa espanyola i asiàtica. Va ballar i coreografiar tant ballet clàssic com musicals. El ballet Fancy free (1944), amb música de Leonard Bernstein es va acabar convertint en el musical On the Town (1949).
Entre els musicals més coneguts: On the Town, Billion Dollar Baby, High Button Shoes, West Side Story, The King and I, Gypsy, Peter Pan, Miss Liberty, Call Me Madam,i Fiddler on the Roof.
Ballet soviètic que va rebre el premi Lenin, Spartacus es capturat per Crassus i forçat a lluitar com a gladiador mentre la seva dona Frígia ha de servir d’esclava. Spartacus es revolta amb altres glaidiadors, lluita i venç Crassus però refusa matar-lo. Aquest reuneix un exèrcit que ataca Spartacus i el mata. Amb salts i elevacions espectaculars, va ser un gran èxit tant a la URSS com a la resta del món.
Balanchine es va inspirar en un manual de dansa francès del s XVII. Va treballar en estreta col·laboració amb Stravinsky per crear dotze danses sense cap argument especial, amb l’escenari nu i els ballarins vestits com quan assagen. Mostra la interacció entre cossos en moviment, tensió, tendresa. És un dels ballets més importants que va crear.
1960 Liebeslieder Walzer, Balanchine, Brahms, New York
Els ballarins comparteixen escenari amb dos pianistes i quatre cantants, i ballen 33 els 33 valsos que Brahms va escriure. Balanchine deia que durant el primer acte ballen les persones reals, i en el segon, les seves ànimes.
1960 Revelations, Alvin Ailey, Howard Roberts, New York
Alvin Ailey (1931-1989) va tenir una infantesa dura, abandonat pel seu pare, vivint a l’època de la depressió en el sud racista. El 1949 entra a l’escola Hornton a Los Angeles, una de les poques que permetien negres. Ballarà per a diferents companyies i musicals.
El 1958 Ailey funda el Alvin Ailey American Dance Theater per honorar la cultura afroamericana a través de la dansa.
1960 (1786) Recuperació de La fille mal gardée, Ashton, cançons franceses
Basat en una història del segle XVIII a França. La vídua Simone (normalment inetrpretada per un home), vol casar la seva filla Lise amb Alain, un ximplet fill d’un ric propietari de vinyes. Però ella està enamorada del jove pagès Colas. Asthon el va recuperar posant-hi molt d’humor, escenes de la collita a Suffolk i inserint-hi algunes danses populars angleses com la famosa dansa dels esclops.
El 1928 Bronislava Nijinska n’havia fet una primera versió, representant una dona ballant sobre la taula en una taverna espanyola. Béjart ho canvia per per una coreografia que passa de la vulnerabilitat del solista al centre al poder que exerceix sobre els qui l’envolten a mesura que el patró repetitiu de la música creix fins el clímax.
Béjart neix a Marsella el 1927, fill del filòsof Gaston Berger i comença a ballar per consell mèdica. Balla per a diverses companyies i el 1960 funda el Ballet du XXe Siècle a Brusel·les. El 1987 trasllada la seva companyia a Lausanne, on es dirà Béjart Ballet Lausanne. Mor el 2007. Llista d’obres.
1962 A Midsummer Night’s Dream, Balanchine, Mendelsohn, New York
Un dels pocs ballets de Balanchine amb argument. Seguint la comèdia de Shakespeare. Al bosc, la reina de les fades, Titània, víctima d’un encanteri del rei Oberon que la vol castigar, s’enamora de Bottom que porta un cap de ruc. Quan arriben altres atenesos al bosc, nous enamoraments resulten de l’ús de les gotes màgiques.
Inspirat en la història de la Dama de les camèlies, una cortesana a punt de morir, recorda el seu amor per Armand, a qui rebutjà per protegir la seva reputació, a instàncies del seu pare que desaprovava la relació. Quan el pare ho confessa a Armand, aquest corre a retrobar-la. Ella mor als seus braços.
Ashton va crear el ballet per a Margot Fonteyn, que amb 43 anys estava pensant en retirar-se. La seva carrera es va revifar. Va tenir un gran èxit en aquest paper juntament amb Rudolf Nureyev i mentre van ser vius no el va ballar ningú més.
1964 The Red detachment of women, Li Chengxiang, Jiang Zuhui and Wang Xixian, music by Du Mingxin, Wu Zuqiang, Wang Yanqiao, Shi Wanchun and Dai Hongcheng, Beijing
El ballet a la Xina comunista començava el 1954 amb la fundació de la Beijing Dance Academy. Els primers anys tenien Rússia com a model però aviat van desenvolupar un estil propi.
“The red detachment of women” es crea a partir d’un film de propaganda de 1961. Explica la història d’una jove pagesa que s’apunta a un grup comunista per lluitar contra un tirà local.
1965 Song of the Earth, Kenneth MacMillan, Mahler, Stuttgart
Kenneth MacMillan (1929-1992) va descobrir el ballet durant la segona guerra mundial, i als 15 anys va falsificar una carta del seu pare per ser admès a l’escola Sadler Wells de Ninette de Valois. Voldrà explorar les motivacions psicològiques dels personatges. Va començar a fer coreografies pel Royal Ballet però no li deixaven fer projectes com el del “Cant a la terra” i el va fer per l’Stuttgart Ballet i les relacions se’n van ressentir i se’n va anar al Deutsche Oper Ballet a Berlin. Tornarà a Londres el 1970. El llegat de Kenneth MacMillan.
Kenneth MacMillan va treballar diversos anys per crear aquest ballet basat en les cançons simfòniques de Mahler sobre traduccions a l’alemany de poesia xinesa de la dinastia Tang.
Das Trinklied vom Jammer der Erde (Cançó de taverna de la misèria terrenal): un home balla alegre amb els amics, però sap que la mort és propera.
El vi ja titil·la en la copa daurada,
però no beveu encara, primer us cantaré una cançó!
La cançó de l’aflicció us ha de ressonar amb rialles
dins l’ànima. Quan la pena s’acosta,
s’assequen els jardins de l’esperit,
es marceixen l’alegria i el cant.
Llòbrega és la vida, obscura és la mort.
Der Einsame im Herbst (el solitari a la tardor):
Boires tardorenques onegen, blavoses, damunt el llac;
tota l’herba és coberta de gebre;
semblaria com si un artista hagués escampat pols de jade
damunt les delicades flors.
La dolça flaire de les flors s’ha volatilitzat;
un vent fred en vincla les tiges.
Aviat, les marcides i daurades fulles
de les flors de lotus, suraran damunt l’aigua.
El meu cor és cansat. La meva petita llàntia
s’apaga crepitant;
[em constreny al somni]
Vaig cap a tu, entranyable lloc de repòs!
Sí, dóna’m l’assossec, necessito tant l’ablaniment!
Jo ploro força en les meves solituds.
La tardor perdura massa temps en el meu cor.
Sol de l’amor, ja no vols brillar més
per eixugar, amb tendresa, les meves amargues llàgrimes?
Inicialment era un ballet de tot just tres minuts, amb música de Satie, un pas de trois evocant com seria moure’s a la lluna, mig flotant, dos homes i una dona vestits de blanc. Després el va extendre amb un altres pas de trois, dues dones i un home vestits de verd, representant el moviment sobre la terra, més pesant.
Seguint la novel·la de Puixkin aquest ballet és l’obra més important de Cranko. Tatiana s’enamora de l’aristòcrata Eugene Onegin quan el promès de la seva germana, Lensky, els presenta. Li escriu una carta d’amor. Onegin, en la festa d’aniversari de Tatiana, estripa la seva carta i discuteix amb Lensky. Es baten en duel i el mata. Anys després Onegin s’adona que va desdenyar l’única dona que realment el va estimar. Però ara ja és massa tard.
1967 Jewels, Balanchine, Fauré-Stravinsky-Txaikovsky, New York
Balanchine es va inspirar en l’aparador d’una joieria de la 5a avinguda que veia cada dia en passar. Emeralds s’inspira en el Paris dels 20 que ell havia conegut amb els Ballets Russes. Rubies té a veure amb el jazz que es va trobar en arribar a Amèrica els ’30. I els Diamonds tornen al ballet clàssic imperial rus.
És l’obra que representa l’essència de Balanchine.
