Els atletes corredors de la Villa dei Papyri

Napoli. Museo Archeologico Nazionale

The work portrays two nude young athletes on an irregular base in a similar and specular posture, completely similar in the facial features.
The statue shows the athlete with the left leg bent forward and the sole of the foot resting on the ground, while the right leg is set back with the heel raised; the trunk is leant forward; the right arm is bent, while the left one is lowered; the head is slightly turned towards the shoulders; the hair, with short tufts ruffled on the forehead, is arranged in two opposite pincers-shaped locks, the eyes are made of different materials (eyeballs of bone or ivory, irises and pupils of grey and black stone) and then inserted.
They are probably copies of Greek statues of the late fourth century or the early third century BC, celebrating a victorious athlete in one of the major Pan-hellenic games; they can be referred to the Augustan Age according to the context and a stylistic analysis.

Villa dei Papyri

A la mateixa sala s’hi exposen també les ballarines que estaven situades al peristil.

Packwood House

The house began as a modest timber-framed farmhouse constructed for John Fetherston between 1556 and 1560. The last member of the Fetherston family died in 1876. In 1904 the house was purchased by Birmingham industrialist Alfred Ash. It was inherited by Graham Baron Ash (Baron in this case being a name not a title) in 1925, who spent the following two decades creating a house of Tudor character.

The famous Yew Garden containing over 100 trees was laid out in the mid-17th century by John Fetherston, the lawyer. The clipped yews are supposed to represent “The Sermon on the Mount”. Twelve great yews are known as the “Apostles” and the four big specimens in the middle are ‘The Evangelists’. A tight spiral path lined with box hedges climbs a hummock named “The Mount”. The single yew that crowns the summit is known as “The Master”. The smaller yew trees are called “The Multitude” and were planted in the 19th century to replace an orchard.

 

àlbum

Castle Howard

Castle Howard is a stately home in North Yorkshire, England, 15 miles (24 km) north of York. It is a private residence, and has been the home of the Carlisle branch of the Howard family for more than 300 years.

àlbum

Chatsworth House

Chatsworth House is a stately home in Derbyshire, England, in the Derbyshire Dales 3.5 miles (5.6 km) northeast of Bakewell and 9 miles (14 km) west of Chesterfield (SK260700). The seat of the Duke of Devonshire, it has been home to the Cavendish family since 1549.

Standing on the east bank of the River Derwent, Chatsworth looks across to the low hills that divide the Derwent and Wye valleys. The house, set in expansive parkland and backed by wooded, rocky hills rising to heather moorland, contains an important collection of paintings, furniture, Old Master drawings, neoclassical sculptures, books and other artefacts.

àlbum

La forma sonata


Estructura en tres parts que apareix en el primer moviment de sonates, simfonies i quartets

https://en.wikipedia.org/wiki/Sonata_form


Introducció

Exposició, primer tema: First subject group, P (Prime) – this consists of one or more themes, all of them in the tonic key. Although some pieces are written differently, most follow this form.

Segon tema  [ (D major) of Haydn’s Sonata in G Major, Hob. XVI: G1, I, mm. 13–16.].

  • Transition, T – in this section the composer modulates from the key of the first subject to the key of the second. If the first group is in a major key, the second group will usually be in the dominant key. However, if the first group is in minor key, the second group will usually be the relative major.
  • End of second subject and Codetta (D major) of Haydn’s Sonata in G Major, Hob. XVI: G1, I, mm. 17–28
  • Second subject group, S – one or more themes in a different key from the first group. The material of the second group is often different in rhythm or mood from that of the first group (frequently, it is more lyrical).
    Codetta, K – the purpose of this is to bring the exposition section to a close with a perfect cadence in the same key as the second group. It is not always used, and some works end the exposition on the second subject group.

DEVELOPMENT
RECAPITULATION

  • First subject group – normally given prominence as the highlight of a recapitulation, it is usually in exactly the same key and form as in the exposition.
  • Transition – often the transition is carried out by introducing a novel material: a kind of an additional brief development. It is called a “secondary development”.
  • Second subject group – usually in roughly the same form as in the exposition, but now in the home key, which sometimes involves change of mode from major to minor, or vice versa, as occurs in the first movement of Mozart’s Symphony No. 40 (K. 550). More often, however, it may be recast in the parallel major of the home key (for example, C major when the movement is in C minor like Beethoven’s Symphony No. 5 in C Minor, op. 67/I). Key here is more important than mode (major or minor); the recapitulation provides the needed balance even if the material’s mode is changed, so long as there is no longer any key conflict.

Reconstruir la història. Pensar les societats.

Història  |  Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòriaExpedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la història | Els períodes de la història


RECONSTRUIR LA HISTÒRIA. ESTUDI de les SOCIETATS

¿Com hem passat d’un “univers humà” que en el temps s’estén d’unes poques generacions d’avantpassats, i en l’espai a uns quants pobles veïns, a tenir una visió d’altres cultures per tot el món que es remunten a la prehistòria i passen per una edat antiga, edat mitjana, edat moderna?
Igual que cada època ha tingut una idea de la “mida de l’univers”, que s’ha anat fent gran, la idea de “l’univers humà” que ens precedeix també ha anat canviant. Segurament inicialment els pobles només tenien una noció dels avantpassats i alguns pobles estrangers. ( història de l’exploració de la terracartografia ). Europa estava connectada amb Àsia per la ruta de la seda.

A l’antiguitat, tenim cròniques de guerres de grecs i romans, Herodot i Polibi. A l’edat mitjana s’escriuen històries de l’església.

Cap el 1500 (edat moderna s16 s17 s18)  s’identifica una “edat mitjana” que seguiria l'”antiguitat” que ha estat redescoberta, mentre que l’època actual seria la “moderna”. Diferents nacions comencen a compilar la seva història. Les polèmiques dins de l’església fan néixer l’anàlisi filològica de textos (Mabillon). Filòsofs com Hobbes, Thomes Moro, Vico, Montesquieu, Rousseau reflexionen sobre les societats. Gibbon, Adam Smith. Amb la “descoberta” del Nou món es comença a tenir una idea de tots els pobles que hi ha a la terra.

S19 i s20, Ciències humanes. Al s19 amb la revolució industrial i el colonialisme s’acaba d’explorar el món i es planteja com estudiar societats organitzades de manera diferent a les nostres (antropologia cultural).
Neix la història moderna basada en la interpretació de textos i jaciments. Es duen a terme ambicioses expedicions arqueològiques. Els jaciments, permeten conèixer altres civilitzacions com les de l’antic Orient, els maies i els inques, i conèixer millor Egipte, l’antiga Grècia i Roma. Es sistematitzen les ciències auxiliars de la història:  arqueologia, genealogia, cronologia, bibliografia, diplomàtica, epigrafia, paleografia, sigil·lografia i crítica textual. Amb el “descobriment” de la prehistòria i la Teoria de l’evolució de Darwin, aquest “univers humà” passa d’uns 6000 anys d’antiguetat, a milions.
La revolució francesa qüestiona la societat tradicional, es concep una possible ciència de l’home i les societats tant per descriure-la com per millorar-la, el positivisme i l’humanitarisme.

Les societats es pensen amb:

  • Història, estudi de les civilitzacions
  • Antropologia cultural: inicialment, estudi de les comunitats primitives amb forma de vida diferents a les occidentals.
  • Economia: com es determinen els preus, quines accions poden fer els governs
  • Ciències polítiques, Dret comparat: sistemes polítics, constitucions [modernament, com
  • Sociologia, educació: què fa que una societat sigui més o menys estable, tingui més o menys crims?

PERÍODES

Així, al s20 comencem a tenir un “relat” més o menys compartit, i més o menys esbiaixat, sobre l’aparició de l’home a la terra, i les civilitzacions i cultures que s’han anat succeïnt

Com s’han establert els períodes de la història? (Veure Història, blocs, fets sobre invariants)

[A l’antiguetat no hi ha una distinció clara, potser una referència al mite de l’antiga edat d’or].
A l’edat mitjana es comptaven 6 edats de 1000 anys des d’Adam. (Sant Agustí), o les tres edats, abans de Moisès, després de Moisès, després de Jesús (Sant Pau).

Tres edats. Cap el 1500 els humanistes italians descobreixen l’antiguetat clàssica . Petrarca introdueix la idea de renaixement i d’edat fosca o edat mitjana. Així la història queda dividida en tres etapes, antiguetat, edat mitjana i moderna. Aquesta noció s’aplicava inicialment a les arts visuals, i només després es van tenir en compte altres factors de canvi com el bloqueig de la ruta de la seda pels turcs, el descobriment d’Amèrica, la impremta, la reforma de Luter. Es dividirà en l’alta edat mitjana (“Early” 500-1000), una època de caos i inestabilitat, la Plena edat mitjana (“High” error de l’alemany “Alt”, 1000-1300), i la Baixa edat mitjana (“Late” 1300-1500). El terme “gòtic” és introduit per Vasari per designar l’arquitectura del nord. A finals del sXX, per evitar el biaix eurocèntric, els historiadors introdueixen la denominació post-clàssica [nom?].

Una divisió posterior [El segle XX suposo qui la fa?] distingirà entre Edat moderna (Early modern 1500-1800) que arribaria fins a les revolucions francesa i industrial i Edat contemporània (Late modern 1800 – actual). A vegades s’introdueix una subdivisió a partir de 1945. [i jo potser n’afegiria una altra el 1989, amb la caiguda del mur, i la informatització].

Així doncs, els s16, s17 i s18 es viuran com a “moderns” dins de la subdivisió de tres edats. A començaments del s19 es “descobreix” la prehistòria. i es divideixen els jaciments segons les eines: edat de pedra, bronze, ferro. (igual que els jaciments de les espècies extingides es podien classificar en mamífers (cenozoic), grans rèptils (mesozoic), peixos i artròpodes (paleozoic)). L’edat de pedra es classificarà ( John Lubbock in 1865) en paleolític, mesolític i neolític. La noció de la “revolució” del neolític arriba més tard, acompanyada pels descobriments de les primeres ciutats.

Així, entrem al s20 amb una història de l’home que té es remunta a la prehistòria, amb una reconstrucció difícil de l’evolució dels homínids, l’antiguetat, l’era postclàssica i les eres modernes.

Història |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara


FITXES:

(1) Història Antiga i medieval / Història moderna (períodes)

(2) Excavacions i ciències auxiliars: prehistòria, grans expedicions arqueològiques, ciències auxiliars

(3) Història moderna, ciències humanes


Litúrgia de les hores

[esborrany]

( mesura del temps a Roma )

in the second millennium they have traditionally been recited, as shown by the use of the word “noon”, derived from Latin (hora) nona,[15][16] to mean midday, not 3 in the afternoon:

Matins (during the night, at about 2 a.m.); also called Vigils or Nocturns or Night Office
Lauds or Dawn Prayer (at dawn, about 5 a.m., but earlier in summer, later in winter)
Prime or Early Morning Prayer (First Hour = approximately 6 a.m.)
Terce or Mid-Morning Prayer (Third Hour = approximately 9 a.m.)
Sext or Midday Prayer (Sixth Hour = approximately 12 noon)
None or Mid-Afternoon Prayer (Ninth Hour = approximately 3 p.m.)
Vespers or Evening Prayer (“at the lighting of the lamps”, about 6 p.m.)
Compline or Night Prayer (before retiring, about 7 p.m.)

La mesura del temps


Les hores a Roma

Dividien el dia en dues parts, el dia i la nit, i cadascuna en dotze hores. Les hores diurnes i nocturnes tenien la mateixa durada als equinoccis de primavera i tardor. Al solstici d’estiu, les hores diurnes serien d’uns 75m i les nocturnes de 45m.

Si es feia fosc cap a les sis, l’hora sexta noctis seria mitja nit i l’hora sexta de dia el migdia.

La nit es dividia en quatre vigilae de tres hores cadascuna

6 18 Prima
7 19 Secunda
8 20 Tertia
9 21 Quarta
10 22 Quinta
11 23 Sexta
12 24 Septima
13 1 Octava
14 2 Nona
15 3 Decima
16 4 Undecima
17 5 Duodecima

El temps es podia mesura amb rellotges de sol i amb clepsidres ( el lladre d’aigua, que s’endu l’aigua i el temps κλεψύδρα from κλέπτειν kleptein, ‘to steal’; ὕδωρ hydor, ‘water’)

Clepsidra a la torre del tambor de Beijing


La mesura del temps amb rellotges atòmics BBC

 

Time in Powers of Ten Natural Phenomena and Their Timescales de Hooft i Van Doren. D’un segon fins a l’edat de l’univers i la vida estimada d’algunes partícules, 1090. Els temps més petits 10-44.

[ els temps de l’experiència humana: 90 anys de vida, 30-10 anys etapes de la vida, els anys que tardem en oblidar … l’any, les estacions, un mes, la setmana, el dia i la nit, les hores abans que tinguem gana, la respiració, els batecs del cor cada segon, garrapateas en música, aclucar l’ull]

La rosa dels vents

N Tramuntana
NE Gregal [ve de la Costa Brava, cap al Vela]
E Llevant
SE Xaloc [cap a terra]
S Migjorn
SO Garbí o llebeig [ve de Tarragona, cap el Besós]
O Ponent
NO Mestral, cerç o serè [m’allunya de la costa, de terra]


4 punts cardinals, Gregal Garbí paral·lel al mar, Mestral Xaloc perpendicular


Al vespre la terra s’ha refredat abans, i l’aire fred, més dens, empeny l’aire calent de sobre el mar com un mestral, els pescadors surten a pescar.

Al matí és la terra la que s’ha escalfat i l’aire puja cap amunt, l’aire fred de sobre el mar entre, com un mestral, els pescadors tornen.

We are always entering paradise but only for a moment. (Gopnik sobre Auden)

Auden returns to a single theme: the reconciliation of the Christian idea that salvation depends on indiscriminate universal love, exploding categories and communities, with the classical idea that only small circles of friends and lovers can console us for the world’s evil. All the essays (and poems, too) might be gathered under a single heading: How to Love All Mankind, While Politely Keeping It Out of Your Garden.

His Christianity offered, in contrast, no lost age of authority but a series of visionary moments—those Blakean moments when we intimate an order and numinousness in the universe which implies a divine order. (Edmund Wilson dismissed Auden’s faith, not entirely unfairly, as “the mythology and animism of childhood.”) Again and again, his “vision” is one of remembered grace. “We are always entering paradise but only for a moment,” he wrote.

New Yorker, 23/09/2002

El cel

El cel d’hivern

Al balcó, que mira al SW, a l’hivern hi trobo la constel·lació d’Orió, amb Betelgeuse i Rigel. Formant com una W, Procyon a Canis Minor, Sirius al Ca major a sota, a dalt a l’esquerra, I a l’esquerra, formant una mena de quadrat, el brillant Sirius de Canis major a sota, Betelgeuse dalt d’Orió i Rigel a Orió, i a dalt a la dreta, Aldebaran a Taure. Com completant un gran pentàgon, Pòl·lux a la constel·lació dels Bessons dalt a l’esquerra i a dalt la molt brillant Capella a Auriga.
A la dreta d’Aldebaran, a la mateixa distància que Orió, el cúmul de les Plèiades. Sota el cinturó a l’esquerra hi ha la nebulosa d’Orió. Al NO sota Capella, al O de l’Ossa Menor i Cassiopea hi ha Andròmeda i la nebulosa al braç.

2021

A les 18 apareix un triangle: Formalhau del peix a baix a l’esquerra, Júpiter a dalt, Venus a baix a la dreta i Saturn entre els dos.


Cel Primavera


Cel estiu

Cada vespre veig Júpiter, amb Antares a sota (Escorpí), formant un gran triangle amb Arcturus (Bover) a la dreta i Altair (Aquila) a dalt. Una mica més a l’esquerra, Saturn a Sagitari.

Finals de maig: Arcturus del Bover, Spica de Virgo a sota, Regulus de Leo a la dreta, Antares de Escorpí a sota:

D’aquí un mes es veurà Saturn a Sagitari, a l’est d’Escorpí

[ a juny, el triangle Antares (Escorpí) Arcturus (Bover) i Spica (Virgo). Al SE Júpiter i Saturn a Sagitari, Altair de Aquila a dalt ]

Tot el mes d’agost que es veu Júpiter brillant i Saturn al darrera, a la constel·lació de Sagitari.


TARDOR

Al matí, després de l’equinocci de tardor,  veig Sírius, Rigel a Orió i Mart molt brillant a piscis. Venus queda  més a l’est i no el veig des del balcó. A la nit segueix Júpiter i Saturn.

4 d’octubre 2023 al matí: Orió amb Betelgeuse i Rigel, Sírius, Júpiter entre Taure i Aries.
10 octubre al vespre: Saturn, Altair a Aquila i Vega a Lyra.

20 octubre. Júpiter ja s’amaga a mitjanit i aviat apareix Mart, brllantíssim, al sud. Al matí ja es veuen 4 punts al voltant d’Orió, Sírius, Procyon, Capella i Aldebaran.

14 desembre. Cap a les set Júpiter i Saturn ja es pon i sortirà aviat Mart, brillantíssim. A les deu Orió al SE.


Les constel·lacions, mapa gran

Ptolomeu tenia identificades 48 constel·lacions. Modernament n’hi ha 88, 75 en set famílies i 13 que va afegir La Caille:

  • Ossa major
  • El Zodíac
  • Perseu
  • Hèrcules
  • Orió
  • Les aigües celestes
  • Bayer


Observant el cel a ull nu. Mesurant distàncies en angles. Amb el braç estirat, el puny fa 10º, la ma estesa, 25º. (Barker a Atlas Obscura)

https://in-the-sky.org/staratlas.php  [ posar esquema de color printer grayscale ]

http://www.skymaps.com/downloads.htm |  https://www.heavens-above.com/

L’estació espacial ISS


L’Homme et la mer. Baudelaire

Homme libre, toujours tu chériras la mer!
La mer est ton miroir; tu contemples ton âme
Dans le déroulement infini de sa lame,
Et ton esprit n’est pas un gouffre moins amer.

Tu te plais à plonger au sein de ton image;
Tu l’embrasses des yeux et des bras, et ton coeur
Se distrait quelquefois de sa propre rumeur
Au bruit de cette plainte indomptable et sauvage.

Vous êtes tous les deux ténébreux et discrets:
Homme, nul n’a sondé le fond de tes abîmes;
Ô mer, nul ne connaît tes richesses intimes,
Tant vous êtes jaloux de garder vos secrets!

Et cependant voilà des siècles innombrables
Que vous vous combattez sans pitié ni remords,
Tellement vous aimez le carnage et la mort,
Ô lutteurs éternels, ô frères implacables!

Le Mauvais Moine. Baudelaire

Les cloîtres anciens sur leurs grandes murailles
Etalaient en tableaux la sainte Vérité,
Dont l’effet réchauffant les pieuses entrailles,
Tempérait la froideur de leur austérité.

En ces temps où du Christ florissaient les semailles,
Plus d’un illustre moine, aujourd’hui peu cité,
Prenant pour atelier le champ des funérailles,
Glorifiait la Mort avec simplicité.

— Mon âme est un tombeau que, mauvais cénobite,
Depuis l’éternité je parcours et j’habite;
Rien n’embellit les murs de ce cloître odieux.

Ô moine fainéant! quand saurai-je donc faire
Du spectacle vivant de ma triste misère
Le travail de mes mains et l’amour de mes yeux?

Baudelaire

Baudelaire

422a Poemes

Charles-Pierre Baudelaire (París, 9 d’abril del 1821 – 31 d’agost del 1867) va ser un poeta, crític i traductor francès. Fou un dels poetes més influents del segle XIX i se l’anomenà “el poeta maleït” a causa de la seva vida de bohèmia i dels seus excessos.

El 1840, es matriculà en la Facultat de Dret. Començà a freqüentar la joventut literària del Barri Llatí i féu nous amics, com ara Gustave Le Vasseur i Ernest Prarond. També inicià una amistat amb Gérard de Nerval, Sainte-Beuve, Théodore de Banville i Balzac. Va intimar amb Louis Menard, que es dedicava a la taxidèrmia i a la vivisecció d’animals.

Adoptà una vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família a causa de la seva addicció a les drogues i als ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i mantingué relacions amb Sarah, una prostituta jueva del Barri Llatí, que era calba. Ell la denomina “La Louchette” (“la guenya”). Probablement, ella li va contagiar la sífilis.

La seva conducta horroritzava la seva família. El seu padrastre, descontent amb la vida liberal i tot sovint llibertina que portava, pel fet que no volgués entrar a la carrera diplomàtica, tractà de distanciar-lo dels ambients bohemis de París. El març del 1841, un consell de família l’envià a Bordeus per tal que embarqués cap als mars del Sud. Durant el trajecte, que va durar divuit mesos, va viatjar fins a Calcuta, en companyia de comerciants i oficials de l’exèrcit.

Altra vegada a França, s’instal·là a la capital i recuperà els seus antics costums desordenats. Començà a participar en els cercles literaris i artístics, i va escandalitzar tot París amb les seves relacions amb Jeanne Duval, una preciosa mulata que l’inspiraria en algunes de les seves poesies més brillants i controvertides. Va destacar aviat com a crític d’art.

És un dels poetes decadents més famosos, però abans del segle XX, quan la seva obra va ser revaloritzada, era considerat per molts com un addicte a les drogues i un autor molt vulgar. És famós per la seva crítica de la poesia “útil”. Pensava que la poesia només era acceptable com a forma de bellesa pura i superior, però mai per ensenyar res ni per incloure-hi cap missatge polític.

Fou per alguns la crítica i la síntesi del romanticisme; per a d’altres, el precursor del simbolisme. També es considera que és el pare del decadentisme. Tothom considera que és un dels precursors més importants de la literatura i la poesia moderna del segle XX. La seva poesia i la seva crítica literària han tingut una profunda influència en les generacions posteriors, tant a França com a tot arreu. La seva oscil·lació entre allò sublim i allò diabòlic, allò alt i allò baix, l’ideal i l’avorriment es correspon amb un nou esperit i una nova percepció de la vida moderna. A més, va establir per a la poesia una estructura basada en “correspondències”, imatges sensorials que representen la vida espiritual de l’ésser humà modern, idea que desenvolupa en el poema que inicia Les flors del mal. El simbolisme, que va avançar el camí cap a una poesia autònoma, és deutor d’aquesta idea de Baudelaire.

 

Wanderlust. A Field Guide to Getting Lost. Rebecca Solnit

A Field Guide to Getting Lost

El blau de la distància: The world is blue at its edges and in its depths. This blue is the light that got lost. Light at the blue end of the spectrum does not travel the whole distance from the sun to us. || This light that does not touch us, does not travel the whole distance, the light that gets lost, gives us the beauty of the world, so much of which is in the color blue.

El canvi i la distància en les etapes de la vida: These captives lay out in a stark and dramatic way what goes on in every life: the transitions whereby you cease to be who you were. Seldom is it as dramatic, but nevertheless, something of this journey between the near and the far goes on in every life. Sometimes an old photograph, an old friend, an old letter will remind you that you are not who you once were, for the person who dwelt among them, valued this, chose that, wrote thus, no longer exists. Without noticing it you have traversed a great distance; the strange has become familiar and the familiar if not strange at least awkward or uncomfortable, an outgrown garment.

Les runes: What is a ruin, after all? It is a human construction abandoned to nature, and one of the allures of ruins in the city is that of wilderness: a place full of the promise of the unknown with all its epiphanies and dangers. Cities are built by men (and to a lesser extent, women), but they decay by nature, from earthquakes and hurricanes to the incremental processes of rot, erosion, rust, the microbial breakdown of concrete, stone, wood, and brick, the return of plants and animals making their own complex order that further dismantles the simple order of men.

