Cristianisme 1. 33 – 476

[Dels pocs seguidors inicials, expansió pels viatges dels apòstols, persecució, expansió i creació d’estructures de bisbes, oficialització per Constantí, definició del símbol o Credo, consolidació del Canon, escisió de l’ortodòxia Oriental, Monestirs]

wikipedia


Els apòstols prediquen el missatge de Jesús, segons  els Actes. Els primers seguidors de Jesús eren jueus apocalíptics.

Una primera comunitat s’estableix a Antioquia [actualment Turquia, prop de Síria, a la mateixa latitud que Alep.

Pau de Tars Pau és descrit al Nou Testament com un jueu hel·lenitzat i ciutadà romà de Tars, a la regió de Cilícia (avui dia a Turquia), erudit del judaisme de la branca dels fariseus, i perseguidor dels cristians abans de la seva conversió pel camí de Damasc en la qual Pau va sentir la veu de Jesús, i es va convertir al cristianisme. Després de ser acceptat per la resta dels apòstols, va rebre l’encàrrec de predicar l’evangeli als “gentils” (és a dir, els no jueus) de l’imperi romà, portant el missatge del cristianisme a nombroses regions d’Àsia Menor i d’Europa incloent Roma i, segons la tradició, encara que no està escrit a la Bíblia, també a Hispània. Se li atribueix l’escriptura de catorze cartes o epístoles, conegudes com a Epístoles Paulines que constitueixen el fonament teològic i eclesiològic del Nou Testament i d’orientar definitivament la comunitat religiosa a superar la hipoteca d’un judaisme nacionalista i tancat que n’amenaçava la universalitat. Pau és venerat com a sant per tota la cristiandat. La seva festivitat se celebra el 29 de juny juntament amb la de Sant Pere, mentre que la festivitat de la seva conversió és el 25 de gener.


Proto-orthodox Christianity

The development of doctrine, the position of orthodoxy, and the relationship between the various opinions is a matter of continuing academic debate. Since most Christians today subscribe to the doctrines established by the Nicene Creed, modern Christian theologians tend to regard the early debates as a unified orthodox position against a minority of heretics. Other scholars, drawing upon distinctions between Jewish Christians, Pauline Christianity, and other groups such as Marcionites and Montanists, argue that early Christianity was always fragmented, with contemporaneous competing beliefs.[13]

Church Structure and the episcopacy

In the post-Apostolic church, bishops emerged as overseers of urban Christian populations, and a hierarchy of clergy gradually took on the form of episkopos (overseers, in-spectors; and the origin of the term bishop) and presbyters (elders; and the origin of the term priest), and then deacons (servants). But this emerged slowly and at different times for different locations. Clement, a 1st-century bishop of Rome, refers to the leaders of the Corinthian church in his epistle to Corinthians as bishops and presbyters interchangeably. The New Testament writers also use the terms overseer and elders interchangeably and as synonyms.[14]

Post-apostolic bishops of importance include Polycarp of Smyrna, Clement of Rome, and Ignatius of Antioch. These men reportedly knew and studied under the apostles personally and are therefore called Apostolic Fathers. Each Christian community also had presbyters, as was the case with Jewish communities, who were also ordained and assisted the bishop. As Christianity spread, especially in rural areas, the presbyters exercised more responsibilities and took distinctive shape as priests. Lastly, deacons also performed certain duties, such as tending to the poor and sick. In the 2nd century, an episcopal structure becomes more visible, and in that century this structure was supported by teaching on apostolic succession, where a bishop becomes the spiritual successor of the previous bishop in a line tracing back to the apostles themselves.

The diversity of early Christianity can be documented from the New Testament record itself. The Book of Acts admits conflicts between Hebrews and Hellenists, and Jewish Christians and Gentile Christians, and Aramaic speakers and Greek speakers. The letters of Paul, Peter, John, and Jude all testify to intra-Church conflicts over both leadership and theology. In a response to the Gnostic teaching, Irenaeus created the first document describing what is now called apostolic succession.[15]

As Christianity spread, it acquired certain members from well-educated circles of the Hellenistic world; they sometimes became bishops, but not always. They produced two sorts of works: theological and “apologetic“, the latter being works aimed at defending the faith by using reason to refute arguments against the veracity of Christianity. These authors are known as the Church Fathers, and study of them is called patristics. Notable early Fathers include Ignatius of Antioch, Polycarp, Justin Martyr, Irenaeus of Lyons, Tertullian, Clement of Alexandria, and Origen of Alexandria.


El 313 Constantí i Licinius emeten l’edicte de Milà que oficialitza la religió cristiana. La mare de Constantí, Helena, hauria viatjat a Jerusalem i fet construir una església al lloc del Sant Sepulcre. Constantí construeix Constantinopla i en farà la capital de l’imperi.

Entre les comunitats hi ha un debat sobre la naturalesa de Jesús. L’arrianisme afirmava que “Arri sostenia que el Fill va ser la primera criatura creada per Déu abans del principi dels temps. Segons l’arrianisme, aquest Fill, que després es va encarnar en Jesús, va ser un ésser creat amb atributs divins, però no era Déu en i per si mateix. ”


324 Concili de Nicea

Es condemna l’Arrianisme.

S’estableix el “símbol de Nicea”, modificat després a Constantinopla, que segueix essent pràcticament el mateix:

Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra, De totes les coses visibles i invisibles

I en un sol Senyor, Jesucrist, Fill Unigènit de Déu, Nascut del Pare abans de tots els segles Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare: per ell tota cosa fou creada El qual per nosaltres els homes I per la nostra salvació davallà del cel.

I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria, i es féu home. Crucificat després per nosaltres sota el poder de Ponç Pilat patí i fou sepultat, i ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare i tornarà gloriós, a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi. Crec en l’Esperit Sant Que és Senyor i infon la vida Que procedeix del Pare i del Fill. I juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat; que parlà per boca del profetes.

I en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica. Professo que hi ha un sol baptisme per perdonar el pecat i espero la resurrecció dels morts, i la vida de la glòria. Amén


Organització

Seguint l’estructura de l’impoeri es creen diòcesis regides per bisbes. Les principals són Roma (el bisbe de la qual té la primacia), Constantinopla, Jerusalem, Antioquia i Alexandria.


Debats i concilis

Mare de Jesús però no mare de Déu, Nestorianisme, Concili de Efès (451)

Concili de Calcedònia, contra el miafisitisme. Cisma de l’església oriental ortodoxa, ( l’armenia, copta  (i etíop) i siríaca ).


Vida monàstica

Dins de l’església copta, van aparèixer una sèrie d’ermitans que feien vida ascètica al desert.

Sant Antoni (251 – 356), ( té el vessant de patró dels animals, i se’l representa amb un porquet, i el vessant del sant resistint les temptacions. Les històries de les seves temptacions pel dimoni seran representades per Hyeronimus Bosch i altres. Flaubert li dedicà una novel·la).

Sant Jeroni (331 – 420) Ermità i traductor de la Bíblia. Molt representat a la història de l’art.

Sant Basili de Cesarea (335 – 379). El 355 va tornar a Cesarea i va fer un temps d’advocat però aviat ho va deixar per dedicar-se a la vida religiosa tal com també va fer la seva germana Macrina. El 357 va viatjar per Síria, Palestina i Egipte per aprendre de la vida monàstica i a la tornada es va retirar a una muntanya a la vora del riu Iris prop de Neocesarea on va viure en reclusió per 13 anys fundant el monestir d’Ibori. Allí la família tenia una finca on Basili va reunir un grup de devots als que es va unir aviat Gregori Nazanzié. En aquests anys es va dedicar a la lectura i el seu escriptor favorit fou Orígens. Va predicar també per tot el Pont. |  Va viure a la Capadòcia, va construir cases pels pobres. Va moderar les pràctiques extermes d’ascetisme definint une línies moderades al Asketikon, The most striking qualities of the Basilian Rule are its prudence and its wisdom. It leaves to the superiors the care of settling the many details of local, individual, and daily life; it does not determine the material exercise of the observance or the administrative regulations of the monastery. Poverty, obedience, renunciation, and self-abnegation are the virtues which St. Basil makes the foundation of the monastic life. Link. La seva regla s’extengué primer a la Capadòcia i després a tots els monestirs de l’església oriental.

 

La Bíblia, Torah, Tanakh, Talmud

Tanakh, la Bíblia hebrea té 24 llibres, 5 al Pentateuc, 8 de profetes (Nevim), i 11 didàctics (Ketuvim).

La Torah, Pentateuc (hebreu), escrit durant l’exili a Babilònia sVI BCE a partir de tradicions orals més antigues, la jahvista, la elohista, la Deutoronòmica i la Sacerdotal.

  • Gènesi: la creació, Abram, Isaac, Jacob, Josep
  • Èxode: el captiveri a Egipte, Moisès i la travessa del deser (hebereu, tradicionalment atribuït a Moisès mateix, es creu que fou escrit durant l’elixi a Babilònia a partir de tradicions orals anteriors.
  • Levític: [normes i costums]
  • Nombres: [normes i costums]
  • Deutoronomi: [normes i costums]

Nevi’m, Profetes: Josué, Jutges, Samuel, Reis  |   Isaïes, Jeremies, Ezequiel  |  els profetes menors. [escrits durant el captiveri a Babilònia)

Ketuvim: Salms, proverbis, Job. | llibres per a certes ocasions  Càntic dels càntics (Pessah la pasqua jueva que commemora la sortida d’Egipte) , Rut (Shavuot, la pentecosta), Lamentacions (tishva) , Eclesiastès (es llegeix a la festa del Sukkot), Ester. |  Daniel, Esra i Nehemies, Cròniques. [possiblement a l’epoca del segon temple 500-70, 450-200 Eclesiastès o Kohelet]

Els llibres de Tobit, Judit, Macabeus, Saviesa, Sirach i Baruc són inclosos pels catòlics i ortodoxos però exclosos per jueus i protestants.

Original en hebreu (encara que el document més antic a vegades és en grec koiné, l’estil evidencia que és una traducció d’una llengua semítica), les fonts més antigues, són la traducció grega de la Septuaginta (-200), la traducció a l’assiri de la Pehitta, la Torah samaritana. Entre els segles VII i X es consolidà el text masorètic en hebreu que es correspon bastant bé amb els fragments que s’han trobat als rotlles del mar mort. Algun text, com el  profeta Daniel, estava escrit en arameu.

Des d’Alexandre, la llengua comuna a Orient era el grec koiné


La Torah oral: Mishnah, Gemara, Talmud

A més de la Torah escrita, que Déu hauria entregat a Moisès, hi ha la Torah oral que s’hauria anat transmetent oralment des dels temps de Moisès.  “Represents those laws, statutes, and legal interpretations that were not recorded in the Five Books of Moses, the “Written Torah” (Hebrew: תורה שבכתב, Torah she-bi-khtav, lit. “Torah that is in writing”), but nonetheless are regarded by Orthodox Jews as prescriptive and co-given. This holistic Jewish code of conduct encompasses a wide swathe of rituals, worship practices, God–man and interpersonal relationships, from dietary laws to Sabbath and festival observance to marital relations, agricultural practices, and civil claims and damages. ”

The major repositories of the Oral Torah are the Mishnah, compiled between 200–220 CE by Rabbi Yehudah haNasi, and the Gemara, a series of running commentaries and debates concerning the Mishnah, which together form the Talmud, the preeminent text of Rabbinic Judaism.


Canon del nou testament

Els 27 llibres del Nou testament (els quatre evangelis, Actes dels apòstols i Epístoles) ja es feien servir per Origenes.

Escrits en grec koiné entre el 100 i 300 CE.

El 382 El Papa Damasus encarregà a Sant Jeroni la traducció de la Bíblia al llatí i es fixen els llibres del Nou Testament. Es coneixerà com la Vulgata.


El 1545 el Concili de Trento fixa la traducció de sant Jeroni, la Vulgata, com a text oficial.


Traduccions

The first complete Catalan Bible translation was produced by the Catholic Church, between 1287 and 1290. It was entrusted to Jaume de Montjuich by Alfonso II of Aragon. Remains of this version can be found in Paris (Bibliothèque Nationale). El 1478 Bonifaci Ferrer. Ferrer’s translation, known as the Valencian Bible, was printed in 1478 before any Bible was printed in English or Spanish.

1522 Bíblia de Luter

1611 King James Bible, projecte encarregat pel rei a 47 estudiosos que la fixà per a l’Església d’Anglaterra.

La Bíblia de Montserrat

New Yorker sobre les traduccions i com  reflecteixen el pensament i la peosia de cada època.


Manuscrits de la mar morta: trobats el 1947 a les coves de Qumran. Probablement amagats pels Essenis en temps de la revolta contra els romans. Ara es conserven al Shrine of the Book. L’estudi dels manuscrits bíblics de Qumran ha demostrat que, a l’època anterior a l’aparició del cristianisme, la tradició textual bíblica era molt més plural i variada que no que s’esperava.

Nag Hammadi: el 1945 es van trobar a la ciutat egípcia de Nag Hammadi un conjunt de textos gnòstics, en copte, parts del corpus hermeticum, una traduccó de Plató i els anomenats evangelis gnòstics, Tomàs, Felip, així com diversos apocalipsis.

Altres: Els Actes de Joan, amb l’himne de la dansa

Solitude. Chagall

Israel Museum.

In 1933, the Nazi party came to power in Germany on a platform that, among other things, openly espoused hatred against Jews and called for their repression and removal from Germany. Germany, however, was far from being the only country to have such a change. Eastern Europe, where there was a historically large population of Jewish people, anti-Semitism was a recurring problem that intensified every few decades before dying down again.

The 1930s saw another such cycle in that area of the world and Chagall, as an Eastern European Jew himself, with many friends and family in those countries, felt this rise of anti-Semitism strongly. In 1934, while in Warsaw, Poland, Chagall witnessed one of his friends assaulted in the street for his religious beliefs. In 1937, the Nazis confiscated 59 of Chagall’s paintings then on the territory of Germany and showed them as part of an exhibition entitled Degenerate Art (Entartete Kunst).

The painter’s response was to attempt to reconcile the two conflicting religions, Judaism and Christianity, through art. In Chagall’s painting Solitude (1933), he depicts the profound sadness and pain felt by the Jewish people in the brewing storm.

www.marcchagall.net

The flying Komorov. Ilya Kabakov

Komorov s’envola després d’una discussió amb la dona, al cel hi troba altra gent volant, alguns sols, altres que es fan petits fins a ser confosos amb ocells.



A mi m’il·lustra el somni de sortir volant. Forma part de la sèrie 10 caràcters.

Àlbum

The ten albums tell ten fables: they suggest ten positions from which Homo Sovieticus can react to his world, ten psychological attitudes, ten perspectives on emptiness, ten parodies of the aesthetic traditions through which Kabakov evolved his vocabulary, ten aspects of Kabakov’s personality.

In the album The Joker Gorokhov, the ‘humorous’ attitude toward life comes under criticism as a way of perceiving one’s surroundings that is too light, non-conflictual.

In the album, Generous Barmin, what is analyzed is the capability and desire of each person to ‘define’ another person, to impart to him various qualities, as a rule, that have nothing in common with the actual person.

In the album Agonizing Surikov, the character suffers because life, the meaning of life, is concealed from him by a film. He sees only parts, shreds, fragments through this curtain.

The album Anna Petrovna Has a Dream tells about a soul that no longer has a material, physical shell. This soul travels amidst our world, not touching anything, and ultimately it flies off, abandoning this world.

The Flying Komarov is a utopia of bliss, a state of eternal hovering, suspension between heaven and earth, between a dream and reality.

In Mathematical Gorsky we have the fear of winding up in a compulsory series with ‘others,’ a desire no matter what to ‘leave the series,’ to abandon it.

The album The Decorator Malygin is about the impossibility, the lack of desire, to wind up in the ‘center,’ to step out into the ‘middle,’ about the desire to hide in the corner, to be ‘on the edge,’ ‘on the side.’

The Released Gavrilov tells about the desire to run, disappear, dissolve, lose oneself in nature, where nature is the image of happy idleness, happy non-being.

The last album of Ten Characters – The Looking- Out-the-Window Arkhipov – tells about a dying consciousness where the images of consciousness blur like temporary designs on glass, and a vision of another world emerge before one’s consciousness.

 

 


Artista conceptual de Moscú dels 80. Vaig veure també “vida a l’armari”.

https://ilya-emilia-kabakov.com/

Aquest és un exemple de les instal·lacions que ha fet la resta de la seva carrera. Cadascuna un món imaginari que convida a entrar-hi.

la corda de la vida

 

 

Misteris Eleusis

viquipèdia

Els misteris d’Eleusis estan relacionats amb un mite de la dea Demèter, narrat per Homer en un dels seus himnes, datat aproximadament en l’any 650 aC. Aquest himne diu que la filla de Demèter, Persèfone (de vegades anomenada amb l’epítet Kore, deessa Demèter, narrat per Homer en un dels seus himnes datat aproximadament en l’any 650 aC. Aquest himne diu que la filla de Demèter, Persèfone (de vegades anomenada amb l’epítet Kore, «donzella») estava collint flors amb unes amigues quan va ser raptada i transportada a l’Hades, el món subterrani dels morts. Desesperada, Demèter va buscar per tot arreu la seva filla, però no la va trobar i llavors va provocar una gran sequera que va causar la pèrdua de les collites dels humans i la seva fam. La deessa esperava així commoure Zeus i fer que intercedís pel retorn de la seva filla, cosa que finalment va passar.

Demèter dóna llavors de blat a Triptòlem mentre Persèfone el beneeix amb la mà. Relleu del segle V, exhibit al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes
Segons el mite, durant la seva cerca, Demèter va viatjar a llargues distàncies i va tenir algunes aventures menors. En una ocasió, va ensenyar els secrets de l’agricultura a Triptòlem, rei d’Eleusis.[4] Amb el retorn de Pesèfone, Demèter estava tan contenta que va fer tornar l’originària verdor i prosperitat a la terra, cosa que els humans recordaven com la primera primavera.

Era una norma de les moires que qui consumia menjar o beguda en l’inframon estava condemnat a passar l’eternitat en aquell lloc. Hades va temptar Persèfone a menjar una mica de magrana i per això, quan Zeus, pressionat pels gemecs de fam dels humans i per altres deïtats que havien deixat de ser honorats amb sacrificis pels humans, va enviar Hermes en nom seu amb l’ordre d’alliberar-la, ella es va veure obligada a tornar a l’inframon on s’havia d’estar uns sis mesos cada any. Quan Demèter estava sense la seva filla, s’entristia i descuidava la terra, però quan tornava Persèfone, la terra tornava a ser un lloc fèrtil. Aquesta és una explicació del pas de les estacions, el seu efecte sobre l’agricultura[5] i una justificació dels estius secs del clima a Grècia


Misteris: caminada d’Eleusis a Atenes (25km)

El primer acte dels misteris majors (el dia 14 del boedromion) consistia en el transport dels objectes sagrats des de la ciutat d’Eleusis fins a l’Eleusinion, un temple dedicat a Demèter situat als peus de l’acròpoli d’Atenes.

Els misteris majors, que començaven al boedromion (el tercer mes del calendari àtic, a finals d’estiu) duraven deu dies. Al segon dia, que es deia Agyrmos (la reunió), els sacerdots anomenats hierofants declaraven l’inici dels ritus (prorrhesis) i realitzaven els sacrificis (hiereía deúro). El dia 16 del boedromion els iniciats es purificaven banyant-se a Faleros, el port d’Atenes (i eren anomenats halade mystai).

L’endemà començava l’Epidàuria, una festa en honor a Asclepi. Aquesta festa, inclosa dins dels misteris majors, celebrava l’arribada de l’heroi (Asclepi) a Atenes amb la seva filla Higieia, i consistia en una processó que acabava arribant a l’Eleusinion. Mentre es feia la processó, sembla que els iniciats s’estaven a casa sense participar o en una sala lateral al temple, cosa que era un gran sacrifici, i també es perdien la festa que durava tota la nit (pannykhís).[17]

La processó començava al Kerameikos (el cementiri d’Atenes) i anaven caminant fins a Eleusis per una ruta anomenada via sagrada (Ἱερὰ Ὁδός, Hierá Hodós) mentre sacsaven uns branquillons anomenats bacchoi. En arribar a un determinat punt, exclamaven obscenitats en commemoració de Iambe (o Baubo), una dona d’edat que, explicant acudits obscens havia aconseguit fer somriure Demèter quan estava desconsolada per la pèrdua de la seva filla. El seguici cridava: “Íakch’, O Íakche!” referint-se a Iacus, potser un epítet del déu Dionís o un déu amb identitat pròpia, fill de Persèfone o Demèter.[18] L’estàtua de Iacus també era transportada en la processó, i es custodiava al temple de Demèter a Atenes.[19]

En arribar a Eleusis, hi havia una nit de vigília (pannychis),[20][21] potser en record del període de recerca de Demèter. En un moment indeterminat, els iniciats s’empassaven un beuratge anomenat kykeon fet de civada i poliol, que ha donat lloc a especulacions sobre els possibles components químics i els efectes psicotròpics del beuratge.

Els dies

20 i 21 del mes, els iniciats entraven en una gran sala anomenada Telesterion; al centre estava l’Anaktoron (el palau), dins el qual només els hierofants podien accedir i on es desaven els objectes sagrats. Abans d’entrar, els iniciats havien de recitar: “He fet dejuni, he begut el kykeon, he pres del que hi havia a la cista i després de fer-ho servir ho he ficat al kalathos”.[22] És una suposició molt acceptada que els ritus de l’interior del Telesterion incloïen tres elements:

dromena («coses fetes»), una dramatització del mite de Demèter/Persèfone;
deiknumena («coses mostrades»), exposició d’objectes sagrats en la qual el hierofant tenia un paper protagonista;
legomena («coses dites»), comentaris que seguien a la deiknumena.[23]
Hi havia un càstig per divulgar el conjunt d’aquests tres elements, als quals es feia referència conjuntament amb el nom d’apporheta (‘irrepetibles’). Atenàgores d’Atenes, Ciceró i altres escriptors de l’antiguitat diuen que, acusat d’això (entre altres delictes), Diàgores de Melos fou condemnat a mort;[24][25] i també el dramaturg Èsquil, però finalment fou absolt.[26] La prohibició de divulgar la part central dels misteris era, per tant, absoluta.

Pel que fa al clímax dels misteris, hi ha dues teories modernes. Una proposta diu que eren els sacerdots els qui revelaven les visions de la nit sagrada, encenent un foc que representaria la possibilitat de la vida després de la mort i mostrant diversos objectes sagrats. L’altra creu que aquesta explicació és insuficient per a justificar la força amb què estaven arrelats aquests rituals i la seva perdurabilitat al llarg dels temps; per tant, proposa que les experiències devien ser interiors, a les quals es devia accedir amb algun ingredient psicoactiu del beuratge (teories enteogèniques).