El 6/2/2004 es va representar a New York i entre el distingit públic hi havia la Teresa i Maria Cots.
1967 Anastasia, Macmillan, Bohuslav Martinu, Berlin
Un dona és rescatada després de caure en un canal a Berlín, diu anomenar-se Anna Anderson i pretén ser la gran duquessa Anastàsia, única supervivent de la matança dels Romanov en la revolució russa. Se li dignostica esquizofrènia. La música fou composta quan Martinu s’estava recuperant d’una ferida al cap i és d’avantguarda. El ballet mostra les al·lucinacions i records d’Anastàsia.
La sòrdida història escrita per l’Abbé Prévost de 1731 narra com Manon, una noia que anava a entrar a un convent, és subhastada pel seu germà Lescaut i venuda a GM. Ella s’enamora de Des Grieux i miren d’escapart però GM la troba, mata Lescaut i ella és deportada a New Orleans. Escapa amb Des Grieux i mor als seus braços.
El tema no va ser ben rebut, però la coreografia, sí.
1975 Ivan the terrible, Grigorovich, Prokofiev, Moscow
La banda sonora del film de Sergei Eisenstein sobre Ivan el terrible (1944) és la base del ballet de Grigorovich, estrenat a la URSS . Ivan es proclama Tsar de totes les rússies amb l’oposició de l’antiga noblesa, els boiards. Es promet amb Anastàsia i marxa a lluitar contra invasors estrangers. Els boiards preparen un beuratge enverinat per assassinar-lo però se’l beu Anastàsia que mor. Ivan persegueix tots els boiards i acaba embogit. Demana una gran força al seu protagonista.
Mentre que a Europa el ballet havia anat perdent el favor del públic, a Rússia seguia amb força però la nova generació de ballarins i coreògrafs tenia ganes de sortir de l’estricta tradició imperial. Així apareixen els Ballets Russes de l’emprenedor Serge Diaghilev amb Michel Fokine de coreògraf, Vaslav Nijinsky, Anna Pavlova i Tamara Karsavina de ballarins. Fan gires per tot el món i renovaran l’interès pel ballet a Occident. Serà molt innovador en coreografia, amb Fokine, Nijinsky i Balanchine de coreògrafs, amb la música de Stravinsky, Satie i Prokofiev i amb posades en escena d’artistes com Léon Bakst, Picasso Matisse o Alexandre Bénois. Amb la mort de Diaghilev el 1929 es desfarà la companyia. De 1932 a 1936 seguiran com als Ballets Russes de Montecarlo sota Wassily de Basil.
El 1913 s’estrena la Consagració de la primavera i tant la música com la coreografia escandalitzen el públic.
El 1917 la revolució russa interromp la tradició de moment ja que els soviets el veien com una art decadent, però més tard el recuperaran com a eina de propaganda. Entretant molts dels seus talents deserten a Europa, fet que seguirà passant durant les dècades de la guerra freda amb Nureyev, Baryshnikov i Makarova.
Un segon focus d’innovació vindrà d’Amèrica amb Isadora Duncan i Marta Graham, que fundaria la seva companyia el 1926.
L’interès que han despertat els Ballets Russes germinarà en nous centres de creació. Marie Rambert, d’origen polonès, fundarà un Ballet Club a Londres el 1928, i descobrirà els talents de Frederick Ashton i Anthony Tudor com a coreògrafs. Ninette de Valois havia ballat amb els Ballet Russes però ho va haver de deixar per dolor a la columna. El 1931 crea el Vic-Wells Ballet a Londres que més endavant serà el Royal Ballet. Donarà oportunitats a coreògrafs com Frederick Ashton, John Cranko i Kenneth Macmillan. Tindrà com a ballarins estrella a Rudolf Nureyev i Margot Fonteyn.
Balanchine estableix la School of American Ballet el 1934.
Veiem així que el ballet va néixer a França, des d’on es traslladarà a Rússia fins que al segle XX els russos tornen a París amb Diaguilev i es propaga a Londres i New York.
1902 – 1927 Isadora Duncan (1877-1927)
Nascuda als USA, impulsada a ballar des de petita, el 1899 es trasllada a Londres. S’inspira en els clàssics grecs al museu britànic i en les teories de Desarte que afirmava que cada moviment i gest correspon i expressa una emoció interna. Classicisme, llibertat i espontaneïtat. Va tenir un gran èxit per tot Europa. Va ser un exemple de dona independent. No va voler mai ésser filmada. Inspirà Fokine i Frederick Ashton. EL 1927, quan anava en un descapotable al costat del seu amant, el mocador que duia es va enganxar a una de les rodes i li va trencar el coll.
Primer ballet “abstracte”, que no pretén explicar una història. Fokine intentava evocar l’atmosfera el ballet romàntic amb Marie Taglioni a partir d’un recull de peces de Chopin.
Ballet escrit expressament per als Ballets Russes, basat en un conte rus. El príncep Ivan s’esmuny a un jardí per robar l’ocell de foc. Aquest li demanà que el deixi en llibertat i a canvi li dóna una ploma amb la promesa que el protegirà quan estigui en perill. Hi ha un grup de princeses encantades pel bruixot immortal Kotschei i Ivan s’enamora d’una d’elles, Tsarevna. Però cada cop que algú les ha intentat rescatar, es torna de pedra. Arriben uns monstres i Kotschei però Ivan crida l’ocell de foc que farà ballar les criatures fins que s’adormen. Ivan troba com fer morir Kotschei trencant un ou que conté la seva ànima. Ivan i Tsarevna es casen.
1911 Le Spectre de la rose, Michel Fokine, Carl Maria von Weber, Montecarlo
Un ballet curt, gairebé improvisat. Una noia torna a casa portant una rosa i s’adorm. Arriba l’esperit de la rosa i balla amb la noia com en somnis fins que desapareix saltant per la finestra. Aquest salt que executà Nijinsky va fer famós el ballet.
Inspirat en un personatge popular rus, tres titelles, Petrushka, una ballarina i un moro. Petrushka pretén la ballarina però aquesta prefereix el moro. Quan ell els assetja el moro l’empaita i el mata.
1912 L’Après-midi d’un faune, Nijinsky, Debussy, Paris
Possiblement aquesta és la primera coreografia moderna. Nijinsky ja era cèlebre com a ballarí, sobretot pels seus salts espectaculars. Diaguilev el va animar a experimentar amb coreografies. Eren amants però el 1913 es casa amb una aristòcrata hongaresa. Diaguilev l’acomiadarà. Intentarà fundar una companyia pròpia però no se’n sortirà. Cada cop estarà més inestable mentalment fins que el 1919 se li diagnostica una esquizofrènia i és internat a un asil a Suïssa on passarà els 30 anys que li queden de vida sense tornar a ballar.
1913 Le Sacré du Printemps, Nijinsky, Stravinsky, Paris
Tercer ballet de Stravinsky coreografiat per Nijinsky. Evoca rituals pagans amb una dansa d’adoració de la terra i després el sacrifici d’una verge que balla fins a morir. La sorpresa per la música i la coreografia, allunyades del que es considerava bonic, juntament amb certa hostilitat prèvia del públic, van fer que l’estrena acabaés amb tot el públic cridant i protestant. El ballet s’ha revisat moltes vegades.
(Veure més amunt la versió del Mariinsky després de l’ocell de foc)
Representa actors de music hall que surten al carrer per atraure públic. Amb una partitura de Satie que incorporava sons quotidians com una màquina d’escriure, una coreografia amb moviments quotidians, decoració de Picasso, vestuari cubista.
1923 Les noces, Bronislava Nijinska, Stravinsky, Paris
Un espectacle dur, amb música i coreografia (la germana de Nijinsky) representant unes noces a pagès, unes noces amargues en el context marxista en que l’individu se sotmet a l’estat.
1926 Martha Graham (1894-1991) funda la seva companyia
Filla d’un metge que feia servir el moviment físic per tractar malalties nervioses, el 1920 entra a la companyia Denishawn a Los Angeles. El 1926 funda la seva companyia i comença a desenvolupar un llenguatge propi que explota el contrast entre contraure el cos i deixar-lo anar. També explora les caigudes a terra.