Carreteres, vida nòmada, Route66 Orange Blossom Special

La vida com un viatge: That life is a journey is a given in these songs whose background after all is the urbanization of rural whites and northern migration of southern blacks, but the intense love of place frames this journey not as an enlightenment narrative of discovery of the unknown but an insular tale of loss of the formative terra cognita that exists in the song only as memory, a map written in the darkness of your guts, readable in a cross section of your autopsied heart. Nobody gets over anything; time doesn’t heal any wounds; if he stopped loving her today, as one of George Jones’s most famous songs has it, it’s because he’s dead. The landscape in which identity is supposed to be grounded is not solid stuff; it’s made out of memory and desire, rather than rock and soil, as are the songs.

Els crancs ermitans: Male hermit crabs often drag a female around by her claw, fighting off rival suitors, until she molts. Only when she is between shells can they mate.

Yves Klein

Tot es perd i és transitori: It is in the nature of things to be lost and not otherwise. Think of how little has been salvaged from the compost of time of the hundreds of billions of dreams dreamt since the language to describe them emerged, how few names, how few wishes, how few languages even, how we don’t know what tongues the people who erected the standing stones of Britain and Ireland spoke or what the stones meant, don’t know much of the language of the Gabrielanos of Los Angeles or the Miwoks of Marin, don’t know how or why they drew the giant pictures on the desert floor in Nazca, Peru, don’t know much even about Shakespeare or Li Po.


Wanderlust

Caminar i pensar: The rhythm of walking generates a kind of rhythm of thinking, and the passage through a landscape echoes or stimulates the passage through a series of thoughts. This creates an odd consonance between internal and external passage, one that suggests that the mind is also a landscape of sorts and that walking is one way to traverse.

THE MIND AT THREE MILES AN HOUR I. PEDESTRIAN ARCHITECTURE: Rousseau, Processons, Kierkegaard, Peregrinatges, Peace Pilgrim

the end of belief that divine intervention alone was adequate: She foreshadowed this shift in the nature of the pilgrimage, from appealing for divine intervention or holy miracle to demanding political change, making the audience no longer God or the gods, but the public. Perhaps the postwar era marked the end of belief that divine intervention alone was adequate; God had failed to prevent the Jewish Holocaust, and the Jews had seized their promised land through political and military means. African Americans, who had long used metaphors of the Promised Land, stopped waiting too. At the height of the civil rights movement, Martin Luther King said that he was going to Birmingham to lead demonstrations until “Pharaoh lets God’s people go.” The collective walk brings together the iconography of the pilgrimage with that of the military march and the labor strike and demonstration: it is a show of strength as well as conviction, and an appeal to temporal rather than spiritual powers—or perhaps, in the case of the civil rights movement, both.

Les carreteres i camins no es poden percebre senceres, cal moure’s:  Part of what makes roads, trails, and paths so unique as built structures is that they cannot be perceived as a whole all at once by a sendentary onlooker. They unfold in time as one travels along them, just as a story does as one listens or reads, and a hairpin turn is like a plot twist, a steep ascent a building of suspense to the view at the summit, a fork in the road an introduction of a new storyline, arrival the end of the story.

la vida com a viatge: If life is a journey, then when we are actually journeying our lives have become tangible, with goals we can move toward, progress we can see, achievement we can understand, metaphors united with actions. Labyrinths, pilgrimages, mountain climbs, hikes with clear and desirable destinations, all allow us to take our allotted time as a literal journey with spiritual dimensions we can understand through the senses. If journeying and walking are central metaphors, then all journeys, all walks, let us enter the same symbolic space as mazes and rituals do, if not so compellingly.

Dels jardins a la naturalesa: Wordsworth, Carl Moritz, el jardí anglès, Claude Lorraine, la naturalesa com a jardí, Muir i el Sierra club. El Peak District i la lluita per caminar.

When we are attracted, we draw near; when we draw near, the sight that attracted us dissolves: as Egeria found, the mountain itself changes shape again and again as one ascends. The famous Zen parable about the master for whom, before his studies, mountains were only mountains, but during his studies mountains were no longer mountains, and afterward mountains were again mountains could be interpreted as an allegory about this perceptual paradox. When we are attracted, we draw near; when we draw near, the sight that attracted us dissolves: the face of the beloved blurs or fractures as one draws near for a kiss, the smooth cone of Mount Fuji becomes rough rock rising from underfoot to blot out the sky in Hokusai’s print of the mountain pilgrims.

Benjamin sobre perdre’s en una ciutat:  “Not to find one’s way in a city may well be uninteresting and banal. It requires ignorance—nothing more. But to lose oneself in a city—as one loses oneself in a forest—that calls for quite a different schooling. Then signboards and street names, passers-by, roofs, kiosks, or bars must speak to the wanderer like a crackling twig under his feet, like the startling call of a bittern in the distance, like the sudden stillness of a clearing with a lily standing erect at its center. Paris taught me this art of straying,”

La tecnologia ens aïlla: We’ve all heard of that future, and it sounds pretty lonely. In the next century, the line of thinking goes, everyone will work at home, shop at home, watch movies at home and communicate with all their friends through videophones and e-mail. It’s as if science and culture have progressed for one purpose only: to keep us from ever having to get out of our pajamas.—SAN FRANCISCO CHRONICLE

[viurem comunicant-nos per mòbil, enviant-nos imatges retocades, viatjant a parcs temàtics de mentida amb experiències enllaunades]

La cinta de córrer, el bronzejat artificial, The body that used to have the status of a work animal now has the status of a pet: it does not provide real transport, as a horse might have; instead, the body is exercised as one might walk a dog.

Walking: a constellation whose three stars are the body, the imagination, and the wide-open world: Walking has been one of the constellations in the starry sky of human culture, a constellation whose three stars are the body, the imagination, and the wide-open world, and though all three exist independently, it is the lines drawn between them—drawn by the act of walking for cultural purposes—that makes them a constellation. Constellations are not natural phenomena but cultural impositions; the lines drawn between stars are like paths worn by the imagination of those who have gone before. This constellation called walking has a history, the history trod out by all those poets and philosophers and insurrectionaries, by jaywalkers, streetwalkers, pilgrims, tourists, hikers, mountaineers, but whether it has a future depends on whether those connecting paths are traveled still.

 

Resum Weltanschauung

El caçador, les forces animistes (animisme i totemisme)
La mare terra, el cicle lunar, pobles neolítics, megalits i astrobiologia
la terra plana, el cel, els animsls [inventari restringit]


Politeisme: mesopotàmia, Egupte, religions cananees, Zeus i els olímpics
Els misteris òrfics

Els presocràtics, Parménides i Heràclit, Sòcrates i la moral, Plató i les idees, Aristòtil i el món natural

Què hem de fer: el control de les passions de Plató, l’estoicisme, la moderació assenyada dels epicuris. les tragèdies gregues: ordre natural, la hybris

Primera visió del món elaborada: terra rodona enmig del cel, món lunar i sublunar, el Timeu, Aristòtil, la natura de Lucreci, Ptolomeu

El cristianisme: la compassió, la fi dels temps (teologia reelaborada quan Jesús no ressucita)

Buda: deixar de patir

[l’ordre cíclic de la terra, la idea de la vida eterna i la slavació o condemnació]

Resums de filosofia
[on resumir-ho? Exercici de posar-ho a l’inventari]

Europa medieval: viure per no ser condemnats, DANTE,  abusos de l’església i reforma de Luter

Interrogants del renaixement: Copèrnic, Descartes, Galileu

Locke, Hume, Leibniz, Spinoza

[món creat per Déu, viure per meréixer la salvació, món  que comencem a entendre més de manera independent i aspirem a fer compatible la fe i la raó]


Ciència moderna, il·lustració i revolució industrial

Kant, Hegel

Newton, teoria atòmica, Maxwell

L’ideal romàntic de plena realització

Un món comprensible per la ciència, una moral racional, un món ple de recursos a explotar, [enlloc del futur de salvació, un futur de progrés gràcies a societats i moral justes, i el progrés científic

Simbolisme


Física quàntica, Cosmologia, codi genètic, evolució

Idea del món que deixa obsoleta del tot lac ració: narració del big bang, història de la terra, evolució. L’home no és al centre sinó en un racó buit, un casualitat i uan curiositat en un univers uniforme.

La fi de la filosofia paralela a la religió: Nietszche, la filosofia del llenguatge, els existencialistes
La filosofia que analitza les conseqüències del model d’home robot, filosofia de la ment, la filosofia del fracàs humanístic

Tecnologia moderna1: agricultura, plàstics, electricitat

Tecnologia moderna2: la informàtica i internet, una efímera nova utopia: coneixement per a tots (wikipedia) i més comunicació (email, facebook, whatsapp) resulta en les fake news i gent solitària.

Les fi de les utopies, no sabem viure: guerres i shoah, explotació del planeta i canvi climàtic, augment de les desigualtats


[a integrar]

xme islam hinduisme budisme, (ateu?)
Weltanschauungen
In 1911, Dilthey developed a typology of the three basic Weltanschauungen, or World-Views, which he considered to be “typical” (comparable to Max Weber’s notion of “ideal types”) and conflicting ways of conceiving of humanity’s relation to Nature.[34]
    in Naturalism, represented by Epicureans of all times and places, humans see themselves as determined by nature
    in the Idealism of Freedom (or Subjective Idealism), represented by Friedrich Schiller and Immanuel Kant, humans are conscious of their separation from nature by their free will
    in Objective Idealism, represented by G. W. F. Hegel, Baruch Spinoza, and Giordano Bruno, humans are conscious of their harmony with nature.
This approach influenced Karl Jaspers’ Psychology of Worldviews as well as Rudolf Steiner’s Philosophy of Freedom.

Jo em donaria a qui em volgués. Josep Palau i Fabre

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.

Cant Espiritual. Josep Palau i Fabre

No crec en tu, Senyor, però tinc
tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si
existissis.

Tinc tanta
necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso
creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em
desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et
detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor,
estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més
despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la
vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu,
Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó
dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin
mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu,
Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé
la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense
paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.

La música. Josep Palau i Fabre

Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló
Ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.
Tàntata, to-ta-tó.
Ti, to-te-tà, femí, suntà.
Tonte-tonte, tan-tó.
Un-se-mí, abborà, sen-tó.
Minsi, minsi, abborà, fe-mí, abborà.
Lacatemisotà-uptacomalacoció.
Ció, lacatemí, ipsutà.
Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà.
Bam-ba-là, bam-ba-là. No-tetemí.
Inta, magdà, to-te-mi.
Inta. Inta magdà.
La-ca-ta-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.

Comiat. Josep Palau i Fabre

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

Josep Palau i Fabre

Viquipedia

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d’abril de 1917 – 23 de febrer de 2008)[1] fou un polifacètic autor que conreà diferents disciplines artístiques com ara la poesia, el teatre, l’assaig i la narrativa i, a més, fou un dels màxims especialistes en l’obra del pintor Pablo Picasso.


Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.

«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.

Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.

«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»

Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.

«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.

Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.

«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»


Poesies

Llibret

Tauleta sumèria de la bugada

Un text acadi trobat a Ur conté un diàleg còmic entre el bugader i el client que ve amb exigències desmesurades:

Atlas Obscura


1. al-kam LU2-TUG2 lu-wa-h,i-ir-ka-a-ma su-ba-ti zu-uk-ki :: Come on clothes washer, I shall give orders to you so that you may clean my garment!

2. sza u-wa-h,i#-ru#-ka la ta-na-ad-di-i-ma :: that (which) I will order you, you shouldn’t ignore and,

3. sza-at ra-ma-ni-ka la te-ep-pe-esz :: that of your own you shouldn’t do.

4. si2-is-si2-ik-tam qa2-ap-si-da-am ta-na#-ad-di :: You will lay out the fringe and hem,

5. pa-nam a-na li-ib-bi-im tu-ta-aq#-qa2-ap :: the front you will beat inwards,

6. qa2-szi-it#-tim ta-la-aq-qa2-at :: the bits you will pick off.

7. me-eh,-h,a-am qa-at,-nam ta-ra-as-sa-an :: A think paste(?) you will soak,

8. i-na# ma-asz-h,a#-li-im ta-sza-ah,-h,a-al :: with a strainer you will strain it,

9. zi-zi-qa2-at qa2-ap-si-ti-im tu#-pa-at,#-t,a#-ar :: the hem of the coat you will open,

10. i-na me-e na-am-ru-tim ta#-di-ik#-x :: with clean water you will sprinkle(?) it.

11. ki-ma ki-im-di-im-ma# xx pa#-ar u3 te#-er# :: When it is limp you will …

12. i#-na# pi2-it-tim ta xx ki-ma# szu-tu xxx bi x :: Immediately you will … and when …

13. [i]-na# me-is#-qi2#-ir-tim# xx al#-ta# … :: in a boiler …

14. x-ku te#-[pa-as,] IM-BABBAR tu# xxx al# :: ?

15. x x UD sza al#….. :: ?

16. i#-na# te#-er-h,i-im ta-da#-ar-x :: in a vessel you will …

17. pi2#-qa2# zi-im-tam te-me#-s,i# … u3 tu-na … :: No matter if you … the appearance(?), and you …

18. i#-na# GISZ#.PA#-ma-nu tu-ta-ar# … :: With a stick of eru-wood you will …

19. sza#-ga#-am na-pa-al-sa3-ah,-tam tu … :: the fallen … you will …

20. szu-ta-am szi#-ip-ra#-am i-na {gesz}SZI-KAK# … ir :: … the work with a …comb(?) …

‘Reverse’

21. zi-zi-ik-tam ta-sza-at-ta-ak u3 tu-pa-asz-sza-ah, :: the hem you will trim off and spread(?) out.

22. i-na s,i-it li-li-im tu-ub-ba-al :: At the wind’s rising you will dry it,

23. ki-ma szu-tu-um la usz-ta-ak-ka-zu :: (and) when the south wind does not … it

24. i-na sza-ad-di-im i-na pi-it-ni-im ta-sza-ak-ka-x :: in the east wind you will put(?) it on a frame.

25. lu-pu-usz-szu-uh,-kum bi-lam u2-h,a-ad-da-ka ma-di-isz h,u-um-t,a-am :: I will spread(?) you food, I will make you happy very quickly;

26. a-na bi-tim tu-ba-lam-ma BAN2.SZE a-na su2-ni-ka i-sza-ap-pa-[ak] :: you will bring (the finished work) to (my) house, and a seah of barley will be poured into your lap.

27. LU2#-TUG2 i-pa-al-szu asz-szum e2-a be-el ni-im-qi2-im sza u2-ba-la-t,u-[ni] :: The Cleaner answers him: By Ea, master of craftsmanship, who preserves me,

28. e-zi-ib la ia-ti sza ta-qa-ab-bu-u2 um-mi-ni u3 mu-sza-x :: no excepting me (to anybody), what you are talking is stuff and nonsense.

29. sza ki-ma ka-a-ti li-ib-ba-am i-ra-asz-szu-u2-ma# :: Anybody like you who has the heart (to conceive)

30. szi-ip-ra-am ri#-ta-szu i-ka-asz-sza-da u2-la i-ba-asz-szi :: and whose two hands can accomplish (this) work, doesn’t exist;

31. sza tu-wa-h,i#-<ra>-an#-ni szu-un-na-am da-ba-ba-am :: The order you are giving me, to repeat (and) say over,

32. qa2-ba-am u3 tu-ur2-ra-am u2-la e-li-i :: to speak and to recite, I haven’t the power.

33. al-kam e-li-nu-um a-li-im i-na li-it a-li-im :: Come now, upstream of the city, at the edge of the city,

34. ma-ah,-tu-tam lu-ka-al-li-im-ka-ma-me :: I’ll show you a washery;

35. ma-na-h,a-tim ra-bi-tim sza i-na qa2-ti-ka i-ba-asz-szi-a i-na ra-ma-ni-ka szu-ku-un-ma :: the big job which you have in hand, do it by yourself.

36. na#-ap-ta-nu-um la i-ba-a it-ru#-ba-am-ma :: He does not come to the meal but goes in.

37. la#-ki-e LU2-TUG2 ma-du-tim pu-szu-ur :: Cleaner, relax (your) extreme …

38. szum#-ma la at-ta li-ib-bi-ka tu-na-ap-pa-asz :: If you don’t cool off your heart

39. LU2-TUG2 sza i-na-ah,-h,i-t,a-kum u2-la i-ba-asz-szi :: (then), Cleaner, there’s nobody who (can) breathe (a word) to you.

40. i-me-esz szu-ni-iq-qum-ma li-ib-ba-ka-mi :: Oil has spilled over your middle,

41. ih,-h,a-am-ma-at, u3 te-er-szi-tam :: it has become hot, and with …

42. pa-ga-ar-ka sza-mi-it :: your body is stained.

43. MU.BI SZID.BI X

 

font: http://cdli.ox.ac.uk/wiki/doku.php?id=at_the_cleaners

 

La Vie mode d’emploi. Georges Perec

Le roman retrace la vie d’un immeuble situé au numéro 11 de la rue (imaginaire) Simon-Crubellier, dans le 17e arrondissement de Paris, entre 1875 et 1975. Il évoque ses habitants, les objets qui y reposent et les histoires qui directement ou indirectement l’ont animé.

Tirallonga dels monosíl·labs. Joan Oliver

Déu

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
—ei, si pot ser—:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
—o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
—tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
—i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de rès
—i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple?
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

Afterwards. Thomas Hardy

When the Present has latched its postern behind my tremulous stay
And the May month flaps its glad green leaves like wings,
Delicate-filmed as new-spun silk, will the neighbours say,
‘He was a man who used to notice such things’?

If it be in the dusk when, like an eyelid’s silent blink,
The dewfall-hawk comes crossing the shades to alight
Upon the wind-warped upland thorn, a gazer may think,
‘To him this must have been a familiar sight.’

If I pass during some nocturnal blackness, mothy and warm,
When the hedgehog travels furtively over the lawn,
One may say, ‘He strove that such innocent creatures should come to no harm,
But he could do little for them; and now is gone.’

If, when hearing that I have been stilled at last, they stand at the door,
Watching the full-starred heavens that winter sees,
Will this thought rise on those who will meet my face no more,
‘He was one who had an eye for such mysteries’?

And will any say when my bell of quittance is heard in the gloom,
And a crossing breeze cuts a pause in its outrollings,
Till they rise again, as they were a new bell’s boom,
‘He hears it not now, but used to notice such things’?


Versió de Marià Manent, “Poesia anglesa i Nordamericana”
Ed. Alpha, 1955

Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles de maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: “Ell bé prou
que l’haurà vist cada dia!”

Si el traspàs fós al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
“Perquè ningú no els fés mal, prou posà força esment,
i ara ja és mort, dirà algú, tal vegada”.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celistia d’hivern, que la nit fa ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
“Aquests misteris bé prou que els sabia!”

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell solent, i pensen que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

Versió de Josep M Jaumà

Quan el Present haurà passat la balda rere el meu trèmol viure
i el mes de maig batrà, content, com ales, les seves fulles
delicades com seda noufilada, ¿diran els meus veïns:
“Era un home que parava atenció en coses així”?

Si és al capvespree quan, com un silent aclucar de parpelles,
ve el falcó, com rosada, entre l’ombra, a posar
als arços alts vinclats pel vent, potser pensarà qui ho miri:
“Això devia ser-li una visió familiar.”

Si em moro una nit negra, plena d’insectes, càlida,
quan l’eriçó s’escorre furtivament pel gesp,
potser dirà algú: “Maldà perquè aquestes bestioles no sofrissin,
però poc pogué fer per elles; i ara ja no hi és.”

Si, en sentir que per fi he estat aturat, drets a la porta
guaiten el cel d’hivern estelat, gèlid,
¿se’ls acudirà de pensar, als qui no em veuran més el rostre:
“Era dels qui s’adonaven d’aquests misteris”?

¿I dirà algú, en sentir el meu toc de comiat en la foscúria,
si el travessa la brisa fent una pausa en el repic
fins que resorgeix amb so com de campana nova:
“Ara no ho sent, però se solia fixar en coses així”?


I Have a Time Machine. Brenda Shaughnessy

But unfortunately it can only travel into the future
at a rate of one second per second,

which seems slow to the physicists and to the grant
committees and even to me.

But I manage to get there, time after time, to the next
moment and to the next.

Thing is, I can’t turn it off. I keep zipping ahead—
well, not zipping—And if I try

to get out of this time machine, open the latch,
I’ll fall into space, unconscious,

then desiccated! And I’m pretty sure I’m afraid of that.
So I stay inside.

There’s a window, though. It shows the past.
It’s like a television or fish tank

but it’s never live, it’s always over. The fish swim
in backward circles.

Sometimes it’s like a rearview mirror, another chance
to see what I’m leaving behind,

and sometimes like blackout, all that time
wasted sleeping.

Myself age eight, whole head burnt with embarrassment
at having lost a library book.

Myself lurking in a candled corner expecting
to be found charming.

Me holding a rose though I want to put it down
so I can smoke.

Me exploding at my mother who explodes at me
because the explosion

of some dark star all the way back struck hard
at mother’s mother’s mother.

I turn away from the window, anticipating a blow.
I thought I’d find myself

an old woman by now, travelling so light in time.
But I haven’t gotten far at all.

Strange not to be able to pick up the pace as I’d like;
the past is so horribly fast.

https://soundcloud.com/newyorker/listen-to-brenda-shaughnessy-read-i-have-a-time-machine

Of Mere Being. Wallace Stevens

The palm at the end of the mind,
Beyond the last thought, rises
In the bronze distance.

A gold-feathered bird
Sings in the palm, without human meaning,
Without human feeling, a foreign song.

You know then that it is not the reason
That makes us happy or unhappy.
The bird sings. Its feathers shine.

The palm stands on the edge of space.
The wind moves slowly in the branches.
The bird’s fire-fangled feathers dangle down.

Simbolisme. Art

http://www.visual-arts-cork.com/history-of-art/symbolism.htm

Pàgina

 

Symbolism, a late 19th-century movement of Post-Impressionist painting, flourished throughout Europe between 1886 and 1900 in almost every area of the arts. Initially emerging in literature, including poetry, philosophy and theatre, it then spread to music and the visual arts. Symbolist art had strong connections with the Pre-Raphaelites and with Romanticism, as well as the Aestheticism movement. Like all these movements, Symbolism was in large part a reaction against naturalism and realism, and became closely associated with mythological painting of all kinds. Where realists and naturalists sought to capture optical reality in all its objective grittiness, and thus focused on the ordinary rather than the ideal, Symbolists sought a deeper reality from within their imagination, their dreams, and their unconscious. Famous symbolist painters included Gustave Moreau (1826-98), Arnold Bocklin (1827-1901), Ferdinand Hodler (1853-1918), Max Klinger (1857-1920), Paul Gauguin (1848-1903), James Ensor (1860-1949), Edvard Munch (1863-1944), Odilon Redon (1840-1916), and Puvis de Chavannes. Although shortlived, the movement had a strong influence on German art of the 19th century, and a big impact on 20th century European artists, particularly those involved in Les Nabis and Art Nouveau, and also the Expressionism and Surrealism movements. It also influenced artists like Whistler, Giorgio de Chirico, Joan Miro, Paul Klee, Frida Kahlo and Marc Chagall. During the 1990s, a number of Chinese painters – members of the Cynical Realism movement in Beijing – used symbolist motifs to express the political and social uncertainties arising after the crackdown at Tiananmen Square.

 

https://en.wikipedia.org/wiki/Fernand_Khnopff

sdf
http://www.berlol.net/chrono/chr1886a.htm
http://www.visual-arts-cork.com/history-of-art/symbolism.htm
https://en.wikipedia.org/wiki/Symbolism_(arts)
https://en.wikipedia.org/wiki/Decadent_movement
https://www.wikiart.org/en/paintings-by-style/symbolism#!#filterName:all-works,viewType:masonry

Simbolisme

Previ : Naturalisme

[Problema: és una visió limitada de la realitat, la vida avorrida?, deixa fora l’ideal, el món dels somnis?]