En acabar aquesta part dels misteris, venia una nit de banquet, alegria i danses (el Pannychis).[27] Les danses es feien al Ράριον πεδίον (‘camp del Rarion’), que la tradició deia que era el lloc on havia crescut la primera llavor plantada pels humans. Se sacrificava un bou a finals de la nit o a primera hora de l’endemà. El darrer dia, els iniciats honoraven els difunts fent libacions a les tombes i fent servir unes gerres especials.

El dia 23 del boedromion, els misteris es donaven per finalitzats i tothom tornava a casa seva.


El 392 Teodosi va acabar amb els santuaris com a part de la persecució dels pagans.

Orfeu

viquipedia

La majoria dels autors fan d’Orfeu, fill d’Èagre i de la Musa Cal·líope, originari de la regió de Tràcia [NE Grècia, S Bulgària, W Turquia, vall del riu Marica]. Sovint, però, apareix com a progenitor el déu Apol·lo, fet que explicaria els extraordinaris dots musicals (tant vocals com instrumentals) d’Orfeu i explicaria també que sigui la cítara el seu instrument per excel·lència (Apol·lo va sempre associat a la música de corda).

Els testimonis escrits més antics fan d’Orfeu un membre de l’expedició de Jàson a bord la nau Argo a la recerca del velló d’or: Ferecides, recollit per un escoli a Apol·loni de Rodes, la Pítica IV de Píndar, la tragèdia d’Eurípides Hypsipyle i Herodor d’Heraclea.

The most famous story in which Orpheus figures is that of his wife Eurydice (sometimes referred to as Euridice and also known as Argiope). While walking among her people, the Cicones, in tall grass at her wedding, Eurydice was set upon by a satyr. In her efforts to escape the satyr, Eurydice fell into a nest of vipers and suffered a fatal bite on her heel. Her body was discovered by Orpheus who, overcome with grief, played such sad and mournful songs that all the nymphs and gods wept. On their advice, Orpheus travelled to the underworld. His music softened the hearts of Hades and Persephone, who agreed to allow Eurydice to return with him to earth on one condition: he should walk in front of her and not look back until they both had reached the upper world. He set off with Eurydice following, and, in his anxiety, as soon as he reached the upper world, he turned to look at her, forgetting that both needed to be in the upper world, and she vanished for the second time, but now forever.[Banquet de Plató, Virgili, Metamorfosis X XI]

Mort

Feeling spurned by Orpheus for taking only male lovers, the Ciconian women, followers of Dionysus] first threw sticks and stones at him as he played, but his music was so beautiful even the rocks and branches refused to hit him. Enraged, the women tore him to pieces during the frenzy of their Bacchic orgies.


Orfisme

L’orfisme fou un moviment religiós mistèric de l’antiga Grècia, l’origen del qual es remunta al segle vii o VIII aC. La seva fundació es va atribuir al mític poeta i músic Orfeu (fill de la musa Cal·líope), que en els seus himnes (Himnes òrfics) narra el nucli mític de la creença. L’orfisme consistia a no donar plaers al cos per purificar l’ànima (ascetisme): eren vegetarians, no els importaven les coses materials. Feien això perquè creien en la reencarnació de l’ànima.[1]

L’orfisme defensà el que es coneix com a metempsicosi. Aquest concepte consisteix en la creença de la transmigració de l’ànima a altres cossos després de la mort. Aquesta migració de l’ànima es podia produir entre animals i humans. Aquesta secta va influir notablement en la filosofia, especialment en Pitàgores i els pitagòrics, també anomenats orficopitagòrics.


Inspirà Claudio Monteverdi’s L’Orfeo (1607), Luigi Rossi’s L’Orfeo (1647), Christoph Willibald Gluck’s Orfeo ed Euridice (1762), Joseph Haydn’s last opera L’anima del filosofo, ossia Orfeo ed Euridice (1791), Franz Liszt’s symphonic poem Orpheus (1854), Igor Stravinsky’s ballet Orpheus (1948) .

Els sonets a Orfeu de Rilke (1922)

Gustave Moreau

Horaci, ODES I.12

¿Quin home, quin heroi et proposes de celebrar amb la lira o amb l’aguda flauta, Clio? ¿Quin déu? ¿De qui és el nom que l’eco burlesc repetirà dins les ombroses rodalies de l’Helicó o al cim del Pindos o al glaçat Hemos, des d’on els boscos seguiren d’esma el cantor Orfeu,  el qual, amb l’art après de la seva mare, feia aturar el corrent ràpid dels rius i els vents veloços, i era dolçament hàbil a conduir amb les seves cordes harmonioses els roures, que el sentien?

Ragnar Kjartansson, The Visitors

Vist al Bilbao el 2014: Un dels alicients de venir a Bilbao i al Gugen era l’exposició de Rajnar Kjartansson, The Visitors de la qual n’havia llegit la ressenya al New Yorker. Ha superat les meves expectatives, 9 pantalles, vuit músics separats en les habitacions d’una mansió, connectats pe auriculars. Un pianista fumant un puro, un calb al banjo i baix en la butaca d’un escriptori, un guitarrista, una noia delicada a l’acordió, una noia fina al cello, un noi a la guitarra assegut al llit al costat d’una noia ajaguda, un barbut a la banyera cantant amb guitarra, una bateria magnífic a la cuina. Comencen poc a poc amb silencis, i neix la música comuna. Emociona. La lenta cançó va creixent, afluixa, repren, alguns canvien de cambra, un dels de la terrassa carrega un canonet. Tot plegat dura gairebé una hora. Mai havia vist res semblant. En ser el primer, no hi havia gairebé ningú i era ben bé com ser un fantasma movent-me lliurement per les habitacions de la mansió.

James Turrell. Space that Sees

De fora semblava una capsa blanca sense més però en baixar sota el turó, un corredor travessa el mur i de sobte em vaig trobar en un espai blanc, buit, amb un banc de marbre lleugerament inclinat per mirar una obertura al sostre que definia un quadrat de cel.



No hi havia ningú més i vaig seure escoltant la música de Carles Viarnes i mirant com canviava el quadrat de cel.

James Turrell a la wikipedia. Llista d’obres. Obres per ubicació. Nascut el 1943 en una família quaker fou empresonat un any per fer campanya contra la guerra de Vietnam. Treballa amb la llum i té una sèrie dedicada a la contemplació del cel, Skyspaces. Durant dècades ha estat treballant en un cràter prop de Flagstaff Arizona, en una gran instal·lació per contemplar el cel i els planetes. Treballa també amb projeccions de formes de llum, o espais on els límits que difosos.

 

Església ortodoxa siríaca i Església d’Orient

Fundada per sant Pere a Antioquia

Viquipèdia

 

Segons la tradició, l’Església siríaca és hereva d’una de les comunitats cristianes més antigues, establerta a Antioquia per l’apòstol Sant Pere, que és considerat el primer bisbe del Patriarcat d’Antioquia. Segons els Fets dels Apòstols (11,26), fou a Antioquia on els deixebles de Crist foren anomenats cristians per primer cop.[3]Eudias i Ignasi[4] succeïren Sant Pere com a bisbes, morint ambdós durant les persecucions romanes. Des d’aleshores, gairebé tots els patriarques siríacs accedeixen al títol amb el primer nom d’Ignasi.[5] Fins que rebutjà les conclusions de Concili de Calcedònia, el 451, l’Església Siríaca havia format part de la pentarquia d’esglésies cristianes, participant decisivament en els consicilis de Nicea, Constantinoble i Efes. Les autoritats bizantines imposaren les decisions de Calcedònia, i els monofisites dissidents es van refugiar a zones desèrtiques sirianes i àrabs, així com a territoris del veí Imperi Sassànida.

A mitjans del segle VI apareix la figura del bisbe monofisita Jacob Baradai (després bisbe d’Edesa), qui, enviat a Síria en secret per l’emperadriu Teodora (que afavoria la seva causa), va reorganitzar i donar impuls a una església que ja es pot considerar l’Església Ortodoxa Siríaca. Va ser Baradai qui nomenà Sergi com a primer patriarca ortodox siríac el 544, fent així definitiu el cisma amb el patriarca grec ortodox. Des d’aleshores també s’ha conegut l’església com a jacobita.


viquipèdia

Fundada pr l’apòstol Tomàs. Des d’Antioquia (a l’actual Turquia), van difondre els cristianisme a Mesopotàmia i Pèrsia. 310 concili a Selèucia (80km al nord de Babilònia). El 424 l’Església de Pèrsia se separa de la d’Antioquia. El 431 431, el Concili d’Efes condemna Nestori, el patriarca de Constantinoble, i les seves posicions cristològiques (segons la qual Maria era mare de Jesús però no mare de Déu).

Al Milione de Marco Polo la majoria de comunitats cristianes que troba són nestorians.

Església ortodoxa etíop

Depenia administrativament de l’església copta fins que el 1959 se’n va independitzar.

Al concili de Calcedònia es separà amb la copta seguitn el miofisitisme.

El 333 va ser declarada religió d’estat. Actualment té 45-50 milions de fidels (dels 76 de l’esgésia ortodoxa oriental).

Oriental Orthodox Christianity became the established church of the Ethiopian Axumite Kingdom under king Ezana in the 4th century when priesthood and the sacraments were brought for the first time through a Syrian Greek named Frumentius, known by the local population in Ethiopia as “Abba Selama, Kesaté Birhan” (“Father of Peace, Revealer of Light”). As a youth, Frumentius had been shipwrecked with his brother Aedesius on the Eritrean coast. The brothers managed to be brought to the royal court, where they rose to positions of influence and baptized Emperor Ezana.

Ezana sent Frumentius to Alexandria to ask the Patriarch, St. Athanasius, to appoint a bishop for Ethiopia. Athanasius appointed Frumentius, who returned to Ethiopia as Bishop with the name of “Abune Selama”. From then on, until 1959, the Pope of Alexandria, as Patriarch of All Africa, always named an Egyptian (a Copt) to be Abuna or Archbishop of the Ethiopian Church.

 

 


 

Església Copta d’Alexandria

Es creu que fou fundada per sant Marc.

S’escindí en el concili de Calcedònia sobre la naturalesa de Crist.

Fa servir la llengua copta que prové de l’antic egipci i s’escriu amb caràcters grecs.


https://en.wikipedia.org/wiki/Coptic_Orthodox_Church_of_Alexandria

Many Egyptian Christians went to the desert during the 3rd century, and remained there to pray and work and dedicate their lives to seclusion and worship of God. This was the beginning of the monastic movement, which was organized by Anthony the Great, Saint Paul of Thebes, the world’s first anchorite, Saint Macarius the Great and Saint Pachomius the Cenobite in the 4th century.

Christian monasticism was born in Egypt and was instrumental in the formation of the Coptic Orthodox Church character of submission, simplicity and humility, thanks to the teachings and writings of the Great Fathers of Egypt’s Deserts. By the end of the 5th century, there were hundreds of monasteries, and thousands of cells and caves scattered throughout the Egyptian desert. A great number of these monasteries are still flourishing and have new vocations to this day.

All Christian monasticism stems, either directly or indirectly, from the Egyptian example: Saint Basil the Great Archbishop of Caesarea of Cappadocia, founder and organizer of the monastic movement in Asia Minor, visited Egypt around AD 357 and his rule is followed by the Eastern Orthodox Churches; Saint Jerome who translated the Bible into Latin, came to Egypt, while en route to Jerusalem, around AD 400 and left details of his experiences in his letters; Benedict founded the Benedictine Order in the 6th century on the model of Saint Pachomius, but in a stricter form. Countless pilgrims have visited the “Desert Fathers” to emulate their spiritual, disciplined lives.

Transport. Antony Gormley

The body is less a thing than a place. Al location where things happen. Thought, feeling, memory and anticipation filter through it sometimes sticking but mostly passing on, like us in his Great Cathedral with its centuries of building, adaptation, extension and all the thoughts, feelings and prayers that people have had and transmitted here.

Mind and body, church and state are polarities evoked by the life and death of Thomas Becket.

We are all temporary inhabitants of a body, it is our house, instrument and Medium. Through it all come impressions of a wider world and all other bodies in space, palpable, perceivable and imaginable.

http://www.antonygormley.com

[Vist a Canterbury el setembre de 2018. Jo fa temps que concebia la identitat humana com una mena de filferro espantaocells on queden enganxats trossos de plàstic, papers que vénen flotant per l’aire, alguns dels quals s’hi adhereixen d’altres se’n van, i això conforma una forma, una identitat. No provenim d’uns plànols curosament dissenyats i preparats per a un destí sinó que som com una escultura o un androide fet de peces reciclades que a més es van renovant. Tenim la consistència d’un vaixell de Teseu. ]

Església apostòlica Armenia

Els apòstols Bartomeu  i Tadeu hi van anar a predicar.

Entre 301 i 314, el rei Tiridates III en va fer religió d’estat.

El segle V es traduí la bíblia a l’armeni.

Al concili de Calcedònia es va plantejar el monofisisme (que Crist tenia una úncia natura) i al concili

El 554 al concili de Dvin se separa de l’església catòlica romana i l’ortodoxa grega

Les benaurances

Mateu 5, 1-11

1 En veure les multituds, pujà a la muntanya. S’assegué, i se li acostaren els deixebles. 2 I, prenent la paraula, els ensenyava així:

3 «Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel.

41773 Feliços els humils, per què posseiran la terra.

5 Feliços els qui ploren, perquè seran consolats.

6 Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.

7 Feliços els compassius, perquè seran compadits.

8 Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.

9 Feliços els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu.

10 Feliços els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne del cel.

11 Feliços vosaltres quan us insultaran i us perseguiran i diran falsament tota mena de mal contra vosaltres, per causa meva; 12 alegreu-vos i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa es gran en el cel; que així és com van perseguir els profetes que us han precedit.

Elies

Nuvolet com el palmell de la mà, la pluja

1R 18,41-46

41 Després Elies digué a Acab: «Menja i beu, que sento el so de grans pluges». 42 Acab va pujar per menjar i beure. Elies va pujar al cim del Carmel, s’inclinà a terra i posà la cara entre els genolls. 43 Digué al seu criat: «Puja, per favor, i guaita del cantó del mar». Va pujar, va guaitar i digué: «No hi ha res». Elies insistí: «Torna-hi, fins a set vegades». 44 A la setena vegada, el criat digué «Hi ha un nuvolet com el palmell de la mà d’un home que puja del mar». Aleshores Elies digué: «Vés i digues a Acab: «Enganxa els cavalls i baixa, que no t’aturi la pluja». 45 A poc a poc, el cel s’anà enfosquint de núvols, el vent creixia, i esclatà una gran pluja. Acab va pujar al carro i se’n va anar cap a Jezrael. 46 La mà de Jahvè s’apoderà d’Elies, s’arromangà la cintura, i va córrer davant d’Acab fins que arribà a Jezrael.

Jahvè, en el vent suau

1R 19,9-14

9 Allí va entrar en una cova i va passar-hi la nit. La paraula de Déu se li adreçà així: «Què fas aquí, Elies?» 10 Ell respongué: «Estic ple de zel per Jahvè, Déu dels exèrcits, perquè els israelites han abandonat la vostra aliança, han arrasat els vostres altars i han matat els vostres profetes. M’he quedat jo tot sol, i encara busquen de matar-me a mi». 11 Ell digué: «Surt i estigues dret dalt la muntanya davant de Jahvè». Aleshores Jahvè va passar. Davant de Jahvè venia un vent intens i impetuós que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques; però Jahvè no venia en el vent. Després del vent, vingué un terratrèmol; però Jahvè no venia en el terratrèmol. 12 Després del terratrèmol, vingué un foc; però Jahvè no venia en el foc. I després del foc, vingué un vent suau, tranquil. 13 Elies, en sentir-lo, s’embolcallà la cara amb el mantell, va sortir i s’estigué a l’entrada de la cova. Aleshores li arribà una veu que li digué: «Què fas aquí, Elies?» 14 Ell respongué: «Estic ple de zel per Jahvè, Déu dels exèrcits, perquè els israelites han abandonat la vostra aliança, han arrasat els vostres altars i han matat a espasa els vostres profetes. M’he quedat jo tot sol, i encara busquen de matar-me a mi»376.

Chagall. Au dessus de la ville

Vista a l’exposició sobre els artistes de Vitebsk, on Chagall fundà una escola de que que fou director fins 1922 que deixà Rússia, perdent aquesta obra que havia fet el 1917 i tornà a fer el 1924.

L’enamorament per Bella, la seva dona, inspira aquesta obra.

I segurament també La promenade:

(A vegades he somiat que volava per damuint d’una ciutat, tant de bo fes sentir així a la meva parella)

MOZART, Wolfang Amadeus 1756 – 1791

27/01/1756, Salzburg, Austria –  5/12/1791, Vienna, Austria (35 anys)   |   Llista d’obres

1763 – 1772 Viatges amb el pare |  1773 – 1777 Cort de Salzburg  |   1778 – 1779 Tour per Europa   |   1779 – 1787 Viena |   1788 – 1791 Darrers anys


(0) Infantesa 1756 – 1762

Neix a Salzburg, un  arxiprestat del Sacre imperi romà. El pare, Leopold, és compositor i mestre de música. Nen prodigi, toca el clavecí i el violí i esbossa les primeres composicions als 5 anys.


(1) Viatges 1763 – 1773

El pare s’endu de gira els dos germans,  Nannerl i Wolfang, per lluir-los com a nens prodigi en concerts que havien de finançar els nobles del lloc. Comencen a Munich amb el príncep elector Maximilian III of Bavaria, les corts imperials de Viena i Praga, Mannheim, Paris, Londres ( coneix Johann Christian Bach), Dover, la Haia, Amsterdam, Utrecht, Mechelen, Paris, Zurich, Donaueschingen i Munich. S’estaran a Viena el 1767 i 1768 abans de començar un tour per Itàlia de 1769 a 1771.

Primeres simfonies amb 8 any, arranjaments de concerts per piano i orquestra, potser a mitges amb el seu pare.

SIMFONIES

Altres simfonies, dubtoses o no catalogades

Salzburg

ALTRES

  • Divertimento K 131 en D [ que tant m’agrada!]

CONCERTS per a PIANO i ORQUESTRA

1767: 4 concerts per a piano i orquestra. Els estudis han determinat que es tracta d’orquestracions d’obres d’altres autors [ jo els he escoltat amb devoció]

A Bologna coneix Giovanni Battista Martini.  Roma, a la capella Sixtina, escolta el Miserere de  Gregorio Allegri, del qual el vaticà tenia prohibit divlgar la partitura i la transcriurà de memòria. A Milà, amb 14 anys escriu l’òpera Mitridate, re di Ponto . Leopold intenta que l’arxiduc Ferdinand el contracti però l’emperadriu no vol Maria Teresa no vol mantenir gent no productiva.

SONATES PER VIOLÍ

  • Violin Sonatas, KV 6–9 (1762-64)
    • Violin Sonata No. 1 in C for Keyboard and Violin, K. 6 (1762-1764)
    • Violin Sonata No. 2 in D for Keyboard and Violin, K. 7 (1763-1764)
    • Violin Sonata No. 3 in B for Keyboard and Violin, K. 8 (1763-1764)
    • Violin Sonata No. 4 in G for Keyboard and Violin, K. 9 (1764)
  • Violin Sonatas, KV 10–15 (1764)
    • Violin Sonata No. 5 in B for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 10 (1764)
    • Violin Sonata No. 6 in G for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 11 (1764)
    • Violin Sonata No. 7 in A for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 12 (1764)
    • Violin Sonata No. 8 in F for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 13 (1764)
    • Violin Sonata No. 9 in C for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 14 (1764)
    • Violin Sonata No. 10 in B for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 15 (1764)
  • Violin Sonatas, KV 26–31 (1766)
    • Violin Sonata No. 11 in E for Keyboard and Violin, K. 26 (1766)
    • Violin Sonata No. 12 in G for Keyboard and Violin, K. 27 (1766)
    • Violin Sonata No. 13 in C for Keyboard and Violin, K. 28 (1766)
    • Violin Sonata No. 14 in D for Keyboard and Violin, K. 29 (1766)
    • Violin Sonata No. 15 in F for Keyboard and Violin, K. 30 (1766)
    • Violin Sonata No. 16 in B for Keyboard and Violin, K. 31 (1766)

MÚSICA RELIGIOSA

QUARTETS DE CORDA

  • Milanese Quartets, K. 155–160 (1772–1773) this cycle, in three movements, is interesting as far as these works can be considered precursors of the later—more complete—string quartets.
    • String Quartet No. 2 in D major, K. 155/134a (1772)
    • String Quartet No. 3 in G major, K. 156/134b (1772)
    • String Quartet No. 4 in C major, K. 157 (1772–73)
    • String Quartet No. 5 in F major, K. 158 (1772–73)
    • String Quartet No. 6 in B major, K. 159 (1773)
    • String Quartet No. 7 in E major, K. 160/159a (1773)
  • Viennese Quartets, K. 168–173 (1773) Much more stylistically developed. In Vienna Mozart is believed to have heard the op. 17 and op. 20 quartets of Joseph Haydn, and had received from them a deep impression.
    • String Quartet No. 8 in F major, K. 168 (1773)
    • String Quartet No. 9 in A major, K. 169 (1773)
    • String Quartet No. 10 in C major, K. 170 (1773)
    • String Quartet No. 11 in E major, K. 171 (1773)
    • String Quartet No. 12 in B major, K. 172 (1773)
    • String Quartet No. 13 in D minor, K. 173 (1773)

String Quintet No. 1 in B major, K. 174 (1773)

MISSES

ÒPERES


(2) MÚSIC A LA CORT DE SALZBURG 1773 – 1777

Amb 17 anys ocupa el càrrec de músic de la Cort a Salzburg, governada per l’arquebisbe Colloredo . Aquest volia “modernitzar” la Cort amb música italiana. S’hi estarà fins el 1777, 21 anys.