Amb 24 anys Balanchine creà un ballet que evoca el pas a l’edat adulta d’Apol·ló, que rebrà l’ajuda de tres muses, la poesia amb Calíope, el teatre amb Polyhymnia i la dansa amb Terpsicore. Les posicions en algun moment volen ser com les escultures gregues. Es considera el primer ballet “neoclàssic”.
Últim ballet amb els Ballets russes abans que es desintegressin, inspirat en la paràbola de la bíbia, dramàtic i ple d’acrobàcies, va ser un èxit. El fill pròdig se’n va de casa, arriba a una ciutat on és temptat per una sirena i gent que va de festa fins que li prenen tot el que duia. Torna a casa penedit i és acollit pel seu pare.
Un ballet soviètic: Lenka, un treballador gandul acomiadat, convenç el jove Goshka que llenci un cargol al torn de la fàbrica espatllant-lo, i carregant les culpes a un altre. Tot s’acaba descobrint, el torn és reparat i els treballadors tornen a la feina.
Tot i l’argument “políticament correcte”, música, vestuari i coreografia eren una paròdia satírica i va ser prohibida poc després de l’estrena.
Primera peça de Balanchine als USA. No té cap narrativa, simplement “the only story is the music’s story, a serenade, a dance, if you like, in the light of the moon”.
1936 Jardin aux Lilas, Antony Tudor, Ernest Chauson, London
Creat per la companyia de Rambert, exposa les convencions de la societat amb la història d’una dona que renuncia a l’home que estima per casar-se amb un altre que té millor posició.
1940 Romeo and Juliet, Lavrovsky, Prokofiev, Mariinsky Sant Petersburg
Un encàrrec a Prokofiev, amb la idea de fer-lo tornar a Rússia, es va estrenar amb gran èxit tot i que la partitura va ser considerada massa moderna i van demanar l’autor que la revisés.
A França és l’època del segon imperi, i viu un procés de modernització. El 1871 perd la guerra amb Prússia. El ballet perd força i apareixen espectacles més lleugers com el vaudeville. En canvi a les corts russes, que amb Alexandre II el 1855 havia iniciat una etapa de reformes, el ballet és apreciat. Els tsars faran venir els millors mestres i ballarins. A Sant Petersburg hi havia el teatre Mariinsky on Jules Perrot s’establí com a mestre de dansa el 1851. Ara quan viatja, la companyia fa servir el nom de Kirov.
Marius Petipa havia estat ballarí a Nantes i Bordeaux i després a Espanya, on va absorbir dansa espanyola i va aprendre a tocar les castanyoles. El 1847 arriba a Rússia com a ballarí i el 1869 esdevenia el coreògraf principal.(https://petipasociety.com/)
Rússia aportarà també el talent ballarins, coreògrafs i compositors com Txaikovsky. És aquí on es crearan peces claus del repertori com La Bella dorment, el trencanous o el Llac dels Cignes. Torna el protagonisme del ballarí masculí que exhibeix força i musculatura, menys present al ballet romàntic. Marius Petita consolida el Grand pas de deux com a final dramàtic on es mostrarà la tècnica dels solistes. És també ara que es formaran ballarins com Anna Pavlova i Vaslav Nijinsky que proparan el ballet per tot el món a les primeries del segle XX.
Alguns ballets intercalen números amb “danses de caràctere” que s’inspiren en danses folklòriques, russes, espanyoles, orientals.
1869 Don Quixote, Marius Petita, Ludwig Minkus, Bolshoi Moscow
1870 Coppélia, Arthur Saint León, Leo Délibes, Paris
El Dr. Coppelius construeix una nina a la qual vol dotar d’ànima humana i la posa a la finestra. Franz s’hi sent atret pensant que és de debó i la seva promesa, Swanilda, gelosa entra al taller del doctor. Aquest vol robar l’ànima de Franz per traslladar-la a la nina. Però Swanilda es posa els vestits de la nina i farà veure que cobra vida.
El 1875 s’inaugura a París l’esplèndid Palais Garnier
1876 Sylvia, Louis Mérante, Léo Delibes, Paris
Història d’un pastor Aminta, enamorat de Sílvia, una nimfa caçadora que el rebutja però Eros la ferirà amb una de les seves fletxes. És raptada per Orion però escapa amb l’ajuda d’Eros. Va ser tornat a coreografiar per Frederick Ashton el 1952.
1877 La Bayadère, Marius Petipa, Ludwig Minkus, Mariinsky, Sant Petersburg
Situat a la Índia clàssica, el guerrer Solor s’enamora de Nikiya, una “bayadere” o ballarina del temple. Però és promès a Gamzati, la filla del Rajah, que enverinarà Nikiya. En una de les escenes més cèlebres del ballet, un somni induït per l’opi fa que Solor visualitzi Nikiya en el regne de les ombres i s’hi vulgui retrobar. Les deitats destrueixen el temple on s’havien de casar Solor i Gamzati. Solor i Nikiya es retroben al cel.
1877 Swan Lake, Julius Reisinger, Txaikovsky, Bolshoi Moscow
El príncep Siegfried surt a caçar al vespre, i veu com un dels cignes es transforma en una noia, Odette, la reina dels cignes i se n’enamora. A l’alba apareix el malvat Rothbar i es tornen a convertir en cignes. En una festa a palau Rothbar du la seva filla Odile disfressada d’Odette. Enganyat, Siegfried li jurà amor. Odette se sent traïda. Rothbar li voldrà fer complir la promesa. Sigfried i Odette decideixen morir junts i es llencen al llac. En algun final alternatiu, aconsegueixen vèncer Rothbar.
1890 The Sleeping Beauty, Marius Petipa, Txaikovsky, Mariinsky Sant Petersburg
Segons el conte de Charles Perrault en què la princesa Aurora és maleïda per la fada dolenta a dormir eternament si es punxa el dit amb un fus. Malgrat prohibir totes els filoses, el rei no podrà evitar que un dia es punxi i tant ella com tota la cort cauen en un son profund fins que cent anys després, un príncep veu Aurora en una visió enviada per la fada bona, la troba, li fa un petó, i tots es desperten.
1892 The Nutcracker, Lev Ivanov, Txaikovsky, Mariinsky Sant Petersburg
Seguint el conte de E.T.A. Hoffmann, Drosselmeyer un mag que fa joguines mecàniques, regala a Clara, en la festa del seu aniversari, un trencanous que representa un soldat. Quan Clara baixa al soterrani s’espanta en veure una rata de la mida d’una persona. Però Drosselmeyer farà que el trencanous es converteixi en un príncep que, amb els seus soldats, combat les rates. Clara i el Príncep viatjaran per un bosc nevat (número del vals dels flocs de neu) i llocs encantats on hi ha danses espanyoles, àrabs, xineses i russes.
1898 Raymonda, Marius Petipa, Alexander Glazunov, Mariinsky Sant Petersburg
A l’època de les croades Raimonda espera el retorn del seu promés Jean de Brienne. El senyor sarraí Abderraman també la pretén i, en ser rebutjat, intentarà raptar-la però Jean arribarà a temps per salvar-la.
1905 The Dying Swan, Michel Fokine, Camille Saint Saens
Anna Pavlova demanà Fokine de coreografiar la música de Saint-Saens inspirada en el poema de Tennyson la mort del cigne. Es va estrenar el 1905 en una gala benèfica a Sant Petersb urg i el 1907 a Moscú.La néta de Fokine diu que avui no es balla tal com la va concebre Fokine, i sembla una mica l’Odette del llac dels cignes davant la mort. No demana una tècnica extraordinària però sí un gran sentit artístic. Ha d’expressar algú ferit davant la mort propera, no una ballarina que es converteix en ocell.
La llegenda diu que les últimes paraules d’Anna Pavlova abans de morir van ser “prepareu-me el vestit de cigne”.
Hi ha hagut la revolució francesa, comença la industrialització i alhora hi ha una reacció contra la societat ordenada en classes socials i una vida alienada a les fàbriques. Es valora l’individu i les seves emocions, l’edat mitjana més que no l’època clàssica, la naturalesa salvatge contraposat al paisatge domesticat, l’espiritual i el sobrenatural contraposat al racional.
El centre creatiu serà sobretot París. França entra en un període de lluita entre els intents de tornar a l’Ancien régime, a la qual es resistirà la revolució de 1848 amb la que comença la segona república fins que Napoleó III s’erigeix en emperador i comença el segon imperi fins 1871.