[Proposta: explorem més enllà de la simple descripció, evoquem móns potser inexistents, o ocults, fem servir símbols per expressar estats d’ànim o ens que no es troben en la vida quotidiana][Localitzat a França, Bèlgica i Rússia]

[Discussió: Fins a quin punt els artistes trien evocar mites existents i fins a quin punt n’exploren de nous? L’acte creatiu de proposar un món iedal, la belles cñlàssica, que no es troba en la realitat, és una fugida, un engany? és una manera de construir un món diferent? Hi ha una semblança amb l’acte de creaciuó religiosa de proposar un Déu, o amb la ficció suprema de Wallace Stevens][quina relació hi ha amb Poussin i Claude Lorraine?]

[el simbolisme, en rebutjar la realitat, no fa un moviment semblant al religióis? creure en una ficció alternativa??]

https://en.wikipedia.org/wiki/Symbolism_(arts)

1886: Data en que Jean Moréas publica el Manifest simbolista

1914: [l’he posat a ull, mirant les dates en que can morir els autors, i just abans de la Gran Guerra]


Symbolism was largely a reaction against naturalism and realism, anti-idealistic styles which were attempts to represent reality in its gritty particularity, and to elevate the humble and the ordinary over the ideal. Symbolism was a reaction in favour of spirituality, the imagination, and dreams.[1] Some writers, such as Joris-Karl Huysmans, began as naturalists before becoming symbolists; for Huysmans, this change represented his increasing interest in religion and spirituality. Certain of the characteristic subjects of the Decadents represent naturalist interest in sexuality and taboo topics, but in their case this was mixed with Byronic romanticism and the world-weariness characteristic of the fin de siècle period.

Schopenhauer’s aesthetics represented shared concerns with the symbolist programme; they both tended to consider Art as a contemplative refuge from the world of strife and will. As a result of this desire for an artistic refuge, the symbolists used characteristic themes of mysticism and otherworldliness, a keen sense of mortality, and a sense of the malign power of sexuality, which Albert Samain termed a “fruit of death upon the tree of life.”


Literatura: The symbolist poets wished to liberate techniques of versification in order to allow greater room for “fluidity”, and as such were sympathetic with the trend toward free verse, as evident in the poems of Gustave Kahn and Ezra Pound. Symbolist poems were attempts to evoke, rather than primarily to describe; symbolic imagery was used to signify the state of the poet’s soul. Baudelaire, Verlaine, Rimbaud


Art: Symbolism in literature is distinct from symbolism in art although the two were similar in many aspects. In painting, symbolism can be seen as a revival of some mystical tendencies in the Romantic tradition, and was close to the self-consciously morbid and private decadent movement.

There were several rather dissimilar groups of Symbolist painters and visual artists, which included Gustave Moreau, Gustav Klimt, Mikalojus Konstantinas Čiurlionis, Jacek Malczewski, Odilon Redon, Pierre Puvis de Chavannes, Henri Fantin-Latour, Gaston Bussière, Edvard Munch, Félicien Rops, and Jan Toorop. Symbolism in painting was even more widespread geographically than symbolism in poetry, affecting Mikhail Vrubel, Nicholas Roerich, Victor Borisov-Musatov, Martiros Saryan, Mikhail Nesterov, Léon Bakst, Elena Gorokhova in Russia, as well as Frida Kahlo in Mexico, Elihu Vedder, Remedios Varo, Morris Graves and David Chetlahe Paladin in the United States. Auguste Rodin is sometimes considered a symbolist sculptor.

The symbolist painters used mythological and dream imagery. The symbols used by symbolism are not the familiar emblems of mainstream iconography but intensely personal, private, obscure and ambiguous references. More a philosophy than an actual style of art, symbolism in painting influenced the contemporary Art Nouveau style and Les Nabis.[11]


Music

Symbolism had some influence on music as well. Many symbolist writers and critics were early enthusiasts of the music of Richard Wagner,[19] an avid reader of Schopenhauer.

The symbolist aesthetic affected the works of Claude Debussy. His choices of libretti, texts, and themes come almost exclusively from the symbolist canon. Compositions such as his settings of Cinq poèmes de Charles Baudelaire, various art songs on poems by Verlaine, the opera Pelléas et Mélisande with a libretto by Maurice Maeterlinck, and his unfinished sketches that illustrate two Poe stories, The Devil in the Belfry and The Fall of the House of Usher, all indicate that Debussy was profoundly influenced by symbolist themes and tastes. His best known work, the Prélude à l’après-midi d’un faune, was inspired by Mallarmé’s poem, L’après-midi d’un faune.[20]

The symbolist aesthetic also influenced Aleksandr Scriabin‘s compositions. Arnold Schoenberg‘s Pierrot Lunaire takes its text from German translations of the symbolist poems by Albert Giraud, showing an association between German expressionism and symbolism. Richard Strauss‘s 1905 opera Salomé, based on the play by Oscar Wilde, uses a subject frequently depicted by symbolist artists.

 

Suports escriptura

Plaques d’argila, cera, pergamí, papir

( tauleta sumeria de la bugada )

Paper: Inventat a la Xina. Era obtingut a força de canya de bambú, palla d’arròs, fibra de morera, etc. El coneixement de la seva existència va arribar als àrabs, passant prèviament per Corea i Japó. Aquests el van fabricar gairebé exclusivament amb draps de cotó obtenint, així, paper de gran qualitat

Xilografia, estampació de plaques de fusta gravada sobre teles o paper.


Rotlles

Códexs: llibre de fulls (paper, pergamí (vitel·la, pell) relligats, manuscrits, contraposat als llibres impresos.

col·lecció manuscrits medievals de França i Anglaterra


1440 Invenció de la impremta (caràcters metàl·lics mòbils)

Es denominen incunables els llibres impresos abans de 1501.

La primera edició impresa d’una obra, contraposada als manuscrits, es coneix com editio princeps.


Mides de llibres

  • Folio: un full gran (600×483) on s’imprimeixen 4 pàgines (1-4, 2-3)  plegat per la meitat. Queda una mida de llibre de 305mmx483mm (una mica més petit que un dina3, 38 alçada (Bíblia de Gutemberg, o Shakespeare).
  • Quarto: dos plecs, 8 pàgines. 242×305 mm.
  • Octavo: quatre plecs, 16 pàgines, 153 x 228mm

Mides de papers

La sèrie A es va consolidar al s.XX definint A0 com un paper que tenia una àrea d’un metre quadrat i els costats en la proporció √2 . Això permetia que en dividir-lo per la meitat, els fulls resultants seguien mantenint la mateixa proporció:

  • A0: 1189×841
  • A1: 841×594
  • A2: 420×594
  • A3: 297×420
  • A4: 210×297
  • A5: 148×210
  • A6: 105×148

La sèrie B [és la que trobo en els papers de Raima], 100×70, 70×50


Tipus

Fonts.com

Serif (amb terminacions als extrems):;

  • Roman de Nicholas Jenson
  • Itàlica (cursiva) de Aldo Manuzio (1494)
  • Garamond (1541)
  • Bodoni (1775)
  • Times New Roman, encarregada pel diari el 1932

Sans serif o de pal sec, Introduït a Anglaterra per a etiquetes, embalatges i titulars al segle XIX.

  • Edward Johnston, sans serif pel metro de Londres (1913)
  • Helvetica de Max Wiedinger (1957)
  • Arial: Robin Nicholas i Patricia Saunders (1982) for Monotype Typography que havia de proveir les impressores IBM, més tard ho incorporà microsoft.
  • Gotham(Frere Jones, 2000) usada en la campanya de Barack Obama

Humor i riure

Riure  |  Acudits i HumorExemples


El riure

(CGPT) No es tracta d’una emoció sinó d’una resposta complexa que es pot estar associada a emocions de diversió (amusement), felicitat, alleujament després d’una tensió, sorpresa [per un doble sentit inesperat?], afecte i connexió social, playfulness, eufòria, nerviosisme, Schadenfreude. [una mateixa resposta fisiològica associada a diferents experiències subjectives].

Està associat amb l’alliberament d’endorfines que contribueixen a una sensació plaent. També activa el sistema nerviós parasimpàtic (Sistema nerviós autònom), reduint el estrès.

Pot ser un mecanisme de defensa en situacions de estrès o tristesa.

La teoria d’incongruitat [cognitiu], el riure es desencadena quan trobem una incongruitat o que les expectatives no es compleixen.

[Quan riem, no comuniquem el nostre estat als altres com en l’expressió de les emocions?]


Acudits i humor

(NewYorker) Quins acudits ens fan riure? El psicòleg britànic Richard Wiseman va fer un projecte de recerca on la gent aportava acudits i els altres votaven si eren divertits o no. Temes que es repetien: “Someone trying to look clever and taking a pratfall. Husbands and wives not being loving. Doctors being insensitive about imminent death. And God making a mistake. El més votat:

A couple of New Jersey hunters are out in the woods when one of them falls to the ground. He doesn’t seem to be breathing, his eyes are rolled back in his head. The other guy whips out his cell phone and calls the emergency services. He gasps to the operator, “My friend is dead! What can I do?” The operator, in a calm soothing voice, says, “Just take it easy. I can help. First, let’s make sure he’s dead.” There is a silence, then a shot is heard. The guy’s voice comes back on the line. He says, “O.K., now what?”

Ha estat objecte d’estudi de filòsofs, psicòlegs i neuròlegs. Es va perdre un tractat d’Aristòtil. El 1901 Bergson  va escriure “Qu’est-ce que c’est le rire?”

No queda clar quins processos cerebrals intervenen. No hi ha un punt a estimular que provoqui riure. Sembla que els jocs de paraules són processats a l’hemisferi esquerre i els  no verbals al dret.” In a 1981 paper in Brain and Language, the researchers Wendy Wapner, Suzanne Hamby, and Howard Gardner concluded that the left hemisphere of the brain is a “highly efficient, but narrowly programmed linguistic computer; in contrast the right hemisphere constitutes a suitable audience for a humorous silent film.” They explained, “While the left hemisphere might appreciate some of Groucho’s puns, and the right hemisphere might be entertained by the antics of Harpo, only the two hemispheres united can appreciate a whole Marx Brothers routine.” Neither hemisphere, apparently, thinks much of Chico.

Al sXVII Pascal va introduir la teoria de la incongruència, la desproporció entre l’expectativa i el que passa realment.
La teoria de l’alleujament afirma que trobem divertit el que qüestiona les normes que reprimeixen desitjos tabú inconscients. (Freud,  “Jokes and Their Relation to the Unconscious” 1905).
El neuròleg V. S. Ramachandran, in “Phantoms in the Brain” (1998), comenta la teoria de la incongruència com un mecanisme adaptatiu. Després d’una expectativa d’amenaça o perill (insular còrtex), el anterior cingulate gyrus, detecta una incongruència i envia el missatge “no hi ha perill” [i tot l’organisme es relaxa, catarsi] . El riure  comunica a la resta del grup que no cal preocupar-se.

[en relació amb el final inesperat] Leo McCarey, who directed the early Laurel and Hardy films, called it “almost an unwritten rule”—that jokes work best when there are two straightforward examples, to establish a pattern, and then a third, to shatter it. (“My favorite books are ‘Moby-Dick,’ ‘Great Expectations,’ and ‘Rock Hard Abs in Thirty Days.’ ”)


Exemples

Cabelleres congelades  a Takhini Hot Springs, Canadà

Cursa empaitant un formatge a Cooper’s Hill, Gloucestershire
Cursa carregant la dona, a Sonjakarvi, Finlàndia. El premi és el pes de la dona, en cervesa.
Baixades d’andròmines celebrades a moltes poblacions de Catalunya

Humoristes

Cinema

TV: Monthy Phyton

Monòlegs: Joan Capri

 

Wordsworth

William Wordsworth (7 April 1770 – 23 April 1850) was a major English Romantic poet who, with Samuel Taylor Coleridge, helped to launch the Romantic Age in English literature with their joint publication Lyrical Ballads (1798).

Wordsworth’s magnum opus is generally considered to be The Prelude, a semi-autobiographical poem of his early years that he revised and expanded a number of times. It was posthumously titled and published, before which it was generally known as “the poem to Coleridge”.[1] Wordsworth was Britain’s poet laureate from 1843 until his death from pleurisy on 23 April 1850.

Obres

Auden 1907-1973

Wystan Hugh Auden (21 February 1907 – 29 September 1973) was an English-American poet. Auden’s poetry was noted for its stylistic and technical achievement, its engagement with politics, morals, love, and religion, and its variety in tone, form and content. He is best known for love poems such as “Funeral Blues”, poems on political and social themes such as “September 1, 1939” and “The Shield of Achilles”, poems on cultural and psychological themes such as The Age of Anxiety, and poems on religious themes such as “For the Time Being” and “Horae Canonicae”.

  • 1907 neix a York, creix a Birmingham

[1927 a 1936] Poems, The Orator. Anys de la depressió i posicionament esquerrà. Després d’una estada a Espanya deixa de creure en el poder de la paraula i en la política.] [1936 – 1946]  Canvis religiosos [1948 1973

  • 1939 Es trasllada als USA juntament amb Cristopher Isherwood. 1946 n’agafa la ciutadania. Coneix qui serà la seva parella, Chester Kallman. Influït per la lectura de The descent of the dove de Charles Williams i Kierkegaard canvia el marxisme i freudisme pel cristianisme.
  • 1940 Another Time
  • 1944: For the Time Being: A Christmas Oratorio
  • 1944: The Sea and the Mirror: A Commentary on Shakespeare’s The Tempest
  • De 1947 a 1957 passa els estius a Ischia. A partir de 1958 xalet a Kirschketten A Àustria. Durant el curs dóna classes i a l’estiu escriu poesia. A Ischia l’atrau la cultura catòlica “del pa i el vi, en que se celebra l’aniversari dels sants amb focs d’artifici i el dia de Corpus toca la mateixa banda que ho fa abans dels partits de futbol”. Seguirà uns horaris estrictes gairebé cronometrats: escriure al matí, dinar, passeig o bany, escriure i baixar a la plaça del poble fins que a les deu  en punt interrompia la conversa i se’n tornava a casa.
  • 1947: The age of Anxiety pel qual rebrà el premi Pulitzer. Bernstein en farà un oratori i Jerome Robbins un ballet.
  • 1948 comença a escriure In Praise of the Limestone, que mira com al paisatge realment humà per la seva inconstància
  • 1951 Nones (inclou Prime i Nones, amb les altres cinc hores canòniques completarà el cicle el 1955) que conté In praise of the limestone.
  • 1955 The shield of Achilles, que conté la resta de les hores canòniques i els anomenats Bucòliques [ llacs].  Elogiarà The Lord of the Rings de Tolkien, en contra de l’opinió de molts altres crítics.
  • De 1956 a 1961, professor de poesia a Oxford. Pronuncia la conferència Making, Knowing and Judging. Deixa Ischia quan pretenen augmentar-li el lloguer exageradement (Goodbye to mezzogiorno) i passarà els estius a Àustria, a Kirschtetten

Cites Auden

AUDEN, W.H.  , PDF. MENDELSOHN, EDWARD Auden and God

Funeral blues. Auden

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.
Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.
He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.
The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;
For nothing now can ever come to any good.

Pareu tot els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

Talking to myself. Auden.

(for Oliver Sacks)

Spring this year in Austria started off benign,
the heavens lucid, the air stable, the about
sane to all feeders, vegetate or bestial:
the deathless minerals looked pleased with their regime,
where what is not forbidden is compulsory.

Shadows of course there are, Porn-Ads, with-it clergy,
and hubby next door has taken to the bottle,
but You have preserved Your poise, strange rustic object,
whom I, made in God’s Image but already warped,
a malapert will-worship, must bow as Me.

My mortal Manor, the carnal territory
alloted to my manage, my fosterling too,
I must earn cash to support, my tutor also,
but for whose neural instructions I could never
acknowledge what is or imagine what is not.

Instinctively passive, I guess, having neither
fangs nor talons nor hooves nor venom, and therefore
too prone to let the sun go down upon your funk,
a poor smeller, or rather a censor of smells,
with an omnivore palate that can take hot food.

Unpredictably, decades ago, You arrived
among that unending cascade of creatures spewed
from Nature’s maw. A random event, says Science.
Random my bottom! A true miracle, say I,
for who is not certain that he was meant to be?

Enguany la primavera ha començat benigna:
cels transparents, aires estables, àmbits sans
per a tots els menjaires, vegetals o bèsties;
els minerals semblen contents amb el seu règim,
on és obligatori tot allò que no està prohibit.

D’ombres, per descomptat, n’hi ha: anuncis pornogràfics,
mossens moderns, i el veí del costat que s’aferra a l’ampolla.
Tu, tanmateix, mantens l’aplom, objecte estrany i rústic,
i Jo, creat a imatge de Déu, però ja deformat,
altiu com sóc, t’he de complimentar a Tu, que ets Jo.

Tu ets el meu senyoratge mortal, territori carnal
adjudicat al meu govern, també fill adoptiu:
he de guanyar diners per mantenir-te; i ets també el meu tutor,
però les teves instruccions neurals no em deixen mai
saber què és, ni imaginar les coses que no són.

D’instint passiu – em sembla – , sense grans ullals
ni grapes, ni unglots, ni verí, i per tant
massa propens a deixar-te emportar per la basarda,
un pobre ensumador de flaires, o millor: censor de flaires,
amb un omnívor paladar que aguanta bé els picants
.

Imprevisiblement, fa dècades, vas arribar
entre un saltant inacabable d’éssers vomitats
del quall de la Natura. fet casual – ens diu la ciència-
¿Fet casual? Camàndules! Miracle pur – Jo dic -.
Ningú no dubta d’haver estat designat a existir.

As You augmented and developed a profile,
I looked at Your looks askance. His architecture
should have been much more imposing: I’ve been let down!
By now, though, I’ve gotten used to Your proportions
and, all things considered, I might have fared far worse.

Seldom have You been a bother. For many years
You were, I admit, a martyr to horn-colic
(it did no good to tell You -But I’m not in love!);
how stoutly, though, You re`pelled all germ invasions,
but never chastised my tantrums with a megrim.

You are the Injured Party for, if short sighted,
I am the book-worm who tired You, if short-winded
as cigarette addicts are, I was the pusher
who got You hooked. (Had we been both a bit younger,
I might well have mischiefed You worse with a needle.)

I’m always amazed at how little I know You.
Your coasts and outgates I know. for I govern there,
but what goes inland, the rites, the social codes,
Your torrents, salt and sunless, remain enigmas:
what I believe is on doctors’ hearsay only.

Our marriage is a drama, but no stage-play where
what is not spoken is not thought: in our theatre
all that I cannot syllable You will pronounce
in acts whose raison-d’être escapes me. Why secrete
fluid when I dole, or stretch Your lips when I joy?

Mentre prenia forma i augmentava el teu perfil,
Jo esguardava amb recel el teu aspecte.
La seva arquitectura
havia d’haver estat més imponent. M’han enganyat!
A hores d’ara, però, m’he avesat a les teves proporcions
i, a fi de comptes, molt pitjor m’hauria pogut anar.

Poques vegades has estat una molèstia. Durant molts anys
vas ser un màrtir del còlic (no en treia res de dir-te:
Però si no ho estic, d’enamorat!) i tanmateix amb quina gran
tenacitat has sabut vèncer invasions microbianes,
i mai no has castigat els meus humor amb cap migranya.

Tu ets la Part Perjudicada; si ets miop és perquè Jo,
que sóc un cuc devorador de llibres, vaig cansar-te;
si esbufegues per culpa del tabac, és perquè Jo
vaig aviciar-t’hi. (I si haguéssim nascut tots dos uns anys
més tard, potser t’hauria habituat a la xeringa.)

Sempre em sorprèn el poc que sé de Tu. Només conec
els teus portals i costes, perquè això Jo m’ho governo;
però què passa terra endins, els ritus, els costums socials,
els Teus torrents salats i sense sol, són purs enigmes.
Tot el que no sé, només ho sé pel dir dels metges.

El nostre matrimoni és un drama; però no cap obra
on allò que no es diu no és pensat. En el nostre teatre
tot el que Jo no puc articular Tu ho dius amb actes
que no comprenc del tot. ¿Per què segregues líquid,
quan estic trist? ¿Per què estires els llavis, quan content?

Demands to close or open, include or eject,
must come from Your corner, are no province of mine
(all I have done is to provide the time-table
of hours when You may put them): but what is Your work
when I librate between a glum and a frolic?

For dreams, I quite irrationally, reproach You.
All I know is that I don’t choose them: if I could,
they would conform to some prosodic discipline,
mean just what they say. Whatever point nocturnal
manias make, as a poet I disapprove.

Thanks to Your otherness, Your jocular concords,
so unlilke my realm of dissonance and anger,
You can serve me as my emblem for the Cosmos:
for human congregations, though as Hobbes perceived,
the apposite sign is some ungainly monster.

Whoever coined the phrase The Body Politic?
All States we’ve lived in, or historians tell of,
have had shocking health, psychosomatic cases,
physicked by sadists or glozing expensive quacks:
when I read the papers. You seem an Adonis.

Time, we both know, will decay You, and already
I’m scared of our divorce: I’ve seen some horrid ones.
Remember: when Le Bon Dieu says You Leave him
please, please, for His sake and mine, pay no attention
to my piteous Dont’s, but bugger off quickly.

Les ordres per obrir i tancar, incloure o expulsar,
han de venir del Teu costat; no són dominis meus
(tot el que faig és proveir-te d’un horari perquè Tu
les hi puguis posar): però ¿quina és la teva feina
quan Jo oscil·lo entre penes i barriles?

Et recrimino irracionalment els somnis.
Tot el que en sé és que no els puc triar: si ho pogués fer
s’ajustarien a alguna prosòdia. Sigui el que sigui
allò que volen recalcar les meves nocturnals manies,
Jo ho desaprovo totalment, com a poeta.

T’agraeixo la teva alteritat, les teves harmonies joculars,
tan diferents del meu reialme d’ira i dissonància.
Tu pots ser el meu emblema per al Cosmos.
A les associacions humanes, tal com deia Hobbes,
el signe que els escau és un monstre desgairat.

Qui va fixar la frase El cos polític?
Tots els Estats on hem viscut i els que la història ens reporta
han malviscut amb saluts repugnants, casos psicosomàtics,
tractats per sàdics o bé curanderos xerraires i cars.
Quan llegeixo els diaris, Tu sembles un Adonis.

El Temps, Tu i jo ho sabem, et marcirà, i ja ara tinc por
d’aquest nostre divorci; n’he vist alguns de terrorífics.
Recorda això: quan Le Bon Dieu t’ordeni “deixa’l”,
per favor, per favor, pel bé d’Ell i pel Meu, no facis cas
dels meus penosos “no’s”, i fot el camp de pressa.

Villa dei Misteri

No havia preparat gaire la visita a Pompeia. Només entrar al recinte vaig voler mirar si trobava per la Maria la postal de “Safo”, la noia que anava a escriure, i aleshores vaig veure les postals dels frescos de la Villa dei Misteri. Al plànol vaig veure que quedava una mica lluny, mig kilòmetre fora de la ciutat. Hi vaig arribar que només hi havia un altre visitant, les columnes, el mosaic, el corredor de pintura porpra i després tornant a sortir al pati, al triclinium, uns frescos meravellosos, un noiet llegint, un àpat, música, una ballarina. M’hi vaig quedar una bona estona,e com encantat. Vaig donar una volta per la Vil·la i hi vaig tornar.

Segons he llegit, els frescos representarien un procés d’iniciació d’una dona als misteris de Bacus. Un noi llegeix el ritual, la dona serveix una safata. Una esacena a l’Arcàdia amb un sàtir tocant la flauta. Després ella mira alguna cosa amb horror. Després la iniciada retorna i al fnal Cupid li ofereix un mirall.

Quins àpats es van fer aquí? Quines converses? En quins rituals van participar?