SIMFONIES

Altres simfonies, dubtoses o no catalogades

CONCERTS PER VIOLÍ

1 Violin Concerto No. 1 in B-flat major, K. 207, 1773
2 Violin Concerto No. 2 in D major, K. 211, 1775
3 Violin Concerto No. 3 in G major, “Strassburg”, K. 216, 1775
4 Violin Concerto No. 4 in D major, K. 218, 1775
5 Violin Concerto No. 5 in A major, “Turkish”, K. 219, 1775
(i dos més d’atribució dubtosa) [ —  ]

ALTRES

CONCERTS PER PIANO i ORQUESTRA

Concerts per a vents

MISSES

SONATES DE PIANO


(3) 1777 – 1778 Tour per Europa, Manheim, Paris

Sonates per violí

 

SONATES PER PIANO

 

 


(4) VIENA 1779-1788

Sinfonia Concertante for Violin, Viola and Orchestra in E major, K. 364 (1779)

ALTRES

  • Serenata 10 k 361, gran partita per a vents (1783)
  • Ein musikalischer Spass in F M K. 522 (una broma amb dissonàncies al minuet)
  • Eine Kleine Nachtmusik, serenata nº13 K.525 [!!]

 

CONCERTS per a PIANO

Concerts per a vents

Concerts per a trompa

Arguably the most widely played concertos for horn, the four Horn Concertos are a major part of most professional horn players’ repertoire. They were written for Mozart’s lifelong friend Joseph Leutgeb. The concertos (especially the fourth) were written as virtuoso vehicles that allow the soloist to show a variety of abilities on the valveless horns of Mozart’s day.

The Horn Concertos are characterized by an elegant and humorous dialogue between the soloist and the orchestra. Many of the autographs contain jokes aimed at the dedicatee.

QUARTETS

QUINTETS

TRIOS PIANO

 

SONATES VIOLÍ

MÚSICA PER A FESTES: Mozart left a huge production of dances for orchestra in different genres, including more than 100 minuets, two quadrilles, over 30 contra dances, over 50 allemandes (Teitsch, Ländler, or German Dances), a gavotte (French folk dance) and ballet and pantomime music. In his production of minuets, Mozart generally followed Haydn’s example, preferring the slow character of the dance. Allemandes written between 1787 and 1791 were mainly for public balls in Vienna.

MISSES i VESPRES

ÒPERES

 

MÚSICA MASÒNICA

 

SONATES PIANO


(5) Darrers anys 1788 – 1791

1788

Simfonies

Concerts per a piano i orquestra

QUARTETS

QUINTETS

 

TRIOS PIANO

RÈQUIEM

ÒPERES

 

SONATES PIANO

 

 

Els atletes corredors de la Villa dei Papyri

Napoli. Museo Archeologico Nazionale

The work portrays two nude young athletes on an irregular base in a similar and specular posture, completely similar in the facial features.
The statue shows the athlete with the left leg bent forward and the sole of the foot resting on the ground, while the right leg is set back with the heel raised; the trunk is leant forward; the right arm is bent, while the left one is lowered; the head is slightly turned towards the shoulders; the hair, with short tufts ruffled on the forehead, is arranged in two opposite pincers-shaped locks, the eyes are made of different materials (eyeballs of bone or ivory, irises and pupils of grey and black stone) and then inserted.
They are probably copies of Greek statues of the late fourth century or the early third century BC, celebrating a victorious athlete in one of the major Pan-hellenic games; they can be referred to the Augustan Age according to the context and a stylistic analysis.

Villa dei Papyri

A la mateixa sala s’hi exposen també les ballarines que estaven situades al peristil.

Packwood House

The house began as a modest timber-framed farmhouse constructed for John Fetherston between 1556 and 1560. The last member of the Fetherston family died in 1876. In 1904 the house was purchased by Birmingham industrialist Alfred Ash. It was inherited by Graham Baron Ash (Baron in this case being a name not a title) in 1925, who spent the following two decades creating a house of Tudor character.

The famous Yew Garden containing over 100 trees was laid out in the mid-17th century by John Fetherston, the lawyer. The clipped yews are supposed to represent “The Sermon on the Mount”. Twelve great yews are known as the “Apostles” and the four big specimens in the middle are ‘The Evangelists’. A tight spiral path lined with box hedges climbs a hummock named “The Mount”. The single yew that crowns the summit is known as “The Master”. The smaller yew trees are called “The Multitude” and were planted in the 19th century to replace an orchard.

 

àlbum

Castle Howard

Castle Howard is a stately home in North Yorkshire, England, 15 miles (24 km) north of York. It is a private residence, and has been the home of the Carlisle branch of the Howard family for more than 300 years.

àlbum

Chatsworth House

Chatsworth House is a stately home in Derbyshire, England, in the Derbyshire Dales 3.5 miles (5.6 km) northeast of Bakewell and 9 miles (14 km) west of Chesterfield (SK260700). The seat of the Duke of Devonshire, it has been home to the Cavendish family since 1549.

Standing on the east bank of the River Derwent, Chatsworth looks across to the low hills that divide the Derwent and Wye valleys. The house, set in expansive parkland and backed by wooded, rocky hills rising to heather moorland, contains an important collection of paintings, furniture, Old Master drawings, neoclassical sculptures, books and other artefacts.

àlbum

La forma sonata


Estructura en tres parts que apareix en el primer moviment de sonates, simfonies i quartets

https://en.wikipedia.org/wiki/Sonata_form


Introducció

Exposició, primer tema: First subject group, P (Prime) – this consists of one or more themes, all of them in the tonic key. Although some pieces are written differently, most follow this form.

Segon tema  [ (D major) of Haydn’s Sonata in G Major, Hob. XVI: G1, I, mm. 13–16.].

  • Transition, T – in this section the composer modulates from the key of the first subject to the key of the second. If the first group is in a major key, the second group will usually be in the dominant key. However, if the first group is in minor key, the second group will usually be the relative major.
  • End of second subject and Codetta (D major) of Haydn’s Sonata in G Major, Hob. XVI: G1, I, mm. 17–28
  • Second subject group, S – one or more themes in a different key from the first group. The material of the second group is often different in rhythm or mood from that of the first group (frequently, it is more lyrical).
    Codetta, K – the purpose of this is to bring the exposition section to a close with a perfect cadence in the same key as the second group. It is not always used, and some works end the exposition on the second subject group.

DEVELOPMENT
RECAPITULATION

  • First subject group – normally given prominence as the highlight of a recapitulation, it is usually in exactly the same key and form as in the exposition.
  • Transition – often the transition is carried out by introducing a novel material: a kind of an additional brief development. It is called a “secondary development”.
  • Second subject group – usually in roughly the same form as in the exposition, but now in the home key, which sometimes involves change of mode from major to minor, or vice versa, as occurs in the first movement of Mozart’s Symphony No. 40 (K. 550). More often, however, it may be recast in the parallel major of the home key (for example, C major when the movement is in C minor like Beethoven’s Symphony No. 5 in C Minor, op. 67/I). Key here is more important than mode (major or minor); the recapitulation provides the needed balance even if the material’s mode is changed, so long as there is no longer any key conflict.

Reconstruir la història. Pensar les societats.

Història  |  Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòriaExpedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la història | Els períodes de la història


RECONSTRUIR LA HISTÒRIA. ESTUDI de les SOCIETATS

¿Com hem passat d’un “univers humà” que en el temps s’estén d’unes poques generacions d’avantpassats, i en l’espai a uns quants pobles veïns, a tenir una visió d’altres cultures per tot el món que es remunten a la prehistòria i passen per una edat antiga, edat mitjana, edat moderna?
Igual que cada època ha tingut una idea de la “mida de l’univers”, que s’ha anat fent gran, la idea de “l’univers humà” que ens precedeix també ha anat canviant. Segurament inicialment els pobles només tenien una noció dels avantpassats i alguns pobles estrangers. ( història de l’exploració de la terracartografia ). Europa estava connectada amb Àsia per la ruta de la seda.

A l’antiguitat, tenim cròniques de guerres de grecs i romans, Herodot i Polibi. A l’edat mitjana s’escriuen històries de l’església.

Cap el 1500 (edat moderna s16 s17 s18)  s’identifica una “edat mitjana” que seguiria l'”antiguitat” que ha estat redescoberta, mentre que l’època actual seria la “moderna”. Diferents nacions comencen a compilar la seva història. Les polèmiques dins de l’església fan néixer l’anàlisi filològica de textos (Mabillon). Filòsofs com Hobbes, Thomes Moro, Vico, Montesquieu, Rousseau reflexionen sobre les societats. Gibbon, Adam Smith. Amb la “descoberta” del Nou món es comença a tenir una idea de tots els pobles que hi ha a la terra.

S19 i s20, Ciències humanes. Al s19 amb la revolució industrial i el colonialisme s’acaba d’explorar el món i es planteja com estudiar societats organitzades de manera diferent a les nostres (antropologia cultural).
Neix la història moderna basada en la interpretació de textos i jaciments. Es duen a terme ambicioses expedicions arqueològiques. Els jaciments, permeten conèixer altres civilitzacions com les de l’antic Orient, els maies i els inques, i conèixer millor Egipte, l’antiga Grècia i Roma. Es sistematitzen les ciències auxiliars de la història:  arqueologia, genealogia, cronologia, bibliografia, diplomàtica, epigrafia, paleografia, sigil·lografia i crítica textual. Amb el “descobriment” de la prehistòria i la Teoria de l’evolució de Darwin, aquest “univers humà” passa d’uns 6000 anys d’antiguetat, a milions.
La revolució francesa qüestiona la societat tradicional, es concep una possible ciència de l’home i les societats tant per descriure-la com per millorar-la, el positivisme i l’humanitarisme.

Les societats es pensen amb:

  • Història, estudi de les civilitzacions
  • Antropologia cultural: inicialment, estudi de les comunitats primitives amb forma de vida diferents a les occidentals.
  • Economia: com es determinen els preus, quines accions poden fer els governs
  • Ciències polítiques, Dret comparat: sistemes polítics, constitucions [modernament, com
  • Sociologia, educació: què fa que una societat sigui més o menys estable, tingui més o menys crims?

PERÍODES

Així, al s20 comencem a tenir un “relat” més o menys compartit, i més o menys esbiaixat, sobre l’aparició de l’home a la terra, i les civilitzacions i cultures que s’han anat succeïnt

Com s’han establert els períodes de la història? (Veure Història, blocs, fets sobre invariants)

[A l’antiguetat no hi ha una distinció clara, potser una referència al mite de l’antiga edat d’or].
A l’edat mitjana es comptaven 6 edats de 1000 anys des d’Adam. (Sant Agustí), o les tres edats, abans de Moisès, després de Moisès, després de Jesús (Sant Pau).

Tres edats. Cap el 1500 els humanistes italians descobreixen l’antiguetat clàssica . Petrarca introdueix la idea de renaixement i d’edat fosca o edat mitjana. Així la història queda dividida en tres etapes, antiguetat, edat mitjana i moderna. Aquesta noció s’aplicava inicialment a les arts visuals, i només després es van tenir en compte altres factors de canvi com el bloqueig de la ruta de la seda pels turcs, el descobriment d’Amèrica, la impremta, la reforma de Luter. Es dividirà en l’alta edat mitjana (“Early” 500-1000), una època de caos i inestabilitat, la Plena edat mitjana (“High” error de l’alemany “Alt”, 1000-1300), i la Baixa edat mitjana (“Late” 1300-1500). El terme “gòtic” és introduit per Vasari per designar l’arquitectura del nord. A finals del sXX, per evitar el biaix eurocèntric, els historiadors introdueixen la denominació post-clàssica [nom?].

Una divisió posterior [El segle XX suposo qui la fa?] distingirà entre Edat moderna (Early modern 1500-1800) que arribaria fins a les revolucions francesa i industrial i Edat contemporània (Late modern 1800 – actual). A vegades s’introdueix una subdivisió a partir de 1945. [i jo potser n’afegiria una altra el 1989, amb la caiguda del mur, i la informatització].

Així doncs, els s16, s17 i s18 es viuran com a “moderns” dins de la subdivisió de tres edats. A començaments del s19 es “descobreix” la prehistòria. i es divideixen els jaciments segons les eines: edat de pedra, bronze, ferro. (igual que els jaciments de les espècies extingides es podien classificar en mamífers (cenozoic), grans rèptils (mesozoic), peixos i artròpodes (paleozoic)). L’edat de pedra es classificarà ( John Lubbock in 1865) en paleolític, mesolític i neolític. La noció de la “revolució” del neolític arriba més tard, acompanyada pels descobriments de les primeres ciutats.

Així, entrem al s20 amb una història de l’home que té es remunta a la prehistòria, amb una reconstrucció difícil de l’evolució dels homínids, l’antiguetat, l’era postclàssica i les eres modernes.

Història |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara


FITXES:

(1) Història Antiga i medieval / Història moderna (períodes)

(2) Excavacions i ciències auxiliars: prehistòria, grans expedicions arqueològiques, ciències auxiliars

(3) Història moderna, ciències humanes


Litúrgia de les hores

[esborrany]

( mesura del temps a Roma )

in the second millennium they have traditionally been recited, as shown by the use of the word “noon”, derived from Latin (hora) nona,[15][16] to mean midday, not 3 in the afternoon:

Matins (during the night, at about 2 a.m.); also called Vigils or Nocturns or Night Office
Lauds or Dawn Prayer (at dawn, about 5 a.m., but earlier in summer, later in winter)
Prime or Early Morning Prayer (First Hour = approximately 6 a.m.)
Terce or Mid-Morning Prayer (Third Hour = approximately 9 a.m.)
Sext or Midday Prayer (Sixth Hour = approximately 12 noon)
None or Mid-Afternoon Prayer (Ninth Hour = approximately 3 p.m.)
Vespers or Evening Prayer (“at the lighting of the lamps”, about 6 p.m.)
Compline or Night Prayer (before retiring, about 7 p.m.)

La mesura del temps


Les hores a Roma

Dividien el dia en dues parts, el dia i la nit, i cadascuna en dotze hores. Les hores diurnes i nocturnes tenien la mateixa durada als equinoccis de primavera i tardor. Al solstici d’estiu, les hores diurnes serien d’uns 75m i les nocturnes de 45m.

Si es feia fosc cap a les sis, l’hora sexta noctis seria mitja nit i l’hora sexta de dia el migdia.

La nit es dividia en quatre vigilae de tres hores cadascuna

6 18 Prima
7 19 Secunda
8 20 Tertia
9 21 Quarta
10 22 Quinta
11 23 Sexta
12 24 Septima
13 1 Octava
14 2 Nona
15 3 Decima
16 4 Undecima
17 5 Duodecima

El temps es podia mesura amb rellotges de sol i amb clepsidres ( el lladre d’aigua, que s’endu l’aigua i el temps κλεψύδρα from κλέπτειν kleptein, ‘to steal’; ὕδωρ hydor, ‘water’)

Clepsidra a la torre del tambor de Beijing


La mesura del temps amb rellotges atòmics BBC

 

Time in Powers of Ten Natural Phenomena and Their Timescales de Hooft i Van Doren. D’un segon fins a l’edat de l’univers i la vida estimada d’algunes partícules, 1090. Els temps més petits 10-44.

[ els temps de l’experiència humana: 90 anys de vida, 30-10 anys etapes de la vida, els anys que tardem en oblidar … l’any, les estacions, un mes, la setmana, el dia i la nit, les hores abans que tinguem gana, la respiració, els batecs del cor cada segon, garrapateas en música, aclucar l’ull]

La rosa dels vents

N Tramuntana
NE Gregal [ve de la Costa Brava, cap al Vela]
E Llevant
SE Xaloc [cap a terra]
S Migjorn
SO Garbí o llebeig [ve de Tarragona, cap el Besós]
O Ponent
NO Mestral, cerç o serè [m’allunya de la costa, de terra]


4 punts cardinals, Gregal Garbí paral·lel al mar, Mestral Xaloc perpendicular


Al vespre la terra s’ha refredat abans, i l’aire fred, més dens, empeny l’aire calent de sobre el mar com un mestral, els pescadors surten a pescar.

Al matí és la terra la que s’ha escalfat i l’aire puja cap amunt, l’aire fred de sobre el mar entre, com un mestral, els pescadors tornen.

We are always entering paradise but only for a moment. (Gopnik sobre Auden)

Auden returns to a single theme: the reconciliation of the Christian idea that salvation depends on indiscriminate universal love, exploding categories and communities, with the classical idea that only small circles of friends and lovers can console us for the world’s evil. All the essays (and poems, too) might be gathered under a single heading: How to Love All Mankind, While Politely Keeping It Out of Your Garden.

His Christianity offered, in contrast, no lost age of authority but a series of visionary moments—those Blakean moments when we intimate an order and numinousness in the universe which implies a divine order. (Edmund Wilson dismissed Auden’s faith, not entirely unfairly, as “the mythology and animism of childhood.”) Again and again, his “vision” is one of remembered grace. “We are always entering paradise but only for a moment,” he wrote.

New Yorker, 23/09/2002

El cel

El cel d’hivern

Al balcó, que mira al SW, a l’hivern hi trobo la constel·lació d’Orió, amb Betelgeuse i Rigel. Formant com una W, Procyon a Canis Minor, Sirius al Ca major a sota, a dalt a l’esquerra, I a l’esquerra, formant una mena de quadrat, el brillant Sirius de Canis major a sota, Betelgeuse dalt d’Orió i Rigel a Orió, i a dalt a la dreta, Aldebaran a Taure. Com completant un gran pentàgon, Pòl·lux a la constel·lació dels Bessons dalt a l’esquerra i a dalt la molt brillant Capella a Auriga.
A la dreta d’Aldebaran, a la mateixa distància que Orió, el cúmul de les Plèiades. Sota el cinturó a l’esquerra hi ha la nebulosa d’Orió. Al NO sota Capella, al O de l’Ossa Menor i Cassiopea hi ha Andròmeda i la nebulosa al braç.

2021

A les 18 apareix un triangle: Formalhau del peix a baix a l’esquerra, Júpiter a dalt, Venus a baix a la dreta i Saturn entre els dos.


Cel Primavera


Cel estiu

Cada vespre veig Júpiter, amb Antares a sota (Escorpí), formant un gran triangle amb Arcturus (Bover) a la dreta i Altair (Aquila) a dalt. Una mica més a l’esquerra, Saturn a Sagitari.

Finals de maig: Arcturus del Bover, Spica de Virgo a sota, Regulus de Leo a la dreta, Antares de Escorpí a sota:

D’aquí un mes es veurà Saturn a Sagitari, a l’est d’Escorpí

[ a juny, el triangle Antares (Escorpí) Arcturus (Bover) i Spica (Virgo). Al SE Júpiter i Saturn a Sagitari, Altair de Aquila a dalt ]

Tot el mes d’agost que es veu Júpiter brillant i Saturn al darrera, a la constel·lació de Sagitari.


TARDOR

Al matí, després de l’equinocci de tardor,  veig Sírius, Rigel a Orió i Mart molt brillant a piscis. Venus queda  més a l’est i no el veig des del balcó. A la nit segueix Júpiter i Saturn.

4 d’octubre 2023 al matí: Orió amb Betelgeuse i Rigel, Sírius, Júpiter entre Taure i Aries.
10 octubre al vespre: Saturn, Altair a Aquila i Vega a Lyra.

20 octubre. Júpiter ja s’amaga a mitjanit i aviat apareix Mart, brllantíssim, al sud. Al matí ja es veuen 4 punts al voltant d’Orió, Sírius, Procyon, Capella i Aldebaran.

14 desembre. Cap a les set Júpiter i Saturn ja es pon i sortirà aviat Mart, brillantíssim. A les deu Orió al SE.


Les constel·lacions, mapa gran

Ptolomeu tenia identificades 48 constel·lacions. Modernament n’hi ha 88, 75 en set famílies i 13 que va afegir La Caille:

  • Ossa major
  • El Zodíac
  • Perseu
  • Hèrcules
  • Orió
  • Les aigües celestes
  • Bayer


Observant el cel a ull nu. Mesurant distàncies en angles. Amb el braç estirat, el puny fa 10º, la ma estesa, 25º. (Barker a Atlas Obscura)

https://in-the-sky.org/staratlas.php  [ posar esquema de color printer grayscale ]

http://www.skymaps.com/downloads.htm |  https://www.heavens-above.com/

L’estació espacial ISS


L’Homme et la mer. Baudelaire

Homme libre, toujours tu chériras la mer!
La mer est ton miroir; tu contemples ton âme
Dans le déroulement infini de sa lame,
Et ton esprit n’est pas un gouffre moins amer.

Tu te plais à plonger au sein de ton image;
Tu l’embrasses des yeux et des bras, et ton coeur
Se distrait quelquefois de sa propre rumeur
Au bruit de cette plainte indomptable et sauvage.

Vous êtes tous les deux ténébreux et discrets:
Homme, nul n’a sondé le fond de tes abîmes;
Ô mer, nul ne connaît tes richesses intimes,
Tant vous êtes jaloux de garder vos secrets!

Et cependant voilà des siècles innombrables
Que vous vous combattez sans pitié ni remords,
Tellement vous aimez le carnage et la mort,
Ô lutteurs éternels, ô frères implacables!

Le Mauvais Moine. Baudelaire

Les cloîtres anciens sur leurs grandes murailles
Etalaient en tableaux la sainte Vérité,
Dont l’effet réchauffant les pieuses entrailles,
Tempérait la froideur de leur austérité.

En ces temps où du Christ florissaient les semailles,
Plus d’un illustre moine, aujourd’hui peu cité,
Prenant pour atelier le champ des funérailles,
Glorifiait la Mort avec simplicité.

— Mon âme est un tombeau que, mauvais cénobite,
Depuis l’éternité je parcours et j’habite;
Rien n’embellit les murs de ce cloître odieux.

Ô moine fainéant! quand saurai-je donc faire
Du spectacle vivant de ma triste misère
Le travail de mes mains et l’amour de mes yeux?

Baudelaire

Baudelaire

422a Poemes

Charles-Pierre Baudelaire (París, 9 d’abril del 1821 – 31 d’agost del 1867) va ser un poeta, crític i traductor francès. Fou un dels poetes més influents del segle XIX i se l’anomenà “el poeta maleït” a causa de la seva vida de bohèmia i dels seus excessos.

El 1840, es matriculà en la Facultat de Dret. Començà a freqüentar la joventut literària del Barri Llatí i féu nous amics, com ara Gustave Le Vasseur i Ernest Prarond. També inicià una amistat amb Gérard de Nerval, Sainte-Beuve, Théodore de Banville i Balzac. Va intimar amb Louis Menard, que es dedicava a la taxidèrmia i a la vivisecció d’animals.

Adoptà una vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família a causa de la seva addicció a les drogues i als ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i mantingué relacions amb Sarah, una prostituta jueva del Barri Llatí, que era calba. Ell la denomina “La Louchette” (“la guenya”). Probablement, ella li va contagiar la sífilis.

La seva conducta horroritzava la seva família. El seu padrastre, descontent amb la vida liberal i tot sovint llibertina que portava, pel fet que no volgués entrar a la carrera diplomàtica, tractà de distanciar-lo dels ambients bohemis de París. El març del 1841, un consell de família l’envià a Bordeus per tal que embarqués cap als mars del Sud. Durant el trajecte, que va durar divuit mesos, va viatjar fins a Calcuta, en companyia de comerciants i oficials de l’exèrcit.