El ballet evoluciona i dóna protagonisme a les ballarines com Marie Taglioni (1804-1884), Carlota Grisi (1819-1899). Apareix el ballet blanc, on les ballarines van de blanc amb tutus. El 1832 s’estrena la Sylphide on per primer cop es faran servir les puntes, que realcen l’elegància i la lleugeresa de les ballarines. Els librettos presenten temes sobrenaturals com a Giselle. Els principals coreògrafs seran Jules Perrot, i Bournonville que fundarà el ballet danès. La il·luminació a gas permetrà una posta en escena més brillant.
1832 La Sylphide c Taglioni-Bournonville, Schneitzhöffer, Paris. Hi va haver una primera versió de Filippo Taglioni amb la seva filla de protagonista. Bournonville en va fer una segona versió amb música de Lovenskiold que és la més coneguda. L’acció passa a Escòcia on James és atret per un sílfide, un esperit de fada dansarina.
Giselle s’enamora de Loys que en realitat és el duc Albrecht disfressat i que està promès a una altra. Quan descobreix l’engany, Giselle balla fins a morir. Al cementiri és rebuda pels esperits nimfes del bosc que atrauen els homes i els fan ballar fins a morir. Elles voldran atrapar Albrecht però Giselle el protegirà.
1856 Le Corsaire, Mazilier-Perrot, Adolphe Adam, Paris
Inicialment coreografiat per Mazillier amb una història inspirada en un poema de Byron, serà refet més endavant per Perrot a Sant Petersburg, ajudat per Marius Petipa. És famós per un espectacular pas de deux que va ser afegit pel ballarí Chabukiani del Kirov sirigit per Vaganova. El pirata Conrad s’enamora de l’esclava Medora i els seus corsaris la raptaran, alliberant també la resta d’esclaves destinades al Paixà.
A les corts italianes, les celebracions amb música i dansa havien arribat a certa sofisticació. Quan Caterina de Médicis es casa el 1553 amb el rei Henri II de França portarà a la cort francesa artistes i músics. Era un època en que la monarquia encara era relativament fràgil i això hauria de consolidar el seu prestigi. Fa venir d’Itàlia el músic Baltasar Beaujoyeux. El 1581 la nora de la reina, Marguerite de Vaudémont li encarrega el Ballet comique de la Reine, une spectacle de cinc hores i mitja que combina coreografia i narrativa.
SEGLE XVII
Els ballets de cour seguirien essent populars i arriben al màxim esplendor al sXVII amb Louis XIV, le roi soleil, que regnà de 1643 a 1715. Amb catorze anys ja havia paregut a l’espectacle Le ballet de la nuit com al déu Apollo.
El 1661 es funda l’Académie Royale de la danse, amb músics i ballarins, que serà la base de l’Opèra. Beauchamp defineix les 5 posicions dels peus dels peus que encara es fan servir ara. El ballet, que fins ara era cosa de nobles aficionats (ballet de cour), es professionalitza i passarà de la sala de ball a l’escenari [com l’esport al segle xx].
Hi haurà les comédies-ballets de Molière i Lully, com el bourgeois gentilhomme i les opéras-ballets de Campra i Rameau.
1660 Le Bourgeois Gentilhomme, Beauchamp, Lully, Chambord
1697 L’Europe Galante, Pécour, Campra, Paris
SEGLE XVIII
El 1708 apareix el ballet d’action on es representa l’acciò sense paraules, només amb el moviment i el gest. Un dels pincipals coreògrafs fou Jean-Georges Noverre. Els ballarins eren principalment mascles que arribaven a fer els papers femenins, com Gaétan Vestris i Louis Dupré. Entre les dones, Marie Camargo.Ballarins cèlebres: Gaétan Vestris
Apareixen altres centres a Copenhaguen, Sant Petersburg, Moscú i Milà però Paris serà el centre d’innovació del ballet fins a la segona meitat del segle XIX.
1776 es funda el ballet Bolshoi
1778 es funda la Scala (Lombardia, Itàlia encara no s’ha reunificat)
The development of the Tsar’s autocratic powers reached a peak during the reign of Ivan IV (1547–1584), known as “Ivan the Terrible”.[56][57] He strengthened the position of the monarch to an unprecedented degree, as he ruthlessly subordinated the nobles to his will, exiling or executing many on the slightest provocation.[46] Nevertheless, Ivan is often seen as a farsighted statesman who reformed Russia as he promulgated a new code of laws (Sudebnik of 1550),[58] established the first Russian feudal representative body (Zemsky Sobor), curbed the influence of the clergy,[59] and introduced local self-management in rural regions.[60
Kievan Rus’ (882–1283)
Main article: Kievan Rus
Scandinavian Norsemen, known as Vikings in Western Europe and Varangians[27] in the East, combined piracy and trade throughout Northern Europe. In the mid-9th century, they began to venture along the waterways from the eastern Baltic to the Black and Caspian Seas.[28] According to the earliest Russian chronicle, a Varangian named Rurik was elected ruler (knyaz) of Novgorod in about 860,[29] before his successors moved south and extended their authority to Kiev,[30] which had been previously dominated by the Khazars.[31] Oleg, Rurik’s son Igor and Igor’s son Sviatoslav subsequently subdued all local East Slavic tribes to Kievan rule, destroyed the Khazar khaganate and launched several military expeditions to Byzantium and Persia.
Thus, the first East Slavic state, Rus’, emerged in the 9th century along the Dnieper River valley.[29] A coordinated group of princely states with a common interest in maintaining trade along the river routes, Kievan Rus’ controlled the trade route for furs, wax, and slaves between Scandinavia and the Byzantine Empire along the Volkhov and Dnieper Rivers.[29]
Mongol invasion (1223–1240)
Main articles: Mongol invasion of Rus’ and Tatar invasions
The Sacking of Suzdal by Batu Khan in February 1238: a miniature from the 16th-century chronicle
The invading Mongols accelerated the fragmentation of the Rus’. In 1223, the disunited southern princes faced a Mongol raiding party at the Kalka River and were soundly defeated.[41] In 1237–1238 the Mongols burnt down the city of Vladimir (4 February 1238)[42] and other major cities of northeast Russia, routed the Russians at the Sit’ River,[43] and then moved west into Poland and Hungary. By then they had conquered most of the Russian principalities.[44] Only the Novgorod Republic escaped occupation and continued to flourish in the orbit of the Hanseatic League.[45]
Grand Duchy of Moscow (1283–1547)
Main article: Grand Duchy of Moscow
Rise of Moscow
During the reign of Daniel, Moscow was little more than a small timber fort lost in the forests of Central Russia.
Daniil Aleksandrovich, the youngest son of Alexander Nevsky, founded the principality of Moscow (known as Muscovy in English),[46] which first cooperated with and ultimately expelled the Tatars from Russia. Well-situated in the central river system of Russia and surrounded by protective forests and marshes, Moscow was at first only a vassal of Vladimir, but soon it absorbed its parent state.
A major factor in the ascendancy of Moscow was the cooperation of its rulers with the Mongol overlords, who granted them the title of Grand Prince of Moscow and made them agents for collecting the Tatar tribute from the Russian principalities. The principality’s prestige was further enhanced when it became the center of the Russian Orthodox Church.