[gmedia id=38]

Cryptoporticus, giardino inglese, Reggia di Caserta

El desembre de 2018, després de pujar els gairebé tres kilòmetres de jardí que uneix el palau amb el turó on hi ha una cascada, entro al jardí anglès. Primer visito un amfiteatre que havia de ser  una bassa, es va fer servir com a rusc i ara és com un teatre. Vaig baixant pel pendent verd amb grans arbres i de sobte el camí s’enfonsa a terra entre roques artificials seguint un corredor que es divideix en dos, un s’obre a un estanyol on hi ha una Venus agenollada. L’altre descobreix com un temple secret rera la roca, el cryptopòrtic, una galeria coberta que ja va ser construida el 1792 com una runa roma per ser descoberta pels visitants. En arribar-hi pràcticament sol, semblava que estigués a punt de començar uns ritus iniciàtics.

àlbum   Galeria

web jardí anglès

 

Genoma humà

El cos humà Herència Bioquímica

Cromosomes i DNA. Seqüenciació i contingutGenoma humà de referència. Qüestions


Cromosomes i DNA

El genoma humà és el conjunt de seqüències d’àcids nucleics codificat als 23 parells de cromosomes, una parella per determinar el sexe (XX femella o XY mascle), i la resta 22 anomenats autosomes. Hi són a totes les cèl·lules. A més hi ha una part de DNA independent als mitocondris.

Cromàtide (1) amb els braços llarg i curt, units al centròmer. Als extrems hi ha els telòmers. Els cromosomes s’ordenen per longitud i per les bandes que es detecten tenyir-los.

Hi ha diverses tècniques per tenyir els cromosomes. Hi ha una nomenclatura per la ubicació en els cromosomes, número cromosoma, braç curt p o llarg q, regió, banda i subbanda. 13p11.2 indica cromosoma 13, braç curt, regió1, banda 1, subbanda2.


Seqüenciació i contingut

El Human Genome Project va completar el 92% de la seqüenciació el 2003. El 8% restant corresponia a les parts del centròmer i telòmers que eren més difícils de seqüenciar. Aquests es completaran el 2023. El projecte es basa en les mostres de 47 individus anònims.

Si ho imprimíssim, com ha fet la Wellcome Collecion tindríem uns 100 volums, 4-6 per cada un dels cromosomes.

  • codi DNA, representa un 1-2% del total. 19.000 a 20.000 gens Fragments que seran copiats pel m-RNA per sintetitzar proteïnes. [En general, no sabem encara el paper d’aquestes proteïnes. La idea del DNA com una mena de plànol de del fenotip que es pot corregir és prematura. No entenem els plànols]
  • DNA que no codifica proteïnes.
    • Unes 60.000 gens pel RNA.
    • Uns 13.000 pseudogens que serien gens inactius [plànols obsolets]
    • Seqüències que regulen quins gens s’activen i quins no, podria ser fins a un 10% del genoma.
    • transposable elements: fins a un 50% del genoma serien seqüències repetitives amb diverses funcions, paper en la mitosi o meiosi, transposons (gens que poden canviar la seva posició en el genoma), i regulació.
    • junk DNA, material que no tindria cap funció. Alguns autors indiquen que seria fins a un 90% mentre que altres el rebaixen al 40%. El fet que avui no se li conegui cap funció no vol dir que en un futur no es descobreixi.

[La consulta a ChatGPT:

  1. Coding DNA, 1-2%, exons que codifiquen proteïnes (al mRNA hi ha exons i introns que serveixen per al procés però que es descarten.
  2. Elements regulatoris que determinen quins gens s’expressen, enhancers, silencers, promoters [i què determina quins elements regulatoris entren en joc? Per exemple, un individu pot tenir uns gens pe`ro sense el corresponent enhancer no se li activa?]
  3. Transposons, 45% del genoma, seqüències repetitives que podrien tenir un paper en regulció i innovació..
  4. Introns, que intervenen en el procés i després es descarten
  5. Elements estructurals als centròmers i telòmers.
  6. DNA que no codifica que podria tenir un paper que encara no hem identificat

]

Genotip és el total del material genètic d’un organisme.

Fenotip és l’expressió d’aquest fenotip amb la influència del medi i factors de regulació dels gens que poden influir en com s’expressen: epigenètica.

Al·lel
Se suposa que els gens que són en una mateixa posició en un cromosoma regulen l’expressió d’un mateix tret del fenotipus. Els al·lels són les diferents variants que pot presentar un gen, les més simples, les que només impliquen variar un nucleòtid (SNP single nucleotid polymorfism) . En un organisme diploide, que té els cromosomes duplicats, hi trobem dues vegades (dos al·lels) el gen encarregat d’un determinat caràcter. Si són iguals, és homozigosit. [ Per exemple, si un gen determina el color dels ulls, els al·lels serien els diferents colors possibles, i un individu d’ulls marrons pot ser portador d’un al·lel d’ulls blaus].

Haplotip és un grup d’al·lels que s’hereta sencer d’un dels progenitors, sense que hi hagi recombinació. [ex ulls blaus, cabells rossos?], sovint són seqüències de gens que van seguides (genetic linkage/lligament genètic). És el cas també del DNA mitocondrial i el cromosoma Y. Aleshores tots els individus que comparteixin aquest haplotip es poden associar a un avantpassat comú. Aquesta branca d’un clade constitueix un haplogrup. Això permet estudiar la colonització del món per l’homo sàpiens i la seva distribució actual.


Genoma estàndard de referència

El genoma complet té dades de 47 individus.  [CPGT indica 20, i la majoria d’un sol donant d’etnicitat variada.] el Genome Reference Consortium el manté i el va actualitzant. La darrera versió és la GRCh38.p14.

Com varia el genoma d’un individu a un altre? Els estudis miren d’observar canvis de nucleòtids individuals (single-nucleotide polymorphisms o (SNPs). N’hi hauria un per cada 1000 parells de bases. Així que els humans som genèticament iguals en un 99.9%.

Algunes seqüències varien molt d’un individu a un altre i serveixen per obtenir empremtes digitals (forenses, policia), o tests de paternitat. Algunes alteracions grans suposen embrions inviables o malalties com la síndrome de Down, síndrome de Turner.

El projecte HapMap va recollir, de 2002 a 2010, mostres de diferents poblacions per fer un mapa de les diferències, (tant de poblacions, com de malalties] [Nature 2010]. Va ser seguit per 1000 Genome Project que ho ampliava fins 700 individus de 7 poblacions diferents. [Entenc que serveix per trobar factors genètics de risc comuns a tota una població,]


Qüestions

Llevat d’algunes malalties hereditàries, no sabem interpretar el llistat de les bases de DNA. En el cas d’aquestes malalties, és prematur encara modificar el DNA per eliminar-les.

Tenim els plànols però no sabem per a què serveixen.
A dia d’avui, si no es té una determinada malaltia amb base genètica, la informació del genoma no té utilitat (Wired). Wired, 30 anys des que va començar el projecte genoma. Sequenciar el genoma d’un individu costaria entre 200 i 1000 $ ( wired ). El 1993 va començar el projecte del Genoma humà, completat el 2003. Hi havia l’expectativa que, disposant del “plànol”, podríem modificar els “plànols  defectuosos”, és a dir, eliminar les malalties hereditàries, i fins i tot introduir millores. El problema és que no sabem interpretar els plànols.
En aquest sentit hi ha qui argumenta que “l’arquitecte de la vida” és la cèl·lula i no el genoma (Noema) [Potser el genoma són els plànols i la cèl·lula el constructor.]

No.  Because we have the technical ability to generate the sequence, and a  very good quality one at that. But then there’s this massive gap between  having the data in front of us and knowing what it all means. That’s  why one of our bold predictions is to get to a place where we know the  biological function of every human gene. We’re making progress, but that  progress is likely going to be measured more in decades than in years.
One of the other projects we’re supporting is an effort to get to a reference genome that captures the full multidimensional diversity of humanity. What we have now doesn’t do that. If we grab someone from the middle of Asia and sequence their genome, we want to compare their variants to an appropriately matched control group so we can assess any rare changes that might be behind a health problem, or contribute to the risk of developing one. If all we have to compare it to is a standard reference that, like the one we have now, happens to be made from European DNA, it can be really misleading. So the goal of this pan-genome effort is to always have available an appropriately ancestrally matched data set available for medical interpretation. Achieving that is also one of our bold predictions.
El DNA que compartim amb altres espècies

Evolució. El DNA que compartim amb altres espècies: Compartim un 88% de DNA amb els ratolins ( Dna que compartim amb altres espècies), [l’exposició sobre els avantpassats ens mostra els esquirols amb rebesavis i els llargandaixos com cosins].

Genoma i genètica: (Von genen und Menschen, Dresden 2023).

  • Aporten informació sobre la història de la humanitat (Prehistòria i migracions) i ajuden a solucionar crims.  Serveix per desmentir el racisme, les diferències dins d’una població són més grans que les diferències fora.
    Què es pot inferir del DNA, i probabilitat. Color del cabell 64-94, origen geogràfic continent 99.9, color de la pell 80-98, color dels ulls, 99 per pur blau marró, resta 51, edat amb aprox de 5 anys amunt avalls entre 20 i 60.
  • Identitat: Què determina què som. Estudi de Minnesota sobre bessons idèntics. Influència de l’epigenètica. Recentment la recerca sobre bessons ja no és tant sobre característiques físiques i patrons de comportament sinó en com l’entorn influencia l’expressió dels gens. Això canvia la manera de veure sobre fins a quin punt som lliures d’autodeterminar-nos, i per tant som responsables [més no estar subjectes a una programació genètica estricta de la qual no podem escapar.] (2010 Time, Why gens aren’t destiny). La identitat de gènere i l’orientació sexual, estan determinades pels gens?
  • Salut: guarir, optimitzar, estandaritzar? La tecnologia CRISPR permet editar el genoma. De moment està prohibit en humans (He Jiankui ho va fer el 2018)
  • Natura, nova creació? recuperar espècies extingides? Vivim en simbiosi amb altres éssers [flora intestinal, microbis], holobionts en paraules de Lyyn Margulis.  I’m humanity Yakushimaru. Música basada en el DNA d’un bacteri.

Recerca

  • Acabant de completar el genoma (Quanta) 2021
  • Projecte per estudiar una cèl·lula simplificada, amb un genoma mínim (New Yorker 2022 )
  • La part del genoma que no codifica proteïnes, Genome Dark Matter (BBC)
  • El genoma de refèrència que es fa servir als tests cobreix només una part determinada de la població. (Inverse).
  • la cèl·lula més que no el genoma és l’arquitecte de la vida (Noema 2023).

Daffodils. Wordsworth. 1804

I wandered lonely as a cloud
That floats on high o’er vales and hills,
When all at once I saw a crowd,
A host of golden daffodils;
Beside the lake, beneath the trees,
Fluttering and dancing in the breeze.

Continuous as the stars that shine
and twinkle on the Milky Way,
They stretched in never-ending line
along the margin of a bay:
Ten thousand saw I at a glance,
tossing their heads in sprightly dance.

The waves beside them danced; but they
Out-did the sparkling waves in glee:
A poet could not but be gay,
in such a jocund company:
I gazed—and gazed—but little thought
what wealth the show to me had brought:

For oft, when on my couch I lie
In vacant or in pensive mood,
They flash upon that inward eye
Which is the bliss of solitude;
And then my heart with pleasure fills,
And dances with the daffodils.

Of the Surface of Things

I

In my room, the world is beyond my understanding;
But when I walk I see that it consists of three or four
hills and a cloud.

II

From my balcony, I survey the yellow air,
Reading where I have written,
“The spring is like a belle undressing.”

III

The gold tree is blue,
The singer has pulled his cloak over his head.
The moon is in the folds of the cloak.

 

Harmonium (1923)

Obediència i consciència. Experiments de Milgram i Zimbardo

Experiment de càstig sota obediència

https://en.wikipedia.org/wiki/Milgram_experiment

The Milgram experiment on obedience to authority figures was a series of social psychology experiments conducted by Yale University psychologist Stanley Milgram. They measured the willingness of study participants, men from a diverse range of occupations with varying levels of education, to obey an authority figure who instructed them to perform acts conflicting with their personal conscience. Participants were led to believe that they were assisting an unrelated experiment, in which they had to administer electric shocks to a “learner.” These fake electric shocks gradually increased to levels that would have been fatal had they been real.

The experiment found, unexpectedly, that a very high proportion of men would fully obey the instructions, albeit reluctantly. Milgram first described his research in a 1963 article in the Journal of Abnormal and Social Psychology[1] and later discussed his findings in greater depth in his 1974 book, Obedience to Authority: An Experimental View.

The experiments began in July 1961, in the basement of Linsly-Chittenden Hall at Yale University,[4] three months after the start of the trial of German Nazi war criminal Adolf Eichmann in Jerusalem. Milgram devised his psychological study to answer the popular contemporary question: “Could it be that Eichmann and his million accomplices in the Holocaust were just following orders? Could we call them all accomplices?”[5] The experiment was repeated many times around the globe, with fairly consistent results.


Experiment de la presó de Stanford

https://en.wikipedia.org/wiki/Stanford_prison_experiment

The Stanford Prison Experiment was a 1971 social psychology experiment that attempted to investigate the psychological effects of perceived power, focusing on the struggle between prisoners and prison officers. It was conducted at Stanford University between August 14–20, 1971, by a research group led by psychology professor Philip Zimbardo using college students.[1] In the study, volunteers were randomly assigned to be either “guards” or “prisoners” in a mock prison, with Zimbardo himself serving as the superintendent. Several “prisoners” left mid-experiment, and the whole experiment was abandoned after six days. Early reports on experimental results claimed that students quickly embraced their assigned roles, with some guards enforcing authoritarian measures and ultimately subjecting some prisoners to psychological torture, while many prisoners passively accepted psychological abuse and, by the officers’ request, actively harassed other prisoners who tried to stop it. The experiment has been described in many introductory social psychology textbooks,[2] although some are beginning to exclude it because its methodology is questioned.

Article New Yorker

: caldria matisar la conclusió, no és simplement que tots portem un tirà o una víctima a dins sinó que certes condicions, com pot ser una presó, ens condueixen a comportar-nos d’una determinada manera.

 

Haydn. Quartets de corda

https://en.wikipedia.org/wiki/String_quartet

Haydn

El quartet té com a  antecedent la triosonata barroca, amb dos instruments sobre baix continu, i després els divertimentos per a corda.


1750 – 1765 Els quartets Fürnberg

The following purely chance circumstance had led him to try his luck at the composition of quartets. A Baron Fürnberg had a place in Weinzierl, several stages from Vienna, and he invited from time to time his pastor, his manager, Haydn, and Albrechtsberger (a brother of the celebrated contrapuntist Albrechtsberger) in order to have a little music. Fürnberg requested Haydn to compose something that could be performed by these four amateurs. Haydn, then eighteen years old, took up this proposal, and so originated his first quartet which, immediately it appeared, received such general approval that Haydn took courage to work further in this form.

Haydn escriurà 9 quartets més que es publicaran com a Opus 1 i 2

Opus 1 (1762–64)

– Quartet No. 1 in B♭ major (“La Chasse”), Op. 1, No. 1, FHE No. 52, Hoboken No. III:1
– Quartet No. 2 in E♭ major, Op. 1, No. 2, FHE No. 53, Hoboken No. III:2
– Quartet No. 3 in D major, Op. 1, No. 3, FHE No. 54, Hoboken No. III:3
– Quartet No. 4 in G major, Op. 1, No. 4, FHE No. 55, Hoboken No. III:4
– Quartet No. 5 in E♭ major, Op. 1, No. 0, Hoboken No. II:6 (also referred to as Opus 0)
– Quartet in B♭ major, Op. 1, No. 5, FHE No. 56, Hoboken No. III:5 (later found to be the Symphony A, Hob. I/107)
– Quartet No. 6 in C major, Op. 1, No. 6, FHE No. 57, Hoboken No. III:6

Opus 2 (1763–65) The two quartets numbered 3 and 5 are spurious arrangements by an unknown hand.

– Quartet No. 7 in A major, Op. 2, No. 1, FHE No. 58, Hoboken No. III:7
– Quartet No. 8 in E major, Op. 2, No. 2, FHE No. 59, Hoboken No. III:8
– Quartet in E♭ major, Op. 2, No. 3, FHE No. 60 (arrangement of Cassation in E-flat major, Hob. II:21), Hoboken No. III:9
– Quartet No. 9 in F major, Op. 2, No. 4, FHE No. 61, Hoboken No. III:10
– Quartet in D major, Op. 2, No. 5, FHE No. 62 (arrangement of Cassation in D major, Hob. II:22), Hoboken No. III:11
– Quartet No. 10 in B♭ major, Op. 2, No. 6, FHE No. 63, Hoboken No. III:12

The Fürnberg quartets already take the soloistic ensemble for granted, including solo cello without continuo. They belong to the larger class of ensemble divertimentos, with which they share small outward dimensions, prevailing light tone (except in slow movements) and a five-movement pattern, usually fast–minuet–slow–minuet–fast. Even on this small scale, high and subtle art abounds: witness the rhythmic vitality, instrumental dialogue and controlled form of the first movement of op.1 no.1 in B; the wide-ranging development and free recapitulation in the first movement of op.2 no.4 in F, and the pathos in its slow movement; and the consummate mastery of op.2 nos.1–2. [Del Grove Dictionary]

OP1.1 OP1.3 OP2.4 OP2.1 OP2.2


Opus 9, 17 i 20. 1769 – 1772

Opus 9 (1769)

– Quartet No. 11 in D minor, Op. 9, No. 4, FHE No. 16, Hoboken No. III:22
– Quartet No. 12 in C major, Op. 9, No. 1, FHE No. 7, Hoboken No. III:19
– Quartet No. 13 in G major, Op. 9, No. 3, FHE No. 9, Hoboken No. III:21
– Quartet No. 14 in E♭ major, Op. 9, No. 2, FHE No. 8, Hoboken No. III:20
– Quartet No. 15 in B♭ major, Op. 9, No. 5, FHE No. 17, Hoboken No. III:23
– Quartet No. 16 in A major, Op. 9, No. 6, FHE No. 18, Hoboken No. III:24

Opus 17 (1771)

– Quartet No. 17 in F major, Op. 17, No. 2, FHE No. 2, Hoboken No. III:26
– Quartet No. 18 in E major, Op. 17, No. 1, FHE No. 1, Hoboken No. III:25
– Quartet No. 19 in C minor, Op. 17, No. 4, FHE No. 4, Hoboken No. III:28
– Quartet No. 20 in D major, Op. 17, No. 6, FHE No. 6, Hoboken No. III:30
– Quartet No. 21 In E♭ major, Op. 17, No. 3, FHE No. 3, Hoboken No. III:27
– Quartet No. 22 in G major, Op. 17, No. 5, FHE No. 5, Hoboken No. III:29

Opus 20, the “Sun” quartets (1772) The nickname “Sun” refers to the image of a rising sun, an emblem of the publisher, on the cover page of the first edition.

– Quartet No. 23 in F minor, Op. 20, No. 5, FHE No. 47, Hoboken No. III:35
– Quartet No. 24 in A major, Op. 20, No. 6, FHE No. 48, Hoboken No. III:36
– Quartet No. 25 in C major, Op. 20, No. 2, FHE No. 44, Hoboken No. III:32
– Quartet No. 26 in G minor, Op. 20, No. 3, FHE No. 45, Hoboken No. III:33
– Quartet No. 27 in D major, Op. 20, No. 4, FHE No. 46, Hoboken No. III:34
– Quartet No. 28 in E♭ major, Op. 20, No. 1, FHE No. 43, Hoboken No. III:31

Opp.9, 17 and 20 established the four-movement form with two outer fast movements, a slow movement and a minuet (although in this period the minuet usually precedes the slow movement). They also – op.20 in particular – established the larger dimensions, higher aesthetic pretensions and greater emotional range that were to characterize the genre from this point onwards. They are important exemplars of Haydn’s Sturm und Drang manner: four works are in the minor (op.9 no.4, op.17 no.4, op.20 nos.3 and 5); and nos.2, 5 and 6 from op.20 include fugal finales. Op.20 no.2 exhibits a new degree of cyclic integration with its ‘luxuriantly’ scored opening movement (Tovey, N1929–30), its minor-mode Capriccio slow movement which runs on, attacca, to the minuet (which itself mixes major and minor), and the combined light-serious character of the fugue. Op.17 no.5 and op.20 also expand the resources of quartet texture, as in the opening of op.20 no.2, where the cello has the melody, a violin takes the inner part and the viola executes the bass.

OP9.2 OP9.3 OP17.4 OP20.5 OP20.2 OP20.3


Op. 33, (42), 50, 54-55 1781 – 1788

Opus 33, the “Russian” quartets (1781) were written by in the summer and Autumn of 1781 for the Viennese publisher Artaria. This set of quartets has several nicknames, the most common of which is the “Russian” quartets, because Haydn dedicated the quartets to the Grand Duke Paul of Russia and many (if not all) of the quartets were premiered on Christmas Day, 1781, at the Viennese apartment of the Duke’s wife, the Grand Duchess Maria Feodorovna.

– Quartet No. 29 in G major (“How Do You Do?”), Op. 33, No. 5, FHE No. 74, Hoboken No. III:41
– Quartet No. 30 in E♭ major (“The Joke”), Op. 33, No. 2, FHE No. 71, Hoboken No. III:38
– Quartet No. 31 in B minor, Op. 33, No. 1, FHE No. 70, Hoboken No. III:37
– Quartet No. 32 in C major (“The Bird”), Op. 33, No. 3, FHE No. 72, Hoboken No. III:39
– Quartet No. 33 in D major, Op. 33, No. 6, FHE No. 75, Hoboken No. III:42
– Quartet No. 34 in B♭ major, Op. 33, No. 4, FHE No. 73, Hoboken No. III:40

In op.33 these extremes are replaced by smaller outward dimensions, a more intimate tone, fewer extremes of expression, subtlety of instrumentation, wit (as in the ‘Joke’ finale of no.2 in E) and a newly popular style (e.g. in no.3 in C, the second group of the first movement, the trio and the finale). Haydn now prefers homophonic, periodic themes rather than irregularly shaped or contrapuntal ones; as a corollary, the phrase rhythm is infinitely variable. The slow movements and finales favour ABA and rondo forms rather than sonata form. However, these works are anything other than light or innocent: no.1 in B minor is serious throughout (the understated power of its ambiguous tonal opening has never been surpassed), as are the slow movements of nos.2 and 5. Op.33 has been taken as marking Haydn’s achievement of ‘thematische Arbeit’ (the flexible exchange of musical functions and development of the motivic material by all the parts within a primarily homophonic texture); although drastically oversimplified, this notion has had great historiographical influence. These quartets’ play with the conventions of genre and musical procedure is of unprecedented sophistication; in thus being ‘music about music’, these quartets were arguably the first modern works.

The appearance of op.33 was the first major event in what was to become the crucial decade for the Viennese string quartet, as Mozart and many other composers joined Haydn in cultivating the genre. Indeed, all the elements of Classical quartet style as it has usually been understood first appeared together in Mozart’s set dedicated to Haydn (1782–5). He responded in opp.50, 54/55 and 64 by combining the serious tone and large scale of op.20 with the ‘popular’ aspects and lightly worn learning of op.33. The minuet now almost invariably appears in third position; the slow movements, in ABA, variation or double variation form are more melodic than those in op.33; the finales, usually in sonata or sonata rondo form, are weightier. Haydn’s art is no longer always subtle; the opening of op.50 no.1 in B, with its softly pulsating solo cello pedal followed by the dissonant entry of the upper strings high above, is an overt stroke of genius, whose implications he draws out throughout the movement.