Altra vegada a França, s’instal·là a la capital i recuperà els seus antics costums desordenats. Començà a participar en els cercles literaris i artístics, i va escandalitzar tot París amb les seves relacions amb Jeanne Duval, una preciosa mulata que l’inspiraria en algunes de les seves poesies més brillants i controvertides. Va destacar aviat com a crític d’art.

És un dels poetes decadents més famosos, però abans del segle XX, quan la seva obra va ser revaloritzada, era considerat per molts com un addicte a les drogues i un autor molt vulgar. És famós per la seva crítica de la poesia “útil”. Pensava que la poesia només era acceptable com a forma de bellesa pura i superior, però mai per ensenyar res ni per incloure-hi cap missatge polític.

Fou per alguns la crítica i la síntesi del romanticisme; per a d’altres, el precursor del simbolisme. També es considera que és el pare del decadentisme. Tothom considera que és un dels precursors més importants de la literatura i la poesia moderna del segle XX. La seva poesia i la seva crítica literària han tingut una profunda influència en les generacions posteriors, tant a França com a tot arreu. La seva oscil·lació entre allò sublim i allò diabòlic, allò alt i allò baix, l’ideal i l’avorriment es correspon amb un nou esperit i una nova percepció de la vida moderna. A més, va establir per a la poesia una estructura basada en “correspondències”, imatges sensorials que representen la vida espiritual de l’ésser humà modern, idea que desenvolupa en el poema que inicia Les flors del mal. El simbolisme, que va avançar el camí cap a una poesia autònoma, és deutor d’aquesta idea de Baudelaire.

 

Wanderlust. A Field Guide to Getting Lost. Rebecca Solnit

A Field Guide to Getting Lost

El blau de la distància: The world is blue at its edges and in its depths. This blue is the light that got lost. Light at the blue end of the spectrum does not travel the whole distance from the sun to us. || This light that does not touch us, does not travel the whole distance, the light that gets lost, gives us the beauty of the world, so much of which is in the color blue.

El canvi i la distància en les etapes de la vida: These captives lay out in a stark and dramatic way what goes on in every life: the transitions whereby you cease to be who you were. Seldom is it as dramatic, but nevertheless, something of this journey between the near and the far goes on in every life. Sometimes an old photograph, an old friend, an old letter will remind you that you are not who you once were, for the person who dwelt among them, valued this, chose that, wrote thus, no longer exists. Without noticing it you have traversed a great distance; the strange has become familiar and the familiar if not strange at least awkward or uncomfortable, an outgrown garment.

Les runes: What is a ruin, after all? It is a human construction abandoned to nature, and one of the allures of ruins in the city is that of wilderness: a place full of the promise of the unknown with all its epiphanies and dangers. Cities are built by men (and to a lesser extent, women), but they decay by nature, from earthquakes and hurricanes to the incremental processes of rot, erosion, rust, the microbial breakdown of concrete, stone, wood, and brick, the return of plants and animals making their own complex order that further dismantles the simple order of men.

Carreteres, vida nòmada, Route66 Orange Blossom Special

La vida com un viatge: That life is a journey is a given in these songs whose background after all is the urbanization of rural whites and northern migration of southern blacks, but the intense love of place frames this journey not as an enlightenment narrative of discovery of the unknown but an insular tale of loss of the formative terra cognita that exists in the song only as memory, a map written in the darkness of your guts, readable in a cross section of your autopsied heart. Nobody gets over anything; time doesn’t heal any wounds; if he stopped loving her today, as one of George Jones’s most famous songs has it, it’s because he’s dead. The landscape in which identity is supposed to be grounded is not solid stuff; it’s made out of memory and desire, rather than rock and soil, as are the songs.

Els crancs ermitans: Male hermit crabs often drag a female around by her claw, fighting off rival suitors, until she molts. Only when she is between shells can they mate.

Yves Klein

Tot es perd i és transitori: It is in the nature of things to be lost and not otherwise. Think of how little has been salvaged from the compost of time of the hundreds of billions of dreams dreamt since the language to describe them emerged, how few names, how few wishes, how few languages even, how we don’t know what tongues the people who erected the standing stones of Britain and Ireland spoke or what the stones meant, don’t know much of the language of the Gabrielanos of Los Angeles or the Miwoks of Marin, don’t know how or why they drew the giant pictures on the desert floor in Nazca, Peru, don’t know much even about Shakespeare or Li Po.


Wanderlust

Caminar i pensar: The rhythm of walking generates a kind of rhythm of thinking, and the passage through a landscape echoes or stimulates the passage through a series of thoughts. This creates an odd consonance between internal and external passage, one that suggests that the mind is also a landscape of sorts and that walking is one way to traverse.

THE MIND AT THREE MILES AN HOUR I. PEDESTRIAN ARCHITECTURE: Rousseau, Processons, Kierkegaard, Peregrinatges, Peace Pilgrim

the end of belief that divine intervention alone was adequate: She foreshadowed this shift in the nature of the pilgrimage, from appealing for divine intervention or holy miracle to demanding political change, making the audience no longer God or the gods, but the public. Perhaps the postwar era marked the end of belief that divine intervention alone was adequate; God had failed to prevent the Jewish Holocaust, and the Jews had seized their promised land through political and military means. African Americans, who had long used metaphors of the Promised Land, stopped waiting too. At the height of the civil rights movement, Martin Luther King said that he was going to Birmingham to lead demonstrations until “Pharaoh lets God’s people go.” The collective walk brings together the iconography of the pilgrimage with that of the military march and the labor strike and demonstration: it is a show of strength as well as conviction, and an appeal to temporal rather than spiritual powers—or perhaps, in the case of the civil rights movement, both.

Les carreteres i camins no es poden percebre senceres, cal moure’s:  Part of what makes roads, trails, and paths so unique as built structures is that they cannot be perceived as a whole all at once by a sendentary onlooker. They unfold in time as one travels along them, just as a story does as one listens or reads, and a hairpin turn is like a plot twist, a steep ascent a building of suspense to the view at the summit, a fork in the road an introduction of a new storyline, arrival the end of the story.

la vida com a viatge: If life is a journey, then when we are actually journeying our lives have become tangible, with goals we can move toward, progress we can see, achievement we can understand, metaphors united with actions. Labyrinths, pilgrimages, mountain climbs, hikes with clear and desirable destinations, all allow us to take our allotted time as a literal journey with spiritual dimensions we can understand through the senses. If journeying and walking are central metaphors, then all journeys, all walks, let us enter the same symbolic space as mazes and rituals do, if not so compellingly.

Dels jardins a la naturalesa: Wordsworth, Carl Moritz, el jardí anglès, Claude Lorraine, la naturalesa com a jardí, Muir i el Sierra club. El Peak District i la lluita per caminar.

When we are attracted, we draw near; when we draw near, the sight that attracted us dissolves: as Egeria found, the mountain itself changes shape again and again as one ascends. The famous Zen parable about the master for whom, before his studies, mountains were only mountains, but during his studies mountains were no longer mountains, and afterward mountains were again mountains could be interpreted as an allegory about this perceptual paradox. When we are attracted, we draw near; when we draw near, the sight that attracted us dissolves: the face of the beloved blurs or fractures as one draws near for a kiss, the smooth cone of Mount Fuji becomes rough rock rising from underfoot to blot out the sky in Hokusai’s print of the mountain pilgrims.

Benjamin sobre perdre’s en una ciutat:  “Not to find one’s way in a city may well be uninteresting and banal. It requires ignorance—nothing more. But to lose oneself in a city—as one loses oneself in a forest—that calls for quite a different schooling. Then signboards and street names, passers-by, roofs, kiosks, or bars must speak to the wanderer like a crackling twig under his feet, like the startling call of a bittern in the distance, like the sudden stillness of a clearing with a lily standing erect at its center. Paris taught me this art of straying,”

La tecnologia ens aïlla: We’ve all heard of that future, and it sounds pretty lonely. In the next century, the line of thinking goes, everyone will work at home, shop at home, watch movies at home and communicate with all their friends through videophones and e-mail. It’s as if science and culture have progressed for one purpose only: to keep us from ever having to get out of our pajamas.—SAN FRANCISCO CHRONICLE

[viurem comunicant-nos per mòbil, enviant-nos imatges retocades, viatjant a parcs temàtics de mentida amb experiències enllaunades]

La cinta de córrer, el bronzejat artificial, The body that used to have the status of a work animal now has the status of a pet: it does not provide real transport, as a horse might have; instead, the body is exercised as one might walk a dog.

Walking: a constellation whose three stars are the body, the imagination, and the wide-open world: Walking has been one of the constellations in the starry sky of human culture, a constellation whose three stars are the body, the imagination, and the wide-open world, and though all three exist independently, it is the lines drawn between them—drawn by the act of walking for cultural purposes—that makes them a constellation. Constellations are not natural phenomena but cultural impositions; the lines drawn between stars are like paths worn by the imagination of those who have gone before. This constellation called walking has a history, the history trod out by all those poets and philosophers and insurrectionaries, by jaywalkers, streetwalkers, pilgrims, tourists, hikers, mountaineers, but whether it has a future depends on whether those connecting paths are traveled still.

 

Resum Weltanschauung

El caçador, les forces animistes (animisme i totemisme)
La mare terra, el cicle lunar, pobles neolítics, megalits i astrobiologia
la terra plana, el cel, els animsls [inventari restringit]


Politeisme: mesopotàmia, Egupte, religions cananees, Zeus i els olímpics
Els misteris òrfics

Els presocràtics, Parménides i Heràclit, Sòcrates i la moral, Plató i les idees, Aristòtil i el món natural

Què hem de fer: el control de les passions de Plató, l’estoicisme, la moderació assenyada dels epicuris. les tragèdies gregues: ordre natural, la hybris

Primera visió del món elaborada: terra rodona enmig del cel, món lunar i sublunar, el Timeu, Aristòtil, la natura de Lucreci, Ptolomeu

El cristianisme: la compassió, la fi dels temps (teologia reelaborada quan Jesús no ressucita)

Buda: deixar de patir

[l’ordre cíclic de la terra, la idea de la vida eterna i la slavació o condemnació]

Resums de filosofia
[on resumir-ho? Exercici de posar-ho a l’inventari]

Europa medieval: viure per no ser condemnats, DANTE,  abusos de l’església i reforma de Luter

Interrogants del renaixement: Copèrnic, Descartes, Galileu

Locke, Hume, Leibniz, Spinoza

[món creat per Déu, viure per meréixer la salvació, món  que comencem a entendre més de manera independent i aspirem a fer compatible la fe i la raó]


Ciència moderna, il·lustració i revolució industrial

Kant, Hegel

Newton, teoria atòmica, Maxwell

L’ideal romàntic de plena realització

Un món comprensible per la ciència, una moral racional, un món ple de recursos a explotar, [enlloc del futur de salvació, un futur de progrés gràcies a societats i moral justes, i el progrés científic

Simbolisme


Física quàntica, Cosmologia, codi genètic, evolució

Idea del món que deixa obsoleta del tot lac ració: narració del big bang, història de la terra, evolució. L’home no és al centre sinó en un racó buit, un casualitat i uan curiositat en un univers uniforme.

La fi de la filosofia paralela a la religió: Nietszche, la filosofia del llenguatge, els existencialistes
La filosofia que analitza les conseqüències del model d’home robot, filosofia de la ment, la filosofia del fracàs humanístic

Tecnologia moderna1: agricultura, plàstics, electricitat

Tecnologia moderna2: la informàtica i internet, una efímera nova utopia: coneixement per a tots (wikipedia) i més comunicació (email, facebook, whatsapp) resulta en les fake news i gent solitària.

Les fi de les utopies, no sabem viure: guerres i shoah, explotació del planeta i canvi climàtic, augment de les desigualtats


[a integrar]

xme islam hinduisme budisme, (ateu?)
Weltanschauungen
In 1911, Dilthey developed a typology of the three basic Weltanschauungen, or World-Views, which he considered to be “typical” (comparable to Max Weber’s notion of “ideal types”) and conflicting ways of conceiving of humanity’s relation to Nature.[34]
    in Naturalism, represented by Epicureans of all times and places, humans see themselves as determined by nature
    in the Idealism of Freedom (or Subjective Idealism), represented by Friedrich Schiller and Immanuel Kant, humans are conscious of their separation from nature by their free will
    in Objective Idealism, represented by G. W. F. Hegel, Baruch Spinoza, and Giordano Bruno, humans are conscious of their harmony with nature.
This approach influenced Karl Jaspers’ Psychology of Worldviews as well as Rudolf Steiner’s Philosophy of Freedom.

Jo em donaria a qui em volgués. Josep Palau i Fabre

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.

Cant Espiritual. Josep Palau i Fabre

No crec en tu, Senyor, però tinc
tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si
existissis.

Tinc tanta
necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso
creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em
desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et
detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor,
estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més
despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la
vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu,
Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó
dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin
mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu,
Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé
la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense
paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.

La música. Josep Palau i Fabre

Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló
Ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.
Tàntata, to-ta-tó.
Ti, to-te-tà, femí, suntà.
Tonte-tonte, tan-tó.
Un-se-mí, abborà, sen-tó.
Minsi, minsi, abborà, fe-mí, abborà.
Lacatemisotà-uptacomalacoció.
Ció, lacatemí, ipsutà.
Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà.
Bam-ba-là, bam-ba-là. No-tetemí.
Inta, magdà, to-te-mi.
Inta. Inta magdà.
La-ca-ta-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.

Comiat. Josep Palau i Fabre

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

Josep Palau i Fabre

Viquipedia

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d’abril de 1917 – 23 de febrer de 2008)[1] fou un polifacètic autor que conreà diferents disciplines artístiques com ara la poesia, el teatre, l’assaig i la narrativa i, a més, fou un dels màxims especialistes en l’obra del pintor Pablo Picasso.


Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.

«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.

Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.

«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»

Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.

«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.

Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.

«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»


Poesies

Llibret

Tauleta sumèria de la bugada

Un text acadi trobat a Ur conté un diàleg còmic entre el bugader i el client que ve amb exigències desmesurades:

Atlas Obscura


1. al-kam LU2-TUG2 lu-wa-h,i-ir-ka-a-ma su-ba-ti zu-uk-ki :: Come on clothes washer, I shall give orders to you so that you may clean my garment!

2. sza u-wa-h,i#-ru#-ka la ta-na-ad-di-i-ma :: that (which) I will order you, you shouldn’t ignore and,

3. sza-at ra-ma-ni-ka la te-ep-pe-esz :: that of your own you shouldn’t do.

4. si2-is-si2-ik-tam qa2-ap-si-da-am ta-na#-ad-di :: You will lay out the fringe and hem,

5. pa-nam a-na li-ib-bi-im tu-ta-aq#-qa2-ap :: the front you will beat inwards,

6. qa2-szi-it#-tim ta-la-aq-qa2-at :: the bits you will pick off.

7. me-eh,-h,a-am qa-at,-nam ta-ra-as-sa-an :: A think paste(?) you will soak,

8. i-na# ma-asz-h,a#-li-im ta-sza-ah,-h,a-al :: with a strainer you will strain it,

9. zi-zi-qa2-at qa2-ap-si-ti-im tu#-pa-at,#-t,a#-ar :: the hem of the coat you will open,

10. i-na me-e na-am-ru-tim ta#-di-ik#-x :: with clean water you will sprinkle(?) it.

11. ki-ma ki-im-di-im-ma# xx pa#-ar u3 te#-er# :: When it is limp you will …

12. i#-na# pi2-it-tim ta xx ki-ma# szu-tu xxx bi x :: Immediately you will … and when …

13. [i]-na# me-is#-qi2#-ir-tim# xx al#-ta# … :: in a boiler …

14. x-ku te#-[pa-as,] IM-BABBAR tu# xxx al# :: ?

15. x x UD sza al#….. :: ?

16. i#-na# te#-er-h,i-im ta-da#-ar-x :: in a vessel you will …

17. pi2#-qa2# zi-im-tam te-me#-s,i# … u3 tu-na … :: No matter if you … the appearance(?), and you …

18. i#-na# GISZ#.PA#-ma-nu tu-ta-ar# … :: With a stick of eru-wood you will …

19. sza#-ga#-am na-pa-al-sa3-ah,-tam tu … :: the fallen … you will …

20. szu-ta-am szi#-ip-ra#-am i-na {gesz}SZI-KAK# … ir :: … the work with a …comb(?) …

‘Reverse’

21. zi-zi-ik-tam ta-sza-at-ta-ak u3 tu-pa-asz-sza-ah, :: the hem you will trim off and spread(?) out.

22. i-na s,i-it li-li-im tu-ub-ba-al :: At the wind’s rising you will dry it,

23. ki-ma szu-tu-um la usz-ta-ak-ka-zu :: (and) when the south wind does not … it

24. i-na sza-ad-di-im i-na pi-it-ni-im ta-sza-ak-ka-x :: in the east wind you will put(?) it on a frame.

25. lu-pu-usz-szu-uh,-kum bi-lam u2-h,a-ad-da-ka ma-di-isz h,u-um-t,a-am :: I will spread(?) you food, I will make you happy very quickly;

26. a-na bi-tim tu-ba-lam-ma BAN2.SZE a-na su2-ni-ka i-sza-ap-pa-[ak] :: you will bring (the finished work) to (my) house, and a seah of barley will be poured into your lap.

27. LU2#-TUG2 i-pa-al-szu asz-szum e2-a be-el ni-im-qi2-im sza u2-ba-la-t,u-[ni] :: The Cleaner answers him: By Ea, master of craftsmanship, who preserves me,

28. e-zi-ib la ia-ti sza ta-qa-ab-bu-u2 um-mi-ni u3 mu-sza-x :: no excepting me (to anybody), what you are talking is stuff and nonsense.

29. sza ki-ma ka-a-ti li-ib-ba-am i-ra-asz-szu-u2-ma# :: Anybody like you who has the heart (to conceive)

30. szi-ip-ra-am ri#-ta-szu i-ka-asz-sza-da u2-la i-ba-asz-szi :: and whose two hands can accomplish (this) work, doesn’t exist;

31. sza tu-wa-h,i#-<ra>-an#-ni szu-un-na-am da-ba-ba-am :: The order you are giving me, to repeat (and) say over,

32. qa2-ba-am u3 tu-ur2-ra-am u2-la e-li-i :: to speak and to recite, I haven’t the power.

33. al-kam e-li-nu-um a-li-im i-na li-it a-li-im :: Come now, upstream of the city, at the edge of the city,

34. ma-ah,-tu-tam lu-ka-al-li-im-ka-ma-me :: I’ll show you a washery;

35. ma-na-h,a-tim ra-bi-tim sza i-na qa2-ti-ka i-ba-asz-szi-a i-na ra-ma-ni-ka szu-ku-un-ma :: the big job which you have in hand, do it by yourself.

36. na#-ap-ta-nu-um la i-ba-a it-ru#-ba-am-ma :: He does not come to the meal but goes in.

37. la#-ki-e LU2-TUG2 ma-du-tim pu-szu-ur :: Cleaner, relax (your) extreme …

38. szum#-ma la at-ta li-ib-bi-ka tu-na-ap-pa-asz :: If you don’t cool off your heart

39. LU2-TUG2 sza i-na-ah,-h,i-t,a-kum u2-la i-ba-asz-szi :: (then), Cleaner, there’s nobody who (can) breathe (a word) to you.

40. i-me-esz szu-ni-iq-qum-ma li-ib-ba-ka-mi :: Oil has spilled over your middle,

41. ih,-h,a-am-ma-at, u3 te-er-szi-tam :: it has become hot, and with …

42. pa-ga-ar-ka sza-mi-it :: your body is stained.

43. MU.BI SZID.BI X

 

font: http://cdli.ox.ac.uk/wiki/doku.php?id=at_the_cleaners

 

La Vie mode d’emploi. Georges Perec

Le roman retrace la vie d’un immeuble situé au numéro 11 de la rue (imaginaire) Simon-Crubellier, dans le 17e arrondissement de Paris, entre 1875 et 1975. Il évoque ses habitants, les objets qui y reposent et les histoires qui directement ou indirectement l’ont animé.

Tirallonga dels monosíl·labs. Joan Oliver

Déu

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
—ei, si pot ser—:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
—o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
—tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
—i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de rès
—i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple?
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

Afterwards. Thomas Hardy

When the Present has latched its postern behind my tremulous stay
And the May month flaps its glad green leaves like wings,
Delicate-filmed as new-spun silk, will the neighbours say,
‘He was a man who used to notice such things’?

If it be in the dusk when, like an eyelid’s silent blink,
The dewfall-hawk comes crossing the shades to alight
Upon the wind-warped upland thorn, a gazer may think,
‘To him this must have been a familiar sight.’

If I pass during some nocturnal blackness, mothy and warm,
When the hedgehog travels furtively over the lawn,
One may say, ‘He strove that such innocent creatures should come to no harm,
But he could do little for them; and now is gone.’

If, when hearing that I have been stilled at last, they stand at the door,
Watching the full-starred heavens that winter sees,
Will this thought rise on those who will meet my face no more,
‘He was one who had an eye for such mysteries’?

And will any say when my bell of quittance is heard in the gloom,
And a crossing breeze cuts a pause in its outrollings,
Till they rise again, as they were a new bell’s boom,
‘He hears it not now, but used to notice such things’?


Versió de Marià Manent, “Poesia anglesa i Nordamericana”
Ed. Alpha, 1955

Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles de maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: “Ell bé prou
que l’haurà vist cada dia!”

Si el traspàs fós al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
“Perquè ningú no els fés mal, prou posà força esment,
i ara ja és mort, dirà algú, tal vegada”.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celistia d’hivern, que la nit fa ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
“Aquests misteris bé prou que els sabia!”

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell solent, i pensen que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

Versió de Josep M Jaumà

Quan el Present haurà passat la balda rere el meu trèmol viure
i el mes de maig batrà, content, com ales, les seves fulles
delicades com seda noufilada, ¿diran els meus veïns:
“Era un home que parava atenció en coses així”?

Si és al capvespree quan, com un silent aclucar de parpelles,
ve el falcó, com rosada, entre l’ombra, a posar
als arços alts vinclats pel vent, potser pensarà qui ho miri:
“Això devia ser-li una visió familiar.”

Si em moro una nit negra, plena d’insectes, càlida,
quan l’eriçó s’escorre furtivament pel gesp,
potser dirà algú: “Maldà perquè aquestes bestioles no sofrissin,
però poc pogué fer per elles; i ara ja no hi és.”