Antiquity
Further information: Bosporan Kingdom, Ancient Greek colonies, Goths, Huns,
Turkic migration, Khazaria, and History of Siberia
Stele with two Hellenistic soldiers of the Bosporan Kingdom; from Taman peninsula (Yubileynoe), southern Russia, 3rd quarter of the 4th century BC; marble, Pushkin Museum
In the later part of the 8th century BCE, Greek merchants brought classical civilization to the trade emporiums in Tanais and Phanagoria.[14] Gelonus was described by Herodotus as a huge (Europe’s biggest) earth- and wood-fortified grad inhabited around 500 BC by Heloni and Budini. The Bosporan Kingdom was incorporated as part of the Roman province of Moesia Inferior from 63 to 68 AD, under Emperor Nero. At about the 2nd century AD Goths migrated to the Black Sea, and in the 3rd and 4th centuries AD, a semi-legendary Gothic kingdom of Oium existed in Southern Russia until it was overrun by Huns. Betwe
1672 -1725 Peter I of Russia
Peter the Great (1672–1725) brought autocracy into Russia and played a major role in bringing his country into the European state system.[82] Russia had now become the largest country in the world, stretching from the Baltic Sea to the Pacific Ocean. The vast majority of the land was unoccupied, and travel was slow. Much of its expansion had taken place in the 17th century, culminating in the first Russian settlement of the Pacific in the mid-17th century, the reconquest of Kiev, and the pacification of the Siberian tribes. However, a population of only 14 million was stretched across this vast landscape. With a short growing season grain yields trailed behind those in the West and potato farming was not yet widespread. As a result, the great majority of the population workforce was occupied with agriculture. Russia remained isolated from the sea trade and its internal trade, communication and manufacturing were seasonally dependent.[83]
1762 – 1796 Catherine the Great
Nearly forty years were to pass before a comparably ambitious ruler appeared on the Russian throne. Catherine II, “the Great” (r. 1762–1796), was a German princess who married the German heir to the Russian crown. Finding him incompetent, Catherine tacitly consented to his murder and in 1762 she became ruler.[89][90] Catherine enthusiastically supported the ideals of The Enlightenment, thus earning the status of an enlightened despot (“despot” is not derogatory in this context.)[91] She patronized the arts, science and learning. She contributed to the resurgence of the Russian nobility that began after the death of Peter the Great. Catherine promulgated the Charter to the Gentry reaffirming rights and freedoms of the Russian nobility and abolishing mandatory state service. She seized control of all the church lands, drastically reduced the size of the monasteries, and put the surviving clergy on a tight budget.[92]
1796 – 1825 Alexandre I. Derrotarà Napoleó
1825 – 1855 Nicolau IThe tsar was succeeded by his younger brother, Nicholas I (1825–1855), who at the onset of his reign was confronted with an uprising. The background of this revolt lay in the Napoleonic Wars, when a number of well-educated Russian officers traveled in Europe in the course of the military campaigns, where their exposure to the liberalism of Western Europe encouraged them to seek change on their return to autocratic Russia. The result was the Decembrist Revolt (December 1825), the work of a small circle of liberal nobles and army officers who wanted to install Nicholas’ brother as a constitutional monarch. But the revolt was easily crushed, leading Nicholas to turn away from liberal reforms and champion the reactionary doctrine “Orthodoxy, Autocracy, and Nationality”.[105]
1855-1881 Alexandre II. Reforma, abolició dels serfs 1855 1881
alexandre ii aboleix la servitud 1l 1855 1881 reformes i prosperitat
1881 – 1894 Alexander III (1881–1894) was throughout his reign a staunch reactionary who revived the maxim of “Orthodoxy, Autocracy, and National Character”.[135] A committed Slavophile, Alexander III believed that Russia could be saved from chaos only by shutting itself off from the subversive influences of Western Europe. In his reign Russia concluded the union with republican France to contain the growing power of Germany, completed the conquest of Central Asia, and exacted important territorial and commercial concessions from China.
1894 – 1917 Alexander was succeeded by his son Nicholas II (1894–1917). The Industrial Revolution, which began to exert a significant influence in Russia, was meanwhile creating forces that would finally overthrow the tsar. Politically, these opposition forces organized into three competing parties: The liberal elements among the industrial capitalists and nobility, who believed in peaceful social reform and a constitutional monarchy, founded the Constitutional Democratic party or Kadets in 1905. Followers of the Narodnik tradition established the Socialist-Revolutionary Party or Esers in 1901, advocating the distribution of land among those who actually worked it—the peasants. A
[ l’arrel del problema palestí són els cristians. Quan es van convertir en la religió de poder, els cristians van perseguir els jueus a Bizanci. aquests es van escampar per Europa. Els musulmans van ser més tolerants amb ells, es van poder tornar a establir a Jerusalem i a l’Espanya musulmana va florir la cultura. Però a mesura que el cristianisme buscava consolidar-se contra un enemic, van anar essent atacats i reclosos en guetos.
El 1290 van ser expulsats d’Anglaterra, de diversos llocs de França. El 1492 van ser expulsats d’Espanya. La resta de comunitats van sobreviure, atacades sovint, a Alemanya i països de l’est – dels pocs on podem trobar-hi sinagogues – fins arribar a la bogeria dels nazis.
Si els cristians no haguessin perseguit els jueus, aquests no haurien hagut de deixar mai la seva terra. I un cop fora, si tota l’Europa cristiana no els hagués perseguit i, finalment, volgut exterminar, no haurien hagut de buscar un refugi definitiu a la Palestina controlada pels britànics fundant l’estat d’Israel]
1948-1949. Guerra de la independència entre Israel i Egipte, Jordània, Líban i Síria.
1949 Armistici.
1956. Crisi de Suez, Segons guerra àrab israelí. Després que Naser nacionalitzi el canal de Suez, BG, França i Israel ataquen Egipte.
1967. Guerra dels 6 dies. Israel ataca preemptivament Egipte, Síria, i Jordània, capturant el Sinaí, Gaza, Cisjordània i els alts de Golan.
1967-1970. Guerra desgast al llarg del Canal de Suez.
1972. Segrest dels esportistes israelians a Munich.
1973. Egipte i Síria ataquem Israel per sorpresa al Yom Kippur.
1978. Acords de Camp David, auspiciats per Jimmy Carter. Signats per Menahen Begin i Anwar El Sadat. Egipte reconeix Israel i és expulsat de la lliga Àrab. la UN no ho reconeix perquè no ha participat. Sadat serà assassinat.
1982. Guerra del Líban. Israel envaeix el sud del Líban per expulsar la PLO (Palestine Liberation Organization). 1985-2000 Xocs amb Hezbollah [Iran darrere]
1987-1993. Primera Intifada. Aixecament palestí contra l’ocupació de Cisjordània i Gaza.
1991. Conferència de Madrid, preparatòria per a posteriors acords.
1993. Oslo I. Acord entre Israel i la PLO per l’autogovern palestí. Neix The Palestine National Authority.
1994. Tracta de pau amb Jordània (segon país àrab que reconeix Israel)
1995. Oslo II. Acords per aigmentar l’autogovern a Cisjordània i Gaza. [no satisfan a ningú, Israel veu minvada la seva seguretat, i els plaestins reclamen un estat]
2000. Cimera de Camp David fracassada.
2000-2005. Segona Intifada, atemptats suïcides. La cimera de Camp David acaba sense acord. Ariel Sharon provoca en visitar el Mont del Temple.
2002. Iniciativa de pau àrab que proposa el reconeixement d’Israel ca canvi del retorn dels territoris ocupats.
2003. Roadmap for Peace, iniciativa dels USA.
2007. Conferència d’Annapolis
2006 Guerra del Líban contra Hezbollah després que soldats israelís fossin segrestats.
2008-2009. Guerra de Gaza per aturar el llençament de coets. 2012-2014. Operacions contra Hamàs.
2020. Acords d’Abraham que normalitzen relacions amb UAE, Bahrain, Sudan, i Marroc.
2021. Crisi Israel–Palestine. 11 dies de conflicte amb la Jihad i Hamàs a Gaza.
2023. Hamas ataca sorpren Israel matant 1200 soldats i ciutadans i segrestant-ne 251. Israel envaeix Gaza, amb 47.000 víctimes.
Israelis i Palestins reclamen el territori com a propi. Els palestins volen la fi de l’ocupació militar però Israel veu la retirada com un risc per la seguretat (com quan Hamàs va prendre el control de Gaza en al retirada de 2005). La via dels dos estats no és viable perquè mentre a Cisjordània Al Fatah, potser ho acceptaria, Hamàs té per objectiu destruir Israel. Molts palestins desplaçats a Cisjordània i Gaza voldrien retornar a les seves llars ancestrals. La inseguretat contínua, alimentada per Iran a través de Hamas i Hezbollah fa que Israel hagi virat a la dreta permetent assentaments il·legals a Cisjordània.
Cap solució sembla viable. Un sol estat és mal vist pels jueus per la major població àrab mentre que els palestins no volen una autoritat israeliana. Els dos estats generen desconfiança per la divisió entre Al Fatah i Hamas [i els dos territoris], la disputa sobre Jerusalem i l’oposició dels extremistes de cada banda.