Opus 42 (1784)

– Quartet No. 35 in D minor, Op. 42, FHE No. 15, Hoboken No. III:43

Opus 50, the “Prussian” quartets (1787) was dedicated to King Frederick William II of Prussia. For this reason the set is commonly known as the Prussian Quartets. Haydn sold the set to the Viennese firm Artaria and, without Artaria’s knowledge, to the English publisher William Forster. Forster published it as Haydn’s Opus 44

– Quartet No. 36 in B♭ major, Op. 50, No. 1, FHE No. 10, Hoboken No. III:44
– Quartet No. 37 in C major, Op. 50, No. 2, FHE No. 11, Hoboken No. III:45
– Quartet No. 38 in E♭ major, Op. 50, No. 3, FHE No. 12, Hoboken No. III:46
– Quartet No. 39 in F♯ minor, Op. 50, No. 4, FHE No. 25, Hoboken No. III:47
– Quartet No. 40 in F major (“Dream”), Op. 50, No. 5, FHE No. 26, Hoboken No. III:48
– Quartet No. 41 in D major (“The Frog”), Op. 50, No. 6, FHE No. 27, Hoboken o. III:49

Opus 54, 55, the “Tost” quartets, set I (1788), Named after Johann Tost, a violinist in the Esterhazy orchestra from 1783–89.[3]

– Quartet No. 42 in C major, Op. 54, No. 2, FHE No. 20, Hoboken No. III:57
– Quartet No. 43 in G major, Op. 54, No. 1, FHE No. 19, Hoboken No. III:58
– Quartet No. 44 in E major, Op. 54, No. 3, FHE No. 21, Hoboken No. III:59
– Quartet No. 45 in A major, Op. 55, No. 1, FHE No. 22, Hoboken No. III:60
– Quartet No. 46 in F minor (“Razor”), Op. 55, No. 2, FHE No. 23, Hoboken No. III:61
– Quartet No. 47 in B♭ major, Op. 55, No. 3, FHE No. 24, Hoboken No. III:62

OP33.2 OP33.5 OP50.1 OP50.6 OP54.3


Londres Opus 64 Tost 71-74 Apponyi 1790-1793

Opus 64, the “Tost” quartets, set II (1790)

– Quartet No. 48 in C major, Op. 64, No. 1, FHE No. 31, Hoboken No. III:65
– Quartet No. 49 in B minor, Op. 64, No. 2, FHE No. 32, Hoboken No. III:68
– Quartet No. 50 in B♭ major, Op. 64, No. 3, FHE No. 33, Hoboken No. III:67
– Quartet No. 51 in G major, Op. 64, No. 4, FHE No. 34, Hoboken No. III:66
– Quartet No. 52 in E♭ major, Op. 64, No. 6, FHE No. 36, Hoboken No. III:64
– Quartet No. 53 in D major (“The Lark”), Op. 64, No. 5, FHE No. 35, Hoboken No. III:63

Opus 71, 74, the “Apponyi” quartets (1793), Count Anton Georg Apponyi, a relative of Haydn’s patrons, paid 100 ducats for the privilege of having these quartets publicly dedicated to him.

– Quartet No. 54 in B♭ major, Op. 71, No. 1, FHE No. 37, Hoboken No. III:69
– Quartet No. 55 in D major, Op. 71, No. 2, FHE No. 38, Hoboken No. III:70
– Quartet No. 56 in E♭ major, Op. 71, No. 3, FHE No. 39, Hoboken No. III:71
– Quartet No. 57 in C major, Op. 74, No. 1, FHE No. 28, Hoboken No. III:72
– Quartet No. 58 in F major, Op. 74, No. 2, FHE No. 29, Hoboken No. III:73
– Quartet No. 59 in G minor (“Rider”), Op. 74, No. 3, FHE No. 30, Hoboken No. III:74

Haydn’s quartets of the 1790s adopt a demonstratively ‘public’ style (often miscalled ‘orchestral’), usually attributed to his experience in London (op.71/74 was composed for his second visit there); the fireworks for Salomon in the exposition of op.74 no.1 in C are an obvious example of this new style. Without losing his grip on the essentials of quartet style or his sovereign mastery of form, he expands the dimensions still further, incorporating more original themes (the octave leaps in the first movement of op.71 no.2), bolder contrasts, distantly related keys (from G minor to E major in op.74 no.3) etc. Opp.76–7, composed back in Vienna, carry this process still further, to the point of becoming extroverted and at times almost eccentric: see the first movements of op.76 no.2 in D minor, with its obsessive 5ths, and of op.76 no.3 in C, with its exuberant ensemble writing and the gypsy episode in the development, or the almost reckless finales of nos.2, 5 and 6 and op.77. He experimented as well with the organization of the cycle: op.76 nos.1 and 3, though in the major, have finales in the minor (reverting to the major at the end), while nos.5–6 begin with non-sonata movements in moderate tempo (but a fast concluding section), so that the weight of the form rests on their unusual slow movements (the Largo in F of no.5, the tonally wandering Fantasia of no.6).

OP64.3 OP64.2 OP71.3 OP74.3 OP74.1


Viena Opus  76-77 (1796 – 1799)

Opus 76, the “Erdödy” quartets (1796–1797)

– Quartet No. 60 in G major, Op. 76, No. 1, FHE No. 40, Hoboken No. III:75
– Quartet No. 61 in D minor (“Quinten”, “Fifths”, “The Donkey”), Op. 76, No. 2, FHE No. 41, Hoboken No. III:76
– Quartet No. 62 in C major (“Emperor” or “Kaiser”), Op. 76, No. 3, FHE No. 42, Hoboken No. III:77
– Quartet No. 63 in B♭ major (“Sunrise”), Op. 76, No. 4, FHE No. 49, Hoboken No. III:78
– Quartet No. 64 in D major (“Largo”), Op. 76, No. 5, FHE No. 50, Hoboken No. III:79
– Quartet No. 65 in E♭ major, Op. 76, No. 6, FHE No. 51, Hoboken No. III:80

Opus 77, the “Lobkowitz” quartets (1799)

– Quartet No. 66 in G major, Op. 77, No. 1, FHE No. 13, Hoboken No. III:81
– Quartet No. 67 in F major, Op. 77, No. 2, FHE No. 14, Hoboken No. III:82

OP76.2 OP76.1 OP76.3 OP77.1

 

Arquetipus de Jung. Inconscient col·lectiu

Jung proposa que la psique no és només el resultat de l’experiència individual a partir d’un estat indeterminat o tabula rasa. Hi hauria unes “imatges primordials” o arquetipus universals sobre les quals es constitueix l’experiència individual. Això es pot inferir indirectament a partir analitzant la història, l’art, els mites i les religions. Serien [modes d’ésser] innats comuns, de manera que es podria parlar d’un inconscient col·lectiu.

(1919 https://en.wikipedia.org/wiki/Jungian_archetypes)


Exemples:

– The father: Authority figure; stern; powerful.
– The mother: Nurturing; comforting.
– The child: Longing for innocence; rebirth; salvation.
– The wise old man: Guidance; knowledge; wisdom.
– The hero: Champion; defender; rescuer.
– The maiden: Innocence; desire; purity.
– The trickster: Deceiver; liar; trouble-maker.
Jung described archetypal events: birth, death, separation from parents, initiation, marriage, the union of opposites; archetypal figures: great mother, father, child, devil, god, wise old man, wise old woman, the trickster, the hero; and archetypal motifs: the apocalypse, the deluge, the creation. Although the number of archetypes is limitless, there are a few particularly notable, recurring archetypal images, “the chief among them being” (according to Jung) “the shadow, the wise old man, the child, the mother … and her counterpart, the maiden, and lastly the anima in man and the animus in woman”.[9] Alternatively he would speak of “the emergence of certain definite archetypes … the shadow, the animal, the wise old man, the anima, the animus, the mother, the child”.[10]
The Self designates the whole range of psychic phenomena in man. It expresses the unity of the personally as a whole.
The shadow is a representation of the personal unconscious as a whole and usually embodies the compensating values to those held by the conscious personality. Thus, the shadow often represents one’s dark side, those aspects of oneself that exist, but which one does not acknowledge or with which one does not identify.[11]
The anima archetype appears in men and is his primordial image of woman. It represents the man’s sexual expectation of women, but also is a symbol of a man’s hard-on possibilities, his contrasexual tendencies. The animus archetype is the analogous image of the masculine that occurs in women.
[a completar amb Durand, les STructures Antropologiques de l’imaginaire]
[a completrar també amb “Metaphors we live by]

Jung. Tipus psicològics

El 1921 publica Psychologisghe Typen on proposa quatre funcions principals per a la consciència:

Percepció: sensació i intuïció

Judici: Pensar i sentir

Combinades amb la tendència d’introversió o extroversió, donarien lloc a vuit tipus psicològics:

Extraverted sensation
Introverted sensation
Extraverted intuition
Introverted intuition
Extraverted thinking
Introverted thinking
Extraverted feeling
Introverted feeling


 

Personalitat. MBTI. OCEAN. Myers – Briggs Type Indicator

Influides per la teoria dels tipus de Jung, el 1944 Katharine Cook Briggs i la seva filla Isabel Briggs Myers proposen un model de 16 tipus de personalitat pel que fa a “quines són les preferències psicològiques de les persones, com perceben el món que les envolta i com prenen decisions.” Ho basen en 4 dicotomies fonamentals:

  • Extraversió (E) – Introversió (I)
  • Intuïció (N-per diferenciar-ho de la introversió) – observació (S-sensing)
  • Sentiment (F-feeling) – pensament (t-thinking)
  • Judici (J) – percepció (P)

El test s’ha fet servir com a eina a RRHH però ha estat molt discutit per manca de rigor.


OCEAN

https://en.wikipedia.org/wiki/Big_Five_personality_traits

  • Openness to experience (inventive/curious vs. consistent/cautious). Appreciation for art, emotion, adventure, unusual ideas, curiosity, and variety of experience.
  • Conscientiousness (efficient/organized vs. easy-going/careless). Tendency to be organized and dependable, show self-discipline, act dutifully, aim for achievement, and prefer planned rather than spontaneous behavior. High conscientiousness is often perceived as being stubborn and focused. Low conscientiousness is associated with flexibility and spontaneity, but can also appear as sloppiness and lack of reliability.
  • Extraversion (outgoing/energetic vs. solitary/reserved). Energetic, surgency, assertiveness, sociability and the tendency to seek stimulation in the company of others, and talkativeness. High extraversion is often perceived as attention-seeking and domineering. Low extraversion causes a reserved, reflective personality, which can be perceived as aloof or self-absorbed.[7] Extroverted people may appear more dominant in social settings, as opposed to introverted people in this setting.
  • Agreeableness (friendly/compassionate vs. challenging/detached). Tendency to be compassionate and cooperative rather than suspicious and antagonistic towards others. It is also a measure of one’s trusting and helpful nature, and whether a person is generally well-tempered or not. High agreeableness is often seen as naive or submissive. Low agreeableness personalities are often competitive or challenging people, which can be seen as argumentative or untrustworthy.
  • Neuroticism (sensitive/nervous vs. secure/confident). Tendency to be prone to psychological stress.[6] The tendency to experience unpleasant emotions easily, such as anger, anxiety, depression, and vulnerability. Neuroticism also refers to the degree of emotional stability and impulse control and is sometimes referred to by its low pole, “emotional stability”. High stability manifests itself as a stable and calm personality, but can be seen as uninspiring and unconcerned. Low stability manifests as the reactive and excitable personality often found in dynamic individuals, but can be perceived as unstable or insecure.[7] Also, individuals with higher levels of neuroticism tend to have worse psychological well being.

16 Personality types

Analysts
INTJ Personality (“Architect”) INTJ (-A/-T) Imaginative and strategic thinkers, with a plan for everything.
“Logician” INTP (-A/-T) Innovative inventors with an unquenchable thirst for knowledge.
“Commander” ENTJ (-A/-T) Bold, imaginative and strong-willed leaders, always finding a way – or making one.
“Debater” ENTP (-A/-T) Smart and curious thinkers who cannot resist an intellectual challenge.

Diplomats
“Advocate” INFJ (-A/-T) Quiet and mystical, yet very inspiring and tireless idealists. (Teresa, jo)
“Mediator” INFP (-A/-T) Poetic, kind and altruistic people, always eager to help a good cause.
“Protagonist” ENFJ (-A/-T) Charismatic and inspiring leaders, able to mesmerize their listeners.
“Campaigner” ENFP (-A/-T) Enthusiastic, creative and sociable free spirits, who can always find a reason to smile.

Sentinels
“Logistician” ISTJ (-A/-T) Practical and fact-minded individuals, whose reliability cannot be doubted.
“Defender” ISFJ (-A/-T) Very dedicated and warm protectors, always ready to defend their loved ones.
“Executive” ESTJ (-A/-T) Excellent administrators, unsurpassed at managing things – or people.
“Consul” ESFJ (-A/-T) Extraordinarily caring, social and popular people, always eager to help. (Maria)

Explorers
“Virtuoso” ISTP (-A/-T) Bold and practical experimenters, masters of all kinds of tools.
“Adventurer” ISFP (-A/-T) Flexible and charming artists, always ready to explore and experience something new.
“Entrepreneur” ESTP (-A/-T) Smart, energetic and very perceptive people, who truly enjoy living on the edge.
“Entertainer” ESFP (-A/-T) Spontaneous, energetic and enthusiastic people – life is never boring around them.


BIG FIVE

No classifica en tipus sinó que sitúa en 5 aspectes:

  • extraversion: In the Big Five, being an extravert is all about engagement with the world. That includes your interest in socializing, of course, but it’s also tied to your energy levels and ability to feel excited about other people and society at large. Because people who score in the middle of a trait tend to experience a little of what those on either pole feel, you’re likely getting a taste of the benefits afforded to the higher extraverts — popularity, a general sense of well-being — while also experiencing some of the drawbacks of relative introversion, such as a limited dating pool (at least compared with the real social butterflies). (50%)
  • agreeableness: You may feel a deep identification with the possibly-too-trusting, unfailingly polite and relentlessly helpful Ned Flanders. High agreeableness is associated with religiousness and with compassion. The highly agreeable aren’t merely the people feeding the hungry and building community — they’re often the ones leading the organizations that do those things.  (92%)
  • conscientiousness: You are one of the organized, the responsible, the possibly just-a-wee-bit boring. The highly conscientious can be thought of as the carriers of tradition. They’re likely to be religious and join organized clubs like the Elks or the local bowling league. (96%)
  • negative emotionality: People who score on the higher end of this trait are plagued by anxiety, sadness, anger and conflict. But not you. You whistle while you work, even if the rest of the office is glaring into their fourth cup of coffee. There’s such a thing as being too cheerful, because sadness and anxiety are things that help us learn from our mistakes (8%)
  • openness to experience: You’ve probably tried on several personal styles and hobbies during your life, and your curious brain is actively seeking new things to explore. Your identity may be flexible and open to change, but you’re likely to find success in careers that value that — the arts, for instance.  (100%)

Enllaços

Wikipedia

Human metrics

Article New Yorker

Ray Bradbury. The Martians were there

Ray Bradbury. The Martian Chronicles. 1950

“I’ve always wanted to see a Martian,” said Michael. “Where are they, Dad? You promised.”

“There they are,” said Dad, and he shifted Michael on his shoulder and pointed straight down.

The Martians were there. Timothy began to shiver.

The Martians were there—in the canal—reflected in the water. Timothy and Michael and Robert and Mom and Dad.

The Martians stared back up at them for a long, long silent time from the rippling water …

British movies and TV

The Bridge on the River Kwai (1957). Director David Lean. Cast Alec Guinness, William Holden, Jack Hawkins
JAMES BOND. Dr.NO 1962.
Four Weddings and a FUneral 1994
The Man in the White Suit (1951) Director Alexander Mackendrick Cast Alec Guinness, Joan Greenwood, Cecil Parker
Monty Python and the Holy Grail (1974) Directors Terry Gilliam, Terry Jones Cast Graham Chapman, Michael Palin, John Cleese, Eric Idle et al
Local Hero (1983) Director Bill Forsyth Cast Burt Lancaster, Peter Riegert, Denis Lawson
Blow-Up (1966) Director Michelangelo Antonioni Cast David Hemmings, Vanessa Redgrave, Paul Bowles
Repulsion (1965) Director Roman Polanski Cast Catherine Deneuve, Yvonne Furneaux
The Loneliness Of The Long Distance Runner (1962) Director Tony Richardson Cast Tom Courtenay, James Bolam, Julia Foster
The Ladykillers (1955) Director Alexander Mackendrick Cast Alec Guinness, Peter Sellers, Katie Johnson
Brazil (1985) Director Terry Gilliam Cast Jonathan Pryce, Robert De Niro, Katherine Helmond
Lawrence of Arabia (1962) Director David Lean Cast Peter O’Toole, Omar Sharif, Alec Guinness
Monty Python’s Life of Brian (1979) Director Terry Jones Cast Graham Chapman, John Cleese, Michael Palin, Eri
The 39 Steps (1935) Director Alfred Hitchcock Cast Robert Donat, Madeleine Carroll, Godfrey Tearle
Kind Hearts and Coronets (1949) Director Robert Hamer Cast Dennis Price, Alec Guinness, Joan Greenwood
The Red Shoes (1948) Directors Michael Powell and Emeric Pressburger Cast Moira Shearer, Anton Walbrook, Marius Goring
The Third Man (1949) Director Carol Reed Cast Joseph Cotten, Orson Welles, Alide Valli
Don’t Look Now (1973) Director Nicolas Roeg Cast Julie Christie, Donald Sutherland

Brideshead revisited (11 episodis)

El cel estrellat i la llei moral. Kant

Dues coses omplen sempre l’ànim d’una admiració i una veneració creixents i sempre noves com més sovinti més seguit hi reflexionem: el cel estrellat al damunt meu i la llei moral a dintre meu. No em cal envoltar-les de foscor, ni donar-les per pressuposades, ni sortir a buscar-les en una transcendència més enllà del meu camp visual: les veig ben bé al meu davant i les connecto imemdiatament amb la consciència de la meva Existència.

Zwei Dinge erfüllen das Gemüt mit immer neuer und zunehmender Bewunderung und Ehrfurcht, je öfter und anhaltender sich das Nachdenken damit beschäftigt: Der bestirnte Himmel über mir, und das moralische Gesetz in mir.

Fedre

Plató, Phaedrus

370 BCE

[Què volem pel noi que estimem? que satisfaci el nostre plaer? el seu bé? Ens hauríem de regir pel seny i l’interès, o per l’impuls de l’amor?] ens movem per dues coses,  El desig i el seny . El desig, la bogeria de l’amor, és bona o dolenta? És un regal dels déus (La bogeria).

Com s’explica això? podem veure L’ànima com el carro de cavalls . L’ànima seria immortal i es mouria pel cel gràcies a les ales, però quan domina el cavall dolent, aquestes s’atrofien i caiem. Si puguessim estar el cel, amb les nostres ales, podríem contemplar el lloc supraceleste .

La visió d’un cos bell ens desperta el record de la condició divina perduda. El cavall rebel s’inclinaria només pel plaer, el cavall bo per la bellesa de l’ànima (inspiració divina, bogeria), i si l’àuriga aconsegueix controlar el carro, tornen a créixer les ales i les ànimes poden tornar al cel.

Les ànimes es poden guiar i persuadir amb discursos, usant la retòrica. El filòsof és un fabricant de discursos educadors, discursos que poden ser oberts, en forma de diàleg, o tancats.


El desig i el seny 237d

Cal considerar que en cada u de nosaltres hi ha dos principis que ens governen i ens dirigeixen, els quals seguim allí a on ens dirigeixin: l’un és el desig natural de plaers, mentre que l’altre és una opinió adquirida que aspira al que és millor.


La bogeria, 244a-257b

“Els béns més grans se’ns produeixen mitjantçant el deliri, que constitueix sens dubte un do que atorga la divinitat.”

El do de la profecia d’Apol·ló, els rituals místics de Dionisos per alliberar-se de les penes del present, la inspiració poètica de les muses, l’amor d’Afrofita.


L’ànima com el carro amb dos cavalls, 246a

“Imaginem, doncs, que s’assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parellad e cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’0aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altra és el contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable”.


La contemplació del lloc supraceleste, 247a

Heus aquí, doncs, el gran monarca del cel, Zeus, que conduint el seu carro alat avança en primer lloc, ordenant i vigilant totes les coses. Després d’ell ve l’exèrcit de déus i de dimonis, distribuïts en onze grups, car Hèstia roman sola a la casa dels déus, els quals han estat posats en nombre de dotze com a déus que comanden, dirigeixen els grups, cadascun al lloc que li ha estat assignat. Són nombroses aleshores les visions benaurades i les evolucions que s’ofereixen a l’interior del cel, quan la nissaga de déus feliços hi circula, fent cadascun el que ha d fer, seguits per aquells que en tot cas vulguin i puguin, car l’enveja resta fora del cor diví. Tanmateix, quan se’n van als festins i al banquet, marxen cap els cims encrespats, per la part més alta de la volta que sosté el cel, on certament els carros dels déus, ben equilibrats i de bon comandament, avancen fàcilment, mentre que els altres ho fan amb gran esforç, car el cavall de tendència dolenta tira cap avall, inclinant el carro cap a la terra i atordint la mà d’aquell dels aurigues que no ha sabut domar-lo correctament. És allí on l’ànima es troba davant del seu combat penós i suprem. Car aquelles que s’anomenen immortals, un cop han arribat al cim, avancen cap a fora, s’alcen sobre l’esquena de la volta celeste i allí, dempeus, emportades per l’òrbita del moviment circular, contemplen el que es troba fora del cel.

El lloc supraceleste, cap poeta d’aquesta terra l’ha cantat ni l’arribarà mai a cantar dignament. Amb tot, heus aquí el que l’ocupa, car s’ha de gosar dir el que és veritable, sobretot quan es parla de la veritat. En efecte, l’essència que no té color, que no té figura, que tampoc no pot ser tocada, l’essència realment existent, que només pot ser percebuda per la intel·ligència, pilot de l’ànima, i al voltant de la qual es genera la veritable ciència, és allò que ocupa aquell lloc. Com que la ment divina es nodreix d’intel·ligència i de ciència pura, com també la ment de tota ànima que està disposada a rebre l’aliment que li conté, en veure al cap del temps l’ésser, s’omple de joia i en aquesta contemplació de la veritat troba el seu aliment i la seva delícia, fins que el moviment circular en la seva òrbita el retorna al mateix punt. Ara: en aquest període contempla la justícia en si mateixa, contempla també la sensatesa, contempla també la ciència, no pas aquella en la qual és present el fet d’esdevenir, ni aquella que és diferent segons sigui diferent l’ésser d’aquells éssers que nosaltres anomenem reals, sinó aquella que és ciència del que veritablement és ésser. Alhora, un cop ha contemplat de la mateixa manera tots els altres éssers que veritablement són i se n’ha delectat, s’enfonsa de bell nou a l’interior del cel i torna a casa seva. Quan ja hi ha arribat, l’auriga, tot posant els cavalls davant el pessebre, els serveix ambrosia i després els abeura amb nèctar.

Tal és, doncs, la vida dels déus …”


 

Plató

Plato

Wikipedia

Atenes, 428 BCE: naixement

399 Mort de Sòcrates

Diàlegs seguint Sôcrates

  • Càrmides
  • Lisis
  • Laques
  • Eutifró
  • Hipies maior, minor
  • Apologia de Sòcrates
  • Critó
  • Protàgores
  • Alcibíades
  • Gòrgies
  • Menó
  • Eutidem
  • Cràtil

 

389 BCE Primer viatge a Sicília

387 BCE Tornada a Atenes i fundació de l’acadèmia

Grans diàlegs

  • El banquet
  • Fedó
  • La república
  • Fedre, sobre l’amor
  • Menexen

367 BCE Segon viatge a Sicília

Diàlegs crítics que replantegen temes, amb estil més sobri i eixut

  • Teetet
  • Parmènides
  • El Sofista
  • El polític
  • Fileb
  • Timeu
  • Críties
  • Les Lleis

Atenes, 346 BCE: mort


Hi ha unes 250 fonts parcials, manuscrits bizantisn medievals sobre Vellum, del s.IX al XIII, i papirus egipcis. EL 1578 Henri Estienne publica a Ginebra una edició completa amb la traducció al llatí.