Si, en sentir que per fi he estat aturat, drets a la porta
guaiten el cel d’hivern estelat, gèlid,
¿se’ls acudirà de pensar, als qui no em veuran més el rostre:
“Era dels qui s’adonaven d’aquests misteris”?

¿I dirà algú, en sentir el meu toc de comiat en la foscúria,
si el travessa la brisa fent una pausa en el repic
fins que resorgeix amb so com de campana nova:
“Ara no ho sent, però se solia fixar en coses així”?


I Have a Time Machine. Brenda Shaughnessy

But unfortunately it can only travel into the future
at a rate of one second per second,

which seems slow to the physicists and to the grant
committees and even to me.

But I manage to get there, time after time, to the next
moment and to the next.

Thing is, I can’t turn it off. I keep zipping ahead—
well, not zipping—And if I try

to get out of this time machine, open the latch,
I’ll fall into space, unconscious,

then desiccated! And I’m pretty sure I’m afraid of that.
So I stay inside.

There’s a window, though. It shows the past.
It’s like a television or fish tank

but it’s never live, it’s always over. The fish swim
in backward circles.

Sometimes it’s like a rearview mirror, another chance
to see what I’m leaving behind,

and sometimes like blackout, all that time
wasted sleeping.

Myself age eight, whole head burnt with embarrassment
at having lost a library book.

Myself lurking in a candled corner expecting
to be found charming.

Me holding a rose though I want to put it down
so I can smoke.

Me exploding at my mother who explodes at me
because the explosion

of some dark star all the way back struck hard
at mother’s mother’s mother.

I turn away from the window, anticipating a blow.
I thought I’d find myself

an old woman by now, travelling so light in time.
But I haven’t gotten far at all.

Strange not to be able to pick up the pace as I’d like;
the past is so horribly fast.

https://soundcloud.com/newyorker/listen-to-brenda-shaughnessy-read-i-have-a-time-machine

Of Mere Being. Wallace Stevens

The palm at the end of the mind,
Beyond the last thought, rises
In the bronze distance.

A gold-feathered bird
Sings in the palm, without human meaning,
Without human feeling, a foreign song.

You know then that it is not the reason
That makes us happy or unhappy.
The bird sings. Its feathers shine.

The palm stands on the edge of space.
The wind moves slowly in the branches.
The bird’s fire-fangled feathers dangle down.

Simbolisme. Art

http://www.visual-arts-cork.com/history-of-art/symbolism.htm

Pàgina

 

Symbolism, a late 19th-century movement of Post-Impressionist painting, flourished throughout Europe between 1886 and 1900 in almost every area of the arts. Initially emerging in literature, including poetry, philosophy and theatre, it then spread to music and the visual arts. Symbolist art had strong connections with the Pre-Raphaelites and with Romanticism, as well as the Aestheticism movement. Like all these movements, Symbolism was in large part a reaction against naturalism and realism, and became closely associated with mythological painting of all kinds. Where realists and naturalists sought to capture optical reality in all its objective grittiness, and thus focused on the ordinary rather than the ideal, Symbolists sought a deeper reality from within their imagination, their dreams, and their unconscious. Famous symbolist painters included Gustave Moreau (1826-98), Arnold Bocklin (1827-1901), Ferdinand Hodler (1853-1918), Max Klinger (1857-1920), Paul Gauguin (1848-1903), James Ensor (1860-1949), Edvard Munch (1863-1944), Odilon Redon (1840-1916), and Puvis de Chavannes. Although shortlived, the movement had a strong influence on German art of the 19th century, and a big impact on 20th century European artists, particularly those involved in Les Nabis and Art Nouveau, and also the Expressionism and Surrealism movements. It also influenced artists like Whistler, Giorgio de Chirico, Joan Miro, Paul Klee, Frida Kahlo and Marc Chagall. During the 1990s, a number of Chinese painters – members of the Cynical Realism movement in Beijing – used symbolist motifs to express the political and social uncertainties arising after the crackdown at Tiananmen Square.

 

https://en.wikipedia.org/wiki/Fernand_Khnopff

sdf
http://www.berlol.net/chrono/chr1886a.htm
http://www.visual-arts-cork.com/history-of-art/symbolism.htm
https://en.wikipedia.org/wiki/Symbolism_(arts)
https://en.wikipedia.org/wiki/Decadent_movement
https://www.wikiart.org/en/paintings-by-style/symbolism#!#filterName:all-works,viewType:masonry

Simbolisme

Previ : Naturalisme

[Problema: és una visió limitada de la realitat, la vida avorrida?, deixa fora l’ideal, el món dels somnis?]

[Proposta: explorem més enllà de la simple descripció, evoquem móns potser inexistents, o ocults, fem servir símbols per expressar estats d’ànim o ens que no es troben en la vida quotidiana][Localitzat a França, Bèlgica i Rússia]

[Discussió: Fins a quin punt els artistes trien evocar mites existents i fins a quin punt n’exploren de nous? L’acte creatiu de proposar un món iedal, la belles cñlàssica, que no es troba en la realitat, és una fugida, un engany? és una manera de construir un món diferent? Hi ha una semblança amb l’acte de creaciuó religiosa de proposar un Déu, o amb la ficció suprema de Wallace Stevens][quina relació hi ha amb Poussin i Claude Lorraine?]

[el simbolisme, en rebutjar la realitat, no fa un moviment semblant al religióis? creure en una ficció alternativa??]

https://en.wikipedia.org/wiki/Symbolism_(arts)

1886: Data en que Jean Moréas publica el Manifest simbolista

1914: [l’he posat a ull, mirant les dates en que can morir els autors, i just abans de la Gran Guerra]


Symbolism was largely a reaction against naturalism and realism, anti-idealistic styles which were attempts to represent reality in its gritty particularity, and to elevate the humble and the ordinary over the ideal. Symbolism was a reaction in favour of spirituality, the imagination, and dreams.[1] Some writers, such as Joris-Karl Huysmans, began as naturalists before becoming symbolists; for Huysmans, this change represented his increasing interest in religion and spirituality. Certain of the characteristic subjects of the Decadents represent naturalist interest in sexuality and taboo topics, but in their case this was mixed with Byronic romanticism and the world-weariness characteristic of the fin de siècle period.

Schopenhauer’s aesthetics represented shared concerns with the symbolist programme; they both tended to consider Art as a contemplative refuge from the world of strife and will. As a result of this desire for an artistic refuge, the symbolists used characteristic themes of mysticism and otherworldliness, a keen sense of mortality, and a sense of the malign power of sexuality, which Albert Samain termed a “fruit of death upon the tree of life.”


Literatura: The symbolist poets wished to liberate techniques of versification in order to allow greater room for “fluidity”, and as such were sympathetic with the trend toward free verse, as evident in the poems of Gustave Kahn and Ezra Pound. Symbolist poems were attempts to evoke, rather than primarily to describe; symbolic imagery was used to signify the state of the poet’s soul. Baudelaire, Verlaine, Rimbaud


Art: Symbolism in literature is distinct from symbolism in art although the two were similar in many aspects. In painting, symbolism can be seen as a revival of some mystical tendencies in the Romantic tradition, and was close to the self-consciously morbid and private decadent movement.

There were several rather dissimilar groups of Symbolist painters and visual artists, which included Gustave Moreau, Gustav Klimt, Mikalojus Konstantinas Čiurlionis, Jacek Malczewski, Odilon Redon, Pierre Puvis de Chavannes, Henri Fantin-Latour, Gaston Bussière, Edvard Munch, Félicien Rops, and Jan Toorop. Symbolism in painting was even more widespread geographically than symbolism in poetry, affecting Mikhail Vrubel, Nicholas Roerich, Victor Borisov-Musatov, Martiros Saryan, Mikhail Nesterov, Léon Bakst, Elena Gorokhova in Russia, as well as Frida Kahlo in Mexico, Elihu Vedder, Remedios Varo, Morris Graves and David Chetlahe Paladin in the United States. Auguste Rodin is sometimes considered a symbolist sculptor.

The symbolist painters used mythological and dream imagery. The symbols used by symbolism are not the familiar emblems of mainstream iconography but intensely personal, private, obscure and ambiguous references. More a philosophy than an actual style of art, symbolism in painting influenced the contemporary Art Nouveau style and Les Nabis.[11]


Music

Symbolism had some influence on music as well. Many symbolist writers and critics were early enthusiasts of the music of Richard Wagner,[19] an avid reader of Schopenhauer.

The symbolist aesthetic affected the works of Claude Debussy. His choices of libretti, texts, and themes come almost exclusively from the symbolist canon. Compositions such as his settings of Cinq poèmes de Charles Baudelaire, various art songs on poems by Verlaine, the opera Pelléas et Mélisande with a libretto by Maurice Maeterlinck, and his unfinished sketches that illustrate two Poe stories, The Devil in the Belfry and The Fall of the House of Usher, all indicate that Debussy was profoundly influenced by symbolist themes and tastes. His best known work, the Prélude à l’après-midi d’un faune, was inspired by Mallarmé’s poem, L’après-midi d’un faune.[20]

The symbolist aesthetic also influenced Aleksandr Scriabin‘s compositions. Arnold Schoenberg‘s Pierrot Lunaire takes its text from German translations of the symbolist poems by Albert Giraud, showing an association between German expressionism and symbolism. Richard Strauss‘s 1905 opera Salomé, based on the play by Oscar Wilde, uses a subject frequently depicted by symbolist artists.

 

Suports escriptura

Plaques d’argila, cera, pergamí, papir

( tauleta sumeria de la bugada )

Paper: Inventat a la Xina. Era obtingut a força de canya de bambú, palla d’arròs, fibra de morera, etc. El coneixement de la seva existència va arribar als àrabs, passant prèviament per Corea i Japó. Aquests el van fabricar gairebé exclusivament amb draps de cotó obtenint, així, paper de gran qualitat

Xilografia, estampació de plaques de fusta gravada sobre teles o paper.


Rotlles

Códexs: llibre de fulls (paper, pergamí (vitel·la, pell) relligats, manuscrits, contraposat als llibres impresos.

col·lecció manuscrits medievals de França i Anglaterra


1440 Invenció de la impremta (caràcters metàl·lics mòbils)

Es denominen incunables els llibres impresos abans de 1501.

La primera edició impresa d’una obra, contraposada als manuscrits, es coneix com editio princeps.


Mides de llibres

  • Folio: un full gran (600×483) on s’imprimeixen 4 pàgines (1-4, 2-3)  plegat per la meitat. Queda una mida de llibre de 305mmx483mm (una mica més petit que un dina3, 38 alçada (Bíblia de Gutemberg, o Shakespeare).
  • Quarto: dos plecs, 8 pàgines. 242×305 mm.
  • Octavo: quatre plecs, 16 pàgines, 153 x 228mm

Mides de papers

La sèrie A es va consolidar al s.XX definint A0 com un paper que tenia una àrea d’un metre quadrat i els costats en la proporció √2 . Això permetia que en dividir-lo per la meitat, els fulls resultants seguien mantenint la mateixa proporció:

  • A0: 1189×841
  • A1: 841×594
  • A2: 420×594
  • A3: 297×420
  • A4: 210×297
  • A5: 148×210
  • A6: 105×148

La sèrie B [és la que trobo en els papers de Raima], 100×70, 70×50


Tipus

Fonts.com

Serif (amb terminacions als extrems):;

  • Roman de Nicholas Jenson
  • Itàlica (cursiva) de Aldo Manuzio (1494)
  • Garamond (1541)
  • Bodoni (1775)
  • Times New Roman, encarregada pel diari el 1932

Sans serif o de pal sec, Introduït a Anglaterra per a etiquetes, embalatges i titulars al segle XIX.

  • Edward Johnston, sans serif pel metro de Londres (1913)
  • Helvetica de Max Wiedinger (1957)
  • Arial: Robin Nicholas i Patricia Saunders (1982) for Monotype Typography que havia de proveir les impressores IBM, més tard ho incorporà microsoft.
  • Gotham(Frere Jones, 2000) usada en la campanya de Barack Obama

Humor i riure

Riure  |  Acudits i HumorExemples


El riure

(CGPT) No es tracta d’una emoció sinó d’una resposta complexa que es pot estar associada a emocions de diversió (amusement), felicitat, alleujament després d’una tensió, sorpresa [per un doble sentit inesperat?], afecte i connexió social, playfulness, eufòria, nerviosisme, Schadenfreude. [una mateixa resposta fisiològica associada a diferents experiències subjectives].

Està associat amb l’alliberament d’endorfines que contribueixen a una sensació plaent. També activa el sistema nerviós parasimpàtic (Sistema nerviós autònom), reduint el estrès.

Pot ser un mecanisme de defensa en situacions de estrès o tristesa.

La teoria d’incongruitat [cognitiu], el riure es desencadena quan trobem una incongruitat o que les expectatives no es compleixen.

[Quan riem, no comuniquem el nostre estat als altres com en l’expressió de les emocions?]


Acudits i humor

(NewYorker) Quins acudits ens fan riure? El psicòleg britànic Richard Wiseman va fer un projecte de recerca on la gent aportava acudits i els altres votaven si eren divertits o no. Temes que es repetien: “Someone trying to look clever and taking a pratfall. Husbands and wives not being loving. Doctors being insensitive about imminent death. And God making a mistake. El més votat:

A couple of New Jersey hunters are out in the woods when one of them falls to the ground. He doesn’t seem to be breathing, his eyes are rolled back in his head. The other guy whips out his cell phone and calls the emergency services. He gasps to the operator, “My friend is dead! What can I do?” The operator, in a calm soothing voice, says, “Just take it easy. I can help. First, let’s make sure he’s dead.” There is a silence, then a shot is heard. The guy’s voice comes back on the line. He says, “O.K., now what?”

Ha estat objecte d’estudi de filòsofs, psicòlegs i neuròlegs. Es va perdre un tractat d’Aristòtil. El 1901 Bergson  va escriure “Qu’est-ce que c’est le rire?”

No queda clar quins processos cerebrals intervenen. No hi ha un punt a estimular que provoqui riure. Sembla que els jocs de paraules són processats a l’hemisferi esquerre i els  no verbals al dret.” In a 1981 paper in Brain and Language, the researchers Wendy Wapner, Suzanne Hamby, and Howard Gardner concluded that the left hemisphere of the brain is a “highly efficient, but narrowly programmed linguistic computer; in contrast the right hemisphere constitutes a suitable audience for a humorous silent film.” They explained, “While the left hemisphere might appreciate some of Groucho’s puns, and the right hemisphere might be entertained by the antics of Harpo, only the two hemispheres united can appreciate a whole Marx Brothers routine.” Neither hemisphere, apparently, thinks much of Chico.

Al sXVII Pascal va introduir la teoria de la incongruència, la desproporció entre l’expectativa i el que passa realment.
La teoria de l’alleujament afirma que trobem divertit el que qüestiona les normes que reprimeixen desitjos tabú inconscients. (Freud,  “Jokes and Their Relation to the Unconscious” 1905).
El neuròleg V. S. Ramachandran, in “Phantoms in the Brain” (1998), comenta la teoria de la incongruència com un mecanisme adaptatiu. Després d’una expectativa d’amenaça o perill (insular còrtex), el anterior cingulate gyrus, detecta una incongruència i envia el missatge “no hi ha perill” [i tot l’organisme es relaxa, catarsi] . El riure  comunica a la resta del grup que no cal preocupar-se.

[en relació amb el final inesperat] Leo McCarey, who directed the early Laurel and Hardy films, called it “almost an unwritten rule”—that jokes work best when there are two straightforward examples, to establish a pattern, and then a third, to shatter it. (“My favorite books are ‘Moby-Dick,’ ‘Great Expectations,’ and ‘Rock Hard Abs in Thirty Days.’ ”)


Exemples

Cabelleres congelades  a Takhini Hot Springs, Canadà

Cursa empaitant un formatge a Cooper’s Hill, Gloucestershire
Cursa carregant la dona, a Sonjakarvi, Finlàndia. El premi és el pes de la dona, en cervesa.
Baixades d’andròmines celebrades a moltes poblacions de Catalunya

Humoristes

Cinema

TV: Monthy Phyton

Monòlegs: Joan Capri

 

Wordsworth

William Wordsworth (7 April 1770 – 23 April 1850) was a major English Romantic poet who, with Samuel Taylor Coleridge, helped to launch the Romantic Age in English literature with their joint publication Lyrical Ballads (1798).

Wordsworth’s magnum opus is generally considered to be The Prelude, a semi-autobiographical poem of his early years that he revised and expanded a number of times. It was posthumously titled and published, before which it was generally known as “the poem to Coleridge”.[1] Wordsworth was Britain’s poet laureate from 1843 until his death from pleurisy on 23 April 1850.

Obres

Auden 1907-1973

Wystan Hugh Auden (21 February 1907 – 29 September 1973) was an English-American poet. Auden’s poetry was noted for its stylistic and technical achievement, its engagement with politics, morals, love, and religion, and its variety in tone, form and content. He is best known for love poems such as “Funeral Blues”, poems on political and social themes such as “September 1, 1939” and “The Shield of Achilles”, poems on cultural and psychological themes such as The Age of Anxiety, and poems on religious themes such as “For the Time Being” and “Horae Canonicae”.

  • 1907 neix a York, creix a Birmingham

[1927 a 1936] Poems, The Orator. Anys de la depressió i posicionament esquerrà. Després d’una estada a Espanya deixa de creure en el poder de la paraula i en la política.] [1936 – 1946]  Canvis religiosos [1948 1973

  • 1939 Es trasllada als USA juntament amb Cristopher Isherwood. 1946 n’agafa la ciutadania. Coneix qui serà la seva parella, Chester Kallman. Influït per la lectura de The descent of the dove de Charles Williams i Kierkegaard canvia el marxisme i freudisme pel cristianisme.
  • 1940 Another Time
  • 1944: For the Time Being: A Christmas Oratorio
  • 1944: The Sea and the Mirror: A Commentary on Shakespeare’s The Tempest
  • De 1947 a 1957 passa els estius a Ischia. A partir de 1958 xalet a Kirschketten A Àustria. Durant el curs dóna classes i a l’estiu escriu poesia. A Ischia l’atrau la cultura catòlica “del pa i el vi, en que se celebra l’aniversari dels sants amb focs d’artifici i el dia de Corpus toca la mateixa banda que ho fa abans dels partits de futbol”. Seguirà uns horaris estrictes gairebé cronometrats: escriure al matí, dinar, passeig o bany, escriure i baixar a la plaça del poble fins que a les deu  en punt interrompia la conversa i se’n tornava a casa.
  • 1947: The age of Anxiety pel qual rebrà el premi Pulitzer. Bernstein en farà un oratori i Jerome Robbins un ballet.
  • 1948 comença a escriure In Praise of the Limestone, que mira com al paisatge realment humà per la seva inconstància
  • 1951 Nones (inclou Prime i Nones, amb les altres cinc hores canòniques completarà el cicle el 1955) que conté In praise of the limestone.
  • 1955 The shield of Achilles, que conté la resta de les hores canòniques i els anomenats Bucòliques [ llacs].  Elogiarà The Lord of the Rings de Tolkien, en contra de l’opinió de molts altres crítics.
  • De 1956 a 1961, professor de poesia a Oxford. Pronuncia la conferència Making, Knowing and Judging. Deixa Ischia quan pretenen augmentar-li el lloguer exageradement (Goodbye to mezzogiorno) i passarà els estius a Àustria, a Kirschtetten

Cites Auden

AUDEN, W.H.  , PDF. MENDELSOHN, EDWARD Auden and God

Funeral blues. Auden

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.
Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.
He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.
The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;
For nothing now can ever come to any good.

Pareu tot els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

Talking to myself. Auden.

(for Oliver Sacks)

Spring this year in Austria started off benign,
the heavens lucid, the air stable, the about
sane to all feeders, vegetate or bestial:
the deathless minerals looked pleased with their regime,
where what is not forbidden is compulsory.

Shadows of course there are, Porn-Ads, with-it clergy,
and hubby next door has taken to the bottle,
but You have preserved Your poise, strange rustic object,
whom I, made in God’s Image but already warped,
a malapert will-worship, must bow as Me.

My mortal Manor, the carnal territory
alloted to my manage, my fosterling too,
I must earn cash to support, my tutor also,
but for whose neural instructions I could never
acknowledge what is or imagine what is not.

Instinctively passive, I guess, having neither
fangs nor talons nor hooves nor venom, and therefore
too prone to let the sun go down upon your funk,
a poor smeller, or rather a censor of smells,
with an omnivore palate that can take hot food.

Unpredictably, decades ago, You arrived
among that unending cascade of creatures spewed
from Nature’s maw. A random event, says Science.
Random my bottom! A true miracle, say I,
for who is not certain that he was meant to be?

Enguany la primavera ha començat benigna:
cels transparents, aires estables, àmbits sans
per a tots els menjaires, vegetals o bèsties;
els minerals semblen contents amb el seu règim,
on és obligatori tot allò que no està prohibit.

D’ombres, per descomptat, n’hi ha: anuncis pornogràfics,
mossens moderns, i el veí del costat que s’aferra a l’ampolla.
Tu, tanmateix, mantens l’aplom, objecte estrany i rústic,
i Jo, creat a imatge de Déu, però ja deformat,
altiu com sóc, t’he de complimentar a Tu, que ets Jo.

Tu ets el meu senyoratge mortal, territori carnal
adjudicat al meu govern, també fill adoptiu:
he de guanyar diners per mantenir-te; i ets també el meu tutor,
però les teves instruccions neurals no em deixen mai
saber què és, ni imaginar les coses que no són.

D’instint passiu – em sembla – , sense grans ullals
ni grapes, ni unglots, ni verí, i per tant
massa propens a deixar-te emportar per la basarda,
un pobre ensumador de flaires, o millor: censor de flaires,
amb un omnívor paladar que aguanta bé els picants
.

Imprevisiblement, fa dècades, vas arribar
entre un saltant inacabable d’éssers vomitats
del quall de la Natura. fet casual – ens diu la ciència-
¿Fet casual? Camàndules! Miracle pur – Jo dic -.
Ningú no dubta d’haver estat designat a existir.

As You augmented and developed a profile,
I looked at Your looks askance. His architecture
should have been much more imposing: I’ve been let down!
By now, though, I’ve gotten used to Your proportions
and, all things considered, I might have fared far worse.

Seldom have You been a bother. For many years
You were, I admit, a martyr to horn-colic
(it did no good to tell You -But I’m not in love!);
how stoutly, though, You re`pelled all germ invasions,
but never chastised my tantrums with a megrim.

You are the Injured Party for, if short sighted,
I am the book-worm who tired You, if short-winded
as cigarette addicts are, I was the pusher
who got You hooked. (Had we been both a bit younger,
I might well have mischiefed You worse with a needle.)