The European Enlightenment and Haskalah (18th century)
During the period of the European Renaissance and Enlightenment, significant changes occurred within the Jewish community. The Haskalah movement paralleled the wider Enlightenment, as Jews in the 18th century bega
19th century
An 1806 French print depicts Napoleon Bonaparte emancipating the Jews.
Though persecution still existed, emancipation spread throughout Europe in the 19th century. Napoleon invited Jews to leave the Jewish ghettos in Europe and seek refuge in the newly created tolerant political regimes that offered equality under Napoleonic Law (see Napoleon and the Jews). By 1871, with Germany’s emancipation of Jews, every European country except Russia had emancipated its Jews.
Byzantine period (324–638 CE)
Main article: Jews of Byzantium
Jews were also widespread throughout the Roman Empire, and this carried on to a lesser extent in the period of Byzantine rule in the central and eastern Mediterranean. The militant and exclusive Christianity and caesaropapism of the Byzantine Empire did not treat Jews well, and the condition and influence of diaspora Jews in the Empire declined dramatically.
Islamic period (638–1099)
Main article: History of the Jews under Muslim rule
In 638 CE the Byzantine Empire lost control of the Levant. The Arab Islamic Empire under Caliph Omar conquered Jerusalem and the lands of Mesopotamia, Syria, Palestine and Egypt. As a political system, Islam created radically new conditions for Jewish economic, social, and intellectual development.[37] Caliph Omar permitted the Jews to reestablish their presence in Jerusalem–after a lapse of 500 years.[38] Jewish tradition regards Caliph Omar as a benevolent ruler and the Midrash (Nistarot de-Rav Shimon bar Yoḥai) refers to him as a “friend of Israel.”[38]
Jewish Golden Age in early Muslim Spain (711–1031)
Main article: Golden age of Jewish culture in Spain
The Golden Age of Jewish culture in Spain coincided with the Middle Ages in Europe, a period of Muslim rule throughout much of the Iberian Peninsula. During that time, Jews were generally accepted in society and Jewish religious, cultural, and economic life blossomed.
A period of tolerance thus dawned for the Jews of the Iberian Peninsula, whose number was considerably augmented by immigration from Africa in the wake of the Muslim conquest. Especially after 912, during the reign of Abd-ar-Rahman III and his son, Al-Hakam II, the Jews prospered, devoting themselves to the service of the Caliphate of Cordoba, to the study of the sciences, and to commerce and industry, especially to trading in silk and slaves, in this way promoting the prosperity of the country. Jewish economic expansion was unparalleled. In Toledo, Jews were involved in translating Arabic texts to the Romance languages, as well as translating Greek and Hebrew texts into Arabic. Jews also contributed to botany, geography, medicine, mathematics, poetry and philosophy.[41]
Crusaders period (1099–1260)
Main article: History of the Jews and the Crusades
See also: Siege of Jerusalem (1099)
Mamluk period (1260–1517)
In the years 1260–1516, the land of Israel was part of the Empire of the Mamluks, who ruled first from Turkey, then from Egypt. The period was characterized by war, uprisings, bloodshed and destruction. Jews suffered persecution and humiliation, but the surviving records note at least 30 Jewish urban and rural communities at the opening of the 16th century.
Segle I BCEamb construeix el segon temple que serà destruït pels romans el 70 CE per reprimir una revolta.
Al temps de Jesús “Around the 1st century CE, there were several small Jewish sects: the Pharisees, Sadducees, Zealots, Essenes, and Christians. After the destruction of the Second Temple in 70 CE, these sects vanished.[127]Christianity survived, but by breaking with Judaism and becoming a separate religion; the Pharisees survived but in the form of Rabbinic Judaism (today, known simply as “Judaism”). The Sadducees rejected the divine inspiration of the Prophets and the Writings, relying only on the Torah as divinely inspired. Consequently, a number of other core tenets of the Pharisees’ belief system (which became the basis for modern Judaism), were also dismissed by the Sadducees. (The Samaritans practiced a similar religion, which is traditionally considered separate from Judaism.)
El 132-136 va tenir lloc la revolta Bar Kokhba dels jueus a la província de Judea desencadenada pel descontent per la dominació romana i el projecte de fundar una nova ciutat sobre les runes de Jerusalem, Aelia Capitolina, amb un temple dedicat a Júpiter a la muntanya del Temple. L’emperador Hadrià envia el 134 un exèrcit amb sis legions i esclafa la rebelió. Moriran uns 500m jueus, canviarà el nom al mapa pel de Síria Palestina i prohibirà als jueus que entrin a Jerusalem.
[encara quedarà població al país, però aquesta és una de les causes de la diàspora]
1848 revolució i segona república, Napoleon III Baró de Hausmann restaura la ciutat
1870 guerra franco prussia. Insurrecció de la comuna de Paris
1889 Torre Eiffel. [Belle epoque]
1814–1830 La restauració borbònica: Louis XVIII, Charles X reaccionari, revolució de 1830.
1830–1848: La monarquia Juillet: la burgesia imposa un nou rei, Louis Philippe, comença la industrialització i la colonització. Inicialment més obert acaba essent autoritari i la repressió provoca una nova revolució que reclama el sufragi universal.
1848-1852: La segona república Període d’eleccions fins que el 1851 l’elegit Louis Napoleón Bonaparte fa un cop d’estat per evitar deixar el poder quan acaba el seu mandat.
1852 – 1871: El segon Imperi. Es fa erigir emperador Napoléon III. A partir de 1860 es liberalitza. Tota França es modernitza. El 1871 perd la guerra amb Prússia i es proclama la tercera república.
1871 – 1914: La tercera república i la Belle Epoque
1871 – 1914 tercera república i belle epoque Belle époque
The end of the 19th and the beginning of the 20th century was the Belle Époque because of peace, prosperity and the cultural innovations of Monet, Bernhardt, and Debussy, and popular amusements – cabaret, can-can, the cinema,[187] new art forms such as Impressionism and Art Nouveau.[188]
In 1889 the Exposition Universelle showed off newly modernised Paris to the world, which could look over it all from atop the new Eiffel Tower. Meant to last only a few decades, the tower was never removed and became France’s most iconic landmark.[189]
1814 restauració Monarquia
1848 revolució i segona república, Napoleon III Baró de Hausmann restaura la ciutat
1870 guerra franco prussia. Insurrecció de la comuna de Paris
1789 revolució francesa, els jacobins eren més d’esquerres, aliats dels sans-culottes, després ha apssat a designar: In France, Jacobin now generally indicates a supporter of a centralized republican state and strong central government powers[3] and/or supporters of extensive government intervention to transform society.
guerres de religió [jansenistes com Pascal, convent de Port-Royal exageraven el pecat original una mica amb el maniqueisme de Sant Agustí, que hi ha homes que no hi poden fer res per is sols si no els arriba la gràcia divina – no serien responsables oposats als JEsuites]
1682 Louis XIV trasllada la cort a Versailles
House of Valois
Louis XI the Prudent, 1461–83
Charles VIII the Affable, 1483–98
Louis XII, 1498–1515
Francis I, 1515–47
Henry II, 1547–59
Francis II, 1559–60
Charles IX, 1560–74 (1560–63 under regency of Catherine de’ Medici)
Henry III, 1574–89
House of Bourbon
Henry IV the Great, 1589–1610
the Regency of Marie de Medici, 1610–17
Louis XIII the Just and his minister Cardinal Richelieu, 1610–43
the Regency of Anne of Austria and her minister Cardinal Mazarin, 1643–51
Louis XIV the Sun King and his minister Jean-Baptiste Colbert, 1643–1715
the Régence, a period of regency under Philip II of Orléans, 1715–23
Louis XV the Beloved and his minister Cardinal André-Hercule de Fleury, 1715–74
Louis XVI, 1774–92
“Beautiful 16th century”
Economic historians call the era from about 1475 to 1630 the “beautiful 16th century” because of the return of peace, prosperity and optimism across the nation, and the steady growth of population. Paris, for example, flourished as never before, as its population rose to 200,000 by 1550. In Toulouse the Renaissance of the 16th century brought wealth that transformed the architecture of the town, such as building of the great aristocratic houses.[27]
Dansa tribal: per afavorir les collites, la fertilitat, la renovació anual de la naturalesa en el cicle de les estacions. Per animar els guerrers. [indis americans, Àfrica, Haka maorí]
Egipte: Hi ha pintures i escrits de dansa religiosa amb el sacerdot representant déu. Hi ha evidències de dansa del ventre, de caràcter eròtic, amb ballarines especialitzades per entretenir els rics. També acrobàcies com a les danses adagio. [ ].