St. Francesc. Càntic al sol

Altissimu, onnipotente bon signore,
tue so’ le laude, la gloria e l’honore
et onne benedictione.
Ad te solo, altissimo, se konfano
et nullu homo ène dignu te mentovare.

Laudato sie, mi signore,
com tucte le tue creature,
spetialmente messor lo frate sole,
lo qual (è) iorno et allumini noi per loi.
Et ellu è bellu e radiante cum grande splendore,
de te, altissimo, porta significatione.

Laudato si, mi signore, per sora luna e le stelle,
in celu l’ài formate clarite et pretiose et belle.

Laudato si, mi signore, per sor acqua,
la quale è multo utile et humile et pretiosa et casta.

Laudato si, mi signore, per frate focu,
per lo quale ennallumini la nocte,
ed ello è bello et iocundo et robustoso et forte.

Laudato si, mi signore,
per sora nostra mare terra,
la quale ne sustenta et governa
et produce diversi fructi con coloriti flori et herba.

Laudato si, mi signore,
per quelli ke perdonano per lo tuo amore,
et sostengono infirmitate et tribulatione;
beati quelli kel sosterrano in pace,
ka da te, altissimo, sirano incoronati.

Laudato si, mi signore, per sora nostra morte corporale,
da la quale nullu homo vivente po skappare;
guai acquelli ke morrano
ne le peccata mortali;
beati queli ke trovarà
ne le tue sanctissime voluntati
ka la morte secunda nol farrà male.

Laudate et benedicete mi signore
et rengratiate et serviateli
com grande humilitate.

Altíssim totpoderós i bon Senyor, vostres són
les llaors, la glòria, l’honor i tota benedicció.
A Vós sol, Altíssim, se us adiuen
i cap home no és digne d’anomenar-vos.
Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.

Lloat sigueu, Senyor, per aquells que perdonen
pel vostre amor,
i aguanten malaltia i tribulació.
Benaurats els qui les aguanten en pau,
car de Vós, Altíssim, seran coronats.

Lloat sigueu, Senyor meu,
per la nostra germana la mort corporal,
de qui cap home vivent no pot escapar.
Ai d’aquells que trobarà en pecats mortals!
Benaurats aquells que trobarà
en la vostra s
antíssima voluntat,
car la mort segona no els farà mal.
Lloeu i beneïu el meu Senyor,
i doneu-li gràcies i serviu-lo amb gran humilitat.

San Damiano, 1224

Job

Job maleeix el dia del seu naixement

Desesperació

L’absència de Saddai

El poder de Déu


Job maleeix el dia del seu naixement

3 1 Acabat, Job es posà a parlar i va maleir el seu dia708
2tot dient:
3 «Que mori el dia que em va veure néixer,
la nit que va dir: «Heus aquí un mascle!»
4 Que aquella nit sigui tenebres,
9b que esperi la llum, i no n’hi hagi!
4b Que Déu, de dalt estant, no la demani,
que cap claror no brilli damunt d’ella!
5 Que la reivindiquin tenebres i ombres,
que un núvol s’instal·li sobre ella!
Que un eclipsi de sol l’esveri,
6 i que la fosca en faci la seva presa!
Que no la vegin entre els dies de l’any,
que no entri en el còmput dels mesos!
7 Aquella nit, que sigui estèril,
que no hi esclatin crits de joia mentre dura!
8 Que la travessin els raigs del dia,
capaços de despertar Leviatan!709
9 Que s’apaguin els estels de la seva alba
i no es rabegi en les parpelles de l’aurora!
10 Ja que no va cloure sobre mi les portes del ventre
ni va amagar la sofrença als meus ulls!
11 ¿Per què no vaig morir en el si matern,
no vaig sortir del ventre, i expirar? 12710
16 ¿O no vaig ser com un avortó que es colga,
com un dels infants que no veuen la llum?
13 Ara, finalment, jauria en la calma,
dormiria amb un son reposant,
14 amb els reis i els consellers de la terra,
que es van construir unes piràmides;
15 o amb uns prínceps que tenen molt d’or,
que ompliren de plata les seves cases.
17 Allà, cessa l’agitació dels impius
i reposen els exhaustos de forces.
18 Als captius, també els deixen tranquils,
no senten els crits del capatàs;
19 petits i grans, allà tots es confonen,
i l’esclau es veu lliure de l’amo.
20 ¿A què ve de donar a un infeliç la llum,
la vida als qui tenen l’amargor al cor,
21711 que aspiren a la mort sense que vingui
i caven buscant-la com qui busca un tresor?
22 ¿Als qui senten un gran goig per la fi,
i s’alegren quan arriben al sepulcre?
23 ¿A l’home que ja no veu el seu camí
i que Déu acorrala per tots cantons? 24712
25 Si temo res, llavors em ve,
el que em fa tremolar cau damunt meu;
26 per a mi, no hi ha tranquil·litat, ni pau,
ni repòs: em ve el neguit!»


Desesperació
7,1-6
7 1 ¿No va treballa l’home sobre la terra
i mena una vida com la del llogat?
2 Com l’esclau que sospira per l’ombra
i com el llogat que espera el seu jornal,
3 així he tingut en herència mesos d’afany,
i al meu compte, nits de sofrença.
4 Si me’n vaig al llit, em dic:
«Quan serà de dia, per poder llevar-me?»
I un cop llevat: «Quan vindrà el vespre?»
I estic ple de neguit fins al crepuscle.
5 Cucs i crostes em cobreixen la carn,
la pell se’m clivella i supura;
6 els meus dies han anat més ràpids que la llançadora,
s’acaben perquè no hi ha més fil.
7 Penseu que la meva vida és una alenada,
que els meus ulls no tornaran a veure la felicitat;
8 invisible des d’ara per als ulls del qui em veu,
si poseu els ulls en mi, hauré desaparegut.
9 Com el núvol que es dissipa i se’n va,
qui baixa al país dels morts, ja no en puja;
10 no retorna per habitar la seva casa,
i la seva llar no el vol conèixer més.


L’absència de Saddai

23,1-17
23 1 Job prengué la paraula i va dir778:
2 «També avui el meu plany és de revolta,
la seva mà pesa, tot i que gemego.
3 Oh, si sabés com trobar-lo,
com arribar fins al lloc on té el tron!
4 Li faria una exposició del dret
i ompliria d’arguments la meva boca.
5 Coneixeria els termes de la seva defensa
i em faria càrrec del que em digués.
6 ¿Abocaria tota la seva força en aquest debat amb mi?
No, ell no faria sinó atendre’m.
7 Si un home recte pogués discutir amb ell,
llavors em veuria per sempre lliure del meu jutge.
(8 Si vaig a l’orient, no hi és;
si a l’occident, no l’apercebo;
9 si el cerco al nord, no el descobreixo;
si em giro cap al sud, no el veig.)
10 Perquè sap quina conducta observo;
si em passa pel gresol, en sortiré com or.
11 Els meus peus s’han atingut al seu pas,
he seguit el seu camí sense desviar-me.
12 No m’he apartat mai del seu precepte,
he guardat dins el pit les seves paraules.
13 Però ell ho ha volgut, i qui li ho impedeix?
Li ha donat la gana de fer-ho, i ho ha fet. 14779
15 Per això, davant d’ell, estic esfereït,
com més hi penso, més por tinc.
16 Sí, Déu m’ha omplert el cor de basarda,
i Saddai em té esfereït.
17 Perquè em sento trasbalsat davant les tenebres,
i el foscant em cobreix la cara…780


El poder de Déu
38, 39

38 1 Jahvè va respondre a Job des de la tempesta i va dir:804
2 «¿Qui és aquest que ofusca el consell
amb mots sense gens de ciència?
3 Au, cenyeix-te els lloms com un home,
que et vull fer preguntes, i m’instruiràs!
4 ¿On eres tu, quan jo fundava la terra?
Indica-ho, si saps la veritat!
5 ¿Qui va fixar la seva massa, que tu sàpigues,
o qui va tibar damunt d’ella la llença?
6 ¿Sobre què van ser enfonsades les seves bases,
o qui va posar la seva pedra angular,
7 mentre els estels del matí, en cor, cridaven de joia,
i l’aclamaven tots els fills de Déu?

8 ¿I qui va tancar el mar amb dos batents,
quan s’estufava i sortia del si,
9 quan vaig fer dels núvols el seu vestit
i de la fosca nuvolada els seus bolquers?
10 Quan vaig retallar vora d’ell el seu límit,
vaig posar barrot i dos batents,
11 i vaig dir: «Fins aquí, i no passaràs,
i prou d’estufar les teves onades».

12 ¿Del teu vivent has donat mai ordres al matí,
has assignat a l’aurora el seu lloc,
13 perquè s’agafi a la vora de la terra,
—1106→
14 que pren un to d’argila segellada?
19 ¿Com s’hi va on resideix la llum?
¿En quin punt habiten, les tenebres,
20 perquè puguis fer-les tornar al seu domini
i dur-les als camins de casa seva?

16 ¿Has penetrat fins a les deus del mar
i has circulat pel fons de l’oceà?
17 ¿Has visitat les portes de la Mort
i t’han fet por els porters de l’Ombra?
18 ¿Tens idea de com és de vast el món de sota terra?
Digues clar si el coneixes ben bé tot.
21 L’has de conèixer, ja que havies nascut aleshores
i comptes tants de dies de vida!
22 ¿Has arribat als dipòsits de la neu
i has vist els qui guarden la calamarsa,
23 que reservo per al temps de desastres,
per al dia d’atac i de guerra?
24 ¿Per quin camí es reparteix la boira
i ruixa amb aigua fresca la terra?
25 ¿Qui ha badat la canal per al xàfec,
un camí per al ruixat sorollós?
26 ¿Per a fer ploure sobre una terra sense homes,
un desert, on no hi ha cap mortal,
27 per a amarar les solituds desolades
i fer germinar l’herba verda? 28805
29 ¿De quin ventre ha sortit el glaç,
i el gebre del cel, qui l’ha engendrat?
30 Com pedra l’aigua s’espesseix,
i queda presa la superfície de l’oceà.

31 ¿Pots lligar les bandes de les Plèiades,
o soltes els tirants d’Orió?
32 ¿Fas sortir al seu temps el Zodíac
i guies l’Óssa amb els seus petits?
33 ¿Determines les lleis per al cel,
o estableixes la seva funció sobre la terra?
34 ¿Fas pujar als núvols la teva veu,
—1107→
i et respon un desfet d’aigua?
35 ¿Dónes ordre als llampecs de sortir fora,
i et diuen: «Aquí ens tens»?
36 ¿Qui ha posat en els cirrus la saviesa,
o qui ha donat intel·ligència al meteor?
37 ¿Qui desplega sàviament els núvols
i aboca les gerres del cel,
38 quan la pols es converteix en una massa
i s’aglomeren les gleves?
39 ¿És que caces la presa per al lleó
i satisfàs la fam del lleó jove,
40 quan s’ajupen dins les seves lludrigueres
i es posen a l’aguait dins la brossa?
41 ¿Qui li prepara per al vespre la caça,
quan les seves cries demanen auxili a Déu,
[…]
ronden d’ací d’allà tot buscant menjar?

39 1 ¿Determines quan els isards han d’anar eixits,
vigiles el part de les cérvoles?
2 ¿Comptes els mesos que ha de durar la gestació
i fixes l’època que han de criar?
3 S’ajupen, obren la vulva,
deposen la seva ventrada;
4 els seus fills es fan forts, creixen al ras,
se’n van, i no tornen més.

5 ¿Qui ha deixat anar lliure la zebra,
i els correigs de l’onagre, qui els ha soltats?
6 Per casa d’ell he assignat l’estepa,
i per cort seva, la terra salada.
7 Es riu del tumult de la ciutat,
no sent els crits de l’arrier;
8 ressegueix les muntanyes, la seva pastura,
va buscant darrera tot allò que és verd.

¿Et voldrà servir el bou salvatge,
o farà nit davant la teva grípia?
—1108→
10 ¿L’obligues a llaurar obrint solcs,
o el solc extrem a les valls darrera teu?
11 ¿Te’n refies perquè és tan forçut
i li deixes la pena dels teus treballs?
12 ¿Pots comptar que tornarà
i entrarà el teu gra a l’era?
(13 ¿L’ala dels estruços és pervertida;
o és un aleró pietós amb ploma?
14 Perquè ella abandona a terra els seus ous
i els confia a la calor de la pols,
15 sense pensar que un peu els pot trepitjar,
que els pot esclafar una bèstia salvatge;
16 tracta amb duresa els seus fills, com si no fossin d’ella,
no l’inquieta que la seva pena pot ser inútil.
17 És que Déu l’ha privada de saviesa,
no li ha impartit la intel·ligència.
18 Però, així que es posa a córrer agitant les ales,
es riu del cavall i del cavaller.)
19 ¿Dónes tu al cavall la bravura,
20b l’esclat d’un ruflet terrorífic,
19b revesteixes el seu coll amb la crinera,
20a el fas botre com una llagosta?
21 Piafa a la vall i renilla,
surt amb ímpetu a l’encontre de les armes;
22 es riu de la por i no s’esvera,
no recula davant l’espasa.
23 Al seu voltant fa soroll el buirac,
la llança flamejant i la simitarra;
24 amb fúria estrepitosa devora l’espai
no gira a dreta ni a esquerra.
Al crit del sentinella s’arbora,
25 a cada toc de corn, diu; «Ha!»
I de lluny olora la batalla
en l’ordre dels caps i l’alarit.

26 ¿Per intel·ligència teva alça el vol el falcó,
desplega les ales contra el vent del sud,
27 o per ordre teva posa tan alt el seu niu,
—1109→
28 s’ajoca sobre el pic d’una roca?
29 D’allà estant atalaia la presa,
té fits els ulls en un punt llunyà;
30 els seus polls xarrupegen sang,
i, així que hi ha morts per les armes, ell hi és.

Kohelet. Cada cosa té el seu temps

Coh 3, 1-11

Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d’arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre’s, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d’arreplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d’estimar i un temps d’avorrir, un temps de guerra i un temps de pau.

Els qui treballen, ¿quin profit treuen del seu esforç? He vist les ocupacions que Déu ha donat als homes: totes les ha fetes apropiades al seu temps, però també ha cobert amb un vel l’enteniment de l’home, perquè no comprengui des del començament fins a la fi l’obra que Déu fa.

Pär Lagerkvist. L’absència de Déu.

Qui ets tu, que has omplert el meu cor de la teva absència?

(en una postal que hom es podia endur a l’església de St.François a Lausanne)

Pär Lagerkvist

“If you believe in god and no god exists
then your belief is an even greater wonder.
Then it is really something inconceivably great.

Why should a being lie down there in the darkness crying to someone who does not exist?
Why should that be?
There is no one who hears when someone cries in the darkness. But why does that cry exist?”

El Gènesi

De la creació al diluvi (Gn. 1,1-6,4)

1 Creació. Origen dels temps sagrats3.— 1 Al principi, Déu creà el cel i la terra. 2 La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu batia les ales sobre l’aigua.

3 Déu digué: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum. 4 Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. 5 Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.

6 Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres». I fou així. 7 Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l’aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. 8 Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon.

9 Déu digué: «Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent». I fou així. 10 Déu anomenà el continent terra, i les aigües reunides, mars. I Déu veié que estava bé.

11 Déu digué: «Que la terra produeixi la vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit i llavor a la terra». I fou així. 12 La terra produí la vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit i llavor. I Déu veié que estava bé. 13 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia tercer.

14 Déu digué4: «Que hi hagi llums al firmament del cel per a separar el dia i la nit, que assenyalin les festivitats, els dies i els anys, 15 i des —20→ del firmament del cel il·luminin la terra». I fou així. 16 Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum: un de més gran, que fos sobirà del dia, un de més petit, que fos sobirà de la nit, i les estrelles. 17 Déu els col·locà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra, 18 perquè fossin sobirans del dia i de la nit, i separessin la llum i les tenebres. I Déu veié que estava bé. 19 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia quart.

20 Déu digué: «Que les aigües produeixin animals que hi nedin i es belluguin, i que els animals voladors s’aixequin enlaire sobre la terra ran del firmament del cel». I fou així. 21 Déu creà els grans monstres marins, els animals de tota mena que neden i es belluguen a les aigües, i totes les menes de bèsties alades. I Déu veié que estava bé. 22 Déu els beneí, dient-los: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu l’aigua dels mars, i que les bèsties que volen es multipliquin a la terra». 23 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia cinquè.

24 Déu digué: «Que la terra produeixi tota mena d’animals: cuques i tota mena d’animals domèstics i salvatges.» I fou així. 25 Déu va fer, doncs, tota mena d’animals salvatges i domèstics, i els cucs i les cuques de la terra de tota mena. I Déu veié que estava bé.

Creació i benedicció de l’home. Primera llei sobre els aliments.— 26 Déu digué: «Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s’arrosseguen per terra». 27 Déu creà, doncs, l’home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l’home i la dona. 28 Déu els beneí i els digué: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s’arrosseguen per terra». 29 Déu digué: «Us dono totes les herbes que fan llavor per tota la terra, i tots els arbres fruiters i els que fan llavor: que us serveixin d’aliment. 30 I a tots els animals salvatges, a tots els ocells i a totes les cuques que s’arrosseguen per terra, —21→ a tot el que viu, els dono tota l’herba verda per aliment». I fou així. 31 Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.

2 1 I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els estols que s’hi mouen. 2 Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l’obra que havia fet. 3 Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè aquell dia reposà de tota l’obra que havia creat i havia fet. 4 Així van ser els orígens del cel i de la terra quan foren creats.

Segona narració de la creació. L’home en el paradís 5.— Quan Jahvè Déu va fer la terra i el cel, 5 no hi havia encara cap arbust ni havia brotat cap herba, ja que Jahvè Déu no havia fet ploure damunt la terra ni hi havia ningú per a conrear els camps. 6 Llavors un riu brollà de la terra i regà tota la superfície dels camps.

7 Aleshores Jahvè Déu formà l’home amb la pols del camp, bufant li va fer entrar en el nas un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser viu. 8 Després Jahvè Déu plantà un jardí a Edèn6 , cap a l’orient, i va posar-hi l’home que havia format. 9 Jahvè Déu va fer brotar de la terra fèrtil tota mena d’arbres, agradables a la vista i bons per a menjar, com també l’arbre de la vida, al mig del jardí, i l’arbre del coneixement del bé i del mal.

10 Un riu sortia d’Edèn per regar el jardí, i d’allà es destriava en quatre braços. 11 El primer s’anomena Fison, que va per tot el país d’Hevilà, on hi ha l’or, 12 i l’or d’aquell país és molt bo; s’hi troba també el bdel·li i pedra d’ònix. 13 El segon riu s’anomena Guihon, que va per tot el país de Cus. 14 El tercer riu s’anomena Tigris, a l’est d’Assur. El quart és l’Eufrat. 15 Jahvè Déu prengué l’home i el posà al jardí d’Edén perquè el conreés i el guardés. 16 Llavors Jahvè Déu va donar a l’home aquest manament: «Pots menjar de tots els arbres del jardí, 17 però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis; si un dia en menges, no t’escaparàs pas de la mort»7.
—22→

Déu uneix els esposos. 18 Després Jahvè Déu digué8: «No està bé que l’home estigui sol: li faré qui li faci costat per ajudar-lo». 19 Jahvè Déu formà de la terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els emmenà a l’home per veure quin nom els donaria: el nom que l’home donés a cada un dels animals, havia de ser el seu nom. 20 L’home, doncs, donà noms a tots els ocells i a tots els animals domèstics i salvatges. Però per a ell no hi havia qui li fes costat per ajudar-lo. 21 Llavors Jahvè Déu infongué un son profund a l’home, i s’adormí. Prengué una de les seves costelles i clogué la carn al seu lloc9. 22 Després, de la costella que havia pres a l’home, Jahvè Déu va fer-ne una dona, i l’emmenà a l’home. 23 L’home digué: «Ara sí; aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Aquesta s’anomenarà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs10. 24 11 Per això, l’espòs deixarà el pare i la mare i s’ajuntarà a la seva esposa, i seran una sola carn». 25 I tots dos, l’home i la dona, anaven nus, però no tenien vergonya l’un de l’altre12

La història de l’univers, una exposició de 137 km, 1000 anys/ 1 cm

Vaig concebre una història de l’univers a escala, fent servir l’autopista des de la Jonquera per representar l’univers i l’origen del sistema solar, la ronda de dalt i el museu de la ciència, a una escala de 1000 anys / 1 cm. M’atreia molt la idea de veure que la vida humana era petita però no desapareixia del tot. Vaig intentar que es dugués a terme presentant-ho a en Wagensberg, en Massanell i altres. [no trobo el document! tanta feina que em va donar de fer els gràfics amb el ratolí!]


Actualització pel Poblenou:

  • Big bang 13700M 137 km (sortida Figueres)
  • Origen del sistema solar 4.550 Ma, 45.5km passat Sant Celoni, Precàmbric
  • Vida, 3500M 35 km a Cardedeu,  bacteris, a l’Edicarià abans de la Trinitat, meduses, esponges i equinoderms, algues
  • Paleozoic 541M 5.4 km, trilobites  [ Entre sortida 30 i 29]: algues, insectes, mol·luscs / peixos / plantes terrestres, amfibis, tetràpodes
  • Mesozoic 252M 2.52 km, rèptils  [ passada la sortida 24 a l’alçada del museu blau ] dinosaures i mamífers, al final plantes amb flor
  • Cenozoic  66M, 660metres mamífers  [ Taulat amb Espronceda], mamífers
    • 66 Paleogen
    • 23 Neogen 230m [Taulat i Aguaribay] Bilbao evolució primats
    • 2.58 Quaternari 20m evolució humana Aymà amb Fernando Poo /
    • 200m anys, dos metres al replà, Homo Sàpiens / Holocè i història 11.700 anys 11.7 cm

Una aplicació de realitat augmentada?


La meva vida < 1 mm

[ seguir al corredor amb una cronologia de 1 mm per setmana? 52 mm un any ]


De l’origen de l’univers al Paleozoic, 137km  13.700


Si poso el comptakm parcial a zero després de passar el segon pont, el que hi ha sota d’un túnel, hauria de ser a 5.4 km de casa,

5.41   0 Càmbric
4.85  0.56 Ordovicià
4.43  0.98 Silúric
4.19   1.22 Devonià
3.59   1.82 Carbonífer
2.99   2.42 Permià
2.52   2.89 Triàssic
2.01   3.4 Juràssic
1.45   3.96 Cretàcic
0.66  4.75 Paleogè
0.23   5.18 Neogè


Deep time thinking (BBC)

Paterson. Jim Jarmusch

Paterson

The film shows one week, beginning with Monday, in the life of Paterson, a bus driver from the city of Paterson, New Jersey. Every day follows much the same pattern: Paterson gets up early and goes to drive his bus, where he listens to the passengers talking and, during pauses, writes poetry in a notebook he is carrying with him. When he comes home after work he takes Marvin, his wife’s dog, out for a walk and makes a stop at his bar for a beer, where he observes the other patrons and the owner, Doc (Barry Shabaka Henley), interacting.

His wife Laura loves his poems and has urged him for a long time to publish them or at least make copies. He finally gives in and promises to go to the copy shop on the weekend. But when the weekend arrives and Paterson and Laura come home from an evening out, they find that Marvin has shredded his notebook, destroying all of his poetry.

The next day, a dejected Paterson goes out for a walk and sits down at his favorite site, the Great Falls of the Passaic River. There, a mysterious Japanese man (Masatoshi Nagase) takes a seat beside him and begins a conversation about poetry after Paterson notices that the man is reading a book by his favorite poet, William Carlos Williams, who himself wrote a book-length poem entitled “Paterson”. The man seems to know that Paterson himself is a poet even though he denies it and hands him a gift before leaving, an empty notebook.