I’m always amazed at how little I know You.
Your coasts and outgates I know. for I govern there,
but what goes inland, the rites, the social codes,
Your torrents, salt and sunless, remain enigmas:
what I believe is on doctors’ hearsay only.

Our marriage is a drama, but no stage-play where
what is not spoken is not thought: in our theatre
all that I cannot syllable You will pronounce
in acts whose raison-d’être escapes me. Why secrete
fluid when I dole, or stretch Your lips when I joy?

Mentre prenia forma i augmentava el teu perfil,
Jo esguardava amb recel el teu aspecte.
La seva arquitectura
havia d’haver estat més imponent. M’han enganyat!
A hores d’ara, però, m’he avesat a les teves proporcions
i, a fi de comptes, molt pitjor m’hauria pogut anar.

Poques vegades has estat una molèstia. Durant molts anys
vas ser un màrtir del còlic (no en treia res de dir-te:
Però si no ho estic, d’enamorat!) i tanmateix amb quina gran
tenacitat has sabut vèncer invasions microbianes,
i mai no has castigat els meus humor amb cap migranya.

Tu ets la Part Perjudicada; si ets miop és perquè Jo,
que sóc un cuc devorador de llibres, vaig cansar-te;
si esbufegues per culpa del tabac, és perquè Jo
vaig aviciar-t’hi. (I si haguéssim nascut tots dos uns anys
més tard, potser t’hauria habituat a la xeringa.)

Sempre em sorprèn el poc que sé de Tu. Només conec
els teus portals i costes, perquè això Jo m’ho governo;
però què passa terra endins, els ritus, els costums socials,
els Teus torrents salats i sense sol, són purs enigmes.
Tot el que no sé, només ho sé pel dir dels metges.

El nostre matrimoni és un drama; però no cap obra
on allò que no es diu no és pensat. En el nostre teatre
tot el que Jo no puc articular Tu ho dius amb actes
que no comprenc del tot. ¿Per què segregues líquid,
quan estic trist? ¿Per què estires els llavis, quan content?

Demands to close or open, include or eject,
must come from Your corner, are no province of mine
(all I have done is to provide the time-table
of hours when You may put them): but what is Your work
when I librate between a glum and a frolic?

For dreams, I quite irrationally, reproach You.
All I know is that I don’t choose them: if I could,
they would conform to some prosodic discipline,
mean just what they say. Whatever point nocturnal
manias make, as a poet I disapprove.

Thanks to Your otherness, Your jocular concords,
so unlilke my realm of dissonance and anger,
You can serve me as my emblem for the Cosmos:
for human congregations, though as Hobbes perceived,
the apposite sign is some ungainly monster.

Whoever coined the phrase The Body Politic?
All States we’ve lived in, or historians tell of,
have had shocking health, psychosomatic cases,
physicked by sadists or glozing expensive quacks:
when I read the papers. You seem an Adonis.

Time, we both know, will decay You, and already
I’m scared of our divorce: I’ve seen some horrid ones.
Remember: when Le Bon Dieu says You Leave him
please, please, for His sake and mine, pay no attention
to my piteous Dont’s, but bugger off quickly.

Les ordres per obrir i tancar, incloure o expulsar,
han de venir del Teu costat; no són dominis meus
(tot el que faig és proveir-te d’un horari perquè Tu
les hi puguis posar): però ¿quina és la teva feina
quan Jo oscil·lo entre penes i barriles?

Et recrimino irracionalment els somnis.
Tot el que en sé és que no els puc triar: si ho pogués fer
s’ajustarien a alguna prosòdia. Sigui el que sigui
allò que volen recalcar les meves nocturnals manies,
Jo ho desaprovo totalment, com a poeta.

T’agraeixo la teva alteritat, les teves harmonies joculars,
tan diferents del meu reialme d’ira i dissonància.
Tu pots ser el meu emblema per al Cosmos.
A les associacions humanes, tal com deia Hobbes,
el signe que els escau és un monstre desgairat.

Qui va fixar la frase El cos polític?
Tots els Estats on hem viscut i els que la història ens reporta
han malviscut amb saluts repugnants, casos psicosomàtics,
tractats per sàdics o bé curanderos xerraires i cars.
Quan llegeixo els diaris, Tu sembles un Adonis.

El Temps, Tu i jo ho sabem, et marcirà, i ja ara tinc por
d’aquest nostre divorci; n’he vist alguns de terrorífics.
Recorda això: quan Le Bon Dieu t’ordeni “deixa’l”,
per favor, per favor, pel bé d’Ell i pel Meu, no facis cas
dels meus penosos “no’s”, i fot el camp de pressa.

Villa dei Misteri

No havia preparat gaire la visita a Pompeia. Només entrar al recinte vaig voler mirar si trobava per la Maria la postal de “Safo”, la noia que anava a escriure, i aleshores vaig veure les postals dels frescos de la Villa dei Misteri. Al plànol vaig veure que quedava una mica lluny, mig kilòmetre fora de la ciutat. Hi vaig arribar que només hi havia un altre visitant, les columnes, el mosaic, el corredor de pintura porpra i després tornant a sortir al pati, al triclinium, uns frescos meravellosos, un noiet llegint, un àpat, música, una ballarina. M’hi vaig quedar una bona estona,e com encantat. Vaig donar una volta per la Vil·la i hi vaig tornar.

Segons he llegit, els frescos representarien un procés d’iniciació d’una dona als misteris de Bacus. Un noi llegeix el ritual, la dona serveix una safata. Una esacena a l’Arcàdia amb un sàtir tocant la flauta. Després ella mira alguna cosa amb horror. Després la iniciada retorna i al fnal Cupid li ofereix un mirall.

Quins àpats es van fer aquí? Quines converses? En quins rituals van participar?

[gmedia id=38]

Cryptoporticus, giardino inglese, Reggia di Caserta

El desembre de 2018, després de pujar els gairebé tres kilòmetres de jardí que uneix el palau amb el turó on hi ha una cascada, entro al jardí anglès. Primer visito un amfiteatre que havia de ser  una bassa, es va fer servir com a rusc i ara és com un teatre. Vaig baixant pel pendent verd amb grans arbres i de sobte el camí s’enfonsa a terra entre roques artificials seguint un corredor que es divideix en dos, un s’obre a un estanyol on hi ha una Venus agenollada. L’altre descobreix com un temple secret rera la roca, el cryptopòrtic, una galeria coberta que ja va ser construida el 1792 com una runa roma per ser descoberta pels visitants. En arribar-hi pràcticament sol, semblava que estigués a punt de començar uns ritus iniciàtics.

àlbum   Galeria

web jardí anglès

 

Genoma humà

El cos humà Herència Bioquímica

Cromosomes i DNA. Seqüenciació i contingutGenoma humà de referència. Qüestions


Cromosomes i DNA

El genoma humà és el conjunt de seqüències d’àcids nucleics codificat als 23 parells de cromosomes, una parella per determinar el sexe (XX femella o XY mascle), i la resta 22 anomenats autosomes. Hi són a totes les cèl·lules. A més hi ha una part de DNA independent als mitocondris.

Cromàtide (1) amb els braços llarg i curt, units al centròmer. Als extrems hi ha els telòmers. Els cromosomes s’ordenen per longitud i per les bandes que es detecten tenyir-los.

Hi ha diverses tècniques per tenyir els cromosomes. Hi ha una nomenclatura per la ubicació en els cromosomes, número cromosoma, braç curt p o llarg q, regió, banda i subbanda. 13p11.2 indica cromosoma 13, braç curt, regió1, banda 1, subbanda2.


Seqüenciació i contingut

El Human Genome Project va completar el 92% de la seqüenciació el 2003. El 8% restant corresponia a les parts del centròmer i telòmers que eren més difícils de seqüenciar. Aquests es completaran el 2023. El projecte es basa en les mostres de 47 individus anònims.

Si ho imprimíssim, com ha fet la Wellcome Collecion tindríem uns 100 volums, 4-6 per cada un dels cromosomes.

  • codi DNA, representa un 1-2% del total. 19.000 a 20.000 gens Fragments que seran copiats pel m-RNA per sintetitzar proteïnes. [En general, no sabem encara el paper d’aquestes proteïnes. La idea del DNA com una mena de plànol de del fenotip que es pot corregir és prematura. No entenem els plànols]
  • DNA que no codifica proteïnes.
    • Unes 60.000 gens pel RNA.
    • Uns 13.000 pseudogens que serien gens inactius [plànols obsolets]
    • Seqüències que regulen quins gens s’activen i quins no, podria ser fins a un 10% del genoma.
    • transposable elements: fins a un 50% del genoma serien seqüències repetitives amb diverses funcions, paper en la mitosi o meiosi, transposons (gens que poden canviar la seva posició en el genoma), i regulació.
    • junk DNA, material que no tindria cap funció. Alguns autors indiquen que seria fins a un 90% mentre que altres el rebaixen al 40%. El fet que avui no se li conegui cap funció no vol dir que en un futur no es descobreixi.

[La consulta a ChatGPT:

  1. Coding DNA, 1-2%, exons que codifiquen proteïnes (al mRNA hi ha exons i introns que serveixen per al procés però que es descarten.
  2. Elements regulatoris que determinen quins gens s’expressen, enhancers, silencers, promoters [i què determina quins elements regulatoris entren en joc? Per exemple, un individu pot tenir uns gens pe`ro sense el corresponent enhancer no se li activa?]
  3. Transposons, 45% del genoma, seqüències repetitives que podrien tenir un paper en regulció i innovació..
  4. Introns, que intervenen en el procés i després es descarten
  5. Elements estructurals als centròmers i telòmers.
  6. DNA que no codifica que podria tenir un paper que encara no hem identificat

]

Genotip és el total del material genètic d’un organisme.

Fenotip és l’expressió d’aquest fenotip amb la influència del medi i factors de regulació dels gens que poden influir en com s’expressen: epigenètica.

Al·lel
Se suposa que els gens que són en una mateixa posició en un cromosoma regulen l’expressió d’un mateix tret del fenotipus. Els al·lels són les diferents variants que pot presentar un gen, les més simples, les que només impliquen variar un nucleòtid (SNP single nucleotid polymorfism) . En un organisme diploide, que té els cromosomes duplicats, hi trobem dues vegades (dos al·lels) el gen encarregat d’un determinat caràcter. Si són iguals, és homozigosit. [ Per exemple, si un gen determina el color dels ulls, els al·lels serien els diferents colors possibles, i un individu d’ulls marrons pot ser portador d’un al·lel d’ulls blaus].

Haplotip és un grup d’al·lels que s’hereta sencer d’un dels progenitors, sense que hi hagi recombinació. [ex ulls blaus, cabells rossos?], sovint són seqüències de gens que van seguides (genetic linkage/lligament genètic). És el cas també del DNA mitocondrial i el cromosoma Y. Aleshores tots els individus que comparteixin aquest haplotip es poden associar a un avantpassat comú. Aquesta branca d’un clade constitueix un haplogrup. Això permet estudiar la colonització del món per l’homo sàpiens i la seva distribució actual.


Genoma estàndard de referència

El genoma complet té dades de 47 individus.  [CPGT indica 20, i la majoria d’un sol donant d’etnicitat variada.] el Genome Reference Consortium el manté i el va actualitzant. La darrera versió és la GRCh38.p14.

Com varia el genoma d’un individu a un altre? Els estudis miren d’observar canvis de nucleòtids individuals (single-nucleotide polymorphisms o (SNPs). N’hi hauria un per cada 1000 parells de bases. Així que els humans som genèticament iguals en un 99.9%.

Algunes seqüències varien molt d’un individu a un altre i serveixen per obtenir empremtes digitals (forenses, policia), o tests de paternitat. Algunes alteracions grans suposen embrions inviables o malalties com la síndrome de Down, síndrome de Turner.

El projecte HapMap va recollir, de 2002 a 2010, mostres de diferents poblacions per fer un mapa de les diferències, (tant de poblacions, com de malalties] [Nature 2010]. Va ser seguit per 1000 Genome Project que ho ampliava fins 700 individus de 7 poblacions diferents. [Entenc que serveix per trobar factors genètics de risc comuns a tota una població,]


Qüestions

Llevat d’algunes malalties hereditàries, no sabem interpretar el llistat de les bases de DNA. En el cas d’aquestes malalties, és prematur encara modificar el DNA per eliminar-les.

Tenim els plànols però no sabem per a què serveixen.
A dia d’avui, si no es té una determinada malaltia amb base genètica, la informació del genoma no té utilitat (Wired). Wired, 30 anys des que va començar el projecte genoma. Sequenciar el genoma d’un individu costaria entre 200 i 1000 $ ( wired ). El 1993 va començar el projecte del Genoma humà, completat el 2003. Hi havia l’expectativa que, disposant del “plànol”, podríem modificar els “plànols  defectuosos”, és a dir, eliminar les malalties hereditàries, i fins i tot introduir millores. El problema és que no sabem interpretar els plànols.
En aquest sentit hi ha qui argumenta que “l’arquitecte de la vida” és la cèl·lula i no el genoma (Noema) [Potser el genoma són els plànols i la cèl·lula el constructor.]

No.  Because we have the technical ability to generate the sequence, and a  very good quality one at that. But then there’s this massive gap between  having the data in front of us and knowing what it all means. That’s  why one of our bold predictions is to get to a place where we know the  biological function of every human gene. We’re making progress, but that  progress is likely going to be measured more in decades than in years.
One of the other projects we’re supporting is an effort to get to a reference genome that captures the full multidimensional diversity of humanity. What we have now doesn’t do that. If we grab someone from the middle of Asia and sequence their genome, we want to compare their variants to an appropriately matched control group so we can assess any rare changes that might be behind a health problem, or contribute to the risk of developing one. If all we have to compare it to is a standard reference that, like the one we have now, happens to be made from European DNA, it can be really misleading. So the goal of this pan-genome effort is to always have available an appropriately ancestrally matched data set available for medical interpretation. Achieving that is also one of our bold predictions.
El DNA que compartim amb altres espècies

Evolució. El DNA que compartim amb altres espècies: Compartim un 88% de DNA amb els ratolins ( Dna que compartim amb altres espècies), [l’exposició sobre els avantpassats ens mostra els esquirols amb rebesavis i els llargandaixos com cosins].

Genoma i genètica: (Von genen und Menschen, Dresden 2023).

  • Aporten informació sobre la història de la humanitat (Prehistòria i migracions) i ajuden a solucionar crims.  Serveix per desmentir el racisme, les diferències dins d’una població són més grans que les diferències fora.
    Què es pot inferir del DNA, i probabilitat. Color del cabell 64-94, origen geogràfic continent 99.9, color de la pell 80-98, color dels ulls, 99 per pur blau marró, resta 51, edat amb aprox de 5 anys amunt avalls entre 20 i 60.
  • Identitat: Què determina què som. Estudi de Minnesota sobre bessons idèntics. Influència de l’epigenètica. Recentment la recerca sobre bessons ja no és tant sobre característiques físiques i patrons de comportament sinó en com l’entorn influencia l’expressió dels gens. Això canvia la manera de veure sobre fins a quin punt som lliures d’autodeterminar-nos, i per tant som responsables [més no estar subjectes a una programació genètica estricta de la qual no podem escapar.] (2010 Time, Why gens aren’t destiny). La identitat de gènere i l’orientació sexual, estan determinades pels gens?
  • Salut: guarir, optimitzar, estandaritzar? La tecnologia CRISPR permet editar el genoma. De moment està prohibit en humans (He Jiankui ho va fer el 2018)
  • Natura, nova creació? recuperar espècies extingides? Vivim en simbiosi amb altres éssers [flora intestinal, microbis], holobionts en paraules de Lyyn Margulis.  I’m humanity Yakushimaru. Música basada en el DNA d’un bacteri.

Recerca

  • Acabant de completar el genoma (Quanta) 2021
  • Projecte per estudiar una cèl·lula simplificada, amb un genoma mínim (New Yorker 2022 )
  • La part del genoma que no codifica proteïnes, Genome Dark Matter (BBC)
  • El genoma de refèrència que es fa servir als tests cobreix només una part determinada de la població. (Inverse).
  • la cèl·lula més que no el genoma és l’arquitecte de la vida (Noema 2023).

Daffodils. Wordsworth. 1804

I wandered lonely as a cloud
That floats on high o’er vales and hills,
When all at once I saw a crowd,
A host of golden daffodils;
Beside the lake, beneath the trees,
Fluttering and dancing in the breeze.

Continuous as the stars that shine
and twinkle on the Milky Way,
They stretched in never-ending line
along the margin of a bay:
Ten thousand saw I at a glance,
tossing their heads in sprightly dance.

The waves beside them danced; but they
Out-did the sparkling waves in glee:
A poet could not but be gay,
in such a jocund company:
I gazed—and gazed—but little thought
what wealth the show to me had brought:

For oft, when on my couch I lie
In vacant or in pensive mood,
They flash upon that inward eye
Which is the bliss of solitude;
And then my heart with pleasure fills,
And dances with the daffodils.

Of the Surface of Things

I

In my room, the world is beyond my understanding;
But when I walk I see that it consists of three or four
hills and a cloud.

II

From my balcony, I survey the yellow air,
Reading where I have written,
“The spring is like a belle undressing.”

III

The gold tree is blue,
The singer has pulled his cloak over his head.
The moon is in the folds of the cloak.

 

Harmonium (1923)

Obediència i consciència. Experiments de Milgram i Zimbardo

Experiment de càstig sota obediència

https://en.wikipedia.org/wiki/Milgram_experiment

The Milgram experiment on obedience to authority figures was a series of social psychology experiments conducted by Yale University psychologist Stanley Milgram. They measured the willingness of study participants, men from a diverse range of occupations with varying levels of education, to obey an authority figure who instructed them to perform acts conflicting with their personal conscience. Participants were led to believe that they were assisting an unrelated experiment, in which they had to administer electric shocks to a “learner.” These fake electric shocks gradually increased to levels that would have been fatal had they been real.

The experiment found, unexpectedly, that a very high proportion of men would fully obey the instructions, albeit reluctantly. Milgram first described his research in a 1963 article in the Journal of Abnormal and Social Psychology[1] and later discussed his findings in greater depth in his 1974 book, Obedience to Authority: An Experimental View.

The experiments began in July 1961, in the basement of Linsly-Chittenden Hall at Yale University,[4] three months after the start of the trial of German Nazi war criminal Adolf Eichmann in Jerusalem. Milgram devised his psychological study to answer the popular contemporary question: “Could it be that Eichmann and his million accomplices in the Holocaust were just following orders? Could we call them all accomplices?”[5] The experiment was repeated many times around the globe, with fairly consistent results.


Experiment de la presó de Stanford

https://en.wikipedia.org/wiki/Stanford_prison_experiment

The Stanford Prison Experiment was a 1971 social psychology experiment that attempted to investigate the psychological effects of perceived power, focusing on the struggle between prisoners and prison officers. It was conducted at Stanford University between August 14–20, 1971, by a research group led by psychology professor Philip Zimbardo using college students.[1] In the study, volunteers were randomly assigned to be either “guards” or “prisoners” in a mock prison, with Zimbardo himself serving as the superintendent. Several “prisoners” left mid-experiment, and the whole experiment was abandoned after six days. Early reports on experimental results claimed that students quickly embraced their assigned roles, with some guards enforcing authoritarian measures and ultimately subjecting some prisoners to psychological torture, while many prisoners passively accepted psychological abuse and, by the officers’ request, actively harassed other prisoners who tried to stop it. The experiment has been described in many introductory social psychology textbooks,[2] although some are beginning to exclude it because its methodology is questioned.

Article New Yorker

: caldria matisar la conclusió, no és simplement que tots portem un tirà o una víctima a dins sinó que certes condicions, com pot ser una presó, ens condueixen a comportar-nos d’una determinada manera.

 

Haydn. Quartets de corda

https://en.wikipedia.org/wiki/String_quartet

Haydn

El quartet té com a  antecedent la triosonata barroca, amb dos instruments sobre baix continu, i després els divertimentos per a corda.


1750 – 1765 Els quartets Fürnberg

The following purely chance circumstance had led him to try his luck at the composition of quartets. A Baron Fürnberg had a place in Weinzierl, several stages from Vienna, and he invited from time to time his pastor, his manager, Haydn, and Albrechtsberger (a brother of the celebrated contrapuntist Albrechtsberger) in order to have a little music. Fürnberg requested Haydn to compose something that could be performed by these four amateurs. Haydn, then eighteen years old, took up this proposal, and so originated his first quartet which, immediately it appeared, received such general approval that Haydn took courage to work further in this form.

Haydn escriurà 9 quartets més que es publicaran com a Opus 1 i 2

Opus 1 (1762–64)

– Quartet No. 1 in B♭ major (“La Chasse”), Op. 1, No. 1, FHE No. 52, Hoboken No. III:1
– Quartet No. 2 in E♭ major, Op. 1, No. 2, FHE No. 53, Hoboken No. III:2
– Quartet No. 3 in D major, Op. 1, No. 3, FHE No. 54, Hoboken No. III:3
– Quartet No. 4 in G major, Op. 1, No. 4, FHE No. 55, Hoboken No. III:4
– Quartet No. 5 in E♭ major, Op. 1, No. 0, Hoboken No. II:6 (also referred to as Opus 0)
– Quartet in B♭ major, Op. 1, No. 5, FHE No. 56, Hoboken No. III:5 (later found to be the Symphony A, Hob. I/107)
– Quartet No. 6 in C major, Op. 1, No. 6, FHE No. 57, Hoboken No. III:6

Opus 2 (1763–65) The two quartets numbered 3 and 5 are spurious arrangements by an unknown hand.