Grècia clàssica: (EB) Van rebre influència dels egipcis. Hi havia danses rituals religioses a Apol·ló, i a Dionís. (Plató fou un teòric de la dansa). Una de les nou muses que inspiren les arts està dedicada a la dansa, Terpsichore . Pyrrhiche, danses que evoquen el combat. Dansa ecstàtica entre els seguidors de Dionisos, primer les dones i després homes representant sàtirs. Algunes d’aquestes danses van ser l’embrió del teatre.
Roma: (EB) la noblesa romana no veia la dansa amb bons ulls però no van poder frenar la influència grega. La representació d’obres amb gestos, pantomimi, es va fer popular.
Danses jueves esmentades a l’antic testament.
Dansa clàssica índia: Es remunta potser al 1000 BCE. La dansa representa llegendes hindus amb codi de gestos molt elaborat. S’ha propagat a tota la zona d’influència hindu i budista al sudest asiàtic. [ ]
(EB) Els pobles germànics tenien danses de fertilitat i de guerra en el marc de les seves religions no cristianes. L’església catòlica, d’una banda s’hi oposava, com Sant Agustí, pel fet de ser una manifestació del desig i la luxúria. Però Sant Basili de Cesarea el 350 deia que era l’activitat més noble dels àngels. I Dante també els faria ballar. Les danses de les religions paganes van passar a ser seculars quan aquestes van ser substituides pel cristianisme. Va començar la divisió entre la dansa social participativa i la dansa com a espectacle executada per un especialista, un joglar o comediant.
Danses d’èxtasi. Ball de Sant Vitus (masses de gent saltaven i ballaven com a posseïts als segles XIV i XV a Alemanya i Itàlia [un antecedent de les rave?]. Totentanz a Alemanya (La dansa de la mort a Verges).
Al segle XII la societat estava dividida en noblesa, pagesia i clergat. La noblesa, inspirant-se en els ideals cantants pels trobadors ballaria danses elegants en parella evocant l’amor cortesà. La pagesia en canvi ballaria en cercle, sovint agafats de les mans i a vegades cantant.
Basse dance, ballo [ ] Aquest era el ball social més extès, en un ritme pausat. Sovint es combinava amb el saltarello (haute dansa) o el Tourdion, de ritme més viu. És el precursor de la pavana. Originat a la cort de Borgonya i estès després a tota França.
s.XII Sufís Pels místics sufís, la dansa giratòria és uan forma de meditació. Una branca [ ]
Flamenco (EB): Ball del sud d’Espanya que seria el resultat de la trobada entre els inmigrants romanís, o gitanos, procedents del Rajasthan, i la cultura jueva i mora.
RENAIXEMENT
Amb el renaixement, Itàlia passa a ser el centre de l’evolució de la dansa substituint a França . A les diferents corts els joglars muntaven espectacles sofisticats per a les celebracions. Apareix al figura del “mestre de dansa”. El 1416 Domenico de Piacenza publica el primer tractat de dansa a Europa: De arte saltandi et choreas ducendi.
A partir de danses populars van evolucionar balls més sofisticats i formes musicals, com el Branle a França i la Morisca a Espanya, la jiga, la canaria i altres. La Sarabanda i la xacona originàriament eren danses populars a les colònies espanyoles, d’influència afroamericana, que van fer-se populars a tot Europa [com el jazz 400 anys després!]. El 1588 Thoinot Arbeu publica la Orchésographie on es descriu el tipus de ball i música que correspon a la la basse danse, pavanes, galliard, volta, courante, allemande, gavotte, canarie, bouffon, moresque i diferents variacions de branle. (la forma musical de la suite de danses).
Inicis del ballet: Caterina de Médicis es casa amb el rei Henri II i introduirà a la corta francesa els espectacles d’Itàlia fent venir el músic Baltasar Beaujoyeulx que el 1581 crearà el que es considera el primer ballet, en la forma de ballet de cour, combinant coreografia i narrativa en un espectacle de cinc hores.
Segles XVII i XVIII
A França la dansa esdevindrà molt popular. Estèticament es reacciona al manierisme i exageració del barroc amb un suposat retorn a la simplicitat, el rococó.
BALLET
(inicis del ballet 1550 – 1830) Amb Louis XIV (1638-1715) el ballet es consolida. En l’espectacle le ballet de la nuit, de 12 hores, apareixia ballant representant el déu Apol·ló. El 1661 Louis XIV funda la Académie Royale de danse. Apareixen tractats i escrits com Orchésographie de Arbeau i la Choréographie ou l’art de décrire la danse de Raoul Feuillet on ja es defineixen els termes dedans i dehors per la posició del cos. El ballet es va professionalitzant i deixarà de ser un acompanyament decoratiu de representaciosn teatrals per constituir un espectacle independent.
A partir de 1700 el ballet i el ball social seguiran camins separats.
BALL SOCIAL
A la cort de Versailles es ballava una suite de danses, començant per un Branle encapçalat pel rei. Seguia una Courante, que s’havia tornat més lenta. La gavota es ballava en cercle, fent cada parella un petit solo. A vegades seguia una Allemande, ball procedent d’Alsàcia, amb la dona recolzada al braç de l’home. Relacionada amb el ländler, serà un precursor del vals. Però la forma més popular era el minuet. Venia del del Poitou i el nom derivava de “pas menu”, pas petit.
A Anglaterra el ball es democratitza. Playford publica el 1760 The ENglish Dancing Master amb moltes danses populars, com la “Morris dance”. S’extendrà entre les classes burgeses i populars a Europa. La contredanse anglaise indicant dos línies de balladors cara a cara, la contredanse française, en rotllana.
Amb la revolució francesa, la vida de cort que propiciava el minuet va quedar obsolet. Com altres aspectes de la cultura romàntica, en literatura i pintura, el vals va venir d’Alemanya, concretament del sud. Allà i a Àustria eren populars els ländler, dreher o deutscher, on les parelles ballaven alegres amb més llibertat. Sense les regles dels mestres de dansa, el vals permetia més expressivitat i entregar energia amb passió. Viena en va ser la capital i des d’allà es va extendre a tot Europa. Juntament amb el vals es van fer populars danses que venien de Bohèmia com la polca, que en forma accelerada es deia galop, i la mazurka, procedent de Polònia.
Els ideals de naturalitat, passió i expresivitat passaran a dominar el ballet, contraposat a les convencions preexistents. El 1760 Noverre havia publicat Lettres sur la danse et sur les ballets on ja intentava renovar el ballet. El ballet romàntic poblarà els escenaris d’esperits de la natura, fades i sílfides. Millora la tècnica de les ballarines femenines que agafaran el protagonisme que abans tenien els masculins. Ballet blanc amb les ballerines de blanc i presència “d’esperits” (Giselle)A la Sylphide apareix per primer cop el balla amb puntes i tutus llargs i blancs amb Marie Taglioni. Canvis tècnics amb la il·luminació amb gas. Auguste Bournonville i Jules Perrot són els principals coreògrafs.
El ballet romàntic i Paris perden força però arriba una època d’esplendor a Rússia amb els coreògrafs francesos Marius Petipa i Jules Perrot a la cort dels tsars Romanov a Sant Petersburg i Moscú. Torna el paper del protagonista masculí. Anna Pavlova, Vaslav Nijinsky.
ALTRES ESPECTACLES
Apareix el genere de l’opereta, espectacles musicals de caràcter còmic que acostumaven a tenir números de dansa. A Viena es representaven a la Volksoper mentre que l’òpera “sèria” es feia a la Staatsoper. Seguia la tradició de la commedia dell’arte italiana, el Vaudeville francès, o l’English Ballad. A França l’autor més cèlebre va ser Jacques Offenbach amb l’Orphée aux enfers (1858), a Anglaterra W.S. Gilbert and Arthur Sullivan. 82).
L’espectacle de music hall amb balls com el can-can, sense les pretensions d’art del ballet, es va fer molt popular a Paris.