The film ends with Paterson writing a new poem in his new notebook.

Jardins Zen

Anticipats des de la lectura del llibre del te a l’adolescència, admirats en llibres i vistos a Kyoto el 2005.


[ esborrany a treballar ]

de https://ca.wikipedia.org/wiki/Budisme_Zen

El jardí zen, en japonès karesansui és un estil de jardí japonès sec, que consisteix en un camp de sorra poc profunda i que conté sorra, grava, roques i ocasionalment herba, bambús, molsa i altres elements naturals, utilitzats com a forma de meditació pels monjos zen japonesos. Són jardins escena, i per tant de dimensions limitades (com a màxim 10 x 30 metres). La sorra rasclejada representa el mar, al voltant de les roques es rascleja en anells, com si aquestes formessin ondulacions de l’aigua. A la resta del jardí, es rascleja en paral·lel a la plataforma.

Els jardins zen es desenvolupen principalment durant el període Muromachi (1336-1573), en què apareixen els dos ideals estètics bàsics d’aquest jardí:

  • Yugen: la simplicitat elegant.
  • Yohaku no bi: la bellesa del buit (així com en música es valoren els silencis). Té relació amb el taoisme, segons el qual, el buit és la part útil de les coses (un got no és el vidre, sinó el buit del seu interior).

En el període Azuchi-Momoyama (1574-1599) s’hi introdueixen algunes variacions:

  • Talla de roques: ara es permet introduir pedres tallades en els jardins secs (abans només pedres naturals).
  • O-karikomi: pràctica que consisteix a retallar arbres i plantes donant-los formes. Es retallen en tanques temes com El vaixell del tresor o L’illa Horai.

Al segle xx, arquitectes com Shigemori Mirei continuen fent jardins Karesansui en temples zen:

El jardí zen més famós es troba al temple de Ryōan-ji, que està situat al nord-oest de Kyoto. El jardí de roca es va afegir al temple a finals del segle xv, per tal de proveir d’un lloc als monjos per a la seva meditació. Es diu que aquest jardí té un efecte tranquil·litzador.

Interpretacions

Hi ha hagut moltes interpretacions per a explicar la distribució d’un jardí zen. Algunes d’aquestes interpretacions són:

  • La grava representa l’oceà i les roques representen les illes del Japó.
  • Les roques representen la tigressa amb els seus cadells, nedant cap a un drac.
  • Les roques formen part del kanji 心, que significa ‘cor‘, ‘esperit‘ o ‘ment‘.

Una explicació recent pels investigadors Gert van Tonder de la Universitat de Kyoto i Michael J. Lyons[3] del Laboratori d’Intel·ligència Robòtica i Comunicacions ATR diu [cal citació]que les roques de Ryōan-ji formen un missatge subliminar d’un arbre. Aquesta imatge no pot ser percebuda conscientment quan se les mira, però els investigadors opinen que el subconscient és capaç de percebre la subtil associació en les pedres i creuen que és el responsable de l’efecte tranquil·litzador d’aquest tipus de jardins.

El concepte del disseny del jardí zen s’ha anat adaptant a la creació d’un entorn més natural.

L’orientació del jardí per al relax ha d’encarar l’est; la sorra que representa la pau del mar és la que ha d’estar mirant cap a la sortida del sol.

Associació d’una creu al jardí Zuiho-in del temple Daitoku-ji a Kyoto, obra de 1938 de l’arquitecte Sighemori Mirei

Crítiques

Els comentaris crítics assumeixen una interpretació molt literal del jardí zen. El terme reflecteix el fet que aquest estil de jardí es va desenvolupar en els temples del Rinzai zen, alguns dels dissenyadors històricament més rellevants, com Muso Soseki i Soami, monjos o practicants del zen més l’estil dels jardins zen tradicionals es va desenvolupar durant un període de la història japonesa en què les pràctiques culturals associades amb el budisme zen (com la cal·ligrafia i la pintura de paisatges) tenien una influència creixent sobre l’art japonès en el seu conjunt. Aquesta àmplia influència sobre la cultura japonesa és la raó que aquest estil de jardineria, que va tenir efectivament el seu origen en temples zen, hagi arribat a trobar-se en cases, negocis i restaurants.

Encara que hi ha una gran varietat d’opinions sobre el valor d’aquests jardins per a la pràctica budista, és incorrecte negar que el seu desenvolupament està estretament associat als temples del Rinzai zen, particularment els grans complexos religiosos de Kyoto.

El concepte de “jardí zen” és considerat un mite per molts crítics, i entre ells per experts en jardineria i budisme japonesos. Opinen que és una creació occidental de finals del segle xx que no té fonament en la jardineria japonesa. El que sí que existeix és, per descomptat, l’estètica del “jardí zen” o “jardí sec”, que no és de cap manera exclusiva dels jardins adjacents als temples zen. Els jardins secs poden trobar-se al costat de cases, restaurants i posades. D’igual manera, al voltant dels temples zen es troben jardins de diferents estils, sense que els jardins secs siguin més que un d’aquests estils.

El terme jardí zen apareix en un llibre anomenat One Hundred Kyoto Gardens, publicat el 1935, escrit per Loraine Kuck en anglès. El primer ús en l’idioma japonès d’aquest terme no es registra fins a 1958. D’això, es pot deduir que alguns estudiosos japonesos de la postguerra es van limitar a adoptar una innovació occidental, acceptant el concepte de “jardí zen” perquè ja s’havia difós entre els estrangers.

El llibre de Wybe Kuiterts, Themes, Scenes & Taste in the History of Japanese Garden Art, publicat el 1988, proposa un important argument en contra de la correlació entre el zen i el jardí zen:

« Kuck barreja la seva interpretació històricament determinada (segle XX) del jardí zen amb la d’un jardí antic provinent d’un context cultural completament diferent. La seva interpretació resulta ai
xí invalidada … (el jardí medieval) va trobar el seu lloc en temples zen i en llars de guerrers perquè millorava el seu entorn cultural. És qüestionable que la seva apreciació respongui a una emoció religiosa, abans que a una apreciació per la forma. »

Kuiterts s’emmarca més adequadament el jardí zen en la perspectiva budista: “(d’acord amb Dogen) el millor jardí per a representar a la doctrina de Buda seria no-res. Com a mínim, no seria un jardí que amb un atractiu estètic distragués de la cerca veritable de la il·luminació“. Kuitert exposa més crítiques en traduir els comentaris d’un monjo, a l’era Muromachi, en Tō-ji: “La gent que practica zen no hauria de construir jardins. Al sutra diu que Bodhisattva Makatsu, que desitjava meditar, primer va abandonar la mundana vida de fer negocis i generar riqueses, així com abandonà la tasca de collir vegetals…”.

La creença que els monjos zen utilitzen els jardins per a meditar es veu desmentida pel fet que al Japó els monjos zen gairebé sempre mediten en interiors, de cara a una paret (soto zen) o al centre de l’estança (rinzai), mai mirant a exteriors. Les fotos de monjos japonesos meditant en jardins secs són esdeveniments preparats.


+ el llibre del t

Saludant la naturalesa

En la travessa al Pirineu seguint el GR11 en un moment donat saludava la naturalesa, si sentia uns ocells deia un “hola” fluixet, un rierol que travessava, unes floretes roses minúscules enmig d’una tofa de molsa.

Camus. Le mythe de Sisyphe

Il n’y a qu’un problème philosophique vraiment sérieux : c’est le suicide. Juger que la vie vaut ou ne vaut pas la peine d’être vécue, c’est répondre à la question fondamentale de la philosophie. Le reste, si le monde a trois dimensions, si l’esprit a neuf ou douze catégories, vient ensuite. Ce sont des jeux ; il faut d’abord répondre.

1942

 

Perdre’m per un barri desconegut

P1080659

Perdre’m per un barri perifèric, anar a l’atzar almenys una estona, i estar atent a les possibles meravelles, curiositats o les vides que passen.

És un acte de fe en que l’interessant i meravellós pot estar a tot arreu i no només on diuen les guies oficials.

Esglésies

P1110818

Cada cop que passo per una església m’agrada entrar-hi, estar uns instants en silenci i dir per dins un pare nostre.

No crec en un Déu que hagi creat el món com si fos un pessebre i l’hagi poblat de figuretes de fang, ni en un Déu rellotger que hagi posat en marxa les estrelles i previst l’evolució.  No crec que visquem més enllà de la mort, ni que siguem enviats al cel o a l’infern segons una comptabilitat moral. No crec en el pecat original i morbós pretendre que tothom pateixi amb un sentiment de culpa. Trobo poc sa menystenir la vida amb la falsa promesa d’una recompensa en el més enllà.

Però entenc les emocions i les preguntes que han dut a voler pensar com va començar el món i perquè les coses són com són. Entenc que es vuilgui que hi hagi algú amb prou poder com per preveure un ordre on tothom tingui un destí, i on els justos siguin recompensats i valorats i els que causen dolor, castigats. Entenc que puguem estar decebuts amb nosaltres mateixos i les nostres febleses, i que necessitem una guia per ser millors.

No comparteixo les respostes, però sí les emocions i les preguntes. No m’agrada la “lletra” però sí la música.

 

Kavafis. Viatge a Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.”

(versió de Carles Riba)

El camí, la carretera

P1150402

El camí, la carretera, el viatge com a manera d’estar en el món, en moviment cap a una destinació coneguda o desconeguda. Es van succeïnt les escenes al nostre costat; els camps, els arbres van passant, el cel va canviant de tonalitat, núvols vénen i se’n van.

El camí ens fa copsar la vida en termes de procés, de canvi de perspectiva,d e descoberta, de transitorietat.

És el que diu el poema de Kavafis.

(les carretres dels USA, els viatges de tardor amb l’Eos)

El bosc

Caminar per un bosc, en general per la natura, observar els arbres, els arbusts, les flors, la molsa als rierols, ens mostra la vida, individus que neixen individus que moren. En un bosc l’experiència és particularment evident, amb les fulles a dalt i les arrels a baix. En el cas de les fagedes, que de petit vaig conèixer, el fullatge és tan espès que no hi ha gaire sotabosc i la perspectiva és més ampla.

Sempre he tingut present l’observació del professor Lluís a propòsit de Dilthey, en el sentit que les cosmovisions depenien de l’entorn, a la natura, l’home és panteïsta, al desert, teista, i a la ciutat, ateu. [desenvolupar en un altre post].

Cap el 1980 al Japó va començar el moviment del Shinrin-yoku, prendre “un bany de bosc”.

Des del 2008 que cada tardor surto a veure els colors. [completar amb un enllaç al museu de ciència de les diferents comunitats vegetals de bosc, i als boscos que he conegut: mediterrani, pi negre avets alta muntanya, fagedes, els bedolls a europa de l’est, les boscos de finlàndia, la selva de l’amazones, el parc de Chile, els sequoies a Califòrnia.]

Nicholas Brothers

Dansa  |   Jazz Dance


1932 Pie Pie Blackbird (soundie sencer)

193?

1934 Kid Millions amb Eddie Cantor

Calling All Stars 1937

Lucky number. 1936

1940 Down Argentina Way

1941 TRen

1941 Chatanooga Choo Choo amb Dorothy Dandridge

1942 I got a Wife (minut 4:13)

1942 Chatanooga Choo Choo

Jumpin Jive a “Stormy Weather”, 1943

1944 Nicholas

1944 Harold Nicholas “Carolina Blues”

1947 improvisant a Londres

 

Vivaldi 1678 – 1741

4/3/1678 Venècia 28/7/1741 Viena. [ wikipedia, diccionari Grove ]


1678 Venècia, virtuós del violí, probablement patia d’asma

1703-1715 Ospedale

1703 és ordenat capellà, amb 25 anys. Li diran il Prete Rosso, pel color dels cabells.

Contractat com a mestro di violino a l’Ospedale della Pietà (ara és un hotel de 5 estrelles, el Metropole, al costat de Chiesa della Pietà – Santa Maria della Visitazione. Hi havia 4 institucions per a orfes mantinguda per la República. Els nois aprenien un ofici i les noies, música). Vivaldi havia de compondre música per les ocasions, fer assajar el cor i l’orquestra i ensenyar teoria.

  • 1705 Op.1 12 Trio sonatas: 73, 67, 61, 66, 69, 62, 65, 64, 75, 78, 79, 63 Variacions sobre “La Follia”.
  • 1709 Op.2 12 sonates per a violí: 27, 31, 14, 20, 36, 1, 8, 23, 16, 21, 9, 32
  • 1711 Op.3  l’Estro armonico, que va tenir gran èxit a Europa: 549, 578, 310, 550, 519, 356, 567, 522, 230, 580, 565, 265

1711 Viatge a Brescia, Stabat Mater RV 621

  • 1714 Op.4 La Stravaganza : 383a, 279, 301, 357, 347, 316a, 185, 249, 284, 196, 204, 209

1715 1718 Opera impresario
1718 Maestro di Cappella a Mantua, escriu les quatre estacions

  • [1716 Op.5 6 sonates per a violí: 18 30 33 35 76 72]
  • 1716 Juditha Triumphans, RV 644
  • 1717 Op.6 6 Concerts per a violí: 324 259 318 216 280 239
  • [1717  Op.7 143 188 326 354 285 374 142 299 153 294a 208a 214]

1723 1740 Ospedale i viatges

Despite his frequent travels from 1718, the Ospedale paid him 2 sequins to write two concerti a month for the orchestra and to rehearse with them at least five times when in Venice. The orphanage’s records show that he was paid for 140 concerti between 1723 and 1733.

  • 1723 Op.8  Il Cimento dell’armonia e dell’invenzione  12 Concerts, (amb les quatre estacions, 269, 315, 293, 297), La tempesta di mare 253, Il piacere 180, Per Pisensel 242, 332, 236, 454, La caccia 362, 210, 178.
  • 1727 Op. 9 La Cetra, 12 concerts, per a violí, 181a 345 334 263a 358 348 359 238 530 300 198 391
  • 1728 Op.10 sis concerts per a flauta  433 439 428 435 434 437

1728 coneix l’emperador que el convida a Viena

  • 1730? (entre 1720 i 1730) 6 cello sonatas: (01 Cello Sonata No 3 RV43 in A minor, 05 Cello Sonata No 5 RV45 in E minor, 09 Cello Sonata No 9 RV49 in G minor)

1740 Viatja a Viena esperant el favor de l’emperador i estrenar òperes pero aquest mor i els teatres tanquen.

  • 1740 sonates cello 47 41 43 45 40 46

Morí, pobre, el 1741

[El Grove el descriu com un home amb molta vanitat i molta preocupació pels diners. A l’època se’l valorava més com a violinista virtuós més que no pas com a compositor. S’ha estudiat la seva influència en Bach.]


Selecció
Concerto f|r 2 Mandolinen G-dur RV 532: 1. Allegro
Concerto C-dur “con molti istromenti” RV 558: 1. Allegro molto
Concierto, F.III, 2 (P.411) RV 531 dos cellos
Concierto, F.IX, 1 (P.75)
Concierto (L’Inquietude) F.I, 10 (P.208)
Konzert in F dur fur Sopraninoblockflote und Saiteninstrumnete F.VI. 4 – I. Allegro RV 443
b.04 – Sonata No 12 in D minor ‘La Follia’ op 1 RV 63 – Adagio- Tema con 19 variazioni (basat en Corelli)

23-SONATA 4 AL SANTO SEPOLCRO RV.130-Largo molto


MÚSICA SACRA

Hi ha tres Laudate Pueri, dos Nisi Dominus, dos Dixit Dominus, tres Salve Regina

Selecció

RV601 Magnificat OC20
RV587 Kyrie Eleison OC20
RV591 Credo OC20
RV594 Dixit Dominus OC20
RV626 In furore iustissima irae OC21
RV629 Longe mala, umbrae, terrores OC21
RV625 Clarae stellae OC21
RV623 Canta in prato OC21
RV638 Filieae mastae Jerusalem OC21
RV630 Nulla in mundo pax sincera OC21
RV595 Dixit Dominus OC22
RV593 Domine ad adjuvandum OC22
RV605 Credidi propter quod OC22
RV598 Beatus vir OC22
RV664Judita Triumphans 1 OC 23 i 24
RV627 In turbato mare OC25
RV641 Non in pratis aut in hortis OC25
RV621 Stabat mater OC25
RV631 O qui coeli terraque serenitas OC25
RV612 Deus tuorum militum OC25
RV596 Confitebor tibi OC25
RV795 Beatus vir OC26
RV617 Salve regina OC26
RV606 Laudate Dominum OC26
RV604 In exitu Israel OC26
RV608 Nisi Dominus OC26
RV607 Laetatus sum OC27
RV601 Laudate Pueri OC27
RV633 Vestro Principi divino OC27
RV639 Jubilate Gloria OC27
RV600 Laudate Pueri OC28
RV637 Cur sagittas, cur tela OC28
RV620 Sanctorum meritis OC28
RV616 Salve Regina OC28
RV602 Laudate Pueri OC29
RV618 Salve Regina OC29
RV635 Ascende laeta OC29
RV613 Gaude mater Ecclesia OC29
RV634 Vos aurae per montes OC29
RV589 Gloria OC30
RV803 Nisi Dominus OC30
RV642 Ostro picta OC30
RVAnh23 Gloria OC30


Nisi Dominus (Psalm 126), R.608
Cum dederit dilectis suis somnum; Ecce haereditas Domini, filii: Merces, fructus ventris.
que a partir d’una traducció anglesa seria:
Quan ha atorgat el son a aquells que estima, vet aquí l’herència dels Senyor, els fills, una recompensa, el fruit del ventre.
I que no es correspon del tot amb la traducció del salm a la Bíblia interconfessional (on és el salm 127 seguint una numeració diferent de la Vulgata) on sembla que el que Déu atorga fins quan dormen és el pa.
Coses de les dificultats de les traduccions. segurament la més moderna és més fidel que no el text en llatí de la Vulgata. Però va servir per inspirar Vivaldi.
Si Jahvè no construeix la casa,
és inútil l’afany dels constructors.
Si Jahvè no guarda la ciutat,
és inútil que vigilin els guardes.
Es inútil que us lleveu tan de matí,
i aneu tan tard a reposar,
per menjar el pa que us guanyeu a dures penes. Fins quan dormen, Déu el dóna als seus amics.
La millor herència són els fills, do de Jahvè,
els descendents són la millor recompensa;
els fills que heu tingut quan éreu joves
són com les fletxes en mans d’un guerrer;
feliç l’home que se n’omple el buirac:
si discuteix amb algú davant la gent,
no haurà de retirar-se avergonyit.


MÚSICA INSTRUMENTAL SENSE OPUS

  • Concerti da Camera: 87 88 100 100pastorella OC03
    103 OC02 86 91 93 94 95 97 106 OC04
    53 92 99 105 107 108 / 532 per mandolina, 548, La notte 439 / 151
  • Concerti per molti istrumenti: 413 540 553 561 562 566 569 / 551 558
  • Concerts per a flauta: 427 436 440 108 429 438 441 445 533
  • Concerts per a flauta dolça: 441 442 443 444 445
  • Concerts per fagot: 473 483 485 492 497 503 OC06//477 488 498 // 484
  • Concerts per oboè: 446 447 452 453 454 455 456 461 463 464 545
  • Concerts per Viola d’amore: 392 393 394 395 396 397
  • Concerts per a Viola de gamba: 544 546 565 578 579 580 555
  • Concerts per violoncel: 398 399 404 406 410 412 419 / 401 408 413 422 531 / 402 403 407 409 418 423 424 / 405 411 414 416 417 420 421
  • Sonates per oboè: 53 81 779 (+ pastor Fido)
  • Sonates per cello: 43 45 49 42 47 / 6 sontes / sonates de 1740
  • Últims concerts per violí: 235 251 258 296 386 389

HAYDN, Franz Josef 1732-1809

https://en.wikipedia.org/wiki/Joseph_Haydn

31/03/1732
31/05/1809

He was instrumental in the development of chamber music such as the piano trio[2] and his contributions to musical form have earned him the epithets “Father of the Symphony” and “Father of the String Quartet”. Haydn spent much of his career as a court musician for the wealthy Esterházy family at their remote estate. Until the later part of his life, this isolated him from other composers and trends in music so that he was, as he put it, “forced to become original”. Yet his music circulated widely, and for much of his career he was the most celebrated composer in Europe. He was a friend and mentor of Mozart, a teacher of Beethoven, and the older brother of composer Michael Haydn.

1732:  Neix a Rohrau. Infantesa humil, passava gana

1740: 8 anys cor Sant Esteve a Viena

1749: 17 anys, acomiadat, comença a fer de freelance. Aconsegueix alguns patrons

According to Pohl, it was in the spring or summer of 1750 that Haydn occupied his most frequently described early lodgings: a ‘miserable little garret without a stove’ (Griesinger) in the so-called Michaelerhaus, attached to the Michaelerkirche. At this time ‘his entire life was devoted to giving lessons, the study of his art, and performing. He played in serenades and in orchestras for pay, and devoted himself diligently to composition, for “when I sat at my old, worm-eaten clavier, I envied no king his good fortune”’. Here occurred the first of many strokes of luck through which, in addition to his genius and unremitting labour, he gradually improved his professional lot. Griesinger writes: In the same house … lived as well the famous poet Metastasio. He was raising one Fräulein Martinez; Haydn was engaged to give her lessons in singing and on the clavier, in return for which he received free board for three years.

1750s: comença a compondre quartets de corda pel baró Fürnberg.

Haydn. Quartets de corda


1757 KAPELLMEISTER COMTE MORZIN

1757: 25 anys, Kapellmeister amb el Comte Morzin
1760: 28 anys Es casa.

Simfonies Morzin: “His pre-Esterházy symphonies (most composed for Count Morzin) comprise nos.1, 37 and 18 (the earliest); 2, 4–5, 10–11, 17, 19–20, 25, 27, 32, 107; and possibly 3 and 15.”


1761 VICE KAPELLMEISTER ESTERHAZY

1761: Esterhazy. Count Morzin soon suffered financial reverses that forced him to dismiss his musical establishment, but Haydn was quickly offered a similar job (1761) by Prince Paul Anton, head of the immensely wealthy Esterházy family. Haydn’s job title was only Vice-Kapellmeister, but he was immediately placed in charge of most of the Esterházy musical establishment, with the old Kapellmeister Gregor Werner retaining authority only for church music. When Werner died in 1766, Haydn was elevated to full Kapellmeister.

(el comte, en veure Haydn petit i moreno va preguntar “qui és aquest moro?”, i Haydn va dir qui era. Si tu ja ets al meu servei! com és que no et coneixia? Et cal un bon vestit, sabates amb taló, i una perruca.

1761 Simfonies Matí, migdia, vespre

Simfonies amb Esterhazy: Haydn’s years as Esterházy vice-Kapellmeister (1761–5) were his most productive as a symphony composer, with about 25 works (nos.6–9, 12–16, 21–4, 28–31, 33–4, 36, 39–40, 72, 108(B)); nos.35, 38 and 58–9 from about 1766–7 are similar. They exhibit great variety of style, subject matter and orchestral treatment, although the common notion that they constituted a distinctly ‘experimental’ phase is untenable. Their stylistic élan and virtuoso brilliance are attributable to the splendour of the court and the professional players now at Haydn’s disposal. One finds works for connoisseurs (nos.6–8, 13, 21–2, 31), others that seek to entertain (nos.9, 16, 33, 36, 72, 108) and still others that combine both stances (nos.34, 39–40). A few present an apotheosis of the chamber symphony: at ease, yet refined and profound (nos. 28–9, 35). Extra-musical aspects are present not only in the Matin–Midi–Soir trilogy (see §3(i)) but also nos.30 (‘Alleluja’), 31 (‘Hornsignal’), and perhaps 22 (‘The Philosopher’) and 59 (‘Fire’, a modern nickname deriving from its supposed origin as incidental music). Although a few symphonies are still in three movements (nos.9, 12, 16, 30), four is now the norm. Concertante scoring is prominent not only in nos.6–8 but in nos.9, 13, 14, 16, 31, 36, 72 and 108; a special effect found in this period alone is the use of four horns rather than the usual two (nos.13, 31, 39, 72).