– Quartet No. 7 in A major, Op. 2, No. 1, FHE No. 58, Hoboken No. III:7
– Quartet No. 8 in E major, Op. 2, No. 2, FHE No. 59, Hoboken No. III:8
– Quartet in E♭ major, Op. 2, No. 3, FHE No. 60 (arrangement of Cassation in E-flat major, Hob. II:21), Hoboken No. III:9
– Quartet No. 9 in F major, Op. 2, No. 4, FHE No. 61, Hoboken No. III:10
– Quartet in D major, Op. 2, No. 5, FHE No. 62 (arrangement of Cassation in D major, Hob. II:22), Hoboken No. III:11
– Quartet No. 10 in B♭ major, Op. 2, No. 6, FHE No. 63, Hoboken No. III:12

The Fürnberg quartets already take the soloistic ensemble for granted, including solo cello without continuo. They belong to the larger class of ensemble divertimentos, with which they share small outward dimensions, prevailing light tone (except in slow movements) and a five-movement pattern, usually fast–minuet–slow–minuet–fast. Even on this small scale, high and subtle art abounds: witness the rhythmic vitality, instrumental dialogue and controlled form of the first movement of op.1 no.1 in B; the wide-ranging development and free recapitulation in the first movement of op.2 no.4 in F, and the pathos in its slow movement; and the consummate mastery of op.2 nos.1–2. [Del Grove Dictionary]

OP1.1 OP1.3 OP2.4 OP2.1 OP2.2


Opus 9, 17 i 20. 1769 – 1772

Opus 9 (1769)

– Quartet No. 11 in D minor, Op. 9, No. 4, FHE No. 16, Hoboken No. III:22
– Quartet No. 12 in C major, Op. 9, No. 1, FHE No. 7, Hoboken No. III:19
– Quartet No. 13 in G major, Op. 9, No. 3, FHE No. 9, Hoboken No. III:21
– Quartet No. 14 in E♭ major, Op. 9, No. 2, FHE No. 8, Hoboken No. III:20
– Quartet No. 15 in B♭ major, Op. 9, No. 5, FHE No. 17, Hoboken No. III:23
– Quartet No. 16 in A major, Op. 9, No. 6, FHE No. 18, Hoboken No. III:24

Opus 17 (1771)

– Quartet No. 17 in F major, Op. 17, No. 2, FHE No. 2, Hoboken No. III:26
– Quartet No. 18 in E major, Op. 17, No. 1, FHE No. 1, Hoboken No. III:25
– Quartet No. 19 in C minor, Op. 17, No. 4, FHE No. 4, Hoboken No. III:28
– Quartet No. 20 in D major, Op. 17, No. 6, FHE No. 6, Hoboken No. III:30
– Quartet No. 21 In E♭ major, Op. 17, No. 3, FHE No. 3, Hoboken No. III:27
– Quartet No. 22 in G major, Op. 17, No. 5, FHE No. 5, Hoboken No. III:29

Opus 20, the “Sun” quartets (1772) The nickname “Sun” refers to the image of a rising sun, an emblem of the publisher, on the cover page of the first edition.

– Quartet No. 23 in F minor, Op. 20, No. 5, FHE No. 47, Hoboken No. III:35
– Quartet No. 24 in A major, Op. 20, No. 6, FHE No. 48, Hoboken No. III:36
– Quartet No. 25 in C major, Op. 20, No. 2, FHE No. 44, Hoboken No. III:32
– Quartet No. 26 in G minor, Op. 20, No. 3, FHE No. 45, Hoboken No. III:33
– Quartet No. 27 in D major, Op. 20, No. 4, FHE No. 46, Hoboken No. III:34
– Quartet No. 28 in E♭ major, Op. 20, No. 1, FHE No. 43, Hoboken No. III:31

Opp.9, 17 and 20 established the four-movement form with two outer fast movements, a slow movement and a minuet (although in this period the minuet usually precedes the slow movement). They also – op.20 in particular – established the larger dimensions, higher aesthetic pretensions and greater emotional range that were to characterize the genre from this point onwards. They are important exemplars of Haydn’s Sturm und Drang manner: four works are in the minor (op.9 no.4, op.17 no.4, op.20 nos.3 and 5); and nos.2, 5 and 6 from op.20 include fugal finales. Op.20 no.2 exhibits a new degree of cyclic integration with its ‘luxuriantly’ scored opening movement (Tovey, N1929–30), its minor-mode Capriccio slow movement which runs on, attacca, to the minuet (which itself mixes major and minor), and the combined light-serious character of the fugue. Op.17 no.5 and op.20 also expand the resources of quartet texture, as in the opening of op.20 no.2, where the cello has the melody, a violin takes the inner part and the viola executes the bass.

OP9.2 OP9.3 OP17.4 OP20.5 OP20.2 OP20.3


Op. 33, (42), 50, 54-55 1781 – 1788

Opus 33, the “Russian” quartets (1781) were written by in the summer and Autumn of 1781 for the Viennese publisher Artaria. This set of quartets has several nicknames, the most common of which is the “Russian” quartets, because Haydn dedicated the quartets to the Grand Duke Paul of Russia and many (if not all) of the quartets were premiered on Christmas Day, 1781, at the Viennese apartment of the Duke’s wife, the Grand Duchess Maria Feodorovna.

– Quartet No. 29 in G major (“How Do You Do?”), Op. 33, No. 5, FHE No. 74, Hoboken No. III:41
– Quartet No. 30 in E♭ major (“The Joke”), Op. 33, No. 2, FHE No. 71, Hoboken No. III:38
– Quartet No. 31 in B minor, Op. 33, No. 1, FHE No. 70, Hoboken No. III:37
– Quartet No. 32 in C major (“The Bird”), Op. 33, No. 3, FHE No. 72, Hoboken No. III:39
– Quartet No. 33 in D major, Op. 33, No. 6, FHE No. 75, Hoboken No. III:42
– Quartet No. 34 in B♭ major, Op. 33, No. 4, FHE No. 73, Hoboken No. III:40

In op.33 these extremes are replaced by smaller outward dimensions, a more intimate tone, fewer extremes of expression, subtlety of instrumentation, wit (as in the ‘Joke’ finale of no.2 in E) and a newly popular style (e.g. in no.3 in C, the second group of the first movement, the trio and the finale). Haydn now prefers homophonic, periodic themes rather than irregularly shaped or contrapuntal ones; as a corollary, the phrase rhythm is infinitely variable. The slow movements and finales favour ABA and rondo forms rather than sonata form. However, these works are anything other than light or innocent: no.1 in B minor is serious throughout (the understated power of its ambiguous tonal opening has never been surpassed), as are the slow movements of nos.2 and 5. Op.33 has been taken as marking Haydn’s achievement of ‘thematische Arbeit’ (the flexible exchange of musical functions and development of the motivic material by all the parts within a primarily homophonic texture); although drastically oversimplified, this notion has had great historiographical influence. These quartets’ play with the conventions of genre and musical procedure is of unprecedented sophistication; in thus being ‘music about music’, these quartets were arguably the first modern works.

The appearance of op.33 was the first major event in what was to become the crucial decade for the Viennese string quartet, as Mozart and many other composers joined Haydn in cultivating the genre. Indeed, all the elements of Classical quartet style as it has usually been understood first appeared together in Mozart’s set dedicated to Haydn (1782–5). He responded in opp.50, 54/55 and 64 by combining the serious tone and large scale of op.20 with the ‘popular’ aspects and lightly worn learning of op.33. The minuet now almost invariably appears in third position; the slow movements, in ABA, variation or double variation form are more melodic than those in op.33; the finales, usually in sonata or sonata rondo form, are weightier. Haydn’s art is no longer always subtle; the opening of op.50 no.1 in B, with its softly pulsating solo cello pedal followed by the dissonant entry of the upper strings high above, is an overt stroke of genius, whose implications he draws out throughout the movement.

Opus 42 (1784)

– Quartet No. 35 in D minor, Op. 42, FHE No. 15, Hoboken No. III:43

Opus 50, the “Prussian” quartets (1787) was dedicated to King Frederick William II of Prussia. For this reason the set is commonly known as the Prussian Quartets. Haydn sold the set to the Viennese firm Artaria and, without Artaria’s knowledge, to the English publisher William Forster. Forster published it as Haydn’s Opus 44

– Quartet No. 36 in B♭ major, Op. 50, No. 1, FHE No. 10, Hoboken No. III:44
– Quartet No. 37 in C major, Op. 50, No. 2, FHE No. 11, Hoboken No. III:45
– Quartet No. 38 in E♭ major, Op. 50, No. 3, FHE No. 12, Hoboken No. III:46
– Quartet No. 39 in F♯ minor, Op. 50, No. 4, FHE No. 25, Hoboken No. III:47
– Quartet No. 40 in F major (“Dream”), Op. 50, No. 5, FHE No. 26, Hoboken No. III:48
– Quartet No. 41 in D major (“The Frog”), Op. 50, No. 6, FHE No. 27, Hoboken o. III:49

Opus 54, 55, the “Tost” quartets, set I (1788), Named after Johann Tost, a violinist in the Esterhazy orchestra from 1783–89.[3]

– Quartet No. 42 in C major, Op. 54, No. 2, FHE No. 20, Hoboken No. III:57
– Quartet No. 43 in G major, Op. 54, No. 1, FHE No. 19, Hoboken No. III:58
– Quartet No. 44 in E major, Op. 54, No. 3, FHE No. 21, Hoboken No. III:59
– Quartet No. 45 in A major, Op. 55, No. 1, FHE No. 22, Hoboken No. III:60
– Quartet No. 46 in F minor (“Razor”), Op. 55, No. 2, FHE No. 23, Hoboken No. III:61
– Quartet No. 47 in B♭ major, Op. 55, No. 3, FHE No. 24, Hoboken No. III:62

OP33.2 OP33.5 OP50.1 OP50.6 OP54.3


Londres Opus 64 Tost 71-74 Apponyi 1790-1793

Opus 64, the “Tost” quartets, set II (1790)

– Quartet No. 48 in C major, Op. 64, No. 1, FHE No. 31, Hoboken No. III:65
– Quartet No. 49 in B minor, Op. 64, No. 2, FHE No. 32, Hoboken No. III:68
– Quartet No. 50 in B♭ major, Op. 64, No. 3, FHE No. 33, Hoboken No. III:67
– Quartet No. 51 in G major, Op. 64, No. 4, FHE No. 34, Hoboken No. III:66
– Quartet No. 52 in E♭ major, Op. 64, No. 6, FHE No. 36, Hoboken No. III:64
– Quartet No. 53 in D major (“The Lark”), Op. 64, No. 5, FHE No. 35, Hoboken No. III:63

Opus 71, 74, the “Apponyi” quartets (1793), Count Anton Georg Apponyi, a relative of Haydn’s patrons, paid 100 ducats for the privilege of having these quartets publicly dedicated to him.

– Quartet No. 54 in B♭ major, Op. 71, No. 1, FHE No. 37, Hoboken No. III:69
– Quartet No. 55 in D major, Op. 71, No. 2, FHE No. 38, Hoboken No. III:70
– Quartet No. 56 in E♭ major, Op. 71, No. 3, FHE No. 39, Hoboken No. III:71
– Quartet No. 57 in C major, Op. 74, No. 1, FHE No. 28, Hoboken No. III:72
– Quartet No. 58 in F major, Op. 74, No. 2, FHE No. 29, Hoboken No. III:73
– Quartet No. 59 in G minor (“Rider”), Op. 74, No. 3, FHE No. 30, Hoboken No. III:74

Haydn’s quartets of the 1790s adopt a demonstratively ‘public’ style (often miscalled ‘orchestral’), usually attributed to his experience in London (op.71/74 was composed for his second visit there); the fireworks for Salomon in the exposition of op.74 no.1 in C are an obvious example of this new style. Without losing his grip on the essentials of quartet style or his sovereign mastery of form, he expands the dimensions still further, incorporating more original themes (the octave leaps in the first movement of op.71 no.2), bolder contrasts, distantly related keys (from G minor to E major in op.74 no.3) etc. Opp.76–7, composed back in Vienna, carry this process still further, to the point of becoming extroverted and at times almost eccentric: see the first movements of op.76 no.2 in D minor, with its obsessive 5ths, and of op.76 no.3 in C, with its exuberant ensemble writing and the gypsy episode in the development, or the almost reckless finales of nos.2, 5 and 6 and op.77. He experimented as well with the organization of the cycle: op.76 nos.1 and 3, though in the major, have finales in the minor (reverting to the major at the end), while nos.5–6 begin with non-sonata movements in moderate tempo (but a fast concluding section), so that the weight of the form rests on their unusual slow movements (the Largo in F of no.5, the tonally wandering Fantasia of no.6).

OP64.3 OP64.2 OP71.3 OP74.3 OP74.1


Viena Opus  76-77 (1796 – 1799)

Opus 76, the “Erdödy” quartets (1796–1797)

– Quartet No. 60 in G major, Op. 76, No. 1, FHE No. 40, Hoboken No. III:75
– Quartet No. 61 in D minor (“Quinten”, “Fifths”, “The Donkey”), Op. 76, No. 2, FHE No. 41, Hoboken No. III:76
– Quartet No. 62 in C major (“Emperor” or “Kaiser”), Op. 76, No. 3, FHE No. 42, Hoboken No. III:77
– Quartet No. 63 in B♭ major (“Sunrise”), Op. 76, No. 4, FHE No. 49, Hoboken No. III:78
– Quartet No. 64 in D major (“Largo”), Op. 76, No. 5, FHE No. 50, Hoboken No. III:79
– Quartet No. 65 in E♭ major, Op. 76, No. 6, FHE No. 51, Hoboken No. III:80

Opus 77, the “Lobkowitz” quartets (1799)

– Quartet No. 66 in G major, Op. 77, No. 1, FHE No. 13, Hoboken No. III:81
– Quartet No. 67 in F major, Op. 77, No. 2, FHE No. 14, Hoboken No. III:82

OP76.2 OP76.1 OP76.3 OP77.1

 

Arquetipus de Jung. Inconscient col·lectiu

Jung proposa que la psique no és només el resultat de l’experiència individual a partir d’un estat indeterminat o tabula rasa. Hi hauria unes “imatges primordials” o arquetipus universals sobre les quals es constitueix l’experiència individual. Això es pot inferir indirectament a partir analitzant la història, l’art, els mites i les religions. Serien [modes d’ésser] innats comuns, de manera que es podria parlar d’un inconscient col·lectiu.

(1919 https://en.wikipedia.org/wiki/Jungian_archetypes)


Exemples:

– The father: Authority figure; stern; powerful.
– The mother: Nurturing; comforting.
– The child: Longing for innocence; rebirth; salvation.
– The wise old man: Guidance; knowledge; wisdom.
– The hero: Champion; defender; rescuer.
– The maiden: Innocence; desire; purity.
– The trickster: Deceiver; liar; trouble-maker.
Jung described archetypal events: birth, death, separation from parents, initiation, marriage, the union of opposites; archetypal figures: great mother, father, child, devil, god, wise old man, wise old woman, the trickster, the hero; and archetypal motifs: the apocalypse, the deluge, the creation. Although the number of archetypes is limitless, there are a few particularly notable, recurring archetypal images, “the chief among them being” (according to Jung) “the shadow, the wise old man, the child, the mother … and her counterpart, the maiden, and lastly the anima in man and the animus in woman”.[9] Alternatively he would speak of “the emergence of certain definite archetypes … the shadow, the animal, the wise old man, the anima, the animus, the mother, the child”.[10]
The Self designates the whole range of psychic phenomena in man. It expresses the unity of the personally as a whole.
The shadow is a representation of the personal unconscious as a whole and usually embodies the compensating values to those held by the conscious personality. Thus, the shadow often represents one’s dark side, those aspects of oneself that exist, but which one does not acknowledge or with which one does not identify.[11]
The anima archetype appears in men and is his primordial image of woman. It represents the man’s sexual expectation of women, but also is a symbol of a man’s hard-on possibilities, his contrasexual tendencies. The animus archetype is the analogous image of the masculine that occurs in women.
[a completar amb Durand, les STructures Antropologiques de l’imaginaire]
[a completrar també amb “Metaphors we live by]

Jung. Tipus psicològics

El 1921 publica Psychologisghe Typen on proposa quatre funcions principals per a la consciència:

Percepció: sensació i intuïció

Judici: Pensar i sentir

Combinades amb la tendència d’introversió o extroversió, donarien lloc a vuit tipus psicològics:

Extraverted sensation
Introverted sensation
Extraverted intuition
Introverted intuition
Extraverted thinking
Introverted thinking
Extraverted feeling
Introverted feeling


 

Personalitat. MBTI. OCEAN. Myers – Briggs Type Indicator

Influides per la teoria dels tipus de Jung, el 1944 Katharine Cook Briggs i la seva filla Isabel Briggs Myers proposen un model de 16 tipus de personalitat pel que fa a “quines són les preferències psicològiques de les persones, com perceben el món que les envolta i com prenen decisions.” Ho basen en 4 dicotomies fonamentals:

  • Extraversió (E) – Introversió (I)
  • Intuïció (N-per diferenciar-ho de la introversió) – observació (S-sensing)
  • Sentiment (F-feeling) – pensament (t-thinking)
  • Judici (J) – percepció (P)

El test s’ha fet servir com a eina a RRHH però ha estat molt discutit per manca de rigor.


OCEAN

https://en.wikipedia.org/wiki/Big_Five_personality_traits

  • Openness to experience (inventive/curious vs. consistent/cautious). Appreciation for art, emotion, adventure, unusual ideas, curiosity, and variety of experience.
  • Conscientiousness (efficient/organized vs. easy-going/careless). Tendency to be organized and dependable, show self-discipline, act dutifully, aim for achievement, and prefer planned rather than spontaneous behavior. High conscientiousness is often perceived as being stubborn and focused. Low conscientiousness is associated with flexibility and spontaneity, but can also appear as sloppiness and lack of reliability.
  • Extraversion (outgoing/energetic vs. solitary/reserved). Energetic, surgency, assertiveness, sociability and the tendency to seek stimulation in the company of others, and talkativeness. High extraversion is often perceived as attention-seeking and domineering. Low extraversion causes a reserved, reflective personality, which can be perceived as aloof or self-absorbed.[7] Extroverted people may appear more dominant in social settings, as opposed to introverted people in this setting.
  • Agreeableness (friendly/compassionate vs. challenging/detached). Tendency to be compassionate and cooperative rather than suspicious and antagonistic towards others. It is also a measure of one’s trusting and helpful nature, and whether a person is generally well-tempered or not. High agreeableness is often seen as naive or submissive. Low agreeableness personalities are often competitive or challenging people, which can be seen as argumentative or untrustworthy.
  • Neuroticism (sensitive/nervous vs. secure/confident). Tendency to be prone to psychological stress.[6] The tendency to experience unpleasant emotions easily, such as anger, anxiety, depression, and vulnerability. Neuroticism also refers to the degree of emotional stability and impulse control and is sometimes referred to by its low pole, “emotional stability”. High stability manifests itself as a stable and calm personality, but can be seen as uninspiring and unconcerned. Low stability manifests as the reactive and excitable personality often found in dynamic individuals, but can be perceived as unstable or insecure.[7] Also, individuals with higher levels of neuroticism tend to have worse psychological well being.

16 Personality types

Analysts
INTJ Personality (“Architect”) INTJ (-A/-T) Imaginative and strategic thinkers, with a plan for everything.
“Logician” INTP (-A/-T) Innovative inventors with an unquenchable thirst for knowledge.
“Commander” ENTJ (-A/-T) Bold, imaginative and strong-willed leaders, always finding a way – or making one.
“Debater” ENTP (-A/-T) Smart and curious thinkers who cannot resist an intellectual challenge.

Diplomats
“Advocate” INFJ (-A/-T) Quiet and mystical, yet very inspiring and tireless idealists. (Teresa, jo)
“Mediator” INFP (-A/-T) Poetic, kind and altruistic people, always eager to help a good cause.
“Protagonist” ENFJ (-A/-T) Charismatic and inspiring leaders, able to mesmerize their listeners.
“Campaigner” ENFP (-A/-T) Enthusiastic, creative and sociable free spirits, who can always find a reason to smile.

Sentinels
“Logistician” ISTJ (-A/-T) Practical and fact-minded individuals, whose reliability cannot be doubted.
“Defender” ISFJ (-A/-T) Very dedicated and warm protectors, always ready to defend their loved ones.
“Executive” ESTJ (-A/-T) Excellent administrators, unsurpassed at managing things – or people.
“Consul” ESFJ (-A/-T) Extraordinarily caring, social and popular people, always eager to help. (Maria)

Explorers
“Virtuoso” ISTP (-A/-T) Bold and practical experimenters, masters of all kinds of tools.
“Adventurer” ISFP (-A/-T) Flexible and charming artists, always ready to explore and experience something new.
“Entrepreneur” ESTP (-A/-T) Smart, energetic and very perceptive people, who truly enjoy living on the edge.
“Entertainer” ESFP (-A/-T) Spontaneous, energetic and enthusiastic people – life is never boring around them.


BIG FIVE

No classifica en tipus sinó que sitúa en 5 aspectes:

  • extraversion: In the Big Five, being an extravert is all about engagement with the world. That includes your interest in socializing, of course, but it’s also tied to your energy levels and ability to feel excited about other people and society at large. Because people who score in the middle of a trait tend to experience a little of what those on either pole feel, you’re likely getting a taste of the benefits afforded to the higher extraverts — popularity, a general sense of well-being — while also experiencing some of the drawbacks of relative introversion, such as a limited dating pool (at least compared with the real social butterflies). (50%)
  • agreeableness: You may feel a deep identification with the possibly-too-trusting, unfailingly polite and relentlessly helpful Ned Flanders. High agreeableness is associated with religiousness and with compassion. The highly agreeable aren’t merely the people feeding the hungry and building community — they’re often the ones leading the organizations that do those things.  (92%)
  • conscientiousness: You are one of the organized, the responsible, the possibly just-a-wee-bit boring. The highly conscientious can be thought of as the carriers of tradition. They’re likely to be religious and join organized clubs like the Elks or the local bowling league. (96%)
  • negative emotionality: People who score on the higher end of this trait are plagued by anxiety, sadness, anger and conflict. But not you. You whistle while you work, even if the rest of the office is glaring into their fourth cup of coffee. There’s such a thing as being too cheerful, because sadness and anxiety are things that help us learn from our mistakes (8%)
  • openness to experience: You’ve probably tried on several personal styles and hobbies during your life, and your curious brain is actively seeking new things to explore. Your identity may be flexible and open to change, but you’re likely to find success in careers that value that — the arts, for instance.  (100%)

Enllaços

Wikipedia

Human metrics

Article New Yorker

Ray Bradbury. The Martians were there

Ray Bradbury. The Martian Chronicles. 1950

“I’ve always wanted to see a Martian,” said Michael. “Where are they, Dad? You promised.”

“There they are,” said Dad, and he shifted Michael on his shoulder and pointed straight down.

The Martians were there. Timothy began to shiver.

The Martians were there—in the canal—reflected in the water. Timothy and Michael and Robert and Mom and Dad.