A Amèrica hi havia molta varietat d’espectacles, amb minstrel shows, vaudeville, inicis del tap dance i soft-shoe a partir de dansa irlandesa. Els blancs imitaven els negres i els seus balls pintant-se la cara, i els negres estrafeien els blancs creant noves danses com el cakewalk.
Segle XX
El nou segle veurà el ballet renovat pels Ballets russes de Diaghilev establert a París. Després de la segona guerra mundial Londres i New York emergeixen com a centres de creació. Es considera que la dansa expressi emocions enlloc de narrar una història. Des de 1975 els coreògrafs busquen cada cop més sorprendre amb quelcom nou i original.
El ball social viurà grans canvis. L’Europa i Amèrica d’abans de la guerra segueix amb els valsos i galops alhora que intenta reviure el minuet i la pavana. Però aviat tot quedarà desplaçat per la irrupció de música i balls de sudamèrica i afroamericana.
Als teatres de New York, al barri de Broadway, apareix un nou tipus d’espectacle, el musical, hereu de l’opereta però amb temes i música específicament americans, que no imitaven les operetes europees. Tant la música com el ball acabaran incorporant molts elements del jazz. La música de compositors com Jerome Kern, Rodgers&Hart, Cole Porter, Hammerstein, Iving Berlin o George Gershwin aportarà temes que es consolidaran també fora dels escenaris entre els intèrprets de jazz. El ball serà molt important i hi hauran elaborats números de tap dance i acrobàcia.
Als anys ’30 es comencen a filmar películ·les musicals. Busby Berkeley mostra coreografies geomètriques de molts ballarins. Aviat es fan populars les comèdies de l’extraordinari Fred Astaire, de parella amb Ginger Rogers. Aquest gènere permetia evadir-se de les misèries de l’època de la depressió. Després de la segona guerra mundial el gènere es renova, intentant introduir al dansa de manera més natural en la història.
A partir dels ’60 el cinema musical “clàssic” decau [potser degut també a l’evolució del jazz que s’ha dividit en una branca més progressiva i intel·lectual, i el Rhythm&blues que acabarà en el rock’nroll]. Al teatre els musicals continuaran. Als ’90 seran populars els del britànic Andrew Lloyd Weber però queden lluny de la vitalitat del musical americà clàssic.
A Europa havia quedat relegat a Music Hall. A Rússia seguia però es volia alliberar de l’estricta tradició imperial. El 1909 Diaghilev presentà a Paris els Ballets Russes. Després de la revolució de 1917 s’hi van afegir molts ballarins. Va tenir com a principal coreògraf Michel Fokine. Després van venir Vaslav Nijinsky, la seva germana Nijinska i Léonide Massine. Va encarregar música a Stravinsky i va recórrer a autors francesos moderns com Debussy, Ravel o Satie. Va innovar en la posta en escena amb decorats de Picasso, Alexandre Bénois, Matisse, Léon Bakst o Coco Chanel. Algun dels seus ballarins més famosos van ser Vaslav Nijinsky, Anna Pavlova i Tamara Karsavina. Fan gires per tot el món. El 1913 l’estrena del Sacré du Printemps serà un escàndol. Amb la revolució el ballet queda tocat a Rússia, molts dels talents deserten a Europa però aviat els soviets el recuperen com a element cultural tot mantenint la tècnica. Nureyev, Baryshnikov i Makarova desertarien.
A Amèrica Marta Graham i Isadora Duncan trenquen amb la tradició i proposen una dansa més natural que expressi les emocions humanes i que no hagi de ser com una marioneta que executa figures convencionals. Va ser un moviment sobretot de dones. Van buscar inspiració en altres fonts com la dansa oriental o les il·lustracions de dansa en ceràmica grega. Ruth StDenis i Ted Shawn van fundar una escola d’on sortirien Marta Graham i altres. A Alemanya el moviment de l’Ausdrucktanz va tenir com a teòric Rudolf Laban que va inventar un sistema de notació dels moviments.
Marie Rambert introdueix el ballet a Gran Bretanya. El 1940 es crea la Vic Wells amb Ninette de Valois i Frederick Ashton que acabarà essent el Royal ballet.
Les gires dels ballets russos van popularitzar el ballet i apareixen nous centres de creació a New York, Londres i altres llocs. Als USA Balanchine funden el NYC ballet el 1948. El Sadler Wells es convertirà en el Royal Ballet el 1956, Frederick Ashton serà el principal coreògraf. Anthony Tudor el 1957 crearà l’American Ballet Theater. Es fundaran companyies a Stuttgart amb el coreògraf Cranko, Canadà, Cuba, Iran o Beijing. Béjart el ballet de Lausanne. Jerome Robbins crerà coreografies per ballets i musicals. Peter Wright a Londres i Stuttgart. Kenneth Mcmillan. El 1958 Alvin AIey funda el Alvin Ailey American Dance Theater per expressar la cultura afromaericana.
Els coreògrafs volen deixar la seva empremta personal. Es barreja el ballet clàssic i la dansa moderna. [Es renuncia al moviment “bonic” per expressar les emocions humanes] Es reinterpreten ballets clàssics. Twyla Sharp barreja ballet i jazz. William Forsythe. Kennet Macmillan. Jiri Kylian (Netherland Dans Theater). David Bintley (Birmingham ballet). John Neumeier (Hamburg Ballet). Wayne Mcgregor. Christopher Wheeldon.
Ballarins: Barysnikov, Sylvie Guillem, Carlos Acosta, Tamara Rojo
Les companyies russes del Kirov i el Bolshoi van seguir fent gires representant el ballet clàssic amb gran èxit. Londres i New York van continuar amb molta activitat i nous centres arreu del món van anar apareixent. Nous coreògrafs com Marta Graham, Merce Cunningham, Twyla Sharp van introduir innovacions i experiments. Alguns coreògrafs com Jerome Robbins van col·laborar també amb els musicals de Broadway com West Side Story.
BALL SOCIAL
Després de dècades de ritmes sobretot ternaris, arriben ritmes quaternaris sincopats com el two-step el quickstep o el foxtrot, el ragtime, el charleston, el swing, el jitterbug, el lindy hop i el rock’nroll. amb el swing, la música i la dansa evolucionen alhora. Del món llatí, el tango, la rumba i molts altres. La creativitat afroamericana, del nord i del sud, predominarà tot el segle.
A Anglaterra sobretot es consoliden els balls de saló amb estils definits i regles, amb el quickstep, vals, fox-trot, tango i blues. I d’estil llatí, la rumba, la samba, el calypso i el cha-cha-cha.
https://youtu.be/yCoPdguD7H4
1928 Victor Silvester Modern Ballroom dancing
Gràcies a la ràdio i el tocadiscos, la gent podia ballar sense haver de tenir una orquestra a la seva disposició. Hi ha una progressiva individualització. Si abans hi havia una comunitat ballant en cercle o en línia, amb el vals i el swing es passa a ballar en parella i més endavant, a les discoteques cadascu tot sol. Alhora, als ’70 i ’80 també hi havia coreografies preparades que incorporaven moviments atlètics del gimnàs i de dansa moderna. Bona part de la dansa es crea al carrer, la dansa urbana. Amb el hip-hop neixen balls acrobàtics que requereixen un gran entrenament com el break-dance.
El sentiment de tenir temps, ganes i mitjans de definir la meva vida, quan planifico el futur.
Cada setmana estreno un full doblegat on hi poso les cites i obligacions, i assigno l’espai lliure als meus projectes diversos: el que estudio, anar a ballar, bricolatge, esport.
Cada dia es concreta hora a hora el deure o lleure.
Ocasionalment planifico les vacances, els viatges. Un sentiment molt agradable és quan un viatge es va definint poc a poc, amb un concepte o aspectes que l’unifiquen. Aquitània i la elctura de Montaigne, El Danubi i Magris, el cap nord i Txekhov, el Main i Wagner, el Neckar i Hölderlin.
Molt excepcionalment planifico “no planificar” i deixar-me dur per l’atzar. Notablement en el dia de la lectura del Purgatori de Dante, en algun viatge amb l’Eos, o quan després d’una visita o gestió a Barcelona em deixo perdre per algun barri.
Les de muntanya, xiruques històriques del 1982, Bestard de muntanya de 1985 amb la sola canviada a fàbrica, tants camins, l’Aneto, el GR11, sortides amb raquetes.
Les armes de la neteja