1762-1764 Quartets Op.1   Haydn. Quartets de corda

1763-1765 Quartets Op.2

Les sonates de piano d’aquest període segurament estaven pensades per a clavicèmbal i per ser interpretades per dames cultes a casa. Sonata no.2 in B (with its astonishing Largo) [HobXVI2, sonata 11, 1760] are more intellectually difficult and stylistically uncompromising than all the early quartets and most of the early symphonies; many works are small and unpretentious and were presumably written for students and amateurs. At least 12 weighty connoisseurs’ sonatas originated in the late 1760s and early 1770s, including nos.19, 20, 45, 46 and seven lost works. Two sets in mixed style followed, nos.21–6 (1773) and 27–32 (1774–6); they include serious works such as the boldly formed nos.22 in E and 26 in A, the passionate no.32 in B minor and the through-composed no.30 in A, as well as numerous lighter works, especially in the 1774–6 set. In 1780 followed Haydn’s first publication with Artaria, the heterogeneous nos.35–9 and 20, including the ‘easy’ no.35 in C, the virtuoso no.37 in D and the serious no.36 in C minor. The three modestly scaled sonatas nos.40–42 (published 1784) are miracles of popular appeal allied with high art, especially no.40 in G. Except for no.51 in D, for Mrs Schroeter, Haydn’s last five sonatas eschew any pretence of modesty. In the late 1780s he composed no.48 in C, with a fantasy-like slow variation movement and a dashing sonata-rondo finale, and the intimate no.49 in E for Mme Genzinger; its brilliant first movement has an unusually long coda and the ABA Adagio is richly expressive, with continual variations of the theme. From London come two virtuoso sonatas for Jansen: nos.50 in C and 52 in E. The former features a remarkable first movement which, though in sonata form, is based on continual variation of a basic motif; the latter is on the largest scale throughout and features a slow movement in the remote key of E major (a tonal relation adumbrated in the development of the first movement and wittily ‘cancelled’ at the beginning of the finale).

Trios de piano 1 – 17, predomina el paper del piano, que a l’època no sonava gaire fort i podia ser fàcilment eclipsat pel violí i cello.

Haydn’s piano trios have been undervalued, in part because of the great distance between their original generic identity and today’s conceptions. 18th-century keyboard trios (like violin sonatas) were understood as ‘accompanied sonatas’: the keyboard dominates, the cello mainly doubles the left hand of the piano in a pitch-class sense, and even the violin is generally more accompanimental than soloistic, although it often receives sustained melodies in second themes, slow movements, minuet trios and rondo episodes. Nevertheless the strings are essential, for integration of the texture, tone colour and rhythmic definition.


[període Sturm und Drang] 1770

1769 Quartets Op.9

Simfonies Sturm und Drang: Haydn’s symphonies of the years around 1770 (nos.26, 41–9, 52, 65) are widely described as exemplifying his Sturm und Drang style; those of 1773–4 (nos.50, 51, 54–7, 60, 64), while less extreme, have many points of contact with it. The most commonly cited feature is the minor mode – of Haydn’s ten symphonies in the minor, six fall between 1765 and 1772 – although most works remain in the major, and most of the novel stylistic features are independent of mode. These include remote keys (no.45, ‘Farewell’, in F minor and major, and no.46 in B major), rhythmic and harmonic complexities, expansion of outward dimensions and harmonic range, rhythmic instability, extremes of dynamics and register, greater technical difficulty, increased use of counterpoint (e.g. in the canonic minuet of no.44, ‘Mourning’), musical ideas that seem dynamically potential rather than self-contained, and contrast within themes instead of merely between them. The slow movements and finales become more nearly comparable to the first movements in size and weight; in the former the violins play con sordino and the tempo is usually slowed to Adagio. No.26 (‘Lamentatione’) has religious associations and no.49 (‘La passione’) may have as well. The programmatic nos.45–6 (they seem to be a pair) are integrated in a through-composed, end-orientated manner not seen again until Beethoven’s Fifth Symphony.

simfonia 44, Farewell 45
1771 piano sonata Cm XVI/20 L33, indicacions de dinàmica que revelarien que ja són per a ser interpretades al fortepiano.
1772 Quartets del sol Op.20
1761 amb el príncep Paul Anton Esterhazy i Nikolaus Esterhazy. Tenia la responsabilitat de compondre, dirigir l’orquestra i muntar òperes.


Simfonies 1775 1780. From about 1775 (in some respects 1773) to 1781 Haydn again changed his orientation. Symphonies nos.53, 61–3, 66–71 and 73–5 are primarily in a light, even popular style (only no.70 is an exception), perhaps reflecting his resumption of operatic composition in 1773; indeed nos.53, 62, 63 and 73 include adaptations of stage-music (see §3(iii)), as had nos.50 (1773) and 60 (1774) before them. This stylistic turn has been interpreted as a kind of relaxation, or even as an outright selling out, but it is better understood as representing the distinct artistic stance of entertainment. They are easy (as Haydn was to say of nos.76–8), but superbly crafted, and abound in striking and beautiful passages, not to mention witty and eccentric ones: works of comic genius that approach the buffa stage. The slow movements exhibit new formal and stylistic options (the hymn-like no.61, the exquisitely ‘popular’ theme in no.53, the play of comic and serious in no.68, the ethereal dream in no.62), while the finales adumbrate rondo and hybrid forms. Slow introductions become important about 1779 and begin to create tangible links to the allegros (nos.53, 71 and 73).

1779 renegocia el contracte que li permet compondre per a altres (fins ara tot era propietat dels Esterhazy) i això es tradueix en menys òperes, més quartets i simfonies.

Simfonies 1780-1785 During the 1780s Haydn’s style changed again, as he began to sell his symphonies abroad, in ‘opus’ format (see §3(iv) above). Although in many respects nos.76–81 (1782–4) are still ‘easy’, they include superb movements such as the opening Vivace of no.81 and the finales of nos.77 (with its contrapuntal development) and 80 (with its cross-rhythm theme). In nos.78 and 80 Haydn returns to the minor, although from no.80 on he usually ends such movements in the major, and places the entire finale in the major as well. The Paris symphonies (nos.82–7) are the grandest he had yet composed. Nos.87, 83 and 85 (1785) already have a new esprit, a combination of learned and popular style, consistency of musical argument and depth of feeling; see the slow movements of nos.83 and 87 and the outer movements of no.85 (the opening Vivace is particularly graceful and harmoniously constructed). In nos.82 and 86 (1786) the trumpets and drums lend added brilliance and the outer movements are on a still larger scale; the Capriccio of no.86 is one of Haydn’s most original slow movements. All these features characterize nos.88 and 90–92 as well (no.89 falls off somewhat). Nos.88 and 92 are the best-known: the former boasts concentrated, in part contrapuntal, outer movements, while the gorgeous Largo theme is set off by entries of the trumpets and drums (withheld from the first movement for this purpose); the latter features an unusually close integration of slow introduction and Allegro, a beautiful Adagio, rhythmically intricate trio and Haydn’s sprightliest and wittiest finale to date.

1781 Quartets op.33, Russos (el 1782 Mozart dedica a Haydn els seus 6 quartets)  Haydn. Quartets de corda

1784 Quartet Op. 42

1787 Quartets OP. 50 Prussian

Trios 18 a 23

The effort to hear Haydn’s 27 late piano trios (hXV:5–31, 1784–96) with 18th-century ears is worth making: after the quartets they comprise his largest and greatest corpus of chamber music.

No.12 in E minor (1788–9) [XV 12, 25] has an opening movement of astonishing seriousness with vast expansions towards the end, while the beautiful siciliano slow movement and the ebullient rondo finale are both in E major. No.14 in A (1789–90)[ XV 14 25 includes his first slow movement in a remote key (E major, or VI, adumbrated by B major in the development of the first movement).


Viatges a Londres 1791-1792 i 1794-1795

1790 és famós a tot Europa però està reclòs a Esterhazy. Mor el príncep Nikolaus i el successor mira de reduir despeses. Se li rebaixa el sou però pot viatjar i se’n va a London contractat per l’empresari Salomon [com els productors de jazz]. He spent some of the time in the country (Hertingfordbury), but also had time to travel, notably to Oxford, where he was awarded an honorary doctorate by the University.

In the 1790s, stimulated by his England journeys, Haydn developed what Rosen calls his “popular style”, a method of composition that, with unprecedented success, created music having great popular appeal but retaining a learned and rigorous musical structure.[n 27] An important element of the popular style was the frequent use of folk or folk-like material, as discussed in the article Haydn and folk music. Haydn took care to deploy this material in appropriate locations, such as the endings of sonata expositions or the opening themes of finales. In such locations, the folk material serves as an element of stability, helping to anchor the larger structure.[57] Haydn’s popular style can be heard in virtually all of his later work, including the twelve London symphonies, the late quartets and piano trios, and the two late oratorios.

1788 Quartets Opus 54-55,  Tost I   Haydn. Quartets de corda

1790 Quartets Opus. 64, Tost II

Trios 24 a 31: From London, nos.24–6 (1794–5), dedicated to Schroeter, include no.25 (with the famous ‘Gypsy Rondo’) and no.26 in the special key of F minor: following a concentrated and brooding Allegro and a gorgeous Adagio in F major (identical in substance with the Adagio of Symphony no.102), the minuet-finale is anything other than anticlimactic. It begins dissonantly on a dominant 9th and this instability is maintained throughout: there is no tonic cadence until the very last bar of the A section, just before the double bar, and in the reprise even this cadence is deceptive, leading to a substantial coda. Rosen praises its ‘intimate gravity … a melancholy so intense it is indistinguishable from the tragic’, while Landon conjectures that the work may represent Haydn’s farewell to Mrs Schroeter (the key is suggestive). By contrast, nos.27 in C and 29 in E (1795–6), dedicated to Jansen, are difficult and extroverted; no.29 is particularly original in construction, and both have rollicking finales that outdo any earlier ones.

1791 Orfeo i Eurídice. Un encàrrec. Algun problema entre el rei i el príncep de Gal·les va impedir que s’estrenés. Va quedar inèdita fins 1951.

1793 Quartets Opus 71, 74 Apponyi

Simfonies London, 93-104 Haydn’s London symphonies (nos.93–104) crown his career as a symphonic composer. Not only do they outdo the Paris symphonies stylistically, but he produced them in person for rapturous audiences; this interaction stimulated him to ever bolder and more original conceptions. Nos.95–6 (1791) most nearly resemble the preceding symphonies, although no.95 in C minor has a gripping opening movement dominated by a striking unison motto, an ominously terse minuet and a brilliant sonata-fugal finale in C major (possibly influenced by the finale of Mozart’s ‘Jupiter’). Those given in 1792 (nos.93–4, 97–8) respond to Haydn’s public: in no.94 the famous outburst in the Andante is actually the least remarkable ‘surprise’; the opening Vivace reaches new heights of tonal wit and expansive brilliance, and the concluding sonata-rondo is the first to exhibit the blend of rhythmic vitality, playful surprise, larger scale and underlying cogency of argument that distinguish Haydn’s London finales. These last features are found in nos.97–8 as well, along with a new romanticism in the opening movement of no.97 (the breathtaking diminished 7th chord in bar 2, which returns at several key points, and the remote flat-side modulations in the recapitulation); in no.98 Haydn composed an extended fortepiano obbligato for himself in the coda of the finale.

TRIOS

Three trios (H. XV:18–20) dedicated to Princess Maria Anna, wife of Prince Anton Esterházy:

No. 32 in A major, Hoboken XV:18 (1793)
No. 33 in G minor, Hoboken XV:19 (1793)
No. 34 in B♭ major, Hoboken XV:20 (1794)
Three trios (H. XV:21–23) dedicated to Princess Maria Josepha, wife of Prince Nicholas Esterházy:

No. 35 in C major, Hoboken XV:21 (1794)
No. 36 in E♭ major, Hoboken XV:22 (1794)
No. 37 in D minor, Hoboken XV:23 (1794)
Three trios (H. XV:24–26) dedicated to Rebecca Schroeter:

 


1795 Torna a Viena, ara cèlebre
La Creació
Les estacions
Concert per a trompeta

 

Últimes sis simfonies. The last six symphonies are even more brilliant (clarinets are added, except in no.102); Haydn’s determination to conquer new territory with each work is palpable. No.99 in E is his most elaborate symphonic essay in remote tonal relations; it also features a particularly warm slow movement (in G major), with extensive wind writing (much commented on at the time). No.101 (‘Clock’) has by far the longest minuet and trio Haydn ever composed and a particularly brilliant rondo finale. No.100 (‘Military’) rapidly became his most popular, owing to the slow movement based on a romance (from the lyre concerto hVIIh:3), overlaid by massive percussion outbursts that audiences found deliciously terrifying. No.102 is the least ‘characteristic’ of these six, yet one of the greatest; its most remarkable movement is the Adagio (identical in musical substance to that in the F minor Piano Trio hXV:26), in which the exposition is repeated in order to vary the instrumentation, with muted trumpets and drums. No.103 (‘Drumroll’) offers Haydn’s most telling invocation of the sublime in instrumental music, by means of an astonishing double annunciation: first the ‘intrada’ fortissimo drum roll, then the mysterious bass theme (resembling the ‘Dies irae’), which dominates the Allegro as well and, even more astonishingly, interrupts the recapitulation near the end. No.104 begins with a massive dotted motif on the 5th D–A, which some commentators describe as dominating the entire symphony (fig.13); the first movement is one of Haydn’s freest and the finale has greater relative weight than that in any other of the London symphonies.

1796 – 97 Quartets Opus 76 Erdödy  Haydn. Quartets de corda

1799 Quartets Opus 77, Lobkowitz

 

TRIOS

No. 38 in D major, Hoboken XV:24 (1795)
No. 39 in G major, Hoboken XV:25 (1795) “Gypsy”
No. 40 in F♯ minor, Hoboken XV:26 (1795)
Two stand-alone trios (H. XV:31, 30):

No. 41 in E♭ minor, Hoboken XV:31 (1797) “Jacob’s Dream”
No. 42 in E♭ major, Hoboken XV:30 (1797)
Three trios (H. XV:27–29), known as the “Bartolozzi Trios,” dedicated to Theresa Jansen (Bartolozzi):

No. 43 in C major, Hoboken XV:27 (1797)
No. 44 in E major, Hoboken XV:28 (1797)
No. 45 in E♭ major, Hoboken XV:29 (1797

1803 Físicament malalt, pero segueix tenint idees: [Haydn said] “I must have something to do—usually musical ideas are pursuing me, to the point of torture, I cannot escape them, they stand like walls before me. If it’s an allegro that pursues me, my pulse keeps beating faster, I can get no sleep. If it’s an adagio, then I notice my pulse beating slowly. My imagination plays on me as if I were a clavier.”[n 16] Haydn smiled, the blood rushed to his face, and he said “I am really just a living clavier.”

Es compra la casa amb jardí a Viena [foto]. Die Phantasie spielt mich, als wie ein Klavier.


Mausoleu a l’església d’Eisenstadt

Conservatori a Eisenstadt

La seva rutina:
  • 0630 llevar-se
  • 0800 Esmorzar i tocar el piano
  • 1130 Visites
  • 1400 Dinar
  • 1600 Escriure música
  • 2000 Passeig
  • 2200 Sopar
  • 2330 Dormir

Of these, a particularly important one was with Maria Anna von Genzinger (1754–93), the wife of Prince Nikolaus’s personal physician in Vienna, who began a close, platonic, relationship with the composer in 1789. Haydn wrote to Mrs. Genzinger often, expressing his loneliness at Esterháza and his happiness for the few occasions on which he was able to visit her in Vienna; later on, Haydn wrote to her frequently from London. Her premature death in 1793 was a blow to Haydn, and his F minor variations for piano, Hob. XVII:6, may have been written in response to her death [vol 11 18m]

Perhaps more than any other composer’s, Haydn’s music is known for its humor.[53] The most famous example is the sudden loud chord in the slow movement of his “Surprise” symphony; Haydn’s many other musical jokes include numerous false endings (e.g., in the quartets Op. 33 No. 2 and Op. 50 No. 3), and the remarkable rhythmic illusion placed in the trio section of the third movement of Op. 50 No. 1.[54] Much of the music was written to please and delight a prince, and its emotional tone is correspondingly upbeat.

Marc Aureli. Reflexions

Reflexions

II. 17
17
El temps de la vida humana no és res més que un punt. La seva substància és quelcom que s’escola. La percepció sensorial és tèrbola. La composició de tot el cos es corromp fàcilment. La seva ànima és un terbolí. La fortuna és quelcom d’incalculable. La fama és incerta. Per tal de dir-ho en poques paraules, totes les coses que pertanyen al cos són un riu, les que són pròpies de l’ànima són un somni i un vapor, alhora que la vida és una guerra i un exili, mentre que la fama que es deixa no és res més que un oblit.

IV

3
Se cerquen llocs retirats al camp, a la costa i a la muntanya. Tu també sols anhelar sobretot aquesta mena de coses. Tot això, tanmateix, és molt vulgar, ja que en qualsevol moment que vulguis pots retirar-te en tu mateix. No hi ha cap lloc, en efecte, on una persona pugui retirar-se amb més tranquil·litat i amb més llibertat que en la seva pròpia ànima, sobretot aquella persona que posseeix en el seu interior uns béns de tal mena que, si s’inclina devers ells, aconsegueix tot seguit una tranquil·litat completa. Dic, tanmateix, que la tranquil·litat no és res més que el bon ordre. Per consegüent, concedeix-te constantment aquest retir i renova’t.

21
Si les ànimes perduren, ¿de quina manera l’aire pot contenir-les des de l’eternitat? ¿De quina manera també la terra pot contenir els cossos d’aquells qui han estat enterrats des de fa tant de temps? Així com aquí, en efecte, després de certa permanència, la transformació i la dissolució d’aquests cossos cedeixen el lloc a altres cadàvers, de la mateixa manera també les ànimes que han passat a l’aire, després de romandre-hi durant cert temps, es transformen, es fonen i s’inflamen, tot reassumint-se en la raó seminal del conjunt, alhora que d’aquesta manera cedeixen el lloc a les ànimes que vénen a llur darrera.

32.
Dedica’t a pensar per un moment en l’època de Vespasià i veuràs totes aquestes coses: persones que es casen , tenen fills, enmalalteixen, moren, fan la guerra, celebren festes, comercien, conreen la terra, adulen, es vanen, sospiten, conspiren, desitgen que alguns morin, murmuren dels esdeveniments presents, estimen, atresoren, cobegen un consulat, cobegen un reialme. Doncs bé, la vida d’aquelles persones ja no existeix enlloc.
Canvia ara la teva imatge i passa a l’època de Trajà: hi trobes de bell nou les mateixes coses i també aquella vida ha mort. De la mateixa manera, contempla també tots els altres documents dels temps passats i de totes les nacions i mira quants, després de tots llurs esforços, caigueren al cap de poc temps i es desintegraren en llurs elements.

V
1
De bon matí, quan et despertis de mala gana, proposa’t aquest pensament: «Em desperto per tal de dur a terme una tasca pròpia d’home.» Per consegüent, ¿he de continuar encara indignat, si vaig a fer aquelles coses per mor de les quals he estat engendrat i en virtut de les quals he estat portat al món? ¿O és que he estat format per tal de jaure i escalfar-me al bell mig de cobrellits? «Això, tanmateix, és més agradable.» ¿Has estat engendrat, per tant, per a delectar-te? I, en general, ¿has estat engendrat per a la passivitat, o bé per a l’activitat? ¿No veus que les plantes més petites, els ocells més petits, les formigues, les aranyes, les abelles, duen a terme llur pròpia funció, tot contribuint de llur banda a l’ordenació de l’univers?

24.

Recorda la substància de tot el conjunt, de la qual participes en una petita part. Recorda també el temps de tot el conjunt, del qual se t’ha assignat un interval breu i momentani. Alhora, recorda el destí: ¿quina part d’ell és la teva?

VI

36.

Àsia o Europa només són racons de l’univers. Tot el mar no és res més que una gota de l’univers. L’Atos és solament un terròs de l’univers. Tot el temps present no és res més que un punt de l’eternitat. Totes les coses són insignificants, fàcilment canviables, i desapareixen ràpidament.

VII
32.
Sobre la mort: o és una dispersió, si hi ha àtoms, o bé, si hi ha una unitat universal, és una extinció o un canvi.

39.
O totes les coses s’esdevenen a partir d’una sola font d’intel·ligència com per a un sol cos, i no cal que la part es queixi de les coses que s’esdevenen a favor del conjunt universal, o bé hi ha àtoms i res més, sinó agitació i dispersió. ¿Per què et torbes, doncs? Digues al teu guia interior: «Has mort. Has estat destruït. T’has destruït. T’has convertit en bèstia. Interpretes una comèdia. Ets membre d’un ramat. Pastures.»

XII
14.
Cal que hi hagi o una necessitat fatal i ordre inviolable o una providència benèvola o un caos fortuït i sense direcció. Per consegüent, si es tracta d’una necessitat inviolable, ¿per què resisteixes? Però, si es tracta d’una providència que accepta de ser benèvola, fes-te tu mateix digne del socorriment diví. Si, tanmateix, es tracta d’un caos sense guia, gaudeix del fet que en aquest tipus d’agitació tempestuosa tens en tu mateix certa intel·ligència que és guia. Alhora, encara que aquesta agitació tempestuosa t’arrossegui, deixa que arrossegui la teva pobra carn, el teu alè vital i totes les altres coses, car no arrossegarà la teva intel·ligència.

32.

Quina petita part de temps il·limitat i abissal ha estat assignat a cadascú! Ràpidament, en efecte, desapareix en l’eternitat. Alhora, quina part tan petita del conjunt de la substància! Quina part també tan petita també la del conjunt de l’ànima! Ensems, en quina petita porció de tota la terra t’arrossegues! Considerant totes aquestes coses, imagina que res no és important, llevat del fet de dur a terme aquella cosa a la qual et mena la teva naturalesa i experimentar-la tal com la porta la naturalesa comuna.

36.
Home, has estat ciutadà en aquesta gran ciutat! ¿Què t’importa si han estat cinc anys o cent anys? Allò que és conforme a les lleis, en efecte, és igual per a cadascú. Per consegüent, ¿què hi ha de terrible en el fet que et bandegi de la ciutat, no pas un tirà, no pas un jutge injust, sinó la naturalesa que t’hi introduí? És com si un pretor acomiadés de l’escena un actor còmic després d’haver-lo contractat. «Tanmateix, no representat pas les cinc parts de la comèdia, sinó solament tres.» Has parlat bellament. Amb tot, en la vida aquestes tres parts són el drama sencer, car determina la fi aquell qui qualque vegada fou certament la causa de la teva composició, alhora que ara és la causa de la teva dissolució. Tu, tanmateix, no ets pas la causa d’una cosa ni de l’altra. Per tant, vés-te’n amb ànim benèvol, car aquell qui t’acomiada també ho fa amb ànim benèvol.

Epictet

Enquiridió

17 Recorda que ets actor d’un drama que és tal com vol l’autor: si vol que sigui curt, és curt, si vol que sigui llarg, és llarg. Si vol que facis el paper d’un captaire, recorda que has de fer-lo també encertadament, igual com si es tracta de fer el paper d’un coix, d’un magistrat, d’una persona normal. Allò que és propi de tu, en efecte, és fer magníficament el personatge que se t’ha atorgat. El fet d’escollir-lo, nogensmenys, pertany a un altre.

Cant Espiritual. Maragall


Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre … i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns dins del meu cor!…

O és que aquest “fe’ etern” és ja la mort?
Mes llavores la vida què seria?
Fóra ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’aprop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi …
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença
en que s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyo’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
sia’m la mort una major naixença!