The Martians stared back up at them for a long, long silent time from the rippling water …

British movies and TV

The Bridge on the River Kwai (1957). Director David Lean. Cast Alec Guinness, William Holden, Jack Hawkins
JAMES BOND. Dr.NO 1962.
Four Weddings and a FUneral 1994
The Man in the White Suit (1951) Director Alexander Mackendrick Cast Alec Guinness, Joan Greenwood, Cecil Parker
Monty Python and the Holy Grail (1974) Directors Terry Gilliam, Terry Jones Cast Graham Chapman, Michael Palin, John Cleese, Eric Idle et al
Local Hero (1983) Director Bill Forsyth Cast Burt Lancaster, Peter Riegert, Denis Lawson
Blow-Up (1966) Director Michelangelo Antonioni Cast David Hemmings, Vanessa Redgrave, Paul Bowles
Repulsion (1965) Director Roman Polanski Cast Catherine Deneuve, Yvonne Furneaux
The Loneliness Of The Long Distance Runner (1962) Director Tony Richardson Cast Tom Courtenay, James Bolam, Julia Foster
The Ladykillers (1955) Director Alexander Mackendrick Cast Alec Guinness, Peter Sellers, Katie Johnson
Brazil (1985) Director Terry Gilliam Cast Jonathan Pryce, Robert De Niro, Katherine Helmond
Lawrence of Arabia (1962) Director David Lean Cast Peter O’Toole, Omar Sharif, Alec Guinness
Monty Python’s Life of Brian (1979) Director Terry Jones Cast Graham Chapman, John Cleese, Michael Palin, Eri
The 39 Steps (1935) Director Alfred Hitchcock Cast Robert Donat, Madeleine Carroll, Godfrey Tearle
Kind Hearts and Coronets (1949) Director Robert Hamer Cast Dennis Price, Alec Guinness, Joan Greenwood
The Red Shoes (1948) Directors Michael Powell and Emeric Pressburger Cast Moira Shearer, Anton Walbrook, Marius Goring
The Third Man (1949) Director Carol Reed Cast Joseph Cotten, Orson Welles, Alide Valli
Don’t Look Now (1973) Director Nicolas Roeg Cast Julie Christie, Donald Sutherland

Brideshead revisited (11 episodis)

El cel estrellat i la llei moral. Kant

Dues coses omplen sempre l’ànim d’una admiració i una veneració creixents i sempre noves com més sovinti més seguit hi reflexionem: el cel estrellat al damunt meu i la llei moral a dintre meu. No em cal envoltar-les de foscor, ni donar-les per pressuposades, ni sortir a buscar-les en una transcendència més enllà del meu camp visual: les veig ben bé al meu davant i les connecto imemdiatament amb la consciència de la meva Existència.

Zwei Dinge erfüllen das Gemüt mit immer neuer und zunehmender Bewunderung und Ehrfurcht, je öfter und anhaltender sich das Nachdenken damit beschäftigt: Der bestirnte Himmel über mir, und das moralische Gesetz in mir.

Fedre

Plató, Phaedrus

370 BCE

[Què volem pel noi que estimem? que satisfaci el nostre plaer? el seu bé? Ens hauríem de regir pel seny i l’interès, o per l’impuls de l’amor?] ens movem per dues coses,  El desig i el seny . El desig, la bogeria de l’amor, és bona o dolenta? És un regal dels déus (La bogeria).

Com s’explica això? podem veure L’ànima com el carro de cavalls . L’ànima seria immortal i es mouria pel cel gràcies a les ales, però quan domina el cavall dolent, aquestes s’atrofien i caiem. Si puguessim estar el cel, amb les nostres ales, podríem contemplar el lloc supraceleste .

La visió d’un cos bell ens desperta el record de la condició divina perduda. El cavall rebel s’inclinaria només pel plaer, el cavall bo per la bellesa de l’ànima (inspiració divina, bogeria), i si l’àuriga aconsegueix controlar el carro, tornen a créixer les ales i les ànimes poden tornar al cel.

Les ànimes es poden guiar i persuadir amb discursos, usant la retòrica. El filòsof és un fabricant de discursos educadors, discursos que poden ser oberts, en forma de diàleg, o tancats.


El desig i el seny 237d

Cal considerar que en cada u de nosaltres hi ha dos principis que ens governen i ens dirigeixen, els quals seguim allí a on ens dirigeixin: l’un és el desig natural de plaers, mentre que l’altre és una opinió adquirida que aspira al que és millor.


La bogeria, 244a-257b

“Els béns més grans se’ns produeixen mitjantçant el deliri, que constitueix sens dubte un do que atorga la divinitat.”

El do de la profecia d’Apol·ló, els rituals místics de Dionisos per alliberar-se de les penes del present, la inspiració poètica de les muses, l’amor d’Afrofita.


L’ànima com el carro amb dos cavalls, 246a

“Imaginem, doncs, que s’assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parellad e cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’0aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altra és el contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable”.


La contemplació del lloc supraceleste, 247a

Heus aquí, doncs, el gran monarca del cel, Zeus, que conduint el seu carro alat avança en primer lloc, ordenant i vigilant totes les coses. Després d’ell ve l’exèrcit de déus i de dimonis, distribuïts en onze grups, car Hèstia roman sola a la casa dels déus, els quals han estat posats en nombre de dotze com a déus que comanden, dirigeixen els grups, cadascun al lloc que li ha estat assignat. Són nombroses aleshores les visions benaurades i les evolucions que s’ofereixen a l’interior del cel, quan la nissaga de déus feliços hi circula, fent cadascun el que ha d fer, seguits per aquells que en tot cas vulguin i puguin, car l’enveja resta fora del cor diví. Tanmateix, quan se’n van als festins i al banquet, marxen cap els cims encrespats, per la part més alta de la volta que sosté el cel, on certament els carros dels déus, ben equilibrats i de bon comandament, avancen fàcilment, mentre que els altres ho fan amb gran esforç, car el cavall de tendència dolenta tira cap avall, inclinant el carro cap a la terra i atordint la mà d’aquell dels aurigues que no ha sabut domar-lo correctament. És allí on l’ànima es troba davant del seu combat penós i suprem. Car aquelles que s’anomenen immortals, un cop han arribat al cim, avancen cap a fora, s’alcen sobre l’esquena de la volta celeste i allí, dempeus, emportades per l’òrbita del moviment circular, contemplen el que es troba fora del cel.

El lloc supraceleste, cap poeta d’aquesta terra l’ha cantat ni l’arribarà mai a cantar dignament. Amb tot, heus aquí el que l’ocupa, car s’ha de gosar dir el que és veritable, sobretot quan es parla de la veritat. En efecte, l’essència que no té color, que no té figura, que tampoc no pot ser tocada, l’essència realment existent, que només pot ser percebuda per la intel·ligència, pilot de l’ànima, i al voltant de la qual es genera la veritable ciència, és allò que ocupa aquell lloc. Com que la ment divina es nodreix d’intel·ligència i de ciència pura, com també la ment de tota ànima que està disposada a rebre l’aliment que li conté, en veure al cap del temps l’ésser, s’omple de joia i en aquesta contemplació de la veritat troba el seu aliment i la seva delícia, fins que el moviment circular en la seva òrbita el retorna al mateix punt. Ara: en aquest període contempla la justícia en si mateixa, contempla també la sensatesa, contempla també la ciència, no pas aquella en la qual és present el fet d’esdevenir, ni aquella que és diferent segons sigui diferent l’ésser d’aquells éssers que nosaltres anomenem reals, sinó aquella que és ciència del que veritablement és ésser. Alhora, un cop ha contemplat de la mateixa manera tots els altres éssers que veritablement són i se n’ha delectat, s’enfonsa de bell nou a l’interior del cel i torna a casa seva. Quan ja hi ha arribat, l’auriga, tot posant els cavalls davant el pessebre, els serveix ambrosia i després els abeura amb nèctar.

Tal és, doncs, la vida dels déus …”


 

Plató

Plato

Wikipedia

Atenes, 428 BCE: naixement

399 Mort de Sòcrates

Diàlegs seguint Sôcrates

  • Càrmides
  • Lisis
  • Laques
  • Eutifró
  • Hipies maior, minor
  • Apologia de Sòcrates
  • Critó
  • Protàgores
  • Alcibíades
  • Gòrgies
  • Menó
  • Eutidem
  • Cràtil

 

389 BCE Primer viatge a Sicília

387 BCE Tornada a Atenes i fundació de l’acadèmia

Grans diàlegs

  • El banquet
  • Fedó
  • La república
  • Fedre, sobre l’amor
  • Menexen

367 BCE Segon viatge a Sicília

Diàlegs crítics que replantegen temes, amb estil més sobri i eixut

  • Teetet
  • Parmènides
  • El Sofista
  • El polític
  • Fileb
  • Timeu
  • Críties
  • Les Lleis

Atenes, 346 BCE: mort


Hi ha unes 250 fonts parcials, manuscrits bizantisn medievals sobre Vellum, del s.IX al XIII, i papirus egipcis. EL 1578 Henri Estienne publica a Ginebra una edició completa amb la traducció al llatí.

St. Francesc. Càntic al sol

Altissimu, onnipotente bon signore,
tue so’ le laude, la gloria e l’honore
et onne benedictione.
Ad te solo, altissimo, se konfano
et nullu homo ène dignu te mentovare.

Laudato sie, mi signore,
com tucte le tue creature,
spetialmente messor lo frate sole,
lo qual (è) iorno et allumini noi per loi.
Et ellu è bellu e radiante cum grande splendore,
de te, altissimo, porta significatione.

Laudato si, mi signore, per sora luna e le stelle,
in celu l’ài formate clarite et pretiose et belle.

Laudato si, mi signore, per sor acqua,
la quale è multo utile et humile et pretiosa et casta.

Laudato si, mi signore, per frate focu,
per lo quale ennallumini la nocte,
ed ello è bello et iocundo et robustoso et forte.

Laudato si, mi signore,
per sora nostra mare terra,
la quale ne sustenta et governa
et produce diversi fructi con coloriti flori et herba.

Laudato si, mi signore,
per quelli ke perdonano per lo tuo amore,
et sostengono infirmitate et tribulatione;
beati quelli kel sosterrano in pace,
ka da te, altissimo, sirano incoronati.

Laudato si, mi signore, per sora nostra morte corporale,
da la quale nullu homo vivente po skappare;
guai acquelli ke morrano
ne le peccata mortali;
beati queli ke trovarà
ne le tue sanctissime voluntati
ka la morte secunda nol farrà male.

Laudate et benedicete mi signore
et rengratiate et serviateli
com grande humilitate.

Altíssim totpoderós i bon Senyor, vostres són
les llaors, la glòria, l’honor i tota benedicció.
A Vós sol, Altíssim, se us adiuen
i cap home no és digne d’anomenar-vos.
Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.

Lloat sigueu, Senyor, per aquells que perdonen
pel vostre amor,
i aguanten malaltia i tribulació.
Benaurats els qui les aguanten en pau,
car de Vós, Altíssim, seran coronats.

Lloat sigueu, Senyor meu,
per la nostra germana la mort corporal,
de qui cap home vivent no pot escapar.
Ai d’aquells que trobarà en pecats mortals!
Benaurats aquells que trobarà
en la vostra s
antíssima voluntat,
car la mort segona no els farà mal.
Lloeu i beneïu el meu Senyor,
i doneu-li gràcies i serviu-lo amb gran humilitat.

San Damiano, 1224

Job

Job maleeix el dia del seu naixement

Desesperació

L’absència de Saddai

El poder de Déu


Job maleeix el dia del seu naixement

3 1 Acabat, Job es posà a parlar i va maleir el seu dia708
2tot dient:
3 «Que mori el dia que em va veure néixer,
la nit que va dir: «Heus aquí un mascle!»
4 Que aquella nit sigui tenebres,
9b que esperi la llum, i no n’hi hagi!
4b Que Déu, de dalt estant, no la demani,
que cap claror no brilli damunt d’ella!
5 Que la reivindiquin tenebres i ombres,
que un núvol s’instal·li sobre ella!
Que un eclipsi de sol l’esveri,
6 i que la fosca en faci la seva presa!
Que no la vegin entre els dies de l’any,
que no entri en el còmput dels mesos!
7 Aquella nit, que sigui estèril,
que no hi esclatin crits de joia mentre dura!
8 Que la travessin els raigs del dia,
capaços de despertar Leviatan!709
9 Que s’apaguin els estels de la seva alba
i no es rabegi en les parpelles de l’aurora!
10 Ja que no va cloure sobre mi les portes del ventre
ni va amagar la sofrença als meus ulls!
11 ¿Per què no vaig morir en el si matern,
no vaig sortir del ventre, i expirar? 12710
16 ¿O no vaig ser com un avortó que es colga,
com un dels infants que no veuen la llum?
13 Ara, finalment, jauria en la calma,
dormiria amb un son reposant,
14 amb els reis i els consellers de la terra,
que es van construir unes piràmides;
15 o amb uns prínceps que tenen molt d’or,
que ompliren de plata les seves cases.
17 Allà, cessa l’agitació dels impius
i reposen els exhaustos de forces.
18 Als captius, també els deixen tranquils,
no senten els crits del capatàs;
19 petits i grans, allà tots es confonen,
i l’esclau es veu lliure de l’amo.
20 ¿A què ve de donar a un infeliç la llum,
la vida als qui tenen l’amargor al cor,
21711 que aspiren a la mort sense que vingui
i caven buscant-la com qui busca un tresor?
22 ¿Als qui senten un gran goig per la fi,
i s’alegren quan arriben al sepulcre?
23 ¿A l’home que ja no veu el seu camí
i que Déu acorrala per tots cantons? 24712
25 Si temo res, llavors em ve,
el que em fa tremolar cau damunt meu;
26 per a mi, no hi ha tranquil·litat, ni pau,
ni repòs: em ve el neguit!»


Desesperació
7,1-6
7 1 ¿No va treballa l’home sobre la terra
i mena una vida com la del llogat?
2 Com l’esclau que sospira per l’ombra
i com el llogat que espera el seu jornal,
3 així he tingut en herència mesos d’afany,
i al meu compte, nits de sofrença.
4 Si me’n vaig al llit, em dic:
«Quan serà de dia, per poder llevar-me?»
I un cop llevat: «Quan vindrà el vespre?»
I estic ple de neguit fins al crepuscle.
5 Cucs i crostes em cobreixen la carn,
la pell se’m clivella i supura;
6 els meus dies han anat més ràpids que la llançadora,
s’acaben perquè no hi ha més fil.
7 Penseu que la meva vida és una alenada,
que els meus ulls no tornaran a veure la felicitat;
8 invisible des d’ara per als ulls del qui em veu,
si poseu els ulls en mi, hauré desaparegut.
9 Com el núvol que es dissipa i se’n va,
qui baixa al país dels morts, ja no en puja;
10 no retorna per habitar la seva casa,
i la seva llar no el vol conèixer més.


L’absència de Saddai

23,1-17
23 1 Job prengué la paraula i va dir778:
2 «També avui el meu plany és de revolta,
la seva mà pesa, tot i que gemego.
3 Oh, si sabés com trobar-lo,
com arribar fins al lloc on té el tron!
4 Li faria una exposició del dret
i ompliria d’arguments la meva boca.
5 Coneixeria els termes de la seva defensa
i em faria càrrec del que em digués.
6 ¿Abocaria tota la seva força en aquest debat amb mi?
No, ell no faria sinó atendre’m.
7 Si un home recte pogués discutir amb ell,
llavors em veuria per sempre lliure del meu jutge.
(8 Si vaig a l’orient, no hi és;
si a l’occident, no l’apercebo;
9 si el cerco al nord, no el descobreixo;
si em giro cap al sud, no el veig.)
10 Perquè sap quina conducta observo;
si em passa pel gresol, en sortiré com or.
11 Els meus peus s’han atingut al seu pas,
he seguit el seu camí sense desviar-me.
12 No m’he apartat mai del seu precepte,
he guardat dins el pit les seves paraules.
13 Però ell ho ha volgut, i qui li ho impedeix?
Li ha donat la gana de fer-ho, i ho ha fet. 14779
15 Per això, davant d’ell, estic esfereït,
com més hi penso, més por tinc.
16 Sí, Déu m’ha omplert el cor de basarda,
i Saddai em té esfereït.
17 Perquè em sento trasbalsat davant les tenebres,
i el foscant em cobreix la cara…780


El poder de Déu
38, 39

38 1 Jahvè va respondre a Job des de la tempesta i va dir:804
2 «¿Qui és aquest que ofusca el consell
amb mots sense gens de ciència?
3 Au, cenyeix-te els lloms com un home,
que et vull fer preguntes, i m’instruiràs!
4 ¿On eres tu, quan jo fundava la terra?
Indica-ho, si saps la veritat!
5 ¿Qui va fixar la seva massa, que tu sàpigues,
o qui va tibar damunt d’ella la llença?
6 ¿Sobre què van ser enfonsades les seves bases,
o qui va posar la seva pedra angular,
7 mentre els estels del matí, en cor, cridaven de joia,
i l’aclamaven tots els fills de Déu?

8 ¿I qui va tancar el mar amb dos batents,
quan s’estufava i sortia del si,
9 quan vaig fer dels núvols el seu vestit
i de la fosca nuvolada els seus bolquers?
10 Quan vaig retallar vora d’ell el seu límit,
vaig posar barrot i dos batents,
11 i vaig dir: «Fins aquí, i no passaràs,
i prou d’estufar les teves onades».

12 ¿Del teu vivent has donat mai ordres al matí,
has assignat a l’aurora el seu lloc,
13 perquè s’agafi a la vora de la terra,
—1106→
14 que pren un to d’argila segellada?
19 ¿Com s’hi va on resideix la llum?
¿En quin punt habiten, les tenebres,
20 perquè puguis fer-les tornar al seu domini
i dur-les als camins de casa seva?

16 ¿Has penetrat fins a les deus del mar
i has circulat pel fons de l’oceà?
17 ¿Has visitat les portes de la Mort
i t’han fet por els porters de l’Ombra?
18 ¿Tens idea de com és de vast el món de sota terra?
Digues clar si el coneixes ben bé tot.
21 L’has de conèixer, ja que havies nascut aleshores
i comptes tants de dies de vida!
22 ¿Has arribat als dipòsits de la neu
i has vist els qui guarden la calamarsa,
23 que reservo per al temps de desastres,
per al dia d’atac i de guerra?
24 ¿Per quin camí es reparteix la boira
i ruixa amb aigua fresca la terra?
25 ¿Qui ha badat la canal per al xàfec,
un camí per al ruixat sorollós?
26 ¿Per a fer ploure sobre una terra sense homes,
un desert, on no hi ha cap mortal,
27 per a amarar les solituds desolades
i fer germinar l’herba verda? 28805
29 ¿De quin ventre ha sortit el glaç,
i el gebre del cel, qui l’ha engendrat?
30 Com pedra l’aigua s’espesseix,
i queda presa la superfície de l’oceà.

31 ¿Pots lligar les bandes de les Plèiades,
o soltes els tirants d’Orió?
32 ¿Fas sortir al seu temps el Zodíac
i guies l’Óssa amb els seus petits?
33 ¿Determines les lleis per al cel,
o estableixes la seva funció sobre la terra?
34 ¿Fas pujar als núvols la teva veu,
—1107→
i et respon un desfet d’aigua?
35 ¿Dónes ordre als llampecs de sortir fora,
i et diuen: «Aquí ens tens»?
36 ¿Qui ha posat en els cirrus la saviesa,
o qui ha donat intel·ligència al meteor?
37 ¿Qui desplega sàviament els núvols
i aboca les gerres del cel,
38 quan la pols es converteix en una massa
i s’aglomeren les gleves?
39 ¿És que caces la presa per al lleó
i satisfàs la fam del lleó jove,
40 quan s’ajupen dins les seves lludrigueres
i es posen a l’aguait dins la brossa?
41 ¿Qui li prepara per al vespre la caça,
quan les seves cries demanen auxili a Déu,
[…]
ronden d’ací d’allà tot buscant menjar?

39 1 ¿Determines quan els isards han d’anar eixits,
vigiles el part de les cérvoles?
2 ¿Comptes els mesos que ha de durar la gestació
i fixes l’època que han de criar?
3 S’ajupen, obren la vulva,
deposen la seva ventrada;
4 els seus fills es fan forts, creixen al ras,
se’n van, i no tornen més.

5 ¿Qui ha deixat anar lliure la zebra,
i els correigs de l’onagre, qui els ha soltats?
6 Per casa d’ell he assignat l’estepa,
i per cort seva, la terra salada.
7 Es riu del tumult de la ciutat,
no sent els crits de l’arrier;
8 ressegueix les muntanyes, la seva pastura,
va buscant darrera tot allò que és verd.

¿Et voldrà servir el bou salvatge,
o farà nit davant la teva grípia?
—1108→
10 ¿L’obligues a llaurar obrint solcs,
o el solc extrem a les valls darrera teu?
11 ¿Te’n refies perquè és tan forçut
i li deixes la pena dels teus treballs?
12 ¿Pots comptar que tornarà
i entrarà el teu gra a l’era?
(13 ¿L’ala dels estruços és pervertida;
o és un aleró pietós amb ploma?
14 Perquè ella abandona a terra els seus ous
i els confia a la calor de la pols,
15 sense pensar que un peu els pot trepitjar,
que els pot esclafar una bèstia salvatge;
16 tracta amb duresa els seus fills, com si no fossin d’ella,
no l’inquieta que la seva pena pot ser inútil.
17 És que Déu l’ha privada de saviesa,
no li ha impartit la intel·ligència.
18 Però, així que es posa a córrer agitant les ales,
es riu del cavall i del cavaller.)
19 ¿Dónes tu al cavall la bravura,
20b l’esclat d’un ruflet terrorífic,
19b revesteixes el seu coll amb la crinera,
20a el fas botre com una llagosta?
21 Piafa a la vall i renilla,
surt amb ímpetu a l’encontre de les armes;
22 es riu de la por i no s’esvera,
no recula davant l’espasa.
23 Al seu voltant fa soroll el buirac,
la llança flamejant i la simitarra;
24 amb fúria estrepitosa devora l’espai
no gira a dreta ni a esquerra.
Al crit del sentinella s’arbora,
25 a cada toc de corn, diu; «Ha!»
I de lluny olora la batalla
en l’ordre dels caps i l’alarit.

26 ¿Per intel·ligència teva alça el vol el falcó,
desplega les ales contra el vent del sud,
27 o per ordre teva posa tan alt el seu niu,
—1109→
28 s’ajoca sobre el pic d’una roca?
29 D’allà estant atalaia la presa,
té fits els ulls en un punt llunyà;
30 els seus polls xarrupegen sang,
i, així que hi ha morts per les armes, ell hi és.

Kohelet. Cada cosa té el seu temps

Coh 3, 1-11

Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d’arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre’s, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d’arreplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d’estimar i un temps d’avorrir, un temps de guerra i un temps de pau.

Els qui treballen, ¿quin profit treuen del seu esforç? He vist les ocupacions que Déu ha donat als homes: totes les ha fetes apropiades al seu temps, però també ha cobert amb un vel l’enteniment de l’home, perquè no comprengui des del començament fins a la fi l’obra que Déu fa